tants apartaments com ara per llogar, i enaqueixes condicions era bastant dur, però...Hi vam sobreviure. I així va ser com estanta Sevilla, va sorgir l'oferta de Colòmbia i<strong>del</strong> Govern Espanyol, i me'n vaig anar atreballar per un any a l'Arxiu Nacional deBogotà, que avui es diu Arxiu <strong>General</strong> <strong>del</strong>a Nació i és un <strong>del</strong>s millors d'Amèrica, jaque l'ha construït un arquitecte molt bo iperquè -afortunadament- es va escoltarl'arxiver, cosa molt important, i l'espai <strong>del</strong>sdespatxos, les zones de comunicació, i elsdipòsits especialment, estan molt bencalculats, sobretot tenint en compte quela humitat <strong>del</strong> clima de Bogotà és moltadversa. Després d'aquell any a l'arxiu, emvaig quedar ensenyant Paleografia iDiplomàtica, entre altres coses, a laUniversitat Nacional, i de Colòmbia vaigpassar als Estats Units, on vaig estar exercintd'arxivera a la Biblioteca <strong>del</strong> Congrés, pertal de realitzar un inventari de la LatinAmerican Collection de documents, finsque en 1960 vaig participar en un projecteinterdisciplinar molt apassionant amb elProjecte Chiapas de la Universitat deChicago, i allò em va dur a Mèxic,Guatemala, i de nou a Sevilla, a l'Arxiud'Índies, i finalment a Roma, ja que caliaarreplegar els papers relacionats amb FraBartolomé de las Casas i Chiapas. Desprésvaig tornar encara un any a la Biblioteca<strong>del</strong> Congrés, a Washington, i quan vaigvoler tornar a Espanya, no hi havia vacanta Sevilla, i vaig anar a Huelva.Blat com a assessor, i que jo els haviaconegut tots dos a Colòmbia i, clar, ellsm'ajudaren molt amb la reforma <strong>del</strong> centre/CONVERSES / Vicenta Cortés37-I com va assimilar aquell canvi tanbrusc, de Washington a Huelva?-Huelva va ser una experiència moltimportant per a mi perquè allò era comla fi <strong>del</strong> món, amb un índex altd'analfabetisme i una pobresa terrible. Allàem vaig encarregar de l'Arxiu d'Hisenda,de la Biblioteca Pública i <strong>del</strong> CentreCoordinador de <strong>Biblioteques</strong>. Huelvaestava quasi desassistida, i per a mil'experiència va ser molt humana i em vapermetre conéixer cada racó de laprovíncia. Dos anys després tornaria aSevilla, i després de nou a Madrid,concretament al Gabinet deDocumentació, Biblioteca i Arxiu <strong>del</strong>Ministeri d'Educació. I la història és curiosa,en arribar jo a Madrid, va coincidir ambla "invasió" <strong>del</strong> Ministre valencià VillarPalasí, perquè així els anomenaven, els"invasors". Resulta que Palasí tenia DíezHochleitner com a sots-secretari, i José<strong>del</strong> que volia, jo vaig publicar un mo<strong>del</strong>a seguir sota el nom La memoria anual <strong>del</strong>os archivos. Al meu parer, una memòriaben redactada és una radiografia i enspot estalviar fins i tot fer una inspecció<strong>del</strong> centre en concret, ja que les xifresparlen per si soles. El cas és que aquellva ser un treball molt gratificant per a mi.Abans de les inspeccions tècniques jo elsavisava, i no valia que inventaren resperquè el primer que jo feia era llegir elsinformes d'anys anteriors, i les xifres sónun punt clau. De manera que des de laInspecció vaig donar a conéixer en quinasituació estaven els nostres arxius quant apersonal i instal·lacions, i a més, vaigaconseguir que redactaren una memòriaanual on constaven els projectes que tenien,perquè sense projecte, crec jo, no es potestar en la vida. Durant aquells onze anysque vaig estar a la inspecció vaig publicaranualment una memòria amb xifres i vaigdissenyar també el mo<strong>del</strong> d'una bibliotecas'havia de donar a conéixer tota ladocumentació sobre València, Catalunyai Mallorca que hi ha en l'Arxiu HistòricNacional i així ho he fet. A més, heprocurat també que quedés clar que unarxiu són milers de metres i mantenirlocosta diners i que és un treball ques'ha de pagar bé.-Vosté ha publicat nombrosos llibressobre història i arxius, què li ha dut aescriure tant?-Crec que en el moment que ens decidima publicar un treball, comptem amb allò quese sap en aquell moment, i que com tot llibreés el fruit d'un treball constant, amb el tempsi noves investigacions sempre és possiblemillorar-ho. Ara bé, considere que convédonar a conéixer allò que escrivim perquèens diguen on ens hem equivocat o què ensha restat per dir, i incorporar-ho com aautors, donant crèdit a aquell que liaporta nova informació. L'honradesa és
CONVERSES / Vicenta Cortés38un valor important. A més, en els arxiuss'ha de ser humil perquè ningú no potacabar-hi una obra, als dos diesapareixen de nou dos lligalls més, demanera que arriba un moment en quècal publicar. Crec que el cervell va mésde pressa que la realitat i que semprees pot corregir, així que el fet de nohaver vist dos lligalls entre 2.000 nodetermina un treball. Els arxius, igualque les biblioteques, creixen i canviendiàriament, de forma que cada certtemps cal donar a conéixer tot el quehem fet de nou i demanar més dinerso més gent, si és necessari. Per a mi,de no treballar així, el fracàs és total.-Per què li han preocupat sempre tantles xifres?-Després de dotze anys com aInspectora <strong>General</strong> d'<strong>Arxius</strong>, puc dirque els arxius espanyols me'ls conecmolt bé, i malgrat tot el que hemavançat des <strong>del</strong>s anys 50, amb lesautonomies i els governs democràtics,encara ens queda molt per fer. Caparxiu disposa avui <strong>del</strong> mínim depersonal i pressupost per dur endavantla seua tasca correctament. Insistisc enquè crec que són els ciutadans els quehan de reclamar de les autoritats lainversió en els testimonis de la història,insistisc, en els testimonis i no en lahistòria, això ja vindrà després. Ésinconcebible que un ciutadà vaja a unlloc a demanar una certificació o untestimoni que li interessa per a la seuavida o el seu treball i que no el pugaaconseguir perquè no hi ha arxiver osimplement, no hi ha espai per alsdocuments, o no estan ben arreglats.Sé de sobra que tot això no es potsolucionar amb una vareta màgica endos minuts, però cal plantejar-ho primerdes d'un punt de vista teòric, amb unpressupost per davant, i després atreballar.-Què va significar per a vosté aquellcurs a Madrid entre 1952-53, un cursque va marcar el destí d'altrescompanys seus de professió?-En aquell moment, la Direcció <strong>General</strong>va pensar que havia de fer alguna cosaperquè en 1900 s'havia tancat l'EscolaSuperior de Diplomàtica i els jovesnecessitàvem una formació de cara ales oposicions. De fet, feia deu anys queno n'havien convocades. La Guerra haviasuposat la suspensió de tota rutina detreball i els arxius s'havien quedatpràcticament sense professionals. Totsaquells que marxaren, més aquells quevan ser sancionats van deixar vacants,així que en el 1941 i 43 va haver-hioposicions generals, el que vol dir que escobrien les places de nou, i per això fins1954 no hi hagué cap altra convocatòria,i clar... n'érem molts els que esperàvemla nostra plaça. Va ser un moment decisiuper a la nostra carrera, en aquella oposicióvaig coincidir amb Amparo Pérez, quedesprés va tornar a València, on va feruna labor magnífica a càrrec de l'Arxiu <strong>del</strong>Regne i com a inspectora de <strong>Biblioteques</strong>,però jo no vaig tornar a València perquède fet, ja havia començat a fer la meuatesi a Madrid sobre història americana,concretament sobre els EUA i després, javaig anar a Sevilla i vaig començar aviatjar pel món.-Vosté va començar a viatjar des de moltjove en la seua vida, d'on li havia sorgitaquell esperit aventurer?-La veritat és que havia tingut sempre clarque volia veure món. En 1947, encaramolt jove, vaig obtenir la primera becaper anar en estiu de la Universitat d'Oviedo.Ara les coses han canviat molt, però viatjaren aquell temps era una aventura. Recordeque un <strong>del</strong>s dos xics becats i jo vam anaren tercera classe. Més tard, i com que ami sempre m'han agradat molt les llengües-i això li ho he d'agrair a l'escola Cossíovaigdemanar una beca a la Universitatde Grenoble per perfeccionar els meusconeixements de francés, d'on guarde bonsrecords i anècdotes, com aquellesconverses en què alguns francesos encaraem recordaven la lluita <strong>del</strong>s maquis a laResistència. Però, sense cap dubte, elviatge, que esdevingué una odissea, vaser la primera vegada que vaig volar en1957 per anar a Colòmbia en un aviód'hèlice. Van ser 33 hores per arribar-hi,després d'una parada a Lisboa, Illes Açores,"Crec que el cervell va més de pressa que la realitat i que semprees pot corregir, així que el fet de no haver vist dos lligalls entre2.000 no determina un treball. Els arxius, igual que lesbiblioteques, creixen i canvien diàriament, de forma que cadacert temps cal donar a conéixer tot el que hem fet de nou idemanar més diners o més gent, si és necessari. Per a mi, deno treballar així, el fracàs és total"Les Bahames, Cartagena i Bogotà.-I què va trobar a Amèrica en aquellmoment en què molts altres valenciansencara vivien en l'exili?-Quan jo vaig decidir anar a Amèrica jahavia tornat a València Josep Maria OtsCapdequí, qui havia estat en Índies, onhavia publicat molt, i clar jo el coneixiaperquè havia anat amb el seu fill a l'escolaCossío. Doncs bé, és possible creure quel'obra feta per ell durant l'exili no estavaa la Biblioteca Nacional i que s'haviaelaborat una Enciclopèdia Valenciana onni tan sols figurava el seu nom. Em vaigquedar tan parada que ho vaig fer públicen un article sobre els valencians aAmèrica, que duia per títol: "La biobibliografíacomo fuente histórica. La obraimpresa de los intelectuales exiliadosvalencianos en América 1936-1945". Elcas és que abans de viatjar a Amèrica