Les fronteres de la catalanitat

28 NOVEMBRE - 04 DESEMBRE 2020
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster

2
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
LA SETMANA
PUIG I OLTRA SIGNEN LA PAU
ROGER GRAELLS FONT
Oltra ha aconseguit
que Puig donés
respostes a les seves
reivindicacions, i el
president ha assolit
una treva que espera
que sigui llarga
El president i la vice-presidenta rebaixen la tensió al Botànic
després de setmanes de desavinences • Les dades sanitàries
empitjoren a Catalunya tres setmanes abans de Nadal
Una reunió balsàmica. El president de la
Generalitat, Ximo Puig, i la vice-presidenta,
Mónica Oltra, van rebaixar la
tensió d’aquestes darreres setmanes
al Botànic tot rubricant un acord per a
posar fi al novembre negre de la “via
valenciana” en una reunió dimecres
al vespre. Puig va concedir a Oltra la
convocatòria de la comissió interdepartamental
del Consell, que no es reunia
d’ençà del març, per a millorar la cogestió
del govern de coalició, i també va
acceptar la inclusió de les conselleries
d’Educació, Cultura i Esport i Vice-presidència
i Igualtat i Polítiques Inclusives
–ambdues a les mans de Compromís– al
Centre de Coordinació Operativa Integrada
(CECOPI), l’organisme que pren
les decisions clau sobre la pandèmia.
Així mateix, es va acordar de bastir el
nou pressupost amb lleialtat i confiança
mútua per superar els entrebancs d’un
govern de coalició, després del flirteig
del PSPV amb Ciutadans.
Oltra ha aconseguit que Puig donés respostes
a les seves reivindicacions, i el
president ha assolit una treva que espera
que sigui llarga. El pacte tanca unes setmanes
de tensions internes i els partits
esperen que serveixi per a encarar els
últims dos anys i mig de legislatura. El
Botànic complirà sis anys de govern la
primavera vinent, i en la segona part del
mandat s’haurà de centrar a gestionar
la crisi econòmica i social que ha portat
la pandèmia i a arrencar l’anhelada reforma
del finançament. És sens dubte
la gran carta que els socis del Consell
podrien presentar a les eleccions del
2023 per a combatre la dreta, que provarà
de tornar a assaltar la Generalitat.
Tanmateix, aquesta reivindicació ha
estat menystinguda fins ara pel govern
espanyol, tant del PP com del PSOE. El
pes d’Unides Podem a la Moncloa hauria
de ser determinant per a obrir la capsa
de la reforma del finançament, i l’aprovació
d’un pressupost espanyol després
de tres anys de pròrrogues dels comptes
de Montoro hauria d’aplanar el camí de
la reforma, paral·lelament a la gestió de
la pandèmia i la crisi econòmica.
Dos dies abans de la reunió, el president
Puig havia visitat Barcelona i
s’havia reunit amb el vice-president
català, Pere Aragonès, amb qui coincideix
que cal que s’acabi el desequilibri
fiscal a la Unió Europea i a l’estat
espanyol, amb la mirada posada a la
comunitat de Madrid. Ambdós dirigents
també van abordar els projectes
comuns, com ara el corredor mediterrani.
Els baixos imposts de Madrid,
que perjudiquen la competitivitat de
les altres autonomies i absorbeixen
recursos, van ser també objecte de
crítica del govern valencià. Puig va fer
una conferència al Cercle d’Economia,
on va criticar el centralisme de Madrid
i, alhora, va reivindicar la pluralitat de

3
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
LA SETMANA
El vist-i-plau als vaccins engegarà els plans de vaccinació
que ja han elaborat els governs del país i el govern espanyol,
que preveuen de començar amb els col·lectius més vulnerables
i exposats a la malaltia.
l’estat espanyol per a oferir un projecte
atractiu a Catalunya i una Commonwealth
mediterrània.
A Madrid, el pressupost espanyol avança
cap a l’aprovació definitiva després
de rebre el vist-i-plau del congrés. ERC
va retirar les esmenes contra el finançament
de la casa reial espanyola i el
Tribunal Constitucional espanyol, tot
adduint que els vots favorables de la
dreta i l’extrema dreta podrien motivar
la pèrdua de la votació al govern
espanyol i que els comptes quedessin
paralitzats. Seguia així la línia d’EH
Bildu, que no va presentar esmenes per
aquest mateix motiu. Ambdós partits
van votar a favor dels comptes, juntament
amb el PDECat, Compromís i el
PNB, mentre que JxCat, la CUP i el BNG hi
votaren en contra. ERC i Bildu també van
eliminar una esmena per a prohibir els
desnonaments, presentada juntament
amb Unides Podem, quan el PSOE es va
comprometre a impulsar la mesura des
de la Moncloa.
Mentrestant, continua obert el debat
sobre la reforma del codi penal perquè
es modifiqui el delicte de sedició. L’ideòleg
de la iniciativa que podria implicar
l’alliberament dels presos polítics, paral·lelament
amb la possible concessió
d’indults, és Jaume Asens, que tanmateix
adverteix de la falta de voluntat del
PSOE i de la possibilitat que es defineixi
un delicte agreujat de desordres públics i
s’endureixi penalment la desobediència
al Tribunal Constitucional espanyol.
Asens ha pressionat públicament el ministre
de Justícia espanyol, Juan Carlos
Campo, perquè els presos polítics puguin
ser alliberats abans de les eleccions
del 14 de febrer.
En clau electoral, els afiliats de Junts per
Catalunya van elegir el cap de setmana
Laura Borràs com a candidata del 14-F.
Borràs va superar Damià Calvet per un
marge molt ampli, i competirà amb Pere
Aragonès per a encapçalar un hipotètic
pròxim govern independentista. Tant
JxCat com ERC han dit clarament que no
pactaran amb el PSC, que aspira a convertir-se
en el principal partit de l’oposició
gràcies a la davallada de Ciutadans.
Mentre ERC enllesteix la candidatura,
amb l’ex-batllessa de Santpedor Laura
Vilagrà de número dos, Junts continua
fent les primàries per a triar els primers
llocs de les llistes, a les quals s’han
presentat diversos pesos pesants de
la formació. Dilluns, l’ex-batllessa de
Badalona Dolors Sabater va llançar la
marca Guanyem Catalunya, que aspira
a agrupar diversos partits d’esquerres
per a concórrer a les eleccions, fins i tot
la CUP. Els anticapitalistes ho veuen amb
bons ulls i han obert negociacions, però
de moment encara no s’ha concretat res.
I en relació amb les eleccions a la presidència
del FC Barcelona del 24 de gener,
l’ex-president Joan Laporta ha oficialitzat
la seva pre-candidatura. Fins ara
era vox populi, atès que Laporta ja fa
setmanes que prepara l’assalt a la llotja
del Camp Nou, després d’intentar-ho
sense èxit el 2015.
Un Nadal amb restriccions
Pel que fa a la pandèmia, les dades sanitàries
han empitjorat a Catalunya
amb el pas dels dies. El risc de rebrot ha
tornat a augmentar, com també la taxa
de transmissió. El govern ha complert
l’avís que s’aturaria el pas a la fase 2 si
la taxa de contagis (Rt) superava el 0,9,
i de moment tot continuarà igual dues
setmanes més. Hi ha preocupació per
l’arribada de les festes de Nadal i les
reunions familiars, per les quals s’ha
estipulat que hi ha d’haver a tot estirar
deu persones i de dues bombolles de
convivència.
El govern espanyol ha anunciat que es
prolongarà el tancament perimetral de
les autonomies fins el 6 de gener, amb
l’excepció de viatges per a reunir-se
amb familiars. Ho va aprovar el Consell
Interterritorial de Salut, amb l’abstenció
de Catalunya, atès que la Generalitat
no se sent vinculada pels plans de la
Moncloa. A més, es reduirà l’horari del
confinament nocturn les nits de Nadal i
Cap d’Any, atès que començarà a la 1.30.
La setmana vinent, els hospitals del
Regne Unit començaran a administrar
el vaccí de Pfizer contra la covid-19 als
seus sanitaris i als qui viuen en residències.
Moderna i Pfizer han demanat de
comercialitzar els seus vaccins respectius
a Europa, i s’espera que la Unió Europea
ho aprovi al gener. El vist-i-plau
als vaccins engegarà els plans de vaccinació
que ja han elaborat els governs del
país i el govern espanyol, que preveuen
de començar amb els col·lectius més
vulnerables i exposats a la malaltia.

4
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ENTREVISTES
FRANCISCO GARROBO
Per Clara Ardévol Mallol.
FINA MIRALLES
Per Anna Zaera.
MERCÈ IBARZ
Per Assumpció Maresma.
ESPECIAL
REPORTATGES
LA CRONOLOGIA DESTRUCTIVA D’ES-SATTI
FINS A RIPOLL AMB EL PERMÍS DEL CNI
Per Josep Casulleras Nualart.
LA BOMBA OBLIDADA DE LA BATALLA
DE VALÈNCIA
Per Esperança Camps Barber.
DEU ERRADES GRAMATICALS QUE PODEM
CORREGIR ALS FILLS I ALS NÉTS
Per Jordi Badia i Pujol.
EL NOVEMBRE NEGRE DE LA “VIA VALENCIANA”
Per Esperança Camps Barber.
ENTREVISTES
ORIOL SOLER
Per Andreu Barnils.
JOAN RIBÓ
Per Esperança Camps Barber.
PAU VALLVÉ
Per Bel Zaballa.
LES FRONTERES DE LA CATALANITAT
Per Vicent Partal.
FINS ON VA ARRIBAR, HISTÒRICAMENT,
LA LLENGUA CATALANA?
Per Marc Belzunces.
ELS VUITANTA ANYS DE RAIMON
I UNA FUNDACIÓ EN MARXA
Per Esperança Camps Barber.
LA REFORMA DE LA SEDICIÓ,
UN FANGAR INESPERAT PER AL SUPREM
PER A L’EXTRADICIÓ DE PUIGDEMONT
Per Josep Casulleras Nualart.
ELS PERILLS DE LA REFORMA DE LA SEDICIÓ:
ALLÒ QUE AMAGA EL PSOE I LA MÀ DE MARCHENA
Per Josep Casulleras Nualart

5
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
Les fronteres de la catalanitat:
el mapa de VilaWeb
VICENT PARTAL
Les fronteres, totes, són
artificials. Tots els països,
totes les cultures, tots els
estats, intenten de revestir
de naturalitat les fronteres
actuals però sempre són artificis:
ni l’hexàgon francès
ni la bota italiana ni cap altre
disseny no tenen res de
natural. Ni tan sols les illes
són naturalment un espai
encerclat per una frontera
natural. Si fos així, totes les
illes serien territoris autònoms
i cap no fóra partida,
condicions que evidentment
no es compleixen en el món
actual. Les fronteres, a més,
sempre i per definició són
temporals. Fins que algú o
alguna cosa –una guerra,
un matrimoni dinàstic, una
revolució democràtica– les
canvia.
Per aquesta raó a l’hora
d’estudiar un país, un estat,
una societat o una cultura és
molt interessant d’analitzar
quines són les fronteres
passades o actuals, com han
estat creades i quina influència
tenen sobre la conformació
de l’espai humà que
s’hi assenta. Heus ací una
feina imprescindible per a
entendre que les fronteres
són mòbils i, per tant, poden
canviar a causa de l’acció de
les societats.
El país de les sis planes
El territori dels Països Catalans
té una característica
natural molt essencial, que
és l’aïllament, llevat de la
banda de mar. En realitat,
la gran majoria de la població
viu en una successió de
sis planes que s’obren a la
mar. De nord a sud, hi ha la
plana del Rosselló, el continu
de planes que van de
l’Empordà fins al Llobregat,
matisades per la Serralada
Litoral, l’arc que s’obre des
d’allà a través de l’Ebre fins
al Maestrat, l’enorme espai
central valencià que travessa
la Plana, l’Horta, la Ribera i
la Safor i, finalment, al sud,
el Camp d’Elx, ja vinculat
geogràficament a Múrcia i
per això objecte de canvis
geopolítics majors en el curs
de la història.
La vall de l’Ebre i el Camp
d’Elx són, de fet, els dos
conductes pels quals tradicionalment
s’ha pogut arribar
amb una certa facilitat
als Països Catalans de fora
estant. En el cas de la vall
de l’Ebre, amb importants
dificultats i resseguint un
camí complicat; i d’una manera
més senzilla en el del
Camp d’Elx, que té el contrafort
geogràfic real en la
línia Bussot - Biar - la Vila
Joiosa. Per això no és estrany
que Jaume I i el seu gendre
Alfons de Castella convinguessen
que la divisió entre
les dues corones seria ací, en
aquesta línia. Després l’ímpetu
dels catalans els va dur
fins a l’Horta de Múrcia, per
bé que acabaren retirant-se
i deixant la frontera primer a
Oriola i en acabat on és ara, a
Guardamar.
Pel nord, l’entrada als Països
Catalans constitueix una
barrera natural imponent.
Un poc més amunt de Salses,
entre l’estany de Leucata i les
Corberes, hi ha un pas minúscul,
extraordinàriament
estret, de 256 metres, la mida
d’un estadi de futbol, que
separa Occitània de Catalunya.
Si pel sud el país té una
frontera àmpliament oberta,
pel nord en canvi el pas deu
ser un dels colls d’ampolla
més definits del món, cosa
que facilita la divisió entre
catalans i occitans o entre
catalans i francesos.
Vista de fora estant, aquesta
característica geopolitica ha
estat determinant durant els
segles, tot i que avui, amb la
modernització dels transports
i les comunicacions,
ha perdut, com és lògic, el
valor que tenia abans. Entrar
A l’hora d’estudiar
un país, un estat,
una societat o
una cultura és
molt interessant
d’analitzar quines
són les fronteres
passades o
actuals, com han
estat creades i
quina influència
tenen sobre la
conformació de
l’espai humà que
s’hi assenta

LES FRONTERES
DE LA CATALANITAT
Límit entre Andorra
i l'estat espanyol
(excepte en el període
1812 - 1814)
Límit entre Andorra
i l'estat francès
(excepte en el període
1812 - 1814)
Límit entre
l'estat espanyol
i l'estat francès
1812 - 1814
6
5
4
1
3
Límit tradicional
de Catalunya Nord
Límit històric
màxim de
la llengua
catalana
2
Límit entre
l'estat francès
i l'estat espanyol
1756 - 1810
Modificacions
administratives
modernes
Frontera
lingüística
del català
5
4
2
3
Límit entre
Catalunya
i l'estat espanyol
1810 - 1812
Límit entre
l'imperi francès
i l'estat espanyol
1812 - 1814
Límit tradicional
entre les Illes Balears
i les Illes Pitiüses
Límit entre
Catalunya
i l'estat francès
1810 - 1812
Límit entre
l'estat francès
i l'estat espanyol
1814 - ...
1
Límit entre
l'estat francès
i l'estat espanyol
1812 - 1814
Límit entre
la Gran Bretanya
i l'estat espanyol
1708 - 1756
1763 - 1782
1798 - 1802
l'Alguer
6
Límit històric màxim de la llengua catalana
Límit lingüístic del català
Límits autonòmics
Límits d'estat
Modificacions administratives
1
2
3
4
5
6
Les sis planes

7
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
als Països Catalans no ha estat
una tasca senzilla fins fa
poc, com tampoc no ho era
comunicar-s’hi, excepte per
mar. I és aquesta disposició
geogràfica que féu d’aquest
territori una potència marítima
mediterrània i li permeté
de resistir les pressions
dels veïns durant segles.
El país del català
Aclarit el marc geogràfic,
és evident que la llengua
catalana és el factor determinant
en la configuració
dels Països Catalans.
Que, de fet, són sobretot el
País del Català. L’extensió
de la llengua en determina
la fesomia tradicional,
expressada en la fórmula
“de Salses a Guardamar i
de Fraga a Maó”. Fins avui
la llengua catalana ha ocupat
aquest territori d’una
manera molt homogènia en
el temps, cosa que ara es
posa en qüestió acceleradament
per diversos punts.
Però antigament, a l’edat
mitjana, el català arribava
bastant més a l’oest, a cavall
de l’expansió de les diòcesis
catalanes, tal com explica en
aquest article adjunt Marc
Belzunces. Aquesta traça
històrica ha restat visible
tan sols en els topònims o
en alguns trets dialectals,
especialment del panotxo
murcià.
Territorialment, la frontera
de la llengua és lleugerament
diferent de les diverses
fronteres administratives
del país. Pel nord, hi ha dos
territoris occitans vinculats
administrativament a Catalunya,
la Fenolleda i la Vall
d’Aran, mentre que al País
Valencià hi ha un seguit de
territoris de llengua castellana
que també en formen
part. Als Ports, hi ha el cas
curiós –per minúscul– del
municipi d’Olocau del Rei;
a ponent hi ha les comarques
de l’Alt Millars, l’Alt
Palància, els Serrans, el
Racó d’Ademús, la Foia de
Bunyol, la Vall de Cofrents
i la Canal de Navarrés; i al
sud, les de l’Alt Vinalopó i
el Baix Segura.
En aquest tram valencià del
mapa hi ha, a més, dues excepcions
administratives: la
Plana d’Utiel i Cabdet, fruit
de canvis artificials de fronteres
entre les províncies
ordenades des del govern
espanyol. La Plana d’Utiel és
un territori castellà, segregat
de la província de Conca
i incorporat a la de València,
contra la seua voluntat, al
segle XIX –amb l’excepció
dels municipis de Sinarques
i Xera, que ho eren històricament.
Per contra, Cabdet,
més al sud, és una població
històricament valenciana,
on es parlava català fins al
segle XIX, incorporada també
a contracor a la província
d’Albacete.
Una mica més al sud de Cabdet
hi ha el Carxe, el territori
de llengua catalana actualment
a la regió de Múrcia.
Però el Carxe no té a veure
amb l’antiga extensió del
català al camp de Múrcia
sinó que és, de fet, un
dels pocs exemples recents
d’expansió territorial del
català. Històricament era
una comarca de parla castellana
però es va repoblar
amb catalanoparlants de les
valls del Vinalopó a partir
del 1878.
Entrar als Països
Catalans no ha estat
una tasca senzilla
fins fa poc, com
tampoc no ho era
comunicar-s’hi,
excepte per mar.
I és aquesta
disposició
geogràfica que
féu d’aquest
territori una
potència marítima
mediterrània
Unes fronteres estatals molt
més mòbils que no sembla
Aparentment, per a la majoria
de la gent, les fronteres
estatals que travessen els
Països Catalans i en consagren,
sobretot, la divisió
entre Espanya i França, són
també molt estables. Però
la realitat és que no ho són
tant i han tingut canvis força
importants en el curs de la
història.
Bàsicament, cinc estats
s’han repartit els Països Catalans
en l’època moderna.
Dos ens són propis: Andorra
i la Catalunya independent.
I tres, estrangers: França,
Espanya i el Regne Unit. Amb
línies que s’han mogut en el
temps, quan han incorporat
territoris diferents.
Després de la Nova Planta,
al territori peninsular la ratlla
entre l’estat espanyol i
l’estat francès ha seguit la
línia actual llevat del període
1810-1812, en què la frontera
s’esborrà perquè el Principat
fou independent i feia de tap
entre tots dos; i el període
1812-1814, en què el Principat
va ser incorporat tot
sencer a l’imperi francès.
Aquells dos anys la frontera
entre els estats espanyol i
francès es va traslladar al
sud i se situà entre Alcanar
i Vinaròs, amb la particularitat
que Andorra i l’àrea
al voltant de Mequinensa
també es van incorporar a
Catalunya i, en canvi, la Vall
d’Aran es va integrar directament
a França.
Pel que fa als territoris insulars,
Menorca ha canviat de
mans entre tres estats diferents.
A banda de pertànyer a

8
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
Aparentment les fronteres estatals
que travessen els Països Catalans i en
consagren, sobretot, la divisió entre
Espanya i França, són també molt estables.
Però la realitat és que no ho són tant i han
tingut canvis força importants en el curs
de la història
A la Botiga de VilaWeb
podeu comprar el mapa
tradicional dels Països
Catalans, editat per Joan
Ballester i Canals.
Espanya, va ser part de l’estat
francès entre el 1756 i el
1763 i va ser part integral del
Regne Unit en tres períodes
diferents: del 1708 al 1756,
del 1763 al 1782 i del 1798
al 1802.
I encara unes fronteres tradicionals,
que no encaixen
del tot
Aquestes fronteres estatals,
o les divisions inferiors en
les actuals fronteres autonòmiques
espanyoles (de
Múrcia, el País Valencià, les
Illes, Catalunya o l’Aragó)
o de les departamentals o
provincials (dels Pirineus
Orientals) amaguen al seu
torn divisions tradicionals
que no es reflecteixen, però
que són sentides encara en
un grau o un altre per la
població.
És el cas, per exemple, de la
frontera tradicional de Catalunya
Nord, que és diferent
de l’actual territori dels Pirineus
Orientals. De fet, això
que avui anomenem Catalunya
Nord no és sinó el dibuix
del departament francès dels
Pirineus Orientals i no coincideix
del tot amb la geografia
clàssica. Aquesta no
incloïa la Fenolleda occitana
però incorporava, en canvi,
la Baixa Cerdanya, la Vall de
Ribes i el Baridà occidental,
avui part de l’Alt Urgell.
L’altra gran frontera tradicional
del país que no té
un reconeixement oficial és
la que divideix les Illes en
dos arxipèlags: les Balears
(Mallorca i Menorca) i les
Pitiüses (Eivissa i Formentera).
Només entre el 1978 i el
2011 la realitat pitiüsa va ser
reconeguda, amb el Consell
Insular d’Eivissa i Formentera,
que més tard es dividí.
Actualment, cadascuna de
les quatre grans illes té un
òrgan de govern propi.
I l’Alguer?
En el marc de la catalanitat,
l’Alguer és, a la vegada,
un gran mite i la gran desconeguda.
Aquesta ciutat
de Sardenya ha mantingut
en el curs dels segles
la llengua catalana com a
llengua pròpia, que ho és
encara d’una bona part de
la població.
Tanmateix, hi ha la discussió
sobre si els algueresos
són nacionalment catalans
o sards. Quant a això, la posició
més estesa és que els
algueresos són una minoria
cultural de llengua catalana
dins la nació sarda, que és
particularment plurilingüe.
Dins l’illa es parlen de fet cinc
llengües: el català, el sard, el
cors –en una bona part del
nord–, el lígur, a banda l’italià
–sobrevingut.

9
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
Fins on va arribar, històricament,
la llengua catalana?
MARC BELZUNCES
La majoria dels lectors de VilaWeb
saben els límits aproximats
de l’actual domini
lingüístic del català, és a dir,
l’extensió territorial. Segurament,
molts també saben
com va anar-ne progressant
l’expansió històricament: com
passà del Principat al País Valencià
i les Illes Balears i l’Alguer.
Però el català es va parlar
més enllà del límit actual? Hi
ha zones que se sap perfectament
que sí, si més no els
especialistes, com ara a Oriola
o la zona costanera de Múrcia,
on hi ha restes de toponímia
catalana a la plana de Cartagena.
En uns altres indrets no
hi ha tanta informació, però
algunes fonts en parlen.
Fa uns quants anys vaig publicar
The Hidden Map of Spain, un
mapa que ara ha estat recuperat
a “Les fronteres de la catalanitat”,
per a marcar la frontera
oriental històrica del català.
L’objectiu d’aquell mapa
era d’intentar agrupar totes
aquestes fonts per a totes les
llengües, conscient que tenien
una qualitat i una procedència
ben diverses –algunes, certament
qüestionades.
Cal fer notar que no necessàriament
a totes les àrees del
mapa de la llengua catalana
situades fora dels límits actuals
el català hi fou majoritari.
Sabem que al País Valencià
totes les poblacions van ser
repoblades per parlants barrejats,
i que generalment s’acabà
imposant la llengua que hi era
majoritària, en un procés que
es va allargar durant segles.
I cal tenir en compte també
que per motius pràctics cartogràfics
s’han fet servir els
límits municipals actuals, tot
i ser conscient que en alguns
casos –com ara Terol—només
hi correspondria una part
del terme municipal, no pas la
totalitat. D’una altra banda, el
mapa se centra en la Península
Ibèrica. El català, però, s’expandí
més enllà. Segurament
el lloc més important que en
resta fora és Algèria, al voltant
d’Orà, on a començament
del segle XX algunes fonts hi
situen més de 100.000 catalanoparlants.
Sense oblidar
Sardenya, on el català era comú
més enllà de l’Alguer.
Quant a les fonts, per la part situada
a l’oest de l’actual domini,
i per sobre del riu Ebre, hem
seguit el llibre editat per l’Institut
d’Estudis Catalans La Franja
de Ponent: aspectes històrics i
jurídics, de Joaquim Montclús
i Esteban, que en dóna informació
abundant. També s’ha
tingut en compte l’extensió
del bisbat de Lleida al segle
XII, car a l’edat mitjana el repoblament
cristià acostumava
a seguir límits eclesiàstics.
Quant al sud de l’Ebre, aquesta
zona fou conquerida i repoblada
en temps de Ramon
Berenguer IV, que sembla que
inclogué contingents catalans
minoritaris. En aquesta
zona, de fet, hi ha autors que
hi troben diversos topònims
d’origen català, atribuïts al
repoblament. El límit se situa
resseguint el riu Martín, que
neix a la serra de “San Just”,
com es denomina encara actualment
en castellà.
Més al sud, trobem la comarca
del Gúdar-Javalambre, amb
topònims d’origen català com
ara Móra de Rubiols, Mosquerola,
Maçanera i Alventosa, i
rastres lingüístics a la parla
local, segons diversos autors.
El poblament devia ser com
al País Valencià, barrejat –de
fet, un part de la comarca fou
inicialment adjudicada al Regne
de València per Jaume I. Ací
el límit a l’oest se situa al riu
Alfambra, que passa per Terol.
Per al País Valencià, la referència
és el llibre Els fundadors
del Regne de València,
d’Enric Guinot, catedràtic
d’història medieval i membre
del IEC. L’autor aplega
percentatges lingüístics en
moltes poblacions en el moment
del repoblament per
demostrar que en la major
part de poblacions hi hagué
una barreja lingüística i
s’acabà imposant la llengua
majoritària.
Finalment, quant a Múrcia,
la informació és extreta de
dos llibres del medievalista
Josep-David Garrido i Valls:
Jaume I i el regne de Múrcia i
La conquesta del sud valencià i
Múrcia per Jaume II. Igual com
Guinot, l’autor dóna percentatges
lingüístics en diverses
poblacions en el moment del
repoblament.

10
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ENTREVISTA
FRANCISCO GARROBO
“Les clavegueres
de l’estat s’han
desinhibit amb el
procés i ara aniran
contra tot”
Entrevista a l’activista veïnal, condemnat a tres anys de
presó pel tall de la Ronda de Dalt durant la vaga del 8-N
contra l’empresonament del govern i l’aplicació del 155
ALBERT SALAMÉ

11
FRANCISCO GARROBO
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
CLARA ARDÉVOL MALLOL
Francisco Garrobo és una de les cares
més conegudes de l’activisme
veïnal de Nou Barris, però aquesta
setmana passada ha estat notícia
perquè l’Audiència de Barcelona
l’ha condemnat a tres anys i mig de
presó per la seva participació en un tall
a la ronda de Dalt durant la vaga general
del 8 de novembre de 2017 contra
l’empresonament del govern i l’aplicació
del 155. Una acció que, diu, repetiria tot i
saber-ne les conseqüències. La sentència
també ha condemnat Moisès Fernández
a un any de presó.
No és la primera vegada que Garrobo és
encausat pel seu activisme social, que
és tan ampli que costa de resumir. Ha
passat pel Sindicat d’Habitatge, Stop
Pujades, Nou Barris Cabrejada, el moviment
dels Indignats… Actualment
és militant de la CUP i de Pirates de
Catalunya i membre de l’Associació de
Veïns de Ciutat Meridiana i Nou Barris
LGTBI. Els seus inicis polítics li han
causat maldecaps a l’hora de militar
en l’independentisme, perquè va ser
membre de Ciutadans quan el partit es
va fundar. “Per a mi ha estat un camí, no
pas un canvi de camisa”, explica.
Parlem amb ell sobre la seva trajectòria
política i sobre la sentència, al Casal 3
Voltes Rebel de Nou Barris, del qual és el
tresorer. Parla de manera enèrgica i expressiva.
És afable i divertit i deixa caure
comentaris de broma, tot i que es posa
seriós i s’emociona quan explica com la
repressió afecta el seu entorn.
—Com esteu després de saber la sentència?
—És un xoc que no t’esperes… Veient
com va anar el judici ens esperàvem una
absolució. Després del cop inicial, tinc
ganes de defensar-me i defensar el dret
de vaga. No penso què pot passar, sinó
com afrontar els mesos vinents, que
seran de tensió i alhora de moltíssima
solidaritat, que ja rebo i que és increïble.
—Com van anar els fets aquell 8 de novembre?
—Com a totes les vagues. Aquell dia el
piquet unitari de Nou Barris va anar a les
botigues i a les vies. Res fora de la normalitat…
Vam anar a la Ronda i una agent
dels Mossos em va reconèixer de reunions
del barri. Ens van proposar d’obrir
un carril i es va decidir que si això podia
ajudar a rebaixar la tensió, cap problema.

12
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
FRANCISCO GARROBO
Hi havia alguns moments de tensió, com
en qualsevol tall, però no pas violència.
—Hi va haver interlocució amb la policia,
per tant.
—Molt bona entesa! Encara més, al judici
la majoria dels policies van dir que
l’actitud dels manifestants havia estat
completament pacífica. A Nou Barris
algunes vagues han acabat amb detinguts
i càrregues, però aquella va ser una
jornada de vaga molt tranquil·la, més
enllà del succés amb el motorista.
—Què va passar amb el motorista?
—Va arribar i va intentar atropellar
dues persones. Llavors diversos companys
van saltar per protegir la gent
i el motorista va clavar un cop a en
Moisès, que ha estat condemnat juntament
amb mi. A ell l’acusen d’haver
clavat un cop al motorista. Els agents
van explicar al judici que el motorista
no tenia sang ni res a la boca, però,
mitjançant una odontòloga amb qui
creiem que té connexions, va aconseguir
un informe que diu que va perdre les dents.
Tot ve d’una malaltia que té, com va dir el
forense. El motorista va denunciar en Moisès
per agressió i en Moisès va denunciar
el motorista per la mateixa raó.
—Al judici s’ha donat més pes al testimoni
del motorista que no pas al d’un
altre declarant que va dir que havia estat
una manifestació pacífica.
—I no tan sols això: ens trobem molts
judicis en què la veu de la policia té presumpció
de veracitat. Aquí una desena
d’agents diuen que no hi va haver cap
agressió! Al vídeo es demostra que ell
duia el casc posat en aquell moment i
que, per tant, és impossible que li pogués
saltar una dent, però el jutge li dóna tota
la veracitat. Diu a la sentència que li van
pegar, però alhora durant tot el judici va
dir que no es podia parlar d’això perquè
pertany a un altre cas, i no deixaven preguntar
el nostre advocat sobre el tema. I
de cop i volta el jutge decideix de jutjar
un altre cas obert en aquesta sentència!
—Com ho justifiquen, que era una ma-
nifestació violenta?
—El jutge es basa, per una banda, en
la suposada agressió al motorista i, per
una altra, en la declaració de dos mossos
que van dir que la situació era de tensió.
Això, amb el nou concepte de violència
que planteja Marchena, crea un relat
que diu que hi va haver violència contra
els conductors. També diu que aquesta
manifestació era política, i no un piquet,
i que per tant no és protegida pel dret de
vaga. Com que no és protegida pel dret
de vaga, s’havia de demanar permís. I
com que no es va demanar permís, no és
La del 8-N va ser una jornada de
vaga molt tranquil·la
protegida pel dret de manifestació. Diu
que la vaga era legal, però que aquesta
manifestació no era un piquet.
—I la vostra condemna en concret?
—Diuen que jo hi mediava, que n’era el
líder. Hi havia dues persones més que
ens acompanyaven, però com que són
dos homes grans, els han deixat fora.
Per tant, és un judici polític. El que ha
fet aquest jutge és un espectacle polític i
ara creiem que podem guanyar al TSJC. A
més, aquesta mateixa sala també haurà
de jutjar el cas del motorista i en Moisès.
Fa pudor…
—Com valoreu que s’hagi utilitzat la
sentència del judici contra el procés per
a condemnar-vos?
—Era una passa coherent. Era qüestió
de temps que algun jutge agafés aquest
nou concepte de violència, que va més
enllà de la definició de la RAE i del que
diuen les normes judicials d’agafar-se
a la versió més restrictiva d’un terme
en cas de dubte. Això ara crea un nou
precedent: no solament el concepte de
violència és totalment desfigurat, sinó
que a partir d’ara qualsevol jutge pot dir
que el piquet d’una vaga realment no en
forma part, i s’obre la porta a qualsevol
mena de detenció.
—De fet, els darrers anys s’han encausat
molts ciutadans arran de jornades
de vaga o que formen part de sindicats
alternatius.
—Els sindicats combatius, com ara la
Intersindical, són al punt de mira del
sistema. També han tingut problemes el
SAT, la CGT, el COS… Tot el que no sigui
CCOO i UGT. Però no crec que sigui només
contra la Intersindical, sinó que
és un atac directament contra el
dret de vaga. Les clavegueres de
l’estat s’han desinhibit amb el
procés, s’han vist completament
impunes, i ara aniran contra tot.
—No és la primera vegada que
heu estat encausat per casos
relacionats amb la vostra militància.
Qui sou i quina ha estat
la vostra trajectòria?
—He treballat a la CUP Capgirem Barcelona
i ara em dedico a fer activitat social,
que és el que a mi m’agrada. Sóc el tresorer
del Casal 3 Voltes Rebel.
—De Nou Barris de tota la vida?
—Sí, de la Guineueta. He donat suport
al naixement del Sindicat d’Habitatge,
aturo desnonaments a Ciutat Meridiana
des del 2011 i he participat en molts moviments
socials, com ara Stop Pujades,
Nou Barris Cabrejada… Per tot això també
he patit repressió. Des del 2011 fins ara
m’han obert catorze procediments judicials,
dels quals set han arribat a judici.
Per coses diverses, com ara aturar el bus
d’Hazte Oír, una cercavila al barri, algunes
vagues generals… Des de la comissa-
La “violència” de Marchena serveix
a tres jutges per a condemnar els
activistes del 8-N

13
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
FRANCISCO GARROBO
ria dels Mossos de Nou Barris sempre hi
ha hagut una persecució política contra
mi i altres companys, com ara el Filiberto
Bravo, de l’associació de veïns de Ciutat
Meridiana. Alguns d’aquests casos han
estat surrealistes.
—Per exemple?
—Es va voler ocupar un edifici. Jo no
hi era, però em van enviar una citació
judicial que deia que s’havia vist algú
intentant obrir la porta i que se n’havia
anat corrent. “Creiem que és Francisco
Garrobo, un habitual de les manifestacions
de Nou Barris”, deien. Recordo la
paraula perquè la jutgessa va riure… No
he perdut cap judici, excepte el de la vaga
del 14-N del 2012. Vam pactar una pena
de tres mesos perquè jo podia sortir-ne
indemne, però al meu company li podien
caure més de dos anys. Pel bé de tots, vaig
pactar tres mesos, però per això ara em
demanen tres anys i mig i no pas un…
Han estat judicis pel fet de formar part
de moviments associatius, mai per haver
agredit ningú. M’acusen de ser el líder.
És una persecució política. Vas a un lloc,
veus la policia i saps que ets encausat.
Em miren, miren la tauleta que porten i
m’assenyalen…
—En l’àmbit personal i el laboral, què
ha implicat tot això?
—M’han posat multes que sumen uns
6.000 euros. Jo no puc obrir un compte
en un banc, perquè me l’embarguen…
Sempre he tingut molts problemes per
a trobar feina, sempre. Ara no en trobo, i
se m’acaba la prestació per desocupació…
Crec que és perquè ara qualsevol fa una
cerca i hi ha moltes pàgines a Google
que parlen de mi… Avui dia busco feina;
si algú me n’ofereix, encantat. Sóc administratiu.
Però tinc una condemna de
tres anys i mig a sobre. Qui em vol contractar?
Això pot voler que hagi de tornar
a casa dels meus pares… Però a la resta
de la vida no m’ha afectat. He intentat
que la repressió m’acovardís el mínim
possible, només en alguns moments
clau. No vaig poder anar a l’aeroport ni
a Urquinaona, per exemple, perquè si hi
Era qüestió de temps que
algun jutge agafés aquest
nou concepte de violència

14
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
FRANCISCO GARROBO
anava, llepava segur. No per por, sinó
perquè la repressió cap a mi afecta més
gent. Quantes hores ha de dedicar el meu
entorn a gestionar casos repressius en
comptes de fer treball de carrer? Crec que
es pensen que sóc el líder dels moviments
socials a Nou Barris, i res més lluny de la
realitat. Qui pensi que si jo entro a presó,
s’acaba el moviment social a Nou Barris,
està poc informat.
Des del 2011 fins ara m’han
obert catorze procediments
judicials, dels quals set han
arribat a judici
La meva trajectòria per a mi
és un camí, no és pas un canvi
de camisa
—Vau començar la vostra militància a
Ciutadans. Com ha estat aquesta evolució?
—Jo tinc família d’arreu –Andalusia,
Castella, Catalunya, País Valencià, Aragó–,
una família mestissa. És una família
espanyolista i ara mateix sóc l’ovella
negra… Sempre m’havia considerat una
persona progressista. Quan tot va començar
jo tenia disset anys i ara en tinc
trenta-tres… Primer em vaig polititzar
a Ciutadans, però la gent no sap que
Ciutadans es va fundar amb gent del
PSUC i del PSC. També amb gent sortida
d’espais liberals, de l’entorn del PP, que
eren minoritaris. En el primer congrés es
va aprovar un ideari que deia que el partit
era de centre-esquerra! Alguns pensaven
que era un partit no-nacionalista. A mi
mai no m’han agradat excessivament les
banderes, no ho nego. Però a Nou Barris
el sector de Ciutadans més important
era el d’esquerres. Jo era del front contra
Rivera; per tant, quan va guanyar me’n
vaig anar.
podem vincular-lo a Podem i prou,
que ha fet allò que mai no hauria volgut
el moviment 15-M, apropiar-se’l,
i que ha estat una decepció. Jo el 15-M
em vaig acostar a un espai molt polititzat
cap a l’esquerra. Em va marcar
la realitat dels desnonaments. Tinc
gravat a foc un desnonament en què
els Mossos van entrar pel balcó amb
una escala de bombers… Llavors em
vaig acostar a Pirates, on ara mateix
milito, i també a molta gent de l’esquerra
independentista. Per exemple,
l’altre dia Elisenda Paluzie va recordar
que havia debatut amb mi el dret d’autodeterminació.
—Éreu contrari al dret d’autodeterminació?
—Estava en contra que es posés com a
reivindicació el dret d’autodeterminació
de Catalunya. Estava a favor que s’hi
posés el dret d’autodeterminació dels
pobles, entenent que era una posició de
consens. La situació es va fer emprenyar
molt i allò no va ser un debat ni res. Al
final es va posar el dret d’autodeterminació
dels pobles, però és cert que jo en
—També vau passar per UPyD?
—No, només vaig col·laborar amb unes
persones i vaig donar un cop de mà en
unes eleccions repartint pamflets. I res
més! Vaig deixar la política en actiu fins
al 15-M.
—Com valoreu el paper del 15-M i com
va influir-vos?
—Va ser una inspiració per a moltíssima
gent, també per a mi. La CUP es converteix
en el que és gràcies al 15-M, entre
més coses. I no es podria entendre el SAT
a Andalusia, el creixement de l’esquerra
abertzale, la PAH i la força de la CGT i els
sindicats alternatius sense el 15-M. No

15
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
FRANCISCO GARROBO
aquell moment encara no havia canviat
el xip… Pensava que s’havia de convocar
un referèndum perquè s’acabés el
debat. Quan em vaig acostar a Pirates
em vaig adonar de la importància del
dret de decidir, no solament en l’àmbit
nacional, sinó dels ciutadans, i gràcies
a l’acostament a moviments en què
participava l’esquerra independentista,
em vaig adonar de la situació nacional
dels Països Catalans, Andalusia, el País
Basc… Per a mi és un camí, no és pas un
canvi de camisa. Un camí on començo
polititzant-me cap a l’esquerra i després
cap als drets socials i nacionals del país i
de la resta de països. No hi veig un camí
tan estrany…
—Segurament té semblances amb el
camí que ha fet molta gent aquests darrers
anys…
—Sí. Sempre m’havia considerat federalista,
fins que em vaig adonar que era
confederalista. Però intentar solucionar
l’estat espanyol és impossible. Realment
l’única via que pot generar un canvi social,
nacional i polític és la independència. Em
fa ràbia, perquè sembla que si és un polític
qui es canvia de camisa per tenir una
cadira és benvist. Però jo vaig deixar un
partit en auge! Si m’hi hagués mantingut,
hauria tingut una cadira, i en canvi me
n’he anat a un on no hi ha cadires.
volia tombar? Sí. De fet, gràcies al fet que
el vam tombar es va fer l’1 d’octubre. Per
tant, alguna gent que no volia tombar-lo
en realitat anava més en contra de l’independentisme
que no pas jo, i a mi em
deien infiltrat… Vaig passar moments
durs, però la vida posa tothom al seu lloc.
No he volgut demostrar mai res a ningú,
tot el que he fet ha estat per principis. De
fet, tornaria a la Ronda de Dalt a la vaga
del 8-N, bo i sabent que em caurien tres
anys i mig, perquè no vaig fer res.
—Com afronteu la idea d’entrar a la
presó?
—És una idea fotuda que no em genera
intranquil·litat, però sí por. Però no
em passo el dia pensant en això. Si no
hagués estat contra mi, hauria estat
contra un altre. Podrien haver agafat el
meu millor amic, que era al meu costat,
i el que viu ell ho viuria jo ara. Parlem
molt de la família, però les amistats
ho poden arribar a passar pitjor. Tinc
amics que ho passen molt malament.
M’imagino al seu lloc i prefereixo ser en
aquesta banda. [S’emociona] No m’imagino
com seria que estiguessin a punt
d’entrar a presó… A mi se m’emporten i
no hi entren ells, hi entro jo. Fa nou anys
que estan contra mi i no han aconseguit
res, aquest barri ha tingut una vida brutal.
I el mateix puc dir de més companys.
Mentre ens miraven a nosaltres, la resta
construïa unitat popular, i això és el que
es vol eliminar. Pensar que si jo m’amago,
no aniran contra un altre, és absurd.
Que vinguin a buscar-me. Al proper
desnonament hi aniré igual, i tornaré a
negociar amb la comitiva judicial i em
tornaran a multar. Continuaré sent-hi,
una per una, a totes les lluites. I com
jo, moltíssima gent. Però sóc el primer
activista social, del moviment popular,
que pot entrar a presó pel procés. Si
Jordi Cuixart afronta nou anys, jo no puc
afrontar-ne tres i mig? Ja veurem… Però
no m’amagaré, visibilitzaré al màxim la
repressió de l’estat espanyol i la justícia
franquista que tenim.
—Us heu sentit mal considerat per algun
sector de l’independentisme?
—Sí, però no m’ha importat gens. Molts
sectors s’han adonat de l’error i és legítim
equivocar-se. Jo sóc un independentista
d’última fornada, dels que es
van apuntar al carro quan van veure què
significava això realment, i no dels que fa
quaranta anys que ho són, a qui envejo.
Que l’extrema dreta catalana m’ataqui,
m’és ben igual, perquè no els considero
companys. No vull mirar cap enrere, el
que va passar a Sabadell va passar…
—Què va passar a Sabadell exactament?
—En aquella assemblea de la CUP de
l’empat va sortir una fotografia meva que
deia que jo era un infiltrat de Ciutadans.
I que hi era per a tombar Mas! [Riu] El
Francisco Garrobo i Moisès Fernádez recullen el 27 de novembre la sentència
condemnatòria mentre reben el suport d’activistes socials de Nou Barris.

16
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ENTREVISTA
FINA MIRALLES
“He nascut d’una mare
que m’ha deixat ser qui era”
L’artista plàstica exposa una retrospectiva de la seva
obra al MACBA

17
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
FINA MIRALLES
ANNA ZAERA
F
ina Miralles (Sabadell, 1950) exposa
el seu recorregut artístic al MACBA
amb l’exposició Fina Miralles. Sóc
totes les que he sigut. Una retrospectiva
que omple d’oxigen vegetal el
centre de Barcelona i hi fa un simulacre
de la vida natural en plena pandèmia.
Miralles, que em respon al telèfon des
de Cadaqués, assegura que no ha creat
mai amb ànsia, però si mirem enrere
veiem que amb setanta anys ha fet de
tot. Va tenir un paper important en l’art
conceptual català durant la dècada dels
setanta, i va ser pionera en les propostes
de land art a Catalunya, des d’on va fer
una crítica al totalitarisme, el patriarcat
i la violència mitjançant el diàleg entre
allò que és natural i allò que és artificial.
Destaquen treballs com ara Duna (1973)
i Dona-arbre (1973), i exposicions com
Translacions (1977) i Terra (1981). També
va participar en les biennals de París i
Venècia (1978). Ha dirigit la Sala Vinçon
de Barcelona i la Sala Tres de Sabadell.
Els seus nombrosos viatges arreu del
món, i especialment a l’Amèrica Llatina,
tenen un paper fonamental en el seu
desenvolupament com a artista. La seva
obra es troba exposada en diversos museus,
com el Museu Centre d’Art Reina
Sofía, el Museu d’Art Contemporani de
Barcelona (MACBA) i el Museu d’Art de
Sabadell. L’any 2018 va ser guardonada
amb el Premi Nacional d’Arts Visuals. La
conversa amb Miralles és propera, humana,
senzilla, plena de lliçons de vida.
—Viviu a Cadaqués?
—Sí, fa vint-i-dos anys que hi visc.
—Ja no hi aneu gaire, a Barcelona?
—Sabeu què passa? Que viure a Cadaqués
significa deixar la ciutat. Hi vaig només
quan és imprescindible. Quan te’n vas de
la ciutat, canvia la relació amb la gent i
et canvia la vida.
—Ara amb la pandèmia, sembla que
De París ja me’n
vaig anar cap a
Normandia, a prop
del mar, i vaig dir:
saps què, Fina? Tu
sempre a prop del
mar. Aquí a Cadaqués
hi tenia una amiga
que em va dir: Fina,
vine!
La meva vida és
tranquil·la i senzilla.
Tot, com més senzill,
millor. Aquest és el
lema pel qual jo em
governo. Si veig que
una cosa és massa
complicada, la deixo
estar
molta gent reconsidera el fet de viure
fora de la ciutat.
—La gent que viu en una ciutat és perquè
hi treballa. Hi ha molta gent que se
n’aniria si pogués treballar fora. El treball
condiciona moltíssim. Si vius més lluny,
sí que t’has d’acomiadar de la vida de la
ciutat. Has de trobar una altra manera de
viure. Començar a fer un altre tipus de
feina i tenir una altra manera de viure.
Jo, Barcelona, la vaig deixar l’any 1983,
abans de les Olimpíades. En aquell moment,
vaig començar a donar voltes pel
món. Crec que em vaig acomiadar de les
ciutats després d’haver viscut a París.
Després de París, viure en una ciutat és
molt complicat, perquè és una ciutat
preciosa. I com que jo no hi treballava, a
París, sinó que hi vivia… De París ja me’n
vaig anar cap a Normandia, a prop del
mar, i vaig dir: saps què, Fina? Tu sempre
a prop del mar. Aquí a Cadaqués hi tenia
una amiga que em va dir: Fina, vine!
—La mar és important en la vostra vida
i en la vostra obra, també.
—També la meva fragilitat va condicionar
aquest estil de vida més tranquil. Vam
pensar que podríem estar juntes i seria
tot més fàcil. Passar els últims anys de la
teva vida a prop del mar, la veritat és que
està molt bé. I ara amb el confinament
que no us deixen venir, s’hi està encara
millor! [Riu.]
—Com és la vostra vida ara?
—La meva vida és tranquil·la i senzilla.
Tot, com més senzill, millor. Aquest és
el lema pel qual jo em governo. Si veig
que una cosa és massa complicada, la
deixo estar.
—La vostra obra també sembla un camí
constant cap a la senzillesa.
—Sí, quan torno de Sud-amèrica, busco
l’essencial i com més senzill, millor. En
comptes de posar línies al paper, necessito
esborrar-les. Si ho puc fer en quatre

18
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
FINA MIRALLES
Ja naixem qui som.
Tu ja neixes qui ets.
Però quan som tan
petits, no sabem qui
som. A la maduresa
ja sí. I més, si vas
treballant en la teva
naturalesa, la teva
manera de ser
És important deixarte
guiar pel que et
van dient, en comptes
de “jo vull ser”, “jo
vull anar”, “jo vull
tenir”. El “vull, vull,
vull” és molt cansat.
En el moment que
t’agermanes amb la
forma de vida que et
toca, i sobretot amb
la naturalesa en el
meu cas, t’alliberes
molt
línies, millor que en cinc. I després, la
meva qüestió física: Fina, el més senzill
possible, em dic. Si complicar-se la vida
tampoc serveix per a res.
—Volem massa coses?
—Jo m’he anat acoblant a la vida i que la
vida em portés per allà on havia d’anar. És
l’acceptació de la vida i de la teva pròpia
manera de ser. Amb l’obra, m’he deixat
influenciar pel dictat de les paraules i de
les formes. És important deixar-te guiar
pel que et van dient, en comptes de “jo
vull ser”, “jo vull anar”, “jo vull tenir”.
El “vull, vull, vull” és molt cansat. En el
moment que t’agermanes amb la forma
de vida que et toca, i sobretot amb la
naturalesa en el meu cas, t’alliberes molt.
—A la primera sala del MACBA hi ha una
cita vostra que resumeix l’exposició.
“Ser artista no és una vocació, ni una
devoció, ni una professió; no ho saps,
però tot t’hi empeny i et porta a ser qui
ets”. Seria això?
—Sí. Ja naixem qui som. Tu ja neixes qui
ets. Però quan som tan petits, no sabem
qui som. A la maduresa ja sí. I més, si vas
treballant en la teva naturalesa, la teva
manera de ser. Si vols ser una persona
íntegra, vas fent feina. I aquest ésser que
ets, l’ets sempre i des del moment de
néixer. És que imagineu una cosa: cada
espermatozoide del teu pare, o del meu,
és un individu diferent! I només hi ha
un espermatozoide que fecunda l’òvul
de ta mare. I de totes les dones que hi ha
a l’univers, perquè aquella és ta mare. I
aquesta ets tu. Això és un miracle! Per a
mi, comprendre això ha estat un gran
agraïment. I per això la frase aquesta: jo
no he hagut d’escollir res, sinó que tot
m’ha anat portant fins on havia d’anar.
—Des de sempre heu respectat tant
l’essència o ha estat una desconstrucció
d’allò que havíeu après?
—Jo he nascut d’una mare que m’ha
deixat ser qui era. No m’ha marcat que
jo hagués de ser res. I després de la infantesa
i la joventut, he anat al camp i
he viscut al camp. La meva mare era de
Balaguer, tenia finques i he viscut això
de banyar-me en una séquia, de viure
sense llum, d’anar al pou a buscar aigua,
de viure amb les bestioles, de tenir els
gossos, les mules. El meu pare era de
Sabadell i tenia una vocació més burgesa,
que seria tot aquest món del voler, del
triomfar i el d’haver de ser. El món del
camp i de la terra és la noblesa. Perquè la
terra et fa ser honorable. La terra et fa dir
la veritat. Aquesta és la veritat de la terra.
Penseu que vaig viure vint-i-cinc anys
de franquisme, i sort que tenia aquest
lligam més profund amb la meva mare,
la terra i la naturalesa. La meva vida i la
meva obra no ha estat tortuosa com els
artistes del segle XX. Els artistes maleïts,
del patiment i les drogues i l’alcoholisme
de Poe, i d’aquest i de l’altre. Això meu
ha estat un fer i un fer-me. Jo anava fent
l’obra i l’obra m’anava fent a mi. Dia a
dia, pas a pas.
—Heu viatjat molt. Creieu que per reconèixer
casa vostra cal sortir i viatjar.
Després d’haver estat a Sud-amèrica
i a París, entre altres llocs, arriba un
moment que teniu ganes de tornar a
Catalunya?
—No és que de sobte te’n recordis i vulguis
tornar, és que ho portes a dins. Ho
portes a dins sense ser-ne conscient.
Però arriba un dia que sí que n’ets conscient.
Perquè aquesta relació íntima que
tens amb els arbres, amb els ocells, amb
la nit, amb les estrelles, amb el caminar
pels camins, a posar-te dins dels rierols,
això ho tens a dins i no ho saps. Però un
dia se’t desvetlla. És com un teló de teatre
a la italiana. Un dia se t’obre. Aquestes
portes són portes interiors que es van
obrint i tu vas aprofundint i et trobes
amb moments de la teva vida molt emocionants,
molt emotius. A més, et trobes
que la teva vida forma part de tu, no és
una vida que va passar i passi-ho bé i ja
no m’interessa. Formes part de tot allò.
—Precisament, el títol ‘Sóc totes les que
he sigut’ reflecteix aquesta idea.
—Són les relacions que has tingut amb
els teus germans, amb la gent, amb la
natura, amb la cultura, amb el teu país.
I vas enrere, enrere, enrere. Amb aquest

19
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
FINA MIRALLES
procés d’anar cap a dintre et trobes a la
Fina de catorze, la de tres, la bebè. El bebè
també el tinc amb mi. Totes viuen amb
mi. Jo sóc totes les que he sigut. I si sortim
del nostre ego, d’aquesta bombolla,
els humans som tots els que han sigut
abans de nosaltres. Perquè la humanitat
és una cadena. Ens volen fer creure que
som únics i extraordinaris, que som com
bolets, però això és mentida! Sigues qui
tu ets. I si pot ser, aconseguir ser un ésser
humà, en lloc d’una persona amb un
ego que t’aïlla, et tanca i t’isola. Obre’t,
obre’t. Jo sóc com tothom. Un fa sabates i
un altre mira, s’inspira amb les coses que
viu. Un altre escriu, un altre salta i balla,
això és bonic. Tots som diferents. Això de
ser tots iguals és el feixisme.
—Cal fer aquesta connexió entre un
mateix i les estructures de poder?
—Són les mateixes estructures de sempre.
Perquè l’humà no és un sant. I no és
sempre tendre i meravellós. També és
cruel. Aquestes estructures tan antigues
són molt difícils de canviar. Ara bé, és
feina de cada dona i de cada home rebutjar-les.
Perquè les dones critiquem
molt el patriarcat, però en la peça dels
“Emmascarats” a l’exposició del MACBA
es veu. Ella mateixa és qui es posa la
mantellina. Això no canviarà fins que les
dones no prenguin la seva vida amb les
seves pròpies mans. Agafa la teva vida, és
ben teva. Que et vols casar, et cases; que
vols tenir fills, els tens. Però no et treguis
la teva vida per servir un altre i dir amén,
amén, amén. Pots fer el que vulguis amb
la teva vida, siguis ama i mestressa.
—Això és complicat, de vegades.
—Aquí hi ha la por. La por de ser qui
ets. La por paralitza molt i abaixa el cap.
Llavors, com la dona de la mantellina,
dius: “Faci’s en mi segons la seva paraula.”
L’esclava del Senyor, com va dir
l’esperit sant. Però a les dones tot ens va
en contra, l’Església, el paternalisme, els
pares, els mestres. Jo he tingut un pare
poc masclista i que no li interessava el
poder. Però bé, això continua igual. Jo
crec que depèn molt de les mares, de
com eduquen les seves filles i els seus
Això meu ha estat un fer i un
fer-me. Jo anava fent l’obra
i l’obra m’anava fent a mi.
Dia a dia, pas a pas
Et trobes que la teva vida
forma part de tu, no és una
vida que va passar i passiho
bé i ja no m’interessa.
Formes part de tot allò
I si sortim del nostre ego,
d’aquesta bombolla, els
humans som tots els que han
sigut abans de nosaltres.
Perquè la humanitat és una
cadena
fills. “No, no, Josep, no t’aixequis, la teva
germana ja et treurà el plat”.
—Aquests darrers dos o tres anys han
estat reveladors de la força col·lectiva de
la dona. El moviment feminista també
recull aquest sentiment de ser una baula,
de no ser dones que fem la nostra lluita
de manera aïllada.
—Sí, jo em relaciono. Mireu, ara, per
exemple, parlem. Però el que fa la gent
jove està molt bé, perquè surten molt
al carrer. I no només el “me too” dels
americans, són les xilenes, les mexicanes.
Perquè les dones continuen morint
a causa dels seus marits, amants, germans,
de l’avi. Ens continuen violant i
ens continuen matant. No cregueu que
només és una classe social baixa i la gent
alcohòlica. No, no, gent burgesa també
viola. Això és una estructura de poder
que és aquí. Jo dic: per què els homes no
surten al carrer? Els homes també hauran
de canviar.
—La relació que tenim amb els animals
també hi és present, en aquesta retrospectiva.
Quina relació hi tenim?
—Relació de poder. Una altra vegada.
Hem anat envaint els seus espais. Els
senglars es queden sense espai perquè
els anem envaint i després: “Quants
senglars que hi ha, matem-los!” Nosaltres
ens pensem que som l’animal
superior sobre el planeta. Per això quan
hi ha vídeos d’alliberament d’animals
o de relacions tendres d’animals amb
persones la gent s’entendreix. Una cosa
és la relació que tenim amb els animals
per a menjar, com les matances de porcs
o de corders. La mort d’un serveix per a
la vida de l’altre. La naturalesa és així de
clara i concisa. Ara bé, els que se’n van a
caçar i maten conills i llebres i pardals i
els deixen allà al congelador, allò acaba
a les escombraries. I passa igual amb
els peixos. És un domini vergonyós. Ja
comença amb la relació entre persona
i persona. L’amo de la terra era l’amo
de totes les coses que hi havia allà. Tot
això del patriarcat ve del repartiment
de la terra. I les dones, a poc a poc, van
traient el cap i van pensant: jo tinc el dret

20
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
FINA MIRALLES
de viure la meva vida. El tens, estimada,
és clar que el tens.
Perquè les dones continuen morint a causa dels seus marits,
amants, germans, de l’avi. Ens continuen violant i ens
continuen matant
—Justament, aquesta exposició retrospectiva
al MACBA es fa en un moment
que la gent està semiconfinada i no pot
sortir de la ciutat els caps de setmana
per anar a la natura. Quina coincidència,
aquest context.
—Sí, és com dir als ciutadans urbanites:
això també existeix. I després, has
d’aprendre la resta, com el recorregut de
pràctica artística que ha fet una persona
al llarg de la seva vida. I ja es veu què és
cada cosa: les naturaleses artificials, les
imatges del zoo, del mar Mediterrani.
A més, és un espai ampli, aeri, que et
permet respirar.
Els senglars es queden sense espai perquè els anem envaint
i després: “Quants senglars que hi ha, matem-los!”
Nosaltres ens pensem que som l’animal superior sobre
el planeta
—Us sentiu part d’alguna generació
d’artistes?
—Jo ara tinc setanta anys. Quan acabo
Belles Arts, som els hereus de la postguerra
espanyola. Manolo Millares, Antoni
Tàpies, Antonio Saura. Ells sí que
han hagut de fer l’Espanya negra i tota
aquella cosa unida a la mort i a la tristesa
d’una guerra. Però nosaltres hem de continuar
amb la mort? Encara? Cinquanta
anys més? Home, no fotis! I jo m’hi vaig
negar, a fotre el blanco y negro, i vinga la
sang. Jo vaig dir: “Mira, jo, la naturalesa,
que és d’on em sento que vinc”. Penseu
que jo intentava allunyar-me tant com
pogués de la Guàrdia Civil.
Jo no sóc professional de l’art. Jo no he de pintar per un
plat de macarrons. Llavors puc dir: “Fineta, ja has fet el
que havies de fer”
—En què treballeu ara?
—Jo he treballat molt, eh? [Riu] I he anat
fent coses diverses. Perquè de vegades he
volgut dir coses que només he pogut dir
amb paraules, altres tens alguna cosa a
dintre que només ho pots dir pintant, una
altra vegada fas una acció, un muntatge.
Vull dir que cada cosa serveix per a expressar
qui ets, què penses i com vius. I jo ja he
acabat aquest procés. Vaig començar ensenyant
una pedra i he acabat amb el memorial
que és l’espiritualitat. Amb aquest
procés d’anar cap endins i cap endins. Jo no
sóc professional de l’art. Jo no he de pintar
per un plat de macarrons. Llavors puc dir:
“Fineta, ja has fet el que havies de fer”.
I ara visc la meva vida, tranquil·la.

21
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ENTREVISTA
MERCÈ IBARZ
“El paisatge
i l’agricultura
estan escrits per
la labor humana
i la història”
Entrevista a l’escriptora, que acaba de publicar ‘Trípic de
la Terra’ (Anagrama), un sol volum amb la trilogia ‘Labor
inacabada’, ‘La terra retirada’ i ‘La palmera de blat’
JÚLIA PARTAL

22
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
MERCÈ IBARZ
ASSUMPCIÓ MARESMA
M
ercè Ibarz acaba de publicar
Trípic de la Terra (Anagrama).
Amb Labor inacabada tanca la
triologia que va començar amb
La terra retirada i que va continuar
amb La palmera de blat. La publicació
de tots tres llibres en un sol volum ha
estat celebrada per la crítica, tant pel fet
que representa la recuperació de dues
obres cabdals de la literatura del país,
com perquè així, amb la tercera part,
l’obra agafa encara més relleu i forma.
Una portada alegre i acolorida ens endinsa
a sentir la palpitació del paisatge, de la
terra, a travès dels seus personatges ben
tangibles i de la mirada de l’autora, que
pot arribar a ser la nostra. Aquesta publicació
coincideix amb la recuperació de
Sota el signe del drac (Comanegra), de
Maria Mercè Marçal, llibre del qual Mercè
Ibarz va tenir cura el 2004 i que ara inclou
un postfaci fotogràfic d’Ivars. També és
a punt d’enllestir, amb fotografies de
Carme Esteve, Rodoreda paisatges.
—Contenta amb el Tríptic de la Terra?
—Feia temps que em voltava pel cap,
aplegar La terra retirada i La palmera de
blat, que són dos llibres força diferents
d’estil i alhora escrits molt seguits, amb
un plec actual, i aquí està. No és freqüent
tenir l’ocasió de reunir dos llibres de fa
trenta anys amb un escrit d’ara que no és
un epíleg sinó una creació més, i n’agraeixo
molt l’oportunitat.
—El viatge Saidí-Barcelona, Barcelona-Saídi
hi és sempre present.
—Ara que la Labor inacabada, la part nova,
i el conjunt s’han publicat puc veure
que el llibre nou, el Tríptic, va de l’aventura
de tornar a casa. Si voleu, també de
la ventura de tornar a casa. Però sobretot
l’aventura que és tornar-hi, com sabem
tots els que hem deixat la casa natal i ens
hem establert en un altre lloc. De jove
anava i venia i d’aquest trànsit, sovint
sense encaixar ni ací ni allà, van sorgir
la Terra i la Palmera. Ara, de gran, hi vaig
i en vinc amb fluïdesa total, assumint
trànsits i encaixos, i això és per a mi la
Labor inacabada i el conjunt del Tríptic de
la terra. Torno a Saidí i li retorno tantes
coses cultivades a Barcelona.
—És bonic, això que dieu. Al cap dels
anys, us definiu com a llauradora, pagesa
de les lletres…
—Per escriure, i a l’igual que feia la pagesia
abans per treballar bé la terra, he
de respectar el meu temps de guaret i
atendre quan la saó demana la sembra
i posar-m’hi. He de fer cas a la terra
interior i les cures que demana… L’agricultura
industrial no m’atreu gens, ni
en les lletres.
—Sou qui voleu ser?
—A estones, prou.
—Tot això que expliqueu, em fa pensar
amb l’article d’Imma Monsó, que plantejava
la dicotomia anar-se’n o quedar-se.
Per escriure, i a l’igual que
feia la pagesia abans per
treballar bé la terra, he de
respectar el meu temps
de guaret i atendre quan
la saó demana la sembra
i posar-m’hi. He de fer
cas a la terra interior i les
cures que demana…

23
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
MERCÈ IBARZ
Vaig pensar: ara em llegireu
més, gent de Saidí, perquè
enraonaré de valtros!
M’hi vaig posar el 1992.
Vaig escapar així de la lata
olímpica barcelonina
—Em toca de prop que l’Imma, escriptora
que valoro i una amiga que va créixer
entre Mequinensa i Lleida, plantegi, arran
de tornar a llegir la Palmera al cap dels
anys, una qüestió que és present i potser
encara una mica amagada: hem fet bé
d’anar-nos-en de la terra, aquells que
no hi estàvem obligats per necessitat?
—Potser no ho sabreu mai, però la vostra
collita és evident. Hi ha unanimitat a
dir que La terra retirada obre camí a una
mena de literatura que no existia. Què us
va portar a escriure-la i per què ho vau
fer d’aquesta manera?
—Vaig escriure la Terra amb uns límits
marcats que acceptava: per als Quaderns
de la Glera, publicació local de la
Franja, només es distribuiria per allí,
no hi hauria reedició. Sabia, doncs, que
em llegiria gent franjolina, que llavors
gairebé no llegien en català. La meva
família, lectora de sempre però no gens
en la llengua pròpia, va haver de bregar
per llegir-me. M’haurien llegit igual, és
clar, ja m’havien llegit els llibres previs
fent esforços, renunciant a la lectura
seguida… Vaig pensar: ara em llegireu
més, gent de Saidí, perquè enraonaré
de valtros! M’hi vaig posar el 1992. Vaig
escapar així de la lata olímpica barcelonina.
I els límits es van convertir en una
llibertat d’escriptura i de composició,
d’estructura, extraordinària. El mateix
Hèctor Moret, l’editor, amb qui vam
treballar molt plegats, pel lèxic i com escriure’l,
deia que estava molt bé i que no
m’hi sentís obligada, que el portés a una
editorial comercial si volia. No ho vaig
fer, i la Terra m’ho ha tornat amb escreix.
—Vau ser una precursora sense saber-ho.
—Els editors i algun crític ho creuen, que
va ser una opció narrativa inèdita llavors,
també l’editora en castellà, Valeria
Bergalli (Minúscula). Jaume Vallcorba
el va rescatar pel seu to, el 1994, i em
va publicar després La palmera de blat.
Quan hi penso, a grans trets, aquesta
novel·la, que ara és la part central del
Tríptic, la veig diferent i alhora d’alguna
manera familiar de relats de Rodoreda i
de Ruyra i les primeres novel·les de Juan
Arbó, Moncada, Porcel i Barbal, si parlem
de literatura catalana. Ara, és veritat que
la barreja de gèneres i el vessant fort de
crònica fa diferent La terra retirada.
—La palmera de blat va quedar més amagada
per l’èxit de La terra retirada. Ara,
amb la publicació del Tríptic, tinc la impressió
que pot ser la gran descoberta.
Diu Julià Guillamon que conté unes de les
millors pàgines de la literatura catalana
de les darreres dècades.

24
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
MERCÈ IBARZ
—No sou la primera que m’ho dieu…Els
lectors tornen a tenir la paraula ara.
de la Palmera potser són els que van al
Monegros Desert Festival…
—El jo és una eina?
—Del tot, per mi sí, quan escric és una
eina i prou.
—Des d’aquest jo, per exemple, retrateu
la mort. La dels joves i la dels vells.
—La mort jove l’hem viscuda massa, a
la família. Hi van morir, en un lapse de
temps breu, un oncle i un cosí a causa
del tractor, un altre cosí ofegat al riu, i
anys abans el germà del pare, la primera
mort que recordo, d’un accident de caça.
La mort d’Andreu, a la Palmera, és força
pareguda a la del pare de la mare, el iaio
Gustinet. Amb mon cosí Fernando, un
xic singular, encara hi parlo, com aquell
que diu. La conversa d’Irene i Dani a la
Palmera ve d’aquí. Per això deia que Rodoreda
i Ruyra no cauen gaire lluny, els
morts sempre hi són…
—Què dieu a Fernando?
—Que encara em sap greu no haver-lo
entès prou, acollit més, que trobo a faltar
el que m’hauria pogut explicar, era més
jove que jo, va morir als 23 sota el tractor.
—Al Tríptic de la Terra la macrodiscoteca,
les motos també són paisatges inèdits.
—Imagineu com és ara la vida als pobles,
en confinament? Riu-te’n de com està de
sola la Rambla barcelonina. Des dels anys
setanta que la joventut rural va amunt i
avall de les carreteres, a la Palmera ho
vaig voler recollir en la segona part de
la novel·la, que passa en una esplanada
pre-monegrina del davant de vora de
Saidí. Fernado era motorista, venia a
Barcelona pels rallys de Montjuïc. Vaig
mirar de donar aquest tomb de la novel·la
un aire irreal, gairebé de ciència-ficció,
per mirar de recollir l’estranyesa juvenil
rural en un relat oníric, de la mateixa manera
que la Terra acaba a la macrodisco
Florida de Fraga, una sala de ball que les
famílies dels joves del Baix Cinca i del
Baix Segrià no haurien imaginat mai,
un referent per al Sónar barceloní… La
Labor apunta que, al cap de trenta anys,
els fills i les filles d’aquells motoristes
—Tanqueu el tríptic amb Labor inacabada,
per què aquest títol?
—Sempre és inacabada, la cosa… la creació
és inacabada per ella mateixa, l’anhel
no s’atura, no hi poses mai el punt final,
i això pot ser cruel a mida que et fas gran
però també és l’al·licient per a continuar.
—Quan apareix la idea de Labor inacabada?
Quan comenceu a escriure-la veieu
la idea del Tríptic de la terra? És una idea
vostra o d’Anagrama?
—Fa dos estius ens vam decidir a buidar
els armaris de la casa familiar de Saidí
després de la mort de la mare el 2015, el
pare havia mort onze anys abans. Hi va
aparèixer un quadrant de ganxet, amb
l’agulla i el fil encastats, que la mare
havia deixat sense acabar. Li vaig fer una
foto. Va sortir un títol immediat: “Labor
inacabada”. Tenia la proposta de pensar
com volia fer l’aplec i l’edició, i aquell
ganxet inacabat va ser-ne el desllorigador.
Isabel Obiols ja volia republicar
els dos primers títols quan estava a la
Magrana, la sintonia amb ella ve de lluny,
em llegeix des del principi… No m’hi vaig
posar de seguida, en volia estar segura,
fins que em va sortir el primer paràgraf
de la Labor, l’estiu passat, a Saidí, és
gairebé un manifest, una poètica. Tenia
altres coses entre mans per enllestir però
ja li vaig dir a la Isabel que sí, que hi hauria
una tercera part, imprescindible. De primer
pensava que no fóra bo renunciar al
títol de La terra retirada, però quan m’hi
vaig posar, al cap de poc va aparèixer
el títol de Tríptic de la terra. L’he acabat
durant el primer confinament.
—Escriviu a “cavall de la crònica, la novel·la
i la poètica del real”. Per a què us
serveix cada gènere? En quin us sentiu
més còmoda?
—En la combinació dels tres registres,
o quatre, perquè ara hi he afegit el fotogràfic.
La meva manera d’escriure s’ha
anat forjant així i ara, que hi estic més
entrenada que no fa trenta anys, no m’hi
oposo menys. Els temps acompanyen,
Sembla màgia, però és un
fet: l’ull de la càmera és
l’ull de déu, ho veu tot, no
discrimina res. Fas la foto,
o en veus una, i si t’hi fixes,
veus detalls que, gràcies a
la foto, revelen un món i
que només així es revela
la mescla de gèneres és ara una opció
literària més.
—Parleu-me de les fotografies, per què?
—Com a editora dels meus articles a
VilaWeb i de les fotos que faig, que tot
sovint els acompanyen no us hauria d’estranyar
gaire… No són una il·lustració ni
un complement afegit, per mi són part
del text. O potser les trobeu balderes, al
Tríptic?
—No les trobo balderes, de cap manera,
per això volia que ho expliquéssiu. Heu
dedicat la vostra trajectòria acadèmica
al món de la imatge. Com mirar la fotografia,
l’evolució, la interrelació de
les arts visuals…
—Sembla màgia, però és un fet: l’ull de
la càmera és l’ull de déu, ho veu tot, no
discrimina res. Fas la foto, o en veus una,
i si t’hi fixes, veus detalls que, gràcies a
la foto, revelen un món i que només així
es revela. El fotògraf no hi veu mai tant
com la mateixa càmera, no ho veu tot i
per això fa fotos, per veure-hi més. En

25
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
MERCÈ IBARZ
les fotos antigues i en les d’ara. En una
foto sempre surten més coses de les que
creies veure abans de fer-la. Quan aïlles
coses quotidianes prenen un relleu, poden
prendre’l, que il·luminen la vida de
la gent que les fa o feia servir. Els bons
retrats de persones també diuen més
del que elles mateixes saben i volen dir.
La foto és una forma de coneixement i
de vida. És també una forma d’escriure.
—Retrateu molt sintèticament el Saidí
de trenta anys després. És una qüestió
d’estil?
—Sí. La síntesi permet, si l’encertes, la
poesia de la contenció.
—Això sí, ho feu amb realitats potents,
com quan el vostre germà arrenca els
arbres fruiters..
—Què més caldria dir? Això ho diu tot.
—Labor inacabada és un homenatge a
la vostra mare?
—No només, però es pot veure així. Escric
d’ella i de dues dones més que amb
els anys t’adones que també et van criar,
un cert far al llarg de la vida. I a partir
d’elles es va descabdellant la Labor.
sigut”. I aquest “sigut” diu molt, és més
ample que les dones “reals”, de fet per a
la Miralles inclou fins les dones que han
set abans. De la mare, escric: “Les dones
que no ha pogut ser i que no serà però que
hi són, dintre seu.” Com més gran es feia,
més, i va morir als 92.
—Hi ha qui diu que en el vostre llibre hi
ha nostàlgia. Jo no la hi veig. Més aviat
tot al contrari. I vós?
–Gens, en absolut. M’alegro que ho veieu
així. La nostàlgia no m’interessa de res,
mai, en res. La vida no era fàcil ni senzilla
en la meva infantesa ni en l’adolescència,
en dictadura, a més. I el present dels pobles
no és pas com per tirar coets, ja no ho
era fa trenta anys ni menys encara quan
vaig nàixer. El clima i el paisatge estan
destrossats avui més que mai. Escric i
repeteixo que “en el clima i el paisatge la
persona es descobreix a si mateixa” justament
per això: com t’hi pots trobar, en
aquest desgavell climàtic i d’un paisatge
malmès de manera atroç? Potser per això
cada vegada m’atrauen més els paisatges
intocats i poc tocats per la mà humana.
El paisatge, la terra, l’agricultura (i el
mar) es poden llegir, són una escriptura:
estan escrits per la labor humana i per
la història. I avui el clima i el paisatge
estan destrossats potser més que mai
per l’acció industrial, és un altre tipus
de guerra i destrucció.
—Aquest món perdut es veu nítid i mirar-lo
pot ser feridor. Com el sentiu vós?
—Com una pagesa de les lletres. Tement
el pitjor, i més amb aquesta pandèmia i
el que seguirà. Aguantant. El pagès tem
molt el futur immediat i se’n queixa
tothora: què pot passar amb el clima,
tan desballestat, com anirà el mercat,
tan criminal, si aquell pesticida anirà
bé o serà pitjor. Però quan ja ho sap,
que una pedregada o un pesticida li han
destrossat la collita, deixa de queixar-se,
tira endavant i prou. Encara la cosa. És
—El retrat de la vostra mare la fa única,
especial, sorprenent…
—Hauria pogut ser mestra, però en realitat,
com deia rient l’últim dels seus
germans a morir, l’estimat tio Julio, a qui
tant dec, marit de la tia Carmeta recordada
en el llibre, els pares de Fernando,
“ta mare seria una esplèndida cap de sala
d’un restaurant bo”… No pas xef, la cuina
no era lo seu. En una altra novel·la he fet
servir per parlar de mares com la meva
el títol d’una cançó d’Annette Peacock,
que tradueixo de l’anglès: “La mare no
em va ensenyar a cuinar”…
—Tina Vallès va fer un article arran
d’aquesta part del llibre, les dones que
no van ser… Compartiu la reflexió que
fa ella?
—Sí, el vam comentar després les dues.
També, però, amb Fina Miralles i la
magnífica exposició que té ara al MACBA,
crec allò que diu que “sóc totes les que he

26
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
MERCÈ IBARZ
una lliçó de molts angles, també per al
món literari i el cultural en conjunt. Molts
pagesos no poden continuar, també cal
dir-ho, ningú no els ho pot retreure.
—Dèieu fa trenta anys que el que passa
a l’agricultura és massa bèstia, manicomial…
Els intermediaris encara tracten
els pagesos com bufons? El maltractament
als pagesos, a la terra és un error
que ara paguem?
—Continua sent bèstia i manicomial, els
anys no passen debades: els intermediaris
se’n fumen dels pagesos i dels consumidors,
el maltracte causat a la terra
per l’agricultura industrial és un error
tremendo. A la resta de l’Europa agrícola
els mitjans en parlen més que no pas
aquí. Els pesticides i els adobs industrials
han arruïnat la terra i la configuració del
mercat –que avui és global– ha extirpat
del pagès la seva funció primera. És encara
més bèstia que fa trenta anys. Sobretot
pels joves però també pels grans, que
assisteixen a la desaparició d’un món.
—Quan va arribar l’estiu i el virus va
fer estralls en els jornalers de la fruita,
vaig recordar el vostre article del 5 de
maig, La cançó de la terra. Temporers
i esclaus, de la sèrie Essencials, en què
advertiu amb clarividència del que passaria.
Si ja es veia tan clar, per què no es
va preveure la catàstrofe?
—L’administració, els governs, han
girat la cara a l’agricultura des dels anys
vuitanta, la dècada més activa dels sindicats
pagesos contemporanis. Els responsables
no han pogut preveure res del
que es veia venir amb els jornalers, i amb
tantíssims conreus arruïnats, perquè no
han volgut. Perquè, i potser sobretot,
enllà de les protestes d’aquest o l’altre
sindicat ara poc representatius en veritat,
ningú no els ho ha exigit. L’abandó
agrícola clama al cel. I això que parlem de
molt a la vegada: producció d’aliments,
immigració necessària per a les collites
i com acollir-la, responsabilitat en el
canvi climàtic, futur dels joves, qualitat
de la vida comunitària, responsabilitats
cíviques davant d’aquest desastre, que
la pandèmia agreuja. Res, tu, diuen les
administracions, tancar els ulls i amagar
l’ala és el que sabem fer millor.
—Per què ningú els ho ha exigit?
—El periodisme faria bé d’investigar-ho
més i explicar-ho. Els pagesos estan sols.
—Si m’ho permeteu, no estic segura
que Labor inacabada sigui un final. Tinc
la impressió que encara heu de tornar
al vostre paisatge i a la vostra biografia.
—I tant que us ho permeto. Ja us deia
abans que la cosa és sempre inacabada,
com el ganxet de la mare…
Podeu comprar els llibres Tríptic
de la terra i Sota el signe del drac a
la Botiga de VilaWeb

27
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ENTREVISTA
ORIOL SOLER
“No vull la independència
si no som molts més”
Entrevista a l’empresari cultural i home present a la sala de
màquines del 9-N, de Junts pel Sí i del Primer d’Octubre.
Oriol Soler, dimarts a Igualada. ADIVA KOENIGSBERG

28
ORIOL SOLER
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ANDREU BARNILS
Oriol Soler Castanys (1969) és
un empresari cultural, i un dels
homes que ha estat a la sala de
màquines del 9-N, de Junts pel Sí
i del referèndum del Primer d’Octubre.
Setmanes enrere el gran públic el
va conèixer perquè va ser un dels detinguts
en l’operació Vólkhov. En aquesta
entrevista biogràfica, Soler explica els
seus orígens a Ripollet, on fundà la primera
empresa, a disset anys. Després van
venir projectes com el diari Ara, la revista
Sàpiens, Time Out, Ara Llibres i Batabat.
Obsedit amb la importància de bastir
indústries culturals potents que donin
gruix intel·lectual al país, Soler creu que
el país necessita grans empreses, grans
idees i pensar en gran. I que aquesta
manca també s’ha notat a la política.
VilaWeb va visitar-lo a l’antiga fàbrica
de cordills on viu, a Igualada.
—Oriol Soler Castanys. Qui és la senyora
Castanys?
—La meva mare és una senyora que em
té a vint-i-un anys. Es va casar molt jove
amb el meu pare i van fundar Enllaç,
empresa de management i promoció
de la cultura catalana en viu durant el
franquisme. Van ser els mànagers de
moltíssims grups de teatre, música, dels
anys setanta. Quan arriba la democràcia
Albert Manent els proposa de muntar
el Departament de Cultura amb ells. I
treballen de funcionaris tots dos.
—I qui és el senyor Soler?
—Mon pare. Ara ha mort, per la covid-19.
Mon pare és la persona catorze anys més
gran que la meva mare, i que té aquesta
idea: la cultura en viu a Catalunya durant
el franquisme és franquista. I decideixen
de crear una entitat per canviar-ho.
Abans, mon pare era un directiu del Banco
Popular Español que va participar en
una vaga i el van castigar enviant-lo a
Ripollet. És on creixo, tot i haver nascut
al Carmel. Ripollet era el segon poble més
pobre de Catalunya. Hi visc dels tres anys
fins passats els trenta.
—A quina escola vau anar?
—Fins a quart de primària vaig a una
escola de monges i capellans, perquè als
pares els preocupava que jo, al començament,
no sabia pràcticament ni castellà. I
a Ripollet el català pràcticament no existeix.
Però aquella escola a mi em resulta
molt traumàtica i en tinc molt mal record.
I em posen en una escola pública, Josep
Maria Ginesta. Hi entro en contacte amb
el Ripollet normal. Aquesta escola pública
em marca molt. La voluntat de canviar la
realitat i estructurar la societat ve d’allà.
Sóc una persona molt condicionada per
Ripollet. Després passo a l’institut, però
ja no l’acabo. I munto la meva primera
empresa a disset anys.
—Primera empresa a disset anys?
—La Revista de Ripollet. La munto per-

29
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ORIOL SOLER
què de petit jo sempre deia que volia
fer un diari. Tinc una caricatura de la
Pilarín Bayés on surto venent diaris a la
Universitat Catalana d’Estiu (UCE) quan
tenia vuit, nou anys. Sí. A vuit o nou
anys venia el diari de l’UCE. Vaig
entendre de pressa que els mitjans
i les indústries culturals eren
fonamentals per a transformar la
societat. La manera com els bascos
feien premsa també m’impactava.
D’adolescent anava a la Rambla a
comprar l’Egin.
—I per què deixeu els estudis,
a disset anys?
—M’avorria molt i vaig muntar
l’empresa. I des de llavors sempre
he fet això. He fet 20 o 25 empreses. I
pràcticament totes encara continuen. És
el que he sabut fer. Sempre amb l’objectiu
de construir empreses al voltant de les
indústries culturals. Amb la Revista, quan
vaig veure que la nostra principal despesa
era fer fotolits, vaig fer una empresa de
fer fotolits. I vaig conèixer una impremta,
Gramagraf, cooperativa. Facturaven cinc
milions d’euros. Paral·lelament, vaig fer
política d’extrema esquerra, que són els
que governen ara, aliats amb la CUP. Ara
en sóc lluny. Però és d’on vinc. Tot el que
sé de política ho aprenc a Ripollet.
—Qui us influencia als inicis?
—Aprenc molt de la impremta que era
cooperativa. Després qui m’apadrina és
una barreja del Col·lectiu Ronda i Mondragón,
on m’influeix la idea de ser grans
i ambiciosos. Vam anar a formar-nos allà.
—A vint-i-tres anys, arribeu a Barcelona.
—Sí, hi ha un punt, un moment, que
em proposen d’entrar a dirigir l’àrea de
revistes d’Edicions 62. Oriol Castanys és
una persona que m’ha influït, més enllà
de la família. Fem les revistes Descobrir,
Cuina, Península en espanyol, Altaïr. És
el moment que arribo a Barcelona. Tinc
vint-i-tres anys. Conec l’entorn d’Oriol
Castanys, Ramon Barnils; fitxem Eduard
Voltas, Joan Morales, Glòria Gasch,
Dolors Gonzàlez. És on rebo una capa
més cultural, més formada. Conec Xavier
Folch i el seu fill Ernest, Castellet,
Bastardas. Hi estic tres anys. Bàsicament,
me’n vaig perquè veig que estaven molt
Oriol Castanys és una persona que
m’ha influït, més enllà de la família.
Fem les revistes Descobrir, Cuina,
Península en espanyol, Altaïr
condicionats per les lògiques de la transició.
Eren a la resistència. Jo creia que
no. Havíem d’anar a l’ofensiva. Marxo
a Hachette, multinacional francesa, a
través de Salvat Editores. Em va donar
una visió global. Aquí ja tinc trenta anys.
Hachette és una empresa molt francesa.
Com Renault. Tenen una sèrie de drets
adquirits pel sol fet de ser francesos. I
veus molt la relació entre les indústries
culturals i el poder.
—Per exemple?
—El propietari, el senyor Lagardère, té
una divisió d’armament i una divisió
d’indústries culturals. Amb l’una alimenta
l’altra. És semblant a Polanco.
Polanco fa servir la divisió educativa de
Prisa per recaptar diners per invertir-la a
la SER i a El País. Lagardère fomenta tota
la idea de la francofonia. I El País són uns
senyors que decideixen somniar un país
i el dibuixen mitjançant un grup d’indústries
culturals. A Hachette veus això,
però seriosament. Hi vaig aprendre molt.
Però jo continuava tenint ganes de fer
indústria cultural pròpia. Vaig proposar
d’estar-hi només a mitja jornada, vaig
tornar a la impremta i els vaig proposar
de fer Cultura O3, el que ara és Som. Un
grup cooperatiu del món editorial en
vertical. I pensant en català.
—I dibuixar quin país, amb la indústria
cultural?
—Modern, europeu, normal, ambiciós,
de primera. O som capaços de dibuixar,
projectar, il·lusionar, o no serem capaços
de res. Edicions 62 és fruit d’això. Joan
Miró. Joan Sales, Mercè Rodoreda.
No m’inventava res. Pensar en
gran. No m’he sentit mai un Steve
Jobs de res, sinó part d’una tradició.
La meva preocupació principal,
en aquest moment, és que
una cosa que era prioritària (hem
de ser capaços de dibuixar el futur
i les indústries culturals són les
que permeten alimentar-ho i contractar
la intel·lectualitat perquè
pugui dibuixar) l’hem abandonat
completament. Simplificant la
qüestió política. Però també infantilitzant-la:
no, és que ha d’haver-hi
moltes editorials independents, diuen.
Quan al capdavall són projectes d’autoocupació
que perpetuen la precarietat.
Una de les raons per les quals el procés
no ha funcionat és perquè no teníem
més gruix intel·lectual. Les bateries al
procés se li acaben per la incapacitat que
té de pensar millor. De dibuixar millor.
No se li acaben per manca de valentia.
Al final surt gent potent de les idees
potents. No és al revés.
—Potser l’elefant blanc del procés ha
estat la manca de força, no d’idees. Què
hem de fer contra un rival que pot ser
violent? Com és que no va posar damunt
la taula, aquest debat?
—Que fèiem contra la violència no es
va posar a damunt la taula mai. I no per
manca de valentia, sinó per manca de
gruix. Ni ens ho vam plantejar. I això té
molt a veure amb el gruix. Tenir una intel·lectualitat
sòlida, conseqüent, que ha
pensat les coses, que ha format polítics.
El simplisme del procés és fruit d’allò
que som. No és una banda d’incompetents
que han fet seu el poder i ho han
arrasat tot. No. El procés i el resultat del
procés és allò que hem estat capaços de
fer entre tots. Per això és important de
dibuixar-ho tot amb ambició. Fins i tot
això que dieu. Si no ens ho hem plantejat,
és perquè no érem capaços de plantejar-nos-ho.

30
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ORIOL SOLER
ADIVA KOENIGSBERG

31
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ORIOL SOLER
—Tenim polítics envoltats de lleials, i
no de gent que els diu no?
—No hi estic d’acord. Passa que tot és
molt prim. I no ho critico. Jo em considero
així. I tu. I tots. Som una societat que ara
és capaç de fer això. I per sortir-nos-en
hem de fer més. I en això són fonamentals
les indústries culturals, que han
anat perdent pes. I han de ser una prioritat.
Hem de tenir indústries culturals
que facturin més de dos-cents milions.
Que el seu interès sigui servir la cultura
catalana, com per Prisa ho és la hispànica,
o per a Hachette la francesa. Ara
les empreses són de deu milions, anant
bé. Nosaltres, diari Ara, Enciclopèdia i
Minoria Absoluta. La resta és sotabosc.
Tenim un sotabosc sense bosc.
—Mediapro on la poseu?
—Mediapro no té com a vocació servir la
cultura catalana com Prisa la hispànica.
O Random House la cultura anglesa. Fan
una altra cosa, molt ben feta. No ens en
sortirem sense això. Sense indústria cultural
no dibuixarem el futur. I no podrem
il·lusionar ningú. Ha canviat tant, tot!
Té més subscriptors Netflix a Catalunya
que Òmnium Cultural, el Barça, Ara i
nosaltres junts. No produïm pel·lícules
per a Netflix. Quasi ningú! I la Corporació
Catalana de Mitjans Audiovisuals
(CCMA) sap que ha de retallar 700 o 800
treballadors. La digitalització et permet
de fer molt més amb molta menys gent.
Tan senzill com això. Doncs en lloc de
retallar aquests 800 que ens permetrien
invertir els diners en continguts, els
mantenim. TV3 fa deu anys es gastava
150 milions l’any en contingut. Ara, 40.
El conseller de Cultura ha de ser una
persona important, ha de tenir una visió
ambiciosa. I recursos per a fer coses.
La CCMA ha de fer la renovació i que al
consell de la CCMA hi hagi gent que li interessi
l’audiovisual. Gent que no només
cobren, sinó que tenen un projecte. I que
recuperen la missió fundacional de TV3.
I en l’àmbit d’empresa ha d’haver-hi
fusions i adquisicions. Si no, no ens en
sortirem. No podem tenir 25 webs que fan
la mateixa cosa i que viuen del menjapà
de la metadona del govern.
—Intentareu fusions en premsa?
—En tot. En indústria audiovisual hi
ha 400 productores a Catalunya. Per la
mateixa raó que hi ha 25 webs. Per què
Dinamarca té Borgen i nosaltres no, si el
danès és molt menys parlat que el català?
Perquè nosaltres ho repartim entre 400.
No donar subvencions a 400 productores
i 25 webs és conflictiu. Ho sé, però cal
centrar-se en grans projectes que canviïn
l’ambició de tot. La idea de Tresserras:
Barcelona ha de ser el Hollywood d’Europa,
és molt bona. Però ja no ho diu ningú.
—L’Ara s’equivoca si fa editorials renyant
l’independentisme des de fora.
Això dèieu fa poc en un bloc que teniu
a VilaWeb.
—És evident que si vols muntar una església
has de creure en Déu. I que si vols
muntar una carnisseria no pots ser vegetarià.
Quan tens un mitjà de comunicació
ets fill d’aquesta comunitat. N’ets part.
Critica sabent-ho. Això és fonamental.
És normal que la gent s’hagi donat de
baixa perquè la gent se’n sent part. Si tu
l’ataques des de fora, grinyola. Però hi ha
un altre factor: ambició. L’Ara han de ser
100.000 subscriptors. Han de pensar en
gran. Amb 30.000 no es pot. Òmnium té
180.000 subscriptors perquè pensen en
gran. Ambició. Pel catalanisme sempre
ha estat una prioritat. Quan Cambó diu
la Bernat Metge –en aquell moment, la
bogeria més gran de la història– pensa
un projecte gegant. Quan Joan Sales
es proposa el Club Editor és una idea
gegant. Quan Max Cahner i Bastardes
s’inventen 62 i Enciclopèdia Catalana
és un projecte gegant. Quan Rosa Sensat
s’inventa Abacus (continguts educatius
per a escoles catalanes al franquisme) és
un projecte gegant. O VilaWeb, quan es
crea. Primer diari d’internet al món. Idea
boja. Per mi el fet important és que això
és la columna vertebral d’aquest país.
Les bateries d’aquest país són aquí. Sense
això ens hem anat aprimant, aprimant,
aprimant. La debilitat és fruit d’aquest
aprimament. L’os ja no té energia.
—No us preguntaré pel Tsunami.
—I quin problema hi ha amb el Tsunami?
La idea de Tresserras:
Barcelona ha de ser el
Hollywood d’Europa, és
molt bona. Però ja no ho
diu ningú
En el moment que digui que no en puc
parlar, dic que ho és. I no és terrorisme
encara que ho digui Marlaska. El Tsunami
és una cosa supernormal. Ens van
fotre tots els líders a la presó per quatre
manifestacions. Per tant, és normal que
una altra vegada mirem que no passi. I
ho vam fer de manera normal i pacífica.
No ens podem posar sota la taula a la
mínima de canvi.
—Oriol Soler ha estat a la sala de màquines
del procés durant el 9-N, de Junts
pel Sí i del Primer d’Octubre. Per què a
tants llocs?
—Per què m’ho van demanar.
—Algú us pot dir: no ha funcionat res,
de tot això. Oriol Soler, fora. Gràcies pels
serveis prestats.
—Mirem-ho: el 9-N va funcionar,
Junts pel Sí va funcionar. I també vam
fer una gran campanya per a la CUP. I
el Primer d’Octubre va funcionar. Jo
n’estic superorgullós. I ja ho farem
millor una altra vegada. Tot allò que
hem fet ha arribat fins on ha arribat.
Intentarem fer-ho millor una altra
vegada. Això és fer un país. Si t’ho

32
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ORIOL SOLER
mires amb perspectiva, no tens raó:
ha funcionat.
—De la força, m’al·lucina que se’n parlés
tan poc, a la sala de màquines. Què cal
fer contra un rival que pot ser violent?
Aquest debat el tenim pendent.
—Ha sortit ara. Ningú no hi havia pensat.
I la prova és com s’improvisa quan
apareix la violència. No és que siguin
uns traïdors. No hi havia pensat. Però
no eren els únics. O la resta no parlava
de la llei a la llei, i que som a un pam a
la independència? El rigor que teníem
era aquest. Tot això ha servit perquè ara
puguem fer el debat. Ara aquest debat es
pot fer. Però abans, no. Ara es diu que és
millor ser més, que no pas ser menys. I
més preparats que menys. Es diu això. I
que en aquest debat hi ha els riscos que
assumim. I com posem en perill la nostra
gent o no. Amb unes indústries culturals
amb més gruix, tot això es miraria d’una
manera diferent.
—El debat de la força no el fem ni ara.
—Perquè no és el moment. S’ha vist
claríssim que els altres tenen més força
que nosaltres i que alguns estan disposats
a matar-nos.
—Si davant tens una persona que et diu
estic disposat a matar-te, una possible
resposta podria ser doncs jo estic disposat
a morir. Per exemple. Doncs aquest
debat no es té. Es defuig.
—Tu creus que aquest és el debat? No,
home, no. El debat ha de ser com pot ser
que acceptéssim de fer la independència
amb el 50% del país en contra. Com pot
ser que hàgim renunciat a parlar amb els
no independentistes? Per mi la qüestió
del 50% és obligatori. No vull la independència
si no som molts més. Em sembla
una estafa. Sense els de Ripollet no vull
la independència. No tinc gens de pressa.
L’altre tema em sembla infantil. El tema
de la violència és menor. Molt menys
greu que no parlem el 50%. El gran elefant
és que no hem tingut en consideració
la meitat de la societat catalana. Aquest és
el gran elefant. I que TV3 no emeti per a
aquesta gent. Ens hauria de caure la cara
de vergonya. Som molt lluny d’aquest teu
debat. En falten deu més, abans.
—Res més a afegir?
—Que jo no volia parlar gaire del procés.

33
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
La cronologia destructiva d’es-Satti
fins a Ripoll amb el permís del CNI
En el judici del 17-A, l’Audiència espanyola imposa silenci sobre les visites que
l’imam va rebre fins poc abans dels atemptats
JOSEP CASULLERAS NUALART
Hi ha coses que són prohibides
en el judici sobre els atemptats
del 17-A. I una d’aquestes
coses és demanar pel paper
que hi va fer la policia espanyola,
i més concretament
els serveis secrets, tenint en
compte que coneixien de feia
anys Abdelbaki es-Satti, el
cervell dels atemptats, perquè
era un confident seu. Si hi
ha cap pregunta d’un advocat
a un testimoni que pretengui
explorar aquest terreny
és vedada immediatament
per l’antipàtic jutge Alfonso
Guevara. I això ha passat en
la primera jornada d’aquesta
setmana del judici que es fa a
l’Audiència espanyola, quan
hi han declarat testimonis
que havien conegut es-Satti,
i que fins i tot havien vist o
sospitat alguns dels contactes
de l’imam amb el CNI.
Però Guevara ho allunya ràpidament
del focus, perquè
resti a l’ombra.
I una vegada a l’ombra,
d’aquests interrogants se’n
distingeixen només els contorns,
que és això que ine-
vitablement ha aflorat en la
sessió del judici. Però n’hi ha
prou per a veure que qui hauria
d’omplir els buits que resten
sense resposta és segurament
l’estat espanyol. Perquè
Abdelbaki es-Satti va complir
una condemna de quatre anys
de presó per tràfic de droga
a la presó de Castelló de
la Plana. I quan en va sortir,
l’abril del 2014, és molt probable
que ja fos confident de
la policia espanyola. Hi ha diversos
indicis que permeten
de sospitar-ho, començant
pel fet que, a diferència d’uns
altres presos immigrats que
acaben de complir la pena per
un delicte, es-Satti no fou
expulsat de l’estat espanyol.
I això que tenia pendent una
ordre d’expulsió, que fou revocada
a última hora per un
jutge, amb l’argument que
no constituïa cap amenaça
real, que ja feia anys de la
comissió del delicte i que
“havia demostrat un evident
arrelament laboral i havia fet
esforços d’integració amb la
societat espanyola”. L’advocacia
de l’estat no va recórrer
contra la revocació de l’ordre
d’expulsió.

34
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
Però durant
el temps que
estigué a Bèlgica,
el president
de la mesquita
Ioussef, Soliman
Akaunchouh,
va tenir temps
de veure el
comportament
estrany de l’imam
Els quatre agents que el van
visitar a la presó de Castelló
de la Plana
Es-Satti, de fet, no patia pas
perquè l’expulsessin, malgrat
l’ordre de la subdelegació
del govern espanyol. Segons
els testimonis recollits per la
periodista Anna Teixidor al
llibre Sense por de morir. Els
silencis del 17-A (Pòrtic), ell
mateix es declarava confiat
que no l’expulsarien per
l’interès que havia suscitat en
els serveis secrets espanyols,
que, una vegada empresonat,
hi havien contactat. A la presó,
es-Satti va rebre quatre visites
de dos agents del CNI i de dos
de la Guàrdia Civil, segons un
informe d’Institucions Penitenciàries.
I efectivament
no fou expulsat.
Aquell 2014 és un any decisiu
per a es-Satti, no únicament
perquè surt de la presó, sinó
perquè en surt amb un discurs
clarament radicalitzat
i amb la voluntat de fer-ne
proselitisme, de pregonar la
necessitat de la gihad. I tot
això amb dos joves conversos
que coneix aquell any,
quan és imam a Castelló. Tots
dos han declarat al judici com
a testimonis. Amb un hi va
tenir relació i contacte fins
poc abans dels atemptats.
Es-Satti es va aprofitar de
l’autoritat que tenia com a
imam per a acostar-se als joves,
que tenien un gran interès
per la religió, i els va anar
inculcant una interpretació
radical de l’islam. Fins al punt
que, tal com ha declarat un,
els ensenyava vídeos de propaganda
d’Estat Islàmic i els
parlava també de la possibilitat
de cometre atemptats a
l’estat espanyol.
I és l’any següent, el 2015,
quan per algun motiu es-Satti
es trasllada a Ripoll, s’ofereix
com a imam a la mesquita al-
Fath i entra en contacte per
primera vegada amb alguns
dels joves que després cometran
els atemptats del 17-A.
Mesos després, quan el contacte
i la relació amb els joves
ja s’ha establert, es-Satti
deixarà l’oratori i se n’anirà a
Bèlgica, suposadament per a
fer-hi d’imam. Concretament
a la mesquita Ioussef de Diegem,
on treballa uns quants
mesos en un període de prova,
perquè no arriba a presentar
mai la documentació que els
responsables de la mesquita
li demanen. Entre aquests documents,
un certificat de bona
conducta que es-Satti no els
lliura mai. Per això l’abril del
2016 en van prescindir. I se’n
va tornar a Ripoll.
Però durant el temps que
estigué a Bèlgica, el president
de la mesquita Ioussef,
Soliman Akaunchouh,
va tenir temps de veure el
comportament estrany de
l’imam. I crida l’atenció això
que ha explicat en el seu
testimoni en el judici: “Una
vegada vaig entrar a l’oficina
i me’l vaig trobar parlant
[per telèfon] amb unes altres
persones que ell deia que
eren del servei secret, que
eren espanyols. Em va dir
que eren agents espanyols
que volien saber una mica on
havia estat. Vaig trobar que
no era normal, això. Després
vaig posar-me en contacte
amb la policia de Vilvoorde
per a controlar-lo una mica,
perquè no coneixíem gaire
aquesta persona i perquè ens
parlés de la seva situació.”

35
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
L’advocat Agustí
Carles ha
formulat la
pregunta a Ali
Yassine: “La
policia va visitar
es-Satti en cap
moment?”, però
Guevara ha tallat
ràpidament la
resposta amb un
“impertinent”
Quan Akaunchouh va declarar
a la policia arran del
17-A, va dir que es-Satti li
havia dit que a Espanya tots
els imams tenien contactes
amb els serveis secrets. Però
avui, al judici, ha negat que
l’imam li digués això.
Durant els mesos que es-Satti
va estar fora, hi hagué dos
atemptats gihadistes, el novembre
del 2015 a París i el
març del 2016 a Brussel·les,
que van commoure Europa.
I quan va tornar a Ripoll,
l’abril del 2016, hi tornà com
a imam de la nova mesquita
Annour, amb un discurs públic
en les oracions que no
aixecà sospites, però amb un
altre a l’ombra que feia que
sorgís, primer, la idea de cometre
els atemptats, i, després,
els primers preparatius,
entre la tardor d’aquell
any i la primavera del 2017.
Aleshores es-Satti va tornar
fugaçment a Bèlgica i, després,
al Marroc. L’imam va
deixar la mesquita Annour,
perquè els seus responsables
li digueren que no podien
prescindir tres mesos d’un
imam.
El retorn a Ripoll i les
tres visites de la policia
espanyola
Així ho han explicat en el judici
el president de la comunitat,
Ali Yassine, i el secretari,
Hamid Barbach, que hi
han anat com a testimonis.
Però la part més inquietant
que tots dos sabien i que el
jutge Alfonso Guevara ha impedit
que s’expliqués és que
durant aquesta darrera etapa
d’es-Satti a Ripoll, l’imam
encara va rebre tres visites de
la policia espanyola, la darrera
de les quals només un
mes abans del 17-A. L’advocat
Agustí Carles ha formulat
la pregunta a Ali Yassine: “La
policia va visitar es-Satti en
cap moment?”, però Guevara
ha tallat ràpidament la resposta
amb un “impertinent”
sec. En canvi, el mateix advocat
ha aprofitat una escletxa
quan ha declarat com a testimoni
Hamid Barbach. Perquè
Barbach ja havia declarat
públicament en la comissió
d’investigació del Parlament
de Catalunya sobre el 17-A que
la policia espanyola havia fet
aquestes tres visites. Carles ha
esmentat aquella declaració,
i Barbach l’ha corroborada.
Però el jutge no l’ha deixat
anar més enllà, i ha declarat
impertinent qualsevol pregunta
més en aquesta línia.
Una vegada més, el jutge impedeix
que s’estiri el fil de la
connexió que tenia es-Satti
amb els serveis secrets espanyols
i fins quan el govern
espanyol el va tenir controlat.
I el fet cert és que, tal com va
avançar VilaWeb, la policia va
visitar tres vegades l’imam
de Ripoll.
Ho va relatar poc després
dels atemptats Ali Yassine
als Mossos d’Esquadra. I en
aquell moment, la policia catalana
no sabia res d’aquestes
visites de la policia espanyola
a es-Satti. Yassine va explicar
que l’abril del 2016 s’havien
presentat a la mesquita dos
membres de la policia espanyola
amb base a Girona
demanant pels membres de
la junta de l’oratori. I havien
deixat un correu electrònic
oficial al qual els van enviar
tota la documentació que
demanaven. Més tard, passat
l’estiu d’aquell any, dos
membres més de la policia espanyola
varen tornar a Ripoll,
exigint els estatuts de la junta i
demanant específicament per
Abdelbaki es-Satti. Aquella
vegada, les respostes varen
ser orals. Finalment, el juliol
del 2017, funcionaris de la
policia espanyola van fer una
tercera visita i van demanar
si hi havia hagut cap canvi en
l’organigrama de l’oratori. Els
van respondre que es-Satti
havia estat acomiadat i que
havia dit que se n’anava al
Marroc. Els policies espanyols
no van fer cap comentari.
Les revelacions dels membres
de la comunitat Annour fan
pensar que, si més no, la policia
espanyola li havia seguit
la pista fins ben poc abans
dels atemptats. Però aquesta
informació l’Audiència espanyola
la troba impertinent. I,
per tant, és prohibit de descabdellar-la.
I la cronologia
dels moviments d’es-Satti
resta, així, incompleta.

36
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
La bomba oblidada de la batalla
de València
Un documentari reconstrueix els fets que van envoltar la col . locació d’un artefacte
explosiu contra el grup Carraixet el Nou d’Octubre del 1979 · La policia no ho va
investigar i un vel de silenci va cobrir l’atemptat
ESPERANÇA CAMPS BARBER
goneta EBRO, comprada de
segona mà, que el grup emprava
per anar amunt i avall
d’actuació en actuació.
Aquesta acció, que s’ha d’entendre
en el context d’aquells
anys de plom de la transició al
País Valencià, quan l’extrema
dreta tenia carta blanca per
a imposar la seua llei, per a
posar bombes a intel·lectu-
als, per a assenyalar, per a
agredir, per a matar, ha romàs
prou oblidada. Potser
amagada. D’aquells anys és
recurrent recordar les bombes
contra Joan Fuster, contra
Manuel Sanchis Guarner i
els atacs violentíssims contra
llibreries, per exemple.
Una anècdota familiar?
Ara la bomba, l’atemptat,
El Nou d’Octubre de 1979 és
un dia que es recorda com
un dels més durs d’allò que
s’anomenà la batalla de València,
tot i que en cap moment
no hi va haver pas dos
exèrcits enfrontats ni res que
s’hi assemblara. El Nou d’Octubre
de 1979 algú va decidir
d’atemptar contra el grup de
música Carraixet. Els van posar
una bomba davall la furcontra
el grup Carraixet és
l’eix central d’un documentari,
dirigit per Helena Sánchez,
on s’explica la trajectòria
de la més longeva formació
musical valenciana en actiu.
El grup el van crear Lleonard
Giner i Rafael Arnal l’any 1972.
Era una rondalla. Les filles
de Giner s’hi van anar incorporant
a mesura que tenien
capacitat per a cantar o tocar

37
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
Allò que feia fer l’Attard,
això que fan fer amb en
Boye
Mari Carme Giner, la primera a l’esquerra, amb son pare i les germanes
a començament dels anys noranta. PRATS I CAMPS
algun instrument. Ara ja s’hi
ha sumat la tercera generació.
En tots aquests anys, Carraixet
ha evolucionat, però no ha
perdut la seua essència: cantar
en català música tradicional,
temes propis, versions o fins
i tot rock. Sempre reivindicant
el país, la llengua, la identitat,
la igualtat.
Per a fer el documentari, la
productora va demanar ajuda
per les xarxes socials. Volia
trobar testimonis gràfics de la
col·lació i posterior desactivació
de l’artefacte. En van trobar
pocs, però algunes persones sí
que els han explicat que eren
allí, a la plaça dels Furs, darrere
les Torres dels Serrans, quan
van passar els fets.
Sobre la bomba a Carraixet ha
pesat un vel de silenci propiciat,
fins i tot, per les mateixes
protagonistes. Tant, que a la
directora del documentari li
va costar de fixar la data en
què va succeir. “Una cosa
que ens va sorprendre molt
és que parlaven de la bomba
com si fos una anècdota trivial.
Deien, sí, ens ficaren una
bomba, com qui diu qualsevol
altra cosa. I nosaltres els
preguntàvem, però era una
bomba de veres, i elles deien,
sí, sí, una bomba. Però quan
va ser? Podria haver passat
alguna cosa greu. Elles no eren
conscients de la gravetat de
l’assumpte. Ha sigut molt interessant
veure l’evolució de
la seua manera de veure-ho.
D’una anècdota que es conta
com una facècia a començar a
prendre consciència que realment
podria haver succeït
una desgràcia prou forta”,
explica Sánchez.
És justament això que va fer
inclinar el pes del film, pensat
inicialment per resumir els
més de quaranta anys d’història
del grup, per mostrar
com la música és un element
cohesionador d’un grup familiar
molt nombrós, i van
posar l’èmfasi en el relat i el
context de l’atemptat.
S’estructura de manera
que les components actuals
de Carraixet expliquen les seues
vivències, mentre, paral·lelament,
el periodista Joan
Cantarero i Toni Mercader,
que escriu un llibre biogràfic
sobre el grup, intenten
de reconstruir la història de
l’atemptat frustrat.
Estem amb Carraixet!
Mari Carme Giner, la gran de
les quatre germanes, tenia
disset anys el Nou d’Octubre
de 1979. Explica que havien
de cantar després de la manifestació
independentista
que acabava a les Torres dels
Serrans. El seu pare havia
aparcat la furgoneta a una
certa distància. Sa mare, Carmen
Roig, va quedar dins el
vehicle perquè havia de donar
el sopar a Vanessa, la més
menuda. Un home gran que
era a prop la va avisar. Han
llançat alguna cosa davall el
cotxe, diu que els va dir. “Va
venir la policia i van fer eixir
ma mare. Va ser com en una
pel·lícula. Van demanar a la
gent que se n’anara, però tot
el món es quedà. S’apartaren,
però es quedaren allí, en un
silenci absolut mentre l’artificier
desencebava la bomba”,
recorda Mari Carme.
I després del silenci i de l’alè
contingut, va arribar el crit
solidari: “Estem amb Carraixet!”
va ressonar durant
minuts i minuts a les Torres
dels Serrans quan l’incident
es va donar per acabat.
Un clima permanent de
violència
Segons que va eixir l’endemà
a la premsa, la bomba era formada
per dos artefactes explosius
i dues o tres ampolles
amb líquid inflamable. Va ser
l’única notícia que es va publicar
sobre l’atemptat contra
un dels grups més populars i
compromesos del moment.
Era el procediment habitual
de la policia i de Governació.
No obrir cap investigació, no
obrir cap diligència. No pro-

38
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
A banda la
família Carraixet,
al documentari
hi participen
diverses veus que
ajuden a reforçar
i construir una
perspectiva sobre
la impunitat de
l’extrema dreta al
País Valencià
Carraixet en una actuació a la plaça de Bous de València el 25 d’abril de 2016. PRATS I CAMPS
cessar ningú. No condemnar
ningú. Impunitat i carta blanca
per a continuar atemorint
aquells que gosaven omplir
els carrers amb crits de llibertat,
d’amnistia i d’estatut
d’autonomia.
I aquest oblit públic es va
barrejar amb tot un cúmul de
circumstàncies que envoltaven
els concerts de Carraixet
aquells anys. Mari Carme
Giner diu que no és que passaren
pàgina voluntàriament.
“Eixe període era tan convuls,
i nosaltres érem tan jovenetes…
Cada volta que actuàvem
passava alguna cosa. Ja ho
teníem normalitzat. A veure
ara què ens faran. Ens tiraran
tomaques? Ens llançaran pedres?
Ens ratllaran la furgo?
Sempre ens passaven coses i
això de la bomba era una cosa
més. No havíem viscut res
més que això. Aquesta situació
de violència va anar creixent
progressivament. Ens en vam
adonar quan ja es va fer insuportable.”
La gran de les germanes
Giner explica a VilaWeb i
també en el documentari que
l’actuació més perillosa que
recorda va ser també aquell
any 1979 a Almàssera. La plaça
tan gran i tan plena. I una
caterva de militants de Fuerza
Nueva amb xiulits que van fer
soroll durant tot el concert.
“Quan férem la Muixeranga,
recorde tocar el fiscorn amb
un tremolor de cames com
no he sentit mai en la vida.
Era com una batalla campal.
Pujaren a l’escenari i agafaren
mon pare pel coll. L’amenaçaren
amb una navalla. Ratllaren
la furgoneta… És la
volta que més por he passat.”
Testimonis
A banda la família Carraixet,
al documentari hi participen
diverses veus que ajuden
a reforçar i construir una
perspectiva sobre la impunitat
de l’extrema dreta al País
Valencià. Ve de lluny. I així
ho expliquen, entre més, el
periodista Francesc Bayarri,
autor d’un llibre titulat Matar
Joan Fuster (i altres històries)
en què explica algunes investigacions
periodístiques
sobre atemptats ocorreguts
a València que també han
quedat sense atribuir. Josep
Lluís Albinyana, president
del Consell Preautonòmic,
relata un episodi de violència
física la mateixa nit d’aquell
Nou d’Octubre. Ricard Pérez
Casado va rebre de valent al
matí, quan li pegaren amb
l’asta d’una bandera i llançaren
un artefacte incendiari
contra el balcó de l’ajuntament.
La periodista Rosa
Solbes en va fer la crònica
per a l’endemà i també
ho explica al documentari.
I encara apareix un altre
personatge: Maria Consuelo
Reyna, que va ser una de les
més grans atiadores del blaverisme
des de la tribuna del
diari Las Provincias. Ella assenyalava
objectius i dictava
doctrina ideològica contra
tot allò que a ella li sonava
catalanista. Des del diari va
donar oxigen constant a grups
violents com el GAV.
La música per damunt de tot,
encara i sempre
El final de la cinta és un homenatge.
I també ho és el de
l’entrevista de VilaWeb a Mari
Carme Giner: “M’agradaria
que destacàreu la cara de
ma mare al final del documentari,
quan fem aquella
actuació a la porta de la que
va ser sa casa. Ella volia ser
música, però li ho posaren
molt difícil perquè era dona.
Totes les filles i també
les nétes som músiques.”
Totes aquestes coses s’expliquen
al documentari, produït
per Los sueños de la hormiga
roja amb la col·laboració econòmica
d’À Punt i la Diputació
de València. S’estrena demà,
dimecres, al teatre el Micalet,
on Carraixet va presentar el
primer disc, quan les filles
de Lleonard Giner i Carmen
Roig eren encara molt menudes.

39
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ENTREVISTA
JOAN RIBÓ
“Entre València
i Barcelona hi ha
normalitat. S’ha
acabat allò d’oh,
Barcelona…”
El batlle de València encara amb cert optimisme els mesos
que vénen en una ciutat que treballa per a mantenir el pols
durant la pandèmia
El batlle de València, Joan Ribó, a l’entrada del Saló de Cristalls de l’ajuntament. PRATS I CAMPS

40
JOAN RIBÓ
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Entrevistem Joan Ribó divendres a
migdia. Just quan feia una estona
que el cel s’havia obert sobre València
i havia deixat caure la pedregada
més intensa d’aquests darrers vint
anys. Un llamp acabava de fer impacte
sobre l’edifici de l’ajuntament i havia
deixat sense servei d’internet bona part
de l’administració municipal. Minuts
abans de l’entrevista, Ribó havia comparegut
davant els mitjans de comunicació
per a explicar que l’enuig amb el València
Club de Futbol ja s’havia convertit en
accions legals. La paciència té com a
límit el mes de maig. Parlem de l’estadi
esquelètic, del pols de la ciutat per a
afrontar la crisi, de les relacions amb el
port i –alerta: revelació–, sobre si serà
candidat a optar a un tercer mandat.
El batlle ens rep al despatx de la batllia.
Ample. Les obres de pintors valencians
contemporanis que clapen les parets
altíssimes contrasten amb el pretès classicisme
de la resta de la decoració. Els
finestrals miren a la plaça, ara territori de
passejants. Els operaris munten l’arbre
de Nadal, hi ha un carrusel de cavallets
i fantasia a mig instal·lar i també les
casetes de la fira d’artesania nadalenca.
Enmig de tots aquests elements, Ribó es
presenta somrient i citant Raimon per
allò que la pluja últimament plou fatal.
—En quin estat d’ànim es troba València
per a continuar travessant la pandèmia?
—La veritat és que ens va sorprendre
amb el tancament de les falles. Però hem
treballat volent complir seriosament
totes les normes perquè no se’n vaja de
mare. Malgrat el creixement, hem aconseguit
de mantenir-la a uns nivells que
mai s’han disparat en excés. Les dades
són roïnes, però no són les més roïnes,
comparat amb el que veiem en altres
llocs. A la pandèmia se l’ha de respectar
molt, s’ha de ser escrupolós, però el que
Nosaltres discutim
les grans decisions
entre els grups de la
coalició de govern.
És imprescindible
perquè no apareguen
tensions i les coses no
es facen malbé
no volem és quedar-nos aturats esperant
que passe. La vida continua i hi ha coses
que hem de continuar fent, de la manera
que siga.
—En una passejada curta pel centre ja es
pot veure que hi ha molts locals amb la
persiana abaixada: botigues, hoteleria…
Té múscul, la ciutat, per a superar-ho?
—Vull que us fixeu en un detall. Hi ha
dues ciutats. L’eix des de l’estació del
Nord fins a la plaça de la Reina, que és
sobretot turístic, té un nombre altíssim
de locals tancats. Però és que aquesta
gent havia optat per un plantejament
turístic. Fins fa poc estàvem enfadats
perquè el turisme de franquícia ens canviava
el color i el tarannà de la ciutat. Si
aneu als barris, això no es veu tant. No
dic que no hi haja locals tancats, però
també és cert que hi ha bars i restaurants
que han obert fa un parell de mesos. No
es viu la mateixa situació als barris que
al centre. Per posar-vos un exemple,
n’hem concedit a muntó, de llicències
per a terrasses, perquè és una manera
que la restauració puga funcionar. Pitjor
que sense covid, és clar, però continua
funcionant.
—Us veig optimista.
—Vaig amb cura. La situació és complicada,
però hem d’eixir i hem d’eixir amb
força. Allò que puguem fer, ho hem de fer.
Aquesta ciutat va ser una de les primeres
que va aconseguir un acord entre tots els
grups polítics, excepte Vox, per a la reconstrucció.
Trenta-un dels trenta-tres
regidors el van signar i això està molt
bé. Hem fet uns pressupostos aprovats
amb el suport de l’equip de govern, però
també amb el suport de Ciutadans. I això
és l’indicador que han vist una sèrie de
qüestions positives. Treballem en aquesta
direcció. Tot allò que vam plantejar als
acords de reconstrucció s’ha plasmat als
pressupostos.
—Quines concessions heu hagut de fer
per aconseguir aquest suport de Ciutadans?
—Cap. Vull que quede molt clar, aquest
acord s’ha aconseguit perquè està basat
en elements postpressupostos. El mes de
març tindrem uns romanents i els pressupostos
parlen de com fer-los servir.
Ve un fons europeu. Esperem un fons
estatal. Aquests acords parlen d’això. Per
exemple, hi ha un acord per a augmentar
les ajudes a les escoletes privades i, a la
vegada, l’ajuntament diu, també farem
una escoleta pública. Ens hem compromès
a utilitzar els recursos que vindran al
llarg de l’any per a ajudar els damnificats
per la covid.
—Com es troba de salut el Pacte del Rialto?
Us enteneu bé amb la vice-batllessa
Sandra Gómez?
—Bé. Les relacions són normals. Nosaltres
les cuidem.
—…
—Sé què em pregunteu. Nosaltres intentem
que les grans decisions les discutim
entre els grups que formem la coalició.
Això és fonamental i imprescindible perquè
les coses no es facen malbé, per-

41
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
JOAN RIBÓ
Les noves energies són
una eina fonamental per
a generar ocupació i per a
descarbonitzar la ciutat
què no apareguen tensions. Aquesta idea
m’agradaria transmetre-la cap amunt.
No només a la Generalitat, també al govern
de l’estat espanyol. A vegades veus
tensions que dius, si ho haguéreu discutit
abans, això no hauria passat. Als governs
de coalició és imprescindible entendre
que hi ha una força més gran i una de més
xicoteta i que la xicoteta ha de tindre la
capacitat de codecidir, de poder expressar
què vol fer. Si no, les coses no funcionen.
—Al Botànic no es fan així les coses?
—En un govern de coalició s’ha de treballar
per la coalició. Però no es pot fer: “O
t’agrada, o fora.” I no usaré cap eslògan
concret… Però s’ha de buscar sempre un
marc per a resoldre els temes fonamentals
i decidir-los conjuntament.
—Tornant al pressupost, parleu d’un fons
europeu que ha d’arribar. Hi confieu?
—Arribarà si l’extrema dreta honga-
resa i la polonesa ho permeten. És fonamental.
Implica un canvi d’una forma
de gestió d’una crisi econòmica com la
que patim. Per dir-ho ràpid, agafem el
model Keynes en comptes del model
de restriccions que ens van imposar el
senyor Rajoy o la senyora Merkel i tota
la Unió Europea. Jo confie que arribe. És
imprescindible!
—Des del punt de vista administratiu,
l’Ajuntament de València té capacitat
per a gestionar tots els projectes i tràmits
que s’hauran de fer per accedir a
aquest fons?
—La primera cosa que s’ha de fer és el
que va dir el president del govern espanyol,
que és canviar determinades
lleis per a l’agilització administrativa.
Espanya no s’ha distingit fins ara per
percebre molts diners europeus. És cert
que els ajuntaments tenen problemes per
a la gestió de la inversió. Ens costa molt

42
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
JOAN RIBÓ
perquè hi ha uns colls de botella i treballem
per a solucionar-ho. En aquests
moments ja treballem en la redacció de
projectes per a quan tinguem clar on els
hem d’enviar. Ja els perfilem. Tots, en
el marc de les grans línies europees de
projectes verds, d’ajuda a les persones,
de noves energies.
—Per concretar. On voleu invertir els
diners que han de venir d’Europa?
—Per a nosaltres, les noves energies
són una eina fonamental per a generar
ocupació i per a descarbonitzar la ciutat.
Volem que València siga una ciutat
descarbonitzada el 2030. Plantegem la
instal·lació de plaques fotovoltaiques,
la col·laboració pública-privada per fer
agrupacions energètiques. Treballem
amb universitats i empreses per a avançar
en aquesta idea. També pensem en
—Quan parleu de les obres aturades
del nou Mestalla, el vostre grau d’enuig
augmenta a mesura que passen els dies.
Ara heu posat una data límit perquè el
València Club de Futbol complesca el
seu compromís.
—El 15 de maig de 2021 és la data límit.
L’Actuació Territorial Estratègica (ATE)
es va publicar el 15 de maig de 2015. L’ATE
s’ha de complir. No farem el que ens va
demanar la direcció del València. No
prorrogarem l’ATE. Està escrit als papers
que es pot canviar de promotor i bustota
la millora de la ciutat quant a sistemes
de mobilitat i en descarbonitzar
València per a convertir-la en una ciutat
verda.
—Descarbonitzar-la des de la V-21 endins,
però no cap enfora perquè s’amplia
l’autovia d’entrada a la ciutat.
—En aquest moment tenim estudis que
ens diuen que de cada cent cotxes que es
mouen a la ciutat, aproximadament vinti-tres
es mouen i circulen dins la ciutat,
però n’hi ha setanta-dos que entren a
la ciutat i n’ixen. N’hem parlat amb el
conseller de mobilitat, Arcadi España,
d’aquest problema. Per a descarbonitzar
València, per a tranquil·litzar-la en termes
de mobilitat, és imprescindible tenir en
compte tot l’àmbit metropolità. I parlàvem
del tiquet únic com hi ha a Barcelona
per a rodalies, metro, autobús, etcètera.
Hem d’avançar, però vull que entenguem
que en els pressupostos de l’estat,
enguany serà el primer any que tindrem
recursos per a la mobilitat metropolitana.
Ens hem passat deu anys sense un duro.
Llevar-los va ser decisió del senyor Francisco
Camps. I ho patim a l’EMT.
Ja no és possible de retornar
l’horta on ara hi ha formigó.
Hem d’establir corredors
verds

43
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
JOAN RIBÓ
Fins que no arribe a l’equador de la legislatura no
em plantejaré si vull optar a un tercer mandat o no
car-ne un altre, es pot cancel·lar l’ATE i
això vol dir que el València Club de Futbol
perdrà molts milions d’euros. Els demanem
que facen senyals clars i inequívocs
que avancen. Els ho vam demanar quan
ens vam entrevistar amb ells. Volem
senyals, no paraules. Un senyal pot ser
demanar una llicència o començar unes
obres. Que facen alguna cosa.
—Quan va ser l’última volta que vau
parlar amb els amos del València?
—Hem parlat una vegada. No cal més.
—…
—Fa pocs dies, des de la delegació d’esports
es va comunicar al València Club de
Futbol quines eren les característiques
que havia de tenir el poliesportiu de Benicalap,
que ells han de fer com una de
les condicions de l’ATE. No volem que
tinguen cap excusa per a dir que no saben
si han de fer una piscina o un camp
de futbol… És molt important per als
milers de valencianistes que es posen en
marxa. I per a la ciutat de València també
és important. No volem veure un camp
aturat que és un monument terrible per
a la ciutat. Tenim mig any per a avançar
en aquesta direcció.
—València necessita que s’amplie el port?
—[Silenci] A veure. [Silenci] Si mireu
la foto de Google, veureu que els dics ja
s’han fet i la conseqüència sobre les platges
del sud l’han provocada aquests dics.
Si m’ho haguéreu preguntat abans de
fer els dics, hauria dit un no ben rotund.
En aquests moments, els dics són fets i
tenim un monument que ens ha costat
centenars de milions d’euros. Què hem
de fer? El que hàgem de fer ha de complir
les declaracions d’impacte ambiental. El
port ha fet uns passos eliminant el dragat
del canal d’accés, per exemple. Però
aquesta pregunta no la puc respondre
d’una forma unívoca. Què hem de fer amb
els dics? Per a València em preocupa fonamentalment
la mobilitat. València no
pot acceptar mai un accés al nord. S’ha de
plantejar l’accés ferroviari. No és qüestió
de més camions, és qüestió de més trens.
—Com a batlle de la ciutat, sou membre
del consell d’administració de l’Autoritat
Portuària. Quina capacitat d’influència
teniu sobre el que s’hi decideix?
—Matemàticament, tinc un vot sobre
disset o divuit. Però el port entén molt
bé que quan des de l’Ajuntament de València
es diu que alguna cosa no pot ser,
no és només un vot. L’efecte és molt més
important. A mi m’agradaria que entre el
port i la ciutat de València, millorassen
les relacions. Des que es va fer l’ampliació
a la zona sud, que es van perdre
les platges, tota la zona de Natzaret… la
relació ha estat de mala maror. El port ha
de fer un esforç per a millorar aquestes
relacions. A Europa, la majoria de ciutats
tenen un tracte molt més amable que la
que ha tingut el port de València. Hem de
treballar-ho.
—Què se n’ha de fer de la zona d’activitat
logística (ZAL)?
—Jo em vaig manifestar en contra de la
ZAL, fa molts anys, quan treien la gent
de les seues cases, però han passat quinze
anys i no podem estar així eternament. Ja
no és possible de retornar l’horta on ara
hi ha el formigó de la ZAL. Hem d’establir
els corredors verds. Unint l’Albufera amb
l’horta i amb el Túria. Un corredor ha de
passar per la ZAL i l’altre per la Punta.
L’opció de desmuntar la ZAL seria molt
cara, des de l’ajuntament no podem abordar-la,
i no sé si algú es planteja de fer-ho.
—Com és la relació de la ciutat amb
l’horta?
—Jo crec que és bona. Ací hi ha moltes
coses. Per primera vegada, l’Ajuntament
de València té una regidoria d’horta. Hi
ha el Consell de l’Horta que té una seu a
l’Alqueria del Moro, que hem rehabilitat
i treballem amb la Generalitat en una
bona direcció.
—Des que es va constituir, el Consell de
l’Horta no s’ha reunit mai.
—Ja ho sé, ja ho sé. Precisament he comentat
a la consellera que és imprescindible
que ho posem en marxa. En tot cas,
el Consell de l’Horta és de tota l’horta, no
és només de la ciutat de València. Nosaltres
hem posat un local i un secretari,
però és un assumpte metropolità.
—Quin és el pla de treball de l’Ajuntament
de València per a evitar desnonaments?
—La meua companya regidora, Isa Lozano,
té aquest tema molt clar i treballa
moltíssim perquè no hi haja desnonaments.
Va haver-hi una operació a l’edifici
de portuaris i la vam avortar. Esperem
que aparega una legislació estatal clara
que no done cap opció a cap jutge perquè
puga desnonar gent. De moment no
tenim la llei, però donem solucions a les
persones afectades.
—Hauria d’haver dimitit el regidor
Giuseppe Grezzi per l’estafa de quatre
milions en l’EMT?
—No. De veres pense que no. Pense que
és una qüestió on en cap moment ha intervingut
la seua voluntat. Han aparegut
dos culpables molt clars que són als tri-

44
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
JOAN RIBÓ
bunals. Algú va fer deixadesa de funcions
i va incomplir clarament els protocols.
Si els protocols de l’EMT hagueren funcionat,
no s’hauria produït el frau. I en
segon lloc, si els protocols que hi havia
a l’entitat bancària hagueren funcionat
com tocava, tampoc no s’hauria d’haver
produït. Per tant, la responsabilitat d’un
regidor, no la veig enlloc.
—Li agrada com ha quedat la plaça de
l’Ajuntament?
—Sí. M’agrada! Crec que hi falten coses.
M’agradaria que hi haguera més
arbres, però hem fet una urbanització
tàctica, que és una acció ràpida que es
fa mentre s’espera la decisió definitiva.
Però a mi m’agrada. Em sent molt feliç
que haja deixat de ser una gran rotonda
de cotxes.
—Em fa recança de preguntar-vos per
les falles del 2021.
—No sé què passarà. És molt difícil. El
paràmetre fonamental és l’arribada de
les vacunes, quan arriben, i quan siguen
efectives. Abans, és molt difícil de parlar
de les falles.
—Com funciona institucionalment l’eix
València-Barcelona?
—Molt bé. Tinc bona relació amb Ada, la
batllessa de Barcelona. Els meus companys
també tenen relació amb l’Ajuntament
de Barcelona interessats en determinats
serveis. És una relació normal per
molt que alguns intenten boicotejar-la
contínuament. Estic content que s’haja
trencat allò d’Oh, Barcelona… És una
relació de normalitat, que és la que volem
establir. Tenim una mateixa llengua i
tenim trets culturals molt pareguts. Uns
altres, no.
—Quina mena d’intercanvis feu amb
Barcelona?
—Els intercanvis tenen a veure amb la
llengua comuna, els temes culturals i
els temes comunicatius. Després hi ha
un altre element que és importantíssim:
el corredor Mediterrani. Catalunya
i València són comunitats exportadores.
Per a nosaltres, el corredor, que passa
per Barcelona, és clau per a la millora de
la productivitat i per a la connexió amb
Europa.
—En què competiu amb Barcelona?
—En tot allò que podem! [Riu] És evident
que hi ha elements de competència. Em fa
gràcia, perquè és una cosa normal. Entre
les grans ciutats sempre hi ha elements
de competència. Sempre. Les grans ciutats
volem arribar a determinats fets
simbòlics, amb una vessant mundial o
continental… Barcelona competeix i València
competeix. Evidentment, Barcelona
té una potència per número d’habitats
i pes econòmic que no té València. Però
nosaltres fem el que podem. No tenim cap
problema. Competim amb alegria. Per
exemple, hem aconseguit la capitalitat
mundial del disseny per al 2022 i moltes
altres coses.
—Optareu a la reelecció com a batlle el
2023?
—Ui, això és un tema que no em pense
plantejar seriosament fins que no passe
l’equador d’aquesta legislatura.
—Us ho pregunte d’una altra manera:
competiríeu en unes primàries amb
Mónica Oltra per a tornar a ser candidat?
—Què vols, que perda, directament?
[Riu]. Les coses s’arreglen i es parlen.
Quan arribem a l’equador d’aquesta legislatura
haurem de parlar molt dins
Compromís sobre com hem d’orientar
les coses. Arribarem a acords en aquests
temes.
—El cos us demana una tercera legislatura?
—Ui, el cos em demana moltes coses. No
et puc dir. [Riu]

45
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
Deu errades gramaticals que podem
corregir als fills i als néts
Esteu preocupats per la pèrdua d’estructures lingüístiques genuïnes? Us presentem
un recull de faltes que cada vegada sentim més i que podem esmenar fàcilment
JORDI BADIA I PUJOL
Sovint lamentem l’estat de la llengua. Cada dia
sembla que costi més de viure en català amb
una certa normalitat. Ens sentim impotents.
Els entesos diuen que capgirar la situació és
a les nostres mans i ens donen una fórmula
clara: no dimitim, parlem sempre i amb tothom
en català, encara que l’interlocutor no hi
parli. És la manera de no retrocedir. Per una
altra banda, segur que molts també us demaneu
què podeu fer per evitar el deteriorament
de la llengua –que no és evolució–, cada dia
més acastellanada. Potser també hi podem
intervenir individualment, al nostre entorn,
quan ens comuniquem amb els fills, els néts,
els nebots… En fi, cadascú s’ho sap. El títol de
l’article parla de “corregir”, perquè ens entenguem.
Hi ha qui s’estima més insinuar, hi
ha qui tria predicar amb l’exemple. El com, ja
el decidireu. En aquest article parlem del què. I
d’un què molt concret: una selecció de deu errades
gramaticals i una manera de superar-les.
És, simplement, una proposta, per si no voleu
estar plegats de braços.

46
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
1. “On estàs?”
La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més
freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que
podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir
el verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”;
ni “Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també
que el menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana
de dir, “és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc., sense cedir a la
pressió del castellà.
Els pronoms
són vida
2. “Bosses, vols?”
Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha
els pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de
vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que
sovint la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials,
en i hi. Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i
no: “…i tu quants tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…
Aniràs?”). “De bosses, en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).
3. “Tres pedres petites i dues grosses”
Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una
característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu:
“Ha agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues
grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en:
“De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria
també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una
negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en
lloc de “…però no pas greus”).
Deu webs de llengua
imprescindibles
4. “Les vuit i mitja de la nit”
En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central
i en una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a
les Illes, a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer
sistema es va esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs,
expressions com ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de
cinc” (“les cinc menys quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem
que al costat de tarda (mot d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes)
i vesprada (propi del País Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit,
sinó el vespre (“Són les vuit del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les
vuit de la nit”).
5. “Com no m’has dit res…”
Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a
convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes:
“Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc,
però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però
com no ha dit res…”).
La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho
veurem amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que
no s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que
no l’entenia”).

47
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
6. “Se m’ha passat”
En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es
fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens
entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no
“Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”),
“Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em demano…”),
“La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”). Atenció
especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t passarà”),
“T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel cap”), “M’ha
passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en lloc de “Ja
em passaré…”).
Consells per a aprendre
a fer el so de la LL
7. “Anem a veure”
En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir
la locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem
a veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”),
“És groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com
“Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir,
si ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement,
és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.
8. “Vindrem els dos”
Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer sintagma
no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre havíem
dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots tres” (i
no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de “Els
tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”, és
a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes
dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).
Les abraçades
es donen?
9. “Dóna-li al play“
L’ús espuri del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre
jovent. Per influència del castellà, novament, sentim, per posar-ne tres exemples,
“dóna-li al play“, “m’ha donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem
d’una qüestió simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar
una abraçada, un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens
pot arribar a canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes.
En el primer cas, podríem dir “pitja play” (sense la contracció al). En el segon,
“m’ha clavat (o donat) un cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer
“si t’acostes, t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et
faré una cara nova, et tocaré el crostó…).” Trieu i remeneu, però no doneu, si us plau.
M’escoltes o em sents?
Deu errades que us podeu
estalviar
10. “Tindrem que anar-hi”
Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en lloc
de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de pressa”).
Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha que matinar”).
Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla que perd
pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que són correctes,
però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en castellà: ésser
necessari o fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”, “No és necessari
que vinguis”). I també val més evitar la locució ser precís que, encara que algun diccionari
l’admeti: “Cal establir unes noves bases” (millor que: “És precís establir…”).

48
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
El novembre negre
de la “via valenciana”
Ximo Puig i Mónica Oltra es reuneixen avui després de setmanes de desavinences
públiques · Tots dos dirigents esperen que el Botànic isca reforçat de la conversa
ESPERANÇA CAMPS BARBER
La vice-presidenta Mónica
Oltra anunciava divendres,
des de la taula de portaveu del
Consell que confiava a reunir-se
aquesta setmana amb
el president Ximo Puig. Els
gabinets de tots dos polítics
van anunciar dilluns de matí
que treballaven per a casar les
agendes. A migdia van anunciar
el dia i l’hora: la reunió
serà avui, a les set del vespre
al Palau de la Generalitat.
Una cimera per a calmar unes
aigües molt remenades. Un
embat que ve de lluny. Mar
de fons que fa temps que rosega
l’estabilitat del govern
del Botànic.
Just una hora abans i en unes
altres dependències, es reuneix
la comissió de seguiment
l’inici de la pandèmia. I en
pot ser la causa l’omnipresència
de Ximo Puig, que ha
volgut encapçalar tota la gestió.
A la primavera passada,
el president de la Generalitat
compareixia en directe cada
diumenge per televisió per a
anunciar nous plans i noves
mesures; anava a l’aeroport a
rebre els avions que arribaven
carregats de màscares i resdel
pacte del Botànic II. En
aquest cas amb la presència de
la tercera branca del govern,
que és Unides Podem.
L’origen de la desavinença
Fa setmanes, potser mesos,
que les relacions entre els dos
caps més visibles del Consell
no són tan bones com han
volgut aparentar. Hi ha qui
marca el punt d’inflexió en

49
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
piradors… En aquesta segona
onada també és ell qui s’esforça
a demostrar que és a la
sala de màquines i compareix
amb la consellera de Sanitat
Universal, Ana Barceló, quan
s’ha de fer un anunci important.
Però hi ha qui encara va més
enllà. Fins i tot, abans de les
eleccions del 2019, quan el
president va fer ús de les seues
atribucions i va dissoldre
les Corts de manera anticipada,
sense consultar els
socis. Compromís, Mónica
Oltra, van interpretar aquesta
decisió en clau electoral i la
van atribuir a la intenció del
cap del Consell d’agafar-los
a contrapeu, sense els deures
pre-electorals fets. Oltra
va dir en aquell moment que
la dissolució de les Corts era
l’única decisió que el Consell
no havia pres per unanimitat.
Les tres crisis del novembre,
telegrafiades minut a minut
El 30 d’octubre, com cada divendres,
la vice-presidenta
va explicar els acords presos
pel Consell. Després va
deixar la taula i la paraula al
conseller d’Hisenda i Model
Econòmic, Vicent Soler, perquè
explicàs el pressupost
que el govern valencià acabava
d’aprovar. Soler estava
exultant: és el sisè pressupost
aprovat consecutivament pel
Botànic en temps i forma, va
dir. Pressupost expansiu per
a remuntar la crisi econòmica
provocada per la crisi sanitària.
Únicament faltava el tràmit
parlamentari. Però poques
hores més tard, en ple cap de
setmana, Mónica Oltra reclamava
21 milions d’euros
que havien desaparegut dels
seus comptes. Això va desencadenar
una contesa administrativa
que va durar
dies i que féu que Oltra no
anàs a les Corts a defensar
el pressupost de la Conselleria
d’Igualtat i Polítiques
Inclusives el dia que tenia
assenyalat en el calendari
de sessions. El conflicte es
va resoldre, però l’ambient
entre PSPV i Compromís
s’anava enrarint.
El 6 de novembre, quan feia
poques hores que la Conselleria
de Sanitat havia anunciat
les noves mesures per a
fer front a la segona onada de
covid, Oltra les va considerar
insuficients. A la taula de
portaveu del Consell va posar
en qüestió la dicotomia entre
salut i economia. Sense salut
no hi ha economia, va dir,
alhora que demanava que es
fixàs la mirada en què feien els
territoris amb mesures molt
més estrictes.
El mateix dia, encara, Oltra
aprofitava el plató del programa
A la ventura, d’À Punt
per a insistir en l’esvoranc.
El 24 de novembre era un dia
assenyalat en el calendari del
president. En un acte solemne
i amb convidats, Ximo
Puig presentava l’anomenada
“Estratègia Valenciana
per a la Recuperació”. Hi van
assistir consellers dels tres
partits que formen el Botànic.
La vice-presidenta, no. I no
solament no hi va anar, sinó
que, al seu compte personal
de Twitter, va respondre una
piulada feta per l’institucional
de la Generalitat, dient
que allò que havia presentat
el president amb tota pompa
i circumstància no era sinó un
document de treball.
L’endemà, 25 de novembre,
Puig i Oltra compartien
acte i minuts de silenci per a
commemorar el dia contra la
violència masclista. A les portes
de Palau, davant els mitjans,
van evitar de mirar-se i,
encara més, de parlar-se.
Els divendres
Un divendres darrere un altre,
aquest mes de novembre, a
la vice-presidenta li han demanat
per aquestes desavinences
entre els socis. “Es
troba incòmoda?” “És complicada
la convivència dins el
Consell?” “Ha parlat amb el
president?”… Les respostes
han oscil·lat des de “diferència
no és sinònim de divisió” a
“diferència és tenir diferents
mirades al servei d’un projecte
comú”. Un dia també va dir:
“No hi ha novetat respecte de
la setmana passada.”
Fins que divendres passat ja
va dir allò de “Espere tenir
una reunió amb el president
la setmana que ve.”
Més veus de la crisi
En l’escenificació de les discrepàncies
hi ha hagut alguns
actors secundaris que no han
ajudat precisament a calmar
les aigües. El síndic socialista
a les Corts, Manolo Mata, va
dir-hi la seua quan Oltra demanava
més restriccions i la
consellera de Justícia, Interior
i Administració Pública, Gabriela
Bravo, va encunyar a
aquella frase tan dicotòmica:
o aportar o apartar-se.
Va ser el punt culminant a
partir del qual les direccions
de tots dos partits van decidir
que havien d’aplanar la corba
dels desacords. Si més no, en
públic.
Puig i Oltra
Aquests darrers dies, president
i vice-presidenta han
rebaixat el to. Puig ha assegurat
que el pacte del Botànic no
perilla de cap manera i que als
governs de coalició, sempre
hi ha discrepàncies. Oltra ha
remarcat la importància de
la comunicació i el diàleg per
a la cogovernança.
Ximo Puig arriba a la reunió
d’avui reforçat després del
viatge a Barcelona, amb conferència
al Cercle d’Economia
per a explicar la via
valenciana i reunió amb el
vice-president català, Pere
Aragonès, per a explorar de
quina manera tots dos territoris
poden fer un front comú
contra la “aspiradora madrilenya”.
Aquesta expressió
de Puig comença a fer fortuna
a tot l’estat espanyol.
A la Conselleria d’Igualtat i
Polítiques Inclusives, Mónica
Oltra continua lluitant contra
les xifres que dia rere dia marquen
un augment de les infeccions
de covid en residències
de gent gran i també un augment
en la xifra de morts.

50
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
Els vuitanta anys de Raimon
i una fundació en marxa
L’ajuntament de Xàtiva
licitarà ben aviat el
projecte de reforma del
monestir de Santa Clara
que ha d’allotjar el llegat
de l’artista
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Des que es va retirar dels
escenaris, Raimon està més
pendent de la salut i dels avisos
que li dóna el cos. Això
abans no li passava, explica
per telèfon a VilaWeb. Sorneguer,
diu que sí, que el feliciten
pels vuitanta anys que
fa avui, però que no té ganes
d’anar de plató en plató o de
ràdio en ràdio, i que tot el que
li ve de gust de dir és que no
tornarà a complir vuitanta
anys. “Quan tinga alguna
cosa interessant per contar,
faré entrevistes; ara, amb tot
això que passa, sense saber
amb qui t’ajuntes, val més
que em quede a casa”, diu.
Xàtiva!
La darrera gran notícia que
vam tenir de Raimon va ser la
signatura a València, el mes de
juliol passat, del conveni per
a la constitució de la Fundació
Raimon i Annalisa. Va
ser al Palau de la Generalitat
tot aprofitant la mitja treva
que va donar aquest estiu la
propagació de la pandèmia
de covid. Amb aquest gest,
Raimon i Annalisa donaven
tots els seus béns. Les altres
tres branques de la fundació
són l’Ajuntament de Xàtiva,
la Diputació de València i el
Ministeri de Cultura espanyol.
D’aquesta manera, Xàtiva
continua posant les coses a
lloc i reparant els danys i les
ofenses comeses contra Raimon
durant els anys de batlles
del PP, amb Alfonso Rus al
capdavant. Ja és fill predilecte,
ja té una escultura dedicada.

51
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
D’ací a un temps tindrà un
centre cultural dedicat.
De fa dos anys, l’antic monestir
de Santa Clara és propietat
municipal. És dividit en
dues grans àrees, una de les
quals és Bé d’Interès Cultural
(BIC) i l’altra no. Serà en els
dos mil metres que ocupa la
zona BIC on s’instal·larà el
Centre Raimon d’Activitats
Culturals (CRAC). A l’altra
ala, de planta més moderna i
menys interessant arquitectònicament,
s’hi construirà el
nou palau de justícia de Xàtiva.
Un milió de pressupost
Abans que el llegat de Raimon
i Annalisa puga ser exposat,
contemplat i estudiat a Xàtiva,
s’han de fer els treballs
d’adequació de l’edifici, deshabitat
des del 2002. La covid
ha alentit prou el funcionament
de les administracions
generals i, del mes de juliol
ençà, no hi ha hagut cap
avanç ressenyable. El convent
continua impertorbable i els
materials encara són a les
mans dels donants.
Amb tot, sí que hi ha moviment
en els pressuposts
de l’any 2021. L’Ajuntament
de Xàtiva ha consignat mig
milió d’euros per a licitar el
projecte de reforma del monestir.
Segons que han informat
des del consistori, es
van enllestint les bases que
han de regular la licitació. A
més, tant el pressupost de la
Generalitat com el de la Diputació
preveuen d’aportar,
també el 2021, 250.000 euros
cadascun.
El llegat, reunit i organitzat
Fa un parell d’anys, À Punt,
la ràdio pública valenciana,
batejava un dels nous estudis
amb el nom de “Al vent”.
En una entrevista per a celebrar-ho,
Raimon ja parlava
de tots aquests materials
aplegats i guardats durant
anys de treball, de viatges i
de relacions. I es preguntava
en veu alta si no tocava organitzar-ho
tot i cremar-ho en
una falla.
Això últim sembla descartat.
La primera idea de Raimon
i Annalisa era de repartir la
deixa entre Xàtiva, València
i Barcelona, però, segons que
ha admès, hauria estat un
desgavell. De manera que la
proposta de Xàtiva la van trobar
molt engrescadora per les
possibilitats i l’amplitud del
monestir. Un lloc emblemàtic
per a un llegat important.
A banda els més de vuit mil
llibres, la correspondència,
l’obra gràfica, la discografia
i totes les obres d’art, al CRAC
hi haurà també una sala d’exposicions
i una per a concerts.
Segons que explica Raimon,
Annalisa ho té tot molt organitzat
i endreçat. A punt per
a poder-ho traslladar. En la
conversa telefònica es refereix
a les peces artístiques.
Diu que ells no han estat mai
col·leccionistes, però que han
tingut molts amics artistes.
I és així com en el curs dels
anys, Raimon ha reunit obres
de Miró, Tàpies, Artur Heras,
Andreu Alfaro, Rafael Pérez
Contel, Joan Pere Viladecans
i més. I també considera una
sort haver coincidit, els anys
seixanta del segle passat,
amb fotògrafs excepcionals
que li han fet portades o cartells,
com ara Colita, Oriol
Maspons i Leopold Pomès,
els millors, diu.
Portada barroca del convent de Santa Clara, Xàtiva
Totes les notícies sobre
Raimon publicades per
VilaWeb en el curs dels anys

52
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
La reforma de la sedició,
un fangar inesperat per al Suprem
per a l’extradició de Puigdemont
La proposta de reforma que fa el PSOE, un argument de pes per a demostrar la
persecució política en el procediment del suplicatori al Parlament Europeu
JOSEP CASULLERAS NUALART
El ministre de Justícia espanyol,
Juan Carlos Campo, ha
reconegut obertament que
la reforma del delicte de sedició
en el codi penal l’han proposada
arran de la condemna
contra els presos polítics independentistes.
Aquesta afirmació
pot semblar feta com
un gest més envers ERC pel
suport al pressupost de l’estat
de l’any vinent. Però, d’una
altra banda, evidencia encara
més el caràcter polític del delicte
pel qual s’ha condemnat
els presos, pel qual es persegueix
els exiliats i pel qual el
Tribunal Suprem espanyol demana
al Parlament Europeu
l’aixecament de la immunitat
com a eurodiputats del president
Carles Puigdemont i els
consellers Toni Comín i Clara
Ponsatí. De fet, aquest procés
de reforma es pot convertir en
un problema tant per al Suprem
com per al Parlament
Europeu, en aquest suplicatori
que fa poc que s’ha reactivat.
Perquè el principal argument
amb què s’han desestimat
històricament els suplicatoris
per a llevar la immunitat
d’eurodiputats ha estat el fumus
persecutionis, és a dir, la
persecució política. Això vol
dir que, segons els principis
i criteris que han d’aplicar
els membres de la Comissió
d’Afers Legals de l’Eurocambra,
no es pot permetre que
es jutgi un eurodiputat i, per
tant, que s’alteri el funcionament
normal de la institució,
quan la motivació és política,
arbitrària o no fonamentada
jurídicament.

53
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
REPORTATGE
És un argument
que seria molt
difícil d’explicar
que el Parlament
Europeu negligís:
la sedició és un
delicte arcaic,
que no existeix en
la gran majoria
d’estats de la
Unió Europea
Per això la defensa de Puigdemont,
Comín i Ponsatí té
un argumentari extens que
ja ha fet arribar a la comissió
parlamentària sobre les
evidències de l’existència
d’aquesta persecució. Una
persecució que es pot concretar
de moltes maneres, i
les diverses denegacions de
suplicatori per fumus persecutionis
que hi ha hagut al
llarg de les últimes dècades
així ho demostren. Un dels
arguments que s’ha utilitzat
en aquest sentit ha estat el
fet que el delicte pel qual es
vol jutjar l’eurodiputat no té
correspondència en els ordenaments
jurídics de la resta
de membres de la Unió, o si
més no, que en els codis penals
on hi ha delictes que s’hi
poden assemblar, les penes
són sensiblement més baixes.
És un argument que seria molt
difícil d’explicar que el Parlament
Europeu negligís: la sedició
és un delicte arcaic, que
no existeix en la gran majoria
d’estats de la Unió Europea.
Tècnicament, això ja hauria
de ser un motiu per a deses-
timar la petició d’aixecament
de la immunitat. Però més encara
si aquest delicte és en un
procés obert de reforma per
part del govern espanyol, en
el sentit reconegut de rebaixar
les penes.
L’impuls d’aquesta reforma
es va fer des dels comuns,
i concretament de Jaume
Asens, tot i que en un principi
era partidari de l’eliminació
de la sedició del codi
penal. Ara la proposta és que
es modifiqui, perquè segons
el ministre Campo, aquest
delicte “grinyola”. És més:
les últimes declaracions que
ha fet Campo en aquest sentit
demostren encara més l’anomalia
espanyola que significa
la sedició i, més concretament,
la condemna contra
els presos. Campo va dir ahir:
“Europa ens ha obert els ulls, i
els esdeveniments que ha viscut
el nostre país, la sentència
del procés… Teníem uns articlets
que mai no tocàvem i
que grinyolen, hem vist unes
contestacions d’Europa que
ens han xocat i que ens han
fet reflexionar”.
És precisament això que li
va dir d’una manera elegant
el fiscal general de la Cort de
Cassació de França, François
Molins, al fiscal del Suprem
Javier Zaragoza quan parlaven
de la sedició i de la rebel·
lió: “A França no és possible
d’acceptar una extradició per
un delicte polític.”
La valoració d’aquest argument
de pes per a decidir si
cal acceptar la petició del jutge
del Suprem Pablo Llarena
per a llevar la immunitat de
Puigdemont, Comín i Ponsatí
l’hauran de fer els membres
de la Comissió d’Afers Legals,
amb una representació
significativa d’espanyols i
presidida per un eurodiputat
de Ciutadans, i sobretot el ponent
del suplicatori, l’ultradretà
búlgar Angel Dzhambazki.
Si la Comissió d’Afers Legals,
primer, i el Parlament
Europeu, després, aprovessin
la retirada de la immunitat
del president i els
consellers, haurien passat
per alt un motiu molt clar
de denegació del suplicatori.
I això també podria fonamentar
una causa a la justícia
europea. Si s’arribés a
aquest punt, el Suprem no
només tindria el problema
d’aconseguir que la justícia
belga concedís l’extradició
(després d’haver refusat ja
la de Lluís Puig precisament
per motius polítics) sinó que
hauria d’estar pendent del
que hagués de dir el Tribunal
de Luxemburg sobre una
possible irregularitat en la
concessió del suplicatori.
I no és pas el darrer maldecap
que tindrà el Suprem, que
haurà de decidir si un cop feta
la reforma, caldrà revisar la
sentència contra els presos
i recalcular-ne les penes o,
fins i tot, alliberar-los. Dependrà
en primer lloc del
contingut de la reforma, de
com es reescrigui la sedició,
i també i sobretot de la voluntat
del tribunal de fer-ho.
Però sempre sabent que allò
que faci o que deixi de fer pot
tenir un impacte directe en
la pretensió d’extradició dels
exiliats.

54
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ANÀLISI
Els perills de la reforma de la sedició:
allò que amaga el PSOE i la mà de
Marchena
Jaume Asens adverteix: “És molt probable que el PSOE vulgui crear un nou delicte de
desordres públics agreujats per perseguir l’1-O”
JOSEP CASULLERAS NUALART
És possible de reformar el
delicte de sedició en el codi
penal espanyol de manera
que resti derogat de facto?
I que d’aquesta manera els
presos polítics siguin absolts
d’aquest delicte, i lliures?
Aquesta és la pretensió de la
proposta que ha fet pública
Unides Podem, impulsada
pel president del grup parlamentari,
Jaume Asens. De
fet, la seva voluntat seria la
derogació del delicte del codi
penal, però aquesta proposta
“possibilista” que ja fa mesos
que van traslladar al PSOE
però de la qual no han obtingut
resposta. Fins ara tenien
tan sols el compromís del ministre
de Justícia, Juan Carlos
Campo, d’aprovar la reforma
abans no acabés l’any. Ara ni
això. Asens ha pressionat fent
pública la seva proposta de reforma
i criticant l’actitud del
ministre. I així es fa evident
un dels principals obstacles
perquè aquesta reforma sigui
realment efectiva i profunda:
la voluntat real del PSOE de
fer-la. Més encara: el perill
que els socialistes vulguin imposar
una reforma cosmètica
que mantingui els fets de l’1-O
dins el codi penal però amb
un altre nom. I un altre gran
obstacle, sigui quina sigui la
reforma: el Tribunal Suprem.
La proposta que fa Podem
canvia la definició de la
sedició de manera que perquè
hi hagi el delicte hi ha d’haver
un alçament “violent i públic”
amb “un ús il·legítim de
la força física directa sobre
les persones”, i que aquesta

55
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
En reformes
del codi penal
anteriors, la sedició
va passar de ser
considerada un
delicte contra la
constitució a un
delicte contra
l’ordre públic, però
la severitat de les
penes es manté
força impliqui l’ús d’armes “o
uns altres mitjans perillosos
aptes per a posar en un greu
risc la vida de les persones o
causar unes lesions greus”.
S’hi introdueix el requisit de
l’ús d’armes, de manera que
segons Podem els fets de l’1-O
que va jutjar i condemnar el
Suprem no entrarien en el delicte
de sedició.
Asens: “És probable que
el PSOE es vulgui limitar a
rebaixar penes”
Jaume Asens, en declaracions
a VilaWeb, explica el sentit de
la proposta que fan: “És una
derogació tàcita de la sedició,
modificant-ne els elements
centrals perquè no se’n puguin
fer interpretacions esbiaixades
com les que fa el
Suprem. El Suprem desvirtua
el sentit de la sedició que hi
donava el legislador, i la idea
ara és tancar-ho perquè no hi
pugui haver elements d’ambigüitat
que no permetin al
Suprem de fer cap interpretació
com aquesta. Per impedir
que es torni a aplicar contra
activistes de la PAH, contra
vaguistes o independentistes,
i que serveixi amb efecte
Per això, la reforma que es
proposi hauria de ser contundent
i integral dins el codi penal,
que toqués no solament la
sedició sinó també la rebel·lió.
Així ho veu el professor de
dret penal de la Universitat
de les Illes Balears Antoni
Llabrés en declaracions a Viretroactiu
per als presos, amb
una revisió de la condemna.”
La proposta va acompanyada
d’una disposició transitòria
única que diu que el tribunal
sentenciador revisarà d’ofici
les sentències fermes condemnatòries
que s’hagin dictat
abans d’aquesta reforma.
És una proposta que, segons
Asens, no és pas tancada, sinó
per a obrir el debat. “Hem
presentat aquesta proposta a
tots els presos i els exiliats i
als seus advocats. És una proposta
oberta a suggeriments
i a ser modificada. Però la
qüestió és que el PSOE fa molt
temps que en fa la digestió, i
és molt lent. El ministre ha
estat lent i destraler. Tenen
la nostra proposta damunt la
taula de fa mesos, el ministre
s’havia compromès a portar-ho
al consell de ministres,
però ara ha tornat a dir que no
es comprometia amb aquest
calendari.”
alistes podria acabar essent
només de rebaixar les penes
de presó associades al delicte
i crear a tot estirar un tipus
delictiu nou que, en compte
del nom de “sedició”, dugués
el de “desordres públics
agreujats”.
El ministre Campo reconeixia
aquesta setmana que el
delicte de sedició grinyola si
es compara amb el marc europeu.
“Europa ens ha obert
els ulls, i els esdeveniments
que ha viscut el nostre país, la
sentència del procés… Teníem
uns articles que no tocàvem
mai i que grinyolen, hem vist
unes contestacions d’Europa
que ens han xocat i que ens
han fet reflexionar”, va declarar.
I, sobre això, les principals
dificultats són, d’una
banda, el caràcter polític del
delicte i, d’una altra, la desproporció
de les penes que
implica: fins a quinze anys
de presó. En reformes del codi
penal anteriors, la sedició va
passar de ser considerada un
delicte contra la constitució a
un delicte contra l’ordre públic,
però la severitat de les
penes es manté, i a la pràctica,
amb la sentència del Suprem,
el caràcter polític també el
manté.
El primer entrebanc que té la
proposta és, doncs, la voluntat
política real del PSOE de
derogar de debò la sedició, i
sobretot de despenalitzar les
mobilitzacions i el referèndum
de l’octubre del 2017. El
PSOE encara no ha presentat
cap proposta concreta a Podem,
no li ha respost la seva
amb cap contraproposta, cap
document, tan sols alguns comentaris
vagues, i també una
certa rumorologia en cercles
jurídics que apunta a unes
pretensions ben allunyades
d’això que proposen els comuns.
La proposta dels socilaWeb:
“Cal una reforma conjunta
dels delictes de rebel·lió
i sedició, avui anacrònics, per
posar-los al dia i adequar-los
als paràmetres propis de la
legislació penal d’un estat
democràtic de dret on es reconeixen
els drets fonamentals
de participació política
(reunió, manifestació, etc.), i
per a rebaixar els seus actuals
marcs penològics, que avui
resulten desproporcionats.
I millor encara una reconsideració
integral dels delictes
contra l’ordre constitucional
i contra l’ordre públic.”
Però el PSOE no és tan ambiciós.
I Podem cenyeix la reforma
a la sedició per una qüestió
pràctica, per a no encallar més
el debat i aconseguir amb una
certa rapidesa que es revisi
la condemna contra els presoners
polítics. Tanmateix,
Asens explica la dificultat que
hi pot haver en la negociació
amb el PSOE, que no vulgui
tocar el delicte i es limiti a rebaixar-ne
les penes: “Un dels
problemes per a nosaltres és
que es creï un tipus penal que
serveixi per a perseguir allò
que va passar l’1-O. Amb la
nostra proposta això s’exclou,
perquè no hi va haver
armes. El nostre objectiu és
que serveixi perquè surtin els
presos. Aquesta és una opció,
però n’hi ha més que ens
podrien portar al mateix objectiu,
com ara suprimir el
delicte i crear-ne un de nou
de desordres públics agreujat,
però que deixés clar que
caldria l’ús de la violència. En
canvi, si tenim un delicte de

56
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
I Antoni Llabrés
apunta un fet
destacable de
la sentència del
Suprem: el tribunal
no va concretar-hi
com havia calculat
les penes de presó,
tenint en compte
que la condemna
per malversació era
en concurs medial
amb la sedició
desordres públics agreujats
que serveixi per a perseguir
els fets de l’1-O aleshores tenim
un problema. I és molt
probable que el PSOE vulgui
fer això, i haurem de veure
què fem, per si ens permet
avançar.”
Què vol dir avançar?, demanem
a Asens. “Avançar vol dir
que les penes previstes siguin
inferiors a les d’ara. I això serà
un debat que haurem de tenir
nosaltres amb ERC i Junts,
de si hi votaríem en contra,
i això implicaria que no es
modificaria la situació dels
presos, o bé si entraríem en el
joc –sense renunciar al nostre
objectiu– d’una altra mena
de reforma acceptant que no
tenim la correlació de forces
per a aconseguir la nostra.
Això és la política.”
El problema del Suprem i
l’ambigüitat
Però segurament l’entrebanc
més important per a aconseguir
una reforma de la sedició,
tant en la línia del que proposa
Podem com en la d’allò que
pogués proposar el PSOE, vindria
després, amb el Tribunal
Suprem. Perquè és qui hauria
de fer el tràmit de revisió de
la sentència. I el principal
maldecap ve amb el marge
d’interpretació que tingui,
sigui quin sigui. El catedràtic
de dret penal de la Universitat
de Barcelona Joan
Queralt diu a VilaWeb: “Ja
veurem com ho entén això
el tribunal. Ara, jo no faig
pronòstics. Perquè estàs amb
gent que juga amb els daus
carregats. Jo entenc que allò
que va aplicar el Suprem en
la sentència no era sedició,
perquè no diu que fos un alçament
públic i tumultuari.
I punt.”
I Antoni Llabrés apunta un fet
destacable de la sentència del
Suprem: el tribunal no va concretar-hi
com havia calculat
les penes de presó, tenint en
compte que la condemna per
malversació era en concurs
medial amb la sedició –és a
dir, que un delicte és un mitjà
per a cometre l’altre. En una
malversació que superi els
250.000 euros, com és el que
diu la sentència, es pot arribar
a imposar una pena de dotze
anys de presó. Quan és en
concurs medial, l’única condició
que indica el codi penal
és que la pena resultant sigui
superior a la pena prevista per
al delicte més greu, en aquest
cas la sedició. Però com ho van
calcular? Segons Asens, hi ha
un criteri no formalitzat en la
sentència però que es dedueix
del càlcul de les penes, que és
que als presos condemnats
també per malversació els van
sumar un any i mig de presó.
Si fos així, segons el càlcul
d’Asens, i si s’arribés a aprovar
la seva proposta de reforma
de la sedició, el tribunal els
hauria d’absoldre de la sedició
i el temps que ja han passat a
la presó serviria per a deixar
liquidada també la malversació.
Però realment serà així?
Asens reconeix: “Pot passar
que el Suprem –com que fa
malabarismes amb la llei–
es tregui de la màniga una
interpretació sui generis que
vagi contra les seves paraules
i contra el seu criteri. No
podem descartar que a l’hora
de fer una revisió el Suprem
s’inventi un altre criteri. No
es pot descartar.”
Llabrés apunta aquesta interpretació:
“La interpretació
més raonable és considerar
que la porció de pena dels
quatre condemnats per malversació
que correspondria a
la sedició va ser com a mínim
de deu anys, que és el període
que es preveu com a límit mínim
en el cas d’autoritats en el
545.1 (de deu anys a quinze),
sobretot tenint en compte que
a Forcadell i Forn, que només
van ser condemnats per sedició,
els van imposar penes
d’onze anys i mig i de deu anys
i mig, respectivament. I que
per tant és la porció restant a
partir d’aquest mínim de deu
la que es correspondria amb
la malversació (tres anys per
a Junqueras i dos anys per als
altres tres condemnats). O bé
l’any i mig que calcula Asens.
Però això ho hauria de determinar
el TS en el tràmit de
revisió de sentència.”
I encara exposa tot un seguit
d’interrogants oberts sobre
aquesta proposta: “Com
s’aplica una modificació de
la llei penal favorable per al
reu en relació només amb un
delicte quan la condemna ha
estat per dos delictes que es
troben en una relació de concurs
medial? No sé precedents
sobre un cas tan particular.
Desapareguda la sedició, restaria
una malversació només
castigada amb aquestes penes
(tres anys per a Junqueras i
dos per als altres tres, o un any
i mig, com interpreta Asens)
i per tant caldria entendre
que ja s’han complert? Seria
per sota del límit mínim de
sis anys d’aquesta modalitat
agreujada de malversació
de l’art. 232.3 del codi penal?
No desapareixeria el càlcul de
penes fet exclusivament en
virtut de l’existència del concurs
medial i caldria tornar a
determinar les penes en atenció
només a la malversació?”.
Aquests interrogants oberts
restarien en última instància a
les mans del Tribunal Suprem,
que ha tingut en tot moment
una actitud hostil envers els
presos polítics, també després
de la condemna, amb les
limitacions i restriccions del
100.2 i del tercer grau. Si ha
calgut, ha trencat precedents,
en relació amb el càstig contra
els presos polítics. I hom
pot pensar que en aquest cas
també hi estaria disposat.

57
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
ENTREVISTA
PAU VALLVÉ
“M’he reconciliat
amb la vida”
Entrevista al músic, que presenta en concert el disc
‘La vida és ara’, enregistrat durant el confinament
JÚLIA PARTAL

58
PAU VALLVÉ
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
BEL ZABALLA
És el fet d’adonar-se
que quan ens aturem
d’aquest ritme que
ens imposa el món,
i ens autoimposem
els qui som una mica
exigents, les coses
són molt més clares,
més fàcils d’entendre
i d’entomar
Les setmanes de confinament total
sembla que van ser prou profitoses
per a Pau Vallvé (Barcelona, 1981).
Li van servir per a pensar en el seu
projecte, fer provatures, anar enregistrant
cançons, fer net de vells tics adquirits
i treballar en un disc sense pressa
ni pressions, aprofitant que tenia tot el
temps del món. El resultat és La vida és
ara, un àlbum de tretze cançons que, per
a molts, és el més rodó de la seva discografia.
De l’escola del fes-t’ho tu mateix,
sempre ha anat fent al marge de modes
i grans discogràfiques, fidel a la seva
manera d’entendre la música. Diu que ha
vist que s’ha fet gran, i això li ha aportat
una certa serenor. Que, com diu en una
de les cançons, no vol continuar enfadat
amb la vida. I és bonic sentir-li confessar:
“Sóc molt més feliç del que em pensava i
molt més afortunat”. El disc és un carpe
diem a l’estil Pau Vallvé, amb l’eufòria
continguda, tocant de peus a terra. Amb
versos plens de certeses que pessiguen i
s’endinsen enllà dels porus. Que s’ha de
viure el present i gaudir-ne, bàsicament
perquè en acabat no hi ha res més.
Després de l’aturada forçada quan tot
just havia començat a presentar La vida
és ara, ja torna a estar immers en la ronda
de concerts, en molts casos, amb les entrades
exhaurides (“No m’havia passat
mai, això”, diu). El cap de setmana serà al
CAT de Gràcia, i tot seguit vindran Berga,
Riudoms, Manacor, Granollers, València,
Banyoles i al març, novament, Barcelona,
al festival Guitar BCN.
—Com ha estat aquest temps de no-concerts,
amb canvis de mesures d’un dia
per l’altre, amb criteris qüestionats…?
—Ha estat un caos. No tan sols veníem
de set mesos sense haver tocat, sinó que
vam començar la gira i al cap de cinc
concerts ja vam tornar-los a anul·lar. El
més greu no és que no es poguessin fer
concerts, que ho és prou, perquè només
hi ha hagut un rebrot en el sector cultural
en set mesos i això vol dir que les coses
s’han fet bé i que s’han pres les mesures.
Però un cop decideixen tancar, almenys
ho podien haver fet millor. Aquell caos
d’última hora, que si a les deu a casa,
que després amb l’entrada del concert
podies allargar-ho, anar posant pegats.
Ara han tornat a obrir, però les entrades
no serveixen per a evitar el confinament
perimetral del municipi. Això vol dir que
jo toco a Riudoms, i la gent de Reus i Tarragona
no hi pot anar. És absurd.
—Hi veieu una falta de respecte cap a
la cultura?
—Falta de coneixement del sector, més
aviat. I no haver vist que realment hem
respost i ens hem adaptat. A totes les
mesures. Gastant diners, ingressant-ne
molts menys.
—Si, com acostumeu a dir, cada disc
de Pau Vallvé és una mena de fascicle
del vostre dietari, a La vida és ara quin
moment vital hi narreu?
—Sempre faig els discs així, seguint les
coses que em passen. I aquest disc és fruit
d’un moment una mica especial. No solament
per la pandèmia, que això ens ha
afectat a tots. Pocs dies abans del confinament
em vaig separar –una separació
amistosa, eh?, una bona notícia– i vaig
anar a passar uns dies a l’estudi per decidir
què feia. Però no vaig poder decidir on
anava, perquè va arribar el confinament
total, i vaig haver d’estar-me els setanta-cinc
dies al soterrani confinat tot sol.
—Déu n’hi do.
—Lluny del que pot semblar a primera
vista, no va ser una cosa tortuosa ni fosca,
sinó que em va servir, jo que sóc una mica
estressat i vaig molt de bòlit, per a parar
i mirar-me les coses de lluny.
—Com s’aguanta passar un confinament
en un soterrani?
—És un lloc petit i fosc, i tot el dia havia
d’estar amb els llums oberts, perquè no
hi entra llum de fora. Va ser una mica
dur, però em vaig posar a fer el disc, tenia
una rutina, em cuidava, menjava més
bé… Penses en com et sents i dius, mira,
avui no estic fi, avui no treballo. Tenia
aquesta llibertat que no tenim mai. En
aquell moment en què ningú no esperava
res de nosaltres, realment em va ajudar

59
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
PAU VALLVÉ
molt això feia molts anys que no feia:
escoltar-me tranquil·lament i veure què
necessitava de debò. I això va ser molt
bonic. Malgrat tot el drama, és clar!
—Tot es va aturar, aleshores. I molts
van acabar sentint un cert alliberament.
—És el fet d’adonar-se que quan ens
aturem d’aquest ritme que ens imposa el
món, i ens autoimposem els qui som una
mica exigents, les coses són molt més
clares, més fàcils d’entendre i d’entomar.
Quan les coses les pots pair tranquil·lament
són més fàcils.
—El confinament també ens va fer adonar
de quines eren les coses importants?
La família, els amics, una abraçada, una
passejada per la muntanya… Coses aparentment
ben senzilles.
—Totalment. Per això el disc es diu La
vida és ara i a la portada hi ha una cuina
amb un arròs passat. Res bucòlic, sinó
més aviat reivindicar tot allò que havíem
perdut, la vida normal de cada dia.
—Això no m’ha vingut de cop, jo ja feia
bossa nova, per exemple. Però fins que no
m’adono que m’havia quedat encasellat
en una cosa que no em representava no
ho he pogut fer. No és que jo hagi canviat
de cop, sinó que la música s’havia quedat
allà i l’he portada un altre cop on sóc ara.
Però sí que és veritat que fa molts anys
que sóc una persona més reflexiva, més
serena, més tranquil·la, menys dramàtica
i menys èpica. Tenia ganes que la música
vingués cap a mi.
—Deixeu enrere moltes coses que caracteritzaven
el vostre projecte, però sense
gaire trencadissa. Es reconeix com un
disc de Pau Vallvé, vaja.
—Això és una cosa que em preocupava.
Volia que no semblés que ara se me n’havia
anat l’olla. El primer joc és treure’t
els tics, però el segon joc és aconseguir
que tot això no es noti. Que encara que
en aquest disc jo no cridi, no plori, que
no hi hagi distorsions ni bateria, que hi
hagi un bolero i una bossa nova, tampoc
no sembli un gran canvi. Perquè jo no he
canviat, simplement m’havia d’actualitzar
una mica. Com? Doncs fent que
la portada tingui un aire semblant a les
anteriors, que el so i les veus siguin com
sempre els he tractat… Anar buscant
nexes i connexions perquè el canvi no
fos un interruptor, sinó una transició
tranquil·la, que és el que ha estat.
—La crítica l’ha aplaudit molt. N’heu
quedat content, del resultat del disc?
—Molt. Tinc la sensació que és el primer
disc que he pogut fer sense pressa. No
tenia ni company de pis ni tens res, allà
només tenia instruments i m’avorria
com una ostra. Agafar el fil d’un projec-
—En aquest disc hi ha menys rock i
distorsions, menys èpica, menys drama.
Això ja ho prevèieu o va ser fruit del
confinament?
—Durant el confinament, em vaig adonar
que em feien molta mandra certes
coses del meu projecte. Ara aquesta música
trista i dramàtica? Fa molts anys que
no sóc així, però fins que no vaig parar no
me’n vaig adonar, que la meva música
tenia molts tics. Les lletres havien anat
evolucionant, des del primer disc, en què
estava molt emprenyat i atabalat i deprimit,
fins aquest últim. Però musicalment
m’havia quedat enquistat en coses que
representaven més el Pau del principi.
Feia unes lletres més esperançadores,
però amb una música molt dramàtica,
molt plena. Com que tenia temps i ganes
de jugar, vaig decidir que volia actualitzar-me
i a veure què passava si portava
la música fins on hi havia les lletres.
—Dèiem que el disc és menys moltes
coses. Però també és més moltes altres:
més serè, més net i senzill, amb més
estils. És un reflex de com sou ara?

60
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
PAU VALLVÉ
te gros com fer un disc, escriure, anar
provant, ha estat una cosa molt maca,
gairebé una salvació. Quan fas les coses
amb cura i estima, i sense pressa, que no
es pot fer gairebé mai, es nota.
—I en aquest temps també heu vist que
sou prou feliç.
—Fins que no pares o et mires en un
mirall no t’adones de moltes coses. A mi
m’ha servit per adonar-me que m’he fet
gran. En el sentit que he madurat i m’he
tranquil·litzat. I també adonar-me que
m’he reconciliat una mica amb la vida, i
que sóc molt més feliç del que em pensava
i molt més afortunat. Sempre nedant,
però de tant en tant s’ha de treure el cap
de l’aigua i mirar d’on véns i cap on vas,
si t’has desviat. I a vegades la desviació
va bé, eh? Simplement és prendre
consciència d’on ets. Això em va ajudar
molt. I és maco no estar tan emprenyat
ni tan trist. Com deia un col·lega, això no
sempre és un bon senyal… Deixar d’estar
emprenyat també vol dir que t’has rendit.
Però bé, també és bo entendre que hi ha
coses que no les guanyaràs, que són així.
Si vols viure una mica tranquil, també les
has d’acceptar.
—La vida no és èpica. Heu acceptat que
les coses són com són i, fins a cert punt,
us hi heu conformat?
—Al disc hi ha totes dues cares, d’això:
el fer-se gran i veure que hi ha coses que
no podràs canviar, però també hi ha la
cara de “Mori l’odi”. Hi ha moltes coses
que, per molt que siguin així, s’han de
combatre. No és un conformar-se amb
qualsevol cosa, sinó amb les coses amb
què realment no s’hi pot fer res i que
l’únic que fan és amargar-te.
—Justament us volia demanar d’on surt
“Mori l’odi” i com hi encaixa, una cançó
amb un component de més consciència
social, enmig d’aquest disc en què es relata
un procés més íntim, de la separació
de parella fins a l’acceptació de les coses
i arribar a estar en pau.
—Faig un estil que la gent no associaria
amb polític o reivindicatiu, però tots els
No és un conformar-se
amb qualsevol cosa,
sinó amb les coses amb
què realment no s’hi
pot fer res i que l’únic
que fan és amargar-te

61
vilaweb.cat
Divendres 04 de desembre de 2020
PAU VALLVÉ
La cançó va partir d’un
atac que hi va haver
contra el centre LGTBI
de Barcelona. A casa
és un tema que sempre
ens ha tocat molt de
prop
discs han tingut un punt social o polític,
perquè és una cosa que em preocupa i
m’interessa, i penso que els qui tenim un
micròfon i gent que ens escolta també tenim
la responsabilitat de difondre aquests
missatges. La cançó va partir d’un atac que
hi va haver contra el centre LGTBI de Barcelona.
A casa és un tema que sempre ens
ha tocat molt de prop. A partir d’aquí, vaig
començar a treballar la idea de tenir odi
contra l’odi. I llavors no pares de veure’n
exemples. Miris on miris és ple d’exemples
que l’odi va guanyant en molts fronts, i en
la majoria de casos és perquè ho permetem.
Ho vaig enfocar de manera genèrica,
perquè al final l’odi és el gran problema.
—“Mai hauria sospitat el que he après
aquí tancat”, dieu a la bonica “Gaseles
i el mar“. Quina és la lliçó principal que
heu après aquests mesos tan estranys?
—Que tinc molta sort i que a la vida he fet
coses increïbles que mai hauria sospitat
fer, però que ho he patit tot! Que no n’he
gaudit perquè sempre patia perquè sortís
bé. I m’he adonat que potser hauria sortit
pitjor però n’hauria gaudit més. És una
cosa que ara miro de posar en pràctica.
L’altra conclusió és el títol del disc: que
la vida és ara. M’he adonat que he viscut
a cavall de la nostàlgia i el futur, mirant
sempre el passat i mitificant-lo i obsessionat
per on anem. I que d’aquesta
manera no he viscut gaire el present i
m’he perdut moltes coses.
—És ben bé que la majoria de vegades
no val la pena patir tant com patim ni
donar tantes voltes a les coses, eh?
—Les coses que fem no són tan importants,
ni nosaltres tampoc no ho som,
per a preocupar-nos tant. Gaudim una
mica més!
Doncs “llarga vida a tot el que hagi
d’arribar”.

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB
EN UN SETMANARI DIGITAL
JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA