30 La Veu del PUBLICITAT <strong>CARRER</strong> març-abril de 2006
març-abril de 2006 Un reportatge de Josep Mª Valls jvalls@esplai.org La Veu del <strong>CARRER</strong> REPORTATGE 31 La Diputació de Barcelona edita un llibre amb testimonis de persones amb problemes de mobilitat que expliquen les seves experiències a l’hora de moure’s per ciutats i pobles. L’espai públic no és per a mi Poder anar de casa al treball, o a comprar, o a estudiar. Poden semblar situacions rutinàries, però si no les podem fer, ens adonem de la importància de lʼaccessibilitat. El concepte dʼaccessibilitat en lʼespai públic es refereix a aquell conjunt de característiques relacionades amb la mobilitat, la comunicació i la comprensió que han de tenir les ciutats i pobles -així com els seus serveis i equipaments- per ser utilitzables per totes les persones, i molt especialment per les que tenen més dificultats. En lʼactualitat, el 9% de la població espanyola pateix alguna discapacitat. Però si a aquest col·lectiu li sumem les persones que, a causa de la seva edat o per motius puntuals veuen limitada la seva mobilitat, el segment de població amb problemes dʼaccessibilitat pot augmentar fins a un 30%. Milions de persones amb vides plenes de projectes, anhels i també problemes. “El problema de lʼaccessibilitat només lʼentens quan no tens més remei que anar en cadira de rodes” La frase és de Pep Solé, de Platja dʼAro, que als seus 35 anys ens parla des de la perspectiva de qui sʼha passat mitja vida caminant i lʼaltra mitja en cadira de rodes. “Abans de patir lʼaccident de cotxe que em va deixar paraplègic, als 18 anys, jo ignorava la gran quantitat dʼobstacles que hi ha”- afirma Pep. De jove volia ser paleta, però es va veure obligat a canviar de plans després de lʼaccident. Va estudiar dret. En lʼactualitat és regidor a Platja dʼAro, responsabilitat que li permet treballar per millorar lʼaccessibilitat del seu poble. Ens mostra orgullós les seves platges adaptades, i les voreres de la zona comercial, amb rampes, zones de pas lliures dʼobstacles i aparcaments reservats. Però en Pep Solé reconeix que al nostre país encara queden moltes assignatures pendents: des de fer accessible el transport públic fins a la falta dʼascensors, lavabos adaptats o lʼaltura dels contenidors dʼescombriaires, per citar sol uns exemples. Però moureʼs lliurement per les ciutats i pobles no només depèn de la supressió de les barreres arquitectòniques. Lʼentorn social i la comunicació són molt importants per a persones com Montserrat Mata, de 23 anys, que viu a Sant Cugat i té la síndrome de Down. Durant quatre anys Montserrat va haver MANOLO S. URBANO Tot es complica per al Joan Rabat quan ha de sortir al carrer. de prendre el tren per desplaçar-se fins a Barcelona a estudiar. Aquest trajecte va representar un veritable repte, que va superar gràcies al fet que seʼl va aprendre bé i a una senyalització molt clara, amb elements icònics i codis de colors. Però quan es trenca la rutina tot es complica per a les persones amb discapacitat intel·lectual a causa de la seva limitada autodeterminació. La mare de Montserrat recorda un dia en què el tren es va avariar i per megafonia van anunciar a tot el passatge que havia de baixar. “La Montse va baixar del tren i ja no va saber què fer. Es va quedar bloquejada. Hauria estat molt millor Un 30% de la població té limitada la seva mobilitat que per megafonia comuniquessin el problema i la solució “Han de baixar del tren. En pocs minuts passarà un altre comboi que els portarà a la seva destinació”. A qui de ben segur no li serveixen els missatges de la megafonia és a Miraia Soler i a totes les persones que, com ella, són sordes. Mireia, que viu a Barcelona, va començar a perdre audició als 25 anys i en lʼactualitat, amb 53 pràcticament no hi sent gens. “Les persones sordes necessitem que en els transports, edificis públics i al carrer, la informació sʼexpressi amb codis visuals”. Posa com a exemple a seguir el nou tramvia de Barcelona, als vagons del qual han habilitat pantalles on sʼanuncien els noms de les incidències aturades, així com possibles. De la mà de Mireia descobrim els avenços tecnològics que li permeten a ella i a un gran percentatge de persones amb discapacitat auditiva sentir millor. Agraeix cada vegada que acudeix a un acte públic amb servei de traductor a llengua de signes i amb una pantalla on es transcrigui el que es va dient. “Tot i que, sovint, nʼhi hauria prou amb reservar uns seients a les primeres files, per facilitar la lectura de llavis”. Els codis visuals que afavoreixen lʼautonomia de Mireia, de poc -o res- serveixen a Joan Rabat, de Sant Vicenç de Montalt (Maresme), que va néixer cec fa 25 anys. Com poden construir una imatge dels espais per on sʼhan de moure les persones que mai no hi han vist? “Es tracta de potenciar lʼoïda, el tacte i lʼolfacte i memoritzar punts de referència i distàncies”. Joan es mou amb molta facilitat per casa seva. Però en sortir al carrer tot es complica. Ha dʼusar el bastó blanc per reconèixer els espais per on camina i hi ha molts obstacles que es converteixen en veritables perills: bastides, cartells, vehicles mal aparcats” Malgrat les dificultats que comporta la seva ceguesa, Joan es va desplaçar a Girona per estudiar la carrera de Psicologia. I recorda aquells anys com els millors de la seva vida. “Sempre que vaig tenir alguna dificultat en la via pública algú em va ajudar”. Joan troba a faltar aquest caràcter afable dels gironins, no perquè a Sant Vicenç siguin incívics, sinó perquè “es tracta dʼun poble tan tranquil que, sovint, no hi ha ningú al carrer!”. Qui sempre va acompanyada pel carrer és Fe Delgado, com a mínim des de fa tres anys. Precisament aquesta és lʼedat que té el seu fill gran, Abel, i el va seguir el petit Roger. Cada dia torna del collegi amb un agafat de la mà i lʼaltre al cotxet. “Amb el cotxet tinc els mateixos problemes que les persones que van en cadira de rodes: obstacles a les voreres que no permeten el pas, falta de rampes, no poder pujar als autobusos que no estan adaptats”. La Fe viu en el Guinardó, un barri barceloní que es caracteritza pels seus carrers amb forts pendents. “En alguns carrers fins i tot hi ha escales. He vist que en alguns barris les han posat mecàniques. Però aquí no”. Algunes tardes porta els seus fills a jugar. “Estaria bé que la ciutat fos plena de parcs. No fa falta que siguin molt grans. Però que tot el món en tingui algun a prop. Això sí, que no sʼoblidin de posar fonts i bancs en zona ombrejada!”. I si el petit Roger amb prou feines comença a fer els seus primers passos, Carme Ripoll ja gairebé no pot sortir al carrer si no és amb el bastó i amb lʼajuda dʼuna persona treballadora social o voluntària. Als 80 anys viu sola al seu pis llogat de lʼEixample i només rep una pensió no contributiva. Ja no pot anar en metro i lʼautobús li fa por des que un conductor desaprensiu va tancar les portes amb ella al mig. Les seves sortides es limiten a ambulatoris i hospitals i ni se li ocorre creuar un carrer sola: ja sap que els semàfors no estan programats per a les persones grans. Carme, que, això sí, sap molt bé el que es diu, ho té clar: “Quan ets jove la vida és bonica i tot es veu de color rosa. Potser per aquest motiu, a lʼhora de dissenyar les ciutats, no es tenen en compte les necessitats del 20% de la població que té més de 65 anys. I la paradoxa és que, la millor cosa que li pot succeir a qualsevol és, precisament, superar aquesta edat!”. En el llibre, a més dʼentrevistar aquests sis personatges, també sʼha buscat lʼopinió de representants del sector associatiu dels diferents col·lectius. Cada capítol conclou amb un resum dels principals problemes en què es troben les persones entrevistades en lʼespai públic, així com les solucions que proposen. Dʼaquesta manera el llibre esdevé una eina molt útil per a totes les persones que treballen en el disseny i definició dels espais, serveis i equipaments públics. Aquest volum de la col·lecció “Espai públic urbà” va acompanyat dʼun àudio-llibre per tal de facilitar la lectura a les persones amb dèficit visual. Està disponible a la llibreria de la Diputació de Barcelona. En primera persona El llibre Moureʼs per lʼespai públic: lʼaccessibilitat en primera persona, ha estat escrit pel periodista Josep Maria Valls Hausmann i editat per la Diputació de Barcelona. El volum -el número 9 de la col·lecció Espai Públic Urbà, que edita lʼOficina Tècnica de Cooperació- és un recull de testimonis de persones amb problemes de mobilitat, ja siguin deguts a una discapacitat física, sensorial o cognitiva, a causa de la seva edat o per motius puntuals com poden ser un embaràs o desplaçar-se amb nadons. Amb aquest llibre la Diputació vol contribuir a conscienciar els i les responsables de les administracions i la societat en general sobre la necessitat de treballar per unes ciutats i pobles més accessibles. El llibre i aquest reportatge estan il·lustrats amb fotografies de Manolo S. Urbano, que malauradament va morir el mes de juny a causa dʼun accident.