La revolució oblidada de Tosquelles

47
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ÀNGELS GONYALONS
JÚLIA PARTAL
Es pot ser feliç. Quan dic
feliç, vull dir tenir pau i
tranquil·litat, no aquesta
idea màgica de felicitat
que de vegades es té. A
mi els escenaris m’han
donat grans alegries, els
estic molt agraïda
de quedar bé amb els de fora que amb els
de casa. Els de casa els castiguem i els
traiem tot el suc, els faltem el respecte.
Massa sovint passen aquestes coses en
nom de la família. Ara, tots necessitem
sentir-nos identificats en un grup. Tots
necessitem tenir algú amb qui parlar.
Tenir alguna persona de forma incondicional.
—Quina és la vostra tribu?
—Sóc afortunada perquè tinc molts bons
amics. A veure, no en tinc una quinzena,
però crec que tenir-ne tants és impossible.
No seria viable. Tinc uns quants bons
amics. I aquesta és la meva tribu. Es diu
molt, fins i tot a l’obra, però els amics
són la família que tries.
—També hi ha un sentiment de pertinença
als llocs. Sou més de Menorca o
de Barcelona?
—No puc triar. Tinc un greu problema. A
Menorca, hi tinc tres o quatre persones
que m’estimo molt, i m’estimen. Però em
falta aquest moviment cultural. He nascut i
crescut en una ciutat com Barcelona. I quan
sóc aquí, em falten els meus arbres, el meu
taller... Fer coses amb les mans, que per mi
és terapèutic. En realitat és terapèutic per a
tothom, s’ha demostrat. Jo necessito molt
l’activitat física. Necessito gastar energia.
Podar els arbres per mi seria una mena de
meditació. Puc passar hores podant i em
deixa el cap molt relaxada. L’ideal per a mi
és una combinació de Menorca i Barcelona.
No és fàcil. Vols i dols.