La prohibició de compartir en català el relat imaginari: del buit, a la represa. Consideracions sobre el teatre català de postguerra a Barcelona (1939-1963)

companyia encapçalada per Jaume Borràs i Emília Baró; el projecte de
l’Associació Catalana d’Art Dramàtic (1914) que constituïda al voltant de Pere
Coromines i Lluís Duran i Ventosa es proposa de construir un teatre de nova
planta que substituiria el desastrat, en aquell moment, Teatre Principal; la
constitució de Foment del Teatre Català (1915), que presideix Francesc Curet,
que mantindrà la flama encesa en una època sense programació de teatre en
català; Teatre Selecte (1917); l’Associació Obrera de Teatre a imitació de
l’Associació Obrera de Concerts (1926); el nou projecte pedagògic d’Adrià Gual
(1937); el projecte de Ventura Gassol i Joan Puig i Ferreter (1938) des de la
Generalitat de Catalunya, durant la República. I evidentment altres propostes,
algunes de ben raonades, d’altres més o menys interessades, però totes
il·lusionades.
Resta encara per resseguir les anàlisis, les propostes teòriques i les estratègies
organitzatives que en la premsa general i en les revistes especialitzades de
cultura i de teatre es plantegen com a resposta a les deficiències de l‘escena
catalana. Amb tot, cap ni una d’aquestes propostes esmentades va concretar-se,
o si més no, va arribar a consolidar-se. Algunes fins i tot no van ni encetar el camí
que es proposaven.
Singularitat del fet teatral
En l’activitat intel·lectual i artística individual s’imposa en el pitjor dels casos la
supervivència econòmica. En el taller, a l’obrador o a l’escriptori hom pot
continuar la pràctica de la manipulació, de la creació o de l’estudi i de la redacció
en la concentració solitària, mentre no es doni cap interferència externa. Ja hi
haurà temps més endavant per a l’exposició, l’audició, la publicació. L’artista,
l’escultor, el pintor, el compositor, el científic, l’escriptor si són psicològicament
prou forts, no tenen per què abandonar temporalment l’ofici.
En el cas del teatre conflueixen dos factors immanents: que el temps de la
representació és compartit pels artistes i el púbic; que el determinant del
fenomen teatral rau en el seu caràcter col·lectiu, i que, per tant, no sols depèn de
l’esforç individual. És cert que els dramaturgs poden recloure’s com els
6