MIKE - lexicmariner.info

www.lexicmariner.info
M
Bandera del Codi Internacional de Senyals, coneguda sota el nom de “MIKE”, de color blau amb aspa
blanca.
• Hissada en solitari vol dir: “El meu vaixell esta aturat i sense arrencada”
m
Símbol del metre
m
Símbol del minut de temps.
m
Quan procedeix al símbol d'una unitat representa el prefix mega, que significa un milió de vegades major.
m. pace
En terminologia anglesa Abreviatura de “military pace”.
Vegeu aquest terme.
m.c.
Abreviatura de moneda de compte.
m.c.
Abreviatura de moneda corrent.
M.g.d.
Abreviatura anglesa de” Million gallons per day”, = Milió de galons per dia.
m.i.p.
Abreviatura anglesa de “Marine Insurance Policy”. = Pòlissa d'assegurança marítim.
m.i.t.
Abreviatura anglesa de “Market if Touched or board order” = Ordre que es converteix en ordre de mercat
quan s'aconsegueix un preu determinat.
Una venda MIT es col·loca per sobre el mercat; una compra MIT es col·loca per sota del mercat.
m.s.
Abreviatura anglesa de “motor “chooner”, = goleta a motor.
m.s. o m.v.
Abreviatura de “motor ship” o “motor vessel” = Vaixell o vapor.
m.t.
Abreviatura anglesa de “motor tanker”, = Petrolier o tanc a motor”.
m.t.
Abreviatura anglesa de “mail transfer” = Transferència per correu.
m.v.
Abreviatura anglesa de “motor vessel” = Vaixell a motor, la qual ha de ser emprada amb preferència a
M.S., que si bé pot designar “motor ship”, o vaixell a motor, no obstant això, és tradicional donar-li
l'acceptació de “motor schooner” = Goleta a motor.
m/r
Abreviatura anglesa de “Mat's Recepit”. = Rebut del primer oficial.
Constància d'haver rebut la càrrega, vàlid fins al moment que s'estén el coneixement d'embarcament.
m/s
Abreviatura anglesa de “Motor Ship”. = Moto nau.

m/s
Abreviatura anglesa de “Months sight”. = Mesos vista.
M1
Component lunar el·líptica menor diürna.
M2
Component lunar principal semidiurna.
M3
Component lunar terç diürna.
M4
Harmòniques de la component lunar principal.
mA
Abreviatura de mil·liampere.
ma
Quan procedeix al símbol d'una unitat representa el prefix miria, que significa deu mil vegades major.
mà
Mesura de longitud, equivalent a 4 polzades: 10,160 centímetres.
mà
Esquer de les nanses bogueres, fet per unes boles de pasta de peix lligades amb cordills i semblants a
grossos grans de rosaris.
MA 1
Distintiu corresponent a la província marítima de Estepona (Màlaga).
MA 2
Distintiu corresponent a la província marítima de Marbella (Màlaga).
MA 3
Distintiu corresponent a la província marítima de Fuengirola (Màlaga).
MA 4
Distintiu corresponent a la província marítima de Màlaga (Màlaga).
MA 5
Distintiu corresponent a la província marítima de Vélez-Màlaga (Màlaga).
MA 6
Distintiu corresponent a la província marítima de Motril (Màlaga).
mà d’estribord
Mà del remer de couple que porta el rem d’estribord.
mà de babord
Mà del remer de couple que porta el rem de babord.
mà de paper
Conjunt de cinc quadernets, o sigui 25 fulles o plecs.
mà de tracció
Mà utilitzada per a agafar la part inferior de la pala, amb el braç de la qual s’exerceix la força de la tracció.
mà de treball

Unitat operacional integrada per elements mecànics i/o personal que es posa a la disposició dels usuaris
per a embarcar o desembarcar mercaderies, o per a efectuar labors específicament determinades.
mà de treball
Unitat operacional integrada per elements mecànics i/o personal que es posa a la disposició dels usuaris
per embarcar o desembarcar mercaderies, o per efectuar labors específicament determinades.
mà exterior
Mà del remer de punta que se situa més a prop de l’escalemera.
mà interior
Mà del remer de punta que se situa més a prop de l’eix central del bot.
mà de rissos
Cadascuna de les faixes delimitades per una filera de ullets, utilitzats per a disminuir la superfície de la
vela quan el vent és molt fort; aquesta acció es denomina prendre mà de rissos.
mà superior
Mà utilitzada per a agafa la part superior de la pala d’una piragua.
mabrera
Nansa especial per a la pesca del mabre.
maç
Tros de fusta gros damunt d'un pla per on corre i sostingut per caps, s'empra com una maça per donar cops o
encunyar amb molta força.
maç
Tambor en la seva accepció de cilindre amb que s'envolten els guardins del timó; avui quasi no s'usa.
maç
És la maça més petita que el mall, emprada pels calafats per copejar la pitarrassa per embotir les costures.
maç
Peça de ferro amb la qual es copeja sobre el botador, els perns de gran grandària.
maç de roder
S'anomena maç de roder el que servia per fer certs treballs als vaixells de fusta; deu el seu nom ja que era el
que s'emprava per encaixar els radis en els cubs de les rodes.
També s'utilitzava per piconar i fer estopa.
maça
Peça de ferro semblant al maç, però més petita, utilitzada per posar i treure perns de mida gran.
maça
És la maça més petita que el mall, emprada pels calafats per copejar la pitarrassa per embotir les costures.
maça
Eina de percussió consistent en un tros de fusta molt dura travessat per un mànec, de forma semblant a la
d’un martell, que emprens els mestres d’aixa per donar cops a la fusta.
maça
Fusta acanalada que s'usa per a folrar les gasses.
maça de folrar
Massa que usen els calafats, és molt gruixuda i té el mànec curt, serveix per a picar els ferros usats en
calafatament d’embarcacions.
maça de folrar caps
Es una maça que té una canal en la part oposada al mànec perquè s’adapti bé al cap.

Per mitjà de la maça se li va embullant al cap una piola o meollar, de manera que quedin les seves voltes
molt juntes i tirants.
maçada
Cop donat amb una maça.
maçam
Conjunt de masos.
maçola
Mena de maça, que té un queixal en la T, per a què hi pugui entrar una corda que es vol folrar, en el
mànec se situa un cabdell de cordill que va enredoltant la corda a folrar.
maçola de calafat
Maça que usen els calafats.
Es molt gruixuda i té el mànec curt.
Serveix per a picar els ferros usats en el calafatament d'embarcacions.
macaisa
Arbre de Filipines, la fusta lleugera del qual serveix per a construcció d’embarcacions menors.
macareu
Trencant de front abrupte que es desplaça ràpidament cap a un estuari.
El macareu es pot produir en la desembocadura dels rios poc profunds quan l'amplitud de marea en la
desembocadura és suficientment important.
També pot produir-se en un riu quan un tsunami penetra aigües costaneres poc profundes i es propaga
cap al riu.
macareu
En física i oceanografia, el macareu o ona de marea és un fenomen que esdevé durant les marees més
vives, que consisteix en una ona única que remunta rius, ries i estuaris.
Tant la seva velocitat com el soroll que produeixen són similars als de les ones a les platges.
El macareu és una ona de xoc originada per la marea muntant.
Com succeeix en totes les ones de xoc, és a causa d'un fenomen no lineal: la dependència de la velocitat
de les ones amb les seves velocitats.
La velocitat d'una ona en aigua poc profunda és on és l'acceleració de gravetat i és la profunditat de
l'aigua.
La velocitat de les crestes d'una ona en l'aigua és major que la velocitat de les valls.
Si la diferència de velocitats i el temps de propagació són suficients, les crestes aconsegueixen les valls
següents i el pendent de l'aigua entre els dos augmenta fins a arribar a ser negatiu: l'ona s'enrotlla i trenca,
com en el cas de les ones del mar a les platges.
Quan el nivell del mar munta més enllà que el nivell del riu o de l'estuari, l'aigua penetra en aquest.
Si la pujada de les aigües és suficientment ràpida, es crea una ona que puja riu amunt.
Davant del macareu (terra endins) l'aigua està en repòs.
Darrere, el nivell és més alt i entre els dos hi ha un "mur" d'aigua.
Si el pendent del mur és massa gran el "mur" d'aigua trenca com les ones a les platges, amb soroll i
agitació.
Però al contrari de les ones de les platges, el macareu continua avançant, ja que està alimentat
energèticament per la diferència del nivell de l'aigua de cada costat.
El macareu perd energia quan l'ona trenca.
En les vores del riu o de l'estuari, on la profunditat i velocitat són menors, l'ona del macareu trenca en
permanència.
Això fa que l'amplitud disminueixi amb la distància.
Malgrat aquesta disminució, el macareu pot penetrar desenes de quilòmetres cap a l'interior.
Els surfistes aprofiten el macareu per lliscar-ne sobre distàncies enormes comparades a les quals es
poden obtenir a les platges.
L'inconvenient és que, si deixen passar l'ona, la propera serà 12 hores més tard, en les millors condicions
de marea.
El macareu és perillós per a les embarcacions fluvials que no estan concebudes per suportar ones.

macarró
Qualsevol dels puntals verticals aixecats en les braçoles de l’escotilla de l’alcàsser, sobre els quals es
construeix la carrossa de l’escala.
També s'anomenaven columnes.
macarró
Peces de fusta acanalades a cada banda, que encaixen en la falca d'una embarcació.
Resten, a distàncies iguals, al llarg de la falca.
Entre ells s'encaixen les falques o taules que serveixen per augmentar l'alçària de l'orla.
macarró
Cadascun dels puntals de ferro que s'afermaven als arcs de les carrosses de les antigues falues.
macarró
Peça de fusta que es posa verticalment per l'interior dels costats dels bots i altres embarcacions menors;
sobresurt de la regala fins l'alçada que ha de tenir la falca per ambdós extrems de la boguera o formant els
cantells d'aquesta a fi d'augmentar la seva resistència.
macarró
Sinònim de sobrebordó (Barceloneta).
maceta
Diminutiu de maça.
maceta de calafat
Instrument de percussió compost per una peça de fusta massissa i dura, de forma lleugerament tron
cònica, que sol presentar en els seus extrems unes anelles metàl·liques encaixades per evitar que
s'esquerdi pels cops.
El mànec és, també de fusta.
La grandària de la maça sol guardar una estreta relació amb la grandària de l'embarcació.
maceta de folrar
És la maceta que té un canal al llarga del seu cap i al costat del mànec, per ajustar-la al cap que s’està
folrant.
mach
Unitat de velocitat utilitzant en l'estudi dels fenòmens supersònics.
Té el valor de 345 metres per segon, al nivell del mar.
mache einheit
En terminologia alemanya Unitat Mache = 3,64 eman.
Es representa pel símbol ME s'usa per expressar la radioactivitat de les aigües.
macintyre
Sinònim de doble fons
macroclima
Condicions meteorològiques característiques d'una regió geogràfica molt extensa, de centenars a milers de
quilòmetres quadrats, per sobre de la influència directa de la vegetació.
Oposat a microclima.
macrodescendent
Rebentada gran amb diàmetre de sortida a l'excés de 4 km i vents nocius que duren entre 5 i 20 minuts.
macrofotografia
En general, es diu macrofotografia a aquella on el subjecte és igual o més petit que la grandària del film o
el sensor electrònic.
Es denominen objectius o lents macro aquells especialment dissenyats per a enfocar correctament a una
distància molt petita, generalment de 1:1 (o grandària natural) sense requerir equipament addicional.

Qualsevol objectiu macro deu estar preparat per a realitzar un enfocament sobre un objecte al 50% de la
seva grandària real amb una ampliació del factor 0,5, com a mínim.
macrometeorologia
Part de la meteorologia que estudia les condicions meteorològiques a gran escala.
L'àrea que ocupen aquests fenòmens meteorològics es relaciona amb àmplies regions geogràfiques, tals
com a part d'un continent, un continent complet o, fins i tot, el planeta sencer.
macroturbulencia
Turbulència a gran escala; en la pràctica, la barreja de propietats i components atmosfèrics en sistemes
amb dimensions de 1 km aproximadament o més.
màcula
Cadascuna d’aquelles parts mes brillants que s’observen en el disc del sol.
made in...
Fabricat en... Fórmula que ha arribat a ser internacional i que, inscrita sobre els productes designa el país
de fabricació.
madrépora
Coral ramificat o roca coral·lina amb múltiples cavitats.
madur
Es diu del vaixell o embarcació vella, deslligada o crebantada.
mae west
Denominació familiar nord-americana amb que es coneix a les armilles salvavides i en els iots de regates i
a les veles usades.
maelstrom
Maelstrom, Moskoëstrom, Mælstrøm, Mailström o també Moskstraumen és un gran remolí que es troba en
les costes meridionals de l'arxipèlag noruec de les illes Lofoten, a la província de Nordland.
Amb més precisió se li situa entre les illes Sorland i Væroy d'aquest arxipèlag, en la latitud dels 67°48′05″
N i 12°47′49″ E.
El Maelstrom es forma per la conjunció dels forts corrents que travessen l'estret (anomenat
Moskenstraumen) entre les illes esmentades i la gran amplitud de les marees.
Antany molt perillós per a la navegació, les descripcions del Maelstrom realitzades per Edgar Allan Poe i
Julio Verne ho descriuen com un gegantesc vòrtex circular que arriba al fons de l'oceà.
En realitat, es tracta d'un conjunt de corrents i contracorrents de gran onatge que discorren al llarg d'uns
18 km.
El Maelstrom està directament relacionat amb els forts corrents de fortes marors anomenades
Saltstraumen.
L'existència d'aquests corrents ha donat lloc a «explicacions» mítiques en les Eddas escandinaves.
És al costat del Caribdis un dels remolins més cèlebres de la història i la literatura.
En les marees no hi ha realment un moviment de translació d'aigua, encara que de vegades es dóna un
tipus de corrent giratori a causa de marees especials denominades maelstrom, típic a les illes Lofoten, i
que es deu a la trobada en sentit contrari de les aigües de baixamar amb les del plenamar de la marea
següent.
Aquest procés es deu a l'excentricitat de l'eclíptica per la inclinació de l'eix terrestre, a la qual cal sumar
l'excentricitat de l'òrbita lunar, per la qual cosa la influència de les marees arriba fins a latituds
considerables, especialment en l’Atlàntic Nord.
Quan es donen certes condicions les illes Lofoten reprenen les aigües procedents del nord de la marea
anterior, que van originant un corrent al llarg d'un estret entre les illes principals, que pot durar fins que
s'arriba al plenamar de la marea següent, en el qual l'ascens de les aigües es produeix cap al sud
d'aquestes illes, per la qual cosa es produeix una espècie de xoc entre els dos corrents que comencen a
girar en espiral en sentit antihorari (en l'hemisferi nord) formant el maelstrom o remolí oceànic, en el qual
els dos corrents s'anul·len fins a invertir-ne, amb el que l'aigua es dirigeix cap al nord i el cicle torna a
repetir-se.
El mateix procés s'ha produït de manera artificial en l'estuari del riu Rance, a França, per aprofitar les
marees tan intenses en la costa atlàntica d'aquest país.

En aquest riu es van construir diverses represes que emmagatzemaven les aigües marines durant el
plenamar per omplir-les i el baixamar per buidar tant les aigües marines com les fluvials del propi riu: en
tots dos casos, la diferència d'altura s'aprofitava per generar electricitat i l'escalonament de les represes
servia per mantenir sempre en producció la central d'energia mareomotriu.
maete
Peça de fusta, de ferro d’angle, etc., col·locada en direcció longitudinal entre dos baus d’un vaixell, per
mantenir-los en posició paral·lela i per establir l’armadura de les cobertes, limitar les escotilles, etc.
(Palma).
mafader
Sinònim de raier.
MAFOR
Acrònim de MArine FORecast, és a dir, previsió meteorològica marina.
Consisteix en un codi numèric de cinc dígits que és transmès per ràdio en els butlletins meteorològics
marins.
La previsió MAFOR inclou informació sobre de la validesa temporal de la previsió, velocitat i direcció del
vent previstos, així com el temps, visibilitat i estat de la mar.
megahertz
Un megahertz (MHz) equival a 106 hertzs (1 milió).
S'utilitza molt freqüentment com a unitat de mesura de la freqüència de treball d'un dispositiu de maquinari,
o bé com a mesura d'ones electromagnètiques en telecomunicacions.
Altres múltiples comuns de l'hertz (Hz) són:
• Kilohertz (kHz), equivalent a 103 Hz (1.000).
• Gigahertz (GHz), equivalent a 109 Hz (1.000 milions).
magasin general
A França local administrat per una cambra de comerç o per una Societat privada controlada per l'Estat.
Les mercaderies en dipòsits en els magatzems generals estan cobertes per l’assegurança i en determinats
casos poden ser objecte d'emissió d'un certificat de dipòsit negociable denominat “rebut-warrant”.
magatzem
Un magatzem és un lloc o espai físic per al magatzematge de béns.
Els magatzems són usats per fabricants, importadors, exportadors, comerciants, transportistes, clients, etc.
magatzem afermat
Locals i recintes pertanyents a la duana o autoritzats per aquesta, on les mercaderies poden ser
emmagatzemades sota control de la duana, sense pagament previ dels drets i impostos corresponents.
Mentre romanguin dipositades les mercaderies en aquests locals i recintes, la duana només pot autoritzar
manipulacions tals com reconeixement, re condicionament, re envasatge, extracció o presa de mostres.
magatzem autoritzat
Local facultat pel servei de Duanes per a rebre mercaderies estrangeres, lliures del pagament de drets
aranzelaris i altres gravàmens duaners.
magatzem climatitzat
Magatzem a la zona d’operacions terrestres portuàries construït amb parets aïllants i amb instal·lacions
destinades a mantenir-hi una determinada temperatura necessària per a la conservació del que s’hi ha
d’emmagatzemar.
magatzem consolidat de duanes dels Estats Units
És un magatzem on estan guardades / emmagatzemades les mercaderies, sota el control del govern
federal, fins que els impostos aranzelaris (si són requerits) siguin pagats, o les mercaderies siguin
despatxades per a ser lliurades.
magatzem d'aigua
Pipa d’aigua dolça amb una aixeta on anaven la tripulació i tropa embarcada a beure.

magatzem de dipòsit
És el magatzem que designat a cada vaixell en els arsenals per guardar els diferents estris i pertrets que
de moment no són necessaris a bord.
magatzem de la sal
Els salins o magatzems de la sal, com el declarat Alfolí de la sal de L’Escala-la, eren dipòsits de grans
quantitats de sal procedents de Torrevella o Eivissa i destinats a la conservació del peix blau.
magatzem de trànsit
Magatzem a la zona d’operacions terrestres portuàries en, durant un període breu, es dipositen les
mercaderies en l’intermedi entre la descàrrega d’un mitja de transport i la càrrega en un altre mitja.
magatzem duaner
Els magatzems duaners poden ser emprats per les autoritats de duana, per altres autoritats o persones
naturals o jurídiques i poden ser d'ús general (Magatzems Públics) o usats per persones específiques
solament (Magatzems Particulars).
magatzem especial
Lloc on es col·loca la càrrega que per la seva naturalesa, no pot compartir una bodega amb la resta de les
mercaderies. (explosius, corrosius, gasos, etc.).
magatzem general
Dipòsit de pertrets i efectes que tenen en els arsenals per al subministrament als vaixells.
magatzem generals de dipòsits
Bodegues, administrades per particulars oficialment autoritzats, que, per una certa tarifa, reben
mercaderies en dipòsit, per les quals atorguen un certificat-rebut.
Aquest document pot ser descomptat, en els bancs comercials, per un percentatge del seu valor.
magatzem particular
Locals o recintes perfectament partionats on les mercaderies estrangeres, que prèviament hagin estat
presentades o lliurades a la duana, puguin romandre sense pagar els drets de l'aranzel i altres impostos
que causin en la seva importació fins al moment de verificar-ne aquesta.
magatzem particular d'exportació
Magatzems particulars de fabriques o indústries que exporten total o parcialment la seva producció, en les
quals les matèries primeres, articles a mitjan elaboració, combustibles i parts i peces estrangeres poden
ser manufacturats, transformats o consumits en els processos d'elaboració, conservació i anàlisi, sense
que hagin de pagar els gravàmens corresponents a la importació.
magatzem provisional
Locals tancats i espais voltats o no, autoritzats per la duana, on s'emmagatzemen les mercaderies tot
esperant el seu despatx.
nota: El magatzem provisional pot utilitzar-ne en els tràfics per carreteres, ferroviari, fluvial, marítim i aeri.
magatzem provisional
Locals tancats i espais voltats o no, autoritzats per la Duana, on s'emmagatzemen les mercaderies tot
esperant el seu despatx.
NOTA:
1) El magatzem provisional pot utilitzar-ne en els tràfics per carreteres, ferroviari, fluvial, marítim i aeri.
2) Els espais sense a prop no s'utilitzen generalment mes que per a les mercaderies voluminoses,
pesades, etc.
magatzem publico
Lloc d'emmagatzematge per a la renda a qualsevol persona.
magatzem temporal
Recinte tancat o espai obert o tancat, autoritzat per duana en el qual les mercaderies poden ser
emmagatzemades fins a la seva desduanament.

magatzems generals de dipòsits
Bodegues, administrades per particulars oficialment autoritzats, que, per una certa tarifa, reben
mercaderies en dipòsit, per les quals atorguen un certificat-rebut.
Aquest document pot ser descomptat, als bancs comercials, per un percentatge del seu valor.
magatzems particulars
Locals o recintes perfectament partionats on les mercaderies estrangeres, que prèviament hagi estat
presentades o lliurades a la Duana, puguin romandre sense pagar els drets de l'Aranzel i altres impostos
que causin en la seva importació fins al moment de verificar-ne aquesta.
magatzems particulars d'exportació
Emmagatzemis particulars de fabriques o indústries que exporten total o parcialment la seva producció, en
les quals les matèries primeres, articles a mitja elaboració, combustibles i parts i peces estrangeres poden
ser manufacturats, transformats o consumits en els processos d'elaboració, conservació i anàlisi, sense
que hagin de pagar els gravàmens corresponents a la importació.
magatzematge
Taxa que s'aplica pel dipòsit de mercaderies en els magatzems duaners o portuaris.
magatzem de dipòsit
En sentit general, local en què s'emmagatzemen les mercaderies.
En sentit particular, règim duaner o fiscal per a les mercaderies que no han satisfet els drets de duana o
impostos i que són per això retingudes, bé en locals fiscalitzats per l'Administració (entrepot reel) o ben
cobertes per una fiança.
magatzematge especial
Les mercaderies de naturalesa perilloses requereixen atenció especial i col·locació en la nau on no afectin
a la resta de la càrrega.
Les mercaderies es classifiquen en categories que van des d'explosius a preparacions mediques.
magistral
És diu d'aquells instruments o aparells que pel seu grau de perfecció, les seves indicacions serveixen de
referència als de la seva espècie.
magma
Matèria mineral fosa sota l'escorça terrestre a partir de la qual es formen les roques ígnies.
magnesi
El magnesi és l'element químic de símbol Mg i nombre atòmic 12.
La seva massa atòmica és de 24,305 o.
És el setè element en abundància constituint de l'ordre del 2% de l'escorça terrestre i el tercer més
abundant dissolt en l'aigua de mar.
El ion magnesi és essencial per a totes les cèl·lules vives.
El metall pur no es troba en la naturalesa.
Una vegada produït a partir de les sals de magnesi, aquest metall alcalí és utilitzat com un element
d'aliatge.
magnet
Sinònim de imant.
magenta
Barreja de vermell i blau a parts iguals.
magnètic
Que té les propietats del imant.
magnètic
Relatiu al imant, al magnetisme o a les seves aplicacions.
magnèticament

De manera magnètica, per magnetisme.
magnetisme
Capacitat d'atreure material magnètic, preferentment ferro i acer.
magnetisme
En física, el magnetisme és un fenomen pel qual els materials exerceixen forces d’atracció o repulsió a
altres materials.
Hi ha alguns materials coneguts que han presentat propietats magnètiques detectable fàcilment com el
níquel, ferro i els seus aliatges que comunament es diuen imants.
No obstant això tots els materials són influenciats, de major o menor forma, per la presència d’un camp
magnètic.
magnetisme d'un vaixell
El ferro i acer usat per construir un vaixell està dividit magnèticament en tres tipus:
• Els ferros durs o acers que adquireixen magnetisme permanent.
• Els ferros dolços o tous que es magnetitzen per estar dins del camp magnètic terrestre; magnetisme que
hem denominat “magnetisme induït”, el que depèn íntegrament de la direcció en què es navegui i de la
posició geogràfica del moment.
Si les línies de força terrestre anessin eliminades, aquest magnetisme desapareixeria juntament amb elles.
• Els ferros subpermanent son intermediaris, que retenen part del magnetisme per algun temps,.
Que depèn de:
• De la direcció de la proa del vaixell.
• De la posició geogràfica del vaixell en aquest moment.
• De les condicions en què ha estat el vaixell; tant en direcció com en vibracions.
En tot moment les agulles d'un compàs estan sota la influència:
• De la força directriu terrestre.
• Del magnetisme permanent del vaixell.
• De la inducció magnètica del vaixell que depèn de la direcció de la seva proa i de la posició geogràfica.
Del magnetisme subpermanent del vaixell, que depèn de la direcció d'aquest en anar d'un punt a un altre i
de les vibracions, les que canvien constantment en quantitat.
L'efecte combinat de totes les forces indicades anteriorment, fixen la rosa d'un compàs en una direcció que
difereix de la del meridià magnètic en un angle anomenat “Desviament”.
Si l'extrem de la rosa que indica el nord se situa a l'Est del meridià magnètic, es diu que el desviament és
est i rep signe positiu (+); en canvi si se situa al Oest, es diu que el desviament és oest i rep el signe
negatiu (-).
magnetisme estel·lar
La generalitat de les estrelles, com el nostre Sol, presenta un feble camp magnètic.
Però els astrònoms han observat que algunes estrelles en ràpida rotació al voltant del seu propi eix estan
unides a forts camps magnètics, desenes de vegades majors que el característic del nostre planeta.
El fenomen va ser experimentalment demostrat per primera vegada en 1947 per l’astrònom americà H.W.
Babcock, analitzant espectres estel·lars obtinguts en Mount Wilson.
Un d’aquests espectres corresponia a l’estrella a2 de la constel·lació dels Lebreles.
Tals estudis han dut a descobrir, indirectament, l’existència de taques fins i tot en estrelles llunyanes.
S’han observat variacions periòdiques de camp magnètic associades a variacions de lluminositat i
explicables pel fet que, quan l’estrella en rotació dirigeix cap a la Terra la cara coberta de taques, es
registra un descens de la lluminositat i un augment simultani del camp magnètic.
magnetisme induït
Magnetisme adquirit per una substància (magnètica) quan aquesta es troba sotmesa a l'acció d'un camp
magnètic.
magnetisme permanent
Propietats magnètiques que, per llargs períodes i sense una apreciable disminució de la intensitat,
conserva un cos tret que aquest cos es trobi sotmès a una acció de desmagnetització.
A causa de la lenta dissipació del magnetisme, de vegades es denomina "subpermanent magnetism".
magnetisme permanent d'un vaixell

El vaixell mentre està en construcció, s'empren diverses classes d'acers i està sent sotmès al constant
repic, rebladura de planxes i altres peces integrants que formen el seu buc i, com en les graderies roman
immòbil, sempre en una mateixa direcció, sotmès a la influència del camp magnètic terrestre, resulta que,
poc a poc, va imantant-ne i arriba a convertir-se en un veritable imant permanent, amb un magnetisme
vermell en aquella part que estava més cap al nord magnètic mentre es construïa i, un magnetisme blau
en l'oposada.
El magnetisme permanent així adquirit depèn de tres condicions:
• De la direcció magnètica de la proa mentre el vaixell està en les graderies.
• De la inclinació que tinguin les línies de forces totals del magnetisme terrestre.
• De la intensitat del camp magnètic terrestre en el lloc de construcció.
Per tant, cada buc té un camp magnètic permanent.
La direcció de les línies de forces d'aquest camp la determina l'angle entre el meridià magnètic i la quilla
del vaixell en les graderies de construcció.
Una vegada que el vaixell es fa a la mar, la direcció relativa de les línies de forces d'aquest camp, en
relació amb la quilla, roman constant per a tots els rumbs del vaixell.
Compensació pràctica
La compensació sense conèixer els coeficients se li anomena “Compensació Pràctica” o mètode de Koch, i
encara que no és exacta, si es fa amb cura, pot deixar un compàs en estat d'inspirar confiança quan es
necessiti d'ell i no hi hagi temps per obtenir els coeficients, ni compensar en forma.
En arribar a la posició que es va a compensar i estant el buc “BATICLAP” procedeixi's:
• Col·locar esferes a mitja carrera en les seves consoles
• Col·locar la quantitat de Flinders d'acord amb l'historial o d'un vaixell similar.
Eliminar l'error d'escora amb balança a les proes E o W; o sense balança a les proes N o S anul·lant les
oscil·lacions produïdes pro el balanç.
• Amb proa Nord determina un vaixell desvio, anul·lant-ho totalment amb imants transversals amb el Blau a
Babord si és positiu i amb el Blau a Estribord si és negatiu, col·locats en la bitàcola al costat contrari a la
qual va el Flinders.
Recordar que ha de col·locar correctors a 90º amb les agulles del compàs.
Proa a l'E. prenguis un bon desviament i anul·li-ho íntegrament amb imants longitudinals amb blau a popa
si és positiu.
Blau a proa si és negatiu.
Proa al Sud, prenguis un bon desviament corregint únicament la meitat pujant o baixant els imants
transversals.
Prenguis un desviament final de seguida.
Proa al W, prenguis un bon desviament i corregeixi la meitat pujant o baixant les imants longitudinals.
Prenguis desviament final de seguida.
Proa NW prenguis un bon desviament i anul·li-ho íntegrament amb les esferes apropant-les si és positiu.
Allunyant-les si és negatiu.
Proa al Nord prenguis un bon desviament final.
Proa NE prengui un bon desviament i corregeixi la meitat amb les esferes:
Apropant-les si és positiu
Allunyant-les si és negatiu
Prenguis desviament final.
Proa a l'E – ES – SW prendrà a cadascuna, el desviament final completant la taula definitiva.
Tenint els valors dels desviaments finals amb què va quedar el compàs magnètic, fent ús de fórmules es
poden calcular els coeficients aproximats d'Archivaldo Smith, que ens permetran obtenir valuoses
informacions.
magnetisme planetari
Alguns planetes, com Júpiter i la Terra, tenen un fort camp magnètic; uns altres com Saturn, Venus i
Mercuri, un camp tot just apreciable.
Els motius pels quals un cos celeste genera un camp magnètic han estat objecte de diverses hipòtesis.
Es pot dir que fins a avui no existeix una teoria completa capaç d’explicar no tant la naturalesa, sinó les
variacions temporals mesures en els camps magnètics planetaris, i en particular, en el terrestre.
La hipòtesi més acreditada és que el camp magnètic és generat per un nucli de material bon conductor de
moviment, també per la rotació del planeta i fins i tot pels moviments convectius interns.
magnetisme residual
Quantitat de magnetisme que existeix en un material encara després de suspendre la força magnetitzant.

magnetisme romanent
El magnetisme romanent, és a dir, la permanència d’un flux magnètic sense que hagi un camp magnètic
aplicat.
magnetisme temporal
Magnetisme que afecta momentàniament a una embarcació i que varia en funció dels canvis del rumb.
Sinònim de magnetisme transitori.
magnetisme terrestre
La Terra esta envoltada d'un camp magnètic semblant al produït per un imant curt situat prop del seu
centre i l'eix magnètic del qual tallés a la superfície terrestre en dos punts: u al nord de Canadà, en les
proximitats de la Illa del Príncep de Gal·les, i l'altre en l'hemisferi sud en Terra Victòria.
Aquests punts, encara que no són els pols d'aquest imant imaginari, se'ls coneix com pol magnètic nord i
pol magnètic sud respectivament, quedant la polaritat blava en l'hemisferi nord i la vermella en el sud.
Un imant suspès pel seu centre de gravetat, de manera que pugui girar lliurement i sota la sola influència
del camp terrestre, s'orientarà seguint a direcció de les línies de força d'aquest camp.
En els pols magnètics aquest imant quedaria en posició vertical amb la seva extremitat vermella cap avall
en el pol nord i cap amunt en el sud, ja que els pols del mateix nom es repel·leixen i de nom contrari
s'atreuen.
El magnetisme de la Terra és el resultat del moviment que es produeix dintre d’ella.
La teoria suggereix que el nucli de ferro és líquid (excepte en el mateix centre, on la pressió solidifica el
nucli) i que els corrents de convecció, que es produeixen dintre del mateix, creen un gegantesc camp
magnètic.
Es calcula que el camp magnètic tendeix a traslladar-se cap a l’Oest al voltant de 20 km. per any.
El nucli sòlid intern gira més a poc a poc que el nucli exterior, explicant-se així el trasllat cap a l’Oest.
Rep el nom d'equador magnètic la línia que uneix tots els punts en els quals la línia de força són
horitzontals i, per tant, el imant citat quedaria completament horitzontal, l'equador magnètic és de forma
semblant a la d'un cercle màxim, i que talla l'equador terrestre de sud a nord cap a l'est del golf de Guinea
pels 27º de longitud W aproximadament, arribant a gairebé 11º nord en el centre d'Àfrica.
Talla de nou l'equador nord a sud cap als 163º W, arribant a una latitud de 14º S a Amèrica del Sud.
Els pols magnètics no equidisten de l'equador magnètic, d’on es dedueix que el imant terrestre no passa
pel centre de la Terra.
Sinònim de geomagnetisme.
magnetisme transitori
Sinònim de magnetisme temporal.
magnetita
La magnetita és un mineral de ferro constituït per òxid ferros diférric (Fe3O4) que deu el seu nom de la
ciutat grega de Magnèsia.
El seu fort magnetisme a un fenomen de ferrimagnetisme: els moments magnètics dels diferents cations
de ferro del sistema es troben fortament acoblats, per interaccions antiferromagnètiques, però de manera
que en cada cel·la unitat resulta un moment magnètic no compensat.
La suma d'aquests moments magnètics no compensats, fortament acoblats entre si, és la responsable que
la magnetita sigui un imant.
magnetitzable
Que por ser magnetitzat.
magnetització
És la influència del magnetisme terrestre sobre el buc metàl·lic del vaixell, i sobre les altres masses
metàl·liques que conté mentre està en la graderia.
Sinònim de imantació.
magnetització
Acció i efecte de magnetitzar.
magnetització
Grau al que es troba magnetitzat un cos.

magnetització
Moment magnètic per unitat de volum.
magnetitzant
Que magnetitza, que es capaç de produir o comunicar magnetisme.
magnetitzar
Comunicar a un metall les propietats del iman.
El contrari a desmagnetitzar.
magnetògraf
Instrument utilitzat en els observatoris magnètics compost d'un o varis (generalment 3) variòmetres, un per
a cadascun dels components magnètics mesurats, i d'un registrador.
magnetograma
Registre analògic de les variacions d'un component magnètic en funció del temps, tal com l'hi mesura en
un observatori magnètic.
magnetòmetre
Instrument per mesurar la intensitat i/o la direcció del camp magnètic terrestre.
magnetòmetre d'heli
Magnetòmetre de bombament òptic que utilitza una cèl·lula d'absorció d'heli.
magnetòmetre de bombament òptic
Magnetòmetre de gran sensibilitat que utilitza una cèl·lula d'absorció d'heli o de metall alcalí que els seus
àtoms absorbeixen un màxim de l'energia d'un feix de radiacions infraroges quan un oscil·lador de
modulació de freqüència és sintonitzat en la seva freqüència de ressonància.
La freqüència de ressonància és proporcional a la intensitat del camp magnètic terrestre.
magnetòmetre de bombament òptic
Magnetòmetre de bombament òptic que utilitza una cèl·lula d'absorció de vapor de rubidi.
magnetòmetre de cesi
Magnetòmetre de bombament òptic que utilitza una cèl·lula d'absorció de cesi.
magnetòmetre de fil
Magnetòmetre destinat a ser utilitzat en la costa, emprat per mesurar la component horitzontal del camp
magnètic terrestre; també pot ser utilitzat per determinar la declinació magnètica.
magnetòmetre de precessió nuclear
Magnetòmetre que utilitza les característiques de precessió de nuclis d'hidrogen quan es troba sotmès a la
influència d'un camp magnètic.
També conegut com "proton precession magnetometer".
magnetòmetre de saturació
Instrument que utilitza un inductor de nucli saturable bobinatge per mesurar el camp magnètic terrestre.
magnetòmetre de torsió horitzontal de quars
Magnetòmetre pel qual es mesura la component horitzontal del camp magnètic terrestre equilibrant el
parell magnètic que actua sobre un iman horitzontal suspès a un fil de quars per un parell de torsió
conegut, exercit pel fil.
magnetòmetre de trànsit
Instrument utilitzat fonamentalment per observar la declinació del camp magnètic terrestre.
magnetostricció
Fenomen en el qual els materials ferromagnètics experimenten una tensió elàstica quan es troben
sotmesos a un camp magnètic extern.

És el fenomen invers en el qual les tensions mecàniques produeixen una modificació en la inducció
magnètica d’un material ferromagnètic.
magnetosfera
És la regió de l'atmosfera superior de la Terra (200 km d'altura) on el moviment de les partícules
carregades està governat principalment pel camp magnètic terrestre.
En el costat que dóna cara al Sol s'estén fins a uns 57.000 km (uns 10 ràdios terrestres) i en el costat
oposat s'estén probablement a la distància de l'ordre de diversos centenars de ràdios terrestres.
Aquesta estructura es deu al vent solar, format per protons i electrons emesos pel Sol que compensen
granment la magnetosfera en el costat més pròxim a l'astre solar.
magnetógraf
Instrument utilitzat en els observatoris magnètics compost d’un o varis (generalment) varies metres, un per
a cadascun dels components magnètics mesurats, i d’un registrador.
magnetograma
Registre analògic de les variacions d’un component magnètic en funció del temps, tal com l’hi mesura en
un observatori magnètic.
magnetòmetre
Es diu magnetòmetre als dispositius que serveixen per a quantificar el senyal magnètic d'una mostra.
Els hi ha molt senzills, com la balança de Gouy o la balança de Evans, que amiden el canvi en pes aparent
que es produeix en una mostra a l'aplicar un camp magnètic (de moment magnètic que s'indueix), i també
molt sofisticat, com els dotats de SQUID, que són els més sensibles actualment.
Magnetòmetres es poden dividir en dos tipus bàsics:
• Magnetòmetres escalessis que amiden la força total del camp magnètic al que estan sotmesos.
• Magnetòmetres vectorials que tenen la capacitat mesurar el component del camp magnètic en una
direcció determinada.
magnetòmetre de fil
Magnetòmetre destinat a ser utilitzat en la costa, emprat per a mesurar la component horitzontal del camp
magnètic terrestre; també pot ser utilitzat per a determinar la declinació magnètica.
magnetòmetre de trànsit
Instrument utilitzat fonamentalment per a observar la declinació del camp magnètic terrestre.
magnetosfera
És la regió més externa de l'atmosfera terrestre, també coneguda amb el nom d'exosfera.
S'estén per sobre de la ionosfera, a partir dels 500 km.
En aquesta regió les partícules ionitzades estan governades pel camp magnètic terrestre i formen un
característic embolcall modelada per les línies de força del camp magnètic i per la interacció amb el vent
solar.
Pel costat del Sol la trobada entre les partícules del vent solar i l'embolcall més exterior de la magnetosfera
forma una ona de xoc; pel costat oposat les mateixes partícules del vent solar arrosseguen la
magnetosfera, fent-la adquirir la forma d'una cua cometària.
La magnetosfera forma un veritable escut protector contra les partícules carregades del vent solar,
impedint-les arribar al sòl.
magnetró
Un tub d'electrons per convertir energia de corrent continu en energia de radio freqüència per mitjà d'un
camp magnètic.
magnetró
Un magnetró és un dispositiu que transforma l'energia elèctrica en energia electromagnètica en forma de
microona.
Va ser desenvolupat cap al final dels anys 30 amb la finalitat d'alimentar al radar mitjançant una font
radioelèctrica potent (diversos centenars de watts) i amb una longitud d'ona centimètrica, per tant unes
freqüències elevades per a l'època de 300 MHz a 3 GHz
(ones decimètriques) i més enllà de 3 GHz (ones centimètriques).

Els oscil·ladors de tubs utilitzats anteriorment eren incapaços de proporcionar tanta potència (el que
suposava un abast insuficient dels radars), a freqüències tan elevades (d’on una discriminació angular
feble).
magnitud
Variable visual definida per les dimensions del signe.
magnitud
Importància, qualitat o grandària d’alguna cosa.
magnitud
En astronomia, lluentor relativa d'un cos celeste.
D'acord amb la classificació acceptada, un estel de primera magnitud és cent vegades més brillant que un
estel de sisena magnitud (l'estel més feble que pot veure's a ull nu) i la distribució de magnituds és
logarítmica en funció de la lluentor.
Llavors, cada reducció en magnitud significa un augment de la lluentor en un factor proper a2 1/2.
magnitud absoluta
Magnitud que presenta un asteroide a una distància de la Terra i del Sol de 1 VA.
És la magnitud aparent que tindria una estrella o altre objecte brillant si estigués a una distància de
exactament 10 parsecs de l'observador.
magnitud aparent
Magnitud d'un astre vista per un observador en Terra.
Escala de lluentors aparents introduïda per Hiparco en el segle II a. de C.
Les estrelles més brillants del cel són designades com de primera magnitud i les més febles visibles a
primera vista, de sisena magnitud.
Des de mitjans del segle XIX l'escala de magnituds es va quantificar assignant-me-li exactament un factor
100 en lluentor aparent a una diferència de cinc magnituds, en el sentit que una estrella de sisena
magnitud és cent vegades més feble que una de primera.
Amb els telescopis moderns es poden observar estrelles fins a de una magnitud 25.
El telescopi espacial Hubble detecta estrelles de sobre magnitud 28.
magnitud astronòmica
És la lluminositat d’una estrella tal com se’ns apareix a nosaltres que l’observem des de la Terra.
El primer astrònom que va subdividir les estrelles d’acord amb la seva magnitud, creant una escala de
mesures apropiada, va ser el grec Hiparco de Nicea.
En la classificació de Hiparco, s’atribuïa a les estrelles més lluminoses una magnitud o grandària; a les
més febles visibles a primera vista, magnitud 6.
Amb la invenció del Fotòmetre, un instrument de mesura que serveix per a determinar la quantitat de llum
emesa per una estrella, s’ha pogut veure que una estrella de magnitud 1 és 100 vegades més lluminosa
que una de magnitud 6.
Això significa que, volent-li donar una escala precisa a la classificació de Hiparco (que era empírica, vist
que es basava sobre estimacions realitzades a simple vista) cada magnitud difereix de l’anterior o de la
successiva en un factor de 2,5.
L’escala de magnituds creada per Hiparco s’ha mantingut fins als nostres dies amb algunes modificacions
imprescindibles.
S’ha estès, òbviament, a totes les estrelles no visibles a simple vista: aquelles estrelles que tenen
magnituds superiors a 6 i que, en els temps de Hiparco, no eren conegudes perquè no existien els
telescopis.
Per tant, des de d’ara (l’estrella més feble avui visible amb els telescopis més potents de terra és de
magnitud 24) les magnituds indiquen objectes sempre més febles.
Per altra banda, quant a les estrelles més brillants s’ha vist que Hiparco no va actuar amb molta subtilesa,
re agrupant sota la magnitud 1 estrelles que en canvi són molt més lluminoses.
Per tant s’ha pensat crear una magnitud 0 i després les magnituds negatives -2, -3, etc.
En aquest cas els nombres negatius creixents indiquen cossos celestes sempre més lluminosos (el
coeficient de lluminositat entre una magnitud i una altra és, òbviament, sempre el mateix, és a dir, 2,5).
Aquest sistema d’avaluació de la lluminositat d’una estrella es diu també magnitud aparent, perquè està
condicionat a la nostra posició.

Bastaria que ens situéssim en altra estrella per a veure canviar totes les relacions recíproques de
lluminositat, ja que variarien les distàncies entre el nostre punt d’observació i les fonts observades.
Per a conèixer la quantitat d’energia emesa per una estrella, els astrònoms utilitzen la magnitud absoluta,
que pot calcular-se coneixent les característiques físiques de l’estrella.
Coneguda la magnitud aparent i l’absoluta, els astrònoms poden també determinar amb bona aproximació
la distància d’una estrella des de la Terra.
magnitud B-V
Un valor utilitzat per a descriure el color d'una estrella.
Les calentes estrelles blaves té valors de -5 a 0 i les fredes estrelles vermelles van de 0 a uns 2.0.
magnitud d’un eclipsi
Valor màxim de la fracció eclipsada del diàmetre del Sol o de la Lluna quan es produeix un eclipsi d’un
d’aquests astres.
magnitud d'un eclipsi de Lluna
Fracció del diàmetre lunar enfosquint per l'ombra de la Terra, en el màxim de l'eclipsi lunar.
magnitud d'un eclipsi de Sol
Fracció del diàmetre solar ocultat per la Lluna, en el màxim de l'eclipsi del Sol.
magnitud de les forces
En un moll bé situat, les forces més grans provenen del vent i els corrents i dissenyar un sistema d'amarra
capaç de resistir aquestes forces en les seves expressions extremes podria crear problemes tant en la
grandària com en el cost de l'equip, és per tant una pràctica normal establir criteris arbitraris de vents i
corrents i després dissenyar el sistema d'amarra, a fi que concordi amb aquests criteris.
Els criteris utilitzats normalment són:
• Vent de 60 nusos, més un corrent pel través de 0,75 nusos.
• Vent de 60 nusos, més un corrent des de proa o popa de 3 nusos.
Les forces del vent i dels corrents són proporcionals al quadrat de la velocitat del vent o del corrent, per
tant la força produïda per un vent de 60 nusos és quatre vegades aquella ocasionada per un vent de 30
nusos i la força exercida per un corrent de 3 nusos és nou vegades la exercida per un corrent de 1 nus.
La velocitat del vent augmenta amb l'altura sobre el nivell del mar.
Per exemple, un vent de 60 nusos a 10 metres, serà de més de 75 nusos a 30 metres i de solo 30 nusos a
2 metres (just sobre l'altura d'un home).
Perquè es pugui comparar la informació de diferents llocs, és usual corregir totes les lectures dels
anemòmetres a una altura equivalent de 10 metres.
A causa de les característiques de força/velocitat i de velocitat/altura del comportament del vent, el
francbord és un factor molt important i en ocasions fins i tot vital per a una amarra segura.
En el cas dels corrents, les forces es tornen significatives quan el clar sota la quilla és petit en relació amb
el calat.
En aquest cas i quan el corrent és pel través, la nau comença a actuar com una obstrucció important per a
un corrent que té dues alternatives; primer escapar al voltant de la proa i de la popa o segon accelerar-se
sota la quilla.
Existeix un efecte similar però menys pronunciat amb els corrents alineats als eixos de proa i popa de la
nau.
Un moll bé dissenyat està situat d'acord al caminar del corrent, és a dir, que ella està definitiva o
pràcticament en sentit longitudinal al moll.
Una nau es mou verticalment al costat d'un moll, tant amb la marea com a causa de les operacions de
càrrega.
Tal vegada sigui obvi esmentar que al pujar la nau, la tensió en les espies augmenta i, al revés, si l'altura
sobre el lloc d'atracament disminueix, les espies queden soltes i és probable que la nau s'allunyi de la
posició correcta.
L'única solució fiable per a això és ell ajustament regular de les espies mentre la nau estigui atracada a un
moll.
Les forces causades per les naus que passen al costat del vaixell, les ones o les marejols, són complexes i
de variació contínua però en la majoria dels molls no causaran problemes per a una nau que estigui usant
el seu equip adequadament.
En els llocs que aquestes forces són inusitadament grans, els operadors dels molls han de prendre alguna
mesura per a complementar el sistema de la nau.

En el cas d'una nau carregada, de molt calat i amb un mínim de aigua sota la quilla que estigui amarrada
prop d'un lloc d'embarcament, és especialment important tenir en compte les restriccions per a l'amarra en
cas que la força de les naus que passen al costat, sigui suficient per a separar les espies o per a treure la
nau fora del moll si les espies estan soltes.
magnitud estel·lar
Lluminositat d'una estrella o d'un objecte celeste.
Per raons històriques, l'escala decreix al créixer la lluminositat (una estrella de magnitud 3, per exemple, és
més que una altra de magnitud 5).
Quan la lluminositat de 2 estrelles difereix en una magnitud, una és 2.5 vegades més lluminoses que l'altra.
Convé distingir la magnitud aparent, que és la lluminositat mesurada per un observador en la Terra, de la
magnitud absoluta, que és la lluminositat que tindria l'estrella si estigués situada a una distància de 10
parsecs.
magnitud física
Una magnitud física és un nombre o conjunt de nombres, resultat d'un mesurament quantitatiu que assigna
valors numèrics a algunes propietats d'un cos o sistema físic, com la longitud o l'àrea.
Les magnituds físiques poden quantificar-ne per comparança amb un patró o amb parts d'un patró.
Constituïxen exemples de magnituds físiques: la massa, la longitud, el temps, la densitat, la temperatura,
la velocitat, l'acceleració, i l'energia.
En termes generals, és tota la propietat dels cossos que pot ser mesurada.
L'Oficina Internacional de Pesos i Mesures per mitjà del Vocabulari Internacional de Metrologia
(International Vocabulary of Metrology, VIM) defineix a la magnitud com un atribut d'un fenomen, cos o
substància que pot ser distingida qualitativament i determinat quantitativament.
A diferència de les unitats emprades per a expressar el seu valor, les magnituds físiques s'expressen en
cursiva: així, per exemple, la "massa" s'indica amb "m", i "una massa de 3 quilograms" l'expressarem com
m = 3 kg.
magnitud límit estel·lar
Formalment, és la magnitud de l'estrella més feble visible a primera vista.
Proporciona una mesura de la transparència del cel així com de la claredat i qualitat dels ulls de
l'observador.
magnitud matemàtica
La magnitud matemàtica, és una propietat que posseeixen els cossos, els fenòmens o les relacions entre
ells, que permet que puguin ser mesurats.
Aquesta mesura, representada per una quantitat, la temperatura, entre moltes unes altres, són magnituds.
Una magnitud és el resultat d'un mesurament; les magnituds matemàtiques tenen definicions abstractes,
mentre que les magnituds físiques es mesuren amb instruments apropiats.
Els grecs distingien entre diversos tipus de magnituds, incloent:
• Fraccions positives.
• Segments segons la seva longitud.
• Polígons segons la seva superfície.
• Sòlids segons el seu volum.
• Angles segons la seva magnitud angular.
Van provar que els dos primers tipus no podien ser iguals, o si més no sistemes isomorfs de magnitud.
No van considerar que les magnituds negatives anessin significatives, i el concepte es va utilitzar
principalment en contextos en els quals zero era el valor més baix.
magnitud visual absoluta
Magnitud absoluta d'un objecte vista a través d'un filtre groguenc especial que aproxima les observacions
al rang visual de l'ull humà.
magra
Espècie de guix de color vermell usada antigament pels fusters de ribera per a marcar la fusta.
maguei
Espècie de pita, de quines fibres s’elaboren caps i teixits.
mahovna

La mahovna, era una xata de vela turca, tenia un pal mestre que es sustentava, por mitjà de una trossa, a
una llarga antena de contrapès à qual estava subjecta una vela llatina.
La forma sortint de la proa era quasi idèntica a una barca xata usada en el riu Nil.
A més del trinquet tenia un floc lligat a una llarg pal que conferia un aspecte clarament europeu.
maià
Peça de xarxa que forma part de cada banda de l’artet, unida per una part a la mànega o corona i per
l’altra a les cordes amb què els pescadors l’estiren des de la barca (Costa de Llevant, Mall.).
maià
Bossa rectangular de malla de niló, la més cega de tots l’art, al final del qual va col·locada.
maianet
Part davantera del cóp en l’ormeig de l’art.
maianet
Maià de mides reduïdes, arrossegat per una barca petita.
maietes
Són els caps que hi ha a cada extrem de les cames de l’art de la peça del bou.
Serveixen per lligar l’ormeig a la parella del bou i arrossegar-lo mentre navega.
maimó
Antigament per alguns consisteix amb una espècie de bita o guindaste, i per altres era la creu de les bites.
maimó
Cadascun dels corbatons i muntants amb els que es formen els clavillers amb les seves caixeres i rotllanes.
maimó
Oficial encarregat de visitar les barques a la sortida del port i veure si carregaven bé i quina càrrega
exportaven
maimó
Vigilant de les barques ocupades en la càrrega i transport de la sal.
maimonet
Antigament clavilla o estaca per fermar la vela, o sigui la manegueta, manegot o cornamusa en la que es
pren la volta d’escota.
Avui no s’utilitza aquest mot.
maimonet
Antigament creu de les bites, a la qual anomenaven també tetes de la bita.
maimònides
Peces de fusta o puntals que es col·locaven a les bordes per formar les empavesades; quan eren de ferro
s'anomenaven com ara candelers.
majagua
Arbre de la illa de Cuba, d’una grandària regular, molt útil per la seva escorça, dels seus brins es fan
cables, tant o més resistents que els de cànem.
major
Nom que es dóna a un dels pals del vaixell, en cas que hagués varis i a la vela que hissa en ell.
major
Pal mitger d'una embarcació que en porta més d'un.
És sempre el més gruixut i resistent, i aquell en que radica tota la part més important i principal de la
maniobra.
majoration

En terminologia francesa = Recàrrec.
majordom
En els vaixells de vela sol anomenar-se majordom el noi de cambra, que és el criat dels oficials.
majordom
En els vaixells, el tripulant encarregat de les provisions.
majorista
Persona dedicada al comerç en gran escala, que compra importants quantitats a baixos preus i ven a
detallistes o directament als consumidors les mercaderies importades per ell.
majorista per correspondència
Vegeu Wholesaler.
majorment nuvolós
És diu quant s'espera que durant el període del pronòstic predomini el cel amb més núvols que clars.
mal ancoratge
Àrees en el que les condicions d’ancoratge resulten pobres o en la que existeix perill de xoc contra el fons
o d’alguna altra obstrucció.
mal de mar
Malestar produït pels moviments del vaixell sobre els receptors de l’equilibri de l’oïda interna, també hi
contribueix el fred, les olors fortes i d’altres factors, produeix pal·lidesa, suor freda, nàusea, vòmit i
sensació d’incapacitat total
mal temps
Temps molest, sia per fred, per pluja o per qualsevol altre fenomen pertorbador de la calma atmosfèrica.
mala mar
Mar molt agitada per grans onades.
mala tempura
Mal temps, tempestat.
malacate
En Mèxic, tambor metàl·lic amb manuella, on s'enrosca un cable o cap que en el seu extrem duu un ganxo,
serveix per a pujar embarcacions.
malapinca
Arbre de Filipines com el pi d’Espanya, la fusta del qual s’empra en la construcció d’embarcacions d’una
sola peça i altres aplicacions a bordo.
malastruc
Persona que la seva presencia a bord es considera que va a portar mala sort al vaixell.
MALE
Acrònim de Magnitud Limiti Estel·lar, formalment és la magnitud de l'estrella més feble visible a simple
vista.
Proporciona una mesura de la transparència del cel així com de la claredat i qualitat dels ulls de
l'observador.
malgastar
Navegar menys orsat del que permet el vent, sense aprofitar tampoc les seves ratxes més llargues.
malícia
En meteorologia, és diu del temps amb aparença de temporal i del xàfec que fa presumir vindrà amb molt
de vent.

mall de calafat
Maça utilitzada pels calafats per copejar els ferros de batre, embotir, tallar, etc., introduir l'estopa a les
costures, i per a altres usos de a bordo.
mall de cofa
Mall gran que alguns vaixells duien en la cofa, per a treure el tascó del masteler, en cas d’emergència.
mall roder
Mall que serveix per a fabricar o executar operacions en els navilis.
malla
Conjunt finit de punts en l'espai en els quals estan definides les variables meteorològiques usades en un
model numèric.
Sinònim reticle.
malla
La malla és l’evolució directa del mig nus o nus senzill.
Aquest nus és el més bàsic dels coneguts com a nusos creuats o de volta i que aprofiten la pròpia força de
les seves traccions paral·leles per fer-se ferms i no escorre’s.
Igual que el senzill, és un nus que serveix de ben poc i sobretot, s’utilitza de base i combinació per a molts
d’altres.
malla
Volta que es forma passant la punta d’un cap a l’entorn del ferm i per dintre del si; també s’anomena mitja
malla.
malla
Volta o voltes que es donen per amarrar certs caps gruixuts.
També s’entren per l’amarratge en si i per lligada o trinca.
malla
Volta que consisteix en un cot i la punta botonat al ferm.
malla
Teixit o conjunt de fils de la xarxa.
malla
Cadascuna de les obertures, quadrades o romboïdals, formades pels fils d’una xarxa.
mallà
Xarxa espessa de malles per als xanguets y esclarissada pels llussos,
mallà
Porció de fils que limiten cada obertura.
malla
Unió de la cadena de l’àncora al vaixell; es fa a una orelleta fixa a un punt de la caixa de cadenes que té
endemés un ganxo disparador per si precisa llargar ràpidament la cadena per la punta.
malla animada
Reticles o malles de grandàries diferents utilitzats en alguns models de predicció numèrica.
El reticle de malla fina s'utilitza per a donar informació detallada en un àrea limitada, mentre que el reticle
de malla major s'empra en el cas d'àrees extenses (sovint un hemisferi), servint per a establir condicions
de contorn per als càlculs on s'utilitza la malla fina.
Sinònim reticles niats.
malla cega
Malla que és molt estreta, per a agafar peixos menuts.
malla d’artet

Malla que té diferents amplàries de mallatge, en disminució cap als extrems, per on s’agafa i estira tota la
xarxa.
malla d’enferidura
És la que es feia amb el cable de fondejar a l’arganell de l’àncora.
Encara s’utilitza al fondejar amb cap o cable en lloc de cadena.
malla d’entalingadura
Malla que es fa amb el cable en el cigala de l’àncora.
malla d’entolladura
Unir dues peces de fusta, de corda, de ferro, etc., per llurs caps, per fer-ne una sola peça de la llargada de
totes dues.
malla d’una cadena
Pren aquest nom el grillet que assegura a bord l'extrem d'aquesta.
S’esgrillava aquet en la caixa de cadenes de manera que ofereixi gran solidesa i resistència i quedi al
mateix temps ben accessible.
Aquesta unió es diu malla i disposa d'un ganxo disparador.
malla de cadena
Cadascuna de les anelles que formen una cadena.
malla de l’ancora
Unió de l'extrem de la cadena de l'àncora en la caixa de cadenes.
malla de mantellina
Reticle de cotó, bastant fort, que forma un reixat d’entorns hexagonals o octogonals de 2 a 4 mm de llum.
Es la malla que forma el fons del cóp de la sonsera, i l’escater de l’art de pesca d’encerclament.
malla de pescador
Es passa la punta des de fora per dintre de l’argolla i continua amb dues voltes rodones, seguidament si
dona mig cot que compren les dues voltes rodones, per acabar amb un altre mig cot i una lligada.
S’utilitza per fermar guindareses de bastant mena.
malla doble
Conjunt de dues voltes d’aquest nom, la primera tirant la punta cap amunt i la segona cap avall, formant
així una volta de ballestrinca sobre el ferm.
malla escorredissa
Nus que serveix per amarrar de pressa en un moment donat, i a la vegada és bo de desfer ja que només
s’ha d’estirar de l’extrem (no és recomanable si no hi ha tensió ja que es sol desfer tot sol).
malla escorredora
Coneguda la malla i la volta mossegada que li hem fet al nus doble, podrem fer i entendre aquesta malla
escorredora, també coneguda com a nus de remolcament, i que per a molts no és més que una mitja
malla.
La veritat és que es tracta d’una simple variant de la malla, molt fàcil i ràpida de fer i que té l’avantatge de
poder-ne desfer, estirant de la punta, fins i tot si treballa i està tesada.
Aquesta característica el fa ser de gran utilitat, ja que si deixem la punta prou llarg és com un
comandament a distància que ens permet desfer el nus des de lluny.
Com que per molt que treballi no es prem i és senzill de fer, és molt utilitzat en prendre remolc, sobretot
amb el cap proporcionat per un altre.
Quan vulguem amollar-ho no caldrà parar i n’hi haurà prou amb estirar la punta i el nus es desfarà filant-ne
el cap.
malla fina
Reticle amb distàncies molt petites entre els punts adjacents.
Sinònim reticle fi.

malla minvada
Malla que està retallada d’un costat i no té els quatre costats.
malla plana
Malla que té els quatre costats.
malla protectora
Malla que s’utilitza per a protegir les botelles d’aire comprimit en cas d’explosió.
malla reial
Malla que per la seva grandària permet el pas d’una moneda de cinc pessetes de les de principi del segle
passat, mínima dimensió que abans es permetia usar en les xarxes per a pescar en els rius.
mallanet
Peça de xarxa que va adherida al coll de mànega i forma part de cada «banda» de l’artet (Mall.).
mallar
Escapar-se els peixos petits per les malles de la xarxa.
mallar
Acció d’enganxar-se el peix per les ganyes a les malles de la xarxa.
mallar el llagut
Quedar aturat el llagut pel contacte amb el fons del riu, a causa de navegar amb poca aigua (Mora d’Ebre).
mallat
Fet de malles.
mallat
Tela femella de la xarxa armellada.
mallat
Conjunt de les malles d’una xarxa.
mallat
Accident en la navegació fluvial, degut a navegar amb poca aigua (Móra d’Ebre).
mallatge
Longitud de les malles d’una xarxa.
mallatge
Classificació de les xarxes prenent com a base la dimensió de la seves malles.
maller
Fabricant de malles.
maller
Motlle amb que es fan les malles.
malleta
Corda llarga que va fermada a cada cap de certs arts de pescar (bou, bolitx, artet, etc.) i que serveix per a
estirar l’art des del llaüt o des de terra.
malleta
Cap gruixut de cànem, format per quatre cordons i un ànima, que s’empra per fondejar l’àncora, per
arrossegar l’art de bou, etc.
malleta
Cap d’estirar una xarxa de pesca, especialment per l’art d’arrossegament.
Sol estar reforçada amb una ànima d’acer. i construïda amb materials del tipus de fibres dures.

Antigament, a la pesca del bou a parella, de vela, aquests caps eren curts i s’amarraven al caló de l’art i a
l’embarcació.
malleta
Cap prim amb un pes en un dels seus extrems que s'utilitza per a llençar-lo al moll o a altre vaixell amb
l'objecte de passar altre cap de mena major.
malleta
Una de les peces petites o tascons de forma cònica o cilíndrica que s’emboteixen a igual profunditat en les
dues cares d’afegiment.
malleta
Tauló disposat entre els baus, en sentit proa-popa, que forma el enfogonament del pal i reforça la coberta.
malleta
Cadascun del barrots de fusta encaixats amb altres per formar un buit quadrat, circular o d'altre forma per
on hi tingui de passar una peça que hagi de suportar grans esforços.
malleta d’una cadena
Barra o dau que travessa cada baula d'una cadena per reforçar-la i evitar que s'ajuntin o formin colzet; en
aquest cas, també rep el nom de contret o travesser.
malleta de l'arbre
Són les dues peces que travessen de babord a estribord sobre els cans, formant un quadrat o rectangle.
També conegut com malleta d'un pal
malleta del bauprès
Barrots de fusta encaixats amb altres per formar una buit per on passa el bauprès; aquesta peça de
suportar grans esforços.
malleta del cabrestant
Peces o tacs de fusta dura, que es col·loquen entre els guardainfants per a donar-los major fermesa.
mallorquina
Bastiment molt semblant a llaüt, la forma de proa és molt similar a la de popa.
maltempsada
Temps molt dolent.
mamaio
Arbre de Filipines, la fusta lleugera del qual s’empra en calaixera i taules de folro de les embarcacions.
mambrú
Sinònim de caperutxa.
mamella
Petit dibuix de relleu, fet damunt la fusta de la nau o amb planxes de fusta prima sobreposades, que van a
la part exterior de la popa, damunt la cinta, i ve a ésser la marca del mestre d'aixa que ha construït
l'embarcació.
Cada mestre d'aixa segella amb aquesta marca pròpia totes les embarcacions per ell construïdes, i
mitjançant això les pot identificar sempre i donar a conèixer a qualsevol pescador o navegant llur origen de
construcció.
mamella
Sinònim de mamelló.
mamellada
Entortolligadura que fan els peixos emmallats a la xarxa.
mamelló

Sinònim de mamella.
mamma
Protuberàncies penjants d'una superfície inferior.
Aquesta particularitat suplementària apareix principalment en els núvols cirrus, cirrocúmulus, altocúmuls,
altostratus, estratocúmuls i cumulonimbus. Símbol: mam.
Sinònim mammatus.
mammatus
Protuberàncies arrodonides, suaus i amb formes de sac, que pengen des de la cara inferior d'una un núvol
(normalment una enclusa turmentosa).
Els mammatus sovint acompanyen a tempestes severes però no produeixen temps sever.
També poden acompanyar a tempestes no severes, com és el cas de la Península Ibèrica.
Sinònim mamma.
mampara
Es designa amb aquest nom a la construcció de fusta o planxa en posició vertical, amb les quals es formen
els compartiments de bord: duen aquests portes i, en general, estan proveïts d'obertures, en comunicació
amb l'exterior, per a la ventilació dels espais que limiten.
Els mampares poden ser transversals i longitudinals, i, tant uns com uns altres, parcials, totals, estancs o
no, segons el seu objecte.
Les mampares estancs transversals i longitudinals, és a dir, aquells que divideixen al vaixell de banda a
banda o en sentit longitudinal, perllongats fins a la coberta principal, bé reforçats, constitueixen una
consolidació del buc, tenint per objecte aquests mampares estancs l'aconseguir una total incomunicació
d'uns espais amb uns altres en cas de vies d'aigua; aplicant-se aquesta mateixa denominació d'estancs,
als compartiments per ells formats.
Dits mampares han de ser completament tancats o, en cas de ser indispensable practicar alguna obertura,
que aquestes estiguin proveïdes de mitjà de tanca estanca, i dur al mateix temps les consolidacions
necessàries per a evitar que puguin deformar-se o aixafar-ne per la pressió de l'aigua a l'obrar sobre una
de les seves cares.
Segons el vaixell, es construeixen amb planxes de ferro o d'acer de 6 a 12 mil·límetres de gruix.
Als vaixells de vela no solien portar més d'una mampara transversal, per dessota la coberta, era
anomenada mampara d'abordatge.
Els vapors de rodes, en duien, quan menys, tres: una mampara d'abordatge, una altra a proa i la tercera
per la popa de la cambra de màquines i calderes.
En el primers vapors d'hèlix, en duien, un mínim de quatre: una d'abordatge, la de la cambra de calderes,
la de les màquines, i les dels premsa estopes.
Els grans vaixells tenen moltes mampares transversals addicionals, formant mampares estanques.
mampara alleugerits
Els mampares alleugerits, són típics dels petroliers i altres vaixells amb tancs per a graners líquids; tenen
grans obertures perquè passi el líquid; la seva funció és reforçar transversalment el buc i escurçar la
longitud del tanc per a evitar que es produeixi xipollejo del líquid, o per a millorar l’estabilitat.
mampara d’un llagut
Envà de fusta transversal que hi ha a proa d’una barca de palangre, i separa la sobreproa de l’embarcació,
que està sense cobrir.
mampara de bodega
Els mampares de bodega, separen una bodega d’altra contigua, però no tenen per que ser estancs.
mampara de carbonera
És la mampara que separa una carbonera d'una càmera de calderes o d'un compartiment de bodega.
mampara de col·lisió
Entre els mampares estancs ocupa el principal paper l’anomena’t de col·lisió, situada a proa, i la qual
permet limitar una via d’aigua produïda en la proa per una col·lisió.
En els vaixells de passatge estarà col·locat a una distància de la part de proa de la roda del vaixell que no
sigui menor que el 5 per 100 de l'eslora.

En els vaixells es tanquen, generalment, entre mampares estanques les màquines i calderes, i a popa
duen un compartiment estanc que tanca el premsaestopes de l'eix porta hèlixs.
mampara de divisió
Són mampares destinats a servir de divisió entre diferents compartiments, tancs, bodegues o seccions.
mampara de pantalla
Mampara situat en la coberta superior i que limita pels extrems de proa i popa l’espai central destinat a
allotjament, serveix de protecció contra els corrents d’aire o radiacions de calor.
mampara de premsa estopa
És la mampara estanca més a popa dintre de la sala de màquina anomenat així perquè allotja el premsa
estopa de la botzina.
mampara de proa
En els antics navilis de proa oberta, es donava aquest nom a la mampara col·locada per davant del
descans del bauprès.
mampara de la sala de màquines
Es el mateix que el de premsa estopes, però situat a proa, compleix la funció de deixar totalment aïllada la
sala de màquines i solament accessible per mitjà de les portes o comportes estances col·locades a aquest
efecte d'accedir a altres seccions.
mampara de subdivisió
Els mampares de subdivisió, divideixen el buc en espais que poden negar-se en cas d’avaria, i es
col·loquen més pròxims que la distància anomenada eslora de subdivisió.
mampara de superestructures
Els mampares de superestructures, tant de tancament, en proa i en popa, com intermedis i laterals.
mampara de tancament de la botzina
El mampara de tancament de la botzina, en el qual es fixa l’extrem de proa de la botzina de l’eix de cua i
se subjectava el premsaestopa que feia estanca la botzina; delimita el pic de popa i forma la barrera per a
la inundació de la popa.
mampara de tancament de la càmera de màquines
Els mampares de tancament de la càmera de màquines: delimiten l’eslora de l’espai de màquines en proa i
en popa.
En el cas de màquina tota a popa, el mampara de tancament de popa pot coincidir amb el del tancament
de la botzina.
mampara de tancs
Els mampares de tancs, són estancs i delimiten el contorn dels tancs.
mampara en baioneta
Els mampares en baioneta, compostos per trams verticals i horitzontals quan separen espais que
requereixen aquesta disposició.
mampara en ziga-zaga
És diu mampara en ziga-zaga, la que arriba fins a la coberta alta. però no formant una superfície vertical,
sinó desplaçat en les diferents cobertes una mica més cap a proa, o al contrari de la principal.
mampara estanca
Aquestes mampares serveixen principalment per limitar l'entrada de l'aigua (en cas d'incendi, poden fer un
gran servei, facilitant l'aïllament del foc).
Totes les mampares transversals col·locades per dessota de la coberta principal, del vaixells de ferro o
d'acer, deuen ésser estanques.
Passa el mateix amb la mampara longitudinal, que va instal·lada en el pla diametral dels vaixells majors.
mampara longitudinal

Planxes longitudinals col·locades en el sentit de la quilla, que divideixen el vaixell en compartiments que ho
reforcen longitudinalment.
mampara pantalla
Construcció amb planxes primes de ferro o altre material, que serveix com a resguard contra les corrents
d'aire; per exemple: en un cambra de calderes, per impedir el contacte massa brusc de l'aire fred amb les
calderes.
mampara retardadora de foc
Són mampares concebuts perquè en cas d'incendi aguantin i actuïn com tallafocs durant un temps
determinat.
mampara resistent al foc
Son similar als retardadors però amb un temps de resistència més elevat.
mampara transversal
Les mampares transversals donen rigidesa al buc per a aguantar càrregues de través, externes de la mar i
internes de la càrrega, i impedeixen la deformació transversal del buc.
mampares
Separació d'una part del vaixell pel que fa a l'altra, no sempre impermeable tret que sigui especificat,
exemple, mampara d'abordatge o de col·lisió.
mampares
Envà divisor que si són transversals divideixen al vaixell en compartiments estancs, podent aïllar la zona
d'avaria en cas d'abordatge.
Els mampares augmenten la seguretat del vaixell.
manada
Cada un dels plecs d’una xarxa que allargada a la platja es va plegant sobre la civera.
manador
Persona que encarrega a una altra la gestió d'un o de més negocis per compte i risc d'aquest.
management
En terminologia anglesa = Gerència o administració que cobreix tot el període del viatge contractat.
management
Concepte ampli i de difícil traducció: no equivalent exactament a direcció i la seva amplitud abasta multitud
de facetes.
El management és un concepte independent dels de propietat, rang o poder, i el seu contingut fonamental
se centra en responsabilitat d'obtenir resultats.
manager
En terminologia anglesa = Director.
managing director
En terminologia anglesa = Conseller delegat.
manar el govern
Indicar al timoner els moviments que ha de donar al timó.
manar guàrdia
Tenir el comandament sobre tots els individus emprats en ella, i el de quantes maniobres s’ofereixin en les
quatre hores de la seva durada, sota les ordres del comandant del vaixell, i amb responsabilitat pròpia.
manar un vaixell
Governar, estar al comandament d'un vaixell.
mancada

Espai que va de la part inferior de la xarxa al fons en un calament de sardinals o de tremall.
mancar
Desmillorar-lo en la seva marxa i altres propietats, per alguna alteració feta en la seva arboradura, aparell
o estiba.
mancar el mar
Tractant del mar, és disminuir la força o velocitat i l’elevació de les ones.
mancar el vent
En el sentit neutre, parlant del vent, és disminuir la seva força, o més bé faltar o no bufar, particularment
quan es contava amb ell per a alguna empresa, evolució o maniobra determinada.
mancat d’estopa
Es diu del vaixell que en les seves costures no té tota la necessària, ja perquè la fusta s’ha encongit, o ja
perquè el calafat no les va fer amb la deguda fermesa.
mandàrria
Martell pesat, que es maneja fent ús de les dues mans.
És emprat pels treballs propis dels calafats, caldereria i forja.
El seu pes és de 6 a 9 quilos.
mandat
És el contracte pel qual es confereix a un altre la facultat per a efectuar per compte del mandant un conjunt
d'actes jurídics.
mandatari de l'importador
Persona natural o jurídica a la qual s'encomana la realització de l'operació d’importació
mandrós
Nom que es dóna a un mariner dolent i poc amic del treball.
mànec
Entre mestres d'aixa, travessa que passa per l'ull alt d'una barrina amb l'objecte de fer-la girar.
mànec
Part adaptada a un instrument, per la qual s’agafa aquest en servir-se’n.
mànega
En nàutica, mànega és la mesura del vaixell en el sentit transversal, és a dir d'una banda a una altra
(d'estribord a babord).
Es mesura en la part més ampla del vaixell.
Igual que en l'eslora, poden existir variacions d'aquesta dimensió depenent de les formes del vaixell i on
sigui mesura, tenint: Màniga màxima. Màniga en flotació.
La màniga intervé directament en l'estabilitat i en la resistència a l'avanç, ja que en un vaixell més ample el
braç adreçant serà major, però també augmentarà la resistència a l'avanç.
També es relaciona la paraula màniga amb la galera o l’embarcació, la qual no té rems, que se suavitzaria
després com màniga, per a parlar de la barca sense rems, i després per la seva amplària.
Ja s’usava mànega amb aquest significat en el Llibre del Consolat del Mar, de 1283.
manega
En les costes de Tarragona és una de les peces que consta la xarxa de l’art de parella.
mànega
Ormeig de xarxa de forma cònica.
mànega
Núvol cònic que s’estén des de la part inferior d’un cúmulus fins a la superfície de la mar o de la terra,
animat d’un ràpid moviment giratori.

mànega
Aiguat molt fort; pluja intensíssima (or., occ.).
mànega
A més de la seva accepció corrent, són els tubs metàl·lics de diàmetre considerable que serveixen per a
donar entrada a l'aire cap a l'interior del vaixell.
mànega
En piragüisme, cadascuna de les dues baixades d’un eslàlom, de les quals només puntua aquella en què
s’ha obtingut el millor resultat.
mànega anemoscòpica
Sinònim d’anemoscopi.
mànega d’aigua
La tromba marina o màniga d'aigua és un embut contenint un intens vòrtex o remolí que ocorre sobre un
cos d'aigua, usualment connectat a un núvol cuculiforme.
Les trombes marines es divideixen en dos tipus: tornàdiques i no tornàdiques.
Com el seu nom clarament ho indica, les primeres són tornats, ja sigui formats sobre l'aigua o formats en
terra i que van passar després al mitjà aquós, mentre que les segones, si ben similars en aparença, no són
tornats.
Les trombes tornàdiques són justament tornats sobre l'aigua, la formació de la qual depèn de l'existència
del denominat mesocicló, un sistema de baixa pressió en l'escala de 2 a 10 km, que es forma dins d'una
tempesta elèctrica molt severa, organitzada i persistent denominada supercella.
Aquest tipus de trombes són més rares, que els tornados en general es formen en els continents, on la font
de calor superficial i els contrastos de masses d'aire són majors.
Els danys que produeix un tornado són molt severs, que impliquen vents de fins a 512 km/h (F5 en l'escala
Fujita).
Les trombes no tornàdiques no estan associades a la tempesta del tipus supercella i són molt més comuns
que les tornàdiques.
En general es formen sota la base de grans cúmulus o de cumulonimbus i la seva severitat rares vegades
excedeix el tipus F0 en l'escala de Fujita (menys de 116 km/h), encara que representen de qualsevol
manera un risc seriós per a la navegació.
La rotació s'origina des de les capes inferiors del sòl i no depèn de la preexistència d'un mesocicló.
Aquest tipus de trombes marines tenen una dinàmica similar a altres fenòmens molt comuns, els diables
de sorra o simplement remolins de sorra o de terra, sovint observables en platges i deserts, encara que és
més intensa.
Tots dos vòrtex es fan visibles on el vent aixeca partícules del sòl amb relativa facilitat (ja sigui sorra, terra
o aigua) i no podrien advertir-ne per exemple en un bosc o prada.
A més les trombes marines compten amb una carta al seu favor: l'aire és més humit sobre l'aigua i pot
condensar-se en haver-hi un fort descens de la pressió atmosfèrica, la qual cosa ho fa visible amb la forma
de «núvol embut».
Aquesta caiguda de pressió és justament el que succeeix a l'interior del remolí.
mànega d’entrenament
En piragüisme, recorregut que els participants en un eslàlom fan abans d’una prova oficial per entrenar-se i
conèixer les característiques del trajecte.
mànega d’una bomba
Tub d'aspiració d'una bomba.
mànega de construcció
La major amplada d'un vaixell, compresa la gruixària del folre exterior, que es mesura sota el folro exterior
del vaixell, i serveix per al traçat del plànol d’aquest.
mànega de disseny
Sinònim de màniga de traçat.
mànega de flotació
La major amplada d'un vaixell mesurada en un punt qualsevol de la línia de flotació.

La màniga intervé directament en l'estabilitat i en la resistència a l'avanç, ja que en un vaixell més ample el
braç adreçant serà major però la resistència a l'avanç augmentarà.
mànega de l’art
Xarxa de l’art en forma cilíndrica que va entre el goleró i les cames, no és tan important com el goleró però
serveix d’entrada del peix i per tant és més ampla.
mànega de traçat
La major amplada d'un dic o de qualsevol de les divisions del buc.
Distància transversal mesurada de fora a fora de les quadernes, a la part més ample del buc; si s'afegeix a
la mida d'aquesta mànega l'espessor del folre exterior, s'obté la mànega en el fort.
Freqüentment, la mànega en el fort, la mànega màxima i la mànega de flotació són iguals, per ésser els
costats verticals fins el pantoc.
També conegut com mànega fora membres.
mànega de traçat
Tub d'aspiració d'una bomba.
mànega de vent
La màniga de vent o anemoscopi en llenguatge tècnic, és un utensili dissenyat per indicar la direcció i força
del vent respecte a l'horitzontal del sòl.
La màniga té una forma de con truncat amb la base petita foradada, amb franges de color (generalment
vermell i blanc).
La part de major diàmetre es munta sobre un suport circular, generalment de metall, subjecte a un
masteler vertical (mitjançant unes cordes o algun altre mitjà), podent girar lliurement (360º) al voltant de
l'eix vertical del mateix.
La longitud de la màniga depèn de l'entorn on s'instal·la, i pot anar des d'una mica menys d'un metre fins a
3,6 metres.
Les mànigues de vent s'utilitzen principalment en els aeroports, aeròdroms i heliports al llarg de les pistes.
Les mànigues dels aeroports estan il·luminades per a ús nocturn.
Es col·loquen també en els viaductes de gran altura i al llarg de les carreteres en els llocs en què es poden
produir vents de costat.
Un lloc típic és quan una autopista creua una petita vall on es formen corrents i els cotxes passen de sobte
d'estar protegits per la muntanya a sofrir l'embat del fort vent enmig de la vall.
mànega de ventilació
Les mànegues de ventilació, són grans armadures de lona, tancades pel seu extrem superior, que duen
practicada una mica més baix que el citat extrem una obertura, i que, orientada en contra del vent i situada
sobre una escotilla, es dirigeix cap a l'interior del vaixell per a introduir aire en algun compartiment.
mànega del buc
L'amplada d'una embarcació.
mànega del fort
Afegint a la mànega de traçat l'espessor del folro s'obté la "mànega en el fort", que és igual a la "màniga de
flotació" en el buc quant el vaixell tingui costats verticals.
mànega en el fort
És la seva major amplada, mesurada des d'una a l'altre de les cares de fora del folre, corresponent a la
major secció transversal del vaixell.
mànega exterior
Mànega que es mesura de fora a fora del folro exterior d’un vaixell.
mànega fora de membres
Sinònim de mànega de traçat.
mànega marina
En general, un tornat que té lloc sobre aigua.

De forma específica, normalment es refereix a una columna d'aire petita i de rotació feble sobre aigua, sota
un cumulonimbus o núvols coliflor.
Las parets de la mànega són formades per petites gotes d’aigua, i a l’interior la pressió atmosfèrica és molt
baixa.
És un fenomen observat principalment a les mars tropicals, i hom suposa que s’origina en passar una
massa d’aire molt inestable per damunt de regions marines càlides.
Les mànigues marines són més comunes sobre aigües tropicals o subtropicals.
Sinònim tromba marina.
mànega màxima
La màniga màxima és major amplària del vaixell, que inclou també el folro del vaixell.
Quan es diu només màniga se significa la màniga màxima, que normalment correspon a la quaderna
mestra.
mànega màxima de la flotació
Distància entre dos plànols paral·lels al diametral, traçats pel buc a la línia de flotació màxima, o sigui,
l'amplada major a la línia de flotació.
mànega màxima de l’obra viva
La màniga màxima de l'obra viva, és la distància compresa entre dues paral·leles a l'eix longitudinal que
comprenguin entre si la part submergida del buc en flotació normal.
La màniga de l'obra viva i de la flotació són freqüentment iguals.
mànega màxima de la flotació
Distància entre dos plànols paral·lels al diametral, traçats pel buc a la línia de flotació màxima, o sigui,
l'amplada major a la línia de flotació.
mànega viva
Sinònim de mànega de construcció.
manguerot
Tub de lona, que s'arma amb la seva boca d'embut cap a sobrevent, i que penetra per una escotilla o
balou per a ventilar el vaixell.
manegot
Manegot o sac d'escobenc, és de lona farcit d'estopa i en ocasions s'utilitza per tapar els escobencs,
encara que és més corrent fer-ho amb un tac de fusta o una tapa metàl·lica.
manegot
Manegueta gran, bitó o guindaste.
manegot
Nom que es dóna als tubs de ventilació que surten a coberta.
En la seva concepció original el manegot era un tub que situat verticalment i amb un considerable
diàmetre, duia a més una part acotxada amb una sortida més gran que el diàmetre del tub i de forma
ovalada, que podia girar-se per a, orientant-lo al vent, facilitar la ventilació als compartiments interns.
Una configuració molt típica era la dels mangots entorn de les xemeneies per a la ventilació i tir de les
sales de calderes
En l'actualitat el manegot consisteix en un tub situat verticalment en l'extrem del qual superior duu un gran
ventilador que força el pas de l'aire de ventilació.
manegot de carbonera
Tub de ferro d'uns 30 centímetres d'alt, col·locat verticalment damunt de la coberta sobre la porta de la
carbonera, per tal d'introduir el carbó a dins de la carbonera.
manegot de ventilació
Tubs d'acer o fibra de vidre situats de forma vertical sobre la coberta i coronats amb una caputxa
semiesfèrica o oval que serveixen per a ventilació.
manegueta

Peça de fusta amb dos braços horitzontals i curts, inserida en la coberta d'una barca, que serveix per
amarrar
Resta al costat dels pals.
Serveix per a amarrar escotes i caps d'aparells.
manegueta
Mena de cornamusa formada per una post que es fixa entre dos escalemots.
manegueta
Peça de fusta o de metall amb dos sortints oposats, que, fixada a coberta o a qualsevol altre lloc del
vaixell, serveix per amarra-hi caps, cables o cadenes.
manegueta
Corda usada per a amarrar els llaguts de popa (Mequinensa).
maneig de cables en rodets i en rotllos
Per a desenrotllar el cable de manera correcta el rodet s'ha de col·locar de manera que pugui girar llençant
de front el cable i molt a poc a poc.
Si el cable es desenrotlla sense que el rodet giri es produiran coques i torcedures que danyarien
permanentment al cable inutilitzant-lo.
Hi ha tres procediments correctes per a desenrotllar un cable:
• Col·locant un eix en el centre del rodet i aixecar-lo de manera que giri lliurement, s'ha d'evitar que el rodet
giri a major velocitat que amb la qual es desenrotlla el cable.
• Sostenir el cable i fer-lo rodar en el sòl.
• Muntar el cable sobre un torn i llençar el cable.
Quan el cable aquesta enrotllat sense rodet, el rotllo s'ha de rodar pel sòl perquè el cable surti clar, en cas
contrari el cable sortirà en espiral produint coques i torcedures que impossibilitarien el seu ús.
maneig de la càrrega
És l'operació que acomoda i condueix els carregaments en el mitjà de transport que ho retira o introdueix
d'o/a la zona del port terminal procedent d'un descarregui o carregui directe, o el trasllat dels carregaments
de la llosa en el moll al lloc d'emmagatzematge o/a altre mitjà de transport o viceversa quan es produeixi
carregui o descarregui indirecte.
manejable
Es diu del vent i de la mar quan no tenen molta força i permeten executar fàcilment les maniobres.
En cas de vaixells i veles, quan aquests es poden maniobrar fàcilment.
manejar
Dirigir o governar una embarcació.
manejar
Executar amb seguretat les obres.
manejar els rems
Moure, fer anar amb les mans els rems amb què es propulsada una embarcació o la roda del timó que la
governa.
manera
Camino seguit per una ona de ràdio entre l'emissor i el receptor.
La primera manera de propagació és la trajectòria amb el menor nombre de reflexions per a un circuit.
manera barrejada
De vegades, per a un radioenllaç en HF, és possible més d'un camí de propagació.
Haurà diferències de fase entre les diferents maneres que causaran esvaïment per multi camí.
manera diferencial
Mètode de posicionament precís on les transmissions d'un sistema de posicionament electromagnètic són
rebudes en una posició coneguda en terra, per corregir la obtinguda en altres punts, i transmeses a un
vaixell proper.

Les compensacions s'apliquen als mesuraments del receptor del vaixell.
manera mixta
De vegades és possible més d'una manera de propagació en un circuit HF.
Haurà petits retards temporals entre les diferents maneres la qual cosa pot causar la degradació de la
qualitat del senyal rebut.
Pot ser possible determinar les diferents maneres a través d'un disseny curós de les antenes usades.
maneres d'ona de Whistler
Ones electromagnètiques amb polarització dreta causades pel gir d'electrons a freqüències per sota de la
girofreqüència de l'electró.
maneres de transport
Són els vehicles que impulsen o arrosseguen a l'equip de transport, tenint la suficient capacitat d'espai i
potència per a transbord d'un lloc a un altre sobre un mateix mitjà natural de desplaçament.
maneta
Mena de guant sense dits que s’empra per a preservar la mà, quan es cobren les xarxes del mar.
maneta
Barreta doblegada en angle recte, que, adaptada a l’extrem d’un eix, serveix per a comunicar-li un
moviment de rotació.
maneta
En les embarcacions menors, cadascuna de les peces que es col·loquen des de l'extrem de les corbes
bandes fins el tallamar, seguint el seu contorn.
maneta de velocitat
Cadascuna de les barretes de ferro connectades a una màquina per donar-li o treure-li velocitat o canviar-li
el moviment.
maneta del cabrestant
Peça metàl·lica en forma de L, que serveix per a accionar uns petits cabrestants, que permeten hissar i
cagar les veles.
maneta del rem
Extrem cilíndric i prim d’un rem, per on hom el subjecta per a vogar.
maneta del timó
Cadascuna de les barretes o dels mànecs disposats al voltant de la roda del timó o d’altres mecanismes,
per on s’agafen amb les mans que se’ls vol fer girar o funcionar.
maneta del xerrac
Peça de fusta, amb un forat adaptat a la mà d’un home, que serveix per a agafar el xerrac, la garlopa i
altres eines de fuster.
maneta
Conjunt de sis fils que lligaven unes boles d’esquer a la nansa.
manferir
Esbrinar la càrrega que és capaç de carregar una embarcació, posant-li successivament lingots fins que no
pot resistir mes.
mangle
Diversos gèneres d'arbres o arbustos tropicals que produeixen moltes arrels de suport i creixen al llarg de
les ribes, en aigües succintes.
mangle

El manglar és un tipus d’ecosistema considerat sovint un tipus de bioma, format per arbres molt tolerants a
la sal que ocupen la zona intermareal propera a les desembocadures de cursos d’aigua dolça de les
costes de latituds tropicals de la Terra.
Així, entre les àrees amb manglars s’inclouen estuaris i zones costaneres.
Tenen una grandíssima diversitat biològica per la seva alta productivitat, trobant-se tant gran nombre
d’espècies d’aus com de peixos, etc.
El seu nom deriva dels arbres que els formen, els mangles, el vocable mangle d’o es deriva mangrove (en
alemany, francès i anglès) és originalment guaraní i significa arbre retorçat.
Normalment es donen com barrera motius de desenvolupament, la costa ha sofert una ràpida erosió.
També serveixen d’hàbitat per a nombroses espècies i proporcionen una protecció natural contra
catàstrofes naturals del tipus de forts vents, ones produïdes per huracans i fins i tot per sismes submarins.
En zones costaneres de Vietnam, Tailàndia, les Filipines i l’Índia es realitzen plantacions de mangles amb
aquestes fins.
mangle
Mangle, nom comú aplicat a diversos tipus de plantes tropicals organitzades, principalment, en tres
famílies diferents.
Els mangles són arbres o arbustos que presenten la característica comuna de créixer en aigües succintes,
fangoses, sorrenques o salobres, especialment al llarg de costes i estuaris d’aigües tranquil·les.
Solen produir masses embullades d’arrels arquejades que queden exposades durant la baixamar.
Algunes d’aquestes arrels són aèries, i es perllonguen per sobre de l’aigua; aquestes branques verticals
especialitzades, anomenades pneumatòfors, actuen com òrgans de ventilació.
manifest
En terminologia anglesa = Manifest.
manifeste
En terminologia francesa = Estat recapitulador dels coneixements relatius a les mercaderies carregades
sobre un vaixell, i que el capità ha de tenir sempre a bord.
manifeste
En terminologia francesa = Estat recapitulador dels coneixements de producció nacional.
És insuficient en gairebé tots els sectors, la qual cosa obliga a importar grans quantitats.
Per exemple, fustes de construcció; apees i fusta per estibar; travesses; pals; troncs per a obtenció de
xapa i tauler; tablilla per a embalatge; rotllos per a pasta cel·lulòsica, i unes altres.
manifeste comercial du navire
Vegeu manifest comercial del vaixell.
manifest
Relació de tota la mercaderia a bord d'un mitjà de transport procedent de l'estranger, qualsevol que sigui la
seva procedència i destinació, bé de caràcter comercial o propietat del personal de bord, o d'un passatger.
El document, que es formula pel capità davant la duana, declarant si la càrrega es destina a l'instant
d'arribada o va en trànsit, reflecteix les declaracions dels coneixements d'embarcament corresponents.
El manifest ha de ser visat per l'agència consular del país de procedència, o per la de l'últim port escalat si
han estat varis, excepte el dels vaixells en llast.
Els vaixells han de presentar el manifest general o manifest de ruta en cada port espanyol d'escala.
Juntament amb la còpia parcial corresponent a aquest port, sent-li recollit en el port final de viatge.
Formen part del manifest, quant se han d'acompanyar al mateix a la seva presentació, la llista de
passatgers i els seus equipatges, encara que sigui negativa per no haver de desembarcar a cap i les llistes
de provisions, expressant classe i quantitat.
Document que dóna les especificacions de tota la càrrega que hi ha a bord de la nau.
Conté detalls de marques, nombres, continguts, embarcador, consignatari, etc., dades que són útils a les
Autoritats Duaneres i Consulars.
Es lliuren còpies del manifest de càrrega a les autoritats duaneres i portuàries.
Els manifestos, basats en els Coneixements d'Embarcament, són estesos pels Agents en els ports de
càrrega.
En ells indica:
• Nom del vaixell.
• Port de càrrega.

• Data de sortida.
• Port de destinació.
• Nombres dels C/E.
• Marques dels embalums.
• Numero dels Carregadors i Consignataris.
• Pes.
• Cubicació.
• Tipus de nòlit per unitat.
• Nòlit total.
manifest
Compareixença i declaració que davant l'autoritat judicial cap al Capità d'un vaixell mercant voluntàriament,
o quan era requerit a això, en cas d'avaria, pèrdua de carregament, etc.
El que avui, amb altres tràmits, es diu "Protesto d'Avaries".
manifest
Antigament llibre que duu l’escriba en una embarcació mercant, per a anotar les mercaderies o efectes que
es carreguen o descarreguen d’ell.
manifest
Llibre registre que l’escriba de la nau, on aquest assentava tots els contractes, ajustaments, acords,
despeses i avaries, en ell.
manifest
La deposició d’un fet que el capità d’una embarcació mercant practica davant el jutge competent, quan és
requerit, o quan vol voluntàriament prevenir d’alguna responsabilitat.
manifest d’embarcament
El manifest d’embarcament és un resum de totes les càrregues que el vaixell ha embarcat per als diversos
ports de destinació.
El manifest és usualment fet per l'agent de la línia regular.
manifest de càrrega
El document que conté la relació completa dels embalums de qualsevol classe a bord del vehicle a
exclusió dels efectes postals i dels efectes de les tripulacions i passatgers.
Aquest document haurà de ser subscrit pel conductor.
manifest de duana
Llista completa i detallada de totes les marques, números, pes de cada una de les mercaderies que
constitueixen el carregament d’un vaixell, llista que és el document oficial, al mateix temps que
indispensable, per al despatx de duana.
manifest de nòlit
Una llista de la càrrega o dels passatgers d'un vaixell sense una indicació de preus.
manifest de sortida
Document de declaració que fa el capità de la nau de la mercaderia que ha estat posada a bord, i que les
companyies navilieres han de presentar al Resguard de Duana, dintre del termini de 48 hores, contat el
salpi de la nau.
manifest general
Document o declaració que han de presentar els capitans de les naus en el primer port nacional que
recalin, comprensiu de tota la càrrega que condueixin a bord o remolcada, encara que no sigui amb
destinació al país, indicant el port de desembarqui o transbordo.
manifest particular
Document o declaració que han de presentar els capitans de les naus en cadascun dels ports nacionals
que recalin, comprensiu de tota la càrrega que porti a bord o remolcada consignada a aquest port, fins i tot
la pacotilla, les encomanes i el llast si va a ser desembarcat o lliurat en el.

manilla
Gassa utilitzada per encapellar un estai al seu respectiu pal o masteler.
manilla
Gassa folrada de cuiro que forma el puny de l'amura d'una vela llatina i que s'encapella a l'extrem del car.
manilla
En les embarcacions menors, qualsevol de les dues peces de cinta que fineixen a la roda.
manilla d’un rem
Maneta d’un rem.
maniobra
Moviment planificat i controlat d'un vehicle.
maniobra
Art que ensenya el maneig dels vaixells i embarcacions, així com dur-los a una posició o imprimir-los un
moviment determinat per mitjà de veles, màquines, timó, àncores, etc.
maniobra
Pel tot el que va relacionat amb bossells, raques, armelles i peces diverses, maniobra és l’art que ensenya
manejar els vaixells i les embarcacions, així com conduir-los a una posició o imprimir-los-hi un moviment
determinat per mitjà de les veles, timó, àncores, màquines, etc.
maniobra
Conjunt de regles pràctiques gràcies a les quals s'arriba a dominar l'art de saber donar als vaixells les
posicions i moviments requerits per mitjà del timó, veles o hèlixs.
maniobra
Conjunt de caps i aparells d’un vaixell, així com també qualsevol de les veles, pals, vergues, etc. i dels que
hi prenen part en una feina o operació.
maniobra
Als vaixells de vela les maniobres són diverses i s’indiquen amb les veus corresponents.
maniobra
Als vaixells de propulsió mecànica es maniobren amb angles de timó expressats amb graus o per una veu
que indica la quantitat de l’angle que pot formar la pala amb la quilla; el moviment de l’hèlix es regula amb
tres velocitats, avant i enrere: poca, mitja i tota, corresponent a un nombre determinat de revolucions.
maniobra
Pel tot el que va relacionat amb l’eixàrcia de treball, maniobra és l’art que ensenya manejar els vaixells i
les embarcacions, així com conduir-los a una posició o imprimir-los-hi un moviment determinat per mitjà de
les veles, timó, àncores, màquines, etc.
maniobra
Qualsevol de les evolucions o exercicis que efectua un vaixell o conjunt de vaixells.
maniobra
Feina o operació que s’executa per aconseguir alguna de les finalitats indicades.
maniobra
Feina feta a bord.
maniobra
Qualsevol de les evolucions que executa una esquadra o divisió.
maniobra
És l'acció de situar el vaixell en el port / moll.

maniobra a bord
Manera de fer les operacions a bord, treball que fan els mariners.
maniobra a l'americana
Un mètode de manipulació de la càrrega que combina dues puntales, un dels quals està subjecte de
manera que quedi per sobre de l’escotilla d'accés, i l'altre al costat del vaixell.
maniobra alta
Maniobra que requereix l’acció de la gent de dalt els pals.
maniobra amb pales
Conjunt d’operacions fetes amb la pala per a provocar un determinat moviment de la piragua.
maniobra a realitzar per un vaixell front un cicló
Davant la proximitat d'un cicló s'ha d'intentar allunyar el vaixell el més ràpidament possible de la seva
trajectòria, per a això:
• S'ha de determinar la demora i distància del centre, el més ràpidament possible.
Si no es disposa de dades precises, per les regles de Buys Ballot, de cara al vent, el centre es troba a
unes 8 quartes a la seva dreta (HN), sempre que el vent sigui veritable (determinant-se pel moviment dels
núvols, per exemple).
Amb això obtenim una línia de posició, la força del vent i velocitat de descens de la pressió pot servir per
calcular la distància al centre.
• Determinar si el vaixell es troba en el semicercle esquerre o dret.
S'ha d'estudiar amb deteniment els canvis en la direcció del vent.
Si el vent rola en sentit horari, el vaixell es troba en el semicercle dret.
Si el vent manté una direcció constant, el vaixell es troba molt prop de la trajectòria del cicló.
Si rola en sentit antihorari està en el semicercle esquerre (ambdós dos hemisferis.
• Traçar la probable trajectòria del cicló. En general serà parabòlica, inicialment cap al W seguint als alisis
per voltar cap a l'E a latituds de 30º i veure's sotmesos als vents de l'oest (westerlies).
Aquesta trajectòria podrà veure's afectada per la presència d'Anticiclons dels quals tendiria a allunyar-se.
Per norma s'ha de retrocedir la posició del centre del cicló a intervals regulars de temps per conèixer la
trajectòria actual.
Normes generals de maniobra:
Hem d'intentar allunyar-nos el més ràpidament del cicló.
Si existeix la certesa que ens trobem per darrere del cicló o en la part posterior del semicercle manejable,
bastarà seguir el rumb que li allunyi ràpidament del mateix.
En el cas que no sigui així, es procedirà de la següent manera:
Cas en el Hemisferi Nord:
• Si el vent rola en sentit horari el vaixell està en el semicercle perillós.
Ha de navegar a la major velocitat possible amb el vent obert d'1 a 4 quartes (segons la seva velocitat) per
l'amura d'estribord i continuar caient a estribord a mesura que rola el vent per allunyar-se de la succió.
Si el vaixell comença a cabotejar fortament, haurà de reduir velocitat i capejar.
Mentre es tingui el vent a estribord ha d'estar-ne atent a un possible canvi de direcció del vent fins que el
cicló estigui ben allunyat per la proa.
• Si ens trobem en el semicercle navegable s'ha de mantenir el vent sobre l'aleta d'estribord i canviar el
rumb a poc a poc a babord a mesura que ens allunyem del centre.
Cas en el Hemisferi Sud:
• Semicercle perillós...navegar amb el vent per l'amura de babord
• Semicercle navegable...mantenir el vent sobre l'aleta de babord
maniobra amb màquina enrere al caure un home a l'aigua
Aquest mètode es pot utilitzar en canals o aigües interiors, que no es disposa d'espai per a maniobrar.
Aquesta també ha de ser efectuat després de deixar al nàufrag lliure del sistema propulsor.
Consisteix a donar tot enrere governar amb el timó per a tornar al rumb inicial o aconseguir per sotavent al
nàufrag.
Cap recordar que els vaixell governen molt malament anant enrere, encara sense vent ni corrent, altre
aspecte negatiu és la poca visibilitat per a l'oficial que maniobra, al trobar-se en la popa.
Una vegada albirat a la persona es procedirà com en el cas anterior a arriar el bot i enviar-lo al rescat.
maniobra amb remolcadors en port

El servei de remolcadors en un port consisteix en l'assistència als vaixells perquè aquests puguin executar
les maniobres d'atracament i salpi de moll, de manera ràpida i segura, degut al fet que aquests es veuen
notablement desfavorits en les seves capacitats evolutives en llocs on existeix limitació d'espai en l'àrea de
maniobra com en els port i entrades a canals.
Només alguns vaixells estan en condicions d'atracar per les seves propis mitjans, principalment els
equipats amb hèlixs transversals.
Les naus que no poden fer-lo per les seves propis mitjos i que recalen en el port, han de ser conduïdes
cap als llocs d'atracament, això sota la fórmula de carnereo (operació consistent a empènyer al vaixell per
a aproximar-lo al moll), o bé halar-los mitjançant una espia.
En general s'ocupen dues remolcadors per a les maniobres d'atracament i desatraqui, tret que per les
condicions del temps es el tenir que usar més remolcadors.
Per a prendre un remolc en port és necessari tenir en compte alguns aspectes rellevant tals com:
• Conèixer les forces màximes que sofrirà durant tota la maniobra i en funció d'això determinar el nombre i
tir dels remolcadors a sol·licitar.
• La distribució dels remolcadors, en funció del nombre d'ells que hagin d'intervenir
Respecte del lloc on es tindrà que situar existeix una important condicionament relacionat amb la
resistència estructural i la pressió a la qual se sotmetran certes parts del vaixell, especialment al treballar
els remolcadors carnerejant, per això és que gran part dels vaixells duen en les seves costats marques
que indiquen expressament on han de ser aplicades les forces d'un remolcador.
Aquesta distribució de per si crea limitacions en l'elecció del lloc on millor sigui aplicada l'assistència d'un
remolcador.
• Altre aspecte a considerar és el sistema de remolc emprat (americà o europeu), relacionat amb la
disposició del treball.
Considerant d'altra banda la disponibilitat del propi vaixell de punts i sistemes de afermament de remolc o
bé de les retingudes, així com la facilitat que aquestes puguin ser possibles, en general relacionades amb
l'estat de la càrrega, és a dir, amb el francbord disponible condicionat amb l'amplitud i limitacions de l'espai
de maniobra sent molt difícil emprar el sistema europeu amb espies i mes eficaç l'americà.
maniobra baixa
Maniobra que s’executa des de la coberta.
maniobra corrent
Eixàrcia o conjunt de caps i aparells mòbils amb els quals s’orienten i governen les veles o es mouen altres
elements del vaixell.
maniobra corrent
Sinònim de eixàrcia que labora.
maniobra d’Anderson al caure un home a l'aigua
Aquesta maniobra consisteix a continuar la caiguda del vaixell amb la canya tancada a la banda que es va
caure inicialment (banda per on va caure el nàufrag), amb màquina a tota força avant, mantenint-lo en
aquesta posició fins a caure uns 250º des del primer canvi de rumb es posa el timó a la via i a continuació
es para la màquina donant enrere si és necessari, al posar el timó a la via el vaixell segueix caient assolintne
els 270º de caiguda, mentrestant el nàufrag hagués d'aparèixer per la proa procurant llavors deixar-lo
pel costat de sotavent i posteriorment arriar l'embarcació de la mateixa banda per a efectuar el rescat.
Si l'embarcació és petita se li pot llançar un cap i arriar l'escala de gat perquè pugui pujar a bord.
maniobra d'aproximació de vaixell a vaixell
Aquest tipus de maniobra és normalment emprada en dues situacions especials, primer es pot requerir
d’ella per a alleujar un vaixell, això vol dir que sigui el que sigui la naturalesa del problema, sigui necessari
traspassar càrrega d'una vaixell a un altre per a això l'aproximació ha de ser tal que ambdós quedin
abarloats.
El segon cas es pot presentar en condicions més dramàtiques com és realitzar rescats d'un nàufrag, on
cap recordar que en aquesta maniobra l'ús d'oli per sobrevent pot en gran mesura facilitar la maniobra,
aquesta ha de ser portada a terme amb la major diligència per raons de seguretat per a la vida humana.
Les limitacions que troba en els vaixells mercants vénen donades per la gran grandària d'aquests, pel que
respecta de l'aproximació d'ambdós i de les operacions que es realitzin s'han de prendre totes les
precaucions donat el caràcter de perillositat de la maniobra.
La maniobra presenta d'altra banda un elevat grau de dificultat al considerar les característiques de
maniobrabilitat d'aquests vaixells i l'absència d'assistència per remolcadors que ajuden a millorar-les.

És convenient contar a bord amb estudis que descriguin maniobres d'aquest tipus per a la seva utilització
en aquests casos.
La manera d'aproximació mes acceptada és l’abarloament amb els dos vaixells navegant, en cas que un
d'ells es trobi fondejat o encallat resulta més difícil ja que el control de la proa depèn del grau de moviment
que li imprimeix el borneig i la profunditat sota la quilla respectivament.
L’abarloament es caracteritza a més per l'ús intermedi de defenses, de dissenys i característiques
especials practicades als costats de manera que les bandes quedin separats a una distància convenient
sense contar la compressió que puguin sofrir durant l'establiment del contacte, generalment s'empra un
dispositiu de cautxú denominat “Yokohama”, el propòsit de la qual és absorbir l'energia cinètica lliurada pel
contacte d'ambdós vaixells i mantenir-los separats.
Seran per tant, condicionaments la distància de separació, la massa, velocitat, efecte d'agents externs i les
característiques evolutives dels vaixells.
Pel mateix és important que una vegada s’acordi l'operació s'intercanviïn la major quantitat de dades
respecte del vaixell, característiques evolutives, gir de l'hèlix calats, i condicions meteorològiques, entre
unes altres.
maniobra d'arriat del pot amb pescants giratoris
Arriar: Significa baixar el pot a l'aigua.
Desenvolupament de la feina:
1.- Per efectuar aquesta maniobra, el primer que hem de fer és distribuir el personal i donar-li una
explicació prèvia de la maniobra a efectuar, indicant el moment de la seva intervenció.
2.- Traiem la funda del bot i embarca la dotació: patró, motorista, proer i poper, proveïts d'armilles
salvavides.
3.- Comprovem que té l’espitja posat.
4.- Arriem quatre caps salvavides, un per cada membre de dotació.
5.- El motorista comprovarà que té ple el tanc de combustible.
6.- Ficaran a bord els pertrets i comprovaran que disposen a bord d'un transmissor, per mantenir
comunicació amb el vaixell.
7.- Assegurar-se que no hi ha personal sota el bot.
8.- En coberta s'aclareixen les tires, dujant-les a so de mar i sotsobrant-les a continuació; o les dugem amb
voltes ovals.
9.- Els vents del pescant estaran a la mà.
10.- Des trinquem el bot escapolin les trinques de maluc i faixes de creu, abatent també els calces si els té
i traiem el bot fos utilitzant els vents, afirmant-los a continuació.
11.- Preparem les tires de proa i popa deixant-les sobre volta en la cornamusa, i posem dos homes a
cadascuna d'elles.
12.- Seguidament ordenem escapolir les bosses i afirmar les falses amarres.
13.- Col·loquem un home amb una defensa per evitar que copegi el bot en el costat, a mesura que es va
arriant.
14.- Anem arriant el bot, amollant d'ambdues tires, tenint la precaució que el bot baixi horitzontal i el
descens continu, sense donar sotragades.
15.- Una mica abans que el bot arribi a l'aigua, manem forte arriar i fos claus (dels ganxos); el patró
arrenca el motor i fica la canya cap a fora.
16.- Seguidament ordenem arriar, i en el moment que el bot toqui l'aigua, es disparen els ganxos
automàticament, cobrant els mariners de les trapes el més ràpidament possible al costat.
17.- El bot ens queda subjecte per les falses amarres, les quals han d'estar fermes.
18.- Si el vaixell porta velocitat avant, el patró ordena llarga falsa amarra de popa, donarà avant i quan la
falsa amarra de proa quedi en banda, ordenarà llarga falsa amarra de proa.
19.- Els mariners de coberta cobraran ràpidament ambdues falses amarres a bord.
20.-Durant tot l'arriat del bot, la dotació anirà agarrada als caps salvavides.
NOTA: Els bots han d'arriar-ne en la mar, si pot ser únicament pel costat de sotavent, per donar al bot el
major socaire possible.
maniobres d'atracament i des atracament en port
L'entrada a un port ha d'executar-ne sota certs punts de vistes, que generalment precedeixen altres
maniobres, com fondejo, presa de pràctics, remolcadors, etc.
S'ha de conèixer amb antelació l'hora estimada d'arribada, i és l'oficial de guàrdia qui ha de notificar al
capità i sala de màquines quatre hores abans i verificar-la una hora abans de l'arribo, a manera de
disposar tot el relacionat amb les maniobres i preveure amb la suficient anticipació complicacions i
comunicar les possibles alteracions.

L'arribo a un port significa sens dubte, per als vaixells mercants una limitació d'espai en l'àrea de maniobra,
sent les seves capacitats evolutives altament insuficients en aquests llocs, els vaixells equipats amb hèlixs
de maniobra veuen en gran mesura millorades les seves condicions evolutives al ser autosuficients en un
major nombre de maniobres, no obstant això la seva autonomia no és absoluta i generalment han de ser
assistits per remolcadors i conduïts per un pràctic, que és la persona que coneix en detall les
característiques del port d'atracament i els perills ocults en ell, no obstant això el pràctic assumeix
momentàniament el govern de la nau, però és en definitiva el capità de la nau qui manté la responsabilitat
de la navegació i govern en tot moment.
Per la seva banda cada port establix les normes d'operació del port i terminals d'acord a la jurisdicció i
atribucions de les Autoritats Marítimes i Capitanies de port que li correspongui.
Tot això previ estudi de maniobrabilitat del lloc, que correspon a la definició, descripció i justificació tècnica
de seguretat de les maniobres d'aproximació, fondejo, atraqui, des atracament o amarri i des amarrament
d'una nau amb característiques específiques en una instal·lació portuària, efectuades en condicions
diürnes i/o nocturnes, considerant per a la seva operació les condicions climàtiques, oceanogràfiques,
batimètriques i tipus i qualitat del fons marí del lloc d'emplaçament de les instal·lacions portuàries i de
l'àrea de maniobra de les naus.
Generalment en els ports per a les operacions en ells s'estableixen els següents aspectes:
• Àrees d'embarcament i desembarcament de pràctics.
• Límits del port.
• Punts de fondejo per a naus mercants.
• Mesures de seguretat que han de complir les embarcacions a la gira per a les diferents condicions
climàtiques.
• Dotacions mínimes de seguretat.
• Limitacions operatives del port i terminals (llocs d'operació, practicatge, ús de remolcadors, limitacions
per a maniobres d'atracament i des atracament etc.).
• Condicions generals d'operació del port i terminals.
maniobra d’atracada i desatracada
Es tracta d'unes de les maniobres més importants per al maneig d'una embarcació.
A continuació exposem les diferents formes que ha de realitzar-se, en funció de les condicions amb les
quals ens trobem.
maniobra d’atracar per babord
Sense vent:
• Posar proa al lloc d'atracament.
• Quan ens trobem a unes tres eslores del moll, amb el motor parat, posem el timó tot a estribord.
• Quan la amura estigui prop del moll, farem marxa enrere.
Si el vent bufa de fora:
• Convé fer l'atracada un poc separats del moll.
• El vent ens anirà acostant al moll i tan aviat com podem, es donaran caps a terra.
• En cas que la proa vagi a batre contra el moll, donarem avant i posarem el timó a la mateixa banda del
moll.
Si el vent bufa de terra:
• Podrem acostar-nos més al moll (el vent ens separarà).
• Farem la mateixa maniobra que en el cas que no hagués vent, però tractant de tirar els caps com més
aviat millor.
maniobra d’atracar per estribord
• Acostar l'embarcació al lloc d'atracament.
Quan ens trobem a unes tres eslores posarem tot a babord.
• Tractem d'acostar el més possible l'aleta i estribord al moll.
• Quan estiguem el més prop possible, donarem enrere.
• La popa caurà a babord i la proa a estribord.
• En aquest moment parem i donem caps a terra.
Amb vent de fora:
• Fer la mateixa maniobra que si no existís vent.
• Si la proa cau violentament contra el moll, donarem babord a fons.
Amb vent de terra:
• Es durà la amura d'estribord al moll i es donaran caps com més aviat millor.
maniobra d’un vaixell en cas d'incendi

En cas d'incendi a bord d'una embarcació, s'ha de situar el vaixell, respecte del vent aparent de manera
tal, que el foc ataqui la menor porció possible a la nau.
En altres paraules, si el vent és de proa i el incendi és allí, s'haurà de governar per a rebre'l de popa.
Si és de popa el vent i el incendi, es tractarà de rebre el vent de proa.
En cas que la velocitat del vaixell contribueixi a augmentar la força del vent aparent s'ha de disminuir.
S'ha de procurar a més salvar els bots salvavides, assegurant un possible abandó del vaixell
S'organitzessin els llocs de treball i s'adoptessin totes les mesures per a combatre el incendi i salvaguardar
a la tripulació.
maniobra d’evolució
Evolució o canvi de rumb simultani que fan tots el vaixell d’una flota.
maniobra de bots salvavides
Exercicis d’arriada de bots salvavides amb la finalitat d’entrenar els tripulants i els passatgers per a casos
d’emergència.
maniobra de Boutakoff al caure un home a l'aigua
L'ús d'aquesta maniobra és molt practica per a ser executada amb baixa visibilitat o foscor i consisteix a
ficar tot el timó a la banda que va caure el nàufrag fins a caure 70º del rumb inicial, una vegada assolit es
fica tota la canya cap a la banda contrària fins a obtenir 180º del rumb original, descrivint així un circulo
que dugués el rumb oposat al que duia abans que l'home caigués a l'aigua.
Amb l'anterior s'aconsegueix trobar al naufrago per la proa a algunes eslores de distància, una albirat es
procurés deixar-lo per sotavent i a l'estar prop es dóna enrere per a parar l'arrencada i es procedeix al seu
rescat.
maniobra de fondejo
Una maniobra de fondejo es pot definir com aquella on es pretén aconseguir la detenció o immobilitat
relativa del vaixell respecte del fons, per mitjà dels equips i instal·lacions de fondejo que posseeixi per a
això.
O bé en la qual el vaixell deixa caure l'àncora al fons.
Intervenen en aquesta maniobra una gamma de factors, tals com forces aplicades en el vaixell produïdes
per agents externs, naturalesa del fons, longitud de cadena a filar, etc., que han de tenir-se molt presents,
pel que una bona execució dependrà en gran mesura d'una planificació prèvia i posterior vigilància que
garanteixin que s'ha assolit el propòsit i d'altra banda, s'han minimitzat tots els possibles riscos.
maniobra de fondeig assistides per remolcadors
En general tota maniobra representa una aplicació de coneixements i experiències en la qual la seva
execució depèn del punt de vista de qui la porti a terme i l'avaluació que s'hagi fet.
No obstant això, en els llocs afectes a tarifes i restriccions per tràfic, el més important és la seva culminació
en el menor temps possible i amb un mínim de risc per a la nau i la tripulació, és a dir prevalen els
aspectes econòmics i de seguretat, pel mateix les autoritats dels ports determinen previ estudi de
maniobrabilitat en el port si és necessari l'ús de remolcadors i el nombre requerit per a assistir al vaixell.
En l'ús de remolcadors existeixen algunes maniobres que tenen una solució reconeguda i acceptada per la
majoria dels marins, ja que tenen comprovada la seva eficàcia en la seva realització.
maniobra de hissat del bot
Hissar: Significa pujar el bot a bord.
Desenvolupament de la feina:
1.- A bord del vaixell ens disposem a rebre-ho amb els pescants fora.
2.- Tiramollam els aparells fins a l'altura de l'aigua i retirats contra el costat, per evitar que copegin a algun
membre de la dotació.
3.- Posarem defenses de mà en el costat.
4.- El bot es dirigirà als pescants amb l'arrencada suficient per arribar gairebé parat, i quan es trobi sota
ells, li deixem anar les falses amarres a continuació el patró apaga el motor.
5.- Seguidament arriem les trapes perquè en el bot puguin agafar els aparells, afirmant-los a continuació,
primer el de proa, i després el de popa, donant-li a cada ganxo la seva clau.
És convenient enganxar quan el vaixell tomba cap al bot i aquest es troba en la cresta de l'ona.
6.- En coberta temperem a mà les tires, passant-les a continuació al gigre, per sobre del tambor i amb un
mínim de tres voltes; mentrestant, en la vora el proer i el poper li lleven les voltes als aparells, agarrant-los
per les maixelles dels quadernals.

7.- Seguidament s'ordena hissar seguit procurant que el bot pugi horitzontal, i la dotació a mesura que el
bot va pujant es van agarrant als caps salvavides.
8.- El bot s'hissa fins que els quadernals arribin gairebé a besar en aquest moment s'ordena forte i
abossar, amb les bosses de ganxo d'esparver amb tensor.
9.- Quan el proer i el poper acaben d'abossar, donen la veu de llest bossa de proa, llest bossa de popa. I el
patró donarà la veu de llest bosses.
10.- Quan ja estan ferms les bosses, s'ordena arriar a poc a poc de la tira de proa i quan treballi la bossa
arriem en banda, afirmant la tira a la cornamusa del pescant.
Seguidament farem el mateix amb la tira de popa.
11.- Ara només ens queda ficar el bot dins, girant els pescants mitjançant els seus vents, i quan ho tenim
dins ho asseiem en els seves falques, trincant-les a so de mar.
12.- Finalitza la feina arranjat tota la maniobra a so de mar.
maniobra de les veles de tall
Aquestes veles no duen vergues, amb els caps anomenats nervis, són les que poden desplegar-se més
ràpidament gràcies al estar proveïdes amb collars o anelles.
Els nervis són maniobres de l’eixàrcia ferma, els estais, son també una maniobra assentada dins aquest
pla.
La drissa ferma al puny superior de les veles, permet hissar-les.
Per baixar-les, quan la vela està amollada, tot i el seu propi pes s’ha d’ajudar amb la carregadora.
L’amura, va en un punt fix (amb un o dos braços).
L’escota que pot ésser senzilla o doble, permet conduir llur puny inferior del darrera vers una borda o sobre
l’altra.
Aquestes veles generalment estan preparades per navegar cenyides, això limita el nombre de maniobres,
simplificant-les en front del rendiment que donen les veles de forma quadrada.
maniobra de salpar
Al rebre l'ordre impartida des del pont, l'oficial a càrrec començarà a virar.
Abans i durant tota la maniobra de virat mantindrà informat al capità cada vegada que es tingui un drap en
coberta, a més de la direcció amb que puja la cadena i si fa força o no.
A mesura que es vagi virant, el vaixell avança a la recerca de l'àncora.
Si la tensió que fa la cadena és molt gran, es pot ajudar amb la màquina i timó donant algunes palades
avant, cuidant no sobrepassar la posició que esta fondejada l'àncora cas que quedarà cridant per la popa.
Es deixa de virar per a evitar que les baules siguin passats amb força sobre la roda o el escobenc, la qual
cosa pot ocasionar que la cadena es trenqui o deformi i que el cabrestant sofreixi esforços indeguts.
Solament es comença a virar de nou fins que torni a cridar per la proa, únicament si el vaixell no retrocedís
es donaran una palades enrere.
En cas que la cadena treballi creuada a l'altra banda es para de virar, es col·loca timó i s'espera per a fer
que el vaixell bornegi i la cadena cridi lliurement.
Quan la longitud de la cadena fondejada s'aproxima a la profunditat del lloc cridarà en forma vertical.
L'oficial a càrrec de la maniobra avisarà llavors que està "a pic ".
Quan l'àncora enlairament del fons comunicarà al pont tal condició.
Una vegada l'àncora aflori s'indica si és que ve clara, embullada, etc., romanent atent a qualsevol mesura
que adopti el capità, per a finalment empassar l'àncora en el escobenc.
Una vegada allotjada l'àncora en el escobenc i havent rebut des del pont l'ordre de trincar, es tanca el fre,
es tanca el estopors, es col·loquen les bosses, s'ajusta la mordassa, es col·loquen les tapes del escobenc i
gatera etc.
maniobra de salpar amb dues àncores per la proa fondejades gairebé simultàniament
La maniobra de salpar en un fondejo d'aquest tipus, es realitza virant les dues àncores al mateix temps,
fins a tenir-les en orris, es frena la qual més treballi i es desencapella, virant l'altra fins a tenir-la dalt clara i
empassada en el escobenc.
Finalment es vira la que queda fins a repetir el procediment anterior.
maniobra de salpar en fondejo amb dues ancores
De tractar-se d'un vaixell fondejat amb dos àncores, la regla general és llevar primer l'àncora que no
treballa, filant de l'altra si és necessari.
Cap esmentar que en el salpi, si les cadenes prenen massa tensió, unes palades avant alleujaran la tensió
facilitant la maniobra.

maniobra de navegació
Cadascuna de les operacions per adaptar la navegació, la posició o la situació del vaixell d’acord amb les
circumstancies de vent, mar o les purament nàutiques o tàctiques.
maniobres de rescat al caure un home a l'aigua
El rescat de persones que per qualsevol circumstància hagin caigut a l'aigua, requereix de la seva
recuperació en el menor temps possible a manera d'evitar l'aparició d'hipotèrmia, a més de maniobrar la
nau amb la suficient diligència per a evitar ocasionar-li algun dany físic al nàufrag.
Per a això es requereix que la capacitat de resposta de la dotació i dels oficials de pont sigui ho mes eficaç
possible, el que aquesta relacionat directament amb el grau d'entrenament que posseeixin referent a això.
Per tal és important la pràctica de xafarranxos i xerrades ben bé una vegada per setmana o ho mes
habitual possible dintre de l'itinerari de la nau.
També es pot contar a bord amb publicacions com el Manual “De Recerca I Salvament Per a Vaixells
Mercants” M.I.R.S.A.R, manuals d'assistència medica a nàufrags, publicacions sobre seguretat de treball a
bord, entre unes altres, el coneixement de les quals ajudarà a millorar la capacitat de resposta davant
aquests esdeveniments.
Per altra banda és convenient que les embarcacions tinguin en un lloc visible del pont el diagrama evolutiu
del seu vaixell d'alguna maniobra d'home a l'aigua, a manera d'estalviar temps en l'elecció de la maniobra
adequada.
maniobra de Scharnow al caure un home a l'aigua
Aquesta maniobra és adequada per a tot tipus d'embarcació que pretengui arribar en el menor temps i
espai possible al rumb oposat en un punt del track anterior quan es nota l'absència d'un home a bord i es
va en la seva recerca.
Es porta a terme ficant la canya a la banda que caigui mes ràpid segons la corba d'evolució, generalment a
estribord, navegant a tota maquina avant, aguantant fins a caure 240º del rumb original, moment que es
canvia tot el timó a la banda contrària, mantenint-lo així fins que faltin 20º per a arribar al rumb oposat, tot
seguit es posa el timó a la via mentre el vaixell segueix caient fins a assolir el rumb oposat que es duia.
maniobra de Toynbee
Maniobra efectuada per a compensar l’oïda mig, consistent a empassar-se la saliva mantenint els narius
tapats i la boca tancada, a fi de provocar un moviment a la trompa d’Eustaqui que permetí el pas de l’aire.
maniobra de Valsalva
Maniobra efectuada durant el descens per a compensar l’orella mitjana, consistent en una expiració
forçada amb la glotis tancada.
maniobra de Williamson al caure un home a l'aigua
Aquesta és similar a la de Boutakoff, és pràctica per a la majoria dels vaixell, especialment de gran tonatge
i quan existeix una condició de visibilitat reduïda, foscor o mal temps, circumstàncies que facin presumir la
pèrdua de contacte visual amb la persona caiguda.
Consisteix a ficar tota la canya cap a la banda de caiguda fins a assolir caure uns 60º del rumb original,
moment que es canvia tot el timó a la banda contrària, mantenint-lo així fins que li faltin 20º a la proa per a
arribar a el rumb oposat a l'inicial, tot seguit es posa el timó a la via mentre el vaixell segueix caient fins a
arribar a el rumb oposat on es comença a iniciar la maniobra de parada del vaixell a l'arribar a l'instant.
Serà necessari realitzar les correccions del rumb final pròxim a l'oposat, segons siguin les condicions de
càrrega del vaixell, ja que d'una altra manera les desviacions poden ser importants.
maniobra en canals
La navegació en canals exigeix al navegant rapidesa en les decisions, exactitud i coneixement.
Pel mateix ha estat interessant conèixer el comportament del vaixell en aquells llocs que representen una
limitació per a la maniobra, com també les seves característiques evolutives.
En general la navegació per canals demanda el zel i professionalisme de qui estan a càrrec de la
conducció de l'embarcació, preveient en això tots els aspectes tècnics, teòrics, especialment l'experiència,
fent ús de tots els mitjans i dades disponibles per a dur una derrota segura en aquestes zones.
Alguns aspectes a considerar són els següents:
• Verificar funcionament de la canya i servomotor.
• Navegar el track recomanat per la carta.
• Dur el vaixell situat constantment per demarcació visual.
• Navegar a velocitat adequada en aigües de poca profunditat o restringides.

• Emprar el radar com ajuda a la navegació.
• Vigilància constant a l'exterior.
• Fer ús del ecosonda.
• Cobrir el castell i tenir un o dos draps arriats, d'acord a la profunditat, en passos perillosos o on les dades
de la carta siguin poc fiables.
• Aplicar les característiques evolutives del vaixell.
• Aplicar el reglament internacional per a prevenir els abordatges.
maniobra en un canal lliure per a navegar
• L’espai mínim de canal lliure per a navegar serà de cinquanta metres, en els trams rectes.
En els recolzes aquesta extensió s'ampliarà el necessari perquè puguin virar.
• Els accessoris dels vaixells o artefactes navals, mercaderies, materials i, en general, qualsevol cosa
llançada o caiguda a les aigües de ports o canals, haurien de ser extrets pels seus propietaris o pels seus
representants dintre del termini que a aquest efecte els fixi l’autoritat.
Quan no es complís en temps amb aquesta obligació i l'objecte submergit, constituís un obstacle o un perill
per a la navegació, aquesta autoritat podrà procedir d'ofici a l'extracció, a càrrec dels responsables.
Tot vaixell fondejat mantindrà una embarcació llesta a arriar per a prestar els auxilis necessaris en cas
d'accidents.
Quan els vaixells estiguin en andanes aquesta obligació la complirà el de més fora.
Els vaixells fluvials que duguin a remolc pot auxiliar, ho mantindran allistat per a l'eventualitat avantdita
Quan els vaixells naveguin per aigües d'un port ho faran a una velocitat mínima compatible amb la seva
maniobra la qual cap cas serà superior a sis (6) nusos, per a evitar avaries a les embarcacions atracades
per efecte del moviment produït per les aigües.
L’autoritat exceptuarà a determinats tipus de vaixells quan es provi que el desplaçament d'aquests a
velocitats majors no produeixen moviments que poden perjudicar a altres embarcacions.
maniobra en aigües restringides
Es pot entendre per aigües restringides aquelles que representen una limitació espacial per a la maniobra
del vaixell tant en superfície com en sonda, o succintes com aquelles que solament representen una
limitació de profunditat, serà llavors important la relació pispa calat del vaixell, i la relació ample sonda del
lloc que es navegui.
El vaixell al navegar per aigües restringides experimentarà una sèrie de pertorbacions que afectaran la
seva capacitat de maniobra amb greu risc de sofrir un accident, abordatge o avarada, tot això motivat per
una important pèrdua de velocitat, variació dels calats i fenòmens d'interacció.
maniobra ferma
Conjunt de l’eixàrcia disposada de forma fixa que serveix per subjectar i mantenir la posicions del pals, la
xemeneia i altres elements del vaixell. Sinònim d’eixàrcia ferma.
maniobra inicial al caure un home a l'aigua
El perill més immediat que corre l'home que cau a l'aigua, és ser copejat per l'hèlix al ser succionat pel
corrent d'aspiració, perill que augmenta en els vaixells bihèlix.
Pel que inicialment el recomanable és parar la maquina i allunyar les hèlixs del nàufrag caient cap a la
mateixa banda que es troba i parar la màquina, així mateix és important anotar la situació al moment de
saber del cas, això es pot fer amb el M.O.B (Man Over Board) del GPS, que és una funció especial que
consisteix a estrènyer una tecla o botó perquè es gravi la situació al moment de caure l'home a l'aigua.
Per a portar a terme aquesta operació es conta amb un escàs temps, 10 a 20 segons, depenent de la
velocitat i distància a la popa del punt de caiguda, pel que qui hagi vist la caiguda informarà pel mitjà mes
expeditiu a l'oficial de guàrdia en el pont la banda a la qual va caure, amb la veu; “Home a l'Aigua per
Estribord/Babord”, segons sigui el cas.
Al mateix temps tant l'oficial com la dotació disponible llancessin un cercle salvavides amb el seu respectiu
senyal lluminosa i fumígena si és possible, amb la clara intenció que el naufrago la utilitzi i a més que
serveixin de senyalització per a marcar el lloc de caiguda.
És recomanable a més llançar a l'aigua altres objectes flotants com boietes o un tambor buit, a manera
d'ajudar encara més a la seva posterior localització.
Això degut al fet que una persona surant entre les ones, és molt difícil ser vista des del vaixell, àdhuc
passant molt prop del, agregant a això que els cercles salvavides comuns és difícil detectar-los de dia i
pitjor àdhuc de nit.
El nàufrag i/o els dispositius llançats a l'aigua no han de ser perduts de vista en cap moment per a això es
designessin guaites apostats a cada banda amb prismàtics per a potenciar la visibilitat.

Per altra banda l'oficial al seu torn difondrà la veu en forma clara a la resta de la dotació i al capità de la
nau, a més d'alertar amb l'alarma respectiva, s'hissés a més la bandera *Oscar “O” (Home a l'Aigua), per si
es troben altres naus o embarcacions en les proximitat, aquest senyal ajudarà a entendre la idea de
maniobra per part d'aquestes i aconseguir la seva cooperació en la busca després d'un contacte radial.
Una vegada que se suposi o tingui la certesa que la popa ha depassat al nàufrag, es tornarà a donar
màquina i el capità que si es troba en el pont triarà la maniobra més convenient per a efectuar el rescat.
També mentre s'efectua la maniobra de busca s'han de preparar el bot o balsa salvavides, per a això
caldrà des trincar-ho i embarcar la dotació amb les seves respectives armilles salvavides quan sigui
necessari.
L'arriat del bot s'ha d'efectuar solament quan l'oficial a càrrec de l'ordre, per a no incórrer en un nou perill
per apressar la feina.
Cap esmentar que la recerca de l'home a l'aigua ha de prosseguir mentre hagi probabilitats de trobar-lo
amb vida i encara superant aquest temps en forma raonable.
maniobra per amarrar a una boia
La maniobra adequada a l’acostar-nos a la boia amb la proa al vent.
Al tenir-la per la mateixa proa, donar enrere per a parar l'arrencada.
Agafar la boia amb una gafa.
En cas que no puguem acostar-nos amb la proa al vent, ho farem passant al seu costat pel seu sobrevent
a poca velocitat.
A tenir-la per la amura donarem enrere i el vent s'encarregarà d'acostar-nos a ella.
maniobra per amarrar amb dues ancores
Per amarrar amb dues ancores, seguim els següents passos, per aquest ordre:
Naveguem paral·lels al moll, amb poca arrencada i amb cura d'estar lliures de les cadenes d'altres vaixells.
• Fons a babord.
• Timó a babord.
• Filem cadena.
• Parem arrencada.
• Aguantem cadena de babord.
• Fons a estribord.
• Timó a estribord.
• Màquines enrere.
• Filem les cadenes.
• Parem màquina.
• Donem amarres.
• Afirmem amarres.
• Tibem cadenes.
maniobra per amarrar de punta amb un àncora
Per amarrar amb dues ancores, seguim els següents passos, per aquest ordre:
Naveguem paral·lels al moll, amb escassa arrencada i de bon tros cuidant d'estar lliures de les cadenes
d'altres embarcacions.
• Fons a babord.
• Timó a babord.
• Fila cadena.
• Màquina enrere.
• Aguantem cadena.
• Timó a estribord.
• Filem cadena.
• Parem màquina i comencem a tirar amarres.
• Afirmem les amarres i tibem les cadenes.
maniobra per apropar-se dos embarcacions en alta mar
En nombroses ocasions resulta necessari l'aproximar dues embarcacions estant en alta mar.
Els motius poden ser múltiples: traspàs d'utensilis, canvi de tripulació, prestar alguna ajuda.
En principi aquesta maniobra no té perquè ser complicada, sobretot si es realitza amb ambdues
embarcacions parades; però el problema arribarà en cas que l'aproximació es realitzar-se en moviment.

En aquests casos, el primer que hauríem de tenir bé clar és que un de les embarcacions es mantindrà en
moviment, amb rumb i velocitat constants, mentre que l'altre serà el qual realitzi la maniobra, la qual es
desenvoluparà en la popa del vaixell que està movent-se.
La maniobra serà la següent:
• A poc a poc s'anirà duent l’amura del que arriba a cap a l'aleta de l’arriba’t a, una mica que caldrà fer a
poc a poc i preparat en tot moment per a ficar el timó cap a fora en cas que sigui necessari.
• Hem de recordar que una ficada de timó representa proa a un costat i popa al costat contrari.
Per a establir posicions, cal dir que a nivell general aquesta maniobra d'acostament la realitzarà sempre el
vaixell més petit, entrant per sotavent i escapolint-se si fos necessari abans de quedar-se al costat sense
possibilitat d'evasió.
Per ultimo, assenyalar que si es necessita llençar caps per al remolc, caldrà tenir molt en compte el vent.
maniobra per atracar de punta al moll
Entrar navegant en paral·lel al moll, passant a una distància igual a la longitud de cadena que es vulgui
filar, més l'eslora del vaixell i més la distància de popa al moll.
• A l'arribar a l'instant fixat, hauríem de donar fons a l'àncora de fora.
• Posarem el timó a aquesta mateixa banda, afluixant la cadena de forma seguida.
Quan s'hagi afluixat suficient, farem pivot sobre ella donant unes palades avant perquè la popa passi la
proa dels altres vaixells.
• Donar enrere i la popa caurà a babord.
En cas que al donar enrere la popa, ens anéssim damunt d'altre vaixell, hauríem de parar màquina, donar
avant amb el timó cap al lloc on estigui el perill i quan hàgim assegurat la maniobra tornarem a donar-li
enrere.
maniobra per a capejar un temporal
Una de les formes de navegació amb mal temps consisteix aguantar el temporal per la proa o l’amura fins
que calmi, per als vaixells convencionals la millor formar de suportar un temporal és per la proa, atès que
les de les amures estan dissenyades per a rebatre amb facilitat l'aigua cap a fora.
La maniobra consisteix bàsicament a governar el vaixell a manera de quedar amurats a la mar, és a dir,
rebre les ones en angles de entre 25 a 45 graus cap a un o altre costat de la derrota cada cert temps,
intentant abans de res no travessar-ne a la mar.
D'aquesta manera s'evita que el vaixell submergeixi la proa en forma perpendicular a les ones amb el risc
d'entrar per ull en un sí.
S'ha d'ajustar la velocitat evitant així la cabotada, el sincronisme longitudinal i la consegüent impossibilitat
per a remuntar una ona des d'un sí fins a una cresta (entrar per ull).
Com el impacte de l'ona està en relació amb l'àrea exposada al mar, el vaixell la proa del qual tingui més
superfície, haurà de reduir més la seva velocitat.
El triar entre rebre el mar per la proa o per l’amura dependrà llavors de la forma de la mateixa.
La diferència de calats té d'altra banda gran influència, si el vaixell està molt empopat, la proa tendeix a
guinyar a l'una i l'altra banda i serà difícil mantenir-lo a rumb proa al mar.
maniobra per a córrer un temporal
Córrer un temporal consisteix a navegar amb la mar i vent per la popa o per l'aleta de manera que el vaixell
avanç en una zona de sotavent creada pel mateix.
Aquesta maniobra s'ha d'efectuar de bon tros cuidat, sobretot amb el govern del vaixell, degut al fet que el
timó queda parcialment fora de l'aigua quan s'aixeca la popa, governant malament a l'una i l'altra banda
acabant-se per perdre el rumb, així com també la màquina es dispara, doncs l'hèlix està de vegades fora
de l'aigua.
Per altra banda si el vaixell dóna alguna guinyada, qualsevol cop de mar que venja per la popa, tendirà a
accentuar la guinyada i el vaixell es pot travessar quedant en molt dolentes condicions marineres.
També pot ocórrer que si l'eslora i velocitat del vaixell és similar a la de les ones, que ens trobem corrent
muntat sobre la cresta de l'ona.
Si l'ona trenca, el vaixell serà projectat amb la massa d'aigua que trenca i començarà a lliscar-ne fent surf.
En aquesta circumstància una guinyada a babord o a estribord és impossible de controlar i el vaixell es
travessa.
Això s’ha de evitar i la millor forma de fer-lo és disminuir la velocitat fins a un valor bé per sota de la
velocitat de les ones.
No obstant això aquesta velocitat no s’ha de reduir tant com per a permetre que l'ona arribi a trencar en la
popa.

maniobra restringida
És diu del vaixell que la capacitat de maniobrar esta limitada.
maniobra volant
Conjunt de cordes d’un vaixell emprades per a manejar son aparell o per a fer qualsevol altra maniobra,
tant si aquestes cordes laboren per politges com si no hi laboren.
maniobrabilitat
Qualitat que permet a una embarcació caure a una o altra banda amb rapidesa, posar-se en moviment o
detenir-se ràpidament.
maniobrabilitat
Qualitat d’allò que pot ser fàcilment maniobrable.
maniobrabilitat d’un vaixell
Capacitat que té un vaixell de respondre positivament al timó i la màquina.
maniobrable
Que és fàcil de maniobrar, que por ser maniobrat.
maniobrar
Fer una maniobra.
maniobrar amb independència
Maniobrar separadament algun vaixell sense subjecció a les maniobres generals de l’esquadra o divisió
que pertany.
maniobrar amb vents durs
En aquestes circumstàncies és necessari disminuir la superfície de velamen prenent una o dues faixes de
rissos; si aquestes estan en l'extrem alt de la vela, no hi ha més que recollir la part de vela compresa entre
la faixa que es vol prendre i l’antena i amarrar sobre aquesta les badernes, però si estan en el pujament,
tindrem la cura de recollir-la en forma semblant i amarrar les badernes de tal manera que treballin sobre la
ralinga i no sobre el drap, de la vela: la amura la canviarem al garrutxos de proa de la faixa i l'escota la
deixarem on està; però el garrutxo de popa de la faixa ho durem a besar amb el guardacap del puny,
afirmant-lo fortament.
Les faixes de rissos es prendran primer a una vela i després a una altra, mai les dues alhora, per a prendre
els rissos s'orsa una mica, procurant no perdre el govern del vaixell.
Es comprèn perfectament que quan s'estigui navegant i s’hagin de prendre rissos a les veles, en el primer
cas, serà necessari arriar-les, en el segon, només una quantitat igual a l'altura de la faixa, anant amb
compte en aquest últim cas, d'afirmar l'amarra abans de prendre la faixa de rissos.
Quan es navega amb vents durs, encara que es vagi a cenyir, les escotes aniran com sempre, sobre volta
sense amarrar, i menys caçades que amb bon temps, perquè l’aparell sempre vagi en vent, i el vaixell amb
suficient arrencada, les drisses clares per poder arriar ràpidament l'aparell si fos necessari, tots els pesos
col·locats del centre cap a popa, sense arribar a aquesta extremitat, deixant la proa alterosa, i els tripulants
asseguts a pla.
maniobrar amb vents ratxejats
Hem abans de veure la forma com s’ha de maniobrar, recordar que no hi ha vents constants, tots són
ratxejats, però les variacions poden ser més o menys intenses: nosaltres ens referirem a vents la força
dels quals varia amb relativa intensitat.
Amb aquests vents hem de vigilar atentament les ratxes; aquestes són molt fàcils de distingir pel cabrilleig
de la mar i una taca fosca que ve avançant ràpidament cap a nosaltres, s'aprofitaran les ratxes per a
guanyar sobrevent, però sempre atents a la caiguda de la vela, per la qual governarem, procurant que no
toqui, i d'aquesta manera en les orsades no hi ha el perill que el vaixell es quedi parat.
Si la intensitat del vent és tal que sigui insuficient l'efecte produït per l’orsada per a contrarestar el de les
ratxes, es llescarà l'escota del trinquet, i si això no fos suficient, la de la major, o arriant ambdues si la
intensitat de la ratxa fos tal que exigís aquesta mesura.
Si la mar fos arborada, haurien de tenir-se en compte els efectes de la mateixa, doncs cada ona que xoca
contra l'amura produeix un efecte d'arribada sobre l'embarcació, que haurà de tenir-se molt present per a

contrarestar-la per mitjà del timó, que es ficarà d'orsa un moment abans que el cop de mar arribi al vaixell,
arribant novament una vegada passat, perquè el vaixell no perdi mai el seu arrencada.
Si no es procedís així, és a dir, si no es orses al cop de mar i aquest coincidís amb una ratxa de vent,
l'efecte de la mar ens impediria orsar, i llavors la ratxa agafaria al vaixell travessat, existint el perill de donar
la tombarella.
Quan naveguem amb vent llarg, a l'estrènyer la ratxa ficarem el timó d'arribada: si la ratxa és forta,
s’amolla l'escota de la major, i si és necessari s'efectua igual amb la del trinquet, si la intensitat segueix
augmentant, es deixa anar l'escota de la major, efectuant-se igualment amb la del trinquet per ràpidament,
descarregar l’aparell, si aquests efectes fossin insuficients, llavors ja no queda altre recurs que arriar la
major i córrer a un llarg o en popa amb el trinquet només i, si és necessari, amb tots els rissos, posant en
casos extrems aquesta vela a mig pal.
Si navegant en aquestes condicions la mar fos molt arborada, és necessari tenir en compte l'efecte de la
mateixa per arribar un moment abans que el cop de mar agafes a l'embarcació; d'aquesta manera ho
rebrem per la popa i no existeix el perill que es té rebent-lo per l'aleta, doncs si en aquell moment
augmentes la ratxa i es desitges arribar, seria impossible per l'efecte del xoc de la mar contra l'aleta,
podent-ne ensorrar l’embarcació, travessar-ne a la mar i donar la tombarella.
En aquestes circumstàncies és quan més convé conservar el govern, i com vulgui que, a causa de la
mateixa mar, el timó està freqüentment fora de l'aigua i les veles es queden sense vent en el sí de les
ones, són causes totes que tendeixen a travessar l'embarcació: de manera que, per a evitar-lo, se ha de
governar-se amb espadella, i a no ser possible es deixa anar un àncora flotant per la popa.
En dolents temps, sobretot, és quan cal tenir arriats els obenquells de sotavent.
maniobrar les veles
Fer funcionar les veles d’una nau.
maniobrar un aparell
Fer funcionar amb la mà un instrument, una màquina, etc.
maniobrar un vaixell
Dirigir el moviment del vaixell per mitjà del timó i la màquina.
maniobrer
Persona de comanda o dirigeix l’exercici la maniobra d’un vaixell.
maniobres navals
Conjunt d'exercicis combinats destinats a mantenir l'ensinistrament d'unitats de les marines de guerra.
En elles es porten a terme pràctiques diverses sobre combat, tàctiques i logística.
maniobres perilloses
• Queda prohibit a tots els vaixells passar-se en els canals d'accés o efectuar maniobres imprudents o
perilloses.
• Els vaixells que naveguin en l'interior del port en un mateix sentit no podran avançar-se un a un altre,
havent de mantenir-se a distància prudencial.
Aquesta disposició no s'aplicarà als remolcadors, quan naveguin aïlladament, ni a les embarcacions
menors.
No obstant això aquestes embarcacions, no interferiran la navegació dels vaixells majors en els dics,
dàrsenes, avantports i en tot altre lloc de l'interior dels ports.
• Quan un vaixell necessiti realitzar proves de màquines amb moviment d'hèlixs, el seu capità demanarà
autorització prèvia a la dependència de l’autoritat que correspongui i abans d'iniciar-les, reforçarà amarres,
col·locarà senyals i apostarà personal per a advertir a embarcacions menors pròximes.
Aquestes mesures s'extremaran quan les hèlixs sobresurtin de la superfície de l'aigua o del costat del buc.
manipulació
Acció de moure la càrrega en els diferents llocs per on aquesta haurà de passar (fàbrica, terminals,
magatzems), així com carregar-la i descarregar-la de l'o els vehicles que hauran de traslladar-la a la seva
destinació.
manipulació d’un contenidor al costat del vaixell

És el servei de enganxi i desenganxi del contenidor en moll (principalment assegurament del spreader de
la grua en els cantes superiors del contenidor), que realitzen usualment dos estibadores en terra per cada
grua del vaixell treballada.
També se li denomina manipulació o mobilització de càrrega en moll, gremis marítims o treballadors en
terra.
Usualment el cobrament s'aplica per tona mètrica de càrrega bruta (inclosa la tara del contenidor)
manipulació d’un contenidor buit
Des del lloc de descàrrega en el terminal portuari o un terminal d'emmagatzematge extra portuari, i la seva
posta sobre el vehicle de càrrega per al recollida d'un contenidor buit, en el cas de càrrega d'exportació; i
manipulació del contenidor buit des del vehicle de càrrega fins al lloc de càrrega en el terminal portuari o
un terminal d'emmagatzematge extra portuari, per a el lliurament del contenidor buit, en el cas de càrrega
d'importació.
Aquest servei ho presten, el prestador de serveis que té assignada una zona d'emmagatzematge en el
terminal portuari i el terminal d'emmagatzematge extra portuari, i consisteix en la utilització d'un equip de
descàrrega ("stacker" o també muntacàrregues).
manipulació d’un contenidor ple en la terminal d'emmagatzematge extra portuari
Del vehicle de càrrega al lloc de càrrega, i posteriorment des del lloc de descàrrega per al seu lliurament al
vehicle de càrrega que ho traslladarà al costat del vaixell o a la zona de "prestacking", en el cas de càrrega
d'exportació; i del vehicle de càrrega que ha traslladat un contenidor ple que ha estat descarregat del
costat del vaixell o la zona de "prestacking" al lloc de descàrrega, i posteriorment des del lloc de càrrega i
la seva posta sobre el vehicle de càrrega, en el cas de càrrega d'importació.
Aquest servei ho presta el terminal d'emmagatzematge extra portuari, i consisteix en la utilització d'un
equip de càrrega ("stacker").
manipulació d’un contenidor ple la zona d'emmagatzematge del terminal portuari
Del vehicle de càrrega al lloc de descàrrega, i posteriorment des del lloc de càrrega per al seu lliurament a
l'equip de tracció que ho traslladarà al costat del vaixell o a la zona de "prestacking", en el cas de càrrega
d'exportació; i de l'equip de tracció que ha traslladat un contenidor ple que ha estat descarregat, del costat
del vaixell o la zona de "prestacking" al lloc de descàrrega, i posteriorment des del lloc de càrrega i la seva
posta sobre el vehicle de càrrega, en el cas de càrrega d'importació.
Aquest servei ho el prestador de serveis que té assignada una zona d'emmagatzematge en el terminal
portuari, i consisteix en la utilització d'un equip de càrrega ("stacker").
manipulació de la càrrega
Existeixen diversos mètodes de manipulació, que depenen del tipus i naturalesa de la càrrega
manipulació segons tipus de càrrega:
• Càrrega General: La càrrega solta es manipula i embarca com a unitats separades.
Són transportats tradicionalment per vaixells de línia petits que, donades les característiques d'aquesta
càrrega, passen part important del seu temps en els ports en el procés de càrrega i descarregui.
El Vaixell de càrrega general té grues per facilitar el manipulació de la càrrega.
Els productes de gran volum són acomodats generalment sobre coberta, ja que la dimensió de les
escotilles impedeix el seu ingrés a l'interior de la bodega.
Els productes pesats es manegen amb grues especials.
• Càrrega a orri: Els granels sòlids o secs i líquids requereixen poca manipulació, mobilitzant-se cap als
vehicles de transport en bandes transportadores i doctes respectivament, empesos per bombament o
succió, cullerots i altres elements mecànics.
manipulació segons naturalesa de càrrega
• Carrega Perible: Requereix una manipulació normal, però anant amb compte d'elements tals com el
control de la temperatura i les condicions climàtiques.
• Càrrega Fràgil: Manipulació molt acurat. La grandària, forma i espessor de l'embalatge extern poden
incidir en el nivell de risc.
Són essencials per la manipulació en aquest cas els rètols o marques de l'embalatge que indiquen la
fragilitat de la càrrega.
• Càrrega Perillosa: Sotmesa a regulacions internacionals molt estrictes quant a la seva manipulació.
En la Unió Europea, cada manera té les seves normes pel manipulació, embalatge, retolació,
magatzematge i transport de productes perillosos.
Exigeixen una estiba i trinca més acurada que qualsevol altre tipus de càrrega.
Ha d'anar-se amb compte en embarcar càrrega perillosa juntament amb altres productes.

Abans d'estibar asseguri's que els productes en qüestió són compatibles.
Han de situar-se de manera que siguin accessibles.
manipulació del clima
La manipulació del clima és l'acte d'alterar l'ambient per produir canvis en el clima.
Té com a objectiu prevenir climes extrems i fenòmens naturals com a huracans o tornados; produir climes
per al benefici dels éssers humans, com a pluges en una zona de sequera; i provocar un desastre natural
contra un enemic o rival per a estratègies tàctiques i militars.
En moltes cultures hi ha hagut pràctiques màgiques i religioses per manipular el clima.
Per exemple, alguns indis americans tenien rituals que suposadament podien invocar a la pluja.
A més, en la mitologia grega, Ifigenia va ser oferta com a sacrifici per apaivagar la ira de la deessa
Artemisa, qui s'havia encarregat que la flota dels aqueus viatgessin en la tranquil·litat en el començament
de la Guerra de Troia.
En l'Odissea d'Homer, Èol, Déu dels vents, li va regalar a Odieu i a la seva flota els quatre vents en una
borsa.
No obstant això, mentre Odieu dormia, els mariners van obrir la borsa per buscar un botí, perdent així el
curs pel vendaval resultant.
En l'antiga Roma, el lapis manalis va ser una pedra sagrada que es trobava als afores de Roma, a prop a
les muralles servianes, en el temple de Mart.
Quan Roma va sofrir una forta sequera, la pedra va ser arrossegada cap a la ciutat.
Les bruixes de Berwick a Escòcia van ser culpables d'usar màgia negra per invocar tempestes per
assassinar al Rei Jacobo VI d'Escòcia quan gairebé s'enfonsa la nau sobre la qual viatjava.
Les Bruixes d’Escandinàvia suposadament venien el vent en borses o ho guardaven en caixes de fusta,
aquestes borses de fusta eren venudes als mariners els qui podien alliberar-les quan no hi havia vent.
En diversos llogarets de Navarra, li oraven a Sant Pere perquè plogués en temps de sequera.
Si no plovia, llevaven l'estàtua de Sant Pere de l'església i la llançaven al riu.
Probablement el primer exemple de la manipulació del temps en la pràctica va ser el parallamps.
En la dècada dels 50's, John von Neumann, científic computacional i també un dels primers a parlar sobre
la manipulació del clima va afirmar que si la terra entrés en una altra era de gel, una solució preventiva
seria contaminar la superfície de les glaceres.
Això podria canviar significativament l'albedo, incrementant així l'energia solar absorbida pel planeta.
No s'ha comprovat aquesta proposta per ser materialment impossible.
En els 50's i 60's Wilhelm Reich va realitzar experiments de cloudbusting (trencament de núvols), els
resultats són controvertibles i no acceptats completament pels científics.
10 anys després, Jack Toyer va construir un generador de pluges a la illa les palmeres prop de Grafton
amb un mirall solar, càrrega estàtica electromagnètica, i freqüències infraroges de llum per induir el temps
meteorològic a les zones properes a Austràlia.
El seu treball ho va continuar el seu predecessor, Peter Stevens.
Sembra de Núvols és una tècnica molt comuna per modificar les precipitacions; funciona mitjançant la
dispersió de substàncies en l'aire que alteren els processos dins dels núvols.
Com la necessitat de l'aigua ha augmentat, s'ha millorat aquesta tècnica.
Crítics assenyalen que la sembra de núvols funciona en condicions on anava a ploure.
Aquesta tècnica és usada en una varietat de països amb sequeres, com Estats Units, Xina, Índia i Rússia.
A Xina hi ha molta dependència en àrees amb sequera.
Als Estats Units, se li injecta a un núvol gelo sec i/o Iodur de plata, ja sigui per avió o des de terra.
En àrees muntanyenques dels Estats Units com les Muntanyes Rocoses de Canadà i Serra Nevada.
No obstant això, els resultats no han estat molt satisfactoris.
manipulació i transferència de contenidors
La manipulació i transferència descrits, que realitzen els prestadors de serveis que tenen assignades
zones d'emmagatzematge en el terminal portuari i els terminals d'emmagatzematge extra portuari.
manipulation
En terminologia anglesa = Moviment, manipulació.
manòmetre
Instrument destinat a mesurar la pressió de gasos i vapors.
manòmetre

El manòmetre és un instrument utilitzat per al mesurament de la pressió en els fluids, generalment
determinant la diferència de la pressió entre el fluid i la pressió local.
En la mecànica la pressió es defineix com la força per unitat de superfície que exerceix un líquid o un gas
perpendicularment a aquesta superfície.
La pressió sol mesurar-ne en atmosferes (atm); en el sistema internacional d’unitats (SI), la pressió
s’expressa en newtons per metre quadrat; un newton per metre quadrat és un pascal (Pa).
L’atmosfera es defineix com 101.325 Pa, i equival a 760 mm de mercuri en un baròmetre convencional.
Quan els manòmetres han d’indicar fluctuacions ràpides de pressió se solen utilitzar sensors electrostàtics
que proporcionen una resposta instantània.
Cal tenir en compte que la majoria dels manòmetres mesuren la diferència entre la pressió del fluid i la
pressió atmosfèrica local, llavors cal sumar aquesta última al valor indicat pel manòmetre per a trobar la
pressió absoluta.
Quan s’obté una mesura negativa en el monòmetre és deguda a un buit parcial.
manòmetre flexible
Manòmetre proveït d’un tub connectat a les botelles d’aire comprimit.
manometria
Mesura de les pressions dels fluids.
manomètric
Relatiu o pertanyent al manòmetre o a la manometria.
manoreductor
Aparell la funció del qual és mesurar la pressió líquida o gasosa dintre d’unes ampolles tancades.
Els manòmetres que mesuren líquids empren mercuri.
La pressió és mesura connectant el tub a l’ampolla en la seva branca inferior oberta, mesuran el desnivell
de mercuri.
manovella
Ormeig per a pescar als rius, consisteix en una xarxa de forma cònica, muntada al vol d’un cèrcol de
canya, amb un pal que fa l’ofici de mànec.
manovella
Mecanisme de transmissió de moviment consistent en una barra o peça allargada un extrem de la qual
hom fixa a un eix, que és accionada per l’altre extrem per tal d’imprimir a l’eix un moviment de rotació.
manovella de l’arjau
La canya del timó.
manovella de winches
Manovella necessària per a fer funcionar un winches.
Té un extrem dentat que s'introdueix dintre del winches.
manró
Manyoc fet amb la cadeneta i es lliga al bot.
manso
Hom ho diu del patró de pesca que avara primer.
manta
En sentit figurat, es diu d’una vela molt gran.
manta
Tros gran de tela de llana gruixuda, que s’utilitzava a les naus de guerra del segle XVII, per apagar els focs
llençats damunt la coberta per l’enemic.
mantalona
Teixit de cotó utilitzat a les illes Filipines i altres del sud d’Àsia, per fer veles per embarcacions.

mantell
Part del globus terraqüi intermèdia entre el nucleó i l'escorça, constituïda de material relativament plàstic.
mantell freàtic
Extensió plana, relativament uniforme, d’aigües subterrànies que reposa, en la seva part inferior, damunt
un nivell de roques impermeables.
mantellet
Ballester encarregat de la defensa de naus i de costes, probablement resguardat per un mantellet.
manteniment
Tasques necessàries perquè un equip sigui conservat o restaurat de manera que pugui romandre d'acord
amb una condició especificada.
manteniment
Tots els procediments i activitats requerides per mantenir l'equipament operacional.
manteniment correctiu
Tasques de reparació d'equips o components avariats.
manteniment d’una balsa salvavides
Si són bales rígides hauríem d'inspeccionar-les a intervals regulars i reposar les avaries descobertes.
En les insuflables hem de dur-les a revisar atenent a la caducitat del certificat de l'última revisió.
Les revisions les efectua personal especialitzats i conforme al Conveni SOLES (Safety Of Life At Sea) i té
caràcter anual.
L'únic manteniment al nostre abast és revisar l'estat del contenidor, mai l'hem d'obrir si no és per
necessitat.
Dintre de les revisions periòdiques hauríem de tenir present:
• Anualment han d'obrir-se i verificar el seu funcionament i neteja.
• Cada dos anys es canviarà la pirotècnia.
• Cada tres anys es canviaran els aliments, aigua, així com els accessoris en mal estat.
Una balsa bé cuidada té una vida útil d'uns 15 anys.
manteniment del motor nàutics
Un curós rodatge inicial i un manteniment regular són summament importants per a la fiabilitat i el
rendiment (inclòs el consum de combustible) de qualsevol motor.
Això s'aplica als motors nàutics tant interns com forabord.
Tot fabricant de motors recomana un servei a intervals determinats que s'han de respectar rigorosament,
sobretot en el cas de serveis bàsics tals com els canvis d'oli, filtres i separadors.
Un motor nou o rea condicionat s'ha de fer funcionar amb cura.
S'ha de seguir el programa de manteniment del fabricant del motor.
El treball mecànic complex s'ha d'encomanar a un mecànic competent.
Les conseqüències de no respectar les normes de rodatge i de manteniment poden suposar una
disminució irrecuperable del rendiment d'un motor.
Un bon manteniment preventiu és molt més important en els llocs on el combustible és de baixa qualitat.
Això pot donar lloc a dipòsits amb un elevat contingut de carbó, així com a baixes temperatures del motor i
a una pèrdua considerable de potència.
En els motors diesel, l'alt contingut de sofre del combustible de baixa qualitat exigeix una substitució
primerenca dels injectors.
El primer signe de la necessitat de canviar els injectors és un major consum de combustible (o una
disminució de la potència) i el ennegriment del fum d'escapament.
En la següent llista s'enumeren les causes possibles de la densificació del fum d'escapament en els
motors diesel:
Fum d'escapament negre:
• Motor sobrecarregat.
• Falta d'aire.
• Injectors gastats.
Fum d'escapament blanc:
• Injectors/vàlvules fora de punt.

• Vàlvules d'admissió amb fugides o vàlvules de sortida cremades.
• Cercles de pistó danyats i gastats.
• Compressió baixa.
• Contrapressió d'escapament.
Fum d'escapament blau:
• Oli en la càmera de combustió (normalment en motors d'aspiració), per desgast de les guies de les
vàlvules o per desgast o trencament dels cercles de pistó.
• En els motors sobrealimentats amb turbofufant, per alguna de les causes indicades o per la presència
d'oli en la part del turboufant més pròxima a l'escapi a causa de una pèrdua.
manteniment predictiu
Tasques de seguiment de l'estat i desgast d'una o més peces o component d'equips prioritaris a través
d'anàlisis de símptomes, o anàlisis per avaluació estadística, que determinin el punt exacte de la seva
substitució.
manteniment preventiu
Tasques d'inspecció, control i conservació d'un equip/component amb la finalitat de prevenir, detectar o
corregir defectes, tractant d'evitar avaries en el mateix.
manteniment selectiu
Serveis de canvi d'una o més peces o components d'equips prioritaris, d'acord amb recomanacions de
fabricants o entitats d'investigació.
mantenir el rumb
Maniobra o acció del pilot o timoner, per a mantenir un rumb establert pel navegant, per a navegar en una
determinada ruta.
mantenir sobrevent
Conservar-se en el semicercle d’aquest nom, a pesar de les diligències i obstinació d’altre vaixell per a fer
perdre aquest avantatge al propi.
mantenir un mateix sondatge
Dirigir el rumb o derrota per una línia d’igual profunditat d’aigua.
mantenir-se a sobrevent
Mantenir-se el mateix amb referència a un punt determinat, i no obstant això les dificultats que ofereixi la
força del vent, la marea etc.
mantenir-se sobre bordo
Sostenir-se en certa o en determinada altura, situació o lloc, guanyant en petites bordades el que el vent,
la mar o el corrent poguessin fer caure el vaixell a sotavent.
mantí
La part d’una eina per on aquesta s’agafa amb la mà.
mantida
Corriola que hi ha a cada cap de l’arbre de la barca de bou, i serveix per a hissar la pollaga (Vinaròs).
mantilles
Cordes emprades per girar la vela i que van enganxades, per mitja d’un bossell, a la bragueta de la vela
llatina i al bossell que hi ha a les galteres del pal.
manual de navegació
Malgrat que la navegació és tan antiga com l'home mateix, els llibres de text sobre navegació, tal com es
consideren avui dia, són un resultat dels últims segles.
Fins al final de l'Edat Mitjana, tals llibres, o manuscrits, en tant estaven disponibles, van ser escrits per
astrònoms per a altres astrònoms.
El navegant estava obligat a fer ús d'ells, recollint el poc aplicable directament a la seva professió.
No obstant això, després de 1500 la necessitat de llibres de navegació va dur a la publicació d'una sèrie de
manuals de gran valor per al marí.

manuals de navegació del segle XVI
Per a estudiar navegació durant el segle XVI, es necessitava amb freqüència el domini del llatí.
El “Regimento do astrolabio i do quadrante”, publicat a Lisboa cap a 1509, explicava el mètode de calcular
la latitud per mitjà d'observacions meridianes del Sol i per l'estrella polar, incloïa una taula d'estima per a
calcular la longitud per navegació estimada, i una llista de les longituds de diversos llocs.
Desafortunadament, l'autor va cometre diversos errors al transcriure les taules de declinació publicades en
1474 per Abraham Zacuto, i el resultat d'això va anar que durant molts anys es van cometre errors en el
càlcul de la latitud.
A pesar d'això, l'anònim autor del Regimento els va brindar un gran servei a tots els marins.
Del seva "Guia per l’Astrolabio i el Quadrant", per a traduir el títol, es van fer moltes edicions i va tenir
molts emuladors.
Fernández de Encisco va publicar en 1519 una Suma de Geographia, el primer manual espanyol.
El llibre era, en l'essencial, una traducció del Regimento, però incloïa nova informació, i es van imprimir
revisions en 1530 i en 1546.
El matemàtic i astrònom flamenc R. Gemma Frisius va publicar en 1530 un llibre sobre navegació.
En el manual, titulat “De Principiis Astronomiae, oferia una excel·lent descripció de l'esfera, a pesar que
l'astronomia era aquella de Ptolomeo, i tractava extensament la utilització del globus en la navegació.
Gemma donava els rumbs en termes dels vents principals, proposava que la longitud fora estimada des de
les Illes Afortunades (Illes Canàries), i donava regles per a trobar la posició estimada segons els rumbs i
distàncies navegats.
El gran treball de Pedro Nunes, “Tractat dóna Sphera”, va aparèixer en 1537.
A més de la primera descripció impresa de la navegació per cercle màxim, el llibre de Nunes incloïa una
secció per a calcular la latitud mitjançant dues altures de Sol (preses quan els azimuts diferien en més de
40°) i resolent el problema sobre un globus.
Gemma va proposar el mètode per primera vegada.
El “Tractat dóna Sphera” incloïa els resultats d'un treball fet per Nunes sobre la "carta plana".
Exposava els seus errors, però no va ser capaç de desenvolupar un substitut satisfactori.
Durant els anys següents, es va disposar de nombroses obres sobre navegació.
Els espanyols Pedro de Medina i Martín Cortés van publicar manuals reeixits en 1545 i en 1551,
respectivament.
“L'Art de Navegar de Medina“ va arribar tretze edicions en diversos idiomes, i el llibre de Cortés, el Breu
Compendio de la Sphera i Art de Navegar, va anar finalment traduït a l'anglès i es va convertir en el preferit
dels navegants britànics.
Cortés discutia el principi que va utilitzar Mercator divuit anys després per a construir la seva famosa carta,
i també es donava una llista precisa de les distàncies entre meridians, per a totes les latituds.
El primer manual de navegació de l'hemisferi occidental va ser publicat en 1587 per Diego García de
Palacio, en la ciutat de Mèxic.
La seva “Instrucion Nauthica” incloïa un glossari parcial de termes nàutics i alguna informació sobre
construcció naval.
El primer dels llibres "pràctics" va ser The Seaman's Secrets de John Davis, de 1594.
Davis va ser un cèlebre navegant, que afirmava que el propòsit del seu llibre era brindar "tot el que és
necessari per als mariners, i no per als erudits en terra".
El llibre de Davis tractava àmpliament sobre els instruments del navegant, i obstaculitza en detall amb els
mètodes de navegar.
Va explicar el mètode de dividir un cercle màxim en una quantitat de línies de rumb, i el treball que va
realitzar amb Edward Wright ho va capacitar per a informar sobre el mètode i els avantatges de la derrota
mercatoriana.
Va protegir el sistema de calcular la latitud mitjançant dues observacions del Sol i la demora intermèdia.
Si bé és millor conegut per la presentació de la teoria de la navegació mercatoriana, el llibre “Certain Errors
in Navigation Detected and Corrected” (Alguns errors de navegació, detectats i corregits) (1599) de
Edward Wright era, per dret propi, un manual de navegació sòlid.
Particularment, advocava per corregir les observacions per depressió de l'horitzó, refracció i paral·laxi.
manuals de navegació recents
Durant els dos-cents anys següents va haver una sèrie de manuals de navegació disponibles per al
navegant; punts, que solament és poden esmentar uns pocs.
Entre els quals van tenir una major acollida estaven Exercises de Blundeville, Mirifici Logarithmorum
Canonis Descriptio de John Napier (que introduïa l'ús dels logaritmes en el mar), les taules i regles de

Edmund Gunter, Arithmetical Navigation de Thomas Addison, i The Sea-mans Practice de Richard
Norwood (el qual donava la longitud de la milla nàutica com 6.120 peus).
Robert Dudley va escriure en quatre volums el seu Arcà del Mare (1646-47), el mateix que John Robertson
amb el seu Elements of Navigation (Elements de navegació).
Jonas i John Moore, William Jones i Samuel Dunns van ser altres que van aportar llibres sobre navegació
abans que Nathaniel Bowditch en Estats Units, i J.W. Norie a Anglaterra escrivissin els manuals que els
navegants van trobar més adequats per a les seves necessitats.
The New American Practical Navigator, de Bowditch, va ser publicat en 1802, i el Epitome of Navigation de
Norie va aparèixer a l'any següent.
Ambdós eren llibres excel·lents que permetien al marí d'escassa educació formal, captar els elements
essencials de la seva professió.
El llibre anglès va arribar vint-i-dues edicions en el seu país abans de perdre la seva popularitat en 1881
davant el famós "Wrikles" in Practical Navigation del capità Lecky.
El American Practical Navigator és encara àmpliament utilitzat, més de segle i mig després de la seva
publicació original.
En anys recents ha aparegut una quantitat de valuosos manuals de navegació.
manual de port
Llibre específic per a cada port amb totes les instruccions operatives.
manubri
Maneta giratòria per fer rodar un mecanisme.
manuella
Barra de fusta, de metall o d’un altre material resistent que s’empra com a palanca per aixecar objectes
passants o per transportar-los.
manuella d’un torn
Barra metàl·lica gruixuda i resistent per fer girar els torns de tracció, els argues i altres dispositius emprats
per moure càrregues.
manuella de pesca
Ormeig per a pescar en el riu, que consisteix en una xarxa cònica muntada al volt d’un cèrcol de canya de
devers un metre de diàmetre, amb un pal d’uns tres metres que fa l’ofici de mànec.
manxa
Núvols flonjos i esparracats que vénen de la banda de tramuntana i porten molt de vent (Tarr.).
manxada de vent
Bufada de vent (Men.).
manxes del molinet
Cadascuna de les barres que, aplicades a un torn, molinet, etc., serveixen per fer-lo voltar imprimint-los un
moviment alternatiu de dalt a baix i de baix a dalt.
manya
Cert tros de pal, de pam i mig de llarg, prim pels seus extrems i com d’un dit de gruix en el centre, que
col·locat dintre de les nanses, rep el cap de la cabestrera, i serveix per a aguantar el calament contra el
impuls del corrent.
manyana
Menjar que prenien els pescadors antigament allà a les 11 del matí quan estaven en alta mar, generalment
desprès de córrer el bou per primera vegada.
manyoc
Lloc on s’uneix amb el cinyell les cues de rata.
manyopla
És el mateix que collar, gassa o manilla d’estai.

mapa
Got i agulla del timó (costa de Llevant).
mapa
Representació convencional, generalment plana i en posicions relatives, de fenòmens concrets o
abstractes localitzables en l’espai i que s’elabora segons una escala i una projecció.
mapa
Cada un dels braços que té un ruixó.
mapa
Representació (generalment plana) a una certa escala o segons un sistema de projecció determinat, del
total o part de la superfície de la terra (o d'un altre cos celeste); també, representació del total o part de
l'esfera celeste.
Un mapa pot posar l'accent, generalitzar o ometre la representació de certes característiques per satisfer
requeriments específics.
Amb freqüència els mapes es classifiquen i denominen d'acord amb el tipus d'informació que estan
destinats a brindar essencialment a fi de distingir-los dels mapes d'altres tipus.
mapa a sang
Mapa totalment o parcial sense marge de manera que l’espai cartografiat arriba fins al límit del full.
mapa actual
Mapa que representa les dades topogràfiques i geogràfics més recents.
mapa administratiu
Mapa que representa els fets principals de l’organització administrativa d’un territori especialment les
qüestions relatives a les fronteres, divisions i cabdals.
mapa anaglífic
Un mapa imprès especialment en dos colors complementaris de manera que, vist a través d'un parell
d'oculars dels mateixos colors, es veu una impressió tridimensional del relleu.
mapa analític
Mapa temàtic que representa els elements d’un fenomen.
mapa analitzat
Carta o mapa que representa la distribució geogràfica de condicions meteorològiques amb l'ajuda de
fronts, isòbares, isohipses, etc.
Sinònim carta analitzada.
mapa anamòrfic
Mapa en el qual els territoris es modifiquen amb l’objecte que les seves superfícies resultin proporcionals a
les magnituds d’un fenomen que es vol representar procurant que es mantingui la contigüitat i les
configuracions dels territoris.
mapa auxiliar
Mapa annex a un altre que el complementa.
mapa auxiliar adjacent
Mapa auxiliar que representa, generalment a la mateixa escala, una zona limítrofa a la del mapa principal.
mapa bàric previst
Mapa previst per a una hora donada, per exemple, per a 24 hores més tard, de la situació sinòptica en la
superfície.
Sinònim mapa previst de superfície.
mapa batimètric
El mapa batimètric està dissenyat per a satisfer la descripció detallada del jaç marí i no per a satisfer les
demandes de seguretat a la navegació dels marins i les seves embarcacions.

Aquest producte cartogràfic representa el fons marí tal com és en la realitat i com la seva homòleg
terrestre representa les corbes de nivell (profunditat) en la posició exacta.
Igual que les cartes nàutiques, la manera fonamental d’obtenir la informació batimètrica és mitjançant la
realització d’aixecaments amb l’ús del mètode hidro acústic, que és el més emprat per a l’obtenció de la
informació batimètrica, però no l’únic.
En la pràctica existeixen altres mètodes per exemple l’escandall, la vara, entre uns altres que són els
anomenats tradicionals o complementaris, i existeixen a més, els aixecaments aeris, per exemple, la
fotogrametria i la tecnologia làser, però aquests es poden descriure com mètodes addicionals.
La diferència qualitativa entre els mètodes d’obtenció de la informació batimètrica radica en el procediment
de mesurament directe de la informació en temps real.
Per a l’assoliment d’un cobriment correcte en els mapes batimètrics es necessita d’un gran volum de
dades col·lectats de diferents aixecaments realitzats per diferents grups hidrogràfics i períodes de temps.
El conjunt de dades necessàries per a la preparació del mapa batimètric ha de complir amb les
següents característiques:
• Cobrir la majoria de l’àrea a ser mapi ficada, emparant-se el mateix sistema de posicionament i mètode
hidro acústic, de manera que totes les fonts d’errors puguin ser controlades i analitzades.
• Presentar una xarxa densificada de línies de control batimètrics, que permeti l’anàlisi geo estadístic de la
qualitat i precisió dels mesuraments realitzats.
• Assolir l’aixecament de les principals característiques del relleu marí.
Per a la compilació d’un mapa batimètric és necessari complir amb les següents etapes
inexorablement:
• Seleccionar l’àrea a mapi ficar.
• Reunir tots les dades de profunditat que es posseeixi i estiguin disponibles de diferents fonts.
• Revisar tots els informes científic tècnic finals de cadascuna de les fonts disponibles.
• Presa de la decisió d’acceptació o rebuig.
• Realitzar l’anàlisi geo estadístic sobre la qualitat de les mateixes.
• Presa de la decisió d’acceptació o rebuig.
• Combinar totes les fonts en una mateixa escala i projecció cartogràfica.
• Realitzar l’anàlisi geo estadístic sobre la qualitat de les mateixes.
• Presa de la decisió d’acceptació o rebuig particular.
• Preparació per a traçat de les isòbates, com element primari per al càlcul dels gradients.
Els passos restants responen a la necessitat específica de cada tipus d’objectiu final a complir-se amb el
mapa batimètric.
mapa base
Mapa en el qual només figuren certs elements fonamentals com la planimetria i, de vegades, l'altimetria i
que s'utilitza per registrar, com a afegiment, dades especials complementàries.
mapa base
Mapa que conté tota la informació a partir de la qual es poden preparar mapes que presentin informació
especialitzada; mapa font.
mapa batimètric
Mapa topogràfic del fons de l'oceà o d'un llac.
Carta topogràfica del fons d'un cos d'aigua, o d'una part del mateix.
Generalment els mapes batimètrics presenten les profunditats a través d’isòbates i/o coloracions de
gradients.
mapa cadastral
Mapa que representa els límits de la propietat de la terra.
Sinònim complementari: plànol cadastral.
mapa celest
Representació de l’esfera celeste o una porció seva.
mapa ceràunic
Es denomina mapa ceràunic a un mapa geogràfic que representa una zona o país per determinar el nivell
de risc de rajos.
El nivell de risc de rajos, està representat en el mapa ceràunies, per unes línies de diferents valors,
aquestes línies determinen geogràficament les zones de mes o menys risc d'activitat de rajos.

Cada línia isoceràunica té un valor, i aquest valor és el resultat de l'aparició de dies de tempestes per
quilometro quadrat i per any, on almenys apareix un sol raig.
Un mapa ceràunic representa els dies de tempesta que apareixen a l'any per quilometro quadrat i com a
mínim l'aparició d'un sol raig.
No s'ha de confondre, el nivell de risc de rajos d'un mapa ceràunic, amb la densitat de rajos real (quantitat
de rajos per quilòmetre quadrat).
La informació necessària per construir o dissenyar un mapa ceràunic, procedeix de les dades
estadístiques dels sistemes de teledetecció de rajos que utilitzen els Instituts Nacionals de Meteorologia
(INM), com a mitjà de predicció seguiment i control de l'activitat i densitat de rajos del país.
Les dades acumulades cada any pels INM, són processats i donen com resultat un valor estadístic que
ofereixen públicament.
Les dades dels mapes ceràunics canvien tan ràpid el seu valor segons canvia el comportament de les
tempestes i la seva trajectòria.
Per aquest motiu, no es pot prendre com a referència per a un estudi de protecció contra els rajos.
mapa clau
Vegi’s mapa índex
mapa climatològic
Mapa sobre el qual és representada la informació climatològica.
mapa continental
Mapa que representa un continent, normalment a escala entre 1:20.000.000 i 1:50.000.000.
mapa corocromàtic
Mapa en el qual es marquen àrees qualitativament diferents mitjançant trames o colors.
mapa corogràfic
Mapa topogràfic elaborat a una escala prou petita per a poder-hi representar grans conjunts del territori
d’una regió, d’un conjunt de regions o d’un continent.
mapa costaner
Mapes contenen dades gràfiques relacionats amb la línia de costa, característiques naturals i artificials al
llarg de la mateixa i una franja estreta de característiques naturals i artificials cap a l’interior de la línia de
costa.
mapa costaner
Constitueix la representació gràfica d'aixecaments fotogramètriques i planxetes.
Els mapes contenen dades gràfiques relacionades amb la línia de costa, característiques naturals i
artificials al llarg de la mateixa i una franja estreta de característiques naturals i artificials cap a l'interior de
la línia de costa.
Les fonts originals d'un mapa de la línia de costa són les fotografies i les dades d'aixecament terrestre.
Utilitzant aquestes fonts les tècniques de recopilació de mapes fotogramètriques i instruments, els
cartògrafs produeixen mapes de línies de costa, calcs i dades relacionades.
Les dades generades primàriament són utilitzats per recolzar el manteniment i confecció de la carta
nàutica, actualització i operacions d'aixecament hidrogràfic.
mapa d’altura
Mapa sinòptic on es representen els elements meteorològics corresponents a una superfície de l’atmosfera
lliure.
mapa d’altura constant
Mapa sinòptic on es representa la distribució d’elements meteorològics sobre una superfície horitzontal o
sobre una superfície de geopotencial constant.
mapa d'espessor
Mapa geogràfic que mostra la distribució d'espessors (topografia bàrica relativa) entre dues superfícies
isobàriques d'una pressió donada.
Aquesta representació és generalment feta per "línies d'espessor" traçades a intervals iguals.

mapa d’estrelles
Planisferi que representa la superfície d’un globus en forma d’estrella.
mapa d’intensitats
Mapa temàtic que representa els fenòmens d’acord amb el seu grau de força o d’activitat.
mapa d’isohipses
Mapa de temps sobre el qual són traçades les isohipses d'una superfície isobàrica (topografia bàrica
absoluta).
La distribució sinòptica dels valors d'altres elements meteorològics sobre la superfície pot també ser
mostrats sobre el mapa.
Sinònim mapa isobàric.
mapa d’isohipses previst
Mapa previst per a una hora donada, de isohipses d'una superfície donada. (Exemple: 500 Mbs).
mapa d’isopletes
Mapa que representa per mitjà d’isopletes les variacions d’un fenomen.
mapa d’orientació
Mapa que representa elements topogràfics seleccionats amb cista a una interpretació ràpida i senzilla de la
pròpia localització i d’altres elements o indrets significatius.
mapa d’un ruixó
Braç de ruixó.
mapa de base
Mapa inicial que resulta d’un aixecament topogràfic o fotogramètric.
Generalment es tracta d’un document oficial a gran escala del que posteriorment es formaran la resta dels
mapes.
És un concepte oposat a mapa derivat.
mapa de carenes
Mapa que representa el relleu d’un territori de forma esquemàtica mitjançant línies, generalment gruixudes,
que indiquen les carenes, i línies, generalment fines, que indiquen els fons de les valls.
mapa de contorns
Mapa meteorològic en el qual estan traçats els contorns d'una determinada superfície isobàrica (topografia
bàrica absoluta).
També pot presentar en aquesta superfície la distribució sinòptica dels valors d'altres elements
meteorològics.
Sinònim mapa de pressió constant.
mapa de corbes batimètriques
Mapa batimètric que representa les profunditats subaquàtiques mitjançant isòbates.
mapa de corbes de nivell
Mapa que representa el relleu mitjançant corbes de nivell.
mapa de corrents
Mapa que representa la velocitat i la direcció dels corrents marins.
mapa de cotes
Sinònim de full de cotes.
mapa de fenòmens significatius
Representació gràfica, en diferents nivells de vol, de l'estat actual o previst de fenòmens meteorològics que
puguin afectar a la seguretat de l'aeronau.
mapa de fluxos

Mapa temàtic que representa les direccions de moviment mitjançant línies d’amplada variable,
proporcionals a la seva importància i esquematitzades d’acord amb el traçat.
mapa de franges
Mapa temàtic en el qual s’ha dividit la superfície de cada unitat territorial en franges paral·leles i de
superfície proporcional als valors sectorials del fenomen representat.
mapa de fusos
Mapa que representa el seu camp mitjançant fusos units normalment en punts de l’equador o en un pol.
mapa de fusos horaris
Planisferi que representa els fusos horaris.
D’acord al moviment de la terra al voltant del sol, la llum d’aquest astre triga 24 hores a caure dues
vegades pel mateix punt, o sigui un dia complet.
Al rotar la Terra sobre el seu eix, la llum del Sol no incideix sobre tota la seva superfície de la mateixa
forma ni al mateix temps.
Per això, en cada zona del planeta l’hora és diferent.
Per una convenció internacional s’ha dividit la Terra en 24 franges imaginàries anomenades fusos
horaris que estableixen el sistema horari de els diferents països:
• Cada fus horari comprèn una zona limitada per dos meridians desplaçats 15º u respecte de l’altre que
corresponen a un període temporal d’una hora.
• Tots els punts situats dintre d’un mateix fus horari tenen la mateixa hora.
• Cada fus horari està avançat una hora respecte al situat a l’oest, ja que rep abans la llum del Sol.
• S’ha fixat com referència de l’hora oficial aquella corresponent al meridià de Greenwich (0º) i com línia de
canvi de data a la seva antimeridià (180º)
mapa de Juan de la Cosa
El mapa o carta de Juan de la Cosa és un mapa pintat sobre pergamí, de 93 cm d'alt per 183 d'ample, que
es conserva en el Museu Naval de Madrid.
Una inscripció diu que va ser realitzat pel marí càntabre Juan de la Cosa en 1500 en El Port de Santa
María (Cadis).
La seva rica decoració indica que probablement va ser fet per encàrrec d'algun membre poderós de la cort
dels Reis Catòlics.
El mapa és la representació inequívoca del continent americà més antiga conservada; en ell apareixen les
terres descobertes fins a finals del segle XV per les expedicions castellanes, portugueses i angleses a
Amèrica.
També mostra una gran part del Vell Món, segons l'estil típic dels portolans medievals, incloent notícies de
la recent arribada de Basc de Gamma a l'Índia en 1498.
La carta de Juan de la Cosa és l'única obra cartogràfica conservada de les realitzades pels testimonis
presencials dels primers viatges de Cristóbal Colom a les Índies.
El mapa fa al·lusió al descobridor mitjançant una gran imatge de Sant Cristóbal que cobreix la zona on
hauria d'estar Centreamericà.
No obstant això, Cuba es representa com una illa, en contra de l'opinió de Colom, que la considerava una
península d'Àsia.
La carta de Juan de la Cosa és una obra manuscrita, de 93 cm d'alt (nord-sud) per 183 d'ample (est-oest),
dibuixada sobre dues fulles enllaçades de pergamí de pell de vedella cosits a un llenç resistent.
Els dos trossos estan pegats pel centre, a l'altura d'Itàlia i Àfrica, i la seva forma no és simètrica ja que la
part occidental correspon al coll de l'animal.
Està il·lustrada amb tinta i aquarel·les.
El Nou Món apareix representat en verd mentre que el Vell Món no està acolorit.
En el mapa s'assenyalen els rius, ports i nuclis de població mitjançant símbols convencionals.
A més està profusament decorat a la manera dels portolans de l'escola mallorquina amb roses dels vents,
banderes, embarcacions, reis africans i personatges llegendaris, per exemple el presti Juan de les Índies a
Àfrica i els Reis Mags a Àsia.
La rosa dels vents situada en l’Atlàntic conté una representació de la Verge i el Nen.
En l'extrem superior del mapa, cobrint la regió centreamericana, existeix un requadre amb una imatge de
Sant Cristóbal, probable al·lusió a Cristóbal Colom.
Sota el sant apareix la referència a l'autor i data del mapa.
En el marge inferior, a la dreta, apareix una altra cartela però en blanc, aparentment reservada per a algun
text que al final no es va incloure.

El seu estat de conservació és en general bo però amb alguns desperfectes: escantells en la part superior
així com diverses deterioracions degudes a un incendi.
Conté nombrosos topònims, escrits en castellà, però alguns d'ells són il·legibles, sobretot al Nou Món.
mapa de l’àncora
Peça en forma de punta de llança que corona els braços de les àncores i els ruixons.
Les vores de les ungles es diuen pestanyes i orelletes.
Extrem del braç de l'àncora en forma de tascó que s'enterra en el fons.
mapa de la Lluna
Mapa que representa la superfície de la Lluna.
mapa de la tropopausa
Mapa sinòptic on es representa la distribució de l’altura de la tropopausa.
mapa de línies
Mapa la realització gràfica del qual és feta a base de línies.
mapa de línies de fluxos
Mapa temàtic que representa les direccions de moviment mitjançant línies d’amplada variable,
proporcionals a la seva importància i esquematitzades d’acord amb el traçat.
mapa de línies de navegació
Mapa itinerari que representa les rutes marítimes regulars i, sovint, també les fluvials.
mapa de Mercator
Mapa establert en projecció de Mercator.
mapa de nivell constant
Mapa que mostra la distribució d'un o més elements meteorològics sobre una superfície horitzontal o sobre
una superfície de geopotencial constant.
mapa de Pedro Reinel
El mapa de Pedro Reinel, també conegut com Kunstmann I, va ser dibuixat pel cartògraf portuguès Pedro
Reinel en 1504 o 1505; el mapa comprèn l'oest del mar Mediterrani, l'oceà Atlàntic, i les terres limítrofes,
incloent el Nou Món.
El mapa és de tipus portolà, amb nombroses línies loxodròmiques indicant rutes de navegació.
Enmig de l’Atlàntic es troba una gran rosa dels vents, sent la primera orientada al nord, establint una
pràctica que s'expandirà ràpidament.
Es tracta també de la primera carta de navegació amb indicació de la latitud, valent-se para això de dues
escales, una que creua l'Atlàntic de nord a sud i una altra menor, secundària, inscrita al llarg de Terranova
i orientada cap al nord veritable, indicant una declinació magnètica de 21 graus oest.
El mapa posa de manifest els esforços fets pels navegants portuguesos per reconèixer la costa aquest de
Terranova.
L'estret de Belle Isle al nord de Terranova i l'estret de Cabot al sud apareixen clarament indicats.
Les indicacions topogràfiques recullen molts noms encara emprats en l'actualitat: Riu de Sant Francico, C.
dóna Espara (cap Spear), Illa do Bacalhas (illa Baccalieu).
No es representa el cap de Bonavista, però sí Sam Johã (Sant Joan de Terranova, descobert per Juan
Cabot), enfront d'un territori en el qual no s'indica nom però que és sens dubte l'illa del Cap Bretón.
Utilitzant l'escala secundària, les latituds del cap Spear i de Sam Johã apareixen donades amb notable
precisió.
El mapa forma part de la col·lecció Kunstmann (Atles zur Entdeckungsgeschichte Amerikas,
Herausgegeben von Friedrich Kunstmann, Karl von Spruner, Georg M. Thomas; Zu donin Monumenta
Saecularia der K.B. Akademie der Wissenschaften, 28 Maers, 1859, Munchen) en la Bayerische
Staatsbibliothek de Munic.
mapa de Piri Reis
El mapa de Piri Reis és un fragment d'un mapa elaborat per l'almirall i cartògraf otomà Piri Reis en 1513.
Piri Reis va néixer en Galípoli cap a 1470.

Nebot d'un cèlebre corsari, Kemal Re'is, des de molt jove va acompanyar al seu oncle en els seus correries
marines, participant en les campanyes navals contra Venècia i en la conquesta de la illa de Rodas en
1523.
Dos anys abans d'aquesta data havia publicat el Llibre de les Matèries Marines, l'exhaustiva informació de
les quals feia referència exclusivament al Mediterrani.
Una nova versió ampliada, dedicada al sultà Suleiman, va concloure en 1526, amb una dedicatòria en vers
en la qual explicava la història d'un: astrònom que es deia Kolón..., que va sortir a la recerca d'Antyle... i la
va descobrir.
Avui la ruta és molt coneguda i el seu mapa va arribar fins a nosaltres.
En ella es referia també al mapa que ell mateix havia dibuixat anys enrere i del que havia fet obsequi a
Selim I al Caire.
En els marges detalla les seves fonts: un mapa de Cristóbal Colom, trobat en un vaixell espanyol capturat
en 1501, i quatre mapes portuguesos més recents.
A més va comptar amb els informes d'un marí que havia participat en els primers viatges colombins,
posteriorment capturat pel seu oncle, que ho havia fet el seu esclau.
Per contenir aparents representacions de terres llavors desconegudes i arran dels propis escrits de Reis
indicant que unes altres de les seves fonts havien estat "els antics reis del mar", ha suscitat gran interès
com a «enigma».
És, d'altra banda, el millor testimoniatge dels mapes que va dibuixar Colom de les terres per ell
descobertes, dels quals tan sols s'ha conservat un petit esbós del nord de l'Espanyola.
L'original es conserva en el Museu Topkapi Sarayi d'Istanbul on es va localitzar en 1929, però no sol estar
exposat al públic.
El mapa està pintat en cuir de gasela, amb un entramat de línies que travessen l'oceà Atlàntic.
Anomenades línies de rumb són típiques de les cartes dels marins medievals tardans i no indiquen latitud i
longitud, sinó que s'usen com a ajuda per establir direccions.
En el bahriye (comentari marginal) va anotar: "Un mapa d'aquesta classe no ho posseeix ningú avui dia".
El mapa inclou bellíssims dibuixos, acompanyats d'inscripcions que indiquen descobriments importants.
Un d'ells es correspon, gairebé amb total certesa, amb l'expedició de Pedro Álvares Cabral de 1500.
Es creu que Cabral "va descobrir" Brasil quan els vents ho van treure de la seva ruta, en un viatge a les
índies orientals.
La península Ibèrica i la costa d'Àfrica occidental estan dibuixades amb molta cura, gairebé com en les
cartes portolans.
És freqüent que rebi el nom de "portolà", a pesar que no ho sigui stricto sensu.
Molts dels noms d'aquestes regions es donen en turc, sense transliterar del castellà o el portuguès.
A la part alta del mapa hi ha un vaixell ancorat al costat d'un peix, amb dues persones sobre el seu llom:
una clara referència a la llegenda medieval de Sant Brandán d'Irlanda.
Com està copiat acuradament d'un dels seus mapes font, evidència que almenys un dels mapamundis
esmentats per Piri Reis era una producció europea medieval i no un mapa de "els antics reis del mar".
En 1929 el Palau de Topkapi, a Istanbul, Turquia, estava en procés de ser convertit en museu.
Un grup d'erudits que treballaven classificant material en la secció d'arxius de l'Imperi otomà va fer un
descobriment notable: una secció d'un mapa de principis del segle XVI basada, en aparença, en cartes
dibuixades per Cristóbal Colom en el seu viatge al Nou Món.
La troballa va ser presentada a la comunitat científica dos anys després per l'orientalista alemany Paul
Kahle en el 18º congrés de l'especialitat, i va causar una profunda impressió.
El portolà presentava una inscripció particularment rellevant:
Les costes i illes d'aquest mapa van ser obtingudes del mapa de Colom.
D'acord a la investigació subseqüent, la història del mapa va començar en 1501, nou anys després del
descobriment de Colom, quan Kemal Reis, capità de la flota otomana, va capturar set naus prop de les
costes d'Espanya, i va descobrir mitjançant interrogatori a les tripulacions que un d'ells, que havia viatjat
amb l'Almirall cap al Nou Món, posseïa un mapa dibuixat per Colom en persona. Kemal va enviar al marí al
seu nebot Piri, també capità naval i cartògraf.
En 1511 Piri Reis va començar a dissenyar un nou mapa que contindria tots els recents descobriments
ibèrics.
Va usar unes vint fonts cartogràfiques, de les quals es coneix la procedència de catorze: quatre (en aquells
dies noves) cartes portugueses, vuit ptolemaicas, una àrab i la colombina lliurada pel marí espanyol
capturat.
La carta aràbiga descrivia L'Índia; les portugueses, Amèrica, l'Oceà Índic i Xina; la de Colom, el Carib.
No s'ha determinat al fet que cartes ptolemaiques es referia.
En 1517 va presentar el seu mapa al sultà Solimán el Magnífic, que, impressionat, ho va retribuir
ascendint-ho a almirall.

En 1521 va produir una altra contribució a la cartografia mundial: una cartilla de guia a les costes i illes del
Mar Mediterrani, publicada sota el nom de "Kitab-i Bahriye" ("El llibre del mariner").
Incloïa un recompte del descobriment del Nou Món per Colom, virtualment idèntic a una extensa descripció
en el costat esquerre del portolà.
Aquesta obra va ser de summa ajuda per als perits que intentaven determinar l'autenticitat del mapa de
Reis, que van arribar a una conclusió positiva.
Piri es va retirar a Galípoli, i va treballar durant els següents tres anys, reduint els mapes font a una
mateixa escala, la qual cosa era una labor molt dificultosa.
L'autor d'això és l'humil Piri ibn Hajji Muhammad, conegut com el nebot de Kemal Reis, a la ciutat de
Galípoli en el Sagrat Mes de Muharram de l'any 919.
Fins al descobriment del mapa de Piri Reis, hi havia únicament dues fonts cartogràfiques, ambdues
indirectes, per comprendre quin era la visió de Cristóbal Colom sobre els seus propis descobriments.
Una d'aquestes era un esbós recollit en un còdex de 1522 per Alessandro Zorzi, cartògraf de Venècia, que
va dir que es basava en un mapa portat per Bartolomé Colom (germà del descobridor) en 1506.
Però el mapa de Zorzi contenia informació que en aquest any era desconeguda i per tant no pot usar-se
per deduir com eren els conceptes geogràfics de l'Almirall, encara que mostri al Nou Món com una part
d'Àsia.
L'únic un altre mapa supervivent de l'època és el dibuixat per Juan de la Cosa, membre de la primera
expedició colombina de 1492, que posteriorment navegaria també amb Américo Vespucio.
Però aquest mapa, datat en 1500, mostra correctament Cuba com una illa, mentre que Colom no només
creia que Cuba era una península asiàtica sinó que l'hi va fer jurar als seus tripulants per por de les
conseqüències que el fet d'haver arribat a una illa i no a un continent podria causar en la seva reputació
(l'expedició havia salpat d'Espanya amb el propòsit de trobar una ruta a les Índies a través de l’Atlàntic).
El mapa i els seus relats van haver d'haver estat molt útils al govern otomà: demostraven que les noves
rutes descobertes pels exploradors hispans i lusitans suposaven una amenaça per al domini turc dels mars
de l'Oceà Índic i el Golf Pèrsic.
Molts anys després, en 1551, el mateix Reis va ser posat al comandament d'una flota amb la missió
d'espantar a les forces portugueses que freqüentaven el Golf.
És per aquests motius que la conferència de Paul Kahle en 1931 sobre el mapa va sorprendre tant a la
seva audiència i va tenir una repercussió tan gran.
Semblava gairebé miraculós que l'únic registre cartogràfic directe del major descobriment de tots els temps
s'hagués preservat en una biblioteca d'Istanbul, i que deguem la seva conservació a un pirata de la marina
otomana.
No obstant això, malgrat la dimensió de la troballa documental, la seva atracció es va dissipar ràpidament.
Pocs investigadors des de l'època de Kahle han examinat amb detall els components colombins del mapa
de Reis, i la qüestió de fins a quin punt representa les idees del descobridor no està resolta en absolut.
Imago Mundi, per exemple, una de les més importants revistes sobre la història de la cartografia, mai va
dedicar un article propi al mapa de Piri Reis.
mapa de precipitació
Mapa que assenyala la precipitació d’un lloc determinat.
mapa de pressió constant
Mapa sinòptic on es representa la distribució d’elements meteorològics sobre una superfície de pressió
atmosfèrica constant.
mapa de previsió
Mapa que representa la situació o l’evolució probable dels fenòmens determinats per a un període o una
data futurs.
mapa de pronòstic compost
Mapa previst que descriu la situació meteorològica en un punt qualsevol de la ruta en el moment que
l'aeronau arribi a aquest punt.
Representació en la mateixa carta de prediccions emeses per diferents fonts, habitualment per a regions
adjacents.
mapa de punts
Mapa temàtic quantitatiu en el qual la distribució d’un objecte o fenomen és representada per punts.
mapa de quadrícula

Mapa que té una quadrícula superposada o indicada en el marc.
mapa de relleu
Carta que emfatitza el relleu i les diferències d'altura entre determinats punts.
mapa de soroll
Un mapa de soroll és la representació cartogràfica dels nivells de pressió sonora (soroll) existents en una
zona concreta i en un període determinat.
La utilitat del mapa de soroll és determinar l'exposició de la població al soroll ambiental, per així adoptar els
plans d'acció necessaris per prevenir i reduir el soroll ambiental i, en particular, quan els nivells d'exposició
puguin tenir efectes nocius en la salut humana.
Existeixen dues formes bàsiques d'abordar l'elaboració d'un mapa de soroll:
• Per mostreig. A través de la tècnica acustimètrica de digitalització espacial mitjançant l'ús de sonòmetres.
És la tècnica que s'ha vingut utilitzant habitualment a l'hora d'estudiar la contaminació per sorolls de grans
àrees o nuclis urbans.
La metodologia es basa en una campanya de mesuraments directes del soroll de no menys d'un any de
durada en reticles de determinats grandàries mitjançant un procediment de plata
• Per simulació. Actualment, s'utilitzen tècniques de simulació basades en el càlcul, que escurcen la durada
del procés d'obtenció de dades i abarateixen el seu cost, a més d'introduir com a avantatge fonamental la
possibilitat de valorar què part del so captat procedeix directament de la font i quina part procedeix de les
diferents reflexions acústiques de l'entorn.
Aquestes noves tècniques de simulació són possibles gràcies a l'augment de la capacitat dels sistemes
computacionals, a la comprensió i normalització internacional de les diferents formes que una font pot
generar un so, a l'enteniment dels efectes de la propagació del so pels diferents mitjans i materials, i a
l'estandardització dels models de càlcul.
A través de l'ús d'aquests simuladors, podem arribar a predir els nivells de soroll que es donen en un
qualsevol escenari acústic imaginable present o futur.
L'aplicació de metodologies de càlcul permet diferenciar les fonts de soroll i conèixer en quina mesura
cadascuna d'elles contribueix al nivell sonor a cada zona d'un nucli urbà.
D'aquesta forma és possible comparar la rellevància de cada font en la contaminació acústica de la ciutat i
identificar les variables sobre les quals es pot actuar per reduir el impacte de cadascuna d'elles.
mapa de situació
Mapa, generalment a petita escala, que indica la situació d’una àrea o d’un full cartogràfic dins d’un territori
més gran.
mapa de superfície
Mapa que mostra la sinopsi de la situació meteorològica a nivell de superfície.
Per norma internacional el nivell mig del mar és considerat com el nivell superficial, pel que pel que els
observatoris situats a major o menor altura han d'ajustar les seves lectures per mitjà de correccions.
Sinònim mapa sinòptic de superfície.
mapa de T en O
Per mapa de T en O, o mapa Orbis Terrarum, es coneix a un tipus de mapamundi, realitzat en l'Edat
Mitjana, caracteritzat per la seva alta càrrega teològica.
El primer a realitzar aquests mapamundis va ser Isidoro de Sevilla, que en les seves Etimologies indica
com han de realitzar-se.
L'O representa el món de forma circular, la forma geomètrica perfecta, envoltat per l'oceà.
La T fa referència a l'articulació de l'espai interior alhora que al·ludeix a la creu.
L'eix vertical seria el mar Mediterrani que separa Europa i Àfrica.
L'horitzontal, perpendicular a l'anterior, s'articula a partir del Nil, continuant en el mar Negre i el riu Don,
separant Europa i Àsia.
El món habitable, la «Oikumene», abasta Àsia a l'orient, en la meitat superior del mapa, Europa, en el
quadrant inferior esquerre, i Àfrica, separada d'Europa pel mar Mediterrani.
Cada continent apareix habitat pels descendents dels fills de Noé: Sem, Àsia; Jafet, Europa i Cam, Àfrica.
Jerusalem ocupa el centre del mapa, el melic del món.
Els mapes de T en O anirien guanyant complexitat amb el pas del temps.
Un exemple són els mapamundis dels Beats, sent el més famós el Mapa Mundi de Beat de Liébana,
originats en els Comentaris a l'Apocalipsi de Sant Joan del segle VIII, que contenen nombroses
il·lustracions acompanyant al text.

El disseny passa en ells a ser oval o el·líptic, representant-se les terres conegudes entorn del Mediterrani.
En algunes miniatures a partir del segle XIII el propi món, en la seva forma circular, apareix com el cos de
Crist que en ocasions es troba assegut sobre ell, com a creador, principi i fi del món que governa des del
tron en què es converteix el propi orbe.
En el mapamundi del Saltiri de l'abadia de Westminster Crist apareix sobre el món, beneint-ho amb la mà
dreta i portant en l'esquerra un altre petit orbe amb la divisió en T.
També en ocasions s'introdueix el paradís terrenal, localitzat a l'orient, a Àsia, com pot veure's en els
mapamundis d'Ebstorf i Hereford, tots dos de cap a 1300, i les antípodes, més enllà de l'oceà i habitades
per éssers fantàstics.
Els mapamundis que segueixen aquest esquema OT es desinteressen de l'exactitud cartogràfica, limitantse
a reproduir continguts teològics i simbòlics.
Presenten de forma esquemàtica les grans formacions muntanyenques i corrents fluvials així com alguns
topònims localitzats per aproximació.
Amb el pas del temps s'actualitza i enriqueix la informació, però els mapes s'omplen de continguts
fantàstics.
Les il·lustracions es realitzen a partir del santoral cristià, seguint referències bíbliques i fins i tot
mitològiques, com l'és la presència de les amazones en el mapa d'Ebstorf.
mapa de tintes batimètriques
Mapa batimètric que representa les zones submergides mitjançant diferents gradacions de color.
mapa de tintes hipsomètriques
Mapa topogràfic que representa l’altitud mitjançant diferents gradacions de color.
mapa de topografia relativa
Mapa del temps que representa l’espessor o les diferències d’altitud entre dos nivells de pressions.
mapa de vents en altura
Mapa que mostra la representació gràfica dels vents a un cert nivell de l'atmosfera lliure.
mapa del cel
Imatge de lluentor variable que s'observa en la cara inferior d'una capa de núvols, deguda a les diverses
refractivitats dels elements de la superfície terrestre situats immediatament sota els núvols; terme utilitzat
principalment en les regions polars.
mapa del món
Mapa que representa tota o bona part de la superfície de la terra.
mapa del relleu
Mapa orogràfic que representa el relleu mitjançant diversos mètodes, normalment d’efecte plàstic.
mapa del temps
Font de treball bàsica per a la climatologia i, en particular, de la seva branca sinòptica és la cartografia dels
sistemes de pressió a diferent altitud.
El terme sinòptic, del grec sun oyiV, significa "visió general o comprensiva"; i, en efecte, els mapes de
temps ofereixen una visió global dels aspectes meteorològics que caracteritzen el temps atmosfèric en un
territori.
Les primeres cartografies meteorològiques es van elaborar en els primers decennis segle XIX per Brandes
(1820), Redfield (1825), Henry (1849) i Li Verrier (1854), però serà en la segona meitat d'aquest segle
quan l'edició regular de mapes del temps (butlletins diaris) arribi a difusió gràcies a la publicació de
butlletins a càrrec de les institucions meteorològiques nacionals i la seva inclusió en alguns diaris de
prestigi.
En França el Butlletí meteorològic internacional de l'Observatori de París inclouria, des de 1863, l'edició
d'una carta d'isòbares a Europa.
A aquesta iniciativa es van sumar altres països, entre ells Espanya en 1893.
Els mapes de temps van millorar la seva confecció considerablement gràcies als descobriments
meteorològics de l'Escola meteorològica noruega de Bergen, amb les seves aportacions sobre els fronts i
la caracterització de les masses d'aire.
A això s'unirà la regularitat en les observacions meteorològiques d'altitud a partir, sobretot, del segon
conflicte bèl·lic mundial i, des dels anys cinquanta, la consolidació de xarxes mundials de radiosondatge.

Els butlletins meteorològics diaris inclouen, al costat de taules amb dades analítiques dels observatoris
principals de cada país, anàlisi de superfície, topografies de la troposfera mitja i superior, i, en alguns
casos, mapes climàtics (temperatures i precipitació) i corbes d'estat amb dades de radiosondatge.
La cartografia meteorològica actual resulta molt variada en virtut de la simbologia manejada, de l'escala de
treball i de les superfícies de representació que integren un butlletí diari.
Un butlletí meteorològic diari es compon de mapes de superfície, mapes d'altitud i mapes d'altura.
Els primers són representacions cartogràfiques que conté la disposició dels camps de pressió a nivell de
mar (és a dir, a 0 metres).
La configuracions de pressió ve dibuixades per una línies (isòbares) que uneixen els punts geogràfics amb
idèntica pressió atmosfèrica (mesura en mb o hPa.).
Un mapa d'altitud és una mapa topogràfic de superfícies d'igual pressió atmosfèrica en el qual es plasmen
les figures topogràfiques que deriven de la presència d'una o altra massa d'aire en una superfície isobàrica
concreta.
Aquestes figures topogràfiques vénen dissenyades pel traçat de línies d'igual altitud (isohipses).
S'elaboren topografies de 850, 700, 500, 300, 200 i 100 hPa.
Un mapa d'altura és aquell les línies del qual uneixen els punts d'igual espessor entre dues superfícies
isobàriques a diferent nivell.
La línies de representació són, en aquest cas, línies d'espessors que uneixen els punts que l'espessor de
l'estrat comprès entre dues superfícies isobàriques és el mateix.
Es denominen també "topografies relatives" ja que les línies amb les quals es tracen són també línies
isohipses (punts d'igual altura), però en aquest cas el nivell de base no és el nivell del mar (0 metres) sinó
l'altitud a la qual se situï la isohipsa de la superfície isobàrica més pròxima al sòl.
Aquests mapes d'altura o espessor són molt útils per a la predicció meteorològica al delimitar sectors amb
idèntic "vent tèrmic", vent fictici (no es pot mesurar amb un anemòmetre) obtingut matemàticament que
sorgeix, quan és distinta la densitat mitja en columnes d'aire juxtaposades, justament per a tractar d'igualar
les temperatures mitges de les mateixes.
Els mapes d'altura que s'inclouen amb més freqüència en els butlletins meteorològics són els espessors de
500/1000 hPa i de 500/850 hPa.
El interès climàtic d'aquests mapes radica que en ells s'aprecia de forma clara els trets tèrmics de la massa
d'aire que afecta a un determinat àmbit geogràfic.
La simbologia emprada per a determinar aquesta categoria són les lletres F (fred) i C (calent) o, en anglès,
C (cold, fred) i W (warm, calenta).
Convé no confondre els conceptes altitud i altura en el comentari de mapa de temps.
Resulta un oblit freqüent emprar l'expressió "mapa d'altura" per a referir-se als mapes de 500 o 300 hPa
que s'inclouen en els butlletins meteorològics quan el correcte és denominar-los "mapes d'altitud" ja que
estan elaborats tenint com punt de referència el nivell de base 0 metres (nivell de mar).
En els mapes de temps, de superfície i altitud, isòbares i isohipses apareixen associades dibuixant
configuracions característiques.
Així, en les topografies absolutes i relatives l'existència d'índexs de circulació zonal alts o baixos deguts a
mecanisme de reajustament energètic planetari es perceben en les representacions d'un mapa de temps.
Així, una situació d'alt índex de circulació zonal es reflecteix en els mapes d'altitud amb l'existència de
isohipses que recorren l'escena sinòptica disposades d'oest a est.
És el que es coneix com circulació zonal (alt índex zonal) o circulacions de l'oest.
En aquests casos, el corrent en doll circula en el sentit dels paral·lels geogràfics sense manifestar, tot just,
sinuositats.
Per contra, una situació de baix índex zonal es manifesta en els mapes d'altitud per l'existència de
isohipses que han perdut el seu recorregut zonal i presenten sinuositats, de major o menor grau, que
converteixen els fluxos en meridians (és a dir, isohipses i corrent en doll circula en sentit dels meridians,
nord-sud o sud-nord).
És el que es diu circulació azonal o meridiana.
Aquest segon tipus circulatori condiciona l'aparició de les següents figures topogràfiques en
relació amb la massa d'aire existent en el seu sí:
• Tàlveg o vall planetària: Configuració topogràfica no tancada que determina en el nostre hemisferi
circulacions meridianes de masses d'aire de sentit nord-sud.
Les masses d'aire les expansions del qual generen tàlvegs són les masses d'aire polars i àrtiques.
Al tractar-se de masses d'aire fredes, les configuracions topogràfiques de tàlveg són camps de baixa
pressió que vénen representats en les topografies absolutes amb la lletra B i en els mapes d'espessor amb
la lletra F (fred) o C (cold).

L'eix dels tàlvegs pot adoptar sentit divers en virtut del valor de l’índex de circulació zonal, de manera que
resulta meridià (N-S) amb índex baix, adquirint disposició quasi paral·lela (NE-SW) quan la velocitat de
circulació del corrent en doll cau per sota de 70 Km/h, és a dir, amb índex zonal molt baix.
En aquest últim cas, les ones de circulació planetària experimenten retrogressió, és a dir, es mouen cap a
l'oest, en lloc de cap a l'est seguint les pautes de circulació atmosfèrica normals de les latituds mitges
(zona de circulació de l'oest).
• Gotes fredes, baixes despreses en altitud, depressions fredes en altitud, o emborsaments d'aire fred
desenvolupats en el sí d'un tàlveg per seclusió d'una o més isohipses (vinya. gota freda).
• Crestes i dorsals o àrees topogràfiques no tancades d'alta pressió formades per expansions de masses
d'aire càlides cap a latituds superiors.
Les masses d'aire que entren en joc per a generar aquestes configuracions són la tropical marítima i la
tropical continental.
Aquestes figures suposen trajectòria *meridiana de fluxos en sentit S-N.
Configuracions de pressió tancades, en superfície o altitud, són els anticiclons i les baixes pressions.
Es parla d'altes pressions, màxims o anticiclons per a designar una configuració de isolínies tal que els
valors més elevats se situen en el centre, i per tant disminueixen cap a la perifèria.
La presència d'aquesta unitat isobàrica tancada s'indica col·locant en el centre el signe + o lletres (A, H).
En canvi, es parla de centre ciclonal, àrea ciclonal tancada, depressió o baixa pressió, quan la pressió
creix cap a la perifèria i decreix cap al centre.
Es col·loca en el centre el signe - o les inicials D, L, T o B. Les anàlisis en superfície ofereixen, a més, una
sèrie d'unitats isobàriques obertes, tant d'alta com de baixa pressió.
Les d'alta pressió són les dorsals o crestes, que de vegades, més afilades, es denominen tascons.
Les dorsals poden aparèixer com a tal unitat oberta d'alta pressió sense més o com prolongació d'un
màxim.
Configuracions isobàriques obertes de baixa pressió són els talwegs, amb eix de posició variable i
formació vinculada a escalfaments molt intensos de la superfície terrestre amb pèrdua de densitat de l'aire
i, per tant, descens de pressió.
Terme procedent també de la topografia és el de serral, que serveix per a designar la configuració
isobàrica constituïda per isòbares no tancades i una típica forma de cadira de muntar, producte d'una
disposició en creu de dues anticiclons i dues borrasques.
Si l'eix que uneix els anticiclons és dominant es parla de pont anticiclònic, i, si ho és el qual uneix les
borrasques, de congost de baixes pressions.
Es parla de pantà baromètric o marasme, per a referir-se a una situació caracteritzada per la presència
d'isòbares molt distanciades, amb valors pròxims al de la pressió normal.
Es tracta d'un àrea de calma, pràcticament sense vents; per aquest motiu també, de manera inexacta,
s'empri per a pantà baromètric el terme de calmaria, que al·ludeix precisament a aquesta circumstància de
calma atmosfèrica, emprant-ne el nom de calmaria quan la falta de vent es produeix sobre una superfície
marina.
És una configuració que es manifesta amb molta freqüència sobre el Mediterrani Occidental i la Península
Ibèrica durant l'estiu.
La seva presència es vincula amb la implantació del règim de brises.
Es denomina isòbares paral·leles al feix llarg i bé establert d'isòbares disposades una al costat d'una altra
en el sentit dels paral·lels.
És la configuració de superfície pròpia de jornades amb circulació zonal intensa en les capes altes de la
troposfera.
La major proximitat de les isòbares suposa augment del gradient horitzontal de pressió i, per tant,
velocitats majors de vents.
En els mapes de superfície hemisfèrics del butlletí meteorològic europeu pot efectuar-se el seguiment de
fenòmens atmosfèrics de latituds intertropicals que vénen representats amb simbologia específica.
En aquest sentit, destaquen els següents:
• Cicló tropical: Configuració isobàrica tancada de molt baixa pressió pròpia de l'àmbit intertropical que
vénen representada per un punt negre (punt blanc, sinó ha arribat a el grau de maduresa) amb dues aspes
orientades en el sentit de gir del vòrtex ciclònic.
Al costat d'aquest símbol s'afegeix el nom que rep cada cicló tropical segons el sistema de denominació
seguit en cada regió oceànica i Zona de Convergència Intertropical (ZCIT) o franja d'enfrontament dels
vents alisis de posició variable al llarg de l'any i a la qual s'associa una banda nuvolosa.
Es representa per dues línies paral·leles unides entre si, a manera d'escala amatent en sentit dels
paral·lels.
En Espanya, el primer butlletí meteorològic data del 1 de març de 1893, editat, llavors, per l'Institut Central
Meteorològic, antecedent de l'actual Institut Nacional de Meteorologia.

El Butlletí meteorològic que edita, actualment, aquest Institut, inclou tres anàlisi de camps isobàrics en
superfície (a 12 h. i 18 h, T. M.G. del dia anterior i a 6 h. T.M.G. del dia en curs), i diversos corts
topogràfics de la troposfera, a 12 h. (T.M.G.), que incorporen isotermes a intervals de 4º C: topografies de
850, 700, 500 hPa i 300 hPa, en aquesta última es dibuixa el corrent en doll amb traç negre intens.
El butlletí es completa amb la fulla de dades analítiques que inclou valors dels registres tèrmics (màxima i
mínima), precipitacions acumulades i hores de Sol de les estacions de primer ordre tutelades per l'Institut
Nacional de Meteorologia.
La projecció de representació cartogràfica és la estereogràfica polar amb mapes a escala 1: 40.000.000.
mapa del temps d’altura
Mapa del temps que representa, mitjançant isohipses, les altituds en què hi ha una pressió determinada i,
mitjançant isotermes, les temperatures en aquestes altituds.
mapa del temps de superfície
Mapa del temps que representa, bàsicament, les pressions en superfície reduïdes al nivell del mar,
mitjançant isòbares, amb el seu valor i el símbol de les configuracions principals, i els fronts.
mapa del timó
Got i agulla del timó.
mapa dels vents
Mapa que assenyala la intensitats del vents.
mapa dels vents en altitud
Mapa que apareixen representats gràficament els vents a un nivell donat de l'atmosfera lliure.
mapa densimètric
Mapa temàtic que representa la distribució d’un fet o d’un fenomen amb dades quantitatives referides a
una unitat de superfície.
mapa derivat
Mapa que s’ha obtingut a partir d’un mapa considerat principal, amb reducció d’escala o sense,
directament d’un o diversos mapes de base o partint d’altres mapes derivats.
mapa en altitud
Mapa de temps sobre el qual aquesta representats les condicions o elements meteorològics relacionats
amb una superfície especificada en altura o una capa de l'atmosfera.
Sinònim mapa en altura.
mapa en blanc i negre
Mapa monocrom que ha estat imprès en negre, o valors de gris, sobre fons blanc. escala i una projecció
donades.
mapa especial
Tot mapa dissenyat essencialment per satisfer requeriments específics.
mapa frontològic
Sinòptic sobre el qual són traçades línies d'intersecció d'una superfície frontal amb superfícies
determinades (generalment isobàriques) en l'atmosfera.
mapa geomorfològic
Mapa temàtic que representa les formes del relleu segons la seva gènesi, les dimensions, els tipus i les
seves relacions amb l’estructura i la seva dinàmica.
mapa geopolític
Mapa que, mitjançant una simbologia adequada, representa teories i fets de la geopolítica.
mapa hidrogràfic
Mapa que representa, fonamentalment, els cursos dels rius i les superfícies de l’aigua.

mapa hipsomètric
Mapa que representa, fonamentalment, l’altitud d’un territori.
mapa històric
Mapa històric és un terme antic, que pot designar tant a un mapa antic, per tenir importància històrica, com
a un mapa elaborat en l'actualitat com a mapa temàtic en el qual es representen fets històrics.
La cartografia històrica és la branca de la cartografia, de definició igualment ambigua, que estudia als
primers i elabora els segons.
Pot ser un mapa militar o un mapa polític que mostra les fronteres en un determinat període històric o pot
ser una corplena en què es donin valors a cada territori o circumscripció per a qualsevol tipus de fenomen
quantificable; o fins i tot la variació d'uns o altres fenòmens al llarg del temps (tall diacrònic), pel que pot
utilitzar tot tipus de recursos visuals (fletxes, cercles de diferent grandària, símbols, icones, etc.).
Són molt utilitzats en l'ensenyament de la història.
Es coneixen exemples de mapes històrics almenys des de Champollion, qui en 1807 (tenia setze anys) va
exposar davant l'Acadèmia de Grenoble les seves idees sobre l'Antic Egipte ajudant-se del primer mapa
històric d'Egipte del que es té notícia.
El seu ús comença a ser més habitual a principis de segle XX, traslladant anacrònicament al passat el
concepte d'unitat territorial propi del nacionalisme europeu de l'època.
mapa il·lustrat
Mapa en el qual es fa ús de dibuixos o fotografies en lloc de símbols cartogràfics.
mapa incunable
Mapa antic imprès en els primers temps de la impremta-mapa independent: mapa que constitueix una
unitat bibliogràfica, amb un sol tema o títol.
mapa independent
Mapa que constitueix una unitat bibliogràfica, amb un sol tema o títol.
mapa índex
Mapa general on se situen esquemàticament els diferents mapes o fulls inclosos en una sèrie o atles,
indicant la pàgina o referència de localització.
mapa internacional del món
Mapa del món en l'escala de1/1.000.000 que va ser projectat sota l'auspici de la Unió Geogràfica
Internacional i la realització de la qual va ser compartida per una gran quantitat de països del món.
mapa inventari
Mapa que representa de forma exhaustiva la distribució geogràfica d’un fenomen determinat.
mapa invertit
Un mapa invertit, també conegut com a mapa amb el sud a dalt, és un mapamundi que generalment
mostra a Austràlia i Nova Zelanda en la part superior del mapa en comptes de la part inferior.
Indonèsia se situa en el centre, mentre que Europa i Amèrica se situen als costats, encara que hi ha
mapes invertits centrats en el Primer meridià.
En 2007 el Institut Geogràfic Militar de Xile va publicar un mapamundi amb el sud cap amunt, situant a Xile
sobre els meridians centrals de la projecció cartogràfica, pretenent donar psicològicament un major
protagonisme al país dins de les vies de comerç mundial, que tradicionalment apareix en el fons del mapa.
Són usats com a instrument d'ensenyament del pensament crític.
La ubicació del nord cap amunt en els mapes és, de tota manera, arbitrari; de fet hi ha molts mapes amb
orientació no estàndard, com els mapes medievals, els mapes polars, i els mapes Dymaxion.
La convenció del nord cap amunt (i l'est a la dreta) de la majoria dels mapes moderns va ser establert per
l'astrònom Tolomeo i va anar àmpliament adoptat per altres cartògrafs.
mapa isal·lobàric
Mapa geogràfic sobre el qual són mostrats els canvis de la pressió atmosfèrica durant un interval de temps
donat.
mapa isentròpic

Mapa sinòptic que mostra per a una hora donada, la distribució de les propietats atmosfèriques sobre una
superfície isentròpica determinada.
mapa itinerari
Mapa que representa la xarxa de vies de comunicació i n’indica les distàncies.
mapa jeroglífic
Mapa elaborat de manera que resulti enigmàtic i difícil de desxifrar.
mapa Kangnido
El mapa Kangnido (Mapa Integrat Històric de Països i Ciutats) va ser fet a Corea a partir d'un informe xinès
de 1402 confeccionat per Gim Sa-hyeong, Li Mu i Li Hoi.
El mapa descriu la totalitat del Vell Món, d'Europa i Àfrica en l'Oest, Coreja i Japó en l'est, amb una Xina de
gran grandària en el centre, alhora precedint als primers viatges europeus d'exploració, i fins als viatges
famosos de l'almirall xinès Zheng
He, suggerint coneixement geogràfic a fons i exploracions d'una data molt primerenca.
Xina va començar a explorar els territoris a l'Oest de la delegació de Zhang Qian l'any 126.
Van identificar així diversos països, com a K'ang-chü (Sogdiana), Ta-Yuan (en Ferghana), Shih: pasa:Parthia)
i Daqin Daejin: Imperi romà).
Xina també es va involucrar en viatges de mar, sobretot després de l'expansió de l'Islam sobre el continent
al segle VIII.
Segons les notes explicatives sobre aquest mapa, va ser fet combinant dos mapes xinesos anteriors, un
mapa, de Li Tse-min creat al voltant 1330 i un altre mapa, de Ch'ing Chün produït al voltant 1370, tots dos
mapes es troben desapareguts.
Aquests dos mapes van venir a Corea mitjançant l'ambaixador coreà Gim Sa-hyeong (1341-1407), i van
ser combinats en 1402 per Li Hoi i Li Mu.
El mapa representa en gran detall l'Imperi Xinès, així com Coreja i Japó, encara que les grandàries
relatives i les posicions no siguin exactament conservades. Xina i Corea són de gran grandària, i Sud-est
Asiàtic (amb la seva península excel·lent i exuberància d'illes) així com Índia és acorralada pel territori.
En l'Oest, la Península Aràbiga, Àfrica i Europa estan delineades clarament, encara que els continents són
mostrats més petits que la seva grandària actual.
En particular, el Mediterrani aquesta clarament representat, així com les península ibèrica i italiana i
l’Adriàtic.
Hi ha més de 100 noms sol per als països europeus, fins i tot Alumangia per a la paraula llatina Alemanya.
El coneixement del contorn actual d'Àfrica indica antigues exploracions de l'àrea, clarament precedents a
les exploracions europees de Basc dóna Gamma.
En particular, la punta sud d'Àfrica aquesta clarament representada, així com un riu que pot correspondre
al Riu de Taronja a Àfrica del Sud.
Al nord del continent africà, més enllà de la massa central "negra" inexplorada, una pagoda està
representant el Faro d'Alexandria, i la paraula àrab Misr per a Egipte és transcrita al xinès.
La major part de les transcripcions xineses de topònims en el Sud-oest Asiàtic, Àfrica, i Europa vénen
d'originals àrabs persalitzatss, indicant que el Kangnido pot haver-se basat en gran part en el coneixement
transmès des de Mig Orient.
mapa manuscrit
Disseny original d’una carta recopilada i construïda d’acord amb diverses dades originals com els
provinents d’aixecaments terrestres, de fotografies, etc.
mapa mental
Imatge cartogràfica d’un territori, més o menys distorsionada, que es té en el pensament.
mapa meteorològic
Un mapa meteorològic és un mapa utilitzat per mostrar informació meteorològica de forma ràpida, mostrant
diverses variables meteorològiques de l'atmosfera.
Un mapa meteorològic també pot presentar isotermes, utilitzades per mostrar el gradient de temperatura
en una regió determinada, podent així localitzar possibles fronts.
Igualment, existeix la possibilitat d'oferir isolínies de velocitat del vent, especialment en mapes
meteorològics d'altes altituds, coneixent així la posició exacta del corrent en doll.
En anàlisis meteorològiques de superfície, que també són mapes meteorològics, es poden exhibir línies
isobàriques, que representen les zones on existeixen igualtat de valors de pressió atmosfèrica.

Així, resulta més fàcil identificar la localització de sistemes d'altes i baixes pressions, sistemes
meteorològics que influeixen directament en el temps
mapa monocrom
Mapa imprès en un sol color.
mapa morfomètric
Mapa temàtic que representa les formes d’un relleu d’una manera quantitativa, tant en valors absoluts com
relatius.
mapa mural
Mapa de grans dimensions que representa una informació molt generalitzada i que es pot llegir des d’una
certa distància.
mapa mut
Els mapes muts són aquells que no donen cap informació sobre el lloc que representa el mapa.
Se solen usar per a l'aprenentatge amb fi de situar els diferents elements geogràfics que s'estiguin
aprenent o crear un nou mapa amb diferents referències
mapa nacional
Mapa que representa el territori d’una nació o d’un estat, generalment a una escala compresa entre 1:
5.000.000 i 1: 20.000.000.
mapa numèric
Imatge digital d’un fenomen o un accident geogràfic conservada en fulls cartogràfics, cintes magnètiques,
disquets o en d’altres suports per a un tractament informàtic.
mapa obtingut per facsímil
Mapa meteorològic reproduït per una tècnica de escombrat després de la transmissió per mitjans de
telecomunicació.
mapa oficial
Mapa l’edició i la difusió del qual necessita l’autorització d’un organisme cartogràfic oficial.
mapa original
Mapa a partir del qual s’obtenen altres mapes.
mapa per a propòsits especials
Mapa (o carta) especial.
mapa planimètric
Mapa topogràfic que no representa el relleu.
mapa plegable
Mapa que es pot doblegar per a la seva millor conservació i consulta.
mapa pluviomètric
Mapa temàtic que representa la quantitat i la distribució de les precipitacions caigudes en un territori en un
període de temps determinats.
mapa policrom
Mapa imprès en diversos colors.
mapa polític
Mapa, generalment a petita escala, que representa les divisions polítiques i administratives d’un territori
diferenciades generalment per tintes.
mapa previst
Un pronòstic d'elements meteorològics determinats, per a una hora o un període especifico i per a una
superfície o porció de l'espai aeri definits, representats gràficament sobre un mapa.

mapa previst compost
Mapa previst construït de manera que la situació meteorològica representada per qualsevol punt sobre la
ruta sigui aquella que s'espera que existeixi a l'hora que l'aeronau arribarà a aquest punt.
mapa previst de contorns
Mapa previst dels contorns d'una superfície isobàrica donada (per exemple, 500 hPa) per a una hora
determinada.
mapa previst de superfície
Mapa previst per a una hora donada, per exemple, 24 hores endavant de la situació sinòptica de
superfície.
Sinònim mapa bàric previst.
mapa primitiu
Mapa realitzat abans dels primers aixecaments topogràfics sistemàtics i de precisió.
mapa principal
Mapa que constitueix l’element essencial d’un full cartogràfic i que sol ser complementat amb un o diversos
mapes auxiliars.
mapa ptolomeic del món
L'egipci Claudio Ptolomeo va ser un astrònom, escriptor, geògraf i matemàtic del segle II, qui no tenia igual
en astronomia fins a l'arribada de Copèrnic en el segle XVI.
Notable cartògraf per a la seva època, Ptolomeo va elaborar moltes cartes de navegació, en les quals va
llistar les latituds i les longituds dels llocs determinats per observacions astronòmiques.
Com geògraf, no obstant això, va cometre un error molt greu.
A pesar que disposava dels càlculs de la circumferència terrestre fets per Eratóstenes, va prendre el
estimat del filòsof estoic Posidonio (prop de 130-51 A. de C.), qui havia calculat que la circumferència de la
terra mesurava 180.000 estadis.
Com a conseqüència, qui van acceptar el seu treball, i durant centenars d'anys pocs van pensar en posarlo
en dubte, van haver de tractar amb un concepte que era massa petit.
L'original en grec de la Cosmografia de Ptolomeo, en el qual declarava aquesta doctrina, va ser descobert
en 1490 i traduït al llatí.
Va servir de base als futurs treballs cartogràfics, tant que Colom va morir convençut que havia trobat una
ruta més curta a les Índies Orientals.
No va anar fins a 1669 que es va començar a usar en general una xifra més precisa, quan Jean Picard va
calcular que la circumferència de la terra era de 24.500 milles.
Amb tot, el mapa del món de Ptolomeo va ser un gran assoliment.
Era l'original projecció cònica, i sobre ella va situar uns 8.000 llocs per latitud i longitud.
Va ser ell qui va fixar el convencionalisme que la part superior del mapa representa el nord.
mapa qualitatiu
Mapa temàtic que representa la distribució de fenòmens atenent el seu caràcter nominatiu o conceptual.
mapa quantitatiu
Mapa temàtic que representa la distribució de fenòmens i de fets d’acord amb la seva importància
numèrica expressada de manera absoluta o relativa.
mapa regional
Mapa que representa una regió o una part d’un territori a una escala normalment compresa entre
1:1.000.000 i 1:5.000.000.
mapa sinòptic
Mapa geogràfic en el qual apareixen les dades meteorològiques, analitzats o previstos per a un moment
donat, per a descriure les condicions atmosfèriques a escala sinòptica.
Sinònim mapa del temps, carta sinòptica o carta del temps.
mapa sinòptic de superfície
Mapa sinòptic que mostra els elements meteorològics observats en la superfície de la Terra.

mapa sintètic
Mapa temàtic que a partir d’un objectiu precís representa un fenomen en el seu conjunt a través de les
seves relacions internes.
mapa Skálholt
El mapa Skálholt és un mapa elaborat per l'islandès Siggurdar Stefánsson datat cap a l'any 1590.
Es va publicar en 1608 i va ser copiat d'un original desaparegut de 1570, confeccionat per þórđur
þorláksson, qui va ser bisbe a Islàndia.
Actualment es conserva a la Biblioteca Real de Copenague.
És el mapa més antic que ens ha arribat que mostra els descobriments dels noruecs en l’Atlàntic Nord, ja
que el mapa de Vinlandia, que suposadament data de mitjan el segle XIV, és considerat generalment com
una falsificació.
El mapa postula l'existència d'un gran continent en el nord, en el qual es mostra Grenlàndia, i més al sud,
Helluland, Markland i finalment Vinlandia, el Promontorium Winlandiæ, com una aguda península que corre
de sud a nord i que aparentment es correspondria amb el nord de la illa de Terranova
mapa temàtic
Els mapes temàtics són mapes basats en mapes topogràfics que representen qualsevol fenomen geogràfic
de la superfície terrestre.
Persegueixen objectius ben definits.
Fan referència a la representació de certes característiques de distribució, relació, densitat o
regionalització d'objectes reals (vegetació, sòls, geologia, etc.), o de conceptes abstractes (indicadors de
violència, de desenvolupament econòmic, de qualitat de vida, etc.).
Per representar variables numèriques utilitzen tot tipus de recursos visuals, com a superfícies de diferents
colors o trames, fletxes para indiquen el moviment d'un fenomen, el traçat de línies que uneixen punts
d'igual valor, cercles o símbols de grandària proporcional al valor numèric, o fins i tot mapes deformats
perquè cada unitat geogràfica es representi amb una grandària proporcional al seu valor numèric.
mapa topogràfic
Mapa topogràfic en el qual el relleu es representa per mitjà de corbes de nivell.
mapa topogràfic
Un mapa topogràfic és una representació, generalment parcial, del relleu de la superfície terrestre a una
escala definida.
A diferència dels plànols topogràfics, els mapes topogràfics representen àmplies àrees del territori: una
zona provincial, una regió, un país, o el Món.
En ells s'inclouen corbes de nivell, que permeten reflectir la forma de la superfície de la Terra.
La utilització de colors en els diversos nivells amb altres símbols i traços auxiliars, permeten reconèixer
muntanyes, valls, rius, altells i altres característiques del terreny; també s'inclou informació sobre
construccions humanes, tals com: poblacions, carreteres, ponts, preses, línies elèctriques, diferents
plantacions, etc.
En els plànols topogràfics s'ha d'indicar l'escala, la direcció del Nord geogràfic i magnètic, referències GPS,
símbols, relació amb altres plànols, l'organisme autor i l'any de la seva elaboració.
Un plànol és la representació gràfica d'una zona determinada.
Els plànols utilitzats per saber orientar-se en les activitats d'aire lliure, solen ser a escala 1:25.000 o
1:50.000, denominats Plànols Topogràfics.
Tots ells compten amb unes “llegendes” que identifiquen cada element que hi ha en el terreny, tals com a
rius, carreteres, ponts, cotes d'altura, arbres, edificis, ruïnes, etc.
Aquests plànols solen estar dividits en quadrícules, les quals equivalen aproximadament a un km sobre el
terreny, de tal manera que d'una banda faciliten el mesurament de les distàncies, així com l'orientació dels
mateixos.
Per orientar un plànol, es posa aquest de forma horitzontal sobre una superfície llisa i ferma, col·locant la
brúixola sobre el mateix, en paral·lel amb una de les línies verticals (meridià) de les quadrícules, estant el
limbe mòbil a 0º, i fent coincidir d'aquesta forma l'agulla imantada amb la fletxa d'orientació i la direcció.
Per a això, serà necessari moure el plànol juntament amb la brúixola fins a fer-los coincidir.
Una vegada tot això en paral·lel amb el meridià del plànol, ja podem prendre la ruta correcta que hem de
seguir.
mapa topogràfic nacional

Mapa topogràfic, generalment a escala 1: 50.000 o 1: 25.000, que serveix de mapa de base del territori
d’una nació o d’un estat.
mapa transparent
Mapa imprès sobre un material transparent o translúcid que se superposa a un o diversos mapes que
tenen el mateix camp i escala, i en complementa una informació.
mapa turístic
Mapa que inclou informació útil per al turisme relativa a la localització urbana i a les vies de comunicació i
remarca punts d’interès històric, paisatgístic, etc.
mapamundi
Un mapamundi, és una representació cartogràfica de tota la superfície de la Terra.
El material sobre el qual es representa sol ser paper o pell.
Depenent de la seva forma, un mapamundi pot ser un globus terraqüi, que reprodueix a escala la forma
pràcticament esfèrica del geoide; o un planisferi terrestre, que reprodueix a escala el resultat teòric d'algun
tipus de projecció geogràfica de l'esfera terrestre en un plànol.
Existeixen planisferis celestes per a la representació dels estels.
Els mapamundis solen presentar-se en forma de diferents tipus de mapa temàtic depenent del detall
permès per l'escala, que quan és molt alta, es limita a mapes parcials i no a mapamundis.
El propòsit més important d'un mapa polític és mostrar les fronteres territorials.
El propòsit d'un mapa físic és mostrar les característiques físiques o accidents geogràfics.
Altres usos solen restringir-se a mapes parcials, encara que poden reflectir-se en un mapamundi si es
prescindeix dels detalls, i es limita el seu reflex un nivell molt general:
Els mapes geològics mostren les característiques de les roques subjacents, línies de falles, i estructures
superficials.
Els mapes topogràfics representen les corbes de nivell, identificant diferents accidents físics o usos del sòl
amb símbols convencionals apropiats.
Se sap que els mapes van aparèixer al voltant de l'any 2500 a. C. a causa del descobriment d'unes
tabletes de fang d'origen babilònic, i que representaven les valls del riu Èufrates.
Al començament es representaven els llocs propers i familiars i és de suposar que a poc a poc s'aniria
incorporant més i més territori fins que finalment es representés tota la superfície terrestre.
Els primers a tenir una consciència global van ser els babilonis que pensaven a la terra com un plat pla de
terra amb un gran riu que dividia en dues parts; grecs com a Tals de Milet ja suggerien l'esfericitat de la
terra al segle V a. C. i VI a. C.
mapamundi
Representació cartogràfica plana del conjunt d’un globus en dos hemisferis diferents.
mapamundi d'Ebstorf
El Mapamundi d'Ebstorf és un mapa mural en pergamí d'aproximadament 3,57 m de diàmetre i 13 metres
quadrats de superfície, el major del seu temps, realitzat entorn de 1300 i probablement en el mateix
monestir benedictí d'Ebstorf, en la Baixa Saxònia, on va ser localitzat en 1830.
L'original va resultar destruït en un bombardeig sobre Hanóver en 1943 i s'ha reproduït a partir de
fotografies.
El mapa pretén reflectir els coneixements teològics i simbòlics sobre el món conegut i no la forma real dels
continents i llocs representats, que es presenten sense una escala homogènia.
El mapamundi recull el món habitat dividit en tres continents, Europa, a baix, a l'esquerra, Àsia, ocupant la
meitat superior, i Àfrica, a baix, a la dreta, inscrits en una circumferència a la manera dels mapes
isidorianos, on el disc, lletra O, apareix dividit en tres segments per la T de la creu, significant-se en
ambdues lletres l'Orbis Terrarum.
En el centre del mapa se situa Jerusalem, dibuixant-se en ella la Resurrecció de Jesús.
La pròpia forma circular remitent a la sagrada forma, el cos de Crist, que apareix abraçant el món: a dalt, a
l'Est, al costat del Paradís terrenal localitzat a Àsia i envoltat per una muralla de foc, apunta el cap de
Jesús, els peus del qual se situen a l'Oest, en la part inferior del mapa, prop de les columnes d'Hèrcules.
Les mans nafrades apunten al Nord i al Sud.
Molts dels textos del mapa procedeixen de les Etimologies de sant Isidor, possiblement a través de
Rabano Mauro.

S'ha tractat d'identificar a l'autor del mapa, Gervasio d'Ebstorf, amb Gervasio de Tilbury, però fins ara
només pot donar-se per provat que Gervasio d'Ebstorf va prendre part de la informació de l'obra Otia
imperialia, del seu homònim de Tilbury.
mapamundi d'Hereford
El Mapamundi d'Hereford és un mapa amb l'estructura T-O datat cap a 1300, conservat en la catedral
d'Hereford, a l'oest d'Anglaterra, on devia servir de retaule a l'església.
La seva execució s'atribueix a Richard of Haldingham, prebendado de Lafford.
De menor grandària que el mapamundi d'Ebstorf, amb el qual guarda semblança, mesura 132 x 162 cm,
dibuixat en una sola fulla de pergamí amb tinta negra i alguns tocs de vermell, or i blau.
En la part superior, fora del cercle, es representa el Pantocràtor dominant l'orbe.
Sota ell, a la vora del món, una illa rodona representa el paradís terrenal.
En el centre se situa Jerusalem, amb la creu.
Conforme al costum establerta en els mapes T-O el món habitable ho formen els tres continents coneguts
de l'hemisferi nord, però Àsia, en la meitat superior, i Àfrica en el quadrant inferior dret, separada d'Europa
per les columnes d'Hèrcules, apareixen poblades també per éssers fantàstics i monstres.
Al costat de la imatges cristianes i bíbliques dominants, el Minotaure en el laberint de Creta remet encara a
la mitologia clàssica.
mapa de Bartolomé Colom
Els mapes de Bartolomé Colom són un conjunt de tres anotacions dibuixades en 1506 probablement per
Alessandro Zorzi a partir de les informacions que li va proporcionar Bartolomé Colom, germà de Cristóbal
Colom.
Són tres mapes: el primer representa les Índies occidentals, el segon Àfrica i el tercer Àsia.
El més interessant d'ells, per contenir informació original, és el primer.
En el mapa de les Índies es representen Espanya, anomenada en el mapa Spagnia, l'oest d'Àfrica, les
Antilles i la costa nord d'Amèrica del Sud, anomenada Mondo Novo, unida a Àsia.
L'equador i el tròpic de Càncer es representen mitjançant línies horitzontals, la primera d'elles graduada.
El mapa resumeix admirablement els errors de percepció dels germans Colom: subestimant grollerament
les distàncies, pensaven haver aconseguit les costes orientals d'Àsia.
Amèrica del Sud, al nord de la qual es troben les Antilles, apareix d'aquesta manera unida a Àsia.
Al sud-oest del mapa, en el punt d'unió dels dos continents, es troba Catigara, aparentment la Kattigara de
Ptolomeu, qui la localitzava en la seva Geographia 180º graus a l'est d'Europa occidental, distància
curiosament respectada en el mapa encara quan Colom pensés que la distància real entre la costa oest
d'Europa i l'est d'Àsia era de tan sols 135º.
Per a Colom es tractava de l'estret entre la Península Malaia i Indonèsia pel qual es comuniquen els mars
de Xina i Índic.
Les Antilles se situen en el mapa molt al nord de la seva autèntica ubicació, per davant de Cuba, i
independents del continent asiàtic al que Colom creia haver arribat.
Bartolomé Colom va acompanyar a Cristóbal Colom en el seu quart viatge, en 1502-1504.
Després del naufragi a Jamaica, Cristóbal va escriure una carta al rei Fernando II d'Aragó on li informava
de les seves exploracions en Veragua (Nicaragua i Panamà).
Al seu retorn a Espanya, Bartolomé va tractar d'obtenir l'aprovació del rei per colonitzar i cristianitzar les
terres descobertes en la costa d'Amèrica Central.
En 1506 va viatjar a Roma a fi d'obtenir cartes de recomanació del papa Julio II, sense èxit.
A Roma va conèixer a Alessandro Zorzi, un cartògraf venecià que col·leccionava els relats dels
exploradors, i li va mostrar la carta de Colom.
Zorzi li va ajudar en la traducció de la carta, afegint en els seus marges els esbossos dels tres mapes,
conforme a les explicacions proporcionades per Bartolomé.
Els mapes es troben en l'actualitat en l’anomena’t Còdex Zorzi, a la Biblioteca Nazionale Centrale de
Firenze, a Florència.
mapamundi de Beat de Liébana
El Mapamundi de Beat de Liébana, és una de les principals obres cartogràfiques de l'Alta Edat Mitjana:
Va ser elaborat pel monjo lebaniego del mateix nom, basant-se en les descripcions aportades per Sant
Isidoro de Sevilla, Ptolomeu i les Sagrades Escriptures.
Encara que el manuscrit original s'ha perdut, encara queden algunes còpies d'aquest que conserven una
fidelitat bastant gran respecte a l'original.

Aquest mapa es reprodueix en el pròleg del segon llibre dels Comentaris a l'Apocalipsi de Beat de Liébana.
La funció principal del mapa no és la de representar cartogràficament el món sinó la de servir d'il·lustració
a la diàspora primigènia dels apòstols.
Segons les descripcions del Gènesi que Beat prenia per base, la terra era plana i sobre ella s'elevava la
volta celeste en la qual es movien el Sol, la Lluna i tot un seguit de lluminàries menors com els planetes i
els estels.
Es considerava que existien dos tipus de masses d'aigua:
Les aigües superiors, que eren contingudes per la volta celeste i que usualment queien a la terra en forma
de pluja, i les aigües inferiors, que eren les que nodrien els rierols, els rius i les grans masses d'aigua
salada.
En aquest Mapamundi, l'orbe es representa com un disc circular envoltat per les aigües de l'Oceà.
La terra es divideix en tres continents: Àsia, Àfrica i Europa, que corresponen respectivament als
descendents dels tres fills de Noé: Sem, Cam i Jafet.
Les masses continentals són separades per corrents d'aigua o mars interiors com el mar Mediterrani
(Europa-Àfrica), el riu Nil (Àfrica-Àsia) i el Bósforo i el mar Egeo (Europa-Àsia).
En el centre del món se situa Jerusalem, la ciutat sagrada del judaisme i la cristiandat, on Abraham va
estar apunto de sacrificar al seu fill Isaac i on van tenir lloc els successos de la Passió i Resurrecció de
Crist.
La concepció de Jerusalem com umbilicum mundi era bastant usual en l'espiritualitat cristiana medieval:
En la Divina Comèdia, Dante inicia el seu viatge als inferns des del subsòl d'aquesta ciutat.
En l'extrem oriental d'Àsia es troba el Jardí de l’Edèn, territori paradisíac on no fa fred ni calor i on creixen
arbres i fustes de tot tipus.
En el seu centre es troba l'Arbre de la Vida i al costat d'ell una font d'on ragen els quatre rius del Paradís:
Tigris, Eufrates, Pisón i Guijón.
L'entrada al Paradís es troba protegida per un querubí que blanda una espasa de foc.
En la costa meridional del continent asiàtic se situa l'Índia, enorme territori travessat per tres rius de nom
Indus, Ganges i Hipane.
És abundant en homes de color fosc, elefants, rinoceronts, espècies i pedres precioses com els robins, les
maragdes o els diamants.
Les seves terres estan beneïdes pel vent de l'oest, Favonio, i per això donen dues collites a l'any.
Allí se situen les muntanyes de l'Or, l'accés del qual està vedat als humans per aixetes i dracs.
Enfront de la costa Índia se situen les illes de Taprobane (Ceilan), abundant en gemmes i elefants, Chrysa
i Argyre, fecundes en or i en plata respectivament, i finalment Tyle, els arbres de la qual mai perden les
seves fulles (s'ha especulat amb que es tracti d'alguna illa d'Indonèsia).
A l'oest de l'Índia es troba Partia, regió que s'estén entre els rius Indus i Tigris.
Es divideix en cinc províncies diferents: Aracusia, la Partia estricta, cridada així pels parts, braus guerrers
que procedents d'Escitia van fundar un imperi que va tractar d'igual a igual a Roma, Assíria, anomenada
així per Asur, el fill de Sem, famosa per haver inventat la porpra i tot tipus de perfums i ungüents; en
situava Nínive, la capital de l'antic imperi dels assiris, i on va ser a predicar inútilment el profeta Jonás;
Mitjana, que es divideix en dues parts, la Mitjana Major i la Mitjana Menor; i finalment Pèrsia, bressol del rei
Ciro, l’ungiu de Déu, i regió on va sorgir per primera vegada la ciència màgica, introduïda per Nebroth el
gegant, després de la confusió de les llengües sorgida en Babel.
Mesopotàmia és la regió situada entre els rius Tigris i Èufrates.
En ella es troben les regions de Babilònia i de Caldea. Babilònia va ser l'antiga conqueridora del regne de
Judà i lloc on es va exiliar el poble jueu.
En aquesta ciutat van tenir lloc les revelacions del profeta Ezequiel, que tanta influència van tenir en la
gènesi de la Crònica Profètica.
De Caldea (sud de Mesopotàmia) suposaven les cròniques asturianes que procedien les hordes que van
envair Espanya i van ser derrotades per Pelayo en Covadonga.
Entre les ciutats més importants d'aquesta regió poden citar-se Ur, bressol del patriarca Abraham, així com
Erech, que va ser fundada per Nimrod.
Al sud del riu Èufrates i del sinus Persicum (golf Pèrsic) se situava Aràbia, regió desèrtica, la part
meridional de la qual (actual Iemen) rebia el nom d'Aràbia Felix, l'Aràbia Feliç.
Era una terra rica, fèrtil, on abundaven les pedres precioses, la mirra i l'encens.
En ella vivia el fabulós au fènix, que després de morir envoltat de foc tornava a renéixer de les seves
cendres.
A la frontera nord-occidental d'Aràbia, ja en territoris de l'antic imperi romà, s'estenia la província de Síria,
els límits de la qual eren les muntanyes Taure i Caucas, pel nord, l’Èufrates, per l'Est, el mar Mediterrani i
Egipte, a Occident, i Aràbia en el sud.
Síria tenia tres províncies diferents: Comagena, Fenícia, Palestina.

El territori de Fenícia arribava des del mar Mediterrani fins a la muntanya Líban i el mar de Tiberiades.
En ella es trobaven les famoses ciutats de Sidón i de Tir.
En aquesta última van predicar tant el profeta Elías com Jesucrist.
Més al Sud se situava Palestina, que al seu torn se subdividia en quatre províncies diferents: Galilea, en la
qual s'enclavaven Nazareth, el mar de Tiberiades, on treballaven com a pescadors bona part dels apòstols,
i la muntanya Tabor, lloc on va tenir lloc la Transfiguració.
El riu Tigris tenia un tipus d'aigua agredolça, est és el riu en què es troba la civilització Sumèria, es troba
prop del riu Èufrates.
mapes de Dieppe
Els mapes de Dieppe són una gran sèrie de mapamundis produïts durant el segle XVI per l'escola de
cartografia de Dieppe.
La ciutat portuària de Dieppee era coneguda pels seus rics armadors, com Jean Ango i els seus navegants
igualment famosos com Jean Cousin.
Aquestes cartes van ser dibuixades entre 1540 i 1585 per cartògrafs importants, com Pedro Desceliers,
Jean Rötz, Guillaume Li Testu, Nicolas Desliens, Nicolas Vallardi i Jacques de Vau Claye.
Aquests portolans i globus van ser encarregats per rics mecenes, armadors de Portugal i França i pels
serveis reals d'Enrique II de França i Enrique VIII d'Anglaterra.
Totes aquestes cartes porten inscripcions en francès o portuguès i en un argot franc-portuguès.
Els historiadors moderns creuen que l'Escola de cartografia Dieppe havia de rebre en el seu sí a cartògrafs
portuguesos.
És el mateix que ocorre amb el mapa de Cantino, creat el 1502, que indica clarament una font de base
portuguesa o espanyola per a la seva realització, malgrat la política de silenci imposada per tots dos
Governs.
Unes característiques comunes en la majoria dels mapamundis de Dieppe són la presència de la rosa dels
vents i les grans xarxes loxodròmiques, suggerint una carta marina.
Aquestes cartes són considerades obres d'art, mostren una clara evidència d'haver estat fetes per ser
esteses sobre una taula, contenint informació sobre els últims descobriments, al costat de referències
mitològiques i altres il·lustracions.
Els mapes de Dieppe, descriuen els primers intents francesos de colonitzar el Canadà, la conquesta del
Perú pels espanyols i el comerç portuguès en els mars que envolten les illes Célebes, Nova Guinea i
Indonèsia.
Aquestes mateixes cartes poden portar incloses inscripcions del llegendari regne de Presti Juan a Etiòpia,
o la presència de llegendàries amazones a Rússia, així com descripcions dels viatges de Marco Pol.
Igual que amb tots els mapes realitzats abans del segle XVII, els mapamundis de Dieppe no tenen
representació de longituds (exceptuant l'antemeridià de Tordesillas).
Mentre les latituds es donen en graus observats per astrolabi o quadrant.
La projecció de Mercator va aparèixer el 1568, per tant no està present en els mapes de Dieppe.
L'escola de Dieppe desapareix quan comença l'escola neerlandesa.
Els mapamundis de Dieppe indiquen coneixements marítims dels portuguesos i els espanyols, que van
explorar la costa d'Austràlia l'1,520.
La majoria de les cartes de Dieppe mostren una massa de terra anomenada "Java la Gran" que es troba
entre el que és ara Indonèsia i l’Antàrtica.
Com els portuguesos van ser molt actius en el sud-est el 1511 i Timor-Leste el 1516, s'ha suggerit per
alguns investigadors que "Java la Gran" és la designació donada pels cartògrafs de Dieppe al territori
australià, que ells van elaborar a partir de documents portuguesos i espanyols.
mapamundi de Fra Mauro
El Mapa de Fra Mauro, "considerat el millor memorial de la cartografia medieval" segons Roberto Almagià,
va ser dibuixat entre 1457 i 1459 pel monjo venecià Fra Mauro.
És un planisferi circular dibuixat sobre pergamí, muntat sobre un bastidor de fusta i té uns dos metres de
diàmetre.
El mapa original va ser comissionat pel rei Alfonso V de Portugal i va ser obra de Fra Mauro i del seu
assistent Andrea Bianco, marí i cartògraf.
El mapa va ser completat el 24 d'abril de 1459, i enviat a Portugal, però avui dia es troba perdut. Fra Mauro
va morir a l'any següent mentre feia una segona còpia del mapa per la Signoría de Venècia, còpia que va
ser acabada per Andrea Bianco.
Aquesta segona còpia va ser descoberta en el monestir de Murano, i es troba avui dia exposada en
l'escalinata de la Biblioteca Nazionale Marciana de Venècia, però és visible en entrar al Museu Córrer, des
d'on es pot accedir per la sala que es troba més a l'est si se sol·licita als guardes del museu.

Una edició crítica del mapa va ser publicada en 2006 per Piero Falchetta.
mapamundi de Kunyu Wanguo Quantu
Kunyu Wanguo Quantu, és el primer mapamundi xinès a l'estil europeu, realitzat en 1602 pel missioner
Matteo Ricci; col·laboradors xinesos; el mandarí Zhong Wentao; responent a la sol·licitud de l'emperador
Wanli.
Aquest mapa va ser decisiu en l'expansió del coneixement del món a Xina i a Japó quan va ser exportat el
mapa.
El mapa de Ricci és realment gran (1,52 m d'ample i 3,66 m de llarg), fet a través de xilografia i amb una
projecció cartogràfica pseudocilíndrica similar a la d'Eckert IV, tenint com a centre a Xina.
És el primer mapa xinès on es mostra el continent americà.
Amèrica del Sud, Amèrica del Nord i l'Oceà Pacífic són representats amb una quantitat raonable d'aigua.
Àsia, Índia i Orient Mitjà estan units de manera apropiada.
Europa, Àfrica i el Mediterrani estan delineats de manera adequada.
Tu Bin Zhang, secretari d'assumptes culturals de l'ambaixada xinesa a Washington D. C. va dir en 2009:
"El mapa retrata la primera trobada transcendental entre Orient i Occident" i això va ser un "motor impulsor
per al comerç".
mapa de patrimoni cultural local
Els Mapes de Patrimoni cultural local són inventaris exhaustius de les dades sobre el Patrimoni cultural i
natural d'un municipi concret i la seva valoració, permetent així l'establiment de mesures per a la seva
protecció i conservació, així com la planificació del seu aprofitament social i cultural.
Els Mapes del Patrimoni cultural local inclouen:
• L'enumeració exhaustiva dels elements de Patrimoni cultural i natural d'un municipi.
• La valoració dels elements reconeguts.
• Propostes per a la gestió i l'adopció de mesures per a la seva protecció i conservació.
• Suggeriments per a la planificació de les accions d'aprofitament social i cultural, incloent la presa de
decisions en el planejament urbanístic, l'establiment de diferents modalitats de rutes didàctiques i
turístiques, la senyalització d'elements patrimonials, etc.
Els mapes inclouen les fitxes dels elements patrimonials inventariats, fotografies i la seva ubicació
mitjançant cartografia digital.
S'acompanyen d'una memòria que inclou valoracions globals, metodologia i diagnosi de situació del
patrimoni cultural local, a més de recomanacions per a la protecció, conservació, investigació i difusió dels
elements inventariats, i a més la relació de tots els béns detectats i la bibliografia consultada.
mapamundi de Ptolomeu
El mapamundi de Ptolomeu és un mapa del món conegut per la societat occidental al segle II després de
Crist.
Es basa en les descripcions pertanyents a la Geographia de Ptolomeu, escrita al voltant de l'any 150.
Malgrat que mai es van trobar mapes confeccionats pel geògraf grec, la Geographia conté milers de
referències a diferents parts del vell món i fins i tot coordenades de diverses d'elles, la qual cosa va
permetre que els cartògrafs reconstruïssin la visió del món de Ptolomeu quan el manuscrit va ser
redescobert prop de l'any 1300.
L'aportació més important de Ptolomeu i els seus mapes possiblement sigui el primer ús de línies
longitudinals i latitudinals, així com també l'especificació de llocs terrestres mitjançant observacions de
l'esfera celeste.
Quan el seu Geographia va ser traduïda del grec a l'àrab al segle IX i, posteriorment, al llatí a Europa
Occidental al començament del segle XV, la noció d'un sistema de coordenades global va revolucionar el
pensament geogràfic del Islam i l'Europa medievals, i va dipositar les seves bases científiques i
numèriques.
El mapa diferencia dos grans mars tancats: el primer es tracta del mar Mediterrani i el segon és l'oceà Índic
(Indicum Pelagus), que s'estén fins al mar de Xina (Magnus Sinus) a l'Est.
Els principals llocs geogràfics són Europa, l'Orient Mitjà, Índia i una Sri Lanka (Taprobane) massa gran, la
península del Sud-est Asiàtic (Aurea Chersonesus o "península daurada"), i Xina (Sinae).
La Geographia i els mapes derivats d'ella probablement hagin tingut un paper important durant l'expansió
de l'Imperi romà cap a l'Est.
El comerç en l'oceà Índic va ser intens des del segle II, i s'han identificat diversos ports comercials romans
a Índia.
Des d'aquells ports, els romans haurien establert ambaixades a Xina, les quals apareixen en documents
històrics xinesos aproximadament a partir de l'any 166.

El historiador danès Gudmund Schütte va intentar reconstruir la secció corresponent a Dinamarca del
mapamundi de Ptolomeu.
Aquest treball derivat inclou els noms de diversos llocs i tribus que poden traduir-se als seus equivalents
contemporanis.
El tret més destacat del mapa és Jutlandia, situada al nord del riu Albis Trêva, a l'oest del Saxonôn Nesôi
(arxipèlag), i a l'est del Skandiai Nêsoi, que al seu torn es troba a l'oest d'una gran illa, Skandia.
Al nord de Jutlandia es troba un tercer arxipèlag: Alokiai Nêsoi.
Al sud de l'Albis es troben assentats els Lakkobardoi i, al nord, els Saxones.
La costa occidental de Jutlandia alberga als Sigulônes, els Sabaliggio, els Kobandoi, els Eundusioi i els
Kimbroi (possiblement, els cimbros).
L'àrea central i oriental està ocupada pels Kimbrikê (possiblement, els cimbros), els Chersonêsos i els
Charoudes.
mapamundi de Virga
El mapamundi de Virga va ser fet pel cartògraf Albertino de Virga a Venècia, entre 1411 i 1415.
Albertino de Virga, venecià, és també conegut per un mapa del Mediterrani dibuixat en 1409, també a
Venècia.
El mapa és circular amb un diàmetre de 410 mm.
Està dibuixat en un tros de pergamí de 696 x 440 mm, que també inclou un calendari i dues taules, una pel
calcular de les fases de la Lluna i l'altra la data de Pasqua.
El mapa està orientat cap al nord, amb una rosa dels vents centrada a Àsia central, possiblement
l'observatori d'Ulugh Beg a la ciutat mongola de Samarcanda, a Uzbekistan o la riba occidental del mar
Caspi.
La rosa dels vents divideix el mapa en vuit sectors.
És un mapa acolorit: els mars es deixen en blanc, encara que el Mar Roig és de color vermell.
Els continents són grocs i diversos colors s'utilitzen per a les illes.
Les muntanyes són de color marró, els llacs són de color blau i els rius són de color castany.
L'extensió mostra un calendari amb les representacions dels signes del zodíac i una taula per calcular la
posició lunar.
El mapa està en general d'acord amb el Mapamundi de Fra Mauro, de 1457 i també mostra el contorn del
Cap de Bona Esperança, el qual actualment pot veure's a Venècia.
mapa del món durant l'Edat Mitjana
En 1515 Leonardo da Vinci va traçar el seu famós mapa del món.
En ell es representa Amèrica del Nord més estesa cap a l'est i l'oest que de nord a sud.
Entre ella i Amèrica del Sud es representa solament una cadena d'illes, la major anomenada Florida.
Mostra un ampli tram d'oceà entre Amèrica del Sud i la Terra Australis Nondum Cognita, el mític continent
dels mars del sud l'existència del qual en la situació mostrada no va ser refutada fins a 250 anys després.
L’atlas de Ortelio anomenat Theatrum Orbis Terra va ser publicat a Anvers en 1570.
Un dels millors mai produïts, il·lustra Europa, Àfrica i Àsia amb relativa precisió.
Amèrica del Nord i del Sud estan representades amb pocs detalls, però es mostra l'Estret de Magallanes.
Totes les terres al sud d’ella, així com Austràlia, es consideren part de Terra Australis Nondum Cognita.
mapar
Sinònim de cartografiar.
mapatge
Acció i efecte de mapar.
mapoteca virtual
Una mapoteca o cartoteca és el lloc on es guarden i consulten mapes impresos, en altres paraules, és
l'equivalent a una biblioteca exclusivament de mapes.
Una mapoteca virtual, per la seva banda, és en essència una mapoteca digital en línia, o sigui un lloc web
on es pot buscar i consultar mapes en versió digital, des d’Internet.
Amb el creixent ús de sistemes per al Disseny Assistit per Computador (CAD per les seves sigles en
anglès), els programari especialitzats en disseny i impressió de mapes i Sistemes d'Informació Geogràfica
(SIG) per al maneig de bases de dades geo eferencials, s'ha generat una gran quantitat de mapes digitals
d'excel·lent qualitat.
Aquesta informació és susceptible d'emmagatzemar-ne en una mapoteca digital.

Entre els avantatges que aporta l'existència d'una mapoteca digital a la docència i la investigació es
destaca:
• Evita el malbaratament de temps i recursos per repetició de tasques, la qual cosa augmenta la
productivitat dels projectes d'investigació i els cursos de docència.
• Disminueix sensiblement el temps i paperassa necessaris per reunir la informació cartogràfica bàsica que
es troba dispersa.
• Genera bases de dades actualitzades i actualitzar-les.
• Fomenta el treball multidisciplinari.
Quan és possible col·locar la mapoteca digital en línia, a través d'una mapoteca virtual ja no és necessari
que els alumnes i investigadors acudeixin als centres especialitzats en cartografia, els mapes digitals es
tornen accessibles a les aules, els laboratoris d'investigació, i en última instància en les llars.
maqueta
Projecte de composició i compaginació d’un mapa o una sèrie de mapes.
maqueta
Representació en tres dimensions, normalment a gran escala, d’un indret o d’un conjunt topogràfic.
maqueta
Representació en tres dimensions, a escala reduïda d’una construcció, d’un aparell, etc.
maquetismo
Activitat relativa a la construcció de maquetes.
maquia
En terminologia portuguesa = Mesura de capacitat per a àrids, definida com 1/6 de lloguer i equivalent a
0,863 litres en el Consell de Lisboa.
maquila
Originalment, porció de gra, farina o oli que correspon al moliner per la mòlta.
En comerç exterior s'entén actualment per maquila l'acció d'internar una mercaderia a un altre país amb el
propòsit d'efectuar-li un tractament i després enviar-la novament a l'exterior.
maquila
Mesura de capacitat per a àrids; equival a 2,3125 litres (mitjà celemén castellà).
maquilla
Procés pel qual ingressen les mercaderies al país amb l'objecte que només se li incorpori el valor agregat
corresponent a la mà d'obra.
màquina
Es defineix generalment com màquina la instal·lació motriu mecànica d'un vaixell, sigui a vapor, dièsel,
turbina de gas, etc.
màquina
Una màquina és un conjunt d'elements mòbils i fixos el funcionament dels quals possibilita aprofitar, dirigir,
regular o transformar energia o realitzar un treball amb una fi determinada.
Es denomina maquinària al conjunt de màquines que s'apliquen per a una mateixa fi i al mecanisme que
dóna moviment a un dispositiu.
màquina alternativa
Màquina de vapor molt emprada en la propulsió del vaixell.
maquina auxiliar
Motors i dispositius, tret de la màquina principal, que el departament de màquines i té a càrrec seu.
màquina d’arborar
Cabria muntada en terra o a bord d’una gavarra o pontó, usada per a arborar un vaixell, és a dir, col·locar
els pals, deixant-los perfectament instal·lats i llests per a subjectats amb la eixàrcia ferma.

màquina d'expansió
Afavorit per Josephs Black, ocupat en les investigacions que li conduirien al descobriment de la calor
latent, James Watt es va proposar millorar la màquina de Newcomen, descobrint en el curs dels seus
experiments que el vapor era una reserva de calor molt més vasta que l'aigua i comprenent que era
necessari limitar totes les pèrdues de calor que es produïen en l'artesanal màquina de Newcomen para
disminuir el consum de combustible, principal inconvenient d'aquestes màquines.
Analitzant el problema va identificar les pèrdues degudes al propi cilindre, a la pràctica de refredar el vapor
per a assolir el buit necessari per a moure la màquina i a la pressió residual del vapor.
En els seus experiments posteriors, veritables treballs científics, va arribar a la conclusió que el cilindre
havia de mantenir-se a la mateixa.
Segons les seves paraules, mentre feia una passejada un esplèndid dissabte a la tarda i meditava sobre la
màquina, una idea li va venir al capdavant: com el vapor és un cos elàstic es precipitarà en el buit, i, si es
comuniqués el cilindre amb un dipòsit exhaust, es precipitaria en el seu interior on podria condensar-se
sense refredar el cilindre.
No obstant això, el desenvolupament i perfeccionament del condensador separat va deixar a Watt en la
ruïna i en 1765 es va veure obligat a buscar ocupació i abandonar el seu treball fins que, en 1767, John
Roebuck va accedir a finançar els seus experiments i l'explotació comercial de la màquina en canvi de les
dues terceres parts dels beneficis de la patent que s'obtingués.
En 1768 Watt va construir un model que operava de manera satisfactòria, encara imperfecta, i es va
presentar l'any següent la sol·licitud de la palesa.
Després de diferents avatars econòmics, Roebuck es va desprendre de la seva part del negoci en favor de
Matthew Boulton i junts Boulton & Watt finalment durien a la pràctica la invenció de Watt i altres
perfeccionaments.
La primera màquina es va construir en Kinneil, prop de Boroughstoness en 1774.
A partir de llavors la història de la màquina de vapor serà la de la signa Boulton & Watt, i gairebé totes les
millores que s'introdueixin en ella seran obra del propi Watt; entre unes altres, el paral·lelogram de Watt,
l'expansió del vapor, la màquina de doble efecte (en la qual el vapor actua alternativament sobre ambdues
cares del pistó), etc.
màquina de recol·lectar
Són aparells que s’utilitzen per a extreure els peixos de l’aigua mitjançant bombament directe o per
separació a pressió, i l’ús de la qual es limita a un petit nombre d’espècies.
màquina de rem
Estructura situada al fons d’una piscina d’entrenament, amb carros regulables i uns rems sense portants
de pala perforada, que permet fer estropades sense avançar.
màquina de vapor
Una màquina de vapor és un motor de combustió externa que transforma l'energia tèrmica d'una quantitat
d'aigua en energia mecànica.
En essència, el cicle de treball es realitza en dues etapes:
• Es genera vapor d'aigua en una caldera tancada per escalfament, la qual cosa produeix l'expansió del
volum d'un cilindre empenyent un pistó.
Mitjançant un mecanisme de biela - manovella, el moviment lineal alternatiu del pistó del cilindre es
transforma en un moviment de rotació que acciona, per exemple, les rodes d'una locomotora o el rotor d'un
generador elèctric.
Una vegada arribat el final de carrera l'èmbol retorna a la seva posició inicial i expulsa el vapor d'aigua
utilitzant l'energia cinètica d'un volant d'inèrcia.
• El vapor a pressió es controla mitjançant una sèrie de vàlvules d'entrada i sortida que regulen la
renovació de la càrrega; és a dir, els fluxos del vapor cap a i des del cilindre.
El motor o màquina de vapor es va utilitzar extensament durant la Revolució Industrial, en el
desenvolupament de la qual va tenir un paper rellevant per a moure màquines i aparells tan diversos com
bombes, locomotores, motors marins, etc.
Les modernes màquines de vapor utilitzades en la generació d'energia elèctrica no són ja d'èmbol o
desplaçament positiu com les descrites, sinó que són turbomàquines; és a dir, són travessades per un flux
continu de vapor i reben la denominació genèrica de turbines de vapor.
En l'actualitat la màquina de vapor alternativa és un motor molt poc usat per a serveis auxiliars, ja que s'ha
vist desplaçat especialment pel motor elèctric en la maquinària industrial i pel motor de combustió interna
en el transport.
La màquina de vapor ha estat el motor inicial de la Revolució Industrial que impulsa a l'actualitat.

En la màquina de vapor es basa la Primera Revolució Industrial que, des de fins del segle XVIII a
Anglaterra i fins a gairebé mitjans del segle XIX, va accelerar portentosament el desenvolupament
econòmic de molts dels principals països de l'Europa Occidental i dels Estats Units.
Solament en la interfase que va intervenir entre 1890 i 1930 la màquina a vapor impulsada per carbó
d’hulla va donar lloc a altres motors de combustió interna: aquells impulsats per hidrocarburs derivats del
petroli.
Molts han estat els autors que han intentat determinar la data de la invenció de la màquina de vapor
atribuint-la a tal o com inventor; intent que havia estat en va, ja que la història del seu desenvolupament
estava plena de noms propis.
Des de la recopilació de Herón fins a la sofisticada màquina de James Watt, són multitud les millores que a
Anglaterra i especialment en el context d'una incipient Revolució Industrial en els segles XVII i XVIII van
conduir sense solució de continuïtat des dels rudimentaris primers aparells sense aplicació pràctica a la
invenció del motor universal que va arribar a implantar-ne en totes les indústries i a utilitzar-se en el
transport, desplaçant els tradicionals motors, com l'animal de tir, el molí o la pròpia força de l'home.
Jerónimo de Ayanz i Beaumont, militar, pintor, cosmògraf i músic, però, sobretot, inventor espanyol va
registrar en 1606 la primera patent d'una màquina de vapor moderna, pel que se li pot atribuir la invenció
de la màquina de vapor.
El fet que el coneixement d'aquesta patent sigui bastant recent fa que aquesta dada ho desconegui la gran
majoria de la gent.
màquina eina
Màquina destinada a donar forma a la matèria mitjançant un utillatge que funciona amb moviments i
esforços apropiats.
màquina elèctrica
Una màquina elèctrica és un dispositiu que transforma l'energia cinètica en altra energia, o bé, en energia
potencial però amb una presentació distinta, passant aquesta energia per una etapa d'emmagatzematge
en un camp magnètic.
Es classifiquen en tres grans grups: generadors, motors i transformadors.
Els generadors transformen energia mecànica en elèctrica, mentre que els motors transformen l'energia
elèctrica en mecànica fent girar un eix.
El motor es pot classificar en motor de corrent continu o motor de corrent altern.
Els transformadors i convertidors conserven la forma de l'energia però transformen les seves
característiques.
Una màquina elèctrica té un circuit magnètic i dos circuits elèctrics.
Normalment un dels circuits elèctrics es diu excitació, perquè al ser recorregut per un corrent elèctric
produeix els amperivoltes necessaris per a crear el flux establert en el conjunt de la màquina.
Des d'una visió mecànica, les màquines elèctriques es poden classificar en rotatives i estàtiques.
Les màquines rotatives estan proveïdes de parts giratòries, com les dinamos, alternadors, motors.
Les màquines estàtiques no disposen de parts mòbils, com els transformadors.
En les màquines rotatives hi ha una part fixa anomenada estator i una part mòbil anomenada rotor.
Normalment el rotor gira en l'interior del estator.
A l'espai d'aire existent entre ambdós se li denomina entreferro.
Els motors i generadors elèctrics són l'exemple més simple d'una màquina rotativa.
màquina enquitranar eixàrcies
Màquina per enquitranar les eixàrcies per donar-li més resistència.
màquina hidràulica
Una Màquina hidràulica és una varietat de màquina de fluid que empra per al seu funcionament les
propietats d'un fluid incomprensible o que es comporta com a tal, degut al fet que la seva densitat en
l'interior del sistema no sofreix variacions importants.
Convencionalment s'especifica per als gasos un límit de 100 mbar per al canvi de pressió; de manera que
si aquest és inferior, la màquina pot considerar-se hidràulica.
Dintre de les màquines hidràuliques el fluid experimenta un procés adiabàtic, és a dir no existeix intercanvi
de calor amb l'entorn.
màquina principal
L'encarregada de donar la propulsió a un vaixell.

màquina simple
Una màquina simple és un artefacte mecànic que transforma un moviment en un altre diferent, valent-se
de la força rebuda per lliurar una altra de magnitud, adreça o longitud de desplaçament diferents a la de
l'acció aplicada.
En una màquina simple es compleix la llei de la conservació de l'energia: «l'energia ni es crea ni es
destrueix; solament es transforma».
La força aplicada, multiplicada per la distància aplicada (treball aplicat), serà igual per força resultant
multiplicada per la distància resultant (treball resultant).
Una màquina simple, ni crea ni destrueix treball mecànic, només transforma algunes de les seves
característiques.
Màquines simples són la palanca, les corrioles, el plànol inclinat, etc.
No s'ha de confondre una màquina simple amb elements de màquines, mecanismes o sistema de control o
regulació d'una altra font d'energia.
màquina universal
En enginyeria es denomina màquina universal a una màquina semblant a una premsa amb la qual és
possible sotmetre materials a assajos de tracció i compressió per a mesurar les seves propietats.
La pressió s'assoleix mitjançant plaques o mandíbules accionades per cargols o un sistema hidràulic.
Aquesta màquina és àmpliament utilitzada en la caracterització de nous materials.
Així per exemple, s'ha utilitzat en el mesurament de les propietats de tensió dels polímers.
maquina/motor principal
Motor o màquina de vapor que proporciona l’energia mecànica al sistema de propulsió d’un vaixell.
maquineta de llevar
Les màquines de llevar poden ser de dues classes: d'eix vertical o d'eix horitzontal, denominant-ne a les
primeres cabrestants, i a les segones gigres, maquinetes i molinets.
En ambdós casos poden ser mogudes per màquines de vapor o elèctriques, disposant a més en la majoria
dels models d'una instal·lació auxiliar per al seu maneig a braç quan calgui.
No existeixen regles concretes sobre l'ús en cada cas del cabrestant o del molinet.
No obstant això, sembla que els avantatges d'aquest últim són majors, pel que s'empren en la gairebé
totalitat dels vaixells mercants de totes les marines.
El cabrestant pot dir-se que només s'utilitza avui dia quan l'espai disponible de coberta és tan reduït, que
no permet la instal·lació del molinet.
En els vaixells de guerra es conserva encara, gairebé sempre, el cabrestant per a les àncores, però aquest
fet és més el resultat de l'hàbit i de la tradició que el reconeixement per al seu ús de qualitats superiors a
les dels gigres; excepte la seva major facilitat per a ser manejat a braç; no obstant això, a pesar d'això
cada dia va desapareixent més el cabrestant dels vaixells de guerra, sent substituït pel gigre, com així es
denomina al molinet en la marina militar.
En els vaixells de vela reben també el nom de molinet, els cabrestants moguts a braç que s'utilitzen per a
manejar l'aparell.
Les màquines emprades en la maniobra d’àncores són les mateixes que s'utilitzen per temperar les
estatges.
Poden ser de dues classes: d'eix vertical o d'eix horitzontal, denominant-ne a les primeres cabrestants, i a
les segones gigres, maquinetes o molinets.
L'elecció d'un sistema o un altre depèn de l'espai disponible en coberta.
El cabrestant es tria quan hi ha poc espai en coberta.
Quan hi ha lloc suficient, és millor triar el gigre que disposa de dos tambors i dos barbotins en lloc d'un.
Cabrestant, consta de dues parts principals:
• El tambor, per al temperat dels caps d'amarrament.
• El barbotí, per al maneig de la cadena de l'ancora.
Tot el conjunt està mogut per un eix-motor, el moviment del qual ho produeix un motor elèctric.
L'eix motor dóna moviment al tambor i est per mitjà d'un embragatge mou el barbotí.
Existeix també un fre per impedir el moviment del barbotí.
El barbotí es mou sense estar embragat, quan en fondejar és arrossegat per la cadena.
En aquesta ocasió s'utilitza el fre per reduir la velocitat de sortida de la cadena, o evitar que surti més.
• Gigre, anomenat també maquinetes o molinets.
El seu funcionament és similar al del cabestrant.
Es compon de:
• Un motor que mou a dos tambors o cabirons alhora.

• Dos embragatges que accionen cadascun a un barbotí.
Cada barbotí disposa d'un fre.
maquineta
Nom que es dóna a diferents aparells i eines, de dimensions reduïdes, que s’utilitzen en un vaixell.
maquinista
Persona amb categoria d'oficial titulat i que s'encarrega del funcionament i maneig de l'aparell motor i
també del funcionament de tots els mecanismes i aparells mecànics o elèctrics del departament de
màquines.
maquinista naval
Des de l'antiguitat els homes han utilitzat diversos mitjans (entre altres balses i embarcacions) per a
aconseguir aliment mitjançant la pesca en el mar i els rius o els llacs, així com per a transportar els béns
per a intercanviar-los amb altres pobles o comunitats de manera que durant segles una gran part del
comerç mundial ha depès de la navegació.
En les contínues guerres el protagonisme de les naus també ha estat molt important.
Els materials emprats per a la construcció de les embarcacions han evolucionat des del jonc fins a la fusta
o el ferro substituït cap a 1860 per l'acer.
El mateix pot dir-se dels sistemes de propulsió de les naus que van passar de la força humana mitjançant
la utilització de rems fins a les veles que aprofiten l'embranzida del vent, i l'aplicació de les màquines a la
navegació.
Tota aquesta evolució s'ha portat a terme de manera permanent encara que a ritmes distints guardant una
estreta relació amb els avanços de la ciència i la tecnologia.
Una de les conseqüències més importants de la constant modernització de les embarcacions, i dintre de la
mateixa dels sistemes de propulsió, han estat els grans canvis en els requeriments professionals dels
tripulants especialment de l'oficialitat, el que lògicament ha exigit una permanent adaptació de la seva
formació que en alguns casos, com el dels maquinistes navals, el seu inici és conseqüència de la
conducció dels vaixells mercants a vapor adquirint un gran desenvolupament amb l'aplicació de les
màquines.
La navegació a vela que va suposar un gran avanç sobre la situació precedent, no obstant això no evitava
que les embarcacions estiguessin a la mercè dels vents i les condicions del mar, així com de la perícia de
la tripulació.
A més amb interminables jornades de treball eren molt difícils les condicions de vida a bord, en viatges
gairebé sempre de durada indeterminada, tot la qual cosa feia que fos elevat el nombre de pèrdues
humanes, sobretot per enfonsaments, a pesar de la qual cosa van arribar a construir-ne grans
embarcacions com el France de 127,7 metres d'eslora considerat com el major veler tradicional.
Aquesta situació es va veure substancialment modificada per la navegació a vapor fruit dels avanços
tecnològics del segle XIX que van millorar les condicions de vida que eren habituals a bord a més de reduir
la durada dels viatges.
No obstant això el nou sistema de conducció dels vaixells mercants requeria molta major qualificació
tècnica dels tripulants en general i de la oficialitat en concret.
Generalment s'admet que la màquina de vapor aplicada a la navegació té el seu origen en les utilitzades
per a exhaurir les mines atribuint-se a Jouffroy d'Abbans la seva primera adaptació a una nau fluvial en
1766.
No obstant això en l'època inicial els vapors consumien gran quantitat de carbó i tenien una maquinària
molt pesada i unes calderes de grans dimensions que reduïen considerablement l'espai disponible per a la
càrrega.
A pesar dels successius perfeccionaments que van ser millorant la utilització de l'energia del vapor, la
substitució de les embarcacions de vela pels vapors va ser lenta amb un llarg període que van conviure
ambdós sistemes fins i tot de forma combinada.
Les flotes de grans velers de ferro no van desaparèixer fins als anys 1925-1930 cinquanta anys després de
l'aparició dels vaixells a vapor.
Cap a 1870 la marina mercant espanyola es componia de 1.420 vaixells dels quals 1.312 eren velers i
únicament 108 vapors.
Transcorreguts gairebé quinze anys, en 1883, ja arribaven a 407 els vaixells a vapor de més de 50 Tn.,
superant en tonatge, per primera vegada, als velers, però amb una gran dependència de l'exterior en la
seva construcció doncs únicament 22 procedien de drassanes espanyoles i fins a 341 eren d'origen
britànic.
En 1880 el tonatge dels vaixells a vapor ja representaven el 60% del total i una dècada més tard el 83%.

A nivell espanyol el retard en la construcció de vaixells, en relació amb els països més desenvolupats del
segle XIX va ser notable, havent-se construït el primer vaixell a vapor amb hèlix, el Santa Teresa en 1856
en les drassanes de l'Armada Real de Cadis, Cartagena i Ferrol.
L'aplicació de la màquina de vapor a la navegació va exigir la presència a bord de treballadors que
coneguessin el maneig del nou sistema de propulsió que transformava l'expansió del vapor d'aigua en
força motriu.
La falta d'ensenyament reglat de les matèries que requeria la nova activitat i els constants avanços de les
màquines i els materials utilitzats en la seva construcció van fer que els armadors de vapors contractessin
a experimentats mecànics i muntadors de la indústria siderúrgica i les drassanes, perquè ocupessin les
funcions de maquinistes navals, encara que possiblement alguns tripulants també van acabar aprenent el
nou ofici.
Així mateix, van néixer altres professions com els fogoners o els greixadors.
A partir del inici de 1885 es va regular a Espanya l'activitat dels Maquinistes Navals que ja venien exercint
des de cap a més de tres dècades i la Marina Mercant contava amb més de 300 vaixells a vapor.
El legislador establia "que havien d'estar capacitats per al maneig i conducció de les màquines dels vapors
mercants" i afegia "que l'encarregat d'una màquina ha de conèixer perfectament la composició i
funcionament de l'aparell, de manera que pugui fàcilment desmuntar-la i armar-la, netejar-la, corregir els
seus defectes i reparar les seves avaries.
Així mateix, ha de tenir complet coneixement de la potència indicada en cadascun dels seus cilindres, així
com de l'efecte que pugui produir".
Per a poder accedir als exàmens que permetien obtenir el titulo de maquinista naval, primer i segon, es
requeria en el primer cas haver navegat 500 dies com segon maquinista d'un vapor i la meitat d'aquest
temps en el segon a més d'haver treballat quatre anys en un taller de mecànica.
En ambdós casos havien d'aprovar l'examen que comprenia diverses assignatures des d'aritmètica,
àlgebra i geometria, fins a mecànica, electricitat, màquines de vapor i dibuix.
Lògicament les exigències, especialment de l'experiència, eren majors per al primer maquinista naval.
També es definia el nombre i classe de maquinistes que havien de dur els vapors.
Els de gran cabotatge amb màquines que no arribaven a 100 HP i travessies de fins a 150 milles, un o dos
segons maquinistes.
Si la màquina superaven els 100 HP, un primer i altre segon.
Els d'altura dos maquinistes si excedien de 100 HP i un primer i un segon quan sobrepassaven aquesta
potència.
Als quals emprenien navegacions a ultramar se'ls exigiria tres maquinistes.
Però la ciència i la tecnologia seguien amb la seva evolució i al vapor li va substituir el motor, el que va
obligar als maquinistes navals a adaptar-se a la llavors nova situació.
A la fi del segle XIX, en 1893 Rudolf Dièsel va inventar el motor de combustió interna, que duu el seu nom,
i poc després en 1904 ja navegava un petit petrolier accionat pel nou sistema.
Òbviament la guerra 1914/18 i la de 1939/1945 van accelerar el seu desenvolupament i la millora de la
propulsió d'embarcacions a motor fins a arribar a la situació actual que tots els països desenvolupats
fabriquen aquests motors cada vegada més perfeccionats i la grandària de la qual va adaptant-se a les
condicions geopolítiques vigents en cada època.
Els requeriments per a la titulació dels maquinistes navals de la Marina Mercant van ser adaptant-se als
avanços tecnològics amb constants canvis en la legislació com la de 1913 que establia en les escoles de
nàutica dintre de l'especialitat de màquines els títols de primer i segon maquinistes navals, però
transcorreguts dos anys, en 1915, s'estableix per primera vegada el pla d'ensenyament, en dos cursos, per
a obtenir el títol de Maquinistes Naval.
La seva especialització i bons resultats va fer que en 1919 se suprimís de l'examen de Capità les
assignatures de mecànica aplicada i màquines de vapor.
Les adaptacions a l'evolució de la navegació van seguir produint-se les següents dècades, mantenint-se
l'exigència d'aprovació dels cursos acadèmics, seguida de les pràctiques a bord i exàmens finals.
Cap a 1920 les condicions de treball a bord van millorar substancialment com a conseqüència de les
reivindicacions de les primeres Associacions Professionals i els Sindicats.
En la conferència internacional de Ginebra celebrada en 1929 es va establir la jornada màxima de vuit
hores i es van millorar des de la prevenció de malalties fins a l'estada en els ports.
El transport marítim, una de les primeres activitats globalitzacions a nivell mundial, està adquirint una
creixent importància en l'economia actual, degut principalment al seu menor cost comparatiu, major
seguretat i que permet alleujar les vies de tràfic terrestre.
És molt important la creixent especialització del transport marítim (portacontenidors, petroliers, gasses, roros,
ferris i creuers, entre altres), el que obliga, d'una banda, a la construcció de vaixells específics per a
cada activitat i, per un altre, a l'adaptació dels ports.

Aquestes circumstàncies estan afectant, lògicament, als maquinistes navals.
A partir de 1977 els estudis de transport marítim tenen la qualificació d'Ensenyament Tècnic Superior,
reivindicant els maquinistes navals la titulació d'Enginyer.
Aquest mateix any es va produir la incorporació de les dones, en el que va ser pionera l'Escola de Bilbao,
que en 1994 es va integrar en la Universitat del País Basc.
Les importants repercussions internacionals del transport marítim han dut a la signatura de convenis
supranacionals per a regular la formació dels professionals especialitzats en aquesta activitat, havent
d'assenyalar-se els acordats en el sí del avui es diu Organització Marítima Internacional (OMI) i més
recentment en la Unió Europea (UE).
En el cas dels maquinistes navals l'objectiu segueix sent la formació científica, tècnica i d'aplicació
pràctica, necessària per a la posada en servei i manteniment dels sistemes de propulsió del vaixell i de
totes les instal·lacions del mateix.
Per a aconseguir-lo es mantenen les pràctiques tradicionals en qualsevol de les tres graus de maquinistes
navals i en major mesura en el cas dels Caps de Màquines.
A més sobretot la internacionalització de les tripulacions, al que contribueix la navegació sota banderes de
conveniència, ha fet imprescindible el domini de l'anglès.
Cal afegir la creixent importància de la informàtica en el maneig i manteniment de les màquines i en les
relacions amb terra, el que obliga al seu coneixement i constant actualització.
Tot això fa que els maquinistes navals se segueixin caracteritzant per la seva gran eficàcia comparativa
per a resoldre els problemes que poden plantejar-ne, circumstància que els permet ocupar amb encert
diverses activitats en terra, entre unes altres, la gestió directiva, manteniment i producció en variats sectors
industrials.
A més la seva presència és important en els ports, en inspecció de navilieres i entitats de classificació.
En la relació adjunta es concreten algunes d'aquestes ocupacions.
Les condicions de treball dels maquinistes navals, igual que les de la resta de la tripulació, han millorat
substancialment en les últimes dècades, si bé cal assenyalar que la millora dels sistemes de càrrega i
descàrrega dels vaixells redueixen el temps d'estada en els ports, que a més es troben cada vegada més
allunyats dels centres urbans.
No obstant això, la vida a abordo segueix mantenint una bona part dels seus inconvenients tradicionals,
com l'allunyament de la família i la necessitat de conviure en reduïts espais i durant llargs períodes de
temps amb professionals, en ocasions, de diferents hàbits i cultures.
A més és notòria la reducció de les diferències salarials entre la marina mercant i les activitats industrials,
havent augmentat les possibilitats de trobar ocupació en terra.
Potser avui més que en el passat, per a navegar com maquinista naval es requereix, a més d'una bona
preparació, una certa satisfacció en l'acompliment d'aquesta activitat, capacitat de sofriment i de relació
amb altres professionals en les condicions que es donen en un vaixell.
Igualment és important saber controlar en situacions d'emergència.
En qualsevol cas sembla clara l'escassa atracció que l'activitat dels maquinistes navals té en l'actualitat per
als joves que deuen optar entre diferents estudis, circumstància que es dóna a nivell mundial.
Possiblement la solució únicament pugui dur per la millora de les condicions socials i econòmiques que
són habituals en aquesta activitat.
Alguns llocs de treball ocupats, en terra, pels maquinistes navals, en el nostre entorn:
• Autoritats portuàries, entitats d'estiba i desestiba.
• Directors gerents, entre unes altres, en terminals petrolíferes i empreses de serveis.
• Inspectors d'assegurances en equips industrials, grues, vaixells i instal·lacions portuàries.
• Inspectors en navilieres mercants i de pesca.
Enginyeries siderometal·lúrgiques, de tractaments d'aigua, potabilitzadores i tractaments de residus.
• Departament de transports en Diputacions.
• Professors d'Universitat.
• Caps de vaixells i proves en drassanes per a la construcció de tot tipus de vaixells.
• Directors comercials i cap de garanties en drassanes.
• Subcontractació d'obres i personal per a tot tipus d'empreses
• Empreses fabricadores de motors dièsel.
• Instal·ladors d'equips principals i auxiliars en vaixells.
Instal·lacions industrials de gas natural
• Caps de qualitat i seguretat.
• Tècnics en fabricació de calderes i grues.
maquinista
Sinònim de oficial de màquines.

mar
Immensa extensió d'aigua salada.
mar
L'estat d'agitació de la superfície de l'aigua amb respecte
mar
Un mar és una massa d'aigua salada de grandària inferior a l'oceà, així com també el conjunt de la massa
d'aigua salada que cobreix la major part de la superfície del planeta Terra, incloent oceans i mars menors.
El terme mar també s'utilitza per designar alguns grans llacs salobres, com el mar Caspi, mar Mort o el mar
d'Aral.
Es parla llavors de mar tancat o interior.
Atenint-se a l'ús que d'ella es fa, cal observar que la gent de mar i els poetes tendeixen a atribuir-li el
gènere femení.
Fora d'aquests dos àmbits, s'ha generalitzat l'ús masculí de la paraula («el mar»).
El Dia Marítim Mundial és el 26 d'agost.
La definició comparativa de mar com a «extensió d'aigua salada menor que l'oceà» estableix una
classificació de les extensions d'aigua salada que els oceans serien les majors extensions i vindrien
després, de diferents grandàries, els mars.
Els mars es diferencien principalment pel contacte amb l'oceà, podent ser oberts o tancats: si està envoltat
gairebé totalment per terra, com el mar Negre, es parla de mar continental, mentre que si està molt obert,
com el mar de la Xina, es parla de mar litoral.
La distinció entre mar i oceà obeeix a diverses causes, sobretot quan es parla de mars oberts en què sol
distingir-se atenent a la situació geogràfica, generalment enclavada entre dues masses terrestres o, de
vegades, les menys, a la posició de la plataforma continental.
Alguns exemples d'això són els següents: el mar del canal de La Manxa comunica amb l'oceà Atlàntic pel
mar Cèltic, però es distingeix per la seva posició entre la costa sud d'Anglaterra i la costa nord de França.
Un altre cas molt clar és el mar Mediterrani, que comunica amb l'oceà Atlàntic per l'estret de Gibraltar i es
distingeix clarament per estar enclavat entre Europa, Àsia i Àfrica, al punt que té unes condicions
marítimes molt diferents (diferents temperatures, diferent fauna i flora, i marees de diferent amplitud).
Un altre mar obert, en aquest cas el dels Sargassos, amb la seva acumulació d'algues al llarg de la Florida,
es distingeix de l'oceà Atlàntic de forma totalment arbitrària.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars és l'Organització Hidrogràfica
Internacional IHO-OHI), sent la referència mundial la seva publicació «Limits of oceans and siguis» (Límits
d'oceans i mars) (3ª edició de 1953).
Aquesta publicació no estableix diferències entre oceans i mars, sinó que es limita a enumerar tots els
oceans i mars del món, assignant-los un nombre, arribant fins al 66, encara que com utilitza de vegades
nombres amb lletra, en realitat són 73.
Són un total de 6 oceans (l'Atlàntic i el Pacífic estan dividits cadascun en dos, Nord i Sud) i 67 mars, d'ells
dos dividits en dues conques, el mar Mediterrani i el mar de Xina.
Alguns mars tenen mars interiors (que es numeren amb una lletra minúscula) com el Bàltic, el Mediterrani i
l'Arxipèlag de l'Índia Oriental.
La publicació considera a més d'oceans i mars, golfs, badies, canals i estrets, i moltes vegades, no resulta
molt clar com és el criteri utilitzat, ja que de vegades és el simple ús des de temps passats.
Existeixen tres categories de mars: mars litorals (o costaners), mars continentals i els mars tancats.
Superfície total dels mars (sense comptar-hi els llacs): 354.062,350 Km²
Sinònim oceà.
mar
Qualssevol de les petites divisions dels oceans, especialment si és troben encaixonats entre terres;
exemple: mar Mediterrani, mar del Nord.
S'aplica també per extensió aquest nom a la gran massa d'aigua salada que cobreix part de la superfície
terrestre.
mar
Estat de la mar amb relació a les dimensions de les onades i als obstacles que representen per a la
navegació.
MAR

Distintiu de nacionalitat deIs iots de les classes internacionals de la I. Y. R. U. pertanyents a Marroc.
mar a la llarga
Ones procedents d’un dels dos sectors de l’horitzó a uns 45° de la popa del vaixell.
mar abonançada
Mar tranqui-la.
mar adjacent
Fins a la distància de dotze milles marines mesures des de les respectives línies de base, és mar territorial
i de domini nacional.
Però, per a objectes concernents a la prevenció i sanció de les infraccions de les seves lleis i reglaments
duaners, fiscals, d'immigració o sanitaris, l'Estat exerceix jurisdicció sobre un espai marítim denominat
zona contigua, que s'estén fins a la distància de vint-i-quatre milles marines, amidades de la mateixa
manera.
Les aigües situades en l'interior de les línies de base del mar territorial, formen part de les aigües interiors
de l'Estat.
mar Adriàtic
La mar Adriàtica, és un cos d’aigua localitzat al sud d’Europa que separa a la Península Itàlica (a l’oest) de
la Península dels Balcans (a l’est), i al sistema dels Monts Apenins del dels Alps Dinàrics i les seves serres
confrontants.
Forma part de la Mar Mediterrània.
És un golf estret i allargat que mesura com a màxim 200 km d’ample d’est a oest, i 800 km de nord a sud.
En el seu extrem meridional limita amb el Mar Jònic, del que ho separa el Canal d’Otranto.
La seva superfície total és de aproximadament 160.000 Km².
La costa occidental és italiana, mentre que l’oriental és en la seva major part croata, encara que algunes
seccions pertanyen a Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Albània.
Alguns rius importants que desemboquen en l’Adriàtic són el Ren, Po, Adigio, Brenta, Piave i Neretva.
La costa de l’Adriàtica concentra un gran nombre de centres turístics, com Venècia (que rep el nom de
Perla de l’Adriàtica) en el nord.
Després de la divisió d’Iugoslàvia, la costa croata s’ha convertit en una destinació molt popular.
Existeixen bancs pesquers i es porten a terme prospeccions petrolíferes en aquest mar.
Durant els anys 1990, diverses investigacions van revelar que els seus nivells de contaminació eren molt
alts.
En les últimes dècades el govern d’Itàlia ha intentat crear en ell una barrera contra la immigració il·legal, en
la seva majoria provinent d’Albània.
Aquesta mar ha rebut diferents noms des de l’antiguitat; en el llatí dels antics romans (llatí antic) se li
anomenava Mare Superum; en el llatí medieval era Mare Hadriaticum o Mare Adriaticum.
Els antics romans acostumaven transportar béns (incloent animals i esclaus) a Ostia Aterni,
El seu nom, derivat de la colònia etrusca de Adria (o Hadria), va ser designat originalment només a la
porció superior de la mar, però es va anar estenent gradualment al cobrar importància les colònies de
Siracusa.
Però fins i tot llavors, l’Adriàtic, en el sentit més limitat, no s’estenia més enllà del Mont Gargano, i la porció
exterior era anomenada Mar Jònic; no obstant això, el nom en ocasions era usat erròniament per a
incloure al Golf de Tarentum (avui Golf de Tàrent), al Mar de Sicília, al Golf de Corinto i fins i tot al mar
localitzat entre Creta i Malta.
La Mar Adriàtica se situa entre les costes d’Itàlia i Croàcia, sent ambdues zones grans atraccions
turístiques.
L’Adriàtic s’estén des del nord-oest de 40° a 45° 45' N, amb una longitud extrema d’uns 770 km.
Té una amplària terme mitjà d’uns 160 km, encara que en el Canal d’Otranto, a través del com es connecta
amb el Mar Jònic, aquesta amplària és de tan sols 45 a 55 milles nàutiques (85-100 km).
A més, la sèrie d’illes que es troben enfront de la costa de Croàcia redueixen l’amplària extrema del mar
obert en aquesta zona a 145 km.
La seva superfície total és d’uns 160.000 Km².
La part nord del mar és molt poc profunda, i entre les penínsules del sud de Istria i Rímini la profunditat
rares vegades excedeix els 46 m (25 braces).
Entre Sibenik i Ortona existeix una depressió ben marcada, un àrea considerable que excedeix els 180 m
(100 braces) de profunditat.

Des d’un punt entre Korèula i la costa nord del Mont Gargano hi ha una serra que propicia l’existència
d’aigües menys profundes, i una cadena trencada d’uns quants illots s’estén a través de la mar.
La zona més profunda de la mar es troba a l’est del Mont Gargano, al sud de Dubrovnik i a l’oest de
Durrës, on una gran fossa presenta profunditats de 900 m (500 braces) cap amunt, i una petita part en el
sud d’aquesta depressió arriba fins als 1460 m (800 braces).
La profunditat mitjà de la mar s’estima en 240 m (133 braces).
La costa occidental és generalment baixa, unint-se, al nord-oest, amb els pantans i llacunes de l’excel·lent
delta del riu Po, els sediments del qual han causat que el litoral avanci diverses milles mar endins tant que
Adria ara es troba a certa distància de la costa.
Entre les ciutats més notables en la costa italiana de l’Adriàtic es troben Venècia, Trieste, Rávena, Rímini,
Ancona, Giulianova, Pescara, Ortona, Vasto, Termoli, Trani, Bríndisi, i Otranto.
La costa oriental generalment és escarpada i rocosa, amb moltes illes.
Al sud de la Península de Istria, que separa al Golf de Venècia i al Golf de Trieste del Golf de Kvarner, la
cadena insular costanera s’estén fins a Dubrovnik.
Les illes, que solen ser llargues i estretes (com llargs eixos que es mantenen paral·lels al litoral del
continent), s’eleven abruptament a altures d’uns pocs centenars de peus, amb l’excepció d’unes quantes
illes majors com Braè (el seu punt més alt és el Vidova gora, amb 778 m) o la península Pelješac (la seva
major elevació és el St. Ilija, amb 961 m).
Hi ha més de mil illes en e l’Adriàtic, de les quals 66 estan deshabitades.
En el continent, especialment en la Badia de Kotor (també coneguda com Boka Kotorska o Bocche di
Cattaro, anomenada així pel poble de Kotor), són muntanyes que cauen amb freqüència directament sobre
la mar.
El color més comú de les roques és gris clar, que contrasta fortament amb la vegetació fosca, la qual en
algunes de les illes és exuberant.
De fet, Montenegro rep el seu nom dels pins salgarenys que cobreixen el seu litoral.
Les principals ciutats de la costa oriental són Izola, Koper, Piran i Portoro a Eslovènia; Umag, Poreè,
Rovinj, Poleixi, Opatija, Rijeka, Senj, Zadar, Biograd, Šibenik, Trogir, Split, Makarska, Ploèi i Dubrovnik a
Croàcia; Neum a Bòsnia i Hercegovina; Herceg Novi, Kotor, Tivat, Bar, Budva i Ulcinj en Montenegro; i
Durrës a Albània.
mar agitada
Vegi’s marejada.
mar agitada
Vegi’s mala mar
mar amainada
Vegi’s mar en calma.
mar Amarillo
La mar Amarillo, és la part nord del mar de la Xina Oriental que es converteix en part de l'oceà Pacífic.
És un amplio mar, ocupant un àrea de prop de 417.000 Km², encara que és poc profund, amb una
profunditat màxima de 105 metres.
Està situat entre la Xina continental i la península de Corea.
El seu nom prové de les partícules de sorra que li donen aquest color a l'aigua, originalment del riu
Amarillo.
Es coneix també localment, a Corea del Sud, amb el nom de mar de l'Oest.
La immensa badia que forma el fons del mar Amarillo rep el nom de mar de Bohai anteriorment com badia
de Zhili).
En ella desemboca el riu Amarillo, després de creuar la província de Shandong i el seu capital, Jinan, així
com el riu Hai He que creua Pequín i Tianjín.
La badia de Corea, entre la província xinesa de Liaoning i el nord-oest de Corea del Nord, forma part
també del mar Amarillo.
La mar de Bohai i la península de Corea estan separades per la península de Liaodong, amb la ciutat de
Dalian situada en el seu extrem sud.
En 2007, la Corporació Xinesa del Petroli i el Gas, CNPC, va descobrir un important jaciment petrolier, de
gairebé mil milions de tones, en la costa i la plataforma continental del Mar Amarillo.
La superfície total del jaciment, situat en la província de Hebei, s'estén a 1.570 quilòmetres quadrats, de
les quals dos terceres parts es troben en la plataforma marina.

El nou jaciment serà una font important del cru per a Xina, país que procura reduir el grau de la seva
dependència pel que fa a la importació d'hidrocarburs.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a l'efecte de navegació marítima,
l'Organització Hidrogràfica Internacional, considera el mar Amarillo com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, «Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953», li assigna el
nombre d'identificació 51 i ho defineix de la forma següent:
En el Sud. El paral·lel de 33°17 Nord des de Saisyu To a la part continental.
En el sud-est. Des de l'extrem occidental de Queipart fins a Ca Nyo o illa Pinnacle West (34°13' N), en el
grup de Mengoru, d'allí a la punta nord de Oku To (34°22' N), fins a la punta Oest de les illes de Pedra
Petites del Sud i la punta Nord de la Gran Illa de Pedra del Sud (34°24' N) a un punt de la costa de Tin To
(34°25' N), al llarg de la costa nord-oest d'aquesta illa fins a l'extrem nord de la mateixa, i des d'allí en una
línia en direcció nord-est a la part continental de Tyosen (Corea).
mar ampla
On no hi ha enganxadors.
mar arborada
El temporal s'endureix i la superfície està blanca en el seu conjunt, amb ones que guanyen en altura.
El vent és de força 10 o 11 (temporal dur).
mar Argenti
La Mar Argentí, és el nom donat en la República Argentina al sector de l'oceà Atlàntic adjacent a les seves
costes continentals americanes.
Definit com una regió ecològica, la mar Argentí és el mar epicontinental que comprèn l'àrea des de l'estuari
del Riu de la Plata al Nord (paral·lel 35º Sud) fins a la illa dels Estats pel Sud, i des de la costa argentina
fins a la isòbata dels 200 metres de profunditat, que inclou a les illes Malvines.
Definit com un límit polític, coincideix amb la zona econòmica exclusiva definida per l'Argentina en la seva
porció continental i les illes Malvines, incloent part del banc Burdwood o Namuncurá (aproximadament 56º
30' Sud).
És a dir fins a les 200 milles nàutiques de la línia de base costanera.
El seu ample varia entre 210 km enfront de Mar del Plata i 850 en la latitud de les Malvines.
La línia costanera es perllonga per 4725 km.
mar arrissada
Comencen a formar-se rinxols superficials però sense escuma, acompanyades de brisa feble, força 1 o 2
(ventolina).
mar asprà
El fons marí de sorra i grapissar, sense roques.
mar baixa
Període en que el mar esta per sota del seu nivell normal.
mar Bàltic
La mar Bàltica (del llatí Mare Balticum) és una mar interior del nord d’Europa obert a la mar del Nord i,
finalment, a l’oceà Atlàntic a través dels estrets de Kattigat i Skagerrak.
Els països que ho envolten son (començant per la península Escandinava i seguint en sentit horari):
Suècia, Finlàndia, Rússia (óblast de Leningrad), Estònia, Letònia, Lituània, Rússia (óblast de Kaliningrado),
Polònia, Alemanya, Dinamarca.
La seva superfície és de 432.800 Km² i inclou dos grans golfs: el golf de Finlàndia, entre el sud d’aquets
país i Estònia, i el golf de Botnia, entre la costa oriental de Suècia i l’occidental de Finlàndia.
Geològicament és molt jove: només existeix des del VI mil·lenni ad.C.
És molt poc profund (la mitjana és de 57 m; la profunditat màxima és de 459 m al nord de la illa sueca de
Gotland), el que, unida a la poca obertura a l’oceà, fa la renovació de les aigües molt lenta i afavoreix els
problemes de contaminació.
Les marees són de molt petita amplitud.
La mar Bàltic és també, el major dipòsit d’àmbar del món, i a més la seva qualitat és de les millors (dels
vint dipòsits del món que hi ha d’àmbar, es diu que l‘àmbar del mar bàltic només és superat pels de Mèxic i
la República Dominicana, i és a més, el qual més àmbar de conífera produeix, i a més el de millor qualitat.
D’ell s’extreuen de 500 a 800 milions de tones d’àmbar.

La salinitat del Bàltic és molt baixa comparada amb la d’altres mars o oceans; es pot considerar intermèdia
entre l’aigua dolça i la salada.
Aquest fet s’explica per la seva alta latitud (experimenta poca evaporació), combinada amb una gran
aportació d’aigua dolça per part de molts rius que, per culpa de la ja esmentada estretor de la seva
comunicació amb l’oceà, és molt difícil d’evacuar i renovar amb aigua salada.
Aquesta baixa salinitat té unes fortes implicacions biològiques, amb moltes espècies diferents de les seves
homòlogues en altres mars.
La conca que drena a la mar Bàltic abasta la totalitat d’alguns països riberencs com les repúbliques
bàltiques, Polònia i la regió russa de Kaliningrado.
A més, aquests rius neixen en, o travessen territoris pertanyents a altres països que, a pesar de no posseir
costes, es comuniquen al mar per via fluvial.
Tal és el cas de la República Txeca, Eslovàquia, Ucraïna i Bielorússia, qui acaben aportant aigua
(indirectament) al mar Bàltic.
mar bella
La superfície està com un mirall, el vent és de força 0 o 1 en l'escala Beaufort (calma).
mar Blanc
El mar Blanc és un entrant del mar de Barentz, localitzat en la costa nord-oest de Rússia.
Es troba limitat per la península de Kanín al nord-est, per Karelia a l’oest i per la península de Kola al nord.
Té una superfície aproximada d’uns 95.000 km 2 .
El mar Blanc té quatre grans golfs o badies en el seu interior: en la part més exterior, la badia de Menzen a
l’est; en el tram interior les altres tres, la badia de Dvina al sud-est, el golf de Onega al sud i el golf de
Kandalakcha al nord-oest.
En el seu interior hi ha bastants illes, sent les majors i més importants la illa Morzhóvets i les illes
Solovetsky, el conjunt de les quals ha estat declarat patrimoni de la Unesco.
El port de Arjángelsk, en el fons de la badia de Dvina, és el port més important del mar Blanc i a més,
durant gran part de la història de Rússia, va anar el seu principal centre de comerç marítim internacional.
En l’actualitat és una base naval i de submarins.
El Canal mar Blanco-Bàltic connecta el mar Blanc amb el mar Bàltic.
Tot el mar Blanc són aigües territorials sota sobirania russa, banyen les seves aigües la República de
Carelia, el Óblast de Arjánguelsk i el Óblast de Múrmansk.
L’estiu dura des de principis de juny a fins d’agost, encara que en la part més al nord tot just dura un mes i
mig.
La temperatura del mar varia de 0,5°C a -2°C a al hivern i 12°C a 15°C a l’estiu.
El gel apareix a l’octubre i forma llenques de glaç a partir de mitjans de novembre.
Alguns animals de les regions polars arriben aquí buscant refugi: foques de Grenlàndia, gossos de mar i
foques motejades.
La fusió del gel comença a l’abril i desapareix al maig.
No obstant això, a causa dels vents nord, es pot trobar llenques de glaç flotants fins a finals de juny.
En la primavera, sota l’acció del vent i els corrents al sud, alguns animals són arrossegats en les pannes
de glaç cap a l’oceà.
Són caçats pels riberencs que es desplacen en canoes amb patins.
mar blanca
Mar en total repòs, quan l’espill de l’aigua sembla immòbil.
mar bonança
Bona mar o mar calma.
mar Bòsfor
Braç de mar de Turquia, entre Europa i Àsia; 30 km de long., 300-3.000 m de ample, 105 m de prof.
màxima.
Comunica les aigües del mar Negre amb les del mar de Mármara.
En Istanbul, emplaçada en la seva riba occidental, ho creua un pont que enllaça els sectors europeu i
asiàtic de la ciutat.
mar brau
Es diu de l’estat del mar quan està esvalotat i embravit.

mar brava
Mar amb onades que oscil·len entre 4 i 6 m, corresponent al grau 6 de l’escala de Douglas.
mar brut
Vorera de mar que té molts d’esculls o llocs dificultosos a la navegació.
mar buida
Interval o espai més baix que es forma entre dues onades fortes (Blanes, Mataró).
mar buida
Estat de la mar quan ha baixat de nivell (men.).
mar cabrejat
Pertorbació que es produeix en la superfície de l’aigua completament en calma quan bufa ventijol.
mar calma
Sense vent, grau 0 en l’escala de Beaufort.
mar Cantàbric
Mar Cantàbric, mar de l’oceà Atlàntic que banya les costes del nord d’Espanya i del sud-oest de França.
S’estén des de la punta d’Estaca de Bares, en la província de A Corunya (comunitat autònoma de Galícia),
fins a les costes del departament francès de Landes i comprèn part del golf de Biscaia.
Té una profunditat màxima de 5.100 m i, normalment, presenta un fort onatge de gran poder erosiu en el
litoral espanyol, on són freqüents les galernes, forts vents del nord-oest que donen lloc a unes tempestes
molt perilloses per als marins.
Al llarg de la costa espanyola l’estreta plataforma continental descendeix bruscament, mentre que en el
sector francès aquesta plataforma és més àmplia i s’endinsa suaument en el mar.
L’aspecte que presenten les costes espanyoles i franceses també és molt diferent; mentre que la francesa
és baixa i rectilínia, la costa espanyola es caracteritza per abruptes i escarpats penya-segats tallats per les
desembocadures de rius com el Navia i el Nalón a Astúries, el Nansa, el Pas, el Miera i el Ansón a
Cantabrià o el Nervión a Biscaia, que han donat lloc a la presència de nombroses ries com la de Ribadeo,
Navia, Pravia o Avilés, entre unes altres.
És un mar ric en pesca al que s’obren alguns dels ports més importants d’Espanya, com el de Viveiro i
Ribadeo a Lugo; Avilés i Gijón a Astúries; Santander a Cantabrià; Santurtzi, Bilbao i Bermeo en la
província de Biscaia; i els de Donostia-Sant Sebastià i Pasaia a Guipúscoa.
Aquest mar conta també amb nombroses platges de gran atractiu turístic, entre les quals destaquen la
platja de Foz, en la província de Lugo; la de Gijón, a Astúries; les de Noja, Laredo, Suances i Santander (el
Sardinero) a Cantàbria; les de Donostia Sant Sebastià (amb la seva famosa platja de la Conquilla) i
Zarautz en la província de Guipúscoa; i les de Saint Jean-de-Luz i Biarritz en el litoral francès.
El nom d’aquest mar prové dels càntabres, poble que habitava les seves riberes en l’època romana.
mar Carib
El és un mar obert tropical de l'oceà Atlàntic, situat a l'est d'Amèrica Central i al nord d'Amèrica del Sud,
cobrint la superfície de la placa del Carib.
També és anomenat mar de les Antilles per estar ubicat al sud i a l'oest de l'arc antillà.
Limita al nord amb les anomenades Antilles Majors-Cuba,
L'Espanyola (Haití i República Dominicana) i Puerto Rico, situades al sud del Tròpic de Càncer, al est amb
les Antilles Menors (meridià 60° W), al sud amb Veneçuela, Colòmbia i Panamà (paral·lel 9° N), i a l'oest
amb Mèxic, Belize i Guatemala (meridià 8° W), i Hondures, Nicaragua i Costa Rica (meridià 84° W).
El mar Carib és un dels mars salats més grans del món i té una àrea d'uns 2.763.800 Km².
El punt més profund del mar és la fossa de les illes Caiman, situat entre Cuba i Jamaica a 7686 m sota el
nivell del mar.
El país amb major extensió tant costanera com d'aigües territorials al Carib és Veneçuela, amb 4208 km de
costes que abasten d'est a oest, passant per illes i arxipèlags.
La línia costanera del carib té molts golfs i badies.
El golf de Veneçuela, el del Morrosquillo, el de Darién, el dels Mosquits i el d'Hondures.
"El Carib" és una regió conformada pel mar Carib, les seves illes i les costes que envolten aquest mar.
El mar Carib es comunica amb l'oceà Pacífic a través del canal de Panamà.
La IHO, màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, l'Organització Hidrogràfica
Internacional, considera el mar Carib com un mar independent.

En la seva publicació de referència mundial, «Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953», li assigna el
nombre d'identificació 27 i ho defineix de la forma següent:
En el canal de Yucatán el mateix límit que el descrit per al golf de Mèxic, una línia que uneix el far de cap
Catoche (21°37'N, 87°04'W) amb el far a llum del cap de San Antonio a Cuba.
En el nord. En el pas dels Vents, una línia que uneix punta Caleta (74°15'W) i punta Perla (19°40'N) a
Haití.
En el canal de la Mona, una línia que uneix cap Engany i l'extrem de Foradada (18°31' N, 67°08' W), a
Puerto Rico.
Límits orientals: Des de la punta de San Diego (Puerto Rico) cap al nord al llarg del mateix meridià (65°39'
W) a la línia 100 braces, i des d'allí cap a l'est i cap al sud, de tal manera que totes les illes, bancs de sorra
i aigües succintes de l'Antilles Menors estén incloses en el mar Carib fins a la punta Galera (extrem nordest
de la illa de Trinitat).
Des de la punta Galera a través de Trinitat a punta Galeota (extrem sud-est) i d'allí a punta Baixa (9° 2' N,
61° 0' W) a Veneçuela.
El terme mitjà, la salinitat del mar Carib és de 35 a 36 parts per mil i la temperatura superficial és de 28°C,
mentre que en el fons de la mar l'aigua arriba a una temperatura de 4 °C.
Els corrents del Carib transporten quantitats considerables d'aigua des de l'oceà Atlàntic a través dels
passos orientals en les Antilles Menors cap al nord-oest per a sortir al golf de Mèxic a través del canal de
Yucatán.
En terme mitjà, entre un 15 i 20% de l'aigua de la superfície que entra cap al Carib és provinent de les
aigües dolces dels estuaris dels rius Orinoco i Amazones, conduïdes cap al nord-oest per la Corrent
Caribenya.
Per altra banda, l'aigua descarregada pel Orinoco durant els mesos de pluja genera grans concentracions
de clorofil·la en la zona oriental del mar.
En l'àrea compresa entre el nord de Veneçuela, Colòmbia i Nicaragua es presenta durant gairebé tot l'any
un corrent circular que gira en el sentit contrari a les sagetes del rellotge.
Aquest corrent es genera per les fortes precipitacions en la regió, les quals també poden reduir la
temperatura i augmentar la salinitat i la densitat de l'aigua, aportant alguns nutrients a l'aigua com nitrogen,
fòsfor i altres utilitzats per les plantes.
mar Caspia
La mar Càspia és un mar d'aigua salobre que s'estén entre Europa i Àsia.
La seva superfície és de 371.000 Km², la seva profunditat mitja és de 170 m, la màxima és de 995 m i és el
llac més extens del món.
Les seves dimensions són 1210 km en direcció nord-sud i de 210 km a 436 km en direcció est-oest.
Ocupa la part occidental de la depressió uralocáspica, que forma part de la major conca endorreica de la
Terra, estant la seva superfície 28 m sota el nivell del mar.
Està fonamentalment alimentat pel riu Volga i per altres menys cabalosos com el Ural, el Emba i el Kura.
La mar Càspia, és frontera natural de Rússia, Azerbaitjan, Iran, Turkmenistan i Kazajistán, amb les
estepes d'Àsia central al nord i a l'est.
En la costa oriental, en la costa turkmena, es localitza un gran entrant, el golf de Kara Bogaz Gol.
La costa del Caspi és irregular, amb grans golfs a l'est, entre els quals es troba el de Krasnovodsk i el
Kara-Bogaz-Gol, de poquíssima profunditat, que serveix de conca d'evaporació i és el lloc que es troba
una important planta química que extreu sals.
El Caspi està connectat al mar d’Azov a través del canal de Manych.
Les majors ciutats a la vora del mar Caspi son:
• Bakú, Azerbaitjan
• Astara, Azerbaitjan
• Lenkeran, Azerbaitjan
• Sumqayit, Azerbaitjan
• Neft Daslari, Azerbaitjan
• Xacmas, Azerbaitjan
• Astracán, Rússia
• Derbent, Rússia
• Bandar
• Anzali,
• Aniran i Chalous, província de Mazandaran,
• Aniran, Turkmenbashi, Turkmenistan.
• Atyrau, Kazajistán
• Aktau, Kazajistán

mar catalana
Part de la Mediterrània occidental, entre les balears i les costes de Catalunya i del Llevant espanyol.
mar Cèltic
La Mar Cèltic és un àrea de l’oceà Atlàntic situada en la costa sud d’Irlanda.
Limita a l’est amb el Canal de Sant Jordi, el Canal de Bristol i el Canal de la Mànega, així com parts
adjacents del país de Gal·les, Cornualla, Devon i Bretanya.
L’herència cèltica de les seves terres limítrofes és el que dóna a la mar el seu nom, proposat per primera
vegada per Ernest William Lyons Holt en 1921.
La zona nord d’aquesta porció de mar havia estat prèviament considerada com una part del Canal de Sant
Jordi i la seva zona sud simplement no tenia nom; la necessitat d’un nom amb que denominar aquesta
zona va fer que es comencés a definir d’aquesta manera en camps com la geologia i hidrologia.
El nom és avui comunament usat pels treballadors de l’explotació petrolífera i la indústria pesquera.
Els límits del sud i occidentals estan pitjor definits.
Holt va suggerir una línia de contorn de 200 braces marines (366 m) i Ouessant (França); la definició de la
IHO ho estén lleugerament més al sud.
mar continental
Els mars continentals, entre els quals destaca el mar Mediterrani, deuen el seu nom al fet de trobar-se
enterament situats dins dels continents, encara que comunicats amb els oceans per un estret l'escassa
profunditat del qual crea un llindar que dificulta els intercanvis; aquests es produeixen, no obstant això, en
forma de corrents de compensació i de descàrrega.
Entre els mars continentals i l'oceà existeixen diferències de temperatures i de salinitat que arriben a ser
considerables.
Les seves marees són de tan escassa amplitud que passen desapercebudes.
A més del Mediterrani, són mars continentals el mar Bàltic, el mar Negre i el mar de Japó.
En algun cas es parla de mar epicontinental al que s'assenta sobre una plataforma continental amb el seu
jaç submarí a una profunditat mitjana de 200 m o menys; exemples d'aquest tipus són el mar del Nord, o el
mar Argentí.
Durant el punt màxim de les glaciacions, els mars epicontinentals desapareixen, passant a ser solament
planes dels continents limítrofs.
mar costanera
Mar àmpliament oberta als oceans i que es caracteritza per una gran amplitud de la marea.
mar creuada
Mar de lleva o de vent que se superposa a l’onatge que es mou en altra direcció.
mar crua
Mar moguda amb vent de ple.
mar curta
Ones de petita longitud, o el que és el mateix, que vénen molt juntes o poc separades entre si.
mar d’Alboran
La mar d’Alboran és la part més occidental del mar Mediterrani.
Té per límits: al nord, la costa peninsular d'Espanya; al sud, les costes africanes del Marroc i Algèria; a
l'oest, l'estret de Gibraltar, que ho connecta amb l'oceà Atlàntic; i, a l'est, en general, una línia imaginària
que va des del cap de Gata, a Espanya, fins al cap Fegalo, a Àfrica, a l'oest de la ciutat d'Orà.
Aquest límit oriental no sempre es manté, ja que de vegades també es considera el meridià que passa pel
cap de Pals (Espanya), per exemple, així ho fa el «Servei Meteorològic» d'Itàlia en els seus butlletins
meteorològics.
La mar d’Alboran té uns 180 km d'ample en direcció N-S i uns 350 km de longitud en direcció E-W, i està
situat en el centre de la regió geològica de l'Arc de Gibraltar.
La profunditat mitjana del mar d’Alboran és d'uns 1000 m, encara que la profunditat màxima supera els
2200 m al zona oriental.
Hi ha diverses petites illes entre les quals destaca l'illa d’Alboran, situada a la zona central.
La majoria d'aquestes illes estan sota sobirania espanyola, encara que es trobin prop de la costa
marroquina.

mar d’Amundsen
El mar d’Amundsen es troba en la Terra de Marie Byrd entri el cap Dart de la illa Siple i el cap Flying Fishla
de la illa Thurston, en l’Antàrtica.
Va ser l'explorador noruec Nils Larsen en la seva expedició de 1928-1929 qui a l'explorar l'àrea al febrer de
1929 li va donar nom en honor al seu compatriota, l'explorador Roald Amundsen, qui va anar el primer a
arribar al Pol Sud.
mar d'amura
Ones que es desplacen en una adreça aproximada de 45i pel que fa al rumb d'un vaixell i que ho copegen
per l'amura.
mar d’Andamán
La mar d’Andamán és un sector de l'oceà Índic situat al sud-est del golf de Bengala, al sud de Birmània,
oest de Tailàndia i aquest de les Illes Andamán, de les quals rep el seu nom.
Té al voltant de 1.200 km de nord a sud i 650 km d'est a oest, formant un àrea de 797.700 Km².
La seva profunditat mitjà és de 870 metres i el màxim arriba a 3.777 metres.
El principal riu que desemboca en les seves aigües és el Irawady.
En el seu extrem sud-est, el mar d’Andamán comunica amb el mar de Xina Meridional a través de l'estret
de Malacca, que separa la illa de Sumatra de la península Malaya.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, l'Organització Hidrogràfica
Internacional, considera el mar d’Andamán com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, «Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953», li assigna el
nombre d'identificació 44 i ho defineix de la forma següent:
En el sud-oest: Una línia que va de Oedjong Clivella (5º32' N, 95°12' E en Sumatra, a Poeloe Bras i a
través de les illes occidentals del grup Nicobar fins a punta Sandy en la illa Petita Andaman, de tal manera
que tots les aigües dels estrets pertanyen al mar de Birmània.
En el nord-oest: El límit oriental de la badia de Bengala.
Una línia que va des de cap Negrais (16°03' N), a Birmània, a través de les illes més grans del grup
d’Andamán, de tal manera que totes les aigües dels estrets entre les illes es troben a l'est de la línia i
s'exclouen de la badia de Bengala, tan lluny com la punta en la illa Little Andaman en latitud 10º48' N,
longitud 92º24' E, i des d'allí al llarg del límit sud-oest del mar de Birmània.
En el Sud-est: Una línia que uneix Voalan Lem (7º47' N) en Siam, i Pedropunt (5º40' N) en Sumatra.
mar d’Aràbia
La mar d'Aràbia o mar d'Oman, és una mar que forma part de l'oceà Índic i que està localitzat en la costa
sud-occidental d'Àsia, entre la península aràbiga i la península de l'Hindustan.
Tenen costa la mar d'Aràbia, des d'oest a est, Somàlia, Iemen, Oman, Pakistan, Índia i les illes Maldives.
Els Unió dels Emirats Àrabs no tenen costa a aquest mar, sinó a un dels seus entrants, el golf d'Oman, en
el nord-oest, que després s'estreny fins a connectar amb el golf pèrsic en l'estret de Ormuz.
La màxima amplària del mar d'Aràbia és d'aproximadament 2.400 km, i la seva màxima profunditat és de
4.652 m, prop de la península aràbiga, aproximadament a la mateixa latitud que l'extrem sud d'Índia.
L'Indus és l'únic riu de gran envergadura que flueix cap a aquest mar.
Entre les seves principals ciutats costaneres es troben Bombai a Índia i Karachi a Pakistan.
Entre els més coneguts centres balnearis es troben: les platges de Karachi i Clifton, les platges de Goa, la
platja de Juhu, a Bombai.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a efectes de navegació marítima,
l'Organització Hidrogràfica Internacional, considera el mar d'Aràbia com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, «Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953», li assigna el
nombre d'identificació 39 i ho defineix de la forma següent:
En l'oest: El límit oriental del golf d'Aden.
En el nord: Una línia que uneix Ràs al Hadd, el punt oriental d'Aràbia (22°32' N) i Ràs (61°43' E en la costa
de Pakistan.
En el sud: Una línia que va des de l'extrem meridional de l’atol Addu, fins a l'extrem oriental de Ras Hafun
10°26' N
En l'est: El límit occidental del mar de Lacadives.
mar d’Arafura
El mar d’Arafura és un braç poc profund de l’oceà Pacífic que cobreix la plataforma continental entre
Austràlia i Nova Guinea.

El mar d’Arafura està vorejat per l’estret de Torres i a través d’ell amb el mar de Coral, a l’est; el golf de
Carpentaria, al sud; el mar de Timor, a l’oest; i els mars de Banda i Ceram, al nord-oest.
Amb una superfície d’uns 700.000 km 2 , té una longitud d’uns 1290 km i un ample de 560 km i una
profunditat entre 50 i 80 m, augmentant cap a l’oest.
Al ser un mar tropical poc profund, les seves aigües són propícies per a la formació de ciclons tropicals.
El mar se situa sobre la plataforma marina d’Arafura, part de la plataforma de Sahul.
Durant l’última era glacial al ser molt sota el nivell del mar, la plataforma d’Arafura, el golf de Carpentaria i
l’estret de Torres formaven un gran pont de terra que connectava Austràlia i Nova Guinea facilitant la
migració dels humans des d’Àsia cap a Austràlia.
Aquestes masses de terra combinades reben el nom de continent de Sahul.
És potencialment un lloc adequat per a la pesca de la gambeta i altres varietats de peixos.
En un món en el qual els ecosistemes marins i els inventaris pesquers estan amenaçats o col·lapsant, el
mar d’Arafura es troba en un punt de màxima biodiversitat marina.
No obstant això, aquest mar, és objecte d’una activitat pesquera en augment que és il·legal, no regulada i
no controlada.
De continuar aquesta tendència, les comunitats que envolten al mar i que depenen de les proteïnes dels
productes marins enfrontessin importants desafiaments per a sobreviure.
En el 2002, es crea el Fòrum expert dels mars d’Arafura i Timor (per les seves sigles en anglès: ATSEF)
per a promoure una gestió sustentable dels mateixos tant des d’un punt de vista econòmic com quant a la
cura del medi ambient.
mar d’Aral
La Mar d’Aral, era una mar interior, situat a Àsia Central, entre Kazajistán, al nord, i Uzbekistan, al sud.
Si bé és denominat «mar», Kazajistán i Uzbekistan són considerats Estats sense litoral.
A causa de els transvasaments d'aigua des dels rius que en ell conflueixen, la seva superfície s'ha reduït
de manera dràstica, encara que oscil·lant, des dels anys 60 del segle XX, quan es va començar a desviar
aigua dels rius Amu Daria i Sir Daria per a regar cultius a Uzbekistan i Kazajistán.
A més, com resultat de proves armamentístiques, projectes industrials i abocaments de residus de
fertilitzants en el mateix segle, la mar té un alt índex de contaminació.
mar d'ardora
Mar d'ardora és el terme amb el qual es designen els mars lluminosos o fosforescents.
Es tracta d'un fenomen lluminós produït en l'oceà on grans masses d'aigua emeten una misteriosa llum
blava hagut de, segons recents estudis, a la proliferació d'un bacteri bioluminescent, associada a les
microalges de plàncton.
La bioluminescència s'estén en totes direccions i poden manifestar la seva lluminositat durant dies o hores.
Aquesta resplendor nocturna, citat per primera vegada per Julio Verne en la seva obra “Vint mil llegües de
viatge submarí” quan va relatar la travessia del Nautilus a través d'una capa fosforescent (atribuïda en la
novel·la a miríades d'animals marins lluminosos), va anar també, durant segles, mite dels mariners que
solcaven l'Índic.
Els científics van començar a registrar aquest fenomen en 1915, quedant reconeguts en tot el planeta més
de 200 mars d'ardora, concentrats en la seva majoria en el nord-oest de l'oceà Índic i propers a Indonèsia.
Altres llocs on es va poder visualitzar aquest espectacle lluminós van ser la costa de Somàlia (Àfrica), el
sud de Portugal i la badia Fosforescent, a Puerto Rico.
En 2005, un grup d'investigadors del Laboratori d'Investigació Naval d'EE.UU i del Institut d'Investigació de
l'Aquari de la Badia de Monterrey, dirigits pel científic Steve Miller, van aconseguir fotografiar, per primera
vegada, aquest fenomen a través del satèl·lit oceanogràfic.
Aquestes fotos van ser publicades al novembre d'aquest mateix any en la prestigiosa revista científica
Proceedings of the National
mar d’Azov
La mar d’Azov és un mar interior europeu, localitzat al nord-est de la península de Crimea, entre Rússia i
Ucraïna.
Comunica amb el mar Negre a través de l’estret de Kerch i en ell desemboquen el riu Don i el riu Kuban.
La tradició popular diu que el nom actual prové d’un príncep cumano anomenat Azum o Asuf, que va morir
mentre defensava una ciutat de la regió en 1067.
La major part dels estudiosos ho fan derivar de la ciutat de Azov, el nom rus de la qual prové del tàrtar
Azaq («baix»), en referència a la seva situació geogràfica.
Banya les costes d’Ucraïna (al nord), Rússia (a l’est) i la península de Crimea (a l’oest).
La mar d’Azov té uns 340 km de longitud i 135 km d’amplària i s’estén per una superfície de 37.555 Km².

Els principals rius que desguassen en ell són el riu Don i el riu Kuban, i altres menors són l’Obytochna, el
Berda, el Kalmiius, el Miius i el Yeia.
Diversos d’aquests rius formen estuaris i alguns d’ells han estat separats del mar per acumulacions de
sorra i sal convertint-se en llacs, com el llac Molochne i el llac Khansk.
Els rius són els responsables que l’aigua del mar tingui una salinitat comparativament baixa i que, en
determinats llocs, sigui gairebé dolç.
A més, també dipositen un gran volum de sediments.
En la part occidental s’aixeca el cordó litoral d’Arabat, en que el seu altre costat estan els estanys salats
del Sivaix.
La mar d’Azov és el més pla del món, amb una profunditat mitja de tan sols 13 metres, i una profunditat
màxima de només 15,3 metres; de fet, allí on es dipositen els sediments, com en el golf de Taganrog, no
arriba a 1 m de profunditat.
El corrent predominant és un tipus de remolí que es mou en el sentit contrari a les agulles del rellotge; les
marees són variables, però poden pujar uns cinc metres durant la marea alta.
Al hivern pot passar que una bona part del mar es glaça.
El nivell de l’aigua de la mar d’Azov varia molt, depenent del vent i de l’aigua dels rius que desemboquen
en ell.
En ocasions, els vents forts es duen l’aigua de les ribes baixant considerablement el nivell.
Entre les badies més importants es troba la badia de Tahanrih, que forma l’estuari del riu Don.
Altres badies menys importants són la badia d’Arabat, la badia d’Obytochna, la badia de Berdiansk i la
badia de Temriuk.
Hi ha diverses illes en al mar d’Azov, i totes elles es troben molt prop de la costa, no tenen molta altitud i
són generalment petites.
El clima és continental.
La temperatura anual mitjana és de 9ºC a 11ºC.
Al juliol les temperatures solen rondar els 24ºC, mentre al gener baixen a -6ºC.
Al cap de l’any les precipitacions oscil·len entre els 250 i els 500 mm.
A causa de l’escassa profunditat del llac, les aigües es desplacen molt ràpidament, fins i tot per a baixar a
les profunditats.
Per això hi ha molt poca diferència de temperatura i salinitat entre la superfície i el fons.
La mitjana anual de temperatura de la superfície de l’aigua és de 11ºC - 12ºC.
En els mesos més calents pot augmentar fins als 25ºC-30ºC, i al hivern baixar per sota de 0ºC.
Per això, al hivern la zona propera a l’estret de Kerch roman gelada durant 2 mesos al hivern, i prop de
Tahanrih pugues romandre gelat fins a quatre mesos.
La salinitat normal és del 11%-13%.
En la zona del nord-oest, on desemboquen les aigües del riu Don, la salinitat no arriba al 3%, però en la
zona del sud i l’oest, on el mar rep aigües del mar negre i el llac Sivaix (que té una salinitat del 60%) pot
arribar a el 17,5%.
mar d’Irlanda
La mar d’Irlanda, petit mar interior situat a Europa occidental, que separa les dues principals illes
britàniques: Irlanda i Gran Bretanya.
Connecta amb l’oceà Atlàntic pel sud a través del Canal de Sant Jordi, entre Irlanda i Gal·les; i pel nord a
través del Canal del Nord, entre Irlanda i Escòcia.
La illa de Man es troba situada en el centre d’aquesta mar.
És d’alta importància per les seves activitats d’intercanvi regional, embarcament, transport, pesca i
generació d’energia a força de vent i nuclear.
Hi ha hagut una llarga controvèrsia sobre la construcció d’un túnel de 80 km que connectaria a Anglaterra
amb Irlanda; el tràfic anual entre les dues illes és de més de 12 milions de passatgers i 17 milions de tones
d’intercanvi.
Irlanda no té cap connexió per pont o túnel amb el continent.
Pel que la majoria dels intercanvis són fets per mar.
Els ports del nord irlandès manegen 10 milions de tones de béns amb Anglaterra anualment, mentre els
ports del sud manegen 7.6 milions de tones, representant el 50% i el 40% respectivament del intercanvi
total per pes.
Els ports de Liverpool i Birkenhead manegen 32 milions de tones de càrrega i 734 000 passatgers per any.
El Port de Holyhead maneja la majoria del tràfic de passatgers de Dublín al Port de Dun Laoghaire-
Rathdown així com 3.3 milions de tones de càrrega.
Els ports en la República manegen 3.6 milions de viatgers creuant la mar d’Irlanda cada any, representant
el 92% del tràfic marí.

Aquesta quantitat ha estat baixant (20% des de 1999) probablement com resultat dels baixos costos dels
vols.
Les connexions amb Ferri entre Anglaterra i Irlanda per mitjà de la mar d’Irlanda inclouen rutes de
Swansea a Cork, Fishguard i Pembroke a Rosslare, Holyhead a Dun Laoghaire-Rathdown, Stranraer a
Belfast i Larne, i Cairnryan a Larne.
També hi ha una connexió entre Liverpool i Belfast via la Illa de Man.
L’embarcació ferri més gran del món, Ulysses, és operada per Irish Ferries en la ruta Dublín–Holyhead.
La mar d’Irlanda ha sofert una sèrie d’importants canvis en els últims 20 000 anys des que l’última era
glacial va acabar i va ser procedida per condicions més temperades.
En l’era glacial, la part central de la mar d’Irlanda modern va ser, probablement, un gran llac d’aigua dolça.
Conforme el gel es va fondre fa 10 000 anys el llac es tornà a connectar amb el mar recuperant el seu
salinitat una vegada més.
mar d’oblades
Mar picada (Mall.).
mar d’Ojotsk
La mar d’Ojotsk és la part occidental de l’oceà Pacífic, situat entre la península de Kamchatka en l’est; les
disputades illes Kurils en el sud-est; la illa japonesa de Hokkaidô en l’extrem sud; la illa de Sajalín, al llarg
de l’oest; i un llarg tram de la part oriental de la costa de Sibèria (incloses les illes Chantar), al llarg de
l’oest i nord
Duu el seu nom pel port d’Ojotsk, el primer assentament rus en l’Orient Llunyà.
El mar d’Ojotsk és un mar costaner que té una longitud, en direcció SE-NE, d’uns 2.450 km, i en direcció
ES-NO d’uns 1.400 km 2 .
Té una superfície total de 1.590.000 Km², el que ho converteixen en el 15ª mar del món per extensió.
La mar d’Ojotsk està connectat al mar de Japó a banda i banda de la illa de Sajalin: en l’oest a través del
golf de Sajalín i l’estret de Tartaria; en el sud del país, a través de l’estret de La Pérouse.
En la part nord es troben el gran golf de Shélikov, amb les badies de Guizhiguin i Penzhin.
Al hivern, la major part del mar de Ojotsk, excepte l’àrea que envolta les Kurils, està congelat fent difícil i
fins i tot impossible la navegació per les seves aigües, a causa de la formació de grans pannes de glaç, a
causa de la gran quantitat d’aigua dolça que aboca el riu Amur i que disminueix la salinitat i rebaixa el punt
de congelació de la mar.
La distribució i espessor de la banquisa de gel depèn de molts factors: la ubicació, l’època de l’any, els
corrents d’aigua, el mar i les temperatures.
A l’estiu, la banquisa es fon i la mar torna a ser navegable.
Amb l’excepció de Hokkaido, una de les illes de l’arxipèlag de Japó, el mar està envoltat per tots els
costats per territori administrat per la Federació de Rússia.
Per aquesta raó, és generalment considerat sota sobirania russa.
Algunes de les illes que limiten el mar de Ojotsk pel sud, com Hokkaido i Sajalín, són illes molt grans.
Pràcticament totes les illes en el mar de Ojotsk són, o bé illes costaneres, o illes que pertanyen a
l’arxipèlag de les illes Kurils.
La illa de Sant Jonás és l’única illa en el mar de Ojotsk que es troba en mar obert, encara que és una illa
diminuta.
La majoria de les illes del mar de Ojotsk estan deshabitades, sent un lloc apropiat per al creixement de
foques i aus marines.
mar d’Omàn
Vegi’s mar d’Arabia.
mar de Bali
Mar d'Indonèsia, al N de la illa de Bali; 119.000 km 2 , 1.296 m de profunditat màxima.
mar de Banda
La mar de Banda, és un mar que es troba en l'oceà Pacífic occidental, i les aigües del qual pertanyen a
Indonèsia i Timor Oriental.
Està situat entre els arxipèlags de les Célebes, les Moluques i les illes menors de la Sonda.
Té una longitud d'uns 1.000 km en direcció est-oest i d'uns 500 km, nord-sud.
En ell es troba la conca de Banda, que arriba a una profunditat de 7.440 metres.
El mar de banda està vorejat per les següents illes:
A l'oest, les illes Célebes.

Al nord, les illes Buru i les illes de Ambon i Ceram.
A l’est, les illes Aru.
Al sud, les illes Tanimbar, les illes Barat Daya i la illa de Timor.
Encara que les fronteres del mar són perilloses per a la navegació, atès que hi ha moltes illes rocoses
petites, la part central del mar és relativament oberta.
Els grups d'illes en aquest mar són les illes de Banda.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, l'Organització Hidrogràfica
Internacional, considera la mar de Moluques com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953, li assigna el nombre
d'identificació 48c, dintre de l'arxipèlag de les Índies Orientals i ho defineix de la forma següent:
En el nord.
Els límits meridionals de la mar de Moluques i el límit occidental i meridional del mar de Ceram.
En l'est.
Des de Tg Borang, la punta nord de Noehoe Tjoet, a través d'aquesta illa fins a la seva punta Sud, i des
d'allí una línia fins a la punta Nord-est de Fordata, a través d'aquesta illa i creuar a l'instant nord-est de
Larat, illes Tanimbar (7°06' S, 131°55' E), descendint per la costa est de la illa Jamdena al seu punt sudest,
i des d'allí a través d’Anggarmasa fins a la punta nord de Selaroe i a través d'aquesta illa fins a Tg
Llauro Oesoe, el seu extrem sud (8°21' S, 130°45' E).
En el sud: Una línia des de Tanjong Llauro Oesoe, a través de Sermata fins a Tanjong *Njadora, el punt
sud-est de Lakov (8°16' S, 128°14' E), al llarg de les costes meridionals de Lakov, Moa i les illes Leti fins a
Tanjong Toet Pateh, el punt Oest de Leti, i des d'allí una línia a Tanjong Sewirawa, l'extrem oriental
d'Estafar i al llarg de la costa nord fins als 125° de longitud est.
En l'oest: Des d'un punt de la costa nord de Timor Oriental en els 125° E. dalt aquest meridià fins a la illa
de Alor, d'allí envoltant la punta oriental i al llarg de les costes del nord d’Alor, Pantar, Lomblen i les illes
Adoenara i des d'allí a través de l'extrem nord de l'estret de Flors fins a Tanjong Serbete, l'extrem oriental
de Flores, i des d'allí una línia des del seu punt Nord (8°04' S, 122°52' E) fins a la illa Kalaotoa (7°24' S,
121°52' E) a través de la cadena d'illes que existeixen entre ell i el punt Sud de Poleixo Salayar, a través
d'aquesta illa i de l'Estret fins a Tanjong Lassa, Célebes (5°37' S, 120°28' E), i des d'allí al llarg del límit sud
del golf de Boni (48 k ) i fins a la costa aquest de Célebes fins a Tanjong Botok (1°04' S, 123°19' E).
mar de Barentz
La mar de Barentz està limitat: a l’oest, pel mar de Noruega; al nord, per l’arxipèlag noruec de les illes
Svalbard i l’arxipèlag rus de les illes de la Terra de Francisco José; a l’est, per les illes russes de Nova
Terra; i, al sud, per les terres continentals europees de Rússia i el bord nord de la península escandinava
(Noruega).
Les illes de Nova Terra separen el mar de Barentz del mar de Kara, situat més a l’est.
La mar de Barentz té una plataforma continental bastant profunda, amb 230 m de profunditat mitja, encara
que hi ha extenses àrees amb profunditats entre 10 i 100 m.
El fons marí mostra només al nord una molt petita inclinació cap al centre de l’Oceà Àrtic, i mentre que cap
a l’est una inclinació amb la mar de Grenlàndia-Noruega.
La cartografia dels fons marins es va acabar en 1933 amb el primer mapa complet realitzat per la geòloga
marina russa Maria Klenova.
Les aigües sota sobirania russa banyen la República de Carelia i els Óblast d’Arjánguelsk i Múrmansk.
Les aigües noruegues banyen el comtat de Finnmark.
Els ports de Múrmansk (Rússia) i Vard (Noruega) es troben en la meitat meridional del mar de Barentz i
romanen lliures dels gels al llarg de tot l’any a causa de els corrents de l’Atlàntic nord. Al setembre
pràcticament tota la mar de Barentz està lliure de gel.
El territori de Finlàndia s’estenia fins a la costa de la mar fins a la Guerra d’Hivern, el port de Pétsamo era
llavors l’únic port finlandès lliure de gel durant el hivern.
Segons l’Organització Hidrogràfica Internacional («International Hydrographic Organization», IHO), en la
seva publicació Limits of oceans and siguis (3ª edició de 1953), el mar de Barentz (nombre d’identificació
7)
Té els següents límits:
• A l’oest, el límit nord del mar de Noruega una línea unint la punta més meridional de la illa Spitsbergen
(Spizbergen Oest) fins al cap nord d’illa de l’Ós, travessant aquesta illa fins a cap Bull i anant llavors fins al
cap Nord, a Noruega (23º45’ E).
• Al nord-oest, la costa oriental de Spitsbergen (Spizbergen Oest), l’estret Hinlopenstretet fins als 80º N; les
costes sud i oest de Terra del Nord-oest (illa de Nordaustlandet) fins a cap Leight Smith (80°05’2 N 28°00’2
E).

• Al nord, de cap Leight Smith creuant les illes Bolshoy, Ostrov (Gran Illa), Gilles i Victoria; cap Mary
Harmsworsth (extrem sudoest de Terra Alexandra) a la costa nord de Terra de Francisco José fins al cap
Kohlstaat (81°14’2 N 65°10’2 E).
• A l’est, de cap Kohlstaat a cap Zhelaniya (Desire); costes oest i sud-oest de Nova Terra al cap Kussov
Noss i fins a l’entrant oest del cap de badia Dolgaya (70°15’2 N 58°25’2 E) a illa Vaigach.
• Al sud, el límit nord del mar Blanc, una línea unint Svyatoi Noss (costa de Murmansk, 39º47’ E) i cap
Kanin.
mar de Beaufort
El mar de Beaufort, és un sector de l'oceà Àrtic, situada a Amèrica del Nord, entre Alaska i els territoris
canadencs del Territori del Nord-oest i el Yukón.
La seva extensió és de al voltant de 450.000 Km².
Va rebre el seu nom per l’heterògraf irlandès Sir Francis Beaufort (1774-1857).
La mar de Beaufort està limitat, al nord-oest per una línia que connecta punta Barrow (Alaska) amb Lands
End a la illa del Príncep Patrick; a l'oest per les costes occidentals de la illa del Príncep Patrick i l'illa de
Banks, pertanyent a l'arxipèlag àrtic canadenc; i al sud per la costa continental.
El riu Mackenzie desguassa en aquest mar, igual que altres cursos menors.
Suposa un important hàbitat per a balenes i ocells, i encara continua sent una zona relativament verge, i
lliure del tràfic comercial.
La mar està completament congelat durant la major part de l'any, cobrint la capa de gel permanent la seva
part nord durant tot l'any.
La mar de Beaufort és també el lloc en el que se suposa que existeixen significatives reserves de petroli
sota el jaç del mar, com a continuació del les reserves existents a la properes zona del riu Mackenzie i
North Slope.
Va ser explorat per la petrolieres en la dècada de 1960, començant a operar la primera plataforma
petrolífera en 1986.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, l'Organització Hidrogràfica
Internacional, considera el mar de Beaufort com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, “Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953”, li assigna el
nombre d'identificació 13.
Ho defineix de la forma següent:
En el nord: Una línia des de punta Barrow, Alaska, fins a Lands End, a la illa del Principe Patrick (76°16' N,
124°08' W).
En l'est: Des de Lands End, a través de la costa sud-oest de la illa del Principe Patrick, fins a punta
Griffiths, des d'allí una línea fins al cap del Principe Alfred, l'extrem nord-occidental de la illa de Banks,
després a través de la seva costa oest fins al cap de Kellet, l'extrem sud-oest, i des d'allí una línia fins al
cap Bathurst, en la part continental.
mar de Bellingshausen
El mar de Bellingshausen és un mar litoral de l'oceà Antàrtic localitzat a l'oest de la península Antàrtica,
entre la illa Alejandro I, a l'est, i la illa Thurston, a l'oest.
Va s anomenat així en honor a l'explorador rus Fabian Gottlieb von Bellingshausen que va explorar la regió
en l'any 1821.
A la fi del Pliocè, fa uns 2,15 milions d'anys, es produí en aquest mar el impacte de l'asteroide Eltanin.
És l'únic impacte conegut en el fons marí en el món.
mar de Bering
La mar de Bering és una part de l'oceà Pacífic que cobreix una extensió de dos milions de quilòmetres
quadrats.
Limita al nord i a l'est amb Alaska, a l'oest amb Sibèria a Rússia, i al sud amb la península de Alaska i les
illes Aleutianes.
La mar rep el seu nom pel seu descobridor, el navegant danès Vitus Bering.
Durant l'última glaciació, el nivell del mar va ser prou baix com per a permetre a les persones i altres
animals a migrar d'Àsia a Amèrica del Nord a peu, a través d'on actualment se situa l'estret de Bering,
localitzat en la zona nord del Mar.
Això rep comunament el nom de “istme de Bering” i es creu que va ser el primer punt d'entrada de
persones cap al continent americà.
Amb un clima molt fred i alts onatges, la navegació és perillosa, a més el nord de la mar es congela durant
el hivern.
La mar és ric en recursos pesquers, principalment cabres de mar.

Les illes del mar de Bering son:
• Illes Pribilof
• Illa de Bering
mar de Bismarck
El mar de Bismarck està situada entre la illa de Nova Guinea, al sud-oest, i l’arc format per l’arxipèlag
Bismarck, que la separa de l’oceà Pacífic, de nord a sud-est.
Està connectat per un passatge cap al sud amb el mar de Salomó, entre Nova Guinea i Nova Bretanya.
Va ser anomenat així en el segle XIX en honor del Canceller Otto von Bismarck en el moment que les illes
que envolten l’arxipèlag del mateix nom, les Illes Salomó del nord i la Terra del Rei Guillermo, en Nova
Guinea, eren una colònia alemanya sota el nom de Nova Guinea Alemanya.
Aquest mar va ser el lloc d’una gran derrota naval japonesa en la Batalla del Mar de Bismarck durant la II
Guerra Mundial.
mar de boira
Aspecte de la cara superior d'una capa de estratus o de boira.
mar de Camotes
Mar situat en l’arxipèlag filipí situat en la costa oest de l’illa de Leyte i a l’est de la illa de Cebú.
mar de capa
Fort temporal que posa en perill les embarcacions, obligant-les a cercar redós.
Mar desfeta, abundant amb pluges i nuvolositat molt abundant.
Sinònim mar desfeta.
mar de Cèlebes
La mar de Célebes, es troba en la part occidental de l'oceà Pacífic.
Està delimitat per l'arxipèlag de Sulu al nord, amb el mar de Sulu, i l'illa Mindanao, Filipines.
A l'est es troben les illes Sangi, al sud l'illa de Célebes i a l'oest l'illa de Borneo.
Ocupa un àrea de 472.000 Km², aconseguint profunditats de fins a 6 200 m.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, l'Organització Hidrogràfica
Internacional, considera el mar de Célebes com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953, li assigna el nombre
d'identificació 48b, dins de l'arxipèlag de les Índies Orientals.
Ho defineix de la forma següent:
En el Nord: El límit sud del mar de Sulu i la costa sud-oest de Mindanao.
En l'est: Una línia des de Tanjong Tinaka, la punta meridional de Mindanao, a la punta nord de Sangi
(3°45' N, 125°26' E) i des d'allí a través de les illes Sangi a Tanjong Poeisan, l'extrem nord-est de Célebes.
En el sud: La costa nord de Célebes entre Tanjong Poeisan i Stroomenkaap (cap Rivers) (1°20' N, 120°52'
E) i d'allí a Ena fins a Tanjong Mangkalihat, en Borneo, el límit nord de l'estret de Makassar.
En l'oest: Labian, el límit meridional del mar de Sulu.
mar de Chukotka
La mar de Chukotka, és sector de l'oceà Glacial Àrtic localitzat entre la punta nord-est d'Àsia i el punt nordoest
d'Amèrica del Nord.
L'estret de Bering és el seu límit més austral i ho connecta amb el mar de Bering i l'oceà Pacífic.
La mar pertany més o menys per igual als Estats Units d'Amèrica i a Rússia.
La mar de Chukotka s'estén des de l'estret de De Long, enfront d'illa de Wrangel, a l'est de Sibèria, fins a
Point Barrow en Alaska, més enllà del que es troba el mar de Beaufort.
S'estén des dels 66,5° als 80° de latitud S. i des dels 160° als 180° de longitud oest.
La mar té una superfície aproximada de 595.000 Km² i només és navegable aproximadament quatre
mesos de l'any.
La mar de Chukotka té molt poques illes en comparació d'altres mars de l'Àrtic.
No hi ha illes en la seva sí i només un petit nombre d'illes es troben al llarg de la costa de Sibèria.
Les costes siberianes pertanyen al Districte Autònom de Chukotka.
El principal port del mar de Chukotka és Uelen.
La línia internacional de canvi de data creua el mar de Chukotka de NW A SE.
Està desplaçades cap a l'est per a evitar la illa de Wrangel i incloure-la en el territori autònom de Chukotka,
en la Rússia continental.

La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars efectes marítims, l'Organització
Hidrogràfica Internacional (IHO), considera el mar de Chukotka com una mar.
En la seva publicació de referència mundial, «Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953», li assigna el
nombre d'identificació 12.
Ho defineix de la forma següent:
En l'oest: El límit oriental de la Mar Siberiana de l'Est.
Des del punt més septentrional de la illa de Wrangel a través d'aquesta illa fins al cap de Blossom, des
d'allí fins al cap Yakan en terra continental (176°40' E).
En el Nord: Una línea de Punta Barrow, Alaska (71°20' N, 156°20' W) fins al punt més septentrional de la
illa de Wrangel (179°30' W).
En el Sud: El cercle polar àrtic entre Sibèria i Alaska.
mar de Cortés
El golf de Califòrnia, també conegut com mar de Cortés o mar Bermejo, és una extensió de l'oceà Pacífic i
se situa entre la península de Califòrnia i els estats de Sonora i Sinaloa, al nord-oest de Mèxic.
Té una longitud de 1203 km i la seva amplària varia entre els 92 i 222 quilòmetres.
En el seu extrem nord es troba la desembocadura del riu Colorit.
En les seves aigües es troben les següents illes pertanyents a l'estat de Baixa Califòrnia i administrades
pel municipi de Mexicali: la illa Ángel de la Guarda, Montague, Gore, Consag, El Huerfanito, Miramar,
Coloradito, Encantada, Pómez, San Luis, Mejía, Granits, Navili, Pelícano, Alcatraz, Coronadito, Smith,
Pond i el grup d'illes i illots que es troben dintre de la badia dels Àngels.
A l'estat de Baixa Califòrnia Sud pertanyen les illes de: Carmen, Cerralvo, Coronats, Esperit Sant,
Monserrat, Partida, San Diego, San Francisco, San José, San Marcos, Santa Catalina, Santa Creu; i a
l'estat de Sonora: la illa del Tauró, la qual és la més gran de Mèxic amb una superfície de 1,208 km².
En les seves costes, els ports més importants són: Port Penyal, Guaymas, San Felipe, La Pau, San José
del Cap, Santa Rosalía i Topolobampo.
Les marees d'aquest golf es troben entre les majors del planeta, doncs s'han mesurat fluctuacions de fins a
9 metres (30 peus) en el seu extrem nord.
Gaudeix d'una immensa concentració d'organismes microscòpics i d'una extraordinària diversitat biològica
gràcies a l'abundant llum solar i a les aigües riques en nutrients.
Aquests factors, així com les aigües cristal·lines, van impulsar al oceanògraf Jacques-Yves Cousteau a
anomenar aquest lloc "l'aquari del món”.
Geogràficament, el mar de Cortés se situa en una regió de clima subtropical, la qual cosa ocasiona grans
variacions climàtiques anuals, i fins i tot diàries.
Durant el hivern la temperatura descendeix considerablement en la part nord, produint-se gelades.
En l'estiu, i ja en la part sud, es presenten tempestes tropicals.
La temperatura terme mitjà del mar de Cortés és de 24°C.
En la part nord les pluges són molt escasses i solen ocórrer entre octubre i maig.
El fons del mar de Cortés és un dels més abruptes del món.
Valls i canons submarins corren al llarg d'ambdues marges, formant abismes que arriben a superar els 3
quilòmetres de profunditat.
En terme mig, el mar sobrepassa el quilòmetre de profunditat i les seves parts més profundes tenen fins a
3400 metres.
Aquest relleu abrupte, entre altres conseqüències, ha fet que en la part nord del mar, sobretot en la zona
propera a la desembocadura del riu Colorado, es produeixin algunes de la marees més importants del
món, amb fluctuacions que arriben a superar els 9 metres.
En els nostres dies, en les costes baixa i sud californianes del mar de Cortés es troben algunes ciutats
turístiques més importants de la regió, especialment per les seves platges, moltes d'elles amb l'atractiu
dels llocs naturals i verges.
A 200 quilòmetres al sud de la ciutat de Mexicali, cabdal de l'estat de Baixa Califòrnia, es troba el petit port
de San Felipe, en la regió septentrional del mar de Cortés.
Aquest lloc, fundat per Francisco de Ulloa en 1539, va començar a formar-se en els anys quaranta del
segle XX com una comunitat de pescadors, i en els nostres dies és un important punt turístic.
Aquí destaquen especialment les seves platges, on es presenten algunes de les marees més altes del
món.
mar de costat
Mar que bat contra el costat d’un vaixell.
mar de Creta

El mar de Creta, és la part sud del Mar Egeu, entre les illes Cíclades i la illa de Creta.
En ell es troben les majors profunditats de l’Egeu, arribant a 3.294 m a l’est de cap Sideros (Creta).
Sobre les seves costes es troben les capitals cretenses: Heraklion, Canea, Agios Nikolaos, Rethymni
(Rethymni).
Els principals ports són Thera i, a Creta, Heraklion i Souda, on hi ha sengles bases navals de l’OTAN.
També hi ha instal·lacions en Assetja i Kasteli.
Hi ha serveis de ferri cap a Egipte, Israel, El Pireu i altres illes egees i nombrosos creuers fan escala en els
seus ports.
mar de dones
Vegi’s mar calma..
mar de fang
Mar que té el fons de fang.
mar de Filipines
La mar de Filipines és la part occidental de l'oceà Pacífic que limita a l'oest amb l'arxipèlag filipí i Taiwan, al
nord amb l'arxipèlag japonès, a l'est amb les illes Mariannes i al sud amb Palaos.
En 1944, durant la Segona Guerra Mundial, va ser l'escenari d'una batalla naval entre els Estats Units i
Japó, la batalla de la Mar de Filipines.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a l'efecte de navegació marítima,
l'Organització Hidrogràfica Internacional, considera el mar de Filipines com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953, li assigna el nombre
d'identificació 34.
Ho defineix de la forma següent.
És l'àrea de l'oceà Pacífic Nord enfront de les costes orientals de les illes Filipines.
Està limitat:
En l'oest: Pel límit oriental de l'arxipèlag de les Índies Orientals, la mar de Xina Meridional i el mar de Xina
Oriental.
En el nord: Per la costa sud-est de Kyushu, els límits meridional i oriental del mar Interior i la costa sud de
la illa d'Honshu.
En l'est: Per la cresta que uneix Japó i les illes Bonin, Volcano i Lladres (Mariana), totes elles incloses en el
mar de Filipines.
En el sud: Per la línia que uneix les illes de Guam, Yap, Pelew (Palaos) i les illes Halmahera.
mar de Flores
Mar situat en Indonèsia.
mar de fons
Onatge oceànic llarg i alt.
Es pot elevar en el moment en què pansa per sobre d'aigües poc profundes encara que generalment, no
estan alt ni tan perillós com els mars de fons.
mar de fons
Mar de fons és el moviment de les ones (també anomenat onatge o sistema d'ones) que es propaga fora
de la zona on s'ha generat, podent arribar a llocs molt allunyats.
També rep el nom de mar estesa o mar de lleva.
Per tant aquest estat del mar no té relació alguna amb el vent present, encara que la seva causa és el vent
que s'hagi originat a una altra àrea diferent.
És oposat al mar de vent que és el moviment de les ones generat pel vent en bufar directament sobre
l'àrea del mar observada o en els seus voltants (zona generadora).
L'aspecte del mar de vent es caracteritza per la presència d'ones més aviat agudes i de longitud d'ona
generalment curta o moderada.
L'altura de l'onatge és irregular.
Les ones del mar de fons es caracteritzen pel seu període regular i les seves crestes suaus.
La longitud de l'ona és molt superior a la seva altura, presentant crestes arrodonides que no trenquen mai
en alta mar.
L'altura de les ones és sensiblement igual i el seu perfil tendeix cap a la forma sinusoïdal.

Les ones petites, que emmascaren a les més grans en la mar de vent, desapareixen molt ràpid, després
que han abandonat l'àrea generadora, quedant només les de major longitud d'ona, doncs l’esmortiment és
tant més ràpid quant menor és la longitud d'ona.
Això fa més fàcil la distinció de les característiques o paràmetres de la mar de fons que la d'aquests
paràmetres en la mar de vent.
A un lloc pot arribar mar de fons des de llocs distants d'on bufa el vent.
En ocasions, pot arribar la mar de fons engendrada per una pertorbació ciclònica molt abans que arribi la
borrasca, és a dir, abans que arribi el vent que origina la mar de vent i, per conseqüència, la mar de fons.
També és factible que en una zona marítima on hagi estat de mala mar, amb vent, quedi mar de fons
durant algun temps ja que el vent ha cessat; és la mateixa mar de vent, propagada com a mar de fons d'un
extrem a un altre de la zona afectada.
Freqüentment, a la mar de fons d'una certa direcció se superposa una mar nova, i llavors es forma el que
es coneix com a mar a dues bandes.
Tot l'anteriorment exposat té validesa solament en alta mar (ones d'aigües profundes, definides amb la
condició que la seva longitud d'ona sigui menor que el doble de la profunditat).
mar de fons primari
El mar de fons que tingui la major altura des de la cresta fins al sí.
mar de fora
Corrent que es manifesta amb potencia iniciada al mar i es dirigeix vers la costa, on fa arribar les onades,
platja endins.
mar de Frisia
La mar de Frisia és un mar situat entre les illes Frisones i el mar del Nord d’una banda i les costes
neerlandesa, alemanya i danesa per l’altre.
Format per planícies mareals, és molt poc profund, fins i tot durant la marea baixa consisteix en grans
planícies sorrenques interrompudes per canals de drenatge que evacuen l’aigua (de fet, és possible
travessar-lo a peu, arribant del continent a les illes o viceversa).
Es donen també grans corrents.
Té uns 450 quilòmetres de llarg i entre 5 i 30 d’ample, amb una superfície d’uns 10.000 Km².
mar de Grau
Mar de Grau és el nom oficial del domini marítim del Perú en l'oceà Pacífic.
La seva extensió abasta des del paral·lel de Boca de Capones al nord, i pel sud entre el paral·lel del punt
Concòrdia i el paral·lel enfront de la ciutat de Tacna; formant una línia costanera que s'estén 3079,50 km.
Ocupa una zona marítima compresa pel litoral peruà (cap a l'est) i una línia imaginària a 200 milles de
distància (370,4 km) del punt més proper de la costa.
Ocupant un àrea geogràfica de 1 140 646,8 Km² aproximadament.
El seu nom fa referència a Miguel Grau, màxim heroi peruà de la Guerra del Pacífic.
D'igual manera que la mar Xilè, no és pròpiament un mar en el concepte que dóna l'Organització
Hidrogràfica Internacional, sinó un mar territorial, amb delimitació exclusivament política, i no geogràfica.
Part del territori pretès per la Mar de Grau, Perú l'hi disputa a Xile qui exerceix actualment sobirania en la
zona.
El mar de Grau posseeix una gran varietat de recursos hidro biològics i minerals.
La línia costanera del Perú té una extensió de 3079,50 km 2 , des del límit amb Equador en el tàlveg de la
Boca de Capones establert pel protocol de Pau, Amistat i Límits de Rio de Janeiro del 29 de gener de 1942
fins al límit amb Xile en el punt que la frontera terrestre arriba al mar, segons el establert pel tractat de
Lima, del 3 de juny de 1929.
La seva amplitud és de 200 milles i el govern del Perú, en el seu límit sud manté una discrepància amb el
govern de Xile.
Reserva Nacional de Paracas, situada en ple Desert del Pacífic, a la vora de l'Oceà Pacífic.
La vida i el desenvolupament del poblador peruà han estat vinculats al mar i els seus recursos des de
temps immemorials.
D'això són testimoniatge importants vestigis, com la xarxa de pescar dels paracas, probablement la més
antiga que es conserva en el món, amb prop de 9000 anys d'antiguitat, així com rems trobats en
monuments arqueològics (cultura Chincha) i innombrables representacions artístiques d'animals i aus
marines en tèxtils i ceràmiques de l'Antic Perú.
mar de Grenlàndia

La mar de Grenlàndia és la part més septentrional de l'oceà Atlàntic Nord, immediatament al sud de l'oceà
Glacial Àrtic.
Està localitzat entre la costa oriental de Groenlàndia, les illes Svalbard, la illa de Jan Mayen i Islàndia.
Comprèn aproximadament 1.205.000 Km² i la seva profunditat mitja és d'uns 1.450 m.
El punt més profund, 5.600 m, ha estat trobat en la fosa Molloy, en l'estret de Fram, entre el nord-est de
Grenlàndia i les Svalbard.
La mar de Grenlàndia està limitat a l'oest per la illa de Grenlàndia, i al sud per l'estret de Dinamarca i
Islàndia, al sud-est, darrere de la illa Jan Mayen, es troba la vasta extensió del mar de Noruega, del que de
vegades el mar de Grenlàndia es considera una extensió.
A través de l'estret de Fram, al nord-est, el mar està delimitat per l'arxipèlag de les illes Svalbard.
Aquest braç de l'oceà Glacial Àrtic és el principal conducte de les seves aigües cap a l'oceà Atlàntic.
Les progressivament fredes aigües del Corrent de l'Atlàntic Nord, s'enfonsen en l'oceà Àrtic, retornant al
sud en forma de Corrent Grenlàndia Est, una part important de la cinta transportadora de l'Atlàntic.
A causa de la deriva de gel de l'Àrtic, la part nord del mar de Grenlàndia rares vegades està oberta a la
navegació.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, l'Organització Hidrogràfica
Internacional, considera el mar de Grenlàndia com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, «Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953», li assigna el
nombre d'identificació 5.
Ho defineix de la forma següent:
En el nord: Una línia que uneix el punt més septentrional de Spitzberg fins al punt més septentrional de
Grenlàndia.
En l'oest: La costa occidental de Spitzberg.
En el sud-est: Una línia que uneix el punt més meridional de Spitzberg fins al punt més septentrional de
Jan Mayen, segueix en la costa occidental d'aquesta illa fins al seu extrem meridional, i des d'allí una línia
fins a l'extrem oriental de Gerpir (65°05' N, 13°30' W) a Islàndia.
En el sud-oest: Una línia que uneix traumness (l'extrem NW d'Islàndia) fins al cap de Nansen (68°15' N,
29°30' W), a Grenlàndia.
En l'oest: Les costes oriental i nord-oriental de Grenlàndia entre cap Nansen i el punt més septentrional.
mar de Halmahera
Mar situat en Indonèsia.
mar de Japó
La mar del Japó o Mar d'Orient és un braç de l'oceà Pacífic que s'estén entre l'arxipèlag japonès, a l'est, i
el continent asiàtic, a l'oest.
Cobreix una superfície de 978 000 Km².
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars, l'Organització Hidrogràfica
Internacional, considera la mar de Japó com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953, li assigna el nombre
d'identificació 52.
Ho defineix de la forma següent:
En el sud-oest: El límit nord-est del mar de Xina Oriental i el límit occidental del mar Interior.
En el sud-est: En Simonoseki Kaikyo. Una línia que va de Nagoya Saki (130°49,5' E) en Kyúsyû a través
de les illes d'Uma Avenc i Mutés Avenc (33°58,5' N) fins a Murasaki Granota (34°01' N) en Honsyû.
En l'est: En el Tsugaru Kaikô. Des de l'extrem de Siriya Saki (141°28' E) a l'extremitat d'Esan Saki (41°48'
N).
En el nord-est: En l'estret de la Perouse (Kaikyô Saya). Una línia que uneix Sôni Misaki i Nishi Notoro
Misaki (45º55' N).
En el nord: Des de cap Tuik (51°45' N) fins al cap de Sushcheva.
mar de Java
El mar de Java és un mar del sud de l’oceà Pacífic.
Es va formar a la fi de l’última Edat de Gel i té prop de 310.000 Km².
Se situa enmig de les illes indonèsies de Borneo al nord, Java al sud, Sumatra a l’oest i Célebes a l’est.
Al nord-oest, l’estret de Karimata ho connecta amb el mar de la Xina Meridional.
Amb més de 3.000 espècies de vida marina en l’àrea, la pesca és una important activitat econòmica.
L’àrea entorn del mar de Java és una destinació turística molt popular.
El bussejo ofereix la possibilitat d’explorar i fotografiar coves submarines, corals, esponges i altres tipus de
vida marina.

Entre els varis parcs nacionals de la regió, es poden destacar el de Ujong Kulon, prop de Djakarta, el de
Karimun Java, un parc nacional compost per 22 illes, i la illa de Menjagan, prop de Bali.
El mar de Java va ser l’escenari d’una de les batalles navals més sagnants (per als Aliats) de la Segona
Guerra Mundial, al febrer i març de 1942.
Les forces navals dels Països Baixos, Gran Bretanya, Austràlia i els Estats Units van ser pràcticament
destruïdes a l’intentar defensar a Java d’un atac japonès.
mar de Kara
La mar de Kara és un mar que forma part de l’Oceà Àrtic, localitzat al nord de Sibèria.
La mar de Kara està limitat a l’oest per la Illa de Nova Terra, a l’est per les illes Severnaya Zemlya, al sud
pel continent i al nord per una línia que partint del cap Kohlsaat, en Illa Graham Bell, discorre per la Terra
de Francisco José fins al cap Molotov (cap Àrtic), el punt més septentrional de la illa Komsomolets, en
l’arxipèlag de Severnaya Zemlya.
Està localitzat entre el mar de Pechora, un braç occidental del mar de Barentz, a l’oest, amb el qual està
connectat per l’estret de Kara, i l’estret Yugorsky i el mar de Láptev a l’est.
Mesura aproximadament 1.450 quilòmetres de llarg i 970 quilòmetres d’ample amb un àrea al voltant de
880.000 Km² i una profunditat mitja de 110 m.
En comparació amb la mar de Barentz, que rep relativament els càlids corrents de l’Oceà Atlàntic, el mar
de Kara és molt més fred, mantenint-se congelat durant més de nou mesos a l’any.
Les seves aigües reben les aigües dolces dels rius Obi, Yeniséi, Pyasina i Taimyra, pel que la seva
salinitat és molt variable.
Hi ha dos grans golfs en la zona, el golf de l’Obi (de gairebé 1000 km de longitud) i el golf del Yeniséi, més
petit.
La seva ribera occidental pertany al óblast de Arjánguelsk, la central al óblast de Tiumen i l’oriental al Krai
de Krasnoyarsk.
Els seus principals ports són Port Novy i Dikson, aquest últim en la boca del golf del Yeniséi.
El mar de Kara és una important zona de pesca, si bé solament dos mesos a l’any.
Últimament s’han realitzat importants descobriments de petroli i gas natural, una extensió de la conca
petroliera de Sibèria Occidental, encara que encara no han estat desenvolupats.
Hi ha moltes illes i grups d’illes en el mar de Kara.
A diferència dels altres mars marginals de l’Àrtic, en els quals la majoria d’illes es troben al llarg de la
costa, en el Mar de Kara moltes illes es troben en mar obert en la seva regió central, com les illes de
d’Institut Àrtic, les illes Izvesti Tsik, les illes Kirov, la illa Uedineniya o illes solitàries, com la illa Vize i la illa
Voronina.
El grup més nombrós d’illes del Mar de Kara és, de bon tros, l’arxipèlag Nordenskiöld, amb cinc grans
subgrups i més de noranta illes.
Altres illes importants són illa Bely, illa Dikson, illa Taymyr, illes Kamennyye i illa Oleni.
mar de l’aleta
Onatge que arriba al vaixell per l’aleta d’aquest.
mar de la Xina Meridional
La mar de Xina Meridional o simplement mar de la Xina, és un mar marginal, part de l'oceà Pacífic, que
comprèn l'àrea limitada per la costa oriental asiàtica, des de Singapur a l'estret de Taiwan, i les illes de
Borneo i l'arxipèlag de les Filipines.
Comprèn aproximadament 3.500.000 Km², un milió de quilòmetres quadrats major que el mar Mediterrani i
dos milions més que el golf de Mèxic.
Hi ha centenars de petites illes en el mar de Xina Meridional, que s'agrupen en arxipèlags i que són objecte
de reclamacions sobre la seva sobirania per les nacions veïnes.
Aquesta competència es reflecteix en la diversitat de noms utilitzats en tals illes i en el propi mar.
L'Organització Hidrogràfica Internacional defineix el mar de la Xina Meridional, estenent-se segons una
direcció SW-NE.
El seu límit sud és del paral·lel 3° S entre l'illa de Sumatra i Kalimantan (estret de Karimata), el seu límit
nord és l'estret de Taiwan (entre la punta nord de la illa de Taiwan a la costa de la província xinesa de
Fujian).
El golf de Tailàndia voreja la mar de la Xina Meridional cap a l'oest.
Els estats i territoris que voregen el mar de la Xina Meridional són (des del nord en direcxió de les agulles
del rellotge): Xina, Macau, Hong Kong, Taiwan, Filipines, Malàisia, Brunei, Indonèsia, Singapur, Tailàndia,
Cambodja i Vietnam.
La mar s'estén a través d'una plataforma continental.

Durant l'última glaciació els nivells del mar a tot el món eren diversos centenars de metres inferiors als
actuals i l'illa de Borneo formava part del continent asiàtic.
Existeixen més de 200 illes i esculls identificades en aquest mar, dels les quals 104 pertany a les illes
Spratly, arxipèlags que la seva ZEE comprèn 729.000 Km².
La major d'aquestes illes és l'illa Taiping o Itu Aba, que té 1,5 km de llarg i una altura mitjana de 3,8 m.
mar de la Xina Oriental
La mar de Xina Oriental, és una part de l'oceà Pacífic envoltada per Xina, Japó, Corea del Sud i Taiwan.
La seva superfície és d'uns 752 000 Km², però es considera inclòs el mar Amarillo).
La seva part septentrional, entre Xina i la península de Corea es coneix com a mar Amarillo.
En realitat, la mar de Xina Oriental és la part nord del mar de Xina, que estaria dividit per la illa de Taiwan:
la part nord es denomina mar de Xina Oriental i la part sud mar de la Xina Meridional o simplement mar de
Xina.
El mar de Xina Oriental està limitat:
A l'est per les illes japoneses de Kyūshū i l'arxipèlag de les illes Ryukyu.
Al sud, per la illa de Taiwan.
A l'oest, per la Xina continental.
Al nord, pel mar Amarillo.
Està connectat amb la mar de Xina Meridional per l'estret de Taiwan i amb la mar de Japó per l'estret de
Corea.
Les riberes d'aquest mar pertanyen, seguint les agulles del rellotge des del nord, a Corea del Sud, Japó,
Taiwan i Xina continental.
El riu Yangtse és el major riu que desemboca en el mar de Xina Oriental.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a l'efecte de navegació marítima,
l'Organització Hidrogràfica Internacional, considera la mar de Xina Oriental com un mar.
En la seva publicació de referència mundial, Límits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953), li assigna el
nombre d'identificació 50.
Ho defineix de la forma següent:
En el sud: El límit septentrional del mar Meridional de Xina, i des d'allí a Santyo, la punta nord-est de
Formosa, fins a la punta Oest de la illa Yonakuni i des d'allí a Haderuma Avenc (24°03' N, 123°47' E).
En l'est: Des d'Haderuma Avenc una línea incloent la Miyako Retto a la punta oriental de Miyako Avenc i
des d'allí a Okinan Kaku, en l'extrem meridional d'Okinawa Avenc, a través d'aquesta illa a Ada-Ko Avenc
(illa Sidmouth) a la punta oriental de Kikai Avenc (28°20' N) a través de Tanegra Avenc (30°30' N) fins a la
punta Nord i a Hi-Saki (31°17 ' N), en Kyusyu.
En el nord: Des de Noma Saki (32°35' N), en Kyusyu, a la punta sud d'Hukae Avenc i a través d'aquesta
illa fins a Gosi Saki i a Hunan Kan, la punta sud de Saisyu To (Quelpart), a través d'aquesta illa fins al seu
extrem occidental, i des d'allí seguint el paral·lel dels 33°17' Nord fins al continent.
En l'oest: La part continental de Xina.
mar de Labrador
La mar de Labrador, és un cos d'aigua de l'oceà Atlàntic Nord localitzat entre la península canadenca de
Labrador i Grenlàndia.
Està flanquejat per terres continentals en totes les seves vores i la seva profunditat és d'uns 3 km.
Les seves aigües connecten al nord amb les de la badia de Baffin, a través de l'estret de Davis.
Segons l'Organització Hidrogràfica Internacional en la seva publicació «Limits of oceans and siguis (3ª
edició de 1953», IHO), la mar de Labrador (que té el nombre d'identificació 15A) té els següents límits:
Al nord: El límit sud de l'estret de Davis, el paral·lel 60º N, entre Grenlàndia i Labrador.
A l'est: Una línia entre cap St. Francis (Terranova, 47°45′ N i 52°27′ W i cap Farewell (Grenlàndia).
A l'oest: La costa est de Terranova i Labrador i el límit nord-est del golf de Sant Lorenzo, una línia des del
cap Bauld (punt nord d'illa Kirpon, 51°40′ N 55°25′ W) a l'extrem est d'illa Belle i al Northeast Ledge (52°02′
N i 55°15′ W).
D'aquí, una línia unint aquest sortint amb l'extrem oriental del cap St. Charles (a Labrador, 52º13' N).
mar de Làptev
La mar de Làptev és un dels mars marginals de l’oceà Àrtic.
La mar de Làptev duu el seu nom en reconeixement a dos exploradors i cosins russos, Dmitry Làptev i
Jaritón Làptev, que van realitzar campanyes de reconeixement de les seves costes.
Anteriorment, aquest mar era conegut com mar Nordenscheld o Nordenskjöld, en reconeixement al primer
navegant de la Ruta del Mar del Nord, Adolf Erik Nordenskiöld.
Administrativament, les seves riberes pertanyen al Krai de Krasnoyarsk i a la república de Jakasia.

La mar de Làptev està situat enfront de la costa de Sibèria Oriental, i està delimitat, a l’est, per les costes
orientals de la península de Taimyr i les illes de Severnaya Zemlya, que ho separen del mar de Kara.
A l’oest: Per les illes de Nova Sibèria, que ho separen del mar de Sibèria Oriental.
Al sud: Per la costa nord de Sibèria Central.
Al nord: El seu límit és una línia traçada a partir del cap Àrtic, que discorre per la illa Komsomolets fins al
punt de coordenades 79° N i 139° E es tanca en el cap Anisiy, a l’est.
Aquesta mar rep les aigües del riu Lena, el principal riu de Sibèria Oriental i, amb 4.313 km, el més llarg de
Rússia, que formen un gran delta en la seva desembocadura.
Una mica més a l’oest, vorejant la península de Taimyr està el llarg estuari del riu Khatanga.
Aquestes dues formes d’estuari són simptomàtiques dels canvis en els corrents causats pels rius de
Sibèria en el mar de Làptev i determinen en gran part el clima local.
A l’oest del riu Lena, a uns 80 km, desguassa el riu Oleniok (2.292 km) i més a l’oest ho fa el riu Anabar.
A l’est del Lena, també desguassen el riu Omoloy i el riu Yana.
Els principals golfs de la costa del mar Láptev són el golf de Khatanga, el golf del Olenyok, el golf Buor-
Khaya i la badia del Yana.
Ocupa una superfície de aproximadament 672.000 Km² que per àrea, el situen com el 36ª mar del món i la
seva profunditat mitja és de 50 m (la profunditat màxima és de 3.385 m).
És navegable durant el mes d’agost i setembre.
mar de Laquedivas
Mar situat en l’oceà Índic.
mar de les Hèbrides
El mar Hèbrides és un mar epicontinental de l’oceà Atlàntic situat en la costa oest d’Escòcia (Regne Unit)
entre el sud de l’arxipèlag de les Hèbrides Exteriors i el nord de l’arxipèlag de les Hèbrides interiors.
El mar de les Hèbrides es comunica directament amb l’oceà Atlàntic pel sud. Indirectament ho fa, per
l’oest, a través dels diferents estrets entre les diferents illes de les Hèbrides Exteriors; i, pel nord, a través
de l’estret anomenat
El petit Minch que comunica amb el mar anomenat El Minch, altre mar epicontinental de l’oceà Atlàntic.
En el mar de les Hèbrides estan localitzades gran part de les illes de l’arxipèlag de les Hèbrides.
mar de les Moluques
Mar situant en Indonèsia.
mar de Liguria
La Mar de Liguria és un braç del Mar Mediterrani, els límits del qual no són molt precisos.
Es troba entre la costa italiana de Liguria i Toscana, i les illes de Còrsega i Elba. Voreja Itàlia, França i
Mònaco i limita amb la Mar Tirrè.
Es considera un santuari de mamífers marins i aquesta declarat com ZEPIM.
La ciutat i port de Gènova és la més destacada sobre la costa d’aquest mar.
La costa nord-oest es destaca per la bellesa panoràmica i el seu clima agradable.
Entre altres rius, la mar de Liguria rep les aigualeixes del riu Arno.
mar de llamp
Agitació intensa de les ones segons que topen contra la proa, popa o el costat de la embarcació.
mar de lleva
Estat de la mar caracteritzat per un període més llarg i regular en les ones oceàniques desplaçades de la
seva àrea de formació i que presenten crestes més planes que les subjectes a l'acció del vent.
mar de lleva
Moviment regular i ondulant de la superfície del mar, que no arriba a trencar en ones.
Pot obeir a alguna pertorbació produïda a gran distància i la seva formació de vegades prossegueix una
vegada cessada aquella causa.
mar de lluny
Vegi’s mar de fons.
mar de Màrmara

La mar de Màrmara, és una mar interior que separa al Mar Negre del Mar Egeu (i per tant la part asiàtica
de Turquia de la part europea) pel Bòsfor i els Dardanels.
Situat entre els estrets del Bòsfor i els Dardanels, separa Istanbul en el seu costat asiàtic i costat europeu.
La superfície d’aquesta mar és de 11.350 Km².
La mar de Màrmara té unes dimensions d’uns 200 km de llarg per 75 d’ample.
Té una mitjana de profunditat de 494 m, arribant a un màxim de 1.355 m en el centre.
No té forts corrents.
La mesura de salinitat és de 22 parts per mil.
Es va formar fa 2.500.000 anys, en l’últim període del Pliocè.
És una zona de freqüents sismes.
Hi ha dos grups d’illes principals, denominades Illes Príncep i de Màrmara.
L’últim grup és ric en marbre, i d’aquí deriva el nom del mar (marmaros significa «marbre», en grec).
La falla del Nord d’Anatolia, que ha provocat diversos dels terratrèmols més devastadors a Turquia, com el
terratrèmol amb epicentre en Izmit de 1999, discorre sota la mar de Màrmara.
La Propóntide era el nom que els antics grecs van atorgar a aquesta mar, perquè els permetia accedir al
Ponto Euxino (Mar Negre).
Les principals ciutats de la Propóntide eren Bizancio i Calcedonia, en l’estret del Bòsfor.
Les regions banyades per aquest mar eren, en la costa asiàtica, Misia al sud i Bitinia al nord, i en la costa
europea, Tracia.
mar de Mindanao
Mar situat en les illes Filipines.
mar de Noruega
El mar de Noruega és un mar obert que es troba enfront de les costes de Noruega i arriba fins a Islàndia,
Illes Fèroe i Illes Shetland.
Es comunica al nord amb el mar de Grenlàndia i al sud amb l’oceà Atlàntic.
Les aigües d’aquest mar són molt fredes, i sovint es troben icebergs.
Té una profunditat de 3.970 m .
Les localitats costeres principals son: Tromso (Noruega). Bodo (Noruega). Tórshavn (Illes Fèroe,
Dinamarca).
mar de núvols
Aparença que la superfície superior d'una capa de núvols, assumeix quan té mes o menys ondulacions
clarament marcades de molt diferents amplituds.
L'efecte total suggereix les ones del mar.
mar de Ojotsk
És una part de l'occidental Oceà Pacífic, mentint entre Península de Kamchatka en l'est, Illes de Kuril en el
sud-est, illa de Hokkaidō al sud llunyà, la illa de Sakhalin al llarg de l'oest, i d'un estirament llarg de l'est
Siberià costa (incloent Illes de Shantar) al llarg de l'oest i del nord.
Es nomena després Ojotsk, el primer rus establiment en Extrem Orient.
El mar de Ojotsk està connectat amb Mar de Japó de qualsevol costat de Sakhalin: en l'oest amb Golf de
Sakhalin i Golf de Tartary; en el sud, amb Estret de Pérouse del La.
Al hivern, la navegació en el mar de Okhotsk arriba a ser difícil, o encara impossible, a causa de la
formació de gran capes del gel, perquè la quantitat gran d’aigua dolça d’Amur baixa salinitat i augments
punt de congelació del mar.
La distribució i el gruix de les capes del gel depèn de molts factors: la localització, l'època de l'any, corrents
de l'aigua, i les temperatures del mar.
Llevat de Hokkaidō, el mar és envoltat en tots els costats pel territori administrat per la federació russa.
Per aquesta raó, es considera generalment com estant sota sobirania russa.
Ports notables: Abashiri, Hokkaidō, Japó Magadan, Magadan, Rússia Monbetsu, Hokkaidō, Japó Palana,
Kamchatka, Rússia Wakkanai, Hokkaidō, Japó Yuzhno-Sakhalinsk, Sakhalin, Rússia.
mar de popa
Mar en el qual les ones es desplacen en la direcció general del rumb del vaixell.
mar de proa
Mar en el qual les ones es desplacen en una adreça aproximadament oposada al rumb d'un vaixell.

mar de revògit
Mar de revògit que, revoltant un cap, regolfa dins la badia (Alcúdia).
mar de Ross
La mar de Ross és una badia profunda entre l'oceà Glacial Antàrtic i l’Antàrtica entre la Terra de Victòria i
la Terra de Marie Byrd, al sud de Nova Zelanda.
Va ser descobert per James Clark Ross en 1841.
La part meridional de la badia està coberta per una plataforma gelada, la barrera de gel de Ross, que té
gairebé 500.000 Km².
En l'oest de la mar de Ross es troba la illa Ross, dominada pels volcans del munti Erebus i de la forest
Terror.
En l'aquest es troba la illa Roosevelt, en la badia de les Balenes.
En la part occidental del mar de Ross, l'estret de McMurdo, que separa el continent de la illa de Ross, és
un port normalment lliure dels gels durant l'estiu, el que ho converteix en un lloc molt important per a les
expedicions científiques.
La zona més al sud del mar de Ross és la costa de Gould, a uns tres-cents quilòmetres del Polo Sud
Geogràfic.
Altres illes importants d'aquest mar són les illes White, Coulman i Black.
mar de Salomó
La mar de Salomó és un mar obert en el sud-oest de l’oceà Pacífic.
Està comprès entre les Illes Salomó, de les quals rep el seu nom, l’arxipèlag Bismarck, Nova Guinea i el
mar del Coral.
Abasta una superfície propera als 720.000 Km².
Es tracta d’un mar profund, destacant la fossa de Nova Bretanya en el nord, amb una profunditat màxima
de 9.140 metres, la depressió de les Salomó en el centre i la fossa de San Cristòfol en el sud-est.
La principal ciutat que banyen les seves aigües és la ciutat d’Honiara, capital de les Illes Salomó, situada
en la illa de Guadalcanal.
En les seves aigües es van disputar nombroses batalles de la Guerra del Pacífic pertanyents a la Segona
Guerra Mundial.
mar de sards
Mar grossa, agitada, però sense arribar a temporal.
mar de Savu
El mar de Savu és un petit mar d’Indonèsia, nomenat així per la illa de Savu (Sawu) que està en el seu
marge meridional.
Està envoltat per Savu i Rai Jua cap al sud, lase illes de Roti i Timor (compartida per Timor Oriental i
Indonèsia) a l’est, Flores i l’arxipèlag de Alor al nord/nord-oest, i la illa de Sumba a l’est/nordest.
Entre aquestes illes, flux cap a l’oceà Índic al sud i a l’oest, cap al mar de Flors al nord, i cap al mar de
Banda al sud.
El mar de Savu arriba a volta de 3.500 m de profunditat.
S’estén al voltant de 600 km d’oest a est, i 200 km de nord a sud.
La ciutat més gran en el litoral del mar és Kupang, capital de la província de Nusa Tenggara Oriental en la
illa de Timor, amb una població de més de 450.000 habitants.
mar de Sibèria Oriental
La mar de Sibèria Oriental és un mar marginal de l’Oceà Àrtic.
Està situat entre cap Àrtic en el nord, la costa de Sibèria en el sud, les Illes de Nova Sibèria en l’oest i Illa
de Wrangel en l’est.
Està localitzat entre el Mar de Láptev, a l’oest, amb el qual comunica per l’Estret de Sannikový i l’Estret de
Láptev, i la Mar de Chukchi, a l’est.
La superfície aproximada d’aquest mar és d’uns 913.000 Km², estant la major part de l’any coberta per gel.
El 70% de la seva àrea té una profunditat menor de 50 m, i la seva profunditat màxima és de solament 155
m.
La costa és principalment plana en l’oest (fins a la desembocadura del riu Kolyma), i muntanyenca en l’est.
La temperatura mitja (aire) està entre 0ºC i 2ºC (4ºC en el sud) a l’estiu, arribant a els -30ºC al hivern.
El seu principal port és Pevek.
Banya les costes de la República de Saja i de Chukotka.

No hi ha illes enmig de la Mar de Sibèria Oriental, i hi ha molt poques illes i grups d’illes en les seves
aigües costaneres, com Illa Ayon i l’arxipèlag de les Illes Medvyezhi.
A causa de la seva localització tan al nord aquest mar està la major part del temps cobert de gel.
Les costes orientals tenen alguns terrenys elevats i pujols, però les costes occidentals són, en la seva
majoria de poca altitud i estan cobertes de tundra, pantans i multitud de petits llacs.
Entre els rius que desemboquen en el mar de Sibèria Oriental destaquen el riu Indigirka, el riu Alazeya, el
riu Ujandina, el Kolyma, el riu Rauchua, el riu Chaun i el riu Pegtymel.
mar de Sulu
La mar de Sulu, és un extens mar que forma part de l’oceà Pacífic situat entre Filipines i Malàsia.
Està separat de la mar de la Xina Meridional per la illa de Palawan al nord-oest, i del mar de Célebes al
sud-est per l’arxipèlag de Sulu.
La illa de Borneo es troba al sud-oest i les Bisayas al nord-est.
Es comunica amb el mar de la Xina Meridional a través dels estrets de Mindoro i de Balábac.
La mar de Sulu conté un gran nombre d’illes.
Les illes de Que el seu i Cagayán de Sulu formen part de la província de Palawan, mentre que Cagayán de
Tawi-Tawi i les Turtle Islands (Illes Tortuga) són part de la província de Tawi-Tawi.
En la Mar de Sulu també es localitza el Parc Marí Nacional Tubbataha Reef, que és Patrimoni de la
Humanitat.
La part sud d’aquest mar és una conca profunda; entre aquesta depressió i la barrera de Palawan hi ha
una extensa pendent.
Sota mar de Sulu hi ha una serralada oceànica que s’estén paral·lela a Palawan i a l’arxipèlag de Sulu.
D’aquesta cadena sorgeixen formacions geològiques de atols oceànics i plataformes d’esculls.
Els esculls presenten un terreny submarí que gradualment va inclinant-se i parets verticals de fins a 1000
metres d’altura.
Políticament, la província de Sulu consisteix en més de 400 illes disperses i gairebé deshabitades,
estenent-se des de Zamboanga fins a Borneo.
Les illes dintre d’aquest mar conformen l’Arxipèlag de Sulu, la part més meridional de Filipines, i divideixen
als mars de Sulu i de Célebes.
Les regions properes al mar són abundants en recursos fustaires, però la indústria més important és la
pesquera, sobre tots en cogombres de mar, peixos de tot tipus, perles i espècies de tortugues marines que
ara es troben en perill d’extinció.
El clima en la Mar de Sulu és influenciat per les temporades de monsó.
Aquests són el monsons del sud-oest, de juny a octubre, i el monsó del nord-est, de desembre a juny.
La temperatura mitja anual oscil·la entre els 26 °C i els 27 °C.
Febrer sol ser el mes més fred, mentre que de maig a agost es registren les temperatures més altes, amb
una humitat relativa de 86%.
De gener a abril és el període de sequera, on es registra un terme mitjà mensual de precipitacions de entre
7 i 9 mil·límetres.
mar de Tasmanià
La mar de Tasmanià està situat al sud-oest de l’oceà Pacífic, entre l’Austràlia continental i la illa de
Tasmanià a l’oest, i la Illa Nord i Illa Sud de Nova Zelanda a l’est.
Aquesta mar pren el seu nom de la illa de Tasmanià, descoberta (així com Nova Zelanda) en el segle XVII
per l’explorador holandès Abel Tasman.
Posteriorment, l’explorador britànic James Cook va explorar extensivament la mar de Tasmanià durant la
dècada de 1770 com part del seu primer viatge de descobriment.
També l’expedició de Alejandro Malaspina va solcar les seves aigües durant l’any 1793, fondejant en
Doubtful Sound (Illa Sud de Nova Zelanda) i a Sydney (Austràlia).
D’acord amb l’Organització Hidrogràfica Internacional, es fixa convencionalment el límit entre la mar de
Tasmanià i la mar del Corall en la continuació de la frontera entre els estats australians de Queensland i
Nova Gal·les del Sud.
Existeixen diversos grups d’illes situades en la mar de Tasmanià, lluny de la costa d’Austràlia i Nova
Zelanda: Illa de Lord Howe i les seves illes subsidiàries. Piràmide de Ball. Illa Norfolk, en l’extrem nord de
la mar de Tasmanià, just en el límit amb la mar del Corall.
mar de Timor
La mar de Timor és un braç de l’Oceà Índic situat entre la illa de Timor, avui dividida entre els estats
d’Indonèsia i Timor Oriental, i el Territori del Nord d’Austràlia.
Les aigües cap a l’est són conegudes com el Mar d’Arafura, tècnicament un braç de l’Oceà Pacífic.

La mar de Timor té dos importants entrades en la costa nord d’Austràlia, el Golf José Bonaparte, en honor
del germà de Napoleó José I d’Espanya i el Golf Van Diemen.
La ciutat australiana de Darwin és l’única ciutat important que es troba sobre aquest mar.
La mar posseeix uns 480 km d’ample, cobrint un àrea d’uns 610.000 Km².
El seu punt més profund és la fossa de Timor en la zona nord de la mar, la qual posseeix una profunditat
de 3.300 m.
La resta de la mar és molt menys profund, sent la seva profunditat terme mitjà de menys de 200 m, a
l’estendre’s per sobre la plataforma Sahul, part de la plataforma continental australiana.
La mar és una zona de formació de tempestes tropicals i tifons.
La mar posseeix un nombre d’illes significatives, entre les quals es conten Illa Melville situada aigües fora
de la costa australiana i les Illes Ashmore i Cartier baix govern australià.
Es creu que els primers pobladors que van arribar a Austràlia ho van fer viatjant d’illa en illa a través de la
mar de Timor.
Sota el mar de Timor existeixen importants reserves de petroli i gas.
El camp de gas de “Greater Sunrise” és el major camp existent en el Mar de Timor i es pronostica li podria
reportar a Timor Oriental un total de $4.000 milions de dòlars.
Austràlia i Timor Oriental han tingut una llarga disputa sobre els drets d’explotació de petroli i gas en una
zona anomenada el Timor Gap.
El reclam territorial australià s’estén fins a l’eix batimètric (la línia de major profunditat del fons marí) en la
fossa de Timor.
Aquest reclam se superposa en algunes parts amb el reclam territorial de Timor Oriental, el qual segueix el
lineament del reclam de Portugal quan Timor era una colònia portuguesa, el qual reclama que la línia
divisòria ha de ser la línia que se situa equidistant entre els dos països.
mar de través
Ones que es desplacen sobre una direcció aproximadament perpendicular al rumb.
mar de vent
Onatge que resulta de l'acció del vent en una extensió marítima sobre la qual bufa.
mar de Weddell
La mar de Weddell és una àmplia porció del mar Glacial Antàrtic compresa entre la península Antàrtica per
l'oest, les illes Orcadas del Sud pel nord, la Terra de Coats i la Terra de la Princesa Marta a l'est.
Al sud es troba la segona barrera de gel més gran del món: el conjunt Filchner-Ronne, que es recolza en la
Terra de Edith Ronne, aquesta barrera envolta en gran part a la gran illa Berkner.
Al costat del litoral de la península Antàrtica està la Barrera de Gelo Larsen, que la seva part nord s'ha
vingut col·lapsant ràpidament en els últims anys.
La part de l’Antàrtica situada a l'oest d'aquest mar, fins al mar de Ross, es denomina Antàrtica Occidental
o Menor, i a l'est, Antàrtica Oriental o Major.
L'amplària màxima d'aquest mar és d'uns 2.000 km 2 , cobrint un àrea de 2,8 milions de Km².
Va ser anomenada així en honor al marí britànic James Weddell (1787-1834) que es va internar en aquest
mar en 1823 arribant a els 74° S.
Va ser explorat àmpliament per primera vegada per l'escocès William S. Bruce entre 1902 i 1904.
En aquest mar va ser atrapat i destruït pel gel el Endurance, el vaixell de Shackleton.
Es creu que la separació de l'antic continent Gondwana va començar en el mar de Weddell.
mar del Carib
La mar Carib és un mar obert tropical de l’oceà Atlàntic, situat a l’est d’Amèrica Central i al nord d’Amèrica
del Sud, cobrint la superfície de la Placa del Carib.
També és anomenat mar de les Antilles per estar situat al sud i oest de l’arc antillà.
Limita al Nord amb les anomenades Antilles Majors, Cuba, Haití, la República Dominicana i Puerto Rico,
situades al Sud del Tròpic de Càncer, a l’Est amb les Antilles Menors (meridià 60ºW), al Sud amb
Veneçuela, Colòmbia i Panamà (paral·lel 9º N), i a l’oest amb Mèxic, Belize i Guatemala (meridià 88ºW), i
Hondures, Nicaragua i Costa Rica (meridià 84ºW).
La mar Carib és un de les mars salats més grans del món i té un àrea d’uns 2.754.000 Km² (1.063.000
milles quadrades).
El punt més profund de la mar és la fossa de les illes Caiman, situat entre Cuba i Jamaica a 7.686 m
(25.220 peus) sota el nivell del mar.
La línia costanera del Carib té molts golfs i badies: el golf de Veneçuela, el golf del Morrosquillo, el golf de
Darién, el golf dels Mosquits i el golf d’Hondures.

L’expressió «el Carib» és el nom genèric amb el qual es coneix a la mateixa zona aquí descrita, inclòs la
mar Carib i els territoris continentals i illes esmentats.
La mar Carib es comunica amb l’oceà Pacífic a través del canal de Panamà.
mar del Japó
La mar del Japó és un braç de l’oceà Pacífic que s’estén entre l’arxipèlag japonès, a l’est, i el continent
asiàtic, a l’oest.
Cobreix una superfície de aproximadament un milió de Km².
La mar està envoltada, per l’est, per les illes japoneses de Hokkaido, Honshu i Kyushu i per la illa de
Sajalín (Rússia); i, per l’oest, per la península de Corea i la part continental de Rússia.
Està connectat amb altres mars mitjançant cinc estrets de poca profunditat: l’estret de Tartaria entre Àsia
continental i la illa de Sajalin; l’estret de La Pérouse entre les illes de Sajalin i Hokkaido; l’estret de Tsugaru
entre les illes de Hokkaido i Honshu; l’estret de Kanmon entre les illes de Honshu i Kyushu; i l’estret de
Corea entre la península de Corea i la illa de Kyushu.
L’estret de Corea està compost pel canal Occidental i l’estret de Tsushima al voltant de la illa Tsushima.
Màxima profunditat: 3.742 metres sota el nivell de la mar.
Profunditat mitja: 1.752 metres.
Superfície: al voltant de 978.000 Km².
mar del Nord
La mar del Nord és una mar oberta de l’oceà Atlàntic, situat entre les costes de Noruega i Dinamarca en
l’est, les de les illes Britàniques a l’oest, i les d’Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica i França al sud.
El Skagerrak constitueix una espècie de badia a l’est de la mar, la qual ho connecta amb el Bàltic en través
del Kattigat; també està connectat amb el Bàltic mitjançant el canal de Kiel.
El canal de la Mànega ho connecta a la resta de l’Atlàntic pel sud, mentre que pel nord connecta en través
del mar de Noruega, que és el nom que adopta la mar al nord de les illes Shetland.
Les marees són bastant irregulars ja que conflueixen en ell un corrent provinent del nord i altra del sud.
Hi ha molta pluja i boira durant tot l’any, i del nord-oest vénen violentes tempestes que fan la navegació
perillosa.
Té una superfície d’uns 575.000 Km², una longitud aproximada de 965 km i una amplària màxima de 645
km.
És una mar molt poc profunda, amb una profunditat mitja de 95 metres: el fet que en el banc de Dogger,
enmig de la mar i a una profunditat d’uns 25 metres, s’hagin trobat restes de mamuts prova que durant
l’última glaciació o bé estava cobert de gel o bé estava emergit.
Amb el desglaç, el banc es va convertir en una espècie d’últim reducte en forma d’illa.
Durant l’Edat Antiga aquesta mar es coneixia com Oceanum o Mare Germanicum.
El nom actual es creu que va sorgir des del punt de vista de les illes Frisones, des d’on quedava totalment
al nord, i per oposició a la mar del Sud (la mar de Frisia, als Països Baixos).
A la llarga, el nom actual es va acabar imposant, de manera que ja era predominant durant l’Edat
Moderna.
Té importants jaciments de petroli i gas natural, els quals es van començar a explotar en els anys 1970.
La mar del Nord és molt important per al tràfic marítim.
Alguns dels ports més grans del món se situen en les seves costes o bé en les ribes dels rius pocs
quilòmetres riu amunt de la seva desembocadura (és el cas, per exemple, de Rotterdam, tercer port del
món, Anvers, Hamburg i Londres), o bé tenen un fàcil accés, com el d’Amsterdam, cosa que fa que disposi
de rutes marítimes molt sol·licitades.
És vital per al comerç d’Europa Occidental.
Ports costaners principals:
• Calais i Dunkerque a França
• Ostende i Zeebrugge a Bèlgica
• Flesinga, Rotterdam i Donin Helder als Països Baixos
• Emden, Wilhelmshaven, Bremerhaven i Cuxhaven a Alemanya
• Esjberg a Dinamarca
• Oslo, Kristiansand, Stavanger i Bergen a Noruega
• Aberdeen, Dundee i Edimburg a Escòcia (Gran Bretanya)
• Newcastle upon Tyne, Sunderland, Kingston upon Hull, Grimsby, Great Yarmouth, Lowestoft, Colchester,
Southend-on-Sigui i Dover a Anglaterra (Gran Bretanya)
mar dels Sargassos

La mar dels Sargassos és una regió de l'oceà Atlàntic septentrional que s'estén entre els meridians 70º i
40º W i els paral·lels 25º a 35º N, i que als segles XVII al XVIII va tenir la tètrica fama de ser lloc de
cementiri de vaixells de navegació a vela.
Abasta part del sector anomenat Triangle de les Bermudes.
El sector amb una superfície total, encara que variable, de 3.500.000 km 2 , que es caracteritza per la
freqüent absència de vents, corrents marins, i l'abundància de plàncton i algues, aquestes últimes formant
«boscos» marins superficials que poden estendre's d'horitzó a horitzó i van constituir al costat de les
«calmes xitxes», un formidable escull per a la navegació des de l'època del descobriment d'Amèrica.
Els corrents circumdants s'intercepten tangencialment impulsant les aigües interiors en un lent cercle de
sentit horari i concèntric, l'ampli centre del qual no té moviment aparent i és d'una calma eòlica notable.
En efecte, l'àrea, de forma ovalada, és de límits difusos ja que no banya terra ferma, amb l'única excepció
de les illes Bermudes, i els seus límits ho constitueixen importants corrents oceànics: a l'Oest el Corrent
del Golf, al Nord la de l'Atlàntic nord i al Sud una dels corrents equatorials.
Els corrents que ho circumden determinen un sistema d'aigües superficials relativament càlides que es
mouen molt lentament en sentit horari, sobre les aigües més profundes de l'oceà, molt més fredes i
denses.
Aquesta estratificació de l'aigua per densitats, provocada per la diferència de temperatura, té importants
conseqüències ecològiques.
En les aigües superficials, on arriba la llum, abunda el plàncton vegetal, que consumeix sals com els
fosfats i nitrats.
A causa de la diferència de densitat, l'aigua de la superfície amb prou feines es barreja amb l'aigua freda i
rica en minerals de les capes inferiors, que podria reposar les sals consumides.
Per aquesta raó, a les regions superiors del mar dels Sargassos amb prou feines existeix vida animal, i
mancaria d'interès biològic si no fora per l'alga que li dóna el nom, el sargassos (gènere Sargassum), que
forma grans camps, curulls d'organismes marins.
La mar dels Sargassos va ser un dels descobriments de Cristóbal Colom en el seu primer viatge a Amèrica
i al segle següent es va començar a gestar fama de cementiri de vaixells.
mar desenvolupada
Es diu d’un àrea de l’oceà on l’onatge va arribar la seva màxima altura possible, per a la força donada del
vent.
mar desfeta
Mar amb onades que oscil·len entre 6 i 9 m, corresponent al grau 7 de l’escala de Douglas.
mar Egeu
La mar Egeu és la part de la mar Mediterrània compresa entre Grècia i Turquia.
Es considera que aquest mar està delimitat al sud per la illa de Creta i la de Rodes.
Per l’arbitrari del seu «límit» sud, és difícil atribuir-li una superfície exacta.
Un valor molt aproximatiu seria 180 000 Km².
De nord a sud, la seva extensió màxima és de 600 km, i d’est a oest és de 400 km.
La gairebé totalitat de les nombroses illes de la mar Egeu pertanyen a Grècia, pel que es pot considerar
que aquesta mar és una mar interior de Grècia (al 95 %), el que és font de freqüents conflictes diplomàtics
entre els dos països.
El turisme és l’activitat econòmica principal d’aquestes illes, que representen la cinquena part de la
superfície de Grècia, però la meitat de la seva capacitat hotelera.
El seu nom ve del llegendari rei Egeu d’Atenes, qui, al creure que el seu fill Teseu havia estat devorat pel
minotaure en el seu laberint, es va ofegar en aquesta mar.
mar en calma
Estat del mar on no s'observa cap agitació de les aigües.
mar endins
Traducció al català de la denominació original anglesa offshore, amb el sentit d’alguna cosa que està fora
de la zona considerada costanera o de l’abast de la costa.
També cap la traducció per fora costa, que resulta més literal.
S’usa per a designar una gran diversitat de construccions i instal·lacions, entre les quals es troben les
plataformes de prospecció i altres artefactes, fixos o reubicables, i generalment sense propulsió pròpia.
mar enorme

La visibilitat és molt reduïda, doncs l'aire està ple de ruixats i escuma.
La força del vent és de 12 des d'ara en l'escala Beaufort) 64 nusos (temporal huracanat).
Sinònim mar muntanyenca.
mar espessa
Qualificatiu de la mar quan les onades són molt seguides.
mar estesa
Vegi’s mar de fons.
mar esvalotada
Vegi’s mar brava.
mar fora
En direcció oposada a la de la terra; en direcció al mar.
mar forana
Vegi’s mar de fons.
mar fumejant
Boira d'evaporació que es forma sobre una superfície d'aigua lliure en l'aire estable i relativament fred (per
exemple, aire que ha circulat sobre extensions de gel).
mar fumejant de l'Antàrtic
Boira d'evaporació en la qual la massa d'aire fred és fortament refredada i estabilitzada, per exemple;
sobre extensions de gel, abans que passada sobre el mar.
Sinònim mar fumejant de l’Àrtic.
mar fumejant de l'àrtic
Boira que es forma quan una massa d'aire fred passa per sobre d'una superfície d'aigua molt més càlida,
sent la diferència típica entre les dues superfícies de almenys 8º C (15º F), la qual cosa causa la
introducció de quantitats considerables de vapor d'aigua en l'aire adjacent fins a arribar a el punt de
saturació i condensació.
Sinònim de boira de vapor.
mar gran
La part de la mar situada molt lluny de la terra.
mar grossa
Vent amb el qual es pot maniobrar en un vaixell de vela i marxar cenyint, amb aparells de gàbies amb un
sol ris.
Es formen grans ones que deixen taques d’escuma blanca.
L’aire està ruixat d’escumall.
mar gruixuda
Estat del mar amb marejol molt important.
Estat del mar on estan presents ones de 2.2 a 3.5 metres d'altura.
mar gruixuda a molt gruixuda
L'escuma és arrossegada en capes espesses en direcció del vent, que serà de força 8 o 9 temporal.
mar interior
Llac gran d'aigua salada que no es comunica amb l'oceà.
mar Jònic
La mar Jònica és un braç de la mar Mediterrània, al sud de la mar Adriàtica.
Està limitat a l’oest per Itàlia, incloent Calabria i Sicília, i a l’aquest pel sud d’Albània, les Illes Jòniques i el
nord-oest de Grècia.
Està unit a la mar Tirrè a través de l’Estret de Messina i la Mar Adriàtica a través del Canal de Otranto.
Era la principal mar on es comerciava entre Grècia i Antiga Roma en l’antiguitat.

mar litoral
Els mars litorals o costaners poden ser considerats com a golfs, molt grans i àmpliament oberts, dels
oceans.
No estan separats d'aquests per cap llindar submarí; no obstant això es distingeixen d'ells per ser, en
mitjana, menys profunds, per la major amplitud de les marees i la temperatura més elevada de les seves
aigües.
Són mars litorals el mar de Beaufort en l'oceà Àrtic, el mar de Noruega en l'Atlàntic o el mar d'Oman en
l'Índic, entre uns altres.
mar llarga
Estat de la mar quan les ones són molt amples però molt baixes.
mar llarguera
Quan hi ha temporal un deIs estats de la mar en el qual les ones són llargues.
mar lliure
És el aquella part d'espai marítim situat fora del mar territorial, és a dir, de la franja d'aigua marina que es
troba sota la sobirania de l'Estat costaner.
Sinònim alta mar.
mar lunar
S’anomenen així els grans espais ombrívols que s’observen a la superfície de la lluna.
mar mànega
Braç de mar o d’oceà llarg i normalment més ample i extens que un estret que forma un canal entre una
illa i el continent, o que connecta dues grans masses, com una mar i l’oceà o dues parts de la mateixa
massa d’aigua.
mar marejada
Estat del mar segons l’escala de Beaufort s’indica el número 4, corresponent a les ones entre 2 i 4 metres
d’altura.
mar marginal
Cos d’aigua gran, obert o semitancat a un oceà o mar de majors dimensions, aquest mar aquesta
àmpliament comunicat per la superfície, però amb límits en el fons, ja que es troba en una conca diferent.
mar Mediterrània
La mar Mediterrània, mar interior d’Europa, Àsia i Àfrica, unit a l’oceà Atlàntic en el seu extrem occidental
per l’estret de Gibraltar. Conegut pels romans com el Mare Nostrum («Mar Nostre»), el Mediterrani és
gairebé un mar tancat.
Té una gran importància política com sortida marítima per als països de l’antiga Unió de Repúbliques
Socialistes Soviètiques a través del Bòsfor, la mar de Màrmara, els Dardanels i la mar Negre; i per a
l’accés d’Europa i Amèrica al petroli de Líbia, Algèria i de la regió del golf Pèrsic a través del canal de Suez
i els oleoductes terrestres.
La mar Mediterrània cobreix una extensió d’uns 2.510.000 Km².
Té una longitud d’est a oest de 3.860 km i una amplària màxima de 1.600 km.
En general poc profund (1.500 m de mitjana), la Mediterrània arriba a una profunditat màxima de 5.150 m
enfront de la costa sud de Grècia.
La Mediterrània és una resta de l’antic i extens mar anomenat Tethys, que va desaparèixer gairebé
totalment per un tancament tectònic de plaques en l’oligocena, fa 30 milions d’anys, quan les plaques
africana i eurasiàtica van entrar en col·lisió.
Les plaques continuen acostant-se, provocant erupcions en volcans com l’Etna, el Vesubio i el Stromboli,
tots ells a Itàlia, i originant freqüents terratrèmols que han devastat parts d’Itàlia, Grècia i Turquia.
Una barrera subterrània des de Tunísia a Sicília divideix la Mediterrània en dues conques, l’oriental i
l’occidental.
Hi ha altra barrera subterrània entre Espanya i El Marroc a la sortida de la Mediterrània; amb només 300 m
de profunditat, restringeix la circulació a través de l’estret estret de Gibraltar, reduint, per tant, les
diferències de nivell de les marees el que, juntament amb l’alt nivell d’evaporació, fa que la Mediterrània
sigui molt més salí que l’oceà Atlàntic.

Malta i Sicília han dominat la navegació mitjançant els estratègicament situats canals de Sicília i de
Messina.
Entre altres illes importants destaquen les illes Balears (Espanya), Còrsega (França), Sardenya (Itàlia),
Xipre i les illes Jòniques, Cícladas, les del Dodecaneso i les de l’Egeu (Grècia).
Els braços del Mediterrani inclouen la mar Tirrè, situat enfront de les costes occidentals d’Itàlia; la mar
Adriàtica, que s’estén entre Itàlia i la península Balcànica; i els mars Egeu i Jònic, enfront de la Grècia
peninsular.
Barcelona, Marsella, Gènova, Trieste, Alexandria i Haifa són ports importants del Mediterrani.
Els principals rius que desemboquen en aquest mar són l’Ebre, el Ródano, el Po i el Nil.
mar moderat
Estat del mar relativament calmo usat principalment en l'expressió "in a seaway" (complint una ruta
marítima).
mar molt alta
Mar amb onades que oscil·len entre 9 i 14 m, corresponent al grau 8 de l’escala de Douglas.
mar molt grossa
Vent amb el qual es pot maniobrar en un vaixell de vela i marxar cenyint, amb aparells de gàbies amb dos
rissos.
La mar creix, al trencar les ones, l’escuma es disposa al sentit del vent.
mar Morta
La mar Morta és un llac endorreic salat situat a 416,6 m sota el nivell del mar entre Israel i Jordània.
Ocupa la part més profunda d'una depressió tectònica travessada pel riu Jordà i que també inclou el llac de
Tiberíades.
També rep el nom de llac Asfaltites, pels dipòsits d'asfalt que es troben en les seves ribes, coneguts i
explotats des de l'Edat Antiga.
Té uns 76 km de llarg i un ample màxim d'uns 16 km; la seva superfície és aproximadament de 625 Km².
Rep aigua del riu Jordà, d'altres fonts menors i de l'escassa precipitació que es produeix sobre el llac, i el
nivell del mar és el resultat del balanç entre aquestes aportacions i l'evaporació.
mar muntanyenca
La visibilitat és molt reduïda, doncs l'aire està ple de ruixats i escuma.
La força del vent és de 12 des d'ara en l'escala Beaufort) 64 nusos (temporal huracanat).
Sinònim mar enorme.
mar muntanyosa
Vent amb el qual es pot maniobrar en un vaixell de vela a la capa, amb gàbia i trinquet amb tots els rissos.
La mar apareix blanca d’escuma que es manté en suspensió a l’atmosfera.
mar Negre
La mar Negre és una mar interior delimitat pel sud-est d’Europa, el Caucas i la península d’Anatolia
(Turquia) i és, en última instància relacionats amb l’oceà Atlàntic a través del Mediterrani i els mars Egeu i
diversos estrets.
L’estret de Bòsfor ho connecta la mar de Màrmara i l’estret dels Dardanels ho connecta a la regió de la mar
Egeu del Mediterrani. Aquesta mar separa Europa oriental i Àsia occidental.
La mar Negre també es connecta la mar d’Azov per l’estret de Kerch.
La mar Negre té una superfície de 436.400 Km² (168.495 milles quadrades), una profunditat màxima de
2212 m (7257 peus), i d’un volum de 547.000 km³ (133500).
Es veu limitat per la serralada del Ponto cap al sud, el Caucas cap a l’est i compte amb un àmplia
plataforma cap al nord-oest.
La major longitud esta a l’oest és d’uns 1175 km, ocupa una superfície de 422.000 Km² i té profunditat
màxima de 2.210 m.
A través del Bòsfor s’injecten 200 km³ d’aigua salada a l’any.
També rep 320 km³ anuals d’aigua dolça des dels rius que desemboquen en ell, dels quals, el més
important és el Danubi.
Els països que voregen la mar Negre són Turquia, Bulgària, Romania, Ucraïna, Rússia, Geòrgia. Crimea
és una República Autònoma d’Ucraïna.

Les ciutats riberenques més importants són: Istanbul (abans Constantinoble o Bizancio), Constança,
Burgas, Varna, Yalta, Odesa, Sebastopol, Kerch, Novorossiysk, Sochi, Sujumi, Batumi, Trabzon (abans
Trebisonda), Samsun Zonguldak.
mar net
En relació amb fons del mar significa que en ell no existeixen bancs, baixos, o cap altre obstacle que
representi un perill per a la seguretat de la navegació o no faci aconsellable el fondejo de les ancores del
vaixell.
mar obert
Zona del mar desproveïda d'abric o protecció, natural o artificial, zona exterior d'un port o rada.
mar obert
Part del mar que no es troba tancada per promontoris ni dins de reduïts estrets, etc.
Sinònim alta mar
mar oposat
Sèrie d’ones o mar de lleva o de fons que creua altre sistema d’ones amb un determinat angle.
mar patrimonial
Regió de la mar compresa dintre d'una faixa de 200 milles nàutiques al llarg de les costes d'un país, sobre
la qual es pretén que aquest tingui drets exclusius d'explotació dels seus recursos naturals, tant en la
superfície com en el fons, però en la qual es permet la navegació i l'estesa de cables submarins.
Sinònim zona econòmica exclusiva.
mar picada
Estat de la mar en què les ones esclaten amb força i són curtes i freqüents.
mar plana
Manca total de vent, assossec, tranquil·litat de la mar.
A l’escala de Beaufort s’expressa amb el grau 0 i la equivalència a la velocitat de vent a una alçada tipus
de 10 m. per sobre la mar plana o terreny pla i descobert es de 1 nus, 0-0,2 metres per segon 0 1 km/hora.
Es caracteritza perquè la en terra el fum puja verticalment, i el mar està com un mirall.
mar plena
Període en que el mar esta per sobre del seu nivell ordinari.
mar podrida
Mar completament plana i transparent.
mar que romp
Ones tan pendents que la cresta es desfà.
mar rissada
Vent amb el que un mariner pràctic en la navegació a vela, pugui amb tot l’aparell, tenint els fons nets i ferlo
marxar a velocitat de 3 a 4 nusos.
Les ones ja es trenquen.
L’escuma és principalment cristal·lina i tan sols de tant en tant hi ha escuma blanca.
mar Rojo
La mar Rojo és un golf o conca de l’oceà Índic entre Àfrica i Àsia.
La connexió amb l’oceà és cap al Sud, a través de l’estret de Bab-el-Mandeb i el golf d’Aden.
Cap al Nord es troba la península del Sinaí, el golf d’Aqaba i el golf de Suez (que al seu torn arriba al canal
de Suez).
El mar té uns 2200 km de llarg i el seu ample màxim és de 335 km.
La profunditat màxima és de 2130 m, sent la mitjana d’uns 500 m.
També posseeix extenses plataformes d’escassa profunditat, en les quals es troba abundant vida marina i
corals.
La superfície total és de, aproximadament, 450.000 Km².

Aquest mar és part de la vall del Gran Rift i és una important via de comunicació entre Europa i l’Extrem
Orient.
mar ruada
Mar tranquil·la però que s’hi veuen petites rues o ones baixes.
mar ruda
Vegis mar ruada.
mar sense fons
Mar molt profund, que no se li troba fàcilment el fons.
mar t’esclafeix
Quan un vent estès arrenca de les onades cabelleres d’escuma.
mar tancat
Golf, conca o mar envoltat per dos o més Estats i connectat amb un altre mar o amb l'oceà.
mar tancat
Els mars tancats solen ocupar extenses depressions endorreiques.
Corresponen a llacs molt grans, d'aigua més o menys salada, entre els quals destaquen el mar Mort, el
mar Caspi i el mar d'Aral.
mar territorial
Faixa d'aigua d'ample definit, no podent excedir les 12 milles nàutiques mesures en adreça del mar, des de
la línia de base del mar territorial.
mar territorial
Espai marítim que queda dins de les aigües territorials d'un país, per tant, dins de la sobirania d'un Estat i
l'extensió del qual és variable, ja que depèn del país que es tracti.
mar territorial
Segons l'Art.. 2 de la Convenció de 1982 sobre el Dret del Mar, incorpora normes consuetudinàries del
Dret Internacional General, la sobirania de l'Estat riberenc s'estén mes allà del seu territori i de les seves
aigües interiors a la franja de mar adjacent designada amb el nom de mar territorial, per mes que pesi
sobre el la important limitació del pas d'innocent dels bucs que enarborin pavelló d'altres Estats.
Han estat interessos estatals de doble naturalesa ( defensius i econòmics) els que en la societat
internacional moderna han determinat l'aparició del mar territorial. Interessi de la defensa de l'Estat
riberenc, ja que la seguretat de les costes exigeix l'exercici de la sobirania sobre una franja del mar
adjacents a elles. I interessos econòmics, doncs la sobirania de l'Estat riberenc implica la facultat de
reservar les activitats pesqueres i l'aprofitament d'altres recursos als nacionals.
Al Segle XIX va ser adquirint força la regla que el mar territorial tènia com a extensió màxima tres milles i
va començar a formar part del Dret Internacional Positiu.
Aquesta regla va ser imposada per les grans potències marítimes i va ser aplicada per la sentència arbitral
dictada en 1893 en el cas de les foques del Mar de Bering. Però cal dir, que fins i tot durant li segle XIX
l'extensió de les tres milles va trobar desviacions i resistències: els Estats escandinaus van establir un mar
territorial de quatre milles, Espanya i Portugal de sis i Mèxic de nou.
La impugnació a la regla de les tres milles es va acréixer després de la primera guerra mundial i quan en
1930 se celebro a l'Haia, sota auspicis de la Societat de les Nacions, la Conferència para a Codificació del
Dret Internacional, fracassen els intents d'aconseguir un acord general sobre l'extensió del mar territorial.
En la dècada dels anys cinquanta , quan la Comissió de Dret Internacional preparo els treballs de la I
Conferència de la Nacions Unides sobre Dret del Mar va haver d'acontentar-se amb l'afirmació que el Dret
Internacional no permet extensions de mar territorial superiors a l'ales dotze milles.
En 1960 se celebra la II Conferència de la Nacions Unides sobre Dret del Mar amb el propòsit d'obtenir un
acord general en la matèria i en aquest fòrum una proposta de Canadà i dels Estats Units tendent a fixar
una mar territorial de sis milles mes una zona adjacent de pesca d'altres sis milles no va poder ser
adoptada a falta tan sol d'un vot.
Finalment, en la III Conferència de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar la regla de les dotze milles va
trobar suport general..

Donada l'àmplia acceptació d'est limiti en la Conferència i la practica actual dels Estats, cal dir que estem
davant un principi de Dret Internacional General, oposable “erga omnes”.
El mètode de mesurament utilitzat per determinar el mar territorial sorgeix de la Convenció de 1982, on
s'estableix el criteri de la línia mitjana o equidistant, tret que per l'existència de drets històrics o per altres
circumstàncies especials resulti necessari delimitar el mar territorial de tots dos estats d'una altra forma.
Segons l'articulo 2 de la Convenció de 1982, l'Estat riberenc exerceix sobirania sobre el mar territorial així
com en l'espai aeri que s'aixequi per sobre de l'i el jaç i subsòl del mar.
No obstant la sobirania sobre el mar territorial s'exerceix conformement a la Convenció i a altres normes de
Dret Internacional.
Al seu torn la Convenció ha confirmat i desenvolupat el règim tradicional de pas innocent en favor dels
bucs de tots els Estats, riberencs o sense litoral.
El Dret de pas innocent a través del mar territorial mentre que conciliació entre la sobirania de l'Estat
riberenc i els interessos de la navegació dels bucs de tercers Estats, tènia consagració en el Dret
Internacional General, i és afirmat en la Convenció de 1982.
En aquesta es decideix primerament el pas pròpiament dit, que inclou la simple travessia pel mar territorial
i la penetració en les aigües interiors i la sortida d'elles, i s'assenyala que ha de ser ràpid i ininterromput
encara que s'admet la detenció i el fondejo justificat per certes causes.
Després la Convenció especifica el significat d'innocent que és el no perjudicial per a la pau, el bon ordre o
la seguretat de l'Estat riberenc.
El paràgraf 2 de l'article 19 conté la novetat objectivar una sèrie de supòsits en els quals el pas no és
innocent: suposats que no constitueixen “numerus clausus” sinó “apertus” perquè l'últim d'ells es refereix a
qualsevol altra activitat que no estiguin directament relacionada amb la passada.
Cal entendre en tot caso que la navegació en immersió no és pas innocent, doncs segons l'article 20 en el
mar territorial, els submarins i qualssevol altres vehicles submergibles hauran de navegar en la superfície i
enarborar el seu pavelló.
L'Estat riberenc pot prendre en el seu mar territorial les mesures necessàries per impedir tot pas que no
sigui innocent.
Posseeix, a més potestat legislativa i reglamentària en relació amb el pas innocent.
La Convenció de 1982 en la seva articulo 21 assenyala una sèrie de matèries sobre les quals cal exercir
aquesta potestat; entre tals matèries figura la seguretat de la navegació i la reglamentació del trafico
marítim i en relació el la mateixa l'articulo 22 autoritza a l'Estat riberenc a ordenar la navegació designant
vies marítimes i rescribin dispositius de separació de trafico, prenent en compte vàries factors i, entre ells,
les recomanacions de l'organització internacional competent.
L'Estat riberenc no ha de posar dificultat al pas innocent de vaixells estrangers, ni establir gravàmens pel
sol fet del pas, tret que es tracti de remuneracions per serveis determinats prestats a un vaixell.
Per a la protecció de la seva seguretat l'Estat riberenc pot suspendre temporalment en àrees determinades
aquell pas i la suspensió solament tindrà efecte després de ser publicada degudament.
Quant a l'exercici de la jurisdicció penal, la Convenció de 1982 formula una sèrie de regles on cal distingir
tres hipòtesis:
• El simple pas pel mar territorial, en aquest cas no s'hauria d'exercir la jurisdicció penal per detenir a cap
persona o realitzar cap investigació amb un delicte comès a bord durant el pas, excepte en certs supòsits
que se senyals expressament.
• Pas pel mar territorial procedents d'aigües interiors, en aquest cas l'Estat riberenc pot prendre qualsevol
mesura autoritzada per les seves lleis per procedir a la detenció o a la investigació.
• Delicte comès abans que el buc hagi entrat en el mar territorial, si escau d'un port estranger i no penetra
en aigües interiors, en aquest cas l'Estat riberenc no pot en principi realitzar detencions ni diligències.
En el cas que el vaixell sigui un vaixell de guerra, si aquest no compleix les lleis i reglaments dictats per
l'Estat riberenc en matèria de pas i no acata la invitació que se li faci perquè els compleixi, aquest Estat pot
exigir-li que surti immediatament del mar territorial; a més, l'Estat del pavelló incorrerà en responsabilitat
internacional per qualsevol perduda o dany que sofreixi l'Estat riberenc com a conseqüència d'aquell
incompliment, encara que tot això sense perjudici de les immunitats dels vaixells de guerra i altres vaixells
d'Estat destinats a finalitats no comercials.
mar Tirrè
La Mar Tirrè (en italià Mare Tirrè) és la part de la mar Mediterrània que s’estén a l’oest de la península
italiana entre Còrsega, Sardenya, Toscana, Laci, Calabria i Campania, unit al Mar Jònic per l’estret de
Messina i separat de la mar de Liguria per la illa d’Elba.
La seva profunditat màxima és de 3.785 metres.
Es troba pròxim a la falla que divideix Àfrica d’Europa pel que abunden les cadenes muntanyenques i els
volcans.

mar tranquil·la
Quan la mar no esta agitada.
mar trobada
Quan les ones canvien de direcció en modificar-se el vent.
mar vella
Conjunt d’ones que són conseqüència d’un vent que ja no bufa.
mar vella
Vegi’s mar de fons
mar Xilè
La mar Xilè, és la denominació que Xile li dóna als espais marítims sobre els quals exerceix sobirania,
drets exclusius i reclamacions de divers grau, encloent-se freqüentment en aquesta definició al mar
internacional adjacent als anteriors conegut com mar presencial, sobre la qual Xile no exerceix ni reclama
cap grau de sobirania.
La mar Xilè correspon a les aigües que circumden la costa continental fins a les 200 milles marítimes a
l'oest des de la línia de marea baixa i, en el cas de les illes polinèsiques Rapa Nui i Sales i Gómez, 350
milles marines.
Pel decret 346 publicat el 4 de juny de 1974, del Ministeri de Relacions Exteriors, es va denominar a
aquesta àrea: “Mar Xilè”.
No és pròpiament un mar en el concepte que dóna la OHI (Organització Hidrogràfica Internacional), això
és, geogràfic, sinó un mar en sentit jurídic i polític.
En 1986, la llei 18565, va modificar diverses normes legals per a adequar l'ordenament jurídic xilè a la
Convenció sobre el Dret del Mar i, en 1991, mitjançant la llei 19080, es va definir unilateralment la “mar
presencial de Xile”.
Respecte al límit nord, el Perú ha plantejat una controvèrsia a la seva respecto.
La mar xilè es divideix en quatre zones que formen part del territori xilè:
• Mar territorial: Correspon a les primeres 12 milles marines des de les respectives línies de base, i
constituïx una projecció del territori continental o insular pel que l'estat exerceix sobirania amb tot el dret, i
és de domini nacional, només es permet navegació innocent, que no produeixi dany.
Les aigües situades en l'interior de les línies de base del mar territorial formen part de les aigües interiors
de l'Estat.
• Zona contigua. Comprèn les 12 milles marítimes contades des de la vora externa del mar territorial, és
una zona on l'Estat té facultats en matèries de prevenció i sanció de la infracció de les seves lleis i
reglaments duaners, fiscals, d'immigració o sanitaris.
• Zona econòmica exclusiva. S'estén des dels 188 milles marines més enllà de la línia de terme del mar
territorial.
Allí l'Estat xilè té dret exclusiu sobre l'exploració, explotació, conservació i administració dels recursos vius i
no vius de l'aigua suprajacent al jaç marí, del jaç i el subsòl del mar.
Després d'una forta campanya des de la societat civil, liderats principalment per Greenpeace, altres ONGs
ambientals i la pesca artesanal, es va establir per llei que tota aquesta àrea és una «Zona Lliure de Caça
de Cetacis», és a dir, que no es pot realitzar caça de cetacis, permetent-se l'observació, el rescat i la
rehabilitació de diverses espècies animals
Comprèn una superfície total de 3 681 989 Km².
D'altra banda, també existeix el Mar presencial, una zona de l'alta mar on l'Estat de Xile adquireix
obligacions per acords internacionals.
La llei xilena 19080, de 1991, ho defineix com «aquella part de l'alta mar, existent per a la comunitat
internacional entre el límit de la nostra zona econòmica exclusiva continental i el meridià que, passant per
la vora occidental de la plataforma continental de la Illa de Pasqua.
Pasqua, es perllonga des del paral·lel de la fita N° 1 de la línia fronterera internacional que separa Xile i
Perú, fins al Pol Sud».
És una zona on no existeix reclam o exercici de sobirania, sinó una simple declaració unilateral
d'interessos de Xile sobre l'alta mar circumdant a la seva sobirania marítima, sense desconèixer la situació
jurídica dels espais marítims que la integren.
Respecte d'ella, fonamentalment només es pretén participar en les activitats econòmiques que allí es
realitzin i estar present en les activitats científiques d'altres estats, en el marc de llibertats de l'alta mar,
d'acord a la Convenció del Mar.

Té una superfície total de 17 751 361 Km².
marar la taula
Comparar la llargada d’alguns tels, sempre que estiguin situats, ben tesats i col·locats un al costat d’altre,
per establir-ne la diferencia o la igualtat.
marassa
Mar alçurada (Bal.).
març
El tercer mes de l’any.
marc
Part del timó on va fixat l’arjau i que sosté el tascó.
marc
Antigament dret d’un marc de plata que pagava a l’almirall de Castellà cada vaixell de més de cent tones,
al entrar de viatge en el port.
marc
Cèrcol de forma apropiada per envoltar o encaixar alguna cosa.
marc d'enfogonament
Conjunt format per un angular, planxa amb nervi i diverses xapes destinat a sostenir i reforçar l’espai
comprès entre els baus per on passa un pal, eix de cabrestant o altre element similar.
marc d'enfogonament d'un pal
Reforç a l'entorn de l'enfogonament, situat a la seva part interna.
marc de graduació
Línia d’un marc pròxima al camp d’un mapa destinada a la col·locació d’anotacions graduades, com les
coordenades geogràfiques i la designació de la quadrícula de projecció.
marc de l'hèlix
En els vapor d'una sola hèlix, hi han dos codasts.
Van units els seus caps i peus per mitjà de peces resistents, formant tot el conjunt un marc rígid, que
envolta l'hèlix.
En les embarcacions petites aquest quadre va forjat d'una sola peça.
marc de la carta
Marc interior de la carta que defineix els límits de la superfície cartografiada.
marc de porta
Reforç del buc o coberta per l'adopció d'una porta.
marc de porta estanca
Reforç a la mampara, on de forma convenientment fresada s'hi adjunta i encaixa la porta estanca.
marc de referència
Posició des de la qual són observats els objectes.
marc del mapa
Conjunt de línies que enquadren una superfície cartografiada.
marc del timó
Peça de ferro o d'acer forjat que envolta completament el timó.
marc interior
Línia interior del marc d’un mapa que forma part de la quadrícula o de la xarxa geogràfica.

marc interior de la carta
Línia, generalment de quadrícula, que limita l'espai consagrat a la representació cartogràfica pròpiament
aquesta.
marca
Allò que senyalitza alguna cosa. radiobalisa..
marca
Qualsevol punt fix en la costa, baix, illa, etc, que per si sol o relacionat amb uns altres, enfilat o en posició
amb aquests, serveix per a esmenar o dirigir el rumb de la nau, especialment en les proximitats de baixos
o entrades de rius o ports.
Les marques poden ser naturals i artificials.
marca
Objecte, estructura o llum conspicu registrat en cartes, que serveix com a indicador per guiar o marcar
perills a una embarcació.
marca
Un objecte definit, tal com un disc de metall tallat o imprès, usat per definir un punt d'aixecament, de
vegades el terme es refereix a la totalitat del monument que indica el punt.
marca
Tros de drap, tela, etc. que indica les graduacions (profunditats específiques) d’una sondalesa.
marca
Modalitat del dret de represàlia.
marca cardinal
Marca que serveix per a indicar que les aigües més profundes de la zona on es troba col·locada són les
del quadrant que li dóna nom (nord, sud, est, oest).
marca d’aigua
Traça que es forma a l’aigua en passar-hi el rem.
marca d’aigües navegables
Aquestes marques estan també totalment envoltades d'aigües navegables, però no assenyalen cap perill.
Poden utilitzar-ne, per exemple, com a marques d'eix d'un canal o com a senyals de recalada.
Les marques d'aigües navegables té un aspecte molt diferent de les foies que abalisen un perill.
Són esfèriques, o de castellet o especa, i la seva marca de topall és una esfera vermella.
És l'únic tipus de marca amb franges verticals (vermelles i blanques) en lloc de bandes horitzontals.
Quan estan proveïdes de llum, el seu color és blanc i els ritmes isofase, d'ocultacions, centelleigs llargs, o
el corresponent a la lletra Morse "A".
marca d’albedo
Taca clara o fosca en la superfície d'un cos, per exemple un detall topogràfic o geològic.
marca d’anivellació
Marca fixa d’elevació coneguda, propera a una estació mareològica i que es pren com a referència en
l’elaboració de dades mareals.
marca d'anivellació
Objecte estable i permanent que conté un punt marcat d’elevació coneguda pel que fa a un datum utilitzat
com a nivell de referència per a observacions mareogràfiques o com a punt de control per anivellació.
marca d’enfilació
Una de les dues balises d’una enfilació.
marques d’enfilació
Ajudes a la navegació i altres senyals situats de manera tal que indiquen la derrota a seguir.
Les marques d'enfilació identifiquen a l'enfilació quan s'està navegant sobre ella.

marca d’una escala
En l’escala de nivell d’un riu navegable, senyal que indica el calat màxim de les embarcacions que poden
navegar-hi en cada moment.
marca de babord
Marca del rem en punta de voga per la banda de babord.
marca de caixa
Informació exposada en la superfície d'una caixa d'enviament, incloent el lloc de destinació, i el contingut.
marca de canal principal
Marca lateral distintiva que indica el punt que el canal es divideix i assenyala que canal ha estat designat
com canal principal.
marca de fil
Fil de color característic inserit en cada cordó d’un cap fet per a la Marina Britànica, la East Índia Company
o altre organisme oficial i que reflecteix la propietat del mateix.
marca de francbord
La marca de francbord, disc Plimsoll o marca de Plimsoll és una marca esquemàtica que han de portar els
vaixells pintada en el seu buc.
El seu nom oficial és «marca de francbord», i rep els altres dos en honor del parlamentari britànic Samuel
Plimsoll, que va imposar el seu ús en 1875.
Serveix per fixar el màxim calat (mínim francbord) amb el qual pot navegar el vaixell en condicions de
seguretat.
Està formada per un anell de 300 mil·límetres (12 polzades) de diàmetre exterior i 25 mil·límetres (1
polzada) d'ample, tallat per una línia horitzontal de 450 mil·límetres (18 polzades) de longitud i 25
mil·límetres (1 polzada) d'ample, la vora superior del qual pansa pel centre de l'anell.
El centre de l'anell ha de col·locar-ne en el centre del vaixell i a una distància igual al francbord mínim
d'estiu assignat, mesura verticalment per sota de la vora superior de la línia de coberta.
Disc Plimsoll pinta de límits al francbord, és pinta amb els diferents límits de càrrega segons la
zona i l'estació a navegar:
• TF Tropical Fresh, aigual dolça zona tropical.
• F Fresh, aigua dolça altres zones.
• T Tropical salt, aigua de mar zona tropical.
• S Summer, aigua de mar a l'estiu
• W Winter, aigua de mar al hivern.
• WNA Winter North Atlantic, hivern en l’Atlàntic Nord
marca de francbord d'estiu
L'aresta superior de la línia que passa pel centre del disc en els vaixells de vela, i la mateixa aresta de la
línia marcada V i traçada en la seva prolongació en els vaixells de vapor, indica el calat màxim que
s'autoritza en aigua salada quan el vaixell pren càrrega en els ports d'Europa i del Mediterrani entre 1.°
d'abril i 30 de setembre, ambdós inclusivament, o en les altres parts del globus, en el període corresponent
a igual estació.
marca de francbord d'estiu en els mars tropicals
L'aresta superior de la línia V T indica el límit màxim d'immersió autoritzat per a navegar en aigua salada al
sortir per a viatges efectuats en la bona estació, en els mars tropicals i en l'Oceà Indico, entre Suez i Xina.
marca de francbord d'hivern
L'aresta superior de la línia de l'any corresponent a igual estació.
marca de francbord d'hivern en l'Atlàntic Nord
L'aresta superior de la línia A N 1 indica el límit màxim d'immersió que s'autoritza per a navegar en aigua
salada en els viatges efectuats des de 1.° d'octubre fins a 31 de març entre els ports d'Europa o del
Mediterrani i els ports de la costa d'Amèrica, situats al Nord de Cap Hatteras.
marca de francbord en aigua dolça

La línia superior de l'aresta A D indica el límit màxim d'immersió que s'autoritza al vaixell que prengui
càrrega en aigua dolça en l'estació d'estiu.
marca de francbord en la línia de coberta reglamentària
Aquesta línia horitzontal tindrà 300 mm. de llarg per 25 mm. d'espessor.
Anirà traçada en el costat del vaixell, al nivell de la coberta considerada per a la mesura del francbord, de
manera que la seva aresta superior tangentejant la línia d'intersecció del disc del franc bord.
marca de la sondalesa
Divisions utilitzades per a marcar el cap d’una sondalesa manual.
marca de límit
Marca que serveix per a indicar els límits naturals dels canals navegables, els perills, els naufragis, els
obstacles, etc., a fi d’orientar la navegació en una zona com ara l’entrada a port.
marca de màxima plenamar
Senyal corresponent a la plenamar més alta.
marca de navegació
Qualsevol punt fix de la costa o del fons que permet ell sol o relacionat amb d’altres, enfilant-los o per
oposició amb aquest, serveix per a dirigir o esmenar el rumb de la nau.
marca de neu
Regleta fixa i graduada usada en regions d'abundant caiguda de neu per a facilitar la mesura de la
profunditat de la neu.
marca de nous perills
Es tindrà en compte que un "perill nou", el que encara no està representat en els documents nàutics, pot
abalisar-ne duplicant exactament la marca normal fins que els corresponents avisos als navegants hagin
tingut la suficient difusió.
Una marca de "perill nou" pot portar una balisa activa de radar codificada amb la lletra Morse "D".
marca de perill aïllat
Un marca de perill aïllat és una marca col·locada sobre, o amarrada a, o damunt de, un perill aïllat, que té
aigües navegables en tot el seu al voltant.
És de color negre amb una o més franges amples horitzontals vermelles.
La forma optativa, però sense presentar-se a confusió amb els senyals laterals, preferint-ne les de castellet
o especa.
La marca de topall, és de doble esfera negra.
La llum de color blanc.
El grup de centelleigs és de dos.
marca de Plimsoll
Vegi’s disc de francbord.
marca de quadrícula
Segment curt que, situat en el marge d’un marc, inicia la línia d’una quadrícula quan aquesta no és
representada de manera completa.
marca de recalada
Primer punt de terra albirat i identificat després de navegar lluny de la costa.
marca de reconeixement
Forest, pic o altra part o forma notable e inequívoca en la terra o costa, que serveix per a reconèixer-la o
saber com recalar a ella.
marca de referència
Punt fix a la costa, població, baix, etc., que serveix a bord de senyal o guia per a conèixer, la situació del
vaixell.

marca de referència d'un aixecament
Objecte situat en el lloc d'una estació per identificar el lloc en què s'ha aixecat aquesta estació.
Específicament, objecte les coordenades del qual s'utilitzen per a control d'un sistema geodèsic.
També es denomina marca, pilar geodèsic o marca geodèsica.
marca de registre
Cadascuna de las creus o senyals que s’apliquen a diferents pel·lícules o calcs cartogràfics i que són
utilitzats en les arts gràfiques per a assegurar una perfecta superposició.
marca de remers
Remer situat més a popa, visible per la resta de remers, que s’encarrega de donar la voga.
marca de remunta
Marca formada per una ratlla ondulada i prima de sorra fina, fragments de mica i trossos d’algues, que
deixa la remunta quan retrocedeix des del seu límit més alt de moviment sobre la platja baixa.
marca de seguretat
Marques marítimes naturals o artificials destinades a ajudar als vaixells perquè aquests evitin els perills.
marca de temps
Referència assignada a cada entrada de mesurament d’un sensor per a identificar el temps que el
mesurament ha estat realment efectuada per aquest sensor, les marques de temps permeten l’ajustament
dels diferents sensors a un temps de referència.
marca de terra
Objecte destacat de la costa que serveix de punt de referència per a la navegació.
marca de topall
Element o peça de forma i color característic que es col·loca en la part superior d’una boia o balisa, amb la
finalitat de facilitar la seva identificació: pot ser una bola, gàbia, rombe, triangle, creu, con, cilindre, T,
esfera, bandera, etc.
marca de visibilitat
Edifici o altre objecte fàcil de veure’l (torre d'església, sitja, etc.) la distància de la qual a l'estació es coneix
i que serveix per a mesurar la visibilitat.
Sinònim referència de visibilitat.
marca de xarxa geogràfica
Segment curt que, situat en el marge d’un marc, inicia la línia dels meridians i paral·lels quan aquests no
són representats de manera completa.
marca especial
En el Sistema d'Abalisament Marítim IALA, marca especial que indica un àrea o característica esmentada
en els documents nàutics; no està en principi destinada essencialment per assistir a la navegació.
marca especial
Les marques especials no tenen per objecte principal ajudar a la navegació, sinó indicar una zona o una
configuració particular la naturalesa exacta de la qual està indicada en la carta o un altre document nàutic.
Les marques especials són de color groc i poden portar una marca de topall en forma de X, si tenen llum
és groga.
Per evitar la possibilitat de confondre el groc amb el blanc quan la visibilitat no és bona, els ritmes de les
llums grogues són diferents als empleats en les llums blanques de les marques cardinals.
La forma de les foies de marques especials no es prestaran. a confusió amb la de les boies de les
marques l'objecte principal de les quals és ajudar al navegant.
Per exemple: una foia de marca especial col·locada a babord d'un canal pot ser cilíndrica, però no cònica.
Per precisar millor la seva significació les marques especials poden portar lletres o xifres.
marca estival
Marca d’estiu que es troba en la reixeta de la línia de flotació d'un vaixell amb càrrega.

marca fiducial
Cadascun dels senyals de referència que apareixen a les vores de les fotografies realitzades amb una
càmera fotogramètrica.
marca fiducials
En fotogrametria, indicadors, en general quatre, que es troben rígidament connectades a la lent de la
càmera a través del cos d'aquesta càmera i que formen imatges sobre el negatiu i, en general, defineixen
el punt principal de la fotografia.
marca fiducials
Marques, en general quatre, en qualsevol instrument que defineixen els eixos la intersecció dels quals
determina el punt principal d'una fotografia i satisfà els requisits d’orientació interna.
marca fiducials
En terminologia d’Aixecament, línia o punt índex.
marca fiducials
Línia o punt utilitzat com a base de referència.
marca flotant
índex estereoscòpic, estilòtic.
marca flotant
En fotogrametria, marca que ocupa una posició en l'espai tridimensional format per la visió estereoscòpica
d'un parell de fotografies i que s'utilitza com a referència en examinar o en mesurar el model
estereoscòpic.
marca índex
En fotogrametria, marca real (com en el cas d'una creu o punt) que es troba en el plànol o en l'espai
objecto d'una fotografia i utilitzada simplement com a testimoni en certs tipus d'instruments monoculars o
com una de dues marques per formar una marca flotant (com en certs tipus d'estereoscopis).
marca lateral
Marca de color que serveix per a senyalitzar les vores d’un canal per tal de facilitar-hi la navegació dels
vaixells.
Les marques laterals puden o no ser lluminoses però quan el siguin els seus centelleigs seran d'igual color
al de la marca (verda o vermell).
Les marques són numerades en forma ascendent a mesura que s'avança cap a aigües interiors.
A continuació es mostra els tres tipus de marques laterals recomanades i la seva ubicació respecte a un
vaixell que entra des d'alta mar segons s'estigui en zona A o B respectivament.
Les formes d'aquestes boies poden ser tres:
Babord: cilíndriques (tambor), castellet o especa.
Estribord: còniques, castellet o especa.
marca nàutica
Ajuda a la navegació, emplaçada per a servir de balisa o avís.
marca subterrània
Centre de pilar situat sota i verticalment del centre d’una referència geodèsica que es pot utilitzar per a
tornar a trobar la posició d’una estació en el cas que aquesta hagi estat deteriorada.
També es denomina pilar subterrani o marca geodèsica subterrània.
marcació
Direcció horitzontal d'un punt de la superfície terrestre pel que fa a un altre punt expressada com a
distància angular des d'una direcció de referència. generalment es mesura de 0º a 360º en el sentit de les
agulles del rellotge a partir de la direcció de referència.
Segons sigui la referència emprada es tindrà:
• Nord veritable: Mv (marcació veritable).
• Nord magnètic: Mm (marcació magnètica).
• Nord compàs: Mc (marcació compàs).

La marcació es mesura amb un instrument anomenat compàs de marcacions.
marcació
L’acció i efecte de marcar.
marcació
Marca del rem en punta de voga per la banda d’estribord.
marcació a popa
Marcació aproximada 180°, el terme és usat vulgarment per a popa, o marcant exactament a 180°.
marcació de la carta
Vegi’s azimut de la carta.
marcació de seguretat
Demora màxima o mínima d’un punt, que permet passar amb seguretat per un lloc perillós.
marcació de través
Situat aproximadament en marcació 090° a estribord o 270° a babord, l’expressió és usada en sentit
extens, sigui per a indicar pel través grollerament, sigui en marcació exacta 090° o 270°.
marcació magnètica
És la referida al meridià magnètic, això és, al nord magnètic, el seu valor és igual a la marcació veritable o
la demora menys la declinació magnètica.
marcació relativa
Demora relativa al rumb d'una nau.
marcació veritable
És la marcació referida al meridià veritable, això és, el nord veritable el seu valor, igual a la marcació mes
el rumb veritable del vaixell, és el qual s'obté directament quan es marca amb una alidada sobre un
repetidor d'una agulla giroscòpica, suposada, la no existència del desvio.
La marcació veritable també es diu demora.
marcada
Acció i efecte de marcar.
marçada
Canvi sobtat de temps, propi del mes de març.
marçada
Temperatura de pluja i calamarsa, especialment en la primavera.
marcador de ritme
Piragüista de proa d’una piragua de més de dos tripulants, que s’encarrega de marcar el ritme de les
palades i de manejar el timó.
marcar
Obtenir la marcació o demora d’un punt de referència de la costa o d’un altre vaixell, o l’azimut d’un astre.
marcar el peix
Deixar-se veure
marcar les veles
En accepció comuna, es diu de les veles dels vaixells del tràfic d’un port, que amb arranjament a
ordenança s’assenyalen amb el nombre que segons les llistes de la matrícula correspon a cadascun.
marcar les veles
Dur tot l’aparell bé en vent, marcant-ne a aquest efecte per la direcció dels catavents.

marcar un rumb
Determinar la direcció de navegació.
marcar-ne
Orientar-se per les marques de la terra o costa del punt de situació del vaixell, o dels quals va recorrent en
la seva derrota, per a dirigir-la segons convingui a fi de la navegació.
marcat
Cartes, nombres, i altres símbols posats en paquets de càrrega per a propòsits d'identificació.
marcat de la cadena de l’ancora
Per conèixer en tot moment, quan es fondegi, la cadena que ha sortit, es practiquen marques en les
proximitats dels grillets d'unió de la cadena.
• El primer grillet es pinta de vermell el grillet d'unió, i el següent a cada costat es pinta de blanc.
• El segon grillet es pinta de blanc o groc el grillet d'unió, i els dos següents a cada costat es pinten de
blanc.
• El tercer es pinta de blau, el grillet d'unió i els tres següents a cada costat es pinten de blanc.
• La cambra es pinta de vermell el grillet d'unió, i els quatre següents a cada costat es pinten de blanc i així
successivament es va repetint els colors dels grillets d'unió.
Les baules següents al d'unió seguiran pintant-se de blanc segons el nombre del grillet (el grillet nº 4, porta
4 a banda i banda del d'unió, el nº 5, porta 5 i així successivament).
• El penúltim grillet ho pintem tot de groc (els 25 o 27 metres).
• L'últim ho pintem tot de vermell.
marchandise
En terminologia francesa = Mercaderia.
marche commun
En terminologia francesa = Mercat comú.
Veure comunitat econòmica europea i mercat comú europeu.
veure marxandatge.
marcheage
En terminologia francesa = Comercialització.
Veure màrqueting.
marcejar
Fer temps variable com el del mes de març.
marcenc
Relatiu o pertanyent al mes de març.
marcís
Arbre o secció d’un arbre, com ara el mascle o el masteler, format d’una sola peça és a dir, obtingut a
partir d’un tronc d’arbre convenientment afinat i no pas de trossos de fusta encolats i subjectats amb
congrenys, que formin una peça arrodonida.
marconi
Vela major triangular, també anomenada bermudiana.
Sinònim vela bermudiana.
mare
Tauló principal sobre que es basen o donen suport les altres parts de certes armadures o màquines, i que
en alguna d’aquestes últimes fa d’eix o és el mateix eix: com mare del cabrestant, del timó, del tallamar,
metxa, d’un pal.
mare
Tauló gros de fusta que anava de l'alcàsser al castell per la banda de la crugia, amb un galze en el cantell
superior per assentar-hi els quarters llevadissos de la boca del combés.

mare
Peces de pi del país de 12 a 24 polzades de gruix quadrat i de 12 colzes de llarg, que obrades a cantell viu
eren destinades a la construcció naval.
mare
Paraula del llatí mar.
S'usa per a denominar les conques d'impacte cobertes de basalt tan comuns sobre la cara vista de la
Lluna.
mare
Ormeig que consisteix en un fil gruixut que porta un ham gros i que va llastat per baix i per dalt, unit a un
gall.
mare
Peça de fusta que constitueix el cor del pal encís.
mare d’un cable
Anima de fibra vegetal o sintètica dels cables metàl·lics i d’alguns caps o algunes cordes.
mare d’un cap
Ferm o extrem d’un cap, d’un cable o d’una cadena fixat en un punt, de manera que no cedeixi ni s’escorri.
mare d’un riu
Segons la Llei d'Aigües, llera natural d'un corrent continu o discontínua és el terreny cobert per les aigües
en les màximes crescudes ordinàries.
La determinació d'aquest terreny es realitzarà atenent a les seves característiques geomorfològiques,
ecològiques i tenint en compte les informacions hidrològiques, hidràuliques, fotogràfiques i cartogràfiques
que existeixin, així com les referències històriques disponibles.
mare de l’ormeig
Corda de l’ormeig de palangre, on són lligats els braçolins que porten els hams amb l’esquer.
mare del tallamar
Tauló principal que serveix de base als altres que formen el tallamar.
mare del timó
Part superior de l’arbre o fusell del timó, en la qual s’encaixa, en les embarcacions menors, l’arjau o la
canya i, en els vaixells grans, el sector amb què es gira quan es governa.
A l'alçada de l'últim braç ha de tenir un diàmetre igual a la metxa, que podrà ésser rebaixat
progressivament cap el peu, on el seu diàmetre no podrà ésser menor del 75% de la metxa.
A l'alçada de cada braç s'augmentarà el diàmetre en un 10%, prolongant-ne aquest augment per sobre i
dessota de cadascun d'ells amb una distància igual a l'augment del diàmetre, disminuint a partir d'aquests
punts gradualment fins el diàmetre corresponent a la mare, en una distància igual al 1/5 del diàmetre.
L'espessor de la xaveta, serà d'un 10% del diàmetre de la mare a cada braç, i l'amplada el doble de
l'espessor.
En molts vaixells de fusta la metxa del timó també és d'aquest material.
Antigament, la mare de timó es llaurava de fusta forta, i formava per si sola el llarg del timó que s'estenia
des de la cara inferior del taló de la quilla fins a dotze o divuit polzades més amunt del cap del codast.
La pala, regularment, era de fusta lleugera, composta de diverses peces que es diuen safrans, i el seu llarg
no acompanyava a la mare sinó des del peu del timó fins a vuit o deu polzades més amunt de la línia de
flotació.
L'ample de la mare i la pala del timó era fins al seu peu d'una polzada i mitjana per peu del major ample o
màniga del vaixell.
Aquest ample total del timó disminuïa proporcionalment al seu llarg, de manera que al nivell de la flotació
no tenia més que les tres cambres del seu major ample, i cap a aquesta zona cessava la pala acabant en
una retallada, i al nivell del jou principal solament tenia la meitat del major ample de la seva mare,
disminució que formava una altra retallada superior al primer.
Però si aquesta pala es construïa a l'anglesa, no tenia retallada algun per seguir amb la mare.

El timó llavors venia a acabar a la seva altura assenyalada, i tenia en el seu cap un esquadra igual al terç
del major ample de la seva mare.
Mare Nostrum
Expressió llatina amb què els romans designaven la Mediterrània.
marea
L'ascens i descens periòdic de la superfície dels oceans, badies, etc.; hagut de principalment a la
interacció gravitatòria entre la lluna, el sol i la terra.
marea
Les marees són els moviments periòdics d'ascens i descens de les aigües del mar.
Sobre les causes que provoquen aquest fenomen, podem avançar ja que l'estudi correcte i detallat de les
causes de les marees no és en absolut trivial.
La causa de les marees és l'atracció gravitatòria exercida per la Lluna i el Sol.
L'efecte de la primera és més important, a pesar que la Lluna és molt més petita que el Sol, a causa de la
proximitat de la Lluna a la Terra comparada amb la distància entre la Terra i el Sol.
La terra que ens envolta també sofreix la força de marea arribant a aixecar-se fins a 30 centímetres, un
efecte que passa desapercebut per nosaltres doncs s'aixeca per igual tot el que tenim al nostre al voltant
de manera que no tenim referències per detectar-ho.
L'atracció gravitatòria del Sol sobre una massa m situada a la Terra és major que l'atracció gravitatòria
exercida per la Lluna sobre aquesta mateixa massa.
La força de marea, que no és directament l'atracció gravitatòria, deguda a la Lluna és major que la deguda
al Sol, una conseqüència de la major proximitat de la Lluna a nosaltres.
Ja que la causa de les marees és l'atracció gravitatòria exercida per la Lluna i el Sol, la situació relativa
d'aquests dos astres pel que fa a la Terra en un moment donat farà que les seves respectives atraccions
se sumin, donant lloc a marees més pronunciades de l'habitual, o, per contra, pot ocasionar que les
respectives atraccions es compensin parcialment donant lloc a marees menys pronunciades de l'habitual.
No és d'estranyar, per tant, que l'altura màxima que aconseguirà l'aigua (plenamar) un determinat dia
estigui d'alguna manera relacionada amb la fase en la qual es trobi la Lluna.
A més, ja que les òrbites de la Lluna i el Sol sobre l'esfera celeste no es troben exactament sobre el mateix
plànol i cadascun d'aquests astres triga un temps diferent a recórrer la seva òrbita (un any el Sol i un mes
la Lluna), resultarà que hi haurà moments en què la suma d'ambdues atraccions és més efectiva o la
compensació d'ambdues és més completa.
Distingim així entre marees vives i marees mortes.
marea a favor del vent
Corrent de marea la direcció de la qual coincideix amb la del vent, és a dir, la qual tira cap a sotavent.
marea alta
Moment que l'aigua de la mar arriba a la seva màxima altura dintre del cicle de les marees.
Sinònim de plenamar.
marea ascendent
Sinònim de marea entrant.
marea astronòmica
Part d'un moviment ondulatori de la marea que constitueix la resposta directa a una força generadora de la
marea.
marea astronòmica
Marea ocasionada per l'atracció del sol i la lluna, per oposició a la marea meteorològica que és el producte
de factors meteorològics.
marea astronòmica més alta
El nivell de marea mes alt que pugui ser predit que ocorri en unes de condicions meteorològiques mitges i
en una determinada combinació de condicions astronòmiques.
marea astronòmica més baixa

El nivell de marea més baix que pot predir-ne que ocorri en unes condicions meteorològiques mitges i sota
qualssevol condicions astronòmiques.
marea astronòmica predita
L'altura de les marees en diverses localitats i moments basada solament en càlculs astronòmics.
Aquests són els valors que apareixen impremtes en les taules de marea.
Aquests valors no prenen en compte efectes atmosfèrics com el vent o la pressió.
marea atmosfèrica lunar
Marea atmosfèrica ocasionada per l'atracció gravitatòria lunar i el component principal de la qual té, igual
que les marees oceàniques, un període de dotze hores lunars.
marea atmosfèrica solar
Oscil·lacions periòdiques de l'atmosfera produïdes per l'acció gravitatòria de la Lluna i del Sol.
Sinònim marea atmosfèrica.
marea baixa
Moment que l’aigua de la mar arriba a la seva menor altura.
Sinònim baixamar.
mareja baixant
És el moment durant el qual les aigües decreixen.
En les cartes nàutiques l'hi indica amb una fletxa sense plomes i el valor consignat és la velocitat terme
mitjà en nusos.
Sinònim reflux.
marea baromètrica
És una corba de pressió registrada al llarg d’un dia, podem trobar unes variacions constants en el
transcurs de les hores, o bé unes variacions de pressió completament irregulars (bon temps) i de gran
amplitud (produïda per la presència de pertorbacions atmosfèriques).
marea buidant
Fase del cicle de la marea entre la plenamar i la següent baixamar.
L'oposat és marea creixent.
marea composta
Marea amb una velocitat equivalent a la suma o diferència de les velocitats de dues o més components
bàsiques, les marees compostes en general, es produeixen en regions d’aigües poc profundes.
Les marees compostes en general, es produeixen en regions d'aigües poc profundes.
marea creixent
És el moment durant el qual les aigües creixen.
En les cartes nàutiques l'hi indica amb una fletxa amb plomes i el valor consignat és la velocitat terme mitjà
en nusos.
Sinònim flux.
marea d’aigües succintes
Deformació de la marea, astronòmicament generada, causada per aigües succintes.
marea d'apogeu
Es produeix quan la Lluna es troba a major distància de la Terra, o sigui, en l'apogeu.
L'amplitud disminueix a mesura que augmenta la distància Lluna Terra, però en general el valor mínim ho
arriba a dies després que la Lluna ha passat per l'apogeu.
L'amplitud de l'apogeu de la marea és l'amplitud mitja mínima immediatament després del pas de la Lluna
per l'apogeu i és, en general, un 20% menor que l'amplitud mitja de marea de tipus semi diürn o mixt i no
té significació pràctica on el tipus de marea és diürn.
marea d'equilibri

Marea hipotètica basada en la presumpció que la massa d'aigua respon instantàniament a les forces
generadores de la marea del sol i de la lluna i constitueix una superfície d'equilibri sota l'acció d'aquestes
forces sense tenir en compte la fricció, la inèrcia i la distribució irregular de les masses terrestres.
També se li coneix com marea de gravitació o astronòmica.
marea de perigeu
Marea d'amplitud incrementada que es produeixen quan la lluna es troba prop del perigeu.
marea de perigeu
Es produeix quan la Lluna es troba a la seva menor distància de la Terra, o sigui, en el perigeu.
L'amplitud augmenta a mesura que disminueix la distància Lluna-Terra i el seu màxim valor es registra 1 a
3 dies després que la Lluna ha passat pel perigeu.
L'amplitud de la marea de perigeu (Pn) és el terme mitjà de l'amplitud semidiürna de les marees de perigeu
i és, en general, un 20% major que l'amplitud mitja.
marea de quadratura
Les marees de menor amplitud que es produeixen prop dels instants de el quart creixent i quart minvant.
marea de quadratura
Són les marees menys intenses i es donen en trobar-se el sistema Terra-Sol-Lluna en posicions, és a dir
es donen quan la Lluna està en quart minvant o en quart creixent, ja que llavors les atraccions gravitatòries
de la Lluna i el Sol es compensen parcialment.
En la majoria dels llocs existeix un retard entre les fases de la Lluna i el seu efecte sobre les marees.
Per exemple, en el Mar del Nord les marees vives i mortes tenen lloc l'endemà passat de la Lluna plena o
nova o la Lluna en cambra creixent o minvant, respectivament.
Aquest retard es diu edat de la marea.
Si suposem per un moment que tota la superfície de la Terra està coberta per una capa uniforme d'aigua,
igualment profunda en tots els punts de manera que no existeix terra ferma, i, a més, oblidem efectes
dinàmics (inèrcia de l'aigua, etc), hauríem d'un punt donat de la Terra experimenta una plenamar en el
moment en què la Lluna està sobre el meridià d'aquest punt.
Ja que el seu moviment propi fa que, en mitjana, la Lluna torni a estar sobre el mateix meridià 24 hores i
50 minuts més tard i tenint en compte que la deformació de la capa d'aigua deguda per força exercida per
la Lluna dóna lloc a dos plenamars, una en el punt sublunar (el punt directament sota la Lluna) i un altre en
l'antípoda (el punt de la Terra diametralment oposat al sublunar), concloem que un observador en aquesta
Terra fictícia veuria una plenamar quan té la Lluna en el seu meridià i una altra plenamar 12 hores i 25
minuts més tard quan la Lluna es troba sobre l’antimeridià.
Entre mitjanes de les dues plenamars observarà, evidentment, una baixamar.
L'amplitud màxima d'aquesta marea teòrica s'obtindria en l'Equador quan la Lluna tingués declinació zero (i
estigui, per tant directament sobre l'Equador) i es pot estimar que seria menor d'1 metre.
No obstant això, els oceans no formen una capa uniforme, igualment profunda, repartida sobre tota la
superfície de la Terra.
No tots els oceans i mars oscil·len d'igual manera davant les forces exercides pel Sol i la Lluna sinó que,
per contra, cadascun ells té el seu període natural d'oscil·lació davant una força aplicada.
Per dir-ho d'alguna manera (no rigorosa), si apliquem la mateixa força a diferents gronxadors, per exemple,
no tots ells oscil·laran de la mateixa manera sinó que cadascun tindrà el seu període natural d'oscil·lació
que dependrà de les seves característiques particulars.
Així que la marea teòrica descrita en el paràgraf anterior no és exactament real.
En alguns casos observarem dos plenamars amb les seves corresponents baixamars entre mitjanes al
llarg d'un dia lunar (és a dir, d'aproximadament 24 hores i 50 minuts) mentre que en altres llocs solament
observarem una sola plenamar amb una única baixamar o, fins i tot, situacions mixtes.
així distingim els següents tipus de marees:
• Marees semidiurna
• Marees diürnes
• Marees mixtes
Sinònim marees mortes.
marea quartdiürnes
Marea resultant de la distorsió de la marea normal en aigües succintes amb quatre plenamars i quatre
baixamars per dia.

marees de sizígies
Flux natural d'aigua o altres substàncies que i raja de la terra.
Quan aquest fenomen es produeix en el fons del mar es denomina deu submarina.
marees de sizígies
Marea que té lloc a la tarda del dia en què el sol i la lluna es troben en sizígies. (aquest terme té poc ús en
l'actualitat.)
marees de sizígies
Es donen quan el Sol, la Lluna i la Terra es troben alineats, o sigui es donen quan hi ha Lluna plena o
Lluna nova.
En el primer dels casos es diu d'oposició (el Sol i la Terra estan en oposició respecte a la Terra) mentre
que quan té lloc amb Lluna nova es denomina de conjunció (doncs llavors el Sol i la Lluna estan, respecte
a la Terra, en conjunció).
Tant en una com en l'altra les forces de marea exercides per la Lluna i el Sol se sumen, aconseguint-ne
així plenamars més altes i baixamars més baixes que els valoris mitjanes.
Hi ha, a més, un altre petit detall a tenir en compte que dóna lloc al fet que algunes vegades les marees
vives siguin encara més intenses que les marees vives normals: hem dit que durant una marea viva les
forces de marea degudes a la Lluna i al Sol se sumen perquè ambdues forces estan alineades.
No obstant això, això és només aproximat o, en altres paraules, l'alineació no és perfecta ni és la mateixa
en totes les marees vives de l'any.
L'origen és la inclinació de l'eix de rotació de la Terra pel que fa al plànol de l'eclíptica i la inclinació de
l'òrbita de la Lluna pel que fa a l'eclíptica.
Quan la Lluna nova o plena té lloc durant els equinoccis de primavera i tardor l'alineació és major perquè el
Sol es troba sobre l'equador terrestre (o sigui, la declinació del Sol és zero) i, en conseqüència, la suma
d'atraccions és més eficient produint-se així les marees de sizígies més intenses.
A més, el caràcter el·líptic de l'òrbita lunar fa que la distància de la Terra a la Lluna no sigui constant.
D'aquesta manera, les marees seran més intenses quan la Lluna es trobi més a prop.
Cada 4; 5 anys coincideixen una marea de sizígia amb la posició de la Lluna en el perigeu donant lloc a
marees extraordinàries.
Sinònim de marees mortes.
marea de sizígies equinoccials
Aquelles marees que es produeixen prop dels equinoccis quan la lluna plena o la lluna nova i el sol tenen
poca o baixa declinació i es produeixen marees de sizígies de major amplitud que la mitjana, especialment
si la lluna es troba també gairebé en perigeu.
marea de solstici
Marees que es produeixen prop dels solsticis quan l’amplitud tropical és especialment gran.
marea de tempestat
Diferencia deguda a l'acció d'una pertorbació meteorològica (marea de tempestat) entre el nivell real de
l'aigua i el nivell que hauria arribat a en absència de la pertorbació meteorològica (això és, marea
astronòmica).
marea de tempesta
És l'augment sobtat en el nivell del mar a causa d'una tempesta.
Si bé en la majoria dels casos són els huracans els principals responsables de motivar alces sobtades del
nivell del mar i onatge, també els sistemes menors de baixa pressió poden originar un lleu augment en el
nivell del mar a conseqüència del increment en la força i recorregut dels corrents d'aire o vent.
El increment del nivell s'estima restant el nivell normal de marea del nivell originat per la tempesta en
observació.
Sinònim marea de tempestat o marea ciclònica.
marea descendent
Moment que la marea baixa o es troba en període de reflux.
marea diürna
Marea el cicle de la qual es compon d'una plenamar i una baixamar per dia lunar.

marea diürna
Característiques en les latituds baixes, amb una plenamar i una baixamar en el transcurs del dia lunar.
Aquest tipus de marees, son més rares que les semidiürnes, es donen en la costa nord del Golf de Mèxic,
en el Mar de Java, en el Golf de Tonkin i en alguns altres llocs.
marea diürna irregular
Tipus de marea amb dos cicles per dia lunar però amb marcades diferències en les altures i en els
períodes de temps.
marea diürna mixta
Marees diürnes que es tornen semidiürnes amb una considerable disminució de l’amplitud quan la
declinació de la lluna és petita.
marea doble
És una plenamar amb dues crestes gairebé de la mateixa altura separades per una petita depressió o una
baixamar amb dos sinus de gairebé la mateixa altura separats per una petita elevació (aquestes marees es
registren en caletes Percy i Clarencia de la badia Gent Gran en l’estret de Magallanes).
marea en contra del vent
Corrent de marea que llença cap a sobrevent.
marea entrant
Moviment de les aigües cap a la costa que es produeix quan la marea puja.
marea entrant
Fase del cicle de la marea entre la baixamar i la següent plenamar.
També es denomina marea creixent.
L'oposat és mareja baixant, buidant o sortint.
marea equatorial
Marees que es produeixen aproximadament cada dues setmanes quan la lluna es troba sobre l’equador,
en aquests moments, la lluna produeix una desigualtat diürna mínima de la marea.
marea equinoccials
Marees que es produeixen els dies pròxims als equinoccis, és a dir, en els mesos de març i setembre, i
l’amplitud del qual és superior al normal.
marea equinoccials de sizígies
Les mareges més altes de tot l'any es produeixen quan el Sol es troba en els equinoccis o sigui sobre
l'equador (21 de març i 23 de setembre) i a més hi ha lluna nova o plena.
marea estacionària
Quan no es registren canvis en les altures de les aigües.
marea extraordinàries
Es presenten quan coincideixen les marees de perigeu amb les marees de sizígies, originant les marees
extra altes.
En cas contrari quan coincideixen les marees d'apogeu amb les marees de quadratura es produeixen les
marees extra baixes.
Aquest tipus de marees es presenta una vegada a l'any.
Sinònim de marea negativa.
marea ionosfèriques
Oscil·lació de la ionosfera causades per l'acció gravitacional de la lluna i per les accions gravitacional i
tèrmica del Sol.
marea lunar
Aquella part de la marea produïda exclusivament per les forces generadores de la marea de la lluna en
contraposició amb la part ocasionada per les forces del sol.

marea lunar
El Sol i la Lluna exerceixen una força d’atracció gravitacional sobre les masses d’aigua de la terra,
originant una oscil·lació rítmica d’aquestes masses d’aigua a causa de la orbita de la terra al voltant del sol
i de la lluna al voltant de la terra.
Existeixen doncs marees tant causades pel Sol com per la Lluna.
La Lluna, a l’estar molt més prop de la Terra que el Sol, és la causa principal de les marees.
Quan la Lluna està just damunt d’un punt donat de la superfície terrestre, exerceix una força d’atracció de
l’aigua, que, per tant, s’eleva sobre el seu nivell normal.
L’aigua que cobreix la porció de Terra més llunyana de la Lluna també està sotmesa a atracció; es forma
així altra elevació que proporciona el fonament d’una segona ona.
La cresta d’ona situada sota la Lluna es diu marea directa, i la del costat diametralment oposat de la Terra
es diu marea oposada.
En ambdues crestes, preval la condició coneguda com de marea alta, mentre que al llarg de la
circumferència formada per les zones perpendiculars a l’eix de marees directa i oposada es produeixen
fases de marea baixa.
Les marees alta i baixa s’alternen en un cicle continu.
Les variacions produïdes de forma natural entre els nivells de marea alta i baixa es denominen amplitud de
la marea.
En la majoria de les costes del món es produeixen dues marees altes i dues baixes cada dia lunar, sent la
durada mitja d’un dia lunar 24 h, 50 min. I 28 s.
Una de les marees altes està provocada per la cresta de marea directa i l’altra per la cresta de marea
oposada.
En general, dues marees altes o baixes successives tenen gairebé la mateixa altura.
No obstant això, en alguns llocs fora de l’oceà Atlàntic aquestes altures varien de forma considerable;
aquest fenomen, conegut com desigualtat diürna, encara no es comprèn bé en l’actualitat.
marees lunisolars
Per descomptat els efectes de les marees lunar i solar es deixen sentir al mateix temps sobre la Terra, i de
les seves combinacions resulten diverses situacions característiques.
Considerem el cas més simple, en el qual les declinacions de tots dos astres respecte a l'equador siguin
zero.
El cicle complet dura 29,5 dies.
En, conjunció, i, oposició (també anomenades conjunció superior i inferior, respectivament), les direccions
de les acceleracions de marea lunar i solar coincideixen, hi haurà per això plenamars més altes i
baixamars més baixes que la mitjana.
Aquestes són les marees vives.
El interval entre dues marees mortes (o vives) és de 14,75 dies.
Es produeix així la desigualtat semi mensual.
Els canvis de les declinacions de Sol i Lluna fan que les combinacions dels seus dos el·lipsoides de marea
vagin variant, de manera que les marees vives i mortes presenten també fluctuacions al llarg dels mesos.
La major marea d'equilibri que pot donar-se correspon a: la Terra en periheli (principis de gener), la Lluna
en el perigeu, Sol i Lluna amb declinació zero, i en conjunció (serà l'any 6580).
marea majors
Les marees vives dels equinoccis.
marea meteorològica
Canvi del nivell d’aigua ocasionat per condicions meteorològiques locals en contraposició amb la marea
astronòmica ocasionada per l’atracció del sol i la lluna.
marea minvant
Fase del cicle de la marea entre la plenamar i la següent baixamar.
marea mixta
Marea en la qual l'ona diürna produeix grans desigualtats d'altura i/o durades successives plenamars i/o
baixamars.
Aquest terme s'aplica a les marees intermèdies entre aquells predominantment semidiürnes i les
predominantment diürnes.
marea mixta

En aquest cas l'altura de la marea presenta característiques comunes a tots dos tipus, diürna i semidiürna,
simultàniament, donant lloc a apreciables diferències entre els nivells de l'aigua corresponents a dues
plenamars consecutives.
En aquest tipus de marees hi ha normalment dues plenamars i dues baixamars per dia lunar però
ocasionalment la marea adquireixi caràcter diürn.
Els primers dies s'observen dos plenamars i dues baixamars, existint gran diferència entre les altures
aconseguides per l'aigua durant les dues plenamars i, també, entre els nivells de les baixamars.
La seqüència es repeteix modificant-se progressivament de manera que el dia 14 de novembre es pot
afirmar que la marea té caràcter diürn observant-ne una única plenamar i una sola baixamar.
Existeixen, a més, alguns fenòmens peculiars relacionats amb les marees en alguns llocs particulars.
Per exemple, en Southampton (Anglaterra) té lloc una doble plenamar consistent en realitat en una molt
petita disminució del nivell de l'aigua a la meitat de la plenamar.
Aquesta disminució és generalment tan petita que és difícil d'apreciar en la pràctica però té la
conseqüència d'allargar el temps durant la plenamar en què el nivell de l'aigua no puja ni baixa (aquest
temps es diu el repunt de marea.
marees mortes
Sinònim de marees de quadratura.
marea negativa
Situació en la qual a causa de condicions meteorològiques el nivell del mar és inferior al pronosticat.
marees oceàniques
Les marees que veiem en els Oceans són degudes a l’atracció de la Lluna i del Sol.
L’explicació més simple és que l’aigua en el costat de la Terra més proper a la Lluna és atreta per la força
gravitatòria de la Lluna més intensament que el cos de la Terra, mentre que l’aigua del costat de la Terra
més allunyat de la Lluna és atreta menys intensament que la Terra.
L’efecte és fer sortints en l’aigua en costats oposats de la Terra.
L’efecte de l’atracció del Sol és similar, i les marees que observem són l’efecte resultant de les dues
atraccions.
Quan l’atracció del Sol se suma a la de la Lluna les marees són grans i son anomenades marees vives,
mentre que quan les atraccions estan a 90 graus les marees són petites i les anomenem marees mortes.
Les altures de les marees vives estan governades per la distància de la Lluna a la Terra, sent més grans
en el perigeu (quan la Lluna està més prop de la Terra) i més petites en l’apogeu (quan la Lluna està més
lluny).
Com l’atracció del Sol està alineada amb la de la Lluna en Lluna Nova i Lluna Plena, aquests són els dies
que hi ha marees vives.
L’atracció del Sol és menys que la meitat de la de la Lluna, així que la freqüència de les marees està
determinada pel passatge aparent de la Lluna al voltant de la Terra, el que pren tot just una mica més d’un
dia.
Llavors, en la majoria dels llocs de la Terra tenim dues marees per dia, amb l’hora de cadascuna retardantse
d’un dia al següent en poc menys que una hora. (El període veritable, per descomptat, està determinat
per la rotació de la Terra i l’òrbita de la Lluna).
L’altura de la marea en qualsevol lloc, està determinada per la forma de la línia de la costa i la plataforma
continental propera.
La presència de terrenys inclinats i badies li dóna molt més rang a les marees que el que es veu en alta
mar.
Un fenomen generalment desapercebut és que l’aire i les masses sòlides de la Terra també es mouen cap
amunt i cap avall a causa de les forces de marees.
Encara que el moviment és molt menor en el terreny que en el mar, pot arribar a ésser d’un metre de
desplaçament vertical.
Seria d’esperar que el moment de marea alta sigui quan la Lluna està en el meridià.
Això no és així.
La raó és que, per la rotació i fricció de la Terra, les sortints de la marea es queden una mica enrere.
L’efecte prop de línies costaneres complexes com les de Gran Bretanya és molt difícil de calcular.
marea negativa
Situació en la qual a causa de condicions meteorològiques el nivell del mar és inferior al pronosticat.
marea negra

És una contaminació per crus, contaminació de qualsevol hàbitat per qualsevol hidrocarbur líquid.
Es tracta d'una de les formes més greus de contaminació de l'aigua, i el terme s'empra sobretot en relació
amb l'abocament de petroli al medi ambient marí; en aquest cas, la massa que es produeix després de
l'abocament i que sura en la mar es coneix amb el nom de marea negra.
Només un 10% del petroli que va a parar al mar procedeix d'accidents marins.
Altres fonts són l'atmosfera, la filtració natural, la contaminació dels rius i els vessaments urbans, les
refineries de petroli situades en la costa, les plataformes petrolíferes marines (el seu pitjor abocament fins
a la data, d'unes 540.000 tones, es va produir en el camp de Nowruz, en el golf Pèrsic, en 1983), les
descàrregues operatives dels petroliers (aquest tipus d'abocaments, responsables d'un 22% del total,
constitueix la major aportació individual a la contaminació per cru), i altres causes (com l'abocament en el
golf Pèrsic durant la Guerra del Golf en 1991, que s'estima en unes 460.000 tones).
Les descàrregues operatives es deuen al rentat dels dipòsits en el mar i a l'abocament de llast en forma
d'aigua contaminada abans de la càrrega.
Aquestes operacions són les responsables de la contaminació crònica de les platges públiques amb
dipòsits similars a la brea.
Aquest tipus de contaminació ha disminuït significativament des de mitjans de la dècada de 1970 gràcies a
l'Organització Intergovernamental de Consulta Marítima i als requeriments de la Convenció internacional
per a la prevenció de la contaminació per part dels vaixells.
Les millores introduïdes inclouen el sistema de “carregar damunt”, que elimina la necessitat d'efectuar
descàrregues contaminants, la creació d'instal·lacions portuàries per a la recepció i tractament de l'aigua
del llast i altres efluents, la instal·lació de separadors petroli/aigua i d'equips de monitoratge del contingut
en petroli de l'aigua en els vaixells, i el requisit d'incorporar tancs de llast separats en els nous petroliers.
El petroli abocat en el medi ambient marí es degrada per processos físics, químics i biològics.
Al principi, un abocament de petroli s'estén amb rapidesa sobre la superfície del mar, i es divideix en una
sèrie de “fileres” paral·leles a la direcció del vent dominant.
L'evaporació es produeix ràpidament: els compostos volàtils s'evaporen en unes 24 hores.
Les taques de petroli lleuger poden perdre fins a un 50% en qüestió d'hores.
Les fraccions romanents del petroli, més pesades, es dispersen en l'aigua en forma de petites gotes, que
acaben sent descompostes per bacteris i altres microorganismes.
En alguns casos es forma una emulsió d'aigua en petroli, donant lloc a la anomenada de xocolata en la
superfície.
La velocitat a la qual es produeixen els processos esmentats dalt dependrà del clima, l'estat del mar i el
tipus de petroli.
Així, quan el petrolier “Braer” va naufragar en la costa de les Shetland al gener de 1993, alliberant 680.000
barrils (85.000 tones) de petroli, els danys van quedar restringits a les piscifactories locals i a les
poblacions d'aus marines degut al fet que el mar estava molt agitat, el vent era favorable i el petroli era
relativament lleuger.
En el mar, la contaminació per cru és sobretot nociva per als animals de superfície, especialment per a les
aus marines, però també per als mamífers i rèptils aquàtics.
El petroli danya el plomatge de les aus marines, que també poden ingerir-lo a l'intentar netejar-se.
En la costa hi ha certs hàbitats especialment vulnerables i sensibles a aquest tipus de contaminació.
Aquests inclouen els corals, les maresmes i els manglars.
La contaminació per cru també pot ser molt nociva per a piscifactories costaneres (en particular per a les
gàbies de salmons i les safates de ostres) i per als centres recreatius, com les platges i els centres d'esport
aquàtics.
En el passat, les taques de petroli es fumigaven amb dispersants.
No obstant això, l'experiència demostra que els propis dispersants, o les emulsions que formen, poden ser
més tòxics que el propi petroli.
La filosofia actual és contenir el petroli amb barreres flotants i recuperar-lo emprant diversos tipus de
mecanismes.
Només si el perill que arribi a la platja és imminent es recorre als dispersants.
De manera similar, és millor deixar que el petroli que arriba a la costa es degradi de manera natural, tret
que es tracti d'una platja pública.
Fins i tot en aquest cas, l'eliminació física és preferible a l'ús de dispersants, que poden fer que el petroli
penetri encara més en la sorra.
Els dispersants es reserven per a netejar instal·lacions essencials, com les rampes de avarament de les
drassanes.
S'han realitzat alguns experiments, consistents en ruixar el petroli amb cultius de bacteris seleccionats per
a digerir-lo.

No obstant això, és necessari afegir també nutrients per a afavorir el creixement bacterià, el que pot
resultar perjudicial per a la qualitat de les aigües costaneres.
La majoria de les refineries i terminals petrolíferes situades en les costes disposen avui de plans de
contingència contra la contaminació.
En ells es llisten les mesures que han d'adoptar-ne en cas d'abocaments, l'equip que convé utilitzar i la
protecció o tractament que han de rebre determinades àrees especialment delicades.
La contaminació per cru deguda a la prospecció i l'explotació petrolíferes en terra ferma també pot ser molt
nociva per al medi ambient.
En la major part dels casos la contaminació per cru es deu a defectes de disseny, manteniment i gestió.
En latituds tan extremes els ecosistemes de la tundra i la taigà són altament sensibles a la contaminació
per cru, i els processos naturals de degradació, físics i biològics, són molt lents.
També es produeixen danys en els tròpics: en la regió del delta del Níger, a Nigèria, els oleoductes,
disposats en la superfície de terres agrícoles, malament construïts i amb pobre manteniment, sofreixen
fugides regulars; els intents de cremar els residus sovint deixen una escorça de terra sense vida de fins a 2
m de profunditat, el que fa que aquesta quedi inutilitzable durant un temps imprevisible.
Els efectes d'aquest tipus de contaminació per cru seguiran sent palesos, per tant, durant dècades.
marea nul·la
Fenomen que es produeix quan una plenamar i una baixamar es «fonen» entre si en un període de
diverses hores amb un nivell d’aigua gairebé constant.
La marea es troba dins de la categoria de diürna encara que la hi coneix com a "marea nul·la".
marea observada
Dades provinents d’equips d’observació tals com mareògrafs, regles de marees, etc.
"Marea real" és una expressió usual per referir-se a "marea observada".
marea oceànica
Ascens i descens periòdics dels oceans resultants d'interaccions gravitacionals entre el sol, la lluna i la
terra.
marea oceànica
Les marees oceàniques són degudes a l'atracció gravitatòria entre la Terra, el Sol i la Lluna.
Per efecte de la rotació de la Terra, l'aigua tendeix a escapar de la seva atracció gravitatòria per inèrcia.
Aquesta tendència és constant en tots els punts de la superfície.
La força d'atracció gravitatòria que exerceix la Lluna sobre la Terra és major a la zona de la superfície
terrestre més propera al satèl·lit i menor en la més distant.
Per aquest motiu en aquests dos punts de la Terra l'aigua experimenta elevacions: en el primer, cap a la
Lluna, i en el segon, allunyant-se d'ella.
Així s'originen les marees altes.
Durant un gir de la Terra sobre si mateixa, és a dir, un dia, tots els punts de la superfície se situaran una
vegada en la posició més propera i en la més allunyada de la Lluna, amb la qual cosa, totes les aigües
experimentaran al llarg d'un dia en dues posicions intermèdies, durant les quals es produiran les marees
baixes.
La influència del Sol sobre les marees és menor, doncs encara que la seva grandària és molta major que
el de la Lluna, es troba més allunyat de la Terra que el satèl·lit.
No obstant això, si la Lluna i el Sol s'alineen les marees són una mica més extremes; són les anomenades
marees vives.
marea ordinària
És la marea normal d'un lloc, és a dir, la marea més freqüent.
Rebutjant, naturalment, l'extraordinari o el menys freqüent.
marea parada
Interval de temps durant la plenamar o la baixamar durant el qual no es registren variacions en l’altura de
la marea, es denomina això a la plenamar si ocorre en l’instant de la plenamar o estoa de la baixamar si
ocorre durant aquesta.
marea parcial

Una de les components harmòniques de la marea en un determinat punt, els períodes de les marees
parcials es deriven de diverses combinacions de les velocitats angulars de la terra, el sol, la lluna i les
estrelles entre si.
marea positiva
Situació en la qual a causa de condicions meteorològiques el nivell del mar és superior al pronosticat.
marea predita
Hores i altures de la marea calculades amb anticipació en les taules de marea.
marea quartdiurna
Marea resultant de la distorsió de la marea normal en aigües succintes amb quatre plenamars i quatre
baixamars per dia.
marea quieta
Estat de la mar quan el seu nivell roman invariable durant un temps determinat, tant a la plenamar com a la
baixamar.
marea real
Expressió usual per a referir-se a «marea observada».
marea regla dels dosem-vos
Aquesta és una simple regla per determinar l'altura aproximada de la marea de manera ràpida.
La regla està basada en el fet que a les zones de marees semidiurnas com la costa espanyola, la durada
de la creixent o de la buidant és d'aproximadament 6 hores, el nivell de l'aigua varia de manera sinusoïdal
durant la creixent o buidant.
Això vol dir que després de la baixamar el nivell de l'aigua puja primer lentament per fer-ho després més
ràpid (la major velocitat de pujada es té a la meitat de la creixent).
Posteriorment, el nivell puja de nou més a poc a poc fins a aconseguir el seu màxim en la plenamar.
El mateix succeeix, però amb el nivell de l'aigua baixant, durant la buidant.
La regla dels dosem-vos aproxima aquesta variació del nivell de l'aigua de la següent manera:
El nivell de l'aigua puja 1=12 de l'amplitud de marea durant la primera hora de la creixent, durant la segona
hora puja 2=12, durant la tercera i quarta hores puja 3=12.
Durant la cinquena hora de creixent la marea puja 2=12 de la seva amplitud total i, finalment, durant la
sisena hora puja 1=12 de l'amplitud.
Amb aquesta simple regla podem aproximar raonablement l'altura de l'aigua en un moment donat sense
més que conèixer les hores i altures de les baixamars i plenamars del dia en qüestió.
Existeix també una regla empírica d'aquest tipus per establir la velocitat del corrent de marea en funció de
l'hora.
En concret, la regla dels 50=90 que s'aplica de la següent manera:
Es determina primer si estem en moment de marees vives o mortes ja que la velocitat màxima del corrent
de marea és aproximadament la meitat en marees mortes que en marees vives.
En qualsevol cas, la velocitat màxima del corrent és una dada que ha de ser conegut a partir de la
informació dels rumbs o les cartes nàutiques de la zona.
Una hora després del canvi de marea la velocitat del corrent és el 50% de la seva velocitat màxima.
Dues hores després del canvi de marea la velocitat del corrent és el 90% del seu valor màxim.
Tres hores després la velocitat del corrent és màxima.
A partir d'aquí s'aplica la mateixa regla a l'inrevés, baixant al 90% a les quatre hores del canvi de marea i al
50% a les cinc hores.
En qualsevol cas, aquestes regles empíriques donen tan sols una basta aproximació al nivell de l'aigua i a
la velocitat del corrent.
Com ja s'ha comentat, la resposta
de l'aigua a les forces de marees és extremadament complexa i depèn de nombroses variables locals que
fan de la predicció de les marees un problema complex i empíric per a cada punt d'interès.
marea roja
Fenomen que té per efecte donar a les aigües de superfície, amb major freqüència en les regions
costaneres, una coloració vermella o marró vermellosa i que es deu a la coloració de certs organismes
microscòpics.

Les toxines produïdes pels dinoflagel·lats poden ocasionar la mort de grans quantitats de peixos o altres
animals marins.
marea secundàries
Marea de caràcter general diürn, les baixamars mes altes i les plenamars mes baixes que es produeixen
dues vegades per mes (quan la lluna es troba sobre l’equador).
marea semidiürna
És la que es produeixen diàriament dues altes i dues baixes, amb relativa igualtat d'altura entre
corresponents altes i baixes.
Aquest tipus de marea es produeix en pràcticament tota la costa dels oceans, que no tenen accidents
geogràfics molt notables.
marea semidiürna mixta
Marees semidiürnes amb una evident desigualtat en els corresponents extrems.
marea solar
Així mateix, el Sol provoca l’ascens de dues crestes d’ona oposades, però com el Sol està lluny de la
Terra, la seva força per a crear marees és un 46% menor que la Lluna.
El resultat de la suma de les forces exercides per la Lluna i el Sol és una ona composta per dues crestes,
la posició de les quals depèn de les posicions relatives del Sol i de la Lluna en un instant donat.
Durant els períodes de Lluna nova i plena, quan el Sol, la Lluna i la Terra estan alineades, les ones solar i
lunar coincideixen.
Resulta un estat conegut com marees de primavera (spring tides); en elles les marees altes ascendeixen
més i les marees baixes descendeixen més de l’habitual.
Quan la Lluna està en el primer o tercer quadrant, el Sol forma un angle recte pel que fa a la Terra i les
ones queden sotmeses a forces oposades del Sol i de la Lluna.
Aquest estat és el de marea morta: la marea alta és més baixa i la baixa més alta del normal.
Les marees de primavera i morta es produeixen 60 h després de les fases corresponents de la Lluna;
aquest període es diu edat de la marea o de la fase de desigualtat.
El interval entre l’instant que la Lluna creua un meridià en un punt i quan la següent marea alta arriba a
aquest punt es diu interval Lluna-marea, o de marea alta.
El interval de marea baixa és el període entre l’instant que la Lluna creua un meridià i quan arriba la
següent marea baixa.
Els valors mitjos entre els intervals Lluna-marea durant els períodes de Lluna nova i plena es coneixen
com establiment de port.
Els valors dels intervals durant altres períodes del mes es denominen, de vegades, establiments corregits.
Si observem un dia sencer les oscil·lacions del mar podem determinar: Que el nivell puja (Creixent) fins a
arribar a un màxim anomenat Plenamar (PM) o «plena».
Després es manté estacionari per cert període de temps, anomenant-se Marea Parada.
Després comença a baixar (Buidant), fins a un mínim, anomenat Baixamar (BM) o «seca» produint-se altre
període estacionari i posteriorment aquest cicle es repeteix.
marees solsticials
Marees que ocorren les dates pròximes als solsticis, en els mesos de juny i de setembre, quan l’amplitud
de les marees tropicals.
marea sortint
Fase de la marea durant la qual té lloc la baixada d’aigua.
marea terrestre
Moviment periòdic de l’escorça terrestre ocasionat per les forces generadores de la marea del sol i la lluna.
marea tròpica
Les marees que es produeixen en aquest moment es diuen marees tròpica.
També la hi denomina edat diürna.
marea tròpica
Són aquelles que ocorren en les èpoques de màxima declinació nord o sud de la Lluna i es caracteritzen
per un notable augment en la desigualtat diürna.

Aquest efecte es produeix un o l'endemà passat de la data de la màxima declinació de la Lluna, retard que
es coneix amb el nom d'edat de la desigualtat diürna.
Sinònim marees tropicals.
marea tropicals
Marees que es produeixen aproximadament cada dues setmanes, quan la lluna arriba a la màxima
declinació nord o sud.
marea viva
Marees d'amplitud incrementada, que es produeixen prop de la lluna plena o de la lluna nova.
marea viva
És denomina també marees de sizígia.
Quan la posició dels tres astres, Sol, Lluna, Terra es troben sobre una mateixa línia se sumen les forces
d'atracció de la Lluna i el Sol, pel que es produeixen les plenamars de major valor i en conseqüència les
baixamars són més baixes que les terme mig.
Quan la Lluna es troba entre la Terra i el Sol la hi denomina de conjunció (lluna nova) i quan la Terra es
troba entre la Lluna i el Sol les hi anomena d'oposició (lluna plena).
Dintre de les marees de sizígies hi ha dues amb valors màxims i són les quals es produeixen en els
equinoccis de tardor i primavera, o sigui quan el Sol i la Lluna es troben sobre l'Equador.
A major amplitud de marea (diferència entre plenamar i baixamar) corresponen majors corrents pel volum
d'aigua a traslladar-ne en el mateix temps.
Sinònim de marees de sizígies.
marea viva equinoccial
Marea corresponent a la conjunció o l’oposició del Sol i la Lluna en l’equador celeste.
Sinònim de marea de sizígies equinoccials.
mareal
Relatiu o pertanyent a la marea.
mareal
Acció i efecte de marejar les veles.
mareal
El mateix que obra morta; així quan un vaixell era molt alterós, es deia que tenia molt mareal i en general
sols s'aplicava al vaixells mercants.
mareal
Antigament era la classe d’aparell amb que es distingia un vaixell.
maregada
Mar alçurada (eiv.).
maregassa
Mar amb onades que oscil·len entre 2,5 i 4 m, corresponent al grau 5 de l’escala de Douglas.
Sinònim mar grossa.
maregera
Mareig intens.
maregivol
Que dóna mareig.
maregot
Maregada (Mall.).
mareia
Marea (or.).

mareig
Habitualment es defineix com mareig a la desagradable sensació subjectiva d'inestabilitat, desequilibri,
associat generalment a nàusees i a una impressió personal d'absoluta incapacitat física.
Sensació aquesta bé coneguda per tots aquells que en un moment o un altre l'hem patit, ja sigui en vaixells
de gran port, com, potser de forma més freqüent, en vaixells petits, en el curs de jornades de pesca.
La medicina reconeix dos tipus fonamentals de mareig, el fisiològic, que és el qual ens ocupa, i el
patològic, el principal representant del qual és el vertigen.
Només ens referirem, i de forma breu, al primer d'ells.
L'òrgan responsable de la coordinació espacial de l'organisme és l'oïda interna, i concretament els canals
del conegut comunament com caragol.
Aquest sistema, anomenat vestibular, proporciona informació relacionada amb l'orientació espacial a causa
de l'existència de partícules en suspensió en el líquid dels conductes semicirculars, denominats otòlits.
La informació recollida pel sistema vestibular s'integra amb la informació visual a través del sistema
nerviós central, i el sistema visual i locomotor informa de la direcció de la vertical del cos en relació a les
estructures veïnes, i mitjançant els moviments laterals del cap pretén mantenir l'estabilitat postural.
Per tant, són distints els punts de possible anomalia funcional: vestibular, visual, integració dels mateixos,
mecanismes de resposta muscular, etc., que pot donar com a conseqüència l'aparició del temut mareig.
marejada
Descripció de l'estat de la mar produïda pel vent que, en l'escala de Douglas, s'indica amb el nombre 3,
amb ones de 0,5 a 1,25 metres.
marejada ciclònica
La marejada ciclònica és una inundació costanera associada amb un sistema atmosfèric de baixa pressió
(normalment, amb un cicló tropical).
La marejada ciclònica és principalment producte dels vents en altura que empenyen la superfície oceànica.
El vent fa que l'aigua s'elevi per sobre del nivell del mar normal.
La baixa pressió en el centre del sistema atmosfèric també té un petit efecte secundari, ja que pot alterar la
batimetria de la massa d'aigua.
L'efecte combinat de la baixa pressió i el vent persistent sobre una massa d'aigua poc profunda és la
causa més comuna dels problemes de la marejada ciclònica.
La marejada ciclònica és particularment nociva quan coincideix amb la plenamar, ja que els efectes de la
marejada es combinen amb els de la marea.
Això augmenta la dificultat de predir la magnitud de la marejada ciclònica, atès que requereix prediccions
meteorològiques molt precises en poques hores.
Els esdeveniments més extrems de marejada ciclònica ocorren com a resultat de sistemes atmosfèrics
extrems, com els ciclons tropicals, però també pot ser producte de tempestes menys potents.
La major marejada ciclònica va ser produïda pel cicló Mahina de 1899, que va provocar un augment de fins
a 13 metres en la badia de Bathurst, Austràlia.
Als Estats Units, la marejada ciclònica més gran que s'ha mesurat va ser provocada per huracà Katrina en
2005, que va produir un augment de 9 metres en la població de Bay St. Louis, Mississipí.
La marejada ciclònica més important en termes de pèrdua de vides humanes va ser cicló Bhola de 1970;
en termes generals, la badia de Bengala és especialment propensa a sofrir aquest fenomen.
La marejada ciclònica és la causa del 90% de les morts que ocorren durant un huracà.
El Huracà de Galveston de 1900, una tempesta de categoria 4 que va copejar Galveston, Texas el 8 de
setembre, va aixecar una marejada ciclònica devastadora; es van perdre entre 6.000 i 12.000 vides, amb
la qual cosa es converteix en el desastre natural més mortífer de la història d'Estats Units (Hebert, 1990).
El segon desastre natural més mortífer per a aquest país va ser la marejada ciclònica del llac Okeechobee
provocada per el Huracà Sant Felipe II de 1928, que va escombrar la península de Florida la nit del 16 de
setembre.
El llac es va alçar sobre la seva part sud, escombrant virtualment els assentaments en les seves ribes.
El nombre total de defuncions es va estimar en més de 2,500; molts dels cossos mai es van poder trobar.
Només dos anys abans, la marejada ciclònica del Gran Huracà de Miami de setembre de 1926 havia
trencat el petit dic, causant el desbordament de la costa oest del llac i la mort de 150 persones en Moore
Haven (Will, 1978).
marejada de tempestat
Increment significatiu de l'altura de les ones com producte de condicions locals de mal temps,
caracteritzades per pluges fortes i tempestes elèctriques.

marejadeta
Agitació de la mar no molt intensa.
marejador
Que mareja.
marejar
Sofrir avaries les mercaderies que porta una. nau.
marejar
Canviar una vela de direcció per orientar-la segons els canvis del vent.
marejar
Causar mareig.
marejar l’aigua
Corrompre’s l’aigua potable de bord; avariar-se les mercaderies que porta una nau.
marejar l’embarcació
Posar en moviment una embarcació, governar-la i dirigir-la.
marejar les veles
Disposar les veles de manera que prenguin vent per la seva cara de popa, o en el sentit que contribueix a
donar impuls al vaixell per a navegar.
marejar-se
Sofrir malestar produït pel moviment de l’embarcació.
marejar-se
Avariar-se, corrompre’s les mercaderies a bord d’un vaixell, en particular l’aigua i els queviures.
marejar-se l’aigua
Sofrir l’aigua una descomposició més o menys greu, sempre amb un resultat fètid que es fa completament
impotable.
marejar-se les mercaderies
Avariar-se les mercaderies que porta una nau.
marejat
Que pateix una sensació de malaltia com a conseqüència del moviment d’un vaixell.
marejol
Mar amb onades que oscil·len entre 0,1 i 0,5 m, corresponent al grau 2 de l’escala de Douglas.
La brisa serà moderada, força 2 o 3 (bonancenc, moderat), amb ones de 0,1 a 1,5 metres.
marell
Maresme de l’Albufera, i sèquia que per allà desaigua a la mar (Val.).
marenda
Maresme, regió costera de la mar (Rosselló).
mareny
Costa baixa inundable per les aigües del mar.
Sinònim maresma.
mareògraf
Registrador de mesuraments de marees.
mareògraf
Instrument per mesurar l'altura de marea.

mareògraf
Regla graduada situada en un àrea protegida on poden efectuar-se observacions visuals; instrument que
registra en forma gràfica i contínua l'altura de marea en funció del temps.
Usualment, aquest instrument consisteix d'un flotador que opera dins d'un tub comunicat amb el mar a
través d'un orifici petit, que filtra les ones de menor període.
mareògraf
Els mareògrafs han estat històricament l'aparell més comú per a mesurar el nivell de la mar.
La forma de mesurament difereix depenent del tipus de mareògraf utilitzat.
Detecten el nivell de l'aigua en cada instant i transmeten les dades a una central on són processats
permetent obtenir gràfiques del nivell de l'aigua en funció del temps.
Per descomptat, se segueixen utilitzant també les escales de marea que, col·locades en llocs abrigats dels
ports, permeten observacions del nivell de l'aigua.
L'objectiu principal que justifica l'obtenció d'aquests gràfics i mesuraments del nivell de l'aigua és la millora
dels models teòrics de predicció de marees, aspecte molt rellevant en llaures a la seguretat de la
navegació.
Aquests models de predicció es basen en una sèrie de dades empíriques (o sigui, obtinguts a força
d'observacions) per a cada lloc on es vulgui predir la marea.
En molts països s'ha utilitzat el nivell mig del mar extret d'un dels seus mareògrafs com zero altimètric a la
qual està referida la seva xarxa d'anivellació nacional.
Espanya, per exemple, té referida la seva xarxa al nivell mig del mar calculat amb mesuraments efectuats
des del mareògraf d'Alacant.
La raó última és que l'altura de la marea en un lloc i instant donats depèn de tants factors locals no
fàcilment modelables (profunditat local, forma de la cala o port, corrents, etc. etc.), a més de les forces
gravitatòries del Sol i la Lluna (que sí poden calcular-ne amb precisió), que en la pràctica la predicció es
basa a ajustar a una funció matemàtica (intel·ligentment triada) les dades observades amb anterioritat i
suposar que aquesta mateixa funció matemàtica serà vàlida en el futur immediat.
Generalment, aquests mareògrafs estan connectats amb les xarxes d'anivellació nacionals mitjançant
itineraris altimètrics de precisió, i a sistemes de referència geodèsics mitjançant l'ús de receptors GPS
(Global Positioning System).
Els hi ha de diferents tipus: pressió de gas, flotador, electrònics i acústics.
mareògraf acústic
mesuren el temps en el qual un senyal acústic recorre la distància vertical entre l'emissor i la superfície del
mar que la reflecteix.
D'aquesta forma obtenim l'altura instantània del mar.
mareògraf de caixa
Mareògraf accionat per un flotador dins d'una caixa llarga estacionària i vertical, en la qual penetra la
marea a través d'un orifici en el fons.
mareògraf de flotador
Consten d'un flotador que va muntat dintre d'un cilindre amb la base foradada.
L'entrada d'aigua per la part inferior fa que s'ompli el cilindre fins al nivell actual del mar.
Mitjançant el flotador es detecta aquest nivell el qual és transmès a un tambor que recull la informació de
forma contínua.
Alhora s'utilitza un rellotge per a tenir una referència temporal de totes i cadascuna dels mesuraments
efectuats.
El tub exterior evita les distorsions que provocaria l'efecte directe de les ones sobre el flotador.
mareògraf de fons
Instrument per a mesurar les variacions del nivell del mar a través del registre automàtic de les variacions
de pressió que es produeixen en el fons del mar.
Sinònim mareògraf de pressió
mareògraf de pressió
Instrument per mesurar les variacions del nivell del mar a través del registre automàtic de les variacions de
pressió que es produeixen en el fons del mar.
L'aparell està constituït essencialment per dos tubs de bourdon sotmesos

mareògraf de radar
És el mareògraf clàssic i encara que en l'actualitat existeixen millors tipus de mareògrafs, encara és d'ús
generalitzat.
mareògraf registrador
Registrador de mesuraments de marees.
mareograma
Gràfic traçat per un mareògraf que indica les pujades i baixades de la marea.
mareòmetre
Regla graduada que surt verticalment en el si de l’aigua i que permet apreciar a primera vista els canvis de
nivell del mar, per efecte de les marees.
mareòmetre de Portugalete
El Mareòmetre de Portugalete és un aparell que serveix per mesurar les marees.
Va ser instal·lat l'any 1883 al final del Moll de Churruca d'aquesta vila al costat de l'antiga torre de senyals,
com un element complementari per a la navegació, facilitada notablement amb la construcció del Moll de
ferro de Portugalete (1881 - 1887), ja que amb anterioritat hi havia una temuda barra de sorra que
provocava la impossibilitat de la navegació en baixamar.
Es tracta d'un mareògraf de pressió, que no té la possibilitat de registrar dades automàticament, ja que els
mateixos es reflecteixen mitjançant el moviment d'una agulla sobre una esfera, de manera similar a la d'un
rellotge.
De fet, va ser construït a París per l'empresa rellotgera Borrel-Wagner, com es pot llegir en aquesta esfera.
Després d'anys d'abandó, va ser restaurat per l'Autoritat Portuària de Bilbao (APB) i re inaugurat el 2 de
març de 2000, encara que sense funcionalitat pràctica.
No existeix constància de la seva pertinença a la xarxa espanyola de mareògrafs, creada com a origen
d'altituds per al Mapa Topogràfic Nacional, que es va iniciar a Alacant en 1870, encara que no va ser fins a
1874 quan en aquesta mateixa ciutat es van començar a registrar dades amb el primer mareògraf de
registre continu que va funcionar a Espanya.
En l'Actualitat, l'Autoritat Portuària de Bilbao manté en els molls de Santurce tres mareògrafs en servei, els
quals subministren dades a la Xarxa de Mareògrafs REDMAR, que està en funcionament des de l'any
1992
mareomotor
Es diu de l’energia que utilitza la força motriu de les marees.
mareomotor
Relatiu o pertanyent a l’energia mareomotriu.
mareomotriu
Vegi’s mareomotora.
mareotèrmic
Es diu de l’energia solar emmagatzemada en forma de calor a les capes superficials del mar i dels oceans,
especialment a les regions equatorials i tropicals.
mareperla
Capa interior de la conquilla dels mol·luscs que produeixen les perles.
marès
Relatiu o pertanyent a la mar.
mare d'un pal
Qualsevol de les peces principals d'un pal que no és enter.
maresma
El terme maresma s'utilitza en diversos contextos ecològics i geogràfics per designar condicions de pantà
generalment en zones planes amb drenatge imperfecte.

Com maresma també es designa a una extensió pantanosa de gran grandària que sol omplir-se d'aigua
per la pluja o per desbordament d'un riu o llacuna durant les creixents (inundació).
Solen cobrir-se de plantes aquàtiques (bora, lliris d'aigua, nenúfars) i presenten espècies autòctones de
palmeres com el palmell llanera, etc., bastant nombroses encara que disperses al mateix temps.
No formen veritablement llacunes perquè sempre tenen aigües corrents, per la qual cosa no sol tractar-se
d'aigües salades.
A Espanya també es denomina maresma als llacs artificials, d'aigua salada, creats normalment amb
l'objecte d'explotar la sal present.
Molts d'ells han caigut en desús, convertint-se en refugis de vida silvestre, especialment lacunícoles i fauna
de maresma tals com els flamencs, garses i espàtules.
Es troben en localitats costaneres tals com a Port Real (Cadis), Sant Fernando (Cadis), Chiclana de la
Frontera (Cadis) o Punta Ombria (Huelva).
Produeixen també les anomenades gambetes de maresma, una espècie de gamba de petita grandària que
es prenen bullits en aigua salada o bé en la deliciosa truita de gambetes.
maresma
Terreny planer pantanós, localitzat al llarg del litoral, darrere una fletxa o qualsevol entrant costaner.
maresma
Pantans costaners, plànols i amb poc drenatge, que són inundats per gairebé totes les plenamares.
maresma
Conjunt de terres baixes planes i pantanoses, fàcilment inundable per la mar.
maresma salada
Una maresma salada és una maresme en la qual només hi ha aigua salada.
Les maresmes salades es formen al llarg de les costes, i estan exposades a l’acció de les marees.
Maresma inundada periòdicament par aigua salada i utilitzada par treure sal par evaporació.
mareta
Mar amb onades que oscil·len entre 0,1 i 0,5 m, que constitueix el grau 2 de l’escala Douglas.
mareta
Moviment lleu de les ones de la mar bonança.
mareta
Moviment de les ones quan comencen a ha aixecar-se amb el vent
mareta sorda
Mar estesa o alteració de les ones sense causar-la un vent fort en el lloc on es noten.
marfegada
Gran quantitat de peix agafat per una barca.
marfull
Maror, moviment agitat de l’aigua de la mar.
marga
Diposito terrigen tou compost particularment d’argila barrejada amb sorra, carbonats, etc.
Una capa de marga pot, de vegades, tornar-se molt compacta, part del jaç marí està compost de marga.
margada
Mar alçurada, maregassa.
margalena
Mar en bonança.
marge
Part lateral d’un sistema nuvolós.

marge
Terreny elevat que voreja un llac, la mar, un riu o un canal.
marge
És la distància des de la part més profunda del vaixell (quillot, quilla, pala de timó) fins al fons.
Si el marge va arribar a 0 el vaixell està tocant fons.
marge
És la suma dipositada per un client amb el seu corredor per protegir aquest últim contra qualsevol pèrdua
que pugui resultar de les operacions del client.
marge brut de processament
Diferencia entre el cost dels frígoles de soja i el ingrés combinat de les vendes de l'oli i farina de soja
(resultants del processament de frígoles de soja).
Altres indústries tenen formules similars que expressen la relació entre costos de matèria primera i el
ingrés provinent de les vendes dels productes acabats.
marge continental
Zona, que consisteix en general en plataforma, talús i emersió, que separa el continent de la plana abissal
o fons oceànic profund.
marge d’escullera
Capa d’escullera repenjada sobre un talús natural posada par protegir-lo de l’erosió.
marge de dúmping
Suma que el valor normal supera al preu d'exportació d'un producte.
marge de fluctuació
En virtut dels estatuts del fmi, les monedes poden variar als mercats de canvis en una proporció d'un 1 per
100 per damunt o per sota de la paritat oficial.
marge de pas d’un oleoducte elevat
Espai mínim, vertical o horitzontal, disponible per a transitar.
marge de preferència
És un avantatge que es tradueix en franquícies dels gravàmens duaners o de les restriccions
administratives que es donen a un país en relació als pactants i aquestes franquícies poden ser per
períodes preestablerts.
marge de seguretat
Distancia entre el punt més baix del casc d’un vaixell, generalment algun punt de la quilla, i el fons marí.
marge del mapa
Part d’un mapa situada fora del marc més extern.
marge dreta
Es defineix per costat dret, riba dreta o marge dreta aquella localitzada a la dreta d'un observador que està
mirant cap a aigües baix del corrent.
Sinònim riba dreta.
marge esquerra
Es defineix per costat esquerre, riba esquerra o marge esquerra, aquella localitzada a l'esquerra d'un
observador que està mirant feia aigües baix del corrent.
Sinònim riba esquerra.
marge exterior de la carta
En cartografia, àrea d’un mapa o d’una carta que es troba fora de la vora.
marge permès

Marge de seguretat mínim calculat en un determinat canal tenint en compte l'assentament del vaixell,
moviment a causa del mar de lleva o de fons, l'altura de la marea, etc.
marge sota la quilla permès
Marge de seguretat mínim calculat en un determinat canal tenint en compte l’assentament del vaixell,
moviment a causa del mar de lleva o de fons, l’altura de la marea, etc.
margeners
Hom ho diu dels peixos que no es solen moure’s d’unes determinades aigües costaneres.
marí
Marí és la denominació de qui s'exerciten en la nàutica o dels quals tenen un grau militar o professional
civil en la Marina, tant de guerra o Armada, Mercant o d'esbarjo.
Convé distingir-lo del terme mariner, que seria la persona que presta servei en una embarcació i,
generalment, en el graó més baix de l'escala.
La navegació és una activitat l'origen de la qual es perd en la nit dels temps; no obstant això, l'art de
navegar va ser construint-ne molt més lentament.
Els marins van perfeccionar aquest art aplicant els ensenyaments d'altres científics i tècnics (matemàtics,
astrònoms) als seus quefers.
marí
Adjectiu relatiu a la navegació; relatiu o relacionat amb el mar; utilitzat o adoptat per ser utilitzat en el mar.
De vegades s'usa el terme "maritime", però aquest és més freqüentment aplicat al que delimita. en el mar.
marí
Home de mar.
marí
Marí és la denominació genèrica que reben tots els membres de la tripulació d'un vaixell.
Inclou tant a la marina militar, com a la civil i a la d'esbarjo.
marí
Relatiu o pertanyent al mar.
marí
Qualsevol persona (excloent Capità, pilots i cadets) emprats a bord d'una nau.
marí
Es diu especialment dels tripulants de vaixells de guerra i dels oficials o pilots de vaixells mercants.
marí
Vent del E SE. (Morella) o del SE. (Cast.).
marí civil
Els marins civils (Marina mercant), procedents d'una universitat o centre superior d'estudis com a Enginyer
nàutic (pilot) o Enginyer marítim (màquines), a més estan els tripulants de coberta i màquina.
La denominació d'aquestes funcions canvia amb els països i principalment, amb el tipus de vaixell.
En els vaixells tanc existeix el bomber (encarregat de les bombes i d'atendre tot el sistema de canonades i
vàlvules de càrrega i descàrrega); en vaixells frigorífics hi ha un lloc de cap o contramestre de fred, etc.
En les embarcacions de menor port o d'esbarjo l'equivalent a capità és el títol de patró.
Finalment estan els títols que s'atorguen als capitans amb profund coneixement d'una zona específica:
pràctic o pilot per complir funcions en vaixells de gran port i per a vaixells de port menor.
Tots aquests títols, excepte els de pràctic, habiliten al marí mercant per ocupar cert lloc «màxim» a bord
d'un vaixell.
D'altra banda, cada vegada més els vaixells tenen una activitat altament eficient, diürna i nocturna en els
ports d'origen i destinació.
Amb això les estadies en port s'han reduït i, durant elles, les tasques a bord són intenses i impliquen grans
responsabilitats.
Alguns vaixells (quimiquers i gasers, per exemple) requereixen que alguns tripulants realitzin cursos
específics que són finançats per les pròpies empreses armadores o propietàries.

Actualment el més usual és que els vaixells tinguin una «bandera de conveniència», i freqüentment els
marins han d'obtenir l'equivalència dels seus títols als països que enarboren aquestes banderes (tràmit
que ha de complir certs requisits i es realitzen en les respectives ambaixades).
Aquesta equivalència (en general els títols de Libèria o Panamà són acceptats en tots els vaixells) els
permet exercir la seva professió en la majoria dels vaixells amb bandera de conveniència.
Dels 340 milions de tones en total que es transporten a nivell mundial (2008), un 70% correspon a vaixells
amb banderes de conveniència, això és uns 240 milions de tones de mercaderia.
Aquests vaixells són de tipus tramp, la qual cosa significa que no tenen una línia fixa sinó que accepten
nolis des de qualsevol lloc a qualsevol un altre al món.
A bord de tals vaixells hi ha oficials i tripulants de diverses nacionalitats, i normalment per a les tasques
habituals de bord s'entenen en idioma anglès.
Malgrat la diferència de nacionalitats, ètnies i religions, i als varis mesos d'obligada convivència, les
relacions a bord són en general excel·lents.
Tal circumstància ha donat lloc a variades reflexions polítiques i sociològiques.
marí de guerra
Els marins de guerra poden ser oficials subalterns (alferes de Fragata, tinent de Corbeta, tinent segon,
alferes de Navili, tinent de Fragata, tinent primer o tinent de Navili), caps (capità de Corbeta, capità de
Fragata o capità de Navili), oficials generals (contraalmirall, vicealmirall, almirall o almirall general),
suboficials (sergent, sergent primer, brigada, subtinent o suboficial major) o mariners i tropa (mariner, cap,
cap primer o cap major).
marí esportiu o d'esbarjo
En la navegació d'esbarjo, els marins es divideixen per la titulació oficial que posseeixen (Capità de Iot,
Patró de Iot, Patró d'Embarcacions d'Esbarjo, Patró de Navegació Bàsica, etc.) o pel seu lloc entre la
tripulació (tàctic, proa, talp, pal o masteler, piano, trímer, canya, etc.).
marí mercant
Un marí mercant pot ser Capità, Oficial de pont o coberta (3ro., 2do. i 1º), Cap de Màquines, Oficial de
màquines (3ro., 2do. i 1º), Oficial radioelectrónic (antigament conegut com radiotelegrafista).
En l'escalafó subaltern: en la secció coberta, Contramestre o Mariner; en la secció màquines: Mecànic,
Greixador, Netejador, etc.; en la secció càmera: Primer Cuiner, ajudant de cuina, Primer mosso, mossos,
etc.
marí militar
Els marins militars poden ser oficials i subalterns o mariners i tropa (mariner, tinent, cap, cap primer o cap
major).
maricacao
Arbre de Filipines, la fusta del qual durable sota terra serveix per a formar estacades en les obres
hidràuliques.
maricagalla
Nom que és donà als vaixells de tres pals es dóna també a la messana cangrea quan es caça en botavara.
maricagalla
L’ala de la cangrea.
marina
Facilitats portuàries per a pots, iots, etc., on es poden obtenir proveïments, reparacions i serveis.
marina
Terme amb que es denomina al conjunt de naus, vaixells o unitats navals d'una nació.
Nom que generalment reben els ports, molls o embarcadors dedicats exclusivament a embarcacions
d'esbarjo.
marina
Extensió de terra contigua a la mar.
marina

Costa, regió de terra propera a la mar.
marina
Patrons i nauxers i gent de marina
marina
Art de navegar, i conjunt de vaixells i dels homes que hi treballen.
marina
Superfície urbanitzada amb una àrea de flotació utilitzada com a instal·lació portuària i dividida en canals
que tan de xarxa de comunicació permanent entre les unitats residencials i la bocana de sortida a la mar.
marina
Conjunt de persones que es dediquen a treballs mariners o propis de la navegació.
marina
Flota o conjunt de vaixells d’un país.
marina d’esbarjo
Marina destinada a l’esbarjo i no a cap activitat lucrativa.
marina de guerra
L'armada o marina de guerra és el servei armat encarregat de la defensa d'un país per mar o terra.
Per a això opera amb destructors, fragates, corbetes, vaixells abalisadors, remolcadors, vaixells d'assalt
amfibi i algunes amb portaavions i submarins.
A més posseeixen una aviació naval, una força d'infanteria de marina utilitzada per a operacions amfíbies,
mitjans de comunicacions, d'entrenament, etc., sumat això a tot el seu personal, tant militar com a civil.
En aquesta classificació, cadascun dels nivells engloba a l'anterior.
• Marina de guerra: seria la que opera amb vaixells en el mar o en rius i llacs navegables.
Malgrat ser la més simple, és una decisió costosa i exigeix no només disposar dels vaixells, sinó també de
ports, instal·lacions per a reparacions i personal especialitzat.
Per això, no tots els països del món poden explicar realment amb una marina de guerra (malgrat disposar
de costa o rius i llacs navegables).
• Amb aviació naval embarcada: requereix disposar de portaavions (d'un o un altre tipus), la qual cosa
augmenta molt la despesa, en ser naus cares d'operar i mantenir.
Al món no arriben a 10 nacions amb aquesta capacitat, encara que Japó pot construir fàcilment en dos
mesos un portaavions, no se li està permès pel tractat que es va signar després de la Segona Guerra
Mundial, i Xina acaba d'activar recentment el seu primer portaavions (setembre de 2011).
• Amb força amfíbia: la posseeixen les Armades més potents del món.
Necessita, a més de la capacitat aèria, una capacitat de transportar gran nombre de tropes (generalment
varis milers de soldats), amb vehicles de totes classes (inclosos els blindats i els helicòpters), armar-los i
proveir-los de tot el necessari per viure i complir la seva missió.
Moltes nacions posseeixen vaixell d'assalt amfibi i cossos d'infanteria de marina, però no compten amb
portaavions que els donin cobertura, per la qual cosa no són realment forces amfíbies.
Com a tal, aquesta capacitat només la té un grup de 8 nacions al món.
marina de pesca
Marina destinada a la pesca lucrativa.
marina flotant
Pontó que pot pujar i baixar amb la marea, guiats per estaques clavades en el fons del riu.
marina fluvial
Embarcadors destinats a l'atracament d'embarcacions fluvials menors amb fins de recreació i turisme,
situats en les vies fluvials.
marina mercant
A l'efecte de la Llei 27/92 de Ports de l'Estat i de la Marina Mercant, esmenada per la 62/97, segons el seu
Article 6, es considera marina mercant:

• L'activitat de transport marítim, excepte el qual es duu a terme exclusivament entre ports d'una mateixa •
Comunitat Autònoma que tingui competències en aquesta matèria.
• L'ordenació i control de la flota civil espanyola
• La seguretat de la navegació i de la vida humana en la mar.
• La seguretat marítima, incloent l'habilitació per a exercici del servei de practicatge i remolc portuari, així
com la disponibilitat de tots dos en cas d'emergència.
• El salvament marítim.
• La prevenció de la contaminació produïda per vaixell o altres instal·lacions la protecció del medi ambient
marí.
• Inspecció tècnica i operativa de vaixells, tripulacions i mercaderies.
• Ordenació del tràfic i comunicacions marítimes.
• Control de situació, abanderament, registre i despatx de vaixell civils.
• Garantia del compliment de les obligacions en matèria de defensa nacional i protecció civil en la
mar.
• Qualsevol altre servei marítim atribuït per llei a l'Administració.
• No es considera marina mercant l'ordenació de la flota pesquera en els seus propis àmbits, ni l'activitat
inspectora en aquests àmbits.
Objectius: Vénen relacionats en l'article 74:
• Tutela de la seguretat de la vida humana en la mar
• Tutela de la seguretat de la navegació marítima
• Tutela de la seguretat marítima
• Protecció del medi ambient marí
• Existències de serveis transporti marítim que demandin les necessitats del país
• Manteniment de les navegacions d'interès públic.
La marina mercant, que va començar la seva marxa tan aviat com l'ésser humà va ser capaç de construir
elements flotants aptes per al transport de persones i mercaderies, és una flota no militar de titularitat
privada que proporciona mitjans per al transport marítim de matèries primeres, productes i passatgers en
recorreguts que abasten zones costaneres properes entre si o llargues singladures intercontinentals i que
aglutina una àmplia varietat d'activitats.
És una vasta indústria dedicada al transport inter modal i íntimament imbricada en aspectes polítics i
econòmics del comerç i la política mundial.
La marina mercant s'erigeix com una peça essencial del comerç internacional, transportant mercaderies i
passatgers per tot el món, sense la qual gran part del negoci d'importació i exportació nacional i
internacional es detindria.
Aquesta particular indústria requereix aptituds i habilitat en aspectes tant financers com a logístics per a la
seva correcta administració i operativitat, i engloba un ampli espectre de solucions tecnològiques, des de
les infraestructures bàsiques de materials i energia, fins als sistemes, equips i procediments més avançats
i sofisticats de comunicacions.
La indústria marítima s'articula en una àmplia gamma de naus i sistemes navals, que donen ocupació a un
enorme nombre de professionals altament qualificats i disciplinats, que han d'estar degudament acreditats i
oficialment autoritzats, a treballadors variats i a empleats de llocs bàsics per a l'operació i el manteniment
dels vaixells.
Així doncs, existeixen nombroses opcions disponibles per tots aquells que hagin desenvolupat un interès
en el treball marítim.
A més, la indústria marítima incorpora una àmplia reserva de recursos que constitueixen un camp molt
fèrtil per a l'educació i investigació de les ciències de la mar.
Competeix al Ministeri de Foment les competències en matèria d'ordenació general de la navegació
marítima i de la flota civil, excepte les quals estiguin en relació amb l'activitat de la flota pesquera i
l'ordenació del seu sector que corresponguin al MAPA.
Són competència del ministeri de Foment les següents:
• Seguretat de la vida humana en la mar i de la navegació.
• Salvament, neteja d'aigües marítimes i lluita contra la contaminació.
• Situació, registre i abanderament de tots els bucs civils i regulació del despatx.
• Atorgar concessions o autoritzacions de serveis de navegació marítima.
• Inspeccions i controls tècnics, radioelèctrics, de seguretat i prevenció de la contaminació dels vaixells
espanyols i els estrangers acordats internacionalment.
La realització d'aquestes inspeccions serà pel propi Ministeri o per mitjà d'Entitats col·laboradores.
• Auxili, salvament, remolc, troballes i extraccions, tret que afectin a Defensa.
• Ordenació i Control del Tràfic Marítim.
• Règim tarifari i de prestació de tota classe de serveis marítims

• Registre i control de personal marítim, composició de dotacions mínimes de seguretat i determinació de
les condicions d'idoneïtat, professionalitat i titulació.
• Participació en la Comissió de Fars o altres instruments en matèria de senyalització marítima.
L'estructura orgànica del Ministeri de Foment es basa en el RD 1476/2004 de 18/06.
En ella s'integra la Secretaria General de Transports, i en aquesta la DGMM.
Té 4 Sots direccions Generals:
Seguretat Marítima i Contaminació:
• L'execució i control de la normativa de protecció marítima, la seguretat i el salvament de la vida humana
en la mar, la neteja d'aigües marítimes i lluita contra la contaminació.
• Ordenació i control del tràfic marítim.
• Despatx, registre i abanderament de vaixells.
• Auxili, salvament, remolc, troballes i extraccions marítimes.
• Establiment i aplicació del règim tarifari i de prestació de serveis marítims.
• Concessions i autoritzacions de serveis de navegació marítima.
• Participació en Comissió fars o altres instruments en matèria senyalització marítima.
• Registre i control del personal marítim civil i composició mínima de dotacions dels vaixells.
• Determinar condicions generals d'idoneïtat, professionalitat i titulació de dotacions.
• Activació dels equips d'avaluació d'emergències; seguiment i control de la seva formació.
• Seguiment de sinistres marítims.
Qualitat i normalització de vaixells i equips:
• Ordenació i execució d'inspeccions i controls tècnics estructurals, d'equipament i de prevenció de la
contaminació dels bucs espanyols i les realitzades pel PSC.
• Elaboració i gestió de sistemes de qualitat i de realització d'auditories internes i als organismes
col·laboradors de la inspecció.
Normativa marítima i cooperació internacional:
• Elaboració i proposta de la normativa sectorial.
• Transposició de la normativa comunitària europea
• Incorporació al dret espanyol de les resolucions de IMO.
• Assessorament jurídic intern.
• Tramitació d'expedients sancionadors.
• Coordinació de les relacions internacionals d'ordenació navegació marítima i flota civil espanyola.
• Representació de la DGMM davant organismes i comissions internacionals (UE i IMO).
Coordinació i gestió administrativa:
• Coordinació de l'activitat parlamentària.
• Tramitació a la Sotssecretària d'assumptes de RRHH.
• Gestió pressupostària i patrimonial, aplicacions informàtiques de gestió
• Coordinació i control en aquestes matèries de les Capitanies Marítimes.
Zones i tipus de navegació, flota civil i empreses navilieres
• Zones de navegació: Són zones en les quals Espanya exerceix sobirania, drets sobirans o jurisdicció a
més de les aigües interiors, el mar territorial, la zona contigua i la zona econòmica exclusiva.
• Aigües interiors: Son les aigües situades a l'interior línies de base del mar territorial, incloent rius, llacs i
les aigües continentals.
• Mar territorial: És el que s'estén fins a 12 milles a partir de la línies de base.
• Zona contigua: És la que va des del límit exterior mar territorial fins a les 24 milles.
• Zona econòmica exclusiva: És des de límit exterior del mar territorial fins a les 200 milles.
• Navegació interior: transcorre en l'àmbit d'un port o aigües interiors.
• Navegació de cabotatge: entre ports o punts de sobirania o jurisdicció.
• Navegació exterior: entre ports de sobirania i ports situats fora.
• Navegació extranacional: entre ports fora de les zones de sobirania.
Per les seves condicions de prestació
• Navegació de línia regular: subjecta a itineraris, freqüències, tarifes i condicions prèviament establertes.
• Navegació no regular: la no inclosa en l'apartat anterior.
• Tenen el caràcter de navegacions d'interès públic les que es consideren precises per assegurar les
comunicacions península i territoris no peninsulars i les insulars.
• Les determina el Govern.
Flota civil i plataformes fixes.
• A l'efecte d'aquesta llei es considera flota civil:
• La flota Mercant Nacional
• La flota pesquera nacional
• Vaixells d'esbarjo i esportius nacionals

• Altres vaixells civils nacionals no inclosos en els anteriors.
Plataforma fixa
• És tot artefacte o instal·lació susceptible de realitzar operacions d'exploració o d'explotació dels recursos
naturals marítims o de destinar-ne a qualssevol altres activitats, emplaçat sobre el jaç de la mar, ancorat o
recolzat en ell.
Empreses navilieres
• Empresari o Empresa naviliera, és la persona física o jurídica que, utilitzant vaixells
mercants propis a aliens, es dediqui a l'explotació dels mateixos encara quan això no constitueixi la seva
activitat principal, sota qualsevol modalitat admesa pels usos internacionals.
marina seca
Sinònim de port sec.
marieta
Baga o nus que provisionalment es feia per escurçar un xinyell.
marinada
Vent fresc de la banda de la mar, que sol bufar a hores determinades.
marinada
Cançó pròpia de mariners.
marinada
Nuvolada que forma processó i segueix la costa de Girona cap a Barcelona.
marinal
Lloc pròxim a la mar.
marinalla
Marineria, xurma dels vaixells.
marinar
La paraula marinar prové de marí i consisteix en l'acte de dotar a un vaixell de tripulació suficient per
poder-ho governar.
Marinar una nau pot ser extremadament important, especialment en temps de guerra o en actes de
pirateria, doncs un vaixell, sigui el que sigui el seu tonatge, suposa una gran quantitat de diners i
abandonar-ho significa perdre tots els drets i la propietat sobre ell.
D'aquesta forma, el Dret internacional estableix que qui trobi un vaixell abandonat i pugui marinar-lo o
remolcar-ho a port passa a ser el seu propietari.
Marinar un vaixell és sempre tingut en compte en cas de guerra.
Un exemple ho constitueix el cas anglès després de la Batalla de Trafalgar on els homes de Nelson no van
ser suficients per marinar la gran quantitat de navilis espanyols i francesos derrotats; veient-se obligats a
abandonar-los amb la consegüent pèrdua econòmica, en forma de botí de guerra, i la possibilitat oberta a
les armades enemigues per poder refer-se.
Antigament posar mariners del vaixell apressant en el capturat, retirant d’aquest la seva pròpia gent en tot
o en part, conduint-la a aquell.
marinar
Procediment per a la conservació del peix que consisteix pràcticament a impregnar amb vinagre en las
dosis establertes, les carns de peixos salats o bullits.
L’acció conservadora d'aquest procediment és, no obstant això, és més breu que la d'altres procediments
de conservació.
Es procedeix en fred, amb peixos prèviament posats en una lleuger salaó, o en calent, coent els peixos en
una barreja de aigua salada i vinagre.
marinatge
El rumb o derrota que segueix un vaixell en el seva navegació.
marinatge
L’art o professió de marejar, de navegar pel mar.

marinatge
La classe d’aparell que distingeix a un vaixell.
marinatge
Exercici de la marineria.
marinatge
Art de navegar.
marinatge
Ruta marítima.
marinatge de les veles
L’acte i efecte de marejar les veles.
marine
Fuseller de la infanteria de marina, a les forces navals britàniques i nord-americanes.
marinejar
Exercir l'ofici del mariner.
marinejar
Semblar mariner, tenir l’aire o manera pròpia dels mariners o de les coses pròximes a la mar.
marinejar
Dotar o proveir a un vaixell del nombre suficient de mariner per a navegar.
marinejar
Semblar de mar o mariner, tenir-ne algun tret característic.
marinejar
Bufar la marinada.
marinejar
Rebre la marinada.
marinejar
Fer olor de mar el peix.
marinenc
De mar, marí.
marinenc
Propi de la mar.
mariner
Nom que designa una de les classes que està dividida la marineria a bord dels vaixells de guerra, la qual,
segons el reglament, se subdivideix en mariners preferents i mariners ordinaris.
mariner
Membre del departament, de coberta d’un vaixell que no es oficial ni tripulant de la mestrança.
mariner
Persona emprada en la maniobra d’una nau.
mariner
Relatiu a la marina o a la gent de mar.
mariner

Persona hàbil en l’art de la navegació marina.
mariner
Soldat de marina.
mariner d’aigua dolça
Hom ho diu del qui ha navegat poc i sempre en mars de bonança.
mariner de primera
Persona que té la facultat per a ocupar-se com contramestre a bord, sent el Cap directe de la Marina de
Coberta
Requeriments per a Llicència de Mariner de Primera Classe:
• Acreditar degudament haver navegat un mínim de 24 mesos ocupant-se com mariner timoner amb
llicència expedida en virtut del Conveni, 12 dels quals, com a mínim, ocupant els deures de guàrdia en el
pont (timoner, en vaixells de més de 1.200 tones d'arqueig brut, de servei internacional o de cabotatge).
• Haver obtingut la Llicència de Patró d'embarcacions de supervivència previ el ple dels requisits i
coneixements que fa referència la Regla IV/1 del Conveni i el seu Apèndix, com també la Resolució 19
adjunta al mateix Conveni.
• Haver aprovat un curs de seguretat de les persones d'acord al programa que estableixi l'Autoritat
Marítima.
• Haver aprovat 4°. de batxillerat.
• Aprovar exàmens professionals que estableixi l'Autoritat Marítima.
• Els altres requisits complementaris que estableixi aquesta Autoritat.
mariner de serviola
Mariner qui en una embarcació mou el darrer rem de proa i substitueix el patró quan aquest manca.
mariner de terra endins
Vegi’s mariner d’aigua dolça
mariner fet
Es diu del mariner consumat en la seva professió per la seva intel·ligència i pràctica.
mariner's compass
En terminologia anglesa = Brúixola marina, compàs del mar.
marinera
Dit de l’embarcació que obeeix en les maniobres i té bones qualitats nàutiques.
marinera
Brusa que es fica pel cap i que forma part de l’uniforme del mariner.
marinera
Dona que treballa en feines de mariner.
marineràs
Es diu del gran mariner, això és, hàbil, expert.
marineria
Conjunt de mariners d’una nau, o d’una esquadra, d’una companyia de navegació.
marineria
Professió de l'home de mar.
marinerot
És diu del mariner hàbil i expert.
marines
Conjunt d'instal·lacions portuàries i la seva àrea aquàtica i terrestre, així com l'organització especialitzada
en la prestació de serveis a naus d'esbarjo esportives.

marinesc
Propi de la gent de mar o de mariners.
marisc
Es diu de l’olor que exhalen les platges, particularment en la baixa mar, i que és el mateix que el qual
expedeixen les conquilles i caragols anomenats mariscs.
mariscador
Persona que recull o cultiva marisc.
mariscadora
Embarcació, concebuda per anar a rems, d’una eslora de 25 pams, la proa i la popa molt fina i la quaderna
mestre es gairebé plana.
mariscar
Buscar i agafar mariscs en les platges.
marismos
Que forma maresma, inundat de l’aigua de la mar.
marisqueig
El marisqueig és l'activitat desenvolupada pels mariscadors, consistint en la cria, captura i recollida de
marisc.
A més abasta les labors de manteniment de les zones assignades per a aquesta labor.
La recol·lecció de mariscs i altres aliments des de zones costaneres és una activitat practicada des de
temps remots a tot el món i fins i tot existeix una teoria, avui desacreditada, que sosté que l'ésser humà
hauria adquirit el seu caminar bípede i altres trets que ho diferencien de la resta dels simis per haver
passat una època vivint en la costa africana com a recol·lector de mariscs.
Els diferents tipus de platja donen lloc a diferents tècniques de marisqueig.
A les zones rocoses existeixen mol·luscs adherits a la roca i crustacis que es refugien en cavitats; mentre
que a les zones sorrenques es troben en galeries excavades.
Per desprendre mariscs adherits s'empren eines de palanca, per capturar crustacis i cefalòpodes
existeixen ganxos i objectes punxants i per treure mariscs de la sorra s'usen utensilis d'excavació,
semblants a espàtules o a aixades.
maritgell
Mar bellugada.
marítim
Que limita, relatiu o relacionat amb el mar.
marítim
La paraula marítim es refereix a alguna cosa que està prop de o en la mar, o que està relacionat amb la
navegació.
El clima marítim es veu afectat per les influències de l’oceà i es caracteritza per hiverns relativament suaus
i estius frescos.
No solen registrar-ne temperatures extremes, ni molt fredes ni molt calentes.
marítim
Per la seva naturalesa pertanyent al mar, carrera, activitats, manera de vida o qualsevol causa o origen.
marítima
Maresma, terra banyada per la mar.
marjal
Terreny d’aiguamolls prop del mar.
Sinònim maresma.
marjalenc

Vegi’s pantanós.
mark
En terminologia anglesa = Marca.
mark up
En terminologia anglesa = Marge de benefici imposat al comerciant per l'Estat o per agrupacions
professionals.
Markab
Markab (α Pegasi), és el tercer estel més brillant de la constel·lació de Pegàs després d'Enif (ε Pegasi) i
Scheat (β Pegasi).
És una dels quatre estels que formen l'asterisme del quadrant de Pegàs.
L'origen del seu nom pot ser la paraula àrab markab, «la cadira del cavall», o bé pot provenir d'una mala
transcripció de Mankib, de la frase àrab Mankib al-Faras, «l'espatlla del cavall» (referit a Pegàs).
Markab és un estel blanca-blavosa de la seqüència principal, gegant segons altres fonts, de tipus espectral
B9 situada a 140 anys llum del Sistema Solar.
Amb una temperatura superficial de 10.500 K, la seva ràdio és 4,3 vegades més gran que radio solar.
Considerant una significativa quantitat d'energia emesa en l'ultraviolat per ser un estel calent, la seva
lluminositat equival a 205 sols.
Amb una massa lleugerament superior a 3 masses solars, Markab encara trencada a gran velocitat,
completant un gir en menys d'un dia i mig.
Finalitzant la seva evolució estel·lar dins de la seqüència principal, és a dir, està acabant, si no ho ha fet ja,
la combustió d'hidrogen per començar la combustió d'heli, etapa en la qual s'expandirà i refredarà rellentint
la seva rotació; es convertirà en una geganta taronja no gaire diferent a com és avui Kornephoros (β
Herculis).
market acces
En terminologia anglesa = Accés al mercat
La disponibilitat d'un país de permetre, gairebé sense restricció, la importació d'una mercaderia o producte
per competir amb la producció domèstica.
Molts països neguen o restringeixen fortament l'accés d'algunes mercaderies als seus mercats, a través de
l'ús de dispositius protectius, tals com a embargaments, quotes, regulacions sanitàries, i uns altres.
Els impostos variables a la importació, en forçar el preu de mercat de béns estrangers produïts
eficientment, al nivell dels articles de producció domèstica ineficient, tenen l'efecte pràctic de negar l'accés
al mercat a mercaderies produïdes en l'exterior.
market analysis
En terminologia anglesa = Anàlisis de mercats
Parteix de la investigació de mercats que comprèn el mesurament de la magnitud del mercat i la
determinació de les seves característiques.
L'anàlisi de mercats consisteix principalment en el procés d'examinar i avaluar les possibilitats dels
agregats esmentats en l'accepció del térme “Market” Comprat.
market financing
En terminologia anglesa = Finançament de mercats
Parteix de la funció comercial general de proveir i manejar crèdits i fons necessaris per mantenir
existències i concedir crèdits a detallistes i consumidors, fins i tot crèdits per a vendes a termini.
No obstant això, no està comprès el subministrament de fons per comprar edificis en els quals es puguin
dur a terme activitats de comercialització, ni tampoc fons per a préstecs personals als consumidors.
market on close
En terminologia anglesa = Expressió borsària que significa l'estat del mercat al tancament.
market on opening
En terminologia anglesa = Expressió borsària que significa l'estat del mercat a l'obertura.
market order
En terminologia anglesa = Ordre al mercat.

És una ordre per comprar o vendre un contracte de futur al primer preu o preus que es puguin obtenir al
mercat pel tonatge en qüestió.
market quota
En terminologia anglesa = Quota de mercat. Restriccions d'una agència governamental, sobre la quantitat
d'un producte que se li permet vendre a un productor.
màrqueting
En terminologia anglesa = Comercialització.
Realització de les activitats comercials que comporta el moviment de béns i serveis des del productor fins
al consumidor.
Observacions: Amb aquesta definició queden excloses de la comercialització les activitats de semi
manufacturades que produeixen canvis de manera que constitueixin modificacions substancials en les
característiques o usos de la mercaderia.
No obstant això, es consideren compreses tals activitats quan el seu objecte és produir canvis de forma
destinats primordialment a facilitar la venda del producte i només incidentalment afecten el seu ús (per
exemple, l'empaquetatge).
La tasca de definir la comercialització es pot enfocar des d'almenys tres punts de vista:
• Legal: La comercialització comprèn totes les activitats relacionades amb els canvis en la propietat i en la
possessió de béns i serveis.
• Econòmic: La part de l'economia que tracta de la creació d'utilitats de temps, lloc i de propietat.
• Els fets descriptius. S'intenta simplement descriure la matèria en termes de fàcil comprensió per als
empresaris, així com per als economistes professionals, sense fer referència als aspectes legals o
econòmics.
màrqueting facilitating agenciïs
En terminologia anglesa = Entitats de serveis de Comercialització.
Entitats que realitzen o ajuden a realitzar una o més de les funcions de comercialització, però que no
adquireixen la propietat dels béns ni negocien compres o vendes.
màrqueting function
En terminologia anglesa = Funció de comercialització.
Cadascuna de les principals activitats especialitzades que es realitzen en el camp de la comercialització.
màrqueting pla
En terminologia anglesa = Pla de comercialització.
Programa que comprèn tots els mètodes i procediments per comercialitzar els productes d'una companyia.
màrqueting polity
En terminologia anglesa = Política comercial.
Pla de conducta establert per aconseguir la uniformitat dels procediments de comercialització en
circumstàncies essencialment similars que reapareixen periòdicament.
màrqueting research
En terminologia anglesa = Investigació de la comercialització.
El procés de recopilar, anotar i analitzar tots els fets sobre problemes relacionats amb el traspàs i venda de
béns i serveis de productor a consumidor.
marking
En terminologia anglesa = Marcar.
marmitó
Tripulant que fa treballs de menys categoria a la cuina d’un vaixell.
maroma
Cap gruixut (entre 50 i 30 mm) d'espart, cànem o altres fibres vegetals o sintètiques.
maror
Mar amb onades que oscil·len entre 0,5 i 1,25 m, corresponent al grau 3 de l’escala de Douglas.

MARPOL
International Convention for the Prevention of Pollution from Ships Conveni Internacional per a la prevenció
de la contaminació procedent dels vaixells de l'Organització Marítima Internacional, OMI.
És el més important acord internacional relacionat amb la contaminació marina.
Aquest conté:
• Annex I. Regles per a Prevenir la Contaminació per Hidrocarburs.
• Annex II. Regles per a Prevenir la Contaminació per Substàncies Nocives Líquides Transportades a orri.
• Annex III. Regles per a Prevenir la Contaminació per Substàncies Perjudicials Transportades per Via
Marítima en Paquets, Contenidors, Tancs Portàtils i Camions-Cisternes o Vagons Tanc.
• Annex IV. Regles per a Prevenir la Contaminació per Aigües Brutes dels Vaixells.
• Annex V. Regles per a Prevenir la Contaminació per les Escombraries dels Vaixells.
• Annex VI. Regles per a Prevenir la Contaminació de l'Aire pels Vaixells.
Idea general:
• La IMO conscient de la necessitat de protegir el mitjà humà en general i el marí en particular i reconeixent
que el vessament accidental, negligent o deliberat d'hidrocarburs i d'altres substàncies perjudicials pels
vaixells constitueix una greu font de contaminació, va convocar la Conferència internacional sobre
contaminació del mar, 1973, aprovant-ne el Conveni internacional per prevenir la contaminació pels
vaixells, 1973. Motivació Torrey Canyon
• Aquest es va modificar mitjançant el Protocol de 1978 aprovat per la Conferència internacional sobre
seguretat dels vaixells tanc i prevenció de la contaminació, bàsicament pels accidents en petroliers (76-
77).
• Protocol 78 també afecta tot sol Protocol 78
• El Conveni, modificat pel Protocol, es coneix amb el nom de Conveni internacional per prevenir la
contaminació pels vaixells, 1973, modificat pel Protocol de 1978 o, de manera abreujada, MARPOL 73/78.
Va entrar en vigor 10/1983.
• Els Estats parteix han d'acceptar els Annexos I i II i els altres són voluntaris.
El conveni consta de:
• 20 articles que tracten sobre obligacions generals, definicions, àmbit d'aplicació, transgressions,
certificats, detecció de transgressions, denúncia, dipòsit i registre, etc.
• Annexos: annex: regles per prevenir la contaminació vigor revisió
• i. per hidrocarburs 10/1983 01/2007 esmena 2004
• ii. per substàncies nocives transportades a orri 04/1987 01/2007 esmena: 2004
• iii. per substàncies perjudicials transportades per mar en embalums 07/1992
• iv. per les aigües brutes dels vaixells 09/2003 08/2005 esmena: 2004
• v. per les escombraries dels vaixells 12/1988
• vi. atmosfèrica pels vaixells 05/2005
Capítol I – Generalitats:
• Petroliers>150 i mercants>400GT.
• Després de reconeixement, expedirà Certificat Internacional prevenció contaminació per hidrocarburs.
• Període no superior a 5 anys.
Capítol II – Normes per controlar la contaminació en condicions de servei:
descarregues petroliers durant viatge en llast per neteja tancs (no en zona especial):
• Màxim 1/15000 de la capacitat de càrrega per a existents i 1/30000 per a nous.
• Que estigui en ruta
• Màxima descàrrega instantània de 30 l/milla
• Descàrrega a més de 50 milles de terra
• En funcionament sistemes de vigilància i control descarregues
descàrregues d'espais de màquines:
• Fora de zones especials
• En ruta
• Contingut 12 milles i 100 ppm.
• Prohibida totalment la descàrrega en “zones especials” (Mediterrani, Negre, Rojo, Pèrsic,…)
• Parts garantiran instal·lacions de recepció de residus.
• GT>400 separador i tancs per a residus.
• Els GT>10.000 aniran amb sistemes de vigilància i control de les descàrregues d'hidrocarburs.
• Petroliers de DW => 20000 t. Portaran tancs de llast separat i COW
• Prevenció contaminació per abordatge o encallada

• Tots els vaixells portaran “Llibre Registro d'Hidrocarburs”, que podrà ser objecte d'inspecció per les
autoritats de qualsevol Estat
Capítol III
Normes per reduir la contaminació per petroliers que sofreixin danys en costats o fons:
Disposicions sobre compartimentat i estabilitat de bucs tanc (doble buc. I92)
Capítol IV
Prevenció de la contaminació derivada de successos que comporten contaminació per hidrocarburs:
Exigència de portar a bord un pla d'emergència pels vessaments operacionals o accidentals (SOPEP).
annex ii: substàncies nocives líquides
• Dóna els criteris a respectar en descàrregues i mesures de control per a la contaminació per substàncies
nocives líquides a orri.
• Es prescriuen els casos en què la descàrrega de residus s'ha de fer en instal·lacions receptores.
• Les substàncies es divideixen de la A a la D segons la seva perillositat:
Categoria A, prohibit la seva abocat
Categoria B es poden abocar si:
• i. V>7 nusos o 4 si no té propulsió pròpia
ii. Dispositius de descàrrega aprovats no excedeixi 1 ppm en deixant buc
• iii. Màxim 1 m 3 per tanc o 1/3.000 capacitat
• iv. Per sota línia de flotació
• v. > 12 milles i >25metres de profunditat
Categoria C: igual B però 3 m 3 o 1/1.000
Categoria D: 1 part cada 10, velocitat 7 nusos i a més de 12 milles
• Prohibició de descàrrega de substàncies no incloses en cap categoria.
• Prescripcions més rigoroses en Bàltic i Negre.
• Disposicions construcció i equip de bucs transporti productes químics perillosos a orri.
• Es portarà també un llibre registro, que podrà ser examinat qualsevol part, de totes les operacions
relacionades amb les substàncies al fet que s'aplica aquest annex.
• Pla d'emergència de bord contra la contaminació per substàncies nocives líquides.
ANNEX III:
Substàncies perjudicials transportades en embalums
• Aquest i els següents annexos són facultatius de ser acceptats.
• S'aplica a vaixells que transporten substàncies perjudicials en embalums, contenidors, tancs portàtils i
camions cisterna o vagons tanc.
• Es donen normes detallades relatives a l'embalatge, marcat, etiquetatge, documentació, estiba,
limitacions quantitatives, excepcions i notificacions.
ANNEX IV:
Aigües brutes es prohibeix als vaixells descarregar aigües salvo:
• S'efectuï a >12 milles si no s'han esmicolat i desinfectat
• > 4 milles si esmicolades i desinfectades, vaixell en ruta i a V>4 nusos.
• Que comptin amb instal·lacions de tractament.
ANNEX V:
Escombraries
• Absoluta prohibició de llançar matèries plàstiques.
Fora de zones especials:
• 25 milles taules i folres estiba, embalatges que surin
• > 12 milles restes menjades, paper, draps, cristall, pisa, etc
En zones especials:
• Restes de menjars a > 12 milles (Mediterrani, Negre, Nord, etc.)
• Obligació d'un pla de gestió i llibre registro d'escombraries que podrà ser inspeccionat pel PSC.
ANNEX VI:
Contaminació atmosfèrica
• Prohibició d'emissió de substàncies que danyin la capa d'ozó i consums de combustible que continguin
més del 4,5% d'òxids de sofre.
• S'estableix un certificat de prevenció de la contaminació aèria per a vaixells majors de 400 GT, validesa
de 5 anys i obligació dels estats de dotar-ne d'instal·lacions de recepció.
Certificats i regles especials sobre inspecció dels vaixells:
• Tot Certificat expedit d'una banda, serà acceptat per les altres.
• Tot vaixell obligat a posseir un Certificat estarà subjecte a la inspecció per funcionaris d'aquesta part.
• Inspecció es limitarà a comprovar que hi hagi un certificat vàlid, excepte motius clars que condició vaixell
o equips no corresponen amb certificat.

• Cas de no correspondre o falta de Certificat vàlid no es deixarà fer a la mar fins que el pugui fer sense
perill de danyar el mitjà marí.
• Respecte als vaixells que no siguin part, s'aplicaran les mesures adequades perquè no se de un tracte
mes favorable.
DETECCIÓ DE TRANSGRESSIONS DEL CONVENI I COMPLIMENT DEL MATEIX:
• Les Parts cooperaran en tota gestió que condueixi a la detecció de les transgressions al Conveni, fent ús
de mesura apropiada de detecció, vigilància i control ambientals.
• Tot vaixell al que s'apliqui el Conveni pot ser objecte d'inspecció en qualsevol port a fi de verificar si va
efectuar alguna descàrrega de substàncies perjudicials, transgredien les regles.
• Parts facilitaran a l'Administració proves que un vaixell ha efectuat una descàrrega de substàncies
perjudicials, transgredint les regles.
• Si de la investigació es verifica infracció, s'entaularà el procés, havent d'informar a l'Estat
d'abanderament.
Criteris per a la immobilització d'un vaixell
• Absència, deterioració greu o mal funcionament de l'equip de filtrat d'aigua oliosa, del dispositiu de
vigilància i control de descàrregues d'hidrocarburs, o del sistema d'alarma de 15 ppm.
• Capacitat residual de decantació i/o tanc de llots insuficient per al viatge que es pretén realitzar.
• Llibre de registre d'hidrocarburs no disponible.
• Instal·lació de canonades de derivació no autoritzades.
Mesures de control de la contaminació:
Precisament són les inspeccions l'objecte de les quals és:
• Comprovar que existeix a bord un certificat vàlid.
• Verificar si el vaixell va efectuar alguna descàrrega contaminant en el mar.
• Quant a l'últim punt, són precisament els pràctics en l'exercici de les seves funcions, els que poden tenir
els primers indicis.
Es tindrà en compte el següent:
• Descarregues hidrocarburs o aigües olioses espais de màquines.
• És descàrregues per sota 15 ppm no són detectables visualment.
• Entre 15 i 100 ppm poden ser visibles si velocitat és baixa i hi ha calma.
• Sobre de 100 ppm són fàcilment detectables visualment.
• Descàrregues de tancs de càrrega de càrrega de vaixells petroliers.
• S'han de realitzar a més de 50 milles, amb vaixell navegant i amb una limitada taxa de descàrrega per
milla.
• Per tant si rastres prop de la costa, ha de comunicar a AM
Descàrrega d'escombraries:
• Qualsevol observació de restes sòlides ha de ser comunicada.
Altres substàncies contaminants:
• Tenen difícil observació visual, i en certs casos la seva visualització depèn de la taxa de descàrrega,
velocitat vent i estat de la mar.
marques
Són punts fixos en terra que serveixen de referència al navegant.
marques
Signes d'identificació estampats sobre els embalums objecte de transport, els quals han de ser visibles en
el moment que es precisi i correspondre's amb els indicats en el document de transport.
De l'exactitud, claredat i permanència de les marques depèn la responsabilitat del transportista pel correcte
lliurament dels embalums.
És preceptiu, i la seva omissió objecte de greu responsabilitat, el marcat que adverteixi del caràcter i
condició del contingut dels mateixos, sobretot quan existeixi qualsevol quantitat de matèries perilloses.
Aquestes marques han de figurar igualment en els envasos o recipients interiors.
marques artificials
Són aquelles que coincideixin expressament en situacions que així ho requereixen per a determinar un
enfilall precís.
marques de calat
Tots els vaixells duen en la perpendicular de popa i proa, també en la meitat de l'eslora entre
perpendiculars del vaixell les escales de calat graduades d'acord al sistema engonals en peus, o al
sistema mètric en decímetres.

La utilitat d'aquestes escales és gran, ja que en funció dels calats és possible determinar el desplaçament i
els atributs hidrostàtics del vaixell en qualsevol condició de càrrega.
marques de classificació dels vaixells
Es denominen així els signes i anotacions emprats per les Societats o Registres de Classificació de
vaixells per a indicar el tipus, construcció i estat del vaixell i de la maquinària.
marques d’enfilació
Ajudes a la navegació i altres senyals situats de manera tal que indiquen la derrota a seguir, les marques
de enfilació identifiquen a la enfilació quan s’està navegant sobre ella.
marques de la cadena
Per a conèixer en qualsevol moment la quantitat de la cadena filada o la qual es va filant al fondejar, es
practiquen en elles marques que indiquen el nombre d'ordre en la cadena que ocupa cada grillet.
La forma de fer aquestes marques és la següent:
• En la primera baula amb contret del primer grillet, se li dóna al contret una volta amb un filferro.
• En el segon grillet, es donen dues voltes amb un filferro en la segona baula, i així successivament.
Encara que algunes cadenes ja vénen marcades de fàbrica amb un nombre que indica el del grillet que
comença, ve amb freqüència tapat pel fang, la forma més pràctica és. el marcar-li en la forma abans
esmentada.
Pel que fa al nombre de voltes de les marques que acabem d'esmentar, mai ha d'un fiar-se massa d'elles,
doncs és fàcil que es perdi o trenqui alguna, sent per tant més pràctic contar el nombre d'ordre de la baula
amb concret, sobre el que s'ha col·locat la marca.
És un bon costum el pintar les marques de filferro amb pintura blanca.
Així mateix en algunes marines es pinten els grillets d'unió i grillet amb colors vermell, blanc i blau,
successivament, el que permet apreciar el nombre del grillet que va per a l'aigua, ràpidament.
En el grillet nombre 10 es pinten de groc totes les baules.
marques de seguretat
Marques marítimes naturals o artificials destinades a ajudar als vaixell perquè aquests evitin els perills.
marques de topall
El tipus, color i disposició de les marques de topall sobre una boia es defineixen en el Sistema
d’Abalisament Marítim de la IALA.
Les marques poden ser còniques, cilíndriques, esfèriques o en forma de creu.
marques de topall còniques
Per a marques laterals i cardinals:
• L'altura vertical d'un con des de la base fins al vèrtex hauria de ser al voltant del 90% del diàmetre de la
base.
• Per a marques cardinals, la distància de separació entre cons hauria de ser entorn del 50% del diàmetre
de la base del con.
• El vertical entre el punt més baix de la marca de topall i la brida de subjecció hauria de ser almenys el
35% del diàmetre de la base del con.
• En el cas d'una boia, el diàmetre de la base hauria de ser del 25%- 30% del diàmetre de la boia en la
seva línia de flotació.
• L'altura d'un cilindre hauria de ser de 1 a 1,5 vegades el diàmetre de la seva base.
• L’espai vertical entre la part més baixa del cilindre i el seua brida de subjecció hauria de ser almenys el
35% del diàmetre del cilindre.
• En el cas d'una boia, el diàmetre de la base del cilindre hauria de ser d'un 25%-30% del diàmetre de la
boia en la seva línia de flotació.
marques de topall esfèriques
Per a marques de perills aïllats i aigües navegables:
• En el cas d'una boia, el diàmetre de l'esfera(s) hauria de ser almenys del 20% del diàmetre de la boia en
la línia de flotació.
• Per a les marques de Perill Aïllat la distància de separació entre esferes hauria de ser entorn del 50% del
seu diàmetre.
• L'espai vertical entre la part més baixa de l'esfera i la brida de subjecció hauria de ser almenys del 35%
del diàmetre de l'esfera.

marques de topall en 'X'
(Cruz de San Andrés per a marques especials):
• En el cas d'una boia, els braços de la X haurien d'estar inscrits diagonalment dintre d'un quadrat amb una
longitud del costat de al voltant del 33% del diàmetre de la boia en la línia de flotació.
L'amplària dels braços de la X hauria de ser d'entorn del 15% de la longitud del costat del quadrat.
marques del franc bord
Els valors del franc bord, una vegada calculats, es marquen en el costat del vaixell, a ambdues bandes del
mateix.
marques especials
Aquestes marques no tenen per objecte principal ajudar a la navegació, sinó indicar zones o
configuracions especials esmentades en els documents nàutics apropiats, per exemple:
• Marques d'un “Sistema d'Adquisició de Dades Oceanogràfiques” (SADO).
• Marques de separació de tràfic on l’abalisament convencional del canal pot prestar-se a confusió.
• Marques indicadores d'abocadors.
• Marques indicadores de zones d'exercicis militars.
• Marques per a indicar la presència de cables o conductes submarins.
• Marques per a indicar les zones reservades a l'esbarjo.
Descripció de les Marques Especials. Color Groc Forma (boies) De lliure elecció, però que no es presti a
confusió amb les marques per a ajuda a la navegació Marca de topall (si té) Un aspa groga Llum (si té)
Color Groc Ritme Qualsevol.
Altres marques especials
L'administració competent pot establir marques especials, diferents a les enumerades per a plantar cara a
circumstàncies especials.
Aquestes marques no es prestaran a confusió amb les marques destinades a la navegació, hauran de
figurar en les publicacions nàutiques adequades i posar-se en coneixement de l'Associació Internacional
de Senyalització Marítima (AISM), tan prompte com es pugui.
marques i números
Marques úniques en els paquets d'enviament per a la facilitat d'identificar els mateixos per inspectors de
duanes, clients, etc.
marques naturals
Són aquelles com les forests o altres objectes notables de la costa o baixos, els edificis de les poblacions
etc.
marquesina
Part plana i horitzontal de la roca submergida que sobresurt de la resta del rocam com si tos una coberta,
plena de caus i racons, que serveix d’amagatall a les espècies submarines.
màrqueting
Conjunt de tècniques que permet concebre, en funció de la demanda dels consumidors i del mercat, i no
en funció de l'oferta dels productes o serveis prestats, una estratègia comercial necessària i l'engegada
dels mitjans concrets per a l'aplicació i pràctica d'aquesta estratègia conforme a les necessitats existents o
previsibles dels consumidors i de les estructures del mercat nacional o estranger.
marra
Ormeig de pescar.
marratxada
Cop d’ona sobre les roques (St. Feliu de G.).
marravento
Part alta de la barca quan ella es decanta a resultes del vent.
marroquinar
Plegar la vela cap a proa per posteriorment engerlar-la, és aplicable a les llatines i a les cangrees de
cortina.

marrutxell
Mar un poc moguda, sense arribar a esser maror (Mall.).
mars
Dins dels oceans es diu mars a algunes zones properes a les costes, situats gairebé sempre sobre la
plataforma continental, per tant amb profunditats petites, que per raons històriques o culturals tenen nom
propi.
Els mars són, d'altra banda, porcions determinades en els oceans; tenen dimensions menors que aquests
i, segons les seves característiques, han rebut diferents noms, encara que tal nomenclatura és
completament arbitrària i s'utilitza indistintament i amb tal precisió.
No obstant això, els mars es poden classificar en tres grans grups: mars tancats o interiors, mars litorals, i
mars continentals.
Es defineixen com a mars tancats o interiors aquells les aigües dels quals no disposen de cap tipus de
comunicació amb els oceans.
Depenent de les dimensions i el nivell de salinitat, també poden rebre denominacions de llacs o mars
tancats.
El mar Caspi, el mar d'Aral i el mar Mort són exemples d'aquest grup.
Es nomenen mars continentals aquells que estan gairebé aïllats, disposant només d'una comunicació amb
algun oceà en forma d'estret o canal.
Presenten característiques molt variades i diferenciades, tant en la fisiologia com en la química o biologia.
El mar continental més representatiu és el Mediterrani (2,6 milions de km2), comunicat únicament amb
l'oceà Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar.
Altres mars d'aquest grup són: el mar Rojo i el Bàltic.
Es denominen mars litorals als quals se situen en les vores dels oceans.
Exemple d'això són els mars que envolten el continent eurasiàtic, que en ocasions formen golfs molt
pronunciats.
Mars litorals representatius són el Cantàbric i l'Aràbic.
Altres mars litorals significatius són el mar del Nord, o l'anomena’t oceà glacial Àrtic, el qual no és més que
un mar litoral de l’Atlàntic.
Els mars s'han dividit en tres zones:
La plataforma continental: Fins als 200m de profunditat.
Les seves aigües són penetrades fàcilment pels rajos del Sol (zona fòtica), creant-ne un ambient favorable
per a la vida vegetal i animal.
En aquesta zona de l'oceà es concentra la major diversitat d'espècies vives, podent presentar diferents
condicions ambientals.
El talús continental: Des del límit de la plataforma continental fins als 2.440m.
Aquests marquen els veritables límits entre els dominis terrestres i marins; es pot així considerar que allí
acaba la terra i comença la zona oceànica.
Aquesta zona no és aconseguida pels rajos solars (començament de la zona afòtica).
Els regnes abismals: Des dels 2.440m fins a les màximes profunditats.
Estan formats per un variat terreny que presenta planes, serralades, altes muntanyes marines, empinats
canons, sorprenents trinxeres i esquerdes.
Els científics han classificat les formes submarines en tres grans grups, per estudiar-les: formes planes,
que comprenen la major part de les conques oceàniques; formes sortints, que poden ser de dos tipus:
unes formen serralades de gran extensió i longitud que, segons les seves característiques i relleu, es
denominen dorsals o massissos, i els pitons o becs submarins que són muntanyes marines aïllades.
Considerant la distància respecte a la costa, es distingeix entre la zona nerítica i la pelágica.
Zona nerítica o litoral:
Comprèn tota l'aigua que està sobre la plataforma continental.
Zona pelàgica, oceànica o d'alta mar:
Va des de on acaba la plataforma continental i comença el talús continental cap a l'interior.
mars i oceans de la Terra
La massa de les aigües que cobreixen les depressions de l’escorça terrestre forma mars i oceans, que
ocupen set de cada deu parts de la superfície del planeta.
Juntament amb els rius i llacs forma el que anomenem hidrosfera.
L’oceà se sol dividir en Atlàntic, Pacífic i Indico, com grans unitats, relacionades entre si mitjançant els
oceans o mars polars Àrtic i Antàrtic.

Al seu torn, hi ha zones delimitades de cada oceà, properes als continents o fins i tot interiors, que formen
els mars regionals.
marsellès
Gran tabard a manera de pellissa i amb caputxa, d’un teixit particular, i amb una espècie de pèl per la part
interior, que serveix d’abric a la marineria.
Marsigli, Luigi Ferdinando
Luigi Ferdinando Marsigli (10 de juliol de 1658, Boloña - 1 de novembre de 1730, ibíd.), comte de Marsigli,
va ser un científic i un militar italià de finalització de s. XVII, que va ser també alhora, geògraf, naturalista,
geòleg i botànic..
Era membre d'una de les més antigues famílies patrícies, Luigi Ferdinando Marsigli, que portava el títol de
comte, va tenir de preceptores als millors professors del seu temps.
Es va interessar particularment en la matemàtica, l'anatomia, i la història natural.
À partir de 1679, combat com a militar, a compte de la República de Venècia primer, i després a la de
Leopoldo I d'Habsburg (1640-1705) contra els Otomans que amenaçaven envair Hongria.
Seria capturat en 1683 i reduït a l'esclavitud.
Un any després va ser alliberat, després del pagament de rescat.
Retorna, i s'encarregarà de l'organització de les fronteres entre la República de Venècia, l'Imperi otomà i el
Sacre Imperi Romano Germànic.
Durant la guerra de la Successió d'Espanya, assisteix al comandant de la fortalesa de Brisach, el comte
d'Arc que es rendeix en 1703 i és decapitat.
Malgrat aquesta carrera militar, el comte Marsigli sempre va trobar temps per als seus estudis.
Dibuixa les plantes, fa observacions astronòmiques, estudia la fauna, minerals i fòssils.
I sempre que pugues, en viatjar, recollia mostres i antiguitats de tot tipus.
Va presentar les seves col·leccions al Senat de Bolonya en 1712, abans d'obrir el seu Institut de Ciències i
d'Arts (probablement en 1715).
Sis professors eren responsables de diferents àrees del Institut, i més tard va agregar una impremta per
produir documents en llatí, en grec, en hebreu i en àrab.
I va ser gerencial pels Dominics, i lloc sota el patrocini de Sant Tomás d'Aquino.
La seva obra principal en Danubius Pannonico-mysicus, publicat a l'Haia en 1726, Marsigli figura (una
mica breument) aus, i també els seus nius i ous.
Es va publicar, després de vint anys de retard, en 1726 a Amsterdam i l'Haia.
Les cartes dels treballs van ser publicats com un atles en 1744.
El seu tractat sobre els oceans es va publicar en 1725, i Marsigli és considerat el pare fundador de
l'oceanografia moderna.
En 1727, va augmentar encara més les seves col·leccions, objectes i mostres procedents d'Àsia, que va
recollir durant un viatge per Gran Bretanya i els Països Baixos.
Mart
Mart és el quart planeta del Sistema Solar.
Anomenat així pel déu de la guerra de la mitologia romana Mart, rep de vegades el sobrenom de Planeta
vermell a causa de l'aparença vermellosa que li confereix l'òxid de ferro que domina la seva superfície.
Forma part dels anomenats planetes tel·lúrics (de naturalesa rocosa, com la Terra) i és el planeta interior
més allunyat del Sol.
És, en molts aspectes, el més semblat a la Terra.
Encara que en aparença podria semblar un planeta mort, no ho és.
Els seus camps de dunes segueixen sent bressolats pel vent marcià, els seus casquets polars canvien
amb les estacions i fins i tot sembla que hi ha alguns petits fluxos estacionals d'aigua.
Tycho Brahe va mesurar amb gran precisió el moviment de Mart en el cel.
Les dades sobre el moviment retrògrad aparent (els anomenats "llaços") van permetre a Kepler trobar la
naturalesa el·líptica de la seva òrbita i determinar les lleis del moviment planetari conegudes com a lleis de
Kepler.
Forma part dels planetes superiors a la Terra, que són aquells que mai passen entre el Sol i la Terra.
Les seves fases (porció il·luminada vista des de la Terra) estan poc marcades, fet que és fàcil de
demostrar geomètricament.
Considerant el triangle Sol-Terra-Mart, l'angle de fase és el que formen el Sol i la Terra vistos des de Mart.
Aconsegueix el seu valor màxim en les quadratures quan el triangle STM és rectangle a la Terra.
Per Mart, aquest angle de fase no és mai major de 42°, i el seu aspecte de disc gibós és anàleg al que
presenta la Lluna 3,5 dies abans o després de la Lluna plena.

Aquesta fase, visible amb un telescopi d'afeccionat, no va aconseguir ser vista per Galileu, qui només va
suposar la seva existència.
Té forma lleugerament el·lipsoïdal, amb un diàmetre equatorial de 6794 km i polar de 6750 km.
Mesures micromètriques molt precises han mostrat un aplanament de 0,01, tres vegades major que el de
la Terra.
A causa d'aquest aplanament, l'eix de rotació està afectat per una lenta precesión deguda a l'atracció del
Sol sobre la inflor equatorial del planeta.
La precesión lunar, que a la Terra és dues vegades major que la solar, no té el seu equivalent en Mart.
Amb aquest diàmetre, el seu volum és de 15 centenes el terrestre i la seva massa solament d'11 centenes.
En conseqüència, la densitat és inferior a la de la Terra: 3,94 en relació amb l'aigua.
Un cos transportat a Mart pesaria 1/3 del seu pes a la Terra, a causa de la poca força gravitatòria.
Es coneix amb exactitud el que triga la rotació de Mart a causa que les taques que s'observen en la seva
superfície, fosques i ben delimitades, són excel·lents punts de referència.
Van ser observades per primera vegada en 1659 per Christiaan Huygens que va assignar a la seva rotació
la durada d'un dia.
En 1666, Giovanni Cassini la va fixar en 24 h 40 min, valor molt aproximat al veritable.
Tres-cents anys d'observacions de Mart han donat per resultat establir el valor de 24 h 37 min 22,7 s per al
dia sideral (el període de rotació de la Terra és de 23 h 56 min 4,1 s).
Mart trencada en sentit antihorari, igual que la Terra.
De la durada del dia sideral es dedueix que el dia solar té en Mart una durada de 24 h 39 min 35,3 s.
El dia solar mitjà o temps entre dos passos consecutius del Sol mitjà pel meridià del lloc, dura 24 h 41 min
18,6 s.
El dia solar en Mart té, igual que el de la Terra, una durada variable, la qual cosa es deu al fet que els
planetes segueixen òrbites el·líptiques al voltant del Sol que no es recorren amb uniformitat.
No obstant això, en Mart la variació és major per la seva elevada excentricitat.
Per a major comoditat operativa, els responsables de les missions nord-americanes d'exploració de Mart
mitjançant sondes robòtiques han decidit unilateralment donar al dia marcià el nom de sol, malgrat tenir
altres significats en altres idiomes ("sòl" en francès; o el nom del nostre estel en espanyol).
L'any marcià dura 687 dies terrestres o 668.6 sols.
Un calendari marcià podria constar de dos anys de 668 dies per cada tres anys de 669 dies.
Els pols de Mart estan assenyalats per dos casquets polars de color blanc enlluernador, que han facilitat
molt la determinació de l'angle que forma l'equador del planeta amb el plànol de la seva òrbita, angle
equivalent per Mart a l'obliqüitat de l'eclíptica a la Terra.
Les mesures fetes per Camichel sobre clixés obtinguts en l'observatori francès del Pic du Midi, han donat
per a aquest angle 24° 48’.
Des de l'exploració espacial s'accepta un valor de 25,19°, una mica major que l'obliqüitat de l'eclíptica (23°
27’), motiu pel qual, Mart té períodes estacionals similars als de la Terra, encara que les seves estacions
són més llargues, atès que un any marcià és gairebé dues vegades més llarg que un any terrestre.
• La seva massa és de 0.108 vegades la de la Terra.
• La seva distància al Sol és de 1.25 vegades la de la Terra i el seu període de revolució al voltant de la
nostra estrella és de 687 dies.
• Mart posseeix dues llunes petites anomenades Fobos.
• Posseeix casquets polars que canvien de grandària amb les seves estacions.
• Ràdio del seu equador: 3.397 km.
• Distància al sol: 227.940.000 km.
• Angle d'inclinació eix de rotació: 25,2º.
• Angle d'inclinació orbital: 1,9º
• Nombre de satèl·lits: 2.
• Període de rotació: 24,6 h.
• Període d'òrbita: 687 dies.
• Densitat: 3,95 g/cm 3.
• Pressió atmosfèrica: 0,0085 bar (terme mitjà).
• Gravetat: 3,7 m/s 2
• Massa: 6,410 20 ton.
martell
Fustes que van de babord a estribord col·locades sota les mampares i que serveixen per a sostenir-les i
clavar-les per la seva part inferior, no constitueixen pallol i poden ser damunt o a la mateixa alçada..
martell

Punta d’un espigó quan és més ampla que la resta.
martell
Tall horitzontal que tenen les veles de estai de gàbia i de sobremitjana, perquè entrant en ell la bescordella
de les arrelades, no quedi la caiguda de proa desatracada dels pals.
martell
La part de antena compresa entre el pal i el car.
martell
El martell és una eina utilitzada per a copejar un objectiu, causant el seu desplaçament o deformació.
El seu ús més comú és per a clavar, calçar parts o trencar objectes.
Els martells són sovint dissenyats per a un propòsit especial, pel que els seus dissenys són molt variats.
La forma bàsica del martell consisteix d’un mànec (comunament de fusta) amb un cap pesat (comunament
de metall) en el seu extrem.
Els martells són utilitzats en diferents professions i és una de les eines bàsiques juntament amb el ganivet.
martell amb mordaces
Un martell amb mordasses una eina comuna en els tallers.
Consta normalment d’un cap d’acer o goma amb un orifici central, i de forma generalment quadrada per un
extrem i en forma de bec per l’altre.
Agafada al capdavant existeix un mànec que està embotit en l’orifici (normalment per pressió).
martell amb tenalles
Vegi’s martell amb mordasses
martell d’orelles
El que a un dels caps del ferro té una mana de forqueta que s’empra com a estenalles,
martell de bolla
Martell que té un dels caps del ferro amb superfície convexa.
martell de pena
Martell que té el ferro amb un extrem més estret que l’altre.
martell de piqueta
Vegi’s martell de tall
martell de punta
Martell que empren els picapedrers i paletes per a excavar i fer forats a la pedra, i que té un dels caps del
ferro acabat en punta.
martell de tall
Martell que té tallant un dels caps del ferro.
martell tirador
Vegi’s martell de punta.
martellada
Cop de martell.
martelo brasileiro
En terminologia portuguesa = Volum de 0,16637 litres.
Mesura brasilera de capacitat per a líquids.
martingala
Nom amb que algunes vegades es designen tant el moc, com els barbiquells.
martingala
Creuera del estai de violí.

marullo
En la República Domicana es denomina al moviment que es produeix en les ones del mar quan comencen
a aixecar-se amb el vent.
marxa
Velocitat d’una embarcació.
marxa
Acció de caminar o moviment progressiu d'un vaixell per l'aigua.
marxa diària del cronometro
Quantitat guanyada o perduda per un cronometro en una unitat de temps, generalment s’expressa en
segons cada 24 hores, i de vegades és anomenat «desplaçament diari».
marxapeu
Cap de mena i longitud proporcionades, que assegurat pels seus extrems a una verga, en la botavara, en
el bauprès o en un botaló, i aguantat de tant en tant per altres caps anomenats estreps, serveix de posar o
suport dels peus de la marineria quant ha de fer una maniobra en aquests llocs.
S'usa en velers.
marxapeu
Esglaó d’una embarcació que hi ha a l’orla, o en altres llocs d’una embarcació.
MAS
Distintiu de nacionalitat deIs iots de les classes internacionals de la I. Y. R. U. pertanyents a Malàisia.
màscara
Làmina usada en un laboratori fotogràfic per a evitar l’exposició de determinades zones d’una pel·lícula
sensible.
màscara amb compensador
Vegi’s ulleres amb compensador
màscara de busseig
És l’element que permet veure sota l’aigua, sense ella el contacte directe de l’aigua amb els ulls no
permetria veure l’aigua a causa de raons òptiques.
màscara òptica
Vegi’s ulleres òptiques
mascaret
Brusca ona de marea d’altura inusitada, la qual remunta un riu amb gran rapidesa i que genera en certs
estuaris estrets la compressió de la marea entrant per la corrent que baixa del riu.
Aquest fenomen es notable amb marees molt vives, en la barra o bancs de la boca del rius on els estuaris
presenten una particular receptivitat i continuïtat al començament i propagació de fortes marees.
Entre altres molts i en menor o major escala es presenta: al Nervión, a Bilbao; Guadalquivir, a Sevilla;
Tajo, a Lisboa; Garona, a Burdeus; Sena, al seu desguàs a prop de l’Habre; Elba i Weser, a Alemanya;
Severn, riu de Gal·les, desguàs al canal de Bristol; Ganges, a l’Índia, i especialment a l’Amazones, on pot
assolir fins 8 metres d’altura.
En aquest últim riu, les marees anomenades fluvials, les aigües de la marea pugen fins 1500 km., i és
freqüent trobar-hi fins a 8 plenamars i baixamars simultanis, respectivament, en el curs del riu.
A la seva desembocadura és donen 4 plenamars diàries
Els mascarets del Ganges, dels rius de Xina i de l’Amazones són veritablement impressionants per les
seves forces antagòniques, entrant i sortint, en la seva presència.
L’enorme cabdal d’aigua que ha pujat per l’estuari durant la marea viva precedent no s’ha buidat en la mar
seguint la mateixa rapidesa de depressió de l’ona de la marea que s’ha allunyat amb el reflux, sinó que
s’escapa pel declivi de la seva conca.
Així succeeix que quan ja han transcorregut les 12 hores i 25 minuts que, s’ha presentat en la barra,
l’anterior ona de marea, el cabdal que està buidant-se és encara considerable en massa i intensitat,

trobant-se en la barra amb un front líquid que forma la nova ona de marea, que lluita per pujar cada
vegada més potentment.
On s’hi troben aquestes dues masses, una decreixent i l’altre creixent, es forma en la barra, afavorida pel
relleu del seu fons (generalment, el relleu de la barra presenta un escletxa, solc o conca submarina, que
s’estreny progressivament obstaculitzant l’ona de la marea), un típic enfilat de clots d’un baix fons, quina
alçada de la rompent depèn de cada lloc, que pot
aconseguir varis metres.
La massa decreixent resta submergida en les entranyes de l’ona nova, que conté aquest allau, sostinguda
i empesa per la irresistible ona de marea, fins que aquesta última trenqui al seu favor l’equilibri de
contenció, arrencant tenaç i amb vistositat, l’empenta que forma i posa en marxa ascendent l’ona
característica del mascaret amb la seva cresta redreçada i escumejant.
S’han registrat ones excepcional de 8 metres i velocitats de 12 nusos.
mascaró
Escultura o talla col·locada en el tallamar d'un vaixell de vela.
Figura decorativa, sovint policromada, que va a la part alta de la roda de proa, dessota el bauprès.
En l'antiguitat els bastiments ja duien imatges, que permetien de reconèixer llur país d'origen; és el cas de
la flor de lotus blanc de la popa de les naus egípcies, del cap de cavall vermell de la proa de les fenícies o
del coll de cigne de les romanes.
Els vaixells atenesos portaven la figura d'Atena, i els de Cartago, la d'Ammó; i, malgrat que la divinitat era
la mateixa per a totes les naus d'un mateix port, l'efígie que exhibia cada bastiment solia ésser concebuda
d'una manera diferent, per tal que permetés de distingir els uns dels altres.
El segle XVIII, en fer-se les proes més i més llançades i el bauprès més caigut, aparegué el mascaró de
proa pròpiament dit; esdevingué una necessitat obligada per tal d'aconseguir una continuació feliç de les
línies del vaixell.
El segle XIX, la concurrència de tres factors estètics determinà la bellesa dels mascarons vuitcentistes:
l'apogeu de l'arquitectura naval en la construcció de vaixells de fusta, la influència del romanticisme i la
idiosincràsia dels tallistes de ribera.
Els mascarons dels velers catalans del segle XIX solien representar reis moros, reines, sirenes, lleons,
àguiles, retrats. etc, i cal remarcar la gran quantitat de mascarons heràldics constituïts amb les armes de
Catalunya, de Mallorca o del port d'origen; els vaixells del Masnou, per exemple, duien tots l'escut del
paller i la masia.
Cal citar de entre els tallistes més famosos dels Països Catalans, Francesc Pascual i Granés, anomenat
(Ulls Menuts), autor de mascarons d'una gran bellesa, entre els quals es destaquen els que representen
imatges religioses.
mascaró de proa
El mascaró de proa és una figura decorativa generalment tallada en fusta i ornamentada o pintada segons
la jerarquia de l'embarcació que engalana.
El seu ús va ser molt generalitzat entre els segles XVI al XIX en els galions que van solcar els mars.
A poc a poc va ser desapareixent amb la irrupció dels vaixells d'acer de la Primera Guerra Mundial.
Tenia el doble objecte de decorar i servir com identificació a una societat marinera, en aquelles èpoques
no alfabetitzada en el seu conjunt.
mascle
Part de les xarxes de tremall que té el mallat molt estret.
mascle
La poa de bolina que passa pel guardacaps d’aquesta, tenint un dels seus fet ferm en el garrutxo de la
vela, mentre que pel guardacaps de l’altre passa la femella.
mascle
La dent o ressalt que es deixa a les peces per les cares que s’han d’encadellar amb unes altres.
mascle del codast
Peces de metall que van fixes a la pala del timó i que s'introdueixen en les femelles del codast.
mascles del timó
Perns de ferro fix a la cara de proa del timó i disposat en posició vertical que assenta i juga en la femella
del timó, formant la frontissa de gir d’aquest.

mascle movedís del timó
En aquest sistema, els mascles són reemplaçats amb perns que reuneixen les femelles o gòndols
corresponents del marc del timó i del codast.
mashwa
Mashwa sembla ésser denominació general de les embarcacions petites a tot el llarg de la costa de l'oceà
Índic.
Els grans "dhows" duen un "mashwa" a coberta com un bot de servei, i quest també per la pesca i
cabotatge a Zanzíbar, Bombai i Ceilan.
A la costa de Coromandel, el "mashwa" sembla un "pattamar" reduït.
D’un sol pal i aparellat amb una vela.
masqueta
Són les corbes que van col·locades horitzontalment, empernades sobre l'extrem de les primeres cintes,
que subjecten el tallamar contra la proa d'una i altra banda.
masqueta
Cadascuna de les peces rectes que a manera de braçals sortien de les amures dels xabecs i altres
embarcacions semblants per formar l'esperó.
masqueta
Peça de fusta, de forma triangular, que surt per fora de la roda de proa i per baix del batallola d’un xabec i
serveix per a posar-s’hi dempeus el mariner que ha de fer les maniobres del triquet.
masqueta
Peça corba que subjecta, per cada banda, la roda de proa o el tallamar a la part alta de l’amura del vaixells
de fusta.
masqueta
Cadascuna de les peces corbes que per les dues bandes subjecten horitzontalment el tallamar al buc per
la part superior.
masqueta
Peça que serveix d'ornamentació a la roda de proa d'un bergantí.
mass
En terminologia alemanya = Mesura de capacitat per a líquids amb un volum d'1,4147 litres.
massa
Segons una definició estrictament física, la massa representa el coeficient d’inèrcia d’un cos, és a dir, la
resistència que el cos oposa a les variacions del seu estat de moviment o de quietud,
De manera més immediata, la massa pot definir-se com la quantitat de matèria continguda en un cos.
No cal confondre aquesta amb el pes del propi cos, ja que aquest últim varia d’un lloc a altre de l’espai
segons el camp de gravetat en el qual es troba immers.
Per exemple el pes d’un cos en la Lluna és tot just 1/6 pel que fa al del mateix cos situat en la superfície
terrestre mentre la massa del propi cos roman idèntica en qualsevol lloc.
La massa és per tant una magnitud invariable, que no depèn de cap manera de la situació física en la qual
es troba el cos.
massa d'aigua
Un gran volum d'aigua que pot ser reconeguda per tenir un àrea d'origen comú.
Poden formar-se per interaccions entre aire i mar o, per barreja de dues o més cossos d'aigua.
Una massa d'aigua es caracteritza en un diagrama T-S per un grup de valors que poden unir-se en una
línia corba o recta.
Una vegada formades, les masses d'aigua s'enfonsen a una profunditat determinada segons la seva
densitat relativa a les aigües de més amunt i més baix d'elles en la columna vertical.
massa d'aire

Conjunt de partícules d'aire les trajectòries del qual i propietats físiques exhibeixen, en l'horitzontal, només
diferències petites i contínues.
La massa pot estendre's sobre àrees de diversos milions de quilòmetres quadrats i sobre espessors de
diversos quilòmetres.
massa d'aire
Els patrons de temps descrits abans són el resultat del moviment de grans cossos d'aire, anomenades
masses d'aire.
El concepte de massa d'aire va ser desenvolupat per un grup de meteoròlegs escandinaus a Noruega,
coneguda com l'Escola de Bergen, encapçalats per Vilhelm Bjerknes (1862 – 1951), entre els anys 1918 i
1923.
Una massa d'aire es defineix com un enorme cos d'aire, generalment de 1000 km o més i diversos km
d'espessor, que es caracteritza per tenir propietats físiques homogènies, en particular temperatura i
humitat, fins a una altura donada.
Les masses d'aire es produeixen sobre els continents o sobre els oceans, en tals regions l'aire adquireix
les propietats físiques de la superfície que té sota.
Aquestes regions es diuen fonts de masses d'aire.
Quan una massa d'aire es mou des de la seva regió d'origen, pot portar aquestes propietats a altres
costats, afectant a una gran porció d'un continent.
La uniformitat horitzontal d'una massa d'aire no és completa, ja que pot estendre's a través de 20º de
latitud o més i cobrir centenars de milers de quilòmetres quadrats, per la qual cosa s'haurien d'esperar
diferències de temperatura i humitat d'un punt a un altre.
Però aquestes diferències són petites en comparació de la magnitud del canvi que s'experimenta creuant
el límit d'una massa d'aire.
A causa que li pot prendre diversos dies a una massa d'aire passar per un àrea, la regió sota la seva
influència experimenta condicions de temps aproximadament constant, situació anomenada temps de
massa d'aire.
Cert que existeixen variacions diàries, però són molt diferents a aquestes en les masses d'aire adjacents.
Una massa d'aire perd estabilitat quan abandona la seva regió font, això implica un canvi de temperatura,
d'humitat i també de la seva estabilitat vertical.
Així per exemple, quan una masses d'aire es mou sobre una superfície mes calenta absorbeix calor per
sota, el resultat serà la generació de núvols i amb això ruixats, tempestes, calamarsa o tornados; per
contra si es mou sobre una zona freda, la massa d'aire allibera calor i generarà estabilitat, produint boires i
boirines.
Una massa d'aire es generaria o adquiriria les seves característiques de la regió font, de les superfícies
sobre les quals ha viatjat l'aire després d'abandonar la font i de l'edat i temps que ha emprat en el viatge.
La magnitud de les modificacions i la profunditat vertical a la qual s'han estès dependran del contrast amb
la superfície subjacent i de la durada de les influències modificadores.
massa d'aire àrtic
És una massa d'aire que s'origina al voltant del cercle polar Àrtic i es caracteritza per les seves baixes
temperatures.
El límit d'aquesta massa d'aire es defineix comunament com el Front Àrtic que, a diferència d'altres fronts,
posseeix una característica semi permanent i semi contínua.
massa d'aire àrtic i antàrtic
S'originen en la proximitat dels pols, sobre les aigües gelades de l'oceà Àrtic i els casquets de gel de
Grenlàndia i l’Antàrtica.
Es caracteritzen per les seves baixes temperatures i el seu feble contingut d'humitat, a conseqüència de la
qual cosa la nuvolositat és escassa i el risc de precipitacions molt reduït.
Són molt estables a causa de la forta inversió tèrmica que crea el fort refredament de les capes inferiors de
l'atmosfera i la subsidència de l'aire a les regions d'altes pressions.
Les invasions d'aire àrtic que a la fi d'hivern o començament de primavera afecten a Europa occidental se
in estabilitzen en el seu recorregut per l'oceà Atlàntic ocasionant forts nevades i descens anormal de les
temperatures.
massa d’aire càlid
Massa d’aire més calenta que aquella massa d’aire que reemplaça.
massa d'aire continental

Massa d'aire que té la seva regió d'origen en un àrea d'altes pressions sobre l'interior d'un continent i sol
tenir molt poca humitat.
Massa d'aire sec que s'origina sobre una zona extensa de terra ferma.
La hi designa amb la lletra C.
massa d'aire equatorial
En les latituds baixes els contrastos tèrmics són febles i la identificació de la massa d'aire no és tan
senzilla.
L'aire equatorial es caracteritza per tenir elevades temperatures, alt contingut en humitat i una elevada
inestabilitat.
Això possibilita el creixement de grans torres de núvols cúmuls i cumulonimbus, de les quals cauen pluges
intenses a causa de l'elevat contingut d'humitat absoluta que conté l'aire càlid.
massa d'aire estable
Massa d'aire en la qual preval l'estabilitat estàtica, condició que depèn dels gradients verticals de
temperatura.
Sinònim estabilitat atmosfèrica.
massa d’aire fred
Massa d’aire més freda que aquella massa d’aire que reemplaça.
massa d'aire inestable
Massa d'aire on es produeixen corrents ascendents d'aire i per tant núvols de gran desenvolupament
vertical que produeixen xàfecs i tempestes elèctriques.
massa d’aire marítim
Massa d’aire que està durant uns dies sobre una regió marítima on adquireix un grau d’humitat elevat.
Sol ser aire humit i pot ser fred o càlid.
massa d'aire polar
El concepte de massa d'aire va ser desenvolupat a Noruega per els meteoròlegs Bergeron i Bjerkness en
els anys 20 com a part de la seva teoria sobre el Front Polar.
Malgrat el seu nom, les regions font d'aquestes masses d'aire se situen en zones allunyades dels pols,
entre 50º i 70º de latitud.
Les masses continentals són fredes, seques i d'estratificació estable perquè es formen a les zones d'altes
pressions de l'interior d'Àsia Central i Canadà.
No existeixen deus en l'hemisferi Sud a causa del domini de l'oceà en aquestes latituds.
Quan es desplacen al Sud, sobre regions terrestres més càlides, augmenten la seva temperatura i se in
estabilitzen, donant lloc a la formació de cúmuls però sense aportació de precipitació.
Per contra, quan es desplacen sobre superfícies oceàniques l'aire inicialment sec es pot convertir en
tropical marítim formant bancs de boira o núvols estratiformes (amb plugims associats).
Sobre zones més càlides poden desenvolupar-se sistemes turmentosos.
massa d'aire polar de retorn
Massa d'aire polar que retorna a latituds mes altes, per exemple, en la part davantera d'una pressió o en la
part del darrere d'un anticicló.
massa d'aire tropical
Les seves deus són les cèl·lules oceàniques i continentals d'altes pressions en les latituds tropicals.
L'aire sec procedeix de les extenses àrees desèrtiques que crea la subsidència anticiclònica i és sec,
estable i càlid.
A l'estiu, la intensa calor que desprèn el sòl causa remolins i tempestes de sorra (Sàhara, Austràlia).
L'aire tropical marítim és molt humit. Propicia la formació de boires
d’advecció, associades a núvols estratiformes de poca altitud i pluges febles.
massa hidrodinàmica
És el pes o massa d'aigua que envolta al buc de l'embarcació.
massa magnètica
Vegi’s pol magnètic.

massa òptica de l'aire
Mesura de la longitud del trajecte recorregut en l'atmosfera fins al nivell del mar, per raigs de llum d'un
astre, expressat amb referència a la longitud de la trajectòria vertical.
massamorro
Engrunes del bescuit amb què era confeccionada una sopa per a la xurma de les galeres.
massatge cardíac extern
Practica terapèutica efectuada en cas d’aturada cardíaca, consistent a fer massatge al cor exercint pressió
amb el palmell de la ma damunt l’estern.
masses d'aire
Es denomina massa d'aire a extenses regions horitzontals de l'atmosfera en les quals les propietats
termodinàmiques (T i humitat) tenen valors més o menys homogenis.
Una vegada formades, les masses d'aire es traslladen fora de les seves regions d'origen, obeint a les lleis
de circulació general, i en fer-ho, les seves propietats canvien en discórrer per altres regions.
Es classifiquen seguint dos criteris, un de geogràfic i un altre termodinàmic.
En el primer cas, i segons la situació de les seves regions de formació es distingeix: aire àrtic (A), aire
polar (P), aire tropical (T) i aire equatorial (I). I se subdivideixen en marítimes (m) o continentals (c).
El segon criteri permet identificar les masses d'aire quan abandonen la seva regió.
Es distingeixen: masses fredes (k), la T de la qual és inferior a la del sòl sobre el qual circulen, i masses
càlides (w), de T superior.
El que una massa sigui freda o càlida complementa a la classificació geogràfica en els casos d'aire polar i
tropical quan abandonen les seves regions d'origen, així pot parlar-se d'aire tropical marítim fred (mTk),
d'aire polar continental càlid (cPw), etc.
Les característiques d'una massa d'aire defineixen el que es diu el temps de massa d'aire, les dels seus
límits o fronteres defineixen el temps frontal.
Les dues propietats més importants d'una massa d'aire són la seva distribució vertical de T i el seu
contingut en humitat.
Les masses d'aire fred es caracteritzen per la seva inestabilitat, ja que al circular estaran en contacte amb
superfícies més calentes, la qual cosa provoca inestabilitat.
De forma inversa, l'aire càlid es caracteritza per la seva estabilitat.
Quan una massa d'aire es trasllada fora de la seva regió mare experimenta un cicle evolutiu modificant les
seves propietats en circular per diferents regions.
En aquest cicle evolutiu intervé:
• El camí recorregut per la massa, que influeix en la seva actual temperatura i grau d'humitat.
• L'edat de la massa, és a dir el temps que porta allunyada de la seva regió d'origen.
El temps pot arribar a emmascarar les propietats originals d'una massa d'aire envellida.
massilla
Compost de cal i oli utilitzat per cobrir les costures del costat, caps dels claus i perns, etc.
També conegut com màstic.
massilla
També hi ha un compost fet amb una barreja d'estopa picada, sèu i greix, utilitzada pel fons exterior del
caixons de dic o grada.
massillar
Tapar amb màstic les costures, els forats i coments de la barca després d'estar ja calafatejada, així com
els caps dels seus claus i perns.
Feina que constitueix com l'acabament del calafatejat d'una embarcació.
massís
Gran massa muntanyenca, massa central d'una MUNTANYA, part compacta i més o menys independent
d'una cadena de muntanyes.
massís
Peça que serveix per massissar o reomplir un buit de forma que quedi sòlid.

massís
Massa de fusta situada a popa i a continuació del quillot, que suporta el tinter inferior del timó.
massís
Conjunt d’altures del relleu que presenten un caràcter muntanyenc unitari, sense alineació al llarg d’un eix,
però amb límits clarament definits.
massís
Peces extremes deIs jaients.
massís
Cadascuna de les peces amb que es reomplen les clares entre quadernes, des dels caps dels genolls cap
ensota.
massís
Antigament barraganet, en la seva accepció de peça que s'introdueix entre els lligaments del costat de
l'embarcació que te clares, per donar-l'hi més fortalesa i assentar-hi bé les posts.
massís d'escobenc
Peça de fusta de cants arrodonits i que col·locada en els escobenc del vaixell serveix per a reduir el frec
dels caps i per tant evitar el seu desgast.
massís d'escotera
Peça de fusta de cants arrodonits i que col·locada en les escoteres o altres llocs del vaixell serveix per a
reduir el frec dels caps i per tant evitar el seu desgast.
massís de gel
Acumulació variable de gel tancat o molt tancat cobrint centenars de quilòmetres quadrats que és oposada
en la mateixa regió cada estiu.
massís de muntanyes submarines
Conjunt de muntanyes submarines poc separades entre si, i no alineades.
massís de popa
Conjunt de peces de fusta que constitueixen la part superior d'un vaixell de fusta; les seves parts
principals.
massís de proa
Conjunt de peces de fusta que constitueixen la part anterior d'un vaixell de fusta; les seves parts principals.
massissar
Emplenar un buit existent entre els baus, per a formar la batallola, o entre qualssevol altres elements de
l’estructura del vaixell.
massissar les quadernes
Emplenar els buits entre elles amb altres taulons corbs de la figura que donin les vàgares.
massissos del fins
Peces extremes dels dormits.
mastegament d’un cap
Fregament que es fa en un cap per qualsevol causa.
mastegar-ne un cap
Fregar-se un cap, és a dir, fer-se en ell una fregada per qualsevol causa.
masteler
Els mastelers són grans pals, rectes i verticals, clavats perpendicularment en la coberta i el cos del vaixell,
i que suporten el pes de la major part de l’aparell.
Com és natural, les naus de major grandària tendeixen a posseir un major nombre de mastelers.

Estan subjectes mitjançant eixàrcies mortes als laterals del vaixell, el que augmenta la seva estabilitat i la
seva capacitat per a suportar esforços laterals.
Quan es van construir mastelers addicionals, van anar rebent els següents noms pal trinquet, pal de
mitjana.
masteler
Pal menor que va sobre els pals mascles i serveix per a sostenir les gàbies i gonetes.
masteler
Estructura d'altura considerable, del tipus d'una torre de televisió, sobre la qual s'han muntat sensors
meteorològics per a observar el comportament de les variables atmosfèriques en les capes baixes de
l'atmosfera.
masteler anemomètric
Dispositiu per a suportar els penells i anemòmetres, torre anemomètrica amb la finalitat mesurar la
velocitat del vent a una altura requerida.
Sinònim torre anemomètrica.
masteler d’antena
Asta llarga o construcció vertical que serveix de suport a una antena.
masteler d’escandalosa
Masteler que porta la dita vela.
masteler d’estiu
En la Marina Mercant, el masteler més llarg que el masteler d’hivern i en el qual es deixen anar el goneta i
sobregoneta.
masteler d’hivern
En la Marina Mercant, masteler més curt que el masteler d’estiu i en el qual es deixa anar la goneta
només.
masteler d’una balisa
Pal usat com balisa.
masteler de gàbia
Qualificatiu del masteler i de la verga on es desplega la vela del mateix nom.
Aquest pal va immediatament damunt d'un pal mascle.
Està format d'una sola peça de fusta o de planxes buides de ferro o d'acer.
masteler de galop
Masteler del pal major que esta adherit al pal mascle d’aquest mateix nom.
No porta vergues, ni masteler de goneta separat.
masteler de goneta
Cadascuna de les perxes o pals menors que van sobre els mastelers en certs vaixells de vela i que
serveixen per sostenir les gonetes, prenent el nom corresponent a la seva vela o verga.
Els mastelerets, anomenats mastelers de goneta, són rodons des de la creu fins l'encapelladura.
D'aquesta surt el segon cos o masteler de sobre, rodó fins la galeta.
El peu és quadrat, té un ull per la falca i damunt una caixera per l'andarivell, practicada des de la part de
babord a proa, a la d'estribord a popa, amb canal per encaixar-hi l'andarivell sense mossegar-se entre els
baus.
L'espiga duu caixera per l'ostaga de la verga de goneta; a més a més al pal major n'hi ha una altre sobre
l'encapelladura, destinada a la drissa de l'estai de goneta major; un anell o rotllana sobre l'encapelladura fa
l'ofici de coixí i priva el fregament de l'eixàrcia; en una altre caixera sota la galeta, és per on hi treballa de
drissa de sobregoneta.
Com en els mastelers, els peus dels mastelerets duen un canal en sentit contrari a la rotllana de l'andarivell
amb la finalitat de passar-hi el baticul quan es vol dur-lo a la falca.
masteler de sobremitjana

Sinònim masteler del pal de mitjana.
masteler de trinquet
El pal inserit en la part superior del pal trinquet d'una pollacra goleta.
S'hi insereix la verga de goneta.
masteler de velatxo
El pal que hi ha entre el pal trinquet i el masteler de goneta, en els quals va inserit, d'un bergantí rodó.
S'hi insereixen dues vergues.
Sinònim masteler del pal trinquet.
masteler de ventilació d’un petrolier
El masteler de ventilació és la connexió del tanc amb l'atmosfera.
Pot haver-hi un masteler per tanc o una vàlvula per tanc que comuniqui aquests amb el masteler de
ventilació, si el tanc està buit i es vol fer alguna operació o si el tanc està ple de gas inert i es vol omplir
d'aire.
El masteler ha d'estar a un mínim d'altura sobre la coberta així com a una distància raonable dels espais
habitats del vaixell.
La reglamentació exigeix que el gas surti al doble de velocitat de la de possible propagació d'una flama, al
voltant de 30 m/s.
Això és a causa que en certes operacions es venteja gas barrejat amb vapors d'hidrocarbur.
Perquè es compleixi la normativa les vàlvules que comuniquen el tanc amb el masteler són vàlvules d'alta
velocitat.
masteler enter
Masteler en una sola peça inclou el de goneta i sobregoneta.
masteler enter stänge
Quan el masteler de gàbia i el de goneta formen una sola peça, és el que els alemanys en diuen "Stänge".
masteler major
Pal inserit en la part superior del pal major d’una pollacra goleta.
masteler telescòpic
Masteler retràctil i que per mitjà d’un aparell amb guardis de cable se li pot fer descendir al llarg del pal
mascle de manera que els
caps d’ambdós quedin a igual altura, ho duen els vaixells i embarcacions fluvials per a passar per sota de
ponts.
mastelers
Pals menors que es guinden en la prolongació dels pals majors.
masteleret
Son les perxes o pals que van per damunt dels mastelers en certs vaixells de vela, que serveixen per
sostenir les gonetes, prenen el nom que correspon a la seva vela o verga.
Els mastelerets, anomenats també mastelers de goneta, són rodons des de la creu a l'encapelladura,
d'aquesta surt el segon cos o masteler de sobre, enter i també rodó, fins a dalt de la galeta.
masteleret
Part superior d’un pal de tres peces a les grans naus de vela, que va fixada damunt del masteler en
fragates, bricbarques i bergantins.
masteleret de perroquet
Vegi’s masteleret del pal de mitjana.
masteleret de proa
Vegi’s masteleret del pal trinquet.
masteleret d'un sosobre
Solament el porten alguns vaixells.

Hi han vegades que el formen un de sol amb el masteleret de sobre i el masteler de goneta, altres amb el
masteleret de sobre i per separat el de goneta.
masteleret escorredor
Vegi’s bordó escorredor
masteleret major
Vegi’s masteleret del pal major.
màstic
Pasta composta de diversos ingredients (com Mini, Blanquet. i oli de llinosa) que serveix per a cloure els
junts d’algun recipient, barca, etc. i par igualar-ne la superfície.
màstic
També hi ha un compost fet amb una barreja d'estopa picada, sèu i greix, utilitzada pel fons exterior del
caixons de dic o grada.
mat's receipt
Expressió anglesa que significa que: És un document signat pel capità del vaixell justificant recepció de la
mercaderia a bord.
Sobre la base d'aquest document, les navilieres estenen el BL.
mata
Esbart de peixos d’una mateixa espècie que neden molt junts.
mata de peix
La multitud de peixos que neden junts.
matacà
Pedra rodona de la grandària d’un puny.
matacabra
Calamarsa menuda (Rosselló, Maestrat, Val.).
matador
Xarxa de filat molt gruixut i resistent, situada en el fons del gànguil de l’almadrava, per a poder resistir
l’empenta deIs peixos molt grossos i de molta força.
matafió
Vegi’s botafió
matafionar
Sinònim badafionar.
matalasset
Matalàs prim i estret que es posa en les lliteres de les cabines o cois.
matalot
Nom que se li dóna al vaixell que antecedeix i al que segueix immediatament a un altre en una línia o
columna.
matamar
Contraforts adossats a les cases per a combatre les envestides de la mar.
matamon
Vent del nord-oest (València, Pego).
mataquirro
Calamarsa petita (Maestrat).

mata-soldats
Sobrenom que antigament es donava a la vela d’estai de mitjana.
mat's receipt
En terminologia anglesa = Rebut del pilot. Rebut de la mercaderia a embarcar que el consignatari del
vaixell, tècnicament el Capità o Primer oficial, dóna en embarcar quan aquest el lliurament al costat del
buc, com així s'entén en la pràctica.
En el mateix han de fer-se constar les reserves que es consideri oportú fer i que, amb els altres dades,
serviran per formalitzar el coneixement d'embarcament i lliurar-ho a qui figuri com a titular d'aquest rebut,
pel qual haurà de ser canviat.
El rebut de pilot no és document negociable ni titulo de propietat de la mercaderia.
Abreujat BL
mat's receipt
És un document signat pel capità del vaixell justificant recepció de la mercaderia a bord.
Sobre la base d'aquest document, les navilieres estenen el BL.
matèria
Categoria de totes les partícules fermions, com oposades a les antipartícules; pot referir-se tant a la
matèria com a la antimatèria.
matèria primera
Matèria no transformada, utilitzada per a la producció d'un bé.
Els processos productius alteren la seva estructura original.
matèria degenerada
Gas en el qual els electrons lliures (o els neutrons lliures) estan en l'estat de màxima densitat permès per
les lleis de la mecànica quàntica.
La densitat és extraordinàriament alta (una tona per centímetre cúbic per a un gas d'electrons degenerats i
mil milions de tones per centímetres cúbics per a un gas de neutrons degenerats).
La pressió en un gas degenerat no depèn de la temperatura sinó només de la seva densitat.
Un gas degenerat d'electrons subministra la pressió necessària per a sostenir una nana blanca contra el
col·lapse gravitacional; un gas degenerat de neutrons suporta a una estrella de neutrons.
matèria interestel·lar
Conjunt dels materials extremadament difosos (gasos feblement ionitzats i pols) que existeixen en l'espai
situat entre les estrelles d'una galàxia i la massa total de la qual és una fracció no menyspreable de la de la
galàxia.
matèria fosca
Existeix gran quantitat de matèria en l'univers que exerceix força gravitacional sobre els cossos visibles
però que no emet ni absorbeix llum.
La matèria fosca forma aproximadament el 90% de la massa de l'univers.
La matèria fosca amb una menor velocitat aleatòria i que es concentra fàcilment per la gravetat es
denomina matèria fosca freda.
La matèria fosca calenta posseeix una major velocitat aleatòria i, per tant, és capaç de resistir les
irregularitats gravitacionals.
Els models recents que expliquen ell disseny observat de l'aglomeració galàctica poden, en part,
caracteritzar-se per si invoquen la matèria fosca freda o la matèria fosca calenta.
No se sap que està composta la matèria fosca (no disposem d'evidència directes de si és freda o calenta).
material continental
Conjunt de sorra, còdols i, en general, de matèries que hi ha a la mar procedents de terra ferma.
material d'estiba
El qual s'empra per a un dunnatge adequat i per a protecció i condicionament o estiba de la càrrega a bord
de qualsevol mitjà de transport.
material de dragatge
Fang, sorra, llim o altre material sedimentari obtingut del fons d’un canal o port mitjançant dragatge.

material de senyalització
Elements que s'utilitzen per a comunicar-se o cridar l'atenció.
material flotant
Qualsevol element o estri auxiliar situat flotant a les aigües d’un port.
material de veles de teixit o plàstic
Hi han el següents teixits i preparats:
Vitre, llenç, lona, loneta, cotonia, bes o bessos, bri, brinet, filet, mantalona, niló, raió, orló, palomar (fil),
ordit, trama.
matèria primera
Insumo, element o material necessari en la indústria o artesania per fabricar un producte intermedi o
elaborar un ben final.
Des del punt de vista duaner és tota substància, element o matèria necessària per obtenir un producte,
sempre que ells es trobin incorporats o continguts total o parcialment en el producte final.
S'entendrà també per matèria primera, a aquells elements, substàncies o matèries que es consumen o
intervinguin en el procés de manufacturat o serveixin per conservar el producte final, tals com a detergents,
reactius, catalitzadors, preservadors, etc.
Prèvia classificació per la Duana, es consideressin també com a matèria primera els útils de recanvi que
es consumen o utilitzin en l'obtenció dels productes que s'exportin, igual que les etiquetes, envasos i altres
articles necessaris per a la seva conservació i transport.
matèria radiació
La correcta aplicació de la termodinàmica al conjunt de l'univers, es converteix, una vegada compresa, en
un poderós instrument conceptual i de càlcul.
Aplicant aquest enfocament termodinàmic a l'univers tal com apareix avui, els físics no fan sinó considerar
tot quant hi ha en l'univers, com un gas que ho omplís tot.
Aquest gas està compost per dos elements importants.
El primer element és la matèria: les galàxies, les estrelles i tota la matèria fosca invisible (bàsicament un
“gas” d'objectes de gran massa que no es mou molt).
Aquest gas de matèria és “fred” (té temperatura zero) perquè la temperatura ens indica l'energia mitja del
moviment aleatori.
material d'estiba
El que s'empra per un dunnatge adequat i per a protecció i condicionament o estiba de la càrrega a bord
de qualsevol mitjà de transport.
material de consum
Mercaderies l'elaboració de les quals s'ha realitzat sense terminacions especials, d'aquesta manera el seu
ús és múltiple, i la seva aplicació per parts no deteriora les seves característiques essencials (Ej: filferro en
rotllos, canonades, mànegues, pintures, ferro en barres, teles, etc.).
material rodant
Cotxes de càrrega/passatgers obtinguts pels portadors de carril, mega busos, camions i els remolcs
posseïts pels portadors de motor.
material utilitzats en la confecció dels caps
Poliamida, polièster, polipropilens, polietilè, aramida, fibres naturals.
materials semielaborats
Béns industrials que s'incorporen el producte acabat i que han estat sotmesos a major elaboració que les
matèries primeres però que àdhuc no estan en el seu estat acabat final.
matèries perilloses
Són totes aquelles capaces de causar dany a les persones, a unes altres de la seva proximitat o al mitjà de
transport, per si mateixes o per interacció amb les altres.
Sempre que constitueixin objecte de tràfic internacional o mercaderies perilloses i se sotmetin a les
disposicions que regeixen dit tràfic quant a les de tal condició.

matèries tèxtils
Totes aquelles les fibres de les quals poden ser filades i teixides.
El seu origen és mineral, vegetal o animal, o bé són sintètiques i artificials.
Són objecte de tràfic internacional d'importància en les seves innombrables espècies, les més voluminoses
de les quals són: d'origen mineral, amiant, fibra incombustible procedent de certes roques, susceptible de
filatura i altres manufactures com a trenes, teixits, feltres, etc.
Les matèries d'origen vegetal, filats senzills, torts o cablejats; teixits d'aquests materials; desaprofitaments,
esborres, draps, entenimentades, deixalles, etc., poden adoptar aquestes formes i a més ser
comercialitzades en brut o crues.
Les mes importants són l’abacà; cotó; cànem; coco; cuir; espart o albardén; formio; ixtle; lli; ramio;
ginestes; sisal o henequín; jute i kenaf.
Els tèxtils d'origen animal han de considerar-ne en les mateixes formes.
La seda és la de major valor unitari, junta amb les fibres incloses en el concepte de pèls fins, com són els
de alpaca, camell, cashmere, conill d'Angora; flama; mohair; vicuéa i yack.
Les altre so la llana i els pèls ordinaris.
Les matèries tèxtils sintètiques són les fibres de poliamida, de polièster i les fibres acríliques.
Els tèxtils artificials són de raió viscosa, cupra, acetat, tricetat i altre.
Al costat d'aquests poden esmentar-ne els filats de paper i els tèxtils metàl·lics i metal·litzats, filats o no
amb fibres ordinàries.
Generalment es transporten en bales o fardells i alguns productes com els de seda i pèls fins, i els
metal·litzats, en caixes i, on és possible, en contenidors.
El factor d'estiba de les matèries tèxtils vària d'acord amb la seva classe i, si escau, amb la pressió
d'empacat.
Per exemple, el cotó d'EUA en bales d'una mitjana de 500 lliures s'estiba en 120 a 130 peus cúbics per
tona llarga.
La llana d'Austràlia, de 280 a 400 lliures, 140 a 240 peus cúbics la tona, en estiba ordinària, quan és el
cas, ha d'evitar-ne que les bales puguin comptar amb la humitat, la seva mes freqüent causa de danys.
mateva
Nom de l’estel Sírius, anomenat també estel de sant Mateu.
Mathiesen
Vegi’s estructures Mathiesen.
mati
Espai de temps comprès entre la primera claror del sol i el migdia.
matí
Començament del dia.
matí fi
Climatològicament, matí sense problemes per anar a la mar.
matinada
Començament del dia, espai de temps comprès entre mitjanit i la sortida del sol.
matinada
Espai de temps comprès des que avaren els pescadors, abans de fer-se dia, fins que treuen després
d’haver sortit el sol.
matinal
Relatiu o pertanyent al matí o a la matinada, que té lloc a les primeres hores del dia.
matinejar
Vegi’s matinar.
matre
Posar a bord l’art, a fi de poder calar-lo.

matrícula
Registre oficial de l'estat de totes les embarcacions, mariners, tripulants i pescadors, en el qual consten els
amos, les classes, les dimensions, etc., de les naus mercants de llur demarcació.
Així es diu que una embarcació és de tal matrícula de tal ciutat, referint-se al lloc on està inscrita
oficialment.
matrícula de mar
Conjunt que formen en ella els matriculats els quals per aquest fet, al pas que entren al gaudi de tots els
beneficis o utilitats de la indústria de mar, queden subjectes i obligats a concórrer al servei dels vaixells de
guerra.
matrícula de mar
Allistament de mariners i altres classes de gent de mar que s’organitza a cada província marítima, és un
tràmit imprescindible per a poder navegar com a professional.
matrícula de vaixells
L'Indicatiu de matrícula d'una embarcació és el conjunt alfanumèric que individualitza a cada vaixell dels
altres, sent, per tant, únic.
Habitualment va pintat o fixat en ambdues amures de l'embarcació, de manera que la seva grandària i
color siguin adequats, en relació amb les dimensions i colors del buc o embarcació, perquè pugui ser
fàcilment identificat en la mar.
En general les matrícules consten de lletres o nombres que fan referència al port d'origen de l'embarcació,
seguits d'un nombre que la individualitza.
A més és habitual que incloguin un nombre o lletra que designa l'activitat o tipus de vaixell.
Inscripció que mitjançant seient iniciant foli s'ha de realitzar de tota embarcació espanyola en l'oportuna
Llista del Registre de Matrícula de vaixells del Districte Marítim corresponent.
Disposa l'article 2 del R. Decret 1027/1989, de 28 de juliol, que «per a estar emparats per la legislació
espanyola, acollits als drets que aquesta concedeix i arborar la bandera espanyola, els vaixells,
embarcacions i artefactes navals haurien d'estar matriculats en un dels Registres de Matrícula de vaixells
de les prefectures provincials de Marina Mercant».
Es pot distingir entre una matrícula provisional que es practica en el foli que correspongui de la llista
novena, una vegada concedida l'autorització de construcció sol·licitada a l'Administració per la drassana
constructor, en el qual es faran constar, a més del nom provisional, característiques del vaixell i dades
sobre la seva construcció, quantes vicissituds, gravàmens i altres circumstàncies ocorrin durant el
desenvolupament de la mateixa, i una matrícula definitiva que es practicarà una vegada construït el vaixell
o autoritzada la importació quan es tracti de vaixells de procedència estrangera, i en tot cas quan es trobi
unida a l'expedient tota la documentació necessària, mitjançant la seva inscripció en el foli individualitzat
de la llista que correspongui a l'activitat que va a desenvolupar el vaixell.
En el assentament de matriculació definitiva es faran constar el nom, propietari i característiques del
vaixell, i a continuació les alteracions posteriors que sofreixi quant a grans carenes, modificacions que
variïn la seva estructura, canvis de domini i gravàmens.
L'última anotació en el seient de matrícula del vaixell serà, conforme disposa l'article 21 del R. Decret citat,
la de la seva baixa.
El RD 1.207/1989, de 28 de juliol, es troba actualment en període de revisió i d'adaptació al disposat en
l'art. 75, sobre Registre de Vaixells i Empreses Navilieres, i en la Disp. Addicional 15.ª, reguladora del
Registre Especial de Vaixells i Empreses Navilieres, ambdós de la Llei 27/92, de 26 de novembre, del
Ports de l'Estat i de la Marina Mercant
matricular
Inscriure les embarcacions mercants en el registre de la comandància de port.
matricular
En la seva accepció comuna s’aplica a l’acció d’admetre i inscriure en les matrícules de mar a qualsevol
que ho pretén amb les circumstàncies que pel seu ordenança particular es requereixen.
matriculat
Qualsevol dels individus inscrits en una matrícula de mar.
maturity
En terminologia anglesa = Venciment.

matussera
Referit a una embarcació, significa pesant i de difícil remenar, en la mar i en terra.
matutí
Relatiu al matí.
matutinal
Vegi’s matinal.
matxatejar
Cabotejar un vaixell, navegant poc, a causa de la mar grossa de proa que s’oposa al seu caminar.
matxet
Arma, a manera d'espasa, curta, ampla i amb fil per un sol costat.
matxina
Grua potent que serveix en ports i drassanes per a arborar vaixells i per a carregar i descarregar grans
pesos.
matxina
Molinet, torn horitzontal posat a proa dels vaixells per a llevar les àncores.
matxina
Màquina que serveix per a clavar estaques en el mar i en els rius, mitjançant una maça que s’alça i es
deixa caure damunt la cabota de l’estaca
maüix
Ferro de calafat que s’usa per treure l’estopa vella del coments o les costures del folre del vaixells de fusta.
Serveix per a treure l'estopa empresonada entre els coments del les taules del folre dels bastiments.
maüix
El ferro més petit i estret de tots els que usa el calafat.
maullar
Cap fermat a les empunyadures de les veles quadres altes, emprat per fer llur maniobra.
maunió
Reunió de pedres que es cala al costat d’un àncora per a donar a aquesta més força o resistència.
maunió
Cap gruixut d’espart amb una o algunes pedres lligades en el seu extrem, que fa l’ofici d’un àncora per a
assegurar amb tota fermesa les almadraves.
Maury, Matthew Fontaine
Matthew Fontaine Maury (14 de gener de 1806 – 1 de febrer de 1873) va ser un marí i oceanògraf nordamericà.
Va néixer en Fredericksburg, Estat de Virgínia, en 1806.
Era un fill d'un granger, i des de molt jove va voler emular la carrera naval del seu germà, el tinent John
Minor Maury, que com a oficial de la Marina nord-americana, va morir de febre groga, després de
combatre la pirateria.
Com a resultat de la dolorosa mort del seu germà John, el pare de Matthew li va prohibir incorporar-se a la
Marina.
Malgrat això, Maury va aconseguir assistir a l'Acadèmia de West Point, i obtenir el seu nomenament com a
oficial de la Marina, a l'edat de 19.
Maury es va unir a l'Armada com guardiamarina a bord de la fragata de “Brandywine”, que portava el
marquès de la Fayette a França.
Gairebé immediatament, va començar a estudiar els mars i els mètodes de registre de la navegació.
Quan tenia vint-i-quatre anys, ja havia donat la volta al món.
En 1839 va quedar coix a causa d'un accident de diligència i va ser obligat a retirar-se del servei actiu.

Va ser destinat al que podia ser un lloc poc exigent, superintendent del Dipòsit de cartes marítimes i
instrumental.
Es va dedicar a això amb energia incansable i, particularment, a l'estudi de vents i corrents.
Per ajudar a recopilar dades, va dissenyar diaris de navegació impresos especials que va distribuir als
capitans dels vaixells.
Els estudis realitzats a través de les cartes de navegació van permetre una classificació de les travessies i
conèixer de forma empírica les rutes més favorables, entre les efectuades, per traslladar-se des d'un punt
a un altre, d'aquesta manera la travessia des de Nova York a Califòrnia que tenia una durada mitjà de cent
vuitanta dies, amb l’assessorament de Maury va ser reduïda fins a cent dies, la travessia des d'Anglaterra
fins a Austràlia durava al voltant de cent vint-i-cinc dies d'anada i uns altres tant de tornada, Mauri va
proposar el viatge d'anada travessant el cap de Bona Esperança i el retorn pel Cap de Forns, aconseguint
reduir-ho a cent trenta dies el conjunt.
Maury estava convençut que l'estudi dels oceans no podia avançar sense la cooperació de les nacions
marítimes.
Com a resultat dels seus esforços, es va celebrar en 1853 una conferència internacional a Brussel·les, en
la qual els governs es van mostrar d'acord per adoptar un sistema estandarditzat d'anotacions clàstiques.
En 1855 va publicar el primer llibre de text mundial sobre l'Oceanografia, Geografia física del mar.
Quan va esclatar la Guerra Civil Nord-americana en 1863, va ser nomenat director de la defensa costanera
de la confederació.
Després de la derrota de la Confederació, va haver d'exiliar-se, primer a Mèxic i després a Anglaterra.
En 1868 va tornar i Estats Units com a professor de física del Institut Militar de Virgínia, on va passar els
últims cinc anys de la seva vida.
En 1930, la seva creació de la ciència de l'oceanografia va ser reconeguda en ser triat per al Saló de la
fama dels grans Nord-americans.
mautòfon
Sirena que tan servir les estacions costaneres i els vaixells far quan hi ha boira.
maxellàs
Peça que en nombre de quatre al menys sostenia la ramblada en les galeres.
màxim d'ascensió d’un astre
Cercle màxim que passa pels pols de l'esfera celeste, propi del sistema de coordenades uranogràfiques
equatorials.
màxim de velocitat de corrent en doll
Velocitat màxima local del vent dintre d'un corrent en doll.
màxim solar
Temps quan el cercle solar arriba a el seu punt més alt, definit pel valor regular del nombre de les taques
solars en 12 mesos.
màxima eslora
Distància longitudinal entre els punts més sortints de la proa i la popa.
màxima viva equinoccial
Fa referència a la marea quan la Lluna i el Sol es troben en la mateixa línia amb la Terra, en la direcció de
la línia de equinoccis.
màxims d’un estel
Els temps que una estrella variable arriba a la seva lluentor màxim.
maximinum price
En terminologia anglesa = fluctuation
Vegeu Price Limit.
maximun and minimum tariffs
En terminologia anglesa = Aranzels màxims i mínims.
Aquests impliquen l'establiment de dos aranzels, més o menys; un amb les taxes màximes i un altre amb
les taxes mínimes, dels articles de llista aranzelària.

Les taxes de tots dos aranzels poden ser idèntiques per a alguns articles.
Algunes vegades la taxa mínima aquesta subdividida per a algunes categories del bé, mentre que la
màxima no ho està i viceversa.
Generalment, la major especialització de taxes en una columna es deu al desig d'una discriminació
minuciosa, per part del Govern.
maxwell
Unitat electromagnètica de flux en el sistema C.G.S. = 10-8 weber.
Maxwell (símbol: Mx), és la unitat usada en el CGS per mesurar el flux magnètic.
La unitat va ser anomenada anteriorment line.
El nom de la unitat honra a James Clerk Maxwell, qui va presentar la teoria unificada de
l'electromagnetisme; va ser establerta pel IEC en 1930.
1 maxwell = 1 gauss × cm 2 = 10 −8 weber
En un camp magnètic d'un gauss de mesura, un maxwell és el total del flux al voltant de la superfície en un
àrea d'un centímetre quadrat perpendicular al camp.
El seu equivalent en el Sistema Internacional és el weber.
mayday
Mayday és un codi d'emergència utilitzat internacionalment com crida d'auxili, derivat del francès m'aider
(que es tradueix com "ajudin-me").
És utilitzada com crida de socors en molts àmbits, tals com la marina mercant, les forces policials, l'aviació,
les brigades i les organitzacions de transport.
La trucada feta tres vegades (mayday, mayday, mayday...) significa perill imminent, per exemple risc de
perdre la vida.
L'Article 32 del Reglament de Radiocomunicacions de la Unió Internacional de Telecomunicacions diu en
tots els idiomes, en els nombres 32.13BA i 32.47, que MAYDAY s'ha de pronunciar com l'expressió
francesa «m'aider» en espanyol «medé».
mb
Abreviatura de Mil·libar, pressió equivalència a 0,75004 mil·límetres de mercuri.
Mc/s
Megaciclo per segon.
MCCA
Mercat Comú Centreamericà.
Format per Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures i Nicaragua
mde
Vegi’s model digital d’elevació.
mdt
Vegi’s model digital del terreny.
ME
Abreviatura de Mache-Einheit.
Vegeu aquest terme.
meandre
Sinuositat o curs sinuós.
meandre
Desviació de la trajectòria de flux d'un corrent.
meandre
Un meandre és una corba d’un riu.
Es crea per l’acció normal d’un corrent madur al serpentejar per una plana al·luvial.
El riu diposita sediments en la part interior del meandre, on el corrent és més lenta.
En la corba exterior, on el corrent és més fort, les ribes del riu s’erosionen.

Amb el temps, el meandre forma una corba tan llarga que el riu la talla i abandona per a seguir el camí
més curt; quan ocorre s’origina un meandre abandonat o llac de meandre.
meandre abandonat
La corba que descriu un riu es denomina meandre i quan queda separat del mateix constitueix un meandre
abandonat, llac de meandre.
mecànic
Home que, a part de fer l’ofici de pescador com els altres, s’encarrega de dur el motor.
mecànic major naval
Persona autoritzada per exercir la prefectura de màquines de vaixells civils fins a 3000 KW.
Exercir d'oficial de màquines de vaixells civils, superant certes condicions d'experiència professional.
Requisits:
• Posseir el títol acadèmic de Tècnic Superior en Supervisió i Control de Màquines i Instal·lacions del
vaixell,
• Haver complert 20 anys d'edat i superar el reconeixement mèdic realitzat pel ISM,
• Haver realitzat 12 mesos d'embarcament en vaixells civils, complint les condicions reglamentàries.
Per a exercir d'oficial de màquines en vaixells mercants superiors a 3000 KW, es requereix a més, haver
complert 12 mesos d'embarcament com oficial de màquines en vaixells entre 500 i 3000 KW.
Per a exercir la prefectura de màquines en vaixells mercants superiors a 3000 KW, es requereix a més,
haver complert 24 mesos d'embarcament com oficial de màquines.
mecànic naval
Persona autoritzada per exercir la prefectura de màquines de tot tipus de vaixells civils fins a 1400 KW.
Exercir d'oficial de màquines i de primer oficial de màquines en vaixells civils fins a 3000 KW.
Requisits:
• Posseir el títol acadèmic de Tècnic en Operació, Control i Manteniment de Màquines i Instal·lacions del
Vaixell,
• Haver complert 18 anys d'edat i superar el reconeixement mèdic realitzat pel ISM,
• Haver realitzat 12 mesos d'embarcament en vaixells civils, complint les condicions reglamentàries.
Per a exercir la prefectura de màquines en vaixells civils, es requereix, a més, haver complert 24 mesos
d'embarcament com oficial de màquines.
mecànic naval de primera
Persona autoritzada per exercir la prefectura de màquines en bucs civils fins a 1100 KW.
Exercir d'oficial de màquines de vaixells civils fins a 1100 KW.
Requisits:
• Posseir el títol professional de mecànic naval de segona,
• Haver realitzat 300 dies d'embarcament en vaixells civils, complint les condicions reglamentàries,
• Haver aprovat l'examen de Formació Professional corresponent (especialitat mecànic naval de primera).
Aquest títol és expedit per la Secretaria General de Pesca Marítima.
Després de emès per aquest organisme, pot ser sol·licitada l'expedició de la targeta professional de marina
mercant per la Direcció General de la Marina Mercant.
mecànic naval de segona
Persona autoritzada per exercir la prefectura de màquines en vaixells civils fins a 400 Kw.
Exercir d'oficial de màquines de vaixells civils fins a 400 KW.
Requisits:
• Haver complert 18 anys d'edat,
• Haver realitzat 250 dies d'embarcament, complint les condicions reglamentàries,
• Haver aprovat l'examen de Formació Professional corresponent (especialitat mecànic naval de segona).
Aquest títol és expedit per la Secretaria General de Pesca Marítima.
Després de emès per aquest organisme, pot ser sol·licitada l'expedició de la targeta professional de marina
mercant per la Direcció general de la Marina Mercant.
mecànic naval major
Persona autoritzada per exercir la prefectura de màquines en vaixells civils fins a 3000 KW.
Exercir d'oficial de màquines de vaixells civils fins a 3000 KW.
Requisits:

• Posseir el títol professional de mecànic naval de primera,
• Haver realitzat 300 dies d'embarcament en vaixells civils, complint les condicions reglamentàries,
• Haver aprovat l'examen de formació professional corresponent (especialitat mecànic naval major).
Aquest títol és expedit per la Secretaria General de Pesca Marítima.
Després de emès per aquest organisme, pot ser sol·licitada l'expedició de la targeta professional de marina
mercant per la Direcció General de la Marina Mercant.
mecànica
Part de la física que estudia les forces i els seus moviments.
mecànica celeste
Durant dues mil anys, per als astrònoms l'assumpte principal no va ser la forma de la Terra, sinó quin, si la
Terra o el Sol, era el centre de l'Univers.
Una Terra estacionària els semblava lògic als grecs, qui van calcular que la rotació diürna produiria un vent
de diversos centenars de milles per hora en el equador.
Per no adonar-se que l'atmosfera de la Terra gira amb ella, van considerar que l'absència de tal vent
provava que la Terra era estacionària.
Els antics creien que tots els cossos celestes es desplaçaven en cercles al voltant de la Terra.
No obstant això, els anomenats planetes "errants", contradeien aquesta teoria pel seu moviment irregular.
En el segle IV A. de C., Eudoxo de Cnido va intentar explicar-lo suggerint que els planetes estaven lligats a
esferes concèntriques que rotaven al voltant de la Terra a diferents velocitats.
El pla dels epicíclic, la teoria de l'univers comunament acceptada durant dos mil anys, va ser proposat per
primera vegada en el segle III A. de C. per Apolonio de Perga.
Ptolomeo va acceptar i va ampliar el pla, explicant-lo en els seus famosos llibres, el Almagesto i la
Cosmographia.
D'acord amb Ptolomeo, els planetes es desplaçaven a velocitat uniforme en petits cercles, els centres dels
quals es movien a velocitat uniforme al voltant de la Terra.
Al principi la teoria ptolomeica va ser acceptada sense qüestionaments, però conforme van passar els
anys, les prediccions basades en ella van provar que no era exacta.
Per l'època que es van publicar les Taules Alfonsinas, en el segle XIII, un creixent grup d'astrònoms
consideraven inacceptable la doctrina ptolomeica.
No obstant això, Purbach, Regiomontanus, Bernhard Walther de Nuremberg, i fins a Tycho Brahe, en les
acaballes del segle XVI, van estar entre qui van tractar de reconciliar el pla epicíclic geocèntric amb els
fenòmens observats en el cel.
Ja des del segle VI A. de C., una germanor fundada pel filòsof grec Pitágoras, va proposar que la Terra era
rodona i se sostenia a si mateixa en l'espai; i que ella, els altres planetes, el Sol i la Lluna giraven al voltant
d'un foc central que anomenaven Hestia, el gresol de l'univers.
Deien que el Sol i la Lluna brillaven per reflectir la llum de Hestia.
No obstant això, el foc central mai va ser localitzat i diversos segles després Aristarco de Samos va
proposar una genuïna teoria heliocèntrica.
Negava l'existència de Hestia i col·locava al Sol en el centre de l'univers, considerant-lo correctament com
una estrella que brillava per si mateixa.
Els hebreus aparentment van comprendre la relació correcta, almenys des d'Abraham (prop de 2000 a. de
C.), i els antics habitants de l'hemisferi occidental probablement ho van comprendre abans que els
europeus.
La teoria ptolomeica va anar generalment acceptada fins que no es va poder reconciliar més la seva
incapacitat per a predir les posicions futures dels planetes.
La seva substitució per la teoria heliocèntrica s'acredita principalment a Nicolás Copèrnic (o Koppernigk).
Després d'estudiar matemàtica en la Universitat de Cracovia, Copèrnic va ser a Bolonya on va assistir a
les conferències sobre astronomia de Domenicao Maria Novara, un defensor de la teoria pitagòrica.
El posterior estudi del Satyricon de Martianus Copella, el qual inclou una exposició de la doctrina
heliocèntrica, ho va convèncer que el sol era realment el centre de l'univers.
Fins al dia de la seva mort, Copèrnic va posar a prova la seva creença mitjançant contínues observacions,
i en aquest any de 1543 va publicar De Revolutionibus Orbium Coelestium, en el qual asseverava que la
Terra rotava sobre el seu eix diàriament i es traslladava en una òrbita circular al voltant del sol una vegada
cada any.
També va situar els altres planetes en òrbites circulars al voltant del Sol, reconeixent que Mercuri i Venus
estaven més prop que la Terra, i els altres mes llunyans.
Va concloure que les estrelles estaven immòbils en l'espai i que la Lluna girava circularment al voltant de la
Terra.

Les seves conclusions no van ser àmpliament conegudes fins a gairebé un segle després, quan Galileu les
va divulgar.
Avui dia, "heliocèntric" i "copernicana" són termes sinònims usats per a descriure l'índole del sistema solar.
El coneixement dels moviments principals dels planetes va permetre prediccions raonablement precises de
les seves futures posicions.
Altra informació, encara que menys espectacular, es començava a establir per a completar el coneixement
necessari perquè els astrònoms elaboressin els almanacs altament precisos que es coneixen avui dia.
Mes d'un segle a. de C., Hiparco va descobrir la precessió dels equinoccis mitjançant la comparança de les
seves pròpies observacions de les estrelles, amb les registrades per Timocharis i Aristilo al voltant de 300
a. de C.
Hiparco va catalogar més de mil estrelles, i va compilar una llista addicional d'estrelles per a mesurar el
temps, que diferien en 15° (una hora) en el seu angle sideral, amb una precisió de 15'.
Entre l'equip que va dissenyar es troben un mapa estel·lar esfèric, o planisferi, i un globus celeste.
No obstant això, els seus instruments no permetien mesuraments de tal precisió com per a detectar el
paral·laxi estel·lar, i en conseqüència va donar la teoria geocèntrica de l'univers.
Tres segles després, Ptolomeo va examinar i va confirmar el descobriment de la precessió per part de
Hiparco.
Va publicar un catàleg en el qual va ordenar les estrelles per constel·lacions, donant la magnitud, la
declinació i l'ascensió recta de cadascuna.
Seguint a Hiparco, Ptolomeo determinava les longituds per mitjà d'eclipsis.
En l’Almagesto va incloure les taules de trigonometria plana i esfèrica que havia desenvolupat Hiparco,
taules matemàtiques, i una explicació de les circumstàncies de les quals depèn l'equació de temps.
Els següents mil anys van ser testimonis d'un escàs progrés en els estudis astronòmics.
Alexandria va continuar com un centre del saber per diversos centenars d'anys després de Ptolomeo, però
els astrònoms que li van succeir en l'observatori van limitar el seu treball a fer comentaris sobre els seus
grans llibres.
Havia començat el llarg crepuscle de l'Edat Mitjana.
Alexandria va ser capturada i destruïda pels àrabs en l'any 640, i durant els següents cinc segles, els
musulmans van exercir una influència fonamental en l'astronomia.
Durant el segle IX es van edificar observatoris a Bagdad i a Damasc.
L'observatori de Ibn Yunis, prop del Caire, va reunir la informació per a les Taules Hakimitas en el segle XI.
Mes antigament, els espanyols sota tutela morisca, van organitzar escoles d'astronomia a Cordovà i a
Toledo.
mecànica clàssica
Lleis del moviment basades en les tres lleis del moviment de Isaac Newton:
• Un objecte roman en repòs o es mou en línia recta a velocitat constant tret que sobre ell actuï una força;
• El ritme al que canvia la seva velocitat (la seva acceleració) és proporcional per força aplicada a ell i
inversament proporcional a la seva pròpia massa;
• Hi ha una reacció igual i oposada per força exercida sobre un objecte per un altre.
mecanisme de fixació
Dispositiu per a sostenir o fixar un mecanisme, en particular, el dispositiu amb el qual el cargol tangencial
d’un sextant o instrument d’aixecament, es manté fix o mòbil pel que fa al limbe o cercle.
mecànica de fluids
La Mecànica de Fluids és la part de la Física que estudia els fluids (líquids i gasos), de manera particular
dels fluids en moviment a escales macroscòpiques.
En particular estudia el moviment dels fluids geofísics, es a dir, aquells que tenen masses considerables i
son afectats de manera particular pel moviment del planeta Terra.
mecanisme de govern
Sistema que permet actuar sobre el govern.
mecanisme de retroalimentació climàtica
El sistema climàtic físic és molt complex pel que si canvia un dels seus components, es produeixen canvis
en uns altres, la qual cosa complica el model i agrega grans incerteses a les prediccions climàtiques.
Aquests es coneixen com a mecanismes de retroalimentació, que poden ser positius o negatius, segons
afavoreixin o s'oposin a aquest efecte inicial.

Un dels més importants és que l'augment de temperatura produirà un augment en l'evaporació i en el
vapor d'aigua en l'atmosfera.
Això al seu torn reforça l'augment de temperatura produït pel propi vapor d'aigua i el CO2.
Si augmenta el vapor d'aigua pot augmentar la cobertura nuvolosa; això pot tenir dos efectes:
• Una retroalimentació negativa perquè l'augment de la cobertura nuvolosa pot augmentar l'albedo
i la reflexió de la llum solar, disminuint la quantitat de calor que arriba al sòl per escalfar l'atmosfera.
• Una retroalimentació. positiva perquè el vapor d'aigua absorbeix la radiació terrestre i la reenvia a la
superfície, que d'una altra forma es perdria a l'espai.
L'efecte més fort d'aquests dos és el de l'albedo.
D'altra banda, com s'estima que l'augment de temperatura serà major en latituds altes, disminuiria l'àrea
coberta per gels polars en fondre's aquests.
Això hauria de produir que augmenti l'absorció de la radiació solar en la superfície i d'altra banda
disminueixi la reflexió de llum solar pels gels, reforçant l'augment de temperatura per efecte hivernacle.
S'estima que aquest efecte positiu i el d'evaporació positiu és major que el negatiu de reflexió pels núvols,
per tant s'espera un augment de la temperatura global
mecànica estadística
Per a una millor comprensió de la mecànica estadística, imaginem un gas atrapat en un recipient amb
volum, pressió i temperatura definits (propietats macroscòpiques que caracteritzen l'estat del gas).
Les lleis físiques de la termodinàmica que relacionen entre si aquestes propietats macroscòpiques del gas
les van desentranyar ja els físics del segle passat.
Però fins que els físics van adoptar un enfocament més profund, no es va reconèixer l'important paper
d'aquestes lleis termodinàmiques.
Per a adoptar aquest enfocament més profund hem de recordar que els gasos no són els mitjans
homogenis que superficialment semblen ser sinó que consisteixen, en realitat, en un immens nombre de
partícules que salten d'un costat a un altre xocant entre si o amb les parets del recipient que els conté.
Els físics van deduir matemàticament les lleis prèvies de la termodinàmica considerant que cadascuna de
les partícules obeïa les lleis mecàniques newtonianes del moviment i utilitzant un mètode de terme mitjà
respecte al moviment de totes les partícules.
Aquest nou procediment, denominat “mecànica estadística” va aportar una visió nova i profunda del
caràcter de les propietats col·lectives de la matèria.
mecànica newtoniana
El fet que l'Univers estigui regit per simples lleis naturals és un fet notable, profund i absurd a primera vista.
¿Com poden la vasta varietat de la naturalesa, la multitud d'objectes i processos, estar tots sotmesos a
unes quantes lleis simples i universals? Isaac *Newton va trobar la resposta.
Va ser per vegada primera, al formular la seva mecànica, una clara distinció conceptual entre les
“condicions inicials” d'un sistema físic i “les lleis del moviment”.
Si se'ns donen les condicions d'un sistema físic, com les condicions i moments de milers de milions de
partícules, condicions que podrien complicar-se arbitràriament, les lleis del moviment determinen
exactament el desenvolupament posterior del sistema en el temps.
El món va quedar així dividit en dos components: les condicions inicials, que representaven la complicada
situació del món, i la simples lleis universals que determinaven el seu desenvolupament posterior.
Poques vegades ha tingut una idea conseqüències tan profundes i de tan llarg abast.
Newton i els seus successors van aplicar amb èxit creixent aquestes lleis del moviment i de la gravetat als
moviments de la Lluna, els planetes i els estels.
L'àmbit de la llei de la gravitació universal es va estendre fins i tot a les estrelles llunyanes, a través dels
estudis de sistemes estel·lars binaris de William Herschel,
Al veure que la física newtoniana descrivia el moviment del firmament, els físics es van convèncer que els
mètodes matemàtics basats en lleis naturals i universals es convertirien en el Instrument conceptual més
poderós per a la investigació del cosmos.
Aquest convenciment va quedar ratificat espectacularment en 1846, al descobrir-se un nou planeta, Neptú,
a partir dels estudis matemàtics de pertorbacions en l'òrbita de Urà que predeien el seu emplaçament.
mecànica ondulatòria
La mecànica ondulatòria és la part de la Física que estudia els moviments harmònics.
Es pot originar en acústica, òptica o dinàmica de fluids quan s’aplica a la transmissió del so, el llum o
l’aigua.
En les ciències marines, la mecànica ondulatòria és especialment interessant en l’estudi de les ones
superficials tot i que també es pot aplicar a d’altres exemples tals como l‘estudi de la turbulència.

mecànica quàntica
La teoria que explica el comportament dual de la matèria, similar a les partícules i similar a les ones, i el
caràcter probabilista de la naturalesa.
Segons la mecànica quàntica, és impossible disposar d'informació completa i precisa sobre estat d'un
sistema físic, tal com no pot localitzar-se una ona en un sol punt en l'espai, ja que s'estén a molts punts.
Aquesta incertesa constitueix un aspecte intrínsec del sistema o partícula, no un reflex de la nostra
incapacitat per a mesurar amb exactitud.
Per tant, els sistemes físics han de descriure’ls en termes de probabilitats.
mecanitzat
Procés de fabricació amb torn, fresadora o altra màquina eina, en el qual es construeix una peça partint
d'un bloc metàl·lic.
mechanically refrigerated container with individual equipment
Expressió anglesa que significa: Contenidor mecànicament refrigerat amb equip individual, compost de
parets aïllades (incloent portes, pis i sostre), proveït d'equip de refrigeració separat ja sigui mecànic o
d'absorció, capaç de baixar la temperatura interna d'un contenidor i mantenir la constant, d'acord a les
condicions estipulades.
mechanically ventilate container
Expressió anglesa que significa: Contenidor tancat equipat amb un mitjà de ventilació forçat.
MEDEVAC
Evacuació d'una persona per motius mèdics.
medi ambient
La suma total de totes les condicions externes que poden afectar a un organisme, comunitat, material o
energia si l'hi exposa a la influència d'aquestes condicions externes.
medi ambient marí
La present directiva establix un marc i objectius comuns per a la protecció i la conservació del medi
ambient marí per a 2020.
Per a arribar a aquests objectius comuns, els Estats membres haurien d'avaluar les necessitats de les
zones marines de la seva competència.
A continuació, haurien d'elaborar i aplicar plans de gestió coherents en cada regió i garantir el seu
seguiment.
La directiva establix principis comuns sobre que la seva base els Estats membres haurien d'elaborar, en
col·laboració amb els Estats membres i tercers Estats, les seves pròpies estratègies per a arribar a un
estat ecològic satisfactori de les aigües marines de les quals siguin responsables.
Aquestes estratègies tenen com objectiu protegir i restablir els ecosistemes marins europeus, i garantir la
viabilitat ecològica de les activitats econòmiques relacionades amb el mitjà marí d'aquí a l'any 2021.
Les aigües marines europees es divideixen en quatre regions (amb sub regions, si escau): el mar Bàltic,
l'oceà Atlàntic Nord-oriental, el mar Mediterrani i el mar Negre.
En cada regió i possibles sub regions que pertanyin, els Estats membres interessats haurien de coordinar
la seva acció, entre si i amb els tercers Estats interessats.
Per a això podran recórrer a l'experiència i eficàcia de les organitzacions regionals.
Estratègies marines a escala regional
En primer lloc, els Estats haurien d'avaluar l'estat ecològic de les seves aigües i el impacte de les activitats
humanes.
Aquesta avaluació inclourà:
• Una anàlisi de les característiques essencials d'aquestes aigües (especificitats físiques i químiques, tipus
d'hàbitat, poblacions animals i vegetals, etc.);
• Una anàlisi dels principals impactes i pressions, especialment deguts a les activitats humanes que
influeixen en les característiques d'aquestes aigües (contaminació per productes tòxics, eutrofització,
asfíxia o segellat dels hàbitats per construccions, introducció d'espècies no autòctones, danys físics per les
ancores dels vaixells, etc.);
• Una anàlisi econòmica i social de la utilització d'aquestes aigües i del cost de la deterioració del mitjà
marí.

Aquesta primera avaluació permet desenvolupar els coneixements sobre les aigües europees gràcies als
instruments que ja s'utilitzen per a altres polítiques, com GMES i INSPIRI (EN).
A continuació, els Estats han de determinar el «estat ecològic satisfactori» de les aigües tenint en compte,
per exemple, la diversitat biològica, la presència d'espècies al·lòctones, la salut de les reserves, la xarxa
tròfica, la eutrofització, la modificació de les condicions hidrogràfiques i la concentració de contaminants, la
quantitat de residus o la contaminació acústica.
En funció de l'avaluació de les aigües, els Estats definiran objectius i indicadors per a arribar a l'estat
ecològic satisfactori.
Dits objectives haurien de ser mesurables, coherents dintre d'una mateixa regió o sub regió marítima, i
estaran subjectes a un termini de realització.
Els Estats establiran un programa de mesures concretes per a arribar a aquests objectius.
Aquestes mesures haurien de elaborar-ne tenint en compte les seves conseqüències econòmiques i
socials.
Els Estats haurien d'especificar les raons que impedeixin la realització d'algunes d'aquestes mesures
(acció o omissió d'altre Estat, força major, etc.).
Abans de la seva aplicació, les mesures adoptades pels Estats haurien de ser objecte d'estudis d'impacte i
d'anàlisi de costos i beneficis.
Els Estats haurien d'elaborar així mateix programes de control coordinats per a avaluar periòdicament
l'estat de les aigües de les quals siguin responsables i el compliment dels objectius que hagin definit.
Els elements de les estratègies es reexaminen cada sis anys i es redactaran informes intermedis cada tres
anys.
Un marc comú de cooperació Correspon a la Comissió garantir la coherència de les accions dels Estats
membres: haurien de presentar-li les dades sobre els elements de les seves estratègies en cada etapa de
la seva elaboració.
Aquestes dades són avaluats per la Comissió, que pot orientar als Estats per a garantir així el compliment
de l'estratègia i la coherència de les mesures contemplades.
Els Estats situats en una mateixa regió marina tindran l'obligació de coordinar la seva acció.
L'estratègia recomana per a això el recurs als mecanismes de cooperació que estableixen els convenis
internacionals vigents.
Les organitzacions internacionals derivades d'aquests convenis proporcionen les seves competències
científiques i tècniques i permeten ampliar la cooperació als tercers països que participen en ells.
L'enfocament comunitari garanteix així mateix la coherència entre sectors i amb les altres polítiques
europees, com la política pesquera comuna o la política marítima europea.
Aquesta directiva marc constituïx el seu pilar “mediambiental”.
Context
• El mitjà marí constituïx una riquesa inestimable.
• Els mars i oceans representen un 99 % de l'espai vital disponible del nostre planeta, cobreixen un 71 %
de la superfície de la Terra i contenen un 90 % de la biosfera, és a dir, més diversitat biològica que els
ecosistemes terrestres i d'aigua dolça.
• El mitjà marí és un element imprescindible per a la nostra vida (especialment per ser la nostra font
principal d'oxigen) i ocupa un paper determinant en les condicions climàtiques.
Constituïx així mateix un factor important per a la prosperitat econòmica, el benestar social i la qualitat de
vida.
medi litoral
Conjunt de condicions ambientals a la vora de la mar.
medi marí
Part del medi aquàtic que presenta nombrosos factors que actuen diferentment sobre els organismes que
hi habiten i que han fet que aquests presentin adaptacions típiques.
mediació
Quan un Estat, un dirigent polític o una institució, al suscitar-me una disputa entre dues o més països,
intervenen d’alguna manera en les negociacions que tenen lloc en ocasions de la diferència, es dóna la
mediació.
El mediador fa propostes en un esforç per ajudar a les Parts contendents a arribés un arranjament.
Existeix també la mediació col·lectiva, que un grup de nacions interposa en una controvèrsia.
La mediació col·lectiva està prevista en la Carta de les Nacions Unides (Arts. 34 i 35) i en la Carta de
l'Organització dels Estats Americans (Art.III, incisog ).

La mediació es diferencia dels bons oficis en què aquests son espontanis i per ells només s'exhorta als
contendents recórrer a la negociació.
mediació
Culminació superior d’un astre.
mediocris
Núvols cúmuls de dimensió vertical moderada i els cims de la qual presenten protuberàncies poc
desenvolupades.
medís
Peça de fusta fixada per la part central a la cara superior de la quilla d’una embarcació, que estenent-se a
banda i banda del buc, forma la base de cadascuna de les quadernes.
El medis s'uneix a la quilla mitjançant un encasti practicat per meitat en la quilla i en el medis, de manera
que la cara exterior de la quaderna es correspongui exactament amb la gresa.
La separació entre les quadernes augmenta a partir de la quilla, doncs l’espessor i l’amplària dels lligams
va disminuint progressivament.
medís
Es dóna aquest nom a les planxes que col·locades longitudinalment en diferents parts dels vaixells d'acer,
tenen per objecte augmentar la resistència del buc a l'efecte de flexió.
medís de reforç
Lligam longitudinal constituït generalment per dos ferros d'angles adossats que es fixa als membres per
sobre del pantoc, perllongant-me tot el possible al llarg de la bodega o de l'entrepont.
medis dels fins
Està formada per ferros d'angles, i no és més que un reforç addicional.
medis dobles
Eles medissos dobles estan constituïdes per dues peces que els seus extrems d'un mateix costat disten
desigualment del plànol diametral.
Amb aquest procediment s'eviten longituds de les peces i s'augmenta la secció resistent en el plànol
longitudinal.
medis intercostal
Fila de planxes col·locada de gom a gom interiorment sobre el costellam, que té fixa la seva part interior a
un medis i el cant exterior va unit al costat per mitjà de peces d'angle que van de quaderna a quaderna.
medís major
Cadascun dels quatre medissos del centre de la quilla, damunt els quals va assegurada la paramola que
sosté l'arbre.
També conegut com medís mestre o medís rei.
medís mare
El medís central, el més corbat.
medís mestre
Vegi’s medís major.
medís mitger
Nom que dona el mestre d'aixa al medís del centre de l'embarcació, el qual va assenyalat amb la lletra M,
que significa major, mestre o mitger.
Els medissos que van de la lletra M cap a popa estan numerats per ordre amb xifres romanes; i els que
van cap a proa, amb xifres aràbigues.
Així el mestre d'aixa, mirant el número d'un medís sap sempre en quin lloc de l'embarcació va col·locat.
medís numerat
Es diu de tots els medissos que parteixen del centre de l'embarcació en direcció a la proa, els quals estan
numerats amb xifres aràbigues.

No confondre amb el medís romà.
medís numerat
Es diu de tots els medissos que parteixen del centre de l'embarcació en direcció a la proa, els quals estan
numerats amb xifres aràbigues.
No confondre amb el medís romà.
medís rei
Els quatre medissos del centre del llagut (Móra la Nova).
Sinònim de medis numerat
medís romà
Es diu de cadascun dels medissos que parteixen del centre de l'embarcació en direcció a la popa, estan
numerats amb xifres romanes.
No confondre amb el medís numerat.
mediterrani
El terme mediterrani s’utilitza per a referir-se a les àrees banyades pel mar Mediterrani i a un tipus
determinat de clima i vegetació.
El clima mediterrani és temperat i es caracteritza per hiverns suaus i humits, estius calorosos i secs.
Aquest clima caracteritza a les vores occidentals dels continents en les latituds mitges.
A més de la conca del mar Mediterrani, aquest clima és propi de Califòrnia, la zona central de Xile, Sudàfrica
i el sud d’Austràlia.
mediterrani
Dit d’una mar envoltada o gairebé envoltada de terres.
mediterrani
Relatiu o pertanyent a la mar Mediterrània i a les terres que l’envolten.
Mediterrània
Vegi’s Mediterrani.
Mediterrània
Mar pertanyent a l’oceà Atlàntic, situat entre Europa. al Nord i a l’Oest, Àsia, a L’Est, i Àfrica al Sud.
mega
Prefix que se li anteposa a la unitat que la converteix un milió de vegades més gran.
Es representa pel símbol M.
megacicle
Un milió de cicles mil kilocicles.
El terme és usat freqüentment incorrecte com a equivalent d'un milió de cicles per segon.
megacicle per segon
Freqüència d'un milió de cicles per segon.
Es representa pel símbol Mc/s i s'utilitza per a les radiofreqüències.
megàfon
Instrument constituït per una botzina lleugerament cònica amb una embocadura a l’extrem més estret, que
serveix per augmentar el so de la veu.
megafonia
Instal·lació integrada per megàfons destinada a ampliar i transmetre sons.
megahertz
Un megahertz (MHz) equival a 106 hertzs (1 milió).
El terme s'utilitza com a equivalent a un milió de cicles per segon.
S'utilitza molt freqüentment com a unitat de mesura de la freqüència de treball d'un dispositiu de maquinari,
o bé com a mesura d'ones electromagnètiques en telecomunicacions.

Altres múltiples comuns de l'hertz (Hz) són:
• Kiloherts (kHz), equivalent a 103 Hz (1.000).
• Gigahertz (GHz), equivalent a 109 Hz (1.000 milions).
megàmetre
Instrument per a determinar la longitud per mitjà de l’observació dels estels.
megàmetre
Unitat de longitud equivalent a mil quilòmetres.
És útil per a mesurar planetes.
La terra amida 12,6 megàmetres de diàmetre.
megaparsec
MPC Unitat de distància que equival a un milió de parsecs, o 3.2 milions d'anys llum.
El megaparsec és una unitat estàndard de mesura per a les distàncies a altres galàxies.
megató
Una unitat d'energia que s'usa per a descriure caps atòmics nuclears.
L'energia d'un megató és equivalent a la d'un milió de tones de TNT.
1 megató = 4 x 10 16 ergs = 4 x 10 9 joules
megatsunami
Megatsunami és un terme informal utilitzat per designar aquells tsunamis les ones dels quals superen amb
escreix en altura a les d'un tsunami que són provocats per terratrèmols.
Els mega tsunamis poden aconseguir altures de centenars de metres, viatjar a més de 400 km/h per l'oceà
i a diferència dels tsunamis que trenquen en la costa, els mega tsunamis poden trencar desenes de
quilòmetres terra endins.
L'últim mega tsunami conegut va ocórrer a la illa Reunió.
Els anteriors van ocórrer a les illes de Cap Verd i en l'arxipèlag hawaians.
A causa que van ocórrer en dates molt remotes, no existeixen testimoniatges que narrin la seva
devastadora destrucció, ni possibilitat de saber el lloc i el moment on es produirà el següent.
La característica comuna d'aquestes illes és el seu origen volcànic.
Les erupcions provoquen una acumulació de lava sòlida al contacte amb el mar que es va acumulant en
nombroses capes i dóna a les illes forma cònica.
L'erosió marina fa un treball minuciós a la base, per la qual cosa un esfondrament triga milers d'anys.
Els estudis col·loquen a la illa canària de la Palma com la propera a sofrir un esfondrament.
Aquesta illa posseeix dos focus volcànics estant només el volcà de Cim Vell (al sud de la illa) actiu en
l'actualitat.
Els volcans de la Palma posseeixen una característica poc comuna: en el seu interior alberguen aigua de
pluja emmagatzemada durant milers d'anys, donant-los la característica de ser inestables.
L'última erupció va ocórrer en 1949 i va provocar un lliscament de terra que va obrir una rasa de 2
quilòmetres de llarg entre l'est i oest de la zona sud de la Palma.
L'última erupció a la illa de la Palma va ocórrer en 1971, el volcà Teneguía situat en l'extrem sud de la illa.
No existeixen dades científiques contrastables que permetin assegurar que els vessants de Cim Vell es
puguin lliscar en una propera erupció.
La rasa a la qual es refereix el text és una fissura provocada per l'erupció de 1949, similars a les d'altres
erupcions històriques registrades a les illes.
En totes les illes part de l'aigua de la pluja s'infiltra, fenomen que es veu afavorit per la gran permeabilitat
dels terrenys volcànics joves.
Les aigües subterrànies surten a l'exterior a la zona litoral, per les fonts i, a més aporten a través de
galeries (túnels de diversos quilòmetres de profunditat i de 2 x 2 m. de secció), i pous, la major part de
l'aigua que es consumeix a les illes.
L'aigua impregna la roca però no in estabilitza per si mateixa, solament exerceix un paper important quan
un reservori d'aigua entra en contacte amb el magma augmentant la força explosiva de l'erupció.
megawatt
Es representa pel símbol MW.
El megawatt, es una unitat de potència en el Sistema Internacional equivalent a un milió de watts: 1 MW =
1.000.000 W

S'empra per mesurar potències molt grans, on les xifres de l'ordre dels centenars de milers no resulten
significatives.
Com és múltiple del watt adquireix en forma lineal les seves equivalències.
megawatt-hora
El megawatt-hora (MWh) és una unitat de mesura d'energia elèctrica, equivalent a un milió de watts-hora.
És l'energia necessària per subministrar una potència constant d'un megawatt durant una hora.
El MWh s'utilitza per mesurar el consum de grans indústries o conglomerats urbans i per donar a conèixer
l'índex de producció d'una central elèctrica, encara que per a aquests casos també s'utilitza el megawattany,
unitat amb que es mesura l'energia subministrada per una central elèctrica durant un any.
Un múltiple del MWh és el gigawatt-hora (GWh) que equival a mil MWh.
meile
En terminologia alemanya = Milla terrestre, equivalent a una longitud de 1609,34 metres.
meiofauna
La meiofauna està composta pels petits animals que habiten entre els grans de sorra i en els fangs.
Es tracta de petits invertebrats, que no superen 1 mm en la majoria dels casos, i poden arribar a mesurar
45 μm.
Està formada per milers d'espècies, entre ells: protozous, copèpodes, poliquets, àcars, tardígrads,
cinorincs, ostracodes, i nematodes.
Es creu que l'evolució de la vida des del mar a la terra va poder donar els seus primers passos a les
platges, encara que no tots aquests éssers procedeixen del mar.
Així, els àcars segueixen una ruta inversa a la de la majoria d'espècies meiofaunales: originalment eren
organismes terrestres i van colonitzar un nínxol pelatge amb posterioritat.
La meiofauna és d'un gran profit ambiental.
Les platges són com a filtres als quals el mar llança constantment biomassa: algues, plàncton, bacteris i
altres organismes i substàncies, gran part d'ells perjudicials per a l'ésser humà.
A més, els excrements de gavines i altres animals alliberen a les platges abundants paràsits.
Les espècies components de la meiofauna s'encarreguen de consumir i depurar tot això, ja que és el seu
aliment.
També són excel·lents bioindicadors de contaminació, ja que perceben qualsevol canvi en les variables
ambientals dels ecosistemes marí i terrestre.
Finalment, el seu paper en el conjunt de la piràmide ecològica és essencial.
La meiofauna es troba a la base de la cadena tròfica, i una alteració en les seves poblacions tindria
conseqüències imprevisibles en les baules superiors d'aquesta cadena.
Per separar-los del sediment s'usen tamisos normalitzats, les grandàries dels quals de llum varien segons
els autors i autores.
Es consideren pertanyents a la meiofauna als animals que travessen el tamís d'ample de llum de 500 μm1
2 (o d'1 mm 3 ), però queden retinguts en un tamís d'ample de llum de 40 μm1 (o de 42 μm,4 44 μm 2 o 63
μm 3 ).
member rates
En terminologia anglesa = Tarifes de membres.
Tarifes de comissió que se'ls cobra als membres d'una Borsa per a la realització d'ordres de futurs en la
Borsa, a compte del membre.
Aquestes tarifes generalment són menors que les que se'ls cobra als quals no són membres de la Borsa.
membre
Qualsevol dels dos ordres de lligaments o peces iguals de com es composa una quaderna.
membre transversal
Conjunt estructural format pel bau, la quaderna, la varenga i si escau el puntal, tots els quals van
degudament empernats entre si.
membres de la sentina
Conjunt de taulons que disposats interior o exteriorment formen i reforcen l’estructura de la sentina.
memoràndum

En terminologia anglesa = Clàusula d’assegurança marítima que eximeix als asseguradors de determinats
riscos coberts en la pòlissa produïts principalment no pel sinistre sinó per l'especial naturalesa del
carregament.
memòria
En Informàtica, dispositiu en el qual les dades, poden ser inserits i conservats i del com es poden
recuperar les dades.
Els dispositius comuns de memòria són les cintes magnètiques, tambors, discos i suports de cinta
perforada.
memòria descriptiva
Text explicatiu que acompanya a un mapa i que explica la metodologia utilitzada per a la seva realització
juntament amb una narració justificativa dels seus continguts.
mena
Gruix o calibre d’una corda.
Així es diu «una corda de molta mena» o «una corda de poca mena» segons sigui molt gruixuda o molt
prima.
També s’aplica als caps que formen la corda, i es diu «una corda de tres menes» o «una corda de quatre
menes» segons siguin tres o quatre els caps que la formen
mena
La trossa amb que en els falutxos s’uneix l’antena al pal.
mena d’un clau
La grandària o mesura de cada classe de claus.
menes
Cordes emprades per a subjectar l’antena al pal de les embarcacions de vela.
menes
Vegi’s aparell de menes.
menisc
Es diu de la lent concavoconvex.
menjador
Nom que dóna a una qualitat de fons que conceptua pròpia per a aliment de peixos.
menjar al calder
Menjar els mateixos aliments que la marineria.
Menkalinan
Menkalinan és un sistema estel·lar situat a 85 anys llum del Sistema Solar.
Les dues components principals, Menkalinan A i Menkalinan B, formen una binària espectroscòpica
eclipsant, la lluentor conjunta de la qual oscil·la entre magnitud aparent +1,85 i +1,93 cada 47,5 hores,
quan una dels estels eclipsa parcialment a l'altra des de la perspectiva de l'observador terrestre.
A causa de la forta atracció gravitatòria, ambdues estels estan distorsionades i no tenen forma esfèrica.
Les dues són sub gegants de tipus espectral A1IV que han començat a canviar, augmentant en lluentor, en
haver esgotat el seu hidrogen intern.
Lentament estan abandonant la seqüència principal per convertir-se en estels gegants.
Encara que molt semblants, els dos estels no són idèntiques.
Menkalinan A, amb una temperatura efectiva de 9350 K, és 51 vegades més lluminosa que el Sol.
Té un radi de 2,76 radis solars i una massa 2,38 vegades major que la del Sol.
Menkalinan B és una mica més fregeixi, 9200 K, i brilla amb una lluminositat 44 vegades major que la
lluminositat solar.
El seu radi és 2,57 vegades més gran que el del Sol i té una massa de 2,29 masses solars.
La separació entre ambdues estels és de només 17,60 ± 0,06 radis solars, 0,08 UA.
Per una meta licitat similar a la del Sol, l'edat del sistema estaria compresa entre 450 i 500 milions d'anys.
Un tercer estel, Menkalinan C, sembla orbitar al voltant del brillant parell AB.

És una nana vermella de magnitud 14 la separació real de la qual amb la binària AB és d'almenys 330 UA.
Des d'allí, el brillant parell d'estels blancs amb prou feines podria ser resolt a simple vista.
Menkalinan forma part del corrent d'estels de l'Associació estel·lar de l'Óssa Major.
Menkar
Menkar o Menkab (alfa Ceti, és la segona estrella més brillant de la constel·lació de Cetus amb magnitud
aparent +2,54, només superada per Deneb Kaitos (alfa Ceti) i ocasionalment per Mira (ï Ceti).
El seu nom prové de la paraula àrab que significa «la finestra del nas», en al·lusió a la seva posició en el
cos del monstre marí, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’Almanac Nàutic.
menors
És diu de les veles de menor grandària dels pals d'un veler, que van instal·lades en les vergues dels
mastelers i mastelerets.
Mensa
Constel·lació austral situada molt prop del pol, limítrof a Daurat, que inclou més de 40 estrelles poc
lluminoses.
menys que el recipient ple
Enviament que no ompli el limiti complet d'un recipient.
menys que un camió ple
Menys que la quantitat de càrrega requerida per a l'aplicació de la tarifa cobrada pels transportadores
motors.
menú
Llista de comandos i/o opcions.
L'usuari selecciona el comando desitjat movent el cursor a la posició respectiva sobre el menú o entrant un
codi apropiat en la línia d'entrada de comandos del pantalla.
meollar
Cap fi de poca qualitat format de dos o tres cordons sense ànima, que s’empra per a fer lligades, si es
confeccionava a bord es deia meollar esgarrat i si venia fet es deia de meollar de fabricà.
Utilitzat per folrar caps, per fer trena o caixeta, rissos, caixeta d'àncora, abarbetar i lligades, etc.
Es fabricava amb cànem d'inferior qualitat o bé amb filàstiques d'eixàrcia vella.
meollar
El meollar, és l’eixàrcia tosca i barata que es fabrica amb cànem d'inferior qualitat, estant formada per
dues, tres o quatre filàstiques conxades d'esquerra a dreta formant un només cordó, reclamant igualtat en
la filatura de les seves filàstiques i acabat.
meollar contrafet
És el que s'ha composat amb filàstiques d'eixàrcia vella o trossejada.
meollar de fàbrica
És el de filàstiques noves.
Merak
Merak (β Ursae Majoris), és un estel en la constel·lació de l'Óssa Major.
Encara ostentant la denominació de Bayer «Beta», és només el cinquè estel més brillant de la
constel·lació, sent la seva magnitud aparent + 2,34.
Merak és un estel familiar per als observadors de l'hemisferi nord com estrella «apuntadora», anomenada
així perquè en estendre la línia que la uneix amb la propera Dubhe, s'arriba a Polaris, l'Estel Polar.
El nom de Merak, també escrit com Mirak, prové de l'àrab maraqq, «lloms», per la seva posició en el cos
de l'óssa.
En l'antiga Grècia pot haver estat coneguda com Helike, un dels noms pel qual era coneguda la totalitat de
l'Óssa Major.
A Xina la hi anomenava Tien Seuen, «l'esfera armil·lar», mentre que per als hindús era Pulaha, un dels set
Rishis.
Al igual que el Sol, Merak és un estel de la seqüència principal, encara que més gran i calenta que aquest.

De tipus espectral A1V, té una temperatura de 9000 K, brillant amb una lluminositat 69 vegades major que
la lluminositat solar.
Amb una massa 2,7 vegades major que la del Sol, la seva edat s'estima en 300 milions d'anys.
Hi ha evidència que Merak, igual que Vega o Fomalhaut, està envoltada per un disc de pols.
D'una grandària similar a l'òrbita de Saturn, les partícules de pols que ho formen tenen una temperatura de
diversos centenars K, semblant a l'oposada en el nostre sistema planetari.
Encara que no s'han descobert planetes orbitant a Merak, la presència de pols indica que aquests poden
existir o poden estar en procés de formació.
Situada a 79 anys llum del Sistema Solar, Merak forma part de l'Associació estel·lar de l'Óssa Major, el seu
angle sideri i la declinació ve reflectida a l’Almanac Nàutic.
mercaderia
Un article del comerç o mercaderies enviades.
mercaderia
Matèries, programes lògiques, i tecnologia.
mercaderia
Bé que pot ser objecte de règims, operacions i destinacions duaneres.
mercaderia
Tota càrrega que es transporta, que ha estat i/o va a ser transportada a bord d'una nau.
mercaderia
És tot producte, manufactura, i altres béns corporals mobles, sense excepció alguna.
mercaderia a bord
Terme usat en els coneixements d’embarcament.
mercaderia a flotació
Mercaderies perdudes en naufragi o llançades fora de broda que romanen a flotació.
mercaderia avariada
És aquella mercaderia estrangera que va en camí cap al país importador i que en el trajecte del viatge ha
sofert deterioracions en la seva naturalesa, sense que això signifiqui la destrucció intrínseca de la mateixa.
mercaderia confiscada
Mercaderia que per ser objecte de presumpció dels delictes de frau i contraban, queda a la disposició del
Tribunal Duaner.
mercaderia d'agència
Mercaderia que un proveïdor estranger ven per mitjà d'una agència.
mercaderia d'emmagatzematge especial
Mercaderia estrangera que, havent estat prèviament presentada o lliurada al Servei de Duanes, per tenir
característiques pròpies requereix ser dipositada en recintes especials, on es reuneixin certs requisits de
seguretat particular, Ex.: explosius, armes, productes radioactius, etc.
mercaderia d'emmagatzematge ordinari
Mercaderia estrangera que ha estat presentada o lliurada al Servei de Duanes que romandrà en els
recintes fiscals d'emmagatzematge o en els habilitats amb aquest caràcter, per al seu dipòsit i custòdia fins
al moment del seu retir com a conseqüència de haver-ne consumat legalment una destinació duanera.
mercaderia de caràcter comercial
És aquella que pel seu valor, volum o nombre d'unitats, presenta totes les característiques d'una
mercaderia que es porta al país per ser comercialitzada; per tant, excedeix les necessitats d'un grup
familiar.
mercaderia de compra fàcil

Béns de consum que el consumidor generalment compra amb freqüència, immediatament, i amb un mínim
d'esforç.
Entre les mercaderies que s'acostumen comprar d'aquesta forma poden esmentar-ne les següents:
productes de tabac, sabó, periòdics, revistes, goma de mastegar, confitures i molts productes de tendes de
queviures.
Observacions: Aquesta classe d'articles són generalment d'escàs valor i volum.
No obstant això, la definició es basa en el procediment de compra emprat pel consumidor tòpic, i la seva
essència està en les actituds i costums del propi consumidor.
La facilitat pot estibar en la proximitat de la tenda a la llar del comprador, en l'accés a algun mitjà de
transport, o en la proximitat als llocs on acudeix la gent per treballar, passejar, etc.
mercaderia decomissada
Mercaderia estrangera que se li ha aplicat la pena de comís, per incórrer en delicte que presumeix o faci
presumir la preparació d'un contraban o d'un frau o per infringir certes disposicions del Codi Duaner o
altres disposicions legals.
mercaderia en lliure circulació
Mercaderies de les quals es pot disposar sense restriccions, des del punt de vista duaner.
mercaderia equivalent
Aquella idèntica o similar a la qual va ser importada i serà objecte de reposició.
Ha d'entendre's per mercaderia idèntica a la qual és igual en tots els aspectes a la importada pel que fa a
la qualitat, marca i prestigi comercial.
Ha d'entendre's per mercaderia similar a la qual sense ser igual en tots els aspectes a la importada,
presenta característiques pròximes a aquesta quant a espècie i qualitat.
mercaderia estrangera
La qual prové de l'exterior, la importació del qual no s'ha consumat legalment, la col·locada sota règims
suspensius, temporals o de perfeccionament, així com la produïda o manufacturada en el país i que ha
estat nacionalitzada en l'estranger.
mercaderia estrangera
És la mercaderia provinent de l'exterior i la importació del qual no s'ha consumat legalment, encara que
sigui de producció o manufactura nacional; o que havent-ne importat sota condició, aquesta deixi de
complir-se.
mercaderia estrangera exhibida en fira internacional
Mercaderia que havent ingressat a un Recinte Firal Internacional, prèvia tramitació d'una Admissió
Temporal, ha estat mostrada al públic en la forma en què es presenta per a la seva venda i en les
mateixes condicions en què va a ser usada.
mercaderia expressament abandonada
Mercaderia estrangera que l'amo o consignatari d’ell a manifesta en forma escrita la seva intenció de fer
abandó o benefici fiscal, al tenir alguna trava legal que li impedeix la importació.
mercaderia importada sota condició
És aquella mercaderia que al ser introduïda en el territori nacional, gaudeix d'alliberament total o parcial de
gravàmens duaners i que una vegada complerta la tramitació legal, queda nacionalitzada, però sempre
sota la Potestat Duanera.
mercaderia nacional
La produïda o manufacturada al país amb matèries primeres nacionals o nacionalitzades, i és
nacionalitzada la mercaderia estrangera la importació de la qual s'ha consumat legalment, això és, quan
acabada la tramitació fiscal queda la mercaderia a la lliure disposició dels interessats.
mercaderia nacionalitzada
És la mercaderia estrangera la importació de la qual s'ha consumat legalment, això és, quan acabada la
tramitació fiscal queda la mercaderia a la lliure disposició dels interessats.
mercaderia perible

Les quals per la seva naturalesa o condició poden sofrir demèrit sensible de la seva qualitat comercial en
cas de ser deficientment conservades i/o transportades.
Quant als requisits a satisfer respecto o conservació aquesta el fonamental de la temperatura i, per tant, el
bon funcionament de les càmeres frigorífiques.
Respecte al transport és fonamental la utilització de vehicles apropiats, capaços en alguns casos de
mantenir temperatures de vint graus sota zero, com requereixen els gelats i sucs de fruita congelats o
congelats ràpidament, o de fins a sis graus centígrads sobre zero, que es precisa per a la llet industrial i la
mantega no congelades.
En relació amb productes congelats la gamma de temperatura afecta, en escala descendent fins a menys
de deu graus, als peixos i productes congelats ràpidament i a la mantega; despulles, rovell d'ou, aus i
caça; carn congelada i als altres congelats.
Per a productes no congelats ni congelats ràpidament les temperatures descendeixen per sota de les
indicades sent d'igual o menor exigència quan es tracta de carn i els seus preparats (no salaons, fumats,
dessecats o esterilitzats); aus, conills i caça; llet en cisternes per a consum immediat i productes lactis
(yogurt, kéfir, nata i formatge fresc); despulles vermelles; peixos (no fumats, salats, dessecats o vius)
transportats sempre sota gel.
Els transports de productes lactis no congelats no han d'excedir de 48 hores.
A part del transport refrigerat i congelat cal considerar altres modalitats de transport convencional que
satisfan exigències menys severes, com és la d'un adequat condicionament en embalatge apropiat, en
equip de transport convenient i en bodega o recinte suficientment ventilat.
Aquests solen ser els requeriments d'algunes plantes vives, tubèrculs i les seves arrels o parts, flors i fruits,
que es transporten en fresc en envasos especials i contenidors oberts.
Finalment poden citar-ne alguns productes vegetals, com els llegums i productes animals, peixos, crustacis
i mol·luscs, que es comercialitzen bullits i per tant requereixen transport congelat.
En relació amb els particulars de tan àmplia gamma de productes peribles, existeix l'acord sobre transport
Internacional de mercaderies peribles i sobre vehicles especials utilitzats en aquests transports, ATP.
mercaderia perillosa
Les constituïdes per matèries, substàncies, objectes o articles de tal naturalesa, susceptibles de comerç.
La seva amplíssima gamma comprèn gran nombre de productes químics orgànics i inorgànics; matèries
plàstiques artificials; productes fotogràfics; productes de la química agrícola i assimilats; i pólvores i
explosius; colorants, pintures i vernissos; productes de perfumeria i cosmètics; productes de la fusta i del
suro; productes farmacèutics; derivats i compostos de tots els citats i desaprofitaments dels mateixos.
El tràfic de mercaderies perilloses aquesta sotmès a regulacions internacionals específiques de cada mitjà
de transport, com són el ADR, el RID, les RAR i el Codi IMCO.
Totes elles, en tant que es tracta de convenis internacionals, són d'aplicació general.
Amb petites variants en cadascuna de les reglamentacions citades, mes bé enunciatives, les matèries i
objectes perillosos es classifiquen com: explosius, gasos comprimits, liquats o dissolts sota pressió, líquids
inflamables, sòlids inflamables, sòlids susceptibles de combustió espontània, sòlids que en contacte amb
l'aigua emeten gasos inflamables, matèries oxidants, peròxids orgànics, substàncies tòxiques o verinoses,
substàncies infeccioses, substàncies radioactives, corrosius, substàncies perilloses diverses, productes
químics perillosos en quantitats limitades.
La qualificació de matèries perilloses afecta als envasos o recipients de tota classe que les hagin
contingut, àdhuc buits, fins la seva total esterilització.
mercaderia permesa
Aquella mercaderia que no té impediment legal algun per a ingressar a un país.
mercaderia presumptament abandonada
Aquella mercaderia estrangera, la importació de la qual no es consumeix dintre dels terminis legals
establerts, per tant, s'entén que el seu amo ja no té interès en ella per la qual cosa és rematada per duana
en pública subhasta.
mercaderia usada
Aquella mercaderia el model de la qual de fabricació correspon a anys calendaris anteriors al de l'emissió
del corresponent Informe d'Importació, a excepció d'aquelles que corresponguin a un model de fabricació
de l'any calendari immediatament anterior al d'emissió de l'Informe d'Importació.
mercaderies
Béns que poden ser objecte de règims, operacions i destinacions duaneres.

mercaderies a flotació
Mercaderies perdudes en naufragi o llançades fora de borda que romanen a flotació.
mercaderies d'agència
Mercaderies venudes per un exportador estranger a un importador nacional per intermediació d'un agent.
mercaderies dipositades
Mercaderies dipositades en un magatzem de Duana fins que es paguin els drets al fet que estan afectes.
mercaderies en lliure circulació
Mercaderies de les quals es pot disposar sense restricció, des del punt de vista duaner.
mercaderies perilloses
Les constituïdes per matèries, substàncies, objectes o articles de tal naturalesa, susceptibles de comerç.
El seu amplíssima gamma comprèn gran nombre de productes químics orgànics i inorgànics; matèries
plàstiques artificials; productes fotogràfics; productes de la química agrícola i assimilats; i pólvores i
explosius; colorants, pintures i vernissos; productes de perfumeria i cosmètics; productes de la fusta i del
suro; productes farmacèutics; derivats i compostos de tots els citats i desaprofitaments dels mateixos.
El tràfic de mercaderies perilloses aquesta sotmès a regulacions internacionals específiques de cada mitjà
de transport, com són la ADR, el RID, les RAR i el Codi IMCO.
Totes elles, en tant que es tracta de convenis internacionals, són d'aplicació general.
Amb petites variants en cadascuna de les reglamentacions citades, mes ben enunciatives, les matèries i
objectes perillosos es classifiquen com
• Explosius.
• Gasos comprimits, liquats o dissolts sota pressió.
• Líquids inflamables.
• Sòlids inflamables.
• Sòlids susceptibles de combustió espontània.
• Sòlids que en contacte amb l'aigua emeten gasos inflamables.
• Matèries oxidants.
• Peròxids orgànics.
• Substàncies tòxiques o verinoses.
• Substàncies infeccioses.
• Substàncies radioactives.
• Corrosius.
• Substàncies perilloses diverses.
• Productes químics perillosos en quantitats limitades.
La qualificació de matèries perilloses afecta als envasos o recipients de tota classe que les hagin
contingut, àdhuc buits, fins a la seva total esterilització.
mercaderies peribles
Les que per la seva naturalesa o condició poden sofrir demèrit sensible de la seva qualitat comercial en
cas de ser deficientment conservades i/o transportades.
Quant als requisits a satisfer respecte o conservació aquesta el fonamental de la temperatura i, per tant, el
bon funcionament de les cambres frigorífiques.
Respecte al transport és fonamental la utilització de vehicles apropiats, capaços en alguns casos de
mantenir temperatures de vint graus sota zero, com requereixen els gelats i sucs de fruita congelats o
congelats ràpidament, o de fins a sis graus centígrads sobre zero, que es precisa per a la llet industrial i la
mantega no congelades.
En relació amb productes congelats la gamma de temperatura afecta, en escala descendent fins a menys
de deu graus, als peixos i productes congelats ràpidament i a la mantega; despulles, rovell d'ou, aus i
caça; carn congelada i als altres congelats.
Per a productes no congelats ni congelats ràpidament les temperatures descendeixen per sota de les
indicades sent d'igual o menor exigència quan es tracta de carn i els seus preparats (no salaons, fumats,
dessecats o esterilitzats); aus, conills i caça; llet en cisternes per a consum immediat i productes làctics
(yogurt, káfir, nata i formatge fresc); despulles vermelles; peixos (no fumats, salats, dessecats o vius)
transportats sempre sota gel.
Els transports de productes làctics no congelats no han d'excedir de 48 hores.

A part del transport refrigerat i congelat cal considerar altres modalitats de transport convencional que
satisfan exigències menys severes, com és la d'un adequat condicionament en embalatge apropiat, en
equip de transport convenient i en celler o recinte suficientment ventilat.
Aquests solen ser els requeriments d'algunes plantes vives, tubercles i les seves arrels o parts, flors i fruits,
que es transporten en fresc en envasos especials i containers oberts.
Finalment poden citar-ne alguns productes vegetals, com els llegums i productes animals, peixos, crustacis
i mol·luscs, que es comercialitzen bullits i per tant requereixen transport congelat.
En relació amb els particulars de tan àmplia gamma de productes peribles, existeix l'Acord sobre Transport
Internacional de mercaderies peribles i sobre Vehicles Especials utilitzats en aquests transports, ATP.
mecanisme de tir
Denominació que alguns autors empren per a referir-se a qualsevol procés que inicia el desenvolupament
d'una inestabilitat condicional en una massa d'aire.
Per exemple, l'elevació mecànica, l'escalfament d'una capa d'aire per conducció seguida de convecció,
l'augment del contingut del vapor d'aigua de l'atmosfera i l'ascens d'una massa d'aire càlid sobre una
massa d'aire fred al llarg d'un front calent en una depressió.
mercant
Referint-se al mar, tot el que pertany al comerç marítim.
mercant
Vaixell i personal de la Marina Mercant.
mercant
Embarcació que serveix per a conduir mercaderies d'uns ports a uns altres.
mercant discrecional
Vaixell de càrrega que no es dedica a fer cap línia regular i que, per tant, és noliejat segons ofertes del
mercat.
mercant romà, segles I a III d. C.
Hi han nombroses imatges de vaixells mercants romans del període en que Roma dominava la terra i el
mar, pertanyent, amb poques excepcions, al mateix tipus bàsic.
Són naus rabassudes i rodones.
Amb la roda de proa sortida.
Una popa alta.
El codast va corbat cap endins, adoptant la forma d'un coll de cigne.
La imatge més detallada, es va trobar a Ostia i data del segle III d. C (103).
Hi veiem dos bucs revinguts, amb els baus de coberta sortint pels costats.
La coberta de popa és àmplia, per disposar d'espai i suport pels timons d'espadella.
Hi ha un gros estai a proa, tesat per mitjà de bigotes i acolladors.
També molts obencs visibles van tesats amb un sistema d'acolladors.
Els briols i apagapenols, corren al través d'anelles cosides per la cara de proa de la vela major.
Dues gàbies (o quatre?) triangulars estan situades damunt la verga.
El bossell de la drissa de la vela de proa, és visible en el pal proer, molt caigut.
A la nau petita de la imatge, es poden apreciar dos grans cosits al pal, per la drissa de la major.
mercant víking escandinau, segles VII i VIII
• Barca de Kvalsund, noruega, segle VII.
L'any 1920 foren trobades a Kvalsund, noruega, dues embarcacions del segle VII,
D'eslora de més de 18 metres.
Mànega 3,20 metres.
El sistema de construcció és molt semblant al de la nau víking.
La taula del fons té una forma que pot definir-se com una quilla.
El constructor feu el buc en forma de U a la seva mitjania, així resultà una embarcació més robusta.
Era apta per portar pal i vela.
Les incisions en pedra de Gotland, dels segles VII i VIII, semblen mostrar dos tipus diferents
d'embarcacions; aquelles en que els extrems formen un marcat angle amb la quilla i unes altres en les
quals es corben graciosament.

mercantilisme
Teoria econòmica que preconitza l'enriquiment de les Nacions mitjançant un procés d'acumulació de
metalls preciosos.
Entre altres mesures, orienten el comerç exterior cap a aquesta finalitat, impulsant les exportacions i
restringint les importacions, mitjançant fortes barreres aranzelàries.
mercat
Comerç públic de compra i venda de tot tipus de mercaderies.
mercat
Lloc en què s'efectuen les transaccions comercials internacionals.
mercat
En el llenguatge comú s'entén per mercat un lloc que pot ser una plaça o un edifici on es ven i es compra
determinat béns i es contracta alguns serveis, amb intervenció o no d'intermediaris, per tant el mercat és
un element necessari de tota organització econòmica fundada en la divisió del treball i sobre el canvi.
D'aquest concepte de mercat concentrat en un àrea (o edifici) determinada, es passa a la idea de àmbit
geogràfic que comprèn les àrees de producció, de recol·lecció, de distribució i de consum del producte en
sentit econòmic, que pot tenir una amplitud local o regional, nacional i internacional.
Existeixen també altres mercats, com el financer o mercat de capitals, el mercat de treball, el mercat
monetari, etc., que presenten característiques i finalitats una mica diferents del mercat de productes.
mercat
• Grup o conjunt integrat per un possible comprador (o compradors i un venedor), (o venedors), en el qual
es reuneix les condicions i forces que determinen els preus.
• La demanda total dels compradors potencials d'un producte o servei (p. ex. el mercat regional, el mercat
urbà, el mercat de professionals, etc.).
• El lloc o localitat en què fan els seus negocis els compradors i venedors.
mercat a la baixa
Situació de mercat en la qual la pressió de venda excedeix la pressió de compra, durant un període de
temps considerable, resultant això en una declinació general de preus.
mercat a futur
Mercat en el qual les transaccions es realitzen sobre la base de compromisos de lliurament a futur dels
béns o instruments financers, a preus establerts prèviament i que són pagats en la data establerta en el
respectiu compromís.
mercat bancari
És aquell en el qual han d'efectuar-se, en general, les operacions de canvis del comerç exterior visible i
invisible.
mercat comú
Forma d'integració econòmica, en la qual els Estats membres suprimeixen entre llos els drets duaners i
adopten, enfront de tercers països, un aranzel comú.
A més, se suprimeixen totes les restriccions que dificultin el moviment dels factors productius, de manera
que es permeti la lliure circulació de la mà d'obra i el capital.
mercat comú
És denomina així eliminació de les barreres al comerç entre un grup de països, perquè els productes de
cadascun d'ells tingui lliure accés a l'interior dels altres com si anés el seu propi territori, sense mes cost
addicional que el transport.
Per als efectes del comerç entre aquests països i també amb la resta del món, tots els quals formin el grup
constitueixen un sol territori o mercat, amb una tarifa duanera externa uniforme respecte dels altres.
Mercat Comú Centreamericà (MCCA)
El Mercat Comú Centreamericà (MCCA) es va crear pel tractat General d’Integració Econòmica signat el
13 de desembre de 1960.
El MCCA, que intenta crear un mercat comú per a tot l’istme centreamericà, va sofrir els conflictes entre els
seus estats membres durant les primeres tres dècades de la seva existència; la guerra entre Hondures i El
Salvador va conduir en 1970 a la imposició, per part del govern hondureny, d’estrictes aranzels

d’importació als productes d’altres països centreamericans; en 1983 Guatemala va establir diverses
restriccions al comerç amb altres membres del MCCA; i en 1986 Guatemala va rebutjar aplicar una política
aranzelària del MCCA que havia acceptat anteriorment.
A pesar d’aquests contratemps, les negociacions amb la Comunitat de Nacions del Carib (CARICOM) per
a la creació d’una gran zona de lliure mercat van començar en 1992.
Membres (5): Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua.
Mercat Comú del Con Sud (MERCOSUR)
El Mercat Comú del Con Sud (MERCOSUR) es va fundar el 26 de març de 1991, amb la finalitat de
fomentar la cooperació i integració econòmica d’Amèrica del Sud. S’ha assolit un considerable progrés en
el desenvolupament d’un mercat comú entre els estats membres. 1995 va ser la data establerta perquè
s’eliminessin tots els aranzels entre els països membres, i s’establís un mercat comú totalment operatiu.
L’èxit de MERCOSUR està supeditat a les condicions econòmiques i polítiques dels seus membres, en
particular de Brasil, la inestabilitat del qual va impedir que Xile sol•licités la seva adhesió a principis dels
anys noranta.
Membres (4): Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai
Mercat Comú Europeu
L'èxit de la CECA demostrava que almenys en una escala limitada la cooperació i la integració econòmica
regional beneficiava als països membres.
No podia ser d'una altra manera, ja que l'OECE incloïa a un elevat nombre de països amb posicions
enfrontades sobre els objectius d'integració
Mentre Gran Bretanya defensava un àrea de lliure canvi amb una federació d'Estats molt suaus, França
defensava enfortir institucions comunes a costa si cap, de la cessió de la sobirania nacional.
D'altra banda era necessària la presència tant de França com d'Alemanya en un projecte d'integració
econòmica regional.
Els sis membres de la CECA reunits en Messina el 2 de juny de 1955 van encarregar a un comitè presidit
per Spaak, l'elaboració d'un informe sobre les possibilitats d'una major integració progressiva en l'àmbit
econòmic sense pèrdua de sobirania nacional ni una major unió política.
El comitè Spaak va presentar el seu informe (veure document) que va servir de base per a la creació de:
Comunitat Econòmica Europea (CEE)
Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM)
En termes polítics i econòmics semblava necessari que Europa sorgís com a tercera potència mundial per
interposar-se entre EUA i la URSS. Les negociacions a partir de l'informe Spaak en Messina 1956, es van
accelerar i s'establia el Mercat Comú Europeu.
Els Tractats de Roma signats el 25 de març de 1957 van establir la creació tant de la CEE com de
l'EURATOM.
A la fi dels 50 ja s'havien establert tres projectes d'integració econòmica regional en l'Europa Occidental: el
BENELUX, la CECA i la CEE.
Els països de la CECA van decidir seguir endavant amb el projecte del mercat comú europeu, acceptat en
els Tractats de Roma.
mercat d'enviaments
És a aquell on el preu de cada bé o servei és acordat pel consentiment mutu dels venedors i dels
compradors.
mercat de canvi negre o paral·lel
És el que desenvolupa les seves activitats al marge de la reglamentació legal vigent i estableix tipus de
canvi, en moneda del país, superiors als existents als mercats que tendeix a eludir.
La seva denominació de paral·lel aquesta donada per desenvolupar-se gairebé sempre al costat d'un
mercat oficial o mixt.
mercat de capitals
Conjunt d'institucions a través de les quals es canalitzen l'oferta i la demanda de fons prestables.
És la instància en què estalvien i inversores es posen en contacte, possibilitant la transferència de fons.
mercat de contractes
Qualsevol Borsa de productes, oficialment designada per la “Secretary of Agriculture”, per dirigir un mercat
de futurs.

A més de les Borses així designades, existeixen altres “contract markets” que s'ocupen de productes que
no abasta la “Commodity Exchange Act”.
mercat de corredors
Àrea en què han de liquidar-ne les divises dels turistes que ingressen al país i totes les altres divises que
no corresponguin al comerç exterior.
mercat de corredors
Es denomina així, al mercat en què han d'adquirir-ne les divises per efectuar pagaments a l'exterior,
sempre que no es tracti d'operacions de comerç internacional.
mercat de descompte
Quan el preu al comptat és major que el preu a futur, aquesta condició.
mercat de divises
Denominació amb que es designa al lloc on es transen monedes dures, lloc que pot ser una Entitat
Bancària, Financera o una Borsa de Valors.
mercat de valors
Comprèn tots aquells elements patrimonials que representen un valor disponible i susceptible de circular
(diners, instruments de renda fixa, efectes de comerç, etc.).
mercat del comprador
Condició de mercat en la qual existeix abundància de béns disponibles, i per tant, els compradors poden
ser selectius i poden comprar a un preu menor que el que prevalia anteriorment.
Oposat Mercat del venedor.
mercat financer
És el mercat per a préstecs en inversions a curt i llarg termini.
Els principals mercats financers són el Mercat de Capitals i el Mercat de Valors.
mercat lliure bancari
Mercat o àrea en què han de liquidar-ne les divises produïdes pel comerç exterior del país, val dir, les
provinents de les exportacions i del pagament d'assegurances.
mercat lliure bancari
Es denominen així a l'àrea en la qual han d'adquirir-ne les divises per pagar les importacions i per cobrir
les assegurances i els nolis internacionals.
mercat negre
El mercat negre fa referència al comerç clandestí de divises o mercaderies no autoritzades o escasses en
un país, a preus superiors als legals.
Els mercats negres solen proliferar durant els temps d’escassesa, guerres o catàstrofes naturals.
mercat potencial
Avaluació aproximada de les vendes d'una mercaderia que pot aconseguir una empresa durant un cert
lapse de temps.
mercat primari
És aquell en què es transen per primera vegada els instruments, actuant el propi emissor com a oferent
dels mateixos, ja sigui en forma directa o a través d'intermediaris.
mercat regional
És el territori comercial comú que pot obrir els acords conclosos entre mes de dues parts a determinades
produccions de les parts contractants, sense eliminar la possibilitat de l'adhesió immediata o posterior dels
altres països de la zona i deixant-los en conseqüència oberts a aquesta adhesió.
mercat secundari
Mercat de revenda en què els instruments són transformats per segona, tercera o més vegades.
En els emissors ja no són els oferents dels instruments.

L'existència d'aquest mercat, permet a les forquilles de títols o instruments obtenir una major liquiditat
d'ells, és a dir, permet fer efectiu el document a un preu que el mercat determini, evitant que hagi
d'esperar-se el venciment del document per a aquest efecte.
comprats
Vegeu Fires i Mercats.
Mercator, Gerardus
Gerardo Mercator o Gerardus Mercator (5 de març, 1512 – 2 de desembre, 1594) va ser un cartògraf
flamenc, famós per crear la projecció de Mercator.
Va néixer amb el nom Gerard de Cremere (o Kremer) en Rupelmonde, Flandes.
Mercator és la latinizació del seu nom, que significa “mercader”.
Va rebre la seva educació formal del humanista Macropedius en Bolduque i en la Universitat de Leuven.
Encara que mai va viatjar molt, va desenvolupar sent jove un interès en la geografia com un mitjà de
guanyar-se la vida.
Mentre va viure en Leuven va treballar al costat de Gemma Frisius i Gaspar Myrica entri 1535 i 1536 en la
construcció d’un globus terraqüi.
Posteriorment, Mercator va publicar un mapa de Palestina (en 1537), un planisferi (en 1538) i un mapa de
Flandes en 1540.
Al llarg d’aquests anys, va aprendre a escriure en itàlica, un tipus de lletra més adequat per als gravats en
coure dels mapes.
Va escriure referent a això un llibre que va anar el primer que tractava sobre aquest tema Europa del Nord.
En 1544 és acusat d’heretge i passa a la presó set mesos.
En 1552, es trasllada a Duisburgo on obre un taller de cartografia.
Va treballar en la realització d’un mapa, compost per sis panells, d’Europa que va completar en 1554, i
també es va dedicar a ensenyar matemàtica.
Va realitzar alguns altres mapes i, finalment, va ser nomenat cosmògraf de la cort pel duc Wilhelm de
Cléveris, en 1564.
Durant aquests anys, va concebre la idea d’una nova projecció per al seu ús en els mapes, que va usar
per primera vegada en 1569; el nou era que les línies de longitud eren paral·leles, la qual cosa facilitava la
navegació per mar al poder-ne marcar les direccions de les brúixoles en línies rectes.
Va ser un dels primers que a utilitzar la paraula atlas per a designar a un conjunt de mapes, i va estimular
a Abraham Ortelius a fer el primer atlas modern, Theatrum Orbis Terrarum en 1570.
Posteriorment Mercator produiria el seu propi atlas en diversos toms, el primer dels quals va ser publicat
en 1578 i consistia en una versió corregida dels mapes de Ptolomeo, encara que aquesta edició també
incloïa alguns errors propis de Mercator.
En 1585, es van publicar mapes de França, Alemanya i Holanda, i en 1588 es van agregar mapes dels
Balcans i Grècia.
El seu fill, Rumold Mercator, una vegada mort el seu pare, conclouria l’obra publicant més mapes en 1595.
mercatorià
Relatiu o pertanyent al sistema de projecció de Mercator.
mercats exteriors
El desenvolupament comercial de qualsevol signatura exportadora demanda una atenció general als
mercats estrangers, per determinar com sigui el més convenient la qual cosa implica una tasca de
localització i avaluació, seguida de la planificació de la forma que es jutgi apropiada per operar en el qual
resulti triat.
La localització està directament relacionada amb la condició de centre productor o consumidor d'aquells
béns que ens interessen i amb el seu caràcter o àmbit nacional, regional o local, al parell que la seva
condició d'urbà o rural, permanent o estacional.
La labor d'avaluació té a veure amb les exigències dels consumidors potencials i la seva importància
econòmica mitjana; grau de saturació del mercat; infraestructura dels diferents serveis necessaris,
financers, bancaris, de transport, emmagatzematge i distribució; posició oficial de les autoritats competents
i grau de monopoli existent; consideració dels altres competidors possibles i, si escau, de les aliances
operatives que poguessin arribar a efectuar-se.
La planificació ha de ser conseqüència del que s'ha dit i de l'apreciació d'un conjunt de factors el
coneixement dels quals facilités la formulació del programa d'acció i el seu eficaç exercici.
Per exemple, la possibilitat d'acostament i tracte directe amb el consumidor o, respectivament, proveïdor
que interessi; oferiment, en la forma i extensió en què puguin disposar-se, de facilitats financeres i de

crèdit; aplicació de les tècniques de lísing; establiment de xarxes de distribució i de contacte amb
compradors i proveïdors; ordenació de l'acció publicitària i de la promoció directa de les vendes.
mercè
Navegar a la mercè deIs vents, deIs corrents, etc.
marchandatge
En terminologia anglesa = Política del producte. El planejament que comporta la comercialització de la
deguda mercaderia o servei, en el moment, lloc, quantitat i preu adequat.
merchandising
Part del màrqueting que agrupa les tècniques de comercialització que permeten presentar un producte o
servei dintre de les millors condicions materials o psicològiques.
merchant's brand
En terminologia anglesa = Marca del Comerciant
Vegeu: Private Brand.
MERCOSUR
Comprat Comú del Sud, és un acord d'integració comercial i econòmica establert pel Tractat d'Asunción
(1991) i els seus Estats membres són Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai.
Mercuri
Mercuri és el planeta del Sistema Solar més proper al Sol i el més petit.
Forma part dels denominats planetes interiors o rocosos i manca de satèl·lits.
Es coneixia molt poc sobre la seva superfície fins que va ser enviada la sonda planetària Mariner 10 i es
van fer observacions amb radars i radiotelescopis.
Antigament es pensava que Mercuri sempre presentava la mateixa cara al Sol, situació similar al cas de la
Lluna amb la Terra; és a dir, que el seu període de rotació era igual al seu període de translació, tots dos
de 88 dies.
No obstant això, en 1965 es van manar impulsos de radar cap a Mercuri, amb la qual cosa va quedar
definitivament demostrat que el seu període de rotació era de 58.7 dies, la qual cosa és 2/3 del seu
període de translació.
Això no és coincidència, i és una situació denominada ressonància orbital.
En ser un planeta l'òrbita del qual és inferior a la de la Terra, Mercuri periòdicament passa davant del Sol,
fenomen que es denomina trànsit astronòmic.
Observacions de la seva òrbita a través de molts anys van demostrar que el periheli gira 43" d'arc més per
segle del predit per la mecànica clàssica de Newton.
Aquesta discrepància va portar a un astrònom francès, Urbain Li Verrier, a pensar que existia un planeta
encara més prop del Sol, al com van anomenar Vulcà, que pertorbava l'òrbita de Mercuri.
Ara se sap que Vulcà no existeix; l'explicació correcta del comportament del periheli de Mercuri es troba en
la Teoria General de la Relativitat.
Mercuri és un dels quatre planetes sòlids o rocosos; és a dir, té un cos rocós com la Terra.
Aquest planeta és el més petit dels quatre, amb un diàmetre de 4879 km en l'equador.
Mercuri està format aproximadament per un 70% d'elements metàl·lics i un 30% de silicats.
La densitat d'aquest planeta és la segona més gran de tot el sistema solar, sent el seu valor de 5.430
kg/m 3 , només una mica menor que la densitat de la Terra.
La densitat de Mercuri es pot usar per deduir els detalls de la seva estructura interna.
Mentre l'alta densitat de la Terra s'explica considerablement per la compressió gravitacional, particularment
en el nucli, Mercuri és molt més petit i les seves regions interiors no estan tan comprimides.
Per tant, per explicar aquesta alta densitat, el nucli ha d'ocupar gran part del planeta i a més ser ric en
ferro, material amb una alta densitat.
Els geòlegs estimen que el nucli de Mercuri ocupa un 42% del seu volum total (el nucli de la Terra amb
prou feines ocupa un 17%).
Aquest nucli estaria parcialment fos, el que explicaria el camp magnètic del planeta.
Envoltant el nucli existeix un mantell d'uns 600 km de grossor.
La creença generalitzada entre els experts és que en els principis de Mercuri un cos de diversos
quilòmetres de diàmetre (un planetesimal) va impactar contra ell desfent la major part del mantell original,
donant com resultat un mantell relativament prim comparat amb el gran nucli.
L'escorça mercuriana mesura entorn dels 100-200 km d'espessor.

Un fet distintiu de l'escorça de Mercuri són les visibles i nombroses línies escarpades o escarpes que
s'estenen varis milers de quilòmetres al llarg del planeta.
Presumiblement es van formar quan el nucli i el mantell es van refredar i van contreure al mateix temps
que l'escorça s'estava solidificant.
L'òrbita de Mercuri és la més excèntrica dels planetes menors, amb la distància del planeta al Sol en un
rang entre 46 milions i 70 milions de quilòmetres.
Triga 88 dies terrestres a donar una translació completa.
Presenta a més una inclinació orbital (pel que fa al plànol de l'eclíptica) de 7°.
L'elevada velocitat del planeta quan està prop del periheli fa que cobreixi aquesta major distància en un
interval de només cinc dies.
La grandària de les esferes, inversament proporcional a la distància al Sol, és usat per il·lustrar la distància
variable heliocèntrica.
Aquesta distància variable al Sol, combinada amb la rotació planetària de Mercuri de 3:2 al voltant del seu
eix, resulta en complexes variacions de la temperatura de la seva superfície, passant dels -185° C durant
les nits fins als 430° C durant el dia.
L'obliqüitat de l'eclíptica és de sol 0,01° (graus sexagesimals), unes 300 vegades menys que la de Júpiter,
que és el segon planeta en aquesta estadística, amb 3,1° (a la Terra és de 23,5°).
D'aquesta forma un observador en l'equador de Mercuri durant el migdia local mai veuria el Sol més que
0.01° al nord o al sud del zenit.
Anàlogament, en els pols el sol mai passa 0.01° per sobre de l'horitzó.
No posseeix atmosfera (atmosfera summament tènue) ni satèl·lits.
La seva massa és de 0.055 vegades la de la Terra.
• El seu període de revolució és de 88 dies.
• La superfície està coberta de cràters d'impacte, calderes volcàniques i enormes penya-segats.
• Ràdio del seu equador: 2.400 km.
• Distància al sol: 57.910.000 km.
• Angle d'inclinació eix de rotació: 0,0º
• Angle d'inclinació orbital: 7,0º
• Nombre de satèl·lits: 0
• Període de rotació: 59 dies.
• Període d'òrbita: 88 dies.
• Densitat: 5,43 g/cm 3
• Pressió atmosfèrica: 0 bar.
• Gravetat: 3,78 m/s 2 .
• Massa: 3,3 10 20 ton.
Mercuri
Nom d’un déu de la mitologia greco-romana, patró del comerç i dels lladres.
mercurial
Pertanyent al déu Mercuri o al planeta Mercuri.
MERCOSUR
Mercat Comú del Sud, és un acord d'integració comercial i econòmica establert pel tractat d'Asunción
(1991) i els seus Estats membres són Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai.
meridià
Línia de referència nord-sud, especialment un cercle màxim, que passa pels pols geogràfics de la terra a
partir de la qual s'estimen les longituds i azimuts.
meridià
Plànol normal al geoide o a l'el·lipsoide que defineix aquesta línia.
El terme en general fa referència a la meitat superior.
meridià
Els meridians, també anomenats línies de longitud, són els cercles màxims imaginaris que passen pels
pols, o els semicercles que van de pol a pol.
Qualsevol punt al llarg d'un mateix meridià té igual longitud.
Si prenem un meridià terrestre qualsevol, aquest divideix a la Terra en dos hemisferis, un d'occidental i un
altre oriental.

S'ha convingut universalment com a punt de partida o d'origen per a la determinació de la longitud
geogràfica terrestre, el meridià que passa per l'observatori de Greenwich (Anglaterra), és a dir, el punt 0 o
de principi a partir del com es van numerant els diferents meridians.
Una vegada projectats els meridians i paral·lels sobre un plànol o carta geogràfica o oceanogràfica, es pot
establir la latitud i longitud de qualsevol punt situat sobre la superfície terrestre, tant en terra com en la mar
Es pot traçar un nombre infinit de meridians, però en els mapes es representen només a intervals regulars;
estan numerats de 0º a 180º tant cap a l'Est com cap a l'Oest de Greenwich.
S'ha convingut universalment com a punt de partida o d'origen per a la determinació de la longitud
geogràfica terrestre, el meridià que passa per l'observatori de Greenwich, proper a Londres, Anglaterra
Els meridians també s'utilitzen com a referència per als fusos horaris; s'han descrit 24 meridians
corresponents a 24 fusos horaris, és a dir, 12 cap a l'Est i 12 cap a l'Oest.
Triar un paral·lel com a principal o d'origen no va suposar en principi cap problema, en ser l'equador el de
major diàmetre, no obstant això, no va succeir el mateix amb els meridians.
L'elecció d'un meridià com a punt de referència per a tots els càlculs de situació no es va aconseguir fins a
1885, fins llavors cada país triava el que més li convenia, la qual cosa va donar lloc a múltiples mapes amb
coordenades discrepants davant la falta d'uniformitat.
A partir d'aquesta data, 25 països van prendre l'acord d'adoptar el Real observatori de Greenwich, proper a
Londres, com el punt pel qual passaria oficialment el meridià 0; així mateix, es va establir també un
sistema d'horari universal per al temps coordinat, en el qual aquest meridià 0 coincidia igualment amb el
fus horari 0.
meridià
Relatiu o pertanyent al migdia, a l’hora del migdia.
meridià 90º
Meridià que travessa la Península de Yucatán.
Es troba 90º a l'oest del meridià de Greenwich, Anglaterra.
Defineix el fus horari de 6 hores a l'est de Greenwich i a la anomenada Hora del Centre en la República
Mexicana.
Difereix de l'hora local del districte Federal en 36 minuts 37 segon.
meridià astronòmic
Línia sobre la superfície de la terra que connecta punts que presenten la mateixa longitud astronòmica.
Com la desviació de la vertical no és la mateixa en tots els punts, un meridià astronòmic és una línia
irregular que no es troba en un únic plànol.
També es denomina "terrestrial meridian".
meridià celeste
Cercle vertical que passa pels punts nord i sud de l'horitzó coincidint amb el meridià celeste.
meridià celeste
Cercle màxim de l'esfera celeste que passa pels pols celestes i el zenit.
L'expressió fa en general referència a la meitat superior.
meridià celeste
El meridià és el gran circulo de l’esfera celeste que passa pels pols nord i sud, i pel zenit.
Els cossos celestes arriben a la seva màxima altura sobre l’horitzó quan travessen el meridià celeste i
aquesta posició rep el nom de Culminació.
La intersecció del meridià i l’horitzó determina una línia sobre el plànol horitzontal anomenada meridiana,
la seva intersecció amb l’esfera celeste determina els punts cardinals nord i sud. La seva perpendicular
talla a l’esfera celeste en els punts cardinals est i oest.
meridià celeste d’un lloc
Cercle màxim de l’esfera celeste que passa pels pols i el zenit del dit punt.
meridià central
Vegi’s meridià d’origen.
meridià central
Vegi’s meridià de fus horari.

meridià central del Sol
És el meridià que de nord a sud travessa el centre del Sol tal com es veu des de la Terra.
meridià cero
El meridià cero es el meridià que passa por Greenwich, origen de las longituds, y que projectat en l’esfera
celeste te molta importància per ser l’origen de los horaris en Greenwich dels astres que du l’almanac
nàutic.
meridià d’agulla
Línia que travessa els punts nord-sud d’un compàs magnètic, l’eix de la rosa de compàs es troba en el
meridià de compàs.
meridià d’origen
Línia Nord-sud veritable estesa cap al Nord i el Sud des del punt origen d’un sistema rectangular
d’aixecaments, juntament amb la línia de base constitueixen els eixos d’un sistema i el punt inicial, l’origen
d’aquest sistema.
Juntament amb la línia de base constitueixen els eixos d'un sistema i el punt inicial, l'origen d'aquest
sistema.
meridià d'origen
Meridià que es l'origen d'un sistema de coordenades rectangulars cartogràfiques i és utilitzat com a eix de
les "Y" del sistema.
També anomenat "central meridian".
meridià d’un astre
El meridià d'un astre és el punt més alt de la seva òrbita.
meridiana d'un lloc
Per acord pres en una conferència internacional celebrada en 1884 a Washington i afavorida pel llavors
president dels Estats Units, a la qual van assistir delegats de 25 països, el "meridià de referència", a partir
del com es mesuren les longituds, és a dir, el que es considera el "meridià 0°", és el meridià de Greenwich,
anomenat així perquè passa per l'antic observatori astronòmic de Greenwich (que, en aquesta època, era
un suburbi de Londres).
El meridià del lloc, també anomenat meridià local o simplement meridià, és aquell meridià que passa pel
punt en el qual se situa l'observador.
A partir del meridià de Greenwich es van establir els fusos horaris.
A partir grau 0 i cap a la dreta augmentarà l'hora, i cap a l'esquerra, disminuirà l'hora.
El meridià de Greenwich serveix a més per conèixer la longitud d'un punt qualsevol sobre la superfície
terrestre, és a dir, la distància que existeix entre un punt qualsevol i el meridià de Greenwich.
D'aquesta manera es té longitud aquest si es mou cap a la dreta i longitud oest si es desplaça cap a
l'esquerra (sempre mirant el planisferi de front).
L'eix de rotació terrestre divideix al meridià del lloc en dues semicircumferències:
• Meridià superior.
• Meridià inferior o antimeridià.
Es coneix com a convergència de meridians a l'angle que forma la transformada del meridià amb l'adreça
del nord UTM.
meridià de Greenwich
Meridià astronòmic que travessa el centre del telescopi meridià de l'observatori de Greenwich, Anglaterra,
que serveix de referència per a l'hora de Greenwich en contraposició meridià local.
meridià de Greenwich
El és el semicercle imaginari que uneix els pols i passa per Greenwich, més precisament per l’antic
observatori astronòmic d’aquest suburbi de Londres, el meridià de Greenwich serveix de meridià d’origen:
és a partir d’ell que es mesuren les longituds, en graus, és a dir que correspon a la longitud zero.
És va adoptar com a referència en una conferencia internacional celebrada en 1884 en Washington, a la
que van assistir delegats de 25 països, en l’actualitat totes les nacions entre elles Espanya, el prenen com
a primer meridià, a les longituds oest els donem el signe més i a les longituds aquest el signe menys.

meridià de l’arranjament
Meridià del port o lloc on es va esbrinar i va concloure l’estat absolut del rellotge i la seva marxa o
moviment diari.
meridià de l’observador
Hi ha infinit nombre de meridià, un per a cada lloc de la superfície de la terra, el qual passa pel punt on ens
trobem es denomina meridià de l’observador, també conegut com meridià del lloc i té dues branques
(semicircumferències), la superior i l’inferior del costat contrari.
meridià de la fotografia
En fotogrametria, imatge sobre una fotografia de tota la línia horitzontal de l'espai-objecte paral·lela al
plànol principal.
Com totes aquestes línies es troben en l'infinit, la imatge del punt d'unió es troba en la intersecció de la
línea principal i la traça de l'horitzó i tots els meridians de la fotografia passen per aquest punt.
meridià de quadrícula
Una de les línies de quadrícula que s’estén en la direcció nord-sud d’aquesta quadrícula.
meridià de referència
Vegi’s primer meridià.
meridià del fus horari
Meridià utilitzat per calcular l'hora oficial.
meridià del fus horari
En una projecció cartogràfica, meridià al llarg del com es determina l'escala.
meridià del fus horari
Meridià central de cada zona d'un sistema de quadrícules.
meridià estàndard
Vegi’s meridià de fus horari.
meridià geodèsic
Línia en un el·lipsoide que presenta la mateixa longitud geodèsica en tots els seus punts.
meridià geogràfic
Cercle màxim de l’esfera terrestre que passa pels pols geogràfics i és perpendicular a l’equador.
meridià geogràfic
Terme general que s'aplica tant a un meridià astronòmic com a un meridià geodèsic.
meridià geogràfic veritable
És una línia orientada al llarg dels pols geogràfics de la terra i es determinen mitjançant observacions
astronòmiques.
Aquests meridians tenen permanentment una orientació constant o fixa.
meridià inferior
La meitat d'un meridià o meridià celeste de polo a pol que conté l'antípoda o el nadir d'un punt
d'observació.
meridià inferior
Quan un astre passa pel meridià inferior del lloc, l’horari local és 180, el seu azimut és nord o sud i té la
mínima altura, perquè es vegi en dit instant, s’ha de tractar d’un astre circumpolar.
meridià inferior del lloc
El meridià inferior del lloc es diu del meridià del lloc projectat en l’esfera celeste, es a dir, el meridià celest
que conté el nadir.
meridià inicial

Meridià que, convencionalment, es pren com a origen per determinar, a l’est o a l’oest, la longitud
geogràfica de cada punt de la terra.
meridià inicial
Meridià de l’antic observatori de Greenwich, escollit com a origen de les longituds de la superfície de la
terra.
meridià límit
Línia que forma part del marc interior d’un mapa i que pertany a la xarxa geogràfica.
meridià límit de fus
Meridià que limita un fus per l’est o per l’oest.
meridià local
Meridià que passa per un lloc determinat i que serveix de referència per a l'hora local en contraposició al
meridià de Greenwich.
meridià local
Meridià celest que conté el zenit i el nadir del lloc geogràfic considerat.
meridià magnètic
Línia de força magnètica horitzontal de la terra.
meridià magnètic
Plànol vertical en el qual se situa una agulla imantada, suspesa lliurement en el camp magnètic terrestre i
que no sofreix la influència d'altres camps magnètics accidentals o artificials.
meridià magnètic
Línia que travessa els punts nord-sud d'un compàs magnètic. l'eix de la rosa de compàs es troba en el
meridià de compàs.
meridià magnètic
Són línies orientades en la direcció dels pols magnètics de la terra i és la direcció que dóna el compàs.
L'orientació d'aquestes línia no és constant degut al fet que el pol nord magnètic no té posició fixa i es va
desplaçant lentament a través del temps.
El meridià magnètic sofreix diferents tipus de variacions: Seculars (cada 300 anys), anuals, diàries,
irregulars i lunars.
Les direccions magnètiques són els que es determinen amb ajuda d'un compàs.
El compàs té una agulla imantada recolzada en el centre sobre un pivot, que li permet girar lliurement i
s'orienta per les forces d'atracció dels pols magnètics de la terra, indicant directament la direcció nord sud.
La diferència que existeix entre el meridià veritable i el meridià magnètic es coneix amb el nom de
declinació magnètica.
Aquesta desviació pot ser per l'esquerra o declinació oest (W), o per la dreta declinació est.
La declinació magnètica varia segons la posició de la línia sobre la superfície de la terra.
Si en una gran zona de la terra, es tracen línies que uneixen punts d'igual declinació magnètica, es coneix
amb el nom de plànols de línies isogòniques o plànols isogònics.
Les línies de declinació magnètica zero, es diuen línies agòniques, és a dir que allí els meridians veritable i
magnètics coincideixen.
L'agulla del compàs també és atreta verticalment inclinant-se cap al costat del pol que està més prop, per
això l'agulla dels compassos duen un contrapès en un extrem pel costat oposat de l'hemisferi on se situï el
lloc de treball.
Si en un plànol d'una zona de la terra s'uneixen punts que tenen igual inclinació magnètica, es denominen
plans de línies isoclíniques.
meridià principal
Meridià central d’una zona d’un fus que serveix com a eix d’ordenades en un sistema de coordenades.
meridià superior
Quan un astre passa pel meridià superior del lloc, l’horari local és zero, el seu azimut és nord o sud i té la
màxima altura, abans del pas l’horari i els azimuts són orientals.

meridià superior
Semicercle màxim que passa pel zenit de l'observador i el diàmetre del qual va de pol a pol.
meridià superior
Meitat d'un meridià o meridià celeste que va d'un pol a un altre passant pel zenit.
meridià superior del lloc
El meridià superior del lloc es diu al meridià del lloc projectat en l’esfera celeste, és a dir, el meridià celeste
que conté al zenit.
meridià terrestre
Cercle màxim de l'esfera terrestre que passa pels pols.
Vegi’s meridià astronòmic.
meridià terrestre del lloc
El meridià del lloc és un semicercle de l’esfera terrestre que va de pol a pol passant per l’observador.
meridià veritable
Expressió s’utilitza per a distingir el circulo màxim que passa pels pols geogràfics del meridià magnètic, el
meridià de compàs o el
meridià zero
És el meridià que es pren com referència per a mesurar una de les coordenades geogràfiques denominada
longitud, antigament cada país adoptava el mateix d’acord al seu acomodament i conveniència , és així
com Anglaterra va definir el meridià de referència com aquell que passava pel real Observatori de
Greenwich, sent Greenwich un municipi de Londres, de la mateixa forma França va establir l’Observatori
de París, Rússia el de Moscou i Espanya el Real Observatori de San Fernando.
Per les complicacions que implicava això al comerç internacional i per a altres fins, en 1884 per acordo
Internacional s’adopta com meridià zero o de referència el meridià de Greenwich, aquest divideix a la terra
en dos hemisferis; l’Oriental a l’est de Greenwich i l’Occidental a l’oest.
meridial
Vegi’s meridià.
meridiana
Intersecció d’una superfície de revolució i d’un semiplà la frontera del qual és l’eix d’aquesta superfície.
meridiana
Vegi’s línia meridiana.
meridiana d’un lloc
Línia de intersecció del pla meridià i del pla horitzontal d’aquest lloc.
meridió
Hora que el sol es troba al punt més alt, migdia.
meridional
És la zona que queda submergida o en sec depenent del flux de la marea, on es formen els tolls.
meridional
Del sud, pertanyent al sud.
merlet
Cadascuna de les columnes que surten de manera seriada dels altocúmulus o, també, de qualsevol banc
de núvols per efecte de la inestabilitat de l’aire.
merlí
Cap blanc prim d'uns 6 mil·límetres de mena, formant un cordó de tres filàstiques.

És un cap prim, molt més resistent que aquell que s'elabora com la piola amb cànem fi i de bon terç; no hi
ha les variacions de classe que el vaivé; sol ser de 10 a un mil·límetre de mena, formats per tres cordons
de dos filàstiques que es conxen de dreta a esquerra.
Al merlí sense enquitranar se li diu sardineta.
merlin
En Argentina, cap prim enquitranat, per a folrar gasses i altres usos. +
meroplàncton
Terme que s'aplica principalment als estadis flotants de desenvolupament (ous i larves) del bentos i del
nècton.
meroplàncton
El mero plàncton o plàncton no permanent, està constituït per éssers, tant autòtrofs com a heteròtrofs, que
estan en aquesta comunitat durant una part de la seva vida, ja que després, en créixer, passen a formar
part d'altres comunitats (del nècton o del bentos).
Així, formen part del mero plàncton larves de molts invertebrats, com a larves de corals, d'equinoderms, de
crustacis i de cucs poliquets, entre uns altres.
Una fracció important del mero plàncton són els ous i larves de peixos, que al seu torn constitueixen el
ictioplàncton.
mes
Divisió del temps basada en el moviment de la lluna sobre la seva orbita.
mes
Qualsevol de les dotze parts en què es divideix l’any, que consta de trenta o trenta-un dies, llevat del
febrer, que en té vint-i-vuit o vint-i-nou.
El mes és una mesura de temps l'origen temporal del qual són les fases de la Lluna, que prenen poc
menys de 30 dies a completar les seves fases.
El principi de l'any va canviar de març a gener, durant l'època de Carlomagno, per tant el mes variable,
febrer que era l'últim mes de l'any, actualment és el segon i els noms com setembre, octubre, etc., no
corresponen als mesos set, vuit, etc.
més a fora
Més mar endins.
mes anomalístic
Interval que separa dos passatges consecutius de la lluna per la seva perigeu.
La durada del mes anomalístic és de27,55455 DIAS SOLARS mitjana.
mes anomalístic
El temps entre successius passatges de la Lluna per el seu perigeu.
Aquest és igual a 27.55 dies solars mitjos o 27 dies 13 hores 18 minuts 33 segons.
El mes anomalístic és més llarg que el mes sideri perquè el perigeu de l'òrbita lunar es mou en el mateix
sentit que la Lluna.
mes civil
Cadascuna de les dotze parts en què es divideix l’any, que consta de 30 dies (abril, juny, setembre i
novembre) o de 31 (gener, març, maig, juliol, agost, octubre i desembre), llevat del febrer, que en té 28 o
29.
mes de calendari
Un vaixell pot ser contractat sobre la base de contracte per temps, bé per al període ocupat per un viatge
determinat o pel terme de .... mesos de calendari, que comencen des del moment del lliurament en el port
convingut.
Mesos de calendari significa, els mesos d'acord al calendari.
Trenta dies, reemplaça en alguns contractes a les paraules mes de calendari.
mes de calendari
Clàusula de noliejament.

Veure Clàusules importants dels contractes de noliejaments.
mes de calendari
Un vaixell pot ser contractat sobre la base de contracte per temps, bé per al període ocupat per un viatge
determinat o pel terme de .... mesos de calendari, que comencen des del moment del lliurament en el port
convingut.
mes de contracte
Mes en el qual ha de fer-se el lliurament d'un contracte de futurs.
mes draconític
El interval entre dos successius passatges de la Lluna a través del mateix node de la seva òrbita.
El mateix equival a 27.21 dies solars mitjos o 27 dies 5 hores 5 minuts 36 segons.
El mes draconític és més curt que el mes sideri degut al fet que el moviment dels nodes de l'òrbita lunar és
en sentit contrari al moviment de la Lluna.
mes enllà de càrrecs
Càrrecs pel moviment més enllà del port de descàrrega final per un portador connector.
mes de lliurament
És el mes en què el contracte a futur venç i durant el qual es pot efectuar el lliurament sota els termes del
contracte a futur.
mes lunar
El temps mig que transcorre entre successives llunes noves o plenes: equival a 29 dies 12 hores 44
minuts.
Sinònim mes sinòdic.
mes lunar periòdic
Interval de temps que transcorre entre dues passades consecutives de la Lluna pel mateix punt de l’esfera
celeste.
mes lunar sideral
Vegi’s mes lunar periòdic.
mes lunar sinòdic
Vegi’s llunació.
mes nodal
Interval que separa dos passatges consecutius de la lluna pel mateix node del seu òrbita, l’extensió terme
mitjà del mes nodal és de 27,21222 dies solars mitjos.
També anomenat "dracontic month".
més prop de la crugia
Dit de la posició de l’extrem d’un objecte que es troba més pròxim a la línia proa-popa del vaixell.
mes sideral
El període mig de revolució de la Lluna al voltant de la Terra, prenent com referència d'observació les
estrelles: és igual a 27 dies, 7 hores, 43 minuts en unitats de dies solars mitjos.
mes sideri
Interval que separa dues conjuncions successives de la lluna amb un estel fix.
L'extensió mitjana del mes citrí és de 27,321661 dies solars mitjans.
mes sideri
Període de revolució de la Lluna al voltant de la Terra en relació amb les estrelles.
La seva longitud és igual a 27.32 dies o sigui 27 dies 7 hores 43 minuts (dies solars mitjans).
Al transcórrer aquest temps, la Lluna ocupa de nou la mateixa posició en la seva òrbita respecte de les
estrelles.

mes sinòdic
Interval que separa dues conjuncions o oposicions successives de la lluna i del sol.
L'extensió mitjana del mes sinòdic és de 29,530588 dies solars mitjans.
També es denomina llunació o mes lunar ("lunation" o "lunar month").
mes sinòdic
Període que inverteix la lluna a efectuar una volta al voltant de la Terra al prendre com referència al Sol.
La seva durada és de 29 dies 12 hores i 44 minuts en temps solar mig.
Aquest període és el qual regeix la successió de fases de la Lluna, pel que pot dir-se que és el interval de
temps transcorregut entre dues llunes noves successives.
És a més, la durada del dia solar en la Lluna.
El mes sinòdic és aproximadament uns dos dies més llarg que el mes sideri lunar.
mes solar
Temps que tarda el Sol en recórrer un signe del zodíac en el seu moviment aparent.
mes solar mitjà
Període de temps que s’obté en no considerar les fraccions de dia que apareixen en els mesos solars.
mes tròpic
Extensió mitjana d'una revolució de la lluna al voltant de la terra pel que fa a l’equinocci de primavera.
Aquesta extensió és de 27,321582 dies solars mitjos.
mes tròpic
Interval de temps al cap del com la longitud de la Lluna augmenta 360º.
A causa de la precessió, el mes tròpic és més curt que el mes sideri en aproximadament 7 segons.
més val pam de vela que remo de galera
Locució amb que es dóna a entendre el gran avantatge que duu la vela en els esforços que exerceix
impel·lida del vent, àdhuc sobre els majors que puguin fer tots els rems junts.
mescla
Combinació de combustible i carburant, o aire, preparada per a la combustió en el cilindre d’un motor.
mesoalta
Àrea meso escalar d'altes pressions, normalment associades amb SCM o les seves restes.
Sinònim meso anticicló.
mesoanticicló
Àrea meso escalar d'altes pressions, normalment associada amb un sistema convectiu de mesoescala
(SCM) o les seves restes.
Sinònim meso alta.
mesobaixa
Centre de baixes pressions a nivell de mesoescala.
La probabilitat de temps sever sovint s'incrementa en l'àrea propera o just sota una meso baixa.
La meso baixa no ha de ser confosa amb un mesocicló, que és un fenomen a escala de la tempesta.
Sinònim baixa subsinòptica.
mesocicló
Un mesocicló és un vòrtex d'aire, aproximadament de 2 a 10 km en diàmetre (mesoescala en
meteorologia), dins d'una tempesta convectiva.
Això és, aire que puja i trencada en eix vertical, usualment en la mateixa direcció com ho fan els sistemes
de baixa pressió en un hemisferi donat.
Són majorment ciclònics, això és, associat amb una regió localitzada de baixa pressió dins d'una tempesta
elèctrica.
Tals tempestes poden generar vents de superfície fortes i severa calamarsa.
Els meso ciclons freqüentment ocorren junts amb ascensos en sobrecelles, on els tornados podrien
formar-se.

Els meso ciclons normalment estan relativament localitzats: es troben entre (escala meteorològica
sinòptica) de centenars de km i (petita escala) de centenars de metres.
La millor manera de detectar i verificar la presència d'un mesocicló és amb un radar meteorològic.
Tal és així que la paraula mesocicló s'associa amb la terminologia del "radar meteo".
Els meso ciclons freqüentment s'identifiquen en els flancs d'una supercella turmentosa i en els fronts de
tempesta, i poden distingir-se pel patró de ressons en garfi que apareix en el radar Doppler.
Algunes pistes tals com a tornados poden suggerir la presència de meso ciclons.
Aquesta és la raó de perquè el terme tornat ha estat usat per la seva relació amb les característiques
rotatòries de les tempestes severes, per referir-se als meso ciclons.
Es creu que els meso ciclons es formen per canvis forts de la velocitat o direcció del vent amb l'altura
(conjunts de "ciselladora del vent"), amb la part inferior de l'atmosfera girant en rotllos invisibles com a
tubs.
El corrent convectiva d'una tempesta es pensa tan bon punt s'apropa a l'aire girant, inclinant l'orientació
dels tubs cap amunt (de paral·lel al sòl a perpendicular) i causant l'ascens íntegre per rotar com una
columna vertical.
Així el corrent ascendent trencat, pot formar una paret de núvols, una capa giratòria de núvols descendint
del mesocicló.
Aquesta paret tendeix a estrènyer-se en la seva formació cap al centre del mesocicló.
En descendir, un núvol en forma de túnel pot formar-se en el seu centre. I est és el primer estadi de la
formació d'un tornado.
mesocicló oclús
Mesocicló en el qual l'aire procedent del doll descendent del flanc del darrere ha embolicat la circulació de
baixos nivells, aïllant el flux d'entrada d'aire càlid inestable de baix nivell.
mesodoll
Corrent en doll de dimensions inferiors a les sinòptiques.
mesoclima
Clima d'una regió natural de petita extensió (vall, bosc, etc.).
Aquest és en escala intermèdia entre microclima i macroclima.
mesoclimatologia
Estudi de meso climes.
mesoescala
La mesoescala en Meteorologia és l'estudi de sistemes del temps atmosfèric més petits que l'escala
sinòptica meteorològica, però més grans que la microescala i l'escala de tempesta dels sistemes de núvols
cúmuls.
Les seves dimensions horitzontals generalment oscil·len de prop de 9 km a diversos centenars de km.
Exemples de sistemes de mesoescala meteorològica són les brises de mar, complexos meso escales
convectius, etc.
La velocitat vertical freqüentment iguala o excedeix les velocitats horitzontals en els sistemes de
mesoescala meteorològiques, a causa de processos no hidrostàtics.
La mesoescala meteorològica es divideix en aquestes subclasses:
• Meso-gamma 2-20 km; tracta fenòmens com la convecció turmentosa, fluxos complexos de terrenys (al
caient de la microescala, també coneguda com a escala de tempesta)
• Meso-beta 20-200 km; tracta fenòmens com la brisa de mar, efecte llac de tempestes de neu
• Meso-alfa fronts de 200-2000 km; tracta fenòmens com les línies d'irregularitat, sistemes convectius en
mesoescala (MCS), ciclons tropicals al caient de l'escala sinòptica
Com en l'anàlisi sinòptica frontal, la literatura vorera de l'anàlisi de mesoescala usa dels fronts freds, càlids,
oclusos en mesoescala per ajudar a descriure els fenòmens.
En les cartes del temps a mesoescala, els fronts es despleguen com més petits i amb el doble de vegades
de vorells o de puntes com en la varietat sinòptica.
En EE. UU., l'oposició a l'ús de les versions en mesoescala de fronts en l'anàlisi meteorològica, ha estat
per l'ús de simbologia sobre arquejada amb marques de vores de corrents com a notació frontal.
mesoescala
Un fenomen de mesoescala és aquell que té una durada entre 1 i 12 hores o una extensió horitzontal entre
1 i 100 km o una altura entre 1 i 10 km.

mesofront
Front meso escalar, és a dir, front que ocorre a una a escala molt petita (p. ex.: uns quants quilòmetres a
algunes desenes de quilòmetres) en l'atmosfera.
mesomapa
Representació gràfica d'elements meteorològics observats en punts tan suficientment pròxims que
permeten la detecció de pertorbacions en mesoescala.
Sinònim mapa a mesoescala.
mesometeorologia
Que estudia les condicions meteorològiques a escala mitjana.
La grandària de l'àrea que cobreixen aquests fenòmens és des d'alguns km 2 fins a desenes de km 2 .
mesopausa
Cim de la mesosfera al voltant dels 80-85 Km d'altura.
mesopelàgica
És la zona oceànica que es troba aproximadament entre els 200 i els 1000 metres de profunditat.
mesos de calendari
Significa, els mesos d'acord al calendari.
Trenta dies, reemplaça en alguns contractes a les paraules mes de calendari.
mesosfera
Comença als 400 km i acaba als 1.000 km.
Sobre l'estratosfera la temperatura novament decreix amb l'altura fins a valors de l'ordre de -90º C en 80
km d'altura, definint la mesosfera.
Les temperatures mes baixes de l'atmosfera s'han mesurat en el topall d'aquesta capa.
Els gasos enrarits són ionitzats per la radiació còsmica procedents de l'espai exterior.
Aquí és on els rajos còsmics primaris es transformen en rajos còsmics secundaris.
mesotèrmic
Es diu del clima caracteritzat per temperatures moderades.
mestra
Vela que es deixa anar en el pal major de les embarcacions llatines.
mestra
La mestra en un vaixell es refereix a la quaderna mestra.
mestral
Del llatí, magistralis, es tracta del vent del nord-oest, fred i sec, que bufa, preferentment al hivern, amb cel
net, i afecta, sobretot, el Golf de Lleó i l'àrea septentrional de l'arxipèlag balear.
Amb freqüència arriba a velocitats de 80-100 km/h. i , en ocasions, les duplica generant mar arborada o de
gravíssim perill.
Aquestes velocitats resulten desproporcionades als gradients horitzontals de pressió imperants, i són
possibles per la intervenció d'altres mecanismes.
Procedeix de l'acumulació d'aire fred i dens en les conques dels Alps o de la presència d'altes pressions en
el nord-oest d'Europa.
mestral
Sobrenom que en alguns llocs es dona al vent del nord-est.
mestral
Punt de l’horitzó entre el nord i l’oest, equidistant d’ambdós.
mestral quarta a tramuntana
Denominació a la Mediterrània del rumb N E. quarta al N.

mestralada
Vent fort de mestral.
mestralejar
A vegades es diu al Mediterrani per nordestejar.
mestralejar
Bufar vent de mestral.
mestralenc
Que mestraleja.
mestraler
Masteler (val.).
mestraló
Vent fluix de la banda de mestral.
mestrança
Conjunt de tallers i d’oficines on es construeixen, es repara i es fa el manteniment del vaixells.
mestrança
Petits establiments navals on es construeixen embarcacions de pesca.
mestrança
Conjunt format pel contramestre, fuster, el caldereter i qualsevol altre component de la tripulació d’un
vaixell amb la mateixa categoria.
Sinònim de drassana.
mestre
En el Mediterrani, el mateix que nord-est i nord-nord-oest.
mestre
Suro gros quadrat que serveix de flotador a un art de pesca i marca el centre de la peça quan esta calada.
mestre
Arbre principal d’una nau.
mestre
Menestral capaç de fer el seu ofici independentment i ensenyar aprenents.
mestre
El qual mana en el vaixell després del capità.
mestre
Antigament subjecte particular que, mitjançant fiança i per elecció o nomenament de l’intendent del
departament, s’encarrega de tots els queviures embarcats en els vaixells de guerra.
mestre
Antigament individu encarregat de la venda, i del compte i raó de la càrrega d’un vaixell mercant.
mestre d’aixa
Un mestre d’aixa és un artesà que projecta, construeix i repara embarcacions de fusta.
L’ofici de mestre d’aixa ha gaudit de gran prestigi i continuïtat al llarg de la història, a Catalunya i a bona
part del món, per la seva combinació d’art i tècnica i per la importància que han tingut les embarcacions
tant per a la pesca com per a la guerra, el transport i el lleure.
Actualment l’ofici es troba en retrocés a causa de la desaparició de la pesca tradicional i les noves
tècniques de construcció d’embarcacions amb fibres de vidre i plàstics.

Tot i així, en els últims temps s’està donant un procés de revaloració de les embarcacions feineres
tradicionals, com el llagut, i de la mestria dels seus hàbils constructors i reparadors, com a part del nostre
patrimoni històric i cultural.
Supeditat a la llarga tradició marinera d'un enclavament, les Illes Balears, on el mar ha estat històricament
símbol de riquesa i comerç, l'origen d'aquest ofici es perd en les profunditats del temps.
Va ser no obstant això als segles XVIII i XIX quan va viure el seu màxim apogeu en plena expansió del
transport marítim.
A causa de la tradició familiar, la transmissió de coneixements d'aquest art es va mantenir intacta fins a al
inici de la segona meitat del segle XX, on els importants canvis quant a processos de construcció i
materials, i el gir econòmic cap a altres sectors com el turisme i la indústria, van posar aquesta activitat en
perill de desaparició i pèrdua d'un llegat de segles de saviesa.
Ha estat gràcies a l'esforç de supervivència i adaptació realitzat per empreses com a Construccions Navals
Bennasar i al interès d'algunes institucions, que avui dia aquest ofici es troba en vies de recuperació i és
altament valorat pels compradors que busquen un producte d'alt nivell pràctic i estètic.
El "mestre" era l'artesà capaç de dissenyar i construir una embarcació a partir d'uns troncs d'arbre.
El primer pas ho donava el pescador explicant-li el tipus d'embarcació que precisava, el mestre elaborava
un esbós que se solia dibuixar en un plafó de fusta, després seleccionava la fusta adequada per a cada
peça i es procedia al tall, el següent pas era plantar la quilla i les quadernes per configurar el "esquelet" de
la barca, a això se li deia "enramat".
Un dels processos més lents i treballosos era el "empostissat" que consistia a folrar amb taules l'exterior
de la barca i donar-li així el seu aspecte definitiu.
Finalment el "calafatejat" (emplenar les juntes a força d'estopa i quitrà vegetal per aconseguir la
impermeabilitat del buc).
L'embarcació quedava llista després de pintar la coberta i l'exterior.
El resultat salta a la vista, una embarcació distingida, tècnicament perfecta i estèticament insuperable.
En teoria a Catalunya existeixen uns estudis per esdevenir Tècnic en mestre d’aixa i donar continuïtat a
aquest ofici.
El 1392, a Barcelona, els mestres d'aixa establiren llur confraria, la qual es mantingué amb poques
modificacions fins el 1710, que s'unificaren mestres d'aixa i de calafat.
El 1761 s'instituí el gremi de mestres d'aixa i de calafat, de gran importància fins el 1813, que les Corts de
Cadis decretaren la llibertat de treball.
Posteriorment, el 1824, es reorganitzaren, però perderen una part del caràcter tradicional, fins que el
decret del 2 de maig de 1847 dissolgué tots els gremis de mar.
mestre d’argent
Antigament persona encarregueu de tota la qual en moneda i barres etc., es conduïa o transportava
d’Índies, amb obligació de lliurar-la a els seus respectius amos, mitjançant el tant per cent de premi que se
li abonava.
mestre d’eixàrcia
Persona encarregada de tots els recanvis d’un vaixell de guerra.
mestre d’una nau
El pilot.
mestre major
Persona que és cap de construcció de les drassanes.
mestre veler
Operari especialitzat en les feines de tallar i confeccionar veles de vaixell.
El mestre veler d'un vaixell o d'un arsenal, sense perjudici que la seva principal comesa és sempre la
construcció, reparacions i entreteniment del velam, té també á el seu càrrec la de tota classe de mànigues,
tant les destinades á la ventilació com les dels serveis d'aiguada, evacuació de l'aigua dipositada en les
sentines i bodegues, serveis de neteja, etcètera, les hamaques, cois i fins a les banderes i capotes.
Els tendals constitueixen també una part principal de la seva comesa.
mestres calafats
Professional que s’encarregava de la impermeabilització del buc.

La construcció de vaixells de fusta per a la pesca i el transport marítim va ser una activitat molt important a
les zones costaneres del nostre país fins a finalitats del segle XIX en què va començar a declinar per la
competència de les embarcacions de buc de ferro.
No obstant això transcorregut més d'un segle amb grans avanços en els materials disponibles i en les
tecnologies de producció, se segueixen mantenint en actiu algunes drassanes que utilitzen les primeres
matèries i els sistemes tradicionals.
Aquesta activitat requeria un notable nombre d'artesans especialitzats com els fusters de muntanya i de
ribera, ferrers navals, corders o els calafatadors, a més de peons dedicats a diverses tasques.
Resulta si més no cridaner que fa cent trenta anys en les plantilles d'algunes drassanes apareguin
"cosidores i costureres de veles" al costat d'homes que exercien les mateixes tasques.
Els calafatadors van tenir en el passat una gran importància, no solament per representar una part
substancial en les plantilles de les drassanes sinó, en ocasions, per la destacada funció que exercien com
a integrants de les tripulacions.
El seu treball consistia bàsicament a tancar les juntes de les fustes de les embarcacions per evitar que
l'aigua es filtri a l'interior.
Per aconseguir-ho introduïen en les ranures materials com estopa o cotó, utilitzant eines específiques, i les
cobrien amb massilla, brea o pintura.
El calafatejat de les embarcacions de fusta necessàriament havia de dur-ne a terme com a part del procés
de la seva construcció i a més cada determinat temps, com a màxim un any, per al seu correcte
manteniment.
Fins i tot en els vaixells de ferro que les seves cobertes amb freqüència són de fusta resulta necessària
aquesta operació.
Es tractava d'un treball bàsic en les drassanes i de gran responsabilitat, doncs en cas de no dur-ne a terme
correctament una vegada botada l'embarcació, podien produir-se vies d'aigua, obligant a treure-la a terra
per corregir els defectes observats.
Les anomalies fins i tot podien afectar a la estanqueïtat del buc i en cas de detectar-ne lluny del port podia
influir negativament en la seguretat dels tripulants.
Tradicionalment l'ofici de calafat d'acord amb la reglamentació imposada pel gremi, classificava als
treballadors en mestres, oficials i aprenents havent de comptar amb l'experiència i superar les proves
establertes per aconseguir la categoria superior.
En les últimes dècades s'aprenia per l'observació dels deixebles del treball dels mestres, iniciant-se en la
professió, habitualment des de jove.
Donada la reduïda dimensió de les nostres drassanes no sempre es disposava d'embarcacions per
calafatar pel que amb freqüència aquests treballadors compatibilitzaven les tasques de la seva especialitat
amb altres ocupacions.
En molts casos els fusters de ribera també realitzaven labors de calafateig.
mestres remolars
Professional que s’encarregava en la construcció dels rems.
mestria
Càrrec i exercici de mestre.
mesura
Acció d’avaluar una magnitud segons la seva relació amb una magnitud de la mateixa espècie presa con a
unitat i com a referència.
mesura aranzelària duanera
• Classificació aranzelària de les mercaderies.
• Valor en Duana de les mercaderies.
• Certificats d'origen.
• Visats consulars.
mesura colorimètrica de les llums
Hi ha dos tipus principals d'instruments per a mesurar el color d'una llum: un és el colorímetre i l'altre el
espectroradiòmetre.
• Colorímetres: habitualment tenen tres fotoreceptors, cadascun d'ells amb un filtre acolorit.
Cada filtre està dissenyat per a respondre a un dels tres receptors de l'ull, vermell, verd i blau.
Aquests dispositius es diuen colorímetres “triestímul”.

El colorímetre dóna tres sortides, una per a cada filtre, que es corresponen amb les funcions X,I, Z de
l'observador humà.
• Espectroradiòmetres: consisteixen en un monocromador i un fotoreceptor.
El monocromador separa la llum en longituds individuals d'ona (igual que fem amb un prisma per a obtenir
l'arc de Sant Martí).
Cadascuna d'elles es gira i surt per una ranura.
El fotoreceptor darrere de la ranura mesura les diferents seccions de l'espectre quan es gira el
monocromador.
La sortida són una sèrie de lectures que permeten realitzar un gràfic de la intensitat amb que està present
cada longitud d'ona.
Els resultats poden analitzar-se i obtenir les funcions X,I,Z que produeixen el color en l'ull de l'observador.
Els monocromadors per passos del tipus descrit anteriorment són bastant lents d'operació i no són
apropiats per a mesurar llums de centelleigs.
Els colorímetres triestímul, per altra banda, permeten mesures del color molt més ràpides.
Un nou tipus de espectroradiòmetre, conegut com espectroradiòmetre de grup, està ja disponible.
En comptes d'un fotoreceptor simple i un monocromador giratori, té un monocromador fix amb sortida
directa a un grup de dispositius CCD.
Aquests dispositius són capaços de mesurar molt més de pressa que els monocromadors per passos.
Els desenvolupaments més recents en la mesura del color han donat lloc a la tecnologia de les càmeres
digitals.
Els “fotòmetres d'imatge”, com es coneixen, són una mica més que el calibratge de càmeres digitals,
algunes amb filtres triestímul.
Aquests són capaços mesurar ràpidament una escena completa, fent un treball molt útil fora del laboratori.
No obstant això, la precisió d'alguns dispositius barats deixa molt a desitjar.
En resum:
• Els colorímetres triestímul són ràpids però els models barats cometen errors quan mesuren fonts de llum
de banda estreta com els LEDs.
• Els monocromadors per passos són cars i lents però molt precisos.
• Els espectroradiòmetres per grups són ràpids i no massa cars però poden cometre errors quan estan
lluny de la llum.
• Els fotòmetres d'imatge són cars i no massa precisos però poden registrar una escena completa en lloc
d'una sola llum.
mesura de l'albedo
L'albedo (porció de la radiació global que és reflectida per la superfície terrestre) es mesura amb els
aparells denominats albedòmetres.
Aquests consisteixen en dos piranòmetres associats, un orientat cap amunt que mesura la radiació solar
incident, i un altre cap avall que mesura la radiació d'ona curta reflectida.
Els piranòmetres d'aquest tipus són del tipus de termopila, ja que els fotoelèctrics no resulten adequat per
la diferent composició espectral de la radiació incident i reflectida.
mesura de l’eixàrcia
L’eixàrcia s'amida per la seva circumferència o mena, expressada generalment en mil·límetres, i la seva
longitud s'expressa en metres.
mesura de la insolació
El instrument més comú per a la mesura del nombre d'hores de sol és l'heliògraf de Campbell-Stokes.
Aquest instrument consisteix en una bola de vidre massís, d'uns 96 mm de diàmetre, que actua com una
lent, concentrant els rajos solars sobre una cartolina en la qual va deixant una cremada.
La longitud dels diversos trams carbonitzats ens determina les hores de sol brillant al cap del dia.
La banda de registre es col·loca de forma apropiada sobre un suport corbat, concèntric a l'esfera.
Les bandes són de durada diària i s'utilitzen tres formes diferents, segons l'època de l'any.
mesura de la humitat de l'aire
La humitat de l'aire és el vapor d'aigua present en l'aire procedent de l'evaporació d'aigua de mars, rius o
sòl i de la transpiració de les plantes.
Per expressar el contingut de vapor d'aigua en l'atmosfera s'usen diversos índexs: humitat absoluta (grams
de vapor d'aigua en un metre cúbic d'aire), tensió o pressió de vapor (pressió parcial que exerceix el vapor
d'aigua present en l'atmosfera), humitat relativa (relació entre la tensió de vapor de l'aire i la tensió que

tindria si a aquesta temperatura estigués saturat d'humitat, aquesta relació se sol expressar en
percentatge) o punt de rosada (temperatura a la qual caldria refredar l'aire per iniciar la condensació).
Els instruments més corrents per mesurar la humitat de l'aire són el psicròmetre i l’hagiògraf de cabell, que
se solen instal·lar-se en la garita juntament amb els instruments per a la mesura de la temperatura de
l'aire.
mesura de la llum
El comportament de la llum, en física, normalment s'estudia dintre de dos contextos, bé com si anés una
forma de radiació electromagnètica o bé un moviment de partícules.
L'últim inclou el concepte de “raigs” de llum que s'usa per a l'anàlisi de les interaccions de la llum amb les
lents.
Les unitats d'interès per a les aplicacions electromagnètiques de la llum són generalment metres (per a la
longitud d'ona) i watts (per a la potència).
La fotometria i l'ús de llums per a senyalització han necessitat desenvolupar unitats paral·leles que tinguin
en compte els aspectes fisiològics de com l'ull humà avalua una font de llum.
La sensibilitat espectral de l'ull humà (o la resposta de l'ull a diferents llums de colors) ha estat avaluada en
proves amb gran nombre de persones
Els resultats han estat presentats com una distribució de la sensibilitat espectral estàndard o V(λ) corba
per a observacions fotòpiques i V’(λ) per a observacions escotòpiques.
mesura de la nuvolositat
L'observació, diverses vegades al dia, de la porció de cel cobert per núvols pot donar una mesura del grau
d'insolació.
La porció de cel cobert s'expressa en vuitens pel que fa a la superfície total del cel (octans).
Per estimar la quantitat de núvols és convenient dividir el cel en quatre quadrants. una part la frontal
esquerra, una altra la frontal dreta, una altra la posterior dreta i l'última la posterior esquerra.
L'estimació es fa per separat i es troba el valor mitjà.
Existeixen taules que relacionen les dades de nuvolositat amb les dades d'insolació.
mesura de la precipitació
La precipitació se sol expressar en unitats de longitud, com l'altura d'aigua que cobriria un plànol
horitzontal si no hi hagués vessament, infiltració ni evaporació (1 mm = 1 l/m 2 ).
Els aparells mesuradors de la precipitació són els pluviòmetres i pluviògrafs.
Estacions automàtiques
Els pluviòmetres automàtics solen ser també de pesada o de balancí però el senyal de sortida és de tipus
elèctric, amb el que l'evolució de la precipitació pot ser fàcilment registrada.
Estacions tradicionals
El pluviòmetre tradicional és un recipient amb una superfície captadora de tipus circular de 200-500 cm 2 .
Cap objecte, tal com altres instruments, cases o arbres, ha d'estar a una distància menor a quatre vegades
la seva pròpia altura.
Els mesuraments es realitzen diàriament i, per a això, s'utilitza una proveta graduada adaptada al
pluviòmetre que ens dóna la lectura directament en unitats de longitud (mm), o també pot utilitzar-se una
graduada en cm 3 i dividir per l'àrea superficial del col·lector del pluviòmetre, expressat en cm 2 .
El pluviòmetre tipus Hellmann, que és l’utilitza’t per l'INM, té un recipient col·lector en forma d'embut que
aboca en un gerro de boca estreta, per evitar la pèrdua d'aigua per evaporació.
El pluviògraf és l'aparell registrador en continu de la precipitació.
Proporciona informació sobre el inici, durada i intensitat de la pluja.
Existeixen diferents tipus de pluviògrafs, sent els més corrents els de sifó, de catúfols basculants o de
pesada.
En el de sifó l'aigua recollida pansa a un diposito amb una boia.
El moviment ascendent de la boia en omplir-se és transmès a una plomí que va deixant el registre en una
banda.
El pendent de la gràfica en la seva pujada ens indicarà la intensitat de la pluja.
Un altre tipus de pluviògraf és el de pesada.
En aquests, la precipitació cau sobre un atuell muntat sobre una balança i l'augment de pes va quedant
registrat en una banda disposada en un tambor giratori.
En el pluviògraf de catúfols la precipitació passa a uns petits catúfols situats simètricament en un balancí.
Quan un d'ells ha recollit certa quantitat de pluja, el balancí s'inclina, el catúfol es buida i automàticament
comença a omplir-se l'altre.
Cada canvi va quedant registrat en una fulla de paper.

Per a la mesura de la precipitació en forma de neu es requereix que la superfície receptora sigui de majors
dimensions.
Aquests nivòmetres van proveïts d'una pantalla protectora del vent que disminueix la turbulència de l'aire
en la seva boca receptora, així i tot, són poc precisos, amb errors que poden arribar al 300%.
mesura de la pressió.
La pressió és la força exercida per l'aire (pes) sobre la unitat d'àrea.
Pot ser mesurada en diferents unitats, 1 atm = 760 mm Hg = 1.033 kg/cm 2 = 10,33 m.c.a. = 1,0133 bar =
101330 Pa.
mesura de la radiació i insolació
És de gran importància quantificar l'energia que arriba del sol en forma de radiació electromagnètica.
Podem quantificar aquesta energia directament mitjançant l'ús d'aparells que mesuren la intensitat de la
radiació solar (w/m 2 ) o bé si no tenim aquest tipus d'aparells, com succeeix en la majoria de les estacions
tradicionals, estimar-la de forma indirecta a partir de mesures més senzilla com, per exemple, la durada de
la insolació (nombre d'hores de sol) o de forma més imprecisa a partir de dades de la nuvolositat.
mesura de la radiació neta
Per mesurar la radiació neta s'usen els anomenats radiòmetres nets, igual que els albedòmetres,
consisteixen en dos piranòmetres de termopila, un feia a dalt i un altre feia a baix, però en aquest cas la
coberta semiesfèrica protectora de l'element sensor és de polietilè, transparent tant a radiació d'ona llarga
com a radiació d'ona curta.
mesura de la radiació solar directa i difusa
La radiació solar global pot ser descomposta en radiació directa i difusa (dispersada per diferents
components atmosfèrics).
Els piranòmetres poden ser adaptats per mesurar només radiació difusa instal·lant-los una pantalla
d'ombra ajustable amb l'azimut canviable del sol que els protegeixi de la radiació directa.
Igualment, uns piranòmetres muntats en el fons d'un tub protegits de la radiació difusa i orientats feia el sol
mesuren solament la radiació directa.
Aquests últims reben el nom de pirheliòmetres.
mesura de la radiació solar global
Els aparells que mesuren la radiació solar global (radiació d'ona curta) es coneixen amb el nom genèric de
piranòmetres (també se'ls coneix com a radiòmetres, solarímetres, etc.).
Aquests instruments mesuren l'efecte de la radiació sobre un sensor, de tipus mecànic, termoelèctric o
fotoelèctric.
Un exemple de tipus mecànic és el piranògraf bimetàl·lic de Robitzsch (també anomenat actinògraf).
Aquest aparell presenta una cúpula de vidre que protegeix a l'element sensible format per tres làmines
bimetàl·liques paral·leles entre si, les exteriors pintades de blanc i la interior negra.
La diferència de temperatura entre les làmines, produeix una curvatura en les mateixes proporcional a la
radiació solar, que és transmesa per mitjà d'un joc de palanques al mecanisme registrador.
L’actinòmetre té com a inconvenient el retard en el temps de resposta, per la qual cosa només s'usa per a
mesures globals en un interval llarg de temps, com un dia.
Els piranòmetres de tipus termoelèctric són actualment molt corrents (coneguts per diferents noms Moll-
Gocinsky, Eppley, Kipp), presenten també casquet semiesfèric de vidre, transparent únicament a la
radiació d'ona curta, que protegeix als elements sensors de les radiacions emeses per la terra.
La diferència de temperatura entre les zones negres (absorbents) i zones blanca (reflectores) són
transformades per una termopila en un senyal elèctric que és registrada en "datalogers".
Un tercer tipus de piranòmetres estan composts per cèl·lules fotoelèctriques (per exemple, són comunes
les cèl·lules construïdes amb silici o seleni) que converteixen l'energia solar global en corrent elèctric,
responent proporcionalment a la intensitat de la radiació rebuda.
Les cèl·lules de silici són només sensibles a certes longituds d'ones, encara que poden ser calibrades per
mesurar radiació global total sempre que les propietats espectrals de la radiació es mantinguin constants.
Les cèl·lules de silici tractades adequadament amb filtres poden ser usades per mesurar solament
determinades longituds d'ona com la radiació ultraviolada (UV), la fotosintèticament activa (PARELL, 400-
700 nm), etc.
mesura de la temperatura

Els canvis de temperatura es mesuren a partir dels canvis en les altres propietats d'una substància, amb
un instrument anomenat termòmetre, dels quals existeixen diversos tipus.
El termòmetre mecànic es basa en la propietat de dilatació amb la calor o contracció amb el fred d'alguna
substància.
Per exemple, el termòmetre de mercuri convencional mesura la dilatació d'una columna de mercuri en un
capil·lar de vidre, ja que el canvi de longitud de la columna està relacionat amb el canvi de temperatura.
Es distingeixen els següents mesuradors de temperatura:
• Termòmetre de mercuri per mesurar temperatures en el rang que es troben comunament en l'atmosfera.
• Termòmetre de màxima per mesurar la màxima diària, és de mercuri.
Els termòmetres que mesuren la temperatura del cos són de màxima.
• Termòmetre de mínima per mesurar la mínima diària.
Com el mercuri es congela a -39º C, per assegurar-se de mesurar temperatures menors que aquestes,
s'usen els termòmetres d'alcohol, que es congela a –130º C.
• Termògraf: instrument que registra en forma contínua la temperatura, el registre es diu termograma.
El mesurament de temperatura es realitza a través d'un element sensible bimetàl·lic que està connectat a
un sistema de transmissió i amplificació el qual posseeix un braç inscriptor amb una plomissol de tinta en
el seu extrem registrant els canvis de temperatura sobre el termograma.
Se sap també que si se subministra calor a un gas ideal contingut en un recipient de volum constant, la
pressió augmenta, i el canvi de temperatura pot determinar-se a partir del canvi en la pressió.
També existeixen termòmetres elèctrics, basats en canvis del flux de corrent amb les variacions de
temperatura, anomenats termistors.
Aquests s'usen comunament en els radiosondes, que es llancen amb globus per realitzar mesuraments de
temperatura en la vertical.
Aquests instruments han de ser situats en llocs que assegurin un correcte mesurament de la temperatura,
per exemple no han d'estar exposats directament al Sol, a causa que l'aparell absorbeix mes eficientment
la radiació solar que l'aire.
En una estació meteorològica, els termòmetres se situen en la garita d'instruments, que és una caseta
pintada de blanc, amb parets de gelosies a manera de persianes, que permeten la circulació lliure de l'aire
i protegeix els instruments del Sol, la pluja, el vent, etc; el fons de la caseta aquesta format per un doble
pis de fusta.
Per evitar la calor directa des de la terra, se situa a 1,5 m del sòl i per eliminar qualsevol influència que
pogués alterar els mesuraments, s'instal·la en llocs el mes lliure possible d'irregularitats topogràfiques,
boscos, construccions, etc. i pensant que aquestes condicions es van a mantenir al llarg del temps en el
futur, de manera que els mesuraments siguin representatius del lloc i no s'alterin pels canvis de l'entorn.
La ubicació de la garita és estàndard en tot el planeta, en l'hemisferi sud la porta ha d'obrir-se cap al sud.
Estacions automàtiques
En aquests casos les temperatures del sòl es mesuren amb sensors enterrats del tipus termoparell o
termistors.
Estacions tradicionals
La temperatura del sòl se sol mesurar a certes profunditats, per exemple, 5-10-20-50-100 cm.
Per a això s'utilitzen termòmetres de mercuri amb el bulb enterrat, en íntim contacte amb el sòl, a la
profunditat desitjada (geotermòmetriques.
El tub capil·lar d'aquests termòmetres és prou llarg per sobrepassar la superfície del sòl i permetre la
lectura, aquesta part ha de protegir-se dels rajos solars pel que l'escala s'orienta al Nord i la resta està
recoberta.
També es poden utilitzar termòmetres suspesos, són termòmetres normals de mercuri que es fan baixar
dins d'un tub, metàl·lic o de plàstic, de paret prima i fons estanco.
Per realitzar la lectura es treu el termòmetre del tub i es realitza la lectura el més ràpidament possible.
És convenient que aquests termòmetres portin el dipòsit embegut en cera o un altre material aïllant que
retardi les variacions de temperatura en ser extret del terreny.
Els tubs sobresurten del terreny i porten un tap per impedir que penetri l'aigua.
mesurabilitat
Qualitat de mesurable.
mesurable
Que es pot mesurar.
mesurador
Es diu de l’aparell o instrument que permet efectuar diverses mesures.

mesurador
Persona encarregada d’efectuar els mesuraments.
mesurador
Dispositiu per a mesurament d’alguna cosa específic com tel·luròmetre o baròmetre.
mesurador
Diàmetre, norma, calibre, galga, aforament, tonatge.
mesurador acústic de sondatge
Instrument que s'empra per a mesurar profunditats, mitjançant el temps requerit per una ona acústica o
ultrasònica per a recórrer des de la superfície al fons i perquè regressi l'eco.
Els hi ha visuals i inscriptors.
Sinònim sondador acústic o ecosonda.
mesurador d’ones
Instrument destinat a mesurar ones, l’utilitza’t per a ones marines mesura, en general, l’altura i el període,
l’utilitza’t per a ones electromagnètiques o sonores mesura, en general, la longitud.
mesurador de l'opacitat ionosfèrica relativa
Equip per a determinar l'opacitat ionosfèrica en absència de pertorbacions ionosfèriques, determinant
l'absorció de l'energia electromagnètica emesa pel soroll radioelèctric còsmic extraterrestre.
mesurador de la grandària de les gotes
Aparell per a captar les gotes dels hidrometeors líquids i mesurar la distribució dels seus diàmetres.
mesurador de precipitació
Terme genèric aplicable a qualsevol aparell que serveixi per a mesurar l'altura de la precipitació; més
precisament un nivòmetre o un pluviòmetre.
mesurador de visibilitat
Instrument usat en la mesura de la visibilitat.
mesurador d'opacitat relativa ionosfèrica
Receptor de ràdio especialment dissenyat per al monitoratge continu del soroll còsmic.
L'absorció de soroll còsmic en les regions polars és molt sensible al flux de raigs còsmics solars de baixa
energia.
mesurament
Acció i efecte de mesurar.
mesurament
Comprovació de l’adequació de les mesures d’un veler a la normativa de la seva classe, efectuada als
participants en una prova.
mesurament acústic
Determinació de la distància mitjançant el mesurament del interval de temps entre la transmissió d'un
senyal d'energia radiant, generalment so, i la tornada del seu ressò.
mesurament de distàncies per microones
Qualsevol mètode de mesurament electromagnètic de distàncies basada en la comparança de senyals
transmesos per microones.
mesurament electromagnètic de distàncies
Qualsevol procés o tècnica de mesurament de distàncies que depèn d’una comparança de senyals per
mitjans electromagnètics.
mesurament electroòptica de distàncies

Qualsevol mètode de mesurament electromagnètic de distància basat en la comparació de senyals
lluminosos.
mesurament de gravetat
Correspon a les mesures dels camps gravitatoris.
Les variacions que es produeixen en els mesuraments estan donades per les diferents densitats que es
detecten en les roques.
mesurament de la nuvolositat i de la precipitació.
Els elements tals com a forma de núvols, coberta de núvols, formes de precipitació, etc., s'indiquen amb
símbols que intenten donar a entendre el tipus de fenomen al que es refereixen.
La cobertura nuvolosa és reportada per l'observador meteorològic en vuitens de cel cobert per núvols, per
un nombre entre zero i nou.
El 0 indica cel net, això és sense un sol núvol ni encara en l'horitzó i el 9 indica que no es té informació
sobre l'estat de núvols en el cel, per exemple en la nit o per obstrucció amb fum.
Cel parcial ennuvolat es reporta amb valors entre un i quatre vuitens de cel amb núvols, ennuvolat
s'informa amb valors entre cinc i set vuitens de cel amb núvols i cobert és vuit vuitens i és el cas en què no
es veu un sol clar de cel.
Aquesta graduació és realitzada per l'observador normalment solament fent una inspecció visual de l'estat
del cel i estimant la quantitat de núvols en el moment de l'observació.
Per mesurar l'altura de la base dels núvols s'utilitza un instrument de principi electrònic anomenat
nefobasímetre laser.
El seu funcionament consisteix en l'enviament d'un pols laser dirigit cap a la base (part inferior) dels
núvols.
Una vegada que ha estat detectada, el raig és retornat novament cap el instrument, l'equip calcula el
temps que demora a tornar el pols i mitjançant l'ocupació d'electrònica avançada, calcula i determina
l'altura a la qual es troba la base nuvolosa.
Aquest cicle de mesuraments és repetit contínuament.
La unitat de mesura lliurada per aquest instrument és metres.
La pluja es mesura amb el més elemental dels instruments, que es diu pluviòmetre, format per un envàs
cilíndric, en que el seu extrem superior té una entrada de 200 cm 2 d'àrea per on ingressa l'aigua de pluja,
que cau per un embut a un envàs col·lector interior graduat en mm, que es troba aïllat de l'exterior per una
capa d'aire mitjança que evita l'evaporació de l'aigua.
Una sofistificació a aquest instrument és el pluviògraf de sifó.
Igual que el pluviòmetre posseeix una entrada en la part superior per on ingressa l'aigua cap a un dipòsit
anomenat càmera de sifonatge, en l'interior de la qual existeix un flotador, el qual en rebre una certa
quantitat de precipitació (10 mm) provoca una sifonada cap a un col·lector que aquesta en la part inferior
del instrument.
Aquest cicle es va repetint fins que el període de precipitació acaba.
El flotador té incorporat un petit braç amb un plomissol de tinta, el qual, gràfica les variacions de la
precipitació en un pluviograma que està adherit a un tambor de rellotgeria setmanal.
La neu es mesura considerant la seva profunditat mitjana, obtinguda de mesuraments en diversos llocs, i
la quantitat d'aigua equivalent, que s'obté fonent la neu i mesurant-la com a pluja.
La precipitació es mesura en mil·límetres d'aigua caiguda, on un mil·límetre correspon a un litre d'aigua per
metre quadrat de superfície.
Per exemple 15 mm d'aigua caiguda significa que sobre cada metre quadrat de superfície ha plogut 15
litres d'aigua.
mesurament de la pressió
El baròmetre de mercuri és un instrument utilitzat per mesurar la pressió atmosfèrica.
La paraula baròmetre ve del Grec on: Báros = Pressió i Métron = Mesurada
El primer baròmetre ho ideo Evangelista Torricelli quan tractava d'explicar que les bombes aspirants no
poden fer pujar l'aigua més enllà de certa altura.
El baròmetre de Fortin es compon d'un tub Torricelliano que s'introdueix en el mercuri contingut en una
cubeta de vidre en forma tubular, proveïda d'una base de pell de daina la forma de la qual pot ser
modificada per mitjà d'un cargol que es recolza en el seu centre i que, oportunament girat, porta el nivell
del mercuri del cilindre a fregar la punta d'un petit con d'ivori.
Així es manté un nivell fix.
El baròmetre està totalment recobert de llautó, excepte dues ranures verticals al costat del tub que
permeten veure el nivell de mercuri.

En la ranura frontal hi ha una graduació en mil·límetres i un nònius per a la lectura de desenes de
mil·límetres.
En la posterior hi ha un petit mirall per facilitar la visibilitat del nivell.
Al baròmetre va unit un termòmetre.
Els baròmetres Fortin s'usen en laboratoris científics per a les mesures d'alta precisió, i les lectures han de
ser corregides tenint en compte tots els factors que puguin influir sobre les mateixes, tals com la
temperatura de l'ambient, l'acceleració de gravetat de lloc, la tensió de vapor del mercuri, etc.
Amb vista a la difusió dels baròmetres per a mesuraments d'altura i per a la previsió del temps s'han ideat
uns baròmetres metàl·lics més manejables i econòmics que el de Fortin, són els anomenats aneroides i
holòtrics, si bé són menys precisos.
El primer està format per un tub de secció el·líptica doblegat en forma de cèrcol, en el qual s'ha obtingut
una alta refacció.
El tub doblegat queda fix en un punt i l'extremitat dels semicercles així obtinguts és mòbil.
Amb l'augment de la pressió atmosfèrica, el tub tendeix a tancar-se; en el cas contrari tendeix a obrir-se.
L'extremitat dels semicercles està unida als extrems d'una barreta que gira sobre el seu centre; aquesta, a
través d'un joc d'engranatges i palanques, fa moure un índex.
El baròmetre metàl·lic holòtrics està format per un recipient aplanat, de superfícies ondades en el qual s'ha
aconseguit una intensa refacció abans de tancar-ho; en una de les cares es recolza un ressort que, amb
les variacions de pressió atmosfèrica, fa moure un índex per mitjà d'un joc de palanques.
mesurament de la radiació atmosfèrica
El Programa de mesurament de radiació atmosfèrica del Departament d'Energia d'EUA usa instrumentació
remota activa i passiva, per estudiar la física fonamental relacionada amb les interaccions entre núvols i
processos radiatius de feedback en l'atmosfera.
Amb instrumentació localitzada en tres diferents regions climàtiques al voltant del món, més facilitats
mòbils per accedir a altres diferents climes, els dates proveïts pel Programa ARM s'usen per millorar el
tractament dels processos de núvols i de radiació en models climàtics.
mesurament de la temperatura de l'aire
El instrument utilitzat per mesurar temperatures es diu termòmetre.
Existeixen diversos tipus de termòmetres, la construcció dels quals varia segons l'ús al fet que es destinen
i la seva manera d'utilització.
Tots els termòmetres mesuren la temperatura i les seves variacions aprofitant l'efecte produït per la calor
sobre un cos.
Generalment s'utilitza la dilatació que acompanya a un increment de calor.
La dilatació del mercuri contingut en un tub tancat de vidre, constitueix el fonament del termòmetre científic
més comú.
Algunes vegades s'utilitza alcohol en lloc de mercuri.
En meteorologia, les temperatures que majorment es mesuren són les següents:
• Temperatura de l'aire o ambient.
• Temperatura de punt de rosada.
• Temperatura màxima.
• Temperatura mínima.
mesurament de temperatura per satèl·lit
S'han estat realitzant mesuraments de temperatura per satèl·lit en la troposfera des de 1979.
Els registres del globus usable (radiosonda) van començar en 1958.
Els mesuraments per satèl·lit tenen l'avantatge que tenen una cobertura global, mentre que el mesurament
de la radiosonda és al llarg.
Hi ha hagut diverses contradiccions en comparar les dades provinents de tots dos sistemes.
Els models climàtics prediuen que la troposfera s'hauria d'escalfar més ràpid que la superfície, per la qual
cosa només les versions de Fu et a l'o Vinnikov i Grody dels mesuraments per satèl·lit són compatibles
amb això i els mesuraments de superfície.
mesurament del vent
L'aparell tradicionalment emprat per mesurar la direcció del vent és el penell que marca la direcció en
graus en la pròpia rosa.
Ha d'instal·lar-se d'acord als procediments internacionals vigents per evitar les pertorbacions.
Es considera que partir de 10 metres d'altura les pertorbacions no afectin de forma notable a la mesura.

La velocitat del vent es mesura amb l'anemòmetre, que és un molinet de tres braços, separats per angles
de 120º, que es mou al voltant d'un eix vertical.
Els braços giren amb el vent i permeten mesurar la seva velocitat.
Hi ha anemòmetres de reduïdes dimensions que poden sostenir-se amb una sola mà que són molt pràctics
encara que menys precisos a causa de les esmentades pertorbacions.
mesurament paral·làctic
Procediment en el qual el mesurament de distàncies s’assoleix a partir d’una estadia horitzontal.
mesurament radioacùstic de distàncies
Determinació de la distància per mitjà de la combinació d’un senyal acústic i un senyal de ràdio
d’emissions sincronitzades.
mesurar
Determinar, avaluar amb un instrument de mesura, el volum, la superfície, la quantitat d’alguna cosa.
mesurar amb cinta
Operació que consisteix a mesurar una distància sobre el terreny utilitzant una cinta de metall o un altre
material.
També es denomina mesura directa de distàncies.
mesurat
Que ha estat sotmès a mesurament.
mesures aranzelàries
Són aquells gravàmens aplicats a la importació de mercaderies, els objectius de les quals són: modificar
els preus relatius per a protegir les activitats nacionals, influir en l'assignació de recursos i incrementar la
recaptació impositiva.
Els gravàmens aranzelaris, generalment s'apliquen en la data del registre de la respectiva sol·licitud de
destinació d'importació per a consum.
mesures de salvaguarda
Conjunt de disposicions restrictives que adopta un Estat amb l'objecte de prevenir certs riscos en el seu
comerç exterior, enfront d'altres Estats.
mesures de volum
V = Volum; I = Eslora; M = Màniga; P = Puntal; D = Desplaçament tones; Ca = Coeficient d'Afinament; c =
Calat; c1/2 = Calat mitjà.
mesures para aranzelàries
Són aquelles mesures que augmenten el cost de les importacions de forma anàloga a com ho fan les
mesures aranzelàries.
Es distingeixen bàsicament 4 grups:
Recàrrecs duaners, Gravàmens addicionals, Gravàmens interns sobre productes importats. Aforament
duaner basat en un preu administratiu.
Mesures sanitàries a la arribada a port
Les autoritats sanitàries dels ports, podran exigir a l'arribo la visita mèdica de tots els vaixells, o de
contenidors i de totes les persones que arribin en viatge internacional.
Les altres mesures sanitàries aplicables els vaixells, i els contenidors es determinaran segons les
condicions a bord dels vehicles o en els contenidors durant el viatge o en el moment de la visita mèdica,
sense perjudici d'adoptar respecte dels vaixells i els contenidors procedents d'àrees infectades.
Als països on les administracions sanitàries tinguin plantejats problemes especials que impliquin perill greu
per a la salut podrà obligar-se a qualsevol persona que arribi en viatge internacional a donar per escrit la
seva adreça en el lloc de destinació.
L'aplicació de les mesures respecte de les arribades amb procedència en àrees infectats i notificats com a
tals per les administracions sanitàries competents, es limitarà als vaixells, les persones, els contenidors o
altres objectes, segons els casos que arribin de les citades àrees, sempre que les autoritats sanitàries
d'aquestes hagin adoptat totes les disposicions necessàries per impedir la propagació de la malaltia.

A l'arribo d'un vaixell, l'autoritat sanitària podrà ordenar el desembarcament i l'aïllament de qualsevol
persona infectada.
El desembarcament serà obligatori si ho demana la persona que té la responsabilitat del mitjà de transport.
L'autoritat sanitària podrà sotmetre a vigilància a qualsevol persona sospitosa que arribi per qualsevol mitjà
d'un àrea infectada, en vesteix internacional.
La vigilància podrà perllongar-ne fins que hagi transcorregut un temps igual al període d'incubació, per a la
malaltia que es tracti.
Excepte en els casos previstos expressament no s'imposarà l'aïllament en comptes de la vigilància, tret
que el perill de transmissió de la infecció pel sospitós sigui excepcionalment greu, segons el parer de
l'autoritat sanitària.
Excepció feta de la visita mèdica, les mesures sanitàries que s'hagin aplicat en un port o a un vaixell no
tornaran a aplicar-se en cap dels ports o aeroports de arribades ulteriors, excepte en els casos següents:
• Quan després de la sortida del port on s'hagin aplicat les mesures sobrevingui en aquest port o a bord del
vaixell algun incident d'importància epidemiològica que justifiqui una nova aplicació d'aquestes mesures.
• Quan l'autoritat sanitària d'un port d'arribada ulterior s'hagi cerciorat per indicis precisos, que les mesures
adoptades no es van aplicar de manera veritablement eficaç.
metà
El Metà, cada molècula de metà és unes 25 vegades mes efectiva en l'escalfament de la troposfera que
una molècula de CO2, és responsable de prop del 18% de la generació humana de gasos hivernacle.
És produït per bacteris que descomponen la matèria orgànica en ambients pobres d’oxigen.
Un 40% de les emissions globals de metà provenen de tals ambients, com a sòls inundats, pantans,
maresmes i arrossars.
La seva concentració en l'atmosfera creix al voltant d'un 1% anual.
Amb 1º C d'escalfament es poden augmentar les emissions de metà d'aquestes fonts en 20 a 30% i
amplificar l'escalfament global.
Altres fonts de metà són els farciments sanitaris, combustió de boscos i prades, entranyes dels tèrmits, les
poblacions dels quals es multipliquen per digerir els materials de fusta morta després de la desforestació, i
els tractes digestius de milers de caps de bestiar, ovelles, porcs, cabres, cavalls i un altre bestiar.
Part del metà també prové dels jaciments de carbó, pous de gas natural, conductes, tancs
d'emmagatzematge, forns, assecadors i estufes.
Les fonts naturals produeixen gairebé un terç del metà en l'atmosfera, i les activitats humanes la resta.
El metà roman en l'atmosfera entre 7 a 10 anys.
META
Model ETA de mesoescala.
Model matemàtic de l'atmosfera que s'executa en un equip informàtic per a generar pronòstics amb 30
hores d'antelació.
metacartografia
Estudi de les propietats dels mapes considerats abstractament i per ells mateixos com un mitjà
d’expressió.
metacentre
Com a definició, entendrem que el metacentre és el punt on conflueixen el plànol diametral del buc i la
vertical traçada des del centre de carena, quan aquest últim ha estat desplaçat a causa d'una escora, sent
M el punt màxim fins a on pot arribar el centre de gravetat (G) perquè el buc sigui estable.
La distancia CM o radio metacèntric, així com KC, es troben en les corbes hidrostàtiques mentre que la
distancia KG és l'altura del centre de gravetat sobre la quilla, per la qual cosa l'altura metacèntrica (GM)
serà la diferència entre KM i KG.
KM=CM+KC GM=KM-KG
Les posicions del metacentre en diferents condicions de càrrega són tres:
• Si el metacentre està per sobre del centre de gravetat es diu que el vaixell és estable.
• Si el metacentre es troba en el mateix punt que el centre de gravetat es diu que l'estabilitat del vaixell és
indiferent.
• Si el metacentre es troba en un punt per sobre del centre de gravetat es diu que el vaixell és inestable.
En el primer cas l'estabilitat del vaixell està garantida dintre dels paràmetres que marca el constructor.
En el segon cas el vaixell pot prendre una posició i romandre en ella.
En el tercer cas qualsevol oscil·lació pot suposar que el vaixell sotsobri i de la volta.
El metacentre té una altura (altura metacèntrica) respecte al centre de gravetat.

Altures metacèntriques aproximades:
• Vaixells militars: des de 1 metre en creuers i unitats majors fins a 35-40 cms. en unitats menors (fragates,
destructors, torpediners,etc.)
• Vaixells mercants: des de 65 cms. en vaixells carguers (mercants, petroliers, bulk carriers, etc.) de grans
dimensions fins a 30 cms. en unitats menors (mercants petits, pesquers, etc.)
Un elevat valor de l'altura metacèntrica dóna al vaixell una major estabilitat però el seu moviment és major
el que produeix certa incomoditat a tripulants i passatgers.
Per aquest motiu els vaixells de passatge solen tenir respecte a altres vaixells de mateix desplaçament
una altura metacèntrica menor.
L'altura metacèntrica solament es treu d'una manera exacta, quan una vegada acabat el vaixell se li sotmet
a proves d'estabilitat.
També es treu d'una manera aproximada durant el projecte, però no és exacte pel gran nombre de pesos
que es van introduint en el vaixell durant el muntatge i construcció, la distribució de la qual no és del tot
exacta segons els plànols originals, i a l'estabilitat dels quals afecten posteriors reformes que solen sorgir
durant aquesta construcció.
metacentre diferencial
Punt d'intersecció dels normals a la carena en dos punt diametral de la mànega, en la línia de flotació;
segons sigui la forma de la carena el metacentre diferencial pot estar més alt de la flotació o més baix.
metacentre transversal
És el punt M d'intersecció, de la vertical que passa pel centre F (quan el vaixell efectua un balanç petit),
amb l'eix de simetria.
La distància M.G. del Metacentre al centre de gravetat defineix l'estabilitat inicial d'un buc i es diu altura
metacèntrica.
metacentre transversal
Suposi’ls un vaixell amb volum de carena igual a V, i el seu centre de carena en el punt. B.
Si després ho escorem un angle è sense alterar el desplaçament, llavors el centre de carena adoptarà una
nova posició B’.
La recta d’acció de l’embranzida que abans passava per B ara passarà per B’,
Perllongant aquesta recta fins a tallar el plànol de la crugia, o dita d’una altra manera a la recta d’acció
primitiva per a quan el vaixell estava adreçat, tindrem en la intersecció d’ambdues rectes, el punt M.
La coordenada vertical d’aquest punt variarà amb l’angle d’escora, però per a inclinacions no majors a 10º
es pot assumir com invariable i rep el nom de metacentre transversal inicial.
Atès que per definició el metacentre es troba en la vertical del centre de carena del vaixell adreçat, bastarà
amb conèixer la distància vertical BM per a fixar la seva posició.
metacentre transversal inicial
Suposant un vaixell amb volum de carena igual a V, i el seu centre de carena en el punt. B.
Si després ho escorem un angle sense alterar el desplaçament, llavors el centre de carena adoptarà una
nova posició B'.
La recta d'acció de l'embranzida que abans passava per B ara passarà per B',
Perllongant aquesta recta fins a tallar el plànol de la crugia, o dit d'una altra manera a la recta d'acció
primitiva para quan el vaixell estava adreçat, tindrem en la intersecció d'ambdues rectes, el punt M.
La coordenada vertical d'aquest punt variarà amb l'angle d'escora, però per a inclinacions no majors a 10º
es pot assumir com a invariable i rep el nom de metacentre transversal inicial, o abreviadament metacentre
transversal.
Atès que per definició el metacentre es troba en la vertical del centre de carena del vaixell adreçat, bastarà
amb conèixer la distància vertical BM per fixar la seva posició.
metacèntric
Pertanyent o relatiu al metacentre
metal exchange
En terminologia anglesa = Borsa de metalls situada a Londres i considerada el major mercat del món per al
coure, estany, plom i zinc.
Funciona des de 1880. Totes les seves transaccions les realitzen uns 40 membres del Ring.
metalls

Els corrents de tràfic d'aquests productes neixen en els països mes desenvolupats generant gràcies a la
seva àmplia varietat un volum comercial molt important, tant de productes acabats com d'uns altres que
han de ser objecte de transformació o manufactures diverses.
El més significatiu d'ells és el tràfic de metalls ferris, que té efecte en quantitats unitàries diverses, per tots
els mitjans fins i tot vaixells complets.
El seu factor d'estiba aquesta entre 20 i 40 peus cúbics segons les formes que adopta.
Les mes utilitzades, objecte d'intens tràfic, són: funció bruta, en masses; ferroaleacions i acers aliatges
diversos; nòlits, perfils, carrils, bloc, lingots, xapes, barres massisses i buides, tubs de fosa, modelo i forja.
Dintre d'aquest grup de mercaderia poden considerar-se, entre moltes altres, certes manufactures com
entremaliades, brides, cadenes i ancores.
Aquestes formes indiquen també excepte diferències especifiques, limitades o ampliadores en certs
sectors industrials, les formes bàsiques que també s'usen els altres metalls els volums comercials dels
quals són importants sens dubte, però inferiors en conjunt.
Així, les mates rogenques i cuproaleacions; les masses i mates de níquel; l'alumini; el plom i els seus
aliatges; el zinc; el magnesi; el beril·li i l'estany, tots els quals són objecte de manufactures similars.
Com complement poden citar-ne el tungstè, el molibdè i els altres metalls comuns empleats principalment
per a aliatges.
Tots ells originen partícules, pólvores, desaprofitaments i deixalles que, juntament amb els provinents de
les manufactures que van ser emprats, donen lloc al concepte de ferralla, nom aplicat per definició a tots
els altres metalls.
Com el coneixement d'embarcament expressés sense genero de dubte l'exoneració de responsabilitat per
part del vaixell, a pesar del dipòsit de la mercaderia en el lloc mes adequat, és d'absoluta necessitat el
concertar l'oportuna cobertura total de l’assegurança.
metalls
En astronomia, tots els elements més pesats que el hidrogen i l'heli, que són els dos més lleugers.
metalls preciosos
Són l'or, plata i platí, iridi, osmi, pal·ladi, rodi-ho, ruteni i els seus aliatges, es presenten en brut o
semielaborats i també en planxes, xapes, fulles i discos.
Tenen la mateixa consideració els articles d'orfebreria , joieria i bijuteria fabricats amb tals matèries, les
monedes d'or i plata i el que constitueixi residus, cendres d'orfebreria o part inutilitzable per al seu maneig i
col·locats en llocs apropiats del mitjà de transport que en els bucs sol ser l'armari de seguretat o locker.
Com el coneixement d'embarcament expressés sense gènere de dubte l'exoneració de responsabilitat per
part del vaixell, malgrat el dipòsit de la mercaderia en el lloc mes adequat, és d'absoluta necessitat el
concertar l'oportuna cobertura total del segur.
metamorfosi de la neu
Procés pel qual la neu recent dipositada es converteix en una massa compacta que eventualment arribarà
a tenir la densitat i solidesa del gel.
metànic
Relatiu o pertanyent al metà.
METAR
Sigles en anglès del Reporti Meteorològic Aeri.
METAR és l'estàndard internacional del format del codi utilitzat per emetre informes de les observacions
meteorològiques en els aeròdroms realitzat periòdicament, el qual és anàleg al codi SA utilitzat a Estats
Units.
És una sigla traduïda del francès (MÉTéorologique Aviation Régulière) com a Informe meteorològic
aeronàutic de rutinària (en anglès: METeorological Aerodrome Report).
El codi SPECI és el nom en codi donat al METAR emès en una rutina no programada especial, ocasionada
per canvis en les condicions meteorològiques.
La sigla SPECI es tradueix com a Selecció Especial del Reporti Meteorològic per a l'Aviació.
És usat pels meteoròlegs, per ajudar-se en els pronòstics del temps, i fonamentalment pels pilots de les
aeronaus per conèixer la meteorologia dels aeroports de destinació i actuar en conseqüència.
Els reportis METAR usualment vénen dels aeroports.
Típicament s'emeten cada mitja hora o una hora (depèn de l'aeròdrom); no obstant això, si les condicions
canvien significativament, poden actualitzar-ne amb reportis anomenats SPECI.

El format es va introduir l'1 de gener de 1968, i ja ha estat modificat moltíssimes vegades (està prevista
una nova versió a la fi de 2008).
EUA i Canadà ho van adoptar des de l'1 de juliol de 1996.
Aquest reporti s'aconsegueix per determinat aeròdrom pel seu codi ICAO/OACI (exemples: KMIA Miami,
EUA i LEPA Palma de Mallorca, Espanya) i contempla entre altres dades: vent, visibilitat, nuvolositat i
temperatura.
meteo
Abreujament de la paraula meteorologia que és el part meteorològic, transmès per ràdio.
meteor
Fenomen diferent d'un núvol, observat en l'atmosfera o en la superfície de la terra, que consisteix en
precipitació, suspensió o dipòsit de partícules aquoses o no aquoses líquides o sòlides, o fenomen de
naturalesa d'una manifestació òptica o elèctrica.
meteor
Fenomen a més dels núvols, que és observat en l'atmosfera o en la superfície del globus terrestre.
Els meteors, tenint en compte la naturalesa de les seves partícules constitutives o els processos físics que
intervenen en la seva formació, s'han classificat en quatre grups principals:
• Hidrometeors.
• Litometeors.
• Fotometeors
• Electrometeor.
meteor
Cinta de llum en el cel produïda per una roca o partícula de pols de l'espai que s'incendia a causa de la
fricció atmosfèrica.
meteor
Petit cos metàl·lic o rocós trobat en l'espai.
Un meteor que entri en l'atmosfera d'un planeta rep el nom de meteorit.
Els meteorits cremen sovint en l'atmosfera, encara que els més grans poden arribar a la superfície.
meteor elèctric
Fenomen atmosfèric causat per les càrregues elèctriques presents a l’atmosfera que té una manifestació
visible o audible.
meteor esporàdic
Meteor que no prové de qualsevol dels radiants coneguts.
meteor lluminós
Fenomen atmosfèric causat per la interacció de la llum procedent del Sol o la Lluna amb l’atmosfera que té
una manifestació visible.
meteòric
Relatiu a un meteor o als meteors.
meteorit
Aeròlit que aconsegueix la superfície de la terra com a partícula sòlida.
meteòric
Tros de material rocós, metàl·lic, de l’espai que impacte sobre la superfície d’un planeta o lluna.
meteòric
Es diu dels fenòmens que tenen la seva causa a l’atmosfera.
meteorògraf
Instrument resultant de la combinació dels registradors de diversos elements meteorològics i subministra
sobre el mateix diagrama un registre cronològic simultani d'aquests elements.

meteorògraf d'aspiració
Meteorògraf que inclou un arranjament per a la ventilació forçada per succió.
meteorograma
Diagrama de registre fet per un meteorògraf.
meteorit
Petit cos del sistema solar que atret per un planeta, cau sobre ell.
Pot desintegrar-se completament per efecte del fregament amb l'atmosfera o bé pot arribar fins a la
superfície d'aquest planeta, donant lloc a un cràter.
meteorit
Part d'un meteoroide que sobreviu al seu pas per l'atmosfera terrestre.
meteorit
Un meteorit és el fragment de metall o pedra d’un meteoroide que no es crema al travessar l’atmosfera i
que cau en la superfície d’un planeta o d’un satèl·lit.
meteorític
Relatiu o pertanyent a un meteorit.
meteorització
Les roques es formen en l'interior de la Terra.
Quan ascendeixen a la superfície terrestre, les condicions varien.
Això provoca transformacions físiques o químiques en les roques.
Aquestes transformacions es coneixen amb el nom de meteorització.
La meteorització és l'alteració d'una roca per l'acció de l'Atmosfera, la Hidrosfera o els éssers vius.
Aquesta alteració es produeix en el mateix lloc on ha aflorat a la superfície, sense que es produeixi
transport de materials.
Si hagués desgast de la roca i fragments transportats a altre lloc, parlem d'erosió.
La meteorització pot ser de dos tipus: Física Química
Meteorització física:
Es diu també meteorització mecànica, és produeix la destrucció de la roca per acció d'agents físics, com la
temperatura o la pressió, o pels éssers vius.
Els tipus de meteorització física són:
• Termoelectricitat: Els materials es dilaten o contreuen al variar la temperatura.
En els llocs on les diferències de temperatura entre el dia i la nit són grans, les roques s'esquerden i
acaben trencant-se en fragments.
• Gelifracció: Quan l'aigua es congela augmenta de volum.
L'aigua que s'ha introduït en les esquerdes de les roques, quan es congela, exerceix una pressió prou gran
com per a augmentar les esquerdes i trencar les roques.
• Haloclasticitat: A causa del calor, l'aigua que hi ha en les esquerdes de les roques s'evapora, precipiten
les sals minerals que es trobaven dissoltes.
Al cristal·litzar, exerceixen pressió sobre les parets de l'esquerda trencant la roca.
• Bioclasticitat: Els éssers vius són capaços de destruir roques.
Les arrels d'un arbre, que s'introdueixen en les esquerdes de roques, els líquens en la superfície de les
roques o animals que excaven la terra, inclòs l'home, són exemples d'això.
meteorització química:
És la destrucció de la roca per acció d'agents químics, com són l'aigua, l'oxigen molecular i el diòxid de
carboni.
L'aigua intervé en tots els processos de meteorització química, ja que transporta els altres agents,
augmentant així l'acció d'aquests.
Els tipus de meteorització química són:
• Hidratació: Quan el vapor d'aigua es combina amb els components de la roca augmenta el seu volum.
També canviarà el seu volum quan s'evapori l'aigua.
• Oxidació: L'oxigen present en l'atmosfera es dissol en l'aigua.
Al caure sobre les roques formades per minerals amb elements metàl·lics, es rovellen.
Els elements rovellats se separen fàcilment de la roca i aquesta es destrueix.
• Dissolució: En aquest procés els minerals es dissolen amb l'aigua i són arrossegats per ella.
Al dissoldre's, la roca desapareix a poc a poc i acaba per no quedar ni rastre d’ell a.

• Carbonatació: El diòxid de carboni (CO2) juntament amb l'aigua, destrueix una de les roques mes dures,
la roca calcària.
meteorògraf
Instrument meteorològic que enregistra les variacions de més d’un element meteorològic durant un període
de temps determinat.
meteorogràfic
Relatiu o pertanyent a la meteorografia o al meteorògraf.
meteorografia
Enregistrament dels fenòmens meteòrics per mitjà d’un meteorògraf.
meteoroide
Fragment de roca o metall en l'espai.
Un meteoroide que penetra l'atmosfera d'un planeta es diu meteor.
Els meteors sovint es cremen en l'atmosfera; aquells que arriben a la superfície es coneixen com
meteorits.
meteoròleg
Persona que aquesta dedicada professionalment a l'estudi o practiques de la meteorologia.
Un meteoròleg és un científic que estudia l'atmosfera i els fenòmens atmosfèrics.
meteorologia, temps i clima.
Pels efectes combinats de l'energia del Sol i els moviments de la Terra, l'atmosfera reacciona produint
diversos tipus de temps que al seu torn creen els patrons globals del clima.
Temps i clima no són idèntics, però tenen molt en comú.
Els estudiosos de l'antiga Grècia mostraven gran interès per l'atmosfera.
Ja l'any 400 a. C Aristòtil va escriure un tractat anomenat “Meteorològica”, on abordava el “estudi de les
coses que han estat elevades”; un terç del tractat està dedicat als fenòmens atmosfèrics i el terme
meteorologia deriva del seu títol.
Al llarg de la història, gran part dels progressos realitzats en el descobriment de lleis físiques i químiques
es va veure estimulat per la curiositat que despertaven els fenòmens atmosfèrics.
La predicció del temps ha desafiat a l'home des dels temps més remots, i bona part de la saviesa sobre el
món exhibida pels diferents pobles s'ha identificat amb la previsió del temps i els almanacs climatològics.
No obstant això, no es va avançar gran cosa en aquest camp fins al segle XIX, quan el desenvolupament
en les ciències de la termodinàmica i l'aerodinàmica van subministrar una base teòrica a la meteorologia.
Els mesuraments exactes de les condicions atmosfèriques són també de la major importància en el terreny
de la meteorologia, i els avançaments científics s'han vist potenciats per la invenció d'instruments apropiats
d'observació i per l'organització de xarxes d'observatoris meteorològics per recollir dades.
Els registres meteorològics de localitats individuals es van iniciar al segle XIV, però no es van realitzar
observacions sistemàtiques sobre àrees extenses fins al segle XVII.
La lentitud de les comunicacions també dificultava el desenvolupament de la predicció meteorològica, i
només després de la invenció del telègraf a mitjan segle XIX es va fer possible transmetre a un control
central les dades corresponents a tot un país per correlacionar-los a fi de fer una predicció del clima.
Un de les fites més significatives en el desenvolupament de la ciència moderna de la meteorologia es va
produir en temps de la I Guerra Mundial, quan un grup de meteoròlegs noruecs encapçalat per Vilhelm
Bjerknes (1862 – 1951), va realitzar estudis intensius sobre la naturalesa dels fronts i va descobrir que la
interacció entre masses d'aire genera els ciclons, tempestes típiques de l'hemisferi nord.
Els posteriors treballs en el camp de la meteorologia es van veure auxiliats per la invenció d'aparells com
el radiosonda, que va fer possible la investigació de les condicions atmosfèriques a grans altures.
Després de la I Guerra Mundial, un matemàtic britànic, Lewis Richardson (1881 – 1953), va realitzar el
primer intent significatiu d'obtenir solucions numèriques a les equacions matemàtiques per fer el primer
pronòstic meteorològic numèric: amb un nombrós equip de més de 50 persones va fer càlculs manuals
durant gairebé un any.
Els seus intents no van donar resultats en la seva època, en termes pràctics van ser un rotund fracàs, ja
que els valors pronosticats a 24 hores de pressió en superfície tenien un error de més de 100 hPa, no així
en termes acadèmics on es consideren un èxit, ja que van contribuir a un progrés explosiu de la predicció
meteorològica numèrica fins als nostres dies.

La meteorologia és la branca de la Física que estudia l'atmosfera i els fenòmens físics que en ella tenen
lloc.
Deriva de les veus gregues meteor i logos, que signifiquen fenomen celeste i ciència.
El seu objectiu és estudiar els fenòmens atmosfèrics i resoldre el problema fonamental de la meteorologia,
a saber, la predicció del temps.
És una ciència observacional, per la qual cosa la seva comprensió depèn fortament dels sistemes de
mesures i d'observació.
Inclou l'anàlisi de les variacions diàries de les condicions atmosfèriques (meteorologia sinòptica), l'estudi
de les propietats dinàmiques, tèrmiques, elèctriques, òptiques i unes altres de l'atmosfera (meteorologia
física); l'estudi del clima, les condicions mitjanes i extremes durant llargs períodes de temps (climatologia),
la variació dels elements meteorològics prop del sòl en un àrea petita (micrometeorologia) i molts altres
fenòmens.
L'estudi de les capes més altes de l'atmosfera (superiors als 50 km) sol implicar l'ús de tècniques i
disciplines especials, i rep el nom d’aeronomia.
El terme aerologia s'aplica a l'estudi de les condicions atmosfèriques a qualsevol altura.
meteorologia aeronàutica
La meteorologia aeronàutica estudia l'efecte que els fenòmens meteorològics tenen sobre les aeronaus i
tot el concernent a l’aeronavegació.
meteorologia agrícola
La meteorologia agrícola (agrometeorologia) s'ocupa de l'estudi del impacte dels fenòmens meteorològics
sobretot el que es relaciona amb l'agricultura.
meteorologia aplicada
La meteorologia aplicada té per objecte apilar constantment un màxim de dades sobre l'estat de
l'atmosfera i, a la llum dels coneixements i lleis de la meteorologia teòrica, analitzar-los, interpretar-los i
obtenir deduccions pràctiques, especialment per preveure el temps amb la màxima antelació.
Com l'atmosfera és una immensa massa gasosa subjecta a variacions constants que, la majoria de les
vegades es produeixen en l'àmbit regional, el seu estat en un moment donat només pot ser conegut si es
disposa d'una xarxa suficientment densa de llocs d'observació o estacions meteorològiques, distribuïdes
per totes les regions del globus, que a hores fixes efectuen els mateixos mesuraments (temperatura,
pressió, humitat, vent, precipitacions, nuvolositat, etc.) i transmeten els resultats als centres encarregats
d'utilitzar-los.
meteorologia del Mediterrani
La costa mediterrània de la península ibèrica és meteorològicament complicada i experimenta sobtats i
violents canvis
La costa mediterrània espanyola és una de les regions meteorològiques més complicades des del punt de
vista sinòptic.
La majoria de les pertorbacions que circulen pel mediterrani es formen en la seva meitat occidental, és a
dir la qual limita amb la costa espanyola per l'oest, que és la qual té aigües més temperades unes
condicions climàtiques més favorables.
Per altra banda, aquesta zona del Mediterrani es veu sotmesa amb freqüència a l'efecte de les borrasques
atlàntiques però d'una forma distorsionada per l'orografia i per la temperatura de l'aigua.
És freqüenta la situació, especialment d'estiu a tardor, que un front atlàntic poc actiu es revitalitza amb
l'aigua càlida de la mar, formant una borrasca secundària que sol provocar forts xàfecs en el cas que en
les capes altes de l'atmosfera existeixi inestabilitat.
Els vents principals de component nord són tres: el mestral, la tramuntana i el gregal, i els tres són els que
estadísticament donen les situacions més temporalades.
El mestral i la tramuntana bufen encaixonats per les valls del Ródano i de l'Ebre, desembocant en la mar
amb notable violència.
Correspon als vents d'aquestes direccions la màxima freqüència observada de casos de temporal
Situacions més característiques
• Situació del NO: És la situació en la qual es dóna el cerç o mestral en la vall de l'Ebre que bufa amb
especial intensitat en la zona de la seva desembocadura i que sol arribar a amb força la zona mitja de la
mar balear.
La presència d'una borrasca en la península escandinava sol generar aquestes situacions que l’anticicló de
les Açores es troba en suposició habitual.

El NO també copeja amb força el golf de Lleó, podent-ne registrar ratxes de més de 30 nusos amb
freqüència i situacions temporalades de més de 40 nusos.
• Situació del nord: Tramuntana La situació isobàrica que origina el vent del nord en el golf de Lleó i el mar
balear es caracteritza per la presència d'una borrasca en el nord d'Itàlia.
Aquesta sol esdevenir de l'evolució d'un front atlàntic que es rissa a l'arribar a les aigües càlides del
Mediterrani o a una evolució d'una situació del NO en la qual la borrasca principal es desplaça des de les
illes britàniques en el sentit NO - ES gràcies a que l’anticicló de les Açores no té una cunya fort en la
península.
El descens de la temperatura és notable i les pitjors condicions per a la navegació es donen el golf de Lleó
i nord del mar balear, especialment la zona situada a 90 milles del cap Begur sobre el paral·lel 42.
En les costa, la zona del cap de Creus és la qual registra les ratxes més intenses que amb freqüència
sobrepassen els 40 nusos.
• Situació del NE: El gregal El vent del NE se sol donar a la primavera, estiu i tardor, tant com una evolució
d'una situació de tramuntana com de llevant.
Al hivern se sol donar quan l’anticicló de les Açores s'allarga cap a les illes britàniques i una borrasca se
situa en la zona d'Itàlia i els Balcans, en aquesta situació es forma un corrent d'aire fred continental que
provoca les denominades ones de fred que afecten preferentment a la meitat est de la península.
L'aire és relativament sec, pel que genera pocs núvols i menys precipitacions.
Les situacions solen persistir uns 4 dies de mitjana i el vent.
En aquests casos, no sol sobrepassar els 20 nusos.
Situacions de Llevant i Ponent
• Situació de l’est: El llevant Les situacions de llevant són les més peculiars meteorològicament i de major
transcendència climàtica en la costa mediterrània de la península ibèrica.
Es dóna quan hi ha un anticicló es centra en la zona de França o Alemanya, més o menys oval, i un
depressió se situa en el nord de Àfrica.
En funció del recorregut del vent sobre l'aigua de la mar el vent es carrega més o menys d'humitat donant
sensibles variacions quant a les precipitacions que poden arribar a ser molt fortes si el vent arriba humit i
en les capes altes de l'atmosfera hi ha aire fred.
• Situació de l'oest: Ponents secs i calents: En el Mediterrani, les situacions de ponent són poc freqüents
però quan es donen alteren substancialment les condicions climàtiques habituals originant temperatures
altes i ambient sec en gairebé totes les costes llevantines i del sud de Catalunya.
El ponent arriba a especial intensitat quan hi ha diverses borrasques consecutives en l'Atlàntic entre les
latituds 40 i 50.
En aquests casos, les costes de la Comunitat Valenciana reben el màxim escalfament i sequedat de l'aire
per l'efecte Fohen,
Quan aquesta situació es dóna a l'estiu, encara que sigui més freqüent al hivern, se solen originar els més
devastadors incendis forestals.
meteorologia dinàmica
La meteorologia dinàmica estudia l'atmosfera des del punt de vista de les lleis dinàmiques que governen
els sistemes meteorològics.
meteorologia espacial
Estudi de les propietats i components de l'atmosfera utilitzant vehicles espacials.
meteorologia experimental
La meteorologia experimental estudia els fenòmens i processos meteorològics en laboratoris i camps
d'experimentació.
meteorologia física
Branca de la meteorologia que s'ocupa de l'estudi de les propietats físiques de l'atmosfera.
meteorologia forense
La meteorologia forense és el procés de reconstrucció dels esdeveniments climàtics d'un lloc específic.
Es realitza mitjançant l'adquisició de reportis i imatges de radar i satel·litza-les del clima local així com per
testimoniatges.
La meteorologia forense és usada sovint en casos judicials per companyies d'assegurances o en
investigacions de crims.
meteorologia forestal

Estudi de les interaccions entre els boscos i l'atmosfera, inclòs l'estudi dels períodes crítics i control dels
incendis forestals.
meteorologia hidrològica
Branca de la meteorologia que tracta de l'aigua en l'atmosfera, les precipitacions i els seus efectes
posteriors, tals com inundacions, avingudes, etc.
Sinònim hidrometeorologia.
meteorologia industrial
Estudi de l'efecte de les condicions meteorològiques sobre les activitats industrials.
meteorologia marítima
Rama de la Meteorologia que s'interessa en la interacció entre el mar i l'atmosfera.
Previsió de serveis del temps per a activitats marítimes.
La meteorologia marítima que consta al seu torn de dues àrees:
• Meteorologia oceànica que estudia la interacció entre l'atmosfera i el mar.
• Estrictament meteorologia marítima s'ocupa de subministrar serveis, des del punt de vista meteorològic, a
totes les activitats marines.
meteorologia mitjançant radar
Estudi de la difusió de les ones de radar per tots els tipus de fenòmens atmosfèrics.
Ús del radar en l'observació i la predicció meteorològiques.
meteorologia mèdica
Estudi de la influència de la meteorologia en la salut del ser humà.
meteorologia oceànica
Estudi de les interaccions entre el mar i l'atmosfera (meteorologia oceànica).
Sinònim meteorologia marítima.
meteorologia per satèl·lit
Estudi de l'atmosfera utilitzant les dades meteorològiques obtinguts per satèl·lit.
meteorologia radioelèctrica
Estudi de la propagació de l'energia radioelèctrica a través de l'atmosfera.
Utilització d'equips de ràdio i de radar en meteorologia.
meteorologia sinòptica
Rama de la Meteorologia que s'interessa en l'estudi dels elements meteorològics en l'espai.
Està basada sobre les anàlisis de cartes sinòptiques en les quals es ploteen observacions sinòptiques per
a propòsits d'anàlisis del temps o pronòstic del temps.
meteorologia teòrica
La meteorologia teòrica s'ocupa de l'estudi dels fenòmens meteorològics a través de teories científiques.
meteorologia tropical
Meteorologia de les regions de la zona tropical, limitada per les latituds de 23º,5 N i 23º,5 S.
meteorològic
Relatiu o pertanyent a la meteorologia o als meteors.
meteoropatia
Meteoropatia és una paraula derivada del grec "meteors" (alt en el cel) i "pathos" (malaltia), que indica
qualsevol patologia relacionada amb unes condicions meteorològiques concretes.
Les alteracions de la llum (p.i. diversos dies nuvolosos) afecta a l'estat d'ànim, el vent fort durant dies i els
canvis bruscs del temps causa maldecaps, irritabilitat, ansietat... fins i tot s'ha comprovat en els col·legis
que hores abans que es posi a ploure, els nens estan molt més nerviós del normal.
Es coneix com meteoropatia a qualsevol patologia o malaltia que es desencadena o s'agreuja davant unes
condicions meteorològiques concretes.

Alguns autors utilitzen el terme per referir-se a qualsevol trastorn psico-orgànic que pugui relacionar-se
amb factors meteorològics.
La biometeorologia mèdica o clínica és la disciplina que s'encarrega d'estudiar aquestes malalties.
Des dels temps d'Hipócrates s'han comprovat becs d'incidència de determinades malalties davant
situacions meteorològiques concretes.
Es considera que una tercera part de la població general acusa una notable meteorosensibilitat i és
especialment sensible per manifestar símptomes orgànics i psíquics davant l’anomena’t front
meteoropàtico, caracteritzat per la tríade de vent intens, sequedat ambiental i augment de la ionització
atmosfèrica positiva.
D'altra banda, els dies grisos i plujosos faciliten estats depressius en persones predisposades.
meteors elèctrics
Els meteors elèctrics o electrometeor són els fenòmens elèctrics que ocorren en l'atmosfera.
El seu origen es deu a l'existència de càrrega elèctrica atmosfèrica i en diferent mesura al camp magnètic
de la Terra.
Entre aquests fenòmens, destaquen el raig, les aurores boreals i el foc de Sant Elm.
meteors lluminosos
Els fotometeoros són fenòmens lluminosos que es produeixen en l'atmosfera terrestre per diverses
propietats de la radiació lluminosa.
És a dir, ocorren quan es produeixen efectes especials en l'atmosfera amb la llum solar.
Aquests efectes especials poden ser fenòmens de difracció, de reflexió, refracció, dispersió o interferència
de la llum solar directa o reflectida per les superfície.
El més conegut per tots és per descomptat l'arc de Sant Martí, que es produeix per la refracció dels rajos
de llum en les gotes de pluja.
Però existeixen uns altres, com els fenòmens d'halo lluminós o corona solar i taca, el miratge en les seves
diverses manifestacions o la coloració del cel.
En aquest grup de fenòmens també s'inclou la refracció atmosfèrica, que dóna per resultat el titil·lar dels
estels i la deformació de les imatges, de la mateixa manera en què per a un objecte immers en l'aigua es
deforma la seva imatge i canvia la seva posició aparent veient-se en un altre lloc.
No obstant això, la quantitat de fenòmens òptics (i també elèctrics) que es produeixen en l'atmosfera, és de
tal magnitud que molts d'ells es desconeixen, tant els fenòmens en si com l'origen de la seva formació.
METEOSAT
Satèl·lit geostacionari europeu situat sobre la línia de l'Equador amb el meridià d'un grau de longitud oest.
Té la finalitat d'observar i transmetre imatges de les condicions meteorològiques de la totalitat d’Àfrica,
gran part d'Europa i de l'Oceà Atlàntic i part d'Amèrica del Sud.
metge
Persona qui va en vaixells de passatgers, de guerra o mercants de molta tripulació.
mètode analògic
Mètode de predicció fundat en el cas que la situació sinòptica present evolucionarà de la mateixa manera
que ho va fer una situació sinòptica similar en el passat.
mètode ASTM ASTM
Els mètodes establerts per la "American Society for Testing and Materials" en l'edició de 1976 de les
definicions i especificacions normalitzades dels derivats del petroli i els lubrificants.
mètode cronomètric
Procediment utilitzat antigament per determinar la longitud mitjançant el transport dels cronometres entre
estacions la diferència de les quals de longitud havia de determinar-se.
mètode d'aixecament amb sextant
Mètode que pot substituir al mètode d'aixecament amb planxeta per a aixecaments de regions d'interès
secundari i de poca extensió, quan resulta impossible la utilització d'una planxeta perquè l'equip de
topografia opera en una llanxa. l'azimut s'obté cap a endavant mitjançant angles mesurats amb sextant.
Les distàncies es determinen mitjançant mesuraments també amb sextant, de petits angles horitzontals a
blancs muntats en una mira especial.
La distància corresponent al petit angle mesurat pot obtenir-ne amb l'ajuda d'un hipsoòraf.

mètode d’arc de meridià
Mètode de determinació de les dimensions de l'el·lipsoide de referència a través del mesurament (per
triangulació) de les distàncies lineals entre tres punts d'un meridià i les seves distàncies angulars a partir
de diferències observades en les seves latituds astronòmiques.
mètode d'intersecció
En les operacions d'aixecament, mètode que consisteix en determinar la posició d'un punt inaccessible o
que no ha estat ocupat (punt d’intersecció) mitjançant observacions de direcció des de dues o més
posicions conegudes.
mètode d'intersecció
En fotogrametria, procediment que consisteix a determinar la posició planimètrica d'un punt per intersecció
de línies d'adreça obtingudes per mitjans fotogramètriques.
Les línies de direcció poden ser obtingudes ja sigui en forma directa, a partir de fotografies verticals o per
mitjà de rectificació matemàtica o gràfica de fotografies inclinades.
mètode d’intersecció inversa
Un dels principals mètodes utilitzats en aixecaments hidrogràfics en la costa per a establir la posició del
vaixell hidrogràfic.
mètode d’observació per direccions
Mètode d’observació angular en el qual el circulo graduat es manté en una posició fixa i les direccions dels
diversos senyals s’observen al voltant de l’horitzó.
D'aquesta manera les direccions queden definides per valors i els angles s'obtenen a través de les
diferencies de direcció
mètode de control de boies
Mètode emprat per a efectuar aixecaments hidrogràfics de regions situades fora de l’abast de les estacions
de control en terra, formada per un sistema de boies la situació de les quals ha estat determinada amb tota
exactitud.
mètode de còpia per quadrícula
Procediment que consisteix a transferir un aixecament a un altre de diferent escala.
També es denomina reducció per quadrícula o ampliació per quadrícula, segons si l'escala disminueix o
augmenta.
mètode de diagrames
Representació d’un fenomen per mitjà de diagrames o de cartogrames.
mètode de l'estrat
Perfeccionament del mètode de bombolla en el qual es té en compte la pertorbació causada en el retorn
pel desplaçament d'una petita massa d'aire.
mètode de la bombolla
Mètode que la partícula estàtica de l'atmosfera és discutida en termes del desplaçament vertical d'una
petita massa d'aire, suposant que l'aire que els envolta aquesta en repòs.
Sinònim mètode de la condició d'estabilitat.
mètode de la condició d'estabilitat
Mètode que la partícula estàtica de l'atmosfera és discutida en termes del desplaçament vertical d'una
petita massa d'aire, suposant que l'aire que els envolta aquesta en repòs.
Sinònim mètode de la bombolla.
mètode de la partícula
Mètode en el qual s'analitza la condició d'estabilitat estàtica de l'atmosfera, utilitzant el desplaçament
vertical d'una petita massa d'aire, suposant que l'aire que l'envolta romangui en repòs.
mètode de la predicció perfecta

Mètode de predicció que fa ús de relacions de naturalesa estadística, obtingudes a partir de sèries
cronològiques llargues, entre els valors observats d'un predicció i certes variables seleccionades, la
predicció de les quals és possible amb un model numèric.
La relació obtinguda s'aplica més tard a les prediccions dels valors de les variables triades a fi d'obtenir
prediccions dels valors del predicció.
mètode de Laplace per la correcció de les marees
Les prediccions de les hores i altures de la marea incloses en l'Anuari estan basades, en l'ajust a una
funció matemàtica
Aquesta equació no és més que un desenvolupament de Fourier o desenvolupament harmònic.
Si la sèrie temporal utilitzada és suficientment llarga, el nombre de components harmòniques que es poden
incloure en el desenvolupament (és a dir, el valor de k en aquesta equació) és suficientment gran com
perquè en extrapolar cap al futur utilitzant l'equació, per predir les altures i hores de les marees obtinguem
resultats precisos.
Taula per al càlcul de la plenamar utilitzant el mètode de Laplace.
Existeix un mètode alternatiu, menys precís, que no utilitza els desenvolupaments harmònics i que, per
tant, és útil per trobar les hores i altures de les marees en punts pels quals no es disposen de sèries
temporals que permetin aplicar el mètode harmònic.
El mètode es coneix com a mètode de Laplace (en honor del seu creador) o, també, mètode de les
constants no harmòniques.
Es basa en tres constants no harmòniques específiques de cada port:
• L'establiment de port, la unitat d'altura i el coeficient de marea, que a l'efecte d'aplicar aquest mètode són
incloses en l'Anuari.
• Necessitarem conèixer l'hora de pas de la Lluna pel meridià superior o inferior del lloc en qüestió, dada
que obtindrem utilitzant l'Almanac Nàutic.
En concret, el mètode de Laplace s'aplica de la següent manera:
Càlcul de les hores de les marees.
• Calcularem l'hora civil de pas de la Lluna pel meridià superior o inferior del lloc utilitzant per a això
l'Almanac Nàutic.
• El següent pas és sumar a aquesta hora civil la correcció que proporciona la taula de l'Anuari de marees
per al càlcul de la plenamar.
• En la taula per al càlcul de la plenamar ha d'entrar-ne amb dues dades: l'hora de pas pel meridià (que
hem calculat amb l'Almanac) i el semidiàmetre de la Lluna el dia en qüestió (dada que també proporciona
la pàgina diària de l'Almanac corresponent a la data d'interès).
• Obtenim així de la taula la correcció a sumar (amb el seu corresponent signe) a l'hora civil de pas de la
Lluna pel meridià.
• Al resultat així obtingut li vam sumar l'establiment de port corresponent i obtenim així l'hora civil de la
plenamar següent al pas de la Lluna que hàgim considerat.
• Una vegada obtinguda l'hora de la plenamar poden obtenir-ne les hores de les baixamars anterior i
posterior a la plenamar calculada restant i sumant, respectivament, 6 hores més un quart del retard diari de
la Lluna (consignat a la pàgina diària de l'Almanac).
• Com a interval entre la plenamar calculada i la següent o l'anterior pot prendre's 12 hores més la meitat
del retard diari de la Lluna.
mètode de les analogies
Mètode de pronostico basat sobre la hipòtesi que una situació sinòptica corrent es desenvoluparà en el
mateix sentit com es va desenvolupar una situació sinòptica similar en el passat.
mètode de les diferències finites
Representació de la derivada d'una variable contínua com la diferència entre dues variables separades per
una petita distància seleccionada, però finita.
mètode de les equacions
En la terminologia de marees, mètode o harmònic elaborat per a la predicció de marees.
mètode de les pertorbacions
Mètode mitjançant el qual s'obté una solució aproximada de les equacions que governen els moviments
atmosfèrics per la superposició d'una petita pertorbació sobre un estat estable.
mètode de mesura de l'altura dels núvols

Mètode (òptic, electrònic, etc.) per mitjà del com és possible determinar l'altura dels núvols tant de la seva
base com del seu cim.
mètode de mínims quadrats
Mètode per ajustar les observacions, en el qual la suma dels quadrats de totes les desviacions o residus
resultants d'ajustar les observacions a un model matemàtic, és minimitzat.
També es coneix com "minimum squares".
mètode de Munti
Us de nombres aleatoris, o seqüències aleatòries, per a solucionar un problema que és difícil de resoldre
per un mètode completament sistemàtic.
mètode de paral·laxi
A pesar de les seves moltes concepcions errònies sobre l'estructura a gran escala de l'univers, els
astrònoms dels segles XVIII i XIX van realitzar moltes observacions importants.
Entre elles, els primers mesuraments directes de distàncies a estrelles pròximes, que van tenir, en últim
terme, gran importància en la determinació de la forma de la nostra galàxia.
¿Com es pot mesurar la distància que hi ha a un objecte llunyà com una estrella sense anar fins a allí?
Els astrònoms van utilitzar el mètode del paral·laxi, que s'explica fàcilment si col·loquem un dit davant dels
ulls a uns trenta centímetres.
Hem de mirar el dit només amb un ull i després només amb l'altre.
El dit salta de posició contra el fons.
Coneixent l'angle que abasta el salt i la distància de la “línia de base” entre els ulls, poder-nos calcular
geomètricament la distància dels ulls al dit.
Els astrònoms fan bàsicament el mateix quan utilitzen aquest mètode de paral·laxi per a mesurar la
distància fins a les estrelles.
Usant com base el diàmetre de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol, realitzen dues observacions de la
mateixa estrella amb sis mesos de diferència.
L'angle que mesuren és el “salt” aparent de la posició de l'estrella contra un fons fix d'estrelles més
llunyanes encara.
L'observació del paral·laxi va confirmar també clarament el model solar copernicà: la Terra es mou al
voltant del Sol i no al revés.
mètode de Pothenot
Un dels principals mètodes utilitzats en aixecaments hidrogràfics en la costa per establir la posició n del
buc hidrogràfic.
Inclou el mesurament amb sextants de dos angles entre tres estacions conegudes, sent comuna l'estació n
del mitjà, entre tots dos angles, la determinació gràfica de la posició del vaixell s'obté amb l'ajuda d'un
estaciógraf.
mètode de punts
Representació d’un fenomen per mitjà de punts, uniformes i del mateix valor, repartits, regularment o no,
en la superfície de l’espai en què es produeix.
mètode de quadrícula
En fotogrametria, mètode de registrar punts de fotografies obliqües superposant la perspectiva d'una
quadrícula del mapa sobre una fotografia i traslladant el punt a ull, és a dir, utilitzant les línies
corresponents de la quadrícula del mapa i la seva perspectiva com a guies de situació.
mètode de relaxació
Tècnica iterativa per a simular per diferències finites la resolució d'equacions de derivades parcials
el·líptiques, subjectes a condicions adequades de límit, en la qual l'error es redueix sistemàticament en
cada punt del reticle o malla.
mètode de Saint Hilaire
Establiment d’una línia de posició a partir de l’observació de l’altura d’un astre i l’altura i el azimut d’aquest
astre calculats amb l’ajuda d’una posició estimada.
Aquest mètode ha estat introduït pel Comandant Marcq St. Hilaire de la Marina Francesa.
També es denomina "Saint Hilaire method" o "intercept method".

mètode de Summer
Establiment d’una línia de posició a partir de l’observació de l’altura d’un astre prenent dues latituds (o
longituds) i calculant les longituds (o latituds) a través de les quals passa la línia de posició.
mètode de trames
Representació coroplètica en la qual s’utilitzen diferents valors d’una trama referida a superfícies de límits
establerts.
mètode del carboni 14
Mètode per a determinar l'edat d'un material utilitzant el carboni 14, isòtop radioactiu amb una semivida de
5600 anys.
Sinònim mètode del radio carboni
mètode home-màquina
Tècnica basada en una combinació de tècniques subjectives (humanes) i informàtiques.
mètode Lasheras
El mètode Lasheras, també anomenat d'intervals d'error, és un procediment de navegació sobre carta que
permet calcular el rumb i la intensitat horària d'un corrent marí desconegut coneixent la situació de partida,
el rumb (sigui aquest veritable o de superfície) i la velocitat de vaixell, així com dues demores a terra no
simultànies.
El mètode pren el seu nom del marí guipuscoà Jesús Lasheras Mercadal, autor de manuals de navegació
usats a les escoles navals militars espanyoles en la segona meitat del segle XX.
Es traça sobre la carta el rumb suposat en absència de corrent (sigui aquest veritable o de superfície) i es
marquen en ell les situacions suposades en què es trobarà el vaixell a l'hora en què es prenen les dues
demores: S1 i S2.
Es dibuixen en carta les dues demores veritables perllongant les seves línies fins a tallar la línia del rumb
suposat.
Es mesura l'efecte de la deriva en la primera demora, mesurant la distància entre la primera situació
estimada (S1) i el punt en què la línia de la primera demora talla el rumb.
Es trasllada aquesta deriva sobre la segona situació estimada (S2) mitjançant una regla de tres.
Si en el temps en què s'ha aconseguit S1, s'ha produït una demora sobre el rumb suposat d'I milles, a
partir de S2 s'haurà produït una demora sobre el rumb suposat de X.
Es marca aquesta distància des de S2 en el rumb suposat en la mateixa direcció que I.
Dibuixem una línia paral·lela a la línia de la primera demora que talli el rumb suposat en X, i la perllonguem
fins que talli la línia de la segona demora.
La nostra situació veritable (Sv) a l'hora de la segona demora és el punt de tall entre aquesta paral·lela i la
línia de la segona demora.
Per conèixer el rumb i la intensitat horària del corrent marí, tracem una recta que una la segona situació
estimada (S2) i la situació veritable (Sv).
Mesurem amb el transportador els graus que se separa aquesta línia del nord veritable i obtenim el rumb
del corrent.
Mesurem la distància en milles entre tots dos punts, i aquesta distància és la deriva (d).
Dividim la deriva (d) entre el temps de navegació des del punt de partida a la situació actual, i la xifra que
resulta és la intensitat horària del corrent (Ihc) expressada en nusos.
mètode no harmònic
Mètode empíric de predicció de la marea basat en el principi que "la marea segueix a la lluna" i que es
recolza notablement en el fet que en la majoria de les regions del món existeix una relació estreta entre
l'hora de la marea i el pas meridià de la lluna.
mètode per a l'anàlisi de isohipses
Procediment utilitzat per a analitzar i observar el comportament de l'atmosfera, estudiant les altures, en
l'atmosfera, de nivells de pressió constant.
mètode per repetició
Mètode d’observació d’angles horitzontals mitjançant el qual les observacions de cada angle són fetes per
separat.
mètode semiimplícit

Mètode d'integració numèrica en el qual la part de les derivades pel que fa al temps que està associada
amb les ones més ràpides es calcula utilitzant una derivació cap a enrere (o sigui: implícitament), mentre
que l'altra part es calcula per mitjà d'una derivació centrada o cap a endavant (o sigui: explícitament).
Amb aquest mètode és possible usar increments de temps majors que en el cas dels mètodes explícits.
mètode Winkler
Tècnica química de laboratori per a determinar el contingut d’oxigen dissolt en una mostra d’aigua de mar.
mètodes de navegació
La OMI (Organització Marítima Internacional) defineix la navegació com “el procés de planificació, registre i
control del moviment d'un vaixell d'un lloc a altre.
Els principals mètodes de navegació marítima es descriuen breument a continuació:
• Reconeixement per Estima: Navegació basada en el control de la velocitat, el temps transcorregut i la
direcció seguida des d'una posició coneguda.
El terme es basa originalment en el rumb mantingut i la velocitat a través de l'aigua, no obstant això,
l'expressió també es pot referir a posicions determinades usant el rumb i la velocitat esperats sobre l'aigua,
per tant fent una estimació aproximada dels elements pertorbadores com el vent i el corrent.
La posició determinada per aquest mètode se li anomena habitualment una posició d'estima.
• Navegació Terrestre: Navegació per mitjà d'informació obtinguda per l'observació visual o mitjançant
radar d'objectes conspicus o marques situades en terra.
• Navegació Celeste o Astronòmica: Navegar usant informació obtinguda de cossos celestes; per exemple
el sol, la lluna, els planetes i les estrelles.
• Radionavegació: Navegació que utilitza senyals de ràdio per a determinar la posició o una línia de posició
(exemple: LORAN C, GPS, etc.).
metograma
Mapa que presenta la distribució temporal o espacial de la precipitació.
Sinònim hietograma.
metratge
Llargada expressada en metres.
metre
La unitat bàsica de longitud en el Sistema Internacional (SI).
metre
Unitat de longitud, definida, a la temperatura de 0º C, pel patró de platí irídic dipositat en el pavelló de
Breteuil, en Sevres.
Modernament també es defineix el metre com la longitud igual a 1553164,13 vegades la longitud d'ona de
la ratlla vermella de l'espectre del cadmi, en aire sec a la temperatura de 15º C, a la pressió de 760 torr i
amb un tenor d'anhídrid carbònic del 0,03 per 100 en volum.
El metre (símbol m) és la unitat principal de longitud del Sistema Internacional d'Unitats.
Un metre és la distància que recorre la llum en el buit durant un interval d'1/299 792 458 de segon.
El seu símbol és m (adverteixi’l que no és una abreviatura: no admet majúscula, punt ni plural).
La quarta definició donada per en la 17ª Conferència General de l'Oficina Internacional de Pesos i Mesures
és la següent:1
metre
Instrument de mesura de longituds, que té un metre o més de llargària i porta marcada la divisió en
decímetres, centímetres i mil·límetres.
metre
Deu milionèsima part de quadrant del meridià terrestre.
metre cúbic
Unitat internacional de volum equivalent al volum màssic d’un cos homogeni amb un volum d’1 metre cúbic
i una massa d’un quilogram.
metre d'aigua
Pressió representada per la columna d'aigua de 1 metre d'altura.

Equival a la pressió de 100 grams per metre quadrat.
metre dinàmic
Unitat de la mesura de l'altura en l'atmosfera, actualment poc usada.
Té les dimensions d'un geopotencial i lleugerament major que el metre geopotencial.
Un metre geopotencial és igual a 0.98 metres geodinàmic.
Sinònim metre geodinàmic.
metre geopotencial
Unitat mètrica d'altura geopotencial empleada en l'atmosfera.
El metre geopotencial està relacionat, en valor numèric, al metre geomètric per: 1 mgp = 9.8/g metres
geomètrics, on g és l'acceleració local de gravetat.
metre per segon
Unitat del SI equivalent a la velocitat d’un mòbil que, animat d’un moviment uniforme, recorre una longitud
d’1 metre en un segon.
metre plegable de fusta
Instrument de fusta o d’altra matèria dura, generalment articulat i plegable que té un metre o dos de
llargària i porta marcada la divisió en centímetres i mil·límetres, i serveix per prendre mides.
metre quadrat
Unitat internacional de superfície equivalent a l’àrea d’un quadrat d’un metre de costat.
metre tantes clavilles
Fer girar la roda del timó, l’angle corresponent a un nombre determinat de clavilles mètric
Relatiu o pertanyent al metre o a les mesures basades en el metre.
metròleg
Es diu de la persona especialista en metrologia.
metrologia
Ciència de pesos i mesures.
metxa
Peça central, de vegades composta d'unes altres sobre les quals es formen els pals de fusta d'un vaixell
quan no són enter, ni buits.
metxa
Part inferior del masteler, que encaixa en la carlinga, de vegades de forma quadrangular o prismàtica.
metxa
Sortint d’una peça que entra en el forat d’una altra.
metxa
Part del pal que hom clava en la paramola i que serveix de fonament a l’arbre.
metxa addicional
Peça empernada davant de la metxa del timó, quan es insuficient per rebre les ferramentes.
metxa del pal
Part que va clavada al centre de la barca dintre la paramola.
metxa del timó
És diu així a l'eix del timó, que vincula la canya amb la pala del mateix, quan no és del tipus suspès en el
mirall.
metxa del timó
Element vertical molt fort que passa per la llimera i connecta la pala del timó amb e! servomotor.

metxa del timó
Eix per fer girar la pala del timó.
La metxa s'uneix a la pala o safrà amb un acoblament de plat, palma o mitges juntes, etc., per mitjà de
perns en cada cas.
També s'anomena mare del timó.
MeV
Abreviatura de Megaelectronvolt = 1,6 x10-6 ergs.
MEX
Distintiu de nacionalitat deIs iots de les classes internacionals de la I. Y. R. U. pertanyents a Mèxic.
Mf
Component lunar quinzenal.
mg
Abreviatura de Mil·ligram.
Mho
Conductància d'un circuit de resistència elèctrica igual a 1 ohm.
Són les lletres d'ohm col·locades a l'inrevés.
Sistema Giorgi, també anomenat siemens.
MHz
Megaherzio. El mateix que megaciclo per segon.
mi
Abreviatura de mile, milla.
Vegeu milla nàutica i milla terrestre.
MI
Abreviatura de Mil·lilitre i mililambert.
També usat de vegades, innecessàriament, com a abreviatura de metre lineal.
Miaplàcidus
Miaplàcidus (â Carinae) és, amb magnitud aparent +1,67, la segona estrella més brillant de la constel·lació
Carina, darrere de Canopo (á Carinae).
El seu nom va aparèixer per vegada primera en 1856 quan va ser publicat el atlas estel·lar Geography of
Heavens, de Elijah Hinsdale Burritt.
L’origen i significat del nom va ser un enigma durant dècades, fins que William Higgins, un expert en noms
d’estrelles, conjetura que el nom de Miaplacidus aparentment és una combinació de l’àrab per a «aigües» i
del llatí placidus per a «plàcid», el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l'Almanac Nàutic.
MIC/DTA
Manifest internacional de càrrega/declaració de transport de Transito Duaner.
micra
Longitud igual a la milionèsima part del metre, o sigui una mil·lèsima de mil·límetre.
Es representa per um o més simplement per u.
micró
Unitat de longitud que equival a una milionèsima de metre, una mil·lèsima de un mil·límetre.
Es representa pel símbol u.
micró pont
Preveu amb transport intermodal de càrrega des de l'interior de la ciutat al port de transferència directa
d'un contenidor de càrrega a un vaixell en ultramar.
microbar
Baria, pressió de 1 dina per centímetre quadrat.

microbarògraf
Baròmetre registrador molt sensible que inscriu sobre un diagrama amb escala engrandida les variacions
de pressió.
microbarovariògraf
Baròmetre registrador molt sensible, usat per a registrar sobre una escala augmentada, les variacions de
pressió de períodes curts, amb respecte a la pressió original.
Aquest tipus d'instrument és algunes vegades també anomenat microbarògraf.
Sinònim barògraf d'escala oberta.
microbarograma
Diagrama de registre fet per un microbarògraf.
microclima
Clima molt pròxim a la superfície terrestre sobre un àrea determinada.
microclima
Clima dels voltants immediats d'algun fenomen de la superfície terrestre i en particular al voltant de les
plantes o grups de plantes.
Les dimensions de l'espai considerat varien segons les dimensions dels citats fenòmens.
microclimatologia
Estudi científic i exhaustiu de la capa inferior de l'atmosfera i especialment la compresa entre els 1,5
metres d'altura i la superfície terrestre.
microescala
La meteorologia en microescala és l'estudi dels fenòmens atmosfèrics de curt temps, de menor
envergadura que els de mesoescala, propers a 1 km o menys.
Aquestes dues branques de la meteorologia són de vegades agrupades com a "meteorologia de
mesoescala i de microescala" (MMM) i estudiats junts com a fenòmens menors que l'escala sinòptica; tal
que aquests estudis generalment són massa petits com per col·locar-los en una carta sinòptica.
Així s'inclouen micronuvols tipus "puffs" i altres desenvolupaments de petits núvols.
La meteorologia en microescala controla els processos de més importància en la barreja i dilució
atmosfèrica.
Tòpics importants en la meteorologia de microescala inclouen transferències tèrmiques i intercanvis
gasosos entre sòl, vegetació, i/o aigua superficial i l'atmosfera causant turbulències.
Els mesuraments d'aquests processos de transport involucren l'ús de mesuradors micrometeoròlogics.
Les variables freqüentment es mesuren o es deriven incloent radiació neta, flux de calor sensible, flux de
calor latent, magatzematge de calor del sòl, i fluxos de gasos traça importants a l'atmosfera, biosfera, i
hidrosfera.
microestructura del núvol
Aspectes microscòpics dels núvols; per exemple, concentració de gotes d'aigua, morfologia dels cristalls
de gel i distribució de les gotes per grandària.
microfaradio
Capacitat elèctrica de 10-6 farads.
Es representa pel símbol uF.
Per la seva ordre de magnitud és la unitat més emprada per expressar la capacitat dels condensadors
corrents.
microfísica dels núvols
Estudi dels processos que originen la formació de partícules aïllades tant de núvols com de precipitació.
micròfon
Instrument electroacústic que comprèn, essencialment, un transductor que sotmès a ones acústiques, les
transforma en oscil·lacions elèctriques.
micrometeor

Meteor de la grandària d'un gra de pols.
micrometeorologia
La micrometeorologia és una part de la meteorologia que s'ocupa de les observacions i els processos en
les escales més petites de temps i espai, aproximadament menys d'1 km i períodes curts.
Els processos micrometeorològics es limiten a les capes superficials amb influència de fricció amb la
superfície terrestre (capa límit atmosfèrica), és així que alguns dels fenòmens de petita escala, com els
núvols convectives i tornados, es consideren fos l'abast de micrometeorologia, ja que la seva dinàmica es
regeix en gran mesura pels sistemes meteorològics de mesoescala i macro escala.
Els fonaments de la micrometeorologia procedeixen de la hidrodinàmica, determinada per el intercanvi
d'energia, gasos, etc., entre l'atmosfera i la superfície de base (aigua, sòl, plantes).
Són de gran importància en aquest aspecte l'estudi de la temperatura i el vent (turbulències), influenciats
per factors externs, com són: edificacions, flora, població i relleu.
Les xarxes internacionals de llocs de flux despleguen els mètodes micrometeorològics com la metodologia
principal per aconseguir augmentar el nostre enteniment del intercanvi d'energia i de masses entre la
biosfera i l'atmosfera.
La micrometeorologia es diferencia de la microclimatologia, a causa que l'última descriu la mitjana a llarg
termini de fenòmens atmosfèrics, en canvi la primera està interessada en les fluctuacions d'aquests
fenòmens.
L'estudi de la micrometeorologia és important, a causa que els processos d'interès, són útils per a les
diverses activitats humanes, i són importants per al benestar i fins i tot la supervivència de la vida a la
terra.
Els processos estudiats en la micrometeorologia estan enfocats en la capa límit.
Aquesta capa està dominada per fortes barreges i moviments turbulents.
La transferència de calor i a través de la capa límit ocorre primer per difusió molecular i després per difusió
turbulenta.
A més la transferència de quantitat de moviment, o de qualsevol magnitud associada a l'aire, pot dur-ne a
terme també per forces de flotabilitat que corresponen al moviment vertical de l'aire que estan més fredes
o més calentes que els seus voltants.
Tots els processos en la capa límit atmosfèrica, principalment en el rang micrometeorològic, es poden
comparar fàcilment amb els mesuraments realitzats en el laboratori, generalment utilitzant túnels de vent.
micrometeorit
Una partícula molt petita de material interplanetari, massa petit per a causar un efecte lluminós quan entra
en l'atmosfera terrestre.
micrometeorologia
Branca de la meteorologia que estudia els elements meteorològics que tenen lloc sobre una capa d’aire
prima que està en contacte amb la superfície terrestre.
micròmetre
Instrument que permet mesurar amb gran precisió longituds o angles molt petits.
micròmetre
Dispositiu auxiliar que permet mesurar angles i dimensions molt petites, adossat a un instrument com un
telescopi.
micròmetre
Dispositiu que es troben proveïts certs instruments astronòmics per a mesurar dimensions en les imatges
visibles en l'ocular.
micròmetre
El micròmetre o micrà és una unitat de longitud equivalent a una milionèsima part d'un metre.
El seu símbol científic és µm.
El seu nom prové del grec.
micròmetre de pas
Tipus de micròmetre de registro amb un filament mòbil situat en el plànol focal d'una ullera de pas, orientat
en la direcció perpendicular al moviment de la imatge d'un estel observat en o prop del seu culminació.

Aquest micròmetre es denomina "impersonal" "impersonal micrometer" perquè elimina gairebé
completament la influencia de l’equació personal de l'observador en les observacions de temps fetes amb
el mateix.
micròmetre de tambor
Tambor graduat amb el qual es pot mesurar el moviment d’un fil desplaçable en un microscopi.
micròmetre filar
Dispositiu agregat a un telescopi, consistent en un fil connectat amb un cargol de manera que quan el
cargol és girat el fil es desplaça en una successió contínua de posicions paral·leles, totes en el plànol focal
del instrument.
Qualsevol petit angle pot ser mesurat amb l'anotació de nombre i fracció de voltes del cargol que es fan en
el moviment filar des d'una bisecció a una altra, multiplicant aquestes pel valor de volta.
micròmetre ocular
Micròmetre filar col·locat de manera tal que el seu filament es mou en el plànol focal principal d’un
telescopi.
micromicro
Prefix que significa 1012 vegades menor.
Representat pel símbol uu.
També s'usa, amb el mateix significa i major senzillesa, el prefix pico, representat pel símbol p.
microona
La radiació electromagnètica que té una longitud d'ona llarga (entre 1 mm i 30 cm).
Les microones poden usar-ne en l'estudi de l'univers, comunicar-se amb satèl·lits en òrbita en la Terra, i
cuinar menjar precuinada.
micropluviòmetre
Instrumento para registrar la precipitació que és molt lleugera per a ser registrada per un pluviòmetre
registrador ordinari.
microprocessador
Component d'un dispositiu de processament de dades constituït per microcircuits integrats en un sol xip
(bastidor).
microrràfaga
Rebentada petita i concentrat, que afecta a un àrea menor de 4 km (unes 2,5 milles).
La majoria de les microrràfages tenen una vida bastant curta (5 minuts o així), però en rares ocasions
sobrepassen aquest període en 6 vegades.
microrràfaga humida
Microrràafaga acompanyat de precipitació torrencial en superfície.
Un peu de pluja pot ser un signe visible de microrràfaga humit.
microrràfaga seca
Microrràfaga amb poca o cap precipitació arribant a el sòl; més comú en regions semi àrides.
Poden produir o no llamps.
Els microrràfegues seques poden desenvolupar-se, per contra, en un patró de bon temps; signes visibles
poden incloure cúmuls o petits Cb amb una base alta i virges; o potser només una enclusa òrfena
procedent d'un ruixat moribund.
En el sòl, l'únic signe visible pogués ser un plomall de pols o un anell de pols volant sota una virga local.
microsegon
Milionèsima part d’un segon.
microsisme
Lleugers tremolors terrestres més o menys persistents produïts per causes naturals tals com en el cas de
certs fenòmens relacionats amb la pressió atmosfèrica o les ones.

microsisme ciclònic
Ones sísmiques terrestres de molt poca intensitat que s'originen en el mar en la regió d'un cicló tropical, o
a la presència i algunes vegades la localització d'una tempesta intensa pot ser obtinguda per triangulació
de lectures en una xarxa d'estacions sismològiques.
Sinònim microsisme dels huracans.
microsisme dels huracans
Ones sísmiques terrestres de molt poca intensitat que s'originen en el mar en la regió d'un cicló tropical, o
a la presència i algunes vegades la localització d'una tempesta intensa pot ser obtinguda per triangulació
de lectures en una xarxa d'estacions sismològiques.
Sinònim microsisme ciclònic.
microturbulencia
Turbulència en petita escala; la barreja de propietats i components atmosfèrics en sistemes amb
dimensions inferiors a 1 m.
microvariacions de pressió
Variacions diminutes de pressió identificables solament amb un equip especial ultra sensitiu.
midar
Vegi’s mesurar.
middleman
Expressió que significa Intermediari.
Comerciant o signatura que s'especialitzen a realitzar funcions o prestar serveis relacionats directament
amb la compra o venda de productes en el procés del seu moviment de productor o consumidor.
Hi ha dues classes d'intermediaris: el comerciant o comerciant intermediari i l'Agent o Agent Intermediari.
mig
Nivell que és el terme mitjà de les diferents altures de marees durant molts anys, representa l'altura de les
aigües si no s'exercís sobre elles l'efecte de marea, a pressió baromètrica terme mitjà i sense onatge.
Les altures publicades en les cartes per als fars, torres, turons, pont, etc. poden estar referides a aquest
nivell mig.
mig
La part mitjana o central d’una coberta, de popa a proa, compresa entre les cordes.
mig
Meitat, cadascuna de les dues parts iguals d’un objecte.
mig comboi
El qual es compon d’embarcacions mercants bé armades que es reuneixen per a la seva mútua defensa, i
segueixen una mateixa derrota.
mig ennuvolat
El cel es presentarà durant el període del pronòstic amb meitat de núvols, meitat de clars.
mig nòlit
La meitat del nòlit de tota l’embarcació, o la meitat de la càrrega.
mig nus
Conegut també com el nus del polze, és el nus popular per excel·lència i és un dels nusos més senzills i
coneguts que existeixen, per la qual cosa se li anomena "mig nus".
S'usa com a nus de topall i s'executa a intervals regulars en cordes de rescat.
La seva aplicació més comuna és la de mantenir el cap quan aquest es passa a través de l'ull d'una agulla.
No és, no obstant això, massa popular entre els mariners, ja que resulta difícil de desfer quan està mullat.
D'igual forma, un mig nus en caps de petit diàmetre és molt difícil de desfer.
mig nus al pal
És una barreja ens el "ballestrinca" i el "boca de sac".

Estreny més que el "ballestrinca" quan hi ha més pes a un costat que la un altre, i és més fàcil de desfer
que el de "boca de sac".
mig nus amb gasa
Aquest nus resulta molt útil com a nus de topall quan es requereix un major volum.
Resulta bastant difícil de desfer, però el nus utilitzat instintivament per la majoria de la gent quan precisen
un nus en l'extrem d'un tros de cap que no necessita ser desfet.
mig nus de guardiamarines
És una altra de les variants dels "mig nusos".
Com el seu nom diu és utilitzat pels Guardia marines.
mig nus de pescador
És un mig nus que s'utilitza per afirmar guindaressa de bastant mena.
mig nus de pescador amb pal
És una altra amarradora, fàcil i ràpida, es realitza passant el si per una argolla, i després es passa un pal
del gruix convenient, segons s'indica en, acabant amb el mig nus al ferm; té l'avantatge que per desfer-ho
només cal treure el pal.
mig nus esmunyedís
És una variant del mig nus que té la particularitat de poder-ne deixar anar amb facilitat fins i tot sota tensió
simplement tirant de la punta.
A aquest nus se li denomina de vegades "nus de remolc", doncs s'utilitza freqüentment a aquest efecte.
Ben elaborat és resistent, però la seva gran facilitat de deixat anar li fa inadequat para amarris
permanents, doncs si no està en tensió, podria desfer-se accidentalment.
mig nus múltiple
Aquest nus, conegut també amb el nom de nus de sang, deu aquest altre nom al fet que era el nus utilitzat
per afegir pes en els extrems de l’anomena’t fuet de nou cues, usat històricament per assotar als soldats,
mariners i criminals.
S'ha usat també de forma tradicional pels frares caputxins per afegir pes als cordons dels seus hàbits i fer
que caiguin d'una forma més natural.
Els marins utilitzen aquest nus com a nus de pes o de topall en caps de petit diàmetre, encara que de
vegades resulta difícil desfer-ho si està mullat.
mig punt
Denominació general de tota peça de fusta o metàl·lica amb forma de mig cercle o arc de cercle.
mig punt de la botavara
Petit replà semi circular de fusta, clavat a la cara de popa del pal o esnou per descansar-hi la boca de la
botavara.
mig punt del timó
Arc damunt del qual hi corria o girava la ungla de la canya en Santa Bàrbara, moguda pels guardins.
Avui s'usen altres sistemes.
mig ris
Ris del mig en les veles de les barques de pescar.
mig termini
En predicció, (generalment) 3 a 7 dies d'avenç.
mig to
En fotografia o impressió, tècnica en la qual la imatge sòlida es transforma per l'ús d'un tamís en punts
regularment espaiats d'igual densitat però de dimensions variables. ixò crea la il·lusió de tonalitat contínua.
mig vent
Cadascun dels vuit vents en direcció intermèdia entre vuit enters.

migdia
Instant en el qual una referència temporal es troba sobre el meridià superior del meridià de referència.
migdia
Instant del pas del centre del Sol pel meridià del vaixell.
migdia
Punt mig del període horari diürn, quan el Sol es troba en el meridià de l'observador i en el punt sud
geogràfic.
migdia
Part del dia compresa entre el matí i la tarda.
migdia
Nom que es dóna al Mediterrani al rumb i vent del sud, i en el l’ús comú al pol d’aquella part.
migdia
Franja horària al voltant del migdia.
migdia
Instant en què el Sol arriba a la culminació superior.
migdia aparent local
L'instant en el qual el Sol creua el meridià d'una localització.
migdia local
Dotze hores de l’hora veritable local.
mig dia civil
Dotze hores de l'hora mitjana.
migdia veritable
Dotze hores de l'hora veritable.
migdiada
Temps al volt de migdia.
migdial
Propi del migdia.
migenveleig
Hom ho diu quan ham es trava a mig camí d’un treball o d’una situació, sigui de mar a de terra.
migijornada
Vent fort del migjorn.
migijornejar
Bufar vent de migjorn.
migjornell
Vent fluix de migjorn.
migjorn
Migdia, nom que es dóna al Mediterrani al rumb i vent del sud, i en el l’ús comú al pol d’aquella part.
migjorn
Punt de l’horitzó oposat al nord.
migjorn

Hora del mig del dia.
migjorn
Nom que en el Mediterrani es dóna al vent i rumb del sud.
migjorn
Vent que bufa del sud.
migjorn mig
Migdia que resulta del veritable després d’aplicada l’equació del temps.
migjorn veritable
L’instant del pas del centre del sol pel meridià superior.
migjornada
Vent fort de migjorn.
migjornejar
Tendir, un vent, a bufar de migjorn.
migjornell
Cel clar i la mar en calma (Vinaròs).
migjornell
Vent fluix de migjorn.
migjorneu
Migjornell (Mall.).
miligal
Unitat de mesurament gravitatori.
Correspon a la mil·lèsima d'un gal.
migració lessepsiana
La migració lessepsiana és el nom pel qual es coneix l'entrada a través del canal de Suez d'espècies
marines procedents del Mar Roig que prosperen en el Mediterrani oriental.
Aquesta denominació procedeix de Ferdinand de Lesseps l'enginyer que va dissenyar i va construir el
Canal de Suez, l'obra d'enginyeria civil que va posar en contacte per vegada primera en els últims 12
milions d'anys els ecosistemes marins del Mar Roig i del Mediterrani, possibilitant la migració d'espècies
pròpies del mar Rojo al Mediterrani (migracions lessepsianas), i menys freqüentment del Mediterrani roent
(antilessepsianas).
Exemple de migració lessepsiana és la presència de peixos trompeta a Tunísia i Sicília, i de peixos lleó a
Xipre, ambdues espècies típiques del mar Rojo.
La introducció de l'alga Caulerpa racemosa en el Mediterráneo en la dècada de 1930 és un altre cas de
migració lessepsiana.
La seva expansió inicial va quedar limitada a les costes d'Egipte, Turquia i Tunísia. no obstant això, a partir
de 1991 la colonització de C. racemosa cap a occident ha estat continuada: Grècia, Croàcia, Itàlia, França,
Espanya.
Per contra, un cas de migració antilessepsiana és la de l'estel de mar mediterrània Sphaerodiscus placenta
ha estat observada en el lagoon del Bilaiyim, situat a uns 180 km al sud de l'entrada del canal de Suez en
el mar Rojo.
migrador
Terme aplicat a un sistema de pressió mòbil que, en els vents de l'oest, es mou en general de l'oest a l'est.
mil
Mil·lèsima de polzada = 0,054 mil·límetres = 25,4 micres.
mil·lèsima circular

Unitat anglesa de superfície; és l'àrea del circulo amb diàmetre igual a una mil·lèsima de polzada =
0,0005067 mil·límetres quadrats.
S'empra per expressar la secció dels conductors elèctrics.
mil·libar
Unitat de pressió equivalent a 1/1000 de bar.
mil·libar
Pressió d'1.000 baries = 0,75004 mil·límetres de mercuri = 1.01972 grams per centímetre quadrat.
Aquesta última equivalència es refereix a les condicions normals de gravetat.
Es representa pel símbol mb.
Usat principalment en Meteorologia per expressar la pressió atmosfèrica.
mil·libar
Unitat de mesura adoptada en meteorologia per a mesurar la pressió atmosfèrica.
Equival a la mil·lèsima part d'un bar o igual a 1000 Dines/cm 2 o 100 Pa (pascals). 1 polzada de mercuri =
33.87 mil·libars. 1013 mil·libars = 1 atmosfera = 760 mm de Hg = 1033,6 g·cm 2 .
La pressió estàndard és de 1013.25 mil·libars.
mil·límetre
Unitat de longitud utilitzada en meteorologia com unitat de quantitat de precipitació i com unitat de pressió.
S'abreuja amb mm.
És el tercer submúltiple del metre i equival a la mil·lèsima part d'ell.
1 mm = 10 −3 m
mil·límetre d'aigua
Pressió representada per una columna d'aigua amb 1 mil·límetre d'altura = 1 quilogram per metre quadrat.
mil·límetre de mercuri
Pressió exercida pel pes d'una columna de mercuri d'aquesta altura, sobre la base d'aquesta columna,
quan el mercuri es troba a zero graus Celsius de temperatura.
mil·límetre de mercuri
Mesura usada antigament per a expressar la pressió atmosfèrica.
mil·límetre de pluja
Forma mesurar les precipitacions de pluja o neu o la evapotranspiració.
Correspon a l'altura d'aigua que s'evapora o cau sobre el terreny.
En nombre és igual al de litres per m 2 , perquè si plou un litre en 1 m 2 significa que sobre aquest terreny es
diposita una capa de 1 mm d'aigua.
mil·límetre de precipitació
Unitat utilitzada per a la mesura de les precipitacions, equivalent a un litre per metre quadrat.
Mil·límetres de precipitació (altura de la precipitació)
mil·límetre de precipitació
Espessor en mil·límetres de la capa d'aigua acumulada sobre un sòl horitzontal per una o diverses
precipitacions, si no hagués infiltració, ni evaporació i si les precipitacions que cauen sota forma sòlida es
trobessin foses.
mil·límetre de precipitació
En nombre és igual al de litres per m 2 , perquè si plou un litre en 1 m 2 significa que sobre aquest terreny es
diposita una capa de 1 mm d'aigua (1 mm • 1 m 2 = 1 litre).
mile
En terminologia anglesa = “Milla”.
Geographical mile, milla geogràfica = 1853,248 metres.
Nàutica mile, sigui mile, milla nàutica, milla marina = 1852 metres.
Statute mile, milla terrestre = 169,344 metres.

mile of standard cable
En terminologia anglesa = “Milla de cable normal”. Unitat de transmissió telefònica amb 88 ahmios de
resistència i 0,054 microfaradis de capacitat.
Actualment substituïdes pel decibel.
miler
Mil unitats.
mili
Prefixo que significa mil vegades menor.
Es representa pel símbol m.
miligal
Una unitat d'acceleració igual a la mil·lèsima de centímetre per segon, per segon.
Aquesta unitat és usada en mesuraments de gravetat, és d'aproximadament un milionèsim de la gravetat
mitjana sobre la superfície terrestre.
milimicro
Prefix que significa mil milions de vegades menor (10-9).
Es representa pel símbol mu.
military pastura
En terminologia anglesa = “Pas militar”.
Unitat de longitud igual a 76,2 centímetres.
mill certificate
En terminologia anglesa = Certificat de fabrica.
milla
Unitat de longitud, equivalent a un minut d'arc terrestre pres sobre l'Equador, o sigui a 1.852 m o 6.076
peus.
Mida itinerària que originàriament era de mil passes (1.482 metres) i ara es distingeix la milla anglesa o
terrestre (1.609 metres) i la milla marina (1.853 metres).
Difereix de la milla terrestre, que equival a 1609,34 m aproximadament.
milla
La milla significa que és una unitat de longitud que no forma part del sistema mètric decimal.
D'origen molt antic, va ser heretada de l'en l'Antiga Roma i equivalia a la distància recorreguda amb 1.000
peus.
La milla romana mesurava uns 1.480 m, i per tant, un pas simple era d'uns 74 cm.
Com a herència romana (abans d'establir-se el sistema mètric) la milla va ser una de les principals
mesures de longitud al món occidental (si ben la seva longitud diferia d'un país a un altre).
Amb la introducció del sistema mètric, els països llatins i molts altres van començar a usar el metre i els
seus múltiples per mesurar les distàncies terrestres, i actualment s'utilitza a tot el món, excepte als països
anglosaxons i els de el seu àmbit d'influència, on encara utilitzen la milla (encara que oficialment ja està
implantat el sistema internacional, i amb el temps adoptaran el metre).
Equivalències
• 0,333333333333333333 llegües.
• 1,609344 quilòmetres.
• 8 furlongs.
• 80 cadenes.
• 320 rods.
• 1760 iardes.
• 5.280 peus.
milla
La tercera part d’una llegua marítima.
milla
Unitat de distància.

milla de cable normal
Vegeu mile of standard cable.
milla de mar
La longitud d'un minut d'arc, mesurat sobre el meridià en la latitud de la posició, el seu llarg veuria amb la
latitud i amb la representació de la terra en ús.
Usada en navegació per mesurar distàncies sobre les cartes marítimes usant la projecció.
No s'ha de confondre amb la milla nàutica o la Milla Nàutica Internacional.
milla geogràfica
Longitud d’un minut d’arc d’equador i que equival a uns 1.855,32 metres.
milla horària
La milla horària és utilitzada com mesura de velocitat, però s'usa amb més freqüència la mesura en nusos,
com costum o tradició de l'antiga navegació a vela, en la qual s'amidava la velocitat mitjançant un cap
enganxat en una corredissa de barqueta, que duia uns nusos realitzats en el cap a 1/120 de milla l'u de
l'altre, és a dir, poc més de 15,4 metres entre nus i nus.
Amb una clepsidra (rellotge de sorra), s'amidava quants nusos transcorrien mentre el cap anava
desenrotllant-se fora de la borda, obtenint-ne així als 30 minuts de clepsidra la velocitat en nombre de
nusos.
En l'actualitat, se segueix utilitzant el nus com mesura de velocitat, ja que la relació entre la longitud d'un
nus i la milla és constant, doncs el nus és la 120ª part de la milla, i quant a unitat de temps, 30 minuts
representen un 1/120 d'hora, o sigui 30 segons de rellotge.
Per tant, una milla per hora és exactament un nus cada 30 segons.
Donada la seva simplicitat, s'utilitza el nus sense relacionar-lo amb el temps, encara que lògicament és
erroni parlar de "nusos per hora".
milla marina
Unitat de longitud utilitzada principalment en navegacion.
Donat l’aplanament dels pols i la forma de el·lipsoide, un arc, amidat en l'equador, no té la mateixa longitud
que un arc, mesurat prop dels pols, pel que la milla marina és mesura a una latitud de 45 graus donant un
arc de 1.851,82 metres de longitud.
milla marina anglesa
Longitud d'un minut de cercle màxim d'una esfera igual a la del el·lipsoide terrestre i que amida 1853,18
metres > 6080 peus.
milla marina nord-americana o dels EUA
Similar en la milla marina anglesa i la mesura de la qual és de 1853,248 metres > 6080,27 peus.
milla marina internacional
Unitat de longitud equivalent a 1852 metres, aquest valor va ser aprovat per la Conferència Hidrogràfica
Internacional de 1929 i ha estat adoptada per gairebé tots els estats marítims.
milla marina, milla nàutica. Unitat de longitud utilitzada principalment en NAVEGACION.
milla mesurada
Distància, de valor conegut exactament, limitada per dues fites situades a la costa.
milla nàutica
La milla nàutica és una unitat de longitud emprada en navegació marítima i aèria.
En l'actualitat, la definició internacional, adoptada en 1929, és el valor convencional de 1852 m, que és
aproximadament la longitud d'un arc d'1' (un minut, la sesentava part d'un grau) de meridià terrestre.
Es va introduir en la nàutica fa segles, i va ser adoptada, amb molt lleugeres variacions, per tots els països
occidentals.1 El seu ús està admès en el Sistema Internacional (SI).
No existeix un sol símbol acceptat de forma universal.
El SI dóna preferència a M, però també s'usen nmi, NM i Nm (de l'anglès: Nautical Mile).
No ha de confondre's amb la milla estatutària o anglesa que encara s'empra en alguns països anglosaxons
i equival a 1.609,344 m.

La milla nàutica i el nus són pràcticament les úniques mesures de distància i velocitat usades en navegació
marítima i aèria, ja que simplifiquen els càlculs de posició de l'observador.
Aquesta posició es mesura mitjançant les coordenades geogràfiques de latitud (Nord o Sud) i longitud (Est
o Oest) a partir de l'equador i d'un meridià de referència, usant graus sexagesimals.
El problema del navegant és conèixer la posició en graus i minuts de latitud i longitud després d'haver
recorregut una certa distància, o a l'inrevés, sabent les coordenades actuals i del punt de destinació,
calcular la distància a la qual es troba.
Mitjançant l'ús de la milla nàutica, cada unitat de distància recorreguda equival a un minut d'arc (1/60 de
grau) sobre la superfície terrestre, i d'aquí es passa a determinar la nova posició.
Les cartes, els rumbs (i també molts mapes terrestres) permeten conèixer les coordenades de fars, caps,
illes, etc, calculant fàcilment la posició mitjançant trigonometria.
En mar obert s'usa el sextant per deduir la posició per l'altura observada dels astres respecte a l'horitzó,
amb una aproximació entorn del minut d'arc de latitud i longitud.
Modernament, l'ocupació del GPS ha difós el coneixement de les coordenades de latitud i longitud amb
enorme precisió.
milla per galó
Unitat utilitzada, principalment en els països de parla anglesa per a expressar el rendiment d'un motor
d'automòbil és funció del combustible líquid que consumeix.
La seva equivalència en unitats del sistema mètric s'expressa en litres per 100 quilòmetres.
Així, per exemple, 23 milles per galó americà equivalen a 10,22 litres per 100 quilòmetres, i 28 milles per
galó imperial a 10,09 litres per 100 quilòmetres, havent de tenir-se presenti que les milles per galó i els
litres per 100 quilòmetres són unitats que varien en sentits contraris.
milla per hora
Unitat de velocitat equivalent a una milla geogràfica en una hora.
milla terrestre
Utilitzada exclusivament per a mesures terrestres en països anglosaxons i que amida 1609,35 metres >
1760 iardes o 5280 peus
També cridada milla ordinària.
millorança del temps
Canvi en la situació meteorològica d'un lloc o aeroport on les condicions del temps milloren notablement.
millorar el manifest
Exhibir de nou en una duana, dintre d’un cert terme de dies, la relació de mercaderies que condueix a bord
un capità mercant, reformant-lo en més o en menys, segons les circumstàncies que li obliguen a això.
Mimosa
Estel corresponent a la constel·lació Creu del Sud, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a
l’Almanac Nàutic.
min
En terminologia anglesa = Abreviatura de “minute” = minut.
mina
Fil que volta tota la vora de les xarxes i que fa l’ofici devorada i on es claven o cusen els ploms que han de
servir de llast.
mina a control remot
Les hi sol usar en combinació amb artilleria costanera i hidrófonos, de manera defensiva, per bloquejar
certs passos i impedir que els usi l'enemic.
Les hi pot usar llavors en temps de pau.
Tenen en general un sistema que les converteix en mines normals, de manera que si l'estació de control
és capturada segueixin en funcions.
Curiosament, van ser de les primeres utilitzades, com van fer els xinesos amb les de roda d'espurna.
Robert Fulton va desenvolupar un sistema elèctric cap a 1812, i van ser usades en la Guerra Civil Nordamericana.

mina acústica
La mina acústica, és un tipus especial de mina que produeix la seva explosió pel soroll del vaixell que
passi per les seves proximitats.
Es va emprar per vegada primera durant la segona guerra mundial.
Les mines acústiques funcionen, doncs, "per influx"; és a dir, la seva explosió no l'origina el contacte
directe amb el blanc, sinó un influx del mateix, en aquest cas de caràcter sonor.
El mecanisme que activa l'artefacte és, en teoria, bastant senzill: un micròfon i un amplificador recullen el
so de les hèlixs o del motor del vaixell i, a través d'un dispositiu especial, tanquen un circuit elèctric
alimentat per una bateria de piles, el que determina l'esclat de la càrrega de l'explosiu.
També s'han utilitzat mines sensibles a sons que pertanyen a una banda de freqüència específica, a fi de
seleccionar el tipus d'unitats navals que puguin influir a la mina i, per tant, ser arribades a per l'explosió de
la mateixa.
Les mines acústiques, igual que gairebé totes les mines per influx, es col·loquen de manera tal que
romanguin ancorades directament en el fons del mar i, per tant, es diferencien de les quals van a la deriva.
Això fa que tinguin una sèrie d'avantatges i de desavantatges, fins i tot des del punt de vista del seu
dragatge per part de l'enemic.
Cal assenyalar a més que la sensibilitat del micròfon pot deteriorar-se, fins a arribar a la seva inutilització
definitiva, pel llot i les incrustacions que es dipositen sobre la mina.
El dragatge d'aquestes armes submarines s'efectua amb adequats i potents generadors de sons instal·lats
a bord dels dragamines, encara que també, i amb major freqüència, es procedeix al remolc de les
mateixes.
Per a augmentar la dificultat del dragatge, s'han realitzat i empleat amb profusió mines "magnèticacústiques",
en les quals el dispositiu fulminant només s'activa quan l'arma sofreix simultàniament dos
influxos: sonor i magnètic.
mina d'influència
Esclaten en ser activades per la presència propera d'un vaixell objectiu, però sense fer contacte directe
amb ell.
Aquestes mines tenen sistemes variats per a la detecció i ignició:
• De pressió: el vaixell objectiu comprimeix l'aigua en avançar, provocant ones de pressió.
Aquest sistema permet que la mina, en detectar un determinat canvi de pressió en l'aigua, detoni.
Pot calibrar-ne el dispositiu perquè busqui vaixells més pesats, que solen generar major pressió a
determinada profunditat.
• Magnètiques: inventades pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, van portar problemes als
britànics fins que aquests van aprendre a evadir-les.
Tots els vaixells moderns de cert tonatge estan fets de materials ferrosos, que modifica el camp magnètic
circumdant.
El sistema d'ignició d'aquestes mines detona en detectar determinada fluctuació (mesurable i calibrable) en
aquest camp.
• Acústiques: es guien pel so de les hèlixs i els motors de les embarcacions.
Com les altres, es poden calibrar per actuar sobre senyals forts, que seran provocades per motors més
potents i hèlixs més grans, que es trobin a una determinada distància.
• D'antena: algunes mines, especialment les fondejades, tenen filferros que són extensions del sistema
d'ignició.
No és necessari que el vaixell xoqui contra la mina; el simple contacte amb aquests cables l'activa.
Aquest va ser el cas de les mines britàniques de la Primera Guerra Mundial, moltes de les quals eren
dissenyades per destruir submarins.
Tenia un cable que surava sobre la mina i un cable d'acer que la mantenia ferm en el fons.
En estar aïllats tots dos cables, es produïa un petit voltatge amb el frec d'un vaixell, la qual cosa accionava
el detonant.
Algunes mines, com la Manta (dissenyada per minar aigües poc profundes, aptes per a desembarcaments
amfibis) tenen dos sistemes d'ignició, de manera que fins i tot si s'enganya a un, l'altre pot prendre el seu
lloc.
Existeixen a més altres tipus més exòtics de mines navals, com la CAPTOR nord-americana, que és
bàsicament d'un llançador de torpedes.
Una vegada que els seus sensors detecten un vaixell de cert tipus, el sistema llança aquest torpede,
donant lloc a un atac sobtat i totalment inesperat.
Aparentment els russos han creat mines que fan el mateix però amb coets, els quals surten disparats a
gran velocitat directament cap amunt.
Altres opcions estan pensades per entorpir la tasca dels dragamines i caçamines.

Les mines anti dragamines són molt petites i barates; es deixen dragar com les altres però en tocar el
cable del dragamines esclaten, tallant-ho i obligant a la tripulació a reposar-ho.
Altres sistemes incorporen diverses mines, de manera que quan una és dragada o detonada, la següent
presa el seu lloc.
Existeixen també mines ancorades que poden variar la seva profunditat, millorant així el seu rang de
recerca de blancs i eventualment evitant els dragamines.
mina de contacte
Les primeres mines, i les que van seguir per molts anys, van usar aquest sistema de detonació.
Encara ara les hi utilitza ja que són molt barates.
El seu principal defecte és que per detonar han de fer contacte, estant molt prop de l'objectiu, la qual cosa
pot limitar el dany causat.
Els primers sistemes de detonació per contacte eren mecànics, però tots van ser deixats de costat a partir
de la dècada de 1870, quan es va crear el que es va denominar Banya d'Hertz.
Aquestes protuberàncies en la part superior de la mina, en la part que sobresortia de la superfície, eren les
superfícies de contacte que permetien la detonació.
El sistema era molt senzill, i justament per això eren fiables, fins i tot després de molts anys de romandre
en el mar.
Cada banya està buida; en el seu interior existia un recipient de cristall ple d'àcid sulfúric.
En copejar el buc del vaixell amb un o més banyes, el cristall es trencava, vessant el líquid.
A través d'un tub, l'àcid sulfúric arribava a una bateria d'àcid-plom, la qual no funcionava en estar
desproveïda d'un electròlit àcid.
Però a tancar est el circuit elèctric, el sistema detonava l'explosiu.
Una forma més primitiva del mateix era similar, però usant perclorat de potassi i sucre, les quals en ser
barrejades amb l'àcid provocaven una flama que encenia la pólvora.
mina de fons
Es tracta de càrregues explosives amb un determinat sistema d'ignició posades en el jaç marí.
Són especialment usades per destruir submarins, ja que aquests solen posar-se sobre el fons per reduir la
seva signatura acústica.
Addicionalment, en aigües poc profundes, les hi usa per destruir vaixells de desembarcament.
Un cas típic va ser el Dia D: els alemanys van prendre mines antitancs, les van modificar per fer-les
submergibles, i les van dipositar sobre molts dels obstacles semi submergits que es veuen en les fotos
històriques.
Són mines molt més petites i tenen un potencial explosiu relativament reduït, ja que els seus objectius són
vaixells de reduïdes dimensions.
mina flotant ancorada
Les veritables mines flotants ho fan a diferents profunditats, depenent de la seva missió i tipus de blanc.
Un cable connecta a la mina a un àncora en el fons del mar, la qual cosa prevé que sigui arrossegada pels
corrents.
El recipient que conté l'explosiu i els altres sistemes pot ser tant de metall com de plàstic.
Aquest tipus de mina és el més importants de l'arsenal actual.
Van ser desenvolupades per a aigües profundes on les mines de fons tenen poc o nul efecte.
Usen diferents tipus de sensors i espoletes, generalment una combinació de sistemes acústics, magnètics
i de pressió.
Les més sofisticades usen, fins i tot, detectors d'ombres.
A causa d'aquesta sofisticació, el seu cost es dispara en relació amb les de contacte, però guanyen en
versatilitat en ser bones contra tot tipus de blancs i ser més difícils d'enganyar i caçar.
A més, la seva vida útil és d'almenys 10 anys, encara que solen estar actives de manera gairebé
indefinida.
Depenent dels sensors, es pot calibrar la profunditat de la mina perquè solament sigui activada per
determinades naus, com a portaavions, cuirassats o grans vaixells de càrrega, els cascos de la qual
s'enfonsen molt més en l'aigua.
Això evita a més que la mina sigui detonada per vaixells de poc valor.
Anteriorment, aquestes mines eren mines a la deriva adaptades per al seu ancoratge, i conservaven el seu
sistema d'ignició de contacte.
Així podien ser usades com a paranys en llocs que així ho permetin.
Per exemple, durant la Segona Guerra Mundial les hi va utilitzar per bloquejar ports, estacionant dues
mines flotants separades per molts metres, enllaçades per una cadena.

Quan una gran nau passava i enganxava la cadena, aquesta arrossegava les dues mines, les quals
eventualment copejaven tots dos costats del buc, causant una devastació massiva que solia enfonsar el
vaixell.
Encara que no es va usar molt, aquest sistema va ser efectiu en bloquejar ports de determinat tipus.
mina flotant a la deriva
Són les mines més comunes i el tipus original.
Bàsicament es tracta d'un explosiu que sura sobre la superfície i és portat pel corrent ja que no està
ancorada.
Van ser ocasionalment usades en ambdues Guerres Mundials, ja que són molt barates; no obstant això no
són efectives ja que no poden formar camps i si copegen un vaixell ho fan per casualitat (i pot acabar
tractant-se d'un vaixell tant amic com a neutral).
Eren, per tant, un factor psicològic més que una amenaça real.
Després de la Primera Guerra Mundial, aquestes mines van ser prohibides a causa de diversos incidents
de vaixells enfonsats o danyats per elles en diverses parts del món.
No obstant això, això no va impedir que les hi usés durant el següent conflicte per part de tots dos bàndols.
Les mines flotants a la deriva són molt més difícils de detectar i desactivar després que acaba el conflicte, i
justament per això van ser deixades de costat.
Encara que és possible que una mina ancorada perdi el seu ancoratge i es vagi a la deriva, actualment les
hi construeix perquè, si això succeeix, el sistema d'ignició es desactivi i no pugui detonar.
Les mines flotants a la deriva són les més barates, i usen principalment sistemes d'ignició per contacte,
que són fiables i pràcticament eterns, com ho demostra l'enorme quantitat de mines dipositades durant el
Segle XX que segueixen sent un perill per a la navegació.
mina naval
Les mines navals, igual que les terrestres, segueixen actives durant anys, provocant inesperades morts,
ferides i danys materials.
La seva efectivitat va molt més allà del seu cost, i aconsegueixen èxits allí on armes molt més sofisticades,
noves i cares no poden fer-ho.
Diversos exemples il·lustren aquesta dada.
Des de la Segona Guerra Mundial, per exemple, les mines navals han danyat o enfonsat 14 vaixells
militars nord-americans, mentre que els atacs de míssils o aeris solament han danyat a 4.
Durant la Guerra de Corea, 11 vaixells militars nord-americans van ser danyats, i dos durant la Segona
Guerra del Golf (un d'ells severament).
Fins i tot s'ha donat el cas que un vaixell militar nord-americà, l'USS Samuel B. Roberts (FFG-58), va tocar
una mina iranià el 14 d'abril de 1988, en aigües del Golf Pèrsic, mentre es desenvolupava la guerra entre
el Iraq i Iran.
L'incident no va costar vides, però sí danya seriosament al vaixell sota la línia de flotació i va ferir a 10
marins.
mina submarina
Es coneixen actualment més de 3.000 espècies de minerals, la majoria dels quals es caracteritzen per la
seva composició química, la seva estructura cristal·lina i les seves propietats físiques.
Es poden classificar segons la seva composició química, tipus de cristall, duresa, color, lluentor i
transparència.
Els minerals apareixen amb una varietat àmplia de colors i estructures, incloent tipus tan diversos com la
obsidiana negra vítria, el jaspi joia, els diamants clars i durs i el talc tou i blanquinós.
Definits com substàncies inorgàniques naturals, ni animals ni vegetals, els minerals són la font dels metalls
valuosos, extrets com menes.
En general els minerals són substàncies sòlides, sent els únics líquids el mercuri i l’aigua.
Totes les roques que constitueixen l’escorça terrestre estan formades per minerals.
Els dipòsits de minerals metàl·lics de valor econòmic i els metalls del qual s’exploten es denominen
jaciments.
minador
Un minador, és un tipus de vaixell de guerra usat per desplegar un camp de mines navals.
miner's inch
En terminologia anglesa = Cabal d'aigua que passa a través d'un orifici d'1 polzada quadrada sota una
pressió compresa entre 4 i 6,5 polzades d'aigua = 1,2 peus cúbics per minut = 34 litres per minut.

Unitat d'aforament nord-americà.
minerals
El tràfic mundial de minerals és d'una importància econòmica incalculable, tant per la seva extensió i volum
global com per la varietat de productes que afecta.
En aquest transport es destaquen:
• Els productes minerals, els minerals metal·lúrgics, els combustibles minerals i els concentrats.
Les característiques físiques dels minerals exigeixen cures especials en l'estiba, unes vegades per a evitar
excessives concentracions de pes poguessin danyar la resistència dels plànols estructurals de les
superfícies d'estiba, altres per a evitar els efectes de la humitat que molts minerals comporten i l'excés dels
quals pot causar greus danys, sobretot si es transporten en vaixell de càrrega general.
Al carregar minerals ha de tenir-se sempre en compte el seu angle de repòs, és a dir, el qual forma el
producte al ser abocat sobre un plànol horitzontal.
La menor graduació de l'angle caracteritza a la càrrega susceptible de mes fàcil corriment sobre el plànol
de càrrega.
El Transport de mineral requereix cuidar el seu trimat.
mineria en el fons del mar
La mineria en el fons del mar és un procés d'extracció mineral relativament nou, que es dóna lloc en el
fons marí.
Els jaciments de mineria oceànica se solen fer entorn de grans àrees de nòduls polimetàl·lics o fonts
hidrotermals actives o extintes a uns 1.400-3.700 metres sota la superfície oceànica.
Les fonts hidrotermals creen dipòsits de sulfurs que contenen metalls preciosos com a plata, or, coure,
manganès, cobalt i zinc.
Els dipòsits són extrets utilitzant bombes hidràuliques o sistemes de cubeta que porten el mineral a la
superfície per ser processat.
Com ocorre amb totes les operacions mineres, la mineria en alta mar planteja interrogants sobre els danys
ambientals de les zones circumdants.
A mitjan 60 la prospecció de la mineria oceànica va venir de la mà de la publicació de Recursos minerals
del mar de J. L. Nero.
El llibre afirmava que es podrien trobar subministraments gairebé il·limitats de cobalt, níquel i altres metalls
en els oceans del planeta.
Nero va declarar que aquests metalls es van produir en dipòsits de nòduls de manganès, que van
aparèixer com a masses de sediment comprimit en el fons marí a profunditats de 5.000 metres.
Algunes nacions, incloent França, Alemanya i Estats Units, van enviar vaixells d'investigació a la recerca
de dipòsits de nòduls.
Les estimacions inicials de la viabilitat de la mineria marina van resultar ser molt exagerades.
Aquesta sobre estimació, barrejada amb un descens en els preus del metall, va portar pràcticament a
abandonar la mineria de nòduls en 1982.
De la dècada dels 60 a 1984 s'estima que es van gastar 650 milions de dòlars americans en el projecte,
amb poc o cap profit.
En la passada dècada, ha començat una nova fase de la mineria marina.
La creixent demanda de metalls preciosos a Japó, Xina, Corea i Índia ha pressionat a aquests països en la
recerca de noves fonts.
S'ha desplaçat recentment el interès cap als respiradors hidrotermals com a font de metalls en lloc de
nòduls dispersos.
La transició cap a la informació basada en electricitat i la infraestructura de transport actual de la societat
occidental pressiona la demanda de metalls preciosos.
El renovat interès en la mineria de nòduls fosforosos en els canons del sòl oceànic per aconseguir
fertilitzants artificials basats en fòsfor està tenint una importància significant al món de la producció
d'aliments.
L'augment de la població mundial pressiona la necessitat de fertilitzants artificials.
Actualment, el jaciment marí amb major potencial, el Projecte Solwara I, fundat en aigües de Papua Nova
Guinea, és una font d'alt grau de coure i or i el primer subministrador de sulfurs massius del jaç marí
(Seafloor Massive Sulphide, SMS).
El Projecte Solwara I es troba a 1600 metres sota el nivell del mar en el Mar de Bismarck, Província de
Nova Irlanda.
Usant l'última tecnologia ROV (Remotely operated vehicle), Nautilus Minerals Inc. serà la primera
companyia de la seva classe que comenci una excavació a grandària completa dels dipòsits minerals
marins.

S'espera la primera producció per 2013.
Les regulacions més notables en la mineria marina van arribar a través de la Convenció de les Nacions
Unides sobre el Dret del Mar de 1973 a 1982, que finalment es van dur a terme en 1994.
La convenció va fixar la International Seabed Authority (ISA), que regula la mineria marina de les nacions
fora de la seva Zona Econòmica Exclusiva (un àrea de 200 Km que envolta la costa d'una nació).
La ISA necessita que les nacions interessades en la mineria marina explorin dos jaciments i cedeixin un a
la ISA, així com un préstec de tecnologia durant un període de 10 a 20 anys.
Aquests requeriments semblaven raonables, ja que es creu que la mineria de nòduls serà extremadament
prolífica.
Malgrat això, aquests estrictes requisits va portar a alguns països industrialitzats a rebutjar signar el tracte
inicial en 1982.
minestra
Espècie de sopa composta de les engrunes de la galeta trencava, i també el conjunt de les pròpies
engrunes.
mini
Tipus de pintura que s’usa per a primera mà en superfícies metàl·liques.
mini pont
El moviment terrestre d'un contenidor amb un moviment precedent o subseqüent en un vaixell.
minim
En terminologia anglesa = Mesura de capacitat per a líquids usades en farmàcia:
Americà, 1/60 de fluïu dram = 0,061612 centímetres cúbics.
Britànic, 1/60 de fluïu dram = 0,059194 centímetres cúbics.
mínim de latituds mitges
Zona d'ionització mínima situada al voltant de 60 graus (latitud magnètica), que s'observa en hores
nocturnes.
mínim solar
Temps quan el cercle solar arriba a el seu punt més baix, definit pel valor regular del nombre de les taques
solars en 12 mesos.
mínims
Els temps que una estrella variable presenta una lluentor mínima.
minimun import price
En terminologia anglesa = “Preu mínim d'importació.
En la Comunitat Econòmica Europea aquest preu s'aplica a una mercaderia importada per equiparar mes o
menys el seu valor amb el preu domestico de la mercaderia al país importador.
Aquest preu mínim d'importació pot usar-ne per evitar el Dúmping.
No obstant això, és usat més sovint per protegir als productors domèstics enfront de la competència
comercial.
minimum price fluctuations
En terminologia anglesa = “Fluctuacions mínimes de preu”.
El increment més petit possible del moviment de preus, en la negociació d'un contracte donat.
ministeri de Foment
La política del Ministeri de Fomenten l’àmbit de la Marina Mercant es dirigeix, segons l'article 149.1de la
Constitució Espanyola, a aconseguir els objectius següents:
• La tutela de la seguretat de la vida humana a la mar.
• La tutela de la seguretat de navegació marítima.
• La protecció del medi ambient marí.
• L’existència deis serveis de transport marítim que es necessitin al país.
• El manteniment de les navegacions d’interès públic.
Competències

• Les relatives a la seguretat de la vida humana a la mar i de la navegació en relació amb totes les
plataformes fixes o els vaixells civils espanyols, i els estrangers quan es trobin en aigües situades en
zones en les quals Espanya exerceixi sobirania, drets sobirans o jurisdicció i d'acord amb el Dret
Internacional.
• Les relatives al salvament de la vida humana a la mar, així com la neteja de les aigües marítimes i la lluita
contra la contaminació del medi marí produïda per vaixells o plataformes fixes.
• Les referents al control de la situació, del registre i de l'abanderament de tots els vaixells civils
espanyols, així com la regulació del despatx.
• L'ordenació i l'execució de les inspeccions i controls tècnics, radioelèctrics, de seguretat i de prevenció de
la contaminació, de tots els vaixells civils espanyols i dels estrangers en els casos autoritzats pels acords
internacionals.
• Les d'auxili, salvament i remolca, troballes i extraccions marítimes, tret que puguin correspondre a
l'administració competent en matèria de troballes o extraccions de valor històric, artístic o arqueològics.
(Pendent de reglamentar, són actualment exercides per l'Armada.)
• El registre i control del personal marítim civil, la composició mínima de les dotacions dels vaixells civils a
efectes de seguretat, la determinació de les condiciona genera la d’idoneïtat, professionalitat, i titulació per
formar part de les dotacions de tots els vaixells civils espanyols, sense perjudici de les competències del
Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació en matèria de capacitació i d'ensenyament de formació
professional nàutico-pesquera i subaquàtic-pesquer respecte de les dotacions dels vaixells pesquera.
• La participació en la Comissió de Fars o altres instruments de col·laboració institucional en matèria de
senyalització marítima.
• L'exercici de la potestat sancionadora.
• Qualssevol altres que li siguin atribuïdes en la Llei 27/92, de ports de l'Estat i de la Marina Mercant, o en
la resta de l'ordenament jurídic.
minut
Interval de temps de 60 segons.
Representat pel símbol min. quan hagi possibilitat de confusió amb el símbol del metre.
minut angular
Unitat angular que equival a la seixantena part d’un hora angular.
minut centesimal
Angle de 0,01 grau centesimal = 1/40000 de circumferència.
minut d'arc
Un minut d'arc, denominat també minut sexagesimal, abreujat arcmin, és una unitat de l'angle pla
freqüentment utilitzada en artilleria, astronomia i altres disciplines equivalent a 1/60 d'un grau sexagesimal.
Un grau es defineix com 1/360 d'un cercle, de manera que un arcmin és 1/21600 de l'arc d'un cercle o
π/10800 radiants.
Generalment s'utilitza l'índex primera (′), per la qual cosa un minut d'arc s'escriu llavors 1′.
El símbol estàndard que marca el minut d'arc és el primer (′) (O+2032), a través d'una única cita (′)
(O+0027)és d'ús general on només els caràcters ASCII estan permesos.
Un minut d'arc s'escriu 1′.
És també abreujat com arcmin o amin " o, menys comunament, el cosí amb un circumflex sobre ella ().
La subdivisió del minut d'arc és el segon d'arc, o arcosegon.
Hi ha 60 segons d'arc en un minut d'arc. Per tant, el segon d'arc és 1 / 3600 d'un grau, o 1/1296000 d'un
cercle, o (π/648000) radiants, és a dir, aproximadament 1/206265 radiants.
El símbol del segon d'arc és el doble primer (") (O+2033).
Per expressar els angles encara més petits, els prefixos del SI estàndard poden ser emprats, en particular,
el miliarcosegon, abreujat mes, s'utilitza de vegades en astronomia.
minut de grau
Unitat de mesura que equival a la seixantena part del grau sexagesimal.
minut de temps
Unitat de temps que equival a seixanta segons.
minut horari
Seixantena part d’una hora.

minut segon
És qualsevol de les 60 parts iguals que formen un minut temporal o de cercle.
minut sexagesimal
Angle de 1/60 de grau sexagesimal = 1/21600 de circumferència.
minut tercer
És cadascuna de les 60 parts iguals que componen el segon de cercle.
minut terrestre
El minut terrestre és una unitat d'angle.
Equival a l'angle que gira la Terra en un minut.
Aquesta unitat és utilitzada en Astronomia i val 15 minuts sexagesimals o una cambra de grau
sexagesimal.
minuta
Document original d’un mapa, precís i amb tota la informació completa, que ha de servir de base per a
realitzar el mapa original definitiu en net.
minutera
Pertanyent o relatiu als minuts.
minutera
Agulleta petita que certs rellotges tenen fora del centre de l’esfera i que assenyala de segon en segon els
minuts.
minva
Acció o l’efecte de minvar.
minva
Espai buit presentat quan un envàs està buit.
minva de la càrrega
Diferència entre la quantitat de càrrega desembarcada al port de descàrrega i la que es va embarcar
realment al port de càrrega.
minva de la lluna
Quart minvant de la lluna.
minva de ruta
Disminució de pes d'una mercaderia durant el seu transport, en alguns casos àdhuc estant envasades i/o
embalades de la manera usual, i que es deu fonamentalment a la seva naturalesa i condició, sobre la qual
influeixen de vegades factors meteorològics, la seva acomodació en el mitjà de transport i la durada del
viatge considerat.
Causes directes del minvament poden ser: vessis, filtracions o evaporacions dels líquids en barrils;
dessecació natural, o estimulada per una estiba propera a font de calor, de la fusta o grans en sacs i a orri;
dispersió del contingut de sacs per ressecament del producte.
L'avaluació dels minvaments no poden sotmetre's a regla fixa i ha de ser determinada segons les
circumstàncies coincidents en cada trafico.
A títol d'exemple poden citar-ne com admeses en els seus respectius casos en els següents percentatges:
3 i fins a 10% segons els tipus, per a carbons minerals, o per a fruites fresques; de mitjà a un per cent per
a vins en barrils.
La correcta estimació del minvament de ruta requereix la seguretat que el pes anotat en el document de
transport és el correcte, la qual cosa no sol ser en molts casos per carregar la mercaderia sense pensar o
basant-se en notes de transport o pesatges anteriors, o notes de magatzem, no tenint-se en compte el
minvament natural durant l'emmagatzematge anterior al viatge que es tracti.
minva del mar
Descens del nivell de la mar per sota del normal.

minvada
Acció i efecte de minvar.
minvada
Descens del nivell de l’aigua del mar.
minvada
Minva de les aigües d’un riu.
minvament
Acció i efecte de minvar.
minvament de la càrrega en ruta
Disminució de pes d'una mercaderia durant el seu transport, en alguns casos àdhuc estant envasades i/o
embalades de la manera usual, i que es deu fonamentalment a la seva naturalesa i condició, sobre la qual
influeixen de vegades factors meteorològics, la seva acomodació en el mitjà de transport i la durada del
viatge considerat.
Causes directes del minvament poden ser: vessaments, filtracions o evaporacions dels líquids en barrils;
dessecació natural, o estimulada per una estiba propera a font de calor, de la fusta o grans en sacs i a orri;
dispersió del contingut de sacs per ressecament del producte.
L'avaluació dels minvaments no poden sotmetre's a regla fixa i ha de ser determinada segons les
circumstàncies coincidents en cada trafico.
A títol d'exemple poden citar-ne com admeses en els seus respectius casos en els següents percentatges:
3 i fins a 10% segons els tipus, per a carbons minerals, o per a fruites fresques; de mitjà a un per cent per
a vins en barrils.
La correcta estimació del minvament de ruta requereix la seguretat que el pes anotat en el document de
transport és el correcte, el que no sol ser en molts casos per carregar la mercaderia sense pensar o
basant-se en notes de transport o pesatges anteriors, o notes de magatzem, no tenint-se en compte el
minvament natural durant l'emmagatzematge anterior al viatge que es tracti.
minvant
Marea descendent.
minvant
Disminució del cabal d'un corrent d'aigua.
minvant
El reflux del mar.
minvant
Que minva.
minvant
Interval de temps que s’escola entre la lluna plena i la lluna nova.
minvar
Quan es fan juntes del tel de les xarxes d’arrossegament, i a cada nombre de malles dels dos costats a
unir és diferent, s’han d’igualar i tan vàlid és minvar les sobreres d’un tel, com afegir-ne a l’altre.
minvar la lluna
Quan la lluna passa de l’última quart a la conjunció.
minvar la marea
Quan la marea baixa o es troba en el reflux.
minvar la marea
Baixar de nivell les aigües de la mar, el corrent d’un riu, etc.
minves

Les mercaderies subjectes a règim de dipòsit en magatzems particulars o fiscals, que durant el dipòsit
sofreixin minvaments naturals, no s'eximeixen del pagament del magatzematge, i dels drets al fet que
pertoqués, els quals es cobren pel contingut declarat en el moment de ser dipositades, sense deducció
alguna.
Vegeu: Magatzems fiscals de dipòsit. Magatzems generals de dipòsit.
minves de gener
Disminució del nivell ordinari de l’aigua de mar durant el temps bonancenc que sol fer pel mes de gener.
miquelenca
Terrada de sardina que ve per la tardor.
mira
Regle generalment graduat i de 4 m de longitud que es col·loca verticalment en els punts d’un terreny a
anivellar per tal de dirigir-hi visuals amb un aparell topogràfic i llegir-ne angles, distàncies, etc.
mira
Part d’un instrument òptic que serveix per a dirigir una visual.
mira de timó
Peça rígida, generalment metàl·lica i d’uns 20 cm de llargada, fixada al mig de la creueta del timó i cap a
l’interior dels bots sense timoner, que s’inclina d’acord amb l’eix del timó, de manera que permet al remer
comprovar la posició del timó.
Mirach
Mirach (β Andromedae), és el segon estel més brillant de la constel·lació de Andròmeda, després de
Alpheratz, amb una magnitud aparent mitjana de + 2,07.
Es troba a 199 anys llum de distància del Sistema Solar.
El nom de Mirach, així com les seves formes derivades Merach, Mirac, Mirak i Mirar, provenen de l'àrab almaraqq,
el significat del qual és «els lloms».
Aquest estel va ser descrit en 1521 en les Taules alfonsíes com super mirat, d'on procedeix la seva
denominació actual.
Altres noms menys usuals per designar a aquest estel van ser Cingulum i Ventrale, aquest últim per la
posició que antigament ocupava en la constel·lació.
En l'astronomia àrab tardana assenyalava el costat dret d’Andròmeda, sent coneguda com Al Janb al
Musalsalah, «el costat de la Dona Encadenada».
Mirach és una geganta vermella de tipus espectral M0III amb una temperatura superficial de 3800 K i un
radi 86 vegades més gran que el radi solar.
És 1900 vegades més lluminosa que el Sol, incloent una important quantitat d'energia emesa com a
radiació infraroja.
Com altres estels de la seva classe, és lleugerament variable, si ben la seva variació no està ben
estudiada; la seva lluentor varia entre magnitud +2,01 i +2,10.
Amb una massa estimada entre 3 i 4 masses solars, no està lluny del seu final com a nana blanca.
Mirach té una tènue acompanyant de magnitud 14, 60.000 vegades menys lluminosa que l'estel principal.
Ambdues estan separades almenys 1700 UA, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l’Almanac
Nàutic.
mirador
Torre que presenta en el seu cim instal·lacions que permeten als guàrdies exercir una vigilància més o
menys permanent sobre una regió contigua, es distingeix de la torre d’observació en el sentit que aquesta
no manté vigilància alguna.
mirafons
Artefacte que consisteix en un cristall encofrat, o emmarcat en una caixa, barril o similar, per a, des de la
superfície, escrutar el fons marí.
mirall
Superfície polida i generalment metal·litzada que produeix imatges per reflexió dels rajos lluminosos.
mirall

El mirall recorda una superfície plana que s’estén des del revoltó o el codast fins al coronament.
Era la popa típica de les caravel·les i dels galions espanyols del s. XVII.
En els grans vaixells actuals correspon a una superfície gairebé triangular que queda per sobre de la
flotació i molt allunyada del codast. En embarcacions menors el mirall sol ser gairebé rectangular, oblong o
el·líptic.
mirall
Mena de caixó de fusta o de metall un de les quals es de vidre, amb què el pescadors exploren el fons
marí per sèpies y cabres amb el rall.
mirall d’aigua
Vegi’s aigua arrecerada.
mirall d'horitzó
Part especular del visor d'horitzó del sextant.
L'expressió és de vegades utilitzada inadequadament per referir-se al visor d'horitzó.
mirall de popa
En nàutica, el mirall és l'element estructural d'una embarcació i es troba situat en la zona de popa.
És en general l'extrem poper de la cambra d'allotjament de la màquina del timó.
mirall gran d’un sextant
Espill fix en l’alidada d’un sextant, que es mou amb aquesta, i el qual es veu reflectit en la meitat esquerra
del mirall petit quan es mira per la ullera.
mirall petit d’un sextant
Espill fix d’un sextant, amb la meitat dreta transparent perquè l’usuari observi no sols els objectes reflectits
en el mirall gran sinó també l’horitzó al mateix temps.
miralla
Torre de guaita o de vigilància.
miralls del instrument de reflexió
Son el miralls col·locats perpendicularment a el seu plànol en l’alidada i en una de les seves cames per a
fer reflectir la llum i imatge dels astres en l’horitzó, quan s’observen les seves altures.
Miranda
Miranda és un satèl·lit de Urà.
Té una estructura superficial molt complicada, d'origen recent per l'absència de nombrosos cràters
d'impacte.
Aparentment Miranda va sofrir una col·lisió amb algun gran cos i una vegada trossejada els fragments es
van tornar a unir.
miranda
Lloc des de on hom pot mirar al lluny.
mirar l’art
Vegi’s si està ven calculat la llargària de l’art entre el suro i el plom, des de la gola al caló.
miratge
Fenomen òptic que consisteix essencialment a veure les imatges dels objectes distants com a estables o
vacil·lants, simples o múltiples, dretes o invertides, augmentades o reduïdes en sentit vertical.
miratge
Fenomen d’òptica particular a les zones tòrrides, és degut a l’escalfor o a la densitat desigual de les capes
de l’aire i per consegüent, a la refracció desigual deIs raigs solars, aquesta circumstancia es registra també
a la superfície del mar.
miratge
Tots estem més o menys familiaritzats amb els miratges.

Normalment són fenòmens que ocorren en països llunyans plens de sorra i molta calor.
Això és cert, però també es produeixen miratges, i molt freqüentment, en les nostres latituds.
Només és necessari saber observar-los.
La base física mitjançant la qual es produeix un miratge és relativament senzilla.
Es fonamenta en la curvatura que sofreix un raig de llum en travessar capes d'aire de diferent densitat, per
exemple quan les capes més properes al sòl estan sobre calentes.
En aquest fenomen de refracció, es produeix fonamentalment la percepció d'objectes allunyats en forma
d'imatges més o menys tremoloses, senzilles o complexes, dretes o invertides, engrandides o deformades,
o d'alguna manera desplaçades de les seves posicions reals.
Les conseqüències del miratge són els desplaçaments laterals de la imatge, que apareixent totalment
normal a la vista, resulta que, a causa d'un doble
efecte de visió la imatge es materialitza en un lloc en el qual no està en realitat.
Existeixen diversos tipus de miratges, que es produeixen en condicions similars, però en diferents
ubicacions.
Són els miratges inferior, lateral i superior.
miratge
Nom originàriament dau al fenomen de miratges múltiples observat, sovint, sobre l'estret de Messina i que
pràcticament s'atribueix al fada (en italià, fata) Morgana; posteriorment es va aplicar a tot miratge múltiple
espectacular.
miratge en altura
Cas particular de miratge que s'observa sobre camps de neu, de mars freds, etc. i en el qual la imatge
virtual està per a dalt de l'objecte.
El cas en el qual els objectes situats sota o més enllà de l'horitzó normal es tornen visibles es denomina
looming.
miratge en altura
Il·lusió òptica deguda a condicions anormals de refracció atmosfèrica i que té per efecte tornar, de
vegades, visibles a objectes situats per sota de l'horitzó.
El fenomen oposat es denomina miratge en depressió.
Aparició vaga d'un objecte durant un període de baixa visibilitat.
Sinònim refracció, reverberació.
miratge en depressió
Cas particular de miratge que es manifesta sobre extensions d'aigua, terra, platges, rutes, etc. sotmeses a
una forta insolació i en el qual la imatge virtual apareix per sota de l'objecte.
El cas en què els objectes situats sobre o més enllà de l'horitzó normal es tornen visibles es denomina
sinking (miratge en depressió).
miratge inferior
Són potser els miratges més coneguts per tots, que es produeixen en les carreteres, sobre l'asfalt.
Sovint, en els dies de calor molt intensa, ens dóna la sensació de que hi ha una taca d'humitat, un toll
d'aigua sobre l'asfalt, que fins i tot reflecteix els objectes, com faria una superfície aquosa real.
S'originen quan la capa d'aire que hi ha sobre l'asfalt, al sobrecalentar-se es fa menys densa que les capes
superiors, més denses, de manera que els rajos de llum que incideixen sobre ella obliquament es veuen
desviats lleugerament, de la mateixa manera en què ho farien si sobre aquesta superfície realment hi
hagués una superfície humida,
Perquè aquest miratge es produeixi, és necessari que l'aire recalent, el menys dens, es trobi sota l'aire
més dens i pesat, que com a tendència natural hauria d'estar sota.
No obstant això, quan la capa d'aire calent es desplaça cap amunt, l'extrema calor de l'asfalt fa que es
recalent la següent capa, de manera que hi ha un recanvi continu d'aire poc dens sobre la superfície del
sòl que permet que es produeixi aquest fenomen.
Per això, només es pot produir en condicions de molta calor, on hi hagi temperatura suficient per escalfar
contínuament noves capes d'aire, com ocorre en carreteres asfaltades, o en les sorres ardents del desert.
miratge lateral
És un tipus especial de miratge és el lateral.
Es produeix en superfícies verticals, com a parets, molt re calentes pel sol.

Una persona recolzada en la paret, veurà els rajos lluminosos que incideixen molt obliquament, i igual que
ocorre en el tipus de miratge inferior, aquests es desviaran en incidir en la capa re calenta d'aire menys
dens que hi ha al costat de la paret, desviant els rajos com ho faria una superfície aquosa.
miratge superior
És un altre tipus de miratge que al contrari que l'inferior es produeix precisament en condicions de fred, i
no de calor.
En aquests casos, les imatges dels objectes es formen en l'atmosfera, no sobre les superfícies, i a més es
desplacen per sobre de la seva posició real.
Això ocorre quan el gradient de temperatura prop de les superfícies és inferior al normal, especialment
quan es donen condicions d'inversió tèrmica en els camps de neu, els mars freds, etc.
Mirfak
Mirfak, també escrit Mirphak, Marfak o Mirzac, és el nom de l'estel α Persei, la més brillant de la
constel·lació de Perseo, amb magnitud aparent +1,79.
El nom de Mirfak procedeix de la frase àrab Marfiķ al Thurayya, «el colze de les Plèiades».
Algenib, nom també utilitzat per designar a aquest estel, prové de l'àrab, «el flanc» o «el costat»; no
obstant això, aquest nom també serveix per designar a l'estel γ Pegasi.
A Xina, al costat de γ Persei, δ Persei i altres estels menors, α Persei era Tien Yuen, «el recinte celestial».
Situada a 590 anys llum de distància, Mirfak és un estel supergegant blanquigroga de tipus espectral F5Ib
amb una temperatura superficial de 6180 K. Brilla amb una lluminositat equivalent a 5000 sols i té un radi
62 vegades més gran que el radi solar.
En el diagrama d'Hertzsprung-Russell es troba molt a prop a la regió de les cefeides, estels polsants el
cicle dels quals està directament relacionat amb la seva lluminositat Mirfak podria ser, al seu torn, un estel
polsant molt modesta.
La hi considera per això útil en l'estudi d'aquestes variables, que són importants candeles estàndard.
La seva massa està compresa entre 7 i 8 masses solars i fa uns 30 o 50 milions d'anys, la xifra depèn de
la massa exacta, era un estel blau calent de tipus B.
Al contrari que en altres constel·lacions, en Perseo moltes dels estels estan físicament relacionades.
Així, Mirfak és l'estel principal de l’anomena’t Cúmul d'Alfa Persei, que engloba a estels propers i menys
brillants, formades fa uns 50 milions d'anys aproximadament, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida
a l'Almanac Nàutic.
miria
Prefix que significa deu mil vegades major.
Representat pel símbol dt.
Mirzam
Murzim (β Canis Majoris), també anomenada Mirzam o Murzam, és el quart estel més brillant de la
constel·lació del Ca Major, darrere de Sirià, Adhara i Wezen.
Es troba a 500 anys llum de distància del Sistema Solar.
Mirzam o Murzam són noms provinents de l'àrab, «l'herald», probablement en al·lusió a la seva posició
precedint la sortida de Sirià per l'horitzó.
També era coneguda per Al Kalb, «el gos», corrent davant de Sirià, un nom antigament utilitzat en el
desert.
A Xina era anomenada Kuen She, «el mercat dels soldats».
Catalogada com a gegant blau de tipus espectral B1II-III, Murzim és un estel calent amb una temperatura
superficial de 25.800 K.
La seva lluminositat és 34.000 vegades major que la del Sol, i com succeeix en estels dels tipus O i B
baixos, una part important d'aquesta radiació és emesa a la regió ultraviolada.
La seva ràdio és 12 vegades major que el radi solar i, amb una massa entorn de 15 masses solars, Murzim
probablement és més una subgegant que una veritable geganta, un estel a punt de concloure la fusió
nuclear del seu hidrogen intern.
Amb la seva elevada massa, la seva destinació última és acabar explotant com a supernova.
Murzim és un estel variable Beta Cephei, la lluentor de la qual oscil·la entre magnitud aparent +1,95 i +2,00
en un període de sis hores.
Aquesta variació sembla estar relacionada amb el final de la fusió de l’hidrogeno i amb canvis en
l'estructura interna de l'estel.
És la més brillant d'aquest tipus de variables, per la qual cosa a aquests estels també les hi ha cridat
variables Beta Canis Majoris, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l'Almanac Nàutic.

miscible
Soluble en aigua en qualsevol proporció a les temperatures de l'aigua de rentat.
mise aux encheres
En terminologia francesa = Rematada.
mise en gage
En terminologia francesa = Pignoració.
misoescala
Misoescala és una escala de fenòmens meteorològics que els agrupa en grandàries de 40 m a prop de 4
km; incloent rotacions dintre d'una tempesta.
missatge
En terminologia oceanogràfica, pes de metall cilíndric, generalment amb goznes i ressort de manera que
pugui subjectar-ne al voltant d'un cable.
Aquest pes, llançat al fons, serveix per accionar les ampolles de mostra d'aigua i els correntometros quan
han estat submergits a la profunditat desitjada.
missatge d'observació meteorològica
Exposició de les condicions meteorològiques observades en un moment i lloc determinats.
missatge meteorològic
Butlletí meteorològic precedit d'una ratlla inicial i seguit de senyals de fi de missatge.
missatge meteorològic d'avís
Informació difosa per una oficina de vigilància meteorològica relativa a l'aparició efectiva o prevista de
fenòmens meteorològics en ruta especificats que poden afectar a la seguretat de les aeronaus en vol.
Sinònim informació SIGMET.
missatger
Objecto generalment cilíndric construït de metall pesat amb un mecanisme anular i una perforació al llarg
del seu eix longitudinal.
missatger oceanogràfic
Peça de metall cilíndric, generalment amb goznes i ressort de manera que pugui subjectar-ne al voltant
d’un cable, aquest pes, llançat al fons, serveix per a accionar les ampolles de mostra d’aigua.
missatgeria
Transport de paquets, de viatgers, per mitja d’un servei regular per mar.
missatges CLIMAT
Missatges emesos mensualment pels Serveis Meteorològics nacionals, que faciliten dades climatològiques
codificats de superfície (informes CLIMAT) corresponents al mes proppassat d'estacions seleccionades
missió comercial
És un grup de persones o empresaris pertanyents a determinat país, que realitzen una visita col·lectiva i
estableixen contactes amb determinats mitjans comercials d'altre país.
És una pràctica molt corrent amb la intenció de l'augment o promoció del comerç entre el país d'origen i el
país visitat, hoste o de destinació.
missionary salesman
En terminologia anglesa = Agent visitador.
Una classe de venedor emprat per un fabricant perquè mantinguin contacte i col·labori amb els clients dels
seus distribuïdors, generalment amb el propòsit de captar el favor del públic i estimular la demanda.
L'Agent Visitador tracta d'ajudar als clients de la fàbrica, d'animar-los i promoure les vendes dels seus
productes i d'entrenar als venedors d'aquests productes; amb aquest objecte, sovint pren demanats
perquè els lliurin els distribuïdors.

místic
Embarcació de dues o tres pals i d'aparell semblant al llatí, diferenciant-se d'aquest que els seus pals
major i trinquet eren inclinats cap a popa, que el pal trinquet era més gruixut que el major, que els seves
antenes tenien el car curt i anaven col·locades més verticals i que usava bauprès amb botaló de floc.
mitges aigües
Nivell mitja del gruix de l’aigua, entre el tel de sobre i el fons.
mitificació
Procés d’enduriment, cementació, petrificació, solidificació i cristal·lització els quals converteixen al magma
i als sediments dipositats més recentment en roques.
mitigation
En terminologia anglesa = Reducció de multa o gravamen.
mitjà absorbent gris
Mitjà que absorbeix una radiació incident, amb diverses longituds d'ona, amb una intensitat igual per a
totes elles.
mitja avant
Sinònim de mitja màquina
mitja bateria
Bateria de l’alcàsser i castell en els vaixell que no la duen correguda.
mitja bitadura
És la què es preparava per fondejar en poca aigua i que tenia del quinze a vint braces.
mitja canya d'un trancanell de ferro
Espècie de canal formada pels ferros d'angle interiors i exteriors de la planxa de ferro d'un trancanell de la
coberta alta o d'un de les obres superiors.
mitja endarrere
Sinònim de mitja màquina endarrere.
mitjà de pagament
Moneda
mitjà de recerca i salvament
Tot recurs mòbil, incloses les unitats designades per a la recerca i el salvament, que s'utilitza en les
operacions de recerca i salvament.
mitjà de transport
Nau, aeronau, vagó ferroviari, camió, contenidor o qualsevol altre vehicle utilitzat per al transport de
mercaderies per determinada via.
mitja fusta
És un encaix en el qual es rebaixa el grossor de les dues peces fins a la meitat, o fins al de la més prima.
Les dues peces poden estar alienades o formar un angle. Els caps de les peces topen amb la meitat de la
seva secció.
mitja galera
Nom que es donava a la que era petita.
mitjà interestel·lar
Identificació dels gasos i pols que cohabiten en els espais entre estrelles en les galàxies.
La seva distribució no és uniforme en l'espai, però es creu que en els inicis va tenir una estructura única.
mitjà interplanetari
El mitjà interplanetari és el gas i la pols que es troba entre els planetes.

El gas prové principalment del vent solar, la pols prové de les col·lisions entre els asteroides i en menor
amidada de les erupcions volcàniques de cossos de massa baixa.
En el mitjà interplanetari existeix un camp magnètic.
mitja junta
Tall oblic al cap d’un tauló perquè empalmi amb un altre.
mitja junta
És la unió de dues peces de fusta, que llurs caps estan encarats degudament.
Es fermen amb l'auxili de perns.
Són les unions entre els diversos trossos de la quilla, consistents a tallar tots dos trossos que es van a
unir, segons dos plànols inclinats, que se superposen, i unir-los rígidament per mitjà de quatre o cinc perns
de coure i dos clavats.
Les quilles dels grans vaixells estan formades per dues bigues superposades, unides rígidament per
clavilles de fusta dura i amb les mitges llunes oposades.
mitja lluna
Anella de metall, en forma de mitja lluna, que va al cap de botavara i que té per objecte fer girar aquesta
per cargolar-hi la vela
mitjà lluna
Representació gràfica de la Lluna quan és il·luminada menys de la meitat del seu disc.
mitja lluna
Es refereix a les fases lunars de quart creixent o de quart minvant, quan la meitat de la cara visible de la
Lluna està il·luminada.
mitja malla
Volta que resulta de passar el xicot d’un cap sobre el ferm i seguidament pel si cap amunt.
mitja màquina avant
Una de les posicions del telègraf de màquines, que indica una velocitat moderada avant.
mitja màquina endarrere
Una de les posicions del telègraf de màquines, que indica una velocitat moderada endarrere.
mitja marea
És el punt intermedi entre una plenamar i baixamar consecutives.
En condicions meteorològiques normals, es produiria 3,06 hores abans i després d'una plenamar o
baixamar, aquest punt distaria de la plenamar i baixamar el valor de la semiamplitud.
mitja margarida
La meitat de la volta d’aquest nom.
mitja ponderada
Valor obtingut mitjançant la multiplicació de cadascuna de les sèries de valors pel seu pes assignat i dividit
per la suma d'aquests productes per la suma dels pesos.
mitja porta
Porta postissa o mitja porta, utilitzada per tapar les troneres de la segona i tercera bateria dels navilis, i
l'única de les fragates, amb un forat en el centre pel pas de la boca del canó.
mitja porta
Era la unida amb frontisses al batiport inferior de les portes de la bateria, que no tapava més que la meitat
de l'obertura per on sortia la boca de canó, cobrint-se l'altre meitat amb rotllanes.
També anomenada porta de dues fulles.
mitja porta de lona
Tros de lona unit a la petita venolera d'una porta del costat.

mitja tinta
Imatge d’aspecte de to continu en la qual les gradacions de valor s’han convertit en punts diminuts de
grandària variable, o en línies de gruix variable, amb la finalitat de poder imprimir mitjançant una planxa.
mitjacanya
Eina de fuster i de ferrer que té la superfície o tall còncau i serveix per a fer motllures convexes.
mitjalluna
Vegi’s mitja lluna.
mitjana
Mitjana, pal on va hissada la vela mitjana.
L’ús d'aquest pal, que es posa i es treu a voluntat, és el que dóna nom a aquestes embarcacions [costes
de Llevant i de Ponent].
mitjana
En els aparells de diversos mastelers és el de més a popa.
mitjana
En els velers, el pal de més a popa.
mitjana
Segon pal llevadís que porten algunes embarcacions de pesca, dites de mitjana.
mitjana
Terreny inundable vora un riu.
mitjana
Valor representatiu d'una sèrie de dades que divideix la sèrie de dades ordenades en dues parts iguals.
mitjana
En el segle XVI es distingia amb aquest nom la tercera part d'intermedi d'una embarcació, dividida
imaginàriament en tres seccions a comptar de la popa fins la proa.
mitjana acústica
Determinació de la distància mitjançant el mesurament del interval de temps entre la transmissió d’un
senyal d’energia radiant, generalment so, i la tornada del seu eco.
mitjana aritmètica
Valor representatiu d'una sèrie de dades igual al quocient de la suma dels valors de les dades dividit pel
nombre d'ells.
mitjana de la marea
És el punt intermedi entre una plenamar i baixamar consecutives.
En condicions meteorològiques normals, es produiria 3,06 hores abans i després d'una plenamar o
baixamar, aquest punt distaria de la plenamar i baixamar el valor de la semiamplitud.
mitjana de les més baixes baixamars
Terme mitjà de les altures de la més baixa de les dues baixamars de cada dia durant un llarg període
d'observacions.
Almenys que la sèrie d'observacions arribi a diversos anys, s'apliquen correccions per a eliminar variacions
conegudes i reduir els resultats a un valor mig.
mitjana de les més baixes plenamars
Terme mitjà de les altures de la més alta de les dues plenamars de cada dia durant un llarg període
d'observacions.
almenys que la sèrie d'observacions arribi a diversos anys, s'apliquen correccions per a eliminar variacions
conegudes i reduir els resultats a un valor mig.
mitjana de les temperatures màximes diàries

Mitjana de les temperatures màximes diàries observades durant un mes calendari donat bé sigui en un any
determinat o sobre un període d'anys específics.
mitjana de les temperatures màximes mensuals
Mitjana de les temperatures màximes mensuals observades durant un mes calendari donat sobre un
període d'anys específics.
mitjana de les temperatures mínimes diàries
Mitjana de les temperatures mínimes diàries observades durant un mes calendari donat, bé sigui en any
determinat o sobre un període d'anys específics.
Sinònim terme mitjà de les temperatures mínimes.
mitjana de les temperatures mínimes mensuals
Mitjana de les temperatures mínimes mensuals observades durant un mes calendari donat sobre un
període d'anys específics.
Sinònim terme mitjà de les temperatures mínimes mensuals.
mitjana del nombre de taques solars
Mitja del nombre de taques solars durant el mes en qüestió,
Com el nombre pot variar molt, es tracta de suavitzar les variacions en la corba calculant la seva mitjana.
mitjanes dels períodes
Mitja (terme mitjà) de dades climatològiques calculats per a qualsevol període de almenys de deu anys que
comenci el primer de gener d'un any la xifra del qual d'unitats sigui dígit u.
mitjanes mòbils
Sèrie de mitjanes de m termes consecutius presos a partir d'una sèrie cronològica de n termes, sent el
primer dels termes consecutius el primer de la sèrie cronològica donada i successivament el segon i els
restants.
mitjanes ponderades
Filtrat estadístic utilitzat per a suavitzar sèries temporals calculant un valor mig en cada punt a partir de
valors ponderats en el punt i en diversos punts a cada costat d'aquest.
No es recomana si tots els coeficients són iguals (no ponderats).
mitjanes superposades
Mitjana de m termes consecutius calculats d'una sèrie cronològica de n termes, de manera que el primer
terme m consecutiu és el primer acaba de la sèrie donada i així successivament fins a l'últim acabo (nm+1).
mitjania d'una verga
A on hi ha el major diàmetre.
mitjania
Angle que forma el bauprès amb l’horitzó.
mitjania
Part central del vaixell vist de costat.
mitjanit
Temps en què el sol està en el punt oposat al migdia.
mitjanit
Part de la nit al volt de mitjanit.
mitjanit
Culminació inferior del Sol.
mitjanit

Dotze hores a partir del migdia, o l’instant que la referència horària passa pel meridià inferior del meridià
celeste de referència.
mitjans d'embarcament
Tot l'equip, tal com escala de pràctic, escala real, ganxo de hissada, etc., necessari per al trasllat sense
riscos del pràctic.
mitjans de càrrega
Conjunt format per puntals, cabrestants, maquinetes i altres elements utilitzats per al maneig de la càrrega.
mitjans de pagament internacionals
Conjunt de tècniques que permet concebre, en funció de la demanda dels consumidors i del mercat, i no
en funció de l'oferta dels productes o serveis prestats, una estratègia comercial necessària i l'engegada
dels mitjans concrets per a l'aplicació i pràctica d'aquesta estratègia conforme a les necessitats existents o
previsibles dels consumidors i de les estructures del mercat nacional o estranger.
mitjos baos
En les escotilles, així com en les altres obertures que es practiquen en les cobertes, els baos no poden
anar de banda a banda, estant formats els marcs de les obertures pels dos baos eteritzes i dos
longitudinals de la mateixa forma i dimensions recolzats en ells: aquests baos entremitjos que van del
costat al bau longitudinal a banda i banda es diuen mitjos baos.
mitologia de la mar
Mitologia, ciència que estudia el mites del pobles o d’una zona geogràfica, o també d’una religió.
Relació d’alguns mots referents a la mitologia:
Hakemann (mitologia nòrdica)
harmatan (mitologia fantis de la Costa d’Or).
Holandès errant, …l’ (personatge llegendari)
Khosran (geografia mítica medieval).
mixed tariff
Vegeu Tariff, duties and levies.
mixing regulation
En terminologia anglesa = Regulació de barreja.
Aquestes regulacions exigeixen que els productes en brut i/o processaments, de venda domestica en un
país continguin una porció determinada de materials de producció domèstica.
Aquestes regulacions de barreja tenen, per tant, l'efecte de limitar la quantitat de mercaderies estrangeres
que puguin usar-ne en productes de manufactura domèstica.
mixt
Vaixell destinat al transport de passatger i càrrega, i també es va donar aquesta denominació al de vapor i
vela.
mixtes
Règim de marees de tipus intermedi, durant un dia lunar es presenten dos plenamars i una baixamar o
dues baixamars i una plenamar.
Mizar
Famosa estrella de l’Óssa Major, fàcilment localitzable en el cel perquè ocupa la posició central del timó
del Gran Carro.
Va ser la primera estrella doble a ser descoberta per mitjà d’una observació amb telescopi.
L’autor del descobriment va ser l’astrònom Giovan Batista Riccioli. Mizar consta de dos components de
magnituds 2,4 i 4 respectivament.
El component més brillant va ser descobert en estudis espectroscòpics (1889) com una doble estrella en si
mateix; posteriorment, en 1908, es va descobrir que l’altre component és una doble espectroscòpica, el
seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l'Almanac Nàutic.
m kg
Abreviatura de metre x quilogram.

S'utilitza per expressar parells o moments.
sistema MKS
Sistema d'unitats físiques en el qual les fonamentals són el metre, el quilogram (massa) i el segon.
MK4
Component quart diürna de baix fons.
MLL 1
Distintiu corresponent a la província marítima de Melilla (Melilla).
MLT
Distintiu de nacionalitat deIs iots de les classes internacionals de la I. Y. R. U. pertanyents a Malta.
mm
Símbol del mil·límetre.
Mm
Component lunar mensual.
Mm 3
Símbol de milió de metres cúbics, usat per expressar la capacitat dels embassaments.
mN
Símbol de Milinewton.
MMSI
Acrònim de Maritime Mobile Service Identity
Identitats del servei mòbil marítim.
És un nombre únic de 9 dígits que identifica cada estació de vaixell a l'efecte de seguretat i
telecomunicacions.
Sinònim ISMM.
mm
Símbol del mil·límetre.
moaré
Efecte òptic d’aigües o reticles geomètrics, generalment no desitjat, que apareix en superposar dues
trames en un angle inadequat.
mobilització de càrrega o entre bodegues
Consisteix en la mobilització de càrrega amb els elements del port dintre o entre bodegues de la nau,
sense que sigui dipositada en els recintes portuaris.
moc
Pal que penja del botaló per trincar-lo o fer-li contrapès.
En les barques de mitjana aquest pal sol ésser substituït per una corda que rep el mateix nom.
moc
Corda que ferma el botaló de proa, a la part exterior de la roda, en les barques de mitjana [costes de
Llevant i de Ponent].
moc
Cadascuna de les perxes petits que pengen del cap del bauprès i serveixen de guia als caps que
asseguren el botaló.
moc
En les barques de mitjana, cap que subjecta el botaló a la cara de fora de la roda de proa.
moc del bauprès

Pal de fusta (o barra de ferro) subjecte per mitjà d'un ganxo al seu extrem superior, que s'aferra de proa a
popa a l'anella d'una abraçadora del tamboret del bauprès.
Al seu extrem inferior porta dos forats, per on hi passen l'estai de galop del masteler de goneta de proa i
l'estai de galop del cap de trinquet.
També hi passen els vents o caps que subjecten els botalons de floc i petifloc.
mocador
En sentit figurat, qualsevol vela de superfície molt reduïda.
mocar
Vegi’s esmocar.
moció
Temps que bufa vent favorable per a la navegació.
moda
Valor que més es repeteix d'una variable i per tant el més probable.
modalitat contínua
És el la forma de marxa convenient, quan el gel no supera el metre d'espessor, aquest es fractura a
l'impactar amb la proa del vaixell.
modalitat envestida
Quan l'espessor del gel supera 1 metre, el trencaglaços retrocedeix fins a una distància de almenys una
eslora i a màxima potència "pren carrera com si fora a saltar una tanca", es munta sobre el gel, gràcies a la
forma plana de la seva quilla, i pel propi pes del vaixell s'assoleix la fractura.
Se li diu també ramming.
Es consumeix més combustible i requereix més temps, d'aquí la importància dels vols glaciologies,
destinats a triar la millor ruta i evitar la modalitat envestida.
modalitats de noliejament i fixació de preus
L'objectiu de la present Directiva és adaptar l'organització dels sistemes de noliejament per rotació amb
vista a una major flexibilitat comercial a fi d'arribar a un règim de lliure transacció el 1 de gener de l'any
2000.
La directiva enuncia el principi segons el qual, en l'àmbit dels transports nacionals i internacionals de
mercaderies per via navegable en la Comunitat, els contractes han de concloure’ls lliurement entre les
parts interessades, i els preus han de negociar-ne lliurement, si escau, per mitjà de borses de
noliejaments.
La directiva preveu, no obstant això, un període transitori durant el qual l'àmbit d'aplicació de la rotació es
limitarà progressivament abans d'arribar a el règim de llibertat de noliejament i de fixació de preus del
transport.
Així, la directiva estipula, en particular, que durant el període transitori, els Estats membres haurien de,
entre altres coses, preveure la possibilitat que els expedidors subscriguin contractes de viatges múltiples,
és a dir, una sèrie de viatges successius efectuats per un mateix vaixell, o que els viatges simples o
múltiples, proposats a rotació per dues vegades consecutives sense haver trobat transportista, surtin del
sistema de rotació i es negociïn lliurement.
La directiva establix així mateix que, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor de la directiva,
els Estats membres haurien d'adoptar les mesures necessàries perquè els expedidors puguin triar
lliurement entre tres tipus de contractes:
• Contractes per temps.
• Contractes per tonatge.
• Contractes de viatges simples o múltiples.
La directiva atribueix a la Comissió, en el marc d'un comitè consultiu, la competència per a adoptar les
mesures adequades en cas de greu pertorbació del mercat dels transports fluvials.
modalitats de transport en contenidor
• Full container lloeu (f c l): càrrega d'un sol amo.
• Less than container lloeu (l c l): càrrega de diversos amos.
• House to house (h): Fàbrica fins a la fàbrica.
• House to pier (h p): de la fàbrica al moll de destinació.

• Pier to house (p h): Moll a fàbrica, poden anar en les modalitats.
• Pier to pier (pàg.): Port a port.
model
Reproducció d'un vaixell a escala reduïda.
Poden servir com elements decoratius, esportius o en canals d'experiència hidrodinàmiques.
Exemplar del vaixell que es va a construir.
model
Representació matemàtica d'un procés, sistema o objecte dissenyat per a comprendre el seu funcionament
o per a fer prediccions.
La representació implica sempre certes simplificacions i suposicions.
model a escala
Model físic que pugui ser usat en proves o estudis.
model ageostròfic
Model de predicció numèrica que pren en consideració la component ageostròfica del vent.
model baroclínic
Atmosfera baroclínica hipotètica empleada en el pronòstic numèric.
El model té en compte l'estructura termodinàmica de l'atmosfera i produeix una predicció a dues o més
nivells, depenent de la complexitat assumida (model de tres dues capes, etc.).
model barotròpic
Atmosfera barotròpica hipotètica, que és àmpliament usada com un model atmosfèric relativament senzill
en la predicció numèrica i produeix una predicció en un sol nivell (generalment 500 mb).
model barotròpic equivalent
Representació d'una atmosfera hipotètica en la qual la velocitat del vent varia amb l'altura, mentre que al
llarg de qualsevol vertical la direcció del vent no canvia.
model climàtic
Representació del sistema climàtic basada en equacions matemàtiques que regeixen el comportament
dels diferents components del sistema i que inclouen els principals processos físics i interaccions en forma
apropiada per a l'aproximació numèrica (en general utilitzant actualment computadores electròniques).
model d'arbre de partícules
Model per computador que estudia les interaccions de les partícules mitjançant una estructura jeràrquica
tridimensional formada per cel·les de diferents grandàries.
model d'aglomeració jeràrquica
Model d'aglomeració galàctica en el qual apareixen diferents patrons a diferents escales de distància,
indefinidament a escales cada vegada majors, i on la densitat “terme mitjà” de matèria depèn de la
grandària del volum sobre el qual es realitza el terme mitjà.
En un model homogeni la densitat terme mitjà és independent de dita mesura.
model d'ones
Model numèric d'ones oceàniques que inclou equacions de creixement, propagació i dissipació de les ones
per a pronosticar l'estat futur de les ones oceàniques en una regió específica.
model de cicló
Model esquemàtic que representa les característiques essencials dels ciclons reals.
model de circulació atmosfèrica
MCG Representació global numèrica de l'atmosfera i dels seus fenòmens en tota la Terra, utilitzant les
equacions de moviment i incloent la radiació, la fotoquímica, les transferències de calor i vapor d'aigua, i la
quantitat de moviment.
Sinònim model de la circulació genera.

model de clau
Representació simbòlica de la composició d'un missatge meteorològic codificat i de la col·locació de cada
informació que aquesta conté.
model de crescuda
Crescuda, sigui observada o hipotètica, que es tria com referència al projectar una construcció hidràulica.
model de cúmulus
Modelo de núvol aplicable als Cúmulus.
model de diagnòstic
Aproximació obtinguda partint de les equacions dinàmiques, generalment eliminant les derivades pel que
fa al temps, i que pot utilitzar-se en una computadora.
Aquest tipus de model permet, a partir de les observacions de certes variables meteorològiques, calcular
altres que no són observades fàcilment.
Amb ell també, i partint de quantitats calculades, poden deduir-se magnituds que no estan calculades
explícitament en el model de predicció.
model de difusió
Equació o equacions diferencials que descriuen la propagació d'una propietat atmosfèrica o d'una matèria
circumscrita a partir de la seva font.
model de front
Representació simplificada de la distribució característica de la temperatura, els núvols, el vent, etc.,
associats a un front.
model de l'atmosfera
Descripció de l'atmosfera que dóna un esquema simplificat de les estructures i processos principals en
forma de diagrames representatius (conceptuals), de sistemes d'equacions matemàtiques o
d'aproximacions numèriques.
model de la circulació
Representació global numèrica de l'atmosfera i dels seus fenòmens en tota la Terra, utilitzant les
equacions de moviment i incloent la radiació, la fotoquímica, les transferències de calor i vapor d'aigua, i la
quantitat de moviment.
model de la circulació general
MCG Representació global numèrica de l'atmosfera i dels seus fenòmens en tota la Terra, utilitzant les
equacions de moviment i incloent la radiació, la fotoquímica, les transferències de calor i vapor d'aigua, i la
quantitat de moviment.
Sinònim model de circulació atmosfèrica.
model de la radiació
Representació matemàtica, basada en la teoria o l'empirisme, de la transmissió i de l'absorció de la
radiació a través d'un mitjà com l'atmosfera.
model de malla fina
Model de predicció numèrica que utilitza un reticle (malla) fi.
Sinònim model de reticle fi.
model de núvol
Representació dels processos físics i dinàmics associats amb els núvols.
model de plomall ascendent
Conjunt d'equacions que permeten tractar matemàticament l'ascens d'un plomall sotmès a l'embranzida
hidrostàtic.
model de predicció numèrica

Mètode per a obtenir la predicció o pronòstic de camps meteorològics en computadora, resolent les
equacions del moviment i altres paràmetres físics per l'aplicació repetida d'operacions matemàtiques
senzilles.
Sinònim model de pronòstic numèric.
model de predicció per a un àrea limitada
Model de predicció numèrica elaborat per a fer prediccions aplicables a regions d'àrea reduïda (en
contraposició, per exemple, amb les aplicables a un hemisferi).
La resolució obtinguda és, en general, major que la d'un model hemisfèric.
Sinònim model LFM.
model de pronòstic numèric
Mètode per a obtenir la predicció o pronòstic de camps meteorològics en computadora, resolent les
equacions del moviment i altres paràmetres físics per l'aplicació repetida d'operacions matemàtiques
senzilles.
Sinònim model de predicció numèrica.
model de relleu
Representació tridimensional, a escales planimètrica i altimètrica determinades, d'una part de l'escorça de
la Terra o d'un altre cos celeste.
Un model en relleu destinat principalment a presentar les característiques de la superfície de la Terra, es
denomina, de vegades, model topogràfic.
model de reticle fi
Model de predicció numèrica que utilitza un reticle (malla) fi.
Sinònim model de malla fina.
model de reticle fi per a un àrea limitada o model
LFM Model de predicció per a un àrea limitada que fa ús d'un reticle fi.
Sinònim model LFM.
model de transcripció
Per a una estació sinòptica, model convencional de la col·locació dels elements meteorològics transcrits
sobre un mapa de superfície, amb respecte al circulo de l'estació.
model de diversos nivells
Model numèric que té més d'un nivell; generalment són tres o més.
model digital d’elevació
Model digital del terreny determinat específicament mitjançant una xarxa regular de cotes d’altitud.
model digital del terreny
Model que representa la superfície del terreny mitjançant un conjunt de dades digitals, principalment
coordenades en tres dimensions, x,y,z.
S'aplica un mètode digital d'interpolació que assigna altures intermèdies del terreny entre els valors
emmagatzemats.
No ha de confondre's amb un model cartogràfic digital el qual pugues també contenir dades digitals
representatives del terreny, però en una forma adequada per al dibuix d'un model de mapa en particular.
model en escala
Un model físic que pugui ser usat en proves o estudis.
model espectral
Model de predicció numèrica en el qual l'estat de l'atmosfera es troba representat per funcions periòdiques
definides com la suma de diverses ones (sèrie de Fourier, harmònics esfèrics, etc.).
model espectral d'ones
Model que usa un espectre de freqüències a través de temps i espai per a mesurar una suma finita de
components d'ones de diferents longituds i amplituds.

model estadístic
Model matemàtic derivat de l'anàlisi estadística de les variables meteorològiques significatives.
model estadístic
Model numèric, habitualment de la circulació general, que preveu certes propietats estadístiques de
l'atmosfera més que la distribució tridimensional, en funció del temps de cada variable.
model estocàstic
Model que utilitza conceptes estadístics, com la distribució de probabilitats i l’aleatorietat.
model ETA
Un dels models numèrics de predicció operatius llançat pel CNPA.
L'ETA és llançat dues vegades al dia, amb la predicció a 48 hores.
model filtrat
Model de predicció numèrica basat en equacions filtrades.
model global
MCG Representació global numèrica de l'atmosfera i dels seus fenòmens en tota la Terra, utilitzant les
equacions de moviment i incloent la radiació, la fotoquímica, les transferències de calor i vapor d'aigua, i la
quantitat de moviment.
Sinònim model de la circulació general.
model hemisfèric
Model numèric de l'atmosfera que abasta la totalitat d'un hemisferi, limitat per l'equador.
model hidràulic
Model reduït d'una conca o un port per a simular els efectes de l'acció de l'ona o de la inundació causada
per un huracà o un tsunami.
model hidrostàtic
Model de l'atmosfera per al qual s'adopta la hipòtesi hidrostàtica.
model LFM
Model de predicció per a un àrea limitada que fa ús d'un reticle fi.
Sinònim model de reticle fi per a un àrea limitada.
model matemàtic
Representació matemàtica, usualment, d'un procés, dispositiu o concepte, que permet una manipulació
matemàtica de variables com a mitjà per determinar com es comporta el procés, dispositiu o concepte en
diferents situacions com per exemple l'aplicació en una simulació específica.
model no filtrat
Model numèric en el qual no hi ha eliminació (filtració) dels mecanismes físics d'alta freqüència (ones
acústiques i de gravetat) que acusen la inestabilitat en els càlculs.
model numèric d'ones
Model numèric d'ones oceàniques que inclou equacions de creixement, propagació i dissipació de les ones
per a pronosticar l'estat futur de les ones oceàniques en una regió específica.
model paramètric
Tipus de model basat en una col·lecció d'observacions d'un fenomen a les quals s'ajusten corbes
característiques en relació amb les variables que produeixen o afecten les característiques del fenomen.
Després aquestes corbes es poden usar per a pronosticar el fenomen d'interès en particular d'acord amb
el valor de les variables introduïdes.
Per exemple, el nomograma d'ones és un model paramètric per a pronosticar les altures i els períodes de
les ones per mitjà de les variables introduïdes d'abast del vent, velocitat del vent i durada del vent.
model numèric operatiu

Model numèric usat en la rutina de la predicció diària (en contraposició a un model usat per a simulació
numèrica o a un model que està en fase de desenvolupament).
model RUC
Model numèric que s'executa en els Centres Nacionals de Predicció Ambiental (National Centers for
Environmental Prediction, o NCEP) d'EUA, que se centren en pronòstics a curt termini (fins a 12 hores) i
característiques meteorològiques de petita escala (mesoescala).
Els pronòstics es preparen cada 3 hores per als estats contigus del territori d'Estats Units.
model termodinàmic
Model que conté corbes de pressió, temperatura, humitat i temperatura potencial, totes dibuixades
respecte a cada altra, de manera que les lleis bàsiques de termodinàmica es compleixen.
Tal model s'usa típicament per a dibuixar sondejos atmosfèrics, i per a estimar canvis potencials en
temperatura, humitat, etc., si l'aire fora desplaçat verticalment des d'un nivell donat.
Sinònim diagrama termodinàmic.
model termotròpic
Model de l'atmosfera en el qual els efectes de la baroclinicitart estan reduïts al canvi de la velocitat del vent
amb l'altura.
Aquests models s'utilitzen sobretot per a predir l'altura de la superfície de 500 hPa i la temperatura mitja de
la capa 1000-500 hPa.
modelat
Ocupació d'un esquema teòric, generalment en forma matemàtica, d'un sistema o una realitat complexa
que s'elabora per a facilitar la seva comprensió i l'estudi del seu comportament.
modelatge fluid
Tècnica per a simular el comportament un objecte celeste no sòlid, utilitzant un computador i 1us principis
de la dinàmica de fluids per a seguir el rastre de la matèria a través d'una malla de cel·les.
models de circulació
No és possible al·ludir aquí als nombrosos models de circulació formulats des que, més de tres-cents anys
enrere, el famós astrònom anglès Edmond Halley publiqués, en 1688, el seu cèlebre mapa de vents a
escala mundial, acompanyat d'una sèrie de consideracions sobre les calmes equatorials, monsons i
xemeneia equatorial.
Així, doncs, ens referirem als més difosos.
En 1735, George Hadley incloïa en el seu Philosophical Transactions un esquema de circulació
atmosfèrica general, a tenor del com els vents circulaven de nord a sud en l'hemisferi septentrional, fent-lo
per a l'austral en sentit contrari; la desviació cap a l'oest dels alisis seria deguda a la diferència latitudinal
de velocitat lineal de la rotació terrestre, màxima en l'equador, de manera que els vents dirigits cap al
mateix quedarien retardats, originant un flux de sentit contrari al d'aquella.
Un segle després, en 1836, Heinrich Dove qüestiona el model de Hadley i proposa altre alternatiu, la
justificació del qual radica en un mecanisme de contrast tèrmics entre pols i equador, d'aquesta naturalesa
seria així mateix la periodicitat estacional dels monsons, concebut com un gegantesc sistema de brises.
Similars són les conclusions que arriba, en la seva Physical Geography of the sea and its Meteorology
(1855), el marí i oceanògraf nord-americà Matthew Maury.
D'ambdós discrepa William Ferrel, qui, l'any 1856, enuncia la seva divulgada llei que, a causa de la rotació
terrestre, qualsevol cos que es mogui lliurement és desplaçat cap a la dreta en l'hemisferi nord i a
l'esquerra en l'austral; seria, per tant, la força desviadora de la Terra la qual marcaria els rumbs d'ambdós
alisis.
Els considerables progressos de la meteorologia dinàmica en l'última cambra de la centúria precedent i
l'actual es tradueixen en l'elaboració de nous models.
Així, el de Guldeberg-Mohn (1875) busca l'explicació de la circulació atmosfèrica general en un
plantejament que suma lleis mecàniques al motor termoconvectiu.
Més innovador resulta l'a causa del catedràtic de Física en la universitat de Berlín Hermann von Helmholtz,
qui va establir el principi de conservació de l'energia i les lleis dels remolins en els fluids. Ja en el segle
actual, Jacob Bjerknes, membre destacadíssim de l'Escola de Bergen, que en 1919 va descriure i va
representar el cicló *extratropical o noruec, va proposar un esquema de circulació general que, a més,
d'incloure el Front polar, concepte encunyat pel mateix i Halvor Solberg, prefigura alguns trets del cèlebre
model tricelular de Carl-Gustav Rossby (1941).

Aquest posseeix l'indubtable mèrit de constituir una síntesi conjunta de les circulacions zonals i meridianes,
diferenciant en cada hemisferi les cèl·lules de Hadley, Ferrel i Polar.
L'eix d'aquest model radica en la interacció contínua entre fluxos i centres d'acció, supeditada a factors
tèrmics i dinàmics; uns anys després seria revisat pel propi Rossby, qui, juntament amb els seus deixebles
de l'Escola de Chicago va fer una notable contribució a l'estudi del jet-stream, l'existència del qual va ser
verificada amb motiu de la II Guerra Mundial.
Elaborat després de la detecció dels jets temperat i subtropical, el model de Palmen (1951) inclou ambdós,
fent-los coincidir amb sengles trencaments de la tropopausa.
Tres lustres després, i a partir dels esquemes de Scherhag, Mintz i Dean i dels corts verticals de Riehl,
Pédelaborde traça uneixi modelo de circulació atmosfèrica general a 5 km d'altitud, que té en compte tant
la configuració del camp de pressions resultant de la distribució de temperatures com les lleis del remolí
absolut i el principi de conservació del moment de rotació entorn de l'eix dels pols.
El seu esquema mostra, com trets bàsics, la gran zona de circulació general de l'oest, limitada pel jet
subtropical, i una circulació cel·lular en l'àmbit subtropical.
Gran semblança amb aquest guarda l'a causa de el seu deixeble Pierre Pagney, que destaca l paper dels
màxims subtropicals com peces mestres de la circulació atmosfèrica general.
Els avanços registrats aquesta última cambra de segle en el coneixement de la circulació atmosfèrica
general, amb la important aportació que representen les imatges dels satèl·lits meteorològics polars i
geostacionaris, han estat recollits en els esquemes actuals.
Així, Meehl (1987), que afegeix als jets de l'oest polar i subtropical, un equatorial donis aquest sobre
l'hemisferi nord durant l'estiu boreal, subratlla el paper de la cèl·lula de Hadley en la transmissió d'energia
cap a latituds superiors, fent notar la seva hipertròfia durant el hivern corresponent.
modelisme naval
Art de reproduir embarcacions a escala reduïda.
moderada
Ni molt lleugera ni molt forta, referint-se a la precipitació.
moderar
Disminuir la velocitat d'un vaixell, baixant les revolucions de la màquina.
moderar la velocitat
Quan el patró ordena que el bastiment vagi més a poc a poc.
modificació aïllada
Vegi’s addició aïllada.
modificació d'una massa d'aire
Després que es forma una massa d'aire, normalment migra des de la regió font a una altra zona amb
superfície de diferents característiques.
Una vegada que la massa d'aire es mou des de la seva regió font, no solament modifica el temps de l'àrea
per la qual passa, sinó que també és gradualment modificada per la superfície on es mou.
L'escalfament o refredament des d'a baix, l'addició o subtracció d'humitat i els moviments verticals, tots
actuen per produir canvis en la massa d'aire.
La quantitat de la modificació pot ser relativament petita o el canvi pot ser prou profund com per alterar
completament la identitat de la massa d'aire.
Quan una massa d'aire és mes freda que la superfície sobre la qual es mou, s'agrega una lletra minúscula
k després del símbol de la massa d'aire i si és mes calent, se li agrega la lletra minúscula w.
Això no significa que la massa d'aire sigui freda o càlida, sinó que l'aire és relativament més fred o més
càlid en comparació de la superfície subjacent sobre la qual es mou.
Una massa d'aire que és més freda que la superfície, es va a escalfar en la seva capa més baixa.
Això produeix inestabilitat que afavoreix l'ascens de l'aire càlid d'a baix i crea la possibilitat de formació
de núvols i precipitació.
El temps característic associat a una massa d'aire k sovint es compon per núvols cuculiformes i amb
possibilitat de produir-se precipitació com a pluja o tempestes.
També la visibilitat és bona a causa de l'agitació i reciclat de l'aire.
Inversament, quan una massa d'aire és més càlida que la superfície sobre la qual es mou, la seva capa
més baixa es refreda.
Es produeix una inversió en superfície que augmenta l'estabilitat de la massa d'aire.

Aquesta condició no afavoreix l'ascens de l'aire i s'oposa a la formació de núvols i precipitació.
Els núvols que es formen poden ser estratiformes i pel cap alt produeixen un lleuger plugim.
No obstant això, a causa de la manca de moviment vertical, sovint el fum i la pols es concentren en les
capes més baixes de la massa d'aire i es produeix mala visibilitat.
Durant certes èpoques de l'any, les boires, especialment d'advecció, poden ser comunes en algunes
regions.
A més de les modificacions que resulten de les diferències de temperatura entre una massa d'aire i la
superfície d'a baix, els moviments verticals induït per ciclons i anticiclons o per topografia, també
poden afectar l'estabilitat de la massa d'aire.
Tals modificacions es diuen mecàniques o dinàmiques i generalment són independents dels canvis
produïts per la superfície que refreda o escalfa.
Per exemple, la subsidència associada amb els anticiclons actua estabilitzant la massa d'aire.
O quan una massa d'aire ascendeix sobre terra alta l'estabilitat disminueix o si descendeix per una barrera
muntanyenca l'estabilitat augmenta.
O quan una massa d'aire està dins d'una baixa, la convergència i ascens dominen i la massa d'aire es fa
més inestable.
modificació artificial del clima
Complex de factors climàtics que determinen, una manera relativament permanent, les característiques
generals del clima per una banda de la terra.
Sistema per a modificar o controlar artificialment el clima d'una regió.
Sinònim modificacions del clima.
modificació artificial del temps
L'ésser humà ha intentat modificar intencionalment el temps, tractant d'influir en els processos atmosfèrics
amb diferents finalitats, principalment per reduir el dany que poden produir les condicions meteorològiques
adverses, tals com a sequeres o gelades.
Això no és nou, per exemple, la dansa de la pluja dels indis tenia aquesta fi.
modificació d'un núvol
Modificació, per mitjans artificials, de l'evolució natural d'un núvol, bé sigui per a causar la dissipació del
núvol o per a estimular les precipitacions.
Sinònim modificacions dels núvols.
modificacions indeliberada del clima
Canvi involuntari del clima a conseqüència de les activitats humanes.
Sinònim modificacions indeliberada del temps
Modified
Motos aquàtiques amb amplia preparació de motor.
mòdul d’error
Desviació absoluta (valor pres sense signe) pel que fa al valor veritable.
modulació
Modificació que s’introdueix en una de les característiques d’una ona, anomenada ona portadora, i que és
funció de valors instantanis d’altra ona, anomenada ona de modulació.
En aquest aspecte es distingeixen la modulació en amplitud, la modulació de freqüència i la modulació de
fase, segons la característica modificada.
modulació de banda lateral
Classe particular de modulació d’amplitud, en la qual una de les dues bandes de freqüència sobre ambdós
costats de la portadora (i possiblement ella també) és suprimida, permetent una considerable reducció de
l’ample de banda del senyal.
modulació en amplitud
Procés de canviar l’amplitud de l’ona portadora d’acord a les variacions de l’ona de modulació.
modulació de freqüència

En telecomunicacions, procés per qual una magnitud característica d’una oscil·lació, és obligada a seguir
les variacions d’una senyal.
modulació en freqüència
Angulo de modulació d'una portadora sinusoïdal en la qual el valor de la freqüència. freqüència instantània
de l'ona modulada difereix de la freqüència portadora en una quantitat proporcional al valor instantani de
l'ona modulada.
modulació especial
Procediment que consisteix a combinar senyals en l’espai amb la finalitat d’obtenir un senyal que presenti
característiques determinades.
modulació per impulsos
Tipus particular de modulació que consisteix a transmetre una ona portadora en períodes molt breus,
separats per períodes relativament llargs sense transmissió de portadora.
moio
En terminologia portuguesa = Moio, mesures de capacitat per a àrids usades a Brasil i Portugal:
Moio brasiler, 15 faneques: 2176,2 litres.
Moio portuguès, 60 alqueires: 828 litres en el Consell de Lisboa.
moioxera
Peça de xarxa d’uns 50 metres i 3 d’alçada, molt cega, que es cala prop de terra i serveix per agafar
moixons o cap grossos.
moixama
Tonyina assecada a l’aire (occ., val.).
moixina
Lloc d’aiguamolls (Llucmajor).
moixonada
Pescada grossa de moixó (Mall.).
moixonera
Vegi’s xarxa moixonera.
mojarra
Embarcació que intervé en la pesca de l’almadrava, aquesta embarcació té per missió vigilar els en
contorns i avisar les altres dues, embarcacions, si entra peix perquè facin la llevada.
mol
Abreviatura de Molècula gram.
mola
Corda plegada i cargolada amb voltes circulars superposades formant espiral.
mola de peix
Gran quantitat de peixos de la mateixa espècie, que van plegats.
molada
Mola grossa de peixos o d’altres animals.
molador
Noi, o dona, que fa mola, que va cargolant la corda de l’art tal com va arribant en terra o a bord segons
que sigui l’art de dia o de nit.
molat a la dreta
Amb les duges a la dreta o en el mateix sentit del conxat del cap.

molat amb baga
Si quan molem un cap ja sabem que ha de penjar-se, podem fixar-lo amb una baga.
De bagues per molar n’hi ha moltes, però una de les més pràctiques, perquè amarra bé les voltes i és fàcil
i clara de desfer.
molat amb ballestrinca
Quan el cordam hagi de plegar-ne fora de la maniobra, podem recórrer al molat aferrat amb un pardal o
ballestrinca, ja que quedarà més segur i encara que pugui costar més de desfer.
molat clavat
Quan cal recollir la mola perquè no s’emboliqui, sia perquè és molt llarga, sia perquè al panyol cal desar el
cordam apilat i no volem que es pugui entrecreuar, caldrà fixar per d’alt i per baix les moles amb un molat
clavat que recorda la margarida.
molat d’almirall
Poc pràctic però molt bonic, només servia per molar la maniobra quan es rebia algun comandament en la
marina de guerra i després en la zona de comandament dels grans velers.
Avui, només la veurem als iots que tenen mariners amb paciència.
molat d’almirall
Sistema de molar els caps, donant-los-hi voltes amb espiral i damunt d’un mateix pla, començant pel
centre on s’hi col·loca la punta del cap.
molat d’aparell
Quan calgui deixar plegats caps de maniobra que sapiguem es faran servir aviat (escotes, drisses,
amantines, etc.), es deixaran sobre la manegueta o el claviller.
Han de quedar fixats per ells mateixos i el seu pes, i una baga feta amb l’últim tros de cap ferm, que
retorçarem perquè mossegui les moles i les puguem penjar.
molar els caps
Enrotllar un cap per plegar-lo tot fent duges o moles.
molar els caps
La maniobra que forma l’eixàrcia de treball de bord, fondejos, amarres i caps de remolc inclòs, ha d’estar
sempre clara.
Drisses, escotes i tot tipus de caps, cal sempre tenir-los ben preparats i clars perquè en cas que haguem
d’utilitzar-los estiguin a punt de filar.
Coneixent aquesta necessitat des del començament de la navegació, la gent de mar va tenir cura que el
cordam quedés ben endreçat i net, enginyant-se diferents mètodes per guardar el caps en condicions.
Essencialment, el sistema es basa en recollir el cap (molar o dujar) fent voltes (moles o duges) prou
amples perquè no s’emboliquin però que ocupin el menys espai possible a bord.
Les moles solen fer-se al dret (si segueixen el sentit de la conxa del cordo del cap) o a la contra si van a
l’inrevés, essent aquesta la millor per no agafar contra-torçament.
Per molar bé un cap cal fer les voltes el més igualades possible i després aferrar-les amb una volta
mossegada perquè no es pugui desfer.
Els caps més prims, com pioles i llinyes de pesca, seran més delicats i tindrem cura que no es facin nusos,
però la pròpiament dita eixàrcia de treball, només caldrà tenir-la clara perquè quan calgui pugui realment
treballar i no s’hagi de desembolicar.
molat en contra
Plegat amb les voltes a l’esquerra o en sentit contrari al conxat del cap.
molat per igual
Molat amb les voltes ben ordenades i de la mateixa mida.
molat per punta
Fetes les moles per igual, caldrà mossegar-les amb unes quantes voltes de l’últim tros del cap ferm.
La punta es deixarà tan llarg com calgui, ens servirà per amarrar el cap, ben molat i amb un pardal, a
qualsevol creuera, balcó o passamans.

molar un cap
Cargolar una corda formant mola.
moldre
Passar la sorra d’uns a altres part de la ampolleta o rellotge de sorra.
molècula
La més petita unitat d'un compost que reté les propietats d'aquesta substància.
Una molècula pot consistir en un sol àtom o en dos o més àtoms units entre si.
molècula gram
D'una substància, quantitat de la mateixa la massa de la qual ve expressada en grams per un nombre igual
al pes molecular de la substància en qüestió.
moliceiro portuguès
Embarcació a vela, usada en la ria d'Aveiro en la recol·lecció i transport del "moliço" o alga, molt abundant
allí i que s'utilitza com a fertilitzant.
És caracteritza per tenir una proa molta llençada i cap de mort molt engallat a l'estil de la xàvega.
El timó és corbat i en lloc de canya duu guardins.
molinet
És la màquina de llevar que s'empra cada vegada més per a virar les cadenes de les àncores de lleva i
també per a filar-les; està mogut per una màquina de vapor o motor elèctric i va col·locat a proa sobre el
castell amb el seu eix en la direcció de babord a estribord.
Les corones del barbotins van muntades boges sobre l'eix, però poden ser arrossegades per aquest en la
seva rotació mitjançant un joc d'embragaments.
Tots els molinets duen en els extrems de l'eix muntats uns tambors que s'utilitzen per a virar les estatges i
cables.
molinet de Byram
Anemòmetre para mesurar la velocitat del vent en funció de la velocitat de rotació d'un molinet d'aspes que
gira al voltant d'un eix vertical o horitzontal.
Sinònim anemòmetre de molinet.
molinet de cafè
Expressió usada per a anomenar els winches, o cabrestants, emprats per les escotes deIs iots de regata
de grans dimensions, que tenen un pedestal amb una maneta a cada costat això permet que dos tripulants
hi treballin al mateix temps.
moll
Terme global que abasta totes les estructures d'un port al llarg de les quals poden atracar els bucs.
moll
Una estructura massissa de maçoneria o pedres grans que serveix com a escullera o escullera, o
ambdues.
Unitat de quantitat de matèria en el Sistema Internacional.
moll
Com a verb, deduir del preu, a causa de deficiència o defecte de la qualitat.
moll
Obra civil, generalment amb perfil perpendicular arran de mar, fet de concret o pedres, que serveix per a
l'atracament de vaixells, així com per a l'embarcament o desembarcament de persones o mercaderies.
Els molls solen posseir facilitats tals com servei d'aigua dolça, electricitat, telèfon, així com mitjos
especialitzats per a la càrrega i descàrrega d'embarcacions.
L'especialització dels vaixells de càrrega ha fet que els molls també hagin evolucionat quant als serveis
que presten.
moll

Una lloc en un accés on la mercaderia pot ser carregada i descarregada i altres funcions d'enviament
poden ser realitzades.
moll
Un lloc en un port on una càrrega pot ser embarcada i ser descarregada i altres funcions d'enviament pot
ser realitzades.
moll
Àrea d'un moll artificial per als recipients de càrrega/descàrrega.
El moll està situat paral·lelament permetent la càrrega/descarrega d'un costat el vaixell.
moll
Plataforma de càrrega o descàrrega en un àrea industrial o en una terminal de transport
moll a moll
Sistema en el qual el transportador marítim unifica en recipients la càrrega del embarcador en el moll que
hauria de carregar-se i després la remou dels recipients en el moll de destinació pel seu compte.
moll adossat
Moll condicional a la banda interior del dic o del contradic d’un port.
moll contradic
Moll adossat al cos d’un contradic.
moll convencional
Moll no condicional per rebre carregues especials com ara vehicles, carburants, etc.
moll d’armament
Lloc del port on s’arma o completa l’obra del vaixell, una vegada acabada la construcció del buc.
moll d’atracada
Moll condicional perquè les embarcacions puguin situar-se a tocar del parament.
moll d’atracament
Estructura que serveix de amarrament per a embarcacions.
moll d’espera
Moll condicional perquè les embarcacions hi amarrin de manera provisional, mentre esperen accedir a un
amarrador o a un altre servei del port.
moll d’inflamables
Moll condicional perquè s’hi carreguin i descarreguin productes inflamables.
moll de blocs
Moll de gravetat construït amb blocs prefabricats de formigó, generalment col·locant-los sobre una
plataforma d’escullera.
moll de caixes
Moll de gravetat construït amb caixes flotants de formigó armat, fàcils de moure per la seva flotabilitat, que
s’omplen amb àrids o amb formigó en massa fins a aconseguir les condicions necessàries d’estabilitat.
moll de càrrega
Moll condicional par a la càrrega i descàrrega de mercaderies.
moll de flotació
Moll condicional perquè no hi arribin les fluctuacions de les marees mitjançant la regulació amb rescloses.
moll de gravetat
Moll construït amb materials pesants perquè pugui resistir inamovible la pressió de l’aigua.

moll de palplanxes
Moll formal per recintes de palplanxes que, un cap s’han omplert amb àrids o formigó en massa, es
comporta com un moll de gravetat.
moll de pedra
Mol construït amb pedres i parament de carreus.
moll de pilons
Moll, generalment provisional, construït sobre estaques o pilons, que avança dins del mar.
moll de ribera
Moll construït seguint la ribera de la mar.
moll disponible
Clàusula de noliejament.
Veure Clàusules importants dels contractes de noliejaament.
moll embarcador
Moll construït de manera oberta, que s’estén des de la costa cap a dins de la mar condicional per al
desembarcament, com a instal·lació d’oci, etc.
moll massís
Vegi’s moll de gravetat
moll pesquer
Moll condicional per amarrar-hi les embarcacions de pesca i dotat de les instal·lacions necessàries per a
aquesta activitat.
moll privat
És aquell que es proporciona per a l'ús exclusiu d'un usuari amb el propòsit de facilitar el carregament i
des carregament de vaixells.
moll segur
És un moll al que el vaixell durant el temps de contracte, pot arribar, romandre i sortir, excepte
circumstàncies anormals sense exposar-se a perills que no puguin evitar-ne amb una bona nàutica i
navegabilitat.
moll sobre estaques
Moll que té la plataforma suportada per estaques, amb un talús d’escullera a sota que trenca gairebé
l’onatge que hi incideix i que n’evita força la reflexió.
moll transversal
Moll construït en sentit aproximadament perpendicular al dels molls generals d’un port, i que, en
conseqüència, divideix parcialment el mirall d’aigua d’aquest port.
moll varador
Vegi’s escar.
mollada
Gran quantitat de molls, especialment en el sentit de peixos d’aquest nom (Mall., Men.).
mollatge
Dret que paguen les embarcacions durant el temps que romanen amarrats al moll d'un port.
Tal impost varia en cada port.
mollatge
Les taxes pagades per usar un moll o serveis de moll “Drets de moll”.
mollatge d'amarrament

És la taxa que ha d'abonar un vaixell per amarrar en un moll, atracador de moll, les tarifes varien segons la
grandària del vaixell.
mollera
Costa baixa inundable per les aigües de la mar.
mollera
Vegi’s aiguamoll.
mollisna
Plugina (Moixent).
mollisnet
Plugina (Calasseit).
molló
Vegi’s fita.
mollonar
Vegi’s fitar
molls
Terme global que abasta totes les estructures d’un port al llarg de les quals poden atracar els vaixells.
molls amb què s'agafen les bales calentes emprades per escalfar el quitrà
Molls amb que els calafats manejaven les bales calentes per escalfar el quitrà.
molls d’avituallament
Instal·lacions especials que s'utilitzen per a proveir d'aigua, gel, queviures, etc. a les embarcacions.
molls d'ús públic
Són aquells molls que admeten la descàrrega i avituallament a qualsevol embarcació que no té altra
possibilitat d'efectuar aquestes operacions en altre moll d'ús exclusiu per a alguna activitat o per raons de
propietat d'alguna planta industrial.
molls de combustible
Són instal·lacions especialitzades que s'utilitzen per a abastir de combustible i lubrificants a les
embarcacions; en terra conta amb: bombes, mesuradors, tancs d'emmagatzematge, etc.
molls de descàrrega
Són els utilitzats per a la descàrrega del producte pesquer i eventualment usats per l’avituallament.
Es localitzen immediats als centres de recepció o a les plantes de tractament.
molls de estadia inactiva
Són els utilitzats per a atracar embarcacions inactives o ocioses, es localitzen en àrees de menor tràfic on
no interfereixin amb la resta de la flota.
molls de reparació i manteniment a flotació
Són els trams d'atracament on s'efectuen reparacions de màquines, equip electrònic i de pesca de les
embarcacions que no requereixen l'ús d’avaradors.
molls flotants
Estan conformats per una plataforma de concret en terra unida a una passarel·la metàl·lica i està a un
mòdul flotant metàl·lic per a les activitats d'embarcament i desembarcament.
molls marginals
Es construeixen sobre la riba dels rius o sobre la línia litoral com estructures de concret, metàl·liques o de
fusta, donades suport sobre pilots de concret, metàl·lics o de fusta i alguns amb escales laterals o frontals
per a les activitats d'embarcament i desembarcament.

molt poca avant
La velocitat més baixa avant que es pot ordenar des del pont a la sala de màquines indicant-la per mitja
d’una de les posicions del telègraf de màquines
molt poca endarrere
La velocitat més baixa endarrere que es pot ordenar des del pont a la sala de màquines indicant-la per
mitja d’una de les posicions del telègraf de màquines.
moment
Tendència o grau de tendència a produir un desplaçament al voltant d’un eix.
Numèricament, quantitat obtinguda de la multiplicació de la força, la velocitat o la massa per la distància
del punt d’aplicació o centre de gravetat a l’eix.
moment
Element del Valor Duaner.
Data en què els drets de Duana són exigibles, entenent-se per tal el moment de l'acceptació a tràmit per
part del Servei de Duanes de la respectiva Declaració.
moment angular
És el moment d'un cos rotant en un plànol al voltant d'un punt.
Formalment és el producte de la massa del cos, el ràdio de l'òrbita i el quadrat de la velocitat angular.
Com a conseqüència de la rotació sobre el seu eix, la Terra té moment angular rotacional, i en virtut del
seu moviment anual al voltant del Sol, posseeix també moment angular de translació.
moment d’estabilitat
Moment del parell d’estabilitat d’un cos i especialment d’una nau que sura.
moment d’inèrcia
En la rotació d’un cos entorn d’un eix determinat, resistència del cos a modificar la seva velocitat de
rotació.
moment d'inèrcia
Suma dels productes de cada element de la massa d'un cos pel quadrat de la distància d'aquest element a
un eix fix.
monument de límit
Objecte material situat sobre o prop d'una línia de frontera per preservar i identificar la situació en terra
d'aquesta línia de frontera.
On és impossible establir un monument sobre o molt prop d'una línia de frontera, la posició d'aquesta línia
de frontera en terra és preservada per mitjà de marques de referència.
El terme monument és de vegades usat indistintament per a la marca de referència i la marca de la
frontera.
moment magnètic
Quantitat obtinguda del producte entre la distància entre dos pols magnètics i el terme mitjà de la força
magnètica dels mateixos.
moment magnètic d’un imant
Producte de la distància dels seus pols per la massa magnètica del seu pol nord.
momme
Unitat de pes utilitzada en el comerç de les perles conreades i equivalents a 3,75 gs. 1 Kan: 1000 momme.
moms
IVA a Dinamarca.
MON
Distintiu de nacionalitat deIs iots de les classes internacionals de la I. Y. R. U. pertanyents a Mònaco.
mona

Nansa. petita feta de xarxa.
moneda
Objecto de valor convingut, generalment, en un disc metàl·lic encunyat per l'Autoritat, que serveix de
mesura comuna per determinar el preu de les mercaderies i que s'empra en les transaccions comercials.
moneda d'intercanvi
Aquella en què es cursen els Informes d'importació i d'exportació i que regeix per al intercanvi comercial.
En cas d'escassetat de la divisa amb que ha d'efectuar-se el pagament de la mercaderia, els Bancs
Comercials poden cobrir i remesar en una altra divisa acceptada de comú acord entre les parts.
moneda de compte
El contrari de moneda de pagament.
Divisa en la qual aquesta estipulat un contracte.
Exemple: una transacció pot ser tancada en $ USA monedes de compte, però pagadora en francs al tipus
de canvi en vigor en el moment del pagament.
moneda convertible
És aquella moneda que pot usar-ne en qualsevol tipus de transacció a nivell internacional.
moneda dura
Moneda de poder adquisitiu estable, d'irrestricta liquiditat o convertibilitat a qualsevol plaça del món.
moneda feble
Són aquelles divises de reduïda acceptació, amb neta tendència menyspreadora i subjecta a contínues i
significatives variant del seu valor, i que, en conseqüència, les seves forquilles tracten de desprendre's
d'elles.
moneda flotant
Una moneda que sura, és una moneda la paritat exterior de la qual està sotmesa a la llei de l'oferta i la
demanda.
moneda metàl·lica
Es refereix a les monedes que es validen internacionalment i són lliurement canviades.
moneda nacional
A diversos països de l'Amèrica del Sud significa = Moneda del país considerat.
Nota: El símbol del dòlar nord-americà és una S creuada per dues barres verticals, mentre que el símbol
de les altres divises del continent americà és una S creuada per una sola barra.
moneda sobrevalorada
És aquella moneda a la qual s'atribueix un valor massa elevat en relació amb l'or o amb la moneda guia
internacional.
moneda subvalorada
Moneda el valor de la qual o poder adquisitiu és massa baix en relació a l'or o a la moneda guia
internacional.
monetary policy
En terminologia anglesa = Política Monetària.
Accions governamentals tendents a controlar l'economia domèstica d'un país, mitjançant l'ajust de l'oferta
dels diners.
money order
En terminologia anglesa américana = Lliurança, ordre de gir postal.
monitor
Vaixell fortament cuirassat, de tonatge mitjà i de poc calat, es començà l’any 1862 i progressivament,
formà part de les flotes de guerra fins 1900.

Un monitor era un tipus de vaixell de guerra blindat caracteritzat per tenir una petita plataforma rotatòria
que contenia, com menys, una peça d'artilleria.
Aquesta embarcació era molt útil per realitzar operacions militars fluvials i/o costaneres, atès que la relació
entre la seva principal peça d'artilleria i el seu calat és molt major que en la resta dels vaixells.
Això permet apropar a la costa, o introduir en cursos d'aigua dolça un poder de foc major que l'ample (o
màniga), eslora o calat que els altres tipus de vaixells fan possible.
Al segle XX, el monitor va adoptar, segons el mitjà aquàtic en què s'exercia, diferents grandàries per tenir
un ús òptim, fins que va ser reemplaçat per l'avió, que era més efectiu en la defensa de la costa.
monitor
Bateria flotant utilitzada durant la guerra de Secessió als Estats Units d’Amèrica del Nord.
monitoratge
Procés de control que serveix per a verificar o seguir el compliment d'un reglament o norma.
monitorisme del clima
Observacions a llarg termini de les variables de les magnituds (per exemple, temperatura, concentració de
CO 2 , precipitació) que descriuen l'estat de l'atmosfera i la superfície terrestre.
Sinònim vigilància del clima.
monjoia
Tota construcció o objecte destinat a assenyalar un límit sobre el terreny.
Qualsevol objecte prominent sobre la terra que pot utilitzar-ne per determinar una posició o una direcció n.
monoaleta
Aleta en la qual el nedador posa tots dos peus.
monoboia C.A.L.M.
Aquesta instal·lació consta d'una boia d'amarrament cap a la que el vaixell tanc es connecta mitjançant la
línia d'amarrament.
La transferència de càrrega es realitza des de la boia cap al V/T a través d'una mànega flotant que es
connecta al manifold del vaixell i a una taula giratòria en la boia.
La connexió cap al PLEM es realitza mitjançant una mànega connectada sota la boia.
La boia es manté ferma, però amb la capacitat de girar en la seva part superior, cap a la quin la línia
d'amarrament és connectada per a permetre al V/T resistir a les pertorbacions de la intempèrie amb ajuda
de la boia, en resposta als canvis en ones, corrents i vents.
Altres característiques del sistema CALM són: Usa de 4 a 8 cames de cadena de catenària ancorada.
La boia es manté sempre sobre la superfície de l'aigua.
La boia roman fixa durant les operacions; solament la plataforma giratòria muntada sobre la boia gira.
monobotella
Bloc format per una sola botella d’aire comprimit, que l’escafandrista es col·loca a l’esquena amb l’ajuda
dels guarniments.
monobuc
En la navegació d’esbarjo es diuen mono bucs a les embarcacions d’un sol buc i una sola quilla, a
diferència dels multibuc, com catamarans i trimarans.
monobuc
Es denominen monobuc els vaixells que no posseeixen una doble barrera de separació al llarg de tota
l’eslora de càrrega entre els tancs de càrrega i el mar, a diferència dels més moderns dissenys de doble
buc.
monocasc
Vaixell d’un sol buc, per distingir-lo dels catamarans i els trimarans.
Monoceros
Monoceros (en grec unicorn) és una constel·lació en el cel nocturn hivernal de l'hemisferi nord, envoltada
per Orió a l'est, Bessons al nord, Canis Maior al sud i la constel·lació Hydra cap a l'oest.
Altres constel·lacions limítrofes són Canis Minor, Lepus i Puppis.

Els estels principals son:
• α Monocerotis, de magnitud visual 3,93, un estel gegant groc-taronja a 144 anys llum.
• β Monocerotis, impressionant sistema estel·lar triple format per tres estels blanca-blavosa de magnituds
4,7, 5,2 i 6,1, visibles amb l'ajuda d'una petit telescopi.
• γ Monocerotis, de magnitud 3,98, també geganta taronja, però molt més allunyada que α Monocerotis.
• δ Monocerotis, estel blanc de la seqüència principal de magnitud 4,15.
• ε Monocerotis, estel doble les components del qual, de magnitud 4,41 i 6,60, estan separades 12,1
segons d'arc.
• ζ Monocerotis, supergigante groga de magnitud 4,37.
monoclinal
Doblegament o flexió dels estrats al llarg d'una línia a causa d'una tensió de l'escorça.
Els estrats apareixen horitzontals o sub horitzontals encara que a diferents nivells llevat de la línia de
flexió.
monocromàtic
D'o que té un sol color.
monocromàtic
D'o que produeix llum d'una longitud d'ona.
monoesquí
Esquí damunt el qual es posen els dos peus per practicar l’esquí aquàtic.
monoplaça
Embarcació de competició d’una sola plaça.
monopoli
Es diu que es produeix una situació de monopoli quan un grup d’empreses té el control total de la
producció o de la venda d’un bé o d’un servei, pel que fixa els preus sense competència.
monopoli
Concentració de l'oferta en una sola mà.
monopoli bilateral
Activitat mercantil en la qual, tant els compradors com els venedors, són monopólics.
monopoli financer piramidal
Forma de Societats Anònimes mitjançant la possessió, en companyia holding, de la majoria de les seves
accions.
monopoli fiscal
Mètode d'exacció d'impostos sobre la despesa o el consum, segons el qual l'Estat es reserva el dret de
produir, distribuir, importar o vendre determinades mercaderies, incloent l'impost en el preu de venda.
monopoli unilateral
Aquell format per un monopoli d'oferta i una demanda concurrencial.
monopsoni
Existeix quan, en un mercat, gran nombre de venedors s'enfronta a un sol comprador.
monot
Mena de nansa o bertrol usat per a pescar en l’Albufera de València.
monotip
Embarcació pertanyent a una sèrie d’embarcacions construïdes d’acord amb un mateix disseny.
monòxid i diòxid de carboni
Són productes de la combustió en presència d'oxigen; si la concentració d’oxigen és baixa es forma CO i
CO2, i si és alta solament CO2, tots dos gasos són incolor inodor.

Les fonts són estufes a gas, llenya, calefactores, fum de tabac.
El CO2 no és un gas tòxic, però té efecte asfixiant, la seva concentració en llocs tancats pot ser tan alta
com 2000 ppm, quan en l'exterior és només de 3 ppm, i en les persones exposades a aquesta
contaminació produeix fatiga i dificultat per concentrar-ne.
El CO en canvi és un gas molt verinós, ja que s'uneix a l'hemoglobina, que és el transportador d’oxigen en
la sang.
Les molècules d'hemoglobina que s'uneixen al CO no poden transportar l'oxigen necessari per als
processos metabòlics, produint-se el dany.
Cada ser vivent necessita oxigen per viure, per mitjà de la respiració l'oxigen arriba als pulmons.
Dins dels pulmons, l'oxigen viatja de l'aire a la sang.
Una vegada que l'oxigen es troba en el cos, requereix ajuda per arribar on necessita anar, ajuda que la hi
proporciona una molècula anomenada hemoglobina, que pren l'oxigen i ho porta als llocs del cos que ho
necessiten.
Però l'hemoglobina pot transportar tant l'oxigen com el CO.
Quan una persona respira aire que conté CO, l'hemoglobina desplaça a l'oxigen i transporta al CO en
el seu lloc, per la qual cosa es lliura menys oxigen al cos.
El cervell i el cor necessiten molt oxigen i no funcionen normalment quan una persona respira CO.
Si algú s'exposa a alts nivells de CO, pot experimentar dificultats en respirar o lleugers maldecaps.
Amb una petita quantitat de CO que s'inhali, es produeix mal de cap i fatiga, i quan la meitat de les
molècules d'hemoglobina formen un complex amb CO, pot ocórrer la mort.
En atenció de primers auxilis s'ha de traslladar l'afectat a zones amb abundant oxigen o proporcionar-li
oxigen amb respiració boca a boca, tret que es tingui a mà una pilota d'oxigen.
Altes concentracions de CO es troben en ciutats amb molt tràfic.
Les persones que passen molt temps als carrers, conductors de busos i taxis, inspectors de vehicles,
encarregats d'estacionaments, treballadors que reparen carrers, venedors ambulants, passatgers,
vianants, etc. s'exposen a respirar mes CO.
Individus amb malalties cardiovasculars o respiratòries, anèmia o hemoglobina irregular, poden
experimentar efectes mes severs en la seva salut.
Els nens poden ser mes vulnerables a causa que els seus pulmons no estan desenvolupats completament,
respiren mes ràpid i passen molt temps a l'aire lliure.
En persones sanes, l'exposició al CO pot afectar la visió i l'agudesa mental.
Els símptomes s'intensificaran si la persona està fent exercici o si té el cor i els pulmons febles.
monòxil
Dit d’un tipus de piragua o canoa primitiva construïda a partir d’un únic tronc de fusta.
monsó
Sistema de vents que comporta la inversió estacional de llur direcció dominant.
monsó
Vent, dependent dels fenòmens de la circulació general de l'atmosfera, caracteritzat per la persistència
estacionària de la seva adreça i per un canvi molt marcat d'aquesta direcció d'una estació a una altra.
L'ús d'aquest terme es limita, en general, al cas en el qual la causa primordial del vent resideix en la
diferència d'escalfament que existeix entre un continent i l’oceà veí i que s'inverteix d'estiu a hivern.
monsó
El monsó és un tipus de vent tropical que bufa amb gran intensitat en l’Índia i el Sud-est Asiàtic.
Durant el hivern, un vent fred i sec bufa des de terra ferma en direcció al mar.
En l’estiu, la direcció del vent s’inverteix i bufa des del mar cap al continent carregat d’humitat per a
posteriorment descarregar en forma de pluges torrencials que posen fi a la sequera.
Aquesta inversió del vent és el resultat de la influència de les seques masses d’aire continentals que
dominen exclusivament a al hivern i les humides masses d’aire marítimes a l’estiu.
El monsó pot ser tan benèfic com devastador.
Després d’una sequera de sis mesos, les pluges són benvingudes.
No obstant això, després de diversos mesos de monsó, poden produir-se greus inundacions.
monsó d’estiu
Monsó que bufa durant l’estiu des del mar cap a la terra.
monsó d’hivern

Monsó que bufa durant el hivern des de la terra cap al mar.
monsó de sud-oest
Vents estacionals del sud-oest que bufen en l’Índia, l’oceà Indico, els golfs Aràbic i de Bengala, el mar de
Xina i la regió occidental del Pacífic nord, durant l’estiu, i més concretament de maig a setembre.
monsó del nord-est
El monsó del nord-est bufa en l’Índia quan l’aire fred i sec de el hivern arriba des de l’interior d’Àsia, al
nord-est, portant amb si la seca i freda estació hivernal.
A al hivern, Àsia està dominada per un fort centre d’altes pressions, del com parteix un flux d’aire en
direcció inversa al del monsó d’estiu.
monsó del sud-oest
El monsó del sud-oest bufa en l’Índia quan l’aire càlid i humit procedent de l’Oceà Índic arriba a terra ferma
des del sud-oest, duent amb si la plujosa estació estiuenca.
A al estiu, en el sud d’Àsia es forma un centre de baixes pressions, cap al qual es produeix un flux
considerable d’aire.
L’aire càlid i humit procedent de l’oceà Índic i del sud-oest del Pacífic bufa cap al nord i el nord-oest
internant-se a Àsia.
monsònic
Relatiu o pertanyent al monsó.
monsònic
Tipus de clima en el qual el temps de pluges és a l'estiu.
monsons
En Meteorologia hem de distingir entre els conceptes de flux monsònic i monsó continental.
El primer té lloc només a latituds intertropicals i es defineix com un corrent d'alisis que han creuat l'equador
i, per acció de l'acceleració de Coriolis, inverteixen el seu sentit de circulació que passa a tenir component
W.
El monsó continental es defineix com un corrent a gran escala que canvia periòdicament de sentit i és
causada pel contrast tèrmic entre una massa continental i un oceà (per un mecanisme similar al de les
brises encara que de molta major escala).
El monsó continental bufa de la terra al mar al hivern i de la mar a terra a l'estiu.
El monsó per antonomàsia és el de l'Índic, que trenca la continuïtat del cinturó dels alisis en aquesta zona
del globus durant l'estiu.
el monsó de l'estiu boreal de l'índic:
Sobre el continent euroasiàtic s'estableix una important borrasca tèrmica, i el ZCIT està dins de el HN
(estiu).
El ZCIT pot trobar-se fins i tot al N de les penínsules Indostànica i la Indoxina.
En creuar l'Equador, els alisis del SE s'inverteixen, donant lloc a un important flux monsònic constituït per
aire càlid i humit del SW.
Aquest flux monsònic dóna lloc a importants precipitacions sobre la zona.
La depressió tèrmica asiàtica actua al seu torn d'embornal d'aquest corrent del SW, produint l’anomena’t
monsó continental que reforça els efectes del flux monsònic
montant
En terminologia francesa = Quantitat, import.
montant principal
En terminologia francesa = Principal.
montanunion
En terminologia alemanya = Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (C.I.C.A.)
monticle
Lloma petita de gel trencat que ha estat forçat cap amunt per efecte de la pressió.
Pot ser nou o erosionat.
El volum submergit de gel trencat sota monticle per efecte de pressió es denomina bummock.

monticle encallat
Formació de gel encallat i amuntonat.
Hi ha monticles encallats aïllats i fileres (o cadenes) de monticles encallats.
monument límit
Objecte material situat sobre o prop d’una línia de frontera per a preservar i identificar la situació en terra
d’aquesta línia de frontera.
monyo de popa
Part de la popa que sobresurt de l’orla
morbiditat
Capacitat de contreure una malaltia o de caure malalta una persona.
mordassa
Peça que serveix per a tenallar.
Consta de dues peces estriades.
mordassa
Mecanisme instal·lat en el castell, fix a la coberta,que serveixen per a fer ferma la cadena de l'àncora
impedint que s'escapi quan fa grans esforços i que aquests esforços no afectin al cabestrant o molinet.
És un mecanisme fix a la coberta, a un pal o a altre lloc del vaixell, que serveix per a aguantar o retenir
cadenes o caps.
mordassa
Cadascuna de les dues peces que formen els costats de la mitja lluna d’una boca de cranc.
mordassa
Cap de poc gruix amb que se subjecta a algun punt o objecte fix un cable, calabrot o altre qualsevol cap
que està treballant o fent força.
mordassa Bullivan
Està constituïda per un marc d’acer fix a la coberta amb perns. La cadena o cable passa entre dos blocs
estriats que fan de falca per subjectar-la.
mordassa Carpenter
Aquesta mordassa consta de dues orelletes d’ acer dividides cadascuna amb dues parts rebatibles que
s’afermen mitjançant cadena i orelleta a la coberta.
Cada orelleta subjecta al seu centre la cadena o cable per mitjà d’una falca estriada, de tal forma que quan
té lloc la tracció la cadena és arrossegada, comprimint-la sense poder esmunyir-se.
mordassa d’atracar
Instrument amb que es manté assentades les taules a les quadernes fins el moment en que son
empernades.
mordassa d’escota
Aquesta mordassa té dues orelletes estriades amb molles interiors que s’obren o tanquen al caçar o
amollar l’escota, mantenint-la aleshores ferma.
La utilitzen molts iots.
mordassa de l’ancora
Es diu mordassa a un element que serveix per a escanyar la cadena entre ella i la vora de proa de la
botzina, impedint-li que surti.
Les mordasses es troben situades sota la coberta superior, i consisteix amb una planxa de ferro, que té
practicat un orifici de la mateixa secció que la botzina, l'extremitat de proa es manté adossada a la coberta
per les guies, i la de popa, la mordassa es mou per mitjà de una palanca, que és accionada al seu torn per
l'aparell.
A l'exercir pressió amb la mordassa sobre la cadena es pot graduar aquella per a regular la sortida
d'aquesta última, sense detenir-la de sobte, quedant únicament detinguda la cadena en la seva sortida de

manera absoluta quan un dels baules queda agafat de ple entre la vora inferior de proa de la botzina i el de
popa de l'orifici, en el moment en que s'introdueix la peça, anomenada clau, que impedeix que la mordassa
pugui obrir-se.
mordassa de veler
Tauleta o pal estellat per un extrem amb el qual els velers emmotllen els doblecs de la lona, entrant
aquesta comprimida dins l’escletxa i d’aquesta forma es fa córrer o passar per tot el llarg de la tela.
mordassa del bossell
Peça que forma cadascun dels dos laterals de la caixa de tot bossell o quadernal.
mordassa Moissenet fixa
La mordassa fixa és igual a la mòbil, amb el fet diferenciat que la premsada de la falca es realitza per mitjà
d’un volant.
mordassa Moissenet mòbil
El tipus de mordassa mòbil és una peça buida molt resistent de secció interior quadrada, amb dues cares
paral·leles i altres dos convergents per on hi rellisquen les falques.
mordassa per a cables
Es compon d'una caixa formada per un bloc d'acer amb dues parts rebatibles a frontissa, fent d'eix de gir
de la mateixa el pern, disposició que té per objecte facilitar la introducció del filferro.
Va practicat en la caixa un rebaix longitudinal per a allotjament del filferro, sent les parets interiors del
mateix una paral·lela i altra inclinada respecte al rebaix; sobre la paret inclinada juga el tascó, que
comprimeix al cable contra les parets de l'allotjament, impedint-li córrer; per a augmentar aquesta
resistència al trasllat, la superfície del tascó va estriada, adaptant-se les estries al cobertor del cable; dos
cargols que corren per una ranura en forma d'ona d'ànec, asseguren el tascó, impedint que es desprengui.
Les dues parts que està formada la mordassa es troben unides a dues brides de cadena, que s'afirmen a
una armella.
Una vegada emmordassat el calabrot, es tanca el bloc per mitjà de la tapa, que lliga tot el conjunt.
Per a usar l'aparell s'obren la tapa i la mordassa; després es col·loca aquesta última sota i al voltant del
filferro per a emmordassar al calabrot, i de seguida es tanca, es esgrilla-te’n les brides a l'armella de
coberta i s'introdueix el tascó.
Al fer el filferro per la mordassa tendeix a arrossegar el tascó, i donada la seva forma i disposició, el seu
efecte t’estrenyi serà tant major com més elevada sigui la càrrega que es trobi sotmès el filferro.
Canviant el tascó, la mordassa pot ser utilitzada per a altres filferros de menes diferents; per exemple, una
mordassa de 50 mil·límetres pot emprar-ne també per a un cable de 60 a 65 mil·límetres; una de 75 per a
un altre de 85 o 90, i en general per a tot calabrot.
Aquest tipus de mordassa s'empra molt per a filferros de remolc.
mordassa per cadenes
Les mordasses és componen d'una caixa formada per un bloc d'acer amb dues parts rebatibles a frontissa,
fent d'eix de gir de la mateixa el pern, disposició que té per objecte facilitar la introducció del filferro.
Va practicat en la caixa un rebaix longitudinal per a allotjament del filferro, sent les parets interiors del
mateix una paral·lela i altra inclinada respecte al rebaix; sobre la paret inclinada juga el tascó, que
comprimeix al cable contra les parets de l'allotjament, impedint-li córrer; per a augmentar aquesta
resistència al trasllat, la superfície del tascó va estriada, adaptant-se les estries al cobertor del cable; dos
cargols que corren per una ranura en forma d’ona d'ànec, asseguren el tascó, impedint que es desprengui.
Les dues parts que està formada la mordassa es troben unides a dues brides de cadena, que s'afirmen a
una armella.
Una vegada emmordassat el calabrot, es tanca el bloc per mitjà de la tapa, que lliga tot el conjunt.
Per a usar l'aparell s'obren la tapa i la mordassa; després es col·loca aquesta última sota i al voltant del
filferro per a emmordassar al calabrot, i de seguida es tanca, es esgrilla-te’n les brides a l'armella de
coberta i s'introdueix el tascó.
Al fer el filferro per la mordassa tendeix a arrossegar el tascó, i donada la seva forma i disposició, el seu
efecte d’estrenyiment serà tant major com més elevada sigui la càrrega que es trobi sotmès el filferro.
Aquest tipus de mordassa s'empra molt per a filferros de remolc.
morgar
Escopir la mar a la platja residus i substàncies marines de difícil qualificació.

moridor
La part de la xarxa de llum on fan replegar tot el peix agafat, i on aquest es mor perquè el tanquen dedins i
així el treuen fora (Manacor).
morir el peix pel seu punt
Morir de forma natural sense violència.
morir-se el vent
Cessar de deixar-se sentir.
morisc
Vent del sud-oest.
moriscada
Ventada forta de morisc (Castalla).
mornell
Vegi’s morenell.
morralla
Nom que rebia el fet de repartir-se els tripulants d'un quillat un cove de peix, per a la menja familiar.
morralles d’un fanal
Xarxa de coure o de ferro que protegeix el vidre i l’uneix amb la pantalla, serveix per a subjectar-lo.
morrena
Una morrena és una massa desordenada de material rocós erosionat, implicat i dipositat per una glacera.
Una morrena lateral és la línia d’esllavissament arrossegats al llarg de les vores de la glacera.
Una morrena mitja o central corre pel centre d’una glacera i és el resultat de la unió de dues morrenes
laterals com a conseqüència de la confluència de dues glaceres.
Una morrena residual és la massa d’esllavissades que queda acumulada al final de la glacera al fondre’s i
retirar-se.
morro
Extrem d’un espigó o d’un pantalà.
morro
Rocam que entra al mar o que en sobresurt.
morro
Part anterior o davantera del buc d'una embarcació.
morro
Elevació natural de la superfície de la terra semblant a un pujol encara que més petita i més baixa.
morro
Acumulació de gels que es forma sota l'efecte de fenòmens de compressió.
Un monticle de gel pot ser de formació recent o haver sofert l'acció d'agents atmosfèrics.
morrot
Vegi’s morro.
morse
Codi internacional de senyals creat per Samuel Finley B. Morse, en el qual s'identifica cada lletra de
l'alfabet amb emissions curtes i llargues, que representen a punts i ratlles.
S'usa extensivament en telegrafia, a pesar dels actuals mitjans electrònics de comunicacions.
També s'usa en senyals visuals per mitjà de senyals lluminosos o infraroges.
mort

Nom que reben els grans blocs de ciment, concret o pedra, emprades per a subjectar al fons del mar
qualsevol cos flotant, en particular boies, ja siguin aquestes de senyals o d'amarrament.
mort
Àncora de gran pes o bloc de material pesat, fondejat amb una cadena i/o cap per a construir l'amarra.
mort
Estaques gruixudes que es claven en terra per entaular sobre elles o fer-hi alguna obra.
mort
Sobre el terreny de la graderia i en la direcció de la seva longitud o sigui de popa a proa, atenent a la
posició que ocuparà el vaixell, es col·loquen uns gruixos taulons, anomenats morts; i sobre aquests i en
direcció de babord a estribord es col·loquen altres anomenats picadors.
L'altura d'aquest engraellat format pels morts i picadors, disminueix progressivament per a obtenir el
pendent necessari i que corri el vaixell sense cap entrebanc al fer l’avarada.
mort de les agulles
Boia fondejada en lloc adequat d’una badia o port, a la qual amarren els bucs per a compensar les agulles,
sol trobar-se envoltada d’altres boies menors fondejades per a facilitar, mitjançant amarres, la immobilitat
del vaixell als rumbs necessaris.
mort sobtada
Per mort sobtada (MS) s'entén aquella que apareix de forma inesperada, per causa natural, no traumàtica
ni violenta, i en un breu període de temps.
Pot produir-se sense que apareguin símptomes premonitoris.
Es considera relacionada amb l'esport (MSD) quan apareix durant o en l'hora següent a la pràctica
esportiva.
Gairebé un 90% dels casos de MS es deu a causes cardíaques, en els menors de 35 anys habitualment
per malalties congènites (miocardiopaties, malaltia del múscul, o malformació de les artèries coronàries) i
en els majors de 35 anys per patologies coronàries adquirides.
Altres causes menys freqüents són trastorns elèctrics del cor (conducció, arítmies), malaltia valvular,
estenosis aòrtica i els trencaments de aneurismes.
morta
Pal enterrat, a la part alta de la platja, del qual sortia una cadena fins a flor de terra, on era enganxada la
pasteca, que guiava la corda que anava fins a la popa de les barques per a treure-les.
caixa del compàs
Part del compàs sobre el qual es munta la rosa.
El morter gira amb el vaixell mentre que la rosa roman orientada en direcció nord-sud.
morter del compàs
El morter, és una caixa metàl·lica circular (recipient de bronze) amb una tapa de cristall que tanca
hermèticament la seva part superior i inferior.
En el morter s'instal·la adequadament l'agulla magnètica que tendeixi a assenyalar al nord magnètic i
mantenir-lo permanentment.
L’agulla magnètica esta constituïda per una sèrie d'imants col·locats en la part inferior d'un flotador que
sosté una rosa dels vents on van gravat els 360º de l'horitzó (rosa dels vents), en el flotador es troba el
capitell que és una esquerda en forma cònica en el centre del flotador en la qual s'allotja una pedra dura
(àgata, robí o safir), l'objecte del qual és evitar el fregament i el desgast amb l'estil o pivot on es dóna
suport el conjunt de la rosa flotant.
El morter descansa sobre un sistema Cardan o balancí ,sistema que permet que l'agulla romangui
horitzontal en balanços o cabotades i aquest sistema, de vegades, va subjecte a la bitàcola mitjançant
molls o amortidors per a evitar les trepidacions del vaixell produïda per motors o per onatge.
morter naval
El morter naval és experimentat per primera vegada l'any 1464 per la flota aragonesa.
Igual que el morter terrestre, la trajectòria del projectil no és bàsicament rectilínia, com els canons, sinó
que aquell descriu una paràbola que permetia batre objectius protegits després de muralles, parapets o
brodes.

El morter naval va ser el primer a emprar els projectils explosius.
Aquests consistien en unes boles esfèriques emplenades de pólvora a les quals s'afegia una metxa que
s'encenia immediatament abans de ser disparat contra l'objectiu.
Òbviament la seva efectivitat no era molt gran i, la majoria de les vegades, era major el soroll ocasionat
que els danys produïts.
morulla
Morralla, peixets molt petits (Tarr., Tortosa, Vinaròs).
moruna
Tipus d’embarcació petita que s’emprava per la pesca de l’almadrava.
MOS
Acrònim de Model Output Statistics o regressió/interpretació estadística.
Tècniques d'interpretació estadística de la sortida dels models numèrics.
mosaic
En fotogrametria, conjunt de fotografies aèries que es juxtaposen després d'haver estat tallats les vores i
haver-los proper convenientment de manera d'assegurar el màxim possible el seu entroncament i obtenir
una imatge contínua d'una part de la superfície de la terra.
mosaic controlat
Mosaic orientat i ajustat en escala a la xarxa de control geodèsic horitzontal; per obtenir aquest mosaic
s'utilitzen generalment fotografies rectificades.
mosaic d'índex
Mosaic obtingut com a resultat d'assemblar fotografies originals, amb les seves designacions
corresponents, en les seves posicions relatives adequades i produint una còpia fotogràfica a escala
reduïda.
mosaic de sonar d'escombratge lateral
Conjunt d'imatges del sonar d'escombratge lateral les vores del qual han estat perfilats i solapades per
formar una imatge contínua de sonar d'escombratge lateral.
mosaic sense punts de control
Mosaic compost per còpies fotogràfiques no corregides els detalls de les quals han estat fixats sobre cada
còpia fotogràfica amb respecte a les altres independentment de la xarxa de control geodèsica o una altra
orientació n.
Mosca
Constel·lació austral situada entre el Camaleó i la Creu, que inclou una mica menys de 80 estrelles.
mosca artificial
Nom de reclam emprat en la pesca amb mosca.
mosquet
Cadascun dels pals que anaven assentats damunt la fusta de crugia i dels macarrons sobre la borda,
damunt els qual s'hi estenien les xarxes de combat.
mosquetó
Utensili en forma d'anella, d'acer o aliatges d'alumini, que té un passador que s'obre i es tanca mitjançant
un moll.
mosquetó
Farratge similar a un garrutxo que serveix per a fer ferm el floc a l’estai de proa.
mosquetó
Peça de metall o plàstic proveïda d’una molla que, fixada a la ralinga, serveix per a envergar una vela a
l’estai i facilitar-ne el desplaçament.

mosquetó amb segur
Mosquetó amb un dispositiu, per evitar la seva obertura accidental.
mosquetó automàtic
Anella que es tanca automàticament mitjançant una molla i que serveix per a passar una corda o fixar els
guarniments.
mossa
Utensili usat en les mestrances i que es redueix a un tros de tronc d'arbre amb una escotadura al mig.
Serveix per a sostenir i subjectar al mateix temps peces de fusta que s'han de treballar amb l'aixa i la
destral.
mossa
Petit tronc d’alzina amb encast al centre, usat per a aguantar les peces petites de fusta, en la construcció
d’embarcacions, a fi que no rellisquin.
mossa d'entrada
Senyal de radar caracteritzada per una esquerda en el patró de refractivitat sobre la cara de flux d'entrada
de la tempesta.
Aquesta esquerda sovint té forma de V, però aquest terme no hauria de ser confós amb tall en V.
Les tempestes supercelulars sovint mostren osques d'entrada, generalment en el quadrant dret d'una
supercella clàssica, però de vegades en la part a l'I d'una tempesta AP o en la part del darrere d'una
tempesta (osca d'entrada del darrere).
Sinònim zona posterior de feble refractivitat,
mossa d’escota
Osca que es feia a la roda de popa per on es passava el cap d’escota perquè aquesta no rellisques.
mossa en V
Senyal de refractivitat de radar vista com una osca en forma de V en la part de vent descendent d'un eco
d'una tempesta.
L'osca en forma de V sovint es veu en sobrecelles, i es pensa que és un signe de flux divergent al voltant
del corrent ascendent principal de la tempesta (i per tant un corrent ascendent molt poderosa).
Aquest terme no hauria de ser confós amb osca d'entrada o amb V realçada, encara que aquest exemple
es creu que es forma per un procés similar.
mossegada
Lesió que produeix un animal subaquàtic en agafar i prémer amb les dents.
mossegador
Farratge que permet fer ferma un cap permetent filar-lo amb gran rapidesa.
mossegar
En el cas d'un cap, quedar estret entre dos objectes.
mossegar
Aguantar un cap, atapeït, per a subjectar-lo amb tota seguretat.
mossegar caps
Ficar un qualsevol d’ells que tiba o fa força, entre dos objectes que ho estrenyin , fins al punt de subjectarlo
amb tota seguretat.
mossegar l’àncora
Es diu de l’àncora quan es clava en el fons.
mossegar-se
Sofrir una corda alguna pressió entre dos objectes o coses, que impedeixen el seu lliure curs.
mossegat
És diu d'un cable o cap que està estret per un altre o per si mateix fins a un punt tal que no es pot moure.

mossa dels mascles del timó
Mossa practicada dessota d'un mascle, per facilitar la seva introducció dins la femella o gòndol
corresponent.
mosses dels mascles del timó
Buits practicats per dessota dels mascles del timó, que faciliten la seva introducció dins les femelles.
mosso de coberta
Tripulant del departament de coberta de categoria inferior a mariner.
mosso de corda
Vegi’s camàlic.
most favored-nation principle
En terminologia anglesa = El principi de la Nació més afavorida.
La disponibilitat d'un país d'atorgar el mateix tractament comercial favorable que li atorga a qualsevol país
determinat, a la majoria de països.
mostatxo
Reforç que té la vela llatina en la zona de la ralinga del pujament propera al puny d’amura.
mostatxos
Cadascun dels caps gruixuts, cables o cadenes amb que hom assegura el bauprès per una i altra banda,
en el mateix lloc que hi han els barbiquells.
Fan d'obencs d'aquest pal i van fixats a les mures.
En la maniobra clàssica, cada mostatxo tenia una bigota en un dels seus extrems i en l'altre un ganxo
fermat a una armella del costat, i com la bigota i el seu respectiu acollador es tesava amb facilitat, de la
mateixa forma que restant eixàrcia ferma.
Actualment, sobre tot en els vaixells petits, s'utilitzen tensors per trempar els mostatxos.
mostatxos i vents
Els mostatxos són els cables o les cadenes que afermen el bauprès en sentit lateral.
Van del tamboret a les amures del buc.
Els vents tenen la mateixa funció que els mostatxos, però respecto dols botalons.
Van des dels tamborets i els abraçadors de penol dels botalons fins a les amures del buc, més a popa que
els mostatxos, o a uns pescants horitzontals que sobresurten de les amures (antigament, als mateixos
pescants de gata).
Sempre queden per fora dels mostatxos.
mostra
Part representativa d'una mercaderia o de la seva naturalesa, que s'utilitza per a la seva demostració o
anàlisi,
mostra
Mercaderia que serveix de model per ser exhibida, amb l'objecte de promoure un producte a l'estranger; o
és una porció representativa d'un producte que dóna a conèixer les qualitats del mateix.
Les mercaderies que serveixen de mostres, generalment, no estiguin afectes al pagament de drets
aranzelaris.
mostra amb valor comercial
Sota aquesta denominació es coneixen aquells objectes representatius d'una categoria determinada de
mercaderia ja produïda, que estiguessin destinats exclusivament a exhibicions o demostracions per a
concretar operacions comercials amb aquesta mercaderia i els objectes que analitza models de
mercaderia la producció dels quals es projecta, sempre que en ambdós suposats la seva quantitat no
excedís la qual fos usual per a aquestes fins.
A més, es consideren mostres sense valor comercial a aquelles mercaderies l'ocupació de les quals com
mostra implica la seva destrucció per degustació, assajos, anàlisis, tals com productes alimentosos,
begudes, perfums, productes químics, farmacèutics i altres productes anàlegs, sempre que es presentin en

condicions i quantitat, pes, volum o altres formes que demostrin inequívocament la seva condició de
mostres sense valor comercial.
mostra d’aigua
Porció d’aigua extreta a certa profunditat amb la finalitat de determinar la seva composició o propietats
físiques.
mostra de mapa
Fragment d’un mapa reproduït per separat.
mostra de fons
Fang, sorra o porció d’altre material que queda adherit al sèu posat a propòsit en la base del escandall, a fi
de determinar la naturalesa o qualitat del fons.
mostra de fons
Porció de material extret del fons del mar per ser estudiat.
mostra sense valor comercial
Qualsevol mercaderia o producte importat o exportat sota aquesta condició amb la finalitat de demostrar
les seves característiques i que manqui de tot valor comercial, ja sigui perquè no ho té a causa de la seva
quantitat, pes, volum o altres condicions de presentació, o perquè ha estat privat d'aquest valor mitjançant
operacions físiques d'inutilització que evitin tota possibilitat de ser comercialitzats.
També es consideren mostres sense valor comercial aquelles mercaderies l'ocupació de les quals com
mostra implica la seva destrucció per degustació, assajos, anàlisis, tals com productes alimentosos,
begudes, perfums, productes químics, farmacèutics i altres productes anàlegs, sempre que es presentin en
condicions i quantitat, pes, volum o altres formes que demostrin inequívocament la seva condició de
mostres sense valor comercial.
mostrar carena
Posar-se les embarcacions tombades de costat, en haver-les d’adobar per l’obra viva.
mostrar el costat al vent
El mateix que orsar, ja per capejar o ja per navegar.
S'usava d'aquesta frase, parlant del vent de travessia furiós que calia córrer perquè no se li podia mostrar
el costat.
mostreig
Procés d’extreure mostres.
mostreig
Una part representativa d'un item aïllat d'un grup complet o ampli especialment produït per inspecció o per
donar evidència de qualitat.
mostreig de fons
Mètode de recollida de mostres del fons.
mostreig de sediments
Pren de mostres per a determinar la naturalesa i distribució dels tipus de sediments del fons marí.
mostreig vertical
Referit com mostreig oceanogràfic vertical.
mostreig vertical oceanogràfic
Descens simple d’una sèrie d’ampolles per a aigua o altres instruments en una estació oceanogràfica.
També referit com a mostreig oceanogràfic vertical.
mostrejador d'aire
Aparell dotat d'un recipient que pot obrir-se i tancar-se ràpidament, de tal manera que és possible obtenir
mostres d'aire.

mostres
Són aquelles mercaderies que únicament tenen per finalitat demostrar les seves característiques i que
manquen de valor comercial per si mateixes.
mostres
Articles representatius d'una categoria determinada de mercaderies ja produïdes o models de mercaderies
la fabricació de les quals es projecta a condició que:
• Pertanyin a una persona establerta a l'estranger i s'importin amb l'única finalitat de ser representades o
de ser objecte d'una demostració al territori d'importació per gestionar comandes de mercaderies que
seran expedides des de l'estranger.
• No s'embenen ni s'apliquin al seu ús normal, salvo per a les necessitats de la demostració, ni s'utilitzin de
cap manera en lloguer o mitjançant remuneració durant la seva permanència al territori d'importació.
• Es destinin a ser reexportades en termini hàbil siguin susceptibles de ser identificades en el moment del
seu reexportació, a exclusió dels articles idèntics introduïts per la mateixa persona o expedits al mateix
destinatari en quantitats totals que, considerades en el seu conjunt, no constitueixen ja mostres, segons
els usos normals del comerç.
mostres sense valor comercial
Mercaderies o productes nacionals o estrangers, exportats o importats amb la finalitat de demostrar les
seves característiques i que manquin de tot valor comercial, ja sigui perquè no ho tenen a causa de la seva
quantitat, pes, volum o altres condicions de presentació, o perquè han estat privats d'aquest valor,
mitjançant operacions físiques d'inutilització que evitin tota possibilitat de ser comercialitzades.
mota
Capital esmerçat en la construcció d’un vaixell, del qual el patró cedia parts a terceres persones.
moth europa
Embarcació molt semblant, però les dimensions són fixes: eslora, 3,35 m; mànega, 1,40 m.; superfície
vèlica, 7 m 2
motí de peix
Mola de peix (Empordà, Costa de Llevant); cast. bandada.
motins i rebel·lió
Causes d'exoneració de la responsabilitat del transportista quan per la seva acció li és impedit el
compliment de les seves obligacions com a tal.
És risc assegurable.
motllada
Conjunt d’arts que tenen la mateixa mida de forat.
motllades
Tel o conjunt de tels que minven l’amplada de la peça. per no acabar la peça vertical als costats, es van
suprimint tels a l’amplada i el conjunt de tels que formen una supressió.
motllures
Galons o escultures de fusta o metall, emprats per l'ornament d'un vaixell.
moto aquàtica
Embarcació autopropulsada i de poc calat per a una o dues persones assegudes, semblant a una moto i
governada per un manillar.
moto aquàtiques
Sinònim de motos d’aigua.
moto d’aigua
Les motos d’aigua, motos aquàtiques o motos nàutiques són un tipus d’embarcació lleugera amb un
sistema de conducció similar al d’una motocicleta convencional, la principal diferència de les motos d’aigua
amb altres tipus d’embarcació és que no usen hèlix sinó que són propulsades per turbina, podem trobar de
dos tipus

D’esbarjo o esportiu i en dues modalitats:
• Jets (monoplaça) o Run About (multiplaça), hi ha gran varietat de potències, des dels 50 cv. fins als 350
cv. i
• Jets de fins a 163 cv, les motos d’aigua poden ser monoplaces (conegudes com Jets), biplaces, triplacesi
fins i tot quadriplaces.
moto d’aigua modalitat circuir
La modalitat de circuit és basa normalment en dues mànigues, i el seu recorregut és entre boies prop de
costa, aquesta modalitat és la preferida pels espectadors lloc que poden veure tota la carrera des de la
platja.
moto d’aigua modalitats free style
La modalitat freestyle individual feta per a l’espectacle, el freestyle es realitza normalment amb motos
d’aigua de tipus jet, encara que algun pilot s’atreveix amb les runabout d’una plaça.
moto d’aigua modalitats freeride
La modalitat freeride, igual que la modalitat freestyle però amb l’ajuda de les ones del mar.
moto d’aigua modalitats raid
La modalitat raid és tracta d’una modalitat de llargs recorreguts, i sens dubte una de les favorites pels
pilots espanyols, els seus recorreguts solen estar compresos entre 60 i 80 milles
moto d’aigua modalitats rallyjet
La modalitat rallyjet, és una nova modalitat en el nostre país, la R.F.I.M. la va posar de prova en 2006 i a
dia d’avui és la modalitat més comuna en el nostre país.
moto d’aigua modalitats resistència
La resistència és basa en que els pilots han de demostrar que estan fets, aquesta modalitat pot veure de
dos tipus, per temps o per distància, actualment aquesta modalitat no es practica a Espanya.
moto esport
Motos aquàtiques monoplaça de conducció assegut.
moto nàutiques
Vegi’s de motos d’aigua.
motonau
Embarcació la propulsió de la qual s'efectua per mitjà de motors de combustió interna o elèctrica.
motonàutic
Relatiu o pertanyent a la motonàutica.
motonàutica
Esport nàutic amb embarcacions proveïdes de motor.
motonàutica
Relatiu a la construcció, comercialització i navegació d’embarcacions esportives amb motor.
motoveler
Embarcació de vela que pot fer-se a la mar tant impulsada a motor, com impulsada a vela.
En l'actualitat, els velers moderns posseeixen un petit motor dièsel, que els confereix major comoditat a
l'efectuar maniobres d'atracament o desatracament en ports, molls o embarcadors.
motor
El que porten les embarcacions menors o mitjanes a base de gasolina o el de les embarcacions gran a
base de gas-oil.
motor accelerat
Motor que ha sofert un efecte d’acceleració,

motor auxiliar
Es diu de qualsevol motor no destinat a la propulsió del vaixell, sinó a fer funcionar les bombes, grups
electrògens o d’altres aparells secundaris semblants.
motor bivalent
Un motor bivalent o bicombustible és un motor de combustió que pot utilitzar dos tipus de combustible, i un
motor multivalent o multicombustible és un motor pot utilitzar més de dos.
Els motors Dièsel són, per naturalesa, bivalents, perquè poden utilitzar petrodiésel i biodiésel, encara que
molts motors poden tenir problemes de fiabilitat amb proporcions elevades de biodiésel.
Els motors d'explosió, a més de gasolina, poden arribar a utilitzar combustibles com a gas natural
comprimit, gas liquat del petroli, etanol o hidrogen
motor d’encesa per guspira
Motor en el qual la ignició de la mescla en l’interior del cilindre té lloc per una guspira elèctrica.
motor d’engegada
Petit motor, generalment elèctric, per engegar un motor d¡explosió.
motor d'impulsió
Un motor d'impulsió és un dispositiu mecànic empleat per canviar la velocitat de rotació.
Un motor d'impulsió planetari és una versió a menor escala, que usa els rodaments d'esferes en un
arranjament epicicloïdal en lloc d'engranatges dentats.
Els motors d'impulsió s'utilitzen en els motors de totes les classes, per augmentar la quantitat d'esforç en el
parell de gir per a la revolució d'un eix: una caixa del canvi de qualsevol automòbil és un exemple clar d'un
motor de reducció.
Els motors d'impulsió planetaris generalment s'uneixen entre l'eix del condensador variable i la perilla que
tempera de qualsevol ràdio, per permetre ajustos fins del condensador amb els moviments grans de la
perilla.
motor de combustió
Es denomina motor de combustió a un motor capaç de transformar part de l'energia provinent de la
combustió de substàncies adequades, denominades combustibles en energia mecànica.
Quan la combustió es produeix dins d'un recinte tancat es denominen motors de combustió interna,
normalment utilitzats en automòbils.
També existeixen motors de combustió externa, en els quals la combustió es realitza en una càmera
exterior al motor anomenada caldera, com les maquines de vapor
motor de combustió interna
Els motors de combustió interna alternatius, vulgarment coneguts com motors d'explosió (gasolina) i
motors dièsel, són motors tèrmics en els quals els gasos resultants d'un procés de combustió empenyen
un èmbol o pistó, desplaçant-lo en l'interior d'un cilindre i fent girar un cigonyal, obtenint finalment un
moviment de rotació.
El funcionament cíclic d'aquests motors implica la necessitat de substituir els gasos de la combustió per
nova barreja d'aire i combustible en l'interior del cilindre; aquest procés es denomina renovació de la
càrrega.
motors de combustió interna de dues i quatre temps
El procés d'introduir l'aire, o barreja de combustible-aire, en l'interior del cilindre, comprimir-lo, inflamar-lo i
expulsar-lo després que ha realitzat el seu treball, es pot efectuar mitjançant el cicle operatiu de dos i
quatre temps.
Motors de dos temps. Són tots aquells en els quals el cicle de treball es realitza en dues carreres
consecutives de l'èmbol, de manera que en una carrera es verifiquen les fases d'aspiració i compressió, i
en l'altra la combustió-expansió i l'escapament.
Motors de quatre temps. Són els quals efectuen el cicle de treball en quatre carreres consecutives de
l'èmbol, corresponent a cadascuna d'elles una fase del cicle de treball.
motor de cua llarga
El motor cua llarga ofereix una solució local interessant per a una embarcació petita.
La unitat de propulsió consta d'un eix de cua llarga, sovint exposat, subjectat directament a l'eix del
cigonyal d'un petit motor estacionari o d'automoció.

El motor es munta després en el mirall de popa de l'embarcació en una base pivotant amb l'hèlix i l'eix
submergits en diagonal.
Es tracta d'una manera senzilla però enginyosa i poc costosa d'aprofitar l'existència local de motors
estacionaris o d'automoció molt barats adaptats per a usos marins.
Només els motors relativament petits (de fins a 20 CV) són apropiats per a instal·lar d'aquesta forma en
embarcacions que naveguin en el mar perquè poden ser difícils o perillosos de manejar.
No obstant això, en algunes vies navegables interiors tranquil·les és freqüent trobar motors de fins a 100
CV instal·lats d'aquesta manera en embarcacions utilitzades per al transport de passatgers i productes,
conduïdes per pilots hàbils.
Moltes d'aquestes instal·lacions són de disseny i fabricació locals i hi ha poca informació quantitativa sobre
el seu rendiment.
Un motor diesel probablement consumiria 0,25 litres/CV/hora, però com l'hèlix gira molt ràpid (en general
impulsada directament des de l'eix del cigonyal, sense caixa reductora), resultaria molt ineficient i el
consum de combustible seria similar al d'un motor forabord de gasolina.
motor de dos temps
En els motors de quatre temps hi ha en cada cilindre quatre carreres del pistó dedicades a les quatre
diferents operacions que componen el cicle: admissió, compressió, explosió i escapament; s'obté una
carrera motriu en dues voltes completes de cigonyal.
En els motors anomenats de dos temps, les quatre fases del cicle es conserven, però es realitzen amb
dues carreres del pistó (dalt i baix); és a dir que s'aconsegueix una explosió o carrera motriu per cada volta
de cigonyal.
motor de quatre temps
S'ha de suposar que el motor està girant; perquè el motor funcioni per si solament, sense l'ajuda del motor
d'arrencada ni la manovella per a arrencada manual, el pistó ha de complir quatre recorreguts, dos de dalt
cap avall i dos de baix cap amunt.
En cadascun d'ells ocorre dintre del cilindre una operació distinta.
Per això l'hi denomina de Quatre temps o de Otto, que va anar el seu inventor.
primer temps: Admissió El pistó està en el PMS (punt mort superior) i comença a descendir, en aquest
moment s'obre la vàlvula d'admissió i els gasos producte de la barreja de nafta i aire provinents del
carburador, són aspirats pel pistó que descendeix, i van omplint el cilindre.
Quan el cilindre arriba al PMI (punt mort inferior) es tanca la vàlvula d'admissió.
Durant aquest temps el pistó va baixar del PMS al PMI i el cigonyal donar mitja volta.
segons temps: Compressió El pistó puja des del PMI al PMS i les dues vàlvules estan tancades.
Els gasos que omplin el cilindre van ocupant un espai cada vegada més reduït, comprimint-se fins a arribar
al PMS; l'espai que queda en aquest punt de flama càmera de compressió.
Durant la compressió el pistó va pujar del PMI al PMS i el cigonyal dona altra mitjana volta.
Per haver-se comprimit la barreja, com tots els gasos, eleva la seva temperatura i l'aire i la nafta estan més
units.
Aquestes condicions milloren l'explosió que es realitzarà immediatament.
tercer temps: Explosió En el moment que els gasos es troben fortament comprimits i amb major
temperatura en la càmera de compressió o explosió salta en la bugia (B) l'espurna que provoca l'explosió.
La força llança al pistó del PMS al PMI transmetent-se per la biela al cigonyal i per tant un fort impuls al
volant del com és solidari.
En aquesta fase les dues vàlvules van romandre tancades i el cigonyal donar una tercera mitja volta.
quart temps: Escapament. A l'iniciar-se aquest temps, el pistó està en el seu PMI, la vàlvula d'escapament
s'obre, i el pistó al pujar empeny els gasos cremats, expulsant-los a l'exterior per el tub d’escapament.
Quan el pistó arriba al PMS la vàlvula d'escapament tanca.
En aquesta carrera el cigonyal girar altra mitja volta.
Quan el pistó comença a baixar de nou des del PMS s'obre la vàlvula d'admissió i es repeteixen totes les
fases anteriors en la mateixa forma i en el mateix ordre, mentre el motor estigui funcionant.
El conjunt de les quatre operacions (admissió - compressió - explosió - escapament) es diu cicle de quatre
temps.
Com a cada temps del motor correspon mitja volta del cigonyal, el cicle es realitza en quatre mitges voltes,
o sigui en dues voltes completes del cigonyal.
motor de reacció
Un motor de reacció, reactor o jet, és un tipus de motor que descarrega un doll de fluid a gran velocitat per
generar una embranzida d'acord a la tercera llei de Newton.

Aquesta definició generalitzada del motor a reacció inclou turborreactor, turbofanes, coets,
estatorreactores i motors d'aigua però, en el seu ús comú, el terme es refereix generalment a una turbina
de gas utilitzada per produir un doll de gasos per a propòsits de propulsió.
motor dels vaixells d’arrossegament
El consum de combustible d'una embarcació sempre depèn de la grandària i tipus del motor.
Per exemple, si aquest és ineficient i inadequat, per més que es redueixi la velocitat, l'embarcació farà un
ús ineficient del combustible.
En molts casos no hi ha opció quant al tipus de motor que es pot instal·lar; les embarcacions d'altura més
grans i els vaixells d’arrossegament sempre tenen motors diesel interns per raons d'economia de
combustible, eficiència propulsora, fiabilitat i seguretat.
Aquesta secció té per objecte ajudar a determinar quin és el motor més indicat per a un pesquer petit a fi
d'assolir eficiència en la utilització del combustible.
S'assenyalen les circumstàncies en les quals s'ha de triar entre les diverses tecnologies disponibles, per
exemple en el cas de les embarcacions amb motor forabord.
Grandària:
En la secció relativa al funcionament dels motors s'indica l'estalvi de combustible que es pot assolir
mitjançant una reducció de la velocitat.
És important reiterar que, quan una embarcació funciona a velocitat reduïda perquè s'ha reduït l'acció
sobre l'accelerador, en realitat s'està subutilitzant el motor.
És preferible que aquesta mateixa reducció de la velocitat s'aconsegueixi amb un motor més petit que
pugui funcionar al 80 per cent del valor de la potència nominal (MCR) (aproximadament la velocitat de
creuer del motor que resulta més eficaç).
La compra i instal·lació d'un motor més petit permet reduir la inversió de capital, el consum de combustible
i les despeses de manteniment.
Es formulen les següents recomanacions aplicable a les embarcacions petites (de fins a 11 m d'eslora)
utilitzades amb mètodes de pesca passius com l'ús de xarxes de emmallament.
La potència màxima d'un motor diesel intern ha de ser de 5 a 6 CV per tona de desplaçament.
Un motor diesel intern que funciona al 80 per cent del valor màxim continu ha d'assolir una velocitat de
servei d'aproximadament v = 2,16 × √L, on v és la velocitat de l'embarcació en nusos i L l'eslora en la
flotació en metres.
En climes tropicals un motor diesel té una potència una mica menor; la potència màxima instal·lable es
podria augmentar fins a un 10 per cent i arribar a 6,6 CV per tona de desplaçament.
Si s'instal·la un motor forabord, es requereix un més gran perquè l'hèlix del motor forabord és més petita i
menys eficaç.
La potència màxima del motor fora broda ha de ser de 7,5 a 9 CV per tona de desplaçament.
La potència que requereix una embarcació més gran utilitzada amb mètodes de pesca actius depèn més
aviat del mètode de pesca, de la grandària de les arts, del nombre d'arts utilitzades i de la durada del
viatge d'anada i tornada al calador.
Pot ser relativament senzill determinar la grandària del motor d'una embarcació petita sobre la base de
consideracions purament tècniques.
No obstant això, generalment s'han de buscar solucions intermèdies tenint en compte altres factors
que poden requerir un motor més gran, per exemple:
• La seguretat, especialment en zones exposades a canvis sobtats i violents de les condicions
meteorològiques;
• Les condicions del mercat, per exemple la freqüència amb la qual és necessari regressar al port
ràpidament per a evitar que la captura que s’ha de vendre a preus baixos;
• El prestigi i el estatus que confereixen la propietat o el pilotatge d'una embarcació ràpida o potent.
Els armadors d'embarcacions petites litoral es poden trobar davant la difícil opció d'instal·lar una unitat de
propulsió en una embarcació nova o reemplaçar un motor que ha arribat al final de la seva vida útil.
La naturalesa dels motors diesel interns i els motors forabord de gasolina fa que les seves característiques
de consum de combustible siguin fonamentalment diferents.
Un motor de gasolina consumeix al voltant de 2,4 vegades més combustible per cavall de vapor per hora
que un motor diesel.
Per a empitjorar l'assumpte, l'hèlix del motor forabord és més petita (menys eficient) i necessita un 50 per
cent més de potència que la d'un motor intern equivalent per a arribar a la mateixa velocitat de servei.
La quantitat de combustible consumit per any per una embarcació amb motor forabord podria ser fins a 3,5
vegades superior a la quantitat de combustible consumit per una embarcació que té un motor diesel amb la
mateixa potència.

En molts països, el combustible diesel és considerablement més barat que la gasolina, pel que la
diferència de cost del combustible poden ser encara major.
El cost de la compra i instal·lació d'un motor diesel intern és considerablement major que el d'un motor
forabord.
Si els estalvis són limitats i no es disposa de crèdit, un motor forabord pot ser l'únic assequible i potser
sigui impossible optar per una tecnologia que aprofiti més eficientment el combustible a pesar que els
costos de funcionament siguin inferiors.
No obstant això, han començat a aparèixer recentment motors nàutics dièsel xinesos per a la pesca en
petita escala i aquests costen al voltant d'un 30 a un 50 per cent menys que els seus equivalents fets en el
Japó o a Europa.
Encara que aquesta reducció del preu s'aconsegueix a costa de la qualitat i la durabilitat, pot ser vàlid
optar pel motor més barat si hi ha escassesa de capital i taxes d'interès altes.
motor Dièsel
Els motors Dièsel van desplaçar completament a les turbines de vapor en el segle passat.
Salvo en grans vaixells militars en els quals també s'empren reactors nuclears per a la propulsió, el Dièsel
és el gran rei.
Això es deu al fet que el Dièsel és molt fiable, més senzill i més econòmic.
Els grans motors dièsel de mercants i grans eslores funcionen a unes 100 revolucions per minut, podent
sentir cada explosió en els cilindres.
La lentitud de funcionament permet utilitzar combustibles molt densos com el fueloil.
El fuel pesat és un liquido oleaginós i fosc que cal precalentar abans d'injectar perquè disminueixi la seva
viscositat.
Té més poder energètic i és dues vegades més barat que el gasoli que utilitzem en els cotxes o
embarcacions d'esbarjo.
Al girar molt lentament, el cigonyal pot connectar-ne directament amb l'eix de propulsió de l'hèlix evitant
l'ús de costoses reductores que a més generen pèrdues de potència.
Per a fer-los més barats i sobretot fiables, per no tenir, no duen ni embragament ni inversora per a la
marxa enrere.
Menys peces, menys avaries.
Per a arrencar-los és necessari injectar aire a pressió en els pistons de manera que tot el conjunt comenci
a girar.
Per a la marxa enrere cal parar el motor canviar un ajustament en els arbres de lleves i donar-li arrencada
però aquesta vegada en sentit contrari.
Tota l'operativa pot dur una desena de minuts.
Són enormes i poden arribar a tenir 100.000 cavalls de potència amb 14 cilindres. 25 metres de longitud,
2500 tones de pes, la qual cosa fa que s’hagin d'enviar i muntar peça a peça en el vaixell de destinació.
Aquests gran monstres consumeixen 13 metres cúbics de Fuel per hora, és a dir en cada “pistonada”
exploten prop de 200 centímetres cúbics de combustible.
motor dièsel-elèctric
La força motriu que es produeix en el motor en girar el cigonyal producte de la combustió interna és
emprada per accionar un generador de corrent altern (Alternador) o contínua (Dinamo) adossat al motor
dièsel, generant corrent elèctrica que a través d'un sistema compost essencialment per conductors és
portada a motors elèctrics de tracció individuals que estan allotjats directament sobre els eixos.
motor diesel forabord
Els motors diesel forabord no són molt comuns en petita escala, sobretot perquè són cars i difícils de
mantenir.
No obstant això, la tecnologia ja està raonablement establerta i els motors consumeixen combustible de
manera particularment eficient.
Els motors diesel forabord són ideals per els que requereixi moltes hores d'ús del motor, a condició que es
disposi d'un servei tècnic molt bo.
En un conjunt d'assajos realitzats sobre el terreny es va calcular que un motor diesel forabord només seria
una opció viable enfront d'un de gasolina de dos temps de rendiment similar si s'utilitzés unes 600 hores
per any o més.
motor diesel interns
La varietat dels motors diesel apropiats per a instal·lar en embarcacions petites ofereix poques alternatives
en matèria de tecnologia.

Els motors diesel més petits tenen aspiració normal, sobretot per raons de simplicitat i cost, mentre que els
més grans poden estar sobrealimentats amb turbofescalfadors per a optimitzar l'eficiència i reduir el pes.
En el quadre 4 es resumeixen les característiques més importants de la instal·lació d'un motor diesel.
motor diesel sobrealimentat amb turboescalfador
Un motor diesel sobrealimentat amb turbofescalfadors duu un petit compressor accionat pels gasos
d'escapament que injecta més aire en el motor i augmenta la potència disponible.
Un motor diesel sobrealimentat amb turbofescalfadors és més lleuger, aproximadament un 15 per cent
més eficient en l'ús de combustible que un motor diesel d'aspiració normal amb la mateixa potència i
consumeix al voltant de 0,21 litres/CV/hora.
És important que, per a mantenir l'eficiència en la utilització de combustible, el turbobufador funcioni al
màxim.
Si es preveu que el motor funcionarà molt temps amb càrregues intermèdies, és preferible triar un motor
d'aspiració normal.
motor elèctric
Un motor elèctric és una màquina elèctrica que transforma energia elèctrica en energia mecànica per mitjà
d'interaccions electromagnètiques.
Alguns dels motors elèctrics són reversibles, poden transformar energia mecànica en energia elèctrica
funcionant com a generadors.
Els motors elèctrics de tracció usats en locomotores realitzen sovint ambdues tasques, si els hi equipa
amb frens regeneratius.
Són àmpliament utilitzats en instal·lacions industrials, comercials i particulars.
Poden funcionar connectats a una xarxa de subministrament elèctric o a bateries.
Els motors de corrent altern i els de corrent continu es basen en el mateix principi de funcionament, el qual
estableix que si un conductor pel qual circula un corrent elèctric es troba dins de l'acció d'un camp
magnètic, aquest tendeix a desplaçar-se perpendicularment a les línies d'acció del camp magnètic.
El conductor tendeix a funcionar com un electroimant a causa del corrent elèctric que circula pel mateix
adquirint d'aquesta manera propietats magnètiques, que provoquen, a causa de la interacció amb els pols
situats en l’estator, el moviment circular que s'observa en el rotor del motor.
Partint del fet que quan pansa corrent per un conductor produeix un camp magnètic, a més si ho posem
dins de l'acció d'un camp magnètic potent, el producte de la interacció de tots dos camps magnètics fa que
el conductor tenda a desplaçar-se produint així l'energia mecànica. Aquesta energia és comunicada a
l'exterior mitjançant un dispositiu anomenat fletxa.
En diverses circumstàncies presenta molts avantatges respecte als motors de combustió:
• A igual potència, la seva grandària i pes són més reduïts.
• Es poden construir de qualsevol grandària.
• Té un parell de gir elevat i, segons el tipus de motor, pràcticament constant.
• El seu rendiment és molt elevat (típicament entorn del 75%, augmentant el mateix a mesura que
s'incrementa la potència de la màquina).
• Aquest tipus de motors no emet contaminants, encara que en la generació d'energia elèctrica de la
majoria de les xarxes de subministrament si emeten contaminants.
motor en línia
Els motors que tenen els seus cilindres alineats en un solo bloc es denominen motors en línia.
Quan la quantitat de cilindres supera els sis dóna com resultat un motor exageradament llarg, amb greus
inconvenients de construcció i col·locació, doncs ocuparia molt espai i els llargs cigonyals haurien de ser
molt robusts per a suportar les vibracions a la torsió.
Per a evitar tals inconvenients en motors de vuit cilindres o més, es fabriquen en dos blocs, un al costat de
l'altre, formant angle i usant un sol cigonyal comú als dos blocs.
A aquest tipus de motors els hi denomina motors en V.
motor forabord
Un motor fora borda, també anomenat motor fora b0rdo, motor fora de borda o motor fora de bordo, és un
motor d'explosió que s'instal·la en la part exterior d'una embarcació i que, proveït d'una hèlix, permet la
impulsió i direcció d'aquesta mateixa.
Els motors forabord es componen d'un motor, situat en la part superior del conjunt, un sistema
d'engranatges i un sistema de propulsió que es disposa en la part inferior submergida.

Els motors forabord es dissenyen per instal·lar-se en el muntant de la popa d'embarcacions de petita
grandària, i poden pivotar-ne horitzontalment de manera que serveixen com a timó, fins i tot amb el motor
apagat, per la dirigir la navegació.
També és possible el seu moviment en inclinació vertical el que permet maniobrar el cos de l'embarcació,
submergint o elevant la quilla, en cas de necessitat de drenatge o per evitar obstacles, o protegir el propi
motor foraborda mentre és remolcat.
Una altra característica és la seva facilitat per desmuntar-se de l'embarcació, facilitant el seu transport per
exemple, guardar-ho o la seva reparació.
Els motors forabord es van inventar per a fins esportives i un ús ocasional, generalment a gran velocitat.
Hi ha molt pocs models específicament dissenyats per a embarcacions lentes i pesades.
Això explica la seva ineficiència en l'aprofitament del combustible.
Tots els motors forabord tenen el gran avantatge que la seva instal·lació és fàcil i ràpida, i els de menys de
45 CV també es poden desmuntar fàcilment i guardar quan no s'utilitzen.
Les modificacions estructurals necessàries per a muntar un motor forabord són relativament senzilles i no
requereixen coneixements especialitzats.
Hi ha diversos tipus de motors forabord disponibles en el mercat; el més popular és el motor ordinari de
gasolina de dos temps, que consumeix una barreja de gasolina i oli lubrificant per a motors de dos temps.
No obstant això, hi ha nous motors fora broda de quatre temps i motors d'injecció directa de combustible;
ambdós aprofiten el combustible de manera més eficient.
motor forabord de gasolina amb injecció directa de combustible
La injecció directa de combustible és una tecnologia relativament nova que s'ha aplicat a motors de
vehicles que circulen per carretera i a motors forabord.
Pot aplicar-se als motors de dos i de quatre temps i es basa en una tecnologia semblant a la utilitzada en
els motors diesel, en els quals el combustible s'injecta a alta pressió directament en la càmera de
combustió.
Els fabricants que ofereixen aquests motors declaren que l'estalvi de combustible és, com terme mitjà, d'un
40 per cent, però pot arribar fins a un 80 per cent en comparació del consum de combustible d'un motor
equivalent de dos temps; a més, emeten menys gasos d'escapament.
Actualment només es produeixen motors grans d'aquest tipus (el més petit disponible és de 135 CV).
No obstant això, en els pròxims anys es podrien oferir en el mercat motors més petits amb tecnologia
d'injecció directa de combustible i aquests podrien trobar fàcilment una aplicació.
El sistema d'injecció d'alta pressió, que és una part central d'aquesta tecnologia, segurament necessitarà
un combustible pur de bona qualitat. Instal·lació de motors
La instal·lació del motor en una embarcació és sovint un factor oblidat a l'hora de determinar l'eficiència en
la utilització del combustible.
Si el motor està malament instal·lat, funcionarà per sota del nivell d'eficiència de disseny.
Un motor forabord s'ha d'instal·lar de manera que l'hèlix tingui la immersió correcta.
En una embarcació relativament lenta, la placa antiventilació (la placa horitzontal que es troba
immediatament per sobre de l'hèlix) ha d'estar a uns 2,5 a 5 cm per sota del fons del mirall de popa.
motor forabord de gasolina de dos temps
El motor fora broda de gasolina de dos temps s'utilitza molt en la pesca en petita escala, sobretot en els
països en desenvolupament, sovint com resultat dels programes de motorització dels departaments de
pesca i del suport dels fabricants de motors.
Aquests motors són relativament barats i sol ser fàcil trobar localment peces de recanvi i capacitat tècnica
de manteniment.
motor forabord de gasolina de quatre temps
L'ús de motors forabord de gasolina de quatre temps és relativament recent en petita escala; al
començament només es podien comprar a un fabricant important, però s'estan tornant més comuns a
causa de les reglamentacions sobre emissions en el medi ambient.
El seu manteniment regular no presenta dificultats tècniques, però potser encara sigui difícil trobar
localment mecànics capacitats per a fer-los una revisió general.
Els motors forabord de gasolina de quatre temps tenen l'avantatge considerable de funcionar amb
combustible sense barreja i possibilitar una economia de combustible molt major que un motor equivalent
de dos temps.
A les velocitats màximes consumeixen aproximadament un 60 per cent del combustible que necessita un
motor equivalent de dos temps i a velocitats de creuer consumeixen un 45 per cent.

Els motors de quatre temps són una mica més pesats i més costosos que els motors equivalents de dos
temps i pels que requereix l'ús del motor per la pesca en caladors bastant distants.
motor forabord a querosè
Els motors forabord de querosè són motors comuns de gasolina de dos temps modificats perquè funcionin
amb querosè.
Necessiten la barreja corrent de gasolina i oli per a arrencar i per a detenir-se, és a dir que utilitzen dos
tipus de combustible.
Aquests motors només són convenients en els països on el preu del querosè està molt subvencionat, com
l'Índia.
S'ha de prestar molta atenció quan arrenquen i quan es detenen i la seva vida útil és inevitablement molt
breu.
motor principal
Vegi’s màquina/motor principal.
motor marins
Emissió de gases contaminats
El transport marítim és, per tona transportada, el sistema més eficient i, per tant, ecològic que existeix.
Malgrat això és important que el sector implementi mesurades que contribueixin a la reducció d'emissions
de gasos contaminants.
La normativa es recull en el conveni MARPOL 73/78 concretament en el seu Annex VI.
En aquest es recullen certs límits d'emissions que no han de ser superats tret que, sigui necessari per
protegir la seguretat del vaixell o salvar vides en la mar i aquestes emissions siguin produïdes per avaries
que, una vegada descobertes, es prenguin les mesures per prevenir-les o reduir-les al mínim.
Els motors dièsel marins emeten en els seus gasos de fuita a l'atmosfera Nitrogen, Oxigen, Diòxid de
Carboni, vapor d'aigua i en menor mesura, Monòxid de Carboni, Òxids de Sofre i Òxids de Nitrogen; els
anomenats SOx i NOx i partícules in cremades i/o parcialment cremades.
Contaminants presents en els gasos
Els gasos més preocupants, emesos pels motors marins són els següents.
El CO2, és un gas que contribueix a aquest efecte hivernacle i per tant a l'escalfament global.
Malgrat ser un gas amb un potencial de contribució a l'escalfament global, sota la gran quantitat de tones
emeses d'aquest gas ho converteixen en un problema sever.
Els NOx són gasos amb els quals ha de prendre's mesurades per ser cancerígens, contribuir al smog i
produir pluja àcida.
Els SOx, es formen a causa del contingut en sofre del combustible emprat.
És per això que el gas natural està començant a concebre’ls com un combustible alternatiu en la propulsió
de vaixell per estar exempt de sofre.
Els SOx són el major contribuent a la pluja àcida ja que en barrejar-se amb el vapor d'aigua precipiten
havent format compostos àcids.
Els hidrocarburs incremats en abandonar el cilindre en forma de vapors són potencialment cancerígens,
contribueixen al smog i produeixen irritació en les mucoses.
El CO, Monòxid de Carboni, és un gas altament tòxic en altes concentracions i es produeix per una
combustió deficient, falta d'aire o excés de combustible, el fum negre sortint per la xemeneia, és un
indicador de la presència d'aquest gas en la fuita.
Finalment, les partícules sòlides (PM) són composts barreges de molècules orgàniques i inorgàniques
produïdes per una combustió incompleta. Són, en la seva majoria, cendres que resulten cancerígens si
s'inhalen.
Control d'emissions
NOx
En el cas de les emissions de NOx, les restriccions vénen donades en funció de la potència i revolucions
del motor principal del vaixell.
Aquestes restriccions s'apliquen a tots els motors que consumeixen MDO amb una potència de sortida
superior als 130 kW, que estiguin instal·lats en bucs de construcció posterior a l'1/1/2000 o posterior; o que
hagin estat objecte de transformacions importants en una data superior a la esmentada.
A causa de l'existència d'aquesta normativa els fabricants de motors marins han d'emprar tècniques de
reducció de NOx sense que aquestes posin en perill el rendiment del motor.
El principal problema amb el qual han de bregar els fabricants és la temperatura dels gasos ja que a major
temperatura, major rendiment però, alhora desgraciadament majors emissions de NOx.

La formació de NOx es dóna en processos de combustió per una reacció del nitrogen de l'aire amb l'oxigen
a altes temperatures, per la reacció del nitrogen del combustible amb l'oxigen de l'aire i pel mecanisme
prompt, pel qual per l'atac de radicals lliures es formen els NOx.
Els mètodes principals de reducció de NOx es basen en la regulació de la temperatura del cilindre ajustant
paràmetres com: els temps d'obertura i tancament de vàlvules, millorant els temps i mètodes d'injecció i
mitjançant una correcta sobrealimentació.
El retard de la injecció de combustible en el cilindre implicarà com s'ha dit abans una pèrdua de rendiment,
encara que amb un correcte estudi de la formació de NOx pot reduir-se el seu impacte trobant un punt
òptim per a la injecció.
També es pot millorar el mecanisme d'atomització procurant que l'aire trobi al combustible de la manera
òptima perquè es refrigeri correctament la flama.
La injecció d'aigua en el cilindre, que permet una refrigeració de la flama i pot donar-se de manera directa
o a través de la barreja d'aquesta amb el combustible o mitjançant la humidificació de l'aire d'admissió.
No obstant això, aquest mètode requereix un tractament d'aigües exhaustiu per impedir que es danyin els
components del cilindre.
Quan es dóna la injecció d'aigua de manera directa, un mateix injector de doble agulla pot ser l'encarregat
d'atomitzar l'aigua i el combustible de manera òptima, a través d'un sistema common rail valorant l'estat de
cada cilindre.
La humidificació de l'aire d'admissió es dóna barrejant aquest amb aigua calenta o directament amb vapor
perquè posteriorment aquest sigui l'encarregat de reduir la temperatura del cilindre.
La recirculació de gasos de fuita és un altre sistema emprat en la reducció de NOx.
Aquest sistema es basa a extreure una part dels gasos de fuita per netejar-los i refredar-los i barrejar-vos
posteriorment amb l'aire d'admissió.
La presència de vapor d'aigua i la reducció del contingut d'oxigen del gas permet que es redueixi la
formació de NOx.
La reducció catalítica selectiva és un mètode de reducció de NOx que s'aplica a posteriori, és a dir,
després que aquests compostos s'hagin format.
Aquest procés es basa a barrejar els gasos de fuita del motor amb amoníac abans d'emetre'ls a
l'atmosfera.
SOX
Les emissions de SOx per ser principalment provocades, en major o menor mesura, en funció del tipus de
combustible utilitzat, es restringeixen en funció del contingut de sofre del mateix.
En el cas del transport marítim el contingut en sofre d'un Fuel Oil utilitzat a bord d'un vaixell, a partir de
l'1/1/2012, no pot excedir el 3,5%; trobant-se el valor anterior en el 4,5% en massa.
Existeixen zones de control en què la legislació és més severa quant al contingut de sofre dels
combustibles utilitzats, vegeu: Mar Bàltic, Mar del Nord i zones marítimes i/o portuàries designades per la
IMO en les quals el contingut en massa de sofre del combustible no pot superar l'1,0%, trobant-se el límit
anterior a l'1/1/2012 en l'1,5%.
En el futur les emissions de SOx es pretenen reduir de manera progressiva fins a arribar l'1/1/2020 al
0,50%.
El contingut de sofre en massa en àrees especials pel 2020 haurà de ser del 0,1%.
El mètode per excel·lència d'eliminació de SOx és la incorporació d'un scrubber al sistema d'exhaustació.
No en va, aquest mètode resulta costós ja que implica una reducció d'espai de càrrega, un major cost
inicial i un major cost de manteniment i operació.
Per això, la tendència en propulsió de vaixells mercants en els propers anys se situa lluny dels fuel-oils de
pitjor qualitat o amb continguts en sofre elevats.
El gas natural es revela en aquest escenari com un combustible eficient i exempt d'emissions d'aquest
tipus.
Pot emprar-se en motors duals, que utilitzen una flama pilot d'HFO i gas com a combustible principal o
únicament en motors de gas.
Compostos PM
Els compostos PM estan també íntimament lligats a la qualitat del combustible emprat.
Els HFO són combustibles altament generadors d'aquests compostos a diferència dels MDO i els
combustibles gasosos.
La falta d'aire o l'excés de combustible incrementaran la seva formació.
L'organització marítima internacional no especifica uns límits d'emissió de partícules PM, la prevenció a la
contaminació per part d'aquestes partícules queda regulada a partir de la qualitat de l'HFO emprat a bord i
per això es regeix per la mateixa normativa que les emissions de SOx.
El mètode d'eliminació de partícules PM que pot emprar-ne és el precipitador electrostàtic.

Desgraciadament, la gran grandària i cost d'aquestes instal·lacions impedeix la seva aplicació a bord d'un
vaixell de qualsevol índole.
Aquests mètodes de reducció de contaminants PM s'empra en les grans centrals de carbó, en les quals sí
es disposa d'espai per incorporar-los i el seu ús és estrictament necessari a causa de l'alt contingut en
partícules PM que la crema de carbó produeix.
CO2
El Comitè de Protecció del Medi ambient Marí de l'OMI, el MEPC va aprovar en el seu seixantè tercera
sessió, entre el 27 de Febrer i el 2 de Març de 2012, mesures per al increment de l'eficiència energètica en
el transport marítim que encaminen a aquest a una menor taxa d'emissions de CO2.
S'espera que les mesures entrin en vigor l'1 de gener de 2013.
Aquestes mesures són les següents:
Directrius sobre el mètode de càlcul de l'EEDI, Índex de Disseny d'Eficiència Energètica per a vaixells
nous.
Aquest índex no està basat en la tecnologia emprada pel que els fabricants disposaran de llibertat quant al
sistema emprat sempre que compleixin amb l'EEDI.
Directrius per al desenvolupament de de el SEEMP, Pla de Gestió d'Eficiència Energètica Naval.
Aquest pla està destinat millorar l'eficiència de l'operació del vaixell.
Directrius d'inspecció i certificació de l'EEDI.
Directrius per al càlcul de línies de referència de l'EEDI.
motor marins de 2 temps
Els motors marins, en la seva majoria operen en dos temps podent emprar com a combustible gasoil o
fuel-oil, en el cas del motor dièsel i gas natural, normalment en el cas del motor Otto.
En el cas dels motors de dos temps el consum de combustible és inferior a baixes revolucions respecte al
de quatre temps, sent per això el principal candidat com a generador d'energia mecànica per a la propulsió
d'un vaixell.
Aquests motors alternatius, a diferència dels motors de quatre temps, completen el cicle en una volta del
cigonyal i no requereixen de vàlvules d'admissió i poden tenir, o no, vàlvules de fuita.
Les etapes del cicle termodinàmic són, igual que en el motor de quatre temps: l'admissió, la compressió,
l'expansió i la fuita.
Una altra diferència constructiva important és el fet que en aquests motors el càrter és hermètic ja que
s'utilitza per a l'admissió de la barreja.
El cicle pot explicar-se començant pel punt mort superior, després de l'admissió de la barreja i la ignició de
la mateixa per part de la bugia, en el cas del motor Otto o el seu autoencesa per compressió, en el cas del
motor dièsel.
En el cas de disposar de vàlvules de fuita, aquestes s'obriran entre 110 i 120º després del pas pel punt
mort superior per permetre la sortida dels gasos, en el cas de disposar de llumbreres, aquestes quedaran
obertes comunicant l'interior del cilindre amb l'atmosfera.
Durant aquesta carrera descendent del pistó es produeix l'expansió i el lliurament de potència.
El increment de pressió i temperatura que es produeix gràcies a la combustió obliga al pistó a descendir i
els gasos de la combustió cedeixen la seva entalpia, reduint de nou la seva pressió i temperatura.
Poc després al voltant entre 20 i 30º de tornada del cigonyal quedarà obert el conducte d'admissió d'aire o
barreja en el cas del motor Otto, aquest és obligat a circular per l'interior del càrter per la cara inferior del
pistó.
Trobant-se el pistó en el punt mort inferior el pistó comença a pujar per l'energia que li comunica el volant
d'inèrcia.
Conforme puja el pistó al voltant de 10 i 20º la barreja admesa anteriorment queda comunicada amb
l'interior del cilindre, estant oberta la llumbrera de fuita, aquesta desplaça als gasos cap a l'atmosfera.
El període en què tant l'admissió com la fuita estan oberts es coneix com a escombratge.
El pistó continua pujant tancant la llumbrera de fuita i el conducte d'admissió pel que l'aire, en el cas del
motor dièsel o la barreja en el cas del motor Otto, es comprimeix per l'acció de la cara superior del pistó.
motor marins dièsel de 4 temps
Els motors dièsel funcionen per autoencesa, és a dir, la barreja aire combustible s'inflama de manera
espontània en trobar-se a alta pressió.
En el cas del motor de quatre temps el cigonyal dóna dues voltes per completar un cicle.
Els motors Dièsel marins funcionen amb l’anomena’t MDO (Marine Dièsel Oil) i amb HFO (Heavy Fuel Oil).
El funcionament del motor de quatre temps dièsel és el següent:
El cicle dièsel pot explicar-se de diverses maneres, en aquest cas es farà trobant el pistó en el punt mort
superior.

En aquest punt les vàlvules d'admissió i fuita es troben obertes.
La vàlvula de fuita roman oberta fins a 10º després de tornada del cigonyal després per completar
l'escombratge, durant la carrera descendent del pistó.
Això succeeix en motors d'aspiració atmosfèrica i en motors petits turboalimentats.
La majoria de motors turboalimentats que troben el seu punt de funcionament nominal per sota de les
1.000 rpm mantenen la vàlvula de fuita oberta durant més temps de manera que es redueixi el stress
tèrmic produït en la turbina admetent aire fred amb tal de refrigerar-la.
En aquests casos la vàlvula de fuita es tanca entre 40 i 50º després d'iniciar-se el temps d'admissió.
Durant el temps d'admissió, l'aire entra a l'interior del cilindre fins que el pistó arriba al punt mort inferior.
En aquest punt solament la vàlvula d'admissió es troba oberta.
El pistó a causa de la inèrcia puja fins al punt mort superior comprimint la barreja.
Aquest es coneix com el temps de compressió.
La vàlvula d'admissió té un retard d'uns 25º de tornada del cigonyal també en el seu temps de tancat per
permetre la refrigeració del seient.
L'aire es comprimeix fins a aconseguir al voltant dels 550º C.
Poc abans d'arribar al punt mort superior entre 10 i 20º el injector rep el combustible encenent-ho durant al
voltant de 30 i 50º.
El pistó comença de nou una carrera descendent en l'anomena’t temps d'expansió.
Mancant entre 30 i 60º, depenent del tipus de motor, la vàlvula de fuita obre amb tal de reduir la pressió en
el cilindre, augmentar l'entalpia d'entrada de gasos en la turbina i reduir el treball a realitzar pel pistó durant
el temps de fuita.
El pistó després de passar pel punt mort inferior comença de nou la carrera ascendent.
A uns 80 º abans d'arribar al punt mort alt, la vàlvula d'admissió obre amb tal d'introduir l'aire
d'escombratge.
En el cas dels motors d'alimentació atmosfèrica la vàlvula d'admissió obre molt abans amb tal d'introduir
l'aire d'escombratge, això succeeix a 10º.
Les vàlvules del motor estan sincronitzades amb la rotació del cigonyal gràcies a l'arbre de lleves que
transmet, a l'inrevés que el cigonyal el moviment rotatiu d'aquest en un moviment alternatiu; el de les
vàlvules.
El cigonyal i l'arbre de lleves estan units mitjançant engranatges o mitjançant una corretja de transmissió.
motor refrigerat per aigua
Motor en el qual s’usa aigua per a reduir la calor que genera.
motor refrigerat per aire
Motor que es refreda directament per un corrent d’aire.
motor rotatiu
El motor rotatiu va ser un dels primers tipus de motors de combustió interna en el qual el cigonyal roman
fix i el motor sencer gira al seu al voltant.
El disseny va ser molt usat en els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial i durant aquesta per
propulsar avions, i també en alguns de les primeres actuacions i motocicletes.
A principis dels anys 20 del segle XX el motor rotatiu va començar a tornar-se obsolet, principalment a
causa del seu baix torquen de sortida, conseqüència de la forma en què treballa el motor.
També estava limitat per la seva restricció inherent donada per la forma d'aspirar la barreja
d'aire/combustible a través del cigonyal i càrter buit, que afecten directament al seu rendiment volumètric.
No obstant això, en el seu temps va ser una solució molt eficient per als problemes de potència, pes i
fiabilitat.
motor semi diesel
Motor diesel que funciona a una temperatura relativament elevada i necessita, per tant, un sistema
d’encesa elèctric.
motor tèrmic
Un motor tèrmic és una màquina tèrmica motora, i una màquina tèrmica de motor, o un motor de tipus
tèrmic.
En definitiva, és una mica de motor i de temperatura, en la qual l'energia del fluid que travessa la màquina
disminueix, obtenint-ne energia mecànica.
Transforma energia tèrmica en treball mecànic per mitjà de l'aprofitament del gradient de temperatura entre
una font de calor (focus calent) i un embornal de calor (focus fred).

La calor es transfereix de la font a l'embornal i, durant aquest procés, alguna cosa de la calor es converteix
en treball per mitjà de l'aprofitament de les propietats d'un fluid de treball, usualment un gas o un líquid.
En un motor tèrmic es produeixen una sèrie de transformacions que condueixen a un estat inicial (és a dir,
té un cicle tancat).
En el transcurs d'aquestes transformacions, el motor rep energia tèrmica en forma de calor i retorna
energia mecànica en forma de treball.
motor turbo
Motor sobrealimentat per una turbina.
motor de turboreactor
Un motor de turboreactor és un tipus de motor de combustió interna utilitzat sovint per impulsar una
aeronau.
L'aire és arrossegat a un compressor rotatori a través de la presa d'aire i és comprimit, durant diverses
etapes successives, a alta pressió abans d'entrar en la cambra de combustió.
El combustible és barrejat amb l'aire comprimit i inflamat.
Aquest procés de combustió augmenta considerablement la temperatura del gas.
El resultat de la combustió surt per expandir-se a través de la turbina, on s'extreu l'energia per moure el
compressor.
Encara que aquest procés d'expansió redueix tant la temperatura com la pressió del gas, aquests es
mantenen generalment superiors als del mitjà.
El flux de gas de sortida de la turbina s'expandeix a la pressió ambiental a través d'una tovera de
propulsió, produint un doll a altes velocitats.
Si la velocitat d'aquest doll de gasos supera a la velocitat de l'avió, llavors hi ha una embranzida neta cap a
davant.
Sota condicions normals, l'acció de bomba del compressor assegura qualsevol reculada del flux,
aconseguint així un procés continu en el motor.
De fet, el procés complet és similar al cicle de quatre temps, però on l'admissió, compressió, ignició,
expansió i sortida es realitza simultàniament, però en diferents seccions del motor.
L'eficiència d'un motor a reacció depèn fortament de la relació de pressions i la temperatura de la turbina.
Comparant el turboreactor amb el motor convencional a hèlix, el primer pren una quantitat relativament
petita de massa d'aire i l'accelera considerablement, mentre que una hèlix utilitza una massa d'aire gran i
l'accelera només una petita part.
La sortida de gasos a altes velocitats d'un turboreactor ho fa eficaç a velocitats altes, especialment a les
supersòniques, i a altituds elevades.
En avions més lents i aquells que només realitzin vols curts, una turbina de gas propulsada per una hèlix,
conegut com turbopropulsor, és més comuna i eficient.
El disseny de turboreactor més simple és d'una sola bobina, en el qual un únic eix connecta la turbina al
compressor.
Per a dissenys amb relacions de pressió més altes solen tenir dos eixos concèntrics, millorant l'estabilitat
del compressor.
L'eix d'alta pressió connecta el compressor i turbina d'alta pressió.
Aquesta bobina externa d'alta pressió, amb la cambra de combustió, forma el nucli o generador del motor.
L'eix intern connecta el compressor de baixa pressió amb la turbina de baixa pressió. Ambdues bobines
poden funcionar lliurement per aconseguir velocitats òptimes, com en avions supersònics com el
Concorde.
motorista naval
Persona autoritzada per el maneig de màquines o motors de fins a 50 CV de potència efectiva de
cadascuna de les classes de màquines per al qual es realitza l'examen (motors d'explosió, dièsel o
semidiesel)
Requisits:
• Haver complert 18 anys d'edat,
• Haver realitzat 50 dies d'embarcament,
• Haver aprovat l'examen corresponent en una Escola o Institut de Formació Professional Marítim-
Pesquera o en una Capitania Marítima.
• Aquest títol és expedit per la Direcció general de la Marina Mercant i faculta exclusivament per al tipus o
tipus de màquines o motors que s'ha realitzat l'examen.
motxilla

Suport de forma anatòmica, subjectat a l’esquena del submarinista mitjançant guarniments, que té un
allotjament amb una brida per a fixar-hi la botella o les botelles de l’escafandre autònom.
moure la lluna
Quan la lluna es posa en moviment.
moviment absolut
Moviment absolut d’un vaixell és aquell que segueix en relació amb fons o en relació amb terra ferma, els
seus elements són el rumb i la velocitat.
moviment acumulat
Nombre total de segons d’avenç o endarreriment del cronòmetre al llarg d’un determinat període de temps.
moviment anticiclònic
Desplaçament espacial d'una zona d'alta pressió causat per la redistribució local de la massa en
l'atmosfera.
Aquesta redistribució es realitza pel moviment tridimensional associat a la circulació atmosfèrica.
La trajectòria del centre es veu sovint alterada per l'escalfament o el refredament locals de la columna
d'aire, habitualment com resultat dels fluxos tèrmics de superfície.
Aquestes variacions de la temperatura de l'aire prop de la superfície afecten a la densitat i per això
modifiquen les pressions superficials.
moviment anual del Sol
El moviment aparent del Sol és el resultat de dos moviments aparents: el moviment diürn, retrògrad, a
causa del moviment de rotació de la Terra, i el moviment anual, directe, a causa del moviment de
translació de la Terra al voltant del Sol i 365 vegades més lent que l'anterior.
El Sol participa del primer com tot objecte celeste; el segon és un moviment propi (és a dir, que no
experimenten els altres astres) sobre l'esfera celeste.
moviment aparent
Trajectòria que descriu aparentment un astre al voltant de la Terra.
moviment aparent d’un astre
Moviment que un astre qualsevol sembla descriure sobre l’esfera celest quan s’observa des de la Terra.
moviment aparent del Sol
Quan un astre es troba relativament proper a la Terra, com el Sol i els planetes, la seva posició en l'esfera
celeste varia considerablement durant el transcurs de l'any en relació amb aquella i a un estel distant que
és tingués en el mateix pla. Aquest estel proporciona una direcció fixa en l'espai des de la qual és possible
mesurar angles.
El Sol, aparentment, descriu una trajectòria al voltant de la Terra durant el transcurs d'un any, que rep el
nom de «eclíptica» i que està inclinada 23° 27’ aproximadament, pel que fa a l'equador, perquè l'eix de la
Terra té aquesta inclinació pel que fa al plànol de la seva òrbita.
Com la eclíptica i l'equador són dos cercles màxims, es tallen necessàriament en els extrems d'un
diàmetre.
moviment aparent dels astres
Amb el córrer de les hores, els astres es mouen en el cel, sortint per l'orient i posant-se a l'occident.
Això causa la impressió que l'esfera celeste està girant d'est a oest, entorn d'un eix imaginari, que
intercepta l'esfera en dos punts fixos, els Pols Celestes.
En realitat, aquest moviment, anomenat moviment aparent dels astres, és un reflex del moviment de
rotació de la Terra, que es produeix d'oest a est.
Pel moviment aparent, els astres recorren uns paral·lels, o gairebé paral·lels (per al Sol, Lluna i Planetes),
en sentit directe mirant per al pol nord celeste, trigant 24 hores.
Al llarg del dia, tots els astres descriuen en el cel arcs paral·lels a l'Equador Celeste.
L'orientació d'aquests arcs en relació a l'horitzó depèn de la latitud del lloc.
• En els pols (l = 90): Totes les estrelles del mateix hemisferi de l'observador romanen 24 h damunt de
l'horitzó (no tenen sortida ni posada), i descriuen en el cel cercles paral·lels a l'horitzó.
Les estrelles de l'hemisferi oposat mai poden ser vistes.
• En l'equador (l = 0): Totes les estrelles surten i es posen, romanent 12h damunt de l'horitzó i 12h sota ell.

La trajectòria de les estrelles són arcs perpendiculars a l'horitzó.
Totes les estrelles del cel (dels dos hemisferis) poden ser vistes al llarg de l'any.
• En un lloc de latitud intermèdia: Algunes estrelles tenen sortida i posada, unes altres romanen 24h
damunt de l'horitzó i unes altres romanen 24h sota horitzó.
Les estrelles visibles descriuen en el cel arcs amb una certa inclinació en relació a l'horitzó, la qual depèn
de la latitud del lloc.
moviment creuer de passatgers
Es realitza per mar entre ports o punts situats en zones marines.
moviment d'exportació
És la quantitat de càrrega que es mou per un port nacional amb destinació procedent d'un port de
l'estranger.
moviment d'importació
És la quantitat de càrrega que es mou per un port nacional són destinació a un port de l'estranger.
moviment d'un cicló
Desplaçament espacial d'un centre de baixa pressió causat per la redistribució local de la massa en
l'atmosfera.
La trajectòria del centre està sovint modificada per l'escalfament o el refredament de la columna d'aire
deguts als fluxos tèrmics de superfície o a les transformacions de la calor latent associades a la formació
de núvols i de precipitació.
Aquests processos canvien la distribució de la temperatura en la columna d'aire i per això modifiquen les
pressions superficials.
moviment de cadascuna de les estrelles en l’espai.
Per efecte del moviment propi de cada estrella, la forma de les constel·lacions varia en el temps, encara
que són necessaris alguns segles per a poder apreciar aquest canvi.
El moviment propi de les estrelles s’amida en segons d’arc per any i, donades les enormes distàncies entre
les estrelles, és tan petit per a cada estrella que, en terme mitjà, es troba al voltant d’una desena de segon
d’arc per any.
El moviment propi més notable d’una estrella és el de l’estrella de Barnard, que arriba a els 10,27 segons
d’arc per any. Altres estrelles amb moviment propi molt marcat són les de Kapteyn, la Groombridge 1830 i
la Lacaille 9352.
moviment de capital a curt termini
És el que aquesta incorporat en un document de crèdit amb venciment de fins a un any termini.
moviment de capital a llarg termini
És el que està incorporat en un document de crèdit que té venciment a més d'un any de termini.
moviment de cabdals
Activitats econòmiques i financeres relativa tant a la contractació d'emprèstits i inversions de capitals
estrangers al país com al pagament d'interessos als capitals estrangers invertits.
moviment de la Terra
La Terra està en continuo moviment.
Es desplaça, amb la resta de planetes i cossos del Sistema Solar, girant al voltant del centre de la nostra
galàxia, la Via Làctia.
No obstant això, aquest moviment afecta poc la nostra vida quotidiana.
Més important, per a nosaltres, és el moviment que efectua descrivint la seva òrbita al voltant del Sol, ja
que determina l'any i el canvi d'estacions. I, encara més, la rotació de la Terra al voltant del seu propi eix,
que provoca el dia i la nit, que determina els nostres horaris i bioritmes i que, en definitiva, forma part
inexcusable de les nostres vides.
moviment de les depressions en superfície
Per a conèixer la direcció que es mou una depressió no oclusa, es dibuixa el front fred i el front càlid en el
mapa de advecció de línies d'espessor de la topografia relativa de 1.000 a 700 mb.

El moviment de la depressió de superfície depèn del nombre d'interseccions del vent mig amb les línies
d'espessor.
Quan la depressió està oclusa, el front fred ha arribat a el quadrant SW, movent-se principalment d'acord
amb la divergència isobàrica de 500 o 300 mb.
El centre de pressió estarà progressivament caracteritzat per aire més i en la topografia relativa de 1.000 a
700 mb.
moviment de les partícules d'aigua en les ones
Moviment real de les partícules d'aigua individuals en l'interior d'una ona.
moviment de GAT
Conferencia d'Assumptes i Tarifes: Termes de costos que es relacionen amb moviments directes a l'interior
d'un país.
moviment de marea
El moviment que inclou l'ascens i descens de la marea i el flux horitzontal dels corrents de marea.
Aquest moviment està associat amb les forces generadores de marees astronòmica de la lluna i el sol
actuant sobre la terra en rotació.
moviment de revolució
Moviment d'un astre del Sistema Solar al voltant del Sol, en general s'utilitza per a definir el moviment d'un
astre al voltant d'un centre de massa. (Ha de comparar-ne aquest terme amb el de rotació).
moviment de rotació de la Terra
La Terra gira sobre si mateixa constantment d'Oest a Est en un període circular que dura 24 hores, és a
dir, triga un dia a recórrer 360 graus des d'un punt donat; a aquest moviment se li anomena rotació.
La rotació és la responsable del dia i la nit.
La Terra, en girar permanentment sobre el seu eix, va presentant la seva superfície al Sol de forma
successiva, per això cada lloc va passant pel dia i la nit al llarg d'un gir complet.
Durant el "moviment aparent" del Sol, quan es troba en el més alt de la seva trajectòria celeste es diu que
és migdia.
moviment de translació de la Terra
La Terra manté un moviment de translació al voltant del Sol en una trajectòria el·líptica; aquest es troba
situat en un dels focus d'aquesta el·lipse, per aquest motiu tots dos cossos Sol i Terra es troben sempre a
distàncies diferents al llarg dels seus recorreguts.
Els punts màxims i mínims d'aquestes distàncies es diuen respectivament afeli i periheli.
L’afeli és el punt de l'òrbita terrestre més allunyat del Sol, es produeix el 2 de juliol, i en aquesta data la
distància entre tots dos és de 151.800.000 km.; per la seva banda el periheli és el punt de l'òrbita terrestre
més proper al Sol, es produeix el 2 de gener, i en aquesta data la distància s'ha reduït fins als 147 milions
de km. aproximadament.
La distància mitjana Terra-Sol és de 149.680.000 km., i la seva velocitat mitjana de 29,6 km/segon.
En una translació completa al voltant del Sol la Terra triga 365 dies, 6 hores, 9 minuts i 9,54 segons a
recórrer els 930 milions de km. que componen el cicle, és a dir, un any.
Civilment es consideren només 365 dies per any, menyspreant les hores i minuts restants, però només fins
a quatre anys després, en què se sumen tots per formar un any de 366 dies; a aquest any se li denomina
de traspàs i el mes de febrer passarà a tenir 29 dies en comptes de 28.
moviment del cronòmetre
Segons o fraccions de segon que un cronometro que te retard o s’avança diàriament.
Se li dóna signe positiu quan el cronometro endarrereix i negatiu quan avança.
Se li coneix també com "moviment diari del cronometro".
Per a obtenir el moviment mig diari del cronòmetre a partir del moviment acumulat es divideix aquest pel
període de temps que aquell està referit.
moviment dels ciclons i anticiclons
Les ones dels oest són importants no només a produir el desenvolupament de ciclons, sinó que el flux de
nivells superiors és també essencial a determinar quan ràpid aquests sistemes es mouen i la direcció que
ells segueixen.

Comparat amb el flux general en el nivell de 500 hPa, els ciclons generalment viatgen a una velocitat
menor a la meitat que la del vent en aquest nivell.
Normalment es mouen amb una rapidesa de 20 a 50
km/h, per la qual cosa viatgen aproximadament 480 a 1200 km cada dia.
Les majors velocitats es produeixen en els mesos més freds, quan els gradients de temperatura són
majors.
Un dels més interessants desafiaments en els pronòstics del temps és predir la trajectòria dels sistemes
ciclònics de mal temps.
Així que estudiant els canvis en el flux de nivells alts, es poden detectar els canvis en la direcció de la
trajectòria que segueix un cicló.
Per fer prediccions útils de les posicions futures dels ciclons en superfície, és necessari fer avaluacions
precises dels canvis en el flux dels oest de nivells superiors.
Quan es té una família de sistemes ciclònics, els anticiclons freds se situen “darrere” dels ciclons i es
mouen en una direcció una mica diferent a la dels ciclons.
Aquests anticiclons ocasionalment poden produir ones de fred polar.
Després tals anticiclons es mouen cap als sistemes d'altes pressions subtropicals, cap a l'anticicló del
Pacífic sud.
Ja que els anticiclons estan associats amb cels nets i bon temps, el seu desenvolupament i moviment han
estat menys estudiats que els ciclons.
No obstant això a causa que els anticiclons es poden estacionar i romandre sobre una regió per diversos
dies, ells són importants en la formació de contaminació.
Les condicions d'estabilitat i calma associades amb les altes pressions contribueixen al fet que es
produeixin episodis de contaminació.
Els grans anticiclons estacionaris són també importants perquè ells poden bloquejar el moviment cap a
l'est dels ciclons.
Aquest efecte pot mantenir una part del país sense precipitacions per una setmana o mes, mentre que en
l'altra part s'estan produint temporals.
moviment dels pols
Desplaçament dels pols de rotació de la terra pel que fa als seus pols de figura.
moviment dels núvols
Desplaçament dels núvols o moviment dintre d'elles observats des de la superfície terrestre, una aeronau,
un satèl·lit, etc.
moviment diari
Nombre de segons o parts de segon que el cronòmetre avança o endarrereix en un dia.
moviment diferencial
Moviment dels núvols que és relativament distint respecte d'altres elements nuvolosos propers, per
exemple, núvols movent-se d'esquerra a dreta respecte d'altres núvols en primer o segon pla.
La rotació dels núvols és un exemple de moviment diferencial, però no tot moviment diferencial indica
rotació.
moviment directe
Rotació o moviment orbital en el sentit oest a est vist des d'un lloc per sobre del pol nord d'un cos primari
(per exemple en el mateix sentit que la majoria dels satèl·lits); és l'oposat a "retrògrad", que seria el
moviment en sentit contrari (est a oest).
També es denomina "moviment prograd".
El moviment de rotació prograd de la Terra fa que, vist des de la superfície terrestre, el Sol i les estrelles
semblin moure's d'est a oest al llarg del dia.
moviment diürn
Moviment diari aparent d'un cos celeste.
moviment diürn de la Terra
Es diu moviment diürn de la terra al moviment uniforme de rotació que té el planeta sobre la línies dels
pols.
Aquest gir que triga en realitzar-lo 24 hores, e l’efectua en sentit directe o contrari a les agulles del rellotge
per a un observador situat en el pol nord.

Si estigués situat en el pol sud, veuria girar a l'equador en el sentit de les agulles.
En general, en Astronomia suposant a un observador en el pol nord, es considera i al gir en el sentit
contrari a les agulles del rellotge "sentit directe" o també "sentit dels horaris".
moviment diürn del Sol
Diem que un astre està en el seva aurora quan travessa l'horitzó, passant de l'hemisferi invisible al visible.
Diem que un astre està en el seu ocàs quan travessa l'horitzó, passant de l'hemisferi visible a l'invisible.
L’aurora i l'ocàs són simètrics pel que fa al pla meridià, pel que els seus azimuts seran oposats.
moviment geocèntric
Moviment aparent d'un astre al voltant de la Terra considerada com centre d'observació.
moviment horitzontal de l’ona
Pujada i baixada de l'ona, com en el cas d'un buc fondejat.
moviment horitzontal de l’ona
Variació momentània de la Intensitat, com en el cas del corrent elèctric d'un circuit.
moviment horitzontal de l’ona
Variació momentània de la Intensitat, com en el cas del corrent elèctric d’un circuit.
moviment invers
Hom ho diu moviment invers aquell que el sentit de gir per a un observador en l’hemisferi nord , és en
sentit al de les busques del rellotge.
moviment mig
És el moviment el·líptic no pertorbat, amb velocitat angular uniforme.
moviment ondulatori
Moviment continu en anada i volta que es propaga amb continuïtat en un fluid o mitjà elàstic, sense
translació permanent de partícules.
moviment ondulatori de les ones
Procés pel qual una pertorbació en un punt d'un mitjà es propaga a altre més allunyat de la font sense
transport net del material del mitjà.
Sinònim propagació de les ones.
moviment ondulatori vertical
Ascens o descens oscil·latori d’un vaixell degut al fet que tot el casc és aixecat per la força de les ones.
moviment i oscil·lació del vaixell
Moviment del buc en les ones.
El buc en el mar, sotmès a totes les forces actuants, es mou segons sis graus de llibertat.
Tres de translació i tres de rotació:
Translacions:
• Moviment vertical d'ascens i descens: Arfada
• Moviment lateral a ambdues bandes: Deriva
• Moviment longitudinal d'avanç o reculada.
Rotacions:
• Segons l'eix vertical 'Z' : Guinyada de rumb.
• Segons l'eix transversal 'I': Cabotejo.
• Segons l'eix longitudinal 'X': Balanç.
moviment oscil·latori vertical
Ascens o descens oscil·latori d'un buc a causa que tot el casc és aixecat per la força de les ones.
moviment prograd
Sinònim de moviment directe.
moviment propi

Moviment anual angular aparent d'un objecte a través del firmament, indicat com canvi en la posició de
l'objecte pel que fa a les estrelles de fons, que per estar molt allunyades, es poden considerar fixes en el
firmament.
Aquest moviment es pot observar en les estrelles més pròximes, a causa del desplaçament d'aquestes i
del sistema solar per l'espai, però a causa de les enormes distàncies entre les estrelles, es requereixen
centenars d'anys perquè la posició d'una estrella en el firmament variï significativament a primera vista.
moviment propi d’una estrella
És el petitíssim desplaçament d’una estrella pel que fa a les altres, causat pel
moviment relatiu
Desplaçament d'un objecte o i un cos pel que fa a un altre.
L'expressió s'utilitza generalment pel que fa a problemes que inclouen el desplaçament d'una embarcació,
un torpede o un míssil pel que fa a un altre.
La direcció d'aquest desplaçament es denomina direcció del moviment relatiu i la velocitat d'aquest
desplaçament es denomina velocitat relativa.
Quan es tracta del canvi de posició d'un cos celeste, tal com s'observa des de la Terra, es denomina
aparent.
moviment radial
Component dels moviments d’un astre en la direcció visual de l’observador.
moviment relatiu
Moviment relatiu o aparent és el qual presenta un vaixell vist des d’un altre, quan un d’ells o els dos es
mouen independentment.
moviment relatiu
Desplaçament d’un objecte o i un cos pel que fa a un altre, l’expressió s’utilitza generalment pel que fa a
problemes que inclouen el desplaçament d’una embarcació, un torpede o un míssil pel que fa a un altre.
moviment retrògrad
El bucle aparent cap a enrere (cap a l'oest) en el moviment d'un planeta a través del firmament durant un
període dilatat de temps, quan és observat des de la Terra.
Copèrnic va explicar aquest moviment aparent com un efecte de projecció causat quan la Terra arriba a o
és arribat a per altre planeta en les conjuncions o oposicions al descriure ambdós òrbites al voltant del Sol.
L'efecte és que observant el moviment dels planetes en el firmament (sobre el fons fix d'estrelles), el
planeta realitza un moviment de bucle cap a enrere, per a continuar posteriorment el seu moviment directe
o normal.
Per a les rotacions i translacions orbitals dels planetes, moviment oposat al denominat "Moviment Directe".
moviment uniforme
Moviment a una velocitat constant en línia recta sense rotació.
El moviment uniforme és l'únic tipus de moviment contemplat per la relativitat especial.
moviments en gran escala
Voluminosos moviments de galàxies distants que es desvien del flux de Hubble.
moviments en mars i oceans
L’enorme massa d’aigua que forma els mars i oceans de la Terra està sotmesa a moviments de diversa
naturalesa, de forma semblant a com succeeix en l’atmosfera.
L’aigua té menys densitat que l’aire, però més que la terra.
Es poden resumir aquests moviments en tres grups: les ones i les marees, que es perceben en la
superfície, i els corrents marins, que discorren per l’interior i que són d’una gran importància en la
determinació del clima.
moviments marins
Les aigües marines no són estàtiques, es troben en continu moviment.
El principal factor de la dinàmica marina és el vent, però existeixen uns altres que afecten decisivament als
desplaçaments de les masses d'aigua entre els diferents punts del planeta, tals com la influència del
cosmos o les seves característiques físico-químiques, per exemple l'índex de salinitat i densitat.

La dinàmica marina es manifesta en forma d'ones, marees i corrents marins:
• Ones.
• Marees.
• Corrents marins.
moviments terrestres
La Terra està dotada de diversos moviments, propis o com a resultat de la seva translació en l'espai,
revolució al voltant del Sol o afectació gravitatòria d'altres cossos celestes; es distingeixen el de rotació,
translació, precessió i nutació.
Aquests dos últims no són tan importants per a la vida al planeta, o es realitzen en períodes tan llargs que
amb prou feines són apreciables.
moviments verticals dels corrents d'aire
Els processos que es donen en l'atmosfera en els quals no existeix intercanvi calorífic amb l'exterior del
sistema es diuen adiabàtics.
En l'atmosfera els ascensos i descensos de l'aire es produeixen tan ràpid que no té temps d'intercanviar
eficaçment calor amb l'aire de l'entorn.
Tota compressió adiabàtica porta amb si un escalfament i tota expansió en les mateixes condicions, un
refredament.
A més, com la pressió atmosfèrica descendeix amb l'altitud, pot definir-se que si una petita part de l'aire
"bombolla", ascendeix verticalment, es troba amb pressions menors, per la qual cosa gradualment,
s'expandeix i refreda, i el contrari ocorre en descendir.
La temperatura descendeix uns 10º C cada 100 hPa, com aquests hectopascals corresponen a 1000 m,
aproximadament, resulta que, en condicions mitjanes, la temperatura descendeix amb l'altura 1º C cada
100 m, valor denominat gradient adiabàtic sec.
Com es refreda en ascendir, pot arribar a saturar-se de vapor d'aigua.
Si havent aconseguit la saturació continua l'ascens comença la condensació del vapor en aigua líquida,
procés que allibera calor que, per descomptat, pansa a la bombolla ascendent, amb el que aquesta es
refreda menys ràpidament, mig grau cada 100 metres.
En anar-se quedant sense vapor d'aigua que pugui desprendre calor en condensar-se, torna a apropar-se
al gradient adiabàtic sec.
moviments verticals dels corrents marines
Els éssers que viuen en les aigües superficials consumeixen sense parar els seus principis alimentosos de
naturalesa mineral, fosfats i nitrats, que després, al morir, duen cap a les profunditats.
Si no existís cap circulació en sentit contrari que els impulsés de nou a la superfície, aquesta quedaria
desproveïda, en poc temps de tals substàncies minerals.
L'oxigen aportat per l'aire dels oceans no podria filtrar-se cap a les profunditats a una velocitat suficient
com per a mantenir la vida en ell, si no existís un corrent que actués com vehicle.
Això s'explica suposant que hi ha regions de l'oceà que les aigües superficials, riques en oxigen, passen a
les profunditats.
El que determina aquesta circulació vertical és la diferència de temperatura.
L'aigua superficial de l'oceà es refreda en les regions àrtiques i descendeix.
Aquest continu flux d'aigua profunda es distribueix a tot el llarg del sòl oceànic, pel que fins i tot en els
tròpics, els nivells més profunds del mar són molt freds, propers a l'instant de congelació.
Eventualment, l'aigua freda de les profunditats reemerge.
Una vegada en la superfície s'escalfa i és impulsada cap al Àrtic o l'Antàrtic, on torna a descendir.
La circulació resultant determinaria una dispersió total de qualsevol producte que s'aboqués.
En l'Atlàntic la dispersió completa trigaria 1.000 anys i en el Pacífic, més extens, trigaria 2.000 anys.
moyo
Mesura castellana de capacitat per a vins i licors: 16 cantessis: 258,128 litres.
MN6
Component sextodiurna de baix fons.
MS6
Component sextodiurna de baix fons.
MPa

Abreviatura de Megapascal.
mph
Abreviatura d'anglesa de “Milers per hour”, milles per hora.
MPS
Acrònim de Multi Purpose Sail
És una combinació de spinnaker i gènova i s'empra per a vents de través a un llarg.
MRCC
Acrònim de Maritime Rescue Co-ordination Centri o Centre coordinador de salvament marítim.
Autoritat en terra responsable d'organitzar eficaçment les operacions de recerca i salvament marítims i de
coordinar la posada en pràctica de tals operacions dintre d'una determinada regió de recerca i salvament.
Sinònim CCSM.
MRF
Acrònim de Medium Range Forecast. Model de pronòstic a termini mig del NCEP la sortida del qual es
genera cada 12 hores.
MRI
Distintiu de nacionalitat deIs iots de les classes internacionals de la I. Y. R. U. pertanyents a Illes Mauricio.
MSC Crociere
MSC Crociere S.p.A. és una companyia italiana de creuers, fundada en 1987 per Gianluigi Aponte.
La companyia té actualment una de les flotes més modernes del món formada per la classe Fantasia que
comprèn el MSC Fantasia (inaugurat a Nàpols al desembre de 2008) i el MSC Splendida (inaugurat a
Barcelona al juliol de 2009), la classe Musica format pel MSC Magnifica (inaugurat a Hamburg al març de
2010), el MSC Poesia (inaugurat en Dover a l'abril de 2008), el MSC Orchestra (inaugurat en Civitavecchia
al maig de 2007) i el MSC Musica (inaugurat a Venècia al juny de 2006); i la classe Lirica formada pel MSC
Opera (inaugurat a Gènova al juny de 2004), el MSC Lirica (inaugurat a Nàpols a l'abril de 2003), el MSC
Sinfonia (originalment: European Stars botat per Festival Creuers de Grècia adquirit en 2005) i el MSC
Armonia (originalment: European Vision botat per Festival Creuers de Grècia adquirit en 2004).
A més, MSC Creuers compta amb un onzè vaixell el MSC Melody (originalment Atlantic d'Home Lines.
MSC Creuers va néixer a partir de l'adquisició de Star Lauro Crociere i la transformació d'aquesta en la
Mediterranenan Shipping Company Crociere amb seu a la ciutat de Ginebra.
Les seus de MSC Crociere Espanya S.A. estan a Barcelona i Madrid.
La padrina de la flota de MSC Creuers és Sophia Loren, encara que els vaixells MSC Sinfonia, MSC
Armonia i MSC Melody mai van ser rebatejats després de la seva adquisició per la diva italiana.
MSC Crociere és la quarta companyia de creuers més gran del món, després de Carnival Corporation &
plc, Royal Caribbean Cruises Ltd. i Norwegian Cruise Line.
Msf
Component lunisolar sinòdica quinzenal.
MSN6
Component sextodiurna de baix fons.
mt
Abreviatura d'anglesa de “Metric ton”., tona mètrica = 1.000 quilograms.
mtd
Abreviatura d'anglesa de “multimodal transport document”.
Són els documents de transport multimodal, normalment emesos per les línies navilieres de contenidors
per cobrir el despatx de mercaderies d'un lloc de presa de càrrec a un lloc de lliurament.
MTD multimodal transport document
Són els documents de transport multimodal, normalment emesos per les línies navilieres de contenidors
per a cobrir el despatx de mercaderies d'un lloc de presa de càrrec a un lloc de lliurament.
Mu

Component de variació.
muare
Fenomen d'ordre geomètric que provoca la formació d'imatges paràsites resultants de la superposició de
dues o més figures d'estructura periòdica que presenten una certa diferència de pas o orientació.
Espècie d'estructura geomètrica, perjudicial per a la qualitat de les imatges que es comprova en les
impressions policromes quan la disposició o orientació de les trames utilitzades resulta dolenta.
Muhlifain
Estel corresponent a la constel·lació Centaure, el seu angle sideri i la declinació ve reflectida a l'Almanac
Nàutic.
muixarra
Embarcació que intervé en la pesca de l’almadrava, amb la missió de vigilar-ne els encontorns i avisar les
altres dues embarcacions, si entra peix, perquè facin la llevada.
muixera
Sinònim de llibi.
mujol
Tambor vertical del cabrestant, el qual s’usa per a virar caps o cables.
mula
Esquena del llagut (Mora d’Ebre).
mula
Vegi’s mura.
muleta
Barca de pesca d’uns 3 a 5 metres d’eslora, més petita que la del palangre, emprada a Tarragona i
València.
muleta portuguesa
Embarcació portuguesa de vela d’uns 15 metres d’eslora, que era emprada per la pesca i el transport pel
riu Tejo.
mulla
Indret on l’aigua d’un riu té més fondària.
mullada
Avaria de la mercaderia durant el seu transport marítim, a causa d'insuficient buidament de l'aigua de la
sentina, falta d'estanqueïtat del buc o dels mampares, vies d'aigua, trencament de canonades, estiba
inadequada sobre mercaderies humides o altres causes.
És risc assegurable.
mulladiu
Lloc molt humit, aiguamoll.
mullena
Aigua adherida a una cosa.
mullinet
Pluja menuda.
mull-mull
Pluja fina i seguida.
multa
La multa estipula en un contracte de noliejament, es limita a una suma que no excedeix la quantitat
estimada de nòlit brut.

multa
Sanció pecuniària que s'imposa als responsables d'infraccions administratives duaneres.
muntant
Qualsevol de les dues peces que en els navilis antics descansaven sobre les corbes dels jardins,
recolzant-se al costat per començar el coronament de popa.
Formaven a una i altre banda l'entorn de la popa, des de la corba o arc del jardins, on hi afermava el seu
peu, fins el costat on anaven empernades.
multibanda
Es diu del radioreceptor que pot sintonitzar més d’una banda de radiofreqüències.
multibuc
El seu principal característica és que ofereixen una resistència a l'avanç hidrodinàmic veritablement
mínima, per la qual cosa poden motoritzar-ne amb potències baixes mantenint al temps prestacions molt
altes.
Però per obtenir aquest tipus de bucs és necessari sacrificar, almenys en part, l'habilitat de l'embarcació.
La solució a la qual s'ha arribat és combinar mig vaixell amb forma d'ala de gavina a proa i l'altra meitat en
“V”.
El buc d'ala de gavina, es diu així perquè el seu perfil en secció recorda precisament a una gavina volant,
preval la nervadura central de la quilla respecte a les dos laterals; amb aquest sistema s'obté un buc que
talla les ones amb el seu centre, com si fora en “V , però es recolza immediatament després en les
nervadures laterals millorant l'estabilitat transversal.
En alguns vaixells les prestacions dels quals són especialment altes i destinats a fer front al mar en les
seves condicions més adverses, raó per la qual han estat adaptats també per als salvaments costaners en
els diferents mars del món, s'ha adoptat el buc en forma de catedral.
Es tracta d'una ala de gavina modificada que conserva la nervadura central de la quilla molt pronunciada i
de suport, amb les dues nervadures laterals que comencen no al final de la proa, sinó aproximadament un
terç més enrere respecte a l'eslora del vaixell.
Amb aquest tipus de bucs s'obté un impacte més suau sobre l'ona perquè talla amb la seva part central
l'aigua i forma un solc no excessivament profund, amb la finalitat de que les dues nervadures laterals
intervinguin al seu degut temps i serveixin com a estabilitzadors de suport.
multicicló
Connexió en paral·lel de molts ciclons petits, gràcies al seu petit diàmetre el rendiment és alt.
múltiplex
Aparell de restitució fotogramètrica en el qual la imatge tridimensional reduïda del terreny a cartografiar
s'obté per projecció òptica directa d'un parell de fotografies aèries que presenten entre elles cert
recobriment i el funcionament del qual es base en el principi d’anàglifs.
multiplicador de velocitat
Sistema de transmissió de moviment en què l’eix de sortida té una velocitat de rotació superior a la de l’eix
d’entrada.
multiplicació del gel
Mecanisme pel qual pot augmentar la concentració de partícules de gel en els núvols sense l'acció de
nuclis glaciógenics; per exemple, per fragmentació de cristalls de gel o per esclat de la coberta de gel
durant el procés de congelació de les gotetes d'aigua.
multiplicateur
Expressió que significa Multiplicador.
Coeficient de creixement del ingrés nacional en relació amb un creixement inicial de les exportacions.
múmfula
Boira espessa.
munt
Reunió, conjunt o porció de sorra que s’amuntega en el fons dels ports o rius.

munt de sorra
Reunió o conjunt de sorra que s’apila en els fons del ports o rius.
muntant
Qualsevol de les dues peces que en els navilis antics descansaven sobre les corbes dels jardins,
recolzant-se al costat per començar el coronament de popa.
Formaven a una i altre banda l'entorn de la popa, des de la corba o arc del jardins, on hi afermava el seu
peu, fins el costat on anaven empernades.
muntanta
Bastiment de la xarxa (Borén, ap. Griera Tr.)
muntant d’una escala
Cadascun dels caps llargs sobre els quals es formen les escales de vent per pujar als vaixells.
muntant de la curenya
Cadascun dels dos taulons laterals d’un la curenya, sobre els quals descansen i giren la polleguera del
canó.
muntants de tambor
Fustes o puntals quadrats que servien per sostenir els anells dels tambors d'un vaixell de rodes, i per
armar les cambres que s'hi afegien.
muntants del pont
Fustes col·locades perpendiculars a la coberta, constitueixen l’estructura vertical del pont.
muntanya
Elevació natural de la superfície de la terra que s'aixeca més o menys en forma abrupta del nivell
circumdant i que aconsegueix una altura que resulta impressionant o notable pel que fa a les elevacions
adjacents.
muntanya cònica
Gran pujol o muntanya, comunament una massa separada de terra de forma cònica.
El terme "mount" sempre és usat en lloc de "mountain" quan antecedeix a un nom propi.
muntanya submarina
Elevació aïllada o relativament aïllada que s'eleva 1000 metres o més del fons del mar i de forma
punxeguda.
muntanya submarina
Una muntanya submarina és una muntanya que s'eleva del fons de l'oceà però que no aconsegueix a
sobresortir del nivell del mar.
Estan formats per volcans extints, que emergeixen abruptament i usualment es troben en el jaç marí de
entre 1.000 i 4.000 m de profunditat.
Els oceanògrafs defineixen a les muntanyes submarines com a trets independents que s'eleven almenys
1000 m sobre el relleu oceànic.
Els seus cims estan sovint entre centenars i milers de metres per sota de la superfície, per la qual cosa es
considera que jeuen en mar profund.
S'estima que hi ha prop de 30.000 muntanyes submarines en els mars de la Terra, dels quals només uns
quants han pogut ser estudiats.
La majoria d'aquests s'agrupen en petits conjunts, com a arxipèlags submergits.
Les muntanyes submarines tendeixen a projectar-ne en zones poc profundes i més hospitalàries per a la
vida marina, proveint hàbitats per a espècies marines que no es troben en sectors més profunds del jaç
marí.
Ja que les muntanyes submarines estan aïllats uns d'uns altres, formen "illes submarines", creant un àrea
biogeogràfica especial.
Com són formats a partir de roca volcànica, el substrat és molt més pesat que el jaç de sediments que ho
envolta, la qual cosa provoca l'existència d'un diferent tipus de fauna que la del relleu oceànic, la qual cosa
comporta a un alt grau d'endemisme.

A més, les muntanyes submarines són vitals punts de detenció per a alguns animals migratoris com les
balenes, doncs aquí poden alimentar-se i amagar-se de depredadors.
D'altra banda, les muntanyes submarines posseeixen incrustacions polimetàl·liques, i alguns són rics en
minerals com a cobalt i platí, encara que l'explotació humana d'aquests recursos és reduïdíssima..
muntanyàs
Vegi’s alguer.
muntanyes
En el fons marí, una subdivisió bé delineada d’una formació positiva (cap amunt) complexa.
muntar
Doblegar un cap, balisa, etc, passant a l'altre costat.
muntar
Poder arribar a un cap o punta i aconseguir virar:
muntar
Ajustar en el lloc adient les peces d’un motor o d’una màquina.
muntar i desmuntar l'agulla
Col·locar-la en la seva muntura i retirar-la d'ella.
muntar un punt
Arribar a aquell punt i poder-lo virar.
muntar una balisa
Vegi’s virar una balisa.
muntatge
Acció i efecte d'armar les diferents peces d'una màquina o vaixell fins haver-lo completat del tot.
muntatge
Posada en ordre i reunió, generalment sobre un suport translúcid per permetre la reproducció per
fotografia, d'una sèrie d'imatges parcials destinades a compondre una imatge de conjunt.
monticle
Pujol petit.
muntura
Suport mecànic dels aparells astronòmics.
muntura paral·laxi
És el suport que permet seguir el moviment diürn dels astres amb un només moviment rotatori del
telescopi, etc.
muntura altazimutal
La muntura per a telescopis més simple, que permet moure el telescopi dalt o baix i a dreta o a esquerra.
muntura equatorial
Un tipus de muntura per a telescopis que permet seguir les estrelles i els planetes amb un sol moviment.
L'eix de la muntura està alineat amb l'eix de la rotació de la Terra, així quan ho Terra gira, la muntura gira
compensant aquest moviment.
mur costaner
Mur que separa les àrees de terra de les de mar dissenyat bàsicament per a evitar l’erosió i els altres
danys causats per l’acció de les onades.
mur de contenció
Elevació artificial composta de terra, pedra, etc. per a contenir l’aigua.

mur de contenció
Mur, banc o escullera, sovint submergit, construït per a dirigir o limitar el flux d’un riu o corrent de marea.
mur de defensa
Mur que reté la terra o impedeix que sigui arrossegada, a la vegada que la protegeix de l’acció de les
onades.
mur de Foehn
Banc nuvolós, en una situació de vent Foehn, localitzat sobre la cresta d'una serralada i que, per a un
observador situat corrent baix, s'assembla a una paret vertical.
Sinònim cortina del Foehn.
mur de ribera
Vegi’s mur costaner
mur emergent
Part del dic construïda sobre l’escullera, de parament vertical de cara a la mar i esglaonada de cara aterra,
i de la qual hi ha un tros que sobresurt de la mar.
mura
Banda, costat de l'embarcació.
La mura de babord és la banda esquerra, i la d'estribord la dreta.
Sinònim amura
mura
Corda que ferma el botaló a la banda o mura de l'embarcació.
mura
Part de cada costat del buc d’una nau en què aquest s’estreny cap a la proa o capa a la popa.
mura d'estribord
La mura d'estribord, és la banda dreta mirant a proa.
mura de babord
La mura de babord, és la banda esquerra mirant a proa.
murada
Secció del costat d’un vaixell elevada per damunt de la coberta superior, com a protecció contra les ones.
Sinònim amurada.
murada
Part interior del costat d'un vaixell.
murada
Sinònim de mura.
murada
Nuvolada espessa que tapa una part de l’horitzó.
murades de fusta
Expressió presa de la mitologia grega i amb la qual es designaven els navilis de guerra de l’època de la
vela, per la seva condició de primera barrera i defensa d’un país contra una invasió de l’enemic per mar.
muralla
Dic o mur construït en la costa marina o en determinada cota d’aigua amb la finalitat de protegir la costa de
l’acció de les ones o de la marea.
murgonal
Punta de les vergues i antenes.

murgonal
Veu medieval sinònima d’orsapop
murmapatit
Pòlissa de noliejament tipus, per al transport de minerals de Murmansk, adoptada pel consell
d'Organització d'Armadors i noliejadors del Comecon, i per la BIMCO (Apatite Charter Party, 1970).
murmapatitbill
Coneixement d'embarcament per a usar quan es realitzen sota pòlissa Murmapatit.
murulla
Morralla, conjunt de sardineta menuda (Tortosa).
Murray, John
Sir John Murray (3 de març 1841 – 16 de març 1914) va ser un pioner oceanògraf escocès, biòleg marí, i
limnòleg
Murray era aborigen de Cobourg, Ontario, Canadà, de pares escocesos, Robert Murray, comptador, i
d'Elizabeth Macfarlane, els qui van emigrar feia set anys.
Va retornar a Escòcia de nen, sent educat en la Stirling High School; i de 1864 a 1865 a la Universitat
d'Edinburgo, però aviat va abandonar per unir-se a una expedició de caça de balenes, cap a Spitsbergen
com a cirurgià de bord, en 1868.
Retorna a Edinburgo per completar els seus estudis, entre 1868 a 1872, en geologia amb Sir Archibald
Geikie i història natural amb Peter Guthrie Tait.
Tait va presentar a Murray, a Charles Wyville Thomson que havia estat designat per dirigir l'Expedició
Challenger.
En 1872, Murray es va unir a Wyville Thomson com el seu assistent en aquesta exploració científica de
quatre anys, explorant principalment la profunditat dels oceans del globus.
Tan bon punt Wyville Thompson sucumbís al distrec de publicar els reportis de l'Expedició Challenger,
Murray es va fer càrrec, editant i publicant més de 50 volums d'informes, completats en 1896.
Murray va ser mort quan el seu cotxe va bolcar, per un xoc amb un altre al carrer Frederick Street, prop de
la seva casa el 16 de març de 1914 en Kirkliston, Edinburgo; sent soterrat en rodalies de Dean Kirkyard.
En 1884,2 Murray va establir el Laboratori Marí de Granton, Edinburgo, el primer del seu tipus en el Regne
Unit.
En 1894, aquest laboratori va ser traslladat a Millport, illa de Cumbrae, en el Fiord de Clyde, i es va
transformar en la University Marine Biological Station, Millport, precursora de l'actual "Associació Escocesa
de Ciència Marina, en Dunstaffnage, rodalies d'Oban, Argyll and Bute.
En 1909, Murray demanà govern noruec perquè se li prestés el navili Michael Sars per a un creuer
d'investigació de quatre mesos, amb el comando científic de Johan Hjort, pagant Murray totes les
despeses.
Acceptada aquesta petició, després d'un hivern de preparatius, es va traduir en un creuer d'investigació
dels més ambiciosos mai ocorreguts en l’oceanografia.
Murray i Hjort, en el llibre de 1912 The Depths of the Ocean (Les Profundidades de l'Oceà), ho van
convertir ràpidament en un clàssic per als naturalistes marins i oceanògrafs.
Va ser el primer a assenyalar l'existència de la Dorsal meso atlàntica i de fosses oceàniques.
També va destacar la presència de dipòsits derivats del desert del Sàhara en sediments oceànics; i
publicant un vast nombre d'articles sobre els seus descobriments.
El seu major i última contribució a la ciència hidrològica va ser la coordinació d'estudis de batimetria sobre
562 lochs d'aigua dolça d'Escòcia, en 1897, amb més de 60.000 sondejos de profunditat individual, que
van ser publicats en 6 volums, en 1910.
En 1911, va crear la Medalla Alexander Agassiz, afavorit per l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Estats
Units, en memòria del seu amic Alexander Agassiz (1835–1910).
mus
Coronament del tallamar o de la voluta de la perdiguera.
Musca
Constel·lació Musca («Mosca» en llatí) és una de les constel·lacions menors del sud.
La constel·lació creada per Pieter Dirkszoon Keyser i Frederick d'Houtman entre 1595 i 1597, i va
aparèixer per primera vegada en el llibre Uranometria de Johann Bayer de 1603.

Eles estels principals son:
• α Muscae, l'estel més brillant de la constel·lació amb magnitud 2,69 té color blanc-blavós i és una variable
Beta Cephei.
• β Muscae, estel binari de magnitud 3,04 formada per dos components blanc-blavosa amb un període
orbital de 383 anys.
musclaire
Persona que pesca musclos o que en ven.
musclera
Lloc on crien els musclos.
museta
Planxa del bauprès.
museu de la marina
Lloc on es guarden objectes, col·leccions, curiositats i altres coses concernents a l’art de navegar.
Museu Marítim Nacional de Greenwich
El Museu Marítim Nacional (NMM per les seves sigles en anglès: National Maritime Museum), situat en
Greenwich (Londres), és el museu marítim més important del Regne Unit.
Els edificis històrics formen part del Patrimoni de la Humanitat i també incorporen al Real Observatori de
Greenwich i a la Queen's House del segle XVII.
El museu és un organisme públic no departamental que és patrocinat pel Departament de Cultura, Mitjans i
Esport.
El Museu va ser creat pel National Maritime Act of 1934,1 sota el comandament d'una junta nomenada per
H.M. Treasury.
Va ser desenvolupat gràcies a les generoses donacions de sir James Caird.
El rei Jorge VI va inaugurar oficialment el museu el 27 d'abril de 1937, quan la seva filla, la Princesa Isabel
(posteriorment regna Isabel II), ho va acompanyar per la jornada al llarg del Tàmesi.
El primer director del Museu va ser sir Geoffrey Callender.
El Museu lliura anualment la Medalla Caird en honor al seu major benefactor, Sir James Caird.
Des d'èpoques primerenques, Greenwich ha estat associat al mar i a la navegació: va ser un lloc de
desembarcament per als romans; Enrique VIII va viure allí; la Marina té les seves arrels en el moll de
Greenwich; i Carlos II va fundar el Real Observatori de Greenwich en 1675 per "trobar la longitud dels
llocs".
Llar del Temps Mitjà de Greenwich i del Meridià de Greenwich des de 1884, Greenwich ha estat per molt
temps un centre d'estudi astronòmic, mentre els navegadors de tot el món han sincronitzats els seus
rellotges d'acord al seu temps del dia.
El Museu posseeix la col·lecció més important a nivell mundial sobre la història de la relació de Gran
Bretanya amb el mar, la qual comprèn més de dos milions d'objectes, incloent art marítim (tant britànic com
del segle XVII holandès), cartografia, manuscrits (registres públics oficials, models i plànols de navilis, per
exemple), instruments científics i de navegació, instruments per mesurar el temps i astronòmics.
La seva col·lecció de retrats britànics solament és excedida en grandària pel National Portrait Gallery,
encara que la seva col·lecció sobre el vicealmirall Horatio Nelson i el capità James Cook, entre molts altres
El Museu alberga la major biblioteca de referències d'història marítima al món, amb aproximadament
100.000 volums, amb llibres que daten des del segle XV.
Un programa actiu de préstecs assegura que els objectes de la col·lecció siguin vistos en altres parts del
Regne Unit i a l'estranger.
A causa de la seva associació amb el Real Observatori, el Museu compta amb una conjunció única de
temes (història, ciència i arts), permetent-li rastrejar el moviment i els assoliments de les persones i els
orígens i les conseqüències de la història marítima per a l'imperi anglès.
D'aquesta manera, l'objectiu traçat pel Museu és aconseguir una millor compressió de la història marítima,
política, social, cultural i econòmica de Gran Bretanya, així com les seves conseqüències al món actual.
La col·lecció del Museu Marítim Nacional també inclou objectes extrets d'Alemanya després de la Segona
Guerra Mundial, com diversos models de navilis i pintures.
En aquest sentit, el Museu ha estat criticat per posseir el que es descriu com a "art saquejat".
El Museu considera aquests objectes com a "trofeus de guerra", extrets sota les provisions de la
Conferència de Potsdam.

mussoles
Xarxes de dimensions normals i fetes de cànem, a les vores tenen una surada i el plom, i als extrems cua,
les calen al fons del mar,
serveixen per a pescar mussoles.
mutatus
El terme mutatus és usat quan tota el núvol o gran part d’ell a sofreix una completa transformació interna,
d'aquesta manera canvia d'un gènere a un altre.
El estratus estratocumulomutatus és un exemple.
MV
Abreviatura de megavolt.
mV
Abreviatura de milivolt.
MW
Abreviatura de Megawatio.
mW
Abreviatura de Miliwatio.
Mx
Símbol del maxwelio.
MYA
Distintiu de nacionalitat deIs iots de les classes internacionals de la I. Y. R. U. pertanyents a Birmania.
mylar
Marca comercial de na làmina de material plàstic molt resistent, d’un gruix de poques dècimes de
mil·límetre, aquest material s’utilitza per a reforçar veles de regata, encolat per un costat a la tela, la qual
pot ser molt més lleugera.
mylar
Teixit lleuger però molt fort que s’empra en la fabricació de genoves i alguns espiàquers.
mynyonera
Obertura que alguns arts catalans i alacantins duien al maïa.