CARRER - Favb

març-abril de 2006
Pilar Malla se sent “independent”
com a responsable de la Sindicatura
de Greuges de Barcelona.
Malgrat que el finançament
dʼaquesta oficina de defensa del
ciutadà prové del mateix Ajuntament
contra el qual van dirigides la
majoria de queixes, Malla se sent
amb les mans lliures perquè va ser
nomenada per consens i perquè el
seu mandat de cinc anys no està
condicionat als cicles electorals,
que són de quatre anys. A lʼany i
mig del seu nomenament, i amb el
debat de les ordenances cíviques
de fons, fa balanç de la feina feta.
Les seves “consideracions” a
lʼordenança contra lʼincivisme
han servit per modificar-la?
Alguns aspectes sí que s’han
tingut en compte. El que no ens
semblava bé és que en la mateixa
ordenança contra l’incivisme
s’incloguessin sectors de població
que tenen grans problemes: són
dues coses diferents. Una vegada
assumit, ara, tots els que ens
sentim responsables amb els ciutadans
hem de passar a fer que
les coses vagin de la millor manera
possible per a les persones que
volem defensar. Que els plans de
reinserció per a les persones de
la prostitució, els equipaments
per als que estan sense sostre,
que tot això, sigui una realitat
ja. Una actitud constructiva és
millor que una destructiva.
Què opinió respecte a les
demandes de les prostitutes?
A mi m’agrada el manifest
d’Àmbit Dona. Diuen una cosa
que està molt bé: dialogar amb
persones que pensen d’una
manera i d’una altra. Dialogar
vol dir estar obert a l’altre i ser
capaç de canviar l’opinió si et
convenç. És un problema molt
difícil. Sóc de l’opinió que s’ha
d’escoltar més aquestes associacions,
però que també s’ha de
posar una mica d’ordre. Sóc molt
poc concreta, però em fa tant de
respecte la persona, que em fa
por dir una paraula que pugui
perjudicar ningú.
De la pobresa, els polítics
no en parlen. El regidor de
Benestar Social, Ricard
Gomà, ja es queixa que els
pressupostos són insuficients.
Té cap proposta concreta?
L’art de governar és l’art d’allò
que és possible, però cal arriscar
Una entrevista de Rosa Maria Palencia
La Veu del
CARRER
Pilar Malla
Síndica de Greuges de Barcelona
“A la ciutat hem d’assumir el
que ens agrada i el que no”
Pilar Malla, Síndica de Greuges de Barcelona.
per prioritats si volem una ciutat
amb valors. Si no hi ha tants fanals
per Nadal, que no hi siguin,
però que no hi hagi gent al carrer
o sense habitatge digne. Hem de
construir una ciutat que potser
no serà tan espectacular, però on
es viurà millor. Tot és qüestió de
prioritats, que en política vol dir
cap a on destinem els diners. Les
pensions mínimes són molt baixes.
La renda mínima d’inserció
és de 349 euros al mes. Hi ha un
Acord del Tinell on es diu que
totes les pensions arribaran al
80% del salari mínim interprofessional
i, ¿quin pas es fa en
aquest tema? Potser es dediquen
uns diners a fer una carretera
que no és necessària per viure, i
en canvi la gent no pot viure amb
una pensió mínima.
Segons el seu informe, les
queixes més nombroses són
de vialitat pública: les multes.
Això no li resta energia i
recursos per atendre els
sectors més febles?
Cuidem de tenir un equilibri,
i tenim molt present que som
defensors de qui es queixa i de
qui no es queixa. Potser sí que
tenim aquest perill d’assumir
coses més secundàries. Jo no dic
que haguem fet suficient, però sí
que no costa res passar-nos una
IGNASI R. RENOM
tarda en un centre on hi ha gent
sense sostre i parlar amb ells i
escoltar les seves queixes.
Ho han fet?
Sens dubte. Hem anat a tots
els centres d’acolliment de persones
sense sostre de l’Ajuntament
i de totes les institucions privades
de Barcelona. A d’altres que
treballen amb nens amb dificultats.
Ens movem, eh? No estem
aquí, hi anem. Potser hauríem
d’anar-hi més, però el temps ens
dóna pel que ens dóna.
O sigui que fan coses dʼofici?
Sí, tenim moltes idees. Volem
fer un treball sobre immigració.
És una realitat, són ciutadans
com tots, però quan una persona
arriba a un país nou, hi ha un
moment que té unes necessitats
diferents i necessita uns serveis
diferents que les persones del
país. No sap la llengua, no té papers,
no sap on ha d’anar. Hi ha
una part de la legislació específica
per als estrangers. Un cop això ha
passat, han de ser ciutadans amb
els mateixos serveis que la resta.
Què pensa sobre el síndrome
nimby, allò de que la gent no
vol segons quins serveis a
prop de casa seva, com ara les
sales de venopunció?
Retrat
Els valors del
treball social
Pilar Malla Escofet
(Pont d’Armentera, Alt
Camp, 1931) va ser
nomenada Síndica de
Greuges de Barcelona fa
17 mesos amb el consens
de tots els partits
polítics. Nascuda en una
comarca tarragonina
i militant de l’Acció
Catòlica Obrera i de la
plataforma Ciutadans
pel Canvi, aquesta
mestra i treballadora
social porta més
de quaranta anys
treballant en l’àmbit
dels serveis socials.
Va ser cap dels serveis
socials de la Generalitat
provisional presidida
per Josep Tarradellas i
ha treballat molts anys
per Càritas, entitat que
va dirigir a Barcelona
entre 1993 i 1998. L’any
2000 va ser escollida
diputada al Parlament
de Catalunya en la
sisena legislatura i fins
el 2004 va presidir la
comissió de Política
Social. Té molt clar
que les prioritats d’una
ciutat amb valors han
de ser “les persones amb
dificultats”.
ENTREVISTA
25
Una persona que té un problema
de drogadicció és un malalt
que requereix tractament mèdic,
que s’ha de fer en els hospitals o a
prop dels serveis mèdics. Això està
reconegut per la llei catalana de
sanitat de 1985. He anat a la sala
Baluard i el seu treball és admirable.
S’hauria de fer una planificació
a tota la ciutat dels serveis que no
ens agrada tenir, siguin menjadors
o albergs, de manera equitativa
i que tots sabéssim la quota que
hem de pagar. Molta gent va a
rebre serveis voluntaris de dia a
Sarrià-Sant Gervasi. Allà també
hi cabrien aquest serveis; no dic
tampoc que tots vagin allà. Tenim
un problema a la ciutat, tots som
ciutadans i hem d’assumir que
això s’ha de repartir. Els polítics
no haurien de fer política amb les
persones que tenen dificultats. A
una ciutat hem d’assumir el que
ens agrada i el que no.
I què pensa dels polítics que
diuen “no en el meu districte” o
“no en el meu mandat”?
Si n’hi hagués, crec que no
pot ser que un districte tingui
un tipus d’equipaments i d’altres
no. Tots hem d’assumir aquesta
realitat. Tots, tots, tots.
En poc temps, la Sindicatura
sorprèn que hagi visitat tantes
institucions. En canvi, potser
es troba a faltar més la seva
opinió i presència pública.
Ho tindré en compte. Passa
que sóc una mica tímida. No tenim
l’estil de fer propaganda. Però
potser ho hauríem de fer més.
Parlem de persones amb
problemes socials de dimensió
col·lectiva. Té present aquesta
vessant política a les queixes?
Tots són problemes col·lectius.
Si veiem causes col·lectives d’un
problema individual, li diem a
l’Ajuntament que ho tingui en
compte, per exemple, amb els sorolls.
Li diem: preveniu perquè no
torni a passar aquest problema.
Al seu informe sovint posa
“sol·licitud dʼinformació a
lʼalcaldia”. Vol dir que només té
tracte directe amb lʼalcadia i no
amb els responsables dʼàrea?
No, això és la forma del tràmit
administratiu, però podem mediar
amb els responsables directes.
El que posem a l’informe és per
a quin servei es fa la sol·licitud.
Després la resposta l’envien tant
a l’alcadia com a nosaltres, perquè
hi hagi un registre.
Als polítics no els agrada que
els portin la contrària, oi?
No hem fet oposicions per entrar
a la Sindicatura. Essent sincera,
ens fan molt de cas. Hi ha
districtes que triguen més a contestar,
però estic contenta amb el
respecte i el cas que ens fan.
Quin percentatge de vegades
no li contesten?
Diria que un 40%, però darrerament
arriben més de pressa.
Té prou recursos humans i
econòmics per la tasca que fa?
Tinc molt bon equip, cosa molt
important. Ens falta una persona
per completar-lo i esperem que
aviat arribarà. Estem molt ben
instal·lats per atendre al públic.
No em queixo.