La prohibició de compartir en català el relat imaginari: del buit, a la represa. Consideracions sobre el teatre català de postguerra a Barcelona (1939-1963)

estricta del període, ja ve de lluny. Em sembla indefugible l’aportació dels escrits
de Puig i Ferreter recollits per Guillem-Jordi Graells (Puig i Ferreter 1982) 19 per
situar la problemàtica anterior a la desfeta perquè són deutors de la tradició i
alhora aporten una experiència personal molt rica. I cal afegir també una
excepcionalitat: l’assaig sobre la tragèdia de Palau i Fabre (Palau 1961) 20
redactat durant aquesta travessia del desert de la postguerra, una aportació
original que està al nivell de la literatura més reeixida sobre el tema (Nietzsche,
Steiner).
Comptem amb biografies i notes biogràfiques d’autors dramàtics catalans, però
escasses biografies d’actors 21 i en aquest cas, o bé pequen de laudatòries i
acrítiques, i oscil·len entre el relat dels èxits merescuts i els fracassos atzarosos i
per tant ens parlen de les penúries del còmic, o bé es deixen portar per
l’exposició d’anecdotaris amables i simpàtics amb el propòsit de fer riure.
Encara, doncs, tenim pendent la recopilació de les anècdotes de la gent de teatre
que, font de transmissió oral, ens desvelin el sentit complex de l’ofici i els
processos de creació, més enllà de les vicissituds per la supervivència que la
precarietat ha imposat al llarg d’una història tan difícil. Sempre amb bon humor,
evidentment. Una cosa no treu l’altra.
Resum
L’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el mes de gener de 1939 palesa,
com mai, una de les característiques del teatre català: la discontinuïtat històrica.
19 PUIG I FERRETER, Joan (1982): Textos sobre teatre, Institut del Teatre, Monografies de Teatre 10,
Barcelona, 1982.
20 PALAU I FABRE, Josep (1961): La tragèdia o el llenguatge de la llibertat, Rafael Dalmau, Panorama actual
de les idees 5, Barcelona, 1961.
21 Comptem sí, amb diverses biografies d’actors i actrius cèlebres (Borràs, Xirgu, Josep Santpere, Mary
Santpere). O biografies d’altres actors oblidats, com Tubau, el qual serveix en aquest cas de pretext per
una visió de conjunt de la peculiaritat de la família teatral, POBLET, Josep Maria (1956): Un còmic de
Barcelona, Picazo, De dins i de fora, 1, Barcelona, 1971. I també, POBLET, Josep Maria (1957): De l’art i de
la bohèmia, Albertí, Nova col·lecció lletres 34, Barcelona, 1957. Semblances biogràfiques en les revistes
especialitzades (des d’Iscle Soler a Emília Baró) i notes dels professionals en les històries del teatre.
Retrats que permeten la incursió al Paral·lel com per exemple, BADENAS, Miquel (2011): Carles Saldaña i
Beüt, Alady. L’últim rei del Paral·lel, Mediterrània, Barcelona, 2011. Altres ressenyes breus que,
esparses, fóra prolix de detallar, ajuden, sens dubte, però són del tot insuficients per caracteritzar la
professió de les taules. Recentment, la Fundació Aisge, promou un projecte de memòries de
professionals de l’escena que publica T&B editores, desigual però digne d’atenció.
22