La revolució oblidada de Tosquelles

38
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
MARIONA CARULLA
—Si mirem la vostra presidència, podem
dir que hi ha dues etapes. I totes dues
tenen dos noms molt destacats: Joan
Llinares i Joan Oller.
—Sí. Crec que tots dos directors generals
van ser molt adequats per al moment.
Joan Llinares per la seva formació, i
la seva manera de ser, va ser adequadíssim
per a resoldre el desgavell que
tenia la institució després de l’entrada
dels Mossos d’Esquadra i el frau de Millet.
Sabia molts secrets de la justícia.
Sabia què s’havia de fer perquè no ens
posessin una administració judicial,
que hauria estat molt perjudicial per
a la institució. Va saber anar a buscar
Deloitte perquè fes una auditoria molt
profunda per saber tot el que havia passat.
És expert en corrupció, i, per tant,
ho coneixia tot molt bé. I, a més, va ser
un bon gestor en la part artística. Perquè,
tot i la situació en què estàvem a
final de juliol, i tot el que va passar, vam
treballar de valent tot l’estiu per reobrir
la temporada el 3 d’octubre, amb tota
l’esplendor, com si no hagués passat
res. Ho vam fer expressament, perquè la
gent retornés la confiança a la institució.
Totes les institucions i els mecenes
ens van donar suport. Volíem deixar
clar que, a partir d’aquell moment, la
programació del Palau de la Música era
normal. La lluita judicial continuava,
però no havia d’afectar el nostre dia a
dia. Havíem de dir que continuàvem, que
érem els de sempre. Vam fer molta feina
perquè l’Orfeó fos la cara més amable.
Ens vam inventar el concert de nadales
a la plaça del Rei, que ara s’ha convertit
en una tradició. Estem molt agraïts a la
feina de Joan Llinares. Es volia agafar un
any sabàtic, però quan va passar tot això
va acceptar aquesta feina i s’hi va abocar.
—I va arribar el dia que va decidir que
se n’anava...
—Sí, va ser molt honest, i va arribar un
punt en què em va dir que ja no em servia.
Em va fer veure que necessitàvem algú
que realment en sabés, de música, i que
pogués fer una bona programació. Aleshores
vam anar a buscar en Joan Oller.
Perquè,tot i la situació en què estàvem a final
de juliol, i tot el que va passar, vam treballar
de valent tot l’estiu per reobrir la temporada
el 3 d’octubre, amb tota l’esplendor, com si no
hagués passat res
—Com ha estat treballar amb Joan Oller
tot aquest temps?
—Joan Oller és una persona molt formada.
Hi ha poca gent amb la seva qualitat.
Té la carrera d’ESADE, que li dóna tota
la formació en gestió. Però després té
la carrera de música, que li dóna formació
per a ser un gran programador
artístic. I, a més, té una tercera carrera,
de filosofia, que li va molt bé per a tenir
les idees clares. Li va fer molta il·lusió
venir al Palau. Se sap tota la història de la
institució. Se sent seu el Palau com si hi
hagués estat tota la vida. El Palau atreu,
és una institució que es fa estimar.
—Què signifiquen, per a vós, el Palau de
la Música i l’Orfeó Català?
—Tinc molta admiració per la gent que
ho va impulsar tot plegat. He llegit molt
sobre això. La institució va començar
amb una força que es va transmetent de
generació en generació. Per això estic
convençuda que el Palau durarà molts
anys. Perquè m’entengueu... L’Orfeó
Català va començar amb el cor d’homes.
Però de seguida van tenir la valentia
i la modernitat de fer un cor “de senyoretes”,
que en deien aleshores. Cal
recordar que en aquell moment això era
molt malvist. Ho van fer i així van poder
cantar les obres simfòniques corals, que
és allò que Millet tenia al cap. Però és que
al cap de quinze anys d’haver-se fundat,
ja es van proposar de fer un edifici per a
poder assajar i van tenir la valentia de
fer un palau com aquest... És claríssim,
aquesta gent creava coses per al futur,
per a la posteritat. La història de l’Orfeó
Català és meravellosa. Té una potència...
També és veritat que la gent en aquella
època era molt potent. Tinc una admiració
grandíssima per aquesta institució. I
te’n diré més, tinc una admiració molt
gran pels cantaires. Que d’una manera
voluntària, la gent hi dediqui temps que
podria dedicar a la família o als amics per
venir assajar... m’admira molt.
—Hi ha una part d’aquesta estima per la
institució que ve de família, no?
—Sobretot de la mare. S’ho estimava
molt. Venia a tots els concerts, coneixia
tots els treballadors de la casa i els directors.
S’ho estimava molt!
—Us emocioneu quan parleu de la mare...
—Sí, mira com era la mare. Es va morir
a noranta-sis anys. Saps què és l’última
cosa que va fer abans d’ingressar i morir?
—...
—Va venir a un concert del Cor Jove
de l’Orfeó Català al Palau de la Música.
Cantaven el Rèquiem de Fauré. Va demanar
un taxi i va venir. Tota sola, amb
la companyia d’una infermera. Mira si
s’ho estimava. Va ser l’últim acte que
va fer voluntàriament. A la nit, quan
va sortir, ja li feia mal la cama. Era una
embòlia, i ja no se’n va sortir. Però, per