Deteriorament ambiental i feminització de la ... - Fundación IPADE

161/162
Deterioro ambiental y feminización de la pobreza
Pedro no perdia detall de la història, jo li la contava minuciosament i ell no parava
d’escriure coses. Si estava segura que algú no pensaria que estava boja per escoltar
parlar a l’aigua, este era el meu estimat amic. Tot el contrari, quan vaig fer una pausa
per anar a buscar un altre café em va dir que, si al llarg de la història haguérem
escoltat la naturalesa com jo havia fet aquell dia, molts dels desastres dels quals em
parlava l’aigua mai no haurien passat. A mi em costava assimilar aquelles històries
perquè no podia imaginar-me que algun dia havíem tractat així el nostre planeta, la
nostra font de vida o els nostres semblants, per això quan vaig escoltar la següent
història la meua sorpresa va ser encara més gran. Durant anys i anys vam deixar que
molts i moltes de nosaltres passaren fam i moriren de malalties que ni tan sols podia
haver imaginat que existiren; érem realment egoistes.
PETITES INICIATIVES QUE PODEN ACONSEGUIR GRANS CANVIS
–A mi m’agradaria contar una història un poc diferent. Fins fa uns dies, que em van retornar
a la naturalesa, he passat quasi deu segles dins d’un recipient de vidre. Rosa va
ser qui va permetre, al començament d’esta història, que jo poguera compartir la vida de
quasi quinze generacions d’una mateixa família. Els pares de la xiqueta, de Rosa, l’havien
educada en uns valors molt diferents a aquells en què havien estat educats la resta dels
xiquets i xiquetes de la seua edat; per això el dia del natalici de sa mare Rosa no va anar
a la tenda a comprar un car aparell electrònic que sa mare a penes utilitzaria, sinó que
va posar un poc d’aigua en un xicotet recipient, li va demanar a un amic que el tancara
hermèticament, li va posar un cordonet, el va embolicar amb cura i va adjuntar-hi una
nota en la qual posava: «La font de tota vida per a qui em va regalar la meua». Jo estava
dins d’aquell collaret. Lucita, la mare de Rosa, no se’l va llevar fins que va tindre ja una
edat avançada, quan va arribar el moment li’l va regalar a la seua néta. I així va es va anar
succeint de generació en generació. La família de Rosa va ser una de tantes que van tindre
la iniciativa d’intentar canviar la situació de la Terra amb la seua xicoteta aportació. Si
sumem totes les xicotetes aportacions que van produir-se, hi afegim un poc de solidaritat
i el pas del temps, tindrem com a resultat el meravellós món en el qual vivim ara.
José Manuel, el company sentimental de Lucita i pare de Rosa, era camioner. Una d’aquelles
persones que passava hores i hores conduint un camió, utilitzant com a base del combustible
el petroli, per a transportar fins a terres llunyanes productes que ben bé podien ser
cultivats en estes. Aquells mitjans de transport contaminaven moltíssim. Vos en recordeu?
A Lucita li encantava llegir, devorava llibres sense parar i navegava sense parar per internet.
Un dia va llegir una cosa que li va fer pensar uns dies, jo, en estar sempre penjada del
seu coll, a més de veure tot el que ella veia, podia sentir els batecs del seu cor, i aquell
dia es va accelerar. «El transport de mercaderies representa el 75% del trànsit mundial
i, la majoria, es fa per carreteres», va llegir aquell matí en una pàgina web. A partir
d’aleshores va buscar més informació sobre el medi ambient. El cor se li accelerava cada
dia més. Un mes després, quan José Manuel va tornar a casa, ambdós van tindre una llarga
conversa de la qual va derivar una setmana de reflexió que va acabar amb la renúncia de
José Manuel al seu treball. Els dos van estar debatent i van arribar a una conclusió final,
si continuaven així contribuirien a deixar a la seua filla un món bastant pitjor del que ells
havien conegut. Però no volien això, com tots els pares es preocupaven per la seua filla i
per les filles de les seues filles. El planeta estava sent molt castigat i sabien que ni ells, ni
Rosa, podrien disfrutar d’un entorn completament saludable. Eren conscients que, atés el
maltractament que havia patit la Terra, seria difícil i duria dècades, fins i tot centenars
d’anys, conviure en harmonia amb l’ambient que els envoltava. Ells mai no ho veurien,
però havien decidit emprendre el camí per aconseguir-ho.
José Manuel i Lucita es van reunir diverses vegades amb els seus veïns, veïnes i amics
i amigues. Rosa assistia a tots els encontres, igual que ho feien la resta dels xiquets
i xiquetes de la seua edat, perquè havien de ser coneixedors del que es volia portar
a terme, ells serien els qui s’encarregarien de continuar la iniciativa dels seus pares.
D’esta manera, homes, dones, xiquetes i xiquets, sense distinció de gènere o edat, van
començar un projecte comú: el cultiu de productes tradicionals i diversificats, utilitzant
la tecnologia d’una manera responsable. A poc a poc van canviar la dieta, deixaren
de menjar carn tots els dies de la setmana, començaren a reutilitzar les antigues vies
del ferrocarril per a emprar el tren com a mitjà de transport de mercaderies, els seus
vehicles, cada vegada més menuts, utilitzaven biogàs com a combustible i eren usats