Deteriorament ambiental i feminització de la ... - Fundación IPADE

159/160
Deterioro ambiental y feminización de la pobreza
contaminació? Només nosaltres, les molècules d’aigua, sabíem diferenciar-lo i, de vegades,
fins ens tenyíem amb ell, grans quantitats de superfície estaven cobertes aquell dia
d’eixe color. Una de les meues companyes, que també s’havia evaporat amb mi, em va
contar que, anys abans, cap al 1986, havia vist una taca de contaminació exactament igual
en una central nuclear situada a quinze quilòmetres de Txernòbil, a Lenin. Aquella vegada
es van contaminar cent cinquanta mil quilòmetres quadrats on vivien cinc milions de persones
i, sobre el Japó, mai no em vaig atrevir a preguntar. Alguna de vosaltres s’ha tenyit
mai amb algun dels colors de la contaminació?
–Jo sí –va exclamar una nova veu–, em dic Frinche i a principis del segle XXI vaig patir dues
tintures en un curt espai de temps. En un any capicua em va passar la primera vegada,
viatjava en el corrent del Golf, l’any 2002, i volia visitar les ries gallegues, així que, quan
va arribar el moment, vaig prendre rumb cap a Finisterre perquè volia visitar també part
de la costa gallega. Va haver-hi una tempesta i el Prestige, un vaixell que transportava
fuel, va patir un desgraciat accident que va cobrir bona part de la superfície marina de
negre, aquell color no el véiem només nosaltres, els humans també podien percebre’l i van
qualificar la tragèdia com la major que havia succeït mai a Espanya. Es va estendre des
del nord de Portugal fins a terres franceses. Era una sensació rara, estar cobertes per un
mantell negre ens impedia veure el nostre benvolgut sol, moltes espècies marines vegetals
van començar a morir i es va perdre tota una generació de peixos, mol·luscos i crustacis.
Milers d’aus van resultar també afectades. Es van prendre mesures i es va començar a netejar
aquella marea negra que l’abocament havia provocat. Exhausta, quan em vaig recuperar
i el sol em va donar les forces necessàries, em vaig evaporar i vaig decidir passar una
temporada en un riu pensant que la meua vida seria més tranquil·la. Em vaig precipitar en
forma de neu sobre les muntanyes de Changbai i em vaig incorporar al curs del ric Songhua
en la primavera del 2005. M’agradava viatjar lentament, veure el paisatge, gravar cada
imatge en la meua memòria perquè mai després tornaria a veure una cosa semblant. Al
poc de temps, en el mes de novembre, aquell riu va passar a formar part de la llista dels
deu més contaminats del planeta, una fàbrica de petroquímics va vessar-hi centenars de
tones de productes químics, entre els quals hi havia el benzé i altres productes altament
cancerígens. Aquella vegada vaig emmalaltir de contaminació, per fortuna vaig ser una de
les molècules d’aigua a les quals van aconseguir descontaminar, però vaig tardar anys a
tornar a ser la mateixa de sempre.
Que lluny que ha quedat ja tot allò! –una molècula que es feia anomenar Ais va començar
a parlar d’una manera tan pausada i clara que vaig aconseguir entendre, per
primera vegada, tot el que deien–. Fa ja centenars d’anys que eixe tipus de catàstrofes
no succeïxen. Per sort el tracte al medi ambient va pegar un gir inesperat quan ja quasi
no quedava esperança per a ell. L’activitat humana havia causat un deteriorament
mediambiental tan gran que prompte ja no seria possible per a ells viure al planeta.
Després d’una llarga temporada a l’Antàrtida, gaudint de les baixes temperatures i
vivint en un tranquil estat de congelació, vam començar a agitar-nos, ens estàvem
fonent, ens deixàrem arrossegar pels corrents oceànics i vam descobrir que eren diferents
al que abans havien sigut. A més, hi havia molta més superfície de terra submergida,
podíem recórrer restes de ciutats senceres que ara estaven davall de l’aigua
mentre imaginàvem la quantitat de milers de refugiats mediambientals que devia
haver-hi hagut. Després d’anys de circular per tots els oceans i de converses com les
que ara estem tenint, vaig aconseguir esbrinar el que havia passat. Ara sembla impensable
que abocaments de fuel o de productes com el benzé, estimada Frinche, puguen
donar-se; entre altres coses, perquè ja no existixen. Però va haver-hi un temps, una
època que va començar després de la primera revolució industrial i que es va prolongar
fins a ben entrat el segle XXI, en el qual els humans van explotar la nostra benvolguda
Terra fins esgotar-la. S’extreia aigua de llocs com ara les napes israelianes i la franja
de Gaza a un ritme que es baixava fins a quinze centímetres per any i l’aigua salada
hi penetrava, o directament es contaminaven a causa de l’abocament d’aigües contaminades
no tractades. L’erosió, ajudada per l’acció dels homes i les dones, feia que
cada vegada els sòls cultivables es degradaren més i més, les seues fonts d’alimentació
desapareixien sense que se n’adonaren. El calfament era cada vegada més gran i, en
conseqüència, el nivell de carboni en l’atmosfera també, nosaltres ens agitàvem i
foníem cada vegada més de pressa i, quan van voler adonar-se’n, ja era massa tard.
Encara no em puc creure que, després de ser realment conscients del que havia passat,
del fet que havien desaparegut moltes espècies animals i vegetals i quasi ells i elles
mateixos, i d’haver començat a prendre mesures, només hàgem tardat uns centenars
d’anys a tornar a ser un planeta sa; n’hi ha que veure com han canviat, afortunadament,
les coses en mil anys!