S'ha acabat el fenomen Netflix?

12
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
JOAN MATAMALA
liar, teníem copisteria a casa. En aquella
època, això era or.
dos fills, que es porten deu anys. Tinc dos
fills únics.
No hauríem d’haver
abandonat mai
l’aeroport. Mai. Això va
ser una covardia política.
Absoluta. Sóc molt crític
amb la classe política i
amb el meu partit
—I on militàveu, en l’antifranquisme?
—En cap partit. Vaig entendre aviat que
érem una eina útil. I havíem de ser-ho
per a tothom.
—Quins estudis vau fer?
—Cap. Per les meves característiques,
no he estudiat. A catorze, quinze anys, ja
treballava. Sóc dislèctic. I tota la vida he
portat molt malament els estudis. M’he
format a la copisteria, l’empresa familiar.
Empresa que vam gestionar amb els
germans fins que el 2013 el meu pare ens
havia deixat i la persona que gestionava la
llibreria les Voltes es jubilava. I aleshores
vaig dedicar-m’hi i la vaig convertir en
una fundació. Les Voltes va néixer com
una eina política, sobretot per defensar
la llengua i la cultura catalanes. Fundada
per quaranta-tres ciutadans de Girona,
una SL. El meu pare, entre ells. I el meu
pare se’n va fer càrrec fins que es va
morir, el 2009. Creiem que és una institució,
i dins Girona té un cert pes. Vam
canviar-ne el lema. “Més de cinquanta
anys lluitant per la llengua i cultura catalanes,
i ara per la independència.” No
hi ha res millor que tenir un estat que te
la defensa, la llengua, i no com ara, que
el tens en contra.
—El vostre pare, a què es dedicava?
—Era fejocista. Moviment cristià. Catòlic.
I entre els seus ideals, la independència
del país. Un ve d’on ve. El meu pare era
nascut el 1912. Després, el 1940, va fundar
una empresa de dibuix tècnic per a
fer mobles. I d’aquesta empresa en va
néixer la secció de reprografia i còpies
de plànols, i copisteria.
—Quants fills va tenir, el vostre pare?
—Sis. En aquella època, entre quatre i
sis era normalet. Quan n’éreu vuit, deies
“hòstia!”. I deu: “Opus segur!”
—Quants fills teniu, vós?
—M’hauria agradat tenir família nombrosa,
però no ens vam atrevir, vam tenir
—I la mare, a què es dedicava?
—Mestressa de casa. Va ser gent que va
lluitar.
—Què hem de fer, en aquest punt? Un
referèndum?
—Això no es farà mai amb un referèndum.
En absolut. Si amb el que vam fer,
no van ser capaços de tirar endavant...
Ara el problema que tenim és la classe
política. Els polítics no estan preparats.
O ho fem la societat civil, o... El problema
és que som massa obedients. No hauríem
d’haver abandonat mai l’aeroport. Mai.
Això va ser una covardia política. Absoluta.
Sóc molt crític amb la classe política
i amb el meu partit. No d’ara. De sempre.
Però també deixo clara una cosa: no ho
farem sense els partits ni els polítics. Què
fa moure els polítics? La pressió. Sense
pressió social, res.
—Qui és el vostre advocat?
—Boye. Quan em van dir de judicialitzar-ho,
ja vam veure que aquí no serviria
de res. A fora, en canvi... I després veig
que part de l’espionatge s’ha comès a
Suïssa, França, Bèlgica... I compte amb
Alemanya i Suïssa. Aquí sí que crec que
es podrà posar l’estat espanyol contra
les cordes.
—La relació Puigdemont–Matamala ve
de les famílies? Ens remuntem al segle
XVIII?
—[Riu.] No ve dels pares, no. La primera
connexió que hi ha amb la família
Puigdemont és a través meu i d’en
Carles. Coincidim en una escola el 1971.
Escola el Collell. Internat a la zona de
Banyoles. On hi va haver els fets del
Soldat de Salamina. Jo estudiava amb
el seu germà, i ell era el petit. I allà ens
relacionàvem. I després, quan va venir
a treballar a Girona, al Punt, ens vam
retrobar. I es van conèixer amb en Jami.
Ells dos s’han fet molt amics. Quan em
diuen “vigila o acabaràs a la presó”,
sempre els dic el mateix: “Tranquils,