CARRER - Favb

març-abril de 2006
Un reportatge de
Josep Mª Valls
jvalls@esplai.org
La Veu del
CARRER
REPORTATGE
31
La Diputació de Barcelona edita un llibre amb
testimonis de persones amb problemes de
mobilitat que expliquen les seves experiències
a l’hora de moure’s per ciutats i pobles.
L’espai públic no és per a mi
Poder anar de casa al treball, o a
comprar, o a estudiar. Poden semblar
situacions rutinàries, però si
no les podem fer, ens adonem de
la importància de lʼaccessibilitat. El
concepte dʼaccessibilitat en lʼespai
públic es refereix a aquell conjunt
de característiques relacionades
amb la mobilitat, la comunicació i
la comprensió que han de tenir les
ciutats i pobles -així com els seus
serveis i equipaments- per ser
utilitzables per totes les persones,
i molt especialment per les que tenen
més dificultats. En lʼactualitat,
el 9% de la població espanyola
pateix alguna discapacitat. Però
si a aquest col·lectiu li sumem les
persones que, a causa de la seva
edat o per motius puntuals veuen
limitada la seva mobilitat, el segment
de població amb problemes
dʼaccessibilitat pot augmentar fins
a un 30%. Milions de persones
amb vides plenes de projectes,
anhels i també problemes.
“El problema de lʼaccessibilitat
només lʼentens quan no tens més
remei que anar en cadira de rodes”
La frase és de Pep Solé, de Platja
dʼAro, que als seus 35 anys ens
parla des de la perspectiva de qui
sʼha passat mitja vida caminant i
lʼaltra mitja en cadira de rodes.
“Abans de patir lʼaccident de cotxe
que em va deixar paraplègic, als
18 anys, jo ignorava la gran quantitat
dʼobstacles que hi ha”- afirma
Pep. De jove volia ser paleta, però
es va veure obligat a canviar de
plans després de lʼaccident. Va estudiar
dret. En lʼactualitat és regidor
a Platja dʼAro, responsabilitat
que li permet treballar per millorar
lʼaccessibilitat del seu poble. Ens
mostra orgullós les seves platges
adaptades, i les voreres de
la zona comercial, amb rampes,
zones de pas lliures dʼobstacles i
aparcaments reservats.
Però en Pep Solé reconeix que
al nostre país encara queden moltes
assignatures pendents: des de
fer accessible el transport públic
fins a la falta dʼascensors, lavabos
adaptats o lʼaltura dels contenidors
dʼescombriaires, per citar sol
uns exemples.
Però moureʼs lliurement per les
ciutats i pobles no només depèn de
la supressió de les barreres arquitectòniques.
Lʼentorn social i la comunicació
són molt importants per
a persones com Montserrat Mata,
de 23 anys, que viu a Sant Cugat
i té la síndrome de Down. Durant
quatre anys Montserrat va haver
MANOLO S. URBANO
Tot es complica per al Joan Rabat quan ha de sortir al carrer.
de prendre el tren per desplaçar-se
fins a Barcelona a estudiar. Aquest
trajecte va representar un veritable
repte, que va superar gràcies al
fet que seʼl va aprendre bé i a una
senyalització molt clara, amb elements
icònics i codis de colors.
Però quan es trenca la rutina tot
es complica per a les persones amb
discapacitat intel·lectual a causa de
la seva limitada autodeterminació.
La mare de Montserrat recorda un
dia en què el tren es va avariar i
per megafonia van anunciar a tot
el passatge que havia de baixar.
“La Montse va baixar del tren i ja
no va saber què fer. Es va quedar
bloquejada. Hauria estat molt millor
Un 30% de la
població té
limitada la seva
mobilitat
que per megafonia comuniquessin
el problema i la solució “Han de
baixar del tren. En pocs minuts
passarà un altre comboi que els
portarà a la seva destinació”.
A qui de ben segur no li serveixen
els missatges de la megafonia
és a Miraia Soler i a totes les persones
que, com ella, són sordes.
Mireia, que viu a Barcelona, va
començar a perdre audició als
25 anys i en lʼactualitat, amb 53
pràcticament no hi sent gens. “Les
persones sordes necessitem que
en els transports, edificis públics
i al carrer, la informació sʼexpressi
amb codis visuals”. Posa com a
exemple a seguir el nou tramvia de
Barcelona, als vagons del qual han
habilitat pantalles on sʼanuncien els
noms de les incidències aturades,
així com possibles. De la mà de
Mireia descobrim els avenços tecnològics
que li permeten a ella i a
un gran percentatge de persones
amb discapacitat auditiva sentir
millor. Agraeix cada vegada que
acudeix a un acte públic amb servei
de traductor a llengua de signes
i amb una pantalla on es transcrigui
el que es va dient. “Tot i que, sovint,
nʼhi hauria prou amb reservar uns
seients a les primeres files, per
facilitar la lectura de llavis”.
Els codis visuals que afavoreixen
lʼautonomia de Mireia, de poc
-o res- serveixen a Joan Rabat, de
Sant Vicenç de Montalt (Maresme),
que va néixer cec fa 25 anys. Com
poden construir una imatge dels
espais per on sʼhan de moure les
persones que mai no hi han vist?
“Es tracta de potenciar lʼoïda, el
tacte i lʼolfacte i memoritzar punts
de referència i distàncies”. Joan es
mou amb molta facilitat per casa
seva. Però en sortir al carrer tot es
complica. Ha dʼusar el bastó blanc
per reconèixer els espais per on
camina i hi ha molts obstacles que
es converteixen en veritables perills:
bastides, cartells, vehicles mal
aparcats” Malgrat les dificultats que
comporta la seva ceguesa, Joan es
va desplaçar a Girona per estudiar
la carrera de Psicologia. I recorda
aquells anys com els millors de la
seva vida. “Sempre que vaig tenir
alguna dificultat en la via pública
algú em va ajudar”. Joan troba a
faltar aquest caràcter afable dels
gironins, no perquè a Sant Vicenç
siguin incívics, sinó perquè “es
tracta dʼun poble tan tranquil que,
sovint, no hi ha ningú al carrer!”.
Qui sempre va acompanyada
pel carrer és Fe Delgado, com a
mínim des de fa tres anys. Precisament
aquesta és lʼedat que té el
seu fill gran, Abel, i el va seguir el
petit Roger. Cada dia torna del collegi
amb un agafat de la mà i lʼaltre
al cotxet. “Amb el cotxet tinc els
mateixos problemes que les persones
que van en cadira de rodes:
obstacles a les voreres que no
permeten el pas, falta de rampes,
no poder pujar als autobusos que
no estan adaptats”. La Fe viu en el
Guinardó, un barri barceloní que
es caracteritza pels seus carrers
amb forts pendents. “En alguns
carrers fins i tot hi ha escales. He
vist que en alguns barris les han
posat mecàniques. Però aquí no”.
Algunes tardes porta els seus fills
a jugar. “Estaria bé que la ciutat
fos plena de parcs. No fa falta que
siguin molt grans. Però que tot el
món en tingui algun a prop. Això
sí, que no sʼoblidin de posar fonts i
bancs en zona ombrejada!”.
I si el petit Roger amb prou feines
comença a fer els seus primers
passos, Carme Ripoll ja gairebé no
pot sortir al carrer si no és amb el
bastó i amb lʼajuda dʼuna persona
treballadora social o voluntària. Als
80 anys viu sola al seu pis llogat de
lʼEixample i només rep una pensió
no contributiva. Ja no pot anar en
metro i lʼautobús li fa por des que
un conductor desaprensiu va tancar
les portes amb ella al mig. Les seves
sortides es limiten a ambulatoris
i hospitals i ni se li ocorre creuar un
carrer sola: ja sap que els semàfors
no estan programats per a les persones
grans. Carme, que, això sí,
sap molt bé el que es diu, ho té clar:
“Quan ets jove la vida és bonica i
tot es veu de color rosa. Potser per
aquest motiu, a lʼhora de dissenyar
les ciutats, no es tenen en compte
les necessitats del 20% de la població
que té més de 65 anys. I la
paradoxa és que, la millor cosa que
li pot succeir a qualsevol és, precisament,
superar aquesta edat!”.
En el llibre, a més dʼentrevistar
aquests sis personatges, també
sʼha buscat lʼopinió de representants
del sector associatiu dels
diferents col·lectius.
Cada capítol conclou amb un
resum dels principals problemes
en què es troben les persones entrevistades
en lʼespai públic, així
com les solucions que proposen.
Dʼaquesta manera el llibre esdevé
una eina molt útil per a totes
les persones que treballen en el
disseny i definició dels espais,
serveis i equipaments públics.
Aquest volum de la col·lecció
“Espai públic urbà” va acompanyat
dʼun àudio-llibre per tal de facilitar
la lectura a les persones amb dèficit
visual. Està disponible a la llibreria
de la Diputació de Barcelona.
En primera
persona
El llibre Moureʼs per lʼespai públic:
lʼaccessibilitat en primera
persona, ha estat escrit pel
periodista Josep Maria Valls
Hausmann i editat per la Diputació
de Barcelona. El volum
-el número 9 de la col·lecció
Espai Públic Urbà, que edita
lʼOficina Tècnica de Cooperació-
és un recull de testimonis
de persones amb problemes
de mobilitat, ja siguin deguts
a una discapacitat física,
sensorial o cognitiva, a causa
de la seva edat o per motius
puntuals com poden ser un
embaràs o desplaçar-se amb
nadons. Amb aquest llibre
la Diputació vol contribuir a
conscienciar els i les responsables
de les administracions
i la societat en general sobre
la necessitat de treballar per
unes ciutats i pobles més
accessibles. El llibre i aquest
reportatge estan il·lustrats
amb fotografies de Manolo S.
Urbano, que malauradament
va morir el mes de juny a causa
dʼun accident.