CARRER - Favb

març-abril de 2006
l 14 d’abril de 1931 la plaça de
E Sant Jaume es va omplir de gent
d’arreu de Barcelona per aclamar
la República. Des del balcó de l’Ajuntament,
cap a dos quarts de dues del migdia
i davant d’una cinquantena de persones, la
va proclamar improvisadament Lluís Companys.
Era regidor electe d’ERC als comicis
municipals celebrats dos dies abans,
dels quals en sortirien alcaldes successius
els republicans Jaume Aiguader i Carles
Pi i Sunyer en substitució del monàrquic
comte de Güell. A la tarda, més solemne
i des del balcó de la Generalitat, va ser el
president in pectore Francesc Macià qui va
proclamar la República Catalana dins la
República Federal Espanyola.
Però els veritables protagonistes de la
jornada van ser els milers de persones que,
vinguts del Raval, l’Eixample, Sant Martí,
Poblenou, Sant Andreu, Horta, Sants, la
Torrassa i Badalona, entre d’altres barris
i localitats, van celebrar la República omplint
festivament la plaça de Sant Jaume,
les Rambles i el centre de Barcelona al so
de Els Segadors, La Internacional i La
Marsellesa. Eren republicans, federalistes,
socialistes, comunistes, anarquistes,
nacionalistes, treballadors, homes, dones,
nens... Entre ells, els dos homes octogenaris
i les dues germanes gairebé centenàries
que, 75 anys després, expliquen els
seus records a Carrer: Lluís Martí Bielsa
(Gallur, Saragossa, 1921), Eduard Pons
Prades (Barcelona, 1920), Estefania Gorgues
(Villena, Alacant, 1906) i Angeleta
Gorgues (Barcelona, 1911). Són quatre
memòries de barri que, contrastades per
les dades dels estudis històrics citats a la
bibliografia, reflecteixen temàticament les
alegries, esperances, problemes i angoixes
d’una època intensa i que ajuden a perfilar
una altra història de la República, forçosament
curta i parcial però més propera.
L’històric 14 d’abril
Era un dimarts i l’Estefania, de 24 anys,
havia entrat a les sis del matí a Can Ricart,
al Poblenou, on feia de filadora des
dels 14 anys, tot i que havia començat a
treballar tres anys abans. La seva germana
Angeleta, de 19 anys, futura perruquera,
també era obrera a Can Ricart, però al
torn de tarda. No obstant, el 14 d’abril de
1931 les sirenes de Can Ricart i de la resta
de fàbriques de Barcelona no van sonar
per marcar el canvi de torn, sinó per proclamar
la República. “Les fàbriques van
començar a tocar els xiulets i tots vam
sortir al carrer a veure què passava. De
seguida vam començar a celebrar la República”,
rememoren les germanes, dues entre
els 300.000 obrers que aleshores hi havia
a la ciutat de Barcelona. Encara ara, a
punt de fer 100 i 95 anys, respectivament,
Estefania i Angeleta recorden que, a peu
i en tramvia, van anar fins “a la plaça de
Sant Jaume a cridar, perquè aquell era
el punt de concentració” habitual de les
grans manifestacions.
També a cridar per la República, però
davant del monument a Rafael Casanova,
va anar Lluís Martí Bielsa, que el 14
d’abril encara no tenia 10 anys. “Vivia al
carrer Girona i recordo perfectament els
carrers plens de camions amb banderes i
gent cantant l’Himne de Riego”, rememo-
ra. Malgrat la seva curta edat, per a ell
tot allò era més que un joc: la seva família
havia arribat a Badalona (el 1928) i a
Barcelona (el 1930) buscant treball després
que el seu pare, d’idees republicanes,
es quedés sense feina com a administrador
d’una farinera aragonesa per haver
ajudat els treballadors. A més, “al Liceu
Manjón” de la cantonada Bruc-Casp, el
jove Bielsa havia après republicanisme
gairebé abans que les taules de multiplicar.
“Els nanos més grans ens preguntaven:
‘¿Tu què ets, republicà o monàrquic?’
La Veu del
CARRER
Quatre memòries republicanes...
Marc Andreu
Proclamació de la República des del balcó de la plaça Sant Jaume.
DANI CODINA
D’esquerra a dreta i de dalt a baix,
Estefania Gorgues, Lluís Martí
Bielsa, Eduard Pons Prades
i Angeleta Gorgues.
Si deies que monàrquic, et fotien calbots.
Però si responies que eres republicà, també.
El truc per no rebre era especificar que
eres un republicà federal. Des d’aleshores
que ho sóc, per estalviar-me calbots i perquè
entenc que a Catalunya li interessa el
federalisme”, sentencia Bielsa.
Eduard Pons Prades, fill de llibertaris
i alumne de l’Escola
Racionalista
Labor, al Raval, té
un record agredolç
d’aquell 14 d’abril,
que ell va viure
amb 11 anys: “El
meu pare em va
portar a manifestar-me
pel carrer
Pelai i la Rambla,
on els tramvies i
els autobusos anaven
tan plens com els carrers i no podien
circular. Però com que pocs dies abans
havia mort la meva àvia, a qui estava
molt unit, jo no sabia si havia de riure o
plorar”. L’emoció, en qualsevol cas, va fer
que somriures i llàgrimes compartissin
els rostres i els cors de molts barcelonins
el dia de la proclamació de la República.
L’esperança del canvi
El que sí creia saber Pons Prades, futur
combatent antifeixista i historiador, era
que “la República faria un país nou, en
particular per a la classe obrera que,
després d’haver pagat les factures de les
17
J.M. SAGARRA (AF-AHCB)
guerres colonials de Cuba, Filipines i el
Marroc, i la repressió dels set anys de
dictadura de Primo de Rivera, es mereixia
alguna cosa millor”. El mateix sentiment,
intuïtiu, expressen les germanes Gorgues:
“Estàvem contentes perquè enteníem que
la República significava més llibertat i la
possibilitat de viure, de mica en mica, en
millors condicions”.
Llibertat, per exem-
ple, perquè Angeleta
invoqués “el
Santet del cementiri
del Poblenou”
amb vistes que li
sortís nòvio sense
recança que la
moral religiosa
condemnés aquella
mena d’espiritisme
popular tan estès al
barri. I millores, per exemple, que li impedissin
haver de treballar patint marejos
per inhalació de coles a la secció de pilotes
d’una fàbrica de joguines.
L’esperança no es va perdre fins la
guerra civil, però la realitat, tossuda, va
frenar abans alguns canvis desitjats. Així,
tot i admetre que els de la República van
ser “els anys més feliços” de la seva vida
–per la joventut, pels balls, i perquè, casada
el 1930, va tenir els seus fills Miquel
i Rosa el 1932 i 1933-, Estefania reconeix
que, abans i després de 1931, va passar
gana i va cuinar “castanyes bullides”. Ho
combinava, això sí, amb els productes que
✒ Passa a la pàgina 18
El 14 d’abril de 1931 les
sirenes de les fàbriques
de Barcelona no van
sonar per marcar el
canvi de torn sinó per
proclamar la República