CARRER - Favb

FEDERACIÓ
DʼASSOCIACIONS
DE VEÏNS I VEÏNES
DE BARCELONA
La Veu del
CARRER
Publicació bimestral Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www.lafavb.com Nº 95 març-abril març-abril de 2006
La República
a Barcelona
(Dossier pàgs. 13 a 24)
J. M. SAGARRA
(AHCB-AF)

2 La Veu del
CARTES CARRER
març-abril de 2006
ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA La Veu del CARRER
Ramon Gómez, Joan B. Isart, Alfons
López, Eugeni Madueño, Pep Martí,
Mariano Meseguer, Pep Miró, José
Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro,
Núria Pompeia, Albert Recio, Ferran
Sagarra, Josep Lluís Rueda, Mercè
Tatjer, Ángel Valverde, Ole Thorson, Pau
Vinyes, Luis Zaurín, Rosa Mª Palencia
ASSOCIACIONS DE VEÏNS I VEÏNES DE BARCELONA
Badal, Brasil i Bordeta
93 491 05 49
Baix Guinardó
93 436 81 80
Barceloneta
93 221 72 44
Bon Pastor
93 346 46 18
Camp dʼen Grassot
avcampgrassot@telefonica.net
Camp Nou
Benavent, 14
Can Baró
93 285 12 96
Can Caralleu
Guarderia, 12
Can Peguera
Vilaseca, 1
Can Rectoret
93 205 04 87
Carmel
93 357 57 48
Casc Antic
93 319 75 65
Cera
93 329 48 53
Ciutat Meridiana
93 276 30 94
Clot-Camp de lʼArpa
93 232 46 10
Clota
93 357 72 59
Coll-Vallcarca
93 284 28 80
Congrés
93 340 70 12
Un nou CARRER a internet
www.lafavb.com
Els nostres PUNTS
de DISTRIBUCIÓ
Coor. Casc Antic
93 310 53 33
Defensem la Barcelona
Vella
93 319 00 87
Diagonal Mar
93 307 91 20
Dreta Eixample
93 488 05 90
Esquerra Eixample
93 453 28 79
Font dʼen Fargues
ffargues@hotmail.com
Font Guatlla-Magòria
93 424 85 06
Font del Mont
93 406 90 49
Fort Pienc
93 231 11 46
Gòtic
93 315 18 20
Gràcia
93 217 60 88
Gràcia Nord-Vallcarca
93 211 26 27
G. Via-Perú-
Espronceda
93 308 77 34
Guineueta
93 428 46 23
Horta
93 407 20 22
Hostafrancs
93 421 79 19
Joan Maragall
93 347 73 10
Pati Llimona. Regomir, 3
Informació Cultural. Rambles, 118
Illacrua. Via Laietana, 45, esc. B, pral. 2a
CC.OO. Via Laietana, 16
El Cafetí. Hospital, 99
El Glaciar. Plaça Reial
Taller de Músics. Requesens, 5
Llibreria Les Punxes. Rosselló, 260
Forn de pa Aubet. Sicilia, 205
Forn de pa Molí Vell. Padilla, 275
Forn dʼen Pere. Dos de Maig, 281
Confeccions El Rellotge. Comte Borrell, 89
Autoservei Navarro. Av Mistral, 6
Celler de lʼEstevet. Calàbria, 57
Gelateria-Pastisseria Bonastre. Tamarit, 136
Cafeteria Anem Al Gra. Còrsega, 382
Centre Social de Sants. Olzinelles, 30
Cotxeres de Sants. Sants, 79
Poliesportiu M.Esp. Industrial. Parc de la
Espanya Industrial, s/n
Centre Tomás Tortajada. Fonthonrada,8-10
El Rellotge. Pg. Zona Franca, 116
Can Cadena. Mare de Déu del Port,397
La Bàscula. Foc, 128
Centre de Serveis Personals de Les Corts.
Masferrer, 33
Can Deu. Pl. Concordia, 13
Forn de la Vila. Consell de la Vila, 9
Quiosc. Plaça de Sarrià
Llibreria La Kktua. Pl. de Vallvidrera, 3
Lluïsos de Gràcia. Plaça Nord, 7
Hotel dʼEntitats de Gràcia. Providència, 42
Centre Cívic de El Coll. Aldea, 15-17
La Sedeta. Sicília, 321
Tradicionàrius. Trav. Sant Antoni, 6-8
Centre Moral Gràcia. Ros de Olano, 7-9
Polisportiu Perill. Perill, 16-22
Polisportiu Claror. Sardenya, 333
El Carmel. Santuari, 27
Casal de Joves El Carmel. Tolrà, 40
Matas i Ramis. Feliu i Codina, 20
Centre de Serveis Personals dʼHorta.
Pl. Santas Creus, 8
Coop. Cultural Rocaguinarda. Xipré, 13
Ateneu Popular Nou Barris. Port Lligat, s/n
Casal de Barri Prosperitat. Pl. Ángel
Pestaña, s/n
Centre Sóller. Plaça Sóller s/n
Can Basté. Pg. Fabra i Puig, 274-276
C. Cívic Ciutat Nord. Rasos de Pegera, 19-25
Centre Cívic de Trinitat Vella.
Foradada, 36-38
Centre Cívic de Sant Andreu. Gran de Sant
Andreu, 111
Can Guardiola. Cuba, 2
Biblioteca Ignasi Iglesias. Segadors, s/n
Districte Sant Andreu. Pl. Orfi la, s/n
Centre Cívic de La Sagrera. Martí Molins, 29
Casal de Barri Congrés. Acàcies, 26
Farmàcia. Bolívia, 19
Llibreria Etcètera. Llull, 203
El Tio Che. Rambla Poblenou, 44-46
C. Cívic de Sant Martí. Selva de Mar, 215
Complex Esportiu Verneda. Binèfar, 10-14
Casal Alternatiu. La Verneda, 18
Casal Joan Casanelles. Pl. Joan
Casanelles,s/n
Foment Martinenc. Provença, 595
SESE. Joan Alcober, 6
Padam-Padam. Rauric, 9
La Bodegueta. Palma de Sant Just, 7
Centre Cívic Torrellobeta. Santa Fe, 2, bis
Sala Baluard. Pl. Blanquerna, s/n
El pròxim número de Carrer el podreu
trobar als punts de distribució el
proper mes de maig
La França
93 325 08 93
La Pau
93 313 28 99
Les Corts
Joan Gamper, 48, 2n
Maresme
93 266 18 56
Mercè, Barri de la
93 205 16 95
Meridiano Cero
93 274 02 72
Mont dʼOrsà-Vallvidrera
93 406 84 53
Montbau
93 428 29 34
Navas
93 340 51 85
Ntra. Sra. de la Salut
93 204 86 04
Nou de la Rambla
93 441 01 83
Paraguai-Perú
93 278 06 93
Parc
93 221 04 87
Parc de lʼEscorxador
C. de Cent, 82, 6è, 1a
Parc la Vall dʼHebron
93 428 68 66
Passatge Isabel
Pg. dʼIsabel, 6
Penitents-Taxonera
93 418 68 71
El ninot...
Edita
Federació dʼAssociacions de Veïns
i Veïnes de Barcelona
Obradors, 6-8 baixos
08002 Barcelona
Telèfon: 412 76 00
Fax: 412 58 88
e-mail: carrer@lafavb.com
web: www.lafavb.com
Consell de direcció
Andrés Naya, Marc Andreu
i Eva Fernández
Cap de redacció i maquetació
Elia Herranz
Consell de redacció
Redactors
Gemma Aguilera, Marta Alonso, Luis
Caldeiro, Eduard Calvet, Anna Flotats,
Jordi Gol, Jordi Martí, Gerard Melgar,
Albert Ollés, Maria Ortega, Jordi Panyella,
Ricardo Iván Paredes, Sergio Porcel,
Cristina Sirur, Jordina Tarré, Alícia Tudela
Fotògrafs
Dani Codina, Joan Morejón, Ignasi R.
Renom, Jordi Tarrés, Andreu Blanchar
Consell assessor
Manel Andreu, Anna Alabart, Ernest
Alós, Roser Argemí, Alfons Barceló,
Jesús Berruezo, Esther Cànovas, Josep
Portada
Proclamació de la República (15 dʼabril
de 1931). J. M. Sagarra. AHCB-AF.
Maqueta original
Joan Carles Magrans
Administració
Marga Parramon
Publicitat
Isabel Mancebo i Carmen Plaza
Fotomecànica i impressió
Grinver, S.A. (T. 373 68 61)
Distribució
Trèvol Missatgers (T. 93 498 80 70)
La FAVB no està necessàriament dʼacord
amb les opinions que sʼexpressen als articles
signats per particulars o col.lectius.
Qualsevol reproducció total o parcial del
contingut dʼaquesta revista haurà de fer
esment del seu autor i origen
Lʼedició dʼaquesta publicació ha estat possible gràcies a la
col.laboració del Departament de Benestar Social de la Generalitat
de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diversos col.laboradors.
Imprès en paper ecològic de 65 grams
Dipòsit legal: B - 21300 - 1995
Aquest número té un tiratge
de 8.000 exemplars
i la seva distribució és gratuïta
Pi i Margall (Baró de
Viver)
93 311 41 93
Poblenou
93 266 44 41
Poble Sec
93 441 36 65
Polvorí
93 432 36 42
Porta
93 359 44 60
Prosperitat
93 276 30 15
Provençals Verneda
93 307 46 95
Putxet
avputxet@hotmail.com
Racó de les Corts
elracodelescorts@yahoo.es
Rambla, Amics de la
93 317 29 40
Rambla de la Bordeta
93 331 10 07
Raval
93 441 77 21
Roquetes
93 359 65 72
Ronda General Mitre
mitre@mixmail.com
Ronda Sant Antoni
93 442 24 12
Ronda Sant Pere
Rda. Sant Pere, 7
Sagrada Família
93 246 53 19
Sagrera, La
93 408 13 34
Sant Andreu de
Palomar
93 345 81 54
Sant Andreu Nord
93 274 03 34
Sant Antoni
93 423 93 54
Sant Cristòfol
93 432 34 71
Sant Genís
93 417 03 67
Sant Gervasi
93 417 90 65
Sant Martí Provençals
93 314 17 04
Sant Ramon Nonat
93 440 14 54
Sants
93 331 10 07
Sarrià
93 204 90 58
Sudoest del Besòs
93 278 18 62
Tallers, Gravina,
Jovellanos i Pl. Castella
93 317 38 39
Taula del Raval
93 442 46 68
Torre Baró
93 276 09 48
Torre Llobeta
93 429 07 06
Travessera de Dalt
93 284 23 42
Un dibuix de Máximo
Editorial
Cartes dels lectors
2006, más justicia urbanística
El 2006 marcará el fi nal de una injustícia
urbanística que afecta a amplios
colectivos de la sociedad. Los 34.865
pasos de cebra censados en Barcelona
serán accesibles para todos/as.
Un error imperdonable ha sido asociar
barreras arquitectónicas a minusvalías físicas,
olvidando al mundo laboral, tercera
edad, madres con el coche del bebé...
Cierto es que desde las asociaciones de
minusvalías físicas y asociaciones de
vecinos hemos hecho el trabajo en total
soledad. Las instituciones supuestamente
defensoras de nuestra movilidad en
ocasiones han sido cómplices de las
autoridades municipales. Imperdonable
también ha sido el trato moral recibido
por algunos concejales, funcionarios de
urbanismo, arquitectos, los cuales han
pensado por nosotros, han decidido
por nosotros, han argumentado por nosotros.
Y esta dinámica ha sido la peor
barrera arquitectónica “moral”.
Política y administrativamente podemos
hacer el siguiente resumen de
estos 20 años: 3 presidentes de la Generalitat.
2 alcaldes del Ayuntamiento
de Barcelona. 4 concejales por distrito.
El 2006, toda la fl ota de autobuses de
Barcelona será de planta baja. El único
problema a denunciar públicamente es
la instalación de los 4 asientos reservados
para los pasajeros que merecemos
una atención especial. Dichos
asientos están uno frente a otro, de
forma que los rodillazos, bastonazos
y disculpas están garantizados para
los próximos 17 años de servicios de
estos autobuses “nuevos”.
Por último, señalar la misma denuncia
con las estaciones de metro antiguas.
Toda estación que no tenga todo
el andén al nivel de los vagones no se
podrá considerar una estación de metro
accesible. Adaptar el primer vagón
supone tener un vagón de metro califi
cado como vagón UVI. La línea 2 del
metro es un claro ejemplo a seguir.
A fi nales de 2006, Barcelona será
urbanísticamente más humana para
todos y todas: el trabajo y el sufrimiento
personal del colectivo de ciudadanos
y ciudadanas con discapacidad
física en pro de amplios colectivos
con problemas de movilidad en la vía
pública, en el transporte, en los edifi -
cios públicos, se merece el respeto de
nuestras autoridades tanto municipales
como de la Generalitat. Artículo 20
de la Constitución.
Carlos Gascón
Qui ha cremat
Can Ricart?
Tres Torres
93 205 77 89
Triangle de Sants
93 431 75 45
Trinitat Nova
93 353 88 44
Trinitat Vella
93 274 19 58
Turó de la Peira
93 358 06 95
Unió-M. Barberà-Sta.
Margarida-Penedides
93 317 16 11
Vallbona
93 354 89 82
Verdum
93 276 02 30
Verneda Alta
93 314 58 13
Via Trajana
V. Trajana, bloc 10, 1r
Vil·la Olímpica
93 221 93 93
Xile
Av. Xile, 34, 11-15
Zona Sud Sant Andreu
93 346 72 03
Zona Universitària
93 401 77 43
Canvis: Elia Herranz
Telèfon: 93 412 76 00
Quan un espai reivindicat pel moviment veïnal com Can
Ricart es crema, i es cremen precisament les naus que
havien de ser conservades segons la proposta municipal,
sembla lògic preguntar-se qui ha cremat Can Ricart.
A lʼespera que els tècnics de la policia i dels bombers
investiguin, algunes respostes les tenim ja.
Can Ricart lʼha cremat lʼespeculació. Lʼhan cremat els
polítics que es pleguen als interessos immobiliaris i fi nancers.
Lʼha cremat la lentitud en la resposta a reivindicacions
fonamentades i legítimes. Lʼhan cremat aquells que ja no
recorden qui i sobretot per què van ser escollits. Lʼhan cremat
els qui confonen el diàleg amb la imposició prepotent, els qui
no entenen el valor de comptar amb una societat civil conscient
i organitzada com a garantia de futur. Lʼhan cremat els qui
entenen la propietat privada com un exercici feudal de drets
sense assumir cap responsabilitat social... i els qui no vetllen
per lʼinterès col·lectiu fent complir aquestes responsabilitats.
Cap aquí hauran dʼadreçar les investigacions els qui cerquin
les responsabilitats (nosaltres les exigirem). No són gaires
noms i totes i tots els tenim al cap. Poden estalviar-se molts
diners públics si, com a les novel·les negres clàssiques, es
pregunten a qui benefi cia que Can Ricart es cremi.
També ens hem de preguntar què es perd si Can Ricart es
crema. Més enllà de les parets, Can Ricart representa un bocí
de la història industrial del Poblenou i de Barcelona, de la qual
Can Ricart ha esdevingut un emblema gràcies a les lluites de
les veïnes i veïns de Poblenou. Per tant, perdre Can Ricart
signifi ca per a les persones que vivim avui a Barcelona i per
a les que hi viuran en el futur, perdre un punt de referència
que ens ajudi a mantenir el contacte amb els nostres orígens.
Recuperar lʼús productiu i social que ha tingut aquest espai a
Poblenou signifi ca treballar per un model de ciutat amb una
dimensió més humana. Un model de ciutat que aposti per
la cohesió social basada en dotar els espais dʼun signifi cat
comú, en disminuir la densitat de lʼedifi cació en benefi ci dʼuna
ciutat amb una major dotació dʼequipaments necessaris.
Certament, es tracta dʼun model que benefi cia les persones
que viuen a la ciutat i no les que mercadegen amb ella.
Per tot això, exigim que sʼaclareixin les responsabilitats
legals en lʼincendi de Can Ricart i la Favb es personarà en la
denúncia juntament amb lʼAssociació de Veïns de Poblenou
i la resta dʼentitats. Entretant, pensem que cal obligar a fer la
restauració de les naus afectades a lʼespera que sʼaprovi el
Pla de Protecció dʼaquest conjunt. Un pla que no pot ignorar
les justes demandes de les entitats que defensen el projecte.

març-abril de 2006
La Veu del
CARRER
CRÒNICA
Lʼespeculació i la negligència
municipal incendien Can Ricart
Un foc intencionat va cremar el 4 dʼabril dues naus de la
històrica fàbrica poblenovina del segle XIX, que en 150
anys no havia patit cap incendi. Era el mateix dia que
lʼAjuntament presentava un pla per salvar el 67% del
recinte industrial i que la plataforma Salvem Can Ricart el
rebutjava perquè mutila el conjunt i en margina els usos
socials a canvi dʼedificar lofts de luxe. El moviment veïnal
ha convocat noves manifestacions i denuncia les responsabilitats
del propietari i de lʼAjuntament en lʼincendi.
MARC ANDREU
Casualitat. A això van atribuir in
situ el regidor Francesc Narváez
i els tinents dʼalcalde Xavier
Casas i Jordi Portabella lʼincendi
que el 4 dʼabril va cremar dues
naus de lʼhistòric recinte fabril del
Poblenou, només dues hores després
que el tripartit municipal presentés
un pla per preservar el 67%
del conjunt i construir-hi lofts de
luxe, oficines, un centre de barri i
la Casa de les Llengües, exposada
el 2004 al Fòrum i pendent dʼubicació
definitiva amb una sucosa
dot pressupostària europea sota
el braç. Per contra, les primeres
investigacions de bombers i policia
apunten cap a un incendi provocat
i la plataforma Salvem Can Ricart
en responsabilitza la propietat
immobiliària i lʼAjuntament. Així
mateix, la plataforma ha convocat
noves accions contra el pla municipal
perquè no salva tot el recinte
del segle XIX, perquè ha estat imposat
sense participació i perquè
descarta usos públics com una
llar dʼinfants, un centre de menors,
una sala polivalent i un Museu del
Treball i el moviment obrer.
Ràbia i decepció veïnal
Per acció, omissió o negligència,
Salvem Can Ricart vol denunciar
davant la fiscalia la propietat del
recinte -el marquès de Santa
Isabel, Federico Ricart, que comparteix
interessos a la zona amb
les immobiliàries Realia i Servihabitat
XXI- i lʼadministració pública.
Cal recordar que el maig del 2005
un altre incendi no esclarit en una
de les naus va causar la mort dʼun
indigent i que, fins i tot després
de la suspensió de la llicència
dʼenderroc, el desembre, els veïns
havien denunciat reiteradament
intents de desmantellar un valuós
recinte fabril sense pla antiincendis
ni vigilància efectiva, tot i que
el regidor Narváez havia promès a
la plataforma que la Guàrdia Urbana
hi patrullaria cada dues hores.
En una reunió dʼentitats reconvertida
en improvisada assemblea
veïnal, el mateix 4 dʼabril
Salvem Can Ricart va convocar
una manifestació pel 6 dʼabril i
un gran acte ciutadà per després
de Setmana Santa. La ràbia per
lʼincendi i la decepció davant una
proposta municipal que millora el
planejament inicial però es queda
a mitges de les expectatives
veïnals va planar sobre els 150
participants de lʼassemblea. Entre
ells, els geògrafs Horacio Capel,
Mercè Tatjer i Joan Roca, lʼadvocat
i historiador Josep Cruanyes,
lʼarquitecta Isabel Martínez, els líders
veïnals Manel Andreu, Salva
Clarós i Joan Maria Soler, artistes
i treballadors de Can Ricart, joves
del barri i representants dʼentitats
poblenovines.
A lʼassemblea va intervenir
també el regidor de CiU i veí del
barri, Eduard Garcia, únic polític
assistent a una reunió on havien
estat convidats tots els tinents dʼalcalde,
que van defugir dʼassistir-hi
després de protagonitzar la nit del
3 dʼabril una tensa reunió amb la
plataforma. Però va ser lʼurbanista,
veí del districte i ex-tinent dʼalcalde
comunista Jordi Borja qui, en sintonia
amb el moviment veïnal, va
resumir el sentir de la plataforma
i de molts votants dʼesquerres de
Barcelona: “lʼAjuntament ha passat
de la ignorància a lʼautisme,
i de lʼautisme a la prepotència”,
en no fer cas de les justificades
demandes ciutadanes a Can
Ricart i entestar-se a planificar
Barcelona no és Marbella. Però lʼurbanisme
confabulat que un Ajuntament endeutat pels
Jocs Olímpics i el Fòrum pacta des dels anys
90 amb els grans interessos immobiliaris comença
a aixecar suspicàcies. Poblenou, al
Front Marítim, Diagonal Mar, Fòrum i 22@, i
Sant Andreu, amb lʼAVE a la Sagrera, acumula
operacions fosques o escandaloses, algunes
de les quals han estat investigades judicialment.
És el cas de lʼadquisició fraudulenta
dels terrenys de Diagonal Mar, que lʼempresa
texana Kepro va comprar a Macosa abans de
traspassar-los a Hines i que va dur a la presó
lʼexpresident de Macosa, Eduardo Santos, i el
conseller delegat de Kepro, John Rosillo.
Si es confirmés que darrera de lʼincendi de
Can Ricart hi ha la mà negra de la propietat
o de lʼespeculació, seria el tercer cas recent
dʼacció immobiliària en contra del patrimoni
industrial del Poblenou facilitat per la passivitat
de les administracions públiques. El 2005
dues immobiliàries ja van enderrocar les fàbriques
Unión Metalúrgica i Extractos Tánicos
sense que lʼAjuntament, avisat feia temps del
seu valor patrimonial, fes res per impedir-ho.
LʼAjuntament tampoc va aclarir ara fa
quatre anys la denúncia que Carrer va fer de
la venda dʼun solar públic de gairebé 8.000
metres quadrats a lʼEix Llacuna, on ara sʼha
dʼaixecar un hotel. El solar el va adquirir el
MARC ANDREU
Els bombers van estar tot el matí apagant un foc que va cremar dues naus del recinte històric.
lʼurbanisme de la ciutat a trossos
i en connivència amb els poders
econòmics. Borja, com Cruanyes
en relació a lʼincompliment de les
lleis de conservació patrimonial, va
elevar les responsabilitats fins a la
Generalitat i el president Pasqual
Maragall, que fa mesos que està
informat personalment de la situació
a Can Ricart.
Es dóna el cas que la tarda
abans de lʼincendi el director general
dʼArquitectura i Paisatge de
la Generalitat, Joan Ganyet, havia
visitat Can Ricart i expressat
la seva sorpresa (igual que fan
en privat altres polítics, diputats
i alts càrrecs de lʼAjuntament i la
Generalitat) per la tancada postura
de lʼequip urbanístic municipal.
En aquesta línia, veïns, tècnics
i periodistes comentaven el dia
de lʼincendi la sorpresa per com
Jordi Portabella (ERC) i Imma
Mayol (ICV-EUiA) havien tancat
files darrera del primer tinent
El mal exemple de Marbella
1991, a través dʼuna societat instrumental, el
Consorci de la Zona Franca, ens amb participació
estatal que presideix lʼalcalde i va dirigir
durant molts anys lʼempresari, impulsor de la
fira immobiliària Meeting Point i exregidor del
PP Enrique Lacalle. El Consorci va comprar
el solar de lʼEix Llacuna a la immobiliària
Metro-3 per 480 milions de pessetes i el va
vendre a una consultoria lligada a la firma
nordamericana Michigan Habo Holding.
La firma Renta Corporación
especula i fa ʻmobbingʼ amb
lʼaquiescència municipal
També en lʼàmbit del 22@, la recent compra
de la fàbrica La Escocesa per part de
Renta Corporación ha fet sonar les alarmes.
Només fer-se amb la propietat de lʼhistòric
recinte, la immobiliària va enviar cartes a la
vintena de famílies que hi viuen de lloguer i a
les desenes dʼartistes que hi treballen comminant-los
a abandonar cases i tallers de forma
immediata. Els veïns ja sʼhan organitzat i es
neguen a marxar mentre lʼAjuntament, davant
dʼun cas clar de mobbing, ha fet vagues gestions
per aclarir “lʼerror” de la immobiliària.
3
dʼalcalde Xavier Casas (PSC), en
absència clamorosa de lʼalcalde
Joan Clos, mentre, en canvi, han
discrepat en altres temes de ciutat.
Altres fonts criticaven també
en veu baixa les relacions entre
responsables urbanístics, entre
ells lʼarquitecte en cap Oriol Clos,
i promotores o equips amb projectes
al 22@ i Diagonal-Poblenou,
entre ells lʼestudi de lʼarquitecte
Josep Lluís Sisternas, projectista
a Can Ricart.
Renta Corporación és també protagonista
dʼun altre escàndol especulatiu: la compra
a la multinacional Coats Vileya, el 18 de
setembre del 2005, dels terrenys de Fabra i
Coats a Sant Andreu, qualificats com a equipaments,
per 31 milions dʼeuros, i la seva
revenda a lʼAjuntament, el 13 de desembre,
per 50 milions. Lʼoperació va incloure el traspàs
de solars púbics al Poblenou i augments
dʼedificabilitat a Sarrià-Sant Gervasi en benefici
de Renta Corporación.
Aquesta immobiliària catalana, fundada el
1991 a partir del negoci de compra-venda de
places dʼaparcament a Barcelona, va facturar
el 2004 més de 228 milions dʼeuros (22 de
benefici net), té seus a tota Espanya, França
i Gran Bretanya i, des del 5 dʼabril, cotitza
en borsa. Presidida per Luis Hernández de
Cabanyes i amb un director general, Enric
Venancio, procedent dʼAbertis (divisió dʼautopistes
de La Caixa), Renta Corporación té
al seu consell dʼadministració quatre ex-alts
càrrecs de governs espanyols i catalans: lʼexministra
del PP Anna Birulés (vicepresidenta
de la companyia), lʼexministre dʼEconomia
del PSOE Carlos Solchaga, lʼexdirector general
dʼHabitatge del PP Fernando Nasarre i
lʼexcap del gabinet del Conseller de Política
Territorial i exdirector general dʼArquitectura i
Habitatge de CIU, Francesc Xavier Ventura.

4 La Veu del
PUBLICITAT CARRER
març-abril de 2006

març-abril de 2006
La Veu del
CARRER
CRÒNICA
La Favb i altres entitats recorren
als tribunals lʼordenança cívica
Més de 30 associacions, entre elles associacions de
veïns, SOS Racisme, Attac, Licit, Arrels i lʼObservatori
de Drets Humans de la Universitat de Barcelona, signen
o donen suport a un recurs contenciós-administratiu
contra lʼOrdenança per fomentar i garantir la convivència
ciutadana a lʼespai públic en vigor a Barcelona
des del gener.
REDACCIÓ
“Clos frena la seva caiguda”. Així
titulava La Vanguardia, el 3 dʼabril,
lʼanàlisi dʼuna enquesta municipal
dʼopinió ciutadana, atribuint una
lleu millora de les expectatives
electorals de lʼalcalde a lʼaprovació
i entrada en vigor, el gener, de
la polèmica ordenança cívica. La
informació constatava que el PSC,
per aturar la constant caiguda de
la popularitat de Joan Clos, va
decidir apostar per un perfil de
governant dur. És amb aquest
principal objectiu
electoralista
que la regido-
ra Assumpta
Escarp, com
a resposta a
una campanya
mediàtica estiuenca
del diari
del Grup Godó,
es va treure de
la màniga una
ordenança polèmica
i jurídicament poc meditada,
aprovada per tots els grups municipals
excepte ICV-EUiA.
Després de lʼaudiència pública
sobre lʼordenança del passat desembre,
lʼAjuntament no va recollir
cap de les nombroses al·legacions
Entitats contra
lʼordenança
Signen o donen suport al recurs,
entre dʼaltres:
● Favb
● SOS Racisme
● Attac Catalunya
● Comissió de Defensa dels
Drets de la Persona del Col·legi
dʼAdvocats
● Àmbit prevenció-Àmbit Dona
● Grup Igia
● Col·lectiu de Transexuals de
Catalunya
● Casal dels Infants del Raval
● Licit
● Genera
● Associació de suport a per
sones amb problemàtiques de
drogues (Asaupam)
● Ateneu la Torna
● Fundació Arrels
● Observatori del Sistema Penal
i el Drets Humans de lʼUB
● Arquitectes sense Fronteres
● Plataforma Veïnal i de Comerciants
de Barcelona
● Dones Juristes
● Víctimes del Civisme
● Plataforma pels Drets de les
Persones usuàries de Drogues
de Catalunya
presentades. De fet, va ignorar les
més de 50 intervencions crítiques
realitzades i va fer entrar en vigor
sense modificacions substancials
una normativa que moltes entitats
ciutadanes i experts juristes insisteixen
en titllar dʼinjusta, discriminatòria,
poc operativa i cara (la
seva aplicació costarà 32,4 milions
dʼeuros addicionals només en el
2006).
Com va ressaltar la presidenta
de la Favb, Eva Fernández, a lʼassemblea
veïnal del 25 de març,
lʼúnic aspecte positiu de la polèmica
ordenança
és que ha fet
possible un
acostament entre
entitats i collectius
crítics
dʼàmbits molt
diversos. Precisament
fruit
dʼaquest procés,
més de 30
entitats han decidit
presentar o
donar suport col·lectivament a un
recurs contenciós-administratiu en
contra de la nova normativa.
Aquesta iniciativa es va fer
pública el 29 de març, al Col·legi
de Periodistes, en un acte en què
van participar la presidenta de
Les entitats estudien
quan poden sol·licitar
mesures cautelars
de suspensió de la
polèmica ordenança
IGNASI R. RENOM
Dʼesquerra a dreta, Jaume Asens, Eva Fernández i Carlos Jiménez Villarejo a la presentació del recurs.
la Favb, lʼadvocat Jaume Asens,
membre de la Comissió de Defensa
dels Drets Humans del Col·legi
dʼAdvocats, i lʼexfiscal anticorrupció
Carlos Jiménez Villarejo.
En el moment de tancar aquesta
edició, lʼanunci del contenciós ja
sʼhavia presentat al jutjat i sʼestava
pendent de la presentació
del corresponent document de
contingut. Paral·lelament, dife-
rents col·lectius de juristes i les
entitats signants del recurs estan
estudiant en quin moment poden
sol·licitar mesures cautelars de
suspensió de la totalitat de lʼordenança
o dʼalgun dels seus articles.
Com a resposta a tot plegat,
lʼAjuntament va fer pública una
nota on anunciava que recorreria
el recurs, tot i que lʼúnic que pot
fer és sol·licitar al jutjat que no
Carregats de raons
5
sigui admès a tràmit.
Dʼaltra banda, la Favb (93 412
76 00), SOS Racisme (93 301 05
97) i Àmbit Prevenció-Àmbit Dona
(93 317 70 59) han posat en marxa
un servei (accessible als telèfons
i webs respectives de les entitats)
que facilita informació als collectius
afectats i multats per lʼaplicació
de lʼordenança i eines legals
per fer front a aquestes multes.
A lʼassemblea anual de la Favb, celebrada el 25 de març al Poble Sec, lʼexfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo i lʼantropòloga Dolors
Juliano van pronunciar una conferència titulada “Les ordenances de civisme: obrint esquerdes socials”. Aquests van ser els principals arguments
de la xerrada, molt crítics amb lʼordenança:
Carlos Jiménez Villarejo Dolors Juliano
Si, com diu lʼarticle 1, “la ciutat
és un espai col·lectiu on tothom
té dret a trobar les condicions
per a la seva realització personal,
política i social”, lʼordenança
més aviat limita greument o,
senzillament, elimina aquesta
possibilitat per a moltes persones
i col·lectius que necessitarien
dʼun suport més directe i
explícit per, més que realitzarse,
simplement sobreviure. De
fet, enlloc de “respecte mutu i
tolerància”, lʼordenança respira
intolerància. La majoria de les
infraccions que tipifica estan
molt lluny de qualsevol forma de
vandalisme que, dʼaltra banda,
és perfectament perseguible
amb lʼaplicació del Codi Penal.
El tractament que lʼordenança
fa de la mendicitat i la
prostitució està presidit per criteris
que vulneren els principis i
mesures dʼigualtat de tracte i no
discriminació contemplats a la
Llei 62/03 de 30 de desembre.
Lʼordenança infringeix aquesta
llei en la mesura en què es defineixen
com a infraccions conductes
pròpies de determinades
persones per raó del seu estatus
social i, en conseqüència,
es genera respecte a elles un
entorn que es podria qualificar,
segons els termes de la mateixa
llei, “dʼintimidatori, humiliant
o ofensiu” tant en les relacions
socials com en lʼàmbit laboral.
Lʼadopció dʼaquestes mesures
representa una expressió patent
del que ha dʼanomenar-se
“discriminació institucional” per
part de lʼautoritat municipal.
Lʼordenança sʼemmarca en
lʼonada, dʼabast mundial, de polítiques
penalitzadores que primen
la seguretat per sobre de
les llibertats i en la filosofia del
càstig per solucionar problemes
socials, una iniciativa que dóna
bons rèdits electorals. Està
pensada des de la perspectiva
del subjecte al qual importuna
una conducta i no de com viu i
sent la gent que habita la ciutat.
Ens hem de preguntar si el fet
que una conducta pugui resultar
molesta implica que hagi de
ser sancionada. Dʼaquesta manera
sʼha obert la veda perquè
qualsevol se senti legitimat per
denunciar algú altre que el molesta,
generant possibilitats de
violència contra sectors socials
que produeixen incomoditat.
La penalització de la prostitució
és un delicte fabricat i
hem de tornar a lʼèpoca del
franquisme per trobar una
censura que afecti tan negativament
les dones amb pitjors
condicions de vida. Cobrar per
un servei sexual ni treu ni posa
moralitat al fet. El treball sexual
és una opció laboral per a moltes
dones i la seva criminalització
estigmatitza el sector, li treu
drets i responsabilitza els subjectes
de la situació que pateixen
en comptes de dedicar els
recursos públics a perseguir el
tràfic de persones.
És molt important transmetre
als responsables dʼaquesta
normativa el missatge que una
part important de la societat no
hi està dʼacord.

6 La Veu del
CRÒNICA CARRER
març-abril de 2006
En
5 paraules
Comerços xinesos
La inspecció municipal ha
obert expedients i tancat 35
comerços als voltants del
carrer Trafalgar regentats
per ciutadans de nacionalitat
xinesa. 20 d’aquests restaran
tancats fins que s’adaptin a la
normativa municipal. Els 15
restants ho tenen molt difícil
per tornar a obrir, ja que les
condicions de les botigues no
els permetien complir amb
la normativa. L’Ajuntament
planteja a aquest col·lectiu
de comerciants que han de
responsabilitzar-se de les
tones de cartró que generen
com a residus.
Pisos de lloguer
L’any 2005 llogar un
habitatge costava una
mitjana de 807 euros, un
11,3% més que l’any 2004.
L’augment és més gran si
el que volem és comprar un
habitatge de segona mà. El
preu per metre quadrat sol
ser d’uns 4.574 euros, cosa
que suposa un augment
d’un 16%. Aquestes pujades
haguessin estat encara més
grans si no hagués crescut el
mercat de lloguer, que durant
l’any 2005 ha formalitzat
23.982 contractes, amb un
augment del 6%. Fora bo que
questa xifra s’elevés.
No als infectats
Les persones seropositives
són discriminades
constantment. En una
enquesta realitzada pel
Ministeri de Sanitat, una
de cada tres persones
reconeixen que no
treballarien ni estudiarien
amb un infectat pel VIH.
Estem davant una situació
contradictòria. Mentre
les lleis no discriminen i
plantegen la igualtat de tots,
les pràctiques concretes, els
nostres comportaments, els
discriminen de fet. Algunes
empreses encara continuen
preguntant els candidats si
són o no seropositius.
Escoles saturades
Abans de quatre anys
s’hauran de crear 27.000
noves places segons el
nou mapa escolar que es
presentarà a l’abril. Aquest
dèficit suposa la construcció
de 20 escoles més, 50 línies de
primària i 70 de secundària.
Districtes com Sants-Montjuïc
o Sant Martí, que estan al
85% de la seva capacitat, són
prioritaris. D’altra banda,
Barcelona necessita escoles
bressol públiques per a nens
de fins a 3 anys. El 56% de
les demandes s’han quedat
sense lloc, cosa que obliga les
famílies a pagar tres cops més
als centres privats.
El nou mapa de barris manté
els problemes de fons
Lʼúltim dia del passat mes
de febrer la premsa titulava
a doble pàgina “el nou
mapa de Barcelona dibuixa
70 barris”. La notícia
sʼhavia filtrat a uns diaris i
a dʼaltres no. Un cop més,
la Favb sʼassabentava per
la premsa dʼuna informació
que contenia pocs canvis
i mantenia els problemes
de fons: la seva oportunitat,
ser un punt de partida
polèmic i la falta de coherència
dels criteris que
pregona. Ens explicarem.
ANDRÉS NAYA
Estava finalitzant lʼany 2004 quan
lʼAjuntament, mitjançant la regidoria
de Participació, feia una proposta
unilateral per reordenar els barris
de la ciutat. Sergio Porcel, al número
89 de Carrer escrivia: “LʼAjuntament
traça sense participació social
un mapa amb 72 barris administratius
que trenca el consens històric
i associatiu aconseguit a principis
dels 80”. El pla conservava els
límits dʼuns 40 barris, però modificava,
fusionant, dividint o creant
una trentena de barriades.
Per què? Amb quina finalitat es
plantejava aquesta nova divisió de
barris? Era el moment idoni per
afrontar-ho? Per què sʼhavia portat
a terme amb tant de secretisme?
Que els barris coneguin els seus
nous límits per la premsa i sense
haver estat consultats no és la millor
manera de crear unes condicions
positives per al debat i lʼacord.
Dʼaltra banda, qui signa va realitzar
una consulta a tots els barris
afectats que va donar com a resultat
una oposició generalitzada
dels barris a aquest nou pla. Només
dos o tres barris es donaven
per satisfets.
Comissió dʼexperts
La reacció municipal va ser crear
una comissió amb una vintena
dʼexperts i funcionaris per debatre
i replantejar la proposta. Ens
consta que la major part dels
experts no veien necessària una
nova divisió i van plantejar nombrosos
interrogants. En canvi, els
components del grup lligats a la
casa la van saludar amb un notable
entusiasme, qualificant-la de
necessària i oportuna. Al contrari
del que va passar amb lʼelaboració
de lʼanterior mapa, La Favb no va
ser convidada a participar. Sabem
que lʼAjuntament estava assabentat
de la crònica que es va publicar
a Carrer. “Ho hem llegit”, ens va
dir en una reunió al Departament
dʼEstadística el geògraf i pare de
la criatura, Pitu Serra. Doncs bé,
el document donat a conèixer és
molt semblant a lʼanterior en els
Mapa de la nova proposta de divisió de barris de lʼAjuntament de Barcelona.
problemes de fons i el saldo final
és que en comptes de 72 barris en
queden 70, dos menys.
Ciutat vella
4 barris. Només sʼha canviat el
nom de Casc Antic per la denominació
dʼorigen de les diferents
barriades: Santa Caterina, Sant
Pere, el Born...
Eixample
6 barris. Un menys que a la primera
proposta municipal. Esquerra
de lʼEixample, que es dividia en
tres barris, ara queda en dos: la
part alta i la part baixa. LʼEixample
central que es proposava
sʼha desestimat en ser una zona
comercial i de poca vida veïnal.
Diferents opinions han qualificat
dʼartificial la citada divisió.
Sants-Montjuïc
8 barris. Els canvis afecten la seva
denominació: Zona Franca passa
a ser Marina. Es manté el nou barri
de 30.000 habitants i es bateja,
abans de néixer, com a Marina-
Port. Se separa Badal de Sants,
situant la frontera a la ronda del
Mig, i es queda amb el seu nom.
A les crítiques anteriors sʼafegeix
que la citada divisió ignora les
qüestions històriques.
Les Corts
3 barris, un menys que a lʼanterior
proposta. A les Corts se li desprèn
un nou barri anomenat Sant
Ramon-Maternitat. Respecte a
Pedralbes, sʼinclouen barris molt
diferenciats. Al barri de la Mercè,
amb 400 veïns i que té una marcadíssima
personalitat, no se li
reconeix, al contrari del que passa
a Vallbona de Nou Barris, amb una
població menor. Alguns dirigents
veïnals qualifiquen la proposta
dʼartificial i innecessària.
Sarrià-Sant Gervasi
6 barris. Al barri de Penitents se li
afegeix en la denominació Vallcarca.
A Camp dʼen Grassot se lʼanomena
Gràcia Nova. Així doncs,
només un canvi de noms que no
anul·la la polèmica existent. Uns
barris molt diferents als quals seʼls
hi nega la condició de barri per la
seva poca població.
Horta-Guinardó
10 barris. Al barri batejat en la primera
proposta com a Parc de les
Aigües se li canvia la denominació
per Baix Guinardó. Es manté la
primera proposta que va aixecar
moltes crítiques per la desaparició
com a barris de la Clota i la Font
del Gos.
Nou Barris
Dels 10 barris de la primera proposta
es passa a 12 considerant
que el barri de Ciutat Meridiana,
que agrupava Torre Baró i
Vallbona ha de separar-se, encara
que Vallbona, només tingui 900
veïns i Torre Baró uns milers. Es
manté la polèmica en unir Can
Peguera al Turó de la Peira, uns
barris molt diferenciats tant històricament
com quant a morfologia.
Així i tot, Torrellobeta accepta formar
part de Vilapiscina.
Sant Andreu
6 barris. Un menys que a a la
primera proposta. No sʼhi inclou
el barri que pot aixecar-se a lʼestació
de Sagrera, del qual es diu
que pot arribar a tenir 30.000 nous
veïns, igual que el de Marina-Port,
que sí que shi ʼinclou). Es critica la
desaparició de Baró de Viver, que
obviant la seva grandària i història
pròpia, sʼinclou com a Bon Pastor.
Sant Martí
A la primera proposta es passava
de 4 barris a 10, i la xifra es manté.
Poblenou es divideix en Poblenou,
Glòries Parc, Vila Olímpica i Provençals
del Poblenou. Sʼuneixen,
aixecant moltes crítiques, Maresme
i Sud Oest del Besòs, i a Diagonal
Mar se li afegeix la Mar Bella,
unió que no té res a veure amb la
història i la geografia dʼaquestes
barriades. Sant Martí celebra que
se li doni nom al territori abans denominat
la Verneda. Contràriament,
lʼassociació de veïns de Provençals
de la Verneda reclama aquesta
denominació. Una divisió que ha
dividit profundament les opinions.
Una proposta política
Res no seʼn diu de la creació dels
Consells de Barri, de les seves
competències polítiques i de la
relació amb els Consells de Districte.
La intervenció política que
avui es dimensiona en cada districte,
passarà a desenvolupar-se
independentment en cada barri?
Es diu que sʼobrirà un procés de
participació mai vist. Esperem que
no sigui a base dʼenquestes les
preguntes de les quals senyalin la
direcció de les respostes. Entrevistes
individualitzades amb totes les
associacions afectades, debats als
plens del Consell, i a nivell de ciutat,
no limitar la participació al Consell
de Ciutat, la posició del qual és
més que dubtosa. La Favb, com a
entitat territorial de segon ordre, ha
de tenir una informació suficient i
ha de poder intervenir.
Fins al moment no hem rebut
cap informació i us demanem que
ens disculpeu pels errors que pugui
contenir lʼarticle ja que les dades
han estat conegudes a través
de la premsa. Pràcticament estem
igual que fa un any. Una cosa han
de tenir clara: sense els barris no
hi haurà un nou mapa de barris.

març-abril de 2006
La Veu del
CARRER
CRÒNICA
Les Glòries dʼun nyap
10 anys dʼobres, 600 milions dʼeuros i 1.200 pisos. Això
serà el que comportarà lʼenderroc de lʼanell de la plaça de
les Glòries. Des del primer moment, molts urbanistes i veïns
van fer sentir la seva opinió contrària a la construcció
del famós tambor i fins i tot al consistori hi va haver divisió.
Glòries està dʼactualitat però ja fa temps que els veïns
conviuen amb un procés en el qual tot just ara comencen
a tenir veu. La mobilitat, els equipaments, les zones
verdes i els habitatges són els pilars de les reivindicacions
que les associacions de veïns presenten a lʼAjuntament.
ANNA FLOTATS
El sector de la plaça de les Glòries
arrossega un problema que ve de
lluny. Abans de la redacció del Pla
General Metropolità (PGM), els
poders públics eren poc sensibles
a lʼurbanisme, hi havia especulació
i es permetia una excessiva
densificació dʼhabitatges. Com que
gairebé no hi havia espais verds
ni solars destinats a la construcció
dʼequipaments, el PGM va aplicar
aquestes qualificacions als sectors
que restaven per edificar. Un
dʼaquests sectors era, precisament,
el voltant de Glòries: el perímetre
delimitat per la carretera de Ribes
i els carrers Castillejos, Consell de
Cent, Independència, Gran Via,
Granada, Bolívia, Àlaba, Tànger,
Alí Bei i Lepant. Es van requalificar
els terrenys per a usos que mancaven
al barri i a la ciutat. Així, sʼhan
acumulat els edificis no residencials
en un mateix sector contradient
lʼideal urbanístic de disseminar-los
entre el teixit residencial.
El Pla Especial
Segons el Diari Oficial de la Generalitat
de Catalunya, les finalitats
del Pla són quatre: “Relligar
el barri de lʼEixample amb el del
Poblenou i la Vila Olímpica reforçant
la continuïtat urbana, definir
unes característiques formals del
sector Nord-Glòries que el transformin
en un veritable pool dʼequipaments
culturals, reforçar el
caràcter de super-illa del conjunt
Auditori-Teatre Nacional-plaça de
les Arts, i, per últim, potenciar la
relació entre els dos sectors del
Parc separats pel Pont de Marina:
el Parc Estació del Nord i els
entorns de la plaça de les Arts”.
El Pla preveu la construcció dʼun
intercanviador de comunicacions
subterrànies de transport públic,
una proposta que els veïns
consideren encertada i urgent.
A la carta oberta que les associacions
de veïns de Clot-Camp
de lʼArpa, Poblenou, Fort Pienc,
Sagrada Família i la Favb van
enviar al primer tinent dʼalcalde
de lʼAjuntament, Xavier Casas,
es reclamava que es fes ara “la
inversió necessària” per resoldre
els problemes de mobilitat de la
zona i per evitar que les obres
sʼallarguin desenes dʼanys.
En aquesta carta al primer
tinent dʼalcalde, els veïns reclamaven,
per sobre de tot, transparència
i informació: “Sentim
que en aquest procés no seʼns
escolta, que tot va molt lent, que
Contents amb
lʼenderroc del ʻtortellʼ,
els veïns troben a
faltar equipaments i
més pisos protegits
sembla que seʼns amagui informació
i que els temes que més
preocupen els barris sempre
JOAN MOREJÓN
El vehicles han estat els protagonistes del veritable nus viari que encara és la plaça de les Glòries.
queden sense tractar”. No anaven
desencaminats. Des que lʼalcalde
Joan Clos va encarregar a Josep
Antoni Acebillo lʼestudi dʼuna nova
solució urbanística per a la plaça
de les Glòries, va passar força
temps fins que es van posar en
marxa els primers mecanismes de
participació. Els veïns sempre van
veure el tambor com un nyap fruit
de la improvisació i les presses
que van impregnar la urbanització
de la plaça. Els tècnics que el van
projectar, en canvi, asseguren
que era provisional i que ha estat
amortitzat.
Els veïns aplaudeixen la decisió
del consistori dʼenderrocar el
nus viari al qual sʼhavien oposat
deu anys enrera, però discrepen
en altres aspectes. Es queixen
del repartiment dels usos de la superfície
perquè consideren que la
zona verda queda desaprofitada i
troben a faltar més equipaments i
més pisos protegits.
Canvi de rumb
Fa quatre mesos, però, la veu
veïnal va guanyar força perquè es
va posar en marxa un Pla de Participació
Ciutadana. LʼAjuntament
va presentar un document que
Tot i lʼobertura del
procés participatiu,
no sʼhan discutit les
reivindicacions més
importants encara
recollia les seves propostes sobre
el projecte de la plaça de les Glòries
i, a continuació, es va consti-
Puzzle arquitectònic, incoherència global
Integració i disseny sembla que estiguin
renyits últimament a Barcelona.
LʼAjuntament ja ha advertit als arquitectes
que els edificis que envoltin
la plaça de les Glòries -un nou parc
rectangular- hauran de ser singulars.
El consistori ha definit sis “portes
dʼentrada” a la futura plaça amb edificis
dʼalt valor arquitectònic a banda
i banda de les grans avingudes que
sʼhi reuneixen: la Diagonal, la Gran
Via i la Meridiana. El primer portal,
el de Diagonal sud, ja està definit.
A una banda, la impressionant torre
Agbar, un gran cilindre de vidre i tons
metàl·lics de 145 metres dissenyat
per lʼarquitecte francès Jean Nouvel
que alberga la seu social dʼAigües de
Barcelona. I a lʼaltre costat sʼhi alçarà
lʼedifici dʼoficines Ona, també anomenat
Torre Cortina, dissenyat per
JOAN MOREJÓN
A la plaça li creixeran més edificis singulars.
Federico Soriano. Aquests monuments
arquitectònics i quatre més flanquejaran
una plaça que tindrà com a punt central
el Museu del Disseny, encabit en un
original edifici obra de lʼequip dʼarquitectura
dʼOriol Bohigas. El projecte original
té una ala que sobrevola la plaça –els
veïns lʼanomenen grapadora- i aprofitarà
també el desnivell de la part sud
de la plaça per tal de tenir alguna part
semisubterrània i ocupar el mínim espai
possible. Des de la construcció del Teatre
Nacional de Catalunya i lʼAuditori, la
nul·la integració dʼequipaments escampats
en una mena de desert sembla que
no sʼatura. Potser sʼhaurien de reconsiderar
alguns dels edificis projectats i
abandonar el caos volumètric. Però, pel
que sembla, lʼAjuntament està decidit a
mantenir un espai que és frontera urbana
i que separa els barris.
7
tuir un grup de treball format per
la Favb i les quatre associacions
de veïns dels barris que rodegen
la zona amb lʼobjectiu dʼiniciar un
procés de discussió dʼaquest Pla.
A través dʼaquest mecanisme, els
veïns i la Favb intentaran posar
damunt la taula les seves reivindicacions
referents a la mobilitat,
els equipaments, les zones verdes
i els habitatges.
Associacions de veïns i Ajuntament
es reuneixen, aproximadament,
cada quinze dies i fins avui, sʼhan
celebrat tres trobades. Les dues
primeres van ser estrictament informatives,
en les quals el consistori
va presentar el seu projecte dʼintercanviador
i va explicar en què
consistia exactament el plantejament,
que determina el nombre de
metres quadrats que es destinen
a cada ús del territori. En lʼúltima,
les associacions de veïns van començar
a plantejar els temes que
qüestionen el Pla de lʼAjuntament
però no es va concretar res.
Veïns a lʼexpectativa
Actualment, la proposta del consistori
està en procés de discussió
i tot apunta que, cap a lʼestiu,
es tanquin les negociacions. De
totes maneres, Joan Balanyac,
president de lʼAssociació de Veïns
de la Sagrada Família, assegura
que encara no sʼhan començat a
discutir les reivindicacions importants,
és a dir, aquelles que fan
referència al planejament: “Serà
llavors quan veurem si realment
lʼAjuntament té la voluntat dʼarribar
a un acord o no”.
És aviat, doncs, per valorar el
desenvolupament del cas. Després
dʼun llarg període de desinformació
permanent, lʼAjuntament
intenta acostar posicions amb les
associacions de veïns a través
dʼaquest Pla de Participació Ciutadana.
Caldrà esperar que passi el
temps per treureʼn conclusions.

8 La Veu del
CRÒNICA CARRER
març-abril de 2006
El Forat de la Vergonya se segueix
reivindicant com a plaça del poble
Després de 20 anys de runa, ara, lʼAjuntament imposa
una remodelació del Forat de la Vergonya que, tot i
recollir els elements reivindicats pel veïnat, no respon al
model dʼespai que sʼha demanat sempre.
JORDI PANYELLA
El passat dia 28 de febrer, el
Ple Municipal de lʼAjuntament de
Barcelona va aprovar un planell
per a la remodelació del Forat de
la Vergonya. Aquest planell, suposadament
resultat dʼun procés
participatiu, conté els principals
elements (camp dʼesport, font,
hort...) que històricament sʼhan
demanat des dels moviments socials
i de veïns, però no coincideix
ni amb la filosofia ni amb el tipus
de gestió de lʼespai que es plantejava.
Aquest últim aspecte, de fet,
encara no ha estat discutit entre
el veïnat.
Mal procés de participació
Lʼarribada del nou regidor del districte,
Carles Martí, va suposar la
pressa per aprovar una remodelació
en vistes a les eleccions municipals
del 2007. Abans de lʼestiu
del 2005, doncs, van voler iniciar
un procés participatiu al districte
per decidir el disseny del futur Forat
de la Vergonya. Les premisses
dʼaquest procés responien a les
demandes històriques del veïnat:
no es construiria el pàrquing; el
Forat seria un espai de zona verda
on es descartaria el model de
plaça dura, i es deixava oberta la
possibilitat de decidir què es faria
a lʼequipament social previst on
hi havia ubicat lʼúltim edifici enderrocat.
Cal dir que aquest últim
edifici fou enderrocat a corre-cuita
durant lʼestiu, aprofitant la desmobilització
estiuenca, al·legant-ne
un error. Lʼedifici estava entre els
carrers de Sant Pere, Metges i
Jaume Giralt.
Passat lʼestiu, des del districte
es convocà una reunió per
explicar el procés participatiu.
Aproximadament sʼhi comptaren
unes noranta persones, que van
desbordar les expectatives del
districte, tant quant a presència
pública com quant a propostes,
reivindicacions i queixes.
Davant dʼaquesta impotència,
el districte decideix celebrar reunions
bilaterals amb lʼAVV del
Casc Antic, el Pla Integral i la Unió
de Comerciants de la Baixa Sant
Pere. Alhora, decideix enviar una
butlleta amb un espai en blanc
perquè veïns i veïnes els facin
arribar les seves idees i propos-
JORDI TARRÉS
Lʼatapeït Casc Antic pateix un “buidat” semblant al Raval.
Els horts comunitaris han estat un dels símbols de la lluita veïnal per recuperar lʼespai.
tes per al Forat de la Vergonya
(lʼAjuntament lʼanomena Pou de
la Figuera). I amb això pretenien
que el 28 de desembre del 2005
estigués dissenyat el futur espai.
Aleshores entra en joc un procés
veïnal que explica en Jorge
Sánchez, de lʼEspai dʼEntesa:
“Vam dir: ¿vosaltres voleu fer un
procés participatiu? Doncs nosaltres
lʼagafem en marxa i, a part el
desenvoluparem, però tal i com
és un procés participatiu; o sigui,
un procés. Fins que no sʼacabi el
procés, nosaltres no donarem el
nostre vistiplau”.
Entitats com lʼAVV del Casc
Antic, Espai dʼEntesa, RAI, el Collectiu
del Forat de la Vergonya,
EcoConcern, Fòrum Veïnal de la
Ribera, o Veïns en Defensa de
la Barcelona Vella han assumit
doncs el seu propi procés de participació,
en base a tres eixos de
treball: filosofia de lʼespai, propostes
concretes per ubicar a lʼespai, i
gestió dʼaquest.
Un model, diferents mètodes
Per entendre la història del Forat de la Vergonya
cal remuntar-se al PERI (Pla Especial de Rehabilitació
Integral) del Casc Antic. Segons lʼAVV del
Casc Antic, era un pla que afectava de dues maneres
diferents al barri. Una primera part, a la zona
del Born, on sʼinvertia capital privat cap a un model
de ciutat chic per a ús i gaudi de turistes. La segona
part, que afectava el barri de Sant Pere i Santa
Catarina, on també sʼinvertia capital públic, i es
pretenia la dispersió de la població i lʼesponjament
del barri. Per això sʼiniciaren els enderrocs.
Lʼespai del Forat de la Vergonya havia de ser
un pàrquing. Lʼoposició del veïnat se situà a dos
nivells: al carrer i a les instàncies judicials. En cap
cas volien esdevenir lʼaparcament dels visitants
El document proposta que sʼestà
elaborant a través de les reunions
dʼaquestes entitats diu que “la filosofia
de lʼespai ha de ser la de
la plaça Major de qualsevol barri,
poble, etc. Un espai pensat per a
la ciutadania, comunitari, intercultural
i intergeneracional on tots i
totes puguem gaudir a través dʼun
model dʼespai lliure que generi coneixement
entre la comunitat”.
Maria Mas, presidenta de lʼAVV
del Casc Antic, explica: “Pensant
en el planell que ha aprovat lʼAjuntament,
tʼadones que és el model
de lʼAllada Vermell (una rambla
dura que seria la continuació del
Forat). Nosaltres, una de les condicions
que demanàvem era que
respectés en la mesura que fos
possible el que hi havia fet, uns
arbres, lʼhort... i això, en aquest
planell no es contempla pas”. Però
també hi ha entitats més decantades
per un model autogestionari.
JORDI TARRÉS
Per exemple, lʼOriol, membre del
Col·lectiu del Forat de la Vergonya,
que diu que ja que “el tema
de la gestió de lʼespai, de moment,
ho han de portar els veïns, perquè
aquí lʼAjuntament no ha fet res
(de fet, ni la BCNeta passa), estar
aquí ja és una prova que és possible
lʼautogestió, i que els veïns es
poden organitzar i fer”.
Però, entre debats de gestió, en
Jorge Sánchez resumeix un cert
sentiment veïnal: “Els veïns ja estan
fins al monyo. I diuen: “Mira, que
hagan lo que quieran, pero que lo
hagan ya”. Perquè això és un desgast
total. Potser són 18 anys de
grues, runa...”. A mitjan març, per
exemple, sʼestaven desenrunant
les restes de les obres del mercat
de Santa Caterina, que sʼhavien
dipositat al solar del Forat. Segons
en Jorge, “segurament, això serà
el que lʼAjuntament decideixi que
sigui, o que ja té decidit. Però nosaltres
no acabarem el nostre procés
fins que no tinguem un projecte”.
Història dʼuna vergonya
al mercat de Santa Catarina. Això suposava una
transformació de la mobilitat del barri, augment
del trànsit i conversió dʼun equipament de barri
(el mercat), en un equipament de ciutat. I per altra
banda, lʼAjuntament malversava diners de la Unió
Europea que havien de destinar-se a la construcció
dʼun parc. A més, van insistir, està prohibit
construir pàrquings als centres històrics.
El simbolisme que ha adquirit la lluita del Forat
de la Vergonya ha suposat, per part de lʼAjuntament,
anys i anys dʼabandonament de lʼespai; i per
part del veïnat, un espai a partir del qual reivindicar,
amb diverses formes i fòrmules, un model
de ciutat. Ara, les eleccions truquen a la porta, i
lʼAjuntament torna a tenir pressa.

març-abril de 2006
La Veu del
CARRER
CRÒNICA
La globalització subterrània
Si el metro dʼuna gran ciutat és el mirall del seu funcionament
a Barcelona tenim un problema, i és que la
xarxa és incapaç dʼengolir el fluix de població.
JORDINA TARRÉ
El 30 de setembre de 1924 sʼinaugurava
la primera estació del
metro de Barcelona a lʼestació
de Lesseps. El Gran Metropolitano
era lʼantecessor dels actuals
Transports Metropolitans de
Barcelona, un servei públic que
regenta el primer tinent dʼalcalde,
Xavier Casas.
Aleshores, la primera línia
Catalunya-Lesseps era un símbol
de progrés que ben aviat es
va veure complementat per les
primeres estacions del que avui
és la línia 1. Als anys 80 el metro
ja arribava als principals punts de
la metròpoli. Dʼalguna manera el
creixement de la xarxa va anar en
paral·lel al creixement de la ciutat.
Ara bé, es fa difícil senyalar exactament
en quin punt el creixement
de la necessitat de moureʼs per la
ciutat, lʼaugment de població i lʼenvelliment
de la xarxa subterrània
van començar a prendre velocitats
Es preveu que
lʼintercanviador de
metro de la Sagrera
abasteixi 110.000
viatgers diaris
oposades i de vertígen. El cert és
que 82 anys després dʼaquella
primera estació de metro, la necessitat
de transportar-se ha depassat
de molt la infraestructura
subterrània.
Avui en dia però la globalització,
el nou progrés, està assentat
al subsòl barceloní; sota terra es
pot trucar pel mòbil, comprar música,
adquirir tot tipus de premsa,
omplir lʼarmari amb roba i complements,
prendre cafè, menjar, ferte
una fotografia per a documents
oficials, escoltar música en directe
i veure les notícies per televisió.
Les mateixes coses que es poden
fer a lʼexterior. Lʼaugment de població,
la necessitat de moureʼns
i lʼenvelliment de la xarxa obliga a
modernitzar lʼinterior dels combois
i, sobretot, augmentar la freqüència
de pas.
No es pot triar. És més, en tot
cas, la implantació de les zones
verdes i lʼaugment del trànsit rodat
empeny més gent a transportarse
amb el metro, un mitjà més
ecològic que el cotxe però no
més còmode. La xarxa és incapaç
dʼabsorbir més gent i les diverses
hores punta dʼuna jornada ho posen
de manifest diàriament. Es
viuen escenes de tot tipus menys
de mobilitat. A tot plegat cal sumar
els esdeveniments que fora
dʼhorari o en dies festius omplen
de milers de ciutadans el metro
de Barcelona. Les ampliacions
dʼhorari van comptades i si algú
les vol les ha de pagar o com a
mínim això és el que va contestar
TMB arran el desbordament del
servei després del concert dʼU2 al
Camp Nou. Fins a 30.000 euros al
dia es calcula que costa una hora
de més en lʼhorari habitual.
Per aquests motius TMB ha
anunciat aquest mes de febrer
una injecció financera per reanimar
la salut del metro. Augmentar
el nombre de línies i la freqüència
de pas són els principals objectius.
Hi ha molta feina per fer, ja que
també és molt important com es
duu a terme tot el procés, no cal
citar de nou el Carmel. Però que
lʼexperiència serveixi per a dʼaltres
punts de la línia 9 com Santa Coloma
de Gramenet i Sant Andreu
on ja estan sobre avís. Dos coincidenciès
subterrànies: el mes de
gener una explosió de gas a Santa
Coloma de Gramenet i el mes de
febrer un petit esfondrament a les
obres de lʼintercanviador del metro
de la Sagrera han posat en alerta
les entitats veïnals. De tot plegat,
en resulta que lʼexecució de lʼobra
és molt més lenta del que sʼhavia
previst: res a dir si és en pro de la
seguretat de les obres.
Adaptació als nous temps
Un punt on sí que sʼha avançat
és en la cobertura per als telèfons
mòbils dins el metro. Si a començaments
de 2004 fer una trucada
des de lʼinterior dʼun vagó era
una anècdota avui en dia és una
JOAN MOREJÓN
Les inversions al metro són necessàries per aconseguir un transport veritablement eficaç.
realitat en alguns trams de la línia
3, la línia 4 i la línia 1. Aquesta no
és lʼúnica modernització palpable
que es viu sota el metro. També
ho és la línia 11 en el seu conjunt.
Es tracta de la línia pionera en
lʼaplicació de noves tecnologies.
La més destacable és la utilització
del sistema ATP-ATO (protecció
i operació automàtica de trens).
Lʼoperador circula dins el comboi
però només ha dʼestar pendent
dʼobrir i tancar la porta. Per reforçar
la seguretat en aquest àmbit
es col·locaran mampares a les
estacions de la línia 11 que van de
Trinitat Nova a Can Cuiàs. Aquesta
línia, llargament demanada per
les entitats veïnals de la zona, serveix
de banc de proves per a TMB.
Els avanços que sʼestan duent a
terme sʼintroduiran també a la línia
3 i la 5 de cara al 2007.
Amb tot, aquestes dues línies te-
Els ascensors, amb retard
La millora del transport metropolità
de Barcelona, en concret
la del metro, passa forçosament
per transformar aquest mitjà
de transport en una eina més
accessible, sobretot a les persones
de mobilitat reduïda. Lʼinforme
dʼadaptació i millora de lʼaccessibilitat
de les estacions del
metro (2003-2010) persegueix
aquesta fi.
Es preveu que el 31 de desembre
de 2006 estiguin totes
les estacions adaptades. En un
primer moment el termini previst
era més llarg. Les últimes informacions,
però, diuen que de les
127 estacions que té el metro
de Barcelona ja nʼhi ha un 37%
adaptades. Això vol dir que el
63% restant ha dʼestar enllestit
en menys dʼun any.
Malgrat tot, la realitat és
que per al període 2004-2005
estava previst que sʼadaptessin
43 estacions més, però
en el primer trimestre de 2006
només una petita part ha estat
adaptada. A més, encara hi ha
21 estacions en estudi, entre
aquestes les de Clot i Sagrera
de la linía 1, Espanya i Diagonal
de la línia 3 i Urquinaona, algu-
Obres de la línia 9 de metro a la Sagrera.
nes de les més transitades i que
alhora serveixen dʼenllaç entre
altres línies. Els ascensors a les
estacions del metro depenen
directament del Departament
de Política Territorial i Obres
Públiques.
Amb tot, les estacions que
sʼestan construint de nou ja estan
adaptades, com passa a la
línia 11 i la línia 2, com totes les
JOAN MOREJÓN
de les futures línies 9 i 10. Passa
el mateix amb les ampliacions
de les línies 3 i 5.
NIVELL DʼADAPTACIÓ
EN ASCENSORS
Estacions de metro
Adaptades 47
En obres 53
En redacció de projecte 21
Noves 7
9
nen un ús molt per sobre dels 3.000
usuaris al mes que passen per la
Línia 11. Sense anar més lluny, la
Línia 1 i la Línia 5 contenen el punt
de major afluència de viatgers: la
Sagrera. De fet, aquesta estació
que està en obres des del 2004 és
utilitzada per 36.000 viatgers al dia
segons el Departament de Política
Territorial i Obres Públiques (DP-
TOP). Però, a tot això, cal sumar els
viatgers que es preveu que aporti la
Línia 9 al seu pas per aquest punt:
48.000 viatgers al dia. En total es
preveu que lʼintercanviador de la
Sagrera abasteixi 110.000 viatgers
diaris. Pel que fa a les dates, es
preveu que lʼintercanviador estigui
llest a mitjan 2007.
Tot plegat, però, fa témer als
veïns que no sigui suficient pel
fluix de viatgers que es mouran
per la zona amb lʼarribada del Tren
dʼAlta Velocitat. Per aquest motiu
el DPTOP preveu la construcció
dʼuna nova estació de Renfe inclosa
en el Pla Director dʼInfraestructures
2001-2010.
Ara per ara a la línia 5 sʼestan
duent a terme els treballs dʼenderroc
de lʼactual intercanviador.
Treballs que van donar un ensurt
a usuaris i veïns en caure una part
del sostre. La reacció del primer tinent
dʼAlcalde Xavier Casas va ser
exigir al DPTOP una investigació
perquè no torni a passar. Les obres
continuen, però el conseller Nadal
ha destituït el director de lʼobra a
lʼintercanviador de la Sagrera.
Pel que fa a la línia 1 sʼestà treballant
en la construcció dʼandanes
centrals més àmplies i així eliminar
les laterals. En aquesta línia hi ha
un altre punt calent, i és Mercat
Nou. De moment el servei de
metro acaba en aquest punt a conseqüència
de les obres que sʼestan
duent a terme per al Tren dʼAlta Velocitat.
Quan aquestes finalitzin, el
DPTOP iniciarà la remodelació de
lʼestació de metro, cosa que està
prevista que passi aquest estiu.

10 La Veu del
PUBLICITAT CARRER
març-abril de 2006

març-abril de 2006
Eva Fernández
Presidenta de la Favb
L a Federació d’Associacions
de Veïns i Veïnes de Barcelona, davant
els fets que es van registrar a l’anomenat
botellón el passat dia 17 de març al barri
del Raval, manifesta, en primer lloc, la solidaritat
amb els veïns i veïnes del barri i
la condemana de tots els actes violents. Les
imatges que van transmetre les televisions
remarcaven el clima de violència gratuïta i
injustifi cada que es va crear, amb el veïnat
espantat davant els greus aldarulls i destrosses
que va patir tota la zona.
Tampoc no aprovem una convocatòria
adreçada als joves que tingui com a objectiu
central la promoció de la borratxera.
No obstant, i a banda de la condemna
Cridem la joventut a
organitzar-se i lluitar
contra la precarietat,
conquerir espais
propis a la ciutat i
construir alternatives
d’aquests greus incidents, entenem que no
podem caure en la hipocresia de condemnar
l’ús de l’alcohol “barat” i promoure l’ús
de l’alcohol quan aquest té un preu o unes
característiques de consum més elitistes.
Actualment l’oci resulta de pagament i
caríssim per als i les joves.
No és de rebut que en un espai públic
es pugui beure si es lloga per a festes privades,
com és el cas del Parc Güell, per
Jordi Panyella
Periodista
El dia 17 de març, un
macrobotellón convocat a través
d’internet pretenia agrupar l’oci
nocturn d’uns joves cansats d’un
poder prohibicionista i capfi cat
en canalitzar el temps lliure cap
al consumisme i el negoci.
Hi vaig assistir perquè el vaig
entendre com un acte de contrapoder
a un poder municipal que
només sap fer que prohibir i
regular. Per què a Granada s’habilitaven
carpes i lavabos per
celebrar el botellón i a Barcelona
no? Perquè al poder, tant el
d’esquerres com el de dretes, li
fa mal veure que les persones
poden fer coses al marge d’ell.
Però no era una manifestació.
La convocatòria no es va fer a través
d’una organització conscient
que volia demostrar una reivindicació.
Ara bé, això no vol dir que
al darrera d’un acte d’aquestes
dimensions no hi hagi algun missatge.
Jo crec que hi havia una
demanda de recuperar l’espai
públic per a l’oci nocturn.
Per què l’Ajuntament de
Barcelona va voler transmetre
amb tanta duresa i contundència
que aquest acte no es podia celebrar?
Perquè el macrobotellón
La Veu del
CARRER
OPINIÓ
El ‘botellón’, l’oci juvenil
i la convivència al barri del Raval
Concentració veïnal de protesta a la rambla del Raval.
exemple, o les terrasses de bars a la via
pública, i en canvi que no es pugui beure a
l’espai públic si no hi ha un benefi ci econòmic
pel mig, ja sigui en benefi ci de privats
o del mateix Ajuntament a través dels impostos
i dels lloguers de parcs i carrers.
Fenòmens com el citat “botellón” han
de ser analitzats amb la complexitat que
representen i com a símptomes preocupants
d’una crisi social que, per afectar els
sectors joves, ens sembla particularment
signifi cativa. Les queixes relatives als alts
costos de les entrades i les consumicions a
bars i discoteques no es poden separar de
la manca d’espais autogestionats o coges-
JOAN GARCÍA
tionats pels joves on es puguin dur a terme
formes alternatives d’oci que no siguin
lesives ni per als individus que les duen a
terme ni per a la resta de la ciutadania.
Aquest tipus de manifestacions tampoc
no s’han de separar de la situació actual
de precarietat i manca de perspectives de
futur que viuen importants sectors de la
població jove del nostre país.
L’espai públic habitat no s’ha de considerar
un parc temàtic ni del sector turístic
ni de grups de persones que en facin un ús
irrespectuós. L’Ajuntament ha de garantir
que en l’espai urbà es pot viure i conviure,
i al nostre entendre, estem assistint
La nit que menys vaig beure
i que més vaig veure
era un acte que qüestionava el
poder municipal. Quina diferencia
hi ha entre els joves que beuen
alcohol a la rambla del Raval
durant les festes de la Mercè i els
joves que volien beure alcohol el
dia 17? No n’hi ha cap com a subjectes
socials, però sí com a objectes
de poder. En el primer cas
són convocats pel mateix Ajuntament,
qui es benefi cia de la festa
major. Però en el segon cas han
estat convocats per un contra-poder,
no organitzat, i segurament
inconscient, però contra-poder, i
que emet un missatge al poder
municipal. Aquest missatge és
una crítica a la tossuderia de regular
l’espai públic només per al
lucre, el negoci i el turisme.
La representant del Pla
Nacional de Drogues de l’Estat
espanyol explicava que la
convocatòria de macrobotellón
era negativa perquè el consum
d’alcohol és dolent, però mai no
s’ha posicionat sobre l’abundant
presència a les discoteques, pubs
o bars, d’un consum que n’esdevé
el principalment exponent. O sigui,
que l’alcohol és nociu quan
es beu al carrer, però és positiu
(si més no per a l’economia del
país) quan es consumeix als locals
“autoritzats”. Era un error
desacreditar la convocatòria allegant
motius de salut. Almenys
jo, i segurament molts dels qui hi
vam anar, va ser un dels dissabtes
que menys alcohol vam beure.
Per no dir que no en vam beure ni
una gota. En canvi, a cases particulars,
discoteques, sales de ball,
i un llarg etcètera, la gent que al
dia següent criticava els “joves”,
segur que
s’inflaven
de cubates,
entre d’altressubstàncies.
Al macrobotellón
hi havia una reivindicació no organitzada
que estaria bé que moviments
socials d’esquerres canalitzessin,
ordenessin i miressin la
forma de concretar-la. Defensar
el botellón no és exigir que la
gent no descansi, i no dormi; tampoc
no és exigir que la gent pixi al
carrer. Cal discutir i consensuar
models d’oci nocturn, però quan
la posició de l’Ajuntament és prohibicionista
d’entrada, la reacció
es desborda. En principi, el dret
públic (i utilitzar l’espai públic ho
és) hauria d’estar per damunt del
dret privat. I el que no pot ser és
que la regulació de l’espai públic
sigui un llistat de prohibicions.
Hi ha hagut persones que
m’han dit que el macrobotellón va
ser auspiciat per la dreta barcelonina.
Altres persones diuen que
és molt trist que mentre a França
els joves es manifesten contra
una reforma laboral que els afec-
ta, aquí
l’únic motiu
perquè
els joves es
mobilitzin
sigui l’alcohol.
Són
arguments
desacreditatius falsos. Ho he dit
abans: no era una manifestació!
Per tant, no és comparable amb
altre tipus de manifestacions. A
ningú se li ocorria dir “que trist
que mentre a França es mobilitzen,
a Espanya només sapiguem
fer que anar a treballar”. Són
coses diferents.
En primer lloc, l’oci nocturn es
practica cada nit i especialment divendres
i dissabte. La gent jove no
vam fer res més del que fem cada
El missatge és una
crítica a la tossuderia
de regular l’espai públic
només per al lucre
11
un cop més a la mostra del fracàs de les
mides coercitives com l’Ordenança o les
mides policials exclusivament. Divendres
a Barcelona va mancar una política preventiva
que protegís les veïnes i veïns
del Raval i que desviés les persones que
anaven al botellón cap a altres sectors més
deshabitats de la ciutat. Altres espais que
s’han fet servir per a actes lúdics multitudinaris.
Concentrar els esforços en aquest
sentit possiblement hagués tingut un cost
econòmic i social menor del que ara haurà
d’afrontar el conjunt de la ciutadania amb
la reparació dels béns urbans malmesos
(que ens pertanyen a totes i a tots) i en la
reparació dels béns privats que es van destrossar.
Però el que ens sembla més important
és que situacions com les que es van
donar divendres malmeten els esforços de
moltes persones i entitats de tota mena
per donar vida i cohesió social a un barri
que ha estat històricament molt castigat.
En aquest sentit, pensem que permetre els
fets que es van produir divendres comporta
també alts costos socials.
Estem disposats a dur a terme un debat
en profunditat que ens dugui a cercar
formes no coercitives d’afrontar les problemàtiques
derivades de l’ús de l’espai
públic per col·lectius diversos i la garantia
de la qualitat de vida dels veïns i veïnes.
Cridem les i els joves de Barcelona a
organitzar-se i lluitar contra la precarietat,
a conquerir espais propis a la ciutat
i construir alternatives a aquestes
formes destructives i autodestructives
de viure l’oci.
cap de setmana; nosaltres, i molta
gent gran. I en segon lloc, es va posar
de manifest una reacció juvenil
per recuperar l’espai públic.
Finalment, sancionar ideològicament
l’actuació de les forces
repressores, i dic repressores perquè
ni són d’ordre, ni són de seguretat.
Un noi menorquí recorria
la rambla del Raval amb un petit
contenidor. Anava recollint papers,
llaunes, i cridava “ho hem
de deixar tot net, que demà no
ens puguin dir guarros”. A l’intentar
superar una fi lera policial,
va ser empès al terra i colpejat
amb la porra al cap, sagnava.
Senyora Tura, ja ens hem adonat
del desplegament dels Mossos, no
calen més intervencions!!
Es va donar la paradoxa que
els policies estaven protegint un
espai on no hi succeïa res. Més
de 300 policies mobilitzats. A
les ordres dels seus caps, feien
petites càrregues pels carrers
circumdants a la rambla del Raval.
Anaven i tornaven, amunt i
avall, ara aixequeu-vos i marxeu,
ara ja podeu passar per aquí.
Crec que el missatge no era protegir
cap espai, sinó fer evident
que qualsevol acte de contra-poder
serà durament reprimit.
En defi nitiva, va ser la nit que
menys vaig beure, però la que
més vaig poder veure un poder
prohibicionista, desorbitat, i
perdut. Que després de masturbarse
durant mesos amb la paraula
civisme, ara veu l’amargor d’haver
fet les coses a cop de porra.

12 La Veu del
EL CUARTO FOSC CARRER
març-abril de 2006
Als predicadors
de la catalonofòbia
Pels seus crits, pels seus insults, pels seus anuncis del trencament
dʼEspanya, per les seves crides al boicot dels productes catalans.
Als nacionalistes espanyols fanàtics i fonamentalistes, perquè amb
tanta xerrameca superen els que lʼany 32 van anunciar els mateixos
perills. Però aquests ho feien amb un cert sentit de lʼhumor que els
hi falta als dʼara, sempre malcarats i seriosos.
Reproduïm un full contra lʼEstatut del 1932 repartit a la plaça de
toros de Madrid que quasi era una crida al botellón patriòtic, a base
de -com no- uns glops dʼanís La Castellana.
EN POSITIU
Can Masdeu un altre cop
El diumenge 2 d’abril va ser una
jornada molt especial a Can Masdeu,
amb l’assistència massiva de veïns i
veïnes de Nou Barris i d’Horta. Una
jornada que va voler aixecar la veu en
defensa de la vall i la seva masia. En
arribar, un dia preciós de primavera,
ens rebien els inversors i especuladors
virtuals animant-nos a invertir en uns
projectes que enderrocaven la masia i
omplien la vall d’activitats lúdiques i
ciment, creant el megacentre comercial
“L’Illa d’Akí Dalt”. Una visita guiada
va sorprendre qui visitava la vall per
primer cop i una explicació de les
nombroses activitats que es porten a
terme va donar pas a una calçotada
popular. Tots els productes eren de
la vall. Una vall que es manté verda
per la feina dels col·lectius que han
fet seves aquestes terres. També es va
Absents
projectar un vídeo sobre les lluites del
barri de Canyelles als anys 70. Una
projecció que no buscava alimentar
una nostàlgia paralitzant sinó recordar
que sense les lluites de tots i totes Can
Masdeu està perduda.
JOANET L.
Calçotada multitudinària a Can Masdeu.
Feia anys que no faltaven el
regidor o regidora de Participació
i de districte allà on es celebrés
lʼassemblea de la Favb. Aquest
any ho van fer totes dues,
Assumpta Escarp i Imma
Moraleda. Per als responsables
de participació i els districtes
era un honor que la Favb fes la
seva més important reunió al
seu territori perquè, per sobre
les discrepàncies, ens unia la
feina per la participació. Doncs
no van venir. Ens sap greu pel
que representa. Ens sap greu per
elles mateixes.
Recollida
de residus
El contingut de residus orgànics
té un 38% dʼimpureses, de
materials inorgànics. Tot un
fracàs. Pilar Magdalena, anterior
responsable de Medi Ambient
de la Favb, es va cansar de dir
que el sistema de contenidors
compartimentats seria un fracàs.
No ajuda a separar i quan
sʼomple un, sʼaboca a lʼaltre. Van
triar el camí de lʼestalvi econòmic
i ara ens sortirà més car. Perquè
els diners són dels contribuents
i ells gestionen cometent greus
errors. Sʼhauran de comprar
altres contenidors, altres vehicles
de recollida i ja veurem què
ens costa reciclar els actuals o
llençar-los. La intuïció veïnal així
ho havia anunciat, però no ens
van fer cas.
La sopa com a expressió de la
diversitat, de la riquesa de les
diferències. Va ploure aquest any i es
va haver de traslladar al poliesportiu
Valldaura de Prosperitat. Més de 85
sopes diferents, un terç d’elles cuinades
per nous veïns i veïnes. Hi van assistir
més de 3.000 persones i Nou Barris va
llençar el seu missatge de convivència
en un districte on 18 de cada 100 veïns
són d’altres terres, d’altres paisos. Que
sigui per a molts anys més.
EL CUARTO FOSC
Ja tenim Pacte per
lʼEnsenyament
I la privada continua aconseguint privilegis. És conegut públicament
com fan lʼorni a lʼhora dʼacceptar immigrants. És la seva obligació
i a més, seran premiats. La conselleria subvencionarà els centres
que acullin estrangers. Ignorem si es diferenciarà si són del Japó o
del Magreb. El pacte també ha cedit i els centres privats, en la seva
majoria religiosos, podran seguir cobrant per un i mil conceptes. És
a dir, no seran gratuïts. Privilegiant els centres privats no es defensa
precisament lʼescola pública.
Tothom contra la
Llei de lʼHabitatge
Ens consta que el Projecte de
Llei està rebent moltes pressions.
Ja sembla normal venint de
propietaris de sòl, operadors i
constructors. Sorprèn que ni els
Col·legis Oficials ni dʼaltres entitats
relacionades amb la problemàtica
de lʼhabitatge no lʼhagin recolzat.
Una llei que pot ser només un
primer pas per començar a
encarrilar el problema més greu
que té Catalunya i Barcelona.
Senyors diputats: agilitzin un
projecte de llei necessari.
El 010: un servei
indigne
No volem pas negar a lʼAjuntament el dret a subcontractar el
servei dʼinformació 010, però sí recordar-li que la titularitat i el
mateix servei continua sent municipal. L´última responsabilitat
correspon a lʼAjuntament. El passat mes de març, treballadors
del 010 subcontractats per lʼempresa Atento es van manifestar
a la plaça de Sant Jaume denunciant lʼexplotació a què són
sotmesos. Contractes per obra i servei, 700 euros per 39 hores
setmanals i sancions si no atenen les trucades assignades. Els
treballadors van reclamar a lʼalcaldia perquè intervingués. Volen
treballar dignament. Esperem que seʼls atengui perquè la seva
petició és justa.
3er Festival Mundial de Sopes
10.000 firmes pel transport
9 BARRIS ACULL
L’Associació per a la Defensa del Transport Púbic (PTP) , l’OCUC i CCOO han recollit
10.000 signatures per reclamar a Renfe les inversions necessàries per adequar
l’insuficient servei actual de rodalies a les necessitats dels usuaris. Rodalies és una
part important de la xarxa de transport públic i s’han d’aconseguir aquestes millores.

març-abril de 2006
75 anys després que la plaça Sant Jaume fos
ocupada per una multitud que celebrava
la proclamació de la República, volem
recordar aquells homes i dones que van
lluitar per una societat més justa en uns
anys de profundes transformacions, encara
que potser sigui massa tard per a molts. Un
oblit imperdonable, com indica Rosa Regàs
“ E
sta noche es una noche extraordinarimente
importante y emocionante
para mí, y para todos
nosotros. Pasé mi infancia aprendiendo a
desear la muerte del dictador y la vuelta
de la República, que en mi mente infantil
concitaba unas virtudes públicas y
una legalidad borrosas y deseadas en la
clandestinidad. A medida que crecía conocí
la existencia de hombres y mujeres
en el exilio, en las cárceles, y de tantos
ciudadanos fusilados que siempre tenían
un pariente que lloraba en silencio su dolor.
Un silencio que llenó la vida pública
de mi país y que fue la respuesta a todas
mis preguntas e inquietudes mientras
en las cárceles morían de hambre y añoranza
tantísimos hombres y mujeres que
no habían hecho más que cumplir con el
más elemental deber de un ciudadano:
defender la legalidad. Fui siguiendo el
desmoronamiento de la esperanza que
habían puesto todos estos republicanos
Los defensores de la
República no sólo no
fueron reconocidos sino
ni siquiera recordados
y republicanas en los aliados cuando los
Estados Unidos reconocieron al régimen
golpista del general Franco, decepción
que fue perdurando durante los ominosos
años del franquismo y que se hundió
definitivamente en la miseria cuando a la
muerte del dictador la democracia surgió
de las mismas entrañas del franquismo y
no, como todos habíamos deseado, de retomar
la legalidad de la República cuyos
defensores no sólo no fueron reconocidos
sino ni siquiera recordados.
Durante años he llevado en el corazón
la nostalgia por todos aquellos hombres y
mujeres que por ella lucharon y que defendieron
con su vida y con su muerte. Y mi
lucha, como la muchos que estamos aquí y
otros muchos que ya murieron, fue desde
entonces la de recuperar una memoria
histórica que nos ha sido escamoteada
a muchas generaciones. Hemos hecho lo
que hemos podido, que teniendo en cuenta
la labor ingente que supone, tal vez ha
sido poco. Pero de todos modos, hemos
La Veu del
CARRER
La II República a Barcelona
en el primer article del dossier. El professor
José Luis Oyón analitza el paper dels barris
obrers i l’urbanista Jordi Borja escriu de
l’urbanisme republicà. Marc Andreu narra
una història de la República des de la
vida i els sentiments de quatre lluitadors
i lluitadores. Eduard Calvet analitza les
transformacions de l’ensenyament i Ricardo
DOSSIER
Olvido imperdonable
Rosa Regás
cantado canciones, hemos escrito novelas,
hemos hecho películas, nos hemos reunido
en asociaciones para intentar saber dónde
13
Iván Paredes recorda el poeta César Vallejo,
també combatent republicà. Amb un curiós
recull sobre els anuncis de l’època i una
selecció bibliogràfica finalitzem un dossier
que hem preparat amb enorme il·lusió. En
un pròxim número esperem compensar
l’absència d’un treball sobre les conquestes
de la dona a la República.
estaban enterrados nuestros muertos, hemos
investigado la verdadera historia de
una guerra y una posguerra cuya imagen
y cuya verdad han sido distorsionadas y
manipuladas. Hemos hecho todo lo posible
por rehabilitar el honor de los que fueron
asesinados, de los que fueron encarcelados,
de los que fueron sometidos y derrotados.
Intentamos contar a nuestros hijos
lo que de verdad ocurrió y no la versión de
una España que todavía llama al régimen
ilegal y asesino de Franco “el régimen
anterior”. Cada uno a nuestra manera hemos
luchado para que se reconocieran los
derechos de los luchadores por la libertad,
la justicia, la legalidad.
Pero la fuerza de la reacción es pavorosa
y no decrece con los años. Han pasado
casi 30 ya desde que dejamos atrás la
ignominia de la dictadura. Pero todavía
hoy los que nos defendieron, los que nos
enseñaron esos valores cívicos que las
escuelas religiosas, es decir todas las
del franquismo, nunca conocieron y por
tanto no pudieron transmitir a sus alumnos,
no han logrado el lugar que les pertenece
en una sociedad que tendría que
rendirles honores por haber defendido la
democracia.
No lo hemos logrado todavía, pero
quiero creer que hoy estamos en el camino
para conseguirlo. De todos modos, como
un aroma indestructible que ha ido esparciéndose
por la vida y por la geografía de
nuestro país, el coraje de estos hombres
y mujeres no ha desaparecido, sino que,
desprendido de los hechos espantosos
que destarotaron nuestra historia, flota
en el aire dándonos el valor suficiente
para seguir luchando por una democracia
cada vez mejor. Es el aroma de sus vidas,
el aroma de su honestidad, el aroma de
su inmenso sacrificio. El destino, que es
extraño y misterioso, nos ha dejado sin
excusa para retomar su compromiso. En
nombre de todos los que hubieran querido
estar hoy aquí, gracias de todo corazón,
compañeros”.
* Intervención de Rosa Regás en el
concierto de homenaje a los republicanos
y republicanas Recuperando la
Memoria, que tuvo lugar en junio de
2004 en Rivas Vaciamadrid.

14 març-abril
espués de muchos años de his-
D toriografía sobre una ciudad
paradigmática de las revoluciones
obreras del siglo XX, apenas hemos
conseguido identificar esos trabajadores
que se echaron con las armas a la calle
para sofocar el golpe fascista de julio del
36, reconocer de dónde procedían, en qué
barrios y en qué condiciones vivían.
Lo primero que hay que decir para contextualizar
la Barcelona de la revolución
es que la ciudad de los años 30 era en
realidad muy distinta de la de principios
de siglo. La frontera del cambio urbano la
marcó la Primera Guerra Mundial. Desde
el final de la guerra el crecimiento de la
edificación fue auténticamente explosivo.
La ciudad, con 600.000 habitantes
en 1914, superó claramente el millón en
1936. Fueron años trascendentales para
una Barcelona que había pasado a convertirse
en una auténtica metrópoli.
La clase obrera barcelonesa era una
entidad sociológicamente muy consistente,
aunque interiormente diferenciada. De
1914 a 1930, apenas se alteró la brecha
salarial entre cualificados y no cualificados.
Sólo uno de cada cinco hijos de jornaleros
pudo atravesar de hecho la barrera
del oficio en los años de entreguerras.
Como ocurre actualmente, había también
importantes diferencias por inmigración.
Era más común encontrar catalanes en
las mejores ocupaciones. Las familias foráneas
llegadas a la ciudad en la última
generación eran más amplias, sus tasas
de analfabetismo un 70% mayores que
las de los jornaleros catalanes, el impacto
de la mortalidad superior. Su movilidad
social ascendente era la mitad de la de
los jornaleros catalanes, algo a lo que ayudaban
las muy altas cotas de endogamia
matrimonial. Hay que hablar pues de tres
diferentes figuras dentro del mundo obrero
masculino: los artesanos y obreros cualificados
y los jornaleros no cualificados,
distinguiendo dentro de éstos a los más
largamente asentados catalanes de los
más precarios de la inmigración reciente.
Tres eran también los grandes escenarios
donde se desarrollaba la vida obrera
barcelonesa de los años 30. El primero
y el más importante era el de los viejos
suburbios populares del Llano de Barcelona.
Dominaban los jornaleros, pero eran
frecuentes también obreros cualificados
y tampoco faltaban algunos empleados y
comerciantes. Eran “pequeñas ciudades”,
continuación de la mezcla de estratos sociales
característica de muchos barrios populares
del ochocientos, donde cabía desde
la industria y el taller hasta el pequeño
comercio especializado. El segundo escenario
lo formaban los barrios densificados del
centro histórico, que compartían algunas
de características de esa “mezcla de lo popular”,
pero donde la mayor degradación,
la presencia de la inmigración reciente y
el estar fuertemente señalados por el comercio,
por los hogares monoparentales,
y por numerosas actividades artesanas
largamente decantadas eran rasgos distintivos.
Las segundas periferias, que forman
nuestro tercer escenario, eran en cambio
los nuevos espacios nacidos al margen de
la ciudad donde segregación espacial, falta
de cualificación, inmigración reciente y
precariedad habitacional son trazos defini-
torios. En ningún otro lugar era mayor la
impresión de lejanía física, el aislamiento
de unos barrios ajenos a cualquier atributo
de centralidad y sin solución de continuidad
con la edificación existente.
Mi argumento principal es la trascendencia
política de esa figura del jornalero
inmigrante de las periferias proletarias
como sujeto y escenario centrales de la revolución.
En la “nueva” CNT de vísperas de la
revolución del 36, un sindicato liderado por
la facción faísta, más pequeño y revolucionario
a un tiempo, las segundas periferias
tenían las mayores tasas de afiliación. La
afiliación total era ahí más del 40% superior
a lo esperable. Por cada trabajador de las
barriadas extremas afiliado a los sindicatos
de la UGT en los tres grandes sectores del
trabajo manual barcelonés -textil, metal y
construcción- había seis afiliados a los Sindicatos
Únicos confederales. En los suburbios
populares en cambio, por cada trabajador
afiliado a la UGT había sólo dos trabajadores
afiliados a la CNT. A mediados de 1936,
la UGT comenzaba pues a competir con la
CNT en este escenario obrero tradicional.
Si pasamos de la estricta afiliación sindical
a la militancia, la imagen es también muy
nítida. La segundas periferias constituían
La Veu del
CARRER
Los barrios obreros
en la Barcelona revolucionaria
José Luis Oyón
Geògraf i urbanista
Barricadas en el inicio de la guerra civil en Barcelona.
La corta revolución
barcelonesa fue
protagonizada por el
sector más pobre del
movimiento obrero
el más denso universo residencial de la
militancia confederal, cuadruplicando casi
el peso relativo de los ugetistas. El centro
histórico y los suburbios populares eran en
cambio dos escenarios con mucho mayor
equilibrio relativo.
Que los principales bastiones de la
CNT van a situarse sobre todo en las
segundas periferias tiene que ver con que
la afiliación y la militancia procedían en
proporciones mayores de los estratos menos
cualificados de la clase obrera y de los
grupos inmigratorios más recientes. Esa
es la principal conclusión del estudio de
la afiliación de los años 30 en el Padrón
de 1930. Es lo mismo que se aprecia en
los estudios de los municipios limítrofes
de Santa Coloma, Sant Adrià y el Prat,
donde los grupos inmigrantes foráneos
aparecen sobrerrepresentados, con poca
presencia de la población catalana entre
la militancia. Los datos sobre militantes
cenetistas que aparecen en diccionarios
biográficos del mundo obrero indican que
dos terceras partes eran nacidos fuera de
Cataluña. Los miembros de la UGT eran
en cambio obreros cualificados en una mayor
proporción que los cenetistas y generalmente
originarios de Cataluña.
La existencia de un caldo de cultivo que
hacía de las segundas periferias auténticos
viveros anarquistas se hace todavía más
evidente al analizar la implantación del
radicalismo revolucionario. Durante los
primeros meses de la revolución, la afiliación
a grupos de afinidad faísta del municipio
de Barcelona era en estas barriadas
más de dos veces superior a lo esperable
dada la población obrera residente. Los
jóvenes enrolados en las Juventudes Li-
de 2006
FONDOS GENERALITAT DE CATALUNYA (ANC)
bertarias tuvieron también una distribución
territorial en la que destacaban las
barriadas periféricas. A principios de 1937
el único escenario obrero de la ciudad donde
la presencia de jóvenes libertarios fuera
superior a la media era precisamente el de
las segundas periferias.
Al ser los arrabales proletarios el escenario
donde mayor peso específico tenía el
radicalismo cenetista de los años 30 no es
sorprendente su participación en los principales
episodios de acción colectiva. La
huelga de alquileres del verano del 31 va
a tener un seguimiento intenso en estas
barriadas, especialmente en la Torrassa
y las Casas Baratas. De finales del 33 a
principios del 35, las barriadas extremas
serán las protagonistas de las primeras
luchas urbanas en torno al transporte.
Si observamos los conflictos propiamente
políticos, el cuadro es igualmente nítido.
Las barriadas periféricas van a ocupar un
lugar destacado en el ciclo insurreccional
de principios de los años 30, en especial en
el de diciembre del 33. El epicentro de la
insurrección se situó en la Torrasa, donde
se declaró el comunismo libertario, preludio
de las jornadas de julio del 36.
Desde esas históricas jornadas se detecta
la activa presencia de Comités Revolucionarios
de Barriada que controlaron muchos
aspectos de la vida del barrio, desde
el abastecimiento hasta la inscripción de
voluntarios para la defensa de la revolución
en las milicias. Una mirada atenta a las listas
de milicianos cenetistas en los primeros
meses de la revolución demuestra que los
jóvenes milicianos barceloneses presentes
en el frente procedían en más de un 60% de
los barrios inmigrantes, tanto de los viejos

març-abril de 2006
barrios densificados del centro histórico
como, sobre todo, de las segundas periferias
y municipios limítrofes. Las segundas periferias
reclutaron el doble de voluntarios
anarquistas de la media obrera barcelonesa
y los barrios del centro histórico densificado
un 40% más. Los suburbios populares
alistaron en cambio milicianos anarquistas
bastante por debajo del promedio. Si algo
caracterizaba a los milicianos anarquistas
era su perfil jornalero e inmigrante. Dos
tercios de los hogares de milicianos anarquistas
barceloneses estaban presididos
por cabezas de familia foráneos llegados a
la ciudad después de 1910. Los arrabales de
entreguerras, los bastiones del anarquismo
radical, serán también los que más duramente
padecerán la represión posterior a
las jornadas de mayo, cuando las conquistas
revolucionarias del “corto verano de la
anarquía” queden definitivamente en suspenso
y los que llenarán como “presos gubernativos”
las cárceles de Barcelona hasta
casi el final de la guerra civil. La definitiva
eliminación de todo tipo de resistencia con
la entrada del ejército franquista en Barcelona
será el tiro de gracia definitivo: tres de
cada cuatro cenetistas fusilados en el Camp
de la Bota al acabar la guerra eran obreros
inmigrantes.
El inmigrante reciente no cualificado
y los barrios donde esta figura obrera era
dominante, las segundas periferias y en
menor medida algunas bolsas del centro
histórico densificado, fueron protagonistas
clave de la revolución, la base social y espacial
más destacada detrás de las jornadas
de julio. En buena medida, lo poco o mucho
que fuera la revolución barcelonesa, ese
“corto verano de la anarquía”, fue en buena
medida una “revolución de los pobres”,
unos pobres que no representaban más
que a una parte de la masa obrera de la
ciudad. Porque no todos los barrios obreros
eran comunidades equiparables, sino que
FEDERACIÓ
DʼASSOCIACIONS
DE VEÏNS I VEÏNES
DE BARCELONA
Publicació bimestral Obradors, 6-8 baixos ● 08002 Barcelona ● www.lafavb.com Nº 94 gener-febrer de 2006
La Carta
Municipal
de Barcelona
(Dossier pàgs. 15 a 19)
DIANA ZULUETA
una composición obrera diferenciada, unas
pautas diferentes de vida cotidiana y unos
comportamientos políticos distintos separaron
durante los años 30 los patrones de
acción política de muchos de los tradicio-
Discos Castelló:
Des de 1933, especialistes en música
Tallers, 3 (clàssica)
93 318 20 41
Tallers, 7
93 302 59 46
Tallers, 9 (overstoks)
93 412 72 85
Tallers, 79
93 301 35 75
La Maquinista
Pg. Potosí,2, local C4
93 360 80 78
Oficines-magatzem
(majorista)
Molinot, 53
Polígon industrial Camí Ral
08850 Castelldefells
Tels: 93 394 34 00
93 442 34 47 / 93 442 35 05
Fax: 93 441 96 75
93 329 73 21
www.discoscastello.es
Vols rebre
Carrer
a casa?
Si vols rebre la revista al teu
domicili durant tot un any, envia
aquest cupó a Obradors, 6-8,
baixos, 08002 de Barcelona.
També pots escriureʼns a
carrer@lafavb.com
NOM I COGNOMS: .................................................................................
ADREÇA: .................................................................................................
POBLACIÓ:..............................................................................................
CP:........................................... TELÈFON: .............................................
❑ 6 números 12 euros (mínim) ❑ 6 Números ............................... (indicar quantitat)
Pagament (a triar)
❑ Taló adjunt a nom de la Favb
❑ Domiciliació bancària (omplir dades):
Entitat: Oficina: Control: Nº de compte:
La Veu del
CARRER
nales barrios obreros barceloneses, cada
vez más alejados del cenetismo radical
y cada vez más abiertos a otras opciones
político-sindicales, de unos guetos proletarios,
de unos arrabales de inmigrantes
15
PÉREZ DE ROZAS (AF-AHCB)
Algunas organizaciones políticas obreras reclamaban armas a las autoridades para defender la República.
dispuestos a apostar a fondo por el cambio
social. Esos arrabales de la revolución,
donde las expectativas de movilidad social
apenas se cumplían, tenían sencillamente
menos que perder.

16 març-abril
l urbanismo republicano hereda
E una triple herencia o tres bases
que lo sustentan. Primero un
objetivo social, la conciencia de la prioridad
a la vivienda popular, o dicho en
lenguaje de la época: a la vivienda obrera.
Así lo plantean Torres Clavé y Sert a Le
Corbusier cuando éste les visita en Barcelona
poco antes de la proclamación de la
República. Hay que tener en cuenta que
en menos de 20 años, desde los inicios
de la primera guerra mundial hasta la
proclamación de la República la población
barcelonesa casi duplica su población (de
600.000 a 1.100.000 habitantes) y los
inmigrantes ocupan también barrios degradados
o autoconstruídos de la primera
corona (Badalona, Hospitalet, etc.).
En segundo lugar debe citarse la
herencia relativamente importante de
la cultura del planeamiento, es decir la
concepción del “hacer ciudad” como una
operación compleja, que supone intervenir
a la vez en el tejido existente y en
la ordenación del desarrollo futuro, atribuyendo
tanta importancia a los usos y
construcciones que los posibilitan como a
las relaciones entre actividades y personas,
es decir a la movilidad. La respuesta
a la crisis del 29 contribuye decisivamente
a promover y legitimar la cultura del
planeamiento, especialmente en los países
anglosajones, en los cuales ya había
emergido en las primeras décadas del
siglo (gobierno laborista británico en los
años 20, “new deal” roosweltiano post 29).
Y es el momento histórico de prestigio de
los planes quinquenales del gobierno revolucionario
soviético.
Y la tercera base propiamente política
es el rol que el pensamiento democrático
atribuye a la ciudad en hacer real la ciudadanía,
las libertades de las personas
en sus movimientos y en su privacidad,
el derecho por igual de los habitantes al
acceso a la vivienda y a los servicios, el
espacio público como ámbito de conviven-
Prioridad social,
planeamiento y
aplicación del
pensamiento
democrático fueron
tres bases del
urbanismo republicano
cia y expresión de la colectividad y como
entorno sano y agradable. Es el encuentro
de dos culturas democráticas, la que pone
el enfásis en la libertad del individuo,
que caracteriza a la cultura republicana
desde el siglo anterior, y la que lo pone
en la igualdad, propia de la cultura “socialista”
de las organizaciones de base
obrera. Una expresión sintética que hizo
fortuna fue el “soy socialista a fuer de
liberal” del dirigente del PSOE Indalecio
Prieto, futuro ministro de Obras Públicas.
Paralelamente corrientes republicanas,
de tradición cultural liberal-democràtica,
simpatizaron con la revolución rusa y en
los años 30, ante la resistencia al cambio
de las fuerzas conservadoras, optaron por
políticas socializantes.
No es posible ahora reseñar la ingente
actividad reformadora del periodo republicano.
En Madrid finalmente se aprueba
el Plan de Extensión (1933) que establece
un planeamiento integral de la ciudad.
El mismo Gabinete técnico de Accesos
y Extrarradio, dirigido por el arquitecto
Zuazo elabora en 1932 un Plan Regional
que incluye un territorio mucho más
extenso que la ciudad y su periferia. El
delegado del Gatepac (Grupo de Arquitectos
y Técnicos Españoles para el Progreso
de la Arquitectura Contemporánea) en
Madrid, García Mercadal, gana la plaza
de director de la Oficina de Urbanismo de
la ciudad y elabora el Proyecto de Ciudad
Verde del Jarama. El impulso a las obras
públicas urbanas del Ministerio de Prieto
se concreta en Madrid con una gran operación
de centralidad según las directrices
del plan Zuazo, la prolongación de la Castellana
y los Nuevos Ministerios.
Catalunya y el planeamiento
En Catalunya el dinamismo de la política
territorial progresista es espectacular.
Los proyectos, grandes proyectos urbanos
los llamaríamos ahora, se desarrollan a
la vez que el planeamiento. La Ciutat
del Repós y de les Vacances nació como
proyecto de los profesionales del Gatcpac
(vertiente catalana del Gatepac) en 1929
y queda listo para su ejecución en 1934.
El bienio negro primero y la guerra civil
luego no lo hacen posible y se pierde la
posibilidad de una ciudad del esparcimiento
para los trabajadores que hubiera
sido un referente mundial. En 1932 se
inicia el proyecto de viviendas obreras a
partir de una realización experimental,
la Casa Bloc en el barrio de Sant Andreu.
Se trata de un encargo del Institut de
l’Atur forçós (del desempleo forzoso) que
ejecuta el Comisariado de la Casa Obrera
de la Generalitat. Se termina en 1936 la
Casa y también el conjunto del proyecto,
La Veu del
CARRER
El urbanismo republicano,
de la reforma a la revolución
Jordi Borja
Urbanista
JOAN GUERRERO
La Casa Bloc, en Sant Andreu, interesante experimento de vivienda obrera.
Documento donde se resumen los
principios fundacionales del Gatpac.
debido a la guerra civil. También es obra
de los líderes del Gatcpac (Sert, Torres
Clavé y Subirana) el Dispensario Central
Antituberculoso, un proyecto iniciado en
1934 y que en este caso puede terminarse
en plena guerra civil. Cabe también citar
el ambicioso programa de construcciones
escolares (27.000 escuelas) impulsado por
el Ministerio de Instrucción pública y que
en Catalunya da lugar a algunos grupos
escolares modélicos. Y no es posible olvidar
un proyecto muy especial: el Pabellón
de la República de la Exposición de París
(1937), obra de Sert, que deviene un icono
del movimiento moderno, en el que se expone
el Guernica de Picasso y la escultura
móvil de Calder, dedicada a la República.
En paralelo se desarrolla una actividad
planificadora y de reorganización territorial
considerable. En 1932 se inicia la
elaboración del Pla Macià o Plan Le Corbusier
que está terminado en 1934. Sigue
los principios de la Carta de Atenas, integra
los proyectos citados como el proyecto
de una ciudad empresarial o de “negocios”
cerca del puerto, manzanas de 400 por
400 metros (tipo la supermanzana de
de 2006
Brasilia), el saneamiento y esponjamiento
de la ciudad antigua (incluye rascacielos),
el cinturón litoral, etc. En los mismos
años 1932-34 se elabora y se aprueba el
llamado usualmente Regional Planning o
Pla de Distribució de Zones del Territori,
obra dirigida por los hermanos Rubió i
Tuduri. Es una nueva concreción, como
planificación económica y urbanística
del territorio del ideal racionalista de la
“Catalunya-ciutat”. Y paralelamente una
ponencia técnica dirigida por el geógrafo
Pau Vila elabora una nueva Divisió territorial
de Catalunya, que crea 9 regiones y
38 comarcas. Una división por cierto que
recupera la actual Generalitat.
Como se ve, estos planes y proyectos
afectan solo indirectamente a la lógica
del mercado, a la desigualdad social y
a la especulación urbana (aunque hay
unas ordenanzas fiscales que se aplican
al Ensanche barcelonés interesantes). Por
lo tanto hay conciencia de que los efectos
de los planes y proyectos citados serán
limitados si no se incide decisivamente
en las distorsiones que se derivan de la
propiedad privada del suelo y en la lógica
de maximización del beneficio de la promoción
inmobiliaria.
Radicalización del movimiento
La guerra civil y la existencia en Catalunya
de un gobierno con fuerte presencia de
las fuerzas políticas y sindicales de la izquierda
(socialistas, anarcosindicalistas y
comunistas forman alianza con el partido
hegemónico, Esquerra Republicana) radicalizan
las políticas urbanas. A partir de
un proyecto de Colectivización del ramo
de la Contrucción elaborado por la CNT el
sector queda de hecho bajo el poder republicano.
Se congelan primero y se suspenden
más tarde el pago de los alquileres. Y
finalmente se aprueba en 1937 el Decreto
de Municipalización de las fincas urbanas,
expuesto por sus principales autores, el
comunista Grijalbo y el anarcosindicalis-
Los grandes
proyectos urbanos se
desarrollan a la vez
que el planeamiento
con un dinamismo
espectacular en la
política territorial
ta Fábregas en su libro Municipalització
de la propietat urbana. Un texto que hoy
podría ser objeto de culto.
Esta radicalización provoca rupturas
en el Gatcpac, pero la mayoría de sus principales
líderes colaboran activamente con
el proceso revolucionario, empezando por
el aristócrata socialista que es Sert hasta
el comunista Torres Clavé. Sert se exiliará
más tarde y se convertirá en uno de los
arquitectos y urbanistas emblemáticos
del movimiento moderno. Torres Clavé
morirá combatiendo en el frente. Muchos
se exilian, otros permanecen en España y
se acomodan discretamente en la nueva
situación. Ningún nombre significativo se
convierte en defensor del nuevo régimen.

març-abril de 2006
l 14 d’abril de 1931 la plaça de
E Sant Jaume es va omplir de gent
d’arreu de Barcelona per aclamar
la República. Des del balcó de l’Ajuntament,
cap a dos quarts de dues del migdia
i davant d’una cinquantena de persones, la
va proclamar improvisadament Lluís Companys.
Era regidor electe d’ERC als comicis
municipals celebrats dos dies abans,
dels quals en sortirien alcaldes successius
els republicans Jaume Aiguader i Carles
Pi i Sunyer en substitució del monàrquic
comte de Güell. A la tarda, més solemne
i des del balcó de la Generalitat, va ser el
president in pectore Francesc Macià qui va
proclamar la República Catalana dins la
República Federal Espanyola.
Però els veritables protagonistes de la
jornada van ser els milers de persones que,
vinguts del Raval, l’Eixample, Sant Martí,
Poblenou, Sant Andreu, Horta, Sants, la
Torrassa i Badalona, entre d’altres barris
i localitats, van celebrar la República omplint
festivament la plaça de Sant Jaume,
les Rambles i el centre de Barcelona al so
de Els Segadors, La Internacional i La
Marsellesa. Eren republicans, federalistes,
socialistes, comunistes, anarquistes,
nacionalistes, treballadors, homes, dones,
nens... Entre ells, els dos homes octogenaris
i les dues germanes gairebé centenàries
que, 75 anys després, expliquen els
seus records a Carrer: Lluís Martí Bielsa
(Gallur, Saragossa, 1921), Eduard Pons
Prades (Barcelona, 1920), Estefania Gorgues
(Villena, Alacant, 1906) i Angeleta
Gorgues (Barcelona, 1911). Són quatre
memòries de barri que, contrastades per
les dades dels estudis històrics citats a la
bibliografia, reflecteixen temàticament les
alegries, esperances, problemes i angoixes
d’una època intensa i que ajuden a perfilar
una altra història de la República, forçosament
curta i parcial però més propera.
L’històric 14 d’abril
Era un dimarts i l’Estefania, de 24 anys,
havia entrat a les sis del matí a Can Ricart,
al Poblenou, on feia de filadora des
dels 14 anys, tot i que havia començat a
treballar tres anys abans. La seva germana
Angeleta, de 19 anys, futura perruquera,
també era obrera a Can Ricart, però al
torn de tarda. No obstant, el 14 d’abril de
1931 les sirenes de Can Ricart i de la resta
de fàbriques de Barcelona no van sonar
per marcar el canvi de torn, sinó per proclamar
la República. “Les fàbriques van
començar a tocar els xiulets i tots vam
sortir al carrer a veure què passava. De
seguida vam començar a celebrar la República”,
rememoren les germanes, dues entre
els 300.000 obrers que aleshores hi havia
a la ciutat de Barcelona. Encara ara, a
punt de fer 100 i 95 anys, respectivament,
Estefania i Angeleta recorden que, a peu
i en tramvia, van anar fins “a la plaça de
Sant Jaume a cridar, perquè aquell era
el punt de concentració” habitual de les
grans manifestacions.
També a cridar per la República, però
davant del monument a Rafael Casanova,
va anar Lluís Martí Bielsa, que el 14
d’abril encara no tenia 10 anys. “Vivia al
carrer Girona i recordo perfectament els
carrers plens de camions amb banderes i
gent cantant l’Himne de Riego”, rememo-
ra. Malgrat la seva curta edat, per a ell
tot allò era més que un joc: la seva família
havia arribat a Badalona (el 1928) i a
Barcelona (el 1930) buscant treball després
que el seu pare, d’idees republicanes,
es quedés sense feina com a administrador
d’una farinera aragonesa per haver
ajudat els treballadors. A més, “al Liceu
Manjón” de la cantonada Bruc-Casp, el
jove Bielsa havia après republicanisme
gairebé abans que les taules de multiplicar.
“Els nanos més grans ens preguntaven:
‘¿Tu què ets, republicà o monàrquic?’
La Veu del
CARRER
Quatre memòries republicanes...
Marc Andreu
Proclamació de la República des del balcó de la plaça Sant Jaume.
DANI CODINA
D’esquerra a dreta i de dalt a baix,
Estefania Gorgues, Lluís Martí
Bielsa, Eduard Pons Prades
i Angeleta Gorgues.
Si deies que monàrquic, et fotien calbots.
Però si responies que eres republicà, també.
El truc per no rebre era especificar que
eres un republicà federal. Des d’aleshores
que ho sóc, per estalviar-me calbots i perquè
entenc que a Catalunya li interessa el
federalisme”, sentencia Bielsa.
Eduard Pons Prades, fill de llibertaris
i alumne de l’Escola
Racionalista
Labor, al Raval, té
un record agredolç
d’aquell 14 d’abril,
que ell va viure
amb 11 anys: “El
meu pare em va
portar a manifestar-me
pel carrer
Pelai i la Rambla,
on els tramvies i
els autobusos anaven
tan plens com els carrers i no podien
circular. Però com que pocs dies abans
havia mort la meva àvia, a qui estava
molt unit, jo no sabia si havia de riure o
plorar”. L’emoció, en qualsevol cas, va fer
que somriures i llàgrimes compartissin
els rostres i els cors de molts barcelonins
el dia de la proclamació de la República.
L’esperança del canvi
El que sí creia saber Pons Prades, futur
combatent antifeixista i historiador, era
que “la República faria un país nou, en
particular per a la classe obrera que,
després d’haver pagat les factures de les
17
J.M. SAGARRA (AF-AHCB)
guerres colonials de Cuba, Filipines i el
Marroc, i la repressió dels set anys de
dictadura de Primo de Rivera, es mereixia
alguna cosa millor”. El mateix sentiment,
intuïtiu, expressen les germanes Gorgues:
“Estàvem contentes perquè enteníem que
la República significava més llibertat i la
possibilitat de viure, de mica en mica, en
millors condicions”.
Llibertat, per exem-
ple, perquè Angeleta
invoqués “el
Santet del cementiri
del Poblenou”
amb vistes que li
sortís nòvio sense
recança que la
moral religiosa
condemnés aquella
mena d’espiritisme
popular tan estès al
barri. I millores, per exemple, que li impedissin
haver de treballar patint marejos
per inhalació de coles a la secció de pilotes
d’una fàbrica de joguines.
L’esperança no es va perdre fins la
guerra civil, però la realitat, tossuda, va
frenar abans alguns canvis desitjats. Així,
tot i admetre que els de la República van
ser “els anys més feliços” de la seva vida
–per la joventut, pels balls, i perquè, casada
el 1930, va tenir els seus fills Miquel
i Rosa el 1932 i 1933-, Estefania reconeix
que, abans i després de 1931, va passar
gana i va cuinar “castanyes bullides”. Ho
combinava, això sí, amb els productes que
✒ Passa a la pàgina 18
El 14 d’abril de 1931 les
sirenes de les fàbriques
de Barcelona no van
sonar per marcar el
canvi de torn sinó per
proclamar la República

18 març-abril
La Veu del
CARRER
...per a una història de la República
✒ Ve de la pàgina 17
li fiaven els comerciants del barri abans
no cobrava la setmanada a la fàbrica i
amb l’aviram i les figues que, un temps,
van tenir en un hortet al costat de casa i
que li permetien poder bescanviar altres
aliments.
En la memòria de Bielsa també es mesclen
l’esperança pel canvi polític i la crua
realitat d’una societat classista que es va
mantenir fins que, el 1936, l’aixecament
feixista va desfermar la revolució. Així,
Bielsa recorda com a “normal” que abans
del 14 d’abril tots els companys de classe
es passessin com si fossin cromos les fotos
dels capitans republicans revoltats a
Jaca, Galán i García Hernández, i que el
dia que uns obrers en vaga van calar foc
al convent de monges de davant de l’escola
tots els nens sortissin a les finestres
de classe a aplaudir. Tot i això, Bielsa
admet: “La primavera de 1931 no estava
en condicions de notar cap canvi a l’escola
perquè hi anava amb cupo de pobre, igual
que havia anat abans als maristes de
Badalona”. Això significava que cada mes,
quan els nens pagaven la mesada al director,
l’estigma dels qui estudiaven amb
aquella beca caritativa es feia evident,
fins i tot proclamada la República: “Tothom
sortia de classe llepant un caramel
menys els que anàvem de pobre, que no
només no llepàvem res, sinó que patíem
les burles de la resta de companys”.
La forja de l’escola
Per pal·liar desigualtats, la República,
que durant la guerra impulsaria el prestigiós
Consell de l’Escola Nova Unificada,
va inaugurar escoles públiques com la
Ramon Llull, a la confluència de la Diagonal
i el carrer Aragó. Bielsa en recorda
el sobrenom, “convent dels gossos”, perquè
abans hi havia hagut una gossera, i
la gratuïtat: “S’hi entrava amb les mans
a la butxaca perquè a classe et donaven
quaderns, llibres, mitjos llapis i un tros
de goma d’esborrar; els llapis de color no,
que eren col·lectius”. És l’experiència de
qui, als 13 anys, va fer un curs nocturn
al convent dels gossos perquè ja havia
començat a treballar. Abans, però, Bielsa
va canviar el Liceu Manjón on era el
pobre i “una altra escola de dues peles, la
de les dames catequistes, que només ensenyaven
a resar i multiplicar”, per “una
escola amb cara i ulls”. Era la de l’Esperit
Sant, d’on es va fer escolanet parroquial,
d’amagat dels pares, per pagar així les
classes d’ell i el seu germà petit. El gran,
més afortunat, va entrar “a fer peritatge
mecànic a l’Escola del Treball, que la República
va potenciar molt”.
El mateix bon record en té Pons Prades,
alumne de batxillerat del “primer pla
català de l’Escola del Treball”. S’hi va inscriure
el 1932, empès per un company que
havia anat als escolapis i fascinat, ell que
estava apuntat al Club Natació Montjuïc,
per la piscina que hi havia a les installacions
escolars de la Diputació. No tenien
res a veure amb les de l’escola Labor. Amb
tot, al centre racionalista del Raval -“subvencionat
pel sindicat de la Construcció i
la Fusta de la CNT”, que incrementava en
25 cèntims la quota d’una pesseta mensual
als seus afiliats per dedicar-la a la cul-
Marc Andreu
tura, igual que feia amb “els 25 cèntims
del segell suplementari pro-presos”- Pons
Prades va tenir la sort de “compartir pupitre
amb noies, sortir al camp dos cops al
mes (Montjuïc, Collserola, Montgat), anar
de visita a fàbriques i tallers o d’excursió
a les mines de Sallent, i fins i tot discutir
sobre prostitució a classe amb tan sols 8
o 9 anys”.
Això sí, a l’escola Labor totes les classes
eren en castellà. L’estiu de 1932,
doncs, Pons Prades el va dedicar a estudiar
intensivament català “amb l’ajuda
del veí del 3er-2a, catalanista i esperantista”,
per superar “amb un cinc pelat
l’examen d’ingrés a l’Escola del Treball”.
Després va aprofitar bé les “56 pessetes
anuals de matrícula, quan qualsevol acadèmia
privada en cobrava 30 mensuals”:
vuit dies abans de
començar la guerra
civil Pons Prades
es va llicenciar a
l’Escola del Treball
amb una mitjana
de 8,8 i disposat a
exercir el magisteri.
“Jo volia ser mestre
perquè havia sentit
a dir al Germinal
Bertrand, director
de l’escola Labor,
que ‘en las escuelas
se forja el mundo
del mañana’”, recorda. També a casa, el
seu pare, un dels 168.428 militans que
la CNT tenia el juny de 1931 (i un dels
87.860 que quedaven afiliats el maig de
1936), li deia com a “teòric llibertari i
pacifista” que “el millor amic de l’home
és un llibre”. En canvi, el seu oncle, un
entre el mig miler de membres dels grups
d’acció de la FAI a Barcelona, el corregia i
deia que “el millor amic era una pistola”.
Amb certa recança, Pons Prades conclou:
“El 1936 vaig veure que qui tenia raó era
el meu oncle: ¿com podia fer front als feixistes
només amb un llibre a la mà?”.
La vida obrera als barris
Veïna del Poblenou des que els seus pares
van emigrar de Villena (Alacant) quan
ella només tenia tres mesos, Estefania
Gorgues ha viscut 72 anys al mateix
edifici del carrer Sant Joan de Malta.
“Vam tenir la sort de llogar un pis que
es buidava i, després de desinfectar-lo de
xinxes, anar a viure al Gurugú el 1932”,
explica referint-se a l’edifici modernista
avui en ple 22@ i que, alt per l’època, al
barri es va guanyar el sobrenom del turó
del Marroc on a primers del segle XX
Abd-el Krim va combatre els espanyols
i on ara malviuen els immigrants que
volen entrar a Melilla. Abans, ja casada,
Estefania va viure una temporada en un
pis del carrer Pere IV del qual va marxar
perquè “les humitats” no anaven bé per a
la salut del seu primer fill. I encara més
abans, com recorda la seva germana Angeleta,
tota la família havia viscut en una
casa a prop de Can Ricart, fàbrica on, a
més de treballar-hi, van aprendre el català
que ni parlaven a casa ni s’ensenyava
a l’escola. També van jugar-hi: “A la
placeta del davant, en sortir de la feina,
les noies saltàvem la xarranca mentre
En la memòria es
mesclen l’esperança
pel canvi polític i
la realitat d’una
societat classista que
es va mantenir fins
l’aixecament feixista
els nois jugaven amb pilotes de fil”. “A la
nostra manera, érem feliços”, apunta Estefania,
que recorda com anaven “justos
de cèntims” i, per pagar “les 10 pessetes
de lloguer al mes”, havien de rellogar habitacions
“a un duro”.
Bielsa, la família del qual va viure la
República en diferents pisos de l’Eixample
i el Camp de l’Arpa, també té consciència
que “a casa van empenyorar fins als llençols
per poder pagar el lloguer”. Igualment,
com Pons Prades, recorda les penúries
de l’atur –que a primers dels anys 30
va afectar 90.000 persones, un 8% dels poc
més d’un milió d’habitants de la Barcelona
de l’època-, la llarga vaga de la construcció
i la duresa de la dels transports. “D’escolanet,
repartia els cupons de pa de quilo
que la parròquia donava a les dones que
matinaven per
anar a missa de sis
i n’amagava alguns
per a les veïnes que
no podien venir i
ho passaven malament”,
explica
Bielsa, que sabia si
tenien els marits en
vaga, a l’atur o a la
presó. Pons Prades
evoca també la famosa
“Ley de Vagos
y Maleantes que va
aplicar la República
abans que Franco” per reprimir conflictes
urbans de Barcelona com el dels venedors
ambulants i la vaga de lloguers de l’estiu
de 1931.
Organitzades espontàniament en comitès
de carrer o associacions de veïns i
coordinades per una Comissió de Defensa
Econòmica del potent sindicat de Construcció
de la CNT, fins a 100.000 famílies
de diferents barris de Barcelona i l’entorn
van deixar de pagar el lloguer. Protestaven
contra els abusos i l’especulació dels
propietaris de pisos, que el 1932 mantenien
16.000 vivendes buides i estaven agrupats
en una corporació, la COPUB, que va
presidir el líder del Partit Radical i futur
alcalde (1935) lerrouxista i estraperlista
Joan Pich i Pon. Val a dir que la forta
immigració, sobretot murciana i andalusa,
dels anys 20 –fins a 32.000 persones
anuals, que van baixar a 12.000 als anys
30 tot i el fracàs d’un intent de repatriació
cap al sud d’Espanya auspiciat des de
l’Ajuntament i la Generalitat per sectors
xenòfobs d’ERC- va patir l’especulació
immobiliària i es va amuntegar en pisos
sense condicions o en barris on la integració
fou molt difícil i on es van incubar les
ires incontrolades de 1936.
La ciutat de la revolució
La memòria de Bielsa i Pons Prades certifica
aquestes precisions. “Només un barri
de Barcelona es diferenciava dels altres: la
Torrassa, a l’Hospitalet, on pràcticament
només hi havia immigrants i on fins i tot,
en començar la guerra, van posar un cartell
a mode de frontera que deia: ‘Murcia
chica. Prohibido hablar catalán’”, explica
Bielsa. Ell, aragonès de naixement, va
aprendre català al carrer “per necessitat
d’integració” en un barri on els castellanoparlants
eren pocs i mai es va considerar
de 2006
En color, d’esquerra a dreta i de dalt a baix, L
(Pérez de Rozas/AF-AHCB); a l’esquerra, nen
immigrant, sinó “des de sempre un barceloní”.
Pons Prades, en canvi, recorda que
al seu carrer, al Raval, “la meitat dels
veïns eren catalans o valencians i la resta,
immigrants castellanoparlants, però tots
tenien una forta consciència de classe i la
convivència era bona”. Es posa a ell com
a exemple: era un dels únics quatre nens
escolaritzats del carrer però jugava amb
els vuit que no anaven a classe i amb ells
compartia “la llesca de pa amb una tireta
de xocolata” del berenar. Alliçonat a casa,
Pons Prades responia així les preguntes
dels amics sobre la ideologia llibertària
dels seus pares: “Volem fer la revolució
perquè tu puguis anar a l’escola cada dia
com jo i perquè a l’hora de berenar la teva
mare també te’n pugui donar”.
Però, com admet Pons Prades, l’estiu de
1936 la revolució va ser menys bucòlica.
“L’Església de Betlem, al costat de casa,
la van cremar murcianos de la Torrassa i
no pas ningú del Raval –explica-. De fet,
la majoria dels homes d’acció directa de
la CNT eren de fora i el 90% dels actes
incontrolats cal atribuir-los a immigrants
arribats de feia poc a Catalunya i molt calents
encara per com cacics i capellans els
ho havien fet passar de malament als seus
pobles”. En qualsevol cas, de l’espectacle
revolucionari en van participar obrers de
tots els barris i condició. També les germanes
Gorgues, que el juliol de 1936 recorden
haver anat “amb les amigues de la colla”
des del Poblenou fins al passeig de Sant
Joan per veure les mòmies profanades de
l’església de les Saleses i exposades al carrrer
pels revolucionaris. I en Bielsa, que es
va despertar el diumenge 19 de juliol per
passar el matí amb el seu germà a la platja
de Badalona i la tarda amb els amics intentant
colar-se, com solien fer als camp
del Barça i l’Europa, a la inauguració de
l’Olimpiada Popular de Montjuïc però, en
canvi, va acabar el dia fugint dels trets dels
militars sublevats i aixecant “la primera

març-abril de 2006
La Veu del
CARRER
luís Martí Bielsa, Eduard Pons Prades i les germanes Angeleta i Estefania Gorgues (Dani Codina). En blanc i negre, a dalt, dones en una manifestació antifeixista
es cosint al Grup Escolar Ramon Llull. A la dreta, mòmies profanades de l’església de les Saleses exposades al carrer (Fons Generalitat de Catalunya/ANC).
barricada del barri, a Castillejos-avinguda
Gaudí, talment com si fos un joc”.
Que no era cap joc, no obstant, ho
il·lustra l’experiència viscuda per Pons
Prades la primera nit que l’estiu de 1936
va estar de guàrdia als locals del sindicat
de la Construcció i la Fusta de la CNT:
“Em va trucar la dona del Nebot, un
torner conegut perquè, com el meu pare,
regentava un petit taller, per avisar-me
que uns incontrolats se l’havien endut
de casa. L’endemà al matí vaig passar el
parte a l’Hernández, el cap del sindicat,
que al seu torn va ordenar a tots els tallers
col·lectivitzats que paressin l’orella
per si trobaven els responsables d’aquella
desaparició, que va acabar amb el
cadàver del Nebot a la Rabassada. Com
que tothom es coneixia, aviat va comparèixer
al despatx de l’Hernández un tal
Cazorla, un xicot de 18 anys originari
d’Espejo, Córdoba, que abans d’esclatar
la revolució no havia trobat feina
al taller del Nebot. En defensa del seu
assassinat, només va saber al·legar: ‘Era
malo porque tenía la mismita mirada del
señorito del pueblo de mi padre’. Després
de cridar amb ràbia que ‘les putades d’un
señorito andalús les ha pagat un obrer
català que tenia un talleret de fusta’,
l’Hernández va enviar el Cazorla a la
divisió Roja y Negra del front d’Aragó,
on va morir en combat”.
Les complexitats de la política
Malgrat els tòpics de la guerra, que no tot
fos blanc o negre s’explica per les complexitats
i contradiccions polítiques ja manifestades
entre 1931 i 1936. A l’Estefania i
l’Angeleta, per exemple, els costa d’entendre
les segones intencions que amaga la
pregunta de per qui van votar a les eleccions
generals del novembre de 1933, les
primeres en què van poder votar les dones.
Se sol atribuir al conservador i catòlic vot
femení i a l’abstencionisme propugnat pels
anarquistes la victòria de la dreta i l’inici de
l’anomenat bienni negre republicà. Doncs
bé, les germanes Gorgues, afiliades a la
CNT, recorden perfectament que van anar
a votar “contentes” i per Esquerra Republicana
de Catalunya. “Ho teníem molt clar”,
diu Estefania. Tant clar com el record de les
paraules que va dirigir a la líder comunista
Dolores Ibárruri,
Pasionaria, el dia
que la va conèixer
en una manifestació
antifeixista als carrers
de Barcelona:
“¡Compañera, estamos
contigo!”.
Bielsa, per la
seva banda, es va
iniciar en l’antifeixisme
com a afeccionat
a la boxa i arran
“del combat que el
mussolinià Primo
Carnera li va robar a l’ídol basc Paulino
Izcúdul” el novembre de 1933. També el
van influir les notícies sobre la guerra
d’Abíssinia que seguia per El Noticiero
Universal i la ràdio de galena del seu pare.
“Ens commovia que els abissinis, amb poc
més que llances, guanyessin batalles davant
dels tancs de la Itàlia feixista”, rememora.
Per això el febrer de 1936, quan ja
era “un dels delegats sindicals més joves de
la CNT”, escollit al taller de serralleria on
treballava d’aprenent per la simple raó que
així li tocava a ell portar les cotitzacions a
la seu del sindicat, Bielsa es va “implicar
conscientment” en la campanya electoral
del Front d’Esquerres. “Amb la colla del
barri, que incloïa amics de families dretanes,
ens dedicàvem a arrencar tots els
cartells electorals de la dreta”, explica.
Però si aquella campanya o les barricades
del juliol de 1936 encara van ser un joc,
ja no ho van ser els fets de maig de 1937.
Mentre el llibertari
Pons Prades i el
comunista Bielsa
afrontaven la
clandestinitat les
germanes Gorgues ho
feien amb la posguerra
Els dies que van lluitar al carrer comunistes
i republicans, d’una banda, i anarquistes
i poumistes, de l’altra, Bielsa va
utilitzar la seva doble militància -sindical
a la CNT i política a la Joventut Socialista
Unificada, “que per a molts era perfectament
compatible”- per fer d’enllaç entre
el seu germà gran (comunista atrinxerat a
l’Hotel Colón), el seu pare (administrador
de la secció de blats
i farines de la Con-
selleria de Proveïments,
amb seu a
la Pedrera) i la seva
mare (preocupada,
al barri, per la sort
dels seus). “En funció
de quin color tenia
la barricada, per
passar-la ensenyava
un carnet o l’altre”,
narra Bielsa.
En una d’aquestes
barricades s’hagués
pogut trobar en Pons Prades, que
durant els fets de maig va empunyar “per
primer cop una arma per defensar els companys
del POUM”. Però no fou fins al juliol
que, prèvia falsificació de la seva partida de
naixement, Pons Prades es va enrolar com
a instructor a les Escoles Populars de Guerra.
Per la mateixa època, Bielsa també va
falsificar els seus papers per intentar allistar-se
“de tanquista o aviador” i, al final,
acabar a la Guàrdia d’Assalt. Curiosament,
el cos policial creat per la República per
contrarrestar la Guàrdia Civil i que l’octubre
de 1934 ja l’havia impressionat per
com va reprimir, juntament amb l’Exèrcit,
l’intent insurreccional de Lluís Companys.
“Em va afectar més la repressió d’octubre
de 1934 que posteriorment la franquista
–rememora Bielsa-. Potser és que encara
era un nen, però veure Barcelona ocupada
per l’Exèrcit i com la gent es guardava dels
legionaris em va fer por”.
19
Les pèrdues de la guerra
L’octubre de 1938 Bielsa va desfilar en
l’acomiadament de les Brigades Internacionals
a Barcelona. La guerra, i amb ella
la República, estaven perdudes. Ho sabia
Pons Prades que, després de lluitar a
l’Ebre en un batalló d’ametralladores sota
les ordres d’Enrique Líster, va exercir com
l’oficial més jove de l’evacuació de ferits a
França. Allí van anar a petar ell, Bielsa i
les restes de l’Exèrcit republicà el febrer
de 1939. També les germanes Gorgues,
que, entre mig milió de refugiats, van
deixar la Barcelona on havien patit bombardejos
amb els marits (oficials republicans)
i els fills. Angeleta, de fet, va creuar
la frontera embarassada i va perdre la
nena abans de donar a llum. Malgrat
tot, ella i Estefania, acollides mig any a
Saint Etienne, admeten: “Vam tenir sort
d’esquivar els camps de concentració”. La
mateixa sort que Pons Prades. Però molta
menys que Bielsa: amb 18 anys, va passar
pels camps de refugiats d’Argelers, Agde,
Barcarès i Saint-Ciprien. Després, però,
s’escaparia del tren que el duia al camp
nazi de Dachau i, com Pons Prades, participaria
a la Resistència francesa i a la
guerrilla espanyola antifeixista.
Als anys 40, mentre el llibertari Pons
Prades i el comunista Bielsa afrontaven
la clandestinitat, les germanes Gorgues,
retornades de l’exili, van haver de fer
front a la quotidianitat de la Barcelona de
postguerra. La del racionament, la repressió
franquista i la moral nacionalcatòlica.
“Franco ens va treure l’Embrofil”, es queixen
Estefania i Angeleta en referència a
l’anticonceptiu que durant els anys 30 havien
comprat lliurement a les farmàcies.
És només una mostra del molt que es va
perdre a la guerra. I de tot el progrés que
havia intentat una República que, com diu
Pons Prades, ara fa 75 anys “va il·luminar
el món”. Barcelona, amb algunes ombres,
va projectar aquesta llum. Que no s’oblidi.

20 març-abril
mb l’arribada de la Segona
A República el poder canvia sobtadament
de mans i les forces
progressistes agafen les regnes de l’Estat.
En el terreny educatiu suposa que els
seguidors dels corrents pedagògics més
avançats dirigeixin les escoles i alliberin
l’ensenyament del dogma memorístic.
L’Estat s’interessa per l’ensenyament
i el prioritza. La constitució republicana
contempla els principis de laïcitat a
l’ensenyament, la descentralització del
sistema educatiu i l’educació mixta mentre
que l’Estat demostra la voluntat de
renovació pedagògica i de dignificació del
magisteri. Com va dir Marcel·lí Domingo,
ministre d’Instrucció Pública: “El mestre
s’ha de convertir en el primer ciutadà de
la República”. Amb tot, el català entra a
les escoles del país i Catalunya, i sobretot
Barcelona, esdevenen modèliques arreu
d’Europa en el terreny educatiu.
El sistema educatiu al 1931
Comença una nova etapa de llibertat i
amb ella la possibilitat que tota la feina
de renovació educativa que s’estava
gestant a Catalunya des del tombant de
segle es pugui desenvolupar plenament .
La inquietud catalana per solucionar el
problema de la paupèrrima escola pública
que proporcionava l’Estat havia portat
a l’Ajuntament de Barcelona a prendre la
iniciativa. 17 anys abans de la proclamació
de la República s’inaugurava l’Escola
del Bosc que, sota la direcció de Rosa Sensat,
va esdevenir la primera escola a l’aire
lliure de Barcelona. Aquest centre estava
destinat als nens amb problemes de salut,
La República
va adoptar els
principis de laïcitat,
educació mixta i
descentralització en
el sistema educatiu
ja que l’Ajuntament tenia legalment prohibida
la construcció d’escoles. Aquesta
escola contrastava enormement amb les
escoles de l’Estat, ja que eren fosques,
poc ventilades i amb mètodes pedagògics
basats en la memorització de dades.
Al 1922 pren força l’acció educativa municipal
amb la signatura de l’acord del Patronat
escolar, pel qual l’Estat deixa que
l’Ajuntament construeixi les seves pròpies
escoles. L’acord és una obertura mínima
en el monopoli de l’educació pública perquè
l’Estat no dóna diners al consistori i
obliga a fer servir la plantilla de mestres
estatal. “L’Ajuntament posa els solars,
construeix els edificis, paga el material
escolar i dóna un sobresou als mestres.
Però per fer tot això es necessiten diners.
Aquí juga un paper clau Manuel Ainaud,
el líder de la Comissió de Cultura de
l’Ajuntament, perquè es dedica a recopilar
els diners de les herències de particulars
que rebia l’Ajuntament i gràcies a aquests
diners s’aconsegueixen fer moltes coses”,
assegura Mariona Ribalta, historiadora de
l’Institut Municipal d’Educació.
La dictadura de Primo de Rivera
esdevé un fre per a la tasca educativa
ja que es prohibeix el Patronat
a Barcelona, “però les construccions
d’escoles continuen ja que són obres ja
adjudicades. Així, quan arriba la República
la majoria d’escoles ja estan construïdes”,
explica Ribalta.
Escola per a tothom
La República neix bastida d’il·lusió, sobretot
en les classes més desfavorides
que veuen la possibilitat d’una resposta
a les seves necessitats. I aquestes són
moltes en educació; un exemple: al 1931
només a Barcelona hi havia 50.000 nens
sense escolaritzar. Però l’Estat espanyol
a Catalunya no fa res per millorar
l’ensenyament, i el restabliment de la
Generalitat arriba sense competències
plenes en Educació. L’únic que aconsegueix
crear són els Instituts Escola de Pi
i Margall i del Parc de la Ciutadella, destinats
a l’estudi del Batxillerat. A més, el
govern català crea l’Escola Normal, una
institució mixta dedicada a formar els
La Veu del
CARRER
El primer ciutadà de la República
Eduard Calvet
Activitat a l’aire lliure amb animals del Grup escolar Baldiri i Reixac.
futurs mestres.
Així, és l’Ajuntament de Barcelona
qui, a través del Patronat, dóna solució
als greus problemes d’escolarització
que pateix la ciutat. La falta de diners
impedeix la construcció de nous edificis
i s’opta per aprofitar els ja construïts
rehabilitant-los com a escola. Un exemple
en són les Institucions de Cultura
Francesc Macià, que aprofitaren els hotels
construïts a la plaça Espanya per a
l’Exposició Internacional de 1929.
Educació per a una societat millor
Els Grups escolars del Patronat proporcionaven
una escola gratuïta que educava
amb els principis de l’Escola Nova, un
corrent que seguia les tendències més modernes
en educació que ja s’utilitzaven a
països com Bèlgica o els Estats Units. De
fet, més que l’adscripció a un determinat
mètode pedagògic, a les escoles del Patronat
l’infant era el protagonista i a partir
d’ell es vestia la seva educació. L’Agustina
Escrig va ser alumna dels Instituts
de Cultura Francesc Macià i recorda que
Orígens de la renovació pedagògica
AHCB-AF
La renovació de la pedagogia comença a introduir-se a Catalunya al tombant de
segle. Una figura cabdal va ser Francesc Ferrer i Guàrdia, que va crear l’Escola
Moderna al 1901 seguint els principis racionalistes. Per primera vegada es va
fer la coeducació de sexes i de classes socials a més d’organitzar un ensenyament
laic, racional, científic i actiu. Per altra banda, els pedagogs lligats al noucentisme
van treballar per la millora de l’educació del país per tal que els futurs catalans
tinguessin una bona formació cívica i moral. A través de la Mancomunitat desenvoluparen
el Consell de pedagogia, entitat que va publicar revistes de promoció de
l’Escola Nova dirigides als mestres com Quaderns d’Estudi i Butlletí dels Mestres.
A més, el Consell va difondre el Mètode Montessori que va ser un dels mètodes
educatius renovadors més influents a Catalunya.
de 2006
“anàvem dos cops per setmana a fer gimnàstica
a Montjuïc”. A més, “fèiem excursions...
en una ens van portar al Museu de
Geologia del Parc de la Ciutadella i vam
haver de fer un resum de la formació de la
terra. Hi vam haver d’anar dues vegades
a prendre apunts” explica Escrig.
Es buscava que el nen fos capaç de jutjar
per ell mateix, els exàmens i les exposicions
escolars competitives es substituïren
per la valoració del treball i el rendiment
diaris i es potenciava tant el treball individual
com el d’equip. “Es donava molt valor
a la cultura” afegeix Escrig, “ens portaven
a concerts de música de l’auditori que hi
havia al Parc de la Ciutadella i ens afeccionaven
a llegir llibres”.
Al Grup Escolar de Sarrià s’hi va
instal·lar una granja amb bestiar i un
hort escolar que permetien als infants
observar els cicles biològics dels animals
i plantes. A més, els propis nens controlaven
la comercialització dels productes que
es generaven i així aprenien economia.
El contrast amb el sistema tradicional
d’ensenyança va ser molt gran. Es van
substituir els llibres de text per materials
alternatius i es va donar una gran importància
a la participació democràtica i a
l’educació cívica.
Activitats extraescolars
L’obra educativa no s’acabava a l’escola.
Es van posar en marxa una sèrie de
cases de colònies dirigides a millorar la
qualitat de vida de les classes humils. La
demanda de places era molt alta: l’any
1935 hi arribaren a anar 6.850 nens. Seguint
l’exemple de la República d’Infants
Al 1931 només a
Barcelona hi havia
50.000 nens i nenes
sense escolaritzar,
majoritàriment de les
classes desfavorides
d’Artur Martorell, algunes colònies també
s’organitzaren com a petites “repúbliques”
on cada noi tenia una responsabilitat pròpia
i elegia els seus representants infantils
als organismes rectors de la petita
comunitat.
Per altra banda a l’Escola del Mar,
que en aquells moments es trobava a la
Barceloneta, s’organitzaven banys de mar
per als infants. A més, també es van crear
cantines, o menjadors escolars, que fugint
del caire benèfic buscaven accentuar la
seva funció educativa i de conscienciació
social. L’any 1932 en funcionaven a
l’escola la Farigola, Baldiri i Reixac i al
Parvulari Forestier. Dos anys després les
cantines van arribar a abastar 6.000 infants.
Però al 1934 el Govern espanyol va
empresonar el Govern de la Generalitat
en ple pels Fets d’Octubre i va paralitzar
el Patronat Escolar. Temps després es va
reprendre l’activitat, però l’aixecament
facciós i la victòria franquista van tallar
de soca-rel tots els avenços educatius.
L’ensenyament torna a la tradició autoritària
i el català és expulsat de l’escola.

març-abril de 2006
na solitaria placa con la ins-
U cripción “Plaça César Vallejo /
Perú 1892-París 1938 / Poeta”
se levanta en un edificio de Nou Barris,
de forma circular y de columnas grecorromanas.
Es el tributo del Ajuntament y los
vecinos de Barcelona al más grande poeta
hispanoamericano del siglo XX, junto a
Pablo Neruda. El cholo Vallejo no sólo fue
un ilustre vecino de la ciudad Condal de
los años 30, sino un combatiente del bando
republicano durante la guerra civil y un
revolucionario de las letras universales,
comprometido con la lucha a favor de los
derechos humanos y de la justicia social.
El passeig Urrutia que atraviesa dicha
plaza tiene, de manera sorprendente, casas
parecidas a las de Santiago de Chuco,
donde el 16 de marzo de 1892 nació el
literato. Casas blancas de tejas rojas con
puerta a la calle y cerca de la montaña,
como el Turó de la Peira, y las de Trujillo
(norte del Perú), en cuya universidad
pública se formó como intelectual en la
Facultad de Filosofía y Letras.
El otro lado de la plaza se parece mucho
a la Residencial San Felipe, típico barrio
limeño de la clase media de origen europeo.
De allí salió el joven escritor Santiago
Roncagliolo, flamante ganador del Premio
Alfaguara de Novela 2006 e ilustre vecino
de Barcelona. Los peruanos que viven en
esta zona de Nou Barris dicen con ironía:
“Vivimos entre Trujillo y San Felipe”.
Ellos participan en el homenaje que su
consulado y el consistorio rinden en dicha
plaza a Vallejo el 28 de julio de cada año.
Esa fecha es el Día Nacional de Perú.
Por coincidencia, el 60% de los inmigrantes
peruanos que viven en Catalunya
proceden de la tranquila y primaveral ciudad
de Trujillo, donde hay un equipo de
la primera división de fútbol que se llama
Universidad César Vallejo y un distrito
como tributo al poeta andino.
Vida y obra
En 1919, César Vallejo publicó su primera
obra, Los heraldos negros, que sorprendió
a toda la crítica latinoamericana. Un año
después fue encarcelado bajo la acusación,
sin pruebas, de participar en disturbios
antigubernamentales. Permaneció cuatro
meses en prisión. Fruto de esa experiencia
negativa, escribió su segundo volumen de
poemas, Trilce. Remeció de los cimientos
de la lírica de Hispanoamérica y su fama
llegó hasta Europa.
En 1923 apareció Fabla salvaje y Escalas
melografiadas. No tardó en embarcarse
al viejo continente como refugiado
político. Su primer destino, París, la meca
de la intelectualidad mundial. Durante
sus primeros dos años pasó penurias
económicas, a pesar de ser un personaje
célebre. Hasta que en 1925 se dedicó al
periodismo. Sin embargo, se preguntaba:
¿Hacia dónde voy? ¿Cuál es mi contribución
humana a la vida de los hombres?
Primeros síntomas de una crisis existencial
que luego rebrotó.
En 1929 asumió el credo marxista heterodoxo
después de viajar a la Unión Soviética.
Ese mismo año se casa con la ciudadana
francesa Georgette Phillipart, con
quien compartirá su vida hasta el final.
A su regreso de Moscú fue expulsado de
Francia por “indeseable”. Partió para Es-
paña en 1930. El año siguiente asiste a la
proclamación de la República y se dedica a
la enseñanza de literatura y de marxismo
a estudiantes y obreros. Publica la novela
El tungsteno, y Rusia en 1931”.
La guerra civil
Al estallar la guerra civil española, en
1936, Vallejo depuso sus discrepancias
políticas respecto a organizaciones de
izquierda y, enseguida, organizó comités
de defensa, mítines, colectas y artículos
propagandísticos para defender la República
desde el Frente de Catalunya. Aprovechó
que Francia le volvía a conceder
el permiso de residencia para coordinar
actividades.
Además, hizo tareas de corresponsalía
periodística y, en 1937, fue delegado
del Perú en el II Congreso Internacional
de Escritores Antifascistas, cuyas sedes
itinerantes eran Madrid y Valencia, por
razones de seguridad. A Vallejo el conflicto
le impactó profundamente y le inspiró
para escribir su poemario épico España,
aparta de mí este cáliz, que incluye un
La Veu del
CARRER
César Vallejo, poeta peruano
y combatiente republicano
Ricardo Iván Paredes
Los coches aparcados rodean el busto dedicado a César Vallejo en una plaza poco inspiradora de poesías.
JORDI TARRÉS
Placa que recuerda al poeta.
conmovedor himno a la solidaridad universal,
Masa.
El cholo (mestizo peruano) rompió las
estructuras tradicionales de la lengua,
desbordó la ortografía, deshizo la sintaxis
y halló en los neologismos un mina de oro
de la palabra artística. En cuanto al contenido,
representa un eje precursor de la
poesía de los derechos humanos y la lírica
de la solidaridad entre los pueblos.
El fragor de la guerra, el avance de las
tropas fascistas y sus hondas depresiones
agudizaron su precario estado de salud,
y no le quedó otro camino que pasar a
Francia a través de un salvoconducto de
la Generalitat.
Y como una profecía de su propio fin
escribió Una piedra negra sobre una
piedra blanca (pieza incluida en su libro
póstumo Poemas Humanos): “Me moriré
en París con aguacero, / un día del cual
tengo ya el recuerdo./ Me moriré en París
Masa
Al fin de la batalla,
Y muerto el combatiente, vino hacia él un hombre
y le dijo: “¡No mueras, te amo tanto!”.
Pero el cadáver ¡ah! siguió muriendo
21
-y no me corro- / tal vez un jueves, como
es hoy de otoño”.
Contó Georgette de Vallejo que el domingo
13 de marzo de 1938, el vate se
tendió a la cama después del almuerzo
para reposar un instante. Al día siguiente
tuvo fiebre. Careció totalmente de apetito.
Y como si se tratara de un guión escrito
por el destino, el poema prosigue: “Jueves
será, porque hoy, jueves, que proso/ estos
versos, los húmeros me he puesto/ a la
mala y, / jamás como hoy, me he vuelto, /
con todo mi camino, a verme solo...”.
Y así fue. El jueves 14 de abril la agonía
se hizo más dura y el viernes santo 15
de abril, Georgette recitó el último párrafo
del poema de su esposo: “César Vallejo ha
muerto, le pegaban/ todos sin que él les
haga nada; / le daban duro con un palo y
duro/ también con una soga; son testigos
los días jueves y los huesos húmeros, la
soledad, la lluvia, los caminos...”.
Acudieron a él veinte, cien, mil, quinientos mil,
clamando: “Tanto amor, y no poder nada contra la muerte”.
Pero el cadáver ¡ah! siguió muriendo.
Le rodearon millones de individuos,
con un ruego común: “Quédate hermano”.
Pero el cadáver ¡ay! siguió muriendo.
Entonces, todos los hombre de la tierra
le rodearon; les vió el cadáver triste, emocionado;
incorporóse lentamente,
abrazó al primer hombre; echóse a andar...
JORDI TARRÉS

març-abril de 2006
na selecció capritxosa
U
d’uns anuncis comercials.
Una altra manera
d’apropar-nos als temps de la
II República, als usos i costums
imperants. I, presidint la pàgina,
una curiositat publicada a La
Campana de Gràcia el 18 d’abril
de 1931, de rabiosa actualitat,
sota el títul “Un pes que ens hem
tret del damunt”.
Aquesta pàgina no hagués estat
possible sense la col·laboració de
l’amic Rai Ferrer.
La Veu del
CARRER
13 anuncis i una curiositat
Redacció
23

22
La Veu del
PUBLICITAT CARRER
març-abril de 2006

24 març-abril
a lucha por Barcelona.
L Clase, cultura y conflicto
1898-1937, de Chris Ealham
(Alianza Editorial, 2005). Amb profusió
documental, sobretot a partir d’un
exhaustiu buidat de la premsa de l’època,
l’historiador anglès Chris Ealham
escriu el llibre que
faltava per entendre
la Barcelona
obrera de quatre
dècades clau: les
que van del procés
de Montjuïc a la
revolució i la guerra
civil. En certa
mesura, precedeix
cronològicament la
línia interpretativa
marcada per l’etapa 1939-1988 pel seu
compatriota Sebastian Balfour a La
dictadura, los trabajadores i la ciudad.
Desmitificador, alhora, de les estampes
barcelonines que han llegat les
historiografies noucentista o burgesa
i frontpopulista, el protagonisme que
Ealham atorga als barris per l’etapa
republicana és merescut però potser
massa idealitzat. És a partir d’un treball
de camp més enllà de la premsa,
amb dades de militància i empadronament,
que José Luis Oyón podrà matisar
i enriquir l’anàlisi d’Ealham en un
futur llibre, del que avança la tesi en
aquest Carrer.
● La cultura anarquista a
Catalunya, de Ferran Aisa (Edicions
de 1984, 2006). L’historiador que
manté viva (i ha estudiat) la memòria
de l’Ateneu Enciclopèdic
Popular signa
un fresc sobre els
referents ideològics
i associatius que
van nodrir l’àmplia
i rica xarxa de la
Catalunya obrera
fins a la guerra civil.
Al llibre queda
clar que l’hegemonia
d’una cultura
socialista entesa en
el seu sentit emancipador més ampli i
concretada en l’anarquisme, el republicanisme,
el federalisme i el comunisme
llibertari es va forjar als ateneus, als
sindicats, als barris, a les presons i els
exilis, a les escoles racionalistes i a les
barricades, a la premsa obrera i a les
editorials àcrates. Malgrat depassar
l’àmbit estricte de la capital catalana,
el llibre d’Aisa contextualitza molt bé
culturalment els fets que narra Chris
Ealham a La lucha por Barcelona.
● Ciudad roja, periodo azul.
Los movimientos
sociales en la
Barcelona de Picasso
(1888-1939),
de Temma Kaplan
(Península, 2003).
Igual que força el
títol a partir d’una
comparació entre la
Rosa de Foc i on va
començar a pintar
Picasso, aquesta historiadora californiana
fracassa en intentar descriure
la panoràmica social, en la qual sí que
ha reeixit Chris Ealham amb La lucha
por Barcelona. No obstant això, i alguns
errors factuals i d’edició, el llibre té el
valor de voler explicar la Catalunya del
primer terç del segle XX no des de Gaudí
i la burgesia industrial, sinó des de
Barcelona i els seus moviments socials,
amb especial interès pels components
de resistència cultural i de gènere.
● Crisis económica y agitación
social en Cataluña (1930-1936),
d’Albert Balcells
(Ariel, 1971). Amb
l’únic precedent
d’una comunicació
presentada per
Jaume Vicens Vives,
Jordi Nadal i
Casimir Martí el
1960 en un congrés
a Estocolm, el 1971
l’historiador Albert
Balcells va publicar
aquest llibre pioner.
Un clàssic que conserva el mèrit d’haver
estat publicat quatre anys abans de la
mort de Franco i, al marge dels hispanismes
anglosaxó i francès, haver obert
des de casa el camí a la comprensió no
mitificada de la complexa Catalunya
republicana.
● L’Ajuntament de Barcelona
en el marc del Front d’Esquerres,
de Ramon Alquézar
(Columna, 1986).
L’historiador de la
UAB analitza en
aquesta monografia
la política i la
gestió administrativa
municipal a
la Barcelona dels
anys 30, des de la
proclamació de la
República a l’inici
de la guerra civil. Coetani i complementari
del llibre d’Anna Sallés Quan
Catalunya era d’Esquerra (Edicions
62, 1986), és una obra imprescindible
per entendre per què ERC no va poder
fer front, des d’un Ajuntament mancat
de diners, als nombrosos problemes
socials que van agitar la Barcelona
d’aquells anys.
● Militants. Democràcia i participació
a la CNT als anys trenta,
d’Anna Monjo (Laertes, 2003). Amb
el bagatge d’haver fet, amb Carme
Vega, una microscòpic estudi sobre la
col·lectivització, el 1936, de la metallúrgica
Riviere S.A.
(amb fàbriques a
Poblenou, Can Tunis
i Badalona), en
aquest llibre prologat
per Josep Fontana
la historiadora
Anna Monjo posa
el gran angular a
l’anarcosindicalisme
català. Però
ho fa sense perdre
La Veu del
CARRER
Barcelona i la República als llibres
Marc Andreu
sensibilitat pel microcosmos organitzatiu
i humà que a la Barcelona republicana
van conformar barris, indústries
i militants obreristes (que no és el
mateix que dir afiliats sindicals). El
llibre de la seva col·lega Eulàlia Vega
Entre revolució i reforma. La CNT a
Catalunya (1930-1936) (Pagès Editors,
2004) completa des d’una perspectiva
més clàssica l’estudi del sindicalisme
i la conflictivitat social durant l’etapa
republicana.
● Història del republicanisme
a Catalunya, d’Àngel Duarte (Eumo
i Pagès Editors, 2004). Aquest catedràtic
d’Història de la Universitat de
Girona perfila un
complet manual
sobre el republicanisme
al nostre
país, des dels seus
orígens a primers
del segle XIX com a
reformisme liberal
d’esquerres fins a
l’actual independentisme
d’ERC. El
capítol 1931-1939
no oblida que si
la República es va
poder proclamar el 14 d’abril fou, entre
d’altres motius, per la mobilització
obrera a Barcelona: sobre una mitjana
del 59% de participació a les eleccions
del 12 d’abril, en algunes barriades populars
els votants van superar el 80%.
La guerra civil
D’entre l’abundant bibliografia de
la guerra civil, mereix la pena destacar
tres obres
específiques sobre
Barcelona que es
poden considerar
clàssics: Els fets de
maig. Barcelona
1937, de Manuel
Cruells (Juventud,
1970); Els
bombardeigs de
Barcelona durant
la guerra civil
(1936-1939), de
Joan Villarroya (Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, 1981), i Els que es
van quedar. 1939: Barcelona, ciutat
ocupada, de Jaume Fabre (Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 2003).
Testimonis republicans
Pel que fa a testimonis de l’etapa republicana
a Barcelona, i en concret de
la guerra civil, mereix la pena citar
Cuaderno rojo de Barcelona (agosto-diciembre
1936), de Mary Low
(Alikorno Ediciones, 2001); Los de
Barcelona, de Hans Erich Kaminski
(Parsifal Ediciones, 2002); Homenatge
a Catalunya, de George Orwell
(Destino i Virus, 2003 i 2000) i les
memòries Barcelona 1936-1939, de
Marià Rubió i Tudurí (Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 2002).
Finalment, d’entre la nombrosa bibliografia
de l’historiador i col·laborador de
Carrer Eduard Pons Prades, cal destacar
Los niños republicanos (RBA, 2005).
de 2006
En aquest llibre, i
des de l’òptica de
qui va passar de
nen a home durant
els anys de la República,
es traça una
panoràmica espanyola
i internacional
per les vivències i
testimonis d’una generació
que, amb la
guerra, va perdre també la joventut.
Altres títols d’interès
Urbanisme:
● Modernidad en la arquitectura
de la España republicana (Tusquets,
1998) y Arquitectura i urbanisme
durant la República (Dopesa,
1978), d’Oriol Bohigas.
● Textos de la Generalitat de
Catalunya: La política urbanística
(Undarus, 1977), introducció d’Eduardo
Moreno.
● Los límites de la modernización
política: el caso de Barcelona
(1890-1923). Pertany a l’obra collectiva
Las ciudades en la modernización
de España (Siglo XXI, 1992).
Ensenyament:
● Política escolar de l’Ajuntament
de Barcelona 1916-1936, de C. Cañellas
i R. Toran(Barcanova Educació).
● Tradició i renovació pedagògica.
1898-1939, de J. González
Agapito i altres. Història de l’Educació.
Catalunya, Illes Balers, País
Valencià (Publicacions de l’Abadia de
Montserrat).
● Un segle d’escola a Barcelona.
Acció municipal i popular. 1900-
2003 (Institut d’Educació de l’Ajuntament
de Barcelona), diversos autors.
Ressenyem el llibre La segunda República
fue así, d’Eduardo de Guzmán,
periodista madrileny i director del diari
La Tierra fins a l’any 35. Un dels primers
llibres sobre la República que es
publica als anys 70, editat per Planeta,
mescla de memòries i crònica política,
que recomanem encara que només el
podreu trobar a les bilioteques. Com a
dada curiosa, reproduïm una portada
on la censura va posar com a condició
de la seva comercialització tapar amb
un adhesiu la bandera republicana.

març-abril de 2006
Pilar Malla se sent “independent”
com a responsable de la Sindicatura
de Greuges de Barcelona.
Malgrat que el finançament
dʼaquesta oficina de defensa del
ciutadà prové del mateix Ajuntament
contra el qual van dirigides la
majoria de queixes, Malla se sent
amb les mans lliures perquè va ser
nomenada per consens i perquè el
seu mandat de cinc anys no està
condicionat als cicles electorals,
que són de quatre anys. A lʼany i
mig del seu nomenament, i amb el
debat de les ordenances cíviques
de fons, fa balanç de la feina feta.
Les seves “consideracions” a
lʼordenança contra lʼincivisme
han servit per modificar-la?
Alguns aspectes sí que s’han
tingut en compte. El que no ens
semblava bé és que en la mateixa
ordenança contra l’incivisme
s’incloguessin sectors de població
que tenen grans problemes: són
dues coses diferents. Una vegada
assumit, ara, tots els que ens
sentim responsables amb els ciutadans
hem de passar a fer que
les coses vagin de la millor manera
possible per a les persones que
volem defensar. Que els plans de
reinserció per a les persones de
la prostitució, els equipaments
per als que estan sense sostre,
que tot això, sigui una realitat
ja. Una actitud constructiva és
millor que una destructiva.
Què opinió respecte a les
demandes de les prostitutes?
A mi m’agrada el manifest
d’Àmbit Dona. Diuen una cosa
que està molt bé: dialogar amb
persones que pensen d’una
manera i d’una altra. Dialogar
vol dir estar obert a l’altre i ser
capaç de canviar l’opinió si et
convenç. És un problema molt
difícil. Sóc de l’opinió que s’ha
d’escoltar més aquestes associacions,
però que també s’ha de
posar una mica d’ordre. Sóc molt
poc concreta, però em fa tant de
respecte la persona, que em fa
por dir una paraula que pugui
perjudicar ningú.
De la pobresa, els polítics
no en parlen. El regidor de
Benestar Social, Ricard
Gomà, ja es queixa que els
pressupostos són insuficients.
Té cap proposta concreta?
L’art de governar és l’art d’allò
que és possible, però cal arriscar
Una entrevista de Rosa Maria Palencia
La Veu del
CARRER
Pilar Malla
Síndica de Greuges de Barcelona
“A la ciutat hem d’assumir el
que ens agrada i el que no”
Pilar Malla, Síndica de Greuges de Barcelona.
per prioritats si volem una ciutat
amb valors. Si no hi ha tants fanals
per Nadal, que no hi siguin,
però que no hi hagi gent al carrer
o sense habitatge digne. Hem de
construir una ciutat que potser
no serà tan espectacular, però on
es viurà millor. Tot és qüestió de
prioritats, que en política vol dir
cap a on destinem els diners. Les
pensions mínimes són molt baixes.
La renda mínima d’inserció
és de 349 euros al mes. Hi ha un
Acord del Tinell on es diu que
totes les pensions arribaran al
80% del salari mínim interprofessional
i, ¿quin pas es fa en
aquest tema? Potser es dediquen
uns diners a fer una carretera
que no és necessària per viure, i
en canvi la gent no pot viure amb
una pensió mínima.
Segons el seu informe, les
queixes més nombroses són
de vialitat pública: les multes.
Això no li resta energia i
recursos per atendre els
sectors més febles?
Cuidem de tenir un equilibri,
i tenim molt present que som
defensors de qui es queixa i de
qui no es queixa. Potser sí que
tenim aquest perill d’assumir
coses més secundàries. Jo no dic
que haguem fet suficient, però sí
que no costa res passar-nos una
IGNASI R. RENOM
tarda en un centre on hi ha gent
sense sostre i parlar amb ells i
escoltar les seves queixes.
Ho han fet?
Sens dubte. Hem anat a tots
els centres d’acolliment de persones
sense sostre de l’Ajuntament
i de totes les institucions privades
de Barcelona. A d’altres que
treballen amb nens amb dificultats.
Ens movem, eh? No estem
aquí, hi anem. Potser hauríem
d’anar-hi més, però el temps ens
dóna pel que ens dóna.
O sigui que fan coses dʼofici?
Sí, tenim moltes idees. Volem
fer un treball sobre immigració.
És una realitat, són ciutadans
com tots, però quan una persona
arriba a un país nou, hi ha un
moment que té unes necessitats
diferents i necessita uns serveis
diferents que les persones del
país. No sap la llengua, no té papers,
no sap on ha d’anar. Hi ha
una part de la legislació específica
per als estrangers. Un cop això ha
passat, han de ser ciutadans amb
els mateixos serveis que la resta.
Què pensa sobre el síndrome
nimby, allò de que la gent no
vol segons quins serveis a
prop de casa seva, com ara les
sales de venopunció?
Retrat
Els valors del
treball social
Pilar Malla Escofet
(Pont d’Armentera, Alt
Camp, 1931) va ser
nomenada Síndica de
Greuges de Barcelona fa
17 mesos amb el consens
de tots els partits
polítics. Nascuda en una
comarca tarragonina
i militant de l’Acció
Catòlica Obrera i de la
plataforma Ciutadans
pel Canvi, aquesta
mestra i treballadora
social porta més
de quaranta anys
treballant en l’àmbit
dels serveis socials.
Va ser cap dels serveis
socials de la Generalitat
provisional presidida
per Josep Tarradellas i
ha treballat molts anys
per Càritas, entitat que
va dirigir a Barcelona
entre 1993 i 1998. L’any
2000 va ser escollida
diputada al Parlament
de Catalunya en la
sisena legislatura i fins
el 2004 va presidir la
comissió de Política
Social. Té molt clar
que les prioritats d’una
ciutat amb valors han
de ser “les persones amb
dificultats”.
ENTREVISTA
25
Una persona que té un problema
de drogadicció és un malalt
que requereix tractament mèdic,
que s’ha de fer en els hospitals o a
prop dels serveis mèdics. Això està
reconegut per la llei catalana de
sanitat de 1985. He anat a la sala
Baluard i el seu treball és admirable.
S’hauria de fer una planificació
a tota la ciutat dels serveis que no
ens agrada tenir, siguin menjadors
o albergs, de manera equitativa
i que tots sabéssim la quota que
hem de pagar. Molta gent va a
rebre serveis voluntaris de dia a
Sarrià-Sant Gervasi. Allà també
hi cabrien aquest serveis; no dic
tampoc que tots vagin allà. Tenim
un problema a la ciutat, tots som
ciutadans i hem d’assumir que
això s’ha de repartir. Els polítics
no haurien de fer política amb les
persones que tenen dificultats. A
una ciutat hem d’assumir el que
ens agrada i el que no.
I què pensa dels polítics que
diuen “no en el meu districte” o
“no en el meu mandat”?
Si n’hi hagués, crec que no
pot ser que un districte tingui
un tipus d’equipaments i d’altres
no. Tots hem d’assumir aquesta
realitat. Tots, tots, tots.
En poc temps, la Sindicatura
sorprèn que hagi visitat tantes
institucions. En canvi, potser
es troba a faltar més la seva
opinió i presència pública.
Ho tindré en compte. Passa
que sóc una mica tímida. No tenim
l’estil de fer propaganda. Però
potser ho hauríem de fer més.
Parlem de persones amb
problemes socials de dimensió
col·lectiva. Té present aquesta
vessant política a les queixes?
Tots són problemes col·lectius.
Si veiem causes col·lectives d’un
problema individual, li diem a
l’Ajuntament que ho tingui en
compte, per exemple, amb els sorolls.
Li diem: preveniu perquè no
torni a passar aquest problema.
Al seu informe sovint posa
“sol·licitud dʼinformació a
lʼalcaldia”. Vol dir que només té
tracte directe amb lʼalcadia i no
amb els responsables dʼàrea?
No, això és la forma del tràmit
administratiu, però podem mediar
amb els responsables directes.
El que posem a l’informe és per
a quin servei es fa la sol·licitud.
Després la resposta l’envien tant
a l’alcadia com a nosaltres, perquè
hi hagi un registre.
Als polítics no els agrada que
els portin la contrària, oi?
No hem fet oposicions per entrar
a la Sindicatura. Essent sincera,
ens fan molt de cas. Hi ha
districtes que triguen més a contestar,
però estic contenta amb el
respecte i el cas que ens fan.
Quin percentatge de vegades
no li contesten?
Diria que un 40%, però darrerament
arriben més de pressa.
Té prou recursos humans i
econòmics per la tasca que fa?
Tinc molt bon equip, cosa molt
important. Ens falta una persona
per completar-lo i esperem que
aviat arribarà. Estem molt ben
instal·lats per atendre al públic.
No em queixo.

26 La Veu del
PUBLICITAT CARRER
març-abril de 2006
1a fase de la remodelació
del Bon Pastor
152 habitatges realitzats amb criteris
de construcició sostenible:
Disseny
-Impacte mínim en els moviments de terres
-Orientacions solars idónies
-Ventilacions interiors creuades
-Apertures de façanes controlades
Materials
-Reciclats o reciclabes
-Ús de materials naturals
-Minimització dels materials no biodegradables
-No utilització dels materials no absorbibles
Estalvi energètic
Visita la web de la Favb
ASSOCIACIONS ● PROJECTES ● NÚMEROS ENDARRERITS DE CARRER ●
CAMPANYES I SERVEIS ● OBSERVATORI VEÏNAL ● COMUNICATS ● WEBS
www. lafavb.com
-Ús d’energia solar
-Dispositius per a l’estalvi energètic (aixetes i dipòsits de baix consum,
làmpades de baix consum, ascensors de baix consum, recuperadors d’aigües
pluvials per al rec, detectors de presència per l’enllumenat

març-abril de 2006
DUES EXPOSICIONS ENTORN LA REPÚBLICA
El llegat del Gatpac
REDACCIÓ
El Museu d’Història de la Ciutat ultima
una exposició organitzada conjuntament
amb el Col·legi d’Arquitectes de
Catalunya sobre el Grup d’Arquitectes
i Tècnics Catalans per al Progrés de
l’Arquitectura Contemporània (Gatpac),
coincidint amb el 75è aniversari de
la seva fundació. Aquest grup de
professionals es va caracteritzar
per la seva important contribució a
l’arquitectura i l’urbanisme moderns
i pel compromís amb les idees
progressistes i compromeses socialment,
que van cristalitzar en un sèrie d’obres
i projectes innovadors que es van portar
a terme durant els anys 30 i es van
veure truncats en esclatar la guerra
civil. L’exposició revisa el funcionament
del Gatpac com a grup però també
repassa els projectes i activitats que
van desenvolupar individualment els
seus components, com ara Cristòfor
Urbanisme
social
Gatpac. Una nova
arquitectura per a
una nova ciutat.
Del 18 de maig
al 8 dʼoctubre, al
Museu dʼHistòria
de la Ciutat, Casa
Padellàs. Pl. del
Rei, s/n.
Alzamora, Pere
Armengou, Ricard
de Churruca,
Francesc Fàbregas,
Sixt Illescas,
Ricard Ribas,
Josep Lluís Sert,
Germà Rodríguez
o Josep Torres
Clavé, entre
d’altres. Així,
a part de les
Portada de la revista A.C.
obres realitzades amb la firma del
grup encara existents com la Casa
Bloc de Sant Andreu o el Dispensari
Antituberculós, també es mostren
obres com la Casa Villaró, els edificis
dels carrers Roselló i Muntaner
o el Bloc Diagonal. Una secció de
l’exposició estarà dedicada a mobiliari i
interiorisme, un altre aspecte rellevant
i poc conegut de l’activitat d’aquest
grup. S’exposaran diversos materials
com dibuixos i esbossos, material
gràfic d’obres i projectes, fotografies,
maquetes, peces de mobiliari i cartes,
llibres, diaris, etc.
La Veu del
CARRER
REDACCIÓ
Al Museu d’Història de Catalunya
es pot visitar una exposició sobre
el cartellisme a l’època de la II
República que compta amb 130
cartells originals de la col·lecció
de la Biblioteca del Pavelló de la
República, nodrida de les aportacions
de la Fundació Figueras i el Centre
d’Estudis Històrics Internacionals.
Coorganitzada amb el Programa
per al Memorial Democràtic de la
Generalitat, l’exposició està dividida
en dos àmbits, La República en pau
i Gerra i revolució. “El cartellisme
polític va ser un dels mitjans
propagandístics més eficaços de la
dècada dels trenta, al costat de la
premsa escrita i la ràdio. Una eina
a l’abast de totes les tendències
ideològiques, que van fer servir els
cartells per transmetre de manera
efectiva els seus missatges a milers
de ciutadans, i que evidencien la
intensa activitat
política, social
i econòmica
d’aquell moment”,
explica la
introducció. A
banda d’aquesta
exposició,
el Museu
d’Història de
Catalunya també
BARCELONES
27
Cartellisme republicà
Lʼart del
grafisme
República! Cartells
i cartellistes.
Del 21 dʼabril a lʼ11
de setembre, al
Museu dʼHistòria de
Catalunya. Palau de
Mar. Pl. Pau Vila, 1.
Cartell republicà sobre l’ensenyament.
rememora amb altres dues mostres
fotogràfiques el 70è aniversari de
l’inici de la guerra civil: una de
diversos fotògrafs que van treballar
per a l’agència EFE, Imatges inèdites
de la guerra civil i Catalunya en
guerra en postguerra, del fotògraf
Josep M. Pérez Molinos.

28 La Veu del
PUBLICITAT CARRER
març-abril de 2006
P ar kings
C onse ll de Ce nt, Pla ça de les Glòrie s,
Inde pe ndènc ia,
Avda . Me ridiana , Gra n Via
Me tr o
Glòrie s, Clot
Autobus os
18, 33, 34, 43, 44, 48, 51, 54, 56, 62, 92
Casa fundada l'any 1912
FABRICACIÓ PRÒPIA
I ARTESANA
OBERT TOT L'ANY
GELATS, SUÏSSOS, ORXATES, ENTREPANS, GRANITZATS,
ORXATES I
ENTREPANS, GRANITZATS, SUÏSSOS...
GELATS...
Rambla Poble Nou, 44-46
Tel. 93 309 18 72 - Barcelona
Pàg. web: www.eltioche.com
E-mail: eltioche@eresmas.net
SI NECESSITES UN
TAXI, TRUCA'NS
BARNA
TAXI
93 357 77 55
Des d'un botó fins un canó!!
OBERT DE SOL A SOL
ELS DILLUNS, DIMECRES,
DIVENDRES I DISSABTES
UNA CIUTAT DINS UNA CIUTAT!!
ASSOCIACIÓ DE VENEDORS
Mercat Municipal
Fira de Bellcaire
FORN DE PA D'AVINYÓ
PA I BOLLERIA ARTESÀ
ESPECIALITAT EN COQUES
ESCUDELLERS, 59
Tel. 93 301 57 43
REPARTIMENT DIARI
A RESTAURANTS I COL·LECTIUS
PASTISSERIA GRANJA
AMPLE, 15 (Plaça de la Mercè)
Tel. 93 302 24 41
C R I S T A L E R Í A - C A R P I N T E R Í A D E A L U M I N I O Y P V C
DIVISIONES DE ALUMINIO
REJAS DE SEGURIDAD
PERSIANAS - MAMPARAS DE BAÑO
10 % de descuentos en cualquier instalación de aluminio, mamparas de baño, rejas de seguridad, cortinas plegables
Hnos. JURADO
C/. Enrique Granados, 26 - Tel. 93 453 87 16
Exposición: Major de Gràcia, 244 - Tel. 93 415 57 26
Fàbrica: Polígon industrial Can Buscarons de baix, s/n, Nau 3- Tel. 93 568 21 51
escudellers, 21
telèfon 93 317 95 84
barcelona-2
LA NOSTRA OFERTA: Conjuguem el nou i el vell.
SUBHASTES: Dilluns, dimecres i divendres a les 7 del matí de
MOBLES I TRASTOS VELLS:
Els més diversos objectes que vostè pugui imaginar i adquirir. On
tal vegada trobi els més inesperats.
OFERTES PERMANENTS:
Tot el que es fabrica i confecciona de qualsevol tipus, que s'ofereix
al públic a preus veritablement satisfactoris.
AGRAÏM LA SEVA COMPRA.
REPARTIM A RESTAURANTS, HOSPITALS,
HOTELS, BARS, COL·LEGIS, ETC.
títol GC 780
Padilla, 216 - Barcelona
Tf. 93.232.81.06 y 93.232.81.11
TODO EN VIAJES
OCIO O NEGOCIO
c/ de la Cera, 33 - 08001 Barcelona
93 442 00 97
Anunciaʼt a La Veu del Carrer:
XANCÓ
CAMISERIA
ESPECIALITAT EN CONFECCIÓ A MIDA
Fundada l'any 1820
Exclusives en llana 100% - Seda artificial i natural
Popelin Cotton 100%
Les Rambles, 78-80 Tel. 318 09 89 Fax 412 54 56
Ronda General Mitre, 181 Tel. 211 54 45 BARCELONA
93 412 76 00
carrer@lafavb.com

març-abril de 2006
Un reportatge de
Ricardo Iván Paredes
La Veu del
CARRER
REPORTATGE
Los colectivos de inmigrantes están creando
sus propios medios de comunicación: 43
publicaciones y una decena de espacios
radiofónicos les informan en Barcelona.
La prensa de los nuevos vecinos
María Claudia Arana, joven psicóloga
boliviana, lee la última de El
Hispano, dedicada Evo Morales,
el flamante presidente de su país.
Tiene tanta curiosidad por los
periódicos y revistas hechas por
extranjeros que proyecta estudiar
el nuevo fenómeno social de
Barcelona: las 43 publicaciones
y espacios radiales dirigidos a los
inmigrantes.
“¡Feliz año, Evo!”, sonríe al
mirar la portada de ese periódico
mensual de los iberoamericanos
“culturosos”. A la joven estudiante
de un Máster en la Universidad de
Barcelona le sorprende la diversidad
de alfabetos y lenguas en que
se publican estos micro medios
de comunicación (castellano, catalán,
inglés, rumano, árabe, ruso,
chino, urdú, y tagalo).
Revisa las páginas de otra publicación
que ha recogido de un
locutorio del Raval, se acomoda
las gafas y toma nota. “¡Que a- luci-nan-
te, hermano!”, exclama sin
dejar de sonreír.
Dispuestos a integrarse
El fenómeno nace de la necesidad
de información y orientación
de los colectivos que atraviesan
un proceso de adaptación e incorporación
en la sociedad de
acogida (integración). A esta
tarea contribuye la revista rusa
Slaviane que tiene, en su edición
de enero, artículos sobre el flamenco
y la gastronomía ibérica.
Además, segmentos didácticos
para aprender castellano.
El semanario pakistaní Pasban,
dirigido por Faiz Ulla Sahi,
informa a sus lectores (en la lengua
de Cervantes) de las altas
laborales y los contratos fijos en
la península y cuáles son sus
mecanismos de gestión. De cómo
hacer negocios, el auge de los
comercios de “todo a 100” y de
los textiles, se dedica tanto La Voz
de China como Chinalia Times en
PUBLICACIONES
Publicación Idioma Comunidad
El Hispano Castellano/catalán Iberoamericana
Catalina Castellano/catalán Iberoamericana
El Latino Castellano Iberoamericana
Sí se puede Castellano Iberoamericana
Ocio Latino Castellano Iberoamericana
Imagen Latina Castellano Iberoamericana
Infusión Castellano/catalán Peruana
El Rocoto Castellano/catalán Peruana
El Iberoamericano Castellano Colombiana
Arg Express Castellano/catalán Argentina
Lazo Latino Castellano Argentina
Masala Castellano/caatalán/árabe Multicultural
Toumaï Castellano/catalán/urdú/árabe Multicultural
Mantazine Cat./cat./inglés/francés Multicultural
Attawassul Castellano/árabe Magrebí
El mirador de los inmigrantes Cast./catalán/urdú Pakistaní
Akhbar Europe Castellano/urdú Pakistaní
Pasban Castellano/urdú Pakistaní
Soweto Castellano Africana/catalana
Chinalia Times Castellano/chino China
La Voz de China Castellano/chino China
Uuhua Castellano/hino China
Balitan Pinoy Castellano/inglés/ tagalo Filipinas
Nevipens Romaní Catellano/rumano Rumana-gitana
Slaviane Castellano/ruso Rusa
Barcelona Metropolitan Inglés Británica/ anglófona
JOANET L.
Publicaciones de inmigrantes que circulan por Barcelona.
sus números recientes, medios de
gran acogida en el barrio de Fondo
(Santa Coloma de Gramanet) y
en el carrer de Trafalgar.
Los responsables de la revista
Toumaï realizan un singular trabajo
al hacer artículos en castellano,
catalán, árabe y urdú. La maquetación,
el tratamiento informativo y
la parte gráfica es de primer nivel.
Además, de producción propia en
su útimo número: una entrevista
al escritor peruano Alfredo Bryce
(Premio Planeta 2002), quien vivió
35 años fuera de su país.
Circuito alternativo
Entre los años 1999 y 2002 la intención
de las publicaciones era hacer
resúmenes de noticias de sus lugares
de origen. Sin embargo, con
la expansión global de internet y la
caída en picado del precio de las
llamadas telefónicas internacionales,
la situación cambió.
Al principio el mayor obstáculo
es el financiamiento. Por eso, los
periódicos captan la publicidad en
sus respectivos patios. Se arman
equipos de voluntarios y desde
oficinas improvisadas se editan
textos e imágenes, que son enviadas
a imprentas de bajo coste.
En pocos días el producto ya está
en la calle. “Hazlo tú mismo” es el
lema tácito de los equipos de periodistas
y publicistas extranjeros
que se han montado su propio
chinguirito informativo.
Es el caso de Felipe Villa de la
Torre, comunicador social colombiano,
quien dirige El Hispano,
dedicado al análisis de la actualidad
política, social y cultural de
América Latina, Catalunya y de
España. Tiene un tiraje de 30 mil
ejemplares distribuidos en centros
cívicos, universidades, bibliotecas
y algunos locutorios. Está claro, la
idea no es buscar el “ghetto”, sino
la interacción entre colectividades
sudamericanas y la población
autóctona. La prueba: las frecuen-
PERIÓDICOS ELECTRÓNICOS
Publicación Idioma Comunidad
Fedelatina Castellano Iberoamericana
Uruguayos en Catalunya Castellano Uruguaya
Huellas Castellano Ecuatoriana
Estrella China Castellano China
CIRCUITO DE RADIOS
Programa / Emisora Idioma Comunidad
Radio Gladys Palmera Castellano Iberoamericana
Mosaïc (Cat. Ràdio) Castellano/catalán Magrebí
Pachamama (RNE-R4) Castellano/catalán Magrebí
Nuevos Ciudadanos (R.Gràcia) Cast./catalán Magrebí
Som solidaris (Radio Rubí) Cast./catalán Magrebí
En tren (R. Ciutat de Badalona) Castellano Magrebí
Un canto de amistad (R. St Boi) Castellano Peruana
Añoranza (Radio Kanal BCN) Cast./catalán Ecuatoriana
Comunity Time (9 Ràdio) Cast./Urdú/ inglés Pakistaní
ESPACIOS TELEVISIVOS
Programa / Canal Idioma Comunidad
Els nous catalans (TVE 2) Cast./catalán Iberoamericana
Con todos los acentos (TVE 2) Varios Multicultural
Info idiomes (BTV) Varios Multicultural
Tot un món (TV3) Varios Multicultural
Karakia (Canal 33) Varios Multicultural
Late (Canal 25) Castellano Iberoamericana
29
tes entrevistas a consellers de la
Generalitat y a profesionales catalanes
que estudian los problemas
sociales. Una forma de unificar la
“latinidad” de Hispanoamérica con
la “latinidad” del Mediterráneo.
El premio para los proyectos
más perseverantes: un puesto de
trabajo para sus promotores y la
publicidad de entidades oficiales,
compañías aéreas, bancos y caixas
de ahorro y crédito y multinacionales
de envíos de dinero.
Radio y TV también
El fenómeno también incluye las
ondas hertzianas y la pantalla chica.
Radio Gladys Palmera se ha
convertido desde 1999 en la más
El fenómeno nace
de la necesidad
de información y
orientación de los
nuevos colectivos
sintonizada, ya que la totalidad de
su programación está dedicada
a la música y cultura de América
Latina. Desde Castelldefels hasta
Mataró cada día la siguen unos 90
mil oyentes, la mitad catalanes y
españoles amantes de la salsa, el
huayno, las rancheras y del tango.
Mosaïc es un programa de
Catalunya Ràdio hecho por tres periodistas:
una peruana, una magrebí
y una africana, quienes hablan
en catalán sobre las actividades
interculturales de la ciutat Comtal.
En cuanto a la televisión, destaca
un segmento Late dedicado
a la música caribeña en el Canal
25. El resto de iniciativas son
espacios promovidos por las cadenas
oficiales TVE y TV3 como
caleidoscopio de la evolución de
las corrientes de inmigración a lo
largo y ancho de la península.
María Claudia Arana, la joven
psicóloga boliviana de la UB, lee
con mucha atención los periódicos
de colectividades, en su habitación
del pintoresco barrio de Sant
Andreu. Se acomoda las gafas,
pone la otra mano sobre su bello
rostro y empieza a apuntar en su
cuaderno de notas: “En primer
lugar, cada publicación maneja
diferentes discursos y formas de
construir e interpretar la realidad...
¡Jolines! ¿Quién diría que hay
tantas Barcelonas?”, se pregunta.

30 La Veu del
PUBLICITAT CARRER
març-abril de 2006

març-abril de 2006
Un reportatge de
Josep Mª Valls
jvalls@esplai.org
La Veu del
CARRER
REPORTATGE
31
La Diputació de Barcelona edita un llibre amb
testimonis de persones amb problemes de
mobilitat que expliquen les seves experiències
a l’hora de moure’s per ciutats i pobles.
L’espai públic no és per a mi
Poder anar de casa al treball, o a
comprar, o a estudiar. Poden semblar
situacions rutinàries, però si
no les podem fer, ens adonem de
la importància de lʼaccessibilitat. El
concepte dʼaccessibilitat en lʼespai
públic es refereix a aquell conjunt
de característiques relacionades
amb la mobilitat, la comunicació i
la comprensió que han de tenir les
ciutats i pobles -així com els seus
serveis i equipaments- per ser
utilitzables per totes les persones,
i molt especialment per les que tenen
més dificultats. En lʼactualitat,
el 9% de la població espanyola
pateix alguna discapacitat. Però
si a aquest col·lectiu li sumem les
persones que, a causa de la seva
edat o per motius puntuals veuen
limitada la seva mobilitat, el segment
de població amb problemes
dʼaccessibilitat pot augmentar fins
a un 30%. Milions de persones
amb vides plenes de projectes,
anhels i també problemes.
“El problema de lʼaccessibilitat
només lʼentens quan no tens més
remei que anar en cadira de rodes”
La frase és de Pep Solé, de Platja
dʼAro, que als seus 35 anys ens
parla des de la perspectiva de qui
sʼha passat mitja vida caminant i
lʼaltra mitja en cadira de rodes.
“Abans de patir lʼaccident de cotxe
que em va deixar paraplègic, als
18 anys, jo ignorava la gran quantitat
dʼobstacles que hi ha”- afirma
Pep. De jove volia ser paleta, però
es va veure obligat a canviar de
plans després de lʼaccident. Va estudiar
dret. En lʼactualitat és regidor
a Platja dʼAro, responsabilitat
que li permet treballar per millorar
lʼaccessibilitat del seu poble. Ens
mostra orgullós les seves platges
adaptades, i les voreres de
la zona comercial, amb rampes,
zones de pas lliures dʼobstacles i
aparcaments reservats.
Però en Pep Solé reconeix que
al nostre país encara queden moltes
assignatures pendents: des de
fer accessible el transport públic
fins a la falta dʼascensors, lavabos
adaptats o lʼaltura dels contenidors
dʼescombriaires, per citar sol
uns exemples.
Però moureʼs lliurement per les
ciutats i pobles no només depèn de
la supressió de les barreres arquitectòniques.
Lʼentorn social i la comunicació
són molt importants per
a persones com Montserrat Mata,
de 23 anys, que viu a Sant Cugat
i té la síndrome de Down. Durant
quatre anys Montserrat va haver
MANOLO S. URBANO
Tot es complica per al Joan Rabat quan ha de sortir al carrer.
de prendre el tren per desplaçar-se
fins a Barcelona a estudiar. Aquest
trajecte va representar un veritable
repte, que va superar gràcies al
fet que seʼl va aprendre bé i a una
senyalització molt clara, amb elements
icònics i codis de colors.
Però quan es trenca la rutina tot
es complica per a les persones amb
discapacitat intel·lectual a causa de
la seva limitada autodeterminació.
La mare de Montserrat recorda un
dia en què el tren es va avariar i
per megafonia van anunciar a tot
el passatge que havia de baixar.
“La Montse va baixar del tren i ja
no va saber què fer. Es va quedar
bloquejada. Hauria estat molt millor
Un 30% de la
població té
limitada la seva
mobilitat
que per megafonia comuniquessin
el problema i la solució “Han de
baixar del tren. En pocs minuts
passarà un altre comboi que els
portarà a la seva destinació”.
A qui de ben segur no li serveixen
els missatges de la megafonia
és a Miraia Soler i a totes les persones
que, com ella, són sordes.
Mireia, que viu a Barcelona, va
començar a perdre audició als
25 anys i en lʼactualitat, amb 53
pràcticament no hi sent gens. “Les
persones sordes necessitem que
en els transports, edificis públics
i al carrer, la informació sʼexpressi
amb codis visuals”. Posa com a
exemple a seguir el nou tramvia de
Barcelona, als vagons del qual han
habilitat pantalles on sʼanuncien els
noms de les incidències aturades,
així com possibles. De la mà de
Mireia descobrim els avenços tecnològics
que li permeten a ella i a
un gran percentatge de persones
amb discapacitat auditiva sentir
millor. Agraeix cada vegada que
acudeix a un acte públic amb servei
de traductor a llengua de signes
i amb una pantalla on es transcrigui
el que es va dient. “Tot i que, sovint,
nʼhi hauria prou amb reservar uns
seients a les primeres files, per
facilitar la lectura de llavis”.
Els codis visuals que afavoreixen
lʼautonomia de Mireia, de poc
-o res- serveixen a Joan Rabat, de
Sant Vicenç de Montalt (Maresme),
que va néixer cec fa 25 anys. Com
poden construir una imatge dels
espais per on sʼhan de moure les
persones que mai no hi han vist?
“Es tracta de potenciar lʼoïda, el
tacte i lʼolfacte i memoritzar punts
de referència i distàncies”. Joan es
mou amb molta facilitat per casa
seva. Però en sortir al carrer tot es
complica. Ha dʼusar el bastó blanc
per reconèixer els espais per on
camina i hi ha molts obstacles que
es converteixen en veritables perills:
bastides, cartells, vehicles mal
aparcats” Malgrat les dificultats que
comporta la seva ceguesa, Joan es
va desplaçar a Girona per estudiar
la carrera de Psicologia. I recorda
aquells anys com els millors de la
seva vida. “Sempre que vaig tenir
alguna dificultat en la via pública
algú em va ajudar”. Joan troba a
faltar aquest caràcter afable dels
gironins, no perquè a Sant Vicenç
siguin incívics, sinó perquè “es
tracta dʼun poble tan tranquil que,
sovint, no hi ha ningú al carrer!”.
Qui sempre va acompanyada
pel carrer és Fe Delgado, com a
mínim des de fa tres anys. Precisament
aquesta és lʼedat que té el
seu fill gran, Abel, i el va seguir el
petit Roger. Cada dia torna del collegi
amb un agafat de la mà i lʼaltre
al cotxet. “Amb el cotxet tinc els
mateixos problemes que les persones
que van en cadira de rodes:
obstacles a les voreres que no
permeten el pas, falta de rampes,
no poder pujar als autobusos que
no estan adaptats”. La Fe viu en el
Guinardó, un barri barceloní que
es caracteritza pels seus carrers
amb forts pendents. “En alguns
carrers fins i tot hi ha escales. He
vist que en alguns barris les han
posat mecàniques. Però aquí no”.
Algunes tardes porta els seus fills
a jugar. “Estaria bé que la ciutat
fos plena de parcs. No fa falta que
siguin molt grans. Però que tot el
món en tingui algun a prop. Això
sí, que no sʼoblidin de posar fonts i
bancs en zona ombrejada!”.
I si el petit Roger amb prou feines
comença a fer els seus primers
passos, Carme Ripoll ja gairebé no
pot sortir al carrer si no és amb el
bastó i amb lʼajuda dʼuna persona
treballadora social o voluntària. Als
80 anys viu sola al seu pis llogat de
lʼEixample i només rep una pensió
no contributiva. Ja no pot anar en
metro i lʼautobús li fa por des que
un conductor desaprensiu va tancar
les portes amb ella al mig. Les seves
sortides es limiten a ambulatoris
i hospitals i ni se li ocorre creuar un
carrer sola: ja sap que els semàfors
no estan programats per a les persones
grans. Carme, que, això sí,
sap molt bé el que es diu, ho té clar:
“Quan ets jove la vida és bonica i
tot es veu de color rosa. Potser per
aquest motiu, a lʼhora de dissenyar
les ciutats, no es tenen en compte
les necessitats del 20% de la població
que té més de 65 anys. I la
paradoxa és que, la millor cosa que
li pot succeir a qualsevol és, precisament,
superar aquesta edat!”.
En el llibre, a més dʼentrevistar
aquests sis personatges, també
sʼha buscat lʼopinió de representants
del sector associatiu dels
diferents col·lectius.
Cada capítol conclou amb un
resum dels principals problemes
en què es troben les persones entrevistades
en lʼespai públic, així
com les solucions que proposen.
Dʼaquesta manera el llibre esdevé
una eina molt útil per a totes
les persones que treballen en el
disseny i definició dels espais,
serveis i equipaments públics.
Aquest volum de la col·lecció
“Espai públic urbà” va acompanyat
dʼun àudio-llibre per tal de facilitar
la lectura a les persones amb dèficit
visual. Està disponible a la llibreria
de la Diputació de Barcelona.
En primera
persona
El llibre Moureʼs per lʼespai públic:
lʼaccessibilitat en primera
persona, ha estat escrit pel
periodista Josep Maria Valls
Hausmann i editat per la Diputació
de Barcelona. El volum
-el número 9 de la col·lecció
Espai Públic Urbà, que edita
lʼOficina Tècnica de Cooperació-
és un recull de testimonis
de persones amb problemes
de mobilitat, ja siguin deguts
a una discapacitat física,
sensorial o cognitiva, a causa
de la seva edat o per motius
puntuals com poden ser un
embaràs o desplaçar-se amb
nadons. Amb aquest llibre
la Diputació vol contribuir a
conscienciar els i les responsables
de les administracions
i la societat en general sobre
la necessitat de treballar per
unes ciutats i pobles més
accessibles. El llibre i aquest
reportatge estan il·lustrats
amb fotografies de Manolo S.
Urbano, que malauradament
va morir el mes de juny a causa
dʼun accident.

32 La Veu del
PUBLICITAT CARRER
març-abril de 2006

març-abril de 2006
Entitat
del mes
MARIA ORTEGA
Recursos dʼAnimació Intercultural
va néixer al barri de Santa Caterina
fa 13 anys amb lʼobjectiu dʼintroduir
en els joves lʼesperit de la
mobilitat internacional com a eina
de transformació social. A partir
del contacte amb gent de països
diferents i del coneixement dels
seus valors culturals es vol arribar
a un enfortiment de la identitat collectiva.
Es tracta dʼuna entitat amb
voluntat dʼincidència política que
busca despertar en el jovent les
ànsies de moureʼs i treballar per
tot allò que consideri just, promovent
els principis de la democràcia
directa que no es limita a participar
de la vida política amb la simple
emissió dʼun vot cada 4 anys.
Lʼentitat va haver de canviar de
local lʼany 2001 i es va establir a
les instal·lacions que ocupava
lʼAssociació Coral Germanor Barcelonina
des de 1913. Dʼaquesta
manera RAI continua la tasca
agitadora que havia realitzat
activament lʼAssociació Coral i
que havia quedat molt afeblida
a causa del pas dels anys i del
canvi de context. En aquest punt
emblemàtic es van conèixer bona
part de les parelles de gent gran
que encara avui viuen al barri,
ja que era un dels centres vitals
de la vida social. Ara RAI pot fer
ús del Teatre de la Bona Sort i
dʼaltres sales dʼun local que anys
enrere havia funcionat com a pulmó
social de la zona i això permet
a lʼentitat oferir una programació
permanent oberta a tothom.
RAI es defineix com a un monstre
amb molts caps, on cadascun
dʼaquests persegueix uns objectius
concrets que simultàniament
donen lloc a dʼaltres caps més especialitzats.
Sʼhi poden reconèixer
quatre branques concretes, la primera
sʼenfoca a lʼàmbit internacional,
una altra sʼocupa de la dinamització
de nois i noies, la tercera
treballa en la realització de tallers
i finalment hi ha RAI-ART, que es
dedica a la gestió del local.
RAI viu immersa en diferents
xarxes internacionals i això permet
que actualment mantingui
contactes amb més dʼuna trentena
de països amb els quals
realitza projectes de col·laboració.
El que es busca és assolir un co-
La Veu del
CARRER
neixement de les diverses realitats
per potenciar la multiculturalitat, ja
sigui en projectes bidireccionals o
en punts de trobada de més de 2
països. Aquest any, per exemple,
hi ha prevista una trobada a Dinamarca
pensada per a menors
de divuit anys amb lʼobjectiu de
crear una identitat col·lectiva més
arrelada. També es busca anar
més enllà de la barreja nacional i
intentar posar en contacte persones
que viuen en realitats allunyades
com ara lʼàmbit rural i lʼurbà;
aquest tipus de trobades ja sʼhan
fet entre joves del camp francès i
de Barcelona.
RAI manté un contacte continuat
amb un grup de dones
senegaleses amb qui realitzen
intercanvis periòdicament, ja que
creu en la necessitat de fomentar
ALTRES ASSOCIACIONS
RAI fomenta un jovent compromès
Lʼentitat porta 13 anys endegant projectes amb joves a Santa Caterina
Lʼentitat busca
despertar en el
jovent lʼesperit
de cooparació
internacional i la
democràcia directa
Reunió de feina al local de RAI, al carrer Carders.
el moviment femení en contextos
com aquest. Els projectes a nivell
internacional han arribat ja a tota
la costa mediterrània, Europa, Carib
i Sàhara i de cara a aquest any
sʼhi afegiran Bolívia i Equador.
Un jovent dinàmic
Un dels objectius principals de
RAI és aconseguir que els joves
es mobilitzin per les causes que
creuen justes, que no sʼestiguin
de braços creuats mentre el món
decideix per ells. El grup que han
format acull molts nois immigrants,
sobretot del Marroc, i la majoria fa
anys que hi prenen part i els seus
projectes han anat evolucionant al
mateix ritme que ells creixien. El
que va començar com un equip de
futbol ha donat lloc a la publicació
El canòdrom de Meridiana tanca
●
CONGRÉS DELS INDIANS
MARTÍ CHECA
El 22 de febrer va tancar les portes
el Canòdrom Meridiana. Faltaven
pocs dies per celebrar el seu 41è
aniversari: havia estat inaugurat
lʼabril de 1964 i era el darrer que
quedava a Espanya dels 18 que
havien existit.
Per mi era un espai de juguesques
a costa dʼuns animals soferts
com són els llebrers. Els que
eren dʼaquest gremi sempre havien
dit que era necessari un espai
com aquell perquè els animals
donessin sentit a la seva vida.
No ho crec pas: un dels records
que em queda és el dels lladrucs
infeliços de les càrregues i descàrregues
al carrer Pardo dels
camions que els portaven. Era un
tracte cruel com ho demostra un
expedient obert pel Departament
de Medi Ambient el juliol de 2003
a lʼempresa per com feia els trasllats
dels cànids.
Un altre record és la sèrie de
fotos dels gossos campions dels
diferents premis que, com estrelles
de cinema, penjaven a les
Lʼedifici, premi FAD
al 1964, està protegit
com a patrimoni
arquitectònic però es
troba en sòl privat
parets del canòdrom que hi havia
sota la grada. Memorial a lʼesforç
caní o vanitat dels criadors dels
gossos? Cal dir que malgrat que
alguns exemplars campions poden
arribar a valer 24.000 euros,
lʼany passaven de més de 700
gossos, comprats a subhastes a
baix preu i explotats sota el concepte
dʼutilitzar i llençar.
Un altre record és aquella
grada, peça destacada dʼaquest
canòdrom i una obra senyera de
lʼarquitectura de la Barcelona dels
60, projectada el 1962 per Antoni
Bonet Castellana i Josep Puig
Torné. Es tracta dʼun brise-soleil
i una estructura metàl·lica penjant
que donaven un aspecte dinàmic,
fet que li havia valgut el premi
FAD dʼarquitectura de 1964. Pel
que es veu, aquest parament
es va projectar per ser traslladat
fàcilment. Un fet a considerar, ja
que lʼedifici està protegit pel catàleg
de patrimoni de la ciutat i està
en sòl privat.
Curiosament, lʼempresa que
el gestionava, a mans de les famílies
Blasco i Villar que havien
tingut un altre canòdrom de la
JORDI TARRÉS
ciutat, el de la plaça Espanya, havia
prorrogat el seu contracte de
lloguer feia pocs anys però, segons
diuen, lʼaugment dʼimpostos
sobre el joc els ha fet inviable el
negoci. De fet era un joc dʼapos-
Quedaran lliures
9.000 metres
quadrats massa
suculents per a
lʼimperi del totxo
tes amb força públic, que arribava
a donar un excepcional premi de
3.900 euros al Derbi, la carrera
més important de lʼany.
Joc que algú havia batejat
com el “casino dels pobres”. Eren
apostes lligades a la plasticitat del
33
RAIvista que ells mateixos redacten
o a un grup de batuka.
Però la feina de RAI amb els
joves no es redueix al grup que
es reuneix al local, sinó que també
col·laboren amb instituts per fer
tallers sobre temàtiques com el
comerç just o la cultura de la pau.
Portes obertes
El local de RAI manté les portes
obertes a tothom que vulgui assistir
a algun dels actes que organitza
o que senzillament tingui ganes
de xerrar una estona. Els dimarts
i dijous sʼhi fan projeccions de pellícules,
els dimecres recitals de
poesia i els dissabtes i diumenges
espectacles de caire divers. Volen
que cadasc faci allò que tingui
ganes de presentar amb independència
de la tipologia o lʼidioma; el
seu escenari és un de més per als
circuits amateurs. De cara a les
pròximes setmanes hi ha prevista
una desfilada de moda o un cicle
de projeccions de curts, tot això
fugint de lʼàmbit més estrictament
professional.
Recollint el relleu del que va
significar lʼAssociació Coral Germanor
Barcelonina, RAI també
vol aprofitar les seves installacions
per fomentar les relacions
entre la gent, sigui o no del barri.
Lʼheterogeneïtat dels membres
és un dels punts definidors de
lʼentitat, ja que acull persones de
moltes nacionalitats i amb inquietuds
diferents; és per això que
progressivament ha anat incorporant
nous projectes.
On anar
Recursos dʼAnimació
Intercultural
Carders, 12
08003 Barcelona
93 268 13 21
córrer dʼaquests animals, la majoria
importats dʼIrlanda, que podien
assolir els 75 quilòmetres per hora
i feien curses de 315 i 420 metres
en poc més de 20 segons. Tot
plegat havia inspirat alguns escriptors,
com Manuel de Pedrolo o
el jove narrador Pere Guixà. Inspiracions
que no ens han de fer oblidar
quin serà el destí dels gossos,
alertat per les associacions protectores
dʼanimals que ja sʼhavien
manifestat diverses vegades pel
tractament que rebien els animals.
Tampoc no se sap el destí dels
treballadors de la instal·lació i el
destí dels 9.000 metres quadrats
on es troba el canòdrom. Massa
suculents per a lʼimperi del totxo,
tot i estar qualificats dʼequipament
privat i de les febles reivindicacions
veïnals i del Partit Popular per
fer-hi unes instal·lacions esportives
públiques.

34 La Veu del
VEÏNAT CARRER
març-abril de 2006
●
Breus
de barri
BARCELONA
Incompliment electoral
És públic que un dirigent
polític sʼoposava a lʼelecció
directa de regidors de districte.
En preguntar-li per què, va
contestar: “I si guanyen?”. La
por ha endarrerit un mandat
rere un altre lʼelecció directa
als districtes, una reivindicació
ja històrica del moviment
veïnal. Ara, a la meitat del
mandat, lʼAjuntament crea
una ponència i planteja al
Parlament la necessitat de
modificar la Llei electoral. El
grup ICV-EUiA es va lamentar
públicament que lʼelecció
directa no arribarà lʼany 2007
i haurem dʼesperar fins les
municipals del 2011.
PROSPERITAT
No a lʼantena
Els veïns i veïnes de
Prosperitat han presentat més
de 2.500 firmes oposant-se
a la instal·lació dʼuna antena
de telefonia mòbil. Diverses
concentracions i una assemblea
amb lʼassistència de més
de 200 veïns han recolzat la
reivindicació davant el districte.
Lʼencreuament dels carrers
Joaquim Valls i Nou Pins, lloc
on es pensa col·locar lʼantena,
està ple de pancartes que
plantegen lʼoposició del veïnat.
DRETA DE LʼEIXAMPLE
Arriba el Mandarín
Al passeig de Gràcia número
38-40 sʼobrirà un nou hotel de
superluxe. Lʼedifici ha estat
venut pel banc Santander-
Central Hispano al grup andorrà
Reig per 72,7 milions dʼeuros.
El preu més alt pagat fins ara
en el citat passeig. Mandarín
Oriental està negociant
gestionar el nou hotel, que
comptarà amb 160 habitacions,
la més petita de 30 metres
quadrats. La inauguració està
prevista per al 2008.
CARMEL
Tornen les perforacions
Tornaran les perforadores
al Carmel. La jutgessa que
investiga el cas ha ordenat
que es foradi un nou túnel per
arribar a lʼesvoranc, que en el
seu moment va ser reomplert,
per poder comprovar en el
propi terreny algunes de les
hipòtesis de les causes de
lʼesfondrament. Excavar la
galeria costarà 167.283 euros.
Dʼaltra banda, el passat 7 de
març continuaven fora de casa
166 veïns i veïnes del barri.
SAGRADA FAMÍLIA
TGV controvertit
Davant la decisió que el
traçat del TGV passi en línia
recta sota el carrer Mallorca
sense afectar cap habitatge,
passant a prop del temple
de la Sagrada Família, les
reaccions han estat diverses.
Recolzament per part de lʼAV,
anunci dʼun recurs per part
dels responsables de les obres
de lʼesglésia i mobilitzacions
per part de la Plataforma de
lʼAVE pel litoral.
Sant Andreu batalla per lʼhabitatge
●
●
SANT ANDREU
GENÍS PASCUAL
Com molt bé sap lʼAjuntament
de Barcelona, el districte de Sant
Andreu és un dels indrets de la
ciutat on queden més possibilitats
de construir grans promocions
de nou habitatge. Estem parlant
de zones ja requalificades com a
edificable i residencial, com és el
cas de part de la modificació del
PGM a lʼentorn de lʼarribada del
TGV (Pla Sant Andreu-Sagrera), o
zones que està previst requalificar
properament per a tal funció, com
la zona industrial del Bon Pastor
(Torrent dʼEstadella).
En el pla Sant Andreu-Sagrera,
amb lʼexcusa de la cobertura i de
la platja de vies, que actualment
va al descobert, i de la urbanització
dʼaquesta cobertura, es va
realitzar una Modificació de PGM
(1996). Dʼaquesta MPGM van
resultar qualificats com a sostre
residencial 783.311 m2 (uns 7.833
habitatges) −xifra que ha anat
augmentant en posteriors MPGM
(2004 i lʼactual de les Casernes)−,
amb la característica especial que
bona part del sòl on sʼha de construir
és de titularitat pública (Ajuntament
de Barcelona, RENFE i, en
el cas de les Casernes, Defensa).
És, doncs, una gran ocasió per
construir un gran nombre dʼhabitatges
protegits i ajudar a suavitzar
la situació que vivim els
veïns de Sant Andreu, així com
de Barcelona, que hem de marxar
lluny del nostre barri per culpa del
preu de lʼhabitatge. Ara bé, amb
què ens hem trobat?
Falta de control i de vergonya
Per començar, els habitatges
construïts en sòl residencial privat
també estaven obligats pel planejament
a tenir un percentatge del
20% de protecció. Aquests habitatges
ja sʼhan fet (Maquinista,
Colorants, Berenguer de Palou),
però dels de protecció que estaven
obligades a fer les immobiliàries,
els veïns no nʼhem sabut mai
res. Sembla ser que cap administració
va controlar que aquests habitatges
es fessin i sʼadjudiquessin
degudament.
En el cas de lʼhabitatge encara
per fer que es construeixi en sòl
públic, les plusvàlues dʼaquest han
de servir a lʼempresa Barcelona
NOU BARRIS
REDACCIÓ
Els veïns dʼun bloc van ser desallotjats
urgentment del Turó de
la Peira el passat mes de març.
Una enorme esquerda amenaçava
els 70 veïns i veïnes que
vivien als 31 habitatges. Dies
després van tornat tots a casa,
menys dues famílies que han
dʼesperar fins que es garanteixi
la seva seguretat. Aquest
bloc és un dels 27 que es van
negar a fer la prova de lʼaluminosi,
al·legant que no hi estaven
afectats. Després de lʼensurt
Panoràmica de la zona afectada pel Pla exposada a Can Fabra.
Sagrera Alta Velocitat (participada
de les tres administracions)
per pagar la cobertura de vies i
urbanització previstes en el planejament
a través, tal i com diu a la
MPGM del 2004, dʼ“uns convenis
per garantir lʼafecció de les plusvàlues
generades pel planejament al
finançament de sistemes generals
previstos pel mateix”. Aquesta política
a què ens té tan acostumats
LʼAjuntament està
condicionant la
creació dʼhabitatge
de protecció en
terreny públic
lʼAjuntament de Barcelona, en
aquest cas la trobem encara més
vergonyosa, ja que està condicionant,
en una obra dʼinfraestructura
ferroviària de connexió de Madrid
amb França, lʼhabitatge que es
faci en terrenys públics. Actualment
estem pendents de com es
concreten aquestes qüestions en
els projectes dʼurbanització de
cada una de les promocions.
Un cas específic el trobem a
les Casernes de Torras i Bages,
lʼúnic cas de sòl públic amb un
projecte dʼurbanització ja definit.
Aquests terrenys originàriament
del Ministeri de Defensa, van
ésser comprats pel Consorci
de la Zona Franca (entitat amb
han decidit fer aquesta prova i
rehabilitar el bloc. Malgrat que
rebran importants ajudes, els
tocarà desembutxacar per pis al
voltant de 10.000 euros.
Posteriorment, la Generalitat
va aprovar un decret que obligarà
els 26 blocs restants a fer la prova
de lʼaluminosi: fins al moment
no havien pogut obligar-los. Es
dóna per segur que tots necessitaran,
com a mínim, obres de
reparació.
Del Pla aprovat al 1994 queden
pendents de construir dos
blocs P i Q amb un total de 220
G.P.
participació privada i també
de les tres administracions) el
qual, juntament amb lʼAjuntament,
va signar un protocol de
col·laboració en què es comprometien
a fer “un mínim del 50%
de sostre residencial dʼhabitatge
protegit o dotacional” (31 dʼoctubre
2003). Actualment, tenint
en compte el sostre legalment
establert a les Casernes, el que
estan plantejant és fer un 38ʼ19%
de protegit i concertat i un 61ʼ19%
de lliure mercat. Però és clar, així
no compleixen lʼacord signat el
2003. Perquè els surtin els números,
Joan Clos, lʼAjuntament de
Barcelona, regala els m2 que els
falten per fer un 50% de protegit
i de lliure mercat. Fan pujar les
alçades dels edificis de les casernes
(fins a tenir, per exemple, una
torre de planta baixa i 14 plantes
dʼalçada). Però legalment, per
fer-ho, aquestes alçades han de
disminuir dʼun altre lloc i lʼAjuntament
decideix fer entrar en el Pla
Urbanístic tres solars propietat de
lʼAjuntament, dos dʼells al districte
de Sant Martí, on ja tenien previst
fer zona verda (c/Andrade 242, c/
Guipúscoa 127, c/ Torras i Bages:
volum no protegit de la Casa
Bloc). Dʼaquesta manera el Consorci
de la Zona Franca arriba
als percentatges acordats, però
aquest augment de lʼedificabilitat
també li permet passar de poder
fer menys de 50.000 m2 de sostre
dʼhabitatge lliure a poder-ne
fer 65.252 m2 i guanyar, segons
habitatges nous. Quan a lʼany
2008 finalitzin les obres, hauran
passat 16 anys de la mort de la
veïna del carrer Cadi. Els afectats
per lʼaluminosi no han estat
hem calculat, més de 150 milions
dʼeuros un cop pagada la part que
li toca dʼurbanització de la cobertura
de vies. Però no creiem que
lʼAjuntament regali al Consorci
ZF aquests diners a canvi de res.
Segurament té en compte altres
actuacions que farà el Consorci
ZF, amb un ordre de prioritats ben
diferent al nostre, com el finançament
dʼun edifici singular previst
en el pla Sant Andreu-Sagrera i
que costarà 250 milions (20 minutos,
25-02-2005).
Més habitatge de protecció
Nosaltres el que volem és que a
les casernes es faci un percentatge
més elevat dʼhabitatge de
protecció, ja que els números
ho permeten, i que aquesta situació
no es repeteixi a les altres
promocions fetes en sòl públic
que estan per venir. Que hi hagi
una suficient inversió en aquesta
obra dʼinfraestructura estatal,
gairebé europea, com perquè
el sòl públic pugui destinar-se a
usos públics. Evidentment tenim
en compte lʼarticle 57.4 del Text
Refós Llei dʼUrbanisme que diu
que sʼha dʼevitar la concentració
excessiva dʼhabitatges de
protecció per tal dʼafavorir la
cohesió social i evitar la segregació.
Respecte a això, nosaltres
diem que a lʼentorn del pla Sant
Andreu-Sagrera sʼhan fet ja un
gran número dʼhabitatges de lliure
mercat. Per tant, la diversitat
està assegurada, i proposem que
hi hagi diversitat de les diferents
tipologies dʼhabitatge protegit
existents (especial, general i concertat),
i que la proporció de cada
una dʼelles sigui corresponent a
la proporció de sol·licituds, per
a cada tipologia, que es tramitin
a lʼOficina de lʼHabitatge pel registre
únic. A més, creiem que hi
ha dʼhaver, igual que hi ha a Sant
Martí, un percentatge dʼhabitatges
de protecció preferentment
concedit a residents del districte
de Sant Andreu que compleixin,
evidentment, els requisits de la
protecció. Cal preservar, al nostre
entendre, lʼequilibri entre obrir
a tots els ciutadans de Barcelona
la possibilitat dʼaprofitar aquestes
grans oportunitats i el dret dels
andreuencs a quedar-se allà on
tenen les seves arrels.
El Turó de la Peira continua el Via Crucis
Després de lʼúltima
esquerda, una nova
intervenció afectarà
780 famílies de 27
blocs dʼhabitatges
precisament una prioritat de les
administracions. Ara, amb la revisió
dels blocs restants, que afectaran
unes 780 famílies, sʼobrirà
una nova intervenció. La major
part dels citats pisos són propietat
de la immobiliària Sanahuja,
que els lloga al preu dʼentre 500
i 800 euros. Si es volen comprar,
el preu de mercat és de més de
200.000 euros. Les famílies que
els lloguen o els compren, algunes
dʼelles immigrants, ignoren
que estan pendents dʼaquestes
proves i que estan afectats en
diferents graus.

març-abril de 2006
Manel Ruiz Pla
President de lʼAVV
de Sagrada Família
EL COR ROBAT
●
CATHERINA AZÓN
“Crec més en la
proposta que en
la reivindicació”
PUYAL
Barceloní que va viure a Horta-Guinardó fins que es va traslladar
a Sagrada Família fa 2 anys. Tècnic de participació ciutadana de
professió, va sortir elegit president fa 6 mesos i té 33 anys.
Com arribes a president sent relativament jove?
S’ha de canviar el món (contesta ràpidament). Vinc del Moviment
del Temps Lliure i volia canviar una mica la feina amb
joves i nens. L’AVV és un moviment que treballa amb una
perspectiva més global.
Et vas apuntar a lʼassociació?
Per la meva feina he conegut d’altres associacions de veïns
en les quals no venia gaire de gust treballar. Volia conèixer
l’AVV que em corresponia pel nou domicili, em vaig apropar
al local i vaig preguntar què feien. Un senyor em va dir:
“aquí tots som grans: tu com a jove pots col·laborar amb els
gegants del barri”.
Quina entrada!
Li vaig dir que alguna cosa més havien de fer i vaig tenir la
sort que va arribar el president en aquell moment, em va
explicar una mica, ens vam entendre i de seguida em vaig
incorporar, descobrint una associació oberta. I fins ara.
Què sʼha de canviar en el moviment veïnal?
Avui sorgeixen plataformes que es plantegen una sola problemàtica.
Hem perdut el nostre espai. S’ha de treballar per un
projecte global de barri. Les AAVV han de ser un moviment
de resposta ciutadana. Hem perdut credibilitat i s’ha de fer
una reflexió. Quin és el nostre espai? Què fem malament?
Què s’ha de canviar en la nostra manera de treballar?
I què sʼha de mantenir?
Una visió de conjunt, una perspectiva global del barri. Continuar
sent el motor del barri, encara que no l’únic.
Com concretar-ho?
Hem de treballar amb una mentalitat oberta, integradora.
És necessari treballar en xarxa amb les altres associacions
del barri.
On queda la reivindicació?
Com a punt de partida, crec més en la proposta. La reivindicació
és una eina més. Desenvolupem un projecte per al barri.
Després, si no queda més remei, haurem de reivindicar.
Què reivindiqueu?
Transparència i informació en les propostes de l’AVE. Avui,
no en tenim gens. La comissió de seguiment es va reunir una
vegada i pràcticament ha desaparegut.
LʼAVE pel litoral?
En un principi vam recolzar les mobilitzacions. Després de
les primeres i úniques informacions, l’AV es va desmarcar.
En l’actualitat, l’AVE pel litoral és un camí sense sortida.
Exigim seguretat, que el túnel no passi per sota de cap habitatge
i que puguem controlar les obres.
Un barri turístic?
Hem de conviure amb el turisme. Però aspirem a tenir una
convivència pacífica. Avui és aclaparant. Ens oposem a un
pàrquing subterrani per a 16 autobusos i places de cotxe. No és
una solució per al veïnat. Per què han d’arribar en autobús fins
al mateix temple? No podien deixar aparcat l’autobús a la plaça
de les Glòries i venir caminant, que només són 10 minuts?
La Veu del
CARRER
FAVB
35
La Favb manté les línies de treball
i rebutja lʼordenança de civisme
ELIA HERRANZ
Sota el lema “Moviment veïnal i
desigualtats socials”, la Favb va
celebrar la seva 34ena assemblea
general el passat 25 de març a la
Casa del Mar, al Poble Sec, amb
la presència de 44 barris representats
per les seves associacions de
veïns i lʼabsència de les regidores
del districte i de Participació, fet
insòlit que va lamentar a la cloenda
la presidenta de lʼentitat, Eva
Fernández. Sí que hi van assistir
la tinent dʼalcalde Imma Mayol i el
regidor de Benestar Social Ricard
Gomà. La Favb es va posar com
a objectiu de la trobada, a més de
valorar la feina feta durant lʼany
i ratificar el pla de treball per al
2006, aprofundir en el debat sobre
la polèmica ordenança de civisme
recentment aprovada per lʼAjuntament
amb una conferència-debat
de la mà de lʼexfiscal Carlos
Jiménez Villarejo i lʼantropòloga
Dolors Juliano que va ocupar la
tarda i va portar al Poble Sec molts
ciutadans preocupats per les esquerdes
socials que pot obrir lʼaplicació
dʼaquesta normativa.
Visions oposades de participació
El matí va estar dedicat al gruix de
la feina interna. Carles Burgués,
president de la lʼAV amfitriona,
barri de la França, i representant
la Unió dʼAssociacions de Veïns
del Poble Sec; Alfredo Vela, president
de la Confavc, que va anunciar
que aquest seria el seu últim
any en el càrrec, i Eva Fernández,
presidenta de la Favb, van ser el
representants veïnals que van
donar la benvinguda als delegats
i delegades de les associacions
junt amb Àlex Montes, en representació
de la regidora de Participació
Assumpta Escarp i Carme
Tolosana per la Direcció General
de Relacions Institucionals de la
Generalitat. Una presentació que
ja va evidenciar la disparitat de criteri
del moviment veïnal amb les
institucions quan els líders veïnals
van mostrar el seu profund desacord
amb la idea de participació
que va dibuixar en el seu discurs
el representant de lʼAjuntament,
Àlex Montes. I és que la qüestió
de la participació ha estat i és cavall
de batalla en cada barriada o
districte on hi ha lluita veïnal organitzada,
i una de les crítiques més
unànimes cap a les institucions és
precisament que aquestes consideren
la participació simplement
“informar” quan el que es demana
IGNASI R. RENOM
Moment de lʼassemblea a la Casa del Mar, al Poble Sec.
és “intervenir i gestionar”.
Els representants de les associacions
tenien molta feina a fer. Es
va llegir, comentar i aprovar lʼacta
de lʼassemblea anterior, lʼinforme
de gestió de lʼany 2005, el pla de
treball del 2006, lʼinforme econòmic
i el pressupost de lʼentitat, uns documents
que les associacions havien
treballat prèviament. Per aquest
motiu el contingut de lʼassemblea
va ser un repàs general amb una
valoració més política de lʼactivitat i
objectius a mitjà termini de lʼentitat.
Es va resumir el 2005 com a
lʼany dʼun Estatut que ha provocat
moltes picabaralles polítiques però
que no sʼha sabut explicar bé a la
ciutadania i en el procés de discussió
del qual el moviment veïnal no
ha participat a la mateixa alçada
que altres entitats ciutadanes. Un
La Favb apel·la al
Codi Ètic com a
marc de referència
de lʼactuació veïnal
any on es discuteix una important
Llei de Serveis Socials de la qual
pot “caure” lʼelement dʼobligatorietat
que equipara els drets socials a
la sanitat o lʼensenyament, obligant
lʼEstat a ser responsable del seu
compliment. També va ser motiu
de debat i feina la problemàtica de
lʼhabitatge i el nou projecte de Llei,
que es va valorar com a positiu tot
i les mancances, així com el tema
de la seguretat a lʼobra pública,
constatant fins a quin punt està
costant a les institucions establir
LʼObservatori Veïnal
es posa al dia
LʼObservatori Veïnal és una eina de consulta que la Favb va posar
en funcionament fa temps i que va servir per compilar les dades
estadístiques i reivindicatives de les diferents barriades barcelonines.
Ara sʼestà finalitzant lʼactualització de les dades i la renovació
dʼaquest portal per tal de fer-lo més entenedor i pràctic ja que sʼha
mostrat com a un bon instrument dʼinformació veïnal per poder
tenir una visió ràpida del conjunt del territori. El podeu consultar a
la web de la Favb (www.lafavb.com).
protocols de control i transparència.
També es va voler recordar la
importància del seguiment del Pla
dʼEquipaments i el desacord amb
la decisió unilateral de lʼAjuntament
de proposar una nova divisió
de barris de la qual no sʼentén
lʼinterès social i polític. La preocupació
per la creixent precarietat
laboral de la joventut i la privatització
de lʼespai públic van ser altres
temes socials que es van valorar,
acabant amb una menció positiva
de lʼalto al foc anunciat per ETA.
Voluntat dʼaprofundir els temes
Pel que fa al pla de treball de 2006,
lʼassemblea va ratificar el compromís
de consolidar el seguiment dels
temes que la Favb ve treballant de
fa temps (mobilitat, medi ambient,
urbanisme, habitatge, gent gran o
ensenyament), fent una crida des
de la junta per sumar persones
capaces de treballar aquests temes
des de diferents vocalies. Alliberar
hores per al treball des del voluntariat,
amb una visió de ciutat i la
necessària renovació generacional
són clares dificultats a les quals
sʼenfronta el moviment veïnal. Es
va posar per tant especial atenció
en promoure la coordinació entre
les associacions de veïns i el treball
unitari amb dʼaltres entitats que
treballen a la ciutat. Molts líders
veïnals van intervenir en relació al
fet de la creació de plataformes veïnals
que han sorgit al marge de la
Favb i en molts casos amb visions
molt oposades, com en el tema de
les sales de venopunció. En aquest
sentit, i des del respecte, es va
apel·lar al codi ètic de les associacions
com a referent dʼactuació de
la Favb i de les entitats federades.
Acabant el repàs al pla de treball,
que podreu trobar en breu a la web
www.lafavb.com, lʼassemblea va
finalitzar amb lʼaprovació de quatre
resolucions: sobre la modificació
dels estatuts de lʼentitat per tal
dʼadequar-los a la nova normativa
i que perllongarà el mandat de la
junta fins al 2008; sobre lʼhabitatge
i el recordatori del compromís adquirit
en la construcció de 10.000
habitatges protegits a Barcelona;
sobre el suport del moviment veïnal
als col·lectius desafavorits i sobre el
recolzament al Fòrum Social Mediterrani
que se celebrarà a Atenes.

36 març-abril
Parlant del
CARRER
i de la ciutat
“Es más fácil contentar a una
persona que a una palmera”
Mariano Gutierrez
Taxista ácrata
Es de ese tipo de personas que le
reconcilian a uno con el género humano.
De los que ya no quedan. Podría ser un
cristiano primitivo, o uno de aquellos
socialistas utópicos del siglo XIX, pero
no. Es taxista, vecino de Nou Barris
y tiene 36 años. Gasta grandes ojos
oscuros y melena del mismo color, tipo
Bisbal. Y un chorro de palabras difícil
de contener, incluso para el interlocutor
más avezado. Pero si Mariano es ahora
figura mediática -cosa que no lleva del
todo bien, nos confiesa- es por aplicar sus
ideas, sus principios anarquistas, a la
pequeña empresa de la que es presidente
y único empleado: Taxis Anarquía.
“L’aplicació de les idees llibertàries en
aquest servei de taxi: fraternitat, solidaritat,
autogestió, acció directa... garanteix
la seva alta qualitat”, reza su tarjeta de
presentación. Y funciona. “La gente sale
de mi taxi emocionada”, afirma con rotundidad.
¿El secreto? “Intento que la gente
se sienta en mi taxi como en su propia
casa”.
Mariano ofrece a su clientela prensa
variada -entre la que figura la local y
vecinal-, música a la carta (desde clásica
a rock duro), juguetes para los niños...
aparte de servicios realmente inéditos:
si es usted naturista, puede viajar desnudo,
y si posee mascota, puede hacerse
acompañar de su amigo animal. Realiza
también rutas turísticas (Art Gaudí, Art
Sal i pebre Lʼacudit
Pau
Luis Caldeiro
Periodista
luiscaldeiro@hotmail.com
Dani Codina
Fotògraf
Dalí, Montserrat) y, de forma totalmente
gratuita, pone su vehículo al servicio de
cualquier causa solidaria que le motive:
participó en su día en las manifestaciones
contra la guerra de Irak, transportó agua
y comida para los inmigrantes encerrados
en la Iglesia del Pi y, desde hace poco, reparte
mantas usadas -proporcionadas por
los propios viajeros- a los indigentes que
encuentra durante su jornada. Acción que
él, un poco cómicamente, denomina nuevo
top manta.
Quan una gran majoria truquem per telèfon a les persones més properes, quan
comentem la notícia amb les persones amb les quals compartim sentiments, valors,
feina, quan dʼuna manera o dʼuna altra ens emocionem, és que la notícia lʼhem fet
nostra i la valorem com a important.
Això ens va passar a milers dʼhomes i dones el passat 22 de març. ETA anunciava
un alto al foc permanent. En aquesta ocasió no es tractava dʼuna treva indefinida
(sense definir la data). Era un alto al foc permanent (mantenir-se en el mateix lloc
sense canviar) i, per tant, haurà de ser durador en el temps.
Lʼemoció ens feia mirar enrere i recordar el veí Ernest Lluch que ens va
acompanyar, setmanes abans de morir, a la manifestació contra el Barça 2000; i
recordar un amic i assessor del moviment veïnal, lʼarquitecte Xavier Valls, que va
ser una de les víctimes de lʼHipercor. Cadascú recorda les víctimes que té més a
prop. Però estem convençuts que la majoria de les víctimes avui estarien alegres
amb nosaltres i serien generoses en el llarg i difícil camí que sʼobre. Comencem un
camí que ha de finalitzar fent realitat aquesta preciosa paraula de tres lletres: pau.
Zeta
Sin embargo, lo suyo no es proselitismo
anarquista. “De hecho, intento no mitificar
lo ideológico: me parece más grave
no saber cocinar que no saber montar
una asamblea”. Simplemente intenta
“guardar una coherencia” en todos los
ámbitos de su vida, incluido el laboral y
que el trabajo no “anule su personalidad”,
impidiéndole ayudar a quien lo precise o
implicarse socialmente. Pero además consigue
algo que, personalmente, le resulta
valioso: “ver plasmado el anarquismo en
resultados concretos, y por tanto, demostrar
que es viable, porque normalmente
se queda en la manifestación y en la pura
consigna”. Al final, la conclusión vital que
extrae de todo ello es que “es más fácil
contentar a una persona que a una palmera”
porque “mientras el árbol requiere
paciencia y cuidados, la gente es feliz con
pequeñas cosas”.
de 2006
Mariano Gutiérrez lleva siete años
de taxista. Y al igual que la conductora
de autobús del filme Gente di Roma,
de Ettore Scola, su puesto de trabajo
es una atalaya privilegiada, y su mirada,
el espejo de toda una ciudad.
Sus siete años de chófer son siete
años de la historia de Barcelona.
“Hemos ido a peor en la actitud personal
en las relaciones sociales”,
afirma. “Antes”-pone como ejemplo-
“en el bus, quien se levantaba
te preguntaba si podías apartarte
o te pedía por favor que iba a pasar.
Y luego te daba las gracias.
Hoy, en cambio, cuando alguien
se levanta tú ya deduces que va
a bajarse”. “Y no te lo agradece”-apostilla.
“Y quien dice el
bus dice el metro”- continúa.
“Cuando era pequeño, hace
30 años, recuerdo haber cogido
el metro en Horta, y
era habitual que, hasta que
llegabas al centro, la gente
fuese hablando en el vagón,
aun siendo completos desconocidos.
Recuerdo a mi
madre manteniendo este tipo de
conversaciones espontáneas”. Conversaciones
que eran más corrientes “en las líneas
obreras y periféricas”. La conclusión
es que “hemos perdido en comunicación,
en cortesía y en empatía”.
“No me gusta la ciudad ni su evolución”,
afirma tajante. “Por ejemplo, hoy todo el
mundo asume que las plazas deben ser
duras. La sociedad la mueve el dinero... y
por eso, en su momento, se crearon plazas
de bajo mantenimiento. En aquel entonces
se decía abiertamente. Hoy ya no se
dice, porque todo el mundo acepta la plaza
como un lugar de cemento y parece que
siempre haya sido así”. Y termina preguntándose:
“¿Quién se plantea hoy una plaza
con tierra, con espacios verdes?”.
Frente a ello, Mariano reivindica -tal
vez ingenuamente- una figura del pasado:
el descampado. “Yo siempre he preferido
los descampados, descampados limpios,
ya fuesen a ser urbanizados o convertidos
en zona verde”. Porque, según dice,
“en la ciudad, no hay un espacio para la
nada. Todo es un espacio para algo”. Los
que nos criamos en las barriadas obreras
jugando a canicas en estos solares, sabemos
bien de qué habla. “¿Dónde hay un
espacio para la libertad de la gente?”, se
cuestiona. Y aún más: “¿La gente quiere
ser libre?”. Terribles preguntas.
Fer