La revolució oblidada de Tosquelles

70
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
ANÀLISI
tessin de governar, el PSOE
havia d’oferir una aparença
de solució per a Catalunya, ni
que fos ínfima.
La victòria demolidora de
Juanma Moreno i la remuntada
de Núñez Feijóo als
sondatges els ha fet aguantar
l’alè. El PSOE veu com creix
el PP i Esquerra tem la tenalla
entre el PSC i Junts –partit
on es va imposant el retorn
convergent–, perquè sap que
poden esgrimir un nou pragmatisme
sense la llufa del
ridícul. Tant socialistes com
republicans se senten acorralats:
a mesura que el tauler
es trasbalsa i el canvi s’albira,
es fa més evident que la seva
col·laboració era estrictament
partidista i que, per tant, no té
cap fruit, cap benefici net més
enllà del temps que han pogut
governar. El teatre que han
organitzat no s’aguanta si ells
no en tenen el comandament.
La por no és tan sols la por orgànica
de perdre el poder, sinó
les pors personals de perdre el
relat. Pedro Sánchez sembla
fora de joc. En la sessió parlamentària
d’avui ha retret a la
portaveu del PP, Cuca Gamarra,
que el seu partit consideri
el govern espanyol il·legítim.
És mentida: no tan sols Feijóo
ho ha deixat de fer, sinó que li
ofereix pactes d’estat dia sí nit
també i li ha estat respectuós
en tot moment.
El president espanyol no sap
què dir si el seu interlocutor
no és el Pablo Casado més virulent,
perquè el seu mandat
i la seva obra no s’han fonamentat
sobre cap projecte,
sinó sobre el mer servei que ha
fet a l’estat: netejar la imatge
corrupta del PP de Mariano
Rajoy i endreçar Catalunya.
Sánchez serà sempre el president
dels indults i de la covid:
quin altre llegat li restarà?
Probablement cap. Ha gaudit
del benefici de la centralitat
durant aquest temps perquè,
després de la sotragada del
2017, al PP, als partits independentistes
i a Podem els ha
costat de trobar el seu lloc, un
lloc que poguessin mantenir
a llarg termini, i el PSOE, que
ja era al poder, ho ha pogut
aprofitar. A mesura que l’han
anat trobant, però, Sánchez
s’ha quedat despullat. Ara li
passa exactament com li passa
a Esquerra, que s’ha quedat
sense paraules a mesura
que el PSC s’ha desprès del
record del 155 i que Junts ha
desmentit barroerament la
confrontació que prometia.
En Sánchez, tot això s’observa
perquè fa servir un marc mental
desfasat, que no forma part
del present sinó de l’Espanya
que li va tocar de governar
al principi. L’extrema dreta,
la il·legitimitat. En Esquerra,
perquè han perdut el sentit de
la humiliació: sembla que estiguin
disposats a assumir un
menysteniment darrere l’altre,
com si no existís la gran
vergonya mansa dels lladrucs.
La consellera Laura Vilagrà ha
representat avui la Generalitat
en la represa del diàleg aparent
amb el govern espanyol,
en una reunió a Madrid amb
el ministre Félix Bolaños. El
glaç que havia forçat el distanciament
va ser l’escàndol
de l’espionatge i les dades de
l’execució pressupostària, i la
no-convocatòria de la taula de
diàleg, i la sentència del 25%,
que deriva d’un recurs que el
govern del PSOE hauria pogut
retirar, i l’espectacle patètic
de la candidatura olímpica, i
la riota que ha fet la Moncloa
de l’informe del Consell d’Europa.
Una rere l’altra. Tant se
val: amb el terror que els ha
fet San Telmo, tot això resta
a segon pla. Com Sánchez,
Esquerra no sap sortir de l’esquema
del 2019. Com més va
menys temps els resta.
El PSOE veu com creix el PP i Esquerra
tem la tenalla entre el PSC i Junts –partit
on es va imposant el retorn convergent–,
perquè sap que poden esgrimir un nou
pragmatisme sense la llufa del ridícul