La revolució oblidada de Tosquelles

11
vilaweb.cat
Dijous, 23 de juny de 2022
PORTADA
La peça de Perejaume.
—En aquest àmbit de l’exposició, hi trobem una peça de
Perejaume.
—És una mena de catifa feta de trossos de suro. És un treball
on no has de llegir res, simplement descalçar-te i caminar. És
la peça més fotografiada de la mostra.
—Tosquelles va tornar a treballar a Catalunya, al Pere Mata,
el 1967. Com va anar aquell retorn?
—Té una certa influència en el col·legi d’educadors socials, amb
la nova generació de psicoanalistes que l’han sentit parlar en
els seminaris de Lakan a París. Però quan Tosquelles torna a
Catalunya ja no genera un impacte. Posa totes les energies en
la formació, però ja no té la capacitat de transformar l’hospital
com ho va fer a Sent Alban.
—És vigent avui el pensament de Tosquelles?
—Als anys noranta, la psiquiatria, els serveis de salut mental
fan un tomb cap a un paradigma biològico-conductual, que
fa que les teràpies de Tosquelles i aquests esforços d’organització
de l’hospital semblin ineficients, perquè requereixen
molt de temps, molt d’espai, una socialització que no se sap
ben bé quin efecte tindrà. Si més no, no té un efecte immediat
i visible, mentre que la pastilla, la medicació, és una mena de
tractament ràpid, de xoc, i aparentment verificable. El nostre
món va cap aquí.
—Que Tosquelles es reivindiqui avui amb el món de l’art, el
món dels museus, què vol dir?
—A mi sempre m’ha preocupat la institució museu: per a què
serveix, com tractem la gent… No tan sols què exposes. És clar,
la feina de Tosquelles representa un model claríssim. Un model
que no exclou fer cultura, produir col·lectivament. Vivim una
cultura que difícilment pot representar els esforços col·lectius.
Sempre es redueix a una figura, a un nom, on sovint les dones
desapareixen, on sovint els animals també desapareixen, i on
sovint el treball col·lectiu queda amb el nom d’un home. Aquest
és Tosquelles i, no obstant, és un treball en què ell sempre fa
l’esforç de reconèixer la situació i amb qui està. A l’exposició
hi ha, per exemple, l’informe d’Agnès Masson, una pionera,
la primera directora dona d’un hospital psiquiàtric a França
l’any 1936. I és la primera que reforma l’hospital on va a parar
Tosquelles: hi posa aigua calenta, electricitat i aconsegueix que
els malalts tinguin si més no un lavabo per a cada dos. I que
les habitacions siguin per a pocs pacients. I és la primera que
entén que el radi d’acció dels malalts no s’acaba amb les quatre
parets de l’hospital. Tosquelles sempre li reconeixerà aquestes
aportacions, que anticipen els canvis, la humanització de la
institució. Al voltant de Tosquelles hi ha moltes altres històries
potents i la d’Agnès Masson n’és una.
—En general, per què interessa tant la figura de Tosquelles
avui? Què ens ensenya?
—Jo crec que l’actualitat de Tosquelles ve del fet de pensar que
tenim en la socialització, en la cura mútua, una possibilitat
de rehumanitzar-nos. Perquè vivim un tipus de vida que ens
aboca a una deshumanització. Per Tosquelles va ser la guerra,
el camp de concentració, el mateix hospital psiquiàtric. I ell
recupera aquesta capacitat humana de superar catàstrofes i
adversitats. Crec que avui dia ens trobem en una situació molt
semblant. I, sobretot, és bo de redescobrir aquesta relació amb
la bogeria, que la humanitat conté.