alfa - lexicmariner.info

www.lexicmariner.info
A
Bandera del Codi Internacional de Senyals coneguda sota el nom de “ALPHA”, es en forma de corneta,
blava i blanca.
• Hissada en solitari, significa: “Tinc un bus submergit, romangui allunyat de mi i a poca velocitat”.
• Hissada en solitari, significa: “Estic fent proves de velocitat”.
• Hissada en solitari, pel vaixell remolcador significa: “Està ferm el remolc”.
• Hissada en solitari, pel vaixell remolcat, significa: “Està ferm el remolc”.
A
Lletra emprada en les cartes meteorològiques espanyoles per indicar una zona d’altes pressions.
a
Lletra emprada en les cartes nàutiques espanyoles per a indicar que el fons del mar, es de sorra.
La equivalència en francès, inglés i italià, és S.
A
Abreviatura d’anticicló.
a
Aquest signe representa el preu unitari de la mercaderia en els documents anglosaxons.
a
Símbolo de angstrom, unidad de longitud.
Véase la definición de angstrom.
a
Abreviatura que emprada en la classificació de les naus el Lloyds Registre i altres societats classificadores.
a
Lletra que en l’alfabet Morse ve expressat per (. -)
a.a.
En terminologia anglesa americana, abreviatura, de “always afloat”. = Sempre surant.
Estipulació en les pòlisses de noliejament per la qual s'estableix que la càrrega o descàrrega del vaixell
haurà de ser efectuada de manera que el vaixell no toqui fons en cap moment
Algunes vegades això és admès i es negocia sota la condició n.a.a.b.s.a.
A.A.A.A
Abreviatura de l’expressió anglesa “Always Accessible Always Afloat”, que significa = Sempre accessible i
sempre surant.
a.a.O.
Abreviatura de l’expressió alemanya “Am Angegebenen Orte” que significa = En el lloc indicat, en el lloc
convingut.
A.A.O.S.A
Abreviatura de l’expressió anglesa: “Always Afloat or Safe Aground whilst in port” que significa = Sempre
surant o avarat amb seguritat (en port).
A.a.r.
Abreviatura de l’expressió anglesa: “Against All Risks” expressió anglesa que significa = A tot risc.
Expressió usada per indicar que es tracta de cobrir tot accident o avaria particular, esdevinguda durant el
viatge, excepte les exclusions assenyalades en les pòlisses d'assegurança i corresponents a cada mitjà de
transport.
En cap cas, doncs, es disposa d'una cobertura il·limitada en abast físic i quantia econòmica.
A.B.S.

Sigles de la “American Bureau of Shipping” = Societat de Classificació de Vaixell dels Estats Units, amb
seu a Nova York, 45 Broad Street, NY 10004.
A.B.T.
En el transport marítim es tracten sota la denominació d'avaria, que inclou tant els danys o desperfectes de
les mercaderies com les despeses ordinàries i extraordinaris que tals accidents originin.
A.C.R.
Sigles de la Alta comissària per a refugiats.
Fundada el dia 04.12.50. Amb seu de Palau de les N.U. (Suïssa).
Persegueix garantir l'ajuda material i protecció jurídica als refugiats.
A.D.C.
Abreviatura anglesa de “Aerial Depth Charge” que significa = càrrega de profunditat preparada per a ser
llançada des d’unitats aèries.
A.F.
Abreviatura de l’expressió anglesa “advanced freight” que significa = Despatx sense Inspecció.
Terme usat en els coneixements d'embarcament.
A.G.
Abreviatura de la expressió alemanya “aktiengesellschasft”. que significa = Societat anònima.
A.G.
Abreviatura “american gallon” = galó americà, mesura de capacitat equivalent a 3,7853 litres.
A.G.L.
Abreviatura de l’expressió anglesa “Above Ground Level” equivalent a = Sobre el nivell del sòl.
A.G.L.
Abreviatura de l’expressió anglesa “Aircraft Gun Laying” equivalent a = Equip de radar utilitzat a bord dels
avions per dirigir el foc de les seves armes.
A.H.
Sector Anvers-Hamburg “Antwerp-Hamburg range”.
A.I.D.
Sigles de la Agència per al Desenvolupament Internacional.
Organisme del Govern Federal dels Estats Units encarregat d'administrar tot allò que tingui relació amb els
programes d'ajuda a l'exterior finançat per aquest Govern.
A.I.F.
Abreviatura de l’expressió anglesa, “Associació Internacional de Foment”.
El Banc Mundial té al seu càrrec l'administració del AIF, organisme creditici que va ser creat el 24 de
setembre de 1960.
Poden ser membres del AIF tots els països membres del Banc.
Propòsit:
• Promoure el desenvolupament econòmic.
• Incrementar la productivitat.
D'aquesta manera, elevar els nivells de vida a les zones menys desenvolupades del món incloses als
territoris dels seus membres, proporcionant mitjans de finançament per fer front a necessitats importants
de desenvolupament en condicions més flexibles i que gravitin menys onerosament en la balança de
pagaments que aquelles que regeixen en els préstecs corrents.
L'Associació ajuda en aquesta forma a promoure els objectius de desenvolupament del Banc i
complementa les seves activitats.
A.I.R.
Abreviació de l’expressió “Associació Inter americana de Radiodifusió”.

a.m.
Abreviatura anglesa de “ante meridiem”, en donar les hores, significa del matí, en oposició a p.m. “post
meridiem”, que significa de la tarda.
Sistema imposat per Anglaterra que posteriorment s’universalitza.
A.M.T.
Abreviatura anglesa de “Air Mail Transfer”. = Transferència de fons per correu aeri.
A.R.
Abreviatura de l'expressió anglesa “owner's risk”, que equival a la catalana “a risc del seu propietari”.
A.R.A.
Amb aquesta sigla s'indica sintèticament en els contractes de noliejament el “Northern Range”, és a dir la
zona costanera del nord d'Europa en la qual es troben els grans ports i estuaris (Anvers, Rotterdam,
Amsterdam), la creixent importància dels quals i notable desenvolupament ha de relacionar-se amb la
navegació fluvial a través del país que arriba al cor d’Europa.
a.s.
Abreviatura d’angle sideri.
A.S. A.
Abreviatura anglesa de “american standard asociation”. = Centre Americà de Normes.
A.T.
Abreviatura francesa de “ admission temporaire” = Admissió Temporal.
A.T.P.
Abreviatura de “autorisation de transferts prealables” = Procediment administratiu francès que assegura als
importadors la possibilitat de comprar en l'estranger mercaderies sotmeses a limitacions d'importació i que
exigeixen terminis llargs de fabricació i lliurament, permet eventualment pagaments a compte.
A.W.
En abreviatura anglesa de “actual weight” = pes real.
A/C
En abreviatura anglesa de “account” = A cuenta.
A/C
Abreviatura anglesa de “for account of” = per compte de.
A/d
Abreviatura anglesa de “after dóna't” = després de la data.
A/F
Abreviatura anglesa de “Advance freight”. = Noli avançat, expressió similar a la de noli pre pagat.
A/LFG
Abreviatura alemanya de “auf lieferung” = a lliurar, per lliurar.
A/P
Abreviatura anglesa de “additional premium” = Suplement de prima en terme d’assegurança.
A/S
Abreviatura anglesa de “alongside after sight” = Equivalent a l'expressió: A... dies.
a/v
En la pràctica anglesa o nord-americana, abreviatura de “ad valorem”.
A1

Abreviatura anglesa d'Expressió (A one).
Amb la qual es denota, en general, primera qualitat o classe.
El seu ús procedeix de les Regles de Classificació de el “Lloyds Register of Shpping”, en el qual s'empra
per designar al vaixell, així com al seu equip, que compleix amb els requisits d'aquesta societat.
AAA
Abreviatura de “Associació Americana d'Arbitratge” (EUA)
AAP
Abreviatura de “'Acord d'abast parcial” Tractat de Montevideo 80-Aladi.
AAPA
Abreviatura anglesa de “American Association of Port Authorities”. = Associació Americana d'Autoritats
Portuàries amb seu a Washington (EUA)
a aixopluc
Expressió que indica ésser a cobert de la pluja.
a altes hores
A un hora molt avançada.
a babord
Indica acció, direcció, col·locació o situació d’alguna cosa vers aquesta banda.
a babord ¡
Ordre de col·locar qualsevol cosa a la banda de babord.
a babord i estribord
Expressió que dóna a entendre que es a tots dos costats del vaixell.
També se’n diu de banda a banda.
a babord l’arjau
Expressió emprada en els vaixells de poc port, per a indicar al timoner que fiqui la canya del timó a la
banda de babord, els vaixells de major port van governats amb roda.
a babord el timó
Ordre donada al timoner per ficar la pala del timó aquesta banda.
a babord tot
Expressió que significa el situar tota la pala del timó a la banda de babord.
a babord tota ¡
Veu de comandament per a indicar al timoner que fiqui tot el timó a la banda de babord.
a babord una mica
Ordre per a ficar una mica el vaixell a la banda de babord.
a babord vermell i clar !
Veu del vigia encarregat la vigilància de las llums dels costats, avisant que ve un altre vaixell amb
preferència de pas.
a baix
Expressió que indica en el pla de la bodega, en coberta o arreu del vaixell situat a menor alçada del lloc
des de on es parla o en el qual es troba d’interlocutor.
a baix totes les veles
Expressió que indica de baixar totes les veles.
a baix tots !

Ordre per a fer baixar a coberta tots els mariners que es troben dalt de l’arboradura.
a banda i banda
Sinònim de babord a estribord.
a barbes de gat
Sinònim d’ancorar a barbes de gat.
a barbeta
Sinònim d’ancorar a barbes de gat.
a base de tant per dia
En un contracte d'aquest tipus les obligacions dels noliejadors són les mateixes d'un contracte ordinari per
temps, a excepció del tracte per combustible, que és pagat pels armadors del vaixell.
Va ser usat per primera vegada en l’any 1948, al contractar l'Exèrcit d'EUA un cert nombre de vaixells
americans.
a besar
Expressió aplicable a dos objectes que s’acosten l’un a l’altre, sense que quedi llum entre ambdós.
a besar aparells
Quan toca un bossell o quadernal amb un altre.
a boca de llop
Expressió que indica unir els extrems de dues peces per mitjà d’un angle sortint en una, i l’altra s’ajusta
amb un entrant igual.
a boca de nit
Sinònim de a l’entrada de la nit.
a bon viatge
Expressió que indica la manera particular de trincar o subjectar qualsevol cosa de l’embarcació i tot el que
hi ha damunt de la coberta amb tota fermesa o seguretat.
a bord
Expressió que significa, que una persona o una cosa estan dintre de o sobre d’un vaixell.
a capa tancada
Sinònim de navegar a capa tancada.
a cel obert
Ésser al descobert, a ple aire.
a cenyir
Sinònim de navegar a cenyir.
a charge
En terminologia francesa que significa “A càrrec de”.
a cobert de .
Expressió que indica protegit, emparat contra la pluja, el vent, algun perill, etc.
a compte i risc de
Sinònim de per compte i risc de.
a contradic
Se’n diu del que està situat a l’altre costat del dic.
a cop de xiulet

Manar i fer executar una maniobra, valent-se només del xiulet.
a curta distancia
Se’n diu del que està situat a prop d’un altre.
a dalt
Expressió que indica en la part alta dels pals, de les verges, o de l’altre element del vaixell que es trobi per
sobre del lloc que ocupa el que parla.
a darrera hora
A l’acabament del dia o de la part del dia que hom expressa.
a encesa de llum
A l’hora que s’encenen les llums, al vespre.
a estribord
Expressió que indica l’acció, da direcció, la col·locació o la situació d’alguna cosa vers aquesta banda.
a estribord l’arjau
Expressió emprada en els vaixells de poc port, per a indicar al timoner de ficar el timó a la banda
d’estribord, els vaixells de major port van governats amb roda.
a estribord major i gàbia
Se’n diu de l’acció de posar a estribord les vergues d’aquest nom.
a estribord una mica
Ordre per a situar una mica el vaixell a la banda d’estribord.
a estribord tot !
Ordre per situat la pala del timó a la banda de estribord.
a favor del corrent
Sinònim de navegar a favor del corrent.
a fil d’aigua
Expressió que indica ésser a ras d’aigua.
a fil de .
S’empra per designar la direcció de quelcom, posat com a terme de referència una peça del vaixell.
a fil de roda
Significa per tota la proa o sigui amb una demora relativa de 000º a la proa del seu vaixell.
a fil de vent
Expressió que indica ésser en la direcció que bufa el vent.
a flor d'aigua
Se’n diu de quelcom que esta rentat o banyat per les ones.
a flotació
Surant sobre la superfície d'un líquid.
a flotació
Significa que la mercaderia d'un producte és bord dels vaixells i en ruta cap a la destinació indicada.
En trànsit té el mateix significat, però es refereix als enviaments per terra.
a fons
Se’n diu de l'objecte que està en la línia vertical que va fins al fons de la mar.

a fons de .
Expressió que indica verticalment per damunt d’un punt determinat.
a fons l’àncora
Virar l'àncora per a llevar-la quan la cadena queda en posició vertical.
a fons l’àncora
Expressió que indica que el cable de l’àncora està fondejada de forma vertical, lo qual indica que l’àncora
és sota mateix de la proa.
a fons l’àncora !
Veu de comandament que indica que es deixi caure l’àncora, sobre aquest lloc.
a fosques
Expressió que indica sense llum.
a gran distancia
Se’n diu d’un punt situat molt llunya d’un altre.
a intervals
Amb interrupcions més o menys regulars.
a l’abast de .
Expressió que indica en situació de poder-ho abastar.
a l’abordatge
Sinònim de saltar a l’abordatge.
a l’abric
Ésser a recer sota protecció.
a l’abric de .
Expressió que indica ésser a cobert de o mitjançant alguna cosa.
a l’alba
Significa a la primera claró de la llum en l'horitzó, abans de la sortida del Sol.
a l’alçada de .
Sinònim de a l’altura de .
a l’altra banda
Expressió que indica situat a l’altre costat.
a l’altura d’un indret
Ésser en el mateix paral·lel que un punt de referència.
a l’altura de .
Equival a per el través de, i s’utilitza principalment per a designar que un far, un cap o altre punt de
referència indicat es troba en la perpendicular de la línia proa-popa del vaixell.
a l’altura de la bocana d’un port
Ésser situat a l’altura de la bocana d’un port.
a l’altura desembocadura d’un riu
Ésser situat en la desembocadura d’un riu.
a l’altura de l’embocadura d’un canal
Ésser situat en l’embocadura de un canal.

a l’americana
És el sistema d’aparellar dos puntals de càrrega en el que l’extrem superior d’un es troba a pic de
l’escotilla i de l’altre a pic de moll o barcassa, i els dos amants engrillonats al mateix ganxo de càrrega.
a l’àncora
Manera adverbial amb el qual s'indica el trobar-se fondejat.
a l’arbitri de la corrent
Sinònim de a la deriva.
a l’art que no roba no té part
Expressió que va ésser molt popular en aquest tipus d’ormeig, sempre hi solien haver espavilats que es
feien amb algun peix, al menor descuit del patró.
a l’art tothom hi té part
Se’n deia de l’ormeig lliure per que qui volia anar-hi, només calia aferrar-se a la corda.
a l’aurora
Expressió que indica veure la primera claror del dia.
a l’eixida del sol
A la sortida del Sol
a l’est
Esser situat a l’est d’un indret.
a l’ensurada
Mantenint-se a flor d’aigua, surant.
a l’entrada de nit
Se’n diu quan comença a fosquejar, immediatament després de la posta del sol.
Conegut també com a boca de nit.
a l’entrant i la sortint
Sinònim de fondejar a l’entrant i la sortint.
a l’espera
Ésser preparat o tenir disponibilitat per executar una ordre, trobar-se disponible.
a l’estel
Sinònim de vent del nord.
a l’estil de les naus
Expressió antiga, i que equival a “com en les naus o navilis rodons”, és a dir, “igual als vaixells d’alt bordo”.
a l’hora baixa
Cap a la posta de sol.
a l'hora baixa
Sinònim de a l'hora foscant.
a l’hora foscant
Quan comença a enfosquir el dia.
a l’hora orada
A darrera hora.
a l’instant
En aquest moment.

a l’oest
Ésser situat a l’oest d’un indret
a l’orsa
Amb la proa cap al vent.
a la banda el timó
Expressió que indica posar tota la pala del timó a una banda determinada.
a la bretona
Sinònim de navegar a la bretona.
a la caiguda del dia
Expressió que indica quan comença a fer-se de nit.
a la caiguda del sol
Expressió que significa a la posta del sol.
a la capa
Una de les formes de navegació amb mal temps, consistent a tractar de presentar l’amura a la mar assolint
un moviment de deriva lenta i controlada.
Sinònim de capejar.
a la càrrega
Expressió que indica tenir el vaixell disposat per la càrrega o ésser embarcant mercaderies.
a la crugia
En la línia proa-popa o prop d’aquesta.
a la deriva
Se’n diu de l’embarcació o objecte qualsevol que sura sense govern a la mercè del vent i els corrents.
a la deriva
Moviment incontrolat del vaixell en la mar per efecte dels corrents, les marees o el vent.
a la fonda
Locució per indicar que el vaixell està subjecte al fons mitjançant una o més àncores.
a la gareta
Se’n diu quan el vaixell esta sense govern per a modificar el rumb que li imposen el corrent i la deriva.
a la llarga
Sinònim de mar o vent a la llarga.
a la lleva
Amb la simple força de mans, sense ajut de màquines, amb facilitat, sense esforç.
a la llum de la Lluna
Expressió que indica sense mes il·luminació que la llum produïda per la Lluna
a la llunyania
Expressió que indica a gran distància
a la marinera
Expressió que indica a la manera de la gent de mar.
a la marinesca
Sinònim de a la marinera.

a la marroquina
Manera de plegar una vela llatina enrotllant-la des del puny d’escota cap el car i subjectant-la a aquest
amb la pròpia escota o un altre cap.
a la matinada
Expressió que indica al començament del dia.
a la menuda
Sinònim de càrrega a dojo.
a la mercè d’alguna cosa
Expressió que indica al seu arbitri, a discreció de la mar, del vent, del corrent, la tempestat, etc.
a la parla
Distancia entre dos vaixells que permet comunicar-se a la veu.
a la portuguesa
Sinònim de a la marroquina.
a la posta del sol
Se’n diu de l’hora que es posa el sol.
a la primera guarda
Expressió que indica estar de guàrdia a les primeres hores de nit.
a la pujada de la marea
Se’n diu del moment en que comença la plenamar.
a la quadra
Se’n diu quan un objecte es troba a la distància per la banda d'un vaixell, en una direcció perpendicular al
seu rumb.
Sinònim de al través.
a la ronsa
Ésser a mercè dels vents, sense àncores ni amarres.
a la serena
Ésser sense cobert durant la nit.
a la sirga
Navegar a remolc, mitjançant una sirga que s’estira des de la riba.
a la sonda
Se’n diu d’un vaixell que navega dintre de la isòbata de 100 braces, en altres èpoques, es deia que un
vaixell que navegava per aigües prou succintes com per a permetre el sondeig amb l’escandall.
a la sortida del sol
Expressió que indica quan surt el sol.
a la tramuntana
Expressió que indica ésser exposat al vent de tramuntana.
a la vegada
Tots alhora, ensems.
a la vela
Se’n diu quant se navega a vela

a la veu
Se’n diu quant la distancia entre dos vaixells que permet comunicar-se per la veu.
a la via el timó
Centrar el timó amb l’eix de crugia, de manera que el vaixell segueixi un rumb recte, sense desviació
lateral alguna.
a la via el timó !
Veu comandament amb que s'ordena al timoner ficar canya fins que el timó ocupi la seva posició central,
és a dir, quedi a la via, equival també a la veu de timó al centre.
a la vista
Se’n diu d’allò que està, apareix o resulta visible als ulls de l’observador.
a Lima vas? i no en tornaràs
Ho deien als mariners que anaven al Perú pel cap d’Hornos, al·ludint alguns perills que oferia la travessia.
a lliure plàtica
S’aplica a un navili quan és admès a comunicació, passada la quarantena o dispensat d'aquesta.
a mamar
Aplicable a dos objectes que s’acosten l’un a l’altre, sense que quedi llum entre ambdós.
a mig aire
Expressió que indica a mitja alçària.
a mig matí
Se’n diu quant ha transcorregut bona part del mati.
a mig termini
En els pronòstics meteorològics, sol indicar de 3 a 7 dies de antelació.
a mitja càrrega
Es la condició del vaixell que duu només la meitat del carregament que pugui transportar i no està, per tant
a plena càrrega.
a mitja distancia
Esser situant en un punt entremig de dos punts.
a mitja màquina
Amb una força, una potència, etc., igual a la meitat de la total de què és capaç una màquina o un giny
mecànic.
a negra nit
Se’n diu quan ja és molt avançada la nit, quan ja es molt fosc.
a nit closa
Sinònim de a negre nit.
a orri
Se’n diu d’aquella càrrega que es maneja solta, sense envàs o empaquetatge.
a peu de gall
Forma de clavar l’entaulat exterior, donant tres claus en forma de triangle en el lloc corresponent a cada
quaderna.
a peu de ploma
Unir dos perxes de suficients dimensions, per formar per sí soles l’arboradura en els vaixells grans, amb
l’única agregació de la gimelga.

a pic
Se’n diu de l'objecte que està en la línia vertical que va fins al fons del mar.
a ple dia
Se’n diu quan és ben be dia.
a ple migjorn
Sinònim de al migdia.
a ple sol
Se’n diu quan el sol escalfa molt.
a plena càrrega
Se’n diu del vaixell que duu el carregament complet.
a plena fosca
Se’n diu quan ja és ben fosc.
a poc a poc
Lentament, amb cura, s’utilitza fonamentalment en les maniobres i operacions amb caps o cables que
estan sotmesos a una certa tensió.
a poca distancia de . .
Esser a prop d’un indret determinat
a poca marxa
Marxa lenta d'un vaixell de propulsió mecànica cap a davant o cap a enrere.
L'ordre s'envia des del pont per mitjà del telègraf i és "avant a poc a poc" o "enrere a poc a poc" a
continuació de la qual el maquinista de guàrdia redueix el nombre de revolucions del motor per a baixar la
propulsió i amb ella la velocitat.
a poca nit
Moment del dia que comença a fer-se de nit.
a popa
Marcació aproximada 180º.
El terme és usat vulgarment per a popa, o marcant exactament a 180º.
L'oposat és a proa.
Sinònim per la popa.
a popa al través
Esser situat a través d’un indret.
a ports deguts
Expressió que indica que la càrrega que viatja en un vaixell només porta pagat el transport i no pas les
operacions de càrrega i descàrrega.
a ports pagats
Expressió que indica que les despeses pel transport d’una mercaderia s’han pagat a la seva sortida i no
han de ser suportades per l’expedidor.
a posta de Sol
A l’hora que es pon el Sol.
a preu fet
Obra o treball que es fa per un preu estipulat.
a primera hora

A l’hora relativament prompta.
a proa
En la part davantera del vaixell o vers aquesta part.
a proa
Moviment de l’embarcació cap a endavant.
a proa
Se’n diu de la marcació aproximada a 000°.
a proa de les bites
Se’n diu de la part de la coberta alta, entre el molinet i la roda del timó.
a pulmó lliure
Se’n diu de la manera de bussejar amb apnea es a dir sense escafandre.
a punt d’alba
Sinònim de a punta de dia, a trenc de l’alba.
a punta de dia
Se’n diu quan comença a fer claror, però abans de sortir el sol.
a punta de Sol
Quan surt el Sol.
a quin rumb anem ?
Pregunta que fa l’oficial de guàrdia al timoner per a comprovar que sap i governa al rumb que se li ha
ordenat.
a quin rumb és la proa ?
Pregunta freqüent en maniobres o quan es prenen marcacions, que el timoner ha de respondre llegint en
veu alta el rumb que indica l’agulla.
a ranvespre
A la entrada de fosc.
a ras d’aigua
Expressió que indica damunt la superfície de l’aigua.
a ratxes de vent
Se’n diu quant el vent ve a ràfegues.
a redós
Esser a redossa, a recer, a l’abric.
a redossa
A l’abric.
a rem fort
Sinònim de navegar a rem fort.
a rems
Navegar per l’acció del rems.
a risc del seu propietari
Constituïx una exoneració de responsabilitat del navilier pels danys que pugui rebre una mercaderia
estibada en el lloc que sense constituir una mala estiba, i no ésser prohibida per les reglamentacions
tècniques o mercantils, pot ser causa d'avaria en el transcurs de la travessia.

Tal l'estiba d'automòbils en coberta quan es troba totalment ocupat l'espai assignat a vehicles en bodega,
estiba freqüent quan els carregadors (moltes vegades passatgers) tenen acusat interès en l'embarcament.
En certes cobertades (fusta, fruita, etc.) susceptibles d'arrossegament per la mar.
Per al carregador representa tals embarques la conjugació entre el risc de pèrdua per acció de la mar i la
possibilitat d'un major lucre en cas de feliç arribada a destinació.
Com a tal risc, és naturalment assegurable.
a ròssec
Sinònim de pescar a l’arrossegall.
a rumb !
Veu de comandament al timoner perquè governi al que se li ha assenyalat.
a rumb de pipa
Mode adverbial, amb que antigament s’indicava una cobertura semblant als cèrcols de les bótes.
a seques
Navegar en un veler amb totes les veles arriades.
a so de mar
Se’n diu de tots els efectes, pertrets i aparells del vaixell, quan estan col·locats de la forma més adequada
per a la navegació.
Posar un vaixell "a so de mar" significa assegurar tots els elements a bord de manera d'evitar el seu
moviment per acció d’una rolada o cabotada entre les ones i l'embarqui d'aigua en espais interiors.
En un mercant suposa una rutina prèvia a la salpada de port que entre altres tasques estableix:
• Trincat de la càrrega, tapes escotilles, bots salvavides, plomes, defenses, grues i tots els pertrets sobre
coberta.
• Tancament de portes estances, balous, traga vents i ulls de bou.
És bona pràctica marinera efectuar aquestes tasques fins i tot navegant en bon temps ja que les
condicions meteorològiques poden desmillorar ràpidament, la qual cosa pressuposa realitzar totes les
accions per enfrontar un temporal en condicions més desfavorables i perilloses.
Les àncores són els últims elements a trincar una vegada finalitzada la maniobra de salpar i com a pas
previ al inici de la navegació franca.
a sobrevent
Relatiu o corresponent a la direcció des de la qual bufa el vent; oposat sotavent.
a sobrevent
Se’n diu de l’embarcació situada a la banda de sobrevent d’una altra, donada una situació de compromís
entre dues embarcacions que, en una prova, naveguen amurades a la mateixa banda.
a sol alt
Se’n diu quan el sol ja apareix considerablement més amunt que l’horitzó.
a sol i a vent
Exposat a l’acció dels raigs solars i del vent, a l’aire lliure, a la intempèrie.
a sol i serena
Exposat a la calor del dia i a la humitat de la nit.
a sol ixent
A la sortida del sol, o a la part per on surt el sol.
a sol sortit
Moment en que el sol apareix considerablement per sobre de l’horitzó.
a sotavent
Se’n diu de la direcció contraria de on ve el vent.

a sotavent
A o cap a la part protegida del vaixell.
a sotavent l’arjau
Direcció que apunta la canya del timó quan es pretén fer orsar el vaixell.
a sotavent orsa tot !
Ordre donada al timoner, per ficar tot l’arjau a sotavent, lo que en la pràctica significa ficat el timó a
sobrevent i la proa cau cap aquesta banda.
a surada
Articles en moviment de trànsit d'aigua; a bord de les embarcacions, en el mar, o en el port, però sense ser
descarregats.
a surar
Se’n diu de qualsevol vaixell, quan descansa completa i exclusivament sobra l’aigua.
a tant per dia
En un contracte d'aquest tipus les obligacions dels noliejadors són les mateixes d'un contracte ordinari per
temps, a excepció del tracte per combustible, que és pagat pels armadors del vaixells.
Va ser usat en 1948, al contractar l'exèrcit d'EUA un cert nombre de vaixells americans.
a terra
Sobre terra ferma i fora del vaixell.
a toca vela
Se’n diu quan es navega amb vent escàs de manera que vagin tocant les veles.
a torn de braç
Realitzar una feina sense ajuda de cap màquina.
a tot drap
Acció de navegar a tota vela.
a tot estrop
Sinònim de navegar a tot drap.
a tot rem
Sinònim de navegar a tot rem.
a tot rem i vela
Sinònim de navegar a tot rem i vela.
a tot risc
Clàusula d’assegurança en el mercat britànic que cobreix les mercaderies assegurades contra tot dany i
perduda, a exclusió dels quals tinguin per motiu el retard, vici propi de les coses o que siguin inherent a la
naturalesa de les pròpies mercaderies.
La clàusula no cobreix els riscos de guerra, vagues, motins i revoltes interiors.
Les reclamacions per compte dels asseguradors es liquiden sense franquícia.
Encara que el terme "all risks" existia i era emprat des de cap a molt temps, la introducció de la clàusula
“all risks” en el mercat anglès és relativament recent (1 de gener de 1951).
La clàusula actualment en vigor és la dels "Institute Carrego Clauses All risks", de 1 de gener de 1963.
a tota màquina
Amb una força, una potència, etc., igual a la màxima de què és capaç una màquina o un giny mecànic.
a tota vela
Navegant l'embarcació amb gran vent.

a totes veles
Sinònim de a tota vela.
a totes veles esteses
Sinònim de a tota vela.
a través del corrent
Rebre la corrent per el través.
a trenc de l’alba
En començar a clarejar el dia, a punta de dia.
a ull de tramuntana
Exposat al vent de tramuntana.
a ull de vent
En direcció, al punt de on ve el vent.
a última hora
A l’acabament del dia o de la part del dia que hom expressa.
a un desquarterar
És un angle intermedi entre un través i la cenyida.
a vela
Sinònim de navegar a vela.
a vela plena
Navegant amb bon vent de manera que aquest ompli avantatjosament totes les veles.
a veles desplegades
Sinònim de a tota vela.
a vista d'ocell
Tal com es coneix a la representació perspectiva obliqua d'un paisatge, com si anés vista des d'una altura
relativament elevada sobre la superfície de la Terra, o de qualsevol altre cos celeste.
a voga arrencada
Sinònim de navegar a voga arrencada.
AAK
Embarcació lleugera, de fons pla, arrodonida per la popa i la proa, que s'usa per a la pesca i transport de
vins en el baix Rin i a Holanda.
AAK a vela
Embarcació holandesa lleugera, de fons pla, arrodonida per la popa i la proa, de coberta correguda, amb
dos pals, amb veles quadres, floc i trinquetilla, amb poc calat i orses laterals de deriva, que s'usa per a la
pesca i transport de vins en el baix Rin i a Holanda.
AAP
Nom que reben a Alemanya els vaixells de tres pals.
abab
Mariner lliure que s'emprava en l'Imperi Otomà per completar el nombre de remers en les galeres mancant
galiots.
Originàriament van substituir en la marina turca als esclaus, quan el nombre d'aquests era insuficient per a
atendre al servei.
Cada vint famílies donaven un d'ells, el qual era pagat pels altres que no pertanyia.

àbac
Nomograma para obtenir l'angle de conversió que s'ha d'aplicar quan es tracen demores de cercle màxim
sobre una projecció Mercator.
abacà
Nom vulgar d'una planta (Cànnabis setina) pertanyent a la família de les canabinàceas, de cicle anual, i de
tija recta i fusiforme que arriba a altures compreses entre 2 i 5 m segons el tipus de cultiu que se li sotmeti.
Els fruits, són esfèrics i es formen en unes flors verdoses poc aparents.
Les fulles són oposades i estan dividides entre cinc o nou folíols.
Encara que àmpliament estesa per tots els països de clima temperat i càlid, és originària del Himàlaia, on
la hi troba en el seu estat natural.
El cànem es conrea per a beneficiar les seves fibres, que s'utilitzen en la fabricació de caps, especialment
abans de l'adveniment de les fibres artificials.
Per l'obtenció del cànem comprèn una sèrie d'operacions, entre les quals destaquen les següents:
• En primer lloc, la neteja i eliminació de les matèries estranyes.
• A continuació, el rastellat o pentinat, que no és altra cosa que l'operació que separa unes fibres d'unes
altres.
• En tercer lloc es procedeix a la separació de les fibres segons la seva longitud, quedant les de pitjor
qualitat per a l'obtenció d’estopes destinades a diferents usos.
• Finalment ve el procés normal del filat o filatura, en virtut de la qual s'uneixen les fibres per a formar
filàstiques, després cordons i finalment els caps, fils, etc., que es pretenen confeccionar.
Els principals països productors són Rússia i Itàlia.
Una de les principals aplicacions de la fibra de cànem ha estat durant molts anys la fabricació de xarxes i
aparells de pesca.
En els arts d'arrossegament, per exemple, la part que ha de presentar especial resistència, com per
exemple el floc, es fabricava amb fibra de cànem, per ésser aquesta sens dubte una de les més resistents
entre les fibres vegetals correntment emprades.
Per contra, la resta de l'art d'arrossegament es fabricava de cotó.
En els palangres i altres aparells els caps principals i les mares també es fabricaven d'aquesta fibra, i en
els arts de fons era corrent, abans de l'ús de les fibres artificials, que les armadures, i en ocasions fins i tot
la cadeneta que havia d'enquadrar l'art pròpiament dit, es fabriquessin també de cànem.
En resum, el cànem es va utilitzar sempre que es precisava una fibra de gran resistència.
La fibra de cànem, igual que la de cotó, havia de ser sotmesa a adobats i entintats periòdics, per a fer-la
més duradora i evitar l'efecte deteriorant de l'abrasió marina.
Així mateix era indispensable assegurar el perfecte assecat després de cada pesca, aquests inconvenients
han estat pal·liats amb l’ús de les fibres artificials.
abadejo en salaó
L'abadejo (Pollachius pollachius) és un peix de la família dels gàdids, similar al bacallà, amb el ventre gris,
el dors gris verdós fosc i que mesura entre 70 i 80 centímetres de llarg.
És habitual en el golf de Biscaia i l'oceà Atlàntic.
És considerat un peix magre, ja que conté un 1% de lípids.
Es comercialitza enter o en trossos, tant en rodanxes com en filetes; fresc i congelat o sec.
Als països nòrdics se’ls sotmès a un procés d’assecat que es donava el mariners en lloc de cansalada o
carn salada.
La seua similitud amb el bacallà fa que sovint és vengi com a tal, inclús en certes zones el nom "eglefí" o
"abadejo" (segons la zona) és considerat sinònim de "bacallà".
Als països nòrdics se'l sotmet a un procés d'assecat, com també es fa amb un altre peix similar de la
mateixa família, el carboner; en ambdós casos reben el nom de “klippfisch”.
abadernar
Trincar, fermar, amarrar o subjectar qualsevol cosa amb badernes.
abadernar el timó
Subjectar la canya del timó amb badernes.
abadernar el virador
Amarrar, fermar el cable virador amb caixetes.

abadernar els rissos
Aguantar els rissos una vegada amarrats, torçant-los entre sí amb l'objecte que al passar les
empunyidures siguin hissats junts.
abadernar l’àncora
Quan es refereix al cable de l'ancora i el seu virador.
abaionar
Anar una barca petita amb un rem col·locat a la popa encaixat dins una mossa semicircular i manejat per
un home que, girat de cara a popa, mou de pressa el rem a un i altre costat de l’aigua.
abaixador
Que abaixa o es pot abaixar.
abaixador de veles
Se’n diu del mariner que abaixa les veles.
abaixament
Acció i l’efecte d’abaixar o d’abaixar-se.
abaixar
Fer descendir a un nivell més baix.
abalandrar
Donar les formes o condicions de la balandra a un vaixell.
abalandrat
Que té forma de balandra.
abalisador
Se’n diu del vaixell especial, proveït d'una grua, utilitzat en treballs d'abalisament.
abalisament
Sistemes de boies o format per boies, destinat a indicar aigües navegables.
abalisament
Acció i efecte d’assenyalar mitjançant balises, amb el propòsit d’indicar als navegants la ruta que han de
seguir o bé d’advertir-los sobre un perill que pogués existir.
Els senyals poden ser boies fixes o flotants, lluminoses, acústiques o mecàniques, adoptant en general, la
forma exigida conforme a les particularitats del cas.
Com s’adverteix, l’abalisament és d’una importància manifesta per a la navegació, motiu pel qual es va
decidir unificar internacionalment la legislació pel que fa a aquesta matèria.
D’aquesta manera i per a tal fi, es van celebrar diverses conferències internacionals.
La primera, de gran importància, es va reunir en San Petersburg en l’any 1912, després la van seguir la de
Paris en l’any 1924, Gènova en l’any 1929 i finalment la de Lisboa en l’any 1931.
La navegació costanera es dóna suport especialment en la identificació reconeixement dels punts notables
de la costa.
Perquè aquests punts es puguin reconèixer i identificar amb rapidesa i seguretat, i perquè els baixos aïllats
i els canals navegables es puguin veure i no constitueixin perill, cal assenyalar-los amb marques visibles,
tant de dia com de nit.
Aquestes marques formen l’abalisament d'una costa i s'identifiquen durant el dia per la seva forma i color, i
durant la nit per mitjà de llums distintives, conegudes per «característiques», que figuren relacionades en
publicacions oficials anomenades «llibres de fars».
Encara que totes aquests senyals es podrien agrupar sota el nom genèric de balises.
Es distingeixen quatre tipus principals de balises:
• Fars.
• Vaixells-far.
• Balises.
• Boies.

Fars Els fars són llums que es disposen sobre torres en punts determinats de la costa, de manera que en
ser reconeguts pels navegants puguin determinar la seva situació en relació amb ells i sobre les cartes
nàutiques.
Se situen en llocs de la costa que dominin una gran extensió de mar, a les illes i en els voltants dels ports
més importants.
Són ajudes la marca diürna de les quals té una forma no normalitzada, el seu abast lluminós és molt
elevat, per la qual cosa poden considerar-ne com a senyals amb personalitat pròpia.
Pot funcionar manual o automàticament.
La llanterna està composta de tres parts:
• Focus lluminós.
• Sistema òptic.
• Mecanisme que determina les característiques de la llum.
Focus lluminós, en altre temps resultat d'un llum de combustió, és ara elèctric.
• Sistema òptic, està compost per un conjunt de cristalls que adopten la forma de lent de Fresnel.
• Sistema que determina l'aparença de la llum, s'aconsegueix per mitjà de filtres de colors, per rotació
del sistema de lents o amb dispositius per a produir ocultacions.
L'abast del far depèn de la potència del focus de llum, encara que també de la transparència de l'atmosfera
i de la curvatura de la superfície terrestre.
Vaixells far: Els vaixells-far són embarcacions de construcció especial que tenen un far a bord i romanen
fondejats en llocs particularment perillosos o difícils d'abalisar per altres mitjans, el far és idèntic al terrestre
i el vaixell disposa de tots els elements necessaris per a la producció d'energia.
Balises: Les balises conjunt d'una llum, del seu suport i de les construccions auxiliars, construït per produir
una llum d'una aparença determinada, i que permet a la navegació el coneixement d'un punt geogràfic.
Poden situar-se en terra sobre pals fixos o en el mar sobre boies.
El seu abast és menor que el dels fars i solen col·locar-ne en canals o en punts de perill propers a les
aigües navegables.
Normalment són de castellet o especa, i disposen d'alimentació elèctrica i panells solars o generadors
eòlics.
Boies: Les boies cos flotant de grandària, forma i color determinats, normalment construït de metall o
plàstic que esta fondejat en una situació donada i serveix com a senyal per a ajuda a la navegació.
A fi d'estalviar energia, disposen d'una cèl·lula fotoelèctrica que les encén automàticament quan la llum del
dia disminueix per sota d'un nivell establert.
Les llums d’abalisament són de color blanc, vermell, groc o verd, i simples o combinades.
També poden ésser:
• Fixes, quan la seva intensitat és invariable
• Centellants, quan el període de llum és inferior al de foscor.
• D'ocultacions, quan el període de llum és superior al de foscor.
Perquè l’abalisament sigui uniforme en tots els països, se segueix una norma internacional establerta per
la "International Association of Lighthouse Authorities" (ALA).
Que respon a dos mètodes diferents segons la naturalesa dels perills:
• Sistema lateral, emprat per a abalisar els canals navegables.
• Sistema cardinal, que s'utilitza per a assenyalar els perills aïllats.
Els sistemes d'abalisament poden classificar-se en dos grans grups: Sistema Lateral i el Sistema
Cardinal.
• Sistema Lateral. En el sistema lateral, el senyal transmet el seu missatge prenent com a referència el
costat del vaixell i el rumb que segueix.
El sentit convencional d'abalisament que s'adopta és el d'entrada a port i, en considerar la costa, el de les
agulles d'un rellotge.
• Sistema Lateral. Dins del sistema cardinal, el senyal transmet el seu missatge en relació amb els punts
cardinals independentment de la posició del navegant i del seu rumb.
A Espanya el sistema mes tradicional fou sempre el lateral.
El que es va aprovar per Decret de 22/04/1949, va ser derogat per Reial decret de 29/07/1977 i substituït
pel “Sistema A”, que, al seu torn, es va derogar per Reial decret de 25/05/1983, en establir-se el vigent
Sistema d'Abalisament Marítim del AISM/IALA.
En el sistema d'abalisament marítim del AISM hi ha cinc tipus de marques que poden utilitzar-ne
combinadament.
El marí pot distingir-les fàcilment, ja que les seves característiques són recognoscibles a primera vista.
Les marques laterals són diferents segons es tracti de les regions A i B que es descriuen més endavant,
mentre que els altres quatres tipus de marques utilitzades en el sistema són idèntics a les dues regions.

abalisament acústic
Abalisament en que els senyals emeten sons a fi que siguin advertits quan hi ha boira.
Aquest tipus de senyals, al contrari que totes les altres, no tenen una funció específica de situació, és a dir,
no permeten determinar, sobre una carta nàutica, el punt on es troba el vaixell o embarcació.
Aquests senyals, que funcionen en ocasió de la presentació de la boira, no tenen més objecte que advertir
als vaixell la propera presència de illots, caps o elements geogràfics que poguessin constituir un seriós
perill per a la navegació per no ser visibles a causa de la boira.
Els senyals acústics poden ser canons, xiulets, campanes i sirenes, sent aquestes sirenes pròpiament
aquestes o vibradors electromagnètics.
abalisament albano
Senyalització d’un camp de regates de rem amb boies per definir les línies d’aigua.
Tota regata de banc mòbil (excepte les ioles) de caràcter nacional, que figuri en el calendari de la
Federació Espanyola de Rem ha de tenir instal·lat l’abalisament tipus "Albano".
Constarà d’almenys, 6 carrers perfectament abalisades.
• Marcadors de distància.
En la línia de sortida:
Línia de enfilació fixada enfront de la caseta de l'alineador exactament en la línia de sortida.
Si la riba està massa lluny, es col·locarà sobre una estructura ancorada fermament o fixada en l'aigua.
Haurà de tenir pintada una línia vertical negra (50 mm) sobre un fons blanc o groc.
• Punts intermedis (cada 250 m).
En regata:
Boies d'un metre subjectes, a banda i banda de la pista al cablejat exterior del sistema "Albano" cada 250
metres, a 5 m de distància del carrer més proper com a mínim.
Les respectives distàncies al llarg de la pista haurien de mostrar-se amb grans nombres negres.
En terra:
Senyals fixats a la riba cada 250 metres a banda i banda de la pista.
Les respectives distàncies al llarg de la pista haurien de mostrar-se amb grans nombres negres.
En la línia d'arribada:
Línia de meta fixada enfront de la torre d'arribada, exactament en la línia d'arribada.
Si la riba està molt allunyada, llavors la línia ha de situar-se sobre una estructura fermament ancorada o
fixada en l'aigua.
El marcador haurà de tenir pintada una línia negra vertical (50 mm d'ampla) sobre un fons blanc o groc.
Requisits:
Els nombres que marquen la distància haurien d'ésser pintats en negre (amb una altura de almenys 70 cm)
sobre un fons blanc o groc clarament visible a les tripulacions.
La distància en la competició es marcarà:
• 0 és la línia de sortida.
• 2000 és la línia d'arribada.
Zona de sortida: La zona de sortida dels 100 metres haurà de marcar amb dues banderes blanques.
En flotació o en terra.
Línia d'arribada: La línia d'arribada haurà de marcar amb dues banderes vermelles.
En flotació o en terra, col·locades exactament en la línia d'arribada, a 5 m com a mínim dels carrers
laterals.
abalisament amb marques cardinals
Aquestes marques estan compostes per un grup de quatre diferents tipus de boies, la qual indica un punt
cardinal de la rosa dels vents.
Es col·loquen al nord, est, sud o oest d'un perill per alertar sobre la presència d'una amenaça a la
navegació.
Són senyals per indicar la major profunditat a l'àrea, o el costat més segur per evitar un perill, o per cridar
l'atenció sobre una configuració especial d'un canal navegable.
Quan l'extensió d'un perill, per exemple un banc o baix fons requereixi de més d'una boia, com les
empleades per senyalitzar perills aïllats, llavors es prefereix demarcar aquesta zona amb boies cardinals
que li indiquin al navegant com ha de franquejar-se tal dificultat.
Ha d'entendre's que una boia cardinal nord ha de deixar-se al sud de l'embarcació o navegar més al nord
d'aquesta marca, igual raonament s'aplicarà per a les altres marques cardinals.
Com el punt cardinal oest se sol representar amb la lletra W.

La resta de les marques és de molt fàcil interpretació.
abalisament amb marques especials
Les marques especials no tenen per objecte principal ajudar a la navegació, sinó indicar una zona o una
configuració particular la naturalesa exacta de la qual està indicada en la carta o un altre document nàutic.
Les marques especials són de color groc i poden portar una marca de topall en forma de X, si tenen llum
és groga.
Per evitar la possibilitat de confondre el groc amb el blanc quan la visibilitat no és bona, els ritmes de les
llums grogues són diferents als empleats en les llums blanques de les marques cardinals.
La forma de les boies de marques especials no es prestaran a confusió amb la de les boies de les
marques l'objecte principal de les quals és ajudar al navegant.
Per exemple: una boia amb marca especial col·locada a babord d'un canal pot ser cilíndrica, però no
cònica.
Per precisar millor la seva significació les marques especials poden portar lletres o xifres.
abalisament amb marques laterals
El sentit convencional de l'abalisament, que ha d’indicar-ne en els documents nàutics apropiats,
pot ser:
• El sentit general que segueix el navegant que procedeix d'alta mar, quan s'aproxima a un port, riu, estuari
o via navegable.
• El sentit determinat per les autoritats competents, prèvia consulta, quan escaigui, amb els països veïns.
En principi, convé que segueixi els contorns de les masses de terra en el sentit de les agulles del rellotge.
Regions d'abalisament:
Existeixen dues regions internacionals d'abalisament, A i B, en les quals les marques laterals són diferents.
abalisament d’aigües navegables
També conegudes com a boies de mig canal, s’usen per demarcar aigües profundes en una vasta zona en
la seva proximitat.
Aquestes boies deixades o franquejades a distància prudencial li garanteixen al navegant trobar-se segur.
Són utilitzades en canals naturals que el seu ample és molt gran, com a boies de recalada a un canal
estret, i en estuaris profunds per delimitar la via a seguir per travessar-ho amb seguretat.
Estan pintades amb franges verticals vermelles i blanques i tenen una marca de topall consistent en una
esfera.
La seva llum és blanca, la seva característica lluminosa o ritme pot ser:
• Isofàsica: té igual temps de llum que de foscor (Ex. B. Isof. c/8 seg.
- Llum blanca, règim isofàsic: 4 segons de llum i 4 de foscor)
• Centelleigs: la major part del temps hi ha foscor, la que és interrompuda per centelleigs. (Ex. V. Donis. c/6
seg.
- Llum verda, règim de centelleigs: el període dura 6 segons on la foscor és interrompuda per un centelleig
de llum verda).
• Ocultament: la major part del temps hi ha llum, que per moments s'oculta. (Ex. R. Oc. (2) c/ 10 seg.
- Llum vermella, règim d'ocultació: el període dura 10 segons on la llum és interrompuda amb dues
ocultacions)
• La lletra "A" en codi Morse (punt raïa)
abalisament d'almadraves
L'estudi del Reglament d'abalisament per a la pesca amb l'art d'almadraves va ser escomès per la
Comissió de Fars al febrer d'1.990.
Tenint en compte que aquest Reglament datava de l'any 1.924 i que no era conforme amb el Sistema
d'Abalisament del AISM ni amb el Reglament Internacional per Prevenir els Abordatges en la Mar, tots dos
publicats amb posterioritat, la Comissió va dictaminar que es redactessin proposades per elaborar un Reial
decret.
En l'esborrany es va incloure també el “Abalisament de platges” i el “Reglament per als senyals de
temporal i port”, tot la qual cosa es troba contingut en la Resolució Ministerial de 2 de setembre d'1991.
La Comissió de Fars ha estudiat la proposta presentada per la desapareguda Sots direcció General de
Seguretat Marítima i Contaminació de la Direcció general de la Marina Mercant, abans de juny del 95, per
a la possible modificació de l'abalisament actualment vigent per a aquestes arts de pesca.
El Institut Hidrogràfic de la Marina ha aportat valuosa informació sobre les mateixes amb plànols detallats
de la seva configuració.

Després d'un interessant i extens intercanvi d'opinions, la Comissió acorda per unanimitat que el text
contingut en la Resolució Ministerial de 2/9/91 se substitueixi pel següent:
• El conjunt de la instal·lació de les almadraves s'abalisarà per mitjà de marques cardinals lluminoses amb
un abast nominal no inferior a tres milles nàutiques, fondejades en els vèrtexs d'un polígon circumscrit a
aquella i la descripció de la qual s'ajustarà a la del quadrant pel qual s'ha de navegar per lliurar
l'almadrava.
• Les marques que s'estableixin hauran d'anar dotades amb reflectores de radar.
abalisament d’un camp de regates
Assenyalar d’un camp de regata amb balises.
abalisament d'instal·lacions de cultius marins
Les instal·lacions de cultius marins poden representar, en molts casos, un perill per al tràfic marítim, per la
qual cosa resulta convenient definir unes línies generals per al seu abalisament que, basades en la
recomanació elaborada per l'Associació Internacional de Senyalització Marítima (AISM/IALA), contribueixin
a millorar la seguretat de la navegació marítima i al mateix temps serveixin per protegir les pròpies
instal·lacions.
En conseqüència, la Comissió acorda per unanimitat que les instal·lacions de cultius marins
s'abalisin conforme als següents criteris generals:
Quan es consideri que una instal·lació de cultius marins pot representar un perill per a la navegació
marítima, aquesta instal·lació haurà de senyalitzar-ne d'acord amb el Sistema d'Abalisament Marítim de
l'Associació Internacional de Senyalització Marítima (AISM/IALA) mitjançant l'ús de les següents ajudes
visuals a la navegació: marques especials, laterals, cardinals o una combinació d'elles.
En el cas que s'emprin marques especials, la instal·lació de cultius marins haurà d'abalisar-ne disposant
les marques en els vèrtexs d'un polígon que circumscrigui no només el perímetre dels elements flotants
sinó també els morts d'ancoratge d'aquests.
No obstant l'anterior, depenent de la grandària i situació de la instal·lació, pot ser suficient senyalitzar
només una part del perímetre del polígon circumscrit o, fins i tot, solament el centre de la instal·lació.
En el cas d'instal·lacions aïllades, quan el polígon circumscrit sigui de grans dimensions i amb forma de
quadrilàter allargat, pot ser convenient senyalitzar els dos costats més llargs d'aquest amb marques
especials que tinguin ritmes diferents.
Quan existeixin diverses instal·lacions de cultius marins properes entre si, convindrà diferenciar-les
abalisant cadascuna d'elles amb ritme diferent al de les immediates i respectant la progressió de ritmes
recomanada per la AISM/IALA.
En el cas que existeixi tràfic d'embarcacions a través d'una instal·lació o entre instal·lacions properes, els
canals que es disposin a aquest efecte hauran d'abalisar-ne amb marques laterals.
Si les circumstàncies així ho aconsellen, l'abalisament podrà constar solament de marques cardinals amb
la finalitat d'allunyar el tràfic marítim de la instal·lació de cultius marins.
Per millorar la percepció de l'abalisament d'una instal·lació de cultius marins en el seu conjunt, ha de tenirse
en consideració la possibilitat de sincronitzar els ritmes de les llums que ho constitueixen.
Com a complement de les ajudes visuals citades, podran disposar-se també reflectores de radar i ajudes
radioelèctriques, com racons o intensificadores de blancs de radar.
abalisament de nous perills
Entenem per perills nous aquells descobriments de forma tan recent que no apareixen encara en les cartes
nàutiques.
Poden ser bancs de sorra, esculls o perills resultants de l'acció de l'home com els naufragis.
Els perills nous seran abalisats d'acord amb les presents regles:
• La marca duplicada serà sempre idèntica a la seva parella tant pel que fa al senyal diürn com a la
nocturna.
• Un perill nou pot ser senyalitzat per una balisa “racon“ codificada amb la lletra Morse “D“
• La marca duplicada pot ser retirada quan l'Autoritat competent consideri que la informació concernent a
aquest nou perill ha estat suficientment difosa.
• Qualsevol senyal lluminós per a aquest cas, tindrà el ritme centellant ràpid corresponent a la marca
lateral o cardinal apropiada.
abalisament de perill aïllat
Són les marques, boies o balises que es col·loquen sobre un obstacle a la navegació que té aigües
navegables en tot el seu entorn.

És una boia que marca una zona que ha d'evitar-ne, però pot ser franquejada per qualsevol banda.
Els seus colors són negre i vermell, la seva marca de topall dues esferes en línia vertical.
La seva característica lluminosa:
Grup de dos centelleigs blancs.
abalisaments de platges llacs i superfícies d'aigua interiors
En el punt 1. de la Resolució Ministerial de 2 de setembre de 1991 es va establir el tipus d'abalisament que
havia d'implantar-ne a les zones de banys, conforme al contingut del Reial decret 1835/1983, sobre
l'adopció del Sistema d'Abalisament Marítim del AISM per a l'abalisament de les costes espanyoles, i de
l'article 69 del Reglament General per al desenvolupament i execució de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de
Costas, aprovat per Reial decret 1471/1989, d'1 de desembre.
L'experiència adquirida durant aquests últims anys respecte a l'aplicació de la citada Resolució Ministerial,
sobretot quant a la protecció de les zones de banys, aconsella introduir algunes modificacions en la seva
redacció amb la finalitat de racionalitzar l'ús dels elements que s'utilitzin en els abalisaments així com dels
senyals d'autorització o prohibició.
La Comissió debat àmpliament la ponència del Departament Tècnic d'Ajudes a la Navegació, les notes
presentades per la Direcció general de la Marina Mercant i els suggeriments de la resta de membres
assistents a la convocatòria.
Com a conseqüència, la Comissió acorda per unanimitat que el punt 1 de la Resolució Ministerial
de 2 de Setembre de 1991 quedi redactat en els següents termes:
• En la regulació de les activitats que s'exerceixen en els trams de costa indicats en l'article 69 del
Reglament General per a desenvolupament i execució de la Llei 22/1.988, de 28 de juliol, de Costes, es
contempla la possibilitat d'establir un adequat abalisament a les zones de bany.
• Per similitud, s'inclouen també en la present disposició els trams anàlegs en els llacs i superfícies d'aigua
interiors.
• L'abalisament es realitzarà mitjançant boies o boietes i s'empraran senyals d'autorització o prohibició de
determinades activitats.
• L'Autoritat competent establirà en cada cas si aquest abalisament haurà de ser cec o lluminós, segons les
circumstàncies locals.
• En els trams de costa o de llacs i superfícies d'aigua interiors on es practiquin les activitats indicades, la
vora exterior de les zones de bany s'abalisarà per mitjà de boies esfèriques de color groc, amb un diàmetre
mínim de seixanta centímetres i fondejades, com a màxim, a una distància de dos-cents metres entre cada
dues consecutives.
• Les dimensions dels flotadors i dels sistemes d'ancoratge s'adequaran, en cada cas a les condicions
d'onatge, corrents, vents, etc. de la zona; la mínima altura visible de les boies per sobre de la línia de
flotació serà les dues terceres parts del seu diàmetre.
• En la vora exterior dels trams abans citats es col·locaran també, entre cada dues boies consecutives,
senyals de prohibició d'accés a tot tipus d'embarcacions o mitjans flotants.
• A través d'aquests trams s'obriran canals de pas, d'amplària variable entre vint-i-cinc i cinquanta metres,
que hauran de ser utilitzats per les llanxes d'esquí aquàtic o de tracció de vols ascensionals, les motos
nàutiques, les petites embarcacions de vela o a rem, els aerolliscadors i els altres artefactes d'esbarjo de
platja.
• El seu traçat, excepte casos excepcionals, serà perpendicular a la riba i, per al seu dimensionament,
haurà de tenir-se en consideració el tipus d'embarcacions o mitjans flotants que vagin a circular per ells i la
seva capacitat de maniobra.
• L'entrada a aquests canals transversals de pas s'abalisarà per mitjà de dues boies que tindran un
diàmetre mínim de vuitanta centímetres i seran, en el sentit convencional de l'abalisament, cònica de color
verd la d'estribord i cilíndrica de color vermell la de babord.
• L'altura visible del con o cilindre estarà compresa entre les tres quartes parts i vegada i mitjana el
diàmetre de la seva base.
• Els costats dels canals transversals de pas, a la zona de platja permanentment coberta per l'aigua,
s'abalisaran amb boies esfèriques de color groc, amb un diàmetre mínim de quaranta centímetres i aniran
fondejades cada deu metres, com a màxim, quan el canal voreja o travessa una zona de banys i cada vinti-cinc
metres en cas contrari.
• A la zona de platja alternativament coberta i descoberta per l'acció de les marees, es disposaran boirines
esfèrics de color groc amb un diàmetre mínim de vint centímetres i els seus punts de fixació al fons marí es
col·locaran cada deu metres, com a màxim.

• En tots els casos, les dimensions dels flotadors i dels sistemes d'ancoratge s'adequaran a les condicions
d'onatge, corrents, vents, etc. de la zona; la mínima altura visible de les boies i boirines per sobre de la
línia de flotació serà les dues terceres parts del seu diàmetre.
• Amb la finalitat d'augmentar la seguretat a la zona de protecció dels banyistes, es podran disposar, entre
cada dues boies o boirines consecutius, sureres de color groc amb un diàmetre no inferior a deu
centímetres.
• Tant en platges com en rius, llacs i altres zones on es practiquin les activitats citades anteriorment, els
senyals de prohibició o autorització que s'estableixin tindran forma quadrada de seixanta centímetres de
costat i s'adaptaran als models de l'Annex.
• Els senyals de prohibició estaran constituïdes per símbols negres sobre fons blanc, vorejades i croades
per una franja de color vermell.
• Els senyals d'autorització estaran constituïdes per símbols blancs sobre fons blau.
• Quan els senyals vagin situades sobre elements flotants, haurà de triplicar-ne el pictograma
corresponent, sobre les cares d'un prisma la secció del qual sigui un triangle equilàter o sobre la superfície
d'un cilindre en què cada pictograma abasti un sector de 120º.
abalisament lluminós
Abalisament en que els senyals emeten llum a fi que siguin advertits visualment.
abalisament marítim
El sistema d’abalisament marítim IALA “International Association of Lighthouse Authorities” o AISM
“Associació Internacional de Senyalització Marítima”, és una norma internacional dictada per
estandarditzar les característiques de l’abalisament que delimita canals navegables i les seves aigües
adjacents a fi d'unificar criteris.
Existeixen dos sistemes al llarg del món, el sistema A i Sistema B.
El sistema d’abalisament va ser instaurat per delimitar canals navegables, senyalitzar obstacles a la
navegació i servir d'ajuda al navegant.
Comprèn cinc tipus de senyals diferents que poden emprar-ne en forma combinada.
• Balises laterals.
• Balises de perill aïllat.
• Balises d'aigües segures.
• Balises especials.
• Balises cardinals.
abalisament marítim sistema IAL A
Sistema d’abalisament de costes simplificat que d’ençà del any 1981 fou acceptat per tots els països que
tenen responsabilitat marítima a Europa, Àfrica i la major part d’Àsia i Oceania.
En el sistema “A” un vaixell que entra des de la mar cap a port fent ús d'un canal abalisat ha de deixar les
boies i marques verdes per estribord.
abalisament marítim sistema IAL B
Abalisament que està establert a Amèrica del nord i sud, Japó, Corea del Sud, Filipines i les zones
d’Oceania properes al continent americà.
En el sistema “B” un vaixell que entra des de la mar cap a port fent ús d'un canal abalisat ha de deixar les
boies i marques verdes per babord.
abalisament per radar
El tipus més corrent de balises de radar per a l'aviació és el receptor de radiofar que envia automàticament
senyals de contestació quan és interrogat pel radar d'un avió.
El receptor respon segons un codi de nombres i impulsos espaiats que permeten identificar-ho igual que
l'aparença identifica un far clàssic.
Els seus senyals permeten als pilots determinar la seva distància i orientació respecte del receptor i trobar
la seva situació en el mapa.
Aquest tipus d'aparell sol denominar-ne racon.
L'exèrcit empra models especials de receptors.
Els fars són útils i valuosos i per a molts de nosaltres són com a estels que il·luminen la vida dels eterns
navegants.
abalisament per ràdio

Tal com s'ha indicat, els radiofars ajuden als avions i vaixells a determinar la seva posició.
Els radiofars marins estan situats al costat de les costes i emeten a hores determinades.
La seva situació, freqüència i senyal vénen indicades en els mapes.
Els radiofars marins i aeris no són direccionals, és a dir, emeten els seus senyals en totes les direccions a
diferència dels senyals direccionals de les estacions de ràdio.
Els radiofars per a aviació emeten un senyal de to continu interrompuda solament pel senyal d'identificació
de l'estació.
Els avions dotats de radio compàs poden així encaminar directament cap a un radiofar o bé, triangulant els
senyals rebuts de dues estacions, determinar la seva posició amb precisió considerable.
Les radiobalises són estacions de radi de baixa potència i alta freqüència que indiquen posicions definides
d'una ruta aèria.
Existeixen tres tipus principals
• De rumb, situades en les rutes aèries a distàncies determinades de les radiobalises verticals
• Verticals, que emeten un senyal vertical permanent per indicar la posició de l'estació
• D'aproximació, per a l'aterratge amb instruments, que indiquen la situació al llarg de les estretes zones de
dispositius d'aterratge a cegues.
Les radiobalises operen en 75 megacicle i transmeten senyals codificats que poden ser escoltades, per
auriculars o observades en forma de llum intermitent sobre el panell d'instruments.
Les radiobalises “YG” són emissores direccionals codificades per sectors que normalment treballen en
instal·lacions navals i vaixells.
Emeten un senyal de baixa freqüència que subministra una lletra codificada per a cada sector de 30º al
voltant de l'estació.
Les radiobalises “Shoran” són estacions terrestres que treballen per parelles en la banda de molt alta
freqüència.
Reben impulsos d'energia procedents dels transmissors de l’aeroplà i emeten resposta automàticament.
La situació de l'aeroplà es calcula mesurant el temps necessari per rebre les respostes.
Hi ha altres varis tipus de radiofars, la majoria d'ells utilitzats en instal·lacions militars especials.
abalisar
Acció de col·locar balises.
abalisar
Senyalar amb balises indrets del mar, d’un riu, per orientar o advertir als navegants la ruta o els perills que
s’han d’evitar.
abalisar amb la terra
Situar-se per marcacions a punts situats en terra.
abalisar un àncora
Posar una balisa on hi ha un àncora.
abalisar un baix
Assenyalar amb una balisa on hi ha un baix.
abalisar un bot
En Xile, col·locar els rems d'una embarcació al llarg i sobre els bancs, amb l'objecte d'atracar o només per
a descansar.
abalisar un camp de regates
Senyalar un camp de regata amb balises.
abalisar-ne
Acte que realitza el capità determinant la situació del vaixell amb marcacions als punts coneguts o balises
de la costa.
abalisar-ne al mateix rumb
Situar-se a un mateix rumb amb altres objectes.
abalisat

Lloc que indica que té una o diverses balises, assenyalant un perill, l’entrada d’un canal o qualsevol altra
referència d’interès per al navegant.
aballestar un cap
Tibar el ferm d’una corda, de manera que, tot passant per un retorn, una pasteca o qualsevol altre element,
resti en la forma que pren la corda d’una ballesta carregada, per tal de posar-la completament tensa.
Se aballesten les trinques dels objectes que estan sobre coberta quant, per efecte de la mala mar, existeixi
risc de que és desplacin.
abampere
L'abampere o abamperi (abreujat aA), és la unitat de corrent elèctric del Sistema Cegesimal d'Unitats
(centímetre - gram - segon), equivalent a 10 amperes en el sistema absolut metre - quilogram - segon.
Es defineix com la magnitud del corrent que indueix un camp magnètic tal que exerceix una força de 2π
dines en el centre d'un cercle conductor d'1 cm de ràdio.
L'abampere centímetre quadrat és una unitat derivada de l'anterior.
És la unitat de moment magnètic en el Sistema Cegesimal.
abanderable
Se’n diu del vaixell que pot ésser abanderat.
abanderament d’un vaixell
Acte en virtut del com un determinat Estat atribueix a un vaixell la seva nacionalitat i li autoritza a enarborar
el seu pavelló.
El Conveni Internacional de Nacions Unides sobre el Dret de la Mar, fet en Montego Bay (Jamaica), el 10
de desembre de 1982 i ratificat per Espanya el 20 de desembre de 1996 (B.O.E.) núm. 39, de 14 de febrer
de 1997), després de reconèixer en el seu article 90 que «tots els Estats, siguin riberencs o sense litoral,
tenen el dret que els vaixells que enarboren el seu pavelló “naveguin en alta mar”, prescriu en el seu art.
91 que “cada Estat establirà els requisits necessaris per a concedir la seva nacionalitat als vaixells, per a la
seva inscripció en un registre en el seu territori i perquè tinguin el dret a enarborar el seu pavelló”.
Els vaixells posseiran la nacionalitat de l'Estat el pavelló del qual estiguin autoritzats a enarborar.
Ha d'existir una relació autèntica entre l'Estat i el vaixell.
Per la seva banda, l'article 92 disposa:
• Els vaixells navegaran sota el pavelló d'un sol Estat, i salvo en els casos excepcionals previstes de
manera expressa en els tractats internacionals o en aquesta Convenció, estaran sotmesos, en alta mar, a
la jurisdicció exclusiva de dit Estat.
• Un vaixell no podrà canviar de pavelló durant un viatge ni en una escala, salvo en cas de transferència
efectiva de la propietat o de canvi de registre.
• El vaixell que navegui sota els pavellons de dos o més Estats, utilitzant-los a la seva conveniència, no
podrà emparar-se en cap d'aquestes nacionalitats enfront d'un tercer Estat i podrà ser considerat vaixell
sense nacionalitat.
És important, també, l'article 94, conforme al com: «tot Estat exercirà de manera efectiva la seva jurisdicció
i control en qüestions administratives, tècniques i socials sobre els vaixells que enarborin el seu pavelló»,
aspectes que desenvolupa a continuació, fent especial referència a les mesures necessàries per a garantir
la seguretat del vaixell en la mar.
Pel que es refereix a la legislació interna, disposa l'article 8.1 de la Llei 27/1992 de 24 de novembre,
modificada per la Llei 62/97, de 26 de desembre, de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant que “A l'efecte
d'aquesta Llei es considera flota civil espanyola:”
• La flota mercant nacional.
• La flota pesquera nacional.
• Els vaixells d'esbarjo i esportius nacionals.
• Els altres vaixells civils espanyols no inclosos en les tres anteriors, entenent-se per vaixell civil (article
8.2) “qualsevol embarcació, plataforma o artefacte flotant, amb o sense desplaçament, apte per a la
navegació i no afecte al servei de la defensa nacional”.
L'article 76 de la citada llei, dedicat a l'abanderament de vaixells, disposa:
• Els vaixells degudament registrats i banderers a Espanya tindran amb caràcter general la nacionalitat
espanyola.
• Estaran facultats per a obtenir el registre i l'abanderament de vaixells civils les persones físiques
residents i les persones jurídiques domiciliades a Espanya o països de la Comunitat Econòmica Europea,
sempre que, en aquest últim cas, designin un representant a Espanya.

• Els vaixells civils espanyols podran ser abanderats provisionalment en l'estranger i els estrangers a
Espanya, en aquells casos en els quals es determini reglamentàriament.
Les condicions de tot tipus que haver de ser emplenades amb caràcter previ a la concessió de
l'abanderament a Espanya s'establiran reglamentàriament.
La Disposició Transitòria Setena de la Llei de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant manté en vigor el
règim existent a la seva publicació en matèria de registre i abanderament de vaixells, entre unes altres, fins
que no s'aprovin pel govern les disposicions reglamentàries pertinents en el seu desenvolupament i
sempre que resultin compatibles amb establert en la Llei, pel que transitòriament i amb aquesta prevenció
s'ha de considerar vigent el Reial Decret 1027/89 de 28 de juliol l'article del qual 14 estableix que «s'entén
per abanderament de vaixells l'acte administratiu pel qual, i després de la tramitació prevista en aquest
Reial Decret, s'autoritza que el vaixell arbora el pavelló nacional».
A tenor de l'article 2 del mateix Reial Decret «per a ésser emparats per la legislació espanyola, acollits als
drets que aquesta concedeix i arborar la bandera espanyola, els vaixells, embarcacions i artefactes
nacionals haurien d'ésser matriculats en un dels registres de Matrícula de Vaixells en les Prefectures
Provincials de la Marina Mercant (en l'actualitat Registre de Vaixells i Empreses Navilieres i Registre
Especial de Vaixells i Empreses Navilieres), regulant-ne en els capítols II i III del esmentat Reial Decret els
requisits i el procediment per a l'abanderament i matriculació.
Els vaixells de l'Armada queden al marge de la normativa interna expressada i el seu abanderament es
produeix en virtut de la respectiva Ordre Ministerial que ho inclou en la Llista Oficial de Vaixells de
l'Armada, on igualment es troben inclosos actualment els vaixells del Servei de Vigilància Duanera, donada
la seva condició de vaixells auxiliars de la Marina de Guerra, conforme va disposar el Decret 1.002/61, de
22 de juny.
abanderament provisional (Espanya)
A través de la figura del navilier, arrendatari de vaixells, s'acull als avantatges que la bandera del seu país
li atorga, mentre el seu contracte d'arrendament segueix vigent.
El Reial decret 1.027/1.989 de la Legislació Espanyola recull en els articles 4.2, 13.4 i 22 l'abanderament
provisional de vaixells estrangers a Espanya.
L'article 60, la possibilitat inversa, és a dir, l'abanderament provisional de vaixells espanyols a l'estranger.
En el primer dels casos, la documentació requerida és la següent:
• El Document Unificat de Duanes (D.O.A.) que acrediti la importació.
• La terna de noms.
• Certificat de baixa del registre de procedència.
• Document que acrediti el pagament de Tributs.
• El contracte d'arrendament (el títol de propietat si en lloc d'abanderament provisional, és definitiu).
Per als supòsits d'abanderament provisional de vaixells espanyols a l'estranger la documentació
requerida és:
• Sol·licitud d'autorització a la Direcció general de la Marina Mercant.
• Certificat del Registre Mercantil que acrediti que el vaixell es troba lliure de càrregues.
• Document que acrediti sol·licitud d'exportació temporal.
• El contracte d'arrendament.
abanderar
Col·locar una o diverses banderes a una nau.
abanderar un vaixell
Registrar sota la bandera d’un estat, un vaixell de nacionalitat estrangera.
abanderat
Se’n diu de l’embarcació que duu la bandera d’una nació.
abanderat naval
En la marina de guerra veneçolana, grau equivalent al de Capità General.
abandó
Terme emprat per a indicar l'abandó de les coses assegurades feta per l'assegurat per compte de
l'assegurador.
abandó

Quan hi ha pèrdua total constructiva, l'assegurat pot tractar la pèrdua com una pèrdua parcial o abandonar
el vaixell a l'assegurador i tractar la pèrdua com si anés una pèrdua total real.
Quan els armadors triïn l'abandonar el vaixell, han de donar avís de l'abandó.
abandó
Modalitat de reglament de sinistres per la qual, en casos excepcionals estipulats en la pòlissa, l'assegurat
cedeix tots els seus drets a l'assegurador sobre l'objecte sinistrat o el que queda del mateix, a canvi d'una
indemnització prevista en el contracte per al cas de pèrdua total.
abandó de l’assegurança
Des de el punt de vista de l’assegurança, quan ocorre un sinistre, l'abandó, és la cessió del bé o dels béns
que fa el posseïdor d'una pòlissa d’assegurança en favor de la seva companyia asseguradora, en virtut de
la qual els béns passen a propietat de la companyia asseguradora, la qual ha de satisfer tota la
indemnització i no solament la part sinistrada.
Quan hi ha pèrdua total constructiva, l'assegurat pot tractar la pèrdua com una pèrdua parcial o abandonar
el vaixell a l'assegurador i tractar la pèrdua com si fos una pèrdua total real.
Quan els armadors tinguin que abandonar el vaixells, han de donar avís de l'abandó.
Quan l'objecte assegurat sofreix un dany important, les tres quartes parts del seu valor i es decreta la
pèrdua total, l'assegurat transfereix el domini de l'objecte a la companyia d'assegurances.
A partir d'aquest moment, l'entitat procedeix a indemnitzar el sinistre i, alhora, pot disposar del que quedi
de l'objecte assegurat.
abandó de la nau
Facultat que té el navilier per a limitar la seva responsabilitat mitjançant el lliurament de la nau i el nòlit,
reportat en aquest viatge als seus creditors.
Aquests es paguen amb el produït, si sobra ho retornen al navilier, i si manca, ells carreguen amb la
diferència.
abandó de mercaderia
Es considera que s'ha fet abandó de la mercaderia a favor de l'Estat Nacional, sense admetre’ls amb
posterioritat reclamació alguna, si hagués vençut el termini previst en l'Art. 418 sense que s'hagués
sol·licitat alguna de les destinacions autoritzades en qualsevol dels següents suposats:
• Si en el dipòsit o en qualsevol altre lloc de la zona primària duanera es trobés mercaderia respecte de la
qual es desconegués el seu titular, de conformitat amb el previst en l'Art. 214.
• Si la Importació per a consum de la mercaderia en qüestió es trobés afectada per una prohibició de
caràcter econòmic.
Segons les Ordenances de Duanes espanyoles, abandó d'una mercaderia és la renúncia de la seva
propietat feta pel consignatari.
L'abandó pot ser exprés (renúncia feta per escrit a l'Administrador de la Duana) i de fet (quan es dedueix
d'actes de l'interessat).
Es dóna aquest nom a la renúncia de la propietat feta pel consignatari.
Aquest abandó pot ser exprés o tàcit, especificant les ordenances de duanes els casos que es dóna
aquest últim, així com els requisits que han de complir-se per a procedir a la declaració d'abandó.
La manifestació explícita d'abandó pot fer-se en qualsevol temps, des del moment de presentar la
declaració fins a immediatament abans de verificar el pagament dels drets.
L'abandó de les mercaderies en tots els casos, eximeix als interessats del pagament dels drets, però no de
les multes i recàrrecs que hagin incorregut, si deduïts les despeses d'expedient i drets aranzelaris, no
arriba a el romanent del producte de la venda de les mercaderies a cobrir el import de les indicades penes,
havent de precedir declaració de l'administrador de la duana perquè es considerin abandonades les
mercaderies.
abandó de mercaderies en la duana
Acte a través del com les mercaderies estrangeres que no són oportunament nacionalitzades, passen a
propietat del fisc.
Pot ser exprés, en el cas que l'amo faci una manifestació escrita perquè aquestes mercaderies siguin
subhastades, donades o destruïdes o presumptiu, en el cas que els béns passen al fisc per no haver estat
retirats de l'emmagatzematge fiscal o particular dintre dels terminis convinguts.
abandó de regata

Acció de retirar-se de una regata, o altre competició.
abandó de vaixell !
Ordre de desallotjar el vaixell, que es dóna quan ha sofert algun accident i no existeix cap esperança de
poder-lo salvar.
abandó de vaixell d'esbarjo
En cas d'abandó de vaixell si no existeix a bord una disciplina preestablerta per a aquests casos, és molt
corrent que condeixi el pànic entre els membres de la tripulació al produir-se escenes de desesperació i
angoixa.
Indubtablement és molt més fàcil afrontar un perill quan s'està preparat per a plantar-li cara.
Si una embarcació d'esbarjo està exposada als perills de la mar, no hi ha cap raó per a no realitzar
exercicis d'emergència tal com està reglamentat en els vaixells mercants.
Doncs partint d'aquesta base, tot tripulant d'un iot està obligat a saber quines són les seves obligacions en
cas d'abandó de vaixell.
Es tracta d'una tasca que entre tota la tripulació cal superar amb èxit.
És convenient ensinistrar a la tripulació a posar-se les armilles salvavides i el lloc exacte on es guarden i
saber quin és la seva obligació en cas d'abandó de vaixell.
És convenient fer un quadre orgànic amb la tripulació usual a bord especificant a cadascun la seva
missió en un o varis de les següents comeses:
• Posar-se les armilles salvavides.
• Demanar socors per ràdio donant la situació del vaixell.
• Llançar bengales si hi ha algun vaixell a la vista.
• Allistar per al seu ús immediat la balsa salvavides, cercles i radiobalisa de localització de sinistres.
• Prendre la ràdio portàtil, bengales, documentació del vaixell, cartes de navegació, GPS portàtil i
radiobalisa de 406 MHz.
• Preparar flassades, farmaciola, aigua potable i menjar.
• Tirar a la mar matalassos, portes d'armaris i altres objectes flotants que puguin ser utilitzats per a
construir una balsa (si no es disposa d’ella), caps, llanterna i ganivet.
S'ha intentat fer un ordre de preferències, per tant, com més temps es disposi, millor es podrà organitzar
l'abandó.
Quan s'apreciï que irremissiblement el vaixell s'enfonsa, cal saltar a la mar o embarcar en la balsa,
assegurar-se que tota la tripulació està reunida en la balsa i dur les armilles salvavides posades, tallar els
caps de la balsa i allunyar-se ràpidament del costat del vaixell per a no ser arrossegat pels remolins que es
produeixen al enfonsar-se.
A partir d'aquest moment se seguiran les instruccions de supervivència en la mar.
Si per qualsevol causa l’embarcació dóna la volta quedant "quilla al sol", romandre al costat d’ella, si pot
ser damunt, no tractar de guanyar la costa nedant.
Per als equips de rescat sempre serà més fàcil detectar un punt de color en la mar que una persona
nedant.
Recordar: No abandonar mai el vaixell fins a tenir la completa seguretat que es va a enfonsar.
abandó de vaixell en la marina de guerra
En la marina de guerra els tocs de cornetes i tambors, a bord d'un vaixell de guerra quan, esgotats ja tots
els recursos per a lluitar contra les avaries sofertes, s'ha decidit el seu abandó.
Es compon el toc dels clàssics: Crida i Tropa.
abandó de vaixell en la marina mercant
El conveni internacional per a la Seguretat de la Vida Humana en el Mar (1960), prescriu l'obligatorietat de
dispositius apropiats per a advertir als passatgers, dotació de quan un vaixell ha de ser abandonat.
EI reglament espanyol per a l'aplicació del citat, conveni, disposa que els dispositius que deuran de dur els
vaixells nacionals per a advertir als passatgers seran els timbres generals d'alarma.
Aquests timbres produiran senyals de crida per a exercicis i per a casos d'emergència, en els passadissos,
ranxos, allotjaments, etc., i seran de tipus elèctric amb maniobra des del pont.
El senyal d'alarma per a cridar als passatgers als llocs de reunió consistirà en una sèrie de set o més
xiulades curtes, seguides d'una xiulada llarga del xiulet o sirena.
En els vaixells de passatge que realitzin viatges internacionals que no siguin curts, aquest senyal serà
complementada amb altra anàloga produïda elèctricament en tot el vaixell i maniobrada des del pont.

El significat de totes els senyals que interessen als passatgers, amb les instruccions precises del que han
de fer en cas d'emergència, haurien de indicar clarament, en idiomes apropiats, en els avisos que es
fixaran en les cabines i en llocs ben visibles dels espais destinats als passatgers.
Perquè el capità pugui ordenar l'abandó del vaixell, és necessari:
• Que la nau estigui en perill.
• Que hagi esgotat tots els mitjans que li ofereix l'art nàutic per a salvar-la.
• Que hagi escoltat el parer dels oficiales de coberta o, en la seva absència, de dels més antics
components de la tripulació.
El capità haurà d'abandonar la nau en últim lloc, procurant salvar, sempre que sigui possible, els
documents de bord i els objectes de valor que s'hagin confiat a la seva custòdia.
Cometen delicte el capità que, en cas d'abandó del vaixell, no sigui l'últim a baixar de bord, i el membre de
la tripulació que abandoni la nau en perill sense el consentiment del capità.
Comet contravenció el capità que abandoni el vaixell i que no estigui en condicions de perill, que no hagi
esgotat tots els mitjans per a salvar-lo, que ometi escoltar el parer dels membres de la tripulació, que no
posi fora de perill, sempre que fos possible, les cartes i els llibres de bord, així com els objectes de valor
que se li hagin confiat.
abandó del vaixell, normes a seguir
Un vaixell pot enfonsar-se en menys de 15 minuts.
Això significa que haurà molt poc temps per a formular un pla d'acció, pel que ha d'ésser llista per
endavant la més curosa planificació possible.
Heus aquí alguns punts a tenir en compte durant l'abandó del vaixell:
• Posar-se totes les robes d'abric que sigui possible, incloent protecció per als peus.
• Assegurar-se de dur bé cobertes les mans, els peus, el cap, el nas.
• Tancar la roba de manera de prevenir el pas de l'aigua a través d’ella.
• Si es disposa de vestits d'immersió, s’han de posar sobre la roba d'abric.
• Si el vestit d'immersió no te flotació pròpia, haurà de dur damunt, i bé assegurat, l'armilla salvavides.
• Si el temps ho permet totes les persones, abans d'abordar la balsa salvavides, o en tot cas
immediatament després, han de prendre el medicament contra el mareig del que es disposi.
• El mareig disminueix les possibilitats de sobreviure, ja que pot accelerar la deshidratació al provocar
vòmits, i predisposa al descoratjament i la hipotèrmia.
• Evitar entrar en l'aigua sempre que sigui possible.
• Embarcar en el bot salvavides en la coberta del vaixell, o a través del dispositiu d'escapament, si existeix.
• Si no existeix un dispositiu de llançament per a la llanxa, ni un sistema d'escapament, ni qualsevol altre
mitjà que garanteixi l'embarcament “sec”, utilitzar les escales apropiades de les bandes, o, si és necessari,
descendir amb cordes o assegurant línies d'incendi.
• Sempre que pugui evitar-lo, no saltar a l'aigua des d'una altura superior als 5 metres.
• Intentar minimitzar el impacte tèrmic d'una violenta immersió en l'aigua freda.
• Aquesta pot causar ràpidament la mort, o una incontrolable acceleració del ritme respiratori, que pot
causar l'entrada d'aigua als pulmons.
• En ocasions, serà necessari saltar a l'aigua, si així fora, intentar fer-lo amb els braços enganxats al cos i
les cames juntes, protegint-ne amb una mà la boca i el nas, mentre amb l'altra subjecta el braç fermament.
• Intentar saltar sobre el sostre de la balsa, o en l'aigua davant d’ella si el vaixell conserva arrencada.
• Una vegada en l'aigua, ja sigui accidentalment o a l'abandonar del vaixell, orientar-se i intentar arribar a
els vaixells, bots salvavides, balses, altres sobrevivents o altres objectes flotants.
• Si no li ha estat possible preparar-se abans d'entrar a l'aigua, tancar amb botons o altres sistemes la
roba.
• En aigua freda, experimentarà violents tremolors i dolor intens.
• Aquests són reflexos naturals del cos i no són perillosos per si mateixos.
• No obstant això, realitzar certes coses (botonar la roba, encendre la llum del salvavides, localitzar el
xiulet, etc.) mentre se tingui encara el complet control de les seves mans.
• Mentre es trobi a flotació en l'aigua, no intentar nedar si no és per a arribar a altre supervivent, una balsa
propera, o altre objecte pròxim al que pugui pujar o en el qual pugui descansar.
• Els moviments innecessaris actuen com si bombessin l'aigua entre el cos i les capes de roba, accelerant
la pèrdua de calor corporal.
• Evitar els innecessaris moviments de les extremitats envien una major quantitat de sang calenta des del
nucli intern cap a les mateixes i en general cap a la perifèria del cos.
• Això implica una molt ràpida pèrdua de calor.
• Mantindre la calma i en una bona posició de flotació per a evitar ofegar-se.

• La posició que s’assumeix en l'aigua és molt important.
Sempre que li sigui possible, mantindre quiet, de braços plegats sobre el pit i atapeïts contra el cos, les
cames recollides també contra ell.
Aquesta posició minimitza la superfície exposada, a l'aigua freda, ajudar a conservar calor corporal.
• Tractar de mantenir el seu cap i coll sempre fora de l'aigua.
• Intentar abordar una llanxa salvavides, una balsa, o altra plataforma flotant, reduint en tot el possible el
temps d'immersió.
• La pèrdua de calor corporal és diverses vegades major en l'aigua que en l'aire.
• Ja que l'assimilació de les robes es troba seriosament reduïda per ésser mullades, s’ha d'intentar protegir
de l'efecte del vent (refredament per convecció).
• Si s’ha aconseguit pujar a un bot salvavides, la protecció necessària pot obtenir-la d'un encerat, robes
que no estiguin sent utilitzades, o una capota.
• És convenient apinyar-se amb els altres supervivents a fi de mantenir la calor corporal.
• Mantenir alt l'ànim respecte a la seva supervivència i rescat.
• Això augmentarà les possibilitats de sobreviure fins que arribi ajuda.
• La voluntat de resistir és un dels més importants factors a favor.
abandó de vaixell segons el Codi de Comerç espanyol
El codi de comerç espanyol regula sota aquest nom dues figures diferents:
• L'abandó als creditors o declaració mitjançant la qual l'armador o propietari del vaixell s'allibera de la seva
responsabilitat pels actes deguts a la falta de diligència del capità, mitjançant l'abandó del vaixell i dels
nolis a favor dels seus creditors.
• L'abandó als asseguradors o declaració mitjançant la qual l'assegurat, propietari del vaixell, cedeix a
l'assegurador els seus drets sobre el vaixell a canvi de rebre aquest, en cas de sinistre, la totalitat de la
summa assegurada.
És procediment típic del Dret Marítim, només aplicable en els casos expressament admesos per la Llei.
abandó en una illa deserta
Antigament càstig consistent a deixar a una persona en un lloc aïllat i sense mitjans perquè no pugui sortir
d’ella.
abandó exprés de mercaderies en la duana
Manifestació escrita, que fa l'amo d'una mercaderia estrangera, per mitjà de la qual cedeix en favor del fisc
aquesta mercaderia, perquè sigui subhastada, donada o destruïda segons el Servei Nacional de Duanes
ho estimi convenient.
abandó legal
És la condició jurídica duanera per la qual, al venciment dels terminis per a sol·licitar la destinació o
despatx a consum, o efectuar la retirada de les mercaderies, la duana les adquireix en propietat i procedeix
a disposar la seva adjudicació o rematada.
Procediment oficial on un transportador busca l'autorització de parar part o tot el seu servei de ruta / línea,
o renunciar a la propietat/control de la seva càrrega o recipient.
L'expedidor o el consignatari abandona la càrrega danyada o rebutja acceptar l’envio.
L'acte d'abandonar el títol de la propietat danyada o perduda per a demandar una pèrdua total.
abandó legal de mercaderies
Estat pel qual, les mercaderies estrangeres els terminis de les quals per a ser destinades legalment s'han
vençut i per tant queden en condicions de ser subhastades pel servei de duanes.
abandó presumptiu de mercaderies en la duana
Acte per mitjà del com una mercaderia estrangera, al no ser retirada dintre dels terminis legals
d'emmagatzematge fiscal o particular, per a la seva importació, s'entén, tàcitament, que es deixa a benefici
del fisc.
abandó voluntari
Manifestació escrita feta per qui tingui facultat per fer-ho, cedint les mercaderies a la Duana, subjecte a
l'acceptació d'aquesta.
abandonament

Acció o l’efecte d’abandonar.
abandonament clause
Vegi’s clàusula d’abandó.
abandonar el vaixell
Evacuar el vaixell per complet, repudiant tot esforç per preservar-lo; això es fa només quan la destrucció
del vaixell és imminent.
L'assegurador no està obligat a acceptar l'abandó del vaixell però, si ho accepta, també accepta la
responsabilitat de la propietat.
abandonar l’àncora
Desengrilletar un àncora amb o sense cadena i deixar-la en el fons.
Això succeeix quant és necessari abandonar l’ancoratge i manca temps per salpar, o be perquè l’àncora
s’ha enrocat.
abandonar l’assegurança
Deixar l'assegurat per compte de l'assegurador, a conseqüència de determinats accidents del comerç
marítim, les coses assegurades, a fi d'obtenir el pagament de l'assegurança.
abandonar la regata
Retirar-se d’una regata o competició.
Les embarcacions que abandonen deuran hissar a popa la bandera nacional.
abandonar la tripulació
Deixar la tripulació un vaixell a l’abandó.
abandonar la tripulació el vaixell
Acció d’abandonar, la tripulació, el vaixell pel fet d’haver-ne esgotat les possibilitats de lluitar contra una
avaria o contra un accident que posa en perill la seguretat de la nau.
abandonar les amarres
Donar al motor o a la vela deixant perdudes o abandonades les àncores i cables per salvar el vaixell, en un
moment de risc.
abandonar un vaixell
Fer renúncia de tot dret de domini sobre un vaixell o mercaderia en benefici d’asseguradors o creditors.
abandonament
Acció d’abandonar.
abandonment to insures
Terminologia anglesa d’assegurances.
Vegeu delaissement.
ABANI
Abreviatura de l’Associació Brasilera D'armadors de Navegació Interior.
abarbetada
Acte d’abarbetar.
abarbetador
Persona qui abarbeta.
abarbetar
Acció i efecte d’abarbetar.
abarbetar
Amarrar amb barbetes, és a dir, lligar-los mitjançant un tros de filàstiques o meollar.

abarbetar dos caps
Amarrar dues cordes paral·leles amb una altra de més fina, per tal que no s’escorrin l’una de l’altra.
abarloar
Abarloar és la maniobra de col·locar un vaixell al costat d'un altre, mantenint-los amarrats entre si per mitjà
de defenses donades de la proa d'un a la de l'altre, així com de popa a popa.
Amb les defenses i colzeres es manté la distància justa per a evitar desperfectes en els costats.
Aquesta forma d'atracar amb diversos vaixells abarloats és molt freqüent en els vaixells de guerra, que, al
no tenir què realitzar feines de càrrega ni descàrrega, no necessiten ésser amarrats al costat del moll, i
d'aquesta forma s'estalvia espai.
També els vaixells de pesca solen deixar-se abarloats després que han descarregat la pesca, amb la
mateixa fi d'aprofitar al màxim el poc espai que tenen destinat en els ports comercials, en els quals, en
general, només disposen d'una dàrsena.
En les drassanes és freqüent que els vaixells es col·loquin abarloats en punta, és a dir, amb les popes cap
al moll, amarrades amb colzeres, i donades abarloes de proa a proa de cada un d'ells i, els dels extrems, a
una boia.
abarloar dos vaixells
Si hi ha varis vaixells, un al costat de l’altre, se’n diu amarrat en la primera andana, segona andana, etc.
abarloar un àncora
Situar un àncora més a sobrevent.
abarloar-ne
Acció i l’efecte d’abarloar.
abarloar-ne a altre vaixell
La forma d'abarloar dependrà de la grandària dels vaixells.
Si es tracta d'un vaixell petit que atraca al costat d'altre més gran, pot fer-lo de la forma clàssica
(esmentada en el cas dels molls).
En el cas de dos vaixells de la mateixa grandària, no s'utilitzaran els llargs, mentre els esprings i els través
haurien d'ésser bé temperats perquè les defenses treballin correctament.
A més serà convenient que no sigui únicament el primer vaixell el qual mantingui als altres subjectes al
moll ja que d'aquesta forma una ratxa de vent pot provocar el trencament d'amarres i conseqüentment
enormes desperfectes.
De qualsevol forma correspon al nouvingut col·locar els seus defenses i vigilar que les amarres estiguin
correctament temperades per a no causar cap dany al veí.
abarloar-ne a altre vaixell si esta a la deriva
Si el vaixell està a la deriva s'acostarà per sobrevent.
abarloar-ne a altre vaixell si esta en una boia
Si el vaixell està en una boia o fondejat estarà proa al vent i/o corrent.
El vaixell que s'abarloa ho farà acostant-se per la popa del fondejat o amarrat.
abarloar-ne a altre vaixell si esta incendiat
Si el vaixell està incendiat o acomiada gasos o combustible cal acostar-se per sobrevent, per a evitar el
foc, fum, gasos o combustibles.
abarloar-ne a altre vaixell si esta navegant
Si el vaixell està navegant, el millor és fer-lo a una velocitat mitja i apropats al vent o al corrent.
El vaixell al que cal abarloar-ne conservarà un rumb i velocitat fixos i el qual es va abarloar se li acostarà
per la popa prenent nota del rumb i velocitat de l'arribada.
abarloar-ne a un moll
La forma clàssica per a amarrar un vaixell en un moll és la d'utilitzar els caps d'amarrament, que
són els següents:
• Llargs de proa els quals partint del extrem de proa del vaixell, van el més lluny possible cap a davant.

• Llargs de popa els quals partint del extrem de popa del vaixell, van el més lluny possible cap a darrere.
• Través de proa els quals surten perpendicularment a l'eix longitudinal del vaixell en la part de proa.
• Través de popa els quals surten perpendicularment a l'eix longitudinal del vaixell en la part de popa.
• Espring de proa el qual es col·loca en diagonal, tirant cap a enrere.
• Espring de popa el qual es col·loca en diagonal, tirant cap a davant.
En cas d’un atracament en un moll amb marea, la forma més comuna és suprimir els través ja que en cas
contrari ens veurem obligats a ajustar les amarres en funció del nivell del mar.
Però si el vent bufa del moll, aquest sistema té l'inconvenient que el vaixell s'acabi separant massa del
mateix, i per a evitar-lo hauríem de col·locar de nou els través.
En ocasions la falta de punts d'amarraments i en el propi moll fa que no puguem utilitzar tots els caps.
No hem de preocupar-nos excessivament per això, ja que un vaixell es considera bé amarrat amb quatre
caps.
El més important és amarrar de forma simètrica la proa i la popa.
abarloat
Se’n diu del vaixell que esta situat al costat i gairebé en contacte d’un altre vaixell, un moll, etc.
abaronar
Subjectar amb barons.
abaronar el timó
Subjectar amb barons el timó d’una embarcació.
abarrotar
Acció i efecte d’abarrotar.
abarrotar
Omplir per complet alguna cosa.
abarrotar l’estiba
Completar l'estiba del vaixell amb fardells o abarrotis.
abarrotar la càrrega
Assegurar o encunyar la càrrega amb embalums a propòsit.
abarrotar les bodegues
Carregar totalment la bodega d’un vaixell fins arribar els fardells fins als baus de coberta.
abarrotar un contenidor
Omplir completament de carrega un contenidor.
abarrotar un vaixell
Carregar el vaixell aprofitant fins i tot els llocs més petits de la seva bodega i cambrers.
abartrell
Els abartrells són unes esferes petites de fusta amb forats, que es col·loquen en els caps que tenen molt
fregament contra l’arboradura perquè no es deterioren.
Hi ha ocasions en que en lloc d’una corda se n’usen dues, i llavors reben el nom d’abartrells.
abartrell
Cap que fixa l’antena a l’arbre perquè es mantingui ben fixa i no es decanti.
Hi ha ocasions en que en lloc d’un n’hi han dos, llavors reben el nom d’abartrells.
abartrell de bola
Son els abartrells que tenen una bola petita de fusta (també n'hi han de forma oval), foradades pel seu
diàmetre, o per l'eix major en el segon cas.
Aquestes boles van enfilades en els bastards per formar el racament.
Actualment quasi no s'utilitzen, però abans, alternats amb llebres es construïen els racaments.

abartrell de canal
Els abartrells de canal son els que tenen una canaleta en la circumferència exterior perpendicular al
trepant per a embotir en ella un cap amb que s'amarra a un obenc o un altre qualsevol lloc perquè serveixi
de conductor a algun cap de labor que passa pel trepant, el qual en aquest cas és de major diàmetre.
abartrell de guia
Anell de fusta per passar-hi el cap d'una maniobra, és acanalada pel cap de fixació, amb un encaix en
secció de cèrcol que permet fixar-lo contra un cap qualsevol o una ralinga.
abartrell de racament
Cadascuna de les boles o peces el·lipsoïdals, normalment d’olivera, que, enfilades en una corda, que
abraça l’arbre, forma la trossa de les antenes llatines o de les vergues dels velers del segle XVIII i d’alguns
dels segles XIX i XX.
abartrell ovalat
Sinònim d’abartrell de bola
abast
Acció d’abastar.
abast
Distancia en una única direcció sobre un cercle màxim.
abast
Longitud del trajecte per sobre d'una gran superfície d'aigua d'un vent que bufa en una direcció i amb una
velocitat aproximadament uniformes.
abast d’un emissor radiofònic
Distància a la qual arriba l’efecte eficaç d’un emissor de radio.
abast d’un lloc
Distància des de la que hom pot arribar a tocar o a veure una cosa.
abast d’un radar
Distància a la qual arriba l’efecte eficaç de la radiació d’un radar.
abast d’un radio de acció
Se’n diu que un observador està situat sobre aquest ràdio d'acció quan observa a uns objectes alineats.
abast d’un vaixell
Distancia que pot recórrer un vaixell sense abastir de combustible, generalment anomenat ràdio d’acció.
abast d’una marca visual
L’abast d’una ajuda a la navegació pot definir-se com la distància a la qual un observador pot detectar i
identificar el senyal.
En el cas de marques visuals l’observador la detecta amb els seus propis ulls.
abast de la marea
Part de la costa que envaeixen les aigües en el flux o plenamar.
abast de les ones
Zona de la superfície del mar en la qual les ones es generen per un vent amb direcció i velocitat constants.
abast de mercaderies
Provisió de queviures o d’altres coses, suficient per atendre a les necessitats d’un vaixell.
abast del vent
Distància ininterrompuda des del punt en que el vent comença a bufar en la superfície de l’aigua fins a un
altre punt determinat, normalment la situació d’un vaixell.

abast del vent
Zona de la superfície del mar en la qual les ones es generen per un vent amb direcció i velocitat constants.
extensió de la zona de generació d'ones mesurades en la direcció del vent.
abast efectiu
Amplitud dels valors de la magnitud a mesurar per un instrument de mesura.
abast geogràfic
L’abast geogràfic, és la major distància que es pot albirar una llum en funció de la curvatura de la terra i de
les elevacions del focus lluminós i de l'observador.
Per tant, l'abast real serà el mínim dels obtinguts, encara que normalment avui dia els abastos lluminosos
superen els abastos geogràfics.
abast lluminós
L'abast lluminós d'una senyal, és la distància a la qual un observador percep aquest senyal.
Aquesta distància depèn, bàsicament, de les altures relatives entre la font lluminosa i l'ull de l'observador,
de la intensitat lluminosa d'aquesta font i de les condicions atmosfèriques entre la font lluminosa i
l'observador.
La línia de visió directa entre la font lluminosa i l'observador pot ésser limitada per la curvatura de la Terra.
El seu càlcul es veu afectat per:
• L’altura de la llum.
• L’altura de l’ull de l’observador.
• La curvatura de la Terra.
abast màxim
Distància màxima a la qual un objecte o una llum pot ser vist, o un senyal pot ser detectada o usada.
abast nominal d’una senyal acústica
Abast nominal és la distància per la qual, en condicions de boira, un guaita sobre l’aleró del pont té una
probabilitat del 90% d’escoltar el senyal quan es troba sotmès a un soroll, segons defineix la IALA, igual o
superior a l’oposat en el 84% dels grans vaixells mercants, si la propagació entre l’emissor del senyal
acústic i el receptor ocorregués en condicions de calma i sense obstacles.
abast òptic meteorològic
És la distància, mesurada a través de l’atmosfera, que es requereix per a atenuar un 95% el flux lluminós
d’un feix col·limat de llum, utilitzant una font amb una temperatura de color de 2700º K.
abast visual
És la màxima distància a la que, el contrast d’un objecte contra el fons, queda reduït per l’atmosfera al
llindar de contrast de l’observador.
L’abast visual pot augmentar si l’observador utilitza prismàtics, però la seva eficàcia depèn de l’estabilitat
de la plataforma sobre la qual es trobi l’observador.
Es pot interpretar com la distància a la qual un observador pot veure una determinada llum.
abast visual diürn
Distància màxima, en general en sentit horitzontal, a la qual una font lluminosa o un objecte resulten
visibles en condicions particulars de transmitància i de luminància de fons.
abastador
Que forneix, proveïdor.
abastador de queviures
Persona que forneix de queviures.
Això és un proveïdor, una persona que s'encarrega de proveir tot el necessari a un vaixell, a l'armada,
cases en comunes o a qualsevol entitat que realitzi grans consums, aquesta persona pren una sèrie de
diligències amb la finalitat de que no faci manca res i de allí la interpretació etimològica del terme.
abastament

Acció i efecte d’abastar o proveir.
abastament
Sèrie d'operacions per a abastir a una nau o embarcació dels materials necessaris per a la campanya o la
travessia previstes: queviures, aigua, peces de recanvi, etc.
abastar
Arribar a un lloc o objecte que era distant.
abastat
Proveït suficientment.
abastiment d’aigua
Embasaments emmagatzemament d’aigua, bombes canonades i obres necessàries per una quantitat
d’aigua necessària, als diferents sector de consum.
abastir un vaixell
Assortir a un vaixell de queviures, pertrets, combustibles i altres efectes necessaris.
abastir-ne
Proveir-se de tot el necessari per la navegació.
abatible
Se’n diu dels objectes que poden passar de la posició vertical a l'horitzontal, o viceversa, fent-los girar
entorn d'un eix o frontissa.
abatiment
Acció i l’efecte d’abatre o d’abatre’s.
abatiment
Acció de baixar alguna cosa d’un paratge alt.
abatiment
L'abatiment és, en navegació marítima, el desviament d'una nau respecte al rumb inicial motivat per l'acció
del vent sobre l'estructura o obra viva de l'embarcació.
En navegació marítima, l'abatiment provoca un desviament del rumb del vaixell a causa del vent, mentre
que la deriva és el desplaçament lateral de la nau a causa de l'efecte del corrent sobre l'obra morta del
vaixell.
En navegació aèria no s'aplica el terme abatiment perquè l'avió està immers dins del mitjà de sustentació
que és l'aire com tampoc tindria abatiment un submarí per la mateixa raó.
Amb un vent de través o croat, l'avió experimenta una deriva que ha de ser compensada mitjançant una
correcció del rumb.
Es pot expressar l'abatiment com a diferència angular entre el rumb veritable (Rv) i el rumb resultant
anomenat rumb de superfície (Rs).
Aquesta diferència angular és denominada amb l'abreviatura (Ab) i tindrà signe positiu si és a estribord i
signe negatiu si és a babord.
Els signes del valor del (Ab) es tindran en compte a l'hora d'introduir-los en els càlculs.
Amb això podrem efectuar la correcció al rumb per compensar l'efecte del vent.
Es mesura pel que fa a la direcció de la línia de crugia en sentit semicircular és a dir a estribord o babord.
Fórmules:
Rumb de Superfície = Rumb Veritable + Abatiment (amb el signe corresponent).
Això ens dóna un Rumb de Superfície (Rs) diferent del Rumb Veritable (Rv) però per arribar a la nostra
destinació inicial, caldrà compensar o esmenar el rumb amb el mateix valor de l'abatiment cap a sobrevent.
abatiment del rumb
Abatiment és l’angle que forma la direcció que segueix el vaixell sobre la superfície de la mar amb la
indicada per la proa, però com també és l’angle que forma la línia de crugia amb l’estela del vaixell ens
anem recolzar en aquesta circumstància per a efectuar la seva mesura.

Per a això instal·larem en la popa un cercle de marcar amb la seva línia 0º-180º coincidint amb la de
crugia, dirigint per les pínules una visual cap a la mitjania de l’estela mesurarem l’abatiment.
També es pot situar un transportador col·locat horitzontalment en la popa del vaixell amb la línia 0º-180º
coincidint amb el plànol horitzontal, dirigint el fil del transportador cap a la mitjania de l’estela deixada
podem mesurar l’angle corresponent a l’abatiment.
En la majoria dels casos l’abatiment s’aprecia de forma aproximada, especialment en els vaixells de
propulsió mecànica, ja que en els dies de bon temps quan l’estela es perd en l’horitzó normalment no
existeix abatiment, i en els dies que efectivament ho hi ha, també existeix maregassa que fa que el deixant
desaparegui a molt poca distància de la popa, pel que l’abatiment cal apreciar-lo a ull tenint en compte la
direcció i intensitat del vent.
Quan es navega a la vista de la costa, si el vent es manté constant en la seva direcció i intensitat, es pot
calcular l’abatiment comparant el rumb que creiem ha seguit el vaixell amb la derrota entre dues situacions
observades del mateix.
Si l’estela queda per babord és senyal que el vaixell abat a estribord i per tant l’abatiment és positiu, i
negatiu si el deixant queda per estribord.
abatiment específic
Descens del nivell d’un pou per unitat de cabal.
abatre
Fer descendir a un nivell més baix.
abatre
Inclinar un objecte vertical i col·locar-lo sobre coberta, per exemple abatre un pal.
abatre
Desarmar o descompondre qualsevol cosa per a reduir-la a una menor altura o volum.
abatre el rumb
Fer declinar la seva direcció cap a sotavent arribant per a això el necessari o suficient per fi proposat.
abatre el vaixell
Se’n diu del vaixell que cau a sotavent del seu rumb per l’acció del vent.
Desplaçar-se lateralment la derrota del veler, per efecte del vent, de manera que no coincideix la direcció
de la línia proa-popa amb la de l’estela del vaixell.
abatre el vent
Minvar, disminuir la intensitat del vent.
abatre en quilla
L’abatre en quilla, és inclinar una embarcació a babord o a estribord, desplaçant el llast o amb altres
sistemes, fins a aconseguir que emergeixi una part de la carena.
Aquesta maniobra s'utilitzava en altres temps per a realitzar treballs de manteniment o de reparació de
l'obra viva, sense haver de deixar en sec l'embarcació.
Avui dia, i a tal fi, s'utilitzen instal·lacions portuàries, pel que aquest sistema en l’actualitat només és fa
sevir per a petites embarcacions.
abatre l’àncora
Col·locar l'àncora en la direcció més apartada de la qual tenia pel que fa a la del vent, marea o corrent.
abatre l’ungla
Arriar la bossa que sosté l’ungla d’un àncora, fins que arribi a prop de la superfície de l’aigua, per a
preparar-se a donar fons.
abatre la bandera
Abaixar-la bandera.
abatre la mar
Calmar-se la intensitat de la força de la mar.

abatre la proa
Fer girar la proa vers la part que es considera menys avantatjosa, és a dir cap a sotavent.
abatre pel costat bo
Abatre rebent el vent a la bona.
abatre pel costat dolent
Abatre rebent el vent a la mala.
abatre sobre babord
Caure el vaixell cap a la banda de babord.
abatre sobre estribord
Caure el vaixell cap a la banda d’estribord.
abatre tangons
Separar-se un vaixell cap a sotavent del rumb que havia de seguir.
abatre un arbre
Enderrocar un arbre, pel peu, per aprofitar-lo per la construcció naval.
abatre un pal
Treure les subjeccions que el mantenen arborat i tombar-lo sobre coberta, aquesta maniobra solament pot
realitzar-se en embarcacions menors.
abatre veles
Expressió que té més ús amb relació als bots o vaixells petits, en els quals es recullen les veles sense
aferrar-les per alt.
abatre’s
Descendir, abaixar una cosa per si mateixa.
abatre’s l’embarcació
Desviar-se, una embarcació, cap a sotavent del seu rumb per efecte del vent.
abatre’s la gent
Abaixar-se per a defensar-se darrere dels parapets.
abatuda
Acte i efecte d’abatre.
abatut
Se’n diu de l’angle agut que forma alguns dels escaires d’una peça qualsevol de construcció.
aberració
Acció o comportament que s'aparta clarament del que es considera natural, correcte, lògic o lícit.
aberració acústica
Variació de freqüència d'un sistema d'ones de propagació, causada pel moviment relatiu de la font
emissora pel que fa a l'oïdor.
Quan la font emissora de les ones s'acosta a l'oïdor, s'origina una «compressió» del front d'ones, amb el
que augmenta la freqüència amb que es percep el fenomen.
Al contrari, si la font s'allunya, les ones arriben més separades a l'oïdor, el que equival a una reducció de la
freqüència percebuda.
En el cas de les ones sonores, les audicions resulten més agudes o més greus.
aberració anual
Aberració provocada pel moviment de translació de la terra al voltant del sol.

Aquesta és l'aberració “clàssica" i de la qual tracten extensivament la gran majoria de els llibres
d’astronomia.
És aquella component de l'aberració estel·lar que resulta del moviment de la Terra al voltant del Sol.
Dit d'una manera pràctica: la direcció aparent d'un astre és diferent si s'observa des del Sol que si
s'observa des d'un objecte al voltant d’ell dotat de certa velocitat entorn d’ell.
La Terra gira en una òrbita aproximadament el·líptica al voltant del Sol.
En estar observant un estel des del Sol la direcció geomètrica de la mateixa està donada pel vector
velocitat.
Però un observador a la Terra, a causa de la velocitat al voltant del Sol, observarà a l'estel en la direcció
del vector velocitat.
aberració astronòmica
En astronomia l'aberració és el desplaçament angular aparent de la posició d'un cos celeste de la seva
posició geomètrica que és originada o bé pel moviment de l'observador (o de l'objecte observat), o per la
velocitat finita de la llum, o la combinació de tots dos efectes.
La llum, o més exactament, la radiació electromagnètica, es desplaça en el buit a una velocitat de gairebé
300.000 km/s (29.9792.458 km/s, per ser exactes).
Encara que es tracti d'una velocitat molt gran les enormes distàncies que existeixen entre els cossos
celestes són de tal magnitud que la llum dels planetes triguen minuts i fins i tot hores a travessar les
distàncies entre ells i nosaltres.
Els estels propers estan situades a distàncies àdhuc més grans, la seva llum triga desenes i fins a
centenes d'anys a arribar a la Terra.
Ara bé, els observadors en la superfície de la Terra no estan estàtics pel que fa a la llum que està arribant
de l'univers.
El moviment de translació al voltant del Sol que fa que la Terra es desplaci a una velocitat mitjana d'uns 30
km/s.
A més, està el moviment de rotació al voltant del seu eix.
En la practica existeixen diverses definicions d'aberració depenent de la classe de moviment de
l'observador i de la classe d'objectes que s'estan observant.
aberració biològica
En biologia, desviació pel que fa al tipus normal que en alguns casos experimenta un caràcter morfològic o
fisiològic.
aberració cromàtica
Amb aquest terme genèric s'abasta una sèrie de defectes que afecten als instruments òptics amb lents i
amb miralls.
En l'aberració cromàtica els diversos colors (longituds d'ona) que componen la llum, en travessar una lent
són desviats de diferent manera i donen lloc a la formació d'una imatge contornejada pels colors de l'arc de
Sant Martí.
En una lent biconvexa, per exemple, els rajos violetes convergeixen cap al focus abans que els vermells.
El defecte s'elimina recorrent a un sistema acromàtic compost, en la seva forma més simple, per dues
lents, una denominada "flint" i l'altra "crown", que el seu índex de refracció és diferent.
Els miralls manquen d'aberració cromàtica.
L'astigmatisme és un defecte d'alguns sistemes òptics consistent en la incapacitat de conduir cap a un
focus comú els rajos lluminosos procedents de diversos plànols, per exemple el plànol horitzontal i el
vertical.
Si s'observa un estel amb una ullera amb defecte astigmàtic, en lloc d'una imatge puntiforme s'observarà
una imatge el·lipsoïdal.
Per corregir l'astigmatisme es recorre en general a l'ús de lents tòriques (de toro de revolució), que
presenten una cara esfèrica i una cara tòrica.
No obstant això, en cert moment s'empraven lents cilíndriques i esfericocilíndriques.
aberració cromàtica lateral
Sistema que genera una major proporció de blanc en la imatge, succeeix generalment al no utilitzar parasol.
aberració cromàtica longitudinal

S’entén com l’efecte que es produeix de les vores acolorides al voltant d’un objecte vist a través d’una lent,
causat perquè la lent no desvia tots els colors al mateix focus.
aberració esfèrica
L'aberració esfèrica és un defecte dels miralls i les lents en el qual els rajos de llum que incideixen
paral·lelament a l'eix òptic, encara que a certa distància d'aquest, són portats a un focus diferent que els
rajos propers al mateix.
L'aberració esfèrica és una aberració de tipus monocromàtic de tercer ordre que afecta de manera diferent
a cada longitud d'ona.
Aquest efecte és proporcional a la quarta potència del diàmetre de la lent o mirall i inversament
proporcional al cub de la longitud focal sent molt més pronunciat en sistemes òptics de curta focal, com en
les lents d'un microscopi.
En els telescopis òptics antics s'utilitzaven instruments de llarga focal per reduir l'efecte de l'aberració
esfèrica.
aberració de la llum
En òptica, és el defecte d'un sistema òptic a portar tots els rajos lluminosos que provenen d'un objecte
puntual a una única imatge puntual o a una posició geomètrica donada.
És el desplaçament aparent de la posició d'un cos celeste a conseqüència de la composició de velocitats
de la llum i d'un observador en la superfície de la terra.
És el fenomen pel qual la posició de les estels apareixen desplaçats pel que fa a la real.
Aquest moviment és la resultant de moviments com la rotació de la Terra, la seva revolució orbital al
voltant del Sol i el moviment del Sistema Solar a través de l’espai.
Encara que la velocitat resultant de l’observador és petita (només un 0,2% de la velocitat de la llum), és
suficient per a produir un aparent desplaçament dels rajos de llum que procedeixen d’un objecte celeste.
De manera intuïtiva es pot explicar observant com els ocupants d’un cotxe que es desplaça sota una pluja
perfectament vertical al sòl, tenen la sensació que aquesta cau de manera inclinada cap al vehicle en el
qual viatgen.
De la mateixa manera, els rajos lluminosos d’una estrella observada des de la Terra apareixen desviats i la
font, per tant, desplaçada.
Aquest desplaçament arriba a un màxim de 20,47 segons d’arc, denominat constant d’aberració.
El descobriment de l’aberració de la llum va ser publicat en 1729 per l’astrònom britànic James Bradley, i
va constituir la primera prova d’observació del moviment de la Terra al voltant del Sol.
aberració de la radiació
Es la diferencia entre la posició veritable i aparent o observada d'un astre.
Té el seu origen en el moviment anual i diürn de la Terra, així com el de la llum i el cos que l'emet.
aberració de les estrelles
Moviment curt i aparent que s’observa en les estrelles, i resulta de la combinació del de la terra amb el de
la llum que procedeix d’elles.
aberració del so
Alteració que experimenta la freqüència de les ones sonores quan el punt emissor s’acosta a l’observador
o se n’allunya.
aberració dels astres
Moviment aparent de les estrelles fixes, del migdia al nord, i al contrari, que resulta del moviment de la llum
combinat amb el de la terra.
aberració diürna
És l’aberració produïda per la rotació de la Terra: el seu valor varia amb la latitud de l’observador y arriba
des de cero en los polos, a 0,31 segons de arc.
L'aberració diürna és aquella component de l'aberració estel·lar que resulta del moviment diürn de
l'observador al voltant del centre de la Terra.
En altres paraules, un observador, per estar situat en la superfície de la Terra, posseeix certa velocitat pel
que fa al centre de la Terra, i això origina un petitíssim desplaçament de la posició aparent ja corregida per
aberració anual.

El tractament per trobar la magnitud d'aquesta classe d'aberració és anàleg al realitzat per a l'aberració
anual.
Però aquí cal tenir en compte que la velocitat d'un observador sobre la superfície d'un planeta depèn de la
seva latitud geocèntrica.
La velocitat és màxima en l'equador del planeta i nul·la quan l'observador està situat en els seus pols.
aberració en sistemes òptics
Les aberracions en sistemes òptics (lents, prismes, miralls o una sèrie d'aquests amb la finalitat de produir
una imatge nítida) generalment comporten a una degradació de la imatge.
Ocorren quan la llum provinent d'un punt d'un objecte no convergeix capa a un sol punt després de
transmetre's a través del sistema.
Els instrumentistes precisen corregir aquests sistemes per compensar les aberracions.
aberració esfèrica
L’aberració esfèrica és un defecte dels miralls i les lents en el qual els rajos de llum que incideixen
paral·lelament a l’eix òptic, encara que a certa distància d’aquest, són duts a un focus diferent que els rajos
pròxims al mateix, l’aberració esfèrica és una aberració de tipus monocromàtic de tercer ordre que afecta
de manera diferent a cada longitud d’ona.
aberració estel·lar
L’aberració estel·lar amb un màxim de 20,5 graus d’arc, es pot utilitzar per calcular la velocitat aproximada
de la llum.
aberració òptica
Amb aquest terme genèric s’abasta una sèrie de defectes que afecten als instruments òptics amb lents i
amb miralls.
L’aberració, és un fenomen òptic que consisteix en una refracció defectuosa dels rajos lluminosos per part
d'una lent i que es manifesta també en l'aire quan un objectiu fotogràfic o cinematogràfic no és perfecte.
Es registra sobretot en les lents angulars majors de 60°, en les quals l'angle de refracció del rajos
lluminosos és diferent en el centre i en els costats de la lent.
En els aparells foto cinematogràfics submarins, el fenomen es manifesta amb major intensitat perquè el
rajos lluminosos ha de travessar tres elements diferents: aigua, vidre i aire.
Es produeixen una sèrie de greus defectes òptics, tals com la distorsió, desenfocament, astigmatisme i
descompensacions cromàtiques.
La distorsió és una conseqüència directa de l'aberració esfèrica i resulta evident sobretot a banda i banda
del fotograma.
En les imatges de color, l'aberració cromàtica és més greu perquè els diferents colors de l'espectre es
descomponen en la lent i sofreixen una refracció diferent segons la respectiva longitud d'ona.
Per a impedir aquests greus inconvenients, és aconsellable no emprar lents angulars que cobreixin més de
60° del camp visual; se haurien d'usar només objectius de qualitat coneguda, i assegurar-se que el vidre
de la caixa situat davant de l'objectiu sigui "vidre òptic", perfectament pla per ambdós costats.
aberració planetària
Es la diferència entre la posició veritable d'un astre i la observada, a causa del canvi de posició de l'astre
en el temps que triga la llum a arribar a l'observador.
aberració secular
És l’aberració similar a l'anual o diürna, originada pel moviment del Sistema Solar.
aberracions monocromàtiques
Les aberracions monocromàtiques, les quals es produeixen sense dispersió.
Aquestes inclouen aberracions en superfícies relaxants de qualsevol, i les aberracions de llum
monocromàtica d'una sola longitud d'ona.
aberrant
Se’n diu d’una cosa que es desvia o aparta del normal o usual.
abessonada
Trossos de fusta que es posen dins els buits dels lligaments de les naus perquè romanguin massissos.

abessona-me’n
Acció i efecte d’abessonar.
abicú
Fusta fina que empren per adornar la cambra d’un vaixell.
abiòtic
En l'àmbit de la biologia i l'ecologia, el terme abiòtic designa a allò que no és biòtic, és a dir, que no forma
part o no és producte dels éssers vius.
En la descripció dels ecosistemes es distingeixen els factors abiòtics, que vénen donats per la influència
dels components físico-químiques del mitjà, dels factors biòtics, l'origen dels quals resideix en els éssers
vius i els seus productes.
D'igual forma, en aquesta descripció cabria diferenciar als components abiòtics, el conjunt dels quals
configuraria el biòtop, dels components biòtics, el conjunt dels quals constituïx la biocenosi.
De manera anàloga es parla d'evolució abiòtica per a referir-se a les fases de l'evolució físico-química
anteriors a l'aparició dels éssers vius.
Entre els factors abiòtics més rellevants cap destacar els següents elements: Sol, Aire, Aigua, Sòl, Clima,
Relleu, Llum.
abismal
Pertanyent o relatiu a l'abisme.
abismal
Molt profund, insondable, està sota la zona batipelàgica i per sobre de la zona hadopelàgica, en l'espai
oceànic entre 3.000 i 6.000 metres de profunditat.
abismar
Enfonsar en un abisme.
abisme
Profunditat gran, imponent i perillosa, com la dels mars, la d'un tall, la d'un avenc, etc.
abisme de Challenger
L'abisme Challenger és el punt més profund mesurat en els oceans.
Es troba en el grup de les illes Mariannes en el final sud de la fossa de les Mariannes.
La terra més propera és l'illa Fais, una de les illes exteriors de Yap 289 km al sud-oest i Guam 306 km al
nord-est.
El punt obté el seu nom gràcies al vaixell de la Marina Real Britànica “HMS Challenger”, que va ser el
descobridor de la fossa en 1875.
La màxima profunditat mesurada de l'abisme Challenger és de 10.923 m (National Geographic estima la
profunditat en 11.034 m sota el nivell del mar).
La pressió a aquesta profunditat és aproximadament 1095 vegades la de la superfície.
L'expedició del “HMS Challenger” (desembre de 1872 maig de 1876) va ser la primera a sondejar les
profunditats conegudes avui dia com l'abisme de Challenger.
El primer sondeig va ser fet el 23 de març de 1875.
La profunditat registrada va ser de 4.475 braces (8.184 m), basada en 2 sondejos separats.
El llibre de Sir John Murray “The Depths of the Ocean”, de l'any 1912, registra la profunditat de l'abisme
com 9.635,9472 m (31.614 peus).
Sir John va ser un dels científics de l'expedició, un home jove en aquest temps.
En 1951, uns 75 anys després del seu descobriment, la fossa de les Mariannes al complet va ser
explorada pel navili de l'Armada Real Britànica “HMS Challenger”, anomenat així pel vaixell de l'expedició
original.
Durant aquesta travessia, la part més profunda de la fossa va ser mesurada usant sondatge per ressò, una
forma molt més precisa i senzilla de mesurar la profunditat que l'equip de sondatge usat en l'expedició
original.
El ”HMS Challenger” va mesurar una profunditat de 5.960 braces (10.900 m) en les coordenades 11°19′N,
142°15′E.

El 23 de gener de 1960, el batiscaf suís “Trieste”, adquirit per l'Armada dels Estats Units, va descendir al
fons oceànic, tripulat per l'oceanògraf Jacques Piccard (que juntament amb el seu pare Auguste Piccard va
dissenyar el submergible usat en el descens) i el tinent Don Walsh.
En 1984, un navili oceanogràfic japonès va estudiar el fons amb un sonar i va estimar la profunditat de
l'abisme en 10.923 metres.
En 2009 es va produir un nou descens a l'abisme, amb el “Nereus”.
abisme oceànic
Profunditat insondable, immensa, molt gran.
És refereix a les profunditats majors de 300 braces.
En el fons de l'oceà no existeix vegetació que realitzi la fotosíntesi, és a dir no existeixen algues verdes.
Aquesta zona depèn en gran part del particular de detritus que cau des de la superfície, excepte a les
zones on es presenten les xemeneies hidrotermals,que depèn de l'energia volcànica, on la producció
primària, depèn de la quimiosíntesis que és desenvolupada per espècies bacterianes, presents sobre el
substrat o els organismes presents.
abismós
Semblant a un abisme.
abissal
Relatiu a les majors profunditats de l'oceà, generalment superiors a 3.700 metres (2.000 braces).
La paraula abissal procedeix d’abisme, lloc profund i fosc, aquesta regió es caracteritza per un ambient
fred, pressió hidrostàtica extremadament elevada, escassesa de nutrients i absència total de llum, una
fossa abissal es forma quan l’escorça oceànica s’enfonsa sota l’escorça continental amb un lleu angle
d’inclinació el que produeix la ruptura de la litosfera i la formació d’una fossa, en el fons de l’oceà no
existeix vegetació que realitzi la fotosíntesis, és a dir no existeixen algues verdes.
La zona abissal (entre els 3.000 i 6.000 m aproximadament) sembla ésser caracteritzada essencialment
per la renovació de la fauna, l'empobriment del poblament i la desaparició gairebé total d'espècies
procedents de la plataforma continental.
abissar
Antigament abismar, enfonsar-se.
abissobentonic
Pertanyent al sostrat sedimentari o del fons d’una zona de la mar profund entenent-se dels 800 als 1.000
metres, inclou aproximadament la meitat de la província batial, abissal i la hadal.
abissopelàgic
Terme usat en geologia i biologia per a referir-se a la part profunda dels oceans, en general més enllà de
2.000 metres, on no arriba la llum del sol, impedint l’existència d’organismes fotosintètics i en la qual viu
una fauna escassa i característica.
De vegades s’usa per als llacs molt profunds i sol referir-se a profunditats majors de 600 m.
ablació
Pèrdua de neu i gel soferta en una glacera, principalment per fusió, però també pot ésser per sublimació.
La velocitat de la pèrdua està controlada principalment per la temperatura de l’aire, la velocitat del vent, la
humitat, la precipitació i la radiació solar.
L’ablació de la neu està influenciada també pel seu aspecte, profunditat i la naturalesa del substrat
subjacent.
ablació continental
Se’n diu ablació continental al fenomen consistent en la desaparició d'un terreny de vegades d'un espessor
considerable per efecte de determinats factors.
L'ablació s'observa en algunes comarques on ha desaparegut un terreny si s'ha de jutjar per les restes que
del mateix subsisteixen encara en comarques més o menys distants dins de la mateixa regió la qual cosa
prova que en un altre temps formaven part d'un dipòsit únic.
L'ablació no és més que un fenomen de denudació a vasta escala produït sobretot, en efectuar-se
l'emersió del dipòsit.

En tals circumstàncies, les capes superiors han de trobar-se encara bastant toves o poc coherents i per
tant en les condicions més a propòsit per ser escombrades per la retirada de les aigües.
ablació geològica
En geologia, l'ablació és l'erosió provocada sobre un relleu a causa de l'activitat de processos físics o
químics, com ocorre en l'ablació continental.
ablació glacial
L'abrasió glacial és l'erosió del jaç d'una glacera pels materials sòlids inclusos en el gel i arrossegats pel
mateix, quan es tracta de grans fins, anomenats farina glacial, la roca de la llera adquireix amb el temps un
poliment glacial.
ablació pluvial
Arrossegament del sòl i roques descompostes, efectuat per l'aigua de les pluges.
ablader
En terminologia alamana significa = Carregador
abnahmebescheinigung
Expressió alemanya que significa Certificat de recepció.
aboard
En terminologia anglesa significa = A bord.
S'usa més correntment “on board”.
abocada
Se’n diu quan la barca, que per temporal, es tomba i queda amb la quilla per amunt.
abocador
Útil de petita grandària emprat per a treure l’aigua del pla de les embarcacions i bots sense coberta.
abocador d’asta
Espècie de cassó amb mànec molt llarg usat per a regar les veles dels vaixells, quan fa molta calor o
també les cobertes i costats del vaixell.
abocament
Acció o l’efecte d’abocar.
abocament
En enginyeria ambiental es denomina abocaments a qualsevol disposició d'aigües residuals en una llera o
massa d'aigua.
També s'utilitza el terme per als abocaments que es realitzen sobre el terreny.
Com a conseqüència de l'activitat humana, el seu impacte sobre el medi ambient és negatiu i ha de ser
minimitzat per mitjà de mesures correctores adequades.
Els abocaments urbans, o aigües negres, es caracteritzen per la seva contaminació orgànica, dissolta o
suspesa, que és mesura en el seu conjunt per la seva demanda química d'oxigen i la seva demanda
biològica d'oxigen.
El paràmetre NTK (Nitrogen total Kjeldhal) denota els compostos nitrogenats, excepte nitrits i nitrats.
Aquesta composició és determinant per al seu tractament, que consisteix en l'eliminació dels sòlids
suspesos i dels greixos mitjançant el tractament primari, seguida de l'eliminació de la matèria orgànica
dissolta mitjançant un tractament biològic en el tractament secundari.
La tipologia dels abocaments industrials és molt variada segons el tipus d'indústria, i han de depurar-se
abans de ser abocats a col·lector urbà, i més encara si han de ser abocats directament a llera.
abocament al fons oceànic
L'abocament en el fons oceànic és un mètode de llençar el residu nuclear en el fons de l'oceà, on és
improbable que sigui alterat ni geològicament ni per l'activitat humana.
S'han proposat diversos mètodes per a dipositar el material en el fons oceànic, incloent el seu embalat en
formigó i llançant-lo mitjançant torpedes dissenyats per a incrementar la profunditat de penetració, o

dipositant-lo en contenidors en tubs de perforació amb tècniques similars a les usades en l'exploració
petrolífera.
El sediment del fons marí està saturat d'aigua, però, ja que no hi ha cap làmina d'aigua i l'aigua no flueix a
través del sediment, la migració del residu dissolt queda limitada a la taxa a la qual pugui difondre's a
través d'un fang dens.
Això és prou lent com perquè, potencialment, el residu requereixi milions d'anys perquè es difongui a
través de desenes de metres de sediment, de manera que per al moment que arribés a mar oberta, el
residu es trobaria molt dissolt i el seva radioactivitat degradada.
Hi ha grans regions del fons marí que es creu que són geològicament inactives per complet i no s'espera
que registrin activitats humanes extensives en el futur.
L'aigua absorbeix tota la radiació en un ràdio de pocs metres sempre que els residus continuïn dipositats
en contenidors.
Un dels problemes lligats amb aquesta opció inclou la dificultat de la recuperació dels residus, si fos
necessari, una vegada aquests s'han situat en la profunditat de l'oceà.
A més, l'establir una estructura internacional efectiva per a desenvolupar, regular i controlar el reposador
del fons marí seria extremadament difícil.
Seguint consideracions tècniques i polítiques, la Convenció de Londres prohibeix l'abocament de materials
radioactius a la mar, sense fer distinció entre residus llançats directament a la mar i residus enterrats sota
el fons marí.
La prohibició romandrà vigent fins a l'any 2018, en que la seva data aquesta opció serà revisada a intervals
de 25 anys.
abocament continu
Abocament amb cabal permanent, encara que sigui variable.
Provenen de processos en els quals existeix una entrada i una sortida contínua d'aigua, com són el
transport, rentat, refrigeració.
abocament costaner
Abocament fet a les aigües costaneres.
Les deixalles marines, escombraries marines o detrits plàstics són desaprofitaments d'activitats humanes
que deliberadament o accidentalment suren en llacs, mars, oceans i rius.
Les deixalles oceàniques tendeixen a acumular-se en els girs oceànics i en la línia costanera, és rentat en
encallar, i és l’anomena’t escombraries de platges.
Algunes deixalles marines, com la fusta a la deriva, ocorre naturalment.
Les persones han llançat a la mar aquests materials durant centenars d'anys.
Amb el increment de l'ús del plàstic, la influència humana s'ha transformat en un problema, ja que molts
tipus de plàstics no són biodegradables.
El plàstic arrossegat per l'aigua és perillós, doncs suposa una seriosa amenaça per a peixos, aus marines,
rèptils marins, i mamífers marins, també per a vaixells i habitatges costaners.
Contribueixen a aquest problema els abocaments a la mar, vessaments accidentals, envasos, i les
escombraries d'abocadors arrossegada pel vent.
abocaments d'hidrocarburs
L’abocament d’hidrocarburs a la mar constitueixen un greu perill per al medi ambient.
Els recursos amenaçats comprenen les àrees ecològicament importants, les pesqueries, àrees de
destacada bellesa natural, instal·lacions industrials i les àrees utilitzades per l'esbarjo i el turisme.
Perills immediats:
• Un abocament d'hidrocarburs pot representar un perill immediat en ser causa de danys i mortalitat per a
ocells i mamífers marins i en exercir una influència de toxicitat sobre la vida subaquàtica.
• Els hidrocarburs que aconsegueixen dissoldre a l'aigua es dispersen ràpidament fins a arribar
concentracions per sota del nivell de toxicitat aguda, però poden ser absorbits pels organismes i afectar la
seva fisiologia, comportament, potencial reproductiu i supervivència.
• Els hidrocarburs poden també arribar fins al sediment, on poden persistir durant molts anys i afectar els
organismes que viuen en el llit marí i les seves proximitats.
Activitat en aigües costaneres:
Quan un hidrocarbur arriba a aigües costaneres i comença a dipositar a la riba, el seu potencial de causar
danys és molt més gran.
Si l'abocament succeeix en un estuari o entra en ell pel corrent, vent, etc.,

Es poden plantejar problemes particulars a causa de les aigües somes, l'alta quantitat de sediments a
l'aigua, que pot absorbir els hidrocarburs, i la presència de bancs de fang vulnerables i d'aiguamolls
d'aigua salada.
En els arxipèlags i zones humides els abocaments donen lloc, en general, a molt alts costos de lluita
contra la contaminació i mesures de neteja.
En zones baixes inundables per les marees, els abocaments d'hidrocarburs poden donar lloc a danys a
curt i a llarg termini, que condueixen a la mort d'un gran nombre d'organismes bentònics i al deteriorament
de l'hàbitat.
La disminució de la quantitat d'aliment i els canvis en la composició del mateix poden tenir efectes sobre la
grandària de la població de peixos, crustacis, aus i mamífers marins.
Hi ha diferents períodes de perill per a cada un dels grups d'organismes, tal com la primavera per les aus
que estan criant i per a les larves de peixos, l'estiu per als organismes bentònics i mamífers, i el hivern per
a les aus migratòries que hivernen a l'àrea afectada.
abocament directe
Es considera abocament directe l'emissió directa de contaminants a les aigües continentals o a qualsevol
altre element del DPH, així com la descàrrega de contaminants en l'aigua subterrània mitjançant injecció
sense percolació a través del sòl o del subsòl.
S’estableix una distinció en funció de la destinació de l'abocament, i de la tècnica utilitzada, en el cas dels
abocaments a les aigües subterrànies.
La competència per a l'atorgament d'autoritzacions d'abocament directe en aigües continentals i
subterrànies en les conques intracomunitàries és dels organismes de conca, d'acord amb l'article 245.2 del
RDPH.
En les conques intracomunitàries (Galícia costa, Conques internes de Catalunya, País Basc, Balears i
Canàries), aquesta competència és de la corresponent Comunitat Autònoma.
abocaments discontinus
Abocaments que procedeixen d'operacions intermèdies.
Són els més contaminats com el cas dels banys, lleixius negres, emulsions, etc.
En augmentar la grandària de la indústria, alguns abocaments discontinus poden convertir-se en continus.
abocament de petroli
Un abocament de petroli o marea negra és un abocament que es produeix a causa de un accident o
pràctica inadequada que contamina el medi ambient, especialment la mar, amb productes petroliers.
Aquests vessaments afecten a la fauna i la pesca de la zona marítima o litoral afectat, així com a les
costes on amb especial virulència es produeixen les marees negres amb efectes que poden arribar a ser
molt persistents en el temps.
Efectes ambientals i econòmics:
• Els animals més afectats són les aus les plomes de les quals s'omplin del líquid negre.
Quan això ocorre perden la capacitat de volar i es disminueix la seva habilitat de mantenir la seva
temperatura corpòria normal.
• Les aus es queden en la platja per a no ferir-se encara més i es moren del fred o de fam.
• Els peixos poden incorporar contaminants orgànics persistents i els depredadors que els consumeixen
passen l'enverinament petrolier d'un animal a un altre per la cadena alimentosa, posant en risc la seguretat
en l'alimentació humana.
• El petroli impregna els sediments de les platges i causa el seu tancament per la raó que és una amenaça
a la salut pública el contacte amb la pell.
Econòmicament, les marees de petroli, deixen sense treball a milers de mariners i mariscadors, i també,
obliguen a institucions i administracions a realitzar una gran despesa econòmic per a ajudar en les labors
de neteja i restauració del desastre.
El vessament de petroli més gran de la història en aigua dolça va ser causat per un vaixell tanc de Shell,
en Magdalena, Argentina, el 15 de gener de 1999, contaminant no solament l'aigua sinó la flora i la fauna.
Quedant-nos més prop, tots recorden el desastre del “Prestige” (2002) que va afectar a les costes de
Galícia, Astúries, Cantàbrica, País Basc i fins i tot algunes zones de costa francesa.
abocament estacional
Abocament que només es produeix en segons quines estacions de l’any.
abocament indirecte

Abocament que arriba a la mar transportat pels cabals dels rius o de les rieres.
Abocaments que són els realitzats en aigües superficials o en qualsevol altre element del DPH a través
d’assarbs xarxes de col·lectors de recollida d'aigües residuals o d'aigües pluvials o per qualsevol altre mitjà
de desguàs
En el cas que l'abocament tingui per destinació les aigües subterrànies, es considera abocament indirecte
si es realitza mitjançant filtració a través del sòl o del subsòl.
La destinació final dels abocaments indirectes igual que el dels directes és el DPH, però la forma que
s'incorporen al mateix, de manera indirecta a través de conduccions o a través de la filtració pel terreny, fa
que tinguin una consideració diferent en la legislació.
Aquesta diferenciació té efectes sobre el repartiment de competències quant a l'autorització dels
abocaments.
El RDPH en el seu article 245.2 estableix que la competència en l'atorgament d'abocaments indirectes a
les aigües subterrànies o al terreny és dels OO.CC en conques intracomunitàries.
Aquesta competència és de la corresponent Comunitat Autònoma en les conques intracomunitàries
(Galícia costa, conques internes de Catalunya, País Basc, conca mediterrània Andalusa, Balears i
Canàries).
En el cas dels abocaments indirectes a les aigües superficials, el RDPH estableix un règim competencial a
favor dels Òrgans autonòmics o locals d'acord amb l'art. 245.2.
abocament intermitent
Abocament que para de produir-se de tant en tant.
abocament pluvial
Abocament que prové de l’aigua de pluja juntament amb els materials que arrossega.
abocament urbà
L’abocament procedent d'un municipi (podria ser aplicable també a un habitatge aïllat o a qualsevol nucli
de població) que disposa d'una estació depuradora d'aigües residuals.
L'abocament produït per una aglomeració urbana en la qual diversos nuclis de població estan connectats a
la mateixa estació depuradora d'aigües residuals.
L'abocament produït per a un gran municipi en el qual les aigües residuals de cada districte són conduïdes
a una depuradora diferent, barrejant-se fins i tot amb aigües d'altres municipis.
abocaments humans
Són els abocaments que es realitzen sobre la mar, com a conseqüència de l’activitat humana, el seu
impacte sobre el medi ambient és negatiu i ha de ser minimitzat per mitjà de mesures correctores
adequades, els abocaments urbans, o aigües negres, es caracteritzen per la seva contaminació orgànica,
dissolta o suspesa, que és mesura en el seu conjunt (sense discriminar compostos específics) per la seva
demanda química d’oxigen i la seva demanda biològica d’oxigen.
Cap diferenciar entre els dos casos següents:
Abocaments al clavegueram urbà (xarxes de sanejament amb estació depuradora d'aigües residuals, des
d'ara EDAR, i xarxes de col·lectors d'aigües residuals sense EDAR final) la competència de la qual és
indiscutiblement de l'Entitat Local o supramunicipals gestora de la corresponent xarxa d'aigües residuals i
titular responsable de l'abocament urbà final, que al seu torn serà autoritzat i controlat per l'organisme de
conca (el concepte d'ens públic engloba a municipis, províncies, illes, mancomunitats de municipis, àrees
metropolitanes, comarques, entitats locals d'àmbit inferior al municipal, organismes i entitats creades per a
la gestió directa de serveis, consorcis, i òrgans autonòmics).
Cas especial són els abocaments a assarbs (canals de desguàs de sobrants de reg), que segons la
interpretació literal de l'article 245.1 del RDPH tenen la consideració d'abocaments indirectes, i per tant
segons l'apartat 2 d'aquest article la seva autorització correspondrà a l'òrgan autonòmic o local competent.
No obstant això, existeixen certs dubtes d'interpretació quant a la competència per a autoritzar-los, ja que
podrien donar-se situacions paradoxals, com pot ser el cas d'un abocament urbà a assarb el titular del qual
sigui la mateixa Entitat Local que ha d'autoritzar-lo i controlar-lo.
Altra interpretació possible seria que atès que les aigües que circulen pels assarbs són tornades al DPH,
és podria considerar que els assarbs transporten un element del DPH, com en el cas dels canals de reg, i
per tant els abocaments realitzats en assarbs en realitat es realitzen en un element del DPH i per tant són
abocaments directes al DPH i la seva autorització correspon als OO.CC.

Perquè la gestió dels abocaments no provoqui situacions de desprotecció del DPH, com les esmentades
anteriorment, és necessari optar per la segona de les interpretacions, en la qual la competència de
l'autorització correspon als OO.CC.
abocaments industrials
Abocament que prové de fàbriques i establiments transformadors.
En el cas d'abocaments industrials, en el qual una indústria té una única estació depuradora d'aigües
residuals.
El corresponent a un polígon industrial.
El corresponent a una activitat industrial de certa envergadura en la qual hi ha diferents fluxos d'aigües
residuals que són conduïts a depuradores diferents.
abocar
Llençar a la mar, als corrents d’aigua, al terreny, els productes sobrers d’un procés industrial o agrícola, els
procedents de la platja, del poblament humà o qualsevol altre residu.
abocar
Acostar o ajuntar per les boques (dos recipients, dues eines).
abocar
Aproximar-se a l'entrada d'un port, canal o ancoratge.
abocar un vaixell
En l'arquitectura naval, inclinar un vaixell per posar al descobert tot el seu costat i poder procedir a la seva
neteja o componiment.
Sinònim “donar de quilla o donar la quilla”.
abocar-se la barca
Tombar-se la barca, estant navegant, per causa de la mar, el vent, l'estiba incorrecta, mala maniobra, etc.
aboiar
Surar un objecte en l'aigua.
aboiar
Dotar a alguna cosa amb boies perquè suri.
aboiar els peixos
Injectar aire als peixos, mitjançant una pera de goma o altre instrument, perquè surin i usar-los com esquer
en la pesca de tonyines amb canya.
aboiar i abalisar els baixos
Assenyalar la seva presència per mitjà de boies o balises.
aboiar l’art
Deixar anar un art per l’aigua des d’una embarcació i fer que els suros de l’ormeig es mantinguin bé en
surada.
aboiar un ormeig
Fer que els suros d'un ormeig es mantinguin bé en surada, perquè quan es vagi a llevar sigui fàcil de
trobar-los.
aboiar un vaixell
Assenyalar amb boies un vaixell o qualsevol altre objecte submergit per a conèixer la seva situació.
Amb més freqüència s'empra el verb abalisar.
aboiat
Se’n diu de qualsevol cosa semblant a una boia.
aboiat

Se’n diu de tot vaixell parat i sense govern.
aboldar
Fondejar una barca, per mitjà d’una bolda fermada a una corda que amollen fins que arriba al fons de la
mar.
abonament
Es una quantitat pagada o acreditada com un reemborsament a un comprador a causa de qualsevol
nombre de causes que donen lloc a una inhabilitat perquè el venedor resolgui les especificacions del
comprador.
abonament de comissions
Pagament econòmic a un agent per la venda o col·locació d'alguna mercaderia, de la prima que li
correspon per la comissió.
abonançar
Acció o l’efecte d’abonançar o d’abonançar-se.
abonançar el temps
Millorar les condicions climatològiques
abonançar el vent
Perdre el vent el grau excessiu d’intensitat, quedant en regular, i disminuir la intensitat de l’onatge.
abonançar la mar
Millorar la l’altura de les ones.
abonetar
Unir una boneta a la seva vela i, amb caràcter general dues peces.
abordable
Que es té possibilitat de ésser abordat.
abordable
Se’n diu de la costa, platja o port al que els vaixells poden apropar-se sense perill.
abordada
Acte d’abordar.
abordador
Se’n diu del vaixell que aborda a un altre.
abordament
Acció d’abordar.
abordar
Acció d'arribar i atracar una nau a la borda d'altra nau o a un moll o embarcador.
abordar
Se’n diu de la persona que puja a bordo.
abordar a l’àncora
Posar-se un vaixell al pairo derrocant sobre l’enemic i presentant-les sempre el costat de manera que
sense guanyar ni perdre terreny pugui caure sobre ell per a això es tira l’àncora al mateix temps que es
arrambla.
abordar a l’enemic
Antigament arribar a l’abordatge cos a cos

abordar a la llarga
Abordar-se dos vaixells costat per costat.
abordar a terra
Arribar la nau a terra.
abordar a un moll
Atracar un vaixell a un moll.
abordar a un vaixell
Col·lisió, xoc o contacte, entre si, de dos o més vaixells, en forma accidental, fortuïta o intencionalment, de
manera brusca i violenta, ocasionant en algunes oportunitats, l'enfonsament d'una o vàries de les naus
involucrades.
En l'antiguitat era un dels perills de la navegació més temut, pel tràgic del seu resultat, especialment en la
navegació nocturna, amb mal temps o boira, això per la manca de mitjans eficaços per a evitar o avisar a
l'altra nau.
abordar avant
Envestir a altre vaixell per la proa o per la popa.
abordar empopat al cos del vaixell
Abordar a un vaixell enemic envestint-lo amb la proa pel centre del seu costat.
abordar en bones
Envestir el costat del vaixell enemic o passar-li per ull.
abordar en la marina de guerra
En la marina de guerra, assaltar a un vaixell enemic amb la finalitat de que la dotació ho ocupi.
abordar l’àncora
Maniobra que es feia deixant-la caure a prop de l’enemic.
abordar la costa
Arribar un vaixell a un determinat lloc de la costa.
abordar i llençar l’arpegi
Apropar-se a altre vaixell i llençar els garfis per abordar-lo.
abordar per avant
Abordar el vaixell per proa o popa.
abordar per la proa
Abordar-se un vaixell de proa a la proa d’altre vaixell, de manera que les quilles dels dos vaixells estiguin
en una mateixa línia recta.
abordar per la roda
Envestir roda amb roda, o sigui, en línia recta amb les quilles.
abordar per sotavent
Guanyar terreny al llarg del vaixell enemic fins que es pugui ficar el botaló entre el seu pal major i deixantse
caure sobre el vent de cop i volta, quedar-se abordat en llarg.
abordar port
Atracar un vaixell a un moll, o arribar a un determinat lloc.
abordar un fluid
Transferència del fluid o moment d’una massa d’aigua cap a una altra quan es troben en contacte i
generalment amb direcció de flux oposades.

abordar un vaixell
Acció de entrar en col·lisió.
abordar una balisa
Col·lisionar una embarcació a una balisa.
abordar-se dos vaixells
Entrar en col·lisió un vaixell amb un altre, voluntària o involuntàriament.
Una embarcació pot abordar a una altra de diverses maneres:
• A la llarga: Abordar costat per costat.
• A l'àncora: Posar-se al pairo derrocant sobre l'enemic i presentant-li sempre el costat, de manera que
sense guanyar ni perdre terrè pugui caure sobre ell, per a això es tira l'àncora al mateix temps que
s'arrambla.
• En bones: Envestir el costat del vaixell enemic o passar-li per ull.
• Per avant: Abordar per proa o popa.
• Per sotavent: Guanyar terreny al llarg del vaixell enemic fins que es pugui ficar el botaló entre el seu pal
major i deixant-se caure sobre el vent de sobte, quedar-se abordat en llarg.
• Abordar de proa a la proa d'un altre vaixell.
• Abordar de manera que les quilles dels dos vaixells estiguin en una mateixa recta o gairebé.
abordatge
Col·lisió entre dues o més naus.
abordatge
Atracar una nau a un desembarcador o moll.
abordatge
Acció de guerra en què un navili assalta a un altre amb la finalitat de que la dotació ho ocupi.
abordatge
Dret Marítim davant l'absència d'un concepte legal o convencional, podem definir l’abordatge com el xoc o
col·lisió directe i violent entre vaixells, esdevingut en els espais aquàtics, amb un resultat danyós.
Cal el contacte efectiu perquè existeixi abordatge, la col·lisió ha de produir-se entre vaixells, el lloc no ha
de reduir-se a les aigües del mar, doncs pugues haver un abordatge fluvial i ha d'ocasionar un dany o
lesió, sense que basti el mes risc o perill.
Des de l'aspecte internacional, l'accident d’abordatge va ser regulat pel conveni de Brussel·les de 23 de
setembre de 1910, complementat pels Convenis, també de Brussel·les, de 10 de maig de 1952, relatius a
la competència civil i penal en matèria d’abordatges.
Les qüestions sobre abordatge es van tractar per la Convenció sobre Regulacions Internacionals per a la
Prevenció d'Abordatges en la Mar 1972, de 20-10-72.
Cal esmentar així mateix el Reglament Internacional per a prevenir els abordatges en la mar, de 20
d'octubre de 1972 (ratificat per Espanya el 13 de maig de 1974 i en vigor des del 15 de juliol de 1977).
La Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar de 19 de desembre de 1982 regula també
l'accident d’abordatge, la seva prevenció i competència jurisdiccional dels Estats.
Des del punt de vista del Dret Mercantil Marítim, l’abordatge pot classificar-se en abordatge culpable (per
culpa, negligència o imperícia), abordatge per culpa comú (d'ambdós vaixells), abordatge dubtós (falta
inescrutable) i abordatge fortuït.
Classificació que importa per a determinar les corresponents responsabilitats de l'armador, capità i pràctic,
segons el Codi de Comerç (articles 826 a 839) i el Conveni de Brussel·les de 1910.
En l’abordatge fortuït i en les causes desconegudes, cada nau i el seu carregament suporten els seus
propis danys.
En l’abordatge culpable unilateral el vaixell culpable indemnitzarà tots els danys causats.
En l’abordatge per culpa comuna i en el dubtós, cadascun dels vaixells suportarà el seu propi dany i
ambdós respondran solidàriament dels danys i perjudicis causats a les seves càrregues.
L’abordatge és, a més, un delicte que pot ser dolós o culpós.
El Codi Penal Militar castiga, dintre del títol setè (delictes contra els deures del servei relacionats amb la
navegació), al comandant, oficial de guàrdia, i amb menor pena a qualsevol altre membre de la dotació o
personal militar del servei d'ajudes a la navegació, d'un vaixell de guerra que maliciosament causés
l’abordatge amb qualsevol altre vaixell (article 166.2).

En el primer cas la pena és de presó de cinc a quinze anys i en el segon de tres a deu anys.
L'article 167 del mateix Codi sanciona aquests mateixos fets comesos per imprudència, sense exigir que
aquesta sigui greu o temerària, distingint en la pena si el culpable fora el comandant o l'oficial de guàrdia
(presó de quatre mesos a quatre anys o inhabilitació definitiva per al comandament de vaixell de guerra) o
altre membre de la dotació o del servei d'ajudes a la navegació (tres mesos i un dia a dos anys de presó).
Ambdós delictes exigeixen el resultat d'un efectiu abordatge, segons la definició exposada.
Són infraccions que atempten contra els deures del servei, i a més, donat el seu caràcter multi objectiu,
contra la comunitat social, potencial bèl·lic de la nació i la hisenda militar, i només pot ser subjecte actiu
dels mateixos (delictes propis) el comandant o oficial d'un vaixell de guerra, la seva dotació o el personal
militar del servei d'ajudes a la navegació.
En l'àmbit nacional aquesta matèria està regulada en el Codi de Comerç entre els articles 826 i 839 tots
dos inclusivament i per la Llei Penal i Disciplinària de la Marina Mercant des del punt de vista penal i el
Codi de Justícia Militar des del punt de vista processal.
En l'àmbit internacional i després de diversos intents per aconseguir regulació unitària, es va aconseguir
per fi el 23 de Setembre de 1910.
Aquest conveni ha estat complementat en altres aspectes posteriorment.
En el Conveni de 1910 s'aplica a tot abordatge sobrevingut entre vaixells de navegació marítima sense
tenir en compte les aigües en què hagi tingut lloc.
Quan tots els interessats pertanyin al mateix Estat, serà aplicable la Llei Nacional sobre matèria i no el
Conveni.
Si algun dels vaixells estrangers no pertanyen a cap Estat contractant, l'aplicació del Conveni podrà fer-se
dependre de la condició de reciprocitat.
Tampoc serà aplicable aquest Conveni als vaixells de guerra ni als Estats exclusivament adscrits a un
servei públic.
abordatge culpable
L'abordatge culpable és el produït pro culpa, negligència o imperícia del Capità, pilot o qualsevol altre
individu de la dotació d'un o tots dos vaixells.
En el cas d'abordatge culpable unilateral, disposa l'article 826 del C de C que “el navilier del vaixell
abordador indemnitzarà els danys i perjudicis ocorreguts, previ taxació pericial”.
L'article 831 complementa l'anterior dient “si un vaixell abordés a un altre obligat per un tercer,
indemnitzarà els danys i perjudicis que ocorreguessin el navilier d'aquest tercer vaixell, quedant
responsable el Capità civilment envers aquest navilier”.
El Codi com observem en l'article 826 confon els termes “culpable” i “abordador” i això no és sempre cert,
doncs pot succeir que la culpa sigui del vaixell abordat, com succeiria si en anar navegant o estar fondejat
amb les llums apagades anés abordat per un altre vaixell amb tal motiu, de tenir les llums apagades.
En tal suposat la responsabilitat no seria del vaixell abordador sinó del abordat, sent aquest per tant el que
respongui dels danys i perjudicis.
És abordatge culpable bilateral, quan aquesta culpabilitat sigui imputada a tots dos vaixells.
En tal suposat “cadascun d'ells suportarà el seu propi dany i tots dos respondran solidàriament dels danys i
perjudicis causats en els seus càrrecs”.
Això és el que disposa l'article 827 del C de C. per la seva banda el Conveni estableix que si existís
mancada comuna, la responsabilitat de cadascun dels vaixells serà proporcional a la gravetat de les faltes
que respectivament hagin comès.
De no poder establir tal proporció, la responsabilitat es compartirà per parts iguals.
La diferència de regulació entre tots dos textos legals és clara, doncs el Conveni més equitativament
estableix la regla de proporcionalitat en la responsabilitat de cada vaixell en relació amb la seva culpabilitat
per la gravetat de les faltes comeses pel mateix, mentre que el nostre Codi omet tal proporcionalitat en tal
sentit.
abordatge dubtós
Abordatge dubtós és quan no pot determinar-se com dels dos vaixells ha estat el causant de l'abordatge o
quan no pugui concretar-se com hagi estat el culpable de l'accident.
En tal suposat el nostre Codi disposa que siguin aplicable les normes que dóna l'article 827 per al cas
d'abordatge culpable bilateral, és a dir que cada vaixell suportarà el seu propi dany i tots dos solidàriament
el de les seves càrregues.
També existeix un altre cas d'abordatge dubtós, el qual és ell a causa de causes desconegudes, ignorantne
en conseqüència si hi ha hagut culpa o responsabilitat per part d'algun dels vaixells, o si ha estat a
causa d'un cas fortuït o de força major.

La doctrina coincideix a aplicar al mateix les normes de l'abordatge fortuït, solució que sembla la més
lògica, doncs al no quedar demostrada la culpabilitat resulta el més indicat i equitatiu.
abordatge en assegurances
En l’assegurança marítima, la col·lisió entre dues o més vaixells, que pot produir-se tant fortuïta com
intencionadament.
abordatge en la marina de guerra
Abordatge, en la marina de guerra, en el seu sentit més simple, es refereix a l’acció d’abordar un vaixell a
un altre, especialment amb la intenció de combatre’l.
No obstant això, en un sentit més ampli abordar és també arribar a altre vaixell, xocar o tocar amb ell,
encara que no sigui en sentit bèl·lic.
Quan és classificat com un atac, en la major part dels contextos, es refereix a la presa del vaixell per
persones que no formen part de la tripulació.
L’abordatge pot portar-se a terme en temps de guerra per infanteria de marina en un intent de capturar i
possiblement destruir el navili, o pot ocórrer en temps de pau per part de pirates i altres criminals, o com
un mitjà d’inspecció per part de la guàrdia (o la marina) costanera d’un país, per a prevenir la pirateria i el
contraban.
abordatge fortuït
L'abordatge fortuït és a causa de causa de força major, disposant el Codi de Comerç que cada nau
suportarà amb el seu carregament els seus propis danys.
No cap, doncs reclamacions per part de cap interessat contra ningú, excepte les quals puguin
correspondre'ls contra les seves asseguradores per ser indemnitzats si escau de les conseqüències de tal
risc, quedant el Capità igualment exempt de responsabilitat enfront del navilier pels danys que hagi pogut
sofrir amb tal motivo el vaixell dels seus comandament.
abordatge indirecte
El que es produeix amb un tercer vaixell, a conseqüència de maniobres defectuoses dels dos primers
realitzades per a evitar la seva pròpia col·lisió.
Pot ser fortuït, per culpa comuna o solament per la d'un d'ells.
abordatge per culpa comuna
El que la responsabilitat és repartida per igual, o bé en proporció al dany causat per cada part.
aborrallonar
Acció d’aborrallonar-se.
aborrallonar-se el cel
Cobrir-se el cel de núvols blancs i contigües que semblen borrallons de llana.
El cel aborrallonat consta de cirrocúmulus amb elements d’altocúmuls en les vores de grans formacions
d’altostrats.
Es tracta en substància d'un cel associat a aire en elevació i que, per tant indica una tendència a la
inestabilitat.
aborrallonat
Se’n diu del cel quan una part està cobert per núvols cirrocúmulus que s'assemblen al llom d'un carner o a
un carrer empedrat.
abossar
Abossar és l'acció per la qual s'afirma un cap secundari a un principal amb la intenció de substituir el seu
esforç.
abossar
Amarrar l’extrem d’un cap o cadena a un objecte que va a llançar-se a l’aigua i l’altre a la balisa que ha de
senyalar el punt sota el qual es troba.
abossar
Subjectar per mitjà de bosses.

abossar avant
Aguantar un cap o cable amb l’ajuda de bosses entre el punts de potencia i resistència per que no s’escapi
en tant s’amarra o executen altres maniobres.
abossar de sobta
Abossar, subjectar promptament amb una bossa de la millor forma possible que la urgència li permeti.
abossar els obencs
Subjectar-los a la borda amb bosses quan es tem desarborar, a fi de poder-los picar fàcilment si arriba el
cas i que després el pal se solti aviat del costat, sense que es pugui produir una avaria greu.
abossar en brut
Abossar no més el cable o calabrot unit al virador sense treure’l de la caixa de l’àncora.
abossar en fals
Abossar donant algunes voltes de bossa a un cable o calabrot del que s’està virant, per apressar-les i
subjectar-les en cas de manca del virador.
abossar en net
Abossar més el cable o calabrot del que es vira amb el cabrestant.
abossar l’àncora
Fer una bossa a l'àncora una vegada suspesa i a flor d'aigua, per venir encepada o embullada la cadena,
amb la finalitat de poder deixar-la anar de la mateixa sense que vagi al fons.
abossa la bossa
És l’acció, de muntar la bossa sobre altra bossa doncs.
abossar les vergues
Fer ferm les vergues amb bosses.
abossar per avant
Abossar un cable o un cap del que se esta tibant, en l’origen o partint en l’última direcció, mentre s’amarra
o es fa altre maniobra en alguns dels punts intermedi o en el seu extrem.
abossar ràpid
Subjectar ràpidament amb una bossa de la millor manera que la urgència ho permeti.
abossar un cap
Subjectar provisionalment, amb una bossa, o resistència, un cap o una cadena per a mantenir-los en
tensió el temps necessari per a afirmar-los d'una manera definitiva.
abossar una cadena
Si es va a abossar amb fotja de mà per tractar-se d'una cadena petita, és fixa a aquesta la pinya; després,
valent-se del fuet que va proveïda la fotja, es donen tres o quatre voltes rodones al conjunt cadena pinya i
la punta que queda es serpentejar, acabant-se l'operació donant a aquest últim una lligada en el seu
extrem.
Si la fotja és de cadena, es dóna a la cadena que es vol abossar el ganxo doble que va proveïda la fotja, o
es tanca l'anell que va proveït el ganxo de fuita.
Les fotges es donaran sempre des del costat oposat cap a on treballen les cadenes i per la cara de popa
de les bites quan s'està fondejat, a fi de que rebin solament els 4/10 de la tensió de la cadena.
abossar una embarcació
Subjectar una embarcació per mitja d’una bossa.
abossar una verga
Passar un cap o cadena al voltant d’una verga com mesura de seguretat.

above parell
Locució anglesa que significa. = Per sobre de la par.
abra
Embarcació àrab, és una embarcació tradicional de l’emirat de Dubai, Emirats Àrabs Units, utilitzada per
creuar el riu o khor de Dubai.
En aquest bot i poden creuar unes 20 persones i és conduit per una sola persona.
abraçador
Que abraça.
abraçadora
Peça en forma d'anella o cèrcol que serveix per a fermar una cosa tot cenyint-la.
abraçadora
Anella partida en dues meitats, una de les quals és fixada a la paret i l’altra, desmuntable, permet de fixar
una cosa tot cenyint-la.
abraçadora
Peça de ferro que per la part exterior de la proa de la barca reforça les quadernes.
abraçadora d'un botaló
Abraçadora doble de ferro que abraça exactament una verga o un botaló de floc.
Una part de l'abraçadora forma un collar de frontissa, perquè hi entri el botaló d'ala o el de petifloc.
abraçadora d'un pal
Abraçadores de ferro, que oprimeixen forçament les peces d'encaix que composen un pal mascle.
abraçadora de la bossa d'una verga
Aquesta abraçadora envolta la verga per la seva meitat, porta a la part superior una armella a la qual s'hi
cus l'ostaga de la drissa d'una verga superior o l'estrop d'una verga baixa.
abraçadora de les arraigades
L'abraçadora que té armelles i va col·locada al coll d'un pal per fermar-hi les arraigades.
abraçadora de les clavilles d'un pal
Abraçadora de fusta o metàl·lica que envolta un pal, a poca alçada de la coberta, amb forats per col·locarhi
les clavilles.
abraçadora de les sàgoles de les arraigades
Està col·locat per sota de les catxoles.
Porta per cada banda un grilló de cadena amb guardacaps on s'afermen els obencs de gàbia entremig de
les arraigades.
Antigament s'utilitzava un collar de cadena o d'eslinga envoltant el pal, en lloc d'abraçadores.
abraçadora de penol d'una verga
És el ferro que abraça l'extrem de la verga, porta diverses armelles on s'enganxen les braces, les
amantines, els palanquins, etc.
abraçadora de racament d'un pal
Abraçadora que envolta un pal i on hi va fermada l'armella de la trossa d'una verga major.
abraçadora de trossa d'una verga
Aquestes abraçadores van situades a cada costat de l'abraçadora de la bossa de la verga i serveixen per
fixar-hi l'estrep pel braceig de la verga.
abraçadora del calcés
Abraçadora o cèrcol de ferro que envolta amb força el cap d'un pal.

abraçadora del timó
Abraçadores forjades a la metxa del timó, feta d’una sola planxa i entre elles va reblada la planxa que
constitueix el safrà.
abraçadora dels pals
Cercle de ferro per a reforç de les vergues i pals, i també per a la unió de dues peces o taulons.
abraçadores dels mascles del timó
Es forgen amb la metxa del timó formant una sola planxa i entre elles va reblada la planxa que constitueix
el safrà.
abraçament
Acció d’abraçar.
abraçar
Agafar-se a alguna cosa cenyint-la.
abraçar un pal
Ajuntar el racament d’un pal amb les seves trosses.
abraçat
Sinònim de cenyit, lligat.
abrasímetre
Aparell utilitzat per mesurar el grau de desgast per abrasió d'un revestiment protector o de la superfície
d'un cos sòlid.
abrasió
Erosió de roques a la zona litoral o en una llera fluvial per impacte de partícules arrossegades pel curs
d'aigua i per les ones de fragments rocosos majors sobre el jaç rocós.
L'abrasió és també una activitat de gel glacial, ones i vent.
abrasió càrstica
L’abrasió càrstica és l'erosió produïda pels corrents d'aigua que escorren sota la superfície terrestre a
causa de la infiltració de les aigües superficials.
Aquest tipus d'erosió dóna lloc a la formació de coves.
L'erosió càrstica es produeix fonamentalment per la dissolució del carbonat càlcic per l'aigua (corrosió),
una reacció que depèn de la temperatura.
Aquesta dissolució de la roca calcària crea la cavitat o gruta i en precipitar en diferents condicions de
temperatura, el carbonat càlcic forma estalactites i estalagmites, que poden arribar a unir-se formant
columnes.
Quan l'aigua superficial erosiona les roques situades per sobre de les aigües subterrànies, pot provocar
l'enfonsament del sostre de la gruta i deixar-la al descobert.
abrasió de les ones
Acció erosiva que les ones exerceixen sobre les costes rocalloses, amb la formació de plataformes
d’abrasió i de penya-segats.
abrasió eòlica
L'erosió eòlica és el desgast de les roques o la remoció del sòl a causa de l'acció del vent.
El vent és un agent de modelatge del relleu que pot implicar grans quantitats de pols a través del món,
però els grans de sorra solament poden ser transportats a distàncies relativament curtes.
El quars és el mineral més abundant en les partícules de sorra, normalment és resistent a la meteorització
química, a la dissolució i a l'abrasió, és a dir, que l'erosió eòlica és referent al vent amb la sorra fina que es
troba a la terra.
La sorra es troba distribuïda per tota la superfície terrestre, però particularment en els deserts, les costes,
estuaris de rius i espais que han registrat glaciacions.

Sembla que l'aigua va poder haver estat l'agent original que va ocasionar la concentració de les potents
masses de sorra dels deserts, el vent seria l'agent de redistribució i la gènesi d'un ampli mostrari de formes
sedimentàries.
Molts dels grans dipòsits, especialment els anomenats mars de sorra o ergs, semblen ser el resultat d'una
important activitat fluvial durant el Quaternari.
abrasió espacial
El terme erosió espacial és un terme genèric que s'utilitza per designar a diversos processos que actuen
sobre un cos exposat a les condicions inhòspites del medi ambient en l'espai exterior.
En els cossos espacials que no posseeixen atmosfera (inclosos la Lluna, Mercuri, els asteroides, estels, i
algunes de les llunes d'altres planetes) poden presentar-se un nombre molt variat de processos d'erosió:
• Col·lisions de rajos còsmics galàctics i rajos còsmics solars,
• Irradiació, implantació, i “sputtering” de partícules del vent solar
• Bombardeig per meteorits de diverses grandàries i micró meteorits.
L'erosió espacial és important perquè aquests processos poden afectar les propietats físiques i òptiques de
les superfícies de molts cossos planetaris.
Per tant, és summament útil comprendre els efectes de l'erosió espacial per així poder interpretar
correctament la informació recollida en forma remota.
abrasió fluvial
Les aigües fluvials constitueixen un agent erosiu de primera magnitud.
L'aigua continental flueix, en gran part, en forma de rius que discorren sobre la superfície, o de corrents
subterranis, desgastant els materials que hi ha per on passen i arrossegant les restes o sediments en
direcció cap a les parts més baixes del relleu, deixant-los dipositats en diversos llocs, formant terrasses,
cons de dejecció i, en definitiva, modelant el paisatge.
L'aigua dels corrents fluvials pot crear cascades, coves, congosts, meandres, canons, deltes, estuaris,
entre uns altres.
En ocasions inunda determinades regions més o menys àmplies del territori causant desastres econòmics i
víctimes, malgrat la qual cosa, els éssers humans gairebé sempre s'han assentat en les marges dels rius,
llacs, amb la finalitat de garantir un subministrament adequat d'aigua.
abrasió geològica
L'abrasió en geologia és el gratat mecànic d'una superfície de roca per la fricció entre les roques i les
partícules en moviment durant el seu transport a càrrec del vent, una glacera, les onades, la gravetat, les
aigües en moviment ràpid o l'erosió.
Després de la fricció, el moviment de les partícules trenquen i debiliten els residus des del costat de la
roca.
Aquestes partícules poden quedar dissoltes en l'aigua.
La intensitat de l'abrasió depèn de la duresa, la concentració, la velocitat i la massa de les partícules en
moviment.
abrasió glacial
És l’erosió del jaç d’una glacera pels materials sòlids inclusos en el gel i arrossegats pel mateix; quan es
tracta de grans fins, anomenats farina glacera, la roca de la llera adquireix amb el temps un poliment
glacera.
abrasió hídrica
L’abrasió hídrica és el procés de subtracció de massa sòlida al sòl o a la roca de la superfície dut a terme
per un flux d'aigua que circula per la mateixa.
La disgregació, transport i sedimentació de les partícules del sòl per les gotes de pluja i l’escorriment
superficial defineixen el procés d'erosió hídrica.
Aquest es veu afectat per diversos factors, com són, el clima, el sòl, la vegetació i la topografia.
Els factors climàtics tenen un paper important en l'erosió hídrica, sent les precipitacions, tant en la seva
intensitat com en la seva durada, l'element desencadenant del procés.
No obstant això, la relació entre les característiques de la pluja, la infiltració, l’escorriment i la pèrdua de
sòl, és molt complexa.
L'erosió que provoca la gota d'aigua, és el producte de l'energia cinètica de la partícula d'aigua sobre
partícules de sòl que es disgreguen davant el impacte de les gotes de pluges.

Algunes característiques del sòl com la seva agregació, la seva textura, la seva capacitat d'infiltració, entre
unes altres, afecten la seva erosionabilitat.
Si bé la influència de la vegetació sobre l'erosió hídrica, varia amb l'època de l'any, cultiu, grau de
cobertura, desenvolupament d'arrels, etc., podem considerar que el seu efecte es relaciona directament
amb la intercepció, velocitat d’escorriment i infiltració.
La topografia influeix en el procés a través del pendent.
Havent-ne de considerar la seva longitud, magnitud i forma.
abrasió marina
En geologia, l’abrasió marina és el desgast causat a una roca per l’acció mecànica de l’aigua carregada de
partícules, és important, sobretot, en la formació de costes abruptes, batudes del mar, aquestes
retrocedeixen i les pedres despreses del penya-segat, arrossegades amb moviments de vaivé per les
ones, tallen al peu del mateix una plataforma d’abrasió que descendeix amb lleuger pendent cap al mar.
abrasió remuntant
Es denomina abrasió remuntant al procés d'expansió d'una conca hidrogràfica mitjançant l'erosió o incisió
fluvial en la part alta dels seus rius o barrancs.
La incisió fluvial té lloc a les zones on hi ha suficient àrea de drenatge (és a dir, suficient vessament) i es
forma un canal fluvial capaç d'arrossegar grava i roques.
En incidir en la roca, el canal genera un major pendent pel que fa a la part immediatament superior de la
conca de captació, la qual cosa afavoreix la propagació de la incisió riu amunt.
Es produeix per rentat pluvial, embrancament i la caiguda de material en la capçalera de la vall en procés
de creixement.
Si el pendent o la precipitació és més abundant en un costat de la divisòria d'aigües entre dues conques
hidrogràfiques, llavors la incisió dels rius serà major en aquest costat i la conca corresponent guanyarà
progressivament superfície a la veïna, podent-ne produir captures fluvials.
abrasiu
Que produeix abrasió.
abrasiu
Pertanyent o relatiu a l'abrasió.
abrasiu
L’abrasiu en sentit general significa desgast per fregament o fricció amb una immediata esllavissada de
fragments de sorra.
L’acció erosiva de l’onatge sobre les roques de la costa poden a arribar a produir-se el penya segats.
abrasiva
Abrasiva és una substància que té com a finalitat actuar sobre altres materials amb diferents classes
d'esforç mecànic, triturat, mòlta, tall, poliment.
És d'elevada duresa i s'empra en tot tipus de processos industrials i artesans.
Els abrasius, que poden ser naturals o artificials, es classifiquen en funció del seu major o menor duresa.
Per a això es valoren segons diverses escales, la més utilitzada de les quals és l'escala de Mohs,
establerta en 1820 pel mineralogista alemany Friedrich Mohs.
abretonar
Capejar sense cap vela, bracejant l'aparell en direcció proa-popa i en general tendir qualsevol cosa en el
sentit de la quilla i acostada al costat.
abretonar l’artilleria
Amarrar els canons al costat del vaixell en direcció de popa a proa.
abric
Nom genèric per designar tot tipus d’indrets situats a la costa que permeten a les naus arrecerar-se.
abric
Lloc on algú pot ficar-se, a cobert de la intempèrie, del sol, etc.

abric
Se’n diu del port, costa, illa, rada, badia, en el qual els vaixells puguin fondejar a resguard del mal temps.
abric del termòmetre a contra corrent
Tècnica per a reduir al mínim l'efecte de l'aigua líquida en l'aire sobre els termòmetres aerotrasportats
invertint la direcció del flux de l'aire sobre els elements sensors.
abric meteorològic
L'abric meteorològic és una estructura de fusta en forma de caixa, de aproximadament 85 cms. de front per
60 cms. de fons i 80 cms. d'alt, amb una porta al capdavant, pintada de color blanc d’esmalt, sent
dissenyada per a protegir als instruments que mesuren la temperatura, de la radiació directa del sol, de la
radiació terrestre nocturna, precipitació i condensació, mentre que al mateix temps permeten una
adequada ventilació.
Tant la porta com els altres tres laterals, estan construïts de persiana, per a permetre la circulació de l'aire
en l'interior de l'abric, però, al mateix temps impedir que la llum solar incideixi directament sobre els
instruments que guarda l'abric.
Es col·loca sobre una base que ho separa del pis 1.20 mts. aproximadament.
Ha d'instal·lar-se en una àrea lliure d'obstacles, almenys 20 metres al voltant, en forma tal, que l'aire del
medi ambient pugui fluir amb llibertat.
Per a això les seves parets laterals són persianes i el sostre tindrà dues tapes de fusta entre les quals un
petit espai permetrà que l'aire circuli lliurement.
La part frontal de l'abric o sigui el costat corresponent a la porta, ha d'ésser orientada cap al Nord (en
l'Hemisferi Nord) i cap al Sud (en l'Hemisferi Sud), amb la finalitat que els rajos solars no incideixin
directament sobre els instruments a l'obrir la porta de l'abric, quan es requereixi prendre les dades.
Altre factor important, al situar l'abric, és que cap de les construccions o obstacles que ho envoltin projecti
la seva ombra sobre ell, al pas de la llum solar.
En l'interior de l'abric al capdavant, sobre un travesser horitzontal, es troba col·locat el psicròmetre, a un
dels seus costats un ventilador i en la part superior, un llum.
El ventilador i el llum es fan funcionar mitjançant els interruptors respectius que es localitzen també dintre
de l'abric.
La il·luminació de l'abric es farà per mitjà de corrent elèctric instal·lant un focus de 25 watts com a màxim i
situat a no menys de 25 cms. de qualsevol dels instruments i només s'encendrà el temps suficient per a fer
les lectures.
abric meteorològic per a instruments termògrafs
Estructura destinada a protegir certs instruments de la radiació i la intempèrie, aconseguint al mateix temps
una ventilació adequada.
abric termomètric
Caseta de fusta de color blanc col·locada sobre suports a una altura de 1,20 metres del sòl amb les parets
de persiana per a facilitar la ventilació.
En el seu interior es col·loquen els instruments meteorològics de manera que, a l'ésser a l'ombra, la lectura
dels resultats no es vegi afectada per l'exposició directa del Sol i dels vents.
abric termomètric de Rosemount
Embolcall utilitzat per a reduir al mínim l'efecte de l'aigua líquida atmosfèrica sobre els termòmetres
aerotrasportats utilitzant la inèrcia de les gotetes i mantenint protegit al sensor.
abrigall
Lloc cobert per a aixoplugar-s’hi de nit o en dia de mal temps.
abrigar
Posar-se a cobert de les inclemències del temps.
abrigar
Fer tot el que condueix a defensar les coses del temporal o intempèrie.
abrigar

Se’n diu o deis peixos, com pops i calamars, que en comptes d'engolir l'ham l'abriguen primer amb llurs
potes.
abrigar
Pescar amb rall.
abrigar amb la costa
Posar-se al resguard d’ella.
abrigar el peix
Embolicar amb la xarxa un peix que fuig.
abrigar el vaixell
Protegir de la intempèrie, el vaixell amb pintura, la coberta amb tendals, etc.
abrigar el vaixell
Defensar el vaixell del vent o de la mar acollint-se al seu abric, ja sigui una costa, badia o illa.
abrigar el vaixell
Emparar, protegir, escoltar, un vaixell per evitar que sigui apressat per un altre vaixell enemic.
abrigar les cobertes
Donar els tendals a las cobertes per protegir-les de les inclemències del temps.
abrigar-ne
Posar-se a l’abric d’una badia, costa o illa, per a protegir-ne d’un temporal.
abrigar-ne
Establir la suficient distància pel que fa a un objecte a fi de tenir espai marítim lliure.
abrigat
Se’n diu del port, costa, illa, rada, badia, en el qual els vaixells puguin fondejar a resguard del mal temps.
abril
Abril és el quart mes de l'any en els calendaris Juliano i Gregorià i és un dels quatre mesos que tenen 30
dies.
Abril era el segon mes de l'any en l'antic calendari romà abans que el Rei Numa Pompilio afegís a Gener i
Febrer al voltant del 700 AC.
Els antics romans l’anomenaven “Aprilis” en llatí.
No es coneix exactament l'origen de la paraula abril.
S'ha volgut relacionar amb el verb “aperire” (obrir), per la suposada forma “aperilis”, associant-ho al fet que
en aquest mes la primavera obre la terra, les flors, etc.
Ovidio s'uneix a aquesta idea, però no hi ha fonament etimològic que ho sustenti.
També s'ha proposat com a origen el grec “aphrós” (escuma) a través de la forma “aphrilis”.
Aquest nom guarda una semblança amb “Aphrodíte”, paraula grega que porta dins la paraula escumeja i
significa “Afrodita”, el nom grec d'una deessa mitològica, que els romans anomenaven Venus.
La pedra d'abril és el diamant, i la seva flor, la margarida.
Abril s'inicia el mateix dia de la setmana que juliol tots els anys, i que gener en els anys de traspàs.
Abril acaba el mateix dia de la setmana que desembre cada any
abrilejar
Fer a l’abril un temps variable, amb ventades i pluges freqüents.
abrilejar
Fer al hivern un temps primaveral.
abrilenc
Relatiu o pertanyent al mes d’abril.

abrinatada
Dit de la fusta que presenta fibres regulars, sense grops.
abriolar
Estirar cap a proa la ralinga de sobrevent de la vela major, per que prengui vent i evitar que flamegi.
abriolar
Posar briols a les veles d’una embarcació.
abriülls
Puntes d’esculls o roques que hi ha dins del mar, on els navegants ha d’anar molt alerta per no danyar
l’embarcació.
Sinònim agulles.
abroad
En terminologia anglesa “A l'estranger”.
abroholos
Ruixats freqüents de maig a agost entre el Cap de Sao Vaig i el Cap Fred en la costa de Brasil.
abromar-se
Omplir-se els fons d'un buc de broma (una peculiar varietat de mol·lusc que trepa la fusta submergida)
abromar-se la fusta
Rosegar la broma un cargol anomenat broma.
abromat
Se’n diu de la fusta rosegada per la broma.
abroquerar
Tirar o halar cap a popa els penols de sobrevent de les vergues, donant una lascada a les bolines de esta
banda, per que el vent incideixi sobre la cara de proa de les veles.
abroquerar els flocs
Portar cap a sotavent els punys d’escota dels flocs per que aquestes veles rebin el vent amb antelació i
contribueixin a una ràpida virada per avant.
abroquerar les veles
Maniobrar les veles de manera que rebin el vent per la cara de proa.
abroquerar les veles en velers d’aparell rodó
Contra bracejar o bracejar en fatxa les veles del trinquet, portant cap a popa el penol de sobrevent de cada
verga fins que el pla vèlic prengui per la lua i obligui al veler a arribar, i així retornar al rumb que portava
respecte al vent.
abroquerar les veles en velers d’aparell de tall
Aquarterar els flocs, és a dir, caçar l’escota de sobrevent de cadascun d’aquests en els velers de aparell
rodó.
abroquerar les vergues
Tirar les puntes o extrems de les vergues cap la part de popa per la banda de sobrevent, per que el vent
infereixi en les veles per la cara de proa.
abrupte
El terme s’aplica especialment a una costa, banc o baix que descendeix precipitadament a un nivell
inferior.
Sinònims: escarpat, tallat a pic.
Abs

Abreviatura anglesa de “absender” que significa Expedidor, remitent.
ABS
Abreviatura de “Acrilonitril Butadiens” = Estiren
ABS
Abreviatura de “American Bureau of Shipping”.
abscissa
Coordenada corresponent a la distància mesurada sobre l'eix d'ordenades (l'eix X).
Una abscissa, és una coordenada horitzontal en un pla cartesià rectangular, que s'expressa com la
distància entre un punt i l'eix vertical.
L'eix d'abscisses és l'eix de coordenades horitzontal.
El sistema de referència respecte a un eix (una recta), dos eixos (un pla) o tres eixos (a l'espai),
perpendiculars entre si i que es tallen en un punt denominat origen de coordenades, es coneix com a
coordenades cartesianes.
En un pla, la coordenada cartesiana X es denomina abscissa, mentre que la coordenada cartesiana I rep
el nom d'ordenada.
absència
Privació o falta d'alguna cosa
absència sense llicencia
El fet d’ésser, de trobar-se, absent, sense llicencia.
absència sense permís
El fet d’ésser, de trobar-se, absent, sense amb permís.
absent
Se’n diu del tripulant que no està a bord o prestant la seva guàrdia, però sense ànim de desertar.
absolut
Dit d'una magnitud, que es mesura a partir d'un valor zero que correspon realment a l'absència de la
magnitud en qüestió.
absoluta responsabilitat
Condició que el portador és responsable de totes les obligacions i no és protegit per totes les excepcions
normals trobades en el document d’embargament o de la llei comuna.
absolute quotas
En terminologia francesa.
Vegeu també Restriccions. Quantitatives. Quotes absolutes.
absorbent
Que absorbeix.
absorbent
Substància que té un elevat poder d'absorció.
absorbent acústic
Són materials utilitzats en el condicionament acústic dels recintes, per la seva capacitat d'absorbir la major
part de l'energia que reben.
Per tant, en reflectir un percentatge molt petit del so incident, s'eviten reflexions indesitjades, que poden
perjudicar l'acústica del local, en introduir distorsions, etc.
En el camp professional, la capacitat d'absorció d'aquests materials haurà estat calculada en laboratoris i
en les especificacions tècniques de cada material, vindrà donat el seu coeficient d'absorció i la freqüència
crítica per a cada espessor determinat.
absorbent de base mineral

Qualsevol material de base inorgànica o mineral amb capacitat d'adsorció d'hidrocarburs, sent usats per
aquest motiu en el tractament de vessaments de cru.
Són d'aquest tipus les cendres volcàniques, la perlita, etc, que poden recuperar entre 4 i 8 vegades el seu
pes en cru.
absorbent de petroli
Absorbents hidròfobs que repel·leixen l'aigua i resulten molt adequats per absorbir hidrocarburs en àrees
on l'aigua també pot ésser present.
Productes que xuclen el petroli d'una manera semblant a una esponja.
Propietat selectiva del material que ha de tenir major preferència pel petroli que per a l'aigua.
absorbent orgànic natural
Material orgànic com: torba, palla, serradures, etc. capaç d’adsorbir i retenir cru quan s'afegeix sobre un
vessament en aigua o en terra.
Poden adsorbir de 3 a 6 vegades el seu pes en cru, però té l'inconvenient d’adsorbir igualment volums
elevats d'aigua, el que disminueix la seva eficàcia respecte del cru.
Són sistemes de petites reversibilitat, el que els fa d'un únic ús.
absorbent orgànic sintètic
Es tracta de polímers en forma d'escumes o fibres de plàstics (cautxú, escumes de poliuretà, polietilè,
polipropilens, etc) que tenen gran poder adsorbent d'hidrocarburs a l'estendre'ls sobre un vessament.
Una dels seus majors avantatges és la seva selectivitat respecte d'altres líquids no hidrofòbics quan se'ls
tracta convenientment, així com el seva reversibilitat respecte a la desorció del cru permetent la seva
utilització en múltiples vegades.
absorció
Acció d’absorbir.
absorció
Incorporació, a través dels absorbents, d’aigua amb sals minerals dissoltes.
absorció
Procés pel qual una substància o energia, és retinguda per altres substàncies, con l’energia solar en les
masses oceàniques.
L'absorció té com a conseqüència una transformació, irreversible, en altra forma d'energia: generalment
calor, d'aquí l'aparició de gradients tèrmics dels quals deriven fenòmens de conducció i de convecció,
evaporació, augment de salinitat i, per tant, de densitat.
Ja que la substància absorbent pot donar lloc a fenòmens de reflexió, refracció, difusió i difracció,
l'absorció juga el seu paper en el color de la mar, quan d'aquest i de la successiva difusió depèn, en certa
manera, la transparència de l'aigua marina.
absorció
Adherència de les molècules d'un gas, ions, o molècules en solució a la superfície d'un sòlid.
absorció
Funció pròpia dels organismes vius que consisteix en la penetració en el medi intern, intracel·lular o
extracel·lular, de substàncies provinents del medi extern.
absorció acústica
Pèrdua d’energia de les ones sonores quan travessen un medi o es dispersen en incidir damunt la
superfície de separació de dos medis.
Quan un focus sonor emet energia acústica, les ones sonores es propaguen a partir d'ell en forma d'ona
esfèrica si no troben cap obstacle en el seu camí.
En xocar contra algun obstacle es reflecteixen canviant la seva direcció.
Si la superfície reflectora anés completament impermeable a l'aire i perfectament rígida no hi hauria pèrdua
d'energia en cada reflexió.
No obstant això, en la realitat no existeix un reflector perfecte, ja que aquest entrarà en vibració per efecte
de l'ona incident, o permetrà la propagació de les ones sonores a l'interior del material, si aquest té
estructura porosa.

Com a conseqüència de qualsevol d'aquests dos processos, les ones reflectides tindran menys energia
acústica que les incidents, dient-se que part de l'energia acústica ha estat absorbida per la superfície.
absorció atmosfèrica
Transformació de l’energia radiant en energia tèrmica, mecànica, elèctrica, etc., por interacció amb
components atmosfèrics.
Encara que l'atmosfera és gairebé transparent quan el cel està net, la capa atmosfèrica no deixa passar
tota la radiació que prové del sol, sobretot filtra la radiació infraroja i la ultraviolada.
Això significa que la radiació solar incident en l'atmosfera que envolta la terra sofreix una pèrdua sensible
per l’anomenada absorció atmosfèrica.
A més, les molècules de l'aire difonen les radiacions en totes direccions, afeblint la radiació directa.
Una de la conseqüència d'aquesta dispersió lluminosa és el color blau del cel.
Per altra banda, els núvols retornen a l'espai, per reflexió, una quantitat important de la radiació que
procedeix del sol.
A causa d'aquest i altres factors, al sòl només arriba el 58% de la radiació incident, que ve a ser poc més
d'una caloria per centímetre quadrat.
absorció auroral
Absorció de les ones radioelèctriques durant fenòmens aurorals que condueix a l'absència total d'ecos
ionosfèrics.
absorció de la llum
La primera font de llum natural és el Sol, els raigs del qual arriben a la superfície de la mar després d'haver
estat en part absorbits pels núvols, pel polvet atmosfèric i pel vapor d'aigua.
Una part d'aquesta llum absorbida és al seu torn transmesa novament sota forma de llum difusa.
La llum solar, que a l'ull humà apareix blanca, és descomposta en els colors visibles de l'espectre solar:
violeta, blava, verda, groc, ataronjat i vermell, a més de les radiacions invisibles a l'ull humà, ultraviolats i
infraroges.
Cadascun d'aquests colors està determinat per una diferent longitud d'ona de la radiació, totes compreses
entre les 380 i les 750 mil·limicres.
Dels rajos lluminosos que arriben a la superfície de la mar, aproximadament el 97-98 % amb cel
transparent, una part penetra en profunditat; la resta (que pot arribar fins al 30 segons l'angle d'incidència
del raig) és reflectit i es transforma en llum reflectida.
En contacte amb l'aigua els rajos sofreixen una refracció i prossegueix sota l'aigua amb un angle diferent al
d'incidència; a mesura que s'allunya de la superfície perd gradualment la seva energia lluminosa
transformant-se en calor.
A 5 metres, l'absorció és del 75 %, a -15 del 80 % i a -40 del 97 %.
Entre els 400 i 500 metres de profunditat s'inicia la foscor absoluta.
Aquests percentatges varien evidentment segons el tipus de corpuscles presents en suspensió en l'aigua:
plàncton, fang, sorra, etc.
A la pèrdua de lluminositat de l'ambient subaquàtic contribueix l'absorció selectiva i gradual dels diversos
colors que es compon la llum blanca.
Els colors que comprenen tons vermells, amb longituds d'ona entorn de les 750 mil·limicres, són els
primers absorbits, mentre que el blau, la longitud del qual d'ona és de 380 mil·limicres, és l'últim a
desaparèixer.
Aquesta absorció selectiva dels colors (diferents longituds d'ona) en profunditat pot relacionar-se amb els
pigments que posseeixen els diversos tipus d'algues capaces de captar l'energia de diferents longituds
d'ona i la possibilitat per part d'algunes d'elles de desenvolupar la fotosíntesi sense competència a
profunditats majors, com ocorre amb els Rodòfits.
A l'efecte de la fotografia subaquàtica, els fenòmens descrits presenten nombroses variants, sovint
difícilment avaluables fins i tot per l'ull humà més exercitat.
Per exemple, en proximitats de la costa, la reflexió de la llum sobre un fons sorrenc pot augmentar
considerablement la lluminositat, mentre que, actuant sobre un fons molt menys profund, però rocós o bé
amb posidònies, la lluminositat serà sensiblement inferior.
absorció de les radiacions
Pèrdua d’intensitat d’un feix de radiacions en travessar un medi absorbent.
absorció del calor

Propietat que tenen els cossos, de retenir i difondre en llur massa una part de la calor que arriba a llur
superfície.
absorció dielèctrica
Fenomen segons el qual determinats dielèctrics conserven una certa càrrega elèctrica residual després
d’haver estat descarregats.
absorció en el casquet polar
Efecte en les altes latituds sobre les ones radioelèctriques, ocasionat per un augment sobtat de la
concentració d'electrons en la capa D de la ionosfera.
Aquest efecte és produït per l'arribada de protons solars de gran energia.
Comença unes hores després que s'ha observat una erupció solar i pot durar, encara que rares vegades,
uns dies.
absorció interestel·lar
L'absorció interestel·lar és el fenomen pel qual un estel apareix menys lluminós, a causa de la seva
distància.
Això està causat per la presència, en l'espai interestel·lar, de núvols formats per gasos i pólvores.
Considerant que aquestes substàncies estiguin uniformement distribuïdes en l'espai, en un trajecte d'uns
3.000 Al, la lluminositat d'un estel hauria de reduir-se en 0,5 m.
La distribució de la matèria interestel·lar, no obstant això, no és uniforme, i, per tant, el coeficient d'absorció
varia en cada cas.
L'absorció interestel·lar també presenta el fenomen de la selectivitat: és experimentada en major mesura
per la llum blava i en menor mesura per la vermella.
Aquesta és la raó per la qual els astres que es troben darrere de densos núvols interestel·lars se'ns
apareixen més vermells.
Aquest fenomen és conegut precisament com a enrogiment interestel·lar i la diferència entre el valor del
color mesurat i el valor mig de l'índex de color dels estels del tipus espectral examinat, se’n diu "excés de
color".
absorció iònica
Pèrdua d’energia experimentada per les ones hertzianes a causa del xoc amb els ions de l’atmosfera.
absorció mecànica
Transferència d’energia entre dos sistemes mecànics oscil·latoris.
absorció oceanogràfica
En oceanografia l’energia del sol que arriba en longituds d’ona curta és absorbida per l’aigua de la mar la
qual s’escalfa i emet a aquesta calor en radiacions d’ona llarga.
absorció per ressonància
Absorció màxima que es produeix quan l’energia de la radiació incident dóna lloc a un màxim
d’interaccions amb la matèria.
absorció polar
Durant episodis de tempestes solars, si el camp magnètic interplanetari incident en els pols té la intensitat
suficient i és de sentit oposat al camps geo magnètics, poden generar aurores i augmenta el nivell
d'absorció de les ones de ràdio de HF els trajectes de la qual travessin els pols.
absorció química
Propietat que tenen determinats medicaments i alguns teixits de permetre la penetració a llur interior de
substàncies exteriors, dissoltes o aeriformes, i de retenir-les-hi.
absorció selectiva
Absorció atmosfèrica soferta per la radiació solar en cert tram del seu espectre incident, depèn de
l'estructura i densitat de les molècules i de la longitud d'ona de la radiació.
absorciòmetre
Aparell que, mitjançant variacions de pressió, permet mesurar l'absorció o solubilitat d'un gas en un líquid.

abt
Abreviatura alemanya que significa departament “abteilung”. = Accident de transport.
S'entenen com a tals, pel que fa al transport terrestre, els danys o menyscaptes que experimentin les
mercaderies durant aquest i que, si expressament no es convé el contrari, seran de compte i risc del
carregador si es deuen a cas fortuït, força major o naturalesa i vici propi de les coses, la qual cosa haurà
de ser aprovat pel portador.
Si es demostra que tals danys van ser causats per qualsevol classe de negligència d'aquest, la
responsabilitat serà seva.
En el transport marítim es tracten sota la denominació d'avaria, que inclou tant els danys o desperfectes de
les mercaderies com les despeses ordinàries i extraordinaris que tals accidents originin.
Abz
Locució anglesa que significa “abzugligh”. = A deduir.
abundància astronòmica
Nombre d'àtoms d'un cert element químic continguts en una columna de l'atmosfera d'una estrella la base
de la qual mesura 1 cm 2 i l'altura del qual coincideix amb la de l'atmosfera estel·lar.
abundància d’elements
Entre els més importants assoliments de l'Astrofísica, ha d’incloure’ls el descobriment que els elements
químics que constitueixen els diversos cossos celestes i la seva abundància relativa, són pràcticament
iguals en tot l'Univers.
A aquest resultat s'ha arribat tant per mitjà de l'anàlisi indirecta d'estels i galàxies llunyanes amb els
mètodes de l'espectroscòpia, com a través de l'anàlisi química directa de roques terrestres, de meteorits i
de roques lunars.
Des del punt de vista quantitatiu, l'element més abundant és el hidrogen que representa, aproximadament,
el 83,9 per 100 de tots els àtoms presents en l'Univers; en segon lloc es troba l'heli amb el 15,9 per 100.
Tots els altres elements cobreixen el restant 0,2 per 100.
Habitualment l'abundància dels elements s'expressa amb relacions de nombres d'àtoms.
En l'anàlisi de la composició química de la Terra i dels meteorits es tria amb freqüència, com a element de
referència, el silici; en el del Sol i dels estels en general, el hidrogen.
La gènesi dels elements més pesats i rars, s'explica admetent els processos de transformació nuclear que
es produeixen a l'interior dels estels a partir dels elements més lleugers.
abundància ecològica
Escala empírica utilitzada en la realització d'inventaris d'espècies
L'abundància expressa la densitat relativa aproximada d'una espècie en una determinada àrea.
Per a mesurar-la s'utilitza una qualificació d'un a cinc que indica, respectivament, que es tracta d'una
espècie rara o molt abundant.
abundància relativa
En una atmosfera estel·lar, abundància d'un element respecte a altre (generalment l’hidrogeno).
abús
Ús injust, indegut o excessiu d'una persona o cosa en perjudici aliè
abús de bandera
Fet d’arborar il·lícitament una bandera en una embarcació.
Ac
Abreviatura d’altocúmulus.
acabar l’estiba
Hom ho diu quan les barques de llum no tenen prou caixes per a encabir la sardina que han pescat.
acabar la regata
Travessar un vaixell la línia d’entrada.

acàcia
L’acàcia (Robínia pseudoacacia L), és un gènere de plantes amb flor de la família fabàcia, és originari dels
territoris que formaven el continent arcaic de Gondwana, la majoria d’espècies es troben a Austràlia i la
resta es reparteixen entre l’Àfrica tropical, sud d’Àsia i el continent americà, són arbres o arbusts, les
acàcies tenen usos forestals fusta, goma aràbiga, ornamentals, culinaris o medicinals.
La fusta es pesada, dura i compacta, però elàstica, de color ocre o verdós en la porció perifèrica i marró en
el seu interior.
És molt resistent a l'acció de la intempèrie, i serveix per construccions, carrosseries i entarimats.
Suporta l’acció de l'aigua marina molt millor que la fusta de roure, i s’usa en la construcció d'algunes parts
de les embarcacions, com quadernes, varengues, etc.
acacion
Antiga embarcació grega, a rem i vela.
acadèmia d'administració de l'armada
L’acadèmia d'administració de l'armada, és va fundar en 1816 i va perdurar fins a 1895 en un únic centre
d'ensenyament.
A partir d'aquesta data es va dividir en tres: una en el Ferrol, altra a Cadis i altra a Cartagena.
De 1916 a 1925 els alumnes d'intendència van pertànyer de nou a l'Escola Naval Militar.
En 1928 es va crear l'Escola Especial d'Intendència de Cartagena.
En 1934, les funcions d'intendència van ser separades de les d'intervenció i repartides en dos cossos
d'oficials que es va disposar ingressessin en endavant en l'Escola Naval Militar.
acadèmia d'estat major d'artilleria de l'armada
L’acadèmia d'estat major d'artilleria de l'armada, és va establir en San Carlos en 1857, i va durar fins a
l'any 1886, en que els seus alumnes van ser incorporats, com els d'enginyers, a "l'Acadèmia d'Ampliació".
Després de crear-ne el Cos Facultatiu d'Oficials d'Artilleria de l'Armada es va establir la seva acadèmia en
la població de San Carlos (San Fernando, Cadis).
Per llei de 6 de febrer de 1943, transformat el cos en el d'Enginyers d'Armes Navals (al que es podia
ingressar des de la classe de paisà o sent oficial del Cos General de l'Armada) es va establir l'escola
corresponent a Madrid, unint-se a ella un Centre d'Estudis.
académie de marine
L’académie de marina, és un establiment fundat en Brest el 30 d'abril de 1572, amb el propòsit de cultivar
les arts i les ciències marítimes.
En 1769 se li va conferir el títol de “Académie Royale Marine” i va ser suprimida a l'esclatar la revolució de
1789, per a no tornar a organitzar-se fins a l'any 1927.
Actualment, “l’Académie de Marine” fomenta els alts estudis marítims i en les seves reunions i publicacions
tracta dels problemes que afecten a la marina, tant de guerra com mercant, i serveix també d'organisme
consultiu dels centres oficials.
ACAIT
Sigles de Associació Centreamericana d'Indústries Tèxtils.
acal
Nom que els mexicans donaven a la canoa i, en general, a qualsevol embarcació.
acalancar
Ficar un vaixell a una calanca, per resguardar-lo de certs vents
acalar
Abaixar, fer passar a un nivell més baix.
acalar
Disminuir l’altura o el gruix de quelcom cosa.
acalar
A Mallorca, calar l’ormeig dins la mar.

acana
Rep el nom de acana tant una espècie d'arbre “Achras acana” o “Manilkara zapota”, com la seva fusta.
De vegades apareix com Jacana o Hácana.
També coneguda com Balatá, o sapodilla.
Pertany a la família de les Sapotáceas, i és molt comuna en Sud-americà i a Cuba.
És un arbre gran, aconseguint 30-45 m d'altura.
Les fulles són alternes, el·líptiques, senceres, d'1-2 dm de longitud.
Les flors són blanques, i es troben en començar l'estació de les pluges.
El fruit és una drupa groga, de 3-5 cm de diàmetre, comestible; contenint una o dues llavors.
El seu làtex s'extreu de la mateixa manera com es fa amb la saba de la 'Hevea brasiliensis”, "arbre de la
goma".
Després s'asseca formant una inelàstica goma.
És molt semblada a la gutapercha (produïda per un arbre asiàtic molt emparentat, de vegades anomenat
guta-balatá).
Té fusta dura, vermella, per la construcció de mobles, i material de la construcció.
És tan densa que no sura en l'aigua.
Per clavar és necessari perforar abans un orifici, per on va a passar el clau.
El fruit, semblat al del seu parent sapodilla, és comestible, amb excel·lent sabor.
acanalador
Que acanala.
acanalador
Eina de mestre d’aixa, que serveix per fer canals a les peces de fusta.
acanalar
Fer passar aigua o un altre fluid per una canal.
acanalar un vaixell
Ficar un vaixell en un canal o passar per ell.
acanalat
Que te forma de canal.
acanalat
Que passa per un indret estret, per un congost.
acanar
Acte i efecte d’acanalar.
acantonament
Acció o l’efecte d’acantonar.
acantonament
Canvi manifest i freqüent de la direcció de on bufa el vent.
acantonar
Canviar la direcció del vent amb molta freqüència.
acaparament
Gaudi o apropiació de tot o la major part d'una cosa.
acaparament
Procediment en virtut del com, per acció o omissió, s'exerceix el domini sobre l'oferta d'un producte,
provocant o acreixent la seva escassesa, amb fins purament especulatives.
acaparar la nau
Sobrecarregar la nau.

acastellar
Muntar castells en la proa i la popa d'un vaixell.
acastellat
Se’n diu del vaixell que té castells a la popa i a la proa del vaixells.
acastellat
Part que surt dels vaixells per sobre la línia de flotació, que comprèn l’alcàsser, el castell i totes les obres
altes.
Acasto
En la mitologia grega, fill de Pelias, rei de Yolcos (Tesalia) i d'Anaxibia.
Famós caçador, va prendre part en la caça del senglar de Calidón i en l'expedició dels Argonautes.
Va fer famosos funerals al seu pare, assassinat pels seus propis fils, enganyats per Medea.
De Barallo, que va assistir als funerals, es va enamorar de Hipólita, dona d'Acasto, qui al menyspreada per
Barallo li va acusar al seu marit d'haver intentat violar-la.
Acasto va desarmar a Barallo i li va deixar abandonat i lligat a la ferocitat dels centaures de la muntanya
Pelión.
Va salvar a aquest i Mercuri i es va venjar matant a Hipólita i Acuito.
Acatis
En la mitologia grega, Acatis, en llatí Aeneas, és un heroi de la guerra de Troià, fill del príncep Anquises i
de la deessa Afrodita.
És va casar amb Creúsa, una dels filles del rei de Troià, amb la qual va tenir un fill, anomenat Ascanio o
Iulo.
Segons l'Eneida, Acatis fou el servidor més fidel d'Eneas, qui li va acompanyar en tots els seus
pelegrinatges.
Acatis va ser el primer a veure les costes d'Itàlia.
acatium
És un tipus de nau grega i llatina, que pertany a la categoria de les denominades “actuariae”, propulsades
tant a vela com a rem.
Era una embarcació bastant típica, tant pel buc, amb proa rostrada popa rodona, com pels seus aparells.
L’acatium va ser molt usat pels pirates grecs en el Mediterrani.
A pesar de les poques noticies que existeixen sobre aquest tipus de nau, es pot afirmar, sense por
d'equivocar-se, que es tractava d'una embarcació capaç d'arribar a grans velocitats amb vents febles i, per
tant, molt útil per a les condicions de navegació pel Mediterrani.
També anomenada acatus
acatos
Vas per veure amb forma d’una nau.
accaparement
En terminologia francesa acaparament.
Posta en acció per una o diverses persones de procediments tendents a controlar el proveïment d'un
producte i agreujar o aprofitar la seva escassetat amb finalitats especulatives.
accas
Acrònim de Alto Cúmulus Castellanus.
accred
Abreviatura francesa de “accreditif”. Carta de crèdit.
accelerable
Que es pot accelerar.
acceleració
Acció o l’efecte d’accelerar o d’accelerar-se.

acceleració
L’acceleració és una magnitud física que indica com canvia la velocitat d’un cos en relació amb el temps,
és una quantitat vectorial i és mesura en unitats de longitud/temps 2 , en unitats del SI, és en metre/segon 2 .
En el Sistema Internacional, la unitat d'acceleració és 1 (m/s), és a dir 1 m/s².
acceleració angular
Variació de la velocitat angular pel que fa al temps.
Definim acceleració angular com els canvis que experimenta la velocitat en les unitats de temps.
Fem referència a ella amb la lletra grega alfa α.
Igual que la velocitat angular, l'acceleració és d'un corrent vectorial.
acceleració centrífuga
L'acceleració centrífuga és aquella que adquireixen els cossos per causa de l'efecte força centrifuga.
Primer de tot cal aclarir que la força centrífuga és una força d'inèrcia.
Com tota força d'inèrcia resulta de descriure el moviment d'una partícula o sistema de partícules des d'un
sistema de referència no inercial.
acceleració centrípeta
Moviment que tendirà a seguir una trajectòria en línia recta a velocitat constant, a menys que existeixi una
força que li desvia.
En el cas d'un cos que gira al voltant d'un punt, la força que evita que el cos segueixi en línia recta és la
força centrípeta, i com totes les forces té un valor de F= m a, on a és l’acceleració centrípeta, i es dirigeix
sempre en direcció al centre de gir.
acceleració d’un motor
Capacitat d’un motor d’augmentar la seva velocitat instantània.
acceleració de Coriolis
L'efecte Coriolis, descrit en 1836 pel científic francès Gaspard-Gustave Coriolis, és l'efecte que s'observa
en un sistema de referència en rotació (i per tant no inercial) quan un cos es troba en moviment respecte
d'aquest sistema de referència.
Aquest efecte consisteix en l'existència d'una acceleració relativa del cos en aquest sistema en rotació.
Aquesta acceleració és sempre perpendicular a l'eix de rotació del sistema i a la velocitat del cos.
L'efecte Coriolis fa que un objecte que es mou sobre el radi d'un disc en rotació tendeixi a accelerar-se pel
que fa a aquest disc segons si el moviment és cap a l'eix de gir o allunyant-se d'aquest.
Pel mateix principi, en el cas d'una esfera en rotació, el moviment d'un objecte sobre els meridians també
presenta aquest efecte, ja que aquest moviment redueix o incrementa la distància respecte a l'eix de gir de
l'esfera.
A causa que l'objecte sofreix una acceleració des del punt de vista de l'observador en rotació, és com si
per aquest existís una força sobre l'objecte que ho accelera.
A aquesta força la hi anomena força de Coriolis, i no és una força real en el sentit que no hi ha gens que la
produeixi.
Es tracta doncs d'una força inercial o fictícia, que s'introdueix per explicar, des del punt de vista del sistema
en rotació, l'acceleració del cos, l'origen del qual està en realitat, en el fet que el sistema d'observació està
rotant.
Un exemple canònic d'efecte Coriolis és l'experiment imaginari en el qual disparem un projectil des de
l'Equador en direcció nord.
El canó està girant amb la terra cap a l'est i, per tant, imprimeix al projectil aquesta velocitat (a més de la
velocitat cap a endavant al moment de la impulsió).
En viatjar el projectil cap al nord, sobrevola punts de la terra la velocitat de la qual es lineal cap a l'est va
disminuint amb la latitud creixent.
La inèrcia del projectil cap a l'est fa que la seva velocitat angular augmenti i que, per tant, avanci als punts
que sobrevola.
Si el vol és suficientment llarg, el projectil caurà en un meridià situat a l'est d'aquell des del qual es va
disparar, a pesar que la direcció del tret va ser exactament cap al nord.
Anàlogament, una massa d'aire que es desplaci cap a l'est sobre l'equador augmentarà la seva velocitat de
gir pel que fa al sòl en cas que la seva latitud disminueixi.

Finalment, l'efecte Coriolis, en actuar sobre masses d'aire (o aigua) en latituds intermèdies, indueix un gir
en desviar cap a l'est o cap a l'oest les parts d'aquesta massa que guanyin o perdin latitud de forma
semblant a com gira la boleta de l'exemple.
L'exemple més notori de manifestació de l'efecte Coriolis es dóna quan masses d'aire o d'aigua es
desplacen seguint meridians terrestres, i la seva trajectòria i velocitat es veuen modificades per ell.
En efecte, els vents o corrents oceànics que es desplacen seguint un meridià es desvien accelerant en la
direcció de gir si van cap als pols o al contrari si van cap a l'equador.
La manifestació d'aquestes desviacions produeix, de manera anàloga al gir de la boleta mostrat al principi,
que les borrasques tendeixin a girar en l'hemisferi sud en el sentit de les agulles del rellotge i, en l'hemisferi
nord, en sentit contrari.
L'efecte de la força de Coriolis haurà de considerar-ne sempre que s'estudiï el moviment de fluids i també
el de qualsevol objecte mòbil sobre esferes o superfícies planes en rotació.
Això inclou als planetes gasosos del sistema solar, el Sol i tots els estels i, al planeta Terra, el moviment de
les aigües dels rius, els llacs, els oceans i, per descomptat, de l'atmosfera.
L'efecte de Coriolis prediu que sempre que s'observin els moviments giratoris d'aquests cossos, els vòrtex
seguiran la norma descrita per a les borrasques i anticiclons terrestres.
A més de la seva influència sobre l'atmosfera, és molt notòria la que té també sobre la circulació oceànica.
En les conques que tenen la forma apropiada (com, per exemple, la conca de l'Atlàntic nord i la de
l'Atlàntic sud), l'efecte Coriolis desvia als corrents marins cap a la dreta en l'hemisferi nord i cap a
l'esquerra en l'hemisferi sud, de la mateixa manera que succeeix amb la circulació general dels vents.
Les excepcions o modificacions d'aquest patró general de la circulació general dels oceans tenen a veure
amb la disposició de les costes i la compensació introduïda pels corrents càlids que van, en els oceans, de
les costes orientals de la zona intertropical cap a les occidentals de les zones temperades dels continents.
A més, en els oceans, el mateix que succeeix en l'atmosfera, es produeix una espècie de convergència en
les latituds equatorials per la força centrífuga del moviment de rotació: tant l'oceà com l'atmosfera tenen un
bombament equatorial per la rotació terrestre, de diversos metres d'altura en el cas dels oceans i de
diversos quilòmetres en l'atmosfera.
Al seu torn, aquest "bombament" ocasiona una espècie d'obstacle a la lliure circulació i al lliure intercanvi
d'energia (oceànica i atmosfèrica) entre els dos hemisferis.
La circulació a la zona equatorial és, per tant, d'est a oest, tant pel que fa als corrents equatorials del nord i
del sud com pel que fa als alisis del nord-est en l'hemisferi nord i del sud-est en l'hemisferi sud.
Finalment, la qual cosa s'ha denominat bombament equatorial dels oceans té diverses conseqüències:
entre elles, la formació del que s'ha denominat contracorrents equatorials també del nord i del sud,
definides i identificades en molts atles i llibres de geografia i de ciències de la Terra, i la desviació cap a les
zones subtropicals i temperades: de nou, cap a la dreta en l'hemisferi nord i cap a l'esquerra en l'hemisferi
sud.
acceleració de la gravetat
Acceleració d'un cos que cau lliurement, causada per la força de gravetat
La força d’atracció gravitacional fa que un objecte en caiguda lliure sobre un cos celeste es mogui,
prescindint d’eventuals resistències atmosfèriques, de manera accelerada, o sigui, amb un augment
constant de la seva velocitat per unitat de temps, i que es dirigeixi cap al centre del cos celeste.
En la superfície de la Terra el valor d’aquesta acceleració, que s’indica amb la lletra g, seria igual en
qualsevol punt si el nostre globus fos perfectament esfèric i si la força centrífuga deguda a la rotació
terrestre, que té com efecte una disminució de la força d’atracció gravitacional, tingués en qualsevol part el
mateix valor.
Al no verificar-ne aquestes dues condicions, g varia lleugerament d’un lloc a un altre.
En l’equador, l’acceleració de la gravetat és de 9,7799 metres per segon, mentre que en els pols és
superior a 9,83 metres per segon.
El valor que sol acceptar-ne internacionalment per a l’acceleració de la gravetat a l’hora de fer càlculs és
de 9,80665 metres per segon.
Antigament es creia que els cossos més densos queien amb major acceleració, però Galileu i, després,
Isaac Newton es van encarregar de demostrar el contrari.
Un experiment realitzat en una càmera de buit demostra que tots els cossos cauen cap a la Terra amb la
mateixa acceleració, independentment de la seva massa.
acceleració dels estels fixos
Avenç diari que es produeix, pel que fa al sol mig, entre dos passos consecutius d'un mateix estel pel
meridià d'un lloc.

A causa de això, la durada del dia sideri és menor a la del dia solar mitjà en 3 minuts 55,91 segons de
temps mig o 3 minuts 56,55 segons de temps sideri.
acceleració gravitatòria de la Terra
La força en direcció cap a l'interior que actua empenyent tots els objectes cap al centre de la Terra i que
tendeix a donar-li forma d'esfera.
L'acceleració gravitatòria terrestre, representada per g, és mesura en gals (per Galileu; 1 gal = 1 cm/seg 2
d'acceleració).
acceleració lineal
L'acceleració lineal és el canvi que té la velocitat en una unitat de temps.
Com la velocitat és un vector, un canvi en la velocitat és també un vector.
D'aquesta manera s'ha de l'acceleració a = (Vf - Vi)/dt.
De la definició de la derivada, quan fem que dt tendeixi a zero, l’acceleració es converteix en la derivada
de la velocitat.
acceleració mitja
L’acceleració mitja es defineix com el quocient entre la diferència del vector velocitat i el període de temps
transcorregut.
acceleració negativa
L'acceleració en si és el canvi del vector velocitat en el temps, és a dir, la velocitat varia, si aquesta
augmenta, el que experimenta el cos és acceleració positiva, en canvi, si la velocitat disminueix és perquè
el cos desaccelera (acceleració negativa).
Com l'acceleració depèn de la força que s'exerceix sobre el cos, segons la segona llei de Newton (principi
de massa): la força que s'exerceix sobre un cos és directament proporcional a l'acceleració que
experimenta.
Per tant, si la força que s'exerceix sobre un cos disminueix (és a dir, la força resultant que actua sobre ell),
també disminueix la seva acceleració, i per tant, experimenta una acceleració negativa)
acceleració positiva
L’acceleració positiva és quan el cos en si va augmentat la velocitat a través del temps.
acceleració uniforme
L’acceleració uniforme, és quan l’acceleració es manté constant o sigui que no canvia
acceleració variable
Quan la velocitat d'una partícula canvia en un interval de temps se’n diu que el cos té acceleració.
Suposem que en un instant de temps t1 la partícula té una velocitat instantània v1 i en t2 té una velocitat
instantània v2.
accelerada
Acceleració sobtada i intensa que se sotmet l’activitat d’un motor.
acceleradament
Amb acceleració, d’una manera accelerada.
accelerador
Que accelera.
accelerador
Mecanisme que permet augmentar el règim de revolucions d'un motor.
accelerador
Mecanisme que comanda l’admissió de la mescla gasosa en un motor endotèrmic per tal de fer-li variar la
velocitat.
accelerament
Sinònim d’acceleració.

accelerar
Fer més ràpid, més viu un moviment.
accelerar el vaixell
Augmentar la velocitat d’un vaixell.
accelerar un motor
Augmentar la velocitat d’un cos en moviment, el ritme del funcionament d’un motor.
acceleration clause
Locució anglesa que significa. = Clàusula que freqüentment s'empra als Estats Units per als contractes
que preveuen pagaments escalonats.
Aquesta clàusula disposa que la totalitat del saldo pendent de pagament serà exigible quan un qualsevol
dels venciments deixi de ser atès pel deutor, i igualment en cas de suspensió de pagaments, fallida, etc.
accelerògraf
Sinònim acceleròmetre.
acceleròmetre
Es denomina acceleròmetre a un instrument destinat a mesurar acceleracions, és usat per a determinar la
posició d’un cos, dons al conèixer-se la seva acceleració en tot moment, és possible calcular els
desplaçaments que va tenint, considerant que es coneixen la posició i velocitat original del cos sota anàlisi,
i sumant els desplaçaments mesurats es determina la posició.
acceleròmetre d'efecte Hall
Els acceleròmetres d'efecte Hall, utilitzen una massa sísmica on es col·loca un imant i d'un sensor d'efecte
Hall que detecta canvis en el camp magnètic
acceleròmetre de condensador
Els acceleròmetres de condensador, mesuren el canvi de capacitat elèctrica d'un condensador mitjançant
una massa sísmica situada entre les plaques del mateix, que al moure's fa canviar el corrent que circula
entre les plaques del capacitació.
acceleròmetre piezoelèctric
L'acceleròmetre és un dels transductors més versàtils, essent el més comú el piezoelèctric per compressió.
Aquest es basa en que, quan es comprimeix una retícula cristal·lí piezoelèctric, es produeix una càrrega
elèctrica proporcional a la força aplicada.
acceptació
És un acte jurídic unilateral per mitjà del com, el deutor (girat) adquireix el caràcter d'obligat principal al
pagament de la suma indicada en un títol de crèdit.
acceptació
Promesa de pagar, generalment evidenciat inscrivint en la part davantera del document "validada", seguida
per la data, el lloc de pagament, i la signatura de validesa.
acceptació
Rebut admès pel consignatari d'un enviament, amb la finalitat d'acabar el contracte del transport comú.
acceptació
Assentiment d'una oferta, condicionada solament a petits canvis que no afecten cap dels seus termes
substancials.
acceptació de l’assegurança
Acte pel qual l’entitat asseguradora decideix l’admissió i cobertura del risc proposat pel futur assegurat.
acceptació d'una lletra a termini emesa sota un crèdit

Acte definitiu mitjançant el qual el Banc acaptant assumeix formalment el compromís de pagar al
beneficiari el valor de la mateixa al seu respectiu venciment.
En aquest cas, a l'efectuar l'acceptació ho fa pel mateix sense recurs de retorn.
acceptació de transport
Recepció d'un embarcament per part del consignatari acabant així la responsabilitat de la companyia de
transports.
acceptació del banc
El banc cobrador és responsable de comprovar que la forma de l'acceptació sigui completa i correcta, però
no és responsable de l'autenticitat de cap signatura o de la capacitat de qualsevol signant per a subscriure
l'acceptació.
acceptance
Locució anglesa que significa = acceptació, acceptació de Banc, acceptació comercial.
acceptance letter of credit
En terminologia anglesa = Carta de crèdit realitzable per acceptació.
acceptant
És un acte jurídic unilateral per mitjà del com, el deutor adquireix el caràcter d'obligat principal al pagament
de la suma indicada en un títol de crèdit.
acceptant
En matèria d’assegurança, persona natural o jurídica que en assegurar una mercaderia, admet un perill.
accés
Acció d'arribar o apropar-se.
accés
Moviment aparent d’aproximació del Sol a l’equador.
accés a la mar
Possibilitat, reconeguda com un dret, per un estat, d’accedir a la mar a través del territori d’un altre estat, ja
sigui mitjançant un corredor entre l’estat interior i la costa, i el dret de navegació per un riu, o bé el dret de
trànsit.
accés a la professió de transportista de mercaderies per via navegable i reconeixement recíproc de
diplomes
L'objectiu d'aquesta Directiva és facilitar l'execució de la política comuna de transports, mitjançant una
millor organització del mercat.
També s'ocupa de la coordinació de les condicions d'accés a la professió de transportista: afavoreix la
realització de la lliure prestació de serveis i l'exercici efectiu del dret d'establiment.
L'organització del mercat de transports és un dels elements necessaris per a l'execució de la política
comuna de transports.
De fet, les mesures encaminades a coordinar les condicions d'accés a la professió de transportista van
dirigides a la integració del mercat, en interès dels usuaris, dels transportistes i del conjunt de l'economia.
La present Directiva també pretén afavorir la realització de la lliure prestació de serveis i l'exercici efectiu
del dret d'establiment.
La Directiva manté, no obstant això, una certa flexibilitat en el sistema, al permetre als Estats membres
mantenir o establir normes sobre l'honorabilitat i la capacitat financera del transportista.
També poden estar dispensats de l'aplicació de la Directiva els transportistes que efectuïn transports
exclusivament per les vies navegables nacionals no unides a la xarxa navegable d'altre Estat membre.
La Directiva es recolza en el principi del reconeixement recíproc dels diplomes, certificats i altres títols de
transportista.
Els Estats membres, en el marc de les normes comunes enunciades en la present Directiva, regeixen
l'accés a la professió de transportista de mercaderies per via navegable.

La present Directiva no s'aplicarà a les persones físiques o empreses que exerceixin la professió de
transportista de mercaderies per via navegable per mitjà d'embarcacions el pes mort de les quals, quan
estan carregats fins a la línia de màxima càrrega, no sobrepassi les 200 tones mètriques.
No obstant això, els Estats membres tindran la facultar de reduir aquest límit per a la totalitat o per a una
part dels transports, o també per a determinades categories de transports.
Les persones físiques o les empreses haurien de reunir la condició de capacitat professional: aquesta
consistirà a posseir les competències comprovades per l'autoritat o la instància designada a tal fi per cada
Estat membre en les matèries esmentades en l'annex.
Una vegada comprovats els coneixements (mitjançant la presentació d'un diploma, l'assistència a cursos o
per una experiència pràctica suficient), l'autoritat expedirà un certificat.
Dit certificat podrà ser retirat si el transportista deixa de complir les condicions exigides.
accés a port per les autoritat sanitària
No es podrà negar a un vaixell, per motius sanitaris, l'accés a port, no obstant això, si el port no disposa de
mitjans per a l'aplicació de les mesures sanitàries autoritzades i si l'autoritat sanitària del port considera
indispensables aquestes mesures, podrà ordenar al vaixell que segueixi viatge pel seu compte i risc fins al
port apropiat més proper que convingui per al cas.
Amb excepció dels casos previstos en el paràgraf següent qualsevol vaixell el capità del qual es negui a
l'arribo a l'aplicació de les mesures prescrites per l'autoritat sanitària del port, quedarà en llibertat de
continuar immediatament la seva ruta, però no podrà fer escala durant aquest viatge en cap altre port del
mateix territori.
S'autoritzarà als vaixells que estiguin en aquest cas únicament perquè es proveeixin de combustible, aigua
potable, queviures i proveïments, en règim de quarantena.
Els vaixells que arribin a port s de zones on existeixi el vector de la febre groga no rebran autorització de
sortida i seran objecte de les mesures prescrites per l'autoritat sanitària, tractant-se de vaixells, els que
estiguin infectats de febre groga, quan s'hagi comprovat la presència de “Aedea aegydti” a bord i resulti de
la visita mèdica que alguna persona infectada no ha estat aïllada al seu degut temps.
Altres mesures.
Els carregaments i les mercaderies solament seran objecte de les mesures sanitàries quan procedeixin
d'àrees infectades i quan l'autoritat sanitària tingui raons per suposar que puguin haver-ne contaminat amb
agents d'una malaltia objecto de reglamentació o servir de vehicle per a la propagació d'aquesta malaltia.
Les mercaderies en trànsit sense transbord no seran sotmeses a mesures sanitàries no detingudes en els
ports, tret que es tracti d'animals vius.
En el cas de mercaderies objecto de comerç entre dos països l'expedició de certificats de desinfecció
podrà fer-se conformement a les estipulacions dels acords bilaterals concertats entre el país exportador i
l'importador.
Els equipatges que no siguin de persones infectades o sospitoses d'infecció només podran ser
desinfectats o desinsectats quan pertanyin a portadors de material infecciós o d'insectes vectors d'una
malaltia objecto de reglamentació.
El correu i els periòdics, llibres i altres impresos estaran exempts de l'aplicació de mesures sanitàries.
Els embalums postals només seran objecte de mesures sanitàries quan continguin:
• Quan els aliments si l'autoritat sanitària té raons per suposar que procedeixen d'un àrea infectada de
còlera.
• Peces de vestir, de roba blanca o de roba de llit, usades o brutes, en determinades circumstàncies.
• Material infecciós.
• Insectes o altres animals vius que puguin servir de vectors de malalties de l'home després de introduïts o
establerts en un territori.
Les administracions sanitàries procuraran, en tant que sigui possible, que els contenidors utilitzats per a
transports internacionals per mar estiguin exempts de material infecciós, de vectors de malalties o de
rosegadors, durant les operacions d'embalatge.
accés al mercat
Disponibilitat d'un mercat per als països exportadors.
accés aquàtic a ports
Canals, zona d’aproximació, obres d’abric o defensa tals com escullera i rescloses i senyalitzacions
nàutiques.
accés terrestre a ports

Vies interiors de circulació, línies fèrries que permetin la interconnexió directa i immediata amb el sistema
nacional de circulació vial.
accessibilitat
Amb aquest nom s’expressa en biologia pesquera l’efecte combinat de la mortalitat natural i de la
disponibilitat, dos factors fora de l’abast de l’activitat de l’home.
accessible
Que te fàcil accés a cert lloc, port, badia, etc.
accessió
Procés pel qual un país negocia termes o determina les obligacions que s'han de complir per a poder
participar en un acord comercial.
accessió duanera
És la incorporació d'un Estat al territori duaner d'un altre.
accessori
Es denomina accessori als elements o components que formen part de l'equipament complementari d'una
màquina i que no s'usa de manera continuada sinó quan és requerit el seu servei.
També reben el nom d'accessoris els components que formant part d'una màquina, no són propis de la
màquina, sinó que en cas d'avaria i necessitar reposar els mateixos, aquests components es puguin
adquirir en establiments adequats de subministraments industrials, per exemple: rodaments, cargols, etc.
Aquest tipus d'accessori, ha d'ésser normalitzat perquè ho puguin produir diferents fabricants.
accessoris de coberta
Els accessoris de coberta son tots aquells com armelles, argolles, bites, baranes, guardainfants, etc demes
coses situades sobre la coberta.
accessoris de les canonades
Es denomina així a tota peça prèviament conformada amb una fi determinada, aquestes s'empren en les
canonades de bord per evitar haver de conformar-les amb el personal de planta, antigament la majoria
d'aquests es fabricaven en els tallers de la drassana, com per exemple els colzes en grillons.
Els accessoris més comunament usat avui dia són: brida, brida cega, unió doble, colze, reducció
concèntrica, reducció excèntrica, casquets, etc.
accident
Es defineix com a accident a qualsevol succés que és provocat per una acció violenta i sobtada
ocasionada per un agent extern involuntari, que dóna lloc a una lesió corporal.
L'amplitud dels termes d'aquesta definició obliga a tenir present que els diferents tipus d'accidents es
troben condicionats per múltiples fenòmens de caràcter imprevisible i incontrolable.
El grup que genera major mortalitat és el dels accidents produïts en ocasió del transport de persones o
mercaderies per terra, mar o aire.
Malgrat les proporcions que solen aconseguir els accidents aeris, sens dubte és el transport per carretera
el que major nombre de víctimes provoca.
accident de transport
S'entenen com a tals, pel que fa al transport, els danys o menyscaptes que experimentin les mercaderies
durant aquest i que, si expressament no es convé el contrari, seran de compte i risc del carregador si es
deuen a cas fortuït, força major o naturalesa i vici propi de les coses, la qual cosa haurà de ser provat pel
transportista.
Si es demostra que tals danys han estat causats per qualsevol classe de negligència d'aquest, la
responsabilitat serà seva.
En el transport marítim es tracten sota la denominació d'avaria, que inclou tant els danys o desperfectes de
les mercaderies com les despeses ordinàries i extraordinaris que tals accidents originin.
accident de treball
La legislació determina que un accident de treball és tota lesió corporal que el treballador sofreixi amb
ocasió o per consegüent del treball que executi per compte aliè (article 115 LGSS).

Per tant, perquè un accidents tingui aquesta consideració és necessari que:
• Que el treballador/a sofreixi una lesió corporal.
• Entenent per lesió tot dany o detriment corporal causat per una ferida, cop o malaltia.
• S'assimilen a la lesió corporal les seqüeles o malalties psíquiques o psicològiques.
• Que executi una labor per compte aliè.
• Que l'accident sigui amb ocasió o per consegüent del treball, és a dir, que existeixi una relació de
causalitat directa entre treball - lesió.
• La lesió no constituïx, per si sola, accident de treball.
• Accidents produïts en ocasió de les tasques desenvolupades encara que siguin distintes a les habituals.
• S'entendrà com accident de treball, aquell que hagi ocorregut durant la realització de les tasques
encomanades per l'empresari, o realitzades de forma espontània pel treballador/a en interès del bon
funcionament de l'empresa. (article 115.2c LGSS).
• Accidents soferts en el lloc i durant el temps de treball.
• Les lesions sofertes durant el temps i en el lloc de treball es consideren, excepte prova en contrari,
accidents de treball (article 115.3 LGSS).
Accident “in itinere”:
• És aquell que sofreix el treballador/a a l'anar al treball o al tornar d'aquest.
• No existeix una limitació horària (article 115.2d LGSS).
Hi ha 3 elements que es requereixen en un accident “in itinere”:
• Que ocorri en el camí d'anada o tornada.
• Que no es produeixin interrupcions entre el treball i l'accident.
• Que s'empri l'itinerari habitual.
Accidents en missió:
• Són aquells soferts pel treballador/a en el trajecte que hagi de realitzar per al compliment de la missió,
així com l’esdevingui en l'acompliment de la mateixa dintre de la seva jornada laboral.
Accidents de càrrecs electius de caràcter sindical:
• Són els soferts amb ocasió o per consegüent de l'acompliment de càrrec electiu de caràcter sindical o de
govern de les entitats gestores de la Seguretat Social, així com els accidents ocorreguts a l'anar o tornar
del lloc que s'exerceixen les funcions que els són pròpies (Art. 115.2b LGSS).
Actes de salvament:
• Són els accidents esdevinguts en actes de salvament o de naturalesa anàloga quan tinguin connexió
amb el treball.
• S'inclou el cas d'ordre directa de l'empresari o acte espontani del treballador/a (Art. 115.2d LGSS).
Malalties o defectes anteriors:
• Són aquelles malalties o defectes patits amb anterioritat, que es manifesten o agreugen com a
conseqüència d'un accident de treball (Art. 115.2.f LGSS).
Malalties intercurrents:
• S'entén per tals les quals constituïxen complicacions del procés patològic determinat per l'accident de
treball mateix.
Per a qualificar una malaltia com intercurrent és imprescindible que existeixi una relació de causalitat
immediata entre l'accident de treball inicial i la malaltia derivada del procés patològic (Art. 115.2.g LGSS).
Les malalties comunes que contregui el treballador/a amb motiu de la realització del seu treball, no
incloses en la llista de malalties professionals.
S'ha d'acreditar fefaentment la relació causa - efecte entre la realització d'un treball i l'aparició posterior de
la malaltia(Art. 115.2i LGSS).
Els deguts a imprudències professionals (Art. 115.5 a LGSS).
Es qualifica així als accidents derivats de l'exercici habitual d'un treball o professió i de la confiança que
aquests inspiren a l'accidentat.
accident en regata
Abordatge o bolcada que pateix un bot involuntàriament i el bot fer abandonar la regata.
accident geogràfic
Un accident geogràfic és una unitat geomorfològica.
Els accidents geogràfics es classifiquen per característiques tals com elevació, pendent, orientació,
estratificació, exposició de roca i tipus de sòl.
Els oceans i continents són els accidents d'ordre màxim.
Els elements dels accidents geogràfics són aquelles parts que poden identificar-se en ells, observant-ne en
diversos d'ells.

Els elements genèrics dels accidents geogràfics són les fosses, pics, canals, crestes, passos, estanys,
plans, etcètera, i poden extreure’ls sovint de models digitals d'elevació usant algunes tècniques
automàtiques o semiautomàtiques.
Els accidents geogràfics elementals (segments, facetes, unitats de relleu) són les divisions homogènies
més petites de la superfície terrestre, a una escala i resolució donades.
Són zones amb propietats morfo mètriques relativament homogènies, limitats per línies de discontinuïtat.
Un altiplà o pujol pot observar-ne a diverses escales entre pocs centenars de metres fins a centenars de
quilòmetres.
Per tant, la distribució espacial dels accidents geogràfics és sovint difusa i depenent de l'escala, com en el
cas dels sòls i estrats geològics.
Diversos factors, des de la tectònica de plaques a l'erosió i la sedimentació, poden generar i alterar
accidents geogràfics.
Factors biològics també poden influir en ells, com és el cas de les plantes en el desenvolupament de les
dunes i els saladars i dels corals i algues en la formació d'esculls.
Molts dels termes no s'apliquen únicament a característiques de la Terra, podent ser usats per a descriure
característiques de la superfície d'altres planetes i objectes semblats en l'Univers.
accident marítim
Tot sinistre o succés eventual i fortuït, ocorregut a un vaixell o embarcació, ja sigui aquesta impulsada a
vela, rem, motor o vapor, per causes de força major, imprevistes, fortuïtes i eventual, tals com col·lisió o
abordatge, incendi, naufragi, tempestat o mal temps, explosió, avarada, trencament, fallida o dany de
qualsevol de les parts o sistemes integrants de la nau, etc.
L'accident és notificat a les Autoritats Marítimes competents, pel capità de la nau, mitjançant la protesta
d'avaria.
accident marítim greu
Aquell que sense reunir les característiques de l'accident molt greu entranya incendi, explosió, abordatge,
encallada, contacte, avaries per mal temps, avaries causades per gels, esquerdes en el vaixell o suposat
defecte del vaixell o altres, que al seu torn provoquen alguna de les següents conseqüències:
• Lesions greus a les persones.
• Avaries estructurals que fan que el vaixell no sigui apte per a navegar, per exemple, una esquerda en
l'obra viva, parada de les màquines principals, avaries importants en els espais d'allotjament o altres
espais.
• Contaminació (independentment de la magnitud).
• Una avaria que obligui a remolcar el vaixell o demanar ajuda a terra.
accident marítim molt greu
Esdeveniment que ha tingut com resultat:
• El sofert per un vaixell amb pèrdua total d'aquest o contaminació greu.
• La mort o lesions greus d'una persona, causades per les operacions d'un vaixell o en relació amb elles.
• La pèrdua d'una persona que estigués a bord, causada per les operacions d'un vaixell o en relació amb
elles.
• La pèrdua, presumpta pèrdua o abandó d'un vaixell.
• Danys materials greus soferts per un vaixell.
• L'encallada o avaria important d'un vaixell, o la participació d'un vaixell en un abordatge.
• Danys materials greus causats per les operacions d'un vaixell o en relació amb elles.
• Danys greus al medi ambient com resultat dels danys soferts per un o diversos vaixells, causats per les
operacions d'un o diversos vaixells o en relació amb elles.
accident per electrització
Es denomina accident per electrització, o accident elèctric a una lesió produïda per l'efecte del corrent
elèctric en l'ésser humà o en un animal.
Són varis els factors que determinen l'envergadura del dany.
Poden presentar-se lesions nervioses, alteracions químiques, danys tèrmics i altres conseqüències
d'accidents secundaris (com per exemple fractures òssies).
En espanyol es reserven els termes «electrocutar» i «electrocució» per als casos d'accident elèctric amb
resultat de mort.
Al costat de les magnituds de la tensió elèctrica, de la densitat de corrent i de la intensitat de corrent
(amperatge), també exerceix un paper el fet que es tracti de corrent altern o contínua, així com també

quant temps i per què via el cos de la persona (o en defecte d'això, de l'animal) ha estat travessat pel
corrent elèctric.
Les conseqüències d'un accident per electrització són depenent de la sensibilitat específica de cada teixit
particular.
El corrent elèctric segueix preferentment la trajectòria de la menor resistència.
D'acord amb això, exerceixen un rol decisiu les diferents resistències que ofereixen els teixits del cos
humà.
Els teixits nerviosos presenten la resistència menor.
En seqüència ascendent, li segueixen les artèries, músculs, pell, tendons, teixit adipós i els ossos.
En conseqüència, per al cas del corrent continu i els corrents de baixa freqüència, la probabilitat de dany
del teixit nerviós és la major, seguida d'artèries, músculs, etc.
Els símptomes són:
• Cremades en els llocs d'entrada i sortida del corrent.
• Paràlisi de la musculatura de les extremitats i del cor pel flux de corrent.
• Formació de gas en la sang per electròlisi.
• Fractures d'ossos a causa de sobtades i brusques contraccions musculars.
• Lesions per accidents secundaris (per exemple per una caiguda ocasionada pel cop de corrent).
En general, també aquí ha d’entendre’s a l'esquema de la cadena d'intervencions de primers auxilis i en
prestar ajuda tenir en compte incondicionalment l'autoprotecció.
Entre uns altres, aquí és important el següent:
• Per salvar al lesionat, primerament assegurar la que la instal·lació estigui lliure de tensió elèctrica.
• Les instal·lacions i aparells han de separés de la xarxa elèctrica mitjançant el seu interruptor
d'emergència o el fusible de seguretat.
• El simple apagat de l'aparell o del conductor no assegura que estigui lliure de tensió.
• Els cables que condueixin corrent i que estiguin lliures, han de retirar-se de la proximitat del lesionat
ajudant-se d'un objecte no conductor (per exemple un pal d'escombra de fusta).
• En el cas d'alta tensió ha de mantenir-se una gran distància de seguretat, ja que de no fer-ho existeix el
perill de la formació d'un arc elèctric.
• Advertir als presents perquè no toquin les peces electrificades (instal·lar barreres a la zona).
• En cas de pacients inconscients, una vegada tallat el flux de corrent, és de primera prioritat assegurar la
respiració i la funció cardíaca i circulatòria.
Si és necessari, ha d'iniciar-se immediatament la reanimació cardiopulmonar.
En cas de fibril·lació ventricular, el personal especialitzat en rescat pot realitzar una desfibril·lació.
Si està disponible, també pot usar-ne un desfibril·lador especial per a ús per llecs, accessible en alguns
llocs públics.
• En el cas dels pacients conscients, cal refredar les cremades i cobrir-les amb una bena neta, que no
desprengui pelusses i en tant que sigui possible esterilitzada.
També en el cas que el pacient se senti completament bé, hauria de mantenir-se en observació fins que
quedi descartat un possible dany cardíac.
Per a això és necessari realitzar un electrocardiograma.
Per això els serveis de rescat d'emergència transporten després a l'accidentat al servei d'emergència d'un
hospital.
En el cas que es detectin canvis en l'electrocardiograma, es tracti d'un accident amb alta tensió o existeixin
factors especials de risc, es procedirà allí a una observació de diverses hores amb monitoratge
d'electrocardiograma.
La resta de les mesures s'orienten segons la gravetat de les cremades.
A causa de l'acció tèrmica del corrent elèctric es produeix una pèrdua de líquid en el cos.
Igualment, el calcinament dels teixits afectats (necrosis) pot produir el sorgiment de substàncies verinoses.
També està el perill d'una sèpsia amb el risc de mort per infecció bacteriana dels òrgans danyats.
Per minimitzar el dany als ronyons és necessari compensar la pèrdua de líquid a través d'una infusió
intravenosa, per exemple, amb una solució de clorur de sodi intravenosa.
accident topogràfic
Característica simple de la superfície de la Terra, com en el cas d'una muntanya o vall.
accidental
Que s’esdevé fora del curs regular de les coses, per accident.
accidentalment

D’una manera accidental.
accidentar
Produir un accident
accidentat
Se’n diu de la persona que ha patit un accident
acció
És el dret d'exigir una cosa i la manera legal que hi ha per demanar en justícia el que pertany a algú.
acció
Part mínima que es divideix el capital social d'un Societat Anònima, sent al seu torn la denominació que
rep el titulo representatiu d'aquesta part.
Una acció és una part alíquota del capital social d'una societat anònima.
Representa la propietat que una persona té per una part d'aquesta societat.
Normalment, excepte excepcions, les accions són transmissibles lliurement i atorguen drets econòmics i
polítics al seu titular.
Com inversió, suposa una inversió en renda variable, atès que no té una volta fixa establert per contracte,
sinó que depèn de la bona marxa d'aquesta empresa.
acció a distància
Interacció instantània de partícules separades espacialment.
acció al portador
Acció que no acredita a una persona determinada com propietari, sinó al seu tenidor, contràriament a
l'acció nominativa.
A diferència de les accions nominatives, el posseïdor de les quals figura en un registre d'accionistes, les
accions al portador no estan registrades i per això la seva negociació és més senzilla.
acció civil
Manera legal de reclamar en justícia una cosa.
acció civil executiva
Manera legal de demanar executivament el compliment d'una obligació
acció civil ordinària
Manera legal de reclamar, en justícia, per la via ordinària, una cosa.
acció criminal
Manera legal al que es recorre per a demanar judicialment el càstig del culpable d'un delicte.
acció combinada del Sol i de la Lluna en les marees
L'acció combinada del Sol i de la Lluna, ens permet explicar certes particularitats observades en aquest
fenomen.
Per a simplificar el problema suposem que ambdós astres estan en l'equador i que la distància a la Terra
es manté constant, a l'estar la Lluna en conjunció o en oposició amb el Sol, les protuberàncies
ocasionades per l'un i l'altre coincideixen, produint-se les majors plenamars i baixamars i donant lloc a les
marees vives o de sizígies.
Durant la llunació aquestes marees vives es produeixen dues vegades, una en Lluna plena i altra en Lluna
nova.
Quan la Lluna està en quadratura amb el Sol la depressió produïda per un d'aquests astres coincideix amb
la protuberància ocasionada per l'altre, produint-se les menors plenamars i baixamars i donant lloc a les
anomenades marees mortes o de quadratura.
Durant una llunació les marees mortes es produeixen dues vegades, una quan la Lluna està en quart
creixent i altra quan esta en quart minvant.
L'acció combinada del Sol i la Lluna, quan aquesta última està en una posició intermèdia entre la conjunció
o l'oposició i les quadratures.

Durant el primer i tercer quart la plenamar té lloc abans del pas de la Lluna pel meridià, dient-se que la
marea s'avança, i durant el segon i el quart la plenamar es verifica després d'aquest pas, dient-se que la
marea s'endarrereix.
acció d’hissar
Acció de fer pujar enlaire alguna cosa estirant la corda o el cable de la qual penja.
acció de bloqueig
Acció que durant un període de certa durada, produeix desviacions meridionals del corrent zonal normal,
de la circulació general que queda així interrompuda.
acció de guerra
En les pòlisses de noliejament apareix l’expressió per qualificar qualsevol acte de guerra vingut de un país
neutral o bel·ligerant.
En la bibliografia anglesa se expressa com “Act of War.”
acció de l'ancora en el fons
Al moment de fondejar un ancora de patent i al xocar aquesta amb el fons, en primer lloc descansarà en el
fons, a causa de el seu disseny, que fa que les ungles puguin caure a un o altre costat de la canya o
romandre en el mateix plànol d'aquesta.
Tan prompte com el vaixell s’emproa i aconsegueix tensió en la cadena, comença a arrossegar l'àncora pel
fons, les ungles comencen a enfonsar-se i finalment tota l'àncora s'enterra mentre més força exerceixi el
vaixell sobre ella.
Tal com s'ha dit anteriorment, el més desitjable és que la cadena exerceixi la seva força el més horitzontal
al fons de manera d'assolir un millor agarri.
Si això no ocorre així, l'àncora té menor oportunitat per a enterrar-se.
Quan es lleva l'àncora, es vira la cadena fins que aquesta es trobi en posició gairebé vertical.
Això fa que la canya giri, i al continuar virant la cadena s'assoleix desenganxar l'àncora del fons.
El més important per a treure l'àncora del fons és exercir la força el més vertical possible en comptes de
fer-lo en forma horitzontal.
Pot en certs casos que l'àncora quedi enterrada o travada en el fons, ja sigui per la dolenta qualitat del
tenidor o altres factors, i no enlairament del fons.
En tal cas les accions a seguir en ordre de preferència són les següents:
• Virar i amollar successivament la cadena sense màxim esforç.
• Encapillar i frenar.
• Després donar unes palades avant a manera de passar per sobre l'àncora s'ha de tenir especial
precaució degut al fet que una velocitat excessiva pot provocar sobreesforç en la cadena que puguin
provocar la seva ruptura.
Si en els casos anteriors l'àncora no ha desenganxat del fons, s'ha d'esperar la marea baixa, virant al
màxim deixant trincada l'àncora.
Esperar la plenamar amb vigilància permanent en el castell, a fi de detectar i evitar possibles riscos i
tensions excessives que puguin danyar estructuralment els elements de fondeig.
És possible que les amplituds de marea en el lloc siguin mínimes fent poc efectiu aquest procediment.
En tal cas es fabricar una marea cabussant l'embarcació encapellant i posant estopors, seguidament s'ha
de desllastar i mantenir vigilància permanent en el castell.
Finalment en cas de no ser efectius els passos anteriors es procedeix a abossar i posteriorment
desconnectar la cadena, deixant-la senyalitzada per una boieta per a un posterior rescat.
Si és possible es pot emprar una boia amb un orinc capaç de suportar grans tensions, a fi d'intentar el
rescat directament amb un remolcador que posseeixi gigre “winches” de llevant.
acció de pagament
Correspon a l'acció emesa per una Societat per a obtenir fons i finançar-ne via cabdal i/o augment de
capital, la qual haurà de ser subscrita i pagada pels accionistes o terceres persones, representant un aporti
efectiu.
acció de resposta davant vessament de petroli
Significa la contenció i remoció del petroli de l'aigua i de la costa, l'emmagatzematge temporal i la
disposició final del petroli recuperat.

També es pot incloure la presa de totes les accions necessàries per a minimitzar o mitigar el dany a la
salut o el benestar públic i mediambiental.
acció del corrent
En el mitjà aquàtic on es troben els vaixells surant es desenvolupen important fenòmens com les ones i els
corrents marins
El corrent i la seva influència en la navegació marítima.
És d'assenyalar que la Oceanografia estudia amb més detalls tots els fenòmens que ocorren en aquest
mitjà
Els corrents són moviments o desplaçaments d'aigua en una direcció i amb una intensitat donada dintre
dels Oceans i Mars.
Aquests corrents tenen multitud de causes, principalment, el moviment de rotació terrestre, els vents
constants o planetaris, la configuració de les costes, la ubicació dels continents, les marees, la densitat de
l'aigua, les quals al seu torn originen la variació de temperatura de les masses d'aigua de diverses latituds
com l'equador i el pol.
Els corrents poden ser de superfície o de profunditat.
També es poden classificar com de descàrrega, com la produïdes per la diferència de nivell de les aigua
entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic com és el cas de les de l'estret de Gibraltar i les d'impulsió que és
la produïda pels vents.
Els majors corrents superficials oceàniques en el món estan causades pels vents dominants.
Els corrents poden ser fredes, com el corrent de deriva del vent de l'oest, o càlides, com el corrent del Golf.
Els corrents circulen en trajectòries anomenades girs, movent-se com les agulles d'un rellotge en
l'hemisferi nord i al contrari en el sud
acció del vent sobre la vela
Les veles constituïxen el mecanisme transformador d'energia que permet que, la força del vent es
converteixi en força de propulsió i faci avançar l'embarcació.
acció dels temporals
S'han observat onades que l'estavellar a la base dels penya-segats eleven a més de 60 metres d'altura
seus plomalls de blanca escuma.
En el cas de la costa de l'illa formada pel volcà Stromboli, les esquitxades de les ones han arribat a elevarse
fins 97 metres.
Enmig dels grans temporals, els fars de 45 metres d'elevació queden envoltats per l'onatge, les
esquitxades i l'escuma produïdes per les onades en trencar sobre les roques en què es troben assentats
aquests fars.
És tanta la força que en determinats casos adquireixen les ones, que són capaços de remoure blocs de
més de 1000 tones.
En el far de Skerryvore, illot de l'oceà Atlàntic situat al sud-oest de l'illa de Tirco, a Escòcia, la pressió per
metre quadrat arriba a 3.000 quilos durant l'estiu i als 10.000 quilos durant el hivern, però s'ha donat el cas
d'assolir 30.500 quilos en els grans temporals.
acció directa
En assegurances, acte pel qual el damnificat per un sinistre té dret a reclamar una indemnització per la via
legal i en forma directa en contra de la companyia asseguradora de la qual la persona és responsable del
dany.
acció erosiva de la mar
En el litoral es combinen processos morfo genètics marins i continentals, amb certes zones produint-se
accions mecàniques i químiques associades, es produeix pel moviment de les aigües marines
Les ones són moviments ondulatoris, formades en llocs on bufen vents forts, propagant-se a grans
distàncies, passant d'ones forçades a ones lliures.
A l'arribar a la costa sofreixen una sèrie de canvis.
Mentre l'ona es mou en aigua profunda el que es desplaça és la forma de l'ona i no l'aigua.
Les partícules es desplacen en cercle al pas d'una ona, sense avançar tret que siguin grans ones.
Quan la profunditat disminueix fent-se inferior a la meitat de la seva longitud d'ona el moviment passa a ser
el·lipsoïdal i l'ona trenca.
De ser una ona d'oscil·lació passa a ser una ona de translació.

Quan trenca es produeix un violent avanç de l'aigua, seguit d'una reculada, actuant contra la costa com
agent geomorfològic, desencadenant-se processos d'erosió vertical, amb un transport de materials i
deposició d'aquests.
Si les ones trenquen contra un penya-segat l'efecte s’amplia, penetrant violentament en buits plens d'aire,
provocant petites explosions i en la reculada s'exerceix una succió.
A més les petites roques i partícules soltes realitzen un bombardeig i abrasió.
Els corrents i marees són també agents erosius.
Prop de la costa es generen les corrents litorals, lligades a marees i vents.
La seva principal acció consisteix a arrossegar partícules en suspensió.
Mes important és l'efecte de marea, que sotmet a la costa a un constant moviment d'ascens i descens de
l'aigua.
Acció química i biològica:
• Les sals contingudes en l'aigua del mar exerceix una labor de dissolució, provocant fenòmens càrstics en
roques calcàries i buits per hidròlisis en roques no calcàries.
• La presència d'éssers vius té un efecte destacable en zones càlides, donant lloc a diverses formacions,
així com a fenòmens d'erosió mecànica i química.
La mar actua com agent erosiu per mitjà de quatre processos:
• Acció hidràulica: Arrenca materials al copejar l'aigua contra les roques.
• Corrosió: Els fragments de roques de les ones són llançats contra la costa i espargits.
• Abrasió: Els materials es copegen, freguen, etc.
• Corrosió: L'acció química està molt condicionada pel tipus de roca i les característiques de l'aigua.
Factors que condicionen l'erosió en el mig litoral:
Successió de períodes de submersió i emersió
En el mig litoral se succeeixen de forma permanent períodes de submersió i períodes d'emersió, afectant a
la zona del meso litoral.
Intensifica algunes accions, com canvis de volum en roques capaces d'absorbir aigua, canvis de
temperatura, acció de tascó (com el gel), canvis de pressió i processos de arrossegament i transport.
Com principal conseqüència química està la renovació de l'aigua en contacte amb la roca, retirant-se
l'aigua saturada.
Circulació atmosfèrica:
• Les característiques atmosfèriques i climàtiques juguen un paper important en la gènesi d'ones i corrents.
• Les latituds mitges té mars més agitats amb costes que reuneixen condicions per a una important erosió,
mentre els litorals de zones càlides reuneixen condicions òptimes per a formacions d'origen animal i
predomini de l'acció química i biològica.
Característiques de l'aigua:
La diferent temperatura i salinitat de l'aigua del mar provoca en mars freds la gelifracció, i en mars càlids
afavoreix activitats químiques i biològiques.
Sistemes morfo genètics segons el clima:
Segons sigui el clima de cada zona actuaran diferents sistemes morfo genètics que presentaran uns
materials en diferent estat per a reaccionar enfront de l'erosió costanera.
En regions tropicals humides hi ha intensa activitat química, mentre en regions fredes hi ha materials
afectats per la gelifracció.
Condicions climàtiques:
Influeix el grau d'humitat, que condiciona les precipitacions, la temperatura, amb els ritmes estacionals, i
totes les activitats climàtiques, sense oblidar que la vegetació també afecta.
acció hipotecària
Acció real que competeix al creditor al favor del qual va obligar o va hipotecar el deutor un immoble, com
seguretat del deute, contra el posseïdor de l'immoble, perquè amb el seu preu l'hi pagui.
acció i efectes de l'onatge
En totes les maniobres que es consideren del vaixell és imprescindible analitzar la incidència de l'onatge,
ja que en qualsevol àrea de navegació o flotació, per protegida que es trobi, sempre serà possible que es
presentin ones, freqüentment associades a la presència de vent.
El buc d'un vaixell s'estudia i dissenya perquè el seu lliscament sigui òptim en condicions normals de
navegació.
Tot moviment, ja sigui de balanç o cabotada que van associats molt caracteritzadament a la presència de
l'onatge, modifica el flux de l'aigua al voltant del buc, i al destruir l'harmonia de les línies de corrent es
produeix un efecte de frenat per augment de la resistència.

Per altra banda l'ona que no arriba a trencar arrossega en el sentit de la seva propagació a la part del
vaixell que es troba sobre una cresta i en sentit contrari a la qual està més prop del seu sí.
En conseqüència, el vaixell, al desplaçar-se a través d'aquestes ones, sofreix accions evolutives
alternades que tendeixen a fer-lo seguir una trajectòria en ziga-zaga.
Aquest efecte és tant més pronunciat com més gran és l'altura de l'ona i com més s'aproxima l'eslora del
vaixell a una semi longitud d'aquella.
En el cas de les ones trencades o que arribin a trencar sobre el buc del vaixell, la mar actua tant sobre
l'obra viva com sobre l'obra morta del vaixell i genera esforços molt superiors als de les ones no trencades.
Si les ones es reben des d'una direcció a proa del través, incidiran en forma més directa i efectiva sobre la
part davantera del vaixell que sobre la popa i en conseqüència es posarà de manifest una tendència a
augmentar l'abatiment a causa del vent que normalment acompanya el temporal.
El vaixell reduirà la velocitat pel que fa al fons i tractarà de caure amb la seva proa cap el sí de les ones,
entravessant-se a la mar, especialment si es mou avant amb poca màquina.
Quan les ones es reben des d'una direcció a popa del través, la seva acció tendirà a augmentar
l'arrencada del vaixell i a fer-lo orsar caient amb la seva popa cap al sí de les ones, sent aquest últim
efecte més marcat quan es navega en el pendent descendent que en l'ascendent.
Si es reben les ones de popa, i vaixell tindrà tendència a guinyar i entravessar-se i es requereix governar
amb bastant timó, el que alentirà el seu avanç, podent això contrastar l'efecte de la mar d'augmentar la
seva velocitat pel que fa al fons.
En conseqüència, l'efecte general de la mar sobre i govern del vaixell és tendir a travessar-lo a les ones, i,
si venen aquestes de l’amura o de l'aleta, serà necessari aplicar timó per a mantenir-se al rumb previst, el
que ocasionarà una pèrdua addicional de velocitat.
Els efectes de la mar que s'acaben de descriure són més notables com més baixa és la velocitat de
propulsió del vaixell, i poden variar si el vent i les ones es reben des de diferents direccions.
Una component, en el sentit longitudinal, que tendeix a fer avançar o retrocedir el vaixell segons com sigui
l'angle d'incidència de l'onatge.
Una component, en el sentit transversal del vaixell, que tendeix a desplaçar-li amb un moviment de deriva.
Addicionalment a aquests dos esforços principals que produeixen moviments de translació és necessari
considerar els moviments oscil·latoris produïts sobre els eixos longitudinal i transversal del vaixell (balanç i
cabotada, respectivament) l'efecte del qual més significatiu és augmentar els sobre calats del vaixell i les
profunditats d'aigua necessàries per a una navegació en condicions de seguretat.
Tots els vaixells, d'acord amb el seu tipus, dimensions i condicions de càrrega, tenen un període natural de
balanç i de cabotada ben definits, que són independents de les amplituds d'aquests moviments.
El moviment de balanç i cabotada d'un vaixell en la mar depèn, per tant, de la grandària de les ones i de la
relació entre el període de trobada i els períodes de balanç i de cabotada propis del mateix, i el màxim de
moviment es desenvoluparà quan hagi sincronisme entre aquests valors.
Pel que fa a aquesta relació, es poden presentar els següents casos:
• Quan el període del vaixell és petit en comparació del període de trobada, el vaixell tendirà a muntar les
ones mantenint la seva coberta paral·lela al pendent de l'ona amb la mar del través, el vaixell s'inclinarà
sempre a la part oposada de la cresta, en la cresta i en el sí, serà vertical, adquirint un balanceig tant major
quant menor sigui la diferència entre el període de l'onatge i el període vertical de balanç del vaixell
Amb la mar de proa, un període de cabotada serà petit respecte al de trobada produirà un moviment
còmode i tranquil del vaixell sense que aquest embarqui aigua.
• Quan el període del vaixell és gran en comparació del període de trobada, el vaixell cabotejarà
independentment de les ones.
Amb la mar del través això significarà que el vaixell s'escorarà cap a la cresta amb balanceig relativament
tranquil, encara que les ones copejant sobre el costat de sobrevent puguin arribar a mantenir mullada la
coberta.
Si la diferència de període és molt gran, el vaixell es mantindrà gairebé constantment vertical.
Amb la mar de proa, un període de cabotada comparativament gran pot provocar que el vaixell enfonsi la
seva proa en la mar i quedi fora de l'aigua les seves hèlixs i timó.
• Quan el període de trobada s'acosta a la sincronització amb el període de balanç o de cabotada, el
moviment del vaixell serà violent.
Amb la mar de proa la cabotada serà molt sever, podent causar que les hèlixs es disparin freqüentment i
provocar esforços perjudicials en l'estructura del vaixell.
Amb mar del través el sincronisme significarà balancejos perillosament intensos.
Els vaixells molt baixos de borda o amb pobra reserva d'estabilitat és possible que puguin arribar a fer un
volt de campana, però els quals estan adequadament dissenyats i es trobin sense dany no sotsobraran,

perquè hi ha forces resistents que s'oposen al balanç fins a arribar a un equilibri entre les forces que
contribueixen la rolada i les resistents que se li oposen.
El vaixell continuarà així rolant al límit màxim fins que es faci una mica per a trencar la situació de
sincronisme.
Si el vaixell té arrencada, això pot assolir-ne modificant el període de trobada, per a això s'haurà de canviar
el rumb o la velocitat, o ambdós, amb això el període aparent de les ones deixarà de coincidir amb i
període de balanç propi del vaixell, i la intensitat de les rolades disminuirà.
Com a igualtat d'altres condicions els períodes de balanç i cabotades dels vaixells estan estrictament
vinculats amb les seves grandàries, és possible fer les següents consideracions generals sobre els
moviments de balanç i cabotades.
acció i efectes del corrent
La resistència que ofereix l'obra viva del vaixell al flux del corrent és similar a la qual ofereix l'obra morta al
vent, però per a una mateixa velocitat la força resultant és molt major, degut al fet que la densitat de l'aigua
és molt superior a la de l'aire, en la qual la força horitzontal resultant sobre l'obra viva del vaixell, no
passarà en general pel centre de gravetat, podent descompondre's en els següents efectes parcials:
• Una component en el sentit longitudinal del vaixell, suma de les accions produïdes per la pressió i per la
fricció respectivament.
• Una component en el sentit transversal del vaixell, suma de les accions produïdes per la pressió i per la
fricció respectivament.
• Un moment resultant a causa de la excentricitat de les forces de pressió en relació amb el centre de
gravetat del vaixell.
Addicionalment a aquests tres esforços principals podria considerar-ne la component en i sentit vertical del
vaixell i els dos moments sobre els eixos longitudinal i transversal, els efectes del qual poden ser
necessaris prendre en consideració per a determinar els sobre calats del vaixell deguts a aquesta acció del
corrent.
L'efecte d'aquesta acció del corrent, quan és uniforme, tendirà a traslladar al vaixell en el seu conjunt en el
mateix sentit i velocitat amb que flueix aquella.
En el cas d'un vaixell amarrat l'acció del corrent serà resistida per amarres i defenses, que es
dimensionaran segons els criteris de la ROM 02.90 «Accions en el Projecte d'Obres Marítimes i
Portuàries».
En el cas d'un vaixell parat sense amarrar la deriva del vaixell es produirà segons l'efecte anteriorment
exposat, és a dir en el mateix sentit i velocitat amb que flueix el corrent uniforme.
En el cas més general de vaixell en moviment, serà necessari prendre en consideració totes les accions
externes i internes del vaixell per a poder determinar la seva trajectòria, prenent en consideració que en
tots aquests casos el corrent que realment actua sobre el vaixell és el corrent aparent o relativa en relació
amb ell, la direcció del qual i intensitat són les resultants del corrent absolut real i d'una velocitat igual i
contrària a l'absoluta del vaixell.
acció i efectes del vent en les maniobres
En totes les maniobres el vent és un dels principals factors a considerar, ja que amb major o menor
intensitat bufa pràcticament sempre.
Si el vent és fort, influeix marcadament en l'acció del timó i de les hèlixs en marxa avant i modifica les lleis
de les evolucions amb el vaixell en marxa enrere.
Acció del vent uniforme es pot descompondre's en els següents efectes parcials:
• Una component, en el sentit longitudinal que tendeix a fer avançar o retrocedir al vaixell, segons com
sigui l'angle d'incidència del vent.
• Una component, en el sentit transversal del vaixell que tendeix a desplaçar-li amb un moviment de deriva.
• Un moment resultant, que tracta de fer evolucionar al vaixell girant-lo en el sentit corresponent sobre un
eix vertical.
Addicionalment a aquests tres esforços principals podria considerar-ne la component en el sentit vertical
del vaixell que produiria moviments de variació i els dos moments sobre els eixos longitudinal i transversal
que produirien moviments de cabotada i balanç, alguns dels quals podrà ser necessaris prendre en
consideració per a determinar els sobre calats del vaixell deguts a l'actuació del vent.
L'efecte de l'acció del vent tendirà a dur al vaixell en conjunt a sotavent, amb una forma d'abatiment que
dependrà de la força resultant i del sistema de forces que equilibrin a aquesta.
En el cas d'un vaixell amarrat l'acció del vent serà resistida per amarres i defenses, que es dimensionarà
segons els criteris de la ROM 02 «Accions en el Projecte d'Obres Marítimes i Portuàries».

En el cas d'un vaixell parat sense amarrar, l'acció del vent sobre l'obra morta del vaixell tractant de fer-lo
abatre, s'oposa la resistència de l'aigua que actua sobre la carena, fins a arribar a una posició d'equilibri
que correspongui a la resultant d'ambdós efectes parcials.
En el cas més general se’n diu posició d'equilibri a aquella que les accions de les hèlixs, del timó, del vent,
de la mar i de qualssevol altres accions exteriors es compensen de manera tal que el vaixell adquireix un
moviment en línia recta.
En tots aquests casos en els que el vaixell està en moviment caldrà prendre en consideració que el vent
realment actuant sobre el vaixell és el vent aparent o relatiu, la direcció del qual i intensitat són les
resultants del vent absolut real i d'una velocitat igual i contrària a l'absoluta del vaixell.
Quan no existeix vent, ni onatge, ni altres accions exteriors, la posició d'equilibri amb un vaixell en marxa
avant s'arribarà a mantenint el timó pràcticament a la via.
Si hi ha vent i/o mar el vaixell tendirà a caure cap a una o altra banda i per a aconseguir navegar a un
rumb estable s'haurà d'aplicar uns graus de timó a la banda oposada a l'efecte de contrasta aquesta
tendència.
L'angle de deflexió de la pala serà tant major com més intensa sigui l'acció de les forces exteriors actuants,
i el timó s'haurà de deixar constantment aplicat a la banda per a mantenir el vaixell en equilibri sobre la
derrota prevista.
La manera com reacciona un vaixell per força del vent depèn fonamentalment de la direcció i intensitat del
vent aparent, de la forma i distribució de la superestructura de la seva obra morta, de la forma de la
carena, de la diferència de calats entre proa i popa i de la direcció i velocitat del moviment del vaixell a
través de l'aigua.
acció independent
Una acció pel qual un transportador membre de la conferència d'enviaments d'oceà fixi una tarifa o un preu
que sigui diferents de les tarifes o dels preus establerts per la conferència.
acció mecànica
Força amb què els cossos o els agents físics actuen els uns damunt els altres.
acció mecànica
Producte de l’energia pel temps, o també producte del moment lineal (o quantitat de moviment) per l’espai
relatiu a la impulsió efectuada.
acció microbiana
Procés de degradació de la matèria orgànica en els residus sòlids degut principalment a l'acció de bacteris
i fongs, els quals la hidrolitzen i oxiden a través d'enzims.
acció naval
En la guerra marítima aquest terme indica una operació, generalment ofensiva, portada a terme per una
Armada mitjançant un grup orgànic d'unitats, o per la pròpia esquadra, segons un predeterminat esquema
tàctic, per a arribar a un objectiu específic.
acció naviliera
Aquella part o porció d’interès que te una persona en el valor d’un vaixell de comerç, i que constitueix la
veritable propietat de tots els socis, ja sigui adquirida per la construcció en els costos o bé per la compra
desprès de construït.
acció rectora
Influencia exercida sobre la direcció del moviment de les pertorbacions en els nivells inferiors (generalment
el nivell de superfície) pels corrents atmosfèrics dels nivells superiors.
acció rectora estratosfèrica
Paper ocupat per l'estratosfera en l'acció rectora de les pertorbacions de la troposfera.
acció rectora tèrmica
Acció rectora sobre una pertorbació atmosfèrica en la direcció del vent tèrmic en la mateixa regió.
acció reguladora

En un element o un sistema regulador, manera com evoluciona el senyal de sortida en funció del d’entrada
per tal d’anul·lar la desviació de regulació.
acció reivindicatòria
Aquella que té l'amo d'una cosa, de la qual no està en possessió, per a exigir que l'actual posseïdor la hi
restitueixi.
Acciona Trasmediterránea
Trasmediterránea és una companyia naviliera espanyola dedicada al transport de persones i mercaderies
per mar en trajectes regulars per ferri.
La Companyia Trasmediterránea es va constituir el 26 de novembre de 1916 a partir de la fusió de les
empreses de quatre armadors: José Juan Dómine, Vicente Ferrer, Joaquín Tintoré i Enrique García,
encara que no va començar les seves activitats fins al 1 de gener de l'any següent.
Tenia la seva seu a Barcelona i una flota de 45 vaixells.
Va destacar especialment el vaixell “Dómine”, batejat així en honor del fundador de la companyia.
Durant la Guerra Civil Espanyola, els seus vaixells van ser utilitzats com vaixells auxiliars de la marina de
guerra en ambdós bàndols.
En 1978, va passar a ser Societat Estatal, estatus que va mantenir fins que va ser privatitzada pel govern
del PP en el 2002.
La SEPI va adjudicar Trasmediterránea al consorci format per Accciona Logística (60%), Caixa d'Estalvis
del Mediterrani, Companyia de Remolcadors Ibaizábal, Agrupació Hotelera Dóliga, Subministraments
Eivissa i Naviliera Armes.
En l'actualitat es denomina Acciona-Trasmediterranea, posseeix una flota formada per 25 vaixells i la seva
seu social està a Madrid.
De 1921 fins a 1998, any que es va liberalitzar el sector, va mantenir un absolut monopoli en les línies que
unien la península amb les illes i el nord d'Àfrica.
Avui dia, a pesar d'haver perdut el monopoli i tenir competència, Trasmediterránea segueix sent
capdavantera del sector.
accionament
Sistema de transmissió de l’energia motora a un dispositiu, a una màquina.
accionar un mecanisme
Posar en funcionament un mecanisme o part d’ell, donar el moviment.
accionari
Sinònim d’accionista.
accionarial
Pertanyent o relatiu a les accions d’una societat.
accionariat navilier
Conjunt dels accionistes d’una societat naviliera.
accionista
Un accionista és una persona que posseeix una o diverses accions en una empresa.
Els accionistes també solen rebre el nom d'inversors, ja que el fet de comprar una acció suposa una
inversió (un desemborsament de capital) en la companyia.
Per aquest mateix motiu, un accionista és un soci capitalista que s'involucra en la gestió de l'empresa.
La seva responsabilitat i poder de decisió depèn del percentatge de capital que aporta a la mateixa (a més
accions, més vots).
Cal destacar que un accionista pot ser tant una persona física com una persona jurídica.
Això vol dir que un grup d'individus poden agrupar-se per comprar una participació en una companyia.
En els casos de les societats anònimes, no tots els accionistes compten amb poder de gestió.
Una societat anònima pot tenir milers d'accionistes, el interès de les quals es limita a obtenir una retribució
econòmica a canvis de les inversions.
Aquests accionistes, per exemple, poden comprar accions a un dòlar per títol i esperar que l'empresa els
aboni un dividend sobre la suma.
Per tant, en comprar accions d'una signatura, un accionista pot adquirir drets econòmics o drets polítics.

Entre els drets econòmics, apareix el dret a rebre un dividend d'acord a la participació, a percebre un
percentatge del valor de l'empresa en cas que aquesta sigui liquidada i a vendre les accions lliurement al
mercat.
accionista navilier
Titular d’una o varies accions d’una societat anònima naviliera.
accions
Document que emeten les societats anònimes subjectes a certes formalitats establertes en la llei, les quals
atorguen el títol de propietat sobre una fracció del seu patrimoni a qui les adquireixen.
accions alliberades
Són accions emeses per la Societat i que són alliberades de pagament ja que representen una
capitalització d'utilitats retingudes.
Es reparteixen als accionistes en forma proporcional al nombre d'accions que pertany a cadascun d'ells.
accions autoritzades
Són les quals formen el capital social que l'escriptura constitutiva autoritza a la societat anònima.
accions de les hèlixs
Per a aquest estudi dels efectes evolutius de l'hèlix partirem d'una hèlix de gir a la dreta (dextrogira) amb
timó a la via.
Aquests efectes estan influenciats per:
• Corrent d'arrossegament: La força o intensitat d’aquest tipus de corrent depèn de la velocitat del vaixell ja
que és la qual s'origina pel fregament de la carena amb l'aigua, també pot denominar-ne corrent del vaixell
o deixant del vaixell.
Aquest corrent augmenta la densitat del mitjà perjudicant l'acció del timó
• Pressió lateral de les pales: La diferència de pressió de l'aigua sobre la pales fa que les pales superiors
actuïn en un mitjà menys dens que les inferiors, té com a conseqüència que l'avanç sofreixi un desequilibri
que fa que el vaixell no avanç recte sinó que faci caure la popa a babord o a estribord en funció del pas de
l'hèlix, és a dir en funció si és de gir a la dreta o dextrogira o sigui de gir a l'esquerra o levogira.
Aquest efecte, amb velocitat és pràcticament inapreciable, però és més acusat quan l'embarcació
evoluciona a poca velocitat, pel que cal tenir-lo en compte a l'hora de realitzar maniobres.
Com més gran sigui l'hèlix major serà la pressió que exerceixi l'aigua sobre la pala inferior, i en
conseqüència major serà la tendència en aquest desplaçament.
• Corrent d'aspiració: Augmenta l'acció de l'aigua sobre el timó amb vaixell avant i hèlix avant i amb vaixell
enrere i hèlix enrere, i disminueix l'acció de l'aigua amb vaixell enrere i hèlix avant i hèlix avant i vaixell
enrere.
• Corrent d'expulsió: La corrent d’expulsió fa caure la popa a babord tant en marxa avant com en marxa
enrere, lògicament la proa caurà a estribord.
Com regla general aquest corrent amb poca arrencada domina a la pressió lateral de les pales, però no
amb bona arrencada en la qual dominaria l'efecte de la pressió lateral de les pales.
Quan, sense vent i sense corrent i en aigües iguals, donant enrere amb una hèlix de pas dreta, les pales
giren al revés, és a dir en sentit contrari a les agulles del rellotge, això fa que la popa del vaixell es desplaci
cap a babord amb més o menys força.
Aquesta força o brusquedat dependrà de la grandària de l'hèlix, ja que al ser major la pressió sobre les
pales inferiors és major el que fa que el desplaçament sigui més brusc.
• En la marxa enrere: No es poden fer maniobres molt refinades, ja que tant el gir al revés de l'hèlix i
sobretot la seva posició pel que fa al conjunt, presenten una eficàcia molt menor que marxa avant.
La marxa enrere ha de considerar-ne més com un fre ja que els vaixells estan dissenyats per a navegar
cap a endavant.
El doll al no anar dirigit cap al timó no ocasiona cap moviment evolutiu.
Quan es maniobra amb vent, al fer marxa enrere generalment fa arribar (allunyar la proa del vent).
accions ordinàries
Són les accions en poder dels propietaris reals d'una Societat Anònima, sent aquests els últims a rebre
qualsevol guany o actius.
A més atorga el poder de vot en les assemblees d'accionistes.

accions pagades
És aquella part de les accions de pagament que efectivament han estat subscrites i pagades.
accions preferents
Els titulars o propietaris de les accions preferents tenen certs privilegis que s'estableixen en els estatuts de
la Societat Anònima.
Els privilegis poden consistir en una major participació en el repartiment d'utilitats en una major o menor
participació ponderació del seu vot en les assemblees d'accionistes, en el dret de triar una certa quantitat
de directors; o el dret que l'aporti respectiu sigui pagat preferentment en cas de liquidació de la Societat o
altres semblants.
Per a distingir les accions preferides, quan les hi ha, s'emeten sèries especials d'accions.
accomodations
Expressió anglesa que significa = encomanes, encàrrecs.
accompanying
Expressió anglesa que significa = acompanyat al viatger.
accomplir
Expressió francesa que significa = evacuar.
accord monétaire Européo
Convenció signada el 5.8.55 pels països que per aquell temps formaven part de l'Organització Europea de
Cooperació Econòmica.
Aquesta Organització ha creat un sistema multilateral de pagaments i un fons europeu, el funcionament del
qual està a càrrec, sota l'autoritat del Consell del O.C.D.I., d'un Comitè de Directors i la Banca de
Pagaments Internacionals de Basilea, que actua com agent del O.C.D.I..
El fons europeu (destinat a conèixer als països contractants crèdits per a plantar cara a les dificultats
temporals de la seva balança comercial i a facilitar el funcionament del sistema de Pagaments) s'eleva a
607,5 milions d'unitats de compte.
La unitat de compte, de vegades coneguda sota l'abreviatura de UCAME, es defineix per 0,88867088
grams d'or fi, que correspon exactament al valor or d'un dòlar dels Estats Units sobre la base de US $35 la
unça.
accord préalable
Procediment administratiu francès que assegura als exportadors la possibilitat d'expedir a l'estranger
mercaderies sotmeses a restriccions per a l'exportació i que exigeixen llargs terminis de fabricació i de
lliurament.
according to accordance with
Expressió anglesa que significa = D'acord amb, segons.
according to the custom of the port
Expressió anglesa que significa = Clàusula de la pòlissa de noliejament que obliga al noliejador a carregar
o descàrregues el vaixell dintre d'un temps raonable, segons circumstàncies de lloc o de temps.
account sale
Expressió anglesa que significa = Informe de venda.
Estat de compte d'un corredor a un client de productes bàsics quan una transacció de futurs està ja
liquidada.
De vegades es coneix com a P&S “Pourchase and Surt Statement”.
account surt
Expressió que significa = Informe de venda.
Estat de compte d'un corredor a un client de productes bàsics quan una transacció de futurs està ja
liquidada.
De vegades es coneix com a P&S “Pourchase and Surt Statement”.
accred

Expressió francesa que significa = carta de crèdit.
accross the board
Expressió anglesa que significa “Tariff Negotiation” = Negociació aranzelària sobre la taula.
Mètode de negociació comercial, pel qual es pot aconseguir reduccions percentuals uniformes en els
aranzels de les principals categories d'articles.
Contrasta amb el tipus de reducció denominada articles per articles.
accumulate
Expressió anglesa que significa = Que els comerciants que normalment negocien mes d'un contracte
acumulen contractes, quan afegeixen a la seva posició original, addicionant més del mateix producte bàsic
conforme es presenten oportunitats favorables.
acdar
Detecció i telemesura per mitjans acústics.
acdar
Designa un sondeig de l'atmosfera realitzat d'aquesta manera.
acep
Abreviatura de “advisory committee on export policy”. = Comitè Consultor de Política d'Exportació.
Comitè interagencia que coordina els problemes de polítiques que sorgeixen de les operacions de control
d'exportacions, administrades pel Departament de Comerç.
achat
Expressió francesa que significa = compra.
Acte pel qual un agent econòmic entra en possessió d'un ben (o d'un servei), mitjançant el pagament d'un
preu.
acheteur
Expressió francesa que significa = comprador.
Generalment referint-se a una cotització, el preu més alt que s'ofereix pagar per una determinada acció.
acer
L'acer és un aliatge de ferro amb petites quantitats d'altres elements, és a dir, ferro combinat amb un 1%
aproximadament de carboni, i que fet brasa i submergit en aigua freda adquireix pel tremp gran duresa i
elasticitat.
Hi ha acers especials que contenen a més, en petitíssima proporció, crom, níquel, titani, volframi o vanadi.
Es caracteritza per la seva gran resistència, contràriament al que ocorre amb el ferro.
Aquest resisteix molt poc la deformació plàstica, per ésser constituïda solament amb cristalls de ferrita,
quan es fa un aliatge amb carboni, es formen estructures cristal·lines diferents, que permeten un gran
increment de la seva resistència.
Aquesta qualitat de l'acer i l'abundància de ferro li col·loquen en un lloc prominent, constituint el material
bàsic del s. XX.
Un 92% de tot l'acer és simple acer al carboni, la resta és acer te aliatges de ferro amb carboni i altres
elements tals com magnesi, níquel, crom, molibdè i vanadi.
acer al bor
L'acer al bor s'obté mitjançant l'agregat d'una petita quantitat de bor a l'acer.
L'acer és un aliatge de ferro i carboni que conté altres elements d'aliatge, els quals li confereixen propietats
mecàniques específiques per a la seva utilització en la indústria metal·lúrgica.
Encara que el carboni és l'element bàsic a afegir al ferro, altres elements com el bor, segons el seu
percentatge, ofereixen característiques específiques per a determinades aplicacions, com eines, fulles,
suports, etc.
El bor assoleix augmentar la capacitat d'enduriment quan l'acer està totalment desoxidat.
Una petita quantitat de bor (0.001%) té un efecte marcat en l'enduriment de l'acer, ja que també es
combina amb el carboni per a formar els carburs que donen a l'acer característiques de revestiment dur.
El bor retarda l'aparició de la ferrita.
Així s'aconsegueix que una major part de la austenita es converteixi en martensita o si escau a bainita.

Aquest retard està produït per la precipitació del bor en els límits de gra austenític, que és on inicialment es
crea la matriu ferritina en els acers pro eutectoide.
Al precipitar-se en aquests límits de gra es baixa l'energia interna dels límits de gra, dificultant l'aparició de
ferrita.
acer al carboni
L'acer al carboni, constitueix el principal producte dels acers que es produeixen, estimant que un 90% de la
producció total produïda mundialment correspon a acers al carboni i el 10% restant són acers aliats.
Aquests acers són també coneguts com acers de construcció.
La composició química dels acers al carboni és complexa, a més del ferro i el carboni que generalment no
supera l'1%, hi ha a l'aliatge altres elements necessaris per a la seva producció, com ara silici i manganès,
i n'hi ha d'altres que es consideren impureses per la dificultat de excloure'ls totalment sofre, fòsfor, oxigen,
hidrogen.
L'augment del contingut de carboni en l'acer eleva la seva resistència a la tracció, incrementa l'índex de
fragilitat en fred i fa que disminueixi la tenacitat i la ductilitat.
acer al carboni dur
És l’acer que té el percentatge de carboni és de 0,55%.
Té una resistència mecànica de 70-75 kg/mm 2 , i una duresa de 200-220 HB.
Resisteix bé l’aigua i en oli, arribant a una resistència de 100 kg/mm 2 i una duresa de 275-300 HB.
Les principals aplicacions son: eixos, transmissions, tensors i peces regularment carregades i de gruixos
no gaire elevats.
acer al carboni extra suau
És l’acer que té el percentatge de carboni en aquest acer és de 0,15%, té una resistència mecànica de 38-
48 kg/mm 2 i una duresa de 110-135 HB i pràcticament no adquireix tremp.
És un acer fàcilment soldable i deformable.
Les principals aplicacions son: elements de maquinària de gran tenacitat, deformació en fred, embotició,
plegat, ferramentes, etc.
acer al carboni semi dur
És l’acer que té el percentatge de carboni és de 0,45%.
Té una resistència mecànica de 62-70 kg/mm 2 i una duresa de 280 HB.
Es preveu bé, assolint una resistència de 90 kg/mm 2 , encara que cal tenir en compte les deformacions.
Les principals aplicacions son: eixos i elements de màquines, peces bastant resistents, cilindres de motors
d'explosió, transmissions, etc.
acer al carboni semi suau
És l’acer que té el percentatge de carboni és de 0,35%.
Té una resistència mecànica de 55-62 kg/mm 2 i una duresa de 150-170 HB.
Es preveu bé, assolint una resistència de 80 kg/mm 2 i una duresa de 215-245 HB.
Les principals aplicacions son: eixos, elements de maquinària, peces resistents i tenaços, perns, cargols,
ferramentes.
acer al carboni suau
És l’acer que té el percentatge de carboni és de 0,25%, té una resistència mecànica de 48-55 kg/mm 2 i una
duresa de 135-160 HB.
Es pot soldar amb una tècnica adequada.
Les principals aplicacions son: peces de resistència mitjana de bona tenacitat, deformació en fred,
embotició, plegat, ferramentes, etc.
acer al crom
L’acer al crom comunica duresa i una major penetració del tremp, pel que poden ser temperats a l'oli.
Els acers amb 1,15 a 1,30% de carboni i amb 0,80 a 1% de crom són utilitzats per a la fabricació de
làmines a causa de la seva gran duresa, i en petita escala els quals tenen 0,3 a 0,4% de carboni i 1% de
crom.
acer al crom molibdè
Són acers més fàcils de treballar que els altres amb les màquines eines.

El molibdè comunica una gran penetració del tremp en els acers, s'empren cada vegada més en
construcció, tendint a la substitució de l'acer al níquel.
Dels tipus més corrents tenim els de carboni 0,10%, crom 1% i molibdè 0,2% i el de carboni 0,3%, crom
1% i molibdè 0,2%; entre aquests dos exemples hi ha molts altres la composició dels quals varia segons
ela seu ús.
acer al crom níquel
D'ús més corrent que el primer, s'usen en la proporció de carboni fins a 0,10%, crom 0,70% i níquel 3%; o
carboni fins a 15%, crom 1% i níquel 4%, com acers de cementació.
Els acers per a tremp en oli s'empren amb diverses proporcions; un d'ús corrent seria el qual té carboni
0,30, crom 0,7% i níquel 3%.
acer al crom níquel molibdè
Són acers de molt bona característica mecànica.
Un exemple de molta aplicació és el qual té carboni 0,15% a 0,2%, crom 1 a 1,25%, níquel 4% i molibdè
0,5%.
acer al níquel
Són acers inoxidables i magnètics.
El níquel augmenta la càrrega de trencament, el límit d'elasticitat, l'allargament i la resistència al xoc o
resiliència, a l'una que disminueix les dilatacions per efecte de la calor.
Quan contenen del 10 al 15% de níquel es temperen àdhuc si els hi refreda lentament.
acer aletejat
Es denominen acers aletejats aquells acers que a més dels components bàsics de l'acer: carboni,
manganès, fòsfor, silici i sofre, formen aliatges amb altres elements com el crom, níquel, molibdè, etc. que
tenen com objectiu millorar algunes de les seves característiques fonamentals especialment la resistència
mecànica i la duresa.
També pot considerar-ne acers aletejats els quals contenen algun dels quatre elements bàsics de l'acer,
en major quantitat que els percentatges que normalment solen contenir els acers al carboni, i els límits
superiors.
Els elements d'aliatge que més freqüentment solen utilitzar-ne per a la fabricació d'acers aletejats són:
níquel, manganès, crom, vanadi, wolframi, molibdè, cobalt, silici, coure, titani, zirconi, plom, seleni, alumini,
bor i niobi.
Utilitzant acers aletejats és possible fabricar peces de gran espessor, amb resistències molt elevades en
l'interior de les mateixes.
En elements de màquines i motors s'arriben a arribar a grans dureses amb gran tenacitat.
És possible fabricar mecanismes que mantinguin elevades resistències, encara a altes temperatures.
És possible preparar encunys de formes molt complicades que no es deformin ni esquerdin en el tremp,
etc.
La tendència que tenen certs elements a dissoldre's en la ferrita o formar solucions sòlides amb el ferro
alfa, i la tendència que en canvi tenen altres a formar carburs.
La influència dels elements d'aliatge en els diagrames d'equilibri dels acers (Elevació o descens de les
temperatures crítiques dels diagrames d'equilibri i les temperatures Ac i Ar corresponents a escalfaments i
refredaments relativament lents, modificacions en el contingut de carboni de l'acer eutectoide,
Tendència a eixamplar o disminuir els camps austenític o ferrítics corresponents als diagrames d'equilibri, i
altres influències també relacionades amb el diagrama ferro - carboni, com la tendència a grecitzar el
carboni, a modificar la grandària del gra, etc
acer alt en carboni
Els acers alts en carboni tenen el percentatge arriba fins a 1,4% des dels 0.6 % C són acers molt resistents
els hi alia amb elements com manganès, crom solen equipar els punxons, tall i cisallat, i en general són
utilitzats com eines.
acer anticorrosiu
Aquests són acers soldats d'alta resistència i sota tenor dels seus components d'aliatge: carboni, silici,
sofre, manganès, fòsfor, níquel o vanadi, crom i coure.
A la intempèrie es cobreixen d'un òxid que impedeix la corrosió interior, el que permet els hi pugui utilitzar
sense altra protecció.

Com resultat d'assajos efectuats per una mica més de deu anys, s'ha establert que la seva resistència als
agents atmosfèrics és de quatre a vuit vegades major que els de l'acer comú al carboni.
acer baix en carboni
Els acers baixos en carboni tenen un percentatge menor al 0.25 % de C, aquests elements són d'utilitat en
la fabricació de moltes peces de conformat amb premses com la xapa metàl·lica carrosseries de vehicles,
etc, és evident que el seu ús al ser tan ampli pot abastar components de totes les màquines i/o equips
utilitzats per l'home, en ocasions l'hi alia amb elements per a millorar les seves propietats de resistència
generant-ne els denominat acers alta resistència i baix aliatge, altra característica comuna d'aquests
elements és la seva ductilitat o mal·leabilitat.
acer corrugat
L'acer corrugat és una classe d'acer laminat dissenyat especialment per a construir elements estructurals
en una obra civil, es tracta de barres d'acer que presenten uns regruixos que milloren l'adherència amb el
formigó està dotat d'una gran ductilitat, la qual permet que a l'hora de tallar i doblegar no sofreixi danys, tot
això perquè aquestes operacions resultin més segures i amb una menor despesa energètic.
Se’n diu armadura a un conjunt de barres d'acer corrugat que formen un conjunt funcionalment homogeni,
és a dir, treballen conjuntament per a resistir cert tipus d'esforç o compleixen la mateixa funció
constructiva.
acer Corten
L'acer Corten és un tipus d'acer realitzat amb una composició química que fa que la seva oxidació tingui
unes característiques particulars que protegeixen la peça realitzada amb aquest material enfront de la
corrosió atmosfèrica sense perdre pràcticament les seves característiques mecàniques.
A l'oxidació superficial de l'acer Corten crea una pel·lícula d'òxid impermeable a l'aigua i al vapor d'aigua
que impedeix que l'oxidació de l'acer prossegueixi cap a l'interior de la peça.
Això es tradueix en una acció protectora de l'òxid superficial enfront de la corrosió atmosfèrica, amb el que
no cal aplicar cap més tipus de protecció a l'acer com la protecció galvànica o el pintat.
L'acer Corten té un alt contingut de coure, crom i níquel que fa que adquireixi un color vermellós ataronjat
característic.
Aquest color varia de tonalitat segons l'oxidació del producte sigui forta o feble, enfosquint-se cap a un
marró fosc en el cas que la peça es trobi en ambient agressiu com a la intempèrie.
L'ús d'acer Corten a la intempèrie té el desavantatge que partícules de l'òxid superficial es desprenen amb
l'aigua, quedant en suspensió i sent arrossegades, el que resulta en unes taques d'òxid molt difícils de
treure al material que es trobi sota l'acer Corten.
En ambients agressius l'acer Corten es pot corroir a una més gran velocitat (zones costaneres, àrees
industrials, etc.), pel que és necessari aplicar un tractament anticorrosiu, per tal d'evitar aquesta corrosió.
acer d'aliatge
Acer al que se li han afegit elements com carboni, crom, molibdè o níquel (en quantitats que excedeixen el
mínim especificat) per a obtenir propietats físiques, mecàniques o químiques especials.
acer de Damasc
L'acer de Damasc (anomenat també com acer damasquinat) és un acer de gresol emprat i elaborat a
l’Orient Mitjà en l'elaboració d’espases des del 1100 a C. fins el 1700.
Les espases d'acer de Damasc eren llegendàries per la seva duresa i el seu tall "gairebé etern", eren molt
aclamades a Europa.
La tècnica emprada per a la seva elaboració és avui dia un debat entre metal·lúrgics especialistes en
l'elaboració de l’acer.
Les espases d'acer damasquinat es coneixien pels patrons de les seves fulles, avui en dia s'empra en
l'elaboració de ganivets d'alta gamma.
acer de gresol
L'acer de gresol, és un tipus d’acer elaborat mitjançant un nombre de diferents tècniques fonamentades en
el lent procés d'escalfament i refredat del ferro pur en un gresol i sempre en presència de carboni
(generalment en forma de carbó vegetal).
acer de reforç

L'acer de reforç és un important material per a la indústria de la construcció utilitzat per al reforç
d'estructures i altres obres que requereixin d'aquest element, de conformitat amb els dissenys i detalls
mostrats en els plànols i especificacions.
Per la seva importància en les edificacions, ha d'ésser comprovada i estudiada la seva qualitat.
Els productes d'acer de reforç han de complir amb certes normes que exigeixen sigui verificada la seva
resistència, ductilitat, dimensions, i límits físics o químics de la matèria primera utilitzada en la seva
fabricació.
acer dolç
Acer que conté nivells de carboni que se situen entre el 0,15% i el 0,25%, gairebé ferro pur, que a més és
molt dúctil i resistent a la corrosió.
acer dur
Acer que posseeix un elevat contingut de carboni, entre el 0,45% i el 0,85%.
acer elàstic
Com acer elàstic es coneix un grup d'acers amb els quals es fabriquen tots aquells components que estan
sotmesos a fortes tensions elàstiques tals com molls, ressorts, ballestes, i altres elements que sigui
necessari que a l'aplicar-los una força i una vegada que cessi aquesta força puguin recuperar el seu estat
original sense sofrir cap tipus de deformació permanent.
acer elèctric
Acer elèctric, també anomenat acer de laminació, acer elèctric del silici, acer del silici o acer del
transformador, és l'especialitat acer adaptat per a produir segur magnètic característiques, tals com un
petit histèresi àrea (dissipació de l'energia per cicle, o sota petita pèrdua de la base) i alt permeabilitat.
El material és generalment manufacturat sota la forma de laminatge en fred tires menys de 2 mil·límetres
de gruix.
Se’n diuen aquestes tires laminacions quan està apilat junt per a formar una base.
Una vegada que estiguin muntats, formin cors laminats de transformadors o estator i rotor parts de motors
elèctrics.
Les laminacions es poden tallar a la seva forma acabada per un extractor i un dau, o en quantitats més
petites pot ser tallat per un laser.
acer estirat en fred
Acer que després d'un tractament especial s'ha millorat el seu límit elàstic.
acer estructural
Acer que s'ha laminatge en calent i modelat en fred que s'empra com element portant.
acer forjat
Es defineix com acer forjat el qual ha sofert una modificació de la seva forma i de la seva estructura
interna, mitjançant l'acció d'un treball mecànic de forja realitzat a temperatura superior a la de
recristal·lització.
El forjat industrial de l'acer es realitza en modernes i potents premses d'impacte equipades amb matrius
que conformen el motlle de la peça que es desitja obtenir.
La finalitat de l'acer forjat industrialment és produir peces que després tindran processos de mecanitzat on
la quantitat d'encenall a remoure sigui la menor possible a fi d'abaratir els costos del mecanitzat.
Per a eliminar les tensions internes com a conseqüència de la forja, es fa necessari sotmetre a les peces a
un tractament tèrmic de recuit anomenat normalitzat.
La forja es pot realitzar amb el material escalfat a uns 1000° C, menys calent (aproximadament a uns 850º
C), i en algunes ocasions amb el metall en fred; procés denominat conformat en fred.
En la forja per estampació mitjançant matrius, la fluència del material queda limitada a la cavitat de
l'estampa de la matriu.
El material calent es col·loca entre dues matrius que tenen buits gravats amb la forma de la peça que es
desitja obtenir.
El metall omple completament els buits de l'estampació per mitjà dels cops o pressió emprant martells o
premses.
El procés d'estampat conclou quan les dues matrius arriben a posar-se pràcticament juntes.

La forja lliure amb martell, consisteix a escalfar el material a la temperatura adequada i utilitzant una
enclusa i un martell donar-li la forma desitjada.
És la tècnica manual usada pels artesans del ferro.
acer hipereutectoide
Es denomina acer hipereutectoide, aquells acers que en la seva composició i d'acord amb el diagrama
ferro - carboni tenen un percentatge de carboni entre el 0,77% i el 2%.
El seu constituent principal és la cementita (Carbur de ferro (Fe3C)).
És un material dur i de difícil mecanització.
El producte microestructural de l'aliatge ferro - carboni de composició eutectoide és la perlita.
La perlita i la cementita pro eutectoide constituïxen els micró constituents dels acers hipereutectoides amb
un contingut en carboni superior al de la composició del eutectoide que és de 0,77% fins al límit del 2% on
el producte de l'aliatge ferro - carboni passa a denominar-ne fosa.
Per a millorar la poca mecanització de l'acer hipereutectoide se li sotmet a un tractament conegut com
recuit globular, mitjançant el qual el carbur adopta una forma esfèrica o globular.
Els mètodes utilitzats són: permanència perllongada a una temperatura immediatament per sota de la
crítica inferior. L’ús d'un cicle oscil·lant d'escalfaments i refredaments per damunt i per sota de la línia
crítica inferior.
Mitjançant aquest tractament s'aconsegueix que el carbur de ferro adopti la forma de partícules rodones en
comptes de laminés com en la perlita.
Aquesta estructura proporciona no solament una bona mecanització, sinó també una ductilitat elevada.
El recuit de globulització s'aplica també algunes vegades a acers hipoeutèctics l'aplicació dels quals
requereixen el màxim de ductilitat.
acer inoxidable
L’acer inoxidable és un producte metal·lúrgic que resulta d’afegir a l’acer una proporció bastant elevada de
crom, o de crom i níquel, així doncs, la qualitat d’inoxidable no prové de cap capa protectora superficial,
sinó que es deu a l’aliatge, a la mescla de metalls, l’acer inoxidable, per la seva resistència química,
s’utilitza per fer peces per a vaixells entre altres.
acer inoxidable austenític
Els acers inoxidables que contenen més d'un 7% de níquel se’n diuen austenítics, ja que tenen una
estructura metal·logràfica en estat rebullit, formada bàsicament per austenita i d'ací adquireixen el nom.
El contingut de crom vària de 16 a 28%, el de níquel de 3,5 a 22% i el de molibdè 1,5 a 6%.
No són magnètics en estat rebullit i, per tant, no són atrets per un imant.
Els acers inoxidables austenítics es poden endurir per deformació, passant la seua estructura
metal·logràfica a contenir martensita.
Es converteixen en parcialment magnètics, el que en alguns casos dificulta el treball en els artefactes
elèctrics.
A tots els acers inoxidables se'ls pot afegir un menut percentatge de molibdè per a millorar la seva
resistència a la corrosió per clorurs.
El molibdè és introduït com element d'aliatge en els acers inoxidables precisament per a disminuir la
corrosió.
La presència de molibdè permet la formació d'una capa passiva més resistent.
Aquest tipus d'acer inoxidables són els més utilitzats per la seua àmplia varietat de propietats que tenen.
Les propietats bàsiques són:
• Excel·lent resistència a la corrosió.
• Excel·lent factor d'higiene neteja.
• Fàcils de transformar.
• Excel·lent soldabilitat.
• No s'endureixen per tractament tèrmic.
• Es poden utilitzar tant a temperatures criogèniques com a elevades temperatures.
acer inoxidable ferrític
Acer inoxidable ferrític són els anomenats acers inoxidables al crom (11.5% a 23% Cr) amb baix contingut
de carboni (0.20% màxim).
Presenten bona resistència a la corrosió i resistència mecànica, s'endureixen per treball en fred i són
magnètics.
Se’n diuen ferrítics, perquè tenen una estructura metal·logràfica formada bàsicament per ferrita.

En aquest cas se’n diuen acers inoxidables "martensítics", per tenir martensita en la seva estructura
metal·logràfica.
Encara que els acers inoxidables ferrítics presenten una bona resistència a la corrosió, algunes
característiques limiten la utilització dels mateixos en determinades aplicacions.
La estampació és bona, encara que insuficient en aplicacions que requereixen estampat profund.
La soldabilitat és tot just discreta.
És l'acer inoxidable més barat.
acer intermedi
Acer que conté entre 0,25% i 0,50% de carboni, que no és molt dur però tampoc és frèvol.
acer laminat
L'acer que surt del forn alt de bugada de la siderúrgia és convertit en acer brut fos en lingots de gran pes i
grandària que posteriorment cal laminar per a poder convertir l'acer en els múltiples tipus de perfils
comercials que existeixen d'acord a l'ús que vagi a donar-se del mateix.
El procés de laminatge consisteix a escalfar prèviament els lingots d'acer fos a una temperatura que
permeti la deformació del lingot per un procés de estirament i escalaborni que es produeix en una cadena
de cilindres a pressió anomenat tren de laminació.
Aquests cilindres van conformant el perfil desitjat fins a aconseguir les mesures adequades.
Les dimensions de l'acer que s'aconsegueix no tenen toleràncies molt ajustades i per això moltes vegades
als productes laminats cal sotmetre'ls a fases de mecanitzat per a ajustar la seva tolerància.
El tipus de perfil de les bigues d'acer, i les qualitats que aquestes tinguin, són determinants a l'elecció per a
la seva aplicació i ús en l'enginyeria i arquitectura.
Entre les seves propietats estan la seva forma o perfil, el seu pes, particularitats i composició química del
material amb que van ser fetes, i la seva longitud.
Entre les seccions més conegudes i més comercials, que es brinda segons el reglament que ho empara,
es troben els següents tipus de laminatges, s'emfatitza que l'àrea transversal del laminatge d'acer influeix
molt en la resistència que està subjecta per efecte de forces.
acers mecanitzables
Els acers mecanitzables tenen la seva utilitat en la fabricació de maquinària de precisió gràcies a les molt
bones toleràncies dimensionals que s'obté amb l'ajuda de màquines eines, això s'assoleix amb ajuda de S,
Bi i PB.
acer mitjà
Acer que conté entre 0,25% i 0,50% de carboni, que no és molt dur però tampoc és frèvol.
acer mitjos de carboni
Els acers mitjos en carboni tenen el percentatge de carbó d'aquests elements esta entre el 0.25 % i 0.6 %
C de preferència són usat en elements que es requereix resistència mecànica, com rodes guies i
comandaments finals d'equip
acer patinable
Tipus d’acer (aliatge de ferro i petites quantitats de carboni) que sol emprar-ne per la seva resistència al
pes en la indústria de la construcció (en ponts o carcasses de construccions) i que es rovella a la
intempèrie a mesura que passa el temps, de manera que el seu color es va modificant i en el transcurs de
set o vuit anys, passa del gris al taronja per acabar fixant-se en marró fosc.
acer pel procés de Bessemer
Procés de Bessemer era el primer barat procés industrial per a la massa - producció d'acer de fos ferro de
cedre.
El procés es nomena després del seu inventor, Henrio Bessemer, que va prendre cap a fora una patent en
el procés endins 1855.
El procés també havia estat utilitzat fora d'Europa per als centenars d'anys, però no en una escala
industrial.
El principi dominant és retirar les impureses de ferro per oxidació amb que és bufada a través del ferro
colat.
L'oxidació també aixeca la temperatura de la massa del ferro i la manté fosa.

acer per a ballestes
Acer d'un elevat contingut de carboni, entre el 0,85% i el 1,80%.
acer per a estampat en fred
Els acers per estampar en fred son útils en fabricació de farratges i elements de gran producció.
acer per a ressort
Els acers per a ressorts són resistents a la fatiga i amb un límit d'elasticitat elevat
acer ràpid
Els acers ràpids, d'alta velocitat o HSS “High Speed Steel”, s'usen per a eines, generalment de sèries M i
T.
Amb molibdè i tungstè (també pot tenir vanadi i crom), tenen bona resistència a la temperatura i al desgast.
Generalment és usat en broques i freses, mascles, per realitzar processos de mecanitzat amb màquines
eines.
acer suau
Acer que conté nivells de carboni que se situen entre el 0,15% i el 0,25%, gairebé ferro pur, que a més és
molt dúctil i resistent a la corrosió.
acer ultra resistent de baix aliatge
Els acers ultra resistents tenen una quantitat significativament menor d'elements d'aliatge però la seva
resistència és molt superior als acers no aliats això s'assoleix mitjançant l'optimització dels processos de
fabricació.
acer vitrificat
Acer vitrificat o acer esmaltat o peltre com es coneix popularment a Amèrica, ésser refereix a una lamina
d'acer de carboni amb un recobriment vítric de llarga durada sobre la base de bor, alumini o silicats que
són obtinguts per fosa a alta temperatura, en una o diverses capes, d'una barreja d'òxids de caràcter àcid i
bàsic.
És a dir es col·loca una capa vítrica sobre una superfície d'acer.
Molt utilitzat en la fabricació de productes que requereixin d'alta durada i ús rude amb un acabat de colors
brillants.
L'acer vitrificat combina les propietats de resistència mecànica i estabilitat dimensional, pròpies de l'acer
amb la immillorable estabilitat i resistència de l'esmalt vítric enfront de les més adverses condicions
ambientals.
Entre uns altres:
• Protecció anticorrosiva sense desgast en el temps.
• Alta resistència química.
• Estabilitat de colors enfront de la llum.
• Totalment ignifugo (no es crema).
• Superfície neta.
• Impedeix el desenvolupament de floridura o bacteris.
Resistència
La peces d'acer vitrificades suporten altes (450º C) i baixes temperatures (-50º C)
Suporta els canvis bruscs de temperatura, xoc tèrmic.
Suporta la corrosió de l'ambient, els solucionis orgànics, les rascades.
acerar
Aplicar mètodes metal·lúrgics per a donar a un ferro les propietats de l’acer total o superficialment.
acereria
Planta metal·lúrgica en la qual es tracta el ferro per convertir-ho total o parcialment en acer.
En el procés de fabricació d'elements d'acer aquest té dues vies possibles; la primera, correspon a que
s’obté a partir de mineral verge d'antracita que correspon a un complex siderúrgic i el segona al que s'obté
a partir de la ferralla metàl·lica o material de ferro directament reduït les indústria que es dedica a això
últim es denomina acereria aquest procés consisteix a fondre el material mitjançant un forn elèctric i
després colar el material obtingut, per fabricar lingots i/o palanquetes d'acer.

Una acereria a més del forn elèctric ha de comptar amb trens de laminació, aquests amb l'objectiu de
reduir costos, usualment estan situats en la proximitat del forn, i consisteixen en un conjunt acuradament
distribuït de corrons els quals, de manera contínua van disminuint la secció de la palanqueta d'acer fins a
obtenir el producte final d'acer, el mateix pot ser alambor, platina, angles d'acer, varetes corrugades,
planxes, etc. és evident que para cadascun d'aquests productes d'acer es requereix d'equips
especialitzats.
aceratge
Acció i efecte d’acerar el ferro.
acers
Planxeta de l’agulla nàutica quan era doble o es col·locava una a cada costat del capitell.
Acestes
Personatge de la mitologia grega.
Pilot de la nau que conduïa a Dionisos, no va permetre que els mariners es burla-se’n del déu, que es
trobava embriac.
Va escapar, doncs, al càstig que Dionisos, va infligir a la tripulació, i es va convertir en sacerdot seu.
acetilè
L’acetilè és un gas, altament inflamable, una mica més lleuger que l’aire i incolor, produeix una flama de
fins a 3.000º C, la major temperatura per combustió fins a ara coneguda, antigament l’acetilè s’utilitzava
com font d’il·luminació i calorífica, en la vida diària l’acetilè és conegut com gas utilitzat en equips de
soldadura a causa de les elevades temperatures que arriben a les barreges d’acetilè i oxigen en la seva
combustió.
acetona
L'acetona o propanona és un compost químic de fórmula química CH3(CO)CH3 del grup de les cetones
que es troba naturalment en el medi ambient.
És un líquid incolor d'una olor característica.
S'evapora fàcilment, és inflamable i és soluble en aigua.
L'acetona sintetitzada s'usa en la fabricació de plàstics, fibres, medicaments i altres productes químics, així
com dissolvent d'altres substàncies químiques.
El repartiment de les aplicacions de l'ús d'acetona als EUA es trobava al 2002 en els següents
segments:
• Cianhídrica acetona per a Metil metacrilat (MMA) 42%.
• Bisfenol-A 24%.
• Dissolvents 17%.
• Derivats de l'Aldol (MIBK i MIBC) 13%.
• Diversos 4%.
L'aplicació més important de l'acetona es troba en la fabricació de Metil metacrilat (MMA), mercat que
experimenta una demanda creixent (3% anual) des del 2002 per el increment en els usos del Polimetil
metacrilat (PMMA), un material antifragmentació alternatiu al vidre en la indústria de la construcció.
La demanda de Bisfenol-A i de resines de policarbonat s'ha duplicat durant la dècada dels 1990,
convertint-se en la segona aplicació important de l'acetona (7% increment anual), demandada per la
indústria de l'automòbil i de microelectrònica (fabricació de discos CD i DVD).
La demanda d'acetona és un indicador del creixement econòmic de cada regió ja que depèn directament
de la marxa de les indústries de l'automòbil, construcció i microelectrònica.
Així entre el 2000-2001 la demanda va minvar un 9% mentre que en el 2002 va apuntar una recuperació
com resultat del ressorgiment econòmic nord-americà.
Als EUA la demanda interna al 2002 va ser de 1,188 milions de tones, amb un creixement mig en el
període 1997-2002 del 0,9%.
Al 2006 la demanda prevista era de 1,313 milions de tones.
Achenar
És un estel de primera magnitud (l'octava més brillant del cel nocturn) que configura l'extrem sud de la
llarga constel·lació de Eridanus («El Riu Erídano»).
És de color blanc blavós i és circumpolar des de latituds australs superiors a 32º 45' S (i, per tant, mai és
visible des de latituds boreals superiors a 32º 45' N).

El seu nom deriva de l'àrab Al Ahir al Nahr, «la fi del riu».
Es troba a uns 144 anys llum del Sol i la seva magnitud aparent és 0,45, per la qual cosa la seva
lluminositat intrínseca és unes 1076 vegades la solar.
És un estel de molt ràpida rotació, per la qual cosa la seva forma és considerablement aplatada.
Així mateix és una variable de tipus Lambda Eridani, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a
l’Almanac Nàutic.
ACI
Abreviació de Associació Cartogràfica Internacional.
àcid
Substància que té tendència a perdre un protó.
Substància que es dissol en aigua amb la consegüent formació d'ions hidrogen.
Substància que conté hidrogen, que pot ser reemplaçat per metalls per a formar sals.
L’acidés una solució química amb un pH baix.
Un pH 7 és neutre i un pH 0 indica extrema acidesa.
àcid carbònic
L'àcid carbònic és un àcid anhídrid del diòxid de carboni.
L'àcid carbònic pot atacar a molts dels minerals que comunament formen les roques, descomponent-los.
La seva composició és H2CO3.
També és anomenat trioxocarbonat IV d'hidrogen o àcid trioxocarbònic IV.
És el producte de la reacció d'aigua i diòxid de carboni i existeix en equilibri amb aquest últim per exemple
en l'aigua gasificada o la sang.
No és possible obtenir àcid carbònic pur ja que la presència d'una sola molècula d'aigua catalitzaria la seva
descomposició immediata en diòxid de carboni i aigua.
No obstant això, es calcula que en absència absoluta d'aigua seria estable.
àcid sulfúric
Àcid dibàsic fort, oliós, corrosiu i pesat de fórmula H2SO4 que és incolor en estat pur; és un agent oxidant i
deshidratant molt potent.
L'àcid sulfúric és un producte corrosiu, de gran viscositat, incolor i amb una densitat relativa d'1,85.
Té un punt de fusió de 10,36° C, un punt d'ebullició de 340° C i és soluble en aigua en qualsevol proporció.
En barrejar àcid sulfúric amb aigua s'allibera una considerable quantitat de calor.
Els antics alquimistes ho preparaven en grans quantitats escalfant sulfats existents en la naturalesa a altes
temperatures i dissolent en aigua el tri òxid de sofre obtingut d'aquesta forma.
Núvols arremolinats d'àcid sulfúric enfosqueixen la superfície de Venus i impedien l'estudi del planeta des
de la Terra fins que la tecnologia va permetre visitar-ho amb vehicles espacials
acidesa
Contingut en àcids d'una solució.
Mesura de la concentració de hidrogeni’ns en una solució.
La seva determinació se sol realitzar mitjançant mètodes colorimètrics o potenciomètrics.
acidesa
L'acidesa d'una substància és el grau en el qual és àcida.
El concepte complementari és la basicitat.
L'escala més comuna per a quantificar l'acidesa o la basicitat és el pH, que només és aplicable per a
dissolució aquosa.
No obstant això, fora de dissolucions aquoses també és possible determinar i quantificar l'acidesa de
diferents substàncies.
Es pot comparar, per exemple, l'acidesa dels gasos diòxid de carboni (CO2, àcid), triòxid de sofre (SO3,
àcid més fort) i dinitrògen (N2, neutre).
Així mateix, en amoníac líquid el sodi metàl·lic serà més bàsic que el magnesi o l'alumini.
En aliments el grau d'acidesa indica el contingut en àcids lliures.
Es determina mitjançant una valoració (volumetria) amb un reactiu bàsic.
El resultat s'expressa com el % de l'àcid predominant en el material.
acidesa de les sentines

Les càrregues com el carbó, amb un alt contingut de sofre, el mineral de ferro, el sofre i la sal, produeixen
líquids corrosius quan es mullen i poden danyar les xapes dels bodegues i de les sentines.
Quan es transporta aquestes càrregues, les sentines han de ser examinades amb regularitat per a
determinar el seu grau d'acidesa (pH).
acidificació de l'oceà
L'acidificació de l'oceà és el nom donat al descens en curs del pH dels oceans de la Terra, causat per la
presa de diòxid de carboni antropogènic des de l'atmosfera.
S'estima que entre 1751 i 1994 el pH de la superfície de l'oceà ha descendit des d'aproximadament 8.179
fins a 8.104 (un canvi de -.075).
En el cicle natural del carboni, la concentració de diòxid de carboni (CO2) mostra un balanç de fluxos entre
els oceans, la biosfera terrestre i l'atmosfera.
Les activitats humanes tals com els canvis en els usos del sòl, la combustió de combustibles fòssils, i la
producció de ciment ha suposat una nova aportació de CO2 a l'atmosfera.
Part d'aquesta aportació ha romàs en l'atmosfera (on és responsable de l'augment de les concentracions
atmosfèriques), part es creu que ha estat presa per les plantes terrestres, mentre que una altra part ha
estat absorbida pels oceans.
Quan el CO2 es dissol, reacciona amb l'aigua per formar un equilibri entre espècies químiques iòniques i
no iòniques: el diòxid de carboni lliure en dissolució (CO2 (aq)), l'àcid carbònic (H2CO3), el bicarbonat
(HCO3-) i el carbonat (CO3 2 -).
La relació entre aquestes espècies depèn de factors tals com la temperatura de l'aigua de mar i l'alcalinitat.
El CO2 dissolt en l'aigua incrementa també de concentració del ió hidrogen en l'oceà, descendint així en pH
oceànic.
L'ús del terme "acidificació oceànica" per descriure aquest procés va ser introduït per Caldeira i Wickett
(2003).
Des del començament de la revolució industrial, s'ha estimat que el pH de la superfície de l'oceà ha caigut
des de poc menys de 0,1 unitats (en l'escala logarítmica de pH)), i s'ha estimat que descendirà més enllà
de les 0,3-0,5 unitats per 2100 a mesura que l'oceà absorbeixi més CO2 antropogènic.
Notis que, encara que l'oceà s'acidifica, el seu pH és encara superior a 7 (el de l'aigua neutra), de manera
que es pot dir també que l'oceà s'està fent menys alcalí.
Mentre que l'absorció natural de CO2 pels oceans mundials ajuda a mitigar els efectes climàtics de les
emissions antropogèniques de CO2, es creu que el descens resultant en pH tindrà conseqüències
negatives, principalment per als organismes calcaris.
Aquests usen els polimorfs del carbonat càlcic, la calcita o l’aragonita, per construir cobertes cel·lulars o
esquelets.
Les espècies calcàries abasten en la cadena tròfica des d'autòtrofs a heteròtrofs i inclouen organismes tals
com els cocolitofòrides, els corals, els foraminífers, els equinoderms, els crustacis i els mol·luscs.
En condicions normals la calcita i l’aragonita són estables en les aigües superficials atès que el ió carbonat
es troba en concentracions sobresaturades.
No obstant això, a mesura que el pH descendeix, ho fa la concentració d'aquest ió, i quan el carbonat
passa a estar insaturada, les estructures fetes de carbonat càlcic passen a ser vulnerables a la dissolució.
Diverses investigacions han trobat que en corals, algues cocolitofòrides, foraminífers i mariscs es detecta
la reducció de la calcificació i el increment de la dissolució quan són exposats a CO2 elevats.
La Royal Society of London ha publicat una revisió exhaustiva, sobre l'acidificació dels oceans i sobre les
seves conseqüències potencials, al juny de 2005.
Mentre que les conseqüències ecològiques finals d'aquests canvis en la calcificació són encara incertes,
sembla clar que les espècies calcàries es veuran desfavorablement afectades.
Hi ha també algunes evidències que en particular l'efecte de l'acidificació en els cocolitofòrides (que estan
entre el fitoplàncton més abundant de l'oceà) pugues ocasionalment exacerbar el canvi climàtic, mitjançant
el descens de l'albedo de la terra a través dels seus efectes sobre la cobertura de núvols oceànics.
A part dels efectes sobre la calcificació (i específicament sobre les espècies calcàries), els organismes
poden sofrir altres efectes adversos, tant directes com quant a la seva fisiologia i la seva reproducció (p.
ex. l'acidificació dels fluids corporals induïda pel CO2, coneguda com hipercàpnia), o indirectament a través
d'impactes negatius en els recursos alimentaris.
En tot cas, tant per la calcificació, com per les altres causes, no existeix encara un complet enteniment
sobre aquests processos en els organismes i ecosistemes marins.
aciguatar-se

Contreure la malaltia anomenada ciguatera (Intoxicació que es produeix al menjar alguns peixos o
mol·luscs de la mar).
acidímetre
Instrument utilitzat per mesurar el grau de acidesa d'una dissolució.
acidímetre
Densímetre especial utilitzat per la determinació del pes específic dels electròlits dels acumuladors.
aclareix el cel !
Exclamació referint-se al cel.
aclareix l’àncora
Deixar-la lliure de caps, cadenes o altres objectes que puguin impedir el seu ús o maniobra.
aclareix la coberta !
Ordre a la marineria perquè abandoni aquest lloc del vaixell.
aclareix voltes
Aclarir o llevar totes les voltes que puguin haver pres els caps i, principalment, les cadenes de les ancores.
aclarida
Acció i l’efecte d’aclarir.
aclarida del cel
Espai serè entre el cos i la cua d’un sistema nuvolós.
aclariment
Acció d’aclarir.
aclariment
Disminució de la nuvolositat total quan aquesta és abundant.
aclariment del cel
Obertura en una capa de núvols que cobreix el cel.
aclarir
Fer més clar, llevar la foscor o el que dificulta la claredat o transparència d'una cosa.
aclarir
Augmentar els espais o intervals que hi ha en una cosa.
aclarir el cel
Referint-se a l’estat del cel, és aclarir, desaparèixer els núvols o vapors que hi han.
També per extensió, en temps plujós, se’n diu quan paren les precipitacions.
aclarir el temps
Referint-se al temps, quan buiden els núvols o la boira.
aclarir el vaixell
Deixar lliure un espai del vaixell.
aclarir els caps
Desfer o desembolicar qualsevol cap o altre objecte que estigués regirat.
Reduir el nombre d'amarres d'un vaixell per a facilitar la maniobra de desatracament immediata.
aclarir l’àncora
Deixar-la lliure de caps, cadenes o qualsevol altre efecte que puguin impedir una bona maniobra.

aclarir l’aparell
En l'aparell, quan es duja ordenadament els caps i es disposa l’eixàrcia de labor perquè treballi sense
embolics.
aclarir l’horitzó
En sentit general, la costa, cel, horitzó, en descarregar-se de núvols, o boires que fan enfosquir i donant
una confusa visió.
aclarir la maniobra
Posar en orde, fent moles i penjant cada una en la clavilla, tots els caps que s’han fet servir en una
maniobra feta a bord.
aclarir els núvols
Disminució de la nuvolositat total quan aquesta, és abundant.
aclarir palangres
Enllestir palangres en l’afer de preparar-los en terra perquè estiguin en disposició d’ésser calats novament.
aclarir voltes
Deixar lliure totes les voltes hagin agafats els caps y les cadenes de l’àncora.
aclarir-se el cel
Fer menys fosc, menys obscur.
aclimatació
Ajustament gradual dels éssers vius a condicions climàtiques diferents d'aquelles a les quals estan
acostumats.
aclimatar
Fer que s'acostumi un ésser orgànic a clima de diferent tremp i condicions que el qual li era habitual.
aclínic
Sense inclinació.
Dit dels llocs de la superfície terrestre on l’agulla imantada té una inclinació magnètica de zero graus i és
sotmesa a una força vertical nul·la.
acoblable
Que es pot acoblar.
acoblador
Qualsevol dispositiu que permet l’acoblament de dos elements, peces, mecanismes, etc.
acoblament
Acció o l’efecte d’acoblar o d’acoblar-se.
acoblament
Un acoblament, és un dispositiu que s'utilitza per a dos peces, com pot ésser, unir dos eixos en els seus
extrems amb la finalitat de transmetre potència.
Existeixen dos tipus generals de acoblaments els rígids i flexibles.
Els acoblaments són sistemes de transmissió de moviment entre dos eixos o arbres, les missions dels
quals són assegurar la transmissió del moviment i absorbir les vibracions en la unió entre els dos
elements.
Les vibracions són degudes que els eixos no són exactament coaxials.
Hi ha desalineacions angulars o radials, encara que el normal és que es presenti una combinació
d'ambdues.
Idealment la relació de transmissió és u, però de vegades un eix pot tenir més velocitat en un interval del
cicle que en un altre.
Alguns tipus d'acoblaments poden funcionar com "fusible mecànic", permetent el seu trencament quan se
sobrepassi cert valor de parell, salvaguardant així parts delicades de la instal·lació que són més cares.

Això s'aconsegueix fabricant l'acoblament o part d’ell amb materials menys resistents o amb seccions
calculades per a trencar amb un determinat esforç.
acoblament articulat o angular
S'empren quan els eixos formen entre sí un angle obtús.
El tipus característic és l'articulació Cardan o universal.
acoblament d'alternadors
Es realitza quan l’augment dels receptors arriba a sobrepassar la càrrega que poden suportar les dinamos
en servei, o bé, com en els vaixell de guerra, durant maniobres especials o en combat, per raons de
seguretat, per assegurar el servei disposant de diverses dinamos emplaçades en llocs diferents i protegits.
Els alternadors s'acoblen sempre en paral·lel, doncs l'acoblo en sèrie és inestable.
La maniobra d'acoblament és la següent:
S'arrenca l'alternador a acoblar, s'actua sobre la velocitat del motor fins a aconseguir que la freqüència de
l'alternador sigui igual, en més o menys mig cicle, a la de l'alternador en funcionament, amb el reòstat
d'excitació es fa que la seva tensió eficaç sigui lleugerament superior, en un 1 o 2 % a la de les barres del
quadre, observant l'indicador de fase, aquest pot ser de molts tipus, quan les tensions de tots dos
alternadors estiguin en oposició de fase es tanca el matxet d'acoblament, i, finalment, es fa el repartiment
de càrrega, actuant sobre el parell motor dels motors que mouen els alternadors.
acoblament d'embragatge
Quan els acoblaments estan disposats de manera que es puguin fàcilment connectar o desconnectar, fent
que l'eix conduït romangui actiu o inactiu a voluntat, se'ls denomina embragatges.
acoblament de brida o de plat
Consta de dos plats forjats amb l'eix o encaixats en ambdós arbres i assegurats per perns embotits.
Els d'aquest últim tipus tenen una peça cònica perquè la pressió dels cargols estrenyi les brides contra els
eixos, assegurant així que no hagi fregament.
S'utilitza per exemple per a unir una turbina i al seu alternador, connexió que exigeix una perfecta alineació
acoblament de dinamos
Operació mitjans la qual es connecten dues o més dinamos a la mateixa xarxa d'alimentació.
Es realitza quan l’augment dels receptors arriba a sobrepassar la càrrega que poden suportar les dinamos
en servei, o bé, com en els vaixell de guerra, durant maniobres especials o en combat, per raons de
seguretat, per assegurar el servei disposant de diverses dinamos emplaçades en llocs diferents i protegits.
L'acoblament més freqüent és el de dinamos, amb excitada derivació, en paral·lel.
Es realitza de la següent forma:
Es posa en funcionament la dinamo que es va a acoblar, comprovant la posició de les escombretes, la
lubrificació, la polaritat, etc., es porta a la velocitat de règim i s'excita fins que la seva tensió en buit tingui
un valor superior en un 1 o 2 % de la qual existeixi en les barres del quadre.
Després, es tanca el matxet d'acoblament, amb el que la dinamo queda connectada a les barres del
quadre
Per últim, s'augmenta la seva excitació i es disminueix la de la dinamo ja en servei, per repartir la càrrega
entre les dues, fent que, sensiblement, tinguin el mateix valor els corrents subministrades per l'una i l'altra.
acoblament de manegot amb anelles
Compost de dos semicilindres que abracen els extrems dels eixos a acoblar i sobre que la seva superfície
exterior, lleugerament cònica, es llisquen dues anelles que estrenyen al conjunt, per a més seguretat els
dos mitjos manegots es fixen als eixos per mitjà de xavetes.
acoblament de manegot amb cargols
Consta de dos mitjos manigots, que abracen als eixos i la unió dels quals s'efectua per mitjà de cargols
amb caps i rosques embotides en uns buits que porten els primers.
S’usen molt en eixos propulsors de petites unitats i en acoblament de bombes amb els seus motors,
podent portar per a més seguretat xavetes ajustades.
Es construeixen per a eixos d'igual i de diferent diàmetre.
acoblament de manegot enter

Consistent en un cilindre buit o manegot, de diàmetre interior igual a l'exterior dels eixos, col·locat en els
extrems dels mateixos i fixat a tots dos per mitjà de xavetes.
acoblament de manegot partit
Semblances als rígids, però l'acoblament està fet en dos peces, que asseguren la transmissió amb la
pressió dels cargols.
Permeten la substitució sense haver de desmuntar els eixos.
acoblament de motors elèctrics
Els casos més típics d'acoblament de motors tenen lloc en els vaixell a propulsió elèctrica, havent de
seguir-se les instruccions particular per a cada cas.
acoblament de moviment transversal
Permeten, dins de certs límits, que els eixos estiguin desplaçats transversalment però romanent
rigorosament paral·lels entre si.
El tipus característic és l'Oldham o de discos en creu, consistent en dos plats units als eixos, proveïts en
les seves cares enfrontades de ranures diametrals, i entre les quals s'introdueix un altre plat o disc d'igual
diàmetre que ells, amb un sortint prismàtic en cada cara disposat entre si a 90° i encaixant cadascun amb
les ranures avantdites.
Per mitjà d'aquest sistema s'aconsegueix que àdhuc estant els eixos desplaçats paral·lelament no
experimentin en girar pertorbació a alguna, ja que el disc intermedi s'anirà traslladant transversalment i
descrivint una circumferència de diàmetre igual a la distància entre els centre dels eixos, neutralitzant la
diferència de posició d'aquests.
acoblament de plats
Són els més adequats per a la unió d'eixos propulsors, especialment quan la potència a transmetre és
considerable.
Consisteixen en dos platerets amb les seves corresponents galledes, enxavetats, embotits o soldats als
eixos, i units entre si per mitjà de perns.
El seu ús té l'inconvenient que excloure’s l'ús de coixinets enters i de boles.
acoblament dentat
Formats per dues rodes dentades que encaixen en les dents llaurades interiorment en un tambor comú,
transmetent-se a través d'ell l'esforç de la roda motriu a la conduïda.
Permeten una gran mobilitat en direcció longitudinal i són insensibles als petits canvis d’assentament dels
eixos.
S'empren per unir els eixos de les turbines amb els de els pinyons de les caixes d'engranatges.
acoblament estratosfèric
Interacció entre les pertorbacions de l'estratosfera i les de la troposfera.
acoblament Elbo
Porta uns perns col·locats alternativament en un i un altre plat i introduïts en uns orificis folgats practicats
en l'altre plat en els orificis del qual la part entrant va recoberta de cuir.
acoblament Falk
Consistent en dos plats ranurats units per un ressort d'acer temperat, tancat tot en una envolupant també
d'acer i farcit de greix.
acoblament fixos
Son aquells en què la unió dels dos eixos és completament rígida, per a això els seus eixos geomètrics
han d'ésser exactament un en prolongació de l'altre i no han de sofrir trasllats axials ni radials per causa
alguna, quedant tots dos eixos convertits de fet en un eix únic.
Poden ser de manegot o de plat.
acoblament flexibles o elàstics
Serveixen per compensar diferències axials, transversals i angulars, per a això els plats estan units
mitjançant òrgans elàstics tals com a molls d'acer, discos de cautxú, corretges, etc.

S'empren per a acoblament de dinamos amb les seves màquines motrius, de motors elèctrics amb
bombes, etc.
acoblament irreversible
S'empren quan dos o més màquines motrius mouen un mateix eix, i tenen per objecte evitar que alguna
d'elles pugui ser arrossegada per les altres en disminuir les seves revolucions.
acoblament magnètic
En electrònica es denomina acoblament magnètic al fenomen físic pel qual el pas d'un corrent elèctric
variable en el temps per una bobina produeix una diferència de potencial entre els extrems de les altres
bobines del circuit.
Quan aquest fenomen es produeix de forma indesitjada es denomina diafonia.
Aquest fenomen s'explica combinant les lleis d’Ampere i de Faraday.
Per la primera, sabem que tota corrent elèctric variable en el temps crea un camp magnètic proporcional
també variable en el temps.
La segona ens indica que tot flux magnètic variable en el temps que travessa una superfície tancada per
un circuit indueix una diferència de potencial en aquest circuit.
acoblament mecànic
Un acoblament mecànic és una sèrie d'acoblaments rígids amb lligaments que formen una cadena
tancada, o una sèrie de cadenes tancades.
Cada lligament té un o més lligues, i aquestes tenen diferents graus de llibertat que li permeten tenir
mobilitat entre els lligaments.
Un acoblament mecànic és anomenat mecanisme si dos o més lligues es poden moure pel que fa a un
lligament fix.
Els acoblaments mecànics són usualment designats a tenir una entrada, i produir una sortida, alterant el
moviment, velocitat, acceleració, i aplicant un avantatge mecànic.
Un acoblament mecànic que està designat a ser estacionari s’anomena estructura.
acoblament mòbil
Quan els eixos a unir puguin ésser subjectes a certa variació en les seves posicions relatives s'empren els
acoblaments mòbils, els quals, segons la mobilitat que permetin,
Poden ser:
• Acoblaments mòbils en direcció longitudinal.
• Acoblament de moviment horitzontal.
acoblament mòbil en direcció longitudinal
Utilitzats principalment com a acoblaments de dilatació per compensar les variacions de longitud dels eixos
causades per diferències de temperatura.
D'aquesta classe són els de dents o de Scharp, proveïts de dos plats que en les seves superfícies
enfrontades porten fins sortints encadellats que no es toquen per les seves superfícies frontals, permetent
un desplaçament axial.
Per al perfecte centrat, poden portar un anell centrador, o bé fer que un dels eixos penetri en la
prolongació del cub de l'altre.
acoblament Raffard
És un acoblament la casa Siemens, que porta uns plançons roscats en els fronts dels plats, enfrontat per
parelles en direcció radial, portant cadascun un corró de fosa i lligats entre si cada parella per una banda
de goma.
acoblaments rígids
Els acoblaments rígids es dissenyen per a unir dos eixos en forma atapeïda de manera que no sigui
possible que es generi moviment relatiu entre ells.
Aquest disseny és desitjable per a certs tipus d'equips per als quals és desitjable que sigui una alineació
precisa de dos eixos que pot assolir-ne .
En tals casos, l’acoblament ha de dissenyar-ne de manera que sigui capaç de transmetre la força en els
eixos.
acoblament Sellers

És un altre acoblament de manegot, constituït per dos troncs de con, ranurats al llarg d'una generatriu,
col·locats cadascun en l'extrem d'un eix i introduïts en un manegot tornejat interiorment en forma de doble
con, realitzant-se l'acoblament pel destret dels dos troncs de con per mitjà de cargols passants que els
comprimeixen contra el manegot i, fent tancar les ranures, els estrenyen contra els eixos.
S'usen molt en eixos propulsors de petites unitats i en acoblament de bombes amb els seus motors,
podent portar per a més seguretat xavetes ajustades.
Es construeixen per a eixos d'igual i de diferent diàmetre.
acoblament Zodel
És el que els plats porten unes corones cilíndriques introduïda una en una altra concèntricament i
proveïdes d'unes escletxes a través de les quals es fa passar una corretja de cuir contínua.
acoblar
Unir dos òrgans mecànics, dos aparells o dues màquines per combinar-ne els efectes.
acoblar
Acoblar, col·locar al mateix nivell les superfícies de dues peces, el que també s'anomena florejar.
acoblar
Unir dos taules pels seus cantells amb xamfrans inversos perquè la unió no formi ressalt.
acoblar dos peces
Unir dues peces fent entrar una part de l’una dins l’altra, o bé mitjançant un element d’unió, de manera que
es puguin separar sense que se’n destrueixi cap.
acoblo de mànegues
Peça destinada a unir els extrems de les mànegues entre si, amb el broquet o amb el repartidor.
Poden ser:
Acoblo femella, acoblo mascle, doble femella, doble mascle, acoblo de reducció i d'expansió.
De tots ells solament els dos primers s'uneixen directament a les mànegues, formant part integrant d'elles,
la unió s'efectua per mitjà d'anells d'expansió interiors, o lligades de filferro exteriors.
Els altres apilaments serveixen per fer connexions entre aquests, empalmant mànegues d'igual o de
diferent diàmetre.
acoblament internacional a terra
La Conferència Internacional per a la Seguretat de la Vida Humana en la Mar (1960), reconeixent que per
combatre els incendis a bord dels vaixell era necessari un acoblament universal de vaixell a vaixell i de
vaixell a terra, va decidir exigir l'existència a bord dels vaixell d'una connexió internacional a terra que
reunís els requisits necessaris amb ell amb la finalitat de subministrar aigua a la canonada principal contra
incendis i el sistema de ruixadors
acoblar taules aixamfranades
Unir dues taules pels seus cantells amb xamfrans inversos perquè la unió no formi ressalt.
acollador
L’acollador, és un instrument metàl·lic compost d'un cos cilíndric buit, fixat internament a la seva extremitat,
en el qual es disposen com dos plançons metàl·lics (la seva rosca respectiva a la dreta i a l'esquerra) units
al cap lliure de l'armella.
Girant el cos central en un sentit o en un altre, els dos tiges que corren cap a l'interior o cap a l'exterior,
variant la longitud del conjunt.
L’acollador s'empra per emprendre en coberta les maniobres de eixàrcia morta consistent en donar-li a
aquesta la tensió desitjada.
Els acolladors substitueixen als palanquins que eren emprats en els antics velers i que estaven compostos
per dos politges de fusta, folrades anomenades bigotes, amb un cap que passava amb diverses voltes de
la una a l'altra.
En el cas, més freqüent, que les bigotes siguin de tres ulls l'acollador passa successivament pels ulls d'una
i una altra bigota.
Els acolladors antigament eren, i encara ho són, de cànem enquitranat.
La seva mena era la meitat que la mena de l'obenc a tesar.

En el cas de dobles obencs fets de fibres modernes, els acolladors acostumen a ser de la mateixa fibra
emprada en la maniobra de ferma (eixàrcia morta ferma).
Cada acollador té dues capes.
Una de les capes es deu poder unir-se a la coberta o unir-se a una anella o cadenot apropiat.
També pot fer-se-li un nus d'acollador, un nus en forma de pom perquè quedi retingut en el primer ull de la
bigota fixada a l'obenc.
Els acolladors sempre es passen cap a la dreta.
El nus d'acollador queda a proa i per dins del costat d'estribord, i a popa i per dins del costat de babord.
L'altre acollador es passa pels ulls de les bigotes.
acollador dels obencs
Corda, generalment enquitranada, que va passant dels ulls d’una bigota als ulls d’una altra, de manera que
permet el trempat dels obencs, obenquells, estais, barbades, burdes o qualsevol altre element de l’eixàrcia
ferma.
acollador metàl·lic
Tub d’acer amb rosca sense fi interior en els dos extrems que serveix per tesar els obencs i altres caps
d’una embarcació
acollament
Acte i efecte d’acollar.
acollar
Estrènyer amb perns o caragols.
acollar
Tibar dels acolladors per posar ràpidament tes el cap al que pertany.
acollar l’estopa
Posar estopa entre els taulons del buc o de la coberta d’una nau.
acolorit a capes
Ombreig o acolorit diferencial de les parts d'un mapa compreses entre dues corbes de nivell determinades
perquè és pugui apreciar a primera vista la distribució de les terres altes i les baixes.
Ha de triar-se amb summe cura la corba de nivell en la qual s'efectua cada canvi de color.
Un dels mètodes més utilitzats és emprar una seqüència de verds, grocs i marrons que culminin en
vermell, morat o blanc en els sectors més alts.
Altre mètode consisteix a usar un sol color en tota la seva gamma d'intensitats des de la més tènue a la
més fosca.
Un tercer mètode consisteix a fondre o graduar tons successius per a evitar la impressió d'escalonament
que es produeix quan s'emplenen corbes de nivell.
acolorit de relleu
Mètode consistent a fer ressaltar les diferències d’altura o de profunditat sobre les cartes utilitzant diversos
colors.
acomboiament
Acció d’acomboiar.
acomboiar
Fer escorta un vaixell de guerra o uns quants a d’altres de més o menys importants, especialment als
vaixells mercants.
acomiadament del capità
L'armador, que designa al capità, és qui pugues també acomiadar-ho, amb causa o sense ella, doncs
malgrat la seva posició preeminent a bord, és un tripulant vinculat al primer mitjançant un contracte
d'embarcament o enrolament idèntic al que lliga a l'armador amb la resta del personal embarcat, o dotació
del vaixell.

Aquest acomiadament arbitrari pot tenir lloc abans que el vaixell es faci a la mar quan l'ajust, o
contractació, no tingui temps o viatge determinat, i no comporta el pagament d'indemnització alguna,
excepte pacte exprés en contrari, però sí el dels sous reportats (art 603, Cód. Com ).
Si l'acomiadament ocorregués durant el viatge, el capità percebrà els salaris pactats fins al retorn al port on
va ser contractat, tret que hi hagués just motiu per a aquest acomiadament; si l'ajust fora per temps o
viatge determinat, no pot ser acomiadat fins al compliment del termini del contracte, excepte causes greus
(arts 604 i 605, Cód. Com.).
L'Ordenança del Treball en la Marina Mercant (O.T.M.M.) recollida en l'Ordre Ministerial de 20 de maig de
1969, va establir en el seu article 90.2, que “per la naturalesa especial i múltiple de la representació que
ostenten i funcions encomanades als Capitans, Pilots i Patrons amb comandament de vaixell, el navilier o
armador podrà lliurement disposar el cessament d'aquells, amb dret per part dels mateixos a reintegrar-se
al càrrec que dins de l'empresa vinguessin exercint amb anterioritat a la seva designació per al
comandament de la nau”, i que “una vegada reintegrat al seu anterior lloc, la relació jurídic-laboral podrà
extingir-se d'acord amb les normes generals”. Aquest concepte es repeteix en la O.T.M.M en regular en
l'article 91 la terminació del contracte d'embarcament o enrolament per voluntat dels càrrecs de
comandament, quan s'indica que aquests “poden ser lliurement remoguts per les empreses”, si bé poden
reintegrar-se al càrrec que tenien anteriorment en les empreses.
L'adopció, en 1980, de l'Estatut dels Treballadors per Llei nº 8/1980, de 10 de març va fer pensar en la
inconstitucionalitat de l'article 90.2 del 'O.T.M.M., problema que el Tribunal Constitucional va resoldre
negativament en diverses Sentències (5 d'octubre de 1983, 16 de gener de 1984) sostenint que
l'acomiadament lliure el capità no viola l'article 14 de la Constitució espanyola en virtut de les diferències
existents entre aquest capità i els altres treballadors.
Després de l'entrada en vigor del Reial decret nº 1.382/85, d'1 d'agost, sobre el personal d'alta direcció, el
Tribunal Suprem, en la seva Sentència de 30 d'abril de 1990 va sostenir que l'examen de la naturalesa de
la relació laboral del capità, “aboca a la conclusió que aquesta s'insereix plenament en li àmbit de la relació
especial del personal d'alta direcció” regulada per aquell Reial decret, atès que en aquesta normativa
s'entén com inclosos en aquest personal a “aquells treballadors que exerciten poders inherents a la
titularitat jurídica de l'empresa, i relatiu als objectius generals de la mateixa, amb autonomia i plena
responsabilitat només limitades pels criteris i instruccions directes emanades de la persona o dels òrgans
superiors de govern i administració de l'entitat que respectivament ocupi aquella titularitat”.
Afegeix l'alt tribunal que el capità exerceix en el vaixell, considerat aquest com a centre autònom de treball,
altes funcions directives, “amb les amplíssimes facultats de direcció i representació que li confereixen els
articles 610 i següents de Codi de Comerç, així com les que, en el marc del comandament i govern del
vaixell li atribueixen els articles 15 i concordants de l'Ordenança ja esmentada”.
En aquesta mateixa Sentència, el Tribunal Suprem va expressar que “per imperatiu de la Disposició
Addicional del RD 1382/1985, d'1 d'agost, ha d'entendre's que a partir de l'1 de gener de 1986, data en què
aquell va entrar en vigor, ha quedat sense efecte i freturós de virtualitat l'article 90 de l'Ordenança del
Treball de la Marina Mercant” que autoritzava al navilier o armador a “disposar lliurement el cessament del
capità”.
El consegüent cessament de la relació contractual, “adoptat per decisió unilateral de l'empresa sense
expressió de causa” dóna lloc a una indemnització de set dies de salari per cada any de servei amb un
màxim de sis mensualitats i al pagament de tres mensualitats per falta de preavís.
En la nostra opinió, la decisió del Tribunal Suprem respecte de l'articulo 90 del O.T.M.M, que per analogia
ha d'estendre's a l'article 61 de l'Ordenança de Treball per a la Pesca Marítima de Vaixells Arrastrers al
Fresc (OTPMBAF), és la correcta, si bé pensem que el càrrec de capità no correspon al gènere “personal
d'alta direcció”, tot i que és un càrrec d'especial confiança, en el qual l'element personal juga un paper molt
important.
Aquest marc de confiança implica que quan els fets no corresponen al que s'espera del capità, i les
expectatives que van formar la voluntat del navilier o armador en nomenar-ho desapareixen, cap el
cessament de la relació laboral, encara sense causa alguna, però acompanyat amb el pagament de les
indemnitzacions que corresponguin.
acomiadar la costa
Referint-se a la costa, cap, punta, illa, etc., que tenen baixos en els seus voltants, és sortir o estendre’s
des de qualsevol i aquestes parts de terra cap a la mar algun escull, sonda, etc.
acomodació
En estereoscòpia, la capacitat dels ulls per a obtenir una visió estereoscòpica mitjançant la superposició de
dues imatges.

acomodació òptica
Facultat de l'ull humà per a obtenir imatges nítides dels objectes situats a diferents distàncies.
acompanyant
Rellotge de butxaca de fiabilitat acceptable o cronometro, el de pitjor marxa dels tres que solen dur a bord
la major part de vaixells, que es trasllada al lloc on l'oficial efectua l'observació de l'altura d'un astre, per a
precisar l'instant d'aquesta i després obtenir, per comparança, l'hora que marcava el cronometro magistral
en aquest moment.
Avui dia, la importància de l'acompanyant ha decaigut gairebé totalment, a causa de la facilitat amb que es
pot obtenir l'estat
acon
Embarcació de fons pla, normalment sense màquina, utilitzada especialment per a les operacions de
càrrega i descàrrega d'aquells vaixells que no poden atracar.
aconillar
En nàutica, es diu aconillar a l'acció de ficar els guions dels rems dins de la galera, quedant aquests
travessats de babord a estribord
S'executa quan hi ha mar i vent i també per adreçar la galera, quan va tombada o per evitar trencar-los en
l'abordatge.
És derivat de la veu corulla, amb la qual es diu en les galeres el castellet on estan les bosses per les
cables.
aconillar
Remar fent entrar i sortir els rems de dintre l’aigua tot mantenint-los rectes i sense tirar-los ni endavant ni
endarrere.
aconillar els rems
Posar els rems dins el bot perpendicularment al sentit de l’eslora d’aquest, deixant fora de la borda tota la
pala i una part de la canya.
aconseguiment
Acció d’aconseguir, consecució.
aconseguir
Arribar navegant, o ajuntar-se a una cosa que va al davant.
acopador
Martell utilitzat per a donar forma còncava a la planxa.
acopar
Acte i efecte d’acopar.
acopar el folre
Corbar les taules del folre d’un vaixell en sentit transversal, de manera que s’adaptin a la forma de la
quaderna corresponent.
acoquino
Instrument format per una vareta de ferro acabada en una o diverses puntes, generalment arponades, i
proveït de mànec de fusta, usat en alguns llocs per a remoure la sorra i agafar mariscs de conquilla.
acord
Tot pacte conclòs entre les diferents parts integrants d'un conveni de caràcter multilateral o bilateral, en el
qual intervenen, generalment, els Ministres de Relacions Exteriors de les Parts Contractants.
acord amistós
Situació d’acord al que arriben les dues parts sense d’una assegurança sense necessitat de recórrer al
dictamen de tercers.

acord bilateral
Pacte de caràcter comercial, celebrat entre dos països amb la finalitat d'intercanviar productes, concedir-ne
avantatges i limitar les mateixes possibilitats a tercers països.
acord bilateral
Acord entre dos països per a promoure el comerç entre les nacions signants, pot consistir en facilitats en la
importació o en rebaixes aranzelàries en el intercanvi de béns provinents d'algun d'aquests països.
acord combinat
El dividir-se els guanys/negocis entre dos o més portadors d'acord amb els contractes/acords anteriors.
acord d'associació amb tercers països referent a la pesca
Acords d'associació amb tercers països aquesta Comunicació re considera la política comunitària aplicada
als acords pesquers amb tercers Estats amb la finalitat de participar millor en el desenvolupament
sostenible de la pesca defensant al mateix temps els interessos del sector europeu.
En el marc de la política pesquera comuna, la Unió Europea manté relacions diverses amb tercers Estats.
Les actuacions multilaterals de la Unió Europea i de diversos altres Estats permeten prendre mesures,
especialment sobre les poblacions compartides o les poblacions d'alta mar tals com les grans espècies
migratòries.
A més, la Comunitat ha celebrat nombrosos acords bilaterals.
Per a plantar cara als nous reptes que imposa una pesca responsable, la Comissió Europea proposa
transformar els seus acords bilaterals amb contrapartida financera en acords d'associació pesquers (AAP)
per a fomentar una pesca sostenible en interès mutu de les parts.
Aquests acords interessen generalment als països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic (països ACP) i se haurien
d'ampliar a tots els països que brinden accés als seus excedents.
La política de la Unió respecte a les relacions bilaterals basades en una contribució financera.
La Unió desitja aconseguir una pesca sostenible defensant al mateix temps els interessos de la seva
pesca en aigües llunyanes.
Facilitaran un diàleg polític entre la UE i alguns tercers països al cobrir els aspectes relatius a la gestió dels
recursos i al control i la vigilància de les flotes, així com al desenvolupament del sector pesquer.
La contribució financera única de la Unió Europea constarà de dos elements.
D'una banda, la contribució es valorarà en funció de l'accés als recursos i la sufragarà en gran mesura el
sector privat mitjançant cànons.
Per altra banda, es destinarà la contrapartida financera al desenvolupament d'una pesca sostenible.
La contribució de la Comunitat es calcularà tenint en compte les possibilitats pesqueres per als vaixells
comunitaris, la definició de mesures en favor del desenvolupament sostenible de la pesca,
El impacte de l'acord d'associació i la participació dels interessos europeus en el conjunt del sector
pesquer de l'Estat riberenc soci.
Els AAP garantiran la sostenibilitat del sector pesquer i seran la base de l'actuació exterior de la política
pesquera comuna (PPC) a nivell bilateral o subregionals.
Per a elaborar els AAP, la política de sostenibilitat es definirà en cooperació amb l'Estat interessat.
Es tractarà sobretot d'avaluar la política pesquera nacional i de comptabilitzar les necessitats de l'Estat en
matèria de desenvolupament sostenible de la pesca.
Els AAP fomentaran la transferència de capital, tecnologia i coneixements tècnics, sobretot mitjançant la
creació d'empreses mixtes.
S'ajustaran també a la lògica de desenvolupament dels Estats riberencs i a la seva integració en
l'economia pesquera mundial.
acord de Bretton-Woods
Al juliol de 1944, les principals potències aliades celebraren una important conferència en Bretton-Woods,
Estats Units.
Es va concloure un acord que avui encara constituïx la carta monetària del món occidental.
Aquesta carta està basada en el principi dels tipus de canvis fixos que només varien dintre d'estrets límits.
No obstant això, per a donar certa mobilitat al sistema es va admetre la possibilitat que els països
poguessin, en cas de desequilibri fonamental, revaluar o devaluar la seva moneda.
acord de Clearing

És un contracte de drets internacionals mitjançant el qual dos països acorden eliminar la transferència de
divises en les transaccions de comerç exterior, reemplaçant-les per sistemes comptables en els Bancs
Centrals d'aquests països, on es registraran i compensaran les referides operacions.
acord de complementació
És una forma més de completar els diferents procediments d'integració econòmic - duanera dels països
que han estat signants d'un Tractat Multilateral d'Integració, encaminada a atorgar-ne facilitats en les
importacions de productes que tenen certes característiques comunes, com per exemple, els del sector
petroquímics, químic, metall mecànic, etc., per a les quals s'acorda, generalment, un Aranzel Duaner de
0% o amb drets molt baixos.
acord de confirmació
Quan el Fons Monetari Internacional obre una línia de crèdit a un país deficitari, per exemple de 100
milions de dòlars, durant un any, significa que el país beneficiari podrà disposar de la totalitat d'aquesta
suma des del primer dia, però si dos mesos mes tard reemborsa 50 milions de dòlars, de nou podrà
disposar d'aquesta suma durant el temps que falta per al venciment del crèdit, i així successivament.
acord de llicència
Un contracte pel qual el sostenidor d'una marca registrada, d'una palesa, o d'un drets d'autor transfereix un
dret limitat a altre individu per a usar en un procés, vendre, o fabricar un article, o cobrir serveis
especialitzats coberts per una marca registrada o palesa o dret d'autor a altre signatura.
acord de lliure comerç d’Israel
Un acord comercial preferencial entre els Estats Units i Israel.
acord de naviliers
Són els celebrats entre companyia, amb referència a tràfic marítim, especialment pel que concerneix nòlit,
càrrega, etc.
acord de pagament
Constituïx l'aval estatal, sense “clearing”, que garanteix el compliment de les obligacions monetàries
contretes pels residents d'un país amb els d'altre país, assegurant les corresponents transferències.
acord de Santo Domingo
Neix en 1969 i en el formen part dels Bancs Centrals dels països de ALADI (Argentina, Bolívia, Brasil,
Colòmbia, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai i Veneçuela) i República Dominicana.
Va ser concebut com un mecanisme de finançament per a atendre les necessitats monetàries de curt
termini dels països membres.
Els Bancs Centrals s'atorguen línies de crèdit sobre una quantitat global (març de 1980 eren US $ 263,3
milions) i per a integrar aquesta suma es distribueix entre els Bancs Centrals membres, quotes aporten en
la mateixa proporció de les seves quotes al Fons Monetari Internacional.
acord de temps volum
Un contracte entre un portador i un expedidor que especifica generalment el moviment de cert nombre de
contenidors en cert període de temps, generalment 12 mesos.
acord dels països del sud est asiàtic
Bloc comercial de les següents nacions: Brunei, Laos, Indonèsia, Malàisia, Cambodja, Myanmar, Filipines,
Singapur, Tailàndia, i Vietnam.
acord general de tarifes i comerç
Un acord comercial multilateral decretat amb el propòsit d'unificar el comerç i els règims aranzelaris en el
món.
acord general sobre aranzels duaners i comerç
L'Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT), és un tractat multilateral aplicat per les nacions
que representen més de les quatre cinquenes parts del comerç mundial.
Vigent des del 1 de gener de 1948, aquest instrument va ser patrocinat pels governs que en aquell temps
negociaven la Carta de L'Havana i en àmplia mesura es basa en les disposicions de la Carta.

En aquest instrument s'estatueix un codi de conducta aplicable al comerç internacional.
Els seus principis bàsics són que el comerç s'ha de realitzar basat en la no discriminació (la clàusula de la
nació més afavorida); que la indústria nacional solament s'ha de protegir mitjançant aranzels duaners i no
mitjançant restriccions quantitatives o altres mesures, que els aranzels s'han de reduir per mitjà de
negociacions multilaterals i ser obligatoris, és a dir, que normalment no es poden augmentar en endavant, i
que els països membres (les parts contractants) s'han de consultar col·lectivament per a superar els
problemes del comerç.
Un capítol especial del GATT s'ocupa del comerç i del desenvolupament.
acord multilateral
Pacte o acord internacional implicant tres o més països.
acord multilateral duaners
Són aquells que consisteixen a combinar els factors naturals i el capital tècnic amb el treball, a fi d'obtenir
béns o serveis destinats a ser consumits o utilitzats.
acord naviliers
Són els celebrats entre companyia, amb referència a tràfic marítim, especialment pel que concerneix nòlit,
càrrega, etc.
acord nord americà del lliure comerç
Un acord comercial ratificat pels Estats Units, el Canadà, i Mèxic que s'esforça a eliminar o reduir tarifes en
la majoria de les mercaderies negociades entre els membres.
acord pacífic
L'ideal del dret internacional és que quan sorgeixin disputes, es resolguin per mètodes pacífics i no a
través de la guerra o la violència.
Aquest cos legal ha ideat alguns mètodes per a la solució de controvèrsies per mitjans pacífics, que poden
dividir-se en mitjans polítics i mitjans jurídics.
Pertanyen al primer grup:
• La negociació.
• Els bons oficis.
• La mediació,
• Les comissions d'investigació.
• La conciliació.
Els procediments jurídics són:
• L'arbitratge.
• La decisió judicial.
Pot agregar-se una nova categoria, que es la de la solució de controvèrsies per les organitzacions
internacionals, tant la general de les Nacions Unides com les regionals.
Comença a sorgir un mètode nou, el de “fact finding” que consisteix en l'examen dels fets de cada
controvèrsia es curiós observar que s'han subscrit al món més de dos-cents pactes per a l'ajust no violent
de diferències entre Estats, i que, el nombre de controvèrsies sense resoldre’s segueix creixent.
Això pot deures a diferències entre els mètodes existents, mancant coneixement precís de l'operació d'ells,
al fet que cada disputa és diferent i requereix de mètodes especials per ajustar-la, o potser al fet que de
vegades convé a les Parts mantenir viu el conflicte.
Aquesta àrea precisa una àmplia anàlisi sistemàtica.
acord sobre valoració duanera del OMC
La seva meta és formular regles per a la implementació de la valoració duanera, procurant més uniformitat
i seguretat per a la seva utilització.
L'acord determina la necessitat d'un sistema just, uniforme i neutre per a la valoració dels béns amb
propòsits duaners i pretén impedir l'ús arbitrari de valors duaners per a béns importats.
En l'Organització Mundial de Comerç aquest acord és denominat "Acord relatiu a l'aplicació de l'Article VII
del GATT 94".
acord Swap
Els acords Swap són préstecs a curt termini en divises autoritzats entre bancs centrals.

acord voluntaris de retenció
Arranjaments bilaterals o multilateral informals amb els quals els exportadors refrenen voluntàriament
certes exportacions.
Aquesta acció es pren per a evitar la dislocació econòmica d'un país importador.
acord Wassenaar
L'Acord de Wassenaar relatiu al control multilateral de les exportacions d'armes convencionals i productes i
tecnologies de doble ús va substituir en 1996 al COCOM (Comitè de Coordinació per al Control Multilateral
de les Exportacions).
acordar
Contractar amb algú per anar amb una nau.
acordonament
Procés de pressió pel qual el gel marí és forçat a formar cordons.
acordonar
Fer cordó o cordill de fils o brins.
acostament
Acte i efecte d’acostar o acostar-se.
acostament del Sol
Moviment aparent d’aproximació del Sol a l’equador.
acostar a una banda
Ficar-se al fons completament sobre una banda el vaixell encallat.
acostar el vent
Empènyer un corrent o el vent una embarcació cap a una costa o cap a un altre lloc perillós.
acostar la distancia
Reduir la distància entre dues o més coses o posar-les en contacte.
acostar una nau
Arrimar una nau al costat d’un altre.
acostar-se
Acumular-se sorres contra el moll o qualsevol obra hidràulica.
acostar-se a la mar
Arrambar el costat d’una nau a un moll o en un altre lloc.
acostar-se dos vaixells
Abordar-se sense violència dues embarcacions.
acostat
Se’n diu que un vaixell està colzat, quan, a més de l’àncora o àncores de proa, en té fondejada una altra a
popa, per mitjà de colzera o altre cap, a fi de mantenir-se en una direcció.
acotació
Acció d’acotar.
acotament
Acció de acotar.
acotar
Atansar una cosa a una altra fins a posar-les suaument en contacte.

acotar
Posar cotes a un croquis, mapa topogràfic, pla o qualsevol altre document cartogràfic.
ACP
Abreviatura de Països d'Àfrica, Carib i Pacífic.
acquit a caution
Expressió francesa que significa = A caution.
Títol duaner o de l'administració, lliurat mitjançant fiança, que permet la circulació de mercaderia en trànsit
amb suspensió dels drets i impostos als quals estan normalment sotmesos.
acre
Unitat de superfície britànica equivalent a 0,4047 hectàrees = 4047 metres quadrats.
Una hectàrea = 2,4711 acres.
acreage allotment
Expressió anglesa que significa = Assignació d'acres.
Limitacions governamentals sobre l'àrea d'acres conreada, d'algunes collites bàsiques.
acreage reserve
Expressió anglesa que significa = Reserva d’acres.
Mètode de pagament a l'agricultor sota el programa del Banc Agrari, perquè conreï part o no conreï en
absolut la seva assignació d'acres.
acreció
Augmento del volum de les partícules d'un núvol o de precipitació per col·lisió i unió de partícules
congelada amb gotes d'aigua sobfosa.
acreció
Procés mitjançant el qual un cos inorgànic creix de mida, per l’adició de nous partícules sobre la seva
superfície exterior
La teoria de l'acreció va ser proposada pel geofísic rus Otto Schmidl en 1944.
Explica que els planetes es van formar a partir de l'acreció de planetesimals que, al seu torn, es van formar
per acreció de gels.
En el cas de la terra, després d'estratificar-se un nucli, un mantell i una escorça pel procés d'acreció, va ser
bombardejada en forma massiva per meteorits i restes d'asteroides.
Aquest procés va generar una immensa calor interior que va fondre la pols còsmica que, d'acord amb els
geòlegs, va provocar l'erupció dels volcans.
acreció artificial
Acreció produïda per l’acció humana mitjançant la construcció d’espigons o trencaones o bé per la
deposició de material de platja per mitjans mecànics.
acreció costanera
És un fenomen d'agradació que es troba a les zones costaneres.
Per aquest procés les partícules clàstiques portades per les ones i/o corrents costaneres es dipositen a la
zona d'interfase aigua-terra originant l'avanç d'un territori a costa de la superfície aigua.
Es dóna en mars, rius i llacs.
Pot ser natural o artificial.
Això últim pot ser de tipus directe, és a dir, per farciment premeditat; o indirecte, per la interferència
d'escullera, molls, illes artificials, dragatges, etc.
acreció de la litosfera
Producció de litosfera oceànica nova en una vora de placa d'expansió actiu per ascens i solidificació de
magma de composició basàltica.
acreció del gel
Acumulació de precipitació gelada, ruixim o ambdós sobre els objectes.

acreció dels continents
Acreció produïda als continents que té lloc durant orogènesis successives i que modifica la línia de costa.
acreció geològica
És un fenomen degradació que es troba en les zones costaneres.
Per aquest procés les partícules clàstiques portades per les ones i/o corrents costaneres es dipositen en la
zona d'interfase aigua-terra originant l'avanç d'un territori a costa de la superfície aquea.
Es dóna en mars, rius i llacs.
Pot ser natural o artificial.
Això últim pot ser de tipus directe, és a dir, per farciment premeditat; o indirecte, per la interferència
d'escullera, molls, illes artificials, dragatges, etc.
Pot ser natural o artificial.
acreció natural
L’acreció pot ser de tipus directe, és a dir, per farciment premeditat; o indirecte, per la interferència
d'escullera, molls, illes artificials, dragatges, etc.
acreció planetària
El concepte d’acreció planetària prové d'una de les teories de formació dels planetes terrestres, que diu
que els planetes es formen a causa de successives col·lisions de planetesimals, o sigui, cossos que estan
en òrbita al voltant d'un astre, i que per atracció gravitatòria xoquen unes amb unes altres, i aquestes
col·lisions, fan que s'uneixin els planetesimals, es van acreixent i augmentant de grandària fins a formar un
planeta, com la terra.
La teoria diu que aquest procés depèn de la trajectòria en la qual xoquen els planetesimals, perquè
depenent de la trajectòria els planetesimals poden xocar i trencar-se.
acreditatiu
Operació bancària que permet a l'importador posar el import de la seva compra a la disposició de
l'exportador estranger, sense arriscar-se a una falta de compliment de part del mateix, i a aquest últim, a
atendre una comanda de mercaderia o de fabricació de les mateixes, sense el risc que el client es
penedeixi i es negui a rebre les espècies comprades.
L'exportador venedor rep el valor de les mercaderies de part del banc corresponsal contra la presentació
dels documents d'embarcament, el comprador, al seu torn, rep els documents d'embarcament del banc
emissor contra el valor de la importació.
El acreditatiu neix en el moment que el beneficiari del crèdit és avisat per escrit pel banc Emissor o pel seu
corresponsal.
La Carta de Crèdit o Crèdit Documentari són expressions equivalents al acreditatiu.
acreditatiu a la vista
Forma de pagament de l’acreditatiu per part de l'importador, que implica lliurar la garantia en el moment
d'obrir l’ acreditatiu aquesta garantia és, de vegades, superior al valor de la importació; la qual cosa permet
al Banc Comercial protegir-ne enfront d'una eventual alça de preus de les divises durant el termini que
intervé entre l'obertura de l’acreditatiu i cobertura.
El beneficiari de l’acreditatiu rep el pagament efectiu en el moment que ha complert les exigències
imposades pel prenedor del compte de Crèdit.
acreditatiu a termini
Tipus d’acreditatiu que és autoritzat una vegada que s'ha obtingut de l'exportador estranger cert termini
mitjançant el qual se li permet a l'importador nacional que difereixi el termini de pagament de la suma de la
importació per un període de temps que pot ser variable segons les condicions pactades o el país
exportador.
acreditatiu auxiliar
Carta de crèdit que s'empra quan l'exportador no és fabricador de la mercaderia, per a això a l'indicar-ne el
seu nom, s'agrega la frase o concessionari.
acreditatiu de crèdit avisada
El banc estranger es limita a transcriure el crèdit rebut sense assumir responsabilitat alguna respecte al
pagament dels documents negociats.

L'exportador rebrà el pagament una vegada que el banc estranger es trobi proveït de fons per part del
banc emissor.
acreditatiu de crèdit pagada
Document en el qual l'importador ha lliurat una parcialitat o la totalitat de la moneda corrent.
També es denomina de la mateixa forma aquella que l'importador ha lliurat la totalitat de la moneda
estrangera, aquests crèdits són habituals amb les institucions fiscals que tenen assignat un pressupost en
divises per a les seves necessitats.
acreditatiu de crèdit revocable
Aquest crèdit no constituïx un compromís que lligui legalment al banc comercial o al banc corresponsal,
enfront del beneficiari.
En conseqüència, aquest crèdit pot ser modificat o cancel·lat en qualsevol moment sense avisar al
beneficiari; no obstant això, quan un crèdit revocable ha estat transmès i es troba en condicions de
negociar-ne, la modificació o cancel·lació del mateix solament podrà ser efectiva al rebut del corresponent
avís i no afectarà el dret del corresponsal per a obtenir reemborsament de qualsevol pagament, acceptació
o negociació efectuats amb anterioritat al rebut d'aquest avís.
acreditatiu definitiu
Carta de crèdit que es confecciona després d'emetre l'informe d'Importació i una vegada que s'ha efectuat
la liquidació de l'obertura de l’acreditatiu.
acreditatiu documentari transferible
Serà quan l'importador o prenedor preveu la possibilitat que el seu proveïdor no pugui utilitzar l’acreditatiu
en tot o en part per al que establix la clàusula referencial que li permet al beneficiari cedir-lo total o
parcialment.
acreditatiu finançat
Carta de Crèdit en la qual el Banc Comercial atorga el crèdit, sense el lliurament de la moneda corrent per
part de l'importador.
acreditatiu financer
Carta de Crèdit en la qual el Banc Comercial atorga el crèdit sense el lliurament de la moneda corrent per
part de l'importador.
acreditatiu irrevocable
Carta de Crèdit que representa un compromís definitiu del Banc emissor i constituïx l'obligació d'aquest
banc amb el beneficiari o els portadors dels girs emesos, d'executar les clàusules de pagament, acceptació
o negociació previst en l'obertura de l’acreditatiu, sempre que els documents i girs estiguin conforme amb
les condicions de l’acreditatiu.
Per tant, un crèdit d'aquesta naturalesa no pot ser modificat o anul·lat sense el consentiment de totes les
parts interessades.
En tots els crèdits ha d'establir-se si són revocables o irrevocables; en absència de tal indicació, seran
considerats com revocables encara que s'estableixi una data de venciment.
acreditatiu irrevocable confirmat
És aquell acreditatiu en el qual el Banc emissor autoritza al Banc Corresponsal per a confirmar al
beneficiari l'aprovació del seu Crèdit Irrevocable, el Banc Corresponsal passa a denominar-ne Banc
Confirmant.
La confirmació de l’acreditatiu irrevocable constituïx una obligació definitiva de part del Banc Confirmant
que les condicionis estipulades seran degudament complertes.
acreditatiu rotatiu
Sistema que permet al beneficiari a girar part del seu crèdit a intervals determinats, s'utilitza quan es
realitzen importacions en gran escala, d'un mateix producte, durant períodes perllongats.
acreditatiu transferible o divisible

Carta de Crèdit que el beneficiari del crèdit té dret a donar al Banc encarregat d'efectuar el pagament o
l'acceptació, instruccions que permetin la utilització del crèdit en la seva totalitat per un o diversos
beneficis.
acreixement
Qualsevol procés d’acumulació de materials produït per l’aigua, com ara l’al·luvionament.
acreixement artificial
L'acreixement artificial és una acumulació similar de materials deguda a l'acció de l'home.
acreixement en una platja
Acumulació gradual de materials en una platja, per deposició, transportats per l'aigua o l'aire, durant un
llarg període de temps, exclusivament per acció de les forces naturals.
acréixer
Fer augmentar la quantitat de sorra d’una platja.
acréixer-se
Augmentar, una platja, en la seva quantitat de sorra.
acrilonitril
Propenitril, líquid emprat en la fabricació de fibres acríliques.
Acrilonitril Butadieno Estireno
L'ABS és el nom donat a una família de termoplàstics.
L'acrònim deriva dels tres monòmers utilitzats per produir-ho: acrilonitril, butadiens i estiren.
Les primeres formulacions es fabricaven a través de la barreja mecànica de, o els ingredients secs, o la
barreja del làtex d'un cautxú basat en butandiens i la resina del copolímer acrilonitril-estiren.
Encara que aquest producte tenia bones propietats comparat amb altres materials disponibles en aquells
anys, tenia diverses deficiències entre les quals es pot explicar una mala capacitat per ser processat així
com també una falta d'homogeneïtat.
Els materials de ABS tenen importants propietats en enginyeria, com a bona resistència mecànica i a el
impacte combinat amb facilitat per al processament.
La resistència al impacte dels plàstics ABS es veu incrementada en augmentar el percentatge de contingut
en butadiens però disminueixen llavors les propietats de resistència a la tensió i disminueix la temperatura
de deformació per calor.
L'ampli rang de propietats que exhibeix el ABS és a causa de les propietats que presenten cadascun dels
seus components.
L’acrilonitril proporcionen:
• Resistència tèrmica.
• Resistència química.
• Resistència a la fatiga.
• Duresa i rigidesa.
Els butadiens proporcionen:
• Ductilitat a baixa temperatura.
• Resistència a l'impacto.
• Resistència a la fusió.
L’estiren proporcionen:
• Facilitat de processament (fluïdesa).
• Lluento.
• Duresa i rigidesa.
Excepte en pel·lícules primes, és opac i pot ser de color fosc o ivori i es pot pigmentar en la majoria dels
colors, obtenint-ne parts llustroses d'acabat fi.
• La majoria dels plàstics ABS són no tòxics i incolors.
• Poden ser extruïts, modelats per injecció, bufat i premsatge.
Generalment els graus de baix impacte són els que més fàcil es processen.
Els de alt impacte són més dificultosos perquè en tenir un major contingut en cautxú els fa més viscosos.
A pesar que no són altament inflamables, mantenen la combustió.

Hi ha alguns tipus auto extingibles para quan es requereix algun producte incombustible, una altra solució
consisteix a aplicar algun retardant de flama.
Dins d'una varietat de termoplàstics el ABS és important per les seves balancejades propietats.
La ABS es destaca per combinar dues propietats molt importants com ser la resistència a la tensió i la
resistència al impacte en un mateix material, a més de ser un material lleuger.
acromàtic
Acromàtic significa freturosa de color, com l’índex de refracció varia amb la longitud d’ona, la distància
focal d’una lent també varia, i produir una aberració cromàtica axial o longitudinal.
Mitjançant combinacions (denominades acromàtiques) de lents convergents i divergents fabricades amb
vidres de diferent dispersió és possible minimitzar l’aberració cromàtica.
acromàtica
Que refracta la llum blanca sense descompondre-la.
acromatisme
Qualitat d’acromàtic.
acromatisme
Propietat d’un sistema òptic d’evitar l’aberració cromàtica.
L’acromatisme, en òptica, és la propietat d'un sistema de lents que desvia un feix de llum blanca de
manera que tots els colors que ho componen s'enfoquen en un mateix punt, amb el que s'obté una imatge
ben definida.
Una única lent no pot assolir un enfocament acromàtic perquè la llum de diferents longituds d'ona sofreix
una desviació diferent al passar per la lent.
Per a aconseguir un enfocament acromàtic cal emprar almenys dues lents de vidre amb diferents índexs
de refracció.
Aquest principi va ser descobert en 1757 per John Dollond, un òptic britànic a qui s'atribueix també la
invenció de l'objectiu acromàtic.
acromatitzar
Fer acromàtic un sistema òptic.
acrònic
Se’n diu de l’astre que neix al posar-se el Sol, o es posa quan aquest surt.
acronicte
Se’n diu del astre que només és visible durant la nit.
acrònim naval
Un acrònim naval és una combinació de lletres, usualment abreviatures, usades al principi del nom d'un
vaixell civil o militar.
Prefixos per a navilis civils solen estar identificats pel tipus de propulsió, com a "SS" para “steamship”
(vaixell de vapor en espanyol).
De vegades, és usada una barra per separar les lletres, com és el cas de "M/S".
En canvi, prefixos militars són generalment abreujaments per a títols llargs, com en "His/Her Majesty's
Ship" en la Royal Navy, abreujat "H.M.S" o també "HMS".
Anteriorment, els hi solia identificar pel tipus de vaixell, com en "O.S.F. United States Frigate" per a
fragates de l'Armada dels Estats Units.
acrostoli
L'acrostoli era un peça punxeguda que, a manera de sortint, es col·locava en la proa de les naus antigues,
l'embarcació portava un cap de drac a tall de acrostoli.
Era en substància una espècie d'ala composta de troncs llaurats en certa proporció i amb disminució sense
que anés el seu nombre fix; doncs es veuen uns de cinc i uns altres de sis taules, tal vegada enllaçades
unes amb unes altres i tal vegada sense aquesta circumstància.
Acrux
Acrux (α Crucis) és el catorzè estel més brillant del cel amb magnitud aparent 0,77.

Es troba a 325 anys llum del Sistema Solar en direcció de la constel·lació de la Creu del Sud.
L'alineació dels estels de la Creu del Sud «γ-α» assenyala en direcció al Polo Sud Celeste, la traça
imaginària d'una bisectriu de la línia que uneix α Centauri amb Hadar (β Centauri) talla a l'anterior línia
aproximadament sobre el pol sud.
L'Estel Polar sud és σ Octantis, coneguda també com Polaris Australis.
S’identifica com a estel doble per missioners jesuïtes, Àcrux està composta per dos estels blanc-blavos.
La més brillant, denominada Alfa1 Crucis, està catalogada com una subgegant de tipus espectral B0.5IV i
magnitud 1,33, mentre que la seva companya, Alfa2 Crucis, té tipus B1V i magnitud 1,7 i encara es troba
en la seqüència principal.
En conjunt, les dues components sense resoldre, el parell presenta magnitud 0,77. Alfa1 Crucis és, al seu
torn, una binària espectroscòpica amb un període de 75,86 dies.
La component principal d'Alfa1 Crucis té una temperatura superficial de 30.000 K.
Els dos estels d'aquest subsistema són, respectivament, 25.000 i 7.000 vegades més lluminoses que el
Sol.
Alfa2 Crucis té una temperatura de 27.000 K i una lluminositat aproximadament 20.000 vegades superior a
la lluminositat solar.
La seva massa és unes 13 vegades major que la massa solar.
La separació de la binària Alfa 1 Crucis respecte a Alfa2 Crucis és de 400 UA, sent aquest un valor mínim,
i el seu període orbital és d'almenys 1300 anys.
Per la seva banda, la separació mitjana entre les dues components d'Alfa1 Crucis és de només 1 UA, però
la notable excentricitat de la seva òrbita fa que aquesta variï entre 0,5 i 1,5 UA.
ACSA
Abreviatura de l'expressió “Americana Cotton Shippers Association” = Associació Americana de
Noliejadors de Cotó.
Gairebé tots els comerciants i agent intermediaris del cotó són membres de ACSA, la seu central dels
quals està a Memphis, Tennessee.
Estan afiliades a aquesta, sis àrees d'associació.
Alguns dels seus membres no són membres de línies navilieres, agents, carregadors, companyies
d'assegurances, magatzems, etc.
Les àrees d'associació són: Geòrgia, Alabama, North Carolina, South Carolina, Virginia, Florida:
Associació Atlàntica del Cotó (Atlanta, Geòrgia). Mississippi, Louisiana, Tennessee: Associació de cotó del
Sud, Memphis, Tennessee. Arkansas, Missouri: Associació del Comerç del cotó d'Arkansas, Missouri, Little
Rock, Arkansas. Texas: Associació de cotó de Texas, Waco, Texas. Oklahoma: La borsa de Cotó de
l'Estat d'Oklahoma Oklahoma City, Oklahoma. New Mèxic, Arizona, Califòrnia: Associació Occidental de
Noliejadors de Cotó, Los Angeles, Califòrnia.
act of god
Expressió anglesa = Acte de Déu.
L'abast de la qual és considerat com mes restringit que el de força major.
Es refereix a circumstàncies fora de la voluntat humana, inevitable per mitjans raonables.
És un dels perills de la mar acceptats per la llei anglesa, com el d'enemics públics, guerra, restriccions de
governs i altres que veiem esmentats i es refereixen a l'Assegurança marítima.
act of war
Expressió que significa = Acció de Guerra.
acta
És una relació escrita del tractat, acordat o succeït en una junta o reunió, prèviament convocada.
L'emissió d'un acta proporciona testimoniatge o constància oficial d'un fet.
L'acta equival a una certificació del tractat o acordat en la junta.
Com norma general i de forma senzilla, a una junta acudeixen una sèrie de membres o vocals, un dels
quals és el president, que ostenta la màxima representativitat dintre de la reunió i a qui li són conferides
una sèrie de prerrogatives.
Fixar l'ordre del dia, acordar la convocatòria de les sessions, presidir les mateixes, dirimir els empats amb
el seu vot de qualitat, etc.
Tots aquests membres tenen veu i vot dintre de la junta.
A més, a les juntes ha d'acudir un secretari, amb veu i sense vot, que s'encarrega d'aixecar les actes,
realitzar les convocatòries i en general executar els acords i decisions del president i de la pròpia junta

acta d’acabament
Document que permet desduanar mercaderies expresses o presumptament abandonades o
decomissades, venudes en pública subhasta per duana.
Acta de Futurs de Grans
Estatut Federal que regulava el comerç de futurs de grans, i que va entrar en vigència el 22 de juny de
1923; va ser administrat pel Departament d'Agricultura de E.E.U.U. va ser esmenada en 1936 per la
“Commodity Exchange Act”.
acta de millor postor
En el terme de duanes, document que permet desduanar mercaderies expresses o presuntivamente
abandonades o decomissades, venudes en pública subhasta per Duana.
acta de regata
Document en que el jutge fa constar el nom dels equips participants en una competició, els resultats i els
temps de les proves, i les incidències.
acta de resultats
Sinònim acta de regates.
acta postal
En el terme de duanes, document amb el qual es pot realitzar el desaduanamiento de mercaderia que
arriba al país per via postal.
Aquest document ja no s'usa, es reemplaço pel formulari Declaració d'Importació, per la Via Postal.
acte d'obtenir diners amb hipoteca de la nau
Obtenció de diners en préstec per hipoteca de la nau, o fins i tot la càrrega, amb prima o interès fins que el
vaixell arribi a port fora de perill.
Els quals han atorgat els diners en préstec tenen interès assegurat en la nau mentre el pagament de la
prima està pendent.
En cas d'enfonsament, el préstec es perd.
acte d’omissió
L’acte d'omissió de l'amo de les mercaderies o de l'agent un risc de la navegació que no s'empara sota el
“Carriage of Goods by Sea” Act de 1924, que va ser esmenat posteriorment.
El transportador està exonerat de qualssevol conseqüències a causa de l'omissió o negligència de l’amo
de la càrrega o de la dels seus agents.
acte de Déu
Accidents presentats per causes físiques (llampecs, terratrèmols, huracans, etc.) i no causa humana o
error.
Fora del control de tots els individus.
acte de guerra
L’acte de guerra és un risc de la navegació que no quedava emparat sota el “Carriage of Goods by Sea
Act de 1924”, que va ser esmenat posteriorment i que inclou guerres de qualsevol nació.
La nacionalitat del vaixell és irrellevant.
acte il·lícit deliberat
Acte deliberat que, per la seva naturalesa o el seu context, pugui perjudicar tant als vaixells utilitzats en el
tràfic marítim internacional com en el nacional, al seu passatge o a la seva càrrega, o a les instal·lacions
portuàries associades als mateixos.
acte insegur
Violació d'un mètode o pràctica considerats segurs i acceptats com norma de treball i que pot provocar
qualsevol accident.
actes d'enemics públics

Un risc de la navegació que no quedava emparat sota el “Carriage of Goods by Sea Act de 1924”, que va
ser esmenat amb posterioritat.
Això es refereix, principalment, als actes de pirateria.
actes de navegació
Les Actes de Navegació angleses van ser una sèrie de lleis que, començant per la dictada el 9 d'octubre
de 1651, van restringir l'ús de vaixells estrangers en el comerç d'Anglaterra (més tard Gran Bretanya i les
seves colònies).
Van sorgir com a conseqüència de la Revolució de 1648, en resposta al conflicte econòmic.
El ressentiment contra aquestes lleis va motivar les guerres anglo-holandeses i la Guerra de la
Independència dels Estats Units.
Adam Smith la va anomenar potser la més sàvia de totes les regulacions comercials d'Anglaterra.
Va ser el primer pas d'Anglaterra per a convertir-se en la potència naval més important del món.
Aquestes lleis estableixen: que totes les colònies estiguessin subordinades al Parlament (el que permetria
una política imperial coherent);
Es prohibia qualsevol desenvolupament industrial de les colònies capaç de competir amb el d'Anglaterra,
que el comerç amb les colònies estigués monopolitzat pels navegants anglesos.
D'aquesta manera, es va tancar l'imperi a la navegació estrangera.
Fins a llavors, els holandesos tenien el monopoli de la mar.
El govern d'Oliver Cromwell pretenia d'aquesta manera protegir als comerciants i armadors anglesos.
Perjudicats per la Llei de Navegació, declaren la guerra a Anglaterra, però han de signar la pau davant la
superioritat dels anglesos.
Aquesta legislació va assenyalar la transició d'una organització basada en companyies monopolístiques a
una integració total del comerç del país basada en el monopoli nacional.
Els ingressos duaners d'Anglaterra van augmentar més de tres vegades i mitjana entre 1643 i 1659.
Les companyies reglamentades es van convertir en alguna cosa superflu, ja que Anglaterra es va constituir
en un gran monopoli comercial.
Es va obrir el comerç al Bàltic, a Rússia i a Àfrica.
El monopoli va permetre als mercaders anglesos comprar productes a baix preu i col·locar-los cars, la qual
cosa els va significar una acumulació de capital.
Aquest capital seria destinat a la indústria.
Aquesta "revolució comercial" va ser una precondició de la Revolució industrial.
La política industrial agressiva va dur a guerres comercials amb Holanda i a l'aliança amb Portugal.
Les colònies es van fer més importants com mercats de les manufactures britàniques.
L'Estat va passar a ser un servidor de la indústria, havia de protegir els interessos britànics amb la guerra
externa, i garantir l'ordre intern protegint als burgesos.
Es va animar l'expansió de la flota mercant anglesa (més tard britànica), que en els 100 anys següents
decuplico el seu tonatge, convertint-se en la més gran del món.
El increment de la navegació comercial i del comerç en general també va facilitar un ràpid increment de la
grandària i qualitat de l'armada britànica, que va dur al Regne Unit a convertir-se en una superpotència
global.
La llei va ser derogada en 1849, època que s'imposava el lliurecanvisme.
actes de producció
Són aquells que consisteixen a combinar els factors naturals i el capital tècnic amb el treball, a fi d'obtenir
béns o serveis destinats a ser consumits o utilitzats.
actif
Locució francesa que significa = Actiu.
Tot el que posseeix una companyia.
L'Actiu Circulant agrupa tots els béns subjectes a estar canviant contínuament; també formen part de
l'Actiu, l'efectiu en caixa i bancs, els comptes per cobrar, els inventaris, les inversions en accions, bons i
valors; l'actiu fix comprèn els béns de caràcter permanent: Immoble, planta i equips que constitueixen els
actius fixos tangibles; les patents i el Goodwill són els actius fixos intangibles.
Solament els actius tangibles subjectes a gastar-se, a desmillorar-se o a passar de moda són
amortitzables.
actinògraf

Instrument per a registrar la radiació total que prové d'un petit angle sòlid i que incideix sobre una
superfície plana normal a l'eix d'aquest angle sòlid.
S'usa principalment per a registrar la radiació solar directa.
actinograma
Diagrama de registre fet pel actinògraf.
actinòmetre
Terme general per a designar instruments que mesuren la intensitat de l'energia radiant, la solar en
particular.
L’actinometria és, per tant, l'estudi de la irradiació en el camp químic, tèrmic i lluminós.
Són rajos actínics els ultraviolat, particularment eficaços en els processos fotoquímics, més actius en els
climes muntanyencs i marins.
La seva acció biològica sobre la pell de l'home determina les reaccions de:
Primer grau: Simple eritema seguit de foto pigmentació (el color de la pell és a causa de l'oxidació de la
melanina, pigment present en la epidermis).
Segon grau: Eritema dolorós, amb edema i eventuals butllofes seroses.
Tercer grau: És a dir, cremada o ustió.
En les reaccions de segon o tercer grau, la pigmentació resulta menys intensa i menys satisfactòria.
A nivell del mar, durant molts mesos a l'any, gràcies a l'absorció atmosfèrica en l'estrat d'ozó, el sector més
perillós de l'espectre de l'ultraviolat és eliminat.
actinometria
Estudi de la intensitat de la radiació solar que rep la superfície de la Terra, expressada en calories, per la
mesura de la quantitat de calor que rep la unitat de superfície, un centímetre quadrat, normal als raigs
solars, en la unitat de temps, un minut.
La quantitat de calor que rep la superfície de la terra és funció:
• De l'altura del Sol sobre l'horitzó.
• De les posicions relatives del Sol i de la Terra, de la latitud del lloc que es consideri, de l'estat i
composició de l'atmosfera, de la possibilitat que circulin meteors en l'espai que recorren els raigs solars, i
de l'activitat solar, les taques de la qual, variables amb el temps, són un inici que tots els punts del Sol no
irradien la mateixa energia.
En resum, es pot dir que és funció de la latitud, de l'estació, de la composició de l'atmosfera, i de l'obliqüitat
dels raigs solars.
actiu
Se’n diu de la persona que esta incorporada en un lloc de treball o en qualsevol altre activitat.
actius
Són recursos reals o intangibles sobre els quals una persona natural o jurídica posseeix un dret de
propietat, que tenen la capacitat actual o potencial de generar futurs serveis o beneficis al seu posseïdor.
De manera simplificada pot entendre's com els béns que posseeix una determinada entitat.
actius circulants
Tots aquells actius de fàcil liquidació, ràpida disponibilitat i alta rotació.
Ex.: caixa, dipòsits i comptes en bancs, existències, valors negociables, comptes i documents per cobrar
de curt termini, etc.
actius fixos
Inclou aquells béns de l'empresa que han estat adquirits per a usar-los en l'explotació social i sense el
propòsit de vendre'ls. (Per exemple: terrenys, edificis, maquinàries, mobles, etc.).
actius uns altres
Per exemple: Inversions en companyies afiliades, marques, patents, comptes per cobrar a més d'un any
termini, etc.
activitat aquosa

Activitat aquosa (denominada també activitat d'aigua) es defineix com la relació que existeix entre la
pressió de vapor d'un aliment donat en relació amb la pressió de vapor de l'aigua pura a la mateixa
temperatura.
L'activitat aquosa és un paràmetre estretament lligat a la humitat de l'aliment el que permet determinar la
seva capacitat de conservació, de propagació microbiana, etc.
L'activitat aquosa d'un aliment es pot reduir augmentant la concentració de soluts en la fase aquosa dels
aliments mitjançant l'extracció de l'aigua (liofilització) o mitjançant l'addició de nous soluts.
L'activitat aquosa juntament amb la temperatura, el pH i l'oxigen són els factors que més influeixen en
l'estabilitat dels productes alimentosos.
activitat comercial
Se’n diu quan les instal·lacions portuàries es dediquin, preponderantment, al maneig de mercaderies en
tràfic marítim.
activitat connexa
És aquella que proporciona algun servei a l'activitat pesquera en general, com són les distribuïdores
d'equip i complements de pesca, tallers de reparació, comerços, etc.
activitat convectiva
Moviment ascendent de l'aire provocat principalment per l'efecte d'escalfament que ocasiona la radiació
solar en la superfície terrestre.
Aquest fenomen origina la formació de núvols de tipus cúmuls, les quals es poden convertir en
cumulonimbus si la convecció és molt forta.
activitat d'un focus de paràsits atmosfèrics
Els paràsits atmosfèrics es poden classificació:
• Lleugers: Menys de quatre descàrregues, procedents d'un mateix focus, observades en un període de 10
minuts.
• Moderat: Quatre o nou descàrregues procedents d'un mateix focus, observades en un període de 10
minuts.
• Considerable: Deu a dinou descàrregues procedents d'un mateix focus, observades en un període de 10
minuts.
• Intenses: Més de 20 descàrregues procedents d'un mateix focus, observades en un període de 10
minuts.
activitat econòmica i desenvolupament dels paises en matèria dels transatlàntics
El turisme en Creuer s'ha convertit en una activitat econòmica de summa rellevància.
Aquesta indústria manté centenars de milers d'ocupacions directes i indirectes en diferents països.
Des del disseny dels vaixells, la seva construcció en drassanes, la seva tripulació, l'aprovisionament dels
vaixells, les empreses de manteniment, el personal en els ports d'escala, les empreses comercialitzadores
dels creuers, etc.
En països com Estats Units el turisme en creuer representa un percentatge molt alt en l'elecció del turista.
En Europa el principal comprat de turistes de creuers és Regne Unit, seguida a distància per Alemanya,
França i Itàlia.
Espanya ocupa la cinquena posició en nombre de passatgers, encara que el creixement anual està sent
enorme en els últims anys.
L'ocupació directa i indirecte generat per aquesta activitat a Espanya en l'any 2006 ha estat proper a
200.000 persones.
Les principals companyies de creuers són “Pullmantur”, “Costa Creuers”, “Royal Caribbean”, “MSC i
Cunard”, encara que en els últims anys estan emergint fortament altres companyies de Creuers com NCL,
“Princess Cruises”, “Crystal Cruises”, “Holland America” i “Star Clippers”.
El desenvolupament de la indústria turística en l'oceà està canviant constantment per a poder oferir serveis
a l'home, el que ha portat com a conseqüència la millor comunicació entre els pobles del món, podent
intercanviar-ne idees de les diferents cultures i acostar cada vegada més a l'home per a assolir el seu
millor enteniment en benefici de tota la humanitat.
activitat freàtica
Erupcions volcàniques generades per la interacció del magna i l’aigua del mar o de un llac o el aigua
subterrània.

L’aigua que envolta el magna és calenta, immediatament i es volatilitza.
La seva expansió augmenta la pressió en l’aigua que envolta al magna.
Quant la pressió excedeix la pressió col·lindant de l’aigua sobreargentant el vapor s’expandeix
violentament, produint-se una erupció controlada per el vapor, és a dir una erupció freàtica.
activitat pesquera
Les explotacions pesqueres són els esforços organitzats per capturar peixos o altres espècies aquàtiques
mitjançant la pesca.
Generalment les pesqueres tenen per objecte l'obtenció de recursos alimentosos per a la seva
comercialització.
En la pesca industrial es busquen també subproductes com a olis i farines que no van destinats al consum
humà directe.
Sense importar la destinació de les captures, el terme pesquera es refereix a l'esforç pesquer realitzat en
una regió determinada o sobre una espècie en particular, usant-ne indistintament tots dos criteris per
definir-les.
Es parla per exemple de les pesquera de salmó a Alaska, la pesquera de lluç de l’Atlàntic, les pesqueres
de tonyina del Pacífic, etc.
La major part de les pesqueres són marines i basades prop de les costes.
Això últim és a causa que en general les aigües que s'estenen sobre la plataforma continental des de les
costes, són més riques en fauna gràcies a una major disponibilitat de nutrients, provinents del continent o
de fenòmens de surgència.
activitat pesquera a Espanya
Espanya és una de les potències pesqueres més importants del món, tant pel tonatge dels seus vaixells,
com pel nombre de captures.
La pesca és un sector econòmic que compta amb un nombre de treballadors molt elevat, si la veritat és
que la població activa dedicada a pescar en ella està disminuint considerablement des de mitjan dècada
dels anys setanta, en la qual era gairebé el doble que ara (150.000 pescadors aproximadament en 1975,
per solament uns 80.000 en 2008).
A més, l'edat mitjana dels treballadors en aquest sector ha augmentat considerablement, per la qual cosa
s'ha produït un notable envelliment de les persones, gradual a l'envelliment de la flota pesquera.
La flota pesquera s'ha quedat molt antiquada, i necessita una profunda reconversió en els vaixells.
La tecnologia que utilitza ha quedat en general obsoleta, els vaixells solen ser de petit tonatge, la qual
cosa porta com a conseqüència l'existència d'un considerable nombre d'embarcacions.
Això resulta excessiu per a la seva rendibilitat en un moment en el qual predomina la pesca d'altura que
precisa de vaixells de gran tonatge per pescar en alta mar.
La producció pesquera té diversos tipus de destinació: consum del peix fresc, salaó (el bacallà, per
exemple), indústria conservera (el verat, la tonyina, etc.), congelat (el marisc, principalment) o la reducció
del peix per a altres usos (farina o oli de peix), etc.
Les principals espècies capturades són el lluç, el llucet, les sardines i les anxoves.
El volum de pesca desembarcada està descendint contínuament des de 1976 per diversos problemes,
especialment per l'esgotament dels caladors, encara que sembla que aquests s'han recuperat
lleugerament durant l'última dècada gràcies a la “aturada” pesquera que s'ha produït durant els anys
anteriors.
La pesca va perdent importància progressivament en l'economia espanyola com a conseqüència de tot
l’exposa’t anteriorment.
La seva aportació al PIB es veu cada vegada més reduïda i la seva contribució a la riquesa nacional cada
vegada és menor.
En l'actualitat encara es manté una elevada comercialització de productes pesquers al mercat interior, però
no obstant això la seva importància al mercat exterior és molt baixa.
La localització dels caladors i dels principals bancs pesquers es concentra en tres àmbits
principals:
• Les aigües jurisdiccionals espanyoles, d'escassa importància a causa que la plataforma continental de la
península és molt poc extensa i les aigües són profundes.
En ella es practica la denominada pesca litoral, també anomenada de litoral, que es duu a terme
principalment en la costa cantàbrica i gallega, així com en el golf de Cadis.
• Les aigües comunitàries de la Unió Europea, que posseeixen una plataforma continental extensa i aigües
poc profundes, la qual cosa afavoreix la pesca: Dogger Bank en el Mar del Nord, Gran Sol en l'Atlàntic,
proper a Irlanda.

• Les aigües extracomunitàries, bé siguin lliures o pertanyents a tercers països.
En elles es practica la pesca d'altura en dos tipus de zones:
• Aquelles en les quals s'estableix el contacte entre corrents marins freds i càlides (com Terranova).
• Aquelles altres on existeix una gran riquesa de plàncton per la presència de corrents freds, com ocorre en
Benguela (Namíbia) o les illes Canàries (Mauritània).
Les regions pesqueres espanyoles i la seva importància.
Els principals ports espanyols segons el volum de pesca desembarcada són els següents per Comunitats i
costes: Galícia (424 milers de tones anuals), Llevant (110), Cantàbrica (108), Subatlàntica (83), Canàries
(83) i Submediterrània (29).
Destaquen principalment els ports de Vigo (Galícia), Passatges (País Basc), Las Palmas (Canàries) i
Cadis (Andalusia).
Els problemes de l'activitat pesquera, són molt nombrosos i de diferent tipus:
• L'esgotament dels caladors nacionals, a causa de la sobre explotació i a la captura de immadurs
(xanguets, etc.).
• Les restriccions internacionals en ampliar-se les aigües jurisdiccionals dels països a dues-centes milles
en la dècada dels anys setanta, la qual cosa va significar el final del lliure accés a la pesca en tots els mars
per a molts vaixells.
• La deterioració ambiental dels mars i la conseqüent reducció de les captures a causa de la contaminació
de les aigües.
• Els problemes econòmics i socials, deguts a la crisi del sector pesquer i a l'augment de l'atur entre els
professionals dedicats a aquesta activitat.
• La política pesquera comunitària, que no en tots els casos ha defensat els interessos específics dels
pescadors espanyols.
• La política pesquera comunitària i les seves repercussions a Espanya.
Establiment d'un període transitori (1986 – 1996) i integració plena a partir de 1997.
Principals objectius i actuacions de la Unió Europea en matèria pesquera són els següents:
La regulació de l'accés als caladors dels països membres i la signatura d'acords pesquers amb tercers
països aliens a la Unió, la Unió Europea regula l'accés espanyol als caladors comunitaris, tant a les aigües
jurisdiccionals comunitàries, com a les extracomunitàries (les del Marroc, per exemple).
Regulació dels aspectes econòmic-socials:
Organització comuna dels mercats i mesures per a la reestructuració del sector.
La Unió Europea regula diversos aspectes econòmics i socials com els preus i la reconversió i
modernització de la flota mitjançant diversos plans.
La regulació dels aspectes mediambientals per evitar la sobrepesca retallant i reduint el nivell de les
captures i intentant la recuperació de els caladors nacionals, així com els cultius marins (aqüicultura) i la
investigació.
L'aqüicultura o cultius marins, que es practica en dos àmbits i que aconsegueix el 15 % de la producció
pesquera total.
Els cultius marins en aigua dolça (rius i llacs), tant en factories privades (crustacis) com a públiques
(salmó, truita).
Els cultius en aigües marines salades, tant de forma extensiva (musclos), com a intensiva, que són els
més afavorits per les ajudes de la Unió Europea.
activitat petroliera
Durant dècades el petroli va ser percebut exclusivament com a font d'ingressos per fomentar el
desenvolupament de l'economia nacional.
"Sembrar el Petroli" sintetitza un model de desenvolupament nacional el qual va tenir com a orientació de
política petroliera maximitzar la renda per barril per destinar-la al desenvolupament no petrolier.
Aquesta orientació de política va tenir dos pilars bàsics.
D'una banda, la percepció de l'imminent esgotament de les reserves i, amb això, que l'activitat petroliera
fos vista sempre com a efímera i transitòria.
Per un altre, el caràcter d'enclavament estranger de la indústria petroliera, amb molt pocs efectes
encadenant-se promotors d'altres indústries.
Si l'esgotament era imminent i la indústria petroliera poc nacional, la política lògica a seguir era la d'obtenir
la màxima renda del petroli per destinar-la a construir activitats econòmiques perdurables i genuïnament
nacionals.
La creixent pressió fiscal i institucional darrere d'una major renda va acabar per delmar el sector petrolier.
Al moment de la nacionalització, a mitjan setanta, el país es percebia sense futur en el petroli.
La tesi de l'esgotament va resultar una profecia auto complida.

Les bases de sustenta de la política petroliera s'han invertit des de la nacionalització, donant motiu a un
canvi fonamental en l'orientació de política petroliera.
De la percepció d'esgotament s'ha passat a constatar la molt abundant base de reserves d'hidrocarburs del
país.
D'una indústria estrangera, exportadora de crus i poc integrada al país, s'ha passat a una indústria
nacional, exportadora de productes, integrada nacional i internacionalment i amb mercats d'un ampli
potencial de creixement.
Sustentada en aquests pilars, s'ha passat d'una política orientada a maximitzar la renda per barril, àdhuc a
expenses, com el va ser, de l'activitat productiva, a una política petroliera orientada a desenvolupar la molt
vasta base de reserves d'hidrocarburs ajustant la renda per barril.
Això és, aspirar a la màxima renda per barril que no desestimula el desenvolupament de la producció i
amb això maximitzar en el temps el ingrés petrolier.
activitat portuària
L'especialització productiva fa que el transport i la logística siguin dues activitats essencials per al
creixement i desenvolupament econòmics, no només per la seva contribució neta al PIB de cada país, sinó
també pels efectes indirectes i induïts que dimanen transversalment a la majoria de les activitats
econòmiques i que escapen a la comptabilitat nacional.
El transport té com a objecte essencial la modificació de la localitat dels béns sense alterar-los o
transformar-los intrínsecament.
En aquest moment el nostre interès se centrarà en el transport marítim i en l'activitat d'arribada i sortida als
ports, és a dir, en l'activitat portuària.
El transport marítim és una activitat que, com és obvi veure, acompanya a la corba del cicle econòmic en
les seves puntes i valls.
En l'actualitat la indústria del transport marítim mundial es troba inserida en un entorn eminentment
competitiu en el qual hi ha un desfasament net entre l'oferta, la capacitat o el potencial de la indústria, i la
demanda, les necessitats modals de transport de l'economia en el seu conjunt.
Aquest desfasament arrela en la meitat dels anys setanta i es perllonga fins a l'actualitat, amb una
tendència a moderar-se en el primer lustre de la present dècada.
No obstant el transport marítim ha crescut de forma important a l'últim quart de segle guanyant en tonatge
desplaçat i en fiabilitat i seguretat.
De fet, a fi de fer-nos una idea de la seva importància, podem dir que entorn del 90% del comerç exterior
de la Unió Europea es realitza per via marítima, i entorn de la tercera part de comerç intern en aquest
espai econòmic es realitza per aquesta via.
Al nostre país, aproximadament el 85% de les importacions i el 70% de les exportacions utilitzen els ports
nacionals.
El transport marítim ha crescut a l'últim quart de segle més del doble en volum de mercaderies
desplaçades, i l'estructura del mateix s'ha vist modificada en la seva ponderació de forma sensible.
Si a mitjan setanta el transport de petroli i els seus derivats superava la meitat del tràfic mundial, a la fi dels
noranta tan sols representava una mica més del la tercera part, guanyant pes els principals granels i altres
mercaderies.
Una de les principals causes d'aquest canvi en la composició de la càrrega desplaçada es deu a les
polítiques de substitució del petroli per energies alternatives implementades pels països desenvolupats.
Com és obvi, l'evolució descrita de forma una mica sumaria del tràfic marítim mundial està íntimament
relacionada amb l'activitat portuària, traslladant una similar situació competitiva a l'àmbit internacional.
Però l’activitat portuària no es redueix exclusivament a l'atracament i desatracament dels vaixells,
incorpora a més una sèrie de serveis com a centre combinat de transport (marítimo-terrestre) que no es
poden obviar.
El port és una realitat multi funcional i polivalent amb importants efectes sobre la cadena logística i la vida
de les ciutats en les quals se situa, un autèntic monopoli natural en el qual poden concórrer en règim de
competència diverses empreses en la provisió de múltiples serveis.
Sens ànim de ésser exhaustius, podem realitzar la següent acotació funcional/conceptual del port:
• El port és un accés, un àrea d'atracament i desatracament del vaixells (la seva funció natural).
• El port és un gual litoral.
• El port és una àrea urbana (el port té una funció sobrevinguda en la nova planificació urbanística i en
l'organització espacial de les ciutats).
• El port és una àrea industrial (no només inclou càrrega i descàrrega sinó també manipulació de
productes).
• El port és una àrea de connexió intermodal (bàsicament marítim terrestre).

• El port és una àrea logística i d'emmagatzematge.
• El port és una àrea lúdica.
• El port és una àrea comercial.
• El port és un paisatge.
La situació de monopoli natural dels ports va a dependre dels serveis que ofereixi, de la proximitat d'altres
ports de similar rang, del seu hinterland, o zona d'influència, i de les comunicacions per carretera de la
ciutat a la qual pertany, del grau de privatització i concurrència privada de determinats serveis i empreses
dins de l'àrea portuària, etcètera.
Els majoria dels ports en l'actualitat han experimentat importants canvis relacionats amb la millora de la
competitivitat i amb la mecanització de les tasques principals.
La massiva utilització de contenidors, que faciliten sensiblement el transbord i l'emmagatzematge, ha
permès es incidir en la mecanització de les activitats portuàries.
A això ha contribuït també el increment de la grandària dels vaixells.
A Espanya, l'índex de contenerització se va situar en el 60% en 1997
La tendència actual global és la incorporació de empreses privades a la provisió dels serveis portuaris,
millorant l'eficiència i la competitivitat del port
activitat portuària fluvial
Es consideren activitats portuàries fluvials la construcció, manteniment, rehabilitació, operació i
administració de ports, terminals portuaris, molls, embarcadors, situats en les vies fluvials.
activitat solar
Encara que les taques solars ja havien estat detectades a simple vista diversos segles abans de nostra
era, no van ser conegudes com a tals fins a la invenció del telescopi astronòmic.
Els primers observadors aviat es van advertir que no eren immutables, abans al contrari, tenien una
durada i una grandària impredictible.
Va ser precisament un afeccionat anomenat Heinrich Schwabe el primer que es va adonar en 1843 que les
taques semblaven presentar un període d'uns 10 anys, la qual cosa va ser confirmat en 1855 per Rudolph
Wolf qui va trobar una periodicitat d'11 anys, el conegut cicle unidecenal solar.
En 1859 Richard Carrington va descobrir que el Sol posseïa una rotació diferencial, és a dir, que gira més
ràpidament en l'equador que en els pols.
També va trobar que la latitud mitjana de les taques varia amb el temps.
Al principi del cicle d'activitat les taques apareixen prop de les latituds de 30° per, a mesura que progressa
el cicle, formar-se cada vegada més properes a l'equador, localitzant-se en el màxim prop dels 10° de
latitud.
En realitat el cicle solar té el doble de durada, uns 22 anys, ja que cada 11 anys té lloc una inversió dels
pols magnètics solars i 22 anys és el temps que transcorre perquè el Sol retorni a la seva configuració
original.
A més existeix alguna evidència que el període pugui ser més llarg, de fins a 80 o 100 anys (cicle de
Gleissberg).
D'altra banda, el cicle no és exactament d'11 anys, sinó que pot ser més llarg o més curt.
El registre més curt per a un cicle individual va ser de 7 anys i el més llarg de 17.
És més, considerant el període entre màxims durant l'últim mig segle la mitjana resulta ser de tan sols 10,4
anys.
I per si encara fos poc, en 1893 I. W. Maunder va publicar un estudi en el qual mostrava que durant 70
anys, entre 1645 i 1715 les taques solars pràcticament van desaparèixer (a la mateixa conclusió havia
arribat una mica abans G.F.W. Spörer).
Estudis més recents de John A. Eddy han confirmat les dades i ara aquest període es coneix com a mínim
de Maunder, al mateix temps que valent-se de relats antics sobre visibilitat de taques a simple vista,
d'aurores polars i d'altres indicis durant l'últim mil·lenni, ha quedat pràcticament establerta l'existència
d'altres mínims, com el Mínim de Spörer, entre 1400 i 1510, el Mínim de Wolf, de 1282 a 1342 i el Mínim
de l'Alt-Edat mitjana, entre l'any 640 i el 710.
Xu Zhen-Tao i Jiang Yao-tao han presentat evidències en contra de l'existència del Mínim de Maunder en
demostrar que almenys 10 taques solars van ser observades a Xina entre 1639 i 1700 (d'acord amb el
cicle d'11 anys) i conclouen que si no van existir més registres es va deure a les convulsions polítiques de
l'època, amb la destrucció de molts observatoris i registres.
Aquestes dades es contradiuen amb els treballs de Minze Stuiver i Paul D. Quay que en 1980 van publicar
els seus estudis de datació del Carboni-14 confirmant no només les dades d'Eddy, sinó que van estendre

la investigació en el passat fins a uns 7.500 anys enrere, arribant a la conclusió que s'han succeït llargues
èpoques sense taques, alternant-ne amb altres de gran activitat.
De tota manera cal ser molt cautelosos amb la interpretació d'aquestes dades, primerament per les
imprecisions pròpies del mètode del Carboni-14 i després perquè la seva producció està relacionada amb
la interacció de les partícules del vent solar i la magnetosfera terrestre; canvis en el camp magnètic de la
Terra podrien donar lloc a resultats semblats als trobats, sense que això impliqués relació alguna amb
l'activitat solar.
activitat subaquàtica
Activitat científica, comercial o esportiva que es realitza sota l’aigua.
activitat tectònica
Processos corticades de doblaments (plegament) i trencament (falliment), en general concentrats en vores
actives de plaques litosfèriques en les seves proximitats.
activitat tornàdica
Ocurrència o desaparició de tornats, núvols en forma d'embut, aiguats.
activitat turística
Segons l'Organització Mundial del Turisme de les Nacions Unides, el turisme comprèn les activitats que ho
fan les persones (turistes) durant els seus viatges i estades en llocs diferents al del seu entorn habitual, per
un període consecutiu inferior a un any i major a un dia, amb finalitats d'oci, per negocis o per altres
motius.
El terme "turismología" va sorgir en els anys 60.
Però va ser el iugoslau Zivadin Jovicic (geògraf en la seva formació acadèmica), el científic considerat
"pare de la turismología", qui ho va popularitzar quan va fundar la revista del mateix nom en 1972.
Jovicic considerava que cap de les ciències existents podia realitzar l'estudi del turisme en tota la seva
dimensió (ni la geografia, ni l'economia, ni la sociologia, etc) per considerar que les seves aportacions són
unilaterals.
Això ho permetria la creació d'una ciència independent, la turismología.
Quan les instal·lacions es dediquin, preponderantment, a l'atenció de creuers turístics, passatgers, iots i
activitats aquàtiques recreatives.
activitats nuclears
L'energia nuclear és l'energia alliberada durant la fissió o fusió de nuclis atòmics quan es produeix una
reacció nuclear.
És la 4ª força i és la força més potent.
Les quantitats d'energia que poden obtenir-ne mitjançant processos nuclears superen amb molt a les quals
puguin aconseguir-ne mitjançant processos químics, que solament impliquen les regions externes de
l'àtom.
L'energia es pot obtenir de dues formes: fissió i fusió.
L'energia que prové d'aquests dos processos és deguda a la desigualtat de matèria que existeix en la
reacció, entre els elements reactius i els elements resultants de la reacció.
Una petita quantitat de massa proporciona per tant una gran quantitat d'energia.
Per exemple l'energia que produeix un quilogram d'urani (element usat en la fissió) és equivalent al la que
produeixen 200 t de carbó.
• Fissió: És una reacció nuclear en la qual es provoca la ruptura del nucli d'un àtom mitjançant el impacte
d'un neutró.
Com en tot nucli existeix emmagatzemada una enorme quantitat d'energia (que fa que totes les partícules
estiguin lligades unes a altres), en produir-se la fissió, part d'aquesta energia s'allibera i es manifesta en
forma de calor.
A més de calor es desprenen una sèrie de radiacions (partícules subatòmiques), que en grans dosis solen
ser perjudicials per als éssers vius.
Generalment els àtoms que se solen fusionar són d'urani, tori o plutoni.
Aquest procés té lloc en nuclis atòmics d'isòtops inestables d'alguns d'aquests elements com el urani 235.
Els neutrons emesos en la fissió pot provocar altres fissions d'altres nuclis d'urani, continuant-ne el procés.
A això se li denomina reacció en cadena.
La reacció de fusió o reacció termonuclear consisteix a interaccionar o unir dos nuclis d'àtoms lleugers per
formar un altre àtom més pesat.

En aquesta reacció s'allibera energia corresponent al defecte de massa entre les diferents fases de la
reacció.
L'exemple típic d'aquesta reacció és la fusió de l'hidrogeno i més concretament dels seus dos isòtops,
deuteri (D) i triti (t), per formar heli, un neutró i gran quantitat d'energia.
Aquests elements són abundants.
El deuteri s'obté de l'aigua i el triti del liti, metall molt abundant en la naturalesa que normalment es troba
barrejat amb altres minerals.
L'inconvenient és que per aconseguir aquesta reacció és necessari mantenir als elements a una
temperatura propera als 100 milions de graus centígrads.
A aquesta temperatura la matèria es denomina plasma i normalment es manté dins de potents camps
magnètics, creant un recinte capaç d'aguantar aquesta condicions.
Aquesta forma de crear energia és la utilitzada pel Sol.
En l'actualitat l'aprofitament d'aquesta energia està en vies d'investigació i desenvolupament.
La dificultat major està a aconseguir les altíssimes temperatures, ja que en aquests moments cal invertir
més energia que la que realment s'obté.
S'espera que salvada aquesta barrera, i amb l'avanç científic necessari, aquesta font d'energia sigui
l'energia base del futur, energia sense residus radioactius perillosos i una font d'energia gairebé
inesgotable que permetria el proveïment d'energia pràcticament per sempre.
És sens dubte l'energia del futur que ens arreglaria molts problemes al món.
actual
El producte físic, real, llest para embarcament, emmagatzematge o manufactura; ha de diferenciar-se del
futur.
actual owner
Expressió anglesa que significa = el veritable amo, propietari actual.
actual weight
Expressió anglesa que significa = pes real.
Abreujat: A/W
actuals
El producte físic, real, llest para embarcament, emmagatzematge o manufactura; ha de diferenciar-se de
futur.
actuari
Persona llicenciada en ciències econòmiques, qualificat per a solucionar qüestions d’índole financera,
tècnica, matemàtica i estadística, relatives a les operacions d’assegurances.
Els fets econòmics i socials sotmesos a lleis probabilístiques i financeres, amb la finalitat de proposar
diagrames d'acció equilibrats que permetin el compliment de les prestacions recíproques d'ambdues parts.
Qualsevol tipus de fet, circumstància o esdeveniment que involucri riscos i pugui afectar els béns
econòmics o financers de persones o ens públics i privats.
Les condicions de canvi de valors presents per valors futurs, establint l'equilibri actuarial i les cotitzacions o
compensacions necessàries.
Les condicions d'actuació dels ens públics o privats actualment organitzats per a l'administració científica
del risc, d'adhesió lliure o obligatòria, amb o sense finalitats de lucre, establint les cotitzacions o
compensacions que la seva viabilitat i estabilitat requereixi.
actuarie
S’aplica a un tipus d'embarcació molt lleugera que usaven els antics romans, capaç de desplaçar-se a rem
i a vela: es van posar a resguard de l'atac enemic fent-se a la mar en una nau actuaria.
actuariolum
Embarcació petita a vela i rems.
Amb deu d'aquestes, els romans feien comeses d'exploració semblant a l'altre gènere de nau menor
denominada, fragata, de l’Edat mitjana.
aculada
Acció d’acular o d’acular-se.

acular
Acte i efecte d’acular.
acular
Fer marxa enrere, ciar.
acular
Tocar un baix amb la popa o amb el codast en anar endarrere un vaixell.
acular
Arrambar una nau per la part posterior.
acular
Variar l’assentament del vaixell, de manera que augmenti el calat de popa, i per tant, disminueixi el de
proa.
acular-se
Acostar-se la nau i tocar amb la popa o codast a la roca, sobre pedres, etc., en un moviment de retrocés.
aculat
Acció o efecte d’acular.
aculat
Se’n diu del vaixell que duu la popa molt calada.
acumulació
Són les compres per part d'operadors que esperen mantenir els contractes per un període més o menys
llarg.
acumulació anual de neu
Quantitat anual de neu acumulada expressada habitualment en equivalent d'aigua.
acumulació d’aigua
Quantitat de neu o de qualsevol altra forma d'aigua en estat sòlid, la qual s'addiciona a una glacera o camp
de neu per alimentació.
acumulació de calor
Els sistemes solars passius s'utilitzen principalment per a captar i acumular el calor provinent de l'energia
solar.
Se’ls anomena passius ja que no s'utilitzen altres dispositius electromecànics (bombes recirculadores,
ventiladors, etc) per a recol·lectar el calor.
Això succeeix per principis físics bàsics com la conducció, radiació i convecció de el calor.
acumulació de gel
Procés pel qual es forma una capa de gel sobre una superfície sòlida, quan entra en contacte amb pluja
congelant o gotetes d'aigua sobfosa.
acumulació de neu
La neu que s'ha acumulat des del dia anterior o des de l'última observació.
acumulador
Que acumula.
acumulador
Aparell o instal·lació apropiada per acumular energia a fi de cedir-la ulteriorment conformement a les
necessitats del moment.
acumulador de calor

Els acumuladors de calor consisteixen en una massa sòlida (ferro colat, maons refractaris, etc.) o líquida
(dipòsit d'aigua), envoltats d'algun aïllant tèrmic, que s'escalfa en hores de consum reduït o nul i que
cedeix les seves calories quan el consum depassa la producció calorífica o quan aquesta s'interromp
accidentalment o per raons econòmiques.
Així, utilitzant la calor d'una petita resistència elèctrica durant un temps suficient, es pot disposar
instantàniament d'aigua calenta per omplir una banyera, i, escalfant a la nit un acumulador de calor o
estufa d'acumulació elèctrica, s'assegura la calefacció d'una habitació durant tota la jornada.
acumulador de vapor
Acumulador de vapor, dipòsit que serveix per regular el subministrament de vapor a les turbines i altres
màquines tèrmiques.
Consisteix en un dipòsit gairebé ple d'aigua que comunica amb les calderes i amb les turbines.
En funcionament normal, el vapor produït a l'excés per la caldera s'escapa per la vàlvula i pansa a
l'acumulador, on es barreja amb l'aigua i augmenta la temperatura i la pressió.
Si la turbina ha de subministrar momentàniament un esforç suplementari, s'obre una vàlvula de
l'acumulador i aquest li cedeix automàticament un complement de vapor (lloc que baixa la pressió en el
dipòsit i que llavors bull l'aigua).
Inversament, si es redueix el treball de la turbina, el vapor excedentari passa a l'acumulador.
Aquest també pot, en cas d'avaria d'una caldera, assegurar el funcionament de la turbina durant els breus
instants necessaris per engegar la caldera de socors.
acumulador elèctric
Aparell o dispositiu que serveix per a acumular energia per al seu consum a voluntat.
En forma més senzilla, l’acumulador es pot definir com un dipòsit destinat a emmagatzemar l'energia
proporcionada per una font d'electricitat, per a restituir-la després en el moment desitjat.
La teoria de l’acumulador va lligada als efectes electrolítics del corrent elèctric.
Pel que fa a la Marina, l'aplicació més important dels acumuladores es dóna en els submarins, en els
quals, en agrupacions de diversos elements (bateries), representen la font energètica per als motors
elèctrics que accionen les hèlixs durant la navegació en immersió, la seva recarrega es produeix
mitjançant dinamos accionades pels motors dièsel durant la navegació en superfície.
L'autonomia de les bateries d’acumuladores depèn òbviament de la quantitat de corrent requerit, és a dir,
de la potència dels motors accionats i, en definitiva, de la velocitat del vehicle submarí: com més baixa
sigui la velocitat, major serà l'autonomia.
Per altra banda, a major nombre d'elements acumuladores, major serà la possibilitat d'emmagatzemar
energia i, per tant, l'autonomia del vaixell.
En els primers temps de la seva aplicació els acumuladores, composts per plaques de plom submergides
en àcid sulfúric, eren molt pesats i, per tant, no es podia embarcar molts.
Posteriorment, amb el progrés tecnològic, va ser possible construir acumuladores més petits i lleugers i
dotar als submarins de major autonomia; aquests avanços es van produir principalment en les acaballes
de la segona guerra mundial ien la immediata postguerra.
En l'actualitat, es construeixen submarins de propulsió nuclear, dotats d'un solo motor, en els quals
l'autonomia està limitada únicament per la resistència física de la tripulació.
acumular
Ajuntar i amuntegar.
acumular
Reunir energia, vapor, aire o altres matèries per a utilitzar-les en un moment donat.
acústica
Al barcelonès, se’n diu d'una vela trapezoïdal.
acústica
Part de la fonètica experimental que estudia les ones relacionades amb qualsevol fet lingüístic.
acústica
Conjunt de qualitats d’un indret o d’un local pel que fa a la propagació del so.
acústica

L'acústica és una branca de la física interdisciplinària que estudia el so, infrasò i ultrasò, és a dir ones
mecàniques que es propaguen a través de la matèria (tant sòlida com líquida o gasosa) (no es propaguen
en el buit) per mitjà de models físics i matemàtics.
A efectes pràctics, l'acústica estudia la producció, transmissió, emmagatzematge, percepció o reproducció
del so.
acústica atmosfèrica
Estudi dels sons originats en l'atmosfera i de la influència que les condicions atmosfèriques exerceixen
sobre la propagació i audició dels sons de qualsevol origen.
acústica meteorològica
Part de la meteorologia que estudia els sons originats en l'atmosfera i la influència de les condicions
atmosfèriques sobre la propagació i audició dels sons de qualsevol origen.
acústica submarina
Camp especial d’acústica tècnica que tracta sobre la física de la propaganda del so en l’aigua.
ad navarescham
Locució adverbial llatina, antiga que és igual “a la navaresca” o a la manera de les naos i navilis rodons.
ad valorem
En terminologia de Duanes. “Segons el valor”.
Són els drets o impostos que s'apliquen a les mercaderies, prenent com a base impositiva el valor
d'aquesta.
La forma més generalitzada d'aplicar aquests drets en el comerç internacional, és sobre la cotització C.I.F.
per a les mercaderies que ingressen a un territori duaner, i sobre la cotització F.O.B. quan surten del
mateix.
ad valorem
En terminologia anglesa = D'acord amb el valor, és a dir, que el cost del noli, si d'això es tracta, o el dels
drets aranzelaris, s'estableix segons el valor declarat de la mercaderia.
ad valorem
En terminologia anglesa = Frase que significa segons el valor, usada de diverses maneres quan es fan
cotitzacions, taxes d’assegurança o taxes de noli.
L'expressió apareix també relacionada amb els drets de duana, molts dels quals es calculen en valorar les
mercaderies.
ad valorem
En terminologia anglesa = Gravamen aranzelari al fet que estan afectades les mercaderies en l'Aranzel
Duaner, l'aplicació del qual es fa prenent com a base impositiva el valor duaner o el valor CIF de les
mercaderies.
ad valorem
En terminologia anglesa = Sistema tarifari en el qual solament es grava a les mercaderies amb drets ad
valorem, és a dir, aquelles que tributen únicament d'acord al seu valor.
ad valorem duty
En terminologia anglesa = Dret que es basa en el valor de la mercaderia.
ad valorem freight
En terminologia anglesa = Noli que es cobra pel valor de les mercaderies i no sobre el pes o cubicatge.
ADAF
En la marina de guerra espanyola sigles d'ensinistrament a flotació.
adalit
Antigament capità de la gent de guerra d’un vaixell.

adàmic
Dipòsit de terra que fan les aigües del mar, al temps del reflux.
adaptació
L'adaptació és l'acció i efecte d'adaptar o adaptar-se, un verb que fa referència a acomodar o ajustar
alguna cosa a una altra cosa.
El concepte té diferents acceptacions segons al que s'aplica: per exemple, l'adaptació és fer que un
objecte o un mecanisme compleixi amb diferents funcions a aquelles per les quals va ser construït.
adaptació biològica
Una adaptació biològica és una estructura anatòmica, procés fisiològic o tret del comportament d'un
organisme que ha evolucionat durant un període mitjançant selecció natural de tal manera que incrementa
les seves expectatives a llarg termini per a reproduir-se amb èxit.
El terme adaptació també s'utilitza ocasionalment com sinònim de selecció natural, encara que la majoria
dels biòlegs no està d'acord amb aquest ús.
És important tenir present que les variacions adaptatives no sorgeixen com respostes a l'entorn sinó com
resultat de la deriva genètica.
L'adaptació al mitjà en un ambient nou és un procés lent, llarg i que requereix un canvi en estructures del
cos, en el funcionament i en el comportament per a poder habituar-se al nou ambient.
La falta d'adaptació duu a l'organisme a la mort.
adaptació cromàtica
L'adaptació cromàtica es refereix a l'habilitat del sistema visual humà per compensar els canvis en el color
que preval en l'ambient.
adaptador
Qualsevol dispositiu o aparell que serveix per a acomodar elements de diferent ús, disseny, grandària,
finalitat, etc.
adaptar
Ajustar dues peces de fusta per clavar-les posteriorment.
adaptòmetre
Aparell usat per mesurar el temps de adaptació a la foscor.
adarce
Crosta o concreció formada sobre qualsevol objecte mullat per l'aigua del mar o per aigües minerals riques
en sals calcàries.
adarra
Porció de banya, generalment de cérvol o de cabra, que solien dur amb si els pescadors bascos, per a
fregar les ferides causades per les picades de peixos verminosos.
ADAU
Acrònim de l'associació de despatxant de duanes del Uruguai
adaws
Les sigles adaws estan formades per les inicials dels termes “Action Data Automation Weapons System”
(sistema automàtic d'elaboració de dades per als sistemes d'armes).
Aquest sistema va ser implantat inicialment en les unitats de la Royal Navy, i la seva missió era realitzar
els càlculs necessaris per a la direcció de tir que controla canons, míssils i torpedes, sobre la base de la
informació rebuda pels sensors de bord.
L’adaws 1, que utilitza dos calculadors digitals com nucli central, insereix la informació rebuda en el
sistema de direcció de tir que controla els canons i els míssils;
L’adaws 2, que compleix les mateixes funcions que la adaws 1, se serveix de mitjans més sofisticats i de
calculadors i sistemes de visualització de nova generació;
L’adaws 4 i 5 representen, amb lleugeres diferències, versions ulteriors del adaws 2.

El primer va ser concebut per a la integració de sistemes d'armes diferenciats (artilleria, míssils, torpedes
antisubmarins), mentre que el segon ha estat optimitzat per a l'ocupació antisubmarina, amb la comesa de
controlar els míssils superfície-profunditat Ikaria.
L’adaws 6 ha estat ideat per a embarcar en creuers porta aeris naus de la classe Invencible.
adcp
Sigles de “acoustic dummier current profiler”.
Instrument que serveix per a mesurar els corrents, s’instal·la en el buc del vaixell o bé ancorat al fons amb
els sensors cap a la superfície.
added value tax
En terminologia francesa = Impost indirecte sobre el consum, també conegut com a impost sobre el valor
afegit.
addició aïllada
Modificació que es fa en un mapa pels canvis i les variacions de fenòmens aïllats.
addicionada
Se’n diu de la peça de fusta que per algun defecte no pot emprar-ne para allò que sense aquest defecte
serviria.
addicional
Persona que treballa per temps en el carregament o descarrerament dels vaixell.
additional premium
Expressió anglesa que significa = “uplement de prima (terme no usat en assegurances).
Abreviatura: A/P.
address
Expressió anglesa que significa = destinatari.
address commission
Expressió anglesa que significa: Comissió sobre el nòlit algunes vegades convinguda en les pòlisses de
noliejament, a favor dels noliejadors.
Es reporta a la signatura dels coneixements i en ocasions al lliurament del carregament.
Realment és com una reducció del nòlit i, en casos que tal es precisa, abasta les demores i el fals nòlit.
En els casos que tal comissió no se sol·licita, o no és convinguda, se’n diu que el vaixell és noliejat “free of
address”.
ADE
Acrònim de “Above Deck Unit”. És el conjunt d'elements d'un terminal marítim de Inmarsat encarregat de
rebre i transmetre el senyal correctament en l'enllaç terminal-satèl·lit.
L’ADE es compon no només de l'antena, sinó també del radom que la cobreix i de tot els elements que
permeten l'estabilització i l’apuntalament automàtic de l'equip cap al satèl·lit.
L’ADE se situa òbviament en l'exterior de la nau, allí on el vaixell o qualsevol altra part de la nau no pugui
emmascarar el senyal.
L’ADE transmet al BDE el senyal rebut via satèl·lit i envia al satèl·lit el senyal processat pel BDE.
ADELA
Acrònim de Grup de la Comunitat Atlàntica per al Desenvolupament d'Amèrica Llatina “Atlantic Community
Development Group for Latin America”, amb seu a Lima (Perú).
Adhara
Adhara (Épsilon Canis Majoris) és una estrella en la constel·lació Canis Major de magnitud aparent + 1,51.
Posseeix la designació Bayer "Épsilon", cinquena lletra de l'alfabet grec, a pesar de ser la segona més
brillant en la seva constel·lació i una de les més brillants del cel nocturn.
El nom tradicional de Adhara, de vegades escrit Adara o Adharaz, prové de la paraula àrab "verges".
El seu principal significat és "flor del taronger", d'aquí la seva derivació a «verges» per ser la flor
representant de la puresa.

És coneguda a Xina "la setena estrella de l'arc i la fletxa".
Adhara és una estrella binària distant 405 anys llum del Sol.
L'estrella principal és una supergegant blava o gegant lluminosa de tipus espectral B2
Té una temperatura superficial de 21.900 K i posseeix una lluminositat (radiació total) equivalent a 22.300
vegades la del Sol.
Si estigués a la mateixa distància que Sirius (α Canis Majoris) tindria una magnitud aparent de -7 i es
veuria 7 vegades més brillant que el planeta Venus.
Aquesta estrella és també un dels emissors coneguts de raigs ultraviolat més brillants del cel.
La mesura del seu diàmetre angular condueix a un ràdio de 10,4 vegades el ràdio solar.
Els seus paràmetres de lluminositat i temperatura permeten estimar la seva massa entre 11 i 12 vegades
la massa del Sol, el que probablement sigui suficient perquè en el futur exploti com supernova.
La component secundària del sistema d’Adhara, de vuitena o novena magnitud, probablement és una
estrella en el límit entre els tipus A i F.
Visualment a 7 segons d'arc d’Adhara A, la separació real amb ella és de, almenys, 900 unitats
astronòmiques, sent el seu període orbital superior als 7500 anys.
A pesar de la distància angular relativament àmplia que les separa, les components només poden ser
resoltes mitjançant telescopi, ja que l'estrella principal és unes 250 vegades més brillant que la seva
companya.
Fa uns 4.700.000 anys, Adhara es trobava a només 34 anys llum del Sistema Solar, el que la convertia en
l'estrella més brillant del cel nocturn amb una magnitud aparent de -3,99.
Cap altra estrella ha estat tan brillant des de llavors, ni cap arribarà a de nou aquesta lluentor durant,
almenys, els pròxims 5 milions d'anys.
adherència del fons en l’ancoratge
En llenguatge mariner se’n diu tenidor al sòl del fons del mar on descansa i agarra l'àncora.
És bon tenidor el qual permet que l'àncora s'agarri bé sense enterrar-se.
El poder d'adherència d'un bon tenidor es manifesta amb una força equivalent al pes de l'àncora quan la se
cobra amb la cadena a pic, és a dir, que aquesta força adquireix un valor igual al doble del pes de l'àncora.
Els ancoratges d'argila són bons però tenen l'inconvenient que si l'àncora garreja, és difícil que torni a
mossegar doncs s'empasta, quedant embolicada en una bola d'argila, raó per la qual és considerada mal
tenidor.
En cas de garrejar és aconsellable llevar l'àncora i rentar-la abans de repetir un nou intent de fondejo.
El de pedra és el pitjor tipus de tenidor, doncs l'àncora rellisca sense arribar a prendre, corrent, a més, el
perill d'enroscar-ne (enganxar-se entre les roques).
Si és necessari fondejar en aquests ancoratges, no ha de deixar-se que l'àncora copegi contra ells.
Per a això s'ha d’arriar una bona quantitat de cadena sobre el barbotí encapellat i després desencapellar i
fondejar l'àncora obrint el fre.
adhesió
En la terminologia de les assegurances, situació per mitjà de la qual, l'assegurat accepta les disposicions
per les quals es guia en la seva relació contractual d'assegurament amb la companyia asseguradora que
es fa càrrec dels seus riscos.
Adhil
Adhil és una estrella binària de la constel·lació d'Andròmeda.
És coneguda també amb el nom tradicional Adhil, de la frase àrab que significa: "la cua del vestit".
Adhil és una binària espectroscòpica classificada com a gegant taronja del tipus K de la magnitud aparent
+4,87.
El seu període orbital és de 17,77 dies i està aproximadament a 196 anys-llum de la Terra.
adiabàtic
Se’n diu del procés que es produeix una modificació de la pressió i la temperatura de l'aire sense intercanvi
de calor amb l'atmosfera circumdant, o sigui, que el volum d'aire no perd ni rep calor.
Per aquest procediment adiabàtic es calcula el canvi de temperatura que experimenta un volum o columna
d'aire a l'expansionar-se com resultat d'un moviment ascendent, o es comprimeix al ser forçat a descendir,
excloent-se els factors de condensació i evaporació.
Quan un corrent d'aire ascendent o descendent, sofreix transformacions adiabàtiques, el seu refredament
o escalfament serà de 1º C per cada 100 metres d'altura.
A aquest valor l'hi anomena gradient adiabàtic de l'aire sec.

adic
Aparell de radiolocalització submarina.
adiafa
Regal o refresc que es donava als mariners en arribar a port després d'un viatge.
ADIFAL
Acrònim de l'associació per al desenvolupament de la indústria dels fertilitzants d'Amèrica Llatina.
aditional premium
En el terme de les assegurances = suplement de prima.
Abreujat: A/P.
adjudication
Expressió francesa que significa = rematada.
adjusted cif price
Terme que significa = Preu ajustat.
Ver en common agricultural policy terms.
admetre
Document o papereta que signa el capità o oficial encarregat de l’estiba d’un vaixell mercant, autoritzant
l’embarcament de les mercaderies consignades en ell i on anota totes les faltes i avaries que observa.
admetre a lliure pràctica
Permetre que la tripulació i els passatgers d’un vaixell saltin a terra després de complimentar els requisits
sanitaris.
admetre una barra o port vaixells de tal port
Tenir bastant aigua per al calat del vaixell que es tracti.
administració
Govern de l'estat el pavelló del qual tingui dret a enarborar el vaixell.
administració autonòmica marítima
La Constitució Espanyola estableix un repartiment de competències marítimes entre l'Estat central i les
Comunitats Autònomes.
Concretament, l'articulo 148 assenyala que podran assumir competències en els ports de refugi, esportius
i, en general, en els quals no desenvolupin activitats esportives (6ª), en la pesca en aigües interiors
(ordenació de la flota pesquera i inspecció) i el marisqueig (11a.).
Per la seva banda, els Estatuts d'Autonomia de les Comunitats amb litoral, que són la majoria, reconeixen
competències en matèries com el transport marítim en les aigües de la seva comunitat, i funcions
executives sobre salvament marítims i abocaments contaminants al mar en el litoral autonòmic.
A més desenvolupen aquelles competències d'execució que hagin estat delegades per l'Estat.
Per a l'exercici d'aquestes potestats les Comunitats Autònomes s'han dotat d'una estructura orgànica
administrativa, el desenvolupament detallat de la qual no anem a exposar en aquest lloc però que presenta
el mateix esquema de l'Administració central en el sentit de repartir entre diverses Conselleries les
diferents competències.
Normalment són tres els departaments interessats: Pesca, Obres Públiques al que s'adscriu la Direcció
general de Ports i Assumptes Marítims (salvament i nàutica esportiva) i Medi ambient, que s'ocupa dels
abocaments en el mar.
L'organització administrativa marítima autonòmica emmalalteix del mateix defecte de la central, que no ha
sabut articular els diferents òrgans des d'una consergeria d'assumptes marítims, unificant i coordinant totes
les competències marítimes encomanades.
Conseqüència d'això serà el precari desenvolupament de mitjà al servei d'aquestes facultats doncs en cap
Comunitat existeix encara l'estructura orgànica necessària per desenvolupar, per exemple les importants
facultats d'execució en matèria de salvament marítim.

Les Comunitats Autònomes amb litoral costaner que han aprovat legislació en matèria portuària són les
següents: Andalusia, Astúries, Balears, Canàries, Cantabrià, Catalunya, Galícia, Murcia, País Basc i
Comunitat Valenciana.
L'organització administrativa manifesta dos models d'organització, reflex dels dos models de gestió
portuària, centralitzada o institucional, aquesta última mitjançant la creació d'organismes institucionals
autònoms.
administració de duanes
És aquella institució que té al seu càrrec l'aplicació de la legislació duanera, la recaptació dels drets i
impostos i la responsabilitat de l'aplicació d'altres lleis i reglaments relatius a la importació, exportació,
circulació o dipòsit de mercaderies.
administració de la seguretat de la tecnologia de la defensa
La ramificació del departament de la defensa que verifica les aplicacions per a l'exportació de productes
d'ús que estan conforme a una llicència de control.
administració de ports
Organismes oficials encarregats de l'administració dels ports, comprenent entre les seves atribucions, el
control de les operacions marítimes i comercials, i el moviment i magatzematge de la càrrega dins del port;
operacions de manteniment, reglamentació i desenvolupament conjunt de les facilitats i serveis portuaris.
administració institucional marítima.
• Ports de l'Estat, també denominat Ens Públic de Ports de l'Estat, creat per l'articulo 24 LPEMM i adscrit al
Ministeri de Foment, és un Ens de Dret Publico, dels previstos en l'art. 6.5 del text refós de la Llei de
Pressupostos de l'estat.
Té personalitat jurídica i patrimoni propis, plena capacitat d'obrar i ajusta les seves activitats a
l'ordenament privat.
En matèria de contractació ha de sotmetre's als principis de publicitat, concurrència, salvaguarda d'interès
del Ens i homogeneïtzació del sistema de contractació en el sector publico.
• Les Autoritats Portuàries, creades per l'articulo 35 LPEMM, són Entitats de Dret publico, amb personalitat
jurídica i patrimoni propis, independents de l'Estat; d'aquí la seva inclusió entre l'Administració institucional.
Actuen amb plena capacitat d'obrar i ajusten les seves activitats a l'ordenament privat, fins i tot en les
adquisicions patrimonials i contractació, excepte en l'exercici de les potestats publiques.
Normalment en cada port de titularitat estatal, és a dir, ports d'interès general, existeix una Autoritat
Portuària.
Es compon de dos òrgans de Govern, el Consell d'Administració i el President; un de Gestió, el Director
tècnic, i un altre d'assistència, el Consell de Navegació i Port.
A través del sistema de nomenaments, el sistema de ports d'interès estatal, que correspon en exclusiva a
l'Estat, s'ha convertit en un sistema de titularitat compartida amb les Comunitats Autònomes.
• La Societat Estatal de Salvament i Seguretat Marítima, creada per l'articulo 89 i la Disposició Final 1ª de
la LPEMM, orgànicament aquesta adscrita a la Sotssecretària de Foment, a traves de la DGMM.
És una Entitat de Dret públic i té personalitat jurídica i patrimoni propis.
Actua amb plena capacitat d'obrar i sotmesa a l'ordenament privat.
L'objecte és la prestació de serveis de recerca, rescat i salvament marítim, de prevenció i lluita contra la
contaminació del mitjà marí, de remolc i embarcacions auxiliars, així com els complements dels anteriors
(art. 90).
• L'Institut Social de la Marina (ISM), adscrit al Ministeri de treball i de la Seguretat Social i transferides les
seves competències sanitàries a diverses Comunitats Autònomes, és l'òrgan únic de gestió de la seguretat
social de la gent de mar, incloent les tripulacions mercants i del sector marítim pesquer.
administració marítima
Dret Marítim Organització formada per diversos ens de l'administració pública, quan despleguen la seva
activitat en les qüestions relacionades amb l'àmbit marítim.
Des de el punt de vista objectiu, es pot considerar també com l'activitat desplegada pel poder executiu al
dictar i aplicar les disposicions necessàries per al compliment de les lleis, i per a la conservació i el foment
dels interessos públics, així com al resoldre les reclamacions que doni lloc el manat, tot això quan es
relacioni amb l’àmbit marítim.

Destaca la pluralitat d'intervencions administratives de molt diferent signe, motivada per la multiplicitat i
heterogeneïtat dels diferents interessos i béns que conflueixen en el Dret Marítim administratiu, sense més
cohesió entre si que l'element natural que es plantegen: la seva relació amb la mar.
Dada física, d'altra banda, que és d'una importància cabdal i fa que qualsevol dels problemes a els referits
repercuteixi sobre els altres, de manera que es fa difícil i inconvenient, sovint, la seva separació o
aïllament.
No obstant això, la realitat administrativa és molt diferent a aquesta uniformitat que el mitjà marí sembla
exigir i cap destacar l'encreuament de competències concurrents en aquest àmbit per part d'una
multiplicitat d'òrgans pertanyents a diferents esferes de l'administració pública.
Si a això afegim els continus reajustaments i canvis que en matèria de competències es vénen produint
entre els diferents departaments ministerials, així com l'entrada en joc de les Comunitats Autònomes,
titulars d'algunes competències sectorials amb incidència directa en el mitjà marí, comprendrem en tota la
seva intensitat la complexitat del concepte que abordem.
Intentant sistematitzar l'estudi de les competències per referència a l'administració pública que les tenen
atribuïdes, podem fer la següent distinció:
Administració de l'estat:
Tant a través dels seus òrgans centrals com dels perifèrics, exercita per atribució de la Llei les més
importants funcions en la gestió i utilització dels béns de domini públic marítim.
Referent a això convé tenir en compte que l'article 132.2 de la Constitució determina que «són béns de
domini públic estatal els quals determini la Llei i, en tot cas, la zona marítimo-terrestre, les platges, la mar
territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i la plataforma continental».
Per la seva banda l'article 149.1 del mateix text legal, reserva com competències exclusives de
l'Estat, les següents:
• Defensa i Forces Armades (ap. 4.º).
• La legislació mercantil, penal i penitenciària (ap. 6.º)
• El règim duaner i aranzelari i el comerç exterior (ap. 10.º).
• Sanitat exterior (ap. 16.º)
• Pesca marítima, sense perjudici de les competències que en l'ordenació del sector s'atribueixin a les
comunitats autònomes (ap. 19.º).
• Marina mercant i abanderament de vaixells, així com il·luminació de costes i senyals marítims, i els ports
d'interès general (ap. 20.º)
• Cables submarins (ap. 21.º)
• Legislació bàsica sobre protecció del medi ambient (ap. 23.º)
• La seguretat pública (ap. 29.º), on hem d'entendre compresa la seguretat de la vida humana en la mar, la
regulació de les condicions d'obtenció, expedició i homologació de títols acadèmics i professionals (ap.
30.º), incloent per tant els de marina mercant i de formació nàutico-pesquera.
• Dintre de l'Administració de l'Estat, la distribució de competències està subjecta a contínua evolució i són
freqüents les redistribucions de competències i l'assignació dels òrgans encarregats d'exercir-les a un o
altre Ministeri.
• Fins i tot han existit projectes de crear un Ministeri específic per als assumptes marítims.
En l'actualitat, i seguint les pautes marcades per la Llei de Costes de 28 de juliol de 1988, el seu
Reglament aprovat pel R. Decret 1.471/1989, de 1 de desembre (modificat pel R. Decret 1.112/1991, de 18
de setembre i el R. Decret 268/1995, de 24 de febrer), la Llei 24/1992, de 24 de novembre, de Ports d'Estat
i de la Marina Mercant, modificada per la Llei 62/97, de 26 de desembre, així com pels Reials decrets de
reestructuració i funcions dels Departaments Ministerials (entre els quals cap citar com més recents els
Reials decrets 689 a 696/2000, de 12 de maig), la distribució, a grans trets, entre els ministeris més
directament relacionats, de les competències per raó de la matèria, és la següent:
Ministeri de Medi Ambient:
A través de la Secretaria d'Estat d'Aigües i Costes i de la Direcció general de Costes, li correspon la gestió
i tutela del domini públic marítimo-terrestre, incloent: la seva partió, l'atorgament d'adscripcions,
concessions i autoritzacions d'ocupació dels béns que integren el domini marítimo-terrestre, l'exercici de
les facultats de policia i sancionadores, així com la realització de les obres necessàries per a la
regeneració de platges i protecció de la costa.
També informa els instruments d'urbanisme, quan puguin afectar al domini públic marítimo-terrestre.
Ministeri de Foment
En ell s'integren els següents òrgans i ens públics:
• La Direcció general de la Marina Mercant com òrgan central, i les Capitanies Marítimes com òrgans
perifèrics, amb competències en matèria d'ordenació general de la navegació marítima i de la denominada
«flota civil», incloent:

• Les relatives a la seguretat de la vida humana en la mar i de la navegació
• Salvament; neteja i lluita contra la contaminació del mitjà marí produïda des de vaixells o plataformes
fixes.
• Control de la situació, del registre i de l'abanderament de tots els vaixells civils espanyols, així com la
regulació del seu despatx, l'atorgament de concessions o autoritzacions de serveis de navegació marítima.
• Ordenació i execució de les inspeccions i controls tècnics, radioelèctrics, de seguretat i de prevenció de
la contaminació, les d'auxili, salvament i remolcs, troballes i extraccions marítimes, excepte els de material
militar o que puguin afectar a la defensa, que seguiran corresponent al Ministeri de Defensa, i les quals
estan atribuïdes a l'administració competent en matèria de troballes o extraccions de valor històric, artístic
o arqueològic
• Ordenació i el control del tràfic marítim, sense perjudici de les quals corresponen al Ministeri de Defensa
per a la salvaguarda de la Sobirania Nacional
• El règim tarifari i de prestació de serveis marítims
• La participació en la Comissió de Fars i altres organitzacions institucionals en matèria de senyalització
marítima i l'exercici de la potestat sancionadora en relació amb les infraccions administratives que es
cometin en les matèries esmentades.
• La Societat Estatal de Salvament i Seguretat Marítima, les funcions de la qual consisteixen en la
prestació de serveis de recerca, rescat i salvament marítim, de control i ajuda del tràfic marítim, de
prevenció i lluita contra la contaminació del mitjà marí, de remolc i altre complementàries de les anteriors.
• Encara que es constitueix com Ens Públic, ha d'actuar de forma coordinada amb les Capitanies
Marítimes i la Direcció general de la Marina Mercant.
Els Ens Públics Ports de l'Estat i Autoritats Portuàries: Els correspon la gestió dels ports d'interès general
(s'especifiquen en annex a la Llei 27/1992, de 24 de novembre), desenvolupant-se aquesta gestió en
l'àmbit de cada port per la respectiva autoritat portuària, sota la coordinació i el control d'eficiència del
sistema portuari de l’entès Ports de l'Estat.
Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació:
A través de la Secretaria General de Pesca Marítima, assumeix:
• L’ordenació del sector pesquer.
• La gestió dels béns de domini públic marítimo-terrestre que determini el Govern a l'efecte de foment de la
pesca.
• L'atorgament de concessions de pesqueres, almadraves, corrals i parcs per a la cria i propagació de
cultius marins.
• En general, tot el relacionat amb la pesca marítima i les embarcacions pesqueres, així com la potestat
sancionadora per les infraccions comeses en aquesta matèria, conforme al disposat en la Llei 14/98, de 1
de juny.
Ministeri de Defensa (Armada):
• Exerceix la vigilància militar de les costes, vetllant pel compliment dels convenis internacionals de tal
naturalesa.
• Protecció del tràfic marítim i salvaguarda de la sobirania de la Nació en aquests espais.
• L'autorització d'usos i activitats en els terrenys de domini públic marítimo-terrestre afectes a la defensa
nacional o quan es relacioni amb ella; la tutela sobre l'Observatori de Marina i el Institut Hidrogràfic de
l'Armada i, en l'actualitat, amb caràcter transitori fins que es compleixi la previsió de la Disposició
Transitòria 10.ª de la Llei de Ports i Marina Mercant, els auxilis, salvaments, remolcs, troballes i extraccions
marines, regulades per la Llei 60/62 de 24 de desembre.
Altres organismes de l'Administració de l'Estat, a més dels corresponents perifèrics, amb
competències sectorials en la matèria són:
El Ministeri d'Hisenda, en el que afecta a la vigilància i repressió dels fraus fiscals i delictes i infraccions de
contraban i el d'Educació, Cultura i Esport en matèria d'extraccions submarines d'interès artístic, històric o
arqueològic.
Administració local
• Correspon als ajuntaments, a més de les competències urbanístiques amb incidència en l'espai marítimoterrestre,
derivades de la legislació urbanística, en els aspectes atribuïts per la Llei de Costes, informar les
sol·licituds de reserves, adscripcions, autoritzacions i concessions per a l'ocupació i aprofitament del
domini públic marítimo-terrestre
• Explotar, si escau, els serveis de temporada en les platges i mantenir les platges i els llocs públics de
bany en les degudes condicions de neteja, higiene i salubritat, així com vigilar l'observança de les normes i
instruccions dictades per l'Administració de l'Estat sobre salvament i seguretat de les vides humanes.
Administració autonòmica:

A tenor de l'article 148.1 de la Constitució, les Comunitats Autònomes podran assumir competències en les
següents matèries relacionades amb l'administració marítima:
• Ordenació del territori, urbanisme i habitatge (ap. 3.º)
• Ports de refugi, esportius i en general els quals no desenvolupin activitats comercials (ap. 6.º).
• Gestió en matèria de protecció del medi ambient (ap. 9.º).
• La pesca en aigües interiors, el mariscar i l’aqüicultura (ap. 11.º), així com les competències atribuïdes
per l'Estat en matèria d'ordenació pesquera (art. 149.1, 19.º)
• La promoció i ordenació del turisme en el seu àmbit territorial (art. 148.1.18.º).
• Aquestes competències han estat desenvolupades àmpliament en els respectius Estatuts d'Autonomia,
qualificant-les d'exclusives, és pot estimant com aigües interiors, a l'efecte de l'apartat 11.º de l'article
148.1 de la Constitució, les quals queden per dintre de les línies de base rectes establertes pel R. Decret
2510/77, de 5 d'agost (B.O.E. 234) per al mesurament del mar territorial, estimació molt qüestionable al
vincular els efectes internacionals del mesurament del mar territorial amb l'extensió espacial de l'exercici
d'aquesta competència sectorial per les Comunitats Autònomes.
• També han assumit les Comunitats Autònomes costaneres la important competència sobre abocaments
des de terra al mar i l'atorgament d'autoritzacions en els espais subjectes a servitud de protecció.
administració marítima central
Òrgans centrals:
Com s'ha dit, són varis els departaments ministerials que s'ocupen del mar i de les qüestions marítimes.
• El Ministeri de Foment, compta amb la Direcció general de la Marina Mercant (DGMM).
La DGMM és l'òrgan administratiu central a traves del com el Govern desenvolupa la política d'ordenació
general de la navegació marítima i de la flota civil espanyola, ordena i executa les inspeccions i controls
tècnics, radioelectrònics, de seguretat i prevenció de la contaminació marítima, i atorga les concessions i
autoritzacions de serveis de navegació marítima així com el règim de tarifes.
Orgànicament s'estructura en les unitats administratives següents: Sots direcció General de Tràfic,
Seguretat i Contaminació Marítima, Sots direcció General d'Inspecció Marítima, Sots direcció General
d'Ordenació i Normativa Marítima (abans de Política del Transport Marítim) i Secretària General.
De la DGMM depenen les Capitanies Marítimes, que són òrgans perifèrics de l'Administració central en els
ports d'interès general, subdividides en tres categories, i la Societat Estatal de Salvament i Seguretat
Marítima, adscrita a la Sotssecretària de Foment a través de la DGMM, però dotada de personalitat jurídica
pròpia, per la qual cosa ha d'enquadrar-se sota l'Administració institucional.
La Comissió Permanent d'Investigació de Sinistres Marítims, enquadrada dins de la DGMM, té una doble
finalitat: determinar les causes tècniques dels accidents i formular recomanacions per evitar-los.
Els Ens Públic Ports de l'Estat i Autoritats Portuàries, adscrits orgànicament ala Secretària de l'Estat
d'Infraestructures del Ministeri de Foment i creats per la LPEMM, té personalitat jurídica pròpia i patrimoni
independent.
La Comissió de Fars coordinarà juntament amb ports de l'Estat la senyalització marítima (Art.25LPEMM).
• El Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació compta amb la Secretària General de pesca Marítima, de la
qual depèn la Direcció general de Recursos Pesquers, la Direcció general d'estructures i Mercats Pesquers
i el Fons de Regulació i Organització de Productes de la Pesca (FROM), que és un Organisme autònom.
• El Ministeri de Medi ambient, la Secretària d'Estat d’Aigües i Costas, de la qual depèn la Direcció general
de Costas, integrada al seu torn per la Sots direcció General d'Actuacions en la Costa.
Entre les competències de la citada Direcció general destaquen les següents: determinació del domini
públic marítim terrestre mitjançant el procediment de partió, la conservació i protecció de la zona marítima
terrestre, la direcció funcional de les demarcacions i serveis provincials de costes i, en general, totes les
competències en matèria de costes.
• En El Ministeri d'Afers exteriors cal esmentar la Comissió Inter ministerial de Política Marítima
Internacional, que emetrà dictamen i si escau proposarà la resolució pertinent en tot el relatiu a preparació,
negociació i vigilància de l'execució dels convenis i acords que en matèria de política marítima es concertin
amb Estats Estrangers.
• En el Ministeri de defensa, i adscrit a l'Armada, cal citar el Tribunal Marítim Central, amb jurisdicció en tot
el territori nacional per instruir els expedients sobre auxilis, salvament i extraccions marítimes, atribuïdes
en la Llei60/1962,de 24de desembre, sobre auxilis, salvaments, troballes i extraccions marítimes (Art.1º. a
34)
• Finalment, en el Ministeri de l'Interior, el Servei Marítim de la Guàrdia Civil, que té encomanades
competències de policia administrativa en el mar territorial i en les aigües continentals, incloses les
subaquàtiques, per a la conservació de la naturalesa i medi ambient.
Òrgans perifèrics

L'Administració Marítima de l'Estat central es compon també d'òrgans perifèrics, que exerceixen la seva
funció en un espai marítimo-terrestre limitat de l'Estat.
• Les Capitanies Marítimes (Art. 88 LPEMM) exerceixen les funcions marítimes que anteriorment tenien
encomanades les Comandàncies i Ajudanties Militars de l'Armada, i existeixen en cadascun dels ports en
què es desenvolupi un determinat nivell d'activitat de navegació o ho requereixin les condicions de tràfic o
seguretat.
Estan subdividides en tres categories, sent el Capità Marítim la persona situada en la cúspide de
l'organització perifèrica i les funcions de la qual són les següents:
L'autorització o prohibició d'entrada i sortida de bucs en aigües situades en les quals Espanya exerceix
sobirania, drets sobirans o jurisdicció, així com el despatx de vaixells.
La determinació per raons de seguretat marítima de les zones de fondejo i maniobra en aigües situades en
les quals Espanya exerceix sobirania, drets sobirans o jurisdicció, corresponent a l'Autoritat portuària
l'autorització de fondejo i assignació de ports a la zona de servei dels ports.
La intervenció en la determinació dels procediments de les condicions dels canals d'entrada i sortida dels
ports, mitjançant informe vinculant en el que afecti a la seguretat marítima.
La fixació per raons de seguretat marítima dels criteris que determinin les maniobres, inclòs l'atracament a
realitzar per vaixells que portin mercaderies perilloses presentin condicions excepcionals.
La disponibilitat per raons de seguretat marítima dels serveis de practicatge i remolc en aigües situades en
les quals Espanya exerceixi sobirania, drets sobirans o jurisdicció.
La supervisió de la inspecció tècnica dels vaixells civils espanyols, dels quals es trobin en construcció a
Espanya, dels estrangers en casos autoritzats pels acords internacionals i de les mercaderies a bord,
especialment de les classificades internacionalment com a perilloses, així com dels mitjans d'estiba i
desestiba en els aspectes relacionats amb la seguretat marítima.
En general totes aquelles funcions relatives a la navegació, seguretat marítima, salvament marítim i lluita
contra la contaminació del mitjà marí en aigües situades en zones on Espanya exerceixi sobirania, drets
sobirans o jurisdicció (Art. 88.2 LPEMM).
Les Demarcacions i Serveis Provincials de Costes dependents de la Direcció general de Costas, estan
adscrites al Ministeri de Medi ambient.
En el Registre de Béns Mobles es portaran els llibres dels vaixell matriculats a Espanya, els vaixells en
construcció quan s'hipotequin, els canvis de propietat i la constitució, modificació i cancel·lació dels
gravàmens que pesin sobre el vaixell (Disp. Final 2a. de la Llei de 25 de juliol de 1989; Disp. Trans. 13a. i
Art. 145 del RRM de 1956).
Està adscrit a la Direcció general dels Registres i del Notariado, del Ministeri de Justícia.
El Registre de Vaixells i Empreses Navilieres, definit en l'article 75 de la LPEMM com un registre públic de
caràcter administratiu que té per objecte tant la inscripció dels vaixells abanderats a Espanya com la de les
empreses navilieres espanyoles. Es compon de nou Llibres, denominats Llistes, en els quals es registren
els vaixell atenent a la seva procedència i activitat.
El Registre especial de bucs mercants i empreses navilieres, denominat també Registre de Canàries, creat
per la Disposició Addicional 15a. de la LPEMM, amb la intenció de competir amb els bucs que baten
pavellons de conveniència, inscrits en paradisos fiscals, que gaudeixen de condicions més favorables en
matèries de seguretat i tripulacions, exercint una competència deslleial.
Els Jutjats Marítims Permanents, dependents del Tribunal Marítim Central i, per tant, del Ministeri de
Defensa, a través de l'Armada. Creats per la Llei 60/1962, de 24 de desembre, sobre auxilis, salvaments,
troballes i extraccions marítimes (BOE nº 310, de 27 de desembre de 1962), tenen competències sobre els
expedients d'auxilis, salvaments, troballes i extraccions marítimes.
Es tracta d'una jurisdicció militar que actua, no obstant això, en expedients civils de salvament.
administració nacional de recursos oceànics i atmosfèrics
És una secció del Departament de Comerç dels Estats Units situat en Silver Spring, Maryland.
És l'oficina matriu del Servei Nacional de Meteorologia que té la responsabilitat de promoure la protecció al
medi ambient amb èmfasi en els recursos marins i atmosfèrics.
administració portuària
Conjunt d’òrgans amb competència par a dur a terme la funció pública portuària, incloent obres i serveis.
administració portuària integral
És quan el planteig, programació, desenvolupament i altres actes relatius als béns i serveis de port,
s’encomanés íntegrament a una societat mercantil, mitjançant la concessió per a l'ús, aprofitament i
explotació dels béns i la prestació dels serveis respectius.

Entre les seves obligacions està:
• Contribuir al desenvolupament harmònic entre les activitats pesqueres i turístiques, adoptant les mesures
necessàries i lligades per preservar el medi ambient.
• Proporcionar i estimular la participació de la iniciativa privada, en inversions per al desenvolupament de
noves instal·lacions portuàries i per a la prestacions de diferents serveis que requereixin els ports.
administracions de ports
Organismes oficials encarregats de l'administració dels ports, comprenent entre les seves atribucions:
• El control de les operacions marítimes i comercials.
• El moviment i magatzematge de la càrrega dintre del port, operacions de manteniment, reglamentació i
desenvolupament conjunt de les facilitats i serveis portuaris.
administrador de fons de pensions
Societat anònima l'objecte exclusiu de la qual és el d'administrar un Fons de Pensions i atorgar les
pensions de vellesa, invalidesa i supervivència.
Abreujat A.F.P.
administrador de la sal
Antigament persona encarregada de lliurar o de subministrar la sal al personal dedicat a la salaó de la
tonyina.
administrador de la xanca
Antigament l'encarregat de dirigir els treballs de salaó de la tonyina, així com de mantenir netes les piles de
la factoria de l'almadrava.
administrador de mar
Antigament persona que duu compte tant del material de consum com de les tonyines que s’agafen
diàriament en l’almadrava.
administrador portuari
És la persona natural o jurídica, nacional o estrangera, pública, privada o mixta, que té la titularitat legal o
contractual, per realitzar activitats d'administració de la infraestructura i superestructura marítima portuària,
incloent terminals marítimes.
admissió
Acció o acte d’entrar en una màquina el fluid operant.
admissió del vapor
Entrada del vapor en el cilindre d’una màquina de vapor por la diferència de pressió entre la caldera i el
cilindre.
admissió temporal
Règim duaner que permet l'entrada en territori nacional, per termini determinat, de mercaderies destinades
a la seva transformació, modificació o reparació, després de la qual cosa han de ser reexpedides a
l'estranger o a zona o dipòsit francs.
La seva principal característica és la suspensió de drets aranzelaris a l'entrada i la circumstància del seu
major valor a la sortida, conseqüència del valor afegit nacional.
Constituïx un dels sistemes de tràfic de perfeccionament, que es regeix pel text Refós de les Disposicions
Bàsiques relatives al Règim d'Admissió Temporal.
admissió temporal amb perfeccionament
És aquella en virtut de la qual la mercaderia importada pot romandre amb una finalitat i per un termini
determinat dintre del territori duaner, quedant sotmesa, des del mateix moment del seu deslliurament, a
l'obligació de reexportar-la per a consum.
La mateixa haurà de ser perfeccionada i la posterior reexportació serà sota la forma de productes
resultants i es veurà beneficiada a través de la suspensió del pagament de gravàmens d'importació i de
l'aplicació de restriccions de caràcter econòmic.
admissió temporal de duanes

• Règim duaner que permet rebre en un territori duaner, amb suspensió de drets i taxes a la importació,
determinades mercaderies amb una fi determinada i destinades a ser reexportades en un termini
determinat, ja sigui sense haver sofert transformacions o havent estat sotmeses a un procés d'elaboració,
manufactura o reparació.
• Entrada de matèria primera o productes intermedis estrangers al territori nacional amb l'exclusiva fi de ser
sotmesos a un procés de transformació industrial solos o barrejats amb uns altres que poden ser d'origen
nacional o nacionalitzats, per a la seva posterior reexportació o la seva entrada en una Zona o Port Franc
existent dins del país, amb exempció del pagament de gravàmens duaners i dins dels terminis que les lleis
de l'Estat determinin.
• Règim duaner que permet entrar en territori duaner, amb suspensió del pagament de gravàmens, certes
mercaderies importades amb una fi determinada i destinades a ser reexportades dins d'un termini
establert, sigui en l'estat en què van ser importades o després d'haver sofert una transformació, elaboració
o reparació determinada.
L'aplicació d'aquest règim aquesta, generalment sotmesa a la constitució d'una garantia i pot estar
acompanyada de mesures especials de control duaner.
• Règim jurídic-duaner que permet ingressar en un territori duaner amb suspensió del pagament de
gravàmens de mercaderies estrangeres, sense perdre la seva qualitat de tals, les que transcorreguts els
terminis establerts en la llei, hauran de ser importades o reexportades o podran canviar a una destinació
duanera provisoria (Magatzem Particular o Re destinació).
admissió temporal de mercaderies
Règim de duana pel qual es permet el ingrés dintre del territori duaner d'un país, amb suspensió dels drets
i taxes a la importació, de mercaderies importades amb un propòsit definit i destinades a ser reexportades,
ja sigui en el seu estat originari o com resultat de determinades transformacions o reparacions dintre d'un
termini preestablert en la normativa que regula aquest règim.
admissió temporal per a perfeccionament actiu
Règim duaner que permet el ingrés al territori duaner, amb suspensió del pagament de gravàmens
d'importació i de l'aplicació de restriccions de caràcter econòmic, de mercaderies, per a operacions de
perfeccionament i posterior reexportació sota la forma de productes resultants.
admissió temporal per a transformació
Règim duaner que té per objecte admetre en un territori duaner la importació de mercaderies destinades a
l'elaboració d'articles acabats, les quals quedessin lliures de pagament de drets aranzelaris, sempre que
aquests articles es destinin a l'exportació en el termini.
admissió temporal sense transformació
És aquella en virtut de la qual la mercaderia importada pot romandre amb una finalitat i per un termini
determinat dintre del territori duaner, quedant sotmesa, des del mateix moment del seu deslliurament, a
l'obligació de reexportar-la per a consum.
La posterior reexportació haurà de realitzar-se serà sota la mateixa forma que va ser introduïda al territori
duaner i es veurà beneficiada a través de la suspensió del pagament de gravàmens d'importació i de
l'aplicació de restriccions de caràcter econòmic.
ADN
Acrònim de “Accord Européen Relatif au Transport International Des Marchandises Dangereuses Parell
Voies de Navigation Intérieures” és un acord europeu sobre el transport internacional de mercaderies
perilloses per vies de navegació interior.
Va ser presentat el 25 de maig de 2000 i el seu propòsit és:
• Assegurar la seguretat del moviment de càrrega perillosa per vies de navegació inferiors.
• Contribuir efectivament a la protecció del medi ambient, prevenint la contaminació de qualsevol agent
provinent d'accidents o incidents durant el seu transport.
• Facilitar l'operació de transport de químics i promoure les seves rutes de canvi internacionals.
Els seus membres són:
Alemanya, Àustria, Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, França, Països Baixos, Hongria, Itàlia, Luxemburg,
República Txeca, República de Moldava, Rússia
adob
Mot antic sinònim de reparació.

adob
Peça que es posa per l'exterior d'un pal per cobrir alguna falta i ultimar així la seva rodonesa.
adob
Obra de fusteria sense importància i que pot realitzar qualsevol que conegui mitjanament l'ofici.
adob culinari
Preparació culinària en la qual es deixen macerar peixos i altres menjars.
Barreja d'alls picats, pebre vermell, oli, orenga i sal emprada per a macerar peix o altres comestibles.
adob fertilitzants
Els adobs fertilitzants donen lloc a un important tràfic mundial mogut en la seva major part en grans
quantitats unitàries, a orri o en sacs.
Durant el transport han de ser defensats de la humitat per un adequat material d'estibes, i condicionament
que faciliti una bona ventilació.
Entre les principals classes objectes de comerç internacional han d’esmentar: els adobs naturals, guano,
farines de peix, farines d'ossos i fem de diverses procedències minerals o químics i les seves barreges
com el sulfat amònic, la cianamida càlcica, urea i nitrat amònic, sòdic i càlcic, entre els nitrogenats, fosfats i
superfosfats, escòries de desfosforació, entre els fosfats i les sals potàssiques, sulfat i clorur potàssic,
compostos i complexos, barreges i combinacions químiques dels citats, nitrat de Xile i altres.
De vegades es manegen abonaments líquids com el purins, del fem, dissolucions de la urea o del nitrat
amònic i altres.
El transport d'abonaments ha donat lloc a diverses pòlisses de noliejament, estàndard, com la Ferticon,
Africamphos, Hidrocharter i altres.
adobadures
Obres insignificants que es fa en reparació d'un daltabaix parcial.
adobar
Reforçar amb pedaços el que està vell o trencat.
adobar
Aplicar o adequar una cosa a una altra per completar-la.
adobar
Corregir o esmenar.
adobar les xarxes
Reparar les xarxes foradades.
adobar un pal
Qualsevol de les peces o trossos de fusta amb que s’emplenen les faltes de les metxes i contra metxes en
la part interior dels pals.
adobar veles
Referint-se a les veles, és com a l’accepció comú de canviar alguns trossos vells, fets malbé o estripats,
sobreposar-ne d’altres i fer-los-hi tota mena d’adobs.
adobassar
Adobar, posar en bon estat qualque cosa rompuda o espanyada.
adormir la barca
Omplir-se d’aigua una barca, quedant tan feixuga que li costa de moure’s.
adormir-se el vaixell
Quedar-se uns instants parat el vaixell abans d’adreçar-se, o sense fer-ho, quan arriba al màxim del seu
balanç.

adormir-se l’agulla
Trigar l’agulla magnètica a tornar al meridià magnètic durant els canvis de rumb, per manca de força o
altres defectes.
adorns
Conjunt d’elements ornamentals que serveix per embellir o millorar l'aspecte dels vaixells o coses.
adorms de popa
Conjunt d’elements ornamentals que decoren la popa i aletes d’un vaixell.
adorns de proa
Conjunt d’elements ornamentals que decoren la proa d’un vaixell.
adquisició de dades
Procés en el qual un receptor GPS localitza la font del senyal i comença a recollir dades dels satèl·lits.
adquisició de dades hidrogràfiques
Totes els mesuraments in situ per a obtenir les dades hidrogràfiques.
adquisició de la propietat del vaixell
Sosté l’article 573 del Codi de Comerç, que el vaixell “es pot adquirir per qualsevol dels mitjans reconeguts
en Dret”.
Però l'adquisició presenta certes peculiaritats en relació amb la disciplina comuna.
Els mitjans d'adquirir la propietat d'un vaixell es divideixen en “originaris” i “derivats”.
Entre les maneres originàries ofereixen especial interès la construcció i la usucapió.
La construcció dóna lloc a la creació d'una cosa nova, que és vaixell, que passa per ésser del constructor o
de la persona per compte de la qual es construeixi.
La usucapió permet adquirir la propietat del vaixell per la possessió del mateix, això és, possessió de bona
fe continuada per espai de tres anys, amb just titulo degudament registrat.
Faltant algun d'aquests requisits es necessitarà la possessió continuada per deu anys.
També es pot sol·licitar com originaris la presa “marítima” (en temps de guerra).
La troballa, encara que en realitat el trobador no fa seu el vaixell, sinó que solament adquireix el dret de
premi de troballa, en aquest punt cal citar la Llei de 24 de desembre de 1962 sobre auxilis, salvaments,
remolcs, troballes i extraccions marítimes, en la qual tenen un règim especial els vaixells i aeronaus
abandonades, en aquests casos l'Estat adquireix la propietat si el propietari fa abandó dels seus drets en
aquesta Llei (si el propietari no apareix en el termini d'un any s'estimés la presumpció legal d'abandó),
sense perjudicis dels drets del trobador, que són els mateixos que respecte a les coses abandonades en la
mar o llançades per les ones a les costes (és a dir, 1/3 del valor del trobat).
Per ultimo cap fer referència a l'abandó del vaixell fet per l'assegurador en favor de la companyia
asseguradora, que transmet la propietat del mateix i li faculta per a exigir d'aquella el import estipulat en la
pòlissa dels casos previstos en el Codi de Comerç (articulo 798).
Quant a les maneres derivatives, el vaixell s'adquireix en virtut de qualsevol negoci translatiu del domini
seguit de la tradició (articulo 619 del Codi de Comerç).
ADR
Acrònim d'Acord Europeu sobre Transport Internacional de mercaderies Perilloses per Carretera (ADR)
1957, pel qual es convé que les parts contractants no posaran obstacles al pas dels seus respectius
vehicles pels països de cadascuna, sempre que compleixin les prescripcions del Conveni.
Els països participants en l'Acord són: Àustria, Benelux, França, Alemanya, Itàlia, Escandinava, Polònia,
Portugal, Suïssa, Regne Unit i Iugoslàvia, Espanya es va adherir el 22.11.72.
El ADR agrupa la seva extensa normativa en dues grans títols:
• Annex A, Disposicions sobre Matèries i objectes perillosos.
• Annex B, Disposicions sobre el Material de Transport i sobre el transport.
adrazo
Alambí o destil·lador que per a dessalar l'aigua del mar van usar els navegants espanyols des dels primers
temps de les seves llargues navegacions, com es veu en la relació del viatge que va fer el capità Pedro
Fernández de Quirós per ordre del Rei a la terra austral i incògnita en els anys de 1605 i 1606, escrita per

Gaspar González de Leza, pilot major que fou en aquella expedició: manuscrit que es troba en la sala dels
quals hi ha en la biblioteca Nacional.
adreça de notificació
Clàusula que pot incloure en els coneixements d'embarcament, requerint als agents de la companyia en el
port de destinació de la mercaderia, sense atribuir responsabilitat als agents, companyia o vaixell, per la
negligència de notificar.
adreçable
Que es pot adreçar.
adreçament
Acció de fer tornar a la verticalitat una embarcació inclinada per una de les bandes.
adreçant
Que adreça, normalment aplicat al parell de forces que adrecen la nau quan es presenta una escora per
efecte del vent o de la mar.
adreçar
Posar plana una cosa enguerxida, guerxa.
adreçar el vaixell
Fer que un vaixell escorat torni a la seva posició horitzontal.
Es tracta de la recuperació de la posició inicial del vaixell, és a dir, és el contrari a escorar.
Si l'escora es deu al fet que, per una mala estiba, s'ha desplaçat la càrrega, traslladant aquesta
oportunament s'aconseguirà adreçar el vaixell.
En el cas d'un veler al que un contrast amenaci amb tombar-lo, s'aconseguirà adreçar-lo esventant les
veles, ja sigui deixant anar escotes o ficant canya per a orsar i quedar proa al vent.
adreçat
Situació en la qual es troba un vaixell quan la seua escora és zero, és a dir, no estant escorat.
address commission
En terminologia francesa = Adreça de comissió
Comissió sobre el nòlit algunes vegades convinguda en les pòlisses de noliejament, a favor dels
noliejadors.
Es reporta a la signatura dels coneixements i en ocasions al lliurament del carregament.
Realment és com una reducció del nòlit i en, casos que tal es precisa, abastar les demores i el fals nòlit.
En els casos que tal comissió no se sol·licita, o no és convinguda, se’n diu que el vaixell és noliejat “free of
address”.
advance freight
En terminologia anglesa = Avançament de noli.
Veure avançament sobre el Noli en clàusules importants dels contractes de noliejament.
advance purchase
En terminologia anglesa = Avançar compra.
Aquesta operació és una modalitat del comerç de compensació i, concretament una variant de les
operacions anomenades “counterpurchase”.
L'importador abans de rebre la mercaderia, va enviant a l'exportador principal els productes de
contrapartida.
Segons l'exportador principal va comercialitzant aquests productes, ingressa el seu import en un compte
de garantia bloquejada i, una vegada aconsegueix un saldo predeterminat, serveix per pagar els béns
d'exportació.
advecció
L’advecció és el transport en un fluid.
El fluid es descriu matemàticament per a tals processos com un camp vector, i el material transportat com
una concentració escalar de substància, que està present en el fluid.

Un bon exemple d’advecció és el transport de contaminants o sediments en un riu: el moviment de l'aigua
porta aquestes impureses riu avall.
Una altra substància comunament advectiva és la calor, i aquí el fluid pot ser l'aigua, l'aire, o qualsevol un
altre material fluït que contingui calor.
Qualsevol substància, o propietat conservada (com la calor) pot ser advectiva, d'una manera similar, en
qualsevol fluid.
L’advecció és important per a la formació dels núvols orogràfics i la precipitació de l'aigua des dels núvols,
com a part del cicle hidrològic.
En meteorologia i oceanografia física, l’advecció sovint es refereix al transport d'alguna propietat de
l'atmosfera o oceà, com a calor, humitat o salinitat.
L’advecció meteorològica o oceanogràfica segueix superfícies isobàriques i és, per tant, predominantment
horitzontal.
advecció ageostròfic
Advecció produïda per la component ageostròfic del vent.
advecció atmosfèrica
Conjunt de fenòmens atmosfèrics produïts per aquest moviment.
advecció càlida
Moviment horitzontal de l'aire tebi en direcció a un lloc específic.
Contrasta amb la advecció freda.
advecció d'aire càlid
Transport d'aire càlid a un àrea per acció de vents horitzontals.
advecció d'aire càlid damunt d'aire fred
Condició que existeix quan una massa d'aire relativament càlida ascendeix per sobre d'una massa d'aire
més freda i més densa en la superfície.
El resultat sol ser la formació de núvols baixos, boira i precipitació lleu i constant.
advecció d'aire fred
Transport d'aire fred a una regió per acció dels vents horitzontals.
advecció d'humitat
Transport d'humitat per vents horitzontals.
advecció de vorticitat
És el procés mitjançant el qual, el component rotacional del vent (vorticitat), és transportat pel camp de
velocitat.
També pot ser avaluat com el canvi de la vorticitat pel que fa al temps, en un punt donat.
advecció de vorticitat positiva
Advecció de forts valors de vorticitat en un àrea, que sovint està associada amb el moviment ascendent
(ascens) de l'aire.
Normalment, la AVP es troba davant dels disturbis en altura (p. ex., ones curtes) i és una propietat que
amb freqüència augmenta el potencial de precipitació.
advecció freda
Moviment horitzontal de l'aire més fred cap a un lloc.
Contrasta amb la advecció càlida.
advecció geostròfica
Advecció produïda per la component geostròfica del vent.
advecció meteorològica
Penetració d’una massa d’aire fred o càlid en un territori.
advecció oceanogràfica

En oceanografia, moviments horitzontals i verticals, de les masses d’aigua.
advecció per turbulència
Transferència de les propietats de les masses d'aire a causa de la turbulència atmosfèrica.
advectiu
Relatiu o pertanyent a l’advecció.
advertiment
Pronòstic emès, per l'organisme competent del país, amb molta anticipació per a avisar al públic que
existeix la possibilitat que es produeixi un perill en particular relacionat amb el temps.
Missatge formal d'una oficina de vigilància d'huracans que conté informació sobre la localització, intensitat i
moviment d'un cicló tropical, no oferint perill per al país que emet l'advertiment; es pot generar un
Advertiment de Depressió Tropical, un Advertiment de Tempesta Tropical o un Advertiment d'Huracà.
advertiment d'huracà
Anunci formal emès pels meteoròlegs del Centre Nacional d'Huracans quan determinen que les condicions
per a la formació d'un huracà afectaran un àrea costanera o grup d'illes en les pròximes 24 hores.
L'advertiment s'emet per a informar al públic i la comunitat marítima sobre la ubicació, intensitat i
desplaçament de la tempesta.
advertiment d'inundació
Un alt flux o desbordament de l'aigua d'un riu és possible en el període donat.
Pot també a aplicar-se a la gran sortida d'aigua pel drenatge en àrees baixes.
Aquests advertiments s'emeten generalment per a la inundació que s'espera ocorri almenys 6 hores
després que les fortes pluges han acabat.
advertiment d'inundació sobtada
Butlletí especial emès per l'organisme competent del país per a assenyalar l'existència de condicions
hidrològiques actuals o en fase de desenvolupament que són favorables per a les inundacions sobtades en
o prop de la zona de l'avís, encara que la seva ocurrència no és encara ni segura ni imminent.
advertiment d'inundacions per a àrees urbanes i rierols
En USA, s'emeten alarmes al públic a les inundacions que és generalment solament una inconveniència
(no perillosa per a la vida) a aquestes que viuen en l'àrea afectada.
Publicat quan la pluja intensa i causarà inundacions de carrers i d'àrees en urbanes.
També utilitzat si rierols rurals o urbans petits són pronosticades arribar a o excedir-se desbordament.
Una mica de danys a les llars o als camins podien ocórrer.
advertiment de calor extrema
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan s'esperen les següents condicions dintre de les pròximes 12 a
36 hores: índex de calor mínima de 40,5º F (105º F) durant més de 3 hores per dia per 2 dies consecutius
o un índex de calor a l'excés de 46º F (115º F) de qualsevol durada.
advertiment de tempesta hivernal
El NWS emet un advertiment de tempesta hivernal per a avisar amb 12 a 36 hores d'anticipació de la
possibilitat de temps hivernal sever.
Sovint s'emet un advertiment quan encara no s'han definit bé ni la trajectòria de la tempesta hivernal que
està desenvolupant-se, ni les conseqüències de l'esdeveniment meteorològic.
En termes ideals, eventualment l'advertiment de tempesta hivernal s'actualitzarà a una alerta quan la
naturalesa i posició de l'esdeveniment meteorològic es tornin més clares.
El propòsit de l'advertiment de tempesta hivernal és brindar suficient temps perquè els quals necessitin fer
plans puguin fer-lo.
advertiment de tempesta severa
Butlletí emès per l'organisme competent del país, quan les condicions són favorables per al
desenvolupament de tempestes severes en i prop d'una zona definida.
advertiment de tempesta tropical

Les condicions de la tempesta tropical en l'àrea d'advertiment són possibles en un termini de les 36 hores
següents.
advertiment de vents forts
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan existeixen condicions favorables per al desenvolupament de
vents forts sobre tota o part de l'àrea de pronòstic, però la seva ocurrència no és encara segura.
Els criteris dels advertiments de vents forts són els mateixos que s'expliquen baix alerta de vents forts i han
d'incloure l'àrea que es veurà afectada, el motiu de l'advertiment i l’impactes potencial dels vents.
advertiment meteorològic
Missatge difós per a proporcionar els advertiments apropiats sobre les condicions meteorològiques
perilloses.
advertising
Expressió anglesa que significa = Publicitat.
L'anunci i promoció de béns i serveis o idees per part d'un patrocinador identificat, mitjançant el pagament
d'una suma determinada, a través de mitjans com els següents: Periòdics i Revistes. Pel·lícules
cinematogràfiques i vídeos.
Anuncis a l'aire lliure (Cartells, rètols, tanques o rètols en camins, etc.).
advertising research
Expressió anglesa que significa = Investigació publicitària.
advocat
Persona legalment autoritzada per defensar en judici, per escrit o de paraula, els drets o interessos dels
litigants, i també per donar dictamen sobre les qüestions o punts legals que se li consulten.
advocat en fet
És una persona autoritzada a tramitar transaccions de negocis generals o a realitzar una tasca
assenyalada d'una naturalesa no legal a nom d'altra entitat individual o legal.
En molts països, aquesta autoritat s'assigna per una poder escrit.
AECI
Abreviatura de “Agència Espanyola de Cooperació Internacional”.
aegis
Acrònim de "Advanced Electronic Guidance Information System"
El Sistema de Combat Aegis, és un sistema d'armes naval integrat desenvolupat a Estats Units per la
Divisió de Míssils i Radars de Superfície de la RCA Corporation, i ara produït per Lockheed Martin.
El sistema utilitza potents radars i computadors per rastrejar i guiar míssils per destruir blancs enemics.
Inicialment creat per a la Marina dels Estats Units, actualment el Aegis també és utilitzat per la Força
Marítima d'Autodefensa de Japó, l'Armada Espanyola, la Marina Real Noruega i la Marina de la República
de Corea, marines en les quals serveixen entorn de 100 vaixells equipats amb aquest sistema.
El nom en llatí “aegis” té el simbolisme d'un escut o defensa, per la seva referència amb la ègida de la
mitologia grega.
AEIE
Abreviatura de “Agrupació Europea d'Interès Econòmic”.
AELC
Abreviatura de “Associació o Àrea Europea de Lliure Comerç”, amb seu en Ginebra.
AELC
Abreviatura de “Acord Europeu de Lliure Comerç”.
Format per Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa.
AELI
Abreviatura de “Associació Europea de lliure intercanvi”.
Veure Associació Europea de lliure comerç.

AELPALALC
Abreviatura de “Associació d'Empresaris Llatinoamericans Participants en el ALALC, amb seu a
Montevideo.
aeri expresso
Un servei que preveu el maneig precipitat del nòlit aeri.
aerobi
Es denominen aerobis o aeròbics als organismes que necessiten de l'oxigen diatòmic per viure o poder
desenvolupar-se.
L'adjectiu "aerobi" s'aplica no només a organismes sinó també als processos implicats ("metabolisme
aerobi") i als ambients on es realitzen.
Un "ambient aerobi" és aquell ric en oxigen, a diferència d'un anaerobi, on l'oxigen està absent, o un
microaeròfils, on l'oxigen es troba a molt baixa concentració.
El metabolisme aerobi (respiració) va sorgir en l'evolució després que la fotosíntesi oxigenis, la forma més
comuna de fotosíntesi, va alliberar a l'atmosfera oxigen, el qual havia estat molt escàs fins llavors.
Inicialment va representar una forma de contraure la toxicitat de l'oxigen, més que una manera d'aprofitarho.
Com l'oxidació de la glucosa i altres substàncies allibera molta més energia que la seva utilització
anaeròbia per exemple, la fermentació, els éssers aerobis aviat es van convertir en els organismes
dominants a la Terra.
L'avantpassat comú dels organismes eucariotes (amb cèl·lules nucleades) va adquirir la capacitat de
realitzar el metabolisme aerobi integrant a un bacteri aeròbies com a orgànul permanent, la mitocòndria
(teoria de la endosimbiosis).
Aerobiosis, és un procés conegut com a respiració cel·lular, usa l'oxigen per a oxidació del substrat (per
exemple sucres i greixos per obtenir energia).
aerobiologia
Aerobiologia és una branca de la biologia que estudia partícules orgàniques, tals com a bacteris, espores
de fongs, insectes molt petits i pol·len, les quals són passivament transportades per l'aire.
Un dels principals camps de l’Aerobiologia ha estat el d'explicar aquestes partícules com a ajuda en el
tractament dels al·lèrgics.
En el 2002, es va descobrir que algues i altres petits organismes aquàtics en vol habiten els núvols.
Un gran núvol té tanta aigua així com un llac poc profund de la mateixa grandària geogràfica.
Una important aplicació mèdica de l’Aerobiologia és l'estudi de transmissió de malalties per l'aire.
Se sap que molts bacteris, virus i fongs poden ser transportats a través de l'aire, possiblement dins de
gotes.
Aerobiologia és una ciència en ple desenvolupament, que interacciona amb moltes altres ciències com
l'enginyeria i la meteorologia.
L'Associació Panamericana d’Aerobiologia (PAAA) és una societat d'individus que comparteixen un interès
professional o acadèmic en la ciència d’Aerobiologia.
aerodinàmic
Que segueix les lleis de l’aerodinàmica.
aerodinàmic
Dit de la forma perfilada d’un cos, especialment d’un vehicle, la qual li permet de reduir la resistència que
el fluid en què es mou oposa al seu desplaçament.
aerodinàmica
Rama de la mecànica de fluids que s'ocupa del moviment de l'aire i altres fluids gasosos, i de les forces
que actuen sobre els cossos que es mouen en dites fluides.
Resistència aerodinàmica:
La forma d'un objecte afecta enormement a la resistència al moviment que exerceix l'aire sobre ell.
Per exemple, una esfera, i sobretot una superfície quadrangular, obliguen a l'aire a canviar de direcció,
amb el que frena a l'objecte.
Un plànol aerodinàmic tot just pertorba l'aire, pel que sofreix poca resistència a l'avanç.

Una de les lleis fonamentals que regeixen el moviment dels fluids és el teorema de Bernoulli, que relaciona
un augment en la velocitat de flux amb una disminució de la pressió i viceversa.
El teorema de Bernoulli explica, per exemple, la vela d'un balandre en moviment també constitueix un
plànol aerodinàmic.
Altre aspecte important de l'aerodinàmica és la resistència a l'avanç que experimenten els objectes sòlids
que es mouen a través de l'aire.
La resistència a l'avanç pot reduir-se significativament emprant formes aerodinàmiques.
Quan l'objecte no és totalment aerodinàmic, la resistència augmenta de forma aproximadament
proporcional al quadrat de la seva velocitat pel que fa a l'aire.
aerodinàmica d’un vaixell
Conjunt de característiques aerodinàmiques d’un vaixell.
aerodinàmica de les veles
L'aerodinàmica és de valuosa ajuda per a les tècniques de la construcció naval, sobretot en el disseny de
veles.
L'estudi de l'aerodinàmica de les veles va ser introduït per l'anglès Manfred Curry en l'any 1925, després
de llargs estudis sobre el vol de les aus i nombrosos experiments en túnels de vent.
Arran de l'estudi de Curry, va néixer una nova teoria de la navegació a vela, de la qual es deriven els
avanços tècnics dels moderns iots de regata.
aerodinàmics
Se’n diu dels objectes principalment mòbils, que tenen perfils o formes afuades, arrodonides, sense
arestes.
aerodinamòmetre
Instrument que serveix per mesurar la transparència de l'aire.
aeroembòlia
L’embòlia gasosa és l'obstrucció dels vasos arterials per un èmbol gasós.
Fan falta de 70 - 100 cc d'aire per segon per a la mort, que es produeix pel nitrogen.
És pot produir en les immersions submarines.
aeroembolismo
L' aeroembolismo (o de forma més precisa, l'embolismo arterial per gas) ocorre quan les bombolles d'aire,
que penetren en el torrent sanguini a través del teixit pulmonar danyat, bloquegen la irrigació d'una part del
cervell, del cor o de la medul·la espinal, provocant generalment inconsciència, paràlisi o apoplexia.
Qualsevol persona que hagi respirat aire sota l'aigua, independentment de la profunditat, pot sofrir un
aeroembolismo.
Això pot ocórrer a profunditats de tan sols un metre, en un ascens retenint la respiració.
Fins i tot un bussejador ben entrenat, respirant adequadament durant l'ascens, pot sofrir un aeroembolismo
a causa d'altres problemes mèdics que afectin als pulmons, doncs pot quedar aire atrapat en els teixits
pulmonars.
La pressió expansiva d'aquest aire durant l'ascens pot ser suficient per trencar els alvèols pulmonars.
Aquest aire passaria a sang com un aeroembolismo.
Poden donar-se altres problemes menys greus com el pneumotòrax o l'emfisema subcutani o de
mediastins.
aerofar
Aparell que emet senyals lluminosos per facilitar l'aterratge d'avions i orientar a aquests quan hi ha poca
visibilitat.
Quant el seu feix lluminós és visible des de la mar, figura en el “Llibre de fars” donada la seva major
potència i elevació en el seu emplaçament, solen ser visibles des de molta distància.
aerofotografia
Vegi’s fotografia aèria.
aerofotogrametria

L`aerofotogrametría és la ciència que permet obtenir i/o realitzar mesures correctes sobre la base de
fotografies aèries, a fi de determinar les característiques mètriques i geomètriques dels objectes
fotografiats des d'un objecte volador (ja sigui pilotat manualment o per ràdio control), com per exemple,
grandària, forma i posició.
Per entendre el procés que es realitza per dur a terme un projecte d’Aerofotogrametria, primer hem de
conèixer de on prové aquesta ciència i com a poc a poc s'ha anat forjant les bases d'aquesta ciència.
aerògraf
En general, qualsevol instrument registrador automàtic elevat per qualsevol procediment per a obtenir
dades meteorològiques.
Més concretament un meteorògraf transportat per una aeronau.
aerògraf
L'aerògraf és un dispositiu pneumàtic que genera una fina rosada de pintura, tint o revestiment protector de
diàmetres variats i que serveix per recobrir superfícies generalment petites amb finalitats artístiques o
industrials.
Pot constar d'un atomitzador amb forma de llapis per aplicar l’aspersió amb summe detall, tal com
requereixen l'ombreig de dibuixos i el retocat de fotografies, així com també un contenidor amb el material
asprejat; en canvi, una pistola atomitzadora és una eina similar, però que és normalment usada per
treballar amb grans superfícies.
El d'acció simple, en el qual la pintura i l'aire surten alhora, amb una relació constant.
El gallet té l'única funció de permetre la sortida de l'aire, amb barreja interna o externa.
El de doble acció, el gallet té dos moviments independents.
Pressionant cap avall s'aconsegueix que surti només aire, pressionant cap avall i cap a enrere
s'aconsegueix la barreja d'aire i pintura.
A mesura que es pressiona el gallet es comença a subministrar més pintura al flux d'aire i més gruixut serà
el polvoritzat de pintura.
aerografia
Acció i efecte d’aerografia.
aerografies
Pintar o dibuixar un mapa o un dibuix amb l'aerògraf.
aerograma
Diagrama amb que s'apliquen i resolen les fórmules i equacions que intervenen en els diferents problemes
meteorològics, sense càlculs especials i mitjançant senzilles operacions gràfiques.
Cal establir una distinció entre "diagrama termodinàmic", que registra les transformacions
termodinàmiques, i "emagrama", en el qual l'energia del procés és proporcional a l'àrea delimitada per la
corba que representa en el diagrama el fenomen estudiat.
La preferència que es doni a un o altre tipus depèn dels avantatges o inconvenients que es derivin de la
utilització pràctica dels mateixos.
Els serveis meteorològics solen utilitzar el diagrama de Stuve per valorar les condicions d'equilibri de
l'atmosfera, amb la intenció de la previsió del temps, s'indiquen en ell les dades de temperatura, humitat i
pressió obtinguts amb radiosondes.
Les principals famílies de corbes que es tracen en un diagrama termodinàmic són: isòbares, isotermes,
adiabàtiques, pseudoadiabàtics i so higromètriques, així com també, en certes ocasions, altres
paràmetres.
aeròlit
Literalment, "pedra aèria".
Cos celeste de naturalesa petreo que penetra en l'atmosfera i és recuperat sobre la superfície terrestre.
Els aeròlits són trossos d'estels desintegrats.
El cometa Biela, per exemple, es va desintegrar en el seu últim pas prop de la Terra, i sobtadament va
aparèixer un veritable núvol de milions de aeròlits o "estels fugaces", que van creuar vertiginosament el
firmament durant moltes hores.
Eren les restes de l'estel desintegrat, i molts d'ells van caure en la Terra en forma bòlids.
Fa uns anys es va produir una notable caiguda de blocs de gel a Espanya que es van anomenar,
erròniament, aeròlits.

El terme correcte és "megacriometeor", perquè els blocs de gel es van originar en l'atmosfera i, en canvi,
els aeròlits són meteorits rocosos.
aerolliscador
Un aerolliscador, també designat amb el terme anglès “hovercraft”, és un vehicle que se sustenta en
llançar un doll d'aire contra una superfície que es troba sota ell; això genera un matalàs d'aire o coixí d'aire,
que li permet, en principi, moure's sobre qualsevol superfície horitzontal prou regular, com a planes, sobre
l'aigua, la neu, sorra o gel, sense estar pròpiament en contacte amb ella.
Alguns poden desplaçar-se a velocitats superiors als 150 km/h.
Pròpiament un aerolliscador es classifica com una aeronau, ja que se sosté i es desplaça completament en
l'aire; en tal àmbit, pertany als aerodines sustentats per reacció directa (el esmentat matalàs d'aire), ja que
l'acció directa de la força creada pel doll d'aire ejectat contra una superfície, genera una reacció cap
amunt, la qual és prou fort com per separar a l'aerolliscador de la superfície en qüestió.
Generalment, els aerolliscadors tenen dos o més motors separats (encara que alguns, com el SR-N6,
tenen tan sols un motor amb la caixa del canvi dividida).
Un dels motors mou l'o les hèlixs responsables d'aixecar el vehicle en impel·lir aire per sota de la nau; i un
o més motors addicionals s'usen per donar moviment al vehicle en la direcció desitjada.
Actualment, els aerolliscadors presten servei en tot el globus, tant per a ús civil com a militar.
Són utilitzats com a transbordadors sobre rius i estrets; com a eines de treball en llacs, rius, pantans i
mars; com a vehicles d'auxili i fins i tot com a vehicles de desembarcament de tropes militars.
S'usen oficialment per dependències governamentals de tot el món, com a Guàrdies Costaneres, Forestals
i d'Incendis, Instituts de Geologia i ciències de l'Aigua, Esquadrons de Salvament, Desastres Naturals i
Desinfecció.
Avui dia, existeix un nombre cada vegada major de companyies especialitzades en la fabricació
d'aerolliscadors utilitzant tècniques de construcció a nivell professional.
També és creixent la quantitat d'aerolliscadors auto construïts i del tipus "per armar" amb finalitats
majoritàriament recreatives i competitives.
Així mateix, en llocs com Europa, s'organitzen carreres i campionats, no patrocinats, però que compten
amb una afició creixent.
En aquests campionats els aerolliscadors arriben a aconseguir velocitats superiors als 150 km/h.
La seva altíssima velocitat, maniobrabilitat, gran capacitat de càrrega, versatilitat, insensibilitat a la
consistència de la superfície sobre la qual es desplaça, invisibilitat al radar i en sonar (en les versions
militars), el fet de no deixar petjades, unit tot al seu baix cost de manteniment, converteixen als
aerolliscadors en un mitjà de transport únic.
aerolliscador amb prolongacions dels costats submergides
Aerolliscador en el qual les citades prolongacions, permanentment submergides, són estructures rígida.
aerologia
L'aerologia és la part de la meteorologia que estudia els processos de condensació, radiació i estat
termodinàmic de les capes superiors de l'atmosfera i estratosfera.
Els primers estudis aerològics es van realitzar a partir de determinacions indirectes, però des de principis
del segle XX es va passar a l'observació directa, primer mitjançant globus tripulats i després mitjançant
globus sonda i radiosondes.
En els últims anys els satèl·lits meteorològics proporcionen nombroses dades, de gran fiabilitat, sobre les
capes altes de l'atmosfera.
Tot això ha redundat en notables avanços en camps tan importants com la protecció de vol o la predicció
del temps.
aerologia meteorològica
Ciència que estudia els moviments i variacions de l'atmosfera.
És un terme gairebé sinònim de meteorologia i aerografia, encara que s'ha utilitzat principalment per a
denominar la ciència i l'estudi de l'atmosfera superior.
El terme aerologia va ser aplicat gairebé exclusivament en la meteorologia naval dels Estats Units fins a
1922, que va ser substituït per aerografia.
aeromagnetómetro
Magnetòmetre de saturació destinat a mesurar la intensitat i la direcció del camp magnètic terrestre des
d'una aeronau.

aeromarítim
Relatiu o pertanyent al aire i a la mar.
aerometeorògraf
Meteorògraf utilitzat per a mesuraments en altitud.
aeròmetre
Aparell utilitzat per mesurar la densitat de l'aire i altres gasos.
aeròmetre
L'aigua del mar no té una mateixa densitat en tots els mars, aquestes diferències a diverses causes, com
evaporació, desembocadura de rius, distància a la costa, etc.
Al capità d'un vaixell li interessa conèixer la densitat de les aigües marines que trobarà en un viatge, ja que
tal variació determinarà un major o menor calat de la nau, pel principio d’Arquímedes que "tot cos
submergit en un fluid experimenta una embranzida igual al pes del fluid que desallotja".
Tal coneixement s'obté mitjançant les anomenades areòmetres, consistents en un flotador de vidre, llastrat
amb perdigons perquè es mantingui vertical, que s'enfonsa més o menys en relació inversa a la densitat de
l'aigua marina.
aeromètric
Referent al mesurament de les propietats físiques de l'aire, com la densitat, l'elasticitat, etc.
aeronau
Designació que engloba qualsevol aparell utilitzat per a la navegació aèria.
aeronau amfíbia
Dit de l’aeronau que pot posar-se a la superfície de l’aigua i a terra, i així mateix enlairar-se, indistintament.
Sinònim hidroavió.
aeronàutica naval
És l'art de la navegació aérea realitzada per les forces armades.
aeronaval
Aeronaval és un adjectiu emprat normalment en àmbits militars per a designar la utilització conjunta de
mitjans aeronàutics i navals, pot referir-se a un grup d’unitats, com és el cas dels Grups Aeronavals,
formats normalment per un portaavions, les seves aeronaus i les unitats d’escorta, o a exercicis o
operacions militars.
aeronomia
Terme proposat per a l'estudi de la química i física de l'alta atmosfera.
L’aeronomia és la branca de la Geofísica, que estudia la física i la química de l’atmosfera mitja i superior, o
sigui la mesosfera, la termosfera i l’exosfera.
Depenent de la definició que s’utilitzi s’incorpora o no la estratosfera.
No obstant això, amb el pas del temps, va prendre força el concepte d’atmosfera com una unitat, no com
parts o regions aïllades, donant lloc a les ara denominades Ciències de l’Atmosfera.
La separació és cada vegada més difusa i es manté més aviat per una qüestió organitzativa.
L’aeronomia va tenir un gran desenvolupament gràcies a les activitats que van sorgir a partir de la dècada
del 20, pels notables progressos de les radiocomunicacions i més tard del radar.
L’estudi de la ionosfera, la capa ionitzada de l’atmosfera mitja i superior, per a fins de comunicacions va
tenir un gran auge.
L’adveniment de la Guerra Freda amb les necessitats en comunicacions, avaluació d’efectes d’explosions
nuclears i tecnologia de detecció a llarga distància va promoure fortament l’estudi de la ionosfera.
Actualment, a causa del ús intensiu de les comunicacions satel·litza’ls i la fi d’aquesta etapa de la política
internacional, el interès per l’estudi de la ionosfera va decaure sensiblement.
El interès per la ionosfera avui dia es dóna més en la necessitat de corregir les comunicacions satel·litza’ls
i millorar la qualitat del posicionament que s’obté a partir del sistema GPS.
A més segueix sent important continuar el monitoratge de la ionosfera per a estudis de Geomagnetisme i
els processos solar-terrestres.

aeronotificació
Informe preparat pel comandant pilot durant el curs d'un vol, de conformitat amb els requeriments per
posició, operacionals i d'observació meteorològica sota la forma AIREP (informe aeri).
aeroplano
Art de tir, semblança al bolic, d'uns vint-i-cinc metres de llarg, format per un floc de fons recte i sengles
bandes, que es caracteritzava per dur la ralinga de la part superior de la boca uns cinc metres més enrere
que la inferior.
Es pescava calant-lo des d'una embarcació i després halant-lo des de la platja.
aeróscafo
Vaixell de vela.
aerosfera
Terme amb el qual es designa a tot l'embolcall gasós que envolta a la Terra comprenent tant la troposfera
com l'estratosfera.
Es va emprar aquest terme degut al fet que alguns autors utilitzaven la paraula atmosfera únicament per a
indicar la capa inferior de l'embolcall gasós si bé aquest últim terme és el més acceptat correntment per a
designar a tot el conjunt.
aerosol
Els moviments de l'atmosfera són suficients per mantenir una gran quantitat de partícules líquides i sòlides
en suspensió en l'aire.
Encara que la pols algunes vegades opaca el cel, aquestes partícules són relativament grans i molt
pesades, per la qual cosa romanen poc temps en suspensió.
Però moltes d'aquestes partícules són microscòpiques i poden romandre suspeses per llargs períodes de
temps.
Aquestes s'originen de diverses fonts, naturals o humanes, i inclouen sal marina produïda pel trencament
de les ones, pols molt fina, fum i sutge d'indústries i incendis, pol·len alliberat pel vent, cendra i pols
d'erupcions volcàniques, etc.
A aquest conjunt de partícules se'ls anomena aerosols, i es concentren principalment en la baixa
atmosfera.
La importància meteorològica d'aquests aerosols aquesta en què serveixen com a superfície on pot
començar la condensació del vapor d'aigua, poden absorbir o reflectir la radiació solar i reduir la quantitat
de llum que arriba a la superfície, i contribueixen a observar un fenomen òptic, el cel groguenc - taronger -
vermellós quan el Sol aquesta prop de l'horitzó.
aerosols marins
Partícules sòlides o líquides presents en l'atmosfera originades en la superfície del mar, en particular,
cristalls o gotes que contenen clorur de sodi en solució.
aerosonda
És un petit vehicle aeri no tripulat usat per volar sobre els oceans i recollir dades meteorològiques, incloent
temperatura, pressió atmosfèrica, humitat i velocitat.
L’aerosonda és moguda per un motor d’aeromodelisme i du a bord una petita computadora, instruments
meteorològics i un receptor GPS.
aerotriangulació
Triangulació que es realitza a partir de sèries de fotografies aèries verticals.
aesca
Esca o esquer, menjar que es posa a l’ham per atraure el peixos.
aescar
Escar, posar l’esquer als hams per pescar.
AETR

Acrònim de Acord Europeu relatiu al treball de les tripulacions de vehicles emprats en transport
internacional per carretera, Ginebra, 1970.
afàs
Entrada de forma cònica, o trampa, de les nanses, garbitanes i morrenells, per on entra el peix i, un
cop dintre, no pot sortir.
afàs de la nansa
De les dues peces de malla que componen una nansa de pescar, la interior, per on entra el peix.
afàs de llagostes
Nansa de pescar llagosta.
afecció del fons
Moment a partir del qual l’onatge provinent d’aigües profundes entra en aigües somes, de profunditat
crítica, i rep els afectes del fons.
afectació
És un acte mitjançant el qual, un bé d'un ens públic territorial es destina a un ús o servei públic de manera
que atenent a l'ordenament d'un país comporti la seva entrada en el domini públic.
afegidor
Que es pot afegir o s’ha d’afegir
afegidura
Acció d’afegir.
afegidura
Juntura, ajust, de les fustes, carenes, rodes i cintes.
afegidura
En un rai, redorta més gruixuda, utilitzada per unir els trams d’un rai.
afegiment
Cosa que s’afegeix a una altre.
afegir dos caps
Unir dos caps o un cap sobre si mateix, pels seus extrems mitjançant costures o nusos.
afegir unes peces
Unir les unes amb les altres diferents peces, diferents trossos, etc. formant una sola peça o un objecte com
d’una sola peça.
afegit
Efecte d’afegir.
afegit
Lloc on s’uneixen dos objectes afegits.
afeli
Punt en què l'òrbita d'un planeta dista més del Sol, quan aquest és el centre d'atracció.
És l'oposat al Periheli, el punt més proper al Sol.
Tal com estableix la segona de les lleis de Kepler, la velocitat de translació del planeta és mínima en l'afeli.
En els elements orbitals es representa amb una "Q".
A principis del mes de juliol (generalment, el dia 4), en l'afeli, la Terra dista 152.6 milions de quilòmetres del
Sol, mentre que al començament de gener (també el dia 4), en el periheli o punt de la seva òrbita més
proper al Sol, es troba a 147.5 milions de quilòmetres del Sol.
Per extensió, també es diu afeli al punt de qualsevol cos amb òrbita el·líptica que es trobi més allunyat del
cos major al voltant del com gira.

afer
Nom que a Itàlia se li dóna al vent de SW.
aferma per sobrevent !
En una virada per avant quan el vent s’allarga, a fi de orientar les veles convenientment.
afermament
Acció i efecte d’afermar o afermar-se.
afermament
Lligar un cap de corda a una bita, cornamusa o un altre element.
afermançar
Acte per mitjà del com l'importador o altre usuari del comerç exterior d'un país o representat per l’amo de la
mercaderia en la duanes, cauciona o protegeix els interessos de l'estat al retirar de la potestat duanera
mercaderies no nacionalitzades sota règim suspensiu de dret o pagament diferit, sense que a aquesta data
s'hagin cancel·lat els drets aranzelaris o altres impostos.
afermar
Afirmar o assegurar l'estabilitat o solidesa d'alguna cosa, sostenir, reforçar.
Sinònims: agafar, agarrar, capfermar; assegurar, fer ferm.
afermar
És l'acció a través de la qual l'importador o altre usuari del Comerç Exterior d'un país representat pel
funcionar de duana, cauciona o protegeix els interessos de l'Estat al retirar de la potestat duanera
mercaderies no nacionalitzades sota Règim Suspensiu de Drets de Pagament Diferit, sense que a aquesta
data s'hagin cancel·lat els drets aranzelaris i altres impostos.
afermar el vent
Adquirir aquest constància en la seva direcció.
afermar l’aparell
Referint-se a l'aparell, cobrar o tesar les braces de sobrevent, mentre s’afluixen igual les de sotavent, per a
reduir el treball de la creu de les vergues en les cenyides.
afermar la bandera
Antigament disparar una canonada de salva a l'hissar la bandera, en senyal que aquesta s’arbora amb tota
legitimitat.
afermar les braces
Cobrar braces de sobrevent i amollar les de sotavent.
afermar un cap
Acció d’immobilitzar un cap, cable o cadena perquè impedeixi tot moviment.
afermar un remolc
L’afermat del remolc és fer-lo ferm en les millors condicions possibles.
Els vaixells remolcadors duen el seu ganxo amb bona agafada situat en el centre de l'eslora o en les seves
proximitats i en el plànol de crugia és a dir, prop de la vertical del centre de gravetat, per a facilitar les
maniobres.
En els altres vaixells el remolc sol fer-se ferm en les bites de popa encara que tenint en compte que van a
suportar grans esforços, s'afirma també en altres punts resistents tals com escotilles, pals i bancades de
maquinetes.
En el vaixell remolcat, el remolc es fa ferm en la part de proa, en les bites o, si el remolc és amb la cadena
de l'àncora, en el molinet, el qual es trinca bé amb els seus frens, a més d’abossar la cadena i trincar-la
per mitjà de mordasses i estopors.
afermar una embarcació

Lligar o fermar una embarcació a un punt ferm de terra.
afermar una vela
Maniobra de recollir una vela sobre una verga, botavara o antena.
afermar veles
Plegar les veles, assegurant-les.
afermar-se
Assegurar-se un cap, la bandera, etc.
afermar-se
Tornar-se més sòlid, més estable, més ferm.
afermar-se el vent
Establir-se el vent d'una direcció determinada, després d'haver estat bufant des de diferents punts de
l'horitzó.
aferra, aferra ¡
Crit, típic del patró, en arribar de calar l’ormeig, demanat a la gent que s’aferressin a tirar la corda.
aferrada
Acció d’aferrar o aferrar-se.
aferrada
Aplegament, doblec per doblec, d’una vela sobre la seva verga, sobre una botavara, etc., abraçant-la amb
els aferradors o els aferraveles.
aferradís
Que s’aferra.
aferrador
Antigament, tros de cap gruixut i d’unes tres braces de llarg, que s’afermava per cada banda de les
vergues major i trinquet per aconseguir agafar amb ell la part dels punys de la vela.
aferrador
Espècie de llata de filàstiques, llarga i ampla, amb què s’acaben d’aferrar les veles, embolicant-la per les
vergues fins a la creu.
aferrador
Fons del mar que és propi per a assegurar les ancores.
aferrador
Mariner encarregat de tirar les gafes per aferrar el vaixell contrari en abordar-lo.
aferrador d’una vela de creu
Cap de mena considerable, i en alguns casos l’aferrador és una cinta de cuir, fixada al nervi de la verga i
proveïda en un extrem d’un cassanell, el qual passa per un tall que hi ha a l’altre extrem, com un trau i un
botó.
aferrador de la creu
Caixeta o tros de lona tallat triangularment, que serveix per sostenir la panxa d’una vela de creu en ser
collada.
aferrador de veles
Qualsevol dels caps, les trenes o, fins i tot les gomes, normalment de poca mena, que serveixen per collar
la vela a una botavara o a una verga.
aferrador del penol

Caixeta o tros de lona que serveix per sostenir a l’alçada del penol la panxa d’una vela de creu en ser
collada.
aferrador del terç
Caixeta o tros de lona que serveix per sostenir entre la creu i el penol la panxa d’una vela de creu en ser
collada.
aferrall
Sinònim agafador.
aferrallar-se
Sinònim d’aferrar-se.
aferrament
Acció o l’efecte d’aferrar o d’aferrar-se.
aferrar
Unir amb una matèria adherent, enganxar.
aferrar
Fixar, subjectar una cosa a una altra.
aferrar
Donar trapes a les veles.
aferrar
Agarrar, agafar, subjectar fortament.
aferrar a l’espanyola
Subjectar el calcés del seu respectiu pal, a la porció de vela d’una gàbia, que queda penjant en el centre o
creu.
aferrar a l’holandesa
Recollir sobre la verga i en el seu centre aquesta mateixa porció de vela, que havia de quedar penjada, i
formar amb ella una espècie de cucurutxo, ben atapeït que se subjecta amb els caps corresponents.
aferrar amb samarreta
Formar un rotllo amb la porció de vela, que a l’aferrar-se a l’espanyola, se subjecta el calcés del pal.
aferrar amb una gafa
Aferrar-se l'àncora en el fons.
aferrar dues naus
Subjectar una nau aliena a la pròpia.
aferrar els tendals
Recollir en petits plecs als tendals per mitjà de prenedors perquè no rebi el vent.
aferrar l'àncora
Fer aquesta prengui presa en el fons.
aferrar la bandera
Recollir en petits plecs a la banderes per mitjà de prenedors perquè no rebin el vent.
aferrar les veles
Lligar sobre una botavara, una verga o una altra antena, mitjançant caixetes de corda o tires de lona, una
vela que prèviament ha estat carregada i plegada, plec per plec.
aferrar un cap

Fixar un cap.
aferrar un vaixell
Fixar un vaixell al fons, en una posició o lloc determinat, amb cables i àncores per la proa i la popa.
aferrar una nau
Antigament s’usava per a designar l'operació de afermar-se amb gafes dues embarcacions, una vegada
produït l’abordatge, per a impedir o dificultar el seva separació i d'aquesta manera facilitar el combat cos a
cos entre les seves respectives tripulacions.
aferrar veles
Plegar les veles per desar-les.
aferrar-se
Agafar-se fortament a una cosa.
aferrar-se dos naus
Aferrar-se, amb ganxos dues naus, abordant-se per a dificultar la seva separació.
aferrat
Acció efecte d’aferrar.
aferraveles
Cap prim que es feia ferm al costat de les amantines de la verga major i en la del trinquet per ajudar a
aferrar i prendre els penols de les citades veles.
En l'actualitat, no s'utilitza.
Sinònim de palanquí, plegador.
aferrissament
Acció i efecte d’aferrissar-se.
aferrissadament
De manera aferrissada.
affidavit
En terminologia anglesa = Declaració jurada.
Declaració jurada utilitzada, especialment a Gran Bretanya, tant en els contractes de transports com en els
procediments d’abordatge.
En el contracte de transport consisteix en una clàusula en virtut de la qual el tenidor del coneixement té
opció a no pesar el carregament a l'arribada, pagant el nòlit a tenor del coneixement amb un descompte
del 2 per cent o a pesar-lo i abonar el nòlit en funció del pes resultant.
Sol emprar-ne en carregament tals com el carbó, en el qual són considerables els minvaments per humitat
o alteració de la capa externa.
affreteur
Expressió francesa que significa= noliejador.
afinar
Perfeccionar alguna cosa, donar l'últim acabat.
afinar un instrument
Ajustar un instrument de mesura per a obtenir indicacions precises.
afitorada
A Mallorca, acte i efecte d’afitorar.
afitorar
Ferir amb la fitora.

aflacar el temporal
Minvar el temporal.
affreteur
Acrònim de la expressió anglesa que traduïda vol dir = A flotació.
aflorament
Acció o l’efecte d’aflorar.
aflorament
Ascensió d'aigües de fons cap a la superfície de la mar.
La importància dels fenòmens d'aflorament és màxima si es té en compte que la producció biològica de la
mar, de tantíssima importància, és deguda als fenòmens d'aflorament.
En la mar com en la terra la vida s'inicia a través dels processos biològics vegetals, solament aquests
éssers són capaços de convertir la matèria mineral en matèria orgànica utilitzant com font d'energia
l'energia radiant del sòl com font principal, en la terra asseca l’energia solar incideix sobre la superfície
terrestre on es troben precisament les substàncies minerals indispensables per al creixement de les
plantes.
En la mar l'energia solar banya amb els seus rajos la superfície, però l'aliment mineral es troba en el fons,
d'aquí que només mitjançant els processos d'aflorament és possible que aquests recursos minerals arribin
on es troba l'energia i sigui possible l'existència de la vida vegetal.
En aquestes circumstàncies allí on les aigües profundes, riques en nutrients, especialment nitrats, fosfats i
silicats, afloren a la superfície es produeixen grans acumulacions de plàncton vegetal, principi de tota la
vida en el mar.
aflorament d'aigües fredes
Procés que ocorre en els cossos d'aigua quan les capes d'aigua inferiors ascendeixen a la superfície,
normalment amb el resultat de deixar les aigües superficials més fredes.
L'aflorament és més prominent en zones on un vent persistent bufa en sentit paral·lel a la costa, la qual
cosa allunya el corrent de la costa.
L'aigua de les capes subsuperficials puja llavors a la superfície prop de la costa per a ocupar el lloc de
l'aigua que s'ha allunyat.
aflorament d’una roca
Punt en el qual una roca apareix a la superfície de la terra (naturalment, o a causa de l'erosió); la major
part d'aquesta roca està cobert amb una capa de material de naturalesa diferent.
aflorar
Sortir a la superfície de l’aigua.
aflorar un submarí
Emergir sortir un submarí a la superfície.
Se sol emprar més concretament per a indicar una determinada disposició del submarí quan navegant en
superfície el vaixell està pràcticament submergit i la coberta a ran de les ones.
En aquest tipus de navegació, les escotilles romanen tancades i solament es pot accedir a l'interior del
vaixell a través de la torre.
Aquesta situació s'aconsegueix quant inundat en gran part el doble fons, de manera que el vaixell pugui
submergir-se ràpidament la més mínima alarma,
Aquesta navegació en superfície es va practicar especialment durant dues guerres mundials, quan els
submarins havien de romandre moltes hores emergits a fi d'estalviar les bateries d’acumuladors perquè
quan avesin que navegar submergits. en l'actualitat, l'ocupació dels "smorkel" ha disminuït la freqüència
d'aquesta maniobra.
aflt
Abreviatura anglesa de “Afloat” = A flote.
afluència radial per arrossegament
Component de la velocitat del vent dirigida cap a l'interior en direcció del centre d'un sistema atmosfèric.

afluent
Curs d'aigua que desemboca en un altre major o en un llac.
En hidrologia, un afluent correspon a un curs d’aigua, també anomenat tributari, que no desemboca en la
mar sinó en altre riu més important amb el qual s’uneix en un lloc anomenat confluència, en principi, dels
dos rius que s’uneixen és considerat com afluent el de menor importància (pel seu cabal, la seva longitud,
o la superfície de la seva conca).
Se’n diu afluent al menor dels dos rius que s'estan unint, el que presenta menor volum d'aigua i menor
cabal.
No obstant això és possible trobar diverses excepcions a aquesta característica.
Un exemple clar és el riu Mississippí, que té com a afluent al riu Missouri però en comptes de presentar
menor cabal al Mississippí, el riu Missouri no solament que té més volum sinó que és més gran, igualment
és considerat un afluent.
El terme invers d'afluent és efluent i es tracta d'una ramificació d'un riu, d'origen natural o creada per
l'home, sortint d'un altre més petit.
Sinònim tributari.
afluir
Abocar un riu o rierol les seves aigües a les d’un altre o en les d’un llac o mar.
afluixament
Acció d’afluixar o d’afluixar-se.
afluixar
Fer tornar fluixa una cosa disminuint-ne la fortalesa, la intensitat, el vigor.
afluixar el vent
Aquest verb s'empra solament a bord dels vaixell, encara que no de manera general, en relació amb el
vent, en cedir aquest la seva força.
afluixar els preus
Es diu que els preus baixen lentament.
afluixar en banda
Enrotllar del tot el cap afermat.
afluixar rissos
Llançar rissos i estendre la porció de vela que subjectaven.
afluixar un cap
Amollar, deixar anar l’extrem d’un cap dels punts on està subjecte o amarrat.
afluixar un remolc
Deixar, anar un remolc per seguir navegant amb els mitjans propis.
afluixar una vela
Amollar la vela posant-la sota l’acció del vent per tal de poder maniobrar amb ella.
afluixar veles
Desplegar la vela o les veles d’una embarcació.
afluixar-se
Fer-se menys tens, menys rígid.
afluixo
Acte d’afluixar.
AFNOR
Sigles de la “Association Francaise de Normalisation” = Institució francesa encarregada de certificar
l'origen per a productes d'aquesta nació.

afogament
Part de l’arbre que es troba a l’alçada de la coberta o del banc d’arborar.
afogament
Forat a coberta per on passa l’arbre.
afonar
Tirar a fons qualsevol cosa.
afonar-ne
Enfonsar-se, perdre’s, naufragar.
afonar-ne la boia
Submergir-se fins no veure’s, bé per ser curt el cap que la subjecta a l’objecte fondejat, bé per la seva
poca potència de flotabilitat o per altres causes.
afonar-ne la nau
Naufragar la nau.
afonat
Se’n diu de tot baix o de qualsevol objecte cobert per l’aigua.
afonera
La màxima profunditat del mar, on es pesca lluç.
És a 500 metros.
També s'usa per significar molla fondària.
aforable
Que es pot aforar.
aforada
Acte d’aforar.
aforador
Que afora o serveix per a aforar.
aforament
Acció d’aforar.
aforament
Volum d'aigua per unitat de temps que passa a través d'una secció transversal d'un corrent d'aigua.
aforament
Operació única que el servei a través del funcionament designat, verifica i determina a l'examinar la
declaració i/o la mercaderia que la seva classificació aranzelària, la seva valuació, la fixació de la quota
dels drets aranzelaris o impostos i l'aplicació de les lleis corresponents hagin estat correctament
proposades pel declarant.
aforament
Avaluació d'una mercaderia per les autoritats duaneres a les finalitats de pagament dels drets de duana.
Pot ser físic (inspecció dels béns in situ) o ben documental (inspecció sobre els documents).
aforament
En determinats països de Sud-americà, valor basi fixat per l'Administració per a les mercaderies sotmeses
a un impost d'importació.
aforament d’un vaixell

Reconèixer, pesar o mesurar gèneres o mercaderies per establir el pagament de drets de duana i fixar la
tarifa que li és aplicable o el import de l’exacció aranzelària.
aforament duaner
Acte duaner posterior al reconeixement en virtut del com, la duana determina la partida aranzelària que
correspon a la mercaderia presentada, s'indiquen els gravàmens de tot tipus que graven la mateixa (tipus
impositius) que, aplicats sobre la base declarada (unitats o valor de la mercaderia) donen per resultat el
import de les quantitats a satisfer en la liquidació del deute tributari.
Aquest acte, el més transcendental del despatx duaner, es porta a terme pels vistes de duanes que
presten la seva conformitat o disconformitat amb els tipus i bases posat de manifest per l'importador o el
seu representant davant la duana.
aforament per examen
Operació que consisteix en la classificació aranzelària, avaluació i aplicació de les disposicions legals que
corresponguin que la Duana practiqui sobre aquelles mercaderies emparades per Declaracions
d'Importació Tramitació Simplificada i de Formulari d'Importació Via Postal.
aforament portuari
Activitat portuària que consisteix a reconèixer la mercaderia, verificar la seva naturalesa i valor, establir el
seu pes, compte o mesura, classificar-la en la nomenclatura aranzelària i determinar els gravàmens que li
sigui aplicable.
aforar
Graduar recipients assenyalant una determinada escala de ratlles, corresponents als diferents volums.
aforar
Calcular la capacitat d'un receptacle.
aforar un cabal
Mesurar la quantitat d'aigua que porta un corrent en una unitat de temps.
El coneixement de la variació del cabal que flueix per una determinada secció d'una llera natural és de
summa importància en els estudis hidrològics.
D'acord amb la qualitat i la quantitat dels registres de cabals necessaris en un estudi hidrològic, els
mesuraments es poden fer d'una manera contínua o permanent o d'una manera puntual o instantània, els
mesuraments continus de cabals requereixen de la instal·lació d'una estació mesuradora o d'una estació
registradora.
Els mesuraments aïllats, puntuals o instantànies, es realitzen en determinats moments que es desitgi
conèixer la magnitud d'un corrent en particular.
aforar un vaixell
Arquejar una embarcació, valorar i taxar els drets que, segons aranzel, acredita la duana pel material
flotant que és introduït en un port.
afòtic
Sense llum.
afòtic
En oceanografia, dit d'una profunditat submarina de més de 200 metres.
En aquesta zona on a causa de els baixos nivells d'il·luminació no és possible la funció fotosintètica en les
plantes marines.
afra
Abreviatura de l'expressió anglesa “avarage freight rate assestment” = mitjana ponderada dels nolis de
contracte.
afracta
És el vaixell de guerra per excel·lència, amb 170 remers i la seva tripulació d'oficials impulsen a aquesta
gran màquina de guerra.
La seva principal arma d'atac és l’espero amb el qual busca envestir i enfonsar als seus rivals.

Contràriament al que es creu, els remers no són esclaus, sinó ciutadans lliures que cobren una dracma al
dia més sustento de sou.
Al començar la partida solament els atenesos, perses i egipcis tenen trirrems en les seves flotes.
Els corintis estan en condicions de fabricar-los, però comencen sense unitats.
Les polis que no els tenen poden comprar la tecnologia, demanar-la com tribut, o buscar que els sigui
cedida d'alguna forma.
Pren un torn assimilar la tecnologia.
L'última manera d'aconseguir-la és participant i vencent en dues batalles (mínim 30 vaixells en total) contra
flotes que tinguin un 20% de la seva flota amb aquests navilis.
AFRASEC
Organització Afroasiàtica de Cooperació Econòmica.
afragatat
Se’n diu del vaixell que té forma de fragata amb poca elevació de costats o poca obra morta.
afrau
Accident topogràfic que determina l'escolament del vent de terral.
“Cada afrau dóna es sen”, dita marinera empordanesa, que significa que la intensitat i la direcció del
terra és determinada per la forma i l'orientació de l'afrau de on prové.
afrau submarí
Paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.
afrenellament
Acció d’afrenellar.
afrenellar
Amarrar o subjectar amb frenells.
afrenellar dos vaixells
Lligar entre ells, un cop abarloats, diversos vaixells amb frenells per tal de formar, abans d’entrar en
combat, un conjunt compacte a fi d’impedir als vaixells enemics el pas entre els vaixells propis.
afrenellar els rems
Antigament les naus afrenellaven els rems de la part de dins, de manera que les embarcacions es
poguessin posar ben atracades.
afrenellar els rems
Sostenir la pala del rem quan es va vogant, o sigui carregant la mà damunt el guió o amarrant-li a aquest
un cap petit fermat al fons de l’embarcació.
afretar
Fregar les barques per llevar-ne la broma o corc.
Africanphos
Pòlissa tipus per a transport de fosfats, d'ús general, si ben creada pels d’África (Phosphate Charter- Party
Africanphos, 1950).
afrontat
Ésser situat front un punt determinat.
after data
Expressió anglesa que significa = Desprès de les dates.
Que el mateix és pagador després d'un determinat nombre de dies, contats a partir de la data de la seva
creació.
El venciment així fixat no depèn llavors de la data de la seva acceptació.
No obstant això, a Anglaterra cal tenir en compte els dies de gràcia.

after peak
Expressió anglesa que dóna nom al compartiment o tanc més extrem de popa.
after sight
Expressió (anglesa-americana = equivalent a l'expressió “a... dies de vista, després de vista”.
Abreviadament, a/s.
afuar un cap
Aprimar d’un cap.
afuat
A la Costa Brava, part del vaixell, que sota l’aigua es va estrenyent a proa i a popa.
afusar
Cabussar-se i afonar-ne dins l’aigua.
afust
Bastiment de fusta o de metall que suporta el canó i és destinat a desplaçar-lo, a apuntar-lo i a amortir-ne
el retrocés.
Sinònim de curenya.
agafada
Acció d’agafar o d’agafar-se.
agafada de peix
Conjunt de peix agafat d’un cop amb una xarxa, o en una partida de pesca.
agafador
Cap per a arrossegar una embarcació al llarg de la riba.
agafador de nanses
Cadascuna de les nanses de corda situades aproximadament a 30 cm de proa i de popa, que serveixen
per a agafar la canoa en cas de bolcada.
agafador dels rems
Manegueta que s'aplicava al guió dels rems de les galeres o galiotes amb la finalitat de fer més força al
vogar.
agafar
Aconseguir i aprofitar el moment oportú per a verificar un fenomen instantani.
agafar aigües
Allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint
ferm.
agafar amb una gafa
Afermar-se l'àncora en el fons amb una gafa.
agafar ancoratge
Arribar a un ancoratge.
agafar el peix
Acció de pescar.
agafar el sol
Mesurar l’altura amb el sextant o altre instrument de reflexió, aprofitant els clars de sol entre els núvols.
agafar en fatxa
Donar el vent sobtadament pel revés de les veles.

agafar fons
Arribar a fons amb el escandall.
agafar l’àncora
Se’n diu quan la ungla de l’àncora s’ha enterrat en el fons o fa força subjecta entre les arestes o esquerdes
de les roques.
agafar l’ona
Sinònim de prendre l’ona.
agafar la barca
Subjectar una barca a un moll o altre lloc per mitjà d’un ganxo.
agafar port
Arribar a ell després d'un viatge molt dolent i ple de dificultats.
agafar terra
Apropar-se a la costa un vaixell o altra embarcació després d’haver-me’n fet enfora.
agafar un fil
Treballar una peça seguint el senyal que té marcada, segons la figura que ha de quedar.
agafar un rumb
Ajustar, col·locar i clavar en el seu lloc el tauló o tros de tauló aixecat en el buc del vaixell amb qualsevol
motiu.
agafar una boia
En molts llocs de fondeig trobem boies preparades per a amarrar les embarcacions, el que evitarà la tasca
d'haver de tirar l'àncora.
Aquest tipus de boies solen ser de fàcil agafament, pel que agafar-les és alguna cosa habitualment senzill i
ràpid, encara que en alguns casos pot convertir-se en un petit problema.
El primer que hem de tenir present és que existeixen elements que ens facilitaran enormement el
treball:
Gafes amb punta especial: per agafar l'amarra en la boia, per apropar-la de forma còmoda.
Caps amb mosquetons en el cap.
En cas de no disposar d'aquest tipus de material, podem arribar a la boia de manera ràpida llançant el si
d'un cap a manera de llaç amb el qual atraparem la boia.
Es tracta d'agafar el cap amb les dues mans, deixant entre elles un gran si que es llançarà al passar al
costat de la boia.
Una vegada caçada la boia, s'ajunten les dues tires del cap, cobrant d'ambdues a la mateixa vegada de tal
forma que la boia s'acosti al vaixell.
Després d'això detindrem el vaixell el temps suficient per a hissar la boia a coberta i amarrar un cap a ella.
L'amarrada haurà de realitzar-se sempre en la cadena que subjecta la boia, mai en la pròpia boia.
agafar una via d’aigua
Taponar-la, i impedir la penetració d’aigua a bord.
agafar vent
Disposar, col·locar, trobar-se disposada una vela o un aparell, per a rebre el vent en la forma oportuna.
agafar-se
Subjectar, fer-se seu quelcom amb la mà o un altre òrgan o un instrument adequat, per tenir-lo
agafar-se a un cap, beta o tira
Agafar-se un home a ell per a cobrar-lo, llassant-lo o realitzar altra feina semblant, i també per a ajudar a
qui l'estan fent.
agafar-se el temps

Mantenir-se aquest, especialment quant és dolent.
agafar-se una embarcació avarada
Clavar-se massa en el fons i, per això, ser difícil la seva posada a flotació.
against
Abreviatura de l'expressió anglesa “Documents against payment” = pago contra lliurament de documents.
against
Abreviatura de l'expressió anglesa “Documents against acceptance” = acceptació d'una lletra contra
lliurament de documents.
against all risks
Abreviatura de l'expressió anglesa = Contra tot risc en assegurances.
S'expressa de vegades per l'abreviatura a.a.r. o a.r.
agalerar els tendals
Acció de posar el tendal d’una embarcació per donar-les les inclinacions necessàries de manera que
escorri l’aigua en cas de pluja, impedint així la formació de borses i en conseqüència de pesos indesitjats.
agalla de l’ham
Punta de l'ham, en sentit general, que comprèn també la llengüeta destinada a mantenir el ferro en la carn
del peix després que la punta se li ha clavat al picar l'esquer.
En els hams sense llengüeta la retenció està garantida gairebé sempre per la mateixa punta, molt inclinada
cap a l'interior de la corba.
agarbí
Al país valència vent de garbí.
agarrada de l’art
Enganxat o enrocat que experimenta l'art d'arrossegament quan queda agafat en qualsevol obstacle del
fons.
agarrar
Sinònim d’agafar.
agarrar-ne el temps
Persistir l'estat del temps.
agarrar-ne l'embarcació
Clavar-se massa l'embarcació al fons quant esta encallada, necessitant grans esforços per poder-la fer
surar de nou.
agència
Empresa destinada a gestionar assumptes aliens o a prestar determinats serveis.
agència
Generalment, és una persona jurídica que representa a un proveïdor estranger.
agència
Des del punt de vista del valor, es denomina amb aquest nom a un tipus de representant, al país
importador, que té una relació comercial molt directa amb l'exportador estranger i que, per tal vinculo,
percep un descompte en el preu del producte que està important.
agencia assessora productora d’assegurances
Persones jurídiques amb organització pròpia, l’única activitat de la qual és la de gestionar i obtenir
contractes d’assegurances, per a una o diverses empreses d’assegurances autoritzada a operar en el
país.

agència comercial
Persona jurídica la missió de la qual és adquirir mercaderia estrangera amb l'objecte de realitzar certes
operacions comercials ja sigui pel seu compte o de tercers.
agència comercial
Terme usat per designar la missió que exerceixen al país importador, una persona o una signatura que
representa -generalment mitjançant comissió- al proveïdor estranger.
La paraula agent designa a tal persona o signatura.
Les Agències també poden comprar mercaderies del proveïdor estranger per comercialitzar-les pel seu
propi compte i risc i a les seves expenses.
agència consular
És la qual exerceix tal caràcter representatiu d'un país en un altre, amb la missió principal de fomentar les
relacions comercials entre ambdós i protegir els interessos dels nacionals del que representa.
La seva actuació esta condicionada per l'especial abast del seu nomenament i àmbit d'exercici podent ser
com Cònsol General o Cònsol, resident comunament en la capital del país que opera en el qual poden
coexistir altres representacions amb el rang de Vicecònsol, o bé crear-ne oficines a càrrec d'un Agent
Consular o Cònsol Honorari, totes elles supervisades per una Ambaixada o Legació que sol ser la del país
que actua o bé la d'un altre sota el control del qual són col·locades.
Entre les seves obligacions específiques estan les de produir informes sobre comerç en general i sobre
aspectes particulars del mateix, emetre o visar documents diversos, factures, certificats sanitaris, d'origen
o d'altra classe i en particular els referents a mitjans de transports, sobretot marítims.
agència de duanes
És la constituïda per persona física o, en molt contats casos, per persones jurídiques autoritzades
expressament per a formalitzar per compte de tercers la importació, exportació o trànsit de mercaderies a
través de les duanes, o punts habilitats per a això.
Ordinàriament duen també a cap altres operacions auxiliars del comerç internacional per compte dels seus
clients, com són les expedicions de mercaderies.
agència de transport
És la qual contreu la seva actuació al transport per vies terrestres o fluvials de tot genero, tant nacionals
com internacionals.
Comunament constitueixen oficines dependents d'empreses dedicades a l'explotació directa dels
corresponents mitjans de transport.
Altres vegades amb agents que amb tal condició específica representen a un o diversos transportistes; o
són simplement gestors a favor dels mateixos, indiscriminadament, o bé actuen per als possibles usuaris o
clients.
En aquest últim supòsit tal activitat és la principal característica del transitari.
agència de viatges
Una agència de viatges és una societat mercantil que es dedica de manera habitual i professional a
assessorar i/o vendre i/o organitzar viatges o altres serveis turístics.
El paper de l'agència turística és el d'intermediari entre la persona que demanda turisme i la persona que
ofereix aquesta demanda i que és productor de béns o serveis turístics.
En aquesta definició trobem implícita les tres funcions que poden realitzar les agències de viatges:
• Assessorament: En el nostre país a diferència d'uns altres no cal abonar quantitat alguna per a rebre-la.
Mitjançant l'assessorament s'informa al client de tota l'oferta de la qual disposa l'agència de viatges.
Cal ser el més imparcial possible amb el client quan es dóna aquesta informació, pel que no cal vendre el
que un vol sinó el que el client ha vingut a buscar.
Un bon assessorament pot fidelitzar a un client que és l'objectiu de la majoria d'empreses.
• Mitjançar: L'agència funciona com intermediària quan organitza o gestiona un servei turístic en nom d'una
tercera persona.
• Organitzar: S'entén per organitzar al fet de muntar els programes turístics.
Podrem dir que una agència està organitzant un viatge quan aquest consta de diferents visites, diferents
ciutats o pobles a visitar i se li posa un preu a tot el conjunt.
Així que organitzar també implica conèixer l'oferta turística i les activitats a poder realitzar en la zona.
agència del control de les armes

Formula, defensa, implementa i verifica el control d'armaments, evita la proliferació, i les polítiques de
desarmament, les estratègies, i els acords eficaços.
Revisen certes aplicacions de llicències d'exportació amb ús dual referides pel ministeri de Comerç.
agència Espacial
En els últims anys de la dècada dels 50, amb la finalitat de coordinar els programes espacials i l'activitat
dels diversos centres d'investigació dedicats a l'exploració de l'espai, van sorgir organitzacions, tant
nacionals com a internacionals, a les quals de manera genèrica es dóna el nom d'agències espacials.
La més famosa és la NASA, inicials de la “National Aeronautics and Space Administration”, fundada als
Estats Units l'1 d'octubre de 1958.
Els països europeus s'han associat en una organització internacional, el ESA, inicials del “European Space
Agency”.
Rússia té la SRI, inicials de l'Institut Espacial de Rússia.
També països que constitueixen mitjanes i petites potències han creat agències sobre el model de la
NASA.
França té el CNES, inicials del “Centre National d'Etudes Spatiales”; Japó, la NASDA; l'Índia, la ISRO
“Indian Space Research Organization”).
Agència Estatal de Meteorologia
L'Agència Estatal de Meteorologia és una Agència Estatal d'Espanya, l'objectiu bàsic de la qual és la
prestació de serveis meteorològics, que siguin competència de l'Estat.
Va ésser creada per Reial decret 186/2008 de 8 de febrer de 2008 (Butlletí Oficial de l'Estat nº 39 de data
14 de febrer de 2008), substituint a l'antic Institut Nacional de Meteorologia.
Es troba adscrita al Ministeri de Medi ambient a través de la Secretaria d'Estat de Canvi Climàtic.
Segons el seu Decret de creació, té personalitat jurídica pública, patrimoni i tresoreria propis, i autonomia
de gestió dins dels límits establerts per la Llei d'Agències Estatals.
A més d'exercir l'autoritat meteorològica, representa a Espanya davant els organismes internacionals de
meteorologia, que fonamentalment són la Organització Meteorològica Mundial (OMM), la Organització
Europea per a l'Explotació de Satèl·lits Meteorològics (EUMETSAT), i el Centre Europeu de Previsions
Meteorològiques a Termini Mitjà (CEPMPM).
Igualment, «L'objecte de l'Agència Estatal de Meteorologia és el desenvolupament, implantació, i prestació
dels serveis meteorològics de competència de l'Estat i el suport a l'exercici d'altres polítiques públiques i
activitats privades, contribuint a la seguretat de persones i béns, i al benestar i desenvolupament
sostenible de la societat espanyola».
Agència Europea de Seguretat Marítima
Amb la creació de l'Agència Europea de Seguretat Marítima es pretén garantir un nivell elevat, uniforme i
eficaç de seguretat marítima i de lluita contra la contaminació causada pels vaixells en la Comunitat.
És important prendre les mesures de protecció adequades per a garantir la seguretat del transport marítim
i dels ports comunitaris, així com la dels passatgers, tripulacions i personal portuari, contra l'amenaça
d'actes il·lícits deliberats.
Es crea una Agència europea de Seguretat Marítima, que proporcionarà el respatller tècnic i científic
necessari als Estats membres i a la Comissió a l'efecte de l'aplicació correcta de la legislació comunitària
en l'àmbit de la seguretat marítima, del control de la seva aplicació i de l'avaluació de la seva eficàcia.
Les tasques confiades a l'agència són nombroses:
• Assistir a la Comissió en l'elaboració i actualització de la legislació comunitària sobre seguretat marítima i
prevenció de la contaminació procedent de vaixells, especialment en relació amb l'evolució de la legislació
internacional, inclòs l'anàlisi de projectes d'investigació.
• Assistir a la Comissió en l'aplicació efectiva de la legislació comunitària de seguretat marítima en tota la
Comunitat.
En aquest sentit, l'agència:
• Supervisarà el funcionament general del règim comunitari de control de l'Estat rector del port, entre altres
coses, mitjançant visites als Estats membres.
• Presentarà a la Comissió l'ajuda tècnica necessària per a participar en els treballs dels òrgans tècnics del
Memoràndum d'acord de París.
• Auxiliarà a la Comissió en tota tasca encomanada a la mateixa per la legislació comunitària, tant actual
com futura, en matèria de seguretat marítima i prevenció de la contaminació procedent de vaixells, en
particular en relació amb les societats de classificació i la seguretat dels vaixells de passatge.

• Col·laborar amb els Estats membres proporcionant-los assistència tècnica en l'aplicació de la legislació
comunitària i organitzant activitats de formació en els àmbits competència de l'Estat del port i l'Estat del
pavelló.
• Proporcionar a la Comissió i als Estats membres informació i dades objectives, fiables i comparables
sobre seguretat marítima.
Entre les tasques encaminades a aquest efecte seran la recopilació, registre i avaluació de dades
tècniques dels àmbits de la seguretat i el tràfic marítims, i també del de la contaminació marina, tant
accidental com intencionada; l'explotació sistemàtica de les bases de dades disponibles, i fins i tot la
creació d'altres bases de dades suplementàries.
• Assistir a la Comissió en la publicació semestral de la informació dels vaixells als quals s'hagués denegat
l'accés a ports comunitaris i ajudarà als Estats membres en les activitats encaminades a identificar i
perseguir als vaixells responsables d'abocaments il·lícits.
• Efectuar tasques vinculades a la vigilància de la navegació i el tràfic marítim segons el que es disposa en
la Directiva 2002/59/CE, amb la finalitat de facilitar la cooperació entre els Estats membres i la Comissió.
• Concebre, en col·laboració amb els Estats membres, una metodologia comuna per a investigar els
accidents marítims i conducta a l'anàlisi dels informes existents sobre aquells.
• Organitzar accions de formació en els àmbits de les competències de l'Estat del port i de l'Estat del
pavelló.
• Prestar assistència tècnica als Estats candidats a l'adhesió quant a l'aplicació de la legislació comunitària
sobre seguretat marítima.
Aquesta tasca inclourà l'organització de les oportunes activitats de formació.
A més, arran del naufragi dels petroliers “Erika” i “Prestige”, s'han confiat a l'Agència noves responsabilitats
en relació amb la descontaminació:
• L'Agència haurà d'ésser dotada dels mitjans apropiats per a prestar el seu suport als dispositius de lluita
contra la contaminació instaurats pels Estats membres.
En cas de contaminació accidental, l'Agència assistirà a l'Estat membre afectat, sota l'autoritat del qual es
portaran a terme les tasques de descontaminació.
El Consell d'Administració de l'Agència serà competent per a definir, d'acord amb la Comissió, un
programa d'actuacions orientat a preparar a l'Agència per a la lluita contra la contaminació.
Els membres de l'estructura administrativa de l'agència es nomenaran en funció dels seus coneixements i
experiència rellevants en els àmbits de competència de l'Agència
Amb la finalitat de dur a la pràctica les tasques que li són encomanades, l'Agència podrà efectuar visites en
els Estats membres.
Al final de cada visita, redactarà un informe i ho remetrà a la Comissió i a l'Estat membre interessat.
La informació recollida en el marc de l'aplicació d'aquest Reglament per la Comissió i l'Agència s'ajustarà
al disposat en el Reglament (CE) nº 45/2001, sobre protecció de les persones físiques pel que fa al
tractament de dades personals.
Quant a la transparència, l'Agència aplica els principis del Reglament 1049/2001 relatiu a l'accés del públic
als documents de les institucions europees.
L'Agència és un organisme de la Comunitat i està dotada de personalitat jurídica.
A petició de la Comissió, i d'acord amb els Estats membres interessats, l'Agència podrà decidir
l'establiment de centres regionals amb la fi portar a terme tasques relacionades amb la vigilància de la
navegació i el tràfic marítim, i especialment amb la finalitat d'assolir les millors condicions de tràfic en
zones sensibles.
L'Agència estarà representada pel seu Director executiu.
El personal de l'Agència estarà compost, d'una part de funcionaris designats per la Comissió o els Estats
membres o enviats en comissió de serveis, amb caràcter temporal i, per una altra, d'agents contractats per
l'Agència.
El Consell d'Administració de l'Agència estarà integrat per un representant de cada Estat membre i de
quatre representants de la Comissió, així com de quatre professionals dels sectors més directament
interessats, designats per la Comissió i que no gaudiran de dret de vot.
El seu mandat tindrà una durada de cinc anys, i podrà renovar-se una vegada.
El Consell d'Administració prendrà les seves decisions per majoria de dos terços dels seus membres amb
dret a vot.
Amb periodicitat anual, i en un termini que conclou el 30 d'octubre, aprovarà el seu projecte de pressupost,
juntament amb un programa de treball provisional, i els transmetrà seguidament a la Comissió.
El Director executiu de l'Agència gaudeix de plena independència en l'exercici de les seves funcions,
sense perjudici de les competències de la Comissió i del Consell d'Administració.

Exercirà les funcions de gestor de l'Agència i s'encarregarà per tant de la preparació i l'execució del
pressupost i el programa de treball, així com de tots les assumptes relacionats amb el personal.
El Director executiu de l'Agència serà nomenat pel consell d'Administració per un període de cinc anys,
renovable una vegada.
Els ingressos de l'Agència procediran, en la seva major part, d'una contribució de la Comunitat i de tots els
tercers països que participin en els seus treballs i, per altra banda, de la remuneració de publicacions,
formació i altres serveis prestats per l'Agència.
El control financer correrà a càrrec de l'interventor general de la Comissió.
El Tribunal de Comptes examinarà els comptes de l'Agència i publicarà un informe anual i el Parlament
Europeu donarà al Director executiu de l'Agència el descarrego de l'execució del pressupost.
En un termini de cinc anys a partir de la data que l'Agència assumeixi les seves responsabilitats, aquesta
encarregarà una avaluació externa independent de l'aplicació del Reglament.
Els tercers països que desitgin participar en el funcionament de l'Agència haurien d'adoptar i aplicar la
legislació comunitària en tots els àmbits competència de l'Agència.
agència hidrogràfica
La pràctica de registrar informació hidrogràfica va començar segles abans que es fundés en 1720 la
primera oficina hidrogràfica oficial.
En aquest any, la “Depot de Cartes i plànols”, “Journaux et Memoirs Relatifs a la Navigation” (Dipòsit de
cartes, plànols, diaris i memòries relatius a la navegació) es va constituir a França, a càrrec del Cavaller de
Luynes.
El Departament Hidrogràfic de l'Almirallat Britànic, encara que no va ser fundat fins a 1795, va exercir un
important paper en els treballs hidrogràfics europeus.
En 1807 es va fundar el Servei Oceànic Nacional d'Estats Units, quan el Congrés va aprovar una resolució
per a l'aixecament de les costes, els ports, les illes adjacents i els bancs de pesca.
En la recomanació de la Societat Filosòfica Americana, el president Jefferson va designar a Ferdinand
Hassler, immigrant suís fundador de l'Aixecament Geodèsic del seu país natal, com recomanaven primer
director del "Aixecament de la Costa", el nom de la qual va canviar en 1836 a "Aixecament Costaner".
Les primeres seccions de la costa que es van cartografiar van ser les entrades a Nova York, i de allí el
treball es va estendre cap al nord i cap al sud, al llarg del litoral est.
En 1844 va ser estès el treball i es van prendre mesures per cartografiar simultàniament la costa aquest i
la del golf.
Es va iniciar la investigació sobre les condicions de les marees, i en 1855 es van publicar les primeres
taules de prediccions de marea.
La febre de l'or a Califòrnia va propiciar l'aixecament de la costa oest, iniciat en 1850, l'any en què
Califòrnia es va convertir en estat.
El vaixell hidrogràfic “Washington” es va fer càrrec de les investigacions del corrent del Golf.
En la primera meitat del segle per a la costa atlàntica dels Estats Units, però cap a 1850, l'Aixecament va
començar a recopilar informació que va conduir a la publicació federal de rumbs.
El Rumb de la Costa del Pacífic va ser una contribució destacada a la seguretat del transport marítim en la
costa oest.
En 1878 l'Aixecament va canviar de nom a "Aixecament Costaner i Geodèsic"; en 1970 es va convertir en
"Aixecament Oceànic Nacional", i en 1983 va passar a anomenar-se "Servei Oceànic Nacional".
Avui dia el Servei Oceànic Nacional proveeix al marí de les cartes i els rumbs de totes les aigües dels
Estats Units i les seves possessions, i taules de marees i de corrents de marea per gairebé tothom.
1830 la Marina dels Estats Units va establir un "Dipòsit de Cartes i Instruments" a Washington D. de C.
En primera instància anava a funcionar com un magatzem on tals cartes i rumbs, juntament amb
instruments de navegació, poguessin ser reunits per ser despatxats als vaixells de la Marina que els
requerissin.
El personal complet ho constituïen el tinent L.M. Goldsborough i un assistent, el guardi amarina R.B.
Hitchcock.
La primera carta publicada pel Dipòsit va ser elaborada amb la informació obtinguda en un aixecament dut
a terme pel tinent Charles Wilkes, qui havia succeït a Golsborough en 1834, i qui més tard va guanyar
fama com el líder d'una expedició exploratòria dels Estats Units a l’Antàrtica.
Entre 1842 i 1861, el tinent Matthew Fontaine Maury va servir com a oficial a càrrec.
Sota el seu comandament, el Dipòsit va aconseguir prominència internacional.
Maury va decidir un ambiciós pla per augmentar el coneixement del marí sobre els vents existents, el
temps i els corrents.

Va començar per fer un detallat registre de la matèria pertinent inclosa en vells quaderns de bitàcola
emmagatzemats en el Dipòsit.
Després va introduir un programa d'informes hidrogràfics entre els capitans de vaixells, i les milers de
respostes rebudes, juntament amb les dades dels quaderns de bitàcola, es van usar inicialment per
publicar en 1847 la Carta dels Vents i Corrents de l’Atlàntic Nord.
En 1853 els Estats Units van fomentar una conferència internacional per al intercanvi d'informació nàutica.
El pla, que era de Maury, va ser adoptat amb entusiasme per altres nacions marítimes, i és la base sobre
la qual les oficines hidrogràfiques treballen avui dia.
En 1854 el Dipòsit va canviar el seu nom per "Observatori Naval i Oficina Hidrogràfica dels Estats Units", i
en 1866 el Congrés els va separar, incrementant àmpliament les funcions d'aquesta última.
L'Oficina va ser autoritzada per dur a terme aixecaments, recollir informació, i publicar tota classe de cartes
nàutiques i rumbs, tot "per al benefici i l'ús dels navegants en general".
Una de les primeres accions de la nova Oficina va ser adquirir els drets d'autor del nou navegant pràctic
americà.
Ja havien estat publicats diversos volums de rumbs.
El primer Avís als marins va aparèixer en 1869.
La transmissió diària d'alertes a la navegació va començar en 1907, i en 1912, després de l'enfonsament
del vapor “Titanic”, les accions de l'Oficina Hidrogràfica van portar a l'establiment de la Patrulla
Internacional del Gel.
El desenvolupament d'un sondador millorat en 1922, per part de la Marina d'Estats Units, va fer possible
l'adquisició d'informació addicional sobre la topografia del fons.
En aquest mateix any es va utilitzar per primera vegada la fotografia aèria com una ajuda per a la
cartografia.
En 1923 l'Oficina Hidrogràfica va publicar la primera carta per a naus més lleugeres que l'aire.
En 1962 l'Oficina Hidrogràfica de la Marina d'Estats Units va canviar el seu nom per Oficina Oceanogràfica
Naval d'Estats Units.
Algunes funcions hidrogràfiques de l'oficina anterior van ser transferides en 1972 al Centre Hidrogràfic de
l'Agència de Cartografia de la Defensa.
En 1978 el Centre Hidrogràfic i Topogràfic de l'Agència de Cartografia per a la Defensa es va fer càrrec de
les funcions de producció de cartes hidrogràfiques i topogràfiques.
L'Organització Hidrogràfica Internacional (OHI) s'havia fundat originalment en 1921 amb el nom de Buró
Hidrogràfic Internacional (BHI).
El nom actual va ser adoptat en 1970 com a resultat de la revisió d'un acord internacional entre les nacions
membres.
No obstant això, el nom previ, Buró Hidrogràfic Internacional es va deixar per al cos administratiu del OHI,
consistent en tres directors i un petit grup de personal a la seu de l'organització a Mònaco.
La OHI (així com l'anterior BHI) divulga els estàndards hidrogràfics conforme són acordats entre les
nacions membres.
A tots els estats membres se'ls exhorta i motiva a complir amb aquests estàndards en els seus
aixecaments, cartes nàutiques i publicacions.
Conforme es van adoptant consistentment aquests estàndards, els productes de les oficines hidrogràfiques
i oceanogràfiques del món van sent més uniformes.
Molt s'ha aconseguit en el camp de l'estandardització des de la fundació del Buró.
Les principals tasques dutes a terme per el OHI són:
• Procurar una relació propera i permanent entre les oficines hidrogràfiques nacionals.
• Estudiar les matèries concernents a la hidrografia i a les ciències i tècniques afins.
• Fomentar el intercanvi de cartes nàutiques i documents entre les oficines hidrogràfiques dels Estats
membres.
• Divulgar els documents apropiats.
• Oferir l'assessorament requerit, especialment als països compromesos a organitzar o ampliar el seu
servei hidrogràfic.
• Recolzar la coordinació dels aixecaments hidrogràfics amb les activitats oceanogràfiques importants.
• Estendre i facilitar l'aplicació del coneixement hidrogràfic en benefici dels navegants.
• Cooperar amb les organitzacions internacionals i les institucions científiques que tinguin objectius
relacionats.
Durant el segle per proveir mitjans amb els quals millorar la navegació de vaixells militars i mercants,
mitjançant el subministrament de publicacions nàutiques, cartes nàutiques, i altres serveis relacionats amb
la navegació.
Era palpable la falta d'uniformitat en els procediments hidrogràfics, cartes i publicacions.

En 1889 es va dur a terme una Conferència Marítima Internacional a Washington D. de C., en la qual es va
proposar l'establiment d'una "comissió internacional permanent".
En 1908, i de nou en 1912, en les sessions del Congrés Internacional sobre Navegació dut a terme en
Sant Petersburg, es van fer propostes similars.
En 1919 els hidrògrafs britànics i francesos van cooperar a donar els passos necessaris per convocar una
conferència internacional de hidrògrafs.
Es va escollir, molts països marítims van fundar oficines hidrogràfiques Londres com el lloc més adequat
per a aquesta conferència, i el 24 de juliol de 1919 es va inaugurar la Primera Conferència Internacional, a
la qual van assistir hidrògrafs de vint-i-quatre països.
L'objectiu de la conferència estava clarament enunciat en la invitació per assistir:
"Per considerar la conveniència que totes les nacions marítimes adoptin mètodes similars en la preparació,
construcció, i producció de les seves cartes i totes les publicacions hidrogràfiques; que es presentin els
resultats en la forma més convenient per permetre que siguin utilitzats promptament; que s'institueixi un
sistema expedit d'intercanvi mutu d'informació hidrogràfica entre tots els països; i que s'ofereixi l'oportunitat
per dur a terme consultes i discussions sobre assumptes hidrogràfics en general, entre els hidrògrafs
experts del món".
De manera general, aquest és encara el propòsit de l'Organització Hidrogràfica Internacional.
Com a resultat de la Conferència, es va formar una organització permanent i es van preparar els estatuts
per a les seves Organització Hidrogràfica Internacional, va començar les seves activitats en 1921 amb
divuit nacions com a membres.
Es va escollir el Principat de Mònaco per la seva facilitat de comunicació amb la resta del món i també per
motiu de la generosa oferta del príncep Alberto I de Mònaco de proporcionar facilitats adequades pel Buró
al Principat.
La OHI, incloent als seus tres directors i al seu personal, té la seva pròpia seu construïda i afavorida pel
govern de Mònaco.
Els treballs del OHI es publiquen tant en francès com en anglès, i es distribueixen per diversos mitjans.
Moltes de les publicacions estan disponibles per a les operacions.
El Buró Hidrogràfic Internacional, ara anomenat públic general, i s'ofereix un descompte del 30% per a
oficials de l'armada i de la marina mercant de qualsevol de les nacions membre.
Les indagacions sobre la disponibilitat de les publicacions han de ser dirigides directament al Buró
Hidrogràfic Internacional (la direcció del qual és: avinguda President J.F. Kennedy, Montecarlo, Mònaco).
agència internacional d'energia atòmica
L'Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) pertany a les organitzacions internacionals connexes
al sistema de les Nacions Unides.
Aquest organisme va començar a funcionar a Viena el 29 de juliol de 1957 i al novembre del mateix any
l'Assemblea General va aprovar un acord sobre la relació de la OIEA amb la ONU, a fi de tractar
d'accelerar i augmentar la contribució de l'energia atòmica per a finalitats de pau, la salut i la prosperitat a
tot el món.
Tenint com a objectiu l'assegurar que l'assistència prestada no s'utilitzi amb finalitats militars, la OIEA
estableix normes de seguretat nuclear i protecció ambiental, ajuda als països membres mitjançant
activitats de cooperació tècnica i encoratja el intercanvi d'informació científica i tècnica sobre l'energia
nuclear.
Compta amb assessors, equip i capacitació per subministrar assistència als governs en desenvolupament i
promou la transmissió de coneixements teòrics i pràctics perquè els països receptors puguin executar
eficaç i segurament els seus programes d'energia atòmica.
Formula també normes bàsiques de seguretat per a la protecció contra radiacions i publica reglaments i
codis de pràctiques sobre determinats tipus d'operacions, inclòs el transport de material radioactiu.
La OIEA, té la seva seu a Viena (Àustria), amb seus regionals en Ginebra, Nova York, Toronto i Tòquio, i
compta amb 144 estats membres.
L'any 2005 l'organisme, i el seu director general Mohamed el-Baradei, van rebre el Premi Nobel de la Pau.
La OIEA és qui controla que l'energia nuclear no s'utilitza de forma indeguda amb propòsits militars, en el
moment en el qual els esforços del desarmament semblen en un punt mort i existeix perill que l'armament
nuclear proliferi en els estats i en els grups terroristes.
El 2 de juny de 2009 el japonès Yukiya Amano va ser triat per la Junta de Governadors de l'Organisme
Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) com a nou director general d'aquesta agència de Nacions Unides.
Va substituir a l'egipci Mohamed El Baradei, el mandat del qual de quatre anys va expirar al novembre de
2009.
Abreujat AIEA.

agència marítima
Sucursal o oficina pròpia d'una empresa naviliera, en el nom de la qual i representació actua de manera
permanent.
Les seves obligacions i responsabilitats en relació amb l'empresa armadora que es tracti, de la qual és part
integrant, solen ser de mes ampli contingut que les de consignataris de vaixells.
Les funcions d'ambdós es confonen amb freqüència per la similitud del seu objectiu.
Per a millor determinar el seu abast convé atendre no solament la manera externa que són enunciades
sinó també a la manera com les exerciten efectivament.
A través d'elles es realitzen generalment els noliejaments.
agència per el desenvolupament internacional.
Aquesta agència governamental, coneguda per les seves sigles en anglès, blasona de ser el instrument
que al llarg de més de 40 anys ha ajudat als països del món a desenvolupar-se econòmicament i a
resoldre greus problemes humanitaris.
No obstant això, la USAID ha servit de pantalla per a les operacions encobertes i els plans de
desestabilització dels Estats Units al món, la qual cosa s'ha fet evident a Amèrica Llatina i el Carib.
Es tracta d'un instrument de la política exterior imperial, creada pel president John F. Kennedy en 1961,
arran del triomf de la Revolució Cubana.
Basada en la ideologia desenvolupada W. Rostow “Stages of Economic Growth”, ha pretès impedir una
repetició de la Revolució Cubana a Amèrica Llatina "the advance of totalitarism", i de fet, al Tercer Món en
general.
En el cas de Cuba, durant els últims anys, la USAID s'ha involucrat en el increment del suport financer i
material al foment de les activitats subversives en coordinació amb l'Oficina d'Interessos de EE.UU a
l'Havana, que inclou la introducció de materials impresos i de vídeo de contingut subversiu i la distribució
de radis amb dispositius especials per garantir les operacions subversives.
Entre desembre de 1996 i el 2004, a través de la USAID, el Govern nord-americà va assignar més de 34
milions de dòlars a 25 organitzacions contrarevolucionàries.
Solament el Grup de Suport a la Democràcia, dirigit per Frank Hernández Trujillo, va rebre des de 1988
fins a abril del 2005 més de 4.600.000 dòlars.
El pressupost de la USAID per a l'any 2003 a Cuba va ser de sis milions de dòlars, xifres que van
incrementar en els anys següents.
Aquests diners va ser destinant, segons els seus dirigents afirmen, a ONG que "promoguin una transició
democràtica a Cuba", designat així a grups contrarevolucionaris finançats per aquest Govern i obertament
alimentats i recolzats per la seva representació diplomàtica a l'Havana, amb la qual cosa reconeixen que
un govern estranger finança la subversió interna per provocar un canvi de sistema polític, actes contraris
per totes les lleis internacionals.
agencies
Existeixen tres categories d'agències:
• Agències de distribució: Agències que despatxen d'importació mercaderies per al seu lliurament immediat
als clients per compte del exportador, mercaderies la comanda de les quals es realitza per mediació de
l'agent exclusiu del proveïdor estranger (diferents formes de facturació).
Base legal: Criteri XXVIII emès pel comitè del Valor del Consell de Cooperació Duanera de Brussel·les.
• Agències de consignació: Agències que despatxen d'importació mercaderies per a la formació d'estocs
de l'agència; bé per la naturalesa de les mercaderies la venda de les quals depèn d'un lliurament immediat
o en previsió de possibles comandes.
Les vendes es realitzen per compte i risc del proveïdor.
La valoració en Duanes ha de portar-se a terme a partir del preu probable o efectiu de venda.
Casos pràctics presentats per diversos països al Comitè del Valor per a la seva aprovació:
Comparança amb els compradors independents.
Utilització del preu real pagat en una venda efectuada per mitjà de l'agent.
Utilització del preu mig pagat en una venda efectuada per mitjà d'una filial, que actua com agent.
Utilització del preu mig pagat en una venda efectuada anteriorment per mitjà de l'agent.
Estimació de les rebaixes concedides sobre un preu mig, calculat després d'una experimentació.
• Agències comercials: Són agències que despatxen d'importació mercaderies comprades en ferma per
elles, amb la finalitat de revendre-les pel seu propi compte, corrent al seu càrrec les despeses i riscos de
les operacions i carregant els seus beneficis com comerciant.

agency
Expressió anglesa = Agencia.
Que designa sovint als Estats Units un establiment públic que gaudeix d'autonomia administrativa i
financera.
agency fee
Expressió anglesa = Honoraris d’agència.
Comissió d'agència o retribució de l'agent o consignatari d'un vaixell en port, pel treball de despatxar-lo a
l'entrada i sortida i per l'atenció del mateix durant la seva estada.
Vària segons el tonatge del vaixell, del carregament i de les operacions a realitzar i en alguns ports són
fixades mitjançant tarifes oficialment aprovades.
agency for international development
Expressió anglesa = Agència per al Desenvolupament Internacional.
Organisme del Govern Federal dels Estats Units encarregat d'administrar tot allò que tingui relació amb els
programes d'ajuda a l'exterior finançat per aquest Govern.
Abreujat AID.
agent
Persona qui executa actes que poden produir o produeixen efectes.
agent
Freqüentment utilitzat quan una persona física o jurídica dóna una autorització com a mandatari de fet.
agent
Persona encarregada per una signatura estrangera per a realitzar els seus negocis en un altre o altres
països.
Els representants tenen els preus, els descomptes que es proporcionen en alguns casos i les factures i
formularis ja impresos pel proveïdor.
agent antilliscant
Dispositiu o substancia que s'aplica a certes superfícies per evitar el seu lliscament de les superfícies
lliscoses.
agent antilliscant per nusos
Substància que es dóna a les xarxes de fibra sintètica per a evitar que els nusos rellisquin.
agent atmosfèric
Els agents atmosfèrics són els responsables de la destrucció de les roques en els processos de
meteorització.
Els agents atmosfèrics més actius són:
• Humitat: La humitat fa referència al contingut de vapor d'aigua contingut en l'aire.
En zones amb molta humitat les roques són destruïdes ràpidament.
• Temperatura: La superfície del planeta s'escalfa, a causa de la radiació solar.
Aquest escalfament depèn del nombre d'hores d’insolació, l'angle d'incidència dels rajos solars i de la
distribució de terres i oceans.
En els llocs on la diferència de temperatura entre el dia i la nit és molt gran es produeix una gran
meteorització mecànica.
No obstant això, en zones on les diferències de temperatura són menors la meteorització és gairebé
inexistent.
En el desert la diferència de temperatura entre el dia i la nit és molt gran.
Les roques s'escalfen i es refreden ràpidament.
Això provoca el seu trencament, fent un soroll semblant a un esclat.
• És el moviment de l'aire des de zones d'alta pressió cap a zones de baixa pressió.
La temperatura no és igual per tota l'atmosfera, apareixent en unes zones aire calent i en altres aire fred.
Aquestes diferències provoquen corrents d'aire, a les quals anomenem genèricament vent.
• Precipitacions: El vapor d'aigua que conté una massa d'aire càlid es condensa quan aquest es refreda,
produint-se la precipitació.

La precipitació poden ser en forma líquida, com la rosada o la pluja, i en forma sòlida, com la neu, la
calamarsa i el gebre.
agent biològic
Microorganismes (principalment bacteris) que s’afegeixen a l'aigua o al sòl per a incrementar la velocitat de
degradació d'un substrat orgànic, com per exemple un cru o un subproducte seu vessat.
Habitualment precisen de l'addició d'elements nutrients per a incrementar la seva velocitat de creixement i
la seva capacitat de biodegradació.
agent comercial
Es dóna el nom d'agent comercial a la persona o empresa que actua d'intermediari entre el que contracta
els seus serveis i tercers per a la conclusió d'acords o que fins i tot arriba a establir aquests acords en nom
i per compte del comitent.
En el comerç internacional aquesta activitat es polaritza en la realització dels diversos treballs que duguin
a el increment del major nombre de vendes per les gestions de les quals percep unes comissions que
remuneren les despeses que va incórrer a favor del venedor.
Les obligacions de l'agent comercial depenen de les clàusules del pertinent contracte d'agència que
difereix d'unes activitats comercials a unes altres.
Aquests contractes solen contenir les següents estipulacions:
• Limitis territorials (ciutats, províncies, països, etc.) que comprèn la zona d'influència de l'agent.
• Drets (visita de clientela, investigacions i estudis de mercat, comissions per vendes realitzades directa o
indirectament, data de les liquidacions).
• Obligacions (venda dels articles enumerats) prestació de garanties si escau per a conclusió de les
comandes, prohibició d'importació o venda dels articles de la competència.
• Preus de venda fixats pel venedor, vigència de les cotitzacions.
• Termini per a comunicar les comandes rebudes de la clientela, que es consideren acceptats a la recepció
de la confirmació per part del venedor.
• Termini de vigència del contracte, prorrogues, denúncies i avisos a la mateixa.
• Maneres de solucionar les diferències, i lloc per a solució de les mateixes.
• Lloc i data de la signatura del contracte.
Es dóna el nom de mercaderia d'agència a les mercaderies del proveïdor estranger que es venen per mitjà
de l'agent; importació per una agència és l'operació en virtut de la qual l'agent importa directament les
mercaderies d'agència.
agent comercials en l'estranger
Encara que són variades les funcions de les diverses modalitats d'agents comercials (agents de compres,
agents de vendes, importadors, magatzemistes, corredors, agents especials, factors, representants, etc.),
en tots els casos l'exportador ha d'aconseguir informació sobre les següents dades relatives a l'empresa
que pretén comercialitzar els seus productes a l'estranger:
• Antecedents de l'Organització.
• Productes complementaris i competidors o substitutius.
• Territori.
• Funció essencial.
• Dades financeres.
• Serveis especials.
• Exclusivitat. Condicions.
• Interès, actitud, etc. de l'agent.
agent comissionista d'exportació
Vegeu Export Services.
agent consignatari de vaixells
Persona física o jurídica que en nom i representació de l'armador que ho ha designat, realitza les gestions
de caràcter administratiu, tècnic i comercial que es derivin de l'entrada, permanència i sortida d'un vaixell
en un port determinat.
L'agent consignatari s'encarregarà de la càrrega, descàrrega i lliurament de les mercaderies, o si escau,
dels viatgers, per a això està legitimat per contractar els serveis d'una empresa especialitzada.
agent consular

Cònsol és un càrrec que rep un funcionari per part de l'estat per exercir una funció consular a l'estranger.
És un funcionari del servei exterior d'un país, de caràcter polític, d'informació i propaganda administrada,
duanes, notarial i registre polític.
És el Ministeri d'Exteriors, de Relacions Exteriors, o d'Afers exteriors qui li encarrega al cònsol la tasca
d'assistir als ciutadans del país d'origen en certes tasques com la tramitació dels documents que necessiti
per a diverses finalitats, orientar-ho per a la seva defensa, en cas de necessitar-ho, legalització de
documents oficials (quan existeix aquesta possibilitat), poders, fes de vida, certificats acreditatius de
nacionalitat, atorgament i renovació de passaports, tramitació de documents d'identitat nacionals del seu
país, promoció econòmica, cultural i turística, etc.
Funcions: Algunes de les seves funcions tenen caràcter notarial, o de fe pública i la seva signatura
equival també a la d'un notari, podent complir fins i tot les funcions d'un traductor jurat (també anomenat
traductor certificat o perit traductor).
L'exercici a càrrec es regeix per la Convenció de Viena sobre Relacions Consulars, de 1963.
Càrrecs i categories: El cònsol pot tenir qualsevol de les categories que corresponguin al funcionari
diplomàtic.
Generalment, els càrrecs que s'ostenten són:
• Cònsol general.
• Cònsol general adscrit o adjunt.
• Cònsol.
• Cònsol honorari.
• Cònsol adscrit o adjunt.
• Vicecònsol.
agent d’assegurances
Persona natural o jurídica la funció de la qual és la producció i manteniment d'una cartera d'assegurances
a través de la signatura de contractes dels mateixos.
La tasca principal de l'agent d'assegurances és l'assessorament (en cas de sinistre, sobre les condicions
d'una pòlisses, sobre com assegurar nous riscos de l'assegurat client, etc.), la conservació de la cartera de
clients (labor comercial i administrativa per aconseguir renovacions de contractes d’assegurances) i la
producció d'assegurances (noves contractacions).
L'agent pot servir-se de la imatge de l'asseguradora (rètols, cartellera, papereria, etc.) en la seva tasca
comercial, i obté com a retribució a la seva labor, una comissió per cada nou client captat així com per la
cartera de clients que continuen sent fidels a la companyia i les renovacions de la qual d'assegurances
s'encarrega de fomentar.
agents d'assegurances exclusives
Són aquells que mitjançant la celebració d'un contracte d'agència d'Assegurances amb una entitat
asseguradora, es comprometen enfront d'aquesta entitat asseguradora a realitzar l'activitat de mediació
d'assegurances.
Haurà d'ésser inscrit en el Registre administratiu especial de mediadors d'assegurances, corredors de
reassegurances i dels seus alts càrrecs.
L'entitat asseguradora amb la qual l'agent d'assegurances exclusiu tingui subscrit el contracte d'agència
d'assegurances podrà autoritzar-li únicament la celebració d'un altre contracte d'agència d'assegurances
diferent amb una altra entitat asseguradora per operar en determinats rams d'assegurances, riscos o
contractes en els quals no operi l'entitat autoritzant.
Les entitats asseguradores adoptessin les mesures necessàries per a la formació contínua dels seus
agents d'assegurances exclusives i per als auxiliars externs d'aquests.
En tota publicitat i en tota la documentació mercantil que realitzin haurà de figurar l'expressió d'agents
d'assegurances exclusives o agència de segurs exclusiva.
Els agents d'assegurances exclusives no podran exercir com a agents d'assegurances vinculades, ni com
a corredors d'assegurances o com a auxiliars externs d'ells o d'altres agents d'assegurances exclusives.
agent d’assegurances marítimes
Assessor dels armadors amb relació a la contractació de pòlisses amb empreses asseguradores.
Són les persones físiques o jurídiques que, mitjançant la celebració d'un contracte d'agència
d'assegurances amb diverses entitats asseguradores i la inscripció en el Registre administratiu especial de
mediadors d'assegurances, realitzen l'activitat mediadora.
En tot cas l'agent d'assegurances exclusiu que vulgui operar com a agent d'assegurances vinculat
necessitarà el consentiment de l'entitat asseguradora amb la qual primer hagués celebrat contracte

d'agència d'assegurances en exclusiva per subscriure altres contractes d'agència amb altres entitats
asseguradores.
En la resta dels casos bastarà amb que es faci constar en els contractes d'agència que se subscriguin el
caràcter d'agent vinculat amb altres entitats asseguradores.
Hauran de disposar d'una capacitat financera, que deurà en tot moment aconseguir el quatre per cent del
total de les primes anuals percebudes.
Acreditar que les entitats asseguradores amb les quals vagi a celebrar un contracte d'agència
d'assegurances assumeixen la responsabilitat civil professional derivada de la seva actuació com a agent
d'assegurances vinculat, o que dit agent disposa d'una assegurança de responsabilitat civil professional o
qualsevol altra capacitat financera.
En la documentació i publicitat mercantil de l'activitat de mediació d'assegurances privades els agents
d'assegurances vinculades haurà de figurar de forma destacada l'expressió d'agent d'assegurances
vinculat o societat d'agència d'assegurances vinculada.
Igualment hauran de fer constar la circumstància d'ésser inscrit en el registre previst en l'article 52
d'aquesta Llei i si escau tenir concertat una assegurança de responsabilitat civil o una altra garantia
financera, així com disposar de la capacitat financera establerta en l'articulo 21 d'aquesta Llei.
En la publicitat que l'agent d’assegurances vinculat realitzi amb caràcter general o a través de mitjans
telemàtics, a més haurà de fer esment a les entitats asseguradores amb les quals hagi celebrat contracte
d'agència d'assegurances.
Els agents d'assegurances vinculades ja siguin persones físiques o jurídiques, no podran exercir
simultàniament com a agents d'assegurances exclusives ni com a corredors d'assegurances o com a
auxiliars d'uns o uns altres.
Els agents d’assegurances de persones físiques, hauran d'acreditar haver superat un curs de formació o
una prova d'aptitud en matèries financeres i d'assegurances privades que reuneixi els requisits establerts
per resolució de la Direcció general d'Assegurances i Fons de Pensions.
agent d'embarcament
Aquests agents de comerç exterior són aquells que desenvolupen totes les tasques inherents al comprador
al país d'exportació, així com la remissió posterior dels estris adquirits al país de destinació, per compte
d'un client.
Des de l'assessorament en la compra, l'elecció de proveïdors, l'adquisició del bé, la confecció
d'instruments comercials, el pagament de preu, la contractació de bodega (transport), el resguard
d’assegurança, l'enviament de la documentació, fins que la mercaderia objecto de transacció és
efectivament remesa i ha arribat al país de destinació, les tasques les realitza o encomana aquest
important actor internacional.
El desconeixement comercial, operatiu i legal d'infinitat d'interessats, sobre la forma i els canals per accedir
a l'aprovisionament de béns en l'exterior, va impulsar l'activitat en qüestió.
La seva existència no només es deu al desconeixement de compradors internacionals, sinó també perquè
l'especialitat i especificitat en zones territorials, mercats i mercaderies conjuguen un esquema eloqüent de
eficient converteix a aquest agent en un veritable promotor de comerç exterior amb avantatges
comparatius de singular importància.
El desenvolupament empresari que han tingut aquests agents, genera una nova visió al món de les
transaccions internacionals, doncs la seva mateixa comesa els exigeix des de ser agents de compres,
dipositaris de mercaderia, despatxant, fins a en alguns casos, transportistes.
La majoria d'ells compta amb representants en altres places, raó per la qual, certament resulta convenient
per a l'interessat obtenir i contractar els serveis d'aquells que posseeixen representacions en els llocs on
és remesa la mercaderia o bé té assentament el client.
Alguns països tenen més desenvolupats aquests serveis que uns altres, per exemple, els Estats Units,
país en el qual el "agent embarcador" està fins i tot especialitzat en determinades zones; a Amèrica Llatina,
l'activitat es troba en creixement en països com Brasil i Mèxic, però és gairebé mínima la seva presència
en l'Argentina.
Ha de puntualitzar-ne que tant les zones franques de Colon a Panamà, com Iquique a Xile posseeixen
importants empreses que brinden aquests serveis.
agent d'estiba
És qui es troba habilitat per realitzar la manipulació (descàrrega o càrrega) de mercaderia des de en els
mitjans de transport internacional, així com el maneig dels mateixos gèneres en zones fiscals.
Generalment compten amb personal especialitzat, tenint en compte que els estris que es transporten han
de ser manipulats amb especial cura.

A certs països aquestes activitats estan normativament reglades, amb exigències de diferent tenor;
emparo, la veritat és que només els qui desenvolupen l'activitat amb particular cura seran els triats pels
seus eventuals clients, transportistes, agents marítims, carregadors, etcètera.
agent d'exportació
Un agent d'exportacions és una persona que actua com a intermediari entre una empresa que té un
producte que vol exportar i una altra empresa estrangera que desitja importar aquest producte.
Ajuda a establir l'operació i s'assegura que tot vagi bé, la qual cosa sovint inclou l'enviament del producte.
A canvi dels seus serveis, l'agent rep una comissió.
Això es pot traduir en una quantitat significativa de diners quan l'agent treballa amb múltiples companyies o
fins i tot amb una sola que té molts productes per exportar.
Existeixen molts productes que un agent d'exportacions pot manejar.
Algunes persones en aquest camp ajuden a les empreses a exportar una gran varietat de productes
mentre unes altres s'especialitzen en un sol tipus de productes.
L'elecció la fa generalment l'agent, amb una excepció.
Si l'exportació d'un producte determinat està prohibida per llei no podrà organitzar la seva exportació.
Un agent d'exportació també té algunes alternatives en relació al fet que tan involucrat està en el procés
d'exportació.
Fan el contacte entre venedors i compradors i s'asseguren que la venda es completi.
agent d'exportació duaner
Persona natural que pot gestionar davant Duana solament l'exportació i el cabotatge.
agent de càrrega aérea
Conegut també com a "agent de càrrega", és aquell que procura assistir al client en la totalitat de gestions
a realitzar per efectuar un transport de mercaderia per via aèria, havent de comptar amb la deguda
autorització i habilitació a aquest efecte.
El servei que presta resulta importantíssim; el sol fet d'impulsar l'activitat que desenvolupa amb la via de
transport vinculada (aèria), brinda la pauta de diligència, rapidesa i serietat que la seva gestió mereix.
Generalment, la utilitat que presten als seus clients es relaciona no només amb el transport de la càrrega,
sinó amb contractacions d'assegurances.
L'agent efectua les reserves de bodega, consolida o des consolida gèneres, proporciona comoditat per a
l'acceptació o recerca d'embarcaments, prepara la documentació aèria emplenant les respectives "guies",
traça les rutes de les consignacions, planifica lliuraments, emet documentació, afronta pagaments,
recàrrecs o venciments, brinda informació, tot això, perquè la càrrega arribi ràpida, segura i
econòmicament a la seva destinació.
Consolidador o expedidor de càrrega:
La feina consisteixen a reunir diferents càrregues amb una mateixa destinació para despatxaries en bloc,
en una guia aèria i per a una línia de transport determinada, que són enviades a un representant del
remitent.
La seva gestió resulta útil, ja que en manejar un major volum de càrrega accedeix a tarifes preferencials,
amb la qual cosa els seus clients es beneficien.
Agent de des consolidació:
Actua en representació de el "consolidador" dividint la càrrega que arriba a destinació i separant per
cadascun dels consignataris la respectiva mercaderia, donant curs a les respectives partides per a
cadascun dels interessats.
agent de càrrega internacional
Persona que pot realitzar i rebre embarques, consolidar i des consolidar mercaderies, actuar com
Operador de Transport Multimodal subjectant-ne a les lleis de la matèria i emetre documents propis de la
seva activitat, tals com coneixements d’embarcaments, guies aèries, certificats de recepció, certificats de
transport i similars
agent de combustió
Composts o materials inflamables que s'usen per a la ignició i combustió de substàncies que per si soles
no cremarien o que ho farien amb dificultat, com ocorre amb un vessament de cru.
Per a això indueixen un efecte metxa o acció capil·lar que arrossega al cru cap a la interfase amb l'aire i
cap a la flama.

D'aquesta manera es facilita la seva combustió, ja que per mitjà d'aquesta acció capil·lar el cru és aïllat
artificialment del contacte amb l'aigua i per tant disminueix l'efecte refrigerant de la mateixa.
Aquests agents és poden utilitzar per a la combustió de vessaments d'hidrocarburs, que no continguin
fraccions aromàtiques, com forma d'eliminar-los in situ.
agent de demandes
És un representant d'ultramar de la companyia d'assegurances.
agent de duanes
Persona jurídica encarregada de la tramitació documentària duanera.
agents de duana
Són intermediaris entre l'Administració Pública, de la qual són col·laboradors autònoms i el Comerç.
Entre les seves funcions, la més rellevant és la de despatxar les mercaderies objecto de les operacions de
comerç internacional que els seus comitents els encarreguin, prèvia presentació de la pertinent
documentació davant les oficines de Duanes pago del deute tributari exigit.
agent de duanes
Persona expressament autoritzada per la llei per a actuar, per compte aliè, prèvia autorització dels
interessats, en tota classe de destinacions duaneres, particularment en les operacions d'importació de
mercaderies.
La Llei General de Duanes, aprovada mitjançant Decret Legislatiu N° 809 (modificat pel decret Legislatiu
N° 951) ho defineix com una persona natural o una persona jurídica constituïda en el país com societat
civil mercantil, autoritzada per duanes per a prestar serveis a tercers, com gestor habitual en tota classe de
tràmits duaners, en les condicions i amb els requisits establerts per aquesta Llei i el seu Reglament.
L'agent de duana es troba vinculat a l'usuari per un mandat amb representació, que es constitueix
mitjançant l'endós del coneixement d’embarcaments o altre document que faci les seves vegades o per
mitjà de poder especial atorgat en instrument privat davant Notari Públic.
agents de naus
Són les persones naturals o jurídiques, que actuen, sigui en nom de l'armador, de l'amo o del capità d'una
nau i en representació d'ells, per a tots els actes o gestions concernents a l'atenció de la nau en el port de
la seva consignació.
agent de naus
Agents designats pels armadors per a tractar el negoci navilier i obtenir càrrega i passatgers.
És aquella persona (natural o jurídica) que havent estat facultada per mitjà d'una disposició, rebre o
despatxa un vaixell en el port, en representació de l'amo o armador d'aquell (del vaixell).
Persona natural o jurídica que, previ vistiplau de l'autoritat de l'Estat, actua representant a l'amo o a
l'armador d'una nau, amb l'objecte de la recepció, atendre les seves necessitats en el port i representar-la
davant l'autoritat del país.
agent de superfície activa
Qualsevol substància que disminueix la tensió superficial del sistema al que s'afegeix.
La seva aplicació sobre un vessament de petroli facilita el trencament del cru en gotetes i incrementa
l'estabilitat de la dispersió formada facilitant-les la biodegradació dels hidrocarburs.
Simultàniament dificulta el procés d'esplai del vessament, disminuint la superfície afectada, i afavoreix la
difusió de l'oxigen cap al sí de l'aigua.
No obstant això afavoreix la introducció en l'aigua d'un elevat volum d'hidrocarburs, alguns d'ells tòxics, i
també pot ser que nocius per als propis microorganismes per afectar als equilibris existents en les seves
membranes cel·lulars.
També es denominen tensioactius.
agent de trànsits
Anomenats també transitoris, són aquelles signatures especialitzades en el coneixement de tots els
particulars concernents al transport marítim, terrestre i aeri, així com als diferents equips utilitzats, fins i tot
en l'estranger, on conten amb eficaços corresponsals que els permeten estendre els seus serveis
adequadament.

El seu coneixement de les formalitats duaneres i dels costos implicats en les operacions de comerç
internacional afavoreix la seva organització de profitoses combinacions de transport pel que representen
una ajuda de gran valor per a quants participen de manera activa i directe en el comerç exterior.
Les signatures que no disposen d'una organització especial, sempre costosa i difícil de mantenir quan es
manegen productes varis i una certa diversitat d'operacions, i les de petita dimensió a les quals no
interessa tal muntatge, tenen en l'agent de trànsit el complement que precisen.
agent de transport duaner
L'agent de transport duaner és la persona que, en representació dels transportistes, té al seu càrrec les
gestions relacionades amb la presentació del mig transportador i de les seves càrregues davant la duana.
També es coneix a aquests agents com "consignataris de naus", "agents naviliers", "consignataris de
vaixells", agents de navegació".
La labor es tradueix en la presentació davant el servei duaner de la documentació corresponent al mitjà de
transport i la seva càrrega; neixen a partir d'aquest moment obligacions i drets que vinculen al tercer amb
entès de control.
Si bé l'activitat habilita als transportistes perquè puguin comptar amb representants formals davant la
duana, es comenci aquells que ho facin per compte propi; emperò, en aquesta circumstància hauran
d'ésser expressament habilitats per l'organisme fiscalitzador.
Òbviament, no existeix distinció respecte del tipus de transport que s'utilitzi, sigui terrestre, marítim o aeri.
Correspon apuntar que dins del marc jurídic internacional la Convenció de Kyoto va preveure l'activitat en
l'Annex G. 2, dins de les activitats que es poden desenvolupar per un tercer vinculades amb la duana,
computant als "transportistes" dins d'aquella categoria.
agent de transport multimodal
L'agent de transport multimodal és aquell que es responsabilitza de la coordinació dels diferents mitjans de
transport que intervenen en un trasllat de mercaderia internacional, gestió que cobreix des de el inici fins a
la recepció de la mercaderia en la seva destinació final, en degut termini i forma, d'acord amb el consignat
en el respectiu document de transport; activitat aquesta que s'acreix contínuament per les noves modalitats
i la irrupció dels contenidors.
Si bé la legislació no regula l'activitat específica, existeix un marc supranacional, el Conveni de Transport
Multimodal de les Nacions Unides (UNCTAD), de 1980.
Se sosté que aquesta activitat assegura millors costos de transport per a la mercaderia, així com major
seguretat en el seu trasllat.
A nivell mundial es procura establir, enfortir i incrementar la participació activa de l'activitat al mercat.
És així com les últimes recomanacions que van emanar de la Comissió d'Experts de Transport
Multimodal convocada per les Nacions Unides, en Ginebra al març de 1992 van ser:
• Canvis en el marc institucional dels països en desenvolupament;
• Permanent atenció i intercanvi d'informació relatius al desenvolupament de nous sistemes de transport
multimodal;
• Anàlisi de possibles obstacles a l'entrada dels transitaris i operadors de transport multimodal als països
en transició al mercat internacional del transport;
• Evolució del transport multimodal cap a cadenes de distribució física o transport total; desenvolupament
dels serveis de transport multimodal marítim aeri, etcètera.
agent de valors
Són aquelles persones naturals o jurídiques que estant prèviament inscrites en el registre de la
Superintendència de Valors i Assegurances, es dediquen a les operacions de corretatges o intermediació
de valors, operant solament fora de borsa.
agent del fabricant
Agent que treballa a força de contracte a llarg termini.
Ven dins d'un territori exclusiu, maneja línies de productes similars, però que no competeixen entre si i
posseeix facultats limitades quant a variar els preus i condicions de venda.
agent del navilier
L'agent navilier general és la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador com a
mandatari o comissionista mercantil i aquesta facultat per representar al seu mandant o comitent en els
contractes de transport de mercaderies i de noliejament, nomenar agent navilier consignatari de vaixells i
realitzar els demes actes de comerç que el seu mandatari o comitent li encomani.

L'agent navilier consignatari de vaixells és la persona física o moral que actua en nom del navilier o
operador amb caràcter de mandatari o comissionista mercantil per a tots els actes i gestions que se li
encomanin en relaciona a l’embarcació en el port de consignació.
L'agent navilier general o, mancant aquest, l'agent navilier consignatari de vaixells, serà legitimant per
rebre notificacions, àdhuc d'emplaçament en representació del navilier o operador, para el cas del qual el
jutge atorgués un termini de seixanta dies per contar la demanda.
agent del noliejador
El que per compte i ordre d'exportadors o importadors per els qui treballa, generalment en exclusiva,
s'encarrega de satisfer les seves necessitats d'embarcament, actuant com a corredor pel noliejament de
vaixells o contractació d'espai en els mateixos.
agents noliejadors
Aquests agents noliejadors són corredors que han estat nomenats per grans Importadors o exportadors
amb la finalitat de reservar l'espai requerit pels seus embarcaments.
En les negociacions per a tonatge i noliejadors de vaixells, els Agents Noliejadors actuen com a
Intermediaris dels seus principals.
agent del noliejadors
Expressió o condició tractada en algunes pòlisses de noliejament, sobretot quan l'embarcament ha se de
ser f.i.o. pel que es convé que el noliejador sigui qui designi els agents del buc en els ports de càrrega o
descàrrega.
Això no impedeix la seva coexistència amb agents dels armadors, que en tals casos solen ser nomenat per
supervisar lo actuat pels primers.
agent del noliejador
Persona nomenada pel noliejador amb l'objecte d'obtenir un espai de certa mercaderia al preu més baix
possible i sota certes circumstàncies que representin les majors possibilitats per a l'amo de la mercaderia.
agent del noliejador
És aquell que actua generalment per compte i ordre de grans importadors o exportadors amb la finalitat de
reservar espais de bodegues per als respectius embarques.
Té al seu càrrec tots el referent a tonatge i nolis, amb la qual cosa els seus clients obtenen importants
avantatges delegant qüestions de singular vàlua per als seus interessos.
Tant els corredors d'armadors com els corredors dels noliejadors actuen per compte dels seus principals, i
són els qui usualment convenen i perfeccionen les encomanes comercials pels seus representats.
agent del transport marítim
Es poden classificar en agents principals i agents auxiliars.
Els agents principals són el transportista i l'usuari.
Els agents auxiliars o intermediaris són aquells que actuen:
• En nom del navilier; Gestor naval, capità, Consignatari de vaixells, Consignatari de mercaderia.
• En nom del comerciant importador o exportador: Consignatari de mercaderia, Contractista de càrrega i
descàrrega, Agents de Duanes, Corredors d'assegurances, Corredors interpretis de vaixells, Transitar-los,
Interpretis jurats.
agent dels armadors
Expressió usada en la negociació de noliejaments de vaixells per a precisar que seran ells els encarregats
de l'atenció i cura del vaixell en els ports de càrrega i descàrrega i, per tant, el control de les operacions
usuals que hagi d'efectuar.
En ocasions, en virtut de la pòlissa de noliejament, tal missió és encomanada a agents dels noliejadors en
aquest cas, si així ho desitja, l'armador pot encarregar als seus propis agents la supervisió de la tasca dels
altres i si no disposa en el port que es tracti d'agents permanents pot designar a qui els convingui.
agent diplomàtic
Són els que exerceixen la representació permanent o temporal d'un Estat en un altre.
Els representants permanents porten el nom genèric de Cònsols, els que poden ser rentats o ad honorem
segons els casos, en un nivell superior, dits agents diplomàtics porten el nom d'Ambaixadors.

agent diplomàtic
Entenem per diplomàtic aquell agent que envia un Estat (acreditant) davant un altre Estat (receptor) per
desenvolupar les relacions entre tots dos.
Les normes de regulació de l'activitat van ser, en la seva majoria, d'origen consuetudinari, cristal·litzant-me
en la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques del 18 d'abril de 1961.
D'acord a aquest element del dret internacional públic, les funcions de l'agent diplomàtic són:
Normals:
• Protegir els interessos de l'Estat acreditant en l'Estat receptor.
• Fomentar les relacions amistoses.
• Exercir (certes) funcions consulars.
Excepcionals:
• Representar els interessos d'un tercer Estat en l'Estat receptor.
• Representar a un tercer Estat, el qual no posseeixi representació en l'Estat que ho rep.
• Per a la consecució d'aquests objectius, els mitjans dels quals se serveix són:
• Representar a l'Estat del com és originari.
• Negociar amb l'Estat receptor.
• Informar al seu Estat, per tots els mitjans lícits.
agent emulsionant
Sota aquesta denominació s'inclouen un conjunt de substàncies l'objecte de les quals és el trencament de
les emulsions aigua en cru, que en molts casos formen el producte poc desitjat denominat "mousse de
xocolata".
Aquestes emulsions aigua en cru perduren en el medi ambient durant llarg temps per la dificultat que
presenta la seva biodegradació i també disminueix el rendiment dels skimmer i en el d'altres sistemes de
recollida i de bombament dels hidrocarburs.
agent enfonsant
Material sòlid que s'espargeix sobre la superfície del vessament polvoritzat i que adsorbeix cru de petroli,
enfonsant-se posteriorment.
Els més utilitzats són sorres tractades per a fer-les olefíniques, cendres volants i diferents tipus d'argiles.
agent fluvial o lacustre
Persona jurídica autoritzada per l'Autoritat competent del país per a intervenir, a designació de l'agent
general o en representació de l'empresa naviliera o armador, en les operacions de les naus en els
Terminals Portuaris.
agent gelificant
Són una sèrie de productes que s'apliquen sobre el cru o en el seu entorn i la missió del qual és la
d'incrementar la seva viscositat, ja la vegada reduir la seva velocitat d'esplai sobre la superfície de l'aigua i
afavorir la seva posterior recuperació.
Perquè el producte gelificant sigui efectiu i generi una substància sòlida o semi sòlida consistent amb els
hidrocarburs ha de ser capaç de difondre's bé en la capa que formen.
agent general
És un intermediari en el servei regular o de línia.
El Reglament d'Agències Generals, Marítimes, Fluvials, Lacustres, Empreses i Cooperatives d'Estiba i
Desestiba aprovat mitjançant Decret ho defineix com una persona jurídica constituïda en el país
conformement a llei, que actua en el per compte d'un principal (ja sigui propietari, armador, noliejador o
operador d'un vaixell o empresa naviliera estrangera), i que es troba vinculat a aquest per un contracte de
comissió mercantil.
L'agent general, a més de contractar la càrrega que els vaixells que requereixen embarcar en els ports, pot
designar a les agències marítimes i/o empreses d'estiba en els ports nacionals on arribin els vaixells del
seu, i realitzar altres activitats que li encomani.
agent geològics
Un agent geològic, és un sistema natural que fa l'erosió, el transport i la sedimentació i pot canviar el
paisatge.
Els agents geològics poden ser:
• El vent: Duu a terme la seva acció per tota la superfície terrestre.

És un agent eficaç en absència de vegetació, on hi ha materials fins solts, i vents constants, com als
deserts i les platges.
• Les glaceres: Tenen una capacitat d'erosió i transport molt gran.
L'acció està restringida a les zones polars i d'alta muntanya.
• Les aigües salvatges: Són les que corren per la superfície després d'una pluja forta.
Tenen una gran capacitat erosiva als llocs on les pluges són escasses però molt torrencials.
• Els rius: Són cursos permanents d'aigua.
La capacitat d'erosió i transport depèn del cabal i la pendent que tingui el riu.
• Les aigües subterrànies: L'acció erosiva consisteix en dissoldre les roques del subsòl solubles,
principalment les calcaries i els guixos.
• La mar: És duu a terme a les costes i als penya-segats, on les ones els desgasten i les corrents marines
transporten els materials.
agent hidrofòbics
Substàncies que no són mullades per l'aigua.
S'usen generalment en la preparació de absorbents sintètics per a disminuir la quantitat d'aigua que
aquests poden retenir i augmentar d'aquesta forma la quantitat de cru que poden absorbir.
agent humectant
Substancia o barreja de substàncies que s'afegeixen a algunes formulacions de per a millorar la
humectació i permetre que, a l'aplicar-se el producte, s'estengui més fàcilment sobre les superfícies.
agent marítim
El Reglament d'Agències Generals, Marítimes, Fluvials, Lacustres, Empreses i Cooperatives d'Estiba i
Desestiba, ho defineix com una persona jurídica constituïda en el país conforme a llei, que representa al
capità, propietari, armador, noliejador o operador d'un vaixell en el port on aquest arribi.
La particularitat del transport marítim va imposar la necessitat que els propietaris, noliejadors, armadors o
capitans de vaixells trobessin assistència en ports llunyans.
Davant tal esdeveniment, aquesta assistència, com la representació d'aquells en zones estranyes, va
reclamar l'activitat d'un agent al que es coneix com a "agent marítim", "despatxant marítim", "consignatari
de vaixells".
Aquest auxiliar de comerç exterior és qui actua en representació del titular, i aquesta representació pot ser
general o particular i assumir els compromisos legals del seu mandant davant les autoritats del país en el
qual es troba, així com les relacions i necessitats que emergeixin entre tercers o per satisfer les pròpies.
Les labors primordials són:
• Preparar l'entrada de vaixells, a noticiar a les respectives autoritats al seu arribo,
• Rubricar i presentar la documentació pertinent davant els organismes competents.
• Convenir el practicatge, els remolcadors, els amarradors, els serens.
• Tramitar, supervisar i establir les inspeccions que organismes fiscalitzadores realitzin en el vaixell.
• Compaginar, contractar, supervisar càrregues i descàrregues (estiba) de la mercaderia transportada o a
transportar.
• Controlar i fiscalitzar la documentació i càrrega que s'expedeixi o ingressi, així com la documentació
exigida per les autoritats o els seus representants.
• Atendre i evacuar tots els reclams del capità, la tripulació i els passatgers; assistència operativa al vaixell
i als seus integrants; ranxos, provisions, etcètera.
• Procurar càrregues d'exportació, comercialitzar bodegues, coordinar embarquis en temps i freqüències,
programar sortides del buc, subcontractar agents en altres ports.
• Assumir la representació jurídica en totes les qüestions que involucrin al vaixell, el capità, la tripulació,
siguin d'ordre oficial (organismes públics) o privats (qüestions comercials)
• Manifestar la càrrega d'exportació; rubricar la documentació relacionada amb la mercaderia i el vaixell;
emetre els coneixements d'embarcament, sobre la base dels rebuts lliurats als carregadors; redactar els
manifestos que són remesos als agents de cada port, etcètera.
• Generalment, les legislacions nacionals exigeixen que aquests agents s'inscriguin formalment davant
determinats organismes públics, com a duanes, migracions, autoritat marítima, centres de pilotatge,
autoritats portuàries, centres assistencials, etcètera.
L'existència de el "agent marítim” concorda amb les necessitats del transport contemporani, ja que la labor
que desenvolupa no només resulta bàsica per a vaixell, tripulació i càrrega, sinó també la seva funció dóna
claredat i certesa a els qui se serveixen d'aquesta via o exerceixen activitats relacionades amb la
navegació, com a autoritats públiques i usuaris.

agent marítim confidencial
És aquella persona que en representació d'un noliejador de vaixell, vetlla i controla els compromisos
assumits per l'armador.
També, l'armador pot nomenar a un "agent marítim confidencial", la tasca del qual serà supervisar
sigil·losament les labors que desenvolupa el “l'agent marítim” general i/o altres tasques que la seva
mandant li trobi.
En cas de representar a un noliejador, la seva activitat serà la fiscalització i control de càrregues i
descàrregues, així com el compliment de les pautes contractuals que vinculen a les parts; en tant, si
aquest fos "confidencial" de l'armador, supervisarà la totalitat de les activitats que desenvolupen el vaixell,
el capità, els agents, a fi de a noticiar al seu representat sobre qualsevol qüestió pertinent.
Per cert, aquest agent es contraposa amb els interessos de el "agent marítim”, sigui per un interès oposat
cert, sigui per les labors de supervisió que desenvolupa.
agent meteorològic d'enllaç en els ports
Oficial d'un servei meteorològic d'un Membre del OMM, destinat en un port principal amb una missió
d'enllaç amb els observadors meteorològics a bord de vaixells, que comprova els instruments i facilita
ajuda tècnica.
També es relaciona amb les autoritats navilieres per a sol·licitar la seva cooperació en l'explotació de les
estacions a bord de vaixells mòbils.
agent modificadors de la tensió superficial
Substàncies que s'afegeixen sobre el producte vessat i la missió principal del qual és inhibir l'esplai del cru
de petroli o almenys disminuir la seva intensitat, modificant la tensió superficial de l'aigua sobre la qual
s'apliquen.
agent naval
Persona jurídica autoritzada per l'Autoritat competent del país per a intervenir, a designació de l'agent
general o en representació de l'empresa naviliera o armador, en les operacions de les naus en els
Terminals Portuaris.
agent navilier
L'agent navilier general és la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador com
mandatari o comissionista mercantil i aquesta facultat per a representar a la seva mandant o comitent en
els contractes de transport de mercaderies i de noliejament, nomenar agent navilier consignatari de
vaixells i realitzar els altres actes de comerç que el seu mandant o comitent li encomani.
L'agent navilier consignatari de vaixells és la persona física o moral que actua en nom del navilier o
operador amb caràcter de mandatari o comissionista mercantil per a tots els actes i gestions que se li
encomanin en relació a la embarcació en el port de consignació.
L'agent navilier general o, mancant aquest, l'agent navilier consignatari de vaixells, serà legitimant per a
rebre notificacions, àdhuc d'emplaçament en representació del navilier o operador, per a que el seu caso el
jutge atorgués un termini de seixanta dies per a contestar la demanda.
agent navilier consignatari de vaixells
És la persona física o moral que actua en nom del navilier o operador amb caràcter de mandatari o
comissionista mercantil per a tots els actes i gestions que se li encomanin en relació amb l'embarcació en
el port de consignació.
agent noliejador
El que per compte i ordre d'exportadors o importadors per els qui treballa, generalment en exclusiva,
s'encarrega de satisfer les seves necessitats d'embarcament, actuant com a corredor pel noliejador de
vaixells o contractació d'espai en els mateixos.
agent noliejador
Aquests agents noliejadors són corredors que han estat nomenats per grans Importadors o exportadors
amb la finalitat de reservar l'espai requerit per als seus embarquis.
En les negociacions per a tonatge i noliejament de vaixells, els agents noliejadors actuen com
Intermediaris dels seus principals.

agent olefínic
Tractant-se de vessaments d'hidrocarburs, qualsevol substància que tingui tendència a absorbir cru de
petroli o productes derivats o dissoldre's en els mateixos.
agent publicador
Una persona autoritzada pels transportistes de publicar tarifes, regles, i regulacions en el nom d'ells/elles.
agent que malmetran la fusta
Els agents que deterioren la fusta es poden agrupar en dues famílies en funció del seu origen: biòtics o
abiòtics.
Agents biòtics:
• Fongs cromògens: No afecten l'estructura de la fusta, però provoquen canvis en el color (gris, blavós)
disminuint el seu valor estètic.
• Fongs de podriment: S'alimenten dels components de la fusta (lignina i cel·lulosa) i són anomenats
xilòfags.
Afecten l'estructura de la fusta, reduint la seva resistència.
Insectes, de cicle larvari: Durant la seva fase larvària, s'alimenten de la fusta practicant galeries.
Les famílies més freqüents són: polli-la, groguejo i corc.
Insectes socials: S'alimenten de la fusta en la seva fase adulta.
Són principalment les termites.
Per al desenvolupament d'aquests agents biòtics, és vital la humitat de la fusta.
Només es poden trobar en fustes amb elevat contingut en aigua: 18 a 22% per als fongs, 6 a 32% per als
insectes de cicle larvari.
Agents abiòtic:
• Acció de l'aigua: La diferència d'humitat entre la capa exterior de la fusta (sense protecció) i la capa
interna pot provocar arqueja-me’n de la peça.
• Acció de la radiació solar: Els rajos del sol actuen sobre la fusta provocant una modificació de la coloració
cap a tonalitats marrons.
En la pràctica, aquestes dues accions abiètiques actuen en conjunt potenciant-ne entre si i multiplicant els
seus efectes.
De manera general, tots els tractaments (des del vernís més simple fins al tractament en autoclau)
tendeixen a garantir una protecció enfront d'un o varis d'aquests agents, fins a diferents classes de risc.
agent transportista
L'agent és un organitzador de transport que posa una gamma de serveis a la disponibilitat dels expedidors,
paramentin-les despatxar la seva mercaderia fins a la destinació d'una manera eficaç i econòmica.
En resum, l'agent ven els seus coneixements en el camp dels transports als expedidors i els fa beneficiar
d'avantatges a causa de la consolidació de mercaderies.
L'agent és a més un sol·licitador important de serveis per als transportadors.
Si els agents de transport existeixen, és perquè els transportadors sols no podrien cobrir totes les
necessitats del mercat.
L'agent pot prestar un servei molt personal, englobant totes les facetes del transport, des de la distribució
apropiada fins a possibles reclamacions, així com tarifes, localitzar la mercaderia, etc., sense la qual cosa
seria necessari gairebé sempre contactar diversos departaments d'una companyia de transport per obtenir
els mateixos resultats.
ageostròfic
Estat de falta d'equilibri en l'atmosfera.
Són vents ageostròfics els quals creuen les isòbares (en lloc de ser paral·lels a elles) o la magnitud de les
quals difereix de la qual implica la separació de les isòbares.
En general, els vents ageostròfics de superfície bufen des de l'alta cap a la baixa pressió.
àgio
Terme que designa la prima o percentatge pagat pel canvi d'una divisa en una altra i també la diferència de
valor entre la moneda referida a la seva paritat or i la moneda paper.
agitar la mar
Moure’s -se la mar.

aglomeració
Procés que les partícules de precipitació creixen per col·lisió i captació de partícules de núvol o d'altres
partícules de precipitació.
aglomeració de deixalles
Acumulació gradual de materials en una platja, per deposició, transportats per l’aigua o l’aire, durant un
llarg període de temps, exclusivament per acció de les forces naturals.
aglomeració de núvols
Sistema de núvols convectives generalment associat a zones de convergència en les latituds baixes que
abasta una superfície de 500 a 1500 km 2 .
aglomeració de platja
Acumulació gradual de materials en una platja, per deposició, transportats per l'aigua o l'aire, durant un
llarg període de temps, exclusivament per acció de les forces naturals.
L'acreixement artificial és una acumulació similar de materials deguda a l'acció de l'home.
aglutinar
En astronomia la paraula aglutinar es refereix a la unió de diversos cossos petits per formar cossos majors.
Per exemple, la Terra es va formar per aglutinació o aglomeració de planetesimals, aquests al seu torn per
aglutinació de roques de gels i pedres i aquestes per aglutinació de pols.
Amb prou feines uns 600 mil anys després del Big Bang, és a dir, fa uns 13.400 milions d'anys, en diversos
punts de l'univers es van formar uns misteriosos objectes que van començar a aglutinar massa a la seva al
voltant, generant la formació de milions d'estels, les primeres de l'Univers.
agolar
En les galeres, aferrar una o totes les veles.
agoletat
A la Costa Brava, se’n diu de la barca que té l’arbra molt inclinat a popa.
agònic
Se’n diu dels punts de la superfície terrestre sense declinació magnètica.
agregació
Procés pel qual les partícules sòlides de precipitació s'ajunten en l'atmosfera, produint partícules de major
grandària; per exemple, pedra.
agradació de rius
L’agradació és l'acumulació de sediments en els rius i rierols.
L'agradació ocorre quan els sediments d'un riu superen la quantitat que aquest riu pot arrossegar en la
seva llera.
Per exemple, la quantitat de sediments en el canal d'un riu pot augmentar quan el clima fa que aquest riu
s’asseca.
Les condicions més seques causen la disminució del flux del riu al mateix temps que els sediments es
presenten en majors quantitats.
Per tant, el riu se satura de sediments.
Altres exemples comuns són els derivats de les accions de l'home, com la construcció de dics o altres
obstacles.
agregat
Estudiant que, una vegada obtingut el nomenament d'alumne de nàutica, embarca en un vaixell mercant
per a efectuar el període de pràctiques de mar exigides pel reglament és capaç de presentar-se l'examen
per a l'obtenció del títol de pilot de 2ª classe de la marina mercant.
agregat comercials
Són funcionaris especialitzats adscrits a les representacions diplomàtiques que un país manté en
l'estranger, i la missió del qual és la d'atendre tot problema relacionat amb el intercanvi comercial amb el

seu país, així com de tenir al tant al seu govern de la situació econòmica i comercial, i de les relacions
anàlogues pel que fa a tercers països en el qual exerceix la representació.
agregat naval
Un agregat naval és un oficial de l'armada o força naval que forma part d'una missió diplomàtica;
normalment aquest càrrec és ocupat per un oficial superior (capità de fragata o capità de navili).
Un agregat naval típicament representa al cap de la força naval estrangera al país on serveix.
La responsabilitats dia a dia inclouen mantenir contactes entre el nació amfitriona i la força naval a la qual
pertany l'agregat.
Això inclou arreglar visites oficials, intercanvis de llocs i exercicis.
En una missió diplomàtica petita que no tingui el seu propi agregat naval, el paper d'agregat naval és dut a
terme per l'agregat de defensa qui a més tracta els assumptes militars i aeris.
Delegacions diplomàtiques majors poden explicar tant amb un agregat naval com per un assistent i ajudant
de l'agregat naval.
agressió econòmica
Són aquelles mesures comercials, financeres o industrials, que en forma sistemàtica i perllongada, pot
produir perjudicis de diverses índoles a un Estat.
Tal tipus d'agressió es manifesta en el comerç internacional mitjançant el dúmping, quan es tracta
d'apropiar-se d'un mercat o d'aniquilar una producció nativa similar; aplicant tarifes aranzelàries
diferencials pel que fa a tercers països tant a les importacions com a les exportacions; discriminant en els
nolis, etc.
agreujament de risc
L'agreujament del risc és una situació que es produeix quan en el risc que s'assegura sorgeixen
circumstàncies que abans no existents canviant així la seva naturalesa des del punt de vista assegurador,
estenent la perillositat per sobre dels nivells que hi havia quan es va estipular la prima i el contracte.
L'obligació del Prenedor és informar a la companyia sobre qualsevol circumstància que empitjori el risc
assegurat.
Si això succeeix, l'assegurador pot variar el contracte, acceptar el nou risc o rebutjar-ho.
En contractar una pòlissa d'assegurances, l'entitat asseguradora assumeix cert risc sobre la base de la
informació facilitada.
Si en determinat moment variessin les circumstàncies relatives al vehicle o al conductor, incrementant-ne
la perillositat, això ocasionaria un agreujament del risc que podria augmentar la prima.
agrimensor
Especialista en agrimensura.
agrimensura
L'agrimensura va ser considerada antigament la branca de la topografia destinada a la delimitació de
superfícies, el mesurament d'àrees i la rectificació de límits.
En l'actualitat la comunitat científica internacional reconeix que és una disciplina autònoma, amb estatut
propi i llenguatge específic que estudia els objectes territorials a tota escala, localitzant-se en la fixació de
tota classe de límits.
D'aquesta manera produeix documents cartogràfics i infraestructura virtual per establir plànols, cartes i
mapes, donant publicitat als límits de la propietat o governamentals.
Amb la finalitat de complir el seu objectiu, l'agrimensura es nodreix de la topografia, geometria, enginyeria,
trigonometria, matemàtiques, física, dret, geomorfologia, edafologia, arquitectura, història, computació,
teledetecció.
agroclimatologia
L’agroclimatologia, és la ciència que estudia especialment. la influència dels factors climàtics en la vida de
les plantes.
Estudia el temps atmosfèric i facilita suport a les activitats agrícoles.
Usa registres existents del clima i mètodes estadístics per obtenir mitjanes, freqüències i probabilitats.
Afirma quan s'ha de conrear ja que no sempre es pot conrear;
Diu quan s'apropen sequeres, tornados, precipitacions, huracans, etc.
agrupació d'exportadors

Reunió d'esforços a l'exportació portada a terme conjuntament per diverses empreses productores
d'articles similars (en aquest cas s'estableixen regles que regulen el repartiment de les comandes) o
complementaris.
Aquest sistema és adequat en el cas de països amb atomització d'exportadors com a conseqüència de
l'estructura altament atomitzada dels sectors industrial i empresarial, el que no facilita la introducció en els
mercats estrangers per falta de mitjans.
agrupada
Acte i efecte d’agrupar.
agrupament
Acte i efecte d’agrupar.
agrupament d’anelles
Nus qual nom ve pel seva similitud amb les baldes d’una cadena, s’utilitza quan es vol unir dos caps i la
unió deu ser ràpida i segura, és forma fent un as de guia en cada punta del cap.
agrupament de contenidors
Un servei que proporciona als llocs d'enviament petits amb una consolidació i amb la transportacions en un
contenidor.
aguant d’una embarcació
Resistència d'una embarcació per a no escorar quan hi ha molt vent.
aguant de la bolina
Resistència del vaixell contra l’esforç que fa la vela per fer lo escorar quan es navega de bolina.
aguant de la vela
Resistència del vaixell contra l’esforç que fa la vela per fer lo escorar.
aguantar a la capa
Resistir un temps de la manera més apropiada al vaixell, pot ésser mantenir-se proa a la mar i a poca
màquina.
aguantar aigües
Ciar amb els rems només el necessari per mantenir a un bot parat.
aguantar al paire
Posar un vaixell al paire, consisteix a intentar mantenir una posició estàtica respecte al fons.
Si el vent i els corrents no són molt forts, la cosa no resulta massa complicada; encara que quan les
condicions són dolentes, la maniobra de mantenir el vaixell estàtic i gairebé immòbil es complica.
En casos de mal temps, la mecànica a seguir és posar la proa a la mar i aguantar.
En el cas de vaixells de vela, a més de posar la proa a la mar, es compensa l'abatiment (el fet que el
vaixell vagi perdent la proa a les ones) amb l'ús de les veles
aguantar amb el vent
Mantenir-se orsat i sense perdre sobrevent, aguantant més o menys vela, segons les circumstàncies, però
sempre en quantitat superior a la qual segons elles es duu d’ordinari.
aguantar avant
Mantindrà fix el cap en el seu origen, mentre s’amarra per el seu extrem.
aguantar el rumb
Se’n diu quant aquet és mante a pesar del mal temps.
aguantar el socaire
Tenir a la mà i anar cobrant a mesura que es llavora, el cap d’una corda anomenat socaire.
aguantar el vent

Contrarestar els efectes d'aquest sobre el vaixell mitjançant la màquina o les veles.
aguantar enrere i abossar avant
Mantindré ferm entre les mans, el cap que s’està tibant, mentre el situat al punt d’origen subjecta una
bossa amb la finalitat de fer-la ferma.
aguantar l’àncora
Capejar una tempesta un vaixell ancorat en el fons mitjançant ancores fixes o mitjançant un ancora flotant.
aguantar l’estropada
Resistir un cable o cap l’estrebada que sofreix, i sostenir els vogadors el seu esforç al llençar dels rems
sense repetir-lo tan immediatament.
aguantar la maniobra
Durant la maniobra d'atracament i desatracament, deixar, amollar un cap i fer-lo ferm.
Resistir l'efecte o esforç que està sotmès un cap, pertret o fins i tot el propi vaixell.
aguantar la proa
Detindré el gir del vaixell o la caiguda de la proa cap a una banda ficant el timó a la banda contrària.
aguantar sobre l’àncora
Aguantar-se sobre les ancores quan el vaixell ho suporta estant fondejat.
aguantar un cap
Cobrar o llençar d'un cap fins que faci força o mantenir-lo ferma així.
aguantar un temporal
Capejar un temporal
aguantar un xàfec
Sofrir la violència del vent que desembolica aquest meteor.
aguantar vela
Mantenir molta vela en proporció a la força del vent.
aguantar-se
Mantenir-se ferm, siguin persones o objectes.
aguantar-se a la capa
Quan una barca, en temps fort, amb la vela ben tensa, aguanta el temporal.
aguantar-se amb el vent
Anar orsant i sense perdre sobrevent, aguantant més o menys la vela.
aguantar-se amb la mar
Mantenir-se el vaixell mariner, a pesar de la mar gruixuda que procura inclinar-lo i fer-li derivar.
aguantar-se en fatxa
Sostenir-se o mantenir-se en disposició de fatxa.
aguantar-se proa a vent
Sinònim d’ésser en fatxa.
aguar-se
Inundar-se i omplir-se el vaixell completament d’aigua sense que arribi a enfonsar-se.
aguiló
Vent del nord.

aguió del rem
Part d’un rem de secció prismàtica, rectangular o quadrangular situada immediatament després de la
maneta.
agulla
Pilar de roca o coral de forma afilada que s'eleva del fons del mar aïlladament o rematant un cim, i que pot
aflorar per la superfície de l'aigua.
Pot o no constituir un perill per a la navegació de superfície.
agulla azimutal
La agulla preparada amb pínules a propòsit per marcar l'azimut del sol.
Consta d'uns platerets graduats de 0 a 180 graus a partir de la proa, en ambdós sentits, amb pínnules i
suspensió Cardan.
Les pínnules s'aixequen en les extremitats d'una regla metàl·lica en llibertat de girar entorn del centre del
cercle, d'aquestes dues pínnules l'ocular té una ranura i l'objectiva un fil, constituint ambdues la línia de
mira.
S'instal·len amb la línia 180 graus, paral·lela a la quilla.
Al marcar s’enfila el punt amb les pínnules i es llegeix sobre els platerets el nombre de graus que forma
amb la proa.
Combinant la marcació amb el rumb es troba la demora o azimut de l'objecte marcat.
agulla boja
L’agulla que per alguna causa coneguda o desconeguda perd la seva direcció cap al Nord i sembla com
agitada, recorrent tots els punts de l'horitzó.
agulla corregida
És l’agulla que col·locada en la rosa nàutica en el rumb de la seva variació coneguda de manera que el
Nord d'aquesta rosa coincideix exactament amb el del món.
agulla d’adobar peces de sardinals
Agulla de faig, de 10 centímetres de llargada, que serveix per a adobar peces de sardinals.
agulla d'adobar peces de tremalls
Agalla de faig, de 12 centímetres de llargada, que serveix per a adobar peces de tremalls.
agulla d'adobar xarxes
Agulla amb una forqueta en un extrem i la punta roma prop de la qual té una esquerda que els seus dos
terços es troben ocupats per una llengüeta que serveix per passar per ella el bramant col·locat en la
forqueta.
agulla d’agrimensor
Vara petita de ferro d'uns trenta centímetres de llarg recorbada en forma d'anell per un extrem.
Les cal van llastrades amb un tros de plom prop de la punta.
agulla d'apuntar
Agulla forta que s'empra per fixar amb fil gruixut i bramant els plecs de les teles molt resistents i gruixudes.
agulla d’armar
Agulla de malla usada per a fer les lligades amb que es cusen les ralingues a la vela.
agulla d’arrossegament
Art d’arrossegament format per un cóp de fons rodó i recte a ambdós bandes que es caracteritza per tenir
ploms en la ralinga de la boca i una mica avançada pel que fa a la dels suros, serveix per a agafar agulles,
halant-lo des de la platja.
agulla d’emmallar
Art d’emmallar de forma rectangular que es cala el llocs de poc fons perquè s’estengui verticalment fins a
la superfície, s’empra per a la pesca d’agulles.

agulla d’inclinació
Agulla magnètica suspesa de tal manera que queda lliure per a rodar marca, indica o assenyala els graus
d'inclinació del iman.
Aquest aparell és particular i molt diferent del de l'agulla nàutica.
agulla d’un fanal
Peça de llautó amb una agulla a la punta que serveix per a desembussar el gliger.
agulla d’un imant
Barra d’acer imantat lliure per a poder girar damunt un punt i que, a causa de les propietats d’un imant,
s’orienta en la direcció del meridià magnètic del lloc on es troba.
agulla d’una brúixola
Barra d’acer imantat que gira damunt d’un punt i que s’orienta en la direcció del meridià magnètic.
agulla d'una màquina
Espiga d'un eix o peça de la màquina que assenyala la posició d'un objecte interior.
agulla d'una vàlvula
Índex d'una vàlvula, aixeta o qualsevol altre mecanisme giratori.
agulla de bitàcola
És la agulla que està muntada en un armari, suport del sistema d'il·luminació i dels imants i ferros
compensadores, per a govern del timoner.
agulla de cambra
Agulla que té de cristall el fons del morter en el qual està assegut l'estil sobre que gira la rosa, amb els
rumbs assenyalats en aquesta o a l'inrevés i en sentit invers els de l'est a l'oest de manera que penjat tot
l'aparell en la coberta superior o sostre de la càmera, es veu per sota el rumb que segueix l'embarcació.
agulla de compàs
Petita agulla magnètica empleada antigament a bord dels vaixell per a la presa de marcacions.
Al generalitzar-se la construcció en ferro i acer va caure en desús a causa dels grans desviaments que
patia i per assolir-ne millors resultats marcant des de l'agulla magistral, compensada i amb desviaments
residuals coneguts.
agulla de cosir
Una agulla de cosir, és un filament de metall o un altre material dur, de grandària relativament petita,
generalment recte, afilat en un extrem i amb l'altre acabat en un ull o rosteix per inserir un fil.
És emprat des de temps prehistòrics per cosir.
agulla de cosir veles
Barreta de metall, d’os, de fusta, o d’una altra matèria, que té un extrem acabat en punta i l’altre proveït
d’un forat o ull per a passar-hi un fil, un cordill, una veta, etc., que serveix per a cosir veles, xarxes, etc.
agulla de cosir xarxes
Espècie de bobina allargada en la qual s'atropella el fil en confeccionar o reparar xarxes. la seva grandària
vària segons la malla amb que s'ha de teixir, doncs deuen ser del diàmetre suficient estret perquè passin
per elles estant carregades de fil.
Solen ser de fusta metall o plàstic.
agulla de declinació
És la agulla imantada que serveix per a determinar la declinació magnètica.
agulla declinant
La que té desviament i no apunta al nord magnètic.
agulla de derrota
Agulla situada en la cambra de derrota.

agulla de fer xarxa
Agulles que generalment son de fusta en la que es cabdella el fil i serveix per fer malla.
agulla de glaç
Bastonet prim de glaç, que voleia visiblement en l’aire.
agulla de govern
Agulla nàutica amb la qual el timoner guia el vaixell quan es mou per l’aigua.
agulla de guanetar
A Mallorca, agulla triangular i llarga que serveix per cosir les veles de goneta.
agulla de l’arpó
Punta d’un arpó per on es clava el peix.
agulla de marcar
Agulla disposada a propòsit amb les pínnules corresponents per fer marcacions.
agulla de mesura
Tija metàl·lica de determinats instruments de mesura per assenyalar-ne el valor de la graduació fixada a
l’aparell.
agulla de periscopi
Agulla amb un sistema de reflexió que fa possible veure la imatge des del pont, situada sota.
agulla de ralingar
Agulla forta i de punta corbada que s’empra per a cosir un cap o cable al voltant de les veles o tendals.
agulla de rodaments
Petita barreta usada com a element rodant en els rodaments d’agulla.
agulla de veles
A Mallorca, agulla que té el cos a la part oposada de la punta, es triangular, s’empra per cosir les veles de
les embarcacions.
agulla de xarxa
Espècie de bobina allargada en la qual s'atropella el fil al confeccionar o reparar xarxes.
La seva grandària varia segons la malla que amb elles cal teixir, doncs han de ser de diàmetre
suficientment estret perquè passin per ella estant carregades de fil.
Solen ser de fusta, metall o plàstic.
agulla declinant
És l’agulla que té desviament i no apunta al nord magnètic.
agulla defectuosa
Agulla en la que seu funcionament no es correcte.
agulla del canó
Vareta fina empleada antigament per sondar pel forat dels canons i que segons el seu ús te diferents
noms.
agulla del compàs
Part fonamental del compàs, formada per un prim imant permanent, que pot girar en un plànol horitzontal
al voltant del seu baricentre.
L'agulla està vinculada al pla de l'horitzó, ja que el punt de suspensió està per sobre del seu centre de
gravetat.

Col·locada sobre una rosa dels vents, constitueix l'element sensible d'una brúixola magnètica, que es
disposa en la direcció de la línia meridiana magnètica, indica així, amb una de les seves extremitats, el
nord magnètic.
Una agulla magnètica de tres graus de llibertat es disposa tangent a les línies de força del camp magnètic
que existeix en el punt considerat, i es troba, respecte al pla horitzontal de l'observador, amb la seva
extremitat nord inclinada cap avall en la mateixa latitud, i al contrari en latitud sud.
En les compassos magnètiques modernes, l'equip magnètic està format per diverses agulles (4, 6, 8 o fins
i tot més).
El mecanisme magnètic, o agulla, es dóna suport amb el cap (pedra dura) col·locada per sobre del seu
baricentre, sobre un eix afilat de metall antimagnètic fix a la caixa del compàs.
agulla del timó
En les embarcacions menors, ferro llarg ficat a la roda de popa i en posició vertical, que passa per dins la
femella del timó i li serveix de sosteniment.
agulla dels dics
Pern que fa l'ofici de xarnera a les portes dels dics.
agulla elevada
Agulla nàutica instal·lada a certa alçada fixa sobre la coberta amb la finalitat de disminuir l’influencia de la
atracció magnètica del ferro o de l’acer a que estan subjectes les agulles.
agulla fina
La que es manté immutable en la direcció.
agulla fixa
Agulla muntada de forma que no es pugui canviar de lloc.
agulla giromagnètica
Aquella en la qual la força directora esta formada per la combinació d’una agulla amb les propietats d’un
imant i d’una agulla giroscòpica.
agulla giroscòpica
L'agulla giroscòpica es basa en el funcionament d'un giroscopi, que és un cos de forma tòrica que gira a
gran velocitat al voltant d'un eix i aquest és lliure de moure's i adoptar qualsevol direcció en l'espai.
La massa tòrica ha de ser homogènia i tenir el seu centre de gravetat en l'eix de gir, que al seu torn passa
pel centre de figura del mateix.
El moviment es produeix elèctricament penetrant el corrent a l'interior del toro pel mateix eix.
En el giroscopi de tres graus de llibertat, el toro gira al voltant de l'eix EE', el qual pot moure's en altura al
voltant de l'eix HH' i al seu torn pot moure's en azimut al voltant de l'eix ZZ'.
Les propietats del giroscopi són dos: la rigidesa i la precessió giroscòpiques.
• Rigidesa: És la propietat que té tot giroscopi de conservar el seu eix de gir en una mateixa direcció de
l'espai quan està en moviment, presentant una resistència a canviar la direcció de l'eix quan una força és
aplicada a ell.
El fonament de la rigidesa giroscòpica ho hem d'atribuir a la llei de la inèrcia, que ens diu que cap cos pot
modificar per si mateix ni el seu estat de repòs ni de moviment.
Aquesta propietat del giroscopi ha permès comprovar el moviment de rotació de la Terra.
Si engeguem el giroscopi de manera que el seu extrem I de l'eix apunti a un estel en el moment de la
sortida en l'horitzó, veurem que aquesta es mou en altura i en azimut, l'extrem I del giroscopi fa el mateix
perquè l'estel, a causa de la gran distància al fet que es troba de la Terra, els seus moviments són
imperceptibles i es pot considerar com un punt fix en l'espai i així, l'extrem del giroscopi l’anirà seguint i
apuntant a la mateixa en el seu moviment diürn aparent, de manera que no només l'anirà seguint quan
està per sobre de l'horitzó sinó que ho farà també quan estigui sota; podem comprovar que l'endemà, en
tornar a néixer l'estel, en aquest mateix instant l'eix del giroscopi apuntarà cap a ella.
• Precessió: És la propietat que té tot giroscopi que quan se li aplica una força al seu eix, aquest no obeeix
movent-se en direcció de la força, sinó en una direcció perpendicular a aquesta força.
Per explicar aquesta propietat utilitzarem un sistema de representació dels moviments de rotació per mitjà
de vectors.

La magnitud o longitud del vector pot indicar la velocitat de rotació i el sentit de rotació representat pel
vector serà el mateix sentit que el d'un llevataps col·locat en substitució del vector, de manera que en
aplicar una força a l'eix de gir del toro aquest no reacciona cap amunt o a baix, sinó que es dirigeix cap al
vector que representa el moviment del parell de forces aplicat que és perpendicular al plànol del paper que
ho representa i en la direcció de l'observador.
Els fonaments de l'agulla giroscòpica són, a més de la rigidesa i la precessió, el moviment de rotació de la
Terra i la força de la gravetat.
agulla horitzontal
La l’agulla que es manté en aquesta posició, muntada en el seu agullot o estil mitjançant les precaucions
preses al intent
agulla imantada
Peça imantada de la brúixola o compàs.
agulla invertida
Agulla que es trobava situada al sostre de la cabina del capità, per tal que aquest pogués conèixer el rumb
del vaixell en tot moment.
agulla magistral
És l’agulla que reuneix millors condicions magnètiques i es troba instal·lada en un lloc on les pertorbacions
siguin mínimes.
agulla magnètica
Barra d’acer imantat lliure per a poder girar damunt un punt i que, a causa de les propietats d’un imant,
s’orienta en la direcció del meridià magnètic del lloc on es troba.
En generalitzar-se la construcció en ferro i acer va caure en desús a causa dels grans devies que patia i
per aconseguir-ne millors resultats marcant des de l'agulla magistral, compensada i amb desviaments
residuals coneguts.
agulla mandrosa
És l’agulla que per tenir escassa força directriu recobra amb lentitud la seva posició de repòs en el meridià
magnètic.
agulla nàutica
L'agulla nàutica, també anomenada agulla de marejar, és l'aparell destinat a registrar la direcció de la quilla
pel que fa a la línia nord-sud de l'horitzó i serveix per fer seguir al vaixell el rumb precís per anar d'un punt
a un altre.
Consisteix, fonamentalment, en un o diversos imants units a un lleuger cercle graduat, anomenat rosa dels
vents, que està suspès pel seu centre de gravetat perquè pugui girar lliurement, i en virtut de les propietats
dels imants, s'orienti en la direcció del meridià magnètic.
La rosa va dins d'un recipient amb tapa de cristall anomenat morter, muntat amb suspensió Cardan a
l'interior de la bitàcola.
agulla nàutica d’alcohol
Agulla nàutica en la que la cubeta on es instal·lada, està plena d’alcohol, per evitar amb el contacte
d’aquest líquid la oscil·lació massa viva de la rosa.
agulla nàutica líquida
Agulla en que la rosa dels vents es mou en un medi format per una barreja d’aigua destil·lada i d’alcohol i
d’un altre líquid.
agulla nàutica seca
Agulla en que el medi de la rosa dels vents és l’aire.
agulla oscil·lant
Agulla magnètica utilitzada en la compensació de compàs, per a trobar la intensitat relativa de les
components horitzontals del camp magnètic terrestre i el camp magnètic en l’emplaçament del compàs.

agulla per adobar xarxes
Espècie de bobina normalment allargada en la qual s'atropella el fil per a la confecció de les xarxes de
pesca.
Acaben en punta per un dels extrems, a fi de facilitar l'operació del teixit de la xarxa, i la seva grandària
varia amb el tipus de fil utilitzat i també amb la grandària de la malla que es pretén confeccionar.
El material utilitzat per a la confecció d'aquestes agulles era antigament la fusta, encara que també les hi
ha de metall i en l'actualitat es fabriquen igualment de plàstic.
Fins a fa uns anys els arts de pesca eren fabricats amb fibres vegetals, cànem, cotó, etc., i era molt normal
que es confeccionessin a mà, especialment els flocs dels arts d'arrossegament.
En l'actualitat, els arts de pesca es fabriquen mitjançant telers especials.
No per això ha decaigut l'ocupació de l'agulla, doncs en la pesca són constants els trencaments de
diferents parts de l'art i l'apedaço deu fer-se utilitzant aquests instruments per mans habilis i ràpides.
agulla per cosir
Estri de forma allargassada, com un bastonet o barreta, amb uns dels extrems acabat en punta afilada i
l’altre amb un petit orifici que permet passar-hi un fil, corda o beta i que s’utilitza per a cosir.
agulla per cosir veles
Son agulles de gran grandària amb que es cossen les veles i tendals.
Per a assolir que travessi els teixits gruixuts, s'usa un mig guant, proveït d'un reforç metàl·lic.
agulla per ralingar
Agulla gran que s’empra per cosir les ralingues de l’entorn de les veles.
agulla pesada
Es l’agulla que triga molt o es lenta en marcar la direcció del nord quan la hi treu d'aquesta posició.
agulla submarina
Pilar de roca o coral de forma afilada que s’eleva del fons del mar aïlladament o rematant un cim, i que pot
aflorar per la superfície de l’aigua, pot o no constituir un perill per a la navegació de superfície.
aguller
Part de la fusta que té consistència i flexibilitat per ésser obrada o corbada sense saltar ni trencar-se.
agullera
Bolic de floc recte usat a Catalunya per a pescar agulles.
agullera
Art de pesca destinat a la captura d'agulles.
Encara que aquest art presenta aspectes variats segons les localitats, en general pertany al tipus dels
bolitxos del tipus sense floc, amb malla petita per a evitar que escapin les agulles d'aspecte molt allargat.
Es cala des d'una embarcació o des de terra.
L'art és rectangular, una mica més alt per la seva banda central, i quan és de grans dimensions, els
extrems tenen malla més clara que el centre, que actua a manera de floc.
Una vegada verificada la maniobra de cèrcol es va recollint l'art, poques vegades es rastreja, per a facilitar
la recollida i emmallar dels peixos.
Les dimensions més normals varien entre 100 i 200 m de llarg per 5 a 10 d'alt.
Normalment s'empra malla de 10 a 20 mm de costat utilitzant fil de cotó.
Es munta sobre ralingues d'espart amb suros en la superior i ploms en la inferior, equilibrats de tal forma
que es mantingui verticalment àdhuc en zones de major fons.
L'art es cala prop de la costa quan es percep la presència d'agulles; s'envolta el banc i mentre es recupera
l'art estrenyent el cèrcol, es copeja l'aigua per a facilitar el emmallar dels peixos.
És pesca especialment practicada en el Llevant espanyol en èpoques de bon temps.
En l'actualitat aquest tipus de pesca ha caigut en franc desús
agullera d'arrossegament
Art d'arrossegament format per un floc de fons rodó o recte i sengles bandes que es caracteritza per tenir
la ralinga de ploms de la boca una mica avançada pel que fa a la de suros.
Serveix per a agafar agulles, halant des de la platja o embarcació fondejada.

agullera d’emmallar
Art de emmallar de forma rectangular que es cala el llocs de poc fons perquè s’estengui verticalment fins a
la superfície, s’empra per a la pesca d’agulles.
agullera de cèrcol
Art de cèrcol de bescordella emprat en algunes parts per a la pesca d'agulles.
agullera de tir
Art de tir, de forma sensiblement rectangular, una mica més alt en el centre que en els extrems, que es
cala en si a prop de la platja, per a halar després d’ell i portar-lo fins aquesta.
agulles
Els bordons o agulles són uns perxes de fusta de pi molt llargues i de forta dimensió.
Serveixen per a quan es vol donar de quilla a un vaixell, afirmant-les sòlidament contra els pals majors,
sobre els quals obra tot l’esforç d’aquesta operació: el cap o topall d’aquestes es dóna suport i fa ferma
contra el pal mes baix del seu coll, i el seu peu sobre la coberta, tocant el costat del vaixell, donant-los uns
tórtores en sentit contrari, bé sigui als guindastes, o a les argolles i armelles de la coberta; i en la banda
oposada a la dels bordons es col·loquen uns pescants per a donar guia a les encapelladures dels pals, i
augmentar la seva resistència.
Els agulles formen d’aquesta manera uns puntals que aguanten fermament el pal, i participen dels
esforços que els pals han de fer perquè obeeixi el buc del vaixell; hi ha regularment dos o tres bordons en
cada pal, i en particular en el major i trinquet, per ésser en realitat aquests dos pals els quals fan tota la
força d’aquesta maniobra; aquesta és bastant curiosa, i la seva direcció pertany al contramestre de
l’arsenal, doncs els fusters no proveeixen més que les bordons i el cobitxet; més abans d’això ha de
preparar-se el vaixell, recorrent-lo de calafataria per ambdós costats, tancant totes les entrades i
calafatant-la perquè no s’introdueixin les aigües en el vaixell, i apuntalant-lo el peu dels pals per la part
contrària.
agulles de gel
Cristalls de gel allargats, fins i prismàtics que es formen a una temperatura compresa entre -4 i -6º C .
Generalment, aire amb una baixa humitat relativa.
agulles de la basada
Peces de fusta on dona suport al vaixell quan és a l’escar.
agulles submarines
Puntes de penya o esculls que hi ha dins mar, on els mariners han d’anar molt alerta per no danyar la nau.
agullot
Palanca prima i disposada vertical, amb l’extrem inferior en forma d’armella que encaixa en el pern acabat
en ganxo existent en el cap de la canya, en els vaixells de diverses cobertes.
agullot de càrrega
Peça giratòria que connecta l’extrem inferior d’un puntal de càrrega a un pal.
agullot de la botavara
Farratge de l'extrem de la botavara o tango, que s'articula amb el tinter que va fix en el masteler.
agulleta del timó
Cada un dels ferros que es fiquen en dues femelles i serveixen per subjectar el timó a la roda de popa.
agún
Nom donat en el Cantàbric, al cordill de cànem entintat que forma part del curricà.
ah del vaixell !
Veu que es dóna des de fora del vaixell per a cridar l’atenció del guardià o d’altra persona de servei a bord
del mateix.

ahermatípic
Dit dels coralls que no construeixen esculls i que poden viure a qualsevol profunditat.
AICO
Acrònim d'Associació Iberoamericana de Comerç.
aigua
Els antics filòsofs consideraven l'aigua com un dels elements bàsics que representava a totes les
substàncies líquides.
Els científics no van descartar aquesta idea fins a l'última meitat del segle XVIII.
Aigua és el nom comú que se li dóna a l'estat líquid del compost d'hidrogen (H) i oxigen (O), H2O.
L'aigua pura és un líquid inodor i insípid.
Té un matís blau, que només pot detectar-ne en capes de gran profunditat.
A la pressió atmosfèrica normal, el punt de congelació de l'aigua és 0° C i el seu punt d'ebullició és 100°
C.
L'aigua aconsegueix la seva densitat màxima de 1000 kg/m 3 a una temperatura de 4° C i s'expandeix en
congelar-se.
Com a molts altres líquids, l'aigua pot existir en estat sobre refredat, és a dir, que pot romandre en estat
líquid encara que la seva temperatura estigui per sota del seu punt de congelació; es pot refredar fins a
uns -25° C sense que es congeli.
L'aigua sobre freda es pot congelar descendint més la seva temperatura, agitant-la o agregant-li partícules
de gel o d'algun cristall com a iodur de plata.
A causa de la seva capacitat de dissoldre nombroses substàncies en grans quantitats, l'aigua pura gairebé
no existeix en la naturalesa; totes les substàncies són d'alguna manera solubles en aigua, per la qual cosa
es coneix com el dissolvent universal.
Durant la condensació i precipitació, la pluja o la neu absorbeixen de l'atmosfera quantitats variables de
diòxid de carboni i altres gasos, així com petites quantitats de material orgànic i inorgànic, per la qual cosa
no cau com a precipitació en forma pura.
L'aigua és l'única substància que existeix a temperatures comunes en els tres estats de la matèria: sòlid,
líquid i gas.
Com a sòlid o gel es troba en les glaceres i els casquets polars, així com en les superfícies d'aigua al
hivern; també en forma de neu, calamarsa i gebre, i en els núvols formats per cristalls de gel.
Com a líquid existeix en forma de pluja i de rosada; a més, cobreix les tres quartes parts de la superfície
terrestre en forma de pantans, llacs, rius, mars i oceans.
Com a gas, existeix en forma de vapor, boira i núvols.
A l'aigua en estat de gas se li anomena vapor d'aigua.
El vapor d'aigua es troba només en petita proporció en atmosfera, amb una concentració entre 0 i 4%, però
aquesta petita quantitat és de gran importància, perquè permet la formació de núvols i precipitació.
Encara que els núvols i el vapor d'aigua representen només quatre centenes del 1% de tota l'aigua dolça,
contenen sis vegades més aigua que tots els rius del món.
El vapor d'aigua en l'atmosfera es mesura en termes de la humitat relativa, que és la relació de la quantitat
de vapor d'aigua en l'aire a una temperatura donada, respecte al màxim de vapor que pot contenir
l'atmosfera a aquesta temperatura.
Massa líquida que cobreix aproximadament 360.650.000 km 2 de superfície terrestre, gairebé tres quartes
parts, i constitueix la major reserva hídrica del globus, amb un protagonisme fonamental en l'alimentació
del vapor atmosfèric, en la regulació tèrmica del planeta i en els processos d'intercanvi d'energia.
L'aigua de mar constitueix el component essencial de la hidrosfera que ocupa les conques oceàniques i els
mars del planeta.
L'aigua, que rarament es presenta en forma pura, es troba especialment abundant en forma líquida, però
també en forma sòlida (gel) i gasosa (vapor d'aigua).
aigua
En la terminologia nàutica i marítima hi ha moltes opcions d’aquesta paraula, no solament pel que es
refereix al mar, els seus diferents usos i aspectes a bord.
aigua
Se’n diu quant hi ha massa aigua per a fondejar per haver excessiva profunditat seriosa precís filar massa
cadena de l'àncora.

aigua
Lloc de l'embarcació per on filtra l'aigua de mar per l'efecte de mal calafatejat o avaria.
Quan en una embarcació es filtra aigua per tres llocs diferents, se’n diu que "es tenen tres aigües a la
barca".
aigua ¡
Veu del patró exigint pas a un altra o altres embarcacions, especialment en les proximitats de les balises
del recorregut d’una regata.
aigua absorbida
Aigua que penetra mecànicament del sòl i amb propietats físiques al aigua natural a la mateixa pressió i
temperatura.
aigua aérea
Son totes les formes d’aigua atmosfèrica.
aigua agressiva
Aigua que pot atacar químicament el cossos sòlits que entren en contacte a ell.
aigua alcalina
Aigua que té el Ph superior al 0,7.
aigua alta
És l'aigua que penetra a bord a prop de la línia de flotació.
aigua amoniacal
Aigua provinent de la condensació i el rentat del gas que té amoníac produït per la destil·lació del hulla.
aigua amunt
Remuntada del curs d’un riu navegant contra corrent.
aigua arrecerada
Zona aquàtica del port protegida dels vents i de l’embat de les onades.
aigua artesiana
Aigua subterrània que arriba a la superfície per efecte de la pressió d’un aqüífer confinat.
Aigua que mana del pou artesià
aigua avall
Descens del curs d’un riu navegant a favor del corrent.
aigua baixa
Se’n diu de l'aigua que penetra per la part baixa dels seus fons, sent la més perillosa per a la navegació,
per presentar més dificultats de taponar-la.
aigua cafè
Aigua distròfica, am alta carrega de matèria orgànica en descomposició.
aigua comú dels oceans Pacific i índic
Les aigües profundes dels oceans Pacific i Índic son de naturalesa tan similar que amb freqüència estan
considerades com una massa d’aigua, amb una temperatura mitjà de 1,5º C. i una salinitat de 34,70 parts
per mil.
aigua clara
Es l’aigua que no té mescla de substancies entranyes.
aigua de consum humà
Segons el RD 140/2003, de 7 de febrer:

Totes aquelles aigües, ja sigui en el seu estat original, ja sigui després del tractament, utilitzades per a
beure, cuinar, preparar aliments, higiene personal i per a altres usos domèstics, sigui com fos el seu origen
i independentment que se subministrin al consumidor, a través de xarxes de distribució públiques o
privades, de cisternes, de dipòsits públics o privats.
Totes aquelles aigües utilitzades en la indústria alimentària per a fins de fabricació, tractament,
conservació o comercialització de productes o substàncies destinades al consum humà, així com a les
utilitzades en la neteja de les superfícies, objectes i materials que puguin ésser en contacte amb els
aliments.
Totes aquelles aigües subministrades per a consum humà com part d'una activitat comercial o pública,
amb independència del volum mig diari d'aigua subministrat.
aigua de Copenhaguen
Es tracta d'un aigua de mar estàndard, que té clorinitat pràcticament constant igual a 19,37 g/kg de ion
clorur).
La clorinitat és exactament controlada i determinada fins a la quarta xifra decimal en el laboratori de
Charlottenlund (Copenhaguen).
L'aigua de Copenhaguen serveix per la comprovació de la normalitat del nitrat de plata usat en les
titulacions químiques per volumetria de la salinitat, bé en el calibrat dels salinòmetres elèctrics usats per a
la determinació física de la pròpia salinitat.
Tots les anàlisis se uniformitzen d'aquesta manera i no depenen del títol dels resultats usats ni dels
mètodes emprats.
De qualsevol manera, el l’aigua de Copenhaguen és un aigua de l'oceà Atlàntic septentrional i pot ser
perfectament comparable amb l'aigua d'altres mars.
aigua de desglaç
El desglaç és la fusió de les neus i de les geleres, com a conseqüència de l'augment de les temperatures
en la primavera.
El desglaç allibera enormes volums d'aigua congelada durant el hivern; creix així el cabal dels rius,
eventualment fins a provocar inundacions, sobretot si plou en la conca hidrogràfica del riu.
A les regions molt fredes, el procés s'agreuja per la fragmentació de la capa de gel que cobreix els llacs i
els cursos d'aigua.
Els timpans poden amuntegar-se fins a l'extrem de formar una barrera que en trencar-se dóna lloc a una
ona destructora.
De vegades la fusió dels timpans s'efectua prematurament en el curs superior d'un riu, la qual cosa
contribueix a les crescudes del nivell.
Les causes que estan provocant el desglaç parteixen d'un punt en concret: l'activitat humana, doncs a
causa d'ella, comença un desgast de la capa d'ozó, la qual cosa porta a un augment de la radiació
ultraviolada i per tant l'escalfament global (incrementi en el temps de la temperatura mitjana de l'atmosfera
terrestre i els oceans)
D'altra banda, des de l'activitat humana també es parteix des d'un altre punt, doncs la desforestació, els
combustibles fòssils, el transport i les activitats industrials també són causes del desglaç, ja que això el
que produeix és un increment en els gasos d'efecte hivernacle (vapor d'aigua, diòxid de carboni, metà, òxid
de nitrogen, ozó, que ens porten a un augment de la temperatura.
aigua de fons
Aigua del oceà que pel seu color denota el lloc on hi ha poca fondària.
aigua de fons Antàrtica
Aigua de fons molt densa i formada en els mars de Weddelll i de Ros, que es desplaça cap el est al voltant
de l’Antàrtica sota la influencia del corrent Circumpolar Antàrtica, una corrent superficial, induïda per el
vent.
Aqueta aigua amb una salinitat de 34,66 parts per mil i una temperatura baixa (2º C.).
La elevada salinitat i densitat es deguda a la retirada de l’aigua dolça de la mar per la formació de gels
marins.
aigua de fons Àrtica
Aigua oceànica freda situada a una profunditat de 6.000 metres des de el vòrtex subpolar dels mars de
Grenlàndia i de Noruega para expandir-se per aquestes conques i, finalment, generar un flux intermitent
cap el Sud i a tramès de canals submarins que es situen entre Grenlàndia Islàndia i Escòcia.

aigua de fusió
Massa d’aigua oceànica que és situa en las parts més profunda de la columna d’aigua.
És relativament densa i freda.
Les aigües del fons de l’Atlàntic Nord tenen una temperatura de 1 a 2º C.
La circulació d’aquestes aigües és lenta, controlada per les diferencies de densitat de l’aigua i està
influenciada per la topografia del fons oceànic.
aigua de llast
És la que conté els tancs de llast quan el capità ha ordenat omplir-los.
Quan un vaixell mercant es trobi sense càrrega, és utilitzada aigua de mar o riu com llast.
Aquest ho manté mínimament submergit i li permet millor maniobrabilitat i govern per a poder efectuar la
navegació en forma segura.
aigua de mar
L'aigua de mar és una solució basada en aigua que compon els oceans i mars de la Terra.
És salada per la concentració de sals minerals dissoltes que conté, un 35‰ (3,5%) com a mitjana, entre
les quals predomina el clorur sòdic, també conegut com a sal de taula.
L'oceà conté un 97,25% del total d'aigua que forma la hidrosfera.
L'aigua de mar és una dissolució en aigua (H2O) de molt diverses substàncies.
Fins als 2/3 dels elements químics naturals estan presents en l'aigua de mar, encara que la majoria només
com a traces.
• Composició: Sis components, tots ells ions, adonen de més del 99% de la composició de soluts.
L'estudi de la composició se simplifica pel fet que les proporcions dels components són sempre
aproximadament les mateixes, encara que la concentració conjunta de tots ells és enormement variable.
Ens referim a aquesta concentració total com a salinitat, que sol expressar-se en tant per mil (‰).
Gràcies a la universalitat de la seva composició, la salinitat sol ser estimada a partir del mesurament d'un
sol paràmetre, com la conductivitat elèctrica, l'índex de refracció o la concentració d'un dels seus
components, generalment el ió clorur (Cl-).
• Salinitat: La salinitat presenta variacions quan es comparen les conques, les diferents latituds o les
diferents profunditats.
Afavoreix una salinitat més elevada l'evaporació més intensa pròpia de les latituds tropicals, sobretot en la
superfície, i una menor salinitat la proximitat de la desembocadura de rius cabalosos i les precipitacions
elevades.
De tots els mars oberts és el mar Rojo el que presenta major salinitat (40‰), vorejat com està de regions
àrides.
El mar Bàltic és el de salinitat menor (6‰ en les aigües superficials del golf de Botnia), per la seva petita
profunditat, clima fred i amplitud de les conques que aboquen les seves aigües en ell, la qual cosa unit a la
seva topografia gairebé tancada, limita molt els intercanvis amb l'oceà Mundial.
La salinitat és molt variable en els llacs i mars tancats que ocupen conques endorreiques, amb només un
12‰ en el mar Caspi i fins a un 330‰ en les capes superficials del mar Mort.
El principal factor del que depèn la salinitat dels mars interiors és l'existència de drenatge, amb un o més
emissaris per que els que desbordar, o que per contra l'evaporació sigui l'única forma de compensar-se les
aportacions.
Així el llac Victoria, amb un origen tectònic semblant al del Mar Mort, és un llac d'aigua dolça alhora que la
font principal del cabals riu Nil.
Les diferències de salinitat entre masses d'aigua es combinen amb les de temperatura per produir
diferències de densitat, que al seu torn són responsables de la convecció en què es basa la circulació
oceànica a gran escala, la trucada per això circulació termohalina.
Des que Edmond Halley ho va proposar en 1715, s'admet que la salinitat de l'aigua del mar és efecte d'una
salinització progressiva, estabilitzada fa ja llarg temps, deguda a una aportació pels rius, no compensat, de
sals procedents del rentat de les roques continentals.
La salinitat no ha crescut des de fa milers de milions d'anys, a causa de l'acumulació de sal en sediments.
Avui dia s'accepta que bona part del sodi procedeix de les mateixes emissions volcàniques que van
facilitar originalment la formació de la hidrosfera.
L'aigua de mar presenta una elevada conductivitat elèctrica, a la qual contribueixen la polaritat de l'aigua i
l'abundància de ions dissolts.
Les sals en aigua es dissocien en ions.
Un ió és un àtom carregat positiva o negativament i que, per tant, intercanvia electrons amb el mitjà.

Poden absorbir i alliberar electrons a les partícules veïnes.
• Conductivitat: La conductivitat varia sobretot amb la temperatura i la salinitat (a major salinitat, major
conductivitat), i el seu mesurament permet, controlada la temperatura, conèixer la salinitat.
• Densitat: La densitat de l'aigua del mar és una de les seves propietats més importants.
La seva variació provoca corrents.
És determinada usant l'equació internacional d'estat de l'aigua de mar a pressió atmosfèrica, que és
formulada per la Unesco, a partir dels treballs realitzats al llarg de tot aquest segle per conèixer les
relacions entre les variables termodinàmiques de l'aigua del mar: densitat, pressió, salinitat i temperatura.
La densitat de la típica aigua del mar (aigua salada amb un 3,5% de sals dissoltes) sol ser d'1,02819 kg/L
als -2° C, 1,02811 als 0° C, 1,02778 als 4° C, etc.
La densitat de l'aigua de mar depèn de les tres variables: Salinitat (s), Temperatura (t) i Pressió (p).
Per simbolitzar la densitat s'empra generalment la lletra grega ρ(rho) i per indicar que és funció de les tres
variables s'escriu ρ (s,t,p).
El valor numèric de la densitat de l'aigua de mar en el seu ambient natural varia solament a partir del tercer
decimal i, per economitzar espai i treball, així com per tenir una visió millor del valor, es defineix una altra
quantitat simbolitzada per la lletra grega σ(Sigma) mitjançant la següent expressió.
σ (s,t,p) = (ρ(s,t,p)-1)x1000
Per exemple, a la densitat ρ(s,t,p) = 1,02743 li correspon el valor σ (s,t,p) = 27,43.
• pH: L'aigua oceànica és lleugerament alcalina, i el valor del seu pH està entre 7.5 i 8.4 i varia en funció de
la temperatura; si aquesta augmenta, el pH disminueix i tendeix a l'acidesa; també pot variar en funció de
la salinitat, de la pressió o profunditat i de l'activitat vital dels organismes marins.
• Gasos: Els gasos dissolts són els mateixos que componen l'aire lliure, però en diferents proporcions,
condicionades per diversos factors.
La temperatura i la salinitat influeixen reduint la solubilitat dels gasos quan qualsevol d'aquests dos
paràmetres augmenta.
• Altres factors són l'activitat metabòlica dels éssers vius i els complexos equilibris químics amb els soluts
sòlids, com el ió bicarbonat (HCO3-).
La concentració total i la composició dels gasos dissolts varien sobretot amb la profunditat, que afecta a
l'agitació, la fotosíntesi (limitada a la superficial zona fòtica) i l'abundància d'organismes.
En aigües oceàniques superficials ben barrejades, la composició típica de gasos dissolts inclou un 64% de
nitrogen (N2), un 34% d'oxigen (O2) i un 1,8% de diòxid de carboni (CO2), molt per damunt aquest últim del
0,04% que hi ha en l'aire lliure.
L'oxigen (O2) abunda sobretot en la superfície, on predomina la fotosíntesi sobre la respiració, i sol
presentar el seu mínim cap als 400 m de profunditat, on els efectes de la difusió des de l'aire lliure i de la
fotosíntesi ja no aconsegueixen, però on encara és alta la densitat d'organismes consumidors, que ho
esgoten.
La temperatura, més baixa en els fons profunds, afecta a la solubilitat dels carbonats.
aigua de marea
Moviment periòdic de les aigües del mar.
aigua de percolació
Aigua que passa a través de la roca o del sòl sota la força de la gravetat
aigua de pluja
Fenomen atmosfèric consistent en una precipitació aquosa en forma de gotes líquides, el diàmetre de les
quals es troba generalment comprès entre 0,5 i 7 mm, i que cauen a una velocitat de l'ordre dels 3 m/seg.
aigua de quaderna
Aigua que en la sentina es troba damunt de la cara alta de les quadernes d’un vaixell.
aigua de sentina
Aigua que es troba estancada en aquesta part del vaixell, la descàrrega de l’aigua de sentina en els vaixell
és una tasca típica, no obstant això, l’abocament d’oli mineral, com una part de l’aigua de sentina, no està
permès, degut al fet que l’oli conté compostos orgànics la majoria d’ells no són fàcilment biodegradables,
molts vaixells tenen instal·lat un separador d’oli/aigua per a purificar l’aigua de sentina abans de
descarregar-la, degut al fet que l’abocament de l’aigua de sentina és nociu per al medi ambient i la salut,
l’organització marítima internacional (IMO) estipula un màxim de 15 ppm d’oli en l’aigua de sentina
descarregada al mar.

aigua del cel
A les costes de llevant i ponent nom que la gent de mar sol donar a la pluja i a l’aigua de pluja, per
diferenciar-la de l’aigua de mar.
aigua del pla
Aigua que no corre a la caixa de bombes per algun entrebanc en el pla del vaixell.
aigua del fons
Aigua de mar procedent de les zones polars de superfície que, després d’haver baixat cap als nivells més
profunds d’una conca oceànica, s’estén pel fons cap a les baixes latituds.
aigua descolorida
Àrees acolorides anormals en el mar, a causa de l'existència de baix fons.
aigua desmineralitzada
Aigua que és tractada per a eliminar els minerals que contingui en dissolució.
aigua disponible
Aigua del sòl que pot ésser absorbida fàcilment pels arrels de les plantes.
Generalment és considera que és l’aigua retinguda en el sòl sota una pressió de 0,3 i 1,5 bares.
aigua dolça
Aigua que conté poc o gens d’ió clorur.
D’acord amb el sistema Venice, que classifica les aigües salobres per el seu percentatge de contingut de
clorurs, en l’aigua dolça contenen 0,03% o menys ce clorur.
aigua dura
Aigua que conté una elevada concentració d'ions positius, com calci i magnesi.
Els ions positius divalents determinen la duresa de l'aigua
aigua dura
L’aigua que ofereix resistència a l’avanç de les piragües.
aigua estàndard
Preparació d’aigua de mar en laboratori amb propietats conegudes, per a ser usada com un estàndard en
experiments de mesurament de l’aigua marina.
aigua estratificada
Aigua lenítica amb uns gradients de temperatures que condueixen a l'aparició d'una capa superficial, més
càlida i isoterma que sura sobre una capa d'aigua més freda, més densa i generalment també isoterma.
Entre la capa superior, el epilímnion, i la capa més profunda, el hipolímnion, existeix una zona de transició,
el metalímnion.
L'estratificació tèrmica pot tenir un període de vida molt curt o persistir al llarg de l'època més càlida de
l'any.
Els llacs la superfície dels quals es gela durant l'estació freda poden mostrar una estratificació inversa; una
capa superficial, més freda (

Aigua subterrània present en la zona freàtica.
aigua higroscòpica
Vapor d'aigua absorbit per les partícules del sòl originalment contingut en l'atmosfera.
Aquesta absorció està relacionada amb la matèria col·loïdal.
aigua intermèdia
L'aigua intermèdia resulta també de l'aigua superficial que s'enfonsa per una convergència, o de la qual
s'ha format com aigua profunda en una conca i vessat per fora d’ella; es troba entre els 700 i els 1500
metres de profunditat.
aigua intermèdia Antàrtica
Massa d’aigua oceànica formada en superfície, en la zona pròxima a la Convergència Atlàntica, que es
desplaça des de aquestes latituds cap al Nord a una profunditat de 900 metres.
Aquesta massa d’aigua arriba a recórrer en l’Atlàntic nord, a latitud d’entorn de a 25º N.
Esta tipificada per la seva baixa salinitat i temperatura.
aigua líquida integrada verticalment
Propietat calculada pel radar WSR-88D que pren en compte la refractivitat tridimensional d'un eco.
El valor VIL “Vertically-Integrated Liquid Water” màxim d'una tempesta és útil per a determinar el seu
potencial de severitat, especialment en termes de grandària màxima de la calamarsa.
aigua mansa
Aigua estancada en qualsevol paratge.
aigua mar
Estany costaner format per aigua de mar.
aigua marina
Sinònim d’aigua de mar.
aigua mediterrània
Massa d’aigua formada en el Mediterrani a traves de l’Estre de Gibraltar.
L’aigua se origina en el Mediterrani oriental, des de on flueix ver l’oest per ajuntar-ne amb les costes
argelines i el mar d’Alboran a una profunditat de 500 metres degut a la seva elevada salinitat.
Aquesta aigua densa surt finalment al Atlàntic a través de l’Estret de Gibraltar, relativament amb aigües
somes, i una profunditat per sota del 150 metres, mentre que de forma simultània i per sobra, l’aigua
atlàntica, més lleugera entra per el mediterrani.
L’aigua mediterrània, una vegada en l’Atlàntic, baixa a una profunditat de 1.000 metres on és forma una
massa d’aigua clarament identificable.
aigua meteòrica
aigua d’origen atmosfèric que arriba a l’escorça terrestre ja sigui com a precipitació o com infiltració des de
magatzems d’aigües superficials.
aigua mineral
Aigua mineral és una categoria d’aigua que es caracteritza per una presència important de substàncies
minerals i altres substàncies amb efectes particulars que n'alteren el gust o li donen un valor terapèutic i
que cal que disposin d'una autorització específica de l’administració per a ser considerades oficialment
com a tals.
L'aigua mineral natural és una aigua d'origen subterrani, protegida de qualsevol contaminació.
Les seves característiques químiques han d'ésser estables.
Les seves propietats favorables a la salut les ha de tenir de forma natural (no pas afegides).
No és aigua potable en el sentit reglamentari ja que sovint conté substàncies minerals en quantitats molt
importants per a poder ser aigua de consum exclusiu.
aigua moixa
Aigües somes o mortes.

aigua morta
És l'aigua arrossegada per la fricció d'un vaixell en el seu moviment.
El fenomen és major sobre la línia d'aigües i disminueix amb la profunditat, augmentant cap a la popa del
vaixell.
aigua morta
És l'aigua tranquil·la i quieta entre l'última marea sortint i el començament del corrent causat per la marea.
aigua morta
Interval durant el qual la velocitat del corrent de marea és molt feble o nul·la; generalment es refereix al
període d'inversió entre els corrents de flux i reflux.
aigua neu
Aigua que cau dels núvols barrejada amb neu.
aigua no disponible
Aigua que està present en el sòl, però que no pot ser absorbida per les plantes amb la deguda rapidesa
com per suplir les seves necessitats.
aigua normal
Aigua de mar de composició normalitzada, que la seva clorinitat està compresa entre 19,30 i 19,50 per mil
(0/00) i ha estat determinada amb una aproximació de +/- 0,001 per mil., l’aigua normal s’utilitza com patró
per als mesuraments de clorinitat.
aigua oceànica
Aigua que presenta les característiques físiques i químiques que es troba en alta mar, on les influències
continentals són mínimes.
aigua plana
Sinònim de mar calma.
aigua plujana
A Empordà aigua de pluja.
aigua poc profunda
Comunament, aigües la profunditat de les quals és tal que les ones superficials es veuen notablement
afectades per la topografia del fons.
S'acostuma considerar com aigües succintes a aquelles en les quals la profunditat és menor que la meitat
de la longitud de l'ona superficial.
aigua potable
Aigua apta per al consum humà i per a l’elaboració d’aliments perquè té un grau de puresa química i
microbiològica suficient.
aigua potable en la mar
L'aigua potable serà la necessitat més urgent.
Si l'embarcació d'emergència està equipada amb alambí o aparell químic per a llevar la sal de l'aigua de
mar.
Aprendre abans a muntar-lo i a fer-lo funcionar.
Probablement haurà una mica d'aigua en l'embarcació i caldrà aparellar un equip per a ajuntar aigua de
pluja.
Usar la capa d'àncora, del bot o de la vela, o qualsevol tros de lona; tenint la precaució de dessalar la
superfície receptora, el que farem és: davant els primers símptomes de pluja, la netejarem amb aigua de
mar, per a dissoldre la sal dipositada sobre ella, aquest rentat ha de continuar, amb les primeres gotes de
pluja ajudant-nos amb una esponja o camisa, una vegada neteja la superfície, sí recollim l'aigua de pluja.
S'estimarà el temps que ésser a la deriva i es racionarà l'aigua d'acord amb l'estimació.
Un home necessita aproximadament mig litre d'aigua per dia per a mantenir-se bé, però pot sobreviure
amb bastant menys de quart litre.
Un home en perfecta salut pot viure de vuit a dotze dies sense aigua.

L'aigua durarà més si la hi té en la boca per llarga estona, esbandint-se o fent una gàrgara primer i
empassant-la després.
Si no hi ha aigua, no menja, ja que la digestió consumeix la humitat del cos.
Conservar l'aigua que hi ha en el cos és gairebé tan important com tenir aigua per a beure.
Per a evitar l'excessiva transpiració caldrà abstenir-se d'exercicis innecessaris.
Si fa calor es llevarà (però no llençarà) tota la roba excepte el barret, camisa, pantalons, que són
necessaris per a evitar les cremades del sol.
S'aixecarà un tendal per a protegir-ne del Sol, però no ha d'interrompre la brisa.
Mantingui la roba mullada amb aigua de mar a fi que l'evaporació refredi el cos, però suspengui això si
sent calfreds.
Esbandida la roba en el mar almenys una vegada al dia per a evitar acumulació de sal.
Assequi-la al capvespre per a evitar el refredament excessiu a la nit.
En temps fresc mantingui la roba seca.
En l'Àrtic i en l’Antàrtica, es pot beure l'aigua de les llacunes formades pel gel fos pel sol i el gel flotant de
més d'un any, si no s'han posat salobres per l'esquitxada de l'aigua salada.
La ració d'aigua serà basada en un càlcul curós de les possibilitats de ser rescatat i l'eventualitat de recollir
aigua de pluja.
No begui aigua de mar doncs li augmentarà la set i li ocasionarà un fort malestar.
No obstant això, es pot obtenir alleugeriment humitejant els llavis i esbandint-se la boca amb aigua de mar,
i també humitejant les galetes amb una petita quantitat d’ella.
Però cal recordar que l'aigua de mar, ingerida en qualsevol forma en quantitats majors és molt perillosa.
No prendre orina; conté substàncies nocives que augmenten enormement la set.
aigua potable per al consum
Característiques i composició determinada d’aigua que es destina al consum humà, usualment la hi extreu
de les profunditats del sòl i la hi manté protegida d’impureses per mètodes de filtres i depuració.
aigua precipitable
Quantitat de pluja que resultaria de la condensació i precipitació de la humitat total pressent en una
columna d’aire de l’atmosfera.
La major part de la humitat atmosfèrica està continguda el l’atmosfera inferior, en el primer 5.000 metres.
Con a mitjà aquesta columna d’aire de 1 m 2 de secció conté un vapor d’aigua equivalent a 5 – 2,5 mm de
pluja.
El temps de residencia mitjà de l’aigua en l’atmosfera es de nou dies.
aigua profunda
L'aigua profunda és la qual generalment està entre els 1 500 i els 3 000 metres i prové de les altes latituds
per enfonsaments de les masses que es localitzen a menys profunditat.
La formació de les aigües de fons es porta a terme per l'enfonsament de l'aigua superficial d'alta salinitat
que al refredar-se intensament augmenta la seva salinitat i es desplaça arribant a les grans profunditats de
l'oceà.
Aquests tipus de masses d'aigua dels oceans es presenten diferents en l'un i l'altre hemisferi degut,
principalment, a la forma diferent que es distribueixen els continents i els mars, el que constitueix la base
per a la formació dels corrents.
aigua profunda del Atlàntic Nord
Massa d’aigua profunda que te el seu origen fonamental en la mar de Noruega, des de on l’aigua profunda
entre Escòcia, Irlanda i Grenlàndia, per precipitar-se, formen cascades submarines en les profunditats de
l’Atlàntic.
En principi es va pensar que aquesta aigua podia generar-ne en l¡’extrem meridional de Grenlàndia, on les
aigües ja de per si salines de l’Atlàntic Nord guanyaven en densitat al refredar-se al hivern, enfonsar-se
cap les profunditats oceàniques.
aigua residual
Efluents líquids aquosos provinents com deixalla de l'activitat urbana, industrial, ramadera o agrícola que
es caracteritzen per haver perdut en el procés alguna de les seves característiques de qualitat
principalment a causa de l'addició de substàncies dissoltes o en suspensió o d'agents biològics.
aigua residual domèstica

Són les aigües residuals procedents de zones d'habitatge i de serveis, generades principalment per les
excretes humanes i les activitats domèstiques.
aigua residual industrial
Totes les aigües residuals generades des de locals utilitzats per a efectuar qualsevol activitat industrial o
comercial, que no siguin aigües residuals domèstiques ni aigües de vessament pluvial.
aigua residual urbana
Són les aigües residuals domèstiques o la barreja de les mateixes amb aigües residuals industrials i/o
aigües de vessament pluvial.
aigua salada
Aigua que té gust salat.
aigua salobre
És l'aigua que té més salinitat que aigua dolça, solament tant com aigua de mar.
Pot resultar de barrejar-se de l'aigua de mar amb l'aigua dolça, com endins estuaris, o pot ocórrer en fòssil
salobre aqüífers.
La paraula ve d'Holandès mig arrel “brak,” el significar “salat.”
L'aigua salobre és també el residu primari de l'energia blava procés.
Perquè l'aigua salobre és hostil al creixement de la majoria de l'espècie terrestre de la planta, sense la
gerència apropiada és perjudicial a l'ambient.
L'aigua salobre conté entre 0.5 a 30 grams de sal per litre, expressat més sovint com 0.5 a 30 porcions per
mil.
Així, salobre cobreix una gamma de règims de la salinitat no es considera una condició exacte definida.
És característic de moltes aigües superficials salobres que la seva salinitat pugui variar l'espai i/o el temps
considerablement excessius.
aigua segura
Davant la dificultat de poder disposar d'aigua potable disponible per a consum humà en molts llocs del
planeta, principalment per motius de cost, associats a prioritats dels governs locals, s'ha consolidat el
concepte d'aigua segura com sent l'aigua que no conté bacteris perillosos, metalls tòxics dissolts, o
productes químics nocius a la salut, i és per tant considerada segura per a beure.
Existeixen nombrosos programes de cooperació internacional l'objectiu de la qual se centra a divulgar
procediments fàcils i econòmics per a obtenir aigua segura, dirigits a països en vies de desenvolupament.
aigua sobre calenta
L'expressió aigualeix sobre calenta es refereix a l'aigua la temperatura de la qual està compresa entre el
punt d'ebullició (100° C) i la temperatura crítica (374° C) i que es manté líquida per efecte de la pressió.
També es coneix com aigua subcrítica i aigua calenta a pressió.
L'aigua sobre calenta es manté líquida degut al fet que la sotmet a pressió quan sobrepassa el punt
d'ebullició, o perquè s'escalfa en un dipòsit tancat, amb un espai superior, on l'aigua líquida està en
equilibri amb el vapor a la pressió de saturació.
No es tracta de l'aigua a pressió atmosfèrica per sobre del seu punt d'ebullició normal, que no ha bullit, a
causa de la falta de llocs de nucleació, per a la qual també s'utilitza el terme sobre calentament.
Moltes de les propietats anòmales de l'aigua es deuen a enllaços d'hidrogen molt forts.
En una àmplia gamma de temperatures de sobre calentament, els enllaços d'hidrogen es trenquen,
canviant les seves propietats més del que normalment s'esperaria mitjançant un augment de temperatura
per si sol.
L'aigua es converteix de fet en menys polar i es comporta més com un dissolvent orgànic, com el metanol
o el etanol.
En ella augmenta notablement la solubilitat dels materials orgànics i gasos, i pot actuar com un dissolvent,
reactiu o catalitzador en aplicacions industrials i d'anàlisis, inclosa la destil·lació, reaccions químiques i la
neteja.
aigua sobre refreda
Aigua que es manté en l'estat líquid encara que s'ha refredat a una temperatura menor que el punt de
congela-me’n normal.

En els núvols que es produeixen en nivells mitjos i alts de l'atmosfera les gotetes d'aigua poden arribar a
temperatures de fins a -15º C abans de congelar-se.
aigua sobre quaderna
En la sentina, la que sobrepassa la cara superior de les quadernes.
aigua subfosa
Aigua que es manté en l'estat líquid encara que s'ha refredat a una temperatura menor que el punt de
congelament normal.
aigua subterrània
L'aigua subterrània representa una fracció important de la massa d'aigua present a cada moment en els
continents.
Aquesta s'allotja en els aqüífers sota la superfície de la terra.
El volum de l'aigua subterrània és molt més important que la massa d'aigua retinguda en llacs o circulant, i
encara que menor al de les majors glaceres, les masses més extenses poden aconseguir milions de Km 2 .
L'aigua del subsòl és un recurs important i d'aquest es proveeix gran part de la població mundial[cita
requerida], però de difícil gestió, per la seva sensibilitat a la contaminació i a la sobreexplotació.
És una creença comuna que l'aigua subterrània plena cavitats i circula per galeries.
No obstant això, no sempre és així, doncs pot trobar-se ocupant els intersticis (porus i esquerdes) del sòl,
del substrat rocós o del sediment sense consolidar, els quals la contenen com una esponja.
L'única excepció significativa, l'ofereixen les roques solubles com les calcàries i els guixos, susceptibles de
sofrir el procés anomenat carstificacions, en el qual l'aigua excava avencs, cavernes i altres vies de
circulació, model que més s'ajusta a la creença popular.
aigua superior
Es considera que l'aigua superior està localitzada entre els 150 i 700 metres de profunditat, separada de
l'anterior per una zona bé delimitada de temperatura (l’anomenada termoclina), i s'origina de l'enfonsament
de l'aigua superficial, en moviments de convergència.
aigua superficial
L’aigua superficial es troba, en general, com una capa de 150 metres d'espessor, molt influïda pels
processos externs i els corrents; i per tant, les seves característiques varien segons la regió i l'època de
l'any, principalment en les latituds mitjanes.
La massa d'aigua superficial es troba en constant canvi en els tres oceans a causa, principalment, de la
temperatura que, com ja es va veure, al modificar-se produeix canvis en. la densitat i, per tant, en la
salinitat.
Quan les masses d'aigua superior s'estenen fins als 40° de latitud se'ls domina masses d'aigua centrals
superiors i presenten una distribució semblant en els oceans de l'hemisferi Sud; però no succeeix així en
l'hemisferi Nord on la de l'Oceà Pacífic difereix de la de l'Oceà Atlàntic quant a la seva relació temperaturasalinitat,
sent en l'Atlàntic la temperatura mínima en 2º C menor que en el Pacífic, mentre que la salinitat
presenta 2° de més.
aigua tova
Aigua que conte quantitats menors de 50 mil·ligrams per litre de sals càlciques i magnèsiques com
carbonats en dissolució.
aigua vent
Pluja amb vent fort.
aigua viva
Aigua que entre a l’interior d’un vaixell per alguna via d’aigua en la part submergida del buc.
Sinònim aigua xifla
aigua xifla
Sinònim d’aigua viva.
aiguabarreig
Confluència d’aigües corrents o d’un corrent i el mar.

aiguabarreig
El fet d’aiguabarrejar-se.
aiguabatent
Baterell de l’aigua, indret on bat l’aigua.
aiguabatre
Batre, la tempesta, la pluja, etc., amb aigua.
aiguada
Lloc on les embarcacions poden proveir-se d’aigua potable.
aiguada
A Mallorca aiguat.
aiguada d’un vaixell
Quantitat d’aigua potable que porta una embarcació per al consum de la tripulació i del passatge.
aiguadeix
Dipòsit fluvial, al·luvió.
aiguader
Persona que tragina aigua o en ven.
aigual
Antigament se’n deia d’un indret cobert d’aigua, on hi ha aigua.
aigual
Sinònim d’aiguamoll.
aigualida
Provisió d'aigua potable.
aigualida
Lloc en terra on es pren l'aigua dolça.
aigualleixos
Trossos de fusta, brossa, etc., que el mar arrossega.
aiguamoix
Pluja petita.
aiguamoll
En geografia, un aiguamoll, pantà, maresma, marenda o marjal és un terreny impermeable i planer amb
herbes, joncs, canyes, i altres plantes herbàcies (en ocasions amb la presència també de plantes llenyoses
d’alçada reduïda, com els tamarius) en un medi d’aigües someres.
Se sol usar el mot aiguamoll per a aquells ecosistemes pantanosos on dominen les canyes, les herbes i
les plantes baixes, i pantà per a aquells on predominen els arbres.
L’aigua d’un pantà pot ser també d’aigua dolça, salobre o salada.
Els aiguamolls costaners, també anomenats maresmes i, sobretot al país valencià, marjals, poden ésser
associats amb estuaris o amb petits estrets o graus entre bancs de sorra i la costa.
Els aiguamolls són un ecosistema de vital importància, ja que sovint serveixen com a terreny de cria per a
una gran varietat de vida animal.
aiguamort
Sinònim d’aiguamoll.
aiguaneu

L'aiguaneu és una forma de precipitació consistent en neu parcialment fosa i barrejada amb aigua.
Aquesta és deguda a un aire prou temperat com per fondre-ho parcialment, però no prou càlid com per
transformar-ho en pluja.
És, doncs, una barreja d'aigua i neu.
L'aiguaneu no sol quallar en el sòl, excepte quan la temperatura del sòl és inferior als zero graus Celsius,
en aquest cas pot formar capes de gel invisibles coneguts com a plaques de gel o gebre.
El nom d'aiguaneu pot també significar, per alguns meteoròlegs, una forma de precipitació consistent en
aigua parcialment congelada, però no en forma de cristalls.
És gel molt fi, també conegut com a perdigons o boletes de gel.
Es produeix quan l'aire és prou temperat com per fondre-ho parcialment, però no prou càlid com per
transformar-ho en pluja.
És molt similar a la neu a la vista, però en el microscopi es pot observar que no es formen els típics
cristalls de neu, sinó grans similars a la calamarsa, és a dir petits gels amorfs.
La diferència entre aquestes precipitacions és qualitativa, la pluja aquesta composta de gotes d'aigua en
estat líquid, els perdigons, igual que la calamarsa consten d'aigua en estat sòlid, en forma de gel, la neu,
en oposició, aquesta composta d'aigua en estat sòlid però sota la particular forma de prolixos cristalls,
comunament anomenats “flocs”, aquests solen tenir forma hexagonal.
aiguapedra
Barreja de pluja i calamarsa.
aiguarràs
L’aiguarràs, també anomenat essència de trementina, és un líquid volàtil i incolor produït mitjançant la
destil·lació de la resina, està format principalment per una barreja d’hidrocarburs, és el producte constituït
per derivats del petroli, com succedani de l’essència de trementina, en la preparació de pintures, vernissos
i afins.
aiguat
Ploguda forta que produeix torrentades i inundacions.
El camp semàntic d’aquest mot cobreix, doncs, no solament la precipitació abundant i violenta (xàfec), sinó
encara l’avinguda sobtada i sovint imponent dels corrents d’aigua que se’n deriva (crescuda).
El mot, que no és conegut o no és dominant a tota la lingüística catalana, és suplert per d’altres com:
aiguada a Mallorca; rubinada, a la Segarra i el Urgell; barrancada i riuada, al País Valencià; diluvi, a
Menorca.
Aquests aiguats són una manifestació normal del règim pluviomètric mediterrani.
Sinònim xàfec
aiguat
Precipitació, freqüentment de curta durada i fort, caient de núvols convectives; les gotes o partícules
sòlides en els aiguats són usualment més grans que els corresponents elements en altres tipus de
precipitacions.
Els aiguats es caracteritzen pels seus començaments i finals sobtats, generalment per canvis grans i
ràpids d'intensitat i, més freqüentment, per l'aparença del cel; és a dir, ràpides alternances de núvols
fosques, amenaçadores (cumulonimbus) i cels nets de curta durada.
aiguat aïllat
Que ocorren molt separats.
aigüerada
Pluja forta de poca durada.
aiguatge
Se’n diu tant de la creixent de les marees vives i de l’aigua que entra o surt del port amb la creixent o la
minvant, com del corrent de gran intensitat i naturalesa periòdica, pròpia d'alguns llocs.
aiguatge
Corrents periòdics del mar.
aiguatge

Impròpiament s'usa aquest terme per a designar un canal navegable entre bancs.
aiguatge
Mullena provinent de la condensació per refredament nocturn.
aiguatge
Xàfec, pluja forta i de poca durada. (Sant Carlos de la Ràpita.)
aiguatge
Se’n diu quan l’orla és plena de rosada.
aiguatge d’un vaixell
Estela, que deixa el vaixell quan navega.
aiguatge de l’hèlix
Remolins formats en l'aigua al girar l’element propulsor del vaixell.
aiguatge del timó
Remolins formats en la popa del vaixell a l'unir-se els dos fileres d'aigua que vénen contornejant els
costats de la proa.
aiguats àmpliament dispersos
Aiguats separats amb intervals de bon temps.
aiguats intermitents
Pluges sobtades, impetuoses i generalment intermitents, de curta duració.
aiguatjada
A Xàtiva, aiguatge o rosada marina molt abundant.
aiguaviva
L’aiguaviva son los escifozous son una mena del filo Cnidaria amb la fase de pòlip molt reduïda.
De fet, són els cnidarios als quals més freqüentment s'al·ludeix com medusa, ja que és aquesta fase la
qual predomina i acostuma a ser més gran que les hidromeduses amb un diàmetre entre 2 i 40 cm, encara
que Cyanea capillata pugues arribar a 2 m de diàmetre i tentacles de 60 o 70 m de longitud.
Es coneixen unes 200 espècies, presents en tots els mars.
aiguavent
Pluja acompanyada de vent fort.
aigüerol
Sinònim d’aiguamoll.
aigües
En sentit col·lectiu corrents marins.
Així se’n diu que les aigües tiren o van cap a Llevant o Ponent.
aigües
Solc que deixa un vaixell darrere seu, deixant.
aigües a baix
En la mateixa direcció que un corrent o altre flux, o cap a la direcció en la qual el flux s'està movent.
aigües altes
Pujada del nivell de l’aigua de un riu o llac com a conseqüència de les gran precipitacions o fusió de la neu
o del glaç.
aigües amb panna

Àrea d'aigua lliurement navegable en la qual està present gel d'origen terrestre en concentracions menors
de 1/10.
Pot haver gel marí present, si bé la concentració total de tot el gel no excedirà 1/10.
aigües amunt
En direcció oposada als corrents superficials d'aigua, un riu o rierol.
Cap a l'origen del flux, o situat en l'àrea de procedència del flux.
aigües arxipelàgiques
Un estat arxipelàgic és aquell totalment constituït per un o mes grups d'illes.
Aquests països poden traçar línies de base arxipelàgiques rectes que uneixin els punts més extrems de les
illes més allunyades de l'arxipèlag, sempre que la relació aigua-terra dintre de les línies de base oscil·li
entre 1 a 1 i 9 a 1.
Les aigües incloses dintre de les línies de base arxipelàgiques se’n diuen aigualeixes.
aigües braves
Aigües caracteritzades per la presència de corrents i d’obstacles naturals i artificials.
aigües ciprinícoles
Són les aigües superficials continentals en les quals viuen o podrien viure els peixos que pertanyen a la
família dels ciprínidos, o a altres espècies tals com la perca i la anguila.
aigües continentals
Les aigües continentals són les que se situen sobre la superfície dels continents.
Depenent del seu fisiografia i forma de manifestar-se es denominen de diverses formes: corrents
superficials si discorren per la superfície, tals com a rius, rierols i torrents; llacs si ocupen o estan situats en
espais tancats de terreny; glacials si es mostren en forma de gel; i corrents subterranis si discorren pel
subsòl.
Totes les aigües continentals, es trobin en forma líquida o sòlida, procedeixen de les precipitacions.
En aconseguir el sòl prenen tres camins: una part torna a l'atmosfera en evaporar-se; una altra arriba al
subsòl a través de terrenys permeables, o es filtra per les esquerdes i fissures; i l'altra part forma els
corrents superficials en discórrer lliurement per la superfície, aconseguint finalment llacs, mars o oceans.
aigües continentals corrents
Les aigües continental corrents, són les masses d’aigua que es mouen en una mateixa direcció i poden
circular contínuament, com els rius i els rierols.
aigües continentals estancades
Són les aigües interiors que no presenten corrent continu, com els llacs, les llacunes, les tolles i els
pantans.
aigües costaneres
Aigües superficials situades cap a terra des d'una línia la totalitat de la qual de punts es troba a una
distància d'una milla nàutica mar endins des del punt més pròxim de la línia de base que serveix per a
mesurar l'amplària de les aigües territorials i que s'estenen, si escau, fins al límit exterior de les aigües de
transició.
En EUA, abasta la regió entre la línia que s'aproxima al nivell d'aigües altes terme mitjà al llarg de la costa
continental o de la illa fins a una distància 40 km (25 milles) mar endins, incloent les badies, els ports i
estrets.
aigües d'un cap
Son les aigües immediates a un cap.
aigües d’un país
Porció d’aigua estenent-se a tres milles d’una costa i que formen les aigües territorials, propietat absoluta
de la nació que banyen.
aigües d’una badia
Aigües situades al voltant de una badia.

aigües d’una costa
Aigües situades al voltant de la costa.
aigües d’una nau
Aigües que guarden darrere la nau la traça de la seva marxa.
aigües d’una península
Aigües situades al voltant de una península.
aigües de bany
Qualsevol element d'aigües superficials en el qual les autoritats competents prevegin que es banyi un
nombre important de persones i en el qual no existeixi una prohibició permanent de bany ni s'hagi formulat
una recomanació permanent d'abstenir-se del mateix.
No s'aplicarà a:
• Les piscines de natació i aigües termals.
• Les aigües confinades subjectes a un tractament o empleades amb fins terapèutiques
• Les aigües confinades artificialment i separades de les aigües superficials i de les aigües subterrànies.
aigües de creixent
Aigües provinent d’una marea entrant.
aigües de flux
Sinònim d’aigües de creixent.
aigües de llast
Les aigües de llast, són emprades en navegació marítima per a procurar l'estabilitat d'un vaixell.
La tècnica consisteix en l'admissió o presa directa d'aigua de l'entorn en el qual es troba el vaixell en
aquest moment, per a la inundació total o parcial d'uns dipòsits o tancs especialment dissenyats en
l'interior del buc.
El procés és pot invertir i l'aigua és expulsada del navili, en un lloc que en general, sol ésser allunyat del
punt original de presa.
La capacitat necessària d'aigües de llast és proporcional a la grandària del vaixell i les seves condicions de
càrrega, podent transportar des d'uns centenars de litres fins a 100.000 tones en les quals també
s'inclouen sediments i particularment, éssers vius animals i vegetals, incloent virus, bacteris i altres
microorganismes.
Aquesta tècnica va ser desenvolupada a la fi del segle XIX en substitució del tradicional ús de sòlids per al
llastrat, la preparació del qual era més costosa, però amb el temps ha estat reconeguda com un problema
mediambiental de primer ordre, provocat per la introducció artificial d'espècies alienes en ecosistemes que
acaben per desequilibrar-se a l'entrar en competència amb espècies autòctones.
En 1991 el "Comitè de Protecció del Medi ambient Marí" (MEPC en les seves sigles en anglès), va adoptar
la resolució 50.31, Normes per a prevenir la introducció d'organismes no desitjats i patògens per la
descàrrega de l'aigua de llast i sediments dels vaixells, mentre que la "Conferència sobre Medi ambient i
Desenvolupament de les Nacions Unides" (UNCED), duta a Rio de Janeiro en 1992, va reconèixer
l'assumpte com una preocupació internacional major.
En l'any 2004, es va adoptar el "Conveni Internacional per al Control i Gestió de l'Aigua de Llast i
Sediments dels Vaixells" que requereix a tots els vaixells implementar un Pla de Gestió d'Aigua de Llast i
Sediments aprovat per l'Administració Marítima dels Governs, i l'entrada dels quals en vigor tindrà lloc a la
ratificació de almenys 30 estats.
A data 30 de Setembre de 2007, 10 estats (entre ells Espanya) representant un 3,42% del tonatge mundial
havien ratificat el Conveni.
aigües de marea
Aigua afectada per les marees o, de vegades, part d’ella que cobreix la zona costanera banyada per la
marea.
El nivell d’aquestes aigües es modifica periòdicament a causa de l'acció de la marea.
aigües de minvant
Aigües provinent de la marea sortint.

aigües de practicatge
Zones en les quals la navegació es realitza amb pràctics.
aigües de reflux
Sinònim d’aigües de minvant.
aigües de transició
Segons l'article 16 bis del Reial decret 1/2001, de 20 de juliol, que aprova el Text Refós de la Llei d'Aigües,
són les masses d'aigua superficial pròximes a la desembocadura dels rius que són parcialment salines
com a conseqüència de la seva proximitat a les aigües costaneres, però que reben una notable influència
de fluxos d'aigua dolça.
aigües del pantoc
Aigües situades en sentit horitzontal, entre la proa i la popa.
aigües del pla
Aigua que por qualsevol obstrucció no pot córrer el pla fins arribar a la caixa de bombes.
aigües del port
Espais marítims o fluvials, delimitats per a cada port, en els quals es pot fondejar, varar o treure
embarcacions.
aigües del timó
Aigües arremolinades que forma l’aigua al ajuntar-se en la popa les dos corrents que venen des de la proa
per els dos costat del vaixell.
aigües depurades
Aigües residuals que han estat sotmeses a un procés de tractament que permeti adequar la seva qualitat a
la normativa d'abocaments aplicable
aigües descolorides
Aigua de mar amb un color diferent al blau o verd que normalment s’observa, s’han produït variacions a
colors vermell, groc, verd i marró com així també a negre i blanc.
aigües dolces
Aigua que sorgeix de forma natural, amb baixa concentració de sals, i amb freqüència pot considerar-ne
extreta i tractada a fi de produir aigua potable.
aigües dolentes
Aigües fangoses que es creen en el mar i en las que no s’aperceben senyals de vida.
aigües domestiques
Aigües residuals procedents del poblament humà.
aigües hipoaòxiques
Aigües amb una concentració d'oxigen dissolt menor que 2mg/L, el nivell generalment acceptat com a
mínim requerit per a la vida i la reproducció d'organismes aquàtics.
aigües històriques
Nom aplicat als espais marítims que tradicionalment han estat considerats com formant part del territori
d’un estat determinat.
aigües interiors
L'Art. 8-1 de la Convenció diu: “Les aigües situades a l'interior de la línia de base del Mar Territorial formen
part de les aigües interiors de l'estat”.
Ens referim aquí a les aigües interiors del mar i no als espais aquàtics que existeixen dins del territori de
l'estat, com els rius, llacs, llacunes, etc.

Perquè en el context de Dret Internacional del Mar “Aigües Interiors” són, com s’ assenyalat, les
compreses dins de la zona aquàtica que des del mar territorial va cap a l'interior del territori de l'estat,
comprenent ancorades, ports, canals marítims, estuaris, etc.
Es pot apreciar així la intima relació que existeix entre les aigües interiors i les línies de base que serveixen
per mesurar l'amplària del mar territorial.
L'amplària del MT es mesura a partir d'una línia de base i la línia de base normal per a tal fi és la línia de la
baixa mar al llarg de la costa.
Però aquesta regla sofreix modulacions o excepcions en cas d'existència de certs accidents geogràfics
com a esculls, costes amb profundes obertures o escotadures o en les quals existeixi una franja d'illes al
seu càrrec i en els seus voltants, desembocadures de rius, badies, ports, rades i elevacions en baixa mar.
En Virtut d'aquestes excepcions queden de vegades espais d'aigües marítimes entre la costa i la línia de
base a partir de la qual es mesura el MT.
Aquests espais tenen la naturalesa d'aigües interiors per aplicació del citat Art. 8-1 de la Convenció.
D'aquesta manera aquestes aigua abasten des de les costes de l'estat riberenc fins a la línia a partir de la
qual comença a explicar-se el MT.
• En els casos d'illes situades en atols o d'illes vorejades per esculls, la línia de base per mesurar l'amplària
del Mar Territorial és la línia de baixamar del costat de l'escull que dóna al mar (Art. 6 de la Convenció) per
tant les aigües marítimes compreses entre aquesta línia de base i les costes de les illes són aigües
interiors.
• En els casos de costes que tinguin profundes obertures i escotadures o en les quals hi hagi una franja
d'illes al llarg de la costa situades en la seva proximitat immediata, l'Estat riberenc pot adoptar línies de
base rectes que uneixin els punts apropiats, en l'entès que tals línies no han d'apartar-se d'una manera
apreciable de la direcció general de la costa i que les zones de mar situades del costat de terra d'aquestes
línies han d'estar suficientment vinculades al domini terrestre parell estar sotmeses al règim d'aigües
interiors i sempre que amb tal sistema no aïlla la mar territorial d'altres estats de l'alta mar o d'una ZEE; en
tot cas per al traçat de tals línies l'estat riberenc pot tenir en compte els interessos econòmics propis de la
regió que es tracti la realitat de la qual i importància estiguin demostrats per un ús perllongat (Art. 7 de la
Convenció).
Aquest sistema de línies de base rectes va ser establert per Noruega per a la seva costa en virtut de Reial
decret de 12 de juliol de 1935. Impugnat el traçat pel Regne Unit la controvèrsia va ser portada al Tribunal
Internacional de Justícia, el qual en la seva sentència del 18 de desembre de 1955 en l’anomena’t Cas de
les Pesqueres va admetre la compatibilitat del sistema amb el Dret Internacional General.
Així, la CIJ va dir: “la delimitació de les àrees marítimes té sempre un aspecte internacional, no pot
dependre solament de la voluntat de l'Estat costaner, tal com aquesta expressada en el seu dret intern.
Encara que és veritat que l'acte de delimitació és necessàriament un acte unilateral, per que solament
l'Estat costaner pot fer-ho, la validesa de la delimitació en relació amb altres estats depèn del Dret
Internacional”.
Aquesta sentència del Tribunal influeixo àmpliament en la Convenció de Ginebra de 1958 sobre Mar
Territorial i Zona Contigua, i en definitiva sobre l'Art. 7 de la Convenció de 1982.
• En el cas d'un riu que desemboca directament el mar, la línia de base serà una línia recta traçada a
través de la desembocadura entre els punts de la línia de la baixamar de les seves ribes (Art. 9 de la
Convenció).
Així, en els rius es traça una línia recta que travessa la seva desembocadura unint els dos punts
excel·lents de les seves ribes i des d'aquí cap a fora es comença a explicar en MT, mentre que cap a dintre
es considera aigua interior.
• També existeixen regles especials per al mesurament del MT en els casos de badies de les costes de les
quals és riberenc un sol Estat.
L'Art. 10 de la Convenció de 1982 diu que una badia és tota escotadura ben determinada la penetració de
la qual terra endins, en relació amb l'amplària de la seva boca, és tal que conté aigües tancades per la
costa i constitueix alguna cosa mes que una simple inflexió d'aquesta.
No obstant això, l'escotadura no es considerarà una badia si la superfície no és igual o superior a la d'un
semicercle que tingui per diàmetre la boca d'aquesta escotadura (mètode del semicercle).
Si la distància entre les línies de baixamar dels punts naturals d'entrada d'una badia no excedeix de 24
milles marines, es podrà traçar una línia de demarcació entre les dues línies de baixamar, i les aigües que
quedin així tancades seran considerades aigües interiors.
Aquestes regles s'enuncien exclusivament per a les badies no històriques.
(Art. 10 -6 de la Convenció de 1982).
Per determinar si una badia es classifica d'aquesta forma o no és necessari recórrer al ja citat Cas de les
Pesqueres Anglo-Noruc, en el qual el Tribunal de l'Haia va dir que: ¨

Per aigües històriques s'entenen usualment les aigües que són considerades interiors, però que no tindrien
tal caràcter si no anessin per l'existència d'un títol històric.¨
D'aquesta manera s'entén que badies històriques són aquelles que històricament pertanyen a l'Estat
riberenc perquè aquest Estat ha afirmat la seva sobirania sobre aquestes aigües.
• Respecte dels ports, s'entén que els mateixos formen part de les aigües interiors, i atenent a l'Art. 11 de
la Convenció de 1982, les construccions portuàries permanents més allunyades de la costa que formin part
integrant del sistema portuari es consideraran part de la costa a l'efecte de delimitació del MT.
Règim Jurídic:
Sobre les Aigües interiors l'Estat riberenc exerceix sobirania territorial, igual que sobre el MT, però, sense
l'existència del Dret de Pas Innocent de Vaixells, excepte en el supòsit de traçat de línies de base recta
conforme a l'Art. 7 de la Convenció, on queden tancades com a aigües interiors aigües que anteriorment
no es consideraven com a tals.
Quant al Règim d'accés de vaixells estrangers al ports, podem donar per descomptat amb el Tribunal de
l'Haia que l'Estat riberenc, ho pot reglamentar en virtut de la seva sobirania.
No obstant això, resulten de rellevant importància:
• Deure reciprocitat en el tractament de vaixells.
• Prohibició de tancar els seus ports a vaixells mercants, salvo per qüestions sanitàries o d'ordre públic.
aigües internacionals
Terme no jurídic referit a aquelles aigües amb llibertat de navegació.
Les aigües internacionals, segons ho estableix la Convenció de Dret de la Mar, constitueix totes les parts
de la mar no incloses en la zona econòmica exclusiva, en la mar territorial o en les aigües interiors d’un
Estat, ni en les aigües arxipèlags d’un Estat.
aigües jurisdiccionals
Constitueixen el que es denomina mar territorial i són les incloses fins al límit format per una línia contínua
i paral·lela a la costa, a la distància de tres milles.
Quan la costa presenta escotadures o ancorades la línia es traça unint rectament els punts extrems de tals
accidents, considerant el seu interior com a aigües nacionals.
Ordinàriament, la franja d'aigües territorials es considera d'una amplària de dotze milles.
La raó per fixar les aigües jurisdiccionals es basa en consideracions molt diverses, com són les de tipus
fiscal, les de pesca i explotació de recursos naturals i les sanitàries.
Màxim àmbit especial marítim en el qual l'Estat riberenc exerceix les seves competències territorials sense
distingir que siguin exclusives o concurrents, plenes o fragmentaries; és a dir, amb aquesta expressió es
designa el conjunt de les aigües interiors, de la mar territorial, de la zona contigua i, recentment, de la zona
econòmica exclusiva.
Si embarg, des de mitjans del segle XIX, a Espanya aquesta expressió s'ha utilitzat incorrectament per la
legislació i part de la doctrina com se denomina "mar territorial".
Amb tot, tant a la llum del vigent règim jurídic dels espais marítims, aprovat en Ginebra en 1958 durant la I
Conferència de les Nacions Unides sobre Dret de la Mar, com de la Convenció de les Nacions Unides
sobre Dret de la Mar, de 10 de desembre de 1982, és pot afirmar que l'expressió "aigües jurisdiccionals"
amb el mateix de gran vaguetat i resulta ara, i fins i tot en el context històric del segle XIX, excessivament
àmplia per a ser identificada amb el mar territorial en sentit estricte; en ella s'engloben per igual, amb
caràcter unitari o indistint, zones perfectament delimitades, amb status jurídics distints, en les quals l'Estat
riberenc estén les seves competències de manera gradual, de més a menys, segons la seva proximitat a
les costes del mateix.
En definitiva, encara que s'hagin emprat com sinònim, ambdues expressions denominen realitats
jurídiques distintes i es troben en la mateixa relació que guarden entre si la part (mar territorial) i el tot
(aigües jurisdiccionals).
Tan aigües jurisdiccionals d'una Estat són les aigües interiors, la zona contigua i la zona econòmica
exclusiva com el mar territorial.
A aquests efectes de distinció, pot veure el preàmbul de la Llei 10/1977, de 4 de gener, sobre mar
territorial (B.O.E. núm. 7, de 8 de gener).
aigües juvenils
Molècules d'aigua que inicialment es troben atrapades químicament en el magma (en combinacions
estables) i que no s'intercanvien en el cicle hidrològic fins a ser alliberades per erupcions volcàniques.
aigües litorals

Sinònim de mar litoral.
aigües lliures de gels
Àrea del mar amb una concentració de gel inferior a 1/10, que permet el trànsit de vaixells.
aigües majors
Se’n diu de les marees mortes.
aigües marítimes
Se’n diu de les aigües dels mars.
aigües menors
Sinònim marees diàries o comuns.
aigües mortes
Fenomen que es produeix quan una embarcació de baix poder de propulsió es desplaça per aigua que
posseeix una capa prima d'aigua dolça per sobre d'una capa més profunda d'aigua més salina.
A mesura que l'embarcació es desplaça, part de la seva energia és absorbida per la formació d'una ona
interna el que ocasiona una notable disminució en l'eficàcia del sistema de propulsió
aigües navegables
Espais marítims o fluvials que permeten el desplaçament de qualsevol embarcació, plataforma o artefacte
flotant.
aigües nefrítiques
Massa d’aigua marina que esta situada a prop de la costa, fins el límit de la plataforma, aproximadament.
aigües negres
Aigües que conté els residus d'éssers humans, d'animals o d'aliments.
aigües obertes
Sinònim d’aigües lliures.
aigües obertes de gel
Aigües deslliurades des blocs de gel.
aigües oceàniques
Des que es van formar, fa gairebé 4.000 milions d’anys, els oceans contenen la major part de l’aigua
líquida de la Terra.
El seu funcionament determina el clima i permet explicar la diversitat de vida que hi ha en el nostre
planeta.
S’anomenen oceans a les grans masses d’aigua que separen els continents.
Dintre dels oceans se’n diu mars a algunes zones properes a les costes, situats gairebé sempre sobre la
plataforma continental, amb profunditats petites, que per raons històriques o culturals tenen nom propi.
En els oceans hi ha una capa superficial d’aigua temperada (12º a 30º C), que arriba fins a una profunditat
variable segons les zones, de entre unes desenes i 400 o 500 metres.
Per sota d’aquesta capa l’aigua està freda amb temperatures de entre 5º i -1º C.
Se’n diu termoclina al límit entre les dues capes.
L’aigua està més càlida en les zones equatorials i tropicals i més freda prop dels pols i, en les zones
temperades, i, també, més càlida a l’estiu i més freda al hivern.
La Mar Mediterrani (i altres mars interiors) és una excepció a la distribució normal de temperatures, ja que
les seves aigües profundes es troben a uns 13º C.
La causa cal buscar-la que està gairebé aïllat al comunicar amb l’Atlàntic només per l’estret de Gibraltar i,
per això, s’acaba escalfant tota la massa d’aigua.
aigües plenes
Sen diu de la plenamar.
aigües poc profundes

Sinònim de sota fons.
aigües profundes
Zona aquàtica on l’aigua es troba a més profunditat que la meitat de la longitud d’ona i les onades
superficials es veuen poc afectades per la topografia del fons.
aigües protegides
Son aquelles aigües a las que se l’imposen algunes limitacions per qualsevol motiu.
aigües públiques
Conjunt de les aigües que formen part del domini públic hidràulic.
aigües regenerades
Aigües residuals depurades que, si escau, han estat sotmeses a un procés de tractament addicional o
complementari que permet adequar la seva qualitat a l'ús al que es destinen.
aigües residuals
El terme aigua residual defineix un tipus d'aigua que està contaminada amb substàncies fecals i orina,
procedents de deixalles orgàniques humans o animals.
La seva importància és tal que requereix sistemes de canalització, tractament i desallotjament.
El seu tractament nul o indegut genera greus problemes de contaminació.
A les aigües residuals també se'ls diu aigües servides, fecals.
Són residuals, havent estat usada l'aigua, constituïxen un residu, una mica que no serveix per a l'usuari
directe; i clavegueram perquè són transportades mitjançant clavegueres (del llatí claveguera, embornal),
nom que se li dóna habitualment al col·lector.
En tot cas, estan constituïdes per totes aquelles aigües que són conduïdes pel clavegueram i inclouen, de
vegades, les aigües de pluja i les infiltracions d'aigua del terreny.
Totes les aigües naturals contenen quantitats variables d'altres substàncies en concentracions que varien
d'uns pocs mg/litre en l'aigua de pluja a prop de 35 mg/litre en l'aigua de mar.
A això cal afegir, en les aigües residuals, les impureses procedents del procés productor de deixalles, que
són els pròpiament cridats abocaments.
Les aigües residuals poden ésser contaminades per deixalles urbanes o bé procedir dels variats processos
industrials.
La composició i el seu tractament poden diferir molt d'un cas a un altre, pel que en els residus industrials
és preferible la depuració en l'origen de l'abocament que la seva depuració conjunta posterior.
aigües salmonícoles
Les aigües en les quals viuen o podrien viure els peixos que pertanyen a la família dels salmònids, amb
espècies tals com el salmó, la truita, etc.
aigües segures per boies
Aquests senyals serveixen per a indicar que hi ha aigües navegables al voltant (senyals d'eix del canal i les
de mig canal).
Es col·loquen en les entrades dels canals o en els passos difícils per a indicar la zona de menys perill, pel
que el més segur és passar prop d’ella.
Colors: franges verticals vermelles i blanques. Marca de topall (quan s'usa): esfera vermella. Llum: blanca
isofàsica d'ocultació (centelleig llarg c/10 s) o lletra Morse "A" ( .- )
aigües sobre quadernes
Aigües que en la sentina es troben en la part alta de les quadernes.
aigües someres
Son aquelles aigües en las quals la profunditat es menor que la meitat de la longitud de l’ona superficial.
aigües somes
Zona aquàtica de poca profunditat on la propagació de les onades superficials i de la marea queden
afectades per la topografia del fons.
aigües subterrànies

Totes les aigües que es troben sota la superfície del sòl en la zona de saturació i en contacte directe amb
el sòl o el subsòl.
aigües succintes
Aigües poc profundes.
aigües superficials
Les aigües continentals, excepte les aigües subterrànies; les aigües de transició i les aigües costaneres, i,
pel que fa a l'estat químic, també les aigües territorials.
aigües supradjacents
Capa d’aigua immediata al fons marí o al fons oceànic profund i fins a la superfície.
aigües tancades per el gel
Aigües preses pel gel.
aigües termals
Les quals, en tot temps, brollen de la deu a una temperatura major de 4º C a la mitjana anual del país.
aigües territorials
Aigües del seu territori, segons la Convenció de la Mar, el mar territorial és aquell que s’estén fins a una
distància de dotze milles nàutiques (22,2 km) contades a partir de les línies de base des de les quals és
mesura la seva amplària.
aigües tranquil·les
Aigües caracteritzades per l’absència de corrents i obstacles.
aigües transfrontereres
El concepte designa totes les aigües superficials o subterrànies que marquen, travessen o estan situades
en les fronteres entre dues o més Estats; pel que fa a les aigües transfrontereres que desemboquen
directament en el mar, el seu límit ho constituïx una línia recta imaginària traçada a través de la
desembocadura entre els dos punts extrems de les ribes durant la baixamar.
aigües vives
Sinònim d’aigües braves, marea viva
AILA
Acrònim de l'Associació d'Industrials Llatinoamericans, amb seu a Montevideo (Uruguai).
aile
Monotip de balandre originari de Finlàndia, i no va assolir gran difusió per tractar-se d'un tipus relativament
lent i poc maniobrable; per canvi es comportava força bé en el mar i el seu velam reduït el feia d'una
maniobra senzilla i segura.
Va introduir-se a França l'any 1943.
Eslora total, 7,10 metres. Eslora de flotació, 5,86 metres. Mànega, 1,60 metres. Desplaçament, 750 kg.
Superfície vèlica, 16 m².
Aparell de balandre Marconi.
aïllament
Conjunt de recursos destinats a evitar o, almenys, contenir la transmissió de la calor i dels sorolls a través
dels mampares i cobertes dels vaixells.
Particularment difícil és l'aïllament acústic en els vaixells d'acer, per quant les estructures metàl·liques
transmeten els sons oscil·lant i així mateix capaços d'esmorteir les vibracions sonores de les pròpies
estructures.
Un tipus especial d'aïllament és el qual tendeix a impedir la propagació del foc en cas d'incendi: està
constituït per mampares i defenses ininflamables, metàl·lics, amb revestiments incombustibles i aïllants per
a evitar que el foc pugui propagar-se per irradiació.
aïllament acústic

L'aïllament acústic es refereix al conjunt de materials, tècniques i tecnologies desenvolupades per aïllar o
atenuar el nivell sonor en un determinat espai.
aïllament elèctric
L'aïllament elèctric es produeix quan es cobreix un element d'una instal·lació elèctrica amb un material que
no és conductor de l'electricitat, és a dir, un material que resisteix el pas del corrent a través de l'element
que recobreix i ho manté en la seva trajectòria al llarg del conductor.
Dit material es denomina aïllant elèctric.
aïllament tèrmic
L’aïllament tèrmic és la capacitat dels materials per oposar-se al pas de la calor per conducció.
S'avalua per la resistència tèrmica que tenen.
La mesura de la resistència tèrmica o, la qual cosa és el mateix, de la capacitat d'aïllar tèrmicament,
s'expressa, en el Sistema Internacional d'Unitats (SI) en m².K/W (metre quadrat i kelvin per watt).
Es considera material aïllant tèrmic quan el seu coeficient de conductivitat tèrmica: λ és inferior a λ

air waybill of lading
Expressió anglesa, que significa = Coneixement aeri.
airada
Vent que dura poca estona
aïrament
Acció o l’efecte d’aïrar-se.
airàs
Vent molest.
aircraft
Expressió anglesa, que significa = Aeronau, avió.
aire
Es denomina aire a la barreja de gasos que constitueix l'atmosfera terrestre, que romanen al voltant del
planeta Terra per acció de la força de gravetat.
L'aire és essencial per a la vida al planeta.
És particularment delicat, fi, eteri i es net transparent en distàncies curtes i mitjanes.
En proporcions lleugerament variables, està compost per nitrogen (78%), oxigen (21%), vapor d'aigua (0-
7%), ozó, diòxid de carboni, hidrogen i gasos nobles com a criptó i argó; és a dir, 1% d'altres substàncies.
Els percentatges indicats expressen fracció en volum, pràcticament igual a la fracció molar.
Segons l'altitud, la temperatura i la composició de l'aire, l'atmosfera terrestre es divideix en quatre capes:
troposfera, estratosfera, mesosfera i termosfera.
A major altitud disminueixen la pressió i el pes de l'aire.
Les porcions més importants per a anàlisis de la contaminació atmosfèrica són les dues capes properes a
la Terra: la troposfera i l'estratosfera.
L'aire de la troposfera intervé en la respiració.
Per volum està compost, aproximadament, per 78,08% de nitrogen (N2), 20,94% d'oxigen (O2), 0,035% de
diòxid de carboni (CO2) i 0,93% de gasos inerts, com argó i neó.
En aquesta capa, de 7 km d'altura en els pols i 16 km en els tròpics, es troben els núvols i gairebé tot el
vapor d'aigua.
En ella es generen tots els fenòmens atmosfèrics que originen el clima.
Més amunt, aproximadament a 25 quilòmetres d'altura, en l'estratosfera, es troba la capa d'ozó, que
protegeix a la Terra dels rajos ultraviolat (UV).
En relació amb això val la pena recordar que, en termes generals, un contaminant és una substància que
està «fora de lloc», i que un bon exemple d'això pot ser el cas de l'ozó (O3).
Quan aquest gas es troba en l'aire que es respira, és a dir sota els 25 quilòmetres d'altura habituals, és
contaminant i constitueix un poderós antisèptic que exerceix un efecte nociu per a la salut, per la qual cosa
en aquestes circumstàncies se li coneix com a ozó troposfèric o ozó dolent.
No obstant això, el mateix gas, quan està en l'estratosfera, forma la capa que protegeix dels rajos
ultraviolat del Sol a tots els éssers vivents de la Terra, per la qual cosa se li identifica com a ozó bo.
aire Antàrtic
Massa d'aire molt fred, polar, que se origina sobre la superfície gelada de l’Antàrtica, les masses de gel
circumdants sobre les més fredes aigües del Oceà Antàrtic.
Conforme aquest aire es desplaça cap el Nord sobre aigües més càlides, es fa convectivament inestable
aire Àrtic
Massa d'aire provinent de regions àrtiques que envaeix latituds mitges i baixes.
És relativament molt freda en les capes baixes.
Massa d'aire originari i procedent de regions àrtiques, molt freda en les seves capes inferiors, que avança
cap a latituds menors bastant menys fredes.
aire calent
Aire la temperatura del qual és superior comparativament amb la de la superfície subjacent o la d'altre aire.
aire càlid

Aire amb temperatura més elevada en comparació del sòl o altra massa d'aire.
aire clar
Aire que no conté partícules sòlides o líquides que redueixin la visibilitat.
aire comprimit
L’aire comprimit es refereix a una tecnologia o aplicació tècnica que fa ús d’aire que ha estat sotmès a
pressió per mitjà d’un compressor, en la majoria d’aplicacions, l’aire no només es comprimeix sinó que
també es des humidificador i es filtra, l’ús de l’aire comprimit és molt comú en la indústria, el seu ús té
l’avantatge sobre els sistemes hidràulics de ser més ràpid, encara que és menys precís en el
posicionament dels mecanismes i no permet forces grans.
aire condicionat
Aire al que per mitjà d'uns procediments adequats se li ha donat la temperatura i grau d'humitat necessaris
perquè en ventilar amb ell els compartiments habitats.
aire contaminat
Aire que conté partícules suspeses de pols, fum, microorganismes, sals o gasos diferents a la seva
composició ordinària o en concentracions anormalment elevades.
aire continental
Massa d'aire que ha estat sobre un continent per diversos dies i que per tant té relativament, un baix
contingut de vapor d'aigua, i amb característiques pròpies del continent.
aire continental tropical
Tipus d’aire tropical produït en les zones àrides subtropicals, es sec i calent.
aire d’una barca
Se’n diu de la velocitat d’una barca en un moment donat.
aire de baix
A Castelló vent del SE.
aire de dalt
A Castelló vent del NE.
aire de Foehn
Aire càlid i sec associat amb el vent Foehn.
aire del mar
Se’n diu de la brisa del mar.
aire del sòl
Aire que forma part del sòl, omplin els pors d’aquest i que contenen els mateixos gasos que l’atmosfera,
però de diferents proporcions.
aire en el sòl
Aire i altres gasos sota la superfície terrestre; tots els sòls són més o menys porosos i contenen entre els
seus intersticis gasos que formen l'atmosfera del sòl i que són necessaris per a la vida vegetal.
aire enrarit
S'anomena aire enrarit aquell aire que, per manca de ventilació a les galeries d'una mina subterrània, s'ha
empobrit en oxigen i s'ha carregat de diòxid de carboni i d'altres gasos.
Aquest procés pot provocar la falta oxigen dintre d'una mina subterrània i fer perillar la vida dels éssers que
hi estan dintre.
aire equatorial
Massa d'aire que ha estat en regions pròximes a l'Equador per diversos dies i que per tant s'ha tornat
relativament càlida, i amb les característiques d'equador.

aire estable
Massa d'aire que té estabilitat estàtica.
Aquesta condició determinada pels gradients verticals de la temperatura de l'aire i de la humitat.
aire fred
Aire la temperatura del qual és baixa en el mateix, o comparativament amb la superfície subjacent, o amb
la d'altre aire.
aire humit
Una de les característiques més importants del flux atmosfèric és el cicle d’humitat, el vapor d’aigua és de
gran importància en l’atmosfera, a pesar que mai supera el 4 per cent de la massa d’aire i normalment es
troba en quantitats bastant menors, la precipitació constitueix un dels principals fenòmens del “temps
atmosfèric”’ i la calor latent emmagatzemat en humitat és un factor important en els sistemes
meteorològics.
aire inestable
Cos d'aire que té inestabilitat en les seves capes més baixes la qual cosa afavoreix la convecció i per tant
la formació de núvols numuliformes amb precipitacions i descàrregues elèctriques.
Aquesta condició està determinada pels gradients verticals de la temperatura de l'aire i de la humitat
relativa.
aire líquid
L'aire líquid està compost d'aire que ha estat liquat mitjançant aplicació d'alta compressió en pistons i
posteriorment refredat a molt baixes temperatures.
Ha de ser conservat en un got Dewar a temperatura ambienti, l'aire líquid absorbeix ràpidament la calor i
és aquesta la raó per la qual es converteix ràpidament al seu estat gasós.
S'empra generalment en la refrigeració d'altres substàncies, així com font de nitrogen, oxigen, argó, i altres
gasos inerts.
L'aire líquid té una densitat d'aproximadament 870 kg/m 3 , encara que aquesta densitat nominal pot ser
diferent en molts casos depenent de la composició elemental de l'aire.
Ja que com l'aire gasós té un 78% de volum de nitrogen i un 21% d'oxigen, la densitat de l'aire líquid en
composició estàndard és calculada tenint en compte la composició decimal de les densitats en estat líquid
dels respectius components de l'aire líquid.
Punt de fusió: -216.2° C Punt d'ebullició: -194.35° C
Existeixen diversos processos per a la destil·lació de l'aire líquid, però un dels més comuns i empleats amb
major freqüència per la indústria és el cicle de dues columnes de Carl von Boga que empra l'efecte de
Joule-Thomson.
En aquest mètode l'aire és injectat a alta pressió >60 psig (520 kPa) en la columna inferior, i és separat en
nitrogen pur i una alta concentració d'oxigen, tots dos en estat líquid.
El líquid a temperatura molt baixa i obtingut en la columna inferior és injectat a la columna superior que
opera a una pressió baixa

aire polar
Massa d'aire que ha estat sobre latituds altes per diversos dies i que per tant s'ha tornat relativament més
fred, almenys en les capes baixes i amb característiques pròpies del pol.
aire pur
Aire que està relativament, desproveït de materials contaminants sòlids, líquids o gasosos.
aire saturat
Aire que conté la quantitat màxima de vapor d’aigua possible per a una temperatura i una pressió donades
(100 d’humitat).
aire sec
Aire que no conté vapor d’aigua o que té una humitat relativa molt baixa.
aire superior
En meteorologia sinòptica i en observació meteorològica, l'atmosfera situada per sobre dels 1.000 metres,
on la fricció superficial té encara importància.
No s'ha establert cap límit inferior clar, però sol aplicar-se el terme a pressions d'al voltant de 850 mil·libars.
aire tropical
Massa d'aire que ha estat sobre regions tropicals o subtropicals per diversos dies i que per tant s'ha tornat
relativament càlida, contenint les característiques pròpies del tròpic.
aireig de l’hèlix
Efecte d’absorció d’aire per les pales de l’hèlix a causa de la proximitat d’aquestes amb la superfície de
l’aigua, o induït per la carena de l’embarcació.
airejada
A Castelló vent molt fort.
airet
Vent subtil i fresc.
airfreight container
Expressió anglesa que significa = Contenidor de càrrega aèria, especialment dissenyat per a aquest tipus
de transport.
Gairebé sempre d'alumini o altra construcció lleugera.
Dissenyat per a utilitzar l'espai contornejat d'una aeronau.
airglow
L'airglow (o luminescència nocturna) és l'emissió de llum per una atmosfera planetària causada per la
reestructuració d'àtoms en forma de molècules que havien estat ionitzades per la llum solar durant el dia, o
per rajos còsmics.
A la Terra, la font d'emissió està situada prop de la mesopausa, i està conformada per diverses capes.
Les principals són la capa de l'OH, a uns 85 km, i la d'O2, situada a uns 95 km d'altura, ambdues amb un
grossor aproximat d'uns 10 km.
No obstant això, l'element més important per la seva concentració que genera el fenomen de l'airglow és el
nitrogen, tant quan combina amb al hidrogen com quan es combina amb l'oxigen; però també es pot trobar
luminescència amb OI i NaI.
airline and airship
Expressió anglesa, que significa = Línia aèria i Aeronau.
airina
Ventet suau.
airós
Se’n diu del temps o del indret en què fa molt vent.

airot
Vent molest.
aisle space
Expressió anglesa que significa = Passadís entre contenidors.
És la distància entre fileres de contenidors estacionats o amuntonats que permet accés per a elevar o
transportar materials.
aix de guia
Sinònim d’as de guia.
aixa
Un aixa és una eina amb un tall metàl·lic que està fixat de forma segura a un mànec, generalment de fusta,
la finalitat de la qual és el tall mitjançant cops.
Eina que empren els calafats i mestres d’aixa per rebaixar la fusta.
Consisteix en una fulla ampla i sensiblement corbada, amb un tall en una de les seves vores i amb un ull o
anella en la part oposada per on s'emmanega l'eina.
El mànec s'estén en direcció perpendicular a la del tall i la fulla pot ésser perllongada, més enllà del
maneguet, per un apèndix que forma una cabota de martell o una segona fulla amb tall perpendicular o
paral·lel al primer.
L'aixa és una de les eines utilitzades en la construcció d'embarcacions de fusta.
aixa buixí
Aixa, usada en les mestrances, que consta d'un mànec corbat, terminat superiorment amb una mena de
culata de fusell on va fermada una fulla tallant, plana i lleugerament corbada.
Serveix pels mateixos afers que l'aixa corrent.
aixa corba
Aixa que té la fulla corba i l’empren els boters per tustonar les testes dels barrils i anivellar el gruix de les
peces de dins quan ja estan encercolades.
aixa de calafat
Aixa que té la fulla corba i serveix per tallar o desgruixar la fusta donant-li forma còncava.
Làmina d'acer corbada i afilada amb mànec de fusta.
És sens dubte l'eina emblemàtica del fuster de ribera.
Existeix una variant amb el mànec recte i la làmina menys corbada.
aixa de dos caps
Aixa que té dos talls, un horitzontal i l’altre vertical, i és, per tant, composta d’aixa i destral.
aixa de dos talls
Sinònim d’aixa de dos caps.
aixa de dues mans
Sinònim d’aixa de peu.
aixa de fulla enrevoltada
Sinònim d’aixa girada.
aixa de fulla plana
Sinònim d’aixa dreta.
aixa de mà
Aixa petita que es pren amb una sola mà.
aixa de peu
Similar a l'aixa però amb un mànec de major longitud pel que cal agafar-la amb les dues mans.
Era molt perillosa perquè produïa amb freqüència tallis d'importància en els peus del que la manejava.
Per aquest motiu amb ironia es denominés «dempeus».

aixa de tall recte
Aixa que té la fulla plana i serveix per tallar llenya en línia recta.
aixa de tustonar
Sinònim d’aixa corba.
aixa dreta
Aixa que té la fulla plana i serveix per tallar llenya en línia recta.
aixa girada
Aixa que té la fulla corba i serveix per tallar o desgruixar la fusta donant-li forma còncava.
aixa plana
Sinònim d’aixa dreta.
aixabegar
Acció de recuperar un objecte perdut al fons del mar per mitjà del rempugolls.
aixadada
Cop d’aixada.
aixadella
Aixada proveïda, a l’altra part de l’ull, d’un tallant o escarpell.
aixafa roques
Hom ho diu d’una barca pesada.
aixafegar-ne
Carregar-se l’atmosfera de núvols tempestuosos i plogués
aixamfranant
Eixamplar lleugerament la boca del forat on ha de col·locar-ne un cargol, donant-li forma troncocònica,
perquè aquest quedi introduït totalment en la peça en què es cargola.
aixamfranar
Doblegar els cantells i costures de les planxes o les ales de les quadernes de manera que les unes i les
altres assenteixen perfectament entre si.
aixecament
Acte o operació que consisteix a efectuar mesuraments per a determinar la posició relativa de punts sobre,
sota o per sobre de la superfície de la terra.
aixecament
Aixecament relacionat amb límits terrestres i subdivisions, que s'efectua per a crear unitats adequades per
a transferir o definir les limitacions del domini.
aixecament
Procediment metòdic de determinació de dades relacionades amb les característiques físiques o
químiques de la terra.
Acte o operació que consisteix a efectuar mesuraments per determinar la posició n relativa de punts sobre,
sota o per sobre de la superfície de la terra.
El resultat d'aquestes operacions.
Organització destinada a efectuar aixecaments.
aixecament
Un aixecament que té per finalitat principal la determinació de dades relatives als cossos d'aigua.
Pot consistir en la determinació d'una o algunes de les següents classes de dades:
• Profunditats d'aigua.

• Configuració i naturalesa del fons,
• Intensitats de corrents.
• Altura i temps de marees i estat de l'aigua.
Determinació de posició d'accidents topogràfics i d'objectes fixos per a fins de l'aixecament i la navegació.
aixecament a cordill
Aixecament a gran escala efectuat mitjançant l'ocupació d'un cordill o línia de cable graduat.
Mètode precís de vegades adoptat en treballs de riu o port.
aixecament a escala gran
En general, els aixecaments a gran escala estan destinats a proporcionar informació detallada per a
dragatge i altres tipus de millores portuàries.
aixecament a planxeta
Aixecament de suport amb el propòsit de:
• Localització de senyals hidrogràfics.
• Situar punts addicionals de control per a aixecament aeri i clarificació de detalls indefinits en fotografies.
• Una combinació dels casos anteriors.
aixecament aerofotogràfic
Presa de fotografies aèries amb fins d'aixecament.
Aixecament que empra fotografies aèries com part de l'operació d'aixecament.
aixecament amb magnetòmetre
Aixecament en el qual el camp magnètic terrestre és cartografiat mitjançant l'ús d'un magnetòmetre.
aixecament bàsic
Aixecament hidrogràfic a consciència i complet, que no necessita ser suplement per altres aixecaments i
és adequat per a reemplaçar, amb fins cartogràfiques, tots els aixecaments previs de l’àrea.
aixecament batimètric
Aquests treballs es realitzen a l'efecte de determinar amb precisió les profunditats i característiques del
fons de llacs, rius, ports i oceans, a més de la determinació de les principals característiques de les àrees
terrestres circumdants.
Pot incloure depenent de les objectives dades de marees, corrents, gravetat, magnetisme terrestre, i
determinacions de les propietats físiques i químiques de l'aigua.
aixecament cadastral
Aixecament relacionat amb límits terrestres i subdivisions, que s’efectua per a crear unitats adequades per
a transferir o definir les limitacions del domini.
aixecament costa fora
Aixecaments hidrogràfics portats a terme en àrees allunyades a certa distància de la costa, per exemple en
alta mar.
aixecament costaner
Aixecament hidrogràfic d’àrea costanera incloent la determinació de la línia de costa.
aixecaments d'àrees navegables
Els aixecaments d’Àrees Navegables són Aixecaments hidrogràfics bàsics que cobreixen un àrea
restringida.
La cobertura es redueix ometent els requisits necessaris para:
• Obtenció de la línia de baixamar i exploracions dels fons bruts i propers a la costa, no considerats
navegables.
• Edició completa de l'àrea d'aixecament.
Els aixecaments d’Àrees Navegables poden també estar restringits al corredor o canal navegable principal.
aixecament d’àrea

Mètode d’estudi del relleu del fons que consisteix en un escombrat de línies superposades que permet
conèixer amb certa exactitud la morfologia de l’àrea aixecada.
aixecament de les mercaderies
Document duaner expedit per l'inspector de duanes que ha portat a terme el despatx de les mercaderies i
que emet una vegada realitzades totes les operacions de reconeixement i aforament perquè es permeti la
sortida total o parcial d'aquelles fora del recinte duaner.
aixecament de reconeixement
Sinònim d’aixecament preliminar.
aixecament de revisió
Aixecaments hidrogràfics portats a terme per la revisió de cartes incloent profunditats de comprovació,
ajudes a la navegació, existència de característiques terrestres i aquàtiques i tota modificació o agregat
com en el cas de noves característiques construïdes que resulten importants per al navegant.
Aquest tipus d'aixecament no és considerat un replanteig detallat.
aixecament del pla d’una costa
Exploració d’una extensió de la costa, amb les seves dependències, així com de les sondes del mar que
les banyen.
aixecament del relleu del fons
Aixecament dirigit per a obtenir informació sobre característiques del relleu del fons.
aixecament del sòl a causa del gel
Aixecament local del sòl associat amb l'expansió de l'aigua congelada continguda en ell.
Sinònim aixecament per gelada.
aixecament en navegació
Un aixecament hidrogràfic en la qual la major part del treball és efectuat des del vaixell navegant al llarg de
la costa.
La línia de sondatges es desenvolupa per la derrota correcta i s'obté alguna informació addicional de
naturalesa hidrogràfica en el trajecte.
aixecament esquemàtic
Aixecament hidrogràfic efectuat (a causa de la falta de temps o facilitats) a un grau inferior de precisió i de
detall, del que l’escala triada requereix normalment.
aixecament expeditiu
Aixecament hidrogràfic efectuat (a causa de la falta de temps o facilitats) a un grau inferior de precisió i de
detall, del que l'escala triada requereix normalment.
aixecament fotogramètric
Aixecament que utilitza fotografies aèries o terrestres.
aixecament geodèsic
Aixecament en el qual es té en compte la forma i dimensions de la terra, és aplicable a grans àrees i grans
distàncies i s’utilitza per a la ubicació precisa de punts bàsics adequats per al control d’altres aixecaments.
aixecament geològic
Aixecament o investigació de les característiques i estructura de la terra, dels canvis físics que ha sofert o
està sofrint l’escorça terrestre i de les causes que produeixen aquests canvis.
aixecament geomagnètic
Aixecament portat a terme per a mesurar la força i direcció del camp magnètic terrestre en punts específics
de la superfície de la terra o prop de la mateixa.
aixecament gravimètric

Aixecament efectuat per a determinar l'acceleració de la gravetat en diversos llocs de la superfície de la
terra.
aixecament hidrogràfic
Treball hidrogràfic que consisteix a efectuar mesuraments en una porció de terra i mar, perquè
posteriorment es confeccioni una carta nàutica.
L'objectiu principal de la majoria dels aixecaments hidrogràfics és obtenir dades bàsiques per a la
compilació d'algun tipus de cartografia però pot també incloure l'adquisició de la informació necessària per
a productes relacionats amb la navegació marina i per a l'administració de la zona costanera, l’enginyeria o
amb finalitats comercials.
El propòsit de l'aixecament hidrogràfic:
• Recopilar, amb aixecaments sistemàtics en la mar, en la costa, i en terra ferma les dades georeferenciats
relatius a:
• La profunditat a l'àrea d’interès (en particular tots els perills potencials per a la navegació i altres activitats
marítimes).
• La composició del fons marí.
• Les marees i corrents.
• Les propietats físiques de la columna d'aigua.
Les dades adquirides s'han de processar de forma ordenada per crear les bases de dades i organitzar-les
de manera d'alimentar la producció de mapes temàtics, cartes nàutiques i altres tipus de documentació.
Una carta nàutica és una representació gràfica o electrònica de l'ambient marí sobre el qual naveguem,
presentant la naturalesa i la forma de la costa, les profunditats de l'aigua, i la configuració del fons del mar.
A més ens dóna la localització dels perills a la navegació (ej. un banc de sorra) i les informacions d'ajudes
artificials a la navegació (ex. Una boia d'abalisament).
En l'actualitat la cartografia electrònica ha adquirit una importància significativa per les característiques que
ofereix.
La forma real d'una carta pot variar d'una carta tradicional de paper a una carta electrònica.
L'aixecament hidrogràfic està experimentant canvis fonamentals en la tecnologia del mesurament.
Els sistemes multifaz acústics i làser aerotrasportats ara proporcionen cobertura i medició gairebé total del
fons marí pel que fa a mostrejos anteriors fets per perfils batimètrics.
La capacitat per posicionar les dades amb exactitud en el plànol horitzontal ha crescut enormement
gràcies a la disponibilitat dels sistemes de posicionament satel·litza’l, particularment quan es recorre a
tècniques diferencials.
aixecament hidrogràfic a gran escala
En general, els aixecaments a gran escala estan destinats a proporcionar informació detallada per a
dragatge i altres tipus de millores portuàries.
aixecament oceanogràfic
Procediment sistemàtic que consisteix a obtenir informació per a estudiar les condicions físiques,
químiques, biològiques i geològiques dels oceans o part d'ells.
aixecament orogràfic
L'aixecament de l'aire a mesura que passa sobre característiques topogràfiques com pujols o muntanyes.
Això pot crear núvols orogràfics i precipitació.
Sinònim ascens orogràfic.
aixecament per a avaluació de cartes
Els programes d'aixecament per a avaluació de cartes, són dirigits a:
• Resoldre deficiències denunciades o detectades (una deficiència queda definida quan la informació
representada és pot completar amb un reconeixement en el camp o quan faltin cartografiar detalls).
• Avaluar l'adequada exactitud de la informació hidrogràfica sobre cartes existents.
• Verificar o revisar informació publicada en el rumb corresponent.
• Canalitzar avaluacions d'usuaris i reforçar les relacions públiques per a millorar coneixements en els
productes i contar amb els aportis de qui empren la informació.
aixecament planimètric
Tipus d'aixecament en el qual la superfície terrestre es considera plana.
La curvatura terrestre es menysprea i s'usen fórmules de trigonometria i geometria plana.

aixecament per gelada
Aixecament local del sòl a causa de la dilatació que acompanya a la congelació del contingut d'aigua.
Sinònim aixecament del sòl a causa del gel.
aixecament perimètric
Tipus d'aixecament en el qual la superfície terrestre es considera plana.
La curvatura terrestre es menysprea i s'usen fórmules de trigonometria i geometria plana. aixecament
portuari
aixecament planisferi
Tipus d’aixecament en el qual la superfície terrestre es considera plana, la curvatura terrestre es
menysprea i s’usen fórmules de trigonometria i geometria plana.
aixecament portuari
Aixecament hidrogràfic d’un àrea portuària.
aixecament preliminar
Aixecament preliminar expeditiu d’una regió efectuat per a proporcionar certa informació anticipada
relacionada amb l’àrea i que pot resultar útil, quedant pendent l’execució d’aixecaments més complets.
aixecament sonar
Aixecament hidrogràfic amb ús de sonar.
aixecament terrestre
Aixecament efectuat per mètodes terrestres en contraposició amb l’aixecament aerofotogràfic, un
aixecament terrestre pot o no incloure l’ús de fotografies.
aixecament territorial
Sinònim d’aixecament cadastral.
aixecament topogràfic
Aixecament que té com objectiu principal la determinació de la configuració de la superfície de la terra i la
posició dels objectes naturals i artificials en la mateixa.
aixecaments d'àrees navegables
Els aixecaments d'àrees navegables són aixecaments hidrogràfics bàsics que cobreixen un àrea
restringida.
La cobertura es redueix ometent els requisits necessaris per a:
• Obtenció de la línia de baixamar i exploracions dels fons bruts i pròxims a la costa, no considerats
navegables.
• Edició completa de l'àrea d'aixecament.
Els aixecaments d'àrees navegables poden també ésser restringits al corredor o canal navegable principal.
aixecar
Separar una cosa d’una altra sobre la qual descansa.
aixecar el cóp
Acció d'aixecar lentament el fons del floc de l'almadrava per concentrar les tonyines, d'aquí que les
embarcacions en què estan els pescadors encarregats de fer l'aixecada, es denominen vaixells
aixecadors.
Les embarcacions aixecadores són quatre, dues aixequen de costat i dos aixequen de dins i fora.
Les dues primeres porten estiravelles i no de coberta correguda, situant-se a ambos costats de la testa,
amb la qual tenen gran semblat.
A continuació d'aquestes es col·loquen les altres dues de dintre i fora, que són semblades a les anteriors,
però sense enderivells.
Aquestes últimes estan destinades al que se’n diu estalviar des de la càmera aixecant des de allí i
contribuint a tancar el polígon constituït per la testa, la treta i les altres aixecaments.

Els aixecaments de costat són les encarregades d'hissar el cóp en l'aixecada i també es carreguen amb
part de la pesca quan ella és abundant.
aixecar el temps
Pel que fa al temps, quan aquest millora o canvia el seu mal estat.
aixecar el timó
Posar el timó a la via quan aquesta a la banda.
aixecar el vent
Cerimònia de caràcter màgic que feien els pescadors i mariners de la costa de Llevant per tal d’aconseguir
el vent del costat i amb d’intensitat que els convenia.
aixecar l’aigua
Expressió emfàtica per assenyalar la violència d'un temporal, quan és tan gran que sembla aixecar de
l'aigua al vaixell.
aixecar l’àncora
Continuar virant de la cadena una vegada va salpar l'àncora del fons.
aixecar l’encapelladura
Fer una encapelladura.
aixecar la canya
És equivalent a reduir l'angle de timó.
aixecar la capa
Se’n diu de l'acció que el vaixell, posat el rumb convenient, prengui arrencada i torni a marxar avant.
aixecar la duana
Acte pel qual la duana autoritza als interessats a disposar condicional o incondicionalment de les
mercaderies despatxades.
És incondicional quan el deute ha estat pagada o està garantida.
En els règims suspensius o temporals, sempre és condicional.
aixecar la mar
S'aplica a la mar, quan aquesta s'eleva en ones.
aixecar la quarantena
Tractant de la quarantena sanitària, és alçar-la o incomunicació als quals estan en ella.
aixecar la xarxa
Alçar la xarxa que va damunt l’encanyissat en la pesca de la pantesana.
Quan el peix es decanta massa cap a un cantó, hi hauria perill que, per un excés de pes, es trenquessin
les canyes.
En aixecar la xarxa, el peix fuig, saltant una altra vegada dintre la cinta.
aixecar les ancores
Suspendre o hissar les ancores.
aixecar les mercaderies
Documento duaner expedit per l'Inspector de Duanes que ha dut a terme el despatx de les mercaderies i
que emet una vegada realitzades totes les operacions de reconeixement i aforament perquè es permeti la
sortida total o parcial d'aquelles fora del recinte duaner.
aixecar les taules
Treure taules o elements estructurals del vaixell per a ésser substituïts per uns altres en bon estat o amb la
finalitat de modificar les línies o la forma del buc.

aixecar un plànol
Realitzar les operacions necessàries sobre el terreny i en el despatx per a elaborar un mapa o un plànol.
aixecar una carta nàutica
Construir una carta nàutica o el plànol d'un port, ancoratge, etc.
aixecar-se
Sinònim d’ascendir.
aixecar-se el dia
Asserenar-se un dia que ha començat núvol, plujós, etc.
aixecar-se el temps
Aclarir-se el cel després d’una ploguda o d’una nuvolada.
eixarrancar
A Eivissa, obrir el peix per tal de secar-lo.
aixeta
En accepció comuna, el qual solen dur alguns vaixell per sota de la línia de flotació per a donar entrada a
l’aigua del mar quan convingui.
aixeta
Vàlvula d’accionament manual que, adaptada a l’orifici d’un recipient o a l’extrem d’una conducció, regula
la sortida d’un fluid.
aixol
Espècie d’aixa, però més petita, que els fusters empren per a rebaixar la fusta.
aixopluc
Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja.
aixoplugar
Donar aixopluc.
aixoplugar-se
Posar-se a cobert de la pluja.
ajala
A l’Alger nom que se li dona a l’arjau.
ajornar la regata
Convocar, citar, emplaçar la regata per a un temps posterior.
ajornalament
Acció d’ajornalar o d’ajornalar-se.
ajuda
Acció d’ajudar, ajut.
ajuda a la navegació
Instrument dispositiu, carta, mètode, etc., destinat a brindar assistència a la navegació d'una embarcació.
Una ajuda a la navegació és una ajuda, però aquesta última expressió no ha de confondre's amb la
primera que només fa referència a dispositius externs a l'embarcació.
ajuda a la navegació marítima
Una Ajuda a la Navegació marítima és tot dispositiu extern al vaixell que està dissenyat i construït per a
millorar la seguretat a la navegació dels vaixells i facilitar el tràfic marítim.
Una ajuda a la navegació marítima no hauria de confondre's amb una ajuda de navegació.

Una ajuda de navegació és un instrument, dispositiu, carta, etc. que els vaixells duen a bord per a ajudar-li
a determinar el seu rumb.
ajuda de virador
Cap gros donat al virador per si aquest arribés a faltar quan s’hissa un masteler.
ajuda immediata
Necessitat d’ajuda immediatament sense que s’interposi res, i a l’instant.
ajudant
Persona que ajuda.
ajudant del escandallador
Tripulant que col·labora amb al sondatge i s’encarrega d’halar i recollir el cordill o sondalesa una vegada el
escandall ha tocat fons.
ajudant de motorista en vaixells de càrrega i passatgers
És el treballador que sota la supervisió dels oficials de màquines, ajuda a l'operació i servei de
manteniment de les màquines i aparells auxiliars en vaixells, vaixells i embarcacions similars.
Assisteix en l'operació, lubricació i reparació dels equips i aparells del departament de màquines.
Ajuda a operar les calderes auxiliars i a realitzar treballs de conservació de la maquinària en general.
ajudant militar de marina
Oficial de la marina de guerra espanyola que comanda un districte marítim i que depèn del comandant
militar de marina de la província marítima a la qual pertany.
ajudantia de marina
Districte marítim de l’Estat espanyol.
ajudanties Militars de Marina
Constituïen els organismes perifèrics de l'Administració de l'Estat amb diverses competències en matèries
marítimes sobre el seu respectiu districte, trobant-se a les ordres dels comandants militars de marina de
les corresponents províncies.
El comandament de les ajudanties ho exercien caps o oficials del Cos General de l'Armada o de la
Reserva Naval Activa, amb el nom d'ajudants militars de marina.
Els districtes marítims sobre els quals estenien la seva competència apareixen delimitats en quadre annex
al Reial decret 1497/77, de 3 de maig (B.O.E., 155), modificat pel reial decret 1333/1988 de 4 de novembre
(B.O.E. 269).
La seva competència objectiva comprenia els tres sectors de matèries abastats per les comandàncies
militars de marina (militars, de marina mercant i de pesca), però limitada al seu respectiu districte marítim.
En l'actualitat, després de la creació de les Capitanies Marítimes (per la Llei de Ports de l'Estat i de la
Marina Mercant de 24 de novembre de 1992), dependents del Ministeri de Foment, que han assumit gran
part de les funcions de les Comandàncies i de les Ajudanties Militars de Marina, aquestes es troben en
període de desaparició.
La Disposició Transitòria Vuitena de la anomenada Llei establix: «Les Comandàncies i Ajudanties Militars
de Marina seguiran actuant en les seves funcions d'òrgans perifèrics del Ministeri d'Obres Públiques i
Transports (actualment Foment) en matèria de marina mercant, fins que pel govern es reguli l'administració
marítima perifèrica i les Capitanies Marítimes, d'acord amb el previst en la present Llei, cessant en aquest
moment en l'exercici de funcions fins a llavors existent.
Així mateix, es procedirà de forma gradual a la transferència dels mitjans del Ministeri de Defensa
dedicats, fins a la data d'entrada en vigor de la Llei, a les activitats de marina mercant, al Ministeri d'Obres
Públiques i Transports, tenint en compte les possibilitats pressupostàries.
Així mateix, les Comandàncies i Ajudanties de Marina, seguiran ocupant les funcions d'òrgans perifèrics
del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació en matèria de pesca marítima fins que pel govern es reguli
l'estructura perifèrica del citat departament, procedint a la transferència gradual al mateix dels mitjans del
Ministeri de Defensa dedicats fins a la data d'entrada en vigor de la Llei a les activitats de pesca marítima».
Per la seva banda, el Reial decret núm. 1246/1995, de 14 de juliol pel qual es regula la constitució i creació
de les Capitanies Marítimes, dictat en desenvolupament de l’empressada Llei de Ports de l'Estat i de la
Marina Mercant, determina en la seva Disposició Addicional Primera que «a l'entrada en vigor del present

Reial decret, les Comandàncies i Ajudanties Militars de Marina cessaran, sense minvament de les seves
atribucions en l'àmbit militar, en l'exercici de les funcions que en matèria de Marina Mercant venien
ocupant, que passaran a ser exercides per les noves Capitanies Marítimes».
ajudes a la navegació
Son les boies, fars, balises, senyals de boira, llums, radiofars, senyals d'enfilació sistemes de ràdio
posicionament fixos i en general, qualsevol altre element publicat en cartes o publicacions, que serveixin
per a la seguretat de la navegació.
Les ajudes a la navegació marítima inclouen aquells sistemes visuals, acústics o radioelèctrics destinats a
posicionar les embarcacions o els perills propers a les seves travessies, la qual cosa permet establir les
rutes adequades i evitar en tant que sigui possible accidents com encallades o naufragis
Ja en l'antiguitat s'encenien fogueres en punts estratègics de la costa com a penya-segats, illes, caps o
entrades a port, la qual cosa permetia als mariners identificar la seva posició en condicions de visibilitat
reduïda.
Fins i tot durant el dia, i mitjançant l'ús de banderes de colors, es codificaven missatges per fer arribar
informació als vaixells.
En l'Edat Mitjana van ser sorgint les primeres cartes de navegació, amb mapes cada vegada més detallats
de les línies de costa.
No obstant això, aquestes cartes de navegació només són útils amb llum diürna, per la qual cosa de nit
seguien sent imprescindibles els senyals lluminosos.
Les fogueres van evolucionar fins a convertir-se en els actuals fars, primer com a meres construccions que
protegien de les inclemències del temps; després substituint el foc de carbó o llenya per llums d'oli, afegint
òptiques i lents que van permetre concentrar el feix de llum i augmentar l'abast de la seva visibilitat; i
finalment, amb l'aparició de l'electricitat, incloent bombetes i automatitzant tot el sistema.
Al segle XX s'han produït els majors avançaments, incloent sistemes de radi, mitjançant radar, o via
satèl·lit que situen els vaixells amb una precisió de metres en qualsevol part del món.
La implantació d'aquests sistemes al llarg de la història ha estat, i segueix sent, competència de cada estat
en funció de la sobirania que ostenta sobre les seves aigües territorials. I encara que sempre ha existit
cooperació entre els diferents països, al final es va arribar a tenir diferents sistemes de senyalització que
arribaven a contradir-se uns amb uns altres.
És per això que després de la Segona Guerra Mundial es va crear l'Associació Internacional de
Senyalització Marítima (AISM, en anglès IALA), entitat que aglutina a més de 50 països i que ha creat un
conjunt de regles comunes als seus membres.
ajudes a la navegació pels ports
Elements previstos pel port per a l'orientació i senyalització del rumb o ruta a prendre pels vaixells pel seva
arribada o salpada, comprèn fars, boies, balises, enfilacions, receptors de senyals de radar, equips
electrònics de guia i posicionament terrestre, equips de guia i posicionament satel·litza’l, cartes nàutiques,
llibres de fars, rumb i qualsevol altre element destinat a aquesta finalitat.
ajudes a la navegació per radar
El radar, el nom del qual prové de les sigles de la seva denominació en anglès “Radio Detecting and
Ranging”, és un sistema basat en un emissor/receptor de microones que, amb una antena rotatòria, emet
polsos potents concentrats en un feix estret en totes direccions i rep els ecos dels seus propis polsos sobre
els obstacles circumdants: masses continentals, vaixells, boies, etc.
Els senyals reflectits apareixen en una pantalla que permet al navegant veure el perfil de la costa amb els
seus punts més singulars i els objectes que li envolten, amb la qual cosa pot evitar possibles col·lisions.
L'equip de radar que duen els vaixells a bord no constitueix una ajuda a la navegació en el sentit que aquí
s'empra però si ho és el denominat reflector actiu de radar o racon, un receptor/transmissor, normalment
vinculat a una ajuda d'altre tipus, que treballa en les bandes de freqüències del radar marí.
El racon, quan rep un pols del radar del vaixell, emet un senyal que en la pantalla del vaixell li indica a
aquest el seu codi d'identificació en Morse, la distància entre ambdós i la demora que es troba.
Existeixen diversos tipus de racons, entre els quals cap citar els de escombra’t lent i els de freqüència àgil;
els primers ja no es fabriquen, pel que aviat desapareixeran.
Dintre d'aquest mateix tipus d'ajudes hi ha altra, de recent implantació, denominada intensificador de
blancs de radar o RTE “Radar Target Enhancer” el funcionament del qual és anàleg al del racon, però amb
menys prestacions ja que únicament reforça la seva imatge en la pantalla de radar, i l'efectivitat del qual
està a mig camí entre el reflector actiu i el reflector passiu de radar, el qual consisteix en un element format
per díedres o tríedres, per a augmentar la seva secció a l'efecte del radar i facilitar la seva localització.

ajudes a la navegació per radiofars
Els radiofars a l’igual que succeeix amb les ajudes visuals, els radiofars permeten als vaixells prendre
demores a ells mitjançant el radiogoniòmetre i determinar la seva posició per la intersecció de dues o més
demores.
El radiogoniòmetre es basa en la propietat que tenen les antenes de quadre o direccionals que el seu
voltatge de sortida és màxim quan estan orientades en la direcció de procedència del senyal de ràdio.
L'emissió dels radiofars pot ser a intervals o de manera contínua i inclou la seva identificació en codi
Morse.
En general els radiofars són omnidireccionals però també existeixen els direccionals, la utilitat dels quals
és anàloga a la de les enfilacions o les llums direccionals.
D'acord amb les recomanacions de la AISM/IALA, una aplicació recent dels radiofars és el seu ús per a la
transmissió de correccions dels sistemes diferencials basats en els de navegació per satèl·lit i aquest és el
seu futur doncs, com senyal de radiogoniometria, els radiofars estan perdent vigència pel que, en un
termini no molt llarg, deixaran de emprar-ne amb aquest objecte.
ajudes diürnes a la navegació
Les ajudes visuals consten d'una estructura situada en terra ferma o surant en el mar i l'aspecte que
presenten a plena llum constitueix la seva aparença diürna.
Les ajudes en terra no tenen normalment cap exigència especial respecte a la forma, sent habituals les
estructures en forma de torre dels més variats estils.
En les boies, no obstant això, les formes de castellet o de especa són, d'acord amb el Sistema de
Abalisament Marítim de la AISM/IALA, les úniques vàlides per a totes elles, si bé s'exigeixen certes formes
per a determinades senyals i es recomana l'ús de marques de topall (figura geomètrica situada en la part
superior) per a afavorir el seu reconeixement.
Quant als materials de construcció de les estructures, es va començar per l'ocupació de la fusta o la pedra,
amb o sense argamassa, i amb el temps es van incloure des del formigó o l'acer fins als plàstics.
Aquests últims tenen com gran avantatge el seu poc pes i la facilitat de transport i col·locació però no
resulten aplicables a torres de gran altura.
L'evolució de les tècniques constructives també ha anat tenint el seu reflex en aquest tipus d'obres i avui
dia s'empren les últimes tècniques disponibles: prefabricació, encofrats lliscants, etc.
Tot això possibilita l'execució d'unes estructures que, dintre de la funcionalitat requerida, tendeixen a ser
cada vegada més esveltes i de formes més atrevides.
Les estructures flotants, sempre sotmeses a dures condicions ambientals, han experimentat notables
millores amb la introducció de nous materials, sobretot els plàstics, que han permès contar amb boies més
duradores, més fàcils de manipular i menys perilloses per als vaixells en cas de col·lisió.
També cal citar, en els mars amb poca carrera de marea, les boies articulades en el fons.
ajudes estatals a la construcció naval
L'objectiu del present Reglament és eliminar disparitats que puguin falsejar les condicions de competència
en el mercat dels transports.
El Reglament (CE) nº 3094/95 es va adoptar arran d'un acord celebrat en 1994 en el marc de
l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) sobre les condicions normals de
competència en la indústria de la construcció i de la reparació naval mercant i depèn per a la seva entrada
en vigor de la ratificació d'aquest acord per totes les parts afectades.
A causa de els dubtes d'Estats Units per a la seva ratificació, el Consell, en un primer estadi, va adoptar el
Reglament (CE) nº 1540/98 en el seu lloc, però aquest va expirar el 31 de desembre de 2003 i va ser
reemplaçat pel marc d'ajudes estatals a la construcció naval.
Definició d'alguns termes emprats en el reglament («construcció naval», «reparació naval», etc.).
Enumeració dels diferents tipus d'ajudes i dels requisits perquè es considerin compatibles amb el
mercat comú:
• Ajudes socials (si estan destinades a sufragar els costos resultants de mesures en benefici exclusiu de
treballadors que perdin els seus drets de jubilació, o que siguin acomiadats o separats d'altra forma
definitivament del seu lloc de treball en l'empresa de construcció, de transformació o de reparació naval
corresponent, quan aquestes mesures guardin relació amb el cessament de les activitats de drassanes, la
fallida o la reconversió dels mateixos cap a activitats que no siguin la construcció, la transformació o la
reparació naval);

• Ajudes a la investigació i al desenvolupament (si estan relacionades amb la investigació fonamental, la
investigació industrial de base, la investigació aplicada o el desenvolupament, sempre que la intensitat de
l'ajuda no superi els límits que establix el reglament).
• Ajudes indirectes (si es concedeixen en forma de préstecs i garanties de l'Estat, en concepte d'ajudes a
països en desenvolupament o per a la construcció o la transformació de vaixells, sempre que es
compleixin els requisits que establix el reglament).
Excepció en favor d'Espanya, Portugal i Bèlgica, les ajudes del qual de reestructuració concedides en
forma d'assistència a la inversió, i qualsevol tipus d'assistència a mesures socials no contemplades en el
reglament i desemborsada després del 1 de gener de 1996, podran ser autoritzades sempre que es
compleixin els requisits que establix el reglament.
Possibilitat de considerar compatibles altres ajudes en casos específics que enumera el reglament.
Enunciat del procediment de supervisió:
• Obligació dels Estats membres de notificar a compte a la Comissió els programes d'ajuda i les
modificacions d'un programa existent, les decisions d'aplicar a una empresa un programa d'ajuda o els
casos particulars d'aplicació d'un programa d'ajudes;
• Obligació als Estats membres de remetre a la Comissió diversos informes relatius a les ajudes, amb els
quals la Comissió elaborarà anualment un informe global destinat a servir de base per al debat amb els
experts nacionals.
ajudes fixes a la navegació
El Diccionari Internacional de la IALA d’Ajudes a la Navegació Marítima defineix una balisa com «un senyal
artificial fixa per a ajuda a la navegació» que pot ser reconeguda per la seva forma, color, disseny, marca
de topall, característica de la seva llum, o una combinació d’elles.
Mentre aquesta definició funcional inclou fars i altres ajudes a la navegació fixes, els termes far i balisa
s’usen més específicament per a indicar la importància i la grandària del senyal.
ajudes flotants a la navegació
Una ajuda flotant té una missió similar a una balisa o un far.
No obstant això l’ajuda flotant està associada normalment amb punts on: no seria pràctic establir una ajuda
fixa a causa de la profunditat, les condicions del jaç marí o els costos. el perill canvia al llarg del temps
(bancs de sorra, un naufragi inestable, etc.).
La balisa corre un alt risc de danys o pèrdua per fluxos de gel o abordatges i, com a conseqüència, tindria
poca disponibilitat.
ajudes nocturnes a la navegació
Solen situar-se sobre estructures dels tipus com les diürnes i consisteixen essencialment en un dispositiu
emissor de llum.
Totes elles conten, segons la seva complexitat, amb tots o alguns dels següents elements:
• Llanternes: La seva finalitat és protegir de la intempèrie als equips que integren el senyal.
En l'actualitat i atès que les grandàries de les òptiques són cada vegada menors, pràcticament no s'usen
les grans llanternes clàssiques en les noves instal·lacions.
• Òptiques: Mitjançant un conjunt d'elements reflectants i refringents transformen el feix de llum que
emergeix d'una determinada font en altre dirigit cap a l'horitzó, amb el que s'aconsegueix una major
intensitat lluminosa i, conseqüentment, major abast per a un mateix consum d'energia.
Els primitius miralls parabòlics de tipus catòptric (reflexió) s'han deixat d'usar, excepte en els llums de feix
segellat empleades en les òptiques giratòries de reflectores.
Des que Fresnel va proposar les seves idees, els sistemes òptics inclouen diòptric (refracció) i catadiòptric
(refracció i reflexió), que han donat lloc a dos tipus d'òptiques: les quals produeixen feixos en ventall,
anomenades de tambor o d'horitzó, i les quals produeixen feixos unidireccionals, emprades en els panells
que constitueixen les òptiques giratòries (amb les quals s'aconsegueixen els majors abastos) i en les llums
direccionals.
Antigament les òptiques dels tres últims tipus es construïen de cristall tallat o polit que, a causa de el seu
elevat cost, s'ha anat substituint per material acrílic amb molt bons resultats.
• Fonts lluminoses: Com fonts de llum, han deixat pràcticament d'ésser en ús el petroli i el gas, aquest per
la seva perillositat.
Avui dia s'empren sobretot llums halògens, multi vapor i de feix segellat que en determinats casos es
disposen en canviadores de llums la missió dels quals és, quan una d'elles s'avaria, posar en focus
automàticament altra per a no interrompre el servei.
La característica d'una ajuda lluminosa ve donada pel seu ritme i el seu color.

El ritme és el conjunt repetitiu de fases de llum i foscor que se succeeixen durant un cert temps denominat
període.
Per a aconseguir el ritme de la llum desitjat s'empren dos sistemes: quan l'òptica és fixa, s'apaga i encén la
font lluminosa mitjançant llampugades que actualment són electrònics i, quan l'òptica és giratòria, el ritme
desitjat s'assoleix regulant la velocitat de gir dels panells que la constitueixen.
El color s'aconsegueix acolorint el material que constitueix l'òptica o disposant filtres.
Recentment s'han començat a utilitzar fonts de llum de color mitjançant l'ocupació de díodes emissors de
llum o LED “Light Emitting Diode”, l'inconvenient del qual és que només poden usar-ne per a abastos curts.
sistemes de regulació, control i alimentació d'energia.
Són elements molt importants en aquest tipus d'ajudes.
Els sistemes d'alimentació solen consistir en xarxa elèctrica, grups electrògens, bateries o altres fonts
d'energia alternatives (solar, eòlica, marina, ....).
Per seguretat, l'habitual és instal·lar dues o tres fonts d'energia simultàniament i ha de fer-se notar que les
energies alternatives no s'usen normalment sinó per a balises i boies, en les quals els nou tipus de
bateries, com les de gel, i els últims desenvolupaments en panells solars permeten reduir el nombre de
tipus d'energia utilitzats per la seva major fiabilitat i potència.
Encara que les ajudes visuals han passat a un relatiu segon pla, a causa de la ràpida evolució de les
radioelèctriques, segueixen conservant la seva utilitat i així serà per molts anys.
ajudes radioelèctriques a la navegació
Les ajudes radioelèctriques van sorgir com una aplicació de les ones de ràdio i, al principi, es limitaven a
l'enviament i recepció de missatges en codi Morse o de veu.
Amb el temps, es va aconseguir un gran avanç a l'emprar-les per a la determinació de la posició dels
vaixells en el mar doncs, fins a llavors, les dues úniques possibilitats per a això es basaven en l'establiment
de demores a les ajudes visuals disponibles o per referències als astres.
En ambdós casos era necessari contar amb temps suficientment net, circumstància que tot just afectava a
la ràdio.
Una altra dels seus avantatges era que aquest tipus d'ajudes permetia determinar la posició del vaixell més
ràpidament i, en general, de manera més exacta, el que facilitava una navegació més segura.
A continuació es van a descriure succintament les ajudes radioelèctriques que, anàlogament a les visuals,
són externes al vaixell, el qual ha de contar a bord amb els equips necessaris per a poder usar-les.
Se citen, sobretot, les que actualment estan en ús i les que s'implantaran en un futur més o menys pròxim,
i com comentari genèric ha de dir-se que en totes elles s'ha imposat l'ocupació de circuits impresos i
components d'estat sòlid.
ajudes sonores a la navegació
Des d'antic i sempre amb l'única fi d'ajudar al navegant en cas de boira, s'han utilitzat tot tipus d'emissors
de so, com trompetes, banyes, campanes, canonades o xiulets, fins a arribar a les actuals sirenes d'aire
comprimit i a força de vibradores electromagnètics o elèctrics.
En qualsevol cas, són unes ajudes d'escassa utilitat doncs no permeten als vaixells determinar la seva
posició pel que fa a elles.
ajudes visuals a la navegació
Les ajudes visuals han estat sempre les clàssiques ja que es dirigeixen directament als sentits del
navegant i no és necessari portar a bord instruments especials per a la seva detecció.
El missatge que comuniquen pot identificar-se amb facilitat i és possible determinar la zona aproximada en
què ens trobem consultant tan sols els llibres de Derroters o els llibres de Fars i la carta nàutica de la zona.
Les ajudes visuals podem classificar-les en senyals cecs i senyals lluminosos.
El senyal cec transmet el seu missatge durant el dia, mentre que el senyal lluminós s'encarrega de
transmetre el mateix missatge però durant la nit.
El missatge diürn està format pel color, la forma i la marca de topall del senyal però només pot reconèixerse
en general a distàncies curtes d'uns centenars de metres.
Aquestes distàncies depenen fonamentalment de l'agudesa visual, del contrast amb el fons sobre el qual
es projecta, de la transparència de l'atmosfera, etc.
La seva informació és útil per a tot tipus de navegació, però especialment per a la navegació costanera,
per als pesquers costaners o per a les embarcacions esportives.
Els senyals visuals nocturns transmeten el seu missatge a través del color de la seva llum i del ritme de la
mateixa, és a dir de les fases de llum i foscor que se succeeixen en ella de forma rítmica o repetitiva.

El seu abast lluminós està limitat per l'abast geogràfic que ve determinat al seu torn per la curvatura de la
terra.
Dins de les ajudes lluminoses podem distingir molts tipus com a fars, balises, llums de port, enfilacions,
llums de sectors, boies, vaixells-far, etc.
Els fars són ajudes la marca diürna de les quals té una forma no normalitzada, estan situats en punts
singulars de la costa i el seu abast lluminós és major de 10 milles nàutiques (criteri utilitzat a Espanya).
Les balises poden situar-se en terra sobre pals fixos o en el mar sobre boies.
El seu abast és menor de 10 milles nàutiques i solen col·locar-ne en canals o en punts de perill propers a
les aigües navegables.
Les llums de port se situen en els morros dels dics d'abric, en els extrems dels molls o en les vores de les
zones dragades i la seva missió és guiar al marí tant a l'entrada com a la sortida d'aquell.
Les enfilacions i les llums de sectors marquen rutes segures per arribar a port.
Les ajudes visuals a la navegació es remunten als primers intents de l'home per explorar noves rutes per al
comerç, allunyant-se considerablement de la costa amb les seves embarcacions.
Durant el dia els propis accidents geogràfics els servien d'orientació però durant la nit havien d'ajudar-se
de la llum emesa per algunes fogueres enceses en punts estratègics suficientment elevats per poder
localitzar la costa i tornar a port.
Mes tarda, perquè aquestes fogueres no s'apaguessin amb la pluja o el vent, les van protegir amb algun
tipus d'estructura i després van col·locar superfícies reflectores a la seva al voltant perquè amplifiquessin la
llum i fossin visibles des de majors distàncies.
El dispositiu no era complicat però exigia que algú cuidés sempre de mantenir el foc encès perquè l'ajuda
estigués sempre disponible i el navegant se sentís protegit.
Així van néixer els fars.
La primera construcció permanent d'aquest tipus que tenim notícia va estar situada a la illa de Fars a
Alexandria i d'aquí es deriva el nom de FARO que donem a aquests senyals.
Aquesta ciutat, fundada per Alejandro el Gran, comptava amb un port natural de gran activitat pel que es
va considerar necessari col·locar a la seva entrada una gran torre il·luminada perquè els navegants
trobessin fàcilment refugi i abric.
Aquesta construcció va ser el mític Faro d'Alexandria, avui destruït.
De l'època preromana no ens han arribat més referències de construccions d'aquest tipus si ben el Colós
de Rodes, situat a l'entrada del port del mateix nom, va poder ser també un far encara que no existeix
constància d'això.
De l'època romana tenim notícia de moltes unes altres per exemple, a Itàlia, el far d'Ostia en el port de
Roma, manat construir per l'emperador Claudio, el far de Messina a Sicília, o el far de Capri que va ser
destruït per un terratrèmol a la fi del regnat de Tiberio.
A França els mes coneguts d'aquesta època són els de Bolonya, Frejus o Marsella i a Anglaterra el far de
Dover.
Amb la caiguda de l'imperi romà el comerç es va paralitzar i els països es van aprestar més a la guerra que
al desenvolupament social i econòmic, amb el que no només és que no es van construir nous fars, amb
l'excepció del de la illa de Cordouan, el primer construït en mar obert, sinó que els que ja existien van
desaparèixer.
A partir del segle XII es va reactivar la navegació en el Mediterrani i en el Nord d'Europa i la seguretat de
les rutes va aconsellar reprendre la construcció d'aquests senyals que convertirien a Escandinava i a
Alemanya (15 fars l'any 1600) en la costa millor il·luminada d'Europa.
El comerç pel Mediterrani va afavorir també la construcció de nombrosos fars, alhora que es van situar
altres fogueres sobre torres de guaita ja existents com és el cas del far de Porto Pi a Mallorca.
La il·luminació de les costes va començar veritablement amb l'Edat Moderna.
A partir del segle XVIII es van incrementar les relacions comercials entre els estats i el tràfic marítim va
créixer, amb el que no només es va fer necessari tenir llums de recalada en els ports més importants, sinó
que va caldre senyalitzar també la costa i els perills existents com a esculls o baixos.
Anglaterra era el país que contava en aquests moments amb més fars, ja que cobrava arbitris als vaixells
que recalaven en els seus ports i emprava els diners recaptats a mantenir els fars existents i construir uns
altres assajant noves tecnologies.
Seguien en nivell d'il·luminació les costes franceses i les de les colònies americanes.
L'enllumenat de la resta d'Europa i de la resta del món, realment no existia.
En la segona meitat del segle XIX el impuls a la construcció de fars va ser definitiu per la possibilitat d'usar
nous materials i noves fonts d'energia.

A Espanya es va constituir en 1842 la Comissió Permanent de Fars i en 1847 es va aprovar el primer Pla
d'Enllumenat Marítim de les costes espanyoles del que procedeixen la major part dels fars que avui
existeixen al nostre país.
Al costat dels tradicionals fars de cantaria van sorgir els fars metàl·lics molt més lleugers com els de el
delta de l'Ebre, Buda, El Fangar i la Banya.
També és notable per les seves dimensions el de Cap de Pals que va albergar l'Escola de Torrers o els de
Chipiona i Trafalgar.
Fins a finals del segle XVIII tots els fars tenien fogueres de llenya o carbó o bé metxes introduïdes en sèu
o oli que produïen poca llum i molt fum, amb l'agreujant de la penosa que suposava pujar les pesades
càrregues de combustible a tan gran altura.
Les flames es protegien amb llanternes tancades amb cristalls encara que convenientment ventilades.
Un dels primers avanços tecnològics van ser els llums en les quals una metxa cilíndrica de cotó, envoltada
per un tub de cristall que regulava l'aportació d'oxigen a la combustió, absorbia l'oli per capil·laritat.
La metxa podia pujar i baixar i la xemeneia de cristall dirigia el corrent d'aire fins al seu extrem.
La quantitat de llum emesa es va augmentar posant diverses metxes per llum, però això equivalia a
consumir més oli.
Aviat es va estudiar la possibilitat d'alimentar-les amb diferents tipus d'olis més barats i més fàcils d'obtenir.
L'oli va caure en desús amb l'arribada del petroli, que produïa una potència lluminosa molt major.
Els cremadors van ser perfeccionant-se i com a conseqüència van arribar a fabricar-ne els de caps
incandescents en els quals el combustible ascendia per una canonada, mitjançant aire a pressió, fins al
vaporitzador on s'escalfava convertint-se en vapor que sortia per un injector i es cremava amb l'aire.
Es va experimentar després amb combustibles gasosos, malgrat presentar greus riscos en el seu transport
i manipulació, fins que va començar a usar-ne l'acetilè que proporcionava una flama molt brillant i que,
dissolt en acetona, resultava menys perillós.
El suec Gustav Dalen va fabricar un dispositiu de gas amb encès automàtic, conegut com a vàlvula solar,
que li va valer el premi Nobel de Física en 1812 i que immediatament va començar a utilitzar-ne en els fars
aïllats.
A Espanya es va emprar per primera vegada en la balisa de Penya Perforada situada a l'entrada del port
de Santander.
L'energia elèctrica va ser definitiva per alimentar les llums dels fars.
Després d'algunes experiències en balises es va encendre el far de Vilà, primer far elèctric de les nostres
costes que estava dotat amb un llum d'arc.
Així arribem als actuals llums d'incandescència, fes segellat, halògenes, etc i a les energies renovables
com la fotovoltaica o l'eòlica per alimentar-les.
Un altre problema que presentaven els llums dels fars era com aconseguir que la feble llum produïda fos
visible des de llargues distàncies i, alhora, que el marí pogués diferenciar unes llums d'unes altres.
Tot això donà lloc al desenvolupament dels sistemes òptics.
La primera idea per amplificar la llum es basava en la reflexió, col·locant darrere de la flama un mirall
parabòlic que concentrés la llum mentre que la limitació de l'angle de visió que creava el reflector es resolia
dotant de gir a l'òptica.
Més tard van començar a usar-ne les lents que concentraven els rajos de llum en un feix paral·lel.
Però va anar Agustín Fresnel qui va revolucionar els sistemes òptics col·locant per damunt i per sota de la
lent principal prismes de reflexió total que reforcessin el feix emergent.
Per distingir unes llums d'unes altres, les òptiques es van construir de panells amb el que, en girar
aquestes, podia aconseguir-ne el nombre de centelleigs desitjat en cada cas.
No obstant això, en ser equips de cristall tallat, resultaven molt pesats i costava un gran esforç fer-los girar
amb el que es necessitaven entre un i quatre minuts per reconèixer l'aparença i un vaixell que estigués
lluny del far, sotmès al vaivé de l'onatge, perdia fàcilment el compte del nombre de centelleigs produïts.
Aquest problema es va resoldre col·locant el sistema òptic sobre un flotador de mercuri, amb el que es va
disminuir sensiblement el fregament i la velocitat de gir va poder augmentar-ne prou perquè fos visible tota
la característica en un temps molt menor.
Avui s'empren òptiques acríliques molt més lleugeres i de menor grandària amb les quals s'aconsegueixen
magnífics resultats.
ajuntar
Col·locar dos elements, siguin caps, perxes o altres objectes, paral·lelament i en contacte entre si, a tot el
llarg dels mateixos, amb la finalitat d’augmentar la seva resistència o solidesa.
Sinònims encaixar; emmetxar; acoblar; empalmar

ajuntar
Unir o ajuntar dues coses per aconseguir major potència o resistència.
Ajuntar un masteler al seu pal.
ajust
Acció o l’efecte d’ajustar o d’ajustar-se.
ajust
Costura que resulta de la unió dels caps, o cables, també, la unió d’un cap amb un cable.
ajust
Contracte de treball de la gent de mar.
ajust al preu facturat
Quantitats o percentatges que s'han d'afegir al preu facturat en les transaccions internacionals en la
importació de mercaderies dins del sistema “ad valorem” a fi d'anivellar els elements que en la venda
corresponent s'aporten dels continguts en la definició de valor (despeses relacionades amb la venda i el
lliurament de les mercaderies, despeses de transport, de segur, comissions, corretatges, despeses per a
obtenció de documents, drets i gravàmens exigibles fos del país d'importació, cost dels embalatges,
despeses de càrrega, etc.).
ajust d'impostos fronterers
Les regulacions d'acord General sobre Aranzels i Comerç permeten ajustos d'impostos fronterers sobre
béns comerciats internacionalment.
Les exportacions poden ser exceptuades d'impostos indirectes i les importacions són gravades en una
suma equivalent al impost indirecte que tenen els béns nacionals.
No obstant això, les regulacions no permeten ajustos algun per als impostos directes.
ajust d’un altímetre
És el valor de pressió en el qual es fixa l’altímetre dels avions de manera que indiqui l'altura sobre el
terreny a la qual viatja l'aeronau.
ajust del sextant
El reglatge del sextant varia d'un model a un altre.
Generalment es fa amb els dos para fusos de suport dels miralls.
Per comprovar l'ajust de l'aparell, portar l'angle de l'escala al 0°00.0' i anotació cap a un estel (o un altre
objecte distant)
Si el sextant està ajustat, la imatge directa de l'astre se sobreposarà a la imatge reflectida.
Aquesta condició haurà de mantenir-se encara estant inclinat cap a un costat.
Els desviaments poden ser en la imatge vertical o en l'horitzontal.
Un petit desviament és tolerable i pot descomptar-se si s'introdueix en el Navegador Light.
Un desviament horitzontal significatiu ha de corregir-se a través de l'ajust de l'aparell.
Consultar el manual del sextant sobre el procediment d'ajust.
ajustador d’assegurances
L’ajustador en els reclams d'assegurances són persones especialitzades nomenades pels amos o els seus
representants, o pels corredors/asseguradors, el deure dels quals és recopilar tota la informació sobre les
despeses incorregudes per reparacions o danys soferts pel vaixell.
Aquests ajustadores són generalment coneguts com “average adjusters”.
ajustament
La determinació i aplicació de correccions a observacions o mesuraments, amb el propòsit de reduir errors
o eliminar inconsistències internes en resultats observats.
ajustament convectiu
Parametrització de la convecció en un model numèric fent una nova distribució de la calor sensible i el
contingut de vapor d'aigua i d'aigua líquida quan el gradient vertical de la temperatura excedeix cert valor.
ajustament del instrument

Indica els procediments matemàtics o correccions aplicades a instruments.
ajustament del velam
Maniobra de situar correctament el pla vèlic en funció de la intensitat i direcció del vent.
ajustament dels pals
Maniobra de donar el caient correcte als pals i antenes.
ajustament geostròfic
Volta de l'atmosfera a un estat de moviment gairebé geostròfic, a causa de la compensació dels efectes
secundaris ocasionats pel moviment ageostròfic.
ajustaments
Quantitats o percentatges que s'han d'afegir al preu facturat en les transaccions internacionals en la
importació de mercaderies dintre del sistema ad valorem a fi d'anivellar els elements que en la venda
corresponent s'aporten dels continguts en la definició de valor (despeses relacionades amb la venda i el
lliurament de les mercaderies, despeses de transport, d’assegurança, comissions, corretatges, despeses
per a obtenció de documents, drets i gravàmens exigibles fora del país d'importació, cost dels embalatges,
despeses de càrrega, etc.).
ajustaments d'impostos fronterers
Les regulacions d'acord General sobre Aranzels i Comerç permeten ajustaments d'impostos fronterers
sobre béns comerciats internacionalment.
Les exportacions poden ser exceptuades d'impostos indirectes i les importacions són gravades en una
suma equivalent al impost indirecte que tenen els béns nacionals.
No obstant això, les regulacions no permeten ajustaments algun per als impostos directes.
ajustar
Situar una cosa en justa proporció amb una altra, perquè vingui bé, s’acomodi, s’adapti, amb una altra
cosa.
ajust exterior
Falta consistent a rebre ajut durant la cursa d’un altre piragüista o d’una persona aliena a la competició.
ajut
Cap o aparell donat en previsió d’un altre qualsevol que pugui trencar-se o per reforçar l’acció d’aquest.
akmon
Akmon significa enclusa i van ser desenvolupats en el Laboratori d'Hidràulica de Delf (Països Baixos), de
forma similar als doloses, però més robusta, estan constituïts per dues parts amb formes de T de formes
prismàtiques unides per les seves bases i girades 90º una respecte de l'altra.
Serveixen per fabricar esculleres artificials, ja que per la seva forma es traven uns a uns altres.
akzept
Expressió alemanya que significa = Acceptació.
al cant del gall
A punta de dia.
al capvespre
Sinònim d’a la caiguda del dia.
al costat
Frase que es refereix a un lloc prop d'un vaixell.
al costat del vaixell
La mercaderia que va a ser enviada al costat han de ser col·locades en el moll o en la llanxa a remolc a
l'abast del vaixell de transport per a poder-les carregar a bord de la nau.
Amb angles “alongside”.

al gall cantant
Sinònim al cant del gall.
al intempèrie
Sense sostre, ni recer.
al lluny
A molta distància.
al matí
Durant les hores que comprèn el mati.
al mercat
Aquest terme s'aplica a les ordres que han de ser executades tan aviat siguin rebudes en el parquet o roda
d'operacions al millor preu possible.
Per abreujar, aquestes ordres es diuen Ordres al mercat.
al més aviat possible
Expressió segons la qual ha d'entendre's que l'expedició haurà de tenir lloc dintre dels trenta dies contats
des del de la notificació del crèdit que el banc faci al beneficiari.
Així s'assenyala en l'article 40 de les Regles i Usos Uniformes relatius als Crèdits Documentaris, 1974
al mig
En la crugia del vaixell.
al mig el timó
Posició del timó quan està situat en la direcció de la línia proa-popa.
al migdia
Instant en què el Sol arriba a la culminació superior.
Al Na’ir
L'estrella coneguda pel nom àrab Anar al Saif, que significa precisament "la brillant de l'espasa".
Coneguda també com Hatysa, és una estrella de la constel·lació de Orió, la vuitena més brillant de la
mateixa i la més brillant de les quals conformen l'espasa de Orió, amb magnitud aparent + 2,75.
Situada a una incerta distància de 1300 anys llum però que pot arribar a ésser de fins a 2000 anys llum,
Hatysa és una gegant blau de tipus espectral molt calent.
Amb una temperatura efectiva de 31.500 K, és més de 25.000 K més calenta que el Sol.
Hatysa és, a més, una binària espectroscòpica.
Al costat de la gegant blau, amb un període orbital de només 29 dies, es mou una estrella blanca-blavosa
de tipus B1 en una òrbita molt excèntrica que fa que la separació entre les dues estrelles oscil·len entre
0,11 i 0,8 UA.
La gran excentricitat del sistema pot explicar-se sobre la base de dues estels fugaces de tipus espectral
gairebé idèntic, AE Aurigae i Columbae.
El càlcul de les trajectòries de les estrelles suggereix que fa 2,5 milions d'anys, una trobada pròxima entre
dos sistemes binaris va resultar en l'expulsió a gran velocitat de dues de les estrelles AE Aurigae i
Columbae mentre que les altres dues van aconseguir romandre unides en una òrbita molt excèntrica
Hatysa.
Altres dues estrelles molt més allunyades, a 50 i 11 segons d'arc, completen el sistema estel•lar de Hatysa,
i, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’Almanac Nàutic.
al pairo
Maniobra que permet detenir un vaixell amb totes les veles hissades.
Consisteix a aquarterar la vela de proa i col·locar el timó a sotavent.
al rem
Sinònim de navegar a rems.

al revés del rellotge
Rotació contraria a les busques del rellotge.
al rompent de l’alba
Sinònim de al trenc d’alba.
al seu rumb
Veu de comandament, donada al timoner perquè governi al rumb que s’ha assenyalat.
al sol eixit
Tot seguit que ha sortit el sol.
al través
Que forma un angle recte amb la línia proa-popa del vaixell.
Marcació 90º (través d'estribord) o 270º (través de babord).
Si la marcació és aproximada, pot ser usada l'expressió pel través.
al terç
Sinònim de vela al terç.
al trenc de dia
Sinònim d’a punta de dia.
al vent
Posició del vaixell en la qual la proa apunta directament contra el vent.
al voltant
Terme, amb freqüència litigiós, emprat en ofertes, documents i factures per a recollir o expressar la
possibilitat de variacions de quantitat, admeses pel costum o de mutu acord convingudes per les parts.
Així, quant a mercaderies a orri o subministrades en recipients de gran grandària, com ciments, minerals,
abonaments, productes químics, alcohols, olis i altres, s'admet una diferència del 3% en més o en menys
sobre la mesura o pes indicat.
En els crèdits documentaris sotmesos a les Regles i Usos Uniforme de la CCI o Cambra de comerç
Internacional, s'estableix que l'expressió “about”, circa o similars (diguem aproximadament) haurien de
interpretar-ne en el sentit que el import d'un crèdit, la quantitat o el preu unitari de les mercaderies,
permeten una diferència no superior al 10% en mes o en menys, la qual cosa no és aplicable quan se
específica la quantitat d'unitats.
Pel que es refereix a la capacitat de càrrega d'un vaixell, aquests termes, afegits a la xifra de tones de
capacitat del mateix, signifiquen una tolerància del 10% en més o en menys a favor del noliejador, la qual
és aplicable en benefici d'ambdues parts en el cas de noliejament parcial.
Quant a la data de disponibilitat, aquesta expressió pot fer oscil·lar aquesta entre tres o quatre i quinze
dies, resultant responsabilitat per al vaixell si es prova que va haver negligència o dolenta fe en el retard
sofert.
En el que concerneix a data de càrrega, d'expedició o d'embarcament acompanyades d'aquest terme
haurien d'entendre's com petició de compliment dintre dels cinc dies abans o després de la data indicada,
segons l'art. 40 de la Regles i Usos Uniformes de la CCI.
al voltant de
Referent a la virada d’un vaixell, virar el vaixell posar una nau de vela de tal manera que el vent li doni pel
costat oposat al canviar el rumb.
al voltant de .
Aproximadament al voltant des refereix a la latitud del 5% que es dóna per al lliurament de combustible o
càrrega a orri.
Al-Biruni
Al-Biruni (Corasmia, 15 de setembre del 973 a Gazni, 13 de desembre de 1048) va ser un matemàtic,
astrònom, físic, filòsof, viatger, historiador i farmacèutic persa, un dels intel·lectuals més destacats del món
islàmic.

Al Biruni va néixer el 15 de setembre de 973 a la ciutat Corasmia de Kath (en l'actual Uzbekistan) i va morir
en Gazni (en l'actual Afganistan), el 13 de desembre de 1048 (als 75 anys d'edat).
A l'edat de 17 anys va ser capaç de calcular la latitud de Kath, gràcies a l'altitud màxima aconseguida pel
sol, i a l'edat de 22 ja havia escrit diverses obres curtes sobre la ciència de la cartografia que incloïen un
mètode per a la projecció d'un hemisferi en un plànol.
A l'edat de 27 els seus escrits incloïen temes com l'estudi del pas del temps (cronologia) i els astrolabis, el
sistema decimal, l'astrologia i la història.
També va calcular el radi de l'esfera terrestre (la suposadament estesa creença medieval en una terra
plana és un mite modern) amb un error inferior al 1% del seu valor mitjà actualment acceptat; el món
occidental no va arribar a tenir un resultat equivalent fins al segle XVI.
Va ser deixeble i amic d'Abu Nasr Mansur i va mantenir una relació epistolar bastant intensa amb el filòsof i
mèdic Avicena, així com amb el historiador, filòsof i moralista Ibn Miskawayh.
Era capaç de parlar diversos idiomes, entre els quals s'expliquen el grec, l'hebreu, el sirià i el berber,
encara que va escriure la seva obra en persa (la seva llengua materna) i àrab.
Va acompanyar a Mahmud II de Gazni en les seves campanyes militars en l'Índia, la qual cosa li va
permetre aprendre sànscrit i pràcrit i estudiar la seva religió i la seva filosofia, així com escriure les Ta'rikh
al-Hind (‘cròniques de l'Índia’).
Va fer contribucions matemàtiques en camps com:
• L'aritmètica teòrica i pràctica.
• La suma de sèries.
• L'anàlisi combinatòria.
• La regla de tres.
• Els nombres irracionals.
• La teoria de les raons (quocients) numèriques.
• Definicions algebraiques.
• Els mètode de resolució d'equacions algebraiques.
• La geometria.
• Els teoremes d’Arquímedes.
• La trisecció de l'angle.
• Gnomònica.
al·lòcton
En geologia se’n diu al·lòcton de tot material (ja siguin minerals, fragments de roques dendrítiques, o
matèria orgànica) nouvingut d'altres zones formacionals, i que s'acumula en una conca sedimentària, i que
és estudiat per les seves característiques de formació forana.
al·luvial
Dit del terreny formal per al·luvions i dels fenòmens relacionats amb l’al·luvionament.
al·luvió
Avinguda d’aigua contra la riba, inundació.
Al·luvió és un sòl o sediment solt, sense consolidar (és a dir sense cementar dins d'una roca sòlida),
erosionat, dipositat, i tornat a formar per l'aigua en un lloc que no sigui el mar.
Tanmateix en el llenguatge corrent la definició no és tan restrictiva i a “grosso modo” o inclou qualsevol
acumulació de material geològic a qualsevol lloc.
En sentit estricte l'al·luvió està fet típicament d’una varietat de materials, incloent-hi partícules fines de llim i
argila i partícules grosses de sorra i grava.
Quan aquest material al·luvial solt és dipositat o cementat dins d'una unitat litològica es pot anomenar
dipòsit al·luvial.
El terme "al·luvió" no es fa servir en situacions on la formació de sediment pot ser clarament atribuïda a
altres processos geològics que el que s'ha descrit.
Això inclou (però no limitat a això): sediments lacustres, sediments fluvials o derivats de glaceres.
Els sediments que han estat formats i/o dipositats en un corrent perenne no es consideren al·luvials sinó
fluvials.
La majoria, si és que no ho són tots, dels al·luvions són geològicament molt joves (quaternari), i sovint es
coneixen com "cobertes" pel fet que aquest sediments amaguen la roca que hi ha sota.
La majoria del material sedimentari que omple una conca sense ésser litificat sí que s'inclou en el terme
al·luvial.

L'al·luvió pot contenir minerals valuosos com or i platí i gran varietat de pedres precioses en el que
s'anomena un dipòsit placer.
Els al·luvions poden ser terres agrícoles molt fèrtils ja que concentren elements nutritius i també bons
aqüífers.
D'altra banda poden acumular la contaminació difusa.
al·luvionament
Acreixem que produeix la formació de dipòsits al·luvials per la deposició dels materials d’erosió que el riu
transporta i que se sedimenten quan disminueix la velocitat o el cabal de les aigües.
ALA
Abreviatura de “International Association of Lighthouse Authorities"
ala
Costat d'un entreponts o de la bodega, principalment sobre del pantoc.
ala d’una flota
Cadascun dels costats d'una flota, comptat a partir del centre.
ala d’una vela
Vela petita que s’afegeix a una vela principal per mitjà d’una verga i un botaló, a fi d’obtenir més força amb
aquest augment de velam.
Aquestes veles volant prenen el nom de la principal a la que s’afegeixen.
ala de baticul
Vela d'ala de la cangrea, que s'amollava per fora del caient d'aquesta vela.
ala de gàbia
Referint-se a totes les veles d'ala de gàbia trapezoïdals en sentit general, sense especificar quines són.
Va fermada al botaló d'ala que es prolonga a la verga corresponent.
ala de goneta major
S'anomenen així, per referir-se a totes les veles d'ala de goneta major trapezoïdals en sentit general,
sense especificar quines són.
Va fermada al botaló d'ala que es prolonga de la verga corresponent.
ala de goneta proer
Vela trapezoïdal d'ala de goneta proer.
ala de l’art
Banda de l'art de tir o arrossegament.
ala de l’hèlix
Cadascuna de les porcions de superfície helicoïdals fixes o articulades a la nou de l’hèlix, més pròpiament
coneguda com a pala.
ala de la xarxa
Llença de xarxa de fil fort, cosida als extrems verticals dels arts de cèrcol de bescordella, per a fer-los més
resistents.
ala de mosca
Moviment i plegat especial que fan els pescadors amb la vela quan el vent bufa de mitja popa.
ala de mosca
Tipus de metxa de forma trapezoïdal que es fa en una peça de fusta per col·locar-la ajustada a la caixa
que té la mateixa secció trapezoïdal.
ala de pebrot
Sinònim d'ala de mosca.

ala de sobregoneta major
S'anomenen així, per referir-se a totes les veles d'ala de sobregoneta major trapezoïdals en sentit general,
sense especificar quines són.
Va fermada al botaló d'ala que es prolonga de la verga corresponent.
ala de sobregoneta proer
Vela trapezoïdal d'ala de sobregoneta proer.
ala de velatxo
Vela trapezoïdal d'ala gran.
ala de xarxa
Xarxa sostinguda per estaques clavades en el fons amb la qual es perllonguen les bandes del gànguil.
ALACAT
Acrònim de la Federació d'Associacions Nacionals d'Agents de Càrrega d'Amèrica Llatina i el Carib.
alacrà
Desperfecte produït en un cable com a conseqüència del trencament de les filàstiques que ho formen.
ALADI
Sigles en espanyol per a l'Associació Llatí Americana d'Integració.
Un grup de 12 nacions (Bolívia, Equador, Paraguai, Xile, Colòmbia, Perú, Uruguai, Veneçuela, Cuba, el
Brasil, l'Argentina, i Mèxic) que s'esforcen a reduir tarifes i coordinen les polítiques comercials entre els
països membres.
Té el seu antecedent immediat en ALALC.
És va establir amb el propòsit de salvar el patrimoni històric i continuar amb el llavors estancat procés
d'integració.
El seu propòsit final és arribar a un mercat comú llatinoamericà, i sobre la base dels acords d'abast
regional, els acords d'abast parcial i la preferència aranzelària regional, els onze països membres, lenta i
esforçadament avancen cap a la meta prevista.
ALAF
Associació Llatinoamericana de Ferrocarrils, amb seu a Buenos Aires (Argentina).
ALAFAR
Associació Llatinoamericana de Fabricants de Materials Refractaris, amb seu a Montevideo (Uruguai).
ALAFATA
Associació de Fabricants de Taulers de Fibres, de Fustes i Similars, amb seu a Santiago (Xile).
ALAIC
Associació Llatinoamericana d'Industrials del Cuir, amb seu a Buenos Aires (Argentina).
ALAINEE
Associació Llatinoamericana de la Indústria Elèctrica i Electrònica, amb seu en ciutat de Mèxic.
ALALC
Acrònim de l’Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç, és l'antecedent històric de ALADI.
Té la seva seu en Cebollati 1461. Montevideo (Uruguai).
Formada per: Argentina, Colòmbia, Brasil, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai, Bolívia i
Veneçuela.
Finalitat: Establir un mercat comú llatinoamericà.
L'Associació Llatinoamericana de Lliure Comerç va ser el primer intent d'una zona de lliure comerç creada
al febrer de 1960 en la ciutat de Montevideo.
El tractat de Montevideo disposava l'establiment, en forma progressiva, d'una zona de lliure comerç, fixava
els mitjans i procediments per a assolir aquest objectiu fonamental i institueix l'Associació Llatinoamericana
de Lliure Comerç com organisme intergovernamental encarregat d'aplicar mecanismes i adoptar mesures

tendents al compliment de les metes globals i particulars mediata i immediates, fixades per la voluntat
concorrent de les onze nacions participants.
Segons l'abast de les seves normes, el Tractat es definia per un triple caràcter enunciatiu, operatiu i
programàtic.
Com complement del tractat de Montevideo, es van subscriure en la mateixa data, els següents
protocols:
• Protocol sobre normes i procediments per a les negociacions.
• Protocol sobre constitució d'un Comitè Provisional.
• Protocol sobre la col·laboració de la CEPAL i del CIES.
• Protocol sobre compromisos de compravenda de petroli i els seus derivats.
• Protocol sobre tractament especial a favor de Bolívia i Paraguai.
• El Protocol modificador del Tractat de Montevideo, signat al desembre de 1969 a Caracas, introdueix
nous terminis i procediments per al perfeccionament de la zona de lliure comerç i l'establiment de
condicions favorables per a avançar cap a formes d'integració més àmplies.
El referit instrument àmplia el període de transició per al perfeccionament de la zona de lliure comerç fins a
desembre de 1980.
El Protocol de Caracas, que entro en vigència el 28 de desembre de 1973 al completar-ne les ratificacions
dels onces països membres, representa la culminació d'un intens procés de negociacions i enteniments
per a harmonitzar les diverses posicions nacionals sustentades en els òrgans de la ALALC a l'avaluar la
marxa del procés d'integració regional en el seu novè any.
En l'àmbit de la cooperació industrial, es van subscriure diversos protocols d'acords de complementació
entre diversos governs membres del ALALC, els quals abasten diferents branques industrials i revesteixen
característiques especials.
Davant l'estancament de les negociacions i complert el termini, aprofitant les negociacions existents
(patrimoni històric) s'institueix un nou tractat en 1980: l'Associació Llatinoamericana d'Integració (ALADI).
ALAMAR
Acrònim de l’Associació Llatinoamericana d'Armadors, amb seu a Montevideo (Uruguai).
ALAPROVI
Associació Llatinoamericana de Productors de Vidre, amb seu a Montevideo (Uruguai).
ALAT
Associació Llatinoamericana d'empreses Comercialitzadores Internacionals.
ALATAC
Associació Llatinoamericana de Transport Automotor per Carretera, amb seu a Buenos Aires (Argentina).
alarma
La noció d'alarma difereix segons s'apliqui a la navegació o a activitats estrictament militars (operacions
bèl·liques, exercicis, etc.).
En el primer cas significa qualsevol senyal de perill emesa per un vaixell i dirigida a altre vaixell, a una
estació en terra o a un avió.
Pot ser efectuada mitjançant mitjans òptics (bengales, reflectors, banderes, telègraf òptic, moviments
manuals, etc.), radioelèctrics (radiofonia, radiotelegrafia), o acústica (campana, sirena, dispar de canó o
qualsevol altra arma de foc).
Aquests senyals indiquen situacions de perill intern (com incendi, via d'aigua, avaria greu en les màquines
o en el timó, amotinament, etc.) que posen en perill la seguretat del vaixell, o situacions externes
(proximitat d'esculls, imminència de greus pertorbacions meteorològiques, etc.).
Clàssics senyals d'alarma d'aquest tipus són les transmissions radiotelegràfiques de SOS mitjançant
Morse, sèries de xiulades breus repetits a curts intervals, dispars de canó, etcètera.
En el segon cas, l'alarma es refereix a un perill imminent a causa de l'acció enemiga: naval, aèria,
submarina.
Un vaixell en navegació en temps de guerra (o en exercicis) pot assumir qualsevol alarma d'aquest tipus
que es tradueix immediatament en una sèrie de disposicions amb les quals la dotació posa el vaixells en
condicions de repel·lir l'amenaça o de reduir els seus efectes: clausura de comportes estances, armat de
les peces, muntatges de míssils afanyats per al llançament, disposició de mànegues contra incendis,
etcètera.

alarma d'incendi
Una alarma d'incendi, és una protecció contra els incendis que s'activa quan detecta un esdeveniment,
sigui aquest fum o un canvi brusc en la temperatura.
Aquest dispositiu pot ser electromecànic, electrònic, de campana, de clàxon.
alarma de proximitat
En diu quan l'observador ha penetrat en el cercle d'alarma establert al voltant d'un “waypoint” de proximitat.
alarma general de emergència
Senyal acústic consistent en set xiulades curtes i una xiulada deixa anar transmesa pel sistema de
megafonia del vaixell.
alarma hidrològica
Informació d'emergència sobre un fenomen hidrològic previst que es considera perillós.
alarma radiotelegràfica
L’alarma radiotelegràfica, el senyal consisteix en dotze ratlles de quatre segons de durada cadascuna,
amb intervals d'un segon, i serveix per a excitar els aparells automàtics d'alarma.
alatxada
Pesca abundosa d’alatxes.
alatxer
Se’n diu del pescador o de l’embarcació per pescar d’alatxes.
alatxera
Art de deriva format per xarxes rectangulars de cotó, de característiques semblants al sardinal, però de
malles molt majors per dedicar-se a la pesca de l’alatxa, que és de molt major grandària.
Està format per una o dues peces, cadascuna de 100 m de llarg i 400 malles d'alt 10 a 15 m, de fil de cotó,
reforçada molt sovint amb una cadenera de malla igual a la de la xarxa, al llarg d'ambdues ralingues, que
es perllonga pels extrems en diversos sortints acabats per un badafió cadascun.
Com en tots els arts de deriva, la xarxa va muntada tibant entre les seves ralingues, que solen ser d'espart
d'uns 6 mm de dímetre.
Les peces van llastrades cadascuna amb 8 o 10 kg de ploms repartits al llarg de la ralinga inferior, mentre
que la superior duu suros.
En un extrem va amarrada una cua formada de xarxa, com la qual constitueix la resta de l'art i de longitud
aproximadament igual a la seva altura, que s'uneix mitjançant badafions d'igual forma que en el sardinal;
l'altre extrem sol acabar recte, amarrat a un gall al calar la xarxa.
L’alatxera es cala exactament igual que el sardinal, entre dues aigües, mitjançant calima i calina; però en
algunes regions es cala justament sota la superfície de l'aigua, a la fi de la qual sol dur bastant menys plom
en la refaci inferior.
Es pesca amb ella de matinada o de nit, deixant la xarxa a la deriva però amarrada per un extrem, proveït
de cua, a la barca que ho ha calat.
El temps invertit en cada calada sol ser de dos o tres hores, sent freqüent fer dues calades a cada sortida.
alba
Primera claredat del Sol ixent, moment en que la foscor comença a aclarir l’horitzó, anunci del nou dia.
És l'aparició diària del Sol en l'horitzó oriental com resultat de la rotació de la Terra.
En els Estats Units d'Amèrica es considera que és l'instant que la vora superior del Sol apareix en l'horitzó
sobre el nivell del mar.
En Gran Bretanya, es considera l'instant que el centre del disc del Sol és visible en l'horitzó.
L'hora exacta de la sortida del Sol es calcula usant el terme mig del nivell del mar.
alba dels gitanos
La primera claror del crepuscle matinal.
albada
Temps que transcorre des de trenc de l’alba fins la sortida del Sol.

albarà
L'albarà, és un document mercantil que acredita el lliurament d'una comanda.
El receptor de la mercaderia ha de signar-ho per donar constància que l'ha rebut correctament.
Dins de la compravenda, l'albarà serveix com a prova documental del lliurament dels béns com ho indica el
seu nom en àrab albarà que significa (la prova o el justificant).
Té dos objectius diferents:
• Per al comprador: comparar amb la comanda, a l'efecte de controlar si és la mercaderia sol·licitada i,
fonamentalment, per controlar les mercaderies que rep amb la posterior facturació.
• Per al venedor: en rebre el duplicat del remeto degudament signat pel comprador, té una constància
d'haver lliurat la mercaderia que el comprador va rebre conformi i, sobre la base del remeto, confeccionar
la factura.
S'estén, com a mínim, per duplicat i contenint una llista dels objectes o mercaderies subministrats; encara
que és pràctica generalitzada fer-ho per triplicat perquè al transportista també li quedi una constància de
l'operació realitzada.
Als països en els quals aquest document té efectes comptables és possible que també existeixi una còpia
per a l'organisme estatal de control tributari.
No es registra en els llibres de comptabilitat, donat al fet que generalment els enviés s'emeten sense
valors.
A partir del detall de la guia de remissió es pot generar altres documents tals com a factures, parts
d'entrada (notes d'ingrés) a magatzem.
Una altra funcionalitat de l'albarà és a efectes inventariats doncs aquella mercaderia subministrada és
restada de l'estoc disponible, podent quedar, segons l'operativa administrativa de cada empresa, com a
estoc compromès o bé, simplement, restada de l'estoc total.
Els requisits de l'albarà poden canviar segons les regulacions de cada país i els efectes de comerç.
Alguns d'aquests requisits poden ser:
• Lloc i Data d'emissió.
• Nom i nombre d'ordre del comprovant.
• Nom i domicili del venedor i del comprador.
• Nombre del document d'identificació fiscal segons correspongui; ingressos bruts;
• Data d'inici d'activitats i condició enfront del I.V.A. de l'emissor.
• Nombre del document d'identificació fiscal segons correspongui i condició enfront del I.V.A. del
destinatari.
• Detall de les mercaderies sol·licitades.
• Lloc de lliurament.
• Mitjà pel qual s'envien les mercaderies (Noli).
• Signatura de la persona que rep les mercaderies.
• Data d'emissió del formulari, nom i nombre del document d'identificació fiscal segons correspongui de la
impremta que confecciona el model de formulari, Habilitació Municipal si apliqués per normes i numeració
dels documents impresos.
Formes d'emissió:
• Original: Per al comprador.
• Duplicat: Per al venedor (signat pel comprador).
Per a l'empresa de transport (signat pel comprador).
Al comprador li serveix per controlar les mercaderies rebudes amb la nota de comanda.
Al venedor li serveix per constatar que el comprador va rebre conforme.
A l'empresa de transport li serveix per constatar que el transportista va lliurar les mercaderies.
albeca de la fusta
Capa de la fusta dels arbres, de color clar, poc dura, situada immediatament dessota l'escorça.
Té poca resistència i se sol separar, ensems amb l'escorça, de la resta del tronc destinat a la fusteria.
Sinònim picadura.
albecós
Dit de la fusta que té una consistència i una contextura semblants a l’albeca.
albedo
Relació entre l'energia radiant incident i la rebuda per una superfície, generalment expressat en
percentatges.

La proporció de radiació incident reflectida directament per una superfície particular, acostuma a
expressar-se en percentatges.
L’albedo depèn, primordialment, de la naturalesa de la superfície receptora, angle d'incidència dels rajos
solars i longitud d'ona d'aquests.
És un índex que es calcula com la fracció de la radiació solar incident que es reflecteix en la superfície de
la Terra, l'oceà o els núvols.
L’albedo és terme mig de la Terra és proper a 0.30.
Una superfície coberta de neu fresca pot tenir un índex d’albedo tan alt com 0.95, mentre que els oceans
es caracteritzen per albedos relativament baixos (0.06 a 0.09).
Una mesura de la refractivitat d'una superfície.
albedo d’un planeta
Poder reflectint d’un planeta o altre cos.
albedo de núvol
L'albedo de núvol és una propietat i concomitant mesurament de la refractivitat d'un núvol: valors més alts
significa que el núvol pot reflectir més radiació solar.
El seu albedo vària de menys de 10% a més de 90% i depèn de la grandària de les gotes d'aigua,
continguts líquids d'aigua o de gel, espessor del núvol, i l'angle de zenit amb el sol.
Com més petites les gotes i més gran el contingut d'aigua líquida, més gran l'albedo de núvol, si tots els
altres factors són els mateixos.
albedo terrestre
Relació entre la quantitat de radiació (energètica o lluminosa) reflectida per una superfície i la radiació
global incident.
albedòmetre
Instrumento para registrar el poder reflector, o albedo, d'una superfície.
S'usa, per exemple, per a obtenir els albedos dels núvols o de diferents cobertures del sòl: herbes, neu,
etc.
albedòmetre registrador
Instrument que registra la refractivitat (albedo) d'una superfície.
albéntola
Antic art de pesca, avui en desús, que s'emprava en el riu Guadalquivir para pescar peixos petits i
gambetes, que consisteix en una màniga molt llarga de xarxa fina i espessa la boca de la qual es mantenia
oberta mitjançant un rectangle de fusta.
L'art s'arrossegava amb unes cordes amarrades a aquest marc, o bé es calava cara al corrent perquè
s'inflés la màniga i es precipitessin els peixos en el seu interior.
alber
L'alber és un arbre frondós de creixement ràpid que conté unes branques robustes i una copa bastant
ampla.
Aquesta espècie pot arribar a viure 400 anys, pel que en la seva joventut té una escorça blanc-grisàcea i
grisa esquerdada quan té més anys.
Té unes fulles molt característiques degut al fet que són en forma de cor, solen créixer millor en climes
més humits on el terreny és més sorrenc i, aconsegueix els nutrients necessaris per a la seva
supervivència.
És originari de les zones temperades de l'hemisferi Nord i presenta una altura d'uns 30 metres.
La fusta és fusta blanca, lleugera de gran arada i resistent a I’aigua, la seva fusta es empleada en la
construcció naval.
alber
Sinònim de vent del Sud.
Alberto I de Mònaco

Alberto I de Mònaco, nascut Albert Honoré Charles Grimaldi (París, França, 13 de novembre de 1848 morí
el 26 de juny de 1922), príncep sobirà de Mònaco des del 10 de setembre de 1889 fins al 26 de juny de
1922.
Va ser fill del príncep Carlos III (1818-1889), i de la comtessa Antoinette Ghislaine de Mérode-Westerloo
(1828-1864), tia materna de la qual fora regna consort d'Espanya, María Victoria dal Pozzo.
Durant la seva vida se li va conèixer amb com el Príncep navegant.
Va entrar en l'Acadèmia Naval Espanyola als 18 anys, on va romandre 4 anys, servint en la marina
espanyola com a capità de navili.
Durant la Guerra franc-prussiana, es va unir a la Marina francesa concedint-li la Legió d'honor.
Posseïa una col·lecció filatèlica, enriquida per Luis II, i que es conserva en el museu postal creat per
Raniero III en 1950.
Al príncep Alberto li agradaven els descobriments i les exploracions, i va participar, entre unes altres, en
l'exploració de Svalbard, realitzant la seva cartografia de forma molt precisa al principi dels anys de 1900,
utilitzant-ne encara algunes d'aquestes cartes.
A més de la seva afició als estudis oceanogràfics, es va interessar pels orígens de l'home, fundant a París
l'Institut per a la Paleontologia Humana.
Els assoliments i el mecenatge intel·lectual d'Alberto van ser reconeguts internacionalment i 1909 va ser
nomenat membre de l'Acadèmia Britànica de Ciències, concedint-li també en 1920 per Acadèmia
Americana de Ciències la seva medalla d'or.
albetoça
Petita embarcació amb coberta, emprada antigament.
albirament
Acció o l’efecte d’albirar.
albirar
Veure de lluny una cosa sense apreciar-ne els contorns o les formes.
albirar per l’amura
Veure un vaixell, un far, terra, etc., amb una marcació d’uns 45° (amura d’estribord) o d’uns 315° (amura
de babord).
albirar terra
Veure terra aproximant-se a l’instant en el qual la mateixa comença a aparèixer sobre l’horitzó.
albitana
Peça de fusta amb la qual s’assegura la roda a l’extrem de la quilla.
albitana de popa
Contracodast si la referència és a la popa.
albitana de proa
Contraroda o contrabranque al referir-se a la proa..
albó
Calada que es fa després del anomenat d'alba.
albor
Llum de l’alba.
albufera
Una albufera és un llac litoral d'aigua salina o salobre, separada del mar per un cordó de sorra,
normalment de dunes, però que està en comunicació amb la mar per un o més punts.
La seva formació sol ésser causada per comminació d'una antiga badia pels aportes de sediments marins
o fluvials.
On les marees no son molt fortes i la sorra se sedimenta a una llarga llengua propera a la costa es formen
albuferes llargues i estretes, separades del mar per una estreta barra de sorra o terra paral·lela a la vorera.
A causa del lent fluix e intercanvi d'aigües amb la mar, les seves temperatures són molt més càlides.

Al ser un ecotò son espais plens de vida amb una flora aquàtica abundant així com fauna ictiocol·la que va
a posar els ous i sent utilitzades per moltes aus migratòries per fer escala als seus viatges estacionals.
L' origen de la paraula és la llegua àrab que significa, "el petit mar".
albuferenc
Relatiu a una albufera.
albuferenc
Barqueta sense quilla, pròpia per a navegar dins l’albufera de València.
alça
Tascó per emplenar un espai.
alça per conxar
Llistons en forma d’aspa o amb un travesser emprats en l’operació de conxar els caps.
alça d’un canó
Regla graduada muntada en el canó d'algunes armes amb la finalitat de precisar el tir.
L'alça, l'objecte de la qual és materialitzar l'angle o angles que han de formar la visual al blanc i l'eix del
ànima del canó, és avui un mecanisme complicat, dividint-se els diferents sistemes en dos grups
principals, d'alça fixa i d'alça independent.
Alça directora és la de la central de tir per la qual es regeix la punteria dels canons enllaçats amb ella.
alçacavall
Caixó gran de fusta, ben tancat, greixat i calafatat, que s'emprava per aguantar la popa d'una nau
desarmada amb la finalitat que no es crebantés.
alçacavall
Combinació de dipòsits de llast que hom posa als costats d’una nau per fer-la surar més i poder-la fer anar
per aigües de fondària inferior al primitiu calat.
alçacavall
Embarcació de poc calat i fons pla, emprada en els ports per a transportar peces pesades i per a fer
tombar sobre ella vaixells de poc tonatge, a fi de reparar-los o netejar-los els fons fins que suri, sense
necessitat de pujar-los a dic o escar.
Sinònim camell.
alçada
Acció o l’efecte d’alçar.
alçada de l’escalemera
Distància des del pla superior del carro fins a la base de l’escalemera.
alçada de l’ona
Separació vertical entre el sí i la cresta.
alçada màxima de les ones
Hi ha poques dades sobre l'alçada màxima que pot assolir una onada.
Sempre es recorda el cas del petroler de la “Navy Rampao" i la seva trobada amb una onada de 34 metres
en ple oceà Pacífic l'any 1933.
Aquella onada solitària, formada després d'un temporal que va durar una setmana i que va bufar amb
vents de 68 nusos, no és potser la més gran que pugui crear la natura.
Segurament hi ha onades de més de 50 metres d'alçada, però que s'ha trobat amb elles a alta mar no ha
sobreviscut per explicar-ho.
alçament
Acció d’alçar o alçar-se.
alçapop

Corda que en les barques grosses, l’ormeig que serveix per subjectar el car de trinquet a la batallola.
alçaprem
L’alçaprem és una màquina simple que té com a funció transmetre una força i un desplaçament.
Està composta per una barra rígida que pot girar lliurement al voltant d'un punt de suport anomenat fulcre.
Pot utilitzar-ne per amplificar la força mecànica que s'aplica a un objecte, per incrementar la seva velocitat
o la distància recorreguda, en resposta a l'aplicació d'una força.
Sobre la barra rígida que constitueix una palanca actuen tres forces:
La potència; P: és la força que apliquem voluntàriament amb la finalitat d'obtenir un resultat; ja sigui
manualment o per mitjà de motors o altres mecanismes.
La resistència; R: És la força que vencem, exercida sobre la palanca pel cos a moure.
El seu valor serà equivalent, pel principi d'acció i reacció, per força transmesa per la palanca a aquest cos.
La força de suport: És la exercida pel fulcre sobre la palanca.
Si no es considera el pes de la barra, serà sempre igual i oposada a la suma de les anteriors, de tal forma
de mantenir la palanca sense desplaçar-se del punt de suport, sobre el qual trencada lliurement.
Braç de potència; Bp: La distància entre el punt d'aplicació de la força de potència i el punt de suport.
Braç de resistència; Br: Distància entre la força de resistència i el punt de suport.
L’alçaprem es divideixen en tres gèneres, també anomenats ordres o classes, depenent de la posició
relativa dels punts d'aplicació de la potència i de la resistència pel que fa al fulcre (punt de suport).
El principi de la palanca és vàlid indistintament del tipus que es tracti, però l'efecte i la forma d'ús de
cadascun canvien considerablement.
Els alçaprems poden ésser: de primera classe, de segona classe i tercera classe.
alçaprems de primera classe
En l’alçaprem de primera classe, el fulcre es troba situat entre la potència i la resistència.
Es caracteritza que la potència pot ser menor que la resistència, encara que a costa de disminuir la
velocitat transmesa i la distància recorreguda per la resistència.
Perquè això succeeixi, el braç de potència Bp ha de ser major que el braç de resistència Br.
Quan el que es requereix és ampliar la velocitat transmesa a un objecte, o la distància recorreguda per
aquest, s'ha de situar el fulcre més proper a la potència, de manera que Bp sigui menor que Br.
Exemples d'aquest tipus de palanca són l’alçaprem, les tisores, les tenalles, les alicates o la catapulta (per
ampliar la velocitat).
En el cos humà es troben diversos exemples de alçaprem de primer gènere, com el conjunt tríceps
braquial - colze - avantbraç.
alçaprems de segona classe
En l’alçaprem de segona classe, la resistència es troba entre la potència i el fulcre.
Es caracteritza que la potència és sempre menor que la resistència, encara que a costa de disminuir la
velocitat transmesa i la distància recorreguda per la resistència.
Exemples d'aquest tipus de palanca són el carretó, els rems i el trencanous.
alçaprem de tercera classe
En l’alçaprem de tercera classe, la potència es troba entre la resistència i el fulcre.
Es caracteritza que la força aplicada és major que la resultant; i s'utilitza quan el que es requereix és
ampliar la velocitat transmesa a un objecte o la distància recorreguda per ell.
Exemples d'aquest tipus de palanca són el lleva grapes i la pinça de celles; i en el cos humà, el conjunt
colze - bíceps braquial - avantbraç, i l'articulació
alçapremar
Alçar amb l’alçaprem, separar alguna cosa d’una altra mitjançant l’alçaprem.
alçapremar
Moure un gran pes per mitjà de les mans o palanques, fent-lo arrossegar espais curts decantant-lo.
alçar
Col·locar una cosa a un nivell més elevat.
alçar a poc a poc el timó
Portar gradualment el timó al mig.

alçar de terra
Aixecar alguna cosa que està a terra.
alçar el timó
Posar-lo a la via.
alçar els rems
Suspendre la voga.
alçar l’àncora
Llevar l’àncora.
alçar veles
Estendre les veles i disposar-se per a navegar.
alçària
Dimensió d’una cosa, calculada des de la base fins al capdamunt, en sentit vertical.
alçària baromètrica
Alçària de la columna de mercuri sostinguda per la pressió atmosfèrica.
alçaria de l’onada
Distancia vertical entre una cresta i la vall precedent.
alçaria de l’onada màxima mitjana
Alçaria màxima que s’espera que tindrà l’onada per a la durada mitjana de les condicions extremes de
projecte.
alçaria de l’onada significativa
Alçaria mitjana del terç de les onades més altes d’un registre d’onades.
alçat
Projecció ortogonal d’una figura o un cos damunt el pla vertical d’un sistema de dos plans on l’altre pla és
horitzontal.
alçat de varenga
Altura de la línea de la rufa en la quaderna mestra.
ALCA
Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques.
Acord proposat en 1994 durant la Reunió de Caps d'Estat del Continent, realitzat a Miami, té com fiqui
eliminar les barreres duaneres entre els països de la Regió abans de l'any 2005.
alcafan
Cap d’un llagut que serveix per aguantar l’arbre.
alcaid
Funcionari que a les duanes té la missió de guardar i conservar les mercaderies dels magatzems i els
efectes per a la percepció del impost del timbre de l’estat.
alcaid de la mar
Als segles XIV i XV, en alguns territoris de règim senyorial o reial, el qui tenia la missió de vetllar pel bon
ordre i el compliment de les ordinacions de pesca.
alcaidia
Ofici o dignitat d’alcaid.
alcalímetre

Instrument que s'utilitza per valorar la quantitat d’àlcali continguda en una dissolució alcalina.
alcalinitat
L'alcalinitat és una mesura de la capacitat d'un solució per a neutralitzar els àcids als punts d'equivalència
del carbonat o el bicarbonat.
Aquesta està molt relacionada amb la capacitat de neutralització àcida (CNA) d'una solució, i molt sovint
s'utilitza aquest terme incorrectament per a referir-s'hi.
La capacitat de neutralització àcida es refereix a la combinació de la solució i els sòlids (ex., matèria en
suspensió, o sòlids aqüífers), i en alguns casos la contribució dels sòlids pot dominar la CNA (p.ex., amb
els minerals carbonats).
L'alcalinitat és igual a la suma estequiomètrica de les bases en solució.
En el medi natural, l'alcalinitat de bicarbonats acostuma a representar la major part d'aquesta a causa de
l'habitual presència i dissolució de roques carbonatades i del diòxid de carboni de l'atmosfera.
L'alcalinitat és igual a la summa estequiomètrica dels basis en solució.
En el medi natural, l'alcalinitat de bicarbonats acostuma a representar la major part d'aquesta a causa de
l'habitual presència i dissolució de roques carbonatades i del diòxid de carboni de l'atmosfera.
Altres components naturals també hi contribueixen, com llaura els borats, hidròxids, fosfats, silicats, nitrats,
amoníac dissolt, els bases conjugades d'àcids orgànics i els sulfurs.
L'alcalinitat normalment és mesura en mEq/l (mil·liequivalents per litre).
alcans
Hidrocarburs saturats formats per cadenes lineals o ramificades d'àtoms de carboni tetraèdric a les quals
únicament enllaçada amb hidrogen.
La seva fórmula general és CnH2n+2.
Se'ls denomina també parafines i isoparafines respectivament per la seva petita reactivitats química, sent
els constituents principals del gas natural i del petroli.
A 25º C i pressió atmosfèrica són gasos els alcans de fins a cinc àtoms de carboni, de cinc a divuit són
líquids i a partir de divuit són sòlids.
Els isoalcans són lleugerament més volàtils que els n-alcans.
alcàsser
És la part de la coberta alta entre el pal major i l'entrada a la càmera, en les embarcacions que la tenen i
fins al coronament en les altres.
Era el lloc on se solien muntar la guàrdia els oficials.
L’alcàsser i castell de proa es poden considerar com la coberta més elevada del vaixell, de la qual
s’hagués interromput una part entre el pal major i el trinquet; aquesta interrupció forma a popa i proa del
vaixell dues mitges cobertes que se’n diuen alcàsser i castell de proa; es passa de l’u a l’altre per una
espècie de corredor interior a cada costat o costat del vaixell que se’n diu passamà.
Combés és el nom que es dóna a l’espai comprès sobre la segona o tercera coberta del vaixell entre
l’alcàsser i castell de proa.
En aquest espai que està descobert, és on es fa part de la maniobra del velamen del pal major i del pal
trinquet.
L’extensió i amplària de l’alcàsser i castell, com les de les altres cobertes, varien segons el llarg i ample
dels vaixells; però els llocs que aquestes dues mitjanes cobertes han d’acabar, estan fixats de la manera
següent:
L’alcàsser comença a popa del vaixell des dels muntants a gambotes de la volta, i acaba alguns peus a
proa del pal major en els vaixells o navilis de primera classe, i alguns peus a popa en els vaixells de les
altres classes i fragates.
El castell de proa comença en la vertical del cant de proa de l‘escotilla de l’aiguada.
L’ampit o frontó del castell de proa, és el mampara que tanca per la part de proa del vaixell la segona
coberta en els navilis de dos ponts, i la tercera en els de tres; aquest en l’orla o frontó, s’acaba en
balustrada sobre el cant de proa del castell, i es composa: primer, del barrot de l’última quaderna de proa,
que és un bau col·locat d’un costat a altre del vaixell entre la quaderna última de proa i la seva immediata
de popa: aquest barrot està col·locat al nivell del batiport de les portes de la segona bateria, i té el mateix
escairat que els baus del castell i alcàsser; segon, pels muntants o puntales de l’orla que s’uneixen i
engalzen per baix sobre el barrot de l’última quaderna de proa, i que es donen suport i eleven sobre el bau
a proa del castell; aquests muntants o puntales estan continguts per una travessa que forma el suport
d’una galeria; la part d’aquesta orla, compresa entre el barrot de la quaderna de proa i el bau del castell,
forma un mampara en el qual s’obre a cada costat del bauprès una porta per a passar sobre el engraellat

dels braçals, i altra porta per al tambor per dintre; en la primera es col·loca un canó que se’n diu mira de
proa o canó de donar caça, de manera que el barrot de la quaderna de proa forma el batiport d’aquestes
dues portes, com també el de les dues portes de tambor.
Els puntales de l’orla o frontó s’entaulen per la part de proa amb taulons; aquests muntants o puntales són
de dimensions suficients per a servir de retingudes sobre el castell de proa a les mires o canons d’aquesta
part, que en cas necessari es fan passar sobre l’ampit.
Se li dóna tanta robustesa al mampara per a protegir la segona bateria dels cops de mar, que trencant
sobre la proa la inundarien si no estigués tancada amb aquest mampara tan sòlid, el qual està
perfectament calafatat per la part de proa.
Les cobertes d’alcàsser i castell estan sostingudes i lligades al buc del vaixell com les altres cobertes.
alcista
Se’n diu de la persona que espera preus més alts.
Ser alcista al mercat és comprar contractes contínuament en gran escala.
Una notícia es considera alcista quan tendeix a elevar els preus.
alcoholic beverages
Expressió anglesa, que significa = Begudes alcohòliques incloent licor, vi i cervesa.
Alcyone
El “Alcyone2 és un vaixell oceanogràfic operat per la Societat Cousteau, rep el seu nom per Alcíone, filla
del déu Èol.
Va ser creat com a vaixell de proves per a un nou sistema de propulsió marítima, la turbo vela.
El “Alcyone” està equipat amb dos d'aquestes inusuals veles, que són utilitzades per augmentar la
propulsió que li proporcionen els seus motors dièsel.
Des de l'enfonsament accidental del ”Calypso”,el “Alcyone” ha estat el vaixell per a expedicions de la
Societat Cousteau.
Alcyone
Alció o Alcyon (η Tauri) és el nom de l'estrella més brillant del cúmul obert de les Plèiades en la
constel·lació de Taure.
La seva magnitud aparent és + 2,85 i es troba a uns 440 anys llum de distància.
Alció és el nom d'una de les set plèiades, filles de Atlas i Plèyone.
Alció és en realitat un sistema estel·lar múltiple.
La component principal, Alció, té una lluminositat de 1.400 sols i una temperatura superficial de prop de
13.000 K.
És una binària eclipsant composta per dues estrelles gegants de tipus espectral B separades 0,031 segons
d'arc.
La gran velocitat de rotació de Alció, de més, de 200 km/s, ha provocat que surti expulsat gas des de
l'equador del estel i formi un disc al voltant de la mateixa.
Entorn d’Alció a hi ha tres acompanyants.
Alció B i Alció C són dues estrelles blanques de tipus espectral A0V i magnitud 8, separades de l'estrella
principal 117 i 181 segons d'arc respectivament.
Alció C és una variable Delta Scuti, la lluentor del qual oscil·la entre magnitud +8,25 i +8,30 en un període
de 1,13 hores.
Alció D és una estrella de la seqüència principal de tipus F2 de magnitud +8,7 separada 191 segons d'arc
de la component A .
Alció
És la segona filla del déu del vent, Èol.
Després de la mort del seu marit, Ceys, en un naufragi, el seu pesar era tal que es va llançar a l’oceà i es
va convertir en un martí pescador.
En el seu honor, Zeus va prohibir als vents bufar durant set dies abans i set després del solstici d’hivern.
alcista
Se’n diu de la persona que espera preus més alts.
Ser alcista en el mercat és comprar contractes contínuament en gran escala.
Una notícia es considera alcista quan tendeix a elevar els preus.

Aldebaran
Estrella de primera magnitud, alfa de la constel·lació de Taure.
El seu nom es deriva de l'àrab que significa "el següent".
És de color vermellós i es troba a uns 20º al nord-oest del Cinturó de Orió, gairebé a mitjan distància entre
aquesta constel·lació i la de les Plèiades.
Actualment Aldebaran crema principalment heli i s’ha expandit a un diàmetre de aproximadament 5,3×107
km (al voltant de 38 vegades el diàmetre del Sol).
Amb una magnitud aparent de 0,85, brilla amb 150 vegades la lluminositat del Sol.
Tot i que aquesta lluminositat és lleugerament variable, del tipus polsant amb variacions de 0,2 magnituds,
es considera la 14a estrella més brillant.
Aldebaran és una de les estrelles més fàcils de trobar en el cel nocturn, en part a causa de la seva
brillantor i en part a causa de la seva relació espacial respecte a un dels asterismes més evidents en el cel.
Si hom segueix les tres estrelles del Cinturó de Orió d’esquerra a dreta (a l’hemisferi nord) o bé de dreta a
esquerra (al sud), la primera estrella brillant que es troba continuant aquesta línia és Aldebaran.
Alderamin
Alderamin (alfa Cep), és una estrella situada en la constel·lació de Cepheus, la més brillant de la mateixa
amb magnitud aparent +2,43.
El seu nom prové de la contracció de la frase àrab al-yaman la traducció de la qual és «el braç dret».
A 49 anys llum de distància del Sistema Solar, Alderamin és una supergegant blanca de tipus espectral
A7IV amb una temperatura efectiva de 7600 K.
La seva lluminositat és 20 vegades major que la del Sol i ela seva seu ràdio és 2,5 vegades el ràdio solar.
Com altres estrelles similars, és lleugerament variable amb una oscil·lació en la seva lluentor de 0,06
magnituds, estant catalogada com una variable Delta Scuti.
La seva velocitat de rotació és molt alta, de almenys 246 km/s, completant un gir en menys de mig dia.
Emet una quantitat de radiació X similar a la del Sol, el que suggereix l’existència d’activitat magnètica, una
mica inesperat en una estrella de tipus A.
A causa de la precessió de la Terra, Alderamin va marcar el pol nord celeste fa uns 20.000 anys i tornarà a
assenyalar-lo cap a l’any 7500 de la nostra era.
aldis
Una llum de senyal anomenada així pel seu inventor Arthur CW Aldis, és un dispositiu de senyalització
visual per a la comunicació òptica (normalment utilitzant el codi Morse), essencialment una llum concreta,
que pugui produir un pols de llum.
Aquest impuls s'assoleix mitjançant l'obertura i tancament de persianes muntat davant del llum, ja sigui a
través d'un interruptor de pressió d'accionament manual o, en versions posteriors, de forma automàtica.
Les llums eren en general conten amb algun tipus de vista òptic, i van anar els més comunament utilitzats
en els vaixells de guerra i en les torres de control de l'aeroport.
Les llums aldis van ser iniciades per la Marina Real britànica en el segle 19, i segueixen sent utilitzats fins
a l'actualitat en els vaixells de guerra.
Proporcionen a mà, les comunicacions segures durant els períodes de silenci de ràdio, així com altres
vegades, i són especialment útils per als combois.
Alguns llums de senyals es van muntar en la capçaleres dels vaixells, una mà petita versions conservades
també van ser utilitzats i altres dels més poderosos van ser muntats sobre pedestals.
Aquests més grans utilitza un llum d'arc de carboni com font de llum amb un diàmetre de 20 polzades (50
cm).
Aquests podrien ser utilitzats per a assenyalar l'horitzó, fins i tot en condicions de llum brillant del sol.
Encara que originalment es va pensar que només era possible comunicar-se amb la línia de visió, en la
pràctica és possible il·luminar bases de núvols, tant durant la nit i el dia que permetia la comunicació més
enllà de l'horitzó.
Una taxa de transmissió del possible mitjançant l'ús de llums no és més de 14 paraules per minut.
La idea de parpellejar punts i ratlles d'una llanterna de la seva primera va ser posada en la pràctica pel
capità, més tard el vicealmirall, Philip Colomb en 1867.
El seu codi original, que la Marina va utilitzar durant set anys, no era idèntica a Morse, però el codi Morse
va ser finalment aprovat amb l'addició de diversos senyals especials.
Les llums intermitents van ser la segona generació de la senyalització en la Marina Real, després de la
bandera dels senyals de la més famosa utilitzat per a difondre de reunió de Nelson abans de la Batalla de
Trafalgar.

Les Armades de la Commonwealth i de la OTAN utilitzar llums de senyal quan les comunicacions per ràdio
han d'ésser en silenci o electrònica "spoofing", és molt probable.
A més, donada la prevalença de l'equip de visió nocturna en les forces armades d'avui, la senyalització a la
nit es fa generalment amb llums que funcionen en l'infraroig que els fa menys probable que es detectin.
Totes les forces modernes han seguit l'exemple a causa de els avanços tecnològics en les comunicacions
digitals.
alè de vent
Buf molt suau del vent.
aleatorietat
Condició indispensable que ha de tenir un risc perquè sigui assegurable, consistent que el seu
esdeveniment sigui incert o, àdhuc sent cert, es desconegui el moment que haurà de manifestar-se.
aleatorietat
En matèria d'Assegurances, condició indispensable que ha de tenir un risc perquè sigui assegurable,
consistent en què el seu esdeveniment sigui incert o, àdhuc sent cert, es desconegui el moment en què
haurà de manifestar-se.
aleatorietat dels processos climàtics
Aleatorietat significa, en aquest cas, que el funcionament del clima no és enterament previsible.
És impossible fer una predicció climatològica més allà d'uns deu dies, degut al fet que el sistema és tan
complex que qualsevol variació inicial mínima, acaba repercutint en un canvi en tot el globus.
A aquest efecte, enunciat per Lorenz, se li sol anomenar efecte papallona.
aleatorització
Ordenació o selecció de dades, en un experiment estadístic, amb el propòsit de tenir la seguretat que les
condicions inicials no afavoreixen un resultat en comptes d'un altre.
alegranza
L’alegranza embarcació de vela amb dos pals
Característiques:
Tipus: Veler, Classe: Goleta, Numeral:I-863, Desplaçament: 18,13 tns. Eslora: 16,50 m. Màniga: 4,7 m.
Calat: 2,31 m.
alegrar
Amollar o arriar un xic un cap, cable, cadena o calabrot que per fer molta força, suposadament, pot
trencar-se
alegrar un cap
Afluixar un cap o cable que per ésser massa tibant, perilla en trencar-se.
alegrar un forat
Augmentar o engrandir amb un filaberquí, un forat qualsevol.
alegria
Llum o obertura d’una escotilla, bodega, etc.
alenada
Porció d’aire que surt dels pulmons en una expiració.
alenada d’aire
Cop de vent.
alentidor
Dispositiu que permet de reduir la velocitat d’un sistema en moviment.
alentiment
Acció o l’efecte d’alentir o d’alentir-se.

alentir
Esdevenir més lent.
alentir un motor
En un motor, se’n diu de règim de funcionament necessari per mantenir engegat el motor.
alentir-se
Fer més lent el moviment d’una màquina.
aleró
Els alerons son la prolongacions laterals del pont, generalment descobertes, que permeten una visió
oberta, sobretot cap a popa, durant les maniobres d'atracament, així com en la presa de marcacions, per a
això, en els vaixells dotats de compàs giroscòpics, cadascun dels alerons va proveït d'un repetidor amb el
seva corresponent alidada.
Les llums de situació vermella i verda solen ésser situades en els alerons de babord i estribord,
respectivament.
aleró
Cadascuna de les peces de fusta de forma corba que constitueixen la darrera quaderna de popa.
aleró
Part del vaixell compresa aproximadament entre les marcacions de 10 i de 14 quartes (aleta d’estribord) i
entre les de 18 i de 22 quartes (aleta de babord).
aleró
En algunes embarcacions menors, prolongació de la part superior de l’obra morta de popa més amunt de
la coberta.
aleró estabilitzador
Ala petita fixada a la part inferior del buc més pròxima a la popa d’una planxa de vela, que serveix per a
estabilitzar el rumb.
alerons per la pesca
En els arts de pesca reben el nom de alerons els instruments destinats a mantenir a un determinat nivell
aquest art de pesca.
alerons en la pesca al curricà
Peces col·locades en els llocs apropiats, s’empren en la pesca del curricà i en tot art d’arrossegament
entre dues aigües, per a mantenir a l’altura convenient l’ham o oberta la boca de l’art.
alerons per la pesca d’arrossegament
En els arts d'arrossegament ajuden a mantenir l'obertura de la boca de forma adequada.
Cada model està dissenyat d'acord amb la missió que ha d'ocupar.
alerta
Alerta és el període anterior a l'ocurrència d'un desastre, declarat amb la finalitat de prendre precaucions
específiques, per a evitar l'existència de possibles desgràcies personals.
És el segon dels tres possibles estats de conducció que es produeixen en la fase d'emergència (prealerta,
alerta, alarma).
S'avisa que s'aproxima un perill, però que és menys imminent que el que implicaria un missatge
d'advertiment.
alerta d'huracà
Anunci formal emès pels meteoròlegs del Centre Nacional d'Huracans quan determinen que les condicions
per a la formació d'un huracà poguessin potencialment afectar un àrea costanera o grup d'illes en les
pròximes 24 a 36 hores (quan s'esperen vents sostinguts a l'excés de 120 km/h (74 milles/h o 64 nusos)
dintre de 24 hores).

L'alerta s'emet per a informar al públic i la comunitat marítima sobre la ubicació, intensitat i desplaçament
de la tempesta.
A mesura que el huracà continuï aproximant-se a terra ferma i sigui considerat com una amenaça per a les
regions costaneres i terra endins, els meteoròlegs emeten un alerta d'huracà per a les regions en la
trajectòria calculada.
Aquesta alerta no significa que un huracà definitivament vagi a assotar.
Significa que tot el món en l'àrea coberta per l'alerta ha de seguir amb atenció el huracà i ésser preparats
per a actuar ràpidament si s'emeten alertes definitives que copejarà un huracà.
alerta d'inundació
Butlletí especial emès per l'organisme competent del país quan s'espera la inundació d'una zona
normalment seca prop d'un riu o altre curs d'aigua, o bé zones descomunals d'estancament d'aigua.
alerta d'inundació costanera
Butlletí emès pel NWS d'EUA quan s'esperen inundacions difoses més enllà de l'acció normal de les
marees en les zones costaneres dintre de les pròximes 12 hores.
Una alerta que s'esperen inundacions significatives, causades pels forts vents, al llarg d'àrees costaneres
baixes en cas que el temps es desenvolupa tal com es prediu.
alerta d'inundació sobtada
Butlletí especial emès per l'Organisme competent del país, per a informar al públic, als funcionaris i
administradors d'emergències i a les altres agències col·laboradores que s'està produint una inundació
sobtada, o bé que una inundació sobtada és imminent o molt probable.
En USA significa una situació perillosa on ocorren les inundacions ràpides dels rius, dels rierols, o de les
àrees urbanes.
La pluja molt intensa que cau en poc temps període pot conduir a les inundacions sobtades, depenent del
terreny local, terra s'estén sobre, el grau de la urbanització, el grau de canvis artificials als bancs del riu, i
la terra de la inicial o condicions del riu.
alerta de baixa sensació tèrmica del vent
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan s'esperen temperatures de sensació tèrmica del vent inferiors
a -40º C, que implica risc de mort, durant almenys 3 hores.
Per a aquesta fi s'utilitza la sensació tèrmica del vent sostingut, no de les ràfegues.
alerta de calor extrema
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan s'esperen les següents condicions dintre de les pròximes 12
hores: índex de calor mínima de 40,5º C (105º F) durant més de 3 hores per dia per 2 dies consecutius o
un índex de calor a l'excés de 46º C (115º F) de qualsevol durada.
alerta de crescuda
Butlletí emès per l'organisme competent del país, quan es creu que els rius principals arribaran a un nivell
per sobre del desbordament de la llera.
alerta de galerna
Butlletí meteorològic marí que s'emet per a vents de galerna provocats per una tempesta extratropical.
alerta de gelada
Butlletí especial emès per l'organisme competent del país, durant el període vegetatiu quan s'espera que
les temperatures superficials de la zona disminueixin per sota de 0º C (32º F) per un període estès,
independentment que es formi gebre.
alerta de sensació tèrmica perillosa
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan s'esperen temperatures de sensació tèrmica del vent inferiors
a –40º C (-104º F), que implica risc de mort, durant almenys 3 hores.
Per a aquesta fi s'utilitza la sensació tèrmica del vent sostingut, no de les ràfegues.
alerta de socors
Senyal radioelèctric d’un vaixell en perill dirigida automàticament a un centre de coordinació de salvament
marítim, que indica la situació, identificació, rumb i velocitat del vaixell, així com la naturalesa del perill.

alerta de socors en LSD
Els vaixells que rebin un alerta de socors de LSD procedent d'un vaixell no han de justificar recepció de
l'alerta mitjançant LSD, ja que el justificant de recepció per LSD mitjançant LSD normalment només ho
realitzen les Estacions Costaneres.
El vaixell ha de justificar recepció de l'alerta de socors per LSD utilitzant una LSD per a finalitzar la crida
només en el cas que cap altra estació hagi rebut l'alerta de socors de LSD i la transmissió de dita alerta
continuï.
A continuació el vaixell haurà de, a més, informar a una Estació Costanera o a una Estació Terrena
Costanera per qualsevol mitjà possible.
Els vaixells que reben un alerta de socors en LSD procedent d'altre vaixell han de també ajornar el
justificant de recepció de l'alerta per radiotelefonia durant un breu interval de temps, si el vaixell es troba
dintre d'una zona coberta per una o més Estacions Costaneres, per a donar temps que sigui una d'elles la
qual primer justifiqui recepció de l'alerta de socors de LSD.
Els vaixells que reben un alerta de socors de LSD d'altres vaixells haurien de:
• Posar-se a l'escolta per a rebre un justificant de recepció de socors en 2.187,5 kHZ en ones
hectomètriques o en el canal 70 de VHF.
• Justificar recepció de l'alerta de socors transmetent senyals per radiotelefonia en la freqüència de tràfic
de socors de la mateixa banda que indica el missatge de socors de LSD, o sigui, en 2.182 kHZ en MF o en
el canal 16 de VHF.
alerta de tempesta hivernal
El NWS emet una alerta de tempesta hivernal quan s'espera que caiguin 18 cm o més de neu o aiguaneu
en les pròximes 24 hores, o bé 1,25 cm o més d'acumulació de pluja gelada.
S'utilitza l'alerta per a condicions de temps hivernal que representen una amenaça per a la vida i la
propietat.
alerta de tempesta severa
Indica que les condicions són favorables per a llampecs, vents forts superiors als 90 quilòmetres per hora i
pedregada i/o fortes pluges.
En USA es publica quan una tempesta pot produir o produirà la calamarsa 3/4 d'un diàmetre de la polzada
o més gran en i/o els vents igualen o excedeixen 58 milles per hora.
Una vegada més està molt important incloure on la tempesta va ésser, quines ciutats seran afectades i
l'amenaça primària serà associada a la tempesta.
alerta de tempesta tropical
S'informa a zones determinades del país que una tempesta tropical amenaça en les pròximes 36 hores i
s'esperen vents sostinguts de 62,5 a 101 km/h (39 a 73 milles/h).
alerta de temporal
Alerta marina de vents sostinguts de 48 nusos (88,5 km/h o 55 milles/h) o més produïts per un sistema no
tropical.
alerta de torb
Butlletí emès pel NWS d'EUA quan estan previstes o estan ocorrent condicions de torb o blizzard.
alerta de tornat
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan el radar o l'observació directa indiquen que és probable que
hagi un tornat en la zona afectada.
Sol ésser acompanyada per les condicions indicades per a una alerta de tempesta severa.
alerta de tsunami
Alerta de Sisme submarí, és un advertiment emès per un organisme oficial d'alerta primerenca permanent
que informa i prevé a les zones marítimes afectades de risc imminent de sisme submarí.
L'alerta de Sisme submarí s'estructura a partir d'informació originada per un organisme oficial, centre
d'alertes o agència que es dedica a diagnosticar, detectar, quantificar i decretar esdeveniments de sismes
submarins.
El centre d'alerta mundial de sismes submarins està situat a Hawaii i enllaça amb una xarxa d'alertes a tot
el món.

El Centre d'Alertes de Sismes submarins del Pacífic “Pacific Tsunami Warning Center”, de l'Administració
Nacional Oceànica i Atmosfèrica depèn dels Estats Units.
alerta de vents forts
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan s'esperen vents sostinguts de 40 a 73 milles/h (65 a 117 km/h)
durant almenys 1 hora o quan es creu que qualsevol ràfega arribarà a les 58 milles/h (93 km/h) o més.
alerta hidrometeorologia
Informació d'emergència sobre un fenomen hidrològic esperat que es considera perillós com pot ser:
tornado, avinguda, huracà.
alerta immediata
Butlletí emès pel NWS d'EUA per a una condició meteorològica perillosa a nivell local de durada
relativament breu.
Entre aquests butlletins podem incloure les alertes de tornat, les alertes de tempesta severa i les alertes de
crescudes sobtades.
Les alertes de tornat i de tempesta severa solen tenir una durada d'una hora o menys, les alertes de
crescudes sobtades típicament duren 3 hores o menys.
alertes innecessàries
Missatge que envia posteriorment un CCS (RCC) a les autoritats apropiades.
Quan s'ha activat innecessàriament.
El sistema SAR a causa de una falsa alerta.
alerta marítima especial
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan es produeixen vents sostinguts o ràfegues freqüents de 34
nusos o més, ja sigui sobtats o de breu durada.
Aquestes condicions solen ésser associades amb tempestes severes o aiguats.
alerta meteorològica
Producte del Servei Meteorològic oficial del país, que indica que un perill particular és possible, és a dir,
que les condicions són més favorables que de costum per a la seva ocurrència.
Una alerta és una recomanació per a la planificació, preparació, i increment de la precaució (és a dir, ésser
alerta per a un canvi del temps, escoltant per a una major informació, i pensar sobre què fer si el perill es
materialitza).
ales
Veles auxiliars que suspeses de botalons, augmenten l'àrea de les gàbies, velatxo i goneta.
ales de pesca al curricà
Perxa de fusta que s'arma i sapa a cada costat de l'embarcació i des de la qual es deixen anar els cordills
emprats en la pesca del curricà.
Generalment duu de tros en tros uns farratges amb una argolla suspesa, per la qual corre una guia de cap,
donada per sí, amb una anella amarrada per on passa el cordell de l'aparell.
De vegades, no obstant això, la guia manca de tal anella, de manera que el cordell passa simplement pel
sí.
En ambdós casos, la guia serveix per a mantenir els cordills clars i permet portar-los fàcilment al costat de
l'embarcació, per a agafar i ficar a bord la tonyina que s'hagi enganxat.
sostén als aparells a fi de calar-los separats dels costats i cobrar-los a bord quan sigui necessari.
aleta
L'aleta és la peça que forma l'última quaderna de popa i va unida a les extremitats de les peces de
diverses dimensions que creuen el codast endentant-se en ell per a formar la popa, peces i son els jous i
forma el mirall de popa.
aleta
Part del vaixell compresa entre la popa i la primera porta de la bateria, en els vaixells moderns sense
portes, correspon com amb els que en duien en la construcció més antiga.

aleta
Prolongació de la part superior de l'obra morta de popa de les embarcacions llatines, on si poden portar
efectes lleugers.
aleta
En algunes embarcacions menors, prolongació de la part superior de l’obra morta de popa més amunt de
la coberta.
aleta
Tauló a cada banda del bauprès i prop del seu tamboret, per formar la gabieta, anomenada també orella i
ala.
aleta
Peça corba que aguanta la serviola fora de la borda i que s'anomena també per peu d'amic o estrep.
aleta
El nom d’aletes s’utilitza en les naos i galions a partir del s. XV per a referir-se a dos taulons llargs i corbs
que formaven el marc sobre el qual s’armava la popa plana.
Aquests dos taulons s’unien en el seu extrem inferior al codast, a l’altura del fins de popa, i pel centre als
extrems del jou, per a pujar després fins a formar la borda de popa.
La forma corba de les aletes assemblava una copa, convexa en la part baixa i còncava en l’alta, a la
manera dels barraganets.
Es deia de les aletes que eren alteroses, per a denotar la seva gràcia.
D’aquestes aletes prenen després el seu nom les zones dels costats del buc en la cambra de popa que es
coneixen com aletes de babord i d’estribord.
aleta
Són les zones dels costats del vaixell en les quals les formes comencen a afinar-se des del centre cap als
extrems.
Amb aquesta definició, està clar que no corresponen a una posició única ni clara en el vaixell, sinó a una
zona.
Les aletes eren les peces corbes que tancaven els costats i donaven forma a la popa plana. Indicaven per
tant una direcció cap a popa i cap al costat.
Per a les direccions de rumbs, vents relatius i abatiments, s’usen les expressions «per l’aleta» que
s’associen, generalment, amb 45 graus (quatre quartes) a partir de la popa i de la proa, respectivament.
aleta
Aleta és una peça que uneix interiorment i enllaça a cada costat del vaixell els extrems dels jous del peto
des de la meitat del jou principal on comença, fins a mes a baix de l'última cotxinata on acaba; el seu
contorn, que és molt essencial i dilatat, segueix el dels jous del peto; el seu escairat és el mateix que el
dels membres del vaixell.
Cada peça d'aleta està fixada sobre el jou principal amb dos perns de xaveta, que tenen de llarg el gruix de
la primera peça i la meitat de l'aleta; la hi subjecta després sobre cada jou del peto de popa amb dues
clavilles de fusta o ferro que s'emboteixen per la part de fora, i es tallen o serren sobre l'aleta; finalment, la
hi subjecta en el seu peu sobre el cap de cada pernada del pic d'obertura o cotxinata amb un pern de
xaveta aquests perns s'emboteixen sobre l'aleta i acaben en les pernades de la cotxinata tenen de llarg
dues vegades i mitjana el gruix de l'aleta, i de gruix una línia mes que els de entroncament.
aleta caiguda
És l'aleta que es col·loca amb les seves cares paral·leles a la volta horitzontal del jou i duu el seu peu a la
gresa del codast per formar una popa plana.
aleta d’un vaixell
En un vaixell és denomina aleta al sector d’horitzó comprès entre el través de babord o estribord i la popa,
tindrem llavors l’aleta de babord i l’aleta d’estribord.
És una forma d’indicar les direccions, per exemple si un veler rep el vent per la seva banda d’estribord i
més a popa del seu través direm que rep el vent per l’aleta d’estribord.
De igual manera s’empra per a referir-se a la forma que veiem altres vaixells.

aleta d’una mànega
En les mànegues de ventilació fetes de lona, triangles fets d’aquest material cosits a les boques del mateix
y que serveixen com subjecció i orientació
aleta d’una nau
Taules o planxes que partint de la conca de popa van part davall la cinta de la coberta principal cap a la
proa.
aleta de balanç
Peça en forma d’ala que porten algunes embarcacions esportives de vela, perquè tinguin més estabilitat i,
al mateix temps, puguin navegar de bolina, molt tancada, és a dir, rebent el vent amb un angle molt petit a
partir de la proa.
aleta de caiguda
Aleta que forma amb la cara de popa del jou una superfície plana o cilíndrica, descansant el seu peu en el
codast per formar la popa plana.
aleta de cul de mona
Cada una de les dues peces que, afegides per cada costat a la popa plana o a la del falutx, serveixen de
base al cul de mona.
aleta de deriva
Aleta vertical submergida que té per finalitat reduir la deriva d’un vaixell.
aleta de l’arpó
Peça mòbil que forma part de l’arpó i que, girant parcialment sobre un eix, impedeix que es pugui
desclavar.
aleta de l’ham
Llengüeta dirigida cap a dintre, que serveix per a enganxar el peix i que no pugui escapar-se.
Sinònim llengüeta de l'ham.
aleta de la xarxa d'arrossegament
Peça de forma corba o guerxa que duu la xarxa d'arrossegament flotant perquè, al pescar, la boca es
mantingui constantment oberta.
aleta de popa
Dues peces de fusta amb curvatura que segueix la línia dels lligams, però són molt més curtes, van
col·locades una a cada costat de la popa, empernades a les gambotes raconeres.
aleta del bauprès
Petita plataforma que sobresurt per cada banda, perforada amb un forat, per on passen els estais del
masteler de velatxo.
aleta del curricà
Modernament, peça en forma de fletxa, l'obertura de les aletes de la qual és regulable, que posada en el
curricà serveix per a mantenir l'ham a la profunditat desitjada.
aleta del hèlix
Se’n diuen així a les pales dels hèlixs.
aleta del jardí
Aleta que en el vapor de rodes, cada una de les barres cairades que anaven d’un cap de l’aleta del tambor
a la regala del vaixell, i servien per reforçar el tambor i sostenir els jardins.
aleta dels tambors en el vapors de rodes
En els vaixells de rodes, són peces molt fortes de fusta subjectades als extrems dels baus dels canalets,
paral·lelament a la quilla, destinades a donar suport a l'extrem de l'eix de les rodes, així com una part del
tambor.

aleta estabilitzadora
Es diferencien de les quilles de balanç en què es mouen mitjançant un sistema hidràulic que respon a les
previsions de moviment del vaixell basades en càlculs realitzat pel sistema amb dades rebudes de velocitat
(corredissa) i balanç i becaina (agulla giroscòpica).
aleta estabilitzadora orientable
Són estabilitzadors de tipus actiu, constituïts per una o més parelles de timons orientables, entorn del seu
eix horitzontal, i que es projecten pels costats de l'obra viva.
Des del punt de vista funcional, cada aleta es comporta com l'ala d'un avió, creant una força de sustentació
positiva o negativa.
Aplicant a les aletes d'ambdós plànols simètrics de crugia angles d'incidència del mateix valor, però de
signe contrari, es contraresten en gran part les forces que provoquen el balanç.
Aquest dispositiu només és eficaç amb el vaixell en moviment.
aleta natatòria
Sabatilles de goma que, és prolonguen per davant a manera de pota d’ànec o de granota, ajuden mol
eficaçment al desplaçament dels nedadors i bussejadors submarins, especialment als proveïts
d'escafandre autònoma.
Existeixen en l'actualitat gran varietat de formes i marques en el mercat d'aquests articles.
Poden resumir en tres tipus diferents: d'una banda estan les constituïdes per una simple expansió del peu
freturós de nervis i, per tant, completament autònoma.
Flexible, el segon tipus és semblant, però està dotat de nervis longitudinals que li donen major solidesa, i el
tercer tipus, el més perfeccionat, està dotat de nervacions, però s'adapta de tal forma que, en realitat, és
una continuació de la cama.
aleta revirada
És l'aleta que amb les seves cares revirades, recerca l'escaire del costat, en les embarcacions de fusta, on
el seu peu va contra els dormits de la quilla, formant el plastró o ventall de popa.
aleteig del taurons
Es denomina aleteig del taurons a la pràctica pesquera que consisteix a atrapar taurons, tallar-li les seves
aletes i retornar-los mutilats al mar, on inevitablement moriran per asfíxia -al no poder nedar i aconseguir la
circulació d'aigua per les seves brànquies, dessagnats o devorats per altres peixos.
Estudis de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) i d'organitzacions
conservacionistes independents, estimen que cada any es capturen entre 100 i 150 milions de taurons.
Els taurons són presa dels vaixells pesquers per la creixent demanda de subproductes de tauró (en
particular les seves aletes), per al mercat asiàtic i els restaurants asiàtics del món.
La demanda per sopa d'aleta de tauró, de cartílag per a productes farmacèutics, no només de la medicina
tradicional xinesa, estan provocant una veritable catàstrofe ecològica per a aquest grup de peixos.
Per això, el preu de les aletes de les espècies més sol·licitades poden aconseguir 600 euros per
quilogram.
En les últimes dècades moltes espècies de taurons han passat a estar a la vora de l'extinció a causa de la
sobreexplotació pesquera no sostenible, i en particular per la pràctica del finning, que és legal a tot el món.
La seva població ha disminuït en algunes espècies en un 90%.
Aquest declivi és més perillós per a la supervivència d'aquests peixos a causa de les característiques
ecològiques dels esquals que els fa molt vulnerables a la seva captura en massa; es tracta de peixos que
creixen lentament, la seva maduració sexual es produeix al cap de bastants anys i tenen poca
descendència.
aletejar
Moure el bussejador les aletes natatòries.
aletes
Fustes corbades que formen l'última quaderna de popa i van unides a les extremitats del jous.
aletes, contraaletes i revessos
Aleta és una peça que uneix interiorment i enllaça a cada costat del buc els extrems dels jous del peto des
de la meitat del jou principal on comença, fins a mes baix de l'última cotxinata on acaba; el seu contorn,

que és molt essencial i dilatat, segueix el dels jous del peto; el seu escairat és el mateix que el dels
membres del buc.
Cada peça d'aleta està fixada sobre el jou principal amb dos perns de xaveta, que tenen de llarg el gruix de
la primera peça i la meitat de l'aleta; la hi subjecta després sobre cada jou del peto de popa amb dues
clavilles de fusta o ferro que s'emboteixen per la part de fora, i es tallen o serren sobre l'aleta; finalment, la
hi subjecta en el seu peu sobre el cap de cada pernada del pic d'obertura o cotxinata amb un pern de
xaveta: aquests perns s'emboteixen sobre l'aleta i acaben en les pernades de la cotxinata; tenen de llarg
dues vegades i intervé el gruix de l'aleta, i de gruix una línia mes que els d'entroncament.
Els dos revessos d'aleta tenen les mateixes dimensions que els lligams de les quadernes d'aquesta part, i
es col·loca un a cada costat del jou principal; el seu peu es dóna suport sobre el cap de cada peça d'aleta i
contra el jou principal.
El revés s'eleva a l'altura de les obres mortes de popa seguint el seu contorn, i aquest se subjecta amb
una contraaleta que abraça el revés i l'aleta, les quals van empernades amb aquestes peces; se subjecten
finalment ajuntes els dos caps dels revessos amb una finestra que assenyala la rufa que haurà de tenir el
coronament de popa del vaixell, i aquesta s'assegura sobre la cara de cada revés amb un o dos claus.
Per a assegurar i lligar juntes cada peça d'aleta i el seu revés, es col·loca sobre aquests a cada costat del
vaixell una peça anomenada contraaleta; el mitjà o centre de cada peça de la contraaleta que s’ha de
col·locar sobre el escarp del cap de l'aleta, amb el peu del revés, i es fila aquí amb dos perns
d'entroncament, dels quals travessa la contraaleta, revés d'aleta i jou principal; aquests dos perns
s'asseguren amb xaveta i anell sobre la cara de la contraaleta.
Els dos extrems de la contraaleta s'asseguren l'u sobre el revés de l'aleta, i l'altre sobre la mateixa aleta,
amb un pern d'entroncament en cada extrem; aquests perns vénen a parar amb una xaveta i anell sobre la
contraaleta.
aletó
Cada una de les barres un poc més curtes que la quilla, per resistir qualsevol cop que rebi la barca.
alfa
Primera lletra de l'alfabet grec, la usen els navegants com símbol de l'angle polar d'un vaixell o embarcació
respecte al propi rumb, com símbol de l’ascensió recta d'un astre i, en astronomia, per a indicar l'estrella
més lluminosa d'una constel·lació.
Alfa Centauri
És l'estrella més lluminosa de la constel·lació del Centauri i la qual més llueix de tota la volta celeste
després de Sirio i Canopo.
No obstant això, no és visible des de les latituds europees perquè brilla en el cel austral.
Observada amb un telescopi, el que a primera vista sembla una estrella única es revela com un sistema
format per tres sols que roten al voltant d'un centre de gravetat comuna.
El que fa molt interessant al sistema Alfa Centauri és que representa el grup d'estrelles més pròxim a
nosaltres: una mica més de 4 anys llum.
Als tres sols de Alfa Centauri, se'ls ha assenyalat amb les lletres A, B i C.
A és una estrella groga (Categoria espectral G2), molt similar al nostre Sol, no només pel color, sinó també
quant a massa, dimensions i lluminositat.
Per aquest motiu es pensa que pot ésser envoltada per planetes del tipus terrestre.
B és una estrella blava (K1), més petita, més freda i menys lluminosa.
A una distància aproximada de 0,16 anys llum d'aquesta parella orbita C, el tercer component físic del
sistema, que empra prop d'un milió d'anys a realitzar un gir complet al voltant de les seves dues
companyes.
Es tracta d'una Nana vermella, unes cinquanta vegades menys lluminosa que el Sol.
També és anomenada Pròxima Centauri perquè, en la posició actual de la seva òrbita al voltant d'A i B, és
l'estrella més pròxima a nosaltres.
Ja en la antiguitat Alfa Centauri era coneguda con una estrella singular: els àrabs la van anomenar Rigil
Kentaurus (Banya del Centauri).
Fins i tot amb un modesta ullera és possible distingir les dues components A i B.
En canvi, el component C només és visible amb un potent telescopi: es tracta d'una estrella variable
explosiva.
Alfa de la Creu
Sinònim Àcrux.

alfabet
Sèrie de signes o senyals convencionals empleats per a enviar missatges entre dos vaixells, un vaixell i un
avió o un vaixell i terra ferma.
Existeixen alfabets de diversos tipus, segons la finalitat i els mitjans tècnics empleats per a la transmissió;
comprenen des dels mètodes més antics als més moderns: banderes, projectors, o telègrafs òptics, que
poden ser agrupats en els mitjans «òptics», o bé radiotelegrafia i radiotelefonia, en el camp dels mitjans
«radioelèctrics».
En relació amb el sistema usat, els alfabets emprats poden ser de tres tipus:
Morse: Compost de signes elementals (punts i línies), amb el qual es poden expressar lletres, paraules o
frases convencionals; a més de usar-ne en radiotelegrafia, pot emprar-ne en la senyalització amb telègraf
òptic.
Per banderes: Compost d'una sèrie de banderes convencionals, cadascuna de les quals assumeix un
significat literal o numèric (bandera A, bandera B, bandera 1, bandera 2, etc.).
Fonètic OACI: Així denominat segons les inicials de l'Organització d'Aviació Civil Internacional (en anglès,
ICAO: “International Civil Aviation Organization”, que va ser la qual ho va adoptar i va contribuir a la seva
difusió en el camp naval.
Està compost per les 26 lletres de l'alfabet internacional, amb una correspondència fonètica unificada per a
evitar qualsevol possible equívoc.
Per exemple, la lletra A se pronuncia «alfa», la D «delta», la W «whisky».
De forma anàloga es procedeix amb els nombres: el 0 ha de pronunciar-se «nadazero», el 5 «pentafive»,
etc.
Per les seves característiques específiques, aquest tipus d'alfabet és emprat en radiotelefonia.
Mediant els diferents alfabets es poden compondre paraules, frases i nombres convencionals, la conjunta
forma dels quals diversos codis de senyalització.
alfabet Morse
El codi Morse o també conegut com a alfabet Morse és un sistema de representació de lletres i nombres
mitjançant senyals emesos de forma intermitent.
Va ser desenvolupat per Alfred Vail mentre col·laborava en 1835 amb Samuel Morse en la invenció del
telègraf elèctric.
Vail va crear un mètode segons el qual cada lletra o nombre era transmès de forma individual amb un codi
consistent en ratlles i punts, és a dir, senyals telegràfics que es diferencien en el temps de durada del
senyal actiu.
La durada del punt és la mínima possible.
Una ratlla té una durada d'aproximadament tres vegades la del punt.
Entre cada parell de símbols d'una mateixa lletra existeix una absència de senyal amb durada aproximada
a la d'un punt.
Entre les lletres d'una mateixa paraula, l'absència és d'aproximadament tres punts.
Per a la separació de paraules transmeses el temps és d'aproximadament tres vegades el de la ratlla.
Morse va reconèixer la idoneïtat d'aquest sistema i ho va patentar juntament amb el telègraf elèctric.
Va ser conegut com «American Morse Code» i va ser utilitzat en la primera transmissió per telègraf.
En els seus començaments, l'alfabet Morse es va emprar en les línies telegràfiques mitjançant les esteses
de cable que es van ser instal·lant.
Més tard, es va utilitzar també en les transmissions per radi, sobretot en el mar i en l'aire, fins que van
sorgir les emissores i els receptors de radiodifusió mitjançant veu.
En l'actualitat, l'alfabet Morse té aplicació gairebé exclusiva en l'àmbit dels radioaficionats, sent exigible
freqüentment el seu coneixement per a l'obtenció de la llicència de radi operador aficionat fins a l'any 2005;
des de llavors, els organismes que concedeixen aquesta llicència en tots els països estan convidats a
dispensar de l'examen de telegrafia als candidats a l'examen.
També s'utilitza en l'aviació instrumental per sintonitzar les estacions VOR, ILS i NDB.
En les cartes de navegació està indicada la freqüència juntament amb un senyal Morse que serveix,
mitjançant radi, per confirmar que ha estat sintonitzada correctament.
alfabet telegràfic
Conjunt de signes que es corresponen cadascun a una lletra o a un número i són transmesos a través de
intermitències de llum, de so, etc.
alfac

Veu d'origen àrab que significa banc, estret, esquerda en la terra, i s'empra, gairebé sempre en plural, per
a designar el banc de sorra format en la desembocadura dels rius amb els sediments dipositats per
aquests.
Encara que els alfacs poden ser de dimensions molt notables, la seva forma varia enormement en el
transcurs del temps.
En general, es tracta de terrenys baixos i negats, on abunden els esters i albuferes, i la vegetació de les
quals és la pròpia de les marasmes.
alfanumèric
Caràcters que inclouen lletres i nombres.
Se’n diu de tot allò que utilitza tant lletres com nombres i altres caràcters especials.
En total són 36 caràcters simples (62, en el cas que s'incloguin majúscules).
Bàsicament són les lletres de la A a la Z i els nombres del 0 al 9.
En les computadores, emmagatzemar un caràcter alfanumèric ocupa menys que un caràcter ASCII de 8
bits.
Tots els caràcters alfanumèrics poden representar-se amb 6 bits (6 bits permeten 64 valors possibles).
alferes de fragata
Oficial de menor graduació del cos general de l'Armada, immediatament inferior a d’alferes de vaixell.
S'accedeix al grau d'alferes de fragata després de passar pel grau de guardiamarina sent en aquestes
armades.
alferes de vaixell
Oficial del cos general de l'Armada, de grau immediatament superior a d'alferes de fragata i inferior al
tinent de navili.
alforja
Gasa d’un quadernal o bossell.
Alfirk
Alfirk o Alphirk (β Cep), és el segon estel més brillant en la constel·lació de Cepheus.
El seu nom prové de l'àrab i significa «el ramat».
Es troba aproximadament a 599 anys llum del Sistema Solar.
Alfirk és un estel calent amb una temperatura superficial de 26.700 K i tipus espectral B2IIIv.
Brilla amb una lluminositat 14.600 vegades major que la del Sol i té una massa 12 vegades major que la
massa solar.
Alfirk és abans de res coneguda per ser el prototip de les variables Beta Cephei, que porten el seu nom.
Aquestes són estels de tipus espectral B0 - B3 que mostren variacions de lluentor a causa de pulsacions
en la seva superfície.
Conegudes estrelles com Shaula A (λ Scorpii), Murzim (β Canis Majoris) o α Lupi són membres d'aquesta
classe.
Presenten petites oscil·lacions de lluentor; així, la lluentor d'Alfirk varia entre magnitud aparent +3,16 i
+3,27 en un període de 0,1905 dies (4,57 hores).
A més d'aquest període principal, existeixen diversos períodes simultanis de 4,72, 4,46, 4,43, 4,88 i 4,30
hores.3
Existeixen dos estels blancs tènues que formen al costat d'Alfirk un sistema estel·lar.
La més propera es troba a unes 45 UA i empra uns 90 anys a completar la seva òrbita.
Més allunyada, i observable amb un petit telescopi, un tercer estel completa el sistema a una distància
mínima de 2.400 UA; empra almenys 30.000 anys a fer un volt al voltant de l'estel principal.
alga
Vegetal d'estructura simple que creix principalment en l'aigua.
Se’n diuen algues a diversos organismes fotosintetitzadores d'organització senzilla que viuen en l'aigua o
en ambients molt humits.
Pertanyen al regne protist i tècnicament, les algues són els organismes autòtrofs que realitzen la
fotosíntesi oxigenis (fotosíntesi que produeix oxigen), si excloem a les plantes.
Es tracta d'un grup polifilètic o artificial (no és un grup de parentiu), i no té per tant ja ús en la classificació
científica moderna, encara que segueix tenint utilitat en la descripció dels ecosistemes aquàtics.
L'estudi científic de les algues se’n diu Ficologia.

S'usa també però menys Algòloga, un terme il·legítimament construït amb una arrel llatina (alga) i altra
grega (logotips); es presta a més a confusió amb la ciència homònima del dolor, que és una especialitat
mèdica.
Moltes “algues” són unicel·lulars microscòpiques, unes altres són colonials i algunes han desenvolupat
anatomies complexes, fins i tot amb teixits diferenciats, com ocorre en les algues marrons.
Les més grans, membres del grup anterior, formen cossos laminares de desenes de metres de longitud.
alga calcària
Petites algues vermelles que produeixen una coberta calcària.
Ambdues tenen una aparença similar, de forma de petits arbusts.
Viuen en fons des dels 15 als 50m, i les seves acumulacions conformen els anomenats fons de Maërl, que
acullen a una fauna particular.
alga de brut
L'alga que forma camp en el fons de mar, en el qual es cria molt peix.
L'alga de brut perd la fulla cada any, i rebrota de non.
L'alga de brut caiguda i, per tant, arrencada del fons de la mar, és escopida a la platja pèl corrent i
força de la mar.
Forma serrells de color bru.
Se’n diu alga de brut, perquè prové d’una clapa de brut.
alga de net
Alga que fa una mata en el fons voltada de net.
alga marina
Alga marina, qualsevol de les formes d'algues pluricel·lulars més grans que viuen en aigües salobres i
salades, especialment al llarg dels litorals marins, i que pertanyen principalment a tres fils o divisions: al
caient de les algues marrons, com les laminaries; al de les algues vermelles, com la molsa d'Irlanda, i al de
les algues verdes, com els enciams de mar.
En general, totes aquestes espècies es poden veure al llarg de les ribes rocoses dels mars septentrionals
durant la baixamar.
Les algues marines es diferencien de les plantes superiors perquè manquen de tiges, fulles, arrels i
sistemes vasculars veritables.
En lloc d'això, s'ancoren a objectes sòlids mitjançant un òrgan anomenat hapteri o hàpter i absorbeixen els
nutrients directament de l'aigua, fabricant el seu aliment a través de la fotosíntesi.
Els pigments de les algues marrons i vermelles emmascaren la clorofil·la, el pigment fotosintètic
predominant de color verd.
És probable que els primers col·laborin en el metabolisme fotosintètic absorbint i transferint l'energia de la
llum a la clorofil·la.
Les algues marines abunden en aigües poc profundes des de la línia de la marea mitja fins a profunditats
d'uns 50 metres.
En les ribes banyades per aigües fredes, són capaces de resistir diverses hores d'exposició al sol i
cobreixen roques a gran altura en la zona intermareal.
En els tròpics, les algues marines estan limitades a la zona entre la línia de baixamar i profunditats d'uns
200 metres.
Les algues vermelles predominen en llacunes i al voltant dels esculls de coral.
Les algues marrons, comunament anomenades laminaries, comprenen les algues marines més grans.
Les espècies del Pacífic poden arribar a 65 m de longitud i tenen estructures que, a primera vista, semblen
fulles i tiges.
Tenen també unes vesícules plenes d'aire i uns òrgans forts (hapteris o hàpters) que les fixen a superfícies
dures.
Altres algues marrons són els fucus i els sargassos, que suren en grans masses en el corrent del Golf i en
el mar dels Sargassos.
Entre les algues vermelles es troben diverses espècies de la molsa d'Irlanda, que solen veure’s al llarg de
les costes de l'Atlàntic nord com una catifa entreteixida en la zona sublitoral.
Les algues vermelles abunden en les aigües tropicals clares, on el seu pigment vermell fico eritrina, els
permet realitzar la fotosíntesi a una profunditat major de la qual seria possible per a les algues verdes
ordinàries.
Les algues marines són un recurs alimentari d'importància econòmica, sobretot a Japó, on se’n diu nori.

Aquest s'obté d'un alga vermella conreada en els tamisos de bambú submergits en els estuaris.
L’agar, que també procedeix d'un alga vermella, es consumeix a Àsia com un menjar i s'usa com mitjà de
cultiu per als microorganismes en el laboratori.
No obstant això, les algues vermelles no tenen altre valor nutritiu per als éssers humans que el seu reduït
contingut en proteïnes, vitamines i minerals (especialment iode).
Les algues marrons s'utilitzen com fertilitzant i com un ingredient de l'aliment del bestiar.
L'àcid algínic trobat en les laminaries té molts usos industrials.
Pot preparar-se com una fibra semblant a la seda o com un material plàstic, insoluble en aigua, utilitzat per
a fabricar pel·lícules, gels, gomes i linòleum.
També és pot utilitzar com un col·loide en la fabricació de cosmètics, pintures i laques per als automòbils.
Els derivats orgànics dels alginats s'usen com resines dels aliments en l'elaboració de gelats, púdings i
formatges tractats.
alga morta
Alga de color de fulla seca, les xarxes arrepleguen el fullam caigut.
alga verda
Alga verda és un terme usat per a denominar a un grup informal d'algues estretament relacionades amb
les plantes terrestres.
Taxonòmicament, inclou als grups d'algues Chlorophyta i Charophyta.
Com algues verdes s'han descrit fins a ara unes 10.000 espècies diferents, sent les més diverses de totes
les algues.
Encara que es troben també en els mars, són més diverses en les aigües continentals (aigua dolça)
abastant una àmplia varietat d'hàbitat.
Moltes són unicel·lulars, freqüentment flagel·lades, però unes altres desenvolupen tals pluricel·lulars que
mai són molt complexos.
La presència de pigments (clorofil·la) i substàncies de reserva (midó) com en les plantes terrestres, revela
el seu parentiu amb elles.
Avui dia s'admet que les plantes terrestres deriven d'algues verdes dulciaqüícoles de la classe
Charophyceae.
alga viva
Alga que té la forma de cintes verdes, es troba en las costes de Sitges.
algaria
Veu gallega per a designar a un banc molt compacte de sardines que destaca en la fosforescència del mar
durant la nit.
algarrobar
En Cuba, encebar els hams del palangre amb garrofes o arrels de mangle.
algavessada
Pluja forta i de poca durada.
algarvesos
Aiguat, pluja forta.
Algenib
És la quarta estrella més brillant de la constel·lació de Pegàs amb magnitud aparent +2,83.
Dintre de la constel·lació és superada en lluentor per Enif, Scheat i Markab, sent una de les quatre
estrelles que formen l’asterisme del quadrant de Pegàs.
Rep el nom tradicional d’Algenib, de l’àrab «el costat», nom que pot induir a error ja que també és utilitzat
per a designar a l’estrella, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’Almanac Nàutic.
Algol
Algol, és un estel que brilla en la constel·lació de Perseo.
És una de les binàries eclipsants millor conegudes, la primera d'aquest tipus a ser descoberta, i també una
dels primers estels variables en general conegudes.
La magnitud d’Algol oscil·la regularment entre 2.3 i 3.5 amb un període de 2 dies, 20 h i 49 min.

Com a binària eclipsant, en realitat consta de dos estels que orbiten una entorn de l'altra.
A causa que la Terra es troba en el seu plànol orbital, l'estel més feble passat enfront de l'estel més brillant
una vegada per òrbita, i la quantitat de llum que arriba a la Terra decreix temporalment.
Per ser més precisos, no obstant això, Algol és un sistema estel·lar triple: la parella binària eclipsant està
separada per sol 0,062 UA, mentre que el tercer estel es troba a una distància mitjana de 2,69 UA del
parell i el seu període orbital és de 681 dies (1,68 anys).
La massa total del sistema és aproximadament de 5,8 masses solars i la relació de masses entri A, B i C
és 4,5: 1: 2.
La variabilitat d’Algol va ser registrada per primera vegada en 1670 per Geminiano Montanari, però ja era
coneguda des de l'antiguitat.
El nom Algol significa "estel endimoniat", o “cap del dimoni", i probablement va ser anomenada així pel seu
peculiar comportament.
En èpoques en les quals es creia que el cel era immutable, el fet que un estel pogués variar de magnitud
en cicles de gairebé exactament 68 hores i 49 minuts només podia ser obra del Diable.
En la constel·lació Perseo, representa l'ull de la Medusa.
Estudis sobre Algol van portar a la Paradoxa d’Algol en la teoria d'evolució estel·lar: encara que els
components d'un estel binari es formen simultàniament, i els estels massius evolucionen de forma molt
més ràpida que les menys massives, es va observar que la més massiva Algol A està encara en la seva
seqüència principal, mentre que la menys massiva Algol B és un estel subgegant que es troba en una fase
més tardana del seu desenvolupament.
La paradoxa pot haver-ne d'a causa del mecanisme de transferència de massa: quan l'estel més massiu
es va convertir en subgegant, va omplir el seu lòbul de Roche, i la major part de la seva massa va ser
transferida a l'altre estel, que està encara en la seva seqüència principal.
En algunes binàries semblants a Algol pot veure's un flux de gas entre els seus components.
Algol està a 92,8 anys llum de la Terra; no obstant això fa 7,3 milions d'anys va passar a tan sol 9,8 anys
llum.
A causa que la massa total del sistema és 5,8 vegades la massa solar, i malgrat la gran distància en la
seva aproximació més propera, la seva influència gravitatòria pot haver estat suficient per pertorbar el
núvol de Oort del Sistema Solar i incrementar el nombre d'estels que ingressen en el Sistema Solar
interior, encara que el increment net en la taxa de caracterització no es creu que hagi estat molt elevat
algòleg
Persona especialista en l’estudi de les algues.
algologia
Algologia, és un terme incorrecte (encara que en ús) per a denominar la ciència que estudia les algues.
El terme correcte és ficologia.
algós
Abundós d’alga.
alguer
Lloc on hi ha moltes d’algues.
alguer
Relatiu a les algues.
alguer
Herbassar d’algues i altres plantes marítimes.
alguerès
Dialecte del català que es parla a l’Alguer i que presenta una fisonomia peculiar a causa de la seva
situació geogràfica isolada i pels de continus contactes amb el sard i amb l’italià.
algueró
Fanerògama d’aigües marines litorals.
alguers

Catifes d’algues de molta extensió, que hi ha al fons del mar, son llocs molt a propòsit per a calar els
ormeigs de pescar.
algues coral·lines vermelles
Les algues coral·lines vermelles pertanyen al caient dels Rodofitos.
Acumulen carbonat de calci en les seves parets cel·lulars, el que els proporciona una aparença i teixidura
rígides.
La majoria de les algues vermelles tenen la capacitat de realitzar la fotosíntesi a major profunditat que
altres tipus d'algues.
Algunes espècies de les illes Bahames creixen a profunditats properes als 270 metres.
Les algues vermelles són organismes eucariotes, és a dir que tenen membrana nuclear i, per regla
general, estan confinades a hàbitats marítims.
Algunes son de gran bellesa i, com els cianòfits, manquen de clorofil·la B i tenen pigments especials
vermells i blaus.
La majoria es caracteritza per la presència de punts de connexió entre les seves cèl·lules que resulten
d'una divisió cel·lular incompleta.
Les cèl·lules sexuals manquen de flagels (apèndixs a manera de fuet usats per a la locomoció).
En general, el seu cicle sexual és molt complicat i implica una alternança de generacions, de morfologia
similar o diferent, i una fase posterior de fecundació que es desenvolupa sobre l'òrgan femení.
Les parets cel·lulars de les algues coral·lines estan impregnades amb una forma de carbonat de calci
anomenada calcita.
Aquestes algues són importants en la formació dels esculls de coral, al produir material nou i sedimentarse
al costat d'altres organismes.
Les parets cel·lulars de certes algues vermelles són l'única font de on s'extreuen dos carbohidrats
polisacàrids de gran importància econòmica: l’agar i el carreguí.
Ambdues substàncies estan químicament relacionades i tenen propietats suspensives, emulsionants,
estabilitzants i gelidificants.
L’agar és conegut pel seu ús en la preparació dels mitjans de cultiu per als microorganismes; el seu ús en
la fabricació de productes lactis, encara que també s'usa en la indústria tèxtil, en cosmètica, en farmàcia i
en tipografia.
Diverses algues vermelles, de les quals la més coneguda és el nori, són importants en la dieta d'alguns
pobles, especialment a Japó.
alguicultura
El cultiu d'algues és una forma d'aqüicultura que es preocupa del cultiu d'espècies d'algues.
La majoria de les algues conreades cauen dins de la categoria de microalgues, entre la qual es troben el
fitoplàncton, les micrófites, etc.
La seva principal utilitat està en relació amb el consum humà i la producció de bio combustibles.
algutzir d’aigües
Persona encarregada del subministrament d’aigua.
algutzir de galiots
Persona que tenia el càrrec superior al de soldat e inferior al d’alferes.
algutzir Reial de l’Armada
Persona que es nomenava per cada viatge, i per totes les execucions judicials.
Alhena
Alhena o Almeisan, és el tercer estel més brillant de la constel·lació de Bessons.
Amb magnitud aparent 1,93, és superada en lluentor per Pólux i Cástor.
El no d’Alhena, procedent de l'àrab, «la marca del camell», és un terme que antigament designava a
diversos estels situats en l'extrem sud-oest de l'actual constel·lació de Bessons.
Situada a 105 anys llum del Sistema Solar, Alhena és un estel binari espectroscòpic.
La component visible, Alhena A, és una subgegant blanca de tipus espectral A0IV i temperatura superficial
de 9200 K.
És 160 vegades més lluminosa que el Sol i té una massa de 2,8 masses solars.
El seu radi, calculat a partir de la mesura directa del seu diàmetre angular, és unes cinc vegades major
que el radi solar, sent la seva composició química similar a la del Sol.

Alhena és l'estel més brillant a la qual se li ha observat l'ocultació per un asteroide, Myrrha, en 1991.
Això ha permès conèixer que Alhena B és una nana groga de tipus espectral G i massa similar a la del Sol,
200 vegades menys lluminosa que la seva companya.
Les dues components es troben separades una distància mitjana de 8,5 unitats astronòmiques, i recorren
una òrbita excèntrica que requereix 12,6 anys per ser completada.
El seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’almanac nàutic.
aliada
Acció de vessar oli en la mar.
aliança duanera
Aplicació entre diferents Estats d'un tracte preferencial recíproc en matèria aranzelària.
Es diferencia d'unió duanera que els Estats signataris practiquen, una política aranzelària comuna enfront
dels altres països, mentre que en l'aliança actuen independentment enfront d'ells.
aliasing
Aspecte dentat o escalonat que presenten les línies i marges que apareixen en una representació raster.
aliatge
Es tracta d'una barreja sòlida homogènia de dues o més metalls, o d'un o més metalls amb alguns
elements no metàl·lics.
Es pot observar que els aliatges estan constituïdes per elements metàl·lics en estat elemental (estat
d'oxidació nul), per exemple Fe, AL Cu, Pb.
Poden contenir alguns elements no metàl·lics per exemple P, C, Si, S, As.
Per a la seva fabricació en general es barregen els elements duent-los a temperatures tals que els seus
components es funden.
aliatges d'acer
Dintre de les possibilitats d’aliatges un acer es pot parlar d'un numero enorme d'alternatives, les quals se
segueixen incrementant conforme avança la tecnologia és d'entendre que l'objectiu d'aquest esforç és,
obtenir productes que tinguin les propietats predominants d'un o altre metall, tals com la seva resistència a
la corrosió, estabilitat dimensionat, capacitat de ser manipulat, pes, tenacitat, etc.
Evidentment la combinació d'un o més elements no auguren per si mateixos aquestes propietats és
requerit, també un mètode molt especifico per a arribar a això propòsits.
ALICA
Associació Llatinoamericana d'Industrials i Càmeres d'Alimentació, amb seu a Montevideo.
alicates
El terme alicates procedeix de la veu àrab que significa "tenalles".
Són tenalles d'acer amb braços encorbats i puntes quadrangulars o de forma de con truncat, i que serveix
per a agafar i subjectar objectes menuts o per a tallar filferros, xapes primes o coses semblants.
Les alicates són eines imprescindibles per al treball de muntatges electrònics.
Són comuns en tot equip d'eines manuals, ja que és un útil bàsic.
Aquesta espècie de tenalles metàl·lica proveïda de dos braços sol ser utilitzada per a múltiples funcions
com subjectar elements petits o tallar i modelar conductors.
alicates combinades
Són els mateixos abans descrits combinats de al sort que poden servir per a diversos usos.
Així, estan els anomenades universal i d'electricista que s'empren per a cargolar i tallar filferros i el de
telèfon, pla i amb tres osques per al cort de filferros.
alicates de canya cònica
El seu objectiu principal consisteix a donar la forma adequada als terminals dels conductors que hagin de
fixar-se amb cargols.
alicates de pressió
Les pinces de pressió o pinces de tancament, són unes alicates que poden ser immobilitzats en una certa
posició per així, torçar o arrencar diversos objectes o materials.

Un costat del mànec està proveït d'un pern que serveix per fixar la separació entre les seves mordasses.
De l'altre costat de l’agafadora s'inclou regularment una palanca per fer pressió sobre ambdues
empunyadures i desenganxar les alicates.
alicates de punta colzada
Eina versàtil que es pot utilitzar per a diversos usos: accés a components difícils: modelatge de
components, per exemple, doblegar unes patilles per al seu muntatge en la placa; preparació de terminals
per a soldar cables; dissipador de calor per a la soldadura de díodes i semiconductors; quan no som molt
hàbils a l'hora de soldar, subjectar aquests components amb aquestes alicates impedeix que la calor del
soldador els malmeti.
alicates de puntes planes
Són els més comuns, tenen la boca quadrada lleugerament estriada en el seu interior i amb els braços
alguna cosa encorbats que serveixen per doblegar filferro, subjectar petites peces, etc.
alicates de puntes rodones
Particularment útil per a fer anelles en els extrems dels fils de connexió.
alicates de tall
Alicates que tenen la boca de la qual està formada per dues dents afilats d'acer temperat.
Els més comuns s'utilitzen per al tall de filferro i petites peces metàl·liques i hi ha altres de forma especial
la distància de la qual entre les dues dents es gradua amb un cargol.
alicates pelacables
Existeixen nombroses versions d'aquest tipus i s'empra per a eliminar la protecció aïllant dels conductors.
alicates universals
Es componen de tres parts bé diferenciades: una pinça robusta, unes mandíbules estriades i, finalment,
una secció tallant.
Serveix per a tot, és l'eina multi usos de l'electrònica: enrosca i descargola, estreny i afluixa, talla un filferro
o pela un cable, etc.
alidada
Aparell que s'utilitza per a determinar visuals i mesurar angles o traçar les seves direccions.
És una regla proveïda de amb un visor muntat que es mou sobre un arc graduat. part superior d'un
teodolit. l'alidada utilitzada en l'aixecament topogràfic consisteix en una regla que porta un telescopi o un
altre dispositiu visor i s'utilitza per registrar una direcció en una planxeta, el terme s'utilitza també per
descriure un circulo azimutal equipat amb un telescopi per facilitar l'observació de marcacions, (direccions
orientades), si s'utilitza un telescopi, el instrument es denomina alidada telescòpica o dioptra.
alidada azimutal
Cercle azimutal equipat amb un telescopi per a facilitar l’observació de marcacions.
alidada azimutal
Alidada que s’aplica a una agulla o a un repetidor de l’agulla giroscòpica.
alidada d’agulla
Regle amb una pínnula a cada cap que és col·locat damunt l’agulla magistral, l’agulla azimutal o un
taxímetre per a obtenir marcacions i demores.
alidada de marcar
Alidada per prendre marcacions.
alidada de pínula
És un instrument utilitzat per al traçat d'alineacions rectes.
Després de la plomada potser sigui el instrument més antic, descrit per Herón d'Alexandria 130 anys abans
de Crist.

Consta d'una regla metàl·lica proveïda en els seus extrems de dos bastidors, denominats pínules,
col·locats normalment a la superfície de la regla, a la qual s'uneix, mitjançant xarneres, permetent el seu
abatiment per a facilitar el transport.
Una de les pínules duu una escletxa vertical i es denomina pínula ocular, per ser la qual queda més
pròxima a l'ull de l'observador.
La segona pínula, o pínula objectiva, es designa així per dirigir-se cap a l'objecte que ha de visualitzar-ne i
duu una finestra rectangular travessada per una truja vertical.
La visual dirigida per l'escletxa de la pínula ocular i la truja de la pínula objectiva determinen un plànol
vertical i faciliten la col·locació de jalons en l'alineació per elles marcada.
Algunes alidades es construeixen de visual recíproca, duent cada bastidor una escletxa i una finestra amb
truja vertical, de manera que la fissura de cada pínula es correspon amb la truja de l'altra, el que permet
usar indistintament cadascuna d'elles com ocular o com objectiu.
alidada de planxeta
Alidada equipada amb un regle que permet traçar sobre una planxeta les direccions de les visuals
obtingudes, actualment sol anar proveïda d’un visor estadi mètric.
Nota: Actualment sol anar proveïda d'un visor estadi mètric.
alidada de reflexió
Instrument que serveix el mateix per a marcar objectes en terra que el sol o qualsevol astre fàcil de
reconèixer.
Consta d'una base metàl·lica amb agullot en el centre; aquest s'introdueix en l'orifici del dau de bronze
embotit en el cristall del morter, podent així girar al voltant d’ell.
En una extremitat de la base hi ha un nivell de bombolla que permet comprovar l'horitzontalitat de la
alidada i en l'altra un índic assenyala en la rosa l’azimut de l'objecte o astre marejat.
Aquí s'alça amb certa inclinació un tub amb lent biconvexa en l'interior i un prisma de reflexió damunt,
movible entorn de l'eix horitzontal.
A l'anar a marcar s'orienta l'alidada pròximament en la direcció de l'astre o objecte i es mou el prisma fins a
aconseguir veure la seva imatge reflectida damunt de l'índex i la rosa, llegint-ne en aquesta última l’azimut
buscat.
En el cas del sol, han de sobreposar-se al prisma vidres de color a fi d'evitar les molèsties de la seva
intens brilla.
Les millors condicions òptiques de les alidades són quan els objectes es troben elevats 27º sobre l'horitzó,
i fins als 60º no s'arriben a cometre errors de l'ordre del mig grau.
La verificació de l'alidada es fa prenent dues demores al mateix punt, una amb la fletxa del botó del prisma
«cap avall», o sigui, marcant directament per la part superior del mateix i girant aquest fins a aconseguir
cer al propi temps reflectida la graduació de la rosa: l'altra marcació s'efectua amb la fletxa «cap amunt»,
mirant a través de la lent biconvexa i girant el prisma per a reflectir la imatge de l'objecte sobre l’índex i la
rosa.
Ambdues demores, directa i reflectida. han de coincidir, i si no ocorre així es mouen dues petits cargols
d'ajustament del prisma fins que això succeeixi.
alidada del sextant
Planxa prima que duu un índex, en particular, la barra que volta en el centre de curvatura de l’arc d’un
sextant marí, i duu l’índex i el micròmetre.
alidada solar
ALIDE
Associació Llatinoamericana d'Institucions Financeres de Desenvolupament.
alier
Mariner de guerra que en l'Edat Mitjana ocupava un lloc de defensa en un dels costats d'un navili.
alier
Remer d’una galera.
alignement
En el vocabulari del comerç exterior i, mes particularment en ell ”Assurance Credit”.

Aquesta paraula designa un alineament en les condicions de la competència en matèria de crèdit.
alijo
En alguns llocs d’Andalusia, ressaca.
alimara
Foguera, especialment la que s’encén com a senyal en talaies i altres llocs elevats, per fer senyals a les
embarcacions.
Antigament es feia per avisar de la presencia de pirates.
alimària de corall
Ranca de corall que té els branquillons formant capçada.
aliment de mar sostenibles
Es denominen aliments de mar sostenibles a aquells fruits de mar tant provinents de la pesca com de
granges que poden mantenir o incrementar la seva producció en el futur sense afectar en forma negativa
els ecosistemes dels quals s'extreuen.
El moviment d'aliments de mar sostenibles han guanyat impuls en la mesura que major quantitat de
persones han comprès els riscos sobre el medi ambient de la sobrepesca i els mètodes de pesca
destructius.
alimentació
Acció i efecte d'alimentar o alimentar-se.
alimentació
Conjunt del que es pren o es proporciona com a aliment.
alimentació
Operació consistent a subministrar energia elèctrica a un aparell o circuit.
alimentació
Procés consistent a proporcionar energia o matèria primera a una màquina qualsevol.
alimentació
Conjunt dels tancs, les bombes, els tubs, etc., que tenen per finalitat de fornir aigua a les calderes d’un
vaixell.
alimentació
Conjunt de processos que intervenen en el increment de massa d'una glacera o d'un camp de neu
(dipòsits de neu, altres formes de precipitació, sublimació, etc.)
alimentació artificial
Alimentació d’una platja de manera artificial mitjançant l’aportació de material (normalment sorra)
procedent d’un altre lloc.
alimentació d’un motor
Forniment a un motor de la mescla aire combustible o del combustible necessari per al seu funcionament,
en els motors diesel l’alimentació és feta per injecció.
alimentació d’una platja
Procés d’aportament de materials a una platja o a un altre indret de la costa.
alimentació en la mar
L'aliment no és tan important com l'aigua.
Un home pot subsistir diverses setmanes amb aigua sense menjar.
No obstant això, com més aliment s'ingereixi, millors seran les probabilitats, per tant conti prèviament les
racions d'emergència i aprengui la millor manera de repartir-les i usar-les.
Distribuir el menjar i l'aigua a intervals regulars.

Si no conta amb un rellotge per mesurar el temps, es distribuiran les racions a l'alba, al migdia i al
capvespre.
Haurà de mantenir-se una estricta i permanent vigilància sobre els aliments i l'aigua.
Es designarà a un home de confiança per a prendre al seu càrrec la cura i racionament dels aliments i
l'aigua.
Si es pot pescar, es tindrà aliment i aigua.
Assegurar-se a bord que l'envàs que conté l'aparell de pescar estigui en la balsa.
Conté instruccions completes, però val la pena repetir-les.
Si assoleix pescar, no es morirà de fam, ni de set.
La carn de peix, tret del mar obert, és bona per a menjar cuita o crua; és saludable i nutritiva.
Moltes tribus i alguns pobles mengen habitualment amb gust peix cru.
En el cas d'haver pescat major quantitat de la necessària per al consum, es mastegarà la carn per a
extreure el suc.
Per a fer això es posa un tros de peix en la boca, succioni el suc i empassi'l, escopint després la polpa.
Faci això quan tingui set, i peix.
El suc de peix té un gust molt semblant al suc de ostres crues o cloïsses.
S'ha comprovat que és saludable.
Un mètode bo per a extreure el suc és el següent:
Prendre un tros sense espines, ni pell i tallar-lo en petits trossos, embolicar-lo en un llenç deixant dos
extrems llargs que es retorcen fortament entre dos homes.
Una mica de suc degotarà.
Això ha estat experimentat amb èxit variat en diferents ocasions i no és enterament segur, però des que
sobrarà el temps, no es perdi gens amb provar.
alimentador
Dispositiu que assegura l’alimentació regular d’un aparell.
alimentador
Dispositiu vertical normalment en forma de caixa, que es construeix en la part superior d’una bodega que
transporta gra, i que baixa per gravetat si el nivell superior de la càrrega descendeix, per evitar la formació
de superfícies lliures.
alimentador
Instal·lacions per millorar l'estiba i assegurar la càrrega de bodega i comportaments dels vaixells en què es
transporta un carregament de grans a orri.
Són com a calaixos sense fons, sòlids i dividits per arcades, de tal manera que el seu contingut pugui fluir
lliurement i així compensar el buit produït per l'assentament del gra durant el viatge, evitant perillosos
corriments.
alimentador
Se’n diu dels vaixells regularment emprats a acostar carrega serveis (feeders) a altres programats per a
viatges llargs, o bé per a un viatge especial, en tot cas amb la idea de reduir d'aquesta manera el nombre
d'escales que precisarà fer per aconseguir la quantitat global mínima requerida per justificar comercialment
la realització del viatge, salvant amb això temps i despeses.
alimentador d’estiba
Instal·lacions per a millorar l'estiba i assegurar la càrrega de la bodega i comportaments dels vaixells que
es transporta un carregament de grans a orri.
Són com calaixos sense fons, sòlids i dividits per arquejades, de tal manera que el seu contingut pugui fluir
lliurement i així compensar el buit produït per l'assentament del gra durant el viatge, evitant perillosos
corriments.
Se’n diuen així també als vaixells regularment emprats a acostar càrregues a altres programats per a
viatges llargs, o bé per a un viatge especial, en tot cas amb la idea de reduir d'aquesta manera el nombre
d'escala que precisaria fer per a arribar a la quantitat global mínima requerida per a justificar
comercialment la realització del viatge, salvant amb això temps i despeses.
alimentador de calderes
Bomba emprada per a alimentar les calderes de vapor.

alimentador elèctric
Sistema que facilita energia elèctrica a un circuit electrònic de forma específica.
Consta principalment de transformador, rectificador i filtre d'anivellació de tensió.
alimentador electrònic
L'alimentador, font que subministra a un aparell l'energia elèctrica necessària per al seu funcionament, pot
ser un generador de corrent o un sistema de conductors que transfereix el corrent des de la central fins a
una estació transformadora, o d'aquesta al seu lloc d'utilització.
alimentador mecànic
Dispositiu mecànic que subministra a una màquina o dipòsit les matèries primeres que ha de transformar.
alimentar
Donar a una cosa, especialment una màquina o aparell, la matèria o energia necessàries perquè es
mantingui o funcioni.
alineació
Acció i efecte de posar coses o determinar una línia sobre un terreny mitjançant una visual, un raig
lluminós o qualsevol altre procediment.
Sinònim enfilació.
alineació
Se’n diu que un observador està situat sobre aquest ràdio d’acció quan observa a aquests objectes
alineats.
alineació
Marcació vista en una mateixa línia per un observador des del mar.
alineació de bots
Disposició en les regats en línia recta dels bots en la línia de sortida mentre un pontoner els subjecta per la
popa.
alineació de forats
Fer que els forats practicats en dues planxes coincideixin perfectament.
alineació de la línia base
Col·locació d'una línea base en l’alineació o enfilació correcta per mitjà d'un teodolit i jalons abans de
prendre's la longitud de la línia.
alineació de politges
Totes les politges que s'utilitzin en el tram d'un cable han d'ésser adequadament alineades i la politja
principal ha de ser col·lineal amb el centre del tambor, en cas contrari tant el cable estan sotmesos a una
severa abrasió traduint-ne en una ràpida deterioració d'ambdós.
Una clara apreciació d'un mal alineament és justament el ràpid desgast de cada politja, al seu torn un mal
alineament de la politja principal pot resultar en un enrotllament difícil o dispar del cable del tambor.
És convenient a més que els tambors siguin de tipus acanalat i que l'angle α de desviació lateral que es
produeix entre el tambor i el cable sigui inferior a 1.5° en tambors llisos i acanalats.
Això significa aproximadament 19 metres de distància entre la politja i el tambor, per cada metre d'ample
del tambor.
alineació de vaixells
Línia recta en què cal mantenir els vaixells quan naveguen en formació.
alineació dels estels
Cadascuna de les línies de les cartes celestes que tenen com a finalitat ajudar a reconèixer els estels i les
constel·lacions.
alineació en navegació

En navegació, col·locar en línia dues o més objectes visibles, tals com a llums, balises, etc. també la
marcació de les mateixes vista en una mateixa línia per un observador des del mar.
alineador
Instrument per mitjà del qual un sol operador pot intercalar un punt sobre una alineació determinada per
dos senyals.
alineador de regates
Jutge encarregat de fer que les embarcacions se situïn a la línia de sortida i d’indicar al jutge de sortida
que estan llestes per a començar la cursa.
alineament
Acció o l’efecte d’alinear o d’alinear-se.
alineament
Línia segons la qual cal fer un alineament.
alineament
Processo consistent en la posada en línia o regularització de la línia de costa per erosió i sedimentació
marina.
alinear
Acció de col·locar en línia una filada de posts o taulons.
Sinònim filar.
alinear
Fer una alineació.
alinear
Situar els punts que determinen una alineació.
Alioth
Alioth és el nom de l'estel ε Ursae Majoris, en la constel·lació de l'Óssa Major, la més brillant de la mateixa
amb magnitud aparent 1,76.
Dels tres estels que formen la «cua» de l'Óssa, és la que està més prop del «cos».
El seu nom àrab, no es refereix a una óssa sinó a un «cavall negre».
Alioth, escrit també com Aliioth o Aliath, també prové de l'àrab, que significa «cua grossa d'una ovella».
Un tercer nom, significa «el blanc de l'ull» o «intensament brillant».
Els tres estels de la cua de l'óssa, Alioth, Dubhe, i Benetnasch, representaven per als àrabs «les
ploradores» d'un festeig fúnebre.
El fèretre, marcat pels estels del Carro Major, era seguit per les ploradores, i el festeig recorria un lent i
solemne moviment al voltant del pol nord celeste.
Aquests parents, dels nens assassinat per representats per Polaris, segueixen envoltant totes les nits a
aquest últim en la seva set de venjança.
Dins de l'astronomia xinesa, Alioth, és una porció d'un antic instrument astronòmic.
Al costat d'altres estels situats entre ella i Megrez, constituïa, «el sotssecretari d'Estat».
Alioth és un estel blanc de tipus espectral A0p 108 vegades més lluminosa que el Sol.
Amb una temperatura efectiva de 9.400 K, la seva ràdio és 4 vegades major que el radi solar i la seva
massa és el triple de la del Sol.
És un estel Ap químicament peculiar, la més brillant de la seva classe.
El seu espectre de llum és atípic, mostrant certs elements químics realçats o disminuïts, que a més
semblen canviar amb gran regularitat amb la rotació de l'estel, en aquest cas cada 5 dies.
Aquesta variació no es deu a la creació d'elements, sinó a la seva distribució en l'atmosfera de l'estel.
Aquesta distribució està molt influïda pel camp magnètic estel·lar.
Alguns elements es concentren en diferents regions de l'estel, entrant i sortint del camp de visió conforme
l'estel trencat.
Així, l'abundància d'oxigen és 100.000 major en l'equador magnètic que en els pols magnètics, que no
coincideixen amb l'equador i els pols de la rotació, el crom es comporta de forma similar.
Elements més pesats, com l'europi, també mostren grans variacions.

Classificada com un estel variable de tipus Alfa2.
Alioth exhibeix una petita variació en la seva lluentor de 0,02 magnituds.
Curiosament, té un dels camps magnètics més febles entre els estels de la seva classe, amb prou feines
100 vegades major que el camp magnètic terrestre i 15 vegades més feble que l’observa’t en el prototip
d'aquestes variables.
Alioth és membre de l'Associació estel·lar de l'Óssa Major, grup d'estels que té un moviment similar a
través de l'espai amb un probable origen comú.
Altres conegudes estrelles de la constel·lació, com Mizar, Merak o Phecda també formen part d'aquest
grup.
Es troba a 81 anys llum de distància del Sistema Solar, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a
l’almanac nàutic.
ALIPLAST
Associació Llatinoamericana d'Indústries Plàstiques, amb seu a Montevideo (Uruguai).
aliquanta
Se’n diu de la quantitat parcial que no s'hagi continguda un nombre exacte de vegades en el tot: 3 és part
aliquanta de 14 i part alíquota de 12.
alíquota
Quantitat que s'hagi compresa un nombre exacte de vegades en una altra: 4 és part alíquota de 20 i part
aliquanta de 18.
alíquota
Percentatge de drets duaners que tributen les mercaderies.
aliscaf
Sinònim hidroala.
alisis
Vents mol constant-te de l’est que bufen sobres les latituds tropicals, precedents de cinturó subtropical de
altes pressions, situat en torn als 30 – 40º de latitud en ambdós hemisferis, bufant usualment des de el
Nord-est en l’hemisferi nord i des de el Sud-est des de l’hemisferi Sud.
Les condicions meteorològiques associades aquets vents variables, associades ales altes pressions en
latituds més altes i als marges orientals dels oceans, a condicions turmentoses en zones més pròximes al
equador i al marges occidentals dels oceans.
Es caracteritzen per la regularitat de la seva intensitat, sobretot en els sectors orientals dels oceans.
Existeixen tres tipus de vents alisis, segons les zones geogràfiques:
• Alisis oceànic, que procedeix d'anticiclons marítims i és a l'origen un vent sec, progressivament humitejat
a mesura que avança cap a les vores occidentals dels oceans;
• Alisis continental, que procedeix d'anticiclons com les altes pressions del Sàhara.
• Alisis que travessa l'equador en qualitat de monsó.
Les característiques generals dels alisis sofreixen modificacions locals importants en funció de la presència
de masses continentals, de l'orografia i de la interrelació amb altres vents.
aljadrés
Antigament, se’n deia del enreixat damunt d'una escotilla.
aljau
Antigament arjau.
aljerife
Vaixell que pesca amb l'art anomenat aljerife.
aljerife
Persona que es dedica a la pesca amb aljerife.
aljerife de emmallar

Art de emmallar de forma rectangular, fet amb xarxa basta, que s'usava a Andalusia per a agafar aloses,
sabogues i esturions.
aljerife de tir
Art de tir format per una xarxa rectangular que una vegada calat es porta a terra halant-lo des de la riba,
s'usa en el Miño para aloses, salmons i corbines.
aljub
Cisterna, dipòsit ample i de poca profunditat, que serveix per transportar líquids.
S'utilitza per al servei d'aigua potable i de calderes.
aljub d’aigua
Cisterna, dipòsit ample i de poca profunditat, que serveix per a arreplegar l’aigua de la pluja.
aljub d’aigua
Dipòsit metàl·lic que conté la reserva d'aigua a bord d'un buc.
aljub de llast
Dipòsit d’aigua a bord de les embarcacions per a donar-los estabilitat.
aljub de quitrà
Dipòsit d’aquest betum que hi ha en els arsenals.
aljubar
Recollir aigua en un aljub.
aljuber
Persona que té cura d’un aljub.
Alkaid
Alkaid o Benetnasch (ε Ursae Majoris) és el tercer estel més brillant de la constel·lació de l'Óssa Major
(Ursa Major), darrere de Alioth.
De magnitud aparent +1,85, està situada en la part més oriental de la constel·lació, al final de la «cua» de
la «óssa».
Noms, és coneguda per diferents noms. Alkaid, Alcaid o Elkeid procedeixen de l'àrab Al-Qa'aneu, que fa
referència a «la primera de les donzelles de dol»; aquestes són Benetnasch o Alkaid, Mizar i Alioth, que
representen «planyderes» al voltant d'un fèretre o taüt.
Benetnasch és un estel blanc-i-blaves de seqüència principal de tipus espectral B3V amb una temperatura
efectiva d'uns 20.000 K.
Situada a poc més de 100 anys llum del Sistema Solar, és una dels estels més calents visibles a simple
vista.
La seva temperatura està just per sota del límit a partir del com els estels emeten una important quantitat
de rajos X com a conseqüència d'ones de xoc en els seus vents estel·lars; per això, Benetnasch és només
una font feble de rajos X.
La seva lluminositat és més de 700 major que la solar i la seva massa equival a unes 6 masses solars.
A partir de la mesura del seu diàmetre angular, 0,832 mil·lisegons d'arc, es pot estimar el seu diàmetre
real, 2,7 vegades més gran que el del Sol.
Gira sobre si mateixa amb una velocitat de rotació igual o superior a 144 ± 5 km/s.
A diferència d'altres estels brillants de la constel·lació, Benetnasch no és membre de l'associació estel·lar
de l'Óssa Major; aquesta és un grup d'estels que es mouen per l'espai amb velocitats similars i que tenen
un probable origen comú, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’almanac nàutic.
all charges to goods
Expressió anglesa, que significa = Totes les despeses a càrrec de les mercaderies.
all containership
Expressió anglesa que significa = Vaixell transportador de contenidors.
Nau dissenyada per a implicar exclusivament contenidors i cap altre tipus de càrrega.

all inclusivament
Expressió anglesa que significa = Tot exclusivament.
Que es dóna al nòlit quan no s'inclouen per separat recàrrecs (per combustible, per ajustament monetari,
etc.), els quals es consideren inclosos en el nòlit marítim.
Abreujat all-in
all other condition as per c/p
Expressió anglesa que significa = Clàusula del coneixement d'embarcament mitjançant la qual s'indica que
totes les condicions restants com en la pòlissa de noliejament.
all purposes
Expressió anglesa que significa = A tots els efectes.
Freqüentment emprada per a reforçar el concepte de temps permès o convingut per a efectuar les
operacions de càrrega i descàrrega, indicant amb ella que es tracta del temps total per a tot.
all risks
Expressió anglesa que significa = Tots els riscos.
Pòlisses d’assegurances del Lloyds la cobertura del qual, no obstant això, no arriba a al trencament
d'objectes fràgils, si no són joies, tret que sigui causada per lladres o per incendi; o pèrdua o danys
ocasionats per paràsits o deterioració pel natural desgast o deterioració per l'ús; o desarreglo mecànic del
tancament, o ajustament de l'atuell, a causa del ús i desgast naturals; al dany o deterioració causada
directament per un efectiu procés de tintura, neteja, reparació o renovació; trencament o dany de rellotges;
pèrdua de diners; pèrdua o danys directes i indirectes a causa de guerra, hostilitats, guerra civil, rebel·lió,
revolució, cops militars, confiscació, requisa, destrucció de dany a la propietat per o baix ordenis del
govern o d'autoritats locals.
Les reclamacions per compte dels asseguradors es liquiden sense franquícia.
Encara que el terme “all risks” existia i era emprat des de cap a molt temps, la introducció de la clàusula
“all risks” en el mercat anglès és relativament recent (1 de gener de 1951).
La clàusula actualment en vigor és la dels “Institute Carrego Clauses All risks”, de 1 de gener de 1963.
all told
Expressió anglesa que significa = En total.
Amb que s'indica de vegades quan es negocien noliejaments, o en les pòlisses mateixes, que el pes mort
assenyalat és el pes brut total de vaixell.
Per tant, la capacitat de càrrega es determinés deduint la dels dipòsits de combustible, d'aigua, de
provisions i el material d'estiba, recanvis i semblants.
allarga i tira
Expressió usada pels pescadors per significar un vogar reposat i descansat.
allargada del vent
Acció de allargar-se el vent.
allargador
Persona que en la pesca amb art de xàvega, va a bord i s’encarrega d’anar calant la xarxa.
allargador
Peça que serveix per a augmentar la llargària d’un aparell o d’una estructura.
allargador de la canya del timó
Barra prima que prolonga la canya del timó, a la qual va articulada.
allargament
Acció o l’efecte d’allargar o d’allargar-se.
allargament del vòrtex
Allargament d'un fluid (i per tant de les seves línies de vorticitat) en la direcció de l'eix de rotació.
En absència d'un canvi de densitat, condueix a una contracció del fluid en el plànol normal a l'eix de gir; la
vorticitat del fluid augmenta per a conservar el seu moment angular.

allargament per refracció
Increment aparent de la dimensió vertical d’un objecte prop de l’horitzó a causa de una gran desigualtat de
la refracció atmosfèrica en la línia de mira pel que fa a l’extremitat inferior de l’objecte.
allargar
Anar-se’n una nau, allunyar-se de la vorera o d’una altre embarcació.
allargar
Donar més longitud a una cosa.
allargar el vent
Alternar o girar el vent de manera que bufi més cap a popa del vaixell del que vènia fent-lo.
allargar quelcom
Fer més llarg quelcom en l’espai o en el temps afegint-hi alguna cosa, estirant-ho, fent-ho durar.
allargar un cap
Deslligar un cap de maniobra que estava amarrat.
allargar una vela
Estendre una vela al vent.
allargar-se
Separar-se el vent del rumb d'un vaixell.
allargar-se
Allunyar-se, especialment de la costa una embarcació.
allargar-se el vent
Augmentar, la direcció del vent, l’angle d’incidència sobre el vaixell, mesurat des de proa.
allargat
Se’n diu del vaixell o embarcació de molta eslora i borda baixa.
allau de neu
Ensulsiada sobtada i violent d'una massa de neu que es troba en equilibri inestable en el vessant d'una
muntanya.
L'allau o el devessall s'inicien quan la força de gravetat és superior per força de fricció que manté fixa la
massa de neu.
Els factors desencadenants són l'espessor de la neu, la seva cohesió interna, el tipus de base sobre la
qual es recolza i el pendent en la qual es troba.
Es produeixen sobretot en la primavera, quan l'espessor de la neu és encara gran i la temperatura ja ha
pujat per sobre del punt de congelació.
Existeixen dos tipus d'allaus:
Allau superficial, on només es mobilitza una part del mantell nival.
Allau de fons, on es mobilitza de manera sobtada i violenta tot el mantell nival, erosionant el substrat del
vessant, transportant i dipositant aquests materials en el punt on l'angle de la mateixa pel que fa a
l'horitzontal, ho permet.
Per a classificar el risc hi ha una escala europea de perill d'allaus, usada en gairebé tot el món:
• Feble.
• Limitat.
• Notable.
• Fort.
• Molt forta.
Les allaus són ocasionats per la falta d'homogeneïtat de la capa de neu i per l'existència, entre els límits de
capes físicament diferents, d'un agent que facilita el lliscament d'una d'elles sobre altra subjacent.
Ocorre per exemple, que la neu nova caiguda o acumulada pel vent no arriba a soldar-se a la superfície de
la capa preexistent.

En altres casos, la pluja xopa una capa recent, que es llisca llavors pel seu propi pes, si el pendent ho
permet.
Les aigües pluvials poden també infiltrar-se entre dues capes de neu i obrar llavors com un lubrificant que
permet el lliscament de la capa superior sobre la inferior.
El mateix pot ocórrer si l'aigua penetra en la neu i el terreny, fent que aquest es torni lliscant.
Els canvis de temperatura ambienti també tenen la seva importància.
En particular, un augment important de la temperatura redueix la cohesió de la neu, per això les allaus són
més probables a la tarda que pels matins, sobretot en aquells pendents que han estat exposades als raigs
solars durant les hores més caloroses del dia.
De vegades el brusc escalfament pel sol matutí basta per a provocar allaus en els pendents abruptes
orientades cap a l'est.
Les condicions del sòl que suporta la neu poden ser també determinants: terreny argilenc i, per tant,
lliscant; sòls llisos, humits o gelats, vessant de forma convexa o amb excessiva pendent.
Siguin quals fossin les circumstàncies favorables a una allau, aquest pot ser desencadenat per una causa
mínima encara que capaç de vèncer l'escassa cohesió que retenia la massa de neu: un soroll, el
despreniment d'una roca o un bloc de gel, o el simple pas d'un esquiador per la capa inestable.
allege
Embarcació francesa que serveix per a la càrrega i descàrrega dels vaixells en els ports on no es pot
atracar.
alleugeridor
Treballador que efectua el alleujament de les embarcacions.
alleugeriment
Acció i efecte d'alleugerir o alleugerir-se.
alleugerir
Acció o l’efecte d’alleugerir o d’alleugerir-se.
alleugerir
Transferir el carregament d'una embarcació a una altra.
alleugerir
Fer més lleugera la càrrega d'un vaixell o desembarcar-la tota.
alleugerir
Desembarcament de mercaderies d'un vaixell, per a això es precisa la llicència d’alleugeriment de la
duana.
alleugerir caps
Reduir el nombre d’amarres, generalment a un llarg i un espring en proa i popa, quan el vaixell està a punt
de deixar el moll.
alleugerir contraban
Conjunt de gèneres de contraban desembocats o transbordats.
alleugerir el vaixell
Fer qualsevol maniobra, per aconseguir que el vaixell no navegui tan forçat.
alleugerir la càrrega
Llençar la càrrega al aigua en cas de temporal, per salvar el vaixell.
alleugerir la vela
Disminuir la superfície vèlica d’un vaixell.
alleugeri una nau

En un sentit ampli i dinàmic significa acció d'alleugerir o alleujar la càrrega d'una embarcació o bé
desembarcar-la en la seva totalitat, mentre que en un sentit més restringit i estàtic designa a un conjunt de
gèneres o efectes de contraban.
Des d'una posició integradora, se considera que «alleugerir» o «alleujar» és un terme marítim fiscal que
significa desembarcar gèneres o mercaderies d'un vaixell, bé en forma legal (mitjançant la llicència
d’alleugerir), o il·legalment, és a dir, sense complir les formalitats duaneres.
En el primer sentit és emprat per l'article 811.4 del Codi de Comerç, que assenyala com supòsit d'avaria
gruixuda «les despeses d’alleugerir o transbordo per una banda del carregament per a alleugerir el vaixell i
posar-lo en estat de prendre port o rada, i el perjudici que d'això resulti als efectes alleugerits o
transbordats» (en el mateix sentit veure l'article 755.7).
També en l'aspecte d'activitat il·lícita empra el terme l'article 76 de les Ordenances Generals de la Renda
de Duanes, el text refós de les quals va ser aprovat per Decret de 17 d'octubre de 1947, al tenor del qual
«la descàrrega de vaixells en el comerç d'importació s'autoritzarà per mitjà de llicències de alleugeriment
que comprendran tota la càrrega manifestada per al port».
En la seva accepció d'activitat il·lícita és emprada per la Llei Orgànica 12/1995. de 12 de desembre, de
Repressió del Contraban, al considerar en el seu art. 2.1.i que cometen delicte o infracció de contraban,
segons el valor i la naturalesa de l'objecte, els quals: «alleugerin o transbordin d'un vaixell clandestinament
qualsevol classe de mercaderies, gèneres o efectes dintre de les aigües interiors o de la mar territorial
espanyol o en les circumstàncies previstes per l'article 23 de la Convenció de Ginebra sobre Alta Mar de
29 d'abril de 1958 (dret de persecució en calenta)».
alleuja !
Ordre de reduir l’esforç o la tensió a que està sotmès un cap o altre element.
alleujable
Que pot ésser alleujat, susceptible d’alleujament.
alleujador
Que alleuja.
alleujador
Llanxa o barcassa emprada en la càrrega i descàrrega de mercaderies dels vaixells.
alleujament
Acció o l’efecte d’alleujar.
alleujament
Desembarcament de mercaderies d'un vaixell, per a això es precisa la llicència d'alleujament de la duana.
alleujar
Maniobra per a la transferència de càrrega del moll a un vaixell i d'un vaixell al moll, o d'embarcació a
embarcació.
alleujar contraban
Transbordar o desembarcar mercaderies de contraban.
alleujar l’aparell
Reduir l'aparell, quer que el vaixell pugi navegar més lleuger.
alleujar la càrrega
Tirar a la mar la càrrega total o parcial d’una nau, per evitar el perill d’anar a fons.
alleujar la maniobra
Reduir el nombre de caps d’una maniobra per tal de deixar-lo en condicions de maniobrar ràpidament.
alleujar la vela
Disminuir l’amplària de vela exposada al vent.
alliberament

Utilitzat sobretot en assumptes duaners.
Ha estat normalitzat per la BIMCO i és d'ús general en molts països marítims, amb les variants que els
seus editors, armadors, agents o transitarios introdueixen segons els casos.
alliberament duaner
Procediment duaner que permet l'exportació o importació de la càrrega.
allisador
Eina de ferro amb l’extrem arrodonit i que utilitza el veler per a suavitzar les costures, una vegada acabat
de cosir un tendal o lona.
allisar-ne el cel
Cobrir-se d’una nuvolada uniforme.
allistador
Persona que tenia al seu càrrec admetre i assentar el llista els operaris de les drassanes.
allistament
Després de l’avarada, tot el conjunt d'operacions amb les quals es completa un vaixell, dotant-lo del que
encara no ha estat instal·lat a bord.
L’allistament s'efectua amb el vaixell ja en flotació, amarrat a l'abast de grues per a transferir a bord els
elements pesats, servits per la pròpia drassana o els seus subcontractistes.
Generalment, la instal·lació a bord de la planta motriu es realitza durant la fase d’allistament, període que,
especialment en unitats militars, pot ser tant o més perllongat que el de construcció del vaixell.
Després de l’allistament, i abans del lliurament del vaixell a l’armador (companyia armadora o marina
militar), el vaixell és sotmès a un període de proves, durant les quals es comprova la perfecta posada a
punt de les diverses instal·lacions de bord, que culmina amb les proves oficials.
allocation
Expressió francesa, que significa = Assignació d'una quantitat. Subsidi.
allongar
Fer-se a la mar una embarcació, anar-se’n.
alongside
Expressió anglesa que significa = Al costat del vaixell.
Expressió que forma part de la clàusula FAS.
allotissement
Expressió francesa, que significa Operació que consisteix a col·locar mercaderies per exemple a la seva
arribada a un aeroport en un ordre que faciliti el seu reconeixement pel seu propietari i el seu retir, una
vegada realitzades les formalitats duaneres.
allotjament
Espai habitable limitat per mampares o línies imaginàries, com cambra, camarot, cambreta, sollau, ranxo.
allotjament de galiots
Base de suport que es troba en la boca de escotilla i serveix per a suportar les galiotes.
allotjament de l'equipatge
Local situat generalment dessota la coberta, en la part de proa d'un vaixell, en el castell, en un pont cobert,
etc.
allotjaments
Espais habitables situats sota coberta, tals com càmera, cabines, menjadors, etc.
allowance
Expressió anglesa, que significa Aquest terme correspon a Allocation, però s'usa també en el sentit de
tolerància i de vegades de rebaixa, sobretot en els crèdits documentaris.

Descompte o rebaixa en el valor de mercaderia usada o defectuosa que es relaciona generalment amb les
exempcions.
allunada
Se’n diu de la vela que té allunament.
allunament
Curvatura que va del puny d’amura o puny d’escota, per damunt la coberta, d’una vela.
allunament
Part de la caiguda de popa d'una vela, que passa d'una recta tirada de puny a puny.
allunament d’una vela
Corba de la ralinga del pujament en les veles quadrades, generalment cap al gràtil.
En els flocs i cangrees sol ser al revés, quan ho tenen, o sigui amb l'arc cap avall, i llavors se’n diu
allunament de cua d'ànec.
Les modernes veles Marconi o bermudianes tenen allunament en la caiguda de proa i en el pujament, per
a formar la bossa de la vela; també hi ha moltes, en particular d'iots petits, amb la baluma allunada cap a
popa amb l'objecte d'augmentar la superfície vèlica, i aquest augment s'aguanta mitjançant regles amples i
primes de fusta o matèria plàstica, a les quals es dóna el nom de sabres.
allunament de la baluma
Perfil amb forma corba de la baluma d’una vela que es fa per a augmentar la seva superfície.
allunament del batedor
Curvatura que pren cap a popa el caient de popa d’una vela de tall, normalment el d’una marconi i que,
mitjançant l’ús dels sabres, es manté rígida al vent.
allunament del faldar
Vegi’s allunament del pujament.
allunament del pujament
Arc entrat que forma el pujament d'una vela quadra.
allunar
Donar forma lleugerament arquejada cap endins a un objecte.
allunar les veles
Donar allunament a les veles.
allunat
Se’n diu quan una cosa presenta allunament.
allunyament
Acció o l’efecte d’allunyar o d’allunyar-se.
allunyar
Posar o fer anar lluny o més lluny en l’espai i en el temps.
allunyar-se
Fer-se cada cop més distant una cosa d’un altre.
allunyar-se d’un vaixell
Augmentar la distància pel que fa al vaixell de davant reduint la velocitat del vaixell propi.
allunyar-se de la costa
Sinònim fer-se a la mar.
allunyat

Situat lluny.
allunyes
Separar la distancia d’una cosa a un altre.
ALMA
Associació Llatinoamericana de Detallistes de l'Alimentació, amb seu a Montevideo (Uruguai).
Almaak
Almach o Almaak. Gamma d’Andròmeda (g).
És un estel triple, de les dos principals són una parella impressionant, una geganta taronja i una altra
blava.
Magnitud 2,3 i 5,0 respectivament.
L'estel de color blau compta amb una altra companya també blava de magnitud 6,3, però no és fàcil de
resoldre.
Distància: 355 anys llum.
almadia
Sinònim de rai.
almadrava
Pesquera de tonyines.
almadrava
En general, qualsevol art dedicat a la pesca de la tonyina.
L'almadrava és una de les arts per a la captura de la tonyina emprada a Andalusia, Comunitat Valenciana,
Murcia i Ceuta aprofitant la migració de tonyines Atlàntic-Mediterrani (i tornada) que s'utilitza des de temps
preromanes.
Consisteix a instal·lar un laberint de xarxes en el pas de les tonyines, que normalment se situa prop de la
costa.
A Sicília el mètode es denomina tonnara (atunara).
L'almadrava és un art per a la pesca de la tonyina, la més simple de les quals consisteix a situar dos
vaixells a certa distància entre els quals es cala una xarxa succinta subjectada amb un palangre en la qual
es recullen els peixos, tonyines i uns altres que puguin arribar.
almadrava
Clot amb compartiment fet de xarxes, instal·lat sobre l’aigua prop de la costa, i destinat a las pesca de
tonyines.
En general, qualsevol art dedicat a la pesca de la tonyina.
almadrava
Temps que es fa la pesca de la tonyina.
almadrava
Xarxa fabricada per al mar, destinada a la captura de tonyines.
almadrava a Catalunya
Consisteix en una mena de laberint fet amb xarxa.
Forma un llarg camí que dóna diferents voltes i giravoltes.
El peix entra per la boca i va seguint camí endins, fins a arribar a un lloc on hi ha un espai ample,
anomenat “grandi”.
El peix entra per la boca de l'almadrava, que sol ésser molt ampla, i va seguint camí endins, que va
estrenyent-se com més va més, fins a arribar al grandi, d'on el peix ja no pot sortir.
A banda i banda del grandi hi ha dues embarcacions una de gran, anomenada la fragata, que està fondejada
i és la que porta la direcció de totes les maniobres, i una altra de petita, anomenada el bateu.
Ambdues tenen a llur bord les cordes que formen la grandiosa xarxa que compon el grandi.
Dues o tres vegades al dia fan llevada, que consisteix en cobrar el grandi per extreure'n el peix que hi hagi
pogut entrar.

Per cobrar, la fragata i el bateu van estirant la xarxa cap a bord, la fragata resta fixa, i el bateu va acostantse
cap a ell tot cobrant, fins a arribar a pujar tota la xarxa i extreure'n tot el peix.
Un cop feta aquesta operació, el raten va reculant, i torna al seu lloc ordinari, tot calant novament la xarxa.
Una tercera embarcació, anomenada la moixarra, forma part de l'almadrava, i té per missió el rondar pèls
seus volts, vigilant la boca, i, amb diferents moviments i maniobres, fer que, el peix entri per la boca.
La part del camí més propera al grandi és anomenada cua.
L’abrandava és calada per un gran nombre d'àncores de ferro de molt pes, i es manté en surada, valent-se
de feixos de suro, lligats amb filferro, anomenats cornets.
En els revolts del camí hi ha uns cornets, molt més grossos que els altres, que reben el nom de “cornets
de creu”.
Quan hi ha molt peix dintre el grandi, i hom es tem que podria escapar-se, se'l tapa interposant entre
el camí i el grandi una xarxa, que rep el nom de porta.
Per al funcionament d’una almadrava es necessiten de quinze a vint persones.
Solen ésser situades en cales i llocs molt arrecerats, per evitar que el corrent no se les emporti en
dies de maror.
La pesca de l'almadrava no és permesa tot l'any, sinó sols uns mesos de l’època estival, perquè no
arribi a perjudicar les cries ni la pesca petita.
A Catalunya n'hi ha sols dues: una a Roses i una altra a Sant Carles de la Ràpita.
N'hi havia una altra a Vilassar, que ha estat transportada al Marroc.
almadrava a Espanya
L’almadrava, és una de les arts per a la captura de la tonyina emprada a Andalusia, el Llevant espanyol i
Ceuta aprofitant la migració de tonyines Atlàntic-Mediterrani (i tornada) que s’utilitza des de temps
preromans, consisteix a instal·lar un laberint de xarxes en el pas de les tonyines, que normalment se situa
prop de la costa, la tradicional consisteix en dos vaixells i entre ells una xarxa succinta en la qual recullen
els peixos, tonyines i altres que puguin caure, entre els vaixells i sobre la xarxa baixen els pescadors més
experimentats que es dediquen a seleccionar les tonyines que poden pesar uns 200 quilos, els dessagnen
i després els seus companys sobre el vaixell li claven arpons i entre tres o quatre homes ho pugen.
L'almadrava és la pesca de tonyina, la tradicional consisteix en dos vaixells i entre ells una xarxa succinta
en la qual recullen els peixos, tonyines i altres que puguin caure.
Gràcies a que fins que es pugen al vaixell segueixen vius, en l'acte es poden seleccionar i descartar les
peces petites o inútils.
Entre els vaixells i sobre la xarxa baixen els pescadors més experimentats que es dediquen a seleccionar
les tonyines que poden pesar uns 200 quilos.
Els dessagnen i després els seus companys sobre el vaixell li claven arpons i entre tres o quatre homes ho
pugen.
Una vegada trets les tonyines se segueix amb les espècies menors.
almadrava d’anada
Almadrava amb els extrems i boques disposades per a capturar les tonyines que van de l’Atlàntic al
Mediterrani.
almadrava de cop antiga
Antigament, espai quadrat o rectangular, anomenat floc, format per xarxes disposades des de la superfície
fins al fons, en la mitjania de la paret de terra anava la boca, per on entraven les tonyines i en la qual
anava acoblada una xarxa cònica, anomenada cop disposada horitzontal i cap a l'interior del floc, que el
seu altre extrem, d'obertura més estreta, anava subjecte a la ralinga de la paret oposada, mitjançant un
cap anomenat cabastre.
De la mateixa paret de terra sortia també una xarxa, denominada cua o rabera de terra, que arribava fins a
la platja.
A més, per l'altre costat de la citada boca, la paret es perllongava per mitjà d'una segona xarxa,
anomenada legítima, la qual, després de doblegar per dues vegades en angle recte, acabava bé paral·lela
a aquesta paret i en direcció a la boca.
De l'angle de la legítima més pròxim a terra sortia igualment la xarxa denominada rabera de fora.
Amb la citada disposició, les tonyines, al trobar el pas tallat per la rabera de fora, tendien a dirigir-se cap a
la cua i, llavors, amb l'auxili d'unes xarxes anomenades dreceres, hàbilment manejades per mitjà de bots a
rem, se'ls obligava a entrar en el cop.
Una vegada dintre, es procedia a l'aixecada, és a dir, a llevar la treta, per a poder matar-los amb més
comoditat.

almadrava de cop moderna
L'almadrava de cop moderna és de forma rectangular està limitada per xarxes que s'estenen des de la
superfície fins al fons.
Va dividida igualment en diversos departaments, anomenats càmera, cop i floc, la segons el nombre que
consti.
Els departaments citats es tanquen, per l'efecte d'un cap anomenat napa, mitjançant les conegudes portes,
entre les quals figuren la porta del floc, situada entre aquest floc i el cop; la porta del bordona’l, entre el cop
i el bordonal, i finalment la porta de mojarcio, que separa el cop de la càmera.
Aquesta última rep aquest nom per anar suspesa, per mitjà de caps o pujols, del cap denominat mojarcio
que va amarrat a les ralingues de les parets corresponents.
De la paret de terra, en el tram anar comprès entre el mojarcio i la testa de la càmera, surt la xarxa
anomenada palmátónes que, perllongada per la rabera de terra, s'estén fins a la costa.
Del cant de terra de la càmera i com prolongació de la paret corresponent, surt altra xarxa, designada per
legítima, que acaba en doble angle recte, denominant-ne gafa a tal extrem.
Dita gafa consta de testa de gafa i de llengua de gafa, les quals formen un angle del que sol partir una
segona xarxa, similar a la legítima, anomenada contra-legítima, que duu el corresponent contra-gafa i la
testa i llengua de contra-gafa adequats, o, en el seu lloc, la denominada rabera de fora o també gafa de
fora, amb les oportunes testa i llengua de gafa de fora.
La boca o entrada de l'almadrava està situada en la paret de terra de la càmera, en la part compresa entre
el cant i el palmatorres i més precisament en el buit, o puntal de palmatorres, que queda entre les dues
xarxes anomenades endiche gran i endiche noi, subjectes per un cap anomenat cabresto a la ralinga de la
paret oposada i que permeten l'entrada, però no la sortida de les tonyines.
Una vegada les tonyines es troben dintre de l'almadrava es procedeix a l'estalvi, això és, a obligar-los a
penetrar per la porta del mullarcio fins al floc, a força d'una xarxa anomenada colador, que s'estén des de
la superfície fins al fons, fent-la córrer convenientment al llarg de la càmera per mitjà d'embarcacions.
Una vegada les tonyines han creuat aquesta porta de moiarcio es tanca aquesta, calant seguidament,
entre els extrems verticals de la mateixa i les parets, unes xarxes triangulars, denominades blanques, per
a impedir que les tonyines puguin regressar a la càmera passant a través del buit que sol quedar sempre
en aquesta part.
Una vegada en el floc es procedeix a copejar, és a dir, a efectuar l'aixecada i després la matança.
De vegades, quan les tonyines no vulgui entrar en l'almadrava se'ls obliga a fer-lo, amb les xarxes
anomenades dreceres, que es manegen des d'embarcacions.
almadrava de montelleva
Almadrava formada per un conjunt de xarxes, que s'estén des de la superfície fins al fons, i que estant
calades de manera fixa, en llocs vint a quaranta metres de sonda, mantenen en posició mitjançant ancores
àncores mascaranas, antítolas i àncores pedres, pedrals i manions i suros o flotadors.
En general, l'almadrava consisteix en un gran rectangle, d'uns dos-cents cinquanta metres de llarg per
trenta a cinquanta d'ample, disposat paral·lelament a la costa i dividit interiorment en un node buchembre
de departaments que sol ésser comprès entre tres i sis.
Els esmentats departaments estan separats per unes portes de xarxa que es mantenen arriades en el
fons, llistes per a ser hissades, el que significa tancar-les, actuant sobre el cap anomenat napa.
En cas de constar de tres departaments, els recintes respectius es denominen càmera, bordona’l i copo;
en canvi, si són quatre es coneixen per càmera, farátigo, bordonal i copo; de tractar-se de cinc, els noms
són càmera, traïdor, gran, bordona’l i floc, i si són sis es denominen càmera, traïdor, gran o faràtigo,
bordona’l floc i mojarcio.
En el primer cas, la porta de l'almadrava, o sigui la qual tanca la boca d'entrada de les tonyines, es troba
en el costat de terra de la càmera i en els restants en el corresponent del faràtigo, denominant-se calar a la
part d'aquesta paret que es troba més pròxima a aquesta càmera.
A més, en el primer supòsit existeixen la porta del bordona’l i la porta del floc, que tanquen les boques
respectives; en el segon, la porta de la càmera, la porta del bordona’l i la porta del floc; mentre que en el
tercer supòsit, és a dir, quan l'almadrava consta de cinc departaments, són la porta de la càmera, la porta
del traïdor, la porta del bordona’l i la porta del floc.
A totes aquestes caldria afegir, en l'últim supòsit, la porta del moiarcio.
De qualsevol manera, del punt de la paret de terra on es troba la porta del bordona’l, parteix una xarxa,
anomenada cua o rabera de terra, l'arrencada de la qual rep el nom de espigolo de la cua, que s'estén uns
milers de metres fins a arribar a la costa.
Usualment, del punt d'unió entre la testa i la paret de terra de la càmera surt altra xarxa cap a la platja.

Aquesta xarxa se’n diu reboto i després de doblegar en angle recte acaba en la denominada llengua, que
va disposada paral·lelament a la porta de l'almadrava.
Del citat punt, o de vegades del situat en l'altre extrem de la mateixa testa, parteix cap a fora altra xarxa,
més llarga encara que la cua, denominada cobarcho, coacho o rabera de fora i que finalitza, després de
doblegar per dues vegades en angle recte, apuntant cap a la costa.
Per aquesta raó se’n diu a aquesta part quadrillo del cobarcho.
En aquestes condicions, les tonyines, a l'acostar-se i trobar que el cobarcho els tanca el pas, tendeixen a
seguir la xarxa en direcció a la costa, igual que ocorreria si intentessin fer-lo en sentit contrari per efecte
del quadrillo del cobarcho, pel que a l'arribar a la cua la segueixen fins a ficar-se per la boca o porta de
l'almadrava, al que contribueix l'existència del reboto.
Una vegada les tonyines s'han ficat dintre i estan repartits pels diferents departaments, amb les portes
tancades, es procedeix a la llevada, és a dir, a cobrar des d'una embarcació la xarxa denominada treta,
que forma el fons del floc, fins a fer-los pujar a flor d'aigua, en el moment de la qual es procedeix a matarlos,
clavant-los el ganxo o daina en un ull i aprofitant el salt que donen al sentir-se ferits per a ficar-los a
bord.
Una vegada acabada l'operació s'obre la porta del floc, per a permetre l'entrada de les tonyines tancades
en el recinte contigu, per a seguidament tancar-la de nou i prosseguir la matança de la manera indicada.
La matança s'efectua sempre en el floc i per aquesta raó la testa d'aquesta part se sol anomenar matador.
Aquest tipus d'almadrava va caure en desús a Espanya a fins de la primera cambra del segle XX.
almadrava de sedal
Art de tir, consistent en una bescordella de grans dimensions que s'usava antigament per a la pesca de la
tonyina.
De vegades, per a evitar que les tonyines poguessin escapar, es calava per fora del sedal una segona
xarxa de forma rectangular, anomenada cinta, i la part central de la qual era atrasmallada.
almadrava de tir
L'almadrava de tir (segle XVIII) era mòbil i estava formada per dues xarxes, sedal i cinta amb les quals es
formava un semicercle que recollia en el seu interior a les tonyines.
Una vegada format el semicercle, es llençava de les xarxes des de terra per a atreure a les tonyines cap a
fons de poca profunditat en el qual eren copejats pels pescadors per a poder capturar-los.
almadrava de vista
Rep el nom d’almadrava de vista el conjunt de xarxes emprades per a la pesca de tonyines que
s'assemblen a un gegantesc art de platja amb els corresponents flotadors i llastos per a mantenir la xarxa
vertical i que després es va cobrant des de la platja quan ja han entrat les tonyines.
La xarxa rebia el nom de sedal i en ocasions a la seu al voltant es calava altra xarxa més àmplia,
anomenada cinta, amb la finalitat d'evitar que escapés algun de les tonyines capturades.
Xarxes semblants a les almadraves clàssiques, encara que de formes una miqueta diferents, han estat
utilitzades en la costa nord-americana del Pacífic per a la captura de salmons.
No obstant això, els punts on tradicionalment han existit almadraves han estat les costes mediterrànies
espanyoles, en el sud d'Itàlia (Sicília) i a Líbia.
També en el sud de la península Ibèrica i en les costes atlàntiques del Marroc existeixen almadraves.
Per diverses causes les almadraves mediterrànies espanyoles han desaparegut, quedant avui tan sols les
del sud.
almadraver
Pertanyent o relatiu a l'almadrava.
almadraver
Persona que té o mena una almadrava, que té una almadrava a càrrec seu.
almadravilla
Art de petites dimensions destinat a la pesca de tonyines, bonics, llises i altres espècies.
En realitat, a pesar de rebre el nom de almadravilla i moruna, no guarda generalment gran semblança amb
les veritables almadraves.
En general es tracta d'un drap de xarxa que es cala perpendicularment a la costa, a semblança de la
rabera de terra, però amb la particularitat que el seu extrem lliure descriu una espècie de sí en el qual
queden retinguts les tonyines o altres peixos, havent-ne de retirar l'art per a recollir la pesca.

En altres casos la xarxa és una mica més complicada i s'empra per a la captura de llises i altres espècies.
El que fa de cóp, que així mateix disposa de xarxa de fons, se situa en la part de la xarxa transversal més
propera a la costa.
Aquestes xarxes es col·loquen sempre de manera que arribin a des de la superfície fins al fons mitjançant
flotadors i llastres, i es mantenen en posició per mitjà de tirants proveïts de llastres o petites àncores.
En realitat, en la majoria dels casos no poden considerar-se com xarxes fixes, doncs s'aixequen cada
vegada que capturen peixos i es calen doni nou.
Per la seva simplicitat, aquesta maniobra no resulta massa complicada.
almadravilla d’emmallar
Art de emmallar, de forma rectangular, usat a Mallorca per a la pesca de la tonyina.
almadravilla de deriva
Almadravilla que es cala a flor d'aigua, deixant-la a la mercè del vent i del corrent.
almadravilla de fons
Almadravilla que es cala prop de la platja, disposada perpendicularment a la costa i amb l'extrem de fora
en caragol.
almadravilla de superfície
Sinònim d’almadravilla de deriva.
almadravilla de llísseres
Art fix, semblat a una almadrava a petita, format per una rabera i un compartiment rectangular, anomenat
floc, amb una porta llevadissa per a donar entrada als peixos.
Es cala prop de la platja.
La usaven a Alacant per a la pesca de llises i mújoles.
almadravilla flotant
Sinònim d’almadravilla de deriva.
almadravista
El propietari o partícip de la societat de l'almadrava.
almagest
Recull d’observacions astronòmiques.
almanac
Publicació periòdica contenint dades astronòmiques.
Des del principi, hi ha certesa que els astrònoms registraven els resultats de les seves observacions.
Durant segles s'han conegut taules calculades amb aquests resultats.
El treball de Hiparco en el segle II A. de C., i de Ptolomeo en el seu cèlebre Almagesto, són exemples
d'això.
Després van aparèixer les Taules Toledanes en 1080, i les Taules Alfonsines en 1252.
No obstant això, encara d'aquestes antigues taules es van fer poques còpies, ja que no s'havia inventat la
impremta, i les quals estaven disponibles es mantenien en mans dels astrònoms.
No va anar fins al segle XV quan es van imprimir els primers almanacs que van ésser a la disposició del
navegant.
En 1457, George Purbach va publicar el primer almanac a Viena.
Quinze anys més tard, l'Observatori de Nuremberg, a càrrec de Regiomontanus, va publicar la primera de
les efemèrides que es van continuar imprimint fins a 1506.
Aquestes taules van proporcionar la més exacta informació disponible llavors per als grans exploradors
marítims de l'època.
En 1474 Abraham Zacuto va presentar ela seu Almanach Perpetuum, que contenia taules amb la
declinació del Sol, en la forma més pràctica com es disposa avui dia per al marí.
En 1551 Erasme Reinhold va publicar les Tabulae Prutenicae, les primeres taules calculades amb els
principis copernicans, que li van permetre al marí tenir la visió més clara possible dels moviments celestes,
d'acord al que es tenia llavors.

El treball de Tycho Brahe i de Kepler en l'Observatori Uraniburgum va establir la base per a la publicació
de les Rudolphine Tables en 1627.
No obstant això, la informació que contenien aquests llibres era primordialment per a l'ús de l'astrònom, i el
navegant carregava amb les nombroses taules encara que solament utilitzava les parts aplicables al seu
treball.
En 1696 l'Observatori Nacional de França va publicar Connaissance de Temps, el primer almanac oficial.
L'Observatori francès va arribar el seu major auge durant els vint anys que va tenir com director a Urbain
Leverrier.
En 1767 va ser publicat per primera vegada a Anglaterra el Nautical Almanac.
L'Astrònom Real era llavors Nevil Maskelyne i va brindar al navegant la millor informació disponible.
El llibre contenia taules amb la declinació del Sol, i correccions per a l'altura observada de Polaris.
S'incloïa la posició relativa de la Lluna pel que fa a altres cossos celestes, en intervals de dotze hores, i
taules de distàncies lunars que donaven la distància angular entre la Lluna i alguns altres cossos celestes,
en intervals de tres hores.
Durant gairebé cent anys el Nautical Almanac Britannic va ser el qual van utilitzar els navegants
americans, però en 1852 el Dipòsit de Cartes i Instruments va publicar el primer American Ephemeris and
Nautical per a l'any de 1855.
Els primers almanacs nord-americans es distingien per l'excés de detalls en uns casos, i en uns altres per
la falta de dades importants per al navegant.
La declinació es donava a la desena de segon més propera, i l'equació de temps a la centèsima de segon
més propera.
La majoria dels valors es donaven solament per al migdia en Greenwich, i convertir aquesta informació per
a una hora donada i en la longitud de l'observador, involucrava una interpolació tediosa.
Les distàncies lunars es donaven en intervals de tres hores.
Incloïa poca informació sobre les estrelles.
almanac aeronàutic
Publicació periòdica que conte diverses dades astronòmiques tabulats, destinats en principi a ser usats en
la aeronavegació.
almanac de satèl·lits
Informació sobre la localització i l'estat de funcionament dels satèl·lits.
almanac del Brown’s
El govern britànic ha publicat el seu almanac nàutic sense interrupció des de 1767, l’almanac més utilitzat i
difós és el publicat conjuntament pels governs britànic i nord-americà, els esmentats almanacs són
publicacions governamentals que contenen solament les prediccions astronòmiques i altres taules
necessàries per a la navegació astronòmica, existeixen altres almanacs publicats comercialment que
contenen, a més d’aquesta informació astronòmica, altre informació útil al navegant com prediccions sobre
marees i altra informació sobre ports, fars, ajudes a la navegació etc.
almanac nàutic
Publicació anual que conté diverses dades astronòmiques tabulats, destinats en principi a ser emprats en
la navegació marítima.
L’almanac nàutic és una publicació que conté informació astronòmica utilitzada en nàutica per a navegació
astronòmica, a més d’aquesta informació bàsica conté, altres informacions útils per a la navegació com pot
ser informació sobre marees i ports, a Espanya publica un almanac nàutic el Real Institut i Observatori de
l’Armada de San Fernando (Cadis)
Descripció de l’Almanac Nàutic:
• Les primeres fulles es refereixen a Constants astronòmiques (Sol i Lluna), Dimensions de la Terra, •
Elements principals del sistema solar, Calendari de l'any amb les seves festivitats i aniversaris, Data i hora
dels eclipsis i zones on són visibles.
Les fulles següents, són de gran importància.
Cada pàgina correspon a una data de Greenwich i les dades que dóna són:
Columna de Sol:
• Semidiàmetre (SD).
• Hora de pas pel meridià superior de Greenwich (Pº mºG).
• Horari de Greenwich (hG).
• Declinació (d) per a cada HcG o T.U.

Columna de Lluna:
• Semidiàmetre (SD).
• Paral·laxi horitzontal equatorial (P. h. e) a les 4, 12 i 20 hores.
• Hora de pas pel meridià superior de Greenwich (Pº. mº.G.) amb el Retard (R0).
• Horari en Greenwich (hG).
• Declinació (d) amb les diferències (dif.) per a cada HcG.
• Columnes de Sortida i Posta de Sol i crepuscles.
• Sortida i Posta de Lluna amb el Retard (Rº), entrant amb la latitud.
• Columnes d'Àries i Planetes:
• Dóna l'horari en Greenwich i declinació dels 4 planetes observables (Venus, Mart, Júpiter i Saturn) cada
• HcG; també donen les magnituds d'aquests planetes i l'Hora de passada pel meridià superior (Pº.mº.G.).
Posicions aparents de les estrelles:
• Donen l'Angulo Sideral i la declinació per al dia 15 de cada mes de les estrelles observables; en fulla a
part donen aquestes mateixes coordenades per a les estrelles principals.
• Hores T. U. de pas pel meridià de Greenwich el primer dia de cada mes, amb 2 taules de correccions.
• Tres taules per a calcular la latitud per observació de l'estrella Polar.
• Taula per a calcular l’Azimut de la Polar.
• Taula per a correcció per retard i longitud.
• Taula per al càlcul de la plenamar.
• Correccions que. aplicades a l'altura observada del Sol (limbe inferior) d'un planeta o d'una estrella,
donen l'altura veritable.
• Correcció per refracció, paral·laxi i semidiàmetre a aplicar a l'altura observada de la Lluna.
• Correcció que se ha de fer a un interval de temps sideral per a convertir-lo en temps mig i viceversa.
• Conversió d'arc a temps.
• Coeficients de les Marees.
• Establiment de Port i Unitat d'altura de la marea en diversos llocs del globus.
• Posicions geogràfiques de ports principals del globus.
• Hora oficial en diferents paises (donen l'O).
Taula de correccions:
Realitzen la interpolació per als horaris i declinacions dels astres.
Planisferis:
Consta de 4 planisferis per a reconèixer o identificar les estrelles.
almancebe
Antigament, el calador l'assignat per l'alcalde de pesca a cada el pescador
almànguena
Colorant d’òxid de ferro roig, que s’usa sovint per a pintar embarcacions.
almatrero
En Andalusia, el qual pesca amb almadroc o sabogal.
almadroc
En Andalusia, sabogal.
Almaltea
És un dels satèl·lits de Júpiter més peculiars.
Descobert en 1882 per Edward Emerson Barnard, va ser fotografiat de prop per primera vegada en 1979
per la sonda interplanetària americana Voyager 1.
Amaltea té forma oblonga amb l'eix major d’ aproximadament 270 km. i el menor de 150 km.
"Sembla una patata vermell-fosc i amb picades", van comentar estudiosos americans quan van veure per
primera vegada les imatges captades de prop.
Està en òrbita aproximadament a 181.000 km. de Júpiter (la meitat de la distància Terra-Lluna) i cobreix el
seu recorregut en al voltant de 12 hores.
Amaltea té una temperatura superficial superior a la qual se suposaria si es limités a reflectir la llum que
rep del Sol i de Júpiter.
Aquest fenomen és explicat per una interacció entre el petit satèl·lit i l'intens camp magnètic jupiterí en el
qual està immers.

Quant a la naturalesa de la seva superfície vermell-fosc, existeix la hipòtesi que estigui recoberta amb
sulfurs expulsats per l'activitat volcànica del proper satèl·lit Io.
almirall
Grau en la jerarquia de l'armada, equivalent a tinent general en l'exèrcit de terra.
Antigament era l’oficial que ostentava el càrrec suprem de tota l'armada d'una nació.
El que, després del capità general, manava l'armada, esquadra o flota.
En l'Edat Mitjana, cabdill, capità.
En la Corona d'Aragó, el càrrec d'almirall va ser instituït en 1230 per Jaime I; en la de Castella i Lleó, en
1248.
L'almirall era el responsable de la direcció de la guerra marítima i estenia la seva jurisdicció sobre els
vaixells, ports i drassanes dependents de l'armada real.
A Castella, controlava també els consells de les viles, obligats a fer el servei militar naval.
almirall
Oficial que comanda una esquadra.
almirall de mar
A Castellà des d’Alfons X era el cap d’una expedició marítima a qui era concedit el govern de les terres
que conqueria o descobria.
almirall de pesca
Títol que en la segona meitat del segle XVII es donava al primer dels pescadors bretones que arribava als
bancs de Terranova para la pesca del bacallà.
Desenvolupava una sort de sobirania sobre els cafrades que anaven arribant posteriorment, establint les
seves zones de pesca i el lloc on podien pescar i treballar el peix, operació que en aquella època
s'efectuava a bord.
almirall general
Almirall General és el segon grau militar més alt dins de la jerarquia de l'Armada Espanyola.
Es troba precedit pel Capità General, ocupació que és ostentat per La seva Majestat el Rei.
Els seus homòlegs són: General d'Exèrcit de l'Exèrcit de Terra i General de l'Aire en l'Exèrcit de l'Aire.
El rang d'Almirall General és relativament nou dins de l'escala militar espanyola; va ser incorporat per
equiparar-ne amb les escales militars de la resta dels països del OTAN, que compten amb cinc rangs en
l'almirallat.
Segons la Llei 17/1999, ostenta el rang d'Almirall General l'Almirall Cap de l'Estat Major de l'Armada
(AJEMA).
A més, també ho serà el Cap de l'Estat Major de la Defensa (JEMAD), sempre que pertanyi a l'Armada.
L'AJEMA (així com el JEMAD), una vegada cessa, passa directament a situació de reserva durant sis
anys, temps després del qual passa a retir, mantenint sempre la dignitat d'Almirall General.
La seva divisa és un entorxat (que indica l'almirallat) sota tres galons daurats (que indiquen el rang de
l'almirall) i sobre ells un estel de cinc puntes.
En les pales, que són de color daurat, el grau es representa per un bastó de comandament i un sabre
creuats (símbol tradicional del generalat) sobre quatre estels de quatre puntes i sobre el conjunt una
corona real.
almirallat
Càrrec, dignitat i atribucions de l’almirall.
almirallat
Organisme o consell superior que en alguns estats exerceix altes funcions consultives, executives i a
vegades d’alta justícia en els afers relacionats amb la marina.
almirallat
Alt Tribunal o Consell de l'Armada.
almirallat
Antigament era un impost o dret que, amb destinació a les despeses de la marina real, pagaven els
vaixells mercants a l'entrar en ports espanyols.

almirallat
Territori on un almirall exerceix les seves funcions.
almirallat
Administració superior de la marina de l’Estat, especialment important en alguns països, com per exemple
a la Gran Bretanya.
Almirallat del Regne Unit
L’Almirallat va ser antigament el responsable de la Marina Real Britànica.
Originalment ostentat per una sola persona, el títol de “Lord High Admiral” va ser des del segle XVIII lloc
invariablement “en comissió” i exercit per un Consell de L’Almirallat, oficialment conegut com “The
Commissioners for Exercising the Office of Lord High Admiral of the United Kingdom of Great Britain and
Northern Ireland”, &c. (en espanyol: “Els Caps per a l'Exercici del Càrrec de Lord High Admiral del Regne
Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, &c”.
L'última part del nom oficial va ser variant entre Anglaterra, Gran Bretanya i Regne Unit de Gran Bretanya i
Irlanda del Nord depenent del període històric.
En 1964, les funcions de l’Almirallat van ser transferides a un nou Consell de l’Almirallat, el qual és un
comitè del tripartit Consell de Defensa del Regne Unit i part del Ministeri de Defensa.
El nou Consell de l’Almirallat es reuneix només dues vegades a l'any i la Marina Real és controlada
quotidianament per un Consell de la Marina.
Actualment és inusual que les diferents autoritats avui dia en càrrec de la Marina Real siguin designades
simplement com “L’Almirallat”.
almirallessa
Dona que exerceix el càrrec d’almirall.
almirallessa
Antigament es deia així, la galera o altre nau muntada pel segon cap d'una flota o agrupació naval.
almocadén
En Andalusia, l'encarregat de dirigir el treball dels nois que ajuden, en les feines de pesca amb l'art de
xàvega, des de la platja.
almocadén
En les almadraves de sedal, el qual va en bot i s'encarrega de vigilar els senyals que fa el guaita des de la
talaia.
almocero
Encarregat de dur el menjar a la platja i de distribuir-la entre el personal de les embarcacions de
l'almadrava.
almoga
Antigament lloc de reunió del fustam on sol ésser més junt.
almoixerif
A l’Edat Mitjana, oficial sarraí que s’encarregava de cobrar els impostos de les duanes entre el mateixos
sarraïns.
almorrefa
Espècie de gegantesc art de cèrcol utilitzat per a la pesca de tonyines en general de petita grandària i
especies semblants.
La xarxa, rectangular, és de 500 a 1.000 m de longitud per 100 m d'altura.
En els extrems pot presentar-se una mica embeguda.
Està proveïda de flotadors, que la mantenen prop de la superfície, i de ploms, per a assegurar la seva
verticalitat.
De la ralinga inferior pengen, cada 3 m aproximadament, unes gasses amb sengles anelles de 10 cm de
diàmetre, per les quals passa la gruixuda bescordella, que, igual que en els arts de cèrcol per a les
sardines i aladrocs, serveix per a cenyir l'art per la seva banda inferior.

La maniobra ha de fer-se prenent tota classe de precaucions, tant per d’espantadissos que són aquests
peixos com per la facilitat que tenen en submergir-se.
És una bona pràctica realitzar la pesca allí on el fons es troba a menys de 100 m, amb el que s'assegura
que l'art toqui el fons i sigui molt difícil que els peixos atrapats puguin escapar.
Aquest art s'empra a Espanya de manera especial en el Mediterrani, però també altres països de gran
tradició pesquera ho utilitzen en la captura d'aquests peixos.
almucantarat
Qualsevol circulo menor en l'esfera celeste paral·lel a l'horitzó.
Cadascun dels cercles paral·lels a l'horitzó que se suposen descrits en l'esfera celeste, per determinar
l'altura o la depressió dels astres.
Cercle que s'obté en tallar imaginàriament la volta celeste per un plànol paral·lel a l'horitzó del lloc
d'observació.
És un cercle menor de l’esfera celeste paral·lel a l’horitzó veritable i que té la propietat que els astres que
es troben en ell tenen la mateixa altura.
També anomenat paral·lel d'altitud.
almucantarat del Sol
El almucantarat plànol que conté al Sol s'utilitza en enginyeria ambiental per caracteritzar la dispersió dels
aerosols.
Per dur a terme la mesures s'utilitza bé un espectroradiòmetre o bé un fotòmetre i es pren a banda i banda
del sol i en diversos angles.
almude
Mesura de capacitat portuguesa per a líquids compresa entre 10 i 15 canades, en general 12; brasiler;
36,27 litres.
Portuguès del Consell de Lisboa, 16,80 litres.
Alnath
Alnath (Beta Tauri)1 2 és un estel situat en la constel·lació de Taure.
El seu nom, escrit de vegades com Al Nath i Elnath, prové de l'àrab i significa «el que dóna banyades».
De magnitud aparent +1,68, és, després d'Aldebarán (α Tauri), el segon estel més brillant de la
constel·lació.
En trobar-se en el límit entre Taurus, on ocupa l'extrem d'un de les «banyes del toro», i Auriga, on ocupa el
«peu dret del cotxer», també té la designació de Bayer de Gamma Aurigae, encara que és utilitzada molt
rarament.
Es troba només 3 graus a l'oest de l'anticentre galàctic, el punt oposat al centre de la Via Làctica situat en
la constel·lació de Sagitari.
A 131 anys llum de distància del Sistema Solar, Alnath és una geganta blava calenta de 13.600 K de
temperatura superficial i tipus espectral B7III.
La seva lluminositat, inclosa la radiació ultraviolada emesa, és 700 vegades major que la solar.
El seu ràdio és 4,6 vegades més gran que el radi solar i té una massa 4,5 vegades major que la del Sol.
Com altres estels de la seva classe, Alnath és químicament peculiar i sembla ser un estel de mercurimanganès,
grup d'estels l'arquetip dels quals és Alpheratz (α Andromedae).
Així, mentre el contingut de manganès és 25 vegades per sobre del solar, els continguts en calci i magnesi
són només un vuitè dels oposats en el Sol.
Alnilam
Alnilam (Èpsilon Orionis, és, amb magnitud aparent +1,70, la quarta estrella més brillant en la constel·lació
de Orió.
Forma part del anomenat Cinturó de Orió (o "Les Tres Maries") al costat de Mintaka i Alnitak, sent la més
brillant de les tres, malgrat que és la més llunyana (1340 anys llum).
El seu nom prové de l'àrab que significa, "el fil de perles".
Alnilam és una supergegant blava de tipus espectral B0Iab, molt massiva (unes 40 masses solars), i
extraordinàriament lluminosa: incloent la gran quantitat de radiació ultraviolada emesa per l'estrella, la seva
lluminositat equival a 375.000 vegades la lluminositat solar.
La seva temperatura superficial és de 25.000 K, tan calenta que il·lumina la nebulosa de reflexió NGC
1990.

Un fort vent estel·lar que bufa des de la seva superfície a 2000 km/s fa que perdi massa a un ritme 20
milions de vegades major que el Sol.
És una estrella variable polsant irregular del tipus Alfa Cygni, amb una fluctuació en la seva lluentor de 0,1
magnituds.
Amb una edat aproximada de només 4 milions d'anys, en el futur es convertirà en una supergegant
vermella per a després explotar com supernova i deixar una estrella de neutrons com romanent.
Alnitak
Alnitak, és un sistema estel·lar situat en la constel·lació d’Orió.
Forma part de l’anomena’t Cinturó d’Orió al costat de Mintaka i Alnilam i amb elles forma el grup conegut
com «les tres Marías», sent Alnitak l'estel situat més al sud.
El seu nom prové de l'àrab i significa «el cinturó».
Encara que inicialment es pensava que es trobava a uns 1.500 anys llum del Sistema Solar, la mesura de
la seva paral·laxi pel satèl·lit Hipparcos va donar com resultat una distància de només uns 800 anys llum.
Alnitak és un sistema estel·lar triple, les components principals del qual estan separades 2,1 segons d'arc.
L'estel principal del sistema, Alnitak A, és al seu torn un estel binari, caràcter recentment descobert en
1998.
La component principal, Alnitak Aa, és una supergegant blava de tipus espectral O9.5 Ib i magnitud
aparent 1,89, la més brillant en el cel d'aquest tipus espectral. Alnitak Ab, 2 magnituds més tènue, és
igualment un estel de tipus O, encara que de seqüència principal.
Alnitak Aa és un estel molt calent amb una temperatura efectiva de 31.000 K, 10.000 vegades més
lluminosa que el Sol en l'espectre visible, encara que si es considera la important quantitat de radiació
ultraviolada que emet, la seva lluminositat és 100.000 major que la solar.
La seva massa s'estima en unes 20 masses solars. Alnitak és una font de rajos X provinents del fort vent
estel·lar que bufa a gairebé 2.000 km/s des de la seva superfície.
Amb una edat amb prou feines 6 milions d'anys, en el seu nucli la fusió de hidrogen ha finalitzat i avança
en la seva evolució per convertir-se en una supergegant vermella, posteriorment explotar com a supernova
i, en última instància, concloure com a estel de neutrons.
alongside
Expressió anglesa que significa: “Sobre moll, al costat del vaixell”.
Clàusula de les pòlisses de noliejament que prescriu que la càrrega ha de ser presa i lliurada des del
costat del vaixell.
En abreujat A/S
alòs
Nansa coberta de fullam i sense esquer, on els peixos entren per mor de l'ombra.
Es cala en net.
alossal
Lloc on es crien aloses, és a dir, sabogues.
Alpha Centauri
Alpha Centauri, incorrectament Alpha Centauro, també coneguda com Rigil Kentaurus i Toliman, és el
sistema estel·lar més proper al Sol, a uns 37 bilions de km de distància.
Considerada des de l'antiguitat com un únic estel, la més brillant de la constel·lació del Centaure, la qual
cosa s'observa sense l'ajuda de telescopi és, en realitat, la superposició de dos estels brillants d'un
possible sistema de tres.
Va ser l'astrònom francès Nicolas Louis de Lacaille qui en 1752 va descobrir que Alpha Centauri és un
estel binari.
Aquesta està entre els 4 anys llum de la Terra.
Estaria format per tres estels vinculats per efecte de la gravetat, girant una entorn de l'altra constituint un
sistema estable.
Alpha Centauri A és un estel groc molt similar al Sol (tipus espectral G), i Alpha Centauri B és un estel
taronja de tipus K.
Ambdues giren entre si en una òrbita d'uns 80 anys.
Com tenen masses semblants, es mouen al voltant d'un punt de l'espai gairebé equidistant entre elles
anomenat centre de masses.

El tercer estel és Propera Centauri, que giraria al voltant de les dos anteriors a una distància molt major, en
una gran òrbita amb una excentritat tal que es discuteix si realment està lligada al sistema; no obstant això,
els tres estels tenen igual paral·laxi i moviment propi.
En el cas que Propera estigui lligada a les altres dues, la seva òrbita duraria diversos centenars de milers
d'anys, i actualment estaria en el punt la distància del qual al Sistema Solar és mínima.
Es tracta d'un estel petit i vermella que només es pot veure a través de telescopis potents.
Alphard
Alphard (Hydrae Alpha). Així és poc coneguda, però important és sorprenent que Alphard domina la tènue
constel·lació de Hidra, “la serp d'aigua”, i és per tant, també coneguda com alfa Hydrae.
L'estrella, just enmig de la gamma de segona magnitud (1,98), es fa més evident a l'acostar-se en una
regió de cel al sud-oest de brillants com Regulus.
Apropiadament, el seu nom àrab significa "el solitari".
Un cel fosc, o millor, binoculars, es mostrarà l'estrella brillant de color taronja pàl·lid, indicatiu d'una estrella
gegant, un dels tipus més comuns que habiten en el cel nu.
La seva distància de 175 anys llum, ens permet calcular una lluminositat cert que a la vista és 400 vegades
major que la del sol.
Amb una temperatura de 4000 graus Kelvin, el terme "gegant" és convenient, ja que l'estrella és 40
vegades major que el dom.
Col·locat en la posició solar, Alphard s'estendria fins a la meitat de l'òrbita de Mercuri.
Com a tal és l'estrella en la lliga amb diversos altres que inclouen tant Arturo i Aldebaran, que són més
prominents, ja que estan més prop de nosaltres encara que Alphard és en realitat una mica més lluminosa
(pel que és anomenada "gegant brillant.").
Alphard també es distingeix per ser una forma lleu de l'estrella de bari "," en el qual altres elements són el
format per la lenta captura de neutrons de bari i s'han millorat, estrelles de bari es creu que són dobles.
Alphard quan era jove, tenia una companya més que va morir primer, i en el procés de contaminació amb
els subproductes de la fusió nuclear.
La companya va morir com una nana blanca tènue, i l'estrella que havien estat contaminats ara s'està
morint, que ens presenten evidència del que va succeir una vegada.
El seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’almanac nàutic.
Alphecca
Alphecca és el nom de l'estel α Coronae Borealis, la més brillant de la constel·lació de Corona Boreal, amb
magnitud aparent 2,23.
El nom d’Alphecca prové de l'àrab, «la (estel) brillant en el (anell) trencat».
Alphecca també anomenada Gemma, títol que no s'usava en l'antiguitat.
Una possible etimologia del terme pot ésser relacionada amb el seu significat original, «capoll», en
referència a les flors sense obrir i a les fulles de la corona floral, la qual cosa seria d'acord amb la primera
idea de la constel·lació.
Aquest estel apareix en les Geórgicas de Virgili com Gnosia, un altre nom amb el qual la hi designa.
Recorda a aquest astre com l'estel d'Ariadna, fent referència a l'origen d'aquesta última («de Knossos»).
En ser l'estel central entre les set més brillants de la figura, en l'època moderna la hi ha denominat
Margarita Coronae, la perla de la corona, títol que en ocasions apareix com a Santa Margarida.
Alphecca és un estel binari la component principal del qual és un estel blanc de la seqüència principal de
tipus espectral A0V.
Semblant a Vega, té una temperatura superficial de 10.000 K i és 67 vegades més lluminosa que el Sol.
La seva massa és 2,7 vegades major que la massa solar i la seva ràdio és 2,7 vegades més gran que el
del nostre estel; la seva velocitat de rotació, 133 km/s, suposa que completa un gir sobre si mateixa cada
10 dies.
L'estel acompanyant, Alphecca B, és una nana groga de tipus G5V. No gaire diferent del Sol, i molt
semblada a 61 Virginis, per exemple, té una massa equivalent al 92% de la massa solar
El sistema constitueix una binària eclipsant; la nana groga eclipsa a la seva brillant companya cada
17,3599 dies, resultant una petita disminució en la magnitud aparent del sistema de 2,21 a 2,32.
La separació mitjana entre els dos estels és de 0,20 UA i la rotació d'ambdues no està sincronitzada.
L'estel blanc està envoltada per un disc de acreixement o com abans citada Vega o γ Ophiuchi, la qual
cosa planteja la possible existència d'un sistema protoplanetario.
Per la seva banda, Alphecca B és una important font de rajos X, la qual cosa implica una elevada activitat
magnètica.

També cal assenyalar que Alphecca forma part de la trucada corrent de l'Associació estel·lar de l'Óssa
Major, conjunt d'estels amb un probable origen comú que es mouen conjuntament a través de l'espai.
El seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l'almanac nàutic.
Alpheratz
Alpheratz (α Andromedae), és l'estel més brillant de la constel·lació d’Andrómeda amb magnitud aparent
+2,06.
Situada al nord-oest de la constel·lació de Pegàs, és un estel comú a ambdues constel·lacions pel que de
vegades és cridada Delta Pegasi, encara que aquesta no és una denominació molt utilitzada.
Un altre nom més comú per Alpheratz és Sirrah o Sirah, provinent de l'antic nom àrab Al Surrat al Faras,
«el melic del cavall».
Situada a 97 anys llum del Sistema Solar, Alpheratz és un estel binari espectroscòpic amb un període
orbital de 96,7 dies.
La component principal és un estel subgegant de tipus espectral B8IV amb una temperatura superficial de
13.000 Kelvin, mentre que l'estel secundari posseeix una lluentor unes deu vegades inferior a la primària.
La lluminositat conjunta d'ambdues, incloent la radiació ultraviolada emesa, és unes 200 vegades major
que la del nostre Sol.
Alpheratz és la representant més brillant d'un grup d'estels coneguts com a estels de mercuri-manganès.
Les atmosferes d'aquests estels posseeixen abundàncies molt elevades de mercuri, gal·li, manganès i
europi, i continguts excepcionalment baixos d'altres elements.
Es pensa que aquestes anomalies són el resultat de la separació dels diferents elements com a
conseqüència, d'una banda, de l'atracció gravitatòria cap a l'interior, i per una altra, de la pressió de
radiació exercida cap a l'exterior.
Així mateix, Alpheratz està classificada com una variable Alfa2 Canum Venaticorum, amb una variació en
la seva lluentor entre magnitud 2,02 i 2,06 en un període de 23,19 hores.
Algunes línies espectrals varien amb aquest mateix període, unes altres amb la meitat del període i unes
altres romanen inalterades.
ALPRO
Aliança per al Progrés, amb seu a Washington (EUA)
alqueire
Mesura de capacitat portuguesa per a àrids.
Brasiler: 36,27 litres.
Portuguès: Del Consell de Lisboa, 16,80 litres.
alquens
Hidrocarburs insaturats (u o més enllaços dobles) d'estructura lineal o ramificada d'àtoms de carboni, que
també es denominen olefines.
La seva fórmula general, quan solament contenen un únic doble enllaç, és CnH2n.
Els quals contenen de dues a quatre àtoms de carboni són gasos a temperatura ambient, mentre que els
quals tenen cinc o més àtoms de carboni són líquids.
No es troben en els crus de petroli però es formen en grans quantitats durant el cracking (trencament de
molècules grans) de crus de petroli.
Són comuns en productes refinats tals com les gasolines.
Són més tòxics que els alcans però menys que els hidrocarburs aromàtics.
als rems
Per l’acció dels rems.
als seus ordres
Resposta normalitzada en la marina de guerra i que dóna el subordinat a un superior al rebre una ordre
d’aquest i com afirmació d’haver-la entès i que va a executar-la.
Alshain
Alshain o Alschain (β Aquilae), és un estel en la constel·lació de l'Aquila de magnitud aparent +3,71.
El seu nom prové del terme àrab, el significat de la qual és «el falcó pelegrí».
Alshain és una supergegant groga de tipus espectral G8IV i 5300 K de temperatura efectiva.

La seva lluminositat excessiva, 6 vegades superior a la lluminositat solar, indica que en el seu interior ha
acabat la fusió d'hidrogen.
Amb un nucli inert d'heli està començant a créixer per convertir-se en una geganta vermella molt més
lluminosa.
El seu radi és el triple del radi solar i la seva massa és un 30% major que la del Sol.
Lleugerament variable, amb una variació de lluentor de 0,06 magnituds, el seu camp magnètic és
lleugerament major que el del Sol.
No sembla estar envoltada per un disc de pols, indici en molts casos de l'existència d'un sistema planetari.
A 13 segons d'arc existeix una companya de magnitud 12, Alshain B, una nana vermella de tipus espectral
M3V amb una lluminositat de 0,025 sols.
A una distància d'almenys 175 UA respecte a Alshain A, les dues es troben a 44,7 anys llum del Sistema
Solar.
alt
Que és d’una alçària considerable, superior a l’ordinària.
alt
Part alta d’algunes coses.
alt bord
Se’n diu del vaixell alt de bord, quan és gran i que té les bordes altes.
Antigament se sobreentenia, navili de línia.
alt risc de tempestes severes
Quant està previst que condicions severes afectaran més del 10 per cent de la zona.
alta
Forma abreujada de referir-se als Centres d’Alta Pressió Atmosfèrica o Anticicló.
alta àrtica
Feble zona d'alta pressió situada per sobre del Àrtic, que apareix al final de la primavera, a l'estiu i al
començament de la tardor.
Es desenvolupa en associació amb valors negatius persistents de la radiació neta i que es desplaça cap al
sud-est en direcció de l'interior dels continents.
Sinònim: Alta polar o anticicló àrtic.
alta atmosfera
Terme sense definició precisa; utilitzat principalment en meteorologia sinòptica per a indicar la regió
compresa entre la base de l'atmosfera lliure i el límit superior dels sondejos ordinaris amb globus
(estratosfera baixa).
alta de Bermudes
Forta àrea d'alta pressió sobre l'Oceà Atlàntic que s'estén sobre la illa Bermudes.
Terme similar a Anticicló de l'Atlàntic Nord.
alta de bloqueig
Centre d'alta pressió (anticicló) en latituds mitges o altes, que roman quasi estacionari o que es mou
lentament en la direcció del flux predominant, bloquejant el moviment dels ciclons migratoris, i produint una
bifurcació del flux al voltant d’ell.
alta de Les Açores
És el semi permanent subtropical sistema d'alta pressió sobre el nord-est de l'oceà Atlàntic prop de les illes
Açores.
El sistema s'estén des de l'oest cap a l'est des del Nord Amèrica fins a Àfrica amb el centre en els 30º N
35º W en el hivern de fi en l'estiu es localitza generalment en els 35º N - 40º W, cobrint la part Sud de
l'oceà Atlàntic.
En el hivern, el vent de component est nord-est assoleix projectar-ne cap al Mar Carib des de la part sud
de l'acciona Atlàntic amb una velocitat de 09-12 kt.
En l'estiu, quan el centre del sistema es mou cap al nord, predominen els est sud-est de 07-10 kt.

Aquesta circulació persisteix per de baix dels 12.000 peus fins a superfície.
En el tall vertical de l'atmosfera, durant de l'estiu de l'hemisferi nord, la profunditat del vent de component
del nord-est augmenta amb la disminució de latitud.
Per exemple, sobre la part central del mar Carib s'observa al nord-est fins als 20.000 peus, mentre que
sobre l’Orinoco, els mateixos s'estenen fins als 40.000 peus.
La part sud del sistema d'alta pressió de les Açores convergeix amb el sistema d'alta pressió de l'Atlàntic
Sud, el corrent del qual s'estén sobre l'Atlàntic equatorial i convergeix amb el Tàlveg Monsònica.
En els 500 hPa s'observa el sistema d'alta pressió que esta inclinada cap al sud-oest comparat amb la
posició en superfície, i que durant el hivern en l'hemisferi nord aquest sistema cobreixi el mar Carib.
En l'estiu, aquest es mou cap al nord i es projecta fins al Golf de Mèxic, la part sud dels EEUU i nord de
l'oceà Atlàntic.
No obstant això, aquest desplaçament permet el profund flux dels ests en el mar Carib durant l'estiu.
Aquesta configuració es desplaça cap al sud durant la primavera i tardor de l'hemisferi nord. Atlàntic i es
reforça una cèl·lula separada, aquesta alta pressió adquireix el nom de l'alta de les Bermudes.
alta de Ogasawara
Regió en la qual, durant tot l'any, predominen les altes pressions i sobre la qual apareix un anticicló en els
corresponents mapes de pressió mitja anual.
alta freda migratòria
Sistema d'altes pressions fredes, que es mobilitza des del Pol Sud cap a l'Equador seguint els fronts
meteorològics.
alta freda tèrmica
Té en la seva columna central aire fred.
L'alta de superfície és reemplaçada llavors als 2 o 3 Km. per una baixa que augmenta la seva intensitat
amb l'altura.
Té descens d'aire en les adjacències al sòl i ascens en les capes mitjanes i altes de la troposfera.
Forma nuvolositat mitjana i alta.
Es poden produir algunes precipitacions que cauen dins de l'alta freda de superfície.
alta freqüència
HF de l'anglès “High Frequency” o altes freqüències, són les sigles utilitzades per a referir-se a la banda de
l'espectre electromagnètic que ocupa el rang de freqüències de 3 MHz a 30 MHz.
En aquesta banda, també coneguda com Ona Curta, es produeix la propagació per ona ionosfèrica amb
variacions segons l'estació de l'any i l'hora del dia.
Es distingeixen: entre 14 i 30 MHz les bandes altes o bandes diürnes la propagació de les quals augmenta
en els dies d'estiu, i entre 3 i 10 MHz les bandes baixes o nocturnes la propagació de les quals és millor al
hivern.
La bandes intermèdies com la de radioaficionats de 10 MHz (30m) i la de radiodifusió internacional de 25
m presenten característiques comunes a ambdues.
Les bandes nocturnes són bandes la propagació de les quals és millor durant la nit, i millor en les nits
d'hivern.
Les bandes diürnes són bandes que, a causa de la física de d’ionosfera, tenen una millor propagació de
dia que de nit, i molt millor durant els dies d'estiu.
A més, les bandes altes presenten altres maneres de propagació, comunes amb els de la VHF, com les
esporàdiques.
L'estació de l'any influeix no només en la durada respectiva del dia i de la nit.
També influeix en l’anomenada propagació en zona grisa, que permet aprofitar una bona propagació
durant alguns minuts entre zones que comparteixen la mateixa hora solar d'alba o posta del sol.
En radiodifusió hi ha les Bandes Tropicals de 90, 75 i 60 metres, i les Bandes Internacionals de 49, 41, 31,
25, 21, 19, 16, 13 i 11 metres.
alta isal·lobàrica
Sistema tancat de isal·lòbares que envolten una regió d'elevació màxima de la pressió en un interval de
temps donat.
alta mar

L'alta mar o aigües internacionals, segons ho estableix la Convenció de Dret de la Mar, constitueix totes
les parts del mar no incloses en la zona econòmica exclusiva, en el mar territorial o en les aigües interiors
d'un Estat, ni en les aigües arxipelàgiques d'un Estat arxipelàgic.
En el seu art. 87 la Convenció proclama el principi que: "L'alta mar està oberta a tots els Estats, siguin
riberencs o sense litoral.
La llibertat de l'alta mar s'exercirà en les condicions fixades per aquesta Convenció i per les altres normes
de dret internacional.
Comprendrà, entre unes altres, per als estats riberencs i els estats sense litoral:
• La llibertat de navegació.
• La llibertat de sobrevolar.
• La llibertat de tendir cables i canonades submarins.
• La llibertat de construir illes artificials i altres instal·lacions permeses pel dret internacional;
• La llibertat de pesca;
• La llibertat d'investigació científica...".
Per altra banda s'estableix que l'alta mar serà utilitzada exclusivament amb fins pacífiques (art. 88) i que
cap Estat podrà pretendre legítimament sotmetre qualsevol part de l'alta mar a la seva sobirania.
Per aquestes i altres raons podem col·legir que la naturalesa jurídica de l'alta mar és la de "Patrimoni comú
de la humanitat".
A l'empara de l’avens esmentat s'han donat casos molt particulars d'evasió de lleis dels governs establerts,
ja que aquests no posseeixen jurisdicció alguna en aquesta zona.
Tots els Estats, siguin riberencs o sense litoral, tenen el dret que els vaixells que enarboren el seu pavelló
naveguin en alta mar (art. 90).
Els vaixells posseiran la nacionalitat de l'Estat el pavelló del qual estiguin autoritzats a enarborar (art. 91).
La possessió d'una nacionalitat és una garantia per als altres Estats que els delictes o infraccions comeses
en alta mar pels tripulants o passatgers d'un vaixell seran reprimits.
La importància que té la nacionalitat del navili explica que es prenguin mesures especials per a prevenir i
sancionar als vaixells freturosos de nacionalitat, que usen més d'una bandera, o la canvien durant un
viatge.
El vaixell que navegui sota els pavellons de dos o més Estats, utilitzant-los a la seva conveniència, no
podrà emparar-se en cap d'aquestes nacionalitats enfront d'un tercer Estat i podrà ser considerat vaixell
sense nacionalitat (art. 92).
Tot Estat prendrà mesures eficaces per a impedir i castigar el transport d'esclaus en vaixells autoritzats per
a enarborar el seu pavelló i per a impedir que amb aquest propòsit s'usi il·legalment el seu pavelló (art. 99).
Tots els Estats cooperaran en tota la mesura del possible en la repressió de la pirateria en l'alta mar o en
qualsevol altre lloc que no es trobi sota la jurisdicció de cap Estat (art. 100)".
Podent portar a terme apressaments per causa de pirateria només els vaixells de guerra o les aeronaus
militars o altres vaixell o aeronaus que duguin signes clars que estan al servei d'un Govern i estiguin
autoritzats a tal fi (art. 107).
L'article 63 disposa: "quan tant en la zona econòmica exclusiva com en un àrea més enllà d'aquesta i
adjacent a ella es trobin la mateixa població o poblacions d'espècies associades, l'Estat riberenc i els
Estats que pesquin aquestes poblacions en l'àrea adjacent procuraran, directament o per conducte de les
organitzacions subregionals o regionals apropiades, acordar les mesures necessàries per a la conservació
d'aquestes poblacions en l'àrea adjacent".
El mateix deure conservació i cooperació s'imposa a terceres banderes respecte de les espècies altament
migratòries i els mamífers marins.
Les seves obligacions convencionals;
Els drets i deures així com els interessos dels Estats riberencs que s'estipulen, entre altres disposicions, en
el paràgraf 2 de l'article 63 i en els articles 64 i 67... (art. 116).
Tots els Estats tenen el deure adoptar les mesures que, en relació amb les seves respectius nacionals,
puguin ser necessàries per a la conservació dels recursos vius de l'alta mar, o de cooperar amb altres
Estats en la seva adopció (art. 117).
Els Estats que els seus nacionals explotin idèntics recursos vius, o diferents recursos vius situats en la
mateixa zona, celebraran negociacions amb la intenció de prendre les mesures necessàries per a la
conservació de tals recursos vius (art. 118).
L'art. 119 estableix els criteris a seguir per a establir intervingudes de conservació "amb la intenció de
mantenir les poblacions de les espècies capturades".
alta mar

Tot l'espai marítim mes allà de les aigües interiors o costaneres immediates i de les anomenades aigües
jurisdiccionals.
Constituïx l’anomena’t mar lliure.
alta mar
Lloc des de on no s’albira la riba, no forma part del territori de cap Estat, la llibertat de navegació hi és
completa per a tots els pobles.
alta mar
Actualment, zona adjacent a la Zona Econòmica Exclusiva o Mar Patrimonial i es troba més enllà de les
200 milles marines, des de la costa.
alta polar
Feble zona d'alta pressió situada per sobre de l'Àrtic, que apareix al final de la primavera, a l'estiu i al
començament de la tardor.
Es desenvolupa en associació amb valors negatius persistents de la radiació neta i que es desplaça cap al
sud-est en direcció de l'interior dels continents.
alta pressió
Distribució del camp de pressió atmosfèrica on el centre presenta una pressió major que la qual existeix a
la seva al voltant i a la mateixa altura; també denominada com Anticicló.
En un mapa sinòptic, s'observa com un sistema d'isòbares tancades, de forma aproximadament circular o
oval, amb circulació en sentit de les sagetes del rellotge.
Aquest fenomen provoca subsidència en la zona on es posa, pel que afavoreix temps estable.
Forma d’una enorme circumferència o el·lipse, i el seu valor central màxim de pressió sol ésser entre 1.015
i 1.035 mil·libars
alta subtropical del Pacífic
En Xile, sistema d'altes pressions caracteritzat pel descens generalitzat de masses d'aire, que desplacen a
masses d'aire fred polar cap al nord de Xile.
alta tèrmica
Alta o anticicló que es forma a causa del refredament de l'aire quan aquest es troba damunt d'una
superfície freda.
L’anticicló roman relativament estacionari al llarg de tota la massa inferior (freda)
alta tèrmica
En la mar, se’n diu del vent que alternativament bufa de la mar a la terra i viceversa.
Altair
Altair és l'estrella més brillant de la constel·lació de l’Àguila.
Els àrabs, que també veien en aquesta constel·lació una gran àguila volant.
Ocupa el dotzè lloc en ordre de lluentor entre totes les estrelles del cel.
La seva magnitud en banda B (filtre blau) és 0.99, la seva magnitud en banda V (filtre verd) és 0.77.
Està a 16 anys llum del Sistema Solar, acostant-se a raó de 26.100 m/s.
És un astre magnífic, unes quatre vegades més voluminós que el nostre Sol, de tipus espectral A (color
blanc, igual que Sirius) i moltíssim més jove, amb només 630 milions d'anys d'edat.
La temperatura superficial d'aquest tipus espectral oscil·la entre 7500 i 11000 K, i l'espectre presenta línies
intenses de hidrogen, el calci ionitzat i altres metalls ionitzats, a més de línies febles de l'heli.
El període de rotació és només de 6 hores 30 minuts i els seus estrats perifèrics equatorials es mouen a la
velocitat de 250 km/s.
La ràpida rotació axial d’Altair se suposa que està relacionada amb la jove edat de la mateixa i ressalta
immediatament a l'examinar l'espectre, les línies del qual apareixen considerablement eixamplades a
causa dels clars desfases en longitud d'ona, de la radiació emesa per les parts de l'estrella que
s'aproximen, en relació amb la qual prové de les quals s'allunyen.
A causa de les grans forces centrífugues que es desenvolupen en l'interior de la seva pròpia massa,
l'estrella ha pres forma aplatada i el seu diàmetre equatorial és un 20% major que el polar.
Així mateix es va verificar el fenomen propi d'estrelles d'alta rotació conegut com «enfosquiment
gravitatori».

Altair és una variable de tipus Delta Scuti i una doble òptica: té una companya de magnitud +10 que, pel
moviment propi d’Altair, s'està allunyant d’ella; actualment la separació ha arribat a un valor de 165 segons
d'arc.
altar
Banqueta dels paraments d'un dic sec, on damunt s'hi recolzen els puntals que mantenen adreçat el vaixell
durant l'avarada.
Altar
Vegi’s constel·lació Ara.
altaveu
Un altaveu és un transductor electró acústic, és a dir, converteix energia elèctrica en energia acústica.
Aquesta conversió té lloc en dues etapes: el senyal elèctric produeix el moviment del diafragma de
l'altaveu i aquest moviment produeix al seu torn ones de pressió (so) en l'aire que envolta a l'altaveu.
La quantitat d'aire que ha de moure's depèn de la potència sonora desitjada i de la freqüència.
És molt difícil construir un altaveu que funcioni en tot l'espectre de freqüències audible.
Per a produir un nivell acústic determinat a baixes freqüències, és necessari moure una gran quantitat
d'aire, mentre que en els aguts s'obté el mateix nivell acústic amb una menor quantitat d'aire.
Per tant, normalment els sistemes d'altaveus, dos, tres o fins i tot més, muntats en la mateixa carcassa
juntament amb un circuit elèctric.
altaveu dinàmic
Anomenat també altaveu de bobina mòbil.
Un altaveu és un transductor electró acústic utilitzat per a la reproducció de so.
L'altaveu dinàmic va ser desenvolupat entre 1920 i 1924 per Chester Arrissi i Edward Kellog, ambdós
enginyers de la General Electric.
La seva comercialització es va iniciar en 1925.
Des de llavors, i després de 8 dècades, avui (2010) segueix sent el més utilitzat.
A més de ser l'altaveu més usual, també és barat (probablement, pot ser que sigui una relació causa
efecte)
L'altaveu dinàmic segueix el procés transductor invers al que utilitza el micròfon dinàmic per a la captació
del so.
altaveu electrostàtic
Anomenat també altaveu de condensador
Un altaveu és un transductor electró acústic utilitzat per a la reproducció de so.
L'altaveu electrostàtic funciona de manera similar al micròfon de condensador.
La seva estructura consisteix en tres plaques metàl·liques que formen una espècie d'entrepà.
Les dues plaques exteriors, rígides i perforades, constitueixen el condensador.
La placa interna, molt més prima, és el diafragma.
Quan s'aplica un senyal elèctric elevada a les dues plaques que formen el condensador, les plaques
rígides es mouen en funció d'aquest voltatge d'entrada, generant un flux magnètic i el diafragma, situat en
el seu interior, vibra.
Aquesta vibració es basa en un dels principis claus del magnetisme:
Dos càrregues de signe contrari s'atreuen, mentre que si són del mateix signe es repel·leixen.
Cada placa del condensador, com ocorre amb els pols d'un imant, té tensió de caràcter oposada a l'altra:
Si el corrent elèctric d'entrada és positiva, per oposició, el diafragma es desplaça cap a la placa polaritzada
amb tensió negativa (pol positiu).
Per contra, si la tensió és negativa, el diafragma es desplaça cap al pol (placa) positiva.
És important assenyalar que el corrent que s'aplica a les plaques del condensador és corrent contínua.
No serveixen les preses elèctriques habituals en les cases, perquè són de corrent altern.
És necessari un transformador.
L'altaveu electrostàtic és un altaveu de diagrama polar bipolar (com el micròfon de condensador).
La vibració del diafragma és la qual produeix el so que s'emet pels buits de les plaques, radiant d'igual
manera cap a davant i cap a enrere, encara que no cap als costats.
És a dir, l'energia sonora irradiada té forma de vuit, amb un lòbul davanter en oposició al darrere i zones
laterals “sordes”.

altazimut
És un dels sistemes que s’utilitzen per a establir la posició d’un objecte en l’esfera celeste.
Aquest sistema de coordenades descriu la posició d’un objecte pel que fa a l’horitzó visible local.
Punts sota horitzó tenen altures negatives.
L’altura és de vegades anomenada elevació.
El altazimut és l’angle mesurat a partir del nord en el sentit de les agulles del rellotge.
Les coordenades altazimutals d’un objecte són coordenades locals, i canvien constantment amb el temps.
altazimutal
En astronomia, se’n diu d’un aparell o de la muntura mòbil d’un instrument que pot girar al voltant d’un eix
horitzontal i d’un altre vertical.
alteració climàtica
Canvis causats per les activitats humanes en un període de deu anys almenys en escales mundial,
regional o subregionals.
Els canvis mundials poden deures a augments de CO2, NOx, halo carbons i matèries en partícules; els
canvis regionals a la industrialització, la urbanització i la desforestació; els canvis subregionals a la
urbanització, el reg, la sobreexplotació del sòl, l'emmagatzematge d'aigua, l’aforestació i la desforestació.
alteració de calats
Variació que experimenta la diferencia entre els calats de proa i el de popa d’un vaixell, per efecte de la
càrrega, descàrrega o trasllat de pesos a bord.
L’alteració es positiva quan es empopant, per ésser més carregada en la popa, i negativa quan està la
proa més carregada.
alteració de l'oli durant el treball del motor
Durant el funcionament del motor, l'oli interposat entre els òrgans mòbils perd a poc a poc les seves
propietats lubrificants, arribant a contenir en suspensió pólvores metàl·liques i dipòsits.
A conseqüència d'això la viscositat augmenta lleugerament i les seves propietats lubrificants ja no són les
mateixes, fent-se indispensable depurar l'oli mitjançant dispositius adequats.
La depuració en els olis minerals es realitza per simple procediment físic de filtrat mecànic, sent
susceptible d'emprar-ne novament un oli perfectament filtrat.
En els motors de combustió interna a causa de les elevades temperatures que es desenvolupen durant el
procés de la combustió, el consum d'oli per evaporació resulta ser major que en altres màquines
tèrmiques, motiu pel qual periòdicament deu restituir-ne l'oli que inevitablement es perd durant el
funcionament del motor.
alteració elèctrica
Cadascuna de les intervencions que experimenta en un sentit una corrent alterna.
alteració hidrotermal
Canvi químic en roques i minerals produït per l'acció de solucions hidrotermals (d'aigua calenta) riques en
volàtils que ascendeixen des d'un cos magmàtic que es refreda.
alternador
Màquina destinada a transformar l’energia mecànica en energia elèctrica, en forma de corrent altern.
És composa d’un induït al voltant d'un inductor (o rotor mòbil).
L'energia mecànica necessària és subministrada a bord per turbines de vapor, motors dièsel o turbines de
gas, directament acoblades al inductor del alternador.
El conjunt, que pren el nom de turboalternador o alternador dièsel, compleix la funció de subministrar
l'energia elèctrica necessària per a la il·luminació i el funcionament de tota la maquinària, bombes,
ventiladors, armes, radar, etcètera.
Generalment segons les dimensions del vaixell, es troben a bord un o més grups de turboalternadors o
turbo dièsel, controlats per centraletes elèctriques.
Fins a el inici de la segona guerra mundial, l'energia elèctrica de les unitats navals venia subministrada per
una dinamo en forma de corrent continu.
Per a economitzar pes en els conductors i motors, i per les millors qualitats del corrent altern, la dinamo va
ser a poc a poc substituïda pels alternadors, iniciativa en la qual va ser pionera la Marina nord-americana.

La potència elèctrica necessària a bord ha anat creixent amb el temps; com mitjana (segons el tipus de
vaixell) es pot assenyalar de forma indicativa que ha passat de prop del 2% al 20% de la potència de
propulsió instal·lada, des de les primeres unitats a les més recents.
Òbviament, les dades citades són merament indicatius i poden variar sensiblement, com ja s'ha dit a tenor
del tipus de vaixell.
A bord de vaixells amb propulsió a vapor s'instal·len turboalternadors per al servei normal (alguns grups
són de reserva) i alternadors dièsel per al servei d'emergència en cas de falta de vapor.
Com emergència s'empra també la turbina de gas acoblada l’alternador.
Generalment, la potència elèctrica d'emergència és suficient per a assegurar els serveis essencials del
vaixells.
Els grups electrògens d'emergència estan sempre situats en el pont superior, de manera que puguin també
funcionar amb el vaixell parcialment inundat.
alternança elèctrica
Cadascuna de les inversions que experimenta, en el seu sentit, un corrent altern.
Se’n diu alternança positiva, al semiperíode durant el qual un corrent altern presa valors positius; i
alternança negativa, a l'altre durant el qual els seus valors són negatius.
Una alternança correspon a una amplitud d'un semiperíode del corrent alterna, equivalent a 180 elèctrics o
2 radians.
alterós
Se’n diu del vaixell o embarcació que sobresurt molt del nivell de l'aigua.
És a dir que té l'obra morta elevada amb excés, i especialment per tots aquells d'un gran arrufament, més
alt a proa o popa que en el centre:
• Alterós de proa.
• Alterós de popa.
altes latituds
La latitud es mesura de zero en l'equador a 90° en cadascun dels pols.
Alta latitud vol dir una zona propera als pols.
Segons els llocs pot estar més o menys prop del pol, però se suposa que estem parlant de latituds per
sobre dels 50 o 60 graus.
Generalment la hi associa amb llocs freds i inhòspits.
Conegudes també com a regions polars.
altes polars mòbils
Apòfisis desgasades de les altes pressions polars, a manera d'icebergs, que es desplacen en la zona de
circulació general de l'oest.
altes pressions
Una alta pressió o anticicló és una regió de la superfície terrestre on la pressió atmosfèrica és més alta que
als voltants.
Es representa en els mapes atmosfèrics com un sistema d'isòbares tancades i concèntriques en el qual la
pressió màxima es localitza en el centre.
En l'hemisferi nord, la circulació de l'aire en una baixa és anticiclònica, l'aire es mou en sentit contrari a les
agulles d'un rellotge.
En l'hemisferi sud, al contrari.
altes pressions bloqueja’ns
Qualsevol centre estacionari d'altes pressions, bloquejant eficaçment la progressió normal cap a l'est dels
sistemes meteorològics en les latituds mitges durant diversos anys.
altes pressions polars
Anticicló tèrmic que es troba sobre els pols.
altes pressions subtropicals
Anticicló dinàmic que es troba prop dels tròpics.
altielectrògraf

Instrumento dut per un globus que registra els valors de la força del camp elèctric dintre d'una tempesta
elèctrica.
altígraf
És un altímetre que registra les dades en funció del temps transcorregut.
altímetre
Instrument que indica directament l'altura per sobre d'una superfície de referència.
L’altímetre és en realitat un baròmetre, és a dir mesura la pressió atmosfèrica i en aquest cas les altures
en funció a la pressió atmosfèrica.
Per aquest motiu la seva mesura mai és exacta i mes bé resulta relativa.
Aquesta propietat ens dóna alguns desavantatges però a més ens permet certs avantatges que hem de
saber aprofitar.
Si bé existeixen baròmetres de mercuri aquests no resulten adequats per a transportar, és per això que
l’altímetre d'exploració és bàsicament un baròmetre de caixa de metall amb fleix, que en comptes de dur
una escala de pressió graduada, duu una escala de msnm (metres sobre el nivell del mar).
En raó que la pressió atmosfèrica no varia exclusivament depenent de l'altura és que l'escala es fa mòbil
perquè pugui ajustar-se constantment i depenent del lloc que es treballa.
Aquests conceptes són necessaris per a saber perquè és necessari realitzar constants manipulacions en
l’altímetre i com ha de ser el seu ús adequat
altímetre baromètric
Baròmetre aneroide sensible, calibrat per llegir l'altura per sobre d'una dada de pressió conforme a la
relació entre la pressió atmosfèrica standard i l'altura.
L’altímetre baromètric, és el més comú de tots, el seu funcionament està basat en la relació entre pressió i
altitud, la pressió atmosfèrica descendeix amb l’altitud, aproximadament, 1 mil·libar per cada 27 peus
d’altitud.
Prenen com base de referència el nivell del mar, però el seu funcionament està condicionat als canvis
meteorològics, pel que un altímetre de certa qualitat hauria de permetre compensar les variacions de
pressió provocades pel clima.
altímetre de pressió
És un baròmetre aneroide de pressió calibrat per indicar l'altitud geomètrica (en metres o peus) i no en
unitats de pressió.
Pot llegir-se amb exactitud solament en atmosferes estàndard i quan s'usen els paràmetres de l’altímetre
correctament.
altímetre radioelèctric
Aquests aparells són petits radars que mesuren la distància entre dos vehicles aeris i pel que fa al sòl,
aquest s'usa sobretot en bombes i míssils.
Altímetres d'impulsos o de freqüència són similars a est però funcionen emetent un altre tipus de senyals.
Alguns d'ells s'estan muntant en satèl·lits amb finalitats científiques per a l'estudi del geoide, de la dinàmica
marina, de les variacions del nivell del mar, i per a l'anàlisi de la topografia de les masses continentals.
Entre altres satèl·lits altimètrics trobem el SeaSat, el TOPEX/Poseidon i el Jason-1, de la col·laboració
CNES/NASA, i l'ERS-1, l'ERS-2 i el EnviSat, del “European Spatial Agency”. (ESA).
El funcionament de l’altímetre radioelèctric és diferent al de l’altímetre baromètric.
Mesuren la distància mitjançant l'emissió de polsos electromagnètics i el registre del temps transcorregut
des de l'emissió del pols, i la recepció del ressò de tornada del senyal.
Com les ones electromagnètiques viatgen a la velocitat de la llum, el càlcul de la distància és immediat,
tenint en compte que el temps mesurat és doble i per tant ha de dividir-se entre 2.
altimetria
El procés de determinació de diferència d'elevacions mitjançant l'ús d’altímetres.
Part de la topografia que s'ocupa de mesurar altures.
L’altimetria (també anomenada hipsometria) és la part de la topografia que estudia el conjunt de mètodes i
procediments per a determinar i representar l'altura.
També anomenada "cota", de cadascun dels punts, respecte d'un plànol de referència.
En els mapes, conjunt de signes que representen el relleu del terreny.

altimetria radar
Tècnica de mesura a distancia del relleu de la superfície d’un astre mitjançant el registre preciso del temps
del recorregut de anada i retorn de les ones de radar reflexades.
altimètric
Relatiu al mesurament d’altures.
Sinònim hipsomètric.
altimètricament
Per mitjà de l’altimetria.
altiplà
Regió elevada de la terra amb una superfície plana generalment extensa.
altiplà
Àrea de considerable extensió plana o gairebé plana, que cau abruptament.
altiplà
Un altiplà és una superfície relativament plana elevada sobre el terreny que l’envolta.
També hi ha altiplans submarins, però en aquest cas també poden ésser formades per l’enfonsament o la
inundació d’altiplans anteriorment emergits.
També es poden formar per emissions volcàniques submarines, que es poden acumular en forma d’altiplà
quan entren en contacte amb l’aigua.
altiplà Kerguelen
L’atiplà Kerguelen és un altiplà submarí d'origen volcànic, situada en l'oceà Índic meridional.
Es troba a uns 3.000 km al sud-oest d'Austràlia, estenent-se al llarg de 2.200 km en direcció NW-ES, amb
una grandària superior al milió de quilòmetres quadrats, unes tres vegades la superfície de Japó.
L'origen de l'altiplà es deu al Punt Calent de Kerguelen, que va començar a funcionar després de la ruptura
de Gondwana fa 130 milions d'anys.
L'altiplà emergeix sobre la superfície oceànica formant les illes Kerguelen i les illes Heard i McDonald, on
encara s'aprecia vulcanisme de forma intermitent.
En l'oceà Índic sud i oriental existeixen diverses estructures geològiques relacionades amb fenòmens
magmàtics lligats amb punts calents que han estat associats a plomes del mantell.
Aquestes zones que han sofert fenòmens magmàtics intensos en un temps breu en termes geològics, amb
gran acumulació de roques ígnies, són coneguts com a gran província ígnia.
L'altiplà volcànic submarí denominada Dorsal Broken està situada entre la Dorsal Oceànica Índica i
l'extrem oest d'Austràlia.
Aquest altiplà menor o dorsal va estar en un moment contigua a la Meseta Kerguelen abans de l'obertura
(rifting) produïda per la dorsal centre-oceànica.
Al nord de la Dorsal Borken es troba també la dorsal lineal asísmica coneguda com a Dorsal Noranta Est,
que continua amb rumb pràcticament nord cap al Golf de Bengala.
Aquesta dorsal és el millor exemple existent de dorsal asísmica lineal i, com a tal, es considera la traça
deixada en l'escorça oceànica per un punt calent del mantell, en desplaçar-se aquesta sobre ell.
L’altiplà Kerguelen es va començar a formar fa 110 milions d'anys a partir d'una sèrie de grans erupcions
volcàniques.
La presència de capes de sòl en el basalt amb inclusions de restes vegetals carbonosos i de conglomerats
amb cants de gneis indiquen que gran part de l'altiplà va estar per sobre del nivell del mar i per això va
constituir un micró continent en tres moments diferents dins del període comprès entre els -100 i els -20
milions d'anys.
El també anomenat continent Kerguelen podria haver tingut flora i fauna tropicals fa al voltant de 50 milions
d'anys.
Finalment es va enfonsar fa 20 milions d'anys i ara està a profunditats de fins a 1-2 km per sota del nivell
del mar.
Té roques sedimentàries similars a les oposades a Austràlia i l'Índia, suggerint que van estar alguna
vegada connectats.
altiplà marginal

Gran esglaó que interromp el pendent continental, equivalent de la plataforma continental, a grans
profunditats de l'oceà.
altiplà oceànic
Elevació del fons oceànic sent relativament plana la superfície superior, que s'eleva abruptament del fons
en tot el seu contorn.
La seva extensió al llarg del cim és considerable.
altiplà oceànic
Un altiplà oceànic, o també altiplà submarí, és una extensa regió submarina relativament plana que s'eleva
molt per sobre del nivell del jaç marí.
Si ben molts altiplans oceànics es componen d'escorça continental, i amb freqüència formen un pas
interrompent el talús continental, alguns altiplans són restes submarines de grans províncies ígnies.
Aquestes van ser formades per l'equivalent dels continentals basalts d'inundació, tals com la Deccan
Traps, en l'Índia, i la Snake River Plain en el Pacífic Nord-oest dels Estats Units.
Els geòlegs creuen que els altiplans oceànics ignis ben poden representar una etapa en el
desenvolupament de l'escorça continental, ja que generalment són menys denses que l'escorça oceànica
sense deixar de ser més denses que l'escorça continental normal.
Les diferències de densitat en el material de l'escorça sorgeixen en gran mesura de les diferents
proporcions d'elements diferents, sobretot del silici.
L'escorça continental té la major quantitat de silici (tals roques es diuen falisques).
L'escorça oceànica té una menor quantitat de silici (roques màfiques).
Els altiplans oceànics ignis tenen una proporció intermèdia entre l'escorça continental i l'oceànica, encara
que són més màfiques que falisques.
No obstant això, quan una placa tectònica que suporta escorça oceànica subduce sota una placa que
suporta un altiplà oceànic igni, el vulcanisme de erupcions sobre l'altiplà com en l'escorça oceànica
s'escalfa en el seu descens cap al mantell eructant material que és més falsis que el material que
constitueix l'altiplà.
Això representa un pas cap a la creació de l'escorça, que és cada vegada més de caràcter continental, que
és menys densa i més flotant.
Si un altiplà oceànic igni s'enfonsa sota una altra, o sota l'escorça continental ja existent, les erupcions
produïdes d'aquesta manera produeixen material que és encara més falsis, i així successivament a través
del temps geològic.
altiplà submarí
Muntanya submarina amb un cim relativament pla.
altitud
Altura, elevació d'un cos.
altitud
Altura, regió de l'aire a certa distància de la Terra.
altitud
L'altitud és la distància vertical a un origen determinat, considerat com a nivell zero, pel qual se sol prendre
el nivell mitjà del mar.
En meteorologia, l'altitud és un factor de canvis de temperatura posat que aquesta disminueix, com a
mitjana, 0,65° C cada 100 metres d'altitud.
En geografia, l'altitud és la distància vertical d'un punt de la Terra respecte al nivell del mar, anomenada
elevació sobre el nivell mitjà del mar, en contrast amb l'altura, que indica la distància vertical existent entre
dos punts de la superfície terrestre; i el nivell de vol, que és l'altitud segons la pressió estàndard mesura
mitjançant un altímetre, que es troba a més de 20 000 peus sobre el nivell mitjà del mar.
A Europa continental, gairebé tota Iberoamericà i en altres parts del món, l'altitud es mesura en metres.
A Estats Units es mesura generalment en peus, però aquest país ha convingut a anar reemplaçant aquest
sistema de mesurament pel Sistema Internacional d'Unitats (SI).
En aviació, generalment s'utilitzen els peus a tot el món, excepte als països de l'antic bloc de l'est, ja que
els avions de l'antiga Unió Soviètica i d'aquests països porten els indicadors d'altitud en metres.
A Espanya, es pren normalment com a referència per al càlcul de l'altitud el nivell mitjà del mar a la ciutat
d'Alacant, a partir de la senyalització de l'altitud situada en els graons de l'ajuntament.

Per expressar l'altitud freqüentment s'utilitza el valor en metres seguit de "msnm": metres sobre el nivell del
mar.
Sinònims: altura, elevació
altitud astronòmica
En astronomia, angle vertical entre el plànol de l'horitzó i la recta d'un astre.
altitud atmosfèrica
Són observacions de la pressió atmosfèrica, temperatura, humitat i vent que s'efectuen a diversos nivells
de l'atmosfera, arribant-se generalment fins a altituds de 16 a 20 Km i, moltes vegades, a més de 30 Km.
Aquests mesuraments es fan llançant radiosondes, que són elevades a l'espai per mitjà de globus inflats
amb gas més lleuger que l'aire i, a mesura que van pujant, transmeten senyals radioelèctrics, mitjançant un
radiotransmissor miniaturista, que són captats a terra per receptors adequats i després processada per
convertir-les en unitats meteorològiques.
L'observació de la direcció i velocitat del vent pot efectuar-se amb la mateixa radiosonda, fent ús del
"Sistema de Posicionament Global” (GPS) i rebent les dades, a terra, mitjançant radio teodolits seguint la
trajectòria d'un globus inflat amb gas heli o hidrogen, mitjançant un teodolit òptic o, per a major
altura|alçària, radar aerològic.
altitud de densitat
Valor obtingut a partir de la correcció de l'altitud-pressió tenint en compte la temperatura que regna en el
punt de mesura.
altitud de densitat tipus
Altitud que correspon, en l'atmosfera tipus, a una densitat donada.
altitud de la cubeta baromètrica
Altura de la superfície lliure de mercuri de la cubeta del baròmetre en una estació meteorològica.
altitud de pressió
Altitud calculada a bord d'una aeronau a partir del mesurament de la pressió atmosfèrica gràcies a
l'ocupació del altímetre baromètric.
altitud de pressió tipus
Altitud corresponent, en l'atmosfera tipus, a una pressió donada.
altitud geogràfica
En geografia, l'altitud és la distància vertical d'un punt de la Terra respecte al nivell del mar, anomenada
elevació sobre el nivell mitjà del mar, en contrast amb l'altura, que indica la distància vertical existent entre
dos punts de la superfície terrestre; i el nivell de vol, que és l'altitud segons la pressió estàndard mesura
mitjançant un altímetre, que es troba a més de 20.000 peus sobre el nivell mitjà del mar.
altitud meteorològica
En meteorologia, l'altitud és un factor de canvis de temperatura posat que aquesta disminueix, com a
mitjana, 0.65º C cada 100 metres d'altitud.
altitud positiva
Sinònim d’angle d’altura.
altitud sobre el nivell mitjà de la mar
L'altitud és la distància vertical a un origen determinat, considerat com a nivell zero, pel qual se sol prendre
el nivell mitjà del mar.
altitudinal
Relatiu o pertanyent a l’altitud.
alto
Interjecció usada per a fer que hom es deturi, una tasca qualsevol, l’execució d’alguna cosa.

alto !
Ordre imperativa d’aturar-se, de cessar, qualsevol maniobra, actuació, etc.
altocúmulus
Formació nuvolosa blanca o grisenca, d'aspecte arrodonit o globulós i grandària variable.
Un altocúmulus o altocúmul és un núvol de classe caracteritzada per masses globulars o enrotllaments en
capes o pegats, els elements individuals són més llargs i foscos que els cirrocúmulus i més petits que els
estratocúmulus.
Són núvols de mitja altitud, d'al voltant de 2,4 a 6,1 km, grandària mitjana, blanques a grisenques, en
estrats, capes, o pegats amb masses en ones, formes atropellades.
Els altocúmuls freqüentment precedeixen un front fred, i amb la presència de matins calorosos, humides,
d'estiu, assenyalen el desenvolupament de núvols de tempesta més tard en el dia.
Una forma d'altocúmuls, altocúmulus lenticularis, o "ones de muntanya", solen reportar-se com a "Ovnis".
altocúmulus castellanus
Els altocúmulus castellanus és un núvol "mitjà" de la família B.
Les anomenen altocúmulus castellanus per les seves projeccions en forma de torres que creixen des de la
base del núvol, des de 2 km, i fins als 6 km.
Els núvols castellanus són evidència d'inestabilitat de mitja atmosfera fins a la tropopausa, i anuncien mal
temps, si els corrents de convecció poden connectar-ne amb capes inestables en la troposfera, i el continu
desenvolupament de núvols castellanus poden produir núvols cumulonimbus i tempestes.
Els núvols altocúmulus castellanus indiquen forta turbulència per l’aeronavegació.
altocúmulus cavalla
És un núvol gairebé transparent que sol aparèixer aïllada, i, amb cels nets.
El seu aspecte és semblat al d'un cúmul, però és més transparent, i les gotes que ho conformen, més
lleugeres.
altocúmulus cumulogenitus
Quan els corrents ascendents que alimenten un munt boca una capa més estable d'aire, estan obligats a
deixar d'aplanament i la formació de les capes a una altitud superior a 3.000 metres.
altocúmulus estratiformes
Expansió de la pissarra de color gris, compacte, s'amaga el sol.
I 'en nivells alts (més de 3.400 metres), i després una altocúmul i no estratocúmul.
Si se li permet veure el sol diu translucidus, si té bandes paral·leles ondades és undulatus.
Si veu fins i tot petites porcions del cel és perlucidus.
altocúmulus floccus
Els Altocúmulus floccus, o Altocúmuls Floccus, són núvols mitjans de la família B.
Esta agrupació de núvols és anomenada així pel seu aspecte, que arriba a recordar-se com el d'un floc o
una sèrie de flocs.
Son inconfusibles, ja que solen aparèixer com a flocs o trossos de cotó units entre si, la qual cosa, de
forma comuna, se sol anomenat "cel aborrallonat" o "enllosades".
És solen formar per l'elevació d'una gran massa humida d'aire, per la qual cosa solen portar amb si un
front fred en un lapse d'unes hores.
Solen formar-se a temperatures de -10 graus entorn de 4 quilòmetres d'altitud per la unió de gotes d'aigua
subfosa i petits cristalls de gel, que li donen de vegades un color més blanquinós que grisenc al núvol.
Solen indicar l'elevació d'una massa considerable d'aire humit, per la qual cosa solen portar un front fred
amb si.
També solen indicar que hi ha certa inestabilitat entorn del nivell en el qual es troben els núvols,
probablement entre aquest aire fred i l'aire calent que hi havia en l'anterioritat.
Al hivern solen anunciar pluges o neus imminents, si bé és probable que aquest canvi es pugui noticiar en
un lloc, el front pot passar desapercebut, o a molts quilòmetres.
Si es formen en el matí d'estiu amb un ambient humit, indiquen possibles tempestes de mitja severitat de
cara a la tarda en aquest mateix dia.
Si bé, si el matí no és humida o no posseeix un desenvolupament d'aquests, probablement la probabilitat
de tempestes sigui nul·la.

La forma de floc que tenen aquests núvols, de vegades també de cotó, no té una explicació molt clara i
demostrada, però es creu que es deu al fregament entre els corrents freds i calents.
Els Altocúmulus Floccus solen tenir base a unes altituds d'entorn de 3 quilòmetres, i solen trobar el seu
topall entorn dels 4-5 quilòmetres d'altitud, si bé a la zona càlida terrestre, s'arriben a veure fins als 7
quilòmetres d'altitud.
És solen formar a una altitud d'entorn de 3-5 quilòmetres normalment, per la qual cosa les temperatures
són molt baixes.
Es formen a unes temperatures d'entorn de -10º C, i solen estar composts de gotes d'aigua subfoses,
encara que solen posseir també cristalls de gel.
altocúmulus lenticulars
Tipus de núvols mitjans (entre 2.500 i 6.000 metres d’altura), caracteritzats per la seva forma d’estries amb
les vores desfilades, el seu nom científic és altocúmulus lenticularis.
Els altocúmuls lenticularis es diuen així per la seva forma llisa i arrodonida, semblada a una lent o llentia.
Aquests núvols mitjans creen dibuixos espectaculars en el cel que són el delit dels observadors
meteorològics i dels fotògrafs i que de ben segur han estat responsables d'un bon nombre d'albiraments
d'ovnis durant anys.
Aquest núvol està associat gairebé sempre a aquest efecte Föhn.
Quan el vent travessa una serralada de muntanyes sol formar ones d'aire a sotavent.
Aquest procés conegut com a efecte ondulant de la muntanya sol ser invisible, però quan hi ha vapor en la
part superior d'aquestes ones, es formen núvols lenticulars en els punts en els quals l'aire s'eleva i es
dissipen on l'aire descendeix.
Com les serralades de muntanyes gairebé sempre tenen formes irregulars i el vent pot moure's a diferents
velocitats en diversos nivells, les crestes de les ones produïdes d'aquesta manera es troben a distàncies
variables (el que es diu longitud d'ona) i els núvols resultants adopten una configuració irregular.
No obstant això, si la serralada té un perfil bastant regular i el vent bufa a una velocitat constant en
perpendicular a les muntanyes, les crestes de les ones i els núvols resultants, adopten una configuració
més regular.
És més, si es presenten capes alternatives d'aire humit i sec per sobre de les muntanyes, els núvols poden
apilar-ne unes damunt d'altres com si fossin plats.
Aquesta estructura de núvols és la que en ocasions s'ha pres per ovnis.
Si el vent que genera les ones bufa a una velocitat constant, la configuració dels núvols serà estable i
duradora i romandran pràcticament estacionàries en el cel durant llargs períodes de temps.
En general no es produeix cap fenomen atmosfèric a conseqüència dels altocúmuls lenticulars, però si hi
ha suficient vapor d'aigua en l'atmosfera que els envolta poden desenvolupar-se verticalment i generar una
pluja lleugera.
Aquesta pluja que comença a desprendre's en ocasions no arriba al sòl atès que s'evapora abans a causa
de les temperatures més elevades de les capes inferiors, donant lloc a les virges.
Com aquestes formacions van lligades a vents de gran velocitat en capes mitjanes, poden ser precursores
de vents forts a nivell del sòl.
Els núvols lenticulars es produeixen en la majoria de les regions del món i poden formar-se també sobre
petites muntanyes.
No obstant això els núvols més espectaculars es produeixen en les grans serralades.
altocúmulus translucidus
Núvols en banc, llençol o capa extensa, la major part de les quals són suficientment translúcides per deixar
entreveure la posició del Sol o de la Lluna.
Aquest terme s'aplica als Altocúmulus, Altostratus, Estratocúmulus i Estratus.
altocúmulus undulatus
Els altocúmulus undulatus és un núvol de nivells mitjans (entre 2.400 a 6.100 m, usualment blanca o grisa
amb capes o pegats amb ondulacions que recorden "ones" en l'aigua.
Els altocúmuls undulatus es produeixen quan una capa d'altocúmuls es veu afectada pel fregament entre
corrents d'aire.
El mecanisme és el mateix que dóna origen als alto-estratus undulatus.
En el cas dels altocúmulus dóna lloc a bandes paral·leles de cúmulus que es poden formar en parcel·les
definides o cobrir una àmplia porció del cel.
Quan les bandes es formen molt juntes, sovint s'assemblen a ondulacions en la superfície d'un estany.

Els altocúmuls undulatus es distingeixen dels alto-estratus undulatus pel seu característic relleu
cuculiformes.
Igual que en tots els cúmuls, això es deu a una certa inestabilitat en el nivell dels núvols, que dóna origen a
corrents ascendents més intenses en diferents punts del núvol.
Aquests núvols sempre indiquen la presència de grans quantitats de vapor d'aigua en les capes mitjanes i,
si van en augment, poden indicar l'aproximació d'un sistema frontal.
Si el banc de núvols és el bastant gruixut, aquesta formació pot produir pluja o neu quan la temperatura és
prou baixa. Moltes vegades els altocúmuls undulatus coincideixen amb formacions d’alto-estratus en un cel
mixt.
En aquests casos pot ser difícil destriar què formacions de núvols produeixen la precipitació, si aquesta
arribés al sòl.
Tots els núvols "undulatus" solen considerar-ne com a signes de turbulència en el camp de l'aviació.
No obstant els altocúmuls undulatus no solen donar lloc més que a turbulències moderades, per la qual
cosa els pilots no els consideren especialment perillosos.
altostratus
Els altostratus o alto-estratus són un tipus de núvol d'una classe caracteritzada per una gran làmina
generalment grisenca uniforme, més clares en color que els nimbostratus i més fosques que els
cirrostratus.
Significa "els més alts estrats."
Els alto-estratus són causats per grans masses d'aire, que ascendeixen i després condensen, usualment
per un front sistema frontal entrant.
Els núvols altostrat es poden trobar sobre grans àrees.
Els alto-estratus són potencialment perillosos en l'aeronavegació, a causa que causen acumulació de gel
sobre les aeronaus.
altostratus undulatus
El núvol altostratus undulatus és un tipus de núvol mitjà altocúmulus amb ondulacions dins d'ella.
Aquestes ondulacions poden fer-se visibles (usualment com a "bases ondades"), però freqüentment són
indiscernibles a l'ull nu.
Aquestes formacions generalment apareixen en estadis primerencs de fluxos de desestabilització.
Les ondulacions dels núvols estan generalment prop d'una superfície d'inversió.
Algunes variacions de les Undulatus poden tenir elements simples.
Freqüentment corren en paral·lel, i poden també aparèixer en interondes, especialment si hi ha sistemes
duals d'ondulacions (solen referir-se els com Biondulatus).
Les ones solen alinear-se en la direcció del vent, “near-parallel cloud strips”.
altura
Terme altura que, a l'anar acompanyat del significat d'alta mar, s’usa en expressions tals com "navegació
d'altura", "pesca d'altura", "regata d'altura" i altres semblants.
altura
Altura d'una cosa des de la seva base.
altura
Indicació de la posició d’un vaixell equivalent a la latitud geogràfica.
altura
En navegació s’usa com sinònim d’ésser front o al través d’un punt.
altura
Angle vertical entre el plànol horitzontal de l'observador i un punt elevat.
altura
Posició o direcció d'una peça col·locada verticalment, com les corbes de peralt, a diferència de les corbes
a la valona.
altura absoluta
Altura absoluta és la distància vertical des d’un punt al nivell de referència, com el nivell del mar.

altura angular del pal
Angle vertical sota el qual es veu el masteler d’un vaixell.
altura antemeridiana
És l’altura d’un astre abans de passar pel meridià.
altura aparent
Distància vertical d’un astre a l’horitzó, corregida l’error d’índex, l’altura de d’instrument i el semidiàmetre
quan es refereix al Sol i la Lluna.
altura baromètrica
L'elevació de la columna de mercuri del baròmetre i s'expressa en mil·límetres, en polzades angleses o en
mil·libars, sent 1.000 mil·libars = 750 mm de mercuri
altura circummeridiana
Altura d'un astre proper al meridià celeste de l'observador, a la qual se li ha d'aplicar una correcció per
determinar l'altura meridiana.
En tals circumstàncies, si l'horari de l'astre és menor de certs límits, mesurant l'altura circummeridiana es
pot calcular l'altitud per meridiana sense necessitat de trobar la recta d'altura corresponent.
altura corregida
Distància vertical entre el nivell més alt arribat per una marea i el nivell de reducció de sondes.
altura d'antena
Altura de l'antena del GPS sobre el nivell del mar.
altura d’apilament
És l'organització de les estibes i contenidors en ordre d'altura per a assolir que ocupin un major espai
vertical tant en les bodegues com en els patis.
altura d'escala
En un determinat nivell de l'atmosfera, espessor de la capa hipotètica que podria substituir a l'atmosfera
real per sobre d'aquest nivell, sent la densitat d'aquesta capa uniforme i igual a la de l'atmosfera real en el
nivell considerat.
altura d’un astre
En astronomia se’n diu altura d’un astre a l’arc de vertical contat des de l’horitzó fins a l’astre.
El seu valor absolut és sempre menor o igual que 90º i, és un valor positiu si l’astre és visible (és a dir si
està sobre l’horitzó) i negatiu si no és visible (és a dir si està sota l’horitzó).
És una de les dues coordenades horitzontals, sent l’altra el azimut.
L’altura i el azimut són coordenades que depenen de la posició de l’observador.
És a dir un mateix astre en un mateix moment són vistes sota diferents coordenades horitzontals per
diferents observadors situats en punts diferents de la Terra.
Això significa que aquestes coordenades són locals.
En l’actualitat per a mesurar l’altura d’un astre s’utilitza un instrument denominat sextant.
Si el que és mesura és l’altura del sol, cal tenir molt en conte per a no danyar els ulls.
altura d'un pal
És l'elevació del cap d'un pal sobre la línia de flotació; alguns la consideren sobre la coberta principal i
altres sobre la més baixa.
altura de barreja
Distància mitja de recorregut, anàloga al recorregut lliure mitjà d'una molècula, típica d'un moviment donat i
durant la qual el remolí conserva la seva identitat.
altura de convecció
L'altura, usualment referida al nivell del mar, al que una estratificació tèrmica estable de l'atmosfera
s'estableix un límit superior a la penetració lliure de corrent tèrmic convectiva des del terreny.

altura de l’anemòmetre
Altura sobre el sòl on està instal·lat l’anemòmetre.
altura de l‘entrepont
Diferencia d’altura entre dos ponts.
altura de l’observador
Elevació de l'ull d'aquest sobre el nivell del mar.
altura de l’ona
Tota ona marina consta de cresta, o sí, la part més elevada sobre el nivell de l'aigua en repòs, i sí, que és
la part més deprimida sota el nivell de l'aigua també en reposa.
L'altura de l'ona és la distància vertical entre la cresta i el sí.
En el cas d'una ona sinusoïdal simple, que representa una pura abstracció matemàtica del moviment
ondulatori real, a l'altura H correspon el doble de l'amplitud.
Per a les ones reals val també la definició apuntada.
Quan es tracti d'una agitació ondulatòria composta, com ocorre per l'acció del vent, no cap definir l'altura
de cada ona, sinó l'espectre de l'altura de totes les ones que componen l'agitació (altura en funció de la
longitud d'ona, del període o de la freqüència).
De l'espectre es pot deduir la freqüència de les ones d’amplitud màxima, el valor mig de l'altura i l'altura de
l'ona significativa.
altura de l’ull de l’observador
Distàncies de visibilitat estan condicionades a l’altura de l’observador, quan s’observa una distància llarga
per mitjans òptics, la visual ha de passar sobre la convexitat terrestre i altres obstacles que s’interposen
amb els punts a mesurar.
Sinònim elevació visual.
altura de la baixamar
Distància vertical entre el nivell més baix arribat per la marea surtin i el nivell de reducció de sondes.
altura de la baixamar de quadratures
Terme mig de les altures de les baixamars de quadratures.
altura de la baixamar de sizígies
Terme mig de les altures de les baixamars de sizígies.
altura de la base del núvol
Elevació de la base del núvol sobre la superfície terrestre.
Nivell de l'atmosfera especialment aquella capa de núvols de certa consideració situada a menor altura.
L'altura en peus del més sota nivell, inferior a 10.000 peus sobre l'estació que el total de la nuvolositat
entre la superfície de la terra en l'estació i aquest nivell cobreixen més de la meitat d'un àrea completa del
cel, excepte en presència de fortes precipitacions, boires denses, o altres condicions que impedeixin a
l'observador veure qualsevol nuvolositat que pugui ésser present, el sostre serà a zero altitud; això és en la
superfície.
altura de la bateria
Altura compresa entre el batiport inferior de la primera bateria i la superfície del mar.
altura de la capa de barreja
Espessor de la capa que es produeix la barreja amb un gradient de temperatura gairebé adiabàtica i vents
lleugers.
altura de la marea
L'altura de la marea (A), és en un instant donat, l'elevació del nivell de l'aigua sobre la sonda indicada en la
carta, Sc. o sigui, que no cal confondre altura de marea en un instant i punt donats amb la sonda en aquest
instant i punt, Sm.

La sonda indicada en les cartes (datum o nivell de reducció sondes) espanyoles estan referides a la
baixamar escorada, o nivell més baix registrat que ha aconseguit l'aigua en qualsevol època, que
correspondrà amb alguna marea de sizígia equinoccial en la qual, a més, coincideixi una situació
especialment favorable per produir marees extraordinàries com que el Sol i la Lluna estiguin a menor
distància de la Terra per trobar-se la Terra i la Lluna en els seus respectius perigeus.
La sonda en un instant donat serà la suma del datum (la sonda indicada en la carta) més l'altura de la
marea en aquest punt i instant, és a dir, Sm = Sc + A.
altura de la marea en l’escala de marees
Lectura del nivell del mar feta en l’escala de marea en un moment qualsevol, referida al zero d’aquesta
escala.
altura de la plenamar
Distància vertical entre el nivell més alt arribat a per una marea i el nivell de reducció de sondes.
altura de la plenamar de quadratures
Promig de les altures de les plenamars de quadratures.
altura de la plenamar en les sizígies
Promig de les altures de les plenamars de sizígies.
altura de la precipitació
Altura de la capa d'aigua que s'acumula sobre una superfície horitzontal, com resultat d'una o més
caigudes de precipitació, en l'absència d'infiltració i evaporació, i si qualsevol tipus de precipitació sòlida
com la neu estigués fosa.
altura de la roda
La distància vertical entre la part superior de la roda i el nivell de la quilla.
altura de la xanca
La part que supleix el dormit de popa i que hagués de tenir la forqueta per a arribar al cantell superior de la
quilla.
altura de la xarxa
Amplària teòrica de la xarxa, amidada amb el drap ben tibant.
Ve donada pel producte de la longitud de la malla i el nombre d'elles contades en sentit vertical.
altura de varenga
És l'altura de la línia de l'arrufament de l’estella morta.
altura de vol
Distancia vertical per sobre d'una referència determinada, en general del nivell mitjà del mar, d'una
aeronau en vol.
altura del centre de gravetat sobre la quilla
És la distància vertical des del cant baix de la quilla (K), al centre de gravetat (G).
altura del codast
És la distància vertical entre l'extrem alt del codast i el nivell de la quilla.
altura del pol
Altura de a un punt de la Terra, arc de meridià comprès entre l’horitzó del punt i el pol.
altura del sextant
Angulo d'altura indicada per un sextant abans d'aplicar-se les correccions.
És l'altura d'un astre mesurat fins l'horitzó visible o de la mar amb el sextant.
A aquesta altura se li apliquen diverses correccions que la converteixen en altura verdadera, o sigui,
amidada fins a l'horitzó regional o veritable.

altura del Sol
Ve donada per l'angle d'incidència dels raigs solars amb l'horitzontal.
L'altura del Sol varia amb la latitud, època de l'any i hora del dia.
Després d'aquestes modificacions es troben el geoide, la inclinació de l'eix terrestre sobre el plànol de
l’eclíptica i els moviments de translació i rotació, ja que aquests dos últims determinen respectivament la
successió d'estacions i el cicle diari.
El Sol, que arriba a el seu zenit sobre l'equador en els equinoccis i per a cada tròpic en el solstici d'estiu
corresponent, tan sols s'aixeca, en aquells dies, 23º 27’ en els pols, amb nit hivernal de sis mesos.
altura del zero de l'anivellació general de la carta
Distància vertical entre el nivell mig del mar i la cota fixa primària de marea.
Aquesta altura serveix de base per al càlcul del control vertical i anivellació general de la carta.
altura dels fins de popa i proa
És la distància vertical compresa entre el pla horitzontal del punt d'arrencada dels rodons o plens de popa i
proa, i el nivell de la quilla.
altura dels núvols
L'altura que es troba la base o superfície inferior de la capa més baixa de núvols.
És la capa més baixa de núvols que es reporta com partida o encapotada.
Si el cel està totalment enfosquit, el sostre és el límit de la visibilitat vertical.
altura dels prims de proa i de popa
La distància vertical compresa entre el plànol horitzontal del punt d'arrencada dels rodons de proa i de
popa, i el nivell de la mar.
altura dinàmica
La superfície del mar no guarda a tot arreu, ni sempre, la mateixa altura respecte a una superfície
horitzontal donada.
Es deu a la diferent densitat de l'aigua, que, a al dependre de la temperatura i salinitat de la mateixa (i
també de la profunditat), canvia d'un lloc a un altre.
L'aigua més densa ocupa un volum inferior al de la menys densa, sent per tant "més baixa"; i viceversa.
altura efectiva de la xarxa
Ample de la xarxa, una vegada armada i calada.
altura geodèsica
Com la Terra no és una esfera perfecta els receptors GPS deixen un marge per a aquestes prominències
pel que fa a la superfície teòrica de la Terra.
altura geopotencial
Altura en un punt en l'atmosfera expressat en unitats (metres geopotencials) proporcionals al geopotencial
per a aquesta altura, s'expressa en metres geopotencials.
altura indefinida
Classificació de sostre que s'aplica quan el valor de sostre de núvols indicat representa la visibilitat vertical
cap amunt fins a l'ocultació en la superfície.
altura meridiana
Altura d'un astre quan es troba sobre el meridià celeste de l'observador.
Perquè l'altura meridiana coincideixi amb l'altura de culminació, és a dir, on l'altura màxima o mínima, és
necessari que l'observador romangui immòbil o no variï de latitud, això és, que navegui als rumbs 090º o
270°, i que la declinació de l'astre es mantingui constant.
altura meridiana al pas inferior
Altura meridiana de pas d'un astre sota de l'horitzó.
altura meridiana al pas superior
És l’atura meridiana d'un astre per sobre l'horitzó.

altura metacèntrica
Altura metacèntrica transversal inicial: Es defineix així al segment GM.
És la ubicació relativa de dos punts importantíssims per definir l'equilibri d'un cos flotant.
El primer punt és el centre de gravetat (G) i l'altre el metacentre transversal inicial amb ordenades KG i KM
respectivament.
Si prenem com a origen de les coordenades a la línia base haurem de:
A aquest efecte d'analitzar l'equilibri d'un vaixell podem afirmar que el mateix serà:
• Estable si KM > KG.
• Inestable si KM < KG.
• Indiferent si KM = KG.
Segons sigui l'altura metacèntrica, positiva, negativa o nul·la.
altura metacèntrica dels velers
És la major que en els vaixells de propulsats mecànicament, perquè l'estabilitat s'ha d'equilibrar l'acció
escorant produïda pel vent, per tant és precís donar a l'altura metacèntrica més valor.
Això indica, que per reduir l'altura metacèntrica, és precís llastar el vaixell.
altura metacèntrica transversal
Altura sobre la quilla del punt en que es tallen la vertical que passa pel centre de carena i quan el vaixell es
troba adreçat i la que passa pel mateix centre quan la nau té una escora mínima.
altura metacèntrica transversal inicial
L’altura metacèntrica transversal, és defineix així al segment GM.
És la ubicació relativa de dos punts importantíssims per a definir l’equilibri d’un cos flotant.
El primer punt és el centre de gravetat (G) i l’altre el metacentre transversal inicial amb ordenades KG i KM
respectivament.
altura mitja
Les altures publicades en les cartes per als fars, torres, turons, pont, etc. poden ésser referides a aquest
nivell mig.
altura mitja de la plenamar i de la baixamar
Nivell arribat per la mitjana de les altures de les plenamars i les baixamars.
S'obté mensualment en els ports patrons i poden ser referides al zero de l'escala de marea o a la cota fixa
primària de marea.
altura mitja de les majors baixamars
Nivell mig de les baixamars mes baixes observades durant un període de 19 anys en un lloc determinat.
altura mitja de les majors baixamars de sizígies
Nivell mig de les baixamars mes baixes de marees de sizígies en un lloc determinat.
altura mitja de les plenamar de quadratures
Altura mitja de les plenamars de quadratura sobre el zero de la carta.
altura mitja de les plenamar de sizígies
Altura de la plenamar de marees de sizígies per sobre del zero de la carta.
altura mitja de les plenamars més altes
Nivell mig de les plenamars mes altes observades durant un període de 19 anys en un determinat lloc.
altura mitja de les plenamars mortes
Vegi’s altura mitja de les plenamars de quadratures.
altura observada
Altura instrumental d'un astre, després d’haver-me-li efectuat totes les correccions.
altura per sobre del vaixell

L’altura sobre la coberta correguda més elevada.
altura postmeridiana
És l’altura d’un astre és qualsevol altura després del pas.
altura relativa
Distància vertical entre l'altitud d'una superfície del terreny i l'altitud d'un determinat plànol de referència.
altura significativa de les ones
Terme mitjà d'altura objectiu del terç més alt de totes les ones que passen per un punt donat en l'oceà.
Amb freqüència, l'altura de les ones estimada de forma subjectiva per observadors coincideix bastant amb
Hs.
altura total de la mar
Altura combinada d'onatge i ones del vent.
altura total màxima de la mar
Altura màxima del mar en un lloc per on passen dos o més grups d'ones o onatges al mateix temps.
altura variable
Sostre inferior als 900 metres (3.000 peus) que puja o baixa ràpidament en altura a raó de criteris
establerts durant el període d'observació.
altura verdadera
Altura aparent corregida d’un astre.
Altura verdadera, que la designarem (Av), és l'arc de vertical de l'astre, comprès entre l'horitzó i el centre
de l'astre o el almucantarat.
Es conta de 0º a 90º a partir de l'horitzó.
Quan l'astre està damunt de l'horitzó l'altura és positiva, quan està sota horitzó és negativa i no interessa al
marí ja que no es pot veure.
altura virtual
En radioecosondejos de la ionosfera, altura equivalent de la reflexió d'ones radioelèctriques obtinguda a
partir del interval de temps entre l'emissió i la recepció de l'ona, suposant que l'ona es propagui amb la
velocitat de la llum.
altures corresponents
Son les altures iguals, però a un i a l’altre costat del meridià, serveixen per trobar l’estat absolut.
altures iguals
Dues altures del mateix cos celeste observades a l'est i després a l'oest del meridià, quan aquest ha arribat
a el mateix valor.
L'expressió s'aplica també a la pràctica, en essència obsoleta, de determinar l'instant del migdia veritable
local mitjançant l'observació d'altures iguals del sol.
altures horàries de marees
Lectures del nivell del mar d'hora en hora, preses dels mareogrames o directament de l'escala de marea.
altures simultanis
Altures de dues o més astres observats al mateix temps.
alumini
L'alumini és el tercer element més comú trobat en l'escorça terrestre.
Els compostos d'alumini formen el 8% de l'escorça de la terra i es troben presents en la majoria de les
roques, de la vegetació i dels animals.
L'alumini pur és un metall suau, blanc i de pes lleuger.
Al ser barrejat amb altres materials com: silici, crom, tungstè, manganès, níquel, zinc, coure, magnesi,
titani, zirconi, ferro, liti, estanyol, bor, es produeixen una sèrie d'aliatges amb propietats específiques que
es poden aplicar per a propòsits diferents.

L'alumini pot ser fort, lleuger, dúctil i mal·leable.
És un excel·lent conductor de la calor i de l'electricitat; el valor de la seva densitat és de 2.7 i les
temperatures de fusió i ebullició són de 660º C i 2.467º C, respectivament.
No s'altera en contacte amb l'aire ni es descompon en presència d'aigua, degut al fet que la seva
superfície queda recoberta per una fina capa d'òxid que ho protegeix del mitjà.
No obstant això, la seva reactivitat amb altres elements és elevada: a l'entrar en contacte amb oxigen
produeix una reacció de combustió que origina una gran quantitat de calor, i al combinar-se amb halògens
i sofre dóna lloc a la formació de halurs i sulfurs.
L'alumini és un metall pesat (pes específic igual a 2,7 kg/dm 3 ) que presenta característiques òptimes de
resistència a la corrosió en ambient marí només quan és pur, en efecte, la presència d'impureses, fins i tot
en quantitats mínimes, redueix notablement aquesta propietat.
D'altra banda, aquest material posseeix característiques mecàniques modestes (resistència a la tracció
d'uns 10 kg/mm 2 si és recuit), pel que no troba gran ocupació en el camp naval.
Les primeres aplicacions de l'alumini i dels seus aliatges en la construcció de bucs de vaixells van ser
efectuades a la fi del segle passat, però no van tenir èxit.
Al progressar els coneixements, l'atenció dels tècnics es va dirigir gairebé exclusivament als aliatges
d'alumini magnesi, per a les quals s'estudiaren més a fons els problemes relatius a la resistència a la
corrosió sota esforç.
Contemporàniament es feien altres intents d'aplicació a bord, especialment en unitats militars.
D'acord amb l'experiència adquirida, s'ha arribat a la conclusió que els aliatges d'alumini magnesi, amb
contingut de magnesi comprès entre 3,2 i 4,6%, representen un compromís acceptable entre les
exigències d'obtenir elevades característiques mecàniques (que requereixen un contingut de magnesi
relativament alt) i la d'aconseguir una satisfactòria resistència a la corrosió (que imposa un contingut
relativament baix del citat element).
S'admet l'ús dels aliatges citats per a les parts exposades, mentre que es reserva l'ocupació dels aliatges
amb silici, manganès, cinc i coure només per als casos que està assegurada l'eficaç protecció contra els
agents externs.
En general, l'aplicació dels aliatges d'alumini es reserva per a la construcció de bucs especials (per
exemple, els hidroala) a més de parts estructurals d'un buc de vaixell que no tinguin particulars funcions de
resistència, com sobre estructures, mampares lleugers, portells, etc.
Recentment s'han emprat aliatges d'alumini en la realització de dipòsits per a metà líquid.
L'ús dels materials citats permet sensibles estalvis de pes, però requereix recursos i tècniques de
construcció que representen, encara avui dia, una especialització de la construcció naval corrent.
Els aliatges d'alumini són emprades també per a parts de maquinària, equips, etc.
alumini anoditzat
Procés electroquímic utilitzat per a modificar la superfície d'un metall, assolint amb això una major
protecció contra l'abrasió i la corrosió.
L’anoditza’t s'aplica habitualment al masteler d'alumini dels velers, als grillets, mosquetons, etc.
alumnat
Conjunt d'alumnes d'un centre docent.
alumne
Persona que rep ensenyament d'una altra, respecte d'aquesta.
alumne
Persona que assisteix a un centre docent per rebre instrucció o educació.
alumne de nàutica
Estudiant en període de practiques de navegació per a ser oficial de pont i en aquest cas s’anomena
normalment agregat o oficial de maquines de la marina mercant.
Alvariño, María dels Ángeles
María dels Ángeles Alvariño González (nata a Serantes, Ferrol, 1916 La Jolla, Califòrnia, 2005) va ser una
oceanògrafa, zoòloga, i professora gallega.
Era filla del Dr. Antonio Alvariño Grimaldos i de María del Carmen González Díaz-Saavedra.
Des de petita va tenir inquietud intel·lectual i va demostrar habilitats i gust per la lectura.

alvèols de fusió
Forats verticals en el gel marí formats quan la fusió dels tolls de superfície ho travessen fins a l'aigua
subjacent.
always afloat
Expressió anglesa que significa = Sempre surant.
Que és troba en les cartes de noliejament de llengua angleses, que significa en tot moment i àdhuc amb
marea baixa ha d'existir suficient calat per al vaixell.
Sempre en seguretat a flotació en clàusules importants en els contractes de noliejament.
Abreujat a.a.
alzina
L’alzina, és un arbre de la família de les fagàcies, de capçada densa, fulles perennes de color verd fosc a
l’anvers i piloses al revers.
La seva alçada varia entre els 5 i els 20 metres.
Fa boscos densos, els alzinars, a les contrades mediterrànies humides.
La seva distribució als Països Catalans es circumscriu a una ampla franja costanera, des de les Corberes
a la Catalunya Nord, fins l’Alt Maestrat al País Valencia, i a les Illes Balears, tot i que pot trobar-se
puntualment en altres indrets fins a Alcoi.
En els sectors de clima més continentalitat i meridionals, és substituïda per la carrasca (Quercus
rotundifolia), amb qui és fàcil confondre-la.
La seva fusta és de color marró clar i és molt dura, de manera que és força valorada per fer les parts més
resistents del bastiment.
En aquest sentit s’ha utilitzat força per construir quilles.
AM 1
Distintiu corresponent al Districte Marítim d’Adra (Almeria).
AM 2
Distintiu corresponent al Districte Marítim d’Almeria (Almeria).
AM 3
Distintiu corresponent al Districte Marítim de Carboneras (Almeria).
AM 4
Distintiu corresponent al Districte Marítim de Garrucha (Almeria).
am angegebenen orte
Expressió alemanya, que significa = En el lloc indicat, en el lloc convingut.
S'expressa de vegades per l'abreviatura a.a.O.
amagar homes !
Crit llança pel patró de barca de petit port, recomanant als tripulants que abandonin la coberta per refugiarse
en la bodega quan veu venir algun peix molt gros i perillós que podria atacar l’embarcació i posar en
perill la vida d’alguns homes
amagar-se el sol
Començar la posta de sol.
amainar
Antigament rendir-se o arriar la bandera.
amainar
Deixar anar un cap, un cable o una cadena que està en tensió
amainar
Afluixar, aplacar, cedir, disminuir, moderar, suavitzar.
amainar

Reduir la seva força o intensitat un fenomen meteorològic, especialment la pluja o el vent.
amainar el temps
Calmar la tempesta, el vent o el temporal.
amainar la mar
Cedir en la seva força la mar, calmar-se.
amainar el vent
Disminuir la velocitat del vent en un grau o més en l’escala Beaufort.
amainar les veles
Recollir en tot o en part les veles d'una embarcació perquè no camini tant.
amaini
Acció d'amainar.
amaneixer
Al país valencià començar a fer-se de dia.
amansar
A l’Empordà calmar-se el vent o la mar.
amant
En nàutica, amant és el nom que en general es dóna a tot cap gruixut que, fet ferm un dels seus extrems a
una perxa, armella, ralinga de vela, etc., i amb un bossell cosit a l'altre, té per objecte suspendre alguna
cosa amb relativament poc esforç.
Segons els punts en què van instal·lats i maniobres al fet que se'ls destina, són diferents els amants, en
longitud i mena, i reben noms variats.
amant d'escota
Cap de cànem o metàl·lic, ferm per un del seus caps de corda al ves d'escota d'un floc o d'una vela d'estai,
unit per l'altre cap a un bossell, per on treballa l'escota.
amant de càrrega
En general, rep el nom d'amant tot cap o cable que, passant per un o diversos bossells o politges situats
en llocs convenients, serveix per a aixecar pesos.
L'amant usat en els dispositius de càrrega i descàrrega d'un vaixell, o sigui, en els puntales, va fix per un
dels seus extrems al tambor del gigre en el qual s'enrotlla, i en l'altre duu una gassa amb el seu ganxo
corresponent.
En aquest cas passa per dos politges situades respectivament en el penol i en les proximitats del peu del
puntal.
amant de guindar
A les barques de mitjana i falutxos, cap de bastant mena utilitzat a la maniobra d’hissar i arriar l’antena.
amant de ploma
Cable que treballa per una rotllana al cap de la ploma que es mou per màquina de càrrega, duent la punta
lliure un ganxo per sostenir-hi pesos.
amant de porta
Amant subjecte a l’argolla existent en la part exterior de la porta i que labora per una groera situada en el
costat serveix per a aixecar-la i descobrir la bateria.
amant de rissos
Cap gros acabat amb un nus, després de passar per un dels garrutxos de la botavara, resta parat.
El cap segueix la faixa de rissos de la vela, torna a passar pel toquim, col·locat a l'altre costat de la
botavara i s'amarra en el bossell alt d'un aparell, que serveix per prendre el rissos a la vela.

amant de rissos de gàbia
Cap ferm per un extrem a un garrutxo situat en la ralinga de la vela, per sota de la faixa de rissos de gàbia.
amant de rissos de major
Cap ferm per un extrem a un garrutxo situat en la ralinga de la vela, per sota de la faixa de rissos d’una
major.
amant de rissos de mitjana
Cap ferm per un extrem a un garrutxo situat en la ralinga de la vela, per sota de la faixa de rissos de
mitjana.
amant de rissos de sobremitjana
Cap ferm per un extrem a un garrutxo situat en la ralinga de la vela, per sota de la faixa de rissos de
sobremitjana.
amant de rissos de velatxo
Cap ferm per un extrem a un garrutxo situat en la ralinga de la vela, per sota de la faixa de rissos d’un
velatxo.
amant de virador
Amant que serveix per a guindar els mastelers de gàbia i de velatxo.
amant del gigre
Amant mogut pel gigre, passa pel bossell de l’extrem d’un puntal o una ploma i, amb un ganxo al seu
extrem lliure, té per finalitat d’hissar pesos.
amant del pescador
Tros de cap gros, un dels seus extrems s'amarra pel volt de la part inferior de la canya d'una àncora de
vira, quan es vol travessar-la i l'altre extrem duu un guardapunys per enganxar-hi l'aparell del pescador o
pescant.
amant i aparell
Combinació de caps i bossells que s'aplica a les plomes d'alçar pesos en les barques de mitjana, i que fa
l'ofici de grua.
amanter
Obrer portuari que dirigeix les maniobres de càrrega i descàrrega.
amanter
Palangre usat principalment en les costes d'Alacant per a la pesca de gran peixos proveïts de potent
dentadura, que viuen en aigües poc profundes, la mare i braçolada són de cànem, però les borazoles, per
a evitar que els peixos les tallin, van folrades de filferro flexible els últims 10 o 15 cm fins a l'ham en aquest
cas el palangre es denomina reixat, o bé aquest mateix espai està recobert de estopa, rebent llavors
l'aparell el nom d’estopat.
En lloc de cànem folrat de filferro de vegades s'empra també filferro d'acer o de llautó temperat.
amantero
En Andalusia, palangre de costa, de cent a dos-cents metres de llarg, usat per a la pesca del dento, la
corbina i altres peixos.
amantillar
Acció i efecte de cobrar un amantina.
amantillar
Operació de cobrar d'un dels amantines d'una verga (o d'ambdós alhora si es tracta d'una botavara), al
mateix temps que s'arria de l'altre fins a deixar la verga horitzontal o, per contra, embicar-la.
amantina
Halar els amantines.

amantina
Acció i efecte de cobrar un amantina, al mateix temps que s’arria altre fins a deixar la verga horitzontal o
per contra, embicar-la.
amantina
Cap o aparell que sortint de la part alta del pal i l’extrem de popa de la botavara de cangrea del trinquet, i
que serveix per a sostenir-la.
amantina
Les amantines són els caps o aparells que serveixen per mantenir les perxes en la seva posició correcta
respecto a l'horitzontal, o embicar-les.
També poden ajudar a sostenir el pes de la perxa.
Van dels penols de la verga a uns bossells afermats al pal, més amunt que la creu de la verga.
Les vergues més llargues i pesades d'alguns grans velers poden tenir amantines dobles, dues per banda.
Les amantines de les vergues fixes de les arboradures metàl·liques modernes també solen ser fixes.
Són eslingues de cable.
amantina
Aparell que consta d'un bossell petit, fermat a la galeta de l'arbre d'una barca, i un cap per a hissar.
És un aparell auxiliar del floc, que usen moltes barques pescadores per fer més camí en jorns en què el
vent és favorable
amantina
S'aplica al cable que manté el puntal amb la inclinació necessària durant les operacions de càrrega i
descàrrega del vaixell.
amantina d’un bossell
Aparell que consta d'un bossell petit, fermat a la galeta de l'arbre d'una barca, i una corda per a hissar.
És un aparell, auxiliar del floc, que usen moltes barques pescadores per fer més camí en jorns en què el
vent és favorable.
amantina d’una perxa de càrrega
Aparell semblant al bàrdago d’un pic.
amantina de botavara de la cangrea
Cap o aparell que sortint de la part alta del pal i l’extrem de popa de la botavara de cangrea major poper, i
que serveix per a sostenir-la.
amantina de botavara de mitjana
Cap o aparell que sortint de la part alta del pal i l’extrem de popa de la botavara de mitjana, i que serveix
per a sostenir-la.
amantina de gàbia de major
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de gàbia i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquet.
amantina de gàbia de proa
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de gàbia i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquet.
amantina de goneta
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de goneta i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquet.
amantina de goneta de proa
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de goneta i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquet.

amantina de goneta major
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de goneta i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquet.
amantina de gratanúvols de perroquet
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de gratanúvols de perroquet i pel si a través d’un
bossell en el pal, i baixen al peu d’aquet.
amantina de la botavara
Hi han diversos sistemes, el més utilitzat és amb dos puntes de cap ferms als cànems de l’abraçadora i les
bagues passen pels bossells del calcés del pal o per la cara inferior dels baus, des d’on els xicots baixen a
coberta
amantina de la botavara de la cangrea
Cap o aparell sortint de la part alta del pal i l’extrem de popa de la botavara la cangrea, i que serveix per a
sostenir-la.
amantina de la verga
Poden ser senzills o dobles.
Els primers s’utilitzen amarrats a un extrem del penol de la verga, passant a través d’un bossell en el pal,
baixant al peu d’aquest; els dobles tenen un extrem ferm a un càncam del tamboret, passen pel bossell del
penol de la verga i retornen per passar per altra bossell del tamboret, per baixar el xicot al peu del pal.
amantina de la verga de gratanúvols
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de gratanúvols de proa i pel si a través d’un bossell
en el pal, i baixen al peu d’aquest.
amantina de la verga de major
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de major poper i pel si a través d’un bossell en el pal,
i baixen al peu d’aquest.
amantina de la verga seca
Amantina que s’uneix pels extrems al penol d’una verga seca i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquest.
amantina de la verga seca
Cap o aparell sortint de la verga seca, serveix per a sostenir-la.
amantina de perroquet
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de perroquet i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquet.
amantina de ploma
Aparell format per un quadernal en el cap de la ploma i un bossell en el boterell del pal, que amb un cable
d’acer serveix per a hissar i arriar plomes o puntals.
amantina de puntal
Sinònim d’amantina de ploma.
amantina de sobregoneta major
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de sobregoneta i pel si a través d’un bossell en el pal,
i baixen al peu d’aquest.
amantina de sobremitjana
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de sobremitjana i pel si a través d’un bossell en el
pal, i baixen al peu d’aquest.
amantina de sobreperroquet

Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de sobreperroquet i pel si a través d’un bossell en el
pal, i baixen al peu d’aquest.
amantina de trinquet
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de la verga del trinquet i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquest.
amantina de velatxo
Amantina que s’uneix pels extrems al penol de verga de velatxo i pel si a través d’un bossell en el pal, i
baixen al peu d’aquest.
amanyogar
Ficar estopa i atapeïda en la costura de les taules.
amarar
Mullar alguna cosa de manera que el líquid la penetri, que absorbeixi la major quantitat possible de líquid.
amarar
Descendir a l'aigua (no necessàriament la del mar) ja sigui un hidroavió o un helicòpter.
El substantiu corresponent és amaratge.
Per a tal fi i per als seus moviments en l'aigua (durant la carrera d'enlairament o l'arribada a l'ancoratge, els
hidroavions es mantenen sobre la superfície gràcies a flotadors.
Aquests poden ser de diversos tipus: dos flotadors centrals, o un central i dos auxiliars d'estabilització prop
de les puntes, quan el mateix fuselatge fa les funcions de flotador, l'avió és conegut com hidroavió de
canoa.
Els flotadors estan dotats de timons de direcció que, una vegada en l'aigua, actuen com els timons dels
vaixells.
L'operació de amaratge (s'empren també, correctament, els termes amaratge i amarar) és una de les fases
més compromeses del vol i està bàsicament condicionada per l'estat de la mar; excepte en casos
excepcionals, resulta impossible amarar amb mar gruixuda.
amaratge
Acció de posar-se sobre la superfície de l’aigua una aeronau, un hidroavió o un avió amfibi.
amaratge
L'amaratge és un concepte aeronàutic que defineix el procés en el qual una aeronau impacta de forma
controlada una superfície aquàtica de manera anàloga a un aterratge en terra.
Un amaratge s'aconsegueix després d'haver efectuat un descens en l'altitud del vol, haver reduït la
velocitat d'aquest, seguir un patró d'aproximació, d'inclinació, de planatge i haver identificat el lloc exacte
on s'haurà d'exercir l'amaratge, ja sigui en la superfície d'un riu, d'un llac o en el mar.
No ha de confondre's amb un accident aeri en una superfície aquàtica, a pesar que un amaratge no
planejat podria comportar a un.
Per analogia, en el camp de l'astronàutica també es qualifica com amaratge al impacte controlat d'un
vehicle espacial sobre la superfície marina.
amaratge forçós
Descens forçós d'una aeronau en l'aigua.
amaratge no planejats
Els amaratge no planejats o d'emergència són aquells que s'efectuen en condicions crítiques de seguretat,
després de haver-ne detectat un problema important en l'avió o helicòpter, de forma inesperada durant el
vol, en una situació que indueixi a jutjar que no és segur continuar en vol i que no existeixen alternatives
viables per realitzar un aterratge.
amaratge planejats
Son els planejats o controlats són aquells que s'efectuen amb totes les condicions de seguretat i que es
compleixen després d'haver aconseguit la destinació definida.
Aquest tipus d'amaratge els realitzen els hidroavions, algunes càpsules espacials, i avions i helicòpters
dotats amb elements de flotació.

amarinament
Acció d’amarinar un vaixell, una nau, etc.
amarinar
Proveir a una nau de tripulants, provisions i pertrets necessaris.
amarra
Qualsevol mana de cap, cadena o cable metàl·lic usats per a amarrar un vaixell a un moll, a una bola, o a
una embarcació menor, a terra o a un altre vaixell.
Les cordes utilitzades a bord porten el nom genèric de caps.
És tan enorme la quantitat d'operacions a realitzar amb els caps, que la tradició marinera ha acumulat al
llarg dels segles, que justifica per si solament dedicar-li una obra.
Aquí s'exposaran solament els coneixements indispensables a l'home de mar.
El conjunt de caps i cables específics d'un vaixell, es denomina eixàrcia o cordam.
Els caps es mesuren per la longitud de la seva circumferència o mena, expressada en mil·límetres.
En el passat, es van utilitzar amb profusió els caps fets a partir de fibres vegetals: cànem, abacà, sisal,
cotó, però en l'actualitat han deixat pas pràcticament als fabricats amb fibra sintètica: niló, terlen, polietilè,
polipropilè.
Sent aquests últims els més estesos, atès que reuneixen un major nombre de qualitats com són: més
flotabilitat, més resistència a l'aigua, menys pes i més elasticitat.
Durant la maniobra d'atracament, pot resultar de veritable utilitat numerar les amarres, que solen numerarne
de proa a popa.
Amb això s'eviten confusions que poden provenir que en el transcurs de la maniobra el vaixell s'hagi
desplaçat de la posició prevista.
amarra
Lloc on amarren les naus.
amarra
Dispositius que refrenen una càrrega / contenidor per motius de seguretat en una embarcació.
amarra de castell
Sinònim d’amarra de través.
amarra de colzera
Són cadenes, cables o caps que es donen en la proa i popa del vaixell i s'amarren a la banda contrària
d'atracament fent-les fermes a una boia, un mort etc.
Solen treballar en direcció perpendicular o gairebé perpendicular en funció de les seves condicions
d'atracament al plànol longitudinal del vaixell.
S'usen per mantenir el vaixell separat del moll quan les condicions de vent i mar així ho demandin, evitant
que el costat del vaixell es copegi contra el moll.
També serveixen d'ajuda per separar el vaixell del moll en aquelles maniobres que així ho requereixin
amarra de costat
Amarra amb la que es subjecta un vaixell, en posició convenient, quan es desplaça en un port.
amarra de llarg
Són les amarres que sortint per la proa o per la popa treballen cap a proa o cap a popa respectivament, és
a dir treballen cap al mateix cap d'aquella per la qual surten.
Per tant, els llargs de proa treballaran cap a proa i els llargs de popa treballaran cap a popa.
S'usen per col·locar o situar el vaixell en una posició inicial i es donen el mes lluny possible cap a davant o
cap a enrere respectivament. Serveixen per mantenir el buc pegat al moll d'atraqui i fonamentalment per
evitar els desplaçaments longitudinals del mateix.
Per tant, el llarg de proa evitarà que el buc es mogui cap a popa i el llarg de popa evitarà que es desplaci
cap a proa.
amarra de l’àncora
Conjunt de cable i àncora, o cadena i àncora, que constitueix l’element per fondejar un vaixell.

amarra de popa
Calabrot o altre cap gros per subjectar la popa d’un vaixell a un moll o un altre vaixell pròxim.
amarra de proa
Cap amb el que es subjecta la proa d’un vaixell a un moll, etc.
amarra de spring
Veu anglesa molt usada per a designar al cap d'amarrament d'un vaixell, donat cap a popa si el punt ferm
a bord està a proa i viceversa quan es troba popa.
Són les amarres que sortint per la proa o per la popa treballen cap a popa o cap a proa respectivament, és
a dir treballen cap al cap contrari d'aquella per la qual surten.
Els esprings són les amarres que es col·loquen en diagonal.
Actuen de forma semblant a com ho faria un moll, d'aquí el seu nom (en anglès spring significa moll, entre
altres accepcions).
Un dels esprings parteix de la proa del vaixell en direcció a popa, fins a arribar a el punt d'amarrament,
situat sobre el moll, pantalà o altra embarcació, a l'altura de la popa; l'altre spring part de la popa en la
forma contrària.
Són els quals s'utilitzen per a deixar el vaixell parat i en posició.
La seva principal missió evitar els moviments longitudinals del vaixell quan està atracat.
D'aquesta forma, el spring de proa evitarà que el vaixell es desplaci cap a proa i el de popa evitarà que es
mogui cap a popa.
Portant del spring de proa, aquesta enconxa cap al moll i duu cap a enrere el vaixell.
Portant del spring de popa enconxa la popa cap al moll i fa avançar el vaixell cap a proa.
amarra de través
Cap d'atracament que es dóna al moll en sentit perpendicular a la línia proa-popa del vaixell.
S'utilitzen per a deixar el vaixell pegat o conxat al lloc d'amarrament.
Com missió eviten que el vaixell es desenganxi del seu amarrament, eviten el moviment transversal del
vaixell pel que fa al seu atracament.
amarra falsa
Amarra extra que s’empra, deixada fluixa, quan no es té prou confiança en la força de la que serveix
usualment, a fi que, si aquesta es trenqués, l’embarcació, amb tot, no quedés desamarrada
amarra fixa
Ancora de molt pes, generalment d’una sola ungla o amb forma de bolet, fondejada amb una cadena unida
a una boia d’amarratge.
Sinònim cos mort.
amarrada
Acció o l’efecte d’amarrar.
amarrada
Maniobra en què es fixa, normalment amb caps, cables o cadenes, un vaixell al moll o a una altra nau, o
un objecte de bord.
amarrada de base
Amarratge d’una embarcació al port que li serveix de base permanent per a les seves operacions.
amarrada de trànsit
Amarratge temporal d’una embarcació en un port diferent del que li serveix de base per a les seves
operacions.
amarrador
Persona que, de terra estant, encapella les amarres d’un vaixell i les llarga quan aquest va a sortir.
amarrador

Persona denominada també “pràctic amarrador” que, situada a bord d'una petita embarcació, indica al
vaixell que està entrant a un port el lloc precís en el qual ha de fondejar.
Després és qui dóna instruccions per on ha de amarrar el vaixell.
En els ports espanyols del Mediterrani la funció de l'amarrador és, bàsicament, evitar que l'ancora sigui
fondejada en les proximitats de la cadena d'un altre vaixell.
amarrador
Lloc d’amarrada.
amarrador
Zona d’un port o un recer on amarren les embarcacions.
Normalment, quan la permanència del vaixell atracat al moll no és excessiva, s'empren caps o cables
proveïts de una gassa que s’encapilla als norais.
No obstant això, cada dia és freqüent col·locar en l'extrem dels cables certa longitud cap de fibra sintètica,
amb la seva gassa corresponent, para és una major elasticitat i així reduir la possibilitat que es trenqui.
Les cadenes, a causa del seu pes i difícil maneig, solament en donar-les a terra els vaixells amarrats al
moll de forma permanent, com els pontones o altres similars.
amarrador de port
Peça que es disposa en els molls, semblant als bol·lards per a fer-hi fermes les amarres dels vaixells.
Així com el bol·lard és asimètric a l'eix vertical del seu coll, el norai es un sòlid de revolució i el seu cap reté
l'amarra únicament per mitjà d'un vorell.
El norai no s'ancora usualment amb tirants com el bol·lard, sinó que va encastat massissament de fàbrica.
A diferència del bol·lard, que va col·locat a la vorera del moll, el norai s'emplaça un xic endarrerit.
El pes dels norais varia de 500 a 1200 quilograms, la seva separació de 10 a 50 metres; el diàmetre mínim
aconsellable és de 30 centímetres.
Sinònims: bol·lard, norai.
amarrador perillós
Amarrador en el qual un vaixell no pot fondejar ni amarrar sense xocar amb altre vaixell o copejar contra
una obstrucció.
amarrar
D'una manera més concreta s'utilitza per a designar l'operació de subjectar el vaixell al moll o al fons
(fondejar) mitjançant amarres de manera que resisteixi l'acció del vent o de la mar.
El vaixell es pot amarrar per proa, per popa o per un costat.
En conseqüència, tota embarcació es pot amarrar:
• Fondejant amb una o més ancores.
• Donant volta a les bites amb les amarres que les seves gasses s'hagin encapellat a un norai, o s'hagin
fetes ferms a un punt fix de l'exterior del vaixell.
Com és de suposar, no són incompatibles entre si, sinó que es poden combinar en la forma més
convenient, d'acord amb cada circumstància.
Limitant-nos al cas concret d'amarrar el vaixell a un moll, aquesta operació pot fer-se col·locant-lo paral·lela
o perpendicularment a ell, és a dir, atracant de costat o de puntes.
amarrar
Lligar, subjectar, nuar, fermar un cap, cable o cadena, una vela, etc.
amarrar
Procés d’assegurar un vaixell o instruments oceanogràfics, diferent al fondejo amb una simple àncora.
amarrar
Cobrar d’un cap fins que faci força o mantenir-lo ferm amb aquestes condicions.
amarrar a barbes de gat
S'utilitzen dos amarres independents, formant un angle entre la posició de les dues amarres i es poden
repartir els esforços entre ambdós.
L'angle mai ha de superar els 120º on cada amarra suportaria el mateix esforç que un solament.

Per a angles de 90º l'esforç de cadascun serà del 70% del d'una amarra i per a 60º o menys es reduirà al
50%.
amarrar a la blanca
Antigament subjectar a un galiot a un banc al ras.
amarrar a la vela amb el cos del vaixell
Ancorar governant el vaixell només amb el timó i les veles.
amarrar a peu d’ànec
Fondejar el vaixell amb tres ancores per la proa.
amarrar a so de marea i vent
Fondejar les ancores en la direcció del vent probable o de la marca.
amarrar a tal rumb
Fondejar les àncores a un rumb determinat.
amarrar a terra
Assegurar el vaixell amb amarres donades a terra.
amarrar a un moll
Les embarcacions s'amarren a un moll o pantalà per mitjà de caps que es diuen amarres.
En general, l'espai del que es disposa per amarrar un vaixell és limitat, per la qual cosa aquell ha de
quedar perfectament subjecte per mitjà de les amarres perquè no pugui desplaçar-se.
Reben el nom de caps, en la professió marinera, les cordes o sogues que es tenen a bord del vaixell.
Sota el nom d'amarres, per tant, es designen els caps o estatges que serveixen per afirmar el vaixell a
l'atraqui.
Es denominen estatges en general a les amarres utilitzades en els atraquis i en els remolcs, i són caps
d'un grossor considerable.
Les amarres reben un nom diferent segons la direcció en la qual treballen en sortir del vaixell per la guia o
per la gatera.
En llocs en els quals es produeixin marees amb elevada carrera, s'han de donar esprings de major longitud
per permetre que el vaixell pugi i baixi amb la marea sense separar-se excessivament del moll.
Si els caps es donen en la plenamar, s'han de deixar amb entre 30 a 60 centímetres de si.
Quan la marea baixa, el pot descendirà amb ella provocant una major tensió en els caps.
No obstant això, en haver utilitzat esprings de major longitud i haver deixat una mica de si, evitarem una
tensió excessiva sobre ells.
Si és necessari, a causa d'una amplitud de marea molt gran, realitzarem la mateixa operació amb els
llargs.
amarrar a una boia amb un iot
Lligar, subjectar, nuar, fermar un cap, cable o cadena, a una boia.
La maniobra serà la següent:
• Apropar-nos a la boia amb la proa al vent.
• En tenir-la per la mateixa proa, donar enrere per parar l'arrencada.
• Agafar la boia amb una gafa.
• En cas que no puguem apropar-nos amb la proa al vent, ho farem passant al seu costat pel seu
sobrevent a poca velocitat.
• En tenir-la per l'amura donarem enrere i el vent s'encarregarà d'apropar-nos a ella.
amarrar al borneig
Amarrar prenent al vaixell només per la proa, amb un únic mort o àncora.
amarrar amb colzera
Fondejar dues ancores per la proa i una per la popa del vaixell.
amarrar amb dues àncores
Subjectar el vaixell al fons amb dues àncores de manera que les cadenes formin un angle agut.

amarrar amb la llanxa
Fondejar un àncora deixant-la caure des d'a bord del vaixell, mentre que l'altra s'ompli al lloc de fondejo
amb la llanxa; en aquesta maniobra, la llanxa ha de fondejar un ancorot en el lloc designat per a la segona
àncora, torna al vaixell, l'embarca i cobra del cap de l’ancorot fins a arribar a ell, on fondeja la segona
àncora.
amarrar de costat
Sinònim d’atracar de costat
amarrar de punta
Pot ser amb ancora o amb mort.
La maniobra és similar en tots dos casos.
En els ports esportius, la maniobra més habitual és la d'amarrar de punta amb mort.
Consisteix a apropar-se al port a poca velocitat, donar-li un cap per la proa i ciavogar sobre el mort o sobre
la vertical del mort.
Alguns es posen de popa al moll abans d'haver donat el cap al mort, després l'hi donen i, a continuació,
amarren la popa al moll.
amarrar de punta amb un iot i dues ancores
Seguim els següents passos, per aquest ordre:
• Naveguem paral·lels al moll, amb poca arrencada i amb cura d'estar lliures de les cadenes d'altres
vaixells.
• Fons a babord.
• Timó a babord.
• Filem cadena.
• Parem arrencada.
• Aguantem cadena de babord .
• Fons a estribord.
• Timó a estribord.
• Màquines enrere.
• Filem les cadenes.
• Parem màquina.
• Donem amarres.
• Afirmem amarres.
• Tibem cadenes.
amarrar de punta amb un iot i una ancora
Convé seguir els següent passos:
• Naveguem paral·lels al moll, amb escassa arrencada i amb molta cura d'estar lliures de les cadenes
d'altres embarcacions.
• Fons a babord.
• Timó a babord.
• Filar cadena.
• Màquina enrere.
• Aguantem cadena.
• Timó a estribord.
• Filem cadena.
• Parem màquina i tirem amarres.
• Afirmem les amarres i tibem les cadenes.
amarrar de través
Amarrar donant l’amarra perpendicularment a la línia popa proa del vaixell.
amarrar en 42 més dos través
Aquesta maniobra consisteix a passar a terra, en proa i popa, quatre llargs per l’amura i l'aleta
respectivament, mes dos espies treballant en sentit contrari (esprings), i dos pel través (travessos),
resultant un total de 16 amarres.

L'usual per a aquest tipus d'amarrament és fer ferm al vaixell dos remolcadors, un per la proa i altre per la
popa, el normal és que cadascun carneree, pel que es fan ferms al vaixell amb tres calabrotes dos per la
popa i un per la proa.
Una vegada que el vaixell es trobi amarrat s'han de deixar anar els remolcadors, maniobra que es pot
avançar si el capità de la nau considera que el vaixell no corre cap risc i deixi de prescindir de la seva
ajuda.
L'assistència d'embarcacions menors per a passar les espies a terra evita acostar al vaixell al lloc
d'atracament fins a distància de tir de “nivelay”.
Freqüentment es passa a terra una llarg de proa i altre de popa simultàniament, sortits directament dels
rodets, i després un segon dels tambors, amb la finalitat de poder virar en forma lenta i parella assegurant
d'aquesta forma que l'embarcació es desplaci paral·lelament cap al lloc d'atracament fins a passar la resta
de les amarres amb “nivelay” a terra.
La tensió final de les espies queda a càrrec dels oficials que cobreixen el castell i la toldilla durant la
maniobra, procurant que aquestes quedin treballant de forma parella per a finalment col·locar les rateres.
Especial atenció s'ha de tenir amb l'amarri de les espies a una mateixa bita de terra, de manera que les
gasses de cadascuna d'elles sigui passada per sinus de l'anterior, evitant d'aquesta manera que es
mosseguin, al ser deixades anar durant la maniobra de desatracament.
amarrar en andana
Donar un vaixell quatre amarres al costat d'altre per a ocupar el menor espai possible.
amarrar en quatre
Subjectar el vaixell amb dos amarres per la proa i altres dues per la popa de manera que no pugui girar.
amarrar entre vent i marea
Fondejar en la bisectriu de l'angle format per les direcció del vent i de la marea.
amarrar i desamarrar
Servei que es presta a les naus en el amarrador per a rebre i assegurar les amarres, canviar-les d’un punt
d’amarrament a un altre i deixar-les anar.
amarrar les braces
Afermar, cobrar un xic de les braces de sobrevent i amollar al mateix de les de sotavent perquè en la
cenyida les vergues no treballin per la creu.
amarrar per sí
És donar l'amarra de tal forma que les seves dues puntes quedin a bord, una vegada passada pel norai,
bol·lard o argolla.
amarrar un vaixell
Subjectar, fermar, una embarcació a un altre vaixell, a un moll, a una balisa.
amarrar-ne
Unir-se mitjançant amarres a un moll, a altre vaixell o a un fondeig.
amarrar-ne a la boia
Amarrar-ne alguna de les embarcacions menors de bord, o altra d’auxili, a la boia d’alguna de les ancores
fondejades.
amarrar-ne en andana
Assegurar el vaixell amb quatre amarres o àncores i amarres por la popa, paral·lelament a altre, a fi
d’ocupar el menor espai possible.
amarrat
Lligat amb caps, cadenes, etc.
amarrat
Se’n diu d’una embarcació quan es troba en el seu amarrament.

amarratge
Acció i efecte d’amarrar.
amarratge
Conjunt d’amarres.
amarratge
Es refereix als caps ferms o amb disposició de fermar-los; és el mateix que volta, trinca o lligada.
amarratge
Servei portuari que es presta per a subjectar les embarcacions quan s’atraquen a molls o boies.
amarratge
Impost que paguen els vaixells en port per l’amarrar al moll.
amarratge
Lloc on s’amarren els vaixells.
amàs d’alimentació
Sorra dipositada en una platja baixa per alimentar les platges en direcció de deriva mitjançant l’acció dels
corrents o de forces litorals naturals.
amatasi
Airosa canoa de pesca Samoana, estava decorada amb petxines.
Aquesta embarcació té les següents característiques: vela amb forma de cranc i flotador.
amateur
Se’n diu de la categoria esportiva establerta per les federacions per a les competicions de jugadors no
professionals.
amateurisme
Condició d’amateur.
AMB
Sigles de la Associació Brasilera de Metalls.
amb arrencada
Sinònim de tenir arrencada.
amb arrencada endarrere
Sinònim de tenir arrencada endarrere.
amb característiques de Pingo
Petites formacions còniques submarines que tenen l’aparença geomorfològica dels pingos.
Sinònim amb aspecte de pingo
amb espai suficient
A distància o lluny de terra, de baixos o de qualsevol altre perill, de manera que el vaixell pot abatre o
derivar sense cap risc.
amb la costa a sotavent
Hom ho diu del vaixell que navega molt aterrat i amb vent que l’apropa cap a terra.
amb la popa primer
Navegar el vaixell amb la popa per davant, és a dir, anar enrere.
amb les veles plenes
Sinònim de navegar amb les veles plenes.

amb tots el rissos
Hom ho diu quan per el mal temps o en previsió d’un temporal, es navega amb tots el rissos presos a les
veles.
ambdues caps
Els ports de càrrega i descàrrega són considerats caps, en la negociació de noliejament d'un vaixell.
ambient
Atmosfera o aire d'un lloc.
Allò que envolta, que circula al voltant d’una cosa, especialment l’aire, el medi.
ambient biològic marí
Els fenòmens dinàmics i condicions físiques i químiques del mar determinen una amplíssima varietat
d'ambients biològics, que causen variacions en la seva fauna i flora en tots els punts de llarg a llarg del
globus per on s'estenen les aigües.
La flora està constituïda fonamentalment per algues, les quals ocupen profunditats de fins a un màxim de
250 m., límit en què la llum solar exerceix la seva activitat, i també límit de la zona en què es
desemboliquen els animals herbívors.
La fauna marina va disminuint conforme augmenta la profunditat.
Els animals que viuen en les profunditats abissals estan adaptats per suportar enormes pressions i
moure's en la foscor; no obstant això, aquest mitjà origina éssers capaços d'emetre llum, com determinats
peixos i cefalòpodes que presenten formes fantàstiques.
En la superfície suren vegetals i animals microscòpics (plàncton) en quantitats incalculables, les quals són
portades pels corrents i alhora condicionen també els desplaçaments de la fauna que s'alimenta d'ells.
A les zones litorals la fauna és variable; els fons sorrencs solen ser pobres, mentre que els rocosos acullen
abundants animals que estan dotats d'òrgans fixadors, els quals els permet mantenir-se agafats a les
superfícies resistint l'embat de les ones.
ambient litoral
Ambient de deposició dels sediments que ocupa la zona compresa entre els nivells de marea, alt i baix.
ambient marí
Ambient de deposició de sediment que ocorre en el fons oceànic situat per sota del nivell de baixamar.
ambient sedimentaris marins
Els processos sedimentaris presenten sempre una influència geogràfica, ja que aquestes definits per una
sèrie de factors físics, biològics i químics, formant el que es denomina ambient sedimentari.
El conjunt d'aquestes característiques imprimeix al sediment o fàcies sedimentària, unes propietats que els
fan diferenciables a la resta dels sediments dipositats en altres ambients.
Els elements més importants que defineixen els ambients sedimentaris marins són: fisiografia del mitjà,
energia, clima, aportació de sediment i canvis del nivell del mar.
La fisiografia del mitjà defineix i limita les dimensions del mitjà, geometria i profunditat.
L'energia comprèn factors com l'oceanografia (corrents geostròfiques, ones, marees, tempestes) fins a uns
altres com la tectònica.
El clima, que al seu torn pot condicionar alguns aspectes de l'oceanografia, així com la naturalesa de
l'aportació de sediment i el volum de material aportat.
L'aportació de sediment afecta a la composició dels materials procedents d’ella, i al volum de sediment.
Les àrees fonts poden ser externa (terrestre o atmosfèrica) i internes (p.i producció biològica marina).
ambiental
Relatiu o pertanyent al medi ambient.
Es recomana l'ús de l'adjectiu ambiental, excepte en contextos ambigus, en lloc de mediambiental que és
redundant.
ambigüitat
Incertesa d’un valor o significat que admet dos o més interpretacions, condició que es presenta quan en
navegació, les coordenades defineixen més d’una posició, direcció, línia o superfície de posició.
ambre

L'ambre, càraves o succins, és una pedra preciosa feta de resina vegetal fossilitzada provinent
principalment de restes de coníferes i algunes angiospermes.
Etimològicament el seu nom prové de l'àrab, significant el que sura en el mar, ja que sura sobre l'aigua del
mar, encara que originalment es referia a l'ambre gris.
L'ambre és una substància dura, lleugera i trencadissa.
Es forma per polimerització de resina vegetal residual d'alguns arbres que data de fa, almenys, 300 milions
d'anys encara que no es fa comú en la història de la Terra fins a fa uns 130 milions d'anys, en el Cretàcic
Inferior.
Amb el temps va sofrir un procés de fossilització formant masses irregulars i extenses dins dels estrats de
roques des del Carbonífer superior.
ambudat
En València, nansa acoblada al galliner de la encanyissada, on queden presos els peixos.
amburga
A Tarragona, vent que a vegades no arriba a terra i neix en el coll damunt de la cala de l’Atmella, bufa a al
hivern i a la primavera.
amburgas
Al país valencià, vent de tramuntana.
amenaça
Acció d'amenaçar.
amenaça
Delicte contra la llibertat i seguretat de les persones que es materialitza mitjançant manifestacions orals,
escrits o gestos realitzats amb el propòsit de causar algun dany o perjudici a algú.
amenaça substancial de descàrrega de petroli
Es refereix a qualsevol incident que involucri al vaixell i que pugui crear un risc de descàrrega del petroli
transportat.
Aquests accidents inclouen però no es limiten avarades, col·lisions, danys al buc, incendi, explosió,
perduda de la propulsió, inundació, vessaments en coberta o qualsevol altre succés.
amendment
Expressió anglesa, que significa = Esmena
Modificació (Per exemple: en un crèdit documentari, en una pòlissa d'assegurança).
anemocinemògraf
L'anemocinemògraf és un aparell per a la mesura de la direcció i velocitat del vent.
Està compost per un sensor de direcció del vent (en essència un penell), un sensor de velocitat del vent
(anemòmetre), cablejat, unitat central de processament de dades i registrador gràfic.
amerar
Sinònim d’amarar.
American Bureau of Shipping
És una Societat de Classificació amb seu en Houston, Texas.
ABS va ser fundada en 1862 i actualment és una de les tres empreses capdavanteres en el seu sector a
nivell mundial, al costat de la britànica “Lloyds Register” i la noruega “Det Norske Veritas”.
ABS opera una estructura descentralitzada per mitjà de tres divisions localitzades en Houston (ABS
Amèrica), Londres (ABS Europe) i Singapur (ABS Pacífic), contant amb més de 150 oficines en 70 països.
La missió de ABS és buscar el interès general així com les necessitats dels seus clients promovent la
seguretat de la vida humana i propietats així com la protecció de l'entorn natural marí per mitjà del
desenvolupament i verificació d'estàndards per al disseny, construcció i manteniment de vaixells i
plataformes offshore.
ABS és membre de l'Associació Internacional de Societats de Classificació (IACS), a la qual pertanyen les
deu Societats de Classificació més importants del món.

american selling price
Expressió anglesa que significa: “Preu de venda americà”.
Mètode de determinar el valor en duana de les mercaderies utilitzat en Estats Units, en virtut del com les
importacions es valoren al preu de venda dels articles produïts a Amèrica del Nord en comptes de basarse
en el valor d'exportació del producte estranger.
S'aplica, per exemple, als productes químics derivats del benzè, a les sabates amb sola de cautxú, a les
cloïsses en conserves, guants de llana, etc.
amf
Acord multifibres.
amfibi
Terme que s'aplica a tot allò que participa de característiques terrestres i aquàtiques: operacions, mitjans
de transport, mitjans d'atac, etcètera.
En el camp dels mitjans de transport o de combat existeix, no obstant això, la possibilitat de distingir la
capacitat predominant per la qual poden catalogar-ne com pertanyents a mitjans navals, aeris o terrestres,
és a dir, es tracta d'establir en quin ambient el mitjà opera normalment.
Es distingeixen així tres tipus principals de bressoleu-vos a principals de mitjans amfibis:
Navals: Estan destinats bàsicament a navegar, encara que conten amb característiques més o menys
limitades per a romandre i moure's en terra ferma (mitjans de desembarcament aptes per a actuar en les
platges, mitjos del tipus amb matalàs d'aire, o mitjos de la categoria d'efecte de superfície).
Aeris: Construïts per a volar i capaços d'aterrar o amarar indistintament i, per tant, desenganxar en
qualsevol mig (avions i helicòpters dotats amb tren d'aterratge de rodes i de flotadors).
Terrestres: Destinats a operar en terra ferma, encara que disposen també de la possibilitat de desplaçarse
per l'aigua (carros de combat amfibis, vehicles cuirassats de transport equipats amb cadenes i hèlix o
hidroreactors, vehicles de reconeixement amb rodes i hèlix, etc.).
Les operacions militars classificades com amfíbies es caracteritzen per la participació de formacions i
mitjans amfibis, articulats de manera tal que pugui prosseguir en terra ferma una operació que ha tingut
començament en el mar.
Actualment es troba plenament difós el concepte de "desembarcament vertical", basat en la combinació
d'assalts aeris o llançaments de paracaigudistes en correspondència amb operacions terrestres
tradicionals o amfíbies clàssiques.
amfibis
Se’n diuen de les operacions militars ofensives que s'efectuen simultàniament, o de forma combinada, per
terra i aigua.
amfídrom
Dit de les embarcacions que poden navegar cap a davant i cap a enrere.
amfidròmia
Conjunt de fenòmens relacionats amb els punts amfídroms.
amfisci
Entre els antics geògrafs, es deia de l'habitant de la zona tòrrida, l'ombra de la qual, al migdia, mira ja al
Nord, ja al Sud, segons les estacions de l'any
Anfitrite
En la mitologia clàssica, deessa del mar i esposa de Posidó.
La representava marxant sobre les aigües sobre un carro tirat per dofins o per cavalls marins.
àmfora
Antiga mesura de capacitat; la grega equivalia a 38 litres i la romana a 25.
Va servir per a l'arqueig dels vaixells.
Una llei promulgada pel tribu de la plebe Flaminius Napos (233 a.C.), limitava a 300 àmfores la capacitat
de les naus pertanyents als senadors.
àmfora
Una àmfora és un recipient ceràmic de gran grandària amb dues rosteixes i un llarg coll estret.

Apareixen per primera vegada en les costes del Líban i Síria, durant el segle XV a. C. i s’estenen per tot el
món antic.
Va Ser utilitzada pels antics grecs i romans com el principal mig de transport i emmagatzematge del raïm,
olives, oli d’oliva, cereals, peix, i altres productes bàsics.
Van ser elaborades a gran escala en els temps de l’Antiga Grècia i utilitzades en tot el Mediterrani fins al
segle VII, quan van ser suplantades per recipients de fusta i pell.
Els primers tipus grecs presentaven un perfil corb continu.
Els exemplars més moderns i els romans presenten clarament diferenciada la part alta (coll i boca) de la
resta del cos.
amforal
Relatiu o pertanyent a una àmfora.
amiant
L’amiant, és un grup de minerals metamòrfics fibrosos.
Estan composts de silicats de cadena doble.
Els minerals d’amiant tenen fibres llargues i resistents que es poden separar i són suficientment flexibles
com per a ser entrellaçades i també resisteixen altes temperatures.
A causa de aquestes especials característiques, l’amiant s'ha usat per a una gran varietat de productes
manufacturats, principalment en materials de construcció, productes de fricció, matèries tèxtils termo -
resistents, i revestiments, equips de protecció individual, pintures,
S'ha determinat pels organismes mèdics internacionals que els productes relacionats amb el asbest/amiant
provoquen càncer amb una elevada mortalitat i per això, des de fa dècades, s'ha prohibit el seu ús en tots
els països desenvolupats, encara que es continua utilitzant en alguns països en vies de desenvolupament.
amidable
Que pot ésser mesurat.
amidador
Persona que mesura.
amidament
Acció de mesurar.
amidar
Determinar, prendre, les mides d’alguna cosa, avaluar amb una mida una magnitud lineal.
amidar d’estopa a estopa
Contar la longitud de la quilla des de la costura des de la gresa al peu de roda fins al del codast.
amidar els angles
Per amidar els angles o indicar-los en la carta nàutica s’utilitzen el grau, el minut i el segon.
amidar la velocitat
Per a mesurar la velocitat o indicar-les s’utilitzen el nus, el cable per minuts i el metre per segon.
El nus és una unitat de velocitat utilitzada pels navegants.
Un nus equival a una milla en una hora.
Quan expressem que el nostre vaixell navega a 12 nusos volem dir que navega a 12 milles en una hora.
El cable per minut (cab/min) és altra de les unitats de velocitat que utilitzen els navegants per a indicar la
velocitat dels vaixells i per a mesurar la intensitat del vent i equival a 6 nusos.
El metre per segon (m/seg.), també s’utilitza per a mesurar la intensitat del vent.
amidar les altures
Per a mesurar les altures o indicar-les en les cartes nàutiques s’utilitzen el metre i el peu.
amidar les distancies
Per a mesurar o indicar les distàncies, s’utilitzen en general la milla nàutica, el cable nàstica i la iarda.
La milla nàutica és la mesura lineal d’un minut d’arc de cercle màxim de la superfície terrestre i equival
aproximadament a 1.852 metres.

L’Equador i els Meridians són cercles màxims.
El cable nàutic equival a la dècima part de la milla nàutica o sigui 185,2 metres.
La Iarda equival a 0,914 metres.
La milla equival a 2.000 iardes.
amidar les profunditats
Per a mesurar les profunditats o indicar-les en les cartes nàutiques s’utilitzen, la braça, el metre i el peu.
La braça equival a 1,83 metres igual a 6 peus.
La braça s’empra per a indicar les grans profunditats en les cartes nàutiques americanes i angleses, en
aquestes mateixes cartes el peu s’utilitza per a indicar les petites profunditats.
El peu anglès és el qual s’utilitza en la marina i equival a 0,30479 metres.
En l’actualitat la immensa majoria de les cartes nàutiques expressen les profunditats en metres entre ells
Espanya.
Amistad
El “Amistad” era una goleta de velatxo mercant espanyola en la qual es va dur a terme una rebel·lió
d'esclaus en 1839, quan el vaixell viatjava enfront de les costes de Cuba.
Uns 500 africans havien estat segrestats a Sierra Leone i transportats fins a l'Havana, Cuba, (llavors
colònia espanyola) pel vaixell negrer portuguès “Tecora”, on van ser venuts com a esclaus.
Cinquanta-tres d'ells van ser traslladats a 'Amistad”.
El viatge va començar el 28 de juny de 1839 amb direcció a Port-au-Prince.
No obstant això, el 2 de juliol, un dels africans, de nom Joseph Cinqué, va aconseguir alliberar-se i va fer el
mateix amb els altres captius.
Els confinats van matar al cuiner del vaixell, qui durant el viatge havia espantat als esclaus en descriure
com serien assassinats quan arribessin, i també al capità, en una lluita en què també van morir dues dels
esclaus.
Dos mariners van escapar.
No obstant això, van perdonar les vides dels dos amos de la càrrega humana a bord, de cognoms Ruiz i
Montes, els qui els havien promès que conduirien l'embarcació cap a Àfrica.
També van perdonar a l'esclau personal del capità.
No obstant això, els africans van ser enganyats, sent conduïts cap al nord amb rumb a la costa nordamericana,
on el vaixell va ser albirat repetides vegades.
Van deixar anar ancores a mitja milla de Long Island, Nova York, el 26 d'agost.
Alguns dels africans van ser a la riba a aconseguir aigua i provisions, i l'embarcació va ser descoberta pel
bergantí “Washington”.
El tinent Gedney, que comandava el vaixell, ajudat pels seus oficials i tripulació, van prendre 'Amistad” i als
esclaus sota custòdia, conduint-los a l'estat de Connecticut.
Després presentaria un reclam per escrit sota la llei d'almirallat pel salvament del vaixell, la càrrega, i els
africans.
Gedney presumptament va triar desembarcar en Connecticut perquè, a diferència de Nova York,
l'esclavitud era tècnicament legal aquí (encara que extremadament rara), i esperava treure profit dels
esclaus.
El cas, àmpliament publicitat a Estats Units, va coadjuvar al moviment abolicionista.
En 1840, una cort federal va resoldre que el segrest dels individus a la seva terra natal, i el posterior
transport, havien estat il·legals.
Així mateix, a Estats Units només podien ser considerats esclaus els nascuts de pares esclaus, ja que la
importació havia estat prohibida en 1808; per tant, els africans eren homes lliures.
La Cort Suprema dels Estats Units va confirmar la sentència el 9 de març de 1841, i els raptats van viatjar
de volta a la seva llar en 1842.
Aquest succés va servir d'inspiració per al film Amistadde 1997, amb la direcció de Steven Spielberg i les
actuacions de Matthew McConaughey, Morgan Freeman, Anthony Hopkins, Stellan Skarsgård i Djimon
Hounsou.
amitjanar
Igualar aproximadament dues parts d'una cosa, o distribuir una cosa en dues parts aproximadament iguals.
amitjanar
Calcular la mitjana d'una cosa.

amo
Persona que té predomini sobre una altra o unes altres.
amo de la càrrega
Propietari o destinatari de la càrrega.
amo operador
Conductors que operen i són amos dels seus propis camions.
amocaé
En Andalusia, encarregat de donar sèu als fons de l’embarcació.
amollada
Acte i efecte d’amollar
amollada d’una vela
Acció d’obrir una vela i també a l’acció d’arriar-la.
amolladís
Que es fàcil d’amollar.
amollador
Que es pot amollar o s’ha d’amollar.
amollador
Persona que s’afluixa o deixa sortir del cap, per a alleujar la tensió a que està sotmès i evitar que es
trenqui.
amollar
Desplegar, deixar quelcom, com la bandera o una vela, en aquest sentit també se’n diu descarregar, quan
la vela que s’amolla està solament carregada, no aferrada.
amollar
Atraure, acumular peix mitjançant el llum.
amollar amarres
Acció d’afluixar i deixar anar les amarres d’un vaixell i cobrar-les a bord.
amollar àncores
Arriar una longitud major de cadena.
amollar aparells
Arriar de la tira per separar els quadernals.
amollar en banda
Arriar un cap fins que no treballi absolutament gens.
amollar en popa
Sinònim de donar la popa.
amollar en proa
Derivar fins a posar-se vent en popa.
amollar la vela
Afluixar i deixar anar la vela fins que tingui el moviment necessari per a prendre el vent com cal.
amollar per ull
Expressió que s’aplica quan es deixa anar un cap, cable o cadena pel escobenc de manera que la punta
del cap surti fora del vaixell.

amollar rissos
Desaferrar els rissos per tal d’augmentar la superfície d’una vela exposada al vent.
amollar un cap
En argot mariner, arriar a poc a poc un cap que estigui molt tes per a reduir l'esforç que suporta.
amollar una escota
Acció d’afluixar l’escota o altre cap per a reduir el seu treball.
amollar una mica
Afluixar una mica un cap o un cable.
amollar-se
Anar baixant d’un lloc escorrent-se per una corda, una fusta, etc.
amonar
A Vilanova i la Geltrú se’n diu quan la barca avarant-la o traient-la, queda clavada a la sorra.
emmordassar
Posar mordasses.
amorrar
Clavar-se una embarcació en la sorra, per la roda de proa o de popa.
amorrar la proa
Topar amb la proa a la sorra d’una platja.
amorrar la proa
Fer calar molt la proa del vaixell.
amorrar-se
Enfonsar-se, més del compte i sovint, la proa d’un vaixell mentre navega, generalment a causa d’una
estiba incorrecta.
amorrar-se una embarcació
Clavar-se una embarcació a la sorra, per la roda de proa o de popa.
amorrat
Calar força més de proa que de popa.
amorronir
Plegar la bandera lligar-la amb tossos de piola, hissant-la per demanar auxili.
amortidor
L'amortidor és un dispositiu que absorbeix energia, utilitzat normalment per a disminuir les oscil·lacions no
desitjades d'un moviment periòdic o per a absorbir energia provinent de cops o impactes.
Els amortidors són un component comú de la suspensió dels motors.
Els elements elàstics metàl·lics utilitzats en la suspensió tenen la tendència de rebotar.
Aquest efecte de rebot s'evita en les suspensions pneumàtiques com l’hidropneumàtica.
amortidor d’un motor
A tots els motors es produeixen les vibracions, per la torsió momentània deguda per força desenvolupada
en la carrera|cursa d'explosió i la seva recuperació en la resta del cicle.
Encara que el volant es dissenya amb suficient mida i massa, perquè la seva inèrcia mantingui un gir
uniforme, absorbint energia en els impulsos giratoris i tornant-la en la resta del cicle; no evita que la
cigonya es cargoli en aquells moments d'acceleració.

Per això s'utilitza un altre dispositiu en l'altre extrem de la cigonya, anomenat amortidor de vibració que té
per objecte crear una força de torsió igual i de sentit contrari a la que sofreix en l'instant de l'explosió,
perquè els seus efectes s'anul·lin.
Hi ha dos tipus d'amortidors o dàmpers:
• El primer utilitza com a material amortidor el cautxú.
Els canvis de par del cigonyal són absorbits per ell i l'energia és dissipada en forma de calor.
Per això, una manera de comprovar si funciona bé un dàmper és notar si està més calenta que la resta de
les peces del motor que l'envolten.
• L'amortidor tipus viscós consta essencialment d'una corona pesada, allotjada en una carcassa fixada en
un extrem del cigonyal, podent moure's lliurement dins d’ella en ésser suspesa en un fluid (silicona).
Aquesta corona tendeix a oposar-se a qualsevol canvi sobtat de velocitat, transmetent aquesta resistència
a través del fluid a la carcassa i per tant al cigonyal, contrarestant o esmorteint la vibració per torsió.
El fluid absorbeix gran quantitat d'energia de moviment de la corona, per la qual cosa s'escalfa.
És convenient observar periòdicament l'estat del dàmper per si ha sofert un cop o bony que pogués limitar
el moviment lliure de la corona, ja que llavors el seu efecte se sumaria al que suporta el cigonyal amb el
perill consegüent de ruptura per esforç de torsió.
amortidor de l’agulla
Mecanisme acoblat a certs instruments de mesura per treure oscil·lacions de l’agulla quan aquesta es
troba al voltant del seu punt d’equilibri.
amortidor de la canya de pescar
Cordill de fils de cautxú que es posa entre la puntera de la canya de pescar i el cordill a fi de dominar a un
peix sense grans esforços de rodet.
amortidor de les màquines
Dispositiu que disminueix o evita les pertorbacions o les vibracions que es produeixen en les màquines
electròniques.
amortidor del baròmetre
Resort del baròmetre marí per no patir les pertorbacions com les cabotades.
amortiment
Acció o l’efecte d’amortir.
amortiment
Dissipació de l'energia en funció del temps o la distància.
amortiment
Amortiment pràcticament significa rebre, absorbir i mitigar una força tal, ja sigui perquè s'ha dispersat o
perquè l'energia s'ha transformat de manera que la força inicial s'hagi minoritat.
Entre millor sigui l'amortiment de la força inicial, menor serà la força rebuda sobre el punt final.
Existeixen molts invents que apliquen els principis de les forces mecàniques els quals tenen l'objectiu
d'anul·lar o dissipar un impacte.
amortiment d’una embarcació
Minorar la marxa d’una embarcació, fins parar-la poc a poc
amortiment de la l’agulla
Acció de disminuir l’amplitud de les oscil·lacions de l’agulla magnètica per que retorni a la posició de repòs.
amortiment de la combustió
Esmorteir l'aire d’entrada per a alentir la combustió.
amortiment de la vibracions
Absorbir o transformar les vibracions d’un cos sotmès a impacte en un sistema mecànic.
amortiment del giroscopi
Acció d’amortir la inclinació del giroscopi amb objecte de disminuir les oscil·lacions horitzontals.

amortir
Disminuir la intensitat d’un soroll, la violència d’un xoc, etc.
amortització
Correspon a la devolució per part de l'emissor, del capital invertit.
La devolució del capital pot rebre’ls cada cert període del temps o bé en la data de venciment de el
instrument financer.
amortització
En l'àmbit financer, correspon a la devolució per part de l'emissor, del capital invertit.
La devolució del capital pot rebre’ls cada cert període del temps o bé en la data de venciment del
instrument financer.
amortització comptable
És el nom que rep el mètode que adopta la comptabilitat al reconèixer el menor valor que experimenta un
actiu nominal o intangible a través del temps.
amortització extraordinària
Correspon en l'amortització anticipada que l'entitat emissora realitza com a conseqüència, alhora, del
pagament anticipat que el deutor hipotecari fa del seu deute o part d’ella, retirant de la circulació per
compra, rescat o sorteig a l'una, lletres de crèdit per igual valor.
amortització financera
És el procés d'assignar una despesa o el pagament d'un préstec en certs períodes de temps.
Un programa de préstecs amortitzables exigeix pagaments iguals en cada període durant la vigència del
préstec a una taxa d'interès estipulada.
amortització ordinària
Consisteix en la devolució del capital en pagaments programats i coneguts.
amortització ordinària directa
És aquella que periòdicament l'emissor paga part del capital i els interessos convinguts, els valors dels
quals s'expressen en el respectiu cupó.
amortització ordinària indirecta
És aquella que s'efectua mitjançant compra o rescat de lletres o per sorteig a l'una, fins a per un valor
nominal igual al fons d'amortització corresponent al període respectiu.
amotinament
Acció o efecte d’amotinar o d’amotinar-se.
amotinament
Quan la dotació d'un vaixell, en la seva totalitat o almenys en una tercera part dels seus efectius, refusa
obeir les ordres del seu comandant, tal comportament és definit com amotinament o motí.
La desobediència és considerada com a tal fins i tot quan els infractors es limiten a la instigació al motí.
La noció d’amotinament s'estén, doncs, tant a la rebel·lió com a la seva instigació.
En qualsevol cas, el amotinament està considerat com una de les faltes més greus en qualsevol
ordenament militar i des de sempre ha estat castigat amb sancions molt severes i fins i tot, en els casos
més extrems, amb la pena cabdal.
amotinar
Alçar en motí la tripulació d’un vaixell.
amovible
Dit d’una peça o d’un òrgan que pot ésser fàcilment desmuntat o desacoblat d’una altra peça, d’un aparell
o d’una màquina.
ample de platja

La dimensió mesurada sobre el plànol horitzontal de la platja, pres perpendicularment a la línia de la costa.
amper
L'amper o ampere (símbol A), és la unitat d'intensitat de corrent elèctric.
Forma part de les unitats bàsiques en el Sistema Internacional d'Unitats i va ser nomenat en honor al
matemàtic i físic francès André-Marie Ampère.
L'ampere és la intensitat d'un corrent constant que mantenint-se en dos conductors paral·lels, rectilinis, de
longitud infinita, de secció circular menyspreable i situats a una distància d'un metre un d'un altre en el buit,
produiria una força igual a 2×10 -7 newton per metre de longitud.
L'ampere és una unitat bàsica, juntament amb el metre, el segon, i el quilogram: és definit sense referència
a la quantitat de càrrega elèctrica.
La unitat de càrrega, el coulomb, és definit, com una unitat derivada, és la quantitat de càrrega desplaçada
per un corrent d'un ampere en el temps d'un segon.
Com a resultat, els corrents elèctrics també són el temps mitjana de canvi o desplaçament de càrregues
elèctriques.
Un ampere representa la mitjana d'un coulomb de càrrega per segon.
1 A = 1 C/s
amper hora
Un ampere hora és una unitat de càrrega elèctrica i s'abreuja com Ah.
Indica la quantitat de càrrega elèctrica que passa pels terminals d'una bateria, si aquesta proporciona un
corrent elèctric d'1 ampere durant 1 hora.
L'amper hora representa la quantitat d'electricitat que, en una hora, travessa un conductor pel qual circula
un corrent continu d'1 A (1 Ah 3.600 C).
S'empra per avaluar la capacitat d'una bateria, és a dir la quantitat d'electricitat que pot emmagatzemar
durant la càrrega i retornar durant la descàrrega.
Si una bateria té, per exemple, una capacitat de 100 Ah, significa que pot donar un corrent de 10 A durant
10 h, o d'1 A durant 100 h, etc.
amper volta
Unitat de força magnetomotriu en el sistema MKS, de símbol Av, definida com el producte del nombre
d'espires d'una bobina pel nombre d'amperes d'intensitat del corrent que la travessa.
amperatge
Intensitat de consum pròpia d’un aparell.
amperatge
Intensitat màxima necessària per una instal·lació.
amperatge
L’amperatge no és altra cosa que la força o la potència en un corrent elèctric circulant entre dos punts,
aquests són el negatiu i el positiu a través d'un conductor o cable elèctric.
El corrent elèctric circula del negatiu cap al positiu.
La forma de saber que amperatge circula per un corrent elèctric és connectat en sèrie un amperímetre, per
a això deu haver una càrrega entre el negatiu i el positiu.
L’amperatge en un circuit elèctric s'ha comparat amb un flux d'aigua per un conducte, com més cabal
d'aigua, major prensió, altre factor que influeix és el grossor del conducte. si el conducte és reduït l'aigua
conté més pressió però el seu cabal serà menor.
Si per contra, el conducte és major, la quantitat d'aigua serà, pel mateix major però a menor pressió.
El mateix succeeix amb un conductor elèctric, si el seu calibre (gruixut) és reduït, el corrent trobarà
resistència o oposició al seu pas, si el calibre és major, fluirà de forma lliure amb menor resistència.
Ampere
Ampère, André-Marie (Lió, 1775-Marsella, 1836) Físic, matemàtic i filòsof francès.
Va ser professor de matemàtica a l'Escola Politècnica de París, de física en el Col·legi de França i membre
de l'Acadèmia de Ciències.
Els seus treballs matemàtics van versar sobre el càlcul de probabilitats i la resolució d'equacions integrals.
Va estudiar la relació entre electricitat i magnetisme i va formular regles precises sobre la inducció
magnètica i la interacció entre corrents.

La regla d’Ampère permet determinar el sentit de la inducció magnètica creada en un punt per un corrent
elèctric que circula per un conductor rectilini i uniforme.
La seva obra filosòfica, que rep influències de Kant, es va publicar pòstumament sota el títol d'Assaig
sobre la filosofia de les ciències.
amperímetre
Un amperímetre és un instrument que serveix per mesurar la intensitat de corrent que està circulant per un
circuit elèctric.
Un microamperímetre està calibrat en milionèsimes d'ampere i un mil·liamperímetre en mil·lèsimes
d'ampere.
Si parlem en termes bàsics, l'amperímetre és un simple galvanòmetre (instrument per detectar petites
quantitats de corrent) amb una resistència en paral·lel, anomenada "resistència shunt".
Disposant d'una gamma de resistències shunt, podem disposar d'un amperímetre amb diversos rangs o
intervals de mesurament.
Els amperímetres tenen una resistència interna molt petita, per sota d'1 ohm, amb la finalitat que la seva
presència no disminueixi el corrent a mesurar quan es connecta a un circuit elèctric.
L'aparell descrit correspon al disseny original, ja que en l'actualitat els amperímetres utilitzen un
convertidor analògic/digital per a la mesura de la caiguda de tensió en un resistor pel qual circula el corrent
a mesurar.
La lectura del convertidor és llegida per un microprocessador que realitza els càlculs per presentar en un
display numèric el valor del corrent elèctric circulant.
Per efectuar la mesura és necessari que la intensitat del corrent circuli per l'amperímetre, per la qual cosa
aquest ha de col·locar-ne en sèrie, perquè sigui travessat per aquest corrent.
L'amperímetre ha de posseir una resistència interna el més petita possible amb la finalitat d'evitar una
caiguda de tensió apreciable (en ser molt petita permetrà un major pas d'electrons per a la seva correcta
mesura).
Per a això, en el cas d'instruments basats en els efectes electromagnètics del corrent elèctric, estan dotats
de bobines de fil gruixut i amb poques espires.
En alguns casos, per permetre la mesura d'intensitats superiors a les quals podrien suportar els delicats
debanaments i òrgans mecànics de l'aparell sense danyar-ne, se'ls dota d'un resistor de molt petit valor
col·locat en paral·lel amb el debanament, de manera que sola passada per aquest una fracció del corrent
principal. A aquest resistor addicional se li denomina shunt.
Encara que la major part de la corrent pansa per la resistència de la derivació, la petita quantitat que flueix
pel mesurador segueix sent proporcional a la intensitat total pel que el galvanòmetre es pot emprar per
mesurar intensitats de diversos centenars d'amperes.
La pinça amperimètrica és un tipus especial d'amperímetre que permet obviar l'inconvenient d'haver d'obrir
el circuit en el qual es vol mesurar la intensitat del corrent.
amperímetre electrodinàmic
L'amperímetre, que és d'elevada precisió i permet mesurar tant corrents contínues com a alternes, és de
quadre mòbil: el camp magnètic ho crea una bobina fixa que està connectada en sèrie amb la mòbil.
amperímetre electromagnètic
Estan constituïts per una bobina que té poques espires però de gran secció.
La potència que requereixen aquests aparells per produir una desviació màxima és d'uns 2 watts.
Perquè pugui absorbir-ne aquesta potència és necessari que sobre els extrems de la bobina hi hagi una
caiguda de tensió suficient, el valor de la qual va a dependre de l'abast que tingui l'amperímetre.
El rang de valors que abasta aquest tipus d'amperímetres va des dels 0,5 A a els 300 A.
Aquí no podem usar resistències en derivació ja que produirien un escalfament que comportaria errors en
la mesura.
Es pot mesurar amb ells tant el corrent continu com l'alterna.
Sent sol vàlides les mesures de corrent altern per a freqüències inferiors a 500 Hz.
També es pot agregar amperímetres d'altres mesures eficients.
amperímetre magnetoelèctric
Per mesurar el corrent que circula per un circuit hem de connectar l'amperímetre en sèrie amb la font
d'alimentació i amb el receptor de corrent.
Així, tot el corrent que circula entre aquests dos punts va a passar abans per l'amperímetre.

Aquests aparells tenen una bobina mòbil que està fabricada amb un fil molt fi (aproximadament 0,05 mm
de diàmetre) i les espires del qual, per on va a passar el corrent que volem mesurar, tenen una grandària
molt reduïda.
Per tot això, podem dir que la intensitat de corrent, que va a poder mesurar un amperímetre el sistema del
qual de mesura sigui magnetoelèctric, va a estar limitada per les característiques físiques dels elements
que componen aquest aparell.
El valor límit del que podem mesurar sense por d'introduir errors va a ser al voltant dels 100 mil·liampere,
després l'escala de mesura que anem a usar no pot ser d'amperes sinó que ha de tractar-se de
mil·liampere.
Per augmentar l'escala de valors que es pot mesurar podem col·locar resistències en derivació, podent
arribar a mesurar amperes (aproximadament fins a 300 amperes).
Les resistències en derivació poden venir connectades directament a l'interior de l'aparell o podem
connectar-les nosaltres externament.
amperímetre tèrmic
L'amperímetre tèrmic, utilitzat per mesurar corrents alterns d'alta freqüència, es basa en l'efecte
termoelèctric: es mesura el voltatge creat per un parell termoelèctric sotmès a l'acció del corrent la
intensitat del qual es desitja conèixer.
amperwindung
Expressió alemanya que significa = Amper volta.
ampit
Muralleta o barana que es col·loca en els llocs alts, finestres, etc., per poder apuntar-ne sense perill de
caiguda.
ampit
Borda del buc d'un vaixell.
ampit del castell
Barana dels castells i ponts d'un vaixell.
Sinònims: barana, cairell del castell.
amplada de banda
Diferència entre els valors de les freqüències extremes d’una banda de freqüències.
Per a senyals analògics, l'ample de banda és la longitud, amidada en Hz, del rang de freqüències en el
qual es concentra la major part de la potència del senyal.
Pot ser calculat a partir d'un senyal temporal mitjançant l'anàlisi de Fourier.
També són anomenades freqüències efectives les pertanyents a aquest rang.
L'ample de banda ve determinat per les freqüències compreses entre f1 i f2.
Així, l'ample de banda d'un filtre és la diferència entre les freqüències en les quals la seva atenuació al
passar a través de filtre es manté igual o inferior a 3 dB comparada amb la freqüència central de pic.
La freqüència és la magnitud física que amida les vegades per unitat de temps que es repeteix un cicle
d'un senyal periòdic.
Un senyal periòdic d'una sola freqüència té un ample de banda mínim.
En general, si el senyal periòdic té components en diverses freqüències, la seva ample de banda és major,
i la seva variació temporal depèn dels seus components freqüencials.
Normalment els senyals generats en els sistemes electrònics, ja siguin dades informàtiques, veu, senyals
de televisió, etc. són senyals que varien en el temps i no són periòdiques, però es poden caracteritzar com
la suma de molts senyals periòdiques de diferents freqüències.
amplada de banda per GPS
És la gamma de freqüències en un senyal GPS.
L'amplària de banda que conté els missatges en codi que passen dels satèl·lits als receptors GPS és molt
estreta.
amplada de la mar territorial
L’amplada de la mar territorial és el sector de l'oceà en el qual un Estat exerceix plena sobirania, d'igual
forma que en les aigües internes del seu territori.

Segons la Convenció del Mar, la mar territorial és aquella que s'estén fins a una distància de dotze milles
nàutiques (22,2 km) contades a partir de les línies de base des de les quals es mesura la seva amplària.
D'acord a les dades preses de les Nacions Unides, a l'agost de 2005 els següents països reclamen mars
territorials de més de 12 milles nàutiques: Benín, República del Congo, República de l'Equador (només
entre les illes Galápagos i el continent), República de El Salvador, República de Libèria, República del
Perú i Somàlia, tots aquests països reclamen un mar territorial de 200 milles nàutiques.
Togo reclama 30 milles i la República de les Filipines un rectangle de més de 12 milles entorn de
l'arxipèlag.
amplament
En tota la seva amplària, amb tota extensió.
amplària
Dimensió horitzontal d’una cosa, d’una banda a l’altra.
amplària de la nau
Amplària de la nau presa sobre una perpendicular a l’eslora distant de la roda de proa la vuitena part de
l’eslora.
amplària de platja
Dimensió horitzontal d’una platja mesurada perpendicularment a la línia de costa.
amplària equivalent
Mesurament de l'absorció total de l'energia radiant tal com ho indica la ratlla o banda d'absorció.
Representa l'amplària d'una ratlla o banda fictícia que absorbeix completament en tota la seva extensió,
però que absorbeix la mateixa quantitat total d'energia que la ratlla o banda real.
ample de banda
Nombre d’unitats de freqüència (hertz, kilohertz, etc.) requerits per a transmissió.
ample del feix
Mesura angular de la secció transversal d’un feix (usualment sobre un lòbul principal), compresa entre les
direccions on el camp arriba a un valor específic relatiu al màxim.
ampliació
Còpia que es realitza d'un mapa o document cartogràfic original a una escala superior.
Nota: L'ampliació es pot fer mitjançant una quadrícula de referència, un pantògraf o amb procediments
òptics, fotogràfics, digitals, etc.
És un concepte oposat al de reducció.
ampliació angular
Per a instruments òptics amb ocular, la dimensió linear de la imatge considerada en l'ocular (imatge virtual
en distància infinita) no pot ser donat, així grandària significa que l'angle sobtes per l'objecte en el punt
focal (grandària angular).
En sentit estricte, un ha de prendre tangent d'aquest angle (en la pràctica, això diferencia solament si
l'angle és més gran que alguns graus).
ampliació cartogràfica
Copia que es realitza d’un mapa o document cartogràfic original a una escala superior.
ampliació de la base de triangulació
Part d'una xarxa de triangulació que comença amb una base amidada i que s'estén d'una distància
relativament talla a una major, comparable a la longitud terme mitjà, mitjançant mètodes directes, dels
costats de la triangulació.
ampliació fotogràfica
Ampliar gràficament una imatge, gràfic o carta.
ampliació òptica

En òptica, el terme es refereix a les propietats de les lents i sistemes de lents usats per a produir una
imatge amb dimensions diferents de l'objecte.
ampliació transversal
Per a imatges veritables, per exemple les imatges projectades en una pantalla, grandària significa una
dimensió linear (mesura, per exemple, en mil·límetres o polzades).
amplificador
Un amplificador és tot dispositiu que, mitjançant la utilització d'energia, magnifica l'amplitud d'un fenomen.
Encara que el terme s'aplica principalment a l'àmbit dels amplificadors electrònics, també existeixen altres
tipus d'amplificadors, com els mecànics, pneumàtics, i hidràulics, com els gats mecànics.
amplificador d'energia
L'esquema de l'amplificador d'energia proposat per Carlo Rubbia i col·laboradors en 1993, està constituït
per un accelerador de protons o ions d'alta eficiència (>=40%), que permet la producció de neutrons (per
espal·lació) en combinació amb una unitat de producció d'energia (composta de combustible nuclear i
moderador), on els neutrons es van a multiplicar a causa de les fissions, al seu torn produint energia (de
l'ordre de 200 MeV per cada fissió).
Aquesta unitat inclou un sistema d'extracció de calor que alhora s'acobla amb un sistema de producció
d'energia elèctrica.
Els paràmetres del sistema es trien de tal manera que l'energia generada excedeixi significativament a la
necessària per al funcionament de l'accelerador.
Utilitzant un elevat corrent d'ions o protons i un mitjà altament multiplicador, aquest efecte amplificador pot
aprofitar-se per a donar lloc a una important producció energètica, que per mitjans convencionals pot
transformar-se en electricitat.
amplificador de llum
Un amplificador de llum és un dispositiu que amplifica la llum visible i la llum propera a la infraroja d'una
imatge de manera que s'il·lumini un escena feble i es pot veure per una càmera fotogràfica o per l'ull humà.
Els amplificadors de llum no són visibles a primera vista, sinó que es troben en l'interior de càmera
amplificadora de llum, dels quals són el component principal.
Les càmeres amplificadores de llum mostren una imatge més realista de l'entorn percebut comparades
amb les càmeres infraroges, perquè les intensitats lluminoses dels cossos mostrats en pantalla són
corresponents a la intensitat òptica veritable i no a la temperatura com en el cas de la càmera infraroja.
Aquest realisme d'imatges els fa més convenients per a la majoria dels seus usuaris que generalment no
necessiten rastrejar un cos per la seva temperatura, sinó per la seva molt baixa
amplificador electrònic
Un amplificador és un dispositiu que magnifica el que passa al seu través.
La relació que existeix entre l'entrada i la sortida de l'amplificador (normalment expressada en funció de la
freqüència del senyal d'entrada) se li denomina funció de transferència de l'amplificador i a la seva
magnitud guany.
Com la seva amplificació depèn de la freqüència, se'ls sol fer funcionar en un determinat rang de
freqüències, normalment on l'amplificació és constant o lineal.
El tipus més comú d'amplificadors són els amplificadors electrònics, usats en gairebé tots els aparells
electrònics, com ràdios, televisions, ordinadors, equips de comunicació, instruments musicals, etc
amplificar
Augmentar la intensitat o l'amplitud d'un fenomen físic mitjançant un aparell o dispositiu.
amplificar el so
Augmentar el so incrementant la intensitat de corrent, la tensió o la potència elèctrica mitjançant un
amplificador.
amplificatiu
Que serveix per a amplificar.
amplitud
Qualitat d’ampli, extensió.

amplitud
Valor màxim per aconseguir una magnitud de variació periòdica.
amplitud
Desviació màxima d'una ona o altre fenomen periòdic, respecte del terme mitjà, o de la posició zero.
amplitud
L'angle comprès entre el plànol vertical que passa per la visual dirigida al centre d'un astre i el vertical
primari.
amplitud
Arc de l'horitzó, entre un astre que surt o es posa, i l'est o oest veritable.
amplitud absoluta anual de la temperatura
Diferencia entre la temperatura més alta i la més baixa d'un any donat.
amplitud anual mitjà de la temperatura
Diferencia entre les temperatures mitges del mes més càlid i del més fred de l'any.
amplitud astronòmica
En astronomia, arc de l'horitzó, entre un astre que surt o es posa, i l'est o oest veritable.
L’amplitud, és el complement del azimut nàutic quadrantal, es a dir l’arc comprès entre el punt cardinal est
o oest més pròxim i el peu del vertical de l’astre, l’amplitud i s’utilitza únicament en l’aurora i en l’ocàs dels
astres, anomenant-se amplitud ortiva en els primers i occídua en els segons.
amplitud d’estropada
Distància que recorre la pala de hèlix dins l’aigua, des de l’atac fins a la sortida.
amplitud d'una ona
L'amplitud d'una ona (amplitud sonora, lluminosa, etc.) que adquireix una variable en un fenomen
oscil·latori.
amplitud d'ona de marea
La diferència entre l'elevació mitja i l'elevació màxima o mínima de l'aigua en un moviment parcial causat
per una ona.
amplitud d’onada
Magnitud del desplaçament d’una onada des d’un valor mitjà.
amplitud d’un astre
L'amplitud d'un astre és l'arc d'horitzó comprès entre el punt cardinal est o oest i el punt que el centre de
l'astre, al néixer o posar-se, respectivament, talla a dit horitzó.
Al néixer l'astre, l'amplitud se’n diu oriental o ortiva i, al posar-se, occidental o occídua.
Per tant, l’amplitud es conta des del punt cardinal est o oest, segons estigui referida l’alba o al ocàs de
l'astre, i cap al nord o sud, segons la declinació del mateix sigui nord o sud.
L’amplitud es el complement de l’azimut quadrantal i nomes te interès relatiu avui dia en l’alba i en l’ocàs
del astre, pues era utilitzada per calcular l azimut a traves de les taules nàutiques.
amplitud d’un corrent
Velocitat màxima d’una component de corrent.
amplitud d'una ràfega
Valor màxim de la desviació de la velocitat del vent que constitueix una ràfega.
amplitud d'una variable
La diferència entre els valors màxim i mínim en la distribució d'una variable.
amplitud de cresta

Distància vertical entre el nivell mitjà de la mar i la cresta d’una onada.
amplitud de l’azimut
Complement del azimut en el moment de l’alba i l’ocàs d’un astre, s’amida en graus des del punt cardinal
est o oest, cap al nord o sud.
amplitud de l’ona
Desviació màxima d’una ona o altre fenomen periòdic, respecte del terme mitjà, o de la posició zero.
amplitud de la marea
La diferència d'altura entre la plenamar i la baixamar es diu amplitud de la marea, o, també, carrera de la
marea.
Per a un mateix lloc de la Terra, l'amplitud de la marea varia d'un dia a un altre lloc que l'altura
aconseguida per l'aigua depèn de les posicions relatives de la Terra, el Sol i la Lluna donant lloc, a marees
vives o mortes.
El ritme de la creixent i de la buidant, és a dir, la velocitat a la qual puja o baixa la marea, no és uniforme.
Així, partint de la baixamar, la marea comença inicialment a pujar lentament per després pujar més de
pressa fins que s'aconsegueix aproximadament la meitat de l'altura de la plenamar següent.
Llavors el ritme de pujada disminueix fins que s'aconsegueix el màxim nivell de l'aigua en la plenamar i la
creixent cessa.
Durant un cert període de temps no s'aprecia moviment algun en el nivell de l'aigua per després començar
la buidant de manera similar quant al ritme al que es produeix.
El període de temps en la plenamar o en la baixamar durant el qual no s'observa moviment en el nivell de
l'aigua es diu repunt de marea.
amplitud de la marea de quadratures
Diferència d'altura entre la plenamar més baixa mitjà i la baixamar més alta mitjà.
amplitud de la marea de sizígies
És la mitja de les amplituds de sizígies.
amplitud de la marea morta
Sinònim d’amplitud de la marea de quadratura.
amplitud de la temperatura
Diferencia entre les temperatures màxima i mínima o entre les temperatures mitges més altes i més baixes
en un interval cronològic donat.
amplitud de la vall
Distància vertical entre el nivell mitjà de la mar i la vall d’una onada.
amplitud de la variació de la temperatura
Diferencia entre les temperatures màximes i mínimes o entre les temperatures màximes i mínimes mitjanes
en un interval de temps donat.
amplitud de la variació de la temperatura absoluta anual
Diferència entre la temperatura més alta i la més baixa d'un any donat.
amplitud de la variació de la temperatura diària
Amplitud de la temperatura durant un interval de temps continu de 24 hores.
amplitud de la variació de la temperatura mitja anual
Diferència entre les temperatures mitges del mes més càlid i del mes més fred d'un any.
amplitud de les marees de sizígies tròpiques
Diferència d’altura entre la plenamar de sizígies tròpiques i la baixamar de quadratures tròpiques.
amplitud de las marees de sizígies vives
Sinònim d’amplitud de marees de sizígies tròpiques.

amplitud de les marees tròpiques de quadratura
Diferencia d’altura entre la baixamar de quadratura tròpica i la plenamar de quadratura tròpica.
amplitud diària de la temperatura
Amplitud de la temperatura durant un interval cronològic continu de 24 hores.
amplitud diürna
Diferència d’altura entre l’altura mitja de la plenamars més altes i l’altura mitja de les majors baixamars.
amplitud física
En física l'amplitud d'un moviment oscil·latori, ondulatori o senyal electromagnètic és una mesura de la
variació màxima del desplaçament o altra magnitud física que varia periòdica o quasi periòdicament en el
temps.
amplitud magnètica
D’un astre, arc del cercle horitzó comprès entre l’est o l’oest magnètic i el peu del cercle vertical que passa
per l’astre.
amplitud màxima d'una ràfega
Diferencia entre la velocitat màxima d'una ràfega positiva i la velocitat mínima de la ràfega negativa
següent.
amplitud mareològica
En termes de mariologia, abast mig de la component harmònica.
amplitud meteorològica
Diferència entre els valors extrems d’una variable meteorològica durant un període de temps determinat.
amplitud mitja de la marea
Diferencia d’altura entre la plenamar mitjana i la baixamar mitjana.
amplitud mitja de la marea de perigeu
Terme mitjà de totes les amplituds de les marees mensuals que es produeixen en l'època del perigeu.
Aquesta amplitud és major que l'amplitud mitja quan el règim de la marea és semidiürn o mixt i manca de
tot significat pràctic quan el règim de la marea és diürn.
amplitud mitja de les marees de sizígies
Altura mitja de la marea semidiürna quan es produeixen les marees de sizígies, diferència mitja d’altura
entre l’altura mitja de les plenamars de sizígies i el nivell mig de les baixamars de sizígies.
amplitud mitja de les plenamars de quadratura
Sinònim d’amplitud mitja de les plenamars de mortes.
amplitud mitja de les plenamars mortes
Diferència mitjà en altura entre la plenamar mitjana de quadratura i la baixamar mitjana de quadratura.
amplitud mitja de les marees tròpiques de sizígies
Sinònim d’amplitud de marees de sizígies tròpiques.
amplitud mitja de las marees tròpiques mortes
Vegi’s amplitud de marees tròpiques de quadratura.
amplitud mitja de sizígies
Sinònim d’amplitud diürna.
amplitud occídua
Arc de l'horitzó comprès entre el centre d'un astre i l'Oest (amplitud occidental o occídua).

amplitud ortiva
Arc de l'horitzó comprès entre el centre d'un astre i l'Est (amplitud oriental o ortiva).
amplitud tèrmica diària
Oscil·lació o diferència entre les temperatures màxima i mínima diàries.
amplitud tròpica
Diferència d’altura entre la plenamar tròpica més alta i la baixamar tròpica més baixa.
ampolla
Atuell de vidre o de cristall, de coll llarg i estret i cos ample i rodó.
Una ampolla és un recipient fabricat en material rígid, habitualment vidre o alguna varietat de plàstic que té
habitualment un coll més estret que el cos del recipient i que s'usa per contenir productes líquids, com a
aigua, llet, vi, etc.
També hi ha ampolles metàl·liques que s'utilitzen per contenir gasos a pressió però el seu ús és més
específic i menys generalitzat.
ampolla
Segons la quarta accepció del Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, una ampolla també és una
mesura de capacitat per a certs líquids, equivalent a 756,3 ml
ampolleta
Rellotge de sorra.
ampolleta de sorra
L’ampolleta, és un instrument mecànic que serveix per a mesurar de manera visual un determinat
transcurs de temps des del moment que la sorra comença a caure del receptacle superior a l’inferior fins
que acaba de fer-lo, i només requereix de l’energia potencial de la gravetat en el seu funcionament.
Està format per una peça tridimensional de vidre transparent en forma de 8, composta per dues
receptacles rodons de les mateixes dimensions, en l’interior de les quals ha de col·locar-ne sorra fina
emplenant entre la meitat i tres cambres de la capacitat d’un dels bulbs, ja que per norma no ha de quedar
ple cap dels bulbs per al correcte funcionament del dispositiu.
Ambdós receptacles estan comunicats entre si per un orifici estret en el centre.
Aquesta peça de vidre es complementa per un contenidor de metall o fusta compost per dues bases
cilíndriques en plànols paral·lels que s’uneixen per, normalment, tres pilars, el que permet al rellotge
col·locar-ne verticalment de manera fixa i ser útil.
L’orifici estret del centre permet que la sorra llisqui a un ritme lent constant: conforme el bulb superior es va
buidant, l’inferior s’ompli a poc a poc, en lloc que passi tota la sorra de cop, la qual cosa mancaria d’utilitat.
Temps que triga la sorra a passar d'una part a una altra en aquest rellotge.
ampuguera
Gassa o costura curta que es fa a un cap o cable per formar amb el un ullet o anella.
Sinònim de costura.
ampuguera llarga
És quan el teixit queda una mica bast.
ampuguera rodona
És quan el teixit és tan perfecte que no s’arriba a conèixer el lloc on s’ha fet l’afegit.
amstrike clause 1956
Clàusula recomanada per BIMCO per a ús amb la pòlissa “amwelsh c/p”.
Per ella es concedeix als receptors l'opció a mantenir el vaixell en espera en cas de vaga, commoció o
“lockout” que no s'arreglin dins de les 48 hores després de l'arribada, pagant les demores a partir del
temps previngut, o de l'enviament del vaixell a port lliure i sense risc de vaga.
En aquest cas els termes de la pòlissa i coneixement seran aplicables com el seu hagués descarregat en
el port substituït i percebrà el mateix noli.

Per ella es concedeix als receptors l'opció a mantenir el vaixell en espera en cas de vaga, commoció que
no s'arreglin dintre de les 48 hores després de l'arribada, pagant les demores a partir del temps previngut,
o de l'enviament del vaixell a port lliure i sense risc de vaga.
En aquest cas els termes de la pòlissa i coneixement seran aplicables com el seu hagués descarregat en
el port substituït i percebrà el mateix nòlit.
amwelsh
Pòlissa tipus per al transport de carbó, d'ús general encara que va ser creada per al tràfic entre EUA
Sector Atlàntic Nord, Europa, Regne Unit i Continent, és a dir” Northern range/UP Cont”. (Americanized
Welsh Coal Charter Party, 1953).
amunt
En direcció de baix a dalt, d’un lloc a un altre de més alt.
amunt
Veu de comandament per dir a tota la gent que pugui a la coberta i si es aquí que pugui a la eixàrcia, pal
vergues o altre lloc alt.
amunt !
Exclamació per a encoratjar a pujar o a començar o a prosseguir una tasca.
amunt i avall
Alternativament en una direcció i en l’oposada, àdhuc en un pla horitzontal.
amura
Amplària d’un vaixell presa sobre una perpendicular a l’eslora distant de la proa la vuitena part de l’eslora.
amura
Mesura de la nau en el punt que determina la quarta part de l'eslora i de la major llargària per la part de
fora, comptant des de la proa.
amura
Part de cada costat del buc d'una nau en què aquest s'estreny vers la proa o cap a la popa.
amura
Part superior de la borda d’un navili.
amura
Cap amb que es lliga a la proa el trinquet, la vela major i la messana.
amura
Cap ferm a cada puny baix d'algunes veles quadres, s'utilitzen en la maniobra de portar cap a proa els
punys de sobrevent.
amura
Cap ferm al puny denominat d'amura, intersecció del gràtil i el pujament, en els flocs, auriques, veles
Marconi o bermudianes, etc. i que s'utilitza per amarrar el puny citat al punt corresponent.
amura
En les ales, el cap que subjecte el puny a l'extrem del tangó.
amura
Posició de bolina, o sigui, aquella en la qual s'amuren les veles de creu.
amura
Tot cap o aparell que serveix per caçar qualsevol vela cap a proa, fonamentalment les veles baixes de
l’aparell de creu.
amura

Cap fet ferm en els punys baixos de tota vela de creu que admet aquesta maniobra, entre el gràtil i el
pujament, en les veles triangulars en la caiguda de proa i pujament en les altres de tall, serveix per portar
el puny a sobrevent, quan s’amura la vela
amura
Cap amb el que s'hala el puny exterior d'una ala, cap el botaló, mantenint-lo en posició.
amura d’una vela
Cap que fet ferm en el puny d’amura de la vela serveix per a dur-lo cap a proa i subjectar-lo.
amura de dins
En les veles escandaloses que es guarneixen per damunt de l’estai triàtic, amura de sobrevent, és a dir, la
que treballa quan la vela porta.
amura de disminució
La que va en disminució des de la pinya per on se subjecte al puny, per fer més fàcil el treball i disminuir el
fregament.
amura de fora
En les veles escandaloses que es guarneixen per damunt de l’estai triàtic, amura de sotavent, és a dir, la
que està amollada.
amura doble
La formada per dos caps amb la finalitat que sigui més resistent.
amurada
És una espècie de tanca longitudinal contínua que perllonga el costat per sobre de la coberta per a evitar
l’embarcament d’aigua i la caiguda de persones i objectes pel costat.
En el s. XVI es denominava “mareatge”, i bastava mig estadi o sigui la meitat de l’altura d’un home (aprox.
una vara, 836 mm), per als mariners.
En els vaixells de guerra tenia una altura major, i en ella s’obrien les portes de la bateria alta, i es coronava
amb corredors i les bataioles o batalloles o parapets.
En l’amurada dels vaixells civils es practiquen les obertures de les portes de desguàs per a alleujar la
coberta de l’aigua embarcada per pluja, ruixades, metxetades i pantocades.
També es deixen obertures permanents ran de la coberta, a manera de embornals.
Sinònim murada.
amurada
En el pla de formes, línia que representa el cantell superior de la borda o tapa de regala del vaixell.
amurada
Dit d’una nau en què la convergència de les amures de davant és d’una determinada mida.
amurada
Línia longitudinal del vaixell definida pels extrems o caps superiors dels revessos de les quadernes.
amurada
Part del costat que sobresurt per sobre de la coberta principal.
En ella es troben els barraganets i la regala.
amurades
Se’n diu de les embarcacions quan van decantades per efecte d'abatiment.
amurar
Portar cap a proa el puny baix de sobrevent d’una vela baixa, un floc o una cangrea fermant-lo bé al costat
de la nau, bé a coberta o a la boca de la botavara, per poder cenyir millor.
amurar

En nàutica, amurar és portar al seu degut lloc a sobrevent els punys de les veles que admeten aquesta
maniobra i subjectar-los amb l'amura.
amurat
Condició en la qual una embarcació de vela navega escorada a babord o escorada a estribord per l'acció
del vent sobre les veles.
amurat a babord
S’utilitza en les embarcacions de vela i és quan la major de les seves veles esta caçada a estribord.
amurat a babord
Condició en la qual una embarcació de vela navega escorada a babord per l’acció del vent sobre les veles.
amurat a babord
Dit de l’embarcació que rep el vent per babord.
amurat a estribord
S’utilitza en les embarcacions de vela i és quan la major de les seves veles esta caçada a babord.
amurat a estribord
Condició en la qual una embarcació de vela navega escorada a estribord per l’acció del vent sobre les
veles.
amurat a estribord
Dit de l’embarcació que rep el vent per estribord.
amures
Parts corbes del costat en els voltants de la proa.
amures
Les amures deriven de la mura, que era una secció fonamental per a definir les formes del vaixell i que en
el s. XVI se situava a una cambra d’eslora de la roda.
La seva simètrica a popa era la quadra, a una cambra d’eslora del codast.
Les amures, per tant, indiquen cap a proa i cap al costat.
Per a les direccions de rumbs, vents relatius i abatiments, s’usen les expressions «per la amura» que
s’associen, generalment, amb 45 graus (quatre quartes) a partir de la popa i de la proa, respectivament.
amures de messana
Cadascun dels caps que servien de braces de la verga messana i per subjectar el car.
En les antenes encara tenen la mateixa aplicació.
amures de revés
Les escotes de sobrevent, les amures, les bolines i bolinetes de sotavent que resten sense treballar al anar
de bolina o a un llarg.
amures de ventall
Qualificatiu que s’aplica a les amures del vaixell quan són de figura convexa, és a dir, que formen una
corba que es va obrint al guanyar en altura.
AMVER
Sistema mundial de notificació per a vaixells a l'efecte de recerca i salvament.
Patrocinat per la Guàrdia Costanera d'Estats Units, és un únic, basat en computadora, i el vaixell global
voluntària del sistema d'informació utilitzats en tot el món per les autoritats de recerca i rescat per a
organitzar l'assistència a persones en perill en el mar.
Amb Amver, els coordinadors de rescat poden identificar els vaixells participants en l'àmbit de l'angoixa i el
desviament del vaixell més adequat per a respondre o vaixells.
AMVER: Es defineix com en tot el món, com el sistema de notificació per a vaixells de recerca i salvament.
Mitjans el Conveni SOLES V/33 Reglament dóna al capità del vaixell a la mar que és en posició de ser
capaç de proporcionar l'assistència, al rebre el senyal de qualsevol font de manera que les persones estan

en perill en el mar, es veu obligada a acudir a tota màquina en el seu auxili informant-los o buscar en el
servei de rescat i que el vaixell està fent ... pel que aquest vincle entre SOLES i el manual de recerca i
salvament.
L'aplicació del present Reglament no s'oposen al Conveni per a la unificació de certes regles de la llei en
matèria d'assistència i salvament en la mar (Brussel·les, 23 de setembre 1910).
AN/PVS-14
L'AN/PVS-14 és un dispositiu de visió nocturna monocular (dissenyat i produït des de 2003), àmpliament
utilitzat per les forces armades d'Estats Units, igual que pels aliats de la OTAN al voltant del món.
Utilitza un intensificador d'imatge de tercera generació i és fabricat per la companyia Litton Industries i per
la ITT Corporation, a Estats Units.
És sovint utilitzat sense mans, per mitjà d'una diadema en el cap o fixat a un casc de combat com el
PASGT, el Casc de Combat Avançat “Advanced Combat Helmet” o el Buc Lleuger “Lightweight Helmett”.
Així mateix pot ser utilitzat com a dispositiu de visió nocturna sobre un arma.
És part de l'equip de camp al programa Land Warrior de l'exèrcit nord-americà.
ana
Mesura de longitud que equival, aproximadament, a un metre.
anabàtic
Relatiu o pertanyent a l’anàbasi.
anabàtic
Se’n diu del vent que, amb una component vertical, ascendeix lentament pels vessants de les muntanyes,
avançant en falca sobre una capa d'aire fred.
anaclàstic
Pertanyent a la refracció de la llum, produït per ella.
anadura
Acció de recórrer una distància.
anafilaxi
Estat d'hipersensibilitat de l'organisme, manifestat després de la introducció d'una determinada substància,
que en ésser administrada per primera vegada no produí reacció o la produí molt lleugera.
Les substàncies capaces de provocar anafilaxi són de diverses menes: el sèrum terapèutic, les toxines
bacterianes, el líquid d'ascites, el líquid dels quists hidatídics, certs medicaments i aliments, etc.
La sensibilització pot ésser produïda per una injecció intramuscular o intravenosa, o bé per la penetració a
través de la mucosa digestiva o respiratòria.
El mecanisme desencadenant de l'estat anafilàctic és una reacció antigen anticòs que té lloc en íntima
connexió amb la membrana cel·lular i es caracteritza per l'alliberament d'histamina i d'altres substàncies
actives, per l'augment de la permeabilitat capil·lar i per la contracció de les fibres musculars llises.
Perquè és produeixi aquesta reacció cal que les molècules d'anticòs tinguin la propietat de fixar-se a les
membranes cel·lulars sense perdre la capacitat de combinar-se amb l'antigen corresponent; l'asma
bronquial, la urticària, la malaltia del sèrum i la febre del fenc responen a aquest mecanisme.
La reacció pot ésser molt greu i produir un xoc anafilàctic.
anafront
Superfície que separa dues masses d'aire de diferent procedència; la massa superior (càlida) es troba en
moviment ascendent al llarg de tota la massa inferior (freda).
anàglif
Un estereograma en el qual les dues vistes estan impreses o projectades en forma superposada en colors
complementaris, usualment vermell i verd.
Les imatges d’anàglif o anàglifs són imatges de dues dimensions capaces de provocar un efecte
tridimensional, quan es veuen amb lents especials (lents de color diferent per a cada ull).
Es basen en el fenomen de síntesi de la visió binocular i va ser patentat per Louis Ducos du Hauron en el
1891 amb el nom d'aquest article.

Les imatges d’anàglif es componen de dues capes de color, sobre impreses però mogudes lleugerament
una respecte a l'altra per a produir l'efecte de profunditat.
Usualment, l'objecte principal està en el centre, mentre que el de al voltant i el fons estan moguts
lateralment en direccions oposades.
La imatge conté dues imatges filtrades per color, una per a cada ull.
Quan es veu a través de les ulleres anàglif, es revelarà una imatge tridimensional.
L'escorça visual del cervell fusiona això dintre de la percepció d'una escena amb profunditat.
Aquestes imatges han tornat a despertar interès a causa de la presentació d'imatges i vídeos en la
Internet.
Pel·lícules de cinema i DVD també s'han exhibit amb el procés d’anàglifs; així mateix per a la ciència i el
disseny, on la percepció de profunditat és útil, s'han elaborat imatges tridimensionals.
Un exemple és proporcionat per la NASA, que usa dos vehicles orbitals per a obtenir imatges en 3D del
Sol.
anaglifoscopi
Estereoscopi format per dos visors amb filtres complementaris que s'utilitza per a mirar un anàglif.
analema
En astronomia, l’analema, és la corba que descriu la posició del Sol en el cel si tots els dies de l'any l'hi
observa a la mateixa hora del dia (temps civil) i des del mateix lloc d'observació.
L’analema forma una corba que sol ser, aproximadament, una forma de vuit (8).
Poden observar-ne analemes en altres planetes del Sistema Solar, però posseeixen una forma diferent al
observat en la Terra, podent arribar a ser corbes diferents d'un vuit (en Mart és molt similar a una gota
d'aigua), encara que posseeixen com característica comú: ser sempre tancades.
El component axial de l’analema mostra la declinació del Sol mentre que la component transversal ofereix
informació sobre l'equació de temps (que és la diferència entre el temps solar aparent i el temps solar
mitjà).
De vegades, es dibuixa en els globus terraqüis.
anàlisis
Examen qualitatiu i/o quantitatiu de les mercaderies, practicat per un laboratori de la duana o altre acceptat
per aquesta, quan així ho requereixi la seva correcta classificació aranzelària o la seva valoració.
anàlisis aerològic
Estudi de l'estat físic de l'atmosfera deduït de sondejos verticals representats en diagrames termodinàmics.
anàlisis atmosfèric
Estudi de l'estat actual de l'atmosfera destinat a l'elaboració de prediccions meteorològiques.
anàlisis bàric
Anàlisi sinòptica que considera la distribució espacial de la pressió atmosfèrica i usa les isòbares o les
isohipses per a representar aquesta distribució.
anàlisis cinemàtic
Anàlisi del camp del flux atmosfèric.
anàlisi de costos de distribució
L'estudi i l'avaluació de les utilitats o costos relatius de les diferents operacions de comercialització,
prenent en compte el nombre de clients, unitats de comercialització, mercaderies, zones i serveis.
anàlisis de la marea
Els procediments matemàtics pels quals la marea o corrent de marea observada s’analitzen per a obtenir
components i estadístics.
anàlisis de la turbulència
L'anàlisi del moviment turbulent en termes dels components Fourier amb diferents períodes i fases
qualssevol.
anàlisis de les masses d'aire

Operació d'identificar les diferents masses d'aire en una carta sinòptica o en un diagrama aerològic i
determinar la seva naturalesa física i evolució.
Aquest anàlisi constitueix una part important de l'anàlisi frontològic.
anàlisis de meso escala
Anàlisis dels fenòmens de meso escala, com poden ser fronts i aglomeracions de núvols convectives, amb
escales que van d'uns quilòmetres a unes desenes de quilòmetres.
anàlisis de riscos
Procediments utilitzats per les entitats asseguradores per a assolir un adequat equilibri de riscos.
anàlisis de l'aire en altitud
Estudi de l'estat físic i dinàmic de l'atmosfera sobre una zona representada en els mapes en altitud.
anàlisis del temps
El navegant, amb els elements de bord i únicament amb les seves pròpies observacions, només pot
realitzar una anàlisi del temps molt elemental i insegur; per això és necessari per a la seva seguretat en la
navegació contacti per ràdio amb altres embarcacions i estacions meteorològiques, a fi d'intercanviar, les
observacions atmosfèriques i així obtenir una visió general del conjunt del temps per la zona que navega.
En la mar, les comunicacions per ràdio han de ser breus, i per a transmetre ràpidament parts i
observacions meteorològiques s'utilitzen unes claus convingudes internacionalment en el sí de
l'Organització Meteorològica Mundial, per exemple, la FM 21 I i FM 46 D.
Precisament aquesta última proporciona al navegant dades per a la confecció d'una carta del temps similar
a les quals apareixen en els programes radio televisats en la majoria de països.
Tals cartes o mapes del temps representen la situació geogràfica de formacions isobàriques (altes i baixes
pressions, dorsals, tàlvegs, pantans baromètrics, etcètera) i de fronts en superfície (freds, càlids i oclusos).
També poden representar zones de temps característic, trens d'ones, ciclons tropicals, etc.
Amb aquesta representació i els coneixements de meteorologia que el navegant ha de posseir ja es pot
realitzar una anàlisi del temps, el qual consta de dues etapes, és a dir, diagnosis o situació actual del
temps atmosfèric i prognosis o situació prevista.
En els nomenclàtors que editen els serveis hidrogràfics en l’actualitat, els mapes del temps poden rebre’ls
a bord mitjançant radio facsímil, sempre que el vaixell disposi de tal receptor, mitjançant el qual la carta del
temps ja apareix dibuixada directament.
Aquest aparell evita el traçat de la carta del temps, però no la seva interpretació, ni tampoc obvia la
possibilitats d'una avaria i, per tant, segueix sent necessari el coneixement i utilització de les claus citades.
Realitzar l'anàlisi del temps és una tasca enorme que consisteix a observar, mesurar, col·lectar,
transmetre, processar i interpretar milions de dades en tot el globus.
Aquestes dades han de ser analitzats acuradament per tenir una visió de les condicions actuals de
l'atmosfera.
Com l'atmosfera canvia contínuament, aquesta anàlisi ha de ser realitzat en el menor temps possible.
A més d'aquest enorme treball, l'anàlisi ha de ser mostrat en forma que sigui fàcilment comprès pel
pronosticador.
La informació es ploteja en diverses cartes sinòptiques, per a diferents variables i en diferents nivells
d'altura en la troposfera.
Aquests mapes són una representació simbòlica de l'estat de l'atmosfera en el moment de l'observació.
Per fer un pronòstic del temps de curt termini, es requereix una àmplia xarxa d'estacions meteorològiques,
que proporcionin dades suficients per dibuixar les cartes sinòptiques.
En l'actualitat les computadores d'alta velocitat faciliten l'anàlisi del temps.
Els serveis meteorològics nacionals que funcionen en gairebé tots els països del món, són els encarregats
de les activitats relacionades amb el temps, estan dissenyats per respondre sobre l'estat del clima
específic de cada país, per la qual cosa se centren en els aspectes que mes afecten el funcionament del
mateix.
L'Organització Meteorològica Mundial, OMM, creada en 1951, amb seu en Ginebra, Suïssa, una agència
especialitzada de les Nacions Unides, que té més de 170 països membres, és la responsable de reunir les
dades necessàries per construir les cartes sinòptiques globals.
Milers d'estacions en superfície, boies a la deriva i vaixells en el mar transmeten les dades quatre vegades
al dia, en les hores sinòptiques 00, 06, 12 i 18 hores del meridià de Greenwich.
També es recullen les observacions de radio sondejos i de satèl·lits per analitzar les condicions de
l'atmosfera en la vertical.

Però hi ha grans regions del globus, com els oceans, grans zones continentals polars i regions selvàtiques
i desèrtiques on no es realitzen mesuraments adequats.
Des de la OMM les dades es transmeten als Centres Regionals de Meteorologia situats a Washington,
Moscou i Melbourne.
Des d'aquí, les dades compilades són retransmesos als centres meteorològics de cada país participant.
Entre els grans serveis meteorològics que participen en la previsió global estan el “Centre Meteorològic
Nacional” d'EUA, situat a Maryland, la “Oficina Meteorològica Britànica” en Bracknell i el Centre Europeu
de Pronòstic de Mitjà i Llarg Termini (ECMWF) en Reading, Anglaterra.
A Sud-americà i l'Hemisferi Sud té una activa participació el Centre de Pronòstic del Temps i Estudis
Climàtics (CPTEC) de Brasil.
Aquests centres col·lecten les dades per elaborar els mapes sinòptics globals i els introdueixen en models
informàtics a fi de realitzar previsions globals.
Els mapes i els pronòstics es distribueixen almenys una vegada al dia als serveis meteorològics nacionals,
molts d'aquests, junts amb les imatges de satèl·lits, es troben disponibles per a ús públic en Internet.
Per dibuixar el mapa sinòptic, es plotegen les dades de les estacions existents.
Per acord internacional, pel plotegi s'usen símbols estàndard.
Generalment es plotegen temperatura, temperatura de rosada, pressió, velocitat i direcció del vent,
tendència de la pressió, precipitació, núvols, i temps passat i present.
Després es dibuixa la carta sinòptica en superfície, amb les isòbares i fronts, tan exactament com sigui
possible, indicant centres d'altes i baixes pressions, i altres trets excel·lents, com a àrees de precipitació.
Per descriure l'atmosfera tan completament com sigui possible, es realitzen també cartes per a diferents
nivells estàndard de pressió, regularment es fan per 850, 700, 500, 300, 200 i 100 hPa, on es dibuixen
l'altura geopotencial en lloc d'isòbares a més, d'isotermes, vents i corrent en doll.
D'aquesta forma s'intenta descriure l'estructura tridimensional de l'atmosfera.
anàlisis dels fronts
Anàlisis de l'estructura i evolució d'una regió de l'atmosfera en termes de masses d'aire i fronts.
anàlisis dels remolins
Distribució de la freqüència de remolins de variats grandàries, en un fluid en moviment.
Distribució de l'energia cinètica en remolins de diferents freqüències o de diferents dimensions.
anàlisis diferencial
Anàlisis sinòptica de mapes de variacions temporals o de mapes de diferències verticals (tals com mapes
d'espessor obtingut per la subtracció gràfica numèrica dels valors d'algunes variables meteorològiques en
dos moments o a dos nivells.
anàlisis dimensional
L'anàlisi dimensional és una poderosa eina que permet simplificar l'estudi de qualsevol fenomen en el qual
estiguin involucrades moltes magnituds físiques en forma de variables independents.
El seu resultat fonamental, el teorema de Vaschy-Buckingham, permet canviar el conjunt original de
paràmetres d'entrada dimensionals d'un problema físic per altre conjunt de paràmetres d'entrada
dimensionals més reduït.
Aquests paràmetres dimensionals s'obtenen mitjançant combinacions adequades dels paràmetres
dimensionals i no són únics, encara que si ho és el nombre mínim necessari per a estudiar cada sistema.
D'aquesta manera, a l'obtenir un d'aquests conjunts de grandària mínima s'aconsegueix: analitzar amb
major facilitat el sistema objecte d'estudi reduir dràsticament el nombre d'assajos que ha de realitzar-se per
a esbrinar el comportament o resposta del sistema.
L'anàlisi dimensional és la base dels assajos amb maquetes a escala reduïda utilitzats en moltes branques
de l'enginyeria, tals com l'aeronàutica, l'automoció o l'enginyeria civil, navegació.
A partir d'aquests assajos s'obté informació sobre el que ocorre en el fenomen a escala real quan existeix
semblança física entre el fenomen real i l'assaig, gràcies a que els resultats obtinguts en una maqueta a
escala són vàlids per al model a grandària real si els nombres dimensionals que es prenen com variables
independents per a l'experimentació tenen el mateix valor en la maqueta i en el model real.
Finalment, l'anàlisi dimensional també és una eina útil per a detectar errors en els càlculs científics i
ingeriries.
A aquest efecte es comprova la congruència de les unitats emprades en els càlculs, prestant especial
atenció a les unitats dels resultats.

anàlisis duaner
Examen qualitatiu i/o quantitatiu de les mercaderies, practicat per un laboratori del Servei Duaner o
acceptat per aquest, quan així ho requereixi la seva correcta classificació aranzelària.
anàlisis espectral
L'espectroscòpia és una tècnica analítica experimental, molt usada en química i en física, que es basa a
detectar l'absorció o emissió de radiació electromagnètica de certes energies, i relacionar aquestes
energies amb els nivells d'energia implicats en una transició quàntica.
D'aquesta forma, es poden fer anàlisis quantitatives o qualitatius d'una enorme varietat de substàncies.
Aquests, coneguts com anàlisis espectrals consisteixen específicament en l'estudi d'una llum prèviament
descomposta en radiacions monocromàtiques mitjançant un prisma o una xarxa de difracció.
Per altra banda les orbitals de l'àtom d'un element químic són tan característiques del mateix com les
empremtes digitals d'un individu, i sempre diferents de les de qualsevol altre element.
És així com els físics han pogut catalogar el conjunt de les radiacions lluminoses que emet cadascun dels
elements quan es troba en estat d'incandescència.
La llum que rebem d'una estrella, per exemple, consisteix en una barreja de radiacions, algunes de les
quals provenen d'àtoms d'hidrogen, d'heli, de ferro, etc.
Si a aquesta llum la hi fa passar per una escletxa per a obtenir un feix llarg i estret, i si aquest travessa un
prisma, les diferents radiacions quedaran classificades, ja que el prisma desvia cap a un extrem les de
longitud d'ona més llarga (corresponents a la llum vermella) i cap a l'altre les de longitud d'ona més curta
(llum violeta); entre ambdós extrems s'ordenaran les ones de longitud intermèdia: ataronjat, groc, verd,
blau i anyil.
En suma, així s'obté un espectre continu l'aspecte del qual és el d'una estreta franja transversal d'arc de
Sant Martí.
Entre l'emissió d'aquest espectre pels àtoms excitats per la calor de l'estrella i la seva recepció en la Terra
intervé altre fenomen que és el qual permet l'anàlisi espectral.
Cada vegada que una radiació emesa troba, durant la seva propagació en la mateixa atmosfera de
l'estrella, un vapor que conté àtoms del mateix element, és absorbida per un d'aquests.
Per tant, en l'espectre d'aquella estrella que s'obtindrà en la Terra cadascun dels llocs corresponents a les
longituds d'ona interceptades quedarà mancat de llum i en ell apareixerà una ratlla fosca.
Així, en lloc de l'espectre d'emissió s'obtindrà un espectre d'absorció que contindrà en forma de ratlles les
petjades de tots els elements químics existents en l'astre.
anàlisis estructural
L’anàlisi estructural es refereix a l'ús de les equacions de la resistència de materials per a trobar els
esforços interns que actuen sobre una estructura resistent, com edificacions o esquelets resistents de
maquinària.
anàlisi fonamental
Estudi dels factors bàsics subjacents, que afectessin l'oferta i demanda del producte que està sent
comerciat en contractes futurs.
anàlisis frontològica
Anàlisi de l'estructura i desenvolupament d'una regió atmosfèrica en termes de masses d'aire i fronts.
anàlisis harmònic
Procés numèric per a realitzar sèries de temps comparat amb diferents components harmònics.
anàlisis harmònics de les marees
Va ser Laplace qui va arribar a albirar el fenomen de les marees que per ser un moviment oscil·latori
podria expressar-se matemàticament en forma de cosinus, però el resultat pràctic d'aquest
desenvolupament en forma harmònica es deu a Lord Kelvin, el qual al desenvolupar la fórmula o funció
potencial de les atraccions degudes al Sol i a la Lluna, origen del fenomen de les marees, va determinar
que aquest fenomen era a causa de un conjunt d'ones simples, les quals, sumades algebraicament,
donaven origen al moviment oscil·latori real efectuat per les aigües, naixent d'això la hipòtesi que la Lluna i
el Sol es podien descompondre en una sèrie d'astres ficticis que giren al voltant de la Terra, tots en el
plànol de l'equador segons òrbites circulars i a diferents velocitats uniformes.
Simplificat així el problema, encara que sembli estrany, al multiplicar el nombre d'astres generadors de la
marea, quedava reduït a una expressió matemàtica més o menys complicada però sempre resoluble.

Els astres ficticis emprant la notació de Lord Kelvin, modificada lleugerament per Darwin, es designen per
M2, S2, N2, K2, K1, O1, P1, Q1, etc. .... M4, MS4, etc. ... Sa, Ssa, etc.
En aquests astres s'ha suposat que generen una sola marea al seu pas pel meridià superior del lloc i els
dígits indiquen les vegades que passen en el dia per aquest meridià, donant lloc per aquest motiu que se'ls
denomini semidiürns, diürns, terciodiürns, quartodiürns, etc.
Hi ha també altres que originen ones de llarg període, quinzenal, mensual i anual.
De totes elles només fem esment a les ones Ssa, semi anual, i la Sa, anual; aquestes ones de llarg
període influeixen principalment en la variació anual del nivell mig degut solament a causes purament
astronòmiques, sense tenir en compte les altres causes accidentals, com les meteorològiques,
oceanogràfiques, etc.
La determinació en cada port o lloc de les dades corresponents als astres ficticis s'efectua per l'observació
de la marea amb un mareòmetre durant un període com a mínim d'un mes o un any, i obtinguts aquestes
dades es troben per mitjà de càlcul els valors coneguts amb el nom de constants harmòniques de cada
astre o component de marea en el lloc de referència.
Aquestes constants es designen per H i g, sent H la semiamplitud de la marea originada per l'astre fictici
corresponent o component de marea, i g és el retard que experimenta la marea pel que fa a l'hora de
passada pel meridià del lloc de l'astre fictici.
Aquest valor de g podria definir-se també com si fos l'establiment de port (E.P.) pel que fa al citat astre.
D'aquesta definició es dedueix que per a cadascun dels astres ficticis enumerats hi ha un valor d'H i de g,
els quals s'especifiquen en l'Anuari de Marees i en els Rumbs per a cadascun dels ports que s'ha fet
l'observació.
Del conjunt d'astres ficticis o components considerarem els dos primers designats per M2 i S2, ambdós
poden considerar-ne com predominants sobre els altres i un examen de les constants harmòniques d'un
port qualsevol ens diu que tenen molt major amplitud de la constant que els altra.
Això és lògic perquè M2 és un astre similar a la Lluna pel que fa a massa, amb l'única diferència que
sempre està en el plànol de l'equador, o sigui, amb declinació nul·la i a la mateixa distància de la Terra, o
sigui, distància mitja seguint, per tant, una òrbita circular.
Per a S2 podem fer la mateixa consideració però referida al Sol.
Aquests dos astres teòrics a l'originar marees, no són del cas real, d'aquí que hagi hagut la necessitat de
posar altres astres com N2 el qual modifica la marea de M2 de manera que elimina la suposició de l'òrbita
circular fent-la una el·lipse i K2 el mateix per a S2; de la mateixa forma K1 i O1 modifiquen la influència de
M2 i S2 en el sentit real que tant la Lluna com el Sol no es mouen en el plànol de l'equador.
La fórmula matemàtica de l'altura de la marea en un lloc i a una hora determinada ve representada per:
I= constant + altura de la marea produïda per M2 + altura de la marea produïda per S2 + ......, resultant:
I = K + sumatori f.H. cos [(V+n) + n.t -g].
anàlisis isentròpic
Anàlisis dels processos físics i dinàmics en l'atmosfera lliure, basat en l'estudi de mapes o corts verticals
isentròpiques.
anàlisis isotàctic
Anàlisi de la distribució de la velocitat del vent sobre una superfície de referència (superfície isobàrica,
superfície isentròpica, etc.) per mitjà de isotaques.
anàlisis mesoescalar
Anàlisi dels fenòmens de meso escala, com poden ser fronts i aglomeracions de núvols convectives, amb
escales que van d'uns quilòmetres a unes desenes de quilòmetres.
anàlisis no harmònics de la marea
Són aquells que s’obtenen directament de les observacions, efectuades amb mareògraf o directament en
una escala de marea.
anàlisis numèrica espectral
Procediment d'ajustament d'una sèrie de Fourier o d'una sèrie d'harmònics esfèrics a les dades
distribuïdes en l'espai, a fi d'obtenir els valors inicials d'un model de predicció numèrica espectral.
anàlisis objectiu
Procediment d'anàlisi sinòptic tal que un conjunt determinat de dades donat correspon a una solució única,
independent del judici personal de l'analista.

anàlisis objectiu de múltiples variables
Mètode d'anàlisi estadística que utilitza l'observació de diferents variables per a calcular simultàniament
camps coherents de variables meteorològiques connexes, com la quantitat de moviment i el vent.
anàlisis objectiva de variacions
Esquema complex de inicialització basat en el càlcul de variacions.
Té per objecte suprimir el soroll d'alta freqüència contingut en les dades inicials, proporcionant camps
dinàmicament coherents en les zones de dades escasses.
anàlisis per isotaques
Anàlisis del camp de velocitat del vent en una superfície de referència (isobàrica, isentròpica, etc).
anàlisis per seccions transversals
Representació gràfica de l'estat de l'atmosfera en un plànol generalment en forma de diagrama en el qual
l'ordenada és l'altitud o una funció de la pressió.
anàlisis sinòptic
Estudi i anàlisi de l’estat actual de l’atmosfera utilitzant per a això la informació de les estacions
meteorològiques en la informació de la carta del temps, per a una determinada regió.
anàlisis tetradimensional
Determinació de dades adequades d'entrada, respecte al temps i a l'espai, per a l'ús en un model de
predicció numèrica (en contrast amb els mètodes que usen solament dades sinòptiques).
analitzador d'oxigen de bàscula de torsió
Aquest analitzador està basat també en la paramagneticidat de l'oxigen.
El gas es fa circular per una canonada a l'interior de la qual està la bàscula de torsió.
El camp magnètic s'aplica de forma vertical pel que l'oxigen que circuli es desplaçarà horitzontalment
empenyent el pèndol de torsió.
El pèndol està dotat d'un mirall al que se li llança un raig de llum.
Aquesta llum és enviada a dues fotocèl·lules.
Quan el pèndol gira una fotocèl·lula s'il·lumina més que l'altra.
La fotocèl·lula en il·luminar-se transmet un senyal a un motor elèctric que fa retornar al pèndol a la seva
posició inicial.
Per realitzar aquest treball el motor elèctric ha necessitat un amperatge; aquest és el que es mesura i es
tradueix la mesura d'amperes, en aquest cas, a percentatge d'oxigen del gas seguint una proporcionalitat.
En cas de no haver-hi oxigen les dues fotocèl·lules rebran la mateixa llum pel que aquest mecanisme no
es posarà, en marxa llançant un valor de 0 Amperes en el motor elèctric.
analitzador d'oxigen de resistència variable amb la temperatura
El primer analitzador consisteix en una canonada sotmesa a un camp magnètic pel qual circula el gas
inert.
El gas es fa passar en sentit perpendicular a les línies de força.
En el centre d'aquesta canonada hi ha una resistència variable amb la temperatura a la qual se li ha aplicat
una diferència de potencial.
La resistència per tant s'escalfa per efecte Joule.
La barreja de gasos circula per l'interior i a més oxigen es produirà un major moviment.
Aquest moviment provocarà una major convecció el que provocarà que la resistència cedeixi calor
refredant-se.
Per tant si es fa circular un gas que no tingui oxigen la convecció serà mínima i per tant la temperatura de
la resistència serà màxima.
El valor d'aquesta resistència varia amb la seva temperatura pel que la variació de la resistència pot
traduir-ne en tant per cent en oxigen.
Per conèixer el valor de la resistència s'utilitzen els Ponts de Wheatstone.
analitzador d'oxigen electrotèrmic per vaixells petroliers
Aquest tipus d'analitzadors no es basa en les propietats paramagnètiques de l'oxigen sinó que es basa en
ús de discos de materials amb propietats electrotèrmics.

Els materials emprats en aquest tipus d'analitzador presenten la propietat que a elevades temperatures, en
aquest cas 700º C, provoquen una diferència de potencial proporcional a la diferència en contingut en
oxigen del gas que hi ha a una cara del disc i a una altra.
Aquesta diferència de potencial és de l'ordre de mv. en la figura s'observa el tub d'entrada de gasos com a
“test gas”; l'altre tub “reference air” és el tub pel qual entra gas de composició coneguda, en est caso aire.
En tenir aquests gasos una diferent proporció d'oxigen la diferència de potencial en el material serà
diferent a zero.
Aquesta diferència de potencial és traduïda en la diferència de quantitat d'oxigen.
Aquests materials alhora que varien el seu voltatge en presència d'oxigen, també ho fan en sotmetre's a
una diferència de temperatura.
Això provoca que hagi de mantenir-se la temperatura constant, per la qual cosa aquest equip inclou un
petit escalfador.
analitzadors d'oxigen en vaixells petroliers
S'utilitzen per analitzar el contingut en oxigen del gas inert.
Aquests analitzadors han d'estar situats abans del pas del gas pels segells de coberta.
En cas que el contingut en oxigen del gas inert sigui superior al 5% aproximadament, el gas es ventejarà.
Per realitzar el mesurament aquests equips es basen en les propietats paramagnètiques de l'oxigen.
L'oxigen quan es troba a l'interior d'un camp magnètic tendeix a circular en direcció perpendicular a les
línies de camp.
Per tant si un recipient conté oxigen i s'aplica un camp magnètic hi haurà un moviment.
Altres gasos no presenten aquestes propietats.
Dins d'aquesta barreja coneguda com a gas inert la resta de gasos romandran immòbils.
analògic
El mitjà de representar informació mitjançant dades contínues.
Sistema de comunicació o de tractament de dades que fa servir models en els quals les variables són
contínues i estan representades mitjançant una magnitud física.
Nota: És un concepte oposat a "digital".
anamòrfic
Relatiu o pertanyent a l’anamorfosi.
anamorfosi
Deformació inevitable d’una representació plani mètric que es deriva de la projecció cartogràfica.
Una anamorfosis o anamòrfica és una deformació reversible d'una imatge produïda mitjançant un
procediment òptic (com per exemple utilitzant un mirall corb), o a través d'un procediment matemàtic.
És un efecte perspectiu utilitzat en art per a forçar a l'observador a un determinat punt de vista preestablert
o privilegiat, des del qual l'element cobra una forma proporcionada i clara.
L’anamorfosi va ser un mètode descrit en els estudis de Piero della Francesca sobre perspectiva.
Aquesta tècnica ha estat utilitzada àmpliament en el cinema, amb exemples com el Cinemascop, en el
qual mitjançant lents anamòrfics es registren imatges comprimides que produeixen una pantalla ampla al
ser descomprimides durant la projecció.
anar
Acció d’avançar un vaixell per l’aigua, en la direcció de la quilla.
anar
Qualsevol moviment d’un objecte.
anar
Moure’s passant d’un punt a un altre per tal o tal camí.
anar a bol
Anar amb un llaüt a estendre la xarxa.
anar a calar
Anar a calar l’art.

anar a cap sord
Solia dir-se d’aquells patrons que treballaven amb ormeig no gaire ben arranjats.
anar a encendre
Anar a pescar amb llum.
anar a fer la tombada del sol
Expressió usada pèls pescadora per significar l'acció d'anar a calar els ormeigs des de les onze del
matí fins a les dues de la tarda.
Es practica en la pesca de sardinals.
anar a fons
Enfonsar-se una embarcació.
anar a l’alba
Expressió que empraven els pescadors del bou quan allargaven la pesca des de mitja nit fins a la sortida
del sol.
anar a l’alça
Acció d’alçar l’ormeig de l’art en l’aire, quan hom el va a llançar i se sap que es passa per un fons rocós,
on l’ormeig podria malmetre’ls en enganxar-s’hi.
anar a l’arena
Anar a pescar a l’arena.
anar a l’ors
Anar amb gran inclinació, a la torta, per l’acció del vent contrari.
anar a l’orsa
Navegar amb la proa, tant com és possible contra la direcció del vent.
anar a la banda
Inclinar-se el vaixell sobre un costat.
anar a la barroquina
Portar una barca l’antena pujada amb la vela doblegada degudament.
anar a la bona
Portar les veles rectes en direcció a la proa.
anar a la bruta
Portar la vela mal plegada i sense ordre.
anar a la bruta
Decantar-se la vela per efecte del vent, no podent mantenir-la absolutament a la bona, i adoptar una
posició un xic inclinada en relació amb la proa.
anar a la cia
Anar una embarcació, impulsada pels rems, cap enrere, o sigui amb la popa per davant.
anar a la deriva
Sinònim de navegar a la deriva.
anar a la gareta
Anar a la gareta significa estar a la deriva, sense govern, quedant el vaixell lliurat a l'acció del vent, ones,
corrent o marea.
anar a la llarga
Sinònim de navegar a la llarga.

anar a la llagosta
La llagosta són eixàrcies pensades per a capturar aquest crustaci.
Per a obtenir esquer, el pescador deixa que s’emmalli peix.
Aquest en veure agafat no para de moure’s i bromeja, amb la qual cosa aconsegueix cridar l’atenció de la
llagosta.
La llagosta s’hi atansa i queda emmallada.
La llagosta és un crustaci que viu a la roca, i, per això, l’armat de l’eixàrcia havia de tenir una característica
pròpia.
La tressa del plom no anava amb metall per a evitar que les plomades s’enroquessin, sinó que hi posaven
unes peces de rajola que feien a les teuleries.
anar a la mala
Sinònim d’anar a la bruta.
anar a la mar
Sinònim d’anar en mar.
anar a la part
Diners que es reparteixen els diversos tripulants d’una barca, com a part proporcional del conjunt en que
s’ha valorat la pesca.
anar a la prima
Sortir a pescar a primera hora de la tarda fins a l’entrada de fosc.
anar a la puja
Sinònim de navegar a la puja.
anar a la quadra
Sinònim de navegar de través.
anar a la recerca
Recorrent una costa o espai de mar sembrat d'esculls, en busca de vaixells perduts, per donar-los auxili o
salvar d'ells el que es pugui.
anar a la ronsa
Desplaçar-se el vaixell lateralment.
anar a la sirga
Sinònim de navegar a la sirga.
anar a la tonyina
Anar a la tonyina, és la tècnica de pesca que cerca la captura selectiva d’aquest animal mitjançant l’ham.
Ha segut la pesca especialitzada dels benidormers, que han emprat des de l’ham fins les almadraves per
tal d’aconseguir la seva captura.
Si les referències històriques ja apunten una relació molt estreta entre l’Ametlla de Mar i Benidorm, la
captura de la tonyina és l’altre element comú, per no dir l’herència, que uneix les dues poblacions.
Són els únics pescadors catalans que han fet professió constant de totes les maneres de captura de la
tonyina».
Per anar a la tonyina només calia un home, però hi podia anar més gent.
La millor època era l’octubre, quan acabava d’arribar el peix a la badia.
L’arreu fonamental era el conegut com afilador o bussarda.
La bussarda estava formada per una braçolada amb un ham de pescar a la tonyina, és a dir, del número 1
o més, on anava empatillada la fibra que anava a un cap de cànem o, més modernament, de niló de cent a
dues-centes braces.
Després del cànem venia el piano, que era un filferro d’una braça per a resistir la força i les brivades de la
tonyina.
També solien dur una protecció a les mans perquè el fil d’aram no els hi fes talls.
Les eines necessàries es completaven amb el ganxo per a embarcar.

El mariner es posava amb la seva embarcació a un punt on cregués convenient, agafava una pasta feta
amb farina i peix picat, el bromeig i ales hores bromejava perquè la mola de tonyina s’hi acostés.
En veure el llamp de la mola de tonyina i que aquesta encabia, el mariner li allargava la carnada, que solia
ser una sardina.
Amb una mica de sort la tonyina s’engoliria el peix i s’apeixaria.
En aquest moment començava l’autèntic treball, ja que la tonyina es posava a pegar brivades i intentava
fugir.
La millor solució era fermar l’aparell a la roda del llaüt i deixar que el peix anés fent el seu camí esperant
que no el pogués rompre.
En veure que el peix perdia força, el mariner prenia l’aparell amb la mà i començava a treballar-la.
S’iniciava un joc d’intel·ligència i força entre l’animal i l’home, on el mariner havia de tenir la suficient
experiència per arriar si el peix tesava molt, i per cobrar si veia que podia fer-se amb ell.
En tenir el peix abarloat o ben a prop del llaüt, havia de pegar-li una ganxada que permetés tirar la tonyina
a bord.
Actualment aquesta pesquera és pràcticament igual, tan sols que s’empren materials sintètics.
Antigament a la Vila Joiosa calaven andanes de pannes per a obtenir esquer.
Els mariners amarraven una rama de pi a un parell de braces de l’andana.
Aleshores el sorell menut vivia protegit sota el pi.
Els pescadors de tonyina, quan volien matar peix, agafaven la branca de pi i bogaven lentament perquè el
sorell seguís l’embarcació.
S’havia d’anar alerta per tal que el sorell no fera coa, és a dir, que no es quedés darrere en filera ni que
tampoc es posés davall de l’embarcació.
Si el sorell feia cua la tonyina podia menjar-se’l sense atracar-se al llaüt.
Quan els pescadors veien tonyina agafaven el sorellet amb un salabre i el tiraven a la tonyina.
La tonyina acaçava el sorell i els pescadors preparaven unes vares de fleix «freixe, Fraxinus ornus de
Linnaeus» d’un parell de metres amb un fil d’aram i un ham.
Els pescadors esperaven que la tonyina mossegués l’ham, aleshores dos homes assocaven el peix i el
patró, que se situava a popa, amb el ganxo tirava la captura a coberta.
Aquesta operació havia de ser ràpida perquè si la tonyina ol a sang les altres tonyines buiden.
Arribaven a matar tonyines de 487 Kg (quatre-cents vuitanta-set).
anar a la vaca
Sinònim de navegar a la vaca.
anar a la vaga
Vogar de cara a popa.
anar a la valenciana
Navegar una embarcació en popa amb la vela llatina enfilada al cap del pal, l’antena pren una posició
horitzontal com els braços d’una balança.
anar a la vela
Anar molt de pressa una embarcació.
anar a la vela
Sinònim de navegar a la vela
anar a la via
Sinònim d’anar a rumb.
anar a la volta
Prendre una embarcació el rumb de.
anar a les palpentes
Dit de la forma d’anar a rallar o tirar el rall.
anar a llevar
Quan els mariners es preparen per a iniciar l’extracció del peix.

anar a mar
Anar a pescar.
anar a pal sec
Anar una embarcació sense veles
anar a palangres
Dedicar-se a la pesca amb aquest art.
anar a pescar a la part
Sinònim de pescar a la part.
anar a pescar a peix hagut
No fer-se a la mar fins saber si els altres pescadors han agafat peix i a quin indret.
anar a pic
Enfonsar-se una embarcació.
anar a pic l’àncora
Tirar o anar una àncora a fons.
anar a puja
Sinònim de navegar a puja.
anar a pujar
Sinònim d’apujar.
anar a ran d’embornals
Anar una embarcació molt llastada.
anar a rem
Moure l’embarcació amb l’acció dels rems.
anar a remolc
Moure’s remolcat per un altre.
anar a rumb
Mantenir el timó amb la pala completament perpendicular a la proa de l’embarcació.
anar a rumb
Permetre el vent que un vaixell de vela segueixi el rumb convenient.
anar a rumb
És seguir el rumb o posar-se el més convenient a la derrota a realitzar.
anar a so de corrent
Fer camí un vaixell amb el sol impuls del corrent de la mar.
anar a sotavent
Se’n diu de l’embarcació que abat o deriva molt, ja habitualment a causa de les seves dolentes propietats,
o ja per incidència en alguns casos i amb qualsevol motiu.
anar a tot drap
Portar amollades totes les veles.
anar a tot ors
Cenyir un vaixell aprofitant el vent tot el que es pot.
anar a tota vela

Sinònim de navegar a tota vela.
anar a un llarg
Sinònim de navegar a un llarg.
anar a vela plena
Navegar amb vent suficient i a propòsit per a inflar les veles.
Sinònim de navegar a vela plena.
anar a veles desplegades
Anar tot vent en popa.
anar a vessar de teies
Anar una embarcació molt llastada de peix.
anar a vol
Quan la barca arriba al lloc on es llença l’art.
anar al bou
Aparellar una sortida de pesca al bou.
anar al car
És quan, en navegar amb barca, el car de l’antena va un poc separat de la roda de proa.
anar al paire
Bracejar les veles de manera que el vaixell prengui vent per la cara de proa, i així mantenir la nau aturada
amb les veles esteses.
anar al palangre
Eixir a pescar en barques preparades amb aquest art per a la pesca de palangre.
anar al sec
Anar a pescar on hi ha roca.
anar al sol rubió
Expressió que empraven els pescadors del bou quan allargaven la pesca des de sol caient fins a mitja nit.
anar al través
Vaixell que va a la deriva a punt a naufragar.
anar al tremall
Eixir la barca a pescar amb el tremall.
anar amb ala de mosca
Separar lleugerament la roda de la punta del car.
anar amb crosses
Navegar a rem.
anar amb les aigües al vent
Córrer cap a sobrevent o que els corrents són d'adreça oposada al vent.
anar amb les gabietes
Portar llargues o en vent només les gàbies baixes.
anar amb popa
Posar la punta del car al terç de la barca.
anar amb totes les veles al vent

Sinònim d’anar veles desplegades.
anar amb veles desplegades
Anar tot vent en popa, prosperar.
anar amolats
Quan els peixos neden junts en grup.
anar amurat a babord
Sinònim de navegar amurat a babord.
anar amurat a estribord
Sinònim de navegar amurat a estribord.
anar amures a la gata
Vegi’s navegar desquarterar.
anar arran d’embornals
Navegar amb l’aigua arran dels forats obert a cada costat del vaixell per desaiguar la coberta, a
conseqüència d’un excés de càrrega.
anar aterrat
Navegar al més prop de terra possible.
anar boiant
Anar un vaixell poc carregat, surant molt bé.
anar brut
Navegar, el vaixell, amb la vela llatina reduïda sense tocar les antenes.
anar cap enrere
Hom ho diu quan el vaixell navega en direcció a la seva popa.
anar com el vent
Sinònim de córrer més que el vent.
anar contra corrent
Sinònim de navegar contra corrent.
anar contra vent i marea
Tirar endavant obstinadament contra tots els obstacles.
anar cremat
Navegar molt de pressa.
anar d’albes
Anar a pescar de matinada.
anar damunt de l’aigua
És refereix al buc de bones qualitats marineres que embarca poca aigua i marxa veloç àdhuc amb molta
mar i vent.
anar de bolina
Navegar el veler de manera que rebi el vent formant un angle de sis quartes com a màxim a partir de proa.
anar de borina
Sinònim de navegar amb el vent de costat.
anar de carenes al cel

Anar de carenes per amunt.
anar de carenes per amunt
Quedar una embarcació del tot capgirada.
anar de cenyida
Sinònim de cenyir.
anar de fosca
Sortir a pescar en nit sense lluna.
anar de matinada
Expressió usada pèls pescadors per significar l'acció d'anar a llevar les xarxes a la sortida del sol.
Es practica amb les peces de sardinals, letxeres i bolero.
anar de popa
Navegar amb el vent cap a la mateixa direcció que segueix l’embarcació.
anar de prima
Expressió usada pèls pescadors per sortir cap al tard per anar a pescar sardinals.
També se’n diu: “Anar a la prima”, “Fer la prima”.
anar de puja
Navegar mar endins quan les circumstancies són molt favorables.
anar de recalada
Expressió usada pèls pescadors per significar l'acció d'anar a calar els arreus de pesca quan el sol ha
sortit.
Es practica en la pesca de sardinals.
anar de surada
Trobar-se el peix nedant a flor d’aigua.
anar de través
Quedar travessat al rompent de les onades.
anar de través
Sinònim de navegar de través.
anar de través
Anar un vaixell cap a les roques.
anar de volta a volta
Navegar fent ziga-zagues.
anar de volta i volta
Sinònim de voltejar.
anar en bona bolina
Navegar bé, amb les veles plenes de vent.
anar en conserva
Sinònim de navegar en conserva
anar en cors
Fer de corsari.
anar en fil
Quan el vent és massa fort i la barca no li pot donar la cara, gira i li dóna la popa.

anar en manada
Sinònim d’anar amolats.
anar en mar
Anar a pescar o sortir amb les embarcacions en direcció a la mar.
anar en popa
Navegar formant la popa, un angle de 180 graus amb la direcció del vent, amb la vela travessada respecte
a l’eslora de l’embarcació en les veles llatines.
anar en popa
Navegar una embarcació, seguint la direcció del vent, amb la vela hissada fins al capdamunt del pal i
travessada respecto a l'eslora de l'embarcació.
El car de l'antena queda apartat de la roda de proa de la barca i s'aguanta per mitjà de l'aparell
anomenat “orsapop” i l'escota resta quelcom amollada, i se’n diu “en popa rodó.”
anar en popa rodó
Navegar amb el vent bufant en la mateixa direcció i en el mateix sentit del rumb.
anar en roda
Navegar desordenats o anar sense govern, els vaixells.
anar en surada
Trobar-se el peix nedant a flor d'aigua.
anar en vent una vela
Tractant-se d’una vela, és el mateix que portar, o sigui, anar ben inflada i plena per efecte de la pressió del
vent sobre ella.
anar en xampa
Navegar de popa augmentant la superfície vèlica d’una embarcació, amant les pollacres del car i de la
pena, atangonades per cada costat del vaixell.
anar fart d’escota
Quan s’afluixa l’escota per tal que la vela s’infli més.
anar golf
En tot art les parts que ha de treballar son els caps, mentre que les xarxa ha de quedar engolfada.
anar i venir
Moure’s en direccions contràries.
anar llamat
Navegar, el vaixell, amb la vela llatina més petita de què es disposa, envergant-la en una antena
escurçada.
anar llamat
Portar la vela ben plegada i conreada.
anar lluent
Expressió deIs mariners que significa: anar viu, espavilat.
anar orsat
Navegar cenyint molt al vent.
anar pel corrent
Deixar-se endur pel vent.

anar pla
Expressió usada pèls mariners per significar I'acció d'anar en barca al rem, com és, sense fer ús de la
vela.
Es “va pla” quan es vol llevar l'artet i els palangres.
anar plena
Portar la vela completament inflada pel vent.
anar per fora
Quan la barca ja comença a navegar mar enllà.
anar per l’aleta
Sinònim de navegar per l’aleta.
anar per la dinada
Quan portaven el peix a vendre de part de matí o de tarda.
anar per sobra de l’aigua
Hom ho diu quan el vaixell te bones propietats marineres, i no nota els embats del mar i del vent.
anar per terra
Anar una embarcació cap a terra impulsada pel vent, les ones o la corrent o bé quan s’acosta a terra
voluntàriament.
anar proa a proa
Ésser, dos o més bots, amb les proes paral·leles i a la mateixa altura.
anar sense govern
Sinònim d’anar a la deriva.
anar sense rumb
Haver perdut l’orientació de la nau.
anar sobre el pal
Navegar una embarcació amb la vela hissada i de manera que porti sobre el pal i no pas en l'antena.
És pràctica perillosa amb vent fort.
anar-se sobre l’àncora
Apropar-se el vaixell a l'ancora quan té fondejada una sola, i quan per manca de vent li porta a això el
corrent o la marea.
anar sota l’aigua el vaixell
Anar el vaixell molt ofegat o batut per la mar i el vent, ja sigui a causa de les seves males condicions
marineres, ja per portar massa vela.
anar tot vent en popa
Anar molt bé.
anar valenta
Navegar amb molta rapidesa mitjançant un vent favorable.
anar vent en popa
Sinònim d’anar en popa.
anar viu per la virada
Navegar, un vaixell, amb prou arrencada per efectuar una virada per avant.
anar-se a la banda

Sinònim de sotsobrar
anar-se a la ronsa
El mateix que anar-se el vaixell de través, navegar de costat o tenir un gran abatiment per qualsevol
causa.
anar-se a pic
Submergir-se, enfonsar-se el vaixell.
anar-se de orsada
Sinònim de orsada.
anar-se per ull
Caure en el si d’una ona i seguir submergint-se fins a enfonsar-se.
anar-se’n
Partir d’un lloc per anar en un altre.
anar-se’n a la posta
Ésser pròxim a pondre’s el sol.
anar-se’n a pic
Enfonsar-se un vaixell.
anar-se’n al fons
Sinònim d’anar-se’n a pic.
anar-se’n per mà
Escapar-se o escórrer-se un cap.
anar-se’n sobre l’àncora
Acostar-se el vaixell a l'àncora quan té fondejada una sola, quan per falta de vent li duu a això el corrent o
la marea.
anar-se’n sobre la platja
Acció de embarrancar un vaixell sobre la platja.
anastàtic
Se’n diu del sòl o les terres corresponents a un clima continental.
anastigmàtic
Se’n diu del sistema òptic que no presenta aberració d'astigmatisme.
anastigmàtic
Se’n diu dels objectius aplanètics que s'ha corregit esmeradament l’astigmatisme.
anastigmatisme
Condició o qualitat d’anastigmàtic.
anatema
Representació o escala de la declinació diària del sol dibuixada sobre globus terrestres des del tròpic de
Càncer fins al tròpic de Capricorn.
Anaximandro
Anaximandro de Milet, va ser un filòsof jonio considerat el primer científic, en usar l'experimentació com a
mètode demostratiu.
Va néixer en els anys 610 a. C. a la ciutat Jonia de Milet (Àsia Menor) i va morir aproximadament en el 546
a. C.

Deixeble i continuador de Tales, company i mestre d'Anaxímenes;se li atribueix només un llibre, que és
sobre la naturalesa, però la seva paraula arriba a l'actualitat mitjançant comentaris doxogràfics d'altres
autors.
Se li atribueix també un mapa terrestre, el mesurament dels solsticis i equinoccis per mitjà d'un gnòmon,
treballs per determinar la distància i grandària dels estels i l'afirmació que la Terra és cilíndrica i ocupa el
centre de l'Univers.
La resposta donada per Anaximandro a la qüestió de l'arché pot considerar-ne un pas avanci respecte a
Tales (del que Anaximandro probablement va ser deixeble).
L'arché és ara l'ápeiron, és a dir, l'indeterminat, l'il·limitat, que és precisament, segons hem dit, el concepte
del que anem buscant.
El que és principi de determinació de tota realitat ha de ser indeterminat, i precisament ápeiron designa de
manera abstracta aquesta qualitat.
L'ápeiron és etern, sempre actiu i semovent.
Aquesta substància, que Anaximandro concep com alguna cosa material, és «el diví» que dóna origen a
tot.
D'Anaximandro es conserva aquest text, que és el primer de la filosofia i el primer text en prosa de la
Història.
anbei
Expressió alemanya que significa = Adjunt.
anca
És la quaderna més immediata a la proa.
anca
Part exterior del buc, sota del revoltó i a cada banda del codast.
anca
Part del vaixell entre la popa i la primera porta de la bateria o la que és equivalent en els vaixells moderns.
anca
Part exterior del buc d’algunes embarcacions amb popa arquejada, a cada costat del codast.
ancada
Cop donat amb les anques, culada.
ancada
Conjunt de quadernes de l’anca d’una embarcació.
Anceo
En la mitologia grega, existeixen dos vessants sobre qui era Anceo, una ho col·loca com el fill de Licurgo
rei de l’Arcàdia i altres narracions ho col·loquen com fill de Posidó i de Astipalea.
La seva habilitat més reconeguda era la seva força, se li col·locava després d'Hèracles com el més fort de
l'antiga Grècia.
Va ser un dels homes que van navegar amb Jàson i els argonautes, pilotant de la nau Argó després de la
mort de Tifis.
Va participar en la caça del Senglar de Calidón, on es creu que va morir en el intent.
ancó
Aigua o ancorada de poca aigua i limitada per una costa molt baixa.
ancó
Badia d’extensió reduïda on les embarcacions menor poden ancorar.
ancora
És un instrument de ferro o acer, pesat i fort en forma d'arpó o ham doble, que afirmat a l'extrem d'un cap
cable o cadena ferma al buc i llançat a l'aigua, una vegada agarrada en el fons, serveix per impedir que el
vaixell sigui arrossegat pels vents i els corrents.
També s'usa en les maniobres per aconseguir efectes evolutius.

Al lloc específic on es fondeja es diu ancoratge o tenedor.
La nomenclatura de l'ancora és la següent:
Canya o Asta: És la part de l'ancora des de la creu a l'arganeu.
Creu: Part en què s'uneixen els braços i la canya de l'ancora.
Braços: Cadascuna de les dues parts de l'ancora des de la creu fins a la ungla per tots dos costats.
Arganeu: Grillet de grandària proporcionada mitjançant el qual s'uneix l'ancora a la cadena.
Ungla: L'extrem de cada braç de l'ancora.
Bec de lloro o de Papagai: És la part més aguda de la ungla de l'ancora.
Mapa, Pestanya o Orella: Superfície plana de la ungla.
Cep: Fort barrot de ferro instal·lat en la part alta de la canya, o en la creu en les ancores tipus Danforth,
col·locat perpendicularment al plànol dels braços, i que serveix perquè les ungles sempre estiguin en
direcció al fons.
Sol ser de posar i treure o abatible per poder estibar-les a bord.
Ull: Orifici en ho parteix superior de la canya on juga l'arganeu.
Generalment les ancores es divideixen en:
Ancora tradicional o amb cep: Durant segles s'ha utilitzat l'ancora amb cep per fondejar, sent una de les
més utilitzades la que es veu en la figura, i que avui dia està pràcticament en desús.
Es feia precís hissar-la per sobre de la borda amb uns pescants anomenats de gata o gatilla.
Les ancores amb cep més comuns són: de l’almirallat.
Ancores sense cep o de patent: En la dècada de 1890 es van patentar algunes ancores sense cep com
la Hall o Marrel, Byers, Westney–Smith, amb una tracció d'agafada de sis vegades el seu propi pes.
L'Admiralty Standard Stocklees (ASS) va ser la utilitzada per moltes marines des d'aquests anys fins a la
dècada de 1950, quan es va adoptar l'AC14.
En aquest tipus d’àncora, al mateix temps que s'ha suprimit el cep, es fabrica de manera que els braços
puguin bascular a banda i banda de la canya en angles variables, segons els models (de 40 a 50 graus).
Manteniment de les ancores
S'han de recórrer periòdicament, aquest recorregut sol coincidir amb l'avarada que els vaixells fan per
netejar els seus fons, encara que no ha de sobrepassar els divuit mesos.
El manteniment és senzill, es redueix a comprovar el perfecte joc dels braços al voltant de l'eix.
Força d'agafament de les ancores
A l'hora de parlar de la força d'agafament, cal referir-se a la qualitat del fons.
El millor fons és el de sorra seguit del fangós.
El pitjor tipus de fons és el rocós, doncs l'ancora rellisca sobre ell sense agarrar i quan al final ho fa, es
corre el perill de quedar-se enrocada (atrapada entre les roques).
La majoria de les vegades un ancora enrocada és un ancora perduda.
Per a vàries ancores del mateix disseny, la força d'agafament al fons depèn del pes.
àncora
L'ancora ha de ser tan antiga com la navegació i pot haver nascut, per necessitat, amb ella.
El seu origen es perd en les albors del temps i les primeres van ser lògicament de pedra, hi ha naus
egípcies fins a 1.000 anys a.JC que les usen, però en Fenícia, Grècia i després Roma comencen a
desenvolupar tipus d'àncores mes elaborades amb plom que és conegut des de la mes remota antiguitat
per la facilitat amb que es fon a baixes temperatures.
En alguns museus es conserven ancores de fusta en què, dos tascons travats es perforaven i emplenaven
amb plom fos.
Les primeres eren simplement ancores de pes, de pedra, plom, pedra i plom sense cap tipus de trava o
agarri fins que, en molt lenta evolució es van ser formant les ancores amb braç, amb dos braços, amb
ungles i amb ungles i cep, finalment estan les articulades usades en els moderns vaixells.
La canya és la part central de l'ancora que porta en la part superior els dos taulons units entre si (cep) per
les bandes de metall, o de sogues en les mes antigues, fins i tot alguns ceps ja es feien de metall.
Aquesta part de l'ancora és perquè no es recolzi horitzontalment en el sòl marí i rellisqui sinó que es clavi
en ell, per complir la seva comesa de fixació.
El braç és la peça unida al seu extrem inferior, ja sigui fosa, reblada a la canya i porta en el seu extrem
(pala) aferrades les ungles.
Molts tipus d'àncores es van succeir al curs del temps després del tipus Almirallat, es poden nomenar per
exemple les ancores Rodger´s, de cep de peça única.
L'ancora Porter, que va portar al desenvolupament de l'ancora Trotman-Martin.
La grandària creixent dels navilis, els vaixells a vapor de finalitats de segle XIX, feien necessària un ancora
amb major poder d'ancoratge, l'ancora Trotman amb els seus braços pivotants ho tenia.

Al començament del segle XIX comença a desenvolupar-se l'ancora moderna sense cep l'ús del qual és
normal actualment i summament pràctica pel seu disseny senzill i la facilitat de la seva estiba.
Fets d'una sola peça els dos braços i les ungles on la canya pivota sobre un pern en la canal central dels
braços de manera que pot girar en un angle de 90º, ungles sense relleu exerceixen un agarri segur i
estable.
àncora a pic
Situació de l’àncora quan salpa o deixa de tocar el fons.
àncora antiga de fusta
L’àncora antiga és un àncora amb cep de fusta format per dues peces de damunt subjectes entre si,
abraçant la canya i immobilitzada per abraçadores.
Al fondejar, l’àncora cau generalment amb les seves dues ungles en direcció del plànol del fons, quedant
ambdues recolzades en el mateix i el cep en posició sensiblement vertical, amb un solament dels seus
extrems tocant al fons.
Així roman l’àncora fins que al començar a treballar la cadena, arrossega a aquella; si la tracció es fa
obliquament o, si així no fos, al trobar el cep un obstacle, l’àncora bascula i abandonarà la posició
d’equilibri inestable que tenia i tendirà a ocupar la d’estable, que és amb el cep horitzontal, el plànol dels
braços vertical i la ungla inferior agarrant en el fons, tendint el braç a introduir-se molt més com major sigui
la tracció exercida per la cadena; la corba produïda pel pes d’aquesta, oposa resistència a la component
vertical de l’esforç que el vaixell exerceix per mitjà de la referida cadena.
Aquestes ancores aguanten molt bé al vaixell.
Tenen l’inconvenient, no obstant això, que poden encepar-se durant els borneigs, sent més gran aquell
quan la cadena s’encepa en la ungla. doncs al treballar fent el vaixell per ella tendeix a arrencar-la del
fons: fondejats en fons poc superiors a l’alçat de la ungla superior, poden desfonar el vaixell, o sigui
foradar els seus fons; així mateix, la soldadura de la canya i els braços pot arribar a faltar, i, finalment, les
operacions necessàries per a col·locar-les a bord són extremadament llargues i penoses.
àncora Baldt
Ancora sense cep.
àncora Benson
L’àncora Benson està basada sobre el disseny de l’àncora Danforth la canya és una vareta en forma d’U
on es trasllada l’arganell per facilitar alliberar-la del fons.
àncora Bruce
Àncores fabricades en acer fos aprovades per la majoria de Societats de Classificació com àncores d’alt
poder d’agafament.
Àncora Bruce garanteix l’agafament en les mes extremes condicions, aquet tipus d’àncora s’orienten en la
posició optima a causa de l’acció de les pales corbades en contacte amb el fons marí.
Es col·loca recta, independentment de la posició inicial de caiguda, en solo dos llargs de canya.
Aquesta acció es realitza amb un angle màxim de fins a 30°.
Com a conseqüència de l’absoluta estabilitat proporcionada per cadascuna de les ungles, es manté
agafada i tot i que gira 360°.
L’eficient disseny de les ungles i la canya, al costat de l’angle precís per a afavorir la màxima penetració en
el fons.
S’obté a causa de la situació del centre de l’àrea de les ungles, molt mes proper a la canya del que és
possible en altres tipus d’àncores.
Les ancores penetren en el fons marí amb una tracció de fins a 30° en el grillet, comparat amb els màxims
entre 10° 15° d’unes altres àncores.
L’absència de cep a causa de la seva gran estabilitat, la fan molt compacta i fàcil estibar.
Les tres puntes de les ungles, proporcionen un agarri similar als ruixons en fons de roques i l’absència de
parts mòbils a causa de la construcció d’una sola peça, d’acer fos tractat en calent, confereix a les ancores
més força i duresa que cap altra àncora patentada de similar pes.
àncora C.Q.R.
Va ser dissenyada el 1933 per Sir Geoffrey Taylor per als hidroavions de la Royal Navy,
Por les seves prestacions va ser adoptada pel yachting.
Se la denomina també d'arada.

Consisteix en una ungles de dues cares simètriques i unides que formen una "V" invertida, en tant que la
canya pivota lateralment sobre un eix.
Té un excel·lent agafament en fons de sorra i argila, però de menor eficiència en fons tou de llim.
És adequada per a vaixells d'eslora superior a 26 peus, relativament fàcil de trincar a l'escobenc, amb la
canya recolzada en la caixeta per on labora la cadena de l'àncora, però difícil o impossible d'estibar a la
caixa|capsa d'àncora per la seva altura|alçària.
Quan recula, ho fa amb suavitat i de manera uniforme.
àncora campera d’ungles
Se’n diu de l’àncora que té massa oberts els braços.
àncora clara
És l’àncora que es pot llevar amb facilitat per no enredada amb caps o cables o altre qualsevol objecte.
àncora composta
El seu tret més característics són uns reforços de fusta col·locats en els angles de pedra, la soga podia
lligar-se tant a traves d'un forat com al de pedra.
àncora cònica
Vegi’s àncora flotant.
àncora d’almadrava
Nom de tota àncora que en les almadraves subjecta les xarxes en la direcció de les seves relligues.
àncora d’arada
Àncora de canya articulada i un sol braç la forma del qual recorda la reixa d’una arada.
El seu fonament consisteix que al llençar de la canya, la reixa, que normalment reposaria de costat, es
volteja i es clava en el fons.
Aquesta àncora té un rendiment superior a qualsevol altra encara que la seva dificultat d’estiba fa que es
rebutgi en els grans vaixells quedant el seu ús limitat a embarcacions menors.
Bona capacitat d’agafament pel que fa al seu pes i volum d’estiba encara que poc adequada per a fons
d’algues o roques.
àncora d’argolla
L’àncora sense cep, que introdueix la seva canya pel escobenc.
àncora d’arpis
Àncora de quatre braços fixos a la canya principal que rematen en quatre mapes.
Molt difícil d’estiba i perillosa per al buc del vaixell a l'hissar-la i per trencaments d'altres elements a
l'estibar-la.
Facilita l'estiba les dissenyades amb braços articulats.
àncora d’escandall
L’àncora de sonda, casquet esfèric de ferro usat pels submarins en fondejar quant és troben en immersió,
el cable passa per la càmera de llast a través de un tub i va a enrotllar-se a un tambor, on hi ha un
mecanisme que indica la longitud del cable filat al moment de tocar l’àncora a fons.
àncora d’espia
Àncora que va dreta i trincada a la vora del pal trinquet, i que es combina amb l’espia.
àncora d’estopa
Sac ple d’estopa banyada d’oli, que s’amarra a un cap per ésser remolcat i que, tirat dins l’aigua, sura i
presenta resistència.
àncora d’un braç
Vegi’s àncora de mort.
àncora d’una ungla
És l’àncora d’un sol braç i que s’empra en el fondegi de morts o clavar en terra per donar a elles amarres.

ancora d’us
La qual segueix en pes a la senzilla.
àncora Danforth
Patentada a Estats Units per R. Danforth en 1939 i aprovada pel Lloyd's Registrer en 1964.
També coneguda com "anche à basculi" (França) i la SL Clyde a Gran Bretanya. Consisteix en dues grans
ungles planes que pivoten 30° respecte a la canya, compacta i fàcil d'estibar.
Aquestes virtuts l'han convertit en el tipus més adequat per a la zona del Delta.
El seu desavantatge és que quan garreja ho fa de cop i si el vaixell té arrencada és difícil que prengui de
nou.
No és apta per a fons de pedra o de tosca dura.
Est ancora es caracteritza per tenir el cep en la part baixa de la creu la missió de la qual és la d'evitar que
l'ancora voltegi, i que per això pot ser allotjada en un escobenc, a més té grans braços llargs giratoris amb
gran poder de presa.
Est ancora a igualtat de pes té major facilitat d'agafament que una altra de les sense cep, encara que és
més voluminosa.
Les ancores amb cep tenien dos inconvenients molt greus, els quals van determinar la seva substitució per
ancores sense cep.
El primer inconvenient és que només s'aprofita una ungla les dues amb què explica.
El segon i principal inconvenient era l'enutjós del seu estiba a bord quan es hissa.
En tenir el cep travessat, la canya de l'ancora no entrava per l'escobenc i perquè l'ancora no quedés
ballant es feia precís hissar-la per sobre de la borda.
àncora David
És de cep movible, estant aquest constituït per dos gualderes metàl·liques unides entre si per mitjà de
tirants; en l'extremitat de la canya porta un orifici pel qual passa un pern, al voltant del com pot girar el cep
en un plànol perpendicular al de les ungles, fins a quedar gairebé v el llarg de la canya.
àncora de Bloomer
Articulada i de creu giratòria.
àncora de bolet
L’àncora de bolet, son casquets esfèrics de foneria que tenen una forta anella per engrillonar la cadena,
s’utilitza pel fondeig de boies i vaixells far perquè la seva forma no dona lloc arremolinades de la corrent i
agafen millor.
De les ancores de bolet tenim:
• Àncores les de paraigües.
• Àncora Langtom.
àncora de capa
Con obert de lona que, arrossegat per la popa, serveix per a reduir la velocitat del vaixell i evitar així que
aquest es travessi a la mar, també pot deixar-se anar per proa, quedant el vaixell emproat a la mar i
derivant a una velocitat mínima.
àncora de caritat
Pertany a les anomenades de popa, són les usades com auxiliars, eren molt més petites que les ancores
de lleva i que les de l’esperança i les hi estibava sobre coberta o sobre les taules de guarnició.
La cinquena ancora de major pes que la d’esperança.
àncora de cep
Són uns blocs de fosa en forma de culot esfèric, proveïts a la seva base d'un forta armella assegurada a
rosca, on s'engrillona la cadena; porta en la seva part inferior tres o quatre arpes, que s'enfonsen en el
fons.
Aquestes ancores, que treballen sobretot pel seu pes, s'utilitzen per fondejar els fars flotants.
El seu principal avantatge és que a causa de la seva forma no donen lloc a remolins de corrent, per tant,
en dolents tenedors no són arrossegades, cosa que els ocorreria a les ancores ordinàries com a
conseqüència d'aquells.

àncora de cep fix de fusta
Aquest tipus d’àncores s’anomenen de tipus antic i van ser utilitzades des de l’Edat Mitjana fins a mitjans
del segle XIX.
àncora de colzera
El seu objecte és, com el seu nom ho indica, acostat el vaixell, donant a aquell una colzera, que pot ser de
cadena, filferro o cànem, para per mitjà d’ella travessar al vaixell o mantenir-lo en determinada posició amb
qualsevol objecte.
Els ancorots vénen a ser ancores de poc pes, utilitzats en treballs lleugers; estiben ordinàriament en
coberta.
àncora de fora
L’àncora la qual queda estesa cap a la part de mar, o entrada de port.
àncora de fusta
És un àncora igual a les de ferro, emprada pels xinesos.
àncora de galga
Àncora que va combinada amb una altra àncora o amb un ancorot.
àncora de gel
Àncora especial i d’un sol braç que es clava en el gel per a amarrar-hi el vaixell a ell.
àncora de Hodgson
Formen la canya dues barres de ferro paral·leles i poc separades unides a la creu per dos perns molt forts.
La cadena segueix fins a la creu per entre el cep i les barres de la canya.
àncora de Hunter
D'una sola peça i cep de ferro.
Aquest ho té disposat de manera que treballa en el fons el mateix que les ungles amb la qual cosa queden
aquestes més alleujades de la força del vaixell.
ancora de l’almirallat
La seva forma és molt semblada a la de les antigues, en les quals s'ha substituït el cep de fusta per un
altre de ferro de secció cilíndrica estant col·locat també en un plànol perpendicular al dels braços, i sent
aquests i la canya d'una sola peça; el cep pot córrer al llarg de l'orifici, practicat en la part superior de la
canya, aconseguint-ne així unir a aquesta en estibar l'àncora en el escar, ocupant menys espai.
Al fet que es fixa per mitjà d'una xaveta que s'introdueix en una obertura practicada en el cep, quedant
aquest així rígidament unit a la canya; per desarmar-ho, no mes deixar anar la xaveta que va aguantada
per una cadeneta i córrer-ho per l'orifici fins que entre la part corbada, quedant finalment l'eixamplament
que porta en el seu un altre extrem perquè no pugui desarmar-se del tot, recolzat contra la volandera
La longitud del cep és igual a la longitud de la canya.
La distància entre els becs de lloro és els 7/10 de la longitud de la canya.
Les ungles d'aquesta classe són de dimensions mitjanes.
L'angle d'agarrada, o sigui el format per una línia que passi per la superfície del mapa i una altra que va de
l'extrem de la canya al bec de lloro uns 115° per ser el que ha aconsellat la pràctica com més avantatjós.
La secció transversal de cadascuna de les seves parts és tal, que presenta la màxima resistència en la
direcció en què ha d'exercir la càrrega, en descansar en el fons.
Amb la finalitat de suavitzar el frec de la cadena amb l'ancora en els borneigs, s'arrodoneixen totes les
arestes i angles que presenta.
àncora de l’esperança
En els velers, l’àncora més gran de totes les que formen l’equip del vaixell i que pel seu pes i la dificultat de
maneig es fondejada només en casos extrems, concretament quan totes les altres no aguantaven prou.
àncora de l’esperança
Nom que es dóna a l’àncora del vaixell, de reserva de les de servei i que s’allotja en l’amura en la seva
propi escobenc.

àncora de la caritat
Cinquena ancora que duien els navilis de dos i tres ponts, on s'aplicaven les denominacions de les ancores
senzilla, d'ús, de l'esperança i quarta, perquè avui el general s’anomenen ancores de lleva a les dues que
estan en ús i de respecte a la tercera en coberta o en el celler per al cas de perdre les anteriors.
àncora de la creixent o del fluix
La qual treballa a la creixent quan el vaixell es troba fondejant a so de marea.
àncora de la minvant o reflux
Àncora que treballa a la marea sortint.
àncora de Langstrom
Àncora consistent en una mena de disc que és enterrat dins el forat obert per un raig d’aigua a pressió
projectada mitjançant un tub.
àncora de lleva
Cadascuna de les dues ancores principals del vaixell, permanentment subjectes al cable corresponent i
estibades en el escobenc, de manera que queden llestes per al seu ús en molt poc temps.
àncora de mar
L'àncora flotant és una espècie d'artefacte en forma de con, estant el costat que té l'obertura major, unida
al iot mitjançant caps.
El gran avantatge que suposa l'ús del "àncora flotant" sobre la "capa a seques" és la de reduir més
eficaçment la deriva cap a sotavent, sempre que les seves dimensions siguin adequades per a això (la
qual cosa constitueixen un problema en les embarcacions esportives ja que la grandària adequada d'una
àncora de mar fa que sigui molt incomodo d'estibar).
El que està demostrat és que si s'empra un àncora flotant en un modern iot de quilla curta, és essencial
que porti una vela de govern a popa per mantenir el iot emproat a l'àncora flotant.
Això pot fer-se en un yawl o en un quetx hissant la messana; i es pot aconseguir el mateix efecte en un
sloop si es dóna el turmentí en l'estai poper, però existeix un límit al que aquestes veles poden aguantar.
L'àncora flotant pot ser una solució en alguns casos desesperats: quan el vent és massa fort per posar-se
proa a ell, o també si el vaixell, després de moltes hores de moviment, es troba en mal estat.
La veritat és que l'àncora de mar és un element bastant poc usat, fet aquest que no ha facilitat el
desenvolupament d'una tècnica.
El problema estiba a determinar la força amb que l'ancora ha de tirar.
Un àncora bona, fort, que immobilitzi totalment el vaixell, és perillosa perquè fa que aquest rebi uns cops
de gran importància; pot ocórrer que les ones trenquin qualsevol cosa en passar per sobre de la coberta, o
que sigui la estatja la que falli, o potser també la cornamusa.
Un àncora petita, o oberta pel seu extrem, deixés que el vaixell retrocedeixi lentament.
Però si la reculada és massa gran, pot trencar-se el timó.
àncora de Marrel-Risbec
L’àncora de Marrel-Risbec, àncora que el rebatiment dels braços és produït per uns ressalt que duu cada
braç a cada costat i en la seva part inferior.
àncora de mort
Àncora d’un sol braç emprada per fondejar cossos morts o boies en llocs de poca profunditat.
àncora de paraigües
Àncora que té forma de paraigua amb una pernada fixa a un cap per remolcar-la i amb un altre cap prim
per cobrar la, i que, quan la tiren a l’aigua, s’obre i presenta resistència, i cobrant del cap prim se tanca i
facilita dur-la a bord.
àncora de patent
Àncora sense cep, per tal de permetre la seva estiba dins del escobenc, i amb braços que poden girar uns
50º a banda i banda de la canya.
àncora de pedra

Tipològicament és el grup mes simple, ja que presenta tan solament un orifici a través del com es lliga el
pes fins a la coberta del vaixell mitjançant una soga.
àncora de popa
Àncora que duen alguns vaixells a popa, per al seu ús en llocs molt estrets on no hi ha espai suficient per
al borneig del vaixell.
àncora de respecte
El seu objecte és disposar en un moment donat d'un àncora més quan estan fondejades les altres dues; és
generalment del mateix pes i classe que aquelles i s'allotja en els vaixells majors en escobenc propi, que
es troba situat a popa de l'ancora de lleva i en l'amura d'estribord en aquells vaixell destinats a prestar els
seus serveis en l'hemisferi Nord; i en la de babord en els quals en les mateixes circumstàncies els hagin de
prestar en el Sud.
La raó d'això és el diferent rolat del vent en els temporals que s'experimenten en un i un altre hemisferi, i
sempre amb la mira que si és necessari fondejar durant el borneig del vaixell originat per l'acció del vent es
mantinguin clares les cadenes.
Aquesta classe d'àncora no sol portar-la cap vaixell mercant corrent.
No obstant això, els brandes vaixells de passatge porten algunes vegades una tercera ancora en la
mateixa roda, l'estructura de la qual es troba degudament reforçada; aquest àncora és més aviat de lleva
que de respecte.
Per la mateixa raó avant dita, quan en l'hemisferi Nord es fondegi amb una sola àncora i estiguem en
l'època en què es poden presentar mals temps, convé que l'àncora fondejada sigui la de babord per si
haguéssim de deixar caure la d'estribord en la seva ajuda.
En l'hemisferi Sud i en circumstàncies anàlogues, es fondejarà primer la d'estribord.
Els vaixells mercants solen portar la tercer àncora estibada en una dels bodegues, com àncora de
respecte.
àncora de Rogers
Àncora de gran pes en proporció amb les dimensions dels seus braços, la forma d'aquests i la solidesa de
les seves ungles disminueixen molt les probabilitats de trencament, el cep és de ferro laminat.
Aquesta àncora es clava profundament àdhuc en els fons durs.
àncora de ruixó
Ancorot sense cep, es diferencia de les ancores clàssiques per posseir quatre ungles, és molt eficaç en
fons rocosos i àmpliament utilitzada per la marina de pesca.
àncora de salvació
Àncora que no més s’empra en cas de molta necessitat.
àncora de sorra
Caracteritzades poden ésser formades a més del bloc de pedra, per un bastidor en el qual encaixa el pes,
la soga s'uneix a l'estructura de fusta.
àncora de terra
Àncora que queda situada cap a la costa o platja.
àncora de tipus antic
Àncora totalment es dessús.
En fondejar, l'àncora cau generalment amb les seves dues ungles en direcció del plànol del fons, quedant
ambdues recolzades en el mateix i el cep en posició sensiblement vertical, amb un solament dels seus
extrems tocant al fons.
Així roman l'àncora fins que en començar a treballar la cadena, arrossega a aquella; si la tracció es fa
obliquament o, si així no anés, en trobar el cep un obstacle, l'àncora bascula i abandonarà la posició
d'equilibri inestable que tenia i tendirà a ocupar la d'estable, que és amb el cep horitzontal, el plànol dels
braços vertical i l'ungla inferior agarrant en el fons, tendint el braç a introduir-se molt més com major sigui
la tracció exercida per la cadena; la corba produïda pel pes d'aquesta, oposa resistència a la component
vertical de l'esforç que el vaixell exerceix per mitjà de la referida cadena.
Aquestes àncores aguanten molt bé al buc.

Tenen l'inconvenient, no obstant això, que poden encepar-se durant els borneigs, sent més gran aquell
quan la cadena s'encepa en l'ungla, doncs en treballar fent el vaixell per ella tendeix a arrencar-la del fons:
fondejats en fons poc superiors a l'alçat de la ungla superior, poden desfonar el buc, o sigui foradar els
seus fons; així mateix, la soldadura de la canya i els braços pot arribar a faltar, i, finalment, les operacions
necessàries per col·locar-les a bord són extremadament llargues i penoses.
àncora de treball
Àncora que està sempre llesta per a ser fondejada.
àncora de Trotman
Pertany al gènere t’ancores articulades.
La creu té forma de forqueta amb orificis per al pas del pern d'unió als braços.
Els sortints a la base serveixen per obligar a la ungla interior al fet que implica al fons mentre la superior es
recolza a la canya formant un angle de 59 conceptuat com el més adequat per una bona pressa al fons.
àncora de vela
Sinònim d’àncora flotant.
àncora de vira
Sinònim d’àncora de lleva.
àncora Delta
Variant de la d'arada, però fabricada en una sola peça, pel que la seva resistència és major.
Aconsellable per a fons de fang i sorra, i no sent-lo la graveta, roca o alguers.
àncora encepada
Àncora que s’ha embullat/encepat en la seva pròpia cadena o ha quedat capturada en una obstrucció.
àncora ferma d’amarres
Són les que s'empren per aguantar els morts.
Són àncores de tipus ordinari amb un sol braç perquè no sobresurti del fons; en la creu porta un orifici on
s'emperna un grillet que serveix perquè en ell s'amarri l'orinc o el cable destinat a recollir-les quan es vol
retirar-les o examinar el seu estat, facilitant l'operació de cobrar-les; també serveix per engalzats.
àncora flotant
Con de lona forta amb un arc de reforç en la base i tres o quatre pernades, que s'uneixen a un guarda cap,
al que es fa ferm la beta de remolc, en el vèrtex hi ha un petit orifici per a donar sortida a l'aigua i així
disminuir la resistència.
Aquí s'amarra també un cap prim que facilita el portar-la a bord.
Algunes vegades les ancores d'aquest tipus es llastren per a mantenir-les a dos o tres metres de
profunditat.
En vaixells petits i embarcacions menors, l'àncora flotant és molt útil amb mal temps, tant per a aguantarse
a la capa com per a mantenir el rumb.
També se’n diuen ancores de capa i poden fer-se amb mitjans de fortuna: un perxa, una vela o tendal i un
ancorot o qualsevol altre llast.
àncora giratòria
És aquella en que la canya gira en la creu, on està encastada.
àncora grega
Àncora sense cep de tres braços.
àncora Hall
La creu, és d'acer modelat i forma cos amb els braços; porta la citada creu practicada una obertura de
forma rectangular, en la qual entra la canya, que és d'acer o ferro forjat; estan unides entre si per un fort i
curt pern que serveix al mateix temps d'eix de gir als braços; els extrems del pern juguen dins de
escalameres practicades en la creu i estan subjectes per mitjà de dues barretets que s'aguanten per mitjà
de llargs perns transversals.

Aquesta última disposició constitueix la principal característica d'aquest tipus d'àncora, i amb ella
s'aconsegueix que en exercir-ne esforços de tracció sobre ella, les escalemeres no suportin carrega
alguna.
Els braços formen en caure un angle màxim de 40°.
Usa la força del seu propi pes per enterrar les seves ungles en el fons.
L'ancora de major ús per les seves bones qualitats d'amarrament, facilitat de maneig i estiba.
àncora Inglefield
L’àncora Inglefield, àncora que té dos braços giratoris formant cos com una peça que gira també amb ells i
porta una punta en forma de ganxó, quan la cadena tira de l’àncora, aquesta punta obra un solc en el fons
i la resistència que es trobà obliga als braços a clavar-se en ell.
àncora Martín
Ancora Martín: Té els braços giratoris fins a un angle de 30 a 40 graus, el cep és curt i el cep en el mateix
plànol a fi d'ocupar menys lloc en la posició d'estiba en coberta, així com les anteriors solament claven en
el fons una sola de les ungles aquesta ho fa amb ambdues.
En la canya porta un grillet equilibrador en el qual s'enganxava l'aparell de gata quan es volia posar
l'ancora horitzontal, para quan es vulgui posar l'ancora horitzontal i procedir a la seva estiba.
El cep d'aquesta ancora és curt i en angle a fi de que la cadena no s'embulli amb l'o pugui escapolar
fàcilment si ho agafa en els borneigs.
Té en la creu un gran massís para en ell allotjar l'articulació dels braços; està proveït d'uns topalls situats
perpendicularment als braços, a fi de que en caure l'ancora al fons s'agarrin a ell, obligant a aquells a girar;
les ungles són grans i acanalades en el seu front perquè tenda a cedir el terreny davant d'elles.
El cep és de curtes dimensions amb la finalitat de que la cadena pugui escapolar, sense encepar, quan ho
agafi en els borneigs.
La longitud del cep és igual a la longitud de la canya.
La distància entre els becs de lloro és els 7/10 de la longitud de la canya.
Les ungles d'aquesta classe són de dimensions mitjanes.
L'angle d'agarrada, o sigui el format per una línia que passi per la superfície del mapa i una altra que va de
l'extrem de la canya al bec de lloro uns 115° per ser el que ha aconsellat la pràctica com més avantatjós.
La secció transversal de cadascuna de les seves parts és tal, que presenta la màxima resistència en la
direcció en què ha d'exercir la càrrega, en descansar en el fons.
Amb la finalitat de suavitzar el frec de la cadena amb l'ancora en els borneigs, s'arrodoneixen totes les
arestes i angles que presenta.
àncora Meon o Brittany
Àncora que és bona per a fons de fang i sorra, però resulta més eficaç en fons més sòlids.
Presenta com avantatge que no s'enganxa tant en les algues.
àncora Marrel-Risbec
Semblant al Hall, però amb ungles més amples i els braços poden girar fins a un angle de 50º. En la fig.
s'aprecien els topis T i els sortints S.
En arrossegar l'ancora pel fons i fregar els sortints amb el mateix, aquests forcen els braços a girar, amb el
que les ungles es claven en el fons.
el gir dels braços, sent el seu angle de gir d'uns 50°, ajudant al mateix temps els sortints al seu gir.
àncora Mushroom
Pertanyent al grup d’àncora tipus bolet, bones prestacions en sòls fangosos i tous, s’enterra i produeix
succió pel que assoleix bon
àncora Northill
Una àncora Northill està dissenyat a partir de l'antiga granja de arada.
Utilitza la força i la seva pròpia forma d'enterrar a la part inferior.
Les àncores poden ser utilitzats en la majoria de les condicions de fons.
àncora plegable
Tipus d’àncora sense cep, molt semblant a un ruixó, els braços es pleguen sobre la canya a fi de facilitar la
seva estiba.

àncora penjada
Sobrenom que s’aplica a qualsevol de les ancores en disposició de ésser fondejades.
àncora potala
Pedra que s'utilitza com àncora per fondejar les embarcacions menors.
àncora principal de lleva
Àncora de l’amura d’estribord del vaixell.
àncora quarta
Àncora que té un pes similar a l’àncora de lleva.
àncora quinta
Quinta àncora que portaven els navilis de dos o tres ponts, en on se aplicaven les denominacions de les
àncores senzilles, de us, de la esperança, i quarta, avui dia se’n diuen àncores de lleva a les dos que
estan en us i de respecte a la tercera en la coberta o en la bodega, en cas de perdre les que estan en us.
àncora sense arganell
Àncora que s’usa amb cables de cadena, i en lloc d’arganell té un gran grillo de ferro unit al cable.
àncora sense cep
Havent-ne observat pràcticament en tots els tipus d'àncores la conveniència d'eliminar el cep, s'han anat
ideant nous tipus sense ell, sent tots ells simples modificacions de les anteriors.
Avui dia ha estat acceptada universalment l'àncora sense cep per als vaixells, doncs la supressió del cep
permet introduir la canya de l'ancora per l'escobenc, quedant aquesta perfectament estibada i trincada en
el mateix.
A més, amb l'ús d'aquest tipus d'àncores s'estalvia pes i se simplifica la feina de les ancores.
Funcionament de l'ancora sense cep
Aquesta descendeix verticalment i una vegada que toca el fons s'inclina en la direcció en què treballa, o li
pesa, la cadena; en seguir tirant la cadena, l'àncora rastreja, clavant les seves ungles; i fonamental que la
cadena treballi horitzontalment, i, per això, en els primers moments pot garrejar l'ancora, fins que existeixi
bastant cadena i que el rastreig faci clavar-se a les ungles en el fons.
àncora sonda
Es diu així una massa de ferro pesada en forma de martell que empraven els submarins, avui ja no s'usa,
per fondejar en immersió o mantenir-se immòbils a certa distància de la superfície en mars poc profunds.
El seu cable penetra en el vaixell per la seva banda inferior, passant per un tub que travessa les càmeres
de llast i anant a enrotllar-se en un tambor, que porta un dispositiu per indicar, tant el moment en què
l'àncora toca al fons com la longitud d'amarra que ha sortit.
àncora Stockless
Respon als tres requisits que ha de tenir una bona ancora:
• Força d'agafament.
• Facilitat d'estiba.
• Economia de cost
àncora tipus francès
L’àncora tipus francès, àncora en la qual el cep es manté immòbil en la seva posició d’armat per mitjà de
dos xavetes, una a cada costat de la canya.
àncora Trotman
Pertany al gènere d’àncores articulades.
La creu té forma de forqueta amb orificis per al pas del pern d'unió als braços.
Els sortints SS a la base serveixen per obligar a la ungla interior al fet que implica al fons mentre la
superior es recolza a la canya formant un angle de 59º conceptuat com el mes adequat per l'agarri al fons.
àncora Turbot

L’àncora Turbot, àncora molt similar a l’àncora Hall, amb un orifici en la creu per on s’introdueix la canya i
queda en condicions de girar travessada per un pern, la creu té un topall que limita l’angle format pels
braços amb la canya i fan que aquest s’inclinen cap a sota al tocar fons.
ancorada
Una ancorada és un accident geogràfic costaner.
Les ciències de la Terra generalment utilitzen aquest terme per descriure una entrada d'aigua circular o
arrodonida amb una boca estreta.
Encara que col·loquialment el terme s'usa per referir-se a qualsevol badia abrigada, els geògrafs entenen
que ancorada és una entrada d'aigua de menor dimensió que una badia.
Les ancorades es formen sobre costes concordants, on franges de roques de diferent resistència corren
paral·leles a la costa.
Típicament, es formarà aquest tipus d'accident geogràfic quan una franja estreta de roca relativament
resistent, com la pedra calcària o la roca ígnia, constitueixi la línia costanera, mentre que una altra franja
de roca més feble, com a argila o sorra, es trobi darrere.
L'acció de les ones sobre punts febles, com juntures a les franges que formen el penya-segat acaba per
travessar la roca resistent, i deixa exposada la roca feble.
La franja intermèdia és ràpidament erosionada per la marea i la meteorització.
La difracció de les ones ocorre on les ones viatgen a través d'entrades estretes i després es dispersen a
l'interior de la raconada.
Així, l'erosió és igual en tots els punts interns del contorn d'aquest cos d'aigua, donant lloc a la forma
circular o arrodonida característica.
ancorar
Acció i efecte de tirar l’àncora o fondejar.
ancorar
Assegurar una embarcació amb l’àncora o les àncores.
ancorar
Col·locar en l'aigua i assegurar com, per exemple, fondejar una corredissa o fondejar un ancora.
ancorar
Practicar la maniobra necessària per tal que la nau, l’almadrava o la boia quedi subjectada al fons amb
seguretat.
ancorar
Fondejar les ancores a l’arribar a l’ancoratge.
ancorar
Deixar cauré l’àncora, tenint en compte la força i direcció del vent i el corrent, deixant anar la longitud de
cadena o cap necessaris per que l’àncora s’agafi fort en el fons.
ancorar
Registrar i escorcollar l’interior d’un vaixell per veure si porta contraban.
ancorar a barbes de gat
S'utilitzen dos encoratges independents, formant un angle entre la posició de les dues ancores i es poden
repartir els esforços entre ambdós.
Si el lloc ho permet es pot reemplaçar una de les ancores per un punt fix en terra, resistent com per a
suportar la força i estrebades del vaixell.
L'angle mai ha de superar els 120º on cada fondeig suportaria el mateix esforç que un solament.
Per a angles de 90º l'esforç de cadascun serà del 70% del d'un fondeig i per a 60º o menys es reduirà al
50%.
ancorar a flux i reflux
Aconsellable en rius, rierols o zones on el corrent pot canviar a la direcció contrària i els espais disponible
no permetin el borneig.

S'utilitzen dos ancores en una línia coincident amb la direcció del corrent, una per proa i altra per popa,
situant el vaixell entre ambdues.
ancorar a peu d’oca
Tirar tres àncores, l’una a estribord, l’altra a babord i una altra cap a la part de on ve el vent.
ancorar al borneig
Fondejar amb un àncora per proa, permetent que el vaixell davant canvis en la direcció del vent i del
corrent giri lliurement 360º, amb centre en l'ancora.
Una vegada fondejats el vaixell, que contínua sotmès a les forces del vent i el corrent i s'orientarà segons
la resultant de la combinació d'ambdues forces, descrivint un cercle amb centre en la posició de l'àncora
que se’n diu cercle de borneig.
El ràdio d'aquest circulo dependrà de la relació de cadena soltada pel que fa al fons en el lloc de fondeig.
ancorar amb orinc
Amarrant un cap a l’àncora, possiblement a l’altura de la creu, unint l’altre extrem a una boieta amb una
longitud de cap superior a la profunditat, la boieta mostrarà la posició de l’àncora i facilitarà la maniobra al
llevar el fondeig.
ancorar dues peces
Subjectar fortament dues peces per evitar que se separin o que es moguin horitzontalment.
ancorar en dos
S’utilitzen dos fondeig independents, ambdós per proa i amb les àncores relativament prop una d’altra per
a treballar gairebé en la mateixa direcció però repartint els esforços en ambdues.
ancorar engalzant
Fondejar amb dues ancores.
Es deixarà una distància de al voltant de 10 metres entre ambdues ancores.
ancorar un aparell
Plaçar una peça, un aparell, una màquina o una instal·lació de manera que resti fixada a terra o a
l’estructura del vaixell en què ha de funcionar.
ancorat
Situació d’una nau, quan aquesta es troba fondejada en aigües d’un port o atracada a un moll.
ancorat amb dues àncores
Dit d’un vaixell fixat al fons amb dues àncores per la proa, o ben a proa del través.
ancoratge
Acció d’assegurar una embarcació mitjançant l’àncora.
ancoratge
Area on els vaixells fondegen o poden fondejar.
ancoratge
Lloc on les naus poden romandre fondejades a alguna distància de la costa.
ancoratge
Es diu ancoratge al paratge d'un port, badia, riu, etc. en el qual per la qualitat, naturalesa i profunditat del
fons, així com per estar protegit de certs vents, troben bona subjecció les ancores dels bucs.
S'indica en les cartes i plànols hidrogràfics per l'abreviatura Fond.°, o el que és més freqüent per una
àncora inclinada, amb cep si l'ancoratge és per a vaixells grans i sense ell si és per a embarcacions
menors.
Les condicions que, si pot ser, ha de reunir un bon ancoratge són:
• Que en el seu fons agarrin bé les ancores, això és, que no sigui de pedra ni massa dur, però sí
consistent.
• Que estigui protegit dels vents més freqüents o perillosos.

• Que en ell no s’arboren ni recali molta mar.
• Que sigui fàcil de conduir els vaixells fins a ell.
És difícil reunir totes aquestes condicions, doncs gairebé mai hi ha un paratge en què es trobin totes ella.
Els rumbs donen les enfilacions necessàries per prendre els ancoratges dels ports de les costes que
aquells abasten.
Els ancoratges apareixen demarcats en les cartes nàutiques de navegació.
També l'hi anomena tenidor o rada.
ancoratge
Giny que serveix per a lligar fortament dos elements de construcció, especialment el que serveix en evitar
desplaçaments horitzontals.
ancoratge
També es denomina ancoratge al lloc on està ancorada una embarcació.
ancoratge
Tribut que es paga per fondejar en un port.
ancoratge amb flotador submergit
Sistema d’ancoratge en el qual un flotador submergit proporciona la força d’ascensió necessària per a
mantenir el sistema en una posició fixa pel que fa al fons del mar.
ancoratge de l’àncora
Lloc on es fixa l’àncora en el vaixell.
ancoratge de quarantena
Lloc reservat per al fondejo dels vaixells sotmesos, conforme a les regulacions de quarantena, a un
aïllament temporal en raó dels riscos de contagi.
ancoratge desabrigat
Ancoratge exposat al vent i al mar, sense resguard aparent.
ancoratge descobert
Se’n diu de l’ancoratge desabrigat.
ancoratge estret
Sèrie de molls d'espigons excel·lents que formen ancoratges estrets.
ancoratge obert
Se’n diu dels llocs d’ancoratge, les badies o altres indrets exposats al vent, a l’enemic, a l’ampla mar, etc.
ancoratge oficial
Àrea aquàtica designada per la Capitania de Port perquè les naus fondegin o esperin al pràctic.
ancoratge per a operar amb explosius
Àrea reservada per a vaixell fondejats que descarreguen o embarquen explosius.
ancoratge perillós
Ancoratge en el qual un vaixell no pot fondejar ni amarrar sense xocar amb un altre vaixell o copejar contra
una obstrucció.
ancorel
Pedra que s’utilitza per fixar les xarxes de pescar.
ancorer
Mariner que amolla o salpa l’àncora.
ancorer
Pedra que serveix per a assegurar la boia d’una xarxa.

ancorer
Persona qui es dedica a la construcció d’àncores.
ancoreria
Obrador on es fabriquen les àncores.
àncores penjades
Nom que s'aplica a qualsevol de les ancores en disposició de ser fondejades.
ancores per iots
Encara que les àncores de l’almirallat i les de patent son les més usades pel iots i embarcacions menors
existeixen altres com:
• Àncora Northill.
• Àncora Daanfort.
ancores de sonda
Ancores que tenen un casquet esfèric de ferro, aquestes son usades pels submarins, quant son en
immersió.
ancorot
Diminutiu d'àncora que s'aplica a les de menys dimensions, independentment del seu tipus o forma, com
és fàcil suposar, el límit de separació entre ancora i ancorot és molt relatiu i del tot arbitrari.
Amb freqüència es fa extensiu aquest nom a les de braços múltiples i sense cep, ruixó i arpegi, que
empren per fondejar amb facilitat les embarcacions menors i que també s'usen per rastrejar el fons del mar
quan s'ha d'agafar algun objecte, com a cable, cadena, ancora, etc.
andana
Costat del buc d'una embarcació per la part exterior.
Sinònims: traca; filada; filera;
andana
Espai destinat en els molls a la manipulació de mercaderies i també el lloc on esperen els passatgers que
van a embarcar-se o per on passejarà la gent.
andana
Nom genèric donat a diversos arts de pesca.
andana
Art de emmallant i forma rectangular, de vegades transmallat, el nom de la qual deriva del fet de calar-se al
fons disposat en filera o andana, és a dir, en dues línies paral·leles i separades una milla.
Se solia calar també en la superfície i a la deriva o usar-ne fins i tot com art de tir, en aquest cas, s'halava
des de la platja.
andana
Successió de peces o elements utilitzats en la construcció d’un vaixell, que van disposats en rengle
andana
Llenca de terreny més o menys ampla, formant esglaó, que voreja un moll i està destinada als vianants.
andana
Nom que rep l’onada.
andana d’aire
Sinònim d’andana senzilla.
andana d’entrecintes
Sèrie de planxes situades per sota del cantell inferior de la cinta de la coberta alta i per sota del cantell
superior de la cinta de la coberta principal des de proa a popa.

andana de barques
Grup d’embarcacions de pesca abarloades les unes amb les altres.
andana de baus
Sèrie de baus destinats a, una mateixa coberta i col·locats horitzontalment.
andana de boga
Sinònim de nansa.
andana de nanses
Conjunt de nanses calades en línia i proveïdes de les respectives o boia i ancorell independent.
andana de pantoc
Filera horitzontal de planxes de ferro que van de popa a proa, col·locades i clavades entre l’embó i la
soleta d’obra morta.
andana de pelaia
A Mallorca, andana de planxes de ferro o d’acer, situades entre l’andana més baixa del fondo de la carena
i s’entén de la roda al codast.
andana de serreta
Conjunt de dues serretes col·locades una junt l’altre.
Cada barca sol tenir tres o més andanes de serreta segons la seva gruixària i serveixen per resistir el
moviments que la mar l’hi fa fer.
andana de taules
Filera de taules o d’altres peces de construcció d’un vaixell.
andana de taules primes
Sèrie de taules horitzontals que van de proa a popa, col·locades i clavades en els escalemots, entre l’ambó
i la soleta de l’obra morta.
andana de tons
Espai on és pescada la sípia, entre 3 i 5 braces.
andana de vaixells
Sèrie de vaixells col·locats paral·lelament, l’un al costat de l’altre, a fi d’ocupar poc espai.
andana de voga
Sinònim de nansa.
andana de xarxa
Dispositiu format per un nombre variable de xarxes d’emmallar unides en un extrem, que pot mesurar fins
a 5 km de longitud.
andana de xarxa flotant
Art de deriva que consisteix en el calament de certes xarxes en dues files o fileres paral·leles a certa
distància.
andana perduda
Sèrie de taules o planxes que no s’estén d’un extrem a l’altre de la nau, sinó que s’intercala o es perd entre
les andanes contínues.
andana senzilla
En Aguilas, l’andana que la seva lleva s'efectua halant d'ambdós extrems alhora, des de l'embarcació.
andanada d’artilleria
Descàrrega tancada d'una bateria de canons, per qualsevol dels dos costats d'un vaixell.

andanada d’un port
Vorera que hi ha en el moll dels ports de mar, al llarg de la riba.
andanar
Aparellar una embarcació per emprendre la navegació.
andaneta
En València, andana de nanses formada per un nombre reduït d'elles, que es cala en llocs de poca
profunditat.
andano
Andana de nanses de jonc fi i de malla estreta que, a València, s'empra generalment per al sorell.
andano
Andana de nanses de gran longitud.
andano del berri
L’andano emprat per a la pesca del sorell gran.
andarivell
L’andarivell és l'aparell estes entre dos vaixells, o entre un vaixell i la costa, i que s'usa per al trasllat de
persones i efectes.
Normalment el sistema consta d'un cap instal·lat en la forma citada i pel qual es fa lliscar una canastra o
guindola per mitjà d'un aparell.
Particularment es solen posar, a manera de passamans, sobre la càrrega embarcada en coberta dels
vaixells, perquè la gent pugui traslladar-ne d'un lloc a un altre sense cap risc.
andarivell
Cap per hissar pesos a bord.
Un andarivell s’arma amb un nervi de pal a pal i els xicot treballant amb bossells, s’afermen en la coberta
andarivell
Cap o cable per penjar-hi o hissar-hi les banderes d’engalanar
andarivell
Cap que, fixat per un extrem a la riba, punt d'ancoratge, etc, hom empra per fer avançar la nau, estirant-lo
des d'aquesta.
Per aquest cap i corren dues argolles amb una gran cistella, on pot pujar-hi gent o transportar-hi càrrega
que es vol passar a l’altre banda.
andarivell
Cap que passa per un bossell senzill i que serveix per hissar o arriar a bord objectes de poc pes.
andarivell
Disc pla de ferro o de coure, estriat en dues direccions o amb petites cavitats, cosit o fermat a un semi
guant de lona amb el qual es subjecte al tou de la mà i que serveix per empentar l’agulla al cosir les veles i
altres draps.
andarivell de salvament
Aparell amb una cistella estès entre un vaixell i la costa , quant aquesta no és abordable, per el salvament
de gent de a bord.
andarivell del cabestrant
Cap fet ferm als extrems de les barres del cabestrant, augmenten les subjeccions d’elles i el punts
d’aplicació de la força.
andarivell del pescador
Cap prim fermat al ganxo del pescador, per fer girar-lo, quan es vol travessar una àncora de lleva.

andarivell per a pesos
Calabrot que va de calcés a calcés dels dos pals majors, ben tesat, duen cosits un o més aparells
andorina
Tros de cap per formar el racament d'una verga.
Andròmeda
Constel·lació Andròmeda, famosa per ser també el nom de la nostra galàxia veïna, però no per ser altra de
les constel·lacions del nostre cel nocturn.
La podem veure millor durant la tardor i al hivern, on serà passant pel zenit.
Tota la zona de Andròmeda és molt bella per a l'observació telescòpica.
En ella està la famosa M 31 o “Gran Nebulosa de Andròmeda”, situada a 2,2 milions d'anys llum de la
Terra, visible a primera vista.
Andròmeda és una constel·lació que es troba al sud de l'equador de la nostra galàxia, per tant al sud de la
Via Làctia.
Andròmeda es caracteritza per observar-ne cúmuls estel·lars al nord de la constel·lació, les zones més
riques des del punt de vista estel·lar, i a mesura que ens endinsem cap al sud observem la disminució de
densitat estel·lar i l'aparició de les primeres galàxies.
Del seu centenar d'estrelles visibles a primera vista destaquen Sirrah, Mirach i Almach.
Andròmeda forma part de tota una unitat estructural i homogènia de més de 1000º quadrats.
La seva figura representa a una dona, però la veritat és que no encaixa com a tal, cal usar molt la
imaginació.
anduriña
L’anduriña, és un tipus de balandra ideat i adoptat l'any 1934 pel Club Nàutic de La Corunya, i que les
seves característiques són: eslora, 5,50 metres; màniga, 1,70, i puntal, 0,75.
La construcció d'aquests balandres a la capital gallega va aconseguir resultats tan excel·lents per les
seves condicions marineres, que en el propi any ja s'havien botat a l'aigua 25, dels quals van anar tres per
a l'Escola de Marineria del Ferrol; i per fer solemnement el seu lliurament es va celebrar una regata creuer
des de La Corunya a la ciutat departamental, amb un recorregut de 13 milles, que és la prova més
important de tot el món en balandres d'aquest tipus.
En 1935 es van celebrar regates internacionals en la badia de la Corunya, aconseguint tan ressonant èxit
les Anduriñas, que en el propi any es van construir varis per a Santa Cruz de Tenerife; i els Clubs de Porto,
Lisboa, Setúbal i uns altres de Portugal els van adoptar amb la mateixa denominació en els anys 1936,
1938 i 1939.
El triomf d'aquests balandres és deu principalment al seu bellesa i a la seva perfecta construcció, doncs la
seva lleugeresa respon complidament, ja que per la velocitat que aconsegueixen i la rapidesa amb que
viren.
anell
Lligament format per una enfilada de boles de fusta, a tall de collar de mareperles, i que lliga l'estrop que
aguanta l'antena d'una barca de mitjana i l'extrem dels amants a l'arbre mestre del bastiment.
anell
Lligament fet d’uns abartrells per formar una raca que manté unida una perxa al pal.
anell
Cercle de metall o d’altra matèria, de formes molt diverses i subjecte a un cordill que s’usa per a deixar
anar els aparells, palangres o xarxes que han quedat enganxats en el fons.
anell
Cap prim o anell fermat a la gassa d’un quadernal o bossell, a la canya del timó i al puny del rem.
anell
Anella feta de corda que s'usa per a quan s'ha de cobrar el ormeig de l'art o del bou i no es té
prou confiança amb l'aguant de les cordes.
Es fan passar les dues cordes per dintre l'anell, fent-lo baixar aigua avall, fins que arribi a tocar
l'ormeig.

D'aquesta manera queden ajuntades les dues cordes, i es pot estirar amb les dues com si fos una
només, i fer molta més força, car es reuneix la resistència de les dues cordes, i així es té multa més
seguretat que no es trenquin.
També serveix per a desenrocar.
anell o muntura del reticle
Anello a través del com es tendeix el sistema de filferros, cabells, fils o similars d'un reticle; anell que
sustenta el diafragma de cristall quan el reticle és un sistema de línies gravades en vidre. any
Període d'una revolució de la terra al voltant del sol.
anell
A Mallorca, cap prim envoltat de voltes molt atapeïdes a la canya d’un rem, prop del guió, per evitar que el
rem passi pel portelló més endins del que pertoca, en emprar-lo per remar
anell astronòmic
Encara que se li coneix com Anell Astronòmic, el seu principi fonamental és el del Quadrant Solar
Equatorial de tipus universal.
El seu ús va ser generalitzat durant el segle XVIII.
Està compost per una anella regulable per a diverses latituds, un anell meridià amb l'escala de latituds, un
anell horari abatible i una regla central amb ranura, amb la graduació dels mesos, sobre la qual es
desplaça un petit cilindre perforat.
L'hora obtinguda és la solar local.
anell de bescordella
Anell metàl·lic col·locat en la part inferior d'una xarxa de cèrcol i subjecte a la ralinga de plom.
anell de Bishop
Foto meteor provocat per la difracció de la llum sobre partícules de grandària molt fina d'origen volcànic
que es troben suspeses en l'atmosfera superior.
Un anell de Bishop és un halo difús marró o blavós observat al voltant del sol.
És típicament observat després d'immenses erupcions volcàniques.
La primera observació registrada d'un anell de Bishop va ser per Rev. S. Bishop d'Honolulu, després de
l'erupció de Krakatoa en 1883.
El anell de Bishop va ser descrit per primera vegada després de l'erupció del volcà Krakatoa el 27 d'agost
de 1883.
Aquesta desmesurada explosió va llançar quantitats vastes de pols i gasos volàtils en l'atmosfera.
Aerosols de sulfat van romandre en l'estratosfera, causant albes i capvespres colorits per diversos anys.
Aquesta primera observació d'aquest anell va ser publicat en 1883 sent descrit com un «halo tènue» al
voltant del sol.
La primera descripció exacta va ser feta per Sereno Bishop qui va observar el fenomen el 5 de setembre
de 1883, en Honolulu.
El fenomen va ser posteriorment cridat després de Bishop.
Aquest va ser tema d'un discurs professional en 1886 per Albert Riggenbach.
Moltes observacions afegeixen que la vora interna de l'anell és blanc blavós, i que per fora és vermellós,
bru o porpra.
L'àrea que tanca l'anell és significativament més brillant que el seu voltants.
De la seqüència de colors amb el vermell en la seva vora externa, un pot concloure que el fenomen és
causat per una difracció perquè els halos sempre tenen la seva part vermella en el seu interior.
En el mitjà, el radi de l'anell és sobre 28°, però això pot variar entre 10° i 30°, depenent de la grandària de
les partícules de pols.
El màxim de 30° és un radi bastant gran que només pot ser causat per partícules de pólvores molt petites
(0,002 mm) que han estat de la mateixa grandària.
Aerosols composts de sulfur provinents d'erupcions volcàniques van ser trobades com les causants de
l'efecte d'anell de Bishop.
Un anell de Bishop va ser observat per un llarg període de temps a Japó després de l'erupció de la
Muntanya Pinatubo.
anell de cap
És un anell dels que forma la duja.

anell de distàncies
Anell electrònic fix a una distància determinada en una pantalla de radar, que serveix de referència per a
mesurar distancies.
anell de la roda del timó
Cercle de fusta de la roda del timó, en la que acaben els ràdios i van encaixats fortament les cavil·lés.
anell de raca
Sinònim de racament.
anell planetari
Terme que en la seva accepció general s'aplica a qualsevol fenomen atmosfèric.
També la paraula s'utilitza com sinònim de meteorit.
Entre els meteorits lluminosos o òptics, podem citar l'arc de Sant Martí, arc de 42° de ràdio, que té el seu
centre sota l'horitzó, en el punt oposat al Sol, i mostra tots els colors de l'espectre, amb el vermell en
l'exterior; s'observa sobre una cortina de pluja amb el Sol, i de vegades la Lluna, nets.
És a causa de la dispersió dels raigs lluminosos produïda per la refracció al travessar les gotes d'aigua.
Pot observar-ne també un arc de Sant Martí blanquinós acromàtic sobre la boira o mar de núvols vistos
des de dalt.
L'halo solar i la piga estan formats per anells lluminosos la ràdio dels quals correspon a un arc de 22°,
concèntrics amb el Sol o la Lluna, blanquinosos i molt rarament amb colors espectrals.
Es deuen a la refracció a través de cristalls de gel que constitueixen els núvols més alts; són típics amb
capes d’altostratus o cirrós no molt denses.
De vegades es veu un segon halo de 44º concèntric amb l'anterior.
Paral·lel a l'horitzó pot aparèixer altre anell que passa pel sol (cercle parahelis) i que talla a l'halo principal
en dos punts brillants o taques acolorides; són els parhelis o falsos sols, i en el cas de la lluna,
paraselenes.
Algunes vegades s'observen també quatre arcs tangents a l'halo principal; i l’antiheli, punt lluminós
diametralment oposat al Sol en el cercle parhelis.
Tots aquests fenòmens són deguts a la refracció de la llum a través dels cristalls hexagonals de gel; els
halos complexos són més rars en llocs temperats que en els molt freds.
anell variable
Anell electrònic d’una pantalla de radar, que es pot desplaçar per a mesurar distancies.
anella
Peça de metall en forma de cercle, clavada a la coberta o a la banda del vaixell, que serveix per a fermarhi
caps i per algun altre ús semblant.
anella
Cercle de fusta o de metall que, cosit al caient de proa d’una vela d’estai, d’un floc, o al d’una major
cangrea, permet que llisqui sobre l’estai o l’arbre.
anella
Peça metàl·lica en forma de baga, arc o pont resistent que, sòlidament fixada, serveix per amarrar-hi una
embarcació.
anella
Les anelles són uns cèrcols que poden ser de ferro, fusta o qualsevol altre material que clavats en els seus
extrems s'empren per envergar les veles a una perxa.
anella
Qualsevol de les argolles dels molls on amarren les embarcacions petites.
anella d’amarrada
Element d’amarratge que és col·loca en els molls per l’ús de embarcacions menors.
anella d’una cadena

Cadascuna de les baules que formen una cadena.
anella de bescordella
En alguns arts de cèrcol, cadascun dels cercles que van suspesos de la ralinga inferior per mitjà de les
oportunes rabisses, peus o peus de gall i per on corre la bescordella destinada a tancar-los per aquesta
part.
anella de cap
Cercle de cap que és fa desconxant un cordó, que s’uneix en corma de cercle i segueix amb una de les
puntes fins donar voltes senceres fins deixar-la fixa.
anella de carregadora
En els arts de cèrcol i cóp múltiple, cadascuna de les quals van disposades a proa d’aquest, pels quals
corre la carregadora amb que es tanca i subdivideix el buit o espai envoltat per la xarxa.
anella de l’ham
Sinònim de ullet de l’ham.
anella del rem
Cap de corda prima amb voltes molt atapeïdes a la canya d’un rem, prop del guió, per evitar que el rem
passi pel portelló més endins del que pertoca, en emprar-lo per remar.
anella pel curricà
Cercle de llautó o bronze utilitzat en la maniobra tant del curricà, es troba al final de la perxa corresponent i
posseeix un petit sortint amb un forat, pel qual s'enganxa al suport final de la perxa.
Per l'anella passa el cap que sosté el curricà.
anella pel l'art del cèrcol
Cercle de llautó o bronze utilitzat en la maniobra, en la ralinga inferior d'aquest art es surten uns caps que
abracen a les anelles, les quals en aquest cas són acanalades.
Les anelles se situen convenientment espaiades i a curta distància de la ralinga inferior de l'art.
Per l'interior de les anelles passa un cap resistent, la bescordella, que, una vegada voltat el cardumen amb
l'art, es recull per ambdós extrems produint el tancament de la part inferior del mateix, el que impedeix que
escapin els peixos voltats.
anells
Anells de fusta o de ferro, per envergar una vela triangular en un nervi.
anemobiàgraf
Anemògraf diferencial de pressió en el qual l'escala de velocitat del vent del flotador del manòmetre ha
estat línea a lizada per mitjà de molles.
anemocinemògraf
Aquest instrument registra en una faixa la direcció i velocitat del vent.
El sensor de velocitat pot ser de cassoletes o pot utilitzar el sistema de tub pitot.
El sensor de direcció és un penell.
Els sensors es col·loquen a 10 metres d'altura, allunyat d'obstacles
anemoclinòmetre
Instrument que mesura la inclinació del vent en relació amb plànol horitzontal.
anemògraf
Persona que professa l’anemografia.
anemògraf
Anemòmetre registrador dotat d'un corró de gir constant, sobre el qual es desplacen plomins que registren
els diferents valors de la direcció i velocitat del vent al llarg del dia.
Del recorregut del vent i el temps, pot obtenir-ne sense dificultat la velocitat mitja de cada interval de temps
d'observació.

Consta d'un penell que determina la direcció del vent i s'ajusta sota la influència de la pressió del vent.
El recorregut del vent és mesura per l'estrella de cassons situat damunt del penell.
L'estrella de cassons, així com el penell estan donats suport giratori, sota la influència de la pressió del
vent gira l'estrella amb un nombre de revolucions depenent de la pressió i això determina la velocitat del
vent.
anemògraf de tub de pressió
Aquest anemòmetre especial es coneix com Tub de Pitot.
El Tub de Pitot, inventat per l'enginyer francès Henri Pitot en 1732, serveix per a calcular la pressió total,
també anomenada pressió d'estancament, pressió romanent o pressió de recés (suma de la pressió
estàtica i de la pressió dinàmica.
anemògraf Làser Doppler
El làser és emès a través de la lent frontal de l’anemòmetre i és assossegat per les molècules d'aire.
La radiació retrodispersada (punts) re entre i l'efecte reflectit es dirigeix a aquest detector.
Aquest anemòmetre digital usa un làser que és dividit i enviat a l’anemòmetre.
La volta del raig làser decau per la quantitat de molècules d'aire en el detector, on la diferència entre la
radiació relativa del làser en e l’anemòmetre i la volta de radiació, són comparats per a determinar la
velocitat de les molècules d'aire la qual cosa permet mesurar la velocitat del vent del clima.
anemografia
Registre gràfic de les variacions d’intensitat del vent per l’anemògraf.
anemografia
Part de la meteorologia que tracta de la descripció dels vents.
anemogràfic
Pertanyent o relatiu a l’anemografia.
anemograma
Diagrama obtingut amb un anemògraf, representatiu de la variació diària de la velocitat i direcció del vent.
anemològic
Relatiu o pertanyent a l’estudi del vent com a font d’energia.
anemòmetre
L'anemòmetre és un aparell meteorològic que s'usa per a la predicció del temps i, específicament, per
mesurar la velocitat del vent.
Així mateix és un dels instruments de vol bàsic en el vol d'aeronaus més pesades que l'aire.
En meteorologia, s'usen principalment els anemòmetres de cassoletes o de molinet, espècie de diminut
molí que les seves tres aspes es troben constituïdes per cassoletes sobre les quals actua la força del vent;
el nombre de voltes pot ser llegit directament en un comptador o registrat sobre una banda de paper
(anemograma), en aquest cas l'aparell es denomina anemògraf.
Encara que també els hi ha de tipus electrònics.
Per mesurar els canvis sobtats de la velocitat del vent, especialment en les turbulències, es recorre al
anemòmetre de filament calent, que consisteix en un fil de platí o níquel escalfat elèctricament: l'acció del
vent té per efecte refredar-ho i fa variar així la seva resistència; per tant, el corrent que travessa el fil és
proporcional a la velocitat del vent.
anemòmetre bidireccional
Anemòmetre que mesura les components horitzontals i la component vertical del vector vent.
anemòmetre d'embranzida
L’anemòmetre d'embranzida, es compon d'una esfera disposada normalment a la direcció del vent i que és
empesa per aquest.
En la part inferior de l'esfera hi ha un índex que recorre un limbe graduat que indica la velocitat del vent.
A major pressió o embranzida del vent sobre l'esfera, més es desplaçarà aquesta, indicant amb clau un
major grau als llimbs i, per tant, una major velocitat del vent.

anemòmetre de Byram
Anemòmetre para mesurar la velocitat del vent en funció de la velocitat de rotació d'un molinet d'aspes que
gira al voltant d'un eix vertical o horitzontal.
anemòmetre de cassoletes
L’anemòmetre és un instrument que mesura la velocitat del vent.
Els anemòmetres poden ser de cassoletes, d'hèlix, de tub pilot, elèctrics.
Em referiré al primer d'ells (de cassoletes) per ser el més usat.
Està compost per un conjunt giratori format per un eix i tres braços amb semiesferes adossades
cassoletes, formant un angle de 120º entre si.
Les cassoletes poden tenir forma semiesfèrica o de con truncat.
Aquest instrument està subjectat per rodaments d'acer inoxidable introduïts en un casquet de metall.
En l'extrem de l'eix hi ha un disc amb una sèrie de forats, un emissor i un receptor de llum infraroja.
Quan coincideixen emissor, orifici i receptor s'envia un impuls elèctric.
La quantitat de polsos depèn de la velocitat de rotació.
Es col·loca lluny d'obstacles, en general a 10 metres d'altura.
anemòmetre de compressió
L'anemòmetre de compressió es basa en el tub de Pitot i està format per dos petits el tubs, un d’ells amb
orifici frontal (que amida la pressió dinàmica) i lateral (que amida la pressió estàtica), i l’altre només amb
un orifici lateral, la diferència entre les pressions mesurats permet determinar la velocitat del vent.
anemòmetre de contactes
Anemòmetre que la freqüència de contactes elèctrics és proporcional a la velocitat del vent.
Aquests contactes poden ser transformats en senyals sonors, lluminoses, etc.
anemòmetre de Dines
Instrumento en el qual el increment de la pressió i la succió associats a l'acció del vent sobre els orificis del
tub es combinen per a accionar el flotador d'un manòmetre.
anemòmetre de filament calent
Anemòmetre para mesurar la velocitat del vent basat en les variacions de temperatura i resistència
elèctrica d'un filament metàl·lic escalfat per un corrent elèctric i que perd més calor a mesura que
augmenta el vent.
anemòmetre de mà
L’anemòmetre de mà, consisteix en unes paletes helicoïdals, situades dintre d’un cilindre obert en les
seves dos extremitats.
A l’incidir el vent sobre les paletes mouen aquestes i un arbre vertical connectat a elles serveix d'element
de transmissió a un compta-revolucions que indica la velocitat del vent.
anemòmetre de placa movible
Instrument que el vent actua sobre una placa suspesa en un eix horitzontal la inclinació del qual, pel que fa
a la vertical, és funció de la velocitat del vent.
anemòmetre de pressió
Anemòmetre que permet deduir la velocitat del vent a partir de la mesura de la pressió que exerceix el
mateix vent.
anemòmetre de rotació
El anemòmetre de rotació està dotat de cassoletes (Robinson) o hèlixs unides a un eix central el gir del
qual, proporcional a la velocitat del vent, és registrat convenientment, en els anemòmetres magnètics,
aquest gir activa un diminut generador elèctric que facilita una mesura precisa.
anemòmetre làser Doppler
Aquest anemòmetre digital usa un làser que és dividit i enviat a l'anemòmetre.
La volta del raig làser decau per la quantitat de molècules d'aire en el detector, on la diferència entre la
radiació relativa del làser en l'anemòmetre i la volta de radiació, són comparats per determinar la velocitat
de les molècules d'aire

anemòmetre registrador
Instrument que registra la velocitat i direcció del vent.
anemometria
Part de la meteorologia que tracta de la mesura de la velocitat o la força del vent.
anemomètric
Relatiu o pertanyent a l’anemometria.
anemoscopi
Instrument que indica o registra la direcció en que bufa el vent.
Aparell que marca la direcció del vent, està format per una barra que en un extrem acaba en punta de
data, mentre que en l'altre duu incrustada una làmina que fa la cua o timó, formada per dues fulles en un
angle díedre que serveix d'estabilitzador.
anemoscopi bidireccional
Anemòmetre molt sensible que s'utilitza en estudis sobre la turbulència per a obtenir simultàniament
informació concernent a les components horitzontal i vertical del vent.
anemoscopi de vent
Instrument usat per a indicar la velocitat del vent.
anaerobi
Els organismes anaerobis o anaeròbics són els quals no utilitzen oxigen (O2) en el seu metabolisme, més
exactament que l'acceptor final d'electrons és altra substància diferent de l'oxigen.
Si l'acceptor d'electrons és una molècula orgànica, es tracta de metabolisme fermentatiu; si l'acceptor final
és una molècula inorgànica distinta de l'oxigen (sulfat, carbonat, etc.) es tracta de respiració anaeròbica.
El concepte s'oposa al d'organisme aerobi, en el metabolisme del qual s'usa l'oxigeno com acceptor final
d'electrons.
Anfitrite
En la mitologia grega, Anfítrite, en grec, “el tercer que envolta la mar”, era una antiga deessa del mar
tranquil, que es convertiria en consort de Posidó.
L'esposa de Neptú, el seu homòleg en la mitologia romana, és Salacia.
Segons la Teogonía d'Hesíode, era filla de Nereo i Doris (per tant, una nereida), o d'Oceà i Tetis (per tant,
una oceànide) segons Apolodoro, qui no obstant això l'esmenta entre les nereides a més de entre les
oceànides.
No és totalment personificada en les èpiques homèriques: «contra les quals rugeixen les immenses ones
de l'ojizarca Anfitrite» comparteix l'epítet homèric Halosidne amb Tetis: en cert sentit les nimfes marines
són dobles.
Anfítrite estava tan completament limitada a la seva autoritat sobre el mar i les criatures d'aquest que mai
va ser associada amb el seu marit com a objecte de culte ni en obres d'art, excepte quan volia ressaltar-ne
a aquest com el déu que controlava la mar.
Una excepció pot ser la imatge d'Anfítrite que Pausanias va veure en el temple de Posidó en l'istme de
Corint.
Encara que Anfítrite no apareix en el culte grec, sí va ser important en una etapa arcaica, doncs l'himne
homèric a Apol·lo Delio explica que en el naixement d'Apol·lo estaven «totes les deesses principals, Dione i
Reva i Ichnaea i Temis i la que gemega en alt Anfítrite».
El profundament savi Píndaro, en la seva sisena oda olímpica, reconeixia el paper de Posidó com a «gran
déu del mar, marit d'Anfítrite, deessa del fus daurat».
Per a poetes posteriors, Anfítrite era simplement una metàfora de la mar.
Es deia que Posidó la va veure per primera vegada ballant en Naxos entre les altres nereides, es va
enamorar d'ella i la hi va portar, però en una altra versió s'afegeix que llavors ella va fugir als més llunyans
confinis del món, refugiant-se al costat del tità Atles.
Posidó va enviar llavors a nombrosos criats en la seva recerca i un d'ells, Delfino, va acabar trobant-la i
pregant-li que acceptés casar-se amb el déu i es convertirà en deessa del mar.
Anfítrite va acabar per acceptar, i Delfino va ser així recompensat amb un lloc entre els estels.[10]
Entre la descendència d'Anfítrite s'incloïen foques i dofins.

Posidó va tenir amb Anfítrite un fill, Tritó, i una filla, Rodo (encara que en altres versions es diu que en
realitat era filla de Posidó amb Halia, o que el seu pare era Asopo).
Apolodoro també esmenta a una altra filla de Posidó i Anfítrite anomenada Bentesicime
anganeta
Cilindre de plom de quinze a vint-i-cinc quilograms de pes, amb quatre braços de fusta de vint-i-cinc
centímetres de llarg en la perifèria, dels quals pengen uns trossos de xarxa anomenats espies d’eixàrcia.
El conjunt va suspès d'un cap i s'empra en la pesca del coral, en llocs on no arriba a la coralera ni el bus.
angarello
En Galícia, aparell de cordill amb bressolades de filferro, usat en la pesca al curricà.
angaria
Retard imposat a la sortida d'un vaixell amb la finalitat d'emprar-ho en el servei públic.
angaria
Es diu angaria o dret d'angaria a la requisició de navilis estrangers efectuada per un Estat en les aigües
subjectes a la seva autoritat, i pot ser temporal o definitiva.
Es pot exercir el dret d'angaria per efectuar un transport o qualsevol altre servei públic urgent, o bé es
requisen els vaixells de l'estar enemic com a presa de guerra, subjectes al fet que un tribunal de preses
determini posteriorment la titularitat.
angaria
Antiga servitud o prestació personal.
angèlica
Arbre del qual s’extreu una fusta molt apreciada en la construcció naval.
Fusta de la Guaiana emprada en la construcció de peces grosses i en la construcció naval.
angenommen
Expressió alemanya que significa,
1) Acceptat,
2) Suposat.
anginya
Cap que fa ferma la pena i el car.
angle
Son dues semirectes amb un punt comú determinen un plànol, que queda dividit en dues regions amb
propietats topològiques diferents, en cadascuna de les quals queda definit un angle.
Es defineix l'angle orientat assignant en el plànol una orientació que segueix la direcció de gir de les
agulles del rellotge, la qual cosa permet distingir tropològicament els dos angles formats.
L'estudi del conjunt d'angles d'un plànol admet un tractament algebraic si es defineix, per mitjà dels
desplaçaments, la igualtat i l'operació summa.
La mesura dels angles s'efectua a partir de l'arc limitat pels seus costats sobre una circumferència, amb el
que es podrà mesurar en graus centesimals, sexagesimals o en radiants
angle
Inclinació d’una línia respecta a una altra, mesurada en graus, o en radians.
angle
Figura formada per dues línies rectes que es tallen.
angle
Escaira o aresta.
angle agut
És l’angle menor que un recte.
És a dir, major de 0° i menor de 90° (graus sexagesimals), o menor de 100g (graus centesimals).

angle al pol
És l'angle format en el Pol pel meridià de referència i el de la vertical de l'astre en el moment de
l'observació, mesurat de 0º a 360º, d'est a oest.
L'angle en el pol s'obté de l'horari del lloc de l'astre. (En navegació estem contínuament realitzant aquesta
operació o la inversa).
L'equador és una circumferència el centre de la qual és el pol elevat.
Els cercles horaris són diàmetres, sent el meridià del lloc el diàmetre que conté el zenit, els extrems
d'aquest diàmetre són els punts de tall del meridià superior i inferior amb l'equador.
Els paral·lels són cercles concèntrics a l'equador.
El zenit està separat de l'equador una quantitat proporcional a la latitud i l'astre una quantitat proporcional
a la declinació.
Els punts E i W estan en l'equador en el diàmetre perpendicular al meridià del lloc.
angle al zenit
Sinònim d’angle zenital.
angle azimutal
Azimut mesurat en la direcció nord o sud en el sentit horari o antihorari, es designa com prefix amb la
direcció de referència i com sufix la direcció de mesurament des de la direcció de referència.
angle central
El que té el vèrtex al centre d'una circumferència i els costats són radis d'aquesta.
angle còncava
Això és, més de 180° i menys de 360° sexagesimals (o més de 200º i menys de 400º centesimals).
angle complementari
El que forma el complement d'un altre angle, és a dir, el que amb aquest suma 90º.
angle convex
Equival a més de 0° i menys de 180° sexagesimals (o més de 0º i menys de 200º centesimals).
angle curvilini
El que correspon a dues corbes que es tallen; és l'angle format per les tangents a les corbes en el punt
d'intersecció.
angle d’abatiment
Angle que forma la línia proa-popa del vaixell respecte a l’estela que deixa.
És una resultant dels dos vectors que influeixen en la derrota veritable, la incidència del vent provoca
abatiment i la de l’onatge deriva, la resultant d’ambdós vectors en direcció i intensitat.
angle d’altura
L'angle sobre el plànol vertical entre la línia horitzontal i la dirigida a un objecte sobre l'horitzó.
També denominada altura positiva.
angle d’altura negativa
Sinònim d’angle de depressió.
angle d'atac
Angle format entre una línia de referència de l'estructura d'un vaixell i la direcció del corrent d'aire incident
(o velocitat relativa de l'aparell respecte de l'aire).
angle d'atac d’una eina
El format per la superfície d'atac d'una eina tallant amb la perpendicular a la superfície de tall de la peça
treballada.
angle d’atac de remer
Angle format pel cos del remer i l’horitzontal del bot en el moment de l’atac.

angle d’elevació
Sinònim d’angle d’altura.
angle d'emergència
El que forma un raig refractat amb la perpendicular a la superfície del mitjà.
angle d'encreuament amb les isòbares
Angle que formen en qualsevol nivell el vector vent i una isòbara; tal angle és major en la capa de
fregament dintre de la qual el vent té, amb freqüència, una component des de les altes pressions cap a les
baixes.
angle d’equador
Arc d'equador des de la intersecció d'aquest amb el meridià superior fins a la intersecció amb el cercle
horari del cos celeste.
angle d’estabilitat
Quan a l’escorar un vaixell, a causa d’una força exterior, M es troba situat per sobre de G, el braç del par
generat fa adreçar el vaixell.
angle d’incidència
Angulo entre la línia de propagació d'un raig i la perpendicular a la superfície en el punt d'incidència.
L’angle d’incidència està relacionat amb l’angle de refracció per la llei de Snell.
angle d’incidència sobre la vela
És que forma da direcció del vent en la vela.
angle d’inclinació
L’angle entre la línia inclinada o amb pendent i l’horitzontal.
angle d’intersecció
Sinònim d’angle de tall.
angle d'inundació
Es denomina angle d'inundació d'un vaixell, a la inclinació respecte de l'horitzontal (flotació en aigües
quietes) que ha d'aconseguir una embarcació perquè la superfície de l'aigua aconsegueixi la part més
baixa de l'obertura més baixa que pugui produir una inundació progressiva dels espais sota la coberta de
francbord.
Es consideren obertures a tota comunicació de l'exterior amb aquests espais, tubs de ventilació balous,
ventilacions o obertures en general encara que comptin amb mecanismes de tancament estanco a la
intempèrie.
angle de balanç
Angle que el vaixells s’inclina transversalment per causa de les ones.
angle de brandada
Sinònim d’angle de balanç.
angle de cable
Angle mesurat entre la sondalesa de filferro o el cable oceanogràfic i la vertical.
angle de caiguda d’un pal
Angle que forma el pal major amb la vertical.
angle de calat
L’angle de calat en les màquines alternatives de vapor, és l'angle format pel cigonyal fictici de la excèntrica
amb el cigonyal motor.
El seu valor depèn dels recobriments del distribuïdor i que aquesta admeti el vapor per les arestes
exteriors o interiors.

Si el distribuïdor manca de recobriments, l'angle d'avanç o calat serà sempre de 90°, precedint en el sentit
de gir el cigonyal de l'excèntrica al de la manovella si l'admissió és per les arestes exteriors i al contrari si
ho és per les interiors.
En el cas que el distribuïdor tingui recobriments i admeti per les arestes exteriors, l'angle de calat valdrà
90° més un angle anomenat d'avanç, anant el cigonyal fictici davant del motor; i si admet per les arestes
interiors el cigonyal fictici anirà retardat pel que fa al motor 90° menys l'angle d'avanç.
angle de comprovació
Tercer angle mesurat per a controlar la posició obtinguda per la resolució d'un photenot.
angle de convergència
Sinònim d’angle paral·làctic.
angle de darrere de caiguda
Angle cap a enrere de la perpendicular, referida de manera especial als mastelers i mastelers.
angle de decalatge
Angle segons el qual s'ha de desviar cap avant de la línia neutra, la posició de les escombretes de les
màquines de corrent continu que manquen de pols de commutació, per a evitar l'aparició d'espurnes en el
col·lector.
En les dinamos les escombretes es desplacen en el mateix sentit de gir de l'induït i en els motors en sentit
contrari.
En les màquines de petita potència, l'operació es realitza girant amb la mà directament el cercle
portaescombretes.
En les màquines de gran potència es realitza per un engranatge, fa girar el cercle portaescombretes.
angle de deflexió
Quantitat de deflexió del component horitzontal del vent respecte del balanç geostròfic degut principalment
als efectes friccionals de la capa límit de superfície.
Aquest angle, que pot variar de 20 a 40 graus cap a l'esquerra de la isòbara, depenent de la rugositat de la
superfície, produeix un flux perpendicular a les isòbares des de l'alta cap a la baixa pressió.
angle de demora
És l’angle horitzontal format pel meridià de l'observador amb la visual de l'objecte.
angle de depressió
Nom que rep l'angle que forma la visual a un astre, des del lloc d'observació, amb el plànol de l'horitzó,
quan aquest astre es troba situat per sota.
També denominada altura negativa.
angle de deriva
És la diferència angular entre el rumb teòric i el rumb real sobre el fons, produïda per l'acció d'un corrent.
angle de despreniment
En les eines de mecanitzat per tall, angle que forma la superfície d'atac de l'eina amb la perpendicular a la
superfície de tall.
angle de desviació
El que formen les direccions dels rajos incident i refractat.
angle de fase
Diferencia de fase de dos fenòmens periòdicament recurrents de la mateixa freqüència, expressada
mesures angulars.
angle de fase
Angle que formen les visuals des del centre de la Lluna, un planeta o un satèl·lit als centres del Sol i de la
Terra.
angle de fase

El que formen el vector del corrent amb el vector de la tensió en un corrent altern.
angle de guinyada
Angle de gir d'un vaixell al voltant de l'eix vertical.
angle de l’armadura
Angle que formen les xarxes en el calament de les almadraves.
angle de l’azimut
Angle zenital, mesurat en qualsevol direcció a partir del nord o del sud i així considerat.
angle de la canya
És l'angle de timó, o sigui el qual aquest o aquella formen pel que fa a la quilla.
angle de la carcassa
És l’angle format per les xarxes de calament de l’almadrava.
angle de la trama
Angle que formen les línies de dues trames quan es produeix la intersecció.
angle de marcació
Angle horitzontal de la proa d'un vaixell amb la visual a un objecte.
angle de mira
El que forma la línia de mira amb l'eix de la peça.
angle de pendent
Sinònim d’angle d’inclinació.
angle de perill
Angle màxim (o mínim) entre dos punts, tal com s’observa des d’una embarcació, que indica el límit de
seguretat que no ha de sobrepassar-ne al aproximar-se a un perill situat al llarg d’una costa.
angle de perill vertical
L'angle de perill vertical és mesura entre la part superior i inferior d'un objecte sobre la costa que té una
altura coneguda.
angle de polarització
Angle d'incidència pel qual un raig lluminós que incideix sobre la superfície de separació de dos mitjans
òptics es reflecteix totalment polaritzat.
angle de posició
Direcció aparent d’un objecte en relació amb altre mesura des del nord de l’objecte principal en el sentit
horari.
angle de posició
Coordenada emprada per fixar, en la volta celeste, la posició d'un astre respecte d'un altre estel proper a
ell.
Es defineix mitjançant el valor de l'angle que formen el cercle horari de l'astre i el cercle màxim que passa
per tots dos cossos.
S'explica des de la direcció del N i té valor positiu cap a l'E.
angle de reflexió
Angulo entre la línia de propagació d'un raig reflectit i la perpendicular a una superfície en el punt de
reflexió.
angle de refracció
Angulo entre un raig refractat i la perpendicular a la superfície de refracció.

angle de refracció òptica
El que forma un raig lluminós que travessa la superfície de separació de dos mitjans òptics amb la normal
a aquesta superfície en el punt d'incidència.
angle de repòs de la càrrega a granel
Es denomina angle de repòs d'un monticle de granel sòlid a l'angle format entre el cim i l'horitzontal de la
base, quan el material s'estabilitza per si mateix.
A l'acumular granel sòlid sobre un plànol, aquest queda apilat en forma de con.
L'angle format entre la generatriu del con i la seva base es denomina angle de repòs.
El mateix concepte s'aplica en moviment de sòls i altres treballs o infraestructures que estiguin
relacionades a la mecànica de sòls, atès que l'angle de repòs determina el talús natural del terreny.
En el transport d’orris per mar, aquest valor és de fonamental importància doncs té estreta relació amb el
valor de l'angle i el possible corriment de càrrega que afecta l'estabilitat transversal de l'embarcació.
L'Organització Marítima Internacional (OMI) fixa les normes per al transport d’orris per mar.
angle de resolució
Distancia angular mínima que ha d'haver-hi entre dos punts per formar imatges de difracció diferents a
través d'un sistema òptic.
angle de seguretat
És un angle molt usat en navegació costanera, es funda en les conegudes relacions entre els arcs i els
angles, segons la posició del seu vèrtex en el cercle.
En virtut d'això, se’n diu angle de seguretat al major que han de formar les visuals dirigides per
l'observador a dos punts visibles de la costa per a lliurar al vaixell d'un determinat perill.
D'acord amb la posició relativa dels dos punts, l'angle es pot mesurar vertical o horitzontalment, i, en amb
casos, se'ls denomina, respectivament, angle vertical i horitzontal de seguretat.
El mesurament de l'angle de seguretat sol fer-se amb el sextant.
angle de tall
Angulo format per dos línees de posició que es tallen.
angle de tall
El menor dels angles que es formen en la intersecció de dues rectes, per a obtenir una bona situació
aquest angle és tant millor com més pròxim sigui a 90º.
angle de tall d’un eina
El format per la superfície d'atac d'una eina de tall amb la tangent a la superfície de la peça.
angle de tir
El que forma la línia horitzontal amb l'eix de la peça.
angle deduït
En triangulació, el tercer angle no mesurat d’un triangle que es dedueix dels altres dos.
angle del pol
L'angle en el pol, és l'horari de l'astre en el lloc, el valor del qual és l'arc d'equador comprès entre el
meridià superior del lloc i el semicercle horari de l'astre.
angle del rumb
El qual està format per la proa amb el meridià.
angle del timó
És el que forma, en un moment donat, la pala del timó amb el plànol diametral del vaixell.
angle del timó per obtindré el màxim efecte
Teòricament, el moment evolutiu és màxim quan l'angle de timó és igual a 45°.
En la pràctica, l'experiència ha determinat que el màxim efecte s'arriba a amb un angle de timó el valor del
qual és d'uns 35°.
No obstant això, en els vaixells de càrrega el citat angle es troba entre els 20° i 25°.

L'única solució possible si es desitja augmentar el moment evolutiu del vaixell, és fer majors les
dimensions de la pala del timó.
No obstant això només pot portar-se a terme amb vaixells de poca velocitat, doncs en els de molta
potència de màquines els timons han de ser petits, a fi d'evitar avaries al navegar amb marejada, a causa
de els enormes esforços que es veu sotmès el timó llavors.
En alguns vaixells grans s'incrementa el moment evolutiu instal·lant a bord dos timons.
En vaixells de grans velocitats, com són les llanxes ràpides, al necessitarien un gran moment evolutiu no hi
ha hagut més solució que augmentar el nombre de timons, dels quals duen fins a tres, lligades entre si les
seves metxes perquè les ficades siguin simultànies.
angle del vent
Angle que forma aquest en un moment donat.
angle díedre
És cadascuna de les dues parts de l'espai delimitades per dos semiplans que parteixen d'una recta
comuna,
angle en el pol
És l’angle esfèric format en el pol pel meridià de referència i el de la vertical de l’astre en el moment de
l’observació, mesurat de 0º a 360º, de l’est a oest.
angle en el zenit
És l’angle esfèric format pel meridià celest i la vertical de l’astre.
L’angle en el zenit és el azimut astronòmic, que és el suplement a 180° del azimut quadrantal.
angle esfèric
El angle format en la superfície de l'esfera per dos arcs de cercle màxim.
angle exterior o extern d'un polígon
És el conformat d'una banda i la prolongació de l'adjacent.
angle horari
Angle format pel meridià del lloc d'observació i el cercle horari, explicat en sentit retrògrad de 0º a 360º o
de 0 h a 24 h.
En astronomia, l'angle horari és l'arc d'equador explicat des del punt d'intersecció de l'equador amb el
meridià de l'observador fins al cercle horari de l'astre, en sentit horari.
Encara que es podria mesurar en graus, per a la seva mesura s'usa l'hora, unitat que equival a 15º.
Així, si un objecte té un angle horari de 2,5 hores, ha transitat pel meridià local fa 2,5 hores, i està
actualment a 37,5 graus oest del meridià.
Els angles horaris negatius indiquen el temps que falta fins al següent trànsit pel meridià local. Per
descomptat, un angle horari de 0 significa que l'objecte està en el meridià local.
Existeix una formula amb la qual poder saber l'angle horari (HOR) mitjançant l'hora local (HSL) del lloc:
HOR = 180 – 15 HSL
L'angle horari (ω) indica el desplaçament angular del Sol sobre el plànol de la trajectòria solar.
Es pren com a origen de l'angle el migdia solar i valors creixents en el sentit del moviment del Sol.
Cada hora correspon a 15° (360°/24hores).
Coneguda l'hora solar i sabent que l'origen de coordenades es troba en el meridià local i que una hora
solar correspon a 15°
angle horari d’un punt de l’esfera celest
Angle díedre que formen al pla horari que passa per aquest punt amb el meridià del lloc.
angle horari de l’ortus
Angle horari corresponent al moment de la sortida del sol.
angle horitzontal
Es el lloc geomètric té la propietat que els angles inscrits valen la meitat de l'angle que abasten.

Per a traçar aquest lloc geomètric s'uneix amb una recta els punts l'angle horitzontal dels quals s'ha
mesurar i en cadascun d'ells es forma amb la línia traçada l'angle complementari del mesurat, el punt
d'intersecció d'ambdues rectes és el centre de l'arc capaç corresponent a l'angle horitzontal mesurat.
Per a trobar el centre de l'arc capaç és suficient amb aixecar un sol angle complementari mesurat i la
mediatriu a la recta que uneix els punts.
La intersecció d'ambdues rectes és el centre del citat arc capaç.
Si l'angle amidat és menor de 90º l'angle complementari s'aixeca cap a la zona on es troba el vaixell, i si és
major de 90º cap al costat contrari.
angle horitzontal de seguretat
Màxim angle horitzontal per a mantenir-se a distància d’un perill, roca, banc, etc.
angle interior o intern d'un polígon
És el format per costats adjacents, interiorment,
angle límit
El menor angle d'incidència necessari perquè es produeixi el fenomen de reflexió total.
angle mixt
El que forma una recta que talla a una corba amb la tangent a aquesta en el punt d'incidència.
angle nul
És l'angle format per dues semirectes coincidents, per tant la seva obertura és nul·la, o sigui de 0°.
angle oblic
El que no és recte; pot ser agut o obtús.
angle obtús
Major a 90° i menor a 180° sexagesimals (o més de 100º i menys de 200º centesimals).
angle paral·làctic
El que correspon al triangle de posició i està format pel cercle horari i vertical de l'astre.
angle paral·làctic
És aquell amb vèrtex en l'astre i format per la vertical i la semicircumferència horària del mateix.
angle pla
Equivalent a 180° sexagesimals (o 200º centesimals).
angle polar
En un sistema de coordenades polars o esfèriques, l’angle format per la intersecció del pla meridià de
referència, i el pla meridià que conté a l’instant.
angle recte
És equivalent a 90° sexagesimals (o 100º centesimals).
Els dos costats d'un angle recte són perpendiculars entre si.
La projecció ortogonal d'un sobre un altre és un punt, que coincideix amb el vèrtex.
angle sideral
Element de l’almanac nàutic, que és el suplement a 360º de l’ascensió recta de l’estrella considerada.
angle sideri
L'arc d’equador comtat de 0º a 360º a partir del primer màxim d'ascensió de l'astre, en sentit de les agulles
del rellotge.
Aquest sistema de coordenades, al contrari que les azimutals i que les horàries, la declinació, és
independent de la situació de l'observador i poden ser publicada en un Almanac, ja que el nombre d'elles
que han d’editar-ne és relativament reduït.
En altres paraules, l'angle sideri és el suplement a 360° de l'ascensió recta de l'astre.

El valor de l'angle sideri corresponent a cadascuna de les 99 estrelles emprades en la navegació
astronòmica ho dóna l'almanac nàutic.
angle sòlid
Porció d'espai limitada pel con que resulta d'unir mitjançant línies rectes un punt determinat amb els punts
d'una corba tancada.
angle suplementari
El que forma el suplement d'un altre angle, és a dir, el que amb aquest suma 180º.
angle vertical
Angle mesurat en el plànol vertical des de l'horitzó a l'instant observat, un punt directament sobre el cap de
l'observador tindrà un angle de 90º.
angle vertical de seguritat
L'angle que ha de formar la base, el cim d'un objecte per a mantenir-se un vaixell a determinada distància
del mateix; generalment és mesura amb el sextant.
angle visual
Angle format per les visuals que van des de l'ull de l'observador fins als punts extrems de l'objecte que
s'observa.
angle zenital
Arc de l’horitzó veritable comptat en el sentit del rellotge o a! contrari, de 0º a 180º, des del punt cardinal
nord per a latitud nord i des del sud per a latitud sud, fins al vertical de l’astre.
angle zenital del satèl·lit
Angle mesurat sobre la superfície de la Terra entre el satèl·lit i el zenit.
angle zenital solar
Angle mesurat sobre la superfície de la Terra entre el Sol i el zenit.
angles adjacents
Son els angles els que tenen un vèrtex i un costat comú, però no tenen cap punt interior comú,
angles alterns
Angles formats per una recta (assecant) que talla a altres dues i que estan situats a costats diferents de la
primera.
angles complementaris
Son aquells que la seva sumeixi de mesures és π/2 radiants o 90°,
angles congruents
Son aquells,que tenen la mateixa amplitud, és a dir, que mesuren el mateix,
angles conjugats
Son aquells les mesures dels quals sumen 2π radiants o 360°.
angles consecutius
Son els angles que tenen un costat i el vèrtex comú,
angles corresponents
Angles que a un mateix costat formen una assecant amb dues rectes.
angles de posició
Sinònim d’arcs capaços.
angles del vent

Definim angles del vent les diferents orientacions que un vaixell de vela manté respecte a la direcció del
vent.
La propulsió en els vaixells de vela es produeix per un fenomen similar a la sustentació d'un ala d'avió, la
diferència de pressió generada pel vent en les dues “cares” de la vela fa avançar el vaixell, combinada
amb la resistència de la quilla (orsa segons el cas) al desplaçament lateral.
Quan canvia la direcció del vent respecte a l'eix longitudinal del vaixell (línia de crugia) obliga al navegant a
canviar d'amura la vela del vaixell per aprofitar millor la força del vent sobre les veles.
Per indicar la direcció del vent respecte a l'eix longitudinal de l'embarcació es va desenvolupar un sistema
convencional que divideix l'angle entre proa i popa del vaixell (que correspon a 180º) en 16 quartes, que
corresponen a 11° 15' cadascuna.
Convencionalment doncs, la direcció del vent s'expressa en quartes, proporcionant una indicació
immediatament comprensible entre el patró de l'embarcació i els mariners, per als ajustos que hagin de ferse
a les veles, o amb uns termes més amplis: de cenyida o bolina, a un desquarterar, al través, per l'aleta,
de popa o empopada i popa rodona.
angles horitzontals
Els angles horitzontals, és una línia imaginària que uneix dos punts destacats de la costa i construint un
l’arc capaç de l’angle mesurat determinarem un arc de circumferència, lloc geomètric de la situació del
vaixell.
angles oposats pel vèrtex
Son els angles que els costats dels quals són semirectes oposades.
Els que tenen el vèrtex comú i els seus costats són tals que els de un angle són prolongació dels de l'altre.
angles suplementaris
Son aquells que la seva sumeixi de mesures és π radiants o 180°,
angost
Se’n diu d’un pas molt estret.
àngstrom
Una unitat de longitud, usada especialment en l'expressió en les longituds d'ones de llum,igual a una
deumil·lèsima d'un micró o, la centmilionèsima d'un centímetre (1 x 10-8 cm) i a 1/6.438'4696 de la longitud
d’ona de la ratlla roja de l'espectre d’emissió del cadmi.
S'utilitza per expressar la mida d'àtoms, llargària d'enllaços químics i espectre visible de la llum i les
dimensions de circuits integrats.
Rep aquest nom en honor del físic suec Anders Jonas Àngstrom.
L'àngstrom no és una unitat del Sistema Internacional.
Tot i amb això, encara s'utilitza habitualment per a mesurar distàncies o radis atòmics i longituds d’ona en
espectroscòpia.
Ångström, Anders Jonas
Anders Jonas Ångström, va néixer en Lödgö, Suècia, el 13 d'agost de 1814.
Va estudiar a la Universitat d'Uppsala, on en 1839 es va convertir en professor de física.
En 1842 es va traslladar a l'Observatori d'Estocolm per guanyar experiència pràctica en astronomia i a
l'any següent va ser designat guarda de l'Observatori Astronòmic d'Uppsala.
Comença a interessar-se en magnetisme i realitza moltes observacions de la intensitat i declinació de
magnetisme terrestre en diversos llocs de Suècia.
Va ser encarregat per la Real Acadèmia de les Ciències de Suècia a analitzar les dades sobre el camp
magnètic obtinguts per la fragata sueca "Eugénie" en el seu viatge al voltant del món entre 1851 i 1853,
encara que no arribaria a acabar aquest treball abans de la seva mort.
En 1858 succeeix a Adolph Ferdinand Svanberg com a director de física en Uppsala.
El seu treball més important està relacionat amb la conducció de calor i amb l'espectroscòpia.
En la seva investigació sobre òptica, Optiska Undersökningar, presentada a la Real Acadèmia de les
Ciències de Suècia en 1853, apunta no només que una espurna elèctrica produeix dos espectre
superposats, un de l'elèctrode metàl·lic i un altre del gas pel qual passa, sinó que dedueix de la teoria de la
ressonància de Leonhard Euler que un gas incandescent emet rajos lluminosos amb la mateixa longitud
d'ona que els que pot absorbir.

Aquesta afirmació, com va comentar Edward Sabine en el lliurament de la Medalla Rumford de la Reial
Societat en 1872, conté el principi fonamental de l'anàlisi de l'espectre lluminós, i encara que durant alguns
anys passat per alt, ho eleva al rang de fundador de l'espectroscòpia.
Va desenvolupar un mètode per mesurar la conductivitat tèrmica demostrant que era proporcional a la
conductivitat elèctrica.
A partir de 1861 va posar especial atenció a l’espectre solar.
La seva combinació de l'espectroscopi amb la fotografia per estudiar el Sistema Solar va donar com a
resultat descobrir que l'atmosfera del Sol conté hidrogen, entre altres elements (1862), i en 1868 publica el
seu gran mapa de l'espectre normal del Sol en “Recherches sud li spectre solaire”, incloent mesures
detallades de més de 1000 línies espectrals, que durant molt temps va romandre com una referència en
qüestió de longitud d'ona, encara que les seves mesures anessin inexactes en una part en 7.000 o 8.000 a
causa del metre que va usar com a estàndard era massa curt.
Ångström va ser el primer, en 1867, a examinar l'espectre de les aurores boreals, i va detectar i va
mesurar la línia brillant característiques a la regió del groc-verdosa, encara que es va equivocar a suposar
que aquesta mateixa línia, de vegades coneguda amb el seu nom, es veuria també en la llum zodiacal.
Va estudiar la conductivitat tèrmica dels cossos i la va correlacionar amb la seva conductivitat elèctrica.
Va morir en Uppsala el 21 de juny de 1874.
El seu fill Knut Ångström va ser conegut pel seu treball a la Universitat d'Uppsala en radiació solar, la
radiació de calor des del Sol i la seva absorció per l'atmosfera terrestre.
Per a aquesta investigació va desenvolupar diversos mètodes i instruments delicats, incloent el seu
piròmetre per compensació elèctrica, inventat en 1893, i un aparell per obtenir una representació
fotogràfica de l'espectre infraroig en 1895.
anguila
Nom que rep cadascun dels elements longitudinals de fusta (paral·lels a la quilla) que formen el suport d'un
vaixell en construcció i que es llisquen sobre les imades fixades a la graderia durant el procés d’avarada.
anguila
Peces que formen part de la construcció per avarar embarcacions.
De fet són cadascuna de les línies de fustes per les quals i llisca la basada del vaixell a l'ésser avarat a
l'aigua.
anguila
Estreps del baus i eslores dels tambors en els vaixells de rodes de paletes, i que a més del reforç
serveixen per minorar les vibracions produïdes per la rotació d'aquelles.
anguila
Antigament, anomenada anguila de fons o anguila de bressol, carcassa de bressol que es clavava al
pantoc de les embarcacions per pujar-les a una grada.
anguila
Esquer emprat per a la captura d'algunes espècies carnívores, com el roba'l, etcètera.
anguila
Antigament fuet usat per copejar als galiots.
anguila de bressol
Sinònim d’anguila de fons.
anguila de cap
Qualsevol tros de cap de metre o metre i mg de llarg.
anguila de fons
Antigament, així a la carcassa de bressol que es clavava al pantoc de les embarcacions per pujar-les a
una grada.
Sinònim anguila de bressol
anguiler
Pertanyent o relatiu a la pesca de l'anguila.

anguiler
Se’n diu del cistell per portar anguiles.
anguilera
Viver d’anguiles.
anguilera
Nansa especial per a la pesca de les anguiles.
anguiles de la basada
Peces de fusta de roure, regularment d’entroncament, de forta dimensió i suficient llarg, que serveixen de
base al vaixell i a tot el seu armament quan es tracta de botar-lo a l’aigua des de la graderia on s’ha
construït.
Aquestes peces han de ser rectes, bé llaurades i raspallades perquè puguin escórrer-se sense dificultat ni
ensopegada, amb l’enorme pes que sostenen al llarg del plànol inclinat de la graderia sobre el qual es
col·loquen; estan guarnides en un dels seus fronts amb argolles triangulars, trepades per una banda a una
altra en un dels seus extrems, i arrodonides.
El seu llarg ha de ser una mica menor que el de la quilla del vaixell, i el seu ample i gruix proporcionats al
llarg i per força d’aquella.
Aquestes peces es llauren en terra i es condueixen per mar a la graderia, col·locant cadascuna sobre la
seva corresponent imades.
angular
Relatiu o pertanyent a l’angle.
angular
Que forma un angle.
angular
Que és mesurat per mitjà d’un angle.
angular
Que és situat en un angle.
angular
Dit del perfil metàl·lic que té dues ales i una secció transversal en forma de lletra L.
angular
Peça de construcció tallada o doblegada en angle.
angular adossat
Angular format per altres dos reblats.
angular de ferro
Peces de ferro, de construcció tallada i doblegada en angle.
angular de trancanell
Angular en forma de L que col·locat a un costat i a l’altre de la coberta limita la superfície protegida amb
folre de fusta i l’espai ocupat pel trancanell.
angular doble
Sinònim d’angulars adossats.
anhídrid
Compost químic que resulta de la deshidratació d'un àcid.
Els anhídrids inorgànics són compostos binaris de l'oxigen amb un no metall, per la qual cosa pròpiament
són òxids.
En l'actualitat, el nom d'anhídrid està caient en desús.

Es dissolen en aigua per donar lloc als oxàcids corresponents.
Els anhídrids orgànics són derivats dels àcids orgànics per deshidratació i són de relativa importància en
les reaccions de síntesi orgànica.
anhídrid carbònic
El diòxid de carboni (també anomenat biòxid de carboni o anhídrid carbònic), és un gas incolor, inodor, i
insípid.
La seva composició química és CO2.
No és tòxic però la seva acumulació pot produir la mort per ofegament, car és un gas més pesant que
l'aire, i s'acumula fàcilment en els llocs més baixos.
El diòxid de carboni està compost per un àtom de carboni unit amb dos dobles enllaços a dos àtoms
d'oxigen, els tres alineats en línia recta;
És un dels productes finals de la combustió dels combustibles orgànics, i de la respiració dels animals, i
alguns vegetals, com en els fongs.
Els vegetals que tenen clorofil·la el redueixen, per l'acció combinada d'aquesta substància i la llum, i
produeixen oxigen, i carboni que s'incorpora als organismes vegetals.
En processos de combustió, amb poc oxigen, també es genera monòxid de carboni (CO).
El diòxid de carboni és un dels gasos que ajuda a regular la temperatura de la terra gràcies a l’anomena’t
efecte hivernacle.
L'augment actual de la concentració d'aquest gas a l'atmosfera, està creant l'escalfament global del
planeta.
S'han establert normatives internacionals, com el Protocol de Kyoto, per a intentar reduir aquest augment,
però són seguides per molt pocs països.
És considerat el segon gas hivernacle més important, després del vapor d’aigua.
ànima
Nom donat al cap que va en una beina o doblés situada en la baluma o caiguda de popa de certes veles
usades en embarcacions esportives, com les cangrees, bermudianes o Marconi, i que serveix per a tesar
la baluma i modificar la bossa de la vela.
ànima
Cap interior d’estopa, sobre el que s’hi ajusten els quatre cordons d’una guindaressa per no deixar-hi un
buit al mig, igualment als cables metàl·lics de sis o més cordons.
ànima
Fil que passa per dintre la vela de les barques pescadores i que serveix per a tibar-la més o menys.
ànima
Part central d’un perfil metàl·lic, d’una biga, que n’uneix les ales.
ànima d’espina
Porció de cap de corda prim, folrat o tapat de lona, col·locat verticalment a la vorera de popa sobre el puny
d’escota d’una vela llatina, té devers un metre de llargària, i per damunt s’hi fa el cosit anomenat espina.
ànima d’un arma
Buit del canó de les armes de foc en el qual s'allotgen la càrrega i el projectil, i pel qual aquest últim es
llisca en ser disparat.
El diàmetre de l'ànima és el calibre de l'arma, pot ser llisa o ésser solcada per una sèrie de línies
helicoïdals que reben el nom d'estries, la funció del qual és donar estabilitat al projectil una vegada que es
dispara.
ànima d’un cable
Part central d’un cable, per el qual es transmet el senyal.
ànima d’un canó
Ànima o buit, llis o ratllat de les peces d’artilleria.
ànima d’un cap

En la terminologia marinera es denomina ànima el cordó de fibra vegetal o feix de filàstiques que
constitueix la part interna d'un cap, entorn de la qual s'ajusten els cordons, i el mateix ocorre en caps
metàl·lics de més de sis cordons.
Fil que passa per dintre la vela de les barques pescadores i que serveix per a tibar-la més o menys.
ànima d’un cordó
Cordó (conjunt de filàstiques) que forma el centre d’un cap o cable i al voltant de les quals es conxen els
cordons.
ànima d’un pal
Pal que forma el centre de l’arbre d’un veler i sobre el qual s’aplica un folre amb les peces necessàries per
donar-li el gruix adequat.
ànima d’una vela
Corda que passa per dins una basta o doblec de la vorera d’una vela, davall el gràtil.
animals vius
Constitueixen un important objecte de tràfic internacional sotmès a regles que la seva inobservança pot ser
causa de greus perjudicis, per si mateixa com a conseqüència del dany originat al subjecte o per la seva
repercussió sobre tercers, de vegades sobre la higiene pública.
El comerç d'importació i exportació d'animals, en tota la seva àmplia gamma, aquesta sotmès a la
inspecció dels diferents serveis de control, com per exemple el tràfic de bestiar bobino, obi i porqui i el
cavallar de raça, per a reproducció.
També és controlat el comerç de les altres espècies objecte d'explotació industrial, com aus de corral i les
seves criatures; peixos; crustacis i mol·luscs i fins i tot insectes; com eixams i ruscs d'abelles, i també els
animals de totes espècie per a col·leccions zoològiques i animals domèstics.
Els països ramaders segueixen les seves pròpies regulacions que cal tenir en compte quan s'efectua el
transport a o des dels mateixos.
Tals regles són molt prolixes a tot arreu i comprenen principalment normes per a la construcció i
condicionament dels estables o corrals; nombre màxim d'animals que poden ser acomodats en cada
compartiment; arranjament del sòl per a afavorir el seu moviment; quantitats mínimes d'aliment i aigua;
previsions per a la desinfecció; ventilació, i sobre cuidadores.
El transport té lloc per tots els mitjans, excepte algunes espècies que per la seva naturalesa o condició
exigeixen un ràpid trasllat.
Per a aquestes s'empra la via aèria, utilitzant gàbies o containers especials com igualment existeixen per a
insectes, aus, peixos i altres espècies animals, fins i tot per a quadrúpedes de raça selecta freqüentment
transportats per dita mitja.
Per via terrestre, carretera i ferrocarril, es disposa de vehicles adaptats a aquest efecte, mentre, que per al
transport per via marítima es conta amb vaixell ramaders especialment construïts per a aquests tràfics
oceànics i de gran capacitat.
aniran a rentar les escates
Ho deien de les barcasses que no avien avarat el dia que les altres havien fet una bona calada.
anisotropia
Que el seu comportament depèn de la direcció, no isòtop, que presenta diferents propietats al llarg d’eixos
en diferents direccions.
anivellable
Que pot ésser anivellat.
anivellació
Operació consistent a determinar les diferències d'altures entre punts de la superfície de la terra; conjunt
d'operacions consistents a determinar les altures de diversos punts en relació amb una superfície de nivell
real o teòrica triada com a referència o datum.
anivellació
Acció o l’efecte d’anivellar.

anivellació
Anivellació és el procediment mitjançant el qual es determina:
El desnivell existent entre dos (o més), fets físics existents entre si.
La relació entre un (o més), fets físics i un pla de referència.
El primer cas és la forma més comuna d'anivellament, es comparen diversos punts (o plans) entre si i es
determina el seu desnivell en metres o centímetres.
En el segon cas establim un nou "valor" anomenat “cota” que relaciona individualment a cada un dels fets
físics que formen part de l'anivellament amb un altre que es pren com a referència per exemple el nivell del
mar.
Hi ha diversos mètodes d'anivellament utilitzats en els treballs topogràfics: anivellament geomètrica,
anivellació trigonomètrica, anivellació simple, anivellament composta anivellament satel·litza’l el qual
utilitza el sistema de posicionament global; dos mètodes més que només són utilitzats per la geodèsia, el
mètode gravimètric i el baromètric; i un utilitzat en cartografia mitjançant la restitució fotogramètrica.
anivellació
Operació consistent a determinar les diferències d'altures entre punts de la superfície de la terra; conjunt
d'operacions consistents a determinar les altures de diversos punts en relació amb una superfície de nivell
real o teòrica triada com referència o datum.
anivellació baromètrica
Anivellació que es basa en la mesura del gradient de la pressió atmosfèrica en relació amb l’altura, és un
mètode molt poc precís.
anivellació directa
La determinació de diferències d'altura mitjançant l'ús de línies horitzontals curtes disposades en sèries
contínues.
Les distàncies verticals des d'aquestes línies fins a les marques adjacents sobre el terreny són
determinades per observacions directes realitzades sobre regles graduades per instruments d’anivellació
equipats amb nivell de bombolla.
anivellació geodèsica
Determinació de les diferències d'altures per mitjà d'angles verticals i distàncies observades.
anivellació geodèsica de precisió
Anivellació geomètrica de gran precisió, generalment desenvolupada en grans àrees.
Proporciona una xarxa d'anivellació precisa com base per al control vertical de totes les operacions
geodèsiques i cartogràfiques.
anivellació geomètrica
Determinació de les altures de punts pel que fa a uns altres o pel que fa a una referència en comú utilitzant
una regla d'anivellació i un instrument que utilitza un nivell de bombolla per establir una línia de mira
horitzontal.
anivellació geomètrica
És el més precís i utilitzat de tots, es porta a terme mitjançant la utilització d'un nivell òptic o electrònic, hi
ha quatre tipus d'anivellament geomètrica definits segons la seva precisió: 1° i 2° ordre (utilitzats en
geodèsia), 3° i 4° ordre (utilitzats en topografia), el procediment és igual en tots ells, només canvien els
elements utilitzats per a mesurar, i també podríem diferenciar dos tipus més segons el treball a realitzar:
anivellament geomètrica lineal (si s'anivella des d'un punt a un altre seguint una trajectòria que una
ambdós) o anivellació geomètrica de superfície (quan anivellats un sector o una línia des d'una mateixa
estació referida a un mateix pla de referència).
El procediment per anivellaments lineals siguin aquestes topogràfiques o geodèsiques és igual, només
canvia la precisió a assolir i els instruments a utilitzar.
Es realitza mitjançant lectures efectuades amb fil mitjà del reticle del nivell, sobre una mira graduada que
es col·loca a una distància no major de 60 o 70 m, aquestes lectures es resten convenientment entre si
obtenint d'aquesta manera el desnivell existent entre els dos punts on va ésser recolzada la mira.
anivellació hidrostàtica

Transferència de nivell entre dos punts obtinguda mitjançant l’ús d’un tub ple d’aigua, col·locat sobre el llit
marí amb cadascun dels extrems disposats en forma vertical.
anivellació hidrostàtica
Mètode d'anivellació que consisteix a determinar les diferències d'altituds entre diversos punts amidant les
seves altures per sobre d'un plànol d'aigua en repòs, com en el cas de la superfície d'un llac.
Les elevacions relatives dels objectes al llarg de les seves costes s'obtenen prenent les diferències de les
seves altures en relació amb la superfície de l'aigua.
anivellació hipsomètrica
Determinació d'altures per sobre del nivell del mar a partir de valors observats del punt d'ebullició de
l'aigua.
anivellació indirecta
Determinació de diferències d'altura a partir de:
• Angles verticals i distàncies horitzontals, com en el cas de l'anivellació trigonomètrica;
• Altures comparatives derivades de valors de pressió atmosfèrica determinats amb un baròmetre, com en
el cas de l'anivellació baromètrica.
• Altures derivades de valors del punt d'ebullició de l'aigua determinades amb un hipsòmetre, com en el
cas de l'anivellació hipsomètrica.
anivellació recíproca
Anivellació trigonomètrica en la qual els angles en el plànol vertical (distàncies zenitals) que serveixen per
a la determinació de la diferència d'altura entre dos punts han estat recíprocament mesurats en ambdós
punts amb vista a eliminar errors.
anivellació trigonomètrica
L'anivellament que es realitza a partir del mesurament de angles zenitals, d'altura o depressió, i de
distàncies que després es faran servir per a la resolució de triangles rectangles, on la incògnita serà el
catet oposat de l'angle a resoldre, que en aquests casos són el desnivell existent entre el punt estació i un,
un altre, punt qualsevol.
anivellador
Llistó vertical graduat, al llarg del qual n'hi corre un altre d'horitzontal, que els mestres d'aixa l'utilitzen per
dirigir visuals, prendre l'arrufament de les cobertes, marcar les alçades dels picadors, etc.
anivellament
Acció i efecte d'anivellar.
anivellar
Fer que la superfície d’una cosa esdevingui plana i horitzontal.
anivellar
Col·locar, a plom o nivell totes les peces de l’embarcació per aconseguir-ne la simetria amb especial
atenció a les costelles i la quilla, ja que configuren la base de l’estructura.
anivellar
Tornar pla i, generalment, horitzontal un terreny accidentat; posar a nivell, és a dir, sobre el mateix plànol
horitzontal, mitjançant un nivell.
anivellar
Posar un pla, una recta en posició horitzontal perfecta.
anivellar
Posar diferents coses al mateix nivell.
anivellar un bot
Fer que el bot tingui nivell.

anjeela
Embarcació composta de dues piragües unides per un pont amb cabina, usada en la illa de Ceilan per al
transport de passatgers.
És un dels nombrosos models primitius de catamarà.
Ankaa
Ankaa és el nom propi de l'estel α Phoenicis, l'estel més brillant de la constel·lació del Fènix.
Altres noms que també rep són Nair al-Zaurak, d'origen àrab, el significat del qual és "la lluentor del
vaixell"; Cymbae o Lluïda Cymbae, traducció llatina de l'anterior frase àrab; o també Cap del Fènix.
La seva magnitud aparent és de 2,4 i la seva distància a la Terra és d'uns 78 anys llum.
Ankaa és similar a moltes dels estels visibles a simple vista en el cel nocturn, sent un estel subgegant
ataronjada de classe K0 III.
Aquesta classe implica un estel de grandària relativament gran, amb una massa d'unes 2,5 masses solars i
uns 13 radis solars, a més d'una temperatura superficial de 4.700 K.
La seva lluminositat és de 62 vegades la del Sol, la qual cosa la fa posseir una magnitud absoluta de 0,52.
En l'actualitat es creu que es troba enmig d'una breu encara que estable fase de consum de les seves
reserves d'heli de la seva evolució estel·lar; no obstant això, aquesta fase no serà massa deixa anar en
termes astronòmics abans que expulsi les seves capes exteriors donant lloc a una nebulosa planetària i
acabi així la seva vida com una nana blanca.
És sabut que posseeix una petita estrella companya, per la qual cosa resulta ser un sistema binari, orbitant
a 1,7 UA de l'estel principal (una distància similar a la qual separa el Sol de Mart), en un període de 10,5
anys, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’almanac nàutic.
Ann Alexander
L'Ann Alexander va ser un vaixell balener de “New Bedford”, Massachusetts, EUA, que va ser envestit i
enfonsat el 20 d'agost de 1851 per un catxalot ferit prop de les Illes Galápagos.
Després que la balena ja hagués destruït dues dels bots del vaixell amb les seves mandíbules, el vaixell va
ser perforat sota la línia de flotació i abandonat.
La tripulació va ser rescatada el 22 d'agost de 1851 pel navili “Nantucket” (balener).
L'enfonsament del vaixell va contribuir a l'èxit de la novel·la d'Herman Melville Moby-Dick.
El mateix Melville va comentar en una carta a Evert Duyckinck, sobre la notícia del naufragi a causa d'una
balena, el 7 de novembre de 1851.
annex
L’annex a un document per a proveir informació, i un annex que es converteix en part d'un document
original.
anno mundi
Anno Mundi “any del món” fa referència a un calendari basat en el conte dels anys a partir de la suposada
creació del món.
Tal és el cas del calendari hebreu que considera que la creació (prenent l'argument del creacionisme) va
ocórrer en 3760 a. C. i aquest criteri es basa en el Seder Olam Rabbah del rabino Yose Ben Halafta al
segle II.
L'any 2009 del calendari gregorià és el 2009+3760=5769 de l'Anno Mundi i del calendari hebreu.
L'AM va ser emprat pels primitius cronòlogues cristians. Beda, un historiador medieval va datar la creació
el 18 de març de 3952 a. C. i els Anals dels quatre mestres irlandesos la van datar 5184 a. C.
L'Aetos Kosmou “edat del cosmos” és el concepte corresponent en el calendari bizantí, el qual data la
creació l'1 de setembre de 5509 a. C.
James Ussher, un arquebisbe anglicà del comtat d'Armagh (avui a Irlanda del Nord) en 1650 en la seva
obra "Anals de l'Antic Testament" va fixar el 23 d'octubre del 4004 a. C.
Per arribar a aquest punt de partida es va dedicar a explicar els anys transcorreguts basant-se en estudis
realitzats per personatges adversos al catolicisme tals com Martín Luter, va basar el seu còmput en el
recompte de les generacions assentades en l'Antic Testament, des de Jesucrist fins a Adán (4000 anys),
va establir una correlació amb els registres de la història romana i de les civilitzacions de l'Orient Mitjà, i va
fer una correcció basada en un suggeriment de l'astrònom Johannes Kepler, qui va associar l'enfosquiment
del cel durant la crucifixió de Jesús atribuïda amb un eclipsi solar,2 amb la qual es retarda en quatre anys
la data de la creació.

Per tant, aquesta data 4000+4=4004 a. C. va ser acceptada inicialment només per la cristiandat i
posteriorment en altres tendències religioses. Aquesta cronologia recolzada per el esmentat arquebisbe,
va donar origen al que es va cridar a partir de llavors Calendari d'Ussher-Lightfoot.
A aquest es relaciona l'Anno Lucis de la maçoneria, que agrega 4000 anys a les dates d. C.; i el nombre
de la data juliana, explicant els dies que han passat des del migdia del temps del meridià de Greenwich
(UTC, abans GMT) en el dilluns 1 de gener de 4713 a. C.
La data inferida del Martirologi romà3 és 25 de març de 5199 a. C., el qual és molt proper a la data dels
anals irlandesos abans esmentats.
anoa
Canoa monòxil trobada a la costa atlàntica de Colòmbia.
anocafre
Tipus de mariscadors emprat en el sud d'Espanya per a capturar mariscs, especialment cloïsses i
escopinyes de gallet enterrades en les sorres de les platges.
Consisteix en una pala de ferro de forma oval, en un dels extrems del qual s'insereix un mànec.
ànode
L'elèctrode d'una cel·la electroquímica és el lloc on es produeix la reacció d'oxidació:
En una cel·la electrolítica és el terminal positiu.
En una pila és el terminal negatiu, ja que per definició l'ànode és el pol on té lloc la reacció d'oxidació.
Així, s'anomena ànode a l'elèctrode positiu d'una cel·la electrolítica cap on es dirigeixen els ions negatius
dins l'electròlit, i per això s'anomenen anions.
En els processos electrolítics, en l'ànode tenen lloc fenòmens d'oxidació, la qual cosa obliga a construir-ho
amb materials que no resultin atacats, com el grafit, el platí o l'acer inoxidable.
En ocasions interessa que l'ànode participi en el procés químic de l'electròlisi, en aquest cas s'utilitza un
ànode soluble, com ocorre en les operacions de cadmiat i niquelat i en l'obtenció de coure pur.
A causa del constant bombardeig d'electrons, en l'ànode es produeix una aportació energètica que es
transforma en calor, per la qual cosa es construeixen amb materials capaços de suportar elevades
temperatures (grafit o molibdè) i amb aletes que dissipin la calor produïda; per a grans potències és
necessari acudir a la refrigeració per aigua o per ventilació forçada.
ànode de sacrifici
L'ànode galvànic també és conegut com ànode de sacrifici.
Aquesta va ser la primera tècnica de protecció catòdica utilitzada; en 1823 Sir Humphrey Davis, a
Anglaterra, buscant protegir de la corrosió les planxes de coure que s'utilitzaven en els bucs de vaixells
assaja connectar-les a elements de ferro, de cinc i d'estany.
Els dos primers elements van donar bons resultats per a reduir la corrosió de les làmines de coure.
Posteriorment, quan el coure és reemplaçat pel ferro en la fabricació de vaixells, els ànodes de cinc
adquireixen major importància perquè proveeixen adequada protecció als acers durant un temps
suficientment perllongat.
Els ànodes de sacrifici o ànodes galvànics més utilitzats.
Les principals característiques d'aquest tipus d'ànodes són les següents:
Des del punt de vista tècnic i econòmic, un ànode ha de reunir una sèrie de propietats essencials com les
següents:
Tenir un potencial de dissolució prou negatiu per a polaritzar l'estructura (en el cas de l'acer a -0,8 V).
Ha de presentar una tendència petita a la polarització, és a dir, no ha de desenvolupar una pel·lícula
passivant o obstructiva amb els productes de corrosió i tenir una forta sobretensió d'hidrogen.
El material ha de tenir un elevat rendiment elèctric en A/h kg.
L'ànode haurà de corroir-ne uniformement.
El metall serà de fàcil adquisició i haurà de poder fondre's en diferents formes i grandàries.
El metall haurà de tenir un cost raonable, de manera que unit amb altres característiques electroquímiques
es pugui aconseguir la protecció a un cost raonable per amper/any
anòdic
Pertanyent o relatiu a l'ànode.
anodització

Procés al que se sotmet un metall lleuger (per exemple, l'alumini), mitjançant tractament electrolític, per
preservar-ho de la corrosió cobrint-ho d'una pel·lícula d'òxid no porós.
També es coneix com a tractament anòdic.
anoditzat
Procés electroquímic utilitzat per a modificar la superfície d’un metall, assolint amb això una major
protecció contra l’abrasió i la corrosió, s’aplica habitualment al masteler d’alumini dels velers, als grillons,
mosquetons, etc.
anomalia
Irregularitat, manca de conformitat a una regla general.
anomalia
Angle que descriu el moviment orbital d'un cos celeste al voltant d'un altre.
anomalia
Diferència entre el valor mesurat i el valor normal d'una determinada magnitud en una zona concreta.
anomalia
Nom que reben alguns fenòmens de refracció atmosfèrica que es produeixen en condicions poc freqüents,
com el miratge i la fata morganià.
anomalia
Distancia angular, vista des de el centre del Sol, de la posició verdadera o vista d’un astre al seu afeli.
anomalia
Desviació de les característiques normals o naturals d'un fenomen.
Sinònim anormalitat.
anomalia a l’aire lliure
Diferencia entre la gravetat observada i la gravetat teòrica, calculada segons la latitud i corregida de l’altura
de l’estació per damunt o per sota del geoide, tenint en compte les variacions de la gravetat.
anomalia astronòmica
En astronomia, l'anomalia veritable és l'angle en el sol entre les línies que connecten el sol amb un planeta
i la línia d’àpside. a més es consideren l'anomalia mitjana i l'anomalia excèntrica. complement de la
declinació del solstici d'hivern.
L'anomalia permet establir la posició d'un astre en la seva òrbita el·líptica, explicada en sentit directe i a
partir de l'eix major d'aquesta òrbita.
L'anomalia excèntrica és l'angle que forma l'eix major de l'òrbita el·líptica d'un astre amb la recta definida
pel centre de l'el·lipse i el punt que s'obté projectant la posició de l'astre sobre la circumferència principal,
de forma ortogonal respecte de l'eix major de l'el·lipse.
Aquest angle s'explica en sentit directe a partir del periastre.
anomalia Bourger
Diferencia entre el valor teòric de la gravetat i el seu valor observat en un punt, corregida únicament per als
efectes de l’elevació i de les masses topogràfiques, considerant la topografia a partir d’un plànol d’extensió
indefinida.
anomalia climàtica
Diferència entre el valor d'un element climàtic per a un lloc determinat i el valor mig d'aquest element sobre
el paral·lel de latitud d'aquest lloc.
anomalia climàtica
Condicions climàtiques excepcionals observades en una regió en particular, analitzades d'acord a les
desviacions en relació amb els valors normals.
anomalia de la gravetat
És la desviació del valor d'un element climàtic respecte del valor normal.

També és la diferència entre el valor d'un element climàtic en un lloc determinat i el valor mitjà d'aquest
element amitjanar per la latitud d'aquest lloc.
anomalia de la pressió
Diferència entre el valor mig de la pressió per a un mes, any o qualsevol altre període i la pressió mitja per
al mateix interval de temps relativa a diversos anys per al mateix lloc.
anomalia de la pressió al nivell del mar
Desviació de la pressió atmosfèrica en superfície de les normals en el mar.
anomalia de les marees
Reben el nom d'anomalies, les alteracions accidentals que experimenten les marees, per causes que no
poden ser previstes, també es designen amb aquest nom els fenòmens particulars que presenten les
marees en determinats llocs.
Les alteracions accidentals mes importants que experimenten les marees, són d'origen meteorològic, quan
augmenta la pressió atmosfèrica disminueix el nivell de l'aigua i viceversa, per la raó de la qual caldrà
aplicar una correcció a l'altura de la marea quan la pressió sigui major o menor de la mitjana (760 mm),
l'efecte del vent varia amb la configuració de les costes, però en general l'altura d'aquella augmenta quan
els vents es dirigeixen cap a terra i disminueix quan s'allunya d’ella.
anomalia de temperatura
Diferència entre la temperatura en un lloc determinat i el valor mig de la temperatura en la latitud d'aquest
lloc.
anomalia del geoide
L'anomalia del geoide o també coneguda com a altura del geoide, és la diferència existent entre l'altura del
geoide en un determinat lloc d'un planeta i l'altura esperada sobre la base d'un determinat el·lipsoide de
referència o a un determinat model de densitat planetària de referència, si aquesta és positiva, significa
que el geoide es troba situat en part superior al de l'el·lipsoide amb la una magnitud especificada en
metres, si és negativa llavors el geoide es troba en la part inferior.
L'anomalia del geoide es mesura mitjançant satèl·lits observant amb precisió les pertorbacions de la seva
òrbita.
També es pot obtenir mitjançant observacions gravimètriques utilitzant el mètode de Stokes-Helmert, a
més d'altres mètodes.
Sol representar-se en forma de mapes i és expressada habitualment en metres.
Mitjançant el modelatge de l'anomalia del geoide, com amb l'anomalia gravitatòria és possible determinar
la distribució de densitat a l'interior d'un planeta.
anomalia del Sol
Angla que forma el radi vector amb la línea dels àpsides, contat de 0 a 24 hores en el mateix sentit que les
longituds
anomalia del vent zonal
Mesura del vent superior de l'oest indicadora de la variació de la seva força, aproximadament a 200
mil·libars.
Serà positiva quan els vents de l'oest siguin més fort del normal o s'observi un debilitament dels vents de
l'est.
anomalia excèntrica
L’anomalia excèntrica és l’angle mesurat des del centre de l’el·lipse, que forma la projecció del planeta
sobre la circumferència principal i l’eix de l’el·lipse.
La relació entre l’anomalia mitja i l’anomalia excèntrica és la anomenada Equació de Kepler.
anomalia gravimètrica
La produïda en el valor de la gravetat terrestre.
anomalia isostàtica

Diferència entre un valor observat de gravetat i un valor teòric en un punt d'observació que ha estat
corregit d'efectes d'altura de l'estació per sobre del geoide i de l'efecte de la topografia sobre tota la terra
com així també de la seva compensació isostàtica.
anomalia isostàtica
La de tipus gravimètrica que abasta una regió àmplia i que es troba relacionada amb la presència de les
cadenes muntanyenques i els grans mars.
anomalia magnètica
Qualsevol desviació de la intensitat o la inclinació magnètica d'un valor mitjà o normal, observada
mitjançant l'ús del magnetòmetre.
anomalia magnètica local
Anomalia del camp magnètic de la terra que s’estén sobre un àrea relativament petita a causa de
influències magnètiques locals.
anomalia meteorològica
És tota desviació del valor normal d'un element meteorològic, per exemple, la temperatura en un temps i
lloc determinats i el seu valor mitjà climàtic en aquest mateix lloc.
anomalia mitja
L’anomalia mitja és la fracció d’un període orbital que ha transcorregut, expressada com angle; també és
l’angle que forma amb l’eix de l’el·lipse un planeta fictici que gira amb moviment uniforme sobre una
circumferència el diàmetre de la qual coincideix amb l’eix principal de l’el·lipse i anomenda circumferència
principal.
anomalia mitjana
L'anomalia mitjana és l'anomalia veritable que li correspondria a un astre hipotètic que es mogués amb
velocitat angular constant i amb un període igual que l'astre real, coincidint amb ell en el periastre.
Mitjançant l'equació de Kepler es pot relacionar també amb l'anomalia excèntrica.
anomalia solar
Distància angular, prenent com a centre el del Sol, des del periheli d’un planeta fins al punt de l’òrbita en
què es troba el planeta o en què es trobaria si el seu moviment angular fos uniforme.
anomalia termos tèrica
És la part de l’anomalia de volum específic que solament depèn de les variacions de salinitat i temperatura,
considerant-ne, una atmosfera, com valor constant per a la pressió.
anomalia veritable d’un astre
L'anomalia veritable és el nom que rep l'angle format per l'eix major de l'òrbita el·líptica descrita per l'astre i
la recta definida pel focus d'aquesta òrbita i la pròpia posició del cos.
S'explica en sentit directe a partir del periastre.
anomalístic
Relatiu o pertanyent a una anomalia.
anomalístic
Relatiu al pas de la Lluna per la seva perigeu i també de la Terra per la seva periheli.
anomalística en altura
Son les alteracions que es produeixen en la marea, a causa de les variacions que experimenta la distància
de la Lluna a la Terra.
anorac
Peça exterior d'abric, a manera de jaqueta, que sol ser de teixit impermeable i que, en general, està
proveïda de caputxa.
anotació

Acció o l’efecte d’anotar.
anotació
Qualsevol indicació sobre material il·lustratiu amb el propòsit de clarificar, com nombres, lletres, símbols i
signes.
anotació
Assentament que hom fa constar en els llibres de qualsevol registre.
anotador
Dins d'un equip d'aixecament, persona que pren nota de les dades d'observació.
Sinònim registrador.
anotador
Instrument o part del mateix que permet obtenir un registre automàtic de les dades d'observació.
Sinònim registrador.
anotar
Apuntar, registrar.
anotar
Posar notes en un escrit, compte o llibre.
anòxia
Disminució o manca d’oxigen respirable en les cèl·lules o els teixits d’un organisme.
anquil
Antigament cap que s’utilitza per a tesar la verga al pal.
anquines
S’anomenen d’aquesta manera unes petites roques escampades al llarg de la costa quan són negades i
estan a prop de les platges.
ansa
Part d’un cos celest que té l’aparença d’una nansa.
ansa
Port tancat i protegit.
ansa
És una entrada de mar en terra, de menor proporció que una badia, que ofereix resguard perquè els
vaixells puguin fondejar en ella.
ansa
Tot clar en la costa per a abric de les embarcacions, com la desembocadura d’un riu, etc.
ansa
Separació o buit entre dos objectes.
ansa
Corba a la costa que forma una badia oberta.
ansa
Racó de terra que entra la mar, formant si, pot servir en ocasions d’abric als vaixells.
ansa amb barra
És la badia que té una barra a l’entrada i que només es pot entrar amb la marea alta.
ansa de COOK

L'ancoratge de Cook, és un entrant de mar de l'oceà Pacífic que es troba en la zona sud d’Alaska, limitada
pel continent i la península de Kenai.
L'ancoratge de Cook va ser descoberta en l'any 1778 per l'explorador britànic James Cook
L'ancoratge posseeix una extensió d'uns 240 km i el seu ample oscil·la entre 15 i 130 km.
A l'ancoratge s'accedeix des del golf d’Alaska, bé directament des del sud, a través de l'entrada Kennedy o
bé navegant des de l'oest, seguint el llarg estret de Shelikof vorejant l'arxipèlag Kodiak pel nord.
L'extrem interior és de molt difícil navegació a causa de la gran amplitud de les marees que pot arribar a
superar els 9 m -les quartes del món després de les de la badia de Fundy (11,7 m), la badia de Ungava
(9,75 m) i el canal de Bristol (9,6 m) -i a les freqüents tempestes i condicions meteorològiques adverses.
En el període que va des del mes de novembre fins a maig la zona nord està bloquejada pel gel.
La badia té diverses illes en el seu interior, destacant la illa Agustina que conta amb un volcà actiu i les
illes Escombren, a l'entrada, i la illa de Kalgin.
L'ancoratge de Cook en el seu extrem interior es divideix en dos importants braços anomenats Knik Arm i
Turnagain Arm que pràcticament envolten a la ciutat d’Anchorage.
La conca que drena a través de l'ancoratge comprèn uns 100.000 km² del sud d’Alaska, a l'est de la
serralada Aleutiana i el sud de la serralada d’Alaska, sent drenada pels rius Knik (40 km), Little Susitna
(180 km), Susitna (504 km) i el Matanuska (120 km).
La conca inclou els aportes de la zona pròxima al mont McKinley.
Dintre d'aquesta conca es troben diversos parcs nacionals i el volcà actiu mont Redoubt, a més d'altres
tres que han estat actius en èpoques recents.
L'ancoratge de Cook permet l'accés marí al port d’Anchorage situat en el seu extrem nord, i al petit port de
Homer que es troba més al sud.
ansa de l’arboradura
Distància entre els pals de l’arboradura, o obertura angular de les eixàrcies, de la obencadura, etc.
ansa de Sitka Sound
El Sitka Sound, és una entrada de l'oceà Pacífic localitzada en la costa occidental de la illa Baranof, que
està tancada en el nord per la illa Kruzof i les petites illes de Halleck i Krestof.
Les seves aigües i totes les illes que li voregen pertanyen a l'arxipèlag Alexander i, administrativament, són
part de la Ciutat i Borough de Sitka de l'estat d’Alaska.
En la seva ribera oriental està la ciutat que li dóna nom, Sitka (8.986 hab. en 2005).
Té una longitud d'uns 30 km de llarg i també 30 km d'ample.
L'entrant va ser nomenat com “Ancoratge d'Esglai” pel navegant espanyol Juan Francisco de Bodega i
Quadra el 15 d'agost de 1775.
Va Ser nomenat després de Norfolk Sound per James Cook.
Durant el segle XIX era un lloc important en el comerç marítim de pells.
ansa franca
És la que no té barra ni baixos en la boca i per tant, permet sempre l’entrada de embarcacions.
ansal
A Mallorca, cadascun dels fils que aguanten la xarxa i la subjecten a l’armatge o a la nata.
ansar
Proveir de nanses o anses (un cistell, un atuell, etc.).
ANSEA
Acrònim d’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic.
Des de 1967. Membres: Brunei, Malàisia, Filipines, Singapur i Tailàndia. Papua Nova-Guinea, Vietnam i
Laos són observadors. Corea del Sud posseeix un estatut especial.
anserculus
Oca o coll de cigne que decorava la proa i també la popa de certes naus antigues.
antagalla
Faixa de rissos de les veles auriques, llatines i triangulars, paral·lel o quasi al pujament.
La faixa de rissos de la civadera s'anomenava així mateix, antagalla.

antagallar
Acció d'aferrar una vela pels penols, deixant la bossa lliure per córrer un temporal amb poca superfície de
vela.
antagallar
Prendre rissos per disminuir la superfície del vent d'una vela aurica, llatina o triangular, en les que la faixa
de rissos, s'anomena antagalla.
Antares
Antares és el nom de l'estel α Scorpii, la més brillant de la constel·lació de Scorpius amb magnitud aparent
1,09 i la setzena més brillant del cel nocturn.
Juntament amb Aldebarán, Espiga i Regulus està entre els quatre estels més brillants prop de l’eclíptica.
El nom d’Antares prové del grec significa «el rival de Llauris» o «l'oposat a Llauris» a causa del seu color
vermellós, ja que en el cel nocturn rivalitzava amb el planeta Mart que és vist prop d'aquest estel amb
certa freqüència. El seu distintiu color vermellós ha fet d'ella un objecte d'interès en moltes societats del
passat.
La situació de l'estel al centre de la constel·lació de Scorpius explica el seu altre nom, d'origen àrab, («el
cor de l'escorpí»).
El cercle negre representa la grandària de l'òrbita de Mart.
Antares és una supergegant vermella de classe M1.5 Iab situada aproximadament a 550 anys llum del
Sistema Solar.
S'apropa a nosaltres a la velocitat de 3,4 km/s: aquest valor es deu tant al seu moviment propi com al
moviment del Sol al voltant del centre de la Via Làctica.
La seva lluminositat en l'espectre visible és 10.000 vegades major que la del Sol.
Té una temperatura superficial de «només» 3.600 K, per la qual cosa emet una considerable fracció de la
seva lluminositat en l'infraroig, sent la seva lluminositat bolomètrica 60.000 vegades superior a la
lluminositat solar.
A partir de la seva temperatura i lluminositat es pot estimar la seva ràdio en 624 milions de km, 700
vegades més gran que el del Sol o igual a 3 UA.
Si estigués al centre del nostre Sistema Solar, la seva superfície s'estendria més enllà de l'òrbita de Mart
englobant la pràctica totalitat del cinturó principal d'asteroides.
La mesura del seu diàmetre angular dóna com resultat un radi encara major de 3,4 UA.
La seva massa s'estima entre 15 i 18 masses solars.
Aquest valor, unit al fet que estigui en l'etapa de supergegant vermella, indica que Antares no està molt
lluny d'esclatar com una espectacular supernova (la qual cosa podria succeir en el proper milió d'anys),
podent deixar com a romanent un estel de neutrons o un forat negre.
La seva descomunal grandària en comparació de la seva massa dóna com resultat una densitat mitjana
molt baixa, molt menor que la del Sol.
Així mateix, és una variable semiregular polsant des de la superfície de la qual bufa un vent estel·lar que fa
que l'estel es trobi embolicada en un núvol de gas.
Antares forma un sistema binari amb un estel blanca-blavosa de classe B2.5, Antares B, separada
visualment 3 segons d'arc.
La separació a l'espai entre ambdues estels és d'aproximadament 550 UA i el període orbital pot ser d'uns
2500 anys.
La companya té magnitud 5,5 i la seva lluminositat equival a 1/370 part de la de la seva brillant companya,
a pesar que és 170 vegades més lluminosa que el nostre Sol.
Ha estat descrita freqüentment com de color verd o maragda, probablement per un efecte de contrast, i va
ser descoberta per Johann Tobias Bürg en 1819 durant una ocultació lunar
el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’almanac nàutic.
antàrtic
Pertanyent o relatiu al pol Sud i a les regions situades dins del cercle polar antàrtic.
Antàrtica
L’Antàrtica, també denominat Continent Antàrtic o Antàrtica, és un continent que circumda el Pol Sud.
La definició més comuna comprèn com Antàrtica els territoris al sud del paral·lel 60º S, que coincideix amb
la zona sota el Tractat Antàrtic.
Atenent més a la geografia física, el límit seria en la Convergència Antàrtica, incloent per exemple les illes
Georgias del Sud i Sandwich del Sud (prop del continent americà).

Té una forma gairebé circular de 4.500 km de diàmetre i presenta dos pronunciats entrants que formen
una estreta península en forma de «S», projectada sobre l’extrem austral de Sud-americà.
És el continent més elevat de la Terra, amb una altura terme mitjà de 2.000 msnm.
Alberga al voltant del 80% de l’aigua dolça del planeta, i, encara que algunes zones -com l’occidental-
estan experimentant una pèrdua de gel, els últims estudis mostren un creixement del gel marí antàrtic molt
superior a aquesta pèrdua; una tendència, a més, en oposició a la qual es venia donant des de l’última
glaciació.
L’Antàrtica és l’únic gran cos de gel terrestre que està guanyant massa en lloc de perdre-la
No obstant això mapes satel·litza-les de la NASA indiquen que l’escalfament global en el període 1998 -
2008 ha accelerat un 75% el desglaç del continent antàrtic; tal desglaç es presenta més patentment en les
zones de latituds i altituds més baixes, les quals es troben en l’Antàrtica Occidental.
Aquestes dades contradictòries, no obstant això, tenen una explicació: les zones properes a la costa i les
zones costaneres estan sofrint una accelerada fusió dels gels; per contrapartida les àrees centrals del
continent antàrtic semblen ésser tenint un increment dels gels que potser s’explicaria precisament (i
paradoxalment) per l’augment global terme mitjà de les temperatures: a l’haver uns pocs graus més de
temperatura és possible que el centre del continent antàrtic estigui rebent fluxos majors d’humitat
atmosfèrica que ràpidament es precipiten en neu i després es transformen, també ràpidament, en capes
estratificades de gel nou.
ante meridien
Expressió llatina que vol dir «abans del migdia».
antemeridià
Anterior al migdia.
antemeridià
Semicercle de l'esfera terrestre, passant pels pols i per les antípodes del punt considerat.
Si fem una visita sobre un d'aquests a la terra, mentre estiguem sobre l'hemisferi occidental tindrem els
meridians d'1 a 180, mentre que en creuar pel pol estarem muntat a l'antemeridià, que serà identificat per
un nombre igual a l'anterior+180
L'antimeridià internacional és la línia del canvi de data, o sigui el meridià a 180º del de Greenwich.
antec
En geografia, l'antec o els antecs, s’aplica als habitants de la Terra que es troben en un mateix meridià i a
igual distància de l'equador, però uns per la part septentrional i altres per la meridional, és a dir, que es
troben en la mateixa longitud geogràfica i en igual nombre de graus de latitud, encara que uns al nord i
altres al sud.
antena
En nàutica, es coneix com antena a la verga de les veles llatines.
Quan és gran està formada per dos perxes empalmats: una anomenada car i l'altra pena.
L'entroncament es fa amb una amaradora, formada per un cap anomenat angina.
És fàcil de desfer amb la finalitat de variar la longitud total de l'antena i, en conseqüència, la superfície
portant de la vela.
Per extensió, es dóna el mateix nom a totes les vergues de les veles de les embarcacions menors, siguin o
no llatines, a excepció de la de la cangrea.
antena
En els navilis antics es diu antena al pal de messana.
Entre els corsaris, l'expressió antena de batalla, significava hissar l'antena, orientant-la horitzontalment i en
creu, per donar a entendre que estaven preparats per a la lluita.
antena
Verga que sosté la vela de les barques pescadores i de mitjana.
Es compon de dues peces: el car, que és la de proa, i la pena, la de popa.
Serveix per a aferrar la mitjana, usada d'aquestes embarcacions quan pesquen al bou i no fa vent.
antena
Verga de mitjana als vaixells antics, quan encara no s'havia introduït la cangrea.

antena
Perxa superior d’una cangrea o d’una aurica, que sosté la ralinga del gràtil de qualsevol d’aquestes veles.
antena apantallada
Es tota antena protegida d'alguna manera per a evitar les pertorbacions.
antena col·lectiva
Antena receptora que, mitjançant la convenient amplificació i l'ús de distribuïdors, permet la seva utilització
per diversos usuaris.
antena d'Eltanin
L'antena d'Eltanin és el nom donat popularment a un objecte inusual fotografiat en el fons marí pel vaixell
d'investigació oceanogràfica antàrtica USNS Eltanin en 1964, mentre fotografiava l'oest del Cap de hornos.
A causa de la seva estructura regular, que recorda a una antena i la seva posició alçada en el sòl marí a
una profunditat de 4.115 metres, alguns han suggerit que es podria tractar d'un artefacte procedent d'una
civilització antiga de gran desenvolupament tecnològic ja desapareguda (com la mítica Atlàntica), portada
a la Terra per extraterrestres o procedent del futur.
No obstant això, ha estat identificada com un exemplar de l'esponja Cladorhiza concrescens, descrita per
primera vegada per Alexander Agassiz en 1888.
antena d'escombratge
Dispositiu per dirigir una emissió d'energia radiant successivament sobre tots els punts d'una determinada
regió.
antena d'escombratge
En processament de dades, equip fotoelèctric per a reproducció digital d'imatges. la imatge explorada
linealment és descomposta en una disposició matricial d'elements individuals d'imatge.
antena d'escombratge
En contraposició als digitalitzadors vectorials, la informació d'elements coherents de la imatge (línies,
símbols) apareixen discontinus. per restituir els elements rasteritzats la imatge ha de vectoritzar·ne per
mètodes de recomposició i per processos manuals.
antena de comunicacions
Una antena és un dispositiu dissenyat amb l'objectiu d'emetre o rebre ones electromagnètiques cap a
l'espai lliure.
Una antena transmissora transforma voltatges en ones electromagnètiques, i una receptora realitza la
funció inversa.
En el cas que les antenes estiguin connectades per mitjà de guia ones, aquesta funció de transformació es
realitza en el propi emissor o receptor.
Existeix una gran diversitat de tipus d'antena, depenent de l'ús que van a ser destinades.
En uns casos han d'expandir en tant que sigui possible la potència radiada, és a dir, no han de ser
directives (exemple: una emissora de ràdio generalista o la central dels telèfons mòbils), altres vegades
han de ser-los para canalitzar la potència i no interferir a altres serveis (antenes entre estacions de
radioenllaços).
També és una antena la ferrita que permet escoltar un radioreceptor a transistors, o la qual està integrada
en la computadora portàtil per a connectar-ne a les xarxes Wi-Fi.
Les característiques de les antenes depenen de la relació entre les seves dimensions i la longitud d'ona del
senyal de radiofreqüència transmesa o rebuda.
Si les dimensions de l'antena són molt més petites que la longitud d'ona, les antenes es denominen
elementals.
Les antenes ressonants tenen dimensions de l'ordre de mitja longitud d'ona.
antena de ferrita
És una antena la ferrita que permet sentir un radioreceptors a transistors, o la qual està integrada en la
computadora portàtil per a connectar-ne a les xarxes WiFi.
Les característiques de les antenes depenen de la relació entre les seves dimensions i la longitud d’ona
del senyal de radiofreqüència transmesa o rebuda.

Si les dimensions de l’antena són molt més petites que la longitud d’ona, les antenes es denominen
elementals.
Les antenes ressonants tenen dimensions de l’ordre de mitja longitud d’ona.
antena de la bandera
Asta de fusta per aguantar la bandera.
antena de la vela llatina
Verga formada de dues peces, el car, que s’empra per amortir-hi el gràtil.
antena de quadre
Antena direccional composta essencialment d'una o moltes espires de fil conductor, es una antena
d'escassa sensibilitat, formada per una bobina d'una o diverses espires atropellades en un quadre, el
funcionament bidireccional del qual la fa útil en radiogoniometria.
antena de radiotelefonia
L'objecte d'una antena transmissora és convertir la potència lliurada per la línia d'alimentació d'una ona
electromagnètica que és radiada a través de l'espai.
El corrent d'antena forma un camp electrostàtic d'un extrem a l'altre de la mateixa i a l'aparèixer la
ressonància, es crea un camp electromagnètic les ones del qual surten perpendiculars a l'antena radiantne
en cercles concèntrics.
Perquè es produeixi el camp magnètic amb variacions de voltatge i intensitat al llarg de l'antena, és
necessari que la seva longitud coincideixi amb un submúltiple d'ona radiada, sent aquest submúltiple igual
a lambda: 2, anomenada antena dipol de mitja ona en una antena horitzontal Hertz i lambda: 4,
anomenada de quart d'ona, en una antena vertical Marconi (de fuet).
L'antena, perquè al transmetre es converteixi en un camp magnètic, serà necessari que es comporti com
un circuit oscil·lant format per un condensador i una bobina que ajustats per a una freqüència determinada
s'aconseguirà fer-la ressonant i s'obtindrà una freqüència màxima de sortida d'antena.
Quan l'antena està ajustada a la longitud d'ona se’n diu que és ressonant.
Perquè l'antena es converteixi en oscil·lant és necessari que la longitud de l'antena coincideixi amb un
submúltiple d'ona radiada i sabent que lambda = 300.000 km/s:
Freqüència en kHz, hauríem de per a construir una antena que pugui transmetre en una freqüència de 8
MHz, o sigui, 8.000 kHz, aplicant la fórmula anterior tindrem:
Longitud d'antena (de fuet) = 300.000 : 8.000 = 37,5 : 4 = 9,37 metres. (es divideix per 4 per ser una
antena de quart d'ona).
Com no podem físicament alterar la longitud de l'antena per a cada freqüència de transmissió hauríem
d'actuar sobre una bobina si es vol allargar l'antena i sobre un condensador si cal escurçar-la.
Per a poder sintonitzar l'antena a la freqüència de transmissió, actuarem simultàniament sobre una bobina
i un condensador variable tal com fem en el transistor a l'accionar el comandament de sintonia.
L'antena emprada per a les comunicacions via INMARSAT-A consta d'un equip sobre coberta format per
una antena parabòlica sobre una plataforma estabilitzada contra balanços, cabotades i guinyades
acoblada a un repetidor de la giroscòpica que la manté orientada en un determinat azimut
independentment dels canvis de rumb.
En les comunicacions via INMARSAT-C l'antena és omnidireccional i no fa falta orientar-la.
antena de reflector
Antena proveïda d'un reflector metàl·lic, de forma parabòlica, esfèrica o de botzina, que limita les
radiacions a un cert espai, concentrant la potència de les ones; s'utilitza especialment per a la transmissió i
recepció via satèl·lit.
antena direccional
Antena per a la transmissió o recepció de senyals cap a o des d'una direcció donada.
A diferència de les antenes omnidireccionals, una antena direccional (o directiva) és una antena capaç de
concentrar la major part de l'energia radiada de manera localitzada, augmentant així la potència emesa
cap al receptor o des de la font desitjats i evitant interferències introduïdes per fonts no desitjades.
Les antenes direccionals, proporcionen molt millor rendiment que les antenes de dipol quan es desitja
concentrar gran part de radiació en una direcció desitjada.
antena emissora

Les antenes emissores es basen en el principi que, quan un conductor és travessat per un corrent elèctric,
al seu al voltant es creen camps elèctrics i magnètics de variació sinusoïdal que es propaguen a l'espai.
En la modulació (en amplitud o freqüència) de les ones que transmeten aquests camps es fonamenta el
principi de la radiodifusió.
Les antenes receptores, d'altra banda, es fonamenten en el fenomen invers: en un conductor que es troba
situat en un camp electromagnètic variable s'origina una força electromotriu, que convenientment ampliada
i modulada permet la recepció d'emissions radiofòniques.
antena en les grans barques de mitjana
Zona central de l’antena va reforçada amb gimelgues, per evitar que es malmeti amb el fregament amb
l’arbre.
antena lineal
La que està constituïda per un conductor rectilini, generalment en posició vertical.
antena multibanda
La que permet la recepció d'ones curtes en una amplitud de banda que abasta molt diverses freqüències.
antena omnidireccional
Antena que té una resposta essencialment uniforme per a qualsevol azimut i per a un patró direccional en
altura.
antena parabòlica
Antena parabòlica per a la recepció i transmissió de radio senyals d’alta freqüència.
antena protegida
Tota antena protegida d’alguna manera per evitar les pertorbacions.
antena unidireccional
Antena que té una sola direcció bé definida de màxima intensitat de radiació o màxim guany de recepció.
antenal
Relatiu o pertanyent a l’antena.
antenal
Tram de l’antena d’una llatina, on està envergada la vela.
antenal
Riba de la vela, per on s’uneix i subjecta al pal.
antenal
Gràtil alt d’una cangrea, o al gràtil d’una vela quadrada.
antenola
Perxa que es duu de respecte a bord.
antiadherent
Se’n diu de la substància que evita l’adherència, que impedeix les adherències.
antiaeri
Terme amb que es denominen els mitjans defensius empleats per a contrarestar les accions bèl·liques
ofensives de mitjans aeris.
Les accions antiaèries poden ser efectuades des de mitjans navals, des de terra ferma i fins i tot des
d'altres mitjans aeris (avions de caça, míssils aire-aire, etc.).
En l'actualitat, els mitjans de defensa antiaèria comprenen míssils superfície aire, canons i metralladores
antiaèries.
Poden encloure’s en la categoria de defenses antiaèries els radars d'alerta i els d'il·luminació i seguiment,
que, en el seu conjunt, desenvolupen les funcions de recerca d'objectius aeris i l'elaboració de dades de tir
per a les armes de bord.

En el passat, fins a l'aparició dels avions de reacció, s'empraven també mitjos de defensa passiva tals com
barreres de globus captius a terra o vaixells immòbils o en moviment. els avions que atacaven a baixa cota
corrien el perill de xocar amb els cables que s’unien el globus amb el seu punt d'ancoratge.
Una profusió de globus captius representava una autentica selva de cables difícilment sortejables.
Pràcticament fins a l'adveniment del radar, el tir antiaeri (òbviament relegat a canons i metralladores) podia
efectuar-se de dia apuntant directament a l'objectiu amb mitjans òptics (i de nit il·luminant-lo prèviament
amb reflectores elèctrics), o bé, especialment en condicions nocturnes, mitjançant barreres constituïdes
per cortines de projectils disparats a una certa cota sobre la probable senda d'aproximació de l'avió, amb
projectils dotats d'espoletes mecàniques de temps.
Actualment, per defensa passiva antiaèria se sol entendre l'ocupació de refugis o altres sistemes de
protecció contra les explosions d'armes aire superfície tant de tipus convencional com nuclear.
Antiaircraft Gun Leafing
Equips de radar instal·lats en terra o a bord d'unitats navals per a dirigir el tir antiaèries.
Els primers equips van ser construïts en 1939 i a causa de el seu bon resultat, a la fi del mateix any ho
duien instal·lat més de 400 unitats.
La precisió d'aquests equips sol ser d'uns 14 metres en abast i d'encerts 0,06 en elevació o orientació
La OTAN defineix la defensa aèria com "totes les mesures destinades a anul·lar o reduir l'eficàcia de
l'acció aèria hostil."
S'inclouen els sistemes terrestres i aeris d'armes, els corresponents sistemes de sensor, comandament i
control i les mesures passives.
Pot ser per protegir a les forces navals, terrestres i aeris des de qualsevol lloc.
No obstant això, per a la majoria dels països el principal esforç ha tendit a ser "defensa de la pàtria".
La OTAN es refereix a la defensa aèria en l'aire com a contra aèries i navals de defensa aèria com antiavió
de guerra.
De defensa de míssils és una extensió de la defensa aèria, com són les iniciatives d'adaptació de defensa
aèria a la tasca d'interceptar potencialment qualsevol projectil en vol.
No obstant això, en alguns països, com Gran Bretanya i Alemanya en la Segona Guerra Mundial, la Unió
Soviètica i el Comando Europeu de la OTAN, en terra de defensa aèria i avions de defensa aèria han estat
objecte de comando i control integrats.
No obstant això, encara que en general la defensa aèria pot ser per a la defensa nacional incloent
instal·lacions militars, les forces en el camp, onsevulla que estiguin, sempre desplegar la seva pròpia
capacitat de defensa aèria si hi ha una amenaça aèria.
Una superfície aèria basat en la capacitat de defensa també es pot implementar l'ofensiva per negar l'ús
de l'espai aeri a un oponent.
antiàpex
Punt de l’esfera celeste oposat a l’àpex, de on procedeix, el seu moviment, el Sol amb relació amb el camp
general d’estrelles de la galàxia.
antiboira
Se’n diu de tot dispositiu apropiat per veure a través de la boira.
anticicló
Regió de l'atmosfera en la qual la pressió és alta en relació amb la regió circumdant al mateix nivell. es
representa en una carta sinòptica amb un sistema d'isòbares a un nivell específic o de corbes de nivell a
una pressió específica que tanquen valors relativament més elevats de pressió o nivell.
Fenomen atmosfèric caracteritzat pel moviment de vents suaus al voltant d'un centre d'altes pressions
baromètriques i de temperatura més baixa que en les zones circumdants.
El sentit de gir dels anticiclons és oposat al dels ciclons, així com ho són les seves característiques
baromètriques i tèrmiques, per la qual cosa un anticicló impedeix l'evolució d'un cicló, quan ambdós
fenòmens es conjuguen.
Circulació d'aire al voltant d'un area central d'altes pressions, associat normalment amb temps estable; la
pressió va elevant-se a poc a poc segons es forma l’anticicló i descendeix quan aquest decau.
Les isòbares presenten en general un espai ampli, mostrant la presència de vents suaus que arriben a
desaparèixer en les proximitats del centre.
L'aire es mou en la direcció de les agulles del rellotge en l'hemisferi Nord i en sentit contrari en l'hemisferi
Sud.

El moviment de l'aire en els anticiclons es caracteritza pels fenòmens de convergència en els nivells
superiors i divergència en els inferiors.
La subsidència de més de 10.000 m significa que l'aire que baixa es va assecant i escalfant
adiabàticament, pel que porta amb si estabilitat i bon temps, amb escassa probabilitat de pluja.
Al hivern, no obstant això, l'aire que descendeix pot atrapar boires i elements contaminants sota una
inversió tèrmica i arribar a formar el denominat "mog".
Massa d'alta pressió atmosfèrica, que ocasiona temps estable.
Un domo d'aire amb alta pressió atmosfèrica.
Sinònim borrasca, alta.
anticicló àrtic
Feble zona d'alta pressió situada per sobre l’Àrtic, que apareix al final de la primavera, a l'estiu i al
començament de la tardor.
Es desenvolupa en associació amb valors negatius persistents de la radiació neta i que es desplaça cap al
sud-est en direcció de l'interior dels continents.
anticicló atmosfèric
Regió de l'atmosfera on la pressió és més elevada que la dels seus voltants per al mateix nivell.
Es diu també alta pressió.
Les isòbares presenten en general un espai ampli, mostrant la presència de vents suaus que arriben a
desaparèixer en les proximitats del centre.
L'aire es mou en la direcció contrària de les agulles del rellotge en l'hemisferi Sud i en sentit oposat en
l'hemisferi Nord.
El moviment de l'aire en els anticiclons es caracteritza pels fenòmens de convergència en els nivells
superiors i divergència en els inferiors.
La subsidència de més de 10.000 m significa que l'aire que baixa es va assecant i escalfant
adiabàticament, per la qual cosa porta amb si estabilitat i bon temps, amb escassa probabilitat de pluja.
Al hivern, no obstant això, l'aire que descendeix pot atrapar boires i elements contaminants sota una
inversió tèrmica.
anticicló bloquejador
Es dóna aquest nom a la distorsió d'un anticicló oceànic subtropical, de manera que el seu eix major deixa
d'estendre's en direcció dels paral·lels per a fer-lo seguint els meridians, és a dir, de nord a sud.
En altura la circulació forma una “omega”, de manera que les borrasques que engendra en superfície no
poden traslladar-ne d'est a oest i romanen fixes a la dreta i esquerra del anticicló que les bloqueja.
anticicló càlid
L’anticicló càlid, anomenat també com anticicló de bloqueig, presenta circulació anticiclònica en tots els
nivells.
En tota la troposfera l'aire més càlid es troba en el centre, mentre que en l'estratosfera més baixa apareix
un mínim de temperatures sobre les pressions més altes de superfície.
És un anticicló de moviment lent.
És originat per subsidència en la troposfera i moviment vertical ascendent en l'estratosfera més baixes.
En els mapes de la tropopausa existeix un màxim d'altura sobre el centre del anticicló.
Sobre els continents, les temperatures mitges diàries són més altes que el normal, amb cels clars i capes
de calima en altura.
En les regions oceàniques són freqüents extenses àrees d’estratocúmuls.
anticicló càlid dinàmic
Posseeix aire calent en la seva columna central pel que els espessors dins d'ella són majors que l'entorn.
En conseqüència l'alta s'intensifica amb l'altura.
També augmenta amb l'altura el pendent de les superfícies isobàriques, motiu que porta aparellat un
increment de la velocitat del vent.
Existeix divergència horitzontal en superfície i convergència horitzontal en els nivells alts
La subsidència (descens d'aire) en tots els nivells, determina la dissipació dels núvols i cel gairebé buidat
amb bon temps.
anticicló continental

Anticicló localitzat sobre un continent durant les estacions fredes, causat per refredament de la superfície
terrestre i per baixes temperatures en les capes inferiors de l'atmosfera
anticicló continental nord Americà
El anticicló continental nord americà és situa sobre els EEUU amb el centre aproximadament en les
muntanyes Rocoses.
anticicló de bloquejo
En meteorologia sinòptica, un anticicló con circulació profunda, amb una circulació que és capaç de
interrompre o modificar substancialment la deriva cap l’est de la típica successió de cèl·lules de baixa
pressió de latituds mitges.
Com a conseqüència, el flux zonal d’aquestes latituds al voltant de l’àrea de alta pressió, on poden donarse
condicions de un temps estable.
anticicló de l'Atlàntic Nord
Anticicló semi permanent de la regió de l'Atlàntic Nord.
En les cartes de pressió mitja apareix freqüentment un anticicló en aquesta regió.
anticicló de l'Atlàntic Sud
Anticicló semi permanent de la regió de l'Atlàntic sud.
En les cartes de pressió mitja apareix freqüentment un anticicló en aquesta regió.
anticicló de les Açores
Centre d’acció sobre l’Atlàntic, que oscil·la entre les Açores i Europa occidental durant l’estació hivernal, es
redueix molt en extensió i intensitat, durant el hivern, qual el cicló islandès descendeix cap el sud, si
l’anticicló atlàntic es desplaça cap occident, lo acostuma a ocorre durant el hivern, rep el nom d’anticicló de
les Bermudes.
Cal recordar que es tracta d’una entitat mitja, típica en els mapes de la distribució de la pressió.
Com tal representa moltes altes pressions atlàntiques que es succeeixen sobre els mapes sinàptics diaris,
no es deu confondre amb cap d’aquestes, perquè en les illes Açores, al igual que en les Bermudes, pa
pressió puja i baixa com en tots altres llocs.
anticicló de les Bermudes
Cèl·lula de alta pressió que es dona sobre la regió de les Bermudes i que es deguda a una prolongació cap
l’oest o a un desplaçament del anticicló de les Açores.
anticicló de Siberià
L'anticicló de Siberià és una massa d'aire sec fred o molt fred que s'acumula al territori d'Euràsia durant
gran part de l'any.
Aconsegueix la seva major grandària i abast en el hivern, quan les temperatures de l'aire prop del centre
de la cèl·lula d'alta pressió o anticicló és sovint inferior a -40° C.
La pressió a nivell del mar (pressió atmosfèrica) està sovint per sobre dels 1.040 mil·libars.
L'anticicló de Siberià és l'anticicló semi permanent més fort de l'hemisferi nord i és responsable tant de la
temperatura més baixa en l'hemisferi nord, de -67,8° C el 15 de gener de 1885 en Verjoyansk i la pressió
més alta, 1.083,8 mil·libars (108,38 kPa) en Agata (Siberià) el 31 de desembre de 1968.
L'anticicló de Siberià afecta a les pautes del temps en les latituds altes de l'hemisferi nord arribant fins a la
vall del Po a Itàlia.
Pot bloquejar o reduir la grandària de les cèl·lules de baixa pressió o ciclons i general temps sec per gran
part del paisatge eurasiàtic i canadenc.
L'anticicló és responsable tant de fred hivernal sever i condicions molt seques per tota Siberià.
En l'estiu, l'anticicló de Siberià es veu substituït, en gran mesura, per un sistema de baixes pressions, la
qual cosa dóna com resultat un màxim de precipitacions a l'estiu per gairebé tota Siberià.
En general, el sistema de l'anticicló de Siberià comença a construir-ne a la fi d'agost, aconsegueix el seu
punt àlgid en el hivern i segueix fort fins al final d'abril.
anticicló de tall
Anticicló aïllat del cinturó subtropical d’alta pressió i al voltant del qual el principal flux de vents de l’oest en
altura està fortament modificat, causant una situació de bloqueig en latituds mitges.

anticicló de zona subtropical d'altes pressions
Sèrie de nuclis d'alta pressió, en ambdós hemisferis, alineats seguint aproximadament els 35º de latitud.
Els eixos de cada cinturó experimenten un feble desplaçament meridià anual.
anticicló desprès
Anticicló calent que ha estat desplaçat cap als pols des del cinturó dels vents oest de les latituds mitges.
anticicló dinàmic
Un anticicló dinàmic és el descens d’una massa d’aire degut al fet que és empesa cap a la superfície de la
Terra per la advecció en altura de masses d’aire que la desplacen del lloc en el qual està.
Dóna temps sec, assolellat i calorós.
El anticicló té la pressió atmosfèrica que és superior a la de l’aire circumdant i a diferència de la depressió
té la pressió atmosfèrica més baixa que l’aire circumdant.
anticicló en altitud
Circulació anticiclònica en altitud.
Aquest terme es reserva sovint als anticiclons més marcats en els nivells alts que prop de la superfície.
anticicló en alts nivells
Circulació anticiclònica en altitud.
Aquest terme es reserva sovint als anticiclons més marcats en els nivells alts que prop de la superfície.
anticicló fix
És de gran extensió i els vents circulen en sentit de les agulles del rellotge en l’hemisferi nord i al revés en
l’hemisferi sud, correspon a les regions de bon temps, encara que solen originar-se boires, sobretot en els
seus extrems.
anticicló fred
En els mapes de superfície, el anticicló fred apareix amb pressions en el centre de l'ordre de 1.035 a 1.040
mb i la circulació anticiclònica desapareix ràpidament amb l'altura.
Entre 850 i 500 mb. l'aire fred està subjecte a una circulació ciclònica.
Les topografies relatives de 100 a 700 i de 1.000 a 500 mb. presenten un mínim d'espessor, mentre que en
l'estratosfera més baixa, per exemple a 200 mil·libars, existeix un màxim de temperatura associat a un
mínim de corba de nivell.
anticicló mòbil
És de menor extensió que el fix i sol ésser situat entre dues depressions mòbils.
anticicló permanent
Regió on per un llarg període de temps predominen les altes pressions a través de l'any i on apareix un
anticicló sobre la carta de pressió mitja multi anual.
anticicló semi permanent
Regió on llargament predominen les altes pressions per períodes de prop de mig any i on apareix un
anticicló sobre la carta de pressió mitja estacional.
anticicló subtropical
Sèrie de nuclis d'alta pressió, en ambdós hemisferis, alineats seguint aproximadament els 35º de latitud.
Els eixos de cada cinturó experimenten un feble desplaçament meridià anual.
anticicló subtropical Pacifico
Està situat a l’oest de la costa nord americana i s’acosta a les costes del Japó.
anticicló tèrmic
Un anticicló tèrmic és el descens d’una massa d’aire degut al fet que està més freda que l’entorn.
Es produeix quan l’aire descendeix per refredament, augmenta la pressió atmosfèrica, i la pèrdua de
temperatura és major en les capes baixes que en les altes, provocant una inversió tèrmica.
Dóna un temps sec, assolellat i fred.

anticiclogènesis
Processo por el qual un anticicló o àrea d’alta pressió atmosfèrica es genera i desenvolupa.
anticiclòlisis
Procés per el qual un anticicló es debilita.
anticiclònic
Descriu el moviment de l'aire al voltant d'una alta pressió i la rotació vertical local contrària a la rotació de la
Terra.
anticiclònic
Rotació en contra de les sagetes del rellotge en l'Hemisferi Sud i a favor de les sagetes del rellotge en
l'Hemisferi Nord.
anticiclònic
L'oposat de ciclònic.
anticiclònic
Relatiu o pertanyent a l’anticicló.
anticiclònic
Que té el sentit de rotació d’un anticicló.
anticircumpolar
Dit de l’astre que, situat en el casquet esfèric de l’esfera celest invisible a un observador donat, no és mai
visible a aquet observador.
anticlinal
En les formes geològiques plegades produïdes per orogènies, seria el plec convex cap amunt.
És a dir, és l'ondulació d'una capa d'amplitud i forma variable, en la qual els estrats més antics es troben
en el nucli del plec.
anticorona
Fenomen meteorològic que consisteix en la projecció sobre un núvol de l’ombra aparent d’una persona
situada al cim d’una muntanya
anticorrosiu
Se’n diu de la substància o del procediment utilitzats per evitar la corrosió d'un metall.
Els mètodes més emprats per evitar la corrosió són el recobriment electrolític, la impregnació amb olis o
derivats del quitrà i la pintura de plom.
anticrepuscular
Claredat que apareix en el cel del costat oposat al Sol, quan aquest surt o es posa.
antidumping
Expressió anglesa que significa: Terme usat en negociacions internacionals.
El fabricant ven en l'estranger a preus superiors als nacionals.
Llavors realitza el dúmping en el seu propi país.
En el antidúmping, la demanda de l'estranger és menys elàstica que la nacional, ja sigui perquè la
competència en l'estranger sigui menor, o per qualsevol altra raó.
antiduna
Sèrie de crestes paral·leles que es formen en el fons sorrenc d'un corrent d'aigua.
antiestàtic
Compost que dóna conductivitat suficient a superfícies normalment no conductores per a evitar que s’hi
acumulin càrregues elèctriques estàtiques.
antideflagrant

Que impedeix la deflagració.
Se’n diu dels aparells construïts de manera que aïllin del mitjà que els envolta qualsevol espurna o flama
que es produeixi en ells.
antidetonant
Se’n diu del producte que s'afegeix al combustible d'un motor d'explosió per evitar la detonació o encès
espontani que es produeix abans d'hora.
antiheli
Fenomen provocat per la reflexió de la llum solar en una capa de cristalls de gel, que dóna lloc a l'aparició
d'un fals Sol en un punt del firmament oposat a la posició del Sol veritable.
Taca rodona d'un blanc pur, encara que de vegades iridescent o envoltada per anells o arcs de color, que
apareix en molt rares ocasions oposades al Sol i a la mateixa altura per sobre de l'horitzó.
antiheli
Regió més brillant d'un halo.
Antifates
En la mitologia grega, Antifates, era el rei dels Lestrígons, una tribu de gegants de Sicília.
Quan en el setè dia després d'abandonar la illa d'Èol Odiseu va desembarcar en la costa dels Lestrígons i
va enviar a tres dels seus homes per a explorar el país, un d'ells va ser immediatament capturat i devorat
per Antífates.
Els Lestrígons van atacar llavors els vaixells d'Odiseu, qui només va poder escapar amb un veler.
antiferromagnètic
S’aplica a les substancies ferromagnètiques, el les xarxes magnètiques se imanten de forma exactament
equivalents en direccions completament oposades.
Aquestes substancies no posseeixen un camp magnètic en esta pur, encara que la existència de defectes
en la xarxa poden produir una imantació de tipus paràsit.
antiferromagnetisme
Es un tipus de comportament magnètic exhibit per certs cristalls, en els quals les espines d’atoms
adjacents de l’estructura cristallina està disposada antiparal·lelament.
antifricció
Aliatge, anomenat també metall antifricció, emprada per a revestir coixinets, corredisses, empaquetats
metàl·lics i altres òrgans de màquines sotmesos a fregament, a fi de disminuir-lo.
Per a realitzar degudament la seva comesa han de complir les condicions següents:
• Petit coeficient de fregament.
• Punt de fusió relativament baix, però superior a la temperatura normal de marxa.
• Suficient resistència a la càrrega.
• Poc desgast.
• Un cert grau de plasticitat per a absorbir els efectes de les vibracions i petites diferències d'ajustament.
• Bona resistència a la corrosió.
antifum
Se’n diu de l'additiu que s'incorpora a un combustible líquid per obtenir una combustió més completa i
eliminar fums.
antigravetat
Condició física hipotètica, per la qual un cos podria sostreure's a l'acció del camp gravitatori si la seva
massa fos negativa.
antiincendis
Que detecta o extingeix incendis.
antiincrustant
Se'n diu del tractament al fet que se sotmeten les parets interiors d'una caldera de vapor per evitar que es
produeixin incrustacions dels minerals dissolts en l'aigua.

Antilles Neerlandeses
Grup d'illes del Carib, en les Petites Antilles, 1.011 km 2 , 125.000 habitants.
És un conjunt dependent dels Països Baixos, compost per les illes de Curaçao, Bonaire (enfront de la
costa veneçolana), Saba, Sint Eustatius i Sint Maarten (entre les illes Verges i les Leeward). Cap.
Willemstad (Curaçao).
La base de la seva economia està en el turisme i el refinament de petroli que procedeix de Veneçuela i
Mèxic.
La part septentrional de Sint Marten pertany a França (integrada en la seva dependència, ultramarí de
Guadalupe).
Colònia neerlandesa des del s. XVII, en 1954 va obtenir un estatut d'autonomia interna.
En 1986 l'illa d'Aruba va obtenir l'estatut de separació.
antilliscant
Se’n diu d’allò que disminueix o elimina el lliscament.
antilogaritme
Nombre corresponent a un logaritme donat.
antimagnètic
Que està exempt de la influència magnètica.
antimeridià
Meridià situat a 180 graus de longitud d'un determinat meridià.
Un meridià amb el seu antimeridià constitueixen un cercle màxim complet.
Sinònim meridià inferior.
antimeridià internacional
L’antimeridià internacional és la línia del canvi de data, o sigui el meridià a 180º del de Greenwich.
antimíssils
Armes, dispositius, sistema o qualsevol tipus d'acció que s'utilitza per interceptar els míssils enemics.
antina
A l’Empordà, mota d’algues, generalment de Posidònia, naturalment sotaiguada que, al anar-se enlairant el
sediment que la sosté, agafa un nivell més alt que el fons que l’envolta.
antinode
Punt d’una ona estacionària en què el moviment vertical és màxim i la velocitat horitzontal és nul·la.
antioxidant
Que evita o retarda l'oxidació.
Se’n diu del producte que s'afegeix a les pintures i vernissos per retardar el temps d'assecat impedeix
l’oxidació.
Són antioxidants alguns polifenols, com el pirocatecol i la hidroquinona, i les amines fenòliques.
S'aplica com una primera mà a les superfícies de ferro i acer.
antípodes
Llocs de la superfície terrestre diametralment oposats.
Punts situats en els extrems d'un diàmetre terrestre, és a dir, presentant una diferència de 180 graus de
longitud i estant situat el primer a un nombre donat de graus de latitud al sud de l'equador i el segon a un
nombre de graus igual al nord.
En la Terra existeix una disposició general de continents i oceans caracteritzat pel fet que els uns i els
altres es corresponen antipòdicament amb poques excepcions.
Per exemple, la Patagonia és antípoda de la Xina meridional i Nova Zelanda és antípoda de la Península
Ibèrica.
antiradar
Se’n diu de les tècniques i aparells que contraresten o anul·len l'acció d'un radar.

antireflector
Dit de la substància que, en dipositar-ne una capa d’un gruix de 0,1 sobre la superfície d’una lent,
disminueix la reflexió dels raigs incidents i augmenta, així, la quantitat de llum tramesa.
antiretorn
Vàlvula que, interposada en un conducte pel qual circula un fluid, permet el pas d’aquest en un sentit, però
no en el contrari.
antirovell
Se’n diu de la substància que evita la formació de rovell.
antisci
Se’n diu dels habitants de dues zones temperades que, per viure sobre el mateix meridià i en hemisferis
oposats, al migdia projecten l'ombra contra direcció.
antiselecció
Situació que es produeix quan en un conjunt de pòlisses o cartera s’integren riscos de sinistralitat superior
a la prevista.
antiselene
Fenomen lluminosos anàleg al antiheli, sent la Lluna l’astre que els reflecteix.
antisol
Punt del cel oposat al Sol respecte a l’observador.
antisolar
Relatiu o pertanyent a l’antisol.
antisubmarí
Terme que designa l'acció o mitjà per a contrarestar l'activitat dels submarins.
A semblança de les accions antivaixell, les antisubmarins poden ser portades a terme per vaixells, avions o
helicòpters, i fins i tot per submarins especialment dissenyats i equipats, i així mateix per instal·lacions
costaneres.
Armes típiques antisubmarines són, a més dels míssils aire superfície i superfície superfície, canons i
coets no guiats aire superfície (utilitzats quan el submarí es troba emergit), els torpedes guiats (fins i tot
combinats amb míssils superfície profunditat), les bombes de profunditat i les mines antisubmarines
magnètiques, acústiques o de contacte).
A més dels actius, existeixen també mitjans passius. com les xarxes (eventualment dotades amb mines.
Tornant als mitjans actius, encara que sense ser considerats expressament com armes, poden incloure’ls
en ells els instruments d'exploració i alerta antisubmarina activa (sonar) o passiva (detectors d'anomalies
magnètiques, hidròfons, etc.).
En l'actualitat s'està difonent un últim sistema d'exploració activa, consistent en equips de televisió
subaquàtica amb comandaments a distància.
antivaixell
Acció o mig per a contrarestar (activa o passivament) les accions bèl·liques d'unitats navals de superfície.
Pot ser efectuada per vaixells, avions, instal·lacions de defensa costanera o per submarins.
Els mitjans antivaixell, que poden ser embarcats o instal·lats en terra, són actualment molt diversos:
míssils, canons, mines, torpedes (tot ells mitjos antivaixell actius), o bé sistemes de xarxes o qualsevol
altre tipus d'obstacle (considerats mitjans passius).
Sovint ambdós mitjans es combinen, com en el cas de xarxes dotades de mines.
Poden considerar-ne com mitjans antivaixell actius (sense entrar en la categoria d'armes) fins i tot els
radars i sonessis destinats exclusivament, o preferentment a l’alerta antivaixell que al seu torn, per a ésser
instal·lat tant en vaixells, submarins, avions o helicòpters, com en terra.
En nombroses ocasions, els canons antivaixell poden ocupar una doble funció: com antivaixell i com
antiaeri: gràcies a les elevades prestacions del modern material naval, combinat amb el pes de l'armament
d'artilleria i els sistemes de control de tir, s'han aconseguit realitzar peces de característiques aptes per al

tir antiaeri i amb un calibre idoni per a provocar així mateix efectes destructius fins i tot contra objectius
navals.
Per contra, els míssils antivaixell, donada la seva velocitat relativament modesta i a causa de la necessària
disponibilitat de sistemes de control de la cota de vol, no són emprats generalment en accions antiaèries.
No obstant això, existeixen míssils superfície aire capaços de cobrir en certa mesura les funcions
antivaixell.
antivibrador
Se’n diu del suport sobre el qual es col·loquen certes màquines o aparells amb la finalitat de que
absorbeixin les vibracions que es produeixen durant el seu funcionament.
antracita
L’antracita és un mineral de carbó, fosc amb tonalitats blaves brillants sol ser usat en la fosa dels metalls
especialment el ferro barrejat amb carbons bituminosos, la hi pot trobar també com filtre per a aigua així
com, en combinació amb la hulla per a generació de vapor i el seu ulterior ús en la generació d'electricitat.
L’antracita és el mineral de carbó que té la major quantitat de carbó pur, supera fàcilment el 90%, té un
poder calòric de entre 23 i 33 MJ/Kgy té el seu origen en el procés denominat car bonificació que no és
altra cosa que la transformació dels materials orgànics per migració a temperatures moderades i alta
pressió en torbes i carbons, gràcies a la deshidrogenació incompleta.
antropocè
Antropocè (derivat del grec home i nou ) és el nom d'una hipotètica era geològica que començaria amb la
Revolució Industrial iniciada al segle XVII.
Ha estat proposada des de fa uns deu anys pel premi Nobel de química Paul Crutzer i va ser molt
controvertida però ha guanyat posicions des del moment de la manifestació del canvi climàtic antropogènic
i l'extinció massiva d'espècies provocada pels humans.
Segons aquesta proposta en només els dos segles passats els humans han donat a la Terra canvis
extensos i sense precedents i que alteraran el planeta per a milions d'anys.
Com a conseqüència de l'activitat humana hi ha hagut una explosió demogràfica amb megaciutats i el
increment de l'ús del combustible.
anual
Que dura un any o es repeteix cada any.
anuari climatològic
Freqüències anuals, termes mitjans o totals, segons el cas, de les observacions efectuades durant un any,
acompanyades per altres estadístiques climatològiques pertinents.
anuari
Llibre que es publica d'any en any i que conté un informe general del succeït l'any anterior o dades que
convenen als quals exerceixen determinades professions.
anuari de marees espanyol
L’Anuari de Marees espanyol, editat per el Institut Hidrogràfic de la Marina.
Es compon per una banda principal en la qual figuren dia a dia les hores legals i altures de les plenamars i
baixamars en els ports patró i d’un apèndix amb les diferències d’hores i altures entre els citats port patró i
els ports secundaris, aquesta diferència s’aplica amb el seu signe a l’hora i altura del port patró
corresponent.
A continuació apareix una taula de triple entrada per a calcular l’altura de la marea en un instant donat, a la
qual correspon una sonda determinada (sonda moment), aquesta taula basada en la corba de la marea és
una cosinusoide.
Acaba la esmentada publicació amb les següents taules:
• Taula en la qual figuren les constants harmòniques dels 28 ports patró.
• Taules de correccions a sumar o restar a les altures de les marees en funció de la pressió atmosfèrica.
• Taula de conversió de centímetres i metres a mesures angleses i viceversa.
• Taules de coeficient de les marees.
Per a trobar les hores de les plenamars i les baixamars, i les altures de les mateixes sobre el zero
hidrogràfic (sonda carta), per mitjà de l’Anuari de Marees, entrarem en l’índex alfabètic que figura en les
pàgines finals del citat Anuari i obtindrem, si es tracta d’un port patró, els nombres de les pagines on

figuren les esmentades hores i altures, si és un port secundari la pagina i el numero corresponent dintre de
la mateixa, on vénen expressades les seves coordenades geogràfiques i les diferències (amb el seu signe)
que ha d’aplicar-se a les hores i altures del port patró que vénen referides, per a obtenir les del secundari.
Quan es vol obtenir l’altura de la marea en un instant qualsevol entre la baixamar i la plenamar o
viceversa, s’entra en la taula que figura al final de l’Anuari amb la durada de la creixent o buidant (interval
entre la baixamar i plenamar o viceversa) com argument horitzontal, el interval entre la baixamar mes
pròxima i l’hora corresponent com argument vertical, ambdós en la part esquerra de la taula, amb
l’amplitud de la marea com argument horitzontal de la part dreta de la taula, la intersecció de la línia
horitzontal correspon a el interval (I) amb la línia vertical de l’amplitud, es troba la correcció additiva (Ca)
que volem aplicar a la sonda baixamar per a obtenir la sonda en un instant determinat (Sm).
Si volem trobar l’hora en la qual es tindrà una sonda determinada, s’obtindrà primer Ca restant-li a la Sm la
Sb, amb l’amplitud de la marea, aquesta Ca i la durada de la creixent o buidant, de forma anàloga a
l’anterior, obtindrem el ’interval que sumat o restat a l’hora de la baixamar corresponent ens donarà l’hora
demanada, encara que per a això fa mancada saber entre que baixamar i plenamar o viceversa està
compresa la sonda demanada.
Quan la pressió és bastant diferent de la mitjana, s’apliqués a les altures de les marees la correcció que
figura en la taula corresponent.
Les hores expressades en temps legal corresponents al fus per a la Península Ibèrica, Ceuta, Tànger,
Larrache, Guinea Equatorial i Fernando Póo, i el fus + 1 per a les Illes Canàries, Sàhara Espanyol i
Territori de Ifni
anuari meteorològic
Publicació de les dades meteorològiques corresponents al període d’un any.
anul·lació
Acció i resultat de donar alguna cosa per nul o deixar-ho sense validesa.
anul·lació d’assegurança
Revocació dels efectes d'una pòlissa d'assegurances, ja sigui per acord mutu entre l'assegurador i
l'assegurat o per determinació unilateral d'una d'elles.
anul·lació d’assegurança sense efecte
Acte que afecta a una pòlissa d’assegurança des del seu efecte inicial d'entrada en vigor, podent haver un
document que la substitueixi.
En el cas que no hagi document que la reemplaci deixés de tenir efecte.
anul·lació de l'acreditatiu
Situació que es produeix si el crèdit no es fa efectiu dins del seu termini de vigència i no s'ha efectuat
prèviament la prorroga.
La vigència usual dels crèdits és de 90 dies explicats des de la data d'obertura, termini aquest que és
aproximat, podent ser inferior i fins i tot, superior.
anul·lació d’una pòlissa d’assegurança
Revocació dels efectes d'una pòlissa d’assegurança, ja sigui per acord mutu entre l'assegurador i
l'assegurat o per determinació unilateral d'una d'elles.
anul·lació del crèdit
Situació que es produeix si el crèdit no es fa efectiu dintre del seu termini de vigència i no s'ha efectuat
prèviament la prorroga.
(La vigència usual dels crèdits és de 90 dies contats des de la data d'obertura, termini aquest que és
aproximat, podent ser inferior i fins i tot, superior).
anul·lació sense efecte
Acte que afecta a una pòlissa d’assegurança des del seu efecte inicial d'entrada en vigor, podent haver un
document que la substitueixi.
En el cas que no hagi document que la reemplaci deixés de tenir efecte.
anul·lar una falsa alarma de socors en LSD

Quan per error s'ha emès una crida de socors, aquesta haurà de ser cancel·lada immediatament prement
la tecla cancel·lació.
També podrà fer-lo per telefonia emprant la freqüència de treball de socors de 2.182 kHz. o el canal 16 de
VHF.
Amb la finalitat d'evitar els enormes problemes que causen les falses alarmes de socors a les Estacions
Costaneres i als mitjans de Salvament Marítim, es recomana la màxima prudència en el maneig de la
ràdio, especialment en Crida Selectiva Digital (LSD) i la prohibició absoluta de la seva manipulació a
menors i altres persones no autoritzades per al seu maneig, salvo en cas de força major.
Amb la finalitat de que l'equip de comunicacions estigui sempre en bones condicions de servei, serà
necessari i obligatori efectuar revisions mèdiques periòdiques, que una vegada realitzats s'haurien d'anotar
en el Diari del Servei Radioelèctric, però es posarà especial cura en la prova obligatòria setmanal que ha
de realitzar-se a l'equip de LSD en VHF, de no fer-la mai en el canal 70 (canal de socors).
En els països on està totalment implantat el sistema SMSSM des de 1999, les infraccions dels vaixells per
mal maneig dels aparells de radiocomunicacions marítimes estan severament penalitzades.
anunci de regata
Document en què l’entitat organitzadora d’una regata fa constar els requisits per a participar-hi i les
condicions en què se celebrarà.
anxova
Seitó conservat amb sal i pebre, formant aigua-sal.
Son consumides al cap de més de sis mesos d’ésser en conserva, en forma de filets, dessalats i amanits
amb oli.
anxovera
Art de emmallar de figura rectangular, molt semblant al sardinal, que es cala a la deriva per a la pesca
d’anxoves.
Sinònim seitonera.
any
Període de 365 dies, repartits en dotze mesos, a explicar des de l'1 de gener fins al 31 de desembre, tots
dos inclusivament, o a explicar des d'un dia qualsevol.
Se li dóna el nom d'any, al temps transcorregut entre dos passos consecutius del centre del Sol pel mateix
punt de l’eclíptica, en el seu moviment aparent de translació al voltant de la Terra.
Segons es prengui com referència una estrella equatorial, el Primer Punt d'Àries o el perigeu, l'any tindrà
diferent durada, rebent el nom de sideri, tròpic o anomalístic, respectivament.
Per a obtenir la durada de l'any tròpic, es calcula l'hora civil en l'instant que el centre del Sol mig passa pel
primer Punt d'Àries i es torna a calcular al repetir-se aquesta circumstància.
El numero de dies transcorreguts i la diferència entra les citades hores civils, ens donarà la ‘esmentada
durada.
L'any tròpic no correspon a una rotació completa del Sol en el citat moviment aparent de translació de la
Terra, ja que el esmentat astre es troba en el Primer Punt d'Àries abans d'haver completat aquesta rotació,
a causa de la precessió dels equinoccis és a dir, haurà recorregut un arc de 360º menys el valor d'aquesta
ultima que és de 50”3.
La durada que haurem obtingut de la citada forma, és la qual correspon a l'any tròpic veritable.
La durada de l'any tròpic mig és de 365,2564 dies civils.
any anomalístic
És el temps comprès entre dos passatges successius de la Terra pel Perigeu.
Període d'una revolució de la terra al voltant del sol de periheli a periheli amb una durada de 365 dies, 6
hores, 13 minuts, 53,0 segons l'any 1900 i que s'incrementa en una proporció de 0,26 segons per segle.
És aproximadament uns quatre minuts més llarg que l’any sideral, perquè el periheli de l’òrbita terrestre és
lleugerament desplaçada cap a endavant cada any per les pertorbacions dels altres planetes.
any astral
Sinònim d’any sideral.
any astronòmic

Interval de temps igual a un any tròpic que comença a contar-ne quan la longitud mitjana del Sol corregida
de l’aberració de la data es igual a 280º.
any civil
S'ha convingut a prendre com base per a l'any civil, de 365 dies de durada, l'any tròpic.
El motiu d'aquesta elecció es deu al fet que la seva durada està en relació amb la declinació del Sol, i per
tant va associat a les estacions.
Ara bé, com la durada de l'any civil és menor a la de l'any tròpic, la diferència es compensa fent de
traspàs, és a dir, de 366 dies, tots aquells anys que les seves dos últimes xifres siguin divisibles per 4.
No obstant això, dels acabats en 00 seran solament de traspàs aquells que les seves dos primeres xifres,
és a dir, els milers i les centenes, dividides per 4, donin un quocient exacte.
Així, l'error comès és solament de 1,2 dies cada 4.000 anys.
any climatològic
Període continu de dotze mesos durant el qual es produeix un cicle climàtic anual complet, pot variar d'una
regió a una altra.
any còsmic
Període de temps que empra el Sol a completar una revolució al voltant del centre de la nostra galàxia (la
Via Làctica), i que equival a uns 220 milions d'anys.
any d'eclipsi
En astronomia es diu any d'eclipsi o any dracònic al mateix temps que triga el Sol (vist des de la Terra) a
tornar a un mateix node.
Com els eclipsis ocorren quan el Sol està suficientment prop dels nodes, els eclipsis es repeteixen
aproximadament cada mig any d'eclipsi, ja que en aquest moment el Sol es troba sobre el node oposat (hi
ha dos nodes en una òrbita, i l'any d'eclipsi mesura el temps emprat a tornar al node inicial, no a l'oposat,
per aquest motiu els eclipsis es repeteixin cada mig any d'eclipsi).
Concretament, les èpoques separades per mig any d'eclipsi es coneixen com a estacions d'eclipsis, i és
l'època en la qual ocorren els eclipsis.
De fet, en transcórrer mig any d'eclipsi el Sol es troba just sobre un node, però en aquest moment la Lluna
no té per què estar nova o plena, condició essencial perquè es produeixi l'alineament dels tres astres i, per
tant, un eclipsi.
Per això, les estacions d'eclipsis comprenen el temps màxim que trigarà la Lluna a arribar a l'alineació
(lluna plena o lluna nova), quan segur que es produeix l'eclipsi.
any de calendari
L’any de calendari, nombre de dies complets considerats com un any a efectes civils.
Perquè s’ajusti als cicles astronòmics, que importen fraccions de dia, aquest còmput de temps varia cada
any.
any de col·lapse
Any en què el creixement del tràfic portuari arriba a la capacitat teòrica d’un port.
any de neu
Any que ha tingut moltes nevades.
any de pluges
Any amb pluges abundants.
any de traspàs
Any calendari que té 366 dies.
Es diu any de traspàs a l'any que conté un dia extra, sent la seva finalitat la de sincronitzar l'any calendari
amb les estacions anuals, i evitar que a llarg termini l'època de l'any deixi de coincidir amb l'estació
corresponent.
En el Calendari Gregorià, el que actualment és internacionalment acceptat com a calendari civil, el dia
addicional és afegit al final del mes de Febrer, el qual en els anys de traspàs posseeix 29 dies en comptes
dels 28 dies que conté en els anys comuns.
El 29 de Febrer sol anomenar-se també "Dia De traspàs".

El motiu pel qual ha de sincronitzar-ne el calendari cada cert període es deu al fet que el temps requerit
perquè el Sol torni a la mateixa posició en el cicle de les estacions (el denominat any tròpic, quan el Sol
torna al mateix punt sobre l'eclíptica, la trajectòria aparent que segueix el Sol sobre el cel anualment) no és
exactament un nombre enter de dies, sinó que li pren una fracció de dia addicional, la qual s'acumula.
L'any tròpic mitjà actual (o any solar) té una durada d'aproximadament 365.2422 dies mitjans.
Notar que l'any tròpic és mesurat sobre l'eclíptica i no en referència als estels fixos de fons, ja els
moviments de precessió tenen l'efecte de fer l'any tròpic uns 20 minuts mes curt que l'any sideri (un any
sideri és el temps transcorregut entre dos passatges successius del Sol pel meridià d'un estel, o sigui,
mesurat pel que fa als estels fixos)
És l'acumulació d'aquesta diferència entre l'any tròpic de 365.2422 i els 365 dies exactes de l'any calendari
(o any civil) la que és compensada intercalant un dia addicional, o dia de traspàs.
any eclesiàstic
Any que comença en la primera dominica d’Advent i serveix pel còmput de la església catòlica.
any equinoccial
Sinònim d’any tròpic.
any estacional
Any estacional és el temps entre les repeticions successives d'estacional l'esdeveniment tal com inundar
d'un riu, la migració d'una espècie de l'ocell, la florida d'una espècie de la planta, la primera gelada, o la
primera programar el joc de cert esport.
Tots aquests esdeveniments poden tenir variacions àmplies més que a mes a partir d'any a l'any.
any fictici
És el que es conta a partir del moment de que l’ascensió recta del Sol mig, afectada per l’aberració i des
de l’equinocci mig, es de 280 graus.
any geodèsic internacional
Per acord internacional, període durant el qual es porten a terme un gran nombre d’observacions de
fenòmens geofísics en tot el món, mitjançant la cooperació de les nacions participants.
any geofísic Internacional
Per acord internacional, període durant el qual es duen a terme un gran nombre d'observacions de
fenòmens geofísics a tot el món, mitjançant la cooperació de les nacions participants.
Període comprès entre el lº de juliol 1957 i el 31 de desembre 1958, fixat per la Unión Geodèsica i
Geofísica Internacional, durant el qual va ser portat a terme un intensiu programa d'observacions
geofísiques en una xarxa a l'ample del món.
any hidrològic
L'any hidrològic no coincideix necessàriament amb l'any sideri, és a dir, el període que convencionalment
transcorre entre el 1 de gener i el 31 de desembre d'un mateix any.
L'any hidrològic se establix per a intentar reflectir adequadament el comportament de les precipitacions
sobre una determinada conca hidrogràfica.
El començament de l'any hidrològic pot variar entre una regió i altra, fins i tot dintre d'un mateix país.
Per exemple, en països de l'hemisferi nord amb clima continental extrem, amb estius molt secs i hiverns
plujosos, el començament de l'any hidrològic sol donar-se al setembre o octubre.
En l'hemisferi sud, al contrari, pot considerar-ne març o abril.
En Espanya es considera que l'any hidrològic comença el 1 d'octubre i acaba el 30 de setembre, encara
que també se sol considerar l'any Agrícola o Hidro meteorològic que comença el 1 de setembre i acaba el
31 d'agost.
any humit
Any en el qual les precipitacions i els cabals estan molt per sobre del normal.
any llum
Aquesta unitat s'utilitza per al mesurament de distàncies estel·lars.
Distància que recorre la llum durant un any a la velocitat de la llum que és aproximadament uns 300.000
Km. per segon, és a dir, uns 9.461.000.000.000 Km.

Per exemple, l'estrella més propera al nostre sistema solar està a uns 4,29 anys-llum de la Terra.
any lunar
Període de dotze mesos lunars.
any lunisolar
Any calculat segons la revolució de la Lluna, acordat amb l’any solar.
any meteorològic
Any que és comptat des de l’1 de desembre fins al 30 de novembre de l’any següent.
any natural
Període de 365 dies, o de 366 si comprèn el dia 29 de febrer d’un any de traspàs, que es compta de data a
data, independentment del dia que es fixi com a començament.
any normal hidrològic
Any en el qual la variable hidrològica o meteorològica observada és aproximadament igual al valor mig
d'aquesta variable en un període suficientment llarg.
any normal meteorològic
Any en el qual els valors de temperatura, precipitació, vents, etc., s'aproximen als valors mitjos.
any nou
Primer dia de l'any.
any planetari
El temps invertit per un planeta a donar una revolució completa al voltant del Sol.
any polar Internacional
Períodes de 1882-83 i 1932-33 fixats per acord internacional, durant els quals es va realitzar un ampli
programa d'observacions geofísiques en diverses estacions establertes temporalment, especialment en
regions polars.
any sec
Any en el qual les precipitacions i els cabals estan molt per sota dels valors normals.
any sideral
Sinònim d’any sideri.
any sideri
Període d'una revolució aparent de la terra al voltant del sol pel que fa a un punt fix o a una estrella distant,
desproveïda de moviment propi que equival a 365 dies, 6 hores, 9 minuts, 9,5 segons en l'any 1900 i que
s'incrementa a raó de 0,0001 segon anualment.
any solar
Període de temps que tarda la Terra a fer una volta a l’entorn del Sol, que coincideix amb el interval
comprès entre dues passades consecutives del Sol per un determinat punt de l’eclíptica.
any tròpic
Període d'una revolució de la terra al voltant del sol pel que fa a l'equinocci de primavera.
A causa de la precessió dels equinoccis, aquesta revolució no és de 360º pel que fa als estels sinó que té
50"3 menys.
Un any tròpic és aproximadament 20 minuts més curt que un any sideri, amb una durada mitjana de 365
dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons l'any 1900 i que decreix a raó de 0,00530 segons per any.
També es denomina any astronòmic o any solar.
anyada
Transcurs d’un any en quant fa relació a les coses que durant ell succeeixen.

anyal
Que es repeteix cada any.
anyell
Cadascun dels forats petits a traves dels quals es desplaça l’aigua a l’interior dels bastiments a través de
les casetes, aquet forats van a la part central i inferior dels medissos, un a cada banda de la quilla, amb un
forat de 2 o 3 cm.
anyil
Sisè color de l'espectre visible de la llum solar, situat entre el blau i el violeta, que comprèn longituds d'ona
entre 4.200 i 4.500 Ä.
anyinyolar
A Vilanova, ajuntar diverses peces de xarxa pel Ilarg.
anywhere fix
Sinònim d’auto localització.
apaigavar-ne
Aquietar-se, calmar-se s’aplica al vent i a la mar.
ANZUS
Acrònim provinent d'Austràlia, Nova Zelanda i Estats Units, és una aliança, tipus ens, conformada entre
Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda que té per objecte garantir la seguretat en el Pacífic Sud.
L'establiment d'una aliança d'aquest tipus en el sud del Pacífic durant la dècada de 1950 responia a una
dinàmica de bipolaritat en la que EUA volia garantir una zona d'influència més enllà del territori en el qual
és capaç d'influir, i la presència del qual, propera a la de la Unió Soviètica, actuava com dissuasiu d'un
possible atac nuclear.
Durant la Guerra Freda les dues potències antagòniques del món bipolar (EUA-U.R.S. S.) pugnaven per
controlar les majors zones possibles i les aliances eren (i són avui dia) una bona forma de garantir
l'extensió de les zones d'influència més enllà del territori "natural" on s'influeix.
Les parts en aquest Tractat, reafirmant la seva fe en els objectius i principis de la Carta de les Nacions
Unides i el seu desig de viure en pau amb tots els pobles i governs, desitjoses de reforçar l'estructura de la
pau a la zona del Pacífic.
Prenent nota del fet que els Estats Units tenen ja acords pels quals les seves forces armades s'estacionen
a Filipines, tenen forces i responsabilitats administratives a les Illes Riu Kiu, i que des de l'entrada en vigor
del Tractat de Pau amb el Japó podran també estacionar forces armades a l'interior i zona del Japó per
contribuir al manteniment de la pau i seguretat en tal zona. Reconeixent que Austràlia i Nova Zelanda com
a membres de la Mancomunitat Britànica de Nacions tenen obligacions militars, dins i fora de la zona del
Pacífic.
Desitjosos d'expressar públicament i formalment la seva unitat, perquè cap agressor en potència pugui
alimentar la il·lusió que qualsevol d'elles està aïllada a la zona del Pacífic.
Ap
Abreujament anglesa de “Apothecaries”.
apagapenol
Cap de maniobra de les veles majors que serveix per a apagar-les cobrant la ralinga de caiguda.
Va fet ferm al terç superior de la esmentada ralinga, passa per un bossell que hi ha a la verga, per un altre
col·locat a la cofa i acaba a la segona guia del primer obenc proer.
També és anomenat sobrebolina.
apagar
S’usa com a referència al fenomen produït per la pluja gran que calma les onades de la mar.
apagar una bossa
Fer que surti el vent d'una vela.
apagar veles

Referint-se a les veles, fer que treguin el vent que les infla, tancant-les o recollint-les per mitjà de caps
apropiats.
apagaveles
En general, i com el terme indica, qualsevol cap que permet apagar o plegar les veles de manera
provisional o definitiva.
Alguns li donen el nom de contracreu.
apagaveles
Cap amb que es serpentejar una vela a la seva verga amb la finalitat d'apagar les bosses que forma.
apagaveles
Briol provisional per agafar la bossa d'una vela.
apaivagar
Acció i efecte de calmar, amainar, la mar, el vent, la tempestat.
apaivagar la mar
Se’n diu del fons del mar quan és pla i poc profund.
apallissar les tonyines
En les almadraves, ficar les tonyines a bord de l’embarcació per mitjà del ganxo.
apantocar
Empentar pel pantoc, sigui amb palanques o simplement a braç, una embarcació avarada per posar-la a
l'aigua.
apanyar
Fer encallar o casar el medis amb l’estamenera amb claus de ferro galvanitzat.
apanyar medissos
En la construcció d’una nau, clavar els medissos i les estameneres.
aparadura
Acció d’aparar els taulons d’un vaixell.
aparadura
Sobrenom que si li dona a les traques del folre, exterior, contigües a la quilla.
aparadura
El tauló del fons immediat i superior a la quilla.
aparar
Igualar amb l'aixa, raspall o qualsevol aparell mecànic, les taules del folro exterior i de la coberta dels
vaixell de fusta, fins a aconseguir que formin una superfície llisa i contínua.
Algunes vegades és necessari aparar també la superfície exterior de les quadernes, per a assolir que les
taules del folro exterior assenteixen bé sobre elles.
Sinònim aparellat
aparcties
És un dels dotze vents de l’antiga rosa grega, amb que estava dividit l’horitzó, situant-lo a la part oriental,
entre l’euro i el goecies o mese, també l’anomenaren epiliotes.
Els llatins l’anomenaren septentrio; (no confondre amb denominació actual septentrió, que relacionem amb
el nord).
APAGRA
Associació de Periodistes Agraris de Xile.
aparell

L'aparell d'una embarcació és el conjunt de pals, verges, eixàrcies i veles que li permeten posar-se en
moviment aprofitant el moviment de l'aire que les impulsa (vent).
La força del vent es transmet directament sobre les veles.
Aquestes ho transmeten a les vergues, al pal i a la eixàrcia, segons les veles i com estiguin disposades.
El conjunt transmet l’embranzida al buc del vaixell.
La seva gran qualitat és de donar al vaixell que l'empra una autonomia il·limitada; el seu gran inconvenient
és que les velocitats obtingudes són petites i en funció de les variables del vent.
Entre altres, és per aquest motiu que ha esdevingut inutilitzable tant per els vaixells mercants com per als
de guerra, talment que avui només la fan servit els iots i els vaixells escola.
aparell
Són màquines que formem amb un cap, bossells o quadernals i serveixen per multiplicar la força.
Un aparell està compost per dos bossells, dos quadernals, o un bossell i un quadernal, i un cap que,
passant successivament per totes les politges, s'afirma en un dels bossells o quadernals; es diu bossell o
quadernal superior, a aquell de on en últim terme surt el cap per halar o cobrar d'ell; a l'un altre se li crida
inferior.
parts d'un aparell:
Beta: Es diu beta al cap que utilitzem per formar un aparell.
Bossell o quadernal fix: És aquell que es troba cosit a un lloc fix del vaixell.
Bossell o quadernal mòbil: És aquell que no va cosit a cap lloc i que puja o baixa quan treballa l'aparell.
Arrelat: És el cap de la beta que va ferma al bossells o quadernal.
Aquest va fet ferm en una peça de ferro o cap, que porta el bossell o quadernal en el culot, anomenat
manzanillo.
Tira: L'altre punta de la beta del com es cobra o hala.
Guarnes: Tros de beta que llavora entre dues politges.
aparell
L’aparell determina diferents tipus de velers; així, hom parla de fragates, de bergantins, de goletes, de
bricbarques en funció deIs diferents tipus d’aparells.
aparell
Producte destinat a preparar el suport sobre el qual hom ha d’aplicar una pintura.
aparell
Guarnir, enfilar un cap o un cable per un bossell.
aparell al quart
Es diferencien aquestes d’aquest aparell amb al del terç només en el punt d'amarrar de la drissa, que
s'efectua més cap a proa i prop del car, aproximadament al quart de l’antena, però el punt exacte, com en
les veles al terç, cal determinar-lo pràcticament, sent d'altra banda el seu guarniment el mateix.
S’amuren ordinàriament al peu del pal, i amb la finalitat de facilitar que treballin millor utilitzant l'acció del
vent, s'instal·la de vegades per la cara de proa d'aquell una barra de ferro que corre de babord a estribord,
per la qual ha de córrer la amura, fen servir generalment amures de ganxo que es donen i escapoleixen
molt ràpidament.
Pel que fa al punt d'amarrament de la drissa en el bot, gens pot dir-se, per ser molt variable.
Encara que aquesta vela no reuneix les bones condicions de la vela al terç, és, no obstant això, segura, i
presenta a més l'avantatge d'ésser de més fàcil maneig, doncs permet poder canviar el car per darrere del
pal al virar, sense necessitat d'arriar l’antena, per a facilitar aquest canvi va a l’extrem del car proveït d'una
rabissa pinya o aparell de rabissa.
Aquesta vela se sol emprar amb preferència com major en els bots que duen el trinquet al terç; en bots
grans que empren aquestes dues veles, la major sol anar muntada en botavara, doncs en aquesta forma
es facilita encara més el seu maneig.
Como vela única no s'empra, doncs no sol donar bon resultat.
En les embarcacions que van proveïdes d'una sola vela al terç, se sol de vegades armar a popa un baticul
a al quart.
Pel que fa a la longitud que han de tenir les botavares dels baticuls gens pot dir-se en concret doncs hi ha
diversitat d'opinions; però en general podem dir que presenten més avantatges els botalons curts, encara
que donen algun més treball, doncs no poden ser hissats i arriats amb la mateixa facilitat que els llargs,

però arria de l'escota per a navegar esplaiat resulta més efectiva la vela, amb botalons llargs la vela forma
menys bossa al navegar cenyint i s'hissa amb més facilitat.
aparell al terç
És aquest és de forma quadrilàtera, tenint, per tant, quatre ralingues, va envergada la seva ralinga alta a
una verga anomenada antena.
Aquesta té el seu punt de suspensió pròxim al terç de la seva longitud a partir del penol de proa, però el
punt exacte cal determinar-lo pràcticament, la seva longitud és una mica major que el gràtil de la vela, i el
seu major gruix ho presenta cap a la part de proa, denominada car; la de popa, més prima, pren el nom de
pena.
La caiguda de proa de la vela és igual al gràtil i la de popa té una meitat més d'aquesta longitud.
A un terç de la caiguda de proa es col·loca una faixa de rissos i altra a una distància intermèdia, duent els
extrems de les mateixes les seves garrutxos corresponents.
Gens pot dir-se en concret pel que fa als detalls de guarniment d'aquesta classe de veles, doncs varien
molt, segons sigui la classe d'embarcació que es tracti.
La maniobra de labor la componen generalment: l’amura, en el puny d'aquest nom, que sol reduir-se a un
ganxo, que s'enganxa a un anell ferm a la roda també pot ser una punta de cap d'uns dos metres de
longitud fix per un extrem en el puny d’amura de la vela i per l'altre al citat anell; en aquesta forma va quan
es navega cenyint, però quan es navega amb vent a un llarg, se sol dur el punt d’amarra a l’amura de
sobrevent, l'escota, que va ferm al puny de popa o puny d'escota del pujament, si és simple, la seva
longitud ha de ser pròximament igual al pujament i, si és doble tantes vegades aquesta longitud com tingui,
la drissa, que serveix per a hissar l’antena, per que labora-li de la mateixa duu el pal en la seva part
superior una caixera proveïda de la seva corresponent politja, devent trobar-se prou alta perquè pugui
ralingar-ne bé la vela; si el pal és molt prim, se substitueix la caixera per un simple bossell.
L’antena te clavats al punt de suspensió dos toquims i entre ells es passa un estrop que envolta a aquella,
al que s'enganxa la raca, constituïda per una anella de ferro folrat de cuir o lona, proveït del seu
corresponent ganxo per a enganxar-lo en l’estrop de l’antena, a aquesta raca s'amarra la punta del cap
d'una canya que, després de passar per la caixera o bossell del pal, s'afirma en el seva altre punta de cap
a un bossell quadernal que amb altre afirmat en el bot constitueixen en conjunt la drissa.
La longitud de la canya ha de ser tal que al quedar la raca a besar, el bossell que hem dit serveix per a
formar la drissa, quedi a l'altura de la regala.
El perill més gran que presenten aquesta classe de veles, és que si per qualsevol causa arriben a prendre
per avant, es situen contra el pal, i en aquesta forma costa gran treball l'arriar-les, i si en aquestes
circumstàncies el vent fos dur, és pot produir la bolcada rendir el pal.
Una de les característiques d'aquesta vela és, per tant, que la seva estabilitat depèn per complet de
l’amura, de manera que no és convenient que vagi fixa, sinó que haurà de afermar-se per mitjà d'un nus
escorredor, para al trobar-se la vela en un cas com l'indicat, poder escapolar-se ràpidament, i la vela
començarà immediatament a flamejar.
Altre inconvenient que presenta aquesta classe de veles és l'haver de arriar-les cada vegada que es vira
per posar-les de la bona, doncs en cas contrari porten molt mal al quedar situades contra el pal, aquest
inconvenient es pot evitar si es té la cura de guarnir la drissa per la cara de proa del pal, doncs d'aquesta
manera la maniobra de canviar la vela podrà fer-se amb només arriar l’antena fins a la meitat.
Perquè la vela al terç rendeixi el que ha de, no ha de dur davant d’ella vela alguna, ni tan sols un simple
floc, doncs el seu vessament, sempre li perjudica per molt clara que es crea va instal·lada la una pel que fa
a l'altra.
aparell àuric
El format per una o diverses veles quadrangulars envergades entre la botavara, el pal i el bec.
aparell bàsics
Hi ha tres tipus bàsics d'aparells, caracteritzats per la classe de veles que assumeixen el paper principal
en la propulsió del vaixell: els rodons o de creu, els de tall i els mixtos.
Els aparells rodons o de creu són els que tenen una majoria de veles rodones o quadres, a les quals
correspon la part principal de la funció propulsora.
En aquests aparells, tots o quasi tots els pals estar creuats per les vergues que sostenen aquelles veles, i
d’això els ve el nom d'aparells de creu.
També incorporen un nombre considerable de veles de tall, més petites que les principals de les rodones, el
paper de les quals rau més en equilibrar el conjunt del velam i en donar capacitat d'evolució al vaixell que en
propel·lir-lo.

Els aparells rodons, pel tipus de veles predominants en la funció propulsora, són els més adequats a la
navegació transoceànica, per mars immensos i sotmesos a règims de vents constants o de predomini
alternatiu i durador en el temps dels de direccions més o menys oposades, que no obliguen a cenyir massa ni
a efectuar maniobres freqüents.
Tant per aquest motiu com perquè, essent complexos, exigeixen molta gent per a les maniobres, són els
aparells propis dels vaixells més grossos.
Els principals aparells rodons o de creo són el de fragata, el de bricbarca, el de bergantí rodó i el de bergantí.
Els aparells de tall són els que estar compostos quasi exclusivament per veles de tall, a les quals
corresponen tant la funció propulsora com la d'evolució del vaixell, aquesta última assumida principalment
per les que estan col·locades més cap als extrems del buc.
Alguns d'aquests aparells, pocs, poden incloure un reduït nombre de veles quadres, merament
complementàries.
Els de tall són els aparells que més convenen a la navegació per mars petits i aigües costaneres,
generalment afectats per vent de direcció i força molt irregulars, que obliguen a cenyir molt i a efectuar
nombroses i freqüents maniobres.
Tot i això, bastants vaixells aparellats de tall han participat en el tràfic transoceànic.
Els aparells de tall dels vaixells mercants i de pesca, tots basats en la vela cangrea, són de fàcil maniobra,
qualitat que permet reduir molt el nombre de tripulants.
A més a més, com que l'eixàrcia dels aparells de tall és bastant senzilla, als vaixells així aparellats els
queda la coberta molí desembarassada, més acomodada a les tasques de càrrega i descàrrega de
mercaderies o de manipulació dels ormeigs pescadors.
La dificultat de construir pals mascles suficientment llargs per envergar-hi les veles de tall considerades
majors, la inconveniència de dividir aquestes veles i les peculiaritats dels tràfics als quals solien destinarne
els vaixells aparellats de tall, durant molt de temps en van limitar el tonatge.
Tot i això, hi ha hagut vaixells amb aparell de tall de dimensions més que considerables'.
En el transcurs de la seva curta història, a Occident, els aparells de tall no han pas sofert gaires variacions,
perquè les veles de les quals prenen el nom, sobretot les cangrees i els flocs, ja eren proa perfectes quan van
conformar els primera aparells bàsics, i unes i altres no han pas requerit modificacions substancials
posteriors.
Però, tot i això, a les veles esmentades i als aparells que constitueixen els ha costat molt imposar-se a
les veles i aparells de tall tradicionals, que han mantingut la seva presència fins als nostres dies, perquè
s'adaptaven prou bé als vaixells petits i a la poc exigent navegació costanera del cabotatge i la pesca.
Quan van arribar a aconseguir-ho, d'imposar-se, i no pas a tot arreu ni de manera absoluta, toparen amb la
incipient però dura competència de la propulsió mecànica, que va impedir que s'estenguessin més abans
de desaparèixer del tot.
Els últims velers amb aparell de tall a mantenir-se actius foren les goletes nord-europees de
cabotatge, les franceses i portugueses de pesca i els pailebots mediterranis, que els més vells encara
recordem, quasi tots convertits en motovelers.
Ni ha veles de tall modernes, com la bermudiana i la wishbone, que han engendrat aparells nous i molt
eficients, els quals, per haver aparegut tard, quan la vela ja havia arribat al seu ocàs, només s'han aprofitat
per a vaixells no massa grossos i per a embarcacions destinats a fins molt particulars, com la instrucció
marinera, la investigació oceanogràfica, l'esbarjo o l'esport nàutic.
La modernitat d'aquests aparells no ha de ser un obstacle que impedeixi incloure'ls en la llarga llista dels
aparells de tall, ja que són aparells com els altres i avui, els més coneguts.
Els aparells de tall basics són els següents: el de "cat boat", el de balandra i el de balandre, el de cúter, el de
iol, el de quetx i el de goleta, en les seves múltiples conformacions.
Els aparells mixtos són els formats per la barreja d'elements dels rodons i dels de tall, per aprofitar les
qualitats i avantatges de cadascun d'aquests, però sobretot per reduir la tripulació necessària per maniobrarlos.
En general, són aparells que cenyeixen bastant bé el vent i que donen als vaixells un caminar acceptable als
altres rumbs, característiques que els fan especialment apropiats per al tràfic de gran cabotatge.
Solen estar constituïts per un pal compost i creuat, amb un conjunt complet de veles quadres, com
el d’una fragata o un bergantí, i un o més pals amb veles de tall, com els de les goletes.
També compten amb flocs i veles d'estai.
L'aparell mixt bàsic és el de bergantí goleta.
Però, en aquest grup, també cal incloure-hi alguns aparells rars, amb dos pals creuats, dels quals n'hi ha
hagut molt pocs.
aparell bermudia

L'aparell bermudia o Marconi és el que utilitza veles bermudianes.
A més pot portar floc o flocs i altres veles.
El terme "bermudiana" prové de les illes Bermudes, lloc geogràfic on es van usar les veles indicades per
primera vegada (segons les referències habituals).
Probablement diferents tipus de veles triangulars envergades a un pal es van usar en zones i tipus
d'embarcacions molt diferents.
Però les veles bermudianes actuals deuen el seu origen a les veles usades a les illes Bermudes des del
segle XVII.
La denominació "Marconi" és més moderna i deriva de l'inventor italià Guglielmo Marconi de forma molt
més indirecta.
El sistema de telegrafia sense fils de Marconi emprava unes antenes molt altes amb un sistema de cables
de subjecció bastant complicat.
Alguns iots de regates, encara que amb veles cangrees, van adoptar pals d'una peça (o de dues peces
unides per a dalt, sense solapament) amb un sistema de cables similar al de les antenes esmentades. I
van ser denominats, "pals Marconi".
Les veles bermudianes posteriors exigien pals d'una sola peça, comparativament més alts que els de les
veles cangrees i amb cables del tipus Marconi.
I el nom dels pals va passar a les veles (aproximadament cap a 1930).
En l'actualitat és més freqüent la denominació de "vela Marconi".
aparell cangreu
Aparell que porta les vergues de les veles en direcció de babord a estribord.
aparell compost
Combinats els aparells, s'obtenen altres per mitjà dels quals s'augmenta encara més la força o
s'aconsegueix un millor equilibri de la mateixa.
Entre els aparells composts podem citar el format per un quadernal fix en dos ulls i dos bossells mòbils;
l'aparell doble de combés, que un d'aquests aparells enganxa en la tira de l'altre: el format per quatre
bossells, dos fixos i dos mòbils, en el qual el sí de la tira que passa per dues d'ells passa per la politja del
segon bossell mòbil, podent-ne citar molts més, però els anteriors són els més utilitzats.
aparell corvus
El corvus, va ser un aparell d’abordatge construït per el romans, (alguns historiadors diuen que és de
procedència grega) per compensar la perícia naval dels cartaginesos enfront de la marina d’aquests
primers.
Consistia en una plataforma o passarel·la mòbil tant en sentit horitzontal com vertical que proveïda d’un
fort punxó a l’extrem i sota d’aquesta, que al deixar-la caure damunt del vaixell enemic, aquest traspassava
la coberta enemiga deixant els dos vaixells units, permetent l’assalt de la infanteria sense cap dificultat.
Desprès de la comtessa del Cap Ecnomo 256 a C., no es va utilitzar mai més aquest aparell, encara que hi
ha algun historiador que nega la seva existència.
El cònsol Cayo Duilio va perfeccionar el primer i rudimentari tipus de Corvus, fent-lo més versàtil i eficient.
aparell d’aire
Sinònim d’aparell de superfície.
aparell d’alarma
Dispositiu de seguretat capaç d’emetre senyals perceptibles quan el sistema vigilat per ell presenta una
anomalia que l’exposa a un perill imminent.
Això significa que no eviten una situació anormal, però sí són capaces d'advertir d'ella, complint així, una
funció dissuasòria enfront de possibles problemes.
aparell d’altura
Aparell d’ham que s’empra en alta mar, lluny de la costa.
aparell d’amant
És la combinació d’un tecle amb un aparell.
En aquest cas, el tecle rep el nom d’amant; en una de les tires es posa la resistència i en l’altra s’amarra el
bossell o quadernal de l’aparell que serà el movible, doncs l’altre bossell haurà d’ésser fix.

aparell d’estai major
Ormeig o conjunt format pels pals i les veles destinades a la propulsió d’un vaixell i que defineix.
aparell d’estai major
Aparell format per dos bossells, que va guarnit al cable que subjecta el pal mascle major cap a proa, just
damunt de l’escotilla de la bodega, i que serveix per hissar i moure peces o càrregues de poc pes.
aparell d'estrellera
És aquest un aparell que consta d'un quadernal de 3 caixeres i un quadernal de 2.
aparell d’ham
Amb el nom d'aparells es reuneixen aquells instruments de pesca constituïts, bàsicament, per un cordill
amb un ham en el seu extrem, tals com: palangre, potera, curricà, volantí, etc.
S'atreu als peixos col·locant esquer natural o artificial en un ham fixat al final d'un sedal o línea, en el qual
queden enganxats.
També s'utilitzen hams senzills o múltiples (poteres) per capturar als peixos a l'estirada quan passen al
costat d'ells.
Pot utilitzar-ne una sola línia amb ham o moltes simultàniament.
aparell d’hissar
Un aparell és, un senzill dispositiu usat per aixecar grans pesos que d'altra forma exigirien un notable
esforç.
Tenen àmplia aplicació a bord i en els tallers de reparació de vaixells.
Els aparells s'empren també com part integrant de l’eixàrcia de labor del velamen.
Un aparell consta d'un o diversos bossells i quadernals, per que les seves politges laboren un cap, ferm
per un extrem a l'armella d'un de dites bossells o quadernals.
L'extrem de cap rep el nom “ringau”, i l'altre, és dir, per on s'hala, tira.
A bord, els aparells es designen pel seu nom, d'acord amb els elements que ho integren, o bé pel de el lloc
on estan instal·lats, com és el cas dels aparells de penol, disposats en l'extrem de les vergues majors i
usats en la càrrega i descàrrega de pesos, o l'aparell de gata, que s'empra per a llevar les ancores amb
cep.
Sinònim polispast.
aparell d’hissar veles
Sistema o conjunt de sistemes mecànics combinats, de l'arboradura, eixàrcies i velam d'un vaixell que
serveix per a impel·lir aquest valent-se de la força del vent.
La seva gran qualitat és de donar al vaixell que l'empra una autonomia il·limitada; el seu gran inconvenient
és que les velocitats obtingudes són petites i en funció de les variables del vent.
Entre altres, és per aquest motiu que ha esdevingut no utilitzable tant per els vaixells mercants com per els
de guerra, talment que avui només la fan servir els iots i els vaixells escola.
aparell d'Hunter per mesurar bases curtes
Aparell destinat a mesurar la longitud de les bases curtes pel mètode sobtes, consisteix en una cinta d'acer
dividida en quatre seccions unides, suspeses en catenària entre suports regularment espaiats, aquest
aparell pot ser utilitzat en terrè diferent que resulta inadequat per al mesurament amb fil convencional.
aparell d’orientació
Aparell format per un conjunt d’instruments com són la brúixola, el batímetre, el compta metres i una taula
d’anotacions, emprat pels submarinistes que practiquen l’orientació subaquàtica.
aparell de balanç
Són els aparells que col·locats a un costat i a l'altre en les vergues majors, eviten tota translació en sentit
de la seva longitud, produïda pels grans balanços.
aparell de balandra
És el més senzill dels aparells de tall clàssic que es poden considerar complets, amb vela major i proera.
Està compost per un sol pal, de dues peces amb creueta, o també piol, per la vela major cangrea i la
corresponent escandalosa, que s'hi enverguen, i per un sol floc, amurat a un bauprès més o menys llarg.

L'origen d'aquest aparell, com el de la majoria dels de tall, cal cercar-los en els d'algunes embarcacions
dels Països Baixos dels última anys del regle XVI o dels primers del XVII, amb veles majors de tipus
holandès.
Després, quan es va generalitzar l'ús de la vela cangrea, que donava més superfície vèlica que les
holandeses sense necessitat d'augmentar la guinda del pal, aquesta va substituir les primeres, i aparegué
l'aparell de balandra pròpiament dit.
En alguns gravats andes, del regle XVIII, s'hi poden veure balandres nòrdiques que complementen el
velam de tall amb un velatxo i fins i tot amb una vela quadra d'empopada, que es dóna a una verga seca.
A la nostra Mediterrània occidental, al segle XIX i fins als primors anys del XX, de balandres n'hi va haver
algunes, la major part de les quals es dedicaven al petit cabotatge.
A Catalunya, concretament, no n'hi hagueren pas masses, potser per la persistència dels aparells llatins.
Generalment, les nostres balandres eren petites, de buc ras i de formes afinades, amb proa de violí i popa
generosament llançada, i bastant velades; les més grosses, menys esveltes i prou feixugues, eren les
preferides per al cabotatge, i les més petites, lleugeres i airosos, per al contraban i l'esbarjo.
Algunes balandres mediterrànies portaven un petit baticul (com els iols), i d'aquestes, al nostre país
costaner, se'n deien balandres i mitges.
aparell de balandra bermudiana
Aparell molt semblant a de balandra, però que, enlloc d’una vela aurica i una escandalosa du una vela
bermudiana.
aparell de balandra i mitjà
aparell de balandres
L'aparell de balandre té els mateixos components que el de balandra, però el diferencien d'aquest el pal
piol, la vela major, en principi guaira (els primers balandres eren petits) i després bermudiana, i la general
carència de bauprès.
El floc se sol amurar al caperó de la roda, o a coberta, al peu de l'estai.
Dit de manera més senzilla: un balandre no és altra cosa que una balandra bermudiana i moderna.
El pas de l'aparell de balandra al de balandre no es va pas donar fins que els avenços tècnics permeteren
construir pals piols prou llargs, resistents i lleugers, i eixàrcies fermes capaces de sostenir-los.
Tant per haver-ne produït tardanament, la transició d'un aparell a l'altre, com perquè el de balandre exigeix
molt de llast i/o una bona orsa, aquest no es va adaptar mai a les embarcacions de treball, i ha quedat
limitat a les d'esbarjo i esport.
D'embarcacions aparellades de balandre, ja n'hi havia a la costa oriental dels Estats Units d’Amèrica a
mitjans segle XVIII, i al Carib, poc tems després.
A Europa, la vela bermudiana, tot i provenir de la d'orella de llebre, va tardar més de cent cinquanta anys a
arribar-hi, des de l'altra banda de l’Atlàntic.
Es molt possible que el mot balandre sigui la catalanització del terme castellà "balandro'; amb el qual
s'anomenava, a Cuba i al segle XIX, una petita embarcació de pesca, aparellada de la manera més
senzilla, amb una vela major i un sol floc.
També ho és, possible, que la vela major dels "balandres”; per ser aquests antillans i posteriors al segle
XVIII, fos bermudiana, la més fàcil de confeccionar, d'armar i manejar.
Així, no és gens agosarat suposar que els nostres marinera del temps de la vela, que freqüentaven els
ports caribenys, haguessin començat a dir-ne balandres ("balandres") de les primeres embarcacions
d'esbarjo del nostre país, aparellades com les pescadores cubans.
En la nostra llengua, tant la similitud dels mots balandra i balandre com el fet que comparteixin el mateix
plural, balandres, creen confusió, que es lògica i permanent.
Per més inri, els diccionaris de l'Institut d'Estudis Catalana i de l’Enciclopèdia Catalana defineixen el
balandre com "una balandra petita d'esport" i com "la que està construïda especialment per a les regates",
respectivament, sense fer cap referència als aparells, que són els que estableixen la diferencia.
Per què no en tenim més cura, els catalans, profans i tècnica, de la postra terminologia marinera.
aparell de banda
Aparell que en la graderia servia per a fer brandal al vaixell.
aparell de barca
Es el mateix aparell que la bricbarca.

aparell de bergantí
La diferència substancial entre l'aparell de bergantí i el de bergantí rodó és que el primer no arma la major
rodona.
Però, a més a més d'aquesta dissemblança, n'hi ha d'altres de menys evidents, la cangrea d'un bergantí,
anomenada bergantina, és bastant més grossa que la d'un bergantí rodó i es considera la vela major del
vaixell, les vergues del pal major d'un bergantí són un xic més curtes que les del pal trinquet (en els altres
aparells rodons convencionals són iguals, o quasi); els bergantins no solen pas armar sobregonetes, i no
és gens rar que només hissessin un parell de flocs.
S'aparellaven de bergantí els vaixells un xic més petits que els que s'acostumava a aparellar de bergantí
rodó.
Es possible, i fins i tot probable, que l'aparell de bergantí sigui la versió moderna d'un de més antic però
molt semblant, que en comptes de la cangrea armava una vela llatina, la qual impedia que hi hagués una
major rodona.
aparell de bergantí goleta
L'aparell de bergantí goleta és el més característic dels mixtos, i l'únic d'aquest tipus que encara podem
veure.
Consta de dos o més pals, fins a sis, que són el trinquet i el major si el vaixell té dos pals, i el trinquet, el
major o els majors i el de messana si el vaixell té tres o més pals.
El trinquet és compost, de tres peces, amb cofa i creueta, i suporta un conjunt complet de veles quadres,
com el d'un bergantí o d'un bricbarca, les vergues de les quals el creuen.
Als altres pals, que són de dues peces, amb creueta, s'hi enverguen els cangreus, la cangrea, aquesta al
major, si el vaixell té dos pals, o al de messana, si en té més, i les corresponents escandaloses.
Completen l'aparell tres o quatre flocs, amurats a un bon bauprès, una sèrie de veles d'estai entre els pals
trinquet i major i veles d'estai altes, que poden substituir les escandaloses o compartir l'espai entre
mastelers amb aquestes.
Si el bergantí goleta té dos pals, s'anomena així: bergantí goleta, a seques.
Si en té tres o més, cal completar la denominació genèrica amb la indicació del nombre de pals (bergantí
goleta de tres pals, bergantí goleta de quatre pals, etc.).
Arreu, els més comuns han estat els bergantins goleta i els bergantins goleta de tres pals.
De quatre pals no n'hi ha pas hagut gaires, i els de cinc i sis pals han estat rars.
Alguns bergantins goleta andes armaven un cangreu al pal trinquet, en comptes de veles d'estai que en els
moderns s'enverguen als estais major i de gàbia.
En la nostra parla marinera no es fa cap distinció entre el bergantí goleta així aparellat i el pròpiament dit,
l'aparell del qual s'ha descrit abans.
En altres llengües, sí que es distingeixen: els francesos, dels bergantins goleta amb cangreu al trinquet en
diuen "goélettes-brig"; i dels normals, "brigs-goélette':
També, en altres països anomenen de diferent manera els bergantins goleta i els bergantins goleta de tres
o més pals: a Itàlia i Anglaterra, dels primers en diuen "brigantino goletta" i "hermaphrodite brig,
respectivament, i dels segons, "nave goletta" i "niast barquentine".
La raó d'aquesta distinció es que se sol creure que els bergantins goleta no poden cenyir bé el vent només
amb el velam de tall, i que els bergantins goleta de tres o més pals, sí.
Abans, es creia que l'aparell de bergantí goleta era el que més esquela als vaixells que giren massa petits
o que temen el buc de formes massa fines per aparellar-los de bergantí, i massa grossos i pesats per ferho
només de goleta.
Per aquesta estranya raó, el tonatge dels bergantins goleta sempre era minso.
Després, els bergantins goleta de tres o més país, de mesures considerables i dels quals n'hi ha hagut
bastants, van rebatre aquesta antiga opinió.
L'aparell de bergantí goleta permet cenyir bastant bé el vent, rendeix acceptablement en navegació
oceànica i no exigeix pas una tripulació nombrosa (raó principal de la seva existència).
Tot i això, els més petits s'han emprat quasi exclusivament per al cabotatge i alguns dels més grossos, per
al gran cabotatge, salvades les excepcions.
Actualment, en la considerable flota de velers amb aparell clàssics, antics i mòdems, n'hi ha bastants, de
bergantins goleta.
Alguns bergantins goleta de recent construcció, aparellen una vela de messana bermudiana, detall pel qual
molt bé podrien ser qualificats de bergantins goleta bermudians, però aquesta denominació, precisa i
diferencial, per correspondre a una modificació del velam tan nova, encara ningú no s'ha atrevit a
incorporar-la a la terminologia marinera més formal.

Durant el Segle d'Or de la marina catalana, els bergantins goleta només van representar el 5% de tots els
vaixells de més de 50 tones bastits per les drassanes del nostre litoral, porqués els armadora locals
s'interessaven molt més pel tràfic transatlàntic que pel de cabotatge o gran cabotatge.
aparell de bergantí goleta de gàbies de tres pals
És un aparell, només s'ha vist en alguna vaixells britànics i de les illes anglonormandes.
La raó de ser d'aquest estrany aparell és un intent de fer més cenyidor el de bricbarca.
Tot i ser un aparell ben poc usual, alguna vaixells així aparellats van arribar a merèixer el qualificatiu de
clíper.
L'aparell consta de tres pals.
El trinquet és compost, de tres peces, amb cofa i creueta, i suporta un conjunt complot de veles
quadres, com el d’una fragata.
El major és de dues peces, amb creueta i té un pal mascle llarg, al qual s'hi enverga el cangreu major, i el
masteler està creuat per les vergues corresponents a la gàbia alta, la goneta major i la sobregoneta major.
El de messana també és de dues peces, amb creueta, i porta envergats la cangrea i l'escandalosa.
Completen l'aparell diversos flocs, a proa, amurats al bauprès, una sèrie de veles d'estai entre els pals
trinquet i major, i una vela d'estai alta, a sobre del cangreu, entre els pals major i de messana.
aparell de bergantí pollacra
Es l’aparell d’una bergantina amb el pal creuat triple.
aparell de bergantí rodó
Aquest aparell consta de dos pals, el trinquet i el major, ambdós compostos, de tres peces, amb cofes i
creuetes, cadascun dels quals aguanta un conjunt complet de veles quadres, com el d’una fragata.
Al mascle del pal major, s'hi enverga una cangrea.
També compta amb diversos flocs, amurats a un bon bauprès, i amb una sola sèrie de veles d'estai entre
els dos pals.
Un bergantí rodó és com una fragata petita, a la qual se li ha tret el pal major i s'ha augmentat la guinda del
de mesena, convertint-lo en el major.
Alguns antics tractats d'aparellament de vaixells precisen que el pal major dels bergantins rodons solia
tenir una sensible caiguda cap a popa, cosa que no sembla massa lògica, perquè aquella suposada
inclinació no hagués facilitat gens l’hissa’t i l'arriat de les vergues mòbils, que sempre quedarien mansa
recolzades al pal.
A l'antiguitat, s'anomenava bergantí una embarcació petita i oberta.
No fou fins al regle XVII que el mot bergantí es començà a emprar per designar els vaixells petits i lleugers,
de dos pals, amb aparell rodó elemental.
Però, l'aparell de bergantí rodó, ja complot i tal com l'entenem ara, no va aparèixer fins a les acaballes del
segle XVIII o al principi del XIX, i aviat fou bastant comú en el cabotatge.
Després, l'anaren adoptant progressivament els vaixells d'altura més petits.
Com que els bergantins rodons necessitaven la mateixa gent per a la maniobra que els bricbarques de
tonatge superior, alguns van canviar l'aparell per un de tall o mixt, preferentment pel de bergantí goleta.
És molt possible que els últims bergantins rodons que van navegar per la postra mar fossin els ligurs de
cabotatge, encara visibles en molts ports de la Mediterrània nord-occidental durant les primeres dècades
del segle passat.
En aquells temps, també en quedaven alguns per les aigües nord-europees.
Una variant nòrdica del bergantí rodó és el bergantí d'esnó o d'esnou, que es diferencia del primer
només en el fet que la cangrea no va envergada al pal, sinó a una perxa vertical, l'esnó, paral·lela al pal
mascle i situada immediatament a popa d'aquest, entre la coberta i la cofa, per la qual corren molt
fàcilment la boca del pic i els garrutxos de la vela.
Aquest sistema deixa lliure el pal mascle per arriar la verga major, quan cal fer-ho.
És probable que aquest tipus rar d'aparell aparegués al nord d'Europa al principi del segle XVIII, ja que
Chapman ja en parlava.
aparell de bergantina
Es un aparell mixt, de dos pals, l’un amb vela llatina, com un xabec i l’altre amb veles rodones.
aparell de bergantina amb trinqueta mística
aparell de bricbarca

Aquest aparell rodó està estructurat per dos, tres o quatre pals compostos, de tres peces, els metàl·lics,
moderns, poden ser de dues, amb cofes i creuetes, cadascun dels quals suporta un conjunt complet
de veles quadres, com els de les fragates, i d'un pal de messana, de dues peces, al qual s'hi enverguen
una cangrea i la corresponent escandalosa.
Endemés, compta amb flocs i veles d'estai, en nombre i disposició iguals als de les fragates.
Les cangrees dels bricbarques moderes solen ser de cortina, amb el pic fix.
En els de construcció alemanya, aquesta vela sol estar dividida en dues, per facilitar la maniobra de
reduir el drap.
La raó de l'aparell de bricbarca és la lògica tendència dels armadora a reduir el nombre de tripulants,
per rebaixar les despeses d'explotació dels vaixells.
Al no creuar el pal de messana, els bricbarques necessitaven menys gent per a la maniobra que les
fragates del mateix tonatge i nombre de pals, i la pèrdua de velocitat que la reducció de superfície
vèlica comportava no era significativa, almenys per als tràfics als quals es destintaven els grans
bricbarques dels última decennis de la vela.
L'aparell de bricbarca, de possible origen francès, al segle XVIII era el propi d'uns vaixells de guerra
encara més petits Í menys artillats que les fragates, destinats a funcions bèl·liques anàlogues a les
d'aquelles.
A la marina mercant, l'adopció generalitzada d'aquest aparell fou bastant tardana, però des de llavors ha
estat el preferit per als vaixells de navegació transoceànica de les marines civils deis països de l'Europa
continental, sobretot de l'alemanya i de la francesa.
Abans, però, ja hi havia un cert nombre de vaixells de cabotatge aparellats de bricbarca.
Dels magnífica bricbarques de l'últim temps de la vela, avui encara tenim la sort de poder-ne veure
navegar alguns.
Menys valuosos com a elements del patrimoni marítim, però també vaixells ben interessants, son els
bricbarques, vaixells escola, construïts al País Base a la segona meitat del regle passat, per a les
marines militars de diversos països sud-americans.
Al segle XIX, a Catalunya, de bricbarques tampoc no se'n van construir pas gaires, per la mateixa raó que
es bastiren poques fragates.
Només van representar el 7%, aproximadament, de tots els vaixells de més de 5o tones sortits de les
drassanes del nostre país.
Dels bricbarques, els marins militars en solien dir corbetes.
Abans, també se'ls anomenava fragates barca, bergantins corbeta, bergantins barca o barques,
denominació, aquesta última, que s'ha mantingut a l'Europa atlàntica.
aparell de bolina
El que en la posició d'aquest nom permet marejar les veles.
aparell de bombarda
L’arboradura es a més del bauprès consta de dos arbres d’una sola peça sense cofes, la major es
encreuada i el de mitjana no, aquest últim amb una botavara i un pic per hissar l’aurica i l’escandalosa.
aparell de botar l’aigua
El conjunt de tot el necessari per a aquest objecte, segons la tècnica pròpia en els temps de la navegació a
vela.
aparell de bricbarca
L’arboradura a més del bauprès consta de tres arbres que exceptuant el de mitjana, con tots de tres peces
encreuats i amb cofes i porten veles rodones.
aparell de bricbarca goleta de quatre pals
El trinquet i el major proer són compostos, de tres peces, amb cofes i creuetes, com els de les fragates i,
com aquests, suposen sengles conjunta complots de veles quadres (fins a cinc).
El major poper i el de messana són de dues peces, amb creueta, i només duen envergats el cangreu i la
cangrea, respectivament, i les corresponents escandalosos.
Els flocs soler ser els mateixos que els duna fragata o d'un bricbarca del mateix tonatge, i completen el
velam sèries de veles d'estai, entre els pals trinquet i major proer i entre els dos majors.
aparell de candeletó
Aparell que estava fet ferm al costat del barrilet de l’estai major.

aparell de cangrea
Aparell que porta les veles de forma trapezoïdal i subjectes per les ralingues al pal, el pic i la botavara.
aparell cangreu
Aparell que porten les vergues de les veles en direcció de babord a estribord.
aparell de canya
Aparell que perquè resulti mes manejable se suspèn d’una canya.
aparell de cap
L’aparell que en els falutxos servia per a aguantar el cap del pal, i també el qual es donava a les càbries
antigues en el seu extrem superior per a assegurar-les.
aparell de carenar
El conjunt d'efectes i aparells que s'utilitzaven en la maniobra de donar la quilla o carenar a flotació.
aparell de càrrega
Equip d’un vaixell per a hissar mercaderies a bord.
aparell de catboat
Des de l'antepenúltima dècada del regle XIX, aproximadament, amb el vocable anglosaxó "cat" es designa
el més elemental dels aparells de tall, el mínim, compost per un sol pal, que no sol anar obencat, i una sola
vela major de tall, generalment cangrea, guaira o bermudiana.
El perquè d'aquesta denominació no és clar.
En terminologia marinera, la traducció al català de "cat" és gata (el pescant), i també el mot compon altres
termes que fan referència a l'aparell de gata, a les servioles, al bau de frontó de proa, als mostatxos del
bauprès (cat-headshrouds), etcètera, tots aquests, elements que estan situats a la proa del vaixell.
Essent així, jo em pregunto si el fet que la vela única de l'aparell del "cat" obligui a arborar el pal molt cap a
proa, més o menys en la zona del buc on hi ha aquells elements, no tindrà quelcom a veure amb l'estranya
denominació de l'aparell.
Del pal, pel lloc en què s'arbora, no en podrien dir, els anglesos d'aquells temps, un "cat-mast"?
Essent el de "cat" l'aparell de tall més elemental, un "catboat" no és altra cosa que una embarcació
aparellada de "cat".
Però, els que no som de parla anglesa solem tenir el mal costura de no distingir bé entre "cat" i "catboat";
la qual cosa ens porta a aplicar aquest últim terme a l'aparell.
Els primers "catboats"pròpiament dits, van aparèixer a la costa de Nova Anglaterra al principi de la setena
dècada del segle XIX, com a embarcacions de treball (vaixells de molta mànega, por puntal i orca retràctil),
aparellades de la manera més senzilla i barata.
Després, a partir del canvi de segle, van començar a emprar-ne per a l'esbarjo i l'esport, per la seva
simplicitat de maniobra, però,l'afició per aquest tipus d'aparell no va durar gaire més que vint-i-cinc o trenta
anys.
Malgrat això, l'aparell de "cat" ha romàs en moltes sèries de petits velers de regates: molts monotips
olímpics, com el Sharpie de 9 metros quadrats, el Moth, el Finn, etc...
Quan parlem de "catboats"; sobreentenem de quin aparell es tracta, mes, per ser precisos, cal que
completem aquest terme genèric amb l'adjectiu corresponent al tipus de vela que porta, per exemple:
"cathoat" cangreu, "catboat" bermudia, etc...
D'atendre'ns al por concepte d'aquest aparell, serien "catboats" els nostres gussis i llaguts ("catboats"
llatins), les dornes gallegues i els canots bretons ("catboats" al terç) i altres embarcacions de treball.
Però, com que totes aquestes embarcacions i els seus aparells ens són prou familiars i tenen el seu nom
propi, no ens calen pas barbarismes per referir-nos-hi.
Actualment, el terme "cat"; degudament complementat, també s'empra per designar altres aparells de dos
pals sense obencar, amb una única vela de tall a cadascun.
Hi ha "cata-quetx" i "cata-goleta"; la majoria amb veles wishbone, dels quals, per ser molt poc comuns i
mòdems.
aparell de cenal
Aparell que en els falutxos, servia per carregar la vela per alt.

aparell de cèrcol
Nom que també es dóna a l’art de cèrcol.
aparell de coberta
És tot aparell pesat, en general de dos politges, utilitzada per a manejar treballs pesats en coberta.
aparell de combés
Aparell format per un quadernal de dos ulls i un bossell mòbil on s’hi aferma el pes o la càrrega que es vol
efectuar, l’arrela’t es fa en el bossell, augmenta la potència un terç de la resistència.
La multiplicació es de 3 o 4, segons que siguin fixos el quadernal o el bossell.
aparell de corbeta
La corbeta es sinònim de bricbarca.
aparell de corbeta de 4 pals
aparell de cordill
En general, tot dispositiu de pesca format per cordills i hams.
aparell de corona
Són els que porten en un dels seus bossells, una forta canya amb guarda cap i ganxo.
aparell de costa
Aparell d’ham amb que es pesca a poca distància de la platja, és a dir, en llocs de poca profunditat.
aparell de cranc
És l’aparell usat per les veles cangrees.
aparell de creu
Aparell format per veles més o menys quadrades, anomenades per això, aparell quadre o caire, les veles
s’orienten al vent a base de fer girar les vergues circularment sobre el pla horitzontal.
També anomenat rodó
aparell de cúter
Aquest aparell, només té un pal, al qual s'hi enverga una sola vela major, però, a diferència d'aquells, a
proa arma dos flocs: la trinqueta i el floc pròpiament dit, que sol ser del tipus ianqui (amb el puny d’escota
un xic enlairat) i va amurat a un respectable bauprès.
La trinqueta sol anar amurada al caperó de la roda o a la coberta de proa, al peu de l'estai corresponent.
Alguns dels cúters més grossos poden completar el velam proer amb un petifloc o un floc volant.
Segons el tipus de vela major que armin, els cúters poden ser cangreus o bermudians.
Els primers solen tenir el pal compost, de dues peces, amb creueta, i complementen el velam de popa amb
una respectable escandalosa.
El pal dels bermudians és piol, lògicament, i els més moderns d'aquests solen prescindir del bauprès,
amurant els flocs a coberta, als peus dels seus estais.
Per descriure l'aparell de cúter d’una manera ben senzilla, podem dir que és el de balandra o balandra
amb dos o més flocs.
Alguns entesos diferencien els cúters de les balandres (femení) i dels balandres (masculí) només per la
posició del pal, segons estigui més o menys centrat al buc: els balandres i les balandres solen tenir-lo
bastant cap a proa, i els cúters, més cap al centre del buc.
D'altres estableixen la diferència en la quantitat de drap que queda a proa del pal, que en els cúters és
igual o superior al 40% de la superfície vèlica total, i en els balandres i les balandres, inferior a aquest tant
per cent.
L'aparell de cúter, tant si és cangreus com bermudia, es caracteritza pel seu bon rendiment, sobretot amb
vents un xic oberts de la proa, i per ser molt equilibrat i manejable, perquè reparteix molt bé la superfície
vèlica.
Cal suposar que l'aparell del cúter prové del de balandra, a l'adaptar-lo a vaixells més grossor.
Per no augmentar massa la superfície de la vela major, sempre condicionada per la guinda del pal mascle i
la manejabilitat, i comptar amb tot el drap necessari, es van armar més veles de proa.
La limitada grandària de la vela major ha circumscrit les mesures dels cúters.

De cúters amb la vela major de tipus holandès, i també de cangreus, ja n'hi havia al segle XVII, als Països
Baixos.
Uns cent anys després, molts cúters cangreus, sobretot els de guerra i corsaris, complementaven el seu
velam de tall amb un velatxo i, de vegades, amb una petita goneta, i no portaven escandalosa.
Aquestes veles rodons complementàries exigien un masteler molt llarg.
De cúters aparellats així, que molí bé podríem qualificar-los de cúters de velatxo la n'apareixen alguns a la
“Architectura Namlis Mercatoria” (1768).
Els cúters civils no solen pas aparellar aquells veles quadres auxiliars, però sí que armaven
una important escandalosa.
Al segle XIX i a principi del passat, els petits vaixells de pesca aparellats de cúter es distingien per la seva
potència de tracció, bona part de la qual la donava la gran cangrea que armaven, pel bon caminar i pel seu
acceptable comportament en les cenyides.
A l'Europa atlàntica i de la mar del Nord, en el transcurs de la segona meitat del segle XIX i dels primers
anys del següent, van tenir molt de renom els cúters de practicatge dels ports continentals del canal de la
Mànega i dels insulars dels canals de Bristol i de Sant Jordi, per les seves extraordinàries qualitats, gràcies
a les quals se'ls va considerar els velers de treball més eficients (veloços, mariners i de fàcil maniobra).
Coetàniament, a la costa nord-oest dels Estats Units d’Amèrica, també assoliren gran fama, fins i tot ben
reflectida en els més importants mitjans de comunicació de l’època, els mastodòntics i fràgils (per ser
excessivament velats) cúters cangreus de regates, entre els quals s'hi comptaven alguns dels més
cèlebres lluitadors per la Copa de l’Americà.
A partir de la tercera dècada del regle passat, els grans cúters de regates van començar a canviar l'aparell
cangreu pel bermudia, i uns vint-i-cinc anys més tard començaren a fer-ho els de creuer i esbarjo.
En les flotes pesqueres de baixura atlàntiques i nòrdiques, els cúters hi van mantenir la presència fins a la
total desaparició de la vela, a la segona meitat del segle XX.
aparell de cúter àuric
Aparell amb un masteler emplaçat a 1/3 de la deixada anar del vaixell i que sosté la vela major i dues
foques, disposa d’un pal, vela major cangrea, amb pic auxiliar bec i escandalosa
aparell de cúter Marconi
Aparell amb un masteler emplaçat a 1/3 de la deixada anar del vaixell i que sosté la vela major i dues
foques, disposa d’un pal, vela major Marconi, floc i trinquetilla.
aparell de dogre
En l’aparell de dogre l’arboradura, a més del botaló consta de dos arbres d’una peça.
El major porta dues veles rodones i el de mitjana una vela rodona o aurica.
aparell de dos ulls
Combinació de dos quadernals de dos ulls i un cap o un cable passat per aquests.
aparell de folrar
Utensili petit de fusta, compost d’un tros de cap, agafat per si i d’un pal passat per les gasses dels seves
puntes, amb el qual es facilita molt el treball de folrar un cap.
aparell de fons
Aparell d’ham que s’usa en llocs de molta profunditat o també el que es cala al fons.
aparell de força
Cadascuna de les diferents màquines formades per la combinació de bossells amb un cap que treballa per
llurs politges, en què necessàriament un del bossells o quadernals ha d'ésser fermat en un lloc consistent
perquè romangui sempre immòbil.
Són emprats a bord del vaixells per a multiplicar una força o canviar-la de direcció.
Amb els aparells són facilitades enormement les feines, perquè poden ésser vençudes grans resistències
amb pocs esforços, bé que amb un temps més llarg.
aparell de fortuna
Aparell provisional fet amb elements i materials disponibles, usat en substitució del que ha estat destrossat
pel mal temps.

aparell de fragata
L'aparell de fragata és l'aparell rodó per excel·lència i el més complot de tots.
Consta de tres, quatre o cinc pals compostos, de tres peces, els dels vaixells metàl·lics mòdems poden
ser de dues, amb cofes i creuetes, tots creuats per les vergues corresponents a les veles quadres, que en
cadascun dels pals formen un conjunt complet.
També inclou bastants veles de talla quatre o cinc flocs, amurats al bauprès, sèries de tres o quatre veles
d'estai entre els pals i una cangrea en el de messana'.
Endemés d'aquest velam estàndard, propi de les fragates més modernes, les més extremes, com els
clípers, comptaven amb ales i rastreres.
Antigament, les fragates aparellaven cangreus en els pals trinquet i major, que ocupaven el lloc de les
actuals veles d'estai baixes i mitjanes.
Sobre l'origen del terme fragata s'ha discorregut molt.
Se¡I considera derivat del mot grec que s'emprava per anomenar un tipus d'embarcació lleugera i oberta,
sense coberta, moguda a rem i a vela.
A part d'especulacions etimològiques, que no vénen par a tomb, el cert és que, des del segle XVIII, es coneixia
per fragata un vaixell de guerra relativament petit, amb una sola coberta de foc, ràpid i àgil, aparellat com
un navili, molt velat, que s'emprava més en accions de descoberta que en les batalles.
Aquest tipus de vaixell, de concepte oposat al del gran navili de línia, és tan probable que sorgís de la
constant recerca de millors prestacions que efectuaven totes les marines militars com de l’experiència dels
corsaris.
Les fragates, ja bastant comunes al regle XVIII, s'adaptaven molt bé a la navegació mercant transoceànica,
i és probable que als vaixells civils semblants a les fragates de guerra i aparellats com aquelles, se'ls
comencés a anomenar així: fragates.
Després, en anar-se modernitzant els bucs dels vaixells i adoptar formes molt semblants, el mot fragata va
designar principalment el tipus d'aparell, però també, per extensió, els vaixells que el portaven.
aparell de gata
En nàutica, es diu aparell de gata a aquell de bastant resistència que serveix en els bucs que no porten les
ancores en els escobencs per hissar-les fins al seu escar o lloc de mar.
En els vaixells de fusta antics aquest aparell es guarnia entre un quadernal i les tres caixeres amb roldana
llaurades en el massís del pescant anomenat serviola.
En els de ferro es guarneix en un pescant que rep el nom de pescant de gata; quan és només per les dues
ancores, grua de l’àncora
aparell de gatilla
Aparell guarnit entre el cap del pescant de gatilla i un quadernal de doble ganxo que agafant l’àncora per la
creu o per una de les seves ungles la duu a la posició de trinca, o estant en aquesta posició la deixa
suspesa per a fondejar.
aparell de goleta
Un vaixell d'aparell cangreu és una goleta (a seques) quan té tres o més pals.
Quan es fa referència a una goleta que no és franca, per fer-ho amb propietat cal complementar el terme
genèric goleta amb l'expressió del nombre de pals: goleta de tres pals, goleta de cinc pals, etc.
Els vaixells aparellats de goleta no solen ser de gran tonatge, però tenen el suficient per requerir més de
dos pals, a fi d'evitar que qualsevol de les veles cangrees sigui massa grossa i, per això, difícil de manejarhi
ha hagut goletes mercants, de pesca d'altura, d'esbarjo i d'esport, que es distingien les unes de les
altres tant per les formes del buc com per les proporciona de l'aparell, l'estructura del qual no variava pas,
almenys en el que és substancial.
Les més comunes foren les de tres pala, que van aparèixer en el transcurs de la segona meitat del segle
XVIII, tot i que no n'hi hagueren pas gaires fins a la primera dècada del regle XIX.
Posteriorment, se'n van construir bastants durant les tres primeres dècades del segle passat, tant de
cabotatge com pescadores.
A América del Nord n'arribaren a construir de cinc i sis pas i, fins i tot, una de set.
Una valuosíssima mostra de goleta de tres país mercant i mediterrània dels primera anys del regle passat
és la Santa Eulàlia del Museu Marítim de Barcelona, l'excel·lent reconstrucció de la qual li ha tornat el seu
aspecte genuí i l'ha convertit en la peça més important del nostre patrimoni marítim.
aparell de goleta àurica

L’aparell, és de dos pals, i de vegades tres, amb vela cangrea o Marconi en cada pal i floc i trinquetilla en
proa.
L'aparell de la goleta es caracteritza per tenir el messana més alt que el pal major, al contrari que el Ketch
o el Yawl.
El pal major està situat en el terç davanter del vaixell i el messana més a proa que l'eix del timó.
aparell de goleta bermudiana
Habitualment, es considera que una goleta és bermudiana quan ho són les seves veles majors (recordeu,
les envergadura als pals).
Però, de manera molt particular, crec que és més encertat qualificar de bermudianes les goletes que tenen
bermudiana la vela més popera, que generalment és la més grossa i la que dóna a l'aparell el seu aspecte
característic, encara que les altres veles majors siguin cangreus.
Però, d'acceptar-ne aquest criteri, sempre caldrà exceptuar les goletes de veles d'estai i wishbone, que
s'han d'anomenar així encara que la seva vela més popera sigui bermudiana.
A mitjan segle XIX, va haver-hi un petit estol de magnifiques goletes bermudianes, mercants i pescadores,
a les illes Bermudes, del nom de les quals ve el de les veles de tall triangulars, característiques, i, per
extensió, el dels aparells que componen.
Aquelles goletes eren petits vaixells de dos o tres pals, bastant caiguts cap a popa, als quals s'hi
envergaven només veles bermudianes, i que completaven el velam amb un sol floc, amurat al penol del
bauprès.
Els seus principals trets distintius eren les bones qualitats marinares, el seu extraordinari caminar i la
facilitat de maniobra, deguda a la senzillesa de l'aparell.
Més duna vegada, aquestes virtuts van deixar estupefactes els comandaments i les tripulacions dels més
importants vaixells de regates de l’època, que solien fer escala a Hamilton quan travessaven l’Atlàntic per
participar en les més prestigioses competicions d'ambdós continents. Segons conten, en regates
improvisades en aigües d'aquelles illes, més duna d'aquelles goletes de treball hauria deixat per la popa
els presumptuosos iots visitants.
Aquelles goletes de les illes Bermudes han estat els únics vaixells de treball de dimensions ja
considerables que han adoptat l'aparell bermudia, perquè, a més a més de la tardança amb la qual es va
generalitzar l'ús de la vela bermudiana i de la dificultat de fer i de sostenir els pals piols tan llargs que
requereix aquesta vela, la substitució dels conjunts de cangrea i escandalosa o de cangreu i vela d'estai
alta per una vela bermudiana de la mateixa comporta un enlairament del centre vèlic d'un 30% a un 40%, i
això, per mantenir l'estabilitat necessària, un augment del llast (disminució del pes mort), cosa gens
convenient als vaixells mercants i de pesca.
Algun cas esporàdic, d'haver-lo, no pot ser significatiu.
De goletes bermudianes que no siguin d'esbarjo i petites, gairebé no n'hi ha cap.
Una rara excepció és la goleta uruguaiana “Capitán Miranda”.
Moltes petites goletes bermudianes de dos pals, d'esbarjo i modernes, els tenen d'igual guinda,
peculiaritat per la qual, nosaltres, els mediterranis, podríem anomenar-les pailebots bermudians, però no
solem pas fer-ho.
aparell de goleta clàssics
El primordial aparell de goleta, el cangreu, consta de dos o més pals compostos de dues peces, amb
creueta.
En el primer d'ambdós casos, els pals són el trinquet, arborat bastant cap a proa, i el major, de més guinda
i arborat cap al centre del buc; en el segon, els pals són els comuns.
Totes les goletes clàssiques compten amb un bon bauprès.
El velam està compost pels següents elements: cangreus a cada pal i cangrea al més poper (major o de
messana), que sol ser més grossa i menys espigada que els primers (si la goleta té dos pals, és la vela
major, i si en té més, la de messana); les escandaloses corresponents als cangreus i la cangrea, o les
veles d'estai que poden substituir les que queden entre dos pals, i tres o més flocs, a proa, amurats al
bauprès, excepte la trinqueta, que sol ésser-ho al peu de l'estai de trinquet.
aparell de goleta de gàbies
L’arboradura es igual que la de goleta de dos arbres, però el trinquet creuen el masteler amb vergues per
hissar un velatxo i un gàbia.
aparell de goleta de velatxo

Aquest aparell no és altre que el d’una goleta franca o el duna goleta que complementa el velam de tall
bàsic amb un velatxo, únic o doble (baix i alt) i, de vegades, amb una goneta, les vergues de les quals
creuen el masteler del trinquet.
Generalment, aquest aparell mai no compta amb més de quatre pala; els de dos i tres pals són els més
comuna.
L'objectiu d'aquelles veles quadres és millorar el rendiment de l'aparell de tall quan els vents vénen hora
oberts o de popa.
aparell de goleta de veles d’estai
És el d’una goleta franca o duna goleta en què s'ha substituït el cangreu o els cangreus i les escandaloses
corresponents per diferents combinacions de veles d'estai o d'aquestes i de majors triangulars (veles
envergades als pals) amb els punys d’escota molt enlairats, que ocupen l'espai que queda entre el pal i la
vela d'estai.
Les escotes d'aquestes veles (una de sola) passen per un bossell afermat al pal que tenen immediatament
a popa, a l'altura convenient, i d'aquests baixen a coberta.
No he pogut pas trobar la denominació d'aquestes veles majors, ni en català ni en castellà ni en francès.
A. H. Underhill, autoritat angla sa en aparells clàssics, les anomena "trysails"; mot que té traduccions tan
diferents com cangreu i vela de capa, inaplicables.
Com cal dir-ne, en català correcta?
Les goletes de veles d'estai poden ser, a més a més, cangrees o bermudianes, segons quin sigui el tipus
de la seva vela més popera, la més grossa, que si la goleta només té dos pals, serà la major, i si en té més
de dos, la de messana.
Endemés, per ser del tot precisos, quan ens referim a una goleta de veles d'estai de més de dos pals, cal
que fem esment del nombre d'aquests, per exemple: goleta de veles d'estai bermudiana de tres pals.
Les veles esmentades, que caracteritzen l'aparell, reparteixen molt bé la superfície vèlica, i permeten
moltes possibilitats de reduir el velam amb facilitat.
També estalvien la maniobra dels pics dels cangreus, sempre feixuga i sovint perillosa.
Aquest aparell té un excel·lent rendiment amb vents que vinguin del través cap a proa, sobretot si la
interacció de les veles és eficaç, però és bastant menys efectiu i molt difícil d'equilibrar quan els vents
sobren més o vénen de la popa.
Alguns entesos en velam atribueixen a l'aparell de goleta de veles d'estai un origen escandinau.
Hauria aparegut a l'últim quart del segle XIX.
D'altres el consideren oriünd d’Amèrica del Nord.
Ara per ara, no he pogut trobar cap referencial prou fiable que em permeti definir-me al respecto.
Per modern, aquest aparell no l'han pas emprat els velera de treball, mercants o pescadora, excepció feta
de molt poca, destinats a tasques molt especifiques, i sovint només com un element propulsiu auxiliar.
Sí que s'ha vist en alguns vaixells d'esbarjo -grans i mitjanes unitats- de les tres primeres dècades del
regle passat.
aparell de goleta velatxo i gàbies
Per descriure aquest aparell amb concisió, es pot dir que és el duna goleta de velatxo, al qual se li han
afegit una gàbia, única o doble (baixa i alta), i una goneta major, les vergues de les quals creuen el
masteler major.
La majoria de goletes de velatxo i gàbies tenien dos pals; les de tres eren rares.
Essent així, que quasi totes tenien dos pals, de limitar-nos a aquestes també podríem explicar aquest
aparell dient que és com el d'un bergantí al qual s'ha canviat el trinquet rodó per un cangreu.
Tot i que les descripcions anteriors d'aquest aparell són prou il·lustratives, per si no hagués quedar prou
clara la seva composició, es passa a detallar el velam duna goleta de velatxo i gàbies: al pal trinquet, un
cangreu, un velatxo, únic o doble i una goneta de proa; al pal major, una cangrea, que és la vela major del
vaixell, una gàbia, única o doble, i una goneta major; entre els dos pals, una vela d'estai alta, i a proa,
diversos flocs, amurats a un bon bauprès.
Si la goleta tingués tres pals, el de messana només s'hi envergarien la cangrea i la corresponent
escandalosa, i podria haver-hi una vela d'estai alta entre aquest pal i el major.
La finalitat de les veles quadres del pal major d'aquestes goletes és la mateixa que la de les del trinquet;
endemés, equilibren molt bé el velam, però solen complicar el govern del vaixell, perquè augmenten
l'escora i el perill de desarborar.
Aquest aparell, per ser extremat i més adequat als vaixells lleugers que als més feixucs de la majoria dels
vaixells mercants, no fou par massa comú.

Amb ben poques excepcions, només l'empraven els avisos, els corsaris i alguns vaixells mercants petits de
l'últim quart del segle XVIII i del XIX.
A les acaballes del primer d'aquests regles i a la
primera meitat del segon, van sobresortir les goletes de velatxo i gàbies clipades de la costa oriental dels
Estats Units d’Amèrica, també anomenades "Baltimore clippers'; ja esmentades abans.
Malgrat l'escassa difusió d'aquest aparell, especialment en aigües europeus, al principi de la segona
dècada del regle passat fou l’escolli’t per a cinc enormes goletes de cinc país, alemanyes: les cèlebres
“Vinnen”.
Òbviament, calgué adaptar-lo a l'elevat tonatge d'aquests vaixells i a la modernitat.
aparell de goleta franca
Rep el nom de goleta franca la de dos pals, amb velam cangreu.
En aquest aparell, la vela major té una superfície considerable, tanta que la seva botavara
sol ultrapassar bastant el coronament de la popa.
Amb vents no massa tancats cap a proa, les goletes franques més extremes poden donar un gran
"fisherman" (vela d'estai trapezial, d'origen americà) entre els dos pals.
Les primeres goletes franques, sobretot les nord-americanes, es caracteritzaven per l'elegant i mesurada
caiguda cap a popa d'ambdós pals (uns 6 graus), per deixar lliure el batidor del cangreu (prescindien de la
botavara) i per armar només un o dos flocs.
Posteriorment, algunes van suprimir el masteler del trinquet, perquè no armaven l'escandalosa del
corresponent cangreu, però sí una vela d'estai alta entre els dos pals.
Algunes de les més petites, però, que no hissaven les escandaloses, temen els pals completament piols.
L'aparell de goleta franca no fa pas indispensable el bauprès, la presència del qual depèn de la forma de la
proa.
Hi havia goletes franques bacallaneres, nord-americanes, amb la proa de cullera, molt llançada, que no en
temen pas, de bauprès, perquè la coberta proera deixava prou espai per als flocs.
A títol de curiositat, cal fer esment que algunes goletes franques porten una verga seca al pal trinquet, a
l'altura de la creueta, que serveix per envergar-hi una vela quadra empopada, a fi de millorar el rendiment
de l'aparell de tall amb vents molt oberts.
L'aparell de goleta franca, per la seva eficàcia en les cenyides i la seva simplicitat, fou l’escolli’t per a molts
dels vaixells de practicatge més grossor, nord-americans i europeus, per als vaixells bacallaners ianquis i
canadencs, i, en la seva forma més extrema, per als mastodòntics iots d'esbarjo i de regates del segle XIX
i de les tres primeres desades del següent.
També s'havien aparellat de goleta franca, però amb un velam molt més mesurat, bastants petits vaixells
de cabotatge i de pesca dels últims temps de la vela, i, més recentment, alguns
vaixells escola moderns, que encara podem veure.
aparell de goleta wishbone
La característica d'aquest aparell modern és que les veles majors, de forma triangular o trapezial, que
queden entre els pals, tenen els punys de pena (les trapezials o d’escota (les triangulars, que el poden
tenir molt enlairat) sostinguts per wishbone.
L'objectiu de la vela amb wishbone, que ja empraven alguns embarcacions de nord-americanes
abans d'acabar-se el segle XIX, és aprofitar al màxim l'espai que queda entre els pals.
A més a més, el wishbone millora el rendiment de la pròpia vela perquè no impedeix que aguanta adopti la
seva corba natural, com ho fan les botavares i els pics.
Els wishbone, tot i el seu embalum, semblen més fàcils de manejar que els pics de les cangrees però no
ho són pas tant, a la pràctica, almenys amb vents forts.
Tampoc cal oblidar que per construir-los amb la forma convenient, resistents i proa lleugers, han calgut
atècniques i materials nous.
Per tots aquests motius, no han pas tingut l'acceptació que, per les seves qualitats tècniques, es podia
esperar, ni en la marina d'esbarjo.
Només s'han aparellat amb wishbones alguns vaixells singulars.
aparell de govern
Conjunt de dispositius que transmeten el gir de la roda del timó a la pala del mateix timó i que permet
portar el rumb del vaixell.
aparell de govern de cargol

Els aparells de govern per transmissió flexible, segueix en ordre d'importància el de cargol, usat en molts
vaixells de petit port.
Té aquest sistema l'avantatge que els cops de mar rebuts per la pala del timó no es transmeten a la roda
de govern.
Consisteix en una creuera que es enxavetada en el cap de la metxa del timó, a la qual s'articulen dos
bieles lligades a uns congrenys, els quals es mouen longitudinalment dirigits per unes guies quan gira l'eix
de la roda del timó, en virtut de l'acció d'un cargol sense fi que els seus roscats tenen sentits inversos.
Amb aquest dispositiu, al girar la roda del timó s'aconsegueix inclinar la creuera i, per tant, girar el timó a
una o altra banda.
aparell de govern de fortuna
Aparell de govern accidental, que s’instal·la quan el del vaixell no funciona per qualsevol causa.
aparell de govern modern
Les principals instal·lacions modernes d'aparells de govern poden resumir-ne en les següents:
• Govern amb transmissió hidràulica i bomba hidràulica que regula l'entrada de vapor a un servomotor de
vapor;
• Govern amb transmissió elèctrica i regulació per mitjà de resistències del camp de la dinamo, que mouen
un servomotor de vapor;
• Govern elèctric pur, amb regulació del campo de la dinamo i amb comandament elèctric a distància.
El comandament del servomotor usat en el sistema a) es compon d'un transmissor amb èmbol :i cilindre en
el pont; d'un receptor èmbol i cilindre en el compartiment del servo; de la canonada d'unió entre
transmissor i receptor; de la bomba de mà i del dipòsit de reserva de la glicerina o oli, per a mantenir
carregades les canonades de l'anterior transmissió; de les transmissions mecàniques d'eixos i engranatges
entre el receptor i la bomba hidràulica quan es tracta del telemotor; o bé, de les transmissions elèctriques
entre el receptor i el regulador de camp de la dinamo, en el sistema b).
Quan es tracta del govern elèctric, sistema c), l'aparell de govern es compon de: un transmissor elèctric en
el pont; un receptor de la mateixa índole a popa; els cables d'unió i una excitatriu.
aparell de govern de transmissió flexible
Els petits vaixells de vapor i velers que no desenvolupen grans velocitats, utilitzen, per a la maniobra del
timó, aparells de govern molt senzills.
Com poden ser: sistemes de roda, tambor i guardins, que consisteix en un cable fi d'acer flexible o cadena
petita, que enrotlla en un tambor muntat en el mateix eix de la roda de govern
Els extrems dels guardins després de passar per les voltes, queden units al capdavant de la canya del
timó, que es troba afirmada a la metxa del timó.
Aquest sistema exigeix que el sentit de gir de la roda coincideixi amb el d'inclinació de la pala del timó, a fi
d'evitar equivocacions.
En algunes instal·lacions d'aquesta classe se substitueix el dispositiu d'unió al capdavant de la canya per
un dau, que corre al llarg d'aquesta, i al que s'afirmen els quadernals.
Altres sistemes disposen d'un sector sobre la perifèria de la qual es envolten les puntes dels caps del
guardins.
El sector gira sobra la mateixa metxa del timó.
aparell de guaira
L'aparell guaira està format per una vela triangular envergada només al pal o al pal i a un masteleret.
aparell de guitarra
Aparell format per dos bossells de briol, que serveix per a desmultiplicar l’esforç que es realitza amb el
cap.
aparell de Hunter para mesurar bases curtes
Aparell destinat a mesurar la longitud de les bases curtes pel mètode subtendit.
Consisteix en una cinta d'acer dividida en quatre seccions unides, suspeses en catenària entre suports
regularment espaiats.
Aquest aparell pot ser utilitzat en terreny desparellat que resulta inadequat per al mesurament amb fil
convencional.
aparell de iol

L'aparell de iol consta de dos pals: el major, important, i el de messana, de molt poca guinda i arborat molt
cap a popa.
A cada pal s'hi enverguen veles de tall, cangrees o bermudianes, i completen el velam diversos flocs,
generalment amurats al bauprès, i una escandalosa, si el iol és cangreu.
La vela major sempre és de superfície generosa, i la de messana, tan petita, que es pot considerar un
baticul, gairebé.
Com que la vela de messana dels iols queda tan cap a popa, perquè la seva escota treballi bé, cal que vagi a
parar a un caçaescotes, que surt del coronament de la popa, cap endarrere.
Al igual dels cúters, els iols també són cangreus o bermudians, segons quins sigui el tipus de vela
major que armin.
El pal major dels iols cangreus és compost, de dues peces, amb creueta, i el de messana, per la seva
poca guinda, sol ser piol.
No cal dir que ambdós pals dels iols bermudians són piols.
En general, un vaixell de dos pals, major i de messana, es considera un iol quan l'últim d'aquests arbres té
l'enfogonament a popa de la vertical de l'extrem poper de la línia de flotació, o també de la sortida a
coberta de la metxa del timó.
Aquesta és una característica molt simple i circumstancial.
El tret diferencial dels iols és que la seva minúscula vela de messana, la superfície de la qual
sempre ha de ser inferior a un 20% de la del total del velam bàsic, només és una vela d'equilibri de
l'aparell, que quasi no intervé en la propulsió del vaixell.
Per si sola, la funció d'equilibrar l'aparell pot justificar la posició tan apopada de la petita vela de
messana, però tampoc no cal descartar que la situació del pal que la suporta, i la del major, més cap a
proa del que pot semblar normal, en principi i en embarcacions de treball, obeïssin a l’òbvia necessitat
de deixar la coberta ben desembarassada o que el pal de messana no fes nosa a la canya del timó.
Després, algú ja se n'adonaria que el velam, així distribuït, funcionava prou bé, o molt bé.
Algun cop s’ha trobat definit el iol com un cúter al qual se li ha afegit un baticul, per equilibrar el velam i
fer-lo menys tou.
És una excel·lent definició, que, a més a més, orienta un xic respecto de la època en la qual van
aparèixer els iols.
La idea primigènia i nòrdica de l'aparell de iol és la mateixa que a la Mediterrània va propiciar l'aparició
dels aparells llatins amb baticul, com els d'algunes embarcacions pescadores illenques.
De la segona meitat del regle XIX fina a la quarta dècada del segle passat, molts vaixells de pesca
bretona, normanda i britànica es van aparellar de iol cangreu.
Dels vaixells així aparellats, els francesos en deien "cotres á tapecul" i els britànics, "dundees" o
"dandvs
Essent la vela de messana dels iols de pesca tan petita i quedant quasi a fora del buc, podien deixarla
hissada quan feinejaven, fes el temes que fes, per mantenir-se aproats a la mar i al vent.
Després del total declivi de la vela, per mantenir aquest avantatge, molts petits vaixells de pesca de
propulsió mecànica van continuar armant, a popa, una petita vela, com la de messana dels iols.
De la segona a la quarta dècada del segle passat, a l'altra banda de l’Atlàntic, els nord-americana
van aparellar de iol bermudia bastants dels seus nous iots de regates d'altura, alguns dels quals
assoliren merescut renom.
Als europeus mai no ens ha atret massa aquest aparell, almenys per a les embarcacions d'esport.
Després de la Segona Guerra Mundial i a mesura que la navegació d'esbarjo i esportiva s'anava fent més
popular pertot arreu, l'aparell de iol va anar perdent adeptes, al temes que en guanyaven els de cúter i
de quetx, però sobretot el de balandre, per la seva senzillesa.
Ara, de iols se'n veuen ben pocs, i els que encara queden ja són vaixells d’època, quasi relíquies del
patrimoni marítim.
aparell de jackass bergantí
Està constituït per dos pals.
El trinquet és compost de tres peces, amb cofa i creueta, i suporta un conjunt de quatre veles quadres
(trinquet, velatxo, goneta de proa i sobregoneta de proa).
El major és de dues peces, amb un mascle molt llarg, al qual s'hi enverga una gran bergantina, i un
masteler creuat per les vergues corresponents a una goneta major i una sobregoneta major.
Cal suposar que els flocs i les veles d'estai serien, en nombre i disposició, com els d'un bergantí.
Per explicar-lo duna manera més entenedora, podríem dir que aquest aparell és com el d'un bergantí al
qual se fi han tret les gàbies.

És molt possible que l'origen d’aquest aparell calgui cercar-lo en algun racó d’Amèrica del Nord, perquè els
escassos jacks bergantins que han existit es van emprar quasi exclusivament per a la caça de foques, a
Terranova.
aparell de llàntia
També anomenat tecle, que es forma de passar un cap per un bossell fix; encara que en realitat no
constitueix un aparell, ja que no hi ha multiplicació de força, hom sol incloure’l dintre del grup d’aparells
aparell de llantió
L’aparell de llantió, és l’aparell més senzill que pot formar-se, doncs consisteix en un bossell fix pel qual
labora un cap, en un dels extrems del qual s’aplica la potència i en l’altre es troba la resistència.
Aquest aparell no afavoreix en manera alguna la potència, doncs ha de ser major que la resistència perquè
es produeixi moviment, havent també que vèncer el fregament del cap amb la politja, el d’aquest amb el
pern i la rigidesa de la corda.
Resulta no obstant això avantatjosa la seva aplicació, doncs transforma la direcció que cal fer els esforços.
aparell de llantió d’amant
Aparell format per un tecle que treballa sobre un altre tecle, es forma aferrant un bossell a la veta de l’altre,
tot passant-hi desprès una corda, un cap de la qual s’aferra a l’objecte o part de la vela que hom vol
desplaçar.
aparell de lugre
En l’aparell de lugre l’arboradura a més del botaló i bauprès consta de dos o tres pals amb veles al terç.
aparell de mà
Aparell format per un cordill, i un o diversos hams i el plom corresponent que s’usa per a la pesca al dit o,
de vegades al curricà.
aparell de màquines
Son els destinats per moure o suspendre les peces d'aquestes.
Els últims són en general composts per quadernals i bossells de ferro, afectant una forma especial, per ser
muntats sobre un rail que corre sobre les peces principals.
Per a aquests treballs s'usen molt els aparells diferencials.
aparell de mesura
Instrument sensible a un fenomen físic o químic determinat o identificable a una magnitud, mitjançant el
qual, gràcies a un calibratge previ o a l’ús d’uns patrons, és possible de valorar la magnitud en les unitats
escollides per a definir-los.
aparell de mitjana
El de mitjana es de dues peces, sense encreuar i sense cofa, però amb una botavara i un pic per hissar
una cangrea i una escandalosa.
aparell de mitjana
En els aparells de diversos mastelers és el de més a popa.
aparell de pailebot
L’aparell de pailebot es con el de goleta de dos pal d’igual alçada.
aparell de palanquí
Aparell senzill, format per dos bossells un de fix i l’altre mòbil.
L’aparell de palanquí multiplica per 2.
aparell de penol
Aparell guarnit al penol de les verges majors d’un vaixell de vela, empleades com puntal de càrrega, en
unió d’altre aparell guarnit al estai triàtic.
aparell de pesca
De fet en sentit literal, aparell de pesca és sinònim d'art de pesca.

Dintre l'art de pesca a més de les embarcacions, molt bona part de la nomenclatura està composta per la
de d’utillatge de nanses, arpons, etc i tot l'ormeig de xarxes i cordills proveïts hams, necessaris per la
captura del peix.
El cordill que constitueix l'aparell, (que dintre l'art de la pesca s'anomena així, i no cap) quasi sempre
s'utilitza entintat.
Són cordills de cànem, de niló i altres materials, també s'empra el sisal, la pita i altres de dubtosa
classificació, si bé han de tenir resistència i ésser imputrescibles.
Antigament els caps és fabricaven de cànem, i posteriorment d'altres fibres naturals; per a evitar la fàcil
putrefacció del matèria, és procedia a entintar-lo.
En l'actualitat l'ús de fibres artificials evita aquesta enutjosa tasca, al mateix temps que millora la qualitat
de l'aparell.
En general es tracta d'un cap unit a l'ham, encara que quan es tracta de capturar exemplars de gran talla o
proveïts de forta dentadura se sol intercalar = de cadena o de filferro resistent per a evitar que l’animal una
vegada atrapat, trenqui el sedal tallant-lo amb els dents.
En aquest mateix sentit cal indicar que la grandària dels hams empleats en els aparells està en raó directe
de la mida del peix que es pretén capturar.
En conseqüència quan es pretén capturar peixos de diferents mides es precís col·locar, àdhuc en el mateix
aparell, hams de diferents tipus.
Els aparells són de característiques distintes i aplicacions variades.
La seva major aplicació podria semblar que es troba en la pesca esportiva (llinya de mà, canya de pescar,
palangres, volantins, etc.), però en la pesca industrial al costat dels palangres de grans dimensions i els
curricans, s'han emprat també amb èxit per a la captura de escòmbrids mitjançant llinya amb canya.
També reben el nom d'aparells instruments especials, com, per exemple, la potera, la popera, el mirall i
altres.
aparell de pescador
Lligada especial que es fa amb les àncores quan es llencen al fons
aparell de pescador i bosses de les ancores
Disposada l’àncora penjada sobre el capó, cal suspendre la ungla sobre la borda, per a això hi ha un
pescant de ferro a cada costat on es col·loca un aparell de dos quadernals de tres ulls, anomenat el
pescador; que s’enganxa en una de les pestanyes de l’ancora i suspèn aquesta dalt trincant-la a la borda
per la creu i canya per mitjà d’uns caps gruixuts o cadenes que se’n diuen bosses.
aparell de pescant
Aparell reial que penja de cada pescant i s’utilitza per a hissar i per a arriar les embarcacions menors.
aparell de pescar
Fil que va posat al cap de la canya de pescar i que en l’altre cap duu l’ham i enmig el plom i el suro.
aparell de pollacra barca
No és altre que el de bricbarca, però amb els pals trinquet i major piols, de pollacra.
També el podríem definir com el d’una pollacra rodona a la qual se li ha afegit un pal de messana de
goleta.
N'hi va haver molt poques, porqués encara era més difícil trobar els arbres suficientment llargs per fer pals
que donessin la guinda que correspon al d'un vaixell que n'arbora tres.
aparell de pollacra bricbarca
Aparell semblant al d’una bricbarca de tres pals, però diferint ja que el trinquet i el major, en compte de tres
peces i amb cofes, son dues peces i sense cofes, com els arbres d’un aparell de pollacra.
aparell de pollacra goleta
Ja s'ha comentat que el concepte de pollacra i, conseqüentment, el de pollacra goleta, cal circumscriure'l
als vaixells més antics, amb arboradures de fusta.
Actualment, alguns bergantins goleta moderns, de construcció metàl·lica, tenen els pals completament
piols, però, obviant aquesta circumstància, se'ls considera bergantins goleta.
L'aparell de pollacra goleta era igual que el de bergantí goleta, però amb el pal trinquet piol, com el d’una
pollacra rodona.

Per ser piol, el pal trinquet de les pollacres goleta tenia una guinda limitada, que condicionava el tonatge
d'aquests vaixells, sempre menor que el dels bergantins goleta.
Com el de pollacra rodona, aquest aparell és antic i quasi exclusivament mediterrani.
Així és sorprenent que a les illes Britàniques, costa sud-occidental, n'hi apareguessin algunes, de pollacres
goleta, però ben poques, a les acaballes del regle XIX.
Totes foren petits vaixells de cabotatge, i la majoria van canviar ben aviat l'aparell pel de bergantí goleta o
de goleta.
A Catalunya, durant el període àlgid de la nostra marina, de pollacres goleta, se'n van construir alguns més
que bergantins goleta.
En total, van representar un 71% de tots els vaixells de més de 50 tones sortits de les drassanes
catalanes.
aparell de pollacra rodona i de pollacra
Aquests aparells corresponen als temps passats, als de les arboradures de fusta, clàssiques, i eren
exclusivament mediterranis.
Ara, de pollacres ja no en queden, però aquí se'n fa referència, a títol d’anècdota, perquè, en el transcurs
del Segle d'Or de la marina catalana, se'n van bastir moltes, de pollacres, a les drassanes del nostre litoral.
Els aparells de pollacra rodona i de pollacra són exactament iguals que els de bergantí rodó i
bergantí, respectivament, però amb els pals piols.
L'avantatge dels pals piols raïa en què permetien que totes o quasi totes les vergues fossin mòbils (es
podien arriar i hissar), i així, quan corresponia carregar i aferrar una vela (excepte les més baixes), arriant
la seva verga aquesta quedava esventada per la que tenia a sota, cosa que estalviava esforços i gent.
Algunes pollacres, tot i tenir els pals piols, portaven cofes, per a una millor disposició de l'eixàrcia ferma,
cas en el qual s'anomenaven pollacres amb cofes.
D'altres temen el pal trinquet compost, com els dels bergantins, i se'n deien bergantins pollacra.
Els antics pals piols tenien una llargària limitada, perquè no era pas fàcil trobar als boscos mediterranis
arbres prou llargs i restes per fer-los i aquest fet restringia el tonatge dels vaixells que s'aparellaven de
pollacra.
El tonatge mitjà de les pollacres rodons i pollacres catalanes era d'unes 160 tones.
Avui, la majoria dels pals metàl·lics moderns són piols, però aquesta circumstància ja no compta per a la
tipologia dels aparells.
aparell de popa
Conjunt de les veles de l’arbre de mitjana.
aparell de port
Aparell d’ham que es cala prop de la costa.
aparell de portes
Vegi’s art de portes.
aparell de proa
Conjunt de les veles de l’arbre de bauprès i de trinquet.
aparell de profunditat intermèdia
Aparell d’ham que s’usa en llocs de sonda compresa entre els cinquanta i cent metres.
aparell de quetx
El de quetx també és un aparell de dos país: el major, arborat un xic més cap a proa que els dels iols, i el
de messana, de major guinda que el d'aquests i més centrat al vaixell, no tan cap a popa.
De quetxs, també n'hi ha de cangreus i de bermudians, i fins i tot de wishbone.
El velam dels quetxs cangreus està compost d’una vela major cangrea, de superfície proporcionada
(menor que la d'un iol del mateix tonatge), d’una vela de messana, també cangrea i bastant grossa, de les
corresponents escandaloses i de diversos flocs, amurats a un
respectable bauprès.
En els quetxs bermudians, els conjunts de cangrees i escandaloses són substituïts per sengles veles
bermudianes, i el nombre de flocs pot quedar reduït a un de gros, de opus genovès.
Ambdós tipus de quetxs poden armar una bona vela d'estai entre els dos pals quan el vent obre prou de la
proa.

Els quetxs cangreus tenen els pals compostos, de dues peces, amb creueta, però el pal de messana dels
més petits també pot ser piol.
Els quetxs bermudians tenen els dos pals piols, i els moderns, de proa llançada, solen prescindir del
bauprès.
La principal característica dels quetxs, que els diferencia dels iols, és que la seva vela de messana és més
grossa que la d'aquests últims, està més centrada al vaixell i té un paper tan important en la propulsió del
vaixell com en l'equilibri de l'aparell.
En els quetxs, la superfície d'aquesta vela és igual o superior al 25% de la del total del velam bàsic.
La posició més centrada de la vela fa que els quetxs puguin prescindir del caçaescotes.
En l'aparell de quetx, el velam queda molt ben repartit, i per això és equilibrat i manejable.
També permet una fàcil i compensada reducció del drap.
Aquestes qualitats han permès que l'aparell s'hagi adaptat molt bé a diferents usos, que van del cabotatge
i la pesca a la navegació d'esbarjo (creuer costaner i d'altura).
Però, és curiós que mai no hi hagi hagut massa quetxs de regates, a part d'alguns dels vaixells més
extrems que participen en les competicions transoceàniques.
L'origen de l'aparell de quetx cal cercar-lo en les aigües atlàntiques nord europees, com el de la majoria
dels aparells de tall que no són llatins.
Se suposa que els primers quetxs van aparèixer als Països Baixos, al segle XVII, primerament amb veles
holandeses i després amb cangrees.
Com que la vela cangrea, per ser manejable, mai no pot ser mansa grossa, alguns historiadors de la
marina opinen que, en augmentar el tonatge de les embarcacions i necessitar aquestes més velam, a poc
a poc els iols s’anaren convertint en quetxs, al repartir la superfície vèlica necessària entre la vela major i
la de messana, cosa que va obligar a córrer el pal d'aquesta última cap a proa'.
De vaixells aparellats de quetx i anomenats així, ja se'n troben diversos referències a la “Architectura
Navalis Mercatoria”.
Alguns dels que figuren en aquesta monumental obra porten un velatxo i una petita goneta al pal major i
una sobre messana al poper.
D'aquests quetxs amb veles rodones auxiliars, s'havia arribat a dir-ne quetxs goleta, sense cap mena de
fonament.
Amb el temps, aquelles veles rodones van anar desapareixent, i l'aparell de quetx adquirí la seva
estructura definitiva: la d'aparell de tall pur.
El terme quetx, per designar l'aparell de tall en la forma que el coneixem ara, sembla que es va començar
a emprar als últims anys del segle XIX, però és possible que fos bastant abans, perquè d'embarcacions
amb aparell de quetx ja n'hi havia a les illes Britàniques al principi del regle, i d'alguna manera les haurien
d'anomenar.
Els aparells de les embarcacions i deis petits vaixells de treball depenen molt dels costums i de les
necessitats locals.
Quan la vela cangrea es va anar imposant a les tradicionals (veles al terç i llatines) i es van anar
estructurant a poc a poc els aparells de tall moderns, els mariners del cabotatge i els pescadora europeus
mostraren especial preferència pels aparells de quetx (cabotatge) i de iol (pesca), i els americans, pels de
goleta.
Durant el regle XIX i el primer terç del XX, a l'Europa atlàntica i del mar del Nord, el nombre de quetxs
cangreus de cabotatge fou considerable, perquè es tenia el seu aparell pel més manejable i barat (senzill i
maniobrable amb molt poca gent) per a embarcacions i petits vaixells de tonatge comprés entre les 40 i
les100 tones.
A la Mediterrània, en canvi, de quetxs cangreus no n'hi van haver pas gaires, tant perquè la vela llatina hi
estava fortament arrelada com perquè el tonatge de les embarcacions de cabotatge i de pesca locals
sempre fou migrat.
aparell de quetx bermudiana
Aparell semblant al de quetx, però en el que cada conjunt d’aurica i escandalosa ha estat substituït per una
vela bermudiana.
aparell de quinal
Son, els que es donen als obencs majors en cas de temporal.
aparell de rabissa
Prenen aquest nom aquells aparells que en comptes de portar ganxos en el bossells o quadernals, porten
una rabissa.

aparell de rest
Sinònim d’aparell de candeletó
aparell de rodó-creu
Sinònim d’aparell de creu
aparell de rombe
Aparell en que els obenquells, van des del cim deIs pals als penols de la creueta alta, i tornen després
d’ésser afermada en el pal, més o menys a l’alçada de la creueta baixa, amb la qual cosa es forma una
mena de rombe.
aparell de senal
Aparell que en la barca de mitjana serveix per carregar la vela per alt.
aparell de sloop
Aparell format per un sol pal, amb vela de proa i major.
aparell de subjecció
Estri d’hissar, generalment en forma de tisora, que es clou fortament i subjecta la mercaderia a causa de la
tracció que hi provoca l’elevació.
aparell de superfície
Aparell d’ham que es cala de manera que els hams quedin pràcticament a flor d’aigua.
aparell de tall
Aparell d’un veler que només disposa de veles de tallant o que, en el cas que n’hissi de rodones, no li
calen per navegar cap a sobrevent.
aparell de tarquina
aparell de tecle
Aparell format per un bossell i una beta.
En realitat no és un aparell ja que no multiplica la força, però sí facilita la maniobra, doncs la seva relació
d'equilibri és Pa = Ra; és a dir, que no hi ha multiplicació de força, transmetent-se al pes la força aplicada
a la tira, disminuïda com és natural, en la consumida a vèncer els fregaments
També conegut con aparell de bossell fixo.
aparell de tombar
Aparell reial que s'emprava en la maniobra de donar la quilla.
aparell de topall
Aparell en el qual els estais de proa i popa i els obencs van fixats al topall del pal, el pal instal·lat per a
aquest aparell ha de ser molt resistent a la flexió, a l’ésser sotmès a grans esforços.
aparell de trapa
Aparell que permet ajustar el pujament de les veles majors en les botavares.
aparell de tres ulls
Vegi’s aparell reial de tres ulls.
aparell de trossa
És l’aparell que serveix per a aguantar les trosses i atracar les vergues als seus respectius pals.
aparell de vela-rotativa
Les veles convencionals aprofiten la força del vent modificant el flux d'aire de manera adequada.
Les veles rígides funcionen igual que les convencionals i permeten un millor angle de cenyida.
Una vela-rotativa és un dispositiu que aprofita el gir d'un element (en general rígid) per aprofitar la força del
vent desviant el seu flux.

Les hèlixs aèries que transmeten la potència generada pel vent en una hèlix submergida (que és la que fa
moure el vaixell) no són, ni poden considerar-se veles.
Si s'usen per desviar el flux de l'aire (actuant com veles), sí poden classificar-se com veles.
aparell de ventall
El qual es compon de veles d'aquesta classe, usat per alguns bots i embarcacions de petit port.
aparell de virador
És l’aparell real que es donava als vibradores dels mastelers a fi d'augmentar la potència per a guindar-los.
aparell de yawl
Aparell compost de pal major i mitjana, en el qual aquest últim està situat darrere de la canya del timó, la
superfície de la vela de mitjana no sobrepassa el 10% de la superfície total.
aparell del jubileu
Tipus d'aparell denominat així per la seva aparició a Anglaterra el 1897, any en que es complia el 60é
aniversari de la coronació de la reina Victòria.
Era de creu i es caracteritzava per la desusada longitud de les vergues i per tant del gràtil de les veles; els
mastelers eren més curts dels corrents.
Alguns vaixells, generalment bricbarques de quatre pals, el varen emprar amb pal mascle de ferro.
aparell del mig
Aparell en els vaixells de tres pals, és el conjunt de les veles de l’arbre mestre.
aparell diferencial
Aquest aparell és una combinació cadenes sense fi, dues o més politges i certs engranatges per a
l'aplicació de la potència; aquesta s'aplica per una cadena sense fi secundària que transmet la força
manual a l'aparell superior.
En els aparells ordinaris es perd a vèncer fregaments una gran porció de la força exercida sobre la tira, així
per exemple, en un aparell real de sis guarnes la força perduda per aquesta causa arriba al 60 per 100 de
la total.
Els aparells diferencials tenen per objecte reduir aquesta pèrdua, permetent, per tant, suspendre grans
pesos amb consum de força relativament moderat, tenint també las a avantatges de ser irreversibles, és a
dir, de sostenir el pes suspès encara que es deixi d'actuar sobre la tira i de ser menys voluminosos que els
aparells ordinaris de la mateixa força.
Els aparells diferencials o de cadena han arribat a ser una part molt important en els pertrets de tot vaixell.
En la cambra de màquines troben constant ús per a elevar pesades peces de maquinària, moure barriles
d'oli i altres nombroses i diferents operacions.
En coberta són -molt usats amb variats motius, sent per tant molt convenient familiaritzar-se amb la seva
ocupació.
L'aparell diferencial és una combinació d'una o diverses cadenes sense fi, dues o més politges i certs
engranatges per a l'aplicació de la potència; aquesta s'aplica per una cadena sense fi secundària que
transmet la força manual a l'aparell superior.
aparell en l'Antic Egipte
Els primers vaixells aparellats per navegar amb la força del vent apareixen en l'Antic Egipte, cap a l'any
1300 a. C., per a la navegació fluvial al llarg del Nil.
Sobre un masteler central i una verga transversal, els egipcis van muntar una vela quadrada, ideal per a la
navegació amb vent de popa.
Dos rems en la part lateral posterior (aleta) dels vaixells permetien la direcció.
Es va poder arribar a prescindir dels remers ja que a la vall del Nil el vent sol bufar des del nord (riu
amunt), i per navegar riu avall només havien de deixar-se portar pel corrent.
aparell en les caravel·la i el galions colonials
En l'època immediatament anterior al descobriment d'Amèrica es produeix un punt d'inflexió en l'evolució
de la navegació a vela mitjançant l'evolució de la caravel·la, augmentant la seva grandària i resistència per
aconseguir la nau o carraca.
Aquesta podia muntar un aparell rodó o llatí.
Va augmentar la grandària de les naus i també el nombre de mastelers.

La dependència dels rems va ser cada vegada menor, fins a arribar al punt que petites naus proveïdes
dels seus aparells com a únic mitjà de propulsió, poguessin operar de forma autònoma en grans travessies
oceàniques, de vegades durant anys.
El galió és model més representatiu de la navegació en l'època colonial.
Muntava un aparell de tres mastelers verticals més un bauprès ja bastant gran, i comptava amb algunes
veles llatines entre una majoria de quadrades.
aparell envestit
És l’aparell que no té clars els seus guarniments per haver pres volta.
aparell espanyol
A Mèxic, aparell format per quatre hams subjectes a un suport central que penja de l’extrem d’un cordill.
aparell esportiu
En segle XX els aparells nàutics s’ha beneficiat de molts avanços realitzats per la indústria aeronàutica.
Moltes embarcacions d’esbarjo han substituït les tradicionals veles flexibles de lona o loneta per altres més
rígides que, alineades amb el vent, prenen impuls segons el mateix principi físic que permet la sustentació
en les ales d’un avió.
Aquestes embarcacions són capaces de cenyir el vent de forma molt més tancada que qualsevol vela
flexible.
La resta dels components dels aparells nàutics mantenen la seva existència i les seves funcions, però els
materials de fabricació han sofert profundes modificacions.
En els mastelers i vergues, la fusta va deixar pas a altre materials com acer, alumini, i més recentment
fibres de vidre o de carboni; més lleugeres, fortes i resistents.
aparell fals
És l’aparell que es dóna en ajuda d'altre principal.
aparell fraccionat
Va ser l'arquitecte naval Starling Burguess, dissenyador del Copa Amèrica Enterprise el 1930, el que va
introduir aquest tipus d'aparells que han arribat fins als nostres dies.
Els seus avantatges són:
Disposen d'una secció menor, per la qual cosa la vela major rep un vent més net.
Gràcies a la seva flexibilitat i possibilitats de reglatge, es poden adaptar a la major en diferents condicions
de vent.
A més, en portar genovès de menor mida, es redueix la compressió en el pal i el vessament del genoa en
la major, per la qual cosa aquesta es pot aguantar amb més vent en tenir la possibilitat de trimar-ne a
sotavent.
Un altre gran avantatge és en la dimensió de les veles de proa.
La seva menor mida facilita les maniobres de la tripulació en proa i redueix el moment del capcineig, a més
d'hissar spinnaker menors que s'aguanten millor en travesses tancats.
La major cobra protagonisme a causa del increment de superfície i a l'adaptabilitat del pal a la vela.
Els aparells fraccionats tenen més creus i necessiten bastes altes per controlar la tensió de l'estai, i burdes
baixes per dominar la part baixa del pal, encara que actualment en petites unitats se substitueixin les
burdes usant creus retardades.
Tot un nou món s'obre gràcies al rendiment del tram superior del pal, des de l'encapelladura de l'estai fins
a la pera.
Per subjectar aquest tram s'usen els violins, que no solament impedeixen la caiguda a sotavent sinó que
permeten caçar la major sense que la pera es desplaci a popa per la tensió generada en la baluma.
De tota manera, si el vent creix, la pera cau lleugerament a sotavent descarregant el terç superior de la
major i disminuint l'escora.
Aquest tipus d'aparells és delicat, i necessita una tripulació experta per treure-li tot el seu rendiment i,
sobretot, per no partir el pal.
Normalment usen obencs de barnilla i els obencs intermedis evolucionen a trams de barnilla que van des
de la cassoleta de l'extrem de la creu fins a la base d'una creu superior.
Amb aquest tipus de geometria, la subjecció de la part central del pal no depèn d'obencs intermedis que
arrelen en coberta, sinó que directament depenen de la tensió que s'imprimeixi els verticals.

Així és fàcil entendre que els verticals treballin a una alta tensió, la qual cosa exigeix que la base del pal
descansi sobre diferents platines d'alumini que s'introdueixen entre la guitza i la carlinga mitjançant uns
gats hidràulics, ja que els verticals no poden trimar-ne en plena navegació.
La base del pal es travessa amb una petita bigueta.
Sota aquesta biga s'instal·len dos gats hidràulics que aixequen el pal.
Una vegada en la tensió justa, col·loquem en la seva base diverses platines d'alumini de diferents
grossors.
Quan descarreguem l'hidràulic, la guitza es recolzarà i mantindrà la tensió desitjada.
Així doncs, els tensors es graduen en port amb el pal baixat i després es dóna la tensió.
Els primers diagonals també es regulen amb el pal baixat, portant-se entre un 20% i un 30% de la tensió
total de l'eixàrcia.
Mai no es navega amb el pal recolzat sobre els gats hidràulics.
Els altres diagonals i els violins es regulen navegant des del tensor corresponent a cada cassoleta fins a
redreçar tot el pal, la qual cosa implica hissar un tripulant fins a la creu.
aparell fraccionat amb burdes
És el tipus d'aparell més sofisticat i amb les prestacions més altes, exceptuant els pals ala giratoris dels
catamarans d'alt rendiment.
Amb el pal en descans, presentem els verticals amb igual tensió a ambdós costats.
Pugem el pal lentament i comprovem que no caigui a cap costat, ja que si no és així haurem de baixar,
rectificar i de tornar a pujar.
Segons les dades del dissenyador, portarem el pal fins a la tensió teòricament calculada, respectant el
percentatge relatiu als primers diagonals.
Ja que els gats hidràulics tenen manòmetres de pressió, serà la pressió lliurada pels pistons el fil
conductor de l'operació.
Els manòmetres acostumen a mesurar en PSI, és a dir, lliures per polzada quadrada, encara que podrem
traduir-lo a Kg per CM2.
Si les dades són 6.000 PSI de tensió total amb 25% en els primers diagonals, afluixarem tots els diagonals
i pujarem el pal fins a aconseguir 4.500 PSI en verticals.
Una vegada aconseguit això (seran algunes de pujades i baixades), tensarem per igual els D1 fins que en
portar el pal a la seva posició original de 4.500 PSI en verticals el manòmetre marqui 6.000 PSI.
Una vegada, arribat a aquest punt, i si es manté el pal vertical, procedirem a marcar els tensors i fixar-los,
ja que de moment això ja serà inamovible.
Amb tant PSI i pujar i baixar pretenem que quedi clara la idea que en principi es dota als verticals d'una
tensió elevada fixa i, al mateix, temps, als primers diagonals.
Abans de sortir al mar, hissarem un tripulant perquè presenti els restants diagonals, sense grans tensions.
Una vegada trimat a priori el pal en port, ja podem sortir al mar per deixar el pal en perfectes condicions a
base d'anar regulant els diferents tensors i els violins.
Aquestes operacions són llargues i tedioses, però una vegada bé trimat el pal s'asseguren i marquen tots
els tensors, i poques vegades es modificaran.
Per treure el pal, res més fàcil: una vegada eliminada la tensió, afluixem els tensors de coberta i quan
tornem a punxar-lo obtindrem el mateix trimat amb només portar els tensors a les seves marques.
Aquest tipus d'aparells naveguen sempre en cenyida amb bastant preflexió, evitant una possible inversió.
En ventolina, la tensió de basta alta serà la justa perquè no corbi l’estai, que genera menys tensió que els
enormes genovès d'a topall de pal.
En pujar el vent, recuperem l'estai amb la burda alta.
Això produeix una major flexió del pal, per la qual cosa aquest s'escurça.
Per evitar una excessiva curvatura entra en funció la basta baixa, que domina el terç central del pal.
Però l'escurçament del pal implica que la baluma del gènova s'obri, per la qual cosa haurem de retocar
caçant una mica d'escota.
Alhora, també s'aplanarà una mica la major i obrirà la seva baluma.
Haurem de recaçar una mica la major i tirar una mica més de cunningham per avançar la bossa de la
major que també s'haurà retardat.
Cada variació en la tensió de basta alta necessita un nou trimat de major i gènova, per la qual cosa la
tasca dels tripulants és fonamental.
El bacquestay només actua sobre el terç superior, i s'usa per descarregar la major en ventolines,
augmentant la màquina de girs i per descarregar la major en vents forts.
aparell fraccionat sense burdes

Aquesta geometria va néixer per aprofitar les qualitats dels fraccionats i simplificar la maniobra i el trimat
continu.
Estan necessitats de creus bastant retardades per poder aguantar el pal, per la qual cosa els cadenots han
d'ésser sobre dimensionats, doncs els obencs no solament aguanten les tensions laterals, sinó que
impedeixen que el pal caigui cap a proa a més de mantenir el més recte possible l'estai.
Aquests pals són típics de monotips, ja que el que s'intenta és crear vaixells iguals amb maniobres
senzilles, i que guanyi el que navegui i trimat millor, no el que tingui millor vaixell.
Per això, quan s'enfronten a unitats que no són monotip porten moltes vegades les de perdre.
Les creus retardades imprimeixen una preflexió necessària al pal, evitant la inversió.
A més, gràcies a la seva flexibilitat, absorbeixen les ratxes automàticament, i s'escapa la panxa del pal cap
a proa descarregant la major i recuperant la seva posició a l'instant.
Gairebé el més important del trimat és la tensió dels verticals, o dels alts, segons muntin eixàrcia contínua
o discontínua, ja que és la tensió en verticals la que manté recte l'estai.
Com aquesta tensió no és possible variar-la en plena competició, un ha de decidir, segons l'informe, la
tensió d'alts per no sentir-se desbancat pels adversaris.
Però si estem de travessia, és important saber que amb vents forts necessitarem més tensió en alts.
Així disminuirem la curvatura de l'estai i dotarem al pal d'una major preflexió, el que porta navegar amb
una major més plana, és a dir, menys potent.
En ventolines, el trimat serà al contrari.
La part superior del pal no munta violins, per la qual cosa sempre caurà a sotavent.
Per aquesta causa, aquest tram acostuma a no ser massa fi.
En augmentar el vent, aquesta caiguda a sotavent del terç superior descarrega la major i disminueix
l'escora, i la força escorant es transforma en acceleració.
Com en el cas anterior, l'ús del back queda relegat al trimat de la baluma en la seva part superior, tant en
suaus ventolines com en vents forts.
En unitats petites hi acostuma a haver una sola creu.
Vagi per davant que és complicat trimat un pal d'aquestes característiques.
Els baixos impedeixen que el pal en flexioni massa, subjectant la panxa.
Però si redrecem massa el pal i pretenem donar bona tensió als alts, el pal quedarà totalment sinuós per
culpa de la compressió generada.
Per norma, aquests tubs haurien de ser bastant resistents i gruixos de paret, per eliminar les deformacions
per compressió, però llavors perdem les propietats de flexibilitat amb què estan conceptuats.
Així que són un gran maldecap.
Com sempre, un primer pas és el centrament del pal en port, i després rectificar navegant, però no
s'espanti si comprova que està navegant amb un pal sinuós, ja que si aconsegueix que la major s'adapti bé
ja tindrà molt guanyat.
Si disposa de dues creus, les sinuositats no seran tan pronunciades, ja que els trams lliures són més
petits.
Però continuaran presentant-se corbes estranyes, ja que la suma de la compressió, de la curvatura i les
característiques flexibles del perfil donen com a resultat trimat sovint defectuosos.
aparell híbrid
Aparell d’un veler que guarneix tant veles de creu com veles de tallant, tot i que, per cenyir el vent, ha
d’emprar tots dos tipus.
aparell horari
Nom genèric dels aparells que serveixen per indicar l’hora.
aparell horitzontal
Aparell d’ham en que el cap mare, o la part inferior on van els hams, treballa paral·lelament al sòl.
aparell iol Marconi
Sinònim d’aparell bermudia.
aparell llançacaps
Aparell coet, fusell o petit canó que s'usa per llançar l'extrem d'un cable o cap prim, recollit, el qual serveix
per hissar un cap gruixut, a fi d'establir una amarra resistent, que es dispara a un vaixell o des d’aquest.
aparell llàntia

Se’n diu que és un aparell de llàntia, quan l’arrela’t està ferm a un punt fix i el bossell amb el pes queda en
el si del cap.
aparell llantió d’amant
És la combinació de dos tecles.
Per a això, per un bossell fix es passa un cap formant un tecle, que en aquest cas els amants en una de
les seves tires es col·loca la resistència, i en l'altra un bossell que serà movible, i es passa un cap per ell,
un de les seves puntes es fa ferm i en l'altre s'aplica la potència.
aparell llatí
L’aparell llatí format per veles de formes triangulars, de ganivet, o àuriques.
Les veles llatines permeten cenyir el vent, aconseguint la navegació en contra de la direcció d'aquest.
L’aparell llatí, era l’aparell típic de Catalunya, duu les veles llatines, en forma de triangle, el gràtil va
assegurat amb una verga llarga, flexible i composta de dues peces, (el car i la pena) anomenada antena
que es suspèn de la drissa mitjançant la raca, i el penol del cap es fermada en algun punt del buc.
Entre altres embarcacions porten aquest aparell llatí son el llagut, la barca de mitjana, la tartana i el xabec.
aparell major
Conjunt de les veles majors i gàbies d’una nau.
aparell manejable
L’aparell manejable, és el composat per veles menys difícils d’orientar i carregar; en els vaixells de creu
són les gàbies, gonetes, flocs i cangrees.
aparell manejable
Se’n diu de l’aparell que en unes circumstàncies donades comprèn un nombre moderat de veles fàcil
maneig.
aparell Marconi
Una vela bermudiana o Marconi és una vela aproximadament triangular que s'hissa en un pal pel costat del
gràtil.
Pot anar amb botavara o sense ella.
L'aparell bermudia o Marconi és el que utilitza veles bermudianes.
A més pot portar floc o foques i altres veles.
El terme "bermudiana" prové de les illes Bermudes, lloc geogràfic on es van usar les veles indicades per
primera vegada (segons les referències habituals).
Probablement diferents tipus de veles triangulars envergades a un pal es van usar en zones i tipus
d'embarcacions molt diferents.
Però les veles bermudianes actuals deuen el seu origen a les veles usades a les illes Bermudes des del
segle XVII.
La denominació "marconi" és més moderna i deriva de l'inventor italià Guglielmo Marconi de forma molt
més indirecta.
El sistema de telegrafia sense fils de Marconi emprava unes antenes molt altes amb un sistema de cables
de subjecció bastant complicat.
Alguns iots de regates, encara que amb veles cangrees, van adoptar pals d'una peça (o de dues peces
unides per a dalt, sense solapament) amb un sistema de cables similar al de les antenes esmentades.
I van ser denominats, "pals Marconi".
Les veles bermudianes posteriors exigien pals d'una sola peça, comparativament més alts que els de les
veles cangrees i amb cables del tipus Marconi.
I el nom dels pals va passar a les veles (aproximadament cap a 1930).
En l'actualitat és més freqüent la denominació de "vela marconi".
aparell menes
Aparell per a lligar la vela al pal en les barques de pesca i de mitjana.
Es compon d’una corda, dos bossells i una lligada.
aparell místic
Aparell semblant al llatí que difereix d’aquest pel fet que en comptes de veles llatines les duu místiques,
que són trapezoïdals í no triangulars.

aparell motor
L’aparell motor està constituït per les màquines principals i auxiliars, instal·lades a bord a fi de produir la
potencia mecànica necessària i transmetre-la al propulsor del vaixell, així com per a generar el corrent
elèctric.
En general, formen part de l'aparell motor dels vaixells de vapor les calderes, les màquines alternatives de
vapor o les turbines, i les corresponents instal·lacions auxiliars; les motonaus duen motors de combustió
interna i instal·lacions auxiliars.
L'aparell motor duu, a més de reductors de revolucions, eixos, propulsors, altres màquines auxiliars, com
evaporadors, destil·ladors, compressors i màquines per a arrossegament dels generadors de corrent amb
els seus corresponents auxiliars.
Per a atendre al seva reparació hi ha a bord un taller amb peces de recanvi, tot el seu utillatge i eines.
L'aparell motor té gran importància, especialment en les embarcacions de propulsió mecànica, atès que ha
de ser d'absoluta confiança i seguretat tant en els vaixells mercants com, sobretot, en els de guerra.
L'aparell motor va instal·lat en un lloc denominat "sala de màquines", en la qual van també els generadors
elèctrics.
Aquesta sala respon a unes exigències particulars, pel que fa a la seva posició, obertures d'accés i
protecció contra incendis.
La sala de màquines sol ésser, en general, en la zona central del vaixell, o en la popa.
En aquest últim lloc les màquines van millor protegides contra possibles accidents, com encallada o
col·lisió.
aparell net
Se’n diu de tot aquell que està bé disposat; en el cas contrari, es titlla de brut.
aparell pendent
És tot el conjunt ve les veles major i gàbies.
aparell pneumàtic
És un dispositiu mogut per aire comprimit que usen els tripulants dels torpedes per a aixecar les xarxes de
defensa submarina i així poder passar sota elles.
L’aparell pneumàtic, igual que tot aparell, consta d'una sèrie de politges disposades en dos eixos paral·lels
extrems.
La tira del cable d’acer que guarneix l'aparell esta fixada per el seu extrem al pistó pneumàtic que es troba
en la part fixa del dispositiu (la de dalt).
Prop del cilindre del pistó te una o dos ampolles d'aire comprimit, disposades de manera molt accessible.
aparell pollacra bricbarca
Aparell semblant al de un bricbarca, però diferint ja que el trinquet i el major, en comptes de tres peces i
amb cofes, son de dues peces i sense cofes, com els arbres d’un aparell de pollacra.
aparell pollacra goleta
Semblant al d’un bergantí goleta, diferint d’ells perquè el trinquet en comptes d’ésser de tres peces i cofes
es de dues peces sense cofes, com l’aparell de pollacra, poden ésser de dos o tres pals.
aparell principal
És l’aparell del conjunt de les veles majors i gàbies.
aparell de palanquí
Aparell senzill, format per dos bossells un de fix i l’altre mòbil.
aparell reial
És l'aparell format per dos quadernals.
Els aparells així constituïts es diuen reals, diferenciant-se uns d'uns altres pel nombre de guarneixes, sent
capaços de produir grans esforços.
aparell reial de tres ulls
Combinació de dos quadernals de tres ulls i un cap o cable passat per aquests.

aparell respiratori
Conjunt d’estructures que permeten a l’home i als animals la captació de l’oxigen i l’expulsió de l’anhídrid
carbònic produït en la respiració interna.
aparell rodó
L’aparell rodó, està format per veles de formes quadrades (poden ser anomenades rodones a pesar de la
seva forma) o trapezoïdals, és ideal per a rebre el vent des de la popa, per la seva major superfície.
Té l’inconvenient de no poder cenyir el vent, és a dir, navegar formant un angle menor de 90º respecte a la
direcció del vent.
aparell senzill
Aparell que consta de dos bossells d’un sol ull.
aparell sloop
L'aparell es compon d'arboradura, veles i un tercer conjunt que ho componen les eixàrcies, siguin fermes o
siguin de labor.
aparell sondador
Aparell destinat a mesurar la profunditat de l’aigua.
aparell vertical
Aparell d’ham en la que el cap mare o cordill treballa perpendicularment al fons.
aparell Weston
És el més antic i senzill; es compon de dues rodes d’engranatge, dents buits, muntades sobre un mateix
eix, diferenciant-se lleugerament el nombre d’engranatge de ambdues; per exemple, 15 en una i 16 en
l'altra.
En una d'elles engrana una cadena que passa després per una corriola, de la qual se suspèn el pes, i va
de seguida a engranar en l'altra roda en oposada direcció, i, finalment, es esgrilla-te’n els dos puntes
constituint una cadena sense fi.
La part engranada en la roda major és la qual constitueix la tira.
En l'extrem de l'eix i per fora del bastidor, va ferm un pinyó que engrana amb una roda dentada I, que posa
en moviment altre pinyó, el qual engrana amb una cremallera circular ferma a la roda, produint el moviment
de la mateixa
aparell wishbone
Veu anglesa internacional utilitzada per designar un tipus d’aparell adoptat per diversos iots; es
caracteritza per una botavara doble de línia parabòlica perquè no talli la forma ventada de la vela, sembla
un pit de gall
aparella i virar
Ordre preventiva per que la tripulació és distribuïa i estigui preparada per fer la maniobra de virar per
avant.
aparella i virar en rodo
Ordre preventiva per realitzar aquesta maniobra.
aparellador
Homes contractats per a aparellar naus amb mecanismes útils perquè els estibadors carreguin i
descarreguin.
aparellador
Que es pot aparellar o preparar.
aparellador naval
Aparellador és l'origen de l'actual carrera universitària arquitectura tècnica a Espanya, equivalent a altres
similars en la resta del món com enginyeria civil.
El terme s'empra a pesar que els estudis d'aparellador van ser modificats fa més de 30 anys passant a ser
els de l'actual arquitecte tècnic.

El seu nom, aparellador, indica que es tracta de l'agent que coneix els aparells de les construccions naval,
tècniques i mitjos per a la seva execució.
aparelladors
Homes contractats per a aparellar naus amb mecanismes útils perquè els estibadors carreguin i
descarreguin.
aparellament
Acció i efecte d'aparellar.
aparellament
Conjunt de preparatius i maniobres que es realitzen en un vaixell per posar-lo en disposició de sortir del
port i fer-se a la mar.
aparellament de la botavara
La botavara va unida al pal, el mateix que el pic, per mitjà d’un agullot de ferro que duu en el seu extrem i
entra en l’armella del cèrcol del cavaller del pal mitjana, de manera que pugui girar lliurement.
Els caps amb que es maneja són: dos amantines, una escota, dos vents i el bàrdago.
Les amantines són dos caps, fets ferms prop de l’extrem de fora de la botavara, passen per dues bossells
col·locats en els baus de la cofa i descendeix una punta per cada banda del pal, donant-se a cadascun un
aparell de palanquí per a suspendre la botavara amb facilitat.
L’escota és un aparell dits quadernals, assegurat l’u en la barra de ferro que hi ha en el centre del
coronament, i l’altre al guardacaps d’un estrop posat en la botavara, servint per a assegurar quan es deixa
anar la vela.
Els vents són dos aparells petis col·locats un a cada banda de la botavara, es fan fermes en el terç de fora
de la mateixa i en respectives amurades pròxims al coronament.
Serveixen per a manejar la botavara de babord a estribord i per a assegurar-la en els balanços, tesant el
qual treballa en contra de l’escota.
El bàrdago, és un cap, que es enganxa per una punta en un guardacaps del estrop de l’escota, i l’altre es
duu cap a proa tesant-ne per mitjà d’un aparell prop del portaló.
El bàrdago serveix per a dur la botavara cap a sotavent i assegurar-la, tesant-lo en contra de l’escota.
aparellament de les gàbies dobles
Està molt generalitzat l’ús de les gàbies dobles en els vaixells de cert port, doncs simplifica
considerablement les maniobres i economitza gent per a executar-les.
Aquest sistema té el defecte de disminuir la superfície de vela que podria dur, i d’augmentar sobretot, els
pesos alts en l’arboradura.
Es porten dons, dues vergues de gàbia en cada masteler, una d’elles fixa sobre el tamboret, i la superior
que es pot hissar i arriar, corrent pel pal i guarnint-se d’una manera anàloga a la ja explicada.
aparellament de les vergues de gàbia
Per a la subjecció i maneig de les vergues de gàbia, s’empra el racament, la drissa, els amantines, les
braces, els marxapeus i els colines.
El racament serveix per a unir la verga al masteler; es compon d’uns trossos de fusta clavats en la creu de
la verga amb una obertura semicircular, anomenada boca de cranc, que encaixa en la cara de proa del
masteler i es tanca per la de popa amb un semi cèrcol de ferro amb frontissa en un costat, tancant-se en
l’altre per mitjà d’una xaveta o passador.
Tant la boca de cranc com el cèrcol, van folrats de cuir i enseuats perquè no es malmès el masteler i corri
fàcilment la verga pel racament.
Modernament s’empren racaments de tambor i peu de gall.
El tambor és un cilindre format amb barrots de fusta i tres cèrcols de ferro, que entra i corre pel masteler; i
en el cèrcol central del tambor hi ha un peu de gall unit a la verga.
Aquest racament té l’avantatge de mantenir les verges més separades del masteler i per consegüent que
es puguin cenyir més.
La drissa de les vergues de gàbia consta de tres parts, que són: l’ostaga, l’amant i l’aparell.
L’ostaga és una cadena feta ferma en l’armella d’un fort cèrcol de ferro que duu la verga en la seva creu;
passa per una caixera que duu el masteler de gàbia prop de l’encapelladura, amb politges de bronze i
folrades les maixelles amb planxes del mateix metall perquè no es fregui.

En el punta de l’ostaga que queda per la cara de popa del masteler a l’altura del tamboret, quan està la
verga descansant sobre ell, duu un bossell ferrat per on passa l’amant, que és un cap amb un dels seves
puntes fet ferm en una argolla de la borda d’un dels costats, anant a parar l’altre punta a l’altre costat, on té
engalzat un quadernal de tres ulls per a guarnir l’aparell amb altre quadernal de dos, enganxat en una
argolla de la coberta pròxima al trancanell.
La tira de l’aparell passa finalment per una pasteca de tornada que hi ha al costat del quadernal, i s’amarra
en el claviller del costat.
Les amantines de les gàbies són dos caps encapellats amb gassa en els penols de la verga i fets ferms els
altres puntes en la encapelladura de l’eixàrcia de gàbia.
Són fixos i d’una extensió que queda la verga horitzontal i suspesa per ells molt pròxima al tamboret.
Les braces són els aparells que serveixen per a moure les vergues en sentit horitzontal, i es guarneixen
d’aquesta manera: les de velatxo, tenen la seva arrelat en l’estai major, passen pel bossell del penol i per
altre lloc en l’estai major, al costat del que serveix per a les braces de trinquet, finint la tira al peu del pal
major.
En les de gàbia, es fa ferma una punta en l’encapelladura del masteler de sobremitjana, passa pel penol
de la verga, després per un altre que es col·loca en el coll del pal mitjana i fineix la tira al peu del mateix.
Les braces de gàbia poden guarnir-se també d’una manera anàloga a les majors, és a dir, pel pescant de
l’aleta de popa.
Les braces de sobremitjana, tenen l’arrela’t fet ferm en l’obenc poper de l’eixàrcia major, passa pel penol
de la verga, després per altre col·locat al costat de l’arrela’t, i passant la tira per una guia de dit obenc
poper major, s’amarra en el claviller del costat.
Els marxapeus es guarneixen de la mateixa manera que en les vergues majors.
Les brandades són dos aparells que es col·loquen un per cada banda de la verga, semblants als de balanç
de les vergues majors.
aparellament de les vergues de goneta
Aquestes vergues s’asseguren al masteler corresponent i es manegen per mitjà del racament, la drissa,
dos amantines, dues braces i dues marxapeus.
El racament és de boca de cranc i mig cèrcol de ferro.
La drissa es compon únicament de l’ostaga i del aparell.
L’ostaga és un cap que es fa ferm en l’armella del cèrcol que duu la verga en la creu; passa per la caixera
que té el masteler pròxima a l’encapelladura, i baixant cap a popa a l’altura de la cofa, se li enganxa el
aparell que va a parar a la amurada pròxima a les burdes de goneta.
Les amantines s’encapellen en els penols assegurant els altres puntes en l’encapelladura de l’eixàrcia de
goneta.
Se’ls dóna el llarg convenient perquè quedi la verga les suspesa per ells en posició horitzontal i gairebé
sobre el tamboret, però sense descansar en ell.
Les braces es guarneixen generalment senzilles, excepte en vaixells de molt port.
Les de goneta major, s’encapellen en els seus penols, passen per uns bossells que hi ha en la creuera de
sobremitjana, descendeixen per la boca de llop, passen per una guia del primer obenc poper de mitjana i
s’amarren al claviller del costat.
Les de goneta de proa, s’encapellen en els penols, passen per bossells que hi ha en la creuera de gàbia,
vénen per la boca de llop i passant per una guia d’un dels obencs popers de l’eixàrcia major s’amarren al
claviller del costat.
Les del perico s’encapellen de la mateixa manera; passant per uns bossells posats en el tamboret major i
fineixen als costats passant per una guia de l’obenc poper major o de la burda de gàbia.
Els marxapeus de les gonetes són semblants als de les vergues de gàbia.
aparellament de les vergues de sobregoneta
Aquestes vergues es guarneixen de la mateixa manera que les de goneta amb un racament exactament
igual.
La drissa és generalment simple; es fa ferm en la creu de la verga, passa per una caixera que hi ha en el
masteler pròxim a l’encapelladura i fineix en el costat cap a popa en la banda oposada a aquella que està
la de goneta.
Els amantines i marxapeus són com els de les vergues de goneta i la forma de laborar de les braces és el
següent: totes elles s’encapellen en els seus respectius penols.
Les del sobre major, per bossells col·locats en l’encapelladura de l’eixàrcia de perroquet, laborant després i
finint al costat de la de goneta major.

Les del sobre de proa, passen per bossells que hi ha en l’encapelladura de la goneta major i fineixen al
costat immediat a les de la seva goneta.
Les de sobre perroquet, passen per uns bossells situats en la creuera de gàbia i fineixen també al costat al
costat de les de perroquet.
aparellament de les vergues majors
Les vergues majors es col·loquen com sabem sota les cofes en sentit horitzontal, per a deixar anar en elles
les veles del seu nom i per a guarnir-les i manejar-les s’empren el peu de gall, la bossa, dos amantines,
dues braces, els marxapeu i dos aparells de balanç.
El peu de gall és el que uneix i assegura la verga al pal i ve a ser un boterell de ferro disposat de la
manera següent: en el coll del pal hi ha un fort cèrcol de ferro que en la cara de proa té una caixa amb un
agullot en sentit vertical on entra l’extrem del peu de gall, de manera que pugui girar de babord a estribord,
o en sentit horitzontal.
L’altre extrem del peu de gall entra en el centre d’una espècie de forqueta de ferro assegurada a la verga
per dos cèrcols equidistants de la creu o centre, de manera que la referida verga pugui girar en sentit
vertical.
Antigament s’usaven les trosses per a unir la verga al pal, que eren uns caps gruixuts fets ferms en les
creus i que envoltaven a aquest coll, tesant-los per mitjà d’uns aparells que venien a la coberta.
El peu de gall és molt més avantatjós, doncs a més de que assegura la verga perfectament, podent girar
en tots sentits, la manté desatracada del pal i pot cenyir-se molt més.
La bossa serveix per a penjar la verga del pal; regularment és una cadena passada per sí al voltant del
calces del pal i subjecta en la cara de popa d’aquest per mitjà d’un fort toquim de ferro; els dos brancs o
puntes de cap de la cadena passen per la boca de llop i entren en un grilló passat per l’armella d’un fort
cèrcol de ferro que duu la verga en la seva creu.
En alguns vaixells petits es fa ferm una punta de cap de la bossa en la creu de la verga i l’altre en una
armella de la malleta de proa dels baus majors.
Els amantines serveixen per a suspendre la verga per les seus penols i moure-la en sentit vertical.
Poden guarnir-se al dret i al revés.
L’amantina al dret en un cap amb una bossa en la seva punta que s’encapella en el penol de la verga,
passa després per un bossell o bigota cega penjada d’un orelleta en el tamboret major, i descendeix unit al
pal per la boca de llop; en l’altre punta duu engalzat un bossell o quaderna que amb altre bossell enganxat
en una argolla de la coberta al peu del pal, es guarneix un aparell per a halar de l’amantina i moure la
verga convenientment.
L’amantina al revés està encapellada com l’anterior en el penol de la verga, passa per sobre del tamboret
encaixant en les ranures d’un tac de fusta que es col·loca allí, anomenat el coixí de la amantines,
descendeix per la banda oposada per la boca de llop, i en l’altre extrem duu un aparell com l’anterior.
Aquesta classe d’amantines se’n diuen al revés, perquè per a suspendre el penol d’estribord per exemple,
cal parlar de l’aparell que hi ha a babord al peu del pal.
Les braces majors, serveixen com sabem per a moure les vergues en sentit horitzontal i consten: primer
d’un cap gruixut anomenat braçalot, que duu una gassa en un dels seves puntes.
S’encapella en el penol de la verga, i en l’altre punta va engalzada un bossell per a guarnir l’aparell de la
braça que es dirigeix de diferents maneres, sent la següent la més usual.
Per a guarnir l’aparell de la braça major es fa ferma la punta de la arrelat en un pescant de ferro o fusta
que hi ha en l’aleta del vaixell; labora
després el cap pel bossell del braçalot, passa desprès per altre bossell que hi ha en el pescant de l’aleta i
passant la tira per una pasteca o caixera oberta en el costat, fineix en l’alcàsser, una per cada
banda,fixant-la en el claviller del costat.
La braça de trinquet, es guarneix fent ferm l’entranyat, en l’estai major pròxim a la cofa, passa després pel
bossell del braçalot, labora de seguida per altre bossell col·locat sobre l’entranyat i fineix la tira al peu del
pal major.
En alguns vaixell es guarneix amb un bossell col·locat en la regala pròxim a l’eixàrcia major, i llavors
s’amarra la tira en el claviller del costat.
La braça de la seca, es passa fent ferma l’entranyat en l’obenc poper de l’eixàrcia major, prop de la cofa;
labora pel bossell del braçalot, que en aquesta verga és molt curt, passa per altre bossell col·locat al costat
de l’entranyat en l’obenc, passant la tira per una guia del citat obenc poper i s’amarra en el claviller del
costat.
Els marxapeus serveixen perquè es col·loquin els mariners donant suport els peus en ells i el cos contra la
verga.

Duu un a cada banda i es guarneixen d’aquesta manera: un extrem s’encapella en el penol per mitjà d’una
gassa; l’altre punta passa pels guardacaps dels estreps, que són els seus caps fets ferms en la verga de
tros en tros i pendents per la cara de popa, perquè el marxapeu no formi molt sí i es mantingui paral·lel a la
verga, i es fa ferma finalment aquesta punta en un guardacaps cosit a la verga per la part oposada de la
creu.
A un costat i a l’altre de cada estrep se li fan al marxapeu unes pinyes de barrilet perquè no es corri.
En els penols de les vergues majors s’encapellen unes gasses amb trossos de cap gruixut, que se’n diuen
corones, que duen en l’altre extrem un guardacaps on es cus un aparell anomenat aparell de penol o de
balanç, que s’enganxa en el coll del pal en una armella o estrop, i serveix per a assegurar les vergues en
els grans balanços, tesant a aquest efecte ambdós aparells, les tires dels quals vénen a la coberta al peu
del pal respectiu.
Els aparells de balanç, que no s’usen en la majoria dels vaixells mercants, s’empren en port per a hissar
els bots i la càrrega, i en certes ocasions són molt útils, doncs es donen en ajuda de les braces, enganxant
llavors el bossell del pal en la borda cap a popa.
L’ordre amb que s’han de col·locar les eixàrcies al guarnir la verga, és el següent: és col·loquen primer els
marxapeus, després les corones per als aparells de balanç, de seguida les braces, i finalment els
amantines.
aparellament dels pics
El pic de la cangrea o mitjana de les fragates pot disposar-se fix en el pal o que es hissa i arria.
Si és d’aquesta última classe, els caps necessaris per al seu guarniment són: racament, drissa de boca,
drissa de pic, i dos ostes.
El racament serveix per a unir el pic al pal i que corri fàcilment per ell a l’hissar-lo o arriar-lo; per a això el
pic duu al seu extrem dues peces clavades formant una obertura semicircular o sigui boca de cranc, que
s’adapta al pal per la cara de popa, tancant-se per la proa per mitjà d’un cap anomenat bastard, amb cert
nombre de abartrells, a fi que no es fregui i deteriori, i corri fàcilment.
La drissa de boca és un aparell compost d’un quadernal i bossell; aquest últim s’enganxa en una armella
que hi ha en la cara alta de la boca de cranc i el quadernal en la malleta dels baus de cofa, finint la tira al
peu del pal.
La drissa de pic es guarneix fent ferm l’arrela’t en l’extrem o penol del pic, passa per un quadernal
enganxat en una armella del tamboret major, passa després per un bossell cosit en el terç del pic, i
passant altra vegada pel quadernal del tamboret, fineix la tira al peu del pal.
Amb la drissa de boca s’hissa el pic fins al coll del pal i amb la drissa de pic se suspèn aquest donant-li la
inclinació necessària.
Les ostes subjecten el pic pel seu extrem o penol a l’una i l’altra banda, fent l’efecte de les braces de
vergues.
Es componen de dues corones encapellades en el penol del pic, en les quals s’enganxen dos aparells de
palanquí, que vénen a fer-se ferms en una armella de la amurada pròxim al coronament.
Els pics fixos al pal, es garanteixen d’aquesta manera: en l’extrem del pic i en comptes de boca de cranc
duu un cèrcol de ferro del que surt un agullot, giratori en sentit vertical, que entra en una forat que hi ha en
el cèrcol del pal, on va assegurat per la cara de proa el peu de gall de la verga, i dit agullot duu al seu
extrem inferior una xaveta o passador per a assegurar-lo al forat.
D’aquesta manera s’aconsegueix que el pic quedi perfectament unit al pal, podent girar fàcilment en sentit
vertical i cap a l’una i l’altra banda.
El penol del pic s’assegura, en comptes de la drissa de pic, per mitjà d’una amantina, que és un cap
encapellat amb gata en el penol i fet ferm l’altre punta en una armella amb guardacaps que hi ha en el
tamboret major.
Les ostes dels pics fixos són iguals a les dels altres.
El pic de la cangrea o mitjana pot disposar-se fix al pal o bé que s’hissa i arria segons, però els pics de
crancs major o trinquet, en els vaixells que els duen, són sempre fixos i s’asseguren i manegen el mateix
que el de la mitjana.
aparellament dels tangons
Els tangons es manegen per mitjà d’una amantina i dos vents.
L’amantina és un cap que es fa ferm en una armella que hi ha en un cèrcol de ferro situat en el terç del
tangó, passa per un bossell que hi ha en la cofa de trinquet i fineix i s’amarra al peu del pal.
L’amantilla suspèn el tango i ho posa en moviment en el sentit vertical.
Els vents serveixen per a moure’l en la direcció de popa a proa, i l’u se’n diu vent de proa i l’altre de popa,
ambdós estan fets ferms en el cèrcol de l’amantilla.

El de proa passa per un bossell que hi ha en el tamboret del bauprès i fineix la seva tira en el castell, el de
popa passa per una caixera que hi ha en el costat, pròxima a l’eixàrcia major, i s’amarra en el claviller.
aparellar
Posar l'aparell a una embarcació perquè pugui navegar.
aparellar
Col·locar al mateix nivell les superfícies de dues peces.
aparellar
Guarnir, vestir un vaixell de tots els pals, vergues, veles, en la forma més convenient per deixar-lo en
disposició de navegar en les millor condicions possible
aparellar
Preparar, disposar els elements necessaris per a realitzar una operació, una obra.
aparellar de cangrea
Disposar l'arboradura, eixàrcia i el demés per l’ús de veles auriques; quan amb aquest aparell es
dugueren els pals caiguts a popa.
aparellar de llatina
Armar els pals amb caiguda cap a proa i seguir les normes tradicionals per l'ús de veles llatines.
aparellar de rodó
Disposar-ho tot per l'ús d'aquesta classe d'aparells, una de quines característiques fou la dels pals
verticals o en candela.
aparellar en creu
Bracejar de creu o posar en creu
aparellar el velam
Preparar, disposar els elements necessaris per a realitzar una operació, una obra.
aparellar l'armament vari
Preparar, disposar els elements necessaris per a realitzar una operació, una obra.
aparellar l’eixàrcia
Col·locar tots els elements de la eixàrcia, posant el vaixell en condicions de navegar.
aparellar l'eixàrcia ferma
Preparar, disposar els elements necessaris per a realitzar una operació, una obra.
En la construcció naval, guarnir un vaixell a fi que resti en disposició de poder navegar
aparellar la maniobra
Disposar de tot quant sigui necessari per efectuar una bona maniobra.
aparellar per fatxejar
Disposar les vergues i veles per posar-se en fatxa.
aparellar una nau
Preparació d'una nau per a la navegació.
L'acció d'aparellar comprèn el subministrament de l'equip i la dotació necessaris perquè el vaixell estigui en
condicions òptimes d'eficàcia tècnica i operativa.
Això va en funció de les característiques tècniques i de l'estat de funcionament de la maquinària,
dispositius, sistema organitzatiu, disponibilitat de queviures, aigua de reserva per a la planta motriu,
combustible, lubrificant, peces de respecte, etcètera.
Actualment, els progressos realitzats en les plantes motrius a turbina, a gas i amb motors dièsel permeten
temps d'aparell relativament molt breus.

aparellar-se els peixos
Unir-se els peixos per a procrear.
aparellatge
Envergar les veles i guarnir-les amb l’eixàrcia que labora.
aparellet
Qualsevol aparell de petites dimensions.
aparellet
Bossell posat a la part alta del pal de les barques de mitjana, que s’utilitza per canviar l’antena d’amura.
aparells litorals
Zona de dipòsits que es formen en la desembocadura de rius, o en les costes per l'acumulació de
materials arrossegats pels rius o arrencats de les mateixes ribes.
Aquests dipòsits originen els cordons litorals, deltes, barres, albuferes, etc.
aparença dels fars
La localització del far determina el material que s'empra en la seva construcció, pedra, ciment, acer o un
altre.
En general es presenten dos tipus d'estructures: les construïdes en terra ferma i les erigides en el mar.
Les primeres consten de la torre que alberga el far i de diverses dependències annexes, incloses les
destinades a habitatges dels torrers i a allotjar els equips de sirena i ràdio.
Les segones tanquen per necessitat tot l'avantdit dins de la mateixa torre.
En general, l'estructura de tots els fars és la mateixa.
A la base es troba l'entrada i una escala de caragol, amb descansos a intervals regulars, que condueix a la
càmera de senyals i serveis.
Molts fars posseeixen equip acústic de sirenes per a la boira, de funcionament de vegades automàtic.
Els diferents tipus de llums emprats per ajudar a la navegació són els següents:
• Llum fixa.
• Llum giratòria lenta que gradualment aconsegueix plena visibilitat i desapareix gradualment.
• Llum de centelleigs que a intervals de segons apareix i desapareix sobtadament.
• Llum de color vermella o verd.
• Llum intermitent que a interval fixos s'encén i apaga ràpidament.
• Llum intermitent d'intervals desiguals; per exemple, fixa dos segons, apagada cinc, fixa dos, apagada dos
i de nou fixa dos com al principi i així successivament.
• Llum de centelleigs agrupats, en què dos o més centelleigs van seguits de diversos segons d'ocultació.
• Llum fixes que il·luminen tot l'horitzó, però d'efectes giratoris o intermitents a certes zones per interposició
de pantalles.
• Llum de centelleigs intermitents en què una successió de centelleigs ràpids va seguida d'un interval
d'ocultació.
aparença diürna dels fars
Conjunt de característiques que permeten distingir a un far, la diürna està constituïda per les
característiques externes de la seva torre.
aparença nocturna dels fars
Cadascuna de les particularitats de la llum que s’emet (color, classe, període i fase).
aparent
El temps, hora, altura i distància dels astres abans de fer-los les correccions necessàries per a convertir
l’observació en veritable.
aparent
Se’n diu dels paràmetres físics (magnitud, diàmetre) o cinemàtics (trajectòria, velocitat) d'un astre tal com
és observat o percebut.
apariar
Aquest verb és emprat molt sovint en el sentit de preparat adequadament uns estris ordenar-los.

apartament de meridià
Extensió en milles de l'arc de paral·lel comprès entre dos meridians.
En el càlcul de l'estima, es pren el apartament corresponent a la latitud mitja en els punts de partida i
arribada, la qual cosa en la pràctica de la navegació no suposa error digne de tenir en compte mentre la
distància sigui inferior a 600 milles.
La formula per calcular l’apartament serà: A = D x sen R
apartar-se l’embarcació
Mantenir una embarcació a distància del vaixell.
APEC
Acrònim de Cooperació Econòmica a Àsia Pacífic.
Des de 1989, des dels seus inicis es va definir com un fòrum de concertació política sobre les principals
economies de la regió, orientat a la promoció del comerç, la cooperació i el desenvolupament regional a fi
d'establir una comunitat econòmica del Pacífic.
En l'actualitat conta amb divuit membres: Brunei, Malàisia, Filipines, Indonèsia, Singapur, Tailàndia,
Austràlia, Nova Zelanda, Japó, USA, Canadà, Mèxic, Papua Nova Guinea, Corea del Sud, Xina, Taiwan i
Hong Kong.
Arran de la decisió adoptada pels lideris de les economies membres en el cim de Vancouver, al novembre
de 1998 s'incorporessin Perú, Rússia i Vietnam.
apedaçament
Acció d’apedaçar.
apedaçament
Reparació que es fa a zones localitzades d’una xarxa, d’una vela, netejant-ne els elements desgastats o
envellits i substituint-los per materials de qualitat.
apedaçar
Posar pedaços a una vela, una xarxa.
apedregar
Caure calamarsa.
apel·lació
Acte mitjançant el qual una persona (natural o jurídica) que estima ha estat perjudicada per una decisió,
acte i omissió dels funcionaris duaners, busca una compensació davant l'Autoritat competent.
apel·lació
L'apel·lació és un recurs ordinari pel qual unes actuacions judicials es remeten a un òrgan superior amb la
possibilitat de practicar noves proves perquè revoqui la resolució dictada per un altre inferior.
En altres paraula és el fet de refutar intentar canviar una decisió anteriorment presa per un altre jutge.
L'apel·lació és un recurs processal a través del quin es busca que un tribunal superior esmeni conforme a
Dret la resolució de l'inferior.
Dins de l'ordre jurisdiccional existeixen diferents instàncies ordenades de forma jeràrquica.
Això significa que la decisió d'un òrgan jurisdiccional pot ser revisada per un superior.
Quan un jutge o tribunal emet una resolució judicial, és possible que alguna de les parts implicades no
estigui d'acord amb la decisió.
En aquest cas, habitualment, la part pot fer ús de l'apel·lació, a través de la qual es recorre a un òrgan
jurisdiccional superior perquè revisi l'acte judicial o la sentència i, si estima que té defectes, la corregeixi en
conseqüència.
L'equivalent en l'ordre administratiu sol denominar-ne recurs d'alçada, que és la forma en què se sol·licita
al funcionari superior que revisi la decisió d'un subordinat i que es contraposa al recurs de reposició o
reconsideració, que es dirigeix al mateix funcionari que va dictar la resolució.
Quan una sentència jurisdiccional no admet cap recurs, o ha acabat el termini per presentar-los, es
denomina sentència ferma.
apel·lació duanera

Acte mitjançant el qual una persona (natural o jurídica) que estima ha estat perjudicada per una decisió,
acte i omissió dels funcionaris duaners, busca una compensació davant l'Autoritat competent.
apelfar
Assegurar un tros d’estopa a la superfície d’una vela, o altre mena de teixits per evitar el frec.
apelfat
Pallet o lona apelfada.
Apeliotes
Nom donat pels antics grecs a un dels dotze vents que van considerar dividit l'horitzó, situant-lo en la part
oriental, entre l'Euro i el Goecias o Mese.
Apeliotes és el déu-vent del sud-est.
És l'encarregat de fa bufar el vent que fa madurar les fruites i el blat, per tant de vegades se li anomena "El
vent de la Tardor".
D'ell es deia que tenia la seva llar prop del palau d'Helis, el déu-sol, feia l'Orient, i per tant, a Apeliotes se li
anomena de vegades ‘El vent creuat’ doncs és el que s'encarrega d'anar guiant els rajos del sol.
Es representa en l'Art, com un home alat jove, sense barba, completament vestit de túnica, i calçant
coturns, portant entre les seves mans part d'un mantell que ho embolica parcialment i sobre el qual, sosté
entre les seves mans, una gran quantitat de fruites i grans.
En la mitologia, de vegades hi ha confusions freqüents entre el déu-vent Apeliotes i el déu-vent Euro,
alguns li atribueixen a Apeliotes no la direcció de l'Est de la rosa nàutica com és el comuna, sinó la direcció
del Nord-est, quedant llavors, la direcció Est al déu Euro.
En la mitologia romana l'equivalent a Apeliotes és el déu-vent Argestes.
apèndixs Mathiesen
Estructures hidrodinàmiques proposades per reomplir el rabeig d'aigües mortes on resta el timó d'alguns
vaixells de dues o més hèlixs i corregir així les seves vibracions i maniobra defectuosa.
aperiòdic
Sense període.
aperiòdic
Se’n diu del fenomen que no presenta característiques periòdiques.
àpex
El cim o punt més elevat d'alguna cosa, com una muntanya.
Sinònims: cúspide, cim, vèrtex.
àpex planetari
Punt que en l’òrbita d’un planeta dista més d’una estrella.
àpex solar
Punt en el firmament cap al qual sembla desplaçar-se el Sol pel que fa a les estrelles de la nostra regió
galàctica central, es troba situat en la constel·lació d’Hèrcules.
API
Acrònim d'Administració Portuària Integral.
Societat Mercantil que s’encarrega mitjançant concessió per a l'ús aprofitament i explotació d'un conjunt de
ports, terminals i instal·lacions s'encarrega de la planificació, programació, operació d'administració dels
béns i la prestació dels serveis portuaris.
Entre les seves obligacions esta:
• Contribuir al desenvolupament harmònic entre les activitats pesqueres i turístiques, adoptant les mesures
necessàries i lligades per preservar el medi ambient.
• Proporcionar i estimular la participació de la iniciativa privada, en inversions per al desenvolupament de
noves instal·lacions portuàries i per a la prestacions de diferents serveis que requereixin els ports
apical
Relatiu o pertanyent a l’àpex.

apicar
Anar avall o submergir-se en vertical una embarcació.
apilador
Que apila.
apilador
Nom genèric de tot aparell emprat per a apilar materials.
apiladora
Carretó que es mou sobre erugues o sobre vies laterals a la cinta longitudinal paral·lela al dipòsit, i que
serveix per a apilar la mercaderia que li subministra el transportador continuo.
apilament
Acció o l’efecte d’apilar.
apilament
Funció de comercialització que consisteix a reunir mercaderia en un lloc o controlar-la per facilitar la seva
compra o la seva venda.
Observacions: La mercaderia en qüestió pot ser tota de naturalesa similar o bé de diferent classe.
El concepte del local comprèn l'acumulació, per part de majoristes i minoristes d'existències suficients i de
tipus adequats.
apilament de gel
Procés pel qual, sota l'efecte de la pressió, blocs de gel van a apilar-ne uns amb uns altres.
Aquest fenomen és molt comú en el gel nou i en el gel jove.
apilar
Col·locar en forma ordenada la càrrega una sobre una altra en les àrees d’emmagatzematge.
apilar-ne
Decantar-se el gall cap al damunt de les peces tot embolicant i desbaratant el calat de sardines.
Apis
Coneguda actualment amb el nom de Musca, és una constel·lació de petits en les regions circumpolar del
pol sud del cel i un membre de la família de la constel·lació Bayer.
Musca va ser dissenyat originalment com una abella, Apis, de Bayer (en el atlas del cel de 1801 per
Johann Bode aquesta constel·lació és també com una abella).
La seva no està clar qui es va canviar la designació Musca es troba al nord de Crux, la Creu del Sud.
Una part de la Nebulosa Sac de Carbó s'estén des de Crux en Musca.
APLA
Acrònim de l’Associació Petroquímica Llatinoamericana.
Associació que, des de 1980, reuneix a les empreses de l'àrea Química i Petroquímica Llatinoamericana,
promovent les relacions i cooperació entre les empreses fomentant el desenvolupament de la Indústria
Química i Petroquímica.
aplacar
Disminució de la força del vent o de l'onatge.
aplanament
Procés pel qual, sota l’efecte de la pressió, blocs de gel van a apilar-ne uns amb uns altres, aquest
fenomen és molt comú en el gel nou i en el gel jove.
aplanament
En geometria, la aplanament (o el·lipticitat) és la mesura de compressió d'un cercle o una esfera al llarg del
seu diàmetre per formar una el·lipse o un el·lipsoide de revolució (esferoide).

En 1687 Isaac Newton va publicar els Principis on inclou una prova que un cos fluid acte gravitatori en
rotació que es trobi en equilibri, pren la forma d'un el·lipsoide oblat de revolució (un esferoide).
La quantitat d'aplanament depèn de la densitat i el balanç entre la força de gravetat i la força centrífuga.
aplanament d'un astre
Reducció del diàmetre polar d'un planeta respecte del seu diàmetre equatorial deguda per força centrífuga
de rotació.
aplanament d’una el·lipse
Relació entre la diferència de longitud dels semieix d’una el·lipse i el seu semieix major.
aplanament de la terra
L’aplanament és el valor (x) de la relació existent entre la diferència dels semieixos equatorial o major i
polar o menor del geoide terrestre pel que fa al primer d'aquests eixos.
Els valors més recents de tots aquests elements van ser establerts per la O.A.I. (Unió Astronòmica
Internacional) en 1964, i són els següents:
a = 6.378.160 m; b = 6.356.774,7 m; x = 1/298,25.
aplanar
Disminució de volum que presenta en els pols un model esfèric teòric que representa la Terra.
aplanar
Xifra que expressa en forma de fracció la relació entre la diferència dels ràdios equatorial i polar i el ràdio
equatorial.
Si el ràdio equatorial, semieix major, és a i el ràdio polar, semieix menor, és b l’aplanament serà (a-b)/a.
En l’esferoide Internacional de Hayford adoptat des de 1924 l’aplanament de la Terra és 1/297.
En l’esferoide de Clarke de 1866 és 1/295.
aplantillar
Llaurar un material seguint una plantilla.
Sinònim galibar.
aplatada
Sinònim d’aplatat.
aplatat
Que té aplanament.
aplicació de l’assegurança
Imprès mitjançant el qual es notifiquen a l’assegurador els viatges o expedicions de mercaderies
assegurades sota una pòlissa oberta o flotant.
aplicacions de la llum de sectors
El disseny d'una llum de sectors pot arribar a ser una tasca complicada.
El procés ha de portar-se a terme amb la referència d'una carta de la zona de bona qualitat, i
preferentment amb un bon coneixement del lloc.
Les llums de sectors és poden utilitzar per a indicar una o més de les següents aplicacions:
• Marges d'una via navegable;
• La posició d'un canvi de rumb;
• Baixos, bancs de sorra, etc.;
• Un àrea o posició (ex. una zona de fondejo);
• La part amb més calat d'una via navegable;
• Verificacions de posició per a ajudes flotants.
Una llum direccional de precisió permet aplicacions addicionals, que inclouen la capacitat de:
• Generar sectors molt estrets amb uns angles d'incertesa per sota del minut d'arc;
• Definir la zona central d'un canal;
• Marcar exactament el marge lateral d'un canal estret (un parell de PDLs poden cobrir les combinacions
de convergència, divergència i canals paral·lels);
• Caracteritzar sectors adjacents amb diferents ritmes.

Algunes aplicacions de llums de sectors.
• Llum I: Ajuda costanera amb llum blanca, i un sector vermell abalisant un perill.
En aquest cas, no és essencial una elevada precisió en els límits del sector.
• Llum II: Llum de sectors, encega cap a terra, amb dos sectors blancs abalisant el canal.
La intersecció entre els sectors vermell i verd indica l'existència d'una boia.
• Llum III: Llum de sectors amb llum vermella i 4 sectors blancs indicant zones de fondejo.
El sector cap a terra és cec.
• Llum IV: Llum de sectors que disposa d'un sector blanc indicant el canal de navegació.
aplicacions de la navegació per satèl·lit
El present Llibre Verd de la Comissió exposa les diferents aplicacions que van a derivar-se de la
implantació del sistema de navegació per satèl·lit Galileu.
L'objectiu que es persegueix és impulsar un debat entorn del que ha de fer el sector públic per a instaurar
una política i un marc jurídic apropiats per a extreure el màxim benefici de la implantació de Galileu.
El mercat dels productes i serveis derivats de la implantació de la navegació per satèl·lit pot arribar a
arribar a un valor de 400 mil milions d'euros d'aquí a l'any 2025.
Galileu, programa insígnia de la política espacial europea, s'integra juntament amb Egnos en el sistema
mundial de navegació per satèl·lit (GNSS) “Global Navigation Satellite System” per a proporcionar-nos una
sèrie de serveis de posicionament, navegació i temporització.
El Llibre Verd posa de manifest, a més, la voluntat de la Comissió d'impulsar la innovació en el context
global de l'estratègia de Lisboa, segons la qual el sector públic ha de contribuir a afavorir la competitivitat
de la UE a nivell mundial.
En ell es passa revista, així mateix, als sectors que resultaran beneficiats de la implantació del sistema
Galileu a través de les nombroses aplicacions que permetrà desenvolupar.
Els àmbits d'aplicació de la navegació per satèl·lit són, entre uns altres, els següents:
• Serveis basats en la posició de l'usuari i crides d'emergència: atès que els receptors del sistema Galileu
poden integrar-se en nombrosos dispositius, tals com els telèfons mòbils, els serveis basats en la posició
de l'usuari i la mobilitat personal van a representar el principal comprat per a la navegació per satèl·lit; els
clients podran accedir a una informació «de proximitat» (per exemple, on es troba l'hospital més proper,
quin és el millor itinerari per a arribar a un restaurant, etc.).
• Transport per carretera: aquest àmbit abasta així mateix un ampli ventall de funcions, des dels dispositius
de navegació fins als sistemes de cobrament automàtic de peatges, passant per les aplicacions
relacionades amb la seguretat o les assegurances amb primes que es calculen en funció dels quilòmetres
recorreguts;
Galileu s'uneix així a la iniciativa eSafety, que comprèn un sens fi d'aplicacions que poden aprofitar els
avantatges de conèixer el posicionament precís dels vehicles.
• Transport ferroviari: les infraestructures ferroviàries disposen de sistemes de senyalització i de
localització de trens, en la seva major part instal·lats en el sòl, que estan sent substituïts a poc a poc pels
sistemes ERTMS/ETCS;
Galileu permetrà millorar la seguretat dels sistemes de control de la velocitat i de conducció dels trens.
Navegació marítima i per via navegable i sector pesquer: la navegació per satèl·lit pot contribuir a l'eficàcia,
seguretat i optimització dels transports marítims;
Galileu va a realitzar una valuosa aportació a les aplicacions de salvament, a la millora de la seguretat i als
sistemes d'identificació automàtica (SIA); podrà així mateix utilitzar-ne per a l'aproximació als ports; en el
que concerneix al transport per via navegable, la Directiva 2004/44/CE propugna l'ús de les tecnologies de
posicionament per satèl·lit per a la localització i seguiment dels vaixells.
• Transport aeri: en aquest àmbit, la navegació per satèl·lit ofereix perspectives de gran interès; les anàlisis
preveuen un fort increment del tràfic aeri d'aquí a 2025; la precisió i la integritat del sistema Galileu
permetran optimitzar la utilització dels aeroports existents; a més, l'empresa comuna SESAR, que duu a la
pràctica el marc legislatiu establert per la normativa sobre el cel únic europeu, es basarà en la navegació
per satèl·lit.
Protecció civil, gestió de situacions d'emergència i ajuda humanitària: l'ajuda a la població després de
terratrèmols, inundacions, sismes submarins i altres catàstrofes, siguin naturals o no, requereix la
localització de persones, béns i recursos; la navegació per satèl·lit permetrà intervenir amb més rapidesa
als serveis de socors i optimitzar el seu desplegament.
• Mercaderies perilloses: serà necessari revisar el marc legislatiu d'aquest àmbit en funció de les
nombroses possibilitats que va a oferir Galileu; a més, la navegació per satèl·lit permetrà millorar les
intervencions d'urgència quan sorgeixin problemes.

• Transport d'animals: cada any es transporten en la Unió Europea milions d'animals; la traçabilitat dels
animals és fonamental per a impedir el frau sanitari, garantir la seguretat alimentària i preservar el benestar
dels animals; el Reglament (CE) nº 1/2005, que estableix els requisits relatius al transport d'animals,
exigeix la utilització de sistemes de navegació per satèl·lit en tots els camions nous per a desplaçaments
de llarga distància.
Agricultura, mesurament de parcel·les, geodèsia i estudis cadastrals: a la Unión hi ha 11 milions
d'agricultors que conreen 110 milions d'hectàrees de superfície agrícola; la localització i grandària de les
parcel·les constitueixen una informació fonamental per a el intercanvi de dades, tant amb fins comercials
com a l'efecte de les sol·licituds d'ajudes; per a controlar els pagaments que s'efectuen en virtut de la
Política Agrícola Comuna és necessari disposar de dades cada vegada més detallats; d'altra banda, els
agricultors fan ús de la navegació per satèl·lit per a optimitzar els cultius, reduir la utilització de nutrients i
plaguicides i garantir la utilització eficaç del sòl i l'aigua; en el que concerneix a la geodèsia i als registres
cadastrals, els sistemes de navegació per satèl·lit poden contribuir a simplificar i millorar la qualitat de la
recopilació de dades.
• Energia, petroli i gas: aquest sector fa ús assíduament dels sistemes de navegació per satèl·lit per a les
seves activitats de prospecció i explotació; la seguretat del transport de petroli i de gas també pot sortir
reforçada gràcies a les funcions de localització que ofereix Galileu; a més, pot facilitar la sincronització de
les xarxes de distribució d'electricitat.
• Serveis de recerca i salvament: al permetre una recepció gairebé en temps real dels missatges de socors
procedents de qualsevol lloc del Globus, amb informació precisa sobre la seva localització, i al possibilitar
el contacte entre els centres de salvament i les persones en perill,
Galileu facilitarà les operacions de salvament i reduirà el nombre de falses alarmes; també tindrà efectes
en la lluita contra la immigració il·legal i la capacitat de prestar socors als emigrants en situacions de perill
en el mar.
• Altres múltiples aplicacions: logística, medi ambient, ciència, manteniment de l'ordre públic, etc.: els
sistemes de navegació per satèl·lit també es posaran al servei del sector de la logística i facilitaran la multi
modalitat; el Llibre Verd no ha pogut tenir en compte altres sectors tals com els transports públics,
l'enginyeria civil i d'obres públiques, la immigració i el control de fronteres, la policia, el seguiment de
presoners, la producció de biomassa i la gestió d'existències de matèries primeres, la gestió del medi
ambient, les aplicacions mèdiques i les persones discapacitades, la investigació científica, la caça, l'esport,
el turisme, l'eliminació de residus, etc.
Quines conseqüències tindrà per a la vida privada el desenvolupament dels sistemes de navegació per
satèl·lit?.
El Llibre Verd recorda que tots els Estats membres són signataris del Conveni Europeu de Drets Humans,
que garanteix a tots el respecte de «la vida privada i familiar, de la llar i de la correspondència».
A més, la Directiva 2002/58/CE regula el tractament de les dades de caràcter personal i la protecció de la
vida privada en el sector de les comunicacions electròniques.
Àmbits d'intervenció del sector públic
Les Administracions públiques estan protegint el desenvolupament de les tecnologies de navegació per
satèl·lit.
S'han adoptat mesures en diferents àmbits, i s'estan concedint, en particular, ajudes destinades a la
investigació i a l'adopció d'un marc reglamentari adequat.
Els àmbits d'intervenció són els següents:
• Investigació i innovació.
• Cooperació entre les PYME i les xarxes europees d'empreses.
• Cooperació internacional.
• Normalització, certificació i delimitació de responsabilitats.
• Preservació de l'espectre de freqüències radioelèctriques i foment de l'assignació de noves bandes de
freqüència.
• Protecció dels drets de propietat intel·lectual.
• Adaptació de la legislació a les noves tecnologies i a la innovació.
El present Llibre Verd inclou a més un qüestionari per a portar a terme un procediment de consulta.
Les respostes que es rebin serviran de base per a elaborar recomanacions destinades al Consell i al
Parlament.
aplicacions marítimes del sistema de posicionament DGNSS
De les múltiples aplicacions del DGNSS, algunes son aquestes:
• Navegació en alta mar.
• Localització d'arts i aparells de pesca.

• Recerca i rescat.
• Perforacions petrolíferes.
• Recalades en qualsevol condició meteorològica.
• Seguiment d'iceberg i control del desplaçament del gel.
• Serveis de tràfic marítim.
• Control de marees i corrents.
• Dragatge de ports i vies de navegació.
• Gestió de serveis portuaris.
• Posicionament d'ajudes a la navegació marítima.
• Localització de contenidors en les terminals.
aplomar
Posar en una nau les costelles, l’arbre o qualsevol peça, a plom.
aplomar
Col·locar verticalment un pal o qualsevol peça que hagi d'ésser-hi.
aplomar les quadernes
Modificar la posició de les quadernes fins a deixar-les en plans paral·lels entre si i perpendiculars a la
quilla.
Aquesta operació es realitza durant la construcció del vaixell abans de la construcció del folre.
aplustre
A les naus romanes, ornament de fusta de la popa, figurant les plomes d'au.
A l'edat mitja s'hi va donar el mateix nom al timó.
apnea
Interrupció transitòria de la respiració més o menys prolongada després d'un procés de respiració forçada.
apnea
L'apnea o bussejo lliure és la suspensió voluntària de la respiració dins de l'aigua, és la base de l'esport
d'apnea o bussejo a pulmó, i de la pesca submarina a pulmó.
Encara que pugui semblar entrenament físic, l'esport de l'apnea es basa principalment en la relaxació
mental de l'individu, la bona alimentació i hidratació, el foment dels reflexos mamífers en humans, i
l'entrenament en ambients d'hipòxia.
Aquesta molt particular activitat practica el descens a la profunditat del mar a pulmó pur, és a dir, sense
equips de submarinisme tradicionals com són l'equip SCUBA o el esmorquem.
Al principi la disciplina permetia descendir uns pocs metres, però va aconseguir tal nivell que per evitar la
desorientació visual es va requerir d'una corda lligada a un ancora perfectament vertical, amb això el
practicant solament segueix la corda en el descens i ascens sense necessitar orientar-se obrint els ulls.
La pressió de l'aigua és un límit fins i tot pels més veterans, perquè es pot tenir una gran capacitat
pulmonar i així i tot el cos no suportarà més de determinada pressió.
apnea dinàmica
En aquesta categoria és mesura la màxima distància que es pot recórrer sota l'aigua.
Una submodalitat és realitzar el recorregut amb aletes o sense aletes.
És una modalitat gairebé desconeguda, i no té la importància i els seguidors d'unes altres.
apnea en pes constant
Es tracta d'arribar a la màxima profunditat possible amb l'única ajuda motora de les aletes i amb un llast fix.
Així que els esportistes solen utilitzar molt poc llast, el que dificulta enormement el descens, sobretot
durant els primers metres.
En una categoria en la qual cal tenir present la profunditat ja que durant els primers vint metres es gasta
una enorme quantitat d'aire per a assolir descendir, així com també resulta molt costós ascendir fins a
arribar a una flotabilitat acceptable.
Es considera la modalitat més competitiva i difícil.
Se sol realitzar la immersió seguint la trajectòria d'un cable tibant en l'extrem del qual es troba una petita
placa metàl·lica indicant la profunditat.

apnea en pes variable
En aquesta modalitat es permet descendir amb un pes diferent al de l'ascens.
És possible deixar en el fons un total de trenta quilos, per a aconseguir realitzar un descens més ràpid i
una pujada a superfície més fàcil, encara que sempre amb l'única ajuda de les aletes.
Aquí cobra una especial importància l'adaptació al mitjà i a la profunditat, que constitueix el principal
problema a batre.
apnea estàtica
Consisteix a mesurar el temps que el participant pot romandre sota l'aigua havent inhalat aire normal.
apnea lliure
Es realitza el descens sense aletes impulsant mitjançant una corda per a descendir i ascendir.
Tampoc és una modalitat molt coneguda.
apnea no límits
És, sens dubte, la més espectacular, perillosa i controvertida de les modalitats d'apnea.
El nom mateix indica quins són les regles a seguir: sense limitis, tot val amb la condició de arribar a la
màxima profunditat en una sola inspiració d'aire normal.
L’apneiste pot submergir-se amb la quantitat de pes que desitgi i pujar lliure de tal pes.
A més estan permesos globus inflables que ho pugin a gran velocitat.
El llast sol tenir forma d'una pesada barra metàl·lica en la qual els esportistes es poden subjectar fàcilment
i que baixa per un cable que arriba a grans profunditats.
N'hi ha prou amb llevar el fre per a començar el descens, i una vegada baix, inflen uns grans globus que
pugen veloçment acomiadant aire amb els profunditzes agafats a ells.
Aquesta modalitat, a causa de les grans profunditats en les quals es treballa, comporta grans perills que
diverses vegades s'han cobrat mates, pel que ha estat declarada activitat experimental, ja que les diverses
organitzacions que promocionen i organitzen les activitats apneístiques no estan disposades a afrontar el
perill que comporta.
apneic
Relatiu o pertanyent a l’apnea.
apoastre
L’apoastre o apoapsis és el punt d'una òrbita el·líptica més allunyat del seu centre.
En les òrbites sempre hi ha un cos de major massa anomenat primari entorn del com gira altre cos citat
secundari.
L’apoastre és el punt de l'òrbita on el secundari està a la màxima distància del primari.
Si es tracta del Sol se’n diu afeli, si es tracta de la Terra se’n diu apogeu, si es tracta de la Lluna i ja de
manera que pot considerar-ne improcedent aposeleni, però en tots els altres casos se’n diu apoastre.
Es representa per Q.
Si a és la distància mitja i i la excentricitat: Q = a(1 + i)
Només té sentit en les òrbites el·líptiques i, tal com estableix la segona de les lleis de Kepler, la velocitat de
translació del planeta és mínima en l’apoapsis.
La mínima distància entre primari i secundari se’n diu periapsis o periastre i existeix en tot tipus d'òrbites.
apocar les veles
Disminuir o minorar el nombre de veles o recollir-les per a presentar menys superfície al vent.
apoderat
Mandatari, això és, persona que actua en nom i per compte del seu mandant en la realització dels
encàrrecs que aquest li encomana.
apoderat
Persona natural, nomenada oficialment per una empresa perquè la representi i pugui exercir certs drets i
assumir determinades obligacions a nom d'ella.
apoderat
Es denomina apoderat, en Dret, a la persona que té la capacitat jurídica per actuar en nom i per compte
d'una altra.

L'apoderament ha de realitzar-se mitjançant el que es denomina un poder.
El poder és una manifestació unilateral de la persona que ho atorga, i ha de complir una sèrie de
formalitats com, per exemple, ha de ser autenticat davant notari.
Es basa en la confiança de la persona sobre l'apoderat, que podrà contractar i realitzar acords actuant
directament.
El poder pot abastar diversos àmbits de la capacitat jurídica d'un subjecte, per la qual cosa és important
delimitar-ho prou com perquè sigui adequat a les necessitats que motiven el poder, però no s'excedeixi del
necessari.
En el poder s'ha d'especificar les capacitats que són atorgades a l'apoderat per part del mandatari o
poderdant, els qui podran substituir-ho en qualsevol moment.
Dins d'un procés i per una sola de les parts no pot existir més d'un apoderat.
Quan un poder és atorgat a diversos apoderats s'entendrà el primer com a principal i els altres com a
substituents.
Té gran rellevància en l'àmbit de les persones jurídiques, atès que una persona jurídica no pot signar per si
mateixa ni mitjançant els seus administradors tots els acords, i pot necessitar acudir a apoderats per
descentralitzar el lliurament del consentiment.
apoderat especial de duana
Persona natural que aquesta facultat per a gestionar davant duana qualsevol tipus de destinació duanera,
però solament per a l'empresa per a la qual treballa.
apogeu
En el moviment, real o aparent, d'un cos al voltant de la Terra, punt de la trajectòria més allunyat del nostre
planeta.
Oposat a perigeu.
Aquest terme tenia rellevància quan es creia que la Terra era el centre de l'univers.
Actualment s'usa referint-se específicament a la Lluna.
L'apogeu de la Lluna és de 407.000 Km.
apogeu d’un astre
Punt de l’òrbita d’un cos que gira al voltant de la terra en què la distància a la terra és màxima.
apogeu de la Lluna
Punt de l’òrbita de la Lluna en què aquesta està més distant de la Terra.
apogeu de la Terra
Del grec (lluny de) i (Terra) és el punt en una òrbita el·líptica al voltant de la Terra, en el qual un cos es
troba més allunyat del centre d'aquesta.
El punt oposat, el més proper al centre de la Terra, se’n diu perigeu.
Un cos en òrbita al voltant de la Terra es mou més lentament quan es troba en el seu apogeu degut al fet
que, segons la segona llei de Kepler, en el seu recorregut per l'el·lipse el cos escombra àrees iguals en el
mateix temps.
apogeu del Sol
Altitud meridional del Sol en el dia més llarg de l'any quan arriba a la seva màxima altitud al migdia.
apojove
Nom donat a l’apoastre dels satèl·lits de Júpiter amb relació a aquest.
aportaments sedimentaris
Matèries portades pels líquids o pel vent a un indret on es dipositen.
aportaments sòlids
Vegi’s aportaments sedimentaris.
aportar
Portar sediments a un indret.
aportellar

Obrir els portells.
aposeleni
En la trajectòria d'un cos al voltant de la Lluna, punt de l'òrbita en què la distància entre ells és màxima.
apòstol
En els antics vaixells de fusta rep aquest nom cadascuna de les peces de fusta que, empernades a un
costat i a l'altre de la roda, serveixen de assentament al folro exterior.
No obstant això, el terme se sol utilitzar en plural i referit als revessos o extrems superiors de tals peces,
els quals, elevant-se per sobre de la roda, serveixen de guia al bauprès.
El terme apòstol deriva de les construccions més antigues, on el seu nombre era de dotze, sis a cada
banda.
apòstol
Cadascun dels extrems de les columnes o guies del bauprès que sobresurten a la vista al mig d’aquesta
perxa.
apòstol
L'última quaderna de proa.
apòstol
Greses formades pel bauprès pel millor assentament dels caps.
apòstol
Extrem de les guies del bauprès.
De fet, són dues peces que hi han instal·lades a cada costat de la roda.
En molts vaixells són més altes que la roda.
apòstol
Peça de fusta fermada a la part superior de la contraroda d’un gran veler.
És una peça que fa de reforç i que té fermat el jaient.
apostolat de la mar
El desemparament espiritual que es troba el mariner a l'acabar les seves feines, tant en la mar com en
port, la majoria de les vegades lluny de la seva família, havent de conviure íntimament amb els seus
companys de dotació, els quals no sempre són de les seves mateixes idees i costums, freturosos de tota
assistència espiritual i en moltíssim ocasions en països de raça, llengua i usos distints dels seus, fa que
s'asseu en un aïllament contrari per complet a la naturalesa humana, la qual és essencialment sociable.
Per a remeiar en tant que sigui possible aquest desemparament i aïllament i perquè l'home de mar catòlic
a l'arribar a port trobés un acolliment adequat a les seves necessitats espirituals i a la seva condició
humana, es va fundar en Glasgow, en 1920, el primer centre de Apostolat de la Mar, l'organització del qual
s'ha estès per tot el món.
Avui dia són molts els ports en els quals, a l'arribar el vaixell, troba el mariner llars i centres que li acullen,
amb capellans que li assisteixen i contribueixen a la seva formació moral i espiritual, i si té la desgràcia de
quedar malalt en port, els grups de visitadores del Apostolat del Mar acudeixen a fer-li companyia i remeiar
en tant que sigui possible la seva solitud.
Aquesta organització es va estendre per tot el món, sent a Espanya el port de Barcelona el qual primer va
contar amb una seu del Apostolat, la qual es va instal·lar en 1927 en el carrer de Canuda, en el local de
l'Associació d'Eclesiàstics per al Apostolat Popular, traslladant-ne després al port, a l'antiga Casa de
Màquines, en el moll del Dipòsit i, posteriorment a l'Escola Oficial de Nàutica.
apothecaries
Expressió anglesa que significa = Designació d'un sistema de pesos i mesures usat en farmàcia.
appel d’offre
Expressió francesa que significa = Concurs.
appraisement
Expressió anglesa que significa = Apreuament.

apreciador
Una persona autoritzat a determinar el valor de la mercaderia.
aprenent
Se’n diu aprenent al que aprèn algun art o ofici.
No fa molt temps que cada gremi d'artesans o oficials tenia les seves regles particulars per a
l'aprenentatge i ningú podia exercir cap art ni ofici àdhuc dels mes senzills, sense haver estat d'aprenent
amb un mestre per espai de sis o set anys i sense subjectar-ne després a examen i incorporació en el
gremi.
Encara es van establir majors traves en algunes ordenances, que van arribar a l'extrem de fixar també el
nombre d'aprenents per a evitar la concurrència i àdhuc de negar l'entrada en l'aprenentatge i en els
gremis als quals es trobaven en la classe de fills il·legítims.
aprenent de mariner
Sobrenom que es dóna al mariner principiant o que no serveix per a altra cosa que per a llençar de les
caps.
aprenent naval
Jove embarcat en un vaixell de guerra a fi d'adquirir la instrucció teòrica i pràctica per al ingrés en el cos de
contramestres o en algun altre de subalterns de l'armada; en l'organització actual de la marina espanyola
no existeixen els aprenents navals o aprenents mariners, com també se'ls ha cridat, i aquells cossos es
nodreixen de mariners voluntaris.
aprenentatge
Acció d'aprendre un art o ofici.
apressament
Acció d’apressar.
apressar
Se’n diu del vaixell que apresa a altre.
aprest
Cadascun dels útils o elements necessaris per a realitzar una feina de pesca determinada.
aprimar-se els núvols
Fer-se menys densos, tendir a esvair-se.
approbation
Expressió francesa que significa = Vistiplau.
aprofitar el corrent
Seguir en tant que sigui possible el corrent en popa i totes les condicions favorables.
aprofitar el vent
Orsar tot ho que permet el vent.
Navegar cenyint tot el que permeti el vent i mitjançant qualsevol petita allargada del vent per a guanyar
sobrevent.
aprofitar la ratxa
És orsar tot el possible mentre bufa el vent.
apropador
Embarcació menor amb la qual s’envia el peix a terra.
apropar
Acostar, abarloar, atracar, una embarcació.
apropar

Posar prop, aproximar a qualsevol lloc, sigui vaixell, port, rada, boia, etc.
apropar-se a la costa
Acostar-se a la costa fins a donar amb ella.
apropar-se dues embarcacions en alta mar
En nombroses ocasions resulta necessari l'aproximar dues embarcacions estant en alta mar.
Els motius poden ser múltiples: traspàs d'utensilis, canvi de tripulació, prestar alguna ajuda?.
En principi aquesta maniobra no té perquè ser complicada, sobretot si es realitza amb ambdues
embarcacions parades; però el problema arribarà en cas que l'aproximació s'hagi de realitzar en moviment.
En aquests casos, el primer que haurem de tenir ben clar és que un de les embarcacions es mantindrà en
moviment, amb rumb i velocitat constants, mentre que l'altre serà el que realitzi la maniobra, la qual es
desenvoluparà en la popa del vaixell que està movent-se.
La maniobra serà la següent:
• A poc a poc s'anirà portant l'amura del que s’apropa aconsegueix cap a l'aleta de l’apropa’t, alguna cosa
que caldrà fer a poc a poc i preparat en tot moment per ficar el timó cap a fora en cas que sigui necessari.
• Hem de recordar que una ficada de timó representa proa a un costat i popa al costat contrari.
• Per establir posicions, cal dir que a nivell general aquesta maniobra d'acostament la realitzarà sempre el
vaixell més petit, entrant per sotavent i escapolint-se si fos necessari abans de quedar-se al costat sense
possibilitat d'evasió.
• Per ultimo, assenyalar que si es necessita tirar caps per al remolc, caldrà tenir molt en compte el vent.
aprovació d'un informe d'importació
Acte per mitjà del com el Banc Central, al rebre per part d'un Banc Comercial un informe d'Importació,
procedeix a fer la revisió, la qual consisteix a verificar que les dades que apareixen en el formulari de
l'informe correspongui als quals apareixen en la factura proforma, que siguin correctes les conversions en
dòlars i que la importació aquest d'acord amb les normes de comerç exterior vigents així mateix, que no
aquest subjecta a alguna prohibició.
aprovació del recorregut
Procediment dels caps d’equip en una competició d’eslàlom consistent a donar la conformitat a un
recorregut un cop ha estat provat per un esportista que no hi competeix.
aprovisionament
Acció o l’efecte d’aprovisionar o d’aprovisionar-se.
aprovisionament
Forniment de provisions fet a una embarcació, una flota, un port, etc.
aprovisionar
Fornir de provisions.
aproximació
Acció o l’efecte d’aproximar o d’aproximar-se.
aproximació de Boussinesq
Aproximació utilitzada en els models atmosfèrics per la qual s'accepta que les variacions de densitat d'un
fluid són menyspreables en tots els termes de les equacions de moviment, excepte en aquells on apareix
l'embranzida ascensional.
aproximació de Curtis-Godson
Mètode aplicat al càlcul de la transmissió de la radiació d'ona llarga a través de l'atmosfera.
aproximació de dos vaixells navegant
El vaixell que es prepara per a rebre a l'altre, en tant que sigui possible ha de posar la seva proa al vent
dominant a un angle de entre 15 a 25 graus per l’amura de babord, a manera de rebre a l'altre vaixell a
socaire pel costat d'estribord.
La velocitat ha de ser lleument major que la mínima de govern, velocitats majors creen riscos d'interacció,
descrits en el capitulo anterior.

El vaixell que s'aproxima ha d'anar a una velocitat major en 1 o 2 nusos, que el primer i a una distància de
1,5 milles per l'aleta d'estribord.
Quan ambdós vaixells es troba a uns 5 cables per la popa 1,5 cables de separació lateral, el control de les
interaccions ha de ser complet i suficient per a prendre l'adopció de maniobres alternatives evasives o
d'emergència posterior a aquestes distàncies, les solucions són molt difícils d'executar sense posar els
vaixells en perill.
aproximació excessiva
Posició relativa en la qual dos vaixells són massa prop l’un de l’altre.
aproximació geostròfica
Identificació del vent real en un punt o punts d'una zona amb el corresponent vent geostròfic.
L'ús d'aquesta aproximació implica que el nombre de Rossby del flux és petit.
aproximació hidrostàtica
Hipòtesi on s'accepta que l'equació hidrostàtica és vàlida; això és, que les acceleracions verticals són
menyspreables.
aproximació quasi-geostròfica
Ús de la hipòtesi de l'equilibri geostròfic en certs contextos de l'equació de moviment, mes no en tots.
Aquesta hipòtesi, s'utilitzava sovint per als models de predicció numèrica inicials, té els efectes, entre uns
altres, de simplificar les equacions del moviment i eliminar els fenòmens de petita escala del moviment.
aproximament
Acció o l’efecte d’aproximar o d’aproximar-se.
aproximar
Aproximar-se a un punt determinat.
Sinònim d’acostar.
àpside
Cadascun dels extrems de l'eix major de l'el·lipse que un planeta descriu al voltant del Sol.
L'extrem més proper al Sol rep el nom de periheli i el més allunyat afeli.
La línia dels àpsides és l'eix major de l'el·lipse descrita per un planeta al voltant del Sol que uneix l’afeli
amb el periheli.
Els temps del periheli i de l’afeli es retarden de manera progressiva aproximadament 1,25 segons a l'any.
apte
Idoni, hàbil, adequat o a propòsit per a alguna cosa.
apte
Se’n diu de la persona que reuneix els requisits exigits per la llei per ser titular d'un dret o exercir una
acció.
apte per a la navegació
Se’n diu del vaixell que té bones condicions per a navegar.
apujar
Aprofitar al màxim el vent en un rumb de bolina.
apujar
Caure la proa cap a sotavent, com a conseqüència d’una acció del timó o de la mar.
apuntador
Persona que pren nota de la càrrega embarcada i desembarcada d’un vaixell.
apuntalament
Acció i l’efecte d’apuntalar o d’apuntalar-se.

apuntalament
Estructura armada dessota d’un vaixell en sec i que serveix per a sostenir-lo.
apuntalament de mampares en cas de inundació
Consisteix a col·locar suports en estructures que estan afeblides, bé per desgast, bé per avaries.
Per a apuntalar cal triar bons punts de suport i no intentar corregir les deformacions ja existents ja que
l'objecte de l'apuntalament és impedir que les deformacions augmentin, no corregir les ja existents ja que
correm el risc que es produeixin trencaments majors.
A l'inundar-se un compartiment, el líquid pressiona sobre les mampares (parets).
La pressió total dependrà de l'altura del líquid i de la superfície de la mampara.
També influeix la pressió addicional al moure's el vaixell i de si el compartiment inundat està en
comunicació amb el mar.
En aquest cas, la pressió serà la de l'altura des del nivell del mar a l'instant que vulguem trobar, encara
que el compartiment estigui parcialment inundat.
Hi ha dos mètodes d'apuntalament: triangular i rectangular.
El triangular és el més senzill i que el que ajusta millor a totes les circumstàncies.
El rectangular suporta més la pressió, però a més de ser més complicat, li afecten més les vibracions i, per
tant, resulta més insegur.
apuntalar
Acció de posar puntals.
apuntalar
Reforçar qualsevol element o estructura del vaixell, afeblida o sotmesa a un esforç extraordinari, a força de
taulons de fusta col·locats de la forma més convenient.
L’apuntalar no té per objecte immediat la correcció de qualsevol deformació de l'estructura, sinó el
repartiment de les prensions que estigui sotmesa i així evitar el progrés de l'avaria.
Les operacions d'aquest tipus es realitzen, principalment, en els mampares que limiten un espai inundat a
causa d'una via d'aigua, o en les portes estances d'accés al mateix.
Normalment, per a fer un apuntalament s'utilitza qualsevol material idoni que estigui a l'abast, com poden
ser la fusta d'estiba, quarters o qualssevol altres semblances.
No obstant això, els vaixells de guerra duen a aquest efecte uns taulons de fusta, tractats químicament per
a fer-los resistents al foc, de secció quadrada i de 3 a 5 metres de longitud.
L'execució de l'apuntalament la realitzen a bord d'aquests vaixells els components del grup de control
d'avaries del "tros", és a dir, l'equip encarregat de la part o secció que, a aquests efectes, està dividit el
vaixell.
apuntalar l’estopa
Ficar l’estopa dintre de les costures sense atapeir-la, només apuntalar-la i amb petits cops de mall donats
de tros en tros.
apuntalar les cobertes
Posar puntals als baus que les sostenen, per reforçar-les en casos de temporal, incendi o quan i gravita
molt de pes damunt d'elles.
apuntalar una mampara
Acció de col·locar contra una mampara taulons de fusta d'estibar, en forma d'aspa, fixats amb altres a la
coberta i als baus, van calçats amb falques de fusta per donar-los-hi major resistència.
Es procedeix a apuntalar una mampara quan no pot dominar-se una via d'aigua.
apuntalar una nau
En construcció naval posar puntals a una nau, sostenir-la per mitjà de puntals.
apuntar
Fer un sargit amb una mica de pressa i poc acurat.
apuntar el dia
Sortir el sol, començar a haver-hi claror.

apuntar estopa
Introduir l'estopa en la costura sense empentar molt, i donant-l'hi cops seguits amb la maçola.
apuntar la càrrega
Comptar les mercaderies que s’estan embarcant, o descarregant d’un vaixell.
apuntar la Lluna
Quan la lluna comença a aparèixer.
apurador
Persona que feia una de les feines a les bodegues en la descàrrega del carbó vegetal.
Apus
Apus, també coneguda com Au del Paradís.
Primer va rebre el nom de Avis indico, l'Ocell Indi, en 1.590.
Apus va ser inscrit en la cartografia celeste pels navegants holandesos Pieter Keyser i Frederick de
Houtman quan viatjaven cap al sud.
Des del Triangle Austral es localitza sense dificultats, ja que aquesta constel·lació es troba entre les
estrelles que formen la base del triangle, i el pol sud celeste.
Les principals estrelles d'aquesta constel·lació estan situades a uns 13° del pol.
La seva estrella alfa és un gegant de color taronja, situat a 230 anys llum de la Terra.
El cosmògraf R. H. Allen diu en la seva obra.
Els noms de les estrelles que a Xina la constel·lació rebia el nom de «teuladí curiós».
aquacicle
Embarcació d'esbarjo constituïda per dos flotadors separats i una bicicleta o un sistema de pedals per
accionar a una o dues rodes de paletes o hèlixs amb la qual es poden posar en moviment l’embarcació el
seu ús es per aigües tranquil·les.
aquamotor
Artefacte que utilitza la força de les ones, per impulsar-ne.
aquaplà
Planxa lleugera empleada esportivament i consisteix a anar dempeus sobre ella mentre és remolcada per
una llanxa mantenint l'equilibri amb un cap a manera de brides.
Semblança a l'esquí però mes fàcil de practicar.
Aquarius
Aquari, també coneguda com El Aguador.
Aquari, és una constel·lació complicada de distingir perquè no té cap estrella que superi la magnitud 3.
Antigament es descrivia com una figura que buidava un recipient d'aigua dintre del Fluvius Aquarii, el Riu
d'Aquari, que flueix per sota d'aquesta constel·lació i es dirigeix cap a la brillant estrella Fornalhaut, en la
constel·lació de Peixos Austral.
Fornalhaut segueix sent un bon indicador per a trobar la constel·lació d'Aquari, i a 30º al nord-oest
d'aquesta mateixa estrella es distingeix un grup estel·lar que indica la presència del gerro d'aigua.
Es poden localitzar el cap de l'home i el gerro al sud de Pegàs més o menys a l'altura del cap del cavall.
Aquesta constel·lació té el seu punt més àlgid a la fi d'agost i principis de setembre.
Les seves estrelles principals són:
• Sadalmelik, que és una estrella groga i de magnitud 3.0.
Aquesta estrella marca el muscle dret de la figura, al costat del gerro.
El nom ve de l'àrab i significa “estrelles afortunades del rei”
• Sadalsuud, estrelles groga de magnitud 2.9.
El muscle esquerre s'indica amb aquesta estrella; el seu nom significa ”fortunats dels afortunats”.
Situada a 300 anys llum, aquesta és la “nebulosa planetària” que està més prop del nostre Sol.
Ocupa un espai equivalent a la meitat de la grandària de la Lluna plena.
aquari
Onzena zona del zodíac que recorre el Sol a la meitat del hivern.

aquarterament
Acció o l’efecte d’aquarterar.
aquarterar
Posar una vela al revés, de manera que doni una component de propulsió negativa i el màxim efecte
evolutiu.
aquarterar
En veles d’aparell rodó, és sinònim d’abroquerar.
aquarterar
Presentar més al vent la superfície d'una vela de tall, duent cap a sobrevent el seu puny d'escota, amb la
finalitat de que la proa caigui a sotavent.
aquarterar
En les veles de proa, normalment els flocs, portar el puny d’escota cap a sobrevent, sempre que el veler
hagi quedat emproat al vent o quan, per manca de vent, sigui difícil fer la virada per avant.
aquarterar
Caçar l’escota per sobrevent amb la finalitat de fer caure la proa a sotavent a les veles de tall.
aquarterar a proa
Ordre o veu de comandament per aquarterar el floc i altres veles de proa que puguin admetre aquesta
maniobra, quan per descuit del timoner o per una manca sobtada de vent, es vol modificar l’aparell, per no
prendre per avant.
aquarterar la cangrea
Presentar la mitjana cangrea normalment al vent quan el vaixell perd velocitat durant la maniobra de virar
per rodó, per a aconseguir que la proa caigui amb més rapidesa.
aquarterar una vela
Caçar una vela pel costat de sobrevent.
aquarterar veles
Presentar més al vent la superfície d’una vela, caçant-la per sobrevent per a facilitar la virada per avant.
aquàtic
Relatiu o pertanyent a l’aigua, que viu o es fa a l’aigua.
aquàtic
Que viu en l’aigua.
aquatitzar
Posar-se un hidroavió sobre l'aigua.
aquest vetllarà una guàrdia
Comentari que sol fer la gent de mar quan el vent no manca cap el tard.
aqüicluda
Formació geològica que estant saturada d'aigua és incapaç de transmetre-la en quantitats significatives
quan és sotmesa a gradients hidràulics normals.
aqüícola
Que viu en un medi aquós.
aqüicultura
L'aqüicultura és el conjunt d'activitats, tècniques i coneixements de cultiu d'espècies aquàtiques vegetals i
animals.

És una important activitat econòmica de producció d'aliments, matèries primeres d'ús industrial i
farmacèutic, i organismes vius per a repoblació o ornamentació.
Els sistemes de cultiu són molt diversos, d'aigua dolça o aigua de mar, i des del cultiu directament en el
mitjà fins a instal·lacions sota condicions totalment controlades.
Els cultius més habituals corresponen a organismes planctònics.
L'aqüicultura es remunta a temps remots-
Existeixen referències de pràctiques de cultiu de mújol i carpa en l'antiga Xina, Egipte, Babilònia, Grècia,
Roma i altres cultures eurasiàtiques i americanes.
Les referències més antigues daten entorn del 3.800 a. C., en l'antiga Xina.
L'any 1400 a. C., ja existien lleis de protecció enfront dels lladres de peix.
El primer tractat sobre el cultiu de carpa data del 475 a. C., atribuït al xinès Fan-Li, també conegut com
Fau Lai.
Entre grecs i romans, existeixen nombroses referències.
Aristòtil i Plinio el Vell van escriure sobre el cultiu d'ostres.
Plinio, en concret, atribueix al general romà Lucinius Murena el invent de l'estany de cultiu, i cita els grans
guanys de la seva explotació comercial, al segle I.
Sèneca també va tenir la seva opinió sobre la piscicultura, bastant crítica: "la invenció dels nostres estanys
de peixos, aquests recintes dissenyats per protegir la glotonia de les gents del risc d'enfrontar-se a les
tempestes".
En la cultura occidental actual, l'aqüicultura no va recobrar força fins a l'Edat Mitjana, en monestirs i
abadies, aprofitant estanys alimentats per lleres fluvials, en els quals el cultiu consistia en l'engreixi de
carpes i truites.
L'any 1758 es va produir un important descobriment, la fecundació artificial d'ous de salmons i truites per
Stephen Ludvig Jacobi, un investigador austríac, encara que la seva investigació no va sortir del laboratori
i va quedar en l'oblit.
En 1842, dos pescadors francesos, Remy i Gehin, van obtenir posades viables, totalment al marge de la
troballa de Jacobi.
Van aconseguir alevins de truita, que van desenvolupar en estany amb èxit.
El descobriment va portar a l'Acadèmia de Ciències de París a aprofundir en la troballa, i amb això la
creació del Institut d'Huninge, el primer centre d'investigació en aqüicultura.
aqüicultura marina
Cultius d'espècies marines, tant de peixos, com d'alguns invertebrats, com el polp.
Té una gran importància econòmica.
En el cas de moltes espècies, la producció de cultiu gairebé ha substituït per complet a les captures
pesqueres.
Algunes de les espècies més importants són el turbot, l'orada, el llobarro, el bacallà, la corbina i l'anguila.
Els cultius d'altres espècies encara estan en desenvolupament, com el polp, el besuc el llenguado, entre
unes altres.
Una variants d'aqüicultura marina és el anomenat greixat de Tonyina vermella, que es conrea en gàbia a
partir d'exemplars salvatges.
Després d'un procés de engreixi són venuts posteriorment al mercat japonès, on és un preuat producte.
aqüífer
Un aqüífer és aquell estrat o formació geològica que permet la circulació o l'emmagatzematge de l'aigua
subterrània pels seus porus o esquerdes.
Dintre d'aquestes formacions podem trobar-nos amb materials molt variats com graves de riu, llim,
calcàries molt esquerdades, arenícoles poroses poc cementades, sorres de platja, algunes formacions
volcàniques, dipòsits de dunes i fins i tot certs tipus d'argila.
El nivell superior de l'aigua subterrània es denomina nivell freàtic.
Cos de roca permeable a través del com es mou l'aigua subterrània.
aqüífer artesià
Aqüífer confinat el nivell piezomètric es troba sobre el terreny de manera que les perforacions són
sergents.
aqüífer confinat
També anomenats captius, a pressió o en càrrega.

L'aigua està sotmesa a una pressió superior a l'atmosfèrica i ocupa totalment els porus o buits de la
formació geològica, saturant-la totalment.
No existeix zona no saturada.
aqüífer lliure
També anomenats no confinats o freàtics.
En ells existeix una superfície lliure i real de l'aigua tancada, que està en contacte amb l'aire i a la pressió
atmosfèrica.
Entre la superfície del terreny i el nivell freàtic es troba la zona no saturada.
aqüífers multicapa
Són un cas particular i freqüent d'aqüífers en els quals se succeeixen nivells de diferent permeabilitat.
aqüífer penjat
Es produeixen ocasionalment quan, per efecte d'una forta recarrega, ascendeix el nivell freàtic quedant
retinguda una porció d'aigua per un nivell inferior impermeable.
aqüífers semiconfinats
El mur i/o sostre no són totalment impermeables sinó que són aquitards i permeten la filtració vertical de
l'aigua i, per tant, poden rebre recarrega o perdre aigua a través del sostre o de la base.
Aquest flux vertical només és possible si existeix una diferència de potencial entre ambdós nivells.
Un mateix aqüífer pot ser lliure, confinat i semiconfinat segons sectors.
Aquila
L’Aquila, és una dels 48 constel·lacions Ptolemaiques, i una dels 88 constel·lacions en què és va dividir el
cel per la Unió Astronòmica Internacional.
Està poc més o menys en l'equador celeste.
L'estel alfa, Altair, és un vèrtex del conegut Triangle d'Estiu.
L'origen del nom d'aquesta constel·lació és troba a la mitologia grega.
Estels principals
• α Altair (α Aql), etimològicament veu del nom àrab al-nars al-tair que significa «L'Aquila en vol», és pot
comptar entre els estels més brillants del cel (la 12ena per ser més exactes).
És el centre d'un alineament quasi perfecte de tres estels, els “Ales de l'Àquila”, a vegades confoses per
error amb el cinturó d'Orió.
Els altres dos estels d'aquesta línia són Alshain i Tarazed (β i γ Aql).
Altair és també un dels vèrtex de l'asterisme conegut amb el nom de Triangle d'Estiu, amb Vega (α Lyrae) i
Deneb (α Cygni).
Altair és un estel de la seqüència principal, volta ràpidament en només 6,5 hores.
La rapidesa de la seva rotació és tan gran (a dalt a l'equador a 210 km/s), més de 200 vegades la del Sol)
que l'obliga a adoptar la forma d'un el·lipsoide aixafat.
Altair és un estel doble.
• Alshain (β Aql) no és pas la 2a estel més brillant de la constel·lació, com és podria fer pensar el seu lloc
dins la designació de Bayer, sinó la 8a.
Deu la seva β al seu alineament amb Altair i Tarazed.
Com Altair és tracta d'un sistema doble.
La seva companya és una nana vermella.
• Tarazed (γ Aql o també Reda) és una dels rares estavellis en què el nom no prové de l'àrab.
El nom de Tarazed és d'origen persa que significa el canastró de la balança i designava originalment un
asterisme format per α, β i γ Aquilae.
Tarazed és un estel gegant, 2960 vegades més brillant que el Sol i 110 vegades més gran.
És un estel doble en la qual la companya és de la magnitud +10,7.
• Deneb Al Okab (ε i ζ Aql)
• Deneb A l'Okab, la “Cua de l'Àquila” en àrab, està composta de dues estavellis: ε i ζ Aql.
aquiló
Aquiló, en la mitologia romana, és el déu dels vents septentrionals (del nord), freds i tempestuosos.
Aquiló, vent fred i molest, és confós amb Bórees alguna vegada.
Se li representa com un ancià amb els cabells blancs i en desordre.
Noto o Auster és el vent calent i turmentós que bufa del Migdia.

Ovidi ho pinta de talla alta, vell, amb cabells blancs, aire ombrívol i una tela nuada en entorn del seu cap,
mentre l'aigua degota de tot arreu dels seus vestits.
Juvenal ens ho representa en la Caverna d'Èol amb els trets d'un home alat, robust i completament nu.
Marxa sobre els núvols, bufa amb els queixos inflamats, per designar la seva violència, i té una regadora a
la mà per anunciar que gairebé sempre porta pluja.
aquilonal
Pertanyent o relatiu a l’aquiló.
Ara
Ara, l'altar, és una constel·lació austral situada entre Scorpius i Triangulum Australe.
És una de les 48 constel·lacions recollides per Ptolomeu al segle II i una de les 88 constel·lacions actuals.
Ara no conté estels brillants, sent Beta Arae la més destacada amb magnitud 2,85.
No obstant això, probablement els estels més rellevants siguin Mu Arae, estel amb quatre planetes
coneguts, i Gliese 674, nana vermella amb un planeta en una òrbita molt propera a l'estel.
Entre els objectes de cel profund cal destacar el Cúmul de Llaura o Westerlund 1, el cúmul estel·lar
compacte més massiu del Grup Local.
Situat a una distància de 5 kiloparsecs ( 16.000 anys llum), la seva edat s'estima entre 3,5 i 5 milions
d'anys.
Els estels principals son:
• α Arae, segon estel més brillant de la constel·lació, és un estel blau de la seqüència principal catalogada
com a variable, la lluentor de la qual varia entre magnitud 2,73 i 3,13.
• β Arae, una supergegant taronja de magnitud 2,85, l'estel més brillant de la constel·lació.
• γ Arae, estel binari format per una supergegant blava calenta i un estel blanc de la seqüència principal;
estan separades visualment 18 segons d'arc.
• ε Arae és una denominació de Bayer compartida per ε1 Arae, gegant taronja de magnitud 4,07, i ε2 Arae,
de magnitud 5,27.
• η Arae, estel gegant taronja de magnitud 3,78.
• θ Arae, supergegant blau de magnitud 3,66.
araldite
Nom comercial amb què és coneguda internacionalment una resina epoxílica, utilitzada com a adhesiu per
a metalls.
aram
Coure batut, laminat o forjat en forma de xapa, de perfil, de canonada o de fil metàl·lic.
aramides
Són les fibres més modernes.
Es comercialitza amb el nom de Kevlar, Mylar, Spectra, etc.
És la fibra més resistent de les empleades per a caps i la seva elasticitat és pràcticament nul·la.
Són molt cares.
L'afecten molt els raigs ultraviolats, per la qual cosa s'usen com ànima per a altres caps, o es folra amb
altra fibra el cap format amb ella.
S'utilitza per a drisses i escotes a causa de la seva gran resistència l’estirament; en canvi, és molt fràgil
quan treballa en punts en els quals sofreix canvis bruscs de direcció.
aranya
Conjunt de caps prims que surten de diferents llocs i van a coincidir en un mateix punt.
Aquests caps lliguen els vents del botaló i de la botavara d’una barca de mitjana a l’amura de proa i de
popa respectivament.
aranya
Caps lliguen els vents del botaló i de la botavara d’una barca de mitjana a l’amura de proa i de popa
respectivament.
aranya
Fusta amb diferents forats o politges de on arrenquen diferents cordes.

aranya
Art de pesca, emprat en les costes de Catalunya i Valencia.
aranzel
Un aranzel és un impost o gravamen que s'aplica als béns que són objecte d'importació o exportació.
El més estès és el que es cobra sobre les importacions, mentre els aranzels sobre les exportacions són
menys corrents, també poden existir aranzels de trànsit que graven els productes que entren en un país
amb destinació a un altre.
Poden ser "ad valorem" (al valor), com un percentatge del valor dels béns, o "específics" com una quantitat
determinada per unitat de pes o volum.
Quan un vaixell a dalt a un port duaner, un oficial de duanes inspecciona el contingut de la càrrega i aplica
un impost d'acord a la taxa estipulada per al tipus de producte.
A causa que els béns no poden ser nacionalitzats (incorporats a l'economia del territori receptor) fins que
no sigui pagat el impost, és un dels impostos més senzills de recaptar, i el cost de la seva recaptació és
baix.
El contraban és l'entrada, sortida i venda clandestina de mercaderies sense satisfer els corresponents
aranzels.
aranzel
Imposat que paga l'importador en introduir productes en un mercat.
aranzel
Munto al fet que ascendeix la liquidació dels tributs, interessos i multes si els hi hagués, el pagament de
les quals constitueix obligació exigible.
aranzel
També se sol anomenar així a la codificació aranzelària.
aranzel ad-valorem
Sistema tarifari en el qual solament es grava a les mercaderies amb drets “ad-valorem”, és a dir, aquelles
tributen únicament d'acord al seu valor.
aranzel convencional
Tarifa aranzelària que va ser determinada com a conseqüència de tractats bilaterals o multilaterals, amb
l'objecte d'incrementar el comerç internacional d'aquests països.
aranzel d'exportació
Un dels tipus d'aranzels menys emprats per la major part dels països, ja que les mercaderies exportades
haurien de quedar exemptes de tot tipus de dret aranzelari.
En tot cas, un aranzel d'exportació determina un dret aranzelari per als productes exportats.
aranzel d'importació
Emprat per tots els països i en totes les èpoques, la seva finalitat és gravar solament a les mercaderies en
la seva importació a un territori duaner.
aranzel de nació més afavorida
Són els drets aplicats pels Membres de la OMC en virtut del principi de no discriminació.
Significa que un país no ha de discriminar entris els seus interlocutors comercials sinó que ha de donar-los
per igual la condició de "nació més afavorida" o sigui igual tracte per a tots els altres.
Si es concedeix a un país un avantatge especial com la reducció del tipus aranzelari aplicable a un dels
seus productes, s'ha de fer el mateix amb tots els altres Membres de la OMC.
aranzel de trànsit
Hauria estat usat solament en l'Època Feudal, on els senyors Feudals cobraven certs tributs pel pas de
mercaderies pel seu Feu.
aranzel de valoració

Consisteix en el sistema de tributació de les mercaderies segons el seu valor, tipus aranzel “ad-valorem”,
és a dir, aquell que tributa mes l'article de major valor, per tant, és el sistema que ofereix major justícia
tributària.
aranzel diferencial
Sistema tarifari la fi principal del qual és atorgar avantatges preferencials a l'o als països que han pres part
d'aquest
Acord, preferència que es tradueix en una veritable discriminació contra certa mercaderia o determinats
països.
aranzel diferencial
Aranzel que s'estableix per afavorir o perjudicar la importació de determinats béns o graus d'un article
donat, en camps peculiars a aquests béns i en un grau determinat, o les circumstàncies relacionades a la
seva importació, o per afavorir o perjudicar en determinat grau en camps peculiars o la font de procedència
d'aquests béns, o en tots dos camps.
aranzel duaner
Es denomina així un instrument econòmic de política comercial amb el qual es regulen els intercanvis de
mercaderies amb els països estrangers, mitjançant el ingrés en les arques de la nació de certes quantitats
que es reporten al passar les mercaderies per les fronteres de la mateixa, a l'entrada (Aranzel
d'Importació) o a la sortida
aranzel duaner
Llista oficial de mercaderies, en la qual aquelles (mercaderies) estan estructurades en forma ordenada i
apareixen els drets aranzelaris “ad-valorem” i/o específic, enfront de cada producte que pot ser objecte
d'una operació de caràcter comercial.
Gravamen a la importació i a l'exportació de béns i serveis, normalment amb caràcter protector.
Des del 1 de gener de 1993 no existeixen drets aranzelaris aplicables al comerç entre Espanya i els
restants estats comunitaris.
En el territori duaner comunitari s'aplica l'aranzel duaner exterior comú, la regulació del qual es conté en el
denominat «Codi Duaner Comunitari» aprovat per Reglament del Consell de la Unió Europea núm.
2.913/1992, de 12 d'octubre.
L'exacció de l'aranzel correspon a les administracions nacionals, encara que la recaptació obtinguda
finança el sistema de recursos propis de la Unió Duanera.
aranzel específic
És aquell aranzel duaner que les mercaderies tributen, principalment, segons el calculo que es produeix de
multiplicar la unitat aranzelària
aranzel extern comú
Etapa primerenca en el procés d'integració comercial entre determinat grup de països, per la qual cosa es
contempla un uniforme de protecció aranzelària en favor de la producció d'aquests països, enfront de la
importació de productes no originaris dels mateixos.
aranzel FLAT
Estructura aranzelària d'un sol nivell que és aplicada de manera uniforme sobre les mercaderies.
aranzel flexible
Sistema tarifari que permet, amb certa facilitat, modificar els drets aranzelaris, per a facilitar la importació.
aranzel general
Es tracta d'aquell aranzel que regeix per a tots aquells països les mercaderies dels quals no gaudeixen de
cap tracte especial al ser importades en aquest país.
A aquest aranzel li podem anomenar l'aranzel per a tercers països.
aranzel lliure canvi
És aquell que, obeint a la política econòmica d'un país, conté drets ad-valorem i/o específics molt baixos,
amb la finalitat de permetre el fàcil ingrés dels productes estrangers.

aranzel nacional
Aranzel duaner amb el qual un país fixa els drets aranzelaris segons els seus plans de desenvolupament
econòmic i que s'apliquen en l'àmbit del seu territori geogràfic nacional.
Aranzel duaner que cada país elabora segons els seus plans de desenvolupament econòmic i que s'aplica
en l'àmbit del seu territori geogràfic nacional, enfront de la resta del món.
aranzel proteccionista
És un dels sistemes aranzelaris més usats per la major part dels països i consisteix a fixar drets
aranzelaris elevats amb l'objecte d'impedir el ingrés de mercaderies estrangeres i protegir així a les
produïdes o fabricades en el país.
aranzelari
Pertanyent o relatiu a l'aranzel o a la imposició de drets de duana.
aranzels de duanes
Es denomina així un instrument econòmic de Política Comercial amb el qual es regulen els intercanvis de
mercaderies amb els països estrangers, mitjançant l'ingrés en les arques de la nació de certes quantitats
que es reporten en passar les mercaderies per les fronteres de la mateixa, a l'entrada (Aranzel
d'Importació) o a la sortida (Aranzel d'Exportació).
Tipus d'Aranzel:
• Aranzel de columna única. Llista de tipus de drets que s'apliquen a les importacions procedents de
l'estranger, sense discriminar origen de les mercaderies.
• Aranzel de doble columna, o Aranzel general i convencional. Existeix una columna única de drets
autònoms de general aplicació i una altra de drets Convencionals amb tipus reduïts convinguts en
negociacions aranzelàries que s'apliquen als països que s'han fet mereixedors al tracte de Nació més
afavorida.
Alguns països presenten una columna amb els tipus convencionals consolidats contra qualsevol augment
per convenis aranzelaris i una altra amb els tipus per l'augment dels quals o disminució conserva aquesta
Nació completa llibertat, siguin o no negociats.
• Aranzel preferencial. Aranzel discriminatori amb tipus de drets reduïts o nuls que s'apliquen a les
importacions d'un altre o altres països (Cas de la Comonwealth britànica, unions duaneres, zones de lliure
comerç).
arbitral
Pertanyent o relatiu a l’arbitrador o a l'àrbitre.
arbitratge
És el judici arbitral o acció per la qual una o més persones designades com a àrbitres donen solució a un
conflicte plantejat per unes altres, que es comprometen a acceptar la seva decisió. L'acord sobre arbitratge
en els contractes internacionals és important per a les parts i també en relació amb els executors del
transport. El seu ús es promou cada dia més, a causa de la rapidesa de les resolucions, al seu caràcter
privat i informal i al res costós del procediment.
arbitratge
En termes d’assegurança, qualsevol diferència sorgida entre els qui intervenen en un contracte
d’assegurança és dirimida per un tercer.
Pot ser sotmesa als tribunals ordinaris de justícia, o bé, al dictamen d'un àrbitre.
arbitratge
Activitat canviaria de tipus especulatiu que busca aprofitar les diferències existents en les paritats
monetàries entre dues o més places internacionals.
Procediment segons el qual els pagaments que han d'efectuar-se a l'exterior d'una determinada moneda,
de la qual el país no disposa, s'efectuen mitjançant l'aplicació d'una altra moneda.
arbitratge
No és arbitratge, que es tradueix per Umpire o “Arbitration”.
La compra i venda simultània de la mateixa quantitat en dos mercats diferents, generalment Nova York i
Londres.

Això es fa quan l'estructura de preus d'un mercat està molt fos de línia amb la seva contrapart en l'exterior,
després de deduir la diferència necessària per cobrir nolis, etc.
arbitratge
Procés de sotmetre els assumptes en disputa o de naturalesa contenciosa, al judici d'una determinada
persona o persones sense recórrer als Tribunals de Justícia.
És normal que tots els coneixements d'embarcaments els contractes de noliejament incloguin una clàusula
de arbitratge per a l'arranjament de controvèrsies.
L'acord sobre arbitratge en els contractes internacionals és important per a les parts i també en relació
amb els executors del transport.
El seu ús es promou cada dia mes, a causa de la rapidesa de les resolucions, al seu caràcter privat i
informal i al gens costós del procediment.
arbitratge internacional
És un dels mètodes de solució pacífica de controvèrsies internacionals, bons oficis, conciliació, mediació, i
comissions d'investigació.
Per aquest procediment las Parts convenen a sotmetre les seves diferències a una tercera persona o a un
tribunal constituït per a tal fi, emprant mètodes judicials.
El primer arbitratge internacional es va portar a cap en 1871 sobre el cas de les reclamacions de
Alabama,entre Gran Bretanya i els Estats Units.
Es diferencia de la jurisdicció internacional en què aquesta funciona a través de tribunals permanents, amb
regles uniformes, mentre que l'arbitratge es útil per resoldre una controvèrsia aïllada o una sèrie d'una
controvèrsia iguals o semblants.
Aquest procediment va ser molt utilitzat en el primer terç del segle XX, en què semblava un mitjà capaç
d'allunyar la guerra i minorar les disputes entre els Estats.
Així va sorgir l’anomena’t Tribunal Permanent d'Arbitratge de l'Haia, que no va ser ni tribunal ni permanent,
sinó un conjunt de probables àrbitres que va resoldre unes vint conteses, principalment entre països
europeus.
arbitrament conferit
La decisió dels àrbitres després d'escoltar una controvèrsia.
Tal decisió si és donada correctament conforme a la llei, obliga a les parts.
Qualsevol falla en el compliment de la suma decidida per l'àrbitre és rebel·lia.
arbitratge d’assegurança
Qualsevol diferència sorgida entre qui intervenen en un contracte d’assegurança és dirimida per un tercer.
Pot ser sotmesa als tribunals ordinaris de justícia, o bé, al dictamen d'un àrbitre.
arbitration clause
En terminologia anglesa = Clàusula d'arbitratge.
El text del qual en versió anglesa i segons recomana el Reglament de Conciliació i Arbitratge de la CCI, és
el següent: “All disputis arising in connection with the present contract shall be finally settled under the
Rules of Conciliation and Arbitration of the International Chamber of Commerce by one or habiti arbitrators
appointed in accordance with the Rules”.
àrbitre
L'àrbitre, en Dret, és la persona que resol un conflicte o litigi sotmès a la seva decisió per les parts
interessades.
És la persona que, des d'un punt de vista imparcial, decideix a través d'un laude la solució al conflicte,
pronunciant-se d'acord a les normes que les parts hagin acordat (una legislació concreta o fins i tot a la
simple equitat.
Per a això, dos o més persones nomenen a un tercer imparcial com àrbitre d'un assumpte contenciós entre
ells, perquè ella sigui qui resolgui el conflicte.
arbonès
Dit del vent del nord - nord-est.
arborà
Banc del mig d’una embarcació, degudament reforçada, on es recolza l’arbre.

Sinònim banc d'arborar
arborada
Maniobra d’arborar una nau.
arborada
Conjunt de pals d’una embarcació.
arboradura
Acció d’arborar.
arboradura
Conjunt format pels pals, mastelers, mastelerets, vergues i perxes d'un vaixells, destinats a desenvolupar
una o diverses funcions, tals com sosteniment de les veles, els puntals de càrrega i els aparells necessaris
per a la navegació, les comunicacions, així com les llums reglamentàries.
En els vaixells de guerra pot servir a més per a sostenir determinats aparells relacionats amb l'ocupació
bèl·lica de tals unitats.
En els vaixells de vela, les arborades tenen una importància i un desenvolupament especials.
En general, està formada per un o varies pals disposats en sentit vertical, o amb l'eix lleugerament inclinat
cap a popa, a més d'altre gairebé horitzontal, situat a proa i anomenat bauprès.
Quan en un vaixell de vela el nombre de pals és de tres, aquests es denominen, respectivament, des de
proa cap a popa, trinquet, major i mitjana.
A més si les veles son quadres, cada pal està format, generalment, per tres, anomenats, de baix dalt, pal
mascle, masteler i masteleret.
Quan el velamen està constituït per veles aurigues cada pal pot tenir dos peces, en lloc de tres.
En general els pals són de secció circular o el·líptica, massissa o buida, i el seu diàmetre disminueix cap a
l'extremitat superior.
Es fabriquen en fusta, acer o aliatge d'alumini.
L’aparell dels pals adquireix importància especial en els vaixells de vela, degut al fet que gran part de
l'acció del vent sobre les veles es transmet a l’arboradura, que es troba sotmesa al mateix temps als
efectes del balanceig i de cabotada del vaixell.
Per sostindré l’arboradura es fa servir l’eixàrcia morta o ferma, constituïdes -per regla general per cables
d'acer.
Cada cap de pal sol tenir un estai cap a proa, i diversos obencs cap als costats (els mastelers i els
mastelerets porten a més d’obenquells, altres caps denominats burdes).
Degut al fet que l'acció del vent tendeix, excepte casos excepcionals i anormals, a inclinar el pal cap a la
proa i cap a un costat, cadascun d'ells duu un solo estai; en canvi, els obencs són varis i tiren una mica
cap a proa.
El bauprès posseeix una sèrie de caps que ho subjecten tant en el plànol vertical com en el transversal.
Per suspendre les veles s’utilitzen les vergues, pics i antenes o be estais.
Les veles es divideixen en rodones y de ganivet o de tall, les primeres se orienten en les vergues, i les
segones estan situades en un pla diametral del vaixell envergades en els estais, pics, nervis, etc.
Les veles d’estai, son les envergades en los estais dels pals major, messana.
Els flocs, son les veles envergades en los estais i nervis del trinquet.
Las cangrees, son les envergades en els pics.
Volants, son les veles suplementàries que es suspenen des de els botalons d’ala, lateralment a les
rodones.
Actualment, el vaixell de vela, sense motor auxiliar, amb penes existeix, l'últim refugi de la navegació de
vela són els iots i l'arboradura d'aquests no està subjecte a normes, variant al contingut dels materials
emprats i de les innovacions continuades que s'introdueixen pels projectistes amb la idea de millorar la
velocitat o treure avantatge de les regles de classificació. No obstant, el coneixement de les proporcions
donades a l'arboradura dels últims velers és encara la major importància pels modelistes i pot servir de
guia als constructors de motovelers de càrrega (1957).
El reglament espanyol d'arboradura, ja en el període de transició de la vela al vapor, es deu al capità de
navili, primer constructor de l'Armada, Pablo Amado, i és de l'any 1848.
Fent l'excepció de certes consideracions teòriques superades en el progrés de la mecànica, la resta de
dades és d'un interès permanent pels resultats de la construcció de vaixells de vela, tant en mides reals
com per l’escala reduïda

arboradura i aparell
Termes que designen el conjunt dels pals, mastelers, vergues, etc., d'un vaixell amb la seva eixàrcia ferma
i de treball.
arborament
Acte d’hissar un arbre, masteler o botaló, per posar-lo en el lloc i posició que li correspon.
arborant
Banc que hi ha en els llaüts i serveix per aguantar l’arbre.
arborar
En sentit genèric, significa l'operació de posar vertical qualsevol objecte o element (pal, cabria, etc.) que
hagi de treballar en aquesta posició.
En particular, significa col·locar-los pals o mastelers del vaixell en el seu lloc.
arborar
Proveir la barca de veles, caps i tot el que cal per a practicar les maniobres.
El proveïment d'aquesta part de la barca, quan es construeix, va a càrrec del veler.
arborar
Aixecar verticalment o gairebé del tot l’arboradura d’un veler.
arborar
Alçar-se molt amunt.
arborar
Els pescadors usen la paraula arborar en el sentit de posar el pal a la barca [costes de Llevant i de
Ponent).
arborar
Posar vertical o quasi vertical el pal d’un vaixell o els rems d’un bot.
arborar a la llatina
Se’n diu quan la inclinació del pal és cap a proa.
arborar a plom
Posar els arbres verticalment.
arborar alt o baix el bauprès
Es refereix al bauprès amb major o menor inclinació sobre l'horitzó.
arborar amb caiguda
Col·locar els pals amb certa inclinació respecte a la línia vertical, aleshores se’n diu arborar de cangrea si
la inclinació és cap a popa, i arborar a la llatina quan és cap a proa.
arborar amb candela
Col·locar els pals verticalment.
arborar de cangrea
Se’n diu quan la inclinació del pal és cap a popa.
arborar els pals
Instal·lar pals a una embarcació.
arborar els rems
Posar verticals els rems per a saludar.
arborar els rems

Quan es fa la maniobra d'atracar, els rems es col·loquen verticals, fent descansar el seu puny als vagares
del fons de l'embarcació i amb les pales de popa a proa en una mateixa línia paral·lela a la quilla.
arborar la bandera
Hissar o dur hissada al cim d’un arbre d’una nau una bandera o alguna altra cosa.
arborar la mar
En relació al mar, significa elevar-se molt més alt que les ones.
arborar la nau
Proveir la barca de veles, caps i tot el que cal per a practicar les maniobres.
El proveïment d'aquesta part de la barca, quan es construeix, va a càrrec del veler.
arborar un pal
Posar dret un pal o quasi vertical.
arborar un vaixell
Posar-li els pals a un vaixell.
arborar una àncora
Fondejar una àncora més a sobrevent, ja sigui respecte al vent regnant o al que sol haver-hi en el lloc de
l'estació.
arborar-se el mar
Significa encrespar-se o elevar-se, al parlar de les ones de la mar.
arborat
Proveït de pals o els arbres corresponents.
arbre
Pal, conjunt del pal mascle i masteler.
arbre
Pal d’un vaixell, tant quan és fet d’una sola peça com bastit amb diverses fustes i reforços.
arbre
Peça llarga de fusta o metàl·lica, de secció generalment circular, disposada verticalment o amb una
lleugera caiguda sobre la coberta del vaixell i que fa de suport del velam, les antenes radioelèctriques, etc.
arbre cigonyal
Sinònim de cigonyal.
arbre d’artimó
Antigament arbre situat més a prop del timó, sovint el de mitjana.
arbre d’artimó
Arbre d’una nau on s’hissa la vela llatina homònima.
arbre d’artimó
Pal de més a popa d’una galiassa.
arbre de connexions
Sinònim de dendrograma.
arbre de contramitjana
Arbre de la nau que era situada a la vora de la popa.
arbre de cua
Eix que transmet el moviment giratori entre el motor i de l’hèlix.

arbre de ferro
Arbre tropical de fusta densa i molt resistent emprada en la construcció i en la fabricació d’algunes eines.
arbre de l’hèlix
En enginyeria aeronàutica i naval, l’arbre de l’hèlix, és l’eix que connecta un motor amb l’hèlix.
La transmissió està composta per una hèlix de nucli buit acoblada a un eix buit muntat sobre tres caixes
porta rodaments independents i estanques un dels tres suports, el central és lliscant sobre una ranura
transversal passant practicada sobre l'eix, per on s'insereix un plançó també transversal que comanda un
eix o tirador que en el seu extrem està unit per mitjà d'una placa a dues petites cremalleres rectes situades
dintre del nucli buit de l'hèlix i que al desplaçar-se longitudinalment en el sentit de l'eix propulsor fa rotar els
engranatges soldats a la pala de l'hèlix i permeten la variació del pas de la mateixa.
Amb aquesta transmissió s'assoleixen diferents velocitats de navegació amb el motor propulsor girant a un
únic règim de rotació (rpm), obtenint-ne inclusivament la marxa enrere, sense parar el mateix invertir el gir
de l'eix propulsor, amb millors prestacions, inclusivament durant emergències com ésser el frenat d'una
embarcació que navega amb velocitat constant en una menor distància.
arbre de lleves
Un arbre de lleves és un mecanisme format per un eix en el qual es col·loquen diferents lleves, que poden
tenir diferents formes i mides i estan orientades de diferent manera, sent un programador mecànic.
Els usos dels arbres de lleves són molt variats, com en molins, telers, sistemes de distribució d'aigua o
martells hidràulics, encara que la seva aplicació més desenvolupada és la relacionada amb els motors de
combustió interna, en els quals s'encarrega de regular l'obertura i el tancament de les vàlvules, permetent
l'admissió i l'escapada|fuita de gasos als cilindres.
Es fabriquen sempre mitjançant un procés de forja, i després solen sotmetre's a acabats superficials
com|com a cimentacions, per endurir la superfície de l'arbre, però no el seu nucli.
Dependent de la col·locació de l'arbre de lleves i la distribució d'aquestes, accionaran directament les
vàlvules o ho faran mitjançant un sistema de taqués i balancins.
La primera forma requereix un simple mecanisme que sol tenir menys errors que el segon sistema, però
requereix que l'arbre de lleves aquest col·locat a sobre dels cilindres.
En el passat, quan els motors no eren tan fiables com avui, això resultava problemàtic, però als moderns
motors de gasolina el sistema de lleves "elevat", on l'arbre de lleves és a sobre dels cilindres, és el comú.
Alguns motors usen un arbre de lleves per cada vàlvula d'entrada sortida; això és conegut com a doble o
dual.
Així, els motors a V poden tenir 4 arbres de lleves.
arbre de mitjana
Arbre situat més prop de popa, en les naus o embarcacions de tres pals; la vela que va posada en aquest
arbre.
arbre de nadal
Un arbre de nadal és un masteler situat sobre la timonera d'una embarcació, on s'instal·len les llums de
navegació i les llums especials que han d'exhibir els vaixells.
També s'empra per el hissat de les banderes corresponents al codi internacional de senyals, la insígnia de
la companyia naviliera o la bandera del país amfitrió.
En l'arbre de nadal pot instal·lar-se també antenes de radar, de telefonia o del navegador satel·litza’l.
arbre del cabrestant
És una peça d'alzina, cilíndrica, clavada verticalment a terra.
Serveix, alhora, de sustentacle i deix al cabrestant, emprat per a treure a la platja les embarcacions de
pescar, com barques del bou i de palangre.
arbre de transmissió
En enginyeria mecànica es coneix com eix de transmissió o arbre de transmissió a tot objecte axisimètric
especialment dissenyat per a transmetre potència.
Aquests elements de màquines constitueixen una part fonamental de les transmissions mecàniques i són
àmpliament utilitzats en una gran diversitat de màquines a causa de la seva relativa simplicitat.

Un arbre de transmissió és un eix que transmet un esforç motriu i està sotmès a sol·licitacions de torsió a
causa de la transmissió d'un parell de forces i pot ésser sotmès a altres tipus de sol·licitacions mecàniques
al mateix temps.
arbre de trinquet
Pal situat més prop de la proa.
arbre major
Arbre més gran.
arbre mascle
Part inferior d’un arbre de dues o més peces.
arbre mestre
Arbre principal de la nau, generalment el més alt.
arbre mestre central
Sinònim de major central.
arbre mestre poper
Sinònim de major poper.
arbre mestre proer
Sinònim de major proer.
arbre sec
Arbre sense veles.
arbret
Deixalles d'origen vegetal escopits de la mar. (Vilanova.)
arc
Nom amb que es designa la curvatura de diferents peces del vaixell.
Més en la construcció naval sol entendres per arc el de les cofes, referit als baus i pals i altres peces es
parla de brusca, .
arc
Part de la trajectòria aparent d’un astre sota l’esfera celest.
arc
Terme usat per a indicar la curvatura de les peces emprades en la construcció d’un vaixell, prenen com
equivalent a volta brusca, arqueig, cimbra i cuixarro.
arc
Morfològicament cadena allargada, normalment curvilínia, d'illes oceàniques que amb freqüència tenen un
solc oceànic en el costat convex; en general, els arcs insulars són d'origen volcànic i comunament són
llocs d'una gran activitat sísmica relacionada amb la seva situació al llarg de vores de placa a la zona de
subducció.
arc anticrepuscular
L'ombra de la Terra (també coneguda de vegades com el segment fosc) són els noms per l'ombra que la
Terra projecta en la seva pròpia atmosfera.
Aquesta ombra és, sovint, visible des de la superfície de la terra com un cinturó fosc al cel prop de l'horitzó.
Aquest fenomen atmosfèric es pot veure teòricament dues vegades al dia, al voltant dels moments de la
posta i de la sortida del sol.
Considerant el fenomen de la nit (una funció d'ésser en l'ombra de la Terra) és molt familiar a tots, l'ombra
de la Terra en l'atmosfera és absolutament sovint visible en el cel però desconeguda.
Aquesta ombra és visible als observadors doncs cau en l'atmosfera de la Terra durant les hores
crepusculars.

Quan les condicions atmosfèriques i el punt de visió de l'observador permeten una vista clara de l'horitzó,
l'ombra es pot considerar com una banda blau marí o gris-blavós.
Suposant que el cel està clar, l'ombra de la Terra és visible en la meitat oposada del cel a la posta del sol o
la sortida del sol, es veu a la dreta sobre l'horitzó com a banda blau marí.
Un fenomen relacionat és el "Cinturó de Venus" o "arc anticrepuscular”, una banda rosada que és visible
sobre el blau marí de l'ombra de la Terra, a la mateixa part del cel.
No hi ha línia divisòria clara entre l'ombra i el cinturó de Venus.
arc antihelis
Taca arrodonida d'un color blanc pur, però de vegades irisada o envoltada d'arcs o anells acolorits, que
apareix en molt rares ocasions en una direcció oposada a la del Sol, però a la seva mateixa altura sobre
l'horitzó.
arc astronòmic
Arc aparent descrit per damunt (arc diürn) o per sota (arc nocturn) de l’horitzó, pel sol o altre astre.
arc blanc de boira
Arc de Sant Martí principal, a causa de la refracció i a la refecció i en menor mesura, a la difracció de la
llum del Sol o la lluna per petites gotetes d'aigua aquest arc apareix sobre una pantalla de boira o boirina.
L'arc de Sant Martí consisteix en una banda blanca, usualment rivetat amb una banda vermella clara sobre
la part exterior i una banda blava clara sobre l'interior.
arc capaç
L'arc capaç és el lloc geomètric dels punts des dels quals un segment AB es veu amb el mateix angle; és a
dir, el lloc geomètric dels vèrtex dels angles que tenen la mateixa amplitud i abasten un mateix segment.
L'arc capaç d'un segment, és un arc de circumferència que conté el vèrtex de l'angle, i els punts A i B.
L'angle que compren el segment AB vist des del centre del cercle.
En rigor, el lloc geomètric dels punts que veuen un mateix angle respecte al segment AB està realment
compost per dos d'aquests arcs simètricament amatents respecte al segment AB.
El cas més conegut és l'arc capaç és aquell l'angle del qual és λ = 90º.
Aquest cas es correspon amb el 2º teorema de tales de tal manera que l'arc capaç és la semi
circumferència el diàmetre de la qual és precisament el segment AB.
L'arc capaç és molt útil en dibuix per a resoldre problemes geomètrics que impliquen polígons i angles.
Sinònim arc horitzontal.
arc circumhoritzontal
Un arc circumhoritzontal o arc circunhorizont (CHA, abreujat en anglès), també conegut com un arco iris de
foc, és un halo o un fenomen òptic similar en aparença a un arc de Sant Martí horitzontal, però es
diferencia que és causat per la refracció de llum a través de cristalls de gel en núvols cirrus.
Ocorre només quan el Sol està alt en el cel, almenys 58° sobre l'horitzó, i només pot ocórrer en presència
de núvols cirrus.
D'aquesta manera no pot ser observat en latituds superiors a 55°, excepte des de muntanyes
ocasionalment.
El fenomen és bastant rar perquè els cristalls de gel han d'estar alineats horitzontalment per refractar l'alt
Sol.
L'arc és format a mesura que els rajos de llum entren als cristalls hexagonals plànols orientats
horitzontalment a través d'una cara de costat vertical i acaba a través de la cara inferior.
És la inclinació de 90° la que produeix els colors ben separats com arco iris i, si l'alineació dels cristalls és
ben correcta, fa que el núvol cirrus completa brilli com una flama d'arc de sant Martí.
Un arc circunhoritzontal pot ser confós amb un arc infralateral quan el Sol està alt en el cel; el primer està
sempre orientat horitzontalment mentre que el segon està orientat com una secció d'un arco iris, per
exemple com un arc estirant-se per a dalt de l'horitzó.
Un exemple particularment bé va ser fotografiat sobre el nord-oest d'Idaho el 3 de juny del 2006, i va ser
publicat en el New Scientist i el Daily Mail (aquest últim sota el subtítol de "arco iris en flames").
Com l'esdeveniment va ser regularment mostrat en les National Geographic News, les notícies es van
difondre ràpidament per Internet.
Aquest arc s'estén al voltant de 90º paral·lel a l'horitzó en una altura d'aproximadament 46º per sota del
Sol.

arc circumzenital
Un arc circumzenital, també anomenat arc de Bravais, és un fenomen òptic similar a un arc de Sant Martí
però que sorgeix de la refracció de la llum solar a través de cristalls de gel en núvols cirrus generalment.
Forma no més d'una cambra d'esfera centrada en el zenit i en la direcció del Sol.
Els seus colors van del blau a l'interior roent en l'exterior de l'arc.
És un dels halos més brillants i colorits.
Els seus colors són més purs que els de l'arc de Sant Martí perquè hi ha molta menys superposició de
colors en la seva formació.
La primera impressió és la d'un arc de Sant Martí a l'inrevés.
arc circumzenital inferior
Arc circumzenital àmpliament obert d'un cercle horitzontal gran, prop de l'horitzó.
Toca el gran halo quan l'astre està en una elevació d'uns 68º i es desvia del gran halo quan l'altura de
l'astre es desvia de 68º d'elevació.
arc crepuscular
Arc de resplendor tènue i difús visible en algunes ocasions en la part occidental del firmament després de
la posta del sol, quan està a 3 o 4 graus per sota de l'horitzó, produït probablement per l'efecte de
dispersió de la llum en les partícules de pols de l'atmosfera.
arc d’emmotllar
Llistó flexible usat pels constructors navals en el disseny dels gàlibs.
arc d'illes
Cadena d'illes volcàniques generalment localitzades a un centenar de quilòmetres d'una fossa oceànica,
on es produeix la subducció d'una placa oceànica sota una altra placa oceànica.
L'arc d'illes jeu sobre la placa superior al costat d'un marge actiu a la zona de subducció.
arc de boira
Tipus d'arc de Sant Martí que es forma quan el Sol està darrere de l'observador i davant hi ha una zona
amb boira.
Les gotes són tan petites que impedeixen la descomposició de la llum en els colors de l'espectre, per
refracció i reflexió i l'arc és, per tant, incolor i d'aspecte blanquinós.
arc de cercle màxim
Es l’arc que pertanyent a la circumferència de major diàmetre possible traçada sobre l'esfera.
Quan un vaixell navega per ortodròmica, ho fa seguint un arc d'aquest tipus.
arc de cofa
Peça de forma circular o semicircular que limita tot o part del contorn de la cofa o si escau de la creuera,
serveix per a evitar que les veles altes freguin contra les peces que formen l’estructura d’aquesta i sofreixin
desperfectes.
arc de creueta
És l'arc format per la cara de proa d'aquestes peces.
arc de l'aurora
Llum de l'aurora en forma d'arc regular, el qual s'estén d'oest a aquest en angle recte respecte al meridià
magnètic.
arc de Lowitz
Foto meteor de la família de l'halo, que consisteix en dos arcs lluminosos disposats obliquament, i els
quals algunes vegades uneixen els "parhelis" i els "paraselènic" amb el "halo" petit.
arc de meridià
Mesurament geodèsic al llarg d'un meridià realitzada per a determinar curosament la forma i la grandària
de la Terra i especialment en el que fa referència a la seva aplanament.
Els primers mesuraments van ser efectuades pels francesos en les seves expedicions al Perú entre 1735-
43 i pels suecs entre 1736-37.

arc de paral·lel: el seu valor en funció a l'angle al pol
L'arc de paral·lel ens donarà la distància entre dos meridians qualssevol, si ho volem expressat en milles
serà: 21.600 X cos latitud = Milles
arc de Parry
Classe d'halos que apareixen per damunt i per sota del Sol com arcs feblement acolorits.
Aquest fenomen de refracció es produeix per cristalls de gel que s'orienten en certa direcció, la qual cosa
és menys freqüent que una orientació aleatòria dels cristalls de gel.
arc de pesca
L’arc és un art de pesca artesanal de grans dimensions en forma de vel, que amb freqüència pot plegarne,
lo que impedeix que els peixos s’escapin.
La xarxa de l’art es fina, i en el seu interior és col·loca l’esca.
És submergeix a l’aigua a l’espera que es reuneixen el suficient número de peixos quant es considera
oportú, s’aixeca l’art ja sigui per una càbria en les embarcacions o un pal, segons la mida de l’art.
arc de remolc
Peça de fusta dura o barra de ferro molt resistent, en forma d'arc, instal·lada als remolcadors, i damunt de
la qual llisca l’estatja d'un remolcador.
Està situada aproximadament, a la meitat de la distància entre la xemeneia i l'extremitat de la popa, i
s'estén d'una banda a l'altre del vaixell.
arc de sant Martí
L'arc de Sant Martí és un arc lluminós de tots els colors de l'espectre de la llum: vermell, taronja, groc,
verd, blau, i violeta.
Es forma
per refracció, reflexió total i per la dispersió de la llum.
És visible quan el sol brilla a través de l'aire que conté les gotes d'aigua i això ocorre durant o
immediatament després de la pluja.
Quan la llum del sol penetra les gotes d'aigua, es reflecteix en les superfícies interiors d'aquestes.
Mentre passa a través de les gotes, la llum se separa en els colors que la componen, la qual cosa produeix
un efecte molt similar al d'un prisma.
Per un instant, cada gota de pluja esclata els seus colors a l'observador, abans que una altra gota de pluja
prengui el seu lloc.
Usualment, un arc de Sant Martí es pot observar en la direcció oposada del sol.
La llum de l'arc de Sant Martí és reflectida a l'ull, a un angle de 42 graus en relació amb el raig de sol.
La forma d'arc, és deguda al con de llum que és tallat per l'horitzó.
A causa que l'angle d'inclinació de 42 graus és mesurat des de l'ull de cada observador, no hi ha dues
persones que vegin exactament el mateix arc de Sant Martí.
Cada persona es troba en el vèrtex del seu propi con de llum.
Des d'un punt panoràmic de l'alt d'una muntanya o d'un avió, es pot observar en certes ocasions, el circulo
complet de l'arc de Sant Martí.
Sovint s'observa un arc de Sant Martí secundari envoltant al primari.
És més feble que aquest i forma 51º amb l'eix.
L'ordre dels colors de l'arc de Sant Martí primari és, de l'exterior a l'interior, vermell, ataronjat, groc, verd,
blau i violeta, sent invers l'ordre en l'arc de Sant Martí secundari.
L'amplària i la lluentor de cada banda varia granment.
És possible fins i tot veure diverses bandes “supernumeraris” alternants de color rosa i verd en la part
interna del primari i fins i tot, de vegades, en el secundari.
El cel entre tots dos arc de Sant Martí és més fosc que fora d'ells, zona coneguda com la “banda
d'Alexander”, a causa de la poca dispersió que sofreix la llum solar entre els dos arcs.
La “puresa” dels colors de l'arc de Sant Martí depèn de la grandària de les gotes d'aigua.
Les gotes grans (diàmetres d'alguns mil·límetres) produeixen els arc de Sant Martí brillants amb colors ben
definits; les gotetes petites (diàmetres de prop de 0,01 mil·límetres) produeixen els arc de Sant Martí de
colors lletós gairebé blancs.
Com mai les gotes de pluja tenen una sola grandària sinó una barreja de moltes grandàries i formes, els
arc de Sant Martí no són homogenis sinó compostos.

D'altra banda, quan queden 5 o 10 minuts perquè es posi el sol desapareixen tots els colors, excepte el
vermell; per dins de l'arc de Sant Martí el cel pren un color rosa salmó i, per fora gris blavós.
Fins i tot amb el sol posat l'arc de Sant Martí pot seguir veient-se durant uns 10 minuts
més, encara que amb la seva base oculta per l'ombra terrestre (no oblidar que al final de l'arc de Sant
Martí es troba una marmita plena de monedes d'or).
arc de Sant Martí blanc
Refracció i reflexió dels raigs solars en les gotes d'aigua suspeses en l'atmosfera, apareix sobre l'horitzó
com un arc lluminós i del costat oposat al Sol, aquesta compost per set colors.
Amb freqüència es forma un arc de Sant Martí secundari amb els colors invertits i amb menor lluminositat.
arc de Sant Martí de núvol
Un arc de Sant Martí de boira és semblat a un arc de Sant Martí, però a causa de la grandària diminuta de
les gotetes d'aigua que causen la boira, menors que 0,05 mm, els arc de Sant Martí de boira tenen colors
molt febles, una vora exterior vermella i un interior blavós.
En alguns casos quan les gotetes són molt petites sembla blanc.
Un arc de Sant Martí de boira es pot veure en núvols, típicament des d'un avió mirant cap avall i llavors
se’n diu arc de Sant Martí de núvol.
Quan les gotetes que ho formen tenen totes gairebé la mateixa grandària l'arc de Sant Martí de boira pot
tenir múltiples anells interns, supernumeraris, que estan molt fortament acolorits més que l'arc de Sant
Martí principal.
La falta de colors de l'arc de Sant Martí de boira és el resultat de les més petites gotes d'aigua... tan petites
que la longitud d'ona de la llum es fa important.
La difracció gargoteja els colors que es crearien amb gotes d'aigua d'arc de Sant Martí més grans.
Un arc de Sant Martí de boira es pot veure en la mateixa adreça que un arc de Sant Martí, així el sol seria
darrere del cap de l'observador i la direcció de la vista seria cap a un banc de boira (que pugues no
distingir-se en direccions llunyanes de l'arc de Sant Martí en si).
La seva ràdio exterior és lleugerament menor que el d'un arc de Sant Martí.
arc de Sant Martí doble.
De vegades, és possible veure també el que es coneix com a arc de Sant Martí secundari.
L'arc de Sant Martí primari, que hem donat a cridar simplement "arc de Sant Martí", és sempre un arc
interior i més proper a l'observador que l'arc de Sant Martí secundari.
Si la llum que incideix sobre la gota d'aigua realitza almenys dues refraccions i tres reflexions internes
podem deduir la seva trajectòria.
El resultat és la formació d'un arc de Sant Martí secundari de colors invertits, més feble i que queda per
sobre del primari.
El seu debilitament es deu a la llum que es refracta i surt a l'exterior en cada reflexió interna.
Els angles que formen els rajos incident i refractat cap a l'ull són majors en el raig secundari: 50º per a la
llum vermella i 54º per a la violeta.
Veiem que en la formació del primari eren de 42º per a la llum vermella respecte a l'observador.
L'ordre dels colors en l'arc secundari està invertit a causa de la doble reflexió interna.
Teòricament pot haver-hi més de tres reflexions internes, que donarien lloc a quatre i cinc arcs de Sant
Martí.
El tercer i cambra estarien entre l'observador i el sol i potser mai es puguin veure.
El cinquè es produeix a la mateixa zona del primer i del segon i no és perceptible perquè és molt tènue.
És possible, en un experiment de laboratori, demostrar que es poden aconseguir fins a 13 arcs de Sant
Martí visibles, encara que, lògicament la seva lluminositat es redueix considerablement.
És interessant assenyalar que cap llum emergeix a la regió entre els arcs de Sant Martí primari i secundari.
Això coincideix amb algunes observacions, que assenyalen que la regió entre els dos arcs és molt fosca,
mentre que en la part exterior de l'arc secundari i en la part interior de l'arc primari és visible una
considerable quantitat de llum, la qual cosa es deu al reflex de la llum blanca concentrada just abans de la
seva refracció per formar l'arc de Sant Martí.
Aquesta zona fosca intermèdia es deu a la intensitat de la cortina d'aigua, que absorbeix tota la llum
possible cap a l'interior de la mateixa, per la qual cosa l'arc secundari és simplement un reflex del primari
en adreça cap a l'observador i és coneguda com a "Banda d'Alejandro".
En algunes ocasions, quan els arcs de Sant Martí primari i secundari són molt brillants, es pot observar un
tercer dins del primari i una cambra fos del secundari.

A aquests arcs se'ls anomena arcs supernumeraris i es deuen a efectes especials d'interferència
lluminosa.
Algú que veu un arc de Sant Martí, en realitat no està veient cusi alguna que estigui en un lloc fix.
L'arc de Sant Martí és només un fantasma, una imatge.
S'explica que un passatger d'un petit avió li va demanar una vegada al pilot de l'aeronau que creués el
centre de l'arc de Sant Martí.
L'arc de Sant Martí mai va ser creixent conformi l'avió volava cap a ell.
Després d'una estona, l'arc de Sant Martí es va esvair, doncs l'avió va volar fora de l'àrea on la pluja ho
produïa.
Així, aquest innocent passatger es va quedar amb les ganes de volar a través de l'arc de Sant Martí.
Quan algú mira un arc de Sant Martí, la qual cosa està veient en realitat és llum dispersada per certes
gotes de pluja.
Una altra persona que es trobi al costat del primer observador veurà llum dispersada per altres gotes.
De manera que, encara que soni graciós, pot dir-se que cada qui veu el seu propi arc de Sant Martí,
diferent (parlant en un sentit estricte) del que veuen tots els altres.
Si les condicions atmosfèriques i el lloc d'observació són perfectes, llavors la pluja i el Sol treballen junts
per crear un anell de llum complet, denominat arc de Sant Martí circular com el qual es va veure el
06/08/2007 a la illa de Langkawi, Malàisia.
En els arcs de Sant Martí normals el vermell és el color exterior, i el violeta l'interior, però en els circulars la
variació és la contrària.
arc de Sant Martí lunar
Un arc de Sant Martí lunar (també conegut com a arc de Sant Martí blanc o senzillament arc lunar, és un
arc de Sant Martí que ocorre per la refracció de la llum, en aquest cas lunar, sobre una pluja o boirina
nocturna.
Els arcs de Sant Martí lunars són relativament tènues, a causa de l'escassa quantitat de llum que arriba
des de la Lluna.
Com els arcs de Sant Martí, els arcs lunars es troben sempre en el costat oposat del cel des del qual arriba
la llum de la lluna.
Les millors condicions perquè es produeixi un arc de sant Martí lunar són:
• Cel net.
• Lluna plena (quan la llum de la lluna és més brillant).
• Just després del crepuscle vespertí o abans del crepuscle matutí (quan la lluna encara està baixa).
• Abundant humitat (pel que és més fàcil veure'ls en cataractes)
És difícil distingir els colors en un arc de Sant Martí lunar perquè la llum és generalment massa feble per
excitar els cons receptors de colors de l'ull.
No obstant això, les càmeres fotogràfiques sí són capaces de captar els diferents colors.
arc de Sant Martí marí
Arc de Sant Martí vist en les escumes del mar o en els esquitxades que produeixen les trenca’ns sobre les
costes.
arc de Sant Martí primari
Arc acolorit que apareix sobre una pantalla de gotes d'aigua que estan directament il·luminades pel sol o la
lluna.
L'arc acolorit està oposat a l'astre que ho produeix i el seu centre està sobre la prolongació de la línia que
uneix a l'astre i l'observador.
D'aquesta manera, l'arc de Sant Martí pot formar un anell complet quan és vist d'una torre alta o d'una
aeronau.
En tots els casos el violeta està en el costat interior amb un ràdio de 40º i el vermell està en el costat
exterior amb un ràdio de 42º.
arc de Sant Martí secundari
Arc de Sant Martí menys brillant, suplementari a l'arc de Sant Martí principal; la seva amplària és el doble
de l'arc de Sant Martí principal.
Aquest arc té el vermell en el costat interior amb un ràdio de 50º i el violeta en el costat exterior amb un
ràdio de 54º.
arc de Ulloa

Llum tènue i blanca que es veu rares vegades i que consta d'un arc o d'un cercle complet amb un ràdio
d'aproximadament 39º, amb el centre en el punt antisolar.
Quan l'hi observa, generalment es veu un cercle exterior al voltant d'una anticorona.
Es pot dir, amb un fort argument teòric, que es tracta més aviat d'un veritable arc de boira.
arc de xarxa
Xarxa embossada en forma d’una semiesfera, que serveix per a capturar peixos pelàgics.
arc del cel
Sinònim d’arc de Sant Martí.
arc del dimoni
Arc petit de sant Martí, quan aquest apareix doble.
El poble rodeja l'arc de sant Martí duna llegenda fantasiosa, i a ella es deu el nom d'arc del dimoni.
Diu que, en una ocasió, sant Martí i el dimoni varen fer una juguesca per veure qui de tots dos faria un arc
més brillant i més ben fet.
El sant va fer l'arc gros, emprant, com a material per fer-lo, el vidre; i el dimoni, va fer el petit, emprant, com
a ingredient, el gel, i li passà que al cap de pocs moments d'haver-lo fet ja es va fondre, i els colors es
varen tornar pàl·lids.
D’això vénen els noms dels dos ares, i així explica el poble la pal·lidesa de colors de l'arc petit i el fet que
desaparegui més aviat que l'altre, perquè el vidre és més brillant que el gel, el qual es fon amb molta
facilitat.
També diuen, de l'Arc de sant Martí, que, quan es desfà, va a caure damunt una herba semblant a una
perruca, que sol criar-se entre les argelagues, la qual pren aleshores els colors de l'arc, per la qual cosa el
poble l’anomena herba de sant Martí.
També se’n diu que, en el lloc de terra on toca la punta de l'arc, s’amaga un tresor, i que, el mortal que
passa per sota l'arc de Sant Martí, si és home es torna dona, i viceversa.
arc del fanal
És l'arc de fusta, a la popa de la nau, per a suportar el fanal.
En realitat era un segment de circumferència al castell de popa en el punt més alt, saplà on s'hi assentava
el fanal.
arc del marc de l'hèlix
Peça de ferro que reuneix sobre la caixa de l'hèlix el codast proer i el proer, d'un vapor d'una hèlix.
arc del suís
L'arc del dimoni. (Mataró.)
arc dels jardins
Aquestes estructures, anomenades corbes dels jardins o corbes viquitorts, tant d'una banda com de l'altra
prenien el nom de l'arc dels jardins.
arc diürn
És el paral·lel de declinació recorregut pels astres durant el dia i en el temps que estan sobre l’horitzó, el
meridià ho divideix en dos parts iguals o arcs semidiürns, equivalents a l'horari en els instants de l’alba i de
l'ocàs.
S'aplica per extensió a tots els astres, però en sentit estricte només es refereix al Sol.
Arc Geodèsic de Struve
L'Arc geodèsic de Struve és un conjunt monumental declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en
2005, conformat per una sèrie de 34 fites o vèrtexs per a mesuraments geodèsics repartits per deu països
d'Europa del Nord i Oriental.
El sistema va ser construït per iniciativa de l'astrònom Friedrich Georg Wilhelm von Struve qui va
demostrar per primera vegada, duent a terme una sèrie de triangulacions al llarg d'un meridià de la Terra,
que aquesta es troba aplatada en els seus pols.
Els seus mesuraments van ser efectuats entre 1816 i 1855 en 265 punts entre l'oceà Àrtic i el mar Negre.
arc insular

Un arc insular és una classe d'arxipèlag format per la tectònica de plaques a mesura que una placa
tectònica en l'oceà protagonitza una subducció contra una altra i es produeix magma.
Els arcs insulars són dels dos principals tipus d'arcs volcànics l'altre sent els arc continentals, encara que
existeixen molts casos intermedis com l'és Nova Zelanda, l'Arc Volcànic Centreamericans i l'Arc de Sonda.
En una zona de subducció, la vora d'una placa es llisca per sota de l'altra, oprimint-la.
Quan un continent es troba proper a una zona de subducció, sorgeixen al llarg de la seva línia costanera
volcans que actuen com a vàlvules naturals per alliberar la pressió de l'interior de la Terra, produïda per
l'embranzida de la placa en subducció contra la placa oprimida.
Les temperatures i la pressió (que augmenten amb la profunditat) generen la volatilització de part dels
components de la placa en subducció provocant la fusió del seu mantell i generen un magma de baixa
densitat que ascendeix des de la litosfera a través de l'escorça terrestre a la superfície.
Però de no existir terres properes a una zona de subducció, la resultant cadena de volcans emergirà des
del fons marí constituint illes volcàniques i presentarà la forma d'un arc paral·lel al límit de la placa
pressionada i convex en relació amb la placa en subducció.
Això és conseqüència de la geometria de la placa esfèrica que es comprimeix al llarg de la vora d'una
superfície esfèrica.
Proper a l'arc insular (del costat que dóna a la vora de la zona de subducció) es produeix una profunda i
estreta fossa oceànica que evidencia, a nivell de l'escorça, el punt en què es produeix el fenomen de la
subducció entre plaques convergents.
Aquesta fossa és creada per la fricció de l'embranzida cap avall que sofreix la vora d'una placa quan la
vora d'una altra es llisca per sota d’ella.
Aquesta fricció és la causa de nombrosos terratrèmols al llarg de la línia de subducció que tenen
epicentres sísmics a grans profunditats sota l'escorça terrestre.
Les conques oceàniques que estan en procés de reducció a causa de subduccions són anomenades
"oceans romanents" o "residuals" ja que s'encongiran lentament quedant comprimits en produir-se la
subsegüent col·lisió orogènica.
Aquest procés s'ha produït una vegada i una altra en la història geològica de la Terra.
arc iris
Sinònim d’arc de sant Martí.
arc lunar
Arc de Sant Martí la formació del qual és la mateixa de l'arc de Sant Martí ordinari, produït per la llum
provinent de la Lluna i no del Sol.
arc muntanyenc
Segment corb (arquejat) d'una cadena muntanyenca alpina, generalment d'estructura geològica complexa i
associada a una vora de subducció o a una sutura continental.
arc natural
Un arc natural és una formació geològica en la qual s'observa un arc o pont de roca natural.
La majoria dels arcs de roca natural es formen al costat de penya-segats en els quals existeix un estrat
superior de major resistència a l'erosió sobre estrats més tous.
La retirada progressiva per agents erosius de la base del penya-segat a banda i banda d'una paret fina
amb el temps donarà lloc a un arc, com l'Arc de Cap Sant Lucas, al sud de la Península de Califòrnia.
L'agent erosiu pot ser les ones del mar, l'aigua d'un riu o, en determinades circumstàncies, el vent. Sempre
es deu complir que l'erosió sigui major per la part baixa del penya-segat.
L'arc es forma per una retirada selectiva de partícules de roca deguda a un procés d'erosió.
Les roques de qualsevol tipus són una matriu complexa de partícules sòlides petites i interconnectades,
anomenades grans, els quals són fragments microscòpics de cristalls de diversos minerals.
Sota condicions d'alta pressió i temperatura les partícules més petites es mitjà fonen, formant un ciment
que compacta les partícules més grans.
L'erosió macroscòpica ocorre quan algun procés catastròfic forma petites fractures en el si d'aquesta
matriu.
Això divideix a la roca en grans fragments que poden sofrir desplaçaments relatius a causa de la força de
la gravetat o a la pressió de l'aigua.
En canvi, l'erosió microscòpica ocorre quan, per l'acció d'un determinat agent geològic, es dissolen els
cristalls del ciment que uneix els grans de la roca.
Tots dos erosions són efectives encara que a diferent escala de temps.

Sota certes condicions ambientals, la combinació de tots dos processos erosius formarà un arc natural,
condicions que dependran del tipus de roca, inclinació dels estrats o l'exposició de la roca als agents
geològics erosius.
Aquests processos han d'operar en una seqüència específica perquè puguin donar lloc a la formació d'un
arc.
Alguns arcs naturals sobre rius es formen a partir de roques que estaven en el camí de rierols, que van
desgastant la roca per dissolució química dels seus minerals, fins a penetrar-la.
En aquest cas es denominen ponts naturals més que arcs.
El monument nacional Natural Bridges, a Utah, (Estats Units), és un excel·lent lloc per veure aquest tipus
de ponts.
Els ponts naturals poden també formar-se a partir de l'erosió càrstica de coves en la roca calcària, que
acaben per enfonsar-se podent deixar visibles aquestes estructures en la superfície del terreny..
arc nocturn
Arc de paral·lel de declinació descrits pels astres en el seu moviment aparent per sota de l'horitzó.
arc semidiürn
Angle horari de la posta d’un astre, en particular del sol.
arc sortint
Sinònim d’arcbotant.
arc supernumerari
Arcs estrets i acolorits (verd, violeta, taronja) deguts al fenomen d'interferència, els quals limiten amb l'arc
de Sant Martí.
Estan en l'interior de l'arc de Sant Martí principal i en l'exterior del "arc secundari", no obstant això, rares
vegades acompanyen a aquest últim.
arc tangent
L'arc tangent és un altre fenomen d'halo que és bastant sovint en relació amb l'halo de 22 graus (es veu en
la part superior de l'halo circular).
Es produeix quan la columna de gel en forma de cristalls de la deriva pel cel pel qual en els seus costats, o
en horitzontal.
En general es produeix durant el matí, i augmenta a mesura que el sol és més alt en el cel.
Ells poden mostrar colors també.
arc tangent a l'halo de 22º
Arcs lluminosos tangents al cim o a la base d'un "halo petit" (22º), les seves formes varien bastant amb
l'altura de l'astre (Sol o lluna) sobre l'horitzó.
Una distribució pot ser feta entre els arcs tangents superiors i inferiors.
arc tectònic
Cadena llarga i estreta d'illes o muntanyes, o prominència submarina estreta, adjacent a una vora de
subducció i la seva fossa, formada per processos tectònics, tals com els de la construcció i ascens de
prismes d'acreció.
arc visible
Sinònim d’horitzó.
arca
Combinació de diposites de llast (sorra, pedres, plom) que algunes embarcacions porten.
arca de foc
Cofre ple de materials combustibles i focs d’artifici que en els abordatges es tirava sobre el vaixell enemic
amb la intenció de crema’l.
arca de Noè
Segons l'Antic Testament, l'Arca de Noè va ser una embarcació habitacle ordenada pel Déu esmentat en
les religions abrahàmiques (jueva), cristiana (el nom de la qual és Yhavé, Jehová) i islàmica (sota el nom

de Allah), per a la salvació del profeta Noè, la seva família i diverses parelles d'animals per preservar-los
del diluvi universal i després repoblar la Terra amb ells.
Aquest relat es pot trobar tant en els textos sagrats del judeo-cristianisme, la Toráh i l'Antic Testament,
com en l'Alcorà dels musulmans, el seu origen pot remuntar-se al mite sumeri de Ziusudra i el contacte
dels hebreus amb la cultura mesopotàmica després de la caiguda de Jerusalem.
Encara que tradicionalment va ser acceptat com un fet històric, e 'impacte entre les teories científiques i
bíbliques ha portat a la majoria de persones a abandonar el significat literal de la història.
No obstant això, diversos literats bíblics segueixen explorant les muntanyes d’Ararat, on la Bíblia diu que
l'arca descansa.
arca de Noè
Espècie d’arca, anomenada també peu de cabrit, que és molt freqüent a la Mediterrània.
arcada
Se’n diu així a cadascuna de les divisions fetes en la part alta de la bodega amb la finalitat d'evitar el
corriment de la càrrega.
En general, les arcades consisteixen, fonamentalment, en un o diversos mampares longitudinals, fets amb
taulons de fusta, els extrems de la qual encaixen en uns angulars en U situats, amb tal objecte, en els
propis mampares del vaixell.
Aquestes arcades van reforçades mitjançant peus drets, ferms per un extrem, al pla de la bodega, i per
l’altre van encastats entre els baus.
Els peus drets van subjectes, a més, per un o diversos estais.
L’ús de l’arcada és obligatori en el transport per mar de gra a orri, salvo en vaixells especialment
condicionats per a això, a causa del perill que representa l'angle de repòs de les càrregues d'aquest tipus.
El valor d'aquest angle varia de acord amb cada classe de gra, però està comprès entre els 20° i els 48°,
que corresponen a l'arròs i l'ordi.
arcada
Arracada de metall, gairebé sempre preciós, que es porta com a adorn en el lòbul de l'orella alguns
mariners..
arcada
Al barcelonès, departament de la cambra d’un vaixell.
arcbotant
Amb aquestes denominacions s'expressen les diferents espècies de barres de ferro o d'acer que
serveixen de suport o sosteniment, etc. a una peça de construcció.
arcbotant
Peça disposada dessota del bauprès i perpendicularment a l’horitzontal, que tensa el barbiquell del penol
del bauprès, barbiquell que en els velers de buc metàl·lic sol ser de cadena o, més modernament, de cable
d’acer.
arcbotant
Braç o suport d'acer emmotllat per allotjar-hi la forqueta i sostenir-hi així els arbres, pels vaixells de dues i
quatre hèlixs.
Aquests suports, a la part superior s'uneixen a les quadernes i per l'inferior a uns sortits que duu el codast.
Altres vegades són constituïts per un esquelet o carcassa que forma part integrant del buc, el qual es
recobreix amb les planxes d'ompliment del folre.
En cada arcbotant s'hi encaixa una botzina idèntica com en el cas del vaixells d'una hèlix.
arcbotant
En els vaixell de dos o quatre hèlixs rep aquest nom la peça o estructura que serveix de suport a la
forqueta de l'eix de cua de cadascuna de les hèlixs.
arcbotant
Peces de fusta dura, col·locades cap enfora damunt de les creuetes de goneta o de sobregoneta,
serveixen per mantenir separades les burdes.

arcbotant d'una verga de gàbia fixa
Suport sobre el que gira una verga de gàbia baixa.
L’extremitat superior s’aferma per sota la meitat de la verga, i l’altre és subjecta a un suport col·locat
damunt la cofa o fixat al peu del masteler.
arcbotant de l’hèlix
Peça que sosté a l’eix porta hèlix.
arcbotant de la creuera
Cadascuna de les dues peces de fusta empernades a les creueres, a un costat i a l’altre del masteler, i
disposades en una direcció lleugerament obliqua pel que fa a la línia diametral del vaixell.
arcbotants de serviola
Barres de ferro, instal·lades per cada banda, que prolonguen les servioles, a fi d’apartar els obencs dels
botalons de floc i petifloc.
arcbotants de la creueta
Tiges semi longitudinals que se suporten sobre els baus de la creueta i que disposen d’unes orelletes que
serveixen per guiar el pas de les burdes en el seu camí des del masteleret a la coberta.
arcades
Envans fets amb taulons, encaixats en abraçadores metàl·liques corredissa al llarg de les escales de
metall que van en els mampares longitudinals de proa a popa, en els cellers dels bucs en què es
carreguen grans a orri.
Serveixen per evitar perillosos corriments de la càrrega, per a això han de quedar afirmats de babord a
estribord.
Els alimentadors són dividits per les arcades en dues parts iguals, facilitant així el repartiment del gra cap a
ambdues bandes.
arccosinus
En trigonometria el arccosinus està definit com la funció inversa del cosinus d'un angle.
Si tenim el seu significat geomètric és l'arc el cosinus del qual és alfa.
La funció cosinus no és bijectiva, pel que no té inversa.
arcs capaços
Els dos angles observats per sextant en una embarcació per determinar la seva posició.
Sinònim angles de posició.
arcs circumzenital superior i inferior
Arcs circumzenitals superior i inferior l'arc circumzenital superior és una arc marcadament corbat,
pertanyent a una petit cercle horitzontal, proper al zenit; té una brillant coloració vermella en la part exterior
i violeta en la part interior.
L'arc circumzenital inferior és un arc d'un cercle horitzontal, molt
obert i proper a l'horitzó.
arcs tangents superior i inferior
Arcs tangents superior i inferior vista de vegades en la part exterior de l'halo gran, o del petit; aquests arcs
toquen l'halo circular al punt més alt i al punt més baix, respectivament.
Els arcs, amb freqüència, són curts i puden reduir-se a simples focus brillants.
arctangent
En trigonometria, l'arctangent està definida com la funció inversa de la tangent d'un angle.
Si tenim, el seu significat geomètric és l'arc la tangent del qual és alfa.
La funció tangent no és bijectiva, pel que no té inversa.
arctos
Veu grega amb que en l’antiguitat és varen denominar los constel·lacions avui conegudes con “osses”.
Arcturus

Arturo o Arcturus (α Bootis), és el tercer estel més brillant del cel nocturn amb una magnitud visual de -,04,
després de Sirià i Canopus; considerant juntes les dues components principals d'Alfa Centauri, que no es
poden resoldre a simple vista, Arturo passa a ser el quart estel més brillant.
Es tracta, per tant, de l'estel més brillant de l'hemisferi celeste nord.
La seva constel·lació és Boötes, «El Boyero».
Es troba en el Núvol Interestel·lar local.
La forma de trobar a Arturo en el cel, a partir de l'Óssa Major.
El nom d'Arturo prové del grec antic (Arcturus), «el guardià de l'ós» i està relacionat amb la seva proximitat
a les constel·lacions de l'Óssa Major i l'Óssa Menor.
En l'antic Egipte sembla que era coneguda com Smat, «el que regna» o «el que governa», així com Bau,
«el que ve».
Un calendari astronòmic egipci del segle XV a. de C. associa a Arturo amb Antares en una immensa figura
celestial anomenada Menat.
Per a alguns autors era un dels astres de culte en els temples del Nil i en el temple de Venus a Ancona
(Itàlia).
Grandària d'Arturo en comparació del Sol.
Arturo és una geganta taronja de tipus espectral K1.5III, distant 36,7 anys llum del Sistema Solar, el segon
estel gegant més propera després de Pólux (β Geminorum).
Amb una temperatura superficial de 4.290 K, és visualment 113 vegades més lluminosa que el Sol; però si
es considera la radiació que emet en l'infraroig, la seva lluminositat és gairebé el doble, 215 vegades major
que la solar.
La seva ràdio, obtingut a partir de la mesura del seu diàmetre angular (0,0210 segons d’arc), és 25,7
vegades més gran que el radi solar.
La seva massa és aproximadament un 50% major que la del Sol i es pensa que en el seu nucli intern ja ha
començat la fusió nuclear d'heli en carboni.
Emet rajos X febles, la qual cosa suggereix que posseeix activitat magnètica, podent tenir una «corona
oculta», alguna cosa inusual en un estel de les seves característiques.
Se sospita que pot ser un estel variable, havent rebut la denominació de NSV 6603.
La velocitat relativa d'Arturo respecte al Sol, major que la d'altres estels brillants, així com la seva baixa
metal·li tat, aproximadament un 28% de la solar, suggereixen que pot ser un estel vell de Població II i un
membre del disc gruixut galàctic.
Forma part d'un grup de 53 estels que es mouen conjuntament a través de la nostra galàxia i que rep el
nom de «Grup d'Arturo».
Una interessant teoria sosté que Arturo, així com la resta d'estels que formen el seu grup, s'han format
més enllà dels confinis de la Via Làctica; l'edat d'alguns dels seus membres pot remuntar-se fins als
10.000 - 12.000 milions d'anys, la qual cosa implicaria que poden provenir d'una galàxia satèl·lit absorbida
en el passat per la nostra pròpia galàxia.
El seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l'almanac nàutic.
arcus
Complement d’un cúmulus o d’un cumulonimbus, en forma de rodet horitzontal arquejat, dens i fosc, amb
el contorn esparracat, situat a la part frontal baixa d’un núvol.
ardència
Qualitat d’ardent, ardor.
ardència
Espècie de reverberació fosfòrica que sol mostrar-se en les aigües agitades i de vegades en la mar
tranquil·la.
ardent
Se’n diu del vaixell que té tendència a orsar, és a dir, a virar cap al vent.
En general, es prefereix que els vaixells de vela siguin una mica ardents, doncs així guanyen millor
sobrevent.
Per a això, el centre vèlic ha d'ésser situat una mica a popa de la vertical del centre de flotació.
ardor de la mar
Fosforescència que produïren algunes espècies de peixos en l’aigua, en determinades èpoques de l’any.

àrea
Unitat de superfície equivalent a 100 metres quadrats.
L'àrea és una mesura de l'extensió d'una superfície, expressada en unitats de mesura denominades
superficials.
Per a superfícies planes el concepte és més intuïtiu.
Qualsevol superfície plana de costats rectes pugues triangular-ne i es pot calcular la seva àrea com
sumeixi de les àrees d'aquests triangles.
Ocasionalment s'usa el terme "àrea" com a sinònim de superfície, quan no existeix confusió entre el
concepte geomètric en si mateix (superfície) i la magnitud mètrica associada al concepte geomètric (àrea).
No obstant això, per calcular l'àrea de superfícies corbes es requereix introduir mètodes de geometria
diferencial.
Per poder definir l'àrea d'una superfície en general, que és un concepte mètric, s'ha d'haver definit un
tensor mètric sobre la superfície en qüestió: quan la superfície està dins d'un espai euclidià, la superfície
hereta una estructura mètrica natural induïda per la mètrica euclidiana.
àrea
Espai en el qual es produeix determinat fenomen o que es distingeix per certs trets.
àrea
En la terminologia del Dret del Mar de les Nacions Unides, el llit marí i fons oceànic i el seu subsòl, dintre
dels límits de la jurisdicció nacional.
àrea a evitar
Disposició de ruta que comprèn una zona de límits definits, on la navegació és particularment perillosa.
àrea accessible de gel
Expressió qualitativa general que indica, de manera relativa, que les condicions de gel prevalent en un
àrea són tals que la navegació en ella no és difícil.
àrea acolorida
Àrees de la carta nàutica que estan simbolitzades mitjançant un color llis a fi d'indicar la naturalesa de
l'àrea.
àrea comuna
Són les obres d'infraestructura que se situen en l'interior del port, que serveixen indistintament a tots els
quals operen en ell, destinades a proveir zones d'aigües abrigades i atorgar serveis comuns, tals com vies
de circulació, camins d'accés o portes d'entrada.
àrea d’alta pressió
Zona molt extensa on la pressió atmosfèrica està per damunt de la normal.
àrea d’atracament i permanència dels vaixells
És la franja marítima de aproximadament 500 metres que circumden una instal·lació portuària a la mar
oberta, de penetració o el dàrsena.
àrea d’embarcament
Sinònim d’embarcador
àrea d'emmagatzematge
És l'espai de terra destinat per a guardar les embarcacions en sec, podent existir àrees
d'emmagatzematge a cobert o a intempèrie, depenent de les necessitats i facilitats del port.
Aquest àrea haurà de ser projectada considerant el mitjà d'encallada amb que es conti, els mitjans de
transport interior, així com la disponibilitat de superfície, per a arribar a la màxima eficiència.
àrea d’incineració en la mar
Zona mar endins oficialment designada per a cremar residus químics per vaixells especialment equipats.
àrea d’operacions aquàtiques

Espai aquàtic comprès entre els molls de terminals amb facilitats d'atracament directe i les esculleres
artificials, o entre aquests molls i la línia demarcadora fixada mitjançant balises o altres punts de
senyalització o l'espai necessari per a l'amarrament i des amarrament a boies.
àrea de cobertura
Per a les emissores de radi o radar, així com per als sistemes de radionavegació i altres sistemes de
telecomunicació, extensió territorial en la qual és possible la recepció de les seves emissions.
àrea de contenidors
És el lloc on el transportista manté, munta o estiba els contenidors i al mateix temps és l'àrea on es la
recepcions o es lliura el contenidor carregat.
àrea de control
Espai aeri controlat que s'estén cap amunt d'un nivell especificat sobre la superfície terrestre, sense límit
superior, excepte especificació contrària.
àrea de desenvolupament portuari
Espais terrestres, marítims, lacustres i fluvials qualificats per l’Autoritat Portuària aptes per a ser usats en
la construcció, ampliació de ports, o que, per raons d’ordre logístic, comercial, urbanístics es destinen com
a tals.
àrea de debilitat de gel
Expressió qualitativa general que indica, de manera relativa, que la severitat de les condicions gelo
prevalent en un àrea és tal que la navegació en ella és dificultosa.
Àrea observada per satèl·lit en la qual o bé la concentració o l'espessor del gel és significativament inferior
que aquell de les àrees circumdants.
Perquè la situació és observada per satèl·lit, no sempre és possible una anàlisi quantitativa precís, però les
condicions de navegació són significativament més fàcils que en àrees circumdants.
àrea de desenvolupament portuari
Espais terrestres, marítims, lacustres i fluvials qualificats per l'Autoritat Portuària aptes per a ser usats en la
construcció, ampliació de ports o terminals portuaris, o que, per raons d'ordre logístic, comercial,
urbanístics o d'altra naturalesa es destinen com a tals.
àrea de dragatge
Àrea del fons del l’aigua que ha estat aprofundit per dragatge.
àrea de fondeig
Zona definida del mirall d'aigua les condicions de la qual permeten el fondejo o ancoratge perquè les
embarcacions esperin un lloc d'atracament o el inici d'una operació portuària, la inspecció, quarantena o
alleugeriment de càrrega.
àrea de generació de l'onatge
Zona de l'oceà on bufen corrents d'aire de direcció i força més o menys constants.
àrea de gir
Un allargament o eixamplament d’un canal o àrea per a permetre que els vaixells puguin girar.
àrea de la mar
És l'àrea compresa entre la línia de més alta marea fins a les 200 milles incloent la zona intermareal.
àrea de lliure comerç
Una zona de lliure comerç és un àrea d'un país on algunes de les barreres comercials com a aranzels i
quotes s'eliminen i es redueixen els tràmits burocràtics amb l'esperança d'atreure nous negocis i inversions
estrangeres.
És una regió on un grup de país s'ha posat d'acord per reduir o eliminar les barreres comercials.
Les zones de lliure comerç poden ser definides com un treball intensiu que involucren el import de
matèries primeres o components i l'exportació de productor de fàbrica.

Àrea de lliure comerç és una forma d'integració que implica la supressió de barreres aranzelàries i
comercials a la circulació de mercaderies entre els països que la constitueixin.
En una zona de lliure comerç els països signataris del tractat es comprometen a anul·lar entre sí els
aranzels en frontera, és a dir, els preus de tots els productes comercials entre ells seran els mateixos per a
tots els integrants de la zona, de manera que un país no pot augmentar (mitjançant aranzels a la
importació) el preu dels béns produïts a un altre país que forma part de la zona de lliure comerç.
àrea de lliure comerç europeu
Un bloc que negocia compost de Suïssa, de Noruega, de Liechtenstein, i d'Islàndia.
àrea de maniobres
És l'àrea que té la funció de permetre les maniobres de càrrega i descàrrega que es realitzen en els molls
pesquers.
àrea de pesca
Zona d’aigua en la qual se sol efectuar la pesca.
àrea de posta
Lloc on habitualment es produeix la fressa del peixos d’una espècie determinada.
àrea de practicatge
Zona on el servei de practicatge és obligatori.
àrea de precaució
Ruta compresa dintre d’un àrea definida per punts on els vaixells han de navegar amb particular precaució
i en la qual pot ser recomanada la direcció del tràfic.
àrea de precipitació
En un mapa meteorològic de superfície se li diu a un àrea on estiguin ocorrent precipitacions, o en la
pantalla d'un radar meteorològic, la regió des de on es reben els ecos de les precipitacions.
àrea profunda
És un àrea, relativament petita, de gran profunditat que es troba en una depressió del pis de l'oceà; el
terme s'empra en general per a profunditats majors de 3.000 braces.
àrea rastrejada
La profunditat efectiva, dins de límits específics, obtinguda per rastreig hidrogràfic.
àrea de regates
Sinònim de camp de regates.
àrea de reserva
Espais de domini públic aquàtic i / o terrestre reservats per a la construcció o ubicació de noves
instal·lacions portuàries o per a l'amplificació o modificació de les ja existents.
àrea de servei consultiu
Àrea a la qual s'aplica una predicció de caràcter consultiu.
àrea de vent
S’entén per aquest nom la 32a. part de l’horitzó, les àrees de vent escrites sobre un cercle ones troba
l’agulla imantada.
àrea del velam
Nom que rep la superfície total del velam d'un vaixell.
àrea dragada
Àrea del fons d'un cos d'aigua que ha estat afonada per dragatge.
àrea duanera

És l'extensió territorial dintre d'un Estat on es fan efectius els preceptes de la legislació específica duanera
i, quan procedeix, els drets o impostos de l'aranzel o tarifa, que és conseqüència natural d'aquella
legislació.
àrea esterlina
Terme utilitzat oficialment des de 1940 per designar a la lliure associació de països, basada en l'ocupació
de la lliura esterlina com a mitjà financer internacional.
àrea exempta de pagament de gravàmens
Espai físic del territori nacional en el qual les mercaderies estrangeres queden exemptes del total o per
una banda del pagament de drets aranzelaris o altres tributs, al ser importades.
àrea geogràfica portuària
Correspon a l'àrea geogràfica on poden existir una o més zones portuàries, així com ports, terminals, patis,
bodegues i altres instal·lacions.
àrea monetària
Àrea integrada per països que es mouen al voltant de la divisa d'un país caracteritzat, no estant establert
tal vincle monetari per pacte algun i els països conserven la seva autonomia enfront de l'ultimo.
àrea no aixecada
Un àrea on no existeixen dades d’aixecament o són molt pobres.
àrea oceànica
Descriu l'àrea marítima més enllà de la costa, generalment situada lluny de la línia continental.
àrea perillosa
Àrea de nombrosos perills per a la navegació, que no figuren en cartes, serveix d’avís per al navegant ja
que no tots els perills estan cartografiats en forma individual i que la navegació a través de l’àrea pot
resultar perillosa.
àrea positiva
Àrea en un sondeig que representa l'estrat en el qual una parcel·la elevada seria més calenta que
l'ambient; d'aquesta manera, l'àrea entre el perfil de la temperatura ambiental i el camí de la parcel·la
elevada.
àrea prohibida
Àrea indicada en les cartes dintre de la qual la navegació i/o el fondejo estan prohibits.
àrea protegida
Zona declarada sota règim legal per a l'administració, maneig i protecció dels recursos naturals i l'ambient.
àrea rastrejada
La profunditat efectiva, dintre de límits específics, obtinguda per rastrejo hidrogràfic.
àrea restringida
Zona els límits de la qual, determinats per les autoritats competents, es representen en les cartes i en la
qual existeixen certes condicions específiques i restriccions per a la navegació.
aregau
Porció de corda de l’aparell, que es prolonga fins la coberta, combinat amb la drissa, serveix per hissar un
pic de la vela cangrea.
aregau
A Mallorca, cadena llarga i gruixuda que fa el mateix servei que el tiro de l’agulla.
ARELA
Associació de Reasseguradors Llatinoamericans.

ARELAP
Associació Regional Llatinoamericana de Ports del Pacifico, amb seu en Bogotà (Colòmbia).
arena
La sorra o arena és un conjunt de partícules de roques disgregades.
En geologia es denomina sorra al material compost de partícules la grandària de les quals varia entre
0,063 i 2 mm.
Una partícula individual dintre d'aquest rang és anomenat òbol.
Una roca consolidada i composta per aquestes partícules es denomina arenassa.
Les partícules per sota dels 0,063 mm i fins a 0,004 mm es denominen llim, i per dalt de la mesura de
l'òbol i fins als 64 mm es denominen grava.
arenaci
Sinònim de sorrenc.
arenal
Barreja inconsistent de sorra i aigua que cedeix davant la pressió d’objectes pesats, aquests objectes són
difícils d’extreure una vegada que comencen a enfonsar-se.
arenatge
Neteja d'una superfície (generalment metàl·lica o fosa ferrosa) mitjançant la projecció de sorra a gran
velocitat, el impacte d'aquesta en la peça a tractar genera la remoció dels contaminants superficials
deixant-la completament neta i desgreixada, pel que s'ha de tractar amb un antioxidant el més ràpid
possible a fi d'evitar el ràpid procés d'oxidació.
Existeixen diferents nivells d'acabat o neteja superficial, aquests estan normalitzats.
arengada
Sardina salada i premsada.
arengadera
Mena de malla per a pescar els arengs.
arengaderes
Sardines de la costa adobades en salmorra i posades en unes caixetes, separades cada resta per un
paper d’estrassa.
arenós
Sorrenc, abundant en sorra o arena.
areny
Terreny d’arena que està al costat del mar o d’una corrent d’aigua.
Sinònim de sorral.
areny
Barra o peça en forma d’arc que s’encaixa a la testa del timó de les embarcacions menors i que permet
moure’l manualment per portar el rumb.
areòmetre
Aparell que serveix per a mesurar les densitats relatives o els pesos específics d'alguns líquids.
En general està constituït per un flotador llastrat, amb la finalitat de que suri verticalment en el líquid la
densitat del qual es va a mesurar, convenientment graduat.
El flotador quedarà més o menys submergit en el líquid, segons sigui la densitat d'aquest.
Si el volum de la part inferior del aeròmetre és gran i la vareta graduada estreta, es poden obtenir mesures
de gran precisió, fins a una deumil·lèsima.
A bord dels vaixells s'utilitza el aeròmetre a causa de Baumé, per a la mesura de la densitat de l'àcid en les
bateries de acumuladores.
La densitat d'aquest ha de ser de 1,20 (24 Bé) a 1,24 (28i Bé).
aresta d’atac

Canto de proa de la porta d’arrossegament.
aresta de berma
Sinònim de cresta de berma.
aresta de remolc
Aresta de popa de la porta d’arrossegament.
arga
Estri que era usat antigament, anterior al cabrestant, per a varar les barques.
argamassa
Farciment de maó, pedra i llast que es formava algunes vegades en el fons dels navilis des del cap de
plans per a baix, amb l’objecte, en primer lloc que, en cas d’encallar sobre roca, o trencar-se un tauló del
fons, s’evités la introducció de l’aigua; i en segon estalviar el embarcament de llast; però atenent al
summament perjudicial d’aquesta pràctica per al buc del vaixell, en cas d’haver de tombar-lo o donar-li de
quilla, dificultant més l’operació, i per unes altres diverses raons, s’ha abandonat semblant operació de
reforçar el fons dels navilis.
argamassa d’argila
Mescla d’argila i d’aigua emprada per a impermeabilitzar certes obres hidràuliques.
Des del punt de vista mineral, fil·losilicat hidratat que es presenta en cristalls molt petits (de l'ordre de
micròmetres) en forma de làmines hexagonals o fibres.
Des del punt de vista de la grandària de partícula es classifiquen com argiles els materials la grandària
dels quals és menor de 2 mm.
argamassar
Omplir amb argamassa els buits de les quadernes, era pràctica corrent en l'època de les naus i caravel·les,
després es va emprar amb alguns vaixells construïts amb fustes lleugeres.
argamassat
Farciment dels buits de les varengues amb argamassa.
argestes
Vent del nord-oest, conegut entre els antics grecs per argestes o syrus, i anomenat en llatí
argila
L'argila està constituïda per agregats de silicats d'alumini hidratats, procedents de la descomposició de
minerals d'alumini.
Presenta diverses coloracions segons les impureses que conté, sent blanca quan és pura.
Sorgeix de la descomposició de roques que contenen feldspat, originada en un procés natural que dura
desenes de milers d'anys.
Físicament es considera un col·loide, de partícules extremadament petites i superfície llisa.
El diàmetre de les partícules de l'argila és inferior a 0,002 mm.
En la fracció textural argila pot haver-hi partícules no minerals, els fitolits.
Químicament és un silicat hidratat d'alúmina, la fórmula de la qual és: Al2O3 · 2SiO2 · H2O.
Es caracteritza per adquirir plasticitat en ser barrejada amb aigua, i també sonoritat i duresa en escalfar-la
per sobre de 800° C.
L'argila endurida mitjançant l'acció del foc va ser la primera ceràmica elaborada pels éssers humans, i
encara és un dels materials més barats i d'ús més ampli.
Maons, utensilis de cuina, objectes d'art i fins i tot instruments musicals com l'ocarina són elaborats amb
argila.
També la hi utilitza en molts processos industrials, tals com en l'elaboració de paper, producció de ciment i
processos químics.
argila blava
Sediment marí actual de color blavós verdós, ric en materials detrítics fins, amb un cert contingut de
carbonat de calci, matèria orgànica i sulfat de ferro.
Segons les classificacions és situat a la zona de dipòsits terrígens.

argila vermella
Sediment actual de color vermellós, amb un contingut de carbonat de calci inferior al 30%, producte de la
descomposició d’aluminosilicats i gran quantitat de diminuts fragments de roques, minerals i parts dures
d'organismes marins diversos.
argilenc
Aplicat a totes les roques o sediments compostos total o parcialment per argila.
Material en la composició del qual predominen les argiles.
argiles
Sinònim d’argilenc.
argo
Argo és un sistema d'observació dels oceans de la Terra que proporciona dades en temps real per al seu
ús en el clima, investigació oceanogràfica i pesca.
Argo es compon d'una gran col·lecció de petites sondes robòtiques desplegades a tot el món.
Les sondes suren a una profunditat de 2 km.
Una vegada cada 10 dies, les sondes presenten l'estat del temps, la salinitat, la densitat i les marees
oceàniques entre unes altres.
Les dades es transmeten als científics en terra via satèl·lit.
Les dades recollides són de lliure accés per a tots, sense restriccions.
L'objectiu inicial del projecte era implementar les sondes en el mar.
El programa Argo és una col·laboració entre 50 agències d'investigació i operacionals de 26 països, amb
Estats Units que aporten més de la meitat del finançament total.
Argo és una part del Sistema Integrat d'Observació dels Oceans.
Argo
En la mitologia grega, nau de 50 rems, amb que els argonautes companys de Jàson, amb un nombre de
cinquanta-cinc, hi anaren embarcats a la recerca del velló d'or. Per inspiració d'Atena, deessa de les arts i la
tècnica, Argos construí la nau, la primera que havia de travessar les mars.
Els més famosos dels argonautes foren Heracles, Tífis, timoner, Liceus, de vista penetrant, s'encarregà del
pilotatge, Peleu, Càstor i Pol·lux, el cantor Orfeus, Teseus i altres.
Pal·las l'hi donà poder de l'oracle al posar-l'hi a la proa una peça d'alzina de Dodona i a la tornada la convertí
en constel·lació.
La llegenda, anterior en part a l'Odissea, originà un cicle literari.
Amb el títol Les Argonàutiques, Apol·lini de Rodes escriví en grec, el segle III aC, un poema èpic molt erudit,
on narrava l'expedició. Gai Valeri Flac, el segle I dC, s'inspirà en l'obra d'Apol·lini en un altre poema del mateix
nom.
argolla
Amarrador format per un cèrcol metàl·lic ancorat al moll.
argolla
Peça en forma d’anella circular o semicircular emprada per a estrènyer un objecte o per a subjectar-ne
d’altres per tal de mantenir-los units estretament entre ells.
argolla
Boles de ferro per a passar les trinques del bauprès.
argolla
Anelles que, en gran nombre, van a la part inferior de l’ormeig de la teranyina, per dintre les quals passa la
sàgola amb la qual se cenyeix aquesta mena d’ormeig.
argolla
En les galeres, argolla a la que s'hi afermava la cadena dels forçats.
argolla de galera
Argolla en la qual s’assegurava la cadena dels forçats.

argolla de la sàgola
Anella de ferro o altre metall, lligades amb una corda curta al cinyell del plom i serveixen perquè hi passi la
sàgola pel seu interior, les argolles van distribuïdes regularment al llarg de tot el cinyell del plom.
argolla del puny d’escota
Qualsevol anella metàl·lica, circular o no, que es cus a un puny d’una vela.
Generalment, als punys d’escota, per aferrar-hi caps de maniobra com ara l’escota, l’amura, el xafaldet,
etc.
argolla triple del puny
Argolla formada per tres ulls soldats, que es col·loca al puny de la vela per aferrar-hi la ralinga de caiguda;
la ralinga del faldar; el palanquí o el xafaldet, l’escota i l’amura.
argollada
Embolic de les argolles amb la xarxa, dificulta la pesca i per raó, generalment, de la poca fondària de la
mar o dels mals corrents.
argollar
Circumdar quelcom amb una argolla.
argolles
Anelles que, en gran nombre, van a la part inferior de l'ormeig de la tranyina, per dintre les quals
passa la sàgola amb la qual se cenyeix aquesta mena d'ormeig.
argonauta
Mariner grec.
argonauta
Tipus d’embarcació de regates de 3,80 m d’eslora.
argonauta
Amb el nom d’Argonautes es coneix als herois que van acompanyar a Jàson en la seva recerca del velló
d'or.
Els seus avatars van ser contats en el poema èpic Argonáutiques, de l'autor grec Apolonio de Rodas.
El nom d’Argonautes procedeix del llatí argonauta i aquesta del grec argó (nom de la nau) i nauta
(mariner).
Argó era el nom del constructor de la nau, anomenat Argos.
La història dels argonautes és una de les llegendes gregues més antigues incorporant nombrosos
elements comuns en les històries populars, el viatge perillós d'un heroi al que se li envia per a
desembarassar-ne d’ell imposant-li una tasca impossible de portar a terme però de la qual surt victoriós
gràcies a l'ajuda d'aliats inesperats.
argot
Llenguatge especial empleat entre les persones d'un ofici o activitat.
argot nàutic
Llenguatge propi dels mariners, dels pescadors, o qualsevol altre professió inherents al mar, que parlen de
diferent manera als altres usuaris de la mateixa llengua.
argue
Cilindre vertical, de fusta ferro, ample que, rodant per mitja d’un mànec transversal, que fa d’eix a una
corda que es va enrotllant.
Els pescadors l’empraven per treure les barques de l’aigua a l’escar, hissar les àncores, etc..
argue de barbotí
Argue per a cadenes inventat per l'oficial de la marina francesa Barbotí i que es caracteritza perquè a la
part inferior del guardainfant duu un gruixut cèrcol de ferro fos emmotllat en forma de 8.

argue de barbotí multiplicador
Argue amb corona Barbotí en el qual aquesta, en comptes d'anar fixada a l'eix d'aquell, és accionada des
de dins per un petit pinyó clavat a coberta i fet anar, al seu torn, per una roda dentada solidària a l'eix de
l'argue.
Amb aquest enginy hom conserva la possibilitat de maniobrar a braç malgrat el considerable esforç que
sovint cal fer per a salpar.
argue doble
Conjunt de dos argues amb un eix comú situats a diferents cobertes.
argue múltiple
Cadascun dels diferents tipus d'argues moguts a braç que hom aplica per fer esforços quan el nombre
d'homes ha d'ésser reduït.
Aquests argues duen a la base un sistema de rodes engalavernades que amplia considerablement l'esforç
esmentat.
argue per a cadenes
Argue amb un dispositiu per a poder treballar amb cadenes, talment una corona Barbotí.
arguenell
Politja de fusta muntada amb unes galteres, també de fusta, que s'aplica damunt l'orla de la barca i
que té per objecte de facilitar l'operació de cobrar els ormeigs a bord.
Es passa la corda per la politja, que fa l'ofici duna corriola.
Hi ha arguenells que s'apliquen damunt la regala de l'orla; altres tenen una punxa llarga en llur base,
i van aplicats al forat d'un escàlam, on posen la punxa; i altres, que solen ser els que més abunden,
van aplicats al pinyó de la roda de proa o de popa.
arguenell
Arreu de pesca que serveix d'element auxiliar per a llevar caps de palangre.
Es col·loca junt a la roda de proa duna embarcació de pesca.
arguenell
Antigament molinet format per dues fustes verticals amb una politja a l’extrem que hom instal·lava a la proa
d’una embarcació menor.
arguenell
Peça de fusta amb una ranura a cada cap, per una de les quals es fixa.
A la roda de popa, a l’altra hi ha una roda de bossell, per on es fan passar un cert nombre de caps en
llevar la xarxa.
argument d'equilibri
Fase d'una component considerada teòricament per a una marea d'equilibri.
Generalment, se li representa per l'expressió (Vo + o); on "Vo" és una quantitat uniformement variable, que
comprèn els múltiples de l'angle horari del sol mig, les longituds mitges del Sol i de la Lluna i la longitud
mitja del perigeu lunar; "o" és un angle que varia lentament segons la longitud del node lunar.
arguenell de l’àncora
Argolla o grilló situat a l’extrem de la canya de l’ancora i del ruixó per a amarrar-hi la cadena, el cap, o el
cable d’ancorar.
argument de Greenwich
Argumento d'equilibri calculat per al meridià de Greenwich.
àrid
Terme usat per descriure un clima extremadament sec.
Clima que manca de la humitat necessària per promoure la vida.
Es considera l'oposat al clima humit.
àrida

Una regió àrida, o seca, registra poques pluges i té un alt grau d’evaporació.
La majoria de les zones àrides estan situades entre les latituds 15° i 30° al nord i sud de l’equador.
Àries
Àries (Àries segons la denominació llatina de la Unió Astronòmica Internacional), “l'ovella”, és una dels
constel·lacions del zodíac, situada entre Pisces a l'oest i Taurus a l'est.
Els estels d'Àries són febles, excepte Halmal (α Arietis) i Sharatan (β Arietis).
Entre els estels principals d'Àries, s'hi troben Mesarthim (γ) i Botein (δ).
Hamal (α Arietis), nom que significa el Xot en àrab i que designa per tant ella tota sola a la constel·lació
sencera, és l'estrella més brillant d'Àries.
És una gegant groga, 15 vegades més gran que el Sol i 90 vegades més brillant.
Sheratan (β Arietis), és la segona estel més brillant de la constel·lació d'Àries.
És un estel blanc de la seqüència principal, només dues vegades més massiva que el Sol.
És també un estel doble: la seva companya, un estel de la mateixa massa que el Sol, va ser detectada per
anàlisi Doppler fa més d'un segle.
La seva òrbita és extremadament excèntrica (0,88), els dues estavellis són molt pròximes una de l'altre,
(0,08) UA quan estan més aprop, 1,2 UA quan estan més lluny, i volten una sobre l'altre en 107 dies.
Els dues estels són doncs virtualment inseparables pel telescopi i calç un interferòmetre per separar-les.
Mesarthim (γ Arietis), no és pas el tercer estel de la constel·lació, és la quarta.
El seu rang dins la designació de Bayer prové de la seva proximitat amb Hamal i Sheratan.
Mesartim és un estel doble.
Àries
Primera zona del zodíac que recorre el Sol en començar la primavera.
ariet
Antic vaixell de guerra blindat, de proa sense llançament i de roda prominent reforçada, que envestia les
embarcacions enemigues per tal d’enfonsar-les.
arjau
Barra de ferro o de fusta que, fixada a l'eix del timó d'una embarcació menor, serveix per a moure'l.
Sinònim canya del timó.
arjau a sobrevent !
Ordre per ficar el timó de manera que la proa del vaixell caigui a la banda de sotavent.
arma
Un arma és una eina d'agressió útil per a la caça i l'autodefensa, quan s'usa contra animals, i pot ser
utilitzada contra éssers humans en tasques d'atac, defensa i destrucció de forces o instal·lacions
enemigues, o simplement com una efectiva amenaça.
Un arma és per tant un dispositiu que amplia la direcció i la magnitud d'una força.
Segons una altra interpretació, podrien definir-se com els dispositius més senzills que utilitzen avantatges
mecànics per multiplicar una força.
En atac, les armes poden ser utilitzades com un instrument de coacció, per contacte directe o mitjançant
ús de projectils.
Aquestes eines, per tant, van des d'alguna cosa tan senzill com un pal afilat a un complex aglomerat de
tecnologies, com un míssil balístic intercontinental.
En sentit metafòric, qualsevol cosa capaç de causar un dany pot ser entès com a arma, i en aquest sentit
s'interpreta el desenvolupament de la guerra psicològica durant les guerres del segle XX.
Més recentment, s'han dissenyat armes no letals, dissenyades per ser utilitzades per grups paramilitars,
forces de seguretat o fins i tot tropes en combat, i que el seu objectiu és provocar danys suficients per
neutralitzar a un adversari sense causar-li la mort i minimitzant el seu impacte sobre el medi ambient.
En la pràctica, s'entén que qualsevol element capaç de danyar podria ser considerat un arma, (tot i que si
aquesta no fos la seva principal funció), depenent de les circumstàncies i finalitats amb que les hi utilitzi.
Criteri similar és utilitzat en la Ciència del Dret, on el puny, malgrat no ser la seva funció immediata la de
danyar, pot arribar a ser considerat un arma.
No obstant això, segons el Dret penal vigent en molts països, un objecte no pot ser considerat com a arma
si no va ser creat amb les funcions específiques d'atac o defensa.
Per exemple, la legislació espanyola estableix que:

En aquest sentit, perquè un objecte pugui ser prestigiós jurídicament com a "arma", al moment de la seva
fabricació ha d'haver tingut com a finalitat primordial la de ser utilitzat com a "arma", ja sigui d'atac o
defensa.
arma biològica
Un arma biològica, també coneguda com bioarma o arma bacteriològica, és qualsevol patogen (bacteri,
virus o un altre organisme que causi malalties) que s'utilitza com a arma de guerra.
Utilitzar productes tòxics no vivents, fins i tot si són produïts per organismes vius (per exemple, toxines), és
considerat com una arma química sota les provisions de la Convenció d'armes químiques. Un arma
biològica pot estar destinada a matar, d’incapacitar o impedir seriosament a un individu com a ciutats o
llocs sencers.
També pot ser definida com el material o defensa contra tal ús.
La guerra biològica és una tècnica militar que pot ser usada per Estats-nació o per grups no nacionals.
En l'últim cas, o si un Estat-Nació la usa clandestinament, també pot ser considerat com bio terrorisme.
Les armes biològiques són organismes o toxines que poden matar o incapacitar a les persones, el bestiar i
les collites.
Els tres grups bàsics d'agents biològics que amb major probabilitat s'utilitzin com a armes són
bacteris, virus i toxines.
• Bacteris. Els bacteris són organismes microscòpics que viuen lliurement i que es reprodueixen per divisió
simple i són fàcils de conrear.
Les malalties que produeixen sovint responen al tractament amb antibiòtics.
• Virus. Els virus requereixen organismes vivents per reproduir-se ja que no són éssers vius, són només
informació genètica.
Són com una espècie de "paràsits" que depenen íntimament del cos que infecten.
Els virus produeixen malalties que en general no responen als antibiòtics.
No obstant això, les drogues antivirils de vegades són eficaces.
Han existit programes d'investigació genètica per produir les anomenades quimeres, virus recombinats que
tenen les característiques de diversos antecessors.
• Toxines. Les toxines són substàncies verinoses que es troben i s'extreuen de plantes, animals o
microorganismes vius; algunes toxines poden produir-se o alterar-se per mitjans químics.
Algunes toxines poden tractar-se amb antitoxines específiques i drogues selectes.
• Rickettsias. Les Ricketsias són bacteris que produeixen la anomenada Rickettsiosis, normalment viuen
en àcars, garrapatees, puces i polls les quals poden transmetre's a l'humà per picades d'aquests agents
succionadores de sang (vectors).
Solen viure dins de les cèl·lules que revesteixen els petits gots sanguinis produint en conseqüència que
aquests gots s'inflamin o obstrueixin, o bé comencen a perdre sang dins dels teixits que els envolten.
Les armes biològiques són utilitzades per causar dany a les persones, d'igual manera són utilitzades per
matar, incapacitar i impedir seriosament a un enemic.
Així com també poden danyar als animals i els aliments que consumim dia a dia.
Són la resposta lògica a la necessitat de destruir o incapacitar a un enemic sense acabar amb les seves
armes o la zona en la qual es troba que pot ser la raó de la disputa.
armada
Ormeig de pesca constituït per llinya i ham, o bé per llinya, pèl de cuca i ham o hams, que hom fixa a la
canya de pescar.
armada
Conjunt dels vaixells de combat de la flota d'un país.
La seva organització varia segons l'època o les exigències del moment.
En una armada pot incloure el conjunt de vaixells logístics, quan aquests operen en estreta coordinació
amb la flota de combat.
Aquest concepte és avui bastant menys precís que en el passat, ja que la seva aplicació es fonamentava
en el fet que una flota s’articula en unitats orgàniques homogènies i bé definides: un conjunt de divisions
constituïa, una esquadra, i dues o més esquadres formaven l'armada.
En l'actualitat no està previst, generalment, que les forces navals operen en estructures homogènies, sinó
en grups operatius mixtes i per armada se sol entendres el conjunt de forces navals d'un país.
La seva missió és vetllar per la seguretat de la navegació en els seus aspectes d'obtenir i difondre
informació sobre el mar i el litoral i contribuir al progrés de la Ciència Nàutica.
En compliment d'aquesta missió són de la seva competència les següents comeses principals:

Aixecaments Hidrogràfics i estudi del relleu submarí en les nostres costes i zones marítimes, així com en
altres zones que assumeix, com a conseqüència del seu compromís amb l'Organització Hidrogràfica
Internacional (OHI), on representa a l'Estat Espanyol.
Observació sistemàtica i estudi de les marees i corrents, de la temperatura i propagació acústica i
electromagnètica en les aigües, de la meteorologia i en general de tots aquells fenòmens físics que afecten
a la navegació.
Elaboració de Cartes Nàutiques i redacció de llibres i documents d'ajuda a la navegació, així com l'edició i
distribució dels mateixos.
Apilament de dades i notícies sobre alteracions del mitjà i d'ajudes a la navegació i dels perills a la
mateixa, que difondrà mitjançant avisos als navegants, per a l'actualització de cartes nàutiques i
publicacions.
La determinació de les característiques i especificacions dels instruments nàutics d'ús a bord dels vaixells
de L'Armada i l'expedició de certificats de garantia i homologació de les agulles.
Execució de tots aquells treballs geogràfics i hidrogràfics d'interès per a l'Armada, així com la d'aquells
programes d'investigació que li assigni la Direcció d'Investigació i Desenvolupament de L'Armada.
Així mateix li competeix la formació de tot el personal hidrogràfic de l'Armada, en totes les seves
categories.
armadia
Conjunt de trossos d’arbres i fustes d’una embarcació perduda que s’amarren entre sí, com un rai, per tal
de salvar-se la tripulació.
armadia
Espècie de barca o xalupa que servia als portuguesos i als seus esclaus en les índies orientals,
comunament es d’una sola peça, encara que hi existeixen de varies.
armadiar
Governar una armadia.
armadier
Persona que te o que governa una armadia
armador
Expressió antiga per designar a qui arma una nau per a una expedició, correspon actualment al que és el
propietari.
Persona que condiciona un buc per a la seva explotació, que realitza per si com a armador-propietari, o
que ho cedeix a un altre amb la mateixa fi, el qual actués com a armador-noliejador.
En aquest cas pot haver-ho rebut en noliejament per temps.
Els uns i els altres poden ser persones individuals o col·lectives que, en aquest últim cas, com és usual,
encomanen l'explotació a un armador gerent, qui actués en nom del ens social que formin.
armador
Persona que, com a propietari o arrendatari d'una nau, l'aparella, proveeix i expedeix al seu propi nom i pel
seu compte i risc, percep les utilitats que produeix i suporta les responsabilitats que l'afecten.
armador
Persona que condiciona un vaixell per a la seva explotació, que realitza per sigues com a armadorpropietari,
o que ho cedeix a un altre amb la mateixa fi, el qual actuarà com a armador-noliejador.
En aquest cas pot haver-ho rebut en noliejament per temps.
Els uns i els altres poden ser persones individuals o col·lectives que, en aquest últim cas, com és usual,
encomanen l'explotació a un armador gerent, qui actuarà en nom del ens social que formin.
armador
La falta de claredat en els diferents textos legals i la confusió terminològica, legal i doctrinal, entre els
vocables d'armador i navilier i, eventualment, propietari, és paradigmàtica en el nostre Dret Marítim.
El Codi de Comerç mai utilitza l'expressió «armador», sinó, per contra, les de navilier i propietari.
En puritat de concepte. armador és qui es dedica a l'empresa d'armament marítim, o empresa marítima
pròpiament aquesta, és a dir, a la tasca prèvia a la navegació, d'afanyar el vaixell per a ella, dotant-lo de
quants elements siguin necessaris per a l'acció de navegar, podent, doncs, efectuar tal activitat bé l'amo

de la nau, emprant-la al seu servei o al del noliejador, en aquest cas coincideixen l'armador i el navilier, o
bé el noliejador, en aquest cas, a aquest convé el nom d'armador, però, en general, s'ha abandonat, en
l'actualitat, l'ús independent d'aquest terme, procedent de l'època, finalitzada amb la Declaració de París,
de 16 d'abril de 1856, que, determinades persones, arrendaven a l'Estat, que mancava d'ells, els vaixells
que, a aquest efecte, tenien amatents, per a fer la guerra, proveint-los i avituallant-los, a tal fi, amb quants
elements fossin necessaris perquè el vaixell pogués navegar, passant les funcions que el mateix designa
al navilier, el que implica que si, per regla general, encara que no sempre, aquest és el mateix propietari,
s'equipara, en diversos textos legals, l'armador al propietari, acabant-se, doncs, amb la diferenciació, o
separació, entre empresa marítima i empresa comercial.
El Codi de Comerç, al definir al navilier, en l'apartat segon de l'article 586, com la persona encarregada
d’avituallar al vaixell, indueix a la confusió, identificant-lo amb l'armador, sent més explícit, referent a això,
l'entendre per navilier al propietari del vaixell, que ho proveeix, dota i avitualla, mentre que es defineix a
l'armador com la persona que pren en arrendament un vaixell per temps determinat o viatges per a
explotar-lo, corrent del seu compte el proveir-lo, dotar-lo i avituallar-lo, sent, doncs, aquesta és l'única
forma de distingir, amb claredat, ambdós conceptes.
La distinció entre armador i navilier, en conseqüència, és, avui dia, en la pràctica, purament terminològica,
ja que, en l'actualitat, ambdós vocables designen, indistintament, al titular de l'empresa marítima o
comerciant marítim, és a dir, a qui, sent, en aquest cas estem davant l'armador propietari o el navilier
propietari, o no, en aquest cas estem davant l'armador o navilier, propietari del vaixell, ho explota per
compte i en nom propis.
Els termes d'armador i navilier es consideren com iguals, o equivalents, de manera que ha de considerarne
com armador o navilier a tota aquella persona, física o jurídica, que explota comercialment, és a dir,
com titular de l'empresa marítima o comerciant marítim, el vaixell, sigui propi o aliè.
En qualsevol cas, en un plànol purament teòric, conceptual, cal admetre, al costat del navilier propietari, la
possibilitat legal, en la nostra Pàtria, de l'armador “stricto sensu”, és a dir, la possibilitat actual del navilier
que, sense ser propietari, utilitza el vaixell com font de lucre mercantil, de manera que, en el primer cas,
quan l'armador va a explotar la navegació, l'armament del vaixell no és sinó un acte preparatori del comerç
marítim, mentre que, en el segon, quan l'armador es limita a lliurar la nau, armada, a un altre, l'armament
de la nau és, per se, un acte de comerç marítim, inserit en l'activitat pròpia d'una empresa d'armament de
vaixells; en la realitat pràctica, ambdues activitats apareixen avui confoses, doncs les grans empreses de
transport marítim són, al mateix temps, propietàries i armadores dels seus vaixells.
armador
Mariner dedicat a la guarda i conservació i adob de les xarxes i ormeigs de les barques d’arrossegament.
armador d’almadrava
Persona que dirigeix l’explotació de l’almadrava.
armador de parella
Mariner dedicat exclusivament a la guarda, conservació i adobs de totes les xarxes i altres ormeigs de les
barques del bou.
armador de pesca
Propietari d’una barca de pesca.
armador disposant
Persona que no és l'amo, però té el vaixell subcontractat per a la seva explotació comercial (operació de
transport).
armador major
En les almadraves de llinya, persona encarregada de dirigir les feines de pesca.
armadora
Cap que serveix per armar la xarxa, reforçant les vores d’aquella.
armadura
Fil gros nuat a la ralinga o corda de cànem d'una xarxa.
armadura

Nom català de ralinga, que s'empra a les costes de Llevant.
armadura
En l’art de sardinal, nom que es dóna a la cadeneta.
armadura
En Andalusia, fil d’armar.
armadura
Peça de material magnètic col·locada entre els pols d’un imant permet per reduir la reluctància del circuit
magnètic o de protegir d’una desimantació accidental.
armadura
Conjunt d’elements cosits a l’art o xarxa de pescar, com ralingues, caps d’halar, suros o flotadors, ploms,
claus, beines o altres destinats que, una vegada calats, treballin bé.
armadura
Conjunt de quadernes, traques, quilla, varengues, etc. que constitueixen l'esquelet d'un vaixell o
embarcació menor.
armadura
Peça metàl·lica en forma de cercle que serveix per a reforçar la unió d’alguns elements de l’embarcació
com el codast, les escalamera i el pou de l’hèlix.
armadura
Conjunt de lligades que es donen de tros en tros, amb fil d’armar i sense tallar-lo, per a cosir la ralinga a la
riba de la xarxa.
armadura d’un vaixell
Conjunt de peces que formen l’esquelet del buc d’un vaixell.
armadura d’una nansa
Esquelet de la nansa, sobre el qual es cus o munta la xarxa que la cobreix.
armadura d’una vela
Ralinga d’una vela o d’una xarxa.
armadura de l’almadrava
Xarxes de l’almadrava calades en la disposició que demana l’art.
armadura de la xarxa
Conjunta de ralingues, flotadors, ploms i altres elements que es munten en la xarxa per a formar l’art de
pesca.
armadura dels arts
Conjunta de ralingues, ploms, suros, xarxes, fils, etc., amb que s’armen els arts de pesca.
armadura real
Nom que es dóna també a l’art de cèrcol real.
armall
En Catalunya cadascuna de les dues xarxes de malla molt ampla que, muntades a un costat i a l’altre
d’altra més típica, formen el tremall.
armall
Tipus de cordó que empren perquè faça de braguerot a les peces de eixàrcia.
armament
Conjunt d’armes d’un vaixell.

armament
Fase final de la construcció d’un vaixell, compresa entre el llançament i el lliurament als propietaris.
armament
Conjunt format per les màquines principals, auxiliars, sistemes elèctrics, de bombament, conducció d'aigua
i de vapor, dispositius de càrrega i descàrrega, sistemes de govern, propulsió i maniobra amb tots els seus
elements components i mecanismes així com tot el necessari per als serveis que el vaixell va a prestar.
armament
Conjunt dels mitjans mecànics amb què compten els ports per a facilitar les operacions de càrrega i
descàrrega dels vaixells.
armament naval
En el s. XVI, la indústria de fabricació de canons a Espanya, ja tenia una antiguitat de diverses centúries.
Es dóna per fet que els primers occidentals a utilitzar canons en les galeres van ser els espanyols, i
segons les cròniques en la batalla de la Rochela (França 1.372) quan una esquadra al comandament de
Gil Ambrosio Bocanegra va derrotar a una anglesa de l'almirall comte de Pembroke, que va ser fet
presoner juntament amb setanta cavallers principals.
Els espanyols van utilitzar canons,causant gran sorpresa i espanto en els seus adversaris.
En Espanya era normal dur canons en els vaixells des de fins de l'Edat Mitjana, però l'artilleria d'un vaixell
no formava part integrant del mateix.
Se situava a bord per a un viatge específic i es retirava quan la nau arribava a port Inicialment l’artilleria
naval era igual que la de terra, usant-ne els mateixos tipus: bombardes, falconets, pedrers, etc situació que
va persistir fins al segle XVI, on ja apareix el canó naval clarament diferenciat de l'usat en terra, sobretot en
el muntatge de les curenyes.
Com encara no havia mecanismes per a fer degudament les ànimes,els constructors de canons produïen
artilleria amb tubs excèntrics, i una folgança que tenia en compte que una bala de canó podia no entrar bé
en el tub.
En conseqüència l'artilleria era imprecisa i no era probable que donés en el blanc més enllà d'un curt
abast.
Els quals pedrers i falconets també anomenats canons de borda giratoris, reunien com característica
principal el seu poc pes, en relació amb el projectil que podien disparar.
Aquesta lleugeresa s'aconseguia gràcies al reduït espessor dels metalls i permetre el seu muntatge en
forquetes sobre borda o falca de vaixells i embarcacions menors.
La relativa debilitat resultant del poc espessor de les seves parets es compensava amb una càrrega
impulsiva igual a solament un novè del pes de la bala, en comptes d'un terç o un mitjà com usaven els
veritables canons muntats en curenyes.
El calibre dels pedrers variava generalment entre una i mitja lliura i es carregaven per la boca.
No obstant això els pedrers espanyols eren de dos i tres lliures.
En 1787 Rovira donava els plànols de dits pedrers que eren de retrocàrrega i simultàniament proposava el
seu reemplaçament pels llargs que havia inventat en 1783.
Si comparem els plànols d'un antic falconet del Espasa amb els plànols del pedrer de Rovira de 3, lliures
resulta difícil establir una diferència entre ells.
Com veiem pedrers i falconets es carregaven per la culata, es muntava sobre forquetes i tenien un llarg
semblant, dotze calibres el primer i catorze el segon la diferència notable entre ambdós era el calibre de
mitja lliura per al pedrer i tres lliures per al falconet.
armar
Instal·lar en un vaixell tot allò que constitueix el material d'armament, a més dels efectes i provisions
necessaris per a emprendre el viatge.
En sentit més restringit, s'empra també el verb armar com sinònim de guarnir o aparellar, especialment
quan es refereix a un pal, vela, rems o altres elements com el timó, puntals de càrrega.
armar
Combinar les diverses peces d’un ormeig i posar-lo en disposició de servir.
armar
Ajuntar i combinar entre si les diferents peces que es compon un art de pesca.

armar
Preparar el bastiment per iniciar una temporada de pesca.
armar
Muntar, empatar l’ham al cordill.
armar al dret
Sinònim d’armar de passada.
armar al revés
Armar de tornada.
armar amb peuets
A València, cosir les ralingues per mitjà de baguetes o gasses petites, perquè quedin lleugerament
separades de la riba de la xarxa.
armar de passada
Instal·lar l’almadrava amb la porta situada de manera que penetrin per ella les tonyines procedents de
l’Atlàntic i que vénen a fresar la Mediterrani.
armar de tornada
Calar l’almadrava de manera que entrin en ella les cries i les tonyines, que després de fresar en el
Mediterrani revenir a l’Atlàntic.
armar el ventall
Sinònim d’armar la càbria.
armar els rems
Posar els rems en els escàlems en disposició de remar.
armar els vaixells de rems a dos tires
Ésser dos remers a cada banc.
armar els vaixells de rems a tres tires
Ésser tres remers a cada banc.
armar en cors
Disposar convenientment un vaixell mercant per a accions de guerra.
armar en mitja lluna
Muntar la xarxa els draps de la qual s’han tallat a propòsit perquè la ralinga de ploms formi un arc cap
avall, més alt en el centre que en els extrems.
armar en quadre
Armar la xarxa de manera que l’art, una vegada acabat, tingui forma rectangular, és a dir, que la ralinga de
suros i la de ploms siguin paral·leles.
armar i empalmar les quadernes
Col·locar les de carcassa en els seus llocs respectius, per posar-hi les vàgares i formar les plantilles de les
intermèdies.
També s'armen per endavant a terra per cigonyar-les.
armar l’art
Muntar l’art de pesca, cosint oportunament les peces de xarxa i altres elements que ho integren.
armar l’art
Calar l’art o dispositiu de pesca, col·locant-lo a l’aigua de la manera més convenient.

armar l’embarcació
Proveir una embarcació de tot el necessari, per fer-se a la mar
armar la càbria
Combinar les diverses peces per alçar coses molt feixugues.
armar la canya
Posar-li la llinya i l’ham per a pescar.
armar la xarxa
Muntar una xarxa de pescar sobre les armadures.
armar la xarxa
Conjunt d’operacions per disposar la xarxa per a pescar.
armar un vaixell
Aquest terme abasta diferents accepcions:
Significa dotar al vaixell amb els homes i equipament necessaris per a deixar-lo en condicions de
navegabilitat i operativitat.
Com oposats, s'empren els termes desarmar o desaparellar, que inclouen un període durant el qual un
vaixell roman desproveït de tripulació, sense dotacions normals de combustible, aigua, etc., i mancat de
l'equip necessari per a poder fer-se a la mar.
Generalment els períodes de desarmament es produeixen en vaixells militars antiquats o poc eficaços (en
els quals el desarmament significa el preludi de la seva baixa i desballestament); aquests períodes
s'apliquen així mateix a unitats considerades encara eficaces, però excedents respecte a les exigències
actuals de la flota, i que es conserven en condicions òptimes per a ser armades de nou en cas de
necessitat sobtada.
En els vaixells mercants, el període de desarmament pot venir provocat, a part de raons tècniques, per
motius econòmics (un desarmament administratiu): es produeix generalment quan un vaixell és posat fora
de servei tot esperant condicions comercials més interessants i de major rendiment econòmic.
armar una peça de xarxa
Reforçar-ne les vores, entestant els arpions, posant-hi suros, ploms, etc.
armari de bitàcola
Espècie d'armari, fix a la coberta i immediat al timó, en què es posa l'agulla de marejar.
armariet
Lloc petit que hi ha dins el vaixell que es destina a col·locar-hi les mercaderies especials o les valuoses.
armat
Proveït de l’ormeig i personal necessari per navegar.
armatge
Cap gros que envolta la vela pel caient de proa i la llunada, normalment va relligada a la vela.
armatge d’una xarxa
Sinònim de ralinga d’una xarxa.
Armas
Naviliera Armes va néixer en 1941 i s'ha convertit en la companyia naviliera més important de Canàries.
Ha comptat amb més de cinquanta vaixell al llarg de les seves diferents etapes.
Té els seus orígens a Lanzarote, en l'esforç d'Antonio Armes Curbelo, que va començar la seva marxa
amb vaixells de bucs de fusta, amb velers purs i motovelers, i noms llegendaris en l'historial de el
cabotatge de les illes dedicats al tràfic saliner i de càrrega.
Armas Curbelo va incorporar després a la seva flota vaixells de buc d'acer i propulsió dièsel i màquines de
vapor, amb els quals va expandir la seva activitat comercial anés de les fronteres insulars, aconseguint
protagonisme en la antiga província del Sàhara espanyol.

El testimoni d'aquest emprenedor ho va recollir el seu fill Antonio Armas Fernández, actual president de
l'empresa.
Coneixedor de les noves tendències en el sector, a la seva iniciativa es deu la introducció dels primers
vaixells de càrrega rodada a Canàries.
Aquesta etapa va començar en 1975, amb l'adquisició de dos vaixells menors de trb, que van navegar en
les línies interinsulars amb els nom de “Volcà de Yaiza” i “Volcà de Tahíche”.
A partir de 1995 es va produir un canvi significatiu en l'estratègia de la companyia, quan es va decidir
introduir-se al mercat de vaixell de càrrega i passatge.
Va incorporar els nous ferris construïts a Vigo “Volcà de Tauce” i “Volcà de Tejeda”, que després van
donar pas a una renovació de mitjans, d'acord amb el Pla de Flota 2003/2006.
La construcció de quatre unitats, batejades amb noms de volcans canaris, “Volcà de Tindaya” el qual
realitza la travessia Platja Blanca (Lanzarote) – Corralejo (Fuerteventura) 14 vegades al dies, el “Volcà de
Tamasite” que uneix Las Palmas (Gran Canària) amb Morrojable (Fuerteventura) 2 vegades al dia , el
“Volcà de Timanfaya” unint Tenerife/Gran Canària amb Lanzarote 7 vegades a la setmanes i finalment, el
“Volcà de Taburiente” que unirà les illes més occidentals, Tenerife amb La gomera i El Hierro, porta
aparellada una extraordinària inversió i un salt qualitatiu important, tractant-se de vaixells d'última
generació, que contribueixen a situar a canàries en el primer lloc regional de les comunicacions marítimes
a Europa.
armella
Clavilla de ferro o metall rodó i de gruix proporcionat a la força que té de realitzar, amb un ull en un extrem
i en l'altre amb rosca i femella, o un passador senzill, per poder-lo fermar a la coberta, costat o on hagi
d'utilitzar-ne per enganxar-hi aparells. cosir-hi quadernals o bossells, etc. alguns tenen un ganxo, argolla o
grilló, en cas prenen diversos noms.
armella
Pern metàl·lic fix a coberta o costat del vaixell i que acaba en un anell on es fan fermes les puntes de les
tires i les rabisses dels bossells usats a bord.
armella arponada
És el passador que penetra dins la fusta, té barbes i dents que no posen resistència a l'entrar, però sí al
intentar treure'l.
S'utilitza en llocs on no es pot reblar.
armella d’una cadena
Cadascuna de les anelles d’una cadena.
armella de reviro
És l'armella que va reblada per l'interior, deixant-l'hi bastant lloc per què pugui girar lliurement.
armella de reviro
Anella metàl·lica proveïda d’una espiga roscada o no, que permet fixar-la, especialment a la fusta.
Quan l’anella és completament closa és una baga tancada, quan és mig closa és una baga oberta.
armella oberta
Anella metàl·lica proveïda d’una espiga, roscada o no, que permet fixar-la, especialment a la fusta.
Quan la baga és mig closa és una baga oberta.
Sinònim baga oberta.
armella revirada
Anella metàl·lica proveïda d'una espiga roscada o no, que permet fixar-la, especialment a la fusta.
Quan l'anella és completament closa és una baga tancada, quan és mig closa és una baga oberta.
La baga és anomenada, també, armella.
armella tancada
Anella metàl·lica proveïda d’una espiga, roscada o no, que permet fixar-la, especialment a la fusta.
Quan la baga és closa és una baga tancada.
Sinònim baga tancada.

armellada
Xarxa composta de dos teixits de mallat diferent posats l’un davant l’altre.
armellada
Reforçament de les vores de les xarxes de pesca mitjançant passades de malla gran i fil gruixut.
armellada
Xarxa de ratera.
armellada
Tremall, ormeig de pesca a fons.
armellader
Persona que es dedica a pescar amb armellades.
armelladissa
Quan són molts els peixos que s’hi enganxen, a la pesca del llum, els peixos que veuen que estan atrapats
intenten fugir a través de les malles i poden passar-hi el cap, que és més prim, però queden atrapats a
l’altura de les ganyes.
armellar
Enganxar-se peixos a la malla.
armellat
Se’n diu de tot peix que resta presoner a la malla de la xarxa.
armilla
Antic instrument d’astronomia utilitzat per a determinar els equinoccis i els solsticis.
armilla
Forma genèrica usada per a designar diferents aparells astronòmics, formats per un, dos o més cercles,
que foren usats antigament per a efectuar observacions.
armilla hidrostàtica
Accessori flotador semblant a una armilla, de flotabilitat regulable, que sota l’aigua constitueix una reserva
d’aire en casos d’emergència.
armilla salvavides
Se’n diu així a tot flotador els susceptible de ser adaptat i fixat al cos humà, de manera que sigui capaç de
garantir una determinada sustentació en l'aigua.
La seva existència a bord ve obligada pel conveni Internacional per a la Seguretat de la Vida Humana en la
Mar (Sevimar), el qual estableix, en el seu article 22, una sèrie de requisits i condicions mínimes que han
de satisfer.
En la pràctica les armilles salvavides acostumen respondre a dues formes fonamentals: armilla i
escapulari.
Però en ambdós casos solen ser adaptables a qualsevol talla pròpia de nen o adult.
Les armilles solen ser de colors vius, tals com vermell o groc safrà, perquè puguin ser vistos des de lluny,
també conten amb dispositius lumínics, actius (llums) i passius (bandes reflexives) per a ajudar a la seva
localització en la foscor.
La flotabilitat de l'armilla salvavides pot aconseguir-ne a força de suro, miraguano, fibra de vidre, material
plàstic i fins i tot, en certs casos, per compartiments d'aire.
Les armilles salvavides se solen guardar en la cabina de cada tripulant o passatger; els de recanvi es
col·loquen en caixes estances situades en les proximitats dels pots salvavides.
Per la seva capacitat de flotabilitat i forma principalment es classifiquen en cinc tipus.
És obligatori per a cadascuna de les persones que vagin a bord es proveirà una armilla salvavides i a més,
un nombre d'armilles salvavides apropiades per a nens igual almenys al 10% del total de passatgers que
vagin a bord, o un nombre major si és necessari, de manera que hi hagi una armilla salvavides per a cada
nen, i un nombre suficient d'armilles salvavides per a les persones encarregades de la guàrdia i per
utilitzar-los en els llocs d'embarcacions de supervivència allunyats.

Les armilles salvavides destinades a les persones encarregades de la guàrdia s'estibaran en el pont, la
càmera de control de màquines i qualsevol altre lloc que tingui dotació de guàrdia.
Les armilles salvavides es col·locaran de manera que siguin fàcilment accessibles i el seu emplaçament
estarà clarament indicat.
Quan a causa de la disposició especial del vaixell les armilles salvavides proveïdes de conformitat amb el
prescrit, resultin inaccessibles, es prendran altres mesures que l'Administració jutgi satisfactòries, com per
exemple un augment del nombre d'armilles salvavides que s'han de portar.
Les armilles salvavides que s'utilitzin en bots salvavides totalment tancats, excepte els bots salvavides de
caiguda lliure, no hauran de ser un obstacle per entrar en el bot o asseure's, ni per posar-se els cinturons
instal·lats en els seients del bot.
Les armilles salvavides triades per als bots salvavides de caiguda lliure, així com la forma en què es portin
o posin, no hauran d'entorpir l'entrada en el bot ni afectar a la seguretat dels ocupants o al maneig del bot.
armilla salvavides submarina
Armilla feta d’un material especial emprada en els vaixells submarins.
arnés
Element de la indumentària dels tripulants, format per corretges que se cenyeixen al cos i unit fermament a
l'embarcació, amb l'objecte d'evitar que la persona caigui de la mateixa.
Conjunt de corretges (cinturó i tirants) que permeten lligar-se físicament al vaixell en prevenció de
possibles cops de mar.
arnés de pesca
Espècie de faixa o armilla que el pescador esportiu es col·loca en el cos i del que parteixen dues tires, que
una vegada reunides formen el tirant amb que se subjecta la canya o el rodet usat per a pescar peixos de
gran grandària.
arnès de seguritat
El arnés és un dels elements bàsics de seguretat que hem de tenir abordo en perfectes condicions i
perfectament accessible.
A l'hora d'adquirir un arnés el primer que hem de tenir en compte és que no existeix un model concret que
sigui totalment vàlid per a totes les persones i situacions.
Molt per contra, en el mercat trobarem gran quantitat de models, pel que convé saber quins són les nostres
necessitats concretes per a triar el més adequat.
Dispositiu format per unes corretges i un cap proveït de mosquetons, amb el qual un tripulant s’aferma a
l’embarcació per raons de seguretat o per descansar durant la navegació.
arometa
Pesca antiga que, utilitzant una llum, era emprada per capturar els peixos anomenats arometas.
arpége
Iot amb cabina per a creuer a vela, dissenyat per l'arquitecte Michel Dufour, en 1967, i presentat per
primera vegada en el Saló de París del mateix any.
El "Arpége" té 9,25 m d'eslora, 3 m de màniga, una superfície vèlica de 45 m 2 (incloses les superfícies de
la gènova i la major) i desplaça 3.300 kg, dels quals 1.200 kg són de llast, i té una cabina confortable per a
sis persones.
ARPEL
Assistència Reciproca Petroliera Estatal Llatinoamericana, amb seu a Montevideo (Uruguai).
arpen
Instrument de ferro, semblat a un ruixó, amb una gafa en l'extrem de cada braç, usat antigament per a
aferrar l'embarcació enemiga al propi vaixell.
Avui dia el arpen s'utilitza, principalment, per a rastrejar el fons a la recerca d'algun objecte perdut.
arpeta
Arreu de pescar, format per una perxa llarga, de fusta, que té en un extrem quatre hams grossos, lligats
amb una corda i en la mateixa disposició que les arpes d'un ferro o d'un ruixó.
L'arpeta serveix per a pescar congres.

arpió
Antigament a Catalunya i València, cadascuna de les peces de xarxa de sis braces de longitud que formen
el centre del sardinal.
arpió de la xarxa
Cadascuna de les dues o quatre llargàries en que es troba dividida una peca de xarxa, en els sardinals,
aquesta llargada correspon a la distància entre dues tralles consecutives.
arpiots
Sinònim d’arpis.
arpis
És un artefacte de ferro semblat al ruixó, que porta garfis en lloc d'ungles.
S'utilitza per rastrejar, és a dir, portar-ho arrossegant pel fons a fi de recuperar alguna cosa que s'ha
perdut. (cable, cadena, etc.).
arpis
Ganxos muntats a l’extrem d’un bastó llarg, amb que se cerca i pesca un ormeig, etc., que ha anat a fons.
arpis
Espècie de arpó usat en la pesca de la balena.
arpó
L'arpó és un utensili de forma allargada i estreny utilitzat per l'ésser humà des d'orígens prehistòrics per a
la pesca, encara que també se li van aplicar uns lleugers usos militars.
El mètode d'ús de l'arpó consisteix a llançar l'arpó amb força cap a la presa amb la finalitat de que es clavi
per matar o ferir-la.
Antigament l'arpó era llançat de forma manual, però actualment existeixen altres mètodes, com a trets amb
aire comprimit o sistemes hidràulics.
En els seus orígens els arpones és el llançar a la presa.
Va ser la primera eina inventada per l'home prehistòric per a la pesca (abans que les xarxes), encara que
es creu que també es van poder utilitzar com a rascadors i pintes.
Ja que la pesca es tractava de la manera alimentosa més complet en la prehistòria, la producció d'arpons
a força d'ossos era una de les nombroses labors a les quals es dedicaven els prehistòrics.
Actualment la funció dels arpones no ha canviat gairebé gens pel que fa a la prehistòria, sent utilitzats pels
pescadors per capturar grans balenes i peixos.
El que si que ha variat és el material de construcció i la seva manera d'ús.
Avui dia són més llargs i estrets, composts de ferro i amb només un asta en un dels dos extrems.
L'any 1864, un capità noruec, Svend Foyn, dedicat a la caça de balenes, va inventar l’anomena’t arpó de
cap explosiu, que es basava en un model d'arpó normal, però amb un explosiu en el seu cap que es
detonava en impactar amb la presa, disminuint el sofriment de la presa.
Els arpones s'utilitzen en l'actualitat de diverses formes:
• Mitjançant màquines situades en la coberta dels vaixells, per caçar grans éssers marins.
• Mitjançant pistoles d'aire comprimit utilitzades normalment per a la pesca marina o submarí.
arpó
En alguns llocs, peça formada per tres hams, empleada, de vegades per a la pesca de la tonyina.
arpó
Àncora de quatre puntes, en forma de popera, que serveix per fondejar les llanxes.
arpó
Punta de l’ham.
arpó amb llengüetes de molla
Arpó que duu retràctil i que s’oculten en els rebaixis a propòsit, mantenint-se en aquesta posició per efecte
d’una anella lliscadís, subjecta a un cordill o per altre procediment.

arpó balener
Canó que llença arpons emprats el la caça de la balena i altres cetacis.
arpó de fusell de pesca
Arpó que es dispara amb un arma portàtil.
arpó de la boia
Arpó de maneig manual que va amarrat per un cap de cinc a sis braces de llarg a un flotador de fusta,
generalment quadrat i d’un metre de llarg per quinze centímetres de gruix.
arpó de la estatja
Arpó de maneig manual que va amarrat per un de cap dujat en una tina de fusta i que el seu altre cap
estava amarrat al banc de popa de l’embarcació.
arpó de mà
Arpó de maneig manual.
arpó dentat
Arpó que té dents fixes, per a fer així una bona presa.
arpó explosiu
Arpó de ferro, de gairebé dos metres de llarg i uns vuitanta quilos de pes, amb punta de quatre aspes,
generalment abatibles i proveït d’un capçal explosiu que entra en acció uns segons després de haver-ne
clavat.
arponar
Llançar i clavar el arpó en peixos i cetacis.
arponar
Ferir un animal, enganxar-lo amb l’arpó.
arponat
Instrument o dispositiu de pesca que acaba en punta de arpó.
arponat
De forma semblant a un arpó.
arponer
Mariner que en els vaixells baleners estava encarregat de llançar l’arpó.
En l'actualitat, com en la caça dels grans cetacis s'empren canons llançaarpons.
arqueig
Acció i afecte d’arquejar.
arqueig
Es dóna aquest nom al volum o capacitat d'un vaixell.
arqueig
Es dóna aquest nom al volum o capacitat d'un buc. Arqueig total o tonatge de registre brut és el volum del
buc comprès entre el pla a la coberta alta i tots els espais tancats sobre aquesta coberta (sense incloure
els tancs de llast).
arqueig
Mesura de la capacitat d'un vaixell efectuada segons el mètode de Moorson, el qual consisteix a sumar el
volum establert sota la coberta d'arqueig, el comprès entre aquesta i la superior, mes el dels espais tancats
i coberts existents sobre la mateixa.
El tonatge resultant s'expressa en tones d'arqueig o tones de 2.832 m 3 , conegudes també per tones
Morsom.
En 1969 va tenir lloc a Londres la Conferència Internacional per a la mesura del Tonatge dels Vaixells.

L'arqueig dels vaixells determina els impostos a pagar per diversos conceptes, com a ús de port, fondejo,
pas de canals, etc.
L'Organització Marítima Internacional, OMI recomana la seva utilització com paràmetre en convenis, lleis i
reglaments, i també com base per a dades estadístiques relacionats amb el volum total o capacitat
utilitzable dels vaixells mercants.
Entre uns altres, depenen de l'arqueig la taxació de drets i serveis de port, dic i pas per canals, així com les
atribucions dels títols professionals de la marina mercant.
El tonatge d'arqueig és una mesura de caràcter fiscal.
La «Conferència internacional sobre arqueig de vaixells» de 1969 va fixar la definició i càlcul de l'arqueig
brut i l'arqueig net, que van ser adoptades per la OMI, aquest mateix any.
Des de 1982 aquests dos conceptes són d'ús obligat i substitueixen a «tonatge de registre brut», TRB i
«tonatge de registre net» TRN.
Tradicionalment, l'arqueig del vaixell s'ha denominat també tonatge.
Però en aquest context, el terme «tonatge» no implica pes sinó volum; el més habitual és utilitzar-lo en el
sentit d'arqueig o capacitat per a càrrega comercial.
Aquest ús tradicional ha donat lloc a certa confusió, fins i tot actualment, entre el valor del desplaçament,
pes d'una condició del vaixell en tones, i el de l'arqueig expressat també en tones, sense que existeixi
relació entre ambdós conceptes.
La paraula tonatge prové del segle XIII, època en la qual es realitzava un intens comerç de vi de Xeres en
tonells de fusta des d'Espanya a Gran Bretanya.
El nombre de tonells, d'aproximadament la mateixa grandària, que podia transportar el vaixell era la dada
més representativa de la seva capacitat comercial.
Amb el temps els tonells es van normalitzar i pesaven plens uns 1.016 kg, o sigui 1 tona llarga (en anglès,
long tong).
Amb la Merchant Shipping Act de 1854, es va introduir el Sistema Moorsom (creat per George Moorsom,
qui s'ocupava llavors com secretari de la comissió que va realitzar l'estudi tècnic del sistema a plasmar en
la conferència), els principis de la qual eren cubicar tots els espais interiors del vaixell per a establir una
mesura de la seva capacitat productiva ja que els espais disponibles per al transport de càrrega i passatge
eren una mesura de la seva capacitat beneficiaria, havent de ser el tonatge un valor proporcional a
aquestes capacitats.
Els volums calculats en peus cúbics i dividits per un factor 100, donen el valor de l'arqueig en «tones
Moorsom», sent aquesta última la unitat del sistema.
La idea de dividir per 100 va partir de la necessitat que els tonatges calculats per la Merchant Shipping Act,
anessin les més semblances possible als calculats pel mètode al com substituiria.
En l'actualitat, l'arqueig es regeix pel sistema universal de la Conferència Internacional sobre Arqueig de
Vaixells de 1969, de la IMO, que ve a substituir al sistema d'arqueig Moorsom, adoptat posteriorment per la
Conferència Internacional de Constantinoble de 1873 (no obstant això, els vaixells d'eslora inferior a 24 m,
segueixen sent arquejats pel sistema Moorsom).
Aquest sistema donava normes universals per a mesurar la capacitat del vaixell; no obstant això, les
interpretacions i modificacions realitzades per les diferents nacions a títol individual, van introduir
diferències tals que van obligar a la realització d'acords recíprocs de reconeixement dels respectius
certificats d'arqueig.
Per altra banda, canals com el de Panamà i el de Suez expedeixen els seus propis certificats d'arqueig.
arqueig
En les regates de iots, dimensió convencional que s’expressa en unitats lineals, resultant de l’aplicació
d’una fórmula que es calcula a partir de la velocitat i de les qualitats de navegació, tenint en conta la
llargada i la superfície del velam.
arqueig brut
Es denomina així a la capacitat o volum total de tots els espais que es troben per sota de la coberta
superior més els espais tancats situats en les superestructures; tot això expressat en tones d'arqueig.
En el càlcul s'inclouen els espais tancats tant sobre coberta com sota ella, exceptuant els tancs de
combustible i llast.
La definició d'espai tancat, a aquests efectes, es troba en el Reglament d'arqueig.
arqueig d'un vaixell
L'arqueig és un nombre que expressa la capacitat o volum interior del buc i superestructures del vaixell, i
serveix per determinar els drets reglamentaris que ha de complir.

S'exceptuen les cuines, condícies i pont de govern, situats damunt de la coberta superior.
S'expressa per tant en unitat de volum, és a dir, en metres cúbics, prenent-se com a unitat de mesura la
tona d'arqueig o tona Moorson, que és el volum corresponent a 100 peus cúbics anglesos, equivalents a
2,83 metres cúbics.
No confondre tona d'arqueig (volum) amb tona mètrica (pes).
També se li anomena registre que pot ser brut o net.
arqueig de vaixells
En una nau es pot establir el tonatge en pes, o sigui, a l'expressió en tones de 1.000 Kgs. del pes total que
la nau pot suportar en forma de mercaderia, combustible i aprovisionament; però això gens té a veure amb
el tonatge de cabuda, que en canvi es relaciona amb el seu volum o capacitat interna, i que es fixa o
precisa mitjançant l'operació de l'arqueig, i que consisteix en el mesurament de tots els seus espais
utilitzables per a la càrrega i transport de mercaderia i de passatger.
El procés tècnic de determinació del tonatge d'arqueig o de registre, adaptat actualment per gairebé totes
les nacions marítimes i oficialment reconegudes en els acords i en els tractats de comerç internacionals,
està basat (per al tonatge brut) en l’anomena’t sistema Moorson.
La tona de registre correspon a un volum igual a 2,832 metres cúbics, o sigui prop de cent peus cúbics
anglesos; arqueig brut o total, comprèn la capacitat de tones d'arqueig, dels espais tancats, obtinguda amb
regles diverses, segons es tracti de naus descarregades, dotades de ponts de coberta, no proveïdes de
pont, o de naus de càrrega, per a les quals no és possible recórrer a les regles precedents.
L'arqueig net és aquell que s'obté restant de l'arqueig brut la capacitat d'alguns espais, tenint en compte
que cap espai pot ser reduït, si abans no ha estat comprès en l'arqueig brut.
arqueig del canal de Panamà
Arqueig net o arqueig total que es determina especialment per als vaixells que valen passar el canal de
Panamà per primera vegada, amb la finalitat de calcular les tarifes i altres taxes.
Les embarcacions que paguen peatges per Tona Neta del Canal de Panamà mitjançant el Sistema
Universal d'Arqueig de Vaixells (CP/SUAB) que realitzen un trànsit inicial del Canal, i el tonatge del qual es
determina conforme als “reglaments marítims per la operació del canal de panamà” (d'aquí d'ara endavant
RMOCP), Acord No. 140 de 21 de juliol de 2007 (Reglament d'Arqueig), Capítol II, Secció Segona, hauran
de presentar un Certificat Internacional d'Arqueig (1969) (d'aquí d'ara endavant CIA 69) o un substitut
adequat (és a dir, un certificat que es derivi d'un sistema que sigui substancialment similar al subministrat
en el Conveni Internacional sobre l'Arqueig de Vaixells, 1969).
Si el CIA 69 o un substitut adequat no es troba disponible i el tonatge net CP/SUAB dels vaixells és igual o
major de 584 tones, els vaixells que realitzen el seu trànsit inicial pagaran 100% del càrrec per prestació
de servei.
Els vaixells coberts sota les normes de RMOCP, Reglament d'Arqueig, Capítol II, Secció Segona, que han
estat sotmesos a un canvi estructural, han de presentar un CIA 69 o un substitut adequat que reflecteixi el
canvi.
Si el CIA 69 o un substitut adequat no es troba disponible, els vaixells amb canvis estructurals pagaran
50% del càrrec per prestació de servei.
El càrrec mínim en cada cas serà de $816.00
Les embarcacions que paguen peatges mitjançant el CP/SUAB que no realitzen un trànsit inicial del Canal,
i el tonatge del qual es determina conforme a RMOCP, Reglament d'Arqueig, Capítol II, Secció Segona, no
hauran de presentar un CIA 69 o un substitut adequat per a l'expedició inicial del Certificat de tonatge net
CP/SUAB.
No obstant això, si als vaixells se'ls ha realitzat canvis estructurals significatius, tal com es defineix en els
RMOCP, Reglament d'Arqueig, Capítol II, Secció Segona, hauran de presentar un CIA 69 o un substitut
adequat que reflecteixi el canvi. Si el CIA 69 o un
substitut adequat no es troben disponibles, els vaixells amb canvis estructurals significatius pagaran 50%
del càrrec per prestació de serveis.
El càrrec mínim en cada cas serà de $816.00.
Les embarcacions que no informin de canvis estructurals com ho indica RMOCP, Reglament d'Arqueig,
Capítol II, Secció Segona, pagaran el 100% del càrrec de servei sempre que el seu tonatge net CP/SUAB
sigui igual o major de 584 tones.
Els bucs portacontenidors els quals paguen peatges sobre la base del Total de TEU permesos conforme a
les normes de RMOCP, Reglament d'Arqueig, Capítol II, Secció Segona, hauran de presentar el Manual
d'Assegurament de Càrrega (CSM per les seves sigles en anglès) i el Plànol de Disposició General o
substituts adequats.

Si aquests documents no es troben disponibles, pagaran 100% del càrrec per prestació de servei.
Els vaixells portacontenidors que hagin sofert canvis estructurals o de documentació tal com es defineix en
el RMOCP, Reglament d'Arqueig, Capítol II, Secció Segona, hauran de presentar el Manual
d'Assegurament de Càrrega i el Plànol de Disposició General o substituts adequats que reflecteixin el
canvi.
Si aquests documents no es troben disponibles, pagaran 50% del càrrec per prestació de servei.
El càrrec mínim en cada cas serà de $925.00.
Els vaixells portacontenidors que no informin sobre canvis estructurals o de documentació que afectin el
Total de TEU permesos tal com ho indica RMOCP, Reglament d'Arqueig (Annex), pagaran el 50% del
càrrec per prestació de servei.
Els vaixells que no són portacontenidors i que tenen capacitat per transportar contenidors en la coberta
superior que el seu TEU permesos sobre coberta hagi estat establert conforme a les normes del RMOCP,
Reglament d'Arqueig, Capítol II, Secció Segona, hauran de presentar el Manual d'Assegurament de
Càrrega (CSM per les seves sigles en anglès) i el Plànol de Disposició General o substituts adequats.
Si aquests documents no es troben disponibles, pagaran 100% del càrrec per prestació de servei.
Els vaixells que no són portacontenidors i que tenen capacitat per transportar contenidors en la coberta
superior que hagin sofert canvis estructurals o de documentació que afectin la seva TEU permesos sobre
coberta, tal com es defineix en el RMOCP,
Reglament d'Arqueig, Capítol II, Secció Segona, hauran de presentar el Manual d'Assegurament de
Càrrega i el Plànol de Disposició General o substituts adequats que reflecteixin el canvi.
Si aquests documents no es troben disponibles, pagaran 50% del càrrec per prestació de servei.
El càrrec mínim en cada cas serà de $925.00.
Els vaixells que no són portacontenidors i que tenen capacitat per transportar contenidors en la coberta
superior que no informin sobre canvis estructurals o de documentació que afectin TEU permesos sobre
coberta tal com ho indica RMOCP, Reglament d'Arqueig, (Annex), pagaran el 100% del càrrec per
prestació de servei.
Càrrecs per serveis d'Arqueig de Vaixells:
Es farà un càrrec per servei d'arqueig i per l'expedició d'un certificat d'arqueig al vaixells sobre la base del
seu tonatge net CP/SUAB, segons es detalla a continuació:
• Menor de 584 tones -------------------------------------------
• Per les primeres 600 tones-----------------------tarifa fixa.
• Per les properes 400 tones ----------------------per tona.
• Major d'1,000 tones---------------------------------per tona
Per a vaixells portacontenidors es farà un càrrec per servei d'arqueig i expedició d'un certificat d'arqueig
sobre la base del seu Total de TEU permesos, segons es detalla a continuació.
Fins a 50 TEU, tarifa fixa
Per TEU addicional
Aquesta tarifa també aplica per als vaixells que no són portacontenidors i que tenen capacitat per
transportar contenidors en o sobre la coberta superior per a l'establiment del TEU permès sobre coberta
amb propòsit de maneig administratiu de les reserves de trànsit.
Nota:
Els costos de les llanxes estan inclosos en la tarifa.
Als vaixells que no són portacontenidors i que tenen capacitat per transportar contenidors en la coberta
superior se'ls facturaran tots dos càrrecs quan apliqui.
Càrrec per servei d'Arqueig d'embarcacions menors en sobre temps, a petició del client, per hora o fracció,
Notes:
El càrrec mínim serà per dos (2) hores.
Fraccions de temps que excedeixin les 2 hores es cobraran a la tarifa per hora.
Càrrec per còpies autenticades de certificats d'arqueig, per còpia
arqueig del canal de Suez
Arqueig net o arqueig total que es determina especialment per als vaixells que valen passar el canal de
Suez per primera vegada, amb la finalitat de calcular les tarifes i altres taxes.
arqueig Moorson
Amb la Merchant Shipping Act de 1854, es va introduir el sistema Moorson (creat per George Moorson,
que es exercia aleshores com a secretari de la comissió que va realitzar l'estudi tècnic del sistema a
plasmar en la conferència), els principis eren cubicar tots els espais interiors del vaixell per establir una
mesura de la seva capacitat productiva ja que els espais disponibles per al transport de càrrega i passatge

eren una mesura de la seva capacitat guanys, havent de ser el tonatge un valor proporcional a aquestes
capacitats.
Els volums calculats en peus cúbics i dividits per un factor 100, donen el valor de l'arqueig en «tones
Moorsom», sent aquesta última la unitat del sistema.
La idea de dividir per 100 va partir de la necessitat que els tonatges calculats per la “Merchant Shipping”
Act, fossin els més semblants possible als calculats pel mètode al qual substituiria.
arqueig o registre net
És el volum de tots els espais aprofitats comercialment.
S'obté restant-li del brut, els espais de màquines, calderes, cabines, panyols, etc.
És a dir el volum dels bodegues de càrrega.
Arqueig net o tonatge de registre net és el resultat de descomptar de l'arqueig total els espais de servei
del buc (allotjament, màquines i calderes, carboneres, pallols, etc.).
Es coneix com a unitat d'arqueig la tona Moorsom, volum de 100 peus cúbics anglesos equivalents a 2,83
m 3 sent 1 m 3 = 0,353 Tones Moorsom.
La mitjana general de la relació entre tonatge net i total és 0,62.
En el Reglament espanyol d'arqueig per a bucs mercants els espais que comprèn l'arqueig total són els
que existeixen sota la coberta superior i tots els espais tancats i coberts que es trobin sobre aquella.
Són espais tancats i coberts els limitats per la coberta i mampares fixos, amb capacitats utilitzables per al
transport de les mercaderies i l'ús de passatge i dotació.
No es comprenen en el tonatge total els situats sota cobertes lleugeres unides amb el cos del buc pels
candelers o puntales precisos per sostenir les toldilles, graons o superestructures permanents amb
obertura en els seus costats sense portes o tancaments permanents.
Els certificats d'arqueig són els documents acreditatius per al capità que ha estat practicada l'operació
d'arqueig.
En ells consten classe, nom i numeral del buc, la seva nacionalitat i port de matrícula, nom de l'empresa
naviliera, circumstàncies de la construcció, dimensions principals, tonatge d'arqueig brut, descomptes
autoritzats, tonatge d'arqueig net, data dels mesuraments i data del Certificat.
arqueig total
Arqueig d’un vaixell, comprès entre el pla i la coberta d’arqueig més el de tots els espais tancats situats
damunt aquesta coberta, exclosos els tancs de llast, cosa que es correspon amb la grandària total del
vaixell.
arquejada
Envans fets amb taulons, encaixats en abraçadores metàl·liques corredisses al llarg de les escales de
metall que van en els mampares longitudinals de proa a popa, en les bodegues dels vaixells que es
carreguen grans a orri.
Serveixen per a evitar perillosos corriments de la càrrega, per a això han de quedar afirmats de babord a
estribord.
Els alimentadors són dividits per les arquejades en dues parts iguals, facilitant així el repartiment del gra
cap a ambdues bandes.
arquejador
Personal facultat per a fer l'arqueig dels vaixells.
arquejar
Fer l’arqueig d’un vaixell, determinant-ne la capacitat o les dimensions.
arquejar un vaixell
Arquejar el vaixell és l'operació de mesurar la seva capacitat o volum.
S'expressa per tant, en unitat de volum, és a dir, en metres cúbics, prenent-se com unitat de mesura
l’anomenada tona d’arqueig o tona Moorson, que és el volum corresponent a 100 peus cúbics anglesos, la
seva equivalència en el sistema mètric decimal són 2,83 m 3 .
Aquesta tona d'arqueig (volum) no ha de mai confondre's amb la tona mètrica (pes), que s'empra per a
mesurar els desplaçaments, encara que ambdues tinguin el mateix primer nom.
L'etimologia de la paraula tonatge, aplicada a aquest cas de l'arqueig o cubicació, es troba en la paraula
tonell, ja que quan a mitjan segle XVI es van començar a efectuar arquejos en les Drassanes de Sevilla en
els vaixells que es dirigirien a ultramar, amb mires fiscals, al no conèixer-se encara els procediments

matemàtics de cubicació de cossos de formes irregulars, como són els vaixells, es recorria a l'elemental
procediment d'utilitzar un tonell mascle, dels empleats en la formació i emmagatzematge del vi, el qual
s'anava col·locant en posicions contigües tantes vegades com era possible dintre de les diverses cambres i
bodegues del vaixell.
La idea de l'arqueig i aquest rudimentari procediment de cubicació van ser seguits per totes les marines del
món, que van admetre així la paraula tonatge i tona en totes les llengües de l'univers com neologisme del
castellà.
L'anomalia que representa l'ocupació d'una unitat de mesura com la tona d'arqueig, que és completament
arbitrària i no pertany al sistema mètric decimal, ha motivat en diverses ocasions que tècnics navals de
diversos països exposin la conveniència d'emprar una unitat més racional i d'acord amb el sistema de
pesos i mesures universalment establerts pels convenis internacionals.
L'esperit conservador i de rutina que tant fa sentir els seus efectes en les coses del mar, així com la
preponderància marítima de Gran Bretanya, són els quals en realitat mantenen l'ús de la tona Moorson, a
pesar de reconèixer-se la conveniència de la seva substitució.
arquejat
Se’n diu que un navili està arquejat o que té crebant quan la seva popa i proa han baixat; llavors la quilla
ha perdut la seva rufa i àdhuc el seu nivell, com també les cintes i cobertes, prenent una curvatura en
sentit contrari, que la seva convexitat està en la part superior.
Els vaixells al botar-los a l’aigua solen algunes vegades trencar-se, i això succeeix en ports on les
graderies de construcció no poden perllongar-ne prou en l’aigua.
arqueologia marítima
És l'estudi arqueològic de l'home i la seva interacció amb el mar, podent incloure llocs no submergits però
relatius a activitats marítimes, tals com fars, construccions portuàries o estacions baleneres.
Arqueologia marina: comprèn l'estudi arqueològic de restes materials creats per l'home que han estat
submergits en el mig (aigües salades), com el cas d'una aeronau.
arqueologia nàutica
És l'estudi arqueològic dels sistemes de navegació (vaixells i els sistemes constructius empleats en els
mateixos).
Aquest concepte pot incloure llocs terrestres relacionats amb embarcacions o la construcció de les
mateixes (incloent els cementiris de vaixells), restes que apareguin en el mitjà terrestre i artillers.
arqueologia subaquàtica
L'arqueologia és la ciència que s'encarrega de l'estudi de les estructures històriques, econòmiques i socials
del passat a través de la recopilació i la investigació dels elements de cultura material, fruit de l'activitat
pretèrita de l'home.
L'activitat arqueològica sota l'aigua ha rebut diversos noms al llarg del temps: hidro arqueologia,
arqueologia, arqueologia marina, arqueologia submarina i arqueologia subaquàtica.
La comunitat d'arqueòlegs a nivell internacional consideren que qualsevol dels termes pel que fa a aquest
desenvolupament de la modalitat restringeix el treball.
Pel que l'important és considerar que mai siguem restrictius i que l'acabo pugui ser usat el més global
possible.
Arquímedes
Arquímedes va néixer en 287 a. C. en Siracusa, colònia Grega en l'actual Sicília, no obstant això en la
seva joventut es va traslladar a Alexandria (Egipte) per a ampliar coneixements especialment de les
matemàtiques, encara que no va ser l'única matèria en la qual va despuntar.
El seu pare va ser astrònom i és possible que per això tingués certs coneixements d'astronomia doncs ell
mateix es va inventar un artefacte on es podien veure la situació de les constel·lacions.
Així mateix, i encara que no es té molta informació referent a això, es creu que va mantenir certs contactes
amb l'aristocràcia de Siracusa, com amb el seu tirà Hierón i posteriorment amb el fill d'aquest.
Arquímedes va anar sense cap dubte, un avançat del seu temps doncs les seves teories sobre els càlculs
de les àrees i els volums de superfícies corbades i planes no van ser ratificades fins a molts anys després.
No només realitzava càlculs complexos sinó que també va inventar diferents aparells que després es van
convertir en instrumentació militar i civil, com és el cas de la Corriola, Palanques, o del invent de la
Catapulta, altre dels seus invents va ser el del "Cargol sense fi" que ho va idear durant la seva estada a

Alexandria, aquest servia per a elevar el nivell de l'aigua, i va ser utilitzat pels romans en Hispania més
concretament a Huelva.
Realment, els invents no conformaven la part més puntera d'Arquímedes, doncs per a ell eren simples
jocs, o bé, plasmacions d'idees, la seva veritable forta estava en els raonaments matemàtics i un d'ells i
potser el més famós va ser el principi d'Arquímedes pel qual: "tot cos submergit en l'aigua experimenta una
pèrdua de pes igual al pes de volum del fluid que desallotja", segons sembla aquesta teoria se li va ocórrer
estant en la banyera doncs es va adonar que al submergir-se dintre de la mateixa l'aigua desbordava ,
pronunciant la famosa paraula : eureka , o el que és el mateix "ho vaig trobar".
És possible que aquest fet no fos verídic de la mateixa forma, que també es deia que havia ideat un
sistema de miralls pel qual creava reflexos de llum d'uns contra altres, ocasionant la pèrdua de visibilitat
als vaixells enemics, i fent-los xocar contra els penya-segats.
El que sí és cert és que va ser un home eminent i un matemàtic magistral.
Es conserven algunes de les seves obres com “El arenari”, Sobre l'esfera i el cilindre, el Tractat dels
cossos flotants, màxims exponents de les matemàtiques actuals i que mostra una ment extraordinària.
Arquímedes va morir en el 212 a.c quan Siracusa estava en guerra per l'ocupació romana (Segona guerra
*púnica), segons compte la llegenda, Arquímedes estava traçant un diagrama en la sorra, quan se li va
acostar un soldat romà, fent-li ombra. El matemàtic sense mirar-li li va dir "No desordenis els meus
diagrames" pel que el soldat es va sentir ofès donant-li mort a l'instant.
arquitecte naval
Un arquitecte naval és un enginyer professional que és el responsable del disseny, la construcció, i/o la
reparació de vaixells, bots, altres navilis marítims, i estructures a certa distància de la costa, tant
comercials com militars, incloent:
• Vaixells mercants.
• Petroliers, tanqués d'oli/gas, vaixells de càrrega portacontenidors.
• Transbordadors de passatgers/vehicles.
• Vaixells de guerra – fragates, destructors, portaavions, vaixells amfibis.
• Submarins i vehicles submarins.
• Vaixells trencaglaços.
• Plataformes de perforació marítima, semi submergibles.
• Aerolliscadors, vaixells de pesca, plataformes de subministrament.
• Iots, vaixells, vehicles de rescat, etc.
Alguns d'aquests navilis estan entre les més grans, complexes i summament valorades estructures mòbils
produïdes per la humanitat.
Elles són el mètode més eficient de transportar les matèries primeres del món i productes coneguts per
l'home.
Sense ells la nostra societat no podia existir com actualment ho fa.
L'enginyeria moderna en aquesta escala és essencialment una activitat d'equip conduïda per especialistes
en els seus camps respectius i disciplines.
No obstant això, són els arquitectes navals que sovint integren les seves activitats i prenen la
responsabilitat última del projecte total.
Aquest paper de comandament d'exigència requereix qualitats directives i habilitats per a ajuntar les
demandes sovint contràries de diverses coaccions de disseny per a produir un producte, que és "apte per
a l'objectiu final."
A més d'aquest paper de comandament vital, un arquitecte naval també fa la funció d'especialista i
assegurar que un disseny econòmic, i funcional sigui produït.
Per a emprendre totes aquestes tasques, un arquitecte naval ha de tenir un enteniment de moltes
branques d'enginyeria i ha d'ésser a l'avantguarda d'altes àrees de tecnologia com disposicions de navili,
hidrodinàmica, estabilitat, i estructures.
Ell o ella han de ser capaces amb eficàcia utilitzar els serveis proporcionats per científics, advocats,
comptables, i la gent de negocis de molts tipus.
Arquitectes navals típicament treballen per a drassanes, amos de vaixells, signatures de disseny,
fabricants d'equips, cossos reguladors, marines, i governs.
arquitectònic
En la caracterització dels diferents nivells ecològics submarins rep aquest nom la zona compresa entre la
isòbata aproximada dels 200 m, o sigui, el límit inferior de la zona litoral, i la profunditat dels 1.000 m, on es
considera que comença la pròpiament abissal.

Correspon morfològicament al que es coneix amb el nom de talús continental, en el qual el pendent,
summament abrupta, fins i tot arriba als 20° o més.
No sempre el talús continental presenta aquests límits ni aquestes característiques.
En ocasions s'inicia com formació morfològica a nivells molt més profunds, superats els 300-400 m, o, per
contra, com és el cas de la plataforma sahariana, s'inicia bruscament en la isòbata dels 100 m.
En qualsevol cas, les característiques de la zona arquitectònica vénen definides per una absència gairebé
total de llum, progressiu augment de la pressió, disminució gairebé total de l'abundància de plàncton,
plataforma continental i, molt especialment, per unes condicions hidrogràfiques que es caracteritzen per la
seva gran regularitat.
Mentre el sistema litoral ve determinat per l'existència de continues variacions de les masses d'aigua, tant
en el temps com en l'espai, en el sistema arquitectònic és notable el qual les constants hidrogràfiques
mostrin un gradient molt regular.
No obstant això, aquesta regularitat és encara inferior a la qual es troba en el sistema abissal.
Altra característica important d'aquesta zona relacionada amb la seva morfologia ve representada per
l'abundància d'entalladures, canons i circs que alteren la regularitat del fons ja de per si mateix abrupte.
arquitectura naval
L'arquitectura naval és una disciplina de l'enginyeria que tracta amb el disseny, la construcció i la reparació
de vehicles marítims.
A causa de la complexitat associada amb el funcionament en un ambient marítim, l'arquitectura naval és
per necessitat un esforç cooperatiu entre grups d'individus tècnicament experts que són especialistes en
camps particulars, sovint coordinats per un arquitecte naval.
Aquesta complexitat inherent també significa que els instruments analítics disponibles són menys
desenvolupats que aquells per dissenyar avions, cotxes i fins i tot equip espacial.
Això està previst principalment a la falta de dades sobre l'ambient en què el vehicle marítim necessita
treballar i la complexitat de la interacció d'ones i vent sobre una estructura marítima.
Les àrees de mestratge plenes per arquitectes navals són típicament:
• Hidrostàtica (excepte: ajust i estabilitat).
• Hidrodinàmica (excepte: resistència i impuls).
• Disposicions (excepte: disseny de concepte, volum i accés).
• Estructures (excepte: força global, respostes de ruta marítima).
• En el passat, l'arquitectura naval ha estat més art que ciència.
La conveniència de la forma d'un navili tradicionalment va ser jutjada per mirar un mig model d'un navili o
un prototip.
Formes estrafetes o transicions abruptes van ser vistes amb bons ulls com també espatllades.
Això inclou, l'aparell, arranjaments de coberta, i fins a adorns.
Descriptores subjectius com estrafet, ple, i bé van ser usats com un substitut dels termes més exactes
usats avui.
Un navili era, i encara és descrit com tenint una forma 'justa'.
El terme 'just' es proposa per denotar no només una transició llisa de popa a proa, però també una forma
que era “correcta”.
Determinar que “correcte” està en una situació particular en absència de l'anàlisi de suport definitiu que
abasta l'art d'arquitectura naval fins avui dia.
Computadores digitals de baix cost,l programari dedicat combinat amb la investigació extensa per tenir
correlació a escala natural, remolcant dades analítiques, han augmentat la capacitat d'un arquitecte naval
amb més exactitud de predir el funcionament d'un vehicle marítim a un nivell molt més alt d'exactitud que
abans.
Aquests instruments són usats per a l'estabilitat estàtica (intacte i danyat), l'estabilitat dinàmica, resistència,
impuls, el desenvolupament de buc, l'anàlisi estructural, etc.
Curiosament, instruments analítics (com la Dinàmica Computacional Fluida) encara tenen la dificultat a
predir amb certesa absoluta la resposta d'un cos flotant en un mar arbitrari.
El desafiament està sent dirigit per universitats, taques de remolcs, etc. a tot el món.
Les dades amb regularitat són compartits en la conferència Internacional patrocinada per RINA, Societat
d'Arquitectes Navals i Enginyers Marítims (SNAME) i uns altres.
arquitectura naval en el segle XVIII
Arquitectura naval o construcció és l’art de fabricar els navilis i altres vaixells destinats a navegar; i exigeix,
a més dels coneixements de matemàtiques, mecànica i hidràulica, un geni aplicat a l’investigador en el
subjecte que es dediqui a aquest ram.

El constructor, després de traçat el pla del vaixell que tracta de fabricar, es torna fuster per a la seva
execució, i en efecte, ha de ser així, per a economitzar les fustes, i aprofitar les peces, col·locant-les com
correspon i sense desaprofitament; proporcionar els lligams més forts a l’edifici, a fi que duri el major
temps possible; verificar les dimensions de totes les diferents, peces, la seva figura i lloc, i la unió d’unes
amb unes altres o els seus lligams.
Executat el pla geomètric del navili per l’enginyer constructor, i preparada ja la graderia, procedeix a
verificar la seva construcció; per a això haurà de tenir llaurada i amatent per endavant la fusta de les
diferents peces, els assortiments de les diverses clavaons, els perns, cabiles i farratges que es
requereixen a aquest efecte.
arquiva
Dipòsit d’aigua potable de les naus.
arraigada
Trossos de corda, de cadena o peces de ferro que subjecten els obencs dels mastelers al pal (o arbre)
mascle, proporcionen als obencs de gàbia un punt de suport necessari, per tensar-los.
Cada arraigada té generalment una peça de ferro que travessa la cofa i fineix amb dues gasses.
La més alta serveix per tensar els obencs i la inferior rep el ganxo d'un llistó de ferro, quina part inferior va
empernada a l'abraçadora dels estrenyedors de les arraigades del pal mascle.
La peça de ferro a vegades era reemplaçada per un cap o cable de ferro o una cadena.
Hi han alguns vaixells que tenen arraigades als baus de goneta, però generalment, les burdes de proa van
estrangulades i resten rígides al masteler formant una espècie d’arraigades.
arrais
Capità o patró de nau sarraïna.
arrais de l’almadrava
Persona encarregada de dirigir els treballs d’armar l’almadrava i altres feines de pesca relacionades amb
ella.
arrais de pesca
Persona que dirigeix la pesca amb l’art de companyia.
arrais de pesquera
Persona que dirigeix les feines de pesca.
arrais de pesquera
Patró de l’embarcació emprada en pesquera.
arrais de salaó
Capatàs que, en la factoria, dirigeix els treballs dels salaó de tonyina.
arrais manador
A Andalusia, el patró o capatàs que dirigeix la pesca de l’art de xàvega.
arrajar
A Vilanova, aprofitar, la barca o una persona, un cop de mar o una ona per a arribar a vora.
arrambatge
Màquina amb garfis forts i barres de ferro fermades a una cadena amb un cable unit a les vergues majors.
arrambatge
Llançar l'arrambatge; tirar aquesta màquina damunt la nau enemiga amb el propòsit de fer-hi presa i
llançar-se a l'abordatge.
arramblada
A les galeres, estructura coberta davantera del vaixell, des del tallamar a l’arbre més proer, encabia les
latrines de la tripulació i s’emprava com a castell de desembarcament i atac durant les accions bèl·liques.

arramblador
Sinònim de regala.
arramblar
Ajustar la superfície interna de les taules del folre amb la cara externa de la costella amb la finalitat que
totes dues quedin perfectament ajustades.
arran d'escua
Taula del buc de la barca que va posada arran de l'escua, anomenada també sobreparaia.
arranjament
L’ordenament que se li assigna a equips (antena, equipament oceanogràfic) o a quantitats matemàtiques.
arranjar
Posar en ordre els objectes o efectes de bord, col·locant-los en el seu lloc habitual o en la forma més
convenient per a la seva posterior utilització.
arranjar a so de mar
Preparar el vaixell per a fer-se a la mar, trincant a més tots aquells efectes o elements susceptibles de
moure's durant la navegació.
arrapar
Enganxar els arts a una roca o a un altre obstacle.
arrastracul
Vela petita que es posa per sota la botavara i arran de la coberta per millor aprofitar el vent.
arrecerar
Resguardar una embarcació del vent o de les onades, o d’altre cosa.
arrecerar-se
Situar-se un vaixell a recer del vent o del corrent.
arrecerat
Sinònim abrigat.
arreglador d’agulles
Nom que se li dona oficialment a un home especialitzat en reparar les agulles o compasses.
arreglar
Ordenar, acomodar les coses a bord.
arreglar el cronòmetre
Referint-se al cronometro, és calcular l’estat absolut i moviment' diari.
Una vegada ambdós dades són coneguts, se’n diu que el cronometro està arreglat.
arreglar el rellotge de bitàcola
Se’n diu que el rellotge de bitàcola està arreglat a hora oficial o legal quan les seves sagetes van d'acord
amb l'hora corresponent al país o fus on es troba el vaixell.
arreglar les vàlvules
Disposar les vàlvules de distribució, per que obrin i tanquin el pas del vapor en determinats punts de la
carrera de l’èmbol.
arreglar una agulla nàutica
Sinònim de compensar una agulla nàutica.
arrel de cossia d'una galera

Peça de fusta amb forma de biga va instal·lada de popa a proa a la cossia del buc; cada galera en porta
dues, una per banda.
arrelada
Trossos de cap, cadena clavilla de ferro que aguanten la obencadura dels mastelers.
Antigament eren de cap i es feien fermes a les bigotes de l’eixàrcia de gàbia i als obencs majors mitjançant
bescordelles, però aquest sistema té l'inconvenient que al donar de si les bescordelles s'afluixaven també
les arrelades i l’eixàrcia de gàbia quedant sense subjecció els mastelers.
arrelament
Sinònim d’arrelada.
arrelat
Extrem de tot cap fet ferm a qualsevol part i més aviat la amarradora mateixa o el punt que aquesta es fa.
arrelat
Punt fix en el qual es pot fer ferm un cap, grilló, bossell, aparell, etc.
arrels
Són els tres caps que, formant aparell, surten d’un bossell.
arrels
Sinònim d’aranya.
arrencada
Velocitat que arriba a una embarcació, partint de l'estat de repòs, sota l'embranzida dels seus mitjans de
propulsió (arrencada inicial), o la velocitat residual d'una embarcació quan, una vegada que cessa l'acció
dels seus mitjans de propulsió, es veu sotmesa només a l'acció dels elements naturals i avança per inèrcia
(arrencada residual).
Són expressions de va usar comuna "prendre, conservar i perdre l'arrencada".
arrencada
Moviment cap a endavant d'un vaixell sobre l'aigua.
També es denomina "seaway".
Sinònim avanç.
arrencada
Inèrcia que porta el vaixell quan ve navegant.
arrencada
Augment de la velocitat de l’embarcació.
arrencada avant
Moviment cap a endavant d'un vaixell sobre l'aigua.
arrencada de govern
Velocitat mínima perquè un vaixell obeeixi el timó.
arrencada de la roda
Punt de la quilla on comença la roda.
arrencada endarrere
Marxa o moviment del vaixell cap a endarrere.
arrencador
Mecanisme semblant a una hèlix que, col·locat al capdavall del braç mecànic d’una draga xucladora,
trenca i remou el terra marítim quan és consistent, el barreja amb aigua i facilita que el braç de dragatge de
la draga n’aspiri els materials.

arrencador de bodega
Treballador que comença a treure sacs d’una bodega que n’està completament plena o que els té situats
d’una forma que creen una superfície totalment plana.
arrencament
Acció d’arrencar.
arrencar
Començar a moure’s, fer l’esforç inicial d’un moviment.
arrencar el vaixell
En la terminòloga marina, s'entén comunament per arrencar l'accelerar el moviment d'una embarcació a
rem.
Per analogia, s'aplica el mateix terme a vaixells de propulsió mecànica quan forcen la seva caminar per a
arribar abans a la seva destinació.
arrencar l’àncora
Deixar anar aquesta el fons o sigui desprendre's d'aquest l'ungla o les ungles, segons l'ancora que es
tracti.
En aquest sentit és sinònim de salpar.
arrencar un cap
Acte d’halar un cap, cadena o cable que està ferm en el fons de l’aigua.
arrencar un vaixell de vela
Al caçar les veles el vaixell adquireix velocitat.
Un vaixell que està navegant amb certa velocitat se’n diu que duu arrencada.
Un vaixell que no duu arrencada està parat.
arrendador
Persona que lliura una cosa en arrendament.
arrendador
Individu o companyia que se li concedeix l'ús legal d'un vehicle (amb o sense conductor), i altres equips
posseït per altre individu sota els termes acordats de lloguer.
arrendament
En el tràfic marítim s'entén com tal la cessió de l'explotació d'un vaixell per preu convingut o noliejament
durant un temps prefixat o “time-charter”.
El contracte pot referir-se a la totalitat o a una part de la capacitat del vaixell.
arrendament
A l'arrendar els armadors les seves naus sota aquest tipus de contracte, s'estipula:
• Els armadors posen el vaixell a la disposició dels noliejadors a un cert tipus per mes per tones en el
francbord d'estiu.
El fet que en certs períodes el vaixell solament pot carregar fins al seu calat d'hivern no afecta al contracte.
El contracte es fa per mes de calendari i es paga a la bestreta.
A fi de determinar la condició de la nau, es fa una inspecció al lliurar-la i a l'efectuar la devolució, la primera
pagada pels noliejadors i la ultima pels armadors.
• Els Noliejadors tenen dret a designar al capità i cap de màquines amb l'aprovació dels armadors, qui
trobant-se de mala gana poden exigir el relleu.
• Els noliejadors obtenen el control del vaixell amb el qual comercien com si pertanyés a la seva pròpia
flota, les despeses pel seu compte, recorrent-lo en forma regular i reparant-lo quan sigui necessari, veure a
més en contractes de noliejament.
arrendament a buc nu
En arrendar els Armadors les seves naus sota aquest tipus de contracte, s'estipula:
1) Els Armadors posen el buc a la disposició dels Noliejadors a un cert tipus per mes per tones P. m.
(D.W.) en el francbord d'estiu.

El fet que en certs períodes el vaixell solament pot carregar fins al seu calat d'hivern no afecta al contracte.
El contracte es fa per mes de calendari i es paga per endavant.
A fi de determinar la condició de la nau, es fa una inspecció en lliurar-la i en efectuar la devolució, la
primera pagada pels Noliejadors i la ultima pels Armadors.
2) Els Noliejadors tenen dret a designar al Capità i cap de màquines amb l'aprovació dels Armadors, els
qui trobant-se de mala gana poden exigir el relleu.
3) Els Noliejadors obtenen el control del vaixell amb el qual comercien com si pertanyés a la seva pròpia
flota, les despeses pel seu compte, recorrent-ho en forma regular i reparant-ho quan sigui necessari.
arrendament de vaixells
El contracte d'arrendament de vaixells, és aquell pel qual una part, l'arrendador, cedeix a una altra,
arrendatari, l'ús o gaudi d'aquell per un període de temps determinat en contraprestació al preu.
No difereix aquesta definició de la establerta en el 1.543 del Codi Civil, i la seva regulació no haurà
d'apartar-se de la normativa comuna, més que en raó de la singularitat de la cosa arrendada, el vaixell en
la seva caracterització com cosa moble, composta, registrable i susceptible d'utilització d'ordre a
l'explotació comercial, mitjançant l'actuació d'una sèrie d'elements personals i sempre complint un conjunt
de disposicions de caràcter administratiu.
Ens hem detingut potser en aquesta descripció coneguda, per a establir la part entre l'arrendament i la
figura del «time-charter», que per part de la doctrina és tractada com un forma d'arrendament i en certa
mesura coincideix en molts punts.
Essencialment, el contracte d'arrendament es refereix a un vaixell «net» o «nu», encara que alguns autors
també inclouen com modalitat de l'arrendament el vaixell armat i equipat, sempre que no hagi cessió de la
«demise», en el supòsit de la qual la figura seria l’expressa’t «time-charter».
El dret anglosaxó denomina a l'arrendament «bare-boat charter», no podent simplificar un anàlisi extensa
sobre la seva distinció amb la «demise of the ships», encara que en essència, en el cas de time-charter, el
cessionari, convertit en el que es denomina armador-noliejador, efectua l'exploració del vaixell per compte i
risc.
En l'arrendament, en un primer aspecte l'objecte és el vaixell nu i en una segona forma recau sobre el
vaixell armat i proveït, fins i tot amb elements personals, però l'arrendatari no assumeix la gestió i
explotació.
Les obligacions de les parts són, per a l'arrendador, el lliurament del vaixell en el lloc i temps convingut,
amb els accessoris i documentació, mantenint-lo en estat de navegabilitat fins a aquest lliurament i
garantint l'ús o gaudi pacífic del mateix al llogater.
Aquest, per la seva banda, ha de rebre el vaixell en el lloc i temps previstos, destinar-lo a l'ús convingut o
al que per la seva naturalesa hagi de prestar, pagar el preu en la forma i termini estipulats i, finalment,
retornar el vaixell al terme del contracte en el lloc pactat, en el mateix estat que ho va rebre, amb excepció
de les avaries produïdes per força major i dels supòsits de depreciació pel seu normal ús.
Amb vista a la responsabilitat haurà d'ésser a l'origen, causa o motiu per la qual s'irroga, en raó que de
haver de atribuir-se a l'arrendador o a l'arrendatari.
arrendament financer
Lloguer de béns físics, especialment béns de capital, que realitzen algunes institucions financeres.
arrendatari
Persona que pren una cosa en arrendament.
arrenglador
Sinònim de compensador.
arres
Espais laterals de la caixa de bombes o buit, de babord a estribord, entre el peu de cabra i el pal major de
les naus antigues.
arrest
Detenció temporal d'un vaixell amb propòsit de deixar-lo lliure una vegada s'hagi complert el propòsit
d'arrest.
arrete
Vaixell de petit port i esperó robust a proa per envestir i enfonsar les naus enemigues.

arreu
Qualsevol estri que el pescador fa servir per a assolir captures.
arreus de pesca
Efectes, instruments, accessoris necessaris o convenients a la pesca.
arreus de treball
Conjunt d’eines i estris necessaris per un bon funcionament d’un aparell.
arria a poc a poc !
Ordre amb la qual s’indica que l’arriat d’un cap deu fer-se lentament i amb cura.
arria seguit !
Ordre indicant que l’operació d’arriar deu fer-se amb rapidesa i deixant sortir el cap amb velocitat uniforme.
arriada
Acció d’arriar, d’abaixar veles, vergues, banderes, pesos o altres elements.
arriar
Terme amb que s'expressa l'acció de baixar un objecte al llarg d'un pal, un costat, etc., mitjançant una
ploma, un gigre o un cabrestant, ja sigui a mà o amb assistència mecànica, tèrmica o elèctrica, que
accionen un cap o una cadena.
S'aplica a operacions de divers gènere, com arriar una verga, una bandera, un pot, una vela, etcètera.
arriar
Acció de descendir un objecte.
arriar
Afluixar i deixar córrer un cap, cable o cadena.
arriar a poc a poc
Arriar a poc a poc, afluixar un cap o un cable gradualment.
arriar de cop
Deixar de cop un cable ferm.
arriar el cronòmetre
Donar-li corda al cronòmetre.
arriar el que demana
Afluixar el cap a poc a poc i d'acord amb la seva tibantor, per a evitar que es trenqui.
arriar en banda
Deixar anar sobtadament i totalment un cap que es trobava fermat o que hom aguantava amb les mans.
arriar en banda
Amollar una corda, cable o cadena sense posar-hi fre.
arriar en banda
Deixar del tot un cap amarrat o que s’aguantava amb les mans.
arriar en banda un cap
Deixar anar tot el cap ferm.
arriar en salvament
Deixar enterament els caps que intervenen en una maniobra, quan el pes en suspensió o la resistència a
vèncer resten assegurades i recolzades de forma que no puguin produir avaries amb la seva potència.

arriar i deixar anar per mà
Afluixar enterament i deixar anar un cap.
arriar la bandera
Abaixar una bandera en senyal de rendició o la cerimònia que es realitza tos el dies a la posta del Sol.
arriar la canya del timó
Deixar la canya del timó lliure de seguir els moviments que imprimeixi la pala quan les ones xoquin contra
ella.
arriar la xarxa
Baixar la ralinga superior de les xarxes fins al fons, per a facilitar l’entrada de peixos quan pugi la marea.
arriar per mà
A vegades és arriar en banda i altres arriar gradualment.
arriar per tot
Deixar tots els caps que han intervingut en una maniobra.
arriar per ull o per punta
És el mateix que amollar per ull, equival a despassar un cap del seu bossell o quadernal i també sortir la
punta d’un cable o cadena per l’escobenc.
arriar per un cap
Baixar per un cap.
arriar pla
Baixar quelcom fins la coberta o el pla de la bodega.
arriar rodó
Afluixar un cap sense treure-l’hi la volta o mitja volta a la clavilla, barraganet, bita, pal o qualsevol altre
objecte.
Es tracta que s’escorri gradualment i no fent salts o de sobta.
arriar seguit
Afluixar de pressa o contínuament la cadena de l’àncora
arriar sobre bossa
Deixar un cap abossat davant.
arriar sobre mà
Afluixar gradualment.
arriar sobre volta
Soltar cap tenint feta un volt del mateix a la bita o a una clavilla.
arriar seguit
Afluixar de pressa o contínuament un cap o un cable, la cadena de l’àncora, etc.
arriar un bot
Abaixar un bot.
arriar un cap
Afluixar i deixar córrer un cap, cable o cadena.
arriar un motor
Engegar un motor.
arriar un puntal

Abaixar un puntal.
arriar veles
Baixar les veles, banderes, un bot, un puntal, càrrega, etc, vergues o qualsevol altre objecte que estigui
hissada.
La vela arriada es plega a l'antena amb l'ajuda dels botafions.
arribada
Acció i efecte d’arribar.
arribada
Trajectòria que segueix un veler quan apropa la proa cap a sotavent.
arribada
A l'efecte de les Ordenances de Duanes espanyoles, és l'arribada d'un buc a punt de la costa diferent del
de la seva destinació.
L'arribada pot ser forçada (Falta de queviures o combustible, temor fundat d'enemics o pirates, accidents,
temporal, quarantena), o voluntària.
arribada en popa
Denota que un vaixell iniciat el moviment d'arribada no cessa fins a rebre el vent per la popa.
arribada forçosa a port
S'entén per arribada forçosa l'arribada d'un buc a port diferent del de la seva destinació, motivada per
causes de força major.
El nostre Codi de Comerç en el seu article 809 5º, considera a l'arribada forçosa com a avaria simple o
particular, sent de compte del navilier o noliejador les despeses ocasionades a conseqüència d'ella (art.
821).
En canvi les regles X i XI de les de York i Anvers assignen, a l'arribada forçosa el caràcter d'avaria
gruixuda o comuna, dins de certs límits i condicions, a les despeses d'entrada a port d'arribada i de sortida
del mateix, els de manipulació, descàrrega, emmagatzematge, reembarcament i estiba, així com els
salaris, manutenció, combustible i provisions que es causin amb motiu de fitxa arribada, estada en aquest
port, sortida del mateix, i fins i tot els de trasllat a un altre, quan no pot fer en aquell les reparacions
necessàries, o encara podent, si amb això es tracta d'estalviar despeses, així com a aquells altres fets en
substitució dels quals haguessin estat admesos en avaria gruixuda.
En l'arribada forçosa cal distingir dues classes: legítima i il·legítima.
Perquè l'arribada pugui ser prestigiosa legítima, el nostre Codi de Comerç en el seu article 819 requereix
determinades condicions causals i formals, determinant que, “si el Capità durant la navegació, cregués que
el vaixell no pot continuar el viatge al port de la seva destinació per falta de queviures, temor fundat
d'embargament, corsaris o pirates, o per qualsevol accident del mar que ho inhabiliti per navegar, reunirà
als oficials, citarà als interessats en la càrrega que es trobessin presents i que puguin assistir a la junta
però sense dret a votar i si examinades les circumstàncies del cas es considerés fundat el motiu,
s'acordarà l'arribada al port més proper, aixecant i estenent en el Llibre de Navegació, l'oportuna acta que
signaran tots.
El Capità tindrà vot de qualitat i els interessats en la càrrega podran fer les reclamacions i protestes que
estimin oportunes, les quals s'inseriran en l'acta perquè les utilitzin com veiessin convenir-los”.
Analitzant aquest precepte es desprèn que per poder ser prestigiosa legítima una arribada forçosa
es requereix:
• Que la decisió parteixi del Capità i sigui motivada per alguna de les indicades circumstàncies de falta de
queviures, temor fundat d'embargament, corsaris o pirates o qualsevol accident de mar que inhabiliti el
vaixell per navegar.
• Que es reuneixi Junta d'Oficials, amb citació -amb veu, però sense vot- dels interessats en la càrrega que
es trobessin a bord.
• Que s'estengui l'oportuna acta en el Diari de Navegació que signaran tots.
• Que l'arribada s'efectua al port que resulti més proper al parell que més convenient.
Perquè l'arribada sigui prestigiosa il·legítima determina l'article 820 els següents casos:
• Si la falta de queviures procedís de no haver-ne fet l'avituallament necessari per al viatge, segons ús i
costum, o si s'haguessin inutilitzat o perdut per mala col·locació o descuit en la seva custòdia.

• Si el risc d'enemics, corsaris o pirates no hagués estat ben conegut, manifest i fundat en fets positius i
justificats.
• Si el desperfecte del vaixell provingués de no haver-ho reparat, proveït, equipat i disposat
convenientment per al viatge o alguna disposició desencertada del Capità.
Sempre que hi hagués en el fet causa de l'avaria, malícia, negligència, imprevisió o imperícia del Capità.
Entre les obligacions inherents al càrrec de Capità, així que aquest prengui port per arribada forçosa es
presentarà al Comandant de Marina sent a Espanya o al Cònsol espanyol sent a l'estranger, abans de les
24 hores fent-li una declaració del nom, matrícula i procedència del buc, de la seva càrrega i motiu de
l'arribada.
Mancant autoritat marítima o Cònsol, la declaració es farà davant l'autoritat local.
Aquest document és fonamental per salvar la seva responsabilitat i la del personal a les seves ordres en
cas d'accident de mar enfront del navilier, carregadors, asseguradors i altres interessats.
L'autoritat competent és el Jutge o Cònsol espanyol.
En aquest escrit de protesta ha de fer constar la sortida a la mar en condicions de navegabilitat i a l'escrit -
protesta ha d'acompanyar-ne el Diari de Navegació.
La protesta no obstant això, no és prova decisiva i el Jutge pot acudir a altres elements, declaracions de
testimonis, perits, etc.
La falta de protesta no perjudica als interessats que no estiguessin presents a bord o no van poder
manifestar la seva voluntat, però la Jurisprudència dóna la raó al Capità que va protestar a temps i forma
enfront del que no ho va fer o ho va fer després.
Conforme al criteri del nostre Codi de Comerç en considerar l'arribada com a avaria simple o particular, les
despeses són de compte del navilier, recordem l'art. 810 “L'amo de la cosa que va donar lloc a la despesa
o va rebre el dany suportarà les avaries simples o particulars”.
Per aquesta mateixa raó, si l'arribada, encara forçosa és per culpa del carregament, seran els interessats
en el mateix els que hauran de suportar aquestes despeses.
Però distingeix també el nostre Codi, segons quin l'arribada sigui o no legítima, doncs sent legítima, no
serà el navilier responsable dels perjudicis que amb tal motiu puguin causar-ne als carregadors.
En canvi de ser il·legítima, seran responsables mancomunadament el navilier i el Capità de tals perjudicis.
Així mateix el Codi fa responsable el Capità dels perjudicis que causi la seva dilació si, cessat el motiu que
va donar lloc a l'arribada forçosa, no continuar el viatge (art 825).
Si per fer reparacions en el vaixell o perquè hi hagués perill que la càrrega sofrís avaria, anés necessari
procedir a la descàrrega, el Capità haurà de demanar al Jutge o tribunal competent, autorització per la
càrrega i dur-ho a terme amb coneixement de l'interessat o representant de la càrrega, si ho hi hagués.
En port estranger correspondrà donar autorització al Cònsol espanyol.
En el primer cas (per reparacions del vaixell), seran les despeses de compte del navilier i en el segon (per
perill d'avaria en el carregament), seran a càrrec dels amos de les mercaderies en el benefici de les quals
es va fer l'operació; i si la descàrrega es verifiqués per ambdues causes, les despeses es distribuiran
proporcionalment entre el valor del vaixell i el del carregament.
Si semblés avariat tot el carregament o part del, o hi hagués perill imminent que s'avariés, podrà el Capità
demanar al Jutge o Tribunal competent, o al Cònsol si escau, la venda de tot o part d'aquell i el que d'això
ha de conèixer, autoritzar-la previ reconeixement i declaració de perits, anuncis i altres.
arribada governant
Indica portar el timó a sotavent quant sigui necessari per mantenir el vaixell al rumb que ha de seguir,
evitant així que per qualsevol causa es sobre ventejar massa.
arribada il·legítima
És la qual s'aprecia com causada per malícia, negligència, imprevisió o imperícia del capità.
arribada legitima
Es reputa com a tal la produïda a causa d'un accident de mar que inhabilita al vaixell per a navegar, o per
falta de queviures, temor d'embargament, corsaris o pirates.
arribador
Cap que es dóna a l’extrem de l’art de cèrcol per a aproximar-lo al costat del apropador quan l’embarcació
auxiliar que ho cala s’ha quedat sense o li ha faltat xarxa, per haver descrit un cèrcol massa gran o altres
causes.
arribar

Arribar és el lloc on es pot atracar o arribar a la platja.
És arribar la nau al port en què acaba el seu viatge, o al fet que hagi de dirigir-se per evitar algun perill o
remeiar alguna necessitat.
També és deixar-se anar amb el vent; o caure la proa a sotavent, augmentant l'angle que la seva direcció
forma amb el vent.
arribar
Separar la proa d'una embarcació o vaixell de la direcció que bufa el vent, de manera que aquest sigui més
llarg, augmentant l'angle que estava formant amb el rumb primitiu i el vent.
És el terme de significat totalment oposat a orsar.
arribar
Alterar el rumb d’una embarcació separant-la de la direcció del vent.
arribar
Caure a sotavent.
arribar
Augmentar l’angle que forma la proa amb el vent.
arribar a port
És arribar la nau al port en què acaba el seu viatge, o al fet que hagi de dirigir-se per evitar algun perill o
remeiar alguna necessitat.
arriar a la banda
Ficar el timó a la banda per arribar.
arribar a un temps
En tàctica naval, indica que diversos vaixells format una línia o columna, efectuen en el mateix moment el
moviment d'arribada.
arribar l'aigua a tal hora
Arribar fins a l'hora que es el moment de la plenamar o flux de la marea.
arribar l’orsada a tal rumb
Se’n diu, estant a la capa, per a denotar la quantitat d’aquell moviment, i formar judici de les propietats mes
o menys avantatjoses del vaixell per a aquesta posició.
arribar la estropada a tal punt
Traslladar-ne el vaixell o bot des de on es troba o trobava, fins al lloc que es tracta, amb solament
l’embranzida de la seva velocitat
arribar per pams
Frase per la qual s'assenyala que una nau a dalt molt poc a poc amb summa precaució i cautela per no
sota ventar-se massa, quan per qualsevol causa precisa que no succeeixi.
arribo !
Veu que dóna el canya anunciant a la tripulació la seva intenció a caure al vent, el que requereix regular el
caçat de les veles i la col·locació del pes de la tripulació.
arridar
Trempar els obencs, estais, o qualsevol altre element de l’eixàrcia ferma, mitjançant els acolladors.
arridar l’eixàrcia
Tesar els obencs, estais, vents, etc., i deixar-los ben tibants per mitjà dels acolladors.
arrigau
A Vilanova bossa de la talla, lligada a popa per a ajudar a treure.

arrigau
Sinònim de ringau [Mataró].
arrime
Expressió francesa que significa = Estibat, aplicat de forma metòdica.
arriostrar
Posar riostres als pals o determinades peces del vaixell.
arriostrar
Sinònim riostrar
arris
Cadascuna de les parts en que es pot replegar la vela llatina per graduar-la segons la força del vent.
arrissada
Acció d’arrissar.
arrissada de l’aigua
Ondulació de la superfície de l’aigua que produeix onades de menys de 0,05 m d’amplitud controlades en
un grau significatiu per la tensió superficial i la gravetat.
arrissament
Acte i efecte d’arrissar.
arrissament
Petita ona o ondulació en una mar plana.
arrissar
Acció del vent sobre el mar començant a formar ones molt diminutes.
arrissar
Prendre rissos a una vela per a reduir la seva superfície.
Aquesta operació sol fer-se quan el vent és molt intens, amb la finalitat d'evitar qualsevol possible avaria
de l'aparell.
arrissar
Arrissar una vela, tendal, bandera, etc. per l’efecte del vent.
arrissat al màxim
Se’n diu quan el vaixell navega amb el velamen reduït ho mes possible sense arriar les veles.
Normalment serà amb dues o tres rínxols.
arrissar la mar
La mar s'arrissa per efecte del vent, amb el que direm que està arrissada quan, per aquest motiu, es
formen petites ones en superfície.
arritranco
Racament de la verga civadera.
arrival and departure point
Expressió anglesa que significa = Punt d'arribada i partida.
arrived ship
Expressió anglesa que significa = Vaixell arribat.
arronsar
Caure massa el vaixell a sotavent, el que es coneix per anar a la ronsa.

arronsar
Acció de fer moure una mica la barca abans de varar, a fi que es posi sobre el sèu que ha estat donat
prèviament per tal de lliscar.
arronsar la barca
Se’n diu quan una barca navega amb dificultats per la força del vent de proa abatin molt.
arronsar la xarxa
Donar golf.
arronsar veles
Cedir, no poder resistir a una força contrària.
arronsar-se
Deixar-se caure l’embarcació per la força de la mar, vent, etc.
arronsar-se el grop
Se’n diu al desaparèixer el núvols que amenaçaven tempesta.
arrossegament
Acció d’arrossegar o d’arrossegar-se.
arrossegament
Força responsable de l'augment de la resistència oposada per l'aire a l'avanç d'un cos, que es contraresta
conferint a aquest perfils i línies aerodinàmics adequats.
arrossegament
Desplaçament gradual d'un gra de sorra gruixut a causa del xoc d'altres grans més fins que transporta el
vent.
arrossegament de teodolit
Moviment lleuger d'un circulo graduat produït per la rotació de l'alidada.
arrossegament produït per la pluja
Arrossegament de pols, en particular de pols radioactiu present en l'atmosfera, ocasionat per la pluja.
arrossegar cap a l'interior
Barreja de l'aire circumdant amb l'aire dintre d'un núvol o d'un corrent d'aire ja existent, de manera que
l'aire circumdant passa a formar part del núvol o el corrent.
arrossegar l’àncora
Moviment de l’àncora sobre el fons del mar destinat a controlar el moviment del vaixell.
arrossegar la pesca
L’acte de treball típic que realitzen els vaixells destinats a la pesca d’arrossegament.
arrossegament magnètic
Retard temporal entre les variacions d'un camp magnètic i la imantació que aquest produeix en una
substància ferromagnètica, que depèn de la velocitat de variació del camp i de les característiques de la
substància.
arrossegar un teodolit
Moviment lleuger d'un circulo graduat produït per la rotació de la alidada.
arrova
La mesura de l'arrova és tant de pes com de capacitat, i es coneix a Espanya i a Sud-americà.
És la quarta part del quinta’l, es considera com la unitat principal de les mesures de pes.
Es divideix en 25 lliures, 400 unces.
Equival a 11 quilograms i 506 grams (11.5061585 quilograms).

arrufo
Curvatura de la coberta alta o de la quilla, queden més elevats els extrems de popa que el centre del buc.
Hi ha arrufo quan el calat mitjà és menor que calat en el mitjà.
És un efecte produït en navegar quan, la proa i la popa del vaixell es troben en el si de l'ona
i el centre del buc en la cresta.
Llavors la deformació del buc és en forma d'U és a dir que el calat mitjà és menor que el calat al mitjà es
diu que té arrufo.
L’arruf oscil·la entre el 2 i el 4 % de l'eslora i en general és major en proa i popa que al centre, si bé
existeixen certs tipus de vaixells (per exemple, fluvials o de guerra) que manquen d’arruf o ho tenen
negatiu (crebant).
arrufada
Acció d’arrufar o d’arrufar-se.
arrufada
Se’n diu de l’embarcació que per defecte de construcció o per algun accident ha pres rufa.
arrufament
L’arrufament en termes de construcció és sinònim de curvatura; s’afegeix solament horitzontal o vertical,
per a donar a entendre en quin sentit està el arrufament d’una peça del vaixell: en general volta significa el
mateix que arrufament; amb tot, hi ha una diferència en l’accepció d’aquest últim terme, semblant que la
paraula rufa s’ha d’aplicar amb més propietat quan es parla per una banda considerable del vaixell que té
curvatura, i per això sol dir-se: arrufament de cobertes, de cintes, etc., i volta d’un bau, d’un jou, etc.
Els vaixells mercants, que no duen artilleria en bateria, tenen bastant arrufament en el sentit del seu llarg;
però els de guerra molt poc, i sobre l’ample dels baus no més la convexitat precisa per a la sortida de les
aigües pels embornals, el que modera algun tant la reculada dels canons i ajuda a ficar-los en bateria.
Les cintes es col·loquen sempre amb la seva mica de rufa, i és la curvatura que se’ls dóna, situant-les de
manera que el seu mitjà o centre estigui més baix que els seus extrems, se’n diu d’un vaixell que està bé
assegut sobre l’aigua, que té bon arrufament.
Sinònim de rufa.
arrufar
Acció de donar rufa a un vaixell en construcció.
arrufar-se
Corbar-se un element estructural o el fons del vaixell, de manera que el centre queda més baix quan es
mira de costat.
arrufat
Dit d’una embarcació que per defecte de construcció o per algun accident ha pres rufa.
arruixada
Pluja molt forta, que dóna lloc a una precipitació que dura poc i amb intervals de cel clar.
arruixo
Pluja petita i de poca durada.
arruma
Divisió de la bodega d'un vaixell per l'estiba de la càrrega.
arrumar
Estibar la càrrega i efectes d'un vaixell.
arrumatge
Consisteix en l'operació física mitjançant la qual es practica la col·locació o distribució de la càrrega d'una
nau o en altre tipus de vehicle en la forma que més convingui, ja sigui per a la seguretat de la mercaderia o
per al millor aprofitament de l'espai físic.

arrumatge
Estiba de la càrrega d'un vaixell o llast.
arrumatge
Col·locació transitòria de la mercaderia en àrees properes a la nau.
arrumba-me’n
Demora de dos objectes que es troben en una mateixa línia.
Sinònim enfilació.
arrumbada
Corredor a banda i banda de la proa de les galeres, on s'hi col·locaven els soldats per fer foc.
arrumbador
Terme que ve del castellà arrumatge i és un sinònim de estibador.
S’utilitzava per als qui feien la tasca dels estibadora a terra.
arrumbar
Dirigir-se vers un punt, vers una direcció determinada.
arrumbar
Navegar o posar a proa a una determinada situació o prosseguir el viatge.
arrumbar
Maniobrar per a tenir enfilats dos objectes.
arrumbar
Fixar el rumb que es navega.
arrumbar
Antigament paraula que s'emprava per a indicar el navegar paral·lelament la costa o també fer-lo seguint
una enfilació.
arrumbar a la costa
Navegar paral·lelament a la costa.
arrumbar para passar a una distància donada d'un punt de la costa
Aquest és un dels casos mes corrents de navegació costanera.
Sigui el punt F el punt de la costa.
Amb centre en F descrivim un arc de ràdio igual a la distància que volem passar d'ell i des de la situació
tracem una recta tangent a aquest arc.
La direcció d'aquesta tangent és el rumb que ha de seguir el vaixell.
La perpendicular baixada des de F a la tangent és la distància que passarem d'aquest punt i el rumb a
seguir per a passar a la distància que volem passar de F.
Si F fora un punt aïllat, com un illot, llavors caldria indicar la banda per on se li vol deixar.
arrumbar-se
Posar un vaixell en el rumb establert.
arsenal
Dipòsit general d'armes i altres efectes de guerra.
arsenal
Un arsenal és un edifici destinat a la construcció, reparació, emmagatzematge i distribució d'armament i
munició.
Un arsenal capaç de subministrar l'equip necessari a un exèrcit de grandària considerable consta d'una
fàbrica d'armes, una fàbrica de transports, un laboratori, una fàbrica d'armes de mà, una fàbrica de munició
d'armes de mà, una fàbrica d'arnes, cuirs i tendes i una fàbrica d'explosius; així mateix, ha de comptar amb
nombrosos magatzems.

Un altre tipus d'arsenal és aquell en el qual a les fàbriques les substitueixen tallers.
La ubicació de l'arsenal és resultat de consideracions de caràcter tàctic; si es tracta de l'arsenal inicialment
citat ha d'ésser situat en una base d'operacions, una zona localitzada lluny de la frontera i protegida
d'atacs enemics on sigui factible extreure amb facilitat els recursos del territori.
Les defenses amb les quals explica aquest tipus d'edifici han de ser similars a les d'una fortalesa.
Canons i morters de l'exèrcit napoleònic exposats en l'Arsenal del Kremlin.
Aquest tipus d'arsenal es troba dividit en tres departaments:
• Vendes.
• Construcció.
• Administració.
Dins del departament de vendes es troben els següents subdepartaments:
• Departament de distribució i recepció.
• Departament de disseny.
• Departament d'armes.
• Munició.
• Pertrets.
• Equip de camp.
• Eines i instruments.
• Departament d'enginyeria.
• Magatzem de fusta i desballestament.
Dins del departament de construcció se situen la fàbrica d'armes, les fàbrica de transports, el laboratori, la
fàbrica d'armes de mà, la fàbrica d'arnes i equip de camp i la fàbrica d'explosius, en l'altre tipus de
magatzem els tallers substitueixen a les fàbriques anteriorment citades.
Al capdavant del departament d'administració es troba el director general de l'arsenal; així mateix, formen
el cos administratiu funcionaris militars i civils, suboficials, artificiers militars, capatassos civils, operaris,
obrers i empleats.
arsenal
Conjunt d'instal·lacions de les quals disposa un port militar.
art
En Catalunya nom genèric d’art de pesca.
art
Nom que hom dóna a diversos ormeigs de pesca constituïts per xarxes proveïdes d’un cóp, com l’art de
platja, el bou català, etc., i en general a tots els ormeigs constituïts per xarxes.
art actiu
Tot art de pesca que, al afaenar, va a la recerca dels peixos, com el d’arrossegament i també el de cèrcol.
art alacantí
Nom que s’aplica, de manera general, a la rastrera, arts de bou formats per l’evolució de l’antic art català.
art bentònic
Sinònim d’art d’arrossegament de fons.
art blindat
Sinònim bou blindat.
art català
Constava gairebé de les mateixes peces que els moderns, fisquetes, goleró, màniga, banda.
art clar
En Catalunya, art de xàvega o simplement xàvega.
art clar
Sinònim d’art de mosca.
art comunal

Art de xàvega de grans dimensions s’emprava en Port de la Selva per a la pesca de tonyines, quan es
presentava un bon cardumen d’ells en la badia.
art d’arrossegament
La pesca d’arrossegament és la pesca menys selectiva que existeix, a més de ser la més perjudicial per
als fons marins.
Consisteix fonamentalment en una xarxa en forma de mitjó que es remolca des de l’embarcació mantenintla
oberta.
D’aquesta forma, tot el que troba durant el recorregut queda atrapat en l’interior de la xarxa.
Per a mantenir la xarxa oberta durant la pesca, existeixen unes peces metàl·liques de pesca
d’arrossegament
La pesca d’arrossegament és la pesca menys selectiva que existeix, a més de ser la més perjudicial per
als fons marins.
Consisteix fonamentalment en una xarxa en forma de mitjó que es remolca des de l’embarcació mantenintla
oberta.
D’aquesta forma, tot el que troba durant el recorregut queda atrapat en l’interior de la xarxa.
Per a mantenir la xarxa oberta durant la pesca, existeixen unes peces metàl·liques o de fusta,
denominades portes, que oferint resistència a l’aigua es mantenen separades.
A més, la part superior de la boca de la xarxa duu flotadors, i la inferior va llastrada inicialment, l’art
d’arrossegament era remolcat per dues embarcacions amb la finalitat de mantenir oberta la boca de la
xarxa, actualment ho fa una sola embarcació.
Destrueix els fons, lloc on creixen gran quantitat d’algues, plantes i altres organismes ja que l’art aquesta
en contacte directe amb el fons marí i cada vegada s’usen arts que furguen més en el llot.
Seria faltar a la veritat si no esmentéssim també, que l’arrossegament pot ser positiu en dosis adequades,
ja que remou la matèria orgànica, per exemple: en profunditats en les quals tot just arriba la llum solar
produeix un efecte beneficiós, descobrint larves, cucs o petits crustacis que serveixen d’aliment a les
espècies interessants i que podrien quedar solapades per efecte dels corrents o la sedimentació dels
aportis terrestres.
L’art d’arrossegament està en constant evolució, i existeixen nombroses modalitats segons les espècies
objecte de pesca.
art d’arrossegament amb vares
Un tipus de xarxes d’arrossegament en les quals l’obertura horitzontal de la xarxa es realitza a través d’una
pesada vara muntada al cadascun dels finals que es llisquen pel jaç marí.
En fons sorrencs o fangosos, s’utilitzen unes sèries de cadenes que estan encordades davant de la xarxa i
al lliscar remouen els peixos del fons marí atrapant-los en la xarxa.
Espècies objectiu d’aquesta pesquera.
Una alta varietat d’espècies bentòniques (aquelles que passen una gran part de la seva vida en els fons
marins), sobretot peixos plans.
En fons rocosos, aquestes vares també se substituïen per cadenes.
Diverses xarxes d’arrossegament són remolcades, a banda i banda d’una embarcació, i les grades xarxes
d’arrossegament de vara arriben a arribar a 12 metres de llarg.
art d’arrossegament danès
Aquesta xarxa, és similar a una xarxa d’arrossegament petita, amb una xarxa cònica en forma de borsa,
amb dues ales relativament llargues, es poden descriure com una combinació d’arrossegament i cèrcol.
Quan es deixa anar la xarxa se subjecta a un àncora amb una boia de superfície i es cala en semicercle.
Després es deixa anar la borsa de la xarxa abans de col·locar la segona malleta en altre semicercle de
retorn a la boia.
Els peixos en l’àrea de tancament són guiats cap a la part central de la zona.
Quan es tiben més els cables, la borsa de la xarxa es mou cap a davant i captura el peix.
Les xarxes daneses són més lleugeres, no tenen les pesades cadenes o portes, i no estan dissenyades
per a anar llaurant o arrossegant el fons.
Per tant tenen un impacte menor en el fons marí.
art d’arrossegament de fons
La pesca d'arrossegament de fons és el mètode de pesca industrial menys selectiu que es practica encara
en aquests temps.

Destrueix els fons i les comunitats bentòniques, és poc selectiva i captura els peixos que viuen sobre el
fons o prop del mateix.
Existeixen dos grans categories de xarxes d'arrossegament, les arts de fons destinades a capturar
diversos tipus d'espècies de fons (gambetes, escamarlans, peixos plans), i demersals (bacallà, lluç, etc.) i
les arts pelàgiques per a la captura d'espècies de superfície o entre dues aigües (sardines, sorells, rèmol
de petxines, etc.).
Àdhuc queda molt camí fins a assolir que l'explotació dels recursos pesquers sigui sostenible i respectuosa
amb el medi ambient marí com es propugna en molts acords internacionals i regionals (Conferència
Internacional sobre la Biosfera, Paris 1968 i la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient
Humà, Estocolm 1972).
I el temps constreny, ja que per primera vegada en la història, està amenaçada la principal font d'aliments
en moltes regions de la terra i l'estat dels recursos pesquers a escala mundial és preocupant.
Encara no s'han esgotat els recursos pesquers dels oceans però les perspectives de futur no són
encoratjadores.
Per a realitzar un canvi significatiu de les relacions humanes amb el mitjà marí es necessitaria transformar
el sistema tecno productiu de la societat, així com implementar una cultura mediambiental, tasca difícil de
realitzar.
La política Mediambiental Global va ser el tema principal del Cim Mundial sobre Desenvolupament
Sostenible coneguda com Riu + 10, realitzada a Johannesburg en el 2002, on es van reunir líders mundials
per a avaluar i planejar el model de Desenvolupament Sostenible i maneig dels recursos naturals durant
els pròxims deu anys.
En l'àmbit marí s'ha de considerar a més la convenció sobre el Dret del Mar realitzada a Jamaica en 1982
com: "Un dels instruments jurídics més importants del segle XX”, la Convenció va innovar en matèria de
dret internacional dels tractats.
Concebuda com un tot, reconeixent que tots els problemes de l'espai oceànic estan estretament
relacionats entre si i han de ser considerats conjuntament, establia que els fons marins i oceànics i el seu
subsòl més allà els límits de la jurisdicció nacional són patrimoni comú de la humanitat, que tots tenen dret
a utilitzar i obligació de protegir.
Per afegiment, preveia la solució obligatòria de controvèrsies, establia el marc jurídic global per a totes les
activitats que es portin a terme en els oceans i els mars i contenia normes detallades que regien tots els
usos dels oceans i definien els drets i responsabilitats dels Estats.
De la Convenció del Mar actualment es deriven múltiples estratègies i polítiques globals i estatals per a la
cura, preservació legislació i desenvolupament en tots els aspectes del sector marítim.
La principal causa de la sobreexplotació pesquera resideix en l'excés de capacitat de les flotes pesqueres,
el que comporta una pressió excessiva sobre els minvants recursos.
Massa vaixells i pocs peixos, gairebé el 50 per cent de les espècies perilla, i la resta es trobaria en un
nivell d'incertesa d'estoc.
El problema no és només l'excés de pesca sinó també que els mètodes moderns d'aprofitament pesquer
són destructius.
Motors més potents, cartografia més precisa, navegació per satèl·lit (GPS) i localització de bancs de
peixos (eco sondes), materials sintètics més resistents i més lleugers en la fabricació de les xarxes.
En l'any 2001 la flota de pesca d'arrossegament de fons capturo entre 170.000 i 215.000 tones mètriques
de peix en tot el món.
Això representa tot just el 0,2/0,25 per cent dels 84 milions de tones de peixos capturats en el món aquest
mateix any.
La major part de la pesca d'alta mar es ven en els mercats de la Unió Europea, USA i Japó, el que permet
afirmar que les pesqueres dedicades a l'arrossegament de fons no contribueixen en absolut a
l’assegurança alimentària mundial.
La xarxa d'arrossegament de fons té un diàmetre al voltant de 100 a 170 metres i consisteix
fonamentalment en una xarxa en forma de borsa, és l'equip que s'utilitza per a escombrar el fons del mar
amb la finalitat d'extreure peixos que allí habiten, pot devastar la comunitats de cucs marins, esponges,
eriçons, tortugues marines i altres espècies que no són objectiu, a mesura que es rastreja la xarxa amb
peses i boles d'acer (1 m de diàmetre) entre els sediments i es raspa la superfície de les roques.
La boca de la xarxa d'arrossegament queda oberta gràcies a dues portes de placa d'acer, amb un pes
cadascuna de cinc tones.
El dany que s'ocasiona als habitants del fons (bentos) de la mar pot ser o bé superficial i durar tan sols
unes poques setmanes, o bé intens i amb impactes de dècades i fins i tot de segles de durada en corals,
esponges i altres organismes de llarga vida.

S'ha descobert a més que aquest sistema d'arrossegament pot canviar les estructures i les grandàries dels
animals que habiten el fons del mar.
Molts organismes bentònics que viuen enterrats en la sorra alteren la seva forma de reciclar el sediment ja
que aquesta pesca altera el gradient químic dels sediments, reduint així la productivitat de les comunitats.
Atès que les espècies que viuen en les profunditats del mar tendeixen a créixer més lentament que la qual
habiten en aigües més superficials, el impacte de la pesca d'arrossegament a llarg termini es magnífica
quan es pràctica en àrees cada vegada més profundes.
En l'actualitat es calcula 3,1 milions d'embarcacions, que es troben pescant en el món, solament entre 100
i 300 com a màxim estan desenvolupant la tècnica de pesca per arrossegament en alta mar.
Tot just un grapat de països posseeix flotes de pesca d'arrossegament.
Els quals es destaquen com més actius: Rússia i Nova Zelanda, però entre ells també figuren Espanya,
Portugal, Noruega, Estònia, Dinamarca, Lituània, França, Islàndia i Letònia.
En el 2001, aquests 11 països acaparaven aproximadament el 95 per cent de les captures abissals amb
xarxes d'arrossegament, encara que per a realitzar la seva activitat es veuen forçats a recórrer grans
distàncies.
Per a capturar una tona de peix un vaixell necessita 2,3 tones de combustible.
Els països que integren l'EU en el 2001, capturaven el 60 per cent de la pesca d'arrossegament de fons en
alta mar.
Espanya represento al voltant de dos terços del capturat en la EU, és a dir el 40 per cent del capturat en
l'àmbit mundial per les flotes dedicades a la pesca d'arrossegament de fons en alta mar.
Estudis de la biodiversitat han revelat que les activitats humanes exerceixen una marcada influència en la
disminució del nombre d'espècies, en la grandària i la variabilitat genètica de les poblacions silvestres
marines en la pèrdua irreversible d'hàbitats i ecosistemes.
Així, mentre moltes espècies disminueixen en abundància i distribució, unes altres incrementen la seva
població de forma explosiva fins a constituir-ne, en alguns casos, en plagues.
Dramàticament s'està reduint la grandària de les poblacions de peixos, amb les conseqüències per a la
biodiversitat.
Aquesta crisi de la biodiversitat esta ocasionada per:
• Sobreexplotació per part de l'home, incloent activitats legals (com la pesca d'arrossegament de fons.
• Destrucció d'hàbitats causades per diverses activitats productives.
• Els efectes negatius de les interaccions amb enemics naturals.
• Contaminació (fertilitzants, fumígens, etc.).
• Per catàstrofes naturals.
art d’arrossegament entre dos
Art de pesca en el qual s’empren remolcats mitjançant una embarcació amb un sistema de portes verticals
i horitzontals que permet mantenir l’art entre dues aigües a l’altura convenient.
En ell es fan servir dues barques en parella, d'aquí la denominació "Bou", perquè arrossegaven l'art com
una parella de bous igual que una arada, al poder treballar en profunditats i amb arts majors els aparells
pesaven més, aixecant-se mitjançant uns grans torns de fusta, precursors de les actuals maquinetes,
moguts per unes llargues barres del mateix material que empenyien els mariners.
Des de Catalunya va començar a expandir-se a la resta de la península Ibèrica i després a Europa,
provocant múltiples conflictes amb els pescadors que empraven arts tradicionals.
Existeixen abundants documents històrics on es relaten aquests fets (encara avui perduren en part
aquests conflictes, en menor quantia, per que cada vegada queden menys explotacions artesanals, a
causa del cessament de l'activitat o a la reconversió de les mateixes cap a l'art d'arrossegament).
Una dada curiosa: fins a la integració dels enginys mecànics per a la propulsió de les embarcacions, els
vaixells d’arrossegament mai se sabia quan tornarien ja que depenien únicament de la força eòlica, en
moltes ocasions quan havien d'allunyar-se per que les captures escassejaven en la costa per causes
diverses (migracions biològiques, etc.) i els sorprenia el vent de terra (el mestral o la tramuntana) arribaven
molt lluny i al cessar la força del vent quedaven completament parats,
El vent de mestral bufant amb virulència aixecaven l'art potser ple de captures i solament els quedava
l'opció de resar perquè bufés el vent de fora, (de component S. o E) si aquest vent trigava a arribar es
veien obligats a llençar el peix a l'aigua per que mancaven de mitjans de conservació, al donar-los el vent
de fora tornaven a tirar l'art al mar per a arribar a la costa amb peix fresc.
No cal oblidar tampoc que la infraestructura viària i la falta de mitjans per al transport per terra de les
captures no facilitava el repartiment, solament els pobles propers a la costa podien gaudir dels menjars
que oferia el mar, era per tant una autèntica aventura el fer-se a la mar per a pescar a l'arrossegament.

art d’arrossegament entre dues aigües
Sinònim d’art d’arrossegament flotant.
art d’arrossegament flotant
Art d’arrossegament entre dues aigües.
art d’arrossegament pelàgic
Les seccions davanteres de la xarxa estan usualment fetes per llargues xarxes o entenimentades, les
quals arrosseguen als peixos cap al final de la xarxa que té forma d’embut.
L’arrossegament pelàgic pot ser arrossegat per una o dues (arrossegament a parells o per parelles)
embarcacions.
Aquest mètode pot ser altament específic, amb poques captures accidentals d’altres espècies, quan
l’espècie objectiu de la pesquera són adults d’una espècie determinada.
Les xarxes d’arrossegament pelàgic, especialment l’arrossegament pelàgic per parelles, estan associades
a captures accidentals de cetacis, tortugues i altres espècies de mamífers marins com ocorre amb el dofí
comú en Canal de la Mànega.
La captura accidental de juvenils de l’espècie objectiu pot ser alta en algunes pesqueres.
art d’arrossegament per a anguiles
Art utilitzat a València per a la pesca de anguiles.
art d’encalç
Arts que actuen acorralant o empaitant el peix fins a atrapar-lo, són els diversos arts d’arrossegament que
tenen forma d’embut i els arts d’encerclament.
art de calar
Disposar l’art en la forma convenient a la seva espècie o classe per a realitzar la pesca.
art de captura passiva
Arts que actuen capturant el peix que accidentalment hi topa, son els sardinals, els tremalls, i altres arts
que mallen el peix, és a dir, els arts comunament anomenats xarxes.
art de fons
Arts de captura passiva, de forma rectangular, que es calen de manera que l’armadora del plom resta
arran del fons.
art de globus
És el tipus d’art francès, sense fisca.
art de gros
Art comunal que en casos excepcionals, es calava a El Port de la Selva quan es presentaven grans moles
de tonyina i quins productes es repartia entre tots els habitants del poble, inclús els que feien el servei
militar, les viudes, mallals, etc.
art d'hissar
Consisteixen en un drap de xarxa horitzontal o una borsa en forma de paral·lelepípede, piràmide o con
amb la boca oberta cap amunt.
Utilitzant llum o esquer per atreure als peixos, se submergeixen a la profunditat desitjada i després es
treuen a mà o bé s'halen mecànicament, des de la costa o des d'una embarcació.
Els peixos que es troben sobre la xarxa queden retinguts en ella quan l'aigua s'escorre.
art d’hissar des de costa
Al moll es fixa un tirant de fusta o de ferro amb una politja en el seu extrem, permetent mitjançant un cap
pujar i baixar l'art, el qual és un cèrcol metàl·lic del que penja una xarxa de malles petites, en forma de con
invertit.
Una vegada col·locat l'aparell de pesca en el seu lloc, se li posa en el fons un tros de lona estesa i sobre
ella un esquer.
Es baixa lentament fins al fons, deixant-ho immòbil un temps prudencial.
Després s'aixeca ràpidament, capturant els peixos presents amb la carnada.

art d’hissar des de embarcació
A aquest grup pertanyen els arcs, amb els quals es fan les feines des d’una o més embarcacions.
art d’hissar portàtil
Són petites xarxes de mà que no necessiten instal·lació fixa.
art de la barca
En Màlaga, xàvega.
art de la mar
Professió de mariner.
art de malla real
En Andalusia, cèrcols, corral o desocupada de xarxa.
art de nit
Art emprat per a la pesca amb llum, molt més petit que el de dia.
art de parada
Sinònim d’art fix.
art de parada de xarxa
Sinònim d’art de sedàs.
art de parany
Art compost per xarxes que s’estenen des del fons fins a la superfície i que, disposades en forma de
laberint, acaben en una càmera o recinte del com els peixos no poden sortir.
art de pesca
Els arts de pesca son el conjunt de xarxes de diferents tipus preparades per a la captura de peixos i altres
animals marins.
En ocasions reben el nom d'art altres instruments, també destinats a la pesca, composts per hams o altres
elements diversos aplicats a fins molt concretes.
No obstant això, aquests sistemes de pesca reben més comunament el nom d'aparells i en altres casos el
de paranys.
Des del punt de vista de la seva finalitat en la pesca es divideixen en: arts d'arrossegament, arts de cèrcol i
arts d’enxarxar-me’n.
Els dos primers s'utilitzen en les modalitats de pesca activa, quan es va a la cerca dels peixos, mentre els
últims són de pesca passiva atrapant tan sols aquells animals que s'enganxen en els mateixos.
En la moderna pesca industrial, els sistemes d'arts de major prestigi són els d'arrossegament, els de cèrcol
i les diferents varietats d'art d’enxarxar-me’n.
Els arts d'arrossegament i de cèrcol tenen possiblement un origen comú, representat per una forma molt
simple d'art de platja.
Referent a això cal tenir present que, com en molts instruments importants, la seva aparició no es deu
comunament a un sol efecte, sinó que és molt probable que els seus inicis simultàniament en diversos
llocs.
Així, el rastre o gànguil pot ser considerat com un element originari en l'aparició dels arts d'arrossegament
en les costes mediterrànies de França i Espanya.
El dredge, molt semblant al rastre, és d'ús, molt antic en les costes angleses, on ja s'usava en el segle XIV
un model molt reduït d'art de platja, al que es va col·locar una perxa transversalment amb la finalitat de
mantenir oberta la seva boca al remolcar-lo amb una embarcació.
Segurament altres formes d'arts de pesca utilitzats en diferents llocs han donat origen posteriorment a
models diferents d'arts de pesca.
Segons la seva estructura i funcionament poden ésser:
• De malla (xarxes): Són arts que es construeixen entrellaçant o nuant entre si fils, caps o filferros per
formar rombes o quadrats, anomenats malles.
La forma i grandària de la malla depèn del tipus de xarxa o del lloc que aquesta ocupi en l'art.
La llum de malla és el principal paràmetre que fiscalitza DINARA.

Això es deu al fet que la llum de malla és determinant de la talla dels individus que captura la xarxa.
Es considera com a llum de malla a la distància entre nusos oposats, mesura entre la part interna dels
mateixos, amb calibre que exerceixi 4 kg. de tensió.
Es diferencia de la denominada longitud de malla, que és la distància entre dos nusos oposats, però
mesura de centre a centre de nus.
• D'ham: Són arts que empren un o més hams.
En general es tracta de línies denominades "mares” a les quals es fixen ell o els hams encebats per
atreure als peixos.
Poden calar-se en el fons o en superfície.
• Arts per ferida: La captura de la presa s'efectua mitjançant ferides punxants, valent-se d'útils simples i de
fàcil maneig.
Són les tècniques de pesca més antigues.
• Paranys: És un tipus d'art fix consistent en una estructura d'armadura rígida, dissenyat per permetre el
ingrés però no la sortida de l'animal.
Com a atractiu pot portar carnada o llum (en cas de capturar gambetes)
• Altres tipus: Rasclets per a captures manuals i rastres per operar des d'embarcacions.
D'acord a la selectivitat poden ésser:
• No selectives: Capturen sense discriminar espècie, ni grandària.
• Selectives: Són aquelles que pel seu disseny i manera d'operació permeten retenir l'espècie objectiu,
evitant o minimitzant la captura d'altres espècies així com d'espècimens de talla no desitjada.
La selecció de la captura per l'art pot fer-se segons dues condicions fonamentals:
Per grandària: utilitzant grandàries de malla o d'ham adequats a la talla dels individus que es desitja
capturar.
Per selectivitat de la espècie: Basada característiques morfològiques i fisiològiques (sensorials, motrius, de
comportament, etc.) que permeten discriminar la captura basant-se en el particular disseny i operació de
les arts
Poden esmentar-ne com a exemple els paranys per a crancs, llagostes, polps, anguiles, pagre rosat, entre
unes altres.
Segons el sistema de captura:
• Arts que intercepten el pas.
• Que van a la recerca de la presa.
• Que atreuen la presa cap a l'art (mètodes atractius)
En els mètodes atractius són emprats elements tals com a llum o carnada (esquer).
Aquests mètodes són utilitzats per exemple en carnada i poteres.
art de pescar
Xarxa de pescar, que consta duna bossa en forma de sac i dues extremitats nomenades “cues” o
“cames·”, proveïdes de surada i plom, i dos caps de corda per a llevar-lo.
Es cala amb una embarcació apropiada, anomenada caro, i es lleva de la platja estant.
S'hi pesca peix menut.
L'art és molt estès a tota la costa catalana.
art de platja
En la seva forma més primitiva està constituït per una gran xarxa muntada sobre ralingues disposades de
tal manera, com, per exemple, les xàvegues i els bolitxos.
De totes maneres en algunes àrees encara es troben arts de platja com, per exemple, la traïnya del
Cantàbric, el aljerif i la treta que s'usen en la desembocadura del Miño, i la saboguera i el art de Reig d'ús
en el delta del riu Ebre.
Aquests arts es disposen descrivint un gran semicercle en la platja, per a això es deixa en terra un dels
extrems del cap mentre la embarcació encarregada de realitzar la maniobra es dirigeix a la mar i, descrivint
un gran semicercle, cala l'art, regressant al lloc d'origen amb el cap de l'altre extrem de l'art.
En aquesta forma, un grup d'homes i dones comença a llençar dels dos caps el que l'art es va tancant a
mesura que s'acosta a la platja.
En aquest moment es procura que l'art es mantingui al costat del fons, ja sigui amb l'ajuda dels propis
pescadors, que, entrant en l'aigua, mantenen subjecta la xarxa amb els peus, o pedres o altres llastos.
Per altra banda, la xarxa es manté vertical gràcies als flotadors col·locats en la ralinga superior.
Aquest tipus d'art, precisament en aquesta forma primitiva, és el qual ha evolucionat cap a l'art
d'arrossegament de fons i al de cèrcol.

art de Port Reig
Art que funcionava com una almadrava de vista dins la platja del seu nom en la abadia de El Port de la
Selva i amb el que es capturaven tonyines, bonítols i peixos de pas.
art de portes
Art d’arrossegament en el qual s’aconsegueix mantenir oberta la gola de l’art mitjançant dos grans taulons
de fusta, disposats obliquament entre l’art i el cable d’arrossegament un a cada cable perquè la pressió de
l’aigua els separi.
art de posat
Art que no és d’arrossegament, sinó que al calar-lo queda fix en el lloc durant un període de temps,
generalment inferior a les vint-i-quatre hores.
art de potes llargues
Tant s’aplica als caderners com als altres arts que treballen al fons
art de reballar
Nom que es dóna a Catalunya a les xarxes que es posen en les cales.
art de reballes
En Roses, art de tonyines.
art de rec
Art de pesca, de forma rectangular i calons en els extrems, que s’empra en el Delta de l’Ebre, normalment
s’arrossega a mà des de la riba.
art de ròssec
Sinònim d’art d’arrossegament.
art de sardinal
Compost de peces de xarxa de fil de lli molt prim, amb que en el Mediterrani s'aconsegueix anualment
abundant collita de sardina, de la pesca de la qual va procedir la seva denominació.
Els habitants de la Costa de Catalunya i València usen en la temporada respectiva un sens fi de sardinals,
que resulta un ram considerable d'indústria
Cada peça de sardinal sense armar consta en el seu llarg de cinquanta i quatre á cinquanta-cinc braces: i
d'onze á dotze d'ample, pel comú amb vuit-centes malles de poc mes de mitja polzada en quadro.
S'arma amb dues cordes d'espart.
Encara que en els països que es tracta es troben també alguns altres arts destinats á la pesca de sardina i
seitó, les xarxes sardinals per si soles, a mes d'abastir en fresc al consum d'aquells pobles marítims, i una
infinitat d'altres interiors, proporcionen matèria, que la seva manufactura exportada á països estrangers,
sobre contribuir a l'augment, dóna ocupació á moltes famílies.
Aquesta veritat es qualifica amb dir, que sense contar els molts ports que es confiten o beneficien amb la
sal els peixos referits (preparació que generalment s'entén amb el nom de Anxova)
Els suros són petits i rodons, i consegüentment els ploms pesen una unça poc mes o menys, i es
col·loquen amb el ordre en que s'explica en l'art.
A més exigeixen aquestes xarxes certs caps o cordes primes amb les seves respectives boies.
El tot d'elles, que en general consten de tres a quatre peces, no admet floc o sac, perquè són merament de
deriva, i de les quals els pescadors diuen de emmallar.
Cada peça sol tenir de cost de dos-cents a dos-cents i cinquanta pesos senzills.
art de sedàs
Xarxa gran, com la traïnya que es tanca enterament com una cleda, i arriba des de la superfície de l’aigua
fins al fons.
art de sorpresa
Art que agafa els peixos desprevinguts i els captura d’improvís, com succeeix amb el rall que es llança i
cau sobre ells si més no ho espera.
art de terra

Sinònim xàvega.
art de tir
En general, tot art que es cala per mitjà d’una embarcació i seguidament s’arrossega des de terra, halant a
mà dels caps fins a treure’l a la platja.
art de tonyines
En Roses nom amb que es designava l’art de xàvega emprat en la pesca de la tonyina.
art de vaca
Aparell d'arrossegament format per:
• Cames: draps de forma triangular d'uns 25 m. de llarg.
• Calons: peces de ferro que van unides amb cordes a la resta de l'aparell.
La corda inferior és el burleta, de filferro, i la superior és la corda del suro amb boies de plàstic.
• Portes: de fusta i rectangulars, recobertes de ferro per les vores i en el mitjà per a reforçar-les.
Mesuren 60 cm. de llarg per 1,20 m. d'alt.
Està unit al vaixells pel calament.
• Cop: format per la boca, que és l'entrada a xarxa de protecció de la part de baix, el parany, en forma
d'embut per a evitar que el peix fugi, i el sac.
Quan l'embarcació arriba a la zona de pesca, llança l'aparell al mar per la popa i ho va arrossegant durant
un temps, que pot anar des de l'hora i mitjana fins a les quatre hores.
A l'acabar s'aixeca a bord amb l'ajuda d'un hissat i es tira en la coberta el peix per a seleccionar-lo.
S'empra per a tot tipus de peixos de fons, crustacis, polps, calamars…
art de vaquera
Ormeig usat per a pescar amb aquesta modalitat.
art de xavegada
Art gros amb què es pesca a l’encesa.
art del aeroplano
Nom que van donar els pescadors de la Barceloneta a un art de bolig, emprat en aquestes costes.
art del bou
Amb aquest nom s’anomena la xarxa que utilitzen els quillats en la pesca d’arrossegament.
L’art de bou, la xarxa té la forma d’un embut que s’eixampla al final.
La boca de l’art (lloc on s’obre) no és, totalment circular.
La part que hi ha més a prop de la barca són dues peces de xarxa que formen com dos braços estrets i
bastant llargs.
Aquests braços tenen la malla força clara (de forat gran) i per la part que mira a la barca acaben
pràcticament en punxa.
Aquestes peces de xarxa reben el nom de bandes, les bandes van lligades a unes cordes gruixudes, tant
per la part de dalt com per la de baix.
De la de dalt se’n diu buldau de suros, i hi van lligats uns flotadors plàstics o metàl·lics que els pescadors
anomenen boles, bombetes o, simplement, flotadors.
Tenen la funció d’obrir verticalment la boca de l’art, que, en llenguatge mariner, se’n diu gola.
La corda inferior de les bandes duu ploms i cadenes de ferro; s’anomena buldau de ploms.
El buldau de suros és més curt que el de ploms i, per tant, la xarxa de la part superior de la gola (que
s’anomena cel) està més avançada que la de la part inferior.
El buldau de ploms s’arrossega pel fons i va aixecant el peix, que no pot sortir per dalt car es troba amb el
cel.
La xarxa s’estreny progressivament fins a arribar al màxim en el goleró, que després s’eixampla formant el
cóp o corona, que és el lloc on el peix queda retingut.
A cada cantó del cóp hi trobem unes bagues de corda que s’anomenen cornalons i serveixen per a moure
el cóp.
De cadascuna de les bandes del bou, i en direcció a la barca, en surten dues cordes, anomenades
malletes, que, per l’altre extrem, van lligades a la part externa de les portes.
A la part interna de cadascuna d’aquestes, s’hi ferma un dels cables que, per l’altre extrem, s’enrotlla al
gigre.

Teòricament, les barques de la pesca al bou tenen la sortida establerta a les set del matí.
El patró governa el bastiment cap allà on creu que pot fer una bona pesquera.
Un cop s’ha arribat al calador, es cala l’art, que vol dir que es llança la xarxa a l’aigua.
Aquesta operació es fa sempre començant primer pel cóp i anar seguint fins a arribar a les bandes i, tot
seguir, les malletes i mantenint sempre un mínim de màquina endavant per evitar que s’apili.
S’amarren les malletes a la part exterior de les portes.
S’afluixa el fre del gigre alliberant el cable, les portes s’enfonsen i el bou les segueix, donant més màquina
i, per tant, augmentant la velocitat de navegació.
Un cop s’ha donat tot el cable necessari, es frena el gigre, es redueix la màquina perquè les portes arribin
al fons i, a poc a poc, es torna a augmentar la potència del motor per tal que la xarxa comenci a pescar.
Quan la barca es posa en moviment, la xarxa es va arrossegant pel fons per la tracció del motor i s’obre
lateralment per la resistència a la tracció que ofereixen les portes que actuen com a divergents, i
verticalment per l’acció de flotació exercida per les boles del buldau de suros.
Passat el temps que el patró considera suficient per a haver agafat prou peix, o bé perquè l’orografia o la
superfície del calador no permeten seguir, comença la maniobra de xorrar o llevar (treure l’art de
l’aigua).
Amb la barca parada, el gigre comença a girar i, a poc a poc, va plegant els cables a la bobina fins que
arriben les portes, que s’amarren als laterals del pal.
Es deslliguen les malletes de la part externa de les portes i, normalment, s’enrotllen en una bobina
exclusiva per a elles situada més a popa del gigre del cable o bé s’estiben a coberta.
Finalment, arriba l’art, que, com que ve carregat de peix i pesa molt, s’acaba de pujar dalt de la barca amb
un bossell senzill o doble que hi ha al capdamunt del pal.
Quan el cóp és dalt de la barca, se’l belluga utilitzant els cornalons i se l’obre per una lligada o una gran
cremallera que té a l’extrem posterior.
Ales hores cau damunt la coberta tot el que s’ha capturat.
Després, es fa la tria de la pesquera, es renta, s’encaixa, es fa una darrera tria i s’estiba a la gelera fins a
arribar a port per vendre-ho a la subhasta.
El bou és una xarxa que pesca arrossegant, ja que és la barca qui l’estira.
A diferència de la majoria dels altres arts, és el bou el que va a cercar el peix, naturalment sense que el
patró sàpiga si n’agafarà o no.
Amb aquesta xarxa es pot pescar en fons de tota mena sempre, és clar, que no hi hagi obstacles, perquè
l’art hi quedaria arrapat i es trencaria.
Amb aquest art també es pot pescar en moltes fondàries.
Les limitacions són, d’una banda, els mínims que la legislació imposa per a la protecció d’aigües somes
per evitar la destrucció del fons deguda a l’erosió que produeix aquest art, i de l’altra, que amb la
tecnologia actual no surt a compte ultrapassar els 700 o 800 m de fondària.
La diversitat d’espècies que es capturen amb aquest art és molt alta i depèn de la tipologia del fons i la
fondària.
Entre les més habituals hi trobem: maire, bròtola, lluç, rap, congre, pixota vermella, palaia, gamba,
escamarlà, pop i un llarg etcètera.
art del bou antic
Art que estaven formats per dues bandes de malla clara, els cacerets que delimitaven la boca de l’art o la
gola que en la seva juntura amb ells feia que la part alta s’avancés a la baixa que arrossegava.
La màniga en forma d’embut anava disminuint la secció de la boca servint d’unió entre aquesta i el goleró,
format per tres peces.
art del bou vaca
Art de pescar igual a l’ampra’t en la pesca del bou, però més petit, que arrossega una sola embarcació
proveïda de dues llargues perxes laterals, una a cada banda, en els extrems de les quals es lliguen els
caps de l’ormeig.
art del morenell
Nansa de forma molt més estreta i tenia la boca de l’afàs molt més petita ja que es dedicava a la pesca de
congres i morenes que són peixos de cos molt més llarg i estret i amb les nanses podien sortir altra
vegada pel forat per on havien entrat.
art del palangró

Consisteix en un llarg cap mare horitzontal del que pengen braçolades verticals convenientment separades
acabades en un ham que s'enceba amb diferents productes on queden enganxats els peixos.
Porta al llarg del cap emplomades que permetran que aconsegueixi més o menys profunditat i boies que
ajudaran a localitzar-ho i permeten el seu desplaçament segons els corrents o marees.
La pesca amb palangre està considerada com la pesca més selectiva que existeix, ja que depenent de
l'esquer, de la grandària d'hams utilitzats i la distància entre ells s'aconsegueix un tipus de pesca o un
altre, igual que una grandària de la captura o un altre.
La longitud total màxima del palangró no superarà 3.000 metres.
El nombre màxim d'hams no excedirà d'1.000.
La pesca amb ham i palangre és un dels sistemes de pesca més antics coneguts, sent els pescadors
espanyols els precursors d'aquesta modalitat.
Tradicionalment, l'encebament d'hams ha estat fet manualment, usant-ne caixes i coves per
emmagatzemar el palangre abans de col·locar-ho en el mar.
Es capturen principalment congrio, llobarro, sarg, lluç, palometa, abadejo, i nero.
La seva pesca és essencialment nocturna i s'utilitzen ganxos per hissar la pesca a bord.
art del Reig
Art de platja, molt semblant en el seu aspecte general a la cenyida, que es conserva en la desembocadura
de l’Ebre, per a la pesca de grans espècies de riu.
art fix
Les arts fixes són aquelles que una vegada calades operen ancorades al fons o a les ribes, mantenint-se
en la mateixa posició fins que es recullen.
A aquesta classe pertanyen les almadraves, els corrals, el palangre de fons, el tremall, etc.
Les arts fixes poden, al seu torn, diferenciar-se en arts de parany i arts de emmallament.
Les arts de parany (com les almadraves i els corrals) consisteixen en una sèrie de xarxes amatents en
forma de laberint que dirigeixen al peix fins a una càmera final en la qual és impossible la reculada,
quedant labors atrapat.
Les arts de emmallament poden actuar pròpiament per emmallat o per embossament, que s’utilitzen en la
captura passiva, per al que han de simetritzar-ne amb al entorn, pel que se’ls dota d’una coloració no
aconsegueix travessar el tronc quedant encaixat en la xarxa.
Si el peix intenta, llavors, retrocedir per a alliberar-se dels enganxes, el fil de la malla sol enganxar-se en
els opèrculs al introduir-se sota ells.
El atrapa-me’n per emborsament es produeix quan el peix, al travessar la malla externa, més àmplia, es
topa amb la xarxa interior, podent embullar-se en aquesta o quedar embutxacat entre ambdós draps.
El tremall pot constar de dos o de tres draps superposats: tindrà dos quan es pretengui capturar als peixos
que se sap van a topar amb el tremall duna banda concret (s’intercepta el pas del banc de peixos), i tindrà
tres quan s’operi duna manera més aleatòria.
art francès
Arts moderns, elaborats els primers, cap als anys 60, amb fil de plàstic i niló.
art gros
Art comunal, que en casos excepcionals, es calava a El Port de la Selva quan es presentaven grans moles
de tonyines i quin productes es repartien entre tots els habitants del poble, inclús els que feien el servei
militar, les vídues, malats, etc.
art halièutica
Art de la pesca.
art italià
Sinònim bou italià.
art mòbil
Se’n diu arts mòbils a les quals poden ser arrossegades per l’embarcació o ser deixades a la deriva,
encara que això no exclou que puguin ser assegurades també a ’embarcació per a evitar un excessiu
allunyament o la seva pèrdua.
Les arts mòbils dirigides a les arts d’arrossegament les de sac o floc, les de cèrcol, el curricà, etc.

Les arts mòbils de deriva comprenen a la denominada pròpiament xarxa de deriva (que pot també ser de
tipus tremall), al palangre de deriva, al sardinal, i a la bonitolera o corredissa.
Les arts d’arrossegament són remolcades per una o dues embarcacions amb el moviment de les quals
pretenen travessar el banc de peixos, realitzant-se la captura al capturar a aquests en el floc.
Aquestes arts es diferencien en arts d’arrossegament de fons o bentòniques, de gran obertura vertical, i de
profunditat regulable, segons la zona que operin, i en arts de cèrcol, que s’empren per a envoltar als
peixos pelàgics (que neden prop de la superfície) de manera que se’ls impedeix escapar duna zona cada
vegada més reduïda, a mesura que el cèrcol s’estreny de manera progressiva una vegada que s’ha tancat.
Així, els peixos són capturats després en un espai reduït en han estat obligats a concentrar-se.
art mosca
Art de cèrcol de beina de tres-cents trenta metres de llarg, malla de deu centímetres i altura potestativa,
encara que la suficient perquè s’estengui des de la superfície fins al fons.
art no selectiu
Art que captura peixos de qualsevol grandària.
art passiu
Sinònim d’art de voluntat.
art pelàgic
Son arts d’arrossegament a mitges aigües, més o menys prop del fons segons es graduïn, que estan
considerats molt nocius el la mediterrània.
art permanent
Art que roman calat en el mateix lloc durant una llarga temporada.
art quadrat
Art de deriva del francès, malgrat la denominació, no significa que els costats de l’art tinguin la mateixa
alçada que la part superior, quan tots els arts eren de dos tels aquest duia un lateral de més.
art real
En certs llocs, palangre per la seva virtut de no espatllar els fons ni matar les criatures.
art selectiu
Art que per les seves especials característiques sol captura pescat d’una talla determinada.
art temporal
Art que es deixa calat durant un curt període de temps, generalment unes poques hores.
art tonaira
A Catalunya, el 1722, s'usava un art anomenat tonaira.
Es tractava d'una xarxa de deriva, de 350 a 500 metres de Ilarg, que es deixava calada perpendicularment
a la costa durant tota la nit.
Sense grans canvis (havia crescut fins a fer 800 metres de longitud) aquest art encara s'usava entorn de
1950 a I'Ametlla de Mar. al sud de Tarragona.
A Mallorca aquest tipus de xarxes s'anomenen almadraves de vol o volants amidaven 500 metres de
longitud i es deien almadravilla de deriva en espanyol.
Cap a finals de segle, 1769-1782, es descriu una altra tipus de tonaira, que s'usava a Cotlliure, Catalunya
Nord quan un vigilant avisa de la presencia de tonyines, els pescadors es mobilitzen i amb les xarxes
dibuixen un semicercle, d'uns 100 metres de perímetre, amb el qual intercepten i tanquen les tonyines.
Després la xarxa és cobrada des de terra.
Sinònims art tonyinaire
artaire
Patró dels ormeigs, el qui tira l’art.
artaire
Tirador d'art, el que s'ocupa a estirar la corda de l'art de dia.

artefacte
Tot objecte que no ha menester de cap transformació substancial per al seu aprofitament i que, per tant,
s'usa en la forma i dimensió amb que es presenta.
artefacte esportiu
Tot element destinat a la pràctica esportiva en les aigües o que, desplaçant-se per l'aire, sigui remolcat per
una embarcació.
artefacte flotant
En la legislació nàutica espanyola es considera artefactes flotants (o de platja) a:
• Piragües, kayacs i canoes sense motor.
• Patins de pedals o proveïts de motor amb potència inferior a 3,5 kW.
• Taules a vela.
• Taules lliscants amb motor, les embarcacions d'ús individual i altres enginys similars a motor.
• Instal·lacions flotants fondejades.
artefacte fluvial
És tota construcció flotant que manca de propulsió pròpia, que opera en mitjans fluvials, auxiliar de la
navegació mes no destinada a ella, no compresa en la definició d'embarcació fluvial, subjecta al règim de
documentació i control de l'autoritat competent.
artefacte naval
És tota construcció flotant amb capacitat i estructura per a albergar persones o coses, la destinació de les
quals no és la navegació, sinó quedar situades en un punt fix de les aigües.
També ho és el vaixell que hagi perdut la seva condició de tal per haver quedat amarrat, encallat o fondejat
en un lloc fix, i destinat, amb caràcter permanent, a activitats distintes de la navegació.
No tenen la condició d'artefactes navals les obres i instal·lacions que per trobar-se permanentment
subjectes al fons de les aigües, tenen la consideració de béns immobles conformement al Codi Civil.
artesa
Tina gran amb el fons foradat, que s'utilitza per escórrer i eixugar el caps enquitranats.
artet
A Catalunya, València i Balears, xàvega petita una mica major que el artó de cóp generalment rectangular i
ralinga de ploms més avançada que la de suros, que s’usa halant-la des de la platja o des d’una
embarcació.
artet
Art d’arrossegament i de cèrcol, constituït en les formes mes primitives.
artet
Ormeig de pesca semblant a l’art de platja, però de dimensions més petites.
artet
Cada un dels pals que es col·locaven a la galera per aguantar una vela horitzontal.
artet
Xarxa que es cala a curta distància de terra, i es llença a la platja amb dos caps.
artete
En València, art de tir similar a la cinta o bolig.
àrtic
L'Àrtic és l'àrea al voltant del Polo Nord de la Terra. Inclou parts de Rússia, Alaska, Canadà, Grenlàndia,
Islàndia, la regió de Lapònia, a Suècia, Noruega i Finlàndia, i les Illes Svalbard, així com l'oceà Àrtic.
Les isotermes de 10° C al juliol són comunament usades per definir la vora de la regió àrtica.
L'àrtic és també conegut com la terra del sol de mitjanit, fenomen que pot ser apreciat a l'interior del cercle
àrtic.

Existeixen nombroses definicions de regió àrtica.
El límit de l'àrea generalment és considerat en Cercle Polar Àrtic (66° 33’N), el qual és el límit del Sol de
Mitjanit i de l'ós polar.
Altres definicions estan basades en el clima i l'ecologia, com la isoterma dels 10 °C del mes de Julio, el
qual correspon aproximadament a la línia arbòria en la major part de l'àrtic. Social i políticament la regió
àrtica inclou els territori més del nord dels vuit estats àrtics (Canadà, Dinamarca, Estats Units, Finlàndia,
Islàndia, Noruega, Rússia i Suècia), incloent Lapònia, si bé per a les ciències naturals, per les seves
característiques gran part d'aquest territori és considerat subàrtic.
L'àrtic és en el seu major parteix un extens oceà cobert d'una banquisa, envoltat per terres despoblades
d'arbres i subsòl gelat.
Desborda de vida, incloent organismes vivint en el gel, peixos, i mamífers marins, ocells, i algunes
societats humanes.
Per la seva naturalesa la regió àrtica és un àrea única.
Les cultures de la regió i els oriünds del lloc s'han adaptat a les condicions extremes i al fred.
Des de la perspectiva del balanç físic, químic i biològic, està en una posició clau.
Reacciona de forma sensible particularment als canvis del clima, que aporta un reflex global de l'estat de
l'entorn.
Des de la perspectiva de la investigació en el canvi climàtic, est és considerat un sistema d'alerta
primerenca.
El seu principal problema és el desglaç àrtic (reducció del percentatge gelat de l'oceà àrtic i al fondre’s la
capa de gel de Grenlàndia) que provocaria conflictes per la seva sobirania a causa del trànsit de vaixells,
que escurçarien distàncies per un potencial pas del Nord-oest, i els seus Camps petrolífers i altres
combustibles fòssils, un terç de les reserves mundials.
artíles a mitja elaboració
Elements que requereixen de processos ulteriors per adquirir la forma final en què seran exportats i/o
comercialitzats, i que no siguin meres operacions de muntatge, marcació, composició d'assortiments i
altres operacions o processos semblants.
articles de botiga
Articles mercaderies destinades a ser adquirides pels passatgers i tripulació durant la navegació.
articles encriptos
Articles usats per a desxifrar missatges.
articles restringits
Són totes aquelles mercaderies a les quals s'apliquen les Regulacions de IATA sobre Articles Restringits.
El seu transport pot acceptar-ne amb avió de passatge o de càrrega, subjecte a determinades condicions,
o només en avions cargues o bé no ser admissible per manera algun per al seu transport aeri.
Tals articles estan en el reglament dintre d'una de les següents classes:
Combustibles líquids; Materials corrosius; Agents etiològics; Explosius; Gasos comprimits, líquids o
inflamables; Articles tòxics; Materials radioactius Altres articles restringits.
artifici
Se’n diu artifici a tot mecanisme preparat per a provocar l'encès d'una càrrega explosiva.
L'artifici és una mica necessari en totes les càrregues de tir per a evitar la detonació espontània d'elles.
El mecanisme més conegut com artifici és l'espoleta que s'usa generalment en els torpedes, mines,
projectils d'artilleria, càrregues de profunditat, etc.
Existeixen diversos tipus i es poden agrupar en quatre categories:
• De percussió, amb funcionament mecànic o elèctric .
• De temps, rellotgeria que funciona després d'un temps fixat .
• Mixta, formada per la combinació dels dos tipus anteriors.
• D'influència, accionada per ones electromagnètiques o hertzianes.
Associats a l'espoleta van els fulminants que una vegada activada l'espoleta produeixen una petita
explosió que provoca que exploti al seu torn la càrrega explosiva principal.
artillar
Dotar d'artilleria a qualsevol fortificació o a un vaixell.

artillar
Disposar per al combat l'artilleria d'una bateria, o una nau.
artiller de mar
Persona qui presta, en la marina de guerra i en els establiments de la marina, els serveis referents al
maneig de l’artilleria i a la seva conservació.
artilleria
Conjunt de canons i armes pesades i lleugeres que llancen projectils de calibres diversos.
En la marina es divideixen en tres tipus:
Principal que és la de calibre més gruixut, secundària que és artilleria de menor calibre que la principal i
l'artilleria antiaèria (abreujat A.A. ) que és artilleria de menor calibre usada per a la defensa d'atacs aeris.
En alguns casos tant la principal com la secundària són usades per a defensar-se dels atacs d'avions i per
això se’n diu en ocasions que els canons són de doble propòsit.
artilleria naval en el segles XVI i XVII
Durant els segles XVI i XVII els funcionaris reals tenien al seu càrrec en tot moment els canons,la munició i
les peces, tant a bord com quan s'emmagatzemava en terra.
L'armament se situava a bord de les naus abans d'emprendre la travessia, i es retirava quan arribava a
port.
Un funcionari titulat Majordom de l'artilleria de l'Armada del Mar, registrava i identificava cada canó,i
igualment registrava la seva sortida.
Els canons podien també utilitzar-ne per a la defensa de ports i ciutats emmurallades.
Duent un control exacte de les municions disponibles, la Corona podia arreglar-se amb un nombre
sorprenentment petit de grans peces d'artilleria, el que suposava un considerable estalvi.
La reglamentació de 1.522 establia la proporció de canons i artillers segons la grandària dels vaixells,
incloent el nombre de bales i la quantitat de pólvora per a cada canó.
De 1.610 a 1.624 l’artilleria de ferro colat s'importava d'Anglaterra, però a partir de 1.630 Espanya produïa
l'armament que es necessitava, gràcies a les foses establertes en Liérganas (Santander) per Jean Curtius
(artesà de Lieja).
En 1.622 va contractar amb la Corona la provisió d'artilleria de ferro colat i bales de canó a les armades,
galeres i fortaleses de la Monarquia.
Així, en 1.639 es van fabricar 370 canons i 18.500 bales de canó per als galions que s'estaven construint.
Per a 1.640 la planta de Liérganes i la de Santa Bàrbara havien subministrat en dotze anys a la Corona
1.171 peces d'artilleria i 233.360 bales de canó.
Els projectils eren de ferro o de pedra.
Els primers s'usaven per a danyar el buc del navili enemic i els segons equivalien a magranes de
fragmentació, ja que al xocar la pedra amb algun objecte es partia en multitud de trossos que feia la funció
de metralla entre el personal de coberta.
També es van fabricar de formes especials i buits, anomenats de molt diverses maneres com "àngels",
"enramats" i "encadenats”, usant-ne aquests últims per a abatre els aparells del navili enemic.
L'artilleria de ferro colat era més barata que la de bronze, però els canons de bronze duraven més i
pesaven menys, pel que era preferit pels artillers navals.
A pesar que un nou disseny havia reduït el pes de l'artilleria de ferro en una quarta part, aquests últims
seguien pesant el doble que els de bronze, aquests últims preferits pels homes de mar, que advertien que
els canons de ferro que es desprenguessin dels seus retranques al retrocedir o per una tempesta podrien
danyar el vaixell, independentment que fessin falta més homes per a manejar un canó tan pesat.
El Proveïdor General de l'Armada advertia "que els canons de ferro no haurien de llançar projectils
superiors a setze lliures, ja que solament amb el seu pes partiran un galió, tal com va passar amb el
Magdalena".
Però donades les dificultats per a proveir-se de coure, l'artilleria espanyola va seguir sent de ferro.
La flota atlàntica de 1.646 disposava de 1.058 canons de ferro i 275 de bronze.
La curenya de l'artilleria naval fins a finals del XVI (Armada Invencible) seguia sent de dues rodes, quan ja
per a aquestes dates la dels anglesos eren de quatre rodes, el que facilitaven les maniobres de càrrega i
posada en posició.
El reforç de les estructures va buscant major solidesa i capacitat de càrrega en perjudici de l’artillat.
Durant aquest període s'adopta la curenya naval de quatre rodes, i durant el segle XVII l'armament de les
naus va prenent les formes que predominarien fins a bé entrat el segle XIX.

artilleria naval en el segle XVIII
Fins a principis del segle XVIII, els canons es fonien amb un forat central, mètode que havia estat
perfeccionat pels germans Keller.
Una vegada que el tub havia estat fos i retirat del motlle, es procedia al polit de l’ànima, pel que era
col·locat verticalment, amb la boca cap avall, en la màquina de trepar.
Aquest mètode no va resultar enterament satisfactori, fins que en 1704 un suís, J. Maritz va fabricar foses
sòlides i va usar el trepant horitzontal dels tubs, fent rotar els tubs contra un trepant fix.
Aquest fet va coadjuvar, probablement, al desenvolupament més important registrat en la fabricació dels
tubs, durant el segle XVIII.
En funció de l'artilleria, es classificaven els navilis en quatre classes, segons ordre de 1.731: els de primera
classe duien més de 90 canons,existint al final del segle 12 navilis d'aquestes característiques, de segona
classe eren els embarcaven de 70 a 80 canons, de tercera classe els de 74 canons que eren els més
nombrosos, havent existit 72, de quarta classe eren de 60 a 64 canons, de 32 a 58 canons eren fragates, i
les corbetes de 16 a 28.
En 1765 es va publicar un Reglament que fixava les grandàries pel pes de les bales, i eren de 36,24,18 i
12.
Les portes es distribuïen a babord i estribord en nombre de 13 a 16 per bateria, i 6 o 7 en l’alcasser.
En el frontó del castell duien 2 carronades apuntant fixos cap a proa.
En la popa per sota del mirall havien 2 o 4 canons anomenats "guarda timó".
La pólvora es duia en barriques o gerros de coure , i en 1783 es van folrar de plom els pallons de pólvora
per a evitar les guspires que podien produir-se amb el coure.
Els canons seguien sent de ferro o bronze, i van aparèixer les "carronades", que eren canons més curts.
Per al bombardeig s'usaven els morters de 12 a 14 polzades de diàmetre i amb bombes de fins a 200
quilos de pes.
Les bales seguien sent de pedra o de ferro, anomenat a la més corrent "bala rasa".
També existien les de palanqueta per a desarborar a l'enemic, les de metralla, i la bala vermella (escalfada
la bola roent abans de disparar-la),que era molt perillosa de manejar.
artimó
Segons alguns, sols s'aplicava aquest terme a les galeres.
artimó
Nom que es donava al pal de mitjana i a la seva petita vela de tall.
artó
A Catalunya, nom que, juntament amb els de bolivet, artó o artet s’apliquen al bouet o bolig.
artoner
Persona que es dedica a la pesca amb l’artó.
arxipèlag
Conforme a la Convenció de les Nacions Unides sobre Dret del Mar, de 10 de desembre de 1982, s'entén
per arxipèlag un grup d'illes, incloses parts d'illes, les aigües que les connecten i altres elements naturals,
que estiguin tan estretament relacionats entre si que talis illes, aigües i elements naturals formin una entitat
geogràfica, econòmica i política intrínseca o que històricament hagin estat considerats com a tal (art. 46).
Per Estat arxipèlag s'entén, també conforme a la Convenció de 1982, un Estat constituït totalment per un o
diversos arxipèlags i que podrà incloure altres illes.
Els Estats arxipelàgics podran traçar línies de base arxipelàgiques rectes que uneixin els punts extrems de
les illes i els esculls més allunyats de l'arxipèlag.
La longitud de les línies no pot excedir de 100 milles marines, excepte un 3 per 100 del nombre total que
poden arribar fins a 125 milles.
Les aigües tancades en aquestes línies tenen la consideració d'aigües arxipelàgiques sotmeses a la
sobirania de l'Estat arxipelàgic.
L'amplària del mar territorial, de la zona contigua, de la zona econòmica exclusiva i de la plataforma
continental d'un Estat arxipelàgic es mesura a partir de les línies de base arxipelàgiques.
El règim jurídic especial establert per als Estats arxipelàgics no és d'aplicació als arxipèlags d'Estat;
aquells que formen part d'un Estat amb territori continental.
Aquesta qualificació ha de donar-se a Espanya als arxipèlags de Canàries i Balears; el seu règim jurídic és
el propi de les illes.

La Llei 15/1978, de 20 de febrer, sobre zona econòmica (B.O.E. núm. 46. de 23 de febrer) va introduir de
manera unilateral de criteri arxipelàgic en la delimitació dels espais marítims dels arxipèlags espanyols; no
obstant això, la llei en aquest punt no té efectivitat per falta de fixació de les línies de base rectes.
arxipèlag Balears
Arxipèlag d'Espanya, en el Mediterrani occidental; 5.014 km 2 , capital Palma de Mallorca.
Constitueix una comunitat autònoma uniprovincial.
El grup insular està compost per les illes de Mallorca, la major d'elles (3.640 km 2 ), on contrasta el paisatge
pla del Pla amb la serra de la Tramuntana (Puig Major, 1.445 m de altura, Menorca, Eivissa i Formentera,
al costat d'una sèrie d'illots (Cabrera, Conillera, Dragonera).
El clima de les illes és típicament mediterrani, amb escasses precipitacions (451 mm anuals), forts
estiatges i una general atenuació dels rigors excessius (mitjana de 16,9º C), si bé, a l'estiu, localment
s'aconsegueixen valors que superen els 40º C (a Inca, a l'interior de Mallorca).
Demogràficament, les Balears han mantingut des dels anys seixanta un notable vigor (44 % de creixement
absolut entre 1970 i 1990), com a resultat de la intensa immigració, estimulada, especialment, per l'auge
del turisme.
De fet, el fenomen turístic ha repercutit de tal manera en l'economia balear que ha transformat la seva
estructura econòmica i la seva infraestructura de comunicacions (aeroport internacional de Palma; millora
generalitzada de carreteres i transports), així com la fisonomia dels seus centres urbans. Igualment,
l'estructura de la població activa ha sofert notables transformacions, amb un augment espectacular en el
seu sector de serveis (gairebé el 70 %).
La tradicional agricultura balear se centra en els cultius de cereals, olivera, ametller i vinya.
Quant a la indústria, existeixen branques amb tradició, com la tèxtil, la del cuir i el calçat (del que Inca és el
cinquè productor del país), al costat de les de la construcció i l'alimentària (carns de Palma i Sóller,
productes làctics de Maó), connectades amb l'activitat turística.
arxipèlag Bismarck
Grup insular de Papua i Nova Guinea, en la Melanèsia; 53.000 km 2 de superfície.
Capital principal, Rabaul.
Al NE de Nova Guinea, comprèn les illes de Nova Bretanya (la més extensa), Nova Irlanda, Lavongai
(antigament Nova Hannover) i les de l’Almirallat.
Colònia alemanya de 1884 a 1914.
arxipèlag Campana
L'arxipèlag Campana està situada en l'oceà Pacífic a la regió austral de Xile, al sud del golf de Penes.
Les principals illes que ho formen són: Campana, Patricio Lynch, Llogaret, Esmeralda, Orella i Covadonga.
Administrativament pertany a la XI Regió d'Aysén i a la XII Regió de Magallanes.
Des de fa aproximadament 6.000 anys les seves costes van ser habitades pel poble kawésqar.
Al començament del segle XXI aquest poble havia estat pràcticament extingit per l'acció de l'home blanc.
arxipèlag Canari
Canàries és un arxipèlag de l'Atlàntic que conforma una de les disset comunitats autònomes d'Espanya i
una de les regions ultraperifèriques de la Unió Europea.
Està format per set illes principals: El Ferro, La Gomera, La Palma i Tenerife, que formen la província de
Santa Cruz de Tenerife; i Fuerteventura, Gran Canària i Lanzarote, que componen la província de Las
Palmas.
També formen part de Canàries els territoris insulars de l'Arxipèlag Chinijo (La Graciosa, Alegranza,
Muntanya Clara, Roque de l'Est i Roque de l'Oest) i l'Illa de Llops, tots ells pertanyents a la província de
Las Palmas.
La Graciosa és l'única d'aquestes illes que està habitada.
L'arxipèlag està situat enfront de la costa nord-oest d'Àfrica, entre les coordenades 27º 37' i 29º 25' de
latitud nord i 13º 20' i 18º 10' de longitud oest.
A causa d'aquesta situació, Canàries utilitza durant el hivern boreal l'Hora d'Europa Occidental (WET o
UTC) i durant l'estiu boreal l'Hora d'Estiu d'Europa Occidental (WEST o UTC+1), amb una hora de
diferència respecte a la resta d'Espanya que usa respectivament CET/UTC+1 i CEST/UTC+2.
L'illa de Fuerteventura dista uns 95 km de la costa africana.
No obstant això, són aproximadament 1.400 km els que separen a Canàries del continent europeu. Malgrat
això, la cultura de les illes és de tall europeu occidental.

Les illes, d'origen volcànic, són part de la regió natural de la Macaronesia juntament amb els arxipèlags de
Cap Verd, Açores, Madeira i Salvatges.
El seu clima és subtropical, encara que varia localment segons l'altitud i la vessant nord o sud.
Aquesta variabilitat climàtica dóna lloc a una gran diversitat biològica que, al costat de la riquesa
paisatgística i geològica, justifica l'existència a Canàries de quatre parcs nacionals i que diverses illes
siguin reserves de la biosfera de la UNESCO, i unes altres tinguin zones declarades Patrimoni de la
Humanitat.
Aquests atractius naturals, el bon clima i les platges fan de les illes una important destinació turística, sent
visitades cada any per prop de 12 milions de persones (11.986.059 en 2007, destacant un 29% de
britànics, un 22% d'espanyols no canaris i un 21% d'alemanys).
Canàries actualment posseeix una població de 2.118.519 habitants i una densitat de 284,48 hab/km², sent
la vuitena Comunitat Autònoma d'Espanya en població.
La població de l'arxipèlag està concentrada majoritàriament a les dues illes de la capital, al voltant del 43%
a la illa de Tenerife i el 40% a la illa de Gran Canària.
L'extensió total de l'arxipèlag és 7.447 km².
La capitalitat de la comunitat autònoma és compartida entre les ciutats de Santa Cruz de Tenerife i Las
Palmas de Gran Canària, la seu del President del Govern autònom alterna entre ambdues per períodes
legislatius[cita requerida], sent la seu del Vicepresident diferent a la del President.
El Parlament de Canàries està a Santa Cruz de Tenerife, mentre que la seu de la Delegació del Govern se
situa a Las Palmas de Gran Canària, existint a més una Subdelegació del Govern en cadascuna de les
dues ciutats.
Així mateix, hi ha un equilibri entre les dues capitals quant a seus de conselleries i institucions públiques
encara que la resta de l'administració autonòmica es troba en la seva pràctica totalitat duplicada entre
ambdues ciutats.
arxipèlag Dálmata
Grup insular de l’Adriàtic, que s'estén al llarg del litoral des de Pag a Dubrovnik (Croàcia).
Entre les illes principals estan: al N, l'arxipèlag de Zadar i de Sibenik i al S, el de la Damasià mitjana (Brac,
Hvar) i l'illa de Mljet. Pesca. Turisme.
arxipèlag d'Estocolm
L'arxipèlag d'Estocolm, és el més gran de Suècia i un dels més gran del mar Bàltic.
L'arxipèlag s'estén des de les costes de la ciutat d'Estocolm fins a 60 km en el mar obert.
Té 24.000 illes entre les costes d'Uppland i Södermanland, des de Björkö-Arholma al nord fins a el Öja-
Landsort en el sud.
Es connecta també amb l'arxipèlag d'Aland.
L'any 1719 tenia una població de 2.800 persones en total.
D'haver estat poblat inicialment per pescadors, avui dia s'ha transformat en un lloc d'estiueig per a la
població d'Estocolm i turistes.
La població permanent es concentra a les illes de Vaxholm, Värmdö i en altres grans similars.
Molts d'ells viuen en forma permanent allí i treballen a la ciutat.
Es calculen en 50 000 les cases repartides a la zona.
El transport públic amb la resta de la ciutat es realitza per vaixell amb la Waxholmsbolaget.
arxipèlag d’Hawaii
L'arxipèlag d’Hawaii està format per dinou illes i atols (abans conegudes com a illes Sándwich: no
confondre amb les illes Sandwich del Sud), a més d'illots, esculls i bancs de sorra, en una alineació del
nord-oest al sud-est al llarg de 2.450 km en el Pacífic Nord.
L'arxipèlag pren el nom de la illa més gran, Hawái, que alhora és la més oriental.
Les illes de l'arxipèlag són els cims que sobresurten d'una gran serra submarina formada per l'activitat
volcànica.
Situat a 3.000 km, aproximadament, del continent més proper, Amèrica, és l'arxipèlag més aïllat de la
Terra.
arxipèlag de Chiloé
L'arxipèlag de Chiloé està localitzat en el sud de Xile, entre els paral·lels 41º i 43º de latitud sud.
Comprèn principalment una gran illa, l'illa Gran de Chiloé, a més de gran nombre d'illes i illots menors.
L'arxipèlag té una superfície de 9181 km² i comptava amb una població total de 154.766 persones l'any
2002.

Administrativament pertany a la província de Chiloé (amb excepció de les illes Desertors, que pertanyen a
Palena), a la Regió dels Lagos.
En l'arxipèlag hi ha 10 comunas: Ancud, Castro, Chonchi, Curaco de Vélez, Dalcahue, Puqueldón,
Queilén, Quellón, Quemchi i Quinchao.
arxipèlag de les Antilles
Arxipèlag d'Amèrica Central, que forma un arc entre l'estret de Florida i el golf de Maracaibo.
Estableix la separació entre l'oceà Atlàntic i el mar Carib i el golf de Mèxic.
En la seva part septentrional, quatre illes, Cuba, L'Espanyola, Jamaica i Puerto Rico, són conegudes com
les Grans Antilles o Antilles Majors, mentre que a l'I es troben les Petites Antilles o Antilles Menors,
formades per les illes de sobrevent, de cara als alisis, (Guadalupe, Martinica, Barbados i unes altres) i les
illes de sotavent, a resguard dels alisis, més al S. Políticament les Antilles comprenen Repúbliques
independents (Cuba, Haití, República Dominicana, etc., incloent Trinidad i Tobago), i territoris dependents
(Guadalupe, Martinica, Puerto Rico, Antilles Neerlandeses).
El relleu és variat, amb formacions abruptes i volcàniques en les Petites Antilles, i altiplans i planes en les
Grans.
El clima, tropical humit, és càlid (25º C de mitjana) i presenta dues estacions, una plujosa i una altra seca,
clarament diferenciades, també són característics de la regió els ciclons tropicals (huracans).
arxipèlag de les Aus
L'arxipèlag de les Aus pertany a la República Bolivariana de Veneçuela, d'aproximadament 3,35 km² (o
335 hectàrees) administrat com una de les Dependències Federals Veneçolanes, situats entre Bonaire a
l'oest i l'arxipèlag Els Roques a l'est, al nord dels estats veneçolans d'Aragua i Carabobo (12° 00′ N 67° 40′
W / 12º, 67.6 W).
En l'actualitat tenen importància principalment per a la pesca i pel mar territorial i zona econòmica
exclusiva que generen per a Veneçuela, d’ali que tinguin rellevància estratègica en constituir un dels punts
fronterers del país en el mar Carib.
arxipèlag de les Açores
Arxipèlag de Portugal, en l'oceà Atlàntic; 2.247 km 2 , 253.600 habitants, capital Ponta Prima.
Dista uns 1.500 km de les costes de la península Ibèrica.
Les illes principals són São Miguel, Bec i Terceira.
Relleu muntanyenc i volcànic, que la seva major altura (2.345 m) es troba a la illa de Bec.
Encara es van registrar sismes en 1980.
El clima és oceànic, la seva economia se centra en les activitats agràries, complementades per la pesca
del bacallà i la balena i algunes indústries lleugeres de transformació.
Conegudes des de l'Antiguitat i colonitzades pels portuguesos en el s. XV, les Açores van ser possessió
espanyola entre 1582 i 1640 i van exercir un paper decisiu com a punt d'escala marítima cap a Amèrica.
En separar-se Portugal d'Espanya (1640), van iniciar una etapa de decadència, només remuntada durant
un curt període pel trasllat dels Bragança a Brasil (s. XIX), que va suposar l'oportunitat de recuperar la
seva importància en les comunicacions amb
ultramar.
Durant la II Guerra Mundial van ser una base aliada, les instal·lacions de la qual va continuar utilitzant EUA
en la postguerra. Després de la caiguda del règim de Salazar (1974), les Açores es van constituir en regió
autònoma (1976), amb estatut propi (1980).
arxipèlag de les Bahames
Arxipèlag de les Antilles, en l'oceà Atlàntic; 14.294 km 2 , 268.685 habitants.
Integrat per unes 40 illes, comprèn majoritàriament l'Estat homònim, al costat de la colònia britànica de
Turks i Caicos.
Antigament denominades illes Lucayas.
L'arxipèlag, que s'estén al llarg d'1.000 km a un costat i a l'altre del tròpic de Càncer, gaudeix d'un clima
càlid i assolellat, la qual cosa, unit a la seva proximitat a EUA, explica la seva gran vocació turística, de la
qual depèn essencialment la seva economia. Cultius de cítrics i hortalisses. Explotació forestal i pesca
(crustacis).
Industrialització recent (ciment, refí de petroli). Exportació de rom (destil·leria a Nassau).
Centre financer amb seus de bancs nord-americans, a causa dels avantatges fiscals que el país ofereix.
arxipèlag de les Bermudes

Arxipèlag de Gran Bretanya, en l’Atlàntic Nord; 53,5 km 2 , 74.837 hab. Cap. Hamilton.
Colònia britànica, composta per unes 150 illes i illots d'origen volcànic, situades a uns 1.000 km del litoral
d'EUA i entre les quals destaca Main Island (39 km 2 de superf.).
El turisme és el seu principal recurs econòmic.
En elles han establert la seva seu nombroses empreses asseguradores, per raons d'exempció fiscal.
Tràfic portuari.
Pel seu nivell de vida, les Bermudes se situen en el vuitè lloc del món.
Descobertes cap a 1515 per l'espanyol Juan de Bermúdez, les illes Bermudes van passar a les mans dels
anglesos en 1612.
Durant el s. XVII van cobrar importància per les seves plantacions de tabac, conreades per esclaus.
A causa de la seva situació geogràfica, exerceixen un destacat paper estratègic (estació de la NASA;
bases militars d'EUA).
Des de 1968 gaudeixen d'autonomia interna.
arxipèlag de les Maldives
Les illes Malvines, constitueixen un arxipèlag situat en l'oceà Atlàntic Sud en la plataforma continental
d'Amèrica del Sud.
Es troben envoltades pel mar epicontinental que Argentina denomina mar Argentí, a una distància mínima
de 480 km de la Patagonia, a 772 km al nord-est del cap de Forns, 1.080 km a l'oest de les illes Gòrgies
del Sud i a 940 km al nord de la illa Elefant en l’Antàrtica.
L'arxipèlag de les Malvines està format per una mica més de dues-centes illes, on es destaquen dues illes
principals: l'illa Gran Malvina a l'oest, amb una superfície de 4.377 km²; i l'illa Soledad a l'est, amb 6.353
km².
Existeixen gran quantitat de petites illes i illots satèl·lits, la més aïllada és la petita illa Beauchene a uns 55
quilòmetres al sud de la punta del Toro o de la Marsopa en l'extrem meridional de la illa Soledad.
Alguns d'aquests grups satèl·lits conformen veritables arxipèlags, tals com els de les illes Sebaldes o
Sebaldinas al nord-oest de la illa Gran Malvina.
Al sud de les Malvines es troba a poca profunditat el banc Burdwood o Namuncurá, en el qual les
prospeccions indiquen l'existència d'un ric conjunt de jaciments miners, incloent els de hidrocarburs.
Ubicació geogràfica: sud de Sud-americà.
En la plataforma continental sud-americana en l'oceà Atlàntic Sud.
Coordenades geogràfiques Latitud: 51,45 S. Longitud: 59,00 W
Àrea total: 12.173 km² (incloent les dues illes principals, Solitud: 6.353 km² i Gran Malvina: 4.377 km², i
prop de 200 illes menors).
Línia de costa: 1.288 km (les irregulars costes de les illes proveeixen bons ports naturals).
Orografia: terreny rocós de roques arcaiques, aflorament del nesocratón del Desitjat, cobert de pastures i
molses, mitjanament muntanyenc, amb penyals i planasses ondades.
Un element geogràfic característic són els anomenats «rius de pedra», lleres d'antics rius que
periòdicament es transformaven en petites glaceres, deixant aquestes acumulacions longitudinals de
còdols i cants rodats. Sota la majoria dels rius de pedra corre encara aigua dolça.
Punts extrems: Punt més baix: oceà Atlàntic: 0 m Punt més alt: turó Alberdi (Mount Usbourne) a la illa
Soledad: 705 m
arxipèlag de Nordenskiöld
L'arxipèlag de Nordenskiöld o Nordenskjold és un ampli i complex grup d'illes localitzades en l'àrtic siberià,
a la regió oriental del mar de Kara.
El seu límit oriental es troba 120 km a l'oest de la península de Taymyr.
Administrativament, totes les illes de l'arxipèlag pertanyen al Krai de Krasnoyarsk de la Federació de
Rússia.
arxipèlag de Madeira
Madeira és un arxipèlag atlàntic pertanyent a Portugal i la Unió Europea.
Consta de dues illes habitades, Madeira i Porto Sant, i tres illes menors no habitades, anomenades
col·lectivament Illes desertes, que, juntament amb les Illes Salvatges, formen la Região Autònoma dóna
Madeira, regió autònoma portuguesa, a menys de 400 km de Tenerife, 860 km de Lisboa, i 770 km de la
illa més propera de les Açores.
Totes d'origen volcànic; l'illa de Madeira està formada per un massís muntanyenc que descendeix
abruptament al mar des dels 1862 metres d'altitud del Bec Ruivo, el punt més alt de la illa, seguit del Pic
d'Arieiro (1.810 m).

La principal activitat econòmica de la regió és el turisme, rebent molts visitants d'Europa durant tot l'any,
que busquen la suavitat del seu clima.
Entre altres viatgers cèlebres van passar per la illa l'emperadriu Sissi, l'emperador Carlos I d'Àustria, mort
a Funchal en 1924, o Winston Churchill.
La seva capital i principal ciutat és Funchal (103.961 habitants), situada en la costa sud de la illa.
La població de Madeira és de 260.000 habitants.
Conegudes ja pels romans, aquestes illes van ser redescobertes pels navegants portuguesos, Tristão Vaz
Teixeira i João Gonçalves Zarco en 1418 i 1419.
A la illa de Madeira es troben restes de l'original bosc humit típic de la Macaronesia.
Els boscos de Laurisilva de Madeira són un lloc natural declarat Patrimoni de la Humanitat.
arxipèlag de Sant Andrés
L'Arxipèlag de Sant Andrés, Providència i Santa Catalina, és un departament de Colòmbia localitzat a
l'occident del mar Carib, a 775 quilòmetres (480 milles nàutiques) al nord-oest de la costa Atlàntica del país
i a 220 km (140 milles nàutiques) de les costes orientals de Nicaragua.
La capital departamental és Sant Andrés, però l'Arxipèlag té un només municipi, Providència.
És considerada com una de les illes més belles de Colòmbia amb una de les millors platges d'Amèrica.
El departament és l'únic de Colòmbia que està compost per illes, atols i illots sobre una plataforma
volcànica de l'occident del mar de les Antilles i Sant Andrés és la major illa del país.
El 23 de juny de 1822 es va hissar la bandera de la llavors República de la Gran Colòmbia com a estat
independent de l'Imperi d'Espanya i el 23 de juny de 1822 és admesa dins de la conformació territorial de
la nova nació en la Constitució de Cúcuta.
Segons el cens del Departament Administratiu Nacional d'Estadístiques de Colòmbia de 2005, el
departament té una població de 70.554 habitants, sent el més densament poblat de Colòmbia atès que la
sumatòria total de la seva terra ferma és tan sol 44 km² el que representa una densitat de 1.603,5
persones per quilòmetre quadrat; això fa que les illes siguin unes de les quals presenten major
concentració humana de tot el planeta i les posa en una delicada situació de recursos.
Les llengües principals parlades al territori són el crioll sanadresano, l'espanyol i l'anglès
arxipèlag de Sant Bernardo
L'arxipèlag de Sant Bernardo és un conjunt de 10 illes costaneres pertanyents a Colòmbia, situades en el
golf de Morrosquillo, en el mar Carib, amb una superfície aproximada de 213,3 km².
Administrativament, l'arxipèlag pertany al departament de Sucre.
Està compost per les illes Aladroc, Palma, Colla, Mangle, Ceycén, Caprina, Tintipán, Meravella i Múcura i
un illot artificial (Santa Creu del Illot).
Des de 1996 part de l'arxipèlag pertany al Parc Nacional Natural corals del Rosario i Sant Bernardo.
arxipèlag de Sant Blas
L'arxipèlag de Sant Blas (també conegut abans com a arxipèlag de les Mulates) és un conjunt de 365
petites illes i illots pertanyents a Panamà situades enfront de la costa nord de l'Istme, a l'est del canal de
Panamà, de les quals solament unes 80 estan habitades.
És la llar dels indis Kuna, que formen part de la comarca Kuna Yala al llarg de la costa del Carib de
Panamà.
arxipèlag de Sant Pere i Sant Pablo
L'arxipèlag de Sant Pere i Sant Pablo, és un conjunt de petites illes rocoses que se situen en la part central
de l'oceà Atlàntic Equatorial, a 870 km de les illes Fernando de Noronha i 1.010 quilòmetres de la ciutat de
Natal, en l'estat de Riu Gran do Nord, Brasil.
Va ser declarat com a part del territori brasiler, pertanyent a l'estat de Pernambuco.
En 1998, va ser inaugurada l'Estació Científica a la Illa Belmonte, donant inici al "Programa Arxipèlag Sant
Pere i Sant Pablo" sota administració de la Secretària de la Comissió Inter ministerial per als Recursos del
Mar.
La presència permanent de 4 científics en l'Estació Científica justifica la permanència d'humans en
l'Arxipèlag, que és fonamental per obtenir el reconeixement internacional com a territori brasiler.
La roca exposada és peridotita serpentinat, sent l'única exposició mundial de mantell abissal per sobre del
nivell del mar.
L'arxipèlag de Sant Pere i Sant Pablo té un àrea total d'aproximadament 1,2 hectàrees (0,012 km²) i una
altitud màxima de 18 m. està constituïda per 5 illes majors i nombrosos caïcs rocosos, sent un dels llocs
mes inhòspits del país.

Illa Belmonte (Sud-oest): 5.380 m².
Illa Challenger (Sant Pablo, Sud-est): 3.000 m².
Illa Nord-est (Sant Pere): 1.440 m².
Cayo Cabral (Nord-oest): 1.170 m².
Cayo Sud (Sud): 943 m².
Cap dels caïcs disposa d'aigua potable.
Només el major dels illots compta amb vegetació, que és rastrera i escassa.
Les altres roques no posseeixen cap tipus de flora.
Els roqueríos estan habitats per aus marines de les espècies (Sula leucogaster, Anous stolidus, Anous
minutus), crancs (Grapsus grapsus), insectes i aranyes, a els qui serveixen d'abric, i que les seves
oquedades queden cobertes per l'excrement de les aus que dóna lloc al guano, un tipus d'abonament
orgànic natural.
arxipèlag dels Chonos
L'arxipèlag dels Chonos, és un arxipèlag situat en l'oceà Pacífic a la Regió d'Aysén, Xile al sud de
l'arxipèlag de les Guaitecas.
S'estén de N-S per al voltant de 120 milles amb un ample mitjà E-W d'unes 30 a 40 milles, des de la
parteix sud de les illes Guaitecas fins a la costa nord de la península de Taitao.
Deu el seu nom als indígenes chonos que poblaven aquestes illes en temps del contacte amb els
europeus.
arxipèlag dels Frares
Arxipèlag dels Frares és un grup d'illes que pertany a la República Bolivariana de Veneçuela que està
inclòs en les Dependències Federals Veneçolanes i que està situat a l'orient d'aquest país en el Mar Carib.
arxipèlag dels Monjos
L'arxipèlag dels Monjos és un arxipèlag del Carib de 0,20 km² (o 20 hectàrees), administrades com a part
de les Dependències Federals de Veneçuela, que es troba a 34,8 km a l'est de la costa colombiana de la
península de la Guajira i a 40 km al nord-est de l'estat Zulia.
Se situa al nord de Veneçuela.
arxipèlag dels Roques
L'arxipèlag dels Roques és un conjunt d'illes i atols en les Antilles menors pertanyents a Veneçuela que
posseeixen una superfície benvolguda en 40,61 km² i que estan situats entre l'arxipèlag Les Aus (a l'oest) i
l'illa del Orchila (a l'est) a 176 km al nord de la ciutat de Caracas i que representa un dels principals
atractius turístics del país, forma part de les Dependències Federals Veneçolanes, és parc nacional i
segons estimacions l'any 2007 comptava amb 1.800 habitants fixos (sent la dependència federal més
poblada).
Té una superfície aproximada de 221.120 hectàrees entre espais marítims i terrestres, i és considerat el
parc marí més gran d'Amèrica Llatina.
arxipèlag dels Testimonis
L'arxipèlag dels Testimonis és un conjunt d'illes pertanyent a la República Bolivariana de Veneçuela, que
forma part de les Dependències Federals Veneçolanes, situant-se en l'orient d'aquest país, al sud-est del
mar Carib o de les Antilles
arxipèlag Fernando de Noronha
Fernando de Noronha és un arxipèlag volcànic brasiler, pertanyent a l'estat de Pernambuco.
Es troba en l'oceà Atlàntic, a 545 km de Recife (capital de Pernambuco), 710 km de Fortalesa (capital de
Ceará) i a 360 km de Natal (capital de Rio Gran do Nord).
L'arxipèlag té 26 km² en total i està format per 21 illes de les quals només està habitada la major d'elles
(que té 17 km²), i la qual porta el mateix nom que l'arxipèlag.
La resta han estat declarades Parc Nacional Marí pel govern del país, i per tant està prohibida la presència
humana en elles, salvo per a finalitats d'investigació científica.
La seva localització és 3° 50' S, 32° 24' W. En 2001, l'arxipèlag va ser declarat Patrimoni de la Humanitat
per la UNESCO.
Juntament amb Atol dónes Roques i Abrolhos, és considerat un dels millors punts de bussejo de Brasil, per
la qual cosa molts eco turistes viatgen a l'arxipèlag exclusivament per bussejar.

La infraestructura per al turisme és molt bàsica, consistent en posades familiars, gairebé sempre sense
aigua calenta, pocs restaurants, i normes molt estrictes de preservació del lloc.
No obstant això, els turistes que van a "Noronha" (com és comunament anomenat) no busquen centres
nocturns ni grans hotels, sinó que estan disposats a tenir una mica d'incomoditats amb tal de gaudir de la
naturalesa única de l'arxipèlag, comparable a bussejar en el Mar Carib o les Illes Maldives.
arxipèlag Galápagos
Les illes Galápagos (també illes dels Galápagos i oficialment arxipèlag de Colón) constitueixen un
arxipèlag de l'oceà Pacífic situat a 972 km de la costa d'Equador.
Està conformat per 13 grans illes volcàniques, 6 illes més petites i 107 roques i illots, distribuïdes al voltant
de la línia de l'equador terrestre.
Administrativament, les illes constitueixen una província d'Equador, la capital de la qual és Port Baquerizo
Moreno (oficialment, també se li denomina Regió Insular de l'Equador).
El 12 de febrer de 1832, sota la presidència de Juan José Flores, les illes Galápagos van ser annexades a
Equador.
Des del 18 de febrer de 1973 constitueixen una província d'aquest país.
S'estima que la formació de la primera illa va tenir lloc fa més de 5 milions d'anys, com a resultat de
l'activitat tectònica.
Les illes més recents, anomenades Isabela i Fernandina, estan encara en procés de formació, havent-ne
registrat l'erupció volcànica més recent en 2009.
Les illes Galápagos són famoses per les seves nombroses espècies endèmiques i pels estudis de Charles
Darwin que li van portar a establir la seva Teoria de l'Evolució per la selecció natural. Són cridades,
turísticament, les «illes Encantades» ja que la flora i fauna oposada allí és pràcticament única i no la hi pot
trobar en cap altra part del món.
És per això que molta gent les visita i gaudeix en conèixer als animals i a les plantes úniques.
arxipèlag Guayaneco
L'arxipèlag Guayaneco està situada en l'oceà Pacífic a la regió austral de Xile, en la parteix sud del golf de
Penes al començament dels canals patagònics.
Administrativament pertany a la província Capità Prat de la Regió d'Aysén.
Des de fa aproximadament 6.000 anys les seves costes van ser habitades pel poble kawésqar.
Al començament del segle XXI aquest poble havia estat pràcticament extingit per l'acció de l'home blanc.
arxipèlag Juan Fernández
L'arxipèlag Juan Fernández és un conjunt d'illes parteix del territori de Xile situades en el Pacífic Sud a
més de 670 km del continent.
Ho componen les illes Robinson Crusoe (antigament coneguda com Més a Terra), Alejandro Selkirk (Més
Fora), l'illot Santa Clara i illots menors.
Són famoses per la novel·la Robinson Crusoe.
arxipèlag Svalbard
L'arxipèlag Svalbard és un arxipèlag situat en l'oceà Glacial Àrtic, al nord del continent europeu, que forma
part del Regne de Noruega.
Consisteix en un grup d'illes que abasten des dels 74º a 81º nord i dels 10º als 35º est; formen la part més
septentrional de Noruega. Solament tres de les illes estan habitades: Spitzbergen, Bjørnøja i Hopen.
El poblat més gran és Longyearbyen.
El Tractat de Svalbard de 1920 reconeix la sobirania noruega sobre Svalbard i l'Acta de Svalbard de 1925
fa a Svalbard parteix d'aquest país.
arxipèlag Wellington
L'arxipèlag Wellington situat en l'oceà Pacífic a la regió austral de Xile, al sud del golf de Penes, és el més
gran de la Patagonia xilena.
Està format per illes que s'agrupen en dos sectors principals, al nord i al sud del canal Adalberto.
En la part nord es troben les illes Juan Stuven, Jungfrauen, Miler, Prat i Little Wellington; i en la part sud,
les illes Wellington, Lavinia, Angamos, Knorr i Chipana.
Administrativament pertany a la XI Regió d'Aysén i a la XII Regió de Magallanes.
Des de fa aproximadament 6.000 anys les seves costes van ser habitades pel poble kawésqar.
Al començament del segle XXI aquest poble havia estat pràcticament extingit per l'acció de l'home blanc.

arxipirata
Se’n diu del capotà pirata.
arxiu
Conjunt de dades per a una tasca o propòsit específic, emmagatzemats en un suport adequat.
arxiu cartogràfic
Arxiu dedicat a la col·lecció i conservació de mapes i altres documents cartogràfics.
Nota: En un sentit més restrictiu, aquest terme designa les dependències que es dediquen a la
conservació de mapes originals i manuscrits.
arxiu meteorològic
Magatzematge centralitzat de registres climatològics nacionals en la seva forma original, digital o en
microformes, en un medi ambient controlat, contenint a més: dades sobre control de qualitat, inventari de
les dades del control de qualitat, inventari de les dades, guia d'estacions i informació sobre codis,
pràctiques d'observació i instruments.
arxivador de plànols
Moble dissenyat especialment per a guardar plànols.
As
Símbol d’altostratus.
as Côte d'Azur
Monotip francès projectat l'any 1932 per l'enginyer Camatte a petició de la Ligue de la Mediterranée-Est.
És d'orsa abatible i que amb vent va força bé.
Les seves característiques principals són les següents: Eslora total, 5,50 metres; eslora a la flotació, 4,55
metres; mànega, 1,70 metres; calat amb orsa, 1,22 metres; desplaçament 400 kg; superfície vèlica 12 m².
aparell de balandre Marconi
as de guia
Vegi’s nus as de guia.
as fast as ca
Expressió anglesa que significa = Tan ràpid com pugui.
Expressió emprada de vegades per a indicar el ritme o planxa convingut per a la càrrega o descàrrega del
vaixell.
La seva interpretació no és fàcil, ni tan sols recorrent al costum com pretenen fer els quals afegeixen
“according to custom of the port”, és a dir, d'acord amb el costum del port, o “as customary”, com de
costum.
as fast steamer ca receive
Expressió anglesa que significa: Clàusula de pòlissa de noliejament que obliga al noliejador a carregar o
descarregar el vaixell dintre d'un temps raonable, segons circumstàncies de lloc i de temps.
as is
Expressió anglesa que significa = Tal qual, en l'estat en què es troba
as presented
Denominació que es dóna a la clàusula o condició de les pòlisses de noliejament “timer-charter”, que
obliga al capità del vaixell a signar els coneixements d'embarcament segons els siguin sotmesos pel
noliejador.
Tal obligació del capità i dret del noliejador han de sempre entendre's limitats per la pròpia pòlissa de
noliejament i llocs en relació amb les prescripcions del Conveni de Brussel·les i modificacions posteriors.
as soon as possible
Expressió anglesa que significa = El més aviat possible.
Expressió segons la qual ha d'entendre's que l'expedició haurà de tenir lloc des de la notificació del crèdit
que el banc faci al beneficiari.

Així s'assenyala en l'article 40 de les Regles i Usos Uniformes relatius als Crèdits Documentaris, 1974.
as they are
Expressió anglesa que significa = tal com aquesta.
Clàusula emprada per a expressar que així han d'entendre's venudes les mercaderies, el que significa que
la seva qualitat no queda garantida.
S'aplica també en relació amb altres condicions que no siguin les descrites en la negociació de venda d'un
vaixell.
ASEAN
Associació de Nacions de l'Àsia Sudoriental, fundada en 1967.
Actualment la integren: Malàisia, Filipines, Singapur, Tailàndia, Brunel i Indonèsia.
Aquesta associació basada en la política de bon veïnatge, espera una cooperació internacional de
desenvolupament entre les nacions que la integren.
asaman
Pedra imant.
ascendència
Moviment oblic de l'aire cap amunt (lliscament ascendent).
Pot ser de dues classes:
• Lliscament frontal, que la pujada o ascensió és molt lenta, degut al fet que la inclinació de les superfícies
de discontinuïtat és petita.
• Lliscament orogràfic, que la rapidesa de la pujada depèn del pendent del terreny, doncs com més gran
sigui la inclinació del terreny, major serà la velocitat d'ascens.
ascendent
Dit dels astres en incrementar llur altura per damunt l’horitzó.
ascendent
Punt del zodíac que apareix sobre l’horitzó en un moment donat, que hom suposava que tenia una
influència sobre la vida o la fortuna de algú.
ascendent
Que ascendeix, que va de baix a dalt.
ascendir
Anar cap amunt fins a la superfície de l’aigua.
ascendir en latitud
Navegar cap a latituds més elevades.
ascendir un astre
En un astre, travessar l'horitzó visible mentre està ascendint.
Sinònims sortir, aixecar-se
ascens
Forçament vertical de l'aire provocat per un pendent ascendent en la topografia o pel moviment d'una
massa d'aire més dens.
ascens
Acció d’ascendir.
ascens capil·lar
Ascens de l'aigua per sobre de la capa freàtica per acció de la capil·laritat.
ascens capil·lar de l'aigua del sòl
Moviment ascendent de l'aigua dintre del sòl, produït per capil·laritat, en resposta a un gradient potencial.

ascens d’un astre
Elevació d’un astre sobre l’horitzó.
ascens de la marea
Pujada del nivell de la mar deguda a la marea.
ascens isentròpic
Ascens d'aire que està viatjant al llarg d'una superfície isentròpica inclinada cap amunt.
L'ascens isentròpic es refereix erròniament a invasió, però més exactament descriu el procés físic pel qual
l'ascens ocorre.
Les situacions que impliquen ascens isentròpic sovint es caracteritzen per núvols estratiformes esteses i
precipitació, però podria incloure convecció elevada en forma de tempestes embegudes.
ascens orogràfic
L'aixecament de l'aire a mesura que passa sobre característiques topogràfiques com pujols o muntanyes.
Això pot crear núvols orogràfics i precipitació.
ascensió recta
Distància angular a l'est de l'equinocci de primavera.
ascensió recta
Arc de l'Equador Celeste o l'angle del pol celeste entre el cercle horari de l'equinocci de primavera i el
cercle horari d'un punt en l'esfera celeste, mesurat cap a l'est des del cercle horari de l'equinocci de
primavera entre les 0 hs. I les 24 hs.
ascensional
Se’n diu del moviment d'un cos cap amunt.
ascensional
Se’n diu de la força que produeix l'ascensió.
ascensional
Pertanyent o relatiu a l'ascensió dels astres.
àscia
Que està situat en els tròpics, on dues vegades l’any al migdia els raigs del sol cauen verticalment i els
cossos per tant no projecten cap ombra.
ascó
Llum col·locat a la pena del pal major d’un vaixell i que serveix per a fer senyals.
ASDIC
Aparell detector de bancs de peixos.
ASDIC
El sonar (de l'anglès SONAR, acrònim de “Sound Navigation And Ranging”, navegació i abast per so, és
una tècnica que usa la propagació del so sota l'aigua (principalment) per a navegar, comunicar-se o
detectar altres vaixells.
El sonar pot usar-ne com mitjà de localització acústica, funcionant de forma similar al radar, amb la
diferència que en lloc d'emetre senyals de radiofreqüència s'empren impulsos sonors.
De fet, la localització acústica es va usar en aire abans que el radar, sent encara d'aplicació el SODAR
(l'exploració vertical aèria amb sonar) per a la investigació atmosfèrica.
El terme «sonar» s'usa també per a al·ludir a l'equip emprat per a generar i rebre el so.
Les freqüències usades en els sistemes de sonar van des de les infrasòniques a les ultrasòniques.
asfalts
Fracció d'hidrocarburs d'un cru de petroli que queda com residu en la seva destil·lació al buit.
Són productes que abans de destil·lar es descomponen per efecte de la temperatura.

Són sòlids no cristal·lins i molt viscosos, sent el seu aspecte marró-negros; es tracta d'agregats col·loïdals
amb participació de les molècules de major pes molecular presents en el cru.
En alguns crus molt pesats aquesta fracció arriba a suposar del 30 al 40% en pes de cru, encara que els
crus lleugers solament contenen un petit percentatge.
asfixia
L'asfíxia es produeix quan deixa d'afluir oxigen als pulmons, per una obstrucció en la gola o tràquea,
habitualment per fallades en la deglució de sòlids.
És possible evitar la mateixa eliminant l'obstrucció de la gola amb els dits, o en cas que l'objecte estigui en
la tràquea mitjançant la maniobra de Heimlich.
L'asfíxia pot produir-se també per inhalació de tòxics que existeixin en l'aire, per exemple fum o piretrina en
grans quantitats, o per la penetració de líquids per boca o nas “ofegament”, en aquest cas serà necessari
desallotjar el líquid de les vies respiratòries.
En els casos més greus pot ser necessària la reanimació cardiopulmonar.
És convenient que la realitzi personal qualificat o persones que hagin rebut la formació adequada. Les
ambulàncies, solen dur diversos equips per a reanimació respiratòria (ampolles d'oxigen, insufladores
manuals o elèctrics, etcètera)
L'asfíxia pot causar la mort, de fet és la primera causa de defunció en els incendis.
Així mateix la falta de oxigenació de tot o part del cos pot produir hipòxia o anòxia.
asfixiar
Produir l’asfíxia.
asfixiat
Que pateix asfixia.
asil diplomàtic
Consisteix en el refugi que obté una persona en una ambaixada, legació o consolat estranger per escapar
de l'acció persecutòria o dels processos judicials de les autoritats locals.
Constitueix una excepció al principi de la sobirania de l'Estat.
No és un dret del fugitiu, sinó un dret que correspon a l'Estat asilant-te.
No és una forma de dret internacional general, ni pertany al dret consuetudinari.
És més aviat una regla limitada de dret internacional convencional reconeguda per uns quants països.
A Amèrica s'ha format un conjunt de normes sobre asil diplomàtic, que es troben consignades en tractats.
Són dignes d'encomi els esforços de les repúbliques llatinoamericanes per assegurar per mitjà
d'instruments multilaterals el valor d'aquesta institució.
En 1928, en la Sisena Conferència Inter americana de l'Havana, va ser subscrita una breu Convenció
sobre Asil.
Aquest document pretenia acabar amb els abusos de l'asil diplomàtic i reglamentar-ho en certa forma.
La Convenció de l'Havana, a més de lacònica, va resultar fosca.
No definia el que era l'asil diplomàtic i es deixava la seva determinació a l'ús.
No qualificava el delicte polític que justificava l'asil, ni tampoc aclaria el del salconduit a l’asila’t.
Té catorze adherents.
Les dificultats d'aplicació de la Convenció de l'Havana, per admetre interpretacions conflictives, van
originar l'adopció de la Convenció d'Asil Polític en la Setena Conferència Inter americana, celebrada a
Montevideo en 1933.
Aquest instrument concedeix a l'Estat asilant-te la qualificació del delicte i no subjecta a reciprocitat
l'atorgament de l'asil.
Té també catorze adherents.
En la Desena Conferència Inter americana, celebrada en Caracas en 1954, es va buscar eliminar les
deficiències de les convencions anteriors, i es va subscriure una nova, que ofereix un petit avantatge en el
sentit que no fa dependre l'asil de costums o lleis locals, sinó que busca establir una base jurídica
contractual.
L'Estat que s'adhereix a aquesta convenció té el deure admetre la pràctica de l'asil diplomàtic.
Cap de les convencions aïllades és capaç de resoldre els problemes de l'asil diplomàtic.
Les tres, juntes, creen un règim biosistemàtica i complicat, doncs coexisteixen dos jocs de regles: un
fundat en principis d'humanitat o en un suposat règim consuetudinari; l'altre basat en normes
convencionals.

De l'examen de les convencions s'observa, d'una banda, que l'asil queda com un dret, com un privilegi dels
Estats, i només com una gràcia per als individus, i per l'altra, que la institució continua sense ser definida ni
precisada en els seus contorns.
asimetria
Falta de simetria entre els punts o elements d'una figura geomètrica o de qualsevol altra cosa.
asimètric
Que no guarda o no presenta simetria.
aspa
Conjunt de dos caps enquitranats que van creuats des de les arraigades majors d’una banda a l’amurada
oposada i per la cara de popa del respectiu pal.
Cadascun d’aquests caps rep el nom de patarràs.
aspa
Cap que es dóna per la cara de proa de la vela trinquet, per donar la forma regular a la seva bossa i
facilitar les virades.
aspa
En les veles quadrades, reforç de lona situat en cadascun dels punys i en direcció al centre de la vela.
aspa
Tires pelfudes en forma d’aspa que, quan fa mal temps, són col·locades encreuades des de la verga del
trinquet fins a les murades del castell per a fixar la vela.
aspa
Pal llarg semblant a l’antena, que es travessava perpendicularment l’un a l’altre i a diferent alçada en el
mujol de l’argue.
aspa
Formada per dues faixes de apelfat creuades des del terç de la verga trinquet a les amurades oposades al
castell, la qual serveix perquè la vela no vagi sobre l’estai i es rifi al carregar-la
aspa
Reforç de lona a les veles quadres, des dels punys fins el centre.
aspa de Sant Andreu
Reforç de lona o cap col·locat amb aquesta forma per la cara de proa d’una vela quan s’aproxima un
temporal.
aspa de Sant Andreu
Combinació de dues escotes en el puny d'una vela per a poder-la estirar amb més força.
aspecte
Nom genèric de les diferents situacions dels planetes respecte a la Terra i al Sol.
aspectes fonamentals d'un pla de remolc
• Descripció i característiques del remolcador i dels remolcadors de suport.
• Descripció i característiques del remolcat.
• Descripció i característiques de la línia de remolc.
• Pla de navegació del remolc.
• Telecomunicacions.
• Observació i aprovació de l'Autoritat Marítima.
aspiració
Acció o l’efecte d’aspirar.
aspiració

Acció d’aspirar un líquid, cap a l’interior de la cambra d’una bomba, per l’efecte de succió que provoca el
gir d’un rodet o el desplaçament mecànic de pistons, engranatges, pales, etc.
aspiració d’un motor
En els motors tèrmics alternatius, acció d’aspirar l’aire (motor diesel) o la mescla combustible (motor
d’explosió), cap a l’interior del cilindre, per l’efecte de succió que provoquen les embolades dels pistons.
aspirador
Conducte que enllaça la boca d’una bomba o d’una turbina amb la massa líquida situada al nivell més baix.
aspirador
Aparell emprat per a l’extracció de fums i de gasos.
aspirar
Atreure als pulmons l’aire exterior, un gas, etc.
aspirotermòmetre
Termòmetre que permet la mesura de la temperatura de l'aire sense garita meteorològica clàssica, per
mitjà d'una protecció especial i una ventilació forçada.
aspre
Se’n diu del cap de molta tensió o duresa, a causa de massa conxat o trobar-se humit.
Ass
Abreviatura d’assegurança, assegurat, assegurador “Assurance, assure, assurer”.
assabentat
Resposta usual en missatges transmesos per qualsevol mitjà per a indicar que el missatge o l’ordre
donada ha estat interpretada correctament.
assafea
L’assafea (denominat també com al-safiha) és un instrument d'observació astronòmica a més d'un
computador analògic útil per a la resolució de problemes d'astronomia esfèrica i astròloga.
La assafea permet el còmput i observació astronòmica en qualsevol latitud terrestre (instrument universal).
Azarquiel, astrònom andalusí que va viure en la ciutat de Toledo (Espanya) en el segle XI, va inventar, va
construir i va escriure sobre l'a el-Safiha al-Zarqaliya (Azafea zarqueliana) un tractat sobre el astrolabi
universal.
Aquest tractat va fer que el rei Alfonso X el Savi fes incloure una traducció al romanç en el llibre de la
assafea inclòs en el seu Llibre del Saber de l'Astronomia de 1276.
La assafea és un dels invents desenvolupats per la ciència andalusí que va contribuir no solament a
l'astronomia sinó també a l'orientació i navegació de l'època.
assaig de tracció
Prova consistent a aplicar pes o tracció a una mostra estàndard, registrant els resultats a mesura que el
pes és major i la peça acaba per trencar-se.
assalt a l’abordatge
Saltar la gent del vaixell abordador a la abordat amb les armes a propòsit per a atacar i ofendre a l’enemic.
assay
Expressió anglesa que significa = Assaig
És l'avaluació independent de la conformació (contingut fi) d'un metall. Les marques registrades en la LME
han d'estar conformes a l'assagi típic per a la marca en qüestió.
assay ton
Expressió anglesa que significa = Assaig tona.
Massa de 29,167 grams, o 29167 mil·ligrams, nombre igual al d'unces troy contingut en una tona de 2.000
lliures.

Per tant el nombre de mil·ligrams de metall preciós obtingut d'1 “assay ton” de mineral dóna directament el
nombre d'unces troy de metall que s'obtindran d'1 tona de 2.000 lliures de mineral.
assecament
Acte d’assecar.
assemblee des creanciers
Expressió francesa que significa = Concurs de creditors.
assecar
Procés d’assecat de la fusta per tal d’obtenir-ne les propietats adequades per la seva manipulació
posterior.
assecar
Fer tornar sec, llevar la humitat d’una vela, una xarxa, deixar sense aigua.
assecar el peix
Exposar determinats peixos a l’acció del sol i l’aire.
assegurable
Que es pot assegurar qualsevol mercaderia.
assegurador
Persona jurídica que, en virtut del contracte de segur, assumeix l'obligació d'indemnitzar a la part
assegurada els danys dimana’ns del risc especificat en la pòlissa, mitjançant cert preu.
El creixent auge del import dels riscos aconsella en l'actualitat a les companyies asseguradores emprar la
reassegurança i les associacions d'asseguradors.
Les obligacions dels asseguradors espanyols arriben a als danys soferts pels objectes en el comerç
marítim a conseqüència de: encallada o obstinació del vaixell sense trencament o amb ella, temporal,
naufragi, abordatge fortuït, canvi de derrota o del buc, git, foc o explosió, apressament, saqueig, declaració
de guerra, embargament per ordre del govern, retenció per ordre de potències estrangeres, represàlies o
qualssevol altres accidents o riscos del mar.
L'assegurador no respon més que els de riscos que voluntària i determinadament accepti amb expressió
de les circumstàncies de temps i de lloc fetes constar en documents públics o privat, els pactes lícits del
qual són els quals regeixen el contracte.
assegurador directe
Assegurador que té el contracte signat amb l’assegurat, fet que el diferencia del reassegurador, al qual ha
cedit una part de l’operació.
assegurament
Tutela jurídica que comporta l’adopció de determinades mesures permeses per la llei en previsió de futurs
danys o perjudicis que pugui sofrir el bé jurídic assegurat.
assegurança
Acció o l’efecte d’assegurar o d’assegurar-se.
assegurança
Procediment comercial o contracte, entre dues parts amb interès en un mateix bé físic, per mitjà de la qual
una part l’assegurador, es compromet a indemnitzar, a l'altra part l’assegurat, i fins a per la suma
contractada, pel valor del dany o la pèrdua soferta pel bé físic propietat de l'assegurat, objecte del
contracte d’assegurança.
Va ser l'única forma que els homes de negocis i empreses marítimes, van trobar viable i practicable, sense
perjudici per a les parts involucrades, per a garantir el valor de les naus i béns a bord de les mateixes.
Com contracte, una assegurança està subjecte a les lleis i codis mercantils del país on es convingui tal
contracte.
assegurança a tot risc

Fet mitjançant el qual, en determinat contracte d’assegurança, s'han inclòs totes les garanties,
generalment, imputables a certs riscos.
assegurança acumulativa
Situació que es produeix quan mes de 2 companyies asseguradores s'ocupen de cobrir un mateix dany,
però en forma independent i simultània.
assegurança col·lectiva
Acte jurídic que permet cobrir amb un mateix contracte a diversos asseguradors per una sola Entitat
Asseguradora.
assegurança contra danys
Fet pel qual és possible cobrir la pèrdua que sofreixen els béns de l'assegurat com a conseqüència d'un
sinistre.
assegurança contra tot risc
Vegi's assegurança a tot risc.
assegurança de la càrrega
L’assegurança de la càrrega o de facultats cobreix el interès sobre les mercaderies objecto del transport
marítim.
Amb les mercaderies carregades es presumeixen assegurats els seus accessoris (envasos, embalatge,
etc), quan el seu valor és rellevant.
La designació del carregament pot fer-se genèricament i també es discuteix el valor de les mercaderies a
l'efecte de l’assegurança, prevalent el de destinació si estan destinades a la venda, i el de la factura quan
no ho estan.
Aquest criteri legal contrasta amb l'actuarial que aplica el valor de la factura comercial més les despeses
d'embarcament, noli i duanes (SSTS de 23 de juliol de 1998 i 2 de desembre de 1997).
assegurança de nòlit
Acte que permet cobrir els danys que sofreixin les mercaderies en el seu transport, sempre que això sigui
fins a la suma dels pactes en el contracte de noliejament.
assegurança de responsabilitat civil embarcacions d'esbarjo
L’assegurança de responsabilitat civil garanteix dintre dels límits fixats, la responsabilitat civil extra
contractual, que havent intervingut culpa o negligència, pugui derivar-se per a l'assegurat per danys
materials i personals i pèrdues econòmiques causats a tercers i danys causats a ports i instal·lacions
marítimes, com a conseqüència de col·lisió, abordatge i, en general pels altres fets derivats de l'ús de
l'embarcació assegurada i en les aigües marítimes espanyoles, o pels objectes o esquiadors que aquesta
remolca en la mar.
Aquesta garantia es regeix d'acord amb els límits, termes i condicions establerts en el Reial decret 607/99,
de 16 d'abril, pel qual s'aprova el Reglament de la Assegurança de Responsabilitat Civil de Subscripció
Obligatòria per a embarcacions d'esbarjo o esportives, d'acord amb el regulat en la Llei 27/1992, de Ports
de l'Estat i de la Marina Mercant en el seu article 78.
S'entén per sinistre tot fet que hagi produït un dany del que pugui resultar civilment responsable l'assegurat
i que es derivi necessàriament del risc concret objecte del segur i que ocorri durant la vigència de la
pòlissa.
Riscos que cobreix la pòlissa de R.C.
Abonament als perjudicats o als seus drethavents de les indemnitzacions que donés lloc la responsabilitat
civil de l'assegurat.
Defensa de l'assegurat en qualsevol procediment judicial en el qual es deriva la responsabilitat civil,
qualsevol que sigui la jurisdicció per la qual es substancia la mateixa.
El pagament de les costes i despeses judicials o extrajudicials inherents a la gestió del sinistre i a la
defensa del mateix.
La constitució de les fiances pecuniàries exigides a l'assegurat per a garantir el seu responsabilitat civil.
assegurança de responsabilitat civil del navilier
L’assegurança de responsabilitat civil del navilier pro danys a tercers, malgrat la seva importància creixent,
manca de regulació i es coneix sota l'expressió de P&I “Protection and Indemnity”.

És una assegurança addicional, perquè cobreix les responsabilitats no cobertes per l’assegurança
marítima ordinari, i de caràcter mutu, perquè són els propis armadors els que ofereixen la cobertura a
través d'un sistema mutu, els Clubs P&I.
Els riscos coberts són heterogenis i inclouen els següents: les responsabilitats per morts, lesions, malalties
de la tripulació, passatgers, estibadores i personal auxiliar del navilier; el 25 per 100 de la responsabilitat
per abordatge, no cobert per la pòlissa de cascos; els danys a objectes fixos (molls, dic, instal·lacions
portuàries, plataformes flotants, etc.); les responsabilitats derivades de l'explotació o utilització del buc a
conseqüència del transport, i les despeses i honoraris de defensa judicial.
També s'estén la cobertura a la recuperació de nolis, estadies i crèdits.
Modernament, les cobertures se segueixen ampliant, creant nous capítols, tals com la de riscos de guerra
“War Risks” o de retards i vagues “Delay by Strikes” i fins i tot una part important de les responsabilitats
derivades de contaminació.
assegurança de risc per falta de pagament
L’assegurança dissenyat per a cobrir els riscos de la falta de pagament de la mercaderia lliurada.
assegurança de transport
Sistema d’assegurança que cobreix tant els danys i perdudes materials que sofreixin els objectes
transportats, com també els quals es produeixin en els vehicles que els porten.
assegurança de vida
És aquell segur que el pagament de la quantitat estipulada depèn de la defunció o supervivència de
l'assegurat en una època determinada, sent també la invalidesa causal de pagament parcial o total de la
indemnització.
assegurança del buc
L’assegurança del buc té per objecte el interès econòmic que lliga a qualsevol persona amb el vaixell.
En el tràfic marítim es coneix sota l'expressió “assegurança de buc”.
Com el vaixell és una cosa composta -parts constitutives i pertinences- integrada de coses susceptibles
d'individualització i separació, el Codi permet assegurar separadament el buc, aparell, màquina, queviures,
combustibles i altres accessoris que constitueixen l'armament (arts.743 i 744).
Quan la pòlissa expressi que l’assegurança segur es fa sobre el vaixell, quedaran inclosos el buc i els
altres elements i, en general, “quant estigui adscrit al vaixell”, amb excepció de la càrrega, encara que
pertanyi al navilier (art. 745).
Però el tràfic marítim, dominat per les clàusules de l'Institut d'Asseguradors de Londres “hul insurance”,
presenta unes peculiaritats que convé destacar:
La primera es refereix al concepte de vaixell, definit com qualsevol embarcació, al marge de la seva
destinació comercial, incloent, per tant, els vaixells d'esbarjo;
La segona concerneix al valor del vaixell o del interès assegurat, donant lloc a les modalitats de pòlissa
estimada “value policy”, on el valor no pot ser objecte de discussió, excepte frau, i de pòlissa oberta “open
value poliy”, on el valor es calcula al inici del viatge.
La STS de 10 de desembre de 1988 ha declarat que no cal confondre el valor de l’assegurança amb el
valor del vaixell al mercat.
assegurança dels propietaris de vaixells per a les reclamacions de Dret Marítim
La present Directiva estableix un marc jurídic harmonitzat aplicable al segur dels propietaris de vaixells per
a les reclamacions de Dret marítim.
àmbit d'aplicació
La present Directiva s'aplicarà als vaixells d'arqueig brut igual o superior a 300 tones, però no s'aplicarà als
vaixells de guerra, a les unitats navals auxiliars o a altres vaixells que, sent propietat d'un Estat o estant al
seu servei, solament prestin un servei públic no comercial.
obligacions dels propietaris dels vaixells
Els estats membres han d'imposar que:
• Es vaixells que enarborin el seu pavelló siguin assegurats pels seus propietaris;
• Els vaixells que enarborin un pavelló distint al seu contin amb un segur quan entrin en un port que estigui
sota la seva jurisdicció.
De conformitat amb el Dret internacional, els Estats membres poden exigir que els vaixells que naveguin
en les seves aigües territorials respectin aquesta obligació.

L’assegurança cobreix les reclamacions de Dret marítim subjectes a una limitació conformement al
Conveni de 1996 i el import de l'assegurança serà igual al import màxim que determini la limitació de la
responsabilitat prevista en el citat Conveni.
accés als ports
Els Estats membres han d'assegurar-se que els bucs que fondegen en ports sota la seva jurisdicció
estiguin proveïts d'un certificat d’assegurança.
Sense perjudici de les disposicions de la Directiva 2009/16/CE que permeten detenir un vaixells per motius
de seguretat, la present Directiva permet que l'autoritat competent decideixi sobre l'expulsió del vaixell.
Aquesta ordre d'expulsió es comunica a la Comissió i als Estats membres.
Una vegada dictada aquesta ordre, el vaixell no tindrà accés a cap dels ports de la Unió Europea (UE) fins
que el seu propietari present el certificat.
certificats d’assegurança
Els certificats d’assegurança han d'incloure les següents dades:
• Nom del vaixell, nombre i port de matrícula.
• Nom i lloc de l'establiment principal del proveïdor de l’assegurança.
• Tipus i durada de l’assegurança.
• Direcció del principal proveïdor de l’assegurança.
Si la llengua utilitzada en els certificats no és l'anglès, el francès o l'espanyol, s'adjuntarà traducció a una
d'aquestes llengües.
Sancions: Estats membres establiran un règim de sancions efectives, proporcionades i dissuasòries en
cas d'incompliment de les disposicions nacionals adoptades en aplicació de la present Directiva.
La present Directiva s'inscriu en la voluntat de la Unió Europea i de l'Organització Marítima Internacional
(OMI) de fer més responsables als operadors econòmics i de millorar la qualitat de la marina mercant.
assegurança marítima
Les assegurances marítimes constitueixen una especialitat, justificada per la naturalesa especial dels
riscos de mar, l'equilibri de la posició negocia’l dels contractants, l'heterogeneïtat dels interessi objecte de
cobertura i la dimensió internacional, amb particular influència del mercat assegurador de Londres.
Estan regulats en el Codi de Comerç (arts. 737 a 805), mentre que la Llei 50/1980, de 8 d'octubre, de
Contracte d’Assegurança, s'aplica supletòriament (SSTS de 22 d'abril de 1991 i 8 de març de 1990).
La regulació té naturalesa dispositiva i acusa la penetració del Dret dels formularis.
L’assegurança marítima podem definir-ho com el contracte pel qual l'assegurador s'obliga a indemnitzar a
l'assegurat, a canvi d'una prima i dins dels límits convinguts, els danys patrimonials que sofreixin els
interessos assegurats en ocasió de la navegació marítima.
És un contracte bilateral i onerós, sinalagmàtic, de tracte successiu, aleatori, de bona fe superlatiu
(ubérrima bona FIDE) i sotmès a una pluralitat heterogènia de riscos.
Sobre la base d'aquesta última característica, cal distingir quatre modalitats: l’assegurança de bucs, el de
facultats o mercaderies, el de noli i l’assegurança de responsabilitat civil del navilier o assegurança de
protecció i indemnització (P&I).
La noció general del risc, com a possibilitat de produir-se un esdeveniment danyós per a l'assegurat, és
comú l’assegurança marítima.
No obstant això, la figura del risc marítim justifica l'especialitat, delimita l'àmbit d'aplicació del contracte d’
assegurança marítima i projecta la seva influència en què la disciplina descansa en el principi
d'universalitat del risc, és a dir, que a l'assegurat li basta, per obtenir la indemnització pactada, amb
demostrar que el sinistre es va produir per un risc de mar, sense necessitat de provar exactament la causa
de la pèrdua o el dany (art. 743.8 i 755.14).
Es tracta d'una diferència fonamental amb l’ assegurança terrestre, que es basa en el criteri oposat de
particularitat del risc.
El tema té la seva importància perquè, en el mar, és habitual desconèixer les causes del sinistre (o resulta
excessivament costós conèixer-les) i, en tals suposats, l'assegurador ve obligat a pagar la indemnització.
La cobertura del risc marítim és, doncs, la causa del contracte d’ assegurança marítima.
El principi d'universalitat del risc no ha d'entendre's en sentit literal perquè existeixen exclusions legals (art.
756 C de C) i a més són vàlides les clàusules d'exclusió.
Per això resulta habitual distingir entre riscos inclosos i exclosos.
En les condicions particulars s'enumeren els riscos inclosos, normalment els accidents de la navegació, i
els riscos exclosos, que varien i s'han de llegir detingudament.
L'article 755 estableix una llista de riscos coberts o assegurables i, donat el seu caràcter dispositiu, les
pòlisses fan ús d'aquesta facultat ampliant-la o reduint-la.
Entre els riscos inclosos els més habituals són els següents:

Avarada o obstinació del vaixell: amb trencament o sense ella.
És un accident típicament marítim i es produeix sempre que el vaixell toca fons, quedant impossibilitat per
navegar tret que li prestin assistència.
Temporal: És un accident meteorològic que afecta a les condicions del mar causant dany als interessos
assegurats.
Es discuteix el grau d'intensitat i la seva previsibilitat.
Alguns autors exclouen el temporal de baixa intensitat, pel qual el vaixell ha d'estar preparat; és a dir, cal
demostrar que es trobava en condicions de navegar.
Naufragi: Equival a la pèrdua del vaixell per qualsevol causa.
No fa falta que hi hagi trencament o immersió, és suficient que quedi inservible per navegar.
Abordatge fortuït: La col·lisió entre dues o més vaixell en el mar de forma casual o fortuïta, però les
pòlisses solen cobrir també l'abordatge culpós.
Canvi de derrota durant el viatge o de vaixell: Les pòlisses només accepten el canvi autoritzat, fixant
així els límits espacials de la cobertura.
Llançament: És un acte voluntari del Capità que, per salvar el viatge o benefici comú, sacrifica un dels
interessos que componen l'expedició marítima.
Es tracta del suposat més tradicional i típic d'avaria gruixuda.
Foc o explosió: si esdevingués en mercaderies tant a bord com si estiguessin dipositades en terra,
sempre que s'hagin llançat per ordre de l'autoritat competent.
Això posa de manifest la noció àmplia de risc de mar, doncs cobreix el foc en ocasió de la navegació
marítima.
Riscos de guerra (apressament, saqueig, embargament per ordre del Govern: retenció per ordre de
potència estrangera i represàlies).
No obstant això, les pòlisses els exclouen dels riscos ordinaris, doncs representen un agreujament del risc
ordinari, per la qual cosa han de ser objecte de cobertura especial.
Per tractar-se d'una matèria dispositiva, les pòlisses solen modificar les exclusions legals, ampliant-les o
reduint-les.
Les més habituals fan referència a la culpa o diligència de l'assegurat, defectes latents “Inchmaree clause”,
extensió temporal de la cobertura, mesures d'aminorament del dany “sue and labor” i abordatge “runnig
down clause”, per citar algunes Clàusules de l'Institut de Londres.
Respecte dels riscos exclosos, l'article 756 assenyala les exclusions legals, que les pòlisses poden ampliar
o reduir per via de condicions particulars.
Canvi voluntari de rumb de viatge o de vaixell: separació espontània del comboi, prolongació de viatge
a un port més remot que el designat en l’ assegurança, disposicions arbitràries i contràries a la pòlissa de
noliejament o al coneixement, preses per ordre del noli, carregadors i noliejadors.
La doctrina les qualifica de culpa personal de l'assegurat, exclosa excepte pacte exprés d'inclusió.
Així, el canvi de viatge, derrota o vaixell s'exclouen si són voluntaris però s'inclouen si hi ha motiu fundat o
raonable per a la desviació (SSTS de 17 de setembre de 1984 i 23 de juny de 1998).
Barateria del patró: excepte pacte en contrari d'inclusió.
Es tracta d'actes dolosos o il·legals comeses pel Capità i altres membres de la tripulació.
S'ha discutit l'abast de l'expressió en el sentit de si l'exclusió va referida únicament als actes greus o
dolosos, o si inclou també els culposos.
La sts de 13 de pctibre de 1989 equipara la barateria amb la conducta greu, fraudulenta i dolosa del capità
o qualssevol dels membres de la tripulació.
Minvaments, vesses i dispendis procedents de la naturalesa de les coses assegurades: Són els
riscos derivats de la naturalesa pròpia o vici de les coses.
Les pòlisses exclouen el desgast ordinari i el trencament de la maquinària “breakdown of machinery”.
La STS de 26 de desembre de 1996 ha declarat, sorprenentment, que la vellesa del vaixell no és un risc
exclòs perquè l'assegurador tenia coneixement d'aquesta circumstància.
També les pòlisses matisen les exclusions, ampliant-les o reduint-les, sent les més habituals la clàusula
lliure o franc d'avaria particular “free of particular average, FPA” per cobrir només els sinistres majors o que
donen lloc a l'abandó per part de l'assegurat i la clàusula excepte feliç arribo que, com el seu nom indica,
només cobreix els riscos la realització dels quals impedeixin l'arribada del buc o de les mercaderia al port
de destinació.
Els interessos assegurables són l'objecte del contracte d’ assegurança marítima.
Es defineixen com la relació econòmica d'un subjecte amb una cosa, per la qual cosa l'objecte de
l’assegurança marítima no són el vaixell, el noli o les mercaderies, sinó les diferents relacions en què el
subjecte interessat pot trobar-se amb aquestes coses.
Perquè un determinat interès pugui ser objecte del segur marítim ha de reunir tres requisits:

• Que la relació de la persona amb la cosa estigui sotmesa als riscos de la navegació, és a dir, que
existeixi realment un interès amenaçat per un risc marítim (art. 25 LCS).
És pràctica habitual concertar el segur marítim en condicions de “interès presumpte”, presumint a favor de
l'assegurat l'existència del interès i la validesa del contracte; però l'assegurador pot destruir aquesta
presumpció mitjançant la prova de la inexistència de la relació econòmica entre l'assegurat i la cosa.
• Que sigui lícit, doncs el Codi prohibeix l’assegurança de interessi il·lícits (art. 781.4).
• Que la relació sigui de naturalesa econòmica i l’assegurança no recaigui “sobre coses en la valoració de
les quals s'hagués comès falsedat a gratcient” (art. 781.8).
Els interessos assegurables són variats i l'enumeració legal és oberta la incloure l'expressió general “tots
els objectes comercials subjectes al risc de la navegació” (art. 743.8).
assegurança nàutica
Contracte mitjançant el qual un grup de persones anomenats asseguradors, o algunes companyies
públiques, es comprometen a indemnitzar a l'amo de la nau, càrrega o nòlit contra pèrdues que incideixin
en la contingència nàutica.
assegurança obligatòria en les embarcacions d'esbarjo
Des del 1 de juliol de 1999, és obligatori disposar d'una assegurança de responsabilitat civil per a les
embarcacions d'esbarjo, incloent les motos nàutiques, segons apareix regulat en el RD 607/1999, de 16
d'abril.
L'assegurança obligatòria té per objecte cobrir la responsabilitat civil derivada dels danys materials i
personals, així com perjudicis que siguin conseqüència d'ells, que per culpa o negligència es causin a
tercers, al port o a les instal·lacions marítimes, com a conseqüència de col·lisió, abordatge i, amb caràcter
general, pels altres fets derivats de l'ús d'embarcacions en les aigües marítimes espanyoles, així com pels
esquiadors i objectes que aquestes remolquin en la mar.
L'àmbit subjectiu de l'assegurança obligatòria abasta:
• Els naviliers o propietaris d'embarcacions d'esbarjo o esportives.
• Les persones degudament autoritzades pel propietari que patronegin les mateixes.
• Les persones que els secundin en el seu govern i els esquiadors que puguin arrossegar l'embarcació.
assegurança per contingències
Quan un producte es ven sota termes que requereixin al comprador a proporcionar amb una cobertura
d’assegurança, el venedor pot triar per a comprar segur de respatller.
En cas que la cobertura proporcionada pel comprador no sigui suficient per a cobrir el valor de l'enviament.
assegurança per ús de contenidor
És el cobrament que es realitza per a cobrir els danys per l'ús del contenidor per l'usuari des que ho rep
buit en el lloc designat pel traginer fins que ho lliura ple per al seu embarcament a bord del vaixell, en el
cas de càrrega d'exportació; i des que rep un contenidor ple que ha estat descarregat al costat del vaixell
fins que ho lliurament buit en el lloc designat pel traginer, en el cas de càrrega d'importació.
També se li denomina servei d'administració de contenidors.
assegurança sobre el noli i benefici esperats
L’assegurança de noli cobreix el risc de pèrdua del dret del portador a cobrar el preu convingut (art. 743.7).
Com vulgui que en el transport marítim és habitual concertar el noli a tot esdeveniment i fins i tot pagar-ho
per endavant, el risc de pèrdua recau sobre el carregador, que esdevé titular del interès assegurat.
No cal confondre-ho amb l’assegurança de crèdit, perquè el risc no és la insolvència del deutor, sinó els
supòsits en què el carregador no està obligat a pagar el noli.
També pot assegurar el noli en els altres contractes d'explotació, tant en el noliejament per viatge i per
temps, si bé les pòlisses de noliejament exclouen el retard “loss of estafi clause”), per la qual cosa la
cobertura ha de ser objecte de pacte addicional (STS de 19 d'abril de 1927).
L’assegurança del benefici esperat cobreix el interès relatiu al lucre o guany que espera l'assegurat amb
l'arribada feliç de les mercaderies al port de destinació.
Encara que es regeix pels pactes convinguts, el Codi exigeix que la pòlissa especifiqui el benèfic que
espera obtenir l'assegurat (arts 743.7 i 748).
El sinistre consisteix en la disminució del preu de les mercaderies en destinació per algun dels riscos
objecto de la cobertura (pèrdua, dany o retard).

La STS de 8 de març de 1990 ha assenyalat, d'una banda, la finalitat coincident amb el segur de lucre
cessant de l'article 63 LCS i, per un altre, les diferències amb la clàusula “valor indemnitzable” de
l’assegurança de mercaderies, on preval el valor declarat enfront del preu de les factures de compra.
D'altra banda, no s'ha de confondre el interès sobre beneficis amb l’assegurança de desemborsaments,
que cobreix els danys i perjudicis que sofreix el navilier quan es perd el vaixell i no han estat objecte de
cobertura específica en l’assegurança de bucs.
assurance
Expressió francesa que significa = Assegurança.
assurance credit
Expressió francesa que significa = Sistema d’assegurança adoptat en favor dels exportadors per diferents
països i que funciona la majoria de les vegades amb l'ajuda estatal.
assurance marítime
Expressió francesa que significa = Assegurança marítima.
Els beneficiaris de crèdits documentaris hauran de tenir en compte que les Regles i Usos aprovats per la
Cambra de comerç Internacional dediquen diversos articles als documents de segur i que a ells correspon
examinar-los amb el seu assegurador o el seu transitori, a partir de la recepció dels crèdits, a fi d'evitar
inconvenients a la presentació dels documents.
assegurances generals
són aquells que asseguren la reparació de danys o responsabilitats causats per esdeveniments que puguin
o no ocórrer tals com incendi, terratrèmol, robatori, accidents, responsabilitat civil, etc.
assegurar
Donar fermesa a alguna cosa perquè no caigui, perquè es mantingui en el lloc on ha estat posada.
assegurar
Amarrar o fixar fermament alguna cosa.
assegurar
Garantir contra determinats riscos mitjançant el pagament d’una prima.
assegurar els mastelers
Arriar més o menys les gàbies, segons la força del vent, llevar vela o fer altra maniobra per evitar que es
rendeixin.
assegurar l’aparell
Minorar la vela per prendre rissos o fer altres maniobres necessàries per evitar averies en casos de
temporal o mal temps.
assegurar l’arboradura
Tesar l’eixàrcia o reforçar-la per evitar el perill de desarborar.
assegurar les gàbies
Arriar-les més o menys segons les circumstàncies, per a evitar que es trenqui el masteler respectiu quan hi
ha molt vent.
assegurat
Persona sotmesa a un risc que té cobert mitjançant un contracte d’assegurança.
assemblatge del cilindre en un motor marí
L'assemblatge del cilindre és l'encarregat de suportar la combustió.
Aquesta part troba el seu punt més alt en la culata, cobrint la part més alta del cilindre.
La part intermèdia és la camisa del pistó.
Entre el bloc de cilindres i la culata ha d'existir un segell o juntes que impedeixin el pas dels gasos calents
cap a fora del motor.

assentament
Acció o l’efecte d’assentar.
assentament
Per a un vaixell navegant, modificació del nivell de la proa i la popa de la situació d'aigües tranquil·les en
resposta a l'elevació i depressió del nivell de l'aigua al voltant del buc, resultant dels sistemes d'ones que
es formen en les proximitats de la proa i de la popa.
assentament
És la diferència entre el calat del vaixell en la perpendicular de popa i el calat en la perpendicular de proa.
És una mesura que s’usa en vaixells majors, la línia dels quals de quilla sol ser recta, encara que no
sempre horitzontal.
En ambdues perpendiculars, el calat amida la distància vertical entre la línia de l’aigua tranquil·la i la cara
inferior de la quilla en crugia.
Quan els calats s’amiden en les marques i no en les perpendiculars, cal convertir aquells a aquests per a
calcular el seient relatiu a l’eslora entre perpendiculars.
Quan el vaixell té el seu quilla horitzontal se’n diu que està amb la quilla a nivell.
Molts vaixells naveguen millor amb un lleuger seient a popa, i alguns presenten un seient de projecte, és a
dir, la seva quilla no és horitzontal en la situació de càrrega del projecte, com ocorre amb els remolcadors,
pesquers i embarcacions menors.
Amb el seient a popa es desplaça el centre de la carena cap a popa i milloren l’estabilitat de rumb i el
govern del vaixell.
És innecessari utilitzar l’anglicisme trimat en lloc d’assentat, i més per a indicar el propi seient.
Mentre l’assentament espanyol significa l’efecte d’assentar-se o quedar-se el vaixell en repòs, el terme
anglès és el resultat d’equilibrar o anivellar («to trim»).
assentament
Lloc fix situat a la popa d’alguns vuits amb timoner, en sentit invers als carros dels remers, on el timoner
s’asseu per guiar el bot.
assentament a causa del moviment del vaixell
Descens en el calat d'un vaixell en marxa pel que fa al que tindria el vaixell en cas que romangués
immòbil.
Aquesta reducció es deu a la depressió local de la superfície de l'aigua per la qual navega el vaixell i no es
correspon amb un augment del desplaçament, encara que constitueix un factor que cal tenir en compte en
el sondeig acústic.
assentament apropant
És quant el vaixell té més calat de proa que de popa.
assentament d’un vaixell
Modificació del nivell de la proa i la popa en aigües tranquil·les en resposta a l’elevació i depressió del
nivell de l’aigua al voltant del buc, resultant dels sistemes d’ones que es formen en les proximitats de la
proa i de la popa.
assentament de dades en un mapa
Transcripció de les observacions meteorològiques en un mapa sinòptic.
assentament de ferradura
Suport en forma d’arc situat en la cara de popa del pal i en el qual es col·loquen els bossells que actuen de
guia caps de la eixàrcia de labor.
assentament del vaixell
La forma que sura un vaixell sobre l'aigua pel que fa a la seva línia de crugia, presa indistintament per la
quilla (o costat), proa o popa.
assentament empopant
Quan el vaixell té més calat de popa que de proa.

assentament negatiu
Se’n diu que un vaixell té seient negatiu quan el calat es major en la proa que en la popa o que està
emproat.
assentament neutre
És quant els calats de proa i de popa són iguals.
assentament positiu
Es considera seient positiu quan el calat és major en la popa, i se’n diu que el vaixell està empopat.
assentar
Quan es col·loca una cosa en el seu lloc.
assentar dues peces
Col·locar dues peces de fusta juntes de manera que la unió entre ambdues sigui perfecta.
assentar el buc
Col·locar un vaixell sobre els picadors d'un dic.
assentar-se el temps
Mudar-se, el temps, de tempestuós, variable, en bo, fix.
assentat de popa
Sinònim de empopat.
assentat de proa
Sinònim de emproat.
asserenament
Acció o l’efecte d’asserenar o d’asserenar-se.
asserenar-se el temps
Posar-se el temps serè.
assenyalament marítim
És el conjunt de dispositius òptims, acústics i electromagnètics que situats en punts estratègics serveixen
perquè l'embarcació pugui situar-se, orientar-se o dirigir-se a un lloc determinat, així com també per a
evitar perills naturals.
assessorament mèdic
Informació mèdica i tractament recomanat per a persones malaltes o lesionades quan aquest tractament
no pot ser administrat directament pel personal mèdic que ho prescriu.
assetjaments de la mar
Terme de l'assegurança marítima usat per a designar el mal temps, l’avarada, els llampecs, la col·lisió, i el
mar picat.
assets and liabilities
Expressió anglesa que significa = Actius i Passius.
asseure
Se’n diu quan es col·loca alguna cosa en el seu lloc.
asseure un pal
El fet d'arborar un pal.
asseure les estopes
Ficar-les i estrènyer-les per igual en una costura a força de mall.

asseure un vaixell
Col·locar un vaixell sobre els picadors d’un dic.
asseure’s la quilla
Descansar a plom o amb tota la quilla sobre el fons l’embarcació que va arribar a encallar.
assignable
Expressió anglesa que significa, Transferible, terme usat en crèdits documentaris.
assignació
Persona a qui es fa una assignació en mercaderies o béns. Forma específica de retribució laboral i el
lliurament de la qual és, generalment, al marge dels resultats que per la seva gestió obtingui el que la rep.
assignació
Parteix del salari d'un marí que conformi les estipulacions del Contracte de Treball, disposa per ser pagat
mensualment o cada quinze dies (o en qualsevol data per ser pagat a una persona determinada).
La quantitat així pagada és calculada i deduïda del total de salaris una vegada acabat el contracte o dels
havers mensuals del tripulant.
Regalia que es fa a una persona tant en mercaderies com en béns.
Forma de retribució laboral el lliurament de la qual, generalment no té relació directa als resultats obtinguts
per la gestió de la persona que rep l'assignació.
assignació
Document escrit pel qual es transfereix mercaderies o propietat.
assignació assalaria’l
Part del salari d'un marí que conformi les estipulacions del contracte de treball, disposa per a ser pagat
mensualment o cada quinze dies (o en qualsevol data per a ser pagat a una persona determinada).
La quantitat així pagada és calculada i deduïda del total de salaris una vegada acabat el contracte o dels
havers mensuals del tripulant.
Regalia que es fa a una persona tant en mercaderies com en béns.
Forma de retribució laboral el lliurament de la qual, generalment no té relació directa als resultats obtinguts
per la gestió de la persona que rep l'assignació.
assignee
Expressió anglesa que significa = Beneficiari d'una transferència.
assimilació
El principi d'assimilació consisteix en aforar la mercaderia no especificada expressament en el text
aranzelari, amb arranjaments als drets assenyalats per a altres mercaderia considerada similar o semblant.
El principi s'expressa de manera formal en les disposicions preliminars dels aranzels o en les ordenances
de duana, i unes vegades va acompanyada de les instruccions tècniques sobre com la hi ha d'ampliar i
altres sense detallar aquestes normes.
assimilació aranzelària
D'acord amb el que disposen les Regles Generals Interpretatives de la Nomenclatura de Brussel·les, és
l'acció, mitjançant la qual s'haurà de classificar una mercaderia en aquella partida que guardi major
analogia amb les d'aquesta posició en aquells casos que no existeixi una partida específica per a ella.
assimilació de dades
Procediment per a combinar dades de diverses fonts i, en general, d'índole variada, de manera que es
pugui disposar d'un conjunt concordant de dades tant en la vertical com en l'horitzontal.
assimilació tetradimensional de dades
Procediment utilitzat per a combinar no només dades provinents de diverses fonts i tipus, sinó també
elements obtinguts a hores diferents.
ASIPA
Associació Interamericana de Periodistes Agraris.

assirium
Nom d'una antiga embarcació de vela de la que s'ignoren les característiques, citada per Du Cange en un
passatge del trasllat del cos de Sant Pau.
assistència en la mar
No és unànime el significat que se li atribueix a aquesta expressió en el Dret Marítim.
Segons la doctrina, tampoc unànime, derivada de les resolucions del Tribunal Marítim Central i
jurisprudència del Tribunal Suprem, l'assistència marítima inclou indistintament tant als salvaments com als
auxilis i remolcs produïts en la mar.
Adoptant aquesta última posició i cenyint-ne als auxilis i salvaments, cap assenyalar que, si bé en principi
existeixen diferències en el significat literal d'ambdós termes, ja que el primer d'ells es refereix a evitar un
sinistre possible, mentre que el salvament es dirigeix a evitar les conseqüències d'un sinistre ja produït
legalment, no obstant això, no existeix diferència alguna, al ser ambdós equiparats tant pel conveni de
Brussel·les, de 23 de setembre de 1910, com per la Llei 60/62, de 24 de desembre (B.O.E., núm. 310),
d'Auxilis, Salvaments, Remolcs i Extraccions Marítimes, i el seu Reglament aprovat per Decret 984/67, de
20 d'abril (B.O.E., núm. 117).
En ambdós casos es tracta d'una activitat dirigida a socórrer o ajudar a un vaixell, persones o coses en
una situació de perill en la mar, podent ser obligatòria o facultativa.
És obligatòria quan la prestació ve ordenada per la llei.
D'altra banda, la Llei 60/62 disposa que l'Autoritat de Marina haurà de sempre preveure al salvament de
vides humanes, emprant per a això tots els mitjans que disposi, podent amb aquest objecte utilitzar tota
classe d'embarcacions i ordenar a les seves dotacions la prestació d'auxili.
D'altra banda, en els arts. 87 et seq. de la Llei de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant, de 24 de
novembre de 1992, es regula el servei públic de salvament de la vida humana en el mar, que es serà per
l'administració de l'Estat en coordinació amb les restants administracions públiques competents, creant-ne
la Comissió Nacional de Salvament Marítim i la Societat de Salvament i Seguretat Marítimes, la qual té
com objecte la realització dels serveis públics de recerca, rescat i salvament marítim, així com remolc.
L'art. 116.2.k d'aquesta Llei tipifica al seu torn com infracció administrativa molt greu la no prestació o
denegació d'auxili a les persones o vaixells, quan aquest auxili sigui sol·licitat o es presumeixi la seva
necessitat. I en el cas de considerar-ne el fet com possible delicte -denegació d'auxili o omissió del deure
socors, arts. 371 i 489 del C.P.-, l'art. 119 ordena que s'adonarà del mateix al Ministeri Fiscal.
L'auxili o salvament té el caràcter de facultatiu quan es presta espontàniament o a requeriment del vaixell
en perill, però no en contra del seu desig.
El Conveni de Brussel·les i la legislació espanyola en la matèria, abans citats, assenyalen que tot auxili i
salvament que hagi produït un resultat útil donarà lloc a una remuneració equitativa, tret que es presti
contra la prohibició expressa i raonada del vaixell socorregut, o en els casos de salvaments de persones
únicament, o en aquells altres prestats entre si per embarcacions que naveguin formant una unitat
pesquera.
Fora d'aquests casos exceptuats, es tindrà dret a una remuneració que correrà a càrrec de l'armador del
vaixell socorregut i que en cap cas podrà excedir del valor del salvat.
A aquests efectes s'haurà d'instruir un expedient davant el jutjat marítim competent, segons els preceptes
de la esmentada Llei 60/62 i del seu reglament, a fi de fixar el import d'aquesta remuneració i el de les
despeses i perjudicis causats amb motiu de l'assistència, per a això s'atendrà en principi als pactes per les
parts interessades o, en defecte d'això, al que disposi el Tribunal Marítim Central (V. el procediment en les
veus jutjats marítims permanents i Tribunal Marítim Central).
assistència meteorològica
Subministrament d'informació meteorològica per a la seguretat, economia i eficiència del transport
terrestre, marítim i aeri, obres publiques, agricultura, etc.
assistència mútua administrativa
Recomanació de 5 de desembre de 1953 del Consell de Cooperació Duanera Internacional de Brussel·les.
Recomanació de 8 de juny de 1971 del Consell de Cooperació Duanera Internacional de Brussel·les.
assistir
Qualsevol nombre d'articles que un importador proporciona directament o indirectament, lliure de càrrecs,
o a un cost reduït a un proveïdor, per a l'ús en la producció o en la venda de mercaderia per a la
importació.

Les duanes calculen quantitats i les agreguen als valors indicats, per a avaluar el impost del valor
comercial veritable de la mercaderia.
assocar
Estrènyer-se, ajustar-se bé a un cap o nus de manera que resulti molt difícil soltar-lo.
assocar
Deixar la barca, tocant la platja en terra mig a l’aigua.
assocar la malla
Trincar la malla.
assocar un nus
Estrènyer ben fort un nus, una lligada o una pinya, perquè no es desfaci.
assocat
Nus que no es pot deslligar, la qual cosa és negatiu, doncs els nusos mariners han de poder-ne deslligar
quan es vulgui, de la mateixa forma que mai s’han de deslligar per si mateixos o casualment.
associació
Conjunt de persones que s’uneixen per a aconseguir un fi determinat i que constitueixen una persona
jurídica.
Associació Americana de Noliejadors de Cotó
Gairebé tots els comerciants i agent intermediaris del cotó són membres de ACSA, la seu central dels
quals està en Memphis, Tennessee.
Estan afiliades a aquesta, sis àrees d'associació.
Alguns dels seus membres no són membres de línies navilieres, agents, carguers, companyies
d'assegurances, magatzems, etc.
Les àrees d'associació són: Geòrgia, Alabama, North Carolina, South Carolina, Virgínia, Florida:
Associació Atlàntica del Cotó (Atlanta, Geòrgia). Mississippi, Louisiana, Tennessee: Associació de cotó del
Sud, Memphis, Tennessee. Arkansas, Missouri: Associació del Comerç del cotó de Arkansas, Missouri,
Little Rock, Arkansas. Texas: Associació de cotó de Texas, Waco, Texas. Oklahoma:
La borsa de Cotó de l'Estat de Oklahoma Ohlahoma City, Oklahoma. New Mèxic, Arizona, Califòrnia:
Associació Occidental de Noliejadors de Cotó, Els Àngels, Califòrnia.
Associació autoritzada quaderns i.c.s.
Associació admesa per les autoritats duaneres d'una de les parts contractants per a l'expedició de
quaderns I.C.S. o per garantir el pagament dels drets d'importació i altres summes al fet que es refereix
l'article 11 del Conveni sobre els quaderns I.C.S.
Associació Cartogràfica Internacional
L'Associació Cartogràfica Internacional és una organització no governamental de caràcter científic que té
com missió promoure la disciplina i la professió cartogràfica en el context internacional.
Té els següents objectius:
L'estudi avançat dels problemes cartogràfics.
En particular el relacionat amb el procés, el disseny, la construcció i les tècniques de reproducció de
mapes i associat amb les formes de comunicació gràfica.
La iniciació i coordinació de la investigació cartogràfica desenvolupada amb la cooperació de les diferents
nacions membres, el intercanvi d'idees i documents, la capacitació i entrenament en cartografia i la
normalització del coneixement cartogràfic.
L'organització de conferències internacionals, reunions i exhibicions i la participació en reunions similars
organitzades per altres organismes científics.
En el interval entre conferències, treballar en els problemes de particular interès per a l'establiment de les
diferents comissions i grups de treball.
La promoció de la igualtat d'oportunitats en totes les unitats organitzacionals i en tots els nivells de
responsabilitat dintre de l'Associació i els seus estats membres.
L'Estructura de la ICA es basa en un Comitè Executiu, compost per 1 president, un Secretari Executiu i 7
vicepresidents.

Abreviadament ACI.
associació comercial
Es considera que dues o mes persones estan associades en negocis, quan alguna d'elles posseeixi un
interès qualsevol en el comerç de les altres, o si totes elles tenen interessos comuns en un negoci
qualsevol, o si una tercera persona posseeix un interès en el comerç de cadascuna d'elles, siguin aquests
interessos directes o indirectes.
associació d’estels
Grup d'estels de característiques físiques anàlogues, difusament distribuïdes a l'espai i d'origen local i
temporal comú.
associació de classe
Associació de propietaris o regatistes d’embarcacions d’una determinada classe, encarregada d’establir-ne
el reglament i fer funcions de representació.
associació de estibadores internacionals
Una associació de estibadores que treballa per a promoure el bé de la seva societat.
associació de nacions del sud-est asiàtic
Seu: Bangkok (Tailàndia). Creada el 09.08.67 per acord de Filipines, Malàisia, Tailàndia, Indonèsia i
Singapur.
associació de lliure comerç del carib
Zona de lliure comerç integrada al febrer de 1968 per Trinidad i Tobago, Barbados, Guayana ex-britànica i
els Estats Associats de les Índies Occidentals (Anguila, Antiga, Dominica, Granada, Nieves, San Cristóbal i
Saint Lucia), Montserrat i San Vicente. Mesos més tard es va adherir Jamaica.
L'acord va entrar en vigor el 1 de maig de 1968.
Es prescriu la supressió gradual dels drets de Duana i els contingents entre els països membres en un
termini de 5 anys per part dels països mes desenvolupats (Barbados, Guayana, Jamaica, Trinidad i
Tobago) i de 10 anys per als altres.
L'associació té també per finalitat l'harmonització de les mesures encaminades a estimular el foment
industrial dels països membres.
associació europea de lliure comerç
És l'organització de països d'Europa Occidental, excepte els integrants del Mercat Comú Europeu, que van
formar una agrupació econòmica amb l'objecte d'atorgar-ne a si mateix facilitats en el seu intercanvi
comercial.
L'Associació està integrada per Àustria, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Suècia i Suïssa que no adherint-se,
en principi, a la Comunitat Econòmica Europea per motius polítics (Àustria, Suïssa) o per raons
d'autonomia econòmica, no ha arribat a ser una unió duanera a causa de la falta d'un aranzel extern comú
i de la inexistència de lliure canvi dels productes agrícoles, té per finalitat establir el lliure comerç, entre els
països membres per als productes industrials i ampliar el comerç dels agrícoles.
La supressió gradual dels drets de Duanes entre els països signataris es porto a terme per complet -
excepte petites excepcions- el 31 de desembre de 1986.
Les exempcions de drets en el marc de l'Associació obliga a la presentació de certificats d'origen per a
saber si els productes en qüestió poden beneficiar-se de les exempcions.
Segueixen: Regles d'origen, Criteris, Procediments, etc.
Associació econòmica integrada per Suïssa, Àustria, Finlàndia, Noruega, Suècia i Islàndia.
associació garant quaderns I.C.S.
Associació autoritzada del país d'importació que garanteix el pagament dels drets d'importació i altres
summes al fet que es refereix l'article II del Conveni sobre els quaderns I.C.S.
Associació Internacional d’Autoritats de Fars
Associació d’autoritats responsables de la instal·lació o manteniment de fars i altres ajudes a la navegació
marítima.
Associació Internacional d’Investigació Hidràulica

Associació que estimula i promou investigació hidràulica bàsica i aplicada (ambdues), en tots els seus
aspectes.
La IAHR és potser l'Associació Internacional més prestigiosa sobre temes relacionats amb la hidràulica.
Fundada en 1935 a Europa, engloba avui dia a tècnics i investigadors de tot el món inclosos més de doscents
membres col·lectius.
Des de l'any 2001 la seu de la IAHR es trasllada a Madrid, Espanya, i més concretament al CEDEX on
roman en l'actualitat associada al mateix.
Associació Internacional de Desenvolupament
Organisme de les Nacions Unides, filial del Banc Mundial per a la concessió de préstecs en millors
condicions als països subdesenvolupats.
Està compost per gairebé tots els països del món.
Associació Internacional de Foment
El Banc Mundial té al seu càrrec l'administració de la AIF, organisme creditici que va ser creat el 24 de
setembre de 1960.
Poden ser membres de la AIF tots els països membres del Banc.
La missió és promoure el desenvolupament econòmic, incrementar la productivitat i, d'aquesta manera,
elevar els nivells de vida en les zones menys desenvolupades del món incloses en els territoris dels seus
membres, proporcionant mitjans de finançament per a plantar cara a necessitats importants de
desenvolupament en condicions més flexibles i que gravitin menys onerosament en la balança de
pagaments que aquelles que regeixen en els préstecs corrents.
L'Associació ajuda en aquesta forma a promoure els objectius de desenvolupament del Banc i
complementa les seves activitats.
Associació Internacional de Geodèsia
Els estudis de la Terra per mitjans físics van arribar un notable desenvolupament durant el segle XIX i va
ser necessari la creació d'organismes que centralitzessin les diverses investigacions, culminant amb la
constitució de la Unión Geodèsica i Geofísica Internacional (O.G.G.I.) que és, sense cap dubte, la més
desenvolupada de les unions científiques federades en el Consell Internacional de Unions Científiques.
Associació Internacional de Geomagnetisme i Aeronomia
Associació que promou la coordinació internacional d'esforços en els camps de les ciències del
geomagnetisme i de l’aeronomia.
Associació Internacional de Limnologia
Associació que promou el progrés de la limnologia teòrica i aplicada convocant congressos, publicant les
comunicacions dels mateixos, i proveint un sustento de mètodes i tècniques d'investigacions limnologies.
Associació Internacional de Meteorologia i Física Atmosfèrica
Associació que promou la investigació meteorològica en tots els aspectes que inclouen física atmosfèrica,
particularment en aquells camps que requereixen la cooperació internacional
Associació Internacional de Ports
Organització internacional no governamental, fundada a Los Angeles en 1945, la missió de la qual és
contribuir a millorar l'eficàcia de l'operativitat dels ports dels països membres.
Té la seva seu a Tòquio.
Associació Internacional de Senyalització Marítima
Vegi’s Associació Internacional d’Autoritats de Fars
Associació Internacional de Sismologia i Física de l'Interior de la Terra
Associació que desenvolupa l'estudi de la Sismologia i Física de l'interior de la Terra en els seus aspectes
econòmics, socials i científics.
Associació internacional de transport aeri
Una associació comercial que supervisa a portadors aeris participants, i promouen els interessos dels
expedidors, dels passatgers, i d'altres participants de la indústria de transport.

Associació Internacional de Vulcanòloga i Química de l'Interior de la Terra
Associació que promou la investigació en totes les qüestions relatives a l'activitat volcànica; coordina la
investigació en mineralogia i química física en benefici dels vulcanòlogues.
Associació Internacional Hidrologia Científica
Associació que promou i desenvolupa l’estudi de la hidrologia. Inicia, facilita i coordina la investigació en
aquells problemes hidrològics que requereixen de la cooperació internacional.
Associació Internacional per a les Ciències Físiques
Associació que promou l’estudi dels problemes científics relatius a l’oceà i les seves interaccions amb els
seus contorns.
Associació Internacional per a les Ciències Físiques de l'Oceà
Associació que promou l'estudi dels problemes científics relatius a l'oceà i les seves interaccions amb els
seus contorns.
Associació Internacional Permanent de Congressos de Navegació
Encoratja les millores de les vies aquàtiques marítimes o fluvials, de ports i àrees costaneres mitjançant el
intercanvi d'investigació i informació.
Associació llatí americana de integració
Una organització que suporta la integració i la proliferació d'acords preferencials entre els seus participants
llatí americans.
Associació llatí americana de lliure comerç
Constituït en 1960 pel Tractat de Montevideo, es va fixar la tasca d'eliminar gradualment les restriccions
que dificulten el comerç de productes originaris de qualsevol dels països signataris. Van signar l'acta de
constitució Argentina, Brasil, Xile, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai, i, posteriorment, Colòmbia i Equador
(1961), Veneçuela (en 1966) i Bolívia (en 1967).
S'intentava erigir un conjunt regional amb el qual defensar millor els interessos econòmics llatinoamericans
enfront dels grans blocs econòmics internacionals.
La ALALC va ser incapaç de posar en peus una estratègia coherent i superar les divergències de criteri
dels seus membres, així com els problemes derivats dels diferents graus de desenvolupament dels països.
En 1980 va ser substituïda per la ALADI.
Associació nacional de corredors i de transportista de duanes
Una associació que recopila i dissemina la informació entre els seus corredors de duana membres i
transportadores de càrrega.
associacions
Des del punt de vista del valor en duana de les mercaderies, l'associació en negocis que poden portar a
terme les persones físiques o jurídiques amb el venedor o amb el comprador i que cita la pròpia definició
del valor, varien en una extensa gamma des de la completa independència fins a la total identitat.
Associacions d'aquest tipus són les que uneixen la signatura matriu amb les seves filials estrangeres, les
existents entre els compradors i proveïdors, etc.
La valorització difereix segons les importacions es realitzin com simples agències de distribució (valoració
a partir del preu a pagar) o com signatures sense llaços comercials o financers (valoració a partir del preu
en factura amb els pertinents ajustaments).
Els altres casos no contemplats exigiran la pràctica de la valoració a partir de tarifes de preus, comparança
amb mercaderies similars, examen de circumstàncies de la respectiva operació, estudi dels contractes de
lloguer (si escau).
associacions industrials i d'exportadors
Són agrupacions que fonamentalment s'orienten a la promoció d'exportar, organitzacions de missions
comercials en l'estranger, participació en fires i exposicions, elaboració de catàlegs col·lectius de productes
d'exportació dels seus membres, preparació de pel·lícules de divulgació, etc.
assomeramet

L'Assomerament és l'efecte produït en les ones del mar (onatge), en reduir-se notablement l'altura del fons
marí a la seva arribada a la costa.
Es produeix a partir de que l'ona aconsegueix profunditats menors a la meitat de la seva longitud d'ona,
disminuint la seva velocitat de propagació i la longitud d'ona, podent disminuir o augmentar la seva altura i
en general adquirint major peralt.
Quan l'onatge s'aproxima a la costa amb un determinat angle d'incidència, es produeix la variació de la
velocitat de propagació al llarg de cada front d'ona, tendint a adquirir una disposició paral·lela a les línies
d'igual profunditat (isòbates), en un fenomen de refracció.
Altres efectes en l'onatge són:
• Difracció.
• Reflexió.
assortidor de combustible
Aparell per a subministrar combustibles líquids als vaixells.
Assumptes Marítims I Pesca
Europa conta amb 70 000 quilòmetres de costes.
Les regions marítimes de la UE generen el 40 % del seu PIB i sumen el mateix percentatge de població.
La política pesquera comuna (PPC) comparteix el mateix fonament jurídic amb la política agrícola comuna
(PAC).
No obstant això, donades les diferències que caracteritzen a ambdós sectors, s'ha elaborat una política
específica dels productes pesquers.
Els objectius de la PPC són: la protecció de les poblacions contra la pesca excessiva, la garantía d'una
renda per als pescadors, el subministrament regular dels consumidors i de la indústria de transformació a
preus raonables, i l'explotació sostenible dels recursos marins vius des del punt de vista biològic,
mediambiental i econòmic.
asta
Perxes on van envergades o es cacen certes veles auriques.
asta
Nom de tot pal fixat en situació vertical o amb molt poca inclinació, per hissar-hi banderes, senyeres o
gallarets, grímpoles, tasta vents, etc.
asta
Extremitat superior d'un masteler de goneta o sobregoneta.
asta
Pal més prim i llarg que el masteler de goneta, al que s'apadrina per lligar-hi sobregonetes i munterilles.
Aquest és el que entre els constructors s'anomena pròpiament xanca i es posa per la part de la cara de
popa, en quin cas el masteler de goneta té tamboret, i la xanca la seva anca o galop.
asta
Verga petita que es col·loca a un gallaret perquè resti horitzontal.
asta
Agullot, de ferro al pal de mitjana de les galeres per col·locar-hi el tasta vents.
asta
Medís i estamenera més immediats a proa en les embarcacions de pesca.
asta
Cadascuna de les peces simples, disposades als extrems del buc d’un vaixell, no unides a la varenga, que
substitueixen les quadernes.
asta
Pal disposat més o menys verticalment, en el qual s'hissen banderes, gallardets, catavents o altres coses
similars. Normalment cada asta va rematada per una galeta o perilla que duu una politja per laborar la
drissa corresponent.

asta
Pal de fusta on va enganxat el berri de pescar les tonyines.
asta
Barraganet o lligament.
asta
Cadascuna de les peces del costellam que va des de la quadra cap a popa i proa.
Les senzilles o sense varenga se’n diuen astes revirades, i si s'encoronament amb una altra peça,
quaderna revirada.
asta
Astes, escletxes, o plens dels caps (referint-se a quadernes revirades).
asta
Astes de proa o popa.
asta
Sinònim de espatlló.
asta d'hivern
Masteler de goneta més petit que els ordinaris; s'arbora en casos de mal temps i que no pot dur una
sobregoneta.
asta de la bandera
Pal per a desplegar una bandera.
asta de proa o popa
Peces de lligament unides amb els canols que venen de les piques de proa i popa.
asta de Sant Andreu
Combinació de dues escotes en el puny d’una vela per a poder-la tibar amb més força.
ASTANO
ASTANO va ser el nom d'una drassana situada en la ria de Ferrol.
Les sigles es corresponien amb el nom de Drassanes i Tallers de Nord-oest.
La seva història comença en els anys quaranta del segle XX, quan comença la seva activitat amb la
construcció de petits pesquers de fusta.
En 1944 passa a ser ASTANO S.A. ampliant les seves instal·lacions i començant la construcció de vaixells
de molt major calat, serà a partir d'aquest moment quan aquesta empresa es converteixi en la indústria
que vertebri i sobre la qual giri l'activitat de la comarca de Fene.
En 1963 el nombre de treballadors es dispara amb el començament de la construcció de grans carguers i
petroliers arribant a donar ocupació directa a més de 5.000 treballadors, es modernitzen les instal·lacions i
es converteix en un referent mundial dins de la construcció naval de petroliers de fins a 300.000 Tones.
Serà durant els primers 80, amb l'arribada al govern de Felipe González i l'engegada de la política de
reconversió del sector naval, quan comença el declivi industrial de la drassana en limitar-se el seu camp a
la construcció d'estructures per a la prospecció i explotació petrolífera, camp en el qual també va destacar.
Amb el final del segle XX ve també la desaparició d'ASTANO, en 2004 neix Navantia, producte de la fusió
d'Astano i l'antiga BAZAN que avui dia formen una drassana que reparteix les seves instal·lacions entre les
dues factories, la de Fene i la de Ferrol, i dóna ocupació a més de 3.000 persones.
astanyatge
Operació d’aforar una embarcació dins del mar per inflar la fusta i fer desaparèixer les juntures de les
taules del folre del buc.
astàtic
Que no és afectat per un camp magnètic exterior.

astàtic
Que no té direcció o orientació característica.
astaticitat
Propietat que tenen els sistemes astàtics.
astenosfera
Capa de la terra de consistència emplàstica situada entre l'escorça i el nucli de la terra.
Sinònim mantell terrestre.
asteroide
De figura d'estel.
asteroide
Qualsevol dels petits planetes que giren al voltant del sol, i la majoria de que les seves orbites es troben
entre les de Marte i Júpiter.
asteroide
Se’n diu planetoide o planeta menor.
Només quatre asteroides superen els 100 km de diàmetre (Ceres, Pal·las, Juno i Vesta).
Es coneixen amb exactitud les òrbites de més d'1.500, s'han fotografiat més de 30.000 i se suposa que el
seu nombre total pot arribar a 50.000.
astigmatisme
Una aberració que afecta la nitidesa d'imatges per a objectes sobre l'eix, en la qual els rajos que passen a
través de diferents meridians de les lents arribin al focus en diferents plànols.
astigmòmetre
Instrument òptic que permet mesurar el grau de refracció absoluta de l'ull i, d'aquesta manera, determinar
el astigmatisme que presenta.
astm
Abreviatura de “American Society for Testing Material”.
Societat Tècnica Nacional Nord-americana creada per promoure el coneixement de les matèries
d'enginyeria i la normalització de les especificacions i mètodes d'assaig.
La Societat pública de normes de tots els tipus de matèria en la seva Book of astm Standards, el qual és
revisat amb freqüència per actualitzar-ho.
astoret
Tovalles rodones fetes de palma, que eren usades per a menjar dins la barca.
astràgal
Anell que circumda el canó d'una arma prop de la boca.
astral
Relatiu o pertanyent als astres.
astre
Nom amb el qual es designa l'acumulació de matèria concentrada a causa de l'atracció gravitatòria mútua.
astre
Inicialment, la paraula astre va designar els cossos lluminosos que es poden observar en el cel a simple
vista (el Sol, la Lluna, els planetes, etc.).
El desenvolupament i perfeccionament dels instruments d'observació (augment de la seva potència, etc.)
han fet que el nom d'astre s'apliqui a cossos de dimensions molt reduïdes, com els asteroides o els
satèl·lits dels planetes del sistema solar, i a cossos celestes molt majors, com les galàxies, els cúmuls de
galàxies, etc.
Els astres descriuen diversos moviments ja que estan sotmesos a l'atracció mútua dels altres cossos de
l'univers.

Aquesta varietat d'interaccions fa que sigui impossible determinar amb tota exactitud la seva posició; per
exemple, en el cas del Sol, la Lluna i la Terra, la seva interacció gravitatòria mútua constitueix un exemple
de l’anomena’t problema dels tres cossos.
astre
Cossos celestes com el Sol, la Lluna, un estel o un planeta utilitzat en la navegació astronòmica.
astre
Cadascun dels cossos aïllats en l’univers i que es mouen amb arranjaments a determinades lleis, es
classifiquen en estrelles, planetes, satèl·lits i estels.
astre ascendent
Nom que es donà a un astre quan passa de l’hemisferi austral a l’hemisferi boreal.
astre de la nit
Sinònim de Lluna.
astre de primera magnitud
Cos celeste molt visible i brillant.
astre del dia
Sinònim de Sol.
astre descendent
Se’n diu de un astre quan passa de l’hemisferi boreal a l’hemisferi l’austral.
astre fictici
Els quals se suposen movent-se sobre l'equador celeste, amb velocitats uniformes, corresponents a les
velocitats de certes components harmòniques de la marea.
Cada astre fictici creua el meridià a l'hora corresponent al valor màxim de la component que representa.
astre que formen el sistema solar
Astres són tots els cossos celestes que formen part de l'Univers, però com no són iguals en moviments ni
en característiques es classifiquen de la següent manera: estrelles, cossos que aparentment ocupen les
mateixes posicions relatives en l'espai, tenen llum pròpia i estan a distàncies tan enormes que la més
pròxima és només un punt de llum vista amb ajuda del major dels telescopis; galàxies, taques de matèria
que es veuen en el cel, formades per agrupacions de moltes estrelles; planetes, astres amb moviment
gairebé circular al voltant del Sol i que no tenen llum pròpia, sinó que reflecteixen la qual reben d'aquell;
satèl·lits, cossos que acompanyen als planetes girant al seu al voltant i que tampoc tenen llum pròpia;
estels, cossos sòlids relativament petits, acompanyats d'una cua sempre orientada en direcció oposada al
Sol i les òrbites del qual són molt excèntriques; asteroides, cossos sòlids de menor grandària que els
planetes i en òrbita al voltant del Sol; i meteoroides, que són asteroides molt petits que es converteixen en
estrelles fugaces (deixants de llum produïda per la incandescència del meteoroide en l'atmosfera) i/o en
meteorits, fragments de meteoroide que no s'han volatilitzat en l'atmosfera i cauen a la Terra en forma de
petites roques.
Els almanacs nàutics recullen les magnituds estel•lars, que representen la lluentor aparent de les estrelles
(no la lluminositat real, directament relacionada amb la massa) amidat en una escala logarítmica; com més
gran sigui la magnitud estel·lar, menor és la lluentor. Hiparco i Tolomeo vares dividir les estrelles en sis
tipus: les de sisena magnitud eren tot just visibles a primera vista. John Herschel (1792-1871) va descobrir
en 1830 que la Terra rebia cent vegades més llum d'una estrella de 1ª magnitud que d'una de 6ª, i el
sistema de Tolomeo es va modificar d'acord amb aquest descobriment.
Després una estrella de 2ª magnitud és cent vegades més brillant que una de 7ª, i per tant, hi ha
magnituds negatives, perquè a la de 4ª ha de correspondre-li la magnitud -1 perquè sigui cent vegades
més brillant.
Una de les innombrables estrelles que poblen l'espai és el Sol, del que rebem llum i calor, i és el centre de
diversos astres que depenen d’ell, es mouen al seu al voltant i li segueixen en el seu moviment de
translació formant el que es denomina el sistema solar.

Aquest sistema està format pel Sol com astre central, nou planetes, un centenar de satèl·lits coneguts,
milers d'estels i milions d'asteroides. Començant pel més pròxim al Sol, els nou planetes són: Mercuri,
Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó.
La Terra té un satèl·lit, la Lluna; Mart té dues, Fobos i Deimos; Júpiter, 39; Saturn, 30; Urà, 21; Neptú, vuit
(Tritó, Nereida, Náyade, Talasa, Déspoina, Galatea, Larisa i Proteo); i el petit Plutó posseeix un sol satèl·lit
de gran grandària denominat Caront.
Els astrònoms distingeixen en els astres dos moviments principals: un de rotació del cos sobre el seu propi
eix i altre de translació al voltant del cos principal seguint una trajectòria o òrbita el·líptica.
Ambdós moviments se’n diuen "sinòdics", si es pren el Sol com punt de referència, i "sideris", si es
refereixen a una estrella.
Són diferents per causa de la translació de l'astre i perquè el Sol està molt més prop que qualsevol de les
estrelles conegudes.
Amés de la llei de la gravitació universal de Newton, les lleis que regulen els moviments dels planetes en
les seves orbites van ser estudiades i enunciades per Kepler.
De la primera llei, segons la qual "les òrbites dels planetes són eclíptiques i el Sol es troba en un dels seus
focus", es dedueix que l'astre rei ha de trobar-se en els plànols de les òrbites de tots els planetes, i així és,
encara que totes les orbites no estiguin en un mateix pla; de la segona llei, que diu que "els radiovectors
que uneixen el Sol amb el planeta escombren àrees iguals en igualtat de temps", es dedueix que la
velocitat de translació del planeta en la seva òrbita no pot er uniforme, ja que els radiovectors són
diferents; per tant, la velocitat serà màxima en el periheli, mínima distància al Sol, i mínima en el afeli,
màxima distància.
El moviment de tots els planetes i de gairebé tots els satèl·lits és directe, és a dir, d'oest a est, i tot el
conjunt del sistema solar es trasllada cap a un punt situat 10º al sud-oest de l'estrella Vega, a una velocitat
d'uns 19,5 km/s.
En navegació només s'empren quatre planetes, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, i un satèl·lit, la Lluna, perquè
els altres astres són molt poc visibles.
Les seves coordenades o posicions són perfectament conegudes i figuren en els almanacs nàutics, com el
publicat a Espanya per Institut Hidrogràfic de la Marina.
astre que influeixen en les marees
Teòricament tots els astres influeixen en la formació de les marees, però atès que les forces horitzontals
productores de les mateixes són inversament proporcionals al cub de les distàncies, l'acció de les estrelles,
a pesar que tenen una gran massa, i la dels planetes és menyspreable, sent els principals responsables el
Sol i, sobretot, la Lluna.
L'acció del Sol, segons el càlcul, és 2,14 vegades menor que la de la Lluna, encara que pràcticament les
marees solars són unes 2,4 vegades inferiors a les lunars.
astre sota l’horitzó
Astre que es troba per sota horitzó abans de l’aurora i després de l’ocàs, àdhuc que per efecte de la
refracció sigui visible.
astrocompàs
Instrument que quan està orientat en l'horitzó pel que fa a l'esfera celeste, indica una direcció de referència
horitzontal pel que fa a la Terra.
Aquest compàs està destinat en principi a l'observació d'astres, per a determinar l'orientació d'una aeronau
a partir del azimut a una astre.
astrocompass mk II
L'Astrocompass mk II, és un model evolucionat de brúixola solar (instrument de navegació), que es va usar
per determinar l'exacta direcció del nord geogràfic mitjançant la posició d'un astre, coneixent a més l'hora
local mitjançant un rellotge.
Va ser dissenyat i usat per la RAF en la segona guerra mundial.
Hi ha certes circumstàncies en què la brúixola magnètica i el girocompàs no són fiables.
La situació més evident és a les regions polars, on la força exercida sobre l'agulla d'una brúixola magnètica
és gairebé vertical i el girocompàs es torna inestable a causa de la rotació de la Terra.
Les brúixoles magnètiques són també particularment sensibles als camps magnètics, com els produïts pel
bucs dels vaixells, per alguns vehicles de metall o per certs equipaments (estructures metàl·liques).

Abans de l'arribada de les ajudes electròniques a la navegació (com el GPS), i fins i tot avui, la manera
més fiable per determinar el nord, en aquestes circumstàncies extremes era a través de la utilització de
l'Astrocompass mk II.
L'eix de rotació de la Terra es manté immòbil durant tot l'any, amb caràcter general.
Per tant, coneixent l'hora local i la posició geogràfica (és a dir la latitud i la longitud), que cal ajustar en els
limbe del instrument, la pínula de l'Astrocompass mk II pot ser alineada amb qualsevol astre amb una
posició coneguda i treure una lectura molt precisa.
En la seva forma més bàsica, un Astrocompass mk II està compost d'una placa base marcada amb 360
divisions, amb un mecanisme conegut com a tambor equatorial.
Aquest tambor té un conjunt ajustable amb una pínula i una escala de declinació.
Les versions més avançades poden tenir incorporat un cronòmetre o la configuració per defecte per a un
astre, com el Sol.
Per utilitzar l'Astrocompass mk II, primer cal anivellar la placa base amb l'horitzó i després apuntar
aproximadament on l'usuari creu que està el nord.
Cal inclinar llavors el tambor equatorial en relació amb la base d'acord amb la latitud local.
S'ajusta l'alidada d'acord amb l'angle horari local i la declinació del cos astronòmic que s'està utilitzant.
Una vegada s'han fet tots aquests ajustos, prou simplement amb fer girar el 'Astrocompass mk II sobre el
seu eix fins que el cos astronòmic sigui visible a través de la pínula o el visor, llavors es pot llegir el rumb
sobre les divisions del limbe de la placa base.
Per poder seguir aquest procediment, un Astrocompass mk II exigeix als seus usuaris estar en possessió
d'un almanac nàutic o unes taules astronòmiques similars, aquesta és una dels seus desavantatges.
El funcionament és el següent:
• Obtenir l'hora local (per mitjà d'un rellotge).
• Ajustar la latitud.
• Ajustar (en l'alidada) el LHA de l'astre per a aquest dia obtinguda mitjançant taules o un programa
d'ordinador.
• Apuntar la pínula cap a l'astre (sol o lluna).
• Lectura del rumb als llimbs graduat.
astrofísic
Ciència que aplica les lleis físiques a l’estudi dels cossos celestes.
astrofísic
Persona versada en astrofísica.
astrofísic
Relatiu o pertanyent a l’astrofísica.
astrofísica
Rama de l'astronomia dedicada a l'estudi de la constitució, l'estat físic i la formació i evolució dels cossos
celestes.
astrofísica
Les albors de l'astrofísica es remunten als treballs de Wollaston sobre les ratlles d'absorció de l'espectre
solar i a la investigació d'aquest espectre per part de Fraunhofer.
El desenvolupament de les tècniques espectrogràfiques, a causa de Bunsen i Kirchhoff, va permetre
determinar la temperatura dels astres i la composició de les seves atmosferes i va fer possible la seva
classificació en funció de les característiques del seu espectre.
En el s. XX, l'astrofísica ha experimentat un enorme impuls, relacionat fonamentalment amb l'avanç de la
física atòmica i nuclear.
En les últimes dècades, la construcció de telescopis capaços d'explorar longituds d'ona diferents de la
visible (ones radio, rajos X, etc.) ha permès el desenvolupament de diverses branques com la
radioastronomia, l'astronomia de rajos X, de rajos gamma, ultraviolada, etc.
Així mateix, l'avanç en el camp dels satèl·lits artificials ha permès situar fora de l'atmosfera instruments
capaços de captar les longituds d'ona (totes menys les corresponents a la banda visible i a la banda radio)
para les quals l'atmosfera terrestre no és transparent.
astrofotografía
Tècnica auxiliar de l'astronomia dedicada a l'obtenció i l'estudi d'imatges fotogràfiques dels astres.

astrògraf
Aparell astronòmic destinat a la fotografia celest, en particular a la determinació de les coordenades dels
astres i a assenyalar la presència de nous asteroides.
Els seus principals paràmetres són el diàmetre i el focus d'un objectiu que determina l'eficiència òptica i
escala d'imatge en placa fotogràfica.
astroide
Que té la forma d’estel.
astrolabi
Instrument usat en l’antiguitat per mesurar l'altura dels astres.
Instrument nàutic molt versàtil, però poc precís, usat en segles passats i especialment en la antiguitat, que
significa "que agafa les estrelles".
Amb el astrolabi es podia mesurar l'altura dels astres sobre l'horitzó, determinar els azimuts, els angles
horaris, la declinació, l'hora de l’alba i la de l'ocàs, la posició del Sol en les dotze constel·lacions del
Zodíac, els instants de passada pel meridià i, en general, realitzar totes aquelles mesures que avui
s'efectuen amb instruments molt diferents.
La part més important del astrolabi està formada per un disc de bronze o de coure, amb un anell en la part
superior, pel qual se suspenia, de manera que el instrument quedés perfectament vertical.
La vora de la part anterior del disc, anomenada "cara", duu una graduació incisa, que pot ser quadrantal o
bé circular.
El diàmetre que va des de l'anell cap avall representa l'eix polar; el seu extrem superior serà el pol nord, i
l'inferior, el pol sud.
El diàmetre perpendicular a l'eix polar és l'equador, i els paral·lels incisos damunt i sota ell arriben fins als
23° 30' (aproximadament) N i S, que són els valors extrems de la declinació del Sol.
Una línia paral·lela a l'equador representa l'horitzó i és mòbil al voltant de l'eix central del mateix astrolabi.
L'altra cara pot contenir un disc giratori, al voltant de l'eix central, anomenat "taula" o "timpà".
Les taules són nombroses i intercanviables, servint cadascuna d'elles per determinar la latitud.
Hi ha a més uns traços incisos en projecció estereogràfica, que donen els azimuts; uns altres representen
els almucantarats o altres cercles d'altres sistemes de coordenades, i per fi hi ha altres traços al llarg de la
vora, amb graduació, els signes del Zodíac, i l’equador celest amb les estels principals.
Una alidada gira al voltant de l’eix central, duu dos pínules a través de les quals es observen els astres les
coordenades dels quals es volen mesurar.
L’astrolabi permetia resoldre nombrosos problemes d’astronomia nàutica o de geodèsia, però amb una
aproximació insuficient per a les exigències modernes; a més, donava aquelles coordenades dels astres
que avui, calculades anticipadament, es recullen en l'almanac nàutic.
Nota: Durant l'Edat Mitjana va ser utilitzat pels navegants per a calcular la latitud observant la translació del
Sol a través del meridià al migdia.
astrolabi de prismes
Astrolabi constituït per un telescopi situat en posició horitzontal, amb un prisma i un horitzó artificial
connectat a l’extrem del seu objectiu, emprat per a determinar posicions astronòmiques.
És emprat per a la determinació de les coordenades astronòmiques en la superfície terrestre, a partir de
l'observació d'estels a una mateixa distància zenital.
astrolabi esfèric
L’astrolabi esfèric consistia en una esfera de metall, sobre la qual anava muntat un casquet hemisfèric, que
al seu torn, duia superposat un arc de llautó, lliure per a poder enfilar els astres i calcular les coordenades
celestes.
No obstant això, el seu volum i el seu pes ho feien molt incomodo de manejar i de difícil transport.
Com a conseqüència d'això va ser ideat l’astrolabi pla que aviat substituiria al seu antecessor.
astrolabi pla
L’astrolabi pla, resolia els mateixos problemes, però tenia l'avantatge d'ésser mes fàcil de transportar,
estava format per un disc graduat en el bord, en el qual anava muntada una lamina amb una projecció
estereogràfica polar per a la latitud del lloc d'observació gravada en una cara.
astrolabi nàutic

L’astrolabi nàutic, consistia en un disc de coure o llautó que es penjava d'una anella, per a mantenir així la
verticalitat.
En una de les seves cares, duia traçats els diàmetres perpendiculars que dividien el cercle en quatre parts
iguals.
Els quadrants superiors horitzontal (línia de l'horitzó) i el vertical (línia del zenit), dividits de 0 a 90°.
Una aliada muntada sobre un pivot que travessava el centre de l’astrolabi, permetia trobar l'altura dels
astres veient-los directament, en el cas de les estrelles, o per la línia d'ombra si es tractava del Sol.
astròleg
Persona que practica l’astrologia.
astrologia
Disciplina que té per objecte l’estudi especulatiu de les influències dels astres sobre el mon sublunar per
treure’n prediccions futures.
astrologia esfèrica
Nom donat antigament a l’astronomia.
astrològic
Relatiu o pertanyent a l’astrologia.
astrometeorologia
Part de la meteorologia que estudia les influències dels astres (especialment el Sol) en el clima terrestre.
astrometria
Branca de l'astronomia que estudia la determinació de les posicions i els moviments dels astres, inclosa la
Terra.
L’astrometria o astronomia de posició és la part de l'astronomia que s'encarrega de mesurar i estudiar la
posició, paral·laxi i el moviment propi dels astres.
És una disciplina molt antiga, tant com l'astronomia.
A pesar que casí són sinònims considerarem l’astrometria com la part experimental o tècnica que permet
mesurar la posició dels astres i els instruments que la fan possible, mentre l'Astronomia de posició usa la
posició dels astres per elaborar un model del seu moviment o definir els conceptes que s'usen.
Seria doncs la part teòrica.
Hem englobat les dues parts en la mateixa categoria.
Aquesta part de l'astronomia no és obsoleta perquè la teoria forma part dels rudiments de la ciència mentre
la pràctica intenta mesurar amb molta precisió la posició dels astres usant mitjans moderns com el satèl·lit
Hipparcos.
Pot dividir-se en dues parts:
• L’astrometria global que s'ocupa de la catalogació de posicions sobre grans parts del cel donant lloc a
catàlegs estel·lars i a un sistema de referència d'estels brillants, on les menys brillants poden situar-se per
interpolació.
Els instruments típics són el telescopi meridià i l’astrolabi.
En l'actualitat l'ús d'interferòmetres òptics millora la precisió.
• L’astrometria de camp petit les posicions relatives són mesurades en el camp observable per mitjà de
plaques fotogràfiques i recentment per CCD i permeten determinar moviments propis, paral·laxi
trigonomètrics o binàries astromètriques i identificar òpticament objectes detectats en altres longituds.
Les observacions fetes a través de l'atmosfera tenen el problema de la inestabilitat d'aquesta, per evitar-la
es va inventar l'òptica adaptativa, i de la imprecisió que aporta la refracció atmosfèrica.
Per esmenar aquests obstacles el satèl·lit Hipparcos ha elaborat un catàleg estel·lar amb molta precisió.
astromètric
Relatiu o pertanyent a l’astrometria.
astronàutica
Ciència de la locomoció i els viatges més enllà de l'atmosfera terrestre, que inclou els problemes
relacionats amb els satèl·lits artificials i les travessies interplanetàries.

L’astronàutica es defineix com la teoria i pràctica de la navegació fora de l'atmosfera de la Terra per part
d'objectes artificials, tripulats o no, és a dir, l'estudi de les trajectòries, navegació, exploració i
supervivència humana en l'espai.
Abasta tant la construcció dels vehicles espacials com el disseny dels llançadors que hauran de posar-los
en òrbita.
Es tracta d'una branca àmplia i de gran complexitat a causa de les condicions difícils sota les quals han de
funcionar els aparells que es dissenyin.
En l'actualitat, l'exploració espacial s'ha mostrat com una disciplina de bastant utilitat, en la qual estan
participant cada vegada més països.
En termes generals, els camps propis de l’astronàutica, i en la qual col·laboren les diverses especialitats
científiques i tecnològiques (astronomia, matemàtica, física, robòtica, electrònica, computació,
bioenginyeria, medicina, ciència de materials, etc.) són:
El disseny dels enginys espacials ("naus" en termes generals), així com els materials amb que seran
construïdes.
La investigació en sistemes de propulsió i aplicació dels propulsants que possibilitin l'enlairament i la
navegació dels aparells espacials.
El càlcul de les velocitats i trajectòries d'enlairament, navegació, acobli i reingrés dels aparells, sigui en
relació a la Terra o a altres cossos celestes, així com les tècniques a utilitzar en les mateixes.
La supervivència dels éssers humans en l'espai, sigui a l'interior de les naus o fora d'elles.
Les tècniques de comunicació de les naus amb la Terra o entre elles en l'espai exterior.
La tècniques d'exploració i colonització de l'espai i dels cossos celestes.
astronavegació
Navegació efectuada amb l’ajuda d’observacions astronòmiques.
astrònom
Persona que es dedica a observar cossos celests
astronomia
La ciència que estudia la grandària, constitució, moviments, posicions relatives, etc, dels cossos celestes,
inclosa la Terra.
L'astronomia, el nom de la qual procedeix de les paraules gregues ástron (astre) i nómos (llei), és la
ciència que té per objecte l'estudi dels astres, comprèn dit estudi, les lleis que regeixen els seus
moviments, les seves posicions i la constitució dels mateixos.
L'astronomia es pot considerar dividida en tres parts:
• Astronomia teòrica o Mecànica celeste, que estudia i calcula els moviments dels cossos celestes.
• Astronomia esfèrica, o Geometria celeste, per mitjà de diferents sistemes de coordenades, determina la
direcció que apareixen els astres a la vista d'un observador situat en la superfície terrestre.
• Astronomia física o Astrofísica, que estudia les propietats fisicoquímiques dels astres.
En el segle XVI Copérnic va donar a conèixer la seva teoria, en la qual posava al Sol en el centre del
sistema solar i considerava a la Terra com un planeta, que igual que els altres, girava al voltant del Sol.
Així mateix va considerar a la Lluna girant al voltant de la Terra i a aquesta animada d'un moviment de
rotació al voltant del seu eix.
Aquest sistema encara perdura, per la qual cosa, es considera a Copèrnic com fundador de l'Astronomia
moderna.
L'Astronomia Nàutica empra els coneixements de l'Astronomia General, especialment de l'Esfèrica, per a
situar al vaixell, mitjançant les observacions corresponents, i determinar la derrota a seguir per a traslladarne
d'un lloc a un altre de la superfície terrestre.
astronomia moderna
Pot dir-se que data de Copèrnic, encara que el mesurament precís de les posicions i els moviments dels
cossos celestes no va ser possible fins a prop de 1608, amb la invenció del telescopi.
L'italià Galileu Galilei va realitzar contribucions excel·lents per a l'avanç de l'astronomia que van servir
posteriorment de base per al treball d'uns altres, particularment de Isaac Newton.
Va descobrir els satèl·lits de Júpiter, i va aportar condicions addicionals per a calcular la longitud en terra.
Sostenia que el moviment natural és uniforme i rectilini, i que es requereix una força solament quan canvia
la direcció o la velocitat.
El suport de Galileu a la teoria heliocèntrica, la seva utilització i millorament del telescopi, i especialment la
claredat i la integritat dels seus registres, van servir de sòlid fonament per a astrònoms posteriors.

A principis del segle XVII, abans de la invenció del telescopi, Tycho Brahe va trobar al planeta Mart en una
posició que diferia fins a en 8' de la calculada d'acord a la teoria geocèntrica.
Quan es va disposar del telescopi, els astrònoms van notar que el diàmetre aparent del sol varia durant
l'any, indicant que la distància de la Terra al Sol varia, i que la seva òrbita no és circular.
L'alemany Johannes Kepler, que havia succeït a Brahe i que intentava explicar la seva discrepància dels
8', va publicar en 1609 dos de les més importants doctrines astronòmiques: la llei de les àrees iguals, i la
llei de les òrbites el·líptiques.
Nou anys després va anunciar la seva tercera llei, relacionant els períodes de translació de dos planetes
qualssevol amb les seves respectives distàncies al Sol.
Els descobriments de Kepler van brindar una base matemàtica mitjançant la qual es van computar taules
amb informació astronòmica més precisa per als exploradors marítims de l'època.
La seva idea que el Sol és la força que controla el sistema i que els plànols orbitals dels planetes passen
pel seu centre, li va dur gairebé al descobriment de la llei de la gravetat.
Isaac Newton va reduir les conclusions de Kepler a la Llei de la gravitació universal quan va publicar les
seves tres lleis sobre el moviment en 1687.
Com els planetes exerceixen forces els uns sobre els altres, les seves òrbites no coincideixen exactament
amb les lleis de Kepler.
El treball de Newton va compensar aquest aspecte, i com resultat l'astrònom va ser capaç de predir amb
major exactitud les posicions dels cossos celestes.
El navegant es va veure beneficiat a través de taules amb dades astronòmiques més exactes.
Entre 1764 i 1784, els francesos Lagrange i Laplace finalment van demostrar l'estabilitat mecànica del
sistema solar.
A principis del segle XIX, Nathaniel Bowditch va traduir, va comentar i va actualitzar la "Mécanique
Céleste" (Mecànica Celeste) de Laplace.
Amb anterioritat al treball d'aquests dos astrònoms, l'estabilitat havia estat qüestionada a causa de
inconsistències aparents en els moviments d'alguns dels planetes.
Després de les seves demostracions, es va acceptar l'estabilitat i es va poder abocar a altres importants
treballs necessaris per a refinar i millorar l'almanac del navegant.
Però existien irregularitats del moviment, reals i aparents, que no podien ser explicades solament per la llei
de la gravitació.
Segons aquesta llei, els planetes descriuen el·lipses al voltant del Sol, i aquestes òrbites es repeteixen
indefinidament, excepte per la influència que els altres planetes exerceixen en les òrbites de tots els altres,
per la seva pròpia atracció gravitacional.
Urbain Leverrier, en altra època director de l'Observatori de París, va observar que la línia dels àpsides de
Mercuri avançava segle a segle 43" més ràpid del que hauria de, segons la llei de la gravitació i les
posicions dels altres planetes coneguts.
Per a intentar compensar els errors resultants en la predicció de les posicions del planeta, va suggerir que
devia haver una massa de matèria circulant entre el Sol i Mercuri.
No obstant això no existeix tal matèria circulant, i el descobriment de Leverrier s'atribueix a un defecte en
la llei de Newton, tal com ho va explicar Albert Einstein.
En mans de Einstein, els 43" de Leverrier es van convertir en un fet tan poderós com els 8' de Brahe ho
havien estat en mans de Kepler.
Einstein va anunciar la teoria general de la relativitat a principis del segle XX.
Va afirmar que per als planetes, girar al voltant del Sol és natural, i la força gravitacional no és necessària
per a això; va sostenir que no és necessari que existeixi alguna matèria circulant per a causar el moviment
del periheli de Mercuri, ja que això també pertany a l'ordre natural de les coses.
Calculat amb la seva teoria, la correcció al moviment del periheli prèviament computat en cent anys és
42,9".
Altres descobriments anteriors al treball de Einstein, havien ajudat a completar el coneixement de l'home
sobre l'univers.
L'aberració, descoberta per James Bradley al voltant de 1726, causava el desplaçament aparent de les
estrelles durant l'any, a causa de la velocitat orbital de la Terra combinada amb la de la llum.
Vint anys després, Bradley va descriure el tentinejo periòdic de l'eix terrestre, anomenat nutació, i el seu
efecte sobre la precessió dels equinoccis.
Mentrestant, en 1718 Edmond Halley, segon astrònom de la Corona d'Anglaterra va detectar altre
moviment de les estrelles, a part del que provoca la precessió, que ho va dur a concloure que les estrelles
també s'estan movent.
Mitjançant l'estudi dels treballs dels astrònoms alexandrins, va observar que algunes de les estrelles més
prominents havien canviat la seva posició en tant com 32'.

Jacques Cassini li va donar un suport addicional al descobriment de Halley quan alguns anys després va
trobar que la declinació d’Arcturus havia variat 5' en els cent anys des que Brahe havia fet les seves
observacions.
Aquest moviment propi és un moviment que se suma al que causa la precessió, la nutación i l'aberració.
Sir William Herschell, el gran astrònom que en 1781 va descobrir Urà, va demostrar que el sistema solar
es desplaça en direcció a la constel·lació d'Hèrcules.
Des de 1828 Herschell va proposar l'establiment d'un sistema de temps estàndard.
En 1846 va ser descobert Neptú, després que la seva posició havia estat pronosticada pel francès Urbain
Leverrier.
En 1930 va ser identificat Plutó, sobre la base del treball del nord-americà Percival Lowell.
Urà, Neptú i Plutó tenen escàs interès per al navegant.
Hi ha un descobriment més recent que té molt major significat per a la navegació: l'existència de fonts
d'energia electromagnètica en el cel, en la forma de radioestels.
S'ha observat que el Sol transmet energia de radiofreqüència, i s'han construït instruments capaços de
rastrejar-la a través del cel, independentment de les condicions del temps.
astronomia nàutica
Astronomia aplicada a la navegació.
Rama de l'astronomia general, el coneixement de la qual permet al navegant durant la navegació d'altura,
és a dir, fora de la vista de la costa, resoldre per mitjà dels astres, i amb precisió suficient, els problemes
de trobar la seva situació en la mar.
Per a la solució d'aquests problemes l'astronomia nàutica empra els principis de l'astronomia esfèrica, i
considera a la Terra immòbil en el centre de l'univers i a l'esfera celeste, concèntrica a ella, girant al voltant
d'un eix comú amb moviment aparent i sentit contrari a la rotació real terrestre.
Sobre l'esfera celeste, de ràdio arbitrari, es consideren projectats tots els astres fixos (estrelles), els
planetes, el Sol i la Lluna, animats d'un moviment diari comú a tota l'esfera, a més del seu moviment propi,
mínim per a les estrelles i molt sensible per als altres astres.
Com els cercles principals de referència de les coordenades geogràfiques terrestres i de les coordenades
equatorials, uranogràfiques i horàries dels astres, és a dir, els equadors terrestre i celeste, són concèntrics
i estan en un mateix pla, resulta que les coordenades geogràfiques d'un punt sobre la superfície terrestre
estan en estreta relació amb les coordenades equatorials dels astres.
En efecte, les coordenades geogràfiques d'un observador que té en un instant donat a un astre A en el seu
zenit, són iguals a les coordenades del mateix astre.
Existeix una igualtat angular entre les coordenades de l'astre i les del punt de la seva projecció sobre
l'esfera terrestre, anomenat "pol de il·luminació": la latitud de l'observador, situat en el pol de il·luminació,
és igual a la declinació , de l'astre A i la longitud de l'observador i, situat en aquest pol, és igual al PA,
angle en el pol de l'astre A, referit al meridià celeste de Greenwich.
El problema d'obtenir la situació en la mar, conegudes les coordenades de l'astre, serà així resolt; però és
evident que el navegant no pot esperar, per a conèixer la seva situació, a tenir un astre conegut en el zenit;
i àdhuc suposat aquest cas, no existeix a bord cap instrument quadrantal capaç d'apreciar amb precisió
dels astres quan aquests i l'horitzó són visibles, circumstancia que es dóna durant el crepuscle, i l'altura del
Sol, que en qualsevol moment del dia, per a latituds superiors als 23° 27', mai passa pel zenit de
l'observador.
En tots aquests casos, és a dir, quan l'altura observada és distinta de 90°, les coordenades geogràfiques
de l'observador no corresponen ja a les de l'astre considerat.
Però de totes maneres el navegant està en condicions d'establir un lloc geomètric de la seva situació, que
sobre la superfície terrestre és una circumferència que té com centre el pol de il·luminació de l'astre o de
coordenades conegudes i com ràdio el valor angular del complement a 90° de l'altura observada de l'astre,
comunament indicada com distància zenital veritable, Z,
Amb dos astres observats al mateix temps s'obtenen dos llocs geomètrics de situació el punt de la qual
d'intersecció més pròxim a la posició d'estima és la situació veritable del vaixell.
Tot l’exposa’t solament és vàlid per a una esfera; en la pràctica, el traçat de les circumferències d'altures
iguals sobre una carta nàutica és extraordinàriament difícil, i com el navegant només precisa un petit arc
d'aquestes circumferències, que es confonen amb les rectes tangents a ells, calcula aquestes tangents
amb una tècnica particular, i després determina amb facilitat, i amb la precisió d'una milla, la seva situació
en el mar.
Per a resoldre els problemes que planteja la navegació astronòmica, el navegant ha de conèixer en cada
instant la posició dels astres en l'esfera celeste i ésser proveït d'instruments de precisió per a mesurar el
temps i l'altura dels astres sobre l'horitzó.

El marí utilitza l'astronomia nàutica per a, a més de situar-se en la mar, comprovar i calcular les
correccions que ha de aplicar als instruments propis d'orientació: agulles magnètica i giroscòpica.
Per a això l'almanac nàutic li subministra els elements necessaris per a calcular el azimut veritable de
qualsevol astre en un instant donat, azimut que, comparat amb el obtingut pels instruments de bord, dóna
directament el valor de la correcció.
L'estudi de la astronomia nàutica permet al navegant adonar-se de la mecànica celeste que regula el
nostre univers i ho fa coneixedor de tots els fenòmens que puguin tenir certa influència sobre la navegació,
des d'un punt de vista tant civil com militar, com són l’alba i l'ocàs del Sol i de la Lluna, hora de passada
del Sol, de la Lluna i dels planetes pel meridià, eclipsis totals i parcials del Sol i de la Lluna, la possible
visibilitat de determinats planetes, etcètera.
astronòmic
D’acord amb els mètodes o els principis de l’astronomia
astronòmicament
Seguint els principis i les lleis de l’astronomia.
ASW
Sigles angleses per a denominar als mitjans de lluita antisubmarina.
at
Aquest signe representa el preu unitari de la mercaderia en els documents anglosaxons.
At.
Abreviatura d'atmosfera mètrica.
AT 1
Distintiu corresponent al Departament Marítim de Torrevieja (Alacant).
AT 2
Distintiu corresponent al Departament Marítim de Santa Pola (Alacant).
AT 3
Distintiu corresponent al Departament Marítim d’ Alacant (Alacant).
AT 4
Distintiu corresponent al Departament Marítim de Villajoyosa (Alacant).
AT 5
Distintiu corresponent al Departament Marítim d’Altea (Alacant).
at... das sight
Expressió anglesa que significa = a... dies de vista.
at all time of the tide
Expressió anglesa que significa = En qualsevol època de la marea
Clàusula de les pòlisses de noliejament que obliga al noliejador que el vaixell pugui arribar al lloc indicat en
qualsevol època de la marea, facultant a l'armador per a procedir a altre lloc si el calat no és propici a
l'arribada del vaixell.
at and from
Expressió anglesa que en terme de l'assegurança nàutica que cobreix l’assegurança mentre la nau està en
un determinat port i també el viatge des de allí fins a tornar a ell.
at par
Expressió anglesa que significa = a l'una.
at the market
Expressió anglesa que significa = Al marcat.

Aquest terme s'aplica a les ordenis que han de ser executades tan aviat siguin rebudes en el parquet o
roda d'operacions al millor preu possible.
Per abreujar, aquestes ordenis es diuen Ordenis al mercat. “Market orders”.
ata
Abreviatura usada a Alemanya per indicar una pressió en atmosferes absolutes.
atac
Fase inicial de la palada, que correspon al moment d’immersió de la pala dins l’aigua.
atac
El l’esport, inici de la tracció propulsiva del remador, el piragüista, el nedador.
atacador
Instrument que requerien els antics canons per situar el projectil i la càrrega de pólvora en el fons de la
recambra.
atalaiador
Persona que atalaia.
atalaiament
Acció d’atalayar.
atalaiar
Observar, tractar en descobrir amb la mirada.
atalaiar
Guaitar des de una talaia.
atallar un aigua
Executar les operacions necessàries per impedir l’entrada de aigua per qualsevol punt del vaixell.
atangonar
En navegació a vela, col·locar un puntal de manera que el puny d’escota quedi separat perquè el vent
entre bé en la vela.
atansada una nau
Acció d’atansar una nau, d’acostar o arrambar el vaixell al moll.
atansador
Lloc disposat per atansar la nau, moll per atracar, arrambar el vaixell.
atansament
Acció o l’efecte d’atansar o d’atansar-se.
atansar
Sinònim d’atracar.
atansar-se
Acostar-se les naus a la riba.
atarraia
Xarxa per a pescar en els rius i paratges de poca fondària.
atarraiar
Pescar amb atarraia.
ataüllar
Vegi’s de lluny alguna cosa sense distingir-la bé, albirar.

ATD
Acronim de “Estimated timer of departure”.
Hora estimada de sortida.
ATEIA
Associació de Transitaris Internacionals i Assimilats.
atenció !
Veu preliminar amb la qual s’adverteix a la gent que seguidament va a donar començament un exercici o
maniobra, o es va a emetre una ordre executiva.
atenció a la màquina
Una de les posicions fixes del telègraf de maquines d’un vaixell, que indica que es donaran ordres.
atenuació
Disminució progressiva de la magnitud d’un senyal en una transmissió radiofònica.
atenuació
Acció o l’efecte d’atenuar.
atenuació
Reducció de l’amplitud d’una ona o la intensitat de llum o so a mesura que creix la distància a la font.
atenuació atmosfèrica
Disminució de la densitat de flux d'un feix de radiació quan es propaga a través de l'atmosfera, a causa de
l'absorció o a la difusió pels components de l'atmosfera.
atenuació d’un cable
Disminució de la força d'un senyal a causa del llarg excessiu del cable de l'antena.
atenuació d'una ona
Reducció de l'amplitud d'una ona o la intensitat de llum o so a mesura que creix la distància a la font.
atenuació de la radiació solar
Disminució de la densitat de flux d'un feix de radiació quan es propaga a través de l'atmosfera, a causa de
l'absorció o a la difusió pels components de l'atmosfera.
atenuació del so
Una gran reducció en la transmissió o recepció del so sota l’aigua, resultant d’absorció o canvi brusc de
moviment de partícules (dispersió) que afecta a l’energia acústica per bombolles d’aire atrapada al voltant
del domo de sonar.
atenuador
Dispositiu que permet de reduir l’amplitud d’un senyal, sense produir distorsió.
aterrada
Aproximació a terra.
aterrament
Acció o l’efecte d’aterrar.
aterrament
Terraplenament artificial o natural d’una llacuna, una albufera o de l’interior d’un port, etc.
aterrar
Navegar el vaixell prop de la costa, terrejar.
aterrar

Fer caure en terra, abatre.
aterrar
Sinònim de terrejar.
aterrar
Recalar, apropar-se a la costa, prendre terra una embarcació.
aterrar un vaixell
Atracar un vaixell al moll o a un atansador.
aterrar-ne
Acostar-se cap la platja.
aterrar-ne el peix
Decantar-se el peix cap al fons.
aterrat
Ésser pròxim a terra.
aterratge
Acció de recalar, terrejar o prendre terra una embarcació.
atesada
Acció i efecte de tesar.
El seu ús fou, parlant d’eixàrcies mortes quan eren noves o es tractava de fibra vegetal, que amb caràcter
de fermes ja quasi no s’utilitzen perquè ja s’han substituït per eixàrcia metàl·lica; aleshores solia dir-se,
referint-se a la primera classe d’eixàrcies i quan es sortia a la mar: no duen més de dos tesats, tres tesats,
etc.
Atho
Principal divinitat marina de la mitologia ugrofinesa. Segons un antic poema finès, "viu amb Velamos, la
seva esposa, i amb les seves filles, en els abismes més profunds del mar, més enllà del cap Nebuloso,
entre les ones i els esculls".
Entorn d'aquesta divinitat s’expliquen altres secundàries, en general esperits malignes, enemics dels
navegants.
L'heroi finès Lemminkainen, cèlebre personatge del Kalevala, és denominat en ocasionis Ahto, el que
permet suposar que s'han confós en una sola personalitat el navegant divinitzat i el déu de la mar.
atirantar
Subjectar, sostenir o tibar amb tirants.
atl
Acrònim de “Actual total loss” = Pèrdua total efectiva, o sigui quan l'objecte assegurat resulta
completament destruït.
ATLA
Associació Tèxtil Llatinoamericana, amb seu a Montevideo (Uruguai).
Atlàntic
Vegi's Oceà Atlàntic
atlàntic
Relatiu o pertanyent a l’oceà Atlàntic o a les seves costes.
Atlàntica
Atlàntica (en grec antic, “illa d’Atlantis” ) és el nom d’una llegendària illa desapareguda en el mar,
esmentada i descrita per primera vegada en els diàlegs Timeo i el Critias, textos del filòsof grec Plató.

La precisa descripció dels textos de Plató i el fet que en ells s’afirmi reiteradament que es tracta d’una
història veritable, ha dut que, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX, durant el
Romanticisme, es proposin nombroses teories sobre la seva ubicació.
En l’actualitat es pensa que el relat de la Atlàntica, segons la interpretació literal de les traduccions
ortodoxes dels textos de Plató, presenta anacronismes i dades impossibles.
Una opinió molt estesa és que la Atlàntica descrita per Plató mai va existir, i que només és un mer vehicle
literari o un mite inventat per ell.
D’altra banda, com ja s’ha dit, Plató va descriure el relat com història veritable i no com mite.
S’ha apuntat que la llegenda pugui haver estat inspirada en un llunyà fons de realitat històrica, vinculat a
alguna catàstrofe natural pretèrita com pogués ser un diluvi, una gran inundació o un terratrèmol.
La Atlàntica ha servit d’inspiració per a nombroses obres literàries i cinematogràfiques, especialment
històries de fantasia i ciència-ficció.
atlas
Projecto d'enllaç dels bancs centrals de la regió que permetrà agilitar en forma eficient i ordenada el
moviment comptable de tots els països membres d'ALADI.
atles
Un atles és una col·lecció sistemàtica de mapes de diversa índole que conté una capitulació de diferents
temes de coneixement com la geografia física, la situació socioeconòmica, religiosa i política d'un territori
concret.
El terme atles prové de la mitologia grega en la qual Atles o Atlante (en grec antic “el portador”) era un jove
tità al que Zeus va condemnar a carregar sobre les seves espatlles els pilars que mantenien la terra
separada dels cels.
No obstant això, segons explicava Gerard Mercator al capdavant del seu propi Atles de 1612, el nom
al·ludia no al personatge mitològic sinó a la serralada, i a un rei i astròleg nord-africà el desig del qual era
transformar-se en muntanya per abraçar el cel.
Els atles es poden classificar d'acord a determinades característiques, segons la seva extensió:
• Universals (Mundials).
• Nacionals.
• Regionals.
• Comarcals.
• Locals.
Segons el tipus d'informació:
• Geogràfics.
• Temàtics.
Segons el suport en què es presenten:
• Imprès sobre paper.
• Sobre suports electrònics o en Web.
Un Atles Nacional constitueix una síntesi de la realitat física, social i econòmica d'un país, per la qual cosa
reuneix tota la informació geogràfica necessària per a una adequada presa de decisions, tant públiques
com a particulars.
No obstant això, és molt més que això, és un compendio del coneixement sobre el territori, sobre les
modificacions que l'activitat humana ha produït en ell i sobre les relacions entre la intel·ligència, la voluntat i
la naturalesa.
En tot cas, és una exposició rigorosa i objectiva que descriu amb criteri científic el relleu, el clima, les
ciutats i els seus habitants, i la distribució dels recursos; en definitiva és un mirall del país.
Un exemple d'atles nacional és l’Altés Nacional d'Espanya, encomanat a l'Institut Geogràfic Nacional
atles celest
Atles que representa la posició dels astres en l’esfera celest.
atles climàtic
Atles compost principalment de cartes climatològiques.
Representa essencialment les característiques mensuals i anuals dels principals elements climàtics d'una
regió específica per a un període de temps llarg (característiques meteorològiques).
atles del món
Sinònim d’atles mundial.

atles general
Atles format únicament per mapes generals, sense mapes temàtics.
atles geogràfic
Atles general o temàtic de variables de caràcter geogràfic que constitueix una informació de conjunt sobre
el món o sobre una regió determinada.
atles internacional
Atles que respecte la toponímia internacional de cada país representat cartogràficament.
atles local
Atles que representa superfícies geogràfiques de poca extensió.
atles mundial
Atles la informació del qual cobreix tota la superfície terrestre.
atles nacional
Atles general i temàtic que representa les principals aspectes geogràfics d’una nació o d’un estat.
atles nàutic
Atles format per un conjunt de cartes nàutiques.
atles oceanogràfic
Atles que representa els fenòmens propis dels mars i els oceans.
atles universal
Sinònim d’altes mundial
atm
Símbol de la unitat de pressió coneguda amb el nom d'atmosfera.
atmidòmetre
Instrument per a mesurar la quantitat d’aigua evaporada en un temps determinat per tal de conèixer la
humitat de l‘atmosfera.
atmosfera
És obvi que l'atmosfera comença en la superfície de la Terra i s'estén en la vertical, però fins a on arriba
l'atmosfera i on comença l'espai exterior.
No hi ha un límit exterior definit i a molta altura hi ha molt poques molècules de gas, en l'espai interestel·lar
hi ha un àtom/cm 3 i en l'espai intergalàctic un àtom/m 3 , aquesta densitat és només 10-19 la de l'aire.
Els mètodes moderns de predicció, així com les necessitats de l'aviació, exigeixen que el mesurament
quantitatiu del vent, la pressió, la temperatura i la humitat es realitzin en l'atmosfera lliure.
Aquestes dades són recollides avui per observadors distribuïts en diversos centenars d'estacions
disperses per tots els continents i des dels vaixells dispersos pels oceans.
Per als mesuraments rutinaris realitzats en les capes superiors de l'atmosfera, els meteoròlegs han
desenvolupat el rawinsonde “radio-windsounding-device” o radiosonda, que consisteix en un instrument
meteorològic lleuger (de la grandària d'un cel·lular) capaç de mesurar la pressió, la temperatura i la humitat
equipat, amb un petit transmissor de radi d'alta freqüència.
El radiosonda, es fixa a un globus inflat amb hidrogen o heli que ho eleva fins a l'atmosfera superior.
El globus té incorporat un paracaigudes, para quan rebenta en l'atmosfera superior pugui caure lentament
la sonda.
Els mesuraments realitzats pels sensors meteorològics són transmeses automàticament i rebudes per una
estació en terra.
Un teodolit o radiodetector segueix la direcció del globus mentre aquest és arrossegat pels vents de les
capes superiors de l'atmosfera i, mesurant la seva posició en moments successius, es pot calcular la
velocitat i direcció del vent a diferents altures.
Per obtenir dades sobre l'atmosfera superior s'empren també avions, especialment quan els huracans o
els tifons amenacen amb afectar a zones habitades.

Se segueix la pista a aquestes perilloses tempestes tropicals amb avions de reconeixement que s'envien
per localitzar el centre o ull de la tempesta i realitzar mesuraments meteorològics del vent, la temperatura,
la pressió i la humitat tant a l'interior com en les rodalies de la tempesta.
Els sistemes convencionals d'observació de l'atmosfera superior comencen a resultar cada vegada més
inadequats per fer front a les necessitats dels nous mètodes de predicció numèrica.
Les teories modernes sobre la circulació atmosfèrica fan cada vegada més recalcament en la importància
de la unitat global de l'atmosfera, i produeix gran preocupació que existeixin enormes regions oceàniques
que romanen ignotes en la pràctica per als mètodes convencionals.
Es mantenen, amb un cost molt elevat, alguns vaixells meteorològics, però disposar
d'ells en nombre suficient per aconseguir una cobertura apropiada, tindria un cost prohibitiu.
Un dels nous mètodes de major èxit per a l'observació general de l'atmosfera ha estat l'ús de satèl·lits
artificials.
Els satèl·lits que fotografien de forma automàtica la Terra en òrbites polars des d'una
altura de 850 quilòmetres, o en òrbites geostacionàries sobre punts predeterminats de l'equador, des d'una
altitud de 35600 quilòmetres, subministren imatges dels sistemes nuvolosos i les tempestes, a qualsevol
estació meteorològica equipada per rebre les seves transmissions de ràdio.
Gairebé tots els serveis meteorològics importants del món estan equipats per rebre aquestes imatges, i els
països riberencs dels grans oceans es beneficien de la capacitat per mantenir una vigilància contínua de
les tempestes que amenacen a les seves costes.
Durant la nit poden obtenir-ne imatges d'alta resolució dels sistemes nuvolosos per mitjà de la llum
infraroja, els sensors infraroig permeten determinar la temperatura de la part superior dels núvols, i
d'aquesta forma fan possible estimar l'altura aproximada dels núvols en l'atmosfera.
Els patrons fotogràfics subministrats pels satèl·lits tenen una utilitat limitada per als mètodes moderns de
predicció meteorològica, que es basen en l'ocupació de mesuraments de la temperatura i la pressió a
l'interior mateix de l'atmosfera.
S'estan realitzant grans esforços en la investigació de nous mètodes per recollir dades sobre l'atmosfera
superior a tot el món.
Una de les propostes en estudi és la Tècnica de Sondeig Horitzontal Global “Global Horitzontal Sounding
Technique”, GHOST), que combinaria una xarxa general de globus de flotació lliure equipats amb
instruments i les dades obtingudes pels satèl·lits
per recopilar la informació necessària.
Segons Aristòtil, l'aire era una dels quatre elements fonamentals que no podien subdividir-ne en
components.
Els altres tres elements eren l'aigua, el foc, la terra.
Encara avui el terme aire és usat com si fos un sol gas, que no ho és.
L'aire és una barreja de gasos que formen l'atmosfera que envolta la terra, cadascun dels quals tenen les
seves pròpies propietats físiques.
L'actual barreja de gasos s'ha desenvolupat al llarg de 4.500 milions d'anys.
L'atmosfera primigènia va haver d'estar composta únicament d'emanacions volcàniques.
Els gasos que emeten els volcans actuals estan formats per una barreja de vapor d'aigua, diòxid de
carboni, diòxid de sofre i nitrogen, sense rastre amb prou feines d'oxigen.
Si aquesta era la barreja present en l'atmosfera primitiva, han hagut de desenvolupar-se una sèrie de
processos per donar lloc a la barreja actual.
Un d'ells va ser la condensació.
En refredar-se, la major part del vapor d'aigua d'origen volcànic es va condensar, donant lloc als antics
oceans.
També es van produir reaccions químiques.
Part del diòxid de carboni va haver de reaccionar amb les roques de l'escorça terrestre per formar
carbonats, alguns dels quals es dissoldrien en els nous oceans.
Més tard, quan va evolucionar en ells la vida primitiva capaç de realitzar la fotosíntesi,
els organismes marins recentment apareguts van començar a produir oxigen.
Es creu que gairebé tot l'oxigen que en l'actualitat es troba lliure en l'aire procedeix de la combinació
fotosintètica de diòxid de carboni i aigua.
Fa uns 570 milions d'anys, el contingut en oxigen de l'atmosfera i els oceans va augmentar el bastant com
per permetre l'existència de la vida marina i l'evolució d'animals terrestres capaços de respirar aire.
La barreja de gasos que componen l'atmosfera es diu aire i està format per oxigen, nitrogen i gasos rars,
que mantenen una composició aproximadament constant.
L'aire també es pot considerar, per a finalitats pràctiques, format per aire sec més vapor d'aigua, on l'aire
sec és aquell que no conté vapor d'aigua.

L'estat de l'aire canvia, emmagatzema energia en forma de calor i es carrega d'impureses, tals com el
vapor d'aigua, biòxid de carboni, diverses classes de sals, pols, partícules líquides i sòlides, bacteris i
microorganismes diversos.
La composició de l'atmosfera, no és constant ni en el temps ni en l'espai.
Si s'exclouen els components variables com a vapor d'aigua i impureses, es considera constant fins a
aproximadament 80 km d'altura.
En l'aire sec el nitrogen (N2) i l'oxigen (O2) ocupen més del 99 % en volum.
Encara que aquests gasos són els més abundants i de gran importància per a la vida sobre la Terra, no
tenen importància en els fenòmens meteorològics.
Aquesta composició no és a l'atzar, ja que per exemple, la quantitat d'oxigen en l'atmosfera és la justa,
perquè si existia més, es produiria la combustió espontània de les plantes sobre la terra, que és una forma
d'oxidació molt ràpida.
Composició de l'atmosfera.
Gas Fórmula PM Volum en %
Nitrogen N2 28.0 78.09
Oxigen O2 32.0 20.95
Argó Ar 39.9 0.93
Neó Ne 20.2 1.8 x 10 -3
Heli He 4.0 5.3 x 10 -4
Metà CH4 16.0 1.5 x 10 -4
Criptó Kr 83.8 1.1 x 10 -4
Hidrogen H2 2.0 5.0 x 10 -5
Xenó X 131.3 8.0 x 10 -6
Ozó O3 48.0 1.0 x 10 -8
Iode I 126.9 3.5 x 10 -9
Radó Rn 222.0 6.0 x 10 -18
Uns altres... menys de 10 -10
Biòxid de carboni CO2 44 0.02-0.04
Vapor d'aigua H2O 18 0.0 - 4.0
Alguns components poden variar significativament en l'espai i en el temps pel que es diuen components
variables, entre els quals s'inclouen el vapor d'aigua, ozó (O3) i els aerosols.
Aquests gasos variables, encara que es troben en petita proporció, si són de principal
importància en l'activitat del temps i del clima.
L'atmosfera té a més tota classe d'impureses i contaminació, que també contribueixen
a l'activitat meteorològica.
atmosfera
Unitat de pressió, igual a la pressió exercida per centímetre quadrat per una columna de mercuri de 760
mm d’alt a la temperatura de 0°C quan l’acceleració de la gravetat és 980,665 centímetres per segons
quadrats.
atmosfera absoluta
Designació emprada per a expressar la pressió absoluta, o sigui, la pressió manomètrica mes 1 atmosfera.
atmosfera adiabàtica
Atmosfera que té un gradient vertical adiabàtic sec.
atmosfera alta
Terme general que s'aplica a l'atmosfera per sobre de la mesopausa.
atmosfera autobarotròpica
Model d'atmosfera que és inicialment barotròpica i que roman barotròpica.
atmosfera baroclínica
Model d'atmosfera, en la qual les superfícies isostèriques o isopícniques no coincideixen amb les
superfícies isobàriques.
atmosfera barotròpica
Model d'atmosfera en la qual la densitat de l'aire és únicament funció de la pressió.

En aquest model les superfícies isostèriques o isopícniques coincideixen amb les superfícies isobàriques.
atmosfera de la OACI
Atmosfera tipus adoptada per l'Organització d'Aviació Civil Internacional (OACI).
Les característiques principals són: pressió de 1013,25 mb en el nivell mig del mar, un gradient/variació
vertical de temperatura de 6,5°C/Km des de la superfície fins a la tropopausa situada a 11 km.
atmosfera estàndard
Atmosfera estàndard Segons l'Organització Internacional d'Aviació Civil (OACI), l'atmosfera estàndard fixa
s'estableix a partir dels valors següents: temperatura de 15 graus Celsius, Pressió estàndard de 1,013.25
mil·libars o 29.92 polzades de mercuri, ambdós al nivell mig del mar.
Disminució de la temperatura de 0.65 graus Celsius per cada 100 metres fins a 11 quilòmetres en
l'atmosfera.
Es dóna aquest nom a la distribució hipotètica vertical de la temperatura, pressió i densitat atmosfèriques,
que es pren com representativa de l'atmosfera per a calibrar altímetres, calcular el disseny i comportament
d'aeronaus etc.
atmosfera física
Pressió representada per una columna de mercuri de 760 mil·límetres d'altura, a la temperatura de 0 graus
centígrads i en les condicions normals de gravetat.
Equival a 1.013,21 mil·libars i a 1,03325 atmosferes\mètriques.
Es representen pel símbol atm.
També es designa com atmosfera normal.
atmosfera homogènia
Atmosfera teòrica, d'aproximadament uns 8 quilòmetres d'espessor, en la qual la densitat de l'aire es
presumeix constant en tots els nivells i la pressió al nivell del mar és aproximadament la mateixa de
l'atmosfera real.
atmosfera intermèdia
Regió que inclou l'estratosfera i la mesosfera; això és, entre els 15 i els 85 km, aproximadament.
atmosfera isotèrmica
Model d'atmosfera en la qual la temperatura, o la temperatura virtual és constant amb l'altura.
atmosfera lliure
Part de l’atmosfera per sobre de la capa de fricció en la qual el moviment de l’aire es veu afectat en un
grau insignificant per la fricció de superfície.
atmosfera manomètrica
Designació utilitzada per a expressar la pressió, en atmosferes, indicades pel manòmetre i no el valor
absolut de la pressió existent, sinó l'excés d'aquesta sobre la pressió atmosfèrica.
atmosfera mètrica
Pressió de 1 quilogram per centímetre quadrat.
Equival a 0,96782 atmosferes físiques.
Es representen pel símbol at.
atmosfera neutra
Regió de l'atmosfera, situada entre la superfície de la Terra i la ionosfera, que la concentració d'electrons
és pràcticament menyspreable.
atmosfera politròpica
Model d'atmosfera en equilibri hidrostàtic amb gradient vertical constant de temperatura i no igual a zero.
atmosfera terrestre
L’atmosfera és la capa gasosa que embolica a la Terra, i més generalment la capa gasosa que embolica a
un astre qualsevol.

L’atmosfera o aire, que embolica el globus terraqüi, és un fluid transparent, inodor i insípid, compost de
diversos gasos, principalment oxigeno i nitrogen, aproximadament 1/5 del primer i 4/5 del segon, anhídrid
carbònic, vapor d’aigua, substàncies sòlides en suspensió i gasos nobles.
Es consideren en l’atmosfera les capes següents: troposfera, ionosfera i exosfera.
La troposfera, amb una altura mitja de 12 Kms, és la capa de menor volum i major densitat, ja que conté
les ¾ parts de la massa total de l’atmosfera, en ella es verifiquen les pertorbacions atmosfèriques (pluja,
calamarsa, etc.)
A continuació de la troposfera, separada per la tropopausa trobem l’estratosfera que arriba fins a uns 60
Kms., de la superfície terrestre i conté pràcticament la quarta part restant dels gasos atmosfèrics, trobantse
en ella la capa d’ozó a una altura de 25 Kms.
Damunt de l’estratosfera i separat per l’estratopausa, aquesta la ionosfera, anomenat així perquè en ella
els gasos de l’aire estan ionitzats. Aquesta ionització augmenta amb l’altura.
A partir dels 600 a 800 Kms, comença l’exosfera, que conté únicament el 1% de la massa total de
l’atmosfera, l’exosfera pot estendre’s, com s’ha provat en algunes aurores polars, fins a 1.200 Kms.
d’altura, en aquesta capa que és l’exterior de l’atmosfera, les molècules més lleugeres escapen a l’acció
de la gravetat i es marxen lentament a l’espai.
Quant a la variació vertical de la temperatura, podem definir les capes següents: la troposfera (en la qual la
temperatura decreix amb l’altura), l’estratosfera (en la qual la temperatura roman pràcticament constant), la
mesosfera (en la qual la temperatura augmenta amb l’altura i després disminueix) i la termosfera (en la
qual la temperatura creix regularment amb l’altura).
La massa atmosfèrica té un pes al que se li dóna el nom de pressió atmosfèrica.
La pressió atmosfèrica va disminuint amb l’altura, a causa de la massa que tenim sobre nosaltres va sent
menor i, per tant, menys el seu pes.
Quan la llum del Sol arriba a l’atmosfera, part de la mateixa es reflecteix, altra part és absorbida i altra
refractada.
La quantitat de calor que l’atmosfera absorbeix dels raigs solars que arriben a la Terra, depèn de
l’obliqüitat amb que aquests raigs arriben a la superfície terrestre, ja que, quan major sigui l’obliqüitat,
major serà l’espessor de la capa atmosfèrica que ha de travessar els mateixos.
El color de l’atmosfera és a causa de la difracció de la llum solar en les molècules d’aire la qual depèn al
seu torn de la longitud d’ona.
Així mateix, el color de l’atmosfera, vària entre el blau intens i el blau blanquinós, depèn de la major o
menor quantitat de partícules de pols que es troben en suspensió en la mateixa i de l’obliqüitat amb que
els llamps lluminosos travessen l’atmosfera.
atmosfera tipus
Atmosfera de referència convencional, triada per a representar aproximadament d’una manera simple la
condició mitja en la vertical.
atmosfèric
Relatiu o pertanyent a una atmosfera, en particular a l’atmosfera terrestre.
atp
Acrònim de: Acord sobre Transport Internacional de mercaderies peribles i sobre vehicles Especials
utilitzats en aquests transports (ATP), Ginebra 1-9- 70, fet públic amb data 17-11-76, B.O.E. 22-11-76.
Els països compromesos al seu compliment són Espanya, França i URSS, així com Alemanya, Països
Baixos, Bèlgica, Suïssa i Àustria.
atol
Un atol és un anells d’illes que forma al voltant, en els flancs d'un cràter volcànic, que sobresurt la
superfície del mar i està en profunditat molt succinta sota la superfície del mar.
Quan el volcà acaba la seva fase activa, actua l'erosió en ell i per moviments actius pot ser enfonsat
lentament.
Durant l'enfonsament els corals i els altres organismes de l'ecosistema s'estableixen en els flancs del volcà
i construeixen l'escull.
D'aquesta manera el volcà pot desaparèixer deixant un atol amb una llacuna central.
En els atols no es capta una quantitat gran del carbonat de calci.
La majoria del carbonat de calci es precipita en plataformes succintes situades prop dels continents.
Una illa formada per corals també anomenada atol principalment aquesta estructurada de la manera
següent:

L'escull exterior forma el front, és resistent pel que fa a les ones del mar, que incideixen i xoquen amb ell,
amb un declivi, el costat dirigit del qual cap al mar obert està molt inclinat.
Enrere de l'escull exterior segueix una plataforma de succinta profunditat, s'estén fins a la illa.
La part de l'escull, que sobresurt la superfície del mar o és a dir la illa segueix enrere de la plataforma.
Una llacuna de succinta profunditat està protegida per la illa i per les parts més exteriors de l'escull.
En el centre de la llacuna pot situar-se una illa o com en alguns atols solament algunes parts aïllades, que
sobresurten la superfície del mar.
La part principal de l'escull està format per corals activament creixents.
Els corals són organismes, que viuen en colònies de nombrosos individus.
La construcció calcària de cada individu està unida amb les construccions dels seus veïns.
Mitjançant el seu creixement un coral segrega carbonat de calci, que li serveix com ciment per a subjectarse
damunt de les construccions de corals morts subjacents.
D'aquesta manera l'escull s'estén cap amunt i cap a l'exterior.
Els corals s'alimenten de trossos petits de substància orgànica portada per les ones del mar obert, que
incideixen en l'escull.
Els corals viuen en simbiosis amb algues verdes.
Les algues verdes viuen en la pell translúcida dels corals, i necessiten llum per a poder viure.
Els corals protegeixen les algues i les algues per fotosíntesis produeixen l'oxigen necessari per als corals.
A causa de aquest els corals junts amb les algues verdes solament poden viure fins a profunditats de mar
de 20m aproximadament.
En profunditats més altes la llum no és suficientment intensa.
A més diferents tipus d'algues coral·lines, que segreguen carbonats, viuen en associació amb els corals i
contribueixen en la cementació i en el creixement de l'escull.
Esculls coralin-nos són indicadors climàtics, geogràfics i detecten significants canvis del nivell marí.
Els esculls actuals se situen generalment entre 30ºN i 25º S.
La situació climàtica global actual, especialment els corrents del mar i la temperatura de l'aigua no
permeten una major propagació.
La temperatura més convenient per a esculls és entre 20º C fins a 30º C.
La vida propera de la superfície del mar (fins a 20 m de profunditat) permeten la detecció de canvis del
nivell oceànic per mitjà d'esculls.
atol Bikini
Atol d'EUA, en l'arxipèlag de les illes Marshall (Micronèsia), integrat per 36 illots.
Zona d'experiments nuclears a partir de 1946.
atol Makatea
L’atol de Makatea és la formació coral·lina que es produeix en una illa realçada per moviments tectònics o
per l'efecte d'un segon punt volcànic calent.
El terme existeix en diverses llengües polinèsies (Tuamotu, illes Cook), és l'origen del nom de la illa de
Makatea, i s'ha adoptat internacionalment per designar aquest tipus d'illa.
Generalment es tracta d'antics atols que s'han elevat.
De fet, la depressió interior és l'antiga llacuna de l'atol.
El coral elevat queda fossilitzat i sovint forma penya-segats abruptes amb moltes grutes i coves.
Algunes d'aquestes illes (Nauru, Banaba o Makatea) van ser explotades pel seu fosfat, format per
l'acumulació durant milers d'anys de dipòsits de guano en la seva depressió interior.
àtom
En química i física, àtom, és la unitat més petita d'un element químic que manté la seva identitat o les
seves propietats i que no és possible dividir mitjançant processos químics.
El concepte d'àtom com bloc bàsic i indivisible que compon la matèria de l'univers va ser postulat per
l'escola atomista en l'Antiga Grècia.
No obstant això, la seva existència no va quedar demostrada fins al segle XIX.
Amb el desenvolupament de la física nuclear en el segle XX es va comprovar que l'àtom pot subdividir-ne
en partícules més petites.
atoquinar
Posar toquins a les veles i altres peces que ho requereixen.
atortorar i assegurar les ancores

Trinca amb tortó després de alot.
atotxar-ne
En nàutica, atotxar-ne és sofrir una corda que ha de córrer, opressió produïda per l'estretor del lloc que
travessa, impedint el seu lliure curs.
Si l'opressió es produeix en la caixera d'un bossell, pel qual el cap treballa, arribant aquest a detenir-se per
tal causa, es diu d'això atotxar-ne.
atotxar-ne una vela
També és sofrir una vela la mateixa opressió contra el seu respectiu masteler, pal i eixàrcia per efecte del
vent.
atraca !
Ordre d’atracar una embarcació.
atracable
Que pot ésser atracat.
atracable
Vegi’s abordable.
atracada
Acció d’acostar una embarcació arran d’un punt fix o d’una altra embarcació per amarrar-la-hi.
atracada
Maniobra o operació d’atracar i amarrar el vaixell a un moll, a la riba o a un altre vaixell
atracada a moll de vaixells menors
Tractant-se de vaixells petits, com per exemple els pesquers i costaners, la maniobra d'atracar es fa
sempre sense fondejar, duent l’amura al moll per a donar els caps de proa, i tenir sempre ja signi un traves
i un llarg a proa, sobre els quals poder actuar movent la màquina.
atracador
Instal·lació o lloc destinat l’atracament dels vaixells, on estan amarrats durant la seva estada a port.
Sinònim amarrador.
atracador
Lloc on pot atracar-se sense perill.
atracador entre espigons
Espai estret perquè atracament d’un vaixell paral·lelament al moll.
atracador per a contenidors
Lloc destinat en un port on aquesta especialitzada la recepció ràpida, lliurament i moviment de contenidors.
atracador segur
Paratge on sense perill, poden, atracar les embarcacions menors.
atracament
Operació física que consisteix a conduir una nau fins al moll, amb l'objecte de practicar la descàrrega o la
càrrega de mercaderies.
atracament
Punt on s’atraca.
atracament
Acció d’atracar, atracada.
atracament

Lloc d’amarrament d’una embarcació.
atracament
Operació física que consisteix a conduir una nau fins al moll, amb l'objecte de practicar la descàrrega o la
càrrega de mercaderies.
atracament i des atracament
Operacions consistents a conduir la nau des de la rada externa d'un port fins als espigons o molls, o
l'operació en sentit contrari.
Per regla general, tals operacions estan dirigides pels pràctics del port, constituint una prestació de serveis
subjecta a retribució segons tarifa.
atracar
Aproximar una nau al moll o a qualsevol tipus de vaixell per carregar mercaderies o desembarcar personal.
Els vaixells tenen dues maneres d'atracar de costat o de punta, un vaixell està atracat de costat quan se
situa paral·lel al moll o dic i de punta quan es troba perpendicular a aquest moll o dic
atracar a un moll
En l'atracada a un moll, té el qual mana un vaixell l'oportunitat de manejar tots els elements que l'Art de la
Maniobra posa al seu abast: amarres, cadena de l'àncora, màquina i timó, per a dur la maniobra a feliç
terme, amb seguretat, amb rapidesa i sense nerviosismes, qualssevol que siguin les condicions naturals
del port, el vent i el corrent.
Com norma general, per a totes les maniobres feren servir dos amarres a proa, llarg i través, que pels seus
punts d’afermat a bord denominarem, respectivament, llarg de proa i el través de proa, anàlogament, a
popa emprarem altres dues amarres durant la maniobra; través de popa, per afirmar més a proa, en el
vaixell, que el llarg de popa.
atracar a un moll amb corrent
És importantíssim tenir en compte el corrent en les maniobres de port, quan aquella existeixi.
El més freqüent és que el corrent sigui paral·lela a la línia de molls, però també ocorre, de vegades, que el
corrent es mou en direcció perpendicular al moll, tractant-se de pantalans, bé venint des de la línia
d'atracament, o anant cap a ella.
En el primer cas, quan el corrent vingui de la direcció en que és troben els pantalans, ha de dur-ne el
vaixell amb força arrencada a un rumb obert uns 30 graus de l'orientació del moll i amb la proa a un punt
que es trobi de dos a tres eslores retardat en relació al lloc on ha de quedar amarrada la proa.
A l'arribar a les proximitats del moll, a una distància que variarà segons sigui la velocitat del corrent, es
fica, tota la canya a la banda per a dur al vaixell paral·lel al moll, i donar les amarres al mateix temps que
es dóna enrere amb les màquines per a deixar-lo parat.
Aquesta maniobra és difícil de realitzar i per descomptat només podrà fer-se amb vaixells de dues hèlixs; i
sempre que es tingui lliure la zona de sobrecorrent, per poder derivar sense risc en el cas que falli la
maniobra.
Quan el corrent vagi en direcció al moll, la maniobra és encara més difícil, doncs existeix molta probabilitat
que el vaixell doni un fort cop en el moment de l'atracada.
En vaixells d'una sola hèlix, ha de fondejar i deixar-se anar sobre la cadena fins a donar suport amb
suavitat en el moll, sempre que la forma de l'aleta ho permeti.
Quan existeixi corrent de proa i llenci en una direcció que sigui paral·lela al moll, es donarà un llarg per
l’amura, i al fer el vaixell per ell, el corrent ho conxarà contra el moll, deixant-lo atracat.
Per a evitar que l'atracada sigui violenta, s'aniran donant palades avant i ficant el timó a la banda que
convingui, amb la qual cosa el vaixell anirà suaument cap al moll i es mantindrà pràcticament parat en
relació al fons.
Si el corrent de proa fos molt forta, pot faltar l'amarra, i, encara que no falti, al treballar farà que el vaixell
prengui massa arrencada lateral en direcció al moll.
Per a evitar-lo i fer la maniobra amb més seguretat, es durà al vaixell un poc a sobrecorrent i es fondejarà
l'àncora de fora, continuant amb la màquina avant fins a donar el llarg de proa, es tancarà llavors la sortida
de cadena i el vaixell s’aproará al corrent.
Cobrant de l'amarra i filant cadena, es durà amb facilitat i suavitat el vaixell al moll.
Sent el corrent de proa, es pot revirar el vaixell sobre una estatja donada per l'aleta de fora.

En el cas que el corrent vingui per la nostra popa, paral·lela al moll que cal atracar, es pot fer donant un
llarg per l'aleta de dintre, en aquest cas, l'acció del corrent sobre el timó pot augmentar o disminuir el
moviment de trasllat lateral del vaixell cap al moll.
Si la intensitat del corrent és poca, es pot atracar sense fondejar l'àncora, però si el corrent fos fort, no hi
ha més remei que fondejar, doncs de no ser així, el vaixell anirà amb gran violència contra el moll.
Si es disposés de morts fondejats, ha de donar-se una codera, per l'aleta de fora.
En general, quan el corrent sigui molt intensa, ha de evitar-ne l'atracar rebent-la per la popa, doncs el
vaixell governa mal i per dur molta arrencada precisa molta potència de màquina enrere per a quedar-se
parat en relació al fons.
Si es disposa d'espai per a revirar, la millor maniobra es farà fondejant l'àncora de dintre, deixant-se revirar
pel corrent després, i finalment acostant-se al moll per a donar un llarg.
atracar a un moll amb vent de direcció paral·lela al moll
Per a atracar a un moll bufant vent dur de proa, es dóna fons a l'àncora de la banda oposada a la qual es
vol atracar, cuidant fer-lo bé a sobrevent, doncs al treballar la cadena, sempre arrossegarà una mica a
l'àncora; després, amb màquina i timó, es duu la proa cap al moll per a donar l'amarra de proa i cobrant
d’ella i filant de la cadena, aquest moviment s'ajudarà també amb la màquina.
Si volguéssim quedar atracats sense l’àncora, una vegada donades les amarres llavaríem i al salpar i
quedar el vaixell lliure ho atracaríem per mitjà de les amarres, l'acció seriosa de les quals facilitada per la
del vent sobre el vaixell.
Aquesta última maniobra de llevar, que amb vent dur no és recomanable realitzar-la, es pot fer fàcilment si
el vent és bonancenc.
Si el vent anés de popa, en aquest cas en lloc d'atracar al costat de babord, s'atraca el d'estribord.
Per a això, a l'ésser pròxims on hem d'atracar, es fica el timó a babord per a rebre el vent obert per babord,
donarem fons a l'àncora de babord, aguantarem de la cadena i seguirem avant, i ajudant amb la ciavoga,
seguidament, es donarà avant amb tot el timó a estribord per a aproximar el vaixell al moll i poder donar un
llarg a proa; a continuació cobrant de l'amarra i filant es durà el vaixell al moll i es donaran les restants
amarres tan aviat vagi sent possible, es podria salpar l'àncora i virar ràpidament de l'amarra de proa
perquè el vent ens atracaran al moll: això es pot fer amb vent bonancencs, però no és recomanable fer-lo
amb vent fresc.
A més sempre convé deixar l'àncora en l'aigua rara assegurar la sortida.
atracar a un moll amb vent de direcció perpendicular al moll
Si el vent és de través, en direcció cap al moll, i de poca intensitat, es pot aprofitar el seu efecte, que
tendirà a conxar el vaixell contra el moll, facilitant l’atracament, ha de procurar-se ficar l’amura al moll,
atracant primer la proa.
En les maniobres amb vent de través deu tenir-se present en tot moment que l'efecte del vent sobre l'obra
morta és funció de la seva superfície de les superestructures en els diversos punts de l'eslora.
En els vaixells de guerra, al dur a proa superestructures, ocorre que abat més la proa que la popa; per
altra banda, tots els vaixells per calar més a popa que a proa, ofereixen en aquesta extremitat menys
resistència a l'abatiment, que a popa.
Quan el vent ve de la direcció que es troba el moll, ha de també tenir-se en compte que a l'aproximar-nos a
ell, els vaixells atracats i edificacions del moll ens donen bastant socaire i la influència sobre el nostre
vaixell serà tant menor com més ens aproximem a la línia d'atracament.
Per a totes les maniobres d'atracades, i més especialment quan hagi vent, es preparen sempre les
defenses que siguin necessàries per a interposar-les entre el vaixell i el moll, evitant-ne així avaries al
xocar el costat del vaixell contra el moll.
Les defenses es cuidarà donar-les suport sobre zones fortes del costat, tals com quadernes i trancanells.
Quan existeix vent fresc de fora i en direcció al moll al que es vol atracar, i no hi ha mort al que donar una
amarra per a aguantar al vaixell, la maniobra més marinera I segura consisteix en: governar gairebé proa
al moll al lloc on va a quedar la proa amarrada, és a dir, navegant amb el vent per l’aleta, gairebé per la
popa, es duu la proa, amb poca arrencada i es deixa caure l'àncora de fora, estribord en aquest cas, quan
la proa es troba a uns 30 o 40 metres del moll, continuant amb arrencada avant filant cadena fins ficar la
rola a molt pocs metres ,del moll, en el moment del qual, es tanca la sortida de cadena i el vaixell per
l'acció del vent i de la cadena comença a caure la seva popa cap al moll; ràpidament s'han de donar al
moll des de la proa un llarg i un través, temperant-se ambdós per trincar la proa al moll però sense que
aquella sense recolzar-se en aquest; a la cadena de l'àncora se li va filant el que demani baula sobre
baula; la popa anirà caient cap al moll i si ho fes a massa velocitat, pot donar-se avant una palada amb el

timó ficat a babord, maniobra que permet al vaixell fer cap sobre el treves i frena la caiguda de la popa
sobre el moll.
En cas de vent dur no ha de realitzar-se aquesta maniobra si no es conta amb boies de codera per a
aguantar la caiguda de la popa.
En els vaixells de dues hèlixs i gran potència de màquines pot fer-se també aquesta maniobra, encara que
el vent sigui molt fresc, duent l’amura al moll, com en el cas anterior però sense fondejar, deixant el vaixell
parat, donant enrere a tota força, de manera que l’amura vagi a tocar amb suavitat en el moll abans que el
vent faci prendre nova arrencada al vaixell.
En el cas que el vent vingués de la direcció que es troba el moll, i sigui vent dur que farà abatre ràpidament
al vaixell abans que puguin ser donades les amarres.
Es navegarà, el més prop que es pugui del moll, amb poca arrencada i duent la proa al lloc on ha de
quedar amarrada la popa, formant el vaixell amb el moll un angle d'uns 20° a 30°; es prepararà el bot a
popa per a donar primer l'amarra d'aquesta extremitat, tan prompte com es pugui, de que la seva amarra
només es cobrarà el sí perquè la proa no caigui massa a sotavent; l'amarra de. proa es donarà així mateix
tan prompte com sigui possible, doncs el vaixell per l'acció de les palades avant i del vent anirà corrent
amb la seva proa prop del moll; si la proa cau a sotavent a massa velocitat i si es triga a donar l'amarra de
proa, es fondejarà l'àncora de dintre, babord en aquest cas, amb el que la proa quedarà trincada, si no fos
així, es donarà també fons a l'àncora de fora, aquí estribord; amb la proa aguantada es donarà llavors
l'amarra a terra i es virarà successivament de proa i de popa per a atracar el vaixell, finalment es llevaran
les dues ancores.
atracar a un moll els vaixells d'una sola hèlix
Quan es vulgui utilitzar l'efecte de l'hèlix, en vaixells que tinguin una sola, en la marxa avant la proa cau
cap a la banda on es fica la pala; però en la marxa enrere, la popa sempre cau a babord en hèlixs de pas a
la dreta; per tant en vaixells d'aquesta classe és convenient, sempre que es pugui, atracar als molls per el
costat de babord, amb la qual cosa s'està en condicions de facilitar la caiguda de la popa cap al moll, al
donar enrere amb la màquina.
Si no es va a fondejar, i, sense vent ni corrent, es pot triar el costat de babord per a atracar, i hi ha espai
per a dirigir-se cap al moll sensiblement paral·lel a ell, la maniobra és senzilla.
Si hem d'atracar el costat d'estribord, en les condicions abans assenyalades de poder acostar-se gairebé
paral·lel al moll, la maniobra també es realitzarà amb facilitat.
En el cas de fondejar i voler atracar el costat de babord havent de venir perpendicular al moll o en direcció
contrària a la qual ha de quedar atracat el vaixell, es deixarà caure l'àncora d'estribord i es continuarà amb
alguna arrencada i tot el timó ficat a estribord, aproximant-se al moll fins a uns 15 o 20 metres, deixant
sortir a poc a poc la cadena perquè vagi quedant bé estesa i perquè al fer cap sobre ella, vagi fent cap la
proa a estribord tot el que es pugui; s'aniran donant palades avant, i es tancarà la cadena al quedar
pròxims al moll.
Així, donant pales avant, i també alguna palada enrere, s'arriba a la posició en la qual es poden donar el
llarg de proa, i acabant donant alternativament palades avant timó a estribord, i palades enrere amb el timó
a babord, amb que la seva maniobra la popa s'anirà aproximant cada vegada més al moll fins a poder
donar els seus amarres.
Si l'atracada hagués de ser per estribord, es farà fondejant l'àncora de babord i fent cap sobre ella, amb
tota la canya ficada a babord, deixant tendida la cadena i duent la proa que quedi el més pròxima al moll:
per l'efecte de l'hèlix, al vaixell li costarà caure a babord, però donant més força a la màquina quan es
troba bastant cadena en l'aigua, el vaixell caurà; pot donar-se enrere, però haurà d'esperar-se que la
cadena estigui cap al través, a fi de que aquesta contraresti la tendència d'anar la proa cap a estribord,
quan l'hèlix va donant enrere.
Ajudarà així mateix a evitar que la popa s'allunyi del moll, al donar enrere, el tenir dau a terra un través o
una retinguda per la popa.
Una vegada que el vaixell hagi anat una mica enrere, es torna a donar avant amb tot el timó ficat a babord,
i això farà acostar els més la popa al moll, sempre que les amarres ja donades a proa no treballin.
atracar a un moll sense vent ni corrent
És la maniobra de port més simple.
Si no es va a fondejar l'àncora, es durà el vaixell gairebé paral·lel al moll, amb la proa ficada cap a aquest
uns 10° o 20°, i amb la suficient arrencada perquè governi el timó.
Una vegada pròxims a l’amarratge, es ficarà més la proa cap el moll o se separarà d'aquest, segons
convingui, perquè la roda vingui a quedar a uns deu o dotze metres del moll a l'arribar a la seva posició
d'amarrament.

Segons l'arrencada que dugui el vaixell, es donarà enrere amb temps per a deixar-lo parat a l'altura del seu
amarrament.
En aquest moment es donarà amb la guia o llançacaps l'amarra llarg de proa, i, seguidament el traves de
proa.
Després, tan aviat es pugui, es donarà l’espring de popa i a continuació l’espring de proa.
Cobrant a poc a poc, es portera el vaixell al moll, per igual, i s'acabarà la maniobra afirmant les amarres ja
donades, i agregant les quals es considerin necessàries.
atracar en un iot a un pantalà flotant
El petits pantalans flotants que sobresurten del pantalà principal i en els quals hem d'atracar de costat.
Aquest tipus d'atracament és com abarloar, ja que el vaixell queda lateralment col·locat.
Es tracta de la forma d'atracar característica de les zones en les quals existeixen marees.
Les característiques fonamentals d'aquest tipus d'atracament són:
• La necessitat d'atracar de costat.
• La inexistència de morts instal·lats en el fons: ens obliga a amarrar el vaixell completament per les
cornamuses adossades al pantalà.
• La grandària dels pantalà sol ser menor al de l'eslora de l'embarcació.
• Això suposa la necessitat de tenir previst el spring en el moment de l'atracament, per evitar copejar el buc
contra el pantalà.
• L'atracament es finalitza amb travessos i llargs.
• Sol existir un pantalà cada dues embarcacions
• En pujar i baixar al vaixell haurem d'anar amb compte, ja que els pantalans es mouen amb molta facilitat.
atracar amb vent de mar, sense corrent
En aquestes condicions, si el vent és una mica significatiu, és convenient arribar per a atracar al vaixell
una mica separat del moll (¼ l'eslora amb vents moderats), ja que el vent s'encarregarà d'acostar-lo,
especialment si corre paral·lel a ell.
La maniobra en general es realitza de forma similar a la descrita per amarrar sense vent i corrent, excepte
l'angle per a arribar al moll, en aquest cas ha de ser major, avaluant de tota manera si és necessari l'ús
d'hèlix i timó per a acostar la popa al moll.
Es corre el risc mentre el vaixell s'acosta al lloc d'atracament que es vagi amb violència sobre ell, pel que
s'ha de tenir especial precaució a contar amb bones defenses per la banda designada per a l'atracament,
tant en el vaixell com en el moll.
Si és la proa la qual es va amb violència s'ha de donar enrere amb la força suficient per a evitar la col·lisió.
Si és la popa, es dóna avant i es tanca la canya a la mateixa banda del moll per a poder separar-la, quan
s'hagi parat la caiguda es para la màquina.
Amb vent per l’amura, les primeres espies que es passessin a terra seran un llarg i un espring de proa,
seguit d'un espring de popa.
Amb vent per l'aleta primer es passarà un espring de proa, seguit d'un llarg de popa, d'aquesta manera
s'evita l'embullo amb l'hèlix.
Amb vents molt forts s'haurà de fondejar un ancora de sobrevent, arribant al lloc d'atracament a uns 70° o
80° respecte d’ell.
Es fila la cadena lentament fins a deixar la proa a una distància convenient, verificant en tot moment el
treball de l'àncora, fins a poder passar un llarg de proa a terra, és recomanable que aquesta espia sigui un
espring, que serveixi per a poder fer cap en el moll, en el cas que la popa caigui amb violència cap a ell, i
es tanqui la canya per a poder separar-la.
La cadena de l'àncora al moment d'ésser el vaixell ferm al moll amb totes els seus amarres, ha d'ésser
amb un mínim de tensió, a manera d'evitar esforços en les amarres de proa.
Per a realitzar el salpar amb l'àncora fondejada, d'igual forma s'ha de considerar la intensitat i direcció del
vent, preveient un possible garrejar de l'àncora al soltar les amarres, pel que és recomanable realitzar
aquesta maniobra amb vent moderat a lleu.
Primerament s'ha de verificar el treball de l'àncora per a això es vira la cadena fins que prengui tensió i
acusament la direcció, tot seguit es amollaran i cobren les espies deixant solament un espring de proa, es
tanca la canya cap al moll, i es dóna amb poca força avant, mentre es comença a virar lentament l'àncora.
D'aquesta forma s'aconsegueix separar paral·lelament del moll fins a una distància que es pugui cobrar
aquest últim espring.
Amb les amarres en coberta i l'hèlix clara, es vira completament l'àncora fins que quedi dalt clara i llesta
per a poder ser empassada, per a començar la marxa avant.

atracar amb vent de terra, sense corrent
En aquesta condició el vaixell es pot acostar el més pròxim al moll , ja que el vent tendirà a separar-lo d'ell
amb major rapidesa mentre major sigui la intensitat del vent, és bona pràctica marinera visualitzar
anticipadament la condició d'abatiment pel que fa a una enfilació o demora.
Les amarres a terra s'han de passar amb rapidesa i és aconsellable preparar més d'un nivelay, tant a proa
com a popa, en cas de no contar amb embarcacions auxiliars o fusells llançacaps.
Igual que en els casos anteriors (sense fondejo), s'ha d'arribar amb un angle aproximat de 30° respecte del
moll i passar un llarg i un espring de proa, aquest últim en el cas que la popa no es pugui atracar i serveixi
per a fer cap juntament amb l'hèlix, donant poca força avant i timó a la banda contrària al moll, passant
ràpidament les amarres a terra.
atracar de costat
Atracar fent que l’embarcació besi el moll o el carregador, de manera que la crugia hi quedi paral·lela.
atracar de punta
Atracar fent que l’embarcació quedi perpendicular al moll, de popa o de proa a aquest i sense besar-lo.
atracar el vaixell a un desembarcador o moll
Acostar una nau a una altra o a un moll.
atracar el vaixell a un desembarcador o moll
Prendre port, llegar a una costa, illa, etc.
Aquesta paraula s'usa quan l'acció ocorre en forma violenta i equival a un sinistre marítim.
atracar en andana
Atracar una embarcació al costat d’una altra de tal manera que només quedin separades per les defenses.
atracar la nau
Acostar una embarcació a terra o a una altra embarcació.
Aproximar-se una nau al moll.
atracar sense corrent, ni vent, fent cap amb un àncora
Normalment aquesta maniobra és utilitzada per a atracar els vaixells on hi ha poc espai perquè pugui
donar volta només amb l'ajuda del timó, procurant deixar la proa en direcció de la sortida.
Per a això una vegada triat el punt de fondejo el vaixell es dirigeix al lloc a poc a poc avant, paral·lel al moll
amb la banda contrària a la triada per a l'atracament i a una distància igual a la longitud de cadena a
fondejar, procurant que sigui la suficient per a assegurar un bon treball de l'àncora i duent aquesta a la
penjada i llesta per a fondejar.
Una vegada en el lloc (lleument abans), es para la màquina, es dóna la veu de “fons”, tot seguit es
comença a filar cadena, posant el timó cap al moll, fins als voltants del punt de gir, instant que es comença
a aplicar el fre del cabrestant verificant així el treball de l'àncora, juntament amb començar la caiguda en
180° cap al moll.
La maniobra pot ser ajudada amb màquina “a poc a poc o molt a poc a poc avant” si la viada quan
comença la caiguda és mínima, a més de mantenir tancada la canya fins a uns cinquanta graus abans de
completar la caiguda, instant que es comença a aixecar la canya, i el vaixell s'aproxima finalment per la
proa al moll fins a una distància de tir de nivelay per a passar les amarres a terra.
Durant la maniobra s'ha de procurar mantenir la cadena amb lleugera tensió a fi d'evitar l’avarada i de no
perdre de vista la direcció cap a on treballa l'àncora.
El salpar corresponent a aquest tipus d'atracament es realitza deixant anar totes les amarres llevat de un
llarg de proa i de popa.
Es comença a virar cadena i es deixa anar a proa, fins que quedi la cadena cridant per la proa es deixa
anar per la popa i es contínua virant la cadena fins al salpar de l'àncora, es dóna marxa avant i se segueix
rumb segons la derrota traçada en la carta.
atracar sense vent ni corrent
En aquesta maniobra s'ha d'arribar al moll amb marxa avant molt a poc a poc, si és necessari donar
algunes palades avant per a mantenir una mica de govern, això s'ha de fer amb un angle aproximat de
trenta graus, a l'ésser a unes tres eslores del moll es tanca la canya cap a la banda contrària al moll, la

màquina ha d'ésser parada per a això es dóna enrere amb la potència necessària per a detenir la viada
juntament amb acostar la popa al moll.
D'aquesta forma s'assoleix dur paral·lelament el vaixell al moll i acostar-lo a una distància convenient per a
passar les espies a terra amb nivelay, començant així amb la maniobra d'amarrament que s'hagi planificat.
El des atracament es realitza deixant anar totes les amarres deixant solament un espring de proa per a
facilitar el gir i separació de la popa del moll evitant a més desplaçaments excessius.
En termes generals és la popa la qual s'ha de separar primer del moll donant petites palades avant i
enrere, evitant que la nau prengui arrencada en algun sentit, ha de recordar-se que l'efecte del timó en
marxa enrere comença una vegada que a pres una important arrencada, pel que pot resultar insignificant
en desplaçaments curts de màquina.
Per aquesta raó és recomanable mantenir la canya tancada cap a la banda d'atracament ometent el lògic
que seria timó a la banda contrària d'atracament en marxa enrere, resultant menys enutjosa la maniobra.
Una vegada la popa s'hagi separat prou del moll, es dóna màquina enrere fins a quedar clar del moll, per a
després donar avant i abandonar definitivament el lloc d'atracament.
atracar un vaixell
Col·locar el vaixell arran d’un moll, d’un carregador o d’una ribera adequada, subjectant-s’ho, o abarloar-lo
a una embarcació amarrada, fermant-l’hi.
atracció local
Desviació de la vertical a causa de una muntanya o altra irregularitat de l'escorça terrestre.
atrapat en marea morta
Vaixell entrant a port en marea viva i troba que la profunditat de l'aigua és insuficient per a sortir de nou al
mar a temps de marea morta.
atrapat pel gel
Se’n diu d’un vaixell quan aquest es veu impossibilitat per a maniobrar degut al fet que es troba molt
estretament envoltat pel gel.
Atria
Atria (α Trianguli) és l'estel més brillant de la constel·lació Triangulum Australe («El Triangle Austral»), amb
una magnitud aparent d'1,91.
El seu nom és una contracció de la seva denominació de Bayer «Alpha Trianguli Australis».
Atria és una geganta taronja de tipus espectral K2II-III amb una incerta temperatura superficial d'entre
3970 i 4400 K.
A una distància de 415 anys llum del Sistema Solar, té un radi aproximadament 130 vegades més gran
que el radi solar.
Si estigués en el lloc del Sol la seva superfície quedaria prop de l'òrbita de Venus.
En relació amb el seu estat evolutiu, Atria ja ha esgotat el hidrogen en el seu nucli i està transformant l'heli
en carboni i oxigen.
Amb una massa d'unes 7 masses solars, té una edat benvolguda de 45 milions d'anys.
Encara que sembla ser un estel solitari, existeixen diversos indicis que apunten cap a una possible
companya estel·lar.
En primer lloc, Atria està classificada com un estel de bari.
Es pensa que aquests estels han estat contaminades amb elements pesats provinents d'una companya
propera, inicialment més massiva, i que, per tant, va evolucionar abans, i que ara és una nana blanca;
aquesta companya hauria transferit part de la seva matèria a la component que avui veiem.
En segon lloc, emet una quantitat important de rajos X, l'origen dels quals pot ésser en una companya jove
de tipus solar.
Encara que durant molt temps no va haver-hi evidència observacional d'aquesta companya estel·lar, en
2007 el Telescopi espacial Hubble va trobar un objecte tènue a una separació de 0,4 segons d'arc de la
brillant gegant.
Es pensa que pot ser una nana groga de tipus G0 semblant al Sol.
atropellar l’aigua
Marxar a gran velocitat.
atrompetat

Trepat amb forma de botzina com els que es practiquen en el costat de les embarcacions per donar sortida de
l'aigua a bord.
atsb
Abreviatura de “All estafi saved both ends”.
Expressió de l'abast de l'ajust de temps guanyat en les operacions de càrrega o descàrrega, o ”despatch
Money”, que indica que aquest s'explicarà totalment, és a dir, sumant els temps de càrrega i de descàrrega
en els respectius ports.
attorney
Expressió anglesa que significa = Procurador, advocat.
atúns
Filada de taulons del folre exterior o de la coberta d’un vaixell que en comptes de rematar en els extrems
de proa i popa del mateix, ho fa a topall el tall, es dóna a les filades contigües amb tal objecte.
aturar la regata
Interrompre el jutge àrbitre, el desenvolupament d’una prova quan un bot té una avaria a la zona de sortida
o per altres circumstàncies.
aturat per marea
Impossibilitat de prosseguir en raó de la insuficient profunditat de l'aigua a causa de l'acció de la marea.
aturbantar
Lligar al seu pal respectiu, per més avall de l’encapelladura qualsevol corda que hi pengi
aturbantar
Amarrar pel seu extrem un puntal al pal que deu sostenir.
aturbantar
Fer una filosa o lligada de subjecció a un pal o trincar-lo amb varies voltes planes pel lloc on està ressentit.
Generalment es lligar per l'entorn d'un pal, verga o àncora un quadernal, cap o estrop perquè actuï amb
precisió en el lloc del lligament i condueixin així en la direcció desitjada o sostenir-hi l'objecte
convenientment inclinat.
aturbantar
Turbant, cap amb que es cosien els quadernals de tombar quan es preparava un vaixell per això.
aturbantar
L’obra que resulta d’aturbantar, en totes les seves accepcions.
aturbantar
Aturbantar, lligar al seu respectiu pal un cap que pengi d’ell, més avall de l'encapelladura, com els obencs,
estais o brandals.
atzur
Color blau celeste.
au debit d
Expressió francesa que significa= A càrrec de.
au detail
Expressió francesa que significa = Al detall.
auction
Expressió anglesa que significa = Rematada, subhasta, venda publica, rematar, subhastar.
auction sale
Expressió anglesa-americana que significa = Venda en subhasta.

audiofreqüència
Freqüència audible per l'oïda humana, entre aproximadament 20 i 20.000 cicles per segon.
Freqüència oscil·latòria que correspon a una ona sonora audible, utilitzada per a la transmissió o
reproducció de sons.
També anomenada freqüència sònica.
audímetre
Aparell que, acoblat al receptor de radi o de televisió, serveix per mesurar les hores concretes en què
estan encesos i el temps total de funcionament.
auditoria
Revisió oficial de comptes.
auditoria externa
És una activitat que el seu principal objectiu és expressar a través de professionals qualificats,
responsables i independents una opinió fundada sobre la razonabilidad de la situació financera i resultats
demostrats per una empresa o ens econòmic.
auditoria interna
És una activitat encarregada per l'administració de les empreses a persones de la seva confiança per
efectuar controls i avaluació de procediments interns.
auf
En terminologia alemanya = A càrrec de. (com l'expressió girar a càrrec de...).
auf leiferung
En terminologia alemanya significa = A enviar, per lliurar.
auf sicht
En terminologia alemanya significa, = A la vista.
auf zeit
En terminologia alemanya significa = A termini.
auftrag
En terminologia alemanya significa = Ordre.
auftraggeber
Expressió alemanya que significa = Ordenadament.
auftrags o im auftrag
En terminologia alemanya significa, = D'ordre de.
auge
Punt de l’òrbita planetària situat més lluny de la terra.
augment
Quocient entre la longitud aparent d'una dimensió lineal vista a través d'un instrument òptic i la observada
a primera vista.
Algunes vegades s'abreuja a "power".
augment de prima
Increment del valor d'una assegurança que haurà de cancel·lar l'assegurador com a conseqüència de
l'augment del risc mateix de l'assegurat.
augment òptic
Quocient entre la longitud aparent d’una dimensió lineal vista a través d’un instrument òptic i la observada
a primera vista.

augment que pot resultar en el caminar aferrant certes veles
Quan el velamen no va equilibrat i el vaixell té tendència a arribar, disminueix el caminar del vaixell; però si
equilibrem l'aparell suprimint alguna vela a proa, podrem llavors dur el timó a la via i el vaixell augmentarà
el caminar després d'haver aferrat aquesta vela.
augmentar la velocitat
Donar-li més velocitat al vaixell.
augmento
Sinònim d’aglomeració.
Aulanerk
Divinitat marina de la mitologia esquimal, considerada com portadora d'alegria i bona sort.
Degut al fet que no duu vestits, sent molt fred i, per a combatre'l, es mou i agita, amb el que provoca el
moviment de les ones.
aülleta
Sistema per pescar agulles, es fa amb dues barques, una més gran que l’altra, que van prop de la vorera i
envolten el peix amb una xarxa, que té un cóp al qual va a parar l’agulla.
aup
Camí que segueix una embarcació, marcat a l’aigua per l’acció del timó.
aura
Vent suau.
aurèola
Disc lluminós blanc o blavós envoltat d’un disc marró, que certes vegades es observat directament
envoltant el Sol o la Lluna.
Aquest terme també es utilitzat per definir la zona brillant sense bora definida freqüentment observada
envoltan el Sol en un cel clar.
aureolat
Envoltat d’una aurèola.
aurica
Vegi’s vela cangrea.
aurica
Vegi’s vela aurica.
Auriga
El Cotxer (Auriga segons la denominació de la Unió Astronòmica Internacional, és una constel·lació de
l'hemisferi nord.
És una de les 48 constel·lacions esmentades per Ptelomeu, i també una de les 88 constel·lacions
modernes.
Hi trobem dues estrelles binàries peculiars, ε Aurigae i ζ Aurigae.
ε Aurigae és un de les més grans estrelles binaries.
Té un període orbital d'uns 27 anys amb un eclipsi d'una durada d'uns 18 mesos.
La companya visible és una estrella groga (ckasse F) supergegant.
El tipus de l'altra estrella és desconegut.
Ambdós sistemes presenten un poc freqüent escenari de evolució dels estels binaris, degut que els dos
components estan en un període evolutiu actiu.
Els estels principals son:
L'estrella més lluminosa de la constel·lació del Cotxer, capella ( α Aurigae) és una estrella gegant groga de
magnitud aparent 0,08, la sisena més brillant del cel, i l'estrella de primera magnitud més apropada al pol
nord celeste.
Capella no és molt lluny; a 42 anys-llum de la Terra, forma part de les 100 més pròximes al nostre sistema.

El que la caracteritza és que es tracta d'una estrella doble, dues estrelles grogues de la Classe G,
cadascuna 10 vegades més grossa que el Sol, dues gegantes separades 0,60 UA.
El seu nom vol dir “cabrella” en llatí i es tracta de la cabra que el cotxer porta sobre l’espatlla.
aurora
Moment que corresponent al inici del dia, quan surt el Sol.
aurora
Claror rogenca que apareix a l’horitzó abans de la sortida del Sol.
aurora
Sortida o aparició d’un astre en l’horitzó.
aurora austral
Aurora de l'hemisferi sud.
L'aurora austral és l'equivalent a l'aurora boreal però en l'hemisferi nord
aurora boreal
Aurora de l'hemisferi nord.
El bell fenomen de luminescència atmosfèrica conegut com aurora boreal es produeix quan una ejecció de
massa solar xoca amb els pols nord i sud de la magnetosfera terrestre.
Com a conseqüència sorgeix l'aurora, una llum difusa projectada en la ionosfera terrestre, composta de
partícules protòniques que difonen el color.
Se li denomina boreal quan s'observa aquest fenomen en l'hemisferi nord i aurora austral quan és observat
en l'hemisferi sud.
Tant l'aurora austral com la boreal poden generar colors diversos, depenent de l'obliqüitat amb que les
partícules solars xoquin contra un pol.
El Sol constantment emet tot tipus de partícules, algunes simplement travessaran l’atmosfera i xocaran
contra la Terra, però unes altres es veuen afectades pel camp magnètic terrestre, de manera que les
carregades positivament prendran una direcció i les carregades negativament altra.
A causa de la disposició del camp magnètic terrestre ambdós fluxos de partícules arribaran fins als pols,
per a finalment xocar contra la magnetosfera, produint el bell fenomen lumínic que coneixem com aurora.
A causa de la duplicitat que es produeix entre partícules positives i negatives, la mateixa luminescència
que es produeix en el Pol Nord (boreal) es produeix en el Pol Sud (austral), a més al mateix temps.
aurora d'ones hertzianes
Reflexió radioelèctrica observada sovint durant l'aurora en freqüències molt superiors a les de la reflexió
ionosfèrica normal.
aurora del sol
Sortida del Sol en l’horitzó.
aurora il·luminada pel sol
Aurora que apareix en la part de l'alta atmosfera il·luminada pel sol, més enllà de l'ombra de la Terra.
aurora oval
Zona geogràfica en la qual existeix una alta probabilitat d'aparició d'aurores boreals.
Sol tenir la forma d'un anell ovalat centrat en els pols terrestres.
aurora polar
Moltes cultures dels territoris més septentrionals de l'hemisferi nord tenen mites relacionats amb les
aurores: els Sami (o Lapones) escandinaus, els indis Atabascas d'Alaska, i els Inuit (o esquimals) de
Canadà i Groenlàndia.
Són tradicions habitualment associades al món celestial i els esperits.
Les aurores boreals o Llums del Nord, com se solen anomenar a Alaska i Canadà, tenen lloc pràcticament
tots els dies de l'any en l'oval auroral, comprès entre les latituds +60º i +75º.
Per tant, cobreixen un extens territori que abasta la parteix nord d'Escandinàvia, tota Sibèria, Alaska i el
terç superior de Canadà, a més de gran part de l'Oceà Glacial Àrtic.

Durant les llargues nits de mig any, les aurores són un fenomen celeste gairebé tan comú com la Lluna i
els estels en aquestes regions que envolten al Polo Nord.
Formen part de la mitologia i la societat dels habitants nòrdics i el seu estudi etnogràfic, encara no gaire
desenvolupat, és especialment interessant.
A partir del segle XVII i fins a ben entrat el XIX, naturalistes europeus i nord-americans en viatges
d'exploració per latituds extremes del Nord i el Sud van començar a preguntar-se científicament pel
fenomen de les aurores.
El savi francès Pierre Gassendi va encunyar el terme aurora, del llatí, fent referència a la semblança de les
Llums del Nord amb la llum del clarejar.
Basant-se en treballs de Jacques d'Ortous de Mairan, el primer a relacionar el cicle d'activitat solar d'onze
anys amb la freqüència i intensitat de les aurores; Benjamin Franklin, que teoritzo que les aurores eren un
fenomen elèctric; i Sir William Cooke, el descobridor de la fluorescència d'un gas aïllat en un tub buit
sotmès a un corrent elèctric; a principis del segle passat, el físic noruec Kristian Birkeland va descobrir el
fenomen que causa les aurores: va relacionar les partícules carregades emeses pel Sol, el magnetisme
terrestre i la ionització atmosfèrica.
Avui se sap que alguns dels electrons expulsats pel nostre estel en forma de vent solar són desviats i
accelerats pel camp magnètic de la Terra i penetren pels pols.
Quan aquests electrons interaccionen amb la ionosfera terrestre, a altures entre 100 i 500 quilòmetres,
exciten els gasos presents (àtoms d'oxigen i molècules de nitrogen, principalment) i els fan brillar per
fluorescència, igual que va fer Sir Cooke al segle XIX en els seus experiments de laboratori.
Una aurora, podríem dir, és un gegantesc tub de neó natural.
Els gasos excitats pels electrons del Sol determinen els colors de les aurores.
El més comú, blanc - verdós, apareix quan els electrons bombardegen àtoms d'oxigen a altituds de 300 a
500 quilòmetres.
El vermellós, quan electrons més energètics penetren profundament en la ionosfera -a només 100
quilòmetres d'altura- i exciten molècules de nitrogen.
La diferent intensitat de l'atmosfera terrestre provoca que, a mesura que el corrent d'electrons penetra en
ella, les aurores siguin un fenomen celeste espectacular i canviant.
Adquireixen formes diverses que dansen en el cel durant la descàrrega de partícules solars, normalment
de diverses hores.
En l'hemisferi boreal, les aurores ocorren mirant cap al nord, habitualment en fosquejar, i intensifiquen la
seva lluentor i color en una cortina d'orient a occident.
A mesura que guanyen força "alimentada" per la fluorescència, desenvolupen ratlles verticals i la cortina
sembla corbar-se com impel·lida per un vent invisible, desplaçant-se cap al sud.
Quan pansa sobre els nostres caps, s'aprecia una estructura en tres dimensions i es distingeixen diverses
cortines paral·leles en continu moviment, prement o amb "explosions" verticals, en una dansa erràtica i
silenciosa que canvia el seu aspecte cada pocs segons.
En presenciar una aurora particularment activa, com les dels màxims d'activitat solar, és fàcil comprendre
la transcendència que aquest espectacle celeste tenia i té per als pobles de l'Àrtic.
En tots dos hemisferis, les aurores es localitzen en els ovals aurorals.
Aquests estan centrats en els pols magnètics i indiquen els llocs en els quals les partícules carregades del
Sol poden ionitzar l'alta atmosfera de la Terra.
El nom correcte és aurores polars, no només boreals, encara que en estar en el sud l'oval auroral molt
limitat al continent Antàrtic, les aurores australs han estat rarament observades fins fa poc.
Avui dia, l'activitat auroral es pot predir amb molta fiabilitat gràcies a l'observació dels tempestes solars,
fonts de les partícules carregades que originen les aurores.
Satèl·lits com el SOHO, de l'Agència Espacial Europea, o el Yohkoh japonès; observen constantment el
Sol en diferents longituds d'ona i determinen quan ocorre una tempesta solar.
El corrent de partícules carregades viatja a milers de quilòmetres per segon, per la qual cosa arriba a la
magnetosfera terrestre en 48 hores com a molt i provoca una tempesta geo magnètica, que produeix
aurores especialment intenses.
En casos extraordinaris, les aurores poden veure's en latituds mitjanes, com en l'estiu de l'any 2000, quan
una potent tempesta solar va injectar gran quantitat d'electrons en la ionosfera terrestre i va expandir l'oval
auroral molt al sud del seu límit habitual, per la qual cosa es van veure aurores des de gran part d'Europa.
Aquest límit marca també la frontera de la Terra del Dia; segons un dels mites Inuit, lloc celestial en el qual
les ànimes dels morts viuen contentes i felices.
En aquest paradís, els esperits, rient i cantant, juguen a la pilota amb el crani d'una morsa.
Pels Inuit, semblant joc de llum i moviment són les aurores boreals que veiem en el cel.

Encara que avui sapiguem per què es produeixen les aurores, és bell pensar que el riure i el cant dels
electrons del Sol són els que fan brillar les Llums del Nord.
aurora polar austral
Fenomen lluminós atmosfèric, essencialment visible des de altes latituds polars del sud, que es produeix
quan les partícules electritzades es precipiten a les zones altes de l’atmosfera.
aurora polar boreal
Fenomen lluminós atmosfèric, essencialment visible des de altes latituds polars del nord, que es produeix
quan les partícules electritzades es precipiten a les zones altes de l’atmosfera.
aurora tempestuosa
Successió ràpida de subtempestats aurorals, que es produeix en un període breu, de l'ordre d'un dia, en el
curs d'una tempestat
geo magnètica.
auroral
Relatiu a l’aurora, que posseeix les característiques de l’aurora.
aurores, fantasmes en el firmament
En les nits clares d'Alaska, Canadà, Noruega, Finlàndia, del nord de Rússia o l'Antàrtica, es veu sovint en
el cel una resplendor verdosa, de sorprenent colorit i espectacularitat, al que se li coneix com Aurora.
La llum de l'aurora es produeix a una altura d'uns 100 km quan els ràpids electrons que arriben de l'espai
copegen els àtoms i les molècules de l'atmosfera.
La pantalla del seu computador, que mostra aquestes paraules, s'il·lumina probablement de forma similar,
mitjançant un feix d'electrons accelerats elèctricament cap a la pantalla, aquest feix es guia i es modula
perquè formi les lletres i les imatges.
La ubicació de les aurores sobre la Terra està molt dominada pel magnetisme terrestre.
Al segle XIX es va observar que ocorrien més freqüentment en un cinturó estret, la zona auroral, que
circumval·la el pol magnètic.
Els seus arcs i cordons també estan alineats aproximadament amb aquesta zona, localitzada en els
voltants del pol nord magnètic, a manera de cercles concèntrics, i el “circulo de foc” auroral aquesta
alineat, evidentment amb aquests camps.
La correspondència magnètica també està demostrada pel fet que els rajos de l'aurora
se situen al llarg de les línies del camp magnètic i que en el camp magnètic terrestre s'observa per sota
una aurora brillant i activa que tendeix a pertorbar-ne.
aurores subtempestuoses
Petites pertorbacions de les aurores.
auscoal
Pòlissa de noliejament estàndard per a transport de carbó des d'Austràlia, que millora la Amwelsh usada
abans amb més freqüència.
És un contracte privat, formulat per la Universal Charterers Pty. Ltd., Sidney, en nom dels principals
exportadors australians de carbó, al com àdhuc no esta la BIMCO plenament adherida.
aussteller
Expressió alemanya que significa, Lliurador en efecte de comerç.
austral
Pertanyent o relatiu a l'hemisferi sud de la Terra, de qualsevol astre o de l'esfera celeste.
austral
Que cau al sud, meridional.
austral
Vent del sud.
austral

Sinònim de meridional, del sud.
Australis
Estel corresponent a la constel·lació Popa, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’almanac
nàutic.
austre
Austro, Austros o Auster, en la mitologia romana, és el déu dels vents del sud, o més exactament, del
migdia.
Vents calents, dessecadors, espessos, considerats de vegades com a adversos perquè podien corrompre
l'aire per la seva humitat continguda.
S'associa amb el final de l'estiu i portava les tempestes de vent i la pluja, per la qual cosa era temut com a
destructor de les collites.
És la personificació del xaloc, que portava densos núvols i boira o humitat.
El seu equivalent en la mitologia grega era Noto.
Sovint és representat sota la figura d'un home jove amb una urna invertida, i amb part de la seva capa
aixecada, donant significat a la pluja que porta generalment amb si.
És un dels quatre Ventus Venti (vents provinents dels quatre punts cardinals), fill d'Èol i l'Aurora, amb
Favonio, Volturno i Aquilón.
Està associat a l'Euro-Austro (Euro-Auster), vent del sud sud-est, que bufa des d'Egipte, i a l'Austro-Africo
(Austro-Africus), que és anomenat de vegades Libonoto o Libs, i fins i tot Noto, que bufa des de Sidra.
austreafricà
Nom amb que els romans distingiren al libnotus dels grecs o el vent del SW. entre el Libs i el Notus.
austreafricà
Vent del Mediterrani del Sud-oest, anomenat també austroafricà.
austwheat
Pòlissa tipus per al transport de grans d'Austràlia “Australian Grain Charter”, 1956, amended, 1967.
autarquia
Política de l'autosuficiència econòmica.
Un país, regió o empresa es comporta autárquicamente si intenta eliminar la dependència econòmica
d'uns altres; s'opera mitjançant l'augment de la producció interna i la restricció de les importacions.
autenticació de la signatura de l'exportador
Procediment notarial pel qual es dóna fe de l'autenticitat de la signatura de l'exportador; s'utilitza
particularment per a efectes de la tramitació dels percentatges de devolució que procedeixin.
authority to pay
Expressió engonals-americana que significa = Modalitat especial de crèdit documentari, generalment
revocable, utilitzat principalment pels bancs anglesos en les seves relacions amb l'Extrem Orienti i pels
bancs americans.
Abreujat, A/P.
authority to purchase
Expressió engonals-americana que significa = Fórmula de crèdit documentari utilitzada principalment en
Extrem Orienti i que gradualment s'ha aproximat al crèdit documentari clàssic.
En principi, la “authority to purchase preveu”, entre altres documents, un gir a càrrec del comprador.
Variant authority to negotiate.
auto adreçant
Facilitat de les embarcacions que assoleixen adressar-ne pels seus propis mitjans al tombar.
auto col·limador
Col·limador proveït d'un mitjà per a il·luminar el reticle de manera tal que al col·locar-ne un plànol reflectant
en posició normal pel que fa al raig lluminós emergent, la imatge reflectida del reticle sembla coincidir amb
el reticle mateix.

Aquest dispositiu s'utilitza per a calibrar instruments òptics i mecànics.
auto container
Contenidor d'automòbils, tancat o obert, equipat per subjectar automòbils, ja sigui inclinats per a una millor
utilització d'espai, o ordenats en fileres.
autodeterminaciòn
Vocable equivalent a sobirania.
Dret de poder disposar lliurement de si mateix, sense limitació externa alguna, aplicable tant a l'individu
com als pobles o nacions.
Aquest dret està reconegut pels postulats de la Carta de l'Atlántico, així com pels de les Nacions Unides.
auto estabilització de la nau
Estabilització que s'aconsegueix únicament per les pròpies característiques de la nau.
autofrachtbrief
Expressió alemanya que significa, Certificat d'expedició per camió.
auto localització
És la capacitat d'un receptor GPS per a començar a calcular la posició sense que li donin la latitud i
longitud aproximades qualificada normalment en termes de temps.
auto mag
Ajustament automàtic de la variació magnètica fet per un GPS de manera que dóna els rumbs i demores
magnètiques tret que se li especifiqui el contrari.
autoacoblador
Dispositiu que acobla automàticament dos circuits o dos generadors elèctrics.
autoalarma
Receptor automàtic usat a bord dels vaixells que al rebre el senyal procedent d'altra estació, que emet en
la freqüència i forma establertes internacionalment, connecta un timbre audible en l'estació de ràdio, en la
cabina de l'oficial encarregat de la mateixa i en el pont.
Aquest timbre, que indica que a continuació es va a rebre un missatge de socors, només pot
desconnectar-se des del lloc on està instal·lada l'estació del vaixell, a fi de que l'oficial encarregat d’ella
acudeixi immediatament i es posi a l'escolta en la freqüència convinguda per a tals casos.
autoalarma radiotelegràfica
El senyal convingut, per a receptors d'aquest tipus, es transmet en la freqüència de 500 kc/s i consta de 12
ratlles de 4 segons de durada i 1 segon d'interval entre elles.
Aquest senyal es pot transmetre manualment' emprant un generador automàtic.
En absència d'interferències, el receptor ha de connectar automàticament el timbre d'alarma al rebre, en la
freqüència de 500 ± 8 kc/s i amb una intensitat d'entrada major de 100 microvolts i menor de 1 volt, tres o
quatre ratlles consecutives la durada de les quals estigui compresa entre 3,5 i 6 segons i el interval entre
elles oscil·li entre 1,5 segons i 10 mil·lèsimes de segon.
autoapilable
Un element autoapilable és el que es pot apilar un damunt de l'altre sense l'ajuda de cap element extern.
Això s'aconsegueix per l'existència de pestanyes, sortints o relleus que encaixen en les ranures o
concavitats de l'element superior.
També és possible a través del disseny estructural, per exemple, en embalatges amb forma
troncopiramidal.
autoportant
Es diuen autoportants aquells productes que són capaços de suportar tot el pes de l’apilament sense sofrir
cap deterioració.
En general, són autoportants els productes que van envasats en llaunes, pots o ampolles i tots els que, per
la seva forma i dimensions, es poden apilar superposant-ne, de manera que es col·loquen uns damunt
d'uns altres.

El contrari són els productes no portants (brioixeria, snacks, ceràmica, cristalleria, etc.) existint una tercera
classificació més ambigua i discutible constituïda pels productes semi portants, és a dir, aquells que només
poden suportar parcialment el pes de l’apilament.
autoassegurança
És aquella situació que una persona, sigui física o jurídica, suporta amb el seu propi patrimoni les
conseqüències que es poden derivar dels possibles sinistres en el seu gir comercial o industrial, és a dir,
sense recórrer a la intervenció de cap entitat asseguradora.
autocombustió
Reacció exotèrmica que es produeix de forma espontània en alguns combustibles naturals, com els
carbons grassos, per la seva combinació amb l'oxigen de l'aire catalitzada per la presència de
microorganismes.
autodescarga
Pèrdua de càrrega que sofreix una pila o una bateria amb el circuit exterior obert, deguda a reaccions
químiques entre els elèctrodes i l'electròlit, i també per defecte d'aïllament.
autodespatx
Despatxo de sortida de vaixells en cas que l'entrada i sortida d'aquests de haver de realitzar-se en dia i
hora inhàbil.
autoencesa
En un motor d'explosió, inflamació espontània i prematura de la barreja combustible en el cilindre del
motor.
L’autoencesa es produeix durant la compressió, amb anterioritat al salt de l'espurna d'ignició, a causa
d'una anòmala elevació de la temperatura, que pot ser causada per excés de pressió o per alteracions del
funcionament de la bugia.
autoinducció
Força electromotriu induïda que es produeix en un circuit elèctric com a conseqüència de la variació del
flux magnètic induït, causada, al seu torn, per una variació de la intensitat del corrent.
La força electromotriu induïda, que es manifesta sempre només de forma transitòria, tendeix a oposar-se a
la causa que la produeix, de manera que si és deguda a un augment de la intensitat de corrent s'oposa a
l'augment, i si és deguda a una disminució de la intensitat de corrent, llavors tendeix a provocar un
augment de la mateixa.
autolubrificació
Lubrificació d’una peça per ella mateixa.
autolubrificador
Que s’autolubrifica.
autolubrificador
Se’n diu de les peces susceptibles d’autolubrificació.
automatització
Tècnica que permet millorar la productivitat humana en el processament de materials, energia i informació
utilitzant en diversos graus, elements de control automàtic i d’execució automàtica segons un programa
establert.
autonomia
Capacitat d'un vaixell de romandre en la mar sense haver de tornar a la base per a ser reassortit d'aigua,
queviures, etc.
En el període de la vela, l'autonomia venia donada per la quantitat i durada dels queviures i aigua
embarcats, i es calculava per dies.
Amb l'aparició de la propulsió a vapor, l'autonomia va passar a dependre del volum de combustible
embarcat i del consum del mateix segons la velocitat del vaixell, va començar llavors a mesurar-ne en
milles.

La millor autonomia s'aconsegueix caminant a una velocitat de compromís entre el rendiment de l'aparell
motor, l'hèlix i les característiques hidrodinàmiques del buc.
En el cas d'unitats dotades de propulsió nuclear, l'autonomia ja no depèn del combustible embarcat o de la
velocitat del vaixell, sinó dels antics condicionaments: municions, queviures, etcètera.
autooxidació
Fenomen d'oxidació espontània que es produeix en certes substàncies en contacte amb l'oxigen molecular
de l'aire.
autopista de la mar
Les Autopistes de la mar són un concepte en la política de transports de la Unió Europea, destacant la
importància del transport marítim.
El terme designa la unió marítima de diversos ports per a disminuir el impacte ambiental del tràfic rodat,
evitar el col·lapse de les carreteres i oferir una manera de transport eficient.
En aquest context, el transport marítim i el transport per via navegable es presenten com alternatives
competitives al transport per carretera.
Altra alternativa per a reduir el transport per carretera és el ferroutage, també anomenades autopistes
ferroviàries.
L'objectiu de les autopistes de la mar és desenvolupar les capacitats portuàries de manera que es puguin
connectar millor les regions perifèriques del continent europeu i interconnectar les xarxes dels Estats
membres de la Unió Europea amb les dels països candidats a l'adhesió dintre de la comunitat.
Les rutes proposades com «autopistes de la mar» haurien de mantenir una sèrie de criteris de qualitat.
D'igual forma les rutes que es dissenyin en el futur haurien de permetre eludir els punts de congestió que
representen els Alps, els Pirineus, el Canal de la Mànega i altres punts que existeixen a Europa el que
representarà un estalvi energètic, una reducció de la contaminació i un tràfic més fluït en les principals
xarxes de transport terrestre europees.
S'han disposat quatre àrees geogràfiques:
• «Autopista de la mar Bàltic» per a comunicar els països de la UE del mar Bàltic amb els d'Europa Central
i de l'Oest.
• «Autopista del mar d'Europa occidental» per a comunicar Espanya i Portugal amb el Mar del Nord a
través de l'arc atlàntic.
• «Autopista de la mar d'Europa sud-oriental» per a comunicar l'àrea del Mediterrani més oriental, el Mar •
Adriàtic amb el Mar Jònic, incloent a Xipre.
• «Autopista de la mar d'Europa sud-occidental» per a comunicar Espanya, França, Itàlia i fins i tot Malta
amb l'autopista del mar d'Europa sud-oriental, per a arribar fins al Mar Negre.
autopulimentant
Tipus de pintura que s'aplica en l'obra viva d'un vaixell i amb el fregament de l'aigua es va esfoliant, duentne
amb si els mol·luscs incrustats.
autopositiu
Material que dóna una còpia positiva o diapositiva per mitjà d'un procediment directe.
autoregulador
Se’n diu del dispositiu d'una màquina o un circuit que es regula per si mateix, com a resposta a les
variacions que es produeixen en les funcions que el propi mecanisme realitza.
autoridad de feria internacional
Persona jurídica encargada de la organización y realización de una Exposición Internacional y a cuyo
representante legal le corresponde otorgar las certificaciones que procedan por las mercancías que han
sido exhibidas.
autorisation de transferts prealables (a.t.p.)
Expressió francesa que significa, Procediment administratiu francès que permet als importadors efectuar
pagaments a compte i concertar operacions de finançament sobre mercaderies no sotmeses a restriccions
a la importació però que exigeixen terminis llargs de fabricació i lliurament.
Autorisation Préalable

Procediment administratiu francès que assegura als importadors la possibilitat de comprar en l'estranger
mercaderies sotmeses a limitacions d'importació i que exigeixen terminis llargs de fabricació i lliurament,
permet eventualment pagaments a compte.
autoritat autoritzada d'enviament
Persona o organització autoritzada per la Comissió de comerç interestatal per a conduir comerç d'un estat
a un altre.
autoritat consular
Potestat per a governar, dictant lleis, fer-les complir i administrar justícia, en assumptes consulars.
autoritat de la dàrsena
Potestat per a governar, administrar i executar les feines d’una dàrsena.
autoritat de port
Entitat que té una responsabilitat de construir, manejar, mantenir, i millorar un port.
Estats, municipalitzades, regles estatutàries, o entitats privades o corporatives poden administrar ports.
També conegudes per autoritats de ports, o comissions de ports,
autoritat de protecció del port
L'autoritat nomenada per l'autoritat nacional única de cada Estat membre per a coordinar en cada port de
la Comunitat l'aplicació de les mesures de protecció prescrites pel present Reglament en el que concerneix
als vaixells i les instal·lacions portuàries.
Autoritat de Supervisió del GNSS Europeu, responsable dels programes europeus de
radionavegació per satèl·lit
El present Reglament té per objecte confiar a una autoritat pública la supervisió de les fases de
desplegament i explotació del sistema europeu de radionavegació per satèl·lit Galileu, a causa de el seu
caràcter estratègic i a la necessitat de vetllar per una defensa i representació adequades dels interessos
públics.
Els programes europeus de radionavegació per satèl·lit tenen un caràcter estratègic.
A més, la seguretat i la protecció del sistema són crucials per l'abast de les aplicacions en les quals
participaran.
Referent a això, l'Autoritat de Supervisió té la funció de vetllar pels interessos públics relatius als
programes europeus de radionavegació per satèl·lit (GNSS) i de ser el seu òrgan regulador.
Les competències de l'empresa comuna Galileu, clausurada el 31 de desembre de 2006, li van ser
transferides a l'Autoritat -la seu de la qual és provisionalment Brussel·les, a partir del 1 de gener de 2007.
El reglament preveu, entre unes altres, les funcions següents, ara en curs de revisió:
• La gestió, heretada de l'empresa comuna Galileu, del contracte amb l'operador econòmic encarregat del
funcionament de Egnos.
• La coordinació de l'actuació dels Estats membres pel que fa a totes les freqüències necessàries per al
funcionament del sistema.
• L'assistència a la Comissió en l'elaboració de les propostes relatives al programa.
• La modernització del sistema en el seu conjunt.
• La gestió de tots els aspectes relatius a la seguretat i la protecció del sistema.
• La funció d'Autoritat del GNSS Europeu d'acreditació de la seguretat.
• La gestió de les labors d'investigació útils al desenvolupament i a la promoció dels programes europeus
GNSS.
En la seva actuació, l'Autoritat gaudirà del suport científic i tècnic de l'Agència Espacial Europea.
L'Autoritat és un organisme comunitari dotat de personalitat jurídica, podent comparèixer en judici.
Serà la propietària de tots els béns que li concedeixi l'empresa comuna Galileu.
L'Autoritat comprèn un Consell d'Administració, integrat per un representant designat per cada Estat
membre i un representant designat per la Comissió.
El Consell d'Administració es reunirà en general dues vegades a l'any.
En el mateix, cada membre disposarà d'un vot; les decisions s'adoptaran generalment per majoria de dos
terços.
També formarà part de l'Autoritat un Director Executiu encarregat de representar a la mateixa, preparar les
deliberacions del Consell d'Administració i vetllar pel compliment del programa de treball anual de
l'Autoritat.

El Consell d'Administració haurà d'adoptar, a més, el programa de treball i un informe anual sobre les
activitats i les perspectives de l'Autoritat.
Aquest Reglament instaura també un Comitè de Seguretat i Protecció del Sistema, integrat per un
representant de cada Estat membre i un representant de la Comissió escollits entre experts reconeguts en
matèria de seguretat, al que se li consultarà i qui podrà presentar propostes en matèria de seguretat i
protecció.
Així mateix, es podrà encarregar a un Comitè Científic i Tècnic, format per experts designats pel consell
d'Administració, l'emissió de dictàmens sobre qüestions tècniques i la formulació de recomanacions sobre
la modernització del sistema.
El Consell d'Administració aprovarà el pressupost de l'Autoritat, de l'execució de la qual s'encarregarà el
Director Executiu.
El pressupost haurà d'ésser equilibrat, per a això l'Autoritat rebrà una subvenció comunitària consignada
en el pressupost general de la Unió Europea.
Quan l'Autoritat tracti dades relatives a persones, s'ajustarà al Reglament relatiu a la protecció de les
dades de caràcter personal.
autoritat fluvial
És l'entitat o el funcionari públic a qui de conformitat amb la llei o les normes vigents, correspon
l'organització i control de la navegació fluvial.
autoritat duanera
És l'autoritat competent que, conforme a la legislació interna per una banda, és responsable de
l'administració de les seves lleis i reglamentacions duaneres.
Autoritat Internacional dels Fons Marins
L'Autoritat Internacional dels Fons Marins, és una organització internacional establerta per organitzar i
controlar les activitats d'exploració i explotació dels recursos en els fons marins i oceànics i el seu subsòl
fora dels límits de la jurisdicció nacional (denominats la Zona).
És una organització autònoma que té un acord de relació amb les Nacions Unides.
La seva seu es troba a Jamaica.
L'Autoritat, en funcions des de 1994, va ser establerta i les seves tasques definides en 1982 per la
Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, confirmades per l'Acord de 1994 relatiu a
l'aplicació de la Part XI de la convenció.
Aquesta última defineix als fons marins i oceànics i els seus recursos com a "patrimoni comú de la
humanitat".
L'Autoritat té 149 Estats membres.
autoritat marítima
És el Director General del Territori Marítim, que és l'autoritat superior, els Governadors Marítims i els
Capitans de Port.
L'Autoritat Marítima serà l'autoritat superior en les feines que es realitzin en els ports marítims, fluvials i
lacustres, i coordinarà amb les altres autoritats la seva eficient execució; però, en matèria de seguretat, li
correspondrà exclusivament determinar les mesures que convingui adoptar.
Els Cònsols, en els casos que la llei determini, i els Alcaldes de Mar, d'acord amb les atribucions
específiques que els assigni el Director, es consideraran Autoritats Marítimes per als efectes de l'exercici
d'elles.
autoritat marítima competent
És el departament de transport marítim, fluvial i lacustre, del Ministeri de Transport i Telecomunicacions.
autoritat meteorològica
Autoritat que en nom d'un Estat contractant, subministra o fa arranjaments perquè se subministri servei
meteorològic per a la navegació internacional.
autoritat nacional única
L'autoritat nacional responsable de la protecció dels vaixells i les instal·lacions portuàries, designada per
cada Estat membre.
autoritat operant

Punts de rutes, i tipus de tràfic que puguin ser servides per un portador.
L'autoritat és concedida per autoritats federals, estatals o les agències reguladores locals.
autoritat portuària
L'Autoritat Portuària és un organisme públic espanyol adscrit al Ministeri de Foment.
Existeixen actualment 28 Autoritats Portuàries agrupades que conformen els ports comercials espanyols
més importants sota l'organisme públic "Ports de l'Estat".
Cada Autoritat Portuària gestiona un port o diversos ports espanyols, desenvolupa les seves funcions sota
el principi general d'autonomia funcional i de gestió, sense perjudici de les facultats atribuïdes al Ministeri.
La seva actuació se subjecta a l'Ordenament jurídic privat, fins i tot en les adquisicions patrimonials i
contractació, excepte en l'exercici de les funcions de poder públic que l'Ordenament els atribueix.
Director: Nomenat i separat pel Consell d'Administració a proposta del President de l'Ap.
Té les següents funcions:
• Direcció i gestió ordinària de l'entitat i els seus serveis.
• Tramitació d’expedients administratius i emissió preceptiva d'informe sobre autoritzacions o concessions.
• Aprovació tècnica dels projectes d'obres a executar per l'Ap.
• Elaboració i submissió al President dels objectius de gestió i criteris d'actuació, pressupostos, inversions,
finançament, necessitats de personal.
Consell de Navegació i Port
• Com a òrgan d'assistència i informació de la Capitania Marítima i del President, hi haurà un en cada port
e titularitat estatal.
• Podran estar representades les persones físiques o jurídiques que ho sol·licitin i tinguin un interès directe
i rellevant en el bon funcionament del port.
Entre unes altres poden estar:
• Entitats públiques que exerceixin competències o activitats.
• Les corporacions de dret públic i entitats o organitzacions privades.
• Sindicats més representatius en sector marítim i portuari.
• Designació, i cessament dels seus membres i el règim de les seves sessions es determinaran pels
• Consells d'Administració de les AA.PP.
Adscrit al MFOM, a qui correspon el pla d'objectius i sistema de seguiment i control.
Té personalitat jurídica i patrimoni propi.
Objectius:
Executar la política portuària del Govern i la coordinació i control de l'eficiència del sistema portuari estatal.
Coordinació amb els diferents òrgans de l'Administració de l'Estat que estableixen controls en l'àmbit
portuari i amb les maneres de transport que operen en els ports de competència estatal.
La formació, promoció de la investigació i desenvolupament tecnològic en matèries vinculades amb
l'economia, gestió, logística i enginyera portuàries i altres relacionades amb l'activitat dels ports.
Planificació, coordinació i control del sistema de senyalització marítima i foment de la formació, la
investigació i el desenvolupament tecnològic en aquestes matèries. Coordinat amb la Comissió de Fars.
Funcions:
Definir els objectius del sistema portuari espanyol i generals de gestió de les AA.PP.
Proposar PGE per a inversions en obres o infraestructures de les AA.PP.
Aprovar la programació financera i d'inversions de les AA.PP.
Informe tècnic de projectes singulars abans de la seva aprovació per AA.PP.
Fixar criteris reguladors de les relacions econòmiques i comercials de les AA.PP. entre si.
Definir criteris tècnics i econòmics en matèria de seguretat, tarifes, obres, adquisicions, concessions i
autoritzacions i relacions econòmiques i comercials amb els usuaris.
Control eficiència de la gestió i compliment d'objectius de les AA.PP.
Autoritzar la participació d'AA.PP. en societats mercantils i adquisició o alienació d'accions.
Establir criteris de negociació col·lectiva a través d'un Conveni marco.
Definir estratègies de recursos humans per a societats Estatals d'Estiba amb MAS.
Establir estratègies i criteris sobre recursos humans per a les societats estatals d'estiba i desestiba amb
Ministeri Treball i Assumptes Socials.
Planificació normalització, inspecció i control dels serveis de senyalització marítima i prestació dels no
atribuïts a les AA.PP.
Ostentar la representació de l'Administració de l'Estat en matèria portuària i de senyalització marítima quan
no l'assumeixi el Ministeri en àmbit internacional.
Coordinar la política comercial internacional de les AA.PP.

Informar i sotmetre a l'aprovació del Ministeri el Reglament General de Servei i Policia de cada port i si
està conforme amb les Ordenances.
Impulsar actuacions diferents òrgans Administració Estat en logística i combinat.
Proposar polítiques innovació tecnològica i formació de gestors.
Donar recomanacions i línies actuació general i facilitar intercanvio informació entre els ports.
Elaborar estadístiques de tràfic i altres matèries d'interès per al sistema portuari.
Òrgans rectors:
Consell Consultiu de PE. Òrgan d'assistència de el Ens. I
Integrat pel President de Ports d'Estat i per un representant de cada AP (el President)
Consell Rector integrat pel President de el Ens, que ho serà del Consell i per un mínim de 12 i un màxim
de 15 membres designats pel Ministre de Foment.
El Consell designarà un Secretari. Els nomenaments tenen una durada de 4 anys renovables.
President ho nomena el Govern per Reial decret a proposta del Ministre de Foment.
Pot simultaniejar el seu càrrec amb el de President o Vocal del Consell d'Administració de les societats
participades per el Ens Públic
autoritats
Entitats i/o funcionaris de l'Estat que tenen al seu càrrec l'aplicació i execució de les lleis i reglaments
vigents relacionats amb les disposicions pertinents.
autorització d'embarcament
Formulari usat en les exportacions mitjançant el qual els inspectors d'embarcament informen de l'estat
sanitari i qualitat dels productes agropecuaris que els corresponguin controlar.
Una vegada inspeccionada la mercaderia, l'inspector emet aquesta autorització.
autoritzacions de pesca amb tercers països
La Unió Europea (UE) pot contreure compromisos internacionals amb tercers països en l'àmbit de la
pesca.
Aquests compromisos autoritzen als vaixells comunitaris a pescar en les aigües d'un tercer país o als
vaixells de tercers països a exercir les seves activitats en les aigües comunitàries.
El present reglament establix els procediments que han de seguir-se per a la concessió d'autoritzacions de
pesca.
Aquestes autoritzacions permeten als vaixells pesquers comunitaris exercir les seves activitats fora de les
aigües comunitàries i als vaixells pesquers de tercers països exercir activitats pesqueres en les aigües
comunitàries.
Les autoritzacions es concedeixen sobre la base d'una sèrie de criteris d'admissibilitat relacionats amb les
obligacions internacionals subscrites per la Comunitat, i conformement a les disposicions del present
reglament.
activitats pesqueres dels vaixells pesquers comunitaris fora de les aigües comunitàries
Només els vaixells pesquers comunitaris als quals s'hagi expedit una autorització de pesca conformement
al disposat en el present Reglament tindran dret a portar a terme activitats pesqueres en aigües de tercers
països.
Concessió d'autoritzacions de pesca
L'Estat membre del pavelló transmetrà les sol·licituds dels vaixells pesquers que enarboren el seu pavelló
a la Comissió a tot tardar cinc dies hàbils abans de la data límit establerta en l'acord o conforme a les
disposicions establertes en l'acord amb el tercer país.
La Comissió comprovarà que les sol·licituds compleixen els criteris d'admissibilitat i s'assegurarà de
transmetre les sol·licituds admissibles al tercer país en qüestió.
La Comissió comunicarà a l'Estat membre del pavelló si el tercer país en qüestió concedeix o no
l'autorització de pesca per a cada vaixell concret.
L'Estat membre del pavelló comunicarà aquesta informació al propietari del vaixell pesquer.
Les sol·licituds es processaran mitjançant transmissió electrònica.
La Comissió no transmetrà al tercer país en qüestió sol·licituds que no compleixin els criteris
d'admissibilitat.
sistema comunitari d'informació
La Comissió estableix un sistema comunitari d'informació que conté la informació relativa a les
autoritzacions expedides de conformitat amb el present reglament.
Aquest sistema electrònic està protegit.

Els Estats membres vetllaran perquè la informació que conté aquest sistema estigui permanentment
actualitzada.
Si el tercer país decideix suspendre o retirar una autorització de pesca per a un vaixell que enarbora el
pavelló d'un Estat membre, la Comissió informarà immediatament d'això a l'Estat implicat.
L'Estat membre del pavelló deu en tal cas bé suspendre provisionalment o bé retirar definitivament el
permís de pesca concedit al vaixell en qüestió.
A fi de garantir que s'utilitzin plenament les possibilitats de pesca que disposa la Comunitat en el marc dels
acords, la Comissió pot, d'acord amb determinats criteris, resignar provisionalment les possibilitats de
pesca que no hagin estat utilitzades per un determinat Estat membre a altre Estat membre.
activitats pesqueres dels bucs pesquers de tercers països en aigües comunitàries
Els vaixells pesquers de tercers països tindran dret portar a terme activitats pesqueres en aigües
comunitàries, sempre que contin amb la corresponent autorització de pesca expedida per la Comissió.
Les autoritats competents de tercers països presentaran a la Comissió mitjançant transmissió electrònica
les sol·licituds d'autorització de pesca per als vaixell que enarborin el pavelló de dit tercer país.
La Comissió examinarà les sol·licituds d'autoritzacions de pesca tenint en compte els criteris
d'admissibilitat i les possibilitats de pesca concedides al tercer país, i expedirà les autoritats de pesca
conformement a les mesures adoptades pel consell i les disposicions contingudes en l'acord en qüestió.
La Comissió comunicarà a les autoritats competents del tercer país i dels Estats membres les
autoritzacions de pesca expedides.
incompliment de les normes pertinents
Els Estats membres notificaran a la Comissió qualsevol infracció d'un vaixell pesquer d'un tercer país
comesa en aigües comunitàries, tan prompte com la constatin.
Durant un període màxim de 12 mesos no s'expedirà cap permís de pesca als vaixells pesquers del tercer
país implicat.
El reglament estableix disposicions relatives a la notificació de les captures i, en cas necessari, de l'esforç
pesquer.
El present reglament s'inscriu en la línia del pla d'acció 2006-2008 per a la simplificació i la millora de la
política pesquera comuna.
El present reglament deroga el Reglament (CE) nº 3317/94.
autorització d’un vaixell no comunitari per a fer navegació de cabotatge
Autorització a vaixells de banderes no comunitàries per a portar a terme transport marítim de cabotatge
entre ports Espanyols no pertanyents a una mateixa comunitat autònoma
autorització federativa per al govern d'embarcacions d'esbarjo
L'Autorització federativa per al govern (o maneig) d'embarcacions d'esbarjo és un títol espanyol,
popularment conegut com Llicència federativa o "titulín", que dóna dret a governar embarcacions d'esbarjo
de fins a 6 metres d'eslora i una potència màxima de motor de 40 KW, en navegacions amb llum diürna en
àrees delimitades per la Capitania Marítima.
Requisits per a la seva obtenció:
• Haver complert 16 anys.
• Només menors d'edat: permís patern.
• Realitzar un reconeixement mèdic.
• Superar un examen teòric i pràctiques, organitzat per les Federacions nàutic-esportives de motonàutica i
de vela.
• Sol·licitar l'expedició de l'autorització federativa.
autotimonel
Consisteix en un dispositiu que es connecta amb l'aparell de govern per a un determinat rumb de l'agulla
giroscòpica.
Quant la proa es desvia del rumb es tanca un circuit que posa en marxa un motor elèctric, el qual acciona
a l'aparell de govern fent ficar el timó a la banda contrària, fins que arribat a el rumb de govern fa tornar el
timó a la via.
Amb aquest dispositiu es governa perfectament.
Quedant les guinyades reduïdes a un mínim.
Exigeix, no obstant això, una cuidada vigilància en la instal·lació i circuits, així com una permanent atenció
del timoner de guàrdia, per a intervenir i governar tan aviat observi qualsevol anomalia.
aux frais

Expressió francesa que significa = Per compte de.
auxili
Vegi’s ajut, socors.
auxiliar
Estar auxilia’n a una nau en perill, a un nàufrag.
auxiliar
Persona que presta el seu concurs a un treball, acció, etc., sigui en la pesca o dins d’un port, per
desembarcar persones o coses.
auxiliars del servei duaner
També auxiliars del comerç; són persones d'existència visibles o ideal, coneguts com agents de comerç
exterior, per a gestionar en nom i per compte d'un tercer les registracions i els tràmits d'introducció i
extracció de mercaderia davant l'organisme fiscalitzador.
És important advertir que al ser aquests, el nexe entre l'importador o exportador i els organismes de
controlar, donada la importància que posseeix la labor que desenvolupen; han d'ésser prèviament
habilitats per la Duana, per la qual cosa se li exigeix aprovar un examen d'idoneïtat en la matèria.
available price
Expressió anglesa que significa, Preus disponibles.
aval
Persona natural o jurídica que, a través de la signatura que es consigna en un document de crèdit, respon
pel pagament en el cas que no ho faci la persona compromesa per a això.
aval
És un institut típicament cambiario que té per finalitat garantir el pagament d'obligacions emergents d'una
lletra de canvi o pagaré i, eventualment, d'altres documents.
avall
En el pla del bodega, en coberta o arreu del vaixell situada a menor altura del lloc des de on es parla o en
el qual es troba el interlocutor.
avall
En la direcció de dalt a baix, d’un lloc a un altre de més baix.
avall !
Ordre a la marineria perquè descendeixin tots de la arboradura o perquè vagin tots sota coberta.
avalotar
Alçar el mar.
avalotar-se el mar
Avalotar-se el mar fent fortes onades.
avaluo
Una oferta per a vendre mercaderia a un preu específic i dintre d'unes condicions específiques.
avanç
Acte de moure’s cap endavant.
avanç
Sinònim de endavant que s'utilitza normalment en la marina i se sol anteposar a poca, mitjana, i tota per a
indicar a l'encarregat de manejar les màquines -generalment un dels Oficials de màquines- la velocitat que
necessita el vaixell a cada moment.
Aquestes ordres es manaven per mitjà del telègraf i també per mitjà d'unes canonades que comuniquen
amb la sala de màquines.

En l'actualitat i gràcies a les noves tecnologies s'ha estès l'ús de telèfons per a comunicar-se tant amb la
sala de màquines com amb altres departaments del vaixell.
avanç
Distancia que recorre un vaixell en el seu rumb primitiu, després que s’ha ficat el timó a una de les bandes.
avanç d’una màquina
En una màquina eina, moviment progressiu de la peça que s’està treballant per donar lloc a les diferents
accions d’aquell sobre la superfície de la peça.
avanç de la costa
Moviment continuat de la costa mar endins.
avanç de front calent
És el Front d'avanç d'aire Càlid i Humit que arriba des del nord.
En la seva forma habitual, presenta àmplia zona de pluges i plugims.
Juntament amb les precipitacions, solen aparèixer Boires i Boirines, i ocasionals Tempestes elèctriques.
avanç de la marea
Avançament en el temps en que escaure’s la plenamar i la baixamar degut als canvis en les posicions
relatives de la Lluna i del Sol.
L’efecte oposat es denomina retard de la marea.
avanç de cronòmetre
Diferència per mes temps de l'hora del cronòmetre pel que fa a l'hora del primer meridià.
avanç del motor
Temps que hom fa transcórrer entre el salt de la guspira o el inici de la injecció i el punt mort superior en
els motors d’encesa per guspira o d’encesa per compressió, respectivament.
avanç d'un front càlid
És el Front d’avanç d’aire càlid i humit que arriba des del nord, en la seva forma habitual, presenta àmplia
zona de pluges i plovisqueig.
avanç en l'estima
Distancia en que aquesta suposa al vaixell més avançat en la seva derrota que la obtinguda per
l’observació dels astres.
avanç net
Avanç de la costa mar endins durant un període de temps determinat.
avançada
Acció o l’efecte d’avançar o d’avançar-se.
avançada
Moll estret, amb forma de passarel·la muntada sobri pilotis, que s'endinsa en el mar per facilitar l'atraqui de
les embarcacions.
avançament
Quantitat pagada per avançat als homes de mar, disposats a realitzar un viatge.
avançament
Lliura a compte, que es fa a una persona, de diners, generalment, per una venda que s'efectués amb
posterioritat, previ acord entre les parts.
avançament
Petició d'avançament feta als armadors de la nau o a un altre ocupador de la tripulació perquè de bestreta
a un marí, si ho demana, assenyalant certes estipulacions i pugui canviar-ho amb un panyoler o
comerciant qui, al seu torn, ho presenta a la companyia naviliera per al seu pagament.

avançament d'un vaixell
Acció d’avançar un vaixell a un altre.
avançament de l’hora
Diferència entre l’hora civil del lloc on es troba un vaixell i la corresponent a la de Greenwich, quan aquella
és posterior.
avançament del cronòmetre
Diferència entre l’hora del cronòmetre i l’hora civil de Greenwich quan la primera és posterior.
avançament sobre el noli
Noliegi pagat per endavant, ja sigui a canvi de documents o en qualsevol altra eventualitat estipulada en el
contracte.
Encara que el noli és pagat solament quan les mercaderies són transportades fora de perill i estan llestes
per ser lliurades, l'Armador en convenir un noli avançat, ho fa a condició del contracte i és, per tant,
executable.
Quan es paga noli per endavant se suposa reportat el pagament i no pot recuperar-se, perdi's o no la nau,
tret que la pèrdua es degui a una falta de coparticipació de l'Armador.
Els contractes, redactats de tal manera que indiquin que els avançaments de pagament són a compte de
despeses, o pagament per proporcionar fons al capità, no cauen dins de la interpretació de noli pagat per
endavant.
avançar
Moure’s endavant, posar-se més endavant.
avançar a un vaixell
Passar un vaixell al davant d’un altre vaixell.
avançar les maniobres
Preveure, maniobrant amb temps o amb l’anticipació necessària en els voltants de terra, baixos, etc., i
quan es navega en unió d’altres vaixells, per a evitar les avaries que portaria amb si en tals casos una
maniobra
precipitada.
avançar un rellotge
Fer que el rellotge assenyali una hora més tardana que la real.
avançar-se el rellotge
Anar un rellotge més de pressa del compte.
avançat
Que ha avançat molt, pervingut molt endavant en un moviment, en un procés, en el transcurs del temps.
avançat
Situat molt endavant, en un temps.
avançat de mar
Títol que es conferia a Castellà al cap d'una expedició marítima, concedint-li anticipadament el govern
polític i militar de les terres que descobrís i conquistés.
avanços a tenidors de pòlisses d'assegurança de vida
És la quantitat que pot sol·licitar com a préstec l'assegurat a compte del capital que en el seu moment li
correspongui, complertes les condicions establertes en la pòlissa.
avant
En direcció a un indret que és davant nostre.
avant

Prendre arrencada l’embarcació en el sentit del rumb.
avant
Sinònim de endavant que s'utilitza normalment en la marina i se sol anteposar a poca, mitjana, i tota per
indicar a l'encarregat de manejar les màquines -generalment un dels Oficials de màquines- la velocitat que
necessita el vaixell a cada moment.
Aquestes ordres es manaven per mitjà del telègraf i també per mitjà d'unes canonades que comuniquen
amb la sala de màquines.
En l'actualitat i gràcies a les noves tecnologies s'ha estès l'ús de telèfons per comunicar-se tant amb la
sala de màquines com amb altres departaments del vaixell.
avant ¡
En nàutica, avant el seu significat és el mateix que avanci i davant.
Amb el primer dels significats s'usa com a veu de comandament en diverses maniobres marineres,
principalment en les quals tendeixen al impuls de les embarcacions en el sentit directe de la seva eslora, i
així navegant es diu: avant tota i avant a babord o estribord, per indicar respectivament que la voga ha de
ser uniforme per ambdues bandes o que solament ha d'efectuar-se amb els rems armats en la qual
especialment s'esmenta en cada cas.
En els antics vaixells de vapor s'ordenava la força que la màquina havia de desenvolupar amb les fases:
avant a tota, a mitjana, a cambra, de màquina, etc., comunicades ja de viva veu per mitjà de tub acústic, o
ben transmetent el senyal d'un a un altre dels marcadors de l'aparell a això destinat.
avant ¡
Exclamació per donar ànims o coratge.
avantatges i usos dels aparells
• Augmenten la força amb més igualtat i més uniforme.
• En arriar els pesos s'eviten amb la seva ocupació els salts bruscs, aconseguint-ne al mateix temps que el
pes efectuï un descens gradual i continu, guanyant-se tant més en això últim, com més gran sigui el
nombre de guarneixes.
• Ha de tenir-se la cura de mantenir la tira el més paral·lela possible als guarneixes.
• La potència d'un aparell depèn del nombre de politges que tingui la quaderna
• Qui multiplica la força en els aparells és el quadernal mòbil, el fix únicament serveix per canviar el sentit
dels guarneixes.
• Sempre que sigui possible l'arrela’t ha de fer-se ferm en el quadernal mòbil.
• No cal oblidar, que el que es guanya en força es perd en velocitat.
• Quan s'hissa un pes, el major esforç ho experimenta la tira, i el menor, l'arrela’t.
• Quan s'arria un pes, el major esforç ho experimenta l'arrela’t, i el menor, la tira.
• Quan es tracti de grans aparells, tal com ocorre en els empleats en els pescants dels bots, l'arrela’t es fa
ferm en el pescant en un punt proper al quadernal; d'aquesta manera s'evita que el quadernal experimenti
la tensió de l'arrela’t, que és molt gran, com sabem, en arriar el pot.
avantcambra
L’avantcambra és la primera peça de la càmera del comandant en navilis, fragates i corbetes.
Alguns anomenen avantcambra a l'espai que hi ha en fragates i corbetes des del mampares de la càmera
d'oficials fins al pal major, local en el qual estan l’escotilla del rebost, l'escala que serveix per a baixar des
de la bateria a la càmera d'oficials i generalment la rebosteria dels guàrdies marines i on donen la porta de
la cambreta d'aquests i les de les cabines d'alguns oficials majors, generalment, es considera això com
part de l'allotjament dels guàrdies marines.
En els bergantines, l’avantcambra és l'espai que hi ha tancat amb mampares entre la càmera dels oficials i
la del comandant on baixa des de la coberta, l'escala que serveix per a ambdues.
En els bucs mercants, destinats a passatgers, l'espai que hi ha entre la mampara de la càmera principal i
l'escala que condueix a ella.
avantcambra
En els motors amb precombustió, càmera auxiliar on desemboca d’injector, en la qual es crema una certa
quantitat de combustible, amb la qual cosa augmenta la turbulència dels gasos i millora la polvorització de
la resta.

avantconca
Cubeta allargada en el costat frontal d'una zona plegada o com a cubeta marina, davant d'un llindar d'illes.
Actualment, s'usa amb preferència el terme Cubeta Marginal.
avantcua
En traïnyes, vèrtex del triangle de xarxa que forma l'extrem de la cua.
avantcua de fora
El curricà que es dóna per l'anella més pròxima al peu de l'ala de pesca
avantcua de dintre
El curricà que es dóna al costat de l'as anomenat avant cua de fora.
avantdic
Espai situat davant de les portes d'un dic de carena amb molls o dics de resguard, o per a col·locar altres
portes quan sigui necessari reparar les quals correntment tanquen el dic.
avantgrada
Prolongació d'una graderia cap a l'aigua; se sol considerar com avant grada el tros d'aquesta entre el
codast d'un vaixell en construcció i l'extrem inferior de la graderia.
avantmà
Peça del sardinal situada entre les a el denominades mà i tres.
avantpaís
Zona ultramarina, respecte d’un port determinat, a la qual s’adrecen les activitats de comerç i de trànsit
d’embarcacions d’aquet port.
avantpaís continental
Terme general amb que es designa la part de l’escorça continental estable immediatament adjacent a una
zona tectònica activa, tal com una zona de subducció o una zona de col·lisió.
avantplatja
Part de la costa que es troba entre les línies de baixamar i de plenamar, amb marea ordinària.
avantpit
Obra morta d’un vaixell per sobre l’última coberta.
avantpit
Barana de la galeria de popa del navilis i la de tota la cofa, així com els braçals de popa.
avantport
Àrea de mar delimitada, i en general artificialment protegida, situada a l'entrada dels ports i destinada a
breus estades i refugi provisional dels vaixells.
El lloc és, a més, el lloc on els vaixells poden realitzar les maniobres necessàries per a entrar a les
dàrsenes del complex portuari.
L’avantport és molt corrent en els ports situats en la costa, a causa de la necessitat de disposar d'un lloc
ampli on els vaixells puguin maniobrar, i al mateix temps constitueix la manera d'assolir la reducció de
l'onatge i impedir la seva influència en l'interior del port.
Ambdós motius han fet indispensable la prolongació dels dics cap al mar obert, obligant a la construcció de
grans esculleres, per a aconseguir el suficient resguard als molls disposats perpendicularment a la costa i
que desemboquen directament en l’avantport.
Els ports interiors, situats en marges de rius, llacunes o canals, poden tenir l’avantport a gran distància,
principalment quan es troben lluny del mar.
En tals casos, l’avantport sol ésser un port secundari, de menor importància.
avantport d’un riu
Port situat prop de l’embocadura d’un riu que és via d’accés a un gran port fluvial, construït per
descongestionar-lo o perquè hi atracament els vaixells que, per llurs dimensions, no poden pujar riu amunt.

avantatge
Distància que separa un vaixell d’un altre que li va al darrere.
avantatjar
Navegar endavant.
avantatjar les escotes
Afluixar o arriar les escotes o escotines de les veles en vent.
avantatges dels Motors Dièsel
Els vaixells gairebé sempre utilitzen motors dièsel ja que ofereixen avantatges molt adequats a l'entorn
marí.
Són extremadament fiables ja que no tenen com els motors de gasolina sistema d'encès.
És a dir no duen bugies, ni un distribuïdor, ni bobina, ni cables amb pipes de bugies que es puguin
humitejar, oxidar i deixar de funcionar.
No duen tapa de delco que pugui desajustar l'encès, ni depenen d'un alternador o bateria per a seguir en
marxa.
Els motors dièsel, inventats per l'enginyer alemany Rudolf Dièsel en 1892, giren a un menor nombre de
revolucions que els motors de gasolina.
Aquestes revolucions són més adequades al poder-ne acoblar directament a l'eix de l'hèlix sense
necessitat de reductora en molts casos.
A menor nombre de revolucions, típicament unes 2000 o 3000 revolucions enfront d'unes 6000 revolucions
en els motors de gasolina, el desgast de totes la peces és molt menor, pel que la vida útil d'un motor dièsel
és molt major a la dels motors de gasolina.
En els vaixells, l'acumulació de gasos explosius evaporats de la gasolina, s'acumulen en els espais
interiors amb gran perill.
Per això els motors dièsel tornen a guanyar en seguretat.
El combustible dièsel a més de ser més energètic (de l'ordre d'un 15% en pes) respecte a la gasolina, és
molt menys volàtil al ser més oleaginós.
El rendiment energètic d'un dièsel és 30% més efectiu que el d'un motor de gasolina
avarada
Acció i afecte d’avarar una embarcació.
avarada
Operació consistent a fer lliscar el vaixell al llarg de la graderia inclinada on va ser construït fins a posar-lo
a flotació.
Els preparatius de tota avarada comencen amb la instal·lació de la basada.
Per a això es col·loquen primerament, sobre la graderia i a un costat i a l'altre del vaixell, dos gruixos
taulons de roure anomenats imades, i damunt d'aquests altres dos de mesures similars coneguts per
anguiles.
Entre els uns i els altres es posen uns tascons de fusta o corrons de ferro d'uns 12 o 15 mm de diàmetre, a
fi de deixar un espai per on introduir, en el moment oportú, el sèu o lubrificant necessari.
Les anguiles, la separació de les quals sol ser igual al 30 o 40 % de la màniga del vaixell, es fixen entre si
amb tirants de ferro o entremaliades de fusta degudament empernades.
D'altra banda, les anguiles van subjectes al buc per mitjà d'uns cables molt tibants, anomenat perigall, fixos
per un extrem en elles i per l'altre en un lloc qualsevol de coberta que sigui suficientment forta.
Per sobre de les anguiles, i directament recolzades en el buc, van unes peces de fusta anomenades
bressols, l'extrem superior dels quals s'ha llaurat convenientment perquè s'adaptin a les formes del vaixell.
Entre les anguiles i els bressols van altres peces de fusta anomenades sants.
D'aquests, els corresponents a la part central del vaixell són verticals i molt curts; en canvi, els situats en
els extrems del buc són de major longitud, a més, van col·locats amb certa inclinació.
Fins a aquí el vaixell descansa sobre uns tascons de fusta molt dura, posades damunt dels picadors, de tal
manera que, al treure-les, passa a donar-se suport sobre les anguiles.
A França s'acostuma botar els vaixells usant una sola anguila, disposada longitudinalment en el centre de
la quilla del vaixell, a més d'altres dos laterals, destinades únicament a impedir en tot moment que aquell
pugui inclinar-se cap a un o altre costat.

Una vegada estudiat amb tota exactitud el relleu del fons situat enfront de la graderia, es procedeix a la
construcció d'una avant grada consistent en una plataforma feta a força de puntales recolzats en el fons i
una sèrie de travesses de fusta que la seva superfície constitueix una veritable prolongació de la graderia
cap al mar.
Quan tot això s'ha fet ja, es procedeix a la col·locació dels mitjans de retenció, destinats a subjectar les
anguiles fins al moment de l’avarada, i que consisteixen en topalls disposats de manera que siguin fàcils
de treure i trinques als extrems de les anguiles i degudament amarrades a uns norais de la grada.
Després es col·loquen una sèrie de gats hidràulics o neumàtics i, a més, uns caps molt gruixuts i
resistents, fixos als extrems de les anguiles, i que es tesen amb cabrestants o aparells, tot la qual cosa
s'empra, en el moment oportú, per a vèncer l'adherència entre les anguiles i imades i iniciar la posada en
moviment del buc.
Els preparatius finals s'inicien traient els tascons dels picadors i seguidament procedint al lubricat de
anguiles i imades; antigament s'emprava grassa animal barrejada amb sabó o oli mineral, però avui dia
existeixen per a això preparats molt millors fets a força de estearina i olis sintètics.
Un o dos dies abans de l’avarada es col·loca la avant grada, la qual, una vegada amarrada
convenientment en el lloc que ha d'ocupar, es llastra fins que es recolzi en el fons.
Després, un bus s'encarrega de col·locar els tascons necessaris per a deixar-la perfectament alineada amb
la graderia.
Unes hores abans de el inici de l’avarada es treuen els tascons existents entre les anguiles i en les
imades, així com els puntales i escores situats en l'extrem de popa del vaixell i, a continuació, es redueix el
nombre d'elements de retenció, deixant únicament les trinques.
Arribat el moment de l’avarada se solten les trinques i es posen en funcionament els dispositius mecànics
encarregats d'iniciar el descens del vaixell.
L’avarada s'inicia amb un recorregut del vaixell en sec i després, a mesura que la popa es va ficant en
l'aigua, l'embranzida tendeix a aixecar-la.
En el precís instant que el moment de l'embranzida pel que fa a l'extrem davanter de les anguiles supera el
valor del pes, el vaixell comença a surar; al moviment de lliscament format per aquell i la basada s'uneix
llavors altre moviment de rotació.
Aquesta fase acaba, i amb ella l’avarada, en l'instant que el vaixell deixi de recolzar-se en la avant grada,
si la profunditat que aquesta es troba és superior al calat, mesurats fins al cantell inferior de les anguiles.
Ocorre moltes vegades, no obstant això, que la longitud de la avant grada no és suficient, i llavors el vaixell
"cau", donant a continuació una forta cabotada.
La longitud mínima de la avant grada es calcula de manera que aquesta caiguda no sigui massa gran per
a evitar que, de rebot, la proa del vaixell doni un fort cop a la graderia.
Una vegada el vaixell està a flotació, se li remolca fins a deixar-lo atracat al moll d'armament.
Allí es treuen llavors els perigall i la basada.
Quan la superfície d'aigua enfront de la graderia no és massa gran s'usen els mitjans necessaris per a
reduir el recorregut del vaixell.
L'èxit o el fracàs del salvament d'un vaixell encallat en gran part serà a causa de la perícia i promptitud en
les maniobres del salvament.
Per a re surar un vaixell encallat en fons fangós o sorra, si és en un lloc on hi ha marees, s'esperarà el
moment de la plenamar per a iniciar la maniobra, però abans s'haurà aixecat un plànol de sondes al voltant
del vaixell i estudiat el procediment exacte a seguir, així com la direcció de sortida més convenient.
Es fondeja una o dues ancores tot el lluny possible i en direcció de la sortida.
En el moment de la plenamar, si la hi ha, es comencen a virar els caps de les ancores i es dóna enrere o
avant amb tota la força del motor.
Durant aquesta operació es tractarà de fer balancejar el vaixell perquè es desenganxi del fons, ja que el
fang fa de ventosa amb el pla del vaixell.
Si no s'aconsegueix re surar el vaixell, serà necessari el servei d'un remolcador, un pesquer, o bé, altre
vaixell que ens pugui auxiliar.
El remolcador s'acostarà tot el possible a el vaixell avarat si és amb bon temps i vent en calma, passarà el
cap de remolc, es farà ferm a bord en diversos punts fixos i a un senyal donat, es virarà els caps de les
ancores, es dóna tota la potència de màquina i el remolcador comença a llençar, primer molt a poc a poc i
després va donant més potència.
Quan hagi vent de fora, que el remolcador abati cap a terra amb perill per a ell també d'encallar, donarà
fons a una distància que li permeti passar el cap de remolc, i una vegada donat, virarà cadena i començarà
a llençar.
Per a re surar un veler encallat tant en sorra com en fang o pedra, procedirem a tendir un ancorot cap a
fora de la costa o a la banda on estigui escorat el vaixell i es fa ferm el cap en la drissa de la vela major.

Es tendirà una altra àncora en direcció a la sortida i es passa al winch.
Tota la tripulació lliure de treball es passarà a la banda on està tendida la primera àncora i es vira de la
drissa fins a fer escorar el veler el màxim possible alhora que es vira del winch.
Al fer escorar el vaixell variarà el plànol de flotació, pel que el centre d'embranzida que abans estava en la
quilla, ara serà en el pantoc, elevant-se la quilla i quedant-se lliure del fons.
Aquesta maniobra es fa bastant sovint a l'estiu quan no s'ha prestat massa atenció a la sonda al navegar
molt prop de terra.
avarada de costat
L’avarada de costat es realitza a botavara sempre que la superfície d'aigua és molt reduïda, com ocorre en
les drassanes situades en marges de rius, i quan el vaixell a avarar tingui molta eslora i poc puntal, i la
resistència de la qual en canvi estructural pogués veure afectada per efecte d'una avarada de l'embarcació
de tipus tradicional.
En aquest cas, la basada és similar a l'anterior, amb l'única diferència que ara les anguiles són més
nombroses, ja que la distància entre elles sol oscil·lar entre 7 i 10 metres.
Per a procedir a l’avarada d'una embarcació a Espanya, és preceptiva l'autorització de la Direcció General
de Navegació si el seu desplaçament és superior a 100 tones, o del comandant de Marina si és inferior a
l'indicat desplaçament, previ informe de la “Inspecció de Buques”.
Una vegada el vaixell ha estat botat, se sol·licita a la Direcció General de Navegació la senyal distintiu que
tot vaixell ha de posseir, i la inscripció en la llista que correspongui.
En altres països els requisits són similars als ressenyats, amb les particularitats pròpies de les seves
respectives legislacions.
avarada en dic flotant
El dic com indica el seu propi nom és una estructura flotant que posseeix una secció en forma de "U" amb
obertures en tots dos extrems, el qual es pot llastrar i desllastar omplint uns tancs d'aigua salada disposats
per realitzar aquesta operació.
El llastrat i desllastat es realitza mitjançant potents bombes.
El vaixell és construït en un moll proper al dic inundat el qual es traslladarà mitjançant rails.
Una vegada realitzada l'operació i amb el vaixell en el dic, llastrat prèviament per evitar problemes d'unió
en sofrir el pes del vaixell, es desllastar perquè el vaixells es desenganxi dels seus suports, a continuació
es remolca fins a un lloc on la profunditat doti al vaixell de flotabilitat en llastrar-ho novament i es
desenganxi del dic.
Aquesta operació ve condicionada per la capacitat d'ascensió del dic.
També s'ha de tenir en compte el fenomen de superfícies lliures així com tenir controlat en tot moment
l'estabilitat del vaixells en operacions de llastrat i desllastats.
avarada en dic sec
Un dic sec està disposat en terra de manera que es pugui inundar així com extreure l'aigua i connecta
directament en el mar.
El normal quan s'utilitza aquest tipus d’avarada és haver realitzat la construcció en el mateix dic
anteriorment.
El procés que es duu a terme una vegada construït el vaixell és retirar la porta del dic de manera que
comença a inundar-se, quan s'ha igualat el nivell del dic amb el nivell del mar l'operació d’avarada queda
finalitzada.
En aquest mètode és de vital importància que el seient del vaixell sigui el més proper a 0 possible o
lleugerament positiu per evitar esforços de caràcter significatiu en els picadors de suport de popa, on
descansa el vaixell.
Els dics poden disposar de diverses comportes per així construir més d'un vaixell al mateix temps i poder
botar un vaixell mentre es construeix un altre.
Els càlculs realitzats per l’avarada se simplifiquen significativament.
La grandària dels vaixells que es poden botar depèn d'una manera intrínseca de la capacitat del dic, com
és obvi.
avarada en escar controlada per cingles
Aquest procediment consta d'un llit que disposa de rodes mòbils col·locades en una graderia inclinada per
les quals el vaixell rellisca, que estan controlades mitjançant un gigre fins al seu desplaçament fins a
l'aigua.

El gigre, és una espècie de molinet el qual mitjançant unes amarres o cadenes es controla la velocitat de
descens del vaixell.
Aquest dispositiu, igual que el primer, és utilitzat per a vaixells de petita eslora.
avarada mitjançant graderia inclinada
És el mètode majoritàriament utilitzat per al procés de avarada de vaixells de gran eslora, més
concretament el llançament per popa, és a dir la popa és la que primer toca l'aigua.
El vaixell es llisca mitjançant un bressol de llançament fins a arribar a l'aigua.
En ser un procediment molt utilitzat que requereix exhaustius coneixements i càlculs per dur-ne a terme.
avarada mitjançant travelift
És utilitzat per botar vaixells de petita eslora com a velers, iots o pesquers, quedant obsoleta per a vaixells
de gran grandària a causa del pes i eslora excessius d'aquests vaixell.
Consta d'un travelift que és un pont grua mòbil dotat d'unes cingles a les quals va sustentat el vaixell i
dipositat en el mar.
És una operació simple que requereix escassos procediments de càlculs per a la posada a flotació del
vaixell.
avarada voluntàriament en la costa
Si un vaixell es veu obligat a avarar en la costa per evitar el seu enfonsament i salvar la tripulació, ha
d'estudiar la maniobra detingudament a fi de facilitar, en el que sigui possible, el posterior salvament del
vaixell.
Per a això es triarà el lloc més convenient per a l'avarada, buscant una platja de sorra el més arrecerada
possible, i fugint sempre dels fons de pedra.
En cap cas haurà d'escollir un tros de costa penya-segat, doncs és possible que en les seves proximitats
les diferències de fons siguin també molt brusques; en aquestes condicions el vaixell que intentés encallar
en lloc semblant, rebrà el primer xoc en la roda, però quedant recolzat únicament per aquest punt, aviat es
travessaria a la mar i els cops d'aquesta donant sobre el costat tirarien, a cada cop de mar, el vaixell sobre
la costa i no trigaria a destrossar-ho; si el fons és suau, ja el fet té lloc de molt diferent manera, doncs
llavors la quilla tindrà més punts de suport i serà difícil que el vaixell es travessi, quedant llavors més
segur, però pot encara quedar-ho més, si es procura que la proa vagi més aixecada, doncs llavors
s'accentua la diferència que existirà entre els calats de proa i popa, i com a més, com a conseqüència del
declivi la popa tocarà en un punt de major profunditat, permetrà com a conseqüència d'això, que la quilla
tingui més punts de contacte amb terra, i desapareixerà totalment el perill que el vaixell pugui travessar-ne.
Referint-nos, doncs, a una encallada amb mal temps, triada una platja arrecerada, es procurarà que no
coincideixi el moment de l'encallada amb la plenamar, encara que això no sempre podrà tenir-se en
compte si el vaixell ve amb avaries, ja que no serà factible retardar l'avarada.
Com convé que el vaixell s'endinsi el més possible en terra per assegurar-ho contra els efectes de la
marejada, com a norma general es desenvoluparà la màxima velocitat, dirigint-lo perpendicularment a la
línia de platja.
Si no pot trobar-se una platja arrecerada no poden establir-se regles, doncs totes les avarades en pedra
són molt perilloses i si existeix mal temps és gairebé segur que el vaixell resulti destruït en poques hores.
En qualsevol cas, platja o pedra, convé preparar un ancora o ancorot pesat per la popa amb un cable fort,
per fondejar-ho de cent a dos-cents metres abans que el vaixell encalli; això li permetrà després aguantarse
popa a la mar sense travessar-ne.
Si es tracta d'un vaixell a vela, convé abans de dirigir-se a encallar, preparar l'arboradura tirant a baix les
vergues, si les té, i calant mastelers i mastelerets, a fi d'abordar la costa amb la menor quantitat de peces
de l'arboradura a dalt.
A continuació es preparen dos bons calabrotes per donar-los un per cada aleta, i si es tem que tinguin
poca longitud, se'ls entollaran uns altres; els seus puntes es treuen pels escobencs de popa i
s’entrelligaran a dues ancorots que es deixaran llests per fondejar reemplaçant les trinques per una fotja
que un home amb un destral estarà disposat rara picar-la quan se li ordeni.
Els calabrotes se dugen ben clars a popa perquè en fondejar els ancorots no s'embullin en fer per ells;
se'ls presenta unes bones bosses per aguantar quan ja hagi sortit la quantitat suficient de calabrot.
Pel que fa a l'aparell el trinquet es braceja i es fixa i la gent es distribueix en la forma millor per després
maniobrar el més ràpidament possible; es manarà gent a l'escota i amura de sobrevent i braces i a les
maniobres de veles altes i triangle de capa i es perllonga la drisses del contrafloc que es caçarà sense
hissar-ho.

Una vegada triat el lloc on hem d'encallar s'arriba una mica per aproximar-nos a terra, i quan el citat lloc
ens demori per l'amura es procedeix ràpidament a donar fons a l'ancorot de sotavent a la veu de fons a
sotavent; se seguirà navegant al mateix rumb i es va filant del calabrot de l'ancorot fondejat i es mana llista
la maniobra de les veles altes i triangle de capa, llests a hissar el contrafloc, llests a amurar i caçar la
major.
Una vegada depassat el punt triat, que s'efectuarà més o menys segons que el vaixell tingui menys o més
facilitat en la seva caiguda, es manarà, precisament, en l'ordre, hissa contrafloc, càrrega triangle de capa,
càrrega veles altes, amura i caça trinquet, caminar tot, fons.
Com a conseqüència de la maniobra realitzada, el vaixell ràpidament i sota els efectes del trinquet anirà
avant amb gran velocitat i amb la seva proa aixecada; conforme el vaixell vagi caient s'anirà aixecant la
canya per quedar a la via en estar en popa en demanda del lloc escollit; dels calabrotes s'anirà arriant el
que demanin, procurant no arriar d'ells en forma que mai durant la maniobra formin si.
Ja en popa, cap al lloc escollit, convé anar escurçant el caminar una mica, però no per complet, doncs
convé que la velocitat sigui suficient, doncs la seguretat del vaixell, una vegada encallat, serà tant major
com més endins ho efectuï; per a això es tindran llestes les escotes i els calabrotes, i es mana llest a
abonar, procurant aguantar una mica dels calabrotes conforme anem cap a la platja, per mantenir-los
alguna cosa tesos.
En el moment en què la quilla s'assenta en la sorra es mana: aventa o pica escota trinquet. abossa
calabrotes; s'acaba temperant per igual dels calabrotes donats als ancorots, descarregant a proa deixant
caure les dues àncores de lleva. és evident que l'avarada estaria molt afavorida si en el moment precís que
el fet tingui lloc, el vaixell anés aconseguit per una ona que ho fiqués més endins.
La mateixa maniobra que hem dit es realitzarà quan, intentant aguantar un temporal a l'àncora, faltessin
les cadenes o garrejant les ancores el vaixell s'anés sobre la costa; en aquest últim cas, com és natural,
deixant lliure al vaixell d'aquestes últimes.
Una vegada el vaixell en aquest estat, si es veu que pot resistir, es prendran les mesures convenients per
intentar posar-ho a flotació quan les circumstancies ho permetin.
Mesures a prendre desprès d'una avarada involuntària
Immediatament que un vaixell queda encallat sembla que serà el més convenient donar enrere amb les
màquines a tota força per sortir ràpidament de l'avarada.
N obstant això, això no només resultarà inútil en la majoria dels casos, sinó que, per contra, pot perjudicar
notablement al posterior salvament del vaixell, i fins a produir la seva pèrdua.
Això últim succeirà precisament si l'avarada va ser en pedra i va haver-hi esquinçament d'importància en
l'obra viva, doncs en anar el vaixell cap a enrere, la inundació de bodegues i compartiments estancs
creixerà, motivant l'enfonsament del vaixell en major profunditat i amb una rapidesa tal que pugues no
donar lloc ni al salvament de la tripulació i passatge.
Si l'avarada es produeix en fons fangós o de sorra, en moure la màquina l'aspiració del condensador
xarruparà fang o sorra, obstruint totalment aquell.
Quan es tracti d'un vaixell amb un sola hèlix existeix també el risc en donar enrere que la popa es traslladi
lateralment i quedi el vaixell encallat en tota la seva eslora.
Per tot això i tret que l'avarada es produeixi a poca velocitat i es presumeixi la seva fàcil sortida d’ella, mai
convindrà donar enrere en el primer moment fins a conèixer les avaries que s'han produït i estudiar la
forma més fàcil i segura de sortir de l'avarada.
Després de l'avarada del vaixell cal prendre una sèrie de precaucions per assegurar el seu posterior
salvament, i els de la dotació i la càrrega, si escau.
La primera mesura a prendre és tancar portes estances, si ja no ho estiguessin, i reconèixer interiorment el
buc, localitzant les vies d'aigua que s'hagin produït, havent de sondar les bodegues, dobles fons, tancs i
compartiments estancs.
A continuació s'arriarà un bot, si l'estat del mar ho permet, per mesurar els calats i sondar en els voltants
del vaixell a fi de determinar un plànol aproximat de sondes i conèixer com i per on es troba recolzat el
vaixell en el fons.
També es calcularan les hores de marees, i tan aviat el mar ho permeti es determinarà l'exacta situació del
vaixell avarat.
Si les vies d'aigua anessin de consideració, es posarà en funcionament el servei d’exhauriment i es
procurarà tapar les obertures del casc per disminuir les entrades d'aigua.
Cas de no haver-ne fondejat un ancora o ancorot per la popa, es procedirà a realitzar aquesta feina valentnos
dels pots de bord.
Així mateix es prendran quantes mesurades siguin precises i es disposaran els elements de bord per
facilitar el salvament en la primera oportunitat, bé amb els mitjans propis o amb l'auxili d'altres vaixells
remolcadors que acudeixin en socors.

avaradora
Qualsevol dels pals que es posen al costat del vaixell com resguard al folre.
avaradores
Bigues sobre les quals es col·loquen els contenidors per a facilitar la càrrega i descàrrega, i el seu
ajustament per a l'estiba.
avarament
Acció i efecte d’avarar o d’avarar-se.
avarament
Vegi’s encallament.
avarar
Posar en sec una embarcació, fusta o altres objectes flotants.
avarar
Referint-se a un vaixell, vol dir llençar-lo o tirar-lo a l'aigua.
avarar
Avarar una embarcació a l’aigua sobre capçanes.
avarar
En barques petites el significat del mot avarar i derivats és contrari del castellà «varar», ja que equival a
“botar al aigua”.
En aquest cas «varar» s'ha de traduir per treure.
avarar
Tocar la quilla d’una, embarcació al fons del mar, per no haver-hi aigua suficient per a surar.
avarar
Ensopegar i encallar una embarcació en un fons de roques o algun altre obstacle submarí.
Sinònim embarrancar l’embarcació.
avarar a la platja
Encallar un vaixell en la costa o un baix.
avarar un vaixell a l'aigua
Llançar a l'aigua la nau recentment construïda.
avarat
Detingut, assentat en el jaç d'aigües poc profundes.
En navegació, l'oposat és a flotació.
avarat
Situació que es troba una nau per no poder seguir navegant per encallament, per falta de fons, o per ésser
atrapada entre les roques.
avarat
Se’n diu del vaixell que descansa sobre el fons del mar impedint que la nau suri lliurement, no podent
navegar, maniobrar o governar.
avarat
Tocar fons o encallar.
avaria

Les despeses extraordinàries per conservar el buc, el seu carregament o ambdues coses i també els
danys o desperfectes que aquests béns sofreixin des de la sortida fins al fondejo del buc en el port de
destinació.
Les normes internacionals sobre la matèria estan en les Regles de York-Anvers, 1974, adoptades
generalment i inserides en molts contractes, malgrat no tenir força d'obligar com a llei.
avaria
Terme usat en l’assegurança marítima i que és sinònim de sinistre.
avaria
Desperfecte d’un mecanisme, aparell, etc., que fa que no funcioni com cal.
avaria
Desperfecte en una embarcació que impedeix continuar una prova o un entrenament de manera
adequada.
avaria
Danys que sofreix el buc d'un vaixell o en la seva càrrega.
avaria
Disminució, dany o desperfecte que sofreixen les mercaderies per accidents de mar o per força major des
que es van carregar en el port d'expedició fins a descarregar-les en el de la seva consignació, o a la
deterioració que sofreix una mercaderia durant la seva conducció per terra fins a ser presentada en la
duana.
Dany que sofreix un vaixell o el seu carregament.
Les despeses extraordinàries per a conservar el vaixell, el seu carregament o ambdues coses i també els
danys o desperfectes que aquests béns sofreixin des de la sortida fins al fondejo del vaixell en el port de
destinació.
Les normes internacionals sobre la matèria estan en les Regles de York-Anvers, 1974, adaptades
generalment i inserides en molts contractes, a pesar de no tenir força d'obligar com llei.
avaria comuna
És la qual comprèn per regla general el total dels danys i despeses causades deliberadament per a salvar
el vaixell, el seu carregament o ambdues coses alhora, d'un risc conegut i efectiu.
Tots els interessats en els béns en el moment de l'avaria, contribuiran a satisfer les despeses.
Quan un vaixell es troba sota avaria l'armador ha de nomenar com més aviat un liquidador o comissari de
la mateixa el qual actués tenint en compte els danys reals esdevinguts, el seu import i sobre qui recauen.
En cap cas serà la seva funció l'establir la presumpta culpabilitat de les parts implicades.
La seva tasca principal consisteix a avaluar el cost de les reparacions de danys al vaixell, de la qual cosa
finalment caldrà deduir l'estimació de la millora que pugui resultar per la reposició de les parts danyades.
Així mateix, haurà d'establir el cost net del carregament perdut, deduint del preu que hauria de percebre’ls
a l'arribada les despeses no realitzades i també el cost del carregament danyat, comparat amb el valor
abans obtingut. Igualment, ha de fixar la despesa total incorregut en el salvament del vaixell i la pèrdua de
nòlit originada per la del carregament.
A partir de tot això podran ser determinats els quals se’n diuen valors contribuents i, d'acord amb la
declaració del valor del interès de cadascun, requerir-los el corresponent “average bond”.
El propietari de la mercaderia pot avançar el lliurament de la mateixa efectuant el dipòsit de la seva
contribució a l'avaria, la qual cosa sol ésser cobert per la pòlissa de segur de la mercaderia i viatge.
avaria comuna estrangera
Clàusula de submissió a liquidació estrangera oficialment reconeguda on tingui lloc, o segons les regles de
York-Anvers, si així consta en la pòlissa de noliejament.
avaria d’un motor
Deterioració incidental d’un motor, una màquina o un vehicle que n’impedeix el funcionament correcte.
avaria en les cadenes
Una de les avaries més serioses que estan exposades les cadenes és que un grillet s'obri, principalment
durant l'operació de llevar, com a conseqüència dels esforços anormals que es troben sotmesos, esforços

que tendeixen a obrir les maixelles; aquests esforços es poden produir per dues causes: o per ésser
engrapada la cadena en els barbotins o per copejar el grillet contra el escobenc, és freqüent que quan això
ocorri falti una xaveta, quedant el pern solt, sense que a primera vista es noti en ell gens de particular.
Per això, és una bona pràctica col·locar una persona entesa al costat de la cadena, perquè quan allò
ocorri, preferentment, i en tot moment, vagi vigilant amb cura les baules i grillets a mesura que la cadena
va entrant.
avaria grossa
Seran avaries gruixudes o comunes, per regla general, tots els danys i despeses que es causin
deliberadament per a salvar el vaixell, el seu carregament, o ambdues coses alhora, d'un risc conegut i
efectiu, i en particular les següents:
Els efectes o metàl·lics invertits en el rescat del buc del carregament capturat per enemics, corsaris o
pirates; i els aliments, salaris i despeses del vaixell detingut mentre es fes l'arranjament del rescat.
Els efectes llançats al mar per a alleugerir el vaixell, ja pertanyin al carregament, ja al vaixell o a la
tripulació; i el dany que per tal acte resulti als efectes que es conservin a bord.
Els cables i pals que es tallin o inutilitzin, les ancores i les cadenes que s'abandonin per a salvar el
carregament, el vaixell o ambdues coses.
Les despeses de transbord per una banda del carregament per a alleugerir el vaixell i posar-lo en estat de
prendre port o rada, i el perjudici que d'ells resulti als efectes transbordats.
El dany causat a l'efecte del carregament, per l'obertura feta en el vaixell per a desguassar-lo i impedir que
sotsobri.
Les despeses fetes per a posar a flotació un vaixell encallat de propòsit a fi de salvar-lo.
El dany causat en el buc que fora necessari obrir, foradar o trencar, per a salvar el carregament.
Les despeses de curació i aliment dels tripulants que haguessin estat ferits o espatllats defensant o salvant
el vaixell.
Els salaris de qualsevol individu de la tripulació detingut en ostatges per enemics, corsaris o pirates, i les
despeses que causi en la seva presó, fins a restituir-ne al vaixell o al seu domicili, si ho preferís.
El salari i aliment de la tripulació del vaixell noliejat per mesos, durant el temps que estigués embargat
detingut per força major o ordre del govern, o per a reparar els danys causats en benefici comú.
El menyscapte que resultés en el valor dels gèneres venuts en arribada forçosa, per a reparar el vaixell per
causa d'avaria gruixuda.
Les despeses de liquidació de l'avaria.
avaria grossa estrangera
S'usa en assegurança marítima.
Estableix que l'avaria gruixuda serà pagada pels asseguradors, d'acord a una declaració feta en
l'estranger.
avaria legitima
És legítima l'avaria que es produeix a conseqüència del no compliment dels principis que reglen la
navegació o de contrariar les nocions de prudència aconsellades en paratges difícils o de negligència en
l'adopció de mesures imposades per raons de seguretat, podent en alguns casos, arribar tals omissions a
constituir delictes.
avaria particular
És la que, de manera general, inclou tots les despeses i danys causats al vaixell o a la càrrega que no
hagin redundat en benefici i utilitat comuna de tots els interessats.
Si l'accident ocorre al carregament per culpa, negligència, faltes o barateries del capità o tripulació, es
tindrà com avaria simple si bé amb dret per part del propietari a rescabalar-se del capità, el vaixell i el nòlit
guanyat.
Sinònim vegi’s avaria simple
avaria simple
Seran avaries simples o particulars, per regla general, tots les despeses i perjudicis causats en el vaixell o
en el seu carregament, que no hagin redundat en benefici i utilitat comuna de tots els interessats en el
vaixell i la seva càrrega, i especialment els següents:
Els danys que sobrevinguessin al carregament des del seu embarqui fins a la seva descàrrega, així per vici
propi de la cosa, com per accident de mar o per força major, i les despeses fetes per a evitar-los i repararlos.

Els danys i despeses que sobrevinguessin al vaixell en el seu buc, aparells, armes i pertrets, per les
mateixes causes i motius, des que es va fer a la mar en el port de sortida, fins que va ancorar i va fondejar
en el de la seva destinació.
Els danys soferts per les mercaderies carregades sobre coberta, excepte en la navegació de cabotatge, si
les ordenances marítimes ho permeten.
Els sous i aliments de la tripulació, quan el vaixell fos detingut o embargat per ordre legítima o força major,
si el noliejament estigués contractat per un viatge.
Les despeses necessàries d'arribada a un port per a reparar-ne aprovisionar-se.
El menor valor dels gèneres venuts pel capità en arribada forçosa, per a pagaments d'aliments i salvar a la
tripulació, o per a cobrir qualsevol altra necessitat del vaixell, al càrrec del qual vindrà l'abonament
corresponent.
Els aliments i salaris de la tripulació, mentre estigués el vaixell en quarantena.
El dany inferit al vaixell o carregament pel xoc o abordatge amb un altre, sent fortuït i inevitable.
Si l'accident ocorregués per culpa o negligència del capità, aquest respondrà de tot el dany causat.
Qualsevol dany que resultés al carregament per faltes, negligències o barateries del capità o de la
tripulació; sense perjudici del dret del propietari a la indemnització corresponent contra el capità, el vaixell i
el nòlit.
avaria total
Terme d’assegurança per a descriure que el vaixell i la càrrega s'han perdut totalment.
avariar
Causar una avaria, malmetre una embarcació, una càrrega, etc.
avariar-se
Terme que es refereix a objectes que resulten perjudicats per qualsevol circumstància i engloba tant als
efectes pertanyents al propi vaixell com al carregament que transporta.
avariat
Dit d’una mercaderia que ha sofert avaria.
avell
Acostar-se una embarcació a una altre, a un moll, escull o a un objecte submergit
avellanador
Eina o broca amb la punta en forma de con estriat que s'utilitza per aixamfranar forats cilíndrics o bé per
augmentar parcialment en diàmetre d'un trepant, amb la finalitat de poder embotir-hi la cabota d'un clau o
pern.
Sinònim cap de frare.
avellanar
Donar forma cònica a una part d'un trepant perquè el cap del clau, rebladura o cargol quedi embotida en
ell.
Aquesta operació es practica, principalment, en la teula’m de les cobertes i donant al avellanat la
profunditat necessària per a poder cobrir el cap de la clavaó amb taps de fusta.
avellanar
Practicar avellanats.
avellanar
Donar amb un trepant una figura de con per mitjà de l'avellanador.
avellanar
Reblar la cabota d'un clau, passador o rebló amb forma de botó o mitja avellana mitjançant l'embotidor
massís.
avellanat
Se’n diu un buit amb forma de mitja closca d'avellana que es fa a cada barrinat del taulons i taules del folre
per embotir-hi la cabota del clau que els subjecta.

També sol fer-se en les planxes metàl·liques amb
finalitats semblants.
avellarenc
Tipus de caragol petit que s’empra com esquer.
avenç de la marea
Acceleració periòdica al temps que ocorren les plenamars i les baixamars a causa de canvis en les
posicions relatives de la Lluna i el Sol.
avenç de les marees
Avançament en el temps que ocorre la plenamar i la baixamar a causa de canvis en les posicions relatives
de la lluna i del sol.
avenç de nòlit
Nòlit pagat a la bestreta, ja sigui en canvi de documents o en qualsevol altra eventualitat estipulada en el
contracte.
Encara que el nòlit és pagador solament quan les mercaderies són transportades fora de perill i estiguin
llistes per a ser lliurades, l'armador al convenir un nòlit avançat, ho fa a condició del contracte i és, per tant,
executable.
Quan es paga nòlit a la bestreta se suposa reportat el pagament i no pot recuperar-se, perdi's o no la nau,
tret que la pèrdua es degui a una falta de coparticipació de l'armador.
Els contractes, redactats de tal manera que indiquin que els avenços de pagament són a compte de
despeses, o pagament per a proporcionar fons al capità, no cauen dintre de la interpretació de nòlit pagat a
la bestreta.
aventurer
Durant els segles XVII i XVIII, jove que, sense lloga ni uniforme, aspirava al servei de l’armada.
average adjustment
Compromís de contribució a l'avaria gruixuda que l'armador d'un vaixell requereix dels titulars o legítims
tenidors dels coneixements d'embarcament afectats per aquesta avaria, en garantia del pagament de la
quota que els correspongui quan sigui ajustada, o del dipòsit per ells constituïts a tal fi en un banc,
conjuntament a nom dels comissaris nomenats per l'armador i dels propietaris del carregament.
average bond
Compromís de contribució a l'avaria gruixuda que l'armador d'un vaixell requereix dels titulars o legítims
tenidors dels coneixements d'embarcament afectats per aquesta avaria, en garantia del pagament de la
quota que els correspongui quan sigui ajustada, o del dipòsit per ells constituïts a tal fi en un banc,
conjuntament a nom dels comissaris nomenats per l'armador i dels propietaris del carregament.
average rate
Expressió anglesa que significa: Clàusula de la pòlissa de noliejament que indica que les estadies han de
ser contades per fraccions de l'últim dia.
avaria
La institució de l'avaria és tan antiga com la navegació mateixa i es pot dir que és la primera i més antiga
manifestació del Dret Marítim, la qual cosa és lògic que, si una de les característiques més acusades de la
nostra disciplina és la idea del risc, és natural que les primeres manifestacions legals tinguessin per
objecte la regulació de les conseqüències de tal risc.
L'avaria significa dany o desperfecte, jurídicament comprèn les despeses i danys extraordinaris originats
durant la navegació tant siguin relatius al vaixell com a la càrrega.
D'aquí es dedueix el doble concepte de l'avaria, com avaria dany i avaria despesa, però amb el concepte
jurídic i per les seves conseqüències les avaries es divideixen en avaries simples o particulars i avaries
gruixudes o comunes.
Legalment l'avaria és tot despesa extraordinària realitzada durant la navegació, per conservar el vaixell, la
càrrega o tots dos i tot dany que sofreixi el vaixell o les mercaderies durant li viatgi.
Per tant, la diferència entre avaria simple i gruixuda provenen:
• Del seu origen, que és voluntari en la gruixuda i involuntari en l'avaria simple.

• De la seva finalitat, que és el salvament o la conservació comuna en l'avaria gruixuda i sense tal finalitat
en l'avaria simple.
• Dels efectes, que són la satisfacció pel comú del vaixell i de la càrrega en la gruixuda o per el interès que
va sofrir el dany o va efectuar la despesa en les simples.
averies
L'article 806 del Codi de Comerç considera com avaries als següents supòsits:
A tot despesa extraordinària o eventual realitzat durant la navegació per a conservar el vaixell, el seu
carregament o ambdues coses; i
A tot dany que sofreixi el vaixell durant la navegació, o les mercaderies en l'espai que dista des de la seva
càrrega en el port d'expedició fins a la seva descàrrega en el del consignació.
Existeixen dues classes d'avaries (art. 808), les gruixudes o comunes i les simples o particulars.
Ambdues vénen regulades en els títols IV i V del Llibre III del Codi de Comerç (arts. 806 a 869), però
resulta forçós assenyalar que les normes que regulen l'avaria gruixuda en aquest text legal són
pràcticament inaplicades al convenir habitualment els interessats de forma expressa la seva vinculació a
les regles de York i Anvers, la redacció actual de les quals és de 1974, les quals poden considerar-ne com
la regulació normal d'aquest tipus de successos.
L'article 811 del nostre Codi de Comerç considera com avaries gruixudes o comunes a tots les despeses i
danys que es causin deliberadament per a salvar el vaixell, el seu carregament o ambdues coses alhora
d'un risc conegut i efectiu.
Per la seva banda, la Regla A de les de York i Anvers aprecia la seva existència quan s'ha fet o contret,
intencionada i raonablement, qualsevol sacrifici o despesa extraordinària per a la seguretat comuna, amb
l'objecte de preservar d'un perill les propietats compromeses en una aventura marítima conjunta.
Com veiem, els requisits per a la consideració de l'avaria gruixuda són distints segons sigui d'aplicació el
Codi de Comerç o les Regles de York i Anvers, i fins i tot aquell text legal exigeix així mateix com requisit
de l'avaria -a diferència de les Regles que no ho esmenten- el qual existeixi una resolució del capità
referent a això, presa prèvia deliberació de la junta d'oficials i audiència dels interessats carregadors si
estiguessin presents, podent el capità separar-se del parer de la majoria sota la seva responsabilitat.
El citat article 811 del Codi de Comerç assenyala, amb caràcter enunciatiu, una relació de supòsits
d'avaries gruixudes, que en resum se sintetitzen com segueix:
Avaries-danys: que poden ser tant referents al vaixell (sacrifici d'accessoris, danys causats amb finalitat
d'un salvament, enfonsament en port per a evitar un incendi) com a la càrrega (git i danys causats per a
evitar que el vaixell sotsobri); i
Avaries-despeses: així mateix referides tant al vaixell (despeses de des avarament efectuat
voluntàriament per a evitar la seva pèrdua, i despeses de la tripulació produïts com a conseqüència de la
defensa, salvament, embargament o detenció del vaixell) com a la càrrega (els derivats del alleugeriment o
transbordo per una banda del carregament), o al vaixell i a la càrrega (despesa d'arranjament o rescat
d'aquells i els de liquidació de l'avaria).
En una regulació més d'acord amb el tràfic marítim actual, les Regles de York i Anvers es refereixen també
als casos més freqüents d'avaria comuna, i particularment als següents: git, extinció d'incendi, avarada
voluntària, remuneració per assistència o salvament, danys causats en les màquines per a des avarar el
vaixell, danys i despeses d’alliberament del vaixell com combustible, despeses en port d'arribada, pèrdua
del nòlit i despeses motivades per avaria comuna.
Passant ara a referir-nos a les avaries simples o particulars, cap assenyalar que l'article 809 del Codi de
Comerç considera com a tals a les despeses i perjudicis causats en el vaixell o en el seu carregament que
no hagin redundat en benefici o utilitat comuna de tots els interessats en el vaixell i en la càrrega.
Aquest precepte recull així mateix una enumeració no exhaustiva de supòsits referents tant a despeses i
danys sobrevinguts al vaixell com a la càrrega, despeses de tripulació i d'arribada.
Amb independència d'això, el nostre Codi de Comerç contempla expressament només als després de
supòsits clàssics d'avaries simples, que són l'arribada forçosa, l’abordatge i el naufragi, a les veus del qual
en particular ens remetem.
Per a finalitzar amb aquest apartat ens resta assenyalar que l'amo de la cosa que va originar la despesa o
dany suportarà les avaries simples o particulars, a diferència de les gruixudes o comunes, en les quals
contribuiran tots els interessats en el vaixell i la càrrega proporcionalment als seus interessos, prèvia la
justificació i liquidació d'aquelles conforme a les regles previstes en els articles 846 i següents del Codi de
Comerç o, si escau, conforme al establert en la normativa de York i Anvers.
averies causades pel foc

• Maneig impropi del vaixell pel que fa a la mar, existeix una certa mentalitat en alguns capitans que creuen
en la necessitat de seguir en tot moment la derrota traçada a la sortida de port.
Aquest defecte, que no és més que una desconfiança en la seva pròpia autoritat per la por que l'armador li
cridi l'atenció per haver realitzat el viatge navegant més milles que en altres ocasions, o simplement marca
el llibre de distàncies, ha ocasionat grans desgràcies en vides humanes i pèrdues materials quantioses.
Es recomana una atenta observació dels mapes del temps i donar el rumb apropiat a cada moment per a
no sotmetre al vaixell i a la càrrega a grans balanços amb el perill d'un corriment de càrrega.
averíes en el timó
Les averies al govern del vaixell poden ocórrer en la transmissió fins al timó, o en el timó pròpiament dit.
La primera avaria serà més o menys possible reparar-la, segons la seva importància, passant en entretant
a governar amb la roda de govern a mà.
Si aquesta no existís o sofrís també avaria, pot recórrer-ne a donar dos aparells a les armelles que de
vegades porta la pala del timó en ambdues bandes.
En el cas que l'avaria es produeixi en la mateixa pala del timó, pot consistir en trencament de mascles,
femelles o de la metxa.
En qualsevol d’aquests casos la reparació es fa molt difícil i penosa, consistint a assegurar o trincar amb
barres, angles i cables l'element trencat perquè el timó no acabi de perdre's i pugui el vaixell governar
alguna cosa, en tant es dirigeix al port més proper.
Si el vaixell perd el timó fa falta construir i armar un timó de fortuna la forma de la qual, dimensions i
característiques depenen dels elements amb que s'expliqui a bord.
Existint mal temps, totes les reparacions d'avaries de timó es faran encara més difícils i arriscades, arribant
a ser materialment impossible realitzar-les en la majoria dels casos.
Quan es tracti d'un vaixell de vela, la maniobra que es realitza en faltar un guardí depèn del guardí que falti
i de les condicions en què es navegui.
Suposem que falta el guardí de sobrevent i anem a cenyir o amb el vent escàs; en aquest cas es
guarneixen immediatament els aparells de la canya i es canvia d'amura; una vegada aconseguit comença
a treballar el guardí d'aquesta banda i es pot substituir o reparar l'avaria soferta en l'altre.
Si el temps és dolent ens posem a capejar, i una vegada aconseguit l'equilibri de l'aparell es trinca la canya
i es remeia l'avaria.
En el cas que faltés el guardí de sotavent, cosa que generalment ocorre navegant amb el vent a un llarg,
llavors s'orsa fins a rebre el vent de través i es governa amb el de sobrevent i l'aparell de la canya fins a
remeiar l'avaria.
Si el temps és dolent es procedeix en la mateixa forma que abans hem dit en tractar del cas de faltar el
guardí de sobrevent.
I, finalment, si falten els dos guardins alhora, si el temps és bo, es pot remeiar l'avaria sense necessitat de
tocar a l'aparell, doncs es pot governar amb les veles mentre es repara l'avaria i es preparen els aparells
de les canyes si fossin necessaris per la importància d'aquella; en el cas que el temps sigui dolent ja no
queda un altre recurs que posar-se a capejar i procedir en la forma que ja anteriorment hem dit.
armar un timó de fortuna
Desgraciadament succeeix en algunes ocasions, encara que no amb freqüència, que el vaixell perd el
timó.
Es fa precís llavors, si no existeix una factoria de reparació o dic en les proximitats, y no hi ha probabilitat
d'aconseguir un remolc, o no convé prendre-ho, procedir a armar un timó de fortuna amb els mitjans de
bord, valent-se del com pugui governar-se a mà i emprendre la navegació fins al lloc més immediat que
disposi d'elements per dur a terme la reparació.
Una instal·lació d'aquesta índole haurà de ser, en tot cas, acuradament estudiada i projectada, d'acord
amb els elements que es disposi a bord, doncs una vegada el vaixell en la mar, difícilment podran corregirse
els defectes que tingui, i, en definitiva, caldria sol·licitar remolc, la prestació del qual en aquestes
circumstàncies sempre pren el caràcter de socors i representa un desemborsament apreciable.
avaries en la càrrega a bord
Les avaries ocasionades a la càrrega les podem resumir en dues grans grups:
Avaries ocasionades durant la càrrega i descàrrega i per una defectuosa estiba. I avaries ocasionades
durant el viatge.
Tenint en compte que la principal comesa que té el vaixell mercant és transportar a persones i mercaderies
per mar, és de vital importància conèixer els elements que poden pertorbar o dificultar el transport segur de
les mateixes i vaig agafar poder-los evitar i lliurar-les en el port de destinació en bones condicions.
Resumidament són degudes per:

• Ocupació inadequada de ganxos de l’estibador.
• Incorrecta posició dels embalums.
• Linguada d'embalums pesats juntament amb altres lleugers.
• Estiba de pesos pesats sobre càrrega lleugera.
• Esfondrament de l'estiba al descarregar-se una partida.
• Estiba de mercaderies oloroses i/o contaminants amb altres delicades.
• Estiba de bidons i barrils exposats a vessaments sobre mercaderies delicades.
• Mercaderies embarcades durant la pluja o neu.
• Avaries causades per pillatge dels estibadores.
• Avaries causades per gruistes i maquinistes.
• No eslingar els embalums pesats pels punts recomanats.
• Falta de fusta d'estiba.
averies en la maquina
Les avaries en l'aparell motor poden afectar a la maniobra i navegació del vaixell si obliguen a parar la
màquina.
En aquest cas el vaixell queda a la gareta i si la reparació de l'avaria es perllonga obligarà a hissar una o
diverses veles de fortuna perquè el vaixell avant i governi, sobretot si existeix mal temps, en aquest cas
convindrà mantenir-ho apropat o empopat a la mar.
Pot utilitzar-ne en aquest cas un ancora flotant deixada anar per la proa o per la popa.
averies en les hèlixs
Les avaries que es produeixin en les hèlixs seran gairebé sempre impossibles de reparar en la mar i
exigiran normalment l'entrada del vaixell en dic.
Amb els mitjans de bord, l'única cosa que podrà fer-se serà reconèixer la classe d'avaria produïda per
obrar en conseqüència.
Avui dia és molt difícil que un vaixell perdi l'hèlix, doncs aquestes van muntades amb molta seguretat.
Quant a la pèrdua de les pales per cop contra algun objecte, mai és total, doncs si l'hèlix és de ferro salten
alguns trossos de la pala, quedant sempre un altre tros que produeix alguna propulsió al vaixell i si l'hèlix
és de bronze difícilment arriben a partir-se les pales per tractar-se d'un metall molt mal·leable, quedant
deformades pel cop, però gairebé senceres.
averies ocasionades durant el viatge
Poden ser degudes a alguna/s de les causes que se citen a continuació:
• Defectuós trincat.
• Maneig impropi del vaixell pel que fa a la mar.
• Via d'aigua.
• Tancament defectuós de escotilles i escotillons d'accés a les bodegues.
• Inadequada ventilació de les bodegues.
• Velocitat inadequada a l'estat de la mar.
avet
Nom comú d'un gènere d'arbres de les Pináceas, en general de tronc recte i desenvolupament més o
menys piramidal.
Les branques brollen del tronc en verticils.
Les pinyes, erectes en la maduresa, estan formades per escates primes i atapeïdes.
Cadascuna d'aquestes escates duu dues llavors alades.
Les fulles, planes, creixen disperses, i la nervació central es marca amb claredat en el revés blanquinós.
Hi ha al voltant de 25 espècies de veritables avets àmpliament distribuïdes per tot l'hemisferi boreal.
L'avet blanc d'Europa arriba a gairebé 50 m d'altura i forma grans branques que es corben cap amunt pels
extrems.
Les fulles són de color verd fosc pel feix, amb dues línies blanques pel revés.
Vist des de baix, l'arbre presenta un color argentat.
Abunda en les muntanyes meridionals d'Europa, a Espanya, la seva àrea de distribució es troba restringida
a la serralada dels Pirineus, i també es troba a Àsia i el Caucas.
El pinsap és una espècie característica d'Espanya, on creix en la regió muntanyenca de Ronda, encara
que es conrea per la seva fusta a Europa central; té fulles rígides i curtes que envolten les branques.
Una desena d'espècies d'avet són natives d'Amèrica del Nord, i es concentren sobretot a l'oest de les
muntanyes Rocoses.

L'avet balsàmic arriba a entre 12 i 18 m d'altura, amb fulles molt fragants i resinoses.
És un dels avets més coneguts; s'usa en la fabricació de pasta de paper i d’ell s'extreu la oleoresina
anomenada bàlsam de Canadà.
El uja-me’l és l'espècie d'avet més coneguda a Mèxic, de on són originàries una desena d'espècies amb
altres tantes varietats.
El tronc del oja-me’l és alçat i amida entre 40 cm i 1,5 m d'ample.
L'altura dels avets, uja-me-les o pinabets mexicans varia entre els 30 i els 50 metres.
La seva fusta és de molt bona qualitat i s'utilitza per la construcció naval, arboradura, perxes, vergues, etc.
Els veritables avets manquen dels gots conductors de resina característics de pins i pícees, encara que
tots aquests arbres se semblen per la blancor de la fusta.
aviador
Barrina prima usada pels calafats i en alguns treballs de fusteria.
aviar
Donar l'última repassada de calafatar a les costures.
aviar
Preparar els cantells dels taulons,
una vegada clavats, per treure d'ells la fusta necessària amb la finalitat de poder introduir l'estopa de
calafatar; aquesta operació no es refereix a les costures dels fons que s'obren amb falques de ferro.
aviar
Engrandir un barrinat.
aviar
Donar l'última repassada de calafatar a les costures.
aviar
Preparar els cantells dels taulons,
una vegada clavats, per treure d'ells la fusta necessària amb la finalitat de poder introduir l'estopa de
calafatar; aquesta operació no es refereix a les costures dels fons que s'obren amb falques de ferro.
aviar
Engrandir un barrinat.
aviar
Vegi’s recalcar.
avinguda
Una avinguda (en alguns llocs es denomina també com a crescuda, riuada o aigües altes) és l'elevació del
nivell d'un curs d'aigua significativament major que el flux mitjà d'aquest.
Durant la crescuda, el cabal d'un curs d'aigua augmenta en tals proporcions que el jaç del riu pot resultar
insuficient per contenir-ho.
Llavors l'aigua ho desborda i envaeix el jaç major, també cridat plana al·luvial.
Una crescuda elemental només afecta a un o diversos afluents i pot tenir causes molt diferents: pluvial, a
causa de les pluges contínues sobre una conca poc permeable o que ja s'ha xopat d'aigua; nival,
provocada per la fusió de les neus, el desglaç que provoca la ruptura de l'obstacle congelat que retenia les
aigües, etc.
Moltes vegades dues o més d'aquestes causes simples sumen els seus efectes i el riu, sobretot després
d'haver rebut les aigües de diversos afluents importants, experimenta una crescuda complexa.
Així és com els ruixats primaverals poden agreujar considerablement una crescuda nival.
D'altra banda, les avingudes es poden caracteritzar segons la seva variabilitat en el temps, així es
poden distingir:
• Avingudes periòdiques, que generalment no causen danys, i fins i tot són benèfiques, com per exemple
les del riu Nil previ a la construcció de la presa d'Asuan, on contribuïen a la fertilitat de la vall baixa del riu.
Aquest tipus d'avingudes és de llarga durada, podent durar setmanes o mesos.
Són causades per les variacions climàtiques de vastes regions de la conca hidrogràfica.
Són previsibles, podent-ne prendre mesures de protecció per evitar o minimitzar els danys.

• Avingudes excepcionals: Aquestes són causades per precipitacions intenses sobre tota la conca o part
d'aquesta.
Són difícilment previsibles, per a això es requereix d'una xarxa de monitoratge operada en temps real.
Generalment causen danys a les poblacions i a la infraestructura econòmica.
• Combinació d'ambdues: Generalment causen danys, són difícilment previsibles si no es compta amb una
xarxa de monitoratge en temps real.
avinguda de la marea
Onada arborada, o dos o tres seguides que avancen amb tanta velocitat que constitueixen un veritable
perill, per la navegació fluvial.
avió amfibi
Vegi’s hidroavió.
avió carguer
És l'aparell, diferent d'un avió de passatge, que transporta mercaderia.
Pot ser utilitzat mitjançant l'ocupació parcial de l'espai necessari, conforme en cada cas específica el
coneixement aeri, o bé mitjançant el noliejament aeri o charter, d'un avió per a un o diversos vols entre els
aeroports designats en el contracte.
En els contractes de charter són d'especial interès les clàusules següents: la que estableix que
l'arrendatari podrà substituir l'avió sense previ avís, encara que per un altre del mateix tipus; la que tota la
càrrega haurà de viatjar sota coneixement aeri de l'arrendador; la que aquest podrà ocupar qualsevol espai
que deixi buit el noliejador, qui no podrà per la seva banda cedir-ho o subarrendar-ho a tercers si no està
expressament autoritzat per a això; la que tret que es convingui, i amb l'abast que s'assenyali, la tripulació
no haurà d'acceptar ordenis del noliejador; la que faculta a l'arrendador per ajornar, alterar o retardar
qualsevol vol, i a cancel·lar-ho reemborsant el preu cobrat, encara que ofereix fer quant li sigui possible per
trobar un transport alternatiu, pagant les despeses que s'originin per tal cancel·lació o retard, amb límits en
el preu del charter.
Finalment, el segur de càrrega per la responsabilitat total serà assumit per l'arrendador.
avió combinat
Avió dissenyat especialment per a dur embarcacions posades en unitats de càrrec en la coberta superior
de la nau prop de l'àrea del passatger.
avió de passatgers
Tot el que transporta un individu que no sigui personal de vol, membre de la tripulació, emprat de la
companyia, acompanyant de la càrrega o representant governamental autoritzat.
Avior
Avior és el nom de l'estel (ε Carinae), és la tercera més brillant de la constel·lació de Carina amb magnitud
aparent +1,95.
El seu nom és d'origen recent, sent assignat en la dècada de 1930 en crear-ne The Air Almanac, un
almanac de navegació usat per les forces aèries britàniques.
És l'estel més brillant de la Falsa Creu, asterisme que forma al costat de Aspidiske δ Velorum i κ Velorum.
Quant a les seves característiques físiques, Avior és un estel binari que es troba a 630 anys llum del
Sistema Solar.
La component principal és una geganta taronja de tipus espectral K3III que està acompanyada per un estel
blau de la seqüència principal de tipus B2V.
La massa estimada d'aquesta última és de 7 masses solars.
Conjuntament, el sistema té una lluminositat 6000 vegades major que la lluminositat solar, sent difícil
precisar com de les dues components és la més lluminosa.
Separades visualment 0,02 segons d'arc, la distància entre ambdues estels és d'unes 4 UA.
Existeix certa evidència que Avior constitueix una binària eclipsant, on el pas d'un estel per davant de
l'altra produeix fluctuacions en la seva lluentor de l'ordre de 0,1 magnituds cada 2,2 anys, el seu angle
sideri i la declinació ve reflectida a l’almanac nàutic.
avís
Embarcació ràpida utilitzada per a remetre i portar la correspondència d’Amèrica, durant l’època colonial.

avís
Vaixell de guerra de tonatge inferior al caçatorpediner que s'utilitza en serveis d'exploració i comunicació.
Aquesta missió encomanada en altres èpoques a velers ràpids (bergantines o goletes), després a vapors
lleugers (fragates o corbetes), avui dia s'encomana a avions i helicòpters.
avís a petites embarcacions
Un avís de vents de 20 a 33 nusos o per condicions del mar, siguin pronosticada o que estiguin ocorrent,
que es consideren potencialment perilloses per a petites embarcacions en aigües costaneres.
avis als navegants
La regla 13 del capítol V del Conveni SOLES estableix les condicions dels governs per a proporcionar
informació als navegants.
La regla 13 diu: “Els governs s'encarregaran de fer que la informació relativa a les ajudes a la navegació
estigui disponible per a tots els interessats. Els canvis en les transmissions dels sistemes fixos de
posicionament que poguessin afectar al rendiment dels receptors dels vaixells, haurien de ser eliminats
com més aviat millor i realitzats només després d'una adequada i oportuna notificació”.
Informació sobre canvis planificats, com:
• Dragatge, inspecció, tendit de cable i canonada.
• Canvis sobre una ajuda existent o establiment de noves ajudes a la navegació.
• Canvis en la planificació del tràfic.
• Activitats marítimes comercials.
• Esdeveniments a llarg termini (exercicis navals, regates, etc.).
• Informació sobre esdeveniments marítims no planificats.
• Fallida d'una ajuda a la navegació.
• Incidents marítims (avarades, col·lisions, enfonsaments, etc.).
• Activitats de recerca i rescat.
• Nova informació sorgida de treballs d'inspecció o de perills no coneguts abans.
Existeixen dos tipus d'avisos:
• Permanents.
• Temporals.
avis als navegants permanents
Els avisos al navegants permanents, son el que donen els canvis definitius, per exemple canvi de
característiques de fars o balises, profunditats, contorn de la costa per acció de l'home, etc.
avis als navegants temporals
Els avisos al navegants temporals, son el que es refereixen en general canvis transitoris, per exemple
exercicis militars, operacions de dragatge, restriccions a la navegació amb caràcter temporal i que tenen
data de caducitat.
Per seguretat de la navegació és obligació del capità mantenir les publicacions nàutiques al dia corregides
segons l'últim avís als navegants amb que es conti abordo.
Actualment moltes cartes i publicacions es produeixen en forma digital, i les seves respectives
actualitzacions s'obtenen en el mateix format, agilitant la tasca i disminuint els errors.
avís colonial
Vaixell de guerra de tonatge inferior al caçatorpediner que s'utilitza en serveis d'exploració i comunicació,
però utilitzat en les colònies.
avís d'aïllament
Avís formal dau per l'armador a l'arrendador, que la nau aquesta llista per a carregar.
avís d'embarcament
Notificació al comprador local o estranger que un envio ha ocorregut.
Una còpia de la factura pot ser inclosa, així com els detalls de l'embalatge i de va enviar, i una còpia del
coneixement d'embarcament.
avís d'expedició
És el document amb que l'expedidor comunica al destinatari designat en l'ordre d'expedició que s'ha portat
a terme l'enviament de mercaderies.

avís d’huracà
Missatge meteorològic destinat a prevenir als usuaris interessats a conèixer de l'ocurrència d'un vent de
velocitat corresponent per força 12 d'escala Beaufort sobre un àrea determinada.
S'emet un avís d'huracà per a àrees costaneres quan s'espera que definitivament ocorrin vents de 118
quilòmetres per hora o més.
Un avís pot també incloure àrees costaneres on es prediguin aigües perillosament altes o ones
excepcionalment altes, encara quan s'esperi que els vents tinguin una força menor que en un huracà.
Quan s'emet un avís, han de prendre's immediatament totes les precaucions.
Rares vegades s'emeten els avisos amb antelació major a 24 hores.
Si la trajectòria del huracà és inusual o erràtica, els avisos solament poden emetre’l unes poques hores
abans de la presentació de condicions d'huracà
avís d'inundació
La severitat esperada d'inundació (menor, moderada o important) el mateix que on i quan començarà la
inundació.
avís d'inundació costanera
Un avís que s'esperen inundacions significatives, causades pels forts vents, al llarg d'àrees costaneres
baixes en cas que el temps es desenvolupa tal com es prediu.
avís de baixa sensació tèrmica del vent
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan s'esperen temperatures de sensació tèrmica del vent entre -
31,5 i -39,5 C (-25 i -39 F) durant almenys 3 hores.
Per a aquesta fi s'utilitza la sensació tèrmica del vent sostingut, no de les ràfegues.
avís de boira espessa
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan està previst que la boira redueixi la visibilitat a 400 metres (1/4
de milla) o menys sobre una zona extensa durant un mínim de 3 hores.
avís de calor
Butlletí especial emès, per l'organisme competent del país, quan s'esperen les següents condicions dintre
de les pròximes 12 hores: índex de calor mínima de 105F (40,5C) però menor de 115F (46C) durant més
de 3 hores per dia.
Les temperatures mínimes nocturnes romandran dalt de 80F (26,5C) per 2 dies consecutius.
avís de conformitat
És un document emès per aquelles empreses verificadores que fiscalitzen el comerç exterior, contractades
pels governs, atorguen el seu vistiplau al moment de la importació o exportació de mercaderies, una
vegada verificats: preu, quantitat i qualitat dels productes.
avís de cicló
Missatge meteorològic que s'elabora amb el propòsit d'alertar a les persones interessades, respecte a
l'existència i risc d'arribada, més o menys immediat, d'un cicló tropical. temperatura, pressió i humitat.
avís de corrent de marea
Senyal o missatge que informa de les condicions de corrent de marea de l’àrea en qüestió.
avís d’escorta
Navili de guerra destinat a l'escorta de combois mercants i dotat d'armament antiaeri i antisubmarí.
avís de gebre
Butlletí especial emès per l'organisme competent del país durant la temporada vegetativa quan s'espera la
formació de gebre sobre una zona àmplia.
Les temperatures de superfície solen ésser al voltant de 35ºF (1,5ºC).
avís de lliurament
L'avís d'un Clearing Member de la seva intenció de lliurar en compliment d'un contracte a futur.

avís de millorança
Report de canvi sobtat per a indicar una millorança del temps.
avís de navegació
Papereta emesa pels agents de naus als seus clients, lliurant detalls dels navilis, o dels quals estan per
embarcar, el lloc de càrrega, data de partida, destinació, etc.
avís de rescissió
Notificació per alguna de les parts del contracte d’assegurances notificant-li a l’altra la decisió de deixar
sense efecte la pòlissa.
avís de resultat
El banc cobrador transmetrà l'avís de pagament o acceptació, amb totes les indicacions útils i sense
demora al Banc remitent.
El mateix haurà de fer en el cas de no acceptació o no pagament.
En cas de no figurar instruccions específiques i el Banc cobrador estima l'assumpte urgent, pot avisar per
via telegràfica o telex, sent les despeses per compte del cedent
avís de sensació tèrmica perillosa
Butlletí especial emès pel NWS d'EUA quan s'esperen temperatures de sensació tèrmica del vent entre -
31,5 i -39,5C (-25 i -39 F) durant almenys 3 hores.
Per a aquesta fi s'utilitza la sensació tèrmica del vent sostingut, no de les ràfegues.
avís de sinistre
Document mitjançant el qual l’Assegurat o el seu Agent, comunica a l’Assegurador l’ocurrència d’un
accident determinat, les característiques del qual coincideixen, en principi, amb les previstes en la pòlissa
en la seva definició de cobertures admeses.
avís de tempesta tropical
Un avís que en les 24 hores o un termini més curt, s'espera que algunes zones determinades sofreixin
condicions de tempesta tropical, inclosos possibles vents sostinguts de entre 63 a 117 quilòmetres per
hora.
avís de temporal
Missatge meteorològic destinat a prevenir als interessats que, en una determinada regió, existeixen o es
preveuen vents amb força 8 o 9 de l'escala Beaufort.
avís de temporal
Els avisos meteorològics per a la seguretat de la navegació marítima s'emeten conforme a l’establera en el
Conveni Internacional per a seguretat de la vida humana en el mar.
Consisteixen en uns butlletins de predicció a 24 hores, emesos dues vegades al dia per l'estació de ràdio
de la marina.
Aquestes emissions les prepara el Centre d'Anàlisi de Madrid i estan referides a cadascuna de les zones
que a aquests efectes es troba dividit el litoral espanyol.
A més d'aquestes emissions existeixen altres preparades i difoses per l'Institut Hidrogràfic de la Marina,
referides també a les mateixes zones.
Dóna'ls avisos de temporal són una descripció de la situació sinòptica en llenguatge clar, seguida de la
corresponent predicció.
avís de temps hivernal
El NWS emet un avís de temps infernals quan s'espera que caiguin 10 a 15 cm o més de neu o aiguaneu
en les pròximes 24 hores; o bé quan s'espera que s'acumuli qualsevol quantitat de pluja o plugim gelada
en les superfícies; o bé quan s'espera que de vegades la neu acumulada o arrossegada pel vent redueixi
la visibilitat a 400 m (1/4 de milla) o menys.
avís de tempesta severa
Indica que s'han detectat tempestes severes per mitjà de radar.
avís de tempesta tropical

Un anunci que una tempesta tropical o condicions de tempesta tropical presenta una amenaça per a àrees
costaneres, generalment dintre de les 36 hores.
Normalment no ha d’emetre’l un avís si es pronostica que el sistema arribarà a intensitat d'huracà.
avís de variació brusca
Report meteorològic especial transmès per una estació per a indicar deterioració o millorança del temps
significatiu per a una necessitat particular.
avís de vent dur
Missatge meteorològic destinat a prevenir als usuaris interessats a conèixer de l'ocurrència o predicció
d'un vent de força 8 o 9 en l'escala Beaufort, en un àrea determinada.
avís de vent fort
Missatge meteorològic el propòsit del qual és alertar als afectats sobre l'existència o ocurrència esperada
d'un vent amb força Beaufort de 8 o 9 sobre un àrea específica.
avis general
Els avisos generals son totes les informacions i instruccions que les oficines hidrogràfiques desitgin dur a
coneixement dels navegants però que, per la seva naturalesa, no poden tenir lloc en un document nàutic
específic.
avís gràfic
Petita carta, com la qual indica la zona de cobertura dels sistemes electrònics de navegació, amb la
distribució de les seves línies de posició, correccions a ser aplicades a les lectures, situació i identificació
de transmissors, etc.
avís meteorològic
Producte proporcionat per les oficines locals del Servei Meteorològic oficial del país, indicant que un perill
meteorològic particular o és imminent, o ha estat informat.
Un avís indica la necessitat de prendre accions per a protegir la vida i la propietat.
El tipus de perill és reflectit en el tipus d'avís (per exemple, avís de tornat, avís de torb).
avís per a la navegació
Missatge urgent als vaixells que adverteix d’un perill.
avisador
Dispositiu o mecanisme capaç d’emetre senyals o avisos visuals, auditius o d’altre mena per atreure
l’atenció sobre una concreta en el funcionament d’alguna cosa o sobre un perill imminent que cal evitar.
avisador de gelades
Termòmetre amb instal·lació elèctrica especial, que indica automàticament el moment que es produeix una
gelada.
avisament
Acció i efecte d’avisar.
avisos de crèdits documentaris emesos pels bancs
La formalització de l'avís per part del Banc emissor pot plasmar-se en un escrit dirigit pel Banc emissor al
beneficiari.
Aquest escrit es denomina carta de crèdit comercial i ha de detallar tots els termes i condicions que s'han
de complir per obtenir el cobrament de l'import de les mercaderies emparades per la mateixa.
Les Cartes de Crèdit Comercial se solen enviar directament pel Banc emissor als beneficiaris.
avituallador
Persona o entitat del port encarregada de proveir de vitualles les embarcacions.
avituallament
Acció d’avituallar.

avituallament
És el subministrament de tot allò que requereix l’embarcació i la seva tripulació per a la realització dels
seus
viatges.
avituallament en casos sospitosos d'infecció.
L'autoritat sanitària permetrà, sota la seva vigilància, l'aprovisionament de combustible, aigua potable,
queviures i subministraments dels vaixells que estiguin en un o un altre dels casos citats.
Els vaixells infectats o sospitosos d'infecció que passin per un canal o una altra via marítima podran ser
tractats com si fessin escala en un port del territori en què el canal o la via marítima estiguin situats.
No s'imposarà cap mesura sanitària, a part de la visita mèdica als passatgers i tripulants de vaixells
indemnes, mentre no desembarquin.
Sempre que sigui possible, els Estats autoritzaran l'atorgament de lliure plàtica per radi als vaixells quan, si
s'ha de jutjar pels informes que uns o uns altres facilitin abans de la seva arribada, l'autoritat sanitària del
port al fet que es dirigeixin consideri que l'arribo no donarà lloc a la introducció o a la propagació d'una
malaltia objecto de reglamentació.
avivar
Accelerar el ritme o la força de treball.
avivar
Alegrar o engrandir un trepat.
avoirdupois
Nom francès dau a un sistema de peses utilitzat a Anglaterra i Estats Units (Standard System) para tots els
productes, excepte pedres i metalls preciosos, pels quals s'usa el sistema troy, i els productes
farmacèutics, pels quals s'usa el sistema apothecarie's.
avulsió
L'avulsió, en geologia sedimentària i geomorfologia fluvial, és l'abandó ràpid d'una llera d'un riu i la
formació d'un nou.
Les avulsions ocorren com a resultat que els pendents de la llera són molt menors que el pendent que el
riu podria adquirir si prengués un nou rumb.
Las avulsions són comuns en la configuració dels sistemes deltaics en els quals la deposició de sediments
quan el riu entra en l'oceà i els gradients de les lleres solen ser molt petits.
Aquest procés d'avulsió en la configuració del delta també es coneix com a «delta canviant».
Les deposicions del riu resulten en la formació d'un lòbul deltaic individual que empeny cap al mar.
Quan el lòbul deltaic avança, el pendent de la llera del riu és cada vegada menor a causa que la llera és
més llarg, encara que té el mateix desnivell.
Quan el pendent de la llera disminueix es torna inestable per dues raons: primer, l'aigua sota la força de
gravetat tendeix a fluir pel camí més directe aigües a baix: si el riu pot trencar els seus dics naturals (per
exemple, en una inundació), es vessarà en un nou curs amb una ruta més curta cap a l'oceà, obtenint així
un pendent estable més pronunciada.
En segon lloc, quan el seu pendent disminueix la quantitat d'esforç tallant en el jaç es reduirà, la qual cosa
donarà lloc a la deposició de sediments en la llera i al fet que el jaç se sobre eleva en relació amb la plana
d'inundació.
Això farà més fàcil no respectar els seus dics i tallar una nova llera que entrarà en l'oceà amb un pendent
més pronunciat.
Quan es produeix aquesta avulsió la nova llera arrossega sediments cap a l'oceà construint un nou lòbul
deltaic.
El delta abandonat finalment desapareix.
Atès que aquest procés resulta en la formació d'una sèrie de lòbuls, és també conegut com a delta
canviant.
Aquest procés també està relacionat amb la xarxa de canals distribuïdores del riu que pot ser observat en
el delta d'un riu.
Quan el curs fa això, alguns dels seus fluxos pot romandre en la llera abandonada.
Quan aquestes lleres canviants ocorren repetidament en el temps es formarà un delta madur i el riu
aconseguirà una xarxa de distribuïdores.

La subsidència del delta i /o el pujada del nivell del mar poden a més causar refluxos i deposicions en el
delta.
Aquesta deposició omplen els canals i deixen un registre geològic de l'avulsió de les lleres en les conques
sedimentàries.
En mitjana, una avulsió es produeix cada vegada que el jaç d'una llera del riu agrada el bastant perquè el
canal del riu quedi sobre elevat per sobre de la plana d'inundació i provoqui una llera profunda.
En aquesta situació, estarà disponible la càrrega hidràulica suficient per provocar qualsevol trencament
dels dics naturals el que donarà lloc a una avulsió.
avulsions erosives
Los rius també poden avulsionar a causa que l'erosió d'un nou canal crea un camí més recte a través del
paisatge.
Això pot succeir durant les grans inundacions en situacions en les quals el pendent del canal és
substancialment major que la de l'antic canal.
Quan el pendent del nou canal és aproximadament la mateixa que el pendent de l'antic canal, tindrà lloc
una avulsió parcial en la qual tots dos lleres estaran ocupats pel flux.
avurnave
Abreujament de l'expressió "AVisos URgents als NAvegants”.
Són informacions transmeses per ràdio i referides als perills immediats o altres notícies d'indubtable
importància per a la seguretat de la navegació.
En Espanya, la transmissió dels avurnaves corre a càrrec de les estacions de la marina i els radien en
ones de 600, 53,9 i 72 m els deu primers minuts de les 0200, 0800, 1200, 1600 i 2000 hores de temps
universal.
La transmissió de cada avurnave es repeteix diàriament fins a la publicació del seu text en el butlletí al
avisos a els navegants.
AWB
Abreviatura de “Air Waybill” = Coneixement d'Embarcament aeri.
awning deck
Denominació anglesa coneguda arreu per designar un tipus de vaixell apropiat pel transport de càrrega
poc pesada; el seu buc no té per que ésser robust, per tant resulta més lleugera i més barata la
construcció i explotació comercial.
El buc, sols és robust fins la coberta principal, aleshores existeix damunt d'aquesta coberta alta,
l'anomenada també awning deck o coberta tendal, nom molt apropiat, ja que la seva missió és la del tendal
que defensa als passatgers de les inclemències del temps.
És més lleugera que la resta de la construcció del buc i de poc calat per ser pels carregaments lleugers.
awtsb
Abreviatura de l'expressió “All working time saved both ends” que precisa l'ajust del temps indicat per la
clàusula atsb, establint que el mateix haurà de fer-se per tot el temps laborable guanyat.
axiòmetre
L’axiòmetre indica en tot moment la banda a la qual aquesta ficada la pala i l'angle que forma amb el plànol
de crugia, disposat generalment en el pont de govern i sala de màquines.
Dispositiu format per un semicercle graduat i una sageta giratòria que, al ficar timó a una o altra banda
assenyala l'angle que forma la pala amb el plànol diametral del vaixell.
En general, el axiòmetre va instal·lat en el propi telemotor i funciona engranat directament a la roda del
timó.
Els axiòmetres elèctrics poden anar connectats al telemotor o servomotor i solen anar col·locats en un lloc
ben visible de la mampara situada a proa del timoner.
Els d'aquest tipus duen una il·luminació graduable a voluntat, per a no entorpir la visió de l’oficial de
guàrdia durant la nit.
axiòmetre del timó
Instrument instal·lat damunt el cap del timó, o davant del timoner, per indicar l'angle de la canya del timó.
ayoç

Veu que, a l’Edat Mitjana, hom donava al llevar l’àncora
azimut
Direcció horitzontal d'un punt celeste des d'un punt de la Terra, s'expressa com la distància angular a una
direcció de referència (presa com 0º) i en sentit de les agulles d'un rellotge.
azimut
Valor angular mesurat en el zenit entre el meridià i el circulo vertical que correspon a un objecte,
usualment mesurat en sentit horari, en la direcció de referència de 0 a 360º.
Un azimut pot ser designat com a veritable, magnètic, d'agulla, de quadrícula o carta o relatiu, segons la
direcció de referència correspongui al nord veritable, magnètic, instrumental, de quadrícula plana o una
altra direcció.
Tret que s'hagi especificat d'una altra manera, el terme és generalment aplicat a l'azimut veritable que pot
definir-se d'una manera àmplia com l'arc d'horitzó o l'angle entre la parteix nord d'un meridià celeste o
cercle vertical
principal fins a 360º en sentit horari.
Quan l'angle és mesurat en qualsevol direcció a partir del nord o del sud i així considerat es denomina
angle d'azimut.
Quan es mesura en qualsevol direcció des de l'est o oest i així considerat es denomina amplitud.
azimut astronòmic
És l'arc d'horitzó que va des del punt cardinal Nord o Sud, sempre del mateix nom que la latitud fins al
vertical de l'astre.
S'explica menor de 180º nombrant oriental o occidental segons sigui cap a l'Est o l'Oest.
A aquest azimut se li s’anomena també "Angle Zenital o Angulo en el Zenit per ser igual a aquest angle en
el triangulo de posició.
azimut circular
L’azimut nàutic circular, és aquell que és designa per tres xifres, o sigui, 000º o 360º al N, 090º a l’est, 180º
al S, 270º l’oest.
azimut d'altitud
Azimut determinat mitjançant la solució del triangle de navegació amb la declinació (distància polar) i
altitud donades.
azimut d'altura i temps
En navegació celeste, és l'azimut derivat per un càlcul en el qual l'angle del meridià, la declinació (distància
polar) i l'altura són paràmetres de magnituds coneguts o suposats.
azimut d'un astre
Angulo entre el meridià de l'observador i el circulo vertical que passa per l'astre, mesurat sobre el plànol de
l'horitzó.
No hi ha una forma universalment acceptada d'avaluar els azimuts.
S'empren els mètodes del quadrant, del semicercle i del cercle complet.
En aquest últim l'azimut es mesura preferentment des del Nord, en el sentit de les agulles del rellotge.
azimut d'una corrent
Direcció cap a la qual flueix el corrent; és mesura, en general, a partir de la direcció nord..
azimut de l’agulla
Angulo format per l'agulla nàutica amb el meridià, la qual cosa suposa la suma de la declinació magnètica i
el desvio que pugui tenir per l'acció d’altres camps magnètics diferents als quals pugui tenir la Terra.
azimut de la base
En fotogrametria, direcció del plànol vertical que conté la línia base pot expressar-se com marcació o
azimut de dit pla.
azimut de la carta
Orientació relativa al nord de la carta.

azimut de la quadrícula
Angle, en el plànol de projecció entre una línia recta i l'eix I d'un sistema de coordenades planes
rectangulars.
azimut de Laplace
Azimut geodèsic derivat d'un azimut astronòmic, mitjançant l'equació de Laplace.
azimut de quadrícula
Orientació relativa al nord reticulat o de la quadricula.
azimut geodèsic
Entre dos punts A i B, l'angle entre la tangent al meridià en A i la tangent a la línia geodèsica en A.
Aquest azimut és anomenat azimut directe per a la línia AB.
azimut invers
És l’azimut d'una direcció que difereix 180° a partir de l’azimut donat.
En geodèsia, l’azimut invers de BA difereix de l’azimut directe AB en 180° més la correcció a causa de la
convergència de meridians, entre els punts A i B.
També anomenat contra azimut.
azimut magnètic
Angulo format per l'agulla nàutica amb el meridià d'un lloc lliure de substàncies magnètiques o sigui, que
aquest angle equival a declinació de l'agulla.
azimut nàutic
L’azimut nàutic és l'arc d'horitzó, comprès entre el vertical nord i el vertical de l'astre.
Es conta a partir de dita vertical nord, de 0º a 360º, per l'est.
Aquest azimut rep el nom de circular i es designa per tres xifres, o sigui, 000º o 360º al N, 090º a l'E, 180º
al S, 270º al W, l’azimut nàutic rep el nom de quadrantal, quan es conta des d'un dels punts cardinals N o
S, més pròxim, fins al peu del vertical de l'astre de 0º a 90º.
L’azimut ho designem per Z.
azimut per quadrants
És conta des del punt cardinal N o S cap a l'E o W fins al vertical de l'astre.
Es menor de 90º i es nomena posant primer el punt cardinal des de on s'explica (N o S), desprès l'arc en
graus i al final l'altre punt cardinal (E o W) (Ejemp: N 30 E, S 50 W...)
Per explicar aquest azimut l'horitzó es divideix en quatre quadrants, 1º Nord a l'Est (signe positiu), 2ª Sud a
l'Est (Signe negatiu), 3º Sud a l'Oest (Signe positiu) i 4º Nord a l'Oest (signe negatiu).
Regla mnemotècnica.
Positius els que expliquen en el sentit de les agulles del rellotge.
azimut posterior
Azimut situat a 180º de l'azimut donat.
Direcció horitzontal d'un punt celeste des d'un punt de la Terra, s'expressa com la distància angular a una
direcció de referència (presa com 0º) i en sentit de les agulles d'un rellotge.
azimut solar
L’azimut solar és l'angle, mesurat en el sentit de les agulles del rellotge, entre el punt cardinal Sud (en
l'hemisferi Nord) o Nord (en l'hemisferi Sud) i la projecció en el plànol horitzontal local de la recta que uneix
la Terra i el Sol.
L'angle es mesura en el sentit de les agulles del rellotge en l'hemisferi nord i en el sentit contrari en
l'hemisferi Sud, utilitzant les projeccions sobre el plànol horitzontal del punt d'observació.
Nota: L’azimut solar és negatiu al matí, (direcció est), igual a zero o a 180º al migdia i positiu a la tarda
(direcció oest) en tot el planeta.
És diferent que l’azimut geogràfic, que es mesura sempre en el sentit de les agulles del rellotge a partir del
Nord, independentment de l'hemisferi del punt d'observació.
azimut veritable

Azimut respecte al nord veritable.
azimutal
Relatiu o que pertany al azimut.
azimutal
La paraula "azimutal" s'empra també per indicar un tipus de projecció en els mapes.
Si es recolza un paper en un únic punt d'un globus il·luminat, la projecció del globus en el paper dóna com
resultat un mapa de projecció azimutal.
Els mapes de projecció azimutal s'empren per representar les regions polars, ja que els pols apareixen
normalment prop del centre, amb els meridians que s'uneixen en ells i se separen uns d'uns altres en anarse
allunyant dels pols.
Les regions polars apareixen relativament sense distorsió, però aquesta creix segons es van apropant els
meridians a les àrees equatorials.
azobe
Arbre de fusta Nom Científica: Lophira alata (Banks)
Origen: Es troba a l’oest i centre d’Àfrica
Treball en la drassanes
• Assecament: Lent, amb risc de que es produeixin deformitats degut a la fibra
• Mecanització: Presenta dificultats, és necessària la utilització d’equips de gran potència
• Acoblament: És necessari fer trepatges previs
• Encolat: Fàcil
• Polit: És indispensable tenir les peces ben subjectes
• Pintat: Tendència a despendre en escates de les pintures amb oli
• Asserrament: És necessària la utilització d’equips de gran potencia
És una fusta molt resistent a l’abrasió, el que fa que sigui especialment adequada pel terra i les escales.
La seva gran durabilitat permet el seu ús en rescloses,
travesses de ferrocarril i construccions rurals.
És una fusta molt pesada i molt dura amb excel·lent durabilitat i estabilitat.
En canvi el seu delicat assecat i les dificultats de mecanització frenen el seu ús o utilització.
Respecte a la seva utilització en construcció naval podem afirmar que té una resistència mitjana als
organismes marins.