Accents#654 - Diari de Girona

10 ART Accents
DIJOUS, 1 D’ABRIL 2010 | Diari de Girona
CHILLIDA
� Centre Cultural Caixa Girona
- Fontana d’Or. Carrer
Ciutadans, 19. � Del 20 de
febrer al 25 d’abril. De dilluns
a divendres d’11 a 14h i
de 17 a 21h. Dissabtes d’11 a
21h. Festius d’11 a 14h.
Algú ha escrit que Chillida
era lliure perquè el guiava només
un aroma. De fet, el seu
mateix origen ja preludiava
aquesta direcció: «Eduardo
Chillida va néixer el 1951 en
una forja d’Hernani, a partir
d’una trobada amb el buit»,
va escriure Jacques Dupin. La
resta va ser un itinerari vital
marcat per una doble direcció:
l’atracció per la matèria i la reflexió
sobre la matèria. L’observació
la va fer Octavio Paz
el 1980, un fet gens casual si
tenim en compte que ell és
l’autor de La llama doble, un
assaig poètic que certifica el
caràcter bicèfal de tota producció
humana: «No hay
amor sin erotismo como no
hay erotismo sin sexualidad.
Pero la cadena se rompe en
sentido inverso: amor sin erotismo
no es amor y erotismo
sin sexo es impensable e imposible».
Chillida, en aquest
sentit, va ser un escultor que
va mantenir amb la matèria i
amb l’espai una relació que va
ser amorosa, eròtica i sexual
sense que això impliqués (i
aquest és el seu gran mèrit)
la dissolució o l’alteració irreversible
del seu objecte de
desig.
L’exposició que es pot veure
a La Fontana d’Or de Girona
exemplifica perfectament
aquest respecte: el ferro, l’alabastre,
el paper i la terra
troben en la forma imposada
per l’artista un insospitat mitjà
per revelar la seva realitat
més íntima. | E. CAMPS
GIRONA ACULL EL PROJECTE ARTÍSTIC QUE VA REPRESENTAR
CATALUNYA A LA DARRERA BIENNAL DE VENÈCIA. ES TRACTA
D’UNA SÒLIDA REFLEXIÓ ENTORN DEL FENOMEN COMUNITARI
La comunitat no
és inconfessable
DANIEL G. ANDÚJAR, PEDRO G.
ROMERO, JOAN VILA-PUIG
I ELVIRA PUJOL
� Bòlit, Centre d’Art Contemporani
de Girona. Capella de Sant Nicolau, Museu
d’Història, Museu dels Jueus i Sala de
la Rambla � Fins l’11 d’abril. Horaris:
www.bolit.cat
EUDALD CAMPS
Al personal li sembla la cosa més natural
del món passar-se tres hores
quietet al cinema mirant les peripècies
en 3D d’una mena de barrufets gegants
extraterrestres i amb cara de gat i, en
canvi, arrufar el nas —molt menys
felí que el dels habitants de Pandora
(?!)— quan se li proposa que dediqui
el seu temps preciós a una exposició
d’art contemporani que parla de coses
que li són bastant més properes que les
llunes del planeta Polifem. El problema
no és nou i, a més, la seva formulació
és dramàticament simple: el ciutadà
s’ha convertit en consumidor
passiu; l’espectacle ha desplaçat, d’una
manera potser definitiva, la cultura
(«espectacle» que prové «d’espectre»,
SIMEÓN SAIZ RUIZ
� Museu Memorial de l’Exili,
La Jonquera. Carrer Major, 4-
47. � Del 27 de març al 23
de maig. museuexili.cat
Fins a finals de maig, es podrà
veure al Museu Memorial de
l’Exili l’exposició J’est un je de
Simeón Saiz Ruiz. En aquesta
mostra es presenta una part del
projecte en curs del mateix
nom: en concret, es tracta d’ un
treball artístic iniciat per Simeón
Saiz l’any 1996 i que té continuïtat
fins a l’actualitat. El pretext
d’aquesta creació és la realització
de pintures de víctimes
de les guerres balcàniques dels
anys noranta a partir d’imatges
aparegudes als mitjans de comunicació.
Aparentment, l’obra
recorda la clàssica pintura de
guerra decimonònica de grans
dimensions, incorporant, però,
els trencaments estilístics del
segle XX. | E. CAMPS
l’etimologia no pot ser més reveladora...).
Avatars a banda —el joc de paraules,
malgrat ser de calaix, resulta irreprimible—,
el que resta és la minorització
progressiva d’un tipus de discurs
crític, d’una estètica del compromís
i de la responsabilitat, que sol
ser consumida, paradoxalment, per
aquells que ja fa temps que tenen el
missatge assimilat, i ignorada, en canvi,
pels protagonistes involuntaris de
molts dels seus relats (és allò de la poesia:
pot parlar del que vulgui, però només
la llegeixen els poetes).
El cas que ens ocupa no pot ser més
paradigmàtic: La comunitat inconfessable
—segons Rosa Pera, directora del
Bòlit— «és, més que un mer projecte
expositiu, un corpus reflexiu entorn de
la idea de comunitat, un exercici valent
i rigorós que pren allò comunitari
com a base per tal d’esbrinar algunes
claus de l’esdevenir contemporani». I
no només això: «Presentada en la passada
Biennal de Venècia, al pavelló català,
és una proposta que vol situar la
investigació en el nucli de les pràctiques
artístiques contemporànies i que,
LLUÍS VILÀ
� Galeria Cort, Banyoles. Plaça
Major, 33. � Fins al 14 de
juny. De dimarts a dissabte de
2/4 de 5 a 2/4 de 9 del vespre.
Lluís Vilà, fidel al seu deix
irònic, utilitza la imatge de Pollock
però invertint-la: «si ell
feia dripping —explica l’artista
de Banyoles— jo faig undripping,
despinto les meves pròpies
obres amb aire a pressió o
amb aigua fins que pràcticament
han desaparegut. Si no
m’aturo, torno al blanc inicial...».
Aquesta és la seva síntesi:
destrucció de l’obra com
en els mandales budistes i, al
mateix temps, diàleg actiu
amb la nostra memòria visual.
La mostra que actualemnt presenta
a Banyoles s’ha prorogat
i, a més, s’ha ampliat amb noves
peces, entre elles l’escultura
que encapçala aquesta columna.
| E. CAMPS
alhora, aborda la noció d’identitat
més enllà de límits territorials i nacionals».
I el cert és que fa exactament
això: Valentín Roma, comissari de l’invent,
ha aconseguit aglutinar sota un
mateix sostre una quantitat ingent
d’informació que, convenientment
garbellada, esdevé un material preciós
que, a la manera d’un collage conceptual,
il·lustra qüestions que podem
aplaçar però que són i seran determinants
a l’hora de definir el futur
d’un context social amenaçat permanentment
de ruïna. Valentín Roma
ho té clar: «Per això, s’han seleccionat
tres projectes artístics (Technologies To
The People, Sitesize i Archivo F.X.) que,
malgrat operar des de perspectives
diferents, participen d’unes mateixes
estratègies de transversalitat, antagonisme,
suplantació i interferència, les
pràctiques de les quals s’inscriuen en
GERARD SALA
� Espai Art l’Abadia. Monestir
de Sant Joan de les Abadesses.
� Del 14 de març al 30 d’abril.
De dilluns a dissabte d’10
a 14 h i de 16 a 19 h. Festius de
10 a 14 h.
Durant els mesos de març i
abril, Gerard Sala, Catedràtic
de pintura a la Facultat de Belles
Arts de Barcelona, presentarà
una àmplia selecció de les
seves pintures i escultures a
l’Espai Art l’Abadia de Sant
Joan de les Abadesses: en
aquesta ocasiò, el tòpic de dir
que les obres troben en el lloc
on s’exposen un marc que en
reforça el significat, té sentit.
N’hi ha prou en saber fer les
preguntes que calen a una
pintura i a una arquitectura
que arrelen amb força en la
memòria del lloc que les ha
vist néixer. | E. CAMPS
Imatges
� L’exposició
posa contra les
cordes la suposada
neutralitat de les
imatges i el nostre
paper en la seva
articulació en tant
que col·lectiu que
comparteix interessos.
AUGUST PUIG
� Casa de Cultura, Girona. Pl.
de l’Hospital, 6. � Del 6 dde
març al 24 d’abril. De dilluns a
dissabte de 10 a 14h. i de 16 a
20h.
La trajectòria artística d'August
Puig es pot dividir fàcilment
en èpoques: l’època de
París —obviant els primers i lògics
balbuceigs— compresa entre
els anys 47 i 53 i caracteritzada
per la supervivència d'una
certa figuració; la dissolució definitiva
d'aquesta figuració i la
irrupció, l'any 54, del que, molt
hàbilment, Juan-Eduardo Cirlot
va anomenar «període heroic»;
i, a partir de mitjans seixanta,
petites variacions formals en la
seva pintura sense canvis notables
a nivell conceptual. El leit
motiv és clar: August Puig va
ser, per sobre de tot, un artista
fidel a una concepció molt personal
de la pintura. | E. CAMPS
ADELA CAAMAÑO
un mateix territori d’activitat ambivalent
i, per tant, difícilment cartografiable,
situat en els intersticis tant de la
institució de l’art com dels models de
productivitat cultural. El mateix caràcter
difús d’aquestes tres “comunitats”,
la seva naturalesa no exemplaritzant,
fa que se situïn més enllà de
certs monopolis de decisió, reutilitzant
dispositius d’acció preexistents, aprofitant
nexes de comunicació o reorientant-los,
parasitant estructures
consolidades, configurant nous arxius
i ubicant-se, en definitiva, al mig de les
tensions d’aquell General Intellect analitzat
per Marx i que és, al mateix
temps, una força productiva i un principi
d’organització ciutadana».
Com dèiem: l’exposició La comunitat
inconfessable és exigent amb l’espectador.
Amb tot, la informació no només
no està encriptada —com sol passar