Més enllà d'Ucraïna. Les 59 guerres del món.

5 - 11 DE MARÇ DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
MÉS ENLLÀ D’UCRAÏNA
LES 59 GUERRES
DEL MÓN

2
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
SUMARI
5 - 11 DE MARÇ DE 2022
PORTADA
ENTREVISTES
Més enllà d’Ucraïna: les cinquanta-nou guerres del món
Per Blai Avià i Nóvoa.
Marta Torrecillas: “Per què has de lluitar, si el teu govern s’abaixa
els pantalons davant Madrid?”
Per Txell Partal.
Carla Vall: “En compte de dir-nos ‘No tots els homes som iguals’,
haurien de dir als agressors ‘No tots els homes som com tu’”
Per Clara Ardévol Mallol.
Oksana Daniltxenko: “Els soldats russos disparaven als cotxes
o a la gent que caminava”
Per Anna Zaera.
Leticia Asenjo: “S’han de fer tallers de llepar conys”
Per Andreu Barnils.
José Montilla: “A Enagàs cobres 160.000 euros l’any si estàs
en una comissió”
Per Andreu Barnils.
REPORTATGES
ANÀLISI
Arqueologia del Valle de los Caídos, el franquisme soterrat
Per Xavier Montanyà.
Larysa Mykhailova, l’enginyera nuclear de Txornòbil que ajuda els
compatriotes a fugir de la guerra
Per Esperança Camps Barber.
Puigdemont i la teranyina del cinisme
Per Ot Bou Costa.
La “Z” i una gran por dins de Rússia
Per Marta Ter.
El 16% de pimes catalanes, en risc de tancar, pel preu de l’energia
Per Jordi Goula.
OPINIÓ
Un dia en femení
Mail Obert de Carme Junyent.
I si les dones manessin, què?
Mail Obert de Marta Rojals.
Un desig no és un dret
Mail Obert d’Estel Solé.
El divorci: contra els polítics autonomistes,
contra l’independentisme VIP
Editorial de Vicent Partal.

3
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
MÉS ENLLÀ D’UCRAÏNA:
LES CINQUANTA-NOU GUERRES DEL MÓN
BLAI AVIÀ I NÓVOA
La guerra entre Ucraïna i Rússia ha centrat l’atenció dels
mitjans aquestes darreres tres setmanes, per diverses raons:
perquè és l’únic gran conflicte actiu a Europa, perquè és l’únic
que implica directament una potència nuclear i perquè s’ha
originat amb l’ocupació d’un país per part d’un altre que
li nega l’existència com a nació. No obstant això, la guerra
d’Ucraïna no és cap esdeveniment aïllat, sinó que forma part
d’un conjunt de conflictes que abasta una gran diversitat de
països i contexts regionals. En aquest article us en parlem, tot
explicant-vos les claus d’alguns dels més destacats.
QUÈ ÉS UNA GUERRA?
Tothom es fa una idea de què és i què implica una guerra. Així i
tot, no n’hi ha una definició universalment vàlida. Ací entenem
una guerra com un conflicte armat entre dos bàndols, siguin de
països diferents o bé d’un mateix país, que causa morts, militars
o civils. Segons la xifra de morts anuals, podem distingir
entre quatre menes principals de guerra: les guerres grans
(més de 10.000 morts l’any), les menors (entre 1.000 i 10.000
morts l’any), els conflictes (entre 100 i 1.000 morts l’any) i les
situacions de violència (menys de 100 morts l’any).

4
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
LES GUERRES GRANS DEL MÓN:
UCRAÏNA, L’AFGANISTAN, MYANMAR,
EL IEMEN I TIGRE
Grans guerres

5
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
Segons aquests criteris, avui dia trobem cinc guerres grans
al món. Més enllà del conflicte d’Ucraïna, les altres quatre
són repartides entre l’Àfrica i l’Àsia.
Les asiàtiques són la de l’Afganistan i la de Myanmar. A l’Afganistan,
s’enfronten el règim talibà i les forces de la República
Islàmica afganesa, la coalició que governà el país després de la
invasió dels Estats Units, l’any 2001, fins a la caiguda de Kàbul
i la retirada subsegüent de l’exèrcit nord-americà, l’agost passat.
Amb la victòria definitiva dels talibans i l’eliminació quasi
total de la República Islàmica, el conflicte s’ha estabilitzat, de
manera que enguany les morts per combat podrien decréixer
substancialment. Així i tot, molts experts temen que l’aïllament
econòmic i diplomàtic del règim talibà –juntament amb un
conjunt de sancions dels Estats Units que alguns consideren
despietat– origini una crisi humanitària a gran escala que
podria saldar-se amb desenes de milers de morts.
ÉS PARTICULARMENT
PREOCUPANT LA SITUACIÓ DE
LA MINORIA ROHINGYA, QUE
D’ENÇÀ DEL 2016 ÉS OBJECTE
DE PERSECUCIÓ PER L’ESTAT
BIRMÀ
A Myanmar, la guerra té dues cares ben diferenciades. Per
una banda, la repressió sanguinària del moviment de protesta
pro-democràtic per part de la junta militar, que va recuperar el
poder l’any passat en un cop d’estat. Per una altra, la persecució
governamental de les minories ètniques, una pràctica que fa
dècades que assola al país però que molts creuen que s’ha aguditzat
aquests darrers anys. És particularment preocupant la
situació de la minoria rohingya, que d’ençà del 2016 és objecte
de persecució per l’estat birmà. De resultes d’aquest procés –
àmpliament reconegut com a genocidi–, hi ha hagut desenes
de milers de morts i gairebé un milió de refugiats.
A l’Àfrica, a banda i banda de la mar Roja, hi trobem les altres
dues grans guerres del món: la guerra civil del Iemen i la de
Tigre, a Etiòpia. Al Iemen, el conflicte entre els partidaris del
govern de l’ex-president Hadi i els rebels houthis s’allarga des
del 2014, i s’ha convertit en un veritable conflicte regional que
involucra països com ara l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs
Units i el Sudan. La guerra, tanmateix, és més coneguda a
escala internacional perquè és l’escenari d’una de les pitjors
emergències humanitàries del planeta. I és que el blocatge de
l’Aràbia Saudita, imposat amb l’ajut dels Estats Units, hi ha
originat una crisi alimentària que ha causat pel cap baix 130.000
morts, 85.000 de les quals han estat nens.
A Tigre, una regió del nord d’Etiòpia amb una forta identitat
nacional, el conflicte enfronta el braç armat del govern tigrès
amb les forces del govern etíop, que, sota el mandat del primer
ministre, Abiy Ahmed, ha implantat una política de recentralització
molt controvertida.

6
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
GUERRES MENORS:
DIVUIT CASOS,
CONCENTRATS SOBRETOT A L’ÀFRICA
Grans guerres
Guerres menors

7
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
La segona mena de conflicte que trobem avui al món és el de
les guerres menors, que causen entre 100 morts i 10.000 cada
any. En total, d’aquests conflictes n’hi ha divuit, concentrats
sobretot al continent africà.
Potser el cas més conegut és la guerra civil siriana, començada
el 2011, que enfronta el règim de Baixar al-Assad i les forces
de l’oposició, conformades per una gran diversitat de grups
enfrontats amb el govern sirià i fins i tot entre ells. El conflicte,
que la setmana entrant ja farà onze anys que va començar, ha
causat més de 500.000 morts i milions de refugiats. Ara ha
esdevingut crònic i es preveu que enguany no registrarà tants
morts com en anys anteriors.
Una mica més al sud, a l’Àfrica, trobem la gran majoria de
les guerres menors que hi ha al món ara com ara. El denominador
comú de bona part d’aquests conflictes és la violència
islamista, amb insurgències actives al Magrib, a l’Àfrica
subsahariana i a la costa africana. En tots aquests conflictes,
de durada i intensitat diferents, les forces governamentals
s’enfronten a diversos grups d’ideologia islamista, com ara
les branques regionals d’Estat Islàmic (Algèria, Burkina
Faso, Txad, Líbia, Mali, Níger, Tunísia, Togo, Benín, Costa
d’Ivori, Moçambic i Tanzània) o bé Boko Haram (Nigèria,
Camerun, Níger i Txad). Un dels casos més coneguts de
conflicte islamista al continent és la guerra de Mali, que
durant més de nou anys ha estat marcada per la polèmica
intervenció de l’exèrcit francès, que bona part dels malians
veuen com a força ocupant. El president francès, Emmanuel
Macron, ha anunciat que enguany l’operació arribarà a la fi,
atès que tampoc no té el suport del govern malià, una junta
militar que va prendre el control del país l’any 2021 en un
cop d’estat.
A L’ÀFRICA, TROBEM LA
GRAN MAJORIA DE LES
GUERRES MENORS QUE HI
HA AL MÓN ARA COM ARA.
EL DENOMINADOR COMÚ
DE BONA PART D’AQUESTS
CONFLICTES ÉS LA VIOLÈNCIA
ISLAMISTA
Un altre focus de conflicte a l’Àfrica és la tensió ètnica. Al
continent hi ha més d’una desena de guerres que responen
a aquest patró, sobretot el conflicte del Darfur (Sudan), que
d’ençà del 2003 enfronta el govern àrab amb les minories no
àrabs del Sudan, o bé la violència ètnica al Sudan del Sud, que
ha causat uns 400.000 morts d’ençà de la independència del
país, l’any 2011. Hi ha més conflictes africans de perfil ètnic, o
si més no amb un fort component ètnic, com ara la insurgència
oromo a Etiòpia, els conflictes comunals de Nigèria, el conflicte
d’Ituri entre les ètnies lendu i hema a la República Democràtica
del Congo i el conflicte de Kivu entre el govern congolès i les
forces hutu, provinents de Ruanda. Guerres ètniques a banda,
es destaquen també la guerra civil de Somàlia, que enfronta
les forces del govern i la Unió Africana amb el grup gihadista
al-Xabaab, i la guerra civil de la República Centreafricana, en
què s’enfronten l’exèrcit governamental i la coalició de milícies
cristianes rebels.
Deixant de banda l’Àfrica, les altres dues guerres menors del
planeta són al continent americà. Al nord, a Mèxic, es destaca
l’anomenada guerra contra el narcotràfic, entre els càrtels del
país i les tropes governamentals. Es calcula que d’ençà del 2006
hi han mort almenys 400.000 persones, directament o indirecta.
Una mica més al sud, a Colòmbia, hi trobem el conflicte
entre diversos grups paramilitars d’extrema esquerra, sobretot
les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), i
l’exèrcit del país. És un dels conflictes actius més antics del
món, que ha produït més de quatre milions de desplaçats i
200.000 morts en gairebé cinquanta-vuit anys.

8
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
ELS CONFLICTES:
COMUNS A L’ÀFRICA, PERÒ TAMBÉ A L’ÀSIA
Grans guerres Guerres menors Conflictes

9
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
La tercera classe de guerra són els conflictes, és a dir, els
xocs armats que no causen més de cent morts l’any. N’hi
ha un total de vint-i-un, repartits entre el continent africà
i l’asiàtic. Es destaquen el conflicte entre les forces independentistes
de Papua i el govern d’Indonèsia, la insurgència del
secessionisme balutxi a la regió històrica del Balutxistan –que
comprèn parts del Paquistan i de l’Iran– i el conflicte entre
l’Índia i el Paquistan pel control del Caixmir, una regió en
disputa on també hi ha una insurgència nacionalista. A l’Àsia
hi ha, així mateix, la insurgència de la minoria musulmana
a Mindanao (Filipines), la guerra entre el govern i els càrtels
filipins, la guerra contra els càrtels a Bangladeix, la insurgència
de diversos grups comunistes i independentistes al nord-est
de l’Índia i les accions armades islamistes al Paquistan.
Més a l’oest, a l’Orient Mitjà, hi trobem dos conflictes ben
coneguts: el que enfronta les forces kurdes contra les turques
i, en menor grau, les sirianes; i el conflicte entre Palestina
i Israel.
La resta de conflictes els trobem en uns quants punts del
continent africà. Dos dels més coneguts són el de Líbia, que
s’arrossega d’ençà de l’esclat de la guerra civil i la consegüent
intervenció internacional, l’any 2011; i la insurgència
islamista a Egipte, que ha causat gairebé 6.000 morts des que
van començar-hi els atacs, el 2013. Cal esmentar també els
xocs a la regió del delta del Níger entre les forces nigerianes
i diverses minories ètniques, principalment el poble igbo;
la guerra civil entre el govern francòfon del Camerun i els
rebels anglòfons de l’oest del país; el conflicte fronterer entre
l’exèrcit del Sudan i les milícies del Sudan del Sud; i el conflicte
entre el govern i diverses minories ètniques a la regió
de Benishangul-Gumaz (Etiòpia).
N’HI HA UN TOTAL DE VINT-
I-UN, REPARTITS ENTRE
EL CONTINENT AFRICÀ I
L’ASIÀTIC. ES DESTAQUEN EL
CONFLICTE ENTRE LES FORCES
INDEPENDENTISTES DE PAPUA
I EL GOVERN D’INDONÈSIA,
LA INSURGÈNCIA DEL
SECESSIONISME BALUTXI
A LA REGIÓ HISTÒRICA DEL
BALUTXISTAN I EL CONFLICTE
ENTRE L’ÍNDIA I EL PAQUISTAN
PEL CONTROL DEL CAIXMIR

10
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
LA VIOLÈNCIA,
REPARTIDA PER TOT EL SUD
Grans guerres Guerres menors Conflictes Violència

11
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
PORTADA
La quarta i darrera classe de conflicte que trobem avui al món
és la violència, que es defineix com qualsevol xoc armat que
causi menys de cent morts anuals. N’hi ha un total de quinze,
repartits entre Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia.
A l’Amèrica del Nord, es destaca el conflicte entre el govern
mexicà i l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN),
el moviment revolucionari que lluita pels drets i interessos dels
pobles indígenes del país. A l’Amèrica del Sud, hi ha els xocs
entre les guerrilles comunistes locals i els exèrcits del Perú i
el Paraguai. En el cas del Perú, el conflicte fa més de quatre
dècades que roman actiu, i hi ha hagut més de 50.000 morts.
Un dels episodis de violència més ben coneguts de l’Àfrica és el
conflicte del Sàhara Occidental entre les forces del Marroc, que
d’ençà dels anys setanta ocupa il·legalment aquest territori, i
el Front Polisario, que lluita de fa dècades per l’alliberament.
Més cap al sud, al Senegal, trobem el conflicte de Casamance,
al sud del país, entre l’exèrcit senegalès i els rebels independentistes.
És un conflicte semblant al que enfronta l’exèrcit
angolès amb les milícies independentistes de Cabinda, un
enclavament costaner d’Angola situat en territori congolès. Al
costat d’Angola, a la República Democràtica del Congo, hi ha
actius dos episodis de violència més: el de Katanga, al sud, entre
les forces governamentals i diversos grups independentistes, i
la insurgència de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), un
grup cristià extremista conegut internacionalment perquè fa
servir nens soldat.
UN DELS EPISODIS DE
VIOLÈNCIA MÉS BEN
CONEGUTS DE L’ÀFRICA ÉS
EL CONFLICTE DEL SÀHARA
OCCIDENTAL ENTRE LES
FORCES DEL MARROC, QUE
D’ENÇÀ DELS ANYS SETANTA
OCUPA IL·LEGALMENT
AQUEST TERRITORI, I EL
FRONT POLISARIO, QUE
LLUITA DE FA DÈCADES PER
L’ALLIBERAMENT
A la regió del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà també hi ha episodis
que poden ser catalogats de violència. Són la insurgència d’Estat
Islàmic a Tunísia, activa d’ençà del 2015; la d’Al-Qaida a la
península del Sinaí (Egipte), que ha causat uns 6.000 morts
d’ençà del 2011; l’escalada de tensions entre l’Iran i Israel al golf
Pèrsic; i el xoc entre el govern de l’Iran i les forces separatistes
kurdes, al nord. A l’est de l’Àsia, es destaca el conflicte entre
Tailàndia i els separatistes musulmans a la regió històrica de
Patani, a més de les hostilitats frontereres entre Corea del Nord
i Corea del Sud.
És en aquesta categoria que trobem, també, l’únic conflicte
europeu de la llista, a banda la guerra entre Rússia i Ucraïna.
És el conflicte entre Armènia i l’Azerbaitjan pel control de l’Alt
Karabakh, una regió situada dins el territori azerbaitjanès. El
conflicte culminà l’any 2020, amb una guerra entre ambdós
bàndols que guanyà l’Azerbaitjan. Tanmateix, tot i els esforços
de mediació, la crisi continuà tot l’any passat.
En total, doncs, són cinquanta-nou casos de guerra, en tota la
gradació i sentits del terme. En conjunt, la principal conclusió
que se’n pot extreure és que –amb la notable excepció del
conflicte d’Ucraïna– la guerra esquiva tant els països del nord
com els de l’anomenat cinturó austral de riquesa, que inclou
l’Argentina, el Brasil, els països de l’extrem meridional de
l’Àfrica, Oceania i el Japó. Si bé és cert que podem trobar conflictes
en alguns països americans, la gran majoria de guerres
del món es concentren al sud, en un arc que comprèn l’Àfrica
i bona part del sud de l’Àsia. És, també, un racó del món que
els mitjans, tot sovint, solen oblidar.

12
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ENTREVISTA
MARTA TORRECILLAS
“Per què has de
lluitar, si el teu
govern s’abaixa
els pantalons
davant Madrid?”
Parlem amb Marta Torrecillas, agredida per la
policia espanyola a l’institut Pau Claris i víctima
d’una campanya d’assetjament
ALBERT SALAMÉ

13
MARTA TORRECILLAS
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
TXELL PARTAL
El primer d’octubre de 2017, Marta
Torrecillas es va llevar ben d’hora
per portar les urnes del referèndum
a l’institut Pau Claris de Barcelona.
Aleshores, poc s’imaginava com li
canviaria la vida aquell dia. Dos agents
la van agredir, li van retòrcer els dits
de totes dues mans i la van arrossegar
escales avall. El seu testimoniatge es va
fer viral. Es va convertir en unes de les
cares del Primer d’Octubre i va esdevenir
un blanc fàcil per a la maquinària
d’odi que havia engegat Espanya. Al cap
de dos dies, es van filtrar totes les seves
dades personals al portal Forocoches i
d’aleshores ençà va ser víctima d’una
campanya d’assetjament bestial. 7.800
missatges de WhatsApp, 315 trucades,
791 SMS... Cosa que va acabar comportant
conseqüències personals. Lluny de
rendir-se, Torrecillas va decidir de denunciar-ho
i lluitar fins al final. Aquest
dilluns hi haurà el primer judici contra
quatre de les persones que la van assetjar.
Un judici que reobre tot el patiment.
Però, curiosament, arriba en un moment
dolç per a ella, justament la setmana que
surt de comptes i que ha de néixer la seva
primera filla.
—Cinc anys després i el Primer d’Octubre
continua molt present a la vostra
vida. Fins i tot en un moment tan important
com quan sou a punt de ser mare.
—Sí, continua molt viu. Van passant els
anys, la política avança cap a una altra
banda, i tu continues amb la teva vida. Les
mobilitzacions van a la baixa. Tot agafa
un altre ritme, que t’allunya d’allò que va
ser aquell dia. Comences a superar emocionalment
i físicament tot allò que va
passar. Arriba l’embaràs. Que, d’alguna
manera, també és un senyal que començo
a superar-ho. Abans d’aquest embaràs,
vaig perdre dues criatures. I els metges
van dir que era per estrès post-traumàtic
del Primer d’Octubre. Quan encara
estàvem amb l’eufòria d’aquest embaràs,
ens arriba la data judicial. De cop
ens adonem que és el 7 de març i que jo
surto de comptes l’11. És sorprenent que
fins i tot en un moment tan especial, el
Primer d’Octubre hi serà present. Serà
reviure una part molt complicada de la
meva vida barrejat amb un dels moments
més feliços. És una maternitat molt desitjada.
Hauria de pensar a parir, i no en
el judici. Espero que aguanti una mica
més, la meva filla, i que neixi després.
M’agradaria mantenir-la al marge. Ja
sabrà què va passar. Quan busqui el meu
nom a Google, al·lucinarà!
ALBERT SALAMÉ
—Allò que us ha marcat més no van ser
les lesions d’aquell Primer d’Octubre,
sinó tot allò que va passar després...
—Sí, per mi tot va canviar el 3 d’octubre
de 2017. D’aquell dia, tothom en recorda
les manifestacions o les declaracions de
Felipe VI. Jo el recordo molt diferent. El
mòbil no parava de fer llums. No entenia
què passava. Vaig trucar a un amic per
si em podia ajudar i tampoc no entenia
res. Però de seguida vam lligar caps: algú
havia filtrat el meu mòbil. Vam anar als
Mossos d’Esquadra, que em van prendre
declaració i es van quedar el telèfon.
També em van donar les típiques recomanacions,
com ara que no contestés cap
missatge i que no anés sola pel carrer. Era
impossible de fer servir el mòbil, era un
no parar de rebre missatges. No podia fer
res. A la llarga, em vaig haver de canviar
de número. I, per protecció, no va anar a
nom meu. Per seguretat, perquè no em
tornessin a trobar. Després, les amenaces
van passar al carrer. Un dia, a l’avinguda
de la Diagonal, un home em va agafar i
em va començar a cridar. Em deia que
no podia ser allò que havia fet, que com
podia haver mentit d’aquella manera...
La gent em gravava... Era molt violent.
—De quants missatges parlem?
—Buf, en vaig rebre milers. Per a ser
exactes, em van enviar 7.800 missatges
de WhatsApp. Em van incloure a setze
grups que es dedicaven a atacar-me. A
part, en vaig rebre a Telegram, Facebook,
Twitter... Els dies més complicats van
ser del 3 al 6 d’octubre. Va ser quan vaig
rebre més missatges. Però les amenaces
es van allargar durant mesos. I com que

14
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MARTA TORRECILLAS
els mitjans de comunicació i els polítics
anaven donant corda, la cosa es va complicar
més.
—Deien que havíeu mentit i que no us
havien trencat els dits...
—Sí, tot va ser estrany. Quan va haver-hi
l’agressió dels dos agents de la policia
espanyola, una ambulància em va atendre.
Em van dir que creien que tenia els
dits trencats i que anés a l’hospital. M’hi
vaig negar, volia anar a un altre col·legi i
votar. No vaig anar a l’hospital fins a la
nit. Aleshores em va dir que no estaven
trencats. Però abans havia fet un àudio
a una amiga en què li explicava tot allò
que havia passat i li deia que me’ls havien
trencat. En aquell moment no pensava
que havia de contrastar la informació,
deia allò que sentia. La sorpresa és que
allò es fa viral, sense que ho controli.
Quan vaig dir a la meva amiga, “explica-ho”,
en cap moment volia dir “reenvia
l’àudio”. Encara ara em sorprèn la
quantitat de gent que ho va rebre. La gent
que em coneix no es va sorprendre de què
deia ni de com ho deia. Em coneixen i
saben com parlo. Saben que sóc esverada.
I quan m’emprenyo, m’emprenyo. Però,
a més, el dilluns, ja explicava què havia
passat. Què volien que fes, que em pengés
a la Puerta del Sol?
—Sí, jutjaran els més reincidents. Però
no s’acaba aquí. Encara falta saber qui
va ser que va filtrar la meva informació
a Forocoches. Això encara s’investiga. És
en una altra macrocausa.
—Sabent-ne les conseqüències, tornaríeu
a actuar de la mateixa manera?
—Sí, sempre dic que sí. Que hi hagi persones
que han actuat malament, no vol
dir que allò que vaig fer ho estigués. No és
una causa efecte. Si una persona no pensa
com jo, mai no li faria això que m’han fet
a mi. El problema no és meu, sinó seu.
Vaig explicar molt bé què havia passat.
Ells volien que callés. I no.
—No tothom diria això mateix.
—És clar, he vist molta gent silenciada.
Però també ha estat una opció personal.
S’ha de respectar. Vaig decidir que volia
que se sabés tot allò que m’havien fet.
Crec que era important que se sabés fins
on poden arribar. Però és veritat que hi
ha hagut gent que ha callat per por. Hi ha
Encara falta saber qui
va ser que va filtrar
la meva informació a
Forocoches. Això encara
s’investiga. És en una
altra macrocausa
—Van ser mesos molt complicats. Vau
arribar a perdre la feina i tot.
—Sí, treballava en una empresa a Barcelona
que muntava esdeveniments.
Però també en fèiem a Madrid. Hi volia
continuar anant, però em van dir que
no era recomanable. Vaig proposar de
fer un canvi del meu aspecte físic i tot.
Però em van dir que no. I aleshores, quan
m’havien de renovar, van dir que no em
renovarien, perquè no donava una bona
imatge a l’empresa. Al cap d’uns mesos
em van voler tornar a contractar. Deien
que ja havia passat tot. Però vaig trobar
feina en un altre lloc.
—Aquest dilluns van a judici quatre
de les persones que us van amenaçar
aquells dies.
ALBERT SALAMÉ

15
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MARTA TORRECILLAS
Els policies també diuen que
els vam fer mal. Un diu que li
vam trencar l’ungla
ALBERT SALAMÉ
molta gent que ha tingut conseqüències
i no se sap.
—Quina és la situació actual? Sou activa
a les xarxes, rebeu amenaces?
—No sóc tan activa com abans. Em penso
molt més els tweets que faig. Me’l penso,
me’l repenso, i moltes vegades no l’acabo
fent. Encara tinc aquesta sensació que sóc
la Marta, què passarà si diu alguna cosa, la
Marta. Encara no m’ho he tret de sobre. Per
tant, callo molt. No sóc així. Callo per por. No
tinc ganes que els trols tornin a atacar-me.
—En conseqüència, malgrat la vostra
fermesa, sí que ha tingut un efecte.
—Personalment, sí; en l’àmbit activista,
no. La Marta que és a casa és molt
diferent de la que et pots trobar al carrer
a les manifestacions. Tinc moltes més
inseguretats. Ho he explicat molt poc.
Però tots portem una motxilla. En el
meu cas, aquesta allau d’insults m’ha
fet reviure moltes coses. A catorze anys
vaig patir una agressió sexual pel millor
amic del meu pare. Tot el vocabulari que
feien servir aquell dia a les xarxes contra
mi, tot aquell vocabulari sexista, em va
transportar allà una altra vegada. És molt
dur. Es van tornar a obrir ferides. Hòstia!
Llegeixes els missatges i et transporten a
uns llocs que tenies molt tancats.
—Com eren, aquests missatges?
—Mira, te’n puc llegir algun. Ara, amb
el judici, els he recuperats. Alguns ni tan
sols els recordava. Per exemple: “Nos
vemos en tu local.” “Mira por detrás.”
“Tengo un policia que quiere conocerte.”
“Sé que te gustaría tener las tetas
tan duras como tu cara, y los pezones
tan tiesos como tus dedos escaiolados.”
“Todo para ver si aparece un poli que te
meta mano y te quite el mono de sexo que
debes padecer al llevar esta cara de guarra
que tienes de carrear.” “Descansa en paz,
bastarda.” I la part més forta: en aquest
xat hi havia policies, guàrdies civils...
—Un dels quatre que seran jutjats és un
guàrdia civil.
—Sí. Tres són de Catalunya i un de Valladolid.
Ara ho llegeixo i ho visc d’una
altra manera. Però, en aquell moment,
que vivia sola a Barcelona, ho vaig passar
molt malament. Era una situació molt
hostil en l’àmbit de país, cosa que tampoc
no ajudava.
—Us vau sentir sola?
—He de dir que els CDR sempre em van
fer costat. Em vaig sentir molt acompanyada
per ells. Però la resta... Què s’ha
fet per la gent va ser agredida el Primer
d’Octubre? Sí, han fet actes i han entregat
medalles. I sí, en Roger Espanyol i
jo hem estat cares visibles, però hi ha
molta més gent que ho ha patit. Aquesta
gent, si hagués tingut el suport d’una
institució, no hauria estat tan silenciada.
Potser s’hauria d’haver ofert suport psicològic.
És veritat que l’Alerta Solidària,
Irídia, Òmnium Cultural i l’ANC han fet
coses. Però, al final, nosaltres ens hem
hagut d’organitzar i formar la Plataforma
1 d’Octubre. Junts som més forts.
Almenys, gràcies a això, anem junts als
judicis i ens donem suport.
—Aquest judici és important, però no
serà l’últim. Espereu que, quan tot això

16
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MARTA TORRECILLAS
s’acabi, sigui un punt final?
—Esperem que sigui un punt final a la
nostra lluita personal, però no a la política.
Espero que no sigui un punt final
en l’àmbit de país. Perquè, si no, estem
molt cardats...
—Confieu en la justícia?
—En el judici d’aquest dilluns sí. S’ha
investigat i porten quatre persones a
judici per delicte d’odi i amenaces amb
agreujant d’odi ideològic i de gènere. El
de Forocoches també crec que anirà en
aquesta línia. S’ha fet un buidatge per
part dels Mossos d’Esquadra, tot es pot
comprovar. Ara, no sé com acabarà. En
un primer moment deien que havia estat
l’Eduardo Inda. Si és així, ja ens podem
esperar, perquè segur que no li passa
res. Ara, el judici del Primer d’Octubre...
No hi confio. De moment no hi ha vista,
no sabem quan serà. Segurament serà
una causa en què anirem tots junts. Per
tant... Arribarà algun dia. Però, és clar, els
policies també diuen que els vam fer mal.
Un diu que li vam trencar l’ungla. Encara
acabarem essent nosaltres, els culpables.
El judici del Primer d’Octubre hauria de
ser un punt d’inflexió. Hauria d’anar
acompanyat de gent al carrer i d’una
estratègia conjunta dels partits. De poc
servirà, si no, que uns quants hàgim lluitat
fins al final. Serà molt mediàtic, però
un cop hagi passat, què? No pot ser que
no aprofitem aquesta nova oportunitat.
No entenc que el president s’assegui com si res
al costat del rei al Mobile World Congress. Que
facin allò que havien de fer
es deixin de fer accions com Meridiana
Resisteix. Què fem? Per desgràcia tampoc
no hi ha relleu. Ara vas a una reunió del
CDR i veus que som els mateixos que al
començament. És clar, per què has de
lluitar, si després és la teva policia qui et
deté, o veus com el teu govern s’abaixa
els pantalons davant Madrid? Què has
d’anar a fer, fotre la teva vida enlaire?
Ho faràs si hi ha una resposta conjunta,
si no, no té sentit...
—Esteu disgustada amb la política?
—Molt. Ens hem de deixar de collonades.
No entenc que el president s’assegui com
si res al costat del rei al Mobile World
Congress. Que facin allò que havien de
fer. Que no comencin amb taules de diàlegs
que no serviran de res. El mandat
del Primer d’Octubre era clar, per què no
l’han tirat endavant? Ara han d’evitar
la confrontació i seure a negociar? Si ja
ens han tancat les portes... Crec que la
pandèmia ha beneficiat molt la política
d’aquest país. A la gent li costa més de
manifestar-se. Surts a manifestar-te a
Urquinaona i després és la teva policia qui
et deté. O és el govern mateix qui vol que
ALBERT SALAMÉ

17
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ENTREVISTA
CARLA VALL
“En compte de dir-nos ‘No tots
els homes som iguals’, haurien
de dir als agressors ‘No tots els
homes som com tu’”
Entrevista a l’advocada penalista, que acaba de publicar
‘Trenqueu en cas d’emergència’, un manual per a víctimes
i supervivents de violències masclistes
ALBERT SALAMÉ

18
CARLA VALL
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
CLARA ARDÉVOL MALLOL
Ja fa temps que Carla Vall (Vilanova
i la Geltrú, 1989) és un dels
referents feministes del país, especialment
en el món del dret. És
advocada penalista i criminòloga,
experta en drets humans i en violències
masclistes, però també dedica bona part
del seu temps a fer pedagogia i divulgació
per les xarxes i els mitjans de comunicació.
Ara acaba de publicar Trenqueu en
cas d’emergència (Univers), un manual
per a víctimes i supervivents de violències
masclistes en què parla les diverses
menes de violència de gènere, dóna eines
pràctiques per a fer-hi front i també
reflexiona sobre el paper dels agressors
i la societat en general. Parlem amb ella
sobre el llibre i també sobre la seva trajectòria
professional i què significa la
seva feina. Una feina que reconeix que
és molt dura, però alhora molt humana.
—Fa gairebé deu anys que treballeu
d’advocada. Què us va dur a especialitzar-vos
en violències masclistes?
—A cinc anys ja volia ser advocada, la
injustícia és una de les coses que visc
pitjor. A divuit anys vaig tenir un accident
vital, patir violència. Aleshores no li posava
aquest nom, però a tercer de carrera
vaig fer un curs de violències masclistes i
una amiga em va dir: “Això és el que t’ha
passat a tu.” Va ser la primera vegada
que li vaig posar aquesta etiqueta. Més
endavant, li vaig dir al meu psicòleg que
volia curar-me nivell premium perquè
volia dedicar-m’hi. Llavors no em van
oferir la possibilitat de denunciar perquè
el meu entorn volia protegir-me i va
pensar que el silenci seria millor. Però ja
hem après que el silenci no serveix a les
víctimes, hem creat un clima social que
ens permet de parlar.
—Porteu casos molt mediàtics i molt
durs, com ara el de la mare d’en Leo, un
infant assassinat pel seu pare. Com ho
gestioneu emocionalment?
—Tinc al costat una gran psicòloga, la
Isabel Moreno. Em permet d’endreçar
idees, prendre perspectiva i adonar-me
que els beneficis emocionals, personals i
professionals que tinc són molt superiors
als danys. De vegades em sento com si fos
Marie Curie, tocant la radiació de manera
constant, i hi ha moments en què no ho
porto tan bé i sento la necessitat de plorar
o de compensar-ho amb el meu altre
gran pilar: la boxa.
—Deu anar bé per a treure la ràbia...
—I requereix molta concentració, una
connexió de cos i ment. A casa tinc un
sac de boxa al costat de l’estudi, i quan
llegeixo coses que se’m fan indigeribles,
el colpejo. El cas d’en Leo segurament
ha estat el més dur i el que m’ha afectat
d’una manera més personal. Aquest llibre
el vaig escriure, fonamentalment, quan
vaig rebre aquest encàrrec. Vaig aprofitar
l’estat de ràbia per acabar-lo. Quan sortia
del despatx i veia els nens de l’escola del
costat, pensava que això ho havíem de
tirar endavant perquè no visquessin amb
la idea que és possible que et matin per
castigar la teva mare. Sóc atea, però va ser
com plantar-me davant d’en Leo i fer-li
una promesa.
—Al llibre expliqueu que n’apreneu, de
les víctimes, i del procés que les converteix
en supervivents. Com és, aquest
procés?
—M’emociono només de pensar-ho...
Tenim un mantra social que diu que, un
cop la violència t’ha atrapat, t’ha tacat,
et deixa una marca inesborrable. Segurament
te la deixa, però no ha de ser
estrictament negativa. En aquest diàleg
humà amb la violència afloren moltes
coses. Per exemple, he après moltíssim
de l’Aurelie, la mare d’en Leo. Li estic
Hem après que el silenci
no serveix a les víctimes,
hem creat un clima
social que ens permet de
parlar

19
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
CARLA VALL
No ens adonem dels
nivells profunds de
violència que conté
la família. No és
necessàriament un lloc
de pau
ALBERT SALAMÉ

20
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
CARLA VALL
molt agraïda perquè ha estat capaç de
separar el dolor més extrem, que és que
t’assassinin un fill, amb l’agraïment a
totes les persones bones que li ha portat
la vida en aquest moment tan dur. I
em sembla increïble que algú tingui la
capacitat, en tan poc temps, de racionalitzar
aquesta experiència tan dura. Hi ha
persones que són capaces de transformar
els episodis més dolorosos en coses molt
potents. L’altre cas que podria esmentar
és el de la Paula Bonet.
—Us ha fet el pròleg, de fet.
—És molt bonic que hi hagi accedit.
M’havia acompanyat molt com a referent
feminista, i quan la vaig poder ajudar va
ser com tancar el cercle. No amb totes
estableixo una relació tan pròxima, però
totes m’ensenyen la increïble capacitat
humana que tenim de sortir-nos-en. Les
he conegudes quan estaven fent-se cuc i
he vist un procés de transformació fins a
la papallona. Hi ha la frase de Lluís Llach
que diu: “Guardo regals que ni esperava.”
Em sento així, agraïda, i no em veig fent
una altra cosa.
Paula Bonet: “Va ser pintant un embrió
que vaig entendre que jo havia gestat
monstres”
—Parlem de com abordar les violències.
Al llibre expliqueu que no cal esperar
que hi hagi violència per abandonar una
relació, que n’hi ha prou que alguna cosa
et violenti. Aconselleu també de fer cas
a l’instint. Com podem detectar aquests
primers estadis de la violència i com
podem actuar-hi?
—No hi ha res més protector que el plaer
i el benestar. Una relació ens ha d’aportar
benestar. Els primers senyals de violència
poden ser molt subtils, com ara la llum
de gas. Comences a desconfiar d’allò que
perceps perquè l’altre et diu que això que
has entès no és allò que ha volgut dir ni
allò que ha passat: “Jo no he fet això, ets
tu que t’ho prens així.” Si no tens un espai
segur en què tenir converses sobre què ha
El moment de la separació
és un moment de màxim
risc de violència
passat, com ho sents, com ho has interpretat...
Passa alguna cosa. I no necessàriament
cal esperar que hi hagi violència
perquè te’n vagis. Ens han ensenyat que
les relacions són lluitar i moltes vegades
es diuen coses molt verinoses: “En la
generació dels nostres avis, si una cosa
es trencava, es reparava.”
—Es presenta com una cosa romàntica.
—Si haguéssim demanat a les nostres
àvies tota la merda que es van menjar per
mantenir l’estructura familiar, no ens
haurien pogut ni mirar a la cara... S’han
endut molts secrets a la tomba. No hem
tingut la valentia de demanar-los-ho
perquè és obrir la capsa de Pandora. Fem
al·legories sobre les relacions que han
durat tota la vida com si fossin una cosa
meravellosa i alhora fem broma sobre
com reviscolen les dones quan es queden
vídues. Per què ara se senten lliures?
No ens adonem dels nivells profunds
de violència que conté la família. No és
necessàriament un lloc de pau.
—De fet, expliqueu que els agressors es
col·loquen en la posició de dominador de
la família. Per això la violència s’exerceix
contra la dona, però també contra
els fills, contra els animals...
—Sí, creen un clima en què queda clar
qui mana. I una altra qüestió és com
gestionen el fet que tinguis una vida
professional plena, en què pots prescindir
d’ells. Som en aquest punt d’inflexió
històric: tenim els nostres recursos, hem
tingut moltes converses entre nosaltres
i crec que ells gestionen de manera molt
diferent la llibertat.
—Quin paper hi juga la violència econòmica?
—Aquí la magistrada Lucía Avilés va ser
capaç d’identificar que hi ha una esfera
no coberta. No tenir independència econòmica
implica una impossibilitat material
que les dones puguin trencar amb
les situacions de violència. Les decisions
que prens són molt més conservadores i
no et permeten de sortir-ne. Tant de bo
que creem unes condicions materials que

21
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
CARLA VALL
ens permetin d’establir vincles d’acord
amb la voluntat, no la necessitat.
—Exemples de violència econòmica?
—Et controla el compte, t’impedeix de
treballar, no et passa la pensió o te la
passa tard i has d’estar pensant si podràs
alimentar el teu fill o si et faran fora de
casa... És una pràctica molt comuna, una
estratègia sibil·lina.
—Una de les coses de què parleu al llibre
és la denúncia. Què diríeu a les dones que
no saben si denunciar?
—Primer, que les decisions que prenguin
els han de servir a curt, mitjà i llarg
termini. Moltes vegades apareixen conductes
evasives, és normal. De fet, vas
en sentit contrari a allò que et demana el
cos. Quan has patit violència, el cos et demana:
“Amaga-ho, dutxa’t, neteja’t...”
Després afloren unes altres necessitats.
No hi ha una sola fórmula. Hi ha estratègies
de no denúncia perquè a escala
comunitària es poden resoldre d’una
altra manera. Les dones de classe alta
tendeixen a no denunciar perquè tenen
mecanismes alternatius per a resoldre
els conflictes.
—I en altres casos?
—Les dones de classe baixa solament
tenen l’estat darrere, i no els podem demanar
que hi renunciïn. I les dones que
són a les classes més baixes ni tan sols
poden tenir accés a la denúncia perquè,
per exemple, denunciar vol dir trencar
amb la seva comunitat i patir un aïllament
brutal. O les dones que no estan
en una situació administrativa regular,
que no parlen l’idioma o que no poden
accedir als serveis perquè no saben quins
mecanismes proporciona l’estat. Això
és culpa de l’estat, que no posa a disposició
de manera efectiva els recursos
i organismes.
—Què cal saber abans de denunciar?
—La passa més important és poder dir-li
a algú, trencar el silenci per tenir un espai
segur i de suport. És molt difícil que tota
sola puguis fer-te càrrec de tot i gestionar
les pors. Han de saber que tenen dret d’una
assistència jurídica que la llei catalana preveu
com a gratuïta en els casos de violència
de gènere, fins i tot abans d’interposar la
denúncia. Que tinguin assessoria abans
de prendre aquestes decisions. La qüestió
canvia molt si tenen fills, perquè llavors el
sistema judicial serà inevitable.
—Per les custòdies...
—Exacte. Potser et planteges que no vols
denunciar, però igualment acabaràs en
seu judicial i això aflorarà o s’aguditzarà,
perquè el moment de la separació és
un moment de màxim risc de violència.
En general, hi ha un imaginari dispers
que s’ajusta poc a la realitat i potser fem
passes d’acord amb aquests mites.
ALBERT SALAMÉ

22
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
CARLA VALL
—Per exemple?
—Poques vegades he tingut entrebancs
posant denúncies a Mossos, tot i que és
una qüestió molt extensa. Potser s’explica
perquè amb la presència d’un advocat
aquestes coses ja no passen, o perquè si
truquem primer ens posen un agent amb
capacitació especial o perquè endrecem
la informació i aleshores el clima de la
denúncia és molt més apte. Això no vol
dir que no passi, i els agents han d’estar
formats. Dolors Rodríguez, una infermera
del Clínic, diu que els professionals
no ens hem de sensibilitzar, ens hem de
capacitar. Igual que si no s’identifica bé
un atac de cor, la persona es pot morir, si
no atens bé una víctima de violència, la
pots dur a un deteriorament vital.
Violència masclista: com detectar-la
i actuar
Estic molt en contra
d’aquesta idea que
tirant pols de fades sobre
els agressors o llegint
s’il·luminaran
—Absolutament, i han deformat l’antipunitivisme
fins al punt que demanen
a les dones que no denunciïn. Diuen que
són qüestions que es poden resoldre
comunitàriament, però moltes vegades
les dones no tenen cap més opció que el
dret penal per a ser reparades. I en moltes
situacions se les aboca a una gestió
comunitària que pot infligir més dolor.
Si en comptes d’un jutge, qui t’ho fa és
l’assemblea del col·lectiu en què milites,
es poden trencar els teus vincles socials;
un jutge mai no podrà fer-ho. Estic molt
en contra d’aquesta idea que tirant pols
de fades sobre els agressors o llegint s’il·
luminaran. Conec agressors que saben
narrar conceptes infinitament complexos
sobre economia o teoria política i són
incapaços de reconèixer que fan coses
molt malament en clau de gènere. Amb
el feixisme o el racisme, es veuria clarament,
rebrien una sanció molt superior.
—Heu vist canvis respecte de la violència
institucional?
—Vaig detectar un canvi post-Pamplona.
Algunes vegades, jutges o fiscals
m’han demanat: “Això que has citat, en
quin manual ho has trobat?” Quan van
obrir places per a treballar amb perspectiva
de gènere, de seguida les van omplir.
Som davant d’una qüestió que també és
ideològica. En l’àmbit de violència institucional,
però també social, d’estigma i
rebuig a les víctimes. Hi ha la creença que
els agressors ho fan per desconeixement.
No entenc que la mateixa gent que porta
samarretes que diuen “Ni llegint, ni viatjant”,
sobre com es curen el feixisme
i el racisme, tinguin aquesta percepció
del masclisme. Hi afegiria: “Ni llegint, ni
viatjant, ni tenint relacions amb dones.”
No és una qüestió d’ignorància, sinó de
posicionament en la vida, per això és
transversal.
—Si un feixista comet alguna agressió,
l’esquerra no té cap debat sobre les penes
que li han de ser imposades. Amb
els agressors masclistes, en canvi, hi ha
més complicitat?
—Per què es fa aquesta diferència?
—En clau de gènere, no hi ha un nosaltres
i un vosaltres, la violència sempre és
a prop, en el nosaltres. I l’estratègia que
tenim és negar el relat de la víctima, per
no veure que hauríem pogut fer alguna
cosa i que ha passat davant dels nostres
ulls. I culpar de tot l’estructura, el sistema,
és extremadament covard. Sense
una relació dialèctica de l’individu amb la
societat, la violència és impossible. Efectivament,
hi ha factors de caràcter estructural,
però també n’hi ha que vénen
del jo i la capacitat de prendre decisions.
Hi ha casos de germans que un agredeix
i l’altre, no. Em sobta com l’esquerra intenta
de derivar això a l’estructura sense
entendre que el subjecte, suposadament
amb capacitat revolucionària, pot prendre
decisions contra el mandat social.
—Critiqueu aquest antipunitivisme,
però també el populisme punitiu, que
quan hi ha una violació o un feminicidi
demana penes molt més altes per als
agressors.
—També és absolutament ridícul. El
sistema penal és ineficaç per a combatre
de manera preventiva les violències. Les

23
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
CARLA VALL
penes més altes no fan que els agressors
desisteixin. I més quan som davant una
qüestió que no es fonamenta en una
necessitat bàsica. Exercir el poder o la
violència sexual no és una necessitat
bàsica, per tant, aquests tallafocs no ens
serviran. Després, perquè per perseguir
els casos hem de destinar un volum ingent
i titànic d’energies i voluntat. Els
processos triguen un temps. Calen molts
recursos per part de les víctimes, els professionals
i l’estat per a controlar aquestes
situacions. Nosaltres som un minidic
de contenció, molt petit, per arribar a uns
casos i a uns altres no, perquè no tots són
igual de fàcils de perseguir. Però tampoc
no podem demanar a les víctimes que
desisteixin en el seu dret de reparació.
Ni una cosa, ni una altra. Em situo en un
antipunitivisme crític i crec que hauríem
de pensar quines conductes no tan greus
haurien de tenir mecanismes institucionals
suficients per a resoldre-les.
—Com s’hauria de fer? Parlàveu dels
espais de militància. Com s’haurien
d’afrontar les violències masclistes dins
els partits, per exemple? Se n’ha parlat
després dels casos viscuts a ERC, la CUP
i Junts.
—Aquests casos són una desgràcia perquè
ensenyen a la ciutadania que ens ho
arreglem entre nosaltres. No té cap mena
de sentit que depenguin de mecanismes
interns. Acaba prevalent la imatge pública
del partit. Cap dels tres casos no s’ha
resolt bé i a més hi ha hagut un reforç de
grup molt potent als agressors: fer-se
fotografies amb ells, deixar-los un espai
perquè treguin pit i es facin passar per
la víctima, missatges de suport de més
militants... Quan gestiones de manera informal
o amb protocols interns aquestes
qüestions, i no de manera endreçada per
professionals, no pot passar res gaire bo.
Quan passen aquestes coses i no han
passat tan sols una vegada, som davant
una situació en què tothom ho sap. De
vegades fins i tot són delictes públics, i
s’actuaria de manera diferent si fos un
altre delicte. Els deixarien caure... Les
qüestions de masclisme sembla que siguin
un afer perdonable. Respecte dels
protocols, els temes que són delictius
s’haurien de deixar en mans de la justícia.
I els que no, els partits progressistes es
poden proposar de fer unes normes més
restrictives respecte d’allò que es permet
o no en les relacions entre militants,
perquè hi ha coses prou greus perquè hi
hagi una intervenció.
—Per què costa tant entendre que el teu
company de partit o el teu amic pot ser
un agressor masclista? Insistiu molt que
no són monstres, són homes “normals”
amb qui convivim.
—A les dones no ens costa d’entendre-ho,
els costa als homes. Hi ha homes
que no es mullaran perquè es pensen que
poden ser els següents. No sé si saben
que les dones parlem entre nosaltres. Per
exemple, en el món laboral. Em sembla
esgarrifós que es faci servir la feina per
sexualitzar l’ambient. Si m’ha passat a
mi, que és públic a què em dedico, vol
dir que la impunitat és altíssima. Per
a nosaltres, compartir informació és
primordial. Ells han entès molt bé com
és el corporativisme masculí, la fratria.
El nostre antídot és la sororitat, però no
de cartell, sinó de “si tu t’hi llances, jo
vindré darrere”. Cal que els homes trenquin
amb les fratries. N’hi ha que no s’hi
atreveixen per la sanció social que rebran.
Els homes en contra dels agressors, en
comptes de dir-nos “No tots els homes
som iguals”, haurien de dir-los “No tots
els homes som com tu”.
Les qüestions de
masclisme sembla
que siguin un afer
perdonable
—Però com podem abordar-ho si la
víctima no vol denunciar o si es pot
afrontar en l’àmbit comunitari, i no
necessàriament en el judicial?
—Hem de mantenir la presumpció d’innocència,
però també hi ha secrets a veus.
Podeu comprar Trenqueu en cas d’emergència
a la Botiga de VilaWeb

24
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ENTREVISTA
OKSANA DANILTXENKO
“Els soldats russos disparaven als
cotxes o a la gent que caminava”
Entrevista a Oksana Daniltxenko, que té vint-i-sis
anys, és jurista i treballa a la Federació d’Handbol
d’Ucraïna · Viu des de fa dues setmanes en un estat
d’alerta permanent i en un èxode continu

25
OKSANA DANILTXENKO
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANNA ZAERA
Oksana Daniltxenko i el seu marit
Igor viuen la fugida de la guerra
per etapes. Sempre conduint cap
a l’oest. L’última setmana de febrer
se’n van anar de casa, a Kíiv.
Després de passar sis dies en un poble al
centre del país, ara s’han instal·lat a prop
de la frontera amb Romania. Familiars
seus, amb criatures, segueixen la ruta cap
a la frontera, però ella no se’n vol anar
sense l’Igor, que ho té prohibit per si és
cridat a files. Oksana, de vint-i-sis anys,
és jurista i treballa a la Federació d’Handbol
d’Ucraïna. De fa dues setmanes, viu
en un estat d’alerta permanent i en un
èxode continu. Ara vol ajudar familiars
i amics, mitjançant diversos grups de
Telegram que els mantenen connectats
amb gent d’Ucraïna i també de Catalunya.
La vinculació amb el nostre país li ve
des de fa vint anys, amb l’associació que
ajuda infants de l’àrea de Txornòbil, d’on
ella és originària. Parla un català perfecte
i ens atén per Skype des d’una residència
on han estat acollits.
—Sou a l’oest d’Ucraïna, però sou de
Ivànkiv –a prop de Txornòbil–, una
de les primeres ciutats ocupades pels
russos.
—Ivànkiv està bastant malament des del
principi, perquè és a prop de Bielorússia.
És en el camí que han utilitzat els russos
per a la invasió. Molta gent és als refugis
i no pot sortir. Estan sense gas, ni llum
ni aigua. Els meus pares i més familiars
hi són. Els meus pares van estar sis
dies al seu bloc de pisos, però van anar
al refugi perquè a la teulada de casa hi
havia incendis i no hi havia ni policia, ni
bombers que els poguessin ajudar. Quan
una zona és ocupada, queda totalment
deserta. Juntament amb més veïns van
anar a un refugi, però el meu sogre els
va anar a buscar i els ha portat a casa
seva. Això també era perillós, perquè els
soldats russos disparaven als cotxes o a
la gent que sortia caminant. Molts pisos
han estat destruïts, totalment enrunats.
Fa mes de dos dies que Ivànkiv i els pobles
del voltant no tenen cap connexió perquè
hi han destruït les torres de comunicació.
Jo fa dos dies que no puc parlar amb els
meus pares. L’única informació m’arriba
del govern de la ciutat una vegada el dia
perquè ho envien per ràdio.
—Com és el dia a dia en un territori
controlat?
—Totes les botigues estan tancades,
però n’hi ha que obren dues hores el dia
perquè la gent pugui comprar. La majoria
de gent passa tot el dia al refugi. Es veuen
militars i tancs russos pel carrer. Fa uns
quants dies uns russos van entrar al bloc
de pisos dels meus pares per buscar homes
joves i es van emportar quatre nois.
Ningú no sap on han anat i ni per a què
els volien. No van agafar gent gran sinó
homes físicament forts.
—Quin dia us en vau anar?
—Nosaltres vivim a Kíiv. Fèiem vida
normal, treballàvem i fèiem plans. Sí que
sentíem les amenaces de Putin, però no
ens podíem pensar que això arribés fins
a aquest punt. El dia 24 de febrer a la nit,
el meu sogre va trucar al meu marit i ell
no va veure la trucada. Després em va
trucar a mi. Dormíem i ens va despertar.
Ens va dir: “Ja som en guerra. No ho
heu vist?” Ens vam espantar molt i vam
començar a preparar la documentació
per si ens n’havíem d’anar corrents.
De matinada, vam mirar les notícies i
encara no sortia res a internet, però al
cap d’una hora ja ho van començar a dir.
Aquell primer dia van dir que bombardejaven
només els objectius militars,
però era mentida. Perquè disparaven a
tot arreu: blocs de pisos, cases, col·legis,
guarderies, etc.
Vam agafar dos
pantalons i dues
camises, el passaport
i diners i vam marxar.
Hem estat amb uns
familiars del meu marit
al centre d’Ucraïna
—Després d’aquella trucada què va
passar?
—En aquell moment tampoc no imaginàvem
que seria tan greu i pensàvem
que potser hi hauria una solució i s’acabaria
ràpidament. Però l’endemà molta
gent va començar a treure diners del
banc. Hi havia moltes cues als bancs i a
les farmàcies. Tothom comprava molt
menjar. Nosaltres teníem pensat d’anar
a Ivànkiv, perquè ens semblava que era
un lloc més segur que la capital, però
vam veure que els russos entraven per
allà. Aquell mateix dia va haver-hi molts
bombardejos a Kíiv i vam passar una nit
horrible. Per això l’endemà vam decidir
agafar el cotxe i anar cap a l’oest, perquè
vam veure clar que a Kíiv podíem quedar
aïllats. Vam agafar dos pantalons i dues
camises, el passaport i diners i vam
marxar. Hem estat amb uns familiars
del meu marit al centre d’Ucraïna, a uns

26
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
OKSANA DANILTXENKO
115 quilòmetres de Kíiv. Allà ja s’estava
més tranquil. Hem passat una setmana
amb els familiars de l’Igor. Amb la seva
cosina i la seva filla i una amiga de la
seva cosina i el seu fill. Aquests últims
dies vam sentir mots avions militars al
costat i vam decidir de tornar a marxar
més cap a l’oest.
—Us voleu instal·lar aquí a prop de la
frontera amb Romania?
—Nosaltres volem llogar un pis, però hi
ha moltíssima demanda i quan surt un
pis per llogar, al cap d’un minut ja l’han
reservat. És molt difícil de trobar res.
Nosaltres demanem
a l’OTAN que tanquin
l’espai aeri sobre Ucraïna.
Almenys els coets i bombes
de Rússia no podran
actuar i no tindrem tantes
cases destruïdes ni tants
morts
clears, no afectarà Ucraïna i prou, sinó
tot Europa. Els mitjans de comunicació
russos diuen que el nostre president se
n’ha anat del país i ens ha deixat sols,
però això no és cert.
—Com a nena de l’àrea de Txornòbil,
heu vingut molts anys a fer estades a
Catalunya. Continueu connectada amb
la gent de l’associació i altres familiars?
—Sí. Estem connectades diàriament.
Vaig venir a sis anys gràcies a l’associació
Vallès Obert, que ara es diu És per a Tu. La
meva família és de Granollers.
—Ara a què dediqueu el temps?
—Tota la nostra activitat professional
s’ha aturat. Jo intento fer cartes de la Federació
d’Handbol adreçades als comitès
europeus. Tot el dia seguim les notícies.
Tots els canals d’Ucraïna emeten les mateixes
notícies. Pels grups de Telegram
ens anem informant i fent gestions per
a ajudar la gent.
—Teniu previst de sortir del país?
—Tenim la intenció de quedar-nos aquí,
tot i que també entenem que és perillós.
Nosaltres tenim família a Catalunya que
ens espera. Tenim amics a Polònia que
també ens esperen. Ara deixen sortir del
país les dones amb criatures i les dones
soles, però no els homes de 18 a 60 anys.
El meu marit no podrà sortir. I jo no me’n
vull anar sense ell. De moment, ell pot
estar a casa perquè encara no l’han cridat.
—Què creieu que podem fer des d’aquí?
—Nosaltres demanem a l’OTAN que
tanquin l’espai aeri sobre Ucraïna. Almenys
els coets i bombes de Rússia no
podran actuar i no tindrem tantes cases
destruïdes ni tants morts. Defensar-nos
a terra és més fàcil que si tenim atacs
aeris. Sobretot demanem que en parleu.
No deixar-ho. Tenim por que si això dura
mesos, la gent se n’oblidi i continuï fent
la seva vida normal. És important de no
deixar Ucraïna sola en aquest conflicte.
Si els russos ataquen les centrals nu-

27
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ENTREVISTA
LETICIA ASENJO
“S’han de fer tallers
de llepar conys”
Entrevista a l’autora de ‘Divorci i aventura’
(la Segona Perifèria), llibre d’autoficció sobre
relacions esporàdiques
ADIVA KOENIGSBERG

28
LETICIA ASENJO
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANDREU BARNILS
Leticia Asenjo (1978) és una psicòloga
de Barcelona que ha fundat una
empresa de trenta treballadors i que,
després d’una separació, ha escrit
un llibre d’autoficció sobre les relacions
esporàdiques que va començar amb
uns quants homes. Divorci i aventura (la
Segona Perifèria) és un llibre que no parla
tan sols de sexe de manera oberta i explícita,
sinó també de psicologia. L’autora
fa servir l’humor de manera intel·ligent,
defuig el drama i posa un mirall davant
els homes per veure, en el fons, el món
de les dones. VilaWeb va entrevistar ahir
Leticia Asenjo al centre de Barcelona.
—Vau néixer a Granada.
—Tota la meva família és d’allà. El meu
pare, aleshores treballador de Renfe,
va demanar un trasllat a Catalunya, on
van decidir de quedar-se. Jo tenia tres
anys. Filla única. Vaig aprendre el català a
l’escola. Sóc filla de la immersió. La meva
mare ha fet mil coses: i aleshores cosia.
Ara estant tots dos jubilats.
—Per què vau fer psicologia?
—Vaig començar comunicació audiovisual,
perquè volia fer guions per a programes
infantils. Però no em veia tampoc
treballant a la televisió. I vaig deixar la
carrera. Era una nena d’excel·lents i quan
vaig deixar la carrera va haver-hi un
catacrec, a casa. Vaig fer teràpia, aleshores,
i de la teràpia vaig passar a estudiar
psicologia. Em vaig sentir molt ajudada i
vaig pensar: potser aquest és el meu fort.
—I heu acabat fundant una empresa amb
trenta treballadors i treballant amb nens.
—Sí. Vam fundar EDAI, i atenem nens de
menys de sis anys amb autisme, paràlisi
cerebral, síndrome de Down.
—De què tracta aquest llibre?
—Són les desventures amoroses d’una
dona que se separa quan ja no és tan jove,
i té fills. És un llibre d’autoficció. Llibre en
què no tenia cap ganes de fer més drama.
Jo ja havia plorat molt com a pacient en
la psicoanàlisi per la meva separació. I és
evident que s’han de plorar els drames.
Però has de fer alguna cosa més que rebolcar-t’hi.
Al llibre faig servir el sentit
de l’humor com a eina terapèutica. Em
resulta terapèutica
—Frases del llibre: “Això era el sexe femení
a la meva família: cosa de putots.”
—Hi ha coses de les quals no ets prou
conscient fins que no et surten de manera
més dramàtica. Jo havia fet com les
dones de la meva família: unir-te amb la
primera parella. Disset anys tenia quan
el vaig conèixer.
—He reconegut fàcilment un dels
amants que surten al llibre: Bernat Dedéu.
—Vaig demanar-li si li feia res, i vaig
passar-l’hi el capítol abans. Som molt
amics, ara. Si volia parlar de la candidatura
Ordre i Aventura de l’Ateneu Barcelonès,
on vaig estar, no tenia sentit
fer-ne ficció. I en Bernat té prou sentit
de l’humor.
—Expliqueu i narreu aventures fora de
Tinder. Per què no, Tinder? Quin problema
hi ha?
—Potser perquè per dins sóc més antiga
que no voldria. O perquè provinc d’una
família de l’Andalusia profunda. O perquè
les xarxes socials ja em va agafar gran i
no m’hi sento gaire de gust. I a Tinder
s’han perdut tant les formes!
ADIVA KOENIGSBERG
—Frase: “Potser és que la influència
catòlica de la meva família i de la societat
masclista en què vivim ha tingut més pes
del que m’agradaria reconèixer i tinc
una necessitat irrefrenable de justificar
el sexe.”
—Aquí es barreja la meva família, cas
personal, però com a dones alguna cosa
semblant ens passa a unes quantes. No

29
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
LETICIA ASENJO
tothom, i no tinc cap ànim de generalitzar,
però ens han donat menys permís
per a fotre un clau sense haver-nos
d’enamorar. O per a tenir mala llet, i no
només en la qüestió romàntica. A veure:
per què no puc tenir mala hòstia? Fins fa
poc no hi havia dolentes, a les pel·lícules.
Es veu que les dones no tenim ni el dret de
ser dolentes. Doncs potser sí. O que se’ns
pressuposa sororitat, que és un tema que
ens ha fet una mica de mal. Evidentment,
com a col·lectiu hi ha coses que ens agermanen,
però no tinc l’obligació d’estimar
totes les dones del món.
—En els contes, als homes els costa que
se’ls aixequi.
—Això és una cosa que m’interessava
que pogués sortir, perquè no se’n parla.
Les dones tenim els nostres encotillaments,
i se’ns demana unes coses; a
vosaltres se us n’han demanat unes altres:
virilitat, potència, força física. Em
trobava homes joves que els passava,
i no n’havien parlat mai amb ningú. I
com a psicòloga m’interessava. No ho
has consultat mai? Hi veia la vergonya.
Els problemes d’erecció i el vaginisme
s’han de consultar. Vaig treballar molts
anys en adopcions internacionals. I ens
trobàvem força gent que volia adoptar
perquè tenien problemes i no podien fer
el coit. No eren problemes de fertilitat.
Eren ereccions o vaginisme. Volien fills
igualment. Però no feien la consulta on
tocava.
—Que bèstia.
—I vaig començar a veure el tema. Passa
molt més que no es diu.
moltes coses, i no tan sols la penetració,
cosa que ens encotilla. Tots hem
d’aprendre a donar plaer i a rebre’n.
Rebre’n també. Les dones hem estat molt
més centrades a llepar cigales i el nostre
cony ha estat totalment oblidat. Si ni
nosaltres no ens l’hem pogut veure. Les
dones hauríem de posar-nos un mirall
i veure com és el nostre cony. Com hem
de poder reivindicar el nostre plaer, i que
ens el llepin, que ho facin bé, si ni sabem
com és?
ADIVA KOENIGSBERG
Tots hem d’aprendre a
donar plaer i a rebre’n.
Rebre’n també
—També dieu que si l’amant llepa bé el
cony, potser no se li aixeca.
—No, no! La idea és: ai, alerta, que no
sigui compensatori. Que això pot passar.
Però n’hi ha que tenen un talent. I si no,
reivindico que se n’aprengui. És important.
S’han de fer tallers.
—Tallers de llepar conys?
—I tant. S’han de fer tallers de llepar
conys. A totes ens interessa. El sexe són
—A mi ningú no m’ha ensenyat com es
fa l’amor abans de començar. Un drama.
—Ni a mi tampoc. Es viu sol.
—En molts dels contes, els homes són
els romàntics. Va anar així?
—Sí, i em va sorprendre. I veure com ens
han enganyat les dones, a vegades amb
el discurs que som nosaltres les que hem
de ser les amoroses. I sí, m’ho vaig trobar.
En el moment que deia que no volia

30
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
LETICIA ASENJO
Gràcies a l’humor, i les
experiències, vaig començar
a escriure molt més que no
havia fet
una relació estable, perquè no em venia
de gust, ja l’havia tingut durant molts
anys, la reacció d’ells era que sí. Contra
la negativa, volien. No sé si era tant romanticisme
com voler allò que et diuen
que no. I al revés també ho veus. Davant
el cigalaire, que no es compromet, hi ha
una corrua de noies amb la fantasia de
“ja el canviaré”. Quin mal hi ha, si no
enganyes, a no voler una relació estable?
Estem encotillats en una mena de relació.
I, com a dona, encara més.
fills, a la feina, amb els amics. Només
parlo en castellà amb els pares i uns
cosins. Vaig decidir passar-me al català,
també com una decisió política. La meva
família també. Vaig veure que havia de
tenir una llengua de pensament més
clara. Realment era una despesa d’energia
i emocional. I triar llengua literària.
Em posava a escriure en castellà i em
sentia molt ortopèdica. I en català em
falten totes les generacions darrere, i el
cervell configurat. Però al final també és
donar-se permís: jo sóc catalana? Doncs
escolta.
—Veieu els besavis criticant-vos per
haver deixat el castellà?
—Una mica. Vulgues que no. A mi al poble
de Granada m’havien dit “polaca”. O
veia la mirada estranya dels meus avis:
la nena parla català? La meva mare ara
s’ha fet independentista. Molt. Després
del referèndum.
—Frase: “Ara penso que potser vaig
aguantar dues setmanes més per poder
tenir més material per al llibre.”
—No és cap metàfora. El mateix llibre
em forçava a viure coses. I vaig dir: “Això
s’ha d’aturar”. Implicava que en l’àmbit
personal havia d’anar empitjorant cada
vegada més. No, gràcies.
—Es nota que el llibre us ha anat bé.
Per què?
—Fonamentalment, perquè em va desbloquejar
l’escriptura. Gràcies a l’humor,
i les experiències, vaig començar a escriure
molt més que no havia fet. Li estic
molt agraïda. I a l’escola d’escriptura
vaig conèixer gent, grup d’amigues molt
amigues, he fet una xarxa, un espai on
tens amor –no cal que sigui de parella.
I si en tens, no voldràs suplir mancances.
I et podràs tornar més exigent en el
bon sentit, i evitar de caure en relacions
tòxiques.
—Reaccions al llibre?
—Em sorprèn que tothom se sorprengui
de les escenes de sexe. Són explicites i
obertes. Però com costa! I aleshores hi
ha uns altres missatges que no arriben
tant, i queda el “Ui, com folla, aquesta.”
—Frase: “M’agrada enamorar-me en
català i follar en castellà.”
—Metàfora del bloqueig sobre la llengua
en què havia d’escriure, que vaig barrejar
amb el bloqueig en les relacions. En un
moment determinat, després de molts
anys amb una persona, no tenia gaire clar
què volia en l’àmbit sentimental.
—Què vol dir el bloqueig sobre la llengua
en què escriure?
—La meva llengua és el castellà, i així
està configurat el meu cervell. Però la
meva vida passa en català: amb els meus
ADIVA KOENIGSBERG

31
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
LETICIA ASENJO
—Per exemple?
—La importància de l’amistat, que dèiem.
—La família està contenta amb aquest
llibre?
—Vaig dir a la meva mare que, si fos ella,
no el llegiria. No sé si ho ha fet. Va venir
a la presentació a la llibreria Finestres.
Els fills, adolescents, també van venir. A
casa els ho vaig dir: no hi ha llibres prohibits,
però passareu vergonya. A ningú
no li agrada pensar en els pares així. A la
presentació vam llegir l’escena del pèl
de cony que li queda a la boca. També hi
havia l’ex-sogra. I ens vam fer un fart
de riure: jo veia la meva filla, la Lola, tapant-se.
I el meu fill em va dir: “Mama,
Les dones hauríem de posar-nos un mirall i
veure com és el nostre cony. Com hem de poder
reivindicar el nostre plaer, i que ens el llepin,
que ho facin bé, si ni sabem com és?
ha estat interessant, divertit... i estic una
mica traumatitzat!” Hem rigut molt a
casa, aquests dies, realment. Jo a la filla
li explicava que s’agafés un mirall i es
mirés què tenia. “Com et vols masturbar,
un dia?” “Mare, les amigues no tenen
mares que els diguin això!”
—I que vau respondre?
—Doncs que així anem.
ADIVA KOENIGSBERG

32
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ENTREVISTA
JOSÉ MONTILLA
“A Enagàs cobres 160.000 euros
l’any si estàs en una comissió”
Entrevista al president Montilla, ara al consell
d’administració d’Enagàs i a la comissió d’auditories
El president Montilla, ahir, a l’oficina d’ex-president que té a Barcelona. ADIVA KOENIGSBERG

33
JOSÉ MONTILLA
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANDREU BARNILS
José Montilla (1955), el president
Montilla, es mira la política amb
la distància i l’experiència que
dóna el paper d’ex-president de
Catalunya. Un president que en
aquests moments és al consell d’administració
d’Enagàs, l’empresa que
gestiona la xarxa de tubs que distribueix
el gas per tota la península ibèrica, els
tubs que connecten amb el nord d’Àfrica,
i les plantes regasificadores que reben
el gas líquid que arriba amb vaixell i el
transformen en gas. Enagàs no produeix
gas, el transporta. I ara que Europa vol
dependre menys del gas rus, per la guerra
a Ucraïna, comencem l’entrevista feta a
la seva oficina d’ex-president parlant del
gas, un tema –confessa el president– del
qual no sol parlar ni acceptar preguntes.
La segona part de l’entrevista és política
del tot.
—La guerra d’Ucraïna, com us ha afectat,
a Enagàs?
—L’empresa no té relació amb el gas
rus. La xarxa de gasoductes que hi ha a
Espanya i Portugal no rep gas rus. En rep
d’Algèria. L’altre gas arriba amb vaixell,
és gas liquat. I aquest pot ser d’un lloc o
d’un altre.
—Algun gas rus sí que el rebeu, amb
vaixell. I ara també d’Amèrica.
—Sí. Però Enagàs no compra el gas als
russos. El gas el compren les comercialitzadores.
Repsol, BP, Naturgy, Iberdrola.
Nosaltres no hi intervenim.
—Del gas que rebeu del nord d’Àfrica,
un ramal ha quedat blocat. El d’Algèria.
—Fins fa poc Algèria tenia dos gasoductes
que connectaven amb Espanya.
Un, el Metgàs, arriba des de fa deu anys
directament fins a Almeria. I el segon,
que té més anys, que en deien gasoducte
Duran Farell, perquè va ser-ne el
precursor, arriba a Espanya passant pel
La xarxa de gasoductes
que hi ha a Espanya i
Portugal no rep gas rus.
En rep d’Algèria. L’altre
gas arriba amb vaixell,
és gas liquat
Marroc. El Marroc se’n quedava un part
i cobrava peatge. Aquest és el que el mes
de novembre Algèria ha tancat. Ha deixat
d’enviar gas per aquí.
—Per què?
—Per les relacions polítiques difícils
entre el Marroc i Algèria. Sembla que no
milloren, sinó al revés. Per això el govern
espanyol va creure, en el seu moment,
que havia de disposar d’un gasoducte
directe.
—Heu visitat l’enginyeria civil dels tubs
que connecten l’Àfrica i la península?
—En l’etapa de ministre, sí, perquè la
decisió ferma de construir i programar
com a obra preferent [el gasoducte directe]
es va prendre en l’etapa en què jo
era ministre. Havia vist l’obra civil i havia
estat a Algèria també.
—Si ara, per la guerra, a Enagàs no li
arriba tant gas rus, i del nord d’Àfrica
només té obert un gasoducte, a Enagàs
li arriba menys gas?
—El que ens arriba és suficient. A diferència
de la majoria de països d’Europa,
especialment del centre, que poden tenir
dificultats de subministrament si Putin
tanca aixeta, i no tenen regasificadores,
la península ibèrica no tindria aquest
problema. Tindria un problema de preu,
que el gas és en poques mans, però no de
proveïment. El gasoducte d’Algèria pot
cobrir més del 40%, no arriba al 50%, de
la demanda a la península. I la resta, amb
les regasificadores que hi ha a Barcelona,
Sagunt, Huelva, Bilbao.
—Aquestes plantes regasificadores
converteixen el gas líquid que arriba
amb vaixell, en gas. Això cobreix la resta
del 50%?
—Ha estat així aquests darrers anys.
Cobreix més que la demanda. I podríem
enviar-ne a alguns altres països. El
problema és que els tubs de la península
ibèrica que passen pels Pirineus són petits.
N’hi ha dos, un que connecta amb
Calahorra i un altre per Irun. Si es volgués
enviar gas a França, hi ha aquesta limitació.
Hi havia una possibilitat que es va
estudiar i es va descartar el 2015. La gran
autopista de gas a la península arriba fins
a Hostalric. La idea era de continuar-la
cap a França. No es va fer perquè qui ho
havia de pagar? Els consumidors de la
península, o qui? Els estats van descartar
de posar-hi diners, a diferència de la
interconnexió elèctrica.
—Però la presidenta de la Comissió
Europea, Ursula von der Leyen, va anar
a Madrid justament a mirar de no dependre
tant del gas rus, i fer que arribés
per la península, després de millorar les
connexions. Von der Leyen no ha anunciat
fons europeus per a fer-ho, ara sí?

34
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
JOSÉ MONTILLA
—Crec que veuen que les connexions
són petites i s’hauria de fer no pensant
tan sols en el gas. El gas no deixa de ser
un producte de transició, no deixa de ser
fòssil. Tot i que emet molts menys gasos
d’efecte hivernacle, CO2, que alguns
altres, com ara el carbó o el petroli, a
llarg termini la previsió és que es deixi
d’utilitzar gas i l’espai l’ocupi l’hidrogen
verd. Però de moment no n’hi ha; de verd
del tot, no n’hi ha. És gris o blau, és a dir,
gas que per produir-lo es fa servir combustible
fòssil. Per a ser verd l’energia per
a fer-la també ha de ser verda.
—Si al final hi ha més connexió de gas
cap a Europa des de la península ibèrica,
seria Enagàs qui la faria?
—La cosa normal seria que aquesta connexió
la fessin les empreses que hi tenen
experiència. Ara, això ho decidiran els
governs, i com es finança també. Ara la
distribució d’electricitat l’ha d’executar
Red Eléctrica i la de gas, Enagàs. A Enagàs
està tot reglat. I els ingressos també. No
depèn del preu del gas.
—Avui és un dia de preu màxim de la
factura d’electricitat. S’ha passat de 40
euros el quilowatt a més de 400. A la
gent li costa d’entendre per què passa
això. L’electricitat es pot fer amb aigua,
nuclear, renovables, gas, etc. Unes fonts
més cares que unes altres. I van totes a
un pool. Les cares i les barates. El mercat
marginalista fa que les paguem totes
amb la font més cara: el gas.
—A vegades no és la del gas. És la de
l’aigua. Es paga la de l’última que entra
al pool.
—Què li diríeu, a l’usuari que paga preus
desorbitats?
—És evident que el funcionament del
pool, del mercat marginal, s’ha demostrat
que en situacions com les d’ara és
inviable i que cal reformar-lo. Una pujada
tan brutal del gas no havia passat mai. Cal
reformar el mercat marginalista i treure
el gas del pool. Que és el que sembla que
farà la Comissió Europea aquesta setmana.
Si no, les empreses acabaran traient
profit de beneficis caiguts del cel. No té
sentit. És absolutament injust. I les economies
familiars i dels negocis no poden
pagar aquest preu.
—Que els treguin del pool té a veure amb
la guerra d’Ucraïna?
—No. És per al preu.
—Enagàs com cobra a les comercialitzadores
que fan passar el gas pels seus
tubs? El preu varia cada dia, com als
usuaris? O com va?
—No. Una vegada l’any. L’aprova el mes
de desembre l’administració. I diu quant
cobraràs, al marge del preu del gas. I a
més a més, amb la reforma de l’any 2019,
la retribució d’Enagàs és decreixent. Ha
rebut menys ingressos per les regasificadores
i la xarxa el 2021 que no el 2020. I el
2020 menys que el 2019. Malgrat que hi
passi més gas i que el gas sigui molt car.
—I el president d’Enagàs, Antonio Llardén,
cobra un milió i mig d’euros l’any.
—Ja. Sí. Bé. Són els sous de les empreses
de l’ÍBEX.
Si m’haguessis dit
que l’entrevista era
per Enagàs no te l’hauria
donada. Jo no sóc
portaveu d’Enagàs
ADIVA KOENIGSBERG

35
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
JOSÉ MONTILLA
—Una pregunta delicada, president.
Vau fer una compareixença al congrés
explicant què hi fèieu, a Enagàs. Van dir
que vós cobràveu 180.000 euros l’any. I
vau dir que no. Es pot saber quant cobreu
a Enagàs?
—No has de fer res més que entrar al
portal d’Enagàs i a la memòria hi ha tots
els sous, de tots els conceptes, de totes
les persones. Ho aprova la junta general
i s’han de comunicar a la CNMV. Són
sous bruts. No hi ha dietes ni seguretat
social ni res.
—I de quant parlem? En comptes de
180.000, cobreu 150.000 euros l’any?
—Depèn. 160.000 si estàs en una comissió
[Montilla està a la comissió d’auditoria
i compliment.] I si ets president
d’una comissió, i vas a totes les sessions,
i no te’n perds cap, cobres un màxim de
175.000.
—Vós cobreu 175.000 euros?
—No n’he cobrat 175.000. Podria cobrar
un màxim de 175.000 euros.
—Enagàs és una empresa privatitzada.
Com a socialista, no us estimaríeu més
que fos empresa nacionalitzada?
—Jo sempre he defensat la col·laboració
público-privada. Trobaràs declaracions
meves de fa vint anys en què ja ho deia.
He de dir una cosa: si m’haguessis dit que
l’entrevista era per Enagàs no te l’hauria
donada. Jo no sóc portaveu d’Enagàs.
—Vós treballeu per a Enagàs des
d’aquesta sala [l’oficina de l’ex-president
de Catalunya]?
—No treballo per a Enagàs des d’aquí.
Tinc un despatx a casa. I quan he de fer
reunions, que ara han estat telemàtiques
(també les del consell) les he fet des de
casa, on tinc la documentació i els ordinadors.
No he utilitzat ni utilitzo el despatx
per a res que tingui amb l’activitat
professional.
Les relacions amb
l’actual president són
institucionals i correctes.
Amb la resta, alguns els
coneixia de fa molt de
temps
ADIVA KOENIGSBERG
—Sí. S’ha de fer. Abans no calia. Però ara,
sí. Amb la reforma, els ex-presidents poden
fer unes altres activitats, però no són
compatibles amb la pensió, com és lògic.
—Quina relació hi teniu, amb els
ex-presidents?
—No és pas un club que ens trobem
sovint. Les relacions amb l’actual president
són institucionals i correctes. Amb
la resta, alguns els coneixia de fa molt
de temps.
—De fet, vau renunciar a la pensió com
a president de la Generalitat.
—La darrera vegada que heu vist Puigdemont?

36
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
JOSÉ MONTILLA
—Dies abans del 155. Un dimecres. Dos
dies abans de l’aprovació. No he viatjat
a Brussel·les. Ni tampoc ens hem enviat
whatsapps ni ens hem trucat.
—Pablo Iglesias deia que per solucionar
el conflicte s’havia de solucionar la
situació de Puigdemont. Alguns altres,
el volen a pa i aigua. Vós, com ho veieu?
—No ho sé. No diré al PSOE què ha de
fer sobre això. Els desitjos són desitjos.
No m’agrada donar consells ni lliçons.
Veient el camí que hem recorregut fins
ara, amb dificultats, i vista la correlació
de forces polítiques a Espanya, el govern
va trobant solucions als diversos problemes
que el procés va plantejar. I aquest
és el camí: hi havia gent a la presó que ja
no hi és, gent amb la casa embargada que
sembla que ja no la hi tindran. I després
pots començar a abordar problemes de
fons entre l’autogovern de Catalunya i
el govern d’Espanya.
—Els socialistes espanyols i catalans,
per què no han fet com els socialistes
britànics i accepten un referèndum?
—Perquè Espanya no és el Regne Unit.
Espanya no és el Regne Unit. Cada país té
la seva història. Recomano el llibre Catalunya
versus Escòcia, d’Elliot. Al Regne
Unit va ser possible fer un referèndum
respectant l’ordenament jurídic.
—Els referèndums a Espanya es poden
fer. Per què no pressionen per aquesta
agenda, els socialistes?
—Perquè nosaltres no volem marxar. Un
referèndum es fa per marxar.
—Un referèndum es fa per decidir, no
per marxar. Es pot votar que no.
—Decidir els que volen marxar. I si no
funciona, d’aquí a quatre anys ho tornarem
a demanar. I si funciona, no hi haurà
un nou referèndum per tornar... Això diu
la història. A Catalunya no som capaços
de fer una llei electoral que necessita
dues terceres parts del ple i amb menys
de la meitat dels vots populars es volia
segregar Catalunya! No només hi ha un
problema amb Espanya. Hi ha un problema
amb Catalunya. Amb la meitat dels
catalans que no volen marxar d’Espanya.
—N’hi ha que volen marxar i n’hi ha
que volen quedar-se.Però els qui volen
el referèndum són majoria. No meitat
i meitat. Aquí, president, esteu en minoria.
—Jo no estic en minoria.
—En aquesta pregunta, sí. La majoria
vol referèndum i vós, no.
—Aquesta pregunta no s’ha formulat.
—S’ha formulat en enquestes i al CEO.
—Les enquestes són tramposes i els que
hem fet campanyes sabem que segons
com facis la pregunta tindràs la resposta.
Jo no era independentista fa un any i no
ho sóc ara. Tenim el dret de ser coherents
i de defensar la nostra posició.
—Imaginem Vox al govern. I fa com Aznar:
prohibir partits independentistes.
Què hauria de fer el PSOE?
—Defensar. No crec que arribi el moment,
però si arribés, penso que la defensa
de la llibertat implica la llibertat de
ADIVA KOENIGSBERG
premsa, manifestació, associació i partits
polítics. Els partits polítics no es poden
il·legalitzar per les idees que defensin. I
ho defensaria si algú ho posés en qüestió.
—President, per què no feu més de pont?
Podríeu ser al mig dels dos bàndols. Fan
falta aquestes figures. Podríeu anar a
veure Puigdemont i Pedro Sánchez,
mitjançar. Un joc que no sé si el feu prou.
—Aquestes coses ja les vaig fer en el seu
moment. No només amb Sánchez sinó
també amb Rajoy. No va funcionar. Va
ser un fracàs. Què hi farem. Qui ha tingut
responsabilitats sempre estarà al servei
del seu país. És el meu cas. Però tampoc
no crec que hagi d’estar a les bambolines,
influint, manant. Si algú ho vol, i és a
les meves mans, i si ha de servir al país,
però segones parts no són mai bones.
—A Catalunya hi ha hagut un gran debat
sobre si un 25% de les classes s’han de
fer en castellà. Com ho veieu?
—La polèmica és aquesta, però jo diria
que és més global. El problema de la
llengua no és el problema de les quotes.
Pot ser que en una escola sigui necessari
el 25%, i fins i tot el 30%. I en una altra,

37
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
JOSÉ MONTILLA
el 15%. La immersió no és un objectiu,
sinó una metodologia. L’objectiu és que
en acabar l’escolarització obligatòria els
alumnes sàpiguen i facin servir les dues
llengües. I la llei d’educació diu que cada
centre ha de fer una proposta en aquest
sentit. I una altra cosa és l’ús social de
la llengua catalana. Aquest retrocés, especialment
entre la gent jove. Que té
unes altres causes. No és un problema
de l’escola. És un problema del conjunt
de la societat. Els joves per què utilitzen
menys el català? Això és més complex,
té a veure amb les xarxes socials, el món
en què vivim...
—...i les lleis espanyoles.
—No.
—Per què la meitat de les televisions
privades no són en català? Per què no
tenim la meitat del cinema en català?
Tindries els joves parlant català. Per què
Netflix té quota en castellà i no en català?
Per les lleis espanyoles.
—En aquest tràmit que hi ha per a la
transposició de la directiva europea de
l’audiovisual, s’han incorporat mesures
per a fer un mínim de doblatge a Netflix.
Nosaltres vam fer una llei per al doblatge
de les pel·lícules. Ha funcionat?
—No.
—Pensar que tot s’arregla amb lleis és
una gran equivocació. No en tenim nosaltres
una part de la culpa? Si no fem
que sigui atractiva i la gent se l’estimi...
—L’estat espanyol hi té un paper, en l’ús
del català. Juga les seves cartes.
—Tots els estats juguen les seves cartes.
Jo he defensat, i defenso, tot i que
no faig política activa, que l’estat faci
el seu paper. I la Generalitat, també. I
he defensat que l’estat té una obligació
respecte del castellà, és evident, com a
llengua comuna, però també respecte
del conjunt de llengües que es parlen a
l’estat espanyol. Que per a mi també són
llengües espanyoles.
—I compleix aquesta obligació amb el
conjunt de llengües? Vós, què creieu?
—És millorable. És millorable. Crec que
la realitat lingüística és una riquesa i un
actiu. I els qui ho veuen com un problema
són els qui veuen com un problema
les comunitats autònomes i els contrapoders.
He defensat que l’estat
té una obligació respecte
del castellà, és evident,
com a llengua comuna,
però també respecte del
conjunt de llengües que es
parlen a l’estat espanyol.
Que per a mi també són
llengües espanyoles
ADIVA KOENIGSBERG

38
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
REPORTATGE
Arqueologia del Valle de los Caídos,
el franquisme soterrat
Una bala i un botó amb l’àliga franquista. ÁLVARO MINGUITO
Es publica l’informe de l’excavació arqueològica del CSIC efectuada en els espais
de vida dels presos i els seus familiars
XAVIER MONTANYÀ
Amb el patrocini de la Secretaria
d’Estat de Memòria Democràtica,
i sota la direcció
d’Alfredo González-Ruibal,
un equip de deu arqueòlegs
del CSIC i més institucions,
van començar excavacions
arqueològiques a les muntanyes
i pedreres del Valle de los
Caídos la primavera passada.
Ara se’n publica la memòria i
conclusions.
Del 1940 al 1959, a Cuelgamuros,
a la serra del Guadarrama
(San Lorenzo de El Escorial,
Madrid), milers de persones,
entre presos polítics i les seves
famílies –homes, dones
i nens–, van viure en condicions
extremes construint la
gran obra de Franco, el Valle
de los Caídos, la basílica nacionalcatòlica
i fossa comuna
més gran de l’estat espanyol,
en què hi ha entre trenta mil
cadàvers i quaranta mil.
Avui, enlloc del recinte i la
basílica no hi ha ni una simple
placa que recordi els milers
de presos i les seves famílies.
La seva història ha estat
esborrada. L’espai on van
malviure en xaboles i barracons
va ser arrasat i derruït
els anys cinquanta i seixanta
per tal d’esborrar tot indici
d’un passat que no convenia
a la propaganda del règim en
aquells moments, en vida de
Franco i, com bé sabem, per
a l’eternitat.
Han hagut de passar més de
quaranta anys de la mort del
dictador perquè la democràcia
s’atrevís a intervenir
en el gran mausoleu-fossa

39
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
REPORTATGE
des improvisades de Barcelona
i Madrid. Avui, l’espai
habitable mínim és de vinti-cinc
metres quadrats. Per
descomptat, no tenien aigua
ni llum i la calefacció era una
petita foguera en un racó. Les
condicions higièniques eren
pitjors que no en els barracons
dels presos, en què almenys hi
havia latrines col·lectives. A
les barraques, no hi havia res.
comuna-abadia. Sens dubte,
aquesta és una de les grans
covardies de la transició. Finalment,
se n’ha traslladat el
cadàver de Franco i es pensa a
“resignificar”, com diuen els
polítics, aquell espai.
Mentrestant, la feina dels
arqueòlegs ens aporta noves
informacions i bones sobre
aquell infame capítol de la
història de l’estat espanyol.
És una feina necessària per
a destapar els tabús sinistres
del franquisme, que s’afegeix
a les investigacions fetes en
plena dictadura, molts anys
enrere –i això és molt significatiu–,
per Daniel Sueiro,
publicades en el llibre La verdadera
historia del Valle de los
Caídos (Sedmay, 1976), i més
publicacions.
Memòria d’una excavació
L’enderrocament cosmètic
de les barraques, encara que
sembli paradoxal, va contribuir
a preservar-ne millor les
restes dels tres destacaments
de construcció que va haver-hi.
Una de les aportacions
importants de l’estudi arqueològic
desmunta el mite de la
“utopia penitenciària” que
franquistes i neofranquistes
han volgut imposar. La
propaganda hi insistia molt:
els presos i els seus familiars
vivien en unes condicions, en
plena naturalesa, que ja haurien
volgut aleshores moltes
famílies espanyoles. Es permetia
als presos de construir
“cases” per als seus familiars.
En dono fe perquè així m’ho
va transmetre amb il·luminada
vehemència un dels monjos
del monestir benedictí cap
a l’any 1990, quan vaig visitar
el Valle per fer un reportatge
pel Temps.
Ara, gràcies a l’informe dels
arqueòlegs, sabem com eren
aquests “cases”: xaboles semienterrades,
sense finestres,
amb sostre de branques,
on no es podia estar dret del
tot. L’espai habitable feia entre
quatre metres quadrats
i nou. Eren més petites que
les barraques de les barria-
Una xabola amb un banc de pedra
És una feina
necessària per
a destapar els
tabús sinistres
del franquisme,
que s’afegeix a les
investigacions fetes
en plena dictadura
Segons el cens que es conserva
a El Escorial, hi vivien
famílies entre dos membres i
set. L’espai per persona oscil·
lava entre un metre quadrat i
dos. Una dada interessant que
aporta Alfredo González-Ruibal,
el director de l’informe,
per contextualitzar és que
els soldats presos als barracons
alemanys de la Primera
Guerra Mundial en els pitjors
moments disposaven, pel cap
baix, de dos metres quadrats
per individu.
De l’anàlisi de les restes trobades
es dedueix que l’accés al
món material d’utensilis i objectes
necessaris d’ús quotidià
era molt difícil, la qual cosa
feia que els presos reciclessin
i reparessin tot el que tenien a
mà. Les llaunes de conserves
es transformaven en tota mena
d’estris útils, com ara coladors,
brasers, olles, gerres,
làmpades o joguines. El calçat
era molt primari i inadequat
per a treballar en una pedrera
en ple hivern. Consistia en
espardenyes de roba amb sola
de neumàtic reutilitzada.
Gairebé no es van trobar ossos
d’animals domèstics. Només
al voltant de la casa d’un treballador.
Això indica que la
dieta dels habitants era molt

40
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
REPORTATGE
baixa en proteïnes animals.
Per compensar-ho, la gent
se les enginyava com podia
per caçar. S’hi han descobert
paranys per a ocells i conills.
També podien conrear quatre
vegetals prop de la barraca.
Entre les escombraries, s’hi
han descobert envasos de medicaments
per a la malnutrició
infantil populars a la postguerra,
com ara Ceregumil i
Glefina. I moltes ampolles de
laxants, cosa que fa pensar
que molta gent tenia restrenyiment
crònic.
Els arqueòlegs descobreixen la vida soterrada del Valle de los Caídos. ÁLVARO MINGUITO
En fi, la memòria de l’excavació
és fonamental per a
reconstruir com era la vida
miserable dels presos i els
seus familiars. És una bona
metàfora del règim del general
Franco. A més de les penalitats,
també es dedueix una
vida de solidaritat i resistència
que contrasta enormement
amb el relat èpic i grandiloqüent
que eternament hem
sentit del Valle de los Caídos.
Potser alguna cosa de veritat
comença a aflorar als voltants,
o sota terra, del monument
més monstruós i fals de
la història recent d’Espanya.
Primers dies d’excavació al Valle de los Caídos. ÁLVARO MINGUITO
Un monstre que els polítics
diuen que volen “resignificar”
i encara no se sap ben bé
com. Quin sentit té? Que deixin
estudiar-ho a fons als científics
i als investigadors per
elaborar la veritable història
del Valle. El fals monument
a la “reconciliació nacional”
beneït pel Vaticà i l’església
nacionalcatòlica espanyola.
I que l’obra de la mare naturalesa
amb el temps acabi
esborrant del paisatge, a còpia
de ventades, tempestes i gelades,
allò que el feixisme va
Els arqueòlegs mesuren els terrenys en què hi ha les barraques sota terra. ÁLVARO MINGUITO

41
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
edificar esprement les vides
dels presos rojos esclavitzats,
fins vint anys després de la fi
de la guerra. Podeu llegir-ne
l’informe.
Cuelgamuros mostra
que, en gran manera, el
franquisme va triomfar
Xurxo Ayán Vila (Lugo, 1976)
és doctor en arqueologia per
la Universitat de Sant Jaume
de Galícia i investigador principal
de l’Institut d’Història
Contemporània de la Universitat
Nova de Lisboa. Ha
participat en projectes d’excavació
arqueològica internacionals
a Croàcia, Xile, Etiòpia
i Guinea Equatorial. Entre els
seus treballs recents destaca
la direcció dels projectes del
castre de San Lourenzo, Adegas
da Memoria i Arqueologia
de l’Estado Novo.
L’any 2020 va publicar a Edicions
Positivas l’esplèndid
llibre Onde as rúas non teñen
nome, del qual vam parlar
en aquesta secció, la crònica
d’una missió científica a
Etiòpia en què reflexionava
sobre el passat, la memòria i
la identitat d’ells i nosaltres.
Ayán ha format part de l’equip
que ha fet l’estudi arqueològic
al Valle de los Caídos. M’interesso
per saber les seves impressions
i reflexions personals.
M’imagino que excavar
a Culegamuros, i al lloc on van
viure els presos republicans
sotmesos a treballs forçats,
deu ser com penetrar en un
lloc mitificat, en certa manera
prohibit, travessar els límits
d’allò permès, per convertir-lo
en història del passat i
del present.
—Què és per vós la cosa més
significativa d’això que heu
descobert?
—Les dues estructures en què
he intervingut directament al
costat de més companys. En
primer lloc, un abocador associat
a l’habitatge d’un dels
guàrdies del Valle de los Caídos,
al poblat central. Les escombraries
es van llençar en
una cabana en runes, prop de
la casa, i en el seu moment li
van arribar a calar foc. Aquest
abocador mostra clarament
una cultura material que no
tenia res a veure amb les duríssimes
condicions de vida
dels presos. Podem accedir
fins i tot a la indumentària del
guàrdia: hem trobat un botó
amb l’àguila franquista, un
fragment dels vidres fumats
de les ulleres de sol, una funda
d’arma blanca...
“La nostra recerca
arqueològica ha
aconseguit de
desviar la mirada
del monument i
centrar-nos en
aquells i aquelles
que no van tenir veu,
accedir al trauma
d’unes condicions
de vida infames
imposades per uns
espanyols a uns
altres espanyols”
Objectes de la vida quotidiana

42
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
REPORTATGE
Xurxo Ayán Vila
(Lugo, 1976)
és doctor en
arqueologia per la
Universitat de Sant
Jaume de Galícia
i investigador
principal de
l’Institut d’Història
Contemporània de
la Universitat Nova
de Lisboa
Xurxo Ayán Vila, a l’excavació del Valle de los Caídos. OLMO CALVO
—I sobre el caràcter i la vida
dels seus habitants, què
n’heu esbrinat?
—Vam poder constatar el
creixement d’una nena, possiblement
la seva filla, a partir
de les soles de calçat infantil.
La família del guàrdia tenia
una vaixella de qualitat, fins
i tot prenia xocolata (hi ha
restes de xocolateres), un luxe
en el context de Cuelgamuros.
El registre exhumat en
aquest dipòsit és totalment
coherent amb allò que trobem
a l’habitatge. Una casa
de bona factura, amb l’espai
segmentat, una xemeneia
en condicions, planxada de
ciment, que va estar activa
almenys al començament dels
anys cinquanta. En destaco el
contrast brutal entre aquest
espai domèstic d’un guàrdia
del règim franquista i les
barraques dels familiars dels
presos.
—Com vivien les famílies
dels presos?
—En destacaria la barraca que
em va tocar d’excavar als voltants
del campament Banús
–la cabanya és la BA02. Un
autèntic recer rupestre que
es recolza en afloraments
granítics, un espai ínfim en
què es va reciclar i amortitzar
material d’allò més variat
per millorar les condicions de
vida. Hi ha un esforç notable
de dignificació, la intenció de
crear una llar. Quan comença
a haver-hi una mica de diners,
se substitueix el sòl de terra
batuda per un de ciment, es
condiciona un llit –que ocupa
gairebé la meitat de l’estança–
i s’improvisa una xemeneia
raconera de maons. El fet
més espectacular és el caràcter
pompeià de l’estructura.
És a dir, després d’haver-la
tancada als anys cinquanta
–farcint-la de pedres–, hem
pogut viatjar en el temps i registrar
el sòl d’ocupació tal
com va quedar: les ampolles
encara dempeus al rebost de
l’entrada, el parell de soles de
sabates al costat de la porta,
etc. Aquesta sensació tan viva
és difícil d’experimentar en
l’arqueologia convencional.
—Què us ha aportat personalment
aquest treball en
comparació amb molts més
que heu fet?
—Tinc experiència en l’excavació
de camps de concentració
i en l’exhumació de
fosses comunes, per la qual
cosa conec bé la violència
sistemàtica i el terror instaurat
pel règim franquista.
No obstant això, Cuelgamuros
mostra que, en gran
manera, el franquisme va
triomfar. L’escenografia
arquitectònica continua essent
impactant, imponent, i

43
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
REPORTATGE
així compleix amb l’objectiu
marcat pel dictador. Tot
monument es construeix per
veure i ser vist, per romandre
en el temps i ser un marcador
simbòlic de l’espai. I així continua
essent, per això és tan
difícil de resignificar el Valle
de los Caídos.
—També dieu a la memòria
que l’excavació acaba amb el
mite d’utopia penitenciària
que defensen franquistes i
neofranquistes.
—Sí, ha estat un espai despolititzat,
pel qual hem passat
generacions d’escolars de
províncies en les excursions
a Madrid de 8è d’EGB. Per tot
això, el negacionisme, el revisionisme
i el neofeixisme
continuen fent allò que els rota,
i molts compatriotes pensen
que allò va ser un hostal
de vacances. La nostra recerca
arqueològica ha aconseguit de
desviar la mirada del monument
i centrar-nos en aquells
i aquelles que no van tenir veu,
accedir al trauma d’unes condicions
de vida infames imposades
per uns espanyols a uns
altres espanyols.
—A més de les explicacions
sobre les condicions de vida
que van patir, els testimonis
quina reflexió aporten avui?
—El segon testimoni que
m’impactà és el de la gallega
Pilar Barros. El seu pare Manuel
va estar-hi pres als anys
quaranta. La mare de Pilar,
esposa de Manuel, va aconseguir
d’anar-hi i construir
una barraca, prop de l’abadia.
Allí, en aquella barraca,
va parir tota sola la seva filla
gran i tota sola va tallar-se
el cordó umbilical. Aquesta
família després va emigrar al
Brasil i, als anys vuitanta, ja
Cuelgamuros
mostra que, en
gran manera, el
franquisme va
triomfar
una altra volta a Galícia, van
voler venir a Cuelgamuros i
es van fer una fotografia a les
runes de la barraca. D’això
se’n diu resiliència, dignificar
un passat traumàtic. Amb
sarcasme (retranca, en gallec),
Pilar ens va dir que a veure
si excavàvem la barraca i hi
trobàvem el cordó umbilical.
Això es diu arqueopoètica. I,
en gran manera, això hem fet
a Cuelgamuros, estudiar materialment
un lloc de memòria
traumàtica el cordó umbilical
de la qual ens connecta amb
el present, amb el país que
tenim.
—Heu tingut l’oportunitat
de parlar amb gent que hi va
viure perquè hi tenien familiars
condemnats a treballs
forçats?
—Sí. Hi ha dos testimonis impactants
que em van marcar.
Un d’ells, un senyor que es va
criar a Cuelgamuros i que ens
va visitar al final de la campanya.
Abans d’anar-se’n amb la
seva família, per convèncer-se
que mai més no tornaria, va
soterrar les seves joguines.
Aquest testimoni corroborava
fil per randa allò que trobàvem
en les excavacions.
Sola de sabata d’una criatura

44
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
REPORTATGE
Larysa
Mykhailova,
l’enginyera
nuclear de
Txornòbil
que ajuda els
compatriotes a
fugir de la guerra
La cooperant ucraïnesa resident al País Valencià explica com és el dia a dia
a la frontera entre Ucraïna i Polònia
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Larysa Mykhailova és una
enginyera nuclear ucraïnesa
de cinquanta-sis anys.
L’explosió de la central de
Txornòbil va coincidir amb
el final dels seus estudis i
hi feia les pràctiques. El seu
ex-marit també hi treballava
com a enginyer. La catàstrofe
va ocórrer quan Mykhailova
estava de permís per maternitat.
Vivien a Ivànkiv, a
només cinquanta-dos quilòmetres
de la central i a una
vintena de la zona més afectada.
A causa de l’accident, Mykhailova
no ha exercit mai la professió.
Bona part de la vida
l’ha dedicada a ajudar famílies
ucraïneses afectades per la radiació.
Es dedica en cos i ànima
a la fundació valenciana Junts
per la Vida, que facilita aquells
viatges entre Ucraïna i València
que cada estiu veiem i són
notícia. Ara la fundació ha activat
una operació de rescat per
a traure tanta gent com siga
possible de la zona de guerra i
dur-los a un lloc segur.
El dolor pels xiquets
“Tots els xiquets d’Ivànkiv
són els nostres xiquets, els
nostres fills. En conec cada
família, cada xiquet. Tinc un
grup de WhatsApp amb les famílies,
ara els escric per preguntar-los
com estan i molt
poca gent em respon. No hi ha
llum i no hi ha comunicació. I
els qui em responen em diuen
coses horribles, ens pregunten…
La gent s’ho passa molt
malament”, diu per telèfon a
VilaWeb.

45
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
L’ACNUR i UNICEF alerten
dels riscs als quals s’exposen
els infants no acompanyats
que fugen del conflicte
d’Ucraïna
A la fundació, Mykhailova feia
la paperassa per a l’acolliment
temporal dels xiquets
i viatjava amb ells els estius
al País Valencià per fer-los
de monitora. Així és com va
conèixer Vicent Carsí, un
pirotècnic de Carlet amb qui
fa vuit anys que es va casar.
Quan Rússia va envair Ucraïna,
Mykhailova, Carsí i la resta
de la família eren allà perquè
la filla gran es casava. El vestit
de la núvia i l’esmòquing del
pare van quedar oblidats al
penja-roba quan van pujar a
l’avió de l’ambaixada que els
va repatriar. Vicent Carsí, un
dels propietaris de la pirotècnia
Tamarit d’Alfarrasí,
va disparar la mascletà de
diumenge que va tenyir el
cel de València amb els colors
blau i groc de la bandera
ucraïnesa. Van ser moments
de molta emoció i de molta
reivindicació.
ganitzacions humanitàries
i sanitàries i voluntaris.
També és la base de molts
mitjans de comunicació que
documenten aquest èxode
que, segons l’Agència de les
Nacions Unides per als Refugiats,
serà el més gran a
Europa d’ençà de la Segona
Guerra Mundial.
Mykhailova atén la telefonada
de VilaWeb i de qualsevol
altre mitjà que s’hi posa en
contacte. Hi ha mala cobertura
i la conversa s’interromp
cada volta que algú li pregunta
alguna cosa. De fons sentim
com respon en ucraïnès.
Vol que tothom veja, que
tothom sàpiga, que tothom
prenga consciència del que
passa al seu país. No vol saber
res dels polítics. “En pagaran
el preu”, diu.
Explica que la seua missió
és contactar i atendre les
famílies ucraïneses que ja tenien
contacte amb famílies
valencianes. Dilluns al matí
va arribar el primer autobús
a València i, de mica en mica,
n’aniran arribant més. “Les
famílies valencianes intenten
estar en contacte amb les
ucraïneses, però alguns ho
passen molt malament, perquè
són en zones ocupades i
ara no en poden eixir.”
Els desplaçats arriben cada
volta més cansats a la frontera.
“Veuen que portem gent
a Espanya i ens demanen
ajuda. Ens arriben missatges
de tot arreu i intentem organitzar-ho.
Acabem d’atendre
una família que ha fet set
dies de camí. A la frontera
pateixen molt, perquè hi ha
moltíssima gent fent cua per a
passar. Hi ha molts nervis entre
ells. Una dona ens ha contat
que hi ha empentes sense
tenir en compte que la majoria
són xiquets o persones grans.
La gent està desesperada i vol
eixir del país.”
Oksana Daniltxenko: “Els
soldats russos disparaven
als cotxes o a la gent que
caminava”
Sense noves del seu fill
Mykhailova té un altre fill de
trenta-tres anys, però fa dies
que no en sap res. “No hi tinc
cap contacte i estic molt preocupada.
M’agradaria saber
on són ell, la meua nora i el
meu nét. Espere que estiguen
en un lloc menys perillós i
Larysa Mykhailova no ho va
poder veure perquè dijous
al matí se n’havia tornat
a anar. Divendres va arribar
a Polònia, a la ciutat de
Pzemsyl, a prop de la frontera,
que s’ha convertit en
un gran centre de recepció i
d’ajuda de refugiats. L’àrea
d’actuació és un gran centre
comercial que estava mig
abandonat i ara ha esdevingut
una babel de vides migpartides,
famílies desintegrades
i futurs incerts. S’hi
han instal·lat diverses or-
Arribada a València del primer autobús de la fundació Junts per la vida

46
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
que això s’acabe prompte.
També tinc molts amics que
s’han quedat allà.” També
hi ha l’ex-marit, que s’ha
jubilat fa poc, i amb qui té
bona relació. Tampoc no en
sap res.
Com que va viure la catàstrofe
de la central, li demanem si
ara té uns sentiments semblants.
“Allò va ser molt dramàtic,
però molt més local.
Va afectar una zona molt gran
de terreny, però era un petit
tros de Rússia. Ara l’afectació
és a tot Ucraïna. Davant els
ulls de tothom, hi ha un país
de quaranta-quatre milions
d’habitants, i els russos estan
destrossant les ciutats i
trencant les vides de la gent.
La vida de la gent ha quedat
partida per la meitat després
de la invasió.”
Tota la informació d’última
hora sobre la guerra entre
Ucraïna i Rússia
La solidaritat de Polònia
i el dolor de no poder
fer-hi més
Larysa Mykhailova explica
que tant el govern polonès
com els ciutadans d’aquell
país s’han bolcat amb les persones
que fugen de la guerra.
Diu que l’organització funciona
molt bé, que tothom
que arriba és registrat. “Els
donen llit, menjar i roba, perquè
molts arriben sense res.
La gent de la ciutat és molt
amable també amb nosaltres,
que treballem al centre, ens
donen suport i bones paraules
i ens demostren que pateixen
pels ucraïnesos”, diu.
“La gent arriba sense res. No
han pogut agafar res de casa.
El més difícil és ajudar les
persones grans i els malalts.
També hi ha infants molt menuts,
hi ha mots nadons. És
aquesta gent a qui donem prioritat.
Per a mi és molt dolorós
dir que sí a una persona i a una
altra dir-li que no perquè no hi
ha lloc a l’autobús.” I conta la
història d’una família. L’home
va morir de càncer fa molt
poc i la dona ha travessat la
frontera sola amb una xiqueta
de cinc anys i suplicava que
les pujaren a un autobús, però
eren plens.
No sap quan tornarà
a València
No sap quan tornarà a València.
Voldria que fos prompte,
però diu que cada dia arriba
més i més gent. “Com a ucraïnesa,
tinc el deure d’ajudar
el meu país. Jo vaig tenir la
sort de poder eixir amb el
comboi de l’ambaixada, i ara
tinc la necessitat d’ajudar. Al
vespre estic molt cansada i
m’adorm de seguida. Avui he
parlat amb una amiga i li he
dit que preferesc no veure les
notícies, perquè tinc por de
veure alguna cosa o alguna
persona que conec. Preferesc
no veure-ho.”
Ací interromp la conversa.
Demana disculpes. Té molta
feina, diu.
És veritat, és de veritat
Arribada a València del primer autobús de la fundació Junts per la vida

47
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANÀLISI
Puigdemont i la teranyina del cinisme
La declaració de Puigdemont sobre la preparació de la independència
és un símptoma que se li acaba el marge
OT BOU COSTA
El president Carles Puigdemont
ha dit que havia pres la
decisió de no fer la independència
perquè “no hi havia el
treball previ fet”. És normal:
si continua sostenint que tot
estava preparat, és que ho pot
preparar la Generalitat. Per
tant, ni s’entén què va fallar,
ni el Consell per la República
no té sentit, ni es pot disculpar
que Junts aboni l’estratègia
del diàleg governant amb Esquerra.
L’explicació és molt
banal, però la declaració és un
símptoma que a Puigdemont
se li acaba el marge i revela
un cinisme que li passarà
més factura que no es pensa.
Recorda la mena d’errors de
càlcul que neixen de la culpabilitat
i la vergonya, quan et
convences que, si tu mateix et
fas de jutge i brandes més fort
que ningú el flagell del càstig
que creus que et mereixes,
et podràs esmenar els errors
sense pagar-ne les conseqüències.
No ho dic pas per a fer cap
anàlisi barata de la seva psicologia
personal, sinó perquè
és aquesta la psicologia habitual
del seu espai polític. Es
presenten com els portaveus
de tota crítica que puguin ferlos,
s’apoderen alhora dels
seus arguments i dels contraarguments
que els podrien
adreçar, i així miren de no
passar mai comptes i neutralitzar
de pressa la dissidència,
que gairebé sempre acaben

48
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANÀLISI
parasitant. Puigdemont amolla
la frase mig ingènuament.
Està segur que ja no es creu
ningú que estigués tot preparat,
i calcula que si ho reconeix
s’apropia alhora de la crítica
i la solució, perquè ell que hi
era, vol dir-nos, sap què va
faltar millor que ningú.
Junts per Catalunya aguanta més o menys
el tipus, frec a frec amb Esquerra, malgrat
que s’hagi convertit en un projecte com
més va més específic
Aquesta lògica va conrear-se
en l’esperit més profundament
convergent, que estava
dividit en la cerca de l’equilibri
entre l’autonomisme més
pragmàtic, més amic dels espanyols,
i l’independentisme
més irrefrenablement sentimental,
resignat a l’idealisme.
És la recepta de la vocació de
majoria, pensada per a menjar-t’ho
tot alhora i construir
l’hegemonia. Per això Junts
per Catalunya aguanta més
o menys el tipus, frec a frec
amb Esquerra, malgrat que
s’hagi convertit en un projecte
com més va més específic.
I per això, precisament,
han perdut també tants vots
quan Esquerra els ha robat
una part dels vells arguments.
Saber rebatre’t a tu mateix
és la manera més intel·ligent
d’articular els discursos. Però
si no decantes les teves decisions
cap als arguments en
què creus honestament, la
credibilitat es desafina i se’t
desajusta la percepció de la
realitat.
El president Puigdemont haurà
de triar entre la seva honestedat
personal, que encara
pot ser útil si deixa que el seu
poble el jutgi tal com és i jutgi
el que va fer tal com va fer-ho,
o bé continuar fent veure que
encara pot menar-nos cap a
la independència. No té més
opcions, i la segona, que ja per
a molts era caducada, va inhabilitar-la
ahir definitivament,
ell mateix, quan per primera
vegada va dir que no hi havia
res preparat. Perquè si admet
que no hi havia res preparat,
vol dir o bé que esperava que
el referèndum fracassés i que
els partits podrien rendibilitzar
la repressió d’Espanya
–cosa que el converteix en
un mentider més preocupat
pel seu partit que no pel seu
país–, o bé que esperava que
la independència cauria del
cel per art de màgia –cosa
que el converteix en un inepte
i que encara fa més greu la
seva inacció durant l’octubre
del 17.
Com va passant amb les altres
mentides de la transició,
l’efervescència del conflicte
mostrarà cada vegada més
cruament que les dualitats,
les ambivalències, aquesta recepta
perversa d’absorbir els
contraarguments, ja no són
possibles a Catalunya. En cada
pronunciament de Puigdemont
sobre la independència
es veu més clar: no pot aspirar
a continuar dirigint cap
versió del procés, per estètica
i buida que sigui, sense saber
que l’objectiu interior de
la seva redempció personal
embrutarà les opcions que el
procés té de prosperar, perquè
el convertirà en una cosa poc
creïble, que neix morta perquè
ve amb molts deutes heretats.
El fenomen de Puigdemont
és un símptoma, a Junts per
Catalunya li passarà igual: la
seva fragmentació infinita no
es podrà aturar. Faran servir el
Consell per la República per
fer creure que la independència
no és responsabilitat dels
polítics dels mateixos partits
en què militen, però, encara
que els serveixi durant un
temps, és un suïcidi. Fins i
tot si el Consell desapareix,
l’argument escurarà per dins
la política autonòmica.

49
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANÀLISI
La “Z” i una gran por dins de Rússia
“Es denuncien múltiples detencions d’activistes: en alguns casos, els han esbotzat
la porta de casa i se’ls han endut detinguts”
MARTA TER
—És normal tenir por?
—Sí, és clar.
—És que mai havia estat tan
espantada com ara, ni quan
al poble va haver-hi l’operació
antiterrorista. M’angoixo
quan comença a fer-se fosc.
—Jo em sento igual que tu, i
mira que he vist coses terribles
tots aquests anys.
Conec les dues dones que
comenten això en una xarxa
social russa. Són persones
que han viscut la realitat més
fosca de la Rússia recent i, tot
i això, diuen que mai havien
estat amoïnades com ara. Una
d’elles és una senyora del Daguestan,
al Caucas Nord, que
viu en un poble que fa uns anys
va ser arrasat en una operació
antiterrorista. Li van destruir
la casa i després va sofrir la
repressió de les autoritats per
voler denunciar el que havia
succeït. La seva interlocutora
és la directora d’una destacada
ONG que, enmig d’un clima
intimidatori, fa dues dècades
que documenta les vulneracions
dels drets humans a
Rússia, incloent-hi les guerres
txetxenes.
Ara elles tenen por, i amb raó.
En poc més d’una setmana,
la vida s’ha capgirat. Fins ara
havien viscut en un país autoritari,
però en qüestió de
dies Rússia s’ha convertit en
una dictadura replegada en si
mateixa, aïllada de l’exterior,
en davallada econòmica i que
ofega les veus dissidents.
L’enemic intern
La directora de l’ONG és considerada
una quintacolumnista
pel Kremlin i fa anys que

50
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANÀLISI
la controla l’FSB, els serveis
secrets russos. Dues amigues
seves amb qui havia treballat
de costat a Txetxènia, una
periodista i una activista pels
drets humans, van ser assassinades
per la seva feina. Els
activistes a Rússia saben què
és sentir-se vulnerables i perseguits.
En la narrativa que el Kremlin
dissemina des que Putin és al
poder, i especialment després
de les revolucions de colors
que van propiciar canvis de
règim a Ucraïna (2003) i Geòrgia
(2004), Rússia es presenta
com un país en constant perill
de desintegració i assetjat per
enemics que el volen enfonsar.
D’una banda, s’enfronta
a l’amenaça externa, especialment
als països occidentals
i les seves aliances militars,
i de l’altra, ha de fer front a
l’amenaça interna, les persones
i organitzacions que,
amb finançament estranger,
es dediquen a destruir Rússia
des de dins.
Per neutralitzar l’enemic intern
(la societat civil organitzada),
el Kremlin ha anat promovent
una sèrie de mesures.
Així, el 2006, va ordenar que
totes les ONG estrangeres que
operaven al país es registressin
sota una nova llei, amb requisits
burocràtics estrictes i
carregosos. Moltes d’aquestes
ONG van haver de suspendre
les activitats al país.
Un any més tard, va entrar
en vigor una nova llei sobre
extremisme, que n’ampliava
l’abast per incloure la
“difamació de responsables
polítics” i la “humiliació
de l’orgull nacional”.
Això faria que aquells que
s’apartessin de la retòrica
patriòtica i nacionalista del
Kremlin, i que critiquessin
els “defensors de la pàtria”,
poguessin ser condemnats a
penes de vuit anys de presó.
Amb aquesta legislació, una
de les primeres ONG que van
ser prohibides va ser una
entitat de Sibèria que defensava
els drets de la comunitat
LGTB (l’homosexualitat
“destruïa els valors morals
de la societat” i “atemptava
contra els drets de la majoria
de russos que trobaven
aquestes orientacions
ofensives”). També es va
obrir una causa penal contra
Piotr Gagarin, un camioner
retirat, per haver exclamat
en públic que el governador
d’Orel era “escòria”, i contra
Savva Trentiev, qui va
ser acusat d’extremisme per
haver incitat a l’odi quan va
comentar en un bloc que la
policia era corrupta.
Agent estranger
Finalment, i amb l’afany de
redoblar la pressió contra
la societat civil, la Duma va
aprovar el 2012 una llei que
obligava totes les entitats no
governamentals que rebien
finançament estranger a
inscriure’s en un registre del
Ministeri de Justícia com a
“agents estrangers”. Això,
a la pràctica, significava dificultar
la tasca d’aquestes
organitzacions amb auditories
i paperassa, i a criminalitzar-les
davant el conjunt
de la societat perquè aquest
apel·latiu, “agent estranger”,
evoca inequívocament l’expressió
utilitzada en època de
Stalin per referir-se a espies o
quintacolumnistes.
Les entitats havien d’identificar
tots els materials que
publiquessin amb l’etiqueta
“agent estranger”. Si no ho
incloïen en uns fullets, per
exemple, podien ser multades,
i si no etiquetaven correctament
les publicacions
en tres ocasions diferents, els
responsables de l’ONG podien
anar a la presó i l’entitat,
ser liquidada. Això ha succeït
fa poc amb Memorial, l’organització
memorialista i de
drets humans més veterana
i gran de Rússia. Va ser fundada
a final de la dècada dels
vuitanta per dissidents soviètics,
com Andrei Sàkharov,
premi Nobel de la Pau, i tenia
oficines a gairebé totes les
regions russes. El desembre
passat, un jutge en va ordenar
la dissolució argumentant que
en alguns materials publicats
per Memorial no constava
l’etiqueta d’agent estranger.
Han apel·lat en contra de la
decisió, però com que la justícia
a Rússia no és independent,
no confien que hi hagi
cap canvi.
Augmenta la repressió
La repressió contra qualsevol
veu dissident s’ha intensificat
de manera dramàtica l’última
setmana. Ara la narrativa
oficial del Kremlin s’ha imposat
amb contundència a tot
el conjunt del país. Tant els
mitjans de comunicació com
les organitzacions no governamentals
han de repetir fil
La repressió contra qualsevol veu dissident
s’ha intensificat de manera dramàtica
l’última setmana. Ara la narrativa
oficial del Kremlin s’ha imposat amb
contundència a tot el conjunt del país

51
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANÀLISI
per randa la informació difosa
pels mitjans oficials. Diverses
agències estatals ja havien
advertit que era prohibit fer
servir la paraula “guerra”
o “invasió” per referir-se a
l’agressió russa contra Ucraïna.
S’han d’utilitzar eufemismes
com “operació especial”
o “operació militar”. Per
augmentar el control, el 4 de
març, la Duma va aprovar una
llei draconiana que imposa
penes de fins a quinze anys de
presó per difondre “notícies
falses”, és a dir, per publicar
informació que no vagi en la
línia de la propaganda oficial.
A partir d’ara, qui contradigui
la posició oficial sobre la
guerra, en el millor dels casos,
serà multat, o serà jutjat per
un tribunal militar.
han esbotzat la porta de casa
i se’ls han endut detinguts.
“Z”
Des de l’inici de la invasió russa
a Ucraïna, la “Z” ha aparegut
en vehicles, pancartes
de manifestacions pro-Putin,
i en tanques publicitàries
als metros i als carrers de
les principals ciutats russes.
S’han enregistrat vídeos a
favor de la guerra d’Ucraïna
en què joves amb samarretes
negres amb la “Z” impresa
branden banderes russes i
criden “Rússia” i “Putin”. La
“Z”, segons el Ministeri de
Defensa, significa “Za Pobedu”,
“Per la Victòria”, i
s’ha convertit en el símbol
d’aquesta deriva imperialista
i ultranacionalista de Putin
que somia l’antic imperi rus.
Dolin, contrari a la guerra,
denunciava a les xarxes socials
que la porta de casa
seva havia estat marcada
amb una “Z”. També havien
marcat el domicili d’una
de les integrants del grup de
protesta feminista Pussy Riot.
I a la seu de Memorial, escorcollada
per agents de l’FSB
durant catorze hores, els activistes
van trobar-hi pintades
amb el símbol Z en diferents
llocs de l’oficina.
La “Z”, doncs, és també el
símbol amb què la nova Rússia
assenyala els dissidents. El
missatge és clar: qui no ens fa
costat, està en contra nostra.
En aquestes circumstàncies,
és normal tenir por? Sens
dubte, sí.
La premsa estrangera ha sortit
en massa del país perquè
en aquestes condicions no es
pot fer periodisme, només ser
un peó en la propaganda del
Kremlin. Respecte al grapat
de mitjans de comunicació
independents russos que quedaven,
o bé han estat bloquejats
per les autoritats, o han
tancat per decisió dels seus
responsables. A hores d’ara,
pràcticament l’únic mitjà
crític amb Putin que encara
aguanta i continua explicant
la realitat és Novaia Gazeta,
el setmanari que, amb sis periodistes
assassinats, no ha
deixat mai de plantar cara al
Kremlin.
Però la “Z” també s’utilitza
per marcar els opositors. El
crític de cinema rus Anton
Marta Ter (@marta_ter) és
investigadora i experta en relacions
internacionals.
Respecte a la societat civil, es
denuncien múltiples detencions
d’activistes que donen
suport a les persones que surten
a manifestar-se contra la
guerra: en alguns casos, els
La “Z”, segons el Ministeri de Defensa, significa
“Za Pobedu”, “Per la Victòria”, i s’ha convertit
en el símbol d’aquesta deriva imperialista i
ultranacionalista de Putin que somia l’antic
imperi rus

52
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
ANÀLISI
El 16% de pimes catalanes, en risc
de tancar, pel preu de l’energia
La guerra ha fet més necessari i urgent de desacoblar el preu del gas del de
l’electricitat, perquè ara es castiga els consumidors –particulars i empreses–,
mentre s’engreixen les elèctriques
JORDI GOULA
“Cal retirar urgentment el
gas natural del sistema de
fixació de preus marginalista
en el mercat majorista de
l’electricitat, perquè, en les
circumstàncies actuals, és
responsable de més del 50%
de l’augment dels preus de
l’electricitat. Avui hem enviat
una carta a la presidenta
de la Comissió Europea, Ursula
von der Leyen, amb les
mesures que cal prendre de
manera immediata per frenar
aquesta escalada de preus
insostenible. Moltes pimes
s’hi juguen la continuïtat.”
Aquest era el clam que feia
aquest matí el president
de PIMEC, Antoni Cañete, a
la presentació de l’enquesta
sobre l’impacte de l’augment
del preu de l’energia en les
pimes catalanes, feta el mes
de passat, tot just abans de la
invasió d’Ucraïna.
Els resultats de l’enquesta són
molt preocupants. El 62% de
les empreses són afectades
per aquesta situació i un 16%
poden tenir dificultats per a
mantenir l’activitat per l’escalada
de preus. Evidentment,
no tots els sectors se’n ressenten
de la mateixa mane-
ra. Ara, si el preu de l’energia
continua pujant o es manté
en aquests nivells perjudicarà
de manera preocupant o molt
greu el 83% de les empreses
d’hoteleria i restauració i
el 68% de les industrials. En
més de la meitat de les pimes
el cost de l’electricitat s’hi
ha apujat més d’un 50%, i
en algunes ha arribat fins al
200%. La situació és insu-

53
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
portable per a moltes pimes.
No cal afegir-hi gran cosa
més.
L’enquesta, que probablement
tindria un resultat pitjor
si s’hagués fet després de
començada la guerra, posa
de manifest l’absurditat de
la situació. Pot semblar una
blasfèmia, però això que
passa amb el desbocament
de l’electricitat no es culpa
del gas, sinó d’un sistema
de càlcul aberrant, que
ens entestem a mantenir.
Bé, no nosaltres, sinó Brussel·les.
Sembla que vulguem
tirar-nos pedres sobre la
nostra teulada. El sistema
de càlcul fixa el preu de tota
l’electricitat segons el de
l’últim kilowatt, que és el
més car (ve de la fabricada
amb gas). Això és un disbarat.
Ací fa de bon recordar
que el dia abans de la invasió
russa d’Ucraïna el preu
del gas a l’estat espanyol no
arribava a 80 euros/MWh i
avui és de 200,9 euros/MWh,
segons les dades del Mercat
Ibèric del Gas (Mibgas). Sí, el
gas s’ha desbocat, però com
és possible que l’electricitat
hagi pujat tant, si per fabricar
electricitat només s’ha
utilitzat un 22% de gas?
Segons els càlculs de l’informe
de PIMEC, a aquest preu
del gas i amb el sistema actual
de càlcul, li correspon un
preu marginal de l’electricitat
de 423 euros. En canvi,
si el càlcul es fes seguint un
sistema més real, ponderat
pel preu de cada font usada,
seria de 178 euros, molt
menys de meitat. Això vol dir
que, globalment, paguem un
sobrecost de 1.348 euros per
capita. I tot, per un sistema de
fixació de preus irreal. És obvi
que els qui s’embutxaquen
aquests diners i s’enriqueixen
de manera fàcil, sense
gens d’esforç ni cap inversió
addicional, són les empreses
productores d’electricitat.
Ahir la Comissió Europea en va
parlar i va proposar als estats
membres d’aplicar imposts
temporals a les elèctriques i
reduir-los els beneficis “extraordinaris”.
Concretament,
va dir: “Excepcionalment,
podran decidir de capturar
una part d’aquests ingressos
per redistribuir-los després
entre els consumidors.” I de
quants diners parlem? Amb
els preus actuals de la llum,
deu vegades més cars que fa
un any, les elèctriques europees
ingressen 200.000 milions
d’euros extra, segons
càlculs de l’Agència Internacional
de l’Energia (AIE).
Són coneguts amb el nom de
“beneficis caiguts del cel”.
L’impost temporal suggerit
ajudaria els governs a reduir
la factura elèctrica dels consumidors.
Això sí, no és clar
com es retornarien els diners
als consumidors, particulars
i empreses.
La Comissió també va dir que
permetria els països d’ajudar
les empreses més castigades
per la pujada de l’electricitat
i del gas. “Els estats membres
podran ajudar aquestes
companyies a reduir la seva
exposició a la volatilitat dels
preus de l’energia a mitjà i
llarg termini.” És a dir, primer
les enfonsem amb preus
estratosfèrics que no tenen a
veure amb la realitat i després
les revifem. Quin sentit té? No
Ara, si el preu de
l’energia continua
pujant o es manté
en aquests nivells
perjudicarà de
manera preocupant
o molt greu el 83%
de les empreses
d’hoteleria i
restauració i el 68%
de les industrials
és més racional impedir que
s’enfonsin i no haver-les de
salvar en acabat?
Francament, trobo que és
un procediment molt més
complicat que no pas desacoblar
el preu del gas del de
l’electricitat, tot canviant el
sistema marginalista actual
de fixació de preus, tal com
proposa la PIMEC. Un pas
que, realment, no entenc per
què no es vol fer ni per què la
Comissió Europea s’hi oposa
tan aferrissadament. Per
això el president de PIMEC
ha fet una demanda als governs
de Catalunya i d’Espanya:
“Que prenguin mesures
fiscals per capturar alguns
dels rendiments que obtenen
certs generadors d’electrici-
tat, tal com recomana Europa,
i per revertir en la millora
del preu de l’energia, i que hi
hagi una inversió en renovables
i subvencions realistes i
flexibles.”
Precisament sobre aquest
punt, ahir, la ministra de
Transició Energètica espanyola,
Teresa Ribera, després
del consell de ministres,
reconeixia: “Creiem que el
mercat està trencat. Es genera
una distorsió molt important
a conseqüència del preu del
gas, que no reflecteix els costs
del sistema.” Em sembla tant
de sentit comú això que deia,
que –hi insisteixo–, no sé què
espera la Comissió Europea a
canviar el sistema de fixació
de preus de l’electricitat.

54
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
CARME JUNYENT
UN DIA EN FEMENÍ
Si crear femenins a partir
de masculins pot acabar
en termes despectius, per
què promouen les formes
dobles i el femení com a
no marcat?
No fa gaire temps que em va arribar un document de la Cambra de Comerç
de Barcelona on hi havia instruccions per impulsar la comunicació no
sexista a l’empresa. “Home! –vaig pensar–. La cambra de comerç té grans
possibilitats de combatre el sexisme en un àmbit tan discriminatori històricament
com l’empresa...” Vaig llegir els seus consells i, què vaig trobar?
Doncs la doctrina de sempre: No diguis tots, digues totes les persones presents;
no diguis el signant, digues la persona que signa; no diguis treballadors, digues
els treballadors i les treballadores; etc. Jo, la veritat, pensava que tractant-se
de la comunicació en l’àmbit de l’empresa hi hauria recomanacions sobre
com eludir qüestions íntimes com ara la maternitat en entrevistes de feina;
o com gestionar les reunions d’empresa de manera que totes les opinions
siguin tingudes en compte, siguin d’homes o de dones; o com diferenciar un
festeig d’un assetjament... En fi, que en l’àmbit de la comunicació podrien
fer molta feina, però es veu que prefereixen exercir d’autoritat lingüística i
dir-nos com hem de parlar que, al capdavall, és més fàcil.
Entre aquestes propostes, n’hi havia algunes de sorprenents, com ara
emprar imperatius o formes passives que, tractant-se d’igualtat, no deixa de
ser arriscat. I, per acabar-ho d’adobar, hi havia aquestes propostes: “evitar
els pressupòsits” (les secretàries > el personal de secretaria); i “vigilar els
adjectius i noms amb diferent valor semàntic” si es refereixen a homes o a
dones; és a dir, el clàssic home públic / dona pública o, l’exemple que posen
ells, un qualsevol / una qualsevol. Si em van sorprendre és perquè aquestes
propostes contradiuen les anteriors, és a dir, l’ús del masculí els sembla
sexista però l’ús del femení també.
Tot això m’ha vingut a la memòria perquè enguany la Cambra de Comerç de
Barcelona ens torna a fer feliços amb la seva proposta “Un dia en femení”,
en què demanen que el dia 8 de març tots els mitjans de comunicació redactin
les notícies utilitzant exclusivament el gènere en femení. No sé fins a quin
punt han calibrat que aquesta proposta pot ser una manera d’estigmatitzar
perquè, si algú els fa cas, immediatament hauran creat dos bàndols: els
que ho fan i els que no ho fan. Però, en fi, no entrem en qüestions ètiques.
Com que ells mateixos han posat exemples, els podem examinar. Per cert,
jo diria que la doctrina que proposen l’han traduïda del castellà perquè, per
exemple, quan parlen dels efectes del “masculí genèric” diuen que provoca
silenci, invisibilitat i “despreci” (sic) i els exemples d’aquest apartat són:
zorro/zorra, cojonudo/coñazo, Sra. Srta./Sr. Srto.
I tornem-hi: si crear femenins a partir de masculins pot acabar en termes
despectius, per què promouen les formes dobles i el femení com a no marcat?
Això del collonut i “conyàs” és un tòpic que es desmenteix en casos com

55
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MAIL OBERT
CARME JUNYENT
En l’àmbit de la comunicació podrien fer molta
feina, però es veu que prefereixen exercir d’autoritat
lingüística i dir-nos com hem de parlar que, al
capdavall, és més fàcil
“quins collons” o “la vida em va de conya” i, en el cas de la senyoreta, per
més que el DIEC mantingui el significat de “dona soltera” sense indicar que
és arcaic, jo diria que la societat ja l’ha bandejat i actualment només el fan
servir les criatures per adreçar-se a la mestra. I una altra cosa: la immensa
majoria de llengües del món –l’anglès inclòs– no classifiquen els substantius
de cap manera, és a dir, no tenen gènere. Això per a la Cambra de Comerç
deu ser la negació de l’existència de les dones. Tenen consells per a aquestes
llengües que no diferencien homes i dones gramaticalment?
Per il·lustrar la seva proposta, aporten unes quantes portades de diari
modificades, és a dir “en femení per un dia”. Vegem-ne alguns exemples
i no crec que calgui fer crítica textual per veure quines implicacions tenen:
· El curs tindrà almenys 5.000 mestres noves.
· Les científiques demanen més control del contagi del virus per l’aire.
· Hi ha una infantilització brutal de les consumidores, no se les considera
subjectes polítics.
· La pressió judicial tenalla les funcionàries de la Generalitat.
· Empresàries i societat civil demanen un govern contra la crisi.
· El mileurisme es converteix per fi en el salari mínim de les espanyoles (?).
· Les consumidores poden fraccionar les factures d’electricitat en cas
de retards.
· Tinder és entre les 5 aplicacions amb més despesa de la consumidora.
· 25% de catalanes amb la primera dosi.
· Preparades per a l’1-O.
· Els contagis entre les joves es doblen en només dos dies.
El resultat, quan no és discriminatori per a les dones (som infantils, gastem
molts calés cercant l’amor i som irresponsables amb la pandèmia), és desinformació
flagrant i, a més, obstaculitza la comunicació, els titulars perden
tota l’eficàcia. En fi, us ofereixo un altre titular en femení en què, ves per on,
tot són homes: “La víctima és un home de quaranta anys. La seva parella,
un futbolista molt conegut, està parlant amb les autoritats.”
I, per acabar, un exemple d’Antonio Baños. En el seu article “’Coworking’ o
bé ‘cosexing’?” confrontava la disbauxa dels setanta (Nazario, Ocaña, etc.)
amb la Fàbrica de Creació a la Fabra i Coats, i concloïa: “Traguem l’art (i els
artistes) de les fàbriques i tornem-los als llits!” Passeu-me aquesta frase
al femení i ja em direu quin efecte us fa.

56
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
I SI LES DONES MANESSIN,
QUÈ?
YAN KRUKOV / PEXELS
Cada vegada que es
mediatitza una guerra,
surt la típica conversa
de sobretaula sobre què
passaria si manessin
les dones, o què hauria
passat, o què canviaria, o
què hauria canviat
El titular és una provocació, és clar: la resposta més popular, la primera
que a alguns us deu haver vingut al cap, és la que diu que ha!, però si les
dones sempre han manat. I és curiós perquè, portat al present, que figura
que hem avançat, costa més de sentir amb la mateixa alegria que ha!, però
si les dones ja manen ara. És un terreny que entrar-hi fa mandra, perquè el
poder s’entén diferent a cada casa, i aquesta casa no és figurada: quan hom
manifesta que les dones sempre han manat, allò que té al cap és el govern de
la llar, la gerència de la logística domèstica, la direcció general de les cures,
en definitiva, aquella mena de poder que no cal patir perquè te’l prenguin,
i que els aliats feministes vintage definien cofois amb la frase que “a casa
meua, són les dones les qui porten els pantalons”.
Dit això, parlem de manar de debò. Cada vegada que es mediatitza una guerra,
surt la típica conversa de sobretaula sobre què passaria, si manessin les
dones, o què hauria passat, o què canviaria, o què hauria canviat: no sé què
fer amb els temps verbals, perquè hauríem de mirar on posem la ratlla, i no
voldria que aquesta fos la qüestió. En tot cas, és una pregunta passatemps,
perquè la realitat del món és la que és, i per a obtenir-ne una resposta vàlida
hauríem d’haver vist tantes dones dirigents com dirigents hòmens, és a dir,
hauríem de poder comparar una mostra que encara som molt lluny d’assolir.
I si parlem de guerres, d’exèrcits i de tirans, més encara.
Aquesta realitat “que és la que és” la veiem ara amb les famílies d’Ucraïna,
que hem convertit en el mirall de les nostres: per més drets conquerits i per
més tecnologia i per més Thermomix que tinguis, és un dir, així que t’entra
un tanc per la frontera, l’estructura torna a l’ordre primitiu, a la divisió de
papers –rols, en diuen ara– tradicional: els uns als treballs que demanen
força, i les altres als treballs que demanen l’altra força, la de sostenir el pes
de l’exili, de la cura de la canalla i de la gent gran.
Més coses que fan mandra: i és clar, que hi ha senyores soldades, guerrilleres,
milicianes, senyores de tota mena agafades a les armes, quantes
fotografies no en corren, i com se n’arriba a romantitzar la imatge, el coratge,
l’eròtica del fusell a l’esquena amb els cabells al vent, però la qüestió tampoc
no és si les dones són capaces de fer els papers històricament pensats per als
hòmens, que d’això n’hi ha tantes proves que no cal ni perdre-hi el temps.
La qüestió és què serien capaces de fer, de diferent, si no haguessin de passar
pel terreny abans trepitjat pels hòmens. Ni millor ni pitjor, hauríem de dir,
per no estripar la delicada pell de la masculinitat fràgil, però avui no ens
dóna la gana. Servidora no tinc ni idea de què canviaria en concret, però sí
que posaria la mà al foc que oh i tant, que si les dones manessin-manessin,
tot seria diferent.

57
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Per no distreure’ns amb manies personals, oblidem-nos que parlem de
dones i pensem en una espècie alienígena, posa-hi uns homenets verds,
amb una morfologia tal que la seua massa muscular mitjana fos dos terços
inferior a la del mascle mitjà de l’espècie humana, amb un pes i una alçada
també menors, així com la capacitat de la caixa toràcica i tot el que a dins
hi guarda, cor, pulmons, i amb dues doloroses protuberàncies a l’exterior,
sempre al mig, com el dijous. I ara afegim-hi el detall que durant la major
part de la seua vida productiva, els nostres homenets verds estan sotmesos
a un manteniment especial –individualment intermitent, col·lectivament
de manera continuada– per a poder dur a terme les mateixes rutines que el
mascle humà mitjà.
Com cony –mai
tan ben dit–
hem de tenir la
mateixa visió del
món que qui viu la
vida sense aquest
condicionant?
Doncs home: per a una espècie alienígena amb aquestes servituds –una
anatomia poc pràctica per al cos a cos, un manteniment d’alta exigència,
sobretot en etapa reproductiva, lligat a una necessària infrastructura–, és
d’esperar que la força bruta no tingui el prestigi que se li dóna al planeta
Terra, més aviat al contrari: és un pou de problemes i de poques solucions. I
si algú amb molt mala llet ara ens intercanviés tots els dirigents hòmens per
aquests alienígenes verds, sembla d’una lògica meridiana que les maneres
de fer, per força, serien diferents. A petita escala, només cal veure en acció
els incòmodes departaments de feminismes: només amb la intenció de
facilitar la vida a les menstruants –any 2022 dC, senyores!–, si jutgem pels
escarafalls, hom diria que trontollen els pilars de l’ordre mundial.
Fixa’t tu, la regla, que mentre generació rere generació fem el favor al món
de fer veure que no existeix, resulta que és una de les constants que posen en
perill més dones en els xocs violents entre els hòmens, perquè les lliguen a la
necessitat d’haver de buscar la intimitat i l’aigua necessàries per a desfer-se
de la sang. Són coses que només cal explicar-les a una meitat de la població,
perquè l’altra, amb un sol dia que l’hagi enganxat anant al tros, fent bivac,
o de concert, ja se les pot imaginar. Com cony –mai tan ben dit– hem de
tenir la mateixa visió del món que qui viu la vida sense aquest condicionant?
No he parlat expressament de les hormones i de com influeixen en la major
o menor predisposició a la violència, a la competitivitat, a la individualitat
per sobre de la col·lectivitat. Perquè tots aquests impulsos es poden aprendre
i imitar –que ho expliquin a la Thatcher, per dir el nom que també surt a les
sobretaules. Aquests dies sentim parlar molt de Putin en termes de lideratge
testosterònic, en contraposició a les formes de Zelenski, en les quals l’experta
en comunicació no verbal Patrycia Centeno hi ha vist alguns recursos
del lideratge femení. No se m’esvalotin els anti-Zelenski: l’ex-actor també
demostra que l’antitestosteronisme, com a concepte, també es pot imitar
o aprendre, i que la masculinitat brutal, dominadora, imperialista, ja no té
la mateixa premsa que abans. A l’era de la imatge, és impossible de saber
com seria el lideratge femení en la mateixa situació bèl·lica, però d’una cosa
sí que no en tinc cap dubte: que fins i tot amb la incògnita, cada hora que
passa hi ha més gent al món que el preferiria sense haver-lo ni assajat.

58
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MAIL OBERT
ESTEL SOLÉ
ESTEL SOLÉ
UN DESIG NO ÉS UN DRET
A Ucraïna, un dels països
on es contracten més
dones perquè gestin per
a altres, hi ha esclatat la
guerra, i no hi queda ni
rastre de purpurina. Ara,
la runa mostra que qui ja
era vulnerable, ho és i ho
serà encara més
Ara tinc dos fills. Un fill i una filla. Però fa set anys em deien que segurament
no podria tenir-ne. I em vaig preparar per assimilar-ho. Van ser dies
molt introspectius, de dol. De sentir-me tarada com a dona. Encarava una
fecundació in vitro i tenia clar que si fracassava no estava preparada per
enfrontar-me a una segona ronda. Volia tenir fills, sí, però el meu desig
era tan fort per a passar per damunt de la meva salut mental? Els volia a
qualsevol preu? Com encararia el fet de no tenir-ne, la pressió social? Per
què volia tenir-ne? Durant aquells dies de dubte, vaig intentar destriar
el meu desig genuí del desig marcat per allò que dicta la societat: fins a
quin punt és un fet cultural voler ser pare o mare? El que és clar és que
aquest desig de les dones és un d’aquells fets que la societat ha cobert de
purpurina. La literatura, i sobretot el cinema, durant anys ens ha venut
un únic model de dona i de maternitat: una dona càndida i afable, que
xerra prou i sap fer riure el marit i els convidats, però que sempre sap
quan ha de callar per no passar de la ratlla i incomodar-lo. Una dona
que, després de casar-se, sent el desig de ser mare, o a l’inrevés, primer
en sent el desig i aleshores comença a empènyer el marit (a qui tant li
fa tres com trenta-tres) perquè es casin. Ell hi accedeix malgrat que no
té gens clar si desitja ni l’una cosa ni l’altra, però ja li està bé. I, ara sí,
un cop casats, ve la típica seqüència del coit: cossos coberts per llençols
atrapats sota les aixelles, ulls que es tanquen amb suposat plaer, i una
boca femenina una mica oberta que sembla gemegar, mentre grapeja l’esquena
nua d’ell. I d’aquí passem a la prova d’embaràs positiva i a la dona
prenyadíssima, vestida amb una granota texana i un mocadoret al cap,
mentre pinta amb colors angelicals l’habitació per al futur nouvingut a la
nova casa on s’han instal·lat. I ho rematem amb una escena de postpart,
gens allunyada de la realitat (llegiu-hi la ironia), en què la dona somriu
feliçment mentre bressola la criatura. I ja ho tindríem tot fet: al primer
clau, sense cap discussió matrimonial, nova criatura a la família, i tot ben
feliç i sense fissures. És allò de sempre, ells narrant-nos a nosaltres, les
dones, descuidant-se tots els matisos, les ombres, les contradiccions, les
dificultats i els ofecs. I res de tot això no és un fet innocent, no és gratuït.
Té conseqüències. D’entrada, implica pensar que tothom que desitja tenir
fills ho aconsegueix i, a més, de manera relativament ràpida. Allò que no
mostrem, al cinema o socialment, no existeix.
Amb purpurina han decorat també la realitat de les dones explotades
reproductivament. Els ventres de lloguer, la gestació subrogada. Hi posen
molta purpurina i coloraines per vendre’ns una realitat angelical:
aquestes dones venen els seus cossos altruistament, és un win-win. I
més purpurina: la il·lusió als ulls dels pares i mares quan s’emporten la
criatura! Però ara, a Ucraïna, un dels països on es contracten més do-

59
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
MAIL OBERT
ESTEL SOLÉ
Hi posen molta purpurina i coloraines per
vendre’ns una realitat angelical: aquestes dones
venen els seus cossos altruistament, és un win-win
nes perquè gestin per a altres, hi ha esclatat la guerra, i no hi queda ni
rastre de purpurina. Ara, la runa mostra que qui ja era vulnerable, ho és
i ho serà encara més. La realitat és que, amb connivència dels governs,
les clíniques que ofereixen aquests serveis i agències intermediàries es
van enriquint gràcies a dones que gairebé sempre viuen en la pobresa
extrema. A algunes, les han anades a captar al Donbass aquests darrers
vuit anys de guerra: “No tens res oferir als teus fills, oi? Doncs guanya
diners gestant per a altres.” Dones que signen contractes absolutament
abusius i inhumans sense que ningú les pugui assessorar legalment. N’hi
ha que, fins i tot, els signen un cop han parit. Clíniques implicades sovint
en processos penals per impagament d’impostos i tràfic de persones,
que estafen a una part i a l’altra. Clíniques que s’aprofiten d’aquelles
persones que no volen adoptar o acollir i els diuen que tenen el dret de
fer realitat el seu desig. Aquests dies he pogut llegir un dels contractes
model que signen les dones gestants, i he plorat i m’he indignat molt.
Literalment lliuren els seus cossos i les seves vides a aquestes clíniques
reproductives: si són casades, els marits han de donar-los autorització, no
poden tenir relacions sexuals, ni anar amb transport públic ni banyar-se.
Si agafen una malaltia de transmissió sexual, perquè són violades, per
exemple, han de pagar sancions desorbitades. Si la família compradora i
l’equip mèdic consideren que el fetus presenta alguna anomalia, la dona
es troba obligada a avortar, perquè, si no, haurà d’assumir també una
sanció econòmica que no es pot permetre. Per contracte, els demanen que
tinguin fills prèviament, per comprovar que són fèrtils i poden gestar, i
aleshores, el setè mes d’embaràs, són separades dels seus fills biològics
i enviades, sovint a Kíiv, a viure en condicions molt qüestionables, amb
més dones en la mateixa situació, sota la tutela de la clínica. Aquesta és la
realitat de les dones. La realitat dels nadons fa esfereir tant o més: sense
que el govern en porti un registre, neixen i viuen durant dies o mesos als
llimbs de la legalitat, alguns no consta ni que hagin existit. Els separen
de la mare gestant al cap de dos dies, i els deixen en una clínica mentre
esperen la família compradora, que en massa casos no arriba a aparèixer
mai. Tot plegat, barbàrie: infants sense drets, dones explotades i pobresa
i més pobresa que ara la guerra encara agreujarà més. I em deixo coses
per dir, però us encoratjo a cercar-ne més informació per prendre consciència
social i arrencar la purpurina. Els nostres desitjos a vegades ens
fan esclaus; no obstant això, un desig no és un dret. I menys quan aquest
dret aniquila el dret del teu objecte de desig, el fill o filla, quan aniquila
els drets de la dona que se sacrificarà per concedir-te’l.

60
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
EL DIVORCI: CONTRA ELS POLÍTICS AUTONOMISTES,
CONTRA L’INDEPENDENTISME VIP
Sense allunyar-nos
de l’independentisme
VIP simplement no hi
haurà vida pròpia per a
l’independentisme com a
moviment transformador,
ni aprofitarem les
noves oportunitats que
vindran per a guanyar la
independència
Vivim dies d’una gran intensitat informativa. La guerra d’Ucraïna ha
canviat el panorama fins al punt que notícies importants, com va ser ahir
la mort de Pau Riba, o també la del guitarrista dels Arthur Caravan, Jordi
Richart, passen més desapercebudes d’allò que seria raonable. I això també
afecta el procés d’independència de Catalunya, que ara es troba amb una
segona apagada informativa després de la de la pandèmia, ja molt llarga.
En part, sembla lògic, vist que les organitzacions independentistes no saben
què dir –no saben què dir que les diferencie de les altres– i, naturalment,
en això no es posen d’acord tampoc. Amb tot, el conflicte democràtic català
continua viu i cada dia hi ha notícies, especialment relacionades amb la
repressió que continua agredint de valent ja no l’independentisme VIP –que
va arreglant-se les seues cosetes i ha aconseguit que siga la Generalitat que
pague les seues fiances–, sinó la gent.
Divendres, per exemple, els Mossos detingueren tretze persones a qui els
tribunals relacionen amb el Tsunami Democràtic i sabíem que un dels qui volien
detenir havia anat a ajudar els refugiats ucraïnesos a la frontera. I avui hi
haurà el primer judici que Marta Torrecillas ha interposat contra els qui l’han
assetjada i perseguida des que es va fer coneguda l’agressió que va rebre el
Primer d’Octubre, quan defensava les urnes a l’institut Pau Claris de Barcelona.
Ahir vam publicar una entrevista amb ella que us demane que llegiu, si no
ho heu fet. Torrecillas parla amb serenitat del calvari personal que li ha tocat
de viure, però no es mossega la llengua quan ha de referir-se al govern i als
partits polítics independentistes: “No entenc que el president s’assegui com
si res al costat del rei al Mobile World Congress. Que facin allò que havien de
fer. Que no comencin amb taules de diàlegs que no serviran de res. El mandat
del Primer d’Octubre era clar, per què no l’han tirat endavant? Ara han
d’evitar la confrontació i seure a negociar? Si ja ens han tancat les portes…
Crec que la pandèmia ha beneficiat molt la política d’aquest país. A la gent
li costa més de manifestar-se. Surts a manifestar-te a Urquinaona i després
és la teva policia que et deté. O és el govern mateix que vol que es deixin de
fer accions com Meridiana Resisteix. Què fem? Per desgràcia tampoc no hi
ha relleu. Ara vas a una reunió del CDR i veus que som els mateixos que al
començament. És clar, per què has de lluitar, si després és la teva policia
qui et deté, o veus com el teu govern s’abaixa els pantalons davant Madrid?
Què has d’anar a fer, fotre la teva vida enlaire? Ho faràs si hi ha una resposta
conjunta; si no, no té sentit…”
I el cas és que de paraules com aquestes de Marta Torrecillas, en un
format o en un altre, jo en sent de fa temps, però he de dir que ara en sent molt

61
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
Comence a intuir
que l’abast del
divorci entre els
partits polítics
independentistes
i una bona part de
la base social que
ha fet possible el
famós 52% dels vots
és molt més gran
que no arribem a
imaginar
més sovint i de més i més gent diferent cada dia. Fins al punt que comence
a intuir que l’abast del divorci entre els partits polítics independentistes i
una bona part de la base social que ha fet possible el famós 52% dels vots és
molt més gran que no arribem a imaginar.
I ja ho sé, també, que el 52% en realitat és un miratge causat per l’abstenció.
Que a les eleccions d’ara fa un any l’independentisme va perdre moltíssims
vots, desencantats. Concretament, va obtenir un milió i mig de vots,
que contrasten amb els dos milions llargs que havia aconseguit el 2017 i el
2015. Però la cosa és que va més enllà i tot: a les eleccions del 2012, la suma
de CiU, que encara no era independentista aleshores, ERC i CUP superava
àmpliament també la que es va aconseguir l’any passat. De manera que, si
prenem la sentència de l’estatut i la manifestació de l’11 de setembre de 2012
per referència de començament de l’actual fase del procés d’independència,
hom pot dir que els partits independentistes, ara fa un any, van obtenir el
resultat més baix de tot el procés. I crec que podem imaginar, veient tot això
que veiem, que a les eleccions vinents la caiguda encara serà més grossa.
En veient aquest panorama, podem fer dues coses. L’una és resignar-nos
a contemplar com els polítics professionals dilapiden tota la faena de tanta
gent durant tants anys i lamentar-nos-en; caure al fons de la mar fermats
en la seua pedra. L’altra és divorciar-nos-en per a continuar fent camí.
Simplement. Passar a l’oposició i reivindicar-nos obertament oposició a
ells, amb totes les conseqüències que tinga això.
Perquè és evident, i no crec que ningú puga discutir-ho ja a hores d’ara,
que aquest govern i aquest parlament d’ERC, Junts i la CUP tenen al cap de
durar el màxim d’anys possible, els quatre de la legislatura si pot ser. I que,
en conseqüència, no faran res que puga desestabilitzar ni l’estat ni encara
menys la seua comoditat autonòmica. Ara, per exemple, tots estan concentrats
a guanyar el màxim d’ajuntaments possibles i no tenen cap més horitzó al
pensament que les eleccions municipals espanyoles. Ni cap més ambició que
guanyar-les, que guanyar-li-les a l’altre. I per si no n’hi hagués prou, a més,
és un govern mediocre, insípid, amb uns plantejaments i unes propostes que

62
vilaweb.cat
Divendres, 11 de març de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
Després d’anys junts fa vertigen separar-se’n
i preocupen molt les incògnites consegüents
no és que no vagen en la línia d’aconseguir la independència o millorar la vida
dels ciutadans, sinó que van en la línia contrària. Es podia conciliar un govern
del mentrestant amb la lluita per la independència? Sí. Però això que fa aquest
govern en què ERC i Junts se senten tan còmodes junts i abraçats no és això.
De manera que la pregunta és molt simple: de què serveix tenir un govern
independentista si la seua política no ho és? I quina por, per tant, ens ha
de fer perdre el govern si possiblement un govern unionista es dedicaria,
igualment, a mirar de guanyar uns jocs olímpics per a Espanya, a imposar
quotes cada volta més altes de castellà a les escoles catalanes, a perseguir
activistes del Primer d’Octubre o de la resposta a la sentència o a reprimir
manifestacions com les que es fan cada dia a la Meridiana?
Sí, ja ho sé: aquest és el famós dilema del divorci. Després d’anys junts fa
vertigen separar-se’n i preocupen molt les incògnites consegüents. Bàsicament,
no sabem si sense comptar amb ells serem capaços de reeixir, si
reconstruirem sols de baix estant allò que vam saber construir de manera
magnífica, sense ells, entre el 2009 i el 2012. Però l’alternativa és molt clara:
si no hi ha aquesta separació –sense allunyar-nos dels VIP ni sotmetre’ls
tots a pressió del carrer–, simplement no hi haurà vida pròpia per a l’independentisme
com a moviment transformador, ni aprofitarem les noves
oportunitats que vindran per a guanyar la independència.
PS1. Precisament, un dels grans protagonistes d’aquella arrencada de l’independentisme
entre el 2009 i el 2020 va ser Miquel Strubell, que s’acaba
de morir. Serà molt difícil de trobar ningú amb la seua elegància, el seu coneixement
i la seua voluntat de servir el país per damunt de tot, però el seu
exemple i el seu treball ens ajudarà. A punt de morir-se, va dictar aquesta
“Carta a Europa” que us demane que feu córrer tant com pugueu.
PS2. La invasió russa d’Ucraïna continua sacsejant les nostres consciències.
Fa unes quantes hores que hem publicat un text extraordinari de l’escriptor
Francesc Serés, que viu a Berlín i treballa de voluntari ajudant els refugiats
ucraïnesos que hi arriben: “És veritat, és de veritat”.

LA FOTO DE LA SETMANA
Milers de dones surten al carrer:
el 8-M recupera les grans mobilitzacions feministes
FOTOGRAFIA: ADIVA KOENIGSBERG