S'ha acabat el fenomen Netflix?

30 D’ABRIL- 6 DE MAIG DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
S’HA ACABAT
EL FENOMEN NETFLIX?

2
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
SUMARI
30 D’ABRIL - 6 DE MAIG DE 2022
PORTADA
ENTREVISTES
S’ha acabat el fenomen Netflix?
Per Blai Àvia.
Joan Matamala: “El problema que tenim és que som massa obedients”
Per Andreu Barnils.
Roger Coma: “El ‘ni un paper a terra’ ha fet molt de mal
a l’independentisme”
Per Clara Ardévol Mallol.
Francesc Xavier Vila: “Ara hem de jugar amb les cartes que tenim”
Per Assumpció Maresma.
Nathalie Torres: “Política Lingüística no donarà el vist-i-plau
a mantenir el B2 als alts funcionaris”
Per Esperança Camps Barber.
REPORTATGES
Diana Riba: “Em preocupa què poden arribar a fer amb les fotografies
dels meus fills”
Per Josep Casulleras Nualart.
El Catalangate esclata a Suïssa: Espanya podria ser investigada
per espionatge polític
Per Josep Casulleras Nualart.
“El càncer mata i el temps va en contra nostre”: els pacients reivindiquen
solucions immediates a la manca d’especialistes a les Pitiüses
Per Martí Gelabert.
ANÀLISI
OPINIÓ
Paz Esteban, la cap dels espies engolida per les clavegueres
Per Oriol Bäbler.
Qui tenia interès a entrar aquells dies en el mòbil de Sánchez?
Per Josep Casulleras Nualart.
Així queda Junts després de Puigdemont
Per Odei A.-Etxearte.
Eurodiputats espanyols perden els estreps defensant Pegasus
contra l’independentisme
Per Josep Casulleras Nualart.
La bomba Pegasus, al cor mateix del CNI
Editorial de Vicent Partal.
No aprendran català
Mail Obert de Pau Vidal.
Els sons d’Alcarràs
Mail Obert de Marta Rojals.
Em dirigeixo a tu que ets un home i em llegeixes
Mail Obert d’Estel Solé.
IMATGE DE PORTADA: DIM SOLOMI / UNSPLASH

3
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
PORTADA
S’HA ACABAT
EL FENOMEN NETFLIX?
BLAI ÀVIA
És possible morir d’èxit? Si jutgem la trajectòria recent de
Netflix, sembla que la resposta és un “sí” rotund. Certament,
els registres d’aquest primer trimestre no conviden a l’optimisme:
enguany Netflix ha perdut 200.000 subscriptors, una
sagnia que preveu que s’eixampli a dos milions pels volts del
segon trimestre. Les xifres són colpidores no solament perquè
posen fi a onze anys de creixement ininterromput, sinó també
perquè contrasten marcadament amb l’objectiu original de la
companyia de captar 2,5 milions de nous subscriptors durant
aquests primers tres mesos del 2022. Però més enllà dels càlculs
comercials, aquest sotrac suscita un dubte fonamental: i
si el fenomen Netflix, que a voltes havia semblat imparable,
ha tocat sostre definitivament?
THIBAULT PENIN / UNSPLASH

4
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
PORTADA
L’IMPERI QUE VA COMENÇAR
EN UNA BÚSTIA
Fundada a final dels noranta com a plataforma de lloguer de
vídeos per correu postal, l’any 2007 Netflix va fer el salt a la
reproducció en línia (streaming), amb el llançament d’una
plataforma digital de vídeo que significà tot un punt d’inflexió
en un món dominat fins aleshores per l’inflexible monopoli
de la televisió per cable. El portal, que originàriament sols
oferia produccions externes, començà a produir contingut
propi a partir de l’any 2012. Un dels primers grans èxits va ser
la sèrie d’enjoli polític House of Cards. Això permeté a Netflix
d’introduir una innovació que, per més que sembli anecdòtica,
ràpidament va esdevenir un dels seus grans reclams: la publicació
simultània de tots els episodis d’una nova temporada.
L’espectador, que abans havia d’esperar setmanes per a acabar
de veure una nova temporada, ara se la podia empassar en
qüestió d’hores, sense ni tan sols alçar-se del sofà.
L’èxit fou incontestable: deu anys després de començar a oferir
contingut propi, Netflix té un imperi audiovisual d’abast global
que acumula més de 220 milions de subscriptors en 190
països, amb un volum d’ingressos que l’any passat va superar
els 30.000 milions de dòlars. En un període de crèdit barat i
liquiditat abundant, els mercats van agafar-s’hi amb deler: van
invertir-hi milers de milions de dòlars amb què la companyia
ha finançat macroproduccions capaces de competir en pla
d’igualtat amb les dels grans estudis.
Sobre de lloguer de Netflix que conté una còpia en DVD de Coach Carter (2005).WIKIPEDIA

5
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
PORTADA
ADAPTAR-SE
O MORIR
L’auge de Netflix aviat evidencià una realitat incòmoda per als
grans conglomerats audiovisuals: que l’streaming, considerat
anys abans una idea més aviat estrafolària, havia esdevingut
una opció segura. Aquests darrers anys, de fet, el degoteig de
noves plataformes ha estat constant: Hulu (Disney, 2016),
Disney+ (Disney, 2019), HBO Max (Warner Bros, 2020) i Paramount+
(Paramount Pictures, 2021), per exemple. Fins i tot
s’han apuntat a la festa dos gegants del món de la tecnologia,
Amazon (Prime Video, 2016) i Apple (Apple TV+, 2019).
Aquesta proliferació de rivals porta uns quants maldecaps per
a Netflix, que durant anys havia exercit un control pràcticament
monopolístic sobre el sector de la reproducció en línia.
El primer, i segurament més evident, és que l’aparició de noves
plataformes amplia el ventall d’opcions de què disposen els
consumidors, tot erosionant la quota de mercat de Netflix i
dificultant la captació de nous clients. Un problema relacionat
amb l’aparició de nous competidors és la reducció progressiva
del contingut extern en el catàleg de Netflix, perquè les grans
productores recuperen les seves produccions a mesura que
obren plataformes pròpies. N’és un cas sonat Friends, propietat
de Warner Bros. Durant anys va ser una de les sèries més populars
de Netflix, però en va desaparèixer l’any 2020, quan va
expirar el contracte de cessió amb Warner Bros i la productora
optà per incloure-la a la seva plataforma, HBO Max.
Un problema afegit –tal com ha reconegut obertament Reed
Hastings, un dels cofundadors de la companyia– és la caiguda
dels nivells de qualitat del programari original de Netflix,
sobretot arran de l’èxit comercial d’originals d’algunes altres
plataformes, com ara Ted Lasso (Apple TV+) o bé How to with
John Wilson (HBO Max). La cancel·lació prematura de sèries
pròpies amb bones crítiques i un seguiment relativament fix,
com ara Sense8 o bé The OA, no ha fet sinó afegir llenya al foc.
Apreciacions qualitatives a banda, la posició de Netflix en relació
amb els seus rivals és complicada fins i tot d’un punt de vista
purament quantitatiu. Per a Amazon i Apple –i fins i tot per a
companyies més orientades cap al sector de l’entreteniment,
com ara Disney– el negoci de l’streaming no és sinó un mer
apèndix de la seva activitat corporativa; per a Netflix, en canvi,
constitueix l’única font d’ingressos. Això vol dir que si els
seus competidors es poden arriscar de valent (i registrar grans
pèrdues), Netflix ha de mantenir una actitud més circumspecta
quant a les seves finances i, de retruc, les seves produccions.
Evolució del logotip de Netflix. WIKIPEDIA

6
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
PORTADA
UN FUTUR
INCERT
Fins ara l’estabilitat pressupostària no ha neguitejat Netflix:
la cotització de les seves accions ha anat sempre estretament
lligada a la xifra de subscriptors. I, com que el nombre de clients
no ha deixat d’augmentar aquest darrer decenni, el valor de
la companyia no ha fet sinó apreciar-se. Però el daltabaix
d’aquest trimestre sembla haver posat fi a la consideració de
Netflix com a nineta dels ulls dels mercats: si el novembre
passat tenia un valor d’uns 300.000 milions de dòlars, es
calcula que avui la capitalització de la companyia no passa de
97.000 milions, amb una davallada de gairebé el 40% en el
preu de les accions.
Certament, el declivi de Netflix podria ser part d’un desinflament
més ampli de la bombolla de la reproducció en línia.
Potser, es demanen ara els experts, el mercat per a aquests
serveis és més petit que no s’havia estimat originalment, i
allò que de totes maneres sembla segur és que cap plataforma
no podrà generar mai els beneficis que les grans productores
van arribar a recaptar en l’era analògica. Però molts problemes
que ara Netflix ha d’encarar són exclusivament seus, i les
solucions proposades pels dirigents de la companyia –afegir
anuncis, prendre mesures contra els usuaris que comparteixin
les credencials o bé retallar el pressupost dedicat a noves
produccions– tampoc no semblen inspirar gaire confiança.
Al cap i a la fi, com va recordar fa poc un dels directius de la
plataforma, “fa tan sols una dècada que hi som, en aquest
negoci”. Això, afegí, “són uns noranta anys menys que no els
nostres competidors”.
Oficines de Netflix a Los Angeles, 5808 W Sunset Boulevard. WIKIPEDIA

7
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ENTREVISTA
JOAN MATAMALA
“El problema
que tenim és
que som massa
obedients”
Entrevista a qui ha estat més vegades espiat amb Pegasus
i Candiru, impulsor del vot electrònic, la tecnologia
‘blockchain’ i la llibreria les Voltes
Joan Matamala, divendres passat, a la Fundació Nord. ADIVA KOENIGSBERG

8
JOAN MATAMALA
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ANDREU BARNILS
Joan Matamala (1959) és la persona
que ha estat més espiada,
superant fins i tot Gonzalo Boye,
amb el programa Pegasus, però
també amb el programa Candiru,
entre els anys 2019 i 2020. Aquest gironí,
fundador de la Fundació Nord, que
impulsa el vot electrònic i el blockchain,
l’home darrere la mítica llibreria les Voltes
de Girona, germà de Jami Matamala,
i amic d’infantesa del president Carles
Puigdemont, amb qui va compartir internat,
rep VilaWeb al Parc Tecnològic
de Girona, on té el despatx de la fundació.
—Citizen Lab diu que us anaven al darrere
per la Fundació Nord.
—Jordi Baylina i jo la vam crear amb una
finalitat: aplicar la tecnologia blockchain.
Cadena de blocs. I aplicar-la des d’un
vessant de codi obert i que la societat la
pugui fer servir. La cadena de blocs pensem
que servirà per a la transformació
social d’una manera de què encara ara
no som prou conscients. Transformarà
moltes estructures, una de les quals –i
que sempre ens ha interessat– són els
sistemes democràtics i les eines que els
facin possibles. La cadena de blocs ajudarà
l’avançament democràtic.
—És la tecnologia que permet el vot
electrònic.
—I els sistemes de participació. No solament
votar, sinó debatre. I per fer-ho
es necessita identitat digital. Cosa que
intentem de desenvolupar, no només en
la política. També dins les empreses, el
món social o les organitzacions esportives.
Aquestes tecnologies transformaran
les relacions entre els administradors i
els administrats perquè els administrats
tinguin més pes que no pas els administradors.
—Una altra estructura podria ser el
sistema financer. Els bitcoins, monedes
electròniques, fan servir la mateixa
tecnologia. També hi sou?
—No.
—Potser us cercaven per frenar la idea
de fer una pàtria digital i que es poguessin
organitzar votacions sense censura,
doncs?
—És un objectiu: que les institucions i
les organitzacions tinguin eines per a
desplegar la democràcia. No ho negaré:
entre elles hi ha el meu país. I, per tant,
és un objectiu que crec que el meu país
pot aprofitar. Però no és el propòsit exclusiu.
El nostre objectiu és la humanitat.
Aportar eines a la societat perquè l’ajudin
a desplegar-la.
—De l’agost del 2019 a juliol del 2020,
setze vegades espiat amb Pegasus, i
unes quantes vegades cada volta. Sabeu
on éreu?
—No. M’interessa molt poc que m’hagin
espiat. Fa anys que ho sé. No solament
La cadena de blocs
ajudarà l’avançament
democràtic

9
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
JOAN MATAMALA
des del 2019. M’han seguit físicament.
Ja ho feia la Guàrdia Civil de Franco. Et
seguien i feien perquè ho veiessis. Per
posar-te nerviós, perquè cometessis
errors o per fer-te por. I de fer por, en
saben. Això ha paralitzat el procés.
—Darrera vegada que us han volgut
fer por?
—Devia a ser final del 2019, principi del
2020. A Barcelona, anava a una reunió
tècnica. Em vaig trobar el mateix paio en
un lloc, en un altre, i la tercera vegada es
va mostrar de manera visible just abans
que entréssim. Hi ha una frase que faig
molt meva: si ens fan por, ja ens han
vençut. Per tant, gens de por.
—Hi ha una altra frase vostra que ja no
podeu fer servir.
—“Sota el radar es viu molt bé.” Ja no
ho puc dir. M’han fet treure el cap. Quan
Citizen Lab em van demanar de fer servir
el meu nom vaig dir que no. Però em van
fer entendre que era molt necessari per a
la judicialització. I vaig canviar de criteri.
Si s’ha d’anar contra l’estat i posar-lo
contra les cordes, a totes. Per això avui
som aquí. Si no, no hi seríem.
—Voleu dir que es posarà contra les
cordes, l’estat espanyol?
—En l’àmbit internacional. En l’àmbit
intern no passarà res. Aquesta és una
altra que em preocupa, i no sé si em
sorprèn: la reacció del nostre govern, i
sobretot del meu partit. No ho puc entendre
de cap de les maneres. Formo
part de Junts i no puc entendre que no se
sigui més contundent. La ciutadania cada
vegada estem més tips de molts discursos
i cap acció, ni una.
—Penseu a trencar el pacte de la diputació
entre Junts i el PSC?
—Ho hauria fet fa temps. Però si ni en
aquestes podem trencar un pacte així...
Com pots treballar braç a braç amb la gent
que actua d’aquesta manera? Que no ens
adonem que no és un país democràtic? I
que nosaltres, amb la nostra acció, els
donem suport? Ni que tan sols sigui per
dignitat política, hauríem d’haver trencat
en aquell moment.
A Barcelona, anava a una
reunió tècnica. Em vaig
trobar el mateix paio
en un lloc, en un altre, i
la tercera vegada es va
mostrar de manera visible
just abans que entréssim.
Hi ha una frase que faig
molt meva: si ens fan por,
ja ens han vençut. Per
tant, gens de por

10
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
JOAN MATAMALA
Els de Citizen Lab van
aconseguir de descodificar
tot el codi de Candiru.
Amb el meu disc dur van
poder conèixer a fons el
programari
—Citizen Lab, quan us avisa?
—Crec que va ser a final del 2019. I després,
amb la infecció de Candiru, també.
—Joan Matamala, no solament el més
espiat per Pegasus, sinó també espiat
per Candiru. Un altre programa espia.
Sou el pacient zero.
—Des de la universitat de Toronto, a
Citizen Lab, van detectar que hi havia una
contaminació activa al voltant de Catalunya.
I van veure que semblava que un
infectat era a Girona. Al Parc Tecnològic.
I van lligar caps: Girona, Parc Tecnològic,
ja el tenim. Ha de ser Matamala.
Em truquen un divendres al vespre. Em
demanen si sóc al despatx i els dic que
sí. Em demanen que surti a fora, al passadís.
Esperava trobar-m’hi algú. I em
diu: “No, no som aquí. Però l’ordinador
t’espia. Per això t’hem demanat de sortir
al passadís, perquè no et sentin.” Em van
donar unes instruccions de com actuar. I
vam poder protegir l’ordinador amb una
campana de Faraday.
—I això què fa?
—Impedeix que cap ona pugui entrar a
l’ordinador. Ni wi-fi, ni res. Va venir un
pèrit informàtic amb caràcter judicial de
Madrid. Va fer una còpia del meu disc
dur. El meu disc el vam dipositar en un
lloc per quan l’hàgim de mostrar al judici.
I amb aquesta còpia, els de Citizen
Lab van aconseguir de descodificar tot el
codi de Candiru. Amb el meu disc dur van
poder conèixer a fons el programari, es
van posar en contacte amb Microsoft i al
cap de tres mesos o quatre van treure un
mur per a protegir tots els ordinadors del

11
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
JOAN MATAMALA
Que potser ens pensem
que som en un país
democràtic? Si no
entenem això, no entenem
res. Encara em sorprèn
que hi hagi gent que se
sorprengui
món contra aquest atac. De les poques
alegries: els hem aixafat la guitarra.
—Pegasus i Candiru tenen res a veure?
—Tots dos són programes que espien.
Israelians. Segons que he llegit, els de
Candiru són ex-treballadors de Pegasus.
Hi ha una dada que al final és la demostració
de per què em segueixen. Al món
es van detectar al voltant de cent casos
d’infeccions de Candiru. Casualment,
quatre tan sols a Catalunya. Quatre ordinadors.
Qui eren? Tots dedicats al món
de l’evolució democràtica mitjançant la
cadena de blocs.
—Vós i qui més?
—És publicat: Jordi Baylina, amb qui
vam fundar Fundació Nord. I els altres
dos, de Vocdoni, ara Aragon, que
també desenvolupen sistemes de vot
electrònic.
—Com explicaran que espien empreses
que es dediquen a facilitar el vot?
—Perdona. Què no has entès? Que potser
ens pensem que som en un país
democràtic? Si no entenem això, no
entenem res. Encara em sorprèn que
hi hagi gent que se sorprengui. El 2012
vaig ser dels promotors de Girona per
la Independència, nucli de l’Assemblea.
Aleshores, per naturalesa meva, posava
normes d’actuació, de seguretat.
No dir segons què pel mòbil o correu
electrònic. Em van tractar de sonat. No
ho entenien. Em miraven amb cara de:
“Aquest d’on baixa?” Passa que vinc
d’on vinc i vaig començar a col·laborar
en la clandestinitat a catorze anys.
—Catorze?
—Octubre del 1973. Per Fires, vam omplir
Girona de pintades en protesta per
l’assassinat d’Allende. Per negoci fami-

12
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
JOAN MATAMALA
liar, teníem copisteria a casa. En aquella
època, això era or.
dos fills, que es porten deu anys. Tinc dos
fills únics.
No hauríem d’haver
abandonat mai
l’aeroport. Mai. Això va
ser una covardia política.
Absoluta. Sóc molt crític
amb la classe política i
amb el meu partit
—I on militàveu, en l’antifranquisme?
—En cap partit. Vaig entendre aviat que
érem una eina útil. I havíem de ser-ho
per a tothom.
—Quins estudis vau fer?
—Cap. Per les meves característiques,
no he estudiat. A catorze, quinze anys, ja
treballava. Sóc dislèctic. I tota la vida he
portat molt malament els estudis. M’he
format a la copisteria, l’empresa familiar.
Empresa que vam gestionar amb els
germans fins que el 2013 el meu pare ens
havia deixat i la persona que gestionava la
llibreria les Voltes es jubilava. I aleshores
vaig dedicar-m’hi i la vaig convertir en
una fundació. Les Voltes va néixer com
una eina política, sobretot per defensar
la llengua i la cultura catalanes. Fundada
per quaranta-tres ciutadans de Girona,
una SL. El meu pare, entre ells. I el meu
pare se’n va fer càrrec fins que es va
morir, el 2009. Creiem que és una institució,
i dins Girona té un cert pes. Vam
canviar-ne el lema. “Més de cinquanta
anys lluitant per la llengua i cultura catalanes,
i ara per la independència.” No
hi ha res millor que tenir un estat que te
la defensa, la llengua, i no com ara, que
el tens en contra.
—El vostre pare, a què es dedicava?
—Era fejocista. Moviment cristià. Catòlic.
I entre els seus ideals, la independència
del país. Un ve d’on ve. El meu pare era
nascut el 1912. Després, el 1940, va fundar
una empresa de dibuix tècnic per a
fer mobles. I d’aquesta empresa en va
néixer la secció de reprografia i còpies
de plànols, i copisteria.
—Quants fills va tenir, el vostre pare?
—Sis. En aquella època, entre quatre i
sis era normalet. Quan n’éreu vuit, deies
“hòstia!”. I deu: “Opus segur!”
—Quants fills teniu, vós?
—M’hauria agradat tenir família nombrosa,
però no ens vam atrevir, vam tenir
—I la mare, a què es dedicava?
—Mestressa de casa. Va ser gent que va
lluitar.
—Què hem de fer, en aquest punt? Un
referèndum?
—Això no es farà mai amb un referèndum.
En absolut. Si amb el que vam fer,
no van ser capaços de tirar endavant...
Ara el problema que tenim és la classe
política. Els polítics no estan preparats.
O ho fem la societat civil, o... El problema
és que som massa obedients. No hauríem
d’haver abandonat mai l’aeroport. Mai.
Això va ser una covardia política. Absoluta.
Sóc molt crític amb la classe política
i amb el meu partit. No d’ara. De sempre.
Però també deixo clara una cosa: no ho
farem sense els partits ni els polítics. Què
fa moure els polítics? La pressió. Sense
pressió social, res.
—Qui és el vostre advocat?
—Boye. Quan em van dir de judicialitzar-ho,
ja vam veure que aquí no serviria
de res. A fora, en canvi... I després veig
que part de l’espionatge s’ha comès a
Suïssa, França, Bèlgica... I compte amb
Alemanya i Suïssa. Aquí sí que crec que
es podrà posar l’estat espanyol contra
les cordes.
—La relació Puigdemont–Matamala ve
de les famílies? Ens remuntem al segle
XVIII?
—[Riu.] No ve dels pares, no. La primera
connexió que hi ha amb la família
Puigdemont és a través meu i d’en
Carles. Coincidim en una escola el 1971.
Escola el Collell. Internat a la zona de
Banyoles. On hi va haver els fets del
Soldat de Salamina. Jo estudiava amb
el seu germà, i ell era el petit. I allà ens
relacionàvem. I després, quan va venir
a treballar a Girona, al Punt, ens vam
retrobar. I es van conèixer amb en Jami.
Ells dos s’han fet molt amics. Quan em
diuen “vigila o acabaràs a la presó”,
sempre els dic el mateix: “Tranquils,

13
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
JOAN MATAMALA
que no serà pas pitjor que el Collell.” Ja
t’ho asseguro. Pensa que al setembre ens
fotien allà i només tornàvem a casa per
Nadal i Setmana Santa. Rebíem hòsties
de combregar i de les altres. Els tres
primers anys van ser durs. Amb mossèn
Reixach va haver-hi un canvi profund.
Fins i tot van tenir professor de català,
Manel Costa Pau. I a partir d’aleshores,
cada quinze dies, a casa.
—Essent dislèxic us devien trinxar, a
l’internat.
—El que no està escrit i més. Era molt
mogut. Una de les coses que m’ha molestat
més: “És espavilat, però no li dóna
la gana.” Ofensiu.
—Optimista?
—Sempre, de mena. Molta gent venia a
la llibreria i deia: “Vinc aquí perquè en
surto optimista.” Al final potser passaré
comptes de psicòleg. Sóc optimista perquè
hi ha molta gent que ara està desconnectada
i que et diu: “Quan anem de
debò, ja m’avisareu.” El dia que hi hagi
una acció de veritat, ens sorprendrem.
Sortiran a la llum iniciatives. I quan
surtin, no hi haurà un enfrontament
civil, que és allò que busquen. No hi serà.
Tot i que ho busquen amb la qüestió de
la llengua. Per això, a la fundació de la
llibreria les Voltes hem deixat de banda
la lluita per la independència. És inútil
lluitar per una cosa si els que són al davant
no hi lluiten. Ara, la llengua. L’estat
ha perdut la vergonya i ens ha pres la
mesura. Saben que el seu cavall de Troia
és la llengua. Si ens maten amb la llengua,
tenen la guerra guanyada i ens han
anul·lat com a poble. Les Voltes va néixer
per defensar la llengua. Recuperem-ho.
Som en una situació molt pitjor que ara
fa vint anys. Ara creem un projecte per
formar professors, educadors, pares i
alumnes.
ERC ha demostrat que ha abandonat
aquest camí, Junts, que creia que anava
per uns altres camins, ha demostrat
que fa seguidisme de les polítiques
d’ERC. I això s’ha de trencar. Demano
als dirigents que es posin les piles. Si no
reaccionem, ens tornaran a enfonsar.
L’altre dia vaig anar a un casal republicà
de l’Empordà. Formen part d’Esquerra.
I molts n’eren. I els deia: “Hem de
collar els nostres. Però si sou d’ERC,
heu de pressionar els d’ERC. I si sou
de Junts, els de Junts. Si un d’Esquerra
en pressiona un de Junts, o al contrari,
no serveix de res. Són els nostres, qui
hem de pressionar. Em dieu que voleu
formar el Consell per la República? La
direcció no en vol saber res? No servirà
de res que ho faci jo. Ho heu de fer
vosaltres. Pressioneu els vostres, que
nosaltres ja collarem els nostres.” Això
és molt més efectiu que no pas criticar
el contrari.
Demano als dirigents que
es posin les piles. Si no
reaccionem, ens tornaran
a enfonsar
—Voleu afegir res?
—Em preocupa, i crec que hauríem de
fer un tomb, la posició dels partits polítics.
I en conseqüència, del govern. És
un desastre. De la mateixa manera que

14
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ENTREVISTA
ROGER COMA
“El ‘ni un paper
a terra’ ha fet
molt de mal a
l’independentisme”
Entrevista a l’actor, que presenta ‘Caigut del cel’ i
interpreta l’Ivan de la sèrie ‘Com si fos ahir’, de TV3
ADIVA KOENIGSBERG

15
ROGER COMA
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
CLARA ARDÉVOL MALLOL
Fa poques setmanes que l’actor Roger
Coma (Barcelona, 1976) ha estrenat
la seva primera aventura com a presentador
televisiu. És Caigut del cel,
una docusèrie de TV3 en què Coma
cerca els hereus legítims de persones
que han mort sense haver fet testament,
sovint familiars llunyans que no saben
que tenen dret a l’herència. Si, després
de la investigació, s’aconsegueix trobar
l’hereu, ell li comunica la bona notícia.
Parlem amb Coma sobre el programa
i el paper que hi fa, però també sobre
altres àmbits de la seva vida: Com si
fos ahir, la seva relació amb les xarxes
socials i la seva preocupació per l’estat
de la llengua.
—A Caigut del cel feu de presentador, i
fins i tot una mica de periodista d’investigació.
Com ha estat l’experiència?
—Bé, de periodista poc. Havia fet alguna
cosa més enllà d’actuar, com ara ser
membre del jurat a Oh happy day, tenir
una secció a la ràdio... Però conduir un
programa és diferent. Vaig trobar molt
pesat veure la meva cara tota l’estona, era
un excés de mi! Potser he pogut aportar
una mica de salsa a una cosa tècnica. Als
petits interrogatoris que faig estic més
pendent d’allò personal, de mirar on
pot haver el ganxo televisiu. Estic més
acostumat a pensar en això que no en
un element periodístic. El meu principal
objectiu és “the show must go on”.
—Què us ha sorprès més?
—Que la gent és poc inclinada a sortir
per la televisió. No només els hereus,
que ho entenc. La gent no vol dir que ha
guanyat diners per aquesta cosa del risc
i de l’exposició pública d’allò monetari.
Fa vint anys la televisió tenia un atractiu,
el fet de tenir el teu minut de glòria. Això
ha prescrit, fins i tot amb la gent gran.
Perquè vulguin sortir has de convèncer
i seduir.
—Els hereus reaccionen d’una manera
força neutra quan els doneu la notícia.
—La gent és molt escèptica i realista...
Una mica d’il·lusió, si us plau! Jo esperava
més plors, crits i petards, però tothom
és molt conscient que hi haurà Hisenda
i advocats pel mig, que s’haurà de veure
quant es cobra...
—Quines històries us han fascinat més?
—La història del Joan, que es va salvar
d’un afusellament i va fugir exiliat a prop
de París. Era algú molt carismàtic i, dins
la família, que era annexada, d’un segon
matrimoni, la gent l’estimava molt. Al
final és el vox populi, el mite, allò que la
persona explicava i que la gent ha interpretat
d’algú que ja és mort. I sempre
apareixen accidents que no són al centre
de la història. Hi ha hagut personatges
molt pintorescos, i aquí és on hi ha l’element
més literari, d’espectacle, i no pas
en si es troba l’hereu o no, que és com
una trampa per a mantenir l’espectador
enganxat, però que com a presentador
m’interessa menys.
—Parlàveu d’Hisenda i del realisme de
la gent. Tot el que envolta les herències
i l’impost de successions sempre genera
debat. Què en penseu, després d’haver
fet el programa?
—Crec que el programa, moralment,
a vegades em crea una mena de dubte,
perquè penso que si aquella gent no ha
volgut fer testament, que s’ho quedi
tot l’arca pública. Són gent que ha mort
desentesa de la família per qüestions
de distància i temps, sense situacions
controvertides. Però són en el seu dret
que aquestes herències arribin a qui tocaria
i explícitament tampoc no han dit
que volen que els diners vagin a l’estat.
Jo personalment encara no he fet testament,
tot i que tothom m’ho diu. Ni testament,
ni matrimoni... Sóc desendreçat
i visc molt al dia.
Fa vint anys la televisió
tenia un atractiu, el fet
de tenir el teu minut de
glòria. Això ha prescrit,
fins i tot amb la gent
gran. Perquè vulguin
sortir has de convèncer
i seduir

16
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ROGER COMA
connectaries, però amb qui comparteixes
un objectiu, i és molt especial. El teatre
és terapèutic per a tothom perquè és una
metarealitat. Fas veure que ets una altra
persona, tens un conflicte que no tens...
És com els somnis, que t’arreglen una
mica la realitat.
El teatre és terapèutic per
a tothom perquè és una
metarealitat. Fas veure que
ets una altra persona, tens
un conflicte que no tens...
És com els somnis, que
t’arreglen una mica
la realitat
ADIVA KOENIGSBERG
—Què faríeu si rebéssiu una herència
com les del programa?
—M’aniria molt bé... L’altre dia vaig sentir
algú que deia que els diners són una
mena de relaxant muscular. I és veritat,
són la pastilla que et falta.
—Diuen que no donen la felicitat…
—Però tenen la clau de la porta!
—A part del programa, continueu la
vostra feina com a actor a la sèrie Com
si fos ahir i a l’obra Una teràpia integral.
Com neix la passió per la interpretació,
en el vostre cas?
—Em van obligar. Com que llegia bé a
classe, quan tenia catorze anys un professor
molt estimulant i inspirador em va
dir que em necessitava per a Els pastorets.
Li vaig dir que de cap manera, però ho
vaig acabar fent. Li estic infinitament
agraït, perquè em va obrir la porta a una
cosa en què, pel meu entorn, no hi hagués
entrat. Després no vaig parar de fer teatre
amateur. Tens quinze o setze anys i et
barreges amb la peixatera, amb un que
treballa al banc... Gent amb qui no t’hi
—Vau acabar estudiant a l’Institut del
Teatre.
—Als divuit anys encara no m’hi volia
dedicar, volia fer coses en el món científic.
Però al final vaig veure que cada
vespre feia teatre, i vaig ser realista. Em
va anar molt bé de seguida: em van agafar
a l’Institut del Teatre, vaig fer una pel·lícula
amb Ventura Pons... Potser si hagués
estat més difícil, no hauria continuat,
però especulo.
—En una entrevista a VilaWeb vau dir
que només sabíeu fer d’advocat, d’advocat
gai, de capellà i de capellà gai. Encara
és igual?
—Encara ho dic! El fet de fer-me gran
m’ha permès de donar via lliure a la meva
ironia i a la meva mirada més cínica i càustica,
un causticisme constructiu. Sóc més
clown que bufó. El bufó és més destructiu
i el clown, més innocent. A mi m’agrada
aquesta cosa maliciosament blanca. A mesura
que em faig gran forço perquè aquest
terreny hi sigui, en els personatges del
teatre, però també a la novel·la. Al principi
no estava definit del tot el meu personatge
a Com si fos ahir, l’Ivan, vas molt de la mà
amb els guionistes. El gènere de la novel·la,
la telesèrie, és molt bonic.
—Té molt mala fama.
—No està tan treballat com el cinema,
és tipus fàbrica i hi ha molta més pressa,
però, en canvi, la càmera arriba a agafar
una cosa de les persones i els guionistes
que és molt essencial. Acabes tenint
impunitat i relaxació davant la càmera.
Potser en una pel·lícula, on la cosa és
més important i està tot més construït,
no t’hi acostes d’aquesta manera. Això, i
la quantitat de minuts que filmes, fa que
la gent estigui molt amb tu.

17
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ROGER COMA
—A Com si fos ahir treballeu amb Quim
Llisorgas, que en la ficció és el vostre
fill adoptiu, en una trama que serveix
per a visibilitzar molt les persones amb
discapacitat. Què n’heu après?
—La nostra feina era molt quadriculada
i ara s’obre a gent diversa. A Alcarràs,
per exemple, treballen amb actors no
professionals. Avui la gent és més receptiva.
A mi cada vegada m’interessa
més el que passa en l’abans, i no tant
en el durant. En els assaigs hi ha una
pulsió de vitalitat que després no hi és a
les funcions, i l’exercici de les funcions
és reconstruir-la. El Quim té una funció
molt així; ell és molt pur i molt neutre i al
mateix temps s’atabala, és molt sensible.
Amb ell em sento més fent d’amic que
de company professional amb qui tens
una relació més neutra. Amb ell, la meva
funció és riure abans que diguin “acció!”
per a construir una atmosfera, també per
a mi mateix. Ell ha canviat la mirada del
que fem a tot l’equip.
Quim Llisorgas: “A vegades la gent no
veu les capacitats que tens, només què
no pots fer”
vendre molt, però quan et fas més gran
penses que si et volen comprar, ja et
compraran... Faig un esforç per a no vendre’m.
Intento estar més pendent d’allò
petit i quotidià, parlar de coses profundes
amb l’excusa de les coses fútils. Allò local
és universal.
—A les xarxes també heu mostrat força
preocupació per la situació del català.
—Pateixo molt. Alguns catalans tenim
aquesta càrrega que hem de salvar el
català, i és horrible. Hi ha com un pes,
una espasa de Dàmocles sobre el cap:
“Fas prou per a salvar el català? Allista’t,
jove!” És una mena de vocació, i com més
gran em faig, més pateixo.
—Us heu fet més militant?
—Sí, en sostenir la llengua. M’ha sabut
greu que en un capítol del programa hem
anat a Catalunya Nord i, tal com estava
guionitzat, feia la sensació que no es considerava
part de Catalunya. A tot l’equip
ens sap greu, i em sap greu que m’hagi
passat, perquè justament jo, que tinc
aquest patiment i aquesta sensibilitat,
Alguns catalans tenim
aquesta càrrega que hem
de salvar el català, i és
horrible. Hi ha com un pes,
una espasa de Dàmocles
sobre el cap: “Fas prou per
a salvar el català? Allista’t,
jove!” És una mena de
vocació, i com més gran em
faig, més pateixo
—Parlem de la vostra relació amb les
xarxes. A Instagram feu publicacions
originals i inconnexes: vídeos fent pa,
fotografies d’objectes quotidians... Per
què?
—És intuïtiu. En el món dels actors,
Instagram fa una funció de carta de presentació.
Jo no ho utilitzo tant així, sinó
com a via d’expressió i divertiment, un
element creatiu. Totes les publicacions
han de ser espontànies i sense artifici; si
he de fer una fotografia d’un paquet de
tabac, no el moc perquè li caigui millor
la llum.
—Als comptes d’Instagram dels actors
estem més acostumats a veure fotografies
d’ells mateixos, filmanet o de
promoció.
—Quan ets més jove penses que t’has de
ADIVA KOENIGSBERG

18
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ROGER COMA
La llengua ha de ser una
cosa viva, no ha de ser
programada políticament.
També pot tenir un suport
polític, però ha de ser una
cosa personal, i cada vegada
sento més que tinc aquesta
responsabilitat
que sempre sostinc el català a totes les
converses, que salvo els pronoms febles
amb els meus fills... M’agradaria demanar
disculpes.
—La defensa del català i de la independència
l’heu feta tota la vida o hi ha hagut
algun punt d’inflexió?
—De tota la vida... Sóc de Banyoles i allà
t’adoctrinen des de la panxa. D’adolescent
ja patia... Continuo patint, tot i que
també es pot mirar d’una manera més
eufòrica, perquè hi ha molta consciència
i debat, es parla del tema. M’agrada
molt el punt de vista de l’Enric Gomà,
que diu que no siguem fatalistes amb
la llengua. Diu que Catalunya pujarà en
nombre d’habitants i, percentualment,
baixarà el nombre de parlants. Però en
termes absoluts caldrà mirar si es manté
o no. També penso que, si fem propostes
genuïnes i amb pes, més que transversals
i multiplataformes, funcionaran. La
llengua ha de ser una cosa viva, no ha de
ser programada políticament. També pot
tenir un suport polític, però ha de ser una
cosa personal, i cada vegada sento més
que tinc aquesta responsabilitat.
—A El món a RAC1 una vegada vau dir:
“El procés és un exercici de voler agradar
molt. Volem la independència sense
desagradar ningú”. És un dels problemes
que té el moviment independentista
ara mateix?
—Sí, sí, més que mai! Hi ha una exposició
pública que fa que estiguem pendents
d’una mena de judici que no existeix.
Aquesta exposició patològica de les xarxes,
que cada vegada agafa un auge més
nociu, bloqueja qualsevol moviment. I
l’independentisme és un moviment explosiu
que no pot ser conciliador, no pot
ser amable. És una oposició, una reacció.
Però com que no volem quedar malament,
fem una mena d’independència
teòrica. En la nostra ment ens sentim
independents.
—En part és el “ni un paper a terra”.
—El “ni un paper a terra” ha fet molt
de mal. Els catalans tenim aquesta cosa
social de destacar poc, de voler parlar
fluix. Després som cridaners, però pensem
que parlem fluix. Fins que algú no ve
reconegut del poble veí al teu poble no el
reconeixes. Això passa a tot arreu, però
aquí d’una manera força aguda, aquest
no destacar. I s’ha de molestar algú, a
la vida. Però això crec que ho aprens de
gran i jo no sé encara si ho he après...

19
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ENTREVISTA
FRANCESC XAVIER VILA
“Ara hem de jugar
amb les cartes que
tenim”
Entrevista al secretari de Política Lingüística
de la Generalitat sobre la sentència del 25%
i com fer reversible la situació actual del català
ALBERT SALAMÉ

20
FRANCESC XAVIER VILA
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ASSUMPCIÓ MARESMA
Francesc Xavier Vila va entomar la
responsabilitat de ser secretari de
Política Lingüística de la Generalitat
de Catalunya el juliol passat.
Avalat per una carrera brillant en
el món acadèmic, catedràtic de sociolingüista
a la UB, el seu nomenament
va crear expectatives positives i respecte.
Ara, a la seva taula, moltes de les
dificultats que ell ja havia descrit com
a acadèmic. També l’envit de trobar
la manera de capgirar les polítiques
d’aquests darrers vint anys, que considera
que han estat negatives per al
català. El seu discurs és concret: la
situació del català és diversa, delicada,
complexa i reversible. El diagnòstic a
remarcar amb un retolador fluorescent
és sobretot el reversible. Per poder-ho
fer possible i fer aquest tomb cap a bé,
no demana fe, sinó canvis d’actitud,
canvis d’arguments i molta implicació
per part de tothom. Una de les eines
per a aconseguir-ho és el Pacte Nacional
per la Llengua, que treballa a tota
màquina i del qual ha de presentar les
propostes a la tardor. Convida tothom
a participar-hi, individualment i col·
lectivament.
La situació és dura, però, amb perspectiva,
hi ha impactat profundament
la sentència dels tribunals espanyols
del 25%. Utilitzant una paraula seva,
la sentència l’ha enfosquida. De moment,
la modificació de la llei de política
lingüística encara no s’ha votat. Es
negocia un consens que es va presentar
com a fàcil i que ara per ara no ho és. En
aquesta entrevista, parla de quin és el
seu punt de vista, especialment sobre
com sortir de la situació creada pels
tribunals espanyols, però també de més
qüestions, com ara del català en el món
de la salut, de com la política durant
els anys del procés no va cuidar prou la
llengua i dels subtítols en castellà del
film Alcarràs.
—Aquesta setmana s’hauria d’haver
aprovat la modificació de la llei de política
lingüística al parlament, però no
s’ha votat. Quina és la situació?
—És en negociació. Els partits parlen els
uns amb els altres i també amb entitats;
per tant, esperem que la cosa arribi a bon
port i amb la millor solució per a tothom.
—Es fa difícil d’entendre que introduir
l’aprenentatge en castellà a la llei de
política lingüística catalana no sigui
per a complir la sentència, com alguna
vegada heu dit, sinó per a anar cap a un
model més bo.
—No s’introdueix el castellà a l’aprenentatge
perquè ja hi és, i això ho sabem
tots.
—Disculpeu, parlava d’introduir-lo a
la llei.
—Jo parlo de les escoles.
—Jo, de la llei.
—Però jo de les escoles.
—La llei i allò que passa a les escoles són
dues coses diferents.
—En el marc legal en què ens movem,
des de l’any 1994 ja s’havia dit que el
català no era la llengua exclusiva de Catalunya.
—Entenc això que dieu, però la pregunta
és sobre si introduir l’aprenentatge en
castellà en la llei pròpia de Catalunya és
complir la sentència. Ho matiso concretament.
—Ho plantejo d’una altra manera. Hem
de partir del fet que ara no som una república
independent i, per tant, dins el
marc legal en què ens movem, com a
part d’un estat que no solament inclou
la legislació catalana sinó les sentències
dels tribunals i la legislació espanyola, el
català no ha estat mai la llengua exclusiva
del sistema educatiu de Catalunya. Des
del punt de vista de la legislació, el català
Es tracta de veure de
quina manera podem
millorar el sistema
educatiu dins el marc
que podem gestionar
no és llengua exclusiva. Des del punt de
vista de la realitat social de les aules, crec
que no hi ha ni discussió. Tothom sap
que el castellà és una llengua que es fa
servir als centres educatius de Catalunya.
En conseqüència, des d’aquest punt de
vista, el fet que la legislació catalana
reconegui la realitat no vol dir aprovar,
seguir o complir la sentència. Es tracta de
veure de quina manera podem millorar el
sistema educatiu dins el marc que podem
gestionar.
—Però, per exemple, l’advocat Benet
Salellas ha explicat que aquesta introducció
en el marc legislatiu català pot
afectar negativament la defensa que se’n
faci a Europa.
—Suposo que tothom té clar que cap
institució europea no dirà mai: “Podeu

21
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
FRANCESC XAVIER VILA
Suposo que tothom té
clar que cap institució
europea no dirà mai:
“Podeu fer que tot el
sistema educatiu català
funcioni exclusivament
en català”
fer que tot el sistema educatiu català
funcioni exclusivament en català.” No
ho dirà perquè no ho pot dir, però sí que
ho podria dir algun tribunal d’aquí a uns
quinze anys...
—O abans...
–... O uns deu anys, però primer s’haurà
de fer tot el procediment. S’haurà de
passar pels tribunals d’aquí, els tribunals
centrals espanyols, després els tribunals
europeus. Un cop s’hagi acabat aquest
recorregut, ens dirà que efectivament
els catalans que ho desitgin tenen dret
de tenir l’ensenyament només en català,
però això no implicarà que tot el
sistema educatiu sigui exclusivament
en català. Per tant, entenc que això, tal
com demostra el País Basc, ja és possible
i no queda impedit pel canvi normatiu
que fem.
—S’ha acabat per sempre l’ensenyament
exclusivament en català a l’escola
pública?
—L’ensenyament exclusivament en
català a l’escola pública no ha existit mai.
Convido a sopar a algú que em demostri
que en algun moment d’aquests darrers
quaranta anys el català ha estat la llengua
exclusiva de tot el sistema educatiu
de Catalunya. Això no vol dir que hagi
estat la llengua vehicular única d’alguns
centres educatius.
—Concretem, doncs, llengua vehicular
única... Això s’ha acabat per sempre?
—Si no aturem la sentència, s’haurà acabat.
Amb el canvi creiem que es pot modificar.
Les coses, ara, com estan? Tenim
una sentència en ferm que s’ha d’aplicar
que ens diu que tots els grups de totes
les escoles de Catalunya han de tenir
ALBERT SALAMÉ

22
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
FRANCESC XAVIER VILA
dirà que no en té, però imaginem-nos
que inspecció obre un expedient o imposa
sancions: quin recorregut legal tenen,
aquestes sancions? Atès que continuem
dins el regne d’Espanya, es porten als
tribunals que diuen que el castellà, tal
com ha dit el Tribunal Constitucional, és
llengua vehicular, i com que vosaltres no
l’heu volgut regular, aquest senyor no fa
res mal fet. Per tant, el recorregut de les
sancions seria curt.
un 25% d’ensenyament en castellà, per
norma. Ho decideix el tribunal, que diu
que ho fa perquè no hem regulat la presència
del castellà als centres educatius
de Catalunya. Nosaltres proposem dues
coses bàsiques. La primera és dir: quan
parlem de llengua d’aprenentatge, de
creació i d’assumpció del coneixement,
no ens podem quedar només amb el que
diu la llengua del docent i de l’alumnat i
del manual, perquè hi ha molts més usos
que són importants i que s’han de tenir
en compte. I crec que tots estem d’acord
que, si ho mirem així, la presència del
castellà és encara més important de la
que diríem si només ens fixéssim en la
llengua que parlen els professors. És una
evidència que mostra l’estudi del síndic.
—...
—I la segona cosa, lliguem el model
lingüístic als resultats partint de la base
que el català ha de continuar essent la
llengua normal d’ús. Per tant, si hem de
jugar amb l’ús d’alguna altra llengua com
a vehicular, mirem quins són els resultats
dels centres. Amb això ens trobarem que
una bona part dels centres educatius que
ara tenen un bon coneixement de català
i castellà –que existeixen, el sistema
educatiu català no és un desastre–, no
hauran de modificar el seu projecte lingüístic
perquè ho fan bé, i moltes vegades
ALBERT SALAMÉ
amb el català com a centre de gravetat,
com a llengua habitual. És possible que
apareguin centres en què els nanos tinguin
molt de coneixement de català i
poc de castellà. M’agradaria que me’ls
ensenyessin, però bé...
—Tots sabem que no existeixen.
—Si n’apareix algun, hauria d’augmentar
la presència del castellà. I, finalment,
sí que hi ha molts centres que fan bona
part de l’ensenyament en castellà i que
tenen uns resultats millors de castellà
que no de català, aquesta modificació ens
dóna una eina que ara no tenim per fer
que els projectes lingüístics no siguin un
paper mullat com fins ara. Perquè encara
que ho decretem, fer-ho tot en català ja
hem vist que no ho hem pogut complir
aquests darrers quaranta anys.
—No hem pogut o no ho hem volgut?
—Hi ha una part d’interpretació
d’aquesta pregunta que diu que els successius
governs potser no hi han volgut
posat prou interès, i segurament hi ha
una part de raó. Però hi ha una altra part
important que s’ha de tenir en compte i
és que, en el marc actual, quan un professor
de secundària decideix de fer la classe
en castellà, quines eines té l’administració
per a obligar-lo a canviar? Qualsevol
que hagi parlat amb un director sap que
—Voleu dir que amb aquest canvi serà
més llarg, el recorregut? Es podrà sancionar
més si no es compleix la llei?
—El nostre problema bàsic són aquells
centres educatius en què una part important
dels docents funcionen més en
castellà que no pas en català i impedeixen
que els seus alumnes arribin al català.
Som impotents respecte d’aquests
El nostre problema
bàsic són aquells centres
educatius en què una
part important dels
docents funcionen més
en castellà que no pas en
català i impedeixen que
els seus alumnes arribin
al català

23
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
FRANCESC XAVIER VILA
Hem d’aconseguir de
reconstruir un consens
més sòlid a favor d’una
escola que funcioni
bàsicament en català
centres. Crec que amb aquest canvi, lligant-ho
amb el projecte i amb uns resultats
objectius, ens dotem d’una eina
que ens farà tenir més incidència, perquè
permet de connectar amb una cosa que
la major part de la població entén: que
l’escola ha de dotar els alumnes de coneixements
en totes dues llengües. En
canvi, una part important de la població
no acaba d’estar d’acord a dir: “El català
és l’única llengua perquè és la pròpia.”
Recordem sempre la premissa major que
nosaltres no controlem els tribunals.
Això és així.
—Una part important de la població? O
una part del discurs dels partits polítics?
—A vegades volem dibuixar la situació
de Catalunya com si tots els enemics o
adversaris del procés de normalització de
l’escola catalana fossin simples titelles
d’un partit polític.
—No volia dir això.
—De vegades hi ha discursos que eviten
veure que a Catalunya hi ha posicions
discrepants sobre els centres educatius.
Hem d’aconseguir de reconstruir un
consens més sòlid a favor d’una escola
que funcioni bàsicament en català. Ho
podem fer si busquem uns arguments,
i crec que el d’aconseguir uns resultats
objectius és compartit per la immensa
majoria de la població de Catalunya. Fins
i tot pels partits que han intentat d’atacar
més l’escola catalana.
—Què voleu dir?
—Que primer ho van intentar dient “separem
els nens”. I no se’n van sortir.
Després, van provar de dir “ho fem en
castellà”, i no se’n van sortir. Però aleshores
van dir: “Ostres, hi ha una via per
a atacar l’escola catalana, direm que és
millor una escola que doti de competència
en tres llengües”, i ves per on,
això ho han entès bé. Han entès que
una part molt important de la societat
catalana vol que l’escola faci una funció
que, per una altra banda, ha de fer, que
és promocionar el coneixement. Si som
capaços d’utilitzar aquest argument en
favor d’un model educatiu que tingui el
català com a centre de gravetat i el fem
servir, no en el debat polític, sinó en el
debat social, l’escola catalana guanyarà
molt més suport.
—Però durant aquests anys ha estat
evident que, quan la immersió en català
funciona en un centre, tot funciona més
bé per als alumnes.
—Vols dir que quan l’escola funciona
bàsicament en català el procés d’integració
social i de cohesió funciona més bé?
Evidentment, no me n’has de convèncer.
Aquests darrers vint anys han arrossegat
el debat de l’escola com si fos una qüestió
de drets individuals i de drets nacionals.
Voldria recordar que a Suïssa, on no hi
ha cap voluntat d’independitzar-se els
uns dels altres, a cada cantó tenen un
règim lingüístic absolutament diferent.
En tot cas, l’estat espanyol és com és i
justament per atacar la llengua i el procés
de normalització van saber moure el
marc d’interpretació per dir: “És que hi
ha dret de ser escolaritzat en castellà o
hi ha dret de ser escolaritzat parcialment
en castellà.” Aquest és el canvi ideològic
que s’ha fet. Recordo quan va progressar
la normalització a les escoles. Quan vam
ser capaços de demostrar que era millor
per als nanos, per a la societat, quan no
era una qüestió tant de drets individuals o
nacionals com de donar eines a cadascun
dels nanos que hi havia als centres. Els
pares castellanoparlants que demanaven
de portar els seus fills a escoles en
règim d’immersió volien que tinguessin
una eina pràctica i simbòlica dins el
seu país. Però com que ens hem deixat
arrossegar cap a un discurs o potser no
hem sabut resistir bé o no hem tingut
les eines adequades per a resoldre-ho...
Sigui com sigui, és un fet que ens hem
mogut cap a aquest altre discurs. De fet,
els tribunals ja ho havien preparat el
1994, ja havien dit: “Si és oficial, teniu
l’obligació d’ensenyar en aquesta llengua.”
Bé, insisteixo: hem de ser capaços
de tornar a portar el debat sobre l’escola
cap als avantatges que proporciona el fet
que el català sigui la llengua central. Però

24
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
FRANCESC XAVIER VILA
ALBERT SALAMÉ
això no ho aconseguirem judicialitzant la
llengua o fent que sigui una eina d’enfrontament
entre partits.
—Amb tot això que dieu encara se’m
fa més estrany que insistiu que la modificació
no es planteja per complir la
sentència.
—He parlat de superar l’atzucac en què
ens posa la sentència. És un atzucac si
no hi trobem una solució. Quines són
les lleis que no complim? Complim les
de trànsit, les de l’adopció, totes. El que
té un estat-nació és que, si no complim
les lleis, hi ha conseqüències. O crees un
altre estat-nació o en modifiques la legislació.
Ja hem passat pel 2017, pel 2018,
pel 2019... S’ha mirat de fer una mena de
transformació i objectivament no s’ha
aconseguit. Ara hem de jugar amb les
cartes que tenim per obtenir els objectius.
Hi ha qui ha parlat d’una insubmissió generalitzada
als centres, jo no crec que els
directors i les directores posin en perill
la seva carrera professional per això. No
és cosa del conseller d’Ensenyament,
sinó de cadascun dels centres educatius
als quals diran: “Tu, equip directiu, i tu,
inspector, expliqueu-me com s’aplica
el 25%.”
—No veieu la via de la desobediència?
—No veig la desobediència generalitzada.
En un altre marc sociopolític, potser
la veuria, però ara, no. A més, crec que
no és bo que les escoles siguin un camp
de batalla. Hi ha gent que diu que s’ha
de resistir des de les escoles i això vol
dir convertir-les en punta de llança de
l’acció judicial de l’estat. He parlat de superar
la sentència, que vol dir trobar una
solució perquè no s’apliqui una mesura
que no és bona, com ara la imposició del
25% a totes les aules de tots els centres
educatius de totes les localitats del país.
I, a més, trobar una via per a retornar el
debat educatiu a una cosa molt pròpia,
que és la valoració dels resultats. Per
això parlo de l’atzucac de la sentència.
El tribunal va emetre-la perquè deia que
la Generalitat no actuava; no caldrà que
s’executi. No es proposa insubmissió a
una sentència, sinó explicar d’una manera
clara i neta que sí que s’ha actuat i,
per tant, la sentència no s’ha d’aplicar.
—No obstant això, aquest canvi deixa
una escletxa oberta les conseqüències
de la qual no són clares.
—Déu me’n guard de dir que tinc la veritat
suprema. Sóc el primer que tinc
dubtes i per això parlem amb tothom. No
em sentireu dir la paraula blindar perquè
crec que en el marc polític i legal que
tenim, que si més no és poc previsible,
no la puc fer servir. Sí que crec que és la
millor opció que s’ha posat sobre la taula.
Que es pot millorar? Per descomptat! Que
sigui una escletxa...
—Per a arribar al 50% per exemple, o...
—És més escletxa deixar que s’apliqui la
No veig la desobediència
generalitzada. En un
altre marc sociopolític,
potser la veuria, però
ara, no

25
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
FRANCESC XAVIER VILA
sentència. Si s’aplica, els tribunals faran
la política lingüística del país i, com que
l’haurem acceptada, ens diran: “Ara
preferim que sigui un 50%.” Si les coses
van molt malament, el conflicte es pot
enverinar encara més. Es creen AMPA
paral·leles de pares que volen ensenyament
en castellà en llocs on hi ha AMPA
que funcionen. Hi ha una organització
que es diu AMPA TOTAL que ho fa. És bo
que desjudicialitzem la política lingüística.
Un dels avantatges de modificar
una llei és que no pot ser recorreguda a
tribunals inferiors i s’ha de recórrer al
Constitucional.
—Quines eines hi haurà per a fer efectiu
que el català sigui central?
—Acabem de fer públic que demanarem
el nivell C2 perquè aquest sistema, que
durant molt de temps no ha seguit el procés
de millora que hauria hagut de seguir
i ha retrocedit en molts aspectes, torni
a guanyar solidesa, compromís i feina
ben feta. Treballem perquè el professorat
torni a tenir una formació de debò, que
no hauria hagut de perdre mai. Posem
mesures perquè el professorat domini
la llengua.
—Justament, quan venia cap ací, un
professor em demanava què faria la Generalitat
perquè amb el C2 no passi com
amb el C1, que és una enganyifa i la gent
l’obté sense tenir el nivell necessari.
—Sens dubte s’analitzarà.
—Es prendran mesures?
—Ja he dit unes altres vegades que no em
satisfà donar un títol que no ha estat validat
per proves objectives. És una qüestió
que tenim sobre la taula. El problema és
que no es pot fer tot alhora.
—Es parla molt poc dels recursos. Per
a poder aplicar les polítiques que calen,
n’hi ha prou? S’hi inverteix prou?
—Una cosa és la política lingüística al
sistema educatiu i una altra la política
lingüística, però em consta que es
fan moviments importants per facilitar
aquesta formació. De manera general,
és cert que calen més recursos per a la
política lingüística en tots els àmbits i
tots els departaments.
—És una mica la Ventafocs, la política
lingüística?
—Durant molt de temps s’ha donat per
fet que funcionava. Vivíem en un discurs
que potser no era prou exigent. Una cosa
que hem aconseguit tots plegats aquest
darrer any és posar la necessitat de treballar
més seriosament sobre la taula.
Col·lectivament, n’hem d’estar contents.
Sé que a vegades les dades que donem
fan mal, però hem assolit que es parli de
prendre decisions per entomar el repte.
—Es parla molt del català a l’escola, però
al sistema sanitari la situació és molt
dolenta, també.
—Em preocupa molt i és una de les
qüestions que s’han d’abordar. Encara
que l’acord sobre l’escola hagi enfosquit
el que fèiem. Recordo que som en
la fase participativa del Pacte Nacional
per la Llengua, en què el nostre objectiu
és que la població expressi el seu parer
sobre tots els àmbits en què es troba que
no pot viure amb normalitat en català.
Volem que la gent s’informi, s’apoderi i
faci propostes. Si m’ho permets, fa una
dècada que em preocupa. Aleshores no
se’n parlava i vaig fer notar que havia
caigut el nombre de persones que es
podien expressar en català al sistema
mèdic. Però fins ara no hem estat
capaços de posar-ho sobre la taula.
Sortien queixes particulars, però no
hem mogut tot el sistema. Es tracta que
ho aconseguim. La política lingüística
en la salut és importantíssima. S’acaben
de fer unes sessions a les Illes de
com garantir l’assistència en català al
sistema mèdic. Les tindrem en compte.
Com és lògic, hi ha una gran fluïdesa de
comunicació sobre política lingüística
entre els tres grans territoris de parla
catalana. Ara tenim un moment per
visualitzar el que passa. No només les
queixes, sinó fer propostes i diagnosis
de com resoldre-ho. Convido la gent a
participar-hi.
És cert que calen
més recursos per a la
política lingüística en
tots els àmbits i tots els
departaments

26
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
FRANCESC XAVIER VILA
—En el món audiovisual, hem tingut
l’èxit d’Alcarràs com si fos un bolet. No
caldria incentivar més la producció de
continguts audiovisuals de gran volada
en català? Penso en les sèries que tothom
coneix en danès, suec... Per què
l’audiovisual català no té l’ambició que
tenen moltes de les llengües mitjanes
d’Europa?
—El nostre objectiu hauria de ser que
els col·lectius importants en el món audiovisual
entenguessin que han d’apostar
per la llengua. Primer de tot, hem
d’escoltar-los, tractar-los, donar-los
arguments, i l’administració posar-hi
els recursos pertinents. Hem de ser capaços
d’involucrar les persones que són
al capdavant de la creació audiovisual
amb aquest pacte i aquesta nova manera
d’entendre la llengua.
—A part de posar-hi recursos, què diríeu
per convèncer?
—La primera cosa, com deia Georges
Steiner, la llengua d’Europa és la traducció.
I la segona, el model escandinau ens
mostra que hi ha vies per a fer producció
de qualitat. Si s’aposta per això, hem de
saber com pot ajudar l’administració,
i al revés, l’administració ha de posar
trampolins perquè passi. Però no ho
aconseguirem enfrontant-nos-hi com
si fóssim un cas perdut. Cal veure què
surt a compte. De vegades ens trobem
persones que fan grans declaracions i a la
seva vida quotidiana no tenen en compte
la llengua. Cal tenir la llengua present en
els nostres costums de consum, producció
i creació. Tenir-la-hi, ni que sigui allà
al darrere, ens ajudaria tant! La llengua
ens la podem mirar des de la perspectiva
de la identitat, dels drets, de l’economia,
perquè la força econòmica que tenim
com a col·lectiu de més de deu milions
de persones no l’aprofitem prou. No es
tracta de si surt en català, ho compro,
però sí de, posats a triar, demanar si hi
és en català, prendre decisions i aprofitar
la capacitat que tenim cadascú. Si ho fas,
contribueixes que la teva vida sigui més
agradable.
La llengua ens la
podem mirar des de
la perspectiva de la
identitat, dels drets, de
l’economia, perquè la
força econòmica que
tenim com a col·lectiu de
més de deu milions de
persones no l’aprofitem
prou
—Alguna vegada heu dit que recordàveu
la campanya “El català és cosa de tots”.
Hi haurà campanyes?
—N’hi haurà. No les hem volgudes fer
enmig del procés participatiu del Pacte
Nacional per la Llengua. Les campanyes
serveixen per a allò que serveixen, tenen
unes virtuts i uns límits. Van adreçades a
l’emotivitat o a la racionalitat, i això ens
permet de tenir arguments més bons,
però es tracta de canviar les rutines.
—Per exemple?
—Només que tots els catalanoparlants,
entesos com els que saben parlar català,
decidissin que d’entrada s’adrecen a
una persona que no coneixen en català,
vesteixi com vesteixi, tingui l’aspecte
que tingui, ho notaríem immediatament,
perquè hi ha molta gent que no se
sent interpel·lada a parlar en català que
s’hi sentiria. Això és fonamental. Que
molta gent que ara no fa servir el català
l’incorpori.
—Hi va haver un malentès per la qüestió
de les aules d’acollida i el canvi que es vol
fer a la llei. No es deixaran de fer?
—El malentès potser és comprensible
perquè la gent va llegir que se suprimia
una disposició que havia quedat superada
per la llei d’educació, que és molt més
àmplia en aquest sentit...
—Es fa poca cosa. Se’n farà més?
—D’aules d’acollida, n’hi ha d’haver
més, han de durar més, han d’estar més
dotades i s’ha de treballar molt més bé
la metodologia. No dic que no s’hagi
fet bona feina, però se n’hauria de fer
moltíssima més. Això torna a demanar
formació del personal, recursos... Parlem
de milers i milers de persones.
—Abans de ser secretari de Política Lingüística
havíeu estat molt dur amb TV3;
deixàveu clar el paper que ha de tenir de
promoure la llengua catalana. Aquests
mesos que heu estat al càrrec, heu pogut
fer-hi feina?
—Ara és en procés de canvi, es fa la re-

27
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
FRANCESC XAVIER VILA
novació de càrrecs. TV3 es va crear en
un moment determinat i ha seguit uns
raonaments que hi havia a la societat
catalana. Va haver-hi un moment en què
es deia que TV3 havia de ser com el mirall
de la societat, aquesta idea va guanyar
molts adeptes en el món de la CCMA. Fa
temps que dic que és un error. TV3 no és
la televisió que reflecteix tota la societat
catalana i de tots els països catalans. TV3
és el portaavions de producció en català
perquè la societat catalana ho vol, perquè
volem tenir una eina que essencialment
creï continguts en català. No cal que el
principal mitjà de comunicació i producció
de continguts en català deixi de
produir en català per reproduir una cosa
que es troba en vint-i-cinc mitjans en
castellà. Des d’aquest punt de vista, crec
que s’ha de reorientar i ho va fent.
—A vegades, els sectors més crítics i
que expressen més preocupació per la
situació de la llengua sembla que siguin
tractats com a creadors de conflicte per
part de la Generalitat. No us agrada que
es faci servir la paraula emergència?
—La situació del català és diversa i delicada.
En termes generals, hi ha un seguit
de tendències que no van bé. És complexa
perquè hi ha molts factors que s’entrecreuen,
però també és reversible. La idea
d’emergència fa pensar que si no fem
moltes coses corrents, no ens en sortirem.
I és tot el contrari. Hem de moure un
transatlàntic i fer que la major part de la
població estigui d’acord a canviar-ne el
rumb. Recordo que hi ha hagut processos
de política lingüística en què s’ha volgut
córrer molt en coses vistoses que no eren
el nucli dur del problema i han tingut
resultats contraproduents, perquè s’ha
aconseguit que gent que no estava mobilitzada
s’hi mobilitzés en contra.
—Ho podeu explicar més?
—Durant un temps es va dir i repetir que
l’escola només es feia en català i tot ho
fèiem en català i tots els nens sortien de
l’escola dominant el català perfectament.
Hi va haver gent que va aprofitar això per
dir: “És un règim monolingüe que no
permet que vagin al lavabo si ho demanen
en castellà.” I, poca broma, la gent
que defensava que les escoles catalanes
eren monolingües va obtenir un percentatge
de vots que no és menyspreable,
crec recordar. De vegades dient coses que
no són objectives hem fet mobilitzar gent
en contra nostra. La paraula emergència
pot fer pensar a la població: “Saps què?,
si no val la pena, no val la pena.” I, per
tant, necessitem fer una cosa molt complicada,
hem de mobilitzar tothom que
puguem a favor del català i desmobilitzar
tothom que hi estigui en contra.
—Però sovint es compra el discurs dels
que hi estan en contra, com per exemple
la famosa frase, que ha dit força gent,
D’aules d’acollida, n’hi
ha d’haver més, han de
durar més, han d’estar
més dotades i s’ha de
treballar molt més bé la
metodologia. No dic que
no s’hagi fet bona feina,
però se n’hauria de fer
moltíssima més
ALBERT SALAMÉ

28
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
FRANCESC XAVIER VILA
ALBERT SALAMÉ
Per mi és absolutament
erroni pensar que
l’independentisme va
fer de manera general
un intent d’apropiar-se
la llengua. En tot cas, si
el català no és la llengua
dels patriotes espanyols
és perquè no el fan servir
entre la qual el president Aragonès, de:
“El català no pot ser llengua de part. No
pot ser la llengua dels independentistes,
perquè hi ha catalans que no ho són.”
Això no fa molt de mal?
—He dit més d’una vegada que aquí hi ha
una trampa argumental i, inconscientment,
alguns dels que estem a favor del
català hi hem caigut. Durant l’etapa més
àlgida del procés, la major part de l’independentisme
va mirar de mostrar-se obert
i amable amb el conjunt de les llengües del
país i una part substancial de l’unionisme
va intentar de convertir el conflicte polític
en un conflicte d’identitats nacionals. Per
tant, hi va haver gent que va repetir una
vegada i una altra que era un conflicte
entre llengües o entre col·lectius de base
nacional. Aquest discurs és molt potent a
l’estat i, de vegades, algun sector de l’independentisme
se l’ha arribat a creure. Per mi
és absolutament erroni pensar que l’independentisme
va fer de manera general un
intent d’apropiar-se la llengua. En tot cas,
si el català no és la llengua dels patriotes
espanyols és perquè no el fan servir.
—Potser s’ha comprat massa el discurs
del contrari?
—Els discursos sovint s’infiltren a les
ments. Si hi ha algú que ha intentat d’associar
la llengua a una ideologia, no ha estat
l’independentisme. A més, recordo que
l’independentisme va arribar un moment
que volia ser tan curós amb el castellà que
hi va haver la situació que els independentistes
en taules rodones o actes electorals
parlaven en castellà a Catalunya.
—Alcarràs és el gran èxit del cinema
en català i en alguns cinemes es passa
subtitulada en castellà. En canvi, si no
recordo malament, no s’havia fet abans,
per exemple, en films d’èxit com ara Pa
negre. Ja no solament com a secretari
general sinó com a sociolingüista, podeu
explicar com és que ara passa?
—No m’agrada! M’ha deixat totalment
desconcertat. Ho he llegit i no ho sabia. Si
s’ha de subtitular per a gent amb discapacitat
auditiva, que ho subtitulin en català.
No crec que en els territoris de llengua
catalana s’hagi de subtitular en castellà.
—Amb aquests mesos que heu estat
secretari, veieu les coses diferents? Us
heu desanimat?
—No tenim gaire dret de desanimar-nos
i menys en públic. Vaig assumir
el càrrec per responsabilitat,
perquè em van demanar si podia posar
els coneixements que podia haver adquirit
al servei del país. No tinc carrera
política i no vaig saber dir que no. A
vegades veus les coses més senzilles,
a vegades més difícils. És complicat. A
vegades hi ha moltes rutines negatives.
Hi ha molts grups poderosos amb interessos
contraris al canvi de tendència.
A més, tenim una situació de manca
de sobirania i de repressió política, de
conflicte obert sobretot amb uns col·
lectius que posseeixen l’estat espanyol,
que el fan funcionar com el seu negoci.
Part d’aquest negoci passa per l’espoli
fiscal i l’assimilació de les nacions de
la perifèria de la península.

29
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ENTREVISTA
NATHALIE TORRES
“Política Lingüística no donarà
el vist-i-plau a mantenir el B2
als alts funcionaris”
La portaveu de Compromís en matèria de política
lingüística critica durament el PSOE per haver
rebaixat l’esperit de la llei de funció pública

30
NATHALIE TORRES
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
L’informe amb què s’ha d’elaborar
el reglament per a aplicar el requisit
lingüístic als funcionaris valencians
va caure com una bomba en la línia de
flotació de les relacions entre Compromís
i el PSOE. El punt de controvèrsia
està en el baix nivell de coneixement de
llengua que s’exigiria als funcionaris de
més alt nivell de l’administració. És a dir,
als cossos A1 i A2, als quals pertanyen els
membres de l’advocacia, els metges i els
caps de servei, per exemple, se’ls exigirà,
únicament, un B2, que és el que s’adquireix
automàticament quan s’acaba
el batxillerat. Ni tan sols s’arriba al C1,
conegut abans per “nivell mitjà”.
Els membres de Compromís a la comissió
van exigir que apareguessen a l’informe
els noms i cognoms dels redactors que
hi estaven a favor. És preceptiu que la
Direcció General de Política Lingüística
faça un informe abans que la conselleria
puga redactar el decret, i tal com és ara
l’informe, no el farà.
Nathalie Torres, la portaveu d’educació
de Compromís a les Corts Valencianes
diu en aquesta entrevista que aquest
informe va contra la lletra i l’esperit de
la llei aprovada per les Corts.
L’informe sobre el requisit lingüístic
evidencia la guerra oberta entre PSOE
i Compromís
La posició actual del Partit
Socialista no està d’acord
amb el que diu la llei. La llei
parla de proporcionalitat
i la consellera Bravo s’ha
cansat de dir això en seu
parlamentària
—A quines pressions s’ha doblegat el
Partit Socialista i la consellera Bravo,
per a rebaixar el nivell de competència
lingüística exigible a l’alt funcionariat?
—No sé si s’ha doblegat a cap pressió,
però no em sorprèn massa que s’haja
optat per una exigència tan baixa que
pràcticament no és ni exigència.
—Hi insistesc. El sector sanitari pot
haver pressionat?
—No ho sé. No faré cap afirmació sobre
això. Però sí que dic que a la Direcció
General de Política Lingüística vam fer
una enquesta per a saber les competències
lingüístiques i com les acreditaven
els treballadors de l’administració de la
Generalitat i ens quedàrem gratament sorpresos
dels percentatges. A banda la faena
que s’ha fet en formació. Per tant, no veig
on és l’inconvenient de demanar un C1.
—Aquest ha estat l’únic escull durant
les negociacions del reglament de la
idoneïtat?
—Vaig formar part de la ponència de la
llei, i quan vam començar els treballs
parlamentaris, l’article 62 ja havia estat
redactat, i no hi va haver cap problema.
Jo anava tenint notícies de les reunions
i sempre anaven en un sentit positiu.
Però fa poc vaig saber que quan havien
arribat a fixar els nivells per a l’A1 i l’A2
no hi havia acord.
—Tal com ha eixit l’informe, s’adequa
a l’esperit de la llei?

31
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
NATHALIE TORRES
—En absolut! En absolut! La posició actual
del Partit Socialista no està d’acord
amb el que diu la llei. La llei parla de proporcionalitat
i la consellera Bravo s’ha
cansat de dir això en seu parlamentària.
Ha dit que el desenvolupament reglamentari
seria raonable i proporcional.
Doncs, no és ni raonable ni proporcional
que als alts funcionaris de la Generalitat
no els pugues exigir un nivell de llengua
que exigeixes als docents, per exemple.
Xoca molt que l’exigència l’apliques als
docents, independentment que siguen
professors o mestres d’infantil i primària,
i que als funcionaris que poden ser
A1 o A2, cregues que amb un B2 ho tens
arreglat. Qui accedeix a un cos A1 o A2 és
una persona amb titulació universitària.
—Quin missatge es dóna a la ciutadania
quant a la necessitat d’estudiar i saber
el català?
—Que la igualtat que alguns pregonen
entre les dues llengües oficials no és tal.
Així de clar. Si ací ens desgargamellem i
diem que els drets de la ciutadania són les
obligacions de l’administració, l’administració
té l’obligació de respectar tots
els ciutadans i ciutadanes, independentment
de la llengua amb què s’adrecen a
l’administració. Has de tenir un personal
preparat lingüísticament. Si dius que les
persones que ocuparan el rang administratiu
més gran no han de tenir les
competències lingüístiques suficients en
llengua estàndard, no envies un bon missatge
ni prestigies socialment la llengua.
fa molt de mal. Si resulta que el govern del
Botànic opta per una exigència lingüística
que no arriba ni al nivell que el Partit
Popular demana a Galícia, què vols que
et diga? Em sembla molt fort. Això no és
cap extravagància. Això va en la mateixa
línia que s’ha fet en altres llocs. Una
extravagància era que ací no hi haguera
requisit lingüístic. Érem l’únic territori
que no tenia requisit per a l’accés a la
funció pública, trenta-cinc després anys
de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament
del Valencià.
—La Direcció General de Política Lingüística
farà el dictamen favorable perquè
s’aprove el decret?
—La Conselleria de Justícia és l’encarregada
de fer el reglament, que és un decret,
però necessita l’informe. I Política
Lingüística no donarà el vist-i-plau a un
projecte de decret que mantinga el B2 a
eixe grup de funcionaris. I, així, la consellera
no el pot convertir en el projecte de
decret perquè l’aprove el consell.
—Es retardarà encara més l’aplicació
del requisit.
—Sí. Ja hauria d’estar en vigor perquè la
llei es va aprovar el mes de març de l’any
passat i el reglament havia de ser aprovat
un any després.
—Hi ha hagut cap acostament entre el
conseller Marzà i la consellera Bravo?
—Les converses s’han fet amb la màxima
discreció. No sé si hi ha hagut cap reunió.
—Compromís prendrà cap mesura com
a membre del govern del Botànic.
—Això tampoc no t’ho sé dir. Això ha
passat avui. Dimecres tenim un ple a
les Corts i ens veurem en el grup parlamentari.
Jo he fet el que em toca com
a portaveu d’educació, que és valorar
l’informe i el valore negativament, i em
Si dius que les persones que ocuparan el
rang administratiu més gran no han de tenir
les competències lingüístiques suficients
en llengua estàndard, no envies un bon
missatge ni prestigies socialment la llengua

32
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ENTREVISTA
DIANA RIBA
“Em preocupa què poden arribar a fer
amb les fotografies dels meus fills”
Entrevista a l’eurodiputada d’ERC, víctima d’espionatge
amb Pegasus i vice-presidenta de la comissió
d’investigació al Parlament Europeu

33
DIANA RIBA
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
JOSEP CASULLERAS NUALART
Diana Riba tenia marcada al calendari
la data del 28 d’octubre
de 2019. Aquell dia va tenir un
incident estrany mentre feia una
trucada. Aleshores no sabia que li
havien introduït el programari Pegasus
per espiar-la. Ja feia mesos que era eurodiputada
d’ERC i qualsevol intent d’investigar-la
hauria requerit un suplicatori
al Parlament Europeu. Li van vulnerar les
comunicacions privades com a eurodiputada,
com a familiar d’un pres polític i
com a mare. Ella és un dels primers eurodiputats
dels quals es té constància
que han estat espiats
amb Pegasus, i tant això com
el fet que és vice-presidenta
de la comissió d’investigació
a l’eurocambra sobre aquest
escàndol d’espionatge fan que
el Catalangate pugui prendre
més volada.
—Us van infectar el mòbil el
28 d’octubre de 2019. Sabeu
com?
—Aquell dia al matí vaig fer una trucada
a un dels assistents al Parlament Europeu.
Quan vam acabar, ell va rebre una
trucada d’un número anònim i va sentir
tot l’enregistrament de la conversa que
acabàvem de tenir.
—Sense que ningú li digués res?
—Sí. Em va sentir a mi dient “hola”, ell
va respondre “hola, Diana”, va veure que
jo no li responia… perquè era l’enregistrament.
Aquell dia el recordo i per això
el vaig assenyalar. Anava amb cotxe cap a
la seu nacional d’ERC, on teníem permanent
i executiva. Jo ja era eurodiputada
en aquell moment. Quan vaig arribar,
els vaig avisar del que m’havia passat.
No sabíem quin nom tenia el programa,
ni què havia passat, però sabíem que era
molt estrany.
—I com us van infectar?
—No tenim cap prova de com hi van
entrar, cap enllaç, cap SMS. Però és clar
que acrediten que van entrar aquell 28
d’octubre de 2019. Exactament, el dia
Fins ara sabem que quan t’entren al mòbil
se’n poden endur una còpia. Quan són dins
poden utilitzar la teva càmera i el teu micròfon
que va passar-nos allò i que jo tenia assenyalat
al calendari.
—De què parlàveu quan us van enregistrar?
—Feia una setmana de la sentència del
judici, i aquells dies parlàvem amb advocats,
miràvem com encaràvem el futur
després dels dotze anys de presó que li
havien caigut al meu marit. Amb Andreu
Van den Eynde parlàvem molt de quins
havien de ser els següents passos en
l’àmbit judicial. I amb l’assessor del Parlament
Europeu parlàvem sobre com la
sentència canviava la situació de l’escó de
l’Oriol Junqueras, que en aquell moment
era buit, tot i que ell era eurodiputat reconegut.
El van sentenciar sense haver-li
retirat la immunitat, i eren dies molt
intensos amb el comitè d’Afers Jurídics,
que parlava sobre aquest cas.
—Però no tan sols us van escoltar aquella
conversa del dia 28 d’octubre, sinó
que van tenir accés a tot el contingut del
vostre mòbil.
—Fins ara sabem que
quan t’entren al mòbil
se’n poden endur una còpia.
Quan són dins poden
utilitzar la teva càmera i el
teu micròfon. L’objectiu
de Pegasus no és instal·
lar-se en el mòbil i quedar-s’hi
per sempre, sinó
aconseguir la informació
i desaparèixer. I sabem
que un cop tenen aquesta
còpia del teu mòbil poden
enviar missatges en nom teu. Haurem de
veure si es van enviar comunicacions que
nosaltres no podem identificar. I en el
meu mòbil hi ha el correu del Parlament
Europeu, converses amb col·legues. I en
aquella època estàvem molt en contacte
amb l’equip del president de l’eurocambra
perquè la situació d’Oriol Junqueras
era una qüestió molt preocupant.
—I no fou fins l’estiu següent, quan es
va saber l’espionatge a Roger Torrent i a
més, que vau relacionar-ho amb Pegasus?

34
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
DIANA RIBA
Has de respirar tres vegades
perquè ho poden utilitzar tot.
Tot es pot treure de context.
Al final has de continuar
treballant i no pensar gaire
què poden arribar a fer amb
el teu mòbil perquè podrien
fer barbaritats
—Quan et passa una cosa com aquesta
penses evidentment en coses que coneixes.
I aleshores vaig pensar que m’havien
intervingut el micròfon, no pensava pas
en un espionatge com aquest. Després
ja vam tenir més sospites i es va fer la
investigació de Citizen Lab. Continuàvem
prenent mesures per prevenir un
espionatge a l’antiga, és a dir, deixant els
mòbils fora quan vols tenir una conversa
confidencial amb algú. No pensava pas en
una invasió de tot el mòbil.
—I quan vau saber que era tan invasiu
què vau pensar?
—Vaig pensar què podia haver arribat
a dir en alguns missatges. Però vaig
quedar molt tranquil·la, sobretot en el
camp professional. Però has de respirar
tres vegades perquè ho poden utilitzar
tot. Tot es pot treure de context. Al final
has de continuar treballant i no pensar
gaire què poden arribar a fer amb el teu
mòbil perquè podrien fer barbaritats. I
en el meu cas de seguida vaig pensar en
les fotografies. Tothom té una intimitat.
Pensava sobretot en els fills. Pel que fa a
mi, al final és la meva acció política, és
la meva decisió, però què poden arribar
a fer amb algunes fotografies del meu
mòbil que poden ser compromeses per
als meus fills, això sí que em preocupa. I
em preocupen els pares.
—Vosaltres heu sofert la presó d’en
Raül, la seva inhabilitació, l’amenaça
d’un nou judici penal i d’un altre al Tribunal
de Comptes. I, a sobre, us espien.
Com es pot suportar?
—Aquests dies al Parlament Europeu
em pregunten com estic. I he de fer un
exercici… És que el meu estat anímic no és
tan sols per l’espionatge. Hem passat per
una sentència de dotze anys, una presó de
quatre anys, que la major part del temps
ha estat de dispersió, a set-cents quilòmetres
de casa, pendents d’un judici en
què li demanen de dos a quatre anys, amb
un indult que és reversible i que no té en
compte la seva inhabilitació… És una cosa
més dins de tot això. Si només tingués
això de Pegasus… Al final has d’intentar
estabilitzar les emocions perquè, si no,
ets sempre en una muntanya russa. És
que fa tants anys que hem de suportar
això: un judici que va ser una animalada,
amb una sentència sense proves… Som
davant d’una repressió tan forta que
l’espionatge és una cosa més.
—Per això al Parlament Europeu encarneu
la repressió. Penseu que allà amb el
pas del temps es va digerint o normalitzant
aquesta repressió?
—No, no s’ha normalitzat. Una altra
cosa és que ens agradaria veure reaccions
públiques més contundents. Però que no
s’ha normalitzat es veu en la constitució
de la comissió d’investigació sobre
Pegasus. Hem de pensar que els últims
vint anys al Parlament Europeu només
s’han constituït cinc comissions d’investigació.
I que jo sigui vice-presidenta
d’aquesta comissió és una demostració
que la situació no s’ha normalitzat. Em
van investigar essent eurodiputada, i jo
tinc immunitat. Per fer-ho, haurien de
demanar al Parlament Europeu que me
la retiressin.
—L’escàndol Pegasus preocupa a Brussel·les,
doncs?
—Sí. Es detecta. La majoria del Parlament
Europeu ha estat a favor de constituir
la comissió sobre Pegasus; alguns volem
que sigui considerat com una arma
de guerra i que els estats no la puguin
comprar. És un perill per a la democràcia
i per a l’espai europeu de drets i llibertats.
Hi ha molt interès i moviment per a
aclarir com es compra, quines relacions
contractuals té, etc. Sabem que són els
estats, però com s’aconsegueix aquesta
informació? Es fa des d’Israel? Hi ha un
tercer estat que té còpia de la informació
que ens han robat? La té l’estat espanyol,
o l’estat que hagi investigat? S’hauria
de legislar, crear un marc legal en què
programes com Pegasus fossin prohibits
en l’espai europeu.
—Tot això, com la qüestió del preu que
costa, es pot arribar a respondre en la
comissió d’investigació?

35
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
DIANA RIBA
—Esperem que sí, i ha de servir per a
decidir quines accions immediates podem
prendre, com ara una moratòria als
estats perquè no l’utilitzin. I els marcs
legals. Encara ho negociem, però farem
trobades amb experts, amb gent afectada.
Hi haurà compareixences i visites
al territori; haurem de veure quantes i
quines…
—També hi haurà una visita de la comissió
a l’estat espanyol?
—Nosaltres i Renew Europe ho hem
proposat, i crec que sí que es farà. La
setmana vinent tenim reunió i podrem
negociar les qüestions de detall, que n’hi
ha moltes, perquè la comissió d’investigació
durarà dotze mesos. Seria lògic que
féssim una visita a Madrid i poguéssim
parlar amb el CNI i amb qui sigui que es
demani.
—Tots els membres de la comissió d’investigació
poden participar en aquestes
visites?
—S’ha de mirar. Però normalment, per
la llei d’Hondt, segons el nombre d’eurodiputats
que té cada grup parlamentari
s’adjudiquen els llocs que hi ha disponibles
en aquestes visites. És un nombre de
diputats limitat que hi pot anar. I normalment
els titulars d’aquest viatge són
gent que no són de l’estat que es visita.
I els de l’estat poden acompanyar-los
sempre, tots els que vulguin.
—El president Puigdemont, com a
membre de la comissió, podria formar
part d’una visita com aquesta en cas
que es fes?
—Sí, seria plausible. Ell és membre titular
de la comissió Pegasus.
—Teniu cap sospita de qui pot ser el
responsable del vostre espionatge i del
Catalangate?
—Això ens ho haurien d’explicar. Si
és un cas controlat seria molt greu, i si
fos incontrolat encara seria més greu.
Perquè hi ha diferents aparells de l’estat
que tenen una inèrcia antidemocràtica
d’extrema dreta, i hauríem d’investigar
si tornem a ser davant d’un cas d’un
poder que té la seva agenda política i
investiga per la seva banda. Tot això és
en mans dels socialistes, que són ara
els únics i últims responsables polítics
d’explicar què passa en aquest cas. Tot
individu investigat té el dret de saber qui
l’investiga, per què i quina informació
final s’ha quedat per a la investigació.
Quina informació s’han quedat del
meu mòbil? Necessito saber-ho, és un
dret meu.
—Però el govern espanyol no dóna les
explicacions que demaneu. Què ha de fer
ERC ara davant d’això?
—Tot són cortines de fum. Ara diuen
que ells són espiats, ara en són víctimes.
Hem de fer pressió per totes les vies, la
judicial, la policial, la pressió ciutadana,
mecanismes com la comissió Pegasus…
No hem de parar de posar el focus sobre
el PSOE, i que no el canviïn, que això
no és en mans d’ERC, ni de cap pacte o
negociació amb ells. Les futures negociacions
també són en mans del PSOE,
i no d’ERC. Sempre hem tingut clar que
la negociació és una via de resolució del
conflicte polític. L’única manera de resoldre’l
és negociant, i hi serem quan es
pugui fer. Amb aquesta irresponsabilitat
política del PSOE en aquest espionatge
s’aparten de tota negociació sobre el
conflicte polític.
—Però ERC hi té un paper. I Rufián ho
feia notar quan deia que l’espionatge
podia fer miques la legislatura. És així?
—No puc estar més d’acord amb Rufián
en aquest cas. I hi insisteixo: això no ho
han provocat les víctimes. Nosaltres no
hem trencat la negociació, que no es posi
el focus en nosaltres. És responsabilitat
dels socialistes, si es trenquen les negociacions,
i hauran de decidir si volen
continuar negociant o bé cercar pactes
alternatius amb la dreta.
—Veieu creïble el cas d’espionatge a
Sánchez i a Robles?
—És sospitós que un mateix digui que
ha estat espiat. S’hauria de fer un peri-
Tot individu investigat
té el dret de saber qui
l’investiga, per què i quina
informació final s’ha
quedat per a la investigació.
Quina informació s’han
quedat del meu mòbil?
Necessito saber-ho, és un
dret meu

36
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
DIANA RIBA
tatge científic d’aquest espionatge, i no
que sigui un mateix que s’ho diu. Ho
veig com una cortina de fum perquè
ells fa mesos que saben que han estat
espiats, i ho expliquen quinze dies
després del Catalangate, en el moment
que es troben atrapats, quan ens han
culpabilitzat i ens han dit que ens ho
mereixem perquè som independentistes.
Estan tan atrapats en el seu relat
que un dilluns festiu a Madrid, a les set
del matí, treuen a la llum la qüestió del
seu espionatge. Ara, no tinc ganes que
siguin espiats: jo vull que s’aclareixi
qui ha espiat. I crec que en el seu cas
s’hauria d’avaluar externament.
—La comissió Pegasus pot situar
per primera vegada Espanya al nivell
d’Hongria i Polònia?
—És que un cop més Espanya s’assembla
més a Hongria i Polònia que no als altres
estats. També és cert que no crec que en
la comissió tinguem només el focus en
aquests estats. Ja tenim alguns periodistes
a Grècia, i tenim la sospita que això
és una cosa massiva. I el silenci de la Comissió
ens ho demostra: els estats membres
no volen entrar gaire en Pegasus i
haurem de fer força des del Parlament
Europeu. Però amb la reacció del govern
espanyol veiem que som davant d’un
estat membre més semblant a Polònia i a
Hongria. Ara tenim uns aparells de l’estat
incontrolats amb una agenda política que
és més d’extrema dreta i antidemocràtica
que no d’una democràcia com la que la
transició pretenia crear.
—A què atribuïu les sortides de to d’alguns
eurodiputats espanyols en el debat
d’ahir sobre Pegasus?
—Les sortides de to van ser de diversos
eurodiputats espanyols i també del grup
d’extrema dreta. És lamentable que en
un debat al Parlament Europeu ens trobem
amb això. Demostra que no hi estan
còmodes, en aquest debat, i que el cas
d’espionatge massiu que hi ha hagut a
Catalunya els provoca malestar. Hauran
de col·laborar en la comissió d’investigació
a Parlament Europeu, de manera
que els animem a canviar d’actitud i a
ser transparents, i a seguir l’exemple de
Polònia, en aquest cas, on el senat sí que
ha creat una comissió d’investigació.
Però cal destacar que no anaven en la
línia del PP europeu, ni dels socialistes
europeus ni de Renew, que és el grup de
Ciutadans; els eurodiputats no espanyols
no anaven en la mateixa línia.
Ara tenim uns aparells de l’estat incontrolats
amb una agenda política que és més d’extrema
dreta i antidemocràtica que no d’una democràcia
com la que la transició pretenia crear
—Zoido forma part de la comissió. Però
potser ell tenia responsabilitats de govern
quan Pegasus ja es feia servir per
espiar independentistes. Fareu res perquè
ell també hi doni explicacions?
—Una de les coses que hem de mirar amb
detall és si un membre d’una comissió
d’investigació pot ser cridat a participar
com a investigat o com a ex-ministre.
Hem de ser operatius i triar bé qui demanem.
I fins i tot pensar si volem que
es triï per a comparèixer com a víctima
un de nosaltres.

37
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
REPORTATGE
El Catalangate esclata a Suïssa:
Espanya podria ser investigada
per espionatge polític
La defensa d’Anna Gabriel presentarà una denúncia penal a les autoritats suïsses
per possible intromissió en la sobirania nacional
JOSEP CASULLERAS NUALART
Hi ha tres afectats per l’espionatge
del Catalangate que
són residents a Suïssa, i això
pot fer que els responsables
espanyols d’haver introduït
Pegasus als mòbils de Marta
Rovira, Anna Gabriel i el desenvolupador
informàtic Jordi
Baylina hagin comès delictes
contra l’estat suís, concretament
d’intromissió il·legal en
la sobirania de l’estat per a dur
a terme activitats en benefici
d’un altre estat i d’espionatge
polític. Són delictes recollits
en el codi penal que, en cas
que aquest espionatge s’hagi
fet sense el consentiment de
les autoritats de Suïssa, poden
implicar penes de presó. Això
ha fet que aquesta setmana
l’escàndol d’espionatge hagi
esclatat també a Suïssa, on
la premsa ha exigit accions
judicials urgents. Una de les
afectades, Anna Gabriel, també
presentarà una denúncia a
la fiscalia perquè investigui
si l’espionatge del qual què
ella ha estat víctima, com a
resident a Suïssa, constitueix
un d’aquests delictes contra
l’estat.
Ho ha explicat l’advocat de
Gabriel, Olivier Peter, en declaracions
a VilaWeb: “No es
pot fer cap investigació, ni cap
acte policial ni oficial, sense
l’autorització judicial de Suïssa,
perquè, si no, és un crim
contra la seguretat nacional
de Suïssa. Encara que la víctima
de l’espionatge no faci
una denúncia penal formal,

38
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
REPORTATGE
Olivier Peter, advocat d’Anna Gabriel a Suïssa. VÍCTOR SERRI
és l’estat que és víctima, és un
delicte contra l’estat, contra el
poder públic suís i Suïssa ho
hauria d’investigar d’ofici.”
Com que el govern suís no ha
fet cap aclariment públic sobre
aquesta qüestió, aquests
dies vinents la defensa de Gabriel
presentarà una denúncia
formal al Ministeri Públic de la
Confederació perquè comenci
aquesta investigació. “Demanarem
que la fiscalia suïssa
obri una investigació d’acord
amb la informació nova que
tenim de l’informe de Citizen
Lab sobre el Catalangate i per
la informació d’El País segons
la qual el CNI va investigar dirigents
independentistes amb
Pegasus perquè així ho podia
fer a l’estranger.”
És, en efecte, una informació
nova que la defensa d’Anna
Gabriel pot aportar en la investigació
que facin les autoritats
suïsses del cas d’espionatge
que ella va patir quan
ja vivia a Suïssa. En el seu cas,
van introduir-li el programari
Pegasus al mòbil el maig
del 2019, aprofitant una vulnerabilitat
de WhatsApp per
la qual es van infectar 1.400
números de telèfon, entre els
quals també el del president
del parlament aleshores, Roger
Torrent, el dirigent d’ERC
a l’Ajuntament de Barcelona
Ernest Maragall, el director
tècnic del Consell per la República,
Sergi Miquel, i el militant
de l’ANC Jordi Domingo.
Com a resident a Suïssa, la
intromissió en el seu telèfon
mòbil amb finalitats polítiques
d’un altre estat és castigada
penalment. La informació
d’El País d’aquesta setmana,
com diu Olivier Peter,
és rellevant, perquè segons
les fonts del CNI citades pel
diari la decisió d’utilitzar Pegasus
és precisament per a
fer espionatge a l’estranger,
per a no tenir la limitació legal
de no poder demanar a
les autoritats d’un altre país
que intervinguin les trucades
telefòniques d’una persona a
qui es vol investigar. La sola
decisió d’utilitzar Pegasus és
prou reveladora del caràcter
il·legal de l’espionatge a
Gabriel, a Marta Rovira o a
Jordi Baylina en territori suís.
Però caldrà que les autoritats
suïsses confirmin que no van
autoritzar-ho.
El cas ha aixecat una enorme
polseguera a Suïssa, on alguns
dels principals mitjans
francòfons, com Le Temps i
La Tribune de Genève, han
publicat articles sobre la intromissió
espanyola en la
sobirania suïssa amb el Catalangate.
No és tan sols el
fet d’haver-se introduït de
manera il·legal en el mòbil de
tres residents, sinó que en el
cas de Marta Rovira i de Jordi
Baylina es van fer servir SMS
Com a resident a
Suïssa, la intromissió
en el seu telèfon
mòbil amb finalitats
polítiques d’un altre
estat és castigada
penalment

39
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
REPORTATGE
fraudulents com a esquer per
a infectar-los els dispositius.
En el cas de Rovira, en les dues
infeccions documentades, el
12 de juny i el 13 de juliol del
2020, els autors de l’espionatge
van enviar-li sengles
missatges fent-se passar
per entitats suïsses: l’ONG
Swisspeace i el Centre per la
Seguretat Pública de Ginebra
(GCSP en les sigles en anglès).
Són dues entitats finançades
per l’estat, i en el cas del GCSP,
fou fundada pel govern suís i
en formen part funcionaris
i ex-funcionaris de l’estat.
Segons la premsa suïssa, hi
ha un gran malestar perquè
hagin fet servir el seu nom per
a fer espionatge polític.
I alguns dels intents d’infecció
del dispositiu de Jordi Baylina
van ser fets amb missatges
que es feien passar per remitents
suïssos, com ara la companyia
Swiss, amb la simulació
d’un enllaç per a obtenir
unes targetes d’embarcament
d’uns vols que realment tenia
contractats. Baylina treballa
a Zug, a pocs quilòmetres de
Zuric, i el cas d’espionatge es
podria no haver limitat al moment
en què el seu mòbil fou
infectat, perquè la manera de
preparar-li els missatges SMS
d’esquer perquè els cliqués i el
poguessin infectar requeria
un treball d’intel·ligència previ
molt important per part
de les autoritats espanyoles,
d’investigació sobre la seva
vida, hàbits, afeccions i rutines
professionals.
Hi ha dos delictes concrets en
el codi penal suís. L’article
271, sobre activitats il·lícites
en nom d’un estat estranger,
en el primer punt diu: “Qualsevol
persona que dugui a terme
activitats per compte d’un
estat estranger en territori
suís sense autorització legal,
quan sigui responsabilitat
d’una autoritat o funcionari
públic, serà castigada amb
una pena privativa de llibertat
no superior als tres anys
o amb una multa, i en casos
greus a una pena privativa de
llibertat no inferior a un any”.
I l’article 272, sobre espionatge
polític, diu: “Qualsevol
persona que presti serveis
d’intel·ligència política
o organitzi aquests serveis
en interès d’un estat estranger,
d’un partit estranger o de
qualsevol altra organització
estrangera, en perjudici de
Suïssa, dels seus ciutadans,
residents o organitzacions,
serà castigada amb una pena
privativa de llibertat no superior
als tres anys o amb una
sanció econòmica.”
A més de la decisió de la defensa
d’Anna Gabriel de presentar
una denúncia penal
perquè s’investigui la comissió
d’aquests delictes,
l’advocat de Marta Rovira,
Jean-Marc Carnicé, deia a
Tribune de Gèneve que estudiaven
la possibilitat de
fer igual. Baylina també ha
posat el seu cas d’espionatge
en mans d’advocats, per
saber quines mesures pot
emprendre. I mentrestant,
l’editorial de la Tribune de
Gèneve de dijous deia d’una
manera contundent que el
Catalangate “significa que,
potencialment, els suïssos
que han intercanviat missatges
amb ells [Rovira, Gabriel
i Baylina] també han estat
espiats.” I acabava així: “En
una ciutat com Ginebra, que
es proposa d’elaborar normes
internacionals comunes per a
la governança digital, aquest
espionatge als ciutadans suïssos
no ha de quedar impune.
Els tribunals s’han d’ocupar
urgentment d’aquest cas.”
“En una ciutat com Ginebra, que es
proposa d’elaborar normes internacionals
comunes per a la governança digital,
aquest espionatge als ciutadans suïssos no
ha de quedar impune. Els tribunals s’han
d’ocupar urgentment d’aquest cas.”

40
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
REPORTATGE
“El càncer mata i el temps va
en contra nostre”: els pacients
reivindiquen solucions immediates
a la manca d’especialistes a les
Pitiüses
El govern de les Illes reacciona per no haver d’allargar el
tancament del servei d’oncologia de Formentera i preveu que
al setembre hi haurà una fórmula definitiva per a atendre els
malalts d’una manera digna

41
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
REPORTATGE
MARTÍ GELABERT
“El càncer mata i el temps
va en contra nostre. L’atenció
ha de ser immediata.”
Amb aquestes paraules, Pilar
Hernández Ribera, diagnosticada
d’un càncer de pulmó
en estadi tres fa cinc anys,
denuncia una realitat que,
malauradament, fa molt de
temps que es viu a l’Àrea de
Salut d’Eivissa i Formentera:
la manca d’oncòlegs. Això ha
fet que, a principi d’aquest
mes, Formentera hagi hagut
de suspendre el seu servei
d’oncologia. No els tractaments,
però sí les visites a
l’especialista.
Les denúncies també arriben
de l’Associació Pitiüsa
d’Ajuda a Afectats pel Càncer
(APAAC). La seva presidenta,
Maribel Martínez, considera:
“La situació actual és
pitjor que la del mes passat.
No havíem estat mai tan malament.
Necessitam, com a
mínim, cinc oncòlegs, i en
tenim un, i un a mitja jornada.
Les úniques alternatives
que s’han donat són pegats.”
Es refereix, per exemple, a
enviar metges dels hospitals
universitaris de Mallorca
(Son Espases i Son Llàtzer)
i a fer consultes de manera
telemàtica. “A banda de tenir
un tractament molt dur i molt
llarg, el càncer és una malaltia
en què la part psicològica del
pacient és molt important.
Si cada vegada que vas a una
consulta hi ha un metge diferent,
no pots establir-hi una
relació pacient-professional
amb què et puguis sentir ajudat”,
continua.
Pilar Hernández, que cada
dues setmanes passa per la
consulta, ens explica que en
un mes ha vist dos oncòlegs
diferents i que el mes vinent té
cita amb un altre especialista
que no coneix. “Això pot ser
una solució temporal, però
nosaltres necessitam un metge
de capçalera que ens faci
un seguiment”, diu. A més,
critica que va tenir una experiència
molt dolenta amb el
primer doctor que la va atendre
en aquesta situació. “Em
causa molta angoixa haver de
veure un professional diferent
cada vegada. Imagina’t la gent
que entra nova amb la malaltia”,
reflexiona.
Però, com s’ha arribat fins
aquí? Quan el servei funciona
amb normalitat –l’estiu
passat, hi havia sis oncòlegs
en plantilla–, els metges de
l’Hospital de Can Misses, a
Eivissa, es desplacen un dia
per setmana a l’hospital de
Formentera. Però hi ha hagut
un degoteig de sanitaris
que han anat partint. El darrer
d’anar-se’n va ser el cap del
servei, Sergio Sánchez, que
feia onze anys que era en el
càrrec i el mes passat va deixar
la feina per anar a les Illes Canàries.
El principal motiu de la
seva renúncia, tot i haver guanyat
la plaça per un concurs
d’oposició, va ser la saturació
de feina, segons que explica
Martínez i també Hernández,
a qui va tractar des de l’inici
de la malaltia. De fet, es va
donar la situació que, a causa
de les vacances del personal
i d’una baixa, al gener el cap
“La situació actual és pitjor que la del
mes passat. No havíem estat mai tan
malament. Necessitam, com a mínim,
cinc oncòlegs, i en tenim un, i un a mitja
jornada. Les úniques alternatives que
s’han donat són pegats.”
del servei era l’únic oncòleg a
Can Misses.
Ara, com que falta personal,
s’han suspès les visites
a l’Hospital de Formentera,
de manera que els pacients
no tenen més remei que fer
visites telemàtiques, o desplaçar-se
quan aconsegueixen
cita. “Se’m fa molt difícil
pensar que això pot passar a
Mallorca”, diu Martínez. En
el mateix sentit s’expressa
Hernández: “A Mallorca i a
Menorca tenen una assistència
garantida. Per què aquí no?
Si fóssim a Mallorca, això no
passaria. I ja no vull parlar de
la gent de Formentera. Jo, si
visqués allà amb la malaltia,
estaria plorant tot el dia.
Perquè n’hi ha per a això i per
a molt més.” I afegeix: “Estic
preocupada. Jo tinc la sort
de tenir un tractament, tot i
que potser em moro demà.
També estic angoixada per la
situació.”

42
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
REPORTATGE
El govern reacciona
i proposa solucions
Arran de la pressió que s’ha
fet, el govern s’ha mobilitzat
per trobar una alternativa
que, almanco, ofereixi una
mica més d’estabilitat. “Volem
una solució definitiva.
La notícia que volem llegir
als diaris és que vinguin cinc
oncòlegs amb un lloc de feina
estable. Ja en tenim prou,
d’aguantar la nostra malaltia
i l’ansietat i l’angoixa que genera”,
subratlla Hernández. I,
precisament, en aquest sentit
s’enfoquen els moviments de
l’executiu.
Segons que expliquen fonts
de la Conselleria de Salut,
avui es publica la nova plaça
del cap de servei de l’Àrea de
Salut d’Eivissa i Formentera,
una doctora que treballa a
l’Hospital de Son Llàtzer i que
ara té un mes per a incorporar-se.
A aquesta plaça, s’hi
afegeix l’oncòleg que tenia
una reducció de mitja jornada
i que passa a tenir una jornada
del 75%, a més d’una altra
oncòloga que no pretenia de
renovar, però a qui s’ha ofert
un contracte indefinit una vegada
resolta la plaça del cap
de servei. Abans, per motius
legals, no podien concedir-li
les millores, detallen les mateixes
fonts. Per altra banda,
hi haurà dos oncòlegs més que
cada dia passen consulta de
Mallorca i que es desplaçaran
durant el temps que calgui.
És a dir, que dels cinc oncòlegs
en total que, com a mínim,
haurien de ser contractats per
a un funcionament normal del
servei, en qüestió d’un mes,
aproximadament, es passarà
a tenir-ne 4,75. “Tornam a un
punt que està per damunt de la
situació prèvia a la marxa de
l’antic cap de servei”, subratllen
fonts de Salut. Aquestes
millores també permetran
de recuperar les consultes
presencials a Formentera.
“Tornam a la normalitat en
tots els sentits, amb un desplaçament
d’una vegada per
setmana d’un especialista
d’Eivissa cap a Formentera i
amb el reforç de dos metges
de Mallorca per a cobrir tota
la demanda”, expliquen. És
a dir, es cobriran consultes
a Formentera i a Eivissa i hi
haurà presència de metges a
l’hospital de tractaments.
La solució, doncs, no és definitiva
de manera immediata,
si bé es treballa per accelerar
el procés i que sigui inferior a
un mes. Si d’ací a dues setmanes
no s’ha resolt la situació,
només un pacient de Formentera
és susceptible de ser
traslladat cap a Can Misses per
passar una primera consulta.
Això sí, la solució dels metges
provinents de Mallorca torna
a ser temporal, encara que
s’hi estiguin tant de temps
com calgui. S’ha previst que
un d’ells sigui substituït al
setembre, quan hi ha aparaulada
una incorporació. Ara
bé, les dificultats per a trobar
especialistes encara són un
problema per a l’administració,
que aquesta primavera
s’ha vist obligada a posar-se
en contacte amb metges que
acaben el seu període de formació
per oferir-los de cobrir
l’altra plaça.
“La gent pensa: ‘A mi no em
passarà res’. Però sí, ningú
està exempt d’agafar una malaltia
i tenir complicacions en
qualsevol moment. És molt
trist no poder tenir l’atenció
que necessitam com a ciutadans
de les Illes”, reflexiona
Hernández, que explica que
s’havien previst mobilitzacions
i tot per a mirar de posar
fi al problema.
La solució dels metges provinents de
Mallorca torna a ser temporal, encara que
s’hi estiguin tant de temps com calgui

43
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
REPORTATGE
Paz Esteban, la cap dels espies
engolida per les clavegueres
Els escàndols d’espionatge amb Pegasus amenacen la continuïtat de Paz Esteban
com a directora del Centre d’InteI·Iigència espanyol
ORIOL BÄBLER
Les cúpules de l’exèrcit, la
policia espanyola i la Guàrdia
Civil es van reunir el 10
de febrer de 2020 en una sala
d’actes austera a les oficines
del Centre d’Intel·ligència
espanyol (CNI). Allò que havia
de ser una fita històrica,
que una dona es fes càrrec
per primera volta dels serveis
secrets espanyols, es va
convertir en poc més que una
formalitat. Un altre dia rúfol
als afores de Madrid, al voral
de l’autovia A6.
Paz Esteban (Madrid, 1958),
que havia dirigit de manera
interina el CNI d’ençà del
cessament de Félix Sanz Roldán,
assumia plenament la
direcció de l’organisme amb
el suport de la ministra de Defensa
espanyola, Margarita
Robles, que no es va separar
del seu costat, fins i tot quan
va atendre els mitjans de comunicació.
La nova directora va emfatitzar
la necessitat de renovar
i de digitalitzar els serveis
secrets per evitar que fossin
desfasats. Ara, la missió
principal d’Esteban, a petició
de la ministra mateixa,
era netejar la imatge del CNI i
tornar a col·locar l’organisme
en la discreció de les ombres
de l’estat, després dels escàndols
de Sanz Roldán amb
el comissari Villarejo, el rei
Juan Carlos i Corinna Larsen.
“El centre respon davant els
seus caps i la societat. Però
no pas davant aquells que
l’ataquen gratuïtament bo i
sabent que no es pot defensar i
que aquests atacs aixequen un
morbo enorme entre la població”,
va dir.

44
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
REPORTATGE
En aquelles dates, abans de
l’esclat de la pandèmia, Pegasus
encara era un cavall
alat que donava nom a un àlbum
de Joan Miquel Oliver.
De totes maneres, tan sols
mancaven uns quants mesos
perquè la versió informàtica
del mite comencés a esquitxar
l’escena política amb una trama
d’espionatge a dirigents
independentistes i més tard
als budells mateixos de la
Moncloa.
Esteban difícilment engegarà el
ventilador, en el que pot ser el seu darrer
servei a l’estat, i procurarà, encara que
sigui per una volta, fer honor a l’encàrrec
de la ministra: ser discreta
Ara, dos anys després d’aquell
matí avorrit a les oficines
dels serveis secrets, en què
les cúpules militars i policíaques
la van acollir amb
fredor, Esteban s’ha quedat
completament sola, fins i tot
s’ha suspès l’acte per a celebrar
els vint anys del CNI. La
guardiana de les clavegueres
malda per sobreviure a una
torrentada d’aigües residuals,
mentre el govern espanyol,
més concretament el PSOE,
vacil·la sobre si oferir el seu
cap com a tallafoc per blindar
la legislatura.
A l’altra banda de la trinxera,
la premsa de Madrid, que
no ha ensumat l’escàndol
de Pegasus fins que no s’ha
passejat per l’avinguda de la
Puerta del Hierro, es dedica
a fer travesses sobre els candidats
que poden empomar
el timó del CNI, com ara la
secretària d’estat de Defensa,
Esperanza Casteleiro.
Una analista amant
de la història medieval
De la vida de la directora del
CNI, se’n saben ben poques
coses. Va estudiar a la Universitat
Autònoma de Madrid,
on el 1978 es va llicenciar en
filosofia i lletres, i es va especialitzar
en història antiga
i medieval. De fet, en compte
de dedicar-se a l’espionatge,
la seva intenció era fer carrera
de bibliotecària.
Tanmateix, els contactes d’un
familiar la van portar a entrar
a l’antic Centre Superior
d’Informació de la Defensa
(CSID). Era el 1983 i, en aquell
moment, els serveis secrets
els dirigia el tinent general
Emilio Alonso Manglano, que
anys més tard va dimitir per
haver orquestrat una trama
d’escoltes il·legals que també
va escombrar el vice-president
del govern espanyol,
Narcís Serra, i el ministre de
Defensa, Julián García Vargas.
Dins el CNI, Esteban es va dedicar
a la intel·ligència exterior,
tot i que no consta que
hagi fet mai d’agent fora de
l’estat espanyol. En aquest
sentit, una de les seves primeres
feines com a analista va
ser elaborar informes sobre la
permanència de l’estat espanyol
a l’OTAN. Ara, amb el pas
dels anys, es va centrar en tasques
vinculades al gihadisme,
fet que la va portar a preparar
informes sobre els atemptats
de l’11-S i l’11-M.
És precisament el 2004 quan
la seva carrera fa un salt qualitatiu
i s’incorpora als òrgans
directius del CNI, en què assumeix
el càrrec de cap del gabinet
tècnic de la mà de Sanz
Roldán. És en aquest període,
entre el 2015 i el 2016, que el
director dels serveis secrets
ordena la creació d’una unitat
de defensa dels principis
constitucionals i s’adquireix
el programari d’espionatge
Pegasus.
L’estiu del 2017, pocs mesos
abans del referèndum de
l’1-O, Esteban es va convertir
en la número dos dels serveis
secrets, després de la dimissió
de Beatriz Méndez de Vigo
(germana de l’ex-ministre
d’Educació del PP). De fet,
la majoria d’infeccions amb
Pegasus documentades per
Citizen Lab van passar quan
Esteban era la mà dreta de
Sanz Roldán.
Avui, en la comissió de secrets
oficials, la directora del
CNI té l’oportunitat, encara
que sigui en petit comitè i
d’amagatotis, de dilucidar el
seu paper i el de l’organisme
en el Catalangate, però també
en el presumpte espionatge
a Pedro Sánchez i Margarita
Robles. Tanmateix, Esteban
difícilment engegarà el ventilador,
en el que pot ser el seu
darrer servei a l’estat, i procurarà,
encara que sigui per una
volta, fer honor a l’encàrrec
de la ministra: ser discreta.

45
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ANÀLISI
Qui tenia interès a entrar aquells dies
en el mòbil de Sánchez?
A final del maig del 2021 es va desencadenar una gran topada,
pràcticament sense precedents, entre la cúpula del poder judicial i Sánchez
JOSEP CASULLERAS NUALART
Pedro Sánchez va agafar un
avió cap a Brussel·les el dilluns
24 de maig de l’any passat.
Poc abans, poc després
o aquell mateix dia, va rebre
suposadament dos atacs amb
Pegasus en el seu mòbil. L’endemà
havia de participar en
una reunió extraordinària del
Consell Europeu, és a dir, amb
els caps d’estat o de govern de
la Unió. Era just un mes abans
de la sortida dels presoners
polítics dels Lledoners, el Puig
de les Basses i de Wad-Ras, i
Sánchez ja anava preparant
el terreny de l’opinió pública,
tant l’espanyola com la internacional,
per a justificar la
concessió dels indults. Era a
punt de sortir del forn un informe
demolidor del Consell
d’Europa sobre la repressió
política de l’estat espanyol
contra l’independentisme.
I aquella reunió del Consell
Europeu era un dels moments
que va triar per a defensar públicament
els indults, ni més
ni menys que a Brussel·les,
dient que calia resoldre la crisi
“amb concòrdia i diàleg i no
amb revenja ni venjança”. La
cúpula del poder judicial espanyol,
en general, i Carlos
Lesmes i Manuel Marchena
en particular estaven furiosos.
És creïble?
El maig del 2021, quan el
president espanyol fou espiat
presumptament dues vegades
amb Pegasus, fou un mes
intens políticament, sobre-

46
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
tot pels indults als presos.
L’espionatge, tant a Sánchez
com a la ministra de Defensa,
Margarita Robles, que segons
la Moncloa va ser objecte d’un
atac al seu mòbil institucional
el juny de l’any passat, són
qüestionables. Perquè, ara per
ara, no hi ha cap organisme
internacional independent
que ho hagi verificat, a diferència
del cas dels seixanta-cinc
casos confirmats (de
moment) pel laboratori Citizen
Lab, vinculat a la Universitat
de Toronto, d’espionatge
contra persones vinculades
a l’independentisme. En el
Catalangate, Citizen Lab va
fer una anàlisi forense de tots
els mòbils i els va validar amb
una altra anàlisi del laboratori
de seguretat tecnològica
d’Amnistia Internacional. En
el cas dels mòbils de Sánchez
i de Robles, ara com ara
no hi ha sinó l’anunci fet per
la Moncloa d’una anàlisi no
publicada ni compartida del
Centre Criptològic espanyol
(CCN) que depèn orgànicament
del CNI.
En aquest cas, doncs, hem
de parlar de suposats casos
d’espionatge, que també són
qüestionables d’un punt de
vista polític, pel tomb argumental
evident que prova
de fer ara el govern de
Pedro Sánchez tot presentant-se
com una víctima de
l’espionatge amb Pegasus
després de dues setmanes
en què han estat presentats
arreu del món com a
responsables més o menys
directes de l’espionatge de
personalitats polítiques i
de la societat civil de l’independentisme.
És per això
que l’independentisme
ha reaccionat, en general,
amb escepticisme a l’anunci
sobre la infecció dels dispositius
de Sánchez i Robles.
Però també és plausible que
fossin espiats. Durant tota la
setmana passada hi va haver
un esforç important, tant dels
dirigents del govern espanyol
com de la majoria de la premsa
espanyola, per a presentar
el Catalangate com un cas
molt menor que no el difós per
Citizen Lab, circumscrit a casos
concrets realitzats pel CNI
amb una autorització judicial i
justificats per l’amenaça que
tant el Primer d’Octubre com
les protestes del 2019 contra la
sentència van significar per a
la unitat d’Espanya. Però l’espionatge
a Sánchez, si és cert,
desfà aquest argument, perquè
vol dir que la claveguera
els ha sortit de mare, i que
fins i tot en aquests moments
són incapaços de controlar-la
del tot.
El ministre de la Presidència
espanyol, Félix Bolaños, en
la compareixença d’urgència
d’ahir, no va assenyalar qui
n’havien estat els autors, ni
de qui sospita, sinó que es
limità a dir que havien estat
unes intrusions “il·lícites i
externes, alienes a organismes
de l’estat”. I després
va deixar clar que quan deia
“alienes” no volia dir que
fossin estrangeres, car hauria
obert un potencial conflic-
El fet cert és que
a final del maig
del 2021 es va
desencadenar
una gran topada,
pràcticament sense
precedents, entre
la cúpula del poder
judicial i Pedro
Sánchez, arran
dels indults als
presoners polítics
te diplomàtic amb un munt
d’estats que s’ha demostrat
que disposen de Pegasus i que
l’han fet servir. “Volem dir
alienes als organismes estatals
i que no disposen d’autorització
judicial”, precisava
Bolaños.
El ministre venia a dir que si
Pegasus no el feia servir el
CNI amb la corresponent autorització
del Suprem no el
podia fer servir cap altre “organisme
estatal”. Però no és
cert. Els cossos de seguretat de
l’estat, la policia espanyola i la
Guàrdia Civil, també el poden
obtenir i, de fet, hi ha moltes
informacions que conclouen
que fa més de set anys que el
fan anar. Ho afirmaven sengles
informacions d’El Periódico
i de Público, segons les
quals un empresari israelià,
Matian Caspy, va fer de mitjancer
amb els caps de la “policia
patriòtica” espanyola el
2014, amb Mariano Rajoy a la
Moncloa, per a l’obtenció de
Pegasus. Concretament, amb
l’ex-director adjunt operatiu
de la policia, Eugenio Pino, i el
seu cap de gabinet, José Ángel
Fuentes Gago.

47
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
És possible, doncs, que Pegasus
(que la companyia israeliana
NSO comercialitza només
per a organismes estatals
d’ençà del 2011) faci anys que
és utilitzat per les policies espanyoles
d’una manera més o
menys controlada, o descontrolada.
I si han estat elements
més o menys incontrolats de
la policia o la Guàrdia Civil,
per què tenien aquest interès a
espiar Pedro Sánchez el maig
i juny del 2021? Qui ho va fer
i per encàrrec de qui? A qui
podia interessar més saber
què es coïa en relació amb els
indults als presos polítics?
El fet cert és que a final del
maig del 2021 es va desencadenar
una gran topada,
pràcticament sense precedents,
entre la cúpula del poder
judicial i Pedro Sánchez,
arran dels indults als presoners
polítics. És ben significatiu
que l’endemà d’aquella
compareixença del president
espanyol en el Consell Europeu
defensant la necessitat
dels indults, el 26 de maig hi
hagués un pronunciament
molt dur de Carlos Lesmes,
president del Consell General
del Poder Judicial, en sentit
contrari. En un gest insòlit,
aquell dia Lesmes va fer, com
a màxim representant de la
judicatura espanyola, pressió
política al govern de Sánchez
contra els indults. “L’indult
és difícil d’acceptar quan no
hi ha concòrdia”, deia poques
hores abans de la publicació
de l’informe del tribunal
presidit per Manuel Marchena,
contrari a aquells indults.
La guerra de Lesmes i
Marchena contra Sánchez
Un informe extraordinàriament
dur i amb un fort contingut
polític, ressentit amb
Sánchez i bel·ligerant amb els
presos en particular i amb el
moviment independentista
català en general. Eren uns
mesos en què el Suprem remava
amb força per evitar els
indults, i no solament els jutges
del tribunal, sinó també
els fiscals –Javier Zaragoza,
Consuelo Madrigal, Jaime
Moreno i Fidel Cadena–, que
van fer un informe desfavorable
en què els vinculaven amb
acords i motivacions polítics,
amb interessos parlamentaris.
El Suprem es declarava
desolat per la concessió
d’aquells indults, perquè trobava
que minaven els interessos
espanyols en els litigis al
Tribunal Europeu dels Drets
Humans.
Fou en aquest context que
hi va haver el suposat espionatge.
Un context en què
el govern de Sánchez tenia
també una greu crisi migratòria
oberta amb el Marroc
arran de l’entrada de milers
de persones a Ceuta. Com que
poc després d’aquell incident
diplomàtic es va saber que el
govern marroquí havia utilitzat
Pegasus per fer espionatge
polític, incloent-hi el
president francès, Emmanuel
Macron, ha trigat poc a
córrer la teoria que Sánchez i
Robles també van ser espiats
pel Marroc.
L’anunci fet per la Moncloa,
en cas que fos cert, podria
apuntar, d’una banda, a un
possible sobreeiximent de la
claveguera, és a dir, que la
maquinària repressiva que es
va engegar a mitjan dècada
del 2010 contra l’independentisme
–amb el govern del PP
i amb el consentiment polític
del PSOE– se’ls hagi girat en
contra. I també revelaria una
dimensió encara més gran del
Catalangate, amb la formulació
de preguntes de resposta
inquietant, com ara quin cost
ha tingut l’espionatge il·legal
a l’estat espanyol. I, en relació
amb això, el precedent de
Mèxic, on l’espionatge amb
Pegasus és investigat judicialment,
pot ser orientatiu, pels
centenars de milions d’euros
que ha costat a les arques
públiques. I a Mèxic, de casos
confirmats i documentats
d’espionatge amb Pegasus no
n’hi havia pas tants com s’han
revelat a l’estat espanyol.
Com que poc
després d’aquell
incident diplomàtic
es va saber que el
govern marroquí
havia utilitzat
Pegasus per fer
espionatge polític,
incloent-hi el
president francès,
Emmanuel Macron,
ha trigat poc a
córrer la teoria que
Sánchez i Robles
també van ser
espiats pel Marroc

48
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ANÀLISI
Així queda Junts
després de Puigdemont
La pugna entre Borràs i Turull pel lideratge també posa en joc l’estratègia
i el full de ruta independentista del partit
ODEI A.-ETXEARTE
Carles Puigdemont no optarà
a la reelecció com a president
de Junts. S’abocarà en l’estratègia
de l’exili i en la feina com
a eurodiputat, i alhora intentarà
d’erigir-se en una figura
transversal de l’independentisme
al capdavant del Consell
per la República, un paper que
ni ERC ni la CUP no han reconegut
a aquest ens –entre
més raons– per la vinculació
orgànica de Puigdemont amb
Junts. Puigdemont deixa pas
a la consolidació de nous lideratges:
“Al partit li cal una
presidència més implicada del
que jo no he estat”, va escriure
ahir en la carta adreçada a la
militància.
El president a l’exili ha estat,
per damunt de tot, un aglutinador:
de militants i dirigents
provinents del PDECat, alguns
dels quals també de l’antiga
CDC, i d’independents decidits
a fer política després de
l’octubre del 2017. Ell, i un
petit nucli de dirigents afí,
van gestar Junts, una marca
que va arrossegar el PDECat
des de la primera candidatura
de les eleccions del 21-D fins
a al trencament de relacions
definitiu. Però Puigdemont no
ha estat mai una figura executiva
decidida a intervenir en la
gestió diària del partit. Aquest
paper el va delegar en Jordi
Sànchez, que no tenia un sector
vertebrat com a tal ni amb
el temps va aconseguir el suport
unànime que s’esperava
per a un càrrec aquest, malgrat
que ha mantingut sempre
connexions amb la família
més institucional del partit.
Sànchez deixa la secretaria
general després de les incomoditats
internes que havia
suscitat la seva manera de
gestionar. L’última, decisiva
en el moment de la retirada, la
del pacte amb el PSC, ERC i els
comuns per a la reforma de la
llei de política lingüística, que
Junts ha aparcat.
Si el paper de Puigdemont no
ha estat mai el d’un president
de partit prototípic (no ha estat
un dirigent ni un militant
clàssic ni tan sols en els orígens
polítics, a Convergència),
no són pas pocs els qui
consideren que aquests últims
temps havia eixamplat encara

49
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ANÀLISI
més la distància amb la vida
quotidiana de la formació.
Una separació que s’agreujava
enmig de les convulsions internes
que han acompanyat
decisions tan importants per
al partit com l’entrada en el
govern de Pere Aragonès i
enmig també d’una evident
crisi de lideratges, ofegats en
la polifonia de veus. La comunicació
pública de Puigdemont
ha obert la pugna
pel lideratge a Junts. Totes
les mirades s’adrecen ara a
la presidenta del parlament,
Laura Borràs, i a Jordi Turull,
vice-president del partit. Sànchez
va demanar una candidatura
unitària però, tot i que
hi ha converses, caldrà veure
si s’acaba concretant perquè
tots dos dirigents volen poder
i marge executiu. I això vol
dir, d’acord amb els estatuts
actuals, ocupar la secretaria
general.
Dirigents de Junts pressionen
Borràs per a un pacte
amb Turull
En aquest context, tal com va
explicar VilaWeb, s’ha difós
internament un manifest que
demana que Borràs ocupi la
presidència i Turull la secretaria
general i que pressiona, doncs,
perquè la presidenta s’avingui
a un acord amb aquest repartiment
de càrrecs. El signen
dirigents de pes vinculats a Sànchez
i Turull, però no alguns
noms acostats a Puigdemont.
Borràs va enviar ahir un missatge
als membres del grup
parlamentari en què admetia
les converses amb Turull i
amb més persones i, quant al
manifest, demanava que no es
fes servir el seu nom en relació
amb cap posició ni proposta
que no hagi estat acordada pels
implicats. També hi deia que
ella i Turull havien acordat que
no farien cap moviment públic
mentre duressin les converses.
El desenllaç es veurà molt aviat,
perquè les pre-candidatures a
la presidència i a la secretaria
general s’han de formalitzar a
partir de demà i fins a dimarts
vinent.
Mentrestant, s’ha traçat una
via perquè Sànchez continuï
vinculat al partit. Tal com va
avançar Efe i va confirmar
VilaWeb, la Crida Nacional per
la República es pot convertir
en la fundació vinculada a
Junts. Això es podria debatre
en el congrés o concretar directament
amb la signatura
d’un conveni. Quan Sànchez
va anunciar que no optaria a
la reelecció com a secretari
general del partit, el patronat
de la Crida ja va nomenar-lo
director a proposta del president,
Toni Morral.
Es precipiten els moviments interns i
s’obre un interrogant: si no hi ha un pacte
entre sectors, Junts sabrà cohesionar-se
després del congrés sense Puigdemont?
Els moviments a Junts, però,
no es limiten només a una
lluita pel poder executiu. Amb
el lideratge del partit també
hi ha en joc l’estratègia: des
de la concreció del camí de
la confrontació per a assolir
la independència, tan esmentat
i fins ara no aplicat,
fins als pactes polítics amb
el PSC, amb la Diputació de
Barcelona sempre en el focus.
Són qüestions que es concretaran
en la segona part del
congrés, però que restaran
fortament condicionades per
la batalla dels lideratges, que
es resoldrà abans. Al capdavall,
Borràs i Turull, analitzat
a l’engròs, representen les
dues ànimes que conviuen
en el partit: la dels independents
i partidaris d’aplicar la
confrontació i no normalitzar
la gestió autonòmica i la
dels dirigents i les bases més
vinculades a les institucions,
que hi defensen la presència
malgrat les contradiccions
que puguin originar per a un
partit que ha fet bandera de
la confrontació, i una política
de pactes més pragmàtica i
sense vets en un context de
manca d’acord estratègic dels
partits independentistes. Més
continuista, per tant, amb la
situació actual.
“Estic molt satisfet que el
nostre no hagi estat un partit
en el sentit clàssic, vertical,
rígid i amb pensament
únic –deia Puigdemont, en la
carta als militants–. Aquesta
actitud ens allunya de la
temptació sectària en què
solen caure determinades
organitzacions molt rígides
i de governança molt vertical,
per bé que també fa molt
més exigent i complexa la
gestió ordinària i sovint és
usada pels nostres adversaris
com un senyal de feblesa.”
El futur de Junts, després de
Puigdemont, no serà senzill:
Puigdemont, ara com ara, no
ha assenyalat un successor ni
successors, i si Turull i Borràs
no tanquen un pacte a temps
seran els afiliats que tindran
l’última paraula. I això fa més
imprevisible el resultat. Es
precipiten els moviments interns
i s’obre un interrogant:
si no hi ha un pacte entre sectors,
Junts sabrà cohesionar-se
després del congrés
sense Puigdemont?

50
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ANÀLISI
Eurodiputats espanyols perden els
estreps defensant Pegasus contra
l’independentisme
El Catalangate empastifa Espanya a les institucions europees, malgrat les
sobreactuacions i les sortides de to dels parlamentaris espanyols
JOSEP CASULLERAS NUALART

51
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
“Hongaresos i polonesos, no
esteu sols!”, exclamava l’eurodiputat
de Syriza Stelios
Kouloglou en el ple del Parlament
Europeu. El debat sobre
els escàndols d’espionatge de
Pegasus en estats membres de
la Unió i contra parlamentaris
europeus (els cinc independentistes
catalans) ha fet més
visible que mai el sentit profund
d’aquesta exclamació.
Perquè ja no s’hi ha assenyalat
només Hongria i Polònia, els
dos estats més qüestionats
per les vulneracions de drets
fonamentals, sinó també Espanya.
El debat, proposat pel
grup Verds-ALE, ha arribat al
ple d’Estrasburg quan havien
començat a esclatar les conseqüències
del Catalangate,
quan el govern espanyol ha
anunciat que Pedro Sánchez
també ha estat espiat i, sobretot,
perquè el programari
espia ha arribat fins a dins del
Parlament Europeu mateix.
[VÍDEOS] Els eurodiputats
independentistes espiats
reclamen que Europa actuï
pel Catalangate
matisos dels seus col·legues del
grup del PP europeu i de Renew
Europe, respectivament, a
l’espionatge amb Pegasus amb
finalitats polítiques.
[VÍDEO] El PP espanyol justifica
l’ús de Pegasus contra
independentistes catalans a
l’eurocambra
L’eurodiputada Dolors Montserrat
ha arribat al faristol per
fer la seva intervenció precedida
pel president Carles
Puigdemont, un dels espiats
amb Pegasus. Puigdemont
havia fet una intervenció breu
i força continguda, denunciant
que el Catalangate és el
cas d’espionatge més gran
documentat fins ara i que Europa
no pot pas aclucar-se
d’ulls. Montserrat acostuma a
ser víctima de la seva frenesia
patriòtica i la bel·ligerància
amb què ataca Puigdemont i
els altres eurodiputats independentistes
ajuda a fer encara
més visibles aquells que
voldria silenciar. I avui ho ha
fet fins al punt de justificar
l’espionatge contra ells, i de
qüestionar la solvència i la
imparcialitat de Citizen Lab,
un laboratori amb prestigi
internacional que ha permès
de destapar la gran majoria
de casos d’espionatge il·legal
amb Pegasus a tot el món.
“En aquest debat han trobat
l’oportunitat per a la victimització,
i evidentment, per
a fer una altra ofensiva política
contra l’estat. El mínim
que s’ha d’esperar dels serveis
d’intel·ligència d’un país,
sempre sota l’empara judicial,
és que investiguin aquells que
pretenen repetir delictes contra
la democràcia i l’estat de
dret. Si l’estat és atacat, ha de
defensar-se”, ha dit Montserrat.
“S’hauria d’esbrinar
la coincidència sospitosa de
la participació d’una persona
que és investigada per haver
promogut la violència als carrers
de Barcelona i l’assalt a
l’aeroport”, ha afegit en referència
a Elies Campo, un dels
investigadors, també víctima
d’espionatge.
El Catalangate
empastifa Espanya
a les institucions
europees, malgrat
l’esforç, les
sobreactuacions
i les sortides
de to dels
europarlamentaris
espanyols per
fer veure que la
democràcia plena
que defensen
mereix aquest
qualificatiu
El Catalangate empastifa Espanya
a les institucions europees,
malgrat l’esforç, les sobreactuacions
i les sortides de to dels
europarlamentaris espanyols
per fer veure que la democràcia
plena que defensen mereix
aquest qualificatiu. Aquest
debat sobre Pegasus ha exhibit
l’anomalia espanyola, que
justifica la vulneració de drets
fonamentals per a protegir la
unitat d’Espanya; ha permès
de veure com els diputats espanyols
del PP i els de Ciutadans es
desmarcaven de la crítica sense

52
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ANÀLISI
comissaris tindrem l’escàndol
més gros.” Les crítiques a
la Comissió venien del fet que,
en la intervenció al començament
del debat, el comissari
Johannes Hahn havia dit que
la responsabilitat d’aclarir els
casos d’espionatge requeia en
cada estat, en una nova versió
de la qüestió de l’afer intern i
de la preservació de l’àmbit
d’actuació de cada estat per
damunt de la necessitat de
passar comptes a l’àmbit comunitari.
L’ex-ministre Juan Ignacio
Zoido hi ha insistit: “Les
eines de cibervigilància són
fonamentals per a protegir
les nostres forces de seguretat
i perquè ens puguin protegir
a nosaltres [...]. Ningú no
s’hauria de sorprendre que
s’hagin fet algunes escoltes
a persones condemnades
per sedició, a persones que
han dit moltes vegades que
tornarien a repetir aquests
delictes i a persones que han
dit que aconseguir una hipotètica
independència val vides
humanes.”
Montserrat i Zoido han fet
passar la unitat d’Espanya
per damunt de la protecció
dels drets fonamentals. Precisament
al revés del que ha
declarat un dels seus companys
de grup, el neerlandès
Jeroen Lenaers, que és ni més
ni menys que el president de la
comissió d’investigació sobre
Pegasus a l’eurocambra que
es va constituir l’endemà de la
revelació del Catalangate. Lenaers
ha estat clar: “L’escàndol
és greu. És una experiència
horrible per a la víctima i una
amenaça per a la democràcia
a Europa.” I ha criticat el paper
de la Comissió Europea en
aquest escàndol, precisament
per haver fet passar davant la
seguretat “nacional” adduïda
pels estats membres per
argumentar que ja s’encarregaran
d’esclarir els casos
respectius per damunt de la
protecció dels drets fonamentals.
“Em frustra que la Comissió
no investigui els estats
membres, amagant-se rere
la seguretat nacional. És una
qüestió de drets fonamentals
i no de seguretat nacional. És
que el cas del comissari Didier
Reynders [objecte d’espionatge
també amb Pegasus]
també és seguretat nacional
i, per tant, no pot ser investigat?
Acabem de començar la
comissió investigació. Ja en
sentireu parlar, de nosaltres.”
Un to absolutament oposat al
dels seus companys de grup
espanyols. Això també s’ha
vist en el cas del grup liberal,
Renew Europe, on hi ha
adscrits els eurodiputats de
Ciutadans. L’eurodiputada
neerlandesa Sophia In’t Veld
també ha criticat el paper de la
Comissió Europea: “Em sorprèn
la reacció de la Comissió,
banalitzant el cas. Investigar
aquest afer no és opcional, no
és individual, la Comissió té el
deure d’investigar i aclarir qui
més ha estat objecte d’espionatge.
Si al final es confirma
que estats membres intenten
atacar funcionaris i fins i tot
Ciutadans es desmarca explícitament
i completament del grup liberal, impulsor
de la comissió d’investigació sobre Pegasus
El to de Jordi Cañas ha estat
ben diferent del del seu
company de grup. Ha fet una
intervenció carregada de fúria:
“Els separatistes catalans
són experts en propaganda i
mentida, i a defensar els seus
drets mentre violen els de
tots. En qualsevol estat de
dret el pes de l’acusació recau
en la prova però els separatistes
catalans acusen sense
proves utilitzant i abusant
d’aquest parlament no per
a saber la veritat sinó per a
propagar la mentida. Hem
d’evitar que els acusats de
ser el cavall de Troia de Putin
a Europa, el separatisme
català, utilitzi l’escàndol de
Pegasus com a cavall de Troia
per a fer rendir l’estat de dret
i democràtic.”
Ciutadans es desmarca explícitament
i completament del
grup liberal, impulsor de la
comissió d’investigació sobre
Pegasus i que el dia que
es va constituir, el 19 d’abril
proppassat, va demanar explicacions
al govern espanyol
sobre si havia contractat els
serveis de la companyia NSO

53
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ANÀLISI
i si havia permès l’espionatge
contra polítics, activistes i
membres de la societat civil
catalans.
Ara s’obre un període d’un any d’investigació de la comissió
Pegasus a l’eurocambra, que pot arribar a fer encara més evident
que, efectivament, hongaresos i polonesos no estan pas sols
El govern espanyol no hi ha
donat resposta, més enllà de
la justificació de l’espionatge
que també va fer la ministra
Margarita Robles al congrés la
setmana passada. I els eurodiputats
socialistes espanyols
que han intervingut avui, com
Juan Fernando López Aguilar
i Iban García del Blanco, han
passat de puntetes sobre el cas
català, han defensat la necessitat
d’esclarir tots els casos
d’espionatge amb Pegasus i
han qüestionat que només el
puguin adquirir els estats o
organismes estatals.
Però els eurodiputats afectats,
els cinc independentistes
catalans, els han recordat la
responsabilitat que tenen. Ho
ha fet Toni Comín quan ha dit:
“Una pregunta a PP, PSOE i als
diputats de Ciutadans: per què
aquí dieu que sí a la comissió
d’investigació Pegasus i que
no a la comissió d’investigació
a Espanya?” O Diana Riba,
eurodiputada d’ERC, que ha
recordat que havia estat espiada
amb Pegasus en l’exercici
del càrrec. “A Espanya, quan
els investigats érem seixanta-cinc
independentistes la
resposta de l’executiu fou nul·
la, i van arribar a insinuar que
mereixíem ser espiats perquè
som independentistes”, ha
dit. I ha afegit: “Nosaltres no
farem igual, ningú no ha de
ser objecte d’un espionatge
il·legal.”
Jordi Solé, que és vice-president
del grup europeu dels
Verds-ALE, ha dit que calia
perseguir els estats que vulneren
els drets civils perquè
no se sentin impunes i ho
repeteixin, i ha reclamat explicacions
als responsables
polítics de l’espionatge, que
veu obra dels serveis secrets
espanyols. “A la Unió Europea
tenim governs als quals
agrada jugar a espies.” I Clara
Ponsatí ha demanat si s’avalarà
la persecució de les minories.
“No us demanem que
resolguin el nostre problema
ni simpatitzin amb els nostres
desigs i esperances. Compliu
el vostre deure de defensar
els nostres drets davant d’un
estat autoritari.”
Ara s’obre un període d’un any
d’investigació de la comissió
Pegasus a l’eurocambra, que
pot arribar a fer encara més
evident que, efectivament,
hongaresos i polonesos no
estan pas sols.

54
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
LA BOMBA PEGASUS, AL COR MATEIX DEL CNI
Alguns caps hauran
de començar a rodar
ben aviat, en vista que
Sánchez s’ha ficat ell
tot sol en la cova amb el
seu sobtat canvi de guió
Tomb de guió espectacular ahir, amb l’anunci del govern espanyol que Pedro
Sánchez i Margarita Robles, justament els Mister X del Catalangate, també
havien estat espiats amb Pegasus, segons que sembla que va descobrir una
investigació del Centre Criptològic espanyol.
La credibilitat de l’anunci és més que dubtosa, no tan sols per raons
d’oportunitat política, sinó també per motius tècnics evidents. Fins ara el
centre aquest no havia descobert cap infecció amb Pegasus i és ben sabut que
aquestes deteccions no són gens simples i normalment demanen processos
que duren mesos, si no anys. De manera que, tal com, irònicament, va dir
ahir l’investigador principal de Citizen Lab, John Scott-Railton, aquesta és
una d’aquelles notícies que arriben en “un moment remarcable”.
Per a traure l’aigua clara de tot plegat, bàsicament caldrà seguir el rastre
dels diners gastats en aquesta costosíssima operació. Mentrestant, ja han
passat unes quantes coses interessants, que indiquen que l’afer és molt més
gros i provoca molta més histèria i molts més maldecaps a Madrid que ells
mateixos no volien reconèixer en un primer moment.
I el cas és que el CNI s’ha posat clarament en el punt de mira de tothom.
Primer, per haver espiat els catalans, però ara també per no haver impedit
que, qui siga, espie les màximes autoritats espanyoles.
Perquè ara imaginem-nos que de debò fóssem davant de dues operacions
diferents. Podria passar que, per una banda, el govern espanyol espiàs
l’independentisme i per una altra fos espiat, al mateix moment, pel Marroc,
posem per cas –recordem que el Marroc ja va espiar Macron amb el Pegasus.
Si això es confirmàs, quin descrèdit i quina infàmia tan gran de Sánchez,
anant a Rabat a vendre els saharians, agenollant-se davant la mateixa gent
que l’espiava. I quin ridícul, la cap de l’exèrcit, que s’ha passat dies dient
bajanades sobre el Pegasus per a trobar-se finalment que ella mateixa ha
estat espiada. Si el Marroc, com insinuen els espanyols, té aquesta enorme
capacitat militar, potser que es rendesquen abans de començar cap guerra i
els tornen ara mateix no tan sols Ceuta i Melilla, sinó Granada i tot.
O imaginem-nos –que és una altra possibilitat– que el mateix deep state,
descontrolat i envalentit per l’aporellos del Borbó, actuàs en defensa de la
seua pàtria contra el govern elegit. En una maniobra que només es podria
considerar com un colp d’estat. Aleshores, quina imatge de república
bananera donaria Espanya davant els seus socis europeus, quin perill real
d’involució hi hauria, quanta raó que tindríem els catalans per a declarar-nos
independents i quin conflicte més gros que tindria parat Madrid. I que difícil

55
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
El ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, explicant les infeccions per Pegasus. SERGIO PÉREZ
S’entén per
“democràcia
ètnica” aquella
situació en què un
mateix sistema
polític combina
una estructura
de dominació
i repressió
ètnica amb el
reconeixement
formal dels drets
democràtics,
polítics i civils per
a tota la població,
incloses les
minories
que seria per a Espanya trobar una eixida a una situació com aquesta i alhora
mantenir això que en diuen l’ordre constitucional.
Perquè una conspiració hostil d’aquest nivell seria la prova definitiva que
no es pot continuar així i requeriria per força haver d’atacar les clavegueres
del règim per a desmuntar-ne les poderoses estructures, just en un moment
en què Catalunya tan sols necessita una forta inestabilitat a Espanya per a
agafar les maletes d’una bursada i fugir de pressa i corrents.
De manera que alguns caps hauran de començar a rodar ben aviat, molt
aviat, en vista que Sánchez s’ha ficat ell tot sol en la cova amb el seu sobtat i
remarcablement oportú canvi de guió. I que es preparen els encarregats de
tallar-los, perquè, sabent quin peu calcen a les clavegueres espanyoles, la
guerra allà dins, al cor mateix de l’estat, i la venjança contra el poder polític
seran èpiques i l’afebliran a uns extrems impensables, potser en molt poc
temps.
Hi ha dos detalls finals que no em resistesc a guardar-me al pap. El primer
és que el Centre Criptològic espanyol depèn del CNI, cosa que no em sembla
ni anecdòtica ni secundària. I el segon és que, just fa dues setmanes, dos mil
militars de trenta-dos estats van participar en un exercici de ciberdefensa
de l’OTAN que porta per nom Locked Shields. Va guanyar Finlàndia, seguida
d’un equip conjunt de Polònia i Lituània, i Estònia fou tercera. I Espanya va
quedar en l’última posició. L’última de totes. Hi participava amb un equip
de seixanta persones, moltes provinents del Centre Criptològic espanyol.
Curiós, si més no, que aquesta mateixa gent després trobe una infecció de
Pegasus només en un cap de setmana...
PS. Aquesta vesprada presentaré Fronteres a Olot. A les set a l’Orfeó Popular.
Si voleu, ens trobarem allí. La setmana vinent, dimarts a la Llibreria Ona de
Barcelona, dimecres a Perpinyà i dijous a Sant Cugat.

56
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
PAU VIDAL
PAU VIDAL
NO APRENDRAN CATALÀ
Quan la propaganda t’ha
convençut que tu vals
més que els altres, per
què t’hauries de rebaixar
a estudiar l’idioma dels
inferiors? Molt millor
esperar que s’extingeixi
Per aquelles casualitats de la vida, ara fa quinze dies van coincidir en el
temps dues informacions que es complementen. Mentre els diaris publicaven
els resultats d’una enquesta que Esade es podia haver estalviat (que els
espanyols no ens estimen, ves quina novetat), la professora Olga Chyzh,
de la Universitat de Toronto, es prenia la molèstia de descriure a la xarxa el
supremacisme lingüístic d’una part dels russòfons ucraïnesos, en el context
de la guerra d’Ucraïna. Està tan ben explicat que m’he permès de traduir-ho:
«Com és que tants russòfons donen suport a Putin i la seva guerra, encara
ara? Fins i tot a Ucraïna (tot i ser cada cop menys) i en altres antics satèl·lits,
i també al Canadà i els Estats Units. Per què? Com pot ser? No és només per
culpa de la propaganda del Kremlin. Deixeu-me que us expliqui una història
que em toca de molt a prop.
Quan els míssils russos van impactar contra la meva ciutat natal, Odessa,
el 24 de febrer, a la meva mare li va faltar temps per agafar un cotxe de línia
i sortir del país. Amb destinació, òbviament, a Moldàvia; no solament per la
proximitat geogràfica sinó també perquè la nostra família hi va viure fins
al 1995, quan ens vam traslladar a Ucraïna. La meva mare hi té molts amics
(russòfons que, a diferència de nosaltres, encara hi viuen). Des de l’autobús
mateix va trucar a una vella amiga (n’hi direm Tanya) per demanar-li si
podia passar la nit a casa seva, perquè només havia trobat hotel a partir de
l’endemà. Això a la Tanya la va contrariar molt: era el seu aniversari, i la visita
de la meva mare arribava en el moment més inoportú. La invasió russa va
trasbalsar el món sencer, que assistia a les imatges de milions d’ucraïnesos
fugint a peu fins a la frontera amb Moldàvia en ple hivern. Just quan la Tanya
tenia festa d’aniversari! La Tanya no és un monstre, o almenys no sempre; és
una dona educada i refinada que toca el piano i és capaç de conversar sobre
literatura russa amb desimboltura. Però si li demaneu per la matança de Butxa
us dirà que no va passar. Igual que milions de moldaus, ucraïnesos i també
russos, igual que tants ciutadans de països occidentals com Alemanya, el
Canadà o els Estats Units. Nosaltres en diem “la generació enganyada”, les
darreres víctimes de la propaganda soviètica. La desintegració de l’URSS va
marcar l’inici de la nation-building (en realitat rebuilding, reconstrucció), tot
arraconant les minories russes davant les majories ètniques. Després de mig
segle llarg de repressió (recordeu Butxa), finalment les majories ètniques
obtenien veu en la política dels seus estats. Aquesta nation-building consistia
a rebaixar o rebutjar tot el que feia pudor de soviètic (entengui’s rus) per
exaltar el que era nacional (moldau, ucraïnès), amb el consegüent canvi en
les relacions de poder i de riquesa. De sobte, russos d’origen que s’havien
negat a aprendre la llengua del país van començar a veure frenat el seu ascens
professional en benefici dels qui sí que la parlaven, incloent-hi altres russos.

57
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
PAU VIDAL
Dècades de
propaganda
soviètica
(acompanyada
de repressió)
havien convençut
els russos de la
seva indiscutible
superioritat sobre
tots els altres pobles.
Per quin motiu
s’haurien d’esforçar
a aprendre una
llengua inferior
com el romanès o
l’ucraïnès, quan el
rus és “l’idioma més
pur i més bonic del
món”?
A Moldàvia, on vaig viure de petita, tot el que m’envoltava va passar de rus
a romanès, des dels programes de televisió als rètols de les botigues o els
noms mateixos dels carrers. També es van incrementar les hores d’estudi
del romanès a les escoles per a russòfons, com la meva, així com el contingut
de les assignatures de Literatura i d’Història. Jo era petita, de manera que
no em va costar gaire d’adaptar-m’hi ni d’aprendre romanès, com tots els
nens. Per als adults, en canvi, no va ser tan fàcil. A partir d’una certa edat,
aprendre una llengua nova és difícil. Però l’autèntica dificultat eren els era
el hubris [orgull, urc]. Dècades de propaganda soviètica (acompanyada de
repressió) havien convençut els russos de la seva indiscutible superioritat
sobre tots els altres pobles. Per quin motiu s’haurien d’esforçar a aprendre
una llengua inferior com el romanès o l’ucraïnès, quan el rus és “l’idioma
més pur i més bonic del món”? Com i per què haurien d’acceptar un govern
de gent que no eren russos? Sense comptar que era una pèrdua de temps,
perquè Rússia tornaria i reabsorbiria ben aviat tots els països satèl·lits i
les coses serien altre cop com abans. No us ho dic de per riure, això eren
converses que jo sentia de nena en el nostre cercle d’amistats russòfones.
I encara pitjor, són les converses que continuo sentint avui (entre la meva
parentela inclosa), trenta anys després. Aquesta gent encara confien que
Rússia els vindrà a salvar de les majories nacionals “inferiors” i els repartirà
les seves anhelades pensions de jubilació russes. Tota aquesta gent encara
compten que Rússia els retornarà els diners que van perdre (na knijke) quan
la Unió Soviètica es va esmicolar. Aquesta gent no qüestionen la invasió
russa (contràriament al que creuen, protegir-los a ells és l’última cosa en
què pensa Putin, que ara com ara no té previst pagar-los cap pensió). Però
tots ells són còmplices dels crims comesos contra els ucraïnesos. En el fons,
saben que la matança de Butxa va passar, però tant se’ls en dóna, perquè
les víctimes són “inferiors”. Només cal que els pregunteu pels crims dels
russos a la guerra de Txetxènia.»
Les semblances són tan transparents que es fan soles.

58
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
ELS SONS D’ALCARRÀS
Gràcies a aquest silenci
en cru, documental,
que Simón ha tingut
l’encert de no adulterar
amb musiquetes i
carrincloneria, qui ve
d’aquell món el pot
reconèixer amb els ulls
clucs com qui sap llegir
en Braille
Aquests dies de merescuda celebració del film Alcarràs –a les teles, a les
ràdios, als diaris, a les xarxes, a tot arreu, a tota hora– hem tornat a viure
aquell fenomen tan nostre de submergir-nos en un intensiu de pagès per
una ocasió sobrevinguda –posa-hi un foc, una gelada, una pedregada, uns
temporers deixats a la seua sort–, amb la diferència que aquesta vegada
l’atenció efervescent no venia de cap desgràcia, alabat sia Déu, sinó de
l’alegria, aquesta cosa tan cara de veure amb l’ull de qui treballa la terra i
que acaba d’arredonir el miracle.
Carla Simón: “Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la doblem
al castellà”
Novament, doncs, torna a planar sobre el país aquella sensació de regirament,
de punt d’inflexió, d’ara sí que sí que hi haurà un abans i un després
–del foc, del gel, de la pedra, del film–, alhora que al món agrari, que són
gats escaldats, aixequen una cella escèptica. A l’espera de novetats, estem a
punt d’entrar al moment crític pel qual ja han passat massa vegades: acabats
els programes especials, un cop se’n van els micros, pleguen les càmeres,
desapareixen els accents forans i s’esborren les roderes dels cotxes oficials,
entre els locals queda el recel que no passi res de diferent de les altres
vegades, a saber: el silenci estrepitós de l’oblit, estrepitós perquè encara es
fa més palès en contrast amb les safors, l’afectació i l’embafament que els
han passat per sobre com un tornado durant alguns dels seus dies.
Tot això serà o no serà, però el que volem celebrar ara i aquí és que Alcarràs
es queda. I aquest silenci que dèiem, la directora ens el captura i ens el serveix
d’una manera magistral. Perquè la veritable banda sonora d’Alcarràs està
feta de silenci, un teló de fons absolut sobre el qual es despleguen les veus
i els sons del tros: les capçades agitades pel vent, els brunzits, els xerrics,
els animals, els motors. Gràcies a aquest silenci en cru, documental, que
Simón ha tingut l’encert de no adulterar amb musiquetes i carrincloneria,
qui ve d’aquell món el pot reconèixer amb els ulls clucs com qui sap llegir
en Braille: les arrencades dels Massey als bancals, els parlaments curts dels
collidors, l’eco de la maquinària inquieta sota el sostre de la cooperativa, o
adormida entre les parets dels garatges i les no-parets dels coberts. I entre
tots aquests sons familiars, tan familiars que no se senten, el soroll nou que
fa girar la vista i que fa parar de treballar, atraient les passes com un imant:
el tro d’una caravana de vehicles forasters baixant pels camins, anunciant
canvis com una au de mal averany.

59
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Tres generacions
de veus, les dels
vells i la canalla
ajuntades en
cançons, les
de la canalla
exaltades pel joc,
les dels adults
conversadores
i calladores,
renegadores,
conspiradores
Però amunt els cors, que entre el drama anunciat passa un festival. És clar
que sí, no ens en descuidàvem, és l’altra banda sonora original, la principal:
la llengua, l’accent que ens situa en aquest punt del mapa i no en cap
altre, la parla que Simón ens presenta en net i en brut, com la vida mateix,
indestriable de tots els sorolls i silencis, els de dins i els de fora de les cases.
Tres generacions de veus, les dels vells i la canalla ajuntades en cançons,
les de la canalla exaltades pel joc, les dels adults conversadores i calladores,
renegadores, conspiradores. Els padrins que diuen “lo” i “conten” històries
als néts, i que aquests, que diuen”el”, es queixen que ja els les han
“explicat” moltes vegades. Les “e” obertes de Lleida, autèntiques com una
mossada de prèssic, lluny de les imitacions estrafetes que els anunciants de
productes nord-occidentals encomanen a parlants de català oriental. Quin
descans, el cervell es deixa portar. En un moment donat tot és ple de veus,
i en sec en queden un parell o tres que diuen l’essencial, el que necessites
saber, i ja et pots tornar a abandonar al goig de ser entre la família Solé però
no acabar-hi de ser, de sentir-hi amb el permís de l’oïda de la néta, la filla,
la cunyada, el nét.
Potser se’m comença a notar, la devoció per Alcarràs, i he de fer un esforç
per desobeir-me l’instint de monografiar els crits de les manifestacions, el
soroll somort del fruit mal pagat i abocat a l’asfalt, el so contra natura de les
rodes que el trepitgen i el tornen a trepitjar, el ronc de massa tractors junts
que, si no és a la cua de la cooperativa, no sol voler dir res de bo. I aquest
gran silenci sota el grinyol terrible de la retroexcavadora enduent-se tot un
món, també el dels sons. Perquè l’aire que bufa entre els parcs solars no fa
soroll. Perquè a les plaques no els calen tractors, i tot allò que no els calgui,

60
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Si els catalanoparlants ens pensàvem que
aquesta vegada també podríem exercir
d’espectadors normals, ens hem tornat a
trobar davant la humiliació habitual d’haver de
consultar la llista de cinemes on poder veure una
pel·lícula en la nostra llengua
ho deixaran de tenir els pobles. Freno, Alcarràs, fes-me frenar, que avui és
festa. Corro a buscar l’alegria de la família Solé, que també hi és, i que és la
nostra: la de la canalleta criant-se lliure d’hiperproteccions parentals; les
rialles sota la lluna del germà del poble i la germana de Barcelona –què esteu
borratxos?, els fa la Mariona, desvetllada–; el dinar que esclata amb tothom
tirant tothom a la piscina de casa; i la festa major, que és fer una mica de
trampa, perquè és una alegria obligada.
Acabo ara mateix: Alcarràs té tantes capes que no és un film de veure només
una vegada, de manera que, mentre la païm i fem temps per tornar-hi, voldria
dir dues coses a la mare que el va parir: la primera, que per molts anys,
molts premis i que ho puguem veure, i l’altra, que ens disculpis per la tabarra.
Nota al marge u: S’ha comentat molt la qüestió dels subtítols, i segurament
en parlaran amb encert altres companys de columna. De Pa negre fins a
Alcarràs, el país ha canviat força, tant com ho reflecteix el tractament a l’espectador.
Si els catalanoparlants ens pensàvem que aquesta vegada també
podríem exercir d’espectadors normals, ens hem tornat a trobar davant la
humiliació habitual d’haver de consultar la llista de cinemes on poder veure
una pel·lícula en la nostra llengua: en aquest cas, només en la nostra llengua,
i encara arribats a lloc, haver de revisar la lletra petita de la cartellera. Públic
de Barcelona, no ho cal dir, Sitges, Vilanova, Girona (!), Tàrrega (!!), Aitona
(!!!) i d’altres sales impensables, s’han trobat davant la sorpresa que els
oferien un Alcarràs doblat o subtitulat al castellà –per deferència, ens diuen,
cap als qui no dominen la llengua del país, i que, a aquest pas, tampoc no la
dominaran mai. Alguns, amb les protestes a les xarxes, han aconseguit el
canvi. Ho deixo aquí, ho deixo, perquè avui es tractava de celebrar.
Nota al marge dos: Entre els sons que m’he descuidat, una menció especial
als dels jóvens i les seues músiques: el germà que s’evadeix amb ritmes
piconadors per no pensar, i la germana adolescent que coreografia la mateixa
llatineria que qualsevol adolescent urbana. A les entrevistes, si no ho
recordo malament, tots dos expressaven la voluntat de ser actors. Com a
espectadors, ja podem aprofitar Alcarràs per gaudir del seu accent deliciós,
perquè si tot va com desitgen i desitgem tots i els surten força papers, em
temo que ja l’haurem sentit prou.

61
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
ESTEL SOLÉ
ESTEL SOLÉ
EM DIRIGEIXO A TU QUE ETS UN HOME
I EM LLEGEIXES
Tret d’algunes excepcions,
els nois creixen i es
converteixen en homes
entenent que això de
revisar-se i de parar
atenció a la salut sexual
no és cosa seva
Avui el tema em remou. S’ha anunciat que a Catalunya s’inclourà la vacunació
contra el VPH, el papil·loma, en nois que cursin 6è de primària. Aquesta
vacuna fins ara es recomanava que se la posessin les noies, les dones. Dels
homes i dels nois, gairebé ningú no n’ha dit res durant tot aquest temps.
Opcional, deien. El VPH afecta tant homes com dones, però són les dones les
qui solen patir-ne les conseqüències més greus. Es tracta d’una malaltia que
sobretot, es transmet amb les relacions sexuals. Si es fa servir preservatiu
el risc redueix, però no desapareix del tot. Es calcula que la gran majoria
de persones sexualment actives tindran papil·loma en algun moment de la
seva vida.
Bé, feta aquesta introducció, hi ha dues coses clares: totes i tots podem
patir-lo i podem encomanar-lo. Tanmateix, la gran majoria d’homes no
fan res per evitar-ho.
Avui el tema em remou, us deia. Em remou i em posa de mala llet perquè
he vist patir moltíssimes dones, moltíssimes amigues, i a mi mateixa per
culpa d’aquest maleït virus. Un virus estigmatitzat que, com passa en tantes
altres qüestions que afecten especialment les dones, es viu, massa vegades,
amb vergonya, amb por i amb solitud. He vist dones patir emocionalment
i físicament quan han sabut que tenien papil·loma. Com sabem les dones
que tenim el virus o que l’hem tingut? Doncs perquè ens sotmetem, com a
mínim un cop l’any, a una revisió ginecològica. Des que som adolescents,
els pediatres recomanen a pares i mares que portin les filles als ginecòlegs,
tant si ja tenen relacions sexuals com si no. I la realitat que s’acaba dibuixant
és la següent: des de la primera menstruació o abans, les dones deixem que
examinin el nostre cos pel bé de la nostra salut sexual i per responsabilitat
col·lectiva. Però ara em dirigeixo a tu que ets un home i em llegeixes. Quantes
vegades has anat a l’uròleg o has demanat que et fessin proves per saber si
tenies alguna malaltia de transmissió sexual? Tret d’algunes excepcions, els
nois creixen i es converteixen en homes, entenent que això de revisar-se i de
parar atenció a la salut sexual no és cosa seva. Ja ho fan elles per nosaltres,
deveu pensar. A les xerrades d’educació sexual, totes i tots hem sentit a
parlar de la importància d’utilitzar preservatius durant les relacions sexuals,
però la realitat és que massa sovint, com a dones, ens trobem suplicant que
l’home es posi el preservatiu. Ens hem d’empassar motius o excuses com
ara “Amb el condó no m’escorro; no trempo”; “Vull notar-te més i sentir
més plaer. Va, que no passa res si per un dia ho fem sense”; “Ei, tranquil·la,
que jo ho controlo i estic sa; no tinc res fotut”.
De nosaltres es diu i es pensa que som les pesades i les paranoiques, però
no fem res més que assumir, totes soles, la responsabilitat que la societat

62
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
ESTEL SOLÉ
Tenir orgasmes ens agrada tant com a
vosaltres. Anar a revisar-nos i ser responsables
sexualment ens fa tanta mandra com a tu. Però
si som prou madurs per a compartir llit i refregar
carn amb carn, som prou madurs per a repartir
responsabilitats i evitar conseqüències
ens ha derivat només a nosaltres, tant pel que fa als embarassos com pel
que fa a les ETS. A nosaltres aviat se’ns recomana que prenguem pastilles
anticonceptives. I amb prou feines se’ns informa correctament dels possibles
efectes secundaris que tenen: depressions, trombosis, disminució de la
libido i possibles afectacions de salut mental. Una dada: fins el 2019 l’EMA
(Agència Europea de Medicaments) no va recomanar que s’inclogués la
depressió en els prospectes de pastilles com a possible efecte secundari. La
nostra sexualitat es medicalitza en excés. I fàcilment, per culpa de l’excés
de responsabilitat, sumem pressió a l’habitual pressió estètica.
Tinc massa amigues a qui han hagut de buidar un tros d’úter perquè tenien
el VPH i aquella era l’única manera d’evitar un càncer. Amigues que,
en conseqüència, han tingut avortaments o problemes durant l’embaràs.
Tinc massa amigues que han deixat de tenir relacions sexuals, o que les
han viscudes amb vergonya per por de contreure el virus, o perquè ja els
l’havien encomanat. Massa amigues que sospiten que ha estat el marit que
l’ha contret i els l’ha passat a elles. Tinc massa amigues a qui han tractat de
promíscues a les consultes ginecològiques quan han sabut que el tenien. I
tot plegat, alhora que tinc massa amics que no han sentit a parlar mai del
papil·loma, no saben què és, no saben que el poden transmetre. Tinc massa
amics que, malgrat saber què es, no es fan proves per saber si el tenen. Massa
amics que si el tenen no truquen a les persones amb qui han mantingut
contactes sexuals. Massa amics que no saben quines conseqüències pot tenir
per a una dona contreure’l.
Tenir orgasmes ens agrada tant com a vosaltres. Anar a revisar-nos i ser
responsables sexualment ens fa tanta mandra com a tu. Però si som prou
madurs per a compartir llit i refregar carn amb carn, som prou madurs per
a repartir responsabilitats i evitar conseqüències.

LA FOTO DE LA SETMANA
El col·lectiu juvenil Batec ha convocat l’11 de maig
una vaga de pagaments a Renfe per a protestar contra la falta
d’inversions de l’estat espanyol a la xarxa de rodalia de Catalunya.
FOTOGRAFIA: ENRIC FONTCUBERTA.