Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega

Diccionari Etimològic 

de la Mitologia Grega 

Darrera actualització: 25/04/2013 

Idioma: catalano 

Nombre de termes: 253 

www.demgol.units.it

Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega - www.demgol.units.it 

Després de vint anys de treball, el gran Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega multilingüe On 

Line (Demgol) avui (2013) és ja operatiu i profitosament consultable a les Escoles i les Universitats 

on encara s'ensenyen les ciències humanístiques, i allà on trobin útil accedir a un saber que es 

troba a la base del desenvolupament de les cultures europees i occidentals en general. 

Traduït quasi del tot de l'original italià a les llengües espanyola i portuguesa, i (encara parcialment) 

en francès i en català (esperem tirar endavant també la traducció anglesa, que està aturada amb 

poques entrades), el diccionari forneix a docents i estudiants, amb una rapidesa i una eficàcia 

impensables per als volums tradicionals impresos en paper, la possibilitat de tenir una informació 

immediata sobre els noms del mite dels quals algú vulgui saber més (sobretot pel que fa als 

personatges menors), amb una tria de les fonts principals, controlades de primera mà sobre 

les edicions més fiables i més recents. Però sobretot, el DEMGOL ofereix d'aquests noms una 

etimologia fiable, amb una breu discussió sobre les altres interpretacions que eventualment, a 

partir de l'anàlisi i l'escrutini de les recerques antigues i modernes dels lingüistes, semblin errades. 

Quan és del cas, són assenyalats acuradament els noms i els termes d'origen micènic. A l'interior 

del diccionari s'està completant un índex etimològic acurat dels "Nomina Homerica". 

No cal passar per alt tampoc l'aparat, en vies d'ampliació, de les imatges (i dels links), que no 

pretén documentar la gran massa de representacions icòniques antigues del mite grec (per a 

això existeixen ja enormes Lèxics Iconogràfics, generalment a costos prohibitius), sinó que mira 

d'evidenciar la supervivència i l'eficàcia dels models “mítics” a les arts i en la cultura moderna, 

inclosa la mediàtica, des del Renaixement fins als nostres dies i en el futur. 

El desenvolupament més important que hem pogut assolir és l'elaboració de tot el material 

en formats que seran consultables en PDF i sobretot en E-PUB. Això permetrà als usuaris 

internacionals, del Brasil a França, de l'Argentina a Itàlia, de Mèxic a Angola, consultar el DEMGOL 

en qualsevol receptor informàtic, Ipad, Smartphone, Tablet, i naturalment en els PC o MAC 

habituals. 

La feina, iniciada el 1992 amb una tesi doctoral de Carla Zufferli, va endavant sota la direcció de 

Ezio Pellizer, amb la col·laboració (present i passada) de molts membres del GRIMM: Francesca 

Marzari, Luisa Benincampi, Stefano di Brazzano, Alberto Cecon, Alberto Pavan, Ilaria Sforza, 

Ingrid Leschiutta; han treballat en la traducció francesa Francesca Marzari i Françoise Létoublon 

(grup HOMERICA, Grenoble); en l'espanyola Álvaro Ibáñez (Granada), Josep Antoni Clua Serena 

(Barcelona), i avui sobretot Diana de Paco Serrano (Múrcia). Al Brasil, són molt actius Matheus 

Trevizam, Tereza Virgínia i Manuela Ribeiro Barbosa, i Antonio Orlando Dourado Lopes. La traducció 

catalana avança sobretot gràcies a Vicky Alsina, Daniel Ramon, Xavier Riu i Nereida Villagra. 

1


Ἀβαρβαρέη 

ABARBAREA 

Nimfa Nàiade, engendrà Bucolió el troià i dos bessons, Esep i Pèdasos 2. (Hom. Il. 6, 21-22, 27-28), que foren morts 

en una batalla per Euríal 1. Segons fonts tardanes, hauria ensenyat l'art de guarir les ferides i les malalties a un altre 

fill seu de nom Euforb (Orph. Lith. 461-464). 

Formació amb redoblament expressiu i ἀ- potser intensiu, de significat dubtós: "que s'expressa amb llenguatge confús", 

"que balbusseja molt"(?). L'etimologia de ἀ- privativa i βόρβορος, "fang", proposada a Pape-Benseler, per a qui aquest 

nom significaria "privada de fang", és a dir "pura" (adequat per a una nimfa aquàtica?), sembla insostenible, així com 

la de ἀ- copulativa, "la fangosa" (Reichelt, "Zeitschr. vergl. Sprachforsch." 43, 1910, pp. 96-97), que Mette (in Snell, 

Lex. fr. Ep. s. v.) té, amb raó, per força dubtosa. El suggeriment de Schol. ad Il. 6, 22 b, que fa derivar el nom d'un 

obscur ἀβέρβελλον, "abundant i confús", no sembla gaire convincent. 

Categoria: Déus 

Ἄβας 

ABAS 

1) Guerrer troià, fill d'Euridamas, mort per Diomedes (Hom. Il. 5, 148); segons altres tradicions, seria fill de Posidó i 

de la nimfa Aretusa. 2) Més famós era l'antic rei d'Argos, fill de Linceu i d'Hipermestra, inventor de l'escut, pare dels 

bessons Acrisi i Pretos (Apollod. Bibl. 2, 2, 1; Serv. ad Aen. 3, 286). 3) Un tercer Abas, besnét de l'anterior, és fill de 

l'endeví Melamp (Apollod. Bibl. 1, 9, 13). 

Ètim incert, de formació no grega, com sembla indicar el sufix -nt-; el sentit de "Gegant" proposat amb dubtes a Pape 

i Benseler no sembla fonamentat. 

Categoria: Herois 

Ἄβδηρος 

ÀBDEROS 

Fill d'Hermes o de Posidó i de la nimfa Trònia (Pind. Paean. 2, 1-2; 104-106), natural de Locris, eròmenos d'Hèracles. 

Acompanyà l'heroi en la recerca de les eugues caníbals de Diomedes, i fou devorat per elles (Apollod. Bibl.2, 5, 8). 

Vora la seva tomba, Hèracles fundà la ciutat d'Abdera, en la costa Tràcia, cf. Hellan. Lesb. Fr. 105 Fowler (= Steph. 

Byz. s. v. Ἄβδηρα), prop de la desembocadura del riu Nestos. Segons Filòstrat d'Atenes, el qual descriu una pintura que 

representa amb molta vivacitat les exèquies d'A., Imag. 2, 25 no hauria fundat només la ciutat sinó també certàmens 

anyals de tota mena d'esports tret de les curses de cavalls, per raons ben comprensibles. 

S'ha d'excloure qualsevol relació entre el nom d'A. i δῆρις "lluita", (Room's Classical Dictionary) amb el sentit de "fill de 

la batalla". Potser es podria relacionar, en canvi, amb la glossa de Hesiqui ἄβδης· μάστιξ (a Hipònax). En aquest cas, 

el sentit fóra l'"home del fuet" i podria tenir un origen anhel·lènic. 


Motiu: Eponímia 

2

Ἀβία 

ABIA 


Vella nodrissa de Glenos, fill d'Hèracles. Un cop els Doris, guiats per l'heraclida Hil·los, va ser derrotats pels Aqueus, 

es retirà a Messènia, a la ciutat d'Ira (potser una de les ciutats promeses per Agamèmnon a Aquil·les), que l'heraclida 

Cresfont reanomenà, a partir del seu nom, Abia (Pausan. 4, 30, 1). 

No sembla que tingui res a veure amb la fabulosa població dels Abiis, a la qual remetem per l'etimologia; podria significar 

en tot cas "pertanyent al poble dels A.". 

Categoria: Persones 


Ἄβιοι 

ÀBIIS 

Població fabulosa citada a Hom. Il. 13, 6, després dels Hippomolgis, els Tracis i els Misis, amb l'epítet "els més justos 

dels homes". Zeus els adreça l'esguard i així distreu l'atenció dels esdeveniments de Troia. Són identificats pels antics 

amb els nòmade Escites, de qui seria descendent també el savi Anacarsis; Schol. Hom. Il. cit. O bé amb pobles tracis, 

potser identificables amb el poble que Èsquil anomena Gabiis en un fragment del Prom. lib, citat a Steph. Byz. s. v.; 

Aesch. Fr. 196 N. = 329 M. Estrabó, que ho treu de Posidoni, dedica a aquests pobles una llarga discussió, 7, 3, 2-4. 

Les múltiples etimologies proposades pels antics semblen totes hipotètiques, i van del "de llarga vida", a "experts amb 

els arcs", o bé "que no usen arcs", segons que la ἀ- sigui interpretada com a privativa o com a epitàtica, és a dir 

intensiva. O bé és interpretat com "no violents", ἀ- βιαίοι (Schol. ad Il. 13, 6, Etymol. Magn. s. v). 

Categoria: Pobles 

Ἄβληρος 

ÀBLEROS 

Combatent troià, mort d'un cop de llança per Amfíloc, fill de Nèstor, durant una batalla ferotge combatuda entre els 

rius Xantos i Simoentos (Hom. Il. 6, 32-33. No hi ha més notícies d'ell. 

L'escoli ad loc. imagina una ἀ- potser privativa, i un (no testimoniat) βλῶ, βλήσω, adj. βληρός, d'interpretació difícil; 

però no ajuda gaire tampoc la glossa hesiquiana ἀβληρά· ἡνία "brides", i menys encara el recurs a βλῆρ, "esquer, insídia, 

trampa" (escèptic també Wathelet, Dictionn. des Troyennes, p. 144). L'antropònim resta doncs inexplicat. 


Ἀκακαλλίς 

ACACÀL·LIDA 

Nom d'una de les filles de Minos. Estimada per Hermes i per Apol·lo, fou mare de Milet (Nicandr. ap. Anton. Lib. Met. 

30, 1), el jove de qui s'enamorà Minos bojament. Altres diuen que engendrà, del déu Hermes, Cidó (Pausan. 8, 53, 4), 

o bé, d'Apol·lo, els bessons cretencs Filàcides i Filandre, que foren alletats per una cabra (Pausan. 10, 16, 5). 

3


Segons Dioscor. 1, 89, el nom indica el tamariu o bé el narcís, cfr. Hesych. s. v., i probablement és d'origen egipci 

(Chantraine, DELG). 

Motiu: Metamorfosi 

Ἀκαλανθίς 

ACALÀNTIDA 

Filla del rei de Macedònia Píeros. Amb les seves vuit germanes gosà desafiar les Muses en el cant, i aquestes les 

transformaren en ocells: Acalàntida esdevingué una cadernera (Anton. Lib. Met. 9). 

El nom significa "cadernera" (D'Arcy Thompson, A Glossary of Greek Birds, pp. 30 ss.) i deriva de ἄκανθα, que indica 

diverses plantes espinoses com els cards, amb metàtesi de *ἀκανθαλίς. 

Categoria: Animals 


Ἀκάμας 

ACAMAS 

1. Cap traci entre els més valents, aliat amb els troians al costat de Píroos (Hom. Il. 2, 844-845; 5, 462-469). És fill 

d'Èuxor i fou mort per Àiax d'un cop de llança al front (Hom. Il. 6, 7-10). 2. Fill d'Antènor i germà d'Arquèloc (Hom. 

Il. 2, 822-823; 11, 60), al costat del qual, i juntament amb Eneas, condueix el quart grup de guerrers troians (Hom. 

Il. 12, 98-100); triomfa en una topada amb Pròmacos venjcant la mort del seu germà i, rebutjat un atac de Peneleu 

(Hom. Il. 14, 476-489), mor colpit a l'espatlla dreta per Meriones mentre torna a pujar al carro (Hom. Il. 16, 342-344). 

3. Fill de Teseu i de Fedra, germà de Demofont (Diod. Bibl. 4, 62), esdevé objecte de l'amor de Laòdice, de qui té un 

fill, Múnitos (Parth. Narr. amat. 16), crescut a casa d'Etra, la seva àvia; tornant de Troia, arriba a Tràcia, on també 

Fíl·lide se n'enamora (Apollod. Epit. 6, 16); a Xipre funda una colònia i mor en caure del cavall sobre la seva pròpia 

espasa (Tzetz. ad Lycophr. 494). 

Nom grec, és un compost privatiu que reprodueix exactament l'adjectiu ἀκάμας, amb prefix privatiu α- i radical καμα-, 

derivable de κάμνω, "fatigar-se", "sofrir", que aquí ha de ser entès amb valor passiu; significa "l'infatigable". Per a 

una formació semblant, cfr. Adamas; Wathelet, Dictionnaire des Troyens n. 17, pp. 242-249; von Kamptz, Homerische 

Personennamen, § 63 a, p. 166; Room, Room’s Classical Dictionary s. v. p. 20). 


Ἄκαστος 

ACAST 

Fill de Pèlias, rei de Iolcos, i d'Anaxíbia, participà en l'expedició dels Argonautes i en la caça del senglar de Calidó 

(Apollod. Bibl. 1, 9, 10; 9, 16; 9, 27; 3, 13, 3; 13, 7-8). 

Podria tractar-se d'un compost del verb κέκασμαι, "resplendir, brillar" i de ἀ- privativa; aleshores significaria "aquell 

que no brilla"; Carnoy (DEMGR) observa que un nom així no sembla gaire adient per a un heroi, i que per tant seria 

millor entendre l' ἀ- com a intensiva, i interpretar el nom com "aquell que brilla molt", "el resplendent" (cfr. també 

4


von Kamptz, Homerische Personennamen, p. 151 i Scholz, a Snell, Lex. fr. Ep., col. 406). També està atestat el femení 

Acasta (Ἀκάστη), nom d'una Oceànida (Hes. Theog. 356). 

Ἀχάτης 

ACATES 

Nom d'un troià que acompanyà Enees fins a Itàlia (Verg. Aen. 1, 120); i d'un tirrè company de Dionís (Nonn. Dion. 13, 

309; 37, 350). 

El nom significa "àgata" i probablement és un manlleu (Chantraine, DELG, s. v.). 


Ἀκταίων 

ACTEÓ 

Fill d'Aristeu i d'Autònoe, criat pel centaure Quiró; fou devorat al Citeró pels seus propis gossos a causa de la còlera 

d'Àrtemis, per haver-la vist nua prop d'una font (Hes. Theog. 977; Apollod. Bibl. 3, 4, 4). 

Aquest nom podria derivar de ἀκτή, "cap, costa escarpada" i significar "el qui viu en un cap". 


Ἄκτωρ 

ÀCTOR 

Heroi tessali, rei de Feres, que acollí Peleu i li transmeté el seu reialme en morir (Apollod. Bibl. 1, 7, 3; 8, 2). 

Aquest nom és testimoniat ja en micènic en la forma A-ko-to (KN Sc 239). Significa "capitost", ja que deriva del verb 

ἄγω, "conduir" amb el sufix -τωρ típic dels nomina agentis. 


Ἀδάμας 

ADAMAS 

Guerrer troià, participa a l'assalt de les muralles de Troia combatent al costat del seu pare, el rei Àsios (de qui li ve 

el patronímic Ἀσιάδη), amb un grup de companys, entre els quals Iàmenos, un Orestes, Toones i un Enomau (Hom. Il. 

12, 137-140). Després de l'intent de matar Antíloc, fallit gràcies a la intervenció de Posidó, que fa inofensiva l'arma 

d'Adamas, aquest rep al seu torn una llança del cretenc Meriones al baix ventre i hi perd la vida. (Hom. Il. 13, 560-574). 

A ell i altres herois troians els cercarà Hèctor, que els planyerà després juntament amb Paris (Hom. Il. 13, 754-773). 

Nom propi derivat del substantiu comú ἀδάμας (Hes. Theog 161, [Hes.] Scut. 137) "acer"), és compost del prefix 

privatiu α- i del tema δάμ-, participi en -ντ aquí amb valor passiu. El tema és també molt productiu en diatesi 

activa, en tota l'antroponímia grega (cfr. Laodamas, Ifidamas, Quersidamas, Euridamas, Polidamas). Significa doncs 

"indomable", "invencible", (Whatelet, Dictionnaire des Troyens n. 9, pp. 167-170). El podem acostar, pel significat, a 

Acamas, "l'infatigable" (Ἀκάμας, de α- i κάμνω, "fatigar-se", "sofrir"), a qui sovint Adamas és sobreposat; és també 

proper per formació als compostos en -τλα (vegeui Atlas, Von Kamptz, Homerische Personennamen § 28 a 1, p. 83; § 

5


63 a 1, p. 166). Només en llatí és testimoniat també un femení Adamanteia (inexistent en grec), lliçó que es trobava 

a les primeres edicions d'Hygin. Fab. 139, i que evidentment cal corregir en Amaltea. 


Ἀδαμάστωρ 

ADAMÀSTOR 

Monstre gegantí*, gran com el Colós de Rodes, que s'apareix a Vasco da Gama i a la flota portuguesa prop del Cap 

de les Tempestes o Cap de Bona Esperança, per predir-los dissorts. Probablement inventat per Camões, Lusíadas 5, 

st. 41-51, a partir de models clàssics. Es presenta com a company d'Encèlat, Egeó i dels altres gegants que lluitaren 

contra els déus. Interrogat pel comandant, explica el seu amor infeliç per la muller de Peleu, Tetis, que l'enganyà amb 

una aparició, i per la qual fou trasformat en la roca del Cap de les Tempestes (Lus. st. 52-60). Sembla gairebé del tot 

desconegut en la mitologia grega i llatina, que coneix un gegant Damàstor (Claudian. Gigant. 101-103), mentre que un 

Adamàstor apareix, entre altres gegants, només a Sidon. Apollin. Carm. 15, 20 (s. V- inicis VI d.e.v.). 

Es tracta d'un nomen agentis format amb el sufix -τωρ, de l'adjectiu verbal ἀδαμαστός, que significa "indomable", 

"indòmit", dit sovint de verges que no han tingut relació amb cap home (d'ἀ- privativa i δαμ-, δάμνημι, δαμάω). Sembla 

construït per analogia amb Alàstor, Fobètor, i voldria dir "que es mostra indomable", "implacable". Tambe es troba 

l'adjectiu ἀδαμάστωρ (v. l. ἀδαμάτωρ) a Pap. Mag. IV 2717, en el sentit de "verge", dit d'Hècate. 



Ἄδμητος 

ADMET 

Rei de Feres a Tessàlia, fill de Feres, marit d'Alcestis (Apollod. Bibl. 1, 8, 2; 9, 16). Participà en la cacera del senglar 

del Calidó i a l'expedició dels Argonautes (Apoll. Rhod. Argon. 1, 49-50). 

Aquest nom deriva de l'adjectiu verbal de δάμνημι, "domar" amb ἀ- privativa, i per tant significa "no domat, indòmit". 

També està atestada la forma femenina Admeta (Ἀδμήτη), sacerdotessa argiva filla d'Euristeu (Pausan. 8, 4, 4). 

Ἄδωνις 

ADONIS 

Va néixer de l'amor incestuós de Mirra pel seu pare Ciniras, rei de Xipre. La mare fou trasformada en l'arbre que porta el 

seu nom, i l'infant, que era bellíssim, fou educat per Afrodita i Persèfone; va matar-lo un senglar que Àrtemis (Apollod. 

Bibl. 3, 14, 4) esperonà en contra seva. En una versió localitzada a Síria el pare s'anomena Tiant (Thèias). 

Aquest nom és sens dubte un manlleu del semític: en hebreu existeix adon, "mestre, senyor" (Chantraine, DELG). 

Motiu: Incest 

Ἄδραστος 

ADRAST 

Nom del rei d'Argos que accollí Tideu i Polinices, els donà les filles Àrgia i Deípile com a esposes i els guià en l'expedició 

contra Tebes (Hom. Il. 2, 572). 

6


Es podria tractar d'un adjectiu verbal amb ἀ- privativa del verb δι-δράσκω, "fugir", i significaria "aquell que no cerca 

de fugir" (Chantraine, DELG, s. v. διδράσκω), si s'entén amb valor ativ, o millor "aquell de qui no es pot fugis", si se 

li dóna un valor passiu. Wathelet (Dictionnaire des Troyens de l'Iliade, pp. 170-71) defensa, tanmateix, que és difícil 

de justificar la presència de la σ-, ja que el tema de δι-δράσκω- és δρα- i no pas δρασ-; podria ser estrany al grec, 

però és un nom sòlidament atestat a Grècia, i també n'existeix el femení Ἀδράστεια, un altre apel·latiu de Nèmesis, 

cfr. Aesch. Prom. 936. Potser es tracta, doncs, d'un nom prehel·lènic, i la derivació de διδράσκω podria ser deguda 

a una etimologia popular. 


Ἀφροδίτης 

AFRODITA 

Deessa de l'amor (Hom. Il. 5, 820 i passim; Hymn. Hom. ad Ven.; Hes. Theog. 190 ss.); nascuda de l'escuma del mar i 

dels genitals d'Urà, o segons una altra tradició de Zeus i Dione. 

Es tracta d'una deessa originària del Pròxim Orient; així doncs, és una etimologia popular la que interpreta el nom com 

a derivat de ἀφρός, "escuma" (Plat. Crat. 406 c); οὕνεκ' ἐν ἀφρῷ / θρέφθη (Hes. Theog. 195). La hipòtesi de Grimme 

("Glotta" 14, 1925, p. 18), que proposa una relació amb la deessa semítica de la fecunditat Astoret, no està demostrada, 

ni tampoc la de Hammarström ("Glotta" 11, 1921, pp. 214 ss.), que relaciona aquest nom amb el preindoeuropeu 

πρύτανις, etrusc (e)pr ni; aquesta darrera hipòtesi també és defensada per Carnoy (DEMGR), en el seu cas amb el 

suport, de la fonètica pelàsgica, segons la qual p esdevindria ph. 


Motiu: Catasterisme 

Ἀγακλής 

AGACLES 

Pare d'un dels Mirmidons, regnava a la ciutat de Budeos (potser a la Tessàlia o la Beòcia; Eustath. Comm. ad Il. 16, 

570-574); el succeí el seu fill Epigeu, que anà a l'exili per haver mort un noble cosí i fou acollit benèvolament per Peleu 

i Tetis a Ftia (Hom. Il. 16, 570-571), per acabar morint a Troia per mà d'Hèctor. 

Simple compost del prefix ἀγα- i de κλέος, significa "molt gloriós", "de glòria abundant", cfr. Agatocles, Megacles, 

Pèricles. 


Ἀγαμήδης 

AGAMEDES 

Nom de l'arquitecte fill d'Estínfal, que amb els fills Trofoni i Cerció construí molts famosos edificis a la Grècia arcaica 

(Pausan. 8, 4, 8; 10, 2). 

7


Es tracta d'un compost de ἀγα-, prefix de reforç, i del verb μήδομαι, "meditar un projecte, tenir en ment", i per tant 

significa "aquell que pensa molt". També n'està atestada la forma femenina Ἀγαμήδη (a Hom. Il. 11, 740-741), filla 

d'Augia i esposa di Mulios, maga experta en fàrmacs i verins. 


Ἀγαμέμνων 

AGAMÈMNON 

Fill d'Atreu, germà de Menelau, marit de Clitemnestra; comandant suprem de l'exèrcit aqueu a la guerra de Troia (Hom. 

Il. passim). 

El nom és un compost d'ἀγα-, prefix reforçatiu; la segona part del compost provoca alguna incertesa. S'ha proposat 

la hipòtesi que es basi en -μέδμων, derivat de μέδομαι, "comandar" (Carnoy, DEMGR, sosté aqiesta hipòtesi); segons 

Kretschmer ("Glotta" 3, 1912, p. 330) aquesta interpretació no és acceptable. Hamp ("Glotta" 49, 1971, pp. 21-24) dóna 

suport a la hipòtesi ja sostinguda per Heubeck (Gedenkschrift Brandenstein, pp. 357-61) segons la qual deriva d'*Ἀγα- 

μέν-μων, amb metàtesi *νμ > μν: el nom derivaria, doncs, de μένω, "resistir", amb forma expressiva redoblada, i 

significaria "aquell que resisteix amb força". Van der Valk (in Snell, Lex. fr. Ep., col. 34) sobre bases anàlogues l'interpreta 

com "el molt vital, ple de força". 


Ἀγανίππη 

AGANIPPE 

1. Filla de Termessos, déu del riu que envolta l'Helicó, (Pausan. 9, 29, 5. 2). Una Nàiade doncs, epònima de la font que 

brolla vora el bosquet de les Muses al mont Helicó a Beòcia, identificada més tard amb la font Hippocrene, que potser 

féu sorgir una peülla del cavall alat Pegasos, (Pausan. 9, 30, 3; cfr. Verg. Eclog. 10, 12). 2. Com a alternativa a Eurídice 

2. (Schol. ad Apollon. Rhod. 4, 1091), també rep aquest nom la dona d'Acrisi, mare de Dànae i àvia de Perseu; Hygin. 

Fab. 63. 3. Filla d'Egipte, sacrificada a l'altar dels déus apotropaics en un relat tardà de Ps. Plut. de fluviis 16, 1. 4. 

Existeix en masculí un tardà Ἀγάνιππος, guerrer troià mort per Àiax juntament amb molts companys en tradicions no 

homèriques (Quint. Smyrn. Posthom. 3, 227-231). 

Compost de l'adj. ἀγανός "dolç, suau", i ἵππος, "egua", podria significar "egua dòcil". La Nàiade de l'Helicó sembla 

identificarse amb la més coneguda Hippocrene, fins al punt que les Muses que s'aplegaven en aquella font, 

col·lectivament, seran anomenades "Aganippides" en la tradició posterior (cfr. Ovid. Fast. 5, 7 i sobretot Metam. 5, 312). 



Ἀγαπήνωρ 

AGAPÈNOR 

Fill d'Anceu i d'Ío, cap del contingent arcadi, anà a la guerra d Troia procedent de Tegea (Hom. Il. 2, 609 ss.). 

El nom és un compost del verb ἀγαπάω, "estimar" i d'ἀνήρ, "home"; podria significar "aquell que estima els homes" o 

bé "aquell que estima el coratge viril" , cfr. altres antropònims com Ἀντ- ήνωρ, Βι- ήνωρ, Ἐλεφ- ήνωρ, Πεισ- ήνωρ, 

8


en què la part nominal del compost sembla ser sobretot ἀνήρ, mentre que a Ὑπερ- ήνωρ sembla que preval el sentit 

d'ἠνορέη, "coratge viril", que també es troba a nombrosos compostos adjectivals. 


Ἀγασθένης 

AGASTENES 

Fill d'Àugia, germà de Fileu, pare de Polixèn, el comandant de deu de les 40 naus del contingent enviat per l'Èlide, 

(Hom. Il. 2, 615-624), que apareix també en els catàlegs dels pretendents d'Elena; aquest últim retornarà sà i estalvi 

de Troia, i engendrarà un fill de nom Amfímac 3. (Pausan. 5, 3, 4). 

Nom d'interpretació simple, compost del prefix reforçatiu ἀγα-, i -σθένος, "força", molt productiu en els antropònims 

grecs; significa doncs "dotat de molta força" (von Kamptz, Homerische Personennamen, § 31 a 2, p. 89), cfr. Demòstenes, 

Euristenes, Megastenes, etc. 


Ἀγάθων 

AGATÓ 

Fill de Príam, citat tan sols en l'últim cant de Hom. Il. 24, amb l'epítet δῖος, "il·lustre"; amb altres vuit germans i 

germanastres seus, és renyat pel seu vell pare, impacient per preparar el carro per anar a recuperar el cos d'Hèctor. 

Simple formació amb sufix -ων de l'adjectiu ἀγαθός, "bo", "valent", amb retracció de l'accent. El micènic coneix un 

genitiu a-ka-ta-jo-jo (PY En 659), interpretable com Ἀγαθαῖος (però també com Ἀκταῖος). No sembla necessari pensar 

en un hipocorístic per Agatocles o Agatodor (Wathelet, Dictionnaire des Troyens, I, p. 147); el nom, de tota manera, 

és molt difós en grec, i és un dels molts exemples d'onomàstica perfectament grega en el camp troià. 


Ἀγαυή 

ÀGAVE 

Filla de Cadme i d'Harmonia, mare de Penteu (Hes. Theog. 975 ss.; Eurip. Bacch. passim), germana de Sèmele, d'Ino i 

d'Autònoe. Una altra Àgave, menys coneguda, apareix entre les Nereides (Hom. Il. 18, 42). 

El nom deriva d'ἀγαυός, "admirable, noble, esplèndid", adjectiu relacionat amb el verb ἄγαμαι, "admirar, 

envejar" (Chantraine, DELG, s. v. ἀγαυός). 

Ἀγήνωρ 

AGÈNOR 

Fill de Posidó i Líbia i pare d'Europa, Cadme, Fènix i Cílix (Apollod. Bibl. 2, 1, 4; 3, 1), descendent de l'argiva Ío. Entre 

els altres personatges amb aquest nom, recordem un heroi troià, fill d'Antènor, citat sovint a la Ilíada (21, 544-599 

i passim). 

El nom significa "que condueix els homes, coratjós", i és un compost d'ἄγω, "conduir" i d'ἀνήρ, "home". Room (Room's 

Classical Dictionary, p. 32) i von Kamptz (Homerische Personennamen, p. 99), però, sostenen que la primera part 

9


del nom és el prefix de reforç ἀγα- i que el nom significa "molt viril, coratjós". Sembla molt preferible la primera 

interpretació, perquè els compostos en ἀγα- solen estar fundats sobre verbs (Wathelet, Dictionnaire des Troyens de 

l'Iliade, p. 154). 


Ἀγλαία 

AGLAIA 

Nom d'una de les Gràcies o Charites (Hes. Theog. 69; 907 ss.). 

Deriva de l'adjectiu ἀγλαός, "brillant" "esplendent", i significa "aquella que té esplendor, bellesa". 


Ἄγρων 

AGRÓ 

Nom d'un habitant de l'illa de Cos que, amb les seves germanes Bissa i Meropis només adorava la Terra i insultava els 

altres dèi, que per venjar-se'n el van trasformar en un corriol (Anton. Lib. Met. 15, de Boios, Ornithogonia). 

Podria derivar d'ἀγρός, "camp, terra", i significar alguna cosa com "amant dels camps", "camperol". 



Αἴας 

ÀIAX 

Nom de dos herois homèrics: 1. el fill d'Oileu di Locres (Hom. Il. 13, 46; 23, 754); 2. el fill de Telamó, rei de Salamina 

(Hom. Il. 2, 553; 7, 183). Aquest darrer s'occí llençant-se sobre la pròpia espasa, cfr. la tragèdia de Sòfocles Àiax 

dedicada a ell. 

S'han fet diverses hipòtesis per a la interpretació d'aquest nom: 1) ja és antiga la connexió, del tot fantasiosa, amb 

αἰετός, "àguila" (Hes. Fr. 250, = Schol. ad Pind. Isth. 6, 53; Apollod. Bibl. 3, 12, 7); 2) es podria confrontar amb 

αἶα, "terra" (Chantraine, DELG; von Kamptz, Homerische Personennamen, p. 168; Van der Valk, a Snell, Lex. fr. Ep., 

col. 232), i significaria "el terrigen", "el descendent d'Aia"; 3) ja atestat en el micènic ai-wa (Kn Np 973), potser com 

a nom d'un boví, podria tractar-se d'un hipocorístic d'Αἴολος, "viu", de l'indoeuropeu *aiu+unt-, "que té força vital, 

vivacitat" (Mühlestein, "Studi Micenei" 2, 1967, pp. 41-52; Carnoy, DEMGR i von Kamptz, Homerische Personennamen, 

p. 368). 


Ἀλαλκομενεύς 

ALALCOMENEU 

Heroi beoci fundador de la ciutat d'Alalcomene a Beòcia (Pausan. 9, 33, 5). 

10


El nom deriva del verb ἀλαλκεῖν, "rebutjar un perill, un enemic", aorist amb redoblament de la rel ἀλκ-. 



Ἀλκάθοος 

ALCÀTOUS 

Fill de Pèlops i Hipodamia; occí el lleó que havia devorat el fill del rei Meleagre i obtingué com a esposa la seva filla 

Evacme (Pausàn. 1, 41, 4; 42, 4; 43, 4-5). 

Es tracta d'un compost d'ἀλκή, "força" i del verb θέω, "córrer", i significa "ràpid pel que fa a la força" (Wathelet, 

Dictionnaire des Troyens de l'Iliade, p. 256) o "que corre en defensa" (von Kamptz, Homerische Personennamen, p. 74). 


Motiu: Prova 

Ἄλκηστις 

ALCESTIS 

Filla de Pèlias, rei de Iolcos, i d'Anaxíbia, muller de Admetos i mare de Eumelos (Hom. Il. 2, 714-715; Apollod. Bibl. 

1, 9, 10). Accepta morir en lloc del seu marit i segons la versió més cèlebre del mite (Eurip. Alc. passim.), Hèracles la 

sostreu a la mort lluitant contra Thanatos en persona (o contra Hades en Apollod. Bibl. 1, 9, 15), i la torna al marit. 

Segons Higini (Fab. 24), de jove fou també víctima, amb les seves germanes Pelòpia, Medusa, Pisídice i Hippotoe, de les 

maquinacions de Medea: convençudes per la maga que podrien rejovenir el seu vell pare, les filles van ficar el pobre 

Pèlias en una caldera i li provocaren la mort. 

Frisk (Gr. Et. Wört.) 69, seguit per Steiner (in Snell, Lex. fr. Ep. col. 499) fa derivar aquest nom de ἀλκή, "força, vigor, 

coratge", amb sufix -τι- * Ἀλκη- τις, masculí *Ἀλκητ- . En la mateixa línea interpretativa es troba Carnoy (DEMG s. 

v.), per a qui Alcestis significaria "la coratjosa". Efectivament, com recorda Chantraine (DELG s. v. ἀλέξω), ἀλκηστής 

significa "fort, robust, valent" i pertany a la família de ἀλέξω, "allunyo", "defenso amb valor": a aquest verb i a la seva 

forma nominal ἀλκή cal remetre noms propis com Alceu, Alcmeó, Alcmena, Alcimos. Per a Weber ("Rhein. Mus." 85, 

1936, pp. 161-164), en canvi, es tractaria d'un ètnic amb sufix -στ- (ved. Kretschmer, "Glotta" 27, 1939, p. 32). 


Ἀλκιμέδων 

ALCIMEDONT 

1. fill de Laerces 1., comandant de la cinquena de les cinc rengleres en què s'organitzaven els Mirmidons a la batalla 

(Hom. Il. 16, 197). A Il. 17, 466-501, ajuda l'auriga Automedont a impedir que siguin capturats per Hèctor els cavalls 

d'Aquil·les, després de la mort de Pàtrocle; 2. un heroi epònim que habità en una gruta de la plana arcàdia homònima, 

al mont Ostracina. Pare de Fialò, noia de la qual Hèracles tingué un fill de nom Ecmàgoras, que fou exposat a la 

muntanya per l'avi matern, Alcimedont, i salvat per una garsa i pel seu pare Hèracles (Pausan. 8, 12 2-4); 3. En fonts 

llatines, un dels mariners tirrens que transportaren Dionís, i foren transformats pel déu en dofins, Ovid. Metam. 3, 

618; Hygin. Fab. 134. 

11


Simple compost nominal de ἄλκη, "força" i del verb μέδω, "comandar, regnar", i significa per tant "el qui governa amb 

força". 



Ἀλκίνοος 

ALCÍNOUS 

Nom del rei dels Feacis (Hom. Od., passim). 

Es tracta d'un compost de tema ἀλκ-, "rebutjar un perill, un enemic" i de νόος, "intel·ligència, ànim, esperit" i significa 

per tant "d'ànim valent". 


Ἀλκυόνη 

ALCÍONE 

Filla del rei dels vents Èol; amb el seu marit Cèix es vantaven de ser feliços com Zeus i Hera, de manera que aquests 

els trasformaren en ocells (Apollod. Bibl. 1, 7, 4; Ov. Met. 11, 410-750). 

El nom deriva de ἀλκυών i significa "alció", terme probablement derivat d'un manlleu a una llengua mediterrània 

(Chantraine, DELG, s. v. ἀλκυών). 


Ἀλκυονεύς 

ALCIONEU 

Gegant, fill de Gaia i Urà; les seves filles van ser transformades en ocells perquè estaven desesperades per la mort del 

seu pare (Apollod. Bibl. 1, 6, 1); un altre personatge amb aquest nom és un jove de Delfos, destinat a ser sacrificat al 

monstre Làmia; Euribatos, enamorat d'ell, ocupà el seu lloc i matà el monstre (Anton. Lib. Met. 8). 

El nom deriva simplement de ἀλκυών, "alció". 


Ἀλκμήνη 

ALCMENA 

Muller d'Amfitrió i mare d'Hèracles (Apollod. Bibl. 2, 4, 5; 8). 

12


El nom deriva de l'arrel ἀλκ-, "rebutjar un perill, un enemic" i significa per tant "la valenta, la forta". Segons Room 

(Room's Classical Dictionary, p. 37) la segona part derivaria de μῆνις, "ira" i el nom significaria "ira poderosa"; però 

no hi ha paral·lels de formacions anàlogues. 

Ἀλκμαίων 

ALCMEÓ 

Nom d'un fill de l'endeví Amfiarau; participà a l'expedició dels epígons contra Tebes a demanda del seu pare, mort a 

la primera guerra dels Set. Matà la seva mare Erifile que, corrompuda, havia empès el marit i els fills a prendre part 

a la guerra (Pausan. 7, 24, 4; 8, 24, 8; 10, 10, 2). 

Deriva de l'arrel ἀλκ-, "rebutjar un perill, un enemic"; la segona part del nom, segons Room (Room's Classical Dictionary, 

p. 37) derivaria del verb μαίομαι, "esforçar-se", i significaria doncs "esforç poderós"; però la forma àtica és Ἀλκμέων 

(Björck, Alpha impurum, p. 111). 


Ἄλκων 

ÀLCON 

Nom d'un hàbil arquer cretenc, company d'Hèracles (Apoll. Rhod. Argon. 1, 96 ss.). 

Es tracta d'un derivat de la rel ἀλκ- i de ἀλκή, "força que permet defensar-se", i significa doncs "el fort". 


Ἀλέκτωρ 

ALÈCTOR 

Nom de diversos personatges, entre els quals: 1) el fill d'Anaxàgoras (Apollod. Bibl. 3, 6, 2); 2) el fill d'Epeu (Diod. Sic. 

4, 69); 3) el fill d'Argeu, nét de Pèlops: és el pare d'Ifiloque o Equemela (Schol. ad Hom. Od. 4, 10), que Menelau donà 

per esposa a Megapentes; 4) i el pare de l'argonauta Leitos (Apollod. Bibl. 1, 9, 16). 

Ja testimoniat en el micènic a-re-ko-to-re (KN Ce 152.1), es tracta d'un nomen agentis en -τωρ del verb ἀλέκω, "defensar, 

rebutjar" i significa per tant "el defensor". 


Ἀλεκτρύων 

ALECTRIÓ 

Nom del guaita encarregat per Ares d'indicar-li l'arribada del dia, mentre el déu estava ocupat festejant Afrodita, 

(Eustath. ad Hom. 1598, 61); és evident l'al·lusió al cant del gall. 

13


És testimoniat en micènic en la forma A-re-ku-tu-ru-wo (PY An 654.8). Significa "gall" i ha estat construït sobre ἀλέκτωρ, 

"defensor", en tant que es refereix a un animal combatiu (Chantraine, DELG, s. v. ἀλέξω); Ruijgh ("Minos" 9, 1968, p. 

153) prefereix interpretar-lo com un derivat de *ἄλεκτρον, "instrument de defensa". 

Ἀλήτης 

ALETES 

Fil d'Hippotes, descendent d'Hèracles, nascut durant el retorn dels Heraclides (Pausan. 2, 4, 4; 5, 18, 8). 

Significa "errant, vagabund" i és el nomen agentis del verb ἀλάομαι, "errar" (Chantraine, DELG, s. v. ἀλάομαι). 


Ἀλέξανδρος 

ALEXANDRE 

Nom del fill de Príam, conegut també com a Paris (Hom. Il. passim). 

Ha estat interpretat com un compost de ἀλέξω, "defensar" i ἀνήρ, "home", i doncs "el qui defensa els seus homes". 

Però no és segur que es tracti d'un antropònim grec, transcrit en l'hitita Alaksandus; podria tractar-se d'un nom asiànic, 

al qual haurien donat una forma grega. Chantraine (DELG, s. v. ἀνήρ) afirma que els noms en -ανδρος són freqüents 

a l'orient i el desnvolupament de l'onomàstica grega amb un resultat així podria ser explicat amb l'existència de noms 

indígenes en -and-. Kretschmer ("Glotta" 13, 1924, pp. 205 ss.; 21, 1933, pp. 247 ss.; 24, 1936, pp. 242 ss.; 33, 1954, 

pp. 2 ss.) i Hoffmann ("Glotta" 28, 1940, pp. 21 ss.) sostenen en canvi que es tracta d'un nom d'origen grec: "el qui 

defensa amistosament els homes". Sommer ("Indog. Forsch". 55, 1937, pp. 187 ss.; Nominalkomposita, pp. 186 ss.) 

critica les interpretacions gregues i creu que es tracta d'un nom provinent de l'Àsia Menor. És testimoniat també el 

femení Alexandra (Ἀλεξάνδρα, cfr. Cassandra), ja present en micènic en la forma A-re-ka-sa-da-ra (MY V 659. 2), cosa 

que parlaria contra la hipòtesi d'un origen oriental del nom. 


Ἀλωεύς 

ALOEU 

Fill de Posidó i Cànace, filla d'Èol, esposà la seva neboda Ifimèdia, filla del seu germà Tríope, de la qual engendrà els 

gegants Otos i Efialtes (Hom. Il. 5, 386). Aquests són definits com a Alòades fins i tot quan es diu que són fills d'Ifimèdia 

i Posidó (Od. 11, 305 ss.; Apollod. Bibl. 1, 7, 4). 

D'aquest nom dues interpretacions han estat proposades: es tractaria d'un ètnic epònim de Ἀλώιον, ciutat de la Tessàlia 

fundada pels Alòades després d'haver derrotat els Tracis (Steph. Byz. 79, 20 - 80, 2; Bossardt, Die nomina auf ευς 111 § 

342); o bé d'un apel·latiu ἀλοεύς derivat del substantiu ἀλωή, "era, jardí, hort" (d'etimologia altrament desconeguda), 

usat com a nom de persona (Frisk, Gr. Et. Wört. I 82 s. v. ἀλωή; Chantraine DELG s. v. ead.). En aquest segon cas, el nom 

14

Ἀμφίλοχος 

AMFÍLOC 


Fill petit d'Amfiarau i germà d'Alcmeó (Hom. Od. 15, 248; Apollod. Bibl. 3, 7, 2); participà a la guerra de Troia com 

a assistent de l'endeví Calcas (Herodot. 7, 91, 1; Eustath. ad Il. vol. 1 p. 288 ll. 4-6). En tornar, fundà amb Mopsos 

la ciutat de Mal·los, a Cilícia (Strab. 14, 5, 16). De vegades és confós amb un altre Amfíloc, fill d'Alcmeó i de Mantó; 

aquest segon Amfíloc és el fundador d'Argos a Etòlia (Apollod. Bibl. 3, 6, 2; 7, 2; 10, 8). 

Es tracta d'un compost de ἀμφί i λόχος, "parany, emboscada" i significa "el qui posa un parany per totes dues 

bandes" (Steiner, in Snell, Lex. fr. Ep., col. 680). 


Motiu: Fundació 

Ἀμφίμαχος 

AMFÍMAC 

Nom de diversos personatges, entre els quals: 1. el fill d'Electrió i Anaxó (Apollod. Bibl. 2, 4, 5; 6); 2. el fill de Cteatos 

i Terònique, pretendent d'Helena (Apollod. Bibl. 3, 10, 8); 3. el fill de Polixèn, un dels caps dels Epeus a Troia (Hom. 

Il. 2, 623). 

Es tracta d'un compost de la preposició ἀμφί- i del verb μάχομαι, "combatre" i significa "el qui combat tot al volt" o 

"el qui combat molt", donant a la preposició valor intensiu. 


Ἀμφιμέδων 

AMFIMEDONT 

Nom d'un habitant d'Ítaca, fill de Melaneu, a casa del qual s'estigué com a hoste Agamèmnon quan exhortava Odisseu 

perquè s'unís a l'expedició a Troia (Hom. Od. 22, 284; 24, 103; 115). 

Es tracta d'un compost de la preposició ἀμφί i del verb μέδω, "manar, regnar" i significa per tant "el qui ho governa 

tot al voltant", "que té un ampli poder". 


Ἀμφίων 

AMFIÓ 

Fill de Zeus i Antíope i germà bessó de Zetos. Exposat al naixement, fou criat per un pastor; es dedicà a la música i 

amb el seu germà venjà la mare, maltractada pel seu oncle Licos i per la dona d'aquest Dirce (Hom. Od. 11, 260 ss.). 

Als dos bessons és atribuïda l'edificació de les muralles de Tebes. 

17


El nom és ja testimoniat en micènic en la forma a-pi-jo (PY Jn 725.14). Probablement es tracta d'una forma abreujada 

d'un compost de ἀμφί; von Kamptz (Homerische Personennamen, p. 133) l'interpreta com *Ἀμφι- ίων, "el qui s'enfureix", 

fent-lo derivar de ἵημαι, "llançar-se", "córrer". 


Motiu: Fundació, Infantesa 

Ἀμφίσβαινα 

AMFISBENA, AMFESIBENA 

Serp força verinosa, dotada d'un cap a cadascuna de les dues extremitats (ἀμφικάρηνος, Nicandr. Ther. v. 373), que pot 

avançar en els dos sentits, si cal, i no té una veritable cua: així Elià (Nat. an. 9, 23) descriu l'Amfisbena, contraposant- 

la a d'altres animal "fabulosos" com l'Hidra o la Quimera de Lícia, suggerint per tant que creu en la seva existència real 

(si no és que el paràgraf sencer s'hagi d'entendre en sentit irònic). L'erudit romà explica a més, sempre seguint Nicandre 

de Colofó (s. II a. C., autor dels Theriakà), que la pell de l'Amfisbena, enrotllada al voltant d'un bastó, té la propietat 

d'expulsar els animals (incloses les serps) que maten sense mossegar (Nat. an. 8, 8). Els escolis a Nicandre (Ther. 372a.1) 

diuen que es tracta d'un animal petit i lent, de color terrós, clapejat de petites taquetes, i de vista feble; la pell 

d'aquesta serp, dissecada i enrotllada entorn d'un bastó, és usada pels boscaters contra els blaus i la torpor causada pel 

gel. Té una accepció negativa en Èsquil (Agam. 1233, primera aparició coneguda; era anomenada també a les Cigonyes 

d'Aristòfanes, Photh. Lex. s. v.), que equipara l'Amfisbena a Clitemnestra, futura assassina d'Agamèmnon, associant-la a 

Escil·la, un altre monstre femení homicida. Hauria nascut, segons una tradició difusa, de la sang de la Gorgona Medusa 

decapitada per Perseu (Lucan. Pharsal. 9, 696 ss.; 719). Plini (Nat. hist. 8, 85, 35) comenta irònicament la presència 

del geminum caput d'aquesta manera: "com si no n'hi hagués prou de la sortida del verí per una boca sola" (tamquam 

parum esset uno ore fundi venenum). A Nonnos de Panòpolis (Dion. 5, 146 sgg.) llegim una detallada descripció del 

collaret d'Afrodita, afaiçonat per Hefest en forma d'Amfisbena, "amb dues boques". L'Amfisbena (anphivena, cfr. Isidor. 

Siv. 9, 4, 20) tindrà una vasta fortuna com a motiu ornamental i simbòlic a l'Edat Mitjana i més enllà. 

D'un possible *ἀμφισ- βάτης, cfr. παραι- βάτης "que avança (βαίνω) per tots dos costats", Frisk, Gr.Et.Wört. s. v. 

ἀμφισβητέω. És testimoniada també la forma ἀμφίσ- μαινα, cfr. Hesych. s. v. 


Ἀμφιτρύων 

AMFITRIÓ 

Fil del rei de Tirint Alceu i d'Astidamia, prengué part a la guerra entre el seu oncle i sogre Electrió i el renebot d'aquest, 

Pterelau, rei dels Telebeus; es casà amb Alcmena (Apollod. Bibl. 2, 4, 6 ss.). Fou pare d'Ificles, i "pare humà" d'Hèracles, 

engendrat realment per Zeus, que havia adoptat el seu aspecte per enganyar Alcmena. 

18


El nom és un compost de la preposició ἀμφί i del verb τρύω, "exhaurir, extenuar" i significa doncs "el qui extenua, que 

prostra", versemblantment els enemics a la batalla. 


Ἀμφιτρύτη 

AMFITRITE 

Filla de Nereu i Dòride, estimada per Posidó (Hes. Theog. 243). 

El nom sembla lligat al del seu fill Tritó, però l'etimologia no és aclarida Vos (in Snell, Lex. fr. Ep., col. 689) l'interpreta 

com un compost de ἀμφί i τριτ-. 


Ἀμυμώνη 

AMIMONE 

Una de les cinquanta filles de Dànau; a Argos, anà amb les seves germanes a buscar aigua, però un sàtir intentà violar-la; 

Posidó acudí a ajudar-la, li revelà l'existència de la font de Lerna i, unint-s'hi, engendrà Naupli (Apollod. Bibl. 2, 1, 4 ss.). 

El nom deriva de l'adjectiu ἀμύμων i significa "sense blasme, pura, irreprensible". 


Motiu: Rapte 

Ἀμεινίας 

AMÍNIAS 

Infeliç amant de Narcís, que li donà una espasa i el desafià a traspassar-se pel seu amor; el jove es matà de debò, 

maldient el cruel Narcís. A Tèspies de Beòcia hi havia un altar i un culte en honor d'Eros, que hi havia intervingut 

obligant l'ingrat amant a enamorar-se de si mateix fins a morir-ne (Conon, Narr. 24). 

Nom força difús, portat per exemple pell germà d'Èsquil caigut a Marató, significa "millor", "que sobresurt damunt dels 

altres", del comparatiu ἀμείνων. 


Motiu: Prova 

Ἄμπελος 

ÀMPELOS 

Segons una tradició tardana era un jovenet, fill d'un sàtir i d'una nimfa, estimat per Dionís; fou transformat en 

constel·lació havent caigut d'una vinya donada pel déu (Nonn. Dion. 10, 175 ss.). 

El nom significa "raïm", i sembra pertànyer al substrat mediterrani. 


Motiu: Catasterisme, Metamorfosi 

19


Ἀναξαγόρας 

ANAXÀGORAS 

Fill de Megapentes que regnà a Argos (Pausan. 2, 18, 4 ss.). 

El nom és un compost de ἄναξ, "rei, senyor" i de ἀγορά, "plaça, assemblea" i significa doncs "el qui mana a l'assemblea". 


Ἀναξαρέτη 

ANAXARETE 

Noia desdenyosa de Xipre que es comportava cruelment amb Ifis, el seu enamorat, tant que aquest es penjà; ella 

romangué freda veient la comitiva fúnebre, de manera que Afrodita, irada, la transformà en estàtua de pedra (Ovid. 

Met. 14, 698 ss.). 

Es tracta d'un compost de ἄναξ, "rei, senyor" i de ἀρετή, "virtut" i significa doncs una cosa com ara "senyora de la virtut". 



Ἀγκαῖος 

ANCEU 

Nom de diversos personatges: 1) Fill de Licurg, sobirà de l'arcàdica Tegea, i de Cleofile o Eurinome, i germà d'Èpoc. 

Participa a l'expedició dels Argonautes, vestit de pell d'ós i armat d'una gran destral (Apoll. Rhod. Argon. 1, 163-169), i 

amb el germà Cefeu a la cacera del senglar calidoni, que el ferí (Apollod. Bibl. 1, 8, 2; 9, 16; 9, 23; 3, 9, 2; Pausan. 8, 4, 

10; 45, 2; 45, 7; Ovid. Met. 8, 315; 391-402). És pare d'Agapènor (Hom. Il. 2, 609; Apollod. Bibl. 3, 10, 8; Pausan. 8, 5, 

2); 2) fill de Posidó i de la sàmia Astifalea, filla de Fènix, des de Same, a Cefalònia, conduí una colònia a Samos (primer 

anomenada Partenie) i esdevingué rei dels Lèleges. És pare de Perilau, Enudos, Samos, Aliterses i Partenope (Apoll. 

Rhod., Argon. 1, 186-187; Pausan. 7, 4, 1), i era considerat avantpassat del filòsof Pitàgoras (Iambl., Vit. Pythag. 2); 

3) finalment, un Anceu de Pleurone (una ciutat d'Etòlia), és anomenat per Nèstor com a cèlebre lluitador, vençut per 

ell (Bertheau, in Snell, Lex. fr. Ep. coll. 68-69, s. v.; Hom. Il. 23, 635; Eustath. ad. loc.). 

Ja Eustaci (ad. Il. 23, 635) es preocupava de reconstruir l'etimologia d'aquest nom, a parer seu remissible a la fama de 

lluitador d'Anceu Pleuroni (Il. 23, 635). D'altra banda, l'Anceu fill de Posidó ostentava una gran habilitat a la batalla 

(Apoll. Rhod. Argon. 188-189). És a aquests dos herois que Carnoy (DEMGR, s. v.) es refereix, pensant que el nom és 

un derivat, potser pelàsgic, de l'indoeuropeu ang- (sànscrit anga-), "membre", corresponent al grec ὀγκή, "articulació": 

al·lusió a la força muscular de tots dos. Sorprèn que no esmenti el grec ἀγκών, "curvatura del colze", "braç", en lloc 

de ὀγκή. Chantraine recorda que el tema ἀγκ- és recurrent en nombrosos substantius lligats a la noció de curvatura, 

20


i remet al llatí ancus, (DELG, s. v. ἀγκ-). Menys plausible és la derivació de ἄγκος, "vall", skr. ánkas- en el sentit de 

"home de la vall". 


Ἀνδρόγεως 

ANDROGEU 

Un dels fills de Minos i Pasífae, que resultà vencedor en tots els jocs atlètics donats a Atenes per Egeu, de manera que 

fou enviat a combatre el toro de Marató i morí en l'empresa (Apollod. Bibl. 3, 15, 7). 

Podria tractar-se d'un compost de ἀνήρ, "home" i de γῆ, "terra" i significar "home de la terra". 


Motiu: Prova 

Ἀνδρομάχη 

ANDRÒMACA 

Filla d'Eetió i muller d'Hèctor (Hom. Il. 6, 395 ss.; 22, 460 ss.). 

El nom és un compost de ἀνήρ, "home" i del verb μάχομαι, "combatre" i podria significar "la qui combat els homes" o 

"per la qual els homes combaten"; però és certament millor entendre'l com un epítet del pare o un nom en relació amb 

el valor d'Hèctor (Hohendahl-Zoetelief, in Snell, Lex. fr. Ep., col. 806). 


Ἀνδρομέδη 

ANDRÒMEDA 

Filla del rei d'Etiòpia Cefeu i de Cassiopea. Fou exposada com a víctima a un monstre enviat per Posidó perquè Cassiopea 

es vantava de ser la més bella de les Nereides; Perseu s'enamorà de la jove, matà el monstre i s'hi casà (Apollod. 

Bibl. 2, 4, 3). 

El nom és un compost de ἀνήρ, "home" i del verb μέδω, "manar, regnar" i significa per tant "la qui regna sobre els 

homes"; probablement es tracta també en aquest cas d'un epítet del pare. 


Motiu: Catasterisme, Prova 

Ἀγχίσης 

ANQUISES 

Fill de Capis i Temista, emgendrà Eneas unint-se amb la deessa Afrodita (Hom. Il. 20, 239; Hymn. Hom. ad Ven. 5). 

21


Es tracta probablement d'un nom d'origen no grec, o bé, com hipotitza Wathelet (Dictionnaire des Troyens de l'Iliade, 

p. 160), d'una forma abreviada d'un compost com Ἀγχίστρατος. Podria també derivar del topònim Ἀγχισία d'Arcadia 

(von Kamptz, Homerische Personennamen, p. 158). 


Ἀντήνωρ 

ANTÈNOR 

Vell troià, conseller de Príam (Hom. Il. 3, 148; 203-207; 262; 7, 347-353). Sobrevisqué a la caiguda de Troia, i fugí a 

l'Adriàtic nord-occidental, on hauria fundat la ciutat de Padova. 

Aquest nom és ja present en micènic en la forma a-ta-no (KN As 603.1). Es tracta d'un compost de la preposició ἀντί, 

"enfront, contra" i de ἀνήρ, "home" i significa doncs "el qui es troba enfront", "que enfronta l'home a la batalla". 



Ἀνθεύς 

ANTEU 

Jove d'Halicarnàs, hostatge d'un tirà de Milet de nom Fobi; no cedí a l'amor de la dona d'aquest Cleobea, que el matà 

i després es penjà (Parthen. Narr. Am. 14); variant del motiu de la "Dona de Putifar". 

El nom deriva de ἄνθος, "flor"; es tracta probablement d'una forma abreujada de noms com Ἀνθαγόρας, Ἄνθιππος, 

Ἄνθεσίλαος, Πολυάνθης (Perpillou, Les substantifs grecs en -ευς, par. 199; Bosshardt, Die Nomina auf -ευς, par. 395). 


Ἀντιάνειρα 

ANTIANIRA 

1. Reina de les Amazones; segons una anècdota, a un Escita que li proposava d'unir-se amb el seu poble, i no amb 

homes mutilats i coixos, com feien habitualment aquelles dones guerreres, respongué amb una expressió esdevinguda 

proverbial: ἄριστα χωλὸς οἰφεῖ, "el coix carda prou bé" (Ps. Plutarch. de Prov. Alex. 1, 15; Pausan. de Nom. att. 149). 

2. Fila de Mènetos, engendrà d'Hermes Èritos (v. l. Euritos) i Equió (Apollon. Rh. Argon. 1, 51-56), que formaren part 

de l'expedició dels Argonautes. En altres tradicions, la mare de tots dos herois hauria estat la Nimfa Laotoe. 3. Fila de 

Feretes, hauria engendrat d'Apol·lo un fill, l'endeví Ídmon (Argon. Orph. 135-137 i 186-189). 

El sentit més plausible, en aquest tipus de compostos amb ἄντα, ἀντί-, hauria de ser "que val per un home", o 

eventualment "oposada als homes". La primera atestació es troba a Homer (Il. 3, 189), on el terme és un epítet formular 

de les Amazones, i significa doncs "enemiga dels homes, dels mascles, a la batalla, però Aristarc glossa l’adjectiu amb 

22


"iguals als homes" τὰς ἴσας ἀνδράσιν. L'Etymologicum Magnum s. v. esmenta ja l'ús d'aquest compost com a epítet 

de les Amazones. 


Ἀντιγόνη 

ANTÍGONA 

Nom de nombroses heroïnes, entre les quals: una filla d'Euritió, sobirà de Ftia, a Tessàlia. Fou maridada a Peleo, refugiat 

a la cort del rei després de l'homicidi de Focos (Pherecyd. fr. 61 b-c Fowler; Apollod. Bibl. 3, 13, 1-3) i li donà una 

filla, Polidora; la més cèlebre és la filla d'Èdip i de Jocasta, germana d'Ismene, Etèocles i Polinices. Si hem de creure 

Sòfocles, Oed. Col., passim, acompanyà Èdip en el seu exili. Després de la guerra dels Set, entrà en conflicte amb el 

seu oncle Creont en voler enterrar, malgrat que la llei ho vedava expressament, el cadàver de Polinices, que havia 

combatut al costat dels Argius. Feta empresonar per Creont, es donà la mort penjant-se (Aesch. Sept. 862; Soph. Antig. 

11 ss.; Apollod. Bibl. 3, 5, 8-9; 7, 1). 

El nom és un compost de la preposició ἀντί, més comú que ἄντα, que té diversos matisos de sentit: "enfront de", 

"al lloc de" (i també "contra" i "semblant a", cfr. Chantraine, DELG s. v. ἄντα), i γονή, oxíton femení de γόνος, que 

indica l'estirp, la descendència (cfr. Chantraine, DELG s. v. γίγνομαι). La primera part del compost seria comparable al 

sànscrit ánti, llatí ante, l'arrel del qual, *ant- hauria tingut com a significat original "enfront", per desenvolupar-se en 

grec en el sentit de "oposar-se, topar". Aquest terme és usat des del micènic per formar compostos antropònims, cfr. PY 

Fn 50, a-ta-no-ro, Ἀντήνωρ (Chantraine, DELG s. v. ἄντα, 2). En línia amb el significat "adversatiu" de la preposició, 

Room (Room's Classical Dictionary, p. 54) explica aquest nom proposant un improbable "against the birth", o fins i tot 

"against the womb", és a dir "enemiga de l'úter". Carnoy (DEMGR s. v.) hipotitza en canvi que Ἀντίγονος i el femení 

Ἀντιγόνη significarien "desiguals (és a dir diferents dels altres) per naixement, nobles", basant-se el la comparació 

amb Ἄντικλος, "que pot rivalitzar per la seva glòria". 


Motiu: Incest 

Ἀντίλοχος 

ANTÍLOC 

Fill de Nèstor, participà a la guerra de Troia i fou molt estimat d'Aquil·les (Hom. Il., passim); fou protagonista de la 

cursa dels carros a Il. 23, i morí a la guerra, havent mort molts Troians (Apollod. Bibl. 1, 9, 9). 

El nom és un compost de la preposició ἀντί, "contra" i de λόχος, "parany" i significa per tant "el qui s'oposa al parany". 


Ἀντίνοος 

ANTÍNOUS 

Cap dels pretendents de Penèlope a Ítaca, mort per la primera fletxa d'Odisseu en la matança dels Pretendents (Hom. 

Od. 1, 383 e passim; 22, 8-21). 

Es tracta d'un compost de la preposició ἀντί, "contra" i de νόος, "intel·ligència, enginy" i pot significar "ment 

contrària, pensament hostil o contradictori" (Room, Room's Classical Dictionary, p. 54), "que té sentiment contrari, 

23


recalcitrant" (von Kamptz, Homerische Personennamen, p. 56), "de caràcter oposat" (Lupas, "Studii Clasice" 20, 1981, 

p. 9). 


Ἀντιόπη 

ANTÍOPE 

Filla del riu Asopos o del tebà Nitteu, fou estimada per Zeus i engendrà els bessons Amfió i Zetos (Apollod. Bibl. 3, 5, 5). 

El nom és un compost de la preposició ἀντί i del tema ὀπ-, de l'arrel del verb "veure" i significa "la que es distingeix 

per l'aspecte". 


Ἀπόλλων 

APOL·LO 

Déu fill de Zeus i Leto i germà d'Àrtemis, nat a l'illa de Delos (Hymn. hom. ad Ap.). 

L'etimologia d'aquest nom no ha estat aclarida, malgrat les nombroses hipòtesis: 1) Relació amb el verb ἀπόλλυμι, 

"destruir". 2) Derivació de ἀπέλλαι : σηκοί (glossa d'Hesiqui), "estables, recintes", però Chantraine (DELG) s'hi oposa, 

perquè en aquest cas caldria veure Apol·lo com un déu-pastor. 3) Kretschmer ("Glotta" 13, 1924, p. 242 n. 1; 27, 1939, p. 

32; 31, 1951, p. 102) creu que deriva d'un nom per dir 'força' *ἄπελος; també Carnoy (DEMGR) sosté aquesta hipòtesi. 4) 

Comparació amb l'hittita Appaliuna (Sommer, "Indog. Forsch." 55, 1937, pp. 176 ss.); Laroche (Recherches sur les noms 

des dieux hittites, p. 80) creu que pot haver-hi un origen comú de les dues divinitats, però sembla que això de moment 

non és demostrable. Appaliuna, de tota manera, no seria un déu hittita. 5) Comparació amb el lidi Pldans, posat en 

dubte per Heubeck (Lydiaka, pp. 16-21) perquè els préstecs lingüístics del lidi al grec no permeten la comparació. 


Ἀπριάτη 

APRIATE 

Heroïna de Lesbos, estimada per Trambelos, que decidí raptar-la; ella s'hi oposà i Trambelos la tirà al mar, on morí 

negada (Parthen. Narr. am. 26). 

Es tracta d'un compost de ἀ- privativa i del verb πρίασθαι, "comprar" i significa per tant "la no comprada", aparentment 

un nom servil. 


Ἀχέρων 

AQUERONT 

Personatge que hauria engendrat Ascàlaf d'una Nimfa del l'Avern (?) de nom Gorgýra (Apollod. 1, 5, 3) o bé Òrphne 

(Ovid. Metam. 5, 539-541; en grec existeix l’adgectiu orphnòs "fosc", però non el nom propi, per la qual cosa és possible 

que es tracti d'una invenció ovidiana). Sembla la construcció tardana d'un personatge resultant de l'epònim del nom 

del riu, tot i que el fill que se li atribueix sembla estar relacionat amb històries demetríaques en aparença bastant 

"tradicionals". La notícia (apareguda a Natalis Comes, Mythologiae III p. 97) que el vol fill de Ceres, i tal vegada d'un 

24


rei de Sicília anomenat Sicà, infantat d'amagat per la deessa en una cova de Creta, no apareix abans de Boccaccio, 

Genealog. deorum gentilium, 3, 4, 1, que cita fonts molt poc fiables, com Teodonci i Pronàpides, i no resulta creible. 

Les etimologies gregues del nome del riu, conegut ja a Homero (Od.. 11 513, hapax, identificat amb molts rius, el 

més famós dels quals encara avui s'anomena així, i desemboca a Parga, a l'Epir, on té també la seu un "Oracle dels 

Morts", Νεκυομαντεῖον, cfr. Herodot. 5, 92, η) d' ἀ- privativa i χαίρειν, "indret no plaent", o bé d' ἄχεα ῥέων, "que 

fa fluir dolors", (Etym. M. 180. 46-57 s. v), semblen evidentement populars. Però no resulten massa convincents ni 

tansols les referències de l'ant. pers. assaran o ant. esl. jezero per reconstruir un antic *ἀχεροντ- que signifiqués "llac", 

"llacuna" (Chantraine, DELG s. v.). Menys estranya podría ser la relació amb l'adjectiu ἀχερωίς, "riu dei pollancres 

blancs" (Carnoy, DEMGR s. v.). Però l'ètim continua essent incert. 



Ἀχιλλεύς 

AQUIL·LES 

Nom del fill de Peleu i Tetis, pare de Pirros Neoptòlem (Hom. Il. passim). 

És present en la forma micènica a-ki-re-u (KN Vc 106). L'etimologia és incerta, però s'han fet diverses suposicions: 1) 

Segons Apollod. (Bibl. 3, 13, 6; Schol. ad Lycophr. 178, etc.) fou Quiró qui li va donar aquest nom perquè els seus llavis 

mai no havien xuclat la llet de Tetis, i el nom derivaria, doncs, de ἀ- privativa i χείλη, "llavis". 2) Podria ser un nom pre- 

hel·lènic (Bosshardt, Die Nomina auf -εύς, par. 444 i Nordheider, in Snell, Lex. fr. Ep., col. 1754). 3) Podria derivar de 

ἄχος, "dolor", passant per un *ἄχιλος, com ὄργιλος deriva de ὀργή (Kretschmer, "Glotta" 4, 1915, pp. 305-308); també 

podria consistir en un hipocorístic de *Ἀχι-λάος, sempre derivat de ἄχος però amb l'addició de λάος, "poble" (Palmer, 

Interpretation, p. 79): "aquell el poble del qual té dolor"; també Nagy (The Best of the Achaeans, pp. 69-71) està d'acord 

amb aquesta hipòtesi, argumentant que el nom encaixa molt bé amb les vivències del personatge. Holland ("Glotta" 

71, 1993, pp. 17-27) critica per diverses raons la interpretació de Nagy i prefereix entendre la primera part del nom 

com un verb amb el significat de "espantar", donades les relacions de ἄχος amb termes d'altres llengües indoeuropees 

que signifiquen "la por, el terror"; llavors voldria dir "un que espanta l'exèrcit enemic." 4) Carnoy (DEMGR) pensa que 

el personatge podria ser una deïtat aquàtica, i el seu nom derivaria de l' indoeuropeu *aq a passant pel pelasgi, però 

aquesta etimologia és molt poc probable. 


Ἀράχνη 

ARACNE 

Noia de Lídia que reptà Atena en l'art del teixit i fou transformada en aranya (Ovid. Met. 6, 5-145). 

El nom significa de fet en grec "aranya", derivat de l'indoeuropeu *arak-sn- (Chantraine, DELG). 


Ἄρδησκος 

ÀRDESCOS 

Nom d'un riu, fill d'Oceà i Tetis (Hes. Theog. 345). 

25


Deriva del verb ἄρδω, "regar, mullar" i significa doncs "el qui mulla"; segons Rushworth i Voigl (in Snell, Lex. fr. Ep., 

col. 1219) el sufix -ησκος hauria de ser traci. 


Ἄρης 

ARES 

Dèu de la guerra, fill de Zeus i Hera (Hes. Theog. 922 ss.). 

Aquest nom és testimoniat en micènic en la forma a-re (KN Fp 14.2). Està relacionat probablement amb ἀρή, ἄρος, 

"desgràcia, adversitat" (Kretschmer, "Glotta" 11, 1921, pp. 195-98). 


Ἀρήτη 

ARETE 

Esposa d'Alcínous, sàvia reina dels Feacis, mare de Nausicaa i dels seus germans. Ella és la primera que rep la 

súplica d'Odisseu (Hom. Od. 6-12 passim. A Apollon. Rhod. Argon. 4, 1070-1123, afavoreix la consumació d'un apressat 

matrimoni entre Medea i Jasó, arribats a Drepane (Corcira) quan tornaven de la Còlquide. 

S'ha intentat reconduir aquest nom al substantiu ἀρετή, "virtut", "excel·lència", amb retracció de l'accent; però 

l'allargament de la vocal ho fa difícil, cfr. Ἀρετάων. La proposta d'explicar el nom d'aquesta reina amb l'adjectiu 

ἄρρητος, "indicible", "de qui no es pot pronunciar el nom" (dub. in Room, Room's Classical Dictionary), no és acceptable. 

Es tracta d'un antropònim derivat amb retracció de l'accent de l'adjectiu verbal ἀρητός, del qual existeix el masculí 

Ἄρητος, Ἄρατος. Significa doncs "esperada, invocada", més que no un improbable "maleïda". 


Ἄργη 

ARGE 

Euga donada per Equèpol de Sició a Agamèmnon; usada per Menelau amb Podargos per a la cursa dels carros en els 

jocs fúnebres en honor de Patrocle, Hom. Il. 23, 295-296. 

Deriva de l'adjectiu ἀργός, amb retracció de l'accent típica dels noms propris; és molt probable que l'adjectiu sigui aquí 

usat en l'accepció "veloç" (dit sovint de gossos de seguiment, κύνες ἀργοί), i no en sentit colorístic, "clara", "esplendent". 


Ἄργεννος 

ÀRGENNOS 

Nom d'un bellíissim jove beoci que, perseguit per Agamèmnon, es tirà al riu Cefís i es negà; Agamèmnon fundà en nom 

seu el temple d'Àrtemis Argenna (Athen. 13, 603 d). 

26


Es tracta d'un tema en σ- (*ἀργεσ- νος) derivat de ἀργός, i significa "d'un blanc brillant" (Chantraine, DELG, s. v. ἀργός). 


Ἄργιόπη 

ARGÍOPE 

Nom 1) d'una nimfa del Parnàs (Apollod. Bibl. 1, 3, 3), 2) de la filla del rei de Mísia Teutras (Diod. Sic. 4, 33) i 3) de 

la filla del Nil (Hygin. Fab. 6,178). 

Es tracta d'un compost de ἀργός, "d'un blanc brillant" i del tema ojp-, de la rel del verb "veure" i significa doncs 

"d'aspecte brillant". 


Ἀργυρᾶ 

ARGIRA 

Nimfa arcàdia que estimà el pastor Selemnos mentre fou jove, però després l'abandonà; aquest morí i fou transformat 

per Afrodita en el riu que porta el mateix nom, mentre que la nimfa continuà habitant una font, pels voltants de Patras 

(d'una llegenda local, Pausan. 7, 23, 1-3). 

El nom deriva de ἄργυρος, "argent" i significa doncs "d'argent". 



Ἄργος 

ARGOS 

Nom de diversos personatges, entre els quals: 1) el fill de Zeus i Níobe que tenia el poder al Peloponnès (Apollod. Bibl. 

2, 1, 1 ss.); 2) el besnét d'aquest, dotat d'una infinitat d'ulls i d'una gran força, guardià de Io (Apollod. Bibl. 2, 1, 2); 

3) el fill de Frixos i Calcíope (Hygin. Fab. 14); 4) el constructor i epònim de la nau Argo (Apoll. Rhod. Argon. 1, 324). 

És també el nom del vell gos d'Odisseu (Hom. Od. 17, 290-327). 

Deriva de l'adjectiu ἀργός, "d'un blanc brillant", però també "ràpid" amb retracció de l'accent tipica dels antropònims; 

significa doncs "el brillant", o potser també "veloç com el llampec", cfr. l'expressió usada per als gossos de caça, ποδὰς 

ἀργοί. 



Ἀριάδνη 

ARIADNA 

Filla de Minos i Pasífae (Apollod. Epit. 1, 9), esposa de Dionís. 

27


El nom és un compost de la partícula augmentativa ἀρι- i de ἀδνός, que segons una glossa d'Hesiqui seria una paraula 

cretenca per ἁγνός, "sagrat, pur"; significaria doncs "la santíssima" (Stoll, in Roscher, Myth. Lex. I col. 540; von Kamptz, 

Homerische Personennamen, p. 93). 


Ἀρίων 

ARIÓ 

1. Cavall fabulós, fill de Posidó i de Demèter que s'havia trasformat en euga (o en Erinnis) per fugir del seu germà o 

d'una Erinnis (Schol. Hom. Il. 23, 346). Citat ja a l'èpica (Hom. Il. 23, 346-347) com a cavall d'Adrast, un dels Set contra 

Tebes (cfr. Thebaid. Fr. 7 Bernabé), sembla que tenia el do de la paraula, tal com el va tenir momentàniament Xantos 

1., el cavall d'Aquil·les (Propert. 2, 34, 37: "vocalis Arion".). Antímac de Colofó (Fr. 32 Wyss) anomena Thelpousaion 

aquest corser (Adrast, l'únic supervivent dels Set, el va utilitzar per fugir de la ciutat d'Edip, després de la victòria de 

les armes tebanes) i no l'esmenta com a fill de Demèter, sinó de Gaia (cfr. Pausan. 8, 25, 7), que l'hauria fet aparèixer 

precisament a Telpusa, una localitat de l'Arcàdia. Tenia el pèl del color dels cabells de Posidó: ruà fosc, amb reflexos 

blavosos (blau ruà), κυανοχαίτης. 2. Poeta llegendari autor de ditirambes salvat per un dofí; Herodot. 1, 23. 

Ètim d'interpretació difícil. Probablement està relacionat amb l'adjectiu (i compratiu) ἀρείων, "fort, robust, molt vàlid", 

Pape-Benseler (WGP): "Wacker", és a dir: "valent, coratjós"; es pot reconèixer potser en miscènic a-ri-wo, KN Cn 131.8, 

Cn 655; o bé en a-ri-jo-a, Chantraine, interpretat com a "millor", dit de teixits. Referències a Ares, (Carnoy DEMGR, 

Room, Room's Class. Dictionary, però ja en Etymol. Magn. s. v. ἀρείων) són potser possibles, mentre que l'intent de 

vincular aquest nom amb el verb ῥέω, "fluir" (que tindria un tema ῥευ- ῥυ-!), i per tant amb les fonts i amb Pegàs 

(Room, Room's Class. Dictionary, p. 63), està del tot mancat de fonament. 


Ἀρισταῖος 

ARISTEU 

Fill de la nimfa Cirene i d'Apol·lo, besnét del déu-riu tessali Peneu; va ser instruït per les Muses en l'art de la medicina 

i de l'endivinació (Pausan. 8, 2, 4; 10, 17, 3-5; 30, 5), i va ser l'inventor de l'apicultura. 

El nom deriva de ἄριστος, superlatiu de ἀγαθός, "bo" i significa per tant "el millor, l'òptim"; es podria tractar d'una 

forma abreviada d'un compost d'aquest adjectiu (Chantraine, DELG, s. v. ἀρείων). 



Ἀριστόδημος 

ARISTÒDEM 

Nom d'uno dels Heràclides, fill d'Aristòmac (Apollod. Bibl. 2, 8, 2). 

28


Es tracta d'un compost de ἄριστος, superlatiu de ἀγαθός, "bo" i de δῆμος, "poble" i pot significar "excel·lent per al seu 

poble" o "d'un poble excel·lent". Sembla que es tracta d'un nom "patrocelebratiu", en tant que està compost d'una part 

del nom del seu patre (Sulzberger, "Rev. ét. gr." 39, 1926, pp. 384-447). 


Ἀριστόμαχος 

ARISTÒMAC 

Fill de Talau i Lisímaque, germà d'Adrast (Apollod. Bibl. 1, 9, 13); un altre personatge amb aquest nom és un Heraclida, 

fill de Cleodeu i pare d'Aristòdem (Apollod. Bibl. 2, 8, 2). 

Es tracta d'un nom compost de ἄριστος i de μάχομαι, "combatre" i significa per tant "el combatent òptim". 


Ἀρχέλαος 

ARQUELAU 

Nom d'un fill de Témenos; bandejat d'Argos, anà a Macedònia al palau del rei Cisseu, assetjat pels enemics, i el salvà. 

Aquest refusà de donar-li la filla i el regne que li havia promès i provà de matar-lo en un parany, però hi morí ell 

(Hygin. Fab. 219). 

Es tracta d'un compost del verb ἄρχω, "guiar, comandar" i de λαός, "poble, exèrcit" i significa per tant "el qui comanda 

el poble" o "el qui comanda l'xèrcit". 


Ἀρχέμαχος 

ARQUÈMAC 

Nom d'un fill d'Hèracles (Apollod. Bibl. 2, 7, 8) i d'un altre personatge, un dels tants fills de Príam (Apollod. Bibl. 3, 

12, 5). 

Es tracta d'un compost del verb ἄρχω, "guiar, comandar, iniciar" i μάχη, "batalla", i significa doncs "el que inicia (o 

guia) la batalla". 


Ἀρχεσίλαος 

ARQUESILAU 

Cap dels Beocis a Troia, mort per Hèctor (Hom. Il. 2, 495; 15, 329). 

29


El nom és un compost del verb ἀρκέω, "protegir, socórrer", cfr. lat. arceo, que en alguns compostos es troba en la forma 

ἀρκεσι-, i de λαός, "poble, exèrcit"; significa doncs "el qui protegeix el seu exèrcit". 


Ἄρτεμις 

ÀRTEMIS 

Dea filla de Latona i de Zeus, germana d'Apol·lo (Hes. Theog. 918). 

El nom és ja present en micènic en la forma de genitiu A-te-mi-to, jArtevmito" (PY Es 650.5) i potser en datiu 

A-ti-mi-te, en grec jArtemivtei (PY Un 249.5) amb tema en t- en comptes de d -. Té orígen asiàtic i es troba 

testimoniat en inscripcions lídies com a artimus (Heubeck, Lidiaka, pp. 22-25). No és tan probable segons Chantraine 

(DELG) la derivació d'un il·líric *artos, perquè la deessa era coneguda ja en micènic. Hi ha hagut diversos intents per 

explicar el nom en termes grecs: ha estat comparat amb a[rto", "ós", però aquesta en grec és una forma secundària 

(Chantraine, DELG); amb a[rtamo", "carnisser" (Kretschmer, "Glotta" 27, 1939, pp. 33-34), però la grafia [Artami" reposa 

probablement en una etimologia popular (Chantraine, ibidem). Tampoc la comparació amb ajrtemhv" (ja a Plat. Crat. 

406 b), "sà i estalvi, intacte" no porta a cap resultat. Carnoy (DEMGR) es decanta per la hipòtesi que es tractaria 

d'una derivació pelàsgica de l'indoeuropeu *ered, amb pas d > t. Van Windekens ("Beitr. Namenf." 9, 1958, pp. 163-67) 

interpreta el nom en relació amb els cursos d'aigua jArtavnh", jArtiskov" a Tràcia, remetent a la mateixa arrel que 

Carnoy; el sufix - em -, - am - es troba en altres hidrònims. El nom significaria en aquest cas "la de l'aigua, de la font, 

del riu", en què el sufix - id -, - it indicaria un patronímic femení. 


Ἀσκάλαβος 

ASCÀLABOS 

Fill de Misme, una dona de l'Àttica que donà a Demèter, errant en cerca de la seva filla, aigua per beure; la deessa 

la begué tota d'un glop, cosa que va fer riure el jove; Demèter, irritada, li tirà l'aigua per sobre i el transformà en 

sargantana pigallada (Anton. Lib. Met. 24). 

El nom indica de fet una sargantana pigallada, terme de difícil intepretació, amb terminació -βος, potser egeu 

(Chantraine, DELG; Formation, pp. 260-61) present en un cert nombre de noms d'animals. 



Ἀσκάλαφος 

ASCÀLAFOS 

Fill de Gorgira, una nimfa del Stix, i de l'Aqueront, denuncià Persèfone quan aquesta trencà el dejuni mentre era 

retinguda als Inferns; Demèter el castigà tirant-lo a l'Hades amb una roca feixuguíssima; alliberat per Hèracles, fou 

transformat després per Demèter mateix en òliba (Apollod. Bibl. 1, 5, 3; 2, 5, 12) o mussol (Ovid. Met. 5, 533 ss.); 

heroi d'Orcòmenos dels Minis de Beòcia, fill d'Ares i d'Astíoque, germà de Iàlmenos. Figura, amb el seu germà, entre 

els Argonautes, Apollod. Bibl. 1, 9 16, però no a Apoll. Rhod.; tots dos van prendre part més tard a la guerra de Troia 

(Hom. Il. 2, 511 ss.), i A. fou colpit de mort per Deifob, Hom. Il. 13, 518-522. 

30


El nom és el d'un ocell desconegut, potser una mena d'òliba (D'Arcy Thompson, A Glossary of Greek Birds, p. 56), amb 

el sufix -φος, típic de molts animals (Chantraine, DELG). 



Ἀσκάνιος 

ASCANI 

Fill d'Eneaa i Creusa (Verg. Aen., passim); anomenat també Julus, fundador de la gens Julia. 

Es tracta d'un nom estrany al grec, que deriva del topònim Ἀσκα- νία, present a Bitínia i a Frígia (Wathelet, Dictionnaire 

des Troyens de l'Iliade, p. 331). 


Ἀσκληπιός 

ASCLEPI 

Déu de la medicina, fill d'Apol·lo (Hymn. hom. ad Aescul.). 

L'etimologia d'aquest nom no és clara; Chantraine (DELG) hipotitza que es tracta d'un manlleu i creu que no és 

demostrable la hipòtesi de Grégoire, "Mém. Acad. Royale de Belgique" (Classe des lettres, II serie 45, 1949) que es tracta 

d'un "déu talp", amb el nom derivat de σκάλοψ, "talp". Carnoy (DEMGR) s'inclina en canvi per l'etimologia pelàsgica 

de costum: derivaria de ais(a)k-labh-ios, explicable com "el qui agafa la vara" (αἰσακὸν ἀναλαβεῖν), que era el seu 

emblema. Dyer (in Snell, Lex. fr. Ep., col. 1411) creu que els intents de comparació amb noms d'animals són errats: 

ἀσκάλαβος, un tipus de llangardaix (von Kamptz, Homerische Personennamen, p. 370) i ἀσκάλαφος, un tipus de 

mussol (Boisacq, Dict. ét. l. gr., p. 87; cfr. D'Arcy Thompson, A Glossary of Greek Birds, p. 36). Probablement és un 

nom no grec amb fenòmens linguístics no grecs. 



Ἀσωπός 

ASOPOS 

Déu del riu homònim a Beòcia; es casà amb Metope i en tingué dos fills i vint filles (Apollod. Bibl. 3, 12, 6). 

Es podria tractar d' un compost de ἄσις, "fang" i -ὤψ, de l’arrel del verb "veure" i significa per tant "d'aspecte fangós", 

però Gerhard (in Snell, Lex. fr. Ep., col. 1470) nota que a ἄσις la ἀ- és breu, mentre que en el nom propi (o en el 

compost) és llarga. 


Ἀστερία 

ASTÈRIA 

Filla del Tità Ceos i de Febe, germana de Leto, mare d'Hècate; estimada per Zeus, es tirà al mar per fugir-ne i esdevingué 

una illa (Hes. Theog. 404-411; Apollod. Bibl. 1, 2, 2). Segons alguns (Hygin. Fab. 53), s'hauria trasformat en guatlla i 

31


hauria donat nom a l'illa d'Ortígia, anomenada més tard Delos. Una altra Astèria era filla de Deió i de Diomedes, i es 

casà amb Focus, fill d'Èac (Pausan. 2, 29, 4). 

El nom deriva de ἀστήρ, "estrella" i significa "estrellada, dea de les estrelles". Existeix també el masculí Ἀστέριος, 

nom del Minotaure cretenc (Apollod. Bibl. 3, 11, 1), anomenat també Asterió. 


Motiu: Eponímia, Metamorfosi 

Ἀστερίων 

ASTÈRION 

Nom d'un rei de Creta que es casà amb Europa i en tingué diversos fills (Apollod. Bibl. 3, 1, 2); és anomenat també 

Asterios. 

Derivat de ἀστήρ, "estrella" i format a partir de ἀστέριος, apel·latiu cretenc de Zeus. Significa doncs "estelat". 


Ἀστερώπη 

ASTÈROPE 

Una de les Plèiades, filla d'Atlas (Schol. ad Pind. Nem. 2, 16). 

Es tracta d'un compost de ἀστήρ, "estrella" i del tema ὀπ- de l'arrel del verb "veure" i significa doncs "que té l'aspecte 

d'una estrella brillant". 



Ἀστυάναξ 

ASTIÀNAX 

Nom que el poble havia donat al fill d'Hèctor, mentre que aquest, en canvi, l'anomenava Escamandri (Scamandrios) 

(Hom. Il. 6, 400 sq.). 

Es tracta d'un compost de ἄστυ, "ciutat" i de ἄναξ, "rei, senyor"; significa "senyor de la ciutat" i és evidentment un 

nom "patrocommemoratiu", tal com ho precisa el text homèric d'una manera explícita. MYTH. HOM: Nadine Le Meur- 

Weisman, Astyanax. Les enfants et la guerre dans l'Iliade, GAIA 12, 2008-2009, pp. 29-43. 

Ἀστυμέδουσα 

ASTIMEDUSA 

Filla d'Estènel, casada amb Èdip després de la mort de Jocasta (Schol. ad Hom. Il. 4, 376). 

32


El nom és un compost de ἄστυ, "ciutat" i del verb mevdw, "comandar, regnar" i significa "la qui regna a la ciutat". 


Ἀστραία 

ASTREA 

Filla de Zeus i de Temis; es tracta de la constel·lació de la Verge (Hygin. Astr. poet. 2, 25). 

El nom deriva de ἀστήρ, "estrella", i significa "estelada". 



Ἀταλάντη 

ATALANTA 

Heroïna del patrimoni llegendari arcadi o beoci; abandonada al bosc, va ser criada per una ossa i, un cop s'hagué fet 

gran, es consagrà a la cacera; no volia casar-se i desafiava els qui la pretenien a una cursa, fins que Hipomenes (o 

Melànion) la vencé amb un engany (Apollod. Bibl. 1, 8, 2; 3, 9, 2). 

El nom deriva del verb ταλάσσαι, tema τλα-, "portar, suportar"; podria significar "la que resisteix, 

infatigable" (Schirmer, in Roscher, Myth. Lex. I, col. 667), vist que l'adjectiu ἀτάλαντος significa "de pes igual, 

equivalent", amb ἀ- copulativa, i no sembla ser adequat a un anthropònim femení. Carnoy (DEMGR) creu que la ἀ- 

ha de ser privativa, i tradueix "la que no suporta" (el mascle?). Beck (in Snell, Lex. fr. Ep., col. 1470) el té per un 

nom pre-hel·lènic. 


Motiu: Infantesa 

Ἀθήνη 

ATENA 

Deessa filla de Zeus i Metis, nascuda del cap del déu (Hes. Theog. 886 ss.). 

Aquest nom és testimoniat ja en micènic en la forma a-ta-na-po-ti-ni-ja (KN V 52.1) i és d'interpretació difícil. Carnoy 

(DEMGR) dóna suport a la hipòtesi pelàsgica de Van Windekens (Le Pélasgique, pp. 40-41), segons el qual l'inici Ath- 

seria una forma pelàsgica de l'indoeuropeu *at-no, sànscrit atta, "mare", amb evolució t > th; però Atena no té en època 

històrica trets maternals. Podria tractar-se d'un nom pre-hel·lènic (cfr. van der Valk, in Snell, Lex. fr. Ep., col. 208). 


Ἄτλας 

ATLAS 

Nom del Gegant, fill de Jàpet i Clímene, que duia sobre les espatlles la volta del cel (Hes. Theog. 507 ss.). 

33


Es tracta d'un compost de ἀ- intensiva i del tema τλα-, present en el verb τλῆναι, "suportar, portar al damunt"; el nom 

significaria llavors "el que suporta amb força". 


Ἀτρεύς 

ATREU 

Fil de Pèlops i Hipodamia, germà de Tiestes (Hom. Il. 2, 105 ss.). 

Resulta poc convincent la hipòtesi de Carnoy (DEMGR), que ho fa derivar d'un radical pelàsgic atr-, tret de l'indoeuropeu 

*uedh (amb pas dhr > tr), referit a crineres, pèls i vellons, puix que Atreu tenia en el seu ramat un anyell amb el velló 

d'or. Room (Room's Classical Dictionary, p. 69) manté la hipòtesi (ja present a Plató, Crat. 395 b) que significa "sense 

por, que no fuig", essent compost de ἀ- privativa i del verb τρέω, "tremolar, fugir de por". Perpillou (Les substantifs 

grecs en -ευς, par. 198) creu inacceptables les hipòtesis precedents i afirma que es tracta d'una forma secundària 

abreviada de noms com *Ἄτρεστος, Ἄτρομος, Ἀτρόμητος, encara que siguin rars. Podria ser també d'origen estranger 

(Gerhard, in Snell, Lex. fr. Ep., col. 1514). 


Αὔγη 

AUGE 

Filla d'Aleu, rei de Tegea a l'Arcàdia, i de Neera; tingué un fill d'Hèracles, anomenat Tèlef, que fou exposat al bosc 

i criat per una cérvola. El seu pare la bandejà perquè un oracle havia predit que el fill mataria els seus oncles, i es 

refugià a l'Àsia Menor, on fou acollida pel rei Teuthras (Apollod. Bibl. 2, 7, 4; 3, 9, 1). 

El nom deriva de αὐγή, "raig de sol, esplendor solar", amb retracció de l'accent típica dels antropònims. 


Motiu: Rapte 

Αὐγείας 

ÀUGIAS 

Rei d'Èlide, considerat fill del Sol; custodiava grans ramats, els estables dels quals Hèracles netejà (Apollod. Bibl. 1, 

9, 16; 2, 5, 5). 

Aquest nom podria derivar de αὐγή, "raig de sol" i significar "fill del sol", "radiant". 


Αὔρα 

AURA 

Filla del Tità Lelant i de Peribea, assídua caçadora; va ofendre Àrtemis, que la castigà amb l'ajuda d'Eros: provocà a 

Dionís un foll amor per la noia, que el portà a violar-la mentre dormia. Aura, un cop descobert el fet, causà estralls 

entre els pastors i matà un dels dos bessons nats de la unió amb el déu. Després es tirà al riu Sangari i fou transformada 

per Zeus en una font (Nonn. Dionys. 48, 242 ss.). 

34

El nom significa "brisa": efectivament, era veloç com el vent. 



Αὐτολέων 

AUTOLÈON 


Habitant de Crotona, ferit per un fantasma quan entrà en la línia que els locris deixaven buida en honor d'Àjax Oileu 

(Conon. Narr. 18; Pausan. 3, 19, 11-13). 

El nom és un compost de αὐτός i λέων, i significa "veritable lleó". 


Αὐτόλυκος 

AUTÔLIC 

Fill d'Hermes i Quione, avi d' Ulisses; aprengué del seu pare el do de robar sense que el sorprenguessin (Hom. Il. 10, 

267; Od. 19, 395-398). 

El nom és un compost de αὐτός i λύκος, "llop" i significa "el qui és ell mateix un llop, veritable llop". 


Αὐτομέδων 

AUTOMEDONT 

Nom del cotxer d'Aquil·les (Hom. Il. 9, 209), que guiava els dos esplèndids corsers divins de l'heroi, Xantos i Balíos, i 

un cavall mortal, Pèdasos (Hom. Il 16, 145-154). 

Es tracta d'un compost de αὐτός i del verb μέδω, "comandar, regnar" i significa "el qui regna per si mateix". 


Αὐξησία 

AUXÈSIA 

Amb Dàmia (Damíe), era una divinitat del creixement, venerada a Epidaure amb estàtues d'olivera (Herodot. 5, 82-87), 

a la qual fa referència Pausan. 2, 30, 4. Segons una altra versió, hauria estat una noia cretenca que, arribada a Trezèn 

amb la seva companya Dàmia, fou lapidada casualment en uns avalots; després els fou tributat un culte reparador 

(Pausan. 2, 32, 2). 

35


El nom deriva del verb ἀυξάνω, "fer créixer", mitjançant el nom d'acció αὔξησις; es tracta doncs d'un nom apte per 

a una divinitat del "creixement". 


Αὐξώ 

AUXÓ 

Nom d'una de les Horai, filles de Zeus i Temis (Hygin. Fab. 183); o d'una de les dues Càrites a Atenes (Pausan. 9, 35, 2). 

Deriva de la rel del verb αὐξάνω, "fer créixer", amb el sufix típic dels noms propis femenins; es refereix en efecte a 

una deessa de la "creixença" estacional, cf. Auxèsia. 


Βαῖος 

BAIOS 

Pilot d'Ulisses, que hauria donat el seu nom a diversos llocs, com ara una muntanya a l'illa de Cefalònia i a la ciutat 

de Baia a la Campània (Strab. 1, p. 26; 5, p. 245; Lycophr. Alex. 694); el nom no sembla ser conegut abans de l'època 

post-clàssica, i en tot cas no apareix als poemes homèrics. 

Aquest nom sembla derivar de βαιός, "petit, sense importància", amb la retracció de l'accent que es dóna sovint en 

antropònims. 



Βαλίος 

BALIOS 

Un dels dos cavalls immortals d'Aquil·les (amb Xantos), fills de Zèfir i de l'Harpia Podarces, donat per Posidó a Peleu, 

potser en ocasió de les noces d'aquest últim amb Tetis. El tercer cavall del tir d'Aquil·les era Pedasos, que fou mort 

a la batalla. 2. Cavall d'Esquelmis, vençut en una cursa per l'euga d'Erecteu, anomenada Podarces (Nonn. Dionys 37, 

334-337). 3. Un dels gossos d'Acteó, a Apollod. Bibl. 33, 4, 4. 

Con retracció de l'accent, Balíos, deriva simplement de βαλιός, "tacat, clapat". 


Βασίλεια 

BASILEIA 

La filla gran d'Urà i Titaia, que es distingeix de les seves germanes per la saviesa i la intel.ligència; casada amb el seu 

germà Hipèrion, va donar a llum Selene i Helios (Diod. Sic. 3, 57, que conté tradició no grega). 

36


Significa "guineu", però indica també el vestit de les bacants tràcies, feta de pells de guineu; és un terme derivat d'un 

manlleu, potser arrinat juntament amb el culte de Dionís (Chantraine, DELG s. v.); cfr. el verb ἀνα- βασσαρέω, Anacr. 

fr. 11, 6 (356) PMG., "follejar". 

Βάτων 

BÀTON 

Tebà, consanguini i auriga d'Amfiarau, fou engolit, juntament amb ell, en un terbolí obert a la terra, davant de Tebes 

(Pausan. 2, 23, 2; 5, 17, 8; 10, 10, 3). 

Aquest nom podria derivar de βάτος, "bardissa" i significar "bardissa" o "habitant de la bardissa". 


Βάττος 

BATTOS 

Nom d'un vell transformat en roca per Hermes perquè no havia mantingut el secret sobre el seu furt dels bous d'Apol·lo 

(Anton. Lib. Met. 23). Un altre personatge més cèlebre que porta aquest nom és el fundador de Cirene, fill de Polimnest 

i de Fronime (Herodot. 4, 145 ss; Callim. Hymn. 2, 65; Pausan. 3, 14, 3; 10, 15, 6-7). 

Pertany a la família del verb βατταρίζω, "balbotejar" i significa "que balboteja"; es tracta d'un terme onomatopeic. 

Segons Herodot (4, 145 ss.) significaria "rei" en líbic. Masson ("Glotta" 54, 1976, pp. 84-98) s'inclina per la primera 

interpretació, perquè les paraules d'Herodot són genèriques i no tenim testimonis sobre el líbic sud-oriental. 



Βαυβώ 

BAUBÓ 

Eleusínia, muller de Disaules; va acollir Demèter i va mirar d'alegrar-la aixecant-se el vestit per exhibir la vulva (Clem. 

Alex. Protr. 2, 21). 

El nom deriva del verb popular βαυβάω, "dormir", però va adquirir també el significat de "sexe femení". Menys 

acceptables semblen les propostes formulades per Room (Room's Classical Dictionary, p. 73) d'una derivació de βαΰζω, 

"mormolar", o de πραΰνω, "calmar", adaptables segons l'estudiós a una governanta. 


Βαῦκις 

BAUCIS 

Dona frígia, que juntament amb el seu marit Filèmon acollí Zeus i Hermes; aquests enviaren un diluvi sobre tots els 

altres pagesos que no els havien acollit, però a ells els transformaren en arbres i en temple la seva cabana (Ovid. 

Met. 8, 616-715). 

38


El nom deriva de βαυκός, "moll, tendre", terme popular d'etimologia imprecisa (Chantraine, DELG). Room (Room's 

Classical Dictionary, p. 73) entén que pot tenir el mateix origen que Baubó, i en particular que es pot explicar a través 

de πραΰνω, "calmar", però és una hipòtesi immotivada. 



Βῆλος 

BELOS 

Nom d'un dels dos bessons fills de la nimfa Líbia i de Posidó (l'altre es deia Agènor), néts d'Èpafos (Apollod. Bibl. 2, 1, 4). 

Deriva del nom semític del déu Baal, Bel (Bernhard, in Roscher, Myth. Lex. I col. 778). 


Βελλεροφόντης 

BEL·LEROFONT 

Fill de Posidó i de la filla del rei di Mègara; com que havia rebut de Pretos la demanda de matar l'heroi, Iobates li 

ordenà que matés la Quimera, pensant que no ho aconseguiria, després l'envià contra Solims, Amazones, Lidis, fins que 

reconegué la seva natura divina (Hom. Il. 6, 155-205; 216-26). 

Ja els antics havien interpretat aquest nom com "assassí di Bel·leros", del verb θείνω, "matar", que es presenta sovint a 

la segona part de compostos en la forma -φόντης. Segons Kretschmer ("Glotta" 24, 1936, pp. 237-38 e 273; 31, 1951, pp. 

92 ss.), aquesta és una interpretació acceptable, considerant Bel·leros el nom d'un dèmon local. Malten ("Hermes" 79, 

1944, pp. 10 ss.), en canvi, entén que es tracta d'una hipòtesi deguda a la fantasia popular. Segons Chantraine (DELG), 

és indemostrable la hipòtesi de Heubeck ("Beitr. Namenf." 5, 1954, pp. 25-28), amb suport també de Carnoy (DEMGR), 

que el nom significa "ple de força", essent un compost d'un derivat de l'indoeuropeu *bel-, "força" i *gh en, "inflar-se de". 


Motiu: Prova 

Βιάνωρ 

BIÀNOR 

Fill del Tíber i de la nimfa Mantó, fundà la ciutat de Mantova (Serv. ad Verg. Ecl. 9, 60). 

Aquest nom és un compost de βιάω, "domar, vèncer" i de ἀνήρ, "home" i significa doncs "el qui doma amb la força 

l'heroi o els herois". Pape i Benseler (WGE) ho tradueixen en canvi per "home dur, cruel, violent". 



Βίας 

BIAS 

Nom del fill d'Amitaó i d'Idomene, germà de l'endeví Melamp; aquest robà per a ell els bous de Fílac, i obtingué així de 

Neleu la mà de la bella Però, que cedí al seu germà (Hom. Od. 15, 242-56). 

39


Es tracta probablement d'una forma abreujada d'un nom compost com Βιάνωρ o Ταλθύβιος (von Kamptz, Homerische 

Personennamen, p. 233). 


Motiu: Prova, Rapte 

Βορέας 

BÒREAS 

Déu del vent del nord, fill d'Eos i d'Astraeos, germà de Zèfir i de Notos (Hes. Theog. 378). 

La hipòtesi d'interpretació d'aquest nom és que significa "vent de la muntanya", gràcies a una comparació amb el sànscrit 

girí-, avèstic gairi-, antic eslau gora, "muntanya" (Chantraine, DELG). 


Βούκολος 

BOUCOLOS 

Fill de Colonos, que vivia a Tanagra de Beòcia; la seva germana Ocna estimava Eunostos, però, rebutjada per ell, l'acusà 

d'haver intentat violar-la; per això els seus germans el van matar i després fugiren (Plut. Qu. Gr. 40). 

El nom significa "bover"; es tracta efectivament d'un compost de βοῦς, "bou" i del verb πέλομαι. 


Βράγχος 

BRANCOS 

Fill de Smicros, un heroi originari de Delfos que s'establí a Milet; abans que nasqués, sa mare tingué una visió en la 

qual el sol li baixava fins a la boca, passava a través del seu cos i sortia per la vulva; fou estimat per Apol·lo, que li 

donà la facultat de l'endevinació (Conon. Narr. 33). 

El nom deriva de l'adjectiu βραγχός, "rauc", terme tècnic d'etimologia no explicada; potser el podríem comparar amb 

l'irlandès antic brong(a)ide, "ronquera" (Chantraine, DELG). 


Motiu: Profecia 

Βριάρεως 

BRIAREU 

Nom d'un dels Hecatonquirs, anomenat així pels déus, mentre que els homes l'anomenen Egeó (Hom. Il. 1, 403; 396 

sq.; Hes. Theog. 147-153). 

40


Es tracta d'un compost de Βρι-, derivat de βριαρός, "fort, potent" et ἀρή, "dissort, pèrdua" i significa doncs "el qui 

provoca un gran dany" (Chantraine, DELG, s. v. βριαρός). 

Βρόντης 

BRONTES 

Nom d'un dels Cíclops, fill d'Uranos i de Gea - Gaia (Hes. Theog. 140). 

Deriva de βροντή, "tro" i signific doncs "el qui trona ", o simplement "tro". 

Βουφάγος 

BUFAGOS 

Heroi arcadi, fill de Jàpet i de Tornax; fou mort per Àrtemis mentre la seguia per la muntanya Foloe (Pausan. 8, 14, 

9; 27, 17). 

Aquest nom és un compost de βοῦς, "bou" i de l'aorist φαγεῖν del verb ἐσθίω, "menjar"; significa doncs "menjador 

de bous". 


Βοῦνος 

BUNOS 

Heroi corinti, fill d'Hermes i d'Alcidàmia, que heretà d'Eteu el tron de Corint (Pausan. 2, 3, 10; 4, 7). 

El nom deriva de βουνός, "muntanya, turó", amb retrotracció de l'accent típica dels antropònims; aquest personatge, 

en efecte, hauria fundat un santuari per a Hera al cim de l'Acrocorint. 


Βούτης 

BUTES 

Nom de diversos personatges, entre els quals hi ha: 1. un fill de Bòreas, pare d'Hipodamia (Diod. Sic. 4, 70), que intentà 

matar el seu germanastre Licurg; descobert, fugí de Tessàlia a Naxos, on visqué com a bandoler (Diod. Sic. 5, 50); 2. 

un altre era el fill del rei d'Atenes Pandió i de Zeuxippe (Apollod. Bibl. 3, 14, 8), germà de Procne i de Filomela, origen 

de la família sacerdotal dels Eteobutades atenencs; 3. un tercer, fill de Teleó, participà en l'empresa dels Argonautes 

(Apoll. Rhod. Argon. 4, 912-19). Fou l'únic que es tirà al mar en sentir el cant de les Sirenes, vençudes pel cant d'Orfeu. 

Salvat per Afrodita, fundarà més tard la colònia de Lilibea prop d'Èrice, a Sicília. 

Deriva de βούς, "bou", i significa simplement "bover". 


Βουζύγης 

BUZIGES 

Es tracta d'un personatge mític al qual hom atribueix la invenció del jou (Serv. ad Verg. Georg. 1, 19; Hesych. s. v.). 

41


El nom és un simple compost de βούς, "bou" i del verb ζεύγνυμι, "enjovar", i significa doncs "el qui enjova els bous". 


Κάβαρνος 

CÀBARNOS 

Habitant de l'illa de Paros, que indicà a Demèter l'autor del rapte de Persèfone (Steph. Byz. s. v. Κάβαρνοι). 

És un nom probablement egeu, com suggereix la final -ρνος (Chantraine, DELG, s. v. κάβαρνοι). 


Κάδμος 

CADMOS 

Heroi del cicle tebà, fill d'Agènor i Telefassa (Hesiod. Theog. 935 ss.), espòs d'Harmonia, fundador de nombroses ciutats, 

entre les quals Tebes. 

El nom, d'interpretació difícil, ha estat comparat amb κέκασμαι, "excel·lir, brillar", però Chantraine (DELG) manté 

alguns dubtes sobre aquesta possibilitat. Segons Pape i Benseler (WGE) derivaria del verb κάζω i significaria "el 

fundador". Carnoy (DEMGR), partint de la glossa d'Hesiqui κάδμος: δόρυ, λόφος, ἀσπίς, "llança, turó, escut", hipotitza 

una derivació de kadh, "protegir", amb fonètica pelàsgica. No és asspetable la hipòtesi de Room (Room's Classical 

Dictionary, p. 79), segons el quale podria ser un nom pregrec que signifiqués "est". Vian (Les Origines de Thèbes. 

Cadmos et les Spartes, pp. 156-57) no creu que es tracti d'un nom prehel·lènic, perquè en el mite hi ha presència 

d'elements indoeuropeus; les úniques interpretacions acceptables serien doncs la de la comparació amb κέκασμαι o 

amb κάδμος, "equipament militar", comparable a l'armeni kazm-, "construcció, ornament". Aquestes interpretacions no 

s'exclourien entre elles, puix que es troba la construcció κέκασμαί τινι en l'accepció de "estar proveït d'alguna cosa". 

M. P. Castiglioni, Cadmos-serpent en Illyrie. Itinéraire d’un héros civilisateur, University Press, Pisa: 2010. 


Κύκλωπες 

CICLOPS 

Fills d'Úranos i Gea, dotats de força i dimensions gegantines, amb un sol ull al mig del front (Hesiod. Theog. 139 ss.; 

501 ss.). 

El seu nom significa "aquells que tenen un ull rodó", atès que es tracta d'un compost de κύκλος, "cercle" i -ωψ, que 

pertany a l'arrel que vol dir "veure". 

Categoria: Pobles 

Κρίος 

CRIOS (ÀRIES) 

El moltó del "velló d'or" (χρυσόμαλλος), animal immortal que va salvar Frixos del sacrifici, i que el portar volant 

juntament amb la seva germana Helle a través del Pont Euxí (Apollod. Bibl. 1, 9 1). Ja Hecateu (Fr. 17 Fowler) explicava 

que l'animal va prendre la paraula per reconfortar el jove després la caiguda al mar de la seva germana (Apollon. 

42


Εὐρώπη 

EUROPA 

Nom de diverses heroïnes, entre les quals la més cèlebre és la filla d'Agènor i Telefassa, estimada per Zeus metamorfosat 

en toro blanc (Hom. Il. 14, 321 sq.). 

Segons Chantraine (DELG) l'etimologia és desconeguda; Frisk al contrari (Griech. Et. Wört., p. 593) pensa que es pot 

tractar d'un nom prehel·lènic: aquesta hipòtesi, sostinguda també per Sommer ("Indog. Forsch". 55, 1937, p. 185 n. 

1), no sembla gaire plausible. Berger (P.-W. s. v., VI col. 1287) creu que és un compost de εὐρύς, "vast" i de ὀπ-, 

"ull"; hi ha altres significacions: "que ressona lluny" (ὀπ-, "veu") i "obscur", ja assenyalades pels antics. També ha estat 

relacionat amb el semític (Grimme, "Glotta" 14, 1925, p. 17; cf. la síntesi detallada de Càssola, Studi Mazzarino, pp. 

48-54), o fins i tot amb l'accadi erebu "posta de sol", és a dir "terra de ponent, de l'occident". Càssola s'inclina, amb raó, 

a reconèixer-hi un compost de εὐρύς i -ωψ, "d'ampli esguard". Els grecs devien tenir aquest nom per anàleg d'altres 

nombrosos antropònims femenins en -ωπη, de manera que la significació "de cara ample" sembla molt probable. Les 

hipòtesis que consisteixen a lligar el primer membre del compost amb εὐρώεις, "boirós, humit, fosc", són molt difícils 

per a un nom femení. 


Ἅδης 

HADES 

Déu dels Inferns, fill de Cronos i Rea, espòs de Persèfone (Hesíod. Theog. 311). 

Les hipòtesis per a la interpretació d'aquest nom són diverses. 1) Era analitzat com a ἀ-ιδ-(α) per Plató (Gorg. 493 b; 

Crat. 403 a) amb el significat d'"invisible". 2) A causa de l'aspiració es proposa una forma *ἁ-ιδ-, idèntica a l'antic indi 

sam-vid-, "trobar-se junts, reunir-se", amb el significat de "trobar-se amb el déu en el més enllà". Aquesta interpretació 

comporta que calgui considerar l'α- llarga d'Ἀίδης com a secundària. 3) També s'ha proposat de relacionar-lo amb 

ἀίσσω, amb el significat de "que es llança veloç, impetuós, potent" (Danielsson, "Indog. Forsch." 14, 1903, pp. 387 ss.). 

MYTH. HOM.: Catherine Cousin, La situation géographique et les abords de l'Hades homérique GAIA 6, 2002, pp. 25-46. 


Motiu: Rapte 

Ἁγνώ 

HAGNÓ 

Nom d'una nimfa de la font del mont Liceu, que segons una llegenda arcàdia crià Zeus de petit (Pausan. 8, 31, 2; 38, 

2 ss.; 47, 3). 

Deriva de l'adjectiu ἁγνός, "sagrat, pur, cast" i significa "pura". 


Ἁλία 

HALIA 

Nom d'una heroïna de Rodes, germana dels Telquins (Diod. Sic. 5, 55) i d'una Nereide (Hesiod. Theog. 245). 

44

Deriva de ἅλς, "mar" i significa "la marina". 

Ἁλιάκμων 

HALIÀCMON 


Nom del déu d'un riu de Macedònia, fill d'Oceà i Tetis (Hesiod. Theog. 341), i d'un habitant de Tirint que en un atac de 

follia es tirà al riu Carmànor, que prengué d'ençà de llavors el seu nom (Ps.-Plut. De fluv. 18, 1). 

Es podria tractar d'un compost de ἅλς, "mar" i ἄκμων, "pedra" i després "enclusa", o ἀκμή, "punta" i significar "punta 

sobre el mar". La primera hipótesi sembla preferible. 


Ἁλίαι 

HALIAI 

Dones vingudes de les illes del Mar Egeu amb Dionís per combatre Perseu i els Argius i que moriren combatent (Pausan. 

2, 22, 1). 

El nom deriva de ἅλς, "mar" i significa "les marines". 

Ἁλιρρόθιος 

HALIRROTI 

Fill de Posidó i de la nimfa Eurites; intentà violar la filla d'Ares Alcippe i fou mort pel déu (Apollod. Bibl. 3, 14, 2). 

Aquest nom és un compost de ἅλς, "mar" i ῥόθος, "xarboteig, clapoteig" i significa doncs "mar sorollós", "xarboteig 

del mar". 

Ἅλμος 

HALMOS 

Fill de Sísif i germà de Glauc (Pausan. 2, 4, 3), fundà la vila de Halmones (Ἅλμονες, Pausan. 9, 34, 10), en un petit 

territori concedit per Etèocles a la frontera amb Beòcia. 

Es tracta d'un derivat de ἅλς, "mar", en particular de ἅλμη, "aigua del mar", i significa doncs "salat". 


Ἅλς 

HALS 

Nom d'una maga tirrena, ajudant de Circe (Ptol. Chenn. Nov. Hist. 4, pp. 194-95 Westermann), que segons una versió 

extravagant i tardana hauria causat la mort d'Odisseu i acomplert així la profecia de Tirèsias, segons el qual la mort 

hauria sobrevingut a l'heroi ἐξ ἁλός, és a dir "del mar", interpretat com un nom propi. 

45


El nom significa simplement "mar". 

Ἁρμονία 

HARMONIA 

Filla d'Ares i Afrodita, muller de Cadmos (Hesiod. Theog. 937; 975 ss.). 

El nom és un derivat de ἅρμα amb un sufix *μν, amb vocalisme - o -; significa "clavilla, pern", una cosa que serveix per 

connectar (ἁρμόζω); també, a Homer "acord, contracte, escala musical" (Chantraine, DELG, s. v. ἅρμα). 


Ἁρμονίδης 

HARMONIDES 

Nom del constructor de la nau amb la qual Paris arribà a Grècia per raptar Helena (Hom. Il. 5, 60). 

La interpretació d'aquest nom és incerta. Mader (in Snell, Lex. fr. Ep., col. 1322) entén que formalment es tracta d'un 

patronímic en -ιδης de Ἅρμων o bé d'una forma abreujada de noms que no estan en relació amb treballs manuals; 

Wathelet (Dictionnaire des Troyens de l'Iliade, p. 315), en canvi, sosté que deriva de ἅρμα amb vocalisme -o del sufix; 

significaria doncs "constructor, ajiustador". 


Ἅρπαγος 

HÀRPAGOS 

Cavall donat a un dels Diòscurs per Hermes, juntament amb Flogeu; eren els "fills veloços de l'Harpia Podarges" (Stesich. 

Fr. 178.1, vv. 2 P. apud Etymol. Magnum, cfr. Lex. Suda s. v. Κύλλαρος). 

Significa una cosa com ara "rapinyer, hàbil a rapinyar", del verb ἁρπάζω, al qual va lligat per etimologia popular també 

el nom de les Harpies. 


Ἁρπαλύκη 

HARPÀLICE 

Heroïna tràcia, filla del rei Harpàlic; fou educada per al combat, es retirà amb el seu pare als boscos quan aquest fou 

expulsat per una revolta, i proveí al sustentament de tots dos caçant i rapinyant (Hygin. Fab. 193; 252; 254); altres 

heroïnes amb aquest nom són una jove que va cometre incest amb el seu pare Clímenos (Parthen. Narr. Am. 13) i una 

noiaa enamorada d'Ificle, que es matà per haver estat rebutjada (Athen. 14, 11). 

Es tracta d'un compost de ἁρπάζω, "rapinyar, arrencar" i de λύκος, "llop", i significa doncs "lloba rapinyaire". 


Motiu: Incest 

46

Ἁρπαλίων 

HARPALIÓ 


Heroi mort a Troia per Merió (Hom. Il. 13, 643 ss.); un altre personatge amb aquest nom és un beoci que durant la 

guerra de Troia fou mort per Eneas (Qu. Sm. 10, 70). 

Aquest nom deriva de ἄρπαλέος, "amable, desitjable", quer al seu torn està relacionat amb ἁλπαλέος, però que, sota 

la influència de ἁρπάζω, hauria adoptat l'esperit aspre (Chantraine, DELG, s. v. ἅλπνιστος). Té doncs el significat 

de "amable". 


Ἅρπυιαι 

HARPIES 

Divinitats alades, filles de Taumant i d'Electra, rapidores de nens i d'ànimes (Hesiod. Theog. 265). 

Ha estat conjecturat que el nom deriva del verb ἐρέπτομαι, "rosegar, devorar", cfr. en particular l'aorist ἀνερείψαντο, 

"prendre, rapir" (Hom. Od. 1, 241; 14, 371). L'acostament a ἁρπάζω, "rapinyar, arrencar" seria degut tan sols a una 

etimologia popular (Chantraine, DELG). 


Motiu: Rapte 

Μελάνιππος 

MELANIP 

Nom de diversos herois, entre els quals: 1. el fill d'Ares i de Tritea, filla de Tritó i sacerdotessa d'Atena, que fundà una 

ciutat de l’Acaia a la que donà el nom de la seva mare (Pausan. 7, 22, 8); 2. un guerrer tebà fill d’Àstac, que combaté 

del costat dels tebans durant la primera guerra dels Set i va ser mort per Tideu (Apollod. Bibl. 3, 6, 8); 3. un fill d’Agri; 

4. un fill de Perigune; I altres guerrers troians. També està testimoniat el femení 1. Melanipa (Μελανίππη), nom d'una 

de les filles d'Eolos i també 2. de la germana d'Hipòlita, la reina de les Amazones (Apollon. Rhod. Argon. 2, 966). 

Es tracta d'un compost de μέλας, "negre", i de ἵππος, "cavall", molt productiu en els antropònims masculins i femenins. 

Així doncs significa "cavall negre" o potser "que posseeix un cavall negre", si es vol donar a aquest tipus de nom un 

sentit possessiu, com fa Wathelet (Dictionnaire des Troyens de l'Iliade, p. 743). 


Νεοπτόλεμος 

NEOPTÒLEM 

Fill d'Aquil·les i de Deidamia, generat quan el joveníssim fill de Tetis era amagat entre les filles de Licomedes; anomenat 

també Pirros, "el roig". Sacrificà la verge Polixena sobre la tomba d'Aquil·les, i quan Troia fou conquerida assassinà el vell 

rei Príam. Té un paper rellevant en les tradicions èpiques "posthomèriques" i a la tragèdia àtica. Va ser mort i enterrat a 

Delfos, on havia anat per consultar l'oracle a causa de l'esterilitat de la seva esposa Hermione, filla d'Helena i Menelau. 

El nom és un compost de νέος, "jove, recent" i de π(τ)όλεμος, "guerra"; significa doncs "el jove guerrer" o millor "aquell 

per a qui la guerra és encara nova" (von Kamptz, Homerische Personennamen, p. 85). Ja Pausànias (X 26, 4) reportava 

la hipòtesi que el seu nom significava "jove guerrer" perquè el seu pare, és a dir Aquil·les, era encara jove quan anà 

47


a la guerra per primera vegada (ὅτι Ἀχιλλεὺς ἡλικίᾳ ἕτι νέος πολεμεῖν ἤρξατο). Es tracta doncs d'un epítet del pare, 

del tipus descrit a M. Sulzberger, "Revue des Études Grecs" 39, 1926, pp. 384-447. 



Παλαμήδης 

PALAMEDES 

Fill de Naupli i de Clímene (o Fílira, o Hesíone 2.), va participar a l'expedició contra Troia; se li atribueixen diversos 

invents, entre els quals el joc dels daus i potser els escacs, els pesos i les mesures, i fins i tot l'escriptura (Philostr. 

Heroic. 10; Lex. Suda, s. v.). Desconegut a Homer, apareix citat als Cypria, Fr. 30 Bernabé; molt famós al teatre àtico 

i en tot el s. V. Epònim de l'actual fortalesa Palamidis a Nàuplion (GR). 

El nom és un compost de παλάμη, "mà, palma de la mà" i del verb μήδομαι, "meditar un projecte, preparar, tenir en 

ment" (Chantraine, DELG, s. v. μήδομαι), potser per mitjà d'un παλαμομήδης (G. Markwald in Snell, Lex. fr. Ep. p. 

939); significa, doncs, "aquell que és hàbil", sobretot manualment. 



Παλαίστρα 

PALESTRA 

1. Estrany personatge femení, filla de Pàndoc, hauria convençut el déu Hermes de matar el seu pare, el qual parava 

trampes als viatgers, fent-los venir a casa seva per després matar-los mentre dormien. Per antífrasi (és a dir, pel seu 

contrari) aquest violent personatge haura donat nom a l'alberg, πανδοκεῖον, "lloc d'acollida" (Etym. Magn. 647 - 648, 

s. v. Πάλη, ciutat de Cefalònia). 2. Filla o amant d'Hermes, o bé filla del rei d'Arcàdia Còricos, hauria inventat la lluita 

i donat nom, òbviament, a la "palestra" (Philostr. Imag. 2, 32). 

Deriva simplement de παλαίω, "lluitar", d'ètim obscur, i significa "lloc on s'exercita la lluita", πάλη. 



Παλικοί 

PÀLICS 

Déus (o herois) bessons autòctons de Sicília, fills de Zeus i Talea, o d'Etna i Ocèan (Steph. Biz. s. v. παλική), que cita 

Aesch. Fr. 6, Aetn. Tenien un clos sagrat a la ciutat que portava el seu nom, amb una font on tenien lloc un munt de 

coses extraordinàries (Diod. Sic. Bibl. 11, 89, 1-6). 

Polemó (sec. II a.C., de fluv. mirab. Fr. 83, citat per Macrobi, Saturn. 5, 19, 15) explica que la seva mare, tement 

Hera, va amagar-se sota terra, i que els dos bessons van néixer sortint del terra; per això el nom derivaria de πάλιν, 

"de nou" i significaria "els que retornen", cfr. Steph. Byz. loc. cit. Carnoy (DEMGR) considera, en canvi, que, atès que 

el seu culte es trobava en zones riques en sofre i en conseqüència groguenques, el nom deriva de l'arrel indoeuropea 

48


*pel-, que dóna en grec πελιδνός, "gris" i πελιός, "lívid, pàl.lid"; hipòtesi defensada també per Bloch (in Roscher, Myth. 

Lex. III, col. 1291). 


Παλίνουρος 

PALINUR 

Nom del timoner d' Eneas, fill d'Íasos, que va caure al mar i va donar nom al cap que encara avui s'amomena Palinur, 

a la regió italiana de Campània, entre Velia i Policastro (Verg. Aen. 5, 833-861; 6, 337-382; Dion. Halicarn. 1, 53, 1: 

"un dels timoners d'Eneas"). Estrabó coneix el promontori, 6, 1, 1. 

Formació del tipus ἐπίουρος (d' *ἐπί-ορσος?), "que vigila contíuament, d'un present arcaic ὄρομαι (Chantraine DELG s. 

v. ὁράω), "observo, vigilo", ja present en micènic o-ro-me-no, "che vigila (el bestiar)". També segons Carnoy (DEMGR) 

podria estar en relació amb ἐπίουρος, però en el sentit de "guardià, que observa dret endavant" i ser un nom irònico 

(?) per a un timoner, amb le significat d' "aquell que mira enrere". Altres hipòtesis: Immisch (en Roscher, Myth. Lex. III 

col. 1299) considera que podria estar enllaçat amb unes roques corves, atès que es tracta de l'epònim d'un promontori; 

sempre per aquest motiu se'l podria relacionar amb οὐρά "cua". Una altra possible hipòtesis és que sigui un compost d' 

οὖρος, "vent favorable" i que signifiqui "que té el vent a favor en popa" o bé, fent referència al promontori, "cap des 

d'on bufen contínuament (πάλιν) les brises", Pape - Benseler, WGE, s. v. 



Пαλλήνη 

PAL·LENE 

1. Filla de Sitó, rei del Quersonès traci, i d'Anquíroe, epònima d'un dels promontoris de la península Calcídica, anomenat 

també Cassandra; (Parthen. Narr. amat. 6; Conon. Narr. 10; Steph. Byz. s. v. Пαλλήνη). Steph. Byz., citant Teàgenes 

i Hegesip, aporta diverses versions, entre les quals que la península P. era anomenada Flegra, i estava habitada pels 

Gegants; 2. d'aquí que una Pal·lene filla del gegant Alcioneu (que serà mort per Hèracles, Apollod. Bibl. 1, 6, 1); 

transformada en ocell juntament amb les germanes Alciònides (Suda, s. v. Ἀλκυονίδες); les set germanes van esdevenir 

els ocells homònims, i els dies de bonança eren anomenats pels mariners "els dies de les Alciònides". 

Segons Carnoy (DEMGR) podria derivar de l'indoeuropeu *bel-, pel-, "fang", però es tracta d'una explicació poc plausible. 

El sufix -ήνη (-άνα) és en qualsevol cas pregrec, per la qual cosa qualsevol relació amb el verb πάλλω "manejar una 

llança, llançar", (cfr. Pallas) no és proposable. 



Πάμφυλος 

PÀMFIL 

Fill d'Egimi, germà de Dimant i de Doros, epònim d'una de les dues tribus dòries, Dymanís i Pamphylís (Schol. ad Pind. 

Pyth. 1, 121 a-c), va casar-se amb Orsòbia, filla de l'Heràclida Deifont i va morir lluitant amb els Heràclides per la 

conquesta del Peloponnès (Paus. 2, 28, 6). 

49


identificat amb Apol·lo (cfr. micènic pa-ja-wo, KN V 52), i aquesta és potser la hipòtesi més fiable. La proximitat al 

llat. pasc-o no sembla acceptable. 


Πανάκεια 

PANACEA 

Filla d'Asclepi i de Lampècia 2., germana d'Íasos; deessa del guariment mitjançant les plantes (Paus. 1, 34, 3); invocada 

juntament amb el pare i la germana Higea a Hippocr. Jusiur. 2; participa al guariment de Pluto a Aristoph. Plut. 702, 

730-732. 

El nom deriva d'un apel.latiu, compost de πᾶς, "tot" i el substantiu ἄκος, "remei", guariment; el resultat és un compost 

possessiu (Chantraine, DELG, s. v. πᾶς), que significa "aquella que té tots els remeis" o "remei per a tots els mals". 


Пαγκράτις 

PANCRATIS 

Filla d' Aloeu i Ifimedia; fou raptada durant una incursió dels tracis di Naxos e fou donada en matrimoni a Agassàmen; va 

morir poc després del seu alliberament per part dels germans Ot i Efialtes (Parthen. Narr. 19, que l'anomena Пαγκρατώ; 

Diod. Sic. Bibl. 5, 50, 6 - 51, 2). 

El suo nom és un compost de πᾶς, "tot" i κράτος, "força, poder", compost possessiu que significa "aquella que té tota 

la força" o bé "filla de qui és l'amo de totes les coses" (vegi's també l'adjectiu παγκράτης, "amo de totes les coses, 

omnipotent"). 


Motiu: Rapte 

Πάνδαρος 

PÀNDAR 

Cap d'un contingent lici aliat dels Troians, fill de Licàon; havia après d'Apol·lo l'art di tirar amb l'arc (Hom. Il. 2, 826-827). 

Empès per Atena, va trencar la treva entre Grecs i Troians ferint Menelau amb una fletxa (Hom. Il. 4, 89 ss.). 

Carnoy (DEMGR) proposa la derivació d'aquest nom a partir de *pand-, "corbat", com per Pandàreu. Roscher (Roscher, 

Myth. Lex. III col. 1503) i von Kamptz (Homerische Personennamen, p. 361) consideren que deriva de Panda, localitat 

de Magnèsia al peu del mont Sípil. 


Πανδάρεως 

PANDÀREU 

1. Fill de la Plèiade Mèrope; són diversos els mites relacionats amb aquest personatge (cfr. e. g. Paus. 10, 30, 1). 2. 

Un Pandàreu, que vivia a la regió d'Efes, és mencionat per Antonin. Lib. Metam. 11 (a partir de Boios, Ornithog.) com 

51


el pare d' Àedon, transformat, a la fi d'una tràgica aventura, en àguila marina (ἁλιάετος, potser es tracta del petrell 

gegant del sud, Macronectes Giganteus). 

Carnoy (DEMGR) fa derivar aquest nom de *pand-, "corbat", però es tracta d'una explicació insuficient. Segons Roscher 

(Roscher, Myth. Lex. III col. 1503) i von Kamptz (Homerische Personennamen, p. 361) deriva de Panda, localitat de 

Magnèsia al peu del mont Sípil, amb l'afegit d'un sufix en r-, com ara Pandaro. 



Πανδίων 

PANDÍON 

Nom de dos reis atenesos de la dinastia autòctona d'Erictoni. 1. fill d' Erictoni i Pasítea, pare de Filomela i Procne, sogre 

de Tereu (Thucyd. 2, 29, 3). Va tenir també dos bessons, Erecteu i Butes (Apollod. Bibl. 3, 14, 6); 2. fill d'un Cècrops 

(no el fundador de la dinastia atenesa, sinó d'un descendent d'aquest), d'Atenes fou exiliat a Mègara, després va casar- 

se amb a la filla de Pilas i va tenir una nombrosa descendència (Apollod. Bibl. 3, 15, 5-6). 

És un compost de πᾶς, "tot" i de δῖος, "brillant", "il·lustre", per tant significa "del tot brillant", "esplèndid" (von Kamptz 

(Homerische Personennamen, p. 93). Höfer (Roscher, Myth. Lex. III col. 1519) considera, en canvi, que es tracta d'un 

nom lici. 


Πάνδοκος 

PÀNDOC 

1. Troià mort per Àiax Telamoni, Hom. Il. 11, 489-90; 2. habitant de Pale, ciutat de l'illa de Cefalònia, pare de Palestra, 

mort per Hermes per consell d'aquesta última: acollia a casa seva els viatgers per després matar-los (Etym. Magn. 

647-648, s. v. Πάλη. 

El nom és un compost de πᾶς "tot" i -δοκος de l'arrel del verb δέχομαι, "acollir" i significa doncs "qui acull tothom", "molt 

hospitalari", per la qual cosa s'ha buscat inútilmente de relacionar-lo amb el Regne dels Morts, "Que acull tothom" (cfr. 

Usener apud Höfer, in Roscher Lexikon III. 1, col. 1263, s. v. Παλαίστρα). 



Πανδώρα 

PANDORA 

És la primera dona, creada per Hefest amb aigua i fang; Zeus va oferir-la a Epimeteu, i serà una calamitat per als 

homes. Obre la capsa (una gran jerra, πίθος, cfr. Hes. Op. 94) que conté tots els mals i els escampa pel món; Zeus 

la ofereix com a esposa al Tità Epimeteu, per castigar en un futur tota la humanitat, en venjança per l'engany de 

Prometeu (Hes. Th. 570 ss. e Op. 59-89). 

El nom és un compost de πᾶς, "tot" i δῶρον, "do, regal", i té un valor de possessiu (cfr. Panacea); significa doncs "aquella 

que té tots els dons" de part dels déus. A Hes. Op. 81-82 es proposa una etimologia popular lleugerament diferent: 

"perquè tots els déus li feren un regal", cfr. Etym. Magn. s. v.). Més difícil d'acceptar la interpretació verbal del segon 

52


component, i entendre "aquella que tot ho dóna", sentit que no lliga, d'altra banda, amb el context narratiu. Aquest 

és, en canvi, el sentit propi de l'adjectiu πάνδωρος, aplicat a Gaia (Aristoph. Av. 971 e Schol. ad l.), a Zeus (Cleanth. 

Hymn. in Jov. 32) i al Destí, Αἶσα (Bacchyl. Fr. 24, 5 Sn.-M.). Una Pandora filla de Deucalió i Pirra, que de Zeus infantà 

Graic, epònim dels "grecs", sembla ser la néta de la Pandora originària (cfr. Hes., Fr. 5, 3, da Johann. Lyd. de Mens. 

1, 3). Està testimoniat també el masculí Pandor (Πάνδωρος); es tracta del fill d' Erecteu i Praxítea, fundador de la 

ciutat de Calcis d'Eubea (Apollod. Bibl. 3, 15, 1). 



Пάνδροσος 

PÀNDROSOS 

Filla de Cècrops i d'Aglauros, germana d'Agraule (-graulos); fou castigada amb la mort per haver obert la cistella on 

Atena havia amagat Erictoni (Apollod. Bibl. 3, 14, 2). El seu nom, com el de la seva germana o el de la mare (Aristoph. 

Thesm. 533 e Schol. ad. l.) era invocat per les dones, i era també un epítet d'Atena (Schol. ad Aristoph. Lys. 439). 

El nom és un compost de πᾶς, "tot" i de δρόσος, "rosada" i significa, doncs, "tota rosada", com una altra germana seva 

que es deia Ἕρση, és a dir "rosada". 


Παγγαῖος 

PANGEU 

Heroi fill d'Ares i de Critobule, epònim de la muntanya on va matar-se amb l'espasa, per haver comès incest amb la 

seva filla involuntàriament (Ps. Plut. De fluv. 3, 2); probablement el personatge ha estat construït a partir del nom del 

famós cim de Tràcia (avui Kušnitza), vora Amfípolis i el riu Estrimó. 

El nom és un compost de πᾶς, "tot" i de γαῖα, "terra" i significa doncs "tot terra" o "tor terrestre", nom adient per 

a un cim. 



Πανίδης 

PÀNIDES 

Proclamat rei de Calcis d'Eubea a la mort del seu germà Amfidamant, fou àrbitre al Certamen entre Homero i Hesíode 

(Schol. ad Hes. Op. Prol.) i el seu nom va quedar com a proverbial jutge ignorant, perquè va donar la victòria a Hesíode 

a la competició poètica (Mich. Apostol. 14, 11, Πανίδου ψέφος, "vot de Pànides", dit del judici emès per un ignorant). 

53


El nom és un compost de πᾶς, "tot" i de ἰδεῖν (arrel ἰδ- que fa la funció d'aorist per ὁράω, "veure"), per tant significa 

"aquell que ha vist, que tot ho sap". 


Πανόπη 

PÀNOPES 

1. Nom d'una de les cinquanta Nereides (Hesiod. Theog 250); 2. Una de les cinquanta filles de Tespi, fecundada per 

Hèracles, infantà una filla de nom Tressippa (Apollod. Bibl. 2, 7, 8, catàleg dels fills d'Hèracles amb les Testíades). 

Es tracta d'un compost de πᾶς, "tot" i del tema ὀπ- (cfr. ὁράω, "veure"), per tant podria significar "que ho veu tot", o 

bé "que té tots els aspectes" (Carnoy, DEMGR), cfr. infra, Panopeu. 


Πανοπεύς 

PANOPEU 

Fill de Focos i Astèria, epònim de Panopea, ciutat de la Fòcida oriental (Paus. 2, 29, 2 ss.). 

El nom és un compost de πᾶς, "tot" i del tema ὀπ (cfr. supra, Pànopes) i significa "aquell que ho veu tot". Segons 

Perpillou (Les substantifs grecs en -ευς, § 375) la terminació en -ευς és una adaptació al grec d'un nom estranger, típic 

dels noms geogràfics. 



Πάνθοος 

PÀNTOOS 

Un dels vells troians, company de Príam a les portes Escees, Hom. Il. 3, 146 ss., pare d' Euforb, Hiperènor i Polidamant; 

potser és el mateix Pàntos (Panthus, -us), fill d'Otris, sacerdot d'Apol·lo a Delfos, que apareix a l'Eneida, on cau a la 

darrera defensa de la ciutat de Troia (cfr. Verg. Aen. 2, 429-30; 527 ss. e Serv. Dan. ad l.). Podria ser que Virgili hagués 

utilitzat el mateix P. de la teichoscopìa homèrica (Lehnus in Encicl. Virgiliana, s. v. Panto). Una recreació cèlebre di 

P., endeví grec provinent de Delfos, es troba a l'inici de la novel·la di Christa Wolf, Kassandra (1983). 

El nom és un compost de πᾶς, "tot" i θοóς, en el sentit de "ràpid", "ràpido en tot" (von Kamptz, Homerische 

Personennamen, p. 74; Wathelet, Dictionn. Troyens, § 262); Carnoy (DEMGR) considera més probabie que la segona 

part del nome deriva de θοóς, però en el sentit de "brillant", (cfr. la glosa d'Hesych. θοóς• λαμπρός, e Aly, REPW s. 

v.) atès que es tracta d'un personatge d'alt rang; significaria aleshores "del tot brillant". 



54


És un simple composto de παρθένος, "verge, noia" i de ὄπη, "aspecte", habitual en la formació de molts antropònims 

femenins, com Antíope, Argíope, Astèrope, Europa, etc. Significa doncs "d'aspecte de verge", o bé "de rostre (o també 

esguard) de verge". 



Παρθενοπαίος 

PARTENOPEU 

Un dels Set herois que van anar contra Tebes, fill d'Atalanta i de Melanió (o bé de Melèagre), d'estirp arcàdia (Apollod. 

Bibl 3, 9, 2; Hellan. Fr. 99 Fowler), o segons Antímac de Colofó (Fr. 29 = Schol. ad Eurip. Phoen. 150) de Tàlau (o Càlau) 

argiu i de Lisímaca (en tal cas es podria tractar fins i tot d'un altre P.; cfr. Schol. Eurip. Phoen. 150; Schol. Soph. Oed. 

Col. 1320). Segons Hygin. Fab. 99, hauria estat abandonat al mont Parteni, on l'haurien trobat uns pastors que l'haurien 

recollit i criat a Argos. El fill que tingué de Clímene, Pròmac (o bé Estratolau, Eustath. ad Hom. Il. 4, 410) va prendre 

part a l'expedició dels Epígons contra Tebes (Apollod. Bibl. 3, 7, 2). 

El nom podria estar relacionat amb el mont Parteni, on va ser exposat essent un infant, segons una hipòtesi de Carnoy, 

DEMGR s. v. i altres; o bé podria ser un apel·latiu de la mare, que va romandre verge durant molt de temps (cfr. Schol. ad 

Soph. Oed. Col. 1320: ἐπώνυμος τῆς πρόσθεν ἀδμήτης χρόνωι μητρὸς). És una simple formació adjectival en -αιος de 

Partènope (Chantraine, La formation p. 46-47), i significa "fill d'aquella que té aspecte de verge, de noia". Inacceptable 

la hipòtesi que sigui un compost de παρθένος e de παῖς, "nen", "fill" proposda al Room's Class. Dictionary s. v. 



Παρθένος 

PÀRTENOS 

1. Nom d'una filla d'Estàfil i Crisòtemis, germana de Reo (Rhoió) i de Molpàdia (Diod. Sic. 5, 62; veure també Schol. 

Arat., = Pherec. Fr. 201 A Fowler). Ella i la seva germana Molpàdia van rebre l'encàrrec de guardar el vi que el pare 

acabava de descobrir, però van adormir-se, i unes truges van trencar la gerra de vi que les joves havien de vigilar. Les 

dues germanes, tement la severitat del pare, van fugir vers el mar i s'hi van llançar des d'una roca alta. Apol·lo, per 

l'amor que sentia per la germana Reo (Rhoió), va salvar-les i va dur-les a sengles ciutats del Quersonès de Cària. A 

Pàrtenos li van tocar honors i un clos sagrat a Bubaste (o Bibaste, al Quersonès de Cnidos, que no s'ha de confondre 

amb la ciutat egípcia; Diod. Sic. ibidem); a Molpàdia, que va prendre el nom de "Semidea" (Ἡμίθεα), li fou dedicat un 

culte de guariment per somnium a la ciutat de Càstabos, de la qual queden encara restes arqueològiques a la península 

de Cnidos 2. Segons una aïllada i confusa notícia d'Hygin. Astr. 2, 25, 2, hauria estat filla d'Apol·lo i Crisòtemis, i 

hauria mort essent una nena; per això (quod parua interierit) fou col·locada entre els estels del pare, donant nom a 

la costel·lació de la Verge. 

Correspon a l'adjectiu παρθένος, i significa "verge, noia", terme de difícil interpretació. Van Windekens (Le Pélasgique, 

p. 125) el posa al costat de πόρτις, "vedella" i en sentit figurat, "noia", de l'indoeuropeu *perth-, segons les regles 

fonètiques que ell ha reconstruït per al "pelasg". M. Schmidt (apud Snell., Lex.fr.Epos) considera plausible la proposta 

de G. Klingenschmitt (Gedankenschr. Güntert, Innsbruck 1974, pp. 273-278), que evoca un *por-stenó, "que té el 

pit esponerós" (contra Szemerényi, "Gnomon" 49, 1977, p. 8), curiosament ja avançada, entre tantes altres, a Etym. 

57


Magnum s. v., 654.46: καθ΄ ἣν ὥραν ... ἐκθρέψαι καὶ ἐκτῆσθαι μαζοὺς, "que es troba a l'edat en què despunten i 

creixen els pits". Segons Ernout-Meillet (DELL p. 740) tant παρθένος com llat. uirgo estan mancats d'una etimologia 

plausible. 



Πασιφάη 

PASÍFAE 

1. Filla d'Hèlios i de l’oceànida Perseida, germana de Circe i d'Eetes, esposa de Minos, a qui va donar nombrosos fills 

(Apollod., Bibl. 1, 9, 1; 3, 1, 2), entre els quals Deucalió, Ariadna i Fedra. Va enamorar-se d'un toro bellíssim enviat 

per Posidó, i per unir-se amb l'animal va amagar-se dins d'una vaca de fusta fabricada per Dèdal (Bacchyl., Dith. fr. 26 

Snell-Maehler). D'aquella unió va néixer el Minotaure, que "tenia aspecte humà fins als peus, però al damunt tenia un 

cap de toro" (Hes., Catal., fr. 145 Merkelbach-West), anomenat per alguns Asteri o Asterió. Als Cretencs d'Eurípides, 

Pasífae retreu a Minos que hagi provocat la maledicció de Posidó per no haver immolat al déu el toro promès (fr. iii, 

vv. 6-12 i v. 23 Diggle). El mite va tenir àmplia difusió en època hel·lenística (Apoll. Rhod. 3, 998-1001; Diod. Sic. 4, 

60; Pausan. 3, 26, 1; 5, 25, 9; 8, 53, 4). Fou tractat per nombrosos autors llatins (Verg., Ecl. 6, 45-60; Ovid., Ars Amat. 

1, 289-326) entre els quals Higí (Fab. 40), que recull la variant segons la qual fou Venus qui va infondre en Pasífae 

la passió pel toro. Explicacions racionalitzades a Plutarch. v. Thes., 19: Pasífae senzillament s'hauria unit a un home 

anomenat Tauros. 2. A Talamai, a Lacònia, hi havia una estàtua de Pasífae col·locada al costat de la d'Hèlios a la part 

exterior del temple dedicat a Ino, on s'aplegaven oracles i ornitocrítics; Pausànias considera P. una simple epiclesi de 

Selene (3, 26, 1); segons Plutarc (v. Agid. Cleom. 9, 2) es tractaria d'un altra Pasífae filla d'Atlant, que en unir-se amb 

Zeus hauria infantat Ammó. 

Compost de πάς, "tot" (ja en myc., pa-te, pa-si, pa-si-te-o-i, KN Fp 1+31) i φάος, "llum", derivat d'un tema φᾰϜ-, cfr. 

el sscr. bhā-ti- "llum" (Chantraine, DELG, s. v. φάε), significa "tota resplendent", sens dubte relacionat amb els seus 

orígens solars (cfr. Usener, Götternamen, trad. it. 2008, pp. 100-101), o millor "que lluu per tots", tenint en compte 

l'habitual superposició amb Selene (cfr. l'homèric πασιμέλουσα, "que a tots interessa"). Encunyat a partir de l’adjectiu 

παμφαής, epítet d'Hèlios (Hymn. Orph. 8, 14; cfr. Παμφάης in Pind., Nem. X, 49), d'Àrtemis (Hymn. Orph. XXXVI, 3) 

i de Selene (Maxim. Astrol. perì Katarch. 146: πασιφαὴς ... πανδῖα Σελήνη). Πασιφάεσσα i πασιφάη són ambdós 

també apelatius d'Afrodita (cfr. Roscher, Myth. Lex. III 2 s. v. Pasiphaё, col. 1666). 


Motiu: Incest 

Πασιθέη 

PASÍTEA 

A Homer, Il. 14, 275-276, és una de les Gràcies, promesa per Hera a Hypnos amb un solemne jurament, si aconsegueix 

adormir Zeus per distraure'l dels esdeveniments de la guerra. En canvi a Hesíode, Theog. 246 és el nom d'una de 

les Nereides, mentre les tres Gràcies, filles de Zeus i Eurínome, s'anomenen Aglaia, Eufròsine i Talia (Hesiod. Theog. 

907-911. 

58


A diferència d'altres nombrosos compostos determinatius en -θεά, -θεή, "dea", com Idòtea, Amfítea, Leucòtea, aquest 

nom s'interpreta com a compost verbal de l'homèric θηέομαι, "miro amb admiració", i significaria doncs "admirada per 

tots", cfr. von Kamptz, Homerische Personennamen § 33 c, p. 100. 


Πάτρων 

PATRÓ 

1. Heroi de Thyrion, a Acarnània (Dionys. Halic. 1, 51; Verg. Aen. 5, 298), va unir-se a Eneas i va establir-se després 

a Sicília, a la ciutat d'Alòntion, prop de Caleacte (avui Caronía, prop de Messina). Va prendre part a Èrix (sempre a 

Sicília) en el jocs fúnebres en honor d' Anquises (Verg. Aen. ibidem). 2. Un altre Patró, un dels companys d'Evandre 3., 

fundador del primer assentament al Palatí, és citat per Plutarc V. Rom. 13, 2, com a epònim de la institució romana 

del patronat (πατρωνεία); no se'n sap res més. 

El nom deriva de πατήρ, "pare" i es tracta d'un antropònim hipocorístic o abreujat, com ho demostra la terminació en 

-ων (Chantraine, La formation, p. 158-159). 



Пατροκλέ-(Ϝ)ης, Пάτροκλος 

PÀTROCLE 

Fill de Meneci (2.) i nét d'Àctor, originari d'Opunt, a la Lòcrida; per haver matat per error Clisònim, fill d'Amfidamant, 

fou exiliat i acollit per Peleu a Ftia, a Tessàlia, que el va criar juntament amb Aquil·les. Té un paper molt important 

coma a hetàiros d'Aquil·les a la Ilíada, passim. 

El nom Пατροκλέ-(Ϝ)ης, (forma secundària Пάτροκλος) és un compost de πατήρ, "pare" i de κλέος, "glòria", i significa 

"Glòria del pare", "que porta glòria al seu pare" o fins i tot "Gloriós pel seu pare", pel seu naixement (Pape-Benseler, 

WGE v.; Nagy (The Best of the Achaeans, p. 177) fa derivar la primera part del nom a partir del plural πατέρες, en 

el sentit de "avantpassats", i interpreta com "aquell que té la glòria dels avantpassats", cfr. già Carnoy DEMG s. v., 

""célèbre par ses ancêtres". Paral·lelament existeix ja als poemes homèrics el nom en femení, amb els dos termes a 

la inversa, Cleò-patra (Hom. Il. 1, 556-60; portat per diverses heroïnes), que es considera una referència evident a la 

glòria del pare, segons un mecanisme d'atribució del nom que podem anomenar "patro-celebratiu" (Sulzberger, "Rev. 

Et. Gr". 39, 1926, p. 387). 


Motiu: Catàbasi 

Πήδασος 

PÈDASOS 

1. Un dels tres cavalls d'Aquil·les, l'únic mortal, mentre que Xantos i Bàlios eren cavalls divins (Hom. Il. 16, 152); i de 

fet acaba morint per un cop de llança de Sarpèdon, (Hom. Il. 16, 466-469). 2. Heroi troià fill de Bucolió i de la nimfa 

Abarbarea, nét de Laomedont; juntament amb el seu germà bessó Esep (Àisepos) fou massacrat per Euríal 1., que va 

despullar ambdós de les seves armes (Hom. Il. 6, 20-28). 

59


El nom podria pertànyer a la família del verb πηδάω, "saltar", que s'escauria bé a un cavall, o a un heroi àgil en la 

batalla; podria tractar-se també d'un nom no grec: és en efecte un topònim, referit a una localitat de la Tròade (Hom. 

Il. 6, 34-35; cfr. Wathelet, Diction. des Troyens p. 884). Carnoy (DEMGR) es remunta a un sufix "pelasg" -ασος, mentre 

que l'arrel seria grega, d'un hipotètic verb *piduein, "sorgir, emanar"; interpretació que sembla una mica forçada. 


Πήγασος 

PEGAS 

Cavall alat, lligat a les històries de Perseu i Bel·lerofontes, fill de Posidó i de la Gòrgona Medusa o de la Terra, fecundada 

per la sang de la Gòrgona (Hes. Theog. 276 ss.; 325). Fou transformat en constel·lació, després d'haver fet brollar una 

font amb una coça (Arat. Phaen. 205-224, que l'anomena senzillament Hippos; Hygin. Astr. 2, 18, 1). 

Podria derivar (Frisk, GEW, Chantraine, DELG s. v.) de πηγός, "fort, sòlid", dit de cavalls a Hom. Il. 9, 124, com 

interpreta també Kretschmer ("Glotta" 31, 1951, p. 95 s.). L'etimologia tradicional està relacionada en canvi amb πηγή, 

"font, sorgent", a partir de la llegenda segons la qual amb una coça Pegas hauria fet sorgir la font Hippocrene al mont 

Helicó (Hes. Theog. 282). Carnoy (DEMGR) s'inclina per aquesta última interpretació, afegint que es tracta d'una forma 

pelàsgica, com ho demostra el sufix -ασος (cfr. també Van Windekens, Le Pélasgique, p. 55). Chantraine considera, 

però, que es tracta d'una etimologia popular. 



Πελάγων 

PELAGÓ (-ONT) 

Noms de molts personatges: 1. fill del déu fluvial Asop i de Mètope (que és filla del riu Ladó, Apollod. 3, 12, 6, 156; 

Diod. Sic. 4, 72, varia lectio Πελάσγων); 2. un dels pretendents a la mà d'Hipodàmia, és al catàleg d'aquells que van 

morir a mans d'Enòmau, abans de l'arribada de Pèlops, [Hes.] Fr. 259 a, M.-W. (Μεγάλαι Ἠοίαι; 3. fill d'un Amfidamant, 

era un ric propietari de la Fòcida. Quan Cadme, a la recerca de la seva germana Europa, va consultar l'oracle di Delfos, 

ell va fer que un dels seus pastors li donés la profètica vaca amb el mantell de la lluna plena, que havia de portar-lo fins 

al lloc de la fundació de Tebes a Beòcia. (Apollod. Bibl. 3, 4, 1; més detalls a Schol. Eur. Phoen. 638, que recull sencera 

la resposta de l'oracle en 18 hexàmetres). 4. A Hom. Il. 4, 295 és un comandant de Pilos de Messènia, que combat a 

les ordres de Nèstor; 5. També a la Ilíada porta el mateix nom un guerrer lici, que extreu una llança disparada per 

Tlepòlem de la cama de Sarpedont, de qui era hetàiros ; Hom. Il. 5, 694-695). 

S'ha de relacionar amb πέλαγος i amb el poble dels Πελαγόνες, vegi's Aura-Jorro, Dict. Mic. s. v. pe-ra-ko-no 

(testimoniada també la flexió en -ντ-); segons von Kamptz, Homerische Personennamen § 81, . v., p. 330 podria tractar- 

se d'una estirp il·lírica. Pot significar "l'home del mar", tot i que Wathelet (Dictionnaire des Troyens n. 268. p. 1482) 

observa que aquesta interpretació no s'escau gaire a un poble de muntanya (cfr. Strab. 9 5,1 11). Sembla encara més 

60


difícil emparentar-lo amb Πελασγοί, probablement un nom no grec, cfr. Pelasgo. La hipòtesi que pugui derivar de 

πηλός fang, argila, avançada per Room (Room's Classical Dictionary p. 232) sembla agosarada. 


Πελασγός 

PELASG 

Nom de l'heroi epònim del poble dels Pelasgs, coneguts ja a Homer (Il. 10, 429; Od. 19, 177); haurien ocupat el 

Peloponnès (l'Arcàdia) i la Tessàlia, i haurien estat els més antics descendents de Deucalió (Apollod. Bibl. 2, 1, 1; 3, 8, 

1); haurien viscut abans de l'arribada de les estirps hel·lèniques, algunes de les quals es declaraven "autòctones". Les 

tradicions a propòsit d'aquest poble són diverses i confuses. 

És difícil establir una etimologia convincent (R. J. Allan in Snell, Lex.Fr.Epos, pp. 1123). Ja en època arcaica hom 

tendeix a confondre Πελασγός amb πέλαγος, "mar", identificant-lo amb el fill primordial de Gea, de nom Pontos (sobre 

la base d'Hesiod. Th. 126-132, que parla en realitat del πέλαγος ... Πόντος, per la qual cosa el primer no seria ni tan 

sols un nom propi; vegi's Asius Sam. Fr. 8 Bernabé), infantat a les muntanyes per Gea, "per tal que existís la raça dels 

humans". Kretschmer ("Glotta" 1, 1907, p. 16) ha fet derivar Πελασγοί de *Πελαγσ-κοί, "habitant de l'ampla planúria 

del mare (πέλαγος)", hipòtesi amb la qual concorda també Carnoy (DEMGR). Chantraine (DELG, s. v. Πελασγοί), en 

canvi, considera que aquesta hipotesi no és acceptable ni pel sentit ni per la forma. És fàcil suposar, tractant-se d'un 

poble pregrec, que sigui un terme del substrat. 



PELEGONE 

PELÈGON 

Pare d'Asteropeu (heroi homèric que lluita pels troians i és esventrat per Aquil·les, Hom. Il. 21, 139 ss.), fill del déu 

fluvial Axi (avui Vardar, riu de Macedònia) i de Peribea 3., de l'estirp dels Peons (Hom. Il. 21, 139-160). No s'ha de 

confondre amb Pelàgon (que s'escriu amb -ε- i no amb -α-, tot i que s'accepta com a bona l'explicació de la -η- inicial com 

a allargament mètric , cfr. H. W. Nordheider in Snell Lex. Fgr. Epos. coll. 1218-19, "metr. Wechselform", i encara abans 

von Kamptz Homerische Personennamen § 81, pp. 330). La incertesa sobre els confins de l'antiga Peònia, identificada 

de vegades amb la Pelagònia (Strabo, 7, 1, 39), és ja antiga. 

Potser s'hauria de posar en relació amb el poble dels Pelègones, la identificació del qual resta incerta, mentre que no és 

possible identificar-lo amb els pelàgons, cfr. supra Pelàgon. Cal·límac l'identifica fins i tot amb els Gegants dispersats 

per Zeus (Hymn. ad Iov. 1, 3), en la forma Pelagònes. 


Πηλεύς 

PELEU 

Rei de Ftia, a Tessàlia, fill d' Èac, pare d' Aquil·les, espòs mortal de la deessa Tetis, participa a l'aventura dels Argonautes. 

Bosshardt (Die Nomina auf -ευς, § 295) i Carnoy (DEMGR) fan derivar aquest nom del cim Πήλιον a Tessaglia, cfr. també 

Von Kamptz, Homerische Personennamen p. 300. Perpillou (Les substantifs grecs en -ευς, § 204) no accepta aquesta 

61


interpretació, perquè considera que aleshores el nom hauria d'haver estat *Πηλιεύς (non adattabile però all'esametro), 

i proposa de veure en Πηλεύς l'equivalent eòlic de *Τηλεύς en els altres grups dialectals, amb l'habitual terminació 

en -ευς dels antropònims grecs; significaria, doncs, "vingut de luny"; cfr. també Room, Room's Classical Dictionary, p. 

232). En Hom. Batrachom. v. 19 apareix una rana anomenada Πηλεύς, el nom de la qual deriva en aquest cas de πηλός, 

"argila, fang", amb el significat, per tant, de "Fangós", probablemente una creació etimològica paròdica. 


Πελίας 

PÈLIAS 

Fill de Tiro i de Posidó (Hom. Od. 11, 254-257), germà bessó de Neleu; rei de Iolcos de Tessàlia, tindrà un paper 

important a l'hora d'exigir a Jàson la conquesta del Velló d'Or, i morirà per mitjà d'un engany a mans de Medea. (Apoll. 

Rhod. Argon. passim). 

Apol.lodor (Bibl. 1, 9, 8) explica que una egua li va donar una coça a la cara i li va deixar un blau; com que en grec 

l'adjectiu πελιός significa "lívid" (cfr. πελιόω, "deixar lívid") el nen hauria rebut el nom per aquest episodi (Weizsäcker,in 

Roscher, Myth. Lex. III col. 1857). Carnoy (DEMGR) també fa derivar el nom del mateix adjectiu, però l'interpreta com 

"el gris, el vell". 


Motiu: Prova 

Πέλοψ 

PÈLOPS 

Fill de Tàntal i de Clícia o Eurianassa, descendent de Cronos el Tità; originari de l'Àsia Menor (Frígia o Lídia), arribà 

a Olímpia d'Èlida, on va conquerir en una cursa de carros la mà d' Hipodàmia, filla d' Enòmau, i va regnar a la regió, 

sembla ser que donant el seu nom a tot el Peloponnès, "l'illa de Pèlops". 

El nom és ja present en micènic pe-ro-pe (KN As 605.2). Carnoy (DEMGR) pensa que pot derivar del'adjectiu πελιός, 

"lívid", en el sentit de "qui té el rostre pàl·lid". També von Kamptz (Homerische Personennamen, p. 331) coincideix 

amb aquesta hipòtesi. Chantraine (DELG, s. v. πελιδνός, "lívid, grisós") es mostra més aviat dubitatiu sobre aquesta 

derivació, sobretot pel que fa al significat, però no proposa cap alternativa. Room (Room's Class. Dictionary pp. 232-234) 

s'inclina per un improbable "cara fosca", de πήλος, "fang" i -οψ, "esguard", pensant en els orígens meridionals i en el 

color fosc de la pell, però Πέλοψ té vocal breu. 



Πηνελόπεια, Πηνελόπη 

PENÈLOPE 

Filla d'Ícar i Peribea 4., d'estirp espartana, esposa d'Odisseu que la va conquerir en una competició de cursa a peu, 

mare de Telèmac; va escollir per pròpia iniciativa acompanyar l'heroi a Ítaca, mentre que el pare volia que els esposos 

romanguessin a Lacònia (Pausan. 3, 20, 10). Té un paper fonamental a l'inici i a la fi de l'Odissea, passim. A Hom. Od. 

19, 535-558 és protagonista d'un dels somnis més cèlebres de l'antiguitat, el de l'àguila i les oques. 

62


El nom deriva de πηνέλοψ, un ocell aquàtic (cfr. D'Arcy-Thompson, A Glossary of Greek Birds, pp. 248-249), una mena 

d'ànec acolorit, potser la Mandarine duck, Aix galericulata. Tal com recorda Chantraine (DELG, s. v. Πηνελόπεια) sovint 

en grec antic els noms d'ocells són utilitzats per designar les dones, i no cal pensar que es tracti d'una antiga divinitat 

que es manifestava en forma d'ocell. Al Schol. ad Hom. Od. 1, 65, 27-38 (on apareix citat Dídim) primer hauria rebut el 

nom d'Ἀμειράκη o Ἀρνακία; quan fou llançada al mar per Naupli (o pels seus pares, cfr. Schol. ad Lycophr. Alex. 792), 

en ser salvada per aquests ocells, va prendre el nom de Penèlope. Segons von Kamptz (Homerische Personennamen, p. 

70) podria derivar del verb *ἐλόπτω, amb el significat de l'anàleg ὀλόπτω, "estripar" i significaria "aquella que estripa 

el fil (della tela)", però això obligaria a pensar que el nom és posterior al relat mític. Altres etimologies semblants 

basades en el fil de la seva cèlebre tela són abundants ja a l'antiguitat, cfr. Schol. ad Hom. Od. 1, 65, 27-38, cit. 


Πενθεσίλεια 

PENTESILEA 

Amàzona, filla d'Ares i d'Otrere, d'estirpe tràcia, va arribar a Troia després de la mort d'Hèctore per combatre al costat 

dels troians (Aeth., fr. 1 Bernabé). Segons Apol·lodor (Epit. 5, 1) hauria entrat en guerra per expiar l'homicidi involontari 

de la seva germana Hipòlita, (cfr. Quint. Smyrn. Posthom. 1, 18-26) amb un cop de llança que anava destinat a una 

cérvola: Quint d'Esmirna (Posthom. 1, 18-26) far derivar etimològicament el seu nome de πένθος, "dolore". El cèlebre 

combat amb Aquil·les narrat a l'(Etiopide (Procl., Chrest. 172 Severyns) es troba representat ja a finals del s. VII a.C. 

(E. Berger, LIMC VII 1, 1994, s. v.). Segons alguns, Aquil·les, després de matar-la en un duel, va enamorar-se d'ella i li 

va retre honors fúnebres (Apollod., Epit. 5, 1); a més, va matar Tersites per haver desfigurat el cadàver de l'Amàzona 

(Apollod. ibidem; Schol. in Soph., Phil. 445). 

La primera part del nom es pot identificar amb πένθος, "dolor" (ja a Quint d'Esmirna cit., i Pape-Benseler, WGE s. 

v). La forma Πενθί-λ(λ)-εια, que mètricament no s'adapta a l'hexàmetre, s'hauria transformat en Πενθεσίλεια, sobre 

el model de Πρωτεσίλαος, Ἀρκεσίλαος et. al., amb terminació pròpia del datiu-instrumental plural (Von Kamptz, 

Homerische Personennamen, § 34 b); mentre que la segona part del nom, en -λεια, s'ha de considerar el corresponent 

femení dels noms en -λος (λαος), com ara Πενθίλος (Risch, Wortbildung der homerischen Sprache, 1937, § 50 c. § 85) 

i derivaria, doncs, de λαός, λεώς, "poble" (Chantraine, DELG, s. v. πάσχω, cfr. H. W. Nordheider, ap. Snell, Lex.fr.Ep. 

19, 2001, s. v. Πενθεσίλεια). Aquest nom podria proporcionar el corresponent femení d'Ἀχι-λ(λ)-εύς, format amb 

πένθος en lloc d'ἄχος (Mühlestein, MH 43, 1986, pp. 219-220, cfr. G. Nagy s. v. ACHILLE). El nom significaria, per tant, 

"aquella el poble de la qual sent dolor" o "aquella que causa dolor a la tropa". Entre les altres hipòtesis etimològiques, 

Fr. Cornelius proposa una derivació hitita del nom, Geschichte der Hethiter, 1973, 269 e A. 3 (també per a "Amàzona"), 

cfr. Nordheider, cit. 


Πενθεύς 

PENTEU 

Fill d' Equíon, un dels Esparts, i d' Àgave, nét de Cadme, era rei de Tebes en el moment de l'epifania de Dionís. Per 

haver volgut espiar els ritus sagrats de les Bacants (Mènades) a la muntanya, aquestes el van esquarterar (Eurip. Bacch., 

passim). 

63


El nom, que sembla testimoniat ja en micènic pe-te-u (KN As 603.3), deriva de πένθος, "patiment", etimologia proposada 

ja en Eurip. Bacch. v. 508); significa per tant "home del dolor". Segons Chantraine (DELG) i Perpillou (Les substantifs grecs 

en -ευς, § 207) es tracta probablement de la reducció d'un nom més llarg, cfr. els hipocorístics Πένθιλος o Πένθυλος. 


Πέρδιξ 

PÈRDIX 

Germana de Dèdal, mare d'un Tàlos (Hellan. Fr. 169 Fowler = Schol. Eur. Or. 1648) o Kàlos (Apollod. Bibl. 3, 15, 9; 

segons algunes fonts també ell s'hauria di Pèrdix), un jove que va aprendre de l'oncle matern l'ofici d'artesà. Segons un 

fragment de Sòfocles (Fr. 323 P.) citat per la Lex. Suda (s. v. Πέρδικος ἱερόν, pi. 1042. 1-5), Pèrdix - Kalos hauria estat 

precipitat des de l'Acròpolis d'Atenes pel mateix Dèdal, gelós de veure com el jove havia inventat la serra (Apollod. 

Bibl. ibidem, Pausan. 1, 21 4; 26 4); i el compàs (Ovid. Metam. 8, 247-249), el cisell, i fins i tot la roda del torner (Diod. 

Sic. Bibl. 4, 76, 4-7), inspirant-se en l'espina d'un peix o en la mandíbula d'una serp; Atena l'hauria salvat transformant- 

lo en ocell, en aquest cas la perdiu (Ovid. Metam. 8, 250-259), en el moment en què Dèdal el va fer precipitar des de 

l'Acròpolis. La història forma part de les tradicions de metamorfosis relatives a la recerca dels heuretài, els primers 

inventors d'instruments artesanals o d'altres innovacions. 

El nom significa "perdiu", perdix (caccabis) graeca (D'Arcy Thompson s. v.); sembla que podria derivar del so que aquesta 

au fa quan alça el vol, que recorda el so de la flatulència corporal (dels humans), expressat en grec amb el verb ἀπο- 

πέρδομαι, "fer un pet". El suffix -ik- s'utilitza sovint per formar noms d'animals (Chantraine, DELG, s. v. πέρδιξ). 



Πέργαμος 

PÈRGAM 

El més jove dels fills de Pirrus - Neoptòlem i d'Andròmaca, que va esdevenir-ne la concubina després de la mort 

d'Hèctor i de la caiguda de la ciutat de Troia. De l'Epir, on havia nascut, va emigrar a Teutrània (Asia Menor, Mísia), a 

la desembocadura del riu Caicus, i allà, després de derrotar en combat singular un tal Areius, rei d'aquella terra, va 

conquerir-ne el regne, tot dedicant un monument (mnèma) a la memòria de la seva mare. Es va convertir així en el 

fundador i rei epònim de la ciutat asiàtica de Pèrgam (Paus. 1, 11, 1 ss.). Una altra tradició vol que Pèrgam hagi estat 

fundada per Grinus, descendent de l'heroi Tèlef, que hauria fet venir de l'Epir en ajut seu l'heroi Pèrgam, i l'hauria 

honorat posant el seu nom a la ciutat (cfr. Serv. ad Verg. Ecl. 6, 72). 

El topònim podria derivar de l'indoeuropeu *bhrgh-o- *bhergh-, "protegir" (cfr. Pokorny, Indog. Etym. Wört., p. 140) 

amb sufix -αμο, present com a -ασο en noms minorasiàtics i il·lírics, cfr. el patronímic del troià Deicoont, Περγασίδης, 

Hom. Il. 5, 534-535 (von Kamptz, Homerische Personennamen p. 138, § 49c; p. 341, § 82). Segons Van Windekens (Le 

Pélasgique, p. 131) es tractaria d'un nom pelàsgic, atès que a partir d'aquesta llengua es poden explicar els canvis 

consonàntics β / π- ocorreguts en el pas de l'indoeuropeu. Sembla probable que el nom de l'heroi epònim derivi del 

64


de la fortalesa, que encara avui s'anomena Bergama, i com a nom comú signifca "acròpolis, part alta d'una ciutat", 

normalment ben fortificada, cfr. l'ús homèric d'anomenar així la part alta de Troia. 


Motiu: Eponímia, Fundació 

Περίβοια 

PERIBEA 

1. La filla d'Eurimedonte 1., rei dels Gegants, de l'estirp dels Feacis, després d'unir-se a Posidó fou mare de Nausítous, 

Hom. Od. 10, 56-59. 2. la dona de Pòlibos de Corint (altres l'anomenen Mèrope), va criar Èdip després que fos abandonat 

pels seus pares (Apollod. Bibl. 3, 5, 7); 3. una filla d'Acessamen, que va unir-se al dàimon fluvial Axi i va infantar 

Pelègon, a Hom. Il. 21, 141-143. Altres personatges femenins porten aquest nom tan comú: 4. Una nimfa, mare de 

Penèlope, esposa d'Icari (Apollod. Bibl. 3, 106); 5. la filla d'Alcàtous, esposa de Telamó, mare d'Àiax 2. Telamoni i de 

Teucre (Apollod. Bibl. 3, 12, 7); 6. la filla d'Hipònous, esposa d'Eneu i mare de Tideu (Apollod. Bibl.1, 8, 4); 7. coneguda 

únicament a Nonn. Dionys. 48, 245-248, filla d'Ocèan, va infantar del Tità Lelant la caçadora Aura. 

Compost de περὶ, intensiu, i βούς, significa "rica en bovns", (von Kamptz, Homerische Personenname § 16 g, p. 57), cfr. 

Alfesibea. S'ha d'excloure "envoltada de bous", que dóna a περὶ un sentit locatiu, cfr. Room, Rooms Class. Dictionary 

p. 237. 


Περικλύμενος 

PERICLIMEN 

Nom de diversos herois, entre els quals: 1. un dels defensors de Tebes durant l'ataco dels Set, fill de Posidó i d'una Cloris 

filla de l'endeví Tirèsias; mata en combat l'arcadi Partenopeu llançant-li un roc (Eurip. Phoen. 1156-1161; Apollod. Bibl. 

3, 6, 8, que el fa morir a mans d'un cert Amfídic). 2. el gran dels fills de Neleu i Cloris, germà de Nèstor, Hom. Od.11, 

285; va participar a l'expedició dels Argonautes (Apollon. Rh. Argon. 1, 156-160). Posidó li havia conferit el poder de 

transformar-se en diversos animals, però fou mort per Hèracles durante la seva expedició contra Pilos (Apollod. Bibl. 

1, 9, 9; 2, 7, 3; Apollon. Rhod. ibidem e Schol. ad l.) 

És un compost de la preposició περὶ, en l'ús que expressa la idea de superioritat, i del verb κλύω, "sentir, escoltar", que 

pertany a la família de κλέος , "glòria". Significa "aquell que és molt cèlebre", cfr. Climen, amb formació participial. Se'l 

podria posar en relació amb l'antropònim micènic ku-ru-me-no (KN Sc 236; PY An 654, genit.), interpretat correctament 

com a Κλύμενος. 



Περιήρης 

PERIERES 

1. Fill d'Èol, progenitor dels Eolis de Messènia, es casa amb Gorgòfone filla de Perseu (Apollod. Bibl. 1, 7, 3; 1, 9, 5, 

= Stesich. Fr. 49/227 PMG). 2. Pare de Bor (Hom. Il. 16, 173-178), el qual desposà la mortal Polidora, filla de Peleu i 

Polimela, germanastra d'Aquil.les (Apollod. Bibl. 3, 13, 1); aquesta va infantar del deu fluvial Esperqueu l'heroi Menesti, 

65


comandant d'una nau dels Mirmídons (Hom. Il. ibidem, Apollod. Bibl. 3, 13, 4); la notícia segons la qual Peleu hauria 

desposat una altra Polidora filla de Perieres, sembla fruit d'una confusió a Apol.lodor. 3. Auriga de Meneceu de Tebes, 

va matar al temple de Posidó el rei d'Orcòmenos Clímen 2., de manera que el seu fill Ergí va imposar als tebans un 

tribut de cent vaques anuals, fins que el jove Hèracles intervé i obliga els minis d'Orcòmenos a pagar als tebans un 

tribut doble (Apollod. Bibl. 2, 4, 11). 

Es tracta d'un compost en -ήρης, que deriva potser de l'arrel d'ἐρέτης, "remer", amb allargament compositiu de la 

primera vocal. Carnoy (DEMGR) tradueix en canvi "aquell que navega al voltant", conferint a la preposició un valor 

locatiu; però s'interpreta millor com a "excel·lent remer", donant a la preoposició el significat intensiu que és prevalent 

en els compostos d'aquesta mena (von Kramptz, Homerische Personennamen § 66, pp. 215-216). També podria tractar- 

se d'una formació anàloga a l'adjectiu homèric ἐριήρης "honorable, benèvol, digne de confiança" que existeix potser 

ja com a antropònim micènic, e-ri-we-ro, PY Vn 130), amb el segon element lligat al neutre ἦρα, d'una arrel *wer- cfr. 

lat. verus (cfr. Chantraine, DELGs. v ἐριήρης.): en tal cas podria ser interpretat com a "molt honorable, molt benèvol". 


Περίεργος 

PERIERG 

Fill de Tríopas de Tessàlia, que va colonitzar Cària a Àsia Menor, germà de Forbant 1. i de Partènia; a la mort del seu 

pare va discutir amb els seus dos germans i els va maleïr, per la qual cosa els illots entre Cnidos i Sime van rebre el nom 

de "Illes de la maledicció", Araiài. Forbant i la seva germana van naufragar i arribaren nedant a les costes de Iàlissos, a 

Rodes, mentre que Perierg i els seus van ocupar Càmiros, també a Rodes, on s'hi establí (Diod. Sic. Bibl. 5, 61; Athen. 

6, 626 e-f, que l'historiador Dièuquidas). 

El nom és un compost de la preposició περὶ i de ἔργον, "obra, treball" i pot significar "aquell que es posa mans a la 

feina", "molt treballador", (menys probable per a un antropònim "aquell que està molt cansat"); si, en canvi, es dóna a 

la preposició un valor locatiu, el sentit podria ser "aquell que treballa als voltants", que sembla encara menys probable. 



Περιφήτης 

PERIFETES 

1. Guerrer aqueu, fill de Copreu de Micenes (missatge i herald d'Euristeu), mort a terra per Hèctor després de caure 

per haver ensopegat amb l'escut; Hom. Il. 15, vv. 638-651. 2. Guerrer troià mort per Teucre fill de Telamó a Hom. Il. 

14, 525, única menció. 3. Bergant armat amb una clava, fill d'Hefest i d'Anticlea, mort per Teseu a Epidaure (Apollod. 

Bibl. 3, 16. 1; Plut. Thes. 8, 1). 

El nom és un compost de la preposició περὶ, en el sentit superlatiu de "molt" i de -φη-της, nom agent que es troba 

només en composició, derivat del verb φημί, "parlar" i podria significar "loquaç", "que parla molt" (Wathelet, Dictionn. 

66


des Troyens, p. 882). O bé, entenent el component verbal en sentit passiu, es podria entendre "aquell de qui es parla 

molt", "cèlebre, famós". 


Περιγούνη 

PERIGUNE 

Filla del bergant Sinis, mort per Teseu; bella i d'alta estatura, mentre fugia pels boscos fou atrapada per l'heroi, que 

va convèncer-la d'unir-se amb ell, i va tenir amb ella un fill de nom Melanip 4., després la va donar com a esposa a 

Deioneu, fill d'Eurit d'Ecàlia (Plut. Thes. 8, 3-4; Apollod. Bibl. 3, 16. 2). 

Segons Carnoy (DEMGR) el seu nom podria ser un compost de la preposició περὶ i de γοῦνη, "turonet" i significaria, 

doncs, "aquella que habita les muntanyes". Existeix un nom femení persia, transcrit en grec Ῥοδο-γούνη,, "indret florit 

de roses", que podria fer pensar a un origen no grec per al segon membre del compost. Les hipòtesis de Room (Room's 

Classical Dictionary, p. 238), que prova amb "terra rica de fruits per tots costats", "fruitful land all around" or "round 

the vegetable garden", que parteixen de les úniques notícies que tenim d'aquesta noia, que segons Plutarc s'hauria 

refugiat, per fugir de Teseu, en mig dels matolls silvestres i de les carxofes, semblen encara més agosarades. 


Motiu: Rapte 

Πέριμος 

PÈRIM 

Combatent troià, fill de Megas, és mort per Pàtrocle quan l'heroi massacra uns quants troians abans de topar amb 

Apol.lo i ser, al seu torn, mort per Hèctor. És citat només a Hom. Il. 16, 695, amb el patronímic Μεγάδης. Alguns 

manuscrits homèrics recullen les variants Πέρινος o Πέριμνος (la segona mètricament inviable). 

El nom s'interpreta com a hipocorístic, és a dir, forma abreviada en -ιμος, com Ἄλκιμος; (Kurzform, von Kamptz, 

Homer. Personennamen § 49 b 2, § 66) d'un compost en περι- que podria ser Περιμήδης o Περιμήκης, "d'alta estatura, 

molt llarg"; en aquest segon cas, seria possible relacionar-lo amb el nom del seu pare, Megas, "Gran", i amb una estirp 

gegantina, cfr. la hipòtesi de Wathelet, (Dictionnaire des Troyens n. 271, pp. 879-880, amb la deguda prudència). 


Περιμήδης 

PERIMEDES 

A Homer, és: 1. un company d'Odisseu; Hom. Od. 11, 23, realitza amb Euríloc els sacrificis abans de l'evocació dels 

morts, i a Hom. Od. 12, 195-196, sempre amb Euríloc lliga Odisseu al pal perquè pugui sentir el cant de les Sirene. 

2. A Il. 14, 515 és el pare d'Esquedi 2. del contingent foceu. Altres amb aquest nom: 3. un Centaure a Hesiod. Scut. 

187, al "Catàleg" dels làpites i dels Centaures representats a l'Escut d'Hèracles, vv. 1178-190. 4. un fill d'Euristeu, mort 

pels Atenesos que volien protegir els fills d'Hèracles (Apollod. Bibl., 2, 8 1); 5. En femení, Περιμήδη és una filla d'Èol 

i d'Enarete, va unir-se amb el déu fluvial Aquelou i va infantar Hipodamant i un Orestes (Apollod. 1, 7, 3). 

67


Format per περὶ- intensiu i -μήδομαι, significa "abundant en intel·ligència", "de molts projectes" (cfr. von Kranptz, 

Homerische Personennamen § 16 g, p. 57). Ja present en grec micènic, gen. pe-ri-me-de-o, PY Sn 64, 7; nom. PY An 

656, 12, pe-ri-me-de. 


Περιμήλη 

PERIMELE 

Nom de diverses heroïnes, entre les quals: 1. la filla d'Admet i Alcestis, germana d'Eumel 1.; Schol. Eurip. Alc. 265; 

Antonin. Lib. Metam. 23, 1; 2. la filla d'Amitàon i mare d'Ixíon; 3. la filla d'Hipodamant, estimada pel riu Aquelou i 

transformada en illa (Ovid. Metam. 8, 590 s.). 

El nom és un simple compost de la preposició περὶ i de μῆλον, "petit cap de bestiar (moltó o cabra)"; significa doncs 

"rica en ramats", cfr. el nome del seu germà, Eumelo. 


Περινείκη 

PERINICE 

Mare d'uno dels Argonautes, en concret d'Ífit, i dona de Naubol el foceu, filla d'Hipòmac; citada únicament a Schol. ad 

Apollon. Rh. Argon. 1, 207-209, que té com a font uns "genealogistes" sense precisar. 

Curiós i interessant antropònim femení, amb retracció de l'accent, a partir de l'adjectiu rarament testimoniat 

περινεικής (Dorotheus ap. Hephaest. Theb. Apotelesmatica 297, 10-13), compost de περὶ- e νεῖκος; sinònim de 

πολυ-νεικής "de moltes conteses", "molt combatiu", "busca-raons", o encara millor, tractant-se d'un femení, "molt 

disputada", "que suscita moltes disputes entre els seus pretendents"; cfr. Polinice. 


Περισθένης 

PERÍSTENES 

1. Fill d'Egipte (Àigyptos) i de la Nàiade Caliadne, un dels 50 infeliços marits de les Danaides, degollats la primera nit de 

noces, Apollod. Bibl. 2, 1, 5 (19). 2. Fill de Damàstor, un descendent d'Amímone i de Posidó, Pherec. Fr. 4 e 10 Fowler 

(= Schol. Apoll. Rh. 4, 1091), pare dels germans de l'illa de Sèrifos Dictis i Polidectes. 

Simple compost de la preposició περὶ i de σθένος, "força", i significa "dotat de molta força", cfr. Plístenes, Megàstenes, 

etc.; Etym. Magnum 664, 42-43: Περιττῶς τῷ σθένει χρώμενος, "que usa la força de manera extraordinària". 


Περιστερά 

PERÍSTERA 

Nom d'una nimfa, transformada per Cupido (gr. Eros) en coloma per haver ajudat Venus (lat. Venus, gr. Afrodita) a 

guanyar-lo en una competició de velocitat de recollda de flors; Lact. Plac. Comm. in Stat. Theb. 4, 226; unde Myth. 

68


Vat. 2, 73, p. 96 Berlioz - Zorzetti. D'aquesta simpàtica història no es troba cap rastre a la tradició grega, tot i que la 

coloma, a Grècia, està clarament lligat al culte d'Afrodita. 

Significa simplement "coloma". Benveniste (Noms d'agent, p. 119, cfr. Chantraine, DELG s. v.) posa περιστερά, "coloma", 

en relació amb *πελιστερά, derivat de πελιός, "gris", que s'ha de relacionar amb πελειάς, "colom, colom salvatge", 

amb el sufix -τερος que té valor diferencial (distingeix un terme d'un altre de la mateixa sèrie conceptual), comparant- 

ho també amb el persa kabōtar, "colom blau", que presenta el mateix sufix. De tota manera, l'etimologia continua sent 

dubtosa, cfr. Frisk (G.E.W. s. v.), "nicht sicher erklärt". 



Περσεφόνη 

PERSÈFONE 

Deessa dels Inferns, filla de Zeus i Demèter, dona d'Hades. Fou raptada per Hades mentre collia flors a la plana de 

Nisa (indret de localització dubtosa) i conduïda al regne dels morts; per haver menjat la llavor de la magrana, ha de 

quedar-se als Inferns un terç de l'any (Hom., Hymn Cer.. 2, 393 e ss.). Al culte va de bracet amb Demèter (a Atenes se 

les anomena τὼ θεώ, "les dues deesses") i és invocada també amb el nom de Core, "noia", que a Plutarc (Thes. 31, 4) 

és la filla de Persèfone. A Homer, on apareix la forma èpica Περσεφόνεια, és recordada al costat de Zeus (Il. 9, 457) 

o més sovint junt amb Hades (Il. 9, 569; Od. 10 491; 534; 564 ecc.) com a reina dels Inferns; a la Teogonia (912-914) 

és la filla de Demèter. Tradicionalment lligada a Sicília (Bacch. Ep. 3, 1-2; Pind. Nem. 1, 13-18), el seu rapte per part 

de Dite és ambientat per Ovidi, que s'inspira en l''Himne homèric a Demèter (Met. 5, 385 e ss.) just al llac de Pergos, 

no gaire lluny d'Enna. El nom llatí de la deessa és Prosèrpina. 

El nom, d'etimologia obscura, és en aparença un compost (cfr. Chantraine, DELG, s. v. Περσεφόνη), per al qual és 

possible formular la hipòtesi que es tracti d'un primer terme Περσε-, que s'explicaria per dissimilació de le aspirades, 

o bé Φερσε-, amb anticipació de l'assimilació (Frisk, Griech. Etym. Wört., s. v. Περσεφόνη). La forma Φερσεφόνη, 

testimoniada a l'Hymn hom. 2 a Demèter (v. 56), potser la més antiga fins i tot als poemes homèrics (cfr. Càssola, 

commentar als Himnes homèrics, pp. 470-471) i l'única present a Hesíode (fr. 185, 4; 280, 12 M.-W.), ha estat recuperada 

per Ehrlich, "Zeitschr. für vergl. Sprachforsch." 39, 1906, pp. 560-563 que proposa per a la primera part φέρω, "portar", 

de *φερσε-, i per a la seconda l'arrel *gwhen que dóna φόνος, però no "homicidi" (cfr. θείνω, com volia una interpretació 

grega present a l'Etym. Magn. 665, 49-50, Παρὰ τὸ φέρω καὶ τὸ φόνος͵ οἱονεὶ φερσεφόνη) sinó "massa", per la qual cosa 

el significat del nom hauria estat en origen "aquella que porta abundància", com ja suggeria el lexicògraf Hesiqui (s. v. 

Φερσεφόνεια): ἡ φέρουσα τό ἄφενος, τουτέστι τόν πλῦτον, διὰ τὸν καρπόν, que lliga perfectament amb l'associació 

de Persèfone amb Demèter, deessa de l'agricultura. Plató (Crat. 404 d) considerava que la deessa hauria de dir-se 

Φερέπαφα "per la seva saviesa i per la seva capacitat de collir allò que es transforma" (διά τήν σοφίαν καὶ τὴν 

ἐπαφὴν τοῦ φρομένου), interpretació bastant fantasiosa. Bräuninger recorda altres hipòtesis etimològiques, RE XIX, 1 

(1937), coll. 944-948. L’extrema varietat de les formes en què el nom apareix testimoniat (Περσεφόνεια, Φερσεφόνη, 

Φερσέφασσα, Φερρέφαττα ecc.), porta finalment a considerar, com ja suposaven Wilamowitz, Glaube, I, p. 108 i 

Nilsson, Griechische Rel. I, p. 474, que es tracta d'un nom d'origin prehel.lènic. 



69


Περσέπολις 

PERSÈP(T)OLIS 

Segons tradicions posthomèriques no testimoniades abans d'Hel.lanic (s. V a.C.; Fr. 1a, 4, 156.5 FgrHist, = Fr. 156 

Fowler ) i Aristòtil (Fr. 8, 44, 506), seria fill de Telèmac i de Nausícaa o Policasta, la filla de Nèstor. 

El nome és un composto simple de π(τ)όλις, "ciutat, i del verb πέρθω, amb vocalisme e, "destruïr, saquejar" i significa 

doncs "aquell que saqueja les ciutats", cfr. Ptoliporto, clar "epítet" de les qualitats del seu avi Odisseu (cfr. Sulzberger, 

"Rev. Et. Gr". 39, 1926, pp. 384-347). 


Πικόλοος 

PICÒLOOS 

Gegant que en temps primordials de la Gigantomàquia, tot fugint de Zeus, hauria cercat d'expulsar Circe de la seva 

illa, i hauria estat mort per Hèlios, el pare de la jove deessa. De la seva sang hauria sorgit l'herba màgica μῶλυ, de flor 

blanca com el Sol i l'arrel negra com la sang del gegant; Alex. Paphius (?) apud Eustath. ad Hom. Od. 10, 277 (1658), 

cf. Ptolem. Hephaest. Var. hist. 4, 149 b - 150 a. Probable invenció tardana. 

L'única etimologia proposada per a aquest estrany nom, que non troba cap altre referent en grec (Höfer in Roscher 

s. v., col. 2506), és que pugui haver derivat de l'expressió hesiòdica (en acusatiu) Φῖκ' ὀλοήν, "terrible Esfinx" (Hes. 

Theog. 326); aquesta hipòtesi sembla del tot fantasiosa. 

Πυρόεις 

PÍROUS, PIROENT 

Un dels cavalls del Sol (Hèlios), juntament amb Èton 2., (Etone, Àithon), Eoos i Flegont (Ovid. Metam. 2, 153-154; Valer. 

Flacc. Argon. 5, 432, que anomena només P.; Hygin. Fab. 183, fa una llista de cavalls i egües d'Hèlios, i els atribueix, 

citant Eumel de Corint (Fr. 12 Bernabé; cfr. Titanomach. Fr. 7 Bernabé), Eoos i Etíops (Aethiops), mascles, Bronte i 

Estèrope, femelles, especificant però que quatre cavalls mascles (que esdevindràn tradicionals a la poesia europea 

del 500 i 600), es troben a Ovidi. Els noms Èton, Eoos, Flegont i Pírous (lat. Pirois) podrien ser, doncs, una elaboració 

llatina, atès que l'adjectiu πυρόεις (i πυροειδής) és utilitzat en grec com a epítet d'Ares, en referència a la lluminositat 

vermellosa del planeta en astronomia (Eratosth. Cataster. 21). A més, l'ús de l'adjectiu πυρόεις com a epítet d'Eros (o 

d'Afrodita) apareix en època tardana (Nonn. Dionys. 48, 264 e 613; 42, 383). 

El nom significa senzillament "igni, del color del foc ardent", probablement en referència al color del mantell. 


Πύθων 

PITÓ 

El gran serpent dèlfic (òphis), engendrat per la Terra, Gàia; atacava persones i animals, i fou mort per Apol.lo prop de 

Delfos, al costat de la font Castàlia (Hymn. Hom. ad Apoll. 300-304). Abans de l'arribada del déu complia la funció de 

guàrdia de l'oracle, aleshores presidit per Themis (Apollod. Bibl. 1, 4, 1). Algunes fonts la consideren de sexe femení, 

dràkaina. Segons una etimologia - etiologia popular, des de la seva mort l'indret és anomenat Pythò i Apol.lo rep el nom 

de Pýtheios, perquè el poder d'Hèlios ha fet que el drac es podreixi (Hymn. Hom. in Apoll. 371-374; cfr. Pausan. 10, 6, 

70


5; Aelian., Nat. an. 11, 2 recorda que els serpents de Delfos eren considerats la "prole" de Python. Cal.límac l'anomena 

δαιμόνιος θήρ, "fera divina" (Hymn. ad Apoll. 100-101), i en recorda els terribles ullals i les "nou espirals" (Hymn. ad 

Del. 91-93; cfr. anche Nonn., Dion. 4, 317. 

Segons Chantraine (DELG, s. v. Πῡθώ) aquest nom s'ha de relacionar amb "Pito", antic nom de Delfos, que no té 

etimologia plausible. L'etimologia popular (del lloc), ja testimoniada a l'Hymn. ad Apoll. 363-374, l'explicava amb el 

verb πύθομαι, "fer podrir", atès que el serpent (la dràkaina) hauria entrat en putrefacció just després de morir. També 

s'ha posat al costat del verb πυνθάνομαι, "venir a saber, informar-se, interrogar", atès que l'animal tenia facultats 

profètiques, però en aquest tema la υ é breu (ambdues explicacions a l'Etymol. Magn. s. v). Πύθων. Fontenrose, J. 

E., Python, Berkely - Los-Angeles, 1959 



Πειθώ 

PITO 

1. És el δαίμων femení de la "persuasió" o de la "seducció" amorosa, al seguici d'Afrodita. Amb les Gràcies (més tard 

considerada una d'elles, Hermesian. apud Pausan 9, 35, 1), adorna la primera dona Pandora amb collarets d'or (Hes. 

Op. 73-74). 2. Una de les nimfes Oceànides, filles de Tetis i Ocèan, Hes. Theog. 349. 3. Dona de Foroneu, va infantar 

Apis, Egialeu, Europs i Níobe 2 (Schol. ad Eurip. Or. 932 et 1246). 

El nom deriva del verb πείθομαι, "persuadir", d'una arrel *bheidh que expressa les nocions de "confiança", emparentat 

amb el llat. fīdo. El sufix -ω, molt productiu, és sovint emprat per formar noms d'acció o termes abstractes, com estats 

passionals o forces vivents, sobretot femenins (cfr. Chantraine, La formation, p. 116). 


Πόδαργος 

PODARG 

1. Un dels cavalls de la quadriga d'Hèctor, amb Èton 1., Lampos i Xantos 2., alimentats amorosament per Andròmaca 

amb blat i vi (Hom. Il. 8, 185-190). 2. Un dels cavalls, juntament amb la femella Arge (regal d'Equepol de Sició a 

Agamèmnon), que Menelau condueix al galop a Hom. Il. 23, 295-296. 

Significa senzillament "de peus veloços", amb el sentit dinàmic (i no cromàtic) de l'adjectiu ἀργός. 


Πρίαμος 

PRÍAM 

Rei de Troia, fill de Laomedont, és anomenat a Homer Dardànida, per ser descendent de Dàrdan, el fundador del llinatge 

dels troians (Hom. Il. 20, 215 ss.). La seva mare fou Estrimo (Hellan. FGrHist 4 F 139, = 139 Fowler), o bé Leucipe 

(Pherec. FGrHist 3 F 136c, = 136ac Fowler) o Toosa (Scamon Mytilenaeus, sec. V, apud Schol. Hom. Il 3, 250, **1 Fowler). 

Va tenir nombroses esposes (Apollod. Bibl. 3, 12, 5) i 50 fills, dels quals 19 amb Hècuba, i 12 filles (Hom. Il. 24, 495-496; 

6, 248; les filles acabaran sent 50 en tradicions posteriors, cfr. Verg. Aen. 2, 501). El seu nom originari, Podarces, "dels 

peus veloços", va canviar en Príam, segons una etimologia popular, a partir de πρίασθαι "comprar", pel fet que en 

71


temps de la conquesta de Troia a mans d'Hèracles fou rescatat per la seva germana Esíone a canvi del seu vel (Lyc. 

Alex. 335-339; Apollod. Bibl. 2, 6, 4; trobem una versió semblant a Diod. Sic. 4, 32, 5 e 4, 49, 3-6). 

Se'l relaciona amb l’antropònim f. micènic en datiu pi-ri-ja-me-ja, PY An 39 (Chadwick-Baumbach 240). Un primer grup 

d'interpretacions etimològiques fan remuntar el nom a la funció de rei. Aixì, ja Hesiqui interpretava el lesbi πέρ[ρ]αμος 

com a βασιλεύς, mentre πέρροχος a Safo (Fr. 93 Page) equival a περίοχος, "superior, prominent" (Stoevesandt, Neue 

Pauly 10, coll. 305-306). La hipòtesi de Müller (Histor.-mythol. Unters., p. 88) que simplement posa πρί-αμος al costat 

del gr. πρίν i del llatí prior, primus resta incerta (Weiszäcker, in Roscher, Myth. Lex. s.v., coll. 2940-2941). La forma 

etrusca priumne, equiparable al nom propi il.líric Triumus i potser amb el gr. Δίομος, ha suggerit que pugui tractar- 

se d'una formació il.lírica del superlatiu "el primer, el sobirà" (Krahe, "Wien. Stud." 51, 1933, p. 143 e "Würzbg. Jb." 1, 

1946, p. 190). L'origen il.líric del nom és considerada probable també per von Kamptz (Homerische Personennamen, 

p. 45; cfr. 138 e 343-344) que es basa en la comparació amb altres substantius amb el mateix sufix, com Τεύταμος, - 

ίδης. D'altres, en canvi, a partir del sufix -αμο-, fan derivar el nom d'un substrat minorasiàtic pregrec, equiparable a 

Πέργαμον, βάλσαμον, Τεύταμος (cfr. Frisk, Gr. Et. Wört. s. v.; Chantraine, DELG s. v.). Carnoy ("Les Ét. Class." 22, 

p. 350) proposa un origen lidi del nom. Finalment, la hipotesi més plausible sembla la de Starke (Troia im Kontext des 

histor.-polit. und sprach. Umfelds Kleinasiens im 2. Jt., "Studia Troica" 7, 1997, pp. 458), que fa derivar Πρίαμος del 

compost luvita Priįamuųa, "d'ànim excel.lent", basant-se en la difusió de la llengua luvita a tota l'Anatòlia meridional 

i oriental el II mil.leni a.C. 


Προκρούστης 

PROCRUSTES 

Sobrenom de Damastes o Polipèmon (Bacchyl. 18, 27-30, que l'anomena també Prokòptas; Diod. Sic. 4, 59, 5; Apollod. 

Epit. 1, 4); bergant que vivia a mig camí entre Mègara i Atenes, a Hermos, al costat del riu Cefisos, i fou mort per Teseu 

(cf. també Plut. v. Thes. 11, 1; Pausan. 1, 38, 5-6). Va esdevenir proverbial perquè tenia dos llits, un de massa llarg 

i un altre de massa curt, damunt els quals acomodava els vianants: els alts al curt, els baixos al llarg. Després picava 

els baixos amb un martell, per allargar-los fins a la mesura justa, mentre que tallava dels alts la part sobrant (Apollod. 

Epit. 1, 4). Teseu va acabar amb ell fent-li el mateix en un dels seus llits. 

El sobrenom (que és una mena d'epítet) és un compost de προ- i del verb κρούω, "picar, percudir" (Chantraine, DELG, 

s. v. κρούω; Carnoy, DEMGR) i significa "aquell que percudeix", en referència a la tortura que imposava als malaurats 

vianants. 


Motiu: Prova 

Προμηθεύς 

PROMETEU 

Fill del Tità Jàpet i de l'Oceànida Clímene (Hes., Theog. 510) o de Temis/Gaia (Aesch., Prom. 18; 209-210) o també 

d'Àsia (Apollod. Bibl.. 1, 2, 3), és esmentat sovint per Hesíode amb el patronímic Ἰαπετιονίδης (Theog. 528, 543, 559, 

614; Op. 54). Pare de Deucalió (Hes. Fr. 2; 4 M.-W.), li suggereix de costruir una arca (làrnax, mena de bagul ample) 

per salvar-se del diluvi (Epicarm. CGF. 85; Apollod., Bibl. 1, 7, 2). Les fonts més arcaiques del mite li atribueixen 

l'engany de Mecone, el robatori del foc i el consegüent càstig de ser encadenat al Càucas, i que una àguila li devori 

el fetge cada dia (Hes., Theog. 521-569; Op. 48-58, Aesch., Prom. passim). Segons una tradició més tardana, hauria 

72


creat els homes amb aigua i fang (Philem., Fr. 93, 1-2; Com. adesp., Fr. 1047; Apollod. Bibl. 1, 7, 1; Paus. 10, 4, 4; 

Luc., Dial. deor. 5 (1), 1). 

El nom deriva de l'adjectiu προμηθής, "previsor, prudent" i significa doncs "aquell que que pensa per endavant, el 

previsor", amb el prefix πρό- i el sufix -εύς freqüents als antropònims (Perpillou, Les substantifs grecs en -εύς § 232). 

Segons Chantraine (DELG, s.v.προμηθής) aquest terme pot derivar, com μανθάνω, d'un radical *men-dh-. La hipòtesi 

que προμηθής hagi patit la influència analògica de μῆτις és improbable (Allan in Snell, Lex. Fr. Ep., s. v.), si bé de μῆτις 

deriven els principals epítets de Prometeu: αἰολόμητις, "de ment àgil" (Hes. Theog. 511), ἀγκυλομήτης, "de consells 

tortuosos" (Theog. 546; Op.. 48), αἰπυμήτης, "de pensaments elevats" (Aesch., Prom. 18), fins i tot l'expressió πάντων 

πέρι μήδεα εἰδώς, "que nodreix sobretot els pensaments més aguts" (Hes. Op. 54). El nom era interpretat ja pels antics 

com un apel.latiu: ho suggereixen oposició de Prometeu a l'estúpid Epimeteo (ἁμαρτίνοος in Hes. Theog. 511) i els 

versos d'Èsquil, Prom. 85-86: Ψευδωνύμως σε δαίμονες Προμηθέα / καλοῦσιν· αὐτὸν γάρ σε δεῖ προμηθέως, "ben 

errat és el nom de Prometeu (el Previsor) que els celestes et donen, perquè tu mateix necessites d'algú previsor!" 


Πρωτεύς 

PROTEU 

Déu del mar, anomenat també el Vell del mar, ἅλιος γέρων (Hom. Od. 4, 349; 365; 384) com Nereu (cfr. Paus. 3, 21, 9). 

En Homer rep l'epítet νημερτής, "veraç" (Od. IV 349; 384; 401), perquè "de tot el mar coneix els abismes" (4, 385-386: 

ὃς τε θαλάσσης / πάσης βένθεα οἶδε). Pare d' Ιdotea 1., "la dea sapient", viu a Egipte (Αἰγύπτιος: Od. 4, 385), a l'illot 

de Faro, onpastura les foques de Posidó. Es transforma en tots els animals i elements de la natura que vol, per tal de 

defugir les demandes de Menelau (Hom. Od. 4, 417-418; 455-458) i també a les d' Aristeu a Virgili (Georg. 4, 392-393). En 

Herodot P. és un faraó egipci, altrament desconegut, relacionat amb l'episodi de l'estada d' Hèlena a Egipte (2, 113-120). 

El nom d'aquest antic déu es troba ja en micènic: Po-ro-teu (PY Eq 146.3). Possiblement deriva de l'egipci prouti, 

apel•latiu del faraó (cfr. Chantraine DELG, . v. πρῶτος, p. 945); amb la normal formació grega en –ευς; es pot rastrejar 

una família d'antropònims amb el prefix Πρωτο- (cfr. Perpillou, Les substantifs grecs en –ευς, pp. 180-181). La hipòtesi 

de rotacisme d'una líquida originària Πλοτεύς, del tema πλο- "navegar" (Keigtley apud Room’s Class. Dictionary p. 

264 s. v., "el navegador", sembla del tot gratuïta (sense parlar de la vocal breu). Probablement es pot mantenir que 

es tracta d'una forma abreujada (hipocorística) de πρωτογενής, "primitiu", "originari", "primer" i similars (cfr. Orph., 

Hymn. 25, 2; Pape-Benseler, WGE; Carnoy DEMGR s. v.), que podien adaptar-se bé a una antiga divinitat marina. 


Motiu: Metamorfosi, Profecia 

Πρωτώ 

PROTO 

Nom d'una de les Nereides (Hom. Il. 18, 43; Hes. Theog. 248). 

Es tracta de la formació habitual d'un nom femení en -ω, de l'adjectiu πρῶτος, "primer" i significa "la primera, la 

primordial" (cfr. Höfer, Roscher, Myth. Lex. III col. 3182; e von Kamptz (Homerische Personennamen, p. 126). Bechtel 

(Die attischen Frauennamen, p. 74), en referència a l'expressió formular homèrica πρωθήβην ἔτ' ἐοῦσαν (Od. 1, 431), 

"que és encara a la primera joventut", suggereix que pugui tractar-se d'una forma hipocorística (és a dir, diminutiva i 

73


abreujada), d'un nom complet Πρωθήβη "que té el vigor de la primera joventut"; el mateix podria valer per a noms 

com Πρωτογόνη o Πρωτογένεια, "primogènita". 


Πρωτογένεια 

PROTOGENIA 

Filla de Deucalíon i Pirra (Schol. Pind. Ol. 9, 62; Apollod. Bibl. 1, 7, 2), va infantar de Zeus Opunt, epònim de la ciutat 

de la Lòcrida Opúntia, a Grècia. La tradició parla també d'un altre Opunt, fill de Zeus i Cambise, Schol. Pind. loc. cit., 

tal vegada el seu nebot. 

Significa "primigènia", nom apropiat a una filla de la parella que va repoblar el món després del Diluvi llançant pedres 

a les seves espatlles. 


Ῥαδάμανθυς 

RADAMANT 

Rei de Creta, fill d'Europa i de Zeus, un dels tres jutges del món dels morts. Apareix a l'Elisi ja a Hom. Od. 4, 564 (cfr. 

també 7, 323) amb l'epítet ξανθός. 

El sufix -νθ- porta a atribuir aquest antropònim a onomàstica de substrat (cfr. Chantraine, DELG). Segons Van Windekens 

(Contribution, p. 1) aquest sufix caracteritza els territoris pelàsgics que engloben Tràcia, Macedònia, la Grècia 

propriament dita i zones habitades pels Il.liris. Carnoy (DEMGR) considera que es tracta d'un compost del pelàsgic 

manthu, "pensament" i d'una paraula emparentada amb l'avèstic (u)rvata-, "savi", de l'indoeuropeu *uer, "parlar", per 

tant significaria "l'home que expressa pensaments savis". Frisk (Gr. Et. Wört.), en canvi, suggereix un lligam amb 

ῥάδαμνος, "branca, brot", amb un canvi de la final; el nom significaria doncs "aquell que branda una branca, que porta 

un ceptre". 



Ῥεία 

REA 

Filla de Gaia i Úranos, esposa de Cronos (Hes. Theog. 453 ss.). 

Aquest nom és força difícil d'interpretar. Algunes hipòtesis han estat formulades per Room (Room's Classical Dictionary, 

p. 268): podria derivar del verb ῥέω, "fluir"; o bé, atès que es tracta d'una divinitat de la terra, estar associat amb 

el d'Hera i derivar de ἔρα, "terra", hipòtesi que sembla indemostrable. Segons Carnoy (DEMGR) el nom podria ser un 

epítet de la terra, de l'indoeuropeu *ueru, grec εὐρύς, "ample", i per tant significaria "estesa". 

Ῥῆσος 

RESO 

Heroi traci que combaté al bàndol troià a la guerra de Troia (Hom. Il. 10, 434 ss.). 

74


Segons Carnoy (DEMGR) el nom prové de rezos, forma tràcia del llatí rex, de l'indoeuropeu *rego-s, que en grec no s'ha 

conservat: en traci la –g palatal s'assibila, atès que és una llengua satem. Aquesta hipòtesi també és sostinguda per 

Boisacq ("Rev. Ét. Gr". 39, 1926, pp. 332-34) i per von Kamptz (Homerische Personennamen, p. 344). 

Ῥόδος 

RODOS 

Dona d'Hèlios, el Sol, epònima de l'illa de Rodes, anomenada també Rode (Diod. Sic. 5, 55). 

El nom deriva de ῥόδον, "rosa". J. Ilberg (in Roscher, Myth. Lex. IV col. 119) apunta la hipòtesi que pugui tractar-se 

d'una forma abreujada de ῥοδοδάκτυλος o ῥοδόπηχυς, epítets d'Eos. Segons Carnoy (DEMGR) el nome podria derivar 

de l'indoeuropeu *ered, "fluir", etimologia de poc argument. 


Ῥόπαλος 

RÒPAL 

Fill de Fest i nebot d'Hèracles, o bé ell mateix fill d'Hèracles (Pausan. 2, 6, 7; 10, 1). 

Aquest nom deriva del substantiu neutre ῥόπαλον, "bastó, maça", certament en referència a l'arma de l'avi (o del pare). 

Ξανθίππη 

XANTIPPE 

Nom d'una Amazona, filla de Doros, dona de Pleuró i mare d'Agènor (Apollod. Bibl. 1, 7, 7). Una altra Xantippe, filla 

de Micó, hauria nodrit amb la seva llet el seu pare empresonat, Hygin. Fab. 253, 3. 

Deriva de ξανθός, "ros", i ἵππος, "cavall"; significa doncs "de cavall falb", si volem donar al nom un significat possessiu, 

o bé "egua falba"; sigui com sigui, és un nom apropiat per a una Amazona. 

Ξάνθος 

XANTOS 

Antropònim molt comú, i nom equí, com 1. el cavall immortal d'Aquil·les, donat a Peleu per Posidó, que prendrà la 

paraula pel voler d'Hera per predir a l'heroi la mort imminent (Hom. Il. 19, 404-424), 2. un dels cavalls d'Hèctor (Hom. 

Il. 8, 184-190), 3. un dels cavalls dels Diòscurs (Stesich. Fr. 178.1, vv. 2 P., apud Etym. Magnum s. v.), i finalment 

4. un dels cavalls de Diomedes rei di Tràcia (Hygin. Fab. 30, 9). És també el nom d'una Nereide, en la formació del 

femení en -ή, Hesiod. Theog. 356. 

Deriva del grec ξανθός, "ros" (testimoniat com a antropònim ja en micènic: ka-sa-to, PY An 39.6). L'etimologia és 

desconeguda. Frisk (Gr. Et. Wört., s. v. ξανθός) i Pokorny (Indog. Etym. Wört., p. 533) recorren amb escepticisme a 

la comparació amb la rel kas-, kas- no-, "gris", llatí canus, amb desinència -dho- i desaparició de la síl·laba radical *ks- 

75


en-dho: derivació que no sembla plausible ni pel sentit ni per la forma. Hester ("Lingua" 13, 1965, p. 361) proposa un 

origen pelàsgic de *keu-, *k+u x o bé *kand-, llatí candidus. 



Ξοῦθος 

XUTOS 

Fill d'Hel·lèn i Orseide (var. l. Otreide), germà de Doros i Eol, pare d'Ió (en realitat engendrat per Apol·lo) i d'Aqueu, 

epònims de la Jònia i d'Aquea (Hesiod. Fr. 9 M.-W.; Hellan. Fr. 125 Fowler; Apollod. Bibl. 1, 7, 3). 

Derivat de l'adjectiu ξουθός, amb l'acostumada baritonesi, o retracció de l'accent a la penúltima. Es tracta d'un adjectiu 

en -θος que té molts significats, de vegades contradictoris, cfr. Etym. Magn. s. v., que van de "falb" o "verdós" a 

"canor" (potser per transposició metafòrica). De tota manera, és testimoniat amb certesa en micènic, Ko-so-u-to, KN Ch 

900, sembla com a nom d'un toro, o descripció del seu pèl. Tractant-se d'un antropònim, el sentit cromàtic sembla ser 

el més plausible, cfr. Xanthos, Pyrrhos. Podria doncs significar "falb, marró rogenc", sense etimologia plausible (Frisk, 

Gr.Et.Wört. s. v.). 


Ζάκυνθος 

ZACINT 

Heroi fill de Dàrdan, troià, epònim de l'illa (ἡ Ζάκυνθος), perquè - conten - hi va arribar el primer, venint de Psòfide, 

a l'Arcàdia (Pausan. 8, 24, 3). Per aquesta raó, l'acròpolis de la ciutat va ser anomenada precisament Psòfide (Strab. 

10, p. 458). 

És analitzable com a Ζακ- υνθος; Carnoy (DEMGR) afirma que l'etimologia és pelàsgica i deriva de l'indoeuropeu *ghuok, 

"donar llums", grec δια-φάσσω, llat. fax, "torxa", lituà zvake, "espelma" i això perquè aquesta illa, d'origen volcànic, 

és coneguda pels seus jaciments de betum inflamable. El sufix (υ-)νθος és certament prehel·lènic i significa "que es 

refereix a, proveït de", com afirma Van Windekens (Le Pélasgique, p. 47). L'ètnic za-ku-si-jo, Ζακύνσιος, és testimoniat 

ja en micènic (PY An 610). 



Ζαγρεύς 

ZAGREU 

Nom d'una antiga divinitat ctònia; fill de Zeus i Persèfone, identificat sovint amb Dionís. 

Les hipòtesis més probables i més seguides són dues. La primera, proposada per Chantraine (DELG), per B. Mader 

(in Snell, Lex. fr. Ep.) i per Perpillou (Les substantifs grecs en -εύς, § 389) consisteix en la derivació del nom de la 

muntanya Ζάγρος, a l'Àsia Menor; en aquest cas no tindria sentit buscar una etimologia interna al grec. La segona, 

proposada per Frisk (Gr. Et. Wört.) i aprovada també per B. Mader, consisteix en una comparació amb ζάγρη, "trampa 

per a animals", que s'explicaria com un manlleu a partir d'un dialecte dòric nord-occidental de *ζαγρέω = ζωγρέω, 

"entrampar éssers vius", "capturar preses vives". Chantraine, en canvi, pensa que aquesta relació és indemostrable. 

76


potser no sense raó: en tal cas, a partir de ἄημι "bufar", tindríem "que bufa a través", o també "que bufa amb 

força" (Pape-Benseler "Stürmer", "Tempestoso"). 


Motiu: Rapte 

Ζῆθος 

ZETOS 

Fill de Zeus i d'Antíope, d’origen tebà; juntament amb el seu germà bessó Anfió es va venjar dels maltractaments soferts 

per la seva mare lligant a un brau la culpable, Dirce, dona de Licos, rei de Tebes (Apollod. Bibl. 3, 5 5). Els dos bessons, 

després d’haver enviat a l’exili el rei Laios, varen construir els murs de Tebes (Hom. Od. 11, 262-265), l'un amb la seva 

força física, l’altre (Anfió) movent màgicament les pedres al so de la lira (Hesiod. Fr. 182, Apollon. Rhod. Argon. 1, 

735-741). A Homer (Od. 19, 518-523) porta aquest nom el pare d’Itilos, el nen mort per Edona, filla de Pandareu. 

El nom es pot relacionar amb el verb ζητέω, "buscar", ja per una paretimologia d’Eurípides (Antiop. Fr. 2, 1) citada per 

l'Etymologicum Magnum, s. v., perquè la mare hauria "buscat" un lloc adequat per al part. Sembla però, més aviat, un 

antropònim en -θος (Chantraine, Formation p. 364), potser d’un tema ζη- ("viure"), amb vocalisme - e, * gwyē-, diferent 

de Ζῆτος (var. Ζήτης) que podria, en canvi, remetre al tema de "buscar", cfr. Ζήτης. De tota manera és problemàtica 

la forma ζέαθος testimoniada en un papir de Pind. Paean. 9, 44 Sn.-Maehl. No falta la hipòtesi (von Kamptz § 83) que 

es tracti d’un nom no grec, però en aquest cas sembla improbable. 



Ζεύς 

ZEUS 

Antic nom del cel, del déu del cel, del dia. Fill de Cronos i Rea, "pare dels déus i dels homes". 

Es conserva especialment en indi antic, grec, itàlic i també en hitita. Les formes, que dóna Frisk (Gr. Et. Wört.), 

són: Ζεύς = aind. dyáuh, Ζῆν = aind. dyam, lat. diem; Δι-ός (micènic di-wo), -εί (micènic di-we), -ί, Δία. Aquestes 

van d'acord amb l'indi antic diváh, divé, diví, dívam. Formes noves per al grec són Ζῆν-α amb Ζην-ός, -ί. Benveniste 

(Origines, pp. 59-60) explica que el conjunt de les formes depèn d'una rel *dei- (sànscrit di-, "brillar"). La rel amb un 

sufix *-w constitueix un tema *déiw-, derivat temàtic del qual és *deiwó- (sànscrit devá-, llatí deus, ecc.). Des del 

punt de vista de la flexió, aquest terme mostrava una alternança *déiw, gen.-abl. *diw-é/os; d'aquest genitiu-ablatiu 

i de les formes consegüents deriven Δι(Ϝ)-ός, Δι(Ϝ)-ί, Δι(Ϝ)-εί. Al costat de *deiw- hi ha un derivat *dy-eu, *dy-ēu- amb 

allargament del diftong Ζεύς, de Ζῆν i de les formes sànscrites corresponents. Carnoy (DEMGR) afegeix que entre 

els germànics Tiu > Ziu esdevingué el déu de la guerra, com es veu en l'anglès Tues-day, traducció de Martis-dies, it. 

martedì, cat. di-marts. 



78

Ζευξίππη 

ZEUXIPPE 


Nom de diverses heroïnes, entre les quals: 1. a l'Àtica, la dona de Pandió, mare d'Erecteu, Procne i Filomela (Apollod. 

Bibl. 3, 14, 8); 2. la filla d'Hippocoont, nora de l'endeví Melamp, amb el fill del qual, de nom Antipates, s'havia casat 

(Diod. Sic. 4, 68). 

Significa "la que enjova els cavalls". És un compost del grec ζεύγνυμι, "enjovar", que deriva de l'indoeuropeu *yeug-: 

al present en -νυ- amb vocalisme radical -e-, que és una innovació grega, correspon un tema en nasal infixa, sànscrit 

yunák-ti, llatí iungo. La segona part del nom deriva d'una antiga paraula indoeuropea *ekwo- testimoniada en sànscrit 

ásva-, llatí equus, anglosaxó eoh, lituà esva, tocari B yakwe. En grec l'aspiració és sens dubte secundària i el timbre 

-i- de la vocal inicial (ἵππος, testimoniat ja en micènic: i-qo, PY Ta 722, etc.) roman sense explicació, com afirma 

Chantraine (DELG, s. v. ἵππος). 

Ζεύξιππος 

ZEUXIPPOS 

Fill d'Apol·lo i de la nimfa Nàiade Hyllis (Hil·lis) o Syllis, fou rei de la ciutat de Sició i va morir abans que Agamèmnon 

la sotmetés (Pausan. 2, 6, 7). 

Per l'etimologia, cfr. Zeuxippe. 


79

Diccionari Etimològic de la Mitologia Grega

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?