'Nacionalistes d'Esquerra 1979-1984', editat per

VERGES, 1948
CANTANT
70⏐NACIONALISTES D’ESQUERRA (1979-1984)
LLUÍS LLACH
«A NE hi havia molt bona gent per metre quadrat»
ÀNGEL RAMOS
La teva participació no només va consistir
en deixar-te utilitzar per NE sinó
que hi vas participar del tot. Vas ser-ne
un inductor...
Des de la petitíssima part que em corresponia
en aquell moment, sempre
m'he sentit «iaia» fundadora de NE perquè
em sembla que vaig estar molt a les
primers conspiracions. Però després el
que passa és que els que teníem de quedar
al marge, fins i tot quan la cosa va
deixar de ser un nucli de mitja dotzena de
persones, ens vàrem posar en el lloc que
ens correponia perquè hi havia gent més
interessant i més disposada. Però sí,
m'afalaga pensar que he estat «iaia» fundadora
d'aquell grup de gent on a més a
més hi havia molt bona gent per metre
quadrat.
I què et va motivar, tu que eres una
persona, ja en aquell moment, molt important
del país d'involucrar-te tan directament
en una organització política?
Del compromís n'he fet gairebé un
ofici, encara que sigui molt lleig de dir-ho
així. Durant tota la transició i després,
fins i tot durant NE, només he participat
en coses unitàries. Però les circumstàncies
polítiques d'aquell moment em van
semblar de gran urgència perquè per
nosaltres en aquells moments hi havia
un buit. A mi em sembla que el buit estava
perquè el PSUC encara era molt PSUC
i ERC encara era molta ERC. I afegeixo,
antiga. Això no vol ser pejoratiu perquè
l'antiga ERC ha estat primordial per
aquest país. Tant el PSUC com ERC patien
els vicis d'una clandestinitat, d'una
remodulació en temps de predemocràcia,
d'una transició dificílissima. I després hi
havia el PSC, que forçat per la seva impressió
que si no hi havia un pacte amb
el PSOE, hi hauria dos socialismes, l'espanyol
i el català, el PSC, gran part del
PSC, es va sacrificar i va renunciar a uns
certs paràmetres de catalanisme i això
feia que hi hagués un buit. Entre aquests
espais quedava un lloc. I ens semblava
que era un lloc importantíssim perquè
era des d'aquell lloc que es podria iniciar
un moviment de catalanisme esquerranós
modern, per dir-ho d'alguna manera i
amb la pretensió de ser una plataforma
que unís més que desunís. En aquell
moment, la societat m'havia donat un
cert protagonisme pel fet de ser cantant,
un protagonisme excessiu de totes totes,
però vaig pensar que ja que tenia un
paper a fer, el feia. Aleshores quan em va
arribar el Jordi Carbonell i el Josep Maria
Espinàs —jo estava molt unit, i estaré