"L'autonomia és un dels obstacles per a la independència"

26 SETEMBRE - 02 OCTUBRE 2020
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
“ L’autonomia és un
dels obstacles per a
la independència ”

2
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
SUMARI
19 SETEMBRE-02 OCTUBRE 2020
LA SETMANA
Crònica per Roger Graells.
ESPECIAL
Inhabilitació del president Quim Torra
Entrevista per Assumpció Maresma
i Vicent Partal.
Les imatges.
REPORTATGE
Quaranta-dos milions: es revelen els escandalosos
sobresous dels policies espanyols i guàrdies
civils de l’1-O. Per Roger Graells Font.
ENTREVISTES
Joan Martínez-Alier
Per Xavier Montanyà.
REPORTATGE
Fita històrica: À Punt, TV3 i IB3 estrenen
simultàniament ‘La mort de Guillem’.
Per Arnau Lleonart Fernàndez.
RECULL FOTOGRÀFIC
El tercer aniversari de l’1-O resumit
en vint imatges
Per Redacció.
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
Per Adiva Koenigsberg.
Diana Riba
Per Andreu Barnils.
Carme Barahona
Per Clara Ardévol Mallol.
Josep Bargalló
Per Andreu Barnils.
Nuria Enguita
Per Esperança Camps Barber.
Antonio Baños
Per Andreu Barnils.

3
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
LA SETMANA
TORRA I LA PERILLOSA NORMALITZACIÓ
DE LA REPRESSIÓ
ROGER GRAELLS FONT
La inhabilitació del president, el caos sanitari a Madrid i la guerra
judicial entre Lesmes i la Moncloa han marcat la setmana del
tercer aniversari del Primer d’Octubre
Presentar les eleccions
com un plebiscit pot ajudar
a aclarir el discurs de
l’independentisme si hi ha
acord, però també pot ser
un element de discòrdia si
es manté la divisió
El perill de normalitzar la repressió
era que tothom assumís que Quim
Torra seria inhabilitat com a
president de la Generalitat i que no
semblés tan greu en comparació
amb tot allò que havia passat
aquests últims tres anys. Primer es
va anunciar que el Tribunal Suprem
espanyol dictaria sentència dilluns
i després es va filtrar novament a la
premsa abans de notificar-la a la
defensa i al president Torra mateix.
La reacció del carrer, per motius com
la por de la pandèmia i la desafecció
de la gent amb els partits, va ser
menor que algunes altres vegades,
malgrat la gravetat de la injustícia. La
resposta de partits i entitats ha estat
la denúncia pública i l’aprovació al
Parlament de Catalunya de dues
propostes de resolució que critiquen
la repressió, consideren il·legítima
la sentència del Suprem i mantenen
la confiança en el president Torra.
A les mobilitzacions davant els
ajuntaments catalans convocades
per les entitats, s’hi va afegir una
concentració en suport de Torra a
Palma i la presentació del manifest
‘Un crit de denúncia’, amb centenars
de personalitats donant suport a
Torra. Més per Mallorca i Bloc i País
també van condemnar la sentència
del Suprem, a més del president de
les Corts, Enric Morera, cosa que
va irritar la dreta. El nacionalisme
valencià sempre ha mirat el procés
amb recel, a diferència del de les Illes,
però Morera ha estat una de les veus
més contundents i intransigents en la
defensa dels drets i les llibertats.
Una nova sensació de frustració i
indignació ha impregnat les bases de
l’independentisme, que en una sola
legislatura ha vist com tres candidats
a la presidència de la Generalitat
no podien ser investits i, ara, com
el president Torra era finalment
inhabilitat. En l’últim discurs a Palau,
Torra va instar l’independentisme a
convertir les eleccions en un plebiscit
per a ratificar el mandat de l’1-O, i
va insistir en el missatge que havia
avançat a VilaWeb en la darrera
entrevista com a president, sobre
l’escull que significa l’autonomia en
el camí cap a la independència. Dos
missatges nous que caldrà veure com
s’assenten entre els partits. Presentar
les eleccions com un plebiscit
pot ajudar a aclarir el discurs de
l’independentisme si hi ha acord, però
també pot ser un element de discòrdia
si es manté la divisió. Així mateix,
la proposta de Torra deixa pendent
la incògnita sobre què passarà en
el cas que l’independentisme no
superi el plebiscit –menys del 50%
dels vots– ni què canviarà el fet
d’aconseguir-ho. Aquesta indefinició
s’haurà de resoldre per no confondre

4
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
LA SETMANA
encara més el moviment. Ara, tot
l’independentisme comparteix que
superar el 50% dels vots en unes
eleccions serà un pas endavant i això
pot servir per a restablir un primer
objectiu en comú a curt termini.
Caldrà veure si dimarts el Tribunal
Constitucional espanyol accepta les
mesures cautelars o refusa l’admissió
a tràmit del recurs d’empara de
Torra i obre la porta a Estrasburg.
De moment, la defensa ha demanat
al Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya que suspengui l’efecte
de la condemna a causa d’un error
molt greu del tribunal en l’execució
de la sentència. Mentrestant, el
govern ha fet via i ha aprovat el
decret de substitució, de manera
que ha començat el compte enrere
fins a la dissolució del parlament i
la convocatòria d’eleccions. La gran
incògnita pendent és si Junts i el
PDECat es presentaran separats i
amb quins candidats i com acabarà el
litigi judicial pel nom. Junts acabarà
el congrés telemàtic aquest cap de
setmana –ha durat deu setmanes,
d’ençà del 25 de juliol– per a assentar
les bases ideològiques del nou partit i
espera fer aquestes setmanes vinents
les primàries per a triar el cap de
llista.
Aquesta setmana també ha estat el
tercer aniversari de l’1-O. Ha estat
un aniversari deslluït, sense grans
actes a causa de la pandèmia ni cap
reivindicació de les institucions
catalanes. La concentració dels
CDR a Barcelona va acabar amb
una dotzena de detinguts pels
Mossos d’Esquadra –i un a Girona–
després de l’enfrontament d’alguns
manifestants amb la policia. A les
protestes al centre de Barcelona,
s’hi van muntar barricades, que
ràpidament van ser desmuntades.
D’ençà del Primer d’Octubre, hi ha
hagut més de 2.800 represaliats per
l’estat espanyol. Aquesta setmana
l’activista Tamara Carrasco ha
arribat a judici i l’ex-regidor Jordi
Pesarrodona ha estat condemnat i
inhabilitat. Carrasco i Pesarrodona
formen part de la primera tanda de
represaliats, i aquest mes fa un any
de les protestes contra la sentència
del procés. Molts dels joves detinguts
llavors continuen pendents de judici,
després de passar dies empresonats
i de rebre maltractaments a la
comissaria de la policia espanyola.
L’octubre que ha començat serà ben
diferent del de l’any passat. Aquesta
setmana també s’ha sabut que els
agents de la policia espanyola i la
Guàrdia Civil van cobrar sucosos
sobresous durant l’operació Copèrnic
per a reprimir l’1-O i assegurar
l’aplicació del 155 a Catalunya la
tardor del 2017. El govern espanyol
ha hagut de revelar-ho gràcies a
una petició d’Òmnium Cultural,
en un document al qual ha tingut
accés VilaWeb. De primer, va negars’hi
adduint que era informació
sensible perquè tenia relació amb la
lluita antiterrorista i contra el crim
organitzat, però finalment va trobarse
obligat a rectificar. La xifra de
87 milions de l’operació Copèrnic
que havia admès el govern espanyol
segurament farà curt.
El cop judicial contra el president
Torra ha estat la mateixa setmana que
el president del Consell General del
Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes,
ha intensificat la pugna amb la
Moncloa després de la polèmica amb
el rei espanyol, Felipe VI, i ha nomenat
deu jutges més, sis dels quals en
places importants del Suprem. Això
vol dir un augment de la influència
del PP a la cúpula judicial espanyola,
mentre el president del partit, Pablo
Casado, es nega a renovar el CGPJ i la
Comissió Europea adverteix Espanya
per l’endarreriment de la reforma.
La dreta també manté el torcebraç
en l’àmbit sanitari, concretament
a la comunitat de Madrid. Amb la
incompetència de la presidenta
madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, en la
gestió de la pandèmia no n’hi ha hagut
prou per a forçar una intervenció dura
de la Moncloa. El president espanyol,
Pedro Sánchez, va acabar cedint a les
exigències del PP de centralitzar els
criteris per a implantar restriccions.
Tanmateix, Madrid va trencar l’acord
dimecres i el ministre de Sanitat
espanyol, Salvador Illa, va aprofitar
el Consell Interterritorial de Salut per
a aprovar les restriccions i imposarles
al govern madrileny, que ja ha
anunciat que durà l’ordre ministerial
als tribunals.
Fora de la política, els tribunals i
la pandèmia, avui hi ha una bona
notícia. La mort de Guillem s’emetrà
conjuntament a TV3, À Punt i
IB3. L’estrena del film de Carlos
Marqués-Marcet ha tingut una bona
rebuda a les sales de cinema on ja s’ha
pogut veure. És la primera emissió
conjunta de les tres televisions
públiques i una fita molt important
per a l’espai comunicatiu en català,
tot i que la reciprocitat i la producció
de continguts compartits continua
pendent.
És la primera emissió
conjunta de les tres
televisions públiques
i una fita molt
important per a l’espai
comunicatiu en català

5
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ESPANYA DEIXA
LA GENERALITAT
DE CATALUNYA
SENSE
PRESIDENT

6
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
QUIM TORRA
‘He arribat a la
conclusió que un
dels obstacles
per a assolir la
independència és
l’autonomia’
Entrevista al president de la Generalitat, hores abans
de saber-se què decideix el Suprem espanyol sobre la
seva inhabilitació
ALBERT SALAMÉ
ASSUMPCIÓ MARESMA I VICENT PARTAL
Entrevistem el president de la Generalitat,
Quim Torra, sabent que
possiblement són les últimes hores
del seu mandat. La tensió al món
polític és tan alta, que fins i tot les
ombres dels tarongers semblen més dures
a la paret de la galeria gòtica del Palau
de la Generalitat. És migdia. El carilló i les
campanes de la catedral sonen al mateix
temps mentre la broca d’un fuster, que
adoba una finestra, intenta sobresortir
amb aquell soroll estrident. El vent deixa
el cel d’un blau net i radiant. Sabem que
durant l’entrevista pot arribar la decisió
del jurat inhabilitant el president. Mirem
els mòbils fins a l’últim moment. No
arriba.
Hores després s’especula que Carlos Lesmes
havia preparat una mena de festa de
la venjança aquest divendres de setembre:
volien servir el cap de Torra al rei mentre
era a Barcelona. Aliens a tanta perversitat,
però condicionats pel moment, enfoquem
l’entrevista cap a les zones més inèdites
del president. Ens agradaria entrar en
tot allò que sempre diu que explicarà en
les seves memòries. Tenim poc temps i
decidim de no perdre’n. No fem balanç.
Parlem del llegat polític, sense que surtin
ni PDECat, ni Junts, ni ERC, ni la CUP; parlem
de la pandèmia, parlem de la família
i mirem de parlar d’ell.

7
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
Em fa gràcia quan
pretenen separar
el poder judicial de
l’executiu. Tots els
poders de l’estat de
manera sistemàtica
i coordinada
s’han dedicat a
la persecució de
l’independentisme
ALBERT SALAMÉ
—Falta poc perquè us inhabilitin com
a president de Catalunya. Què n’heu
de dir?
—Tot això que ha passat aquests mesos
i anys mostra els límits de l’autonomia.
Tenim un parlament que no pot aprovar
les resolucions que pren, tenim 2.850
represaliats i és possible que ens trobem
amb un president inhabilitat per haver
defensat la llibertat d’expressió... El país
ha de ser conscient que això no pot continuar
així. No podem anar topant contra
les costures de l’autonomia i quedar-nos
dins aquests límits. Hem d’adonar-nos
que això tard o d’hora implica aquest salt
col·lectiu de la nació. Això requereix un
tall en sec, requereix la ruptura democràtica
i la defensa de la independència.
Aquest és el missatge més important que
voldria enviar. Hem arribat a un punt en
què realment ens juguem si l’autonomia
ens acaba consumint o si realment tots
plegats fem allò que s’ha de fer. I això
només pot ser una ruptura democràtica.
—Vau acceptar la presidència amb la
idea de fer-ho, però no s’ha fet.
—Jo em vull adreçar a la gent que hi ha
estat sempre, que continua treballant de
manera anònima per la independència,
que m’ha donat suport i que es pugui
sentir decebuda perquè no hem arribat
més enllà. Entenc que hi hagi aquesta decepció.
Per un independentista no haver
aconseguit la independència sempre té
un punt de decepció. Però alhora el nostre
combat és un combat per l’esperança,
com ja va dir Josep Benet. Hem de tenir
la perspectiva de les dates clau i saber que
un procés d’independència exigeix una
línia recta, que com acabo de dir passa
per la ruptura democràtica.
Em fa gràcia quan pretenen separar el
poder judicial de l’executiu. Tots els poders
de l’estat de manera sistemàtica i
coordinada s’han dedicat a la persecució
de l’independentisme
—Per què no ha passat?
—Ens hem trobat una situació d’una
complexitat enorme. A mi em fa gràcia
quan pretenen separar el poder judicial
de l’executiu. Tots els poders de l’estat de
manera sistemàtica i coordinada s’han
dedicat a la persecució de l’indepen-

8
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
dentisme català, i això ha tingut efecte.
Hem de reconèixer que la repressió ha
tingut efecte i que molts esforços els
hem hagut de dedicar a defensar-nos
d’aquesta repressió. Això explica que
en bona part no hàgim pogut avançar.
Penso també que per a poder fer aquest
salt col·lectiu necessites una voluntat
col·lectiva majoritària al parlament i
potser aquesta voluntat no hi ha estat.
I per tant en això les futures eleccions
catalanes tenen una importància cabdal.
—Per què?
—Perquè necessitem una majoria determinada,
decidida, conscient del moment
històric. No podem continuar amb una
autonomia intervinguda i amb aquestes
persecucions. Hem de recuperar l’esperit
guanyador del Primer d’Octubre,
que és de plantejar el desafiament de la
ruptura amb l’estat i la desobediència
col·lectivament. Les desobediències personals
i individuals no són la solució. A
la independència hi arribem amb un salt
col·lectiu o no hi arribem.
—En el moment de la sentència, l’octubre
del 2019, podíem haver estat a punt.
—Va ser un moment decebedor perquè
va demostrar la impotència dels partits
per a posar-se d’acord, per a respondre
en aquell punt tan important. Jo vaig fer
al parlament una proposta de referèndum
o referèndum, no va ser una proposta
gaire acceptada, en general. Però
no veig cap més via que el referèndum
o eleccions plebiscitàries. I en tots dos
casos, una vegada guanyades aquestes
solucions, revalides el Primer d’Octubre.
És evident que el Primer d’Octubre va
fallar la defensa en qüestions de desobediència
civil i democràtica d’aquell
resultat. Aquí és on penso que caldrà
treballar perquè això sigui possible.
—Quan l’altre dia vàreu dir al jutge que
no pensàveu perdre ni un minut amb ell
vam veure un canvi d’actitud en la línia
de la ‘descortesia imperativa’ que deia
Malcolm X. A vegades fa la sensació que
us heu trobat atrapat entre el pacte de
govern i l’obsessió del govern efectiu i
que el Quim Torra president ha hagut
de fer coses que com a ciutadà normal
no hauria fet.
—És possible. Aquests mesos han estat
Perquè necessitem una
majoria determinada,
decidida, conscient del
moment històric. No
podem continuar amb una
autonomia intervinguda i
amb aquestes persecucions
Hem de recuperar l’esperit
guanyador del Primer
d’Octubre, que és de plantejar
el desafiament de la ruptura
amb l’estat i la desobediència
col·lectivament. Les
desobediències personals i
individuals no són la solució
ALBERT SALAMÉ

9
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
d’una complexitat enorme. Primer hi
havia un judici amb unes estratègies
de defensa diferents. Per respecte, no
he opinat mai sobre aquestes defenses,
tothom té el dret d’escollir la seva. Tant
si hi estàs d’acord com si no, el judici
marca molt el ritme de la legislatura.
Ens obliga tots a uns certs equilibris.
Malgrat tot, vam votar que no al pressupost
de Pedro Sánchez i ho vull recordar
perquè és molt important. Ens
mantenim sempre en la defensa de dues
banderes que no hem abandonat mai.
Això sí que era una línia vermella per
a mi: la defensa del dret d’autodeterminació
de Catalunya i l’amnistia com
a solució de la repressió. Aquests són
dos mínims comuns denominadors que
l’independentisme ha pogut aguantar.
Jo hauria volgut anar més enllà i no hi
he pogut anar, tothom ho sap. Jo sí que
tinc aquesta sensació que potser d’una
altra manera s’haurien fet més coses.
—Del Quim Torra postpresident, en
podem esperar un lideratge diferent?
—Em costa molt de parlar de mi. La gent
veu diverses imatges com si fos diferent,
però jo crec que sempre he estat el mateix.
És cert que la presidència també
pesa en aquest aspecte. Encara recordo el
primer aniversari del 27 d’octubre, quan
faig una declaració institucional reivindicant
la independència i la faig tot sol.
He procurat salvar com fos el prestigi de
la presidència i la dignitat de la institució.
Hem perdut moltes coses i penso que no
ens podíem permetre el luxe de perdre
aquesta. Allò que representa aquesta
institució per a molts catalans i que jo
noto visitant pobles i ciutats d’arreu de
Catalunya, algú que marca el camí de
la llibertat havia de ser-hi present. Si
arriba el postpresident, que tard o d’hora
ha d’arribar, jo em mantindré al costat
de tothom qui es proposi aconseguir la
independència del país, sigui qui sigui.
—La soledat s’ha anat fent més gran
cada vegada.
—Aquest palau ja significa una certa
soledat, la soledat de prendre decisions
en moments extremadament difícils,
més que no m’hauria imaginat. Totes
les catàstrofes naturals que hem tingut:
aiguats, incendis a petroquímiques i després
una pandèmia. La soledat màxima
que va ser a Canonges, en aquest edifici,
havent de prendre unes decisions i en un
moment d’una complexitat enorme. En
el meu cas, m’havia preparat per anar a
totes i això volia dir que m’havia preparat
per si calia anar a la presó. I sí que m’ha
faltat que tots anéssim preparats per al
mateix objectiu. Però d’això no en vull
fer cap disputa ni cap retret. Tot és d’una
complexitat immensa. No puc retreure
res a ningú. Tothom ha de saber estar al
lloc que li pertoca i jo ho he intentat com
a president de la Generalitat.
—No poder-ho aconseguir, a part de ser
decebedor què us ha ensenyat?
—Ens ensenya l’enorme dificultat que
té aquest país a l’hora de trobar la manera
d’assolir aquests esforços polítics
col·lectius. A vegades han funcionat a
cop d’impuls, com el 14 d’abril de 1931.
No s’havia preparat gaire i va funcionar.
El Primer d’Octubre està molt més pensat
i també funciona. En tots dos casos
funciona per la gent.
—Us pensàveu que seria més fàcil?
—Potser es pot considerar naïf, però
jo sí que venia amb la meva idea que
ser independent potser faria més fàcil
d’aconseguir aquest acord entre tots. I
quan ens passem hores i hores, reunions
i reunions, per donar una resposta a
la sentència, i vam aconseguir que la
majoria independentista arribéssim a
un acord nacional per a l’exercici de
l’autodeterminació, l’amnistia i la fi de
la repressió, vaig pensar: ‘Home, és tard
però hem trobat això.’ Però després hem
estat incapaços de desenvolupar-ho. La
gent hi és i hem estat incapaços de durho
endavant. Jo he patit més per no fallar
a la gent. Veient els esforços que ha fet la
ciutadania, m’angoixa un punt –potser
perquè no sóc un polític gaire professional–
fallar la gent en un moment
com aquest amb la repressió que hi ha.
I potser per això, en els moments més
difícils, quan el cor i la sang bullen i et
Encara recordo el primer
aniversari del 27 d’octubre,
quan faig una declaració
institucional reivindicant la
independència i la faig tot sol.

10
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
Un moment que
personalment em sap
molt de greu és quan
em retiren l’acta de
diputat.
ALBERT SALAMÉ
porten a trencar-ho tot, he intentat de
no ensorrar l’últim pont. Per a mi també
ha estat important. Els retrets entre
nosaltres no els entén ningú. Mantenir
aquest fil també ha estat important.
Potser això m’ha desgastat, però tant
se me’n dóna, perquè jo aquí no hi he
vingut a fer amics ni enemics. Venia a fer
la independència. Com que sempre he
pensat que ho fem junts o és impossible,
he procurat –amb una paciència que a
vegades m’ha costat exercicis d’interiorització–
que no podíem trencar per
la gent...
—El moment més extrem que heu viscut
quin és?
—Un moment que personalment em
sap molt de greu és quan em retiren
l’acta de diputat. Em sap molt de greu
per tot allò que havia passat fins aquell
moment. Havíem fet un acte aquí amb
tot el govern, després es van fer unes votacions
al parlament donant-me suport
i, de sobte, plaf! Desaparec com a diputat.
Sincerament, no ho vaig entendre.
Personalment, aquell moment em dol
per aquesta successió d’esdeveniments.
Si fem un seguit de coses, hem de ser
conseqüents fins al final. Com podem
explicar als ciutadans que ens hem reunit
al Palau de la Generalitat, que hem
votat al parlament i ara de sobte ho acceptem?
En aquest moment sí que vaig
pensar quina resposta hi donava.
—I què vau pensar?
—Què ho havia de fer amb responsabilitat
perquè necessitàvem aprovar
aquell pressupost. I vaig pensar que
era probable que en un país amb un
funcionament més normal un acte com
aquest hauria dut a una convocatòria
d’eleccions. Però vaig creure que no,
que encara hi havia un pont i que havíem
d’arribar al pressupost. I llavors aquell
no recorregut polític del gener passa a
ser un recorregut de màxima concentració
en la pandèmia. I ja no ens podem
desviar ni un mil·límetre de la catàstrofe
que gestionem. La covid ho canvia tot.
Això també s’ha de saber, d’aquesta
legislatura tan complicada.
—Sense controlar els partits polítics
i el sottogoverno, és possible d’anar
endavant?
—La gent als partits polítics, els ha
de demanar claredat. L’altre dia el vice-president
del parlament, Josep Costa,
deia: no ens demaneu unitat, demaneu-nos
que fem la independència.
La frase em va agradar. S’ha d’exigir
que senzillament siguem clars. Com
ho farem, quines seran les maneres
d’arribar-hi i jo penso que la ciutadania
es mereix aquest punt de respecte.
He arribat a la conclusió que un dels
obstacles per a assolir la independència
és l’autonomia. Els límits de l’autonomia
que ha posat al descobert aquesta
legislatura també són els límits de què
significa una autonomia com aquesta:
amb interventors, amb Mossos, amb
qualsevol col·lectiu que ens puguem
imaginar. Això ho hem de tenir molt
present a l’hora de plantejar-nos aquest
salt col·lectiu.
—Abans dèiem que vós no us n’havíeu
sortit. Sabent això, com s’ha de fer?
—Sabent que tindràs molts obstacles
del funcionariat d’aquesta autonomia.
Això ho has d’acceptar. En un moment

11
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
L’independentisme
persegueix una finalitat que
és la república catalana i,
per tant, no li serveixen els
mètodes del catalanisme
de desobediència, has d’acceptar que la
repressió pot venir dels àmbits de la mateixa
autonomia. Tot això és la màxima
complicació del nostre moment.
—I això no es pot desmuntar de cap
manera?
—Jo no faré servir la paraula ‘desmuntar’.
Tot això cal desbordar-ho i això ho
desbordarà la gent votant. Si una majoria
vol la independència, serem independents.
És així. Això requereix un seguit
de decisions sobre com organitzar-nos
i orientar el moviment independentista
cap a allò que és: un moviment
de regeneració i ruptura. Ara mateix a
tot l’estat espanyol l’únic moviment
que realment trenca amb el règim del
1978 és el moviment independentista.
Curiosament, som nosaltres. Això té un
gran valor. La gent que vol canviar les
coses, que s’enfronta a l’status quo som
nosaltres. Ja hem vist què se n’ha fet, dels
altres moviments. Han estat digerits per
a aquest poderós estómac que és l’estat
espanyol i contra això el gran valor que
hem de preservar en el sentit de ruptura
és l’independentisme.
—Preservar?
—A mi em preocupa que convertim l’independentisme
en un catalanisme 2.0. El
catalanisme era un moviment magnífic
perquè no sabies on començava ni on
acabava. Tu podies ser un catalanista
tant si demanaves quatre coses com si
en demanaves moltes. Tothom podia
ser catalanista. Però l’independentisme
no és una evolució del catalanisme.
L’independentisme és ruptura. L’independentisme
persegueix una finalitat
que és la república catalana i per tant no
li serveixen els mètodes del catalanisme.
Ha de seguir una altra estratègia, que és
diferent. Tot allò que era habitual quan
al país hi havia una majoria catalanista
no serveix ara que hi ha una majoria
independentista. És diferent. Hi ha una
societat que et demana que actuïs diferentment.
—Pot passar que ser independentista
acabi no volen dir res?
—Aquest és un gran risc. I això em preocupa.
L’independentisme no pot perdre
el sentit de ruptura ni de regeneració. Si
fem perdre valor a les paraules, serà molt
preocupant.
—Hi ha gent que es demana si heu tingut
prou poder com a president?
—Jo arribo a la política perquè el meu
president a l’exili em crida per si vull
anar a la seva llista electoral. Hi vaig de
número onze. Després de tres investidures
fallides es proposa el meu nom. No
és que jo fos gaire partidari d’elegir un
president de la Generalitat i em torno a
trobar dient que sí a una petició que em
fa el president. Dic que sí com a deure
cívic en un moment molt difícil. I això
no pot passar. Els presidents de la Generalitat
els ha de votar la gent perquè
això dóna força. Els vots donen una força
molt important. Quan arribes d’aquesta
manera a la presidència lògicament no
tens la mateixa força que si has passat
per unes eleccions. Dit això, totes les
decisions que he pres les he preses sota
la meva responsabilitat. He parlat amb
molta gent, no necessàriament polítics,
amb molta gent de la societat civil. I per
tant, sí. Aquest era un govern de coalició
amb moltes dificultats, processos judicials,
requeriments... Tot això ho ha fet
extremadament difícil. No perquè jo no
m’hagi sentit amb autoritat.
—A l’octubre volíeu destituir al conseller
Buch, però no heu fet el canvi
fins ara... Us ha preocupat que, per una
banda, demanéssiu la pressió dels CDR
sobre el govern i, per una altra, veiéssiu
com els Mossos feien determinades
actuacions molt polèmiques?
—Sí, m’ha preocupat però insisteixo que
això forma part dels límits de l’autonomia
que tenim. Sempre un mosso obeirà
els requeriments i mandats judicials que
li arribin. Però, més enllà dels mandats
judicials que els hagin pogut arribar,
hi ha hagut imatges d’actuacions dels
Mossos que a mi no m’han agradat. I
això ho he dit també al parlament. La
policia nacional catalana ha de tenir
com a regla bàsica el respecte dels drets

12
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
fonamentals de la ciutadania i ha de
saber combinar seguretat amb drets
humans. Aquest és el joc que ha de fer la
policia. Jo he conegut mossos en moltes
comissaries que m’han semblat uns
professionals fabulosos i de sobte hi ha
una colla d’imatges en què passa això,
tot i tenir aquesta gent fabulosa. Hem
d’exigir un pas més perquè la nostra
policia nacional respecti els drets fonamentals.
—En la pandèmia s’han vist tots els límits
de l’autonomia. En aquell moment
del començament tot tenia un punt com
irreal. Com si tota l’estructura institucional
s’hagués fet miques pel caprici
d’una persona. No hi havia màscares
perquè un senyor de Madrid no sabia
on comprar-les...
—És cert que quan mires enrere veus
aquest punt irreal. També és un moment
que se’t fa present amb tota la cruesa
com és la gent. Veus qui s’arromanga,
qui pren decisions i qui està pendent de
la situació o qui se’n desentén. Per a mi
en aquell moment el president Sánchez
va ser una enorme decepció. Recordo
que aquells quinze dies que Catalunya
vivia una situació molt perillosa, com
també Madrid, i demanàvem el confinament
total. Cosa que va acabar passant
quinze dies després. En aquesta època jo
enviava un missatge cada dia a Sánchez.
Vaig arribar a fer allò que no ha fet potser
ningú. Vaig implorar al president Sánchez
que decretés aquest confinament,
que ens hi jugàvem la vida de molta
gent, i les seves respostes em van decebre
molt. Fins i tot li vaig dir: Oblideu
que ho he proposat jo, però feu-ho; ens
hi va la vida de les persones. I allà vaig
veure un president que en aquells moments
se sentia pressionat per uns altres
condicionants que no eren aquests. Vaig
tenir la sensació que en aquell moment
coneixia el vertader Sánchez.
—I com és el president Sánchez de
debò?
—És un president que vol ser president,
que no té cap problema a aliar-se amb
qui sigui, a canviar les polítiques que
siguin, a fer desaparèixer una taula de
negociació per aquí o una reforma de
sedició per allà per continuar essent
president. Potser és per aquella teoria
de la resistència, però jo que sóc de la
teoria que tens uns ideals, els defenses
i vas en línia recta no m’he trobat amb
persones amb més revolts que el president
Sánchez. Ha estat brutal, durant
aquests dos anys, veure’l com si fos un
prestidigitador que fa aparèixer petits
jocs de mans davant nostre per poder
continuar essent president.
—Però en aquest moment que descriviu
es parla de morts, de persones que
poden viure o morir.
—Sí, era un moment terrible, quan hi
havia un caos monumental. A Catalunya
havíem de continuar gestionant els hospitals
sense poder comprar el material
que feia falta o comprant com podíem
bates i EPI i màscares... Perdem uns dies i
unes hores vitals. I jo, de debò, m’enfilava
per les parets de pensar que perdíem una
hora, una altra hora, tres hores. Tot anava
d’hores. I que costés tant prendre les
decisions i que no es posés la vida de les
persones davant de les altres coses, no ho
vaig entendre, ni del president Sánchez
i de molta altra gent. Algun dia haurem
de parlar de totes les trucades que jo feia
i de les respostes que tenia.
—Hi ha una paradoxa. Arribeu per fer la
independència i no la gestió i en canvi
segurament la vostra presidència passarà
a la història per la gestió que heu
fet de la pandèmia. Durant aquests anys
heu estat sotmès a una ridiculització
molt gran...
—El procés de ridiculització al qual he
estat sotmès, no diria que m’honora,
però els presidents que han tingut per
guia la llibertat de Catalunya tots han
estat titllats de bojos en un moment o
altre. I em remeto al president Macià,
claríssimament. Si tu vas cap a la independència
ataques l’status quo i llavors
el sistema es defensa. La millor manera
de defensar-se és ridiculitzar-te. Això no
m’ha preocupat perquè quan he anat pels
pobles de Catalunya no m’he trobat que
No m’he trobat persones amb
més revolts que el president
Sánchez

13
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
Només tinc paraules
d’agraïment a la
ciutadania catalana
em tractessin així. No he trobat ni gent
xiulant ni apedregant-me. Sempre he
estat molt ben rebut. Només tinc paraules
d’agraïment a la ciutadania catalana.
Sobre això que dieu de la pandèmia, jo
creia que en la gestió d’aquesta catàstrofe
mundial probablement ens hi jugàvem
la independència de Catalunya. Ens la
hi jugàvem perquè depenia del nostre
capteniment, de la nostra capacitat de
lideratge, de la gestió de tot això. Des de
Canonges, jo tenia un HotPoint i m’havia
de connectar a TV3, i en aquest moment
t’adones de la importància de la presidència.
I torno al començament. Això ho
haurà de jutjar la gent, però he intentat
que no abaixéssim la guàrdia, que parléssim
amb la gent amb honestedat, i penso
que he fet això, amb aquests discursos
des de Canonges.
—Us fa patir anar-vos-en en aquest
moment de la pandèmia?
—Sí. Em sap greu. Sé que vindran moments
difícils i hi tinc un punt d’experiència.
Ara tenim 17.000 joves confinats
a les escoles, que és un percentatge ínfim
respecte del milió i mig d’alumnes. Ara
només tanquem escoles, a partir de la
setmana que ve ja n’obrirem perquè
hauran passat la quarantena. Quan veus
què passa en alguns països d’Europa o
què passa a Madrid, veus que també ens
pot passar a nosaltres. M’agradaria continuar
treballant per la salut, per la vida.
En tot cas, passi el que passi, el govern
sap que em té a la seva disposició per a
qualsevol envit.
—La mortalitat aquí ha estat altíssima,
com a Espanya...
—Sí, però un punt menys que a Espanya
perquè aquí donem les xifres de veritat.
Les xifres no lliguen mai, però la Generalitat
dóna les xifres finals. Anem a les
funeràries per raportar allò que ha passat
a tot el país. No donem tan sols les xifres
dels hospitals i això fa que les xifres
d’Espanya no reflecteixen la terrible tragèdia
que hi ha hagut. Recordo el dia que
teníem les xifres preparades i jo havia de
sortir a dir als ciutadans de Catalunya que
de sobte teníem el doble de morts. El dia
abans pensava: com dius que en comptes
de 3.000 morts són 6000? Però fer-ho
per a mi era un exercici de responsabilitat.
La pitjor decisió que pots prendre és
no explicar el punt de gravetat perquè
acabarà sortint. N’és una prova això que
passa a Madrid aquests dies. Aquesta
pandèmia no la pots amagar darrere una
paret. És bestial, té una manera d’expandir-se
brutal, per això és tan important
de prendre les decisions en el moment
oportú. En general ho hem fet sempre,
però també hem fallat...
—A on?
—A Lleida. Allò que va passar a Lleida
no hauria passat si haguéssim fet el que
ALBERT SALAMÉ

14
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
Allò que va passar
a Lleida no hauria
passat si haguéssim
fet el que havíem
de fer
havíem d’haver fet. Allò va fer que haguéssim
de prendre unes decisions molt
difícils. Recordo la gent de Lleida i el Segrià
molt enfadada amb les decisions que
vam prendre. Ara és la millor comarca del
país. Arribem tard i ho reconec. Lleida fa
que de sobte ens posem en tensió i, paradoxalment,
ens permet d’actuar durant
tot el mes d’agost amb totes les mesures
i els cribratges, que fan que avui siguem
en una situació millor que Madrid. D’una
mala gestió n’hem tret un aprenentatge,
hem sabut corregir-ho i activar uns altres
mecanismes. Això és fàcil de dir ara,
però quan passa és diferent.
—Aquests dies dieu que passaran coses
molt greus. Què voleu dir?
—Serà difícil. Per exemple, a les escoles
ens en podem anar a un nombre més
alt de confinaments. Aniran fluctuant
perquè unes tanquen i n’obren unes
altres. Ens mantenim en unes xifres
elevades però estables. En la reobertura
de les escoles, en l’educació, tenim una
situació correcta. ... El fet és que has de
saber què has de fer en cada moment. Ara
a Barcelona tenim una situació de risc de
rebrot molt alt. Et trobes que a Manlleu
hi ha un rebrot, o a la Cerdanya, o ara
mateix em comentaven que a les Terres
de l’Ebre hi ha un nombre de positius alt.
Podem trobar que tot això se’ns dispari.
No som al març, als hospitals tenim una
situació de calma. Ara tots els esforços
titànics s’aboquen a la primària. No sé
per què cada dia no sortim a aplaudir-los.
Fan una feina extraordinària, ara mateix
són a primera línia.
—El vostre projecte havia estat més
ambiciós?
—Nosaltres havíem fet un pla de desconfinament.
—Què no s’ha aplicat?
—Una part, les proves en massa les vam
començar a fer quan va arribar el doctor
Argimon... Sempre penses: tant de bo ho
haguéssim pogut anticipar. En els moments
culminants tot venia d’una hora.
Si he pogut ajudar el meu país en un moment
com aquest em puc sentir content.
—No n’heu fet propaganda, de tot això.
No us heu retratat amb els avions de
material, no....
—Crec que és la manera catalana d’actuar.
Aquest caràcter més fred, en què
incloc la ironia, ens porta a actuar d’una
determinada manera. En aquesta conversa
que han sortit qüestions personals
em sento fatal. A mi no m’agrada parlar
de mi.
—Però sou president i la gent ho vol
saber.
—Sí, però també sóc jo. Jo preferiria
trucar a la gent que feia els respiradors,
a Hong Kong, o a les delegacions... Em
vaig passar tot un dia buscant bates pel
món. També vaig trucar a les autoritats
religioses: als bisbes, als rabins... per una
qüestió que em preocupava molt, que
era el de les morts solitàries, la gent que
havia fet un donatiu... No tenia ni temps,
ni la televisió podia venir. Era més útil
que hagués fet la meva feina.
—Què espereu que faci el parlament?
—El parlament ha demostrat ser una de
les institucions més limitades.
— Però què n’espereu?
—Espero el seu suport, que estigui com
sempre al costat de la democràcia. Però
tots sabem en quina situació vivim. En
aquests moments de tanta dificultat jo
miraria cap a aquest futur pròxim que
tenim i veure l’independentisme com
un motor de canvi social. Aquí tenim un
referèndum o unes eleccions davant que
han de marcar un punt d’inflexió cap a
un salt col·lectiu.
—Quines lliçons més n’heu tret
d’aquests anys?
—Les lliçons d’aquests anys? De tot, de
la plaça d’Urquinaona, de la pandèmia,
dels judicis... És que tenim la força per a
guanyar, la tenim ara. No sé quan, però
hi hem d’anar tots.
Les lliçons d’aquests anys? De tot, de
la plaça d’Urquinaona, de la pandèmia,
dels judicis... És que tenim la força per a
guanyar, la tenim ara

15
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
Les lliçons d’aquests
anys? De tot, de la
plaça d’Urquinaona,
de la pandèmia,
dels judicis… És que
tenim la força per a
guanyar, la tenim ara
—Què us n’emporteu d’aquest mandat?
—He pogut conèixer la part millor del
meu poble. El coneixia, però he tingut la
sort de parlar amb gent extraordinària.
—I dels indults, què en penseu?
—Tot això dels indults que apareix ara!
Fixeu-vos tots aquests anys, han anat
apareixent pastanagues. Totes han fracassat
i estem com estàvem. Si vam votar
que no al pressupost de Pedro Sánchez,
què ens ha de fer canviar i votar que sí?
Si tenim els mateixos presos a la presó,
tenim els mateixos exiliats, tenim més
represaliats...
ha gent que es coneixen de fa anys i anys
i s’ho miren com si no els afectés. Però de
debò? Com és possible això? Quan es va
morir el pare de Carrizosa li vaig trucar.
Hi ha un punt d’humanitat, de mínims.
Algú es pensa que podem continuar així
mentre als presos i els exiliats se’ls hi
moren els familiars. No em pregunteu
més per això que diria bestieses.
—Abans d’acabar podem parlar de la
Carola, la vostra esposa?
—Això són punts més sensibles que no
haurien de sortir... Si he aguantat aquests
mesos ha estat per la meva família. No
tan sols per la Carola sinó pels meus fills.
He retrobat els meus fills. Si ho porto cap
a la broma, deixaré d’emocionar-me.
Recordo la primera setmana de president
en què representava que jo era com una
espècie de salvatge i arribava a casa pensant
si seria capaç de resistir-ho. S’havien
ficat amb la meva filla, que té una
discapacitat. I arribava a casa esgotat.
Anàvem al llit amb la meva dona i pensàvem:
‘Això no pot ser.’ Després venia la
meva filla gran i la petita i s’asseien al llit.
El meu fill em truca i em pregunta com
estic! He aguantat gràcies a ells.
—Una pregunta final. Si us fan fora així
és perquè els molesteu?
—Crec que els he emprenyat molt. Hi ha
hagut una idea que jo era com una pedra a
la sabata i se m’havien de treure de sobre.
Tinc una certa satisfacció d’haver-los
emprenyat tant. Sincerament. El meu
admirat Carrasco i Formiguera, al parlament
espanyol, li deien és que vostè és
un nacionalista radical i responia: això és
una de les millors coses que m’han dit
mai. Doncs una mica és això, també.
—Els presos estan pitjor.
—Ara tramitaran uns indults que estan
obligats a tramitar? I això què soluciona?
Res. L’única cosa que soluciona és una
llei d’amnistia. I que jo sàpiga hi ha una
majoria al congrés que amb voluntat
política pot resoldre el conflicte català.
Presentar una llei d’amnistia sí que seria
un gest, tramitar un indult no ho és. És
un pur acte administratiu sense gens de
valor. Que no ens venguin més històries.
—S’hi acarnissen, amb els presos?
—Jo diria coses que serien una barbaritat.
Aquesta setmana vaig anar a donar
el condol al Jordi Turull; també es va
morir el pare del president Puigdemont.
Assistim a unes escenes de crueltat, d’inhumanitat
que no em pensava que les
pogués viure. Els conec de fa poc, però hi
ALBERT SALAMÉ

16
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
RECULL FOTOGRÀFIC
Sortida del Palau
EFE

17
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
RECULL FOTOGRÀFIC
Manifestacions de suport
EFE
EFE

18
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
RECULL FOTOGRÀFIC
Plaça de Sant Jaume
EFE

19
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
RECULL FOTOGRÀFIC
Igualada
EFE
Mallorca
EFE

20
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
RECULL FOTOGRÀFIC
Vic
EFE
Girona
EFE

21
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
RECULL FOTOGRÀFIC
Caps de porc a la delegació
del govern espanyol
EFE

22
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
RECULL FOTOGRÀFIC
Concentracions
EFE
Concentracions
EFE

23
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
REPORTATGE
Quaranta-dos milions: es revelen els
escandalosos sobresous dels policies
espanyols i guàrdies civils de l’1-O
L’operació Copèrnic, valorada fins ara en 87 milions d’euros, va costar probablement
molt més a causa de les retribucions extra dels agents
ROGER GRAELLS FONT
El govern espanyol s’ha trobat
obligat a revelar els sobresous
dels agents de la policia espanyola
i la Guàrdia Civil en
l’operació Copèrnic, durant la
tardor del 2017, per a reprimir
el referèndum de l’1-O i assegurar
l’aplicació del 155.
senda espanyol que ha vist la
llum, tres anys després, gràcies
a una petició d’Òmnium
Cultural.
Al començament, es van preveure
uns sobresous de 66
milions per a la policia espanyola
i de 68,5 milions per a la
Guàrdia Civil, tal com es pot
comprovar en aquesta captura
de l’informe. Però aquesta
previsió no va complir-se, en
relació amb el cost final dels
sobresous, perquè l’operació
Copèrnic va acabar-se proba-
Segons que ha pogut saber VilaWeb,
són 42.140.600 euros.
Concretament, 21.140.600
per a la policia espanyola i
21.000.000 per a la Guàrdia
Civil. Això es desprèn d’un
document del Ministeri d’Hiblement
abans del previst pels
comandaments.
El 9 de juny d’enguany Òmnium
va demanar aquesta
informació reservada al Ministeri
d’Hisenda espanyol,
que va negar-se a lliurar-la
emparant-se en la llei de secrets
oficials –pre-constitucional–
i va adduir que era
un contingut sensible perquè
l’operació Copèrnic formava
part de la lluita antiterrorista
i contra el crim organitzat.
Òmnium va presentar un
recurs al Consell de Transparència
i Bon Govern de l’estat
espanyol, que va donar-li
la raó: refusà els arguments
del govern espanyol i assegurà
que prevalia la llibertat
d’informació; hi afegia que
era una informació que no
atemptava contra la seguretat
ni la defensa de l’estat.
Fins ara, aquests sobresous
eren a l’ombra del cost real de
l’operació. El Món va revelar
al maig que els agents de la
policia espanyola havien cobrat
21 milions de sobresou,

24
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
REPORTATGE
Segons que ha pogut
saber VilaWeb, són
21.140.600 per a la
policia espanyola i
21.000.000 per a la
Guàrdia Civil
però no se sabia la retribució
total de la Guàrdia Civil.
A més, hi havia una trentena
d’alts funcionaris de la Secretaria
d’Estat de Seguretat
dedicats a dissenyar, executar
i coordinar l’operació
Copèrnic, per a qui es preveia
una partida de ‘gratificacions
per serveis extraordinaris’ de
270.000 euros. Amb aquesta
informació de VilaWeb, els
costs totals pugen fins a quaranta-dos
milions.
L’ex-ministre d’Interior espanyol,
Juan Ignacio Zoido,
en una compareixença al
senat espanyol el gener del
2018, va dir que l’operació
pujava a 87,1 milions d’euros
però no volgué explicar
quants diners havien pagat als
agents. A aquests 42 milions,
pagats en concepte de ‘complement
de productivitat’,
cal afegir-hi les dietes per als
agents desplaçats a Catalunya
–85 euros per dia– i les retribucions
vitalícies que corresponen
a les medalles que
els van lliurar més endavant.
Tanmateix, és probable que el
cost de l’operació fos molt superior,
tenint en compte que
els 42 milions de sobresous
representarien la meitat de
la xifra oficial fins ara.
Les medalles a la policia espanyola:
un sistema opac i
costósque pot premiar els
agents de l’1-O
El document també desgrana
els efectius que van formar
part de l’operació Copèrnic.
Van desplaçar-se 3.545
agents de la policia espanyola,
amb un dispositiu total
de 7.325 agents, que tenien
l’objectiu de ‘assegurar
l’ordre públic’ i vetllar per
la seguretat de ‘infrastructures
crítiques’. Pel que fa a
la Guàrdia Civil, van enviar
3.511 agents, de manera que el
contingent total era de 7.938.
Per tant, en total van arribar
a mobilitzar-se 15.263
membres dels cossos policíacs
espanyols durant els
tres mesos. D’aquests, 1.670
policies i 995 guàrdies civils
s’allotjaven als vaixells.

25
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ENTREVISTA
DIANA RIBA
‘Indults? Com a familiar, la primera
reacció no és de felicitat’
Entrevista a l’eurodiputada d’ERC, i parella de Raül Romeva,
que és escèptica i cauta sobre els indults
Diana Riba, dimecres al centre de Barcelona. ADIVA KOENIGSBERG
ANDREU BARNILS
La pedagoga Diana Riba (1975) és eurodiputada
per Esquerra Republicana de
Catalunya (ERC) i membre de l’Associació
Catalana de Drets Civils (ACDC),
organització que aplega familiars de
presos polítics i exiliats. Riba és la parella
de Raül Romeva, el conseller d’Afers Exteriors
condemnat a dotze anys de presó,
reclòs als Lledoners. VilaWeb parla amb
la senyora Riba per comentar la petició
d’indult presentada per l’advocat Jufresa,
a qui ella no coneix, i que afectaria els
membres del govern català empresonats.
Riba és escèptica, recorda que els indults
són individuals i la solució hauria de ser
col·lectiva. Però, a més, acaba alertant
del gran enduriment de les condicions
dins les presons amb què s’han trobat
Romeva i la resta de presoners. De poder
sortir a treballar a no poder sortir ni un dia
de la presó, i rebre menys visites que mai.
Portaven des del Juliol amb tots els vis-avis
cancel·lats, fins que ahir divendres es
va reactivar el servei.

26
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
DIANA RIBA
Aquest judici
ens pot enfonsar
econòmicament a ell,
a mi, als meus fills i a
tots
Hi insisteixo: no ens
oposarem a resoldre
coses. Però hem de
mirar en gran. Hem
de resoldre-ho tot
—El senyor ministre de justícia diu que
comencen a tramitar-se els indults.
Reacció?
—Indults? Com a familiar, la
primera reacció no és de felicitat. És
de precaució. No deixem aflorar els
sentiments positius fins que no siguin
ferms. Després de tres anys, ja n’hem
après. Veurem com acaba. Podem no
posar traves a solucions concretes,
unipersonals, però ha de ser un camí
per a una solució global. Perquè no
puc ser plenament feliç si en Raül és a
casa, però he d’acompanyar a la presó
una altra família. Recordo que hi ha
judicis a punt de començar. És a dir:
ens van dient que hem d’acompanyar
més famílies, ja sigui d’en Jové,
Salvador, o Villatoro? Per tant, cap
oposició a solucions personals, però
que siguin un camí per a arribar
a la solució final. I gran part de la
mobilització darrera ha estat ‘Sit and
talk’. Per tant, negociació, i si pot ser
amnistia per a tothom. Benvinguts
els petits passos que es facin per
començar a desfer aquest problema
que tenim sobre la taula, però a mi
l’indult no m’accelera cap emoció. Se
m’accelerarà quan vegi que ell surt
per la porta definitivament. I a escala
col·lectiva, quan vegi que ningú no
està pendent de judici. I de judicis,
n’hi ha de pendents.
—Per exemple?
—Per exemple, en Raül, com la resta
de presos polítics, són en la causa del
Tribunal de Comptes. Els demanen
milers de milions. Indult, sí, molt bé,
però aquest judici ens pot enfonsar
econòmicament a ell, a mi, als
meus fills i a tots. Òmnium parla de
2.850 persones represaliades l’11 de
setembre. He fet comptes per sobre,
i a mi ara em surten 600 persones
que esperen judici, de les quals més
d’una desena tenen imputació de
presó. Per tant, ells només són la
punta de l’iceberg. Hi insisteixo:
no ens oposarem a resoldre coses.
Però hem de mirar en gran. Hem de
resoldre-ho tot.
—L’indult actual el demana l’advocat
Jufresa. El coneixeu?
—No. No el conec. Sé que hi ha més
demandes pel camí. Algun sindicat
ha demanat el de Dolors Bassa. I
n’hi ha més. Nosaltres l’indult no
l’hem demanat, i entenc que té
força que ho demanin col·lectius. I la
societat. Nosaltres no ho hem pres en
condieració. Recordo el primer any,
que se’n va parlant tant, que deien que
no s’acceptés l’indult. Però l’indult
ni l’acceptes ni el deixes d’acceptar.
Te’l donen o no te’l donen. T’obren
la porta. Si públicament el demanes,
suposo que deu tenir alguna facilitat
més. Però no és ni necessari. L’indult
el dóna el govern. I cada any en dóna.
Se n’han donat molts.
—Hauran de demanar perdó si el volen
rebre?
—No. L’indult es dóna als presos per
situacions personals.
—Valoreu-me què es pot fer des de
l’anomenat ‘govern més progressista
de la història’? Poden fer moltes més
coses pels presos, o estan lligats per
la judicatura? Com ho veu Diana Riba?
—La valoració va en la línia de la
pregunta: tenim un govern per una
banda i un poder judicial que mana per
un altre. Sembla que el poder judicial
no sigui controlat per ningú. Sembla.
A Europa molts no entenen que passi,
perquè vénen d’un espai democràtic.
Alguns van començant a agafar poders
en espais tan perillosos com el judicial
i al marge del govern. Així i tot, pots
tenir un poder judicial que va en una
altra direcció, però tu com a govern
pots fer coses per resoldre el conflicte.
O pots fer coses per anar-lo complicant
encara més. Aquests darrers cinc anys
en trobaríem molts exemples. Aquest
govern tan progressista hauria de fer
de govern progressista. I entomar el
programa que té sobre la taula. Sense
retrets, ara han d’anar endavant. S’han
de començar a fer gestos polítics, a
banda els judicials, que ja entenc que
la problemàtica judicial a Espanya

27
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
DIANA RIBA
Diana Riba, dimecres a l’hotel Pulitzer de Barcelona. ADIVA KOENIGSBERG
Entrar en la dinàmica
de queixa i de dir que
no se’ns tracta prou bé
és pervers, perquè dins
el sector mateix no som
capaços de destacar les
coses que no es fan bé
és molt gran.que reobren ho facin
amb noms internacionals. Hi ha
companyies que tenen un nivell de
suport institucional descomunal.
No hi ha cap necessitat que aquests
festivals tornin a obrir amb obres
caríssimes de Bèlgica quan hi ha gent
que és al llindar de la pobresa. Són
molts diners que podrien anar a donar
feina a professionals de casa nostra.
Em sembla irresponsable i no som
capaços de denunciar-ho. Jo no parlo
de demanar més recursos, perquè ja
sé que és una situació complicada.
Entrar en la dinàmica de queixa i de
dir que no se’ns tracta prou bé és
pervers, perquè dins el sector mateix
no som capaços de destacar les coses
que no es fan bé.
—Raül Romeva ha perdut tots els permisos
i graus que tenia. I del juliol ençà,
menys visites que mai.
—Havíem començat a tenir el segon
grau, després el 100.2 i a mitjan juliol
va aprovar el tercer grau. Doncs de
cop i volta, a final de juliol, el tribunal
suspèn el tercer grau i tornen a la
presó. De fet, no el suspenen. És
en suspens. Hem d’esperar a veure
què diu el TS. En qualsevol cas,
mentrestant es queden sense cap
mena de permís. Tornar cap enrere
amb aquesta virulència és molt dur,
en l’àmbit personal. És tornar cent per
cent a la presó. Costa molt d’entendre
que després de tres anys de presó no
puguem transitar per aquest camí
penitenciari. La suspensió del tercer
grau va ser una galleda d’aigua freda
sobre la possibilitat que puguin ser
tractats com qualsevol altre pres.
Que puguin accedir als graus com
qualsevol altre pres. Aquest és el xoc
personal: et diuen que no tindràs els
drets de la resta de presoners. Ja van
tenir un judici injust. Ara també un
règim penitenciari injust?
—Al final el tercer grau depèn de l’estat
espanyol. El van fer caure. Però el 100.2
depenia de la Generalitat. Doncs l’estat
va trobar la manera de fer-lo caure.
—Voldria matisar-ho: no és que hagin
trobat la manera. És que directament
és il·legal això que han fet. El jutge

28
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
DIANA RIBA
Els meus fills, Elda
i Noah, van anarhi
un cop, al vidre
d’Estremera, i em van
dir mai més
sentenciador no pot posar-s’hi, en
això. El 100.2 no és cosa seva. No han
trobat cap esquerda, perquè no n’hi
ha cap. És il·legal. El xoc gran no és
que suspenguin el tercer grau, que
sovint passa. No dic que sigui lògic
en aquest cas, quan la jutgessa et fa
un escrit i una defensa tan clara del
tercer grau. Però a vegades passa.
Però això que han fet amb el 100.2 és
il·legal. La meva reacció va ser: ens
diu que això queda així fins el 2030?
Cap canvi fins el 2030? És això? Ens
quedem sense passos intermedis,
permisos graduals, petits avenços,
camí progressiu com la resta de
presoners? Fer-me aquesta pregunta
per mi ha estat més dur que la
sentència de dotze anys.
—En aquests moments, quin és el dia
a dia de Romeva a la presó?
—Ara no surt mai de la presó perquè
no ha complert el quart de pena. Des
que començà la covid-19, les presons
són més estrictes. Tenen els presos
tancats dins cada mòdul i han perdut
el poliesportiu i la zona comuna.
Tenen el pati, tenen trucades i tenen
cel·la.
—I visites?
—Per la covid des del juliol havíem
perdut les tres menes de vis-a-vis.
Per tant, fa dos mesos que no ens
abracem. No ell i jo: amb ningú, que
no ha tingut vis-a-vis per a familiars
(pares, germans), ni de convivència
(amb nens menors) ni íntims
(parelles) durant tot aquest temps.
De tot això, ara no hi ha res [Ahir
divendres s’ha reactivat un vis-a-vis
al mes] Fins ara tot hem quedat reduït
a quaranta minuts els cap de setmana
a través d’un vidre. El locutori. I el
vidre és molt intens. Tant que a Soto
del Real et donen un paper que diu:
‘Si us plau, si tens fills menors, no els
portis al vidre.’
—Per què?
—Perquè fa molt d’impacte en els
nens petits veure i no poder tocar.
Els meus fills, Elda i Noah, van anarhi
un cop, al vidre d’Estremera, i em
van dir mai més. Ara tenen 12 i 14
anys, i entenen que de tant en tant
s’hi ha d’anar, però no volen anar
cada cap de setmana darrere un vidre.
És molt difícil que s’entengui si no
es viu, però amb un vidre entremig
la comunicació és una altra cosa. Tot
un altre món. I l’altra cosa són els 40
minuts. El locutori amb vidre són 40
minuts. El vis-a-vis, hora i mitja. En
una hora i mitja pots tenir diferents
moments dins la conversa. En 40
minuts, passes revista: com ha anat
el col·legi? Com va per casa? Repasses
coses. No construeixes. No generes
vincle. Amb un vidre i 40 minuts no
pots generar cap mena d’intimitat. Ni
treus cap sentiment. Això sí, ara amb
la covid tenen més trucades. I les fan
servir. Es parlen cada dia amb el seu
pare. Són set minuts i hem après a dir
adeu i tot abans que ens tallin. Hem
entrat en una normalitat de l’absència.
—El conseller Romeva treballava
tres dies per reforçar els acords de
Dayton, de la guerra de Bòsnia, i la
relació Barcelona-Sarajevo. Treballa
fora gràcies a l’aplicació del 100.2.
—Doncs ara, sense 100.2, no poden
tenir contracte laboral. Per tant, en
Raül ara no té feina. I ja veurem què
passa. La presó t’anul·la la projecció
de futur. Si a sobre te la prenen
quan la tenies, és un cop molt dur.
Transitem des de fa tres anys amb
aquesta situació d’inestabilitat,
tant emocional com de projecció. És
cruament la nostra realitat. És així.
—Raül Romeva, com es troba?
—Aprens que l’ésser humà té una
fortalesa immensa. I t’adaptes.
Tenen moltes ganes de continuar
denunciant-ho i treballant-hi. Tenen
molt clar perquè són a la presó. Ho
tenien molt clar el primer dia i ho
tenen molt clar ara. Tenen una mirada
col·lectiva, no una mirada personal.
Això té conseqüències en el seu estat
d’ànim, també. Tenir un objectiu clar
i col·lectiu et dóna més força. Tornen
a ser molt forts.
—Res a afegir?
—Una frase: la repressió té això. No
tan sols que et tanquen, sinó que
et fa parlar només de la presó. I no
del projecte polític que tenim sobre
la taula. Parlem tot el dia, i m’hi
incloc, de la presó, i molt poc del
projecte. M’agradaria que insistíssim
a parlar del perquè som aquí i on
volem anar. És el que ha fet en Raül
en el seu darrer llibre, Ubuntu, la
República del bé comú, guanyador
del premi Irla, a punt de sortir. Hi
parla de com construir una societat
on prevalgui el bé comú per sobre
de l’individualisme. D’això també
n’hem de parlar, del projecte. De
perquè som aquí i on volem anar.

29
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ENTREVISTA
XAVIER MONTANYÀ
J
oan Martínez-Alier, de l’Institut
de Ciència i Tecnologia Ambientals
de la Universitat Autònoma
de Barcelona (ICTA-UAB), és un
referent internacional de l’economia
ecològica i l’ecologia política. Fa
uns quants dies va ser un dels quatre
guardonats amb el prestigiós Premi Balzan
2020 per ‘l’excepcional qualitat de
les seves contribucions a la fundació de
l’economia ecològica’. Rebrà la distinció
el 19 de novembre a Roma de mans de
Sergio Mattarella, president d’Itàlia.
JOAN MARTÍNEZ-ALIER
‘És possible un altre
accident nuclear greu’
Conversem amb el científic i
activista Joan Martínez-Alier sobre
l’amenaça d’accident nuclear avui
al món, la força dels moviments
antinuclears i l’estat mundial polític
i ideològic de la qüestió
El mes de maig, durant el confinament,
vam publicar una extensa entrevista a
Martínez-Alier que ens plau molt de continuar
ara. En aquella conversa hi ha una
frase seva que va quedar a l’aire com un
advertiment de futur: ‘Em sembla que
pot haver-hi algun accident nuclear greu
aviat, a centrals velles; en això sóc pessimista
o realista. Malgrat Fukushima i la
sèrie televisiva sobre Txornòbil, el públic
no s’ho espera.’
—Quines alarmes o indicis hi ha sobre
centrals nuclears amb risc d’accident
greu i quins països corren aquest perill?
—Normalment, on hi ha més centrals
nuclears és més probable que hi hagi el
gran quart accident, després de Three Mile
Island als Estats Units el 1979, Txornòbil
a l’antiga Unió Soviètica el 1986 –i que va
ajudar molt a la disgregació d’aquest estat–
i Fukushima al Japó el 2011. Jo crec que
es produirà algun accident més d’aquesta
mena, a França potser? A mesura que les
centrals nuclears es fan més velles, cal
pensar que la probabilitat augmenta. Un
accident a França, o alguna de les centrals
properes a Brussel·les, seria un ensurt
considerable. Als europeus, el somriure
als llavis se’ls estroncaria. També trobo
molt alarmants algunes de les centrals
que reciclen plutoni –’moderades’ amb
sodi– com és Kalpakkam a Tamil Nadu,
a l’Índia. A Europa no n’hi ha cap perquè
els moviments antinuclears van fer tancar
Creys-Malville, prop de la frontera
de Suïssa.

30
JOAN MARTÍNEZ-ALIER
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
—Hi ha hagut els accidents de Three
Mile Island, Txornòbil, Fukushima, es
va tancar Vandellòs I per un accident
greu que per poc esdevé una catàstrofe,
Vandellòs II es prorroga després
de diverses deficiències… Catalunya i
l’estat espanyol estan preparades per a
afrontar un accident nuclear?
—Als Països Catalans hi ha Vandellòs
II, que entenc que està molt ‘rovellada’
i és candidata a un accident; també hi
ha Ascó 1 i Ascó 2 a la Ribera d’Ebre;
i Cofrents al País Valencià. Òbviament
cap administració està preparada per a
afrontar un accident nuclear greu, que
escampi radioactivitat, i calgui evacuar
la població molts mesos i anys, en un
radi de vint o trenta kilòmetres.
—Quin efecte han tingut sobre les mesures
de seguretat i de prevenció els
greus accidents que ja han succeït al
món?
—Hi ha més inspeccions i seguretat. Especialment,
veure de prop els accidents
ha fet que s’aturi la indústria nuclear en
alguns països com Alemanya i el Japó. Als
Estats Units gairebé no s’han construït
centrals nuclears d’ençà de Three Mile
Island el 1979, i se n’han tancat algunes
de velles. A Califòrnia em sembla que no
en resta cap en funcionament. Continua
el problema de què fer amb les deixalles:
per exemple el dipòsit nuclear de Yucca
Mountain a Nevada, als EUA, no s’ha
posat en marxa, i a França hi ha protestes
a Bure contra un dipòsit semblant.
—I en la conscienciació de la gent i els
moviments antinuclears?
—Ha pujat molt en alguns països la
conscienciació de la gent i els moviments
antinuclears. Però en llocs on el patriotisme
bèl·lic o l’orgull tecnològic és fort
–com a l’Índia i a França on els partits
comunistes han estat pro-nuclears, com
va passar també a l’estat espanyol i a
Catalunya fins a molt avançats els anys
1980– és més difícil una confluència
ecologista amb l’esquerra política.
—Qui hi ha darrere, en origen, i qui
es beneficia del negoci de la indústria
nuclear i la continua mantenint malgrat
les catàstrofes, avui, encara, arreu
del món?
Als Països Catalans hi ha
Vandellòs II, que entenc
que està molt ‘rovellada’ i
és candidata a un accident;
també hi ha Ascó 1 i Ascó 2 a
la Ribera d’Ebre; i Cofrents al
País Valencià
Un cartell de protesta contra Tihange
i Doel, perilloses centrals nuclears a
Bèlgica.
Fotograma de la sèrie ‘Chernobyl’ d’HBO (2019).

31
JOAN MARTÍNEZ-ALIER
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
La central de Vandellòs, al Baix
Camp.
—La indústria nuclear d’electricitat està
lligada de bon començament a l’àmbit
militar. Les primeres centrals Magnox a
Anglaterra feien electricitat però també
exportaven residus de plutoni als EUA
per fer bombes, això als anys cinquanta
del segle passat. La central de Vandellòs
I –la que va petar el 1989– exportava residus
a França per a la indústria militar,
potser precisament per a les bombes que
es feien explotar a Mururoa, encara que
d’això no en tinc proves. A més, hi ha un
altre factor: l’augment de l’ús d’energia
quan hi ha creixement econòmic. Molt
aviat –ja als anys vint– es va començar
a somniar una substitució del carbó i
el petroli per energia nuclear. Aquests
somnis mai no han arribat a res.
—Com que les centrals nuclears a Catalunya
i al País Valencià són antigues,
donen molts diners, el seu capital està
amortitzat. Això també passa a França i
a Espanya, a Almaraz, prop de la frontera
portuguesa, on hi ha un moviment
‘ibèric’ pel seu tancament, per les dues
bandes. Aquest mena de moviments
ibèrics, m’agraden molt. Els impostos
sobre energia nuclear i també sobre carbó,
petroli i gas –les centrals elèctriques
de gas importat de l’Àfrica que en diem
‘cicles combinats’– em semblen molt
bé, perquè fan relativament més barata
l’electricitat alternativa. I, a més, potser
aquests impostos es poden dedicar una
mica a la salut pública i a algunes altres
coses necessàries.
—El 2017 el Parlament de Catalunya
va aprovar una llei per a cobrar més
taxes de les nuclears tot i els seus perills
i, alhora, evitava de debatre’n el
tancament. El Tribunal Constitucional
espanyol la va tombar. Encara està en
litigi. Mantenir actives les nuclears és
un negoci polític, governi el PP, el PSOE
o JxCat i ERC?
—Fem una mica d’història: l’any 1979
es va produir l’accident greu de les
centrals de Three Mile Island, a Pennsilvània,
un model com els d’Ascó i
Vandellòs II. A partir d’aquell accident,
va haver-hi possibilitats reals d’aturar
les centrals catalanes?
—Recordo que arran de l’accident de
Three Mile Island, Tarradellas, que tot

32
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
JOAN MARTÍNEZ-ALIER
just havia tornat, va enviar als Estats
Units en visita d’inspecció el físic Antoni
Lloret, que havia treballat a l’Organització
Europea per a la Investigació Nuclear
(CERN), a Ginebra. Ens coneixem de fa
anys. És un gran expert també en energia
fotovoltaica. Els primers antinuclears
a Catalunya van sortir a Ascó, en Joan
Carranza, mossèn Redorat i més gent
del poble i de la comarca de la Ribera
d’Ebre, i també a la costa, a l’Ametlla,
on unes dones molt fermes volien aturar
les centrals nuclears. Un dels principals
impulsors de l’energia nuclear aquells
anys a Catalunya va ser l’enginyer Pere
Duran Farell. A l’oposició hi havia a més
alguns científics i periodistes, Santiago
Vilanova, Pep Puig –enginyer i gran
expert en sistemes energètics–, Antoni
Lloret, el periodista Jordi Bigues, i també
alguns membres o ex-membres del
PSUC, seguidors de Manuel Sacristán.
—Com pensaven els partits catalans
i el govern de la Generalitat de Josep
Tarradellas?
—El PSUC en conjunt va ser pro-nuclear
fins que les centrals de Vandellòs o Ascó
van entrar en funcionament. A l’època,
el PSUC tenia prou gent i força política
per a aturar les centrals nuclears a Catalunya,
però ells eren pro-nuclears –com
els comunistes a França. El partit de
Jordi Pujol, no diguem, era tant o més
pro-nuclear que el diari La Vanguardia,
que se’n reia dels antinuclears. El 1979,
Tarradellas potser havia vist a França la
primera onada d’oposició cívica antinuclear
–a la proposta de central bretona
de Plougoñ (Plogoff, en francès), que
François Mitterrand va haver d’aturar
el 1980 perquè la gent, pescadors, s’enfrontaven
a la policia. Tarradellas va
tenir dubtes sobre què calia fer després
del gran ensurt de Three Mile Island a
Pennsilvània, i va enviar Lloret als Estats
Units, qui va fer un informe totalment
contrari a l’energia nuclear. Lloret era
defensor de les energies solars, fotovoltaica
i del vent. Els socialistes –J. M.
Bricall, Narcís Serra– que eren al govern
de Tarradellas no recordo que diguessin
res en contra de l’energia nuclear.
—Quan van començar a prendre’n
consciència?
—De fet, el PSOE no va començar a ser
una mica antinuclear fins que va haver-hi
les fortes protestes de Valdecaballeros,
a Extremadura, els primers anys
El PSUC en conjunt va ser
pro-nuclear fins que les
centrals de Vandellòs o Ascó
van entrar en funcionament
Accident de Three Mile Island, Pennsilvània, EUA (1979).

33
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
JOAN MARTÍNEZ-ALIER
Les armes
nuclears, des del
començament,
han estat lligades a
l’energia nuclear per
a ús pacífic
La central nuclear de Lemoiz que mai no es va posar en funcionament HIRU DAMATXO
de la ‘transició’, la mort de l’activista
Gladys del Estal a Tudela per la Guàrdia
Civil el juny del 1979, i la violència d’ETA
a Lemoiz. Jo havia anat a manifestacions
pacífiques contra Lemoiz a Bermeo amb
estudiants de la UAB. El PSOE va decidir
el 1982 de no fer més centrals nuclears,
ja n’havien fetes massa. Ara són molt
velles i perilloses. Pere Duran Farell va
tornar a aparèixer, ara com el rei del gas
natural importat de l’Àfrica.
—Em dèieu a l’entrevista del mes de
maig que, malgrat els accidents i la sèrie
televisiva sobre Txornòbil, el públic no
s’espera que pugui haver-hi un altre
accident. Hi ha censura o minimització
política i informativa de l’amenaça real
d’accident nuclear que existeix avui al
món?
—Jo crec que se’n parla poc. Hi ha els
perills evidents de guerres regionals
nuclears, entre Israel i l’Iran els anys vinents,
o entre el Paquistan i l’Índia? Les
armes nuclears, des del començament,
han estat lligades a l’energia nuclear per
a ús pacífic. És estrany que el moviment
antinuclear britànic, la Campanya per
al Desarmament Nuclear (CND), que jo
recordo de molt jove per les segudes del
filòsof Bertrand Russell als carrers de
Londres, separés l’ús pacífic i bèl·lic de
l’energia nuclear. Va ser als anys seixanta
i setanta quan va créixer amb força el
moviment contra l’energia nuclear als
Estats Units i a Europa, i un dels arguments
sempre ha estat que els residus
nuclears són matèries primeres per a fer
bombes. Aquest és un perill.
—I no és l’únic.
—L’altre és què se’n fa, de les deixalles
–sense ús militar–, que tan abundants,
i radioactives durant milers d’anys. Ja
hem parlat del dipòsit de Yucca Mountain
a Nevada, contra el qual s’oposen els
xoixons, poblacions indígenes. I el tercer
perill és que la radioactivitat s’escampi
si el reactor es fon, és a dir, si es queda
sense aigua de refrigeració. Pot arribar
a explotar com va passar a Txornòbil
i també a Fukushima. Molta gent mor
a poc a poc, fins i tot a llocs una mica
llunyans, per l’excés de radioactivitat,
quan hi ha un accident d’aquesta mena.
A mi em sembla ben possible que torni
a succeir. A l’Atles Global de Justícia
Ambiental (EJAtlas) tenim descripcions
d’aquests casos, però també hi ha molts
documentals, biblioteques senceres.
Sobre Txornòbil (1986) o Fukushima
(2011).
—L’escriptora bielorussa i premi Nobel
Svetlana Aleksiévitx va escriure
l’impressionant llibre La pregària de

34
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
JOAN MARTÍNEZ-ALIER
Txernòbil. Crònica del futur. Ella ens
transmet el relat de les víctimes. Què
us va aportar aquest llibre?
—És una premi Nobel i ha sortit als
diaris aquests dies demanant democràcia
a Bielorússia. El vaig tornar a llegir
fa mesos per la sèrie de televisió de
Txornòbil, molt pedagògica. Txornòbil
va ser un fracàs tecnològic tan gran que
va ajudar a ensorrar la Unió Soviètica,
i a la separació d’Ucraïna i Bielorússia
de Rússia, separació no pas tan inesperada
històricament. A mi l’accident de
Txornòbil em va agafar a punt d’anar
de viatge a Suècia, precisament a una de
les reunions preparatòries de la fundació
de la Societat Internacional d’Economia
Ecològica, el maig del 1986. Hi vaig
anar pocs dies després de l’explosió. No
deixaven sortir les vaques a pasturar a
Suècia. Hi havia una sensació de perill
molt real. La pluja, una mica radioactiva
a conseqüència de Txornòbil, es va mesurar
fins i tot a Barcelona i a València.
Entre Bielorússia, Ucraïna i Lituània les
centrals nuclears, amb accidents o sense,
han tingut importància geopolítica:
Ignalina, a Lituània, va ser una herència
soviètica i tancar-la fou una conseqüència
de la independència de Lituània. I
avui hi causa alarma la nova central
d’Ostrovets a Bielorússia al nord-oest de
Minsk i a prop de Vílnius, de 2.400 MW.
—Malgrat el perill permanent, ara hi
ha visites turístiques a Txornòbil, com
Aleksiévitx explicava en el darrer capítol
del seu llibre. Com s’entén: negoci,
banalització de la catàstrofe i dels riscs
futurs, com ho interpreteu?
—Jean-Pierre Dupuy té uns llibres sobre
Txornòbil –i una estimació de víctimes
escampades per Europa, segons la incidència
diversa de la radioactivitat, de
50.000 persones– que presenten un altra
teoria, diferent de la indiferència o la banalització
o el ‘menfotisme’. Són aquests
dos llibres: Pour un catastrophisme
éclairé (Seuil, 2004) i Retour de Tchernobyl.
Journal d’un homme en colère
(Seuil, 2006). Les catàstrofes causades
pels humans –guerres nuclears i grans
accidents nuclears, el canvi climàtic, la
gran pèrdua de biodiversitat–, o, més
ben dit, per alguns humans –els països
més rics i ‘avançats’–, poden causar
desesperació, tractats de col·lapsologia
inevitable, o, al contrari, poden causar
el negacionisme. Txornòbil convertit
en lloc turístic, per a estades curtes. O,
una tercera alternativa millor: aquestes
catàstrofes ens haurien de fer pensar,
d’una manera racional, què podem fer
per evitar-les i què hem fet malament,
per produir-les. Un catastrofisme il·lustrat,
racional.
—Quina força tenen els moviments
antinuclears al Japó després de Fukushima?
—La història es belluga a cop de catàstrofes,
i cal treure’n lliçons. Per
exemple, al Japó, després de Fukushima
(2011), que va ser un cop molt dur a
la imatge del Japó com a potència tecnològica,
van tancar gairebé totes les
centrals nuclears, i n’hi havia moltes.
La catàstrofe d’Hiroshima i Nagasaki
hauria pogut crear una consciència
antinuclear també per l’energia elèctrica
habitual, però no ho va fer. Tancar
centrals nuclears després de Fukushima
va semblar una reacció precipitada,
alguns van pensar. A poc a poc, amb
molta discussió i oposició cívica, se
n’han reobert algunes, cal pensar que
ara amb més seguretat. També hi ha
una discussió sobre el canvi de sistema
energètic cap a l’energia solar. Japó és
un país on la gent viu bé, econòmicament
parlant, sense creixement econòmic,
sense creixement de la població,
pot ser un model per al nostre futur
immediat. Van cometre una gran imprudència
amb energia nuclear a dojo.
La van pagar cara. Ara hi ha un cert
renaixement de centrals elèctriques
de carbó –però hi ha oposició per la
contaminació local i el canvi climàtic.
Aquests són els dilemes de la nostra
època. La filosofia del catastrofisme
il·lustrat és més oportuna que la religió
del progrés tecnològic. Cal discutir les
tecnologies democràticament.
Txornòbil, vint-i-cinc anys després de l’accident nuclear.
—A l’Atles Global de Justícia Ambiental
que dirigiu, dels 3.273 casos de conflicte
ambiental que, fins avui, heu situat
al planeta, 120 se centren en el perill

35
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
JOAN MARTÍNEZ-ALIER 7/7
Lluita popular contra el cementiri
nuclear i les repercussions en la lluita
política i social. Quines característiques
tenen els nous moviments de lluita
ecològica antinuclear que neixen al
món?
—Bàsicament, són de dues menes: tancar
les centrals antigues molt perilloses,
com ara Diablo Canyon a Califòrnia, després
de més de quaranta anys de lluita –i
moltes més que tenim a França, a l’estat
espanyol i a més països– i frenar les que
es volen fer noves, a la Xina, a l’Índia.
Algunes es frenen a elles mateixes pels
costos enormes que tenen, com ara
mateix a Finlàndia. També és molt important
anar als llocs d’extracció d’urani
i estudiar-los, a Níger per exemple, on la
gent mor sacrificada a la mineria d’urani
per la indústria nuclear francesa, com
van morir els navahos a Nou Mèxic, als
Estats Units.
—Una victòria important de l’activisme
antinuclear és la de la central de
Bataan, a les Filipines, que mai no ha
operat. Com està la qüestió? El govern
ja ha desistit de posar-la en marxa? Què
se’n farà?
—Aquesta és una altra gran central
nuclear molt política perquè va lligada
a una gran corrupció a l’època del president
Marcos, amb la companyia Westinghouse.
El poble la va aturar quan
va caure Marcos, ja l’havien enllestida,
podia funcionar. Fa molts anys que està
aturada, de vegades hi ha rumors que
la volen posar en marxa. Però hi ha qui
la vol convertir en un museu i un parc
temàtic. Com Wunderland Kalkar, a
Alemanya, un projecte de reactor ràpid
amb sodi que no es va fer. Aquesta solució
del museu o parc temàtic també
s’ha proposat per a la central Lungmen
4, a Taiwan, enllestida i aturada. Fa
riure, oi?
—Un altre problema perillós i, en conseqüència,
un aspecte important de la
lluita antinuclear és el dels residus. Els
moviments han aconseguit algunes
victòries importants. Per exemple, a
Gastre, a l’Argentina. La mobilització
popular des de baix va ser decisiva per
a aturar un cementiri nuclear. Ha estat
com un desvetllament de la consciència
ecològica dels pobres?
—El cas de Gastre, a la Patagònia, és dels
que m’estimo més de tot l’EJAtlas. Un
poble que els anys setanta es va oposar
a un dipòsit de deixalles nuclears, amb
el paper important de Javier Rodríguez
Pardo, un dels protagonistes de l’ecologisme
popular a l’Argentina. Perquè els
militars argentins estaven enamorats de
les bombes nuclears i per això van estimular
les dues o tres centrals elèctriques
nuclears que hi ha al país. On posarien
les deixalles? Admetrien a més deixalles
dels altres països a les immensitats de
la Patagònia. Un petit poble de 400 habitants
va dir prou.
—França depèn molt de l’energia nuclear.
Com aborda l’envelliment de les
seves centrals? La reacció dels moviments
antinuclears, en quins aspectes
o en quines zones com Bure, és més
activa?
—El ministre Nicolas Hulot –amb el
president Macron– va voler aturar algunes
centrals nuclears velles. Algunes,
com Fessenheim, s’han aturat. Moltes
altres centrals nuclears franceses
funcionen, són perilloses. El ministre i
potser el president manen menys que no
pas Electricité de France. La companyia
Areva, tanmateix, té una situació financera
difícil, construeix noves centrals
molt cares que no rutllen, sembla. Crec
que hi ha perill d’un accident nuclear
greu a França. El moviment antinuclear
a França ha estat massa fluix comparat
amb Alemanya i amb Suïssa, i també
amb Itàlia, on es va fer un referèndum
i no hi ha cap central nuclear. També a
Àustria, on ja tenien la central de Zwentendorf
enllestida, el 1978 un referèndum
la va aturar. Això era uns mesos
abans de l’accident de Three Mile Island.
El primer ministre austríac era el gran
polític socialdemòcrata Bruno Kreisky,
que la va espifiar perquè es va declarar
partidari de la central nuclear i la gent
va votar-hi en contra. Kreisky era dels
fidels a la religió de l’inevitable progrés
tecnològic.

36
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ENTREVISTA
CARME BARAHONA
‘Fas servir l’eutanàsia perquè
necessites ser lliure, però no vols morir’
Entrevista a Carme Barahona, que lluita pel dret d’una
mort digna · El seu fill de quaranta-tres anys, que tenia
ELA, s’hagué de causar la mort sense poder accedir a
l’eutanàsia
ALBERT SALAMÉ
CLARA ARDÉVOL MALLOL
V
italitat i fortalesa podrien ser
les paraules que defineixen millor
Carme Barahona, lluitadora
incansable pel dret d’una mort
digna d’ençà que al seu fill Iván
li van diagnosticar Esclerosi Lateral
Amiotròfica (ELA). Quan va entendre
la degradació física que implicava la
malaltia, que no té remei, l’Iván va decidir
que no arribaria al final. La seva
mare, que sempre havia pensat que en
un cas com aquell prendria la mateixa
decisió, li va donar tot el suport. Però
com que l’eutanàsia no és legal a l’estat
espanyol, no va poder ser al costat del
seu fill en el moment que es va prendre
la substància per a poder morir,
a quaranta-tres anys, catorze mesos
després del diagnòstic. ‘Em va enviar
un missatge: “Gràcies per haver-me
cuidat tant, me’n vaig a descansar”’,
recorda la Carme. Tot i la duresa de la
història, ella explica que ara és feliç i
que pot tenir una vida plena perquè el

37
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
CARME BARAHONA
El metge li va dir: ‘Et
moriràs d’aquí a uns
tres anys i et moriràs
ofegat.’ Jo vaig
quedar molt sobtada.
Esperàvem una mica
el diagnòstic, però no
aquella manera de
dir-ho...
seu fill ja reposa. Tanmateix, no pensa
aturar la feina per a aconseguir que es
despenalitzi i es garanteixi l’eutanàsia.
Hi parlem sobre la història del seu fill
i sobre la nova llei d’eutanàsia que és
previst que el congrés espanyol aprovi
durant els mesos vinents, després d’anys
de lluita perquè aquest consens social
es posi sobre paper.
—Com vau saber que el vostre fill,
l’Iván, tenia ELA?
—El dia que l’hi van diagnosticar el metge
li va dir: ‘Et moriràs d’aquí a uns tres
anys i et moriràs ofegat.’ Jo vaig quedar
molt sobtada. Esperàvem una mica el
diagnòstic, però no aquella manera de
dir-ho... Ell es va posar a plorar, ho va
refusar totalment i jo em vaig quedar
sense entendre res. Després vam anar a
dinar i em va dir que no arribaria al final,
que se n’aniria abans. Li vaig dir que ho
trobava normal i que li donaria tot el
suport que necessités.
—Suposo que ja era molt conscient de
tot allò que implicaria la malaltia.
—Ell no s’havia rendit. Va buscar si hi
havia cap tractament, no podia creure
que no hi hagués res... Va comprar molts
productes als Estats Units, amb moltes
dificultats per a poder-los fer entrar a
Espanya, a causa del control sanitari.
També va caure en alguns paranys. Hi
ha voltors que et localitzen i t’ofereixen
miracles que no existeixen. De fet, va
venir el mestre de Josep Pàmies, un alemany.
Li va dir que li curarien l’ELA amb
diòxid de clor. Ara quan sento parlar tots
aquests se’m posa la pell de gallina... Evidentment,
tot això no li va servir de res.
Va començar el procés de la degradació,
que va ser molt accelerat. Normalment,
al cap de tres anys l’ELA et deixa paralitzat,
i depèn de què estigui disposada
a aguantar cada persona. Jo respecto els
qui volen arribar al final, però que tinguin
el mateix respecte per nosaltres. Amb
la seva llibertat de triar neguen la meva
llibertat. Políticament, igual. El PP no
volia l’avortament, però els familiars
dels polítics del partit anaven a avortar
a Londres...
—De fet, amb l’eutanàsia passa si fa no
fa. Hi ha gent que se’n va a Suïssa. Vau
sospesar-ho?
—Quan hi va pensar era un moment en
què ja no volia esperar més, i els tràmits
del procés a Suïssa demanen uns dos mesos.
Allà no hi ha eutanàsia, hi ha suïcidi
assistit. En el suïcidi assistit ningú no et
dóna directament el medicament. Te’l
proporcionen i tu te’l prens, només el
toques tu. En tots dos casos t’acompanyen
uns metges i els teus éssers estimats.
Te’n vas tranquil, agafat de la mà de
la teva família. Quinze dies abans que
l’Iván marxés, vam fer una jornada de
portes obertes en què van passar uns cent
amics. Fèiem paelles, menjars... El venien
a acomiadar. Era una festa perquè l’Iván,
que tots estimaven, descansaria.
—Com ho vau fer?
—Vam mirar la manera d’aconseguir
productes, que aquí no són a l’abast.
Quan ja els tenia, vam trigar uns tres
mesos, que van ser el patiment més gran.
Vam prendre la decisió durant uns quants
dies, fins que un va ser el definitiu. Això
d’anar-ho allargant era un patiment
afegit que s’hauria pogut evitar. Érem
relativament lliures de triar el dia, però
ho anava ajornant. Un amic deia que el
vindria a veure i deia ‘m’espero’, venia el
seu aniversari i deia ‘m’espero’, la seva
germana havia trobat una feina i deia
‘m’espero’. Ell, que era apolític, de cop
i volta deia ‘a veure què passa’ durant
l’octubre del 2017! No trobava el dia perquè
no volia morir. Necessites ser lliure,
per això fas servir l’eutanàsia, però no
vols morir. I després ve la por d’estar sol...
—Sense supervisió mèdica.
—Comences a tenir les mans debilitades
i potser et cau l’ampolla i el líquid se’n
va en orris, o te’n prens la meitat. O et
fa venir vòmits, perquè és molt amarg.
No hi ha cap metge que controli, no pots
trucar ningú per avisar, no te’l poden
recollir, pots vomitar i ofegar-te... I el
teu familiar lluny, pensant ‘Que tot vagi
bé’. Quina necessitat hi ha? Jo no hauria
ni demanat que em paguessin el líquid.
L’hi hauria donat jo, que sóc la seva mare,
però m’haurien haver deixat ser al costat
del meu fill, agafant-li la mà i dient-li
com l’estimo... En comptes d’això, li vaig
portar uns pastissos de xocolata, el vaig
abraçar, el vaig acomiadar i li vaig dir que
intentés no vomitar, que no caigués... Ell
era a Girona i jo me’n vaig anar a Barcelona.
Em va enviar un missatge: ‘Gràcies
per haver-me cuidat tant, me’n vaig a
descansar’. Per confirmar que no era amb
ell vaig haver d’anar a fitxar a la feina. Si
no, m’haurien pogut jutjar...
—Fins que no es despenalitzi l’eutanàsia,
això a l’estat espanyol és un delicte.
—I tant. Ángel Hernández va estar amb
la seva dona, però va ser encausat per
violència de gènere. A mi m’haurien encausat
per parricidi? Si m’hagués quedat
amb ell, la llei hauria pogut dir que el
matava. Ningú no estimarà el meu fill
com l’he estimat jo. De veritat pensen
que allò que faig és matar-lo? Ell volia
descansar. Era com un ocell salvatge, un
falcó. I de cop i volta es va trobar a la gàbia
de la mida d’un canari. Això implicava un
patiment horrorós. Ell tenia una vitalitat
exagerada. Jo no podia veure’l prostrat
en un llit esperant que li anés a treure els
mocs, a donar un got d’aigua o a posar-li
les primeres sondes. Això per a ell va ser
terrible, denigrant... Quan van venir els

38
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
CARME BARAHONA
Ell tenia una vitalitat
exagerada. Jo no
podia veure’l prostrat
en un llit esperant
que li anés a treure
els mocs, a donar
un got d’aigua o a
posar-li les primeres
sondes
ALBERT SALAMÉ
de la funerària, vaig ser jo mateixa qui
va treure-li la sonda i el va arreglar. No
vaig consentir que el toquessin. En la
primera entrevista que em van fer, al cap
d’un mes, vaig dir: ‘Jo sóc feliç perquè ell
descansa.’ Quan no era feliç era abans,
perquè aquell que patia tant ja no era
el meu fill. El meu fill era molt guapo, i
l’ELA l’havia deformat...
—Parlem de la nova llei de l’eutanàsia,
per la qual lluiteu. Segons les enquestes,
hi ha un consens del 80% perquè
s’aprovi. Com pot ser que no s’hagi
aprovat fins ara?
—Jo sempre faig la mateixa reflexió: tu
tens fet el testament vital?
—No...
—Doncs comencem per aquí. Fa vint
anys que existeix. Sóc partidària de la
llei, però penso que tots hauríem de començar
per alguna cosa. Per què la gent
no té aquesta inquietud?
—Suposo que no tenim la mort prou
present.
—Però des del moment que naixem comencem
a morir. No saps si quan surtis
del bar relliscaràs i et faràs un trau. I no
saps si serà un trau final o quedaràs malament...
Hi ha gent que diu: ‘Jo ja he dit a
la meva família què han de fer i què vull.’
Jo els dic que són uns egoistes.
—Per què?
—Tu no ets capaç de plasmar-ho i deixes
la càrrega emocional i d’execució a la teva
família. A una persona que està en coma
i no s’assabenta de res no li ho poden
demanar. Si no ho has deixat escrit... Amb
aquesta llei nova també farà falta aquest
document, que es pot fer abans o després
de ser diagnosticat.
—Què us sembla la nova llei? Hi canviaríeu
res?
—Crec que amb el temps arribarem una
mica més enllà. M’agradaria que no hi
hagués gaires traves... Encara no estem
preparats.
—Què voleu dir?
—Vivim en un país que diuen que és
laic, però no ho és. Vam votar un govern
que posava un ministre que donava
medalles a l’estàtua de la Mare de Déu...
Sortiran a sac els catòlics. I més coses:
un dia l’Iván va tenir una asèpsia al cervell
i va estar a punt de marxar. Em vaig
trobar una doctora que va preguntar:
‘La família?’ Li vaig dir ‘Sóc jo’; ‘Però
aquest noi no té pare?’; ‘Sí, però fa vinti-cinc
anys que no en sabem res’; ‘Però
viu?’; ‘Sí, però jo sóc l’única progenitora...’
I aquesta doctora pro-vida no
va respectar els dos documents que jo
portava que deixaven clara la voluntat
de l’Iván. En aquests documents de
voluntat anticipada deixava ben clar
què no volia que li fessin, i la doctora
li va donar una medicació en concret
malgrat que ell havia dit que no la volia.
—Amb la nova llei això no hauria de
passar, però sí que hi haurà objectors
de consciència. Considereu que això
pot complicar el fet que es garanteixi
el dret?
—Sí... Encara més, em va trucar per
telèfon i em va dir ‘Li dono l’alta a
l’Iván, que diu que se suïcidarà a casa.’
Ell havia manifestat a la doctora que
ja en tenia prou, que se’n volia anar a

39
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
CARME BARAHONA
casa perquè ja s’acostava el final. No va
fer servir la paraula ‘suïcidi’ perquè no
es volia suïcidar, ell estimava la vida.
Però tenia la necessitat de descansar pel
mal que li causava la malaltia. Aquesta
metgessa va fer passar les seves conviccions
pro-vida per sobre de la voluntat
de l’Iván.
—En el context d’aquest debat es parla
també d’invertir més en cures pal·liatives.
Què en penseu?
—Hi ha molta gent que les necessita i
van molt bé, però a l’Iván no li servien.
No consolen, perquè no saps quanta
estona et faran agonitzar, no tens garantia
de quant sofriment hauràs de
patir fins al final. A ell no li servien per
a calmar el dolor físic i psíquic que li
causava la malaltia...
—També hi ha debat sobre en quines
malalties s’hauria de considerar
l’eutanàsia i en quines no. Als Països
Baixos van permetre l’eutanàsia d’una
noia que tenia una depressió profunda
després d’haver estat víctima de
violència sexual.
—Com que el dolor és intransferible,
ha de ser el malalt mateix qui ho triï.
No hi ha cap termòmetre per a mesurar
el dolor físic i psíquic. Posar malalties
encasella. Hi ha el cas d’una noia belga,
Marieke Vervoort, que tenia una
malaltia de feia molts anys i era atleta.
Feia una reflexió molt bonica: ‘Quan
vaig saber que podria tenir eutanàsia i
vaig conèixer el metge que m’ajudaria,
això em va ajudar a continuar vivint i
competint.’ Se’n va anar el dia que ho va
considerar oportú, però van passar uns
deu anys. Si l’Iván hagués tingut aquesta
opció possiblement encara seria
aquí... Jo tinc el testament vital fet des
de fa vint anys i sóc sòcia de Dignitas a
Suïssa i de Dret a Morir Dignament. Puc
ser feliç perquè sé que si em passa res
no hauré de patir. Necessito saber que
la meva mort serà com la meva vida,
amb el mateix estat anímic. Podríem
viure en un país en què convisquessin
els drets de qui vol arribar al final i els
de qui no. L’Iván va descansar i jo em
sento feliç. El vaig estimar d’ençà que
va néixer, el vaig estimar aquell dia i
el continuo estimant, va amb mi a tot
arreu.
Podríem viure en un país en
què convisquessin els drets de
qui vol arribar al final i els de
qui no
L’Iván va descansar i jo em
sento feliç. El vaig estimar
d’ençà que va néixer, el
vaig estimar aquell dia i el
continuo estimant, va amb
mi a tot arreu
ALBERT SALAMÉ

40
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ENTREVISTA
JOSEP BARGALLÓ
‘S’ha aconseguit d’obrir amb èxit
les escoles’
Entrevista al conseller d’Educació, que es mostra satisfet
amb la tornada a les escoles
ADIVA KOENIGSBERG
ANDREU BARNILS
J
osep Bargalló (1958) és el veterà
conseller d’Educació del govern
català i l’home que ha hagut de
gestionar la pandèmia de la covid-19
des d’un dels punts més
delicats, les escoles. Bargalló està content
i segur, perquè les dades de la tornada
a l’escola són molt bones. Dilluns,
dels més de 5.000 centres, només n’hi
ha quatre de tancats. I dels més d’1,6
milions d’alumnes, no arriben a 20.000
els confinats. En aquesta entrevista amb
Bargalló feta dilluns al seu despatx, el
conseller valora la tornada, fa autocrítica
en comunicació i consens, i creu que
ara toca insistir més en la importància
de ventilar les escoles i en els continguts.
Mentrestant, fora el despatx, salta
la notícia de la inhabilitació de Torra,
noves eleccions amb data de febrer i,
per tant, nou govern. Bargalló diu que
la seva obligació és planificar tot el curs
sencer, passi què passi.
—Quines són les darreres dades de
confinats que teniu?
—Voregem els 1.000 grups estables
confinats i els 19.000 alumnes confinats,
d’un total d’1,6 milions d’alumnes.
I quatre centres tancats, d’un total
de 5.455. Són quatre llars d’infants
privades. D’escoles, no n’hi ha cap de

41
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
JOSEP BARGALLÓ
Josep Bargalló, dilluns al seu despatx
ADIVA KOENIGSBERG
tancada, ni tan sols l’Institut de Canet,
que té un edifici tancat però l’altre en
funcionament. Enguany, aquesta serà la
dinàmica tot el curs: estarem amb grups
confinats, grups desconfinant-se i una
amplíssima majoria en situació normal.
De fet, no tardarem gaire a tenir més
grups que han passat pel confinament
i ja tornen a ser a les aules que no pas
grups confinats.
—Quina valoració en feu, de la tornada?
—Que a l’escola no causem confinaments.
Confinem allò que es genera al
voltant.
—Ho teniu calculat, això?
—Sí. Tret d’una llar d’infants, on l’origen
havia estat un treballador auxiliar de
la llar i, per tant, es pot dir que l’origen
era dins l’escola, la resta de 900 casos
eren casos portats de fora, segons els
gestors de la covid-19. És a dir, fins
divendres, la traçabilitat de la immensa
majoria de tots els confinaments era de
fora de l’escola cap a dins.
—El 9 i el 15 d’octubre hi ha convoca-
da vaga. Què diria als sindicats que la
convoquen?
—Primera, tots els sindicats tenen dret
de convocar una vaga. Segona, a Europa,
molts països han tingut convocatòria
de vaga de professors que no han estat
fetes per tots els sindicats. Aquí la vaga
la convoca CGT i Aspepc, però ni USTEC,
ni CCOO ni Intersindical. I quart, a Europa
han tingut poc seguiment, aquestes
vagues. Nosaltres som un servei públic
que en un moment de pandèmia som
essencial, social i comunitari. Pet tant,
hem de garantir que els centres estiguin
oberts.
—Els sindicats demanen més contractacions.
—Si pressupostàriament poguéssim,
hauríem de fer més contractacions. Hi
estic d’acord. Tot i que ja n’hem contractat
8.000 més, i només el País Valencià
ha fet una contractació similar.
—Els sindicats també demanen més
protecció.
—Puc estar d’acord que es podria contractar
més. Ara, més protecció... Hem
posat la màxima que hi ha. Per exemple,
en la discussió sobre el tipus de màscara,
nosaltres fem servir la mateixa que fan
servir els personals dels CAP, perquè
posem la que ens indica el Departament
de Salut.
—De què serveixen les campanyes de
proves?
—Han demostrat que la solució és bona.
A Manlleu, per exemple, el cribratge
tenia poca afluència dels residents del
barri, que és la gent que precisament
es buscava. Doncs quan es va fer a l’escola,
no hi van anar els fills i prou, sinó
també els pares. Gràcies als fills, van
començar a anar-hi els pares. L’escola
va conscienciar la família. Més d’un 90%
de gent va aprovar d’anar-hi.
—Hi ha pares que es neguen a donar
autorització per a fer la prova PCR.
—Hi ha pares de tot. He rebut comunicació
de pares que no volen mesures
sanitàries a les escoles i alguna denúncia
als jutjats per sadisme per la màscara. I
a la vegada, altres pares que ens denuncien
per massa poc. Bé, passa igual que

42
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
JOSEP BARGALLÓ
Voregem els 1.000
grups estables
confinats i els 19.000
alumnes confinats,
d’un total d’1,6
milions d’alumnes.
I quatre centres
tancats, d’un total de
5.455
amb les vacunes. Pares contra vacunes.
Però les xifres es mouen per sota el 7%.
—Al començament del curs vau informar
que el 30% de les aules superaven
els vint alumnes per classe. Continuem
aquí?
—A la pública i a primària hi ha el 30%
d’aules amb més ràtio de vint per alumne,
sí.
—No es pot abaixar, la ràtio?
—A Europa s’ha optat per dues mesures
enfront de la pandèmia: grups estables
que no es barregen o abaixar la ràtio.
Nosaltres hem optat per grups estables.
Bàsicament perquè Sanitat, els experts,
han dit que era molt important, sobretot,
la traçabilitat. I pel que fa a la ràtio,
hem aconseguit eliminar la sobreràtio
que hi havia. Per sobre de vint-i-cinc a
primària, i per sobre de trenta a secundària,
hem posat els professors perquè ja
no en quedin. I a partir d’aquí hem posat,
no de manera tan directa, recursos per,
si algú podia, baixar encara més.
—Heu optat per l’autonomia de centre.
Això vol dir que si una escola té una ràtio
superior als vint que marqueu, és el
centre que decideix si ho compleix o no?
—Autonomia vol dir que és decisió de
cada centre, en funció del projecte educatiu,
si manté l’aula de psicomotricitat
oberta o no, o si la passa a aula i
abaixar ràtios. Per exemple. Nosaltres
hem mirat que hi hagués lògica. I si hi
havia lògica, no ens hem posat a fer de
policia. I si no hi havia lògica, ho hem dit.
Nosaltres hem de garantir l’autonomia
i el servei públic a la vegada.
—Alemanya ha invertit molts diners
a ventilar escoles i fer classes a l’aire
lliure. Aquí s’ha considerat, això?
—Segurament és on hem insistit menys
i haurem d’insistir-hi més. La UAB ha
publicat un treball molt interessant
fet per metges i pedagogs sobre quines
mesures hem pres i quines s’han de
prendre. I l’element més clar és el de
la ventilació. Ara hem d’insistir en la
ventilació de les escoles. Fins ara hem
fet mans, màscara i grups estables. Ara
toca treballar la ventilació a les escoles.
Als missatges que hem donat –rentar,
mans, màscara– haurem d’afegir-hi
ventilació. No amb obres, perquè mentre
funciona el curs, és difícil. Però sí
insistir-hi.
—I classes a l’aire lliure?
—Tenim un país molt divers climatològicament
parlant. Les classes al pati?
Depèn.
—Això vol inversió. Podreu invertir en
ventilació o classes a l’aire lliure com
Alemanya?
—La pandèmia ens ha agafat en un
procés de transformació de patis. Moltes
escoles l’estaven transformant. Molts
patis eren de ciment i centrats en jocs
de pilota d’equip. I això vol dir pocs
arbres, poca ombra, cosa que fa difícil
classes a l’aire lliure, i el joc de pilota
d’equip també vol dir patis on els nens
juguen i les nenes no. I més tendència a
la violència i l’agressivitat. La pandèmia
ens ha agafat en ple canvi.
—’S’ha parlat molt de la bretxa digital
dels alumnes i poc de la dels professors.’
Això em deia un professor fa
pocs dies.
—Certament. Aquí no es va dotar de
dispositius els mestres, perquè no eren
funcionaris administratius. I se’n van
quedar sense, tot i que van fer teletreball.
Per això en el pla digital que hem
incentivat, unes de les primeres accions
és comprar 80.000 dispositius per als
professors.
—80.000 dispositius de 160.000 professors?
La meitat no té ordinador per
a treballar a casa?
—No discriminarem els qui en tenen i
els qui no. Tots els qui facin teletreball
i en necessitin, en tindran. La bretxa
digital és doble: socioeconòmica i cultural.
Per això, aquest estiu també hem
fet campanyes i programes de formació
digital de professorat. Per a superar
la bretxa cultural. I ara encara en fem
molta. Perquè els mestres no tenen la
bretxa socioeconòmica, però alguns sí
la cultural. Com algun mitjà de comunicació
molt important en paper, que
també n’ha hagut de fer, de formació...
—Heu calculat quants alumnes no tenen
diners per a pagar-se ordinadors a
casa. Dels 1,6 milions, quants? La bretxa
digital dels alumnes està calculada?
—Calculem que uns 180.000 tenen bretxa
digital socioeconòmica. Però del
cert, ho sabrem ara, amb tots a l’aula. I
preguntant. Perquè alguns tenen adreça
electrònica, és veritat, però resulta que
són vuit germans amb un sol ordinador.
Això ara no ens surt, i hauria de sortir
com a bretxa digital. Ho és.
—Quina és la cosa que creieu que heu
fet millor, i on s’ha de millorar?
—Hem de millorar la capacitat de comunicar
i la capacitat d’arribar a més
consensos. I el consens no és fàcil,
perquè no hi ha comunitat educativa.
Hi ha comunitats educatives. De llars
d’infants privades a instituts públics i
a l’Escola Superior de Música de Catalunya,
és tot un món complex, el nostre.

43
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
JOSEP BARGALLÓ
Per exemple, tenim tres sindicats: mesa
de la pública, concertada i personal
laboral. Consens amb les associacions
de famílies? També en són tres: FAPAC
primària, FAPAE secundària, FAPEL
concertada. He anat reunint-me amb
tots, sí. Consensos? N’hem anat tenint i
no tenint. No podrem tenir mai un consens
únic amb la comunitat educativa,
perquè els interessos són molt diferents.
Però si em demaneu on hem de millorar,
us dic aquests dos: comunicació i
consens.
—I què heu fet millor?
—El treball conjunt amb Salut aquest
juliol i agost.
—L’arribada del doctor Argimon marca
un abans i un després?
—Al juliol i a l’agost vam treballar amb
el doctor Ramentol, l’actual secretari
general. Sí que és veritat que amb Argimon
ha estat molt més fàcil la interlocució
única.
—A mig curs, eleccions. I potser un
nou conseller. Teniu pensat el procés
de transició?
—La transició és fàcil si els qui hi inter-
venen en tenen ganes. I crec que en una
pandèmia, tothom té ganes de fer-ho bé.
Si les eleccions són a començament de
febrer, o a mitjan, el nou govern arribarà
al març o a l’abril, amb la pre-inscripció
començada i normativitzada, o fent-se.
La nostra obligació és treballar mentalment
fins a final de curs. Com a conseller
d’Educació no m’ha de preocupar quan
siguin les eleccions, sinó el funcionament
de l’escola. Quan siguin, seran.
Em preocupen obsessivament els 5.455
centres i els 1,6 milions d’alumnes.
—Voldríeu continuar de conseller?
—Jo sempre he tingut una cosa molt
clara. Quan et nomenen, només tens clar
que l’endemà et poden cessar. I per tant,
no val la pena plantejar-se res més. A mi
em preocupa una altra cosa.
—Quina?
—Totes les mesures sanitàries hi són
perquè es pugui fer classe. La qüestió
important és què es fa a classe. Com es
fa el procés d’aprenentatge dels alumnes
malgrat la pandèmia, com agafem
alumnes a l’aula després de sis mesos,
com preparem alumnes que faran medicina
a la universitat, la sortida laboral
En una pandèmia, tothom
té ganes de fer-ho bé. Si les
eleccions són a començament
de febrer, o a mitjan, el nou
govern arribarà al març o a
l’abril, amb la pre-inscripció
començada i normativitzada,
o fent-se
La qüestió important és
què es fa a classe. Com es fa
el procés d’aprenentatge
dels alumnes malgrat la
pandèmia
ADIVA KOENIGSBERG

44
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
JOSEP BARGALLÓ
Obrir 5.455 centres
després de la
pandèmia era molt
complicat. I això
s’ha fet perquè hi ha
pencat molta gent
ADIVA KOENIGSBERG
dels que acaben FP, com es tracta la
pèrdua, i el dol, dels alumnes. Això és
important. Màscara, mans i ventilació
són les condicions per a fer la feina
de contingut, habilitat i actitud. I ara
hem de remarcar això. Els continguts
tradicionals, el currículum de sempre,
l’hem de flexibilitzar. Hem de treballar
amb centres i professors, no hem de fer
tots els temes, sinó treballar bé i arribar
al final de curs amb condicions. I, de
moment, tot això no és damunt la taula,
tot i que és el més important.
—Teniu calculat quants alumnes han
marxat fora de les ciutats a viure a pobles?
—No hi ha canvis importants. La ciutat
de Barcelona no ha perdut alumnes
significativament. No sé què passarà
en el futur, amb la matrícula viva. Però
de moment, a la matrícula, el canvi no
ha estat significatiu. A la vegada, molts
ajuntaments ens diuen que han crescut
en empadronament. Són gent sense
fills? Grans amb els fills fora de l’escola?
Són dades que s’han d’acabar de veure.
—La pandèmia, l’hem passada amb un
conseller d’Educació gran. Uns diuen,
sort n’hi ha, té experiència. Uns altres
diuen, llàstima que el conseller no tingui
trenta anys i ganes de menjar-se
el món.
—Ha! Home, aquesta pregunta... Hi ha
hagut moments en què l’experiència ha
estat important. Jo ja havia viscut moments
convulsos, com la crisi de l’ensorrament
del Carmel. En certs moments
m’ha anat bé tenir experiència. Per un
altre cantó, entenc que la tendència és
personalitzar, però això fa que no es
vegi que en aquests grans departaments,
com Educació, Salut i Treball, o hi ha
equip o no funciona. Si aquí hem fet
coses, és perquè hem treballat molt. I
l’equip és molt divers en edat.
—Voleu afegir res que no hagi preguntat?
—Obrir 5.455 centres després de la
pandèmia era molt complicat. I això
s’ha fet perquè hi ha pencat molta
gent. Hem tingut gent dels serveis
centrals que el pont de l’Onze van
treballar divendres, dissabte i diumenge,
matí, tarda, nit i matinada.
S’ha aconseguit d’obrir amb èxit les
escoles. I s’ha aconseguit perquè ha
pencat moltíssima gent dels serveis
centrals, territorials, dels centres de
direccions. De famílies. I els alumnes
s’ho prenen amb responsabilitat absoluta.
Si hem tingut problemes amb
les màscares, ha estat amb pares, no
amb alumnes. Hem obert les escoles
per molts motius, el principal és perquè
no podem tenir una generació de
nanos sense formar. I el següent és
que la millor educació, també la sanitària,
es fa a partir de l’escola. Un curs
de reciclatge a les escoles farà que els
pares s’eduquin per mitjà dels fills.
Amb la sanitat passa igual.

45
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ENTREVISTA
NURIA ENGUITA
‘Vull recuperar
l’impuls utòpic
amb què es va
crear l’IVAM’
La nova directora de l’IVAM considera superada l’etapa
més fosca del museu i presenta un programa per a situarlo
en un segle XXI postcovid
PRATS I CAMPS
ESPERANÇA CAMPS BARBER
N
uria Enguita (Madrid, 1967) és,
des de dilluns, la nova directora de
l’Institut Valencià d’Art Modern,
l’IVAM. Es podria dir que Enguita
torna a casa, perquè entre els anys
1991 i 1998 hi va treballar com a conservadora.
Ho deixà per fer-se càrrec de la
direcció artística de la Fundació Antoni
Tàpies. Ha estat curadora d’exposicions al
Reina Sofia, al MACBA i a la 31a Biennal de
Sao Paulo. Els darrers anys de carrera els
ha dedicats a posar en marxa la col·lecció
privada del Bombas Gens Centre d’art,
al barri de Marxalenes de València.
Enguita contesta amb concisió a totes
les preguntes. Si alguna cosa la desconeix,
ho diu obertament, i si cal,
ho contulta. Abans de l’entrevista,
accepta amb esportivitat la sessió de
fotografies a la sala de l’exposició permanent
de Julio González. L’equip de
comunicació li ha preparat una agenda
d’entrevistes amb un horari marcial en
tandes de mitja hora. Tots els mitjans
volen saber més detalls del projecte
amb què aquesta dona, nascuda a
Madrid, va enlluernar el tribunal que
la va triar.
Els darrers anys
de carrera els ha
dedicats a posar en
marxa la col·lecció
privada del Bombas
Gens Centre d’art

46
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
NURIA ENGUITA
Les idees amb què
hem estudiat la
història de l’art
del segle XX no ens
serveixen. Des de l’ara
i l’ací no n’hi ha prou
per a conèixer-lo
Just abans de començar la conversa deixa
a mitges la reflexió amb què intenta dir
que una persona no és d’on naix, per
explicar que s’ha format a Barcelona i a
València. Parla català amb disciplina. El
va estudiar per aprovar el C1 durant la
convalescència d’una operació d’esquena.
A casa el parla amb la seua família. I
els corregeix, diu.
—Què és l’IVAM?
—És el museu més important del País
Valencià. És un museu meravellós amb
una col·lecció fantàstica, amb una posició
molt important al territori.
—L’IVAM és un museu del segle XXI?
—[Dubta] És una cosa que vaig dir a la
presentació. Volia dir que el vull portar
plenament al segle XXI. Crec que és un
museu del segle XX i del segle XXI. Als
anys noranta podíem mirar d’una manera
el XX, però ara, amb tot el que ha
passat aquests últims trenta anys, l’hem
de mirar d’una altra. La meua proposta
és eixa nova manera de mirar el segle XX
des del XXI. Aquest museu es va crear
en un moment de globalització i jo hi
arribe en un moment de desglobalització.
Evidentment, la mobilitat de les
persones s’ha vist retallada, i això per
a un museu d’art contemporani és una
complexitat afegida.
—Quina és aquesta mirada nova?
—Hi ha hagut una transformació no
tan sols del món sinó de la manera de
mirar-lo. Amb els feminismes, amb els
decolonialismes. Les idees amb què hem
estudiat la història de l’art del segle XX
no ens serveixen. Des de l’ara i l’ací no
n’hi ha prou per a conèixer-lo.
—Si avui una persona es passejara entre
els fons de l’IVAM, podria entendre el
segle XX?
—Sí. Pense que a l’IVAM hi ha manifestacions
que recorren tot el segle XX i que
poden parlar també d’esdeveniments
socials artístics, econòmics del XX i del
XXI fins ara.
—Hi sobra res, al fons de l’IVAM?
—No ho sé. He de dir que conec el que
hi ha a la pàgina web. Ara vaig mirant.
He llegit moltes coses a la premsa, però
tampoc no sé en quin estat es troba. Però
als fons dels museus no hi sobra res, en
el sentit que és part de la seua història.
Després s’ha de veure com s’organitza.
PRATS I CAMPS
—L’IVAM ara ha fet trenta anys, però
parleu de recuperar l’esperit dels pri-

47
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
NURIA ENGUITA
En la meua proposta
hi ha una idea de
metodologia que
és afegir capes, un
palimpsest
Hi ha tota una
generació perduda
de gent que no ha
crescut amb l’IVAM
com a referent
mers deu per llançar-lo cap al futur.
—Jo vull recuperar l’impuls utòpic del
potencial que tota institució té en un
moment històric. Aquell moment [1989]
era de postdictadura. L’estat espanyol
s’anava construint, no únicament pel
que fa a les infrastructures culturals. Era
una democràcia que anava cap a algun
lloc. Ara la nostra democràcia té molts
problemes [riu]. Aquell era un moment
utòpic. Hem de recuperar aquell impuls.
Dir: som ací, podem dir alguna cosa
al món i la direm. Jo vaig treballar set
anys meravellosos a l’IVAM. Ací em vaig
formar, després vaig anar a Barcelona.
I és veritat que vaig començar amb
una forma de treballar molt exigent.
Aquesta és la meua escola. Però no es
pot recuperar el passat. M’agrada la idea
de veure que els moments de radicalitat
del passat ens ajuden a entendre el
present i anar cap al futur. Hi ha coses
latents que possiblement no han eixit i
que possiblement poden eixir en altres
circumstàncies.
—Quan començarem a veure l’IVAM de
Nuria Enguita?
—Jo no sóc gaire personalista, però es
notarà. Ara treballe en l’any que ve,
encara que la majoria de la programació
és de l’anterior direcció [José Miguel
García Cortés]. La pandèmia no li ho
ha posat fàcil. Encara he de quadrar el
programa, però pense que serà el 2022
quan es veja.
—I què hi veurem?
—Jo voldria que fora una continuïtat.
En la meua proposta hi ha una idea de
metodologia que és afegir capes, un
palimpsest. Sempre hi ha capes més
dolentes, però hem d’anar afegint capes
per aportar nous significats i no destruir
el que hi ha d’abans. La destrucció no
em sembla un bon mètode de treball
per a una institució. Llevat de Bombas
Gens, sempre he arribat a llocs que ja
funcionaven i sempre he intentat de
ficar-m’hi.
—Poseu el fons de l’IVAM al centre de
les vostres actuacions futures.
—El fons ha estat el centre de tota la
història de l’IVAM. Jo voldria recuperar
el fet històric perquè s’han de fer coses
que no s’han fet. A mi m’agrada treballar
no tant la visió historicista del museu
sinó veure per què una obra tenia sentit
en el moment en què es fa i té sentit ara.
I això, en diàleg amb moltes més. És
veritat que no tenim tot el que voldríem
per a explicar algun moment històric.
I per això és important treballar des
de la col·lecció. Amb la col·lecció, però
també des de la col·lecció. Des del que
significa la col·lecció. Preguntar-nos
per què els nuclis d’avantguarda són
fonamentals, per què els nuclis de l’art
pop són fonamentals. València és una
potència en aquest art i és un moment
molt creatiu i molt important. Vull que
hi haja connexions amb la col·lecció,
que és la manera que jo normalment
vaig treballar a la Fundació Tàpies i, a
vegades, en contraposició a Tàpies.
—La Fundació Tàpies és publico–privada,
Bombas Gens és privada i l’IVAM és
públic. Veieu alguna diferència a l’hora
d’entomar-ne la gestió?
—La meua història és una mica a l’inrevés,
perquè com que vaig començar
ací, el que he fet en totes les institucions
privades és treballar com si foren
públiques, amb pressuposts menors, és
cert. Però pense que sóc especialista en
la gestió. Quan es treballa amb els diners
de tots hem de tindre molta cura. Els
mecanismes, procediments i protocols
que ara hi ha a l’IVAM ho permeten i
ho faciliten.
—Hi ha pressupost per a noves adquisicions?
—La veritat és que no he tingut temps
de mirar-ho, però em sembla que per a
enguany ja no queden diners.
—En el pressupost d’enguany hi havia
900.000 euros. N’hi ha prou?
— [Dubta] Pense que és una molt bona
quantitat per a un museu de les característiques
d’aquest i en moments
com aquests. És poc, és veritat, però
no només l’IVAM, sinó que cap altre

48
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
NURIA ENGUITA
museu del món es pot permetre certes
peces que es podria permetre un
col·leccionista privat amb molts diners.
Però jo pense que hi ha recorregut per
a comprar.
—Quan nomenareu el consell assessor?
—Treballe una proposta que ha de passar
pel consell rector i pense que en
tres mesos el tindrem. Jo voldria gent
del món de l’art, d’alguna institució,
de les universitats, persones que donen
prestigi al museu. Hi ha diferents perfils,
uns més acadèmics, uns altres menys…
Més de col·leccions, perquè el consell és
assessor en art, no té a veure en la gestió.
Ha de ser gent amb un perfil més artístic
que social econòmic o polític.
—Parlem dels contenidors, de les tres
seus de l’IVAM. Comencem pel gran,
per l’espai exterior inacabat.
—No puc parlar pel que no sé. Jo no hi
era. Sé que es va fent un projecte d’usos,
però això és la primera cosa que tinc al
cap. Ara es fa un estudi que jo coneixeré
la setmana que ve i, a partir d’això, ja
s’executarà. He parlat amb l’ajuntament
de manera informal i m’han dit que ens
hi posem i ho acabem. Està previst. No
sé quan podrà ser…
—Quin paper tindrà la seu d’Alcoi?
—Ara miro el programa, què s’ha
fet. M’agradaria fer exposicions de la
col·lecció de l’IVAM, fer exposicions
temàtiques, grans, però també m’agradaria
que funcionara com a lloc per a
artistes. Que pogueren treballar en el
territori. És a dir, propostes d’artistes reconeguts
o no tant, per a mi és important
la qüestió transgeneracional. Treballar
amb el territori i amb els agents de la
ciutat d’Alcoi.
—Pel que fa a la nova seu de València,
era previst d’anunciar-la el dia de la
vostra presentació?
—Crec que no. Jo no he confirmat res
del que diu la premsa [una de les naus
de Demetrio Ribes al Parc Central]. A
mi, el dia de la roda de premsa, em van
dir que prompte aniríem a veure l’espai
per a saber la meua opinió. Sé que encara
han d’acabar les negociacions entre
l’ajuntament i la Generalitat.
—Què heu previst per a aquell edifici?
—Un dels eixos del meu programa és
l’articulació territorial. Tres seus ja són
unes quantes i necessiten un programa
per a cadascuna que es relacionen entre
si i amb el mateix IVAM i un programa
per a cadascuna i el seu entorn. Si és la
seu que s’ha dit, és en un punt de trobada
de molts barris de diversa extracció
social i això és interessant. És un espai
industrial, amb sostres alts, que es veu
amb un sol cop d’ull en què ja he treballat.
Voldria treballar amb artistes de
totes les generacions amb obra potent
per a aquest espai. És en un parc i la part
lúdica és important.
—Hi ha una generació de valencians
que apreciava l’IVAM, però en l’etapa de
PRATS I CAMPS
Consuelo Císcar hi va haver una mena
de desconnexió. En quina situació es
troba ara?
—La nostra generació el considerava
com a propi, però hi ha una generació
perduda que no ha crescut amb l’IVAM
com a referent. L’època més dura, la de
màxim desprestigi del museu i de tot el
País Valencià. Hem de treballar perquè
no torne a passar.
—I ja s’ha remuntat?
—Sí. La diferència és en el treball fet, en
la gent que ha tornat. Jo crec que sí, però
s’ha de continuar treballant. I torne a
dir-ho, la covid ens esclafa. Hem de tornar
a agafar forces perquè el món ja no
és igual. Tot el sistema de l’art, la qüestió
dels públics… A tots els museus s’ha de
treballar perquè estiga més present en
la societat d’una altra manera. Hi ha un
nou començament, ara.

49
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ENTREVISTA
ANTONIO BAÑOS
‘Ara hem de passar a reorganitzar
el carrer’
Entrevista al periodista i membre de l’ANC sobre el futur
polític després de la inhabilitació del president Quim Torra
ALBERT SALAMÉ
ANDREU BARNILS
A
ntonio Baños (1967) és periodista,
membre del secretariat nacional
de l’Assemblea Nacional Catalana
(ANC) i una de les persones
que segueix més, i de més a prop,
l’actualitat política, la qual ha viscut un
nou trasbals amb la inhabilitació del
president català, Quim Torra. En aquesta
entrevista feta dimecres, el senyor Baños
ens parla de l’aniversari del Primer
d’Octubre, ahir que en va fer tres anys;
de la inhabilitació del president Quim
Torra, ell que el coneix bé; del paper
que poden tenir les organitzacions civils
com l’ANC, ell que és membre del
secretariat; i del punt en què es troba el
seu cas judicial.
—L’entrevista sortirà publicada l’endemà
del Primer d’Octubre. Enguany el
govern no ho celebra.
—El Primer d’Octubre hauria de ser el dia
de la Victòria. Com el 9 de Maig a la Unió
Soviètica. Però encara no hem guanyat.
Celebrar una cosa que encara no és una
victòria... Més que
celebrar, o commemorar,
hem de
recordar
el Primer d’Octubre, perquè és
la guia central del moviment d’alliberament
nacional català. És quan el poble
s’autodetermina, pren la decisió. És el dia
que poble i institucions van a l’una. És el
dia més important dels que hem viscut
els darrers vint anys. La commemoració,
tret que siguin del mateix nivell
(desobedient, insurreccional, autodeterminista),
no ho sé... Formalitzar
en excés la nostàlgia i la
malenconia, al final, debilita. Quan
guanyem ja farem una desfilada. Però
encara tenim feina. De què serveix un
govern que faci molta memòria del Primer
d’Octubre si l’endemà, 2 d’octubre,
obeeix?
—Valoreu-me la presidència del president
Quim Torra, si us plau.
—Més enllà del tracte personal, que el
tinc, crec que
és una
persona

50
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ANTONIO BAÑOS
El Primer d’Octubre
hauria de ser el dia
de la Victòria
Hem de recordar el Primer
d’Octubre, perquè és la
guia central del moviment
d’alliberament nacional
català. És quan el poble
s’autodetermina, pren la
decisió. És el dia que poble
i institucions van a l’una.
És el dia més important
dels que hem viscut els
darrers vint anys
honesta, independentista de pedra picada,
i el primer polític des de la restauració
que no ha volgut tenir carrera
política. I no la té. Només això el posa en
una situació molt peculiar, que ens descol·loca,
i el descol·loca. Les últimes vegades
que hi he parlat, crec que s’acosta
molt a l’uomo qualunque, la persona
normal i corrent. Torra ha viscut un
punt d’astorament de veure com funcionen
les institucions i els partits per
dins. I per acabar, ell sempre ho ha dit:
jo em vaig preparar per anar a la presó.
Hi estava disposat. De fet, més disposat
que no pas quedar-se amb aquesta
inhabilitació quasi administrativa que
ha tingut. No vull parlar per ell, que ja
el vau entrevistar, però la sensació és
d’algú que és independentista i que veu
que hi ha molts entrebancs. A Torra el
resumeix millor que no ho pugui fer jo
el discurs que va fer dilluns: l’autonomia
és el límit. Si utilitzes l’autonomia com
a eina, arribes on hem arribat.
—Fins ara es creia que l’autonomia era
el trampolí per a arribar a la independència.
Ell diu que no, que és un fre.
—Hi estic d’acord, en el sentit que
l’autonomia és una gran quantitat de
càrrecs, com el lletrat major del parlament,
el senyor Mur, que vetllen per
mantenir els límits de l’autonomia
marcats per la constitució espanyola
i l’acatament a l’ordre constitucional
espanyol. Desobeir significa ficar-se
en un perjudici jurídic i personal, i no
tots els funcionaris de la Generalitat
són independentistes. La idea de la llei
a la llei que ens van intentar de vendre
el 2017 no pot ser, perquè no només han
de desobeir els polítics, també la gent
no electa de la institució. Això ve a dir
Torra, i crec que té raó. A la vegada, la
Generalitat, i la seva autonomia, ens
ha donat escola, TV3, organització territorial,
com comenta Eduard Voltas,
i també és el discurs d’ERC. Entenc què
diuen. Però sabent que des d’aquí no
es pot anar més enllà. No hi ha un grau
més. L’autonomia no és trampolí. Com
es passa de l’autonomia a la república,
és el que hem de trobar.
—Quines coses creieu que el president
Torra podria haver fet millor?
—Anar més per lliure. Li ha faltat creure’s
que era lliure. Ho era. La Generalitat
són tres potes: parlament, govern i
presidència. La presidència és una institució
pròpia, a banda del parlament i
el govern. Tenia joc. I ja entenc que es
devia als equilibris dels partits dins el
govern, que estaven dividits en dos. I
això justifica que hagi provat de moderar-se.
Però a mi m’hauria agradat
un Torra més presidencialista, més
deixat anar. En segon lloc, Mossos. I
ja ho explicava ell. Si ets el president
i et costa tant canviar Mossos, vol dir
que el problema és gros. Ell només ha
pogut introduir-hi canvis, com posar
Miquel Sàmper i deixa fora Buch i Brauli
Duart els darrers quinze dies. La qüestió
de les acusacions i personacions amb
manifestants no s’ha solucionat. La
qüestió policial ha estat el gran problema.
I quan dic Mossos, dic Brimo i
Arro, sobretot.
—Veure caure tants presidents de la
Generalitat (Puigdemont, Torra, etc.)
farà que l’independentisme posi l’èmfasi
fora?
—Jo sempre he pensat que l’independentisme
era bípede, que tenia dues
potes: institucional i organitzacions
civils. Partidista i poble organitzat.
Hi ha hagut anys que la iniciativa va
ser de l’ANC i Òmnium. El 2017 va ser
de les institucions i dels partits. Hem
anat passant la iniciativa d’una banda
a una altra. I ara la iniciativa de les
institucions i els partits s’ha esgotat.
Qui governi la Generalitat després de
les eleccions no podrà fer gairebé res
més del que s’ha fet ara. Ara hem de
carregar les piles a les organitzacions
civils i el poble organitzat. O un exili
ben musculat, que el Consell de la República
s’ha de repensar i té mancances
de funcionament, però és una aposta
imprescindible. Crec que l’ANC, Òmnium,
els CDR, el Consell per la República,
s’han de reestructurar per a les
coses que vindran. I ara el pes tornarà
al carrer. Fins que la gent no es reor-

51
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
NOM COGNOM
El període
institucional s’ha
acabat. Des de
palau no es pot
avançar cap a la
República. Només
es pot gestionar
l’autonomia
ALBERT SALAMÉ
ganitzi i imagini els objectius tàctics i
estratègics, no avançarem. El període
institucional s’ha acabat. Des de palau
no es pot avançar cap a la República.
Només es pot gestionar l’autonomia. I
això té molta importància. Però arriba
on arriba. L’avantguarda del moviment
independentista el 2017 la tenia el parlament.
Doncs ara al president de la
Generalitat no el deixen ni ser diputat.
No hem aconseguit que Junqueras, la
persona més votada, sigui eurodiputat.
Els límits institucionals han quedat
clars. Ara hem de passar a reorganitzar
el carrer.
—L’ANC ha de consultar les bases si es
mobilitza? La Generalitat està tocada.
I l’ANC? La reestructuració que dieu
costarà de fer?
—Els estats reprimeixen perquè la
repressió funciona. Estem tots molt
despistats. La repressió és l’eina més
eficaç que tenen. La repressió espanyola
ha funcionat. 2.800 encausats. Si et
posen multes de 50.000 euros, potser
no t’acovardeixen, però t’inutilitzen
per dos anys. Dilluns va ser paradigmàtic:
van anar contra el president
de la Generalitat, contra un pallasso,
i contra Tamara Carrasco. Un whatsapp,
un nas de pallasso i una pancarta.
Aquests tres anys, el canvi d’objectius
ha estat evident, i s’ha centrat en l’antirepressió.
S’havia de fer, i tant l’ANC
com Òmnium ho han fet. Però ara hem
de superar el període antirepressiu
perquè, si no, entrem en bucle. El nou
secretariat nacional de l’ANC té dos
mesos, i estem d’acord que hem de refer
l’organització, el discurs i la mirada.
Però no es pot fer d’un dia per a l’altre.
Tenim molt de construït, però s’ha de
reorientar. Organitzar les forces.
—Una organització clandestina. I no
ho direm en una entrevista. Però potser
s’haurà de fer, com l’entrada d’urnes
el Primer d’Octubre?
—Ja estem tots en una semiclandestinitat.
Des del moment que deixem
els mòbils fora quan ens reunim, tots
tenim la consciència, com va denunciar
la presidenta Paluzie, que som espiats.
Quan guàrdia civils entren a casa i encanonen
un xaval, ja t’obliguen a estar en
tensió. Un dels bàndols està reprimit,
vigilat i castrat en opinions i moviments.
Això és un combat. Nosaltres
no hem de fer la independència. L’hem
de guanyar. No és igual. No es tracta de
fer, de construir, sinó de guanyar. El
combat hi és. Part del replantejament
és entendre que Espanya no afluixarà.
‘No s’atreviran.’ ‘Europa ens mira.’
Això són mites de l’any 2017 que ara
no serveixen.
—Com més malament, millor. La inhabilitació
de Torra donarà vots a l’independentisme?
—Confio que la victòria independentista
serà certa, i que la possible majoria de
vots pot ser per sobre del 50%, també per
desmobilització unionista. Es pot donar
la ficció de superar el 50%, i creure que els
vots han pujat. I no. Mirem l’abstenció.
Per tant, aquell dia tots a votar. Només
faltaria. Però no seran les eleccions, que
ens trauran de l’atzucac polític. Ni ens
donarà les noves idees i enfocaments,
que no sé d’on sortiran. De la gent que
era a l’aeroport? A Urquinaona? L’exili i
les noves generacions de la mà?

52
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
ANTONIO BAÑOS
—Antonio Baños, optimista?
—Jo no milito a Bankia i les causes
en les quals crec acostumen a estar
derrotades: llibertat del poble palestí,
anticapitalisme. Un ja ho sap, que això
no és fàcil. Però la militància ha de
ser sempre optimista. Hi ha un sector
molt derrotista que en una guerra és
nefast: hem perdut, som unes merdes,
ens mereixem tot el que ens passa. Tot
aquest discurs és estèril. Has d’entendre
les debilitats. I reorganitzar,
rearmar, construir. I això és feina,
perquè la gent fa deu anys que hi és, i
estan cansats. Però l’independentisme
ha eixamplat la base quan ha estat
optimista, de futur, i descarat. Plantes
cara al rei, als jutges i a Lesmes.
No pots ser un derrotista, perquè ells
no pararan. Han absolt els 47 lladres
de Bankia. No és l’independentisme
i prou. És l’anticapitalisme. Si ells no
afluixen, tu no tens dret d’afluixar.
—Per acabar, com està el vostre cas
judicial?
—Vaig declarar fa poc i vaig dir que
jo, al Tribunal Suprem, no m’havia
negat pas a declarar al tribunal
sinó a Vox. I ara han de decidir si
m’envien a judici. Els meus advocats
pensen que hi aniré, perquè ens vam
rebotar amb el gran cap. El Tribunal
Suprem. La multa, de 1.500 o 2.500, ja
la vam pagar, la mateixa tarda teníem
40.000 euros que havia donat la gent.
Alerta Solidària també els fa servir
per a altres casos, com el 23-S o el
de l’Adri. Va estar molt bé. D’aquí a
un any ens citaran, suposem, en un
jutjat de Madrid. I aleshores veurem
què passa.
Fins que la gent no es
reorganitzi i imagini els
objectius tàctics i estratègics,
no avançarem
Nosaltres no hem de fer la
independència. L’hem de
guanyar. No és igual. No es
tracta de fer, de construir, sinó
de guanyar. El combat hi és
ALBERT SALAMÉ

53
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
REPORTATGE
Fita històrica: À Punt, TV3 i IB3
estrenen simultàniament
‘La mort de Guillem’
L’estrena televisiva va precedida d’una rebuda molt bona de les projeccions
que ja s’han fet arreu del país
UNA IMATGE DEL FILM ‘LA MORT DE GUILLEM’
ARNAU LLEONART FERNÀNDEZ
Gairebé tot el país podrà veure
aquesta nit l’estrena del film
La mort de Guillem gràcies a
l’emissió simultània acordada
entre À Punt, TV3 i IB3, una
fita històrica de la televisió
en català. L’estrena televisiva
del film, que explica la batalla
de familiars i amics de Guillem
Agulló contra la voluntat
d’amplis sectors de la societat
de tapar el caràcter polític de
l’assassinat, ha anat precedida
d’una acollida social molt bona
de les projeccions que ja s’han
fet arreu. Inicialment, només
la van programar el cinema
ABC de València, el Girona
de Barcelona i el Truffaut de
Girona, però també es podrà
veure a l’Utiye d’Ontinyent i
al JCA de Valls. A més, se n’han
programat una cinquantena
de projeccions, organitzades
per les entitats que van donar
suport a la campanya de micromecenatge.
’És molt bonic, tot això que
passa. La gent està molt
emocionada. Hem rebut molt
d’amor i afecte’, diu el di-
rector del film, Carlos Marques-Marcet,
que celebra que
la història hagi arribat més
enllà dels cercles més polititzats
i que, segurament, ja
coneixien la història d’Agulló
abans de veure-la a la pantalla:
‘Teníem clar que no volíem
fer una pel·lícula per a convençuts,
sinó una pel·lícula
que si la veiés algú a Kuala
Lumpur la comprengués.
Parla de la condició humana
i de qüestions sociopolítiques
que poden ser traslladades a
qualsevol entorn.
Qui també està molt emocionat
amb la rebuda del públic
és Marc Roma, director
de Som Batabat, una de les
productores que, de la mà
de SUICAfilms, Lastor Media,
À Punt, TV3 i IB3, han
fet avançar el projecte. ‘La
pel·lícula neix de la voluntat
de reivindicar Guillem Agulló
després d’anys d’haver
fet recerca periodística sobre
l’extrema dreta’, diu Roma.
L’objectiu era estrenar el
film com un homenatge pels
vint-i-cinc anys de l’assas-

54
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
REPORTATGE
‘Teníem clar que no volíem fer una pel·lícula
per a convençuts, sinó una pel·lícula que si la
veiés algú a Kuala Lumpur la comprengués’
Carlos Marques-Marcet (director del film)
sinat, que es van complir el
2018, però les dificultats de
producció n’han endarrerit
l’estrena fins ara. Des d’un
començament, es va buscar
la col·laboració de les televisions
públiques de l’espai
mediàtic català, l’Institut
Valencià de Cultura i l’Institut
Català de les Empreses
Culturals. ‘La família estava
esperançada, però eren molt
escèptics que aconseguíssim
fer la pel·lícula, perquè
ja els havien proposat projectes
així i mai no havien
aconseguit d’aixecar-los’,
diu Roma. Aquesta vegada,
el projecte ha arribat a bon
port gràcies a la perseverança
dels impulsors per a trobar
finançament, fins al punt
de recaptar 134.161 euros en
una campanya de micromecenatge
que incloïa el llibre
Guillem, de Núria Cadenes,
concerts, cicles de conferències
i una web sobre l’extrema
dreta.
D’altra banda, Roma també
esmenta factors polítics que
han permès quelcom que en
altres èpoques no hauria estat
possible: ‘Hi ha hagut una
conjunció molt interessant
dels tres governs als tres territoris
dels Països Catalans
que ho ha fet més fàcil. Per
desgràcia, el suport de les
televisions públiques depèn
molt de qui governa en aquell
moment. És una anormalitat
democràtica, però és així i
hem de ser-ne conscients.
Amb el Canal 9 que hi havia
durant els governs del
PP hauria estat impossible,
però també ho hauria estat
amb TV3 durant segons quins
governs de la Generalitat de
Catalunya.’
Empar Marco, directora d’À
Punt quan va començar el
projecte del film, diu que el va
considerar ‘imprescindible’
des del primer moment, no
tan sols per a parlar d’Agulló,
que també, sinó per a tractar
‘les ferides que té obertes
el país’. ‘Vaig ser al rodatge
justament l’endemà que aparegueren
les pintades amenaçadores
a la façana de la
casa. Quan veus això, veus
que el repte era molt difícil’,
diu, en referència a les pressions
de l’extrema dreta que
van rebre durant la filmació.
Treball conjunt de les
televisions públiques
A més, per Marco, és molt
important que La mort de
Guillem s’hagi filmat gràcies
al suport econòmic d’À
Punt, TV3 i IB3: ‘Compartir
vol dir arribar a més ciutadans,
repartir despeses i fer
un reconeixement al fet que
compartim un espai comunicatiu
en la mateixa llengua i
cultura.’ Tant és així, que ella
mateixa va parlar amb Andreu
Manresa, director general
d’IB3, per remarcar-li
la importància que el canal
s’involucrés al projecte. ‘Allà
es desconeixia més la història
de Guillem Agulló, però de
seguida s’hi va afegir’, diu.
Per la seva banda, Joan Carles
Martorell, director d’IB3,
celebra com ‘un gest de normalitat’
estrenar La mort de
Guillem de manera simultània
a les Illes, el País Valencià
i el Principat. ‘Tant de
bo hi hagi més oportunitats
com aquesta’, diu. Un desig
que, per TV3, no quedarà,
garanteix el seu director Vicent
Sanchis. ‘La intenció
de col·laborar amb totes les
altres televisions de llengua
catalana no podria ser
més gran’, deixa clar. Explica
que, de fa ben bé un
any, els lligams entre TV3,
À Punt i IB3 s’han enfortit
i que preparen un nou projecte
conjunt de totes tres
cadenes: un programa en
directe del qual prefereix no
avançar detalls. ‘Els caps de
programes de TV3, IB3 i À
Punt tenen una relació gairebé
setmanal i parlen de
coses que poden fer i com
coordinar-se’, diu.
Amb tot, per a les televisions,
les variants dialectals
del país a vegades representen
un fre més gran
que no es voldria a l’hora
de compartir continguts
amb tota mena d’accents
del català. Ho comenta
Sanchis, que atribueix a
les diferències dialectals
els resultats d’audiència
que han tingut les darreres
sèries d’IB3 estrenades a
TV3: ‘Amb els productes
valencians, l’audiència de
TV3 no té cap problema,
però amb els de les Illes és
més complicat. Vam veure
que Pep no va tindre tant de
problema, però Mai neva a
ciutat en va tindre més. Crec
que l’estrena es va veure
disminuïda en la possibilitat
d’audiència perquè
hi havia moltes coses que
molta gent no les entenia.’
Segons que diu, treballadors
de TV3 van suggerir
de subtitular-la, però es va
decidir que això no es podia
fer de cap manera. ‘Encara
que hi haguera gent que
no entenguera certes coses
i que poguera perjudicar
l’audiència’, diu Sanchis.
Sobre aquesta mateixa
qüestió, Martorell diu que

55
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
REPORTATGE
‘Compartir vol dir arribar a més ciutadans,
repartir despeses i fer un reconeixement al fet
que compartim un espai comunicatiu en la
mateixa llengua i cultura.’
Empar Marco (directora d’À Punt)
UNA IMATGE DEL FILM ‘LA MORT DE GUILLEM’
amb l’emissió de La mort
de Guillem ‘serà interessant
veure com reben els
espectadors balears la parla
valenciana, a la qual no solen
estar gaire exposats’,
i desitja que l’emissió de
productes valencians a IB3
es pugui repetir en el futur.
Més recorregut als
cinemes
Tot i la factura cinematogràfica
i la bona rebuda
que ja ha tingut, La mort
de Guillem es va concebre
com un film per a televisió,
no per als cinemes. ‘No
vam tenir gaire marge de
maniobra entre l’emissió
prevista per les cadenes i
una estrena cinematogràfica
molt més àmplia, que
tampoc no es va poder fer
gaire abans pel coronavirus.
Ha estat una estrena
cinematogràfica més aviat
simbòlica i que ens ha sorprès
molt gratament’, diu
el productor Marc Roma.
Amb tot, reconeix que ‘el
boca-orella funciona extraordinàriament’
i que
omplen les sales, i veu
possible que es continuï
projectant més endavant,
sobretot si l’emissió a televisió
té bona audiència.
Qui ho vulgui, podrà recuperar
La mort de Guillem
als serveis de televisió a la
carta d’À Punt i TV3. A més,
Roma explica que Filmin
també té molt d’interès
a tenir-la i que volen que
també es pugui mirar en
altres plataformes. ‘Ho intentarem,
és un tema que
no és ni neutre ni simple
per a les plataformes, tot
i que no és una pel·lícula
especialment militant’,
avisa.

56
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
El tercer aniversari de l’1-O
resumit en vint imatges
Ni la Generalitat ni el Parlament de Catalunya no han convocat enguany cap
acte de commemoració del referèndum del Primer d’Octubre, però les entitats
i els partits sí. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha organitzat activitats
diverses, com també Òmnium i els CDR. Vegeu les imatges més destacades
de la jornada.
Els membres de la
plataforma Defensem
1-O, presentada en
societat

57
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
Quim Torra, Marcel Mauri
i Txell Bonet, a l’acte de
commemoració de l’1-O
d’Òmnium.
Una dona votant a la
consulta popular de Sant
Julià de Ramis per decidir
si una plaça s’ha de dir
‘de la República’ o ‘de la
Monarquia’.

58
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
Un participant en la
marxa de vehicles de
Cornellà de Llobregat per
a reivindicar la vigència
de l’1-O.
Imatge general de la
marxa de vehicles al
pas per la carretera
d’Esplugues.

59
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
Imatge de la concentració
per l’1-O davant el
Parlament Europeu, a
Brussel·les.
Concentració davant
l’institut Pau Claris a
l’acte del Consell per la
República.

60
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
La família de Joaquim
Forn i Carles Mundó,
a l’Arxiu Nacional de
Catalunya, on han
fet lliurament de la
correspondència rebuda a
la presó.
L’acte d’ERC a Girona
amb el vice-president del
govern amb funcions de
president, Pere Aragonès.

61
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
Una imatge de la
concentració dels CDR a
la plaça de Sant Jaume de
Barcelona.
Un dels lemes més repetits
a la plaça de Sant Jaume
de Barcelona.

62
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
Un grup de manifestants
a la plaça de Sant Jaume
de Barcelona han anat a
protestar a la comissaria
de la policia espanyola a
la Via Laietana.
La façana principal del
Palau de la Generalitat
amb quatre grans lones
verticals vermelles com
les quatre barres per
commemorar l’1-O.

63
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
El carrer Major de Lleida,
amb algunes de les
fotografies de gran format
sobre els fets de l’1-O.
El president Quim Torra,
acompanyat per diversos
batlles i càrrecs electes
de JxCat en un acte a
Cornellà del Terri.

64
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
Públic durant la projecció
del documentari que s’ha
passat amb motiu del
tercer aniversari de l’1-O
a Lleida
Barricades i aldarulls al
centre de Barcelona

65
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
Un mosso d’esquadra
agafa pel braç una
manifestant després de la
manifestació del CDR
L’encesa de torxes
que s’ha fet aquest
1r d’octubre del
2020 a Girona

66
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
RECULL FOTOGRÀFIC
Les protestes de Barcelona
han acabat amb diversos
detinguts

67
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
Les escoles han començat el curs enmig d’una pandèmia de covid. Nous hàbits
han canviat el dia a dia de les aules i els patis. VilaWeb n’ha visitades tres per
captar l’inici de curs: una als peus del Pirineu, l’Institut Escola de Ribes de Freser;
una al cor de Barcelona, l’Escola Poble-sec, i una d’especialitzada en alumnes
sords, l’Escola Tres Pins, a Montjuïc. El mateix començament, realitats molt
diverses i molts hàbits nous.
Cua de pares
Pares de l’escola Poblesec
deixen la canalla al
centre, que ha organitzat
quatre torns d’entrada :
8.45, 9, 9.15 i 9.30. A la
imatge, els pares de les 9.

68
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
Prendre la
temperatura
Una alumna de P3 de
l’Institut Escola de Ribes
de Freser arriba a l’escola.
La cap d’estudis, Marta
Carbonell, li comprova la
temperatura.
La màscara
transparent
Ester Molins, la directora
de l’escola Els Tres Pins,
de Barcelona, porta una
màscara transparent. Els
alumnes sords de l’escola
podran llegir-li els llavis.

69
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
Sense màscara
transparent
Si els professors tenen
màscara transparent, els
alumnes sords encara no
en tenen de la seva mida
i han d’anar amb una
d’estàndard.
Vint alumnes per
classe
Aquest són els dinou
alumnes presents a la
classe de primària de
l’escola Poble-sec. Un
alumne no hi era. La xifra
que marca el departament
és de vint.

70
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
Set alumnes per
classe
A les escoles amb pocs
alumnes és més fàcil de
mantenir la distància
física. Aquests són els sis
alumnes presents a la
classe de l’Institut Escola
de Ribes de Freser. El
setè, una noia, no hi era
present.
Distància física a
l’hora d’esmorzar
Hora d’esmorzar a
l’escola Tres Pins de
Barcelona. Els alumnes
hi mantenen la distància
física.

71
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
Finalment, junts
Després de mesos de
confinament, els amics
de segon de primària de
l’Institut Escola de Ribes
de Freser juguen al pati.
Dos termòmetres
per a quatre-cents
alumnes
Aquest és un dels dos
únics termòmetres
que es fan servir a
l’escola Poble-sec, de
quatre-cents alumnes.
L’ajuntament va donar el
de la imatge.

72
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
La covid obliga a
moltes feines noves
Isabel Costa, directora
de l’escola Poble-sec de
Barcelona, ajudant durant
l’obertura del centre a les
8.45.
Mans netes
La covid ha ensenyat als
nens i adults a rentar-se
les mans més bé que mai,
netejant l’espai que hi ha
entre els dits. A la imatge,
un nen de Ribes de Freser.

73
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
La neteja a l’escola
Antònia Medina, la dona
de fer feines de l’escola
Poble-sec de Barcelona,
neteja les superfícies
cada vegada que els nens
passen per l’escala.
L’hora de dinar
Una màscara al costat dels
coberts a l’hora de dinar
al menjador de l’Institut
Escola de Ribes de Freser.
Dels pocs moments que
poden treure-se-la.

74
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
FOTOPERIODISME
Escola en temps de covid
Guanyant espai
Alumnes de cinquè de
l’escola Poble-sec ara
poden fer servir el camp
de futbol del barri, la
Satàlia, per guanyar espai
a l’aire lliure.