Accents#654 - Diari de Girona

LA FITXA
�Estats
Units,
2008.
Gènere: Drama.
Durada: 120 min.
Direcciói guió:
Dennis Lee.
Intèrprets: Julia Roberts,
Willem Dafoe,
Ryan Reynolds, Emily
Watson.
� Albèniz Centre,
Ocine (Gi), Lauren
(Blanes), Roses.
EL PROTAGONISTA
Un actor versàtil.
Willem Dafoe exemplifica
a la perfecció
l’intèrpret
nord-americà que
sap combinar la
gran indústria amb
els projectes més
independents, des
de Spiderman a
l’esmentada Luciérnagas
en el jardín.
Encara més, l’actor
no ha dubtat a l’hora
d’acceptar projectes
de prestigiosos
directors europeus
com Lars von Trier o
Theo Angelopoulos.
Ell més que ningú
sap que un bon paper
és difícil de
trobar.
LA FITXA
�França-Àustria.
2009
Gènere: Drama
Direcció:
Jessica Hausner
Intèrprets: Sylvie
Testud, Léa Seidoux,
Bruno Todeschini, Gilette
Barbier.
� Albèniz Centre
(Girona)
Llums i ombres
d’una família
«LUCIÉRNAGAS EN EL JARDÍN» �JULIA ROBERTS I WILLEM
DAFOE PROTAGONITZEN UN INTENS DRAMA AL VOLTANT D’UNA
FAMÍLIA DEVASTADA PER LA TRAGÈDIA
Molt habitualment, el cinema es serveix
de la literatura per realitzar-ne
adaptacions que proporcionin una
bona història per explicar a l’espectador.
El que ja no resulta tan habitual és
que un director s’inspiri en un poema
per a relaitzar la seva obra. Aquest és el
cas de Dennis Lee i de Luciérnagas en
el jardín, un guió inspirat en els escrits
del poeta nord-americà Robert Frost.
Esperant el miracle
«LOURDES» �L’AUSTRÍACA JESSICA HAUSNER ENS OFEREIX UNA
DEMOLIDORA CRÍTICA ENVERS L’ÚS I L’ABÚS QUE L’ESGLÉSIA EXERCITA
ENVERS ELS POBRES MORTALS NECESSITATS DE MIRACLES
Enmig d’uns dies en els quals hem de
practicar la penitència i comprovem
com alguns sacerdots no tenen gaire
clar com exercir el seu vot de castedat
ens arriba oportunament l’estrena de
Lourdes, un film que posa el dit a la nafra
de l’explotació econòmica que realitza
l’Església en aquest lloc de pelegrinatge
on els fidels estan disposats al
que faci falta per tal de guarir les seves
ferides.
CARLES RIBAS
La Christine, que s’ha passat gairebé tota
la vida en cadira de rodes, decideix emprendre
un viatge i una estada a Lourdes
confiant en els poders curatius del santuari.
Al llarg de la seva estada, coneixerà
un munt de personatges formats per malalts
com ella, infermeres o monges, que
esdevindran el pebre i la sal dels feixucs
dies d’estada al santuari. Entre aquestes
coneixences, apareixerà un noi, militar
CARLES RIBAS
En el fons, el poema serveix de base al
director per, de fet, mostrar-nos una
mena d’encoberta obra autobiogràfica.
Aquesta inspiració il·lumina un
guió en el qual la vida familiar del propi
director queda reflexada. Lee, del
qual no hem pogut veure la seva obra
anterior, Jesus Henry Christ, pel fet de
no haver-se estrenat al nostre país, ens
voluntari de la Creu de Malta, que tractarà
amb cura i amor les mancances de la
protagonista. El recel d’aquesta relació,
sobretot entre unes infermeres que practiquen
el voluntariat simplement per trobar
parella, es farà encara més evident
quan la Christine, miraculosament, es
desperti un dia aixecant-se de la cadira de
rodes. El miracle, sembla, s’ha consumat,
però els esdeveniments, la realitat, torna
amb més duresa que mai.
Jessica Hausner signa un film que no
s’està de res a l’hora de remarcar l’insult
que suposa jugar amb els sentiments d’unes
persones que troben en el santuari de
Lourdes l’últim refugi de la seva fe. Pel·lícula
que sap jugar amb la ironia i el drama
a parts iguals, Lourdes s’esdevé com
una magnífica troballa dins del panorama
del nou cinema europeu i, sense voler
anunciar esdeveniments, conté un
dels finals més dramàtics que un espectador
hagi pogut contemplar recentment.
Accents
Diari de Girona | DIJOUS, 1 D’ABRIL DE 2010
mostra com a través d’una tragèdia inesperada
les aparents bones relacions
familiars es devasten per donar a llum
tots aquells sentiments que restaven
amagats i totes aquelles frases que no
s’havien mai pronunciat. En Charles,
el patriarca, és un reconegut professor
universitari que està a punt de coronar
la seva carrera professional gràcies a
l’imminent ascens a rector de la Universitat;
la Lisa, la mare, reprèn els estudis
després d’haver-se passat anys i
panys criant els seus fills; en Michael,
el fill gran, s’ha guanyat molt bé la vida
escrivint novel·les romàntiques, mentre
els altres dos germans apunten cap
a a un futur acadèmic brillant. Arrel del
terrible fet que sacsejarà a la família,
tots plegats prescindiran de les màscares
per encarar la realitat tot mostrant
les imatges d’un pare despòtic, una
mare frustrada i un fill gran (que funciona
com una mena d’alter egodel director)
el qual es dedicarà a novel·lar
CINEMA 03
una vida familiar que, en el fons, sempre
ha estat marcada per la ràbia i la
tristesa.
Tot i que Luciérnagas en el jardínarriba
amb gairebé dos anys de retard a
les nostres pantalles i malgrat pugui
aparentar la fesomia d’un drama lacrimògen
de diumenge a la tarda, convé
valorar la bona acceptació per part del
públic i la crítica nord-americana en el
moment de la seva estrena i, sobretot,
un repertori interpretatiu de primera
línia. A banda dels ja esmentats Willem
Dafoe i Julia Roberts (ambdós clars sinònims
de garantia), destacar les aparicions
de Ryan Reynolds, actor que
sempre s’ha mogut més en el terreny
de l’acció però que aposta pel drama a
l’hora d’apuntalar la seva carrera, i d’Emily
Watson, una actriu que des del
moment en què Lars Von Trier la va
triar per interpretar Rompiendo las
Olas no ha parat de mostrar pel·lícula
rera pel·lícula les seves virtuts.