S'ha acabat el fenomen Netflix?

58
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
ELS SONS D’ALCARRÀS
Gràcies a aquest silenci
en cru, documental,
que Simón ha tingut
l’encert de no adulterar
amb musiquetes i
carrincloneria, qui ve
d’aquell món el pot
reconèixer amb els ulls
clucs com qui sap llegir
en Braille
Aquests dies de merescuda celebració del film Alcarràs –a les teles, a les
ràdios, als diaris, a les xarxes, a tot arreu, a tota hora– hem tornat a viure
aquell fenomen tan nostre de submergir-nos en un intensiu de pagès per
una ocasió sobrevinguda –posa-hi un foc, una gelada, una pedregada, uns
temporers deixats a la seua sort–, amb la diferència que aquesta vegada
l’atenció efervescent no venia de cap desgràcia, alabat sia Déu, sinó de
l’alegria, aquesta cosa tan cara de veure amb l’ull de qui treballa la terra i
que acaba d’arredonir el miracle.
Carla Simón: “Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la doblem
al castellà”
Novament, doncs, torna a planar sobre el país aquella sensació de regirament,
de punt d’inflexió, d’ara sí que sí que hi haurà un abans i un després
–del foc, del gel, de la pedra, del film–, alhora que al món agrari, que són
gats escaldats, aixequen una cella escèptica. A l’espera de novetats, estem a
punt d’entrar al moment crític pel qual ja han passat massa vegades: acabats
els programes especials, un cop se’n van els micros, pleguen les càmeres,
desapareixen els accents forans i s’esborren les roderes dels cotxes oficials,
entre els locals queda el recel que no passi res de diferent de les altres
vegades, a saber: el silenci estrepitós de l’oblit, estrepitós perquè encara es
fa més palès en contrast amb les safors, l’afectació i l’embafament que els
han passat per sobre com un tornado durant alguns dels seus dies.
Tot això serà o no serà, però el que volem celebrar ara i aquí és que Alcarràs
es queda. I aquest silenci que dèiem, la directora ens el captura i ens el serveix
d’una manera magistral. Perquè la veritable banda sonora d’Alcarràs està
feta de silenci, un teló de fons absolut sobre el qual es despleguen les veus
i els sons del tros: les capçades agitades pel vent, els brunzits, els xerrics,
els animals, els motors. Gràcies a aquest silenci en cru, documental, que
Simón ha tingut l’encert de no adulterar amb musiquetes i carrincloneria,
qui ve d’aquell món el pot reconèixer amb els ulls clucs com qui sap llegir
en Braille: les arrencades dels Massey als bancals, els parlaments curts dels
collidors, l’eco de la maquinària inquieta sota el sostre de la cooperativa, o
adormida entre les parets dels garatges i les no-parets dels coberts. I entre
tots aquests sons familiars, tan familiars que no se senten, el soroll nou que
fa girar la vista i que fa parar de treballar, atraient les passes com un imant:
el tro d’una caravana de vehicles forasters baixant pels camins, anunciant
canvis com una au de mal averany.