La prohibició de compartir en català el relat imaginari: del buit, a la represa. Consideracions sobre el teatre català de postguerra a Barcelona (1939-1963)

epercussions socials. El primer a constatar fóra la diversitat de públics.
Impossible distingir el públic de cadascuna de les representacions d’una obra en
cartell, 1 però sí establir-ne alguns aspectes 2 . En tot cas, la consideració més
important rau en la condició cultural del públic barceloní, el fet que es tracti d'una
població en situació de diglòssia consolidada. I, per tant, sabem que les
representacions en català són només per a públic català i que el públic
catalanoparlant té l’avantatge d’accedir a una altre món literari però, alhora,
pateix un procés de desassimilació cultural.
Per simplificar, i seguint el criteri d’historiar el fet teatral, separadament, segons
l’àmbit cultural, establim tres etapes per al teatre català de la postguerra:
1939-1946, 1946-1953, 1953-1963. Abans d’entrar-hi, una llambregada a la
realitat del teatre no català. Fenòmens simultanis, que no paral·lels, teatre català
i teatre espanyol ambdós es proclamaran antifranquistes —això sí, a la mort del
dictador— i tot fa pensar, per un moment, que convergiran, però és només un
miratge fugisser. Tant l’un com l’altre seguiran línies que no arribaran mai a
creuar-se.
Teatre espanyol
El 19 de febrer de 1939 s’estrena al Teatre Romea Amores y amoríos, de Serafín
y Joaquín Álvarez Quintero i el 24 del mateix mes, al Tívoli s’instal·la la
companyia del Teatro Nacional de Falange. Efectivament, a partir de l’entrada de
les tropes franquistes a Barcelona desembarca un teatre que ve de Madrid i que
havent censurat els referents més significatius —Federico García Lorca, Valle
Inclán— ofereix obres que s’haurien pogut estalviar, com per exemple, d’Adolfo
Torrado o de Leandro Navarro i altres de l’enginyós Enrique Jardiel Poncela. El
Teatro de la Falange, dirigit per Escobar, i més endavant El Teatro Maria
Guerrero, programa els clàssics del segle d’or castellà amb uns muntatges
discutibles i pretensiosos. D’un dels autors de referència del règim, Eduardo
1 No són significatives les obvietats que avui detectem, com les similituds de comportaments entre els
públics de dissabte i diumenge a la tarda, o les peculiaritats del públic d’estrena, etc., i que devien
produir-se semblantment en el període de què parlem.
2 Edat, sexe, estament social, adscripció ideològica. Recollim, de moment, dades en aquest sentit dels
primers anys del segle XX., però no coneixem cap estudi referit al públic teatral de la postguerra.
8