Gramàtica de la llengua catalana (versió provisional). III.2 La derivació

FORMACIÓ DE MOTS
de l’adjunció del sufix -dor a un radical verbal, per exemple, no tenen tots un
significat equivalent, ja que, segons els casos, poden designar l’agent o la
causa de l’esdeveniment a què es refereix el radical verbal
(avaluador/avaluadora ‘persona que avalua’), l’instrument per mitjà del qual
es duu a terme una acció (colador ‘instrument que serveix per a colar’) o el
lloc on es produeix una acció o un esdeveniment (mirador ‘lloc des d’on es
mira’). En alguns casos és possible fins i tot que una mateixa forma tingui
més d’un significat: un menjador, per exemple, és tant un ‘lloc on es menja’
com un ‘home que menja’. En altres casos, a més, el mot derivat ha assolit un
cert grau de lexicalització i presenta un significat moltes vegades
idiosincràtic: una llevadora no és únicament ‘una dona que lleva’, sinó ‘una
dona que assisteix les dones durant el part’; un abocador és ‘un lloc on
s’aboquen coses’, però s’usa fonamentalment per a designar el lloc on
s’aboquen escombraries o runa.
A vegades, la formació de mots és restringida per factors semàntics; així, pel fet que la
llengua ja posseeix un mot relativament freqüent amb el mateix significat que tindria el mot
derivat. L’existència del mot humit, per exemple, impossibilita la formació de l’adjectiu
insec a partir del prefix negatiu in- i el radical adjectiu sec. L’existència dels mots modista i
sastressa, d’altra banda, fan que es rebutgi el mot derivat vestidora, format amb el sufix
-dor/-dora de corredora, legisladora i sargidora.
2.3. LES VARIANTS FORMALS
En cada procés de derivació es pot produir un reajustament fonològic que
serveix per a donar al derivat la fesomia d’un mot català. Per exemple, en un
verb com harmonitzar, format pel radical harmoni- (del nom harmonia) i el
sufix -itzar, hi ha hagut un procés de simplificació per tal d’evitar l’aparició
de dues is seguides: harmoni + itzar. També són processos de reajustament
fonològic, entre d’altres, l’elisió de la -n final en el mot constitució quan no
s’hi afegeix cap afix (ja que l’arrel que serveix per a la formació d’altres mots
és constitucion-, com es pot veure a constitucions i constitucional) o les
variants formals del prefix in- comentades més amunt (cf. § 2.1.b). La
majoria d’aquests reajustaments es corresponen amb canvis fonològics que
tenen un caràcter general en la llengua, els quals canvis ja han estat tractats en
una altra part (cf. I, § 7). Alguns dels més productius, a més, s’han reprès de
manera puntual en la introducció de la part II (cf. § 2).
En altres casos, els processos derivatius no sols impliquen petits
reajustaments fonològics, sinó també la selecció de determinades variants
al·lomòrfiques (cf. II, § 2). Normalment, la variació prové del fet que en una
determinada família de mots hi ha mots derivats a partir d’un radical
patrimonial i mots derivats a partir d’un radical culte. Aquest és el cas, per
ESBORRANY PROVISIONAL
295