La prohibició de compartir en català el relat imaginari: del buit, a la represa. Consideracions sobre el teatre català de postguerra a Barcelona (1939-1963)

econòmics, la crisi militar, la irrupció de les masses a l’escenari polític, la
concentració industrial, l’organització obrera, la lluita sindical, la consolidació del
programa polític del catalanisme. El teatre català malda per assumir els reptes
emocionals del seu temps però no acaba de sortir-se’n. I no tant per causes
imputables a la manca de talent dels autors i de les diverses especialitats
artístiques implicades.
La institucionalització inassolible
Indestriable del greu obstacle de la discontinuïtat històrica, l’altre característica
dels nostre teatre i que no en permet la sedimentació de les consecucions
dramatúrgiques, ni la consolidació progressiva dels artistes i del públic, ni de la
confecció de complicitats imprescindibles que conformarien la materialització de
teixit i estructura, és la manca d’institucionalització. I això vindria de la condició
aleatòria, voluntariosa i privada —de mecenatge escàs i inconstant— de la seva
producció —creació, explotació, distribució—. Manca d’institucionalització si
exceptuàvem aspectes de la formació a partir del primer quart del segle XX en
què es crea l’Escola Catalana d’Art Dramàtic a instàncies de Lluís Duran i
Ventosa. L’objectiu inicial de l’escola consisteix en crear un centre de formació
de professionals de l’escena i de recerca teatral. I tot i que anirà canviant de nom
segons els vents polítics —“Instituto del Teatro Nacional“, “Institució del Teatre”,
“Escuela Superior de Arte Dramático”, i finalment “Institut del Teatre“— és l’única
entitat del teatre a Barcelona que no desapareix amb els canvis de règims.
S’adapta als canvis i a les diferents velocitats dels corrents polítics. Fins i tot, en
algun moment sembla que s’amagui, però no acaba d’ocultar-se mai del tot i
acaba reapareixent rere cada meandre al mateix ritme que les circumstàncies
polítiques imposen. Això sí, a costa de renunciar de vegades als principis de
catalanitat, de modernització. L’Institut del Teatre és un cas singular perquè és
l’única institució del nostre teatre que es consolida, i de forma ininterrompuda,
sense assolir, tanmateix, els objectius que es proposa inicialment d‘arrelament a
la tradició, de connexió amb el gran púbic i de modernització —una tasca
certament massa ambiciosa per assolir-la sense els recursos necessaris— tot i
4