Accents#654 - Diari de Girona

04 CINEMA Accents
DIJOUS, 1 D’ABRIL DE 2010 | Diari de Girona
�����
OBRA MESTRA
����
MOLT BONA
���
BONA
��
INTERESSANT
�
REGULAR
�
DOLENTA
CRÍTIQUES LES ESTRENES DE LA SETMANA PASSADA
Cartellera
LA PROGRAMACIÓ
DELS CINEMES DE
GIRONA A LA
PÀGINA 48
DdG
EL ESCRITOR
�����
�França,
Alemanya, Gran Bretanya. 2009. Color. 128 min. Títol original:
«The ghost writer». Direcció: Roman Polanski. Guió: Roman Polanski i Robert Harris,
basat en una novel·la de Harris. Intèrprets: Ewan McGregor, Pierce Brosnan,
Kim Cattrall, Olivia Williams, James Belushi, Timothy Hutton, Eli Wallach, Tom Wilkinson.
Albéniz Centre, OCine (Girona), Lauren (Blanes). Cines Figueres, Cines
Olot, Arinco (Palamós), OCine (Platja d’Aro. Una de les grans virtuts de Polanski
és que, a diferència d’altres col·legues de professió, sempre ha considerat el
thriller com un gènere vàlid per prestigiar la seva carrera o, dit d’una altra manera,
igualment eficaç per radiografiar les profundes contradiccions d’un món ancorat en
les aparences. El escritor recull, com Frenético, l’herència de Hitchcock, però també
entronca amb un determinat thriller dels 70 que directors de la seva mateixa ge-
CÓMO ENTRENAR A TU DRAGÓN
�����
�Estats
Units, 2010. Color. 98 min. Títol original: «How to train your dragon». Direcció: Chris Sanders i Dean DeBlois.
Guió: Will Davies, Dean DeBlois i Chris Sanders; a partir de llibre de Cressida Cowell. Música: John Powell. Albéniz Plaça,
OCine (Girona, Cinebox (Salt), Lauren (Blanes, Cines Figueres, Cines Olot, Arinco (Palamós), OCine (Platja d’Aro),
Cines Roses. Des del punt de vista artístic, les produccions animades de Dreamworks semblaven condemnades a ser la versió
vulgaritzada de les meravelles de Pixar. Amb Cómo entrenar a tu dragón, finalment, la companyia de Spielberg aconsegueix
concretar la seva pròpia meravella. La cinta s’articula a partir dels llocs comuns inherents al gènere, amb un protagonista que no
encaixa a la seva comunitat, una agitada relació entre pare i fill i, per descomptat, un discurs sobre el respecte a la diferència.
Però, i aquí resideix la seva singularitat, no cau mai en la temptació de l’adoctrinament: l’aposta de Chris Sanders i Dean DeBlois
és la de posar la faula al servei dels personatges i no a l’inrevés, esforçant-se a evitar dramatitzacions innecessàries (serveixi
com a exemple l’escena on el drac és capturat pels víkings, tot un model de contenció expositiva) i controlant, amb una precisió
gairebé cirurgiana, tots els gags que es deriven de la contemporaneïtat del jove protagonista. Aquí no hi ha conyes referencials
ni anacronismes gratuïts, sinó una reflexió sobre el que ens fa iguals en un món que s’entossudeix a separar-nos, materialitzada
en un final tan atípic com emotiu. Pel camí queda una autèntica demostració de força visual que es reflecteix tant en l’impagable
disseny del drac com en imatges tan eloqüents com la de la batalla final, en què la intensitat de la lluita es visibilitza a través
dels núvols per l’impacte de boles de foc. PEP PRIETO
neració, com l’enyorat Sidney Pollack, van contribuir a solidificar. A partir d’aquí, el
darrer film de Polanski funciona a dos nivells. Per una banda, fa una paràbola política
que, tot i ben engranada, acaba erigint-se en el menys interessant de la funció,
una mica com passa a Paul Greengrass a Green Zone. Per l’altra, estem davant
d’un brillant exercici d’estil que l’encerta en la seva subversió, precisament, dels
cànons genèrics: Polanski se serveix dels mecanismes del thriller per plantejar un
drama gens convencional sobre l’escassa correspondència entre la imatge pública i
l’esfera privada, i ho fa convertint el personatge principal en el perfecte reflex de
la desconcertada mirada de l’espectador. La mala bava implícita a El escritor no
emana, doncs, del seu discurs, sinó de l’aposta formal d’un cineasta que ha depurat
les seves formes amb una precisió astoradora. La pel·lícula acaba sent, al capdavall,
com el polític que encarna Pierce Brosnan, un magnífic i carismàtic embolcall
per a un caramel enverinat. PEP PRIETO
LOURDES
�����
�França,
Alemanya, Àustria. 2009. 99
min. Drama. Direcció i Guió: Jessica Hausner.
Fotografia: Martin Gschlacht. Muntatge:
Karina Ressler. Intèrprets: Gilette Barbier,
Gerhard Liebmann, Léa Seydoux, Sylvie Testud,
Bruno Todeschini, Irma Wagner, Jackie
Wulf. Albèniz Centre (Girona). Hereva de
la incòmoda mirada dels seus compatriotes
Ulrich Seidl i Michael Haneke, l'austríaca Jessica
Hausner aconsegueix accedir per fi a
les pantalles espanyoles (busquin Lovely
Rita i Hotel, els seus anteriors llargmetratges)
amb Lourdes, que també suposa la
seva més gran fita fins avui. En contra del
que es podria esperar, la directora no afronta
el relat del pelegrinatge d'un grup de malalts
i creients a la famosa localitat francesa
a la recerca de la salvació miraculosa des
d'un punt de vista irònic, opció tan fàcil com
agraïda, sinó que ho fa des d'una perspectiva
distanciada, observant els fets de manera
freda i rigorosa, sense posar-se mai per
damunt d'ells amb irritant suficiència intel·lectual
o aires d'agnòstica superioritat. I
per això, precisament, la pel·lícula resulta
tan demolidora.
Prova de la complexitat de la proposta
són els quatre premis obtinguts pel film en
el Festival de Venècia, entre ells, el del jurat
catòlic i el d'un grup declaradament ateu.
Tots dos van saber reconèixer, més enllà de
dogmatismes, la subtilesa d'una cinta sobre
la fe i l'esperança que advoca pel realisme
en tota la seva cruesa, que evita la temptació
de la sàtira i el melodrama, que proposa
diverses lectures i eludeix amb intel·ligència
el sentimentalisme barat. Imprescindible.
EDUARDO GUILLOT