Gramàtica de la llengua catalana (versió provisional). III.2 La derivació

FORMACIÓ DE MOTS
subjectiu. Són sufixos valoratius, per exemple, el sufix diminutiu -et de
drapet o l’augmentatiu -ot de nassot.
Tradicionalment s’ha considerat que, junt amb els sufixos i els prefixos, hi ha un tercer
tipus d’afixos derivatius, els infixos, que s’insereixen entre el radical i el sufix, i que no
aporten cap significació específica al derivat o bé li aporten una significació de tipus
valoratiu. Aquests aparents infixos, tanmateix, no són més que sufixos que, a causa del
caràcter recursiu de la derivació en general i de la sufixació en particular, es troben seguits
d’un altre sufix. Aquest és el cas, per exemple, del sufix -ol, que apareix en posició final a
estanyol o pujol i en posició medial a rajolí o ratolí, o del sufix -al, que apareix en posició
final a braçal o veïnal i en posició medial a apegalós. Malgrat aquesta consideració, cal fer
notar que els mots que contenen aquests sufixos en posició medial no en poden prescindir,
com tampoc no hi pot mancar un sufix que els segueixi: és a dir, de rata es forma ratolí,
però no es pot formar ratí ni ratol.
Deixant de banda les diferents classes de sufixos, és important subratllar el
fet, ja apuntat més amunt (cf. II, § 3.1.1.c), que la flexió és perifèrica respecte
a la sufixació i que, com a norma, els sufixos derivatius s’adjunten a radicals i
no a mots flexionats. Els derivats del mot taula, per exemple, no es formen
adjuntant sufixos derivatius al mot amb la marca de femení -a, sinó al radical
taul- (tauleta, taulejar, taulell). Cal tenir en compte, amb tot, que en alguns
casos, excepcionalment, els mots derivats presenten determinades marques
flexives entre el radical i els sufixos derivatius. Sens dubte, el cas més
significatiu és el dels adverbis que acaben en el sufix -ment, els quals es
formen a partir d’adjectius flexionats en femení i, per tant, a partir
d’adjectius que, si són variables, presenten la marca flexiva -a: ràpidament,
tranquil·lament. Les marques flexives també apareixen en els derivats
formats per un radical verbal i un sufix començat per consonant, en els quals
es manté la vocal temàtica per tal d’evitar seqüències de dues o més
consonants: cantador, rebedor, regidor.
La vocal temàtica és -a- per als verbs de la conjugació I i és -i- per als de la III. En la
conjugació II es produeix una certa variació al·lomòrfica, ja que alternen les vocals -e- i -i-:
amb el sufix -dor s’usa la vocal -e- (bevedor, venedor), amb el sufix -ble, la vocal -i-
(bevible, vendible) i amb el sufix -ment hi ha formes amb -e- (comprometement,
responement) o amb -i- (abatiment, venciment), i fins i tot, es produeixen diferències entre
parlars, com mostren les formes valencianes creiximent o naiximent, al costat de les formes
generals creixement i naixement.
2.5. LA SUFIXACIÓ LÈXICA
La sufixació lèxica és un dels processos més productius per a la formació
de mots, i consisteix en l’adjunció d’un sufix lèxic a un radical. Els sufixos
lèxics, i paral·lelament els processos de sufixació lèxica, es poden classificar a
ESBORRANY PROVISIONAL
297