Multimilionaris a l'espai

17 - 23 JULIOL 2021
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
MULTIMILIONARIS A L'ESPAI:
LA JOIA DE LA CORONA DEL CAPITALISME

2
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
SUMARI
17 - 23 DE JULIOL DE 2021
PORTADA
Multimilionaris a l'espai: la joia de la corona del capitalisme postpandèmic
Per Tim Jackson.
ENTREVISTES
Imma Tubella: “Mai no ens han explicat que un dels herois de la
independència americana parlava català”
Per Clara Ardévol Mallol.
Jordi Dausà: “Qualsevol pallús sap plantar marihuana”
Per Sebastià Bennasar.
Alícia Romero: “Construïm i després ja veurem si és un estatut
o un altre acord”
Per Odei A.-Etxearte.
REPORTATGES
Tijana Postic, la refugiada de guerra que va plantar cara al brot d’Igualada
Per Josep Rexach Fumanya.
Qui va matar Berta Cáceres?
Per Xavier Montanyà.
'Jaufré', la primera novel·la de la Corona d’Aragó, finalment en català
Per Sebastià Bennasar.
ANÀLISI
Quan el debat polític recula deu anys
Per Odei A.-Etxearte.

3Multimilionaris a l'espai:
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
la joia de la corona del capitalisme
postpandèmic

4
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
TIM JACKSON
Mart no és el lloc ideal per a criar els teus fills, es lamenta
Rocket Man en el clàssic atemporal d’Elton John. De fet, Mart
és molt fred. Però això és una cosa que no sembla preocupar una
nova generació d’empresaris espacials entestats a colonitzar
la “darrera frontera”, i com més aviat millor.
No voldria ser mal interpretat. No sóc pas un tecnòfob impenitent.
L’aterratge del rover Perseverance de la NASA a la
superfície de Mart, a principi d’any, el vaig viure amb intensitat.
Em va recordar que una vegada, a l’institut, vaig dirigir un debat
en què es defensava una moció per afirmar que aquesta casa
creu que la humanitat ha d’atènyer els estels.
Devia ser en l’època en què Caspar Weinberger intentava de
convèncer el president Nixon que no cancel·lés el programa
espacial Apollo. Els meus germans i jo havíem vist amb avidesa
el triomf monocrom de l’arribada a la lluna de l’Apollo 11 el
1969. Havíem estat testimonis del quasi-desastre de l’Apollo
13 –immortalitzat en un film de Hollywood del 1995–, quan
Jim Lovell (interpretat per Tom Hanks) i dos astronautes
novells es van salvar pels pèls utilitzant el mòdul lunar de
salvavides d’emergència. Sabíem que era emocionant allò que
passava allà dalt.
Recordo que més tard vaig anar a veure Apol·lo 13 (el film) amb
un amic que no havia nascut quan es dugué a terme la missió.
“Què t’ha semblat?”, li vaig demanar en sortint del cinema.
“Ha estat bé –va dir– Però no és gaire creïble.”
I tanmateix els nens vam estar enganxats als televisors en blanc
i negre durant tota la setmana de la missió original. Vam veure
amb horror com augmentaven els nivells de CO 2 al mòdul lunar.
Vam suportar la interminable apagada mentre els astronautes
que tornaven es precipitaven perillosament a la Terra. Vam
contenir l’alè amb la resta del món mentre els esperats quatre
minuts s’allargaven a cinc i l’esperança començava a esvair-se.
Van passar sis minuts abans que la càmera enfoqués finalment
els paracaigudes de la nau de comandament, desplegats de
manera segura sobre l’oceà Pacífic. I vam sentir la pujada
d’endorfines. Sabíem que era creïble.
Això era el 1970. I enguany tornava a estar assegut en un altre
sofà, amb la persistent incertesa de la covid-19, tot esperant
senyals d’una altra reentrada en una altra roca estèril, sense
atmosfera respirable, a una enorme distància de la Terra. I,
sí, quan el rover Perseverance va tocar finalment la superfície
de Mart vaig sentir la mateixa alegria. Aquella mateixa pujada
d’endorfines. És molt difícil de presenciar el goig darrere les
màscares en el control de la missió de la NASA sense sentir un
punt d’alegria. Fins i tot esperança.
Però l’enginyós experiment científic de la NASA no és sinó la
punta d’un iceberg en expansió. Una bestreta, si es vol, d’un
somni ambiciós que és impulsat cada vegada més de pressa
per enormes interessos comercials. I tot plegat és un tomb ben
curiós en un debat que ja té gairebé mig segle.
La guerra del creixement
D’ençà del 1972, quan un equip de científics del MIT va publicar
un report molt influent sobre els límits del creixement, els
economistes es barallen sobre si és possible que l’economia
s’expandeixi eternament. Els qui creuen que sí apel·len al poder
de la tecnologia per a “desvincular” l’activitat econòmica dels
efectes sobre el planeta. Els qui (com jo) creuen que no, assenyalen
les escasses proves que la desvinculació s’esdevingui
al ritme necessari per a evitar una emergència climàtica o una
disminució catastròfica de la biodiversitat.
Imatge del film Apol·lo 13.
El debat sobre el creixement depèn sovint del poder que
s’atribueix a la tecnologia per a salvar-nos. Els tecnòfils solen
defensar un creixement infinit en un planeta finit, de vegades
posant les esperances en tecnologies especulatives, com ara la
captura directa de l’aire, o perilloses, com l’energia nuclear. I
els escèptics solen defensar una economia per a després del
creixement. Però la simple divisió entre tecnòfils i tecnòfobs
no ha estat gaire útil. Molt pocs escèptics del creixement refusen
completament la tecnologia. I ningú, ningú en absolut,
no demana que la humanitat torni a la caverna.

5
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
Earthrise. NASA

6
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
Els meus equips d’investigació de la Universitat de Surrey
fa gairebé tres dècades que exploren el paper vital de la
tecnologia sostenible en la transformació de l’economia.
Però també hem demostrat que la dinàmica del capitalisme
–sobretot la implacable recerca del creixement de la productivitat–
empeny contínuament la societat cap a objectius
materialistes, i soscava aquelles parts de l’economia com la
cura, l’artesania i la creativitat, que són essencials per a la
nostra qualitat de vida.
I ara, tot d’una, arriba un grup d’amants confessos de la tecnologia
que admet finalment que el planeta és massa petit per
a nosaltres. Sí, tenien raó –insinuen–: la Terra no pot sostenir
un creixement infinit. Per això hem d’expandir-nos a l’espai.
Ep! Què passa? Algú ha mogut els pals de la porteria? Hi
ha alguna cosa que no rutlla. Potser sóc jo. Però sí que
tinc una certesa: ja no sóc aquell nen que dirigia el debat a
l’institut. I ara aquesta casa creu que la humanitat hauria
de madurar.
Abans de gastar trilions de dòlars escampant les seves escombraries
tecnològiques pel sistema solar, aquesta casa
creu que la humanitat hauria de parar una mica més d’atenció
a tot això que passa ara i aquí. En aquest planeta.
La condició humana
Potser, irònicament, va ser de l’espai estant on ho vam veure
primer. L’octubre del 1957, els soviètics van enviar a l’espai
un satèl·lit orbital no tripulat anomenat Sputnik. Fou un
dels rars moments de la història –com el coronavirus– que
reconfiguren dramàticament la nostra societat. L’Sputnik va
ser el tret de sortida a la cursa espacial, va intensificar la cursa
armamentística i va aguditzar la guerra freda. Fou un cop dur
a l’autoestima dels Estats Units, que no era la primera nació
d’arribar a l’espai. Fou la sacsejada que va servir per a impulsar
el llançament de l’Apollo a la Lluna. Ningú no vol ser el segon.
I menys si ets el més poderós del planeta.
Però l’Sputnik també va marcar el començament d’una nova
relació entre la humanitat i la seva llar terrestre. Com va
assenyalar la filòsofa política Hannah Arendt al pròleg de
La condició humana –la seva obra mestra, del 1958–, sortir a
l’espai ens va servir per a comprendre la nostra situació planetària
per primera vegada en la història. Va ser un recordatori
que “la Terra és la quinta essència de la condició humana”. I la
natura, “pel que sabem, pot ser única a proporcionar als éssers
humans un hàbitat on es puguin moure i respirar sense esforç
i sense artificis”.
És cert. I res de tot allò que hem après aquests darrers anys no
ha canviat aquest pronòstic. Mart pot ser el planeta més habitable
del sistema solar, fora del nostre. Però continua essent
molt lluny de la bellesa de la nostra llar, de la qual hem après a
apreciar plenament la fragilitat gràcies a les imatges que ens
n’arriben des de l’espai.
El fotògraf Galen Rowell va dir que l’emblemàtica fotografia
de William Anders, Earthrise, presa del mòdul Apollo 8
en òrbita lunar, era “la fotografia més influent que s’havia
fet mai”. Earthrise ens va fer veure, en una imatge sorprenent,
la crua realitat: que aquest planeta brillant era
–i encara és– la millor oportunitat de la humanitat per a
qualsevol cosa que pugui anomenar-se significativament
“bona vida”.
La seva bellesa és la nostra bellesa. La seva fragilitat és la nostra
fragilitat. I també el seu perill és el nostre perill.
Una veritat incòmoda
El mateix any en què Arendt va publicar La condició humana,
un executiu de Shell anomenat Charles Jones va presentar
un document al grup comercial de l’Institut Americà del
Petroli –la indústria dels combustibles fòssils–, en què
advertia sobre l’impacte de les emissions de carboni de la
combustió fòssil en l’atmosfera. Era una prova primerenca
del canvi climàtic.
També era una prova, segons les demandes que ara presenten
ciutats i estats dels Estats Units, que empreses com Shell
ja sabien què passava fa més de seixanta anys, tres dècades
abans que el testimoni científic de James Hansen davant
el congrés nord-americà, el 1988, cridés l’atenció del públic
sobre l’escalfament global. I no van fer-hi res. Pitjor encara
–argumenten demandants, com ara l’estat de Delaware–:
les empreses van mentir una vegada i una altra per encobrir
aquesta “veritat incòmoda”.
Ara és prou clar per què va poder passar una tal cosa. L’evidència
de l’impacte que hauria tingut era una amenaça directa contra
els beneficis d’algunes de les corporacions més poderoses del
planeta. El benefici és la base del capitalisme. I, com sostinc en
el meu nou llibre, hem permès que el capitalisme s’imposi a
tot: a la feina, a la vida, a l’esperança, fins i tot al bon govern.
Els governs més il·lustrats del món han fet el sord a la necessitat
de prendre mesures urgents. Ara som a punt de fer tard per a
solucionar-ho. Assolint el nivell zero el 2050 ja no n’hi ha
prou. Necessitem molt més i molt més de pressa si no volem
acabar en un hivernacle on no es pugui viure.

7
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
Mentre escric, les temperatures rècord, entre 10ºC i 20ºC per
sobre de la mitjana estacional, han obligat els ciutadans de la
costa oest de l’Amèrica del Nord a refugiar-se sota terra per
evitar la calor abrusadora. Els incendis forestals fan estralls a
la vall de la Mort de Califòrnia, on les temperatures han arribat
a la sorprenent xifra de 54ºC. A la costa est, assotada per
la tempesta, les aigües han inundat el metro de Nova York.
Mentrestant, milers de persones continuen sense sostre i centenars
desaparegudes a l’Europa central, on unes històriques
inundacions han deixat gairebé dos-cents morts.
Amb un panorama tan clar, fins i tot els presidents i polítics
recalcitrants comencen a reconèixer, finalment, la magnitud
del perill a què la nostra recerca incessant del creixement
econòmic ha empès al planeta. I encara són a temps de fer-hi
alguna cosa.
Molta gent ha argumentat que la pandèmia ens ofereix una
oportunitat única per a dissenyar una economia diferent. La
26a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic
(COP26), que es farà a Glasgow al novembre, podria ser el lloc
adient. Tot dependrà tant de la visió com de la ciència. I de la
nostra valentia a l’hora d’enfrontar-nos a les desigualtats de
poder que ens han dut fins ací.
També dependrà que tornem al principi i ens preguntem: com
hem d’aspirar a viure, exactament, en l’únic món habitable de
l’univers conegut? De quina naturalesa és la bona vida de què
disposem aquí? Què vol dir “prosperitat” per a una espècie
promíscua en un planeta finit?
La pregunta és gairebé tan antiga com els turons. Però la
resposta contemporània és tan magra que deixa astorat. En
el capitalisme tardà, la prosperitat ha estat captivada per la
ideologia del “creixement a qualsevol preu”: la insistència
que més és sempre millor. Tot i l’aclaparadora evidència
que l’expansió incessant soscava la natura i ens mena a una
emergència climàtica devastadora, els “contes de fades del
creixement etern” continuen regnant.
Gravetat zero
Mirant aquell nen que vaig ser, irònicament, m’he passat la major
part de la vida professional encarant-me amb els contes de fades
del creixement. No em demaneu per què. Per accident, sobretot.
Incendis a Califòrnia, 2021. EFE

8
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
Vaig sospesar la idea d’estudiar astrofísica. Però vaig acabar
estudiant matemàtiques a Cambridge, on confesso que em
va astorar la complexitat de tot plegat, fins al dia que em vaig
adonar que fins i tot les matemàtiques eren un truc. Penseu
literalment en una fórmula, creieu-hi i podreu viatjar als estels
i tornar. Dins la vostra ment, si més no.
I heus ací que un dia –l’abril del 1986–, mentre vagava en
gravetat zero, em vaig despertar i vaig assabentar-me que el
reactor número 4 de la central nuclear de Txornòbil, a Ucraïna,
havia tingut una fusió catastròfica. I tot d’una em vaig adonar
que les mateixes habilitats que havia desenvolupat durant tota
la vida duien la humanitat no pas cap a les estrelles, sinó lluny
del paradís que ja habitem.
De manera que sí, vaig canviar d’opinió. L’endemà vaig entrar
a l’oficina de Greenpeace a Londres i vaig demanar què podia
fer per ajudar. Vaig començar a treballar en l’economia de les
energies renovables i em vaig convertir, accidentalment, en
economista –l’economia necessita més economistes accidentals.
I va ser llavors que vaig començar a veure clar que aprendre
a viure bé en aquest planeta tan fràgil és molt més important
que no somniar el següent.
Qui el té més gros?
Però això no ho veuen així els multimilionaris de la cursa
espacial. Un grapat d’homes increïblement poderosos, d’una
riquesa que s’ha enfilat enormement durant la pandèmia, ara
tenen feina a mirar de persuadir-nos que el futur no és aquí, a
la Terra, sinó allà fora, entre els estels.
de dècades que juguen a “veure qui el té més gros”, el coet, en
la seva cursa espacial privada. La riquesa personal de Bezos
gairebé es va duplicar durant el transcurs d’una pandèmia
que va destruir la vida i el suport vital de milions de persones.
I ara es retira per dedicar més temps a Blue Origin, l’empresa
amb què espera crear vastes colònies humanes al sistema solar.
L’objectiu declarat de l’empresa rival de Musk, SpaceX, és “fer
que la humanitat sigui multiplanetària”. Igual que en la trilogia
de ciència-ficció de Kim Stanley Robinson als anys noranta,
Musk pretén establir una colònia humana permanent a Mart.
Per arribar-hi, diu, necessitem coets molt grossos –o, en la
terminologia original de SpaceX, Big Fucking Rockets (BFR)–
capaços de transportar eventualment desenes de persones i
centenars de tones d’equip a milions de quilòmetres sistema
solar enllà.
Els BFR han donat pas a una colla de naus estel·lars (de nom més
tranquil). I per demostrar les seves credencials ecològiques,
Musk vol desesperadament que aquestes naus estel·lars siguin
reutilitzables. Fins al punt que SpaceX va fer mans i mànigues
per fer esclatar quatre prototips consecutius de Starship en una
ràpida successió, durant els primers quatre mesos d’enguany,
intentant sense èxit tornar a aterrar.
Moure’s de pressa i trencar coses és el lema de Silicon Valley,
és clar. Però a la fi cal dur la mercaderia a casa. La Starship
SN15 ho va aconseguir el 5 de maig, quan feia tres setmanes
Elon Musk, fundador de Tesla i empresari en sèrie, és un
d’aquests nous homes-coet. “Aquells qui ataquen l’espai –va
piular recentment– potser no s’adonen que l’espai representa
l’esperança de molta gent.” Això pot ser cert en un món
en què les enormes desigualtats de riquesa i privilegi lleven
l’esperança de la vida de milers de milions de persones. Però,
com va dir el cònjuge d’un controlador de vols de la NASA, enfosqueix
les extraordinàries exigències que són necessàries
per a escapar de la Mare Terra, quant a materials energètics,
persones i temps.
Sense immutar-se, els homes dels coets miren cap als estels.
Si el problema són els recursos, la resposta ha de ser l’espai. El
fundador d’Amazon, Jeff Bezos, és força explícit sobre la seva
visió expansiva. “Podem tenir un bilió d’humans al sistema
solar –va dir una vegada–. Això vol dir que tindríem mil Mozarts
i mil Einsteins. Seria una civilització increïble.”
Bezos i Musk s’han passat el confinament disputant-se els dos
primers llocs de la llista de rics de Forbes. També fa un parell
Entrevista a Kim Stanley Robinson.

9
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
Jeff Bezos.
Elon Musk.

10
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA

11
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
que SpaceX havia obtingut un contracte desorbitat, de 2.900
milions de dòlars, de la NASA, cosa que empenyia Blue Origin
a l’ombra de la cursa espacial.
Com que no volia ser superat, Bezos es va empescar allò que
havia de ser el retorn definitiu. Quan el coet New Shepard de
Blue Origin –que també és reutilitzable– fes el primer vol espacial
tripulat, el 20 de juliol, ell i el seu germà Mark serien dos
dels primers passatgers a bord. Oh, Jeff! Et felicito, fill! Això sí
que és tenir-los ben posats! A ningú no li agrada ser el segon.
I encara menys als més poderosos del planeta.
Però de vegades passen coses. I del no-res, el cap de Virgin,
Richard Branson, es va abraonar sobre ell per furtar-li el protagonisme
a tot el món. L’11 de juliol, nou dies abans del gran dia
de Bezos, Branson es va convertir en el primer multimilionari
de la història a llançar-se a l’espai.
I per uns 250.000 dòlars ens va prometre que nosaltres també
podríem ser un dels sis-cents clients de Virgin Galactic, que
esperen fruir de tres o quatre minuts d’ingravidesa contemplant
el planeta que han deixat enrere. Diuen que Musk ja s’hi
ha apuntat. A Bezos, en canvi, no li cal, perquè ja ha fet un vol
espacial propi.
La prosperitat com a salut
La retòrica espacial dels superrics delata una mentalitat que
durant anys ha guiat la humanitat. Alguns dirien que és la
quinta essència del capitalisme. Innovació sobre innovació.
L’ambició d’expandir-se i explorar. Un impuls primari per a
fugir dels nostres orígens i atènyer sempre l’horitzó següent.
Els viatges espacials són una extensió natural de la nostra
obsessió pel creixement econòmic. Són la joia de la corona
del capitalisme. Més lluny i més de pressa és el seu credo
fronterer.
He passat gran part de la vida professional criticant aquest
credo, no solament per raons ambientals, sinó també socials.
Els set anys que vaig estar de comissari d’economia a la
Comissió de Desenvolupament Sostenible del Regne Unit
i la investigació posterior al Centre per a la Comprensió de la
Prosperitat Sostenible em van revelar alguna cosa fonamental
sobre les nostres aspiracions a la bona vida. Una cosa que ha
estat subratllada per l’experiència de la pandèmia.
La prosperitat té a veure tant amb la salut com amb la riquesa.
Demaneu a la gent què és més important a la seva vida i és ben
probable que la salut sigui al capdamunt de la llista. La salut
d’ells mateixos, la dels amics i la de la família. Salut també –de
Richard Branson a bord del l'SpaceShip.

12
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
vegades– del fràgil planeta en què vivim i de la qual depenem
tots.
Hi ha alguna cosa fascinant en aquesta idea. Perquè topa frontalment
amb l’obsessió pel creixement. Com va assenyalar
Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac (llibre que porta el nom del seu
pare, metge), la bona vida no és una recerca incessant del més,
sinó un procés continu de recerca d’un equilibri “virtuós” entre
el poc i el molt.
La salut de la població és un exemple evident d’aquesta
idea. Massa poc aliment ens duu a bregar contra les
malalties de la malnutrició. I massa menjar ens mena a
les “malalties de l’opulència”, que ara maten més gent
que no la desnutrició. La bona salut depèn de trobar i
alimentar aquest equilibri.
Heus ací una tasca sempre complicada, és clar, fins i tot individualment.
Només cal pensar en el desafiament de mantenir
l’exercici, la dieta i la gana d’acord amb el resultat d’un pes
corporal saludable. Però, com he argumentat, viure dins un
sistema que té la fita contínua de més fa que la tasca sigui
gairebé impossible. L’obesitat s’ha triplicat del 1975 ençà.
Gairebé dues cinquenes parts dels adults més grans de divuit
anys tenen sobrepès. El capitalisme no solament no reconeix
el punt d’equilibri. No té ni idea de com aturar-se quan arriba
a aquest punt.
Hom pot pensar que el contacte que hem tingut amb la mort
durant la pandèmia ens ho ha fet comprendre una mica, això.
Hom pot pensar que ens ha fet reflexionar sobre allò que ens
importa de debò: quin món volem per als nostres fills, en quina
societat volem viure. I, certament, molts han fet aquest pas.
En una enquesta durant el confinament al Regne Unit, el 85%
dels enquestats va trobar alguna cosa en el canvi de condicions
que valia la pena de mantenir, i menys del 10% per cent volia
tornar completament a la normalitat.
d’expandir-se sempre, s’amaga una ansietat profundament
arrelada i omnipresent.
Com és el segon dia?, va demanar una vegada Bezos a una
multitud de fidels, referint-se a la seva famosa màxima sobre
la necessitat d’innovar. “El segon dia és la immobilitat, seguida
de la irrellevància, seguida d’un declivi insuportablement dolorós,
seguit de la mort”, va dir. “I això. És per això. És sempre.
El primer dia.” El públic es va entusiasmar.
Musk juga amb els seus dimonis interns de la mateixa manera.
“No vull pas ser el salvador de ningú”, va dir una vegada al coordinador
del TED, Chris Anderton. “Tan sols miro de pensar en
el futur i no estar trist.” L’aplaudiment també fou eixordador.
Un terapeuta ben entrenat podria fer-hi l’agost, amb tot això.
Per exemple, aquest dia miraculós, quan feia poques setmanes
que el rover Perseverance havia començat a enviar a casa les
selfies més increïbles de l’univers, quan l’helicòpter Ingenuity
va fer el primer vol a la finíssima atmosfera de Mart. Aquell vol
era una fita que podia fer ensalivar les agències d’intel·ligència
per aconseguir usos molt menys benignes de la tecnologia.
Però, alhora, passava alguna cosa força existencial.
El feble murmuri del vent marcià, transmès fidelment a través
del sistema solar, no tan sols confirma les possibilitats de vol
aeri cap a un altre planeta. És una prova de la creença essencial
que els éssers humans són infinitament creatius i diabòlicament
intel·ligents.
Quan la vida i la salut entren en joc, la impietosa cursa per la
riquesa i l’estatus esdevé cada vegada menys atractiva. Fins i
tot l’encís de la tecnologia s’esvaeix. La família, la convivència
i el sentit de la vida passen al primer pla. Aquestes són les coses
que molta gent va trobar més a faltar durant la pandèmia. Però
la importància que tenen en la nostra vida no fou un accident
originat per la covid: són els elements fonamentals d’una
prosperitat sostenible.
La negació de la mort
Durant les meves tres dècades d’investigació ha sorgit una
cosa encara més sorprenent. Darrere el capitalisme de consum,
darrere la mentalitat fronterera, més enllà de l’afany

13
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
PORTADA
La nostra resposta visceral a aquests triomfs momentanis es
fonamenta en una branca de la psicologia anomenada teoria
de la gestió del terror, extreta dels estudis de l’antropòleg
cultural Ernest Becker. Becker sosté que la societat moderna ha
perdut el nord, precisament perquè ens ha aterrit encarar-nos
a la inevitabilitat de la nostra desaparició.
Aquestes coses no han tingut mai tant de sentit per a tanta gent.
No hi ha hagut mai un moment més adient per a fer-les realitat.
No solament per al grapat de multimilionaris que somnien una
riquesa desenfrenada al planeta vermell, sinó per als vuit mil
milions de simples mortals que viuen els somnis molt menys
descarats al planeta blau.
La teoria de la gestió de la terror ens diu que, quan la mortalitat
es converteix en alguna cosa “evident”, en compte d’abordar
la por subjacent, recorrem a les coses que ens fan sentir bé
en cerca de consol. El capitalisme és una enorme flassada de
confort, dissenyada per ajudar-nos a no encarar-nos mai a la
mortalitat que ens espera a tots. I això mateix són els somnis
dels homes-coet.
Tim Jackson és professor de desenvolupament sostenible i director
del Centre for the Understanding of Sustainable Prosperity, a
la Universitat de Surrey. Aquest article es publicà originalment a
The Conversation.
Més enllà del confinament
Quan l’Sputnik va arrencar en la cursa espacial, fa sis dècades,
un titular d’un diari nord-americà ho va anomenar “un pas cap
a [la nostra] sortida de la presó-Terra”. Arendt va llegir aquelles
paraules amb sorpresa. Va veure-hi una “rebel·lió contra
l’existència humana” profundament arrelada. No és solament
la pandèmia que ens tanca. És tota la condició humana.
Aquesta angoixa que sentim no és res de nou. L’elecció entre
enfrontar-nos a la por i fugir-ne sempre ha estat difícil. És
exactament l’elecció d’ara. A mesura que el desplegament
dels vaccins porta una escletxa de llum a la fi de la covid-19,
la temptació de precipitar-se en un escapisme salvatge és
enorme.
Segell de l’URSS que representa l’Sputnik 1 orbitant al voltant
de la Terra, la Terra orbitant al voltant del Sol i el Sol orbitant al
centre de la galàxia de la Via Làctia.
Però amb tot el glamur, la “darrera frontera” és, anant molt
bé, un divertiment i, anant molt malament, una distracció
fatal de la urgent tasca de reconstruir una societat assolada
per la injustícia social, el canvi climàtic i la pèrdua de fe en
el futur.
Quan molts de nosaltres encara trontollem i l’Organització
Mundial de la Salut ha advertit d’una pandèmia a l’ombra
en la salut mental, qualsevol pla de fugida s’assembla massa
al paradís. I emigrar a Mart, evidentment, és un pla de fugida
fantàstic.
Somniem alguna “frontera final”, és clar. Però centrem-nos
també en algunes prioritats terrenals més necessàries. En una
sanitat assequible. En llars decents per als més pobres. En una
educació sòlida per als nostres fills. A revertir la precarietat
de dècades en els mitjans de vida dels treballadors de primera
línia, els qui ens han salvat la vida. A regenerar la devastadora
pèrdua del medi natural. A substituir el frenètic consumisme
per una economia de cures i relacions.

14
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ENTREVISTA
IMMA TUBELLA
“Mai no ens han explicat que un
dels herois de la independència
americana parlava català”
Entrevista a la doctora en ciències socials, catedràtica
en comunicació i ex-rectora de la UOC · Ha publicat la
novel·la històrica ‘Els insubmisos del mar’
ALBERT SALAMÉ

15
IMMA TUBELLA
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
CLARA ARDÉVOL MALLOL
Imma Tubella és doctora en ciències
socials, catedràtica en comunicació
i ex-rectora de la Universitat Oberta
de Catalunya (UOC). Tot i que no ha
abandonat el món acadèmic, aquests
darrers anys s’ha centrat més en la seva
faceta d’escriptora. Ha publicat llibres
com ara A cavall del vent, Un secret de
l’Empordà i, enguany, Els insubmisos del
mar, que ha estat guardonat amb el premi
Nèstor Luján de novel·la històrica. L’obra
recrea les memòries del mallorquí Antoni
Ferragut i Guitard, pare i avi de dos
herois de la independència dels Estats
Units que, ja de gran, a Menorca, narra
l’experiència que li va canviar la vida:
viatjar, juntament amb l’escriptor Daniel
Defoe, a una colònia de pirates a Madagascar
on tots els individus vivien lliures
i iguals: l’amagada utopia de Libertàlia.
Parlem amb l’autora sobre la filosofia
política que hi ha darrere el mite desvirtuat
del pirata malvat i sobre les dones
pirates, doblement invisibilitzades.
També comenta la situació política i, com
a experta en ambdues qüestions, analitza
els desafiaments comunicatius del país
i els problemes que ha dut la pandèmia
pel que fa a l’educació, especialment
l’educació a distància. “Anem tard en
tot”, diu, contundent.
—Heu dedicat molts anys a la universitat
i fins i tot us hauríeu pogut dedicar
a la política. Com és que us heu acabat
consolidant com a novel·lista?
—A deu anys vaig guanyar un premi
de narració i dibuix i a casa vaig dir que
volia ser escriptora. Em van dir que això
no em donaria menjar i van provar de
treure-m’ho del cap, però tota la vida
he escrit. El meu primer llibre publicat
l’havia acabat vint anys enrere, però en
aquell moment publicava molts textos
de recerca i vaig pensar que era millor
no publicar-lo llavors. Això a França ho
tenen solucionat: hi ha molts periodistes
que són professors i que escriuen amb
pseudònim per no barrejar les coses... Tot
el que he anat fent, amb sort i de gust, ha
estat un accident fins a arribar aquí, que
és el que volia.
—El llibre parla de Libertàlia, una colònia
de pirates en què es vivia amb total
llibertat i igualtat. Per què aquest tema?
—Tots els llibres els he fet per casualitat.
En una llibreria de París em va caure a les
mans un llibret que es deia Libertàlia. Era
un capítol d’una enciclopèdia de pirates
escrita per un tal capità Johnson, que era
Daniel Defoe. No entenia per què havien
tret aquest capítol de l’enciclopèdia i vaig
començar a investigar. La història oficial
defensa que tots els pirates que surten en
aquesta enciclopèdia i les seves històries
són veritat, menys la del capità Misson i
Libertàlia. La història dels pirates ha estat
completament amagada i manipulada
per la historiografia oficial. Barregen
corsaris, pirates i bucaners i titllen els
pirates de criminals, però no ho eren.
—En què es diferenciaven?
—Els corsaris eren mercenaris que robaven
en nom d’un rei. En canvi, entre
els pirates hi havia intel·lectuals de
prestigi que tenien biblioteques espectaculars
als vaixells i que duien l’Utopia,
de Thomas More, a la mà. El pirata
occità Daniel Montbars atacava tots
els vaixells castellans que trobava amb
el llibre de Bartolomé de las Casas a la
mà, acusant-los d’assassins i venjant el
genocidi. Els pirates tenien una filosofia
al darrere. Eren assemblearis i tenien
seguretat social i jubilació: part del botí
es guardava per als qui ja no podien
navegar o per als ferits i malalts. A més,
una de les coses a què es dedicaven era a
alliberar esclaus, a qui oferien de tornar
o de quedar-se amb ells. I vaig trobar
espectacular la història de les dones
pirates, encara més amagada. Votaven
i podien presentar-se com a capitanes
mentre que a Suïssa el sufragi femení es
va aconseguir el 1971!
Vaig trobar espectacular
la història de les dones
pirates, encara més
amagada que la dels
homes pirates

16
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
IMMA TUBELLA
—Com eren les dones pirates?
—Fugien de matrimonis forçats o de
maltractadors. N’hi ha hagut moltíssimes,
moltes de les quals nòrdiques. La
primera va ser una pirata de Cartago, el
700 abans de la nostra era. També es destaquen
Grace O’Malley, independentista
irlandesa, Jeanne de Clisson, a qui deien
la tigressa bretona, Anne Dieu-Le-Veut,
també bretona, i Anne Bonny i Mary
Read, les més famoses. Bonny s’obria la
camisa i ensenyava els pits als enemics.
Els deixava tan atabalats que atacava el
vaixell sense problemes... Els pirates eren
teatrals, però molt menys violents que no
sembla. Es disfressaven, es posaven pólvora
als cabells... Molts pirates temibles
feien pura comèdia.
—I com eren les repúbliques pirates?
—He parlat amb okupes per fer la novel·la
perquè el que feien els pirates era alliberar
espais. Hi ha historiadors que diuen
que Libertàlia va existir i n’hi ha que
diuen que no, però tothom està d’acord
que les repúbliques pirates van existir,
i que eren autogestionades, tot i que no
van durar gaire. Sembla que Libertàlia
es va acabar perquè els indígenes van
atacar-la. Un altre exemple és la República
de Salé, formada per moriscos i
jueus expulsats de Castella. Llegint codis
de vaixells pirates ja es veu quina era la
seva filosofia.
—En què es basava aquesta filosofia?
—Tots tenien dret de vot i el capità s’havia
de sotmetre a la votació de la tripulació.
Hi havia el capità, que manava en
temps de guerra, i un contrapoder, el
contramestre, que organitzava el vaixell.
Una de les coses més castigades era l’assetjament
i l’abús sexual, fos contra dones,
homes o nens. L’homosexualitat la
permetien absolutament. En definitiva,
els pirates en van fer alguna de grossa?
Segurament, però, com deia Defoe, eren
bandits socials. No mataven ni robaven
perquè sí, sinó per una causa. El llibre
no és una oda a la pirateria, és una oda
a la llibertat, que era la base de Libertàlia.
La igualtat també la practicaven
i no parlaven de fraternitat, però sí de
suport mutu. També parlaven del dret a
Els pirates eren bandits
socials. No mataven ni
robaven perquè sí, sinó
per una causa
ALBERT SALAMÉ

17
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
IMMA TUBELLA
Espanya està en un
moment de decadència
total del punt de vista
econòmic, polític, cultural
i moral
ALBERT SALAMÉ
la felicitat, que reflecteix la constitució
americana. Benjamin Franklin i George
Washington estaven enamorats de la
filosofia dels pirates!
—De fet, aquest tema també es toca
a la novel·la, que recrea les memòries
d’Antoni Ferragut, avi de David Ferragut,
un dels herois de la independència
americana.
—Sí. De l’Antoni, se’n saben molt poques
coses, m’ho invento gairebé tot. Pel que
fa al seu fill, Jordi Ferragut, va ser l’heroi
oblidat de la independència americana.
En David ja era molt americà, però en
Jordi era menorquí i parlava català. De
fet, a en David li va regalar una Bíblia que,
a la darrera plana, en català, deia que no
s’oblidés mai que venien de Menorca. En
Jordi, a més, va salvar George Washington
en una batalla. Als Estats Units els
reivindiquen i nosaltres no. Mai no ens
han explicat que un dels herois de la independència
americana parlava català...
Ho vaig descobrir als Estats Units perquè
a Washington hi ha la Farragut Square.
—Al llibre es diu “després de tota revolució
ve la reacció i la traïció” i “totes
les revolucions tenen la seva contrarevolució”.
Hi ha paral·lelismes amb el
present?
—I tant! És un llibre que he escrit de
manera paral·lela al nostre procés. La
utopia dels pirates també era un projecte
de societat, però va acabar molt malament.
Espero que nosaltres acabem
millor... Quan em deprimeixo penso en
Deulofeu, el farmacèutic de Figueres,
que diu que Catalunya serà independent
el 2029, no tant perquè els polítics
aconsegueixin la independència, sinó
per la decadència d’Espanya. Espanya
està en un moment de decadència total
del punt de vista econòmic, polític,
cultural i moral. Cap dels esforços de
propaganda a l’exterior no li van bé i
nosaltres recollim més fruits que no
pensàvem a l’exili.
—Com la veieu, la situació política?
—La política de la Generalitat no m’interessa
perquè és una política autonomista
absolutament retallada. I a més
falla el relat. No som capaços d’explicar
quin projecte de país tenim: què hi
guanyaríem si fóssim independents i
què hi perdem si continuem a Espanya.

18
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
IMMA TUBELLA
Jo he estudiat molt la independència
americana i, tot i que són èpoques i
situacions completament diferents,
és interessant de veure com van saber
crear un somni, un relat que convencés
tothom. Hi va haver grans discussions
entre els pares de la independència,
però van veure que la primera prioritat
era la independència. Van crear un relat
que demostrava que era molt millor
deslliurar-se d’Anglaterra que no pas
continuar-hi, que eren un país en què
valia la pena de viure. Després et pots
trobar que no és així, però tenien el
somni de crear un país nou.
—Com es traduiria això a Catalunya?
—És la idea de per què volem ser independents.
No és per una qüestió política
o de dretes i esquerres. És perquè volem
viure dignament. Tenim problemes
d’infrastructures, dèficit fiscal, no sabem
què passarà amb les pensions...
Per a fer el somni, hem de construir
el relat, i no ho fem. Des del punt de
vista econòmic, per exemple, és molt
fàcil de fer veure com milloraríem, si
fóssim sols. De totes maneres, la gent,
sense relat, surt al carrer, però la classe
política no està a l’altura. Per què no
reivindiquem el Primer d’Octubre? Vam
guanyar un referèndum! Diuen que no
érem prou gent, però l’acceptació de la
constitució europea es va fer amb una
participació molt baixa i no va passar
res. Les darreres eleccions municipals a
França han tingut un 34,6% de participació
i no ha passat res. I ara demanem
permís per fer un nou referèndum que
no ens donaran... És una bestiesa. La
gent s’ho creu, però falta un lideratge
que connecti, que sàpiga aglutinar i
expliqui que aquestes coses es guanyen
amb fronts comuns.
—Havíeu estat membre del consell d’administració
de la CCMA i directora del
Departament d’Estudis. Com veieu TV3
en aquests moments?
—Molt malament. Ja no és la meva, ni de
bon tros. I ja no és la de molta gent. Als
Estats Units, després de l’11-S les televisions
privades, de tendències diferents,
van estudiar d’unificar les redaccions
per unificar el discurs nacional. No ho
van fer per raons econòmiques, però
el debat hi va ser. L’audiovisual té tant
d’impacte en la gent que, en un moment
de crisi nacional, van veure que s’havia
d’unificar el discurs. Nosaltres ens hem
oblidat que la Corporació es va crear per
unanimitat al parlament com a eina de
normalització lingüística, cultural i nacional.
Pel que fa a la llengua, en la meva
tesi vaig demostrar que en quatre anys
vam passar del 60% de gent que entenia
el català a més del 90%. És espectacular,
però no ho vam aprofitar des del punt de
vista dels continguts.
—En quin sentit?
—Per exemple, els americans tenen lobbies
que fan pel·lícules. Philadelphia es
va fer per dir que la gent que tenia la sida
no havia de ser arraconada. Després de la
Segona Guerra Mundial, la CIA deia que
havien guanyat la guerra militar, però
que havien de guanyar la guerra de les
consciències, i per això va demanar al
congrés que invertís en Hollywood, i ho
va fer. Això nosaltres ho hem desaprofitat.
TV3 ha estat una eina de normalització
lingüística durant un temps, però no
tant una eina de normalització cultural.
No hem creat el gust per la nostra cultura
tal com l’hauríem d’haver creat, i encara
menys hem estat una eina de normalització
nacional.
—Com hauria de ser aquesta eina de
normalització nacional, tenint en
compte totes les pressions que rep TV3?
—Reivindicar Catalunya com a terra
d’acollida, per exemple. No m’hauria
importat tenir gent parlant en castellà
a TV3 si al darrere hi hagués hagut una
eina nacional clara. En l’època que fèiem
Dallas i el futbol en català hi havia tot de
gent del sector cultural que ho criticava.
Això va ajudar a la normalització lingüística
i tothom veia TV3. S’havia de fer una
televisió per al país, igual que s’ha de fer
un projecte nacional per al país, no tan
sols per als que han votat sí l’1-O.
TV3 ja no és la meva,
ni de bon tros

19
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
IMMA TUBELLA
—Pel que fa a la normalització lingüística
entre les noves generacions, TV3
també perd terreny. Els nens creixen
mirant dibuixos a Netflix i els joves mirant
youtubers, tot en castellà o anglès.
S’ha arribat tard?
—Amb això hem badat moltíssim. “Això
a nosaltres no ens arribarà mai”, deien.
Abans del 2006 vaig escriure La guerra
de les pantalles, en què demostrava que
la gent mirava la tele, però no sabia quin
canal mirava. TV3 durant molt de temps
va pensar que les audiències serien sempre
les mateixes i que la televisió sempre
seria el centre de la casa. L’aparell continua
essent-ho, però en l’aparell hi entra
Netflix, Amazon Prime, HBO... Jo ja deia
que la política lingüística se’ns n’anava
de les mans i que calia mirar què feien els
països nòrdics per mantenir la llengua.
En el seu moment, van fer un gran esforç
per la producció pròpia i ara ens arriben
moltes sèries nòrdiques. Però tenien un
estat darrere...
—Sou titular de la Càtedra d’Educació i
Tecnologia del Collège d’Études Mundiales
de París. Encara sobre els joves,
quins envits ha implicat la pandèmia i la
irrupció forçada de l’estudi a distància?
—La pandèmia ens ha fet entrar al segle
XXI vint anys tard, de cop i sense preparació.
Vaig passar de TV3 a la UOC i no
entenia com Gabriel Ferraté, a qui no
s’ha reconegut prou el mèrit de fundar
una universitat per internet el 1994, em
deia que allà els professors no podien fer
vídeos. Enregistrar les classes en vídeo i
penjar-les implicava no canviar la metodologia
d’aprenentatge, el professor
no deixava de ser el centre. Una mica
com passa ara per Zoom... Un professor
que no sap comunicar, si a sobre ho fa
a través d’una pantalla, és un desastre
absolut. I cent alumnes per Zoom és una
bestiesa! No vull dir que totes les classes
per Zoom siguin un desastre, i sóc partidària
de la hibridació entre el presencial
i l’online, però aquesta manera precipitada
d’entrar en l’online no ha anat
bé. Des de primària fins a la universitat
hem entrat de cop en el no presencial
i ha quedat clar que no és impossible,
però que porta molta feina. Als de la UOC
ens deien que fer classe a distància era
molt fàcil, i ara molts professors m’han
reconegut que no. Anem tard en tot...
—I els més petits?
—Hi ha estudis que demostren que el
fracàs escolar té molt a veure amb el
fet que estan molt desconnectats de
les classes magistrals. Són en un altre
món i necessiten una altra mena de
metodologia que no té res a veure amb la
de la societat industrial, que preparava
gent per anar a treballar a fàbriques.
S’han de fer coses més personalitzades,
treballs per projectes... Si descobreixen
per a què serveix multiplicar perquè ho
necessiten per a un projecte, es concentren
i n’aprenen. En educació també
ens manca un lideratge important. Cal
fer allò que va fer Prat de la Riba, voler
transformar l’educació a tots els nivells.
Va fer un consell i hi va posar de presidenta
Maria Montessori, la persona més
avançada de l’època. Va fer escoles pilot
que havien de ser el motor de la transformació,
però després d’ell tot s’ha
acabat. Continuem amb el model de la
societat industrial, d’escola i universitat
per a una societat que ja no existeix.
La pandèmia ens ha fet
entrar al segle XXI vint
anys tard, de cop i sense
preparació
ALBERT SALAMÉ

20
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ENTREVISTA
JORDI DAUSÀ
“Qualsevol
pallús
sap plantar
marihuana”
L’escriptor es consagra amb la cinquena novel·la,
‘De sobte pensa en mi’, publicada per Llibres del
Delicte i ambientada en una urbanització terciària
desballestada

21
JORDI DAUSÀ
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
SEBASTIÀ BENNASAR
Jordi Dausà és un paio ben plantat.
Quan es mou amb la samarreta
blanca i els texans, podria ser
l’estampa viva d’un d’aquests
obrers dignes de Pennsilvània
quan tornen a casa després d’una jornada
laboral dura a la coberta d’un disc
de Bruce Springsteen. Acaba de fer quaranta-cinc
anys i, per tant, és l’últim
any que se’l pot considerar una jove
promesa de la literatura –diu la dita que
els escriptors són joves promeses quan
els futbolistes ja fa deu anys que fan de
comentaristes a la televisió, els que han
tingut sort i són capaços de dir un parell
de frases amb sentit. No passa res perquè
amb De sobte pensa en mi ha deixat de
ser una jove promesa per a convertir-se
en una realitat sòlida, de pedra picada.
Ha escrit la que molts consideren, de
moment, la millor novel·la en català dels
primers sis mesos de l’any. L’ha publicada
a Llibres del Delicte. Molta gent
deu pensar que és una novel·la negra. I
ho és. Negríssima. Però també és moltes
coses més i transcendeix el gènere per
enfrontar-nos a les pors, angoixes i
vergonyes de l’anomenat quart món:
la pobresa latent a la societat que cada
dia es va escampant més, com una taca
d’oli. Una novel·la d’alt voltatge, amb un
narrador sorprenent i ben ambiciosa literàriament.
Una obra que consolida un
escriptor que és mestre vocacional i a qui
s’ha de llegir si es vol saber i entendre el
rerefons ocult del país.
—L’escenari de la novel·la és una
d’aquestes anomenades urbanitzacions
terciàries, és a dir, no les de primera
línia de mar ni les que es van enfilar una
mica més sinó les que eren més lluny de
les platges, les darreres que es van fer.
Per què?
—Faig servir aquest espai perquè em vaig
mig criar en un lloc com aquest, el meu
avi hi vivia. La urbanització del llibre no
està inspirada en una en concret, sinó en
dues. És un espai molt interessant perquè
és una terra sense llei: estan deixades de
la mà de l’administració i no depenen
de cap poble. Molts casos de violència
urbana i de violència domèstica passen
en espais com aquests, on es planta marihuana
des de fa molts anys. Són llocs
molt interessants, sobretot per la mena
de gent que hi va a parar. La policia no
hi va si no l’avises expressament, passa
com a molt un cop a la setmana i pots fer
una mica allò que vulguis. Tothom calla
perquè tothom hi fa tripijocs. Ho coneixia
molt bé i ho he aprofitat.
—També hi apareix un incendi paorós,
semblant als que hem vist aquests dies
a diferents llocs del país...
—Moltes vegades aquestes urbanitzacions
són rateres autèntiques, es feien com
a la gent li donava la gana. De vegades,
com ha passat sovint a la zona de les
Gavarres, no són urbanitzacions sinó
nuclis disseminats. I, és clar, no estan
preparades per a res. A Llagostera, per
exemple, n’hi ha una dalt d’una muntanya
d’on no es podria escapar, sort que
ara hi han fet unes pistes. La gent que viu
en aquests llocs, o molta gent que hi viu,
té una lluita interna amb el foc: d’una
banda, en tenen poca cura, i de l’altra,
els fa molta por el foc perquè saben que
poden estar ben fotuts. Tot i això, fan allò
que volen; cremen branques a qualsevol
època de l’any i males herbes a la vora
de les cases...
—I per començar, un protagonista ben
potent: un escriptor en hores baixes que
fa de negre d’una actriu porno...
—Els protagonistes sempre tenen una
bona part de mi...
—Voleu dir que heu fet de negre d’una
actriu porno?
—No, mai no he fet de negre. Vull dir
que he de fer personatges que em siguin
propers. Si volgués crear una noia jove,
em costaria molt. No tinc aquesta facilitat,
per això necessito personatges que
Si volgués crear una noia
jove, em costaria molt. No
tinc aquesta facilitat, per
això necessito personatges
que se m’assemblin d’una
manera o d’una altra
se m’assemblin d’una manera o d’una
altra. El món del porno mou molts calés i
la noia que vol que li escriguin la biografia
és inspirada en l’Amarna Miller, que va
fer un anunci pseudo-feminista i les feministes
se la van apropiar una mica. Em
va estranyar perquè el porno no és gens
feminista. Les dones són objectes pràcticament,
però a la vida passen aquestes
paradoxes estranyes.
—És una novel·la clarament de perdedors,
fins i tot en la relació amorosa
incipient amb un antic amor, com si
les segones oportunitats no arribessin
mai...
—Evidentment que és una novel·la de
perdedors i, a més, els grans amors molt
sovint són els no corresposts. Aquella
noia que t’agradava i a qui potser tu
també, però que per circumstàncies de
la vida no arribàveu mai a estar junts.
Quan ets gran, hi rumies, i et preguntes
com hauria anat la cosa si haguessis
estat més valent o ella més valenta. Són
aquells amors recíprocs, però que no es
consumen i que són els grans, els que
et permeten pensar què hauria passat.
Aquesta segona oportunitat arriba en

22
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
JORDI DAUSÀ
una urbanització perduda, fora del seu
entorn, en un moment molt baix per a
totes dues parts. Hi ha la materialització
de moltes fantasies que no fem a vida
real.
—També hi heu fet aparèixer un lumpen
gairebé selvàtic. Hi heu posat més pa que
formatge?
—No et pensis. Un dels dolents del llibre
és clavat a un paio que vaig conèixer i
que anava amb una corona d’espines
tatuada al cap, un tatuatge que s’havia
fet a la presó. En aquestes urbanitzacions
hi va a parar una gent tremenda,
és l’últim recurs per a molts. És ple de
cases buides que són dels bancs d’ençà
de fa molts anys o que directament estan
abandonades i les ocupen. Imagina quina
mena de persones hi viuen. També hi
va gent que fuig de tot. Em vaig fer amic
d’una parella de lesbianes, ja grans, i
els vaig demanar com hi havien anat a
petar i em van dir que consumien moltes
amfetamines i que si es retiraven a la
urbanització, no les tenien tant a l’abast.
Fugien. Si l’has feta grossa i t’amagues
en un lloc així, si no et delaten, la policia
no sap on buscar-te i no et troben si no
surts gaire.
—Lògicament no hi podia faltar la plantació
de marihuana, ara que tot el país
n’és ple...
—Jo no sé si ha pujat gaire el consum o
què, però en aquests espais he vist moltes
plantacions molt ben muntades, amb
els sacs d’adob i tot a punt. A muntanya,
moltes vegades les divisions es van fer
a ull i els límits no són clars. I mira, la
gent planta. Hi havia una plantació a la
vora d’una casa de la família que ja es va
vendre, en un terreny que potser era meu
i tot. Una plantació de marihuana és una
manera de fer diners molt econòmica. Un
laboratori de cocaïna és molt més car, en
canvi, això; és regar i adobar, no cal un
coneixement especialitzat. Qualsevol
pallús sap plantar maria.
—La vostra novel·la anterior, Lemmings,
va tenir un èxit notable i us va col·locar al
mig del panorama, per això ara hi havia
aquesta expectativa?
—Lemmings era la quarta novel·la que
feia i provenia d’un deute. Mi m’hauria
agradat ser lluitador, però no tinc allò
que s’ha de tenir per a ser-ho. Puc dir
que sóc un lluitador fracassat que escriu.
Les arts marcials van reconduir la meva
vida de manera important i tenia un
deute amb elles, però no volia escriure
una novel·la romàntica, un Karate Kid per
a parlar de la redempció, sinó que volia
parlar de les llums i les ombres de les
arts marcials. El llibre és això, un relat
fidedigne que va sortir bé perquè hi vaig
posar el cor. En Marc Moreno, l’editor,
es va entusiasmar, i si l’editor hi posa de
part seva, fa que la gent sigui receptiva
cap al llibre. També va funcionar bé
perquè aquest tema no s’havia tractat
gaire en català.
—Abans havíeu publicat Nits de matapobres,
una novel·la molt gironina i
molt bèstia.
—Efectivament, era un homenatge a la
nit gironina. Jo era molt calavera i havia
Una plantació de marihuana
és una manera de fer
diners molt econòmica. Un
laboratori de cocaïna és
molt més car; en canvi, això,
és regar i adobar, no cal un
coneixement especialitzat

23
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
JORDI DAUSÀ
sortit molt i volia fer una crònica de la nit
gironina amb una trama pel mig. Va ser
un divertiment, un homenatge a quan
teníem vint-i-molts o trenta-pocs anys
i tot era possible i érem immortals, o ens
hi creiem.
—Heu trobat el vostre espai literari, la
vostra veu?
—Crec que sí. Ara tinc una novel·la a mig
embastar i crec que he trobat un estil
sense haver-lo buscat. Vas fent i acabes
trobant un camí. Potser és perquè em
fixo en coses en què ningú no es fixa i
ja programo el cervell per veure coses
diferents. Entro en un bar i veig el detall
i miro el món amb ulls diferents. Em fixo
en coses concretes que després apareixen
als llibres.
—Vau crear un blog mític, Tardes de
birres. Què va ser i per què encara continua
obert?
—Me l’estimo molt, però ara no és el
moment dels blocs. La gent no està programada
per llegir llarg a internet, ara
tot és molt més curt i més breu. Si vols
aprofundir, necessites un mitjà escrit.
Pot ser un mitjà digital, que sí que tenen
prestigi, però els blocs ja no tenen
la tirada que havien tingut. Tardes de
birres havia tingut moltes visites, algun
post amb milers de visualitzacions i tot,
però la gent ja no hi entrava. A la gent
li agrada més Twitter. Amb la premsa
és diferent, però si no, tot és l’ocurrència
simpàtica, la frase o la foto de
l’Instagram. Tot i això, em resisteixo a
tancar-lo perquè sóc un romàntic.
—Aquests darrers temps, la novel·la negra
a casa nostra és ben arrelada i fins i
tot hi ha un grup ben potent d’escriptors
de Ponent. Passa res semblant, a Girona?
—A Lleida, tenen molta més consciència
d’allò que són, de pertinença a un grup
i més relació. A Girona, tenim relació
molts escriptors perquè ens coneixem,
però no hi ha un subgrup d’autors de
gènere negre ni hi ha hagut mai la idea de
fer un sopar o un dinar per a vertebrar-lo
i cosificar la cosa. És curiós perquè en
som uns quants, però aquí no hi ha hagut
mai un festival. A Girona no hi ha hagut
aquesta voluntat, que seria perfectament
factible, tal com es va demostrar amb el
Llibrestiu dedicat al gènere negre, que va
ser tot un èxit.
—Tornem al llibre. Una cosa que tothom
destaca és l’ambició literària enorme
que té...
—Quan vaig començar a escriure, explicar
històries m’interessava més que
no pas fer-ho bé. No tenia tanta cura
del llenguatge, volia explicar històries
divertides i prou. Ara que m’he fet gran,
i en bona part gràcies a la influència d’en
Damià Bardera, amb qui som amics, he
après que si escrivim en català, també
tenim un compromís amb la llengua. No
només ens cal diversió salvatge, sinó que
hi ha compromís. Per mi ara té tanta importància
allò que explico com la manera
en què ho faig. A més, aquesta urbanització
que faig servir com a escenari és molt
catalanoparlant, molt de pagès, i parlen
un català molt de per aquí. A Lemmings
era més complicat perquè l’entorn de les
arts marcials és més castellanoparlant.
Ara hi ha molt més compromís amb la
llengua.
No sé si tota la vida seré un
‘outsider’ o, tal com diu el
meu editor, un underdog
–un terme que ve de la
lluita–, però si em llegeixen
mil persones i em publiquen
els llibres, ja estic molt
content Sóc mestre i estic
molt content de ser-ho
—Cap on va la vostra carrera literària?
—M’agradaria que em cardessin una
mica de cas. Ja sé que això que faig no
és comercial. Faig una cosa molt més
acotada, que li agradarà més a algú de la
nostra edat que no a una padrina, però
hi ha alguns cercles de cultura que són
molt enllà i jo sóc molt aquí. No sé si tota
la vida seré un outsider o, tal com diu el
meu editor, un underdog –un terme que
ve de la lluita–, però si em llegeixen mil
persones i em publiquen els llibres, ja
estic molt content. Sóc mestre i estic
molt content de ser-ho. Potser la meva
literatura és massa underground o massa
perifèrica, però de moment continuaré
per aquí i no crec que em mogui gaire
d’aquests paràmetres.

24
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ENTREVISTA
ALÍCIA ROMERO
“Construïm i després
ja veurem si és un
estatut o un altre
acord”
Entrevista a la portaveu del PSC al Parlament de Catalunya
ALBERT SALAMÉ

25
ALÍCIA ROMERO
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ODEI A.-ETXEARTE
La portaveu parlamentària del PSC,
Alícia Romero, va respondre ahir les
preguntes d’aquesta entrevista enmig
d’un ple del parlament marcat
informativament pel compte enrere
per a presentar els avals al Tribunal de
Comptes. Romero defensa la taula de
diàleg i un intent d’acostament amb
l’independentisme perquè deixi enrere
el procés. Diu que és l’hora de construir
uns altres consensos. Sosté que no hi ha
hagut presos polítics ni exiliats i que va
anar a visitar Josep Rull a la presó per la
relació personal que tenen.
—Manteniu que el fons de riscs de l’ICF
que el govern ha presentat al Tribunal de
Comptes és legal?
—Tenim algun dubte en relació amb això.
És veritat que, d’entrada, els nostres
serveis jurídics van analitzar el decret i no
hi veien gaires elements que no s’ajustessin
a llei. Ens sortien alguns dubtes i
és per això que vam demanar al Consell
de Garanties Estatutàries que ens els
dissipés. Esperem que en pocs dies arribi
el dictamen i, si ho veu tot bé i estableix
que tot és legal, nosaltres estarem més
tranquils. No és estrany que una administració
faci autoassegurances.
—I si es produeix la paradoxa que el
Tribunal de Comptes no l’accepta i el
CGE diu després que és legal?
—Haurem de veure què passa amb el
Tribunal de Comptes. No ens agrada
anticipar-nos. Crec que el Tribunal de
Comptes no té la funció de decidir si una
cosa és ajustada a llei o no. Pot no acceptar
aquest aval perquè li pot semblar que
no és correcte o que tingui les garanties
suficients, però no pot dir si s’ajusta a
llei o no. Sabem que el govern d’Espanya
també analitza aquest decret llei i veurem
finalment quin n’és el resultat.
—Abans de sortir del govern espanyol,
José Luis Ábalos va dir que aquest cas
era una pedra en el camí del diàleg. Ho
compartiu?
—És veritat que el govern d’Espanya ha
fet un esforç molt important i ha pres una
decisió convençuda, valenta, d’indultar
els polítics que eren a la presó i aquest
és un pas molt important per tornar a la
política a través del diàleg. Tot allò que
perjudiqui aquest diàleg evidentment no
és positiu. El Tribunal de Comptes és un
organisme administratiu, no és judicial,
qualsevol decisió que pren es pot recórrer
als tribunals de justícia. També és veritat
que la majoria dels seus membres es van
nomenar el 2012 amb una determinada
situació política, de majoria del PP. S’ha
de renovar, però també aquí sabem que
el PP bloqueja la renovació de les institu-
ALBERT SALAMÉ
cions. Els representants dels partits polítics
hauríem de ser molt responsables en
aquestes coses. Aquí a Catalunya també
tenim molts organismes caducats i és
una obligació nostra renovar-los perquè
estiguin al dia i perquè les persones que
entrin a desenvolupar unes tasques ho
facin amb tota la legitimitat.
—Va ser un error que el PSOE el 2017
votés a favor que el Tribunal de Comptes
investigués l’acció exterior de la Generalitat
amb el PP i Ciutadans?
—Quan la cosa ja ha passat, no m’agrada
treure conclusions. En aquell moment
potser van decidir que hi havia indicis
per a investigar això. A mi també m’agradaria
dir que el Tribunal de Comptes ha

26
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ALÍCIA ROMERO
Hi ha molta angoixa en
general amb qualsevol polític
que té un cas amb el Tribunal
de Comptes. Ara ens fixem en
aquests, però m’agradaria
tenir una mirada més àmplia
perquè hi ha molta gent
que s’havia trobat amb una
situació similar.
investigat moltíssims casos d’alcaldes,
de regidors, d’administracions...
He vist patir alcaldes nostres perquè el
Tribunal de Comptes els ha investigat un
cas durant dos anys que després potser
s’ha tancat. Però hi ha molta angoixa
en general amb qualsevol polític que té
un cas amb el Tribunal de Comptes. Ara
ens fixem en aquests, però m’agradaria
tenir una mirada més àmplia perquè hi
ha molta gent que s’havia trobat amb
una situació similar. Crec que ara no és
el moment, però potser més endavant
s’haurà de revisar el Tribunal de Comptes
i sobretot renovar-ne els membres.
—El PSC té dos ministres al nou govern
de Sánchez, però no ha perdut força en
ALBERT SALAMÉ
relació amb Catalunya, ara que no té el
Ministeri de Política Territorial?
—Creiem que no. Al contrari, feia molt
de temps que no teníem dos ministres
catalans. Crec que des de l’època de Zapatero.
Hi ha un ministeri molt important
per a Catalunya, com el d’Infrastructures,
Agenda Urbana i Mobilitat, perquè
tenim el corredor mediterrani i moltes
infrastructures que depenen de l’estat.
La inversió estatal a Catalunya ha
de ser important i estratègica aquests
anys vinents: els ports, l’aeroport. Em
sembla molt remarcable que tinguem
una alcaldessa al capdavant del ministeri.
Miquel Iceta se n’ha anat a Cultura
i Esports, que és un ministeri que pot
donar molt de si. Perquè la cultura, que
a Espanya és la suma de la riquesa de
moltes nacionalitats i implica molta
riquesa en llengües, també pot ajudar
a veure aquesta Espanya d’Espanyes,
com en diu Ximo Puig. Estem contents.
Salvador Illa ho diu molt clar: s’ha fet
un govern per a la reactivació econòmica,
hem guanyat pes perquè tenim un
ministre més i amb competències molt
rellevants per a Catalunya, i ara comença
el diàleg dels governs, es posa en marxa
la bilateral, i ens és igual si al capdavant
del Ministeri de Política Territorial hi ha
Isabel Rodríguez o Miquel Iceta perquè
la voluntat de Pedro Sánchez és avançar
amb Catalunya, resoldre els problemes
reals que preocupen la gent, i en això
treballarem nosaltres des del PSC, amb
Salvador Illa al capdavant, però també al
govern d’Espanya.
—Avançar com? Quina és la proposta
que fa el PSOE per resoldre el conflicte
polític?
—No hi ha solucions màgiques, ni ràpides,
ni a curt termini. La resolució
del conflicte entre Catalunya i Espanya
no arribarà demà, i ara hem d’intentar
destensar, entrar en el camí del diàleg,
del retrobament, de la cordialitat, i parlar
de tot per a posar solució als temes que
segurament tenen una solució més fàcil,

27
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ALÍCIA ROMERO
com poden ser les infrastructures. No ens
sembla que hi hagi solucions màgiques,
entre altres coses perquè no només hi ha
un conflicte entre Catalunya i Espanya, hi
ha un conflicte entre catalans, perquè els
catalans no veiem el futur de Catalunya
de la mateixa manera. Hem demanat que
a Catalunya hi hagi una taula de partits
perquè puguem trobar els mínims denominadors
comuns per a trobar-nos
nosaltres i, després, amb la resta d’Espanya.
Això és el que sembla que costarà
una mica. Què diem? Hem de seure en
una taula, dialogar per a trobar punts en
comú, i anar solucionant problemes. Això
es diu un acord entre Catalunya i Espanya,
o un nou estatut? És igual el format
que hi donem. El fet important és que a
poc a poc anem teixint i anem construint
entre tots un acord que ens permeti sortir
d’aquesta falta de convivència que hi ha
a Catalunya i, després, establir una nova
relació amb Espanya que no satisfarà el
100% dels catalans però que hauríem
d’intentar que satisfés un gran gruix de
la població.
—El govern diu que el referèndum aglutina
els del sí i els del no.
—L’últim estudi de l’Institut de Ciències
Polítiques i Socials de l’Autònoma, que va
sortir fa unes setmanes, deia que només
el 23% dels catalans creien que el referèndum
seria una solució. És clar que els
catalans volem votar. Sobre moltes coses:
sobre la sanitat, sobre l’educació... Però
no volem votar sí o no a la independència,
que és un element divisiu, no ens ajudarà
a construir res. Volem votar un acord
treballat prèviament, que construeix
quelcom entre els catalans. Perquè l’endemà
de votar sí o no has de continuar
treballant, i sobre què treballes? Sobre un
51%, sobre un 47%, un 48%? A Catalunya
ens hem comptat moltes vegades. El que
falta és ser capaços de seure.
—Com es pot garantir que aquesta proposta
no acabaria retallada pel Tribunal
Constitucional com ja va passar amb
l’estatut? Al final, l’ordenament és el
mateix. I ara no hi ha solament el PP,
també hi ha Vox.
—Les regles del joc són les que són. Si per
por del Tribunal Constitucional no fem
res, anirem més enrere. Construïm i després
ja veurem quina forma hi donem: si
és un estatut o un altre acord. No ho sé.
Sincerament, el format tant se val. Hem
de trobar els elements que ens uneixen
i posar-ho a votació. Em sembla indignant,
vergonyós, que tinguem un 25%
de pobresa infantil a Catalunya. Vegem
quines són les quinze, les vint, les deu
coses en què ens podem posar d’acord.
Hi haurà coses més petites com aquesta,
que per a mi són molt gruixudes, i després
hi ha el finançament autonòmic.
Però és que hem sentit el president dir
que ja veurem si van al Consell de Política
Fiscal i Financera! El president Ximo Puig
ha dit que Catalunya ha de ser en aquesta
taula perquè és molt important la seva
visió sobre Espanya i el finançament. No
anem a les taules, ens anem arraconant
en una sala i no ens sembla que això és
el que hagi de fer Catalunya.
—També hi ha la comissió bilateral
d’Afers Econòmics i Fiscals. El conseller
Antoni Castells va negociar el finançament
bilateralment i, després, es va
ampliar al sistema de règim comú...
—Castells va negociar diverses coses,
però el sistema de finançament autonòmic
va ser un acord de totes les comunitats.
Catalunya va liderar, cosa que no fa
ara. Castells i el tripartit ho van liderar.
Les coses aniran passant. El sistema de
finançament autonòmic nou arribarà,
amb Catalunya o sense. Què és millor,
que Catalunya hi sigui i aporti el seu coneixement
i capacitat, o que decideixin
per nosaltres, esperant que d’aquí a deu
o quinze anys siguem independents?
Em sembla més realista participar-hi. El
president Aragonès està massa atrapat i
massa acomplexat per totes les xarxes
que té. Entre altres, la CUP. Això perjudica
clarament Catalunya. Ara no va a
la conferència de presidents. No hi pot
anar, parlar amb presidents autonòmics
amb qui comparteix objectius i intentar
avançar? El president Aragonès va fer un
debat d’investidura dient que volia ser el
president de tots i que aniria a defensar
El fet important és que a
poc a poc anem teixint i
anem construint entre tots
un acord que ens permeti
sortir d’aquesta falta de
convivència que hi ha a
Catalunya i, després, establir
una nova relació amb
Espanya que no satisfarà
el 100% dels catalans però
que hauríem d’intentar que
satisfés un gran gruix de la
població

28
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ALÍCIA ROMERO
els interessos de Catalunya allà on calgués.
Doncs, de moment, no ho fa.
—La solució del conflicte polític arribarà
en aquests dos anys?
—Posar terminis és un error. Hem d’anar
dialogant i construint entre tots. L’independentisme
diu: amnistia i autodeterminació.
És evident que això no succeirà
perquè això és sortir del marc jurídic que
tenim i de què ens hem dotat tots per
a la convivència. Si es vol això, s’ha de
modificar la legalitat pels camins que
marca aquesta legalitat. Si es modifica,
endavant, però sembla que serà bastant
impossible. L’independentisme hauria
d’admetre que el 2017 es van cometre
errors, que realment aquell intent va
ser un fracàs. Després de deu anys, gairebé,
en què Catalunya ha guanyat poc,
haurien d’intentar ser més possibilistes.
Nosaltres diem: millorar l’autogovern,
el finançament, reconèixer la llengua
i la cultura... Considerem que hi ha independentistes
una mica desenganyats
de la situació i de tot allò que ha passat
aquests darrers que poden entendre que
una millora ajudaria. Això ha passat al
País Basc, en definitiva.
—Però no són casos que hagin originat
pronunciaments d’Amnistia Internacional,
per exemple. No són presos de la
mateixa mena.
—Vull dir que no han estat a la presó
per les seves idees. Han estat a la presó
perquè el 6 i 7 de setembre es va trencar
l’ordenament jurídic de manera unilateral.
Aquí van passar coses molt gruixudes
que no es volen reconèixer. Es van aprovar
dues lleis que trencaven amb l’estatut
i amb la constitució sense els dos terços
necessaris per a modificar l’estatut o
la llei electoral i els sembla tan normal.
Allò que va passar és greu. Hi ha persones
que van anar a la presó i hi ha hagut
molt dolor: en ells, en les seves famílies i
també en la societat catalana. Això també
s’ha de reconèixer. No fer-ho em sembla
un error. Ara tenen un govern de l’estat
que reconeix que hi ha dues realitats a
Catalunya. Per què no ho reconeixen ells?
Hi ha molta gent no independentista a
Catalunya. Tanta gent com ho és. Ens
quedem així, els uns contra els altres?
No, volem seure i trobar els punts en
comú. N’hi ha.
—El govern diu que no cal la taula de
partits perquè ja es debat al parlament.
No n’hi ha prou amb la relació parlamentària?
—No volem fer pantomima. Volem seure,
poder parlar sense càmeres... El parlament
s’ha convertit moltes vegades
en un teatre. No volem un teatre, volem
seure de veritat. Parlar dels temes que
ens preocupen, amb sinceritat, amb honestedat.
El parlament té un ordre del
dia fixat, hi ha una sessió de control,
unes interpel·lacions als consellers, no
parlem tots junts al mateix moment... El
que no s’entén és que el 2018 van votar a
favor de la creació de la mateixa taula, i la
situació era bastant diferent. Més dura,
—Parleu de debatre, però la proposta
de l’amnistia ni tan sols va ser admesa
a tràmit al congrés espanyol.
—No hi ha lloc a l’amnistia en el nostre
ordenament. No hi ha hagut presos polítics.
No hi ha ningú a la presó a Espanya
per les seves idees polítiques. També
m’agradaria dir a l’independentisme que
hi ha hagut polítics a la presó més enllà
dels catalans per temes de corrupció.
Hem vist desfilar molts polítics: Rodrigo
Rato, Zaplana...
ALBERT SALAMÉ

29
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ALÍCIA ROMERO
més tensa. En aquells moments sí que es
va acceptar la taula, que va presidir Torra
dues vegades, i ara, l’independentisme,
quan hi ha un esforç que fa el govern
d’Espanya, no es mou?
—Es reformarà el delicte de sedició del
codi penal?
—Això depèn de les majories del Congrés
dels Diputats i ara sembla que els
independentistes no volen reformar-lo.
Les majories són les que són. Volien la
reforma del codi penal, l’anterior ministre
va treballar una proposta i ara sembla
que no els interessa. Entenc que el grup
socialista o el govern diuen que entraran
la proposta quan sembli que tingui
viabilitat. Nosaltres creiem que s’ha de
fer. Els partits independentistes també
ens haurien de dir per què han canviat
de posició.
És que no hi ha gent a l’exili.
Hi ha persones que van fugir
de la justícia. Em sap greu,
però diguem les coses pel seu
nom. Hi ha polítics que se’n
van anar per no posar-se
davant dels tribunals
—És viable intentar aconseguir una
solució al conflicte mentre hi hagi gent
a l'exili?
—És que no hi ha gent a l’exili. Hi ha
persones que van fugir de la justícia. Em
sap greu, però diguem les coses pel seu
nom. Hi ha polítics que se’n van anar per
no posar-se davant dels tribunals.
—S’han sotmès a altres tribunals europeus
que també han emès sentències.
—Vegem com acaba tot plegat. El que
sí que vam veure és que fa uns mesos
va tornar Meritxell Serret. Va anar al
Tribunal Suprem, va declarar i va ser
deixada en llibertat i avui fa de diputada
amb normalitat. Han d’afrontar
les seves responsabilitats com ho van
fer les nou persones que es van quedar,
que han estat un temps a la presó i
que han viscut una situació molt difícil.
S’ha trobat una solució per als
que eren aquí i havien assumit la seva
responsabilitat. La resta, el que hauria
de fer és tornar.
—Els que són eurodiputats tenen la immunitat
garantida a tota la Unió Europea
excepte a Espanya.
—Però el delicte el van cometre aquí
abans de ser eurodiputats.
—Però la immunitat és europea.
—Però per què no venen?
—Perquè Espanya no els garanteix respecte
a la immunitat. Suposo que temen
ser detinguts.
—No és a les meves mans decidir què ha
de fer Puigdemont i la resta de polítics
que són fora. No són exiliats i, en tot
cas, no sé si el conflicte es resoldrà o no
quan ells puguin tornar a Espanya, però,
si ho volen fer, és a les seves mans, no a
les nostres.
—Heu estat una de les poques diputades
i dirigents del PSC que heu anat a la presó
a veure els presos polítics.
—Cadascú ha de respondre per ell mateix.
No puc respondre pels altres. Jo hi
vaig anar perquè conec Josep Rull de fa
molts anys. Tenim una certa amistat i
molta estima. Sempre anava preguntant
a Damià Calvet com estava en Josep i que
li donés records. I un dia em va dir: si vols
venir... I li vaig dir: “Mira, doncs vinc.”
Vaig demanar permís a Miquel Iceta i em
va dir que cap problema, i tant. Hi vaig
anar, li vaig fer una visita personal. Vam
parlar evidentment de moltes coses.
També, com és lògic, de política. Em va
venir de gust anar-hi, era una necessitat
personal que tenia, ni millor ni pitjor que
els que no hi han anat. Sempre he dit que
no s’ha de treure cap conclusió política
d’això però també és veritat que crec que
és important que mantinguem ponts
amb tothom. Perquè al final això només
es resoldrà si som capaços de seure tots
en una taula. Jo havia participat molt en
entitats juvenils i la veritat és que tinc
coneguts i amics a tot arreu, i molts ara
són aquí, o a la junta d’Òmnium, i això
ha fet que mai no hagi trencat aquests
ponts i que hagi estat més fàcil. Però jo
responc per mi, i respecto molt qui hi
hagi anat i qui no. Vaig tenir aquesta
necessitat, ho vaig fer, i ha sortit ara,
després de dos o tres anys. Tampoc no
vaig voler que s’utilitzés ni a favor ni en
contra de ningú.
—L’entesa entre ERC i el PSOE al congrés
espanyol es podria traslladar també
al parlament? O perquè això passi cal que
el govern trenqui amb la CUP?
—A nosaltres ens incomoda molt que el
govern estigui atrapat i condicionat per
la CUP. ERC es va equivocar no prioritzant
la majoria d’esquerres en comptes
de la majoria independentista. Això fa
que hi hagi coses difícils d’acordar amb
nosaltres, però no vol dir que no es pugui

30
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ALÍCIA ROMERO
acordar res. De fet, nosaltres, un cop
vam constituir el govern alternatiu, vam
proposar quatre grans pactes al govern:
el pacte dels fons europeus, per la pandèmia,
per la renovació de càrrecs i per
la reforma dels mitjans públics. L’altre
dia Salvador Illa va dir que si tenien
problemes per a aprovar el pressupost,
som aquí. Per fer avançar Catalunya,
sempre hi serem. Però és veritat que
la CUP dificulta molt els acords perquè
esbiaixa cap a un costat la política que
desenvolupa el govern. Tot i això, ja
hem vist moltes discrepàncies entre
els socis de govern, entre ERC i Junts,
amb el quart cinturó, amb el Circuit de
Catalunya, amb els Jocs d’Hivern, amb
l’aeroport... No és un govern cohesionat.
I, si és per ajudar, hi som.
—En el govern alternatiu, porteu l’àrea
econòmica. Entrareu a negociar el pressupost
amb el govern des del principi?
—Allò que farem és treballar com voldríem
que fossin aquests pressupostos.
Si el govern s’encalla en la negociació
amb la CUP, nosaltres estem disposats
a parlar-ne. No pot ser que tinguem una
altra pròrroga pressupostària. Som en
un moment important, de reactivació
econòmica, hi ha uns nivells de vacunació
molt importants malgrat la cinquena
onada i necessitem modificar el
pressupost per a encarar millor aquesta
etapa. Estem disposats a parlar-ne,
però, mentrestant, anirem preparant
la nostra alternativa per si finalment
s’acaba negociant i aprovant amb la
CUP.
—Quant a la pandèmia, ha millorat la
interlocució del PSC amb el govern?
—Una mica. Després de dir-ho moltes
vegades i d’enviar diverses cartes, és
veritat que hi va haver una reunió entre
el conseller Argimon i la nostra portaveu
de Salut, Assumpta Escarp. Li ha costat al
govern acostar-se a nosaltres i això que
som un partit que no fem oposició dura
i crítica amb la pandèmia. Mirem d’ajudar,
sumar al govern, perquè ens sembla
que la pandèmia és una crisi de les més
importants de les darreres dècades i hem
de mirar de fer baixar el soroll perquè es
resolgui com més aviat millor.
—La setmana passada vam sentir dues
advocades a l’Audiència espanyola que
van denunciar tortures amb vexacions
sexuals també pel fet de ser dones. Vau
tenir l’oportunitat de sentir-ho?
—Res. Ni idea.
—El jutge instructor del cas era Grande-Marlaska,
que també ha estat el jutge
responsable de diverses de les condemnes
que el TEDH ha fet contra Espanya
per no haver investigat casos de tortura.
Volia demanar-vos què en penseu, com
a dona i com a socialista.
—No conec el cas, però crec que, en
casos així, s’ha d’investigar i anar fins
al final. Si hi ha una sospita de tortura,
lligada a l’aspecte sexual perquè són dones,
s’ha d’investigar fins al final. M’és
igual si el jutge era Grande-Marlaska
o qui fos. Que s’actuï i s’investigui fins
al final, evidentment. Aquestes pràctiques,
si és que van ser-hi, no tenen lloc
en democràcia. Però no conec aquestes
sentències i m’agrada ser prudent en
aquestes coses.
Per fer avançar Catalunya,
sempre hi serem. Però és
veritat que la CUP dificulta
molt els acords perquè
esbiaixa cap a un costat la
política que desenvolupa el
govern. Tot i això, ja hem vist
moltes discrepàncies entre
els socis de govern, entre ERC
i Junts, amb el quart cinturó,
amb el Circuit de Catalunya,
amb els Jocs d’Hivern, amb
l’aeroport... No és un govern
cohesionat. I, si és per ajudar,
hi som

31
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
Tijana Postic, la refugiada de guerra
que va plantar cara al brot d’Igualada
Va arribar a Igualada a només deu anys i ha estat guardonada amb el premi
Internacional Catalunya, que enguany reconeix el paper de les dones migrants
durant la pandèmia
JOSEP REXACH FUMANYA
“Platja o muntanya?” És el
desembre del 1992 i Tijana
Postic acaba d’aterrar a
l’aeroport de Barcelona procedent
de Belgrad. Només té
deu anys i la seva mare atén
periodistes que s’interessen
per l’arribada d’unes quan-
tes famílies que s’allunyen de
la guerra dels Balcans. “Vaig
pensar: ‘Coi, és desembre,
millor que digui muntanya,
que potser fins i tot esquiarem.’
Imagina’t!”, explica
Postic. Se li escapa el riure
perquè no sabia que la “muntanya”
acabaria essent la ciutat
d’Igualada, on encara viu.
La vida de Tijana Postic és
la història d’una nena de la
guerra que va haver de fugir
de la seva terra per poder cercar
una qualitat de vida mínima.
Va arribar amb la mare i
el germà el 1992 i avui dia és
la cap d’Infermeria de l’Hospital
Universitari d’Igualada.
Des d’allà, va haver de codirigir
la resposta al brot de
coronavirus que va confinar
tota la Conca d’Òdena. Aques-

32
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
Postic, durant un servei a l’Hospital Universitari d’Igualada
El seu pare va morir en el setge de
Sarajevo mentre repartia menjar
per a la Creu Roja
ta setmana la Generalitat l’ha
guardonada amb el premi Internacional
Catalunya.
Qui va proposar el seu nom
pel premi va ser la membre
del jurat Therese Jamaa, General
Manager del GSMA. Ni
tan sols coneixia la Tijana,
però quan va assabentar-se
de la seva història a través del
coordinador de la Creu Roja,
Enric Morist, va decidir de
presentar la candidatura: “No
m’ho esperava de cap manera.
Em vaig haver de llegir la
carta oficial de la Generalitat
dues vegades”, explica Postic
en una videotrucada amb VilaWeb
després d’haver sabut
que havia guanyat el premi.
És una nena de la guerra. “Mai
no he sabut què vol dir, però
vaig viure sis mesos de guerra
i sé què són els bombardaments,
he viscut trets, he
baixat a un soterrani perquè
s’havia activat l’alarma antiaèria...
Són coses que et marquen
i que no oblides mai.” No
ho oblidarà perquè tenia deu
anys quan va esclatar la guerra
de Bòsnia. La seva família
es va veure atrapada pel setge
de Sarajevo i, després de sis
mesos, els pares van decidir
que els fills havien de sortir
com poguessin.
El mes d’agost del 1992, ella,
la seva mare Jadranka i el seu
germà Balša van poder entrar
en l’últim comboi que la
Creu Roja podia organitzar
per sortir de Saraejvo. El seu
pare, Dragan, va haver de romandre-hi
perquè cridaven
els homes al front. Com que
eren d’ètnia sèrbia, primer
van anar cap a Belgrad. Però
era la destinació de molts
refugiats serbis d’arreu dels
Balcans i la mare no va trobar

33
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
feina. Després de quatre mesos,
va sorgir l’oportunitat de
demanar asil a l’estat espanyol.
Tots tres s’hi van apuntar
i el desembre d’aquell any
van arribar a Igualada amb
set famílies més gràcies a la
Creu Roja.
És una nena de la guerra. “Mai no he sabut
què vol dir, però vaig viure sis mesos de
guerra i sé què són els bombardaments, he
viscut trets, he baixat a un soterrani perquè
s’havia activat l’alarma antiaèria... Són
coses que et marquen i que no oblides mai.”
“Els primers anys pensàvem
que havíem de resistir i
que, quan s’acabés la guerra,
tornaríem a Sarajevo, a casa
nostra. Mentrestant, ens vam
escolaritzar i la meva mare,
que és infermera, va trobar
feina a l’hospital d’Igualada.
Comences a fer vida, a adaptar-te
i passen els anys”,
explica Postic, que pocs mesos
després d’haver arribat a
Igualada va haver de fer front
a la mort del seu pare. “Feia
una cooperació amb la Creu
Roja repartint menjar quan li
va caure una bomba. Estava
greument ferit i va morir al
cap de poques hores a l’hospital”,
recorda, serena. En
acabar la guerra, la seva àvia,
l’últim fil directe que tenia la
família Postic amb Sarajevo,
també es va traslladar a Igualada.
“Finalment, vam prendre
la decisió de quedar-nos.
Però van passar molts anys
fins que no vam ser conscients
que viuríem aquí i que ja
no seria temporal.”
La guerra de la covid-19
Va estudiar infermeria, però
no per seguir la carrera de la
seva mare, sinó perquè llavors
el grau era de tres anys i no pas
de quatre com ara. “La mare,
en aquell moment, tenia tres
feines en tres centres sanitaris
diferents i sentia la necessitat
d’intentar ajudar-la com més
aviat millor”, confessa.
El 2018 va ser nomenada cap
d’Infermeria de l’Hospital
d’Igualada i el març del 2020
es va enfrontar a la seva segona
guerra: el confinament
de la Conca d’Òdena arran de
l’epidèmia del coronavirus.
“El 9 de març, un diumenge,
vam tenir el primer cas, i
aquella setmana vam claudicar
perquè ja teníem el virus
dins l’hospital. Vam confinar
un 40% de la plantilla”,
recorda amb el rostre seriós,
com si encara hagués de
gestionar la crisi. Destaca que
tota la plantilla de l’hospital
es va bolcar a doblar torns i
que les especialitats es van
desdibuixar en un context de
crisi absoluta.
Recorda que la cosa més dura
d’aleshores era la manera
com s’havien de gestionar
les morts dels pacients. Com
a mesura de contenció, només
es deixava entrar un familiar
per a acomiadar els malalts
terminals: “Fèiem videotrucades
per si no podia venir cap
familiar, agafàvem el telèfon
mentre algú s’acomiadava i
fins i tot algú ens havia demanat
que ens acomiadéssim
d’un familiar en nom seu... Els
professionals sanitaris han
viscut situacions molt dures.”
Ara, és molt diferent. Igualada
esquiva l’onada de contagis,
que especialment afecta els
més joves. Diu que són en un
“equilibri inestable” a l’expectativa
de l’evolució dels
contagis, però només tenen
vuit pacients ingressats per
covid: “Fins i tot hem rebut
dos pacients de l’UCI del
l’Hospital del Mar de Barcelona
perquè està col·lapsada.
De la mateixa manera que ens
van ajudar en el seu moment,
ara ens toca a nosaltres.”

34
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
Qui va matar Berta Cáceres?
Entre vuitanta dones activistes ecologistes
i cent han estat assassinades arreu del món
en els darrers deu anys
XAVIER MONTANYÀ
La setmana passada la justícia
hondurenya va declarar
culpable l’empresari David
Castillo com a autor intel·lectual
de l’assassinat a trets de
l’activista i dirigent indígena
Berta Cáceres l’any 2016.
Castillo és l’ex-president de
la companyia Desarrollos
Energéticos DESA S.A., impulsora
del pla de construcció
d’una presa hidroelèctrica
al riu Gualcarque. També és
un ex-militar format a West
Point, als EUA.
Berta Cáceres tenia quaranta-quatre
anys quan la
van matar. Encapçalava les
protestes pacífiques i socials
de les comunitats indígenes
lenques que lluitaven
contra aquest projecte en un
indret sagrat i vital per als
autòctons d’aquella zona
d’Hondures. Les protestes
van aconseguir de frenar les
obres i la jove, entre més activistes,
es va convertir en
l’objectiu de la violència de
la companyia.
Al judici s’ha demostrat que
David Castillo seguia ordres de
la família Atala Zablah –propietària
de l’empresa i una de les
grans fortunes del país– i va
coordinar seguiments, amenaces
i atacs contra l’activista
que van concloure amb l’assassinat.
L’any 2018 ja es van
condemnar vuit homes com
a autors materials del crim.
Els responsables principals
estaven vinculats a la direcció
de tasques de seguretat i comunicació
de l’empresa DESA.
La culpabilitat de David Castillo
posa al descobert les relacions
empresarials i criminals
estretes de les grans famílies
hondurenyes, els militars, la
policia, els esquadrons de la
mort, els EUA, el narcotràfic
i la DEA. Una trama que, amb
més variacions o menys, es
repeteix per tota l’Amèrica
Llatina a les ordres de les empreses
i els poders econòmics
locals per a reprimir, criminalitzar
i eradicar les protestes
pacífiques de les comunitats

35
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
Han sentenciat els autors materials i intel·lectuals de l’assassinat.
que defensen la seva terra. És
un funcionament repressiu
sistèmic.
Tant les filles de Berta Cáceres
com els companys del Consell
Cívic d’Organitzacions Populars
i Indígenes d’Hondures
(COPINH ), del qual n’era
fundadora, han qualificat la
decisió judicial de victòria
popular. Pot ser una via per a
trencar la impunitat que obri
la porta a investigar i identificar
més autors intel·lectuals
de molts crims similars comesos
al país contra activistes
ambientals i dirigents de les
lluites indígenes i camperoles.
Convé remarcar que ara per
ara el projecte de la presa hidroelèctrica
del riu Gualcarque
s’ha aturat i els camperols
de la zona de Río Blanco
continuen resistint i conreant
les terres que DESA els volia
prendre.
Qui vulgui conèixer a fons el
cas de l’activista assassinada,
la seva lluita i el funcionament
de l’Hondures mafiosa i corrupta,
amb militars i esquadrons
de la mort, pot llegir
el llibre ¿Quién mató a Berta
Cáceres?, de Nina Lakhani,
periodista d’investigació de
The Guardian especialitzada
en Centre-amèrica, que acaba
de publicar l’editorial Icària.
El comentaré més endavant.
Entre vuitanta dones i cent
assassinades en deu anys
El cas de Berta Cáceres és emblemàtic,
una de les cares més
conegudes de les assassinades
per haver defensat el medi i els
drets de les comunitats més
pobres arreu del món. Però
n’hi ha moltes més. Una eina
de referència imprescindible,
l’EJATLAS, ha pogut identificar
i documentar entre vuitanta
casos i casos de dones
activistes assassinades al món
en aquests darrers deu anys.
Global Witness (2020) estima
que el 10% dels assassinats
de defensors ambientals són
de dones, però no se sap el
nombre exacte de víctimes.
Els casos són difícils de documentar
a causa del silenci
social envers les dones i el de
les parts interessades a encobrir
la repressió violenta i
els abusos.
El funcionament és similar
en tots els casos i països. Les
maten sicaris i paramilitars
en operacions secretes. Si és
en manifestacions públiques,
ho fa la policia o els militars,
directament. Sovint les han
matades amb fills o néts al
mateix lloc, ja sigui en una
botiga, a casa seva o en una
manifestació. Entre els països
on hi ha més violència i
crims contra els ecologistes
–homes i dones– hi ha Filipines,
Colòmbia, Guatemala,
Hondures, Mèxic, el nord del
Brasil i l’Índia, encara que
amb una proporció més petita
atesa la població del país.
El mateix any que van matar
Berta Cáceres, el 2016, un encaputxat
va assassinar a trets
la filipina Gloria Capitán al
seu bar de karaoke on també
hi eren els seus néts. Glòria
lluitava contra la indústria
del carbó que contaminava el
seu poble i afectava la salut

36
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
de la gent, especialment la
dels nens.
El mes de març passat van
assassinar la dirigent indígena
de l’Amazònia peruana
Estela Casanto Mauricio i
l’any 2020 van matar a trets
l’activista sud-africana Fikile
Ntshangase a casa seva.
El Journal of Political Ecology
va publicar l’any passat
una anàlisi reveladora sobre
la violència contra les dones
activistes. És un treball d’investigació
de Dalena Tran,
Joan Martínez-Alier, Grettel
Navas i Sara Mingorría del
Institut de Ciència i Tecnologia
Ambientals (ICTA-UAB)
de la Universitat Autònoma
de Barcelona. Segons Dalena
Tran, les defensores del medi
(WED: Women Environmental
Defenders) com més va
més es mobilitzen arreu del
món i són les més afectades
i menyspreades. S’enfronten
a una violència sistèmica
agreujada per la de gènere.
Hi ha violència patriarcal,
racial i capitalista mundial.
Les multinacionals violen els
drets humans i ambientals
contra comunitats i dones
vulnerables. Actuen impunement.
Els governs no les fan
responsables perquè impera
el fals argument del desenvolupament
econòmic i el
discurs misogin.
La identitat i el context racial
i de classe condicionen la
violència i els mètodes per a
silenciar-les que es fan servir
en contra seva. El procés
de “silenciament” de gènere
és molt dur perquè s’ataca la
credibilitat de les dones activistes
amb la criminalització,
la difamació organitzada,
l’assetjament judicial o, fins i
tot, les acusacions d’histèria
i d’abandó de les responsabilitats
maternals i familiars.
Després arriben les amenaces
i l’ús de la força per a reprimir-les,
que en molts casos
culmina en assassinat.
Tran argumenta que la resistència
de les dones és especialment
poderosa perquè
confronten la violència amb
estratègies clarament no violentes.
Les activistes són
actors socials amb idees alternatives
per a la creació de
xarxes de suport, divulgació i
diàleg entre les parts i la resistència
quotidiana, local, social
i cultural.
El de Berta Cáceres és un
exemple emblemàtic de la
repressió contra les dones
activistes ambientals i de tot
això que he explicat fins ací.
Segons la periodista Nina
Lakhani, l’Amèrica Llatina
és la regió més perillosa del
món per a ser dona. Hi ha set
dels deu països del món amb
més feminicidis. Segons Global
Witness, entre 2010 i 2015,
Hondures va ser el lloc més
mortífer del planeta per als
que lluitaven contra el robatori
de terres i la destrucció de
la naturalesa.
Qui va matar Berta Cáceres,
segons Nina Lakhani
La periodista Nina Lakhani,
especialista en Centre-amèrica,
havia cobert per The
Guardian diverses vegades
les protestes indígenes i ecològiques
d’Hondures. Havia
Protesta de dones contra Chevron a Escravos, delta del Níger.
INTERNATIONAL MUSEUM OF WOMEN
Gloria Capitan, activista filipina assassinada el mateix any que Berta.
DEREK CABE, COAL-FREE BATAAN MOVEMENT
Fikile Ntshangase, activista ecologista sud-africana
assassinada l’any 2020.

37
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
conegut i entrevistat Berta
Cáceres i altres dirigents de les
lluites socials. Tenia contactes
oficials i oficiosos, s’havia
guanyat la confiança de molta
gent opositora i amenaçada
i, també, havia adquirit una
visió global del context històric
i polític que s’ha viscut
a Hondures i Centre-amèrica
aquests darrers anys.
Quan el 2 de març de 2016 uns sicaris van
assassinar Berta Cáceres a casa seva,
Lakhani va decidir d’investigar els fets
amb tenacitat per a arribar al fons de la
qüestió. El resultat és el llibre ¿Quién mató
a Berta Cáceres? (Icària)
Per tot plegat, quan el 2 de
març de 2016 uns sicaris van
assassinar Berta Cáceres a
casa seva, Lakhani va decidir
d’investigar els fets amb tenacitat
per a arribar al fons de
la qüestió. El resultat és el llibre
¿Quién mató a Berta Cáceres?
(Icària), una investigació
exhaustiva i arriscada basada
en declaracions i trobades
amb personatges clau, idees
contrastades i informacions
periodístiques, legals i policíaques
que destapen la veritat
oculta sobre aquell crim i
aporten llum sobre el funcionament
corrupte i violent de
la trama política-empresarial-militar
fosca que controla
Hondures, un dels països més
perillosos del món.
president de DESA i el seu cap
de seguretat eren ex-oficials
militars hondurenys formats
als EUA i especialitzats contra
la insurgència.
Tenien tota la cobertura política,
policíaca i militar per
a actuar contra els activistes,
amenaçar-los, dividir-los,
subornar-los, atemorir-los
i, si calia, assassinar-los. No
van matar només Berta Cáceres,
el crim més conegut
internacionalment, sinó que
també van assassinar brutalment
cinc veïns més de Río
Blanco.
Com a fundadora del Consell
Cívic d’Organitzacions Populars
i Indígenes d’Hondures
(COPINH), quan va decidir
de donar suport a les comunitats
que lluitaven contra el
projecte de la presa hidroelèctrica,
Berta els va advertir que
protestar volia dir amenaces,
violència, morts, divisions,
persecucions, infiltrats, militarització,
policia, sicaris...
Que l’empresa ho faria tot per
a doblegar-los. Les comunitats
van optar per la lluita
pacífica. Va passar tot allò de
què Berta els havia advertit,
i molt pitjor que no s’havien
imaginat.
El llibre també és un bon reportatge
dels últims anys de
lluita de Cáceres i dels seus
Lakhani ens descobreix i ens
descriu quins personatges van
fer de sicaris i quins van ser els
instigadors de l’assetjament i
el crim de la dirigent ecologista.
Feia anys que amenaçaven
Cáceres i que temia per la seva
vida, tal com havia dit a companys
i familiars més d’una
vegada. En la lluita pacífica al
costat dels indígenes lenques
per a aturar la presa hidroelèctrica
del riu Gualcarque,
Berta sabia que s’enfrontava
a un dels clans més poderosos
del país, els Atala, i que el
Dones kurdes de Rojava, contra l’estat turc.

38
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
orígens familiars i ideològics.
Des de la participació en la
lluita de la guerrilla salvadorenca
del Front Farabundo
Martí per a l’Alliberament
Nacional (FMLN), fins que,
convençuda de la inutilitat de
la lluita armada, va apostar
per la lluita pacífica a favor
dels indígenes i els seus drets
a la terra i a l’aigua, molt amenaçats
per les multinacionals.
La lluita dels zapatistes a
Chiapas li va obrir els ulls i
va canalitzar tota la seva experiència
i energia en aquesta
direcció. Fou una dirigent valenta,
innovadora, irreductible
i molt respectada. Uns
mesos abans de morir, va
obtenir el Premi Goldman, el
reconeixement mundial més
important per als activistes
ecològics.
Els EUA i la república
bananera d’Hondures
El llibre també explica molt
bé el context. Durant la guerra
freda, no va costar gaire
als americans de convèncer
les elits centre-americanes,
acostumades a la guerra bruta,
perquè adoptessin la seva
doctrina contra insurgència.
D’aquesta manera, dirigents
estudiantils i camperols, periodistes,
sindicalistes, activistes
mediambientals i sacerdots
de la teoria de l’alliberament
es van convertir en
l’enemic ideològic, equiparable
a una guerrilla violenta.
Els militars americans, amb
els manuals de guerra psicològica
i tortura, i els esquadrons
de la mort van convertir
els exèrcits d’aquells països
en “màquines de matar” molt
ben organitzades i efectives
per a detectar i eliminar qualsevol
home o dona que consideressin
sospitós. Reagan va
gastar mil milions de dòlars
per a donar suport a la contra
nicaragüenca. Una part dels
diners provenia del tràfic de
drogues, emparat per la CIA, i
la venda il·legal d’armes.
A Hondures, l’exèrcit americà
tenia una base aèria des d’on
el tinent coronel de la marina
Oliver North va dirigir l’operació
Iran-Contra. Van crear
el Batalló 3-16, una màquina
de matar efectiva patrocinada
per l’estat. Els integrants
van ser entrenats per la CIA.
En teoria era una unitat d’intel·ligència,
però, en realitat,
va segrestar, torturar i
fer desaparèixer desenes de
presumptes subversius. Oficialment,
als anys vuitanta
a Hondures van desaparèixer
184 persones. No se sap
quantes van ser torturades i
executades, segons el Comitè
de Familiars de Desapareguts
d’Hondures (COFADEH).
Quan va acabar la guerra freda,
i ací rau una de les claus
d’aquesta història, les estructures
de seguretat contra
insurgents no es van desarmar.
Es van transformar en
xarxes criminals poderoses
vinculades a la corrupció i al
tràfic d’armes i de drogues,
amb estructures de seguretat
paral·leles i clandestines. Els
activistes per la justícia social
es van convertir en l’objectiu
a abatre. Tal com abans
ho havien estat els comunistes.
A grans trets, la política
nord-americana no va canviar.
Del president Ronald
Reagan a la secretària d’estat
Hillary Clinton, que el 2009
va donar suport al cop d’estat
contra el president democràtic
Manuel Zelaya perquè el
considerava un altre Hugo
Chávez. Aquest és el context
important de repressió al qual
es van enfrontar Beta Cáceres
i els seus companys.
Al llarg de la seva vida militant,
Berta Cáceres va saber
adaptar el discurs i obrir nous
camins d’acció popular i social.
Els indígenes d’Hondures
amb prou feines es consideraven
persones. A ulls del poder,
només existien com a vestigi
folclòric del passat. Ella va
aconseguir que passessin de
ser fòssils a ciutadans amb
drets, en connexió amb tots
els moviments indígenes que
es començaven a despertar al
continent i al món. Va saber
percebre els vincles entre el
fet local i el mundial. Tot això
és molt ben explicat al llibre.
El procés d’investigació de
la periodista sobre el crim
de Berta Cáceres i la crònica
detallada del judici són trepidants
i, malgrat la molta,
Dones activistes protesten a l’Índia.
i necessària, informació que
aporta, també ajuda a fer-se
una idea de la personalitat
dels botxins i de les víctimes,
del clima que es vivia. És una
crònica imprescindible per a
conèixer els temps que va viure
Berta Cáceres a Hondures.
A més de l’activisme públic,
els darrers mesos de la seva
vida va investigar les fonts
de corrupció i de diner negre
que hi podia haver darrere
alguns projectes de desenvolupament,
com ara el de la
presa hidroelèctrica del riu
Gualcarque.

39
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
‘Jaufré’, la primera novel·la de la
Corona d’Aragó, finalment en català
L’editorial Barcino publica aquesta obra artúrica amb la versió del professor Anton
M. Espadaler
SEBASTIÀ BENNASAR
“Escolteu com comença un
conte de bona manera, amb
un argument plaent i verídic,
ple de lliçons i de cavalleria,
d’ardiment i de cortesia, de
proeses i d’aventures, extraordinàries,
extremes i tremendes,
amb assalts, encontres
i batalles, perquè, si voleu,
us en diré tot allò que n’he
sentit dir i en sé. Digueu-me,
però, què voldreu fer si us el
recito: si m’escoltareu i estareu
atents, car hom no ha
de comprar ni vendre, ni posar-se
a xiuxiuejar amb un
altre quan sent explicar bones
històries, perquè quan no
s’escolten com cal, qui les explica
les pot donar per perdudes,
i em sembla que tampoc
no serveixen de gaire als qui
les senten, si no les escolten
dins del cor quan davallen per
les orelles; perquè això són
històries reials, grandioses,
magnífiques i autèntiques de
la cort del bon rei Artús.”
El paràgraf que heu llegit és
al començament de Jaufré,
una de les primeres novel·les
europees i la primera que es va
publicar a la Corona d’Aragó
el segle XIII escrita en occità.
Tenia com a tema la matèria
de Bretanya –és a dir, totes
les novel·les que tenien com a
protagonista el rei Artús o els
seus cavallers nobles–, i era
anònima. Ara es pot trobar
per primera vegada en català
gràcies a la traducció del professor
Anton Maria Espadaler
i a l’edició que n’ha fet l’editorial
Barcino, de la Fundació
Carulla.
Anton M. Espadaler, doctor
en filologia romànica i
professor de literatura medieval
a la Universitat de
Barcelona, hi ha treballat
més de vint anys per traduir-ne
els gairebé onze mil
versos d’aventures i humor.
Espadaler, que va traduir

40
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
de l’occità l’obra Flamenca
–que va inspirar la cantant
Rosalía per al famós
El mal querer–, és l’especialista
més gran en Jaufré
i ha treballat intensament
per mantenir l’estil proper
i trepidant de la novel·la en
aquesta edició bilingüe que
es pot llegir simultàniament
en català actual i en
l’occità original.
“Aquesta novel·la en vers
narra les aventures del jove
Jaufré –un dels cavallers
més estimats de la Taula
Rodona–, principalment les
seves lluites contra el feroç
Taulat de Rogimon, i acaba
amb el casament de l’heroi
amb Brunissén, una senyora
a qui li costa molt seduir i
conquerir. L’acció, que comença
al castell de Cardueil,
és emmarcada en l’ambient
bretó de la cort del rei Artús
i es caracteritza pels reeixits
episodis de tipus meravellós,
l’alta qualitat lírica dels
moments sentimentals i una
perspectiva humorística i de
paròdia de les creacions artúriques
de Chrétien de Troyes
(1135-1190), singularment el
Perceval”, segons que explica
el Diccionari de la literatura
catalana.
“L’esperit imaginatiu dels dos
autors anònims de Jaufré, uns
Monty Python avançats al seu
temps, la converteixen en una
novel·la trepidant i sorprenent
que origina el somriure i la
complicitat del lector”, diuen
els editors de Barcino.
És el catorzè volum de la Biblioteca
Barcino, que posa
a l’abast del gran públic els
clàssics de la literatura catalana
antiga i moderna en
edicions assequibles i manejables,
destinades tant al
públic general com als estudiants
universitaris. L’edició,
bilingüe occità-català,
va encapçalada per un prefaci
per a tots els públics i es
completa amb tot de materials
–postfaci, notes, comentaris
i bibliografia– que ajuden a
comprendre l’obra en el seu
context i expliquen les dades
més actualitzades que els estudiosos
han descobert sobre
Jaufré. La presentació oficial
d’aquesta joia de la literatura
europea es farà a la Setmana
del Llibre en Català, però ja és
a les llibreries.
Una de les gràcies principals
de Jaufré és l’autoria anònima
i el fet que estigui dedicat
al rei de la Corona d’Aragó.
Hi ha moltes sospites que el
destinatari sigui el rei Jaume
I el Conqueridor, però també
podria ser que fos per al seu
pare, Pere el Catòlic. A més,
és l’únic romanç de temàtica
artúrica escrit en occità.
Jaufré segons la tradició
artúrica
Qui era aquest Jaufré segons
la tradició artúrica? Jaufré,
conegut també com a Sir
Griflet, és un dels cavallers
de la Taula Rodona d’Artús
i cosí de Sir Lucan i Sir Bedivere.
Apareix en moltes
de les obres de la matèria
de Bretanya i se’l veu sovint
com un dels principals
consellers d’Artús. En una
de les versions, és un dels
pocs supervivents de la batalla
de Camlann –la darrera
i definitiva entre Artús i sir
Mordred en què moren tots
dos–, i és el cavaller a qui
Artús designa per retornar
l’espasa mítica Excalibur a
la Dama del Llac.
En canvi, Thomas Malory, al
llibre La mort d’Artús, fa que
Jaufré mori assassinat abans
de la batalla mentre defensa
la reina Ginebra. Tot i això,
la primera versió del mite és
la més estesa. Per tant, després
de totes les aventures
que narra la novel·la que ara
es publica, Jaufré torna a la
cort d’Artús, i es converteix
en un dels servents més fidels
del rei i recorda que abans de

41
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
REPORTATGE
ser ordenat cavaller ja n’havia
estat escuder.
Jaufré apareix com a personatge
en tres de les novel·les
de Chrétien de Troyes pel cap
baix i en almenys sis romanços
més com a personatge secundari,
tot i que té el moment
de glòria en la mort d’Artús,
quan el porta ferit fins a la Capella
Negra, on rep l’encàrrec
del rei de tornar Excalibur a la
Dama del Llac.
Es considerava un personatge
menor dins el cicle artúric
perquè no tenia cap novel·la
pròpia. Era un dels cavallers
més estimats i propers del rei
i possiblement un dels consellers
més importants, però
no mereixia una aventura per
si sol. Aquesta novel·la és tan
important en la construcció
de l’univers artúric perquè
permet veure i viure les aventures
del seu conseller principal
i estimar-ne la vàlua.
Obertura i final de tota una
època i tradició
La recuperació de Jaufré en
català és una molt bona notícia
perquè permet d’acabar
de traçar una perspectiva del
conjunt de la literatura medieval
a casa nostra. Si agafem
aquesta obra com a fundacional
en el camp de la ficció,
hauríem de tancar el cicle amb
el Tirant lo blanc, de Joanot
Martorell, que podem llegir en
català actual gràcies a la versió
de Màrius Serra. Entremig hi
hauria les quatre grans cròniques
–encara que no siguin
de ficció–, el Llibre d’Evast e
Aloma e Blanquerna son fill,
de Ramon Llull, que explica
una vida a l’edat mitjana molt
més realista que no pas la dels
llibres de cavalleries, i el Curial
e Güelfa.
El petit conte La faula, de
Guillem de Torroella, escrit
el 1370, mereix un esment a
part. S’assembla a Jaufré tant
per la matèria de Bretanya –el
protagonista puja sobre una
balena a una cala de Mallorca
per anar a l’illa d’Avalon, on
coneix el rei Artús– com en
la composició en occità, atès
que Torroell va escriure’l en
un occità molt catalanitzat i
hi va incorporar el francès en
algun fragment.
Podem concloure que Jaufré
obre una època d’esplendor
per a la novel·la medieval feta
des de la Corona d’Aragó que
culmina amb el Tirant i que té
alguns dels monuments literaris
més importants d’Europa
en aquella època.
Espadaler, que va traduir de l’occità l’obra
Flamenca –que va inspirar la cantant
Rosalía per al famós El mal querer–, és
l’especialista més gran en Jaufré i ha
treballat intensament per mantenir l’estil
proper i trepidant de la novel·la en aquesta
edició bilingüe

42
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ANÀLISI
Quan el debat polític recula deu anys
“Si es repeteixen les mateixes fórmules, però les condicions no han canviat, el fet
més probable és que els resultats siguin els mateixos”
ODEI A.-ETXEARTE
La política catalana i espanyola
postprocés han restat
atrapades en el temps: es repeteixen
els discursos i les
propostes de fa gairebé deu
anys, encara que el present
no tingui res a veure amb la
Catalunya i l’estat espanyol
postestatutaris. Ha tornat
l’anomenada via escocesa
malgrat l’intent negociador
fracassat del govern català,
el Brexit i que faci anys que
Escòcia va fer el referèndum –
ara, Nicola Sturgeon reclama
una segona votació. El govern
de Pere Aragonès recull ad-
hesions per a intentar reforçar
la seva posició davant el
govern espanyol amb l’Acord
Nacional pel Referèndum i
l’Amnistia, i s’embolcalla de
nou del suport dels partits
independentistes i d’entitats
polítiques i socials. És una
fórmula assajada en legislatures
anteriors, que cercava
el mateix objectiu de reforç
governamental: abans del
9-N amb el Pacte Nacional pel
Dret a Decidir, i abans de l’1-O
amb el Pacte Nacional pel Referèndum.
Ara hi han afegit
l’objectiu polític de l’amnistia,
imprescindible per l’independentisme
per a abordar
qualsevol solució política de
futur, tot i que ja ha tastat el
refús de la mesa del congrés
espanyol. No van acceptar ni
tan sols debatre-la.
L’agenda té pocs secrets. El
govern vol arribar a la primera
reunió de la taula de diàleg,
prevista per a la setmana del
13 de setembre, amb l’Acord
Nacional constituït i la força
que això significa al darrere,
malgrat que algun actor clau
ja se n’ha desmarcat públicament:
el secretari general
de CCOO, en declaracions a
l’Ara, amb l’argument que
la negociació ja és en mans
dels governs. Una idea que
havia aconseguit el suport de
les mocions de molts ajuntaments
del Principat, ara topa
amb el desgast de la pràctica
passada. Les escenificacions
de grans promeses, els grans
actes i les velles proclames
desvinculades d’una acció
política imminent i directa
han passat a ser poc creïbles
i, alhora, s’ha imposat una
gestió governamental amb un

43
vilaweb.cat
Divendres, 23 de juliol de 2021
ANÀLISI
Les dificultats per a avançar han fet
tornar els partits independentistes a
la casella de sortida, però amb relats
encara poc compartits sobre el perquè
i el com de l’octubre del 2017
discurs auster que s’ha proposat,
mentrestant, de recuperar
el prestigi de la Generalitat
autonòmica en el context
sanitari, social i econòmic tan
cru que ha causat la pandèmia.
Potser té a veure amb el fet
que els partits independentistes
han recuperat el referèndum
pactat, però són lluny de
la contundència que exhibien
anys enrere sobre el greuge
autonòmic. Només de tant en
tant apareix el dèficit fiscal en
alguna declaració i la repressió
ha aclaparat les denúncies
sobre els perjudicis de l’encaix
sistèmic de Catalunya a l’estat
espanyol. Les idees sobre els
beneficis que tindria l’estat
propi també s’han desdibuixat
en aquests discursos mateixos.
Per exemple, el Debat
Constituent encapçalat per
Lluís Llach –provinent de la
idea inicial i fallida del president
Quim Torra de passar de
la restitució a la constitució–
té pocs altaveus, lluny de la
centralitat d’una acció política
que va per un altre camí.
Les dificultats per a avançar
han fet tornar els partits independentistes
a la casella
de sortida, però amb relats
encara poc compartits sobre
el perquè i el com de l’octubre
del 2017. Pedro Sánchez
ha aconseguit que el final de
la seva agenda hagi acabat
marcant la legislatura catalana:
la treva negociadora
fins al 2023. Perquè aquest
període de no confrontació
és, sobretot, un temps per a
la normalització de la relació
autonòmica, però difícilment
permetrà de resoldre el conflicte
polític de fons si el posicionament
de Sánchez no
canvia i els independentistes
no cedeixen. Els indults, concedits
per la pressió internacional,
i una taula de diàleg
que renta la cara de l’estat
espanyol davant d’Europa, li
haurien de permetre de governar
amb el suport d’ERC i
dels partits de la investidura
fins llavors. El darrer a afegir-s’hi
podria ser JxCat, que
ha proposat a ERC unitat a
Madrid per a obtenir el màxim
de rèdits de l’aritmètica amb
el pressupost de l’estat espanyol.
El pes al congrés és una
de les poques eines que tenen
els partits independentistes
per a forçar el PSOE a seure en
una taula, però, amb les bases
desmobilitzades i sense un
full de ruta compartit, l’objectiu
d’aconseguir una via com
l’escocesa sembla molt lluny.
Ni després d’un referèndum
unilateral com el de l’1-O, ni
després de la constatació de
la força social del 3-O, ni tan
sols després de la declaració
unilateral d’independència,
el govern espanyol no va estar
disposat a negociar amb el
govern de Carles Puigdemont
i, en canvi, va desplegar totes
les eines policíaques, judicials,
constitucionals i polítiques
per a apaivagar-lo. És
clar que governava el PP, però,
en això, el PSOE també hi va
estar d’acord.
Les forces independentistes
partidàries de la unilateralitat
tampoc no han respost una
de les grans preguntes que va
deixar obertes l’1-O; o, més
ben dit, la decisió del govern
de Puigdemont de no desplegar
la declaració del 27-O:
com actuar quan l’estat espanyol
es mostra disposat a tot
per a evitar la independència?
Com respondre a la violència
i a la repressió? El retorn a la
via escocesa, amb l’horitzó
del 2023, també pot ser una
vàlvula d’escapament: dóna
temps als partits independentistes
per a refer l’estratègia,
però les discrepàncies
encara són profundes i caldrà
veure el recorregut pràctic de
les primeres fotografies de
retrobament. Òmnium Cultural
és l’únic actor que ha
mantingut la legitimitat compartida
d’aglutinar-los a tots.
L’acte d’Elna n’és una prova.
Recosir la unitat pot ser una de
les tasques més ingents de la
presidència de Jordi Cuixart
una vegada fora de la presó.
El PSOE també ha fet rebobinar
el seu discurs. Abans
de ser rellevat del Ministeri
de Política Territorial i Funció
Pública espanyol, Miquel
Iceta va proposar una reforma
de la constitució per a recollir
la singularitat de Catalunya
en una disposició addicional.
Aquesta o qualsevol altra proposta
que impliqui modificar
o ampliar l’actual marc estatutari
pot ensopegar amb la
mateixa pedra que la reforma
de l’estatut: el Tribunal
Constitucional espanyol. Amb
l’agreujant que ja no seria només
el PP, sinó també Vox,
qui podria boicotar qualsevol
intent de tercera via. Sense un
pacte d’estat per a presentar
una alternativa real a la independència,
qualsevol proposta
del PSOE pot eternitzar-se
en la promesa. Si es repeteixen
les mateixes fórmules, però
les condicions no han canviat,
el fet més probable és que els
resultats polítics siguin els
mateixos. Una altra cosa és
que a l’independentisme li
convingui demostrar que, a
l’hora de negociar de veritat,
el PSOE va entonar un “no”
com el PP, encara que fos amb
bones paraules.

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB
EN UN SETMANARI DIGITAL
JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA