La prohibició de compartir en català el relat imaginari: del buit, a la represa. Consideracions sobre el teatre català de postguerra a Barcelona (1939-1963)

More documents

Recommendations

Info

Barcelona, concretament instal·lat al Palau de Pedralbes, on dos dies abans s’hi havia celebrat un consell de ministres. Preguntat més endavant sobre la prohibició Fraga Iribarne, ministre d’ confessaria que . És a dir, el dictador era massa a prop i la representació podia semblar un afront malintencionat. Amb tot, l’octubre d’aquell mateix any s’arribaria a estrenar amb tots els permisos pertinents. Se’n farien tres úniques representacions. Però seria l’últim permís governatiu de l’ADB. Se la convidava a cessar l’activitat, o que deixés de fer teatre, ja que segons els propis estatuts l’associació no podia representar obres teatrals sinó que els seus socis sols estaven facultats a assistir-hi. Quan Òmnium Cultural, abandonà la seu del Palau Dalmases l’ADB, que hi era acollida, no va saber trobar una alternativa. Alguns dels seus components s’incorporarien al TEC (Teatre Experimental Català). Una altra experiència que neix a redós del teatre universitari seran els Cicles de Teatre Medieval. Entre els anys 1946 i 1953 estava prohibit absolutament d’incorporar obres traduïdes en el repertori del nostre teatre, amb comptadíssimes excepcions de clàssics estrangers. I algunes de les obres que passaven com a originals catalanes força sovint eren versions no sempre feliçment adaptades de textos dramàtics de la literatura universal. Ara, en canvi, s’incorporaran traduccions reconegudes. I com que no caldrà fer aquesta trampa —diguem-ne benintencionada— de plagi, la mirada nord enllà serà tota una altra. A més d’autors estrangers apareix una nova literatura catalana fins llavors del tot amagada. Joan Brossa, Joan Oliver, Salvador Espriu, que seran els més populars d’aquesta generació de dramaturgs, no sorgeixen, però, del no res. Hi ha hagut un xup-xup latent de tendències diverses. Una tragèdia viscuda i no representada , ens diuen els que la van viure. De fet, venim de l’horror i de la irracionalitat. El capgirament de la legalitat republicana va ser, en efecte, una tragèdia o, millor encara, el context on podríem situar centenars de personatges amb llur específica predicció, peripècia, dialèctica, enfrontament, 16
presa de consciència i fat irreversible. Per tant, no una, sinó centenars de tragèdies: una catàstrofe social. Els primers anys de la postguerra, entre bambolines i sense fer soroll, un autor jove, un poeta madur, un intel·lectual íntegre observa, pensa i redacta la seva teoria sobre el teatre. Josep Palau i Fabre exposa les idees sobre la tragèdia. Compara les grans obres del teatre universal i en analitzar els gèneres dramàtics s’atura en la tragèdia. I constata que sols les grans cultures que han consolidat la llibertat han estat les úniques que han escrit i representat tragèdies. Èsquil, Sòfocles, Marlowe, Shakespeare, Kleist, Buchner han llegat les seves grans obres perquè no sols van fruir de les condicions polítiques de no patir coerció, és a dir de viure en democràcia, com diríem avui, sinó de compartir un context social que aspirava a la llibertat de pensament. L’aspiració a la llibertat absoluta és l’única garantia per no enganyar-se. I el més difícil sempre consisteix a encarar-se amb els problemes d’un mateix. I si projectem aquesta idea, de l’individu al grup, la societat que amaga el cap sota l’ala no pot avançar, perquè no comprèn la irracionalitat, no assumeix les deficiències, no paeix el dolor, no rectifica els errors, no acull les minories, no es compadeix de l’adversari, ni ensenya a l’ignorant. Sabem però, que el temps erosiona el paisatge, escapça les crestes i aplana els perfils cantelluts. També el relat dels fets passats tendeix a endolcir-se i el record esgarrifós es fa digerible. Però perquè no s’esvaeixi s’ha d’anar realimentant. El gènere de la tragèdia s’adequa a aquest propòsit. En canvi, la relativització dels fets no deixa de ser una pietosa manera d’apropar-nos a la irracionalitat i als comportaments ètics menyspreables. I massa sovint l’excusa per minimitzar-los. Per això la tragèdia, que no estalvia l’horror, que relata la crueltat, que exposa el problema de fons de la condició humana, que no edulcora els fets, és una proposta valenta i madura que finalment, i sobretot, proposa un canvi de la mirada del públic, una activació de la consciència. I això sols és possible si hi ha les condicions ètiques en una societat que sigui capaç de l’autocrítica, que estigui resolta a millorar, és a dir, una societat que visqui en llibertat. O dit d’una altra manera, la reflexió dels grans reptes humans sols poden representar-se i 17
Page 1 and 2: La prohibició de compartir en cata
Page 3 and 4: significà. Quant al tall cultural
Page 5 and 6: que cal reconèixer-li la meritòri
Page 7 and 8: novel·listes i els poetes, però l
Page 9 and 10: Marquina, la Companyia Guerrero-Dí
Page 11 and 12: estableixen els límits del que és
Page 13 and 14: amb certes limitacions: no es perme
Page 15: Millàs-Raurell o la traducció que
Page 19 and 20: teatre>>, relacionats amb els jocs
Page 21 and 22: espectacles (Amorós-Díez Borque 1
Page 23: La manca d’institucionalització

La prohibició de compartir en català el relat imaginari: del buit, a la represa. Consideracions sobre el teatre català de postguerra a Barcelona (1939-1963)

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?