Gramàtica de la llengua catalana (versió provisional). III.2 La derivació

FORMACIÓ DE MOTS
significat lèxic diferent, sinó que matisen amb alguna característica valorativa
el mot al qual s’uneixen sense afectar-ne el significat bàsic i sense modificar la
categoria del radical: el sufix -eta, a tasseta, no canvia el significat ni la
categoria de tassa, sinó que només indica que es tracta d’una ‘tassa petita’, de
la mateixa manera que el sufix -astre, a politicastre, simplement aporta un
matís despectiu al mot polític. Són rares excepcions els sufixos valoratius que
fan canviar la categoria del radical: cagar → cagarro (cf. cotxe → cotxarro),
beure → beverri, etc.
Els sufixos valoratius presenten altres característiques que permeten diferenciar-los
clarament dels sufixos lèxics. Concretament, els sufixos valoratius:
a′ ) Són els últims sufixos que poden aparèixer abans de les marques flexives; per tant, si
un mot conté un sufix lèxic i un sufix valoratiu, aquest es posposa a aquell: pera → pereta,
perera, perereta (però no peretera).
b′ ) Mantenen les categories flexives del mot primitiu i, en general, substitueixen les
marques flexives irregulars per marques regulars (-a per al femení i absència de marca per
al masculí): així, carro (masculí en -o), però carret; bigoti (masculí en -i), però bigotet; mà
(femení sense marca flexiva), però maneta.
c′ ) En alguns casos, és possible la reduplicació de sufixos valoratius amb un valor
idèntic, com ocorre en la reiteració de sufixos diminutius: petitó, petitonet. A diferència del
que ocorre en els casos de recursivitat dels afixos lèxics, la reduplicació té una funció
purament intensificadora, però no afecta el significat denotatiu del mot.
Segons el valor semàntic, els sufixos valoratius es poden classificar en
sufixos diminutius i sufixos augmentatius, si fan referència a la grandària, i en
sufixos afectius i sufixos despectius, si aporten una valoració subjectiva. La
distinció entre els uns i els altres, tanmateix, no sempre és nítida, i tot sovint
els augmentatius s’empren com a despectius, i els diminutius, com a afectius
i, per bé que no tant, com a despectius. D’altra banda, cal tenir en compte
que molts dels sufixos valoratius s’han lexicalitzat en determinats mots i han
perdut aquest valor. En altres mots, pot ésser que encara es mantingui
lleument un significat valoratiu, però igualment aquests sufixos ja no
serveixen per a la formació de mots valoratius nous; per exemple, el sufix -i/
-ina en mots com mantellina i tamborí es podria considerar que manté un
valor diminutiu residual respecte dels primitius mantell i tambor, però
aquest valor s’ha perdut totalment en mots com barretina i paperina, que
provenen de barret i paper, respectivament. En qualsevol cas, sincrònicament
no es pot considerar -í/-ina com un sufix productiu per a la formació de
diminutius.
D’acord amb les distincions semàntiques assenyalades, els principals
sufixos valoratius es classifiquen de la manera següent:
a) Els sufixos augmentatius més habituals són -às/-assa i -ot/-ota. Aquests
sufixos es poden adjuntar a noms, a adjectius i a verbs; en aquest darrer cas,
amb les formes -assar, -otar i en la combinació -ot + -ejar (quadre III.6).
ESBORRANY PROVISIONAL
315