alfa - lexicmariner.info

Aquesta és l'aberració “clàssica" i de la qual tracten extensivament la gran majoria de els llibres
d’astronomia.
És aquella component de l'aberració estel·lar que resulta del moviment de la Terra al voltant del Sol.
Dit d'una manera pràctica: la direcció aparent d'un astre és diferent si s'observa des del Sol que si
s'observa des d'un objecte al voltant d’ell dotat de certa velocitat entorn d’ell.
La Terra gira en una òrbita aproximadament el·líptica al voltant del Sol.
En estar observant un estel des del Sol la direcció geomètrica de la mateixa està donada pel vector
velocitat.
Però un observador a la Terra, a causa de la velocitat al voltant del Sol, observarà a l'estel en la direcció
del vector velocitat.
aberració astronòmica
En astronomia l'aberració és el desplaçament angular aparent de la posició d'un cos celeste de la seva
posició geomètrica que és originada o bé pel moviment de l'observador (o de l'objecte observat), o per la
velocitat finita de la llum, o la combinació de tots dos efectes.
La llum, o més exactament, la radiació electromagnètica, es desplaça en el buit a una velocitat de gairebé
300.000 km/s (29.9792.458 km/s, per ser exactes).
Encara que es tracti d'una velocitat molt gran les enormes distàncies que existeixen entre els cossos
celestes són de tal magnitud que la llum dels planetes triguen minuts i fins i tot hores a travessar les
distàncies entre ells i nosaltres.
Els estels propers estan situades a distàncies àdhuc més grans, la seva llum triga desenes i fins a
centenes d'anys a arribar a la Terra.
Ara bé, els observadors en la superfície de la Terra no estan estàtics pel que fa a la llum que està arribant
de l'univers.
El moviment de translació al voltant del Sol que fa que la Terra es desplaci a una velocitat mitjana d'uns 30
km/s.
A més, està el moviment de rotació al voltant del seu eix.
En la practica existeixen diverses definicions d'aberració depenent de la classe de moviment de
l'observador i de la classe d'objectes que s'estan observant.
aberració biològica
En biologia, desviació pel que fa al tipus normal que en alguns casos experimenta un caràcter morfològic o
fisiològic.
aberració cromàtica
Amb aquest terme genèric s'abasta una sèrie de defectes que afecten als instruments òptics amb lents i
amb miralls.
En l'aberració cromàtica els diversos colors (longituds d'ona) que componen la llum, en travessar una lent
són desviats de diferent manera i donen lloc a la formació d'una imatge contornejada pels colors de l'arc de
Sant Martí.
En una lent biconvexa, per exemple, els rajos violetes convergeixen cap al focus abans que els vermells.
El defecte s'elimina recorrent a un sistema acromàtic compost, en la seva forma més simple, per dues
lents, una denominada "flint" i l'altra "crown", que el seu índex de refracció és diferent.
Els miralls manquen d'aberració cromàtica.
L'astigmatisme és un defecte d'alguns sistemes òptics consistent en la incapacitat de conduir cap a un
focus comú els rajos lluminosos procedents de diversos plànols, per exemple el plànol horitzontal i el
vertical.
Si s'observa un estel amb una ullera amb defecte astigmàtic, en lloc d'una imatge puntiforme s'observarà
una imatge el·lipsoïdal.
Per corregir l'astigmatisme es recorre en general a l'ús de lents tòriques (de toro de revolució), que
presenten una cara esfèrica i una cara tòrica.
No obstant això, en cert moment s'empraven lents cilíndriques i esfericocilíndriques.
aberració cromàtica lateral
Sistema que genera una major proporció de blanc en la imatge, succeeix generalment al no utilitzar parasol.
aberració cromàtica longitudinal