L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

L’OPORTUNITAT
Per Marta Magrinyà
1

Ciutat de Luca, 1890
CAPÍTOL I
Pocs minuts abans de les tres de la tarda, en David Biern endreçava la taula del seu
escriptori amb la cura habitual. El seu soci i amic, en August Pascal, havia aprofitat
aquells darrers instants per a comentar-li els detalls més rellevants de la reunió del partit
que s’havia celebrat al matí.
-En Pastrana és el candidat perfecte. Un jove amb èxit professional i, a més, el fet que la
seva mare fos una minyona el fa molt simpàtic per a les classes populars- valorà
l’August mentre passejava amunt i avall per la sala.
En David Biern havia somrigut lleument.
-He estat cínic ?- preguntà en Pascal que solia ser un home lliure de prejudicis i molt
eficient en totes les seves activitats. Tant en el terreny de l’advocacia com en el polític,
resultava certer i intuitiu.
-Realista- el tranquil·litzà en Biern que no havia pretès fer-li cap mena de retret.
Col·locava els últims papers dins l’arxivador aparentment absort en aquella tasca però
en Pascal sabia que seguia atent les seves explicacions.
Ambdós cavallers eren destacats membres del partit liberal a la ciutat.
-Té enemics ?- li demanà en Biern finalment demostrant que, com sempre, el seu
distànciament només havia estat simulat. Era la seva forma habitual de comportar-se i la
que li permetia estudiar detingudament als seus amics, clients i oponents. Podia semblar
desinteressat o realment desinformat i repetir una mateixa pregunta de diferents maneres
i amb diferentes intencions dotzenes de vegades. Apareixia i desapareixia d’una
conversa, sempre seriós i pensatiu, però mai no perdia ni un detall del que estava
passant al seu voltant. Era un advocat brillant i molts sospitaven que un dels homes més
intel·ligents del país. Moltes personalitats empresarials, polítiques i socials se li
adreçaven per a demanar-li consell encara que no es tractés de temes estrictament legals.
-Alguns dels membres més antics del partit li són reticents, també els Ferrara, però em
sembla que guanyarem la votació clarament. Encara tenim tot un any per endavant-
valorà en Pascal.
-Si convencem als Ferrara, els decans no s’hi oposaran- li assegurà en Biern que
conexia molt bé a totes les parts i també els seus arguments malgrat feia mesos que no
assistía les reunions per excés de feina.
-A més, la meva esposa assegura que és un noi molt ben plantat- va afegir en Pascal
acariciant-se lleument amb els dits el seu espès bigoti. Es tractava d’un gest involuntari
que acometia cada vegada que no estava segur que l’apreciació fos prou apropiada.
Aquell era el resultat d’una educació molt estricta basada en l’exaltació dels alts valors i
on les banalitats i qualsevol mena de flirteig amb la frivolitat estaven proscrits.
-Això sempre ajuda- manifestà en Biern per a ser sincer i amb complicitat vers l’amic i
bromejà -Llàstima que les dones no puguin votar.
En David Biern era un dels pocs defensors a ultrança del sufragi femení. En Pascal ho
atribuïa al fet que era un home que sempre havia conviscut amb dones llestes i
instruïdes. Però ell pensava que la gran majoria de fèmines ni hi tenien interés ni
estaven capacitades per a entendre les complexitats de la política. El fet de deixar-les
votar introduiria un nivell d’arbitrarietat intolerable en els resultats electorals. A més,
les dones solien mantenir les mateixes postures i idees dels seus pares i marits i, per
tant, ja estaven representades.
2

A propòsit de l’Héctor Pastrana, l’August féu un darrer comentari.
-Per cert, he sentit que està molt interessat en la Natàlia- li confidencià al seu soci.
-Deu ser un d’ells- es limità a comentar en David Biern agafant la jaqueta del tratge i el
barret de feltre de dins de l’armari. Els afers sentimentals de la seva fillola ja prometien
dur-li molts mals de caps els propers dies perquè estava concençut que aquell era el
motiu de la inesperada visita de la seva germana.
-M’hauràs de disculpar, August, però ja saps que la Paula m’espera a l’estació.
-Mai no s’ha de fer esperar a una dama i menys a una amb tant de caràcter com ella-
bromejà l’amic amb confiança.
En David Biern tenia al seu càrrec dues dones hermoses amb molta personalitat i aquell
fet li complicaria molt més l’existència del que hom pogués imaginar.
Sortiren del bufet per a abandonar junts aquell imponent edici del carrer Blanquerna,
just al bell mig del centre financer de Luca. L’auriga d’en David Biern l’esperava al
carrer amb les seves maletes i ja podien marxar puntualment cap a l’estació.
3

CAPÍTOL II
La Paula Biern aguardava al seu germà a l’estació Nord de Luca tal i com havien
acordat. En David Biern solia passar el mes d’agost a la casa familiar de la hisenda
anomenada Les Moreres. No era un home fet per a la vida a pagès però es sentia atret
per aquell lloc en particular. Només allí hi trobava, darrerament, la tranquil·litat i la
pacidesa d’esperit necessàries per a llegir, descansar i pensar. La finca es trobava a dos
cents quilòmetres de Luca terra endins, a la plana de Santa Claúdia. El temps allí
deixava de ser suau i es tornava més extrem però també era més sec i a l’ombra de les
moreres del pati del casal s’hi respirava l’aroma dels cultius i el vent corria per les
planures lliurement. Li agradava la claretat d’aquelles contrades on hom podia divisar
quilòmetres i quilòmetres de paisatge sota la llum intensa d’un sol esbatanat. Luca era
atrafegada i mediterrània, fulgurant, però cada dia esdevenia més absorvent i tirana per
a un home que, per sobre de tot, estimava la reflexió i tendia a ambicionar la solitud.
L’apassionava la seva professió i també la vida estimulant de la segona gran ciutat del
país però necesitava imperiosament aquelles setmanes per a restituir les forces i
retrobar-se amb els origens rurals de la seva família.
El fet que la seva germana hagués decidit acompanyar-lo en aquell viatge i passar uns
dies a Les Moreres l’havia contrariat molt més del que ella podia ni suposar.
Normalment, agraïa la presència de la dama perquè sempre era una notícia excel·lent
per a la Natàlia i la noia es veia molt més feliç quan la seva tieta Paulina els
acompanyava. Tanmateix, sospitava que en aquella ocasió no es tractava d’una visita
desinteressada. Malgrat tot, en David Biern li dedicaria a la seva única germana tota
l’atenció i la cortesia habituals en ell.
Durant les cinc llargues hores de viatge en tren havien comentat alguns temes trivials i
en Biern s’havia endinsat en la lectura mentre la Paula dormitava còmodament
aposentada sobre els coixins de vellut que havia dut entre el seu interminable equipatge.
En David havia omplert les maletes de llibres i papers i la Paula ho havia fet de tot allò
que per a ella resultava imprescindible; infinitat de vestits, perfums, ungüents i regals
per a la Natàlia.
Quan faltava una mitja hora de viatge, la dona va decidir abordar la qüestió directament.
El sol encara era viu a quarts de nou del vespre i la monòtona plana ja havia substituït al
paisatge esquitxat d’arbres i constants edificacions. A partir d’allí, les poblacions es
trobaven a més distància les unes de les altres, no existien les colònies indústrials i
grans superficies daurades i desertes s’extenien davant dels seus ulls.
-Ja no és tan joveneta. Si espera massa, se li passarà l’edat- descrigué la Paula amb
precisió. Solia ser explícita i directa quan parlava amb el seu germà. Alcapdavall, no els
calia valdre’s d’embuts.
En Biern no pensava dir res que pogués provocar encara més elucubracions per part de
la seva germana. Quan es tractava de la Paula, callar havia estat sempre la seva millor
tàctica. No donar-li peu a res suposava guanyar mitja batalla.
-L’altre dia la cosina d’en Biel Santos em va donar a entendre molt subtilment que és
una noia tímida i poc sociable per culpa de la teva severitat i pel temor que et té. Fins i
tot, em va insinuar que l’obligues a passar a Santa Clàudia tot l’agost per a allunyar-la
de les distraccions de Luca i que, per aquest motiu, els joves interessats en ella no tenen
cap mena de possibilitat de freqüentar-la.
-Saps perfectament que la Natàlia insisteix cada any en venir a Les Moreres. És més,
aquest cop fins i tot va voler arribar uns dies abans per a preparar la festa d’estiu-
esgrimí l’advocat amb un punt de cansament.
4

-Jo ho sé però la resta de la gent no. No és aquesta la impressió que tenen i em molesta.
Em molesta per tu, és clar.
Encara tenia una consideració més a fer-li sobre el viatge a Santa Clàudia.
-No hauries d’haver permès que la Natàlia marxés sola. Sempre l’has consentida massa.
La Paula havia pres possessió d’aquell compartiment com una reina pren possessió del
seu feu. Fins i tot s’havia tret les botines per a que li descansessin els peus. Era una
dona molt elegant i de costums refinats però de vegades prodigava rampells de
vulgaritat que la feien especialment molesta per al seu germà.
-Ja sé que té vint-i-tres anys i que és major d’edat. Com a tutor ja no ostentes cap
autoritat sobre ella però et té molt de respecte i consideració. Ets el més semblant a un
pare que ha conegut i si tu li aconsellessis... Si li donessis a entendre que ha d’escollir el
millor partit i et decantessis discretament per algú...
-Precisament perquè em té consideració i respecte no li diré tal cosa- li garantí en David
sense més preàmbuls.
Tenint en compte la seva personalitat i les seves idees sobre el matrimoni, no podia
concebre una situació més ridícula que imaginar-se a sí mateix intentant convèncer a la
Natàlia de res semblant.
-Jo sé el que és viure un matrimoni arreglat i no li ho desitjo a ningú.
Havia dit l´última paraula. Les pretensions de la seva germana excedien fins i tot el que
havia esperat. Mai no havia permès que ordenés la seva vida i llavors tampoc ho faria.
Era una gran dona però també era manipuladora i dominant i havia utilitzat sempre la
seva bellesa com una poderosa arma. Podia seduir a qualsevol amb els seus encants, als
homes per motius evidents i a les dames perquè l’admiraven i en certa mesura la temien
per aquest divisme que desprenia com si posseís el secrets eterns de la feminitat.
-Jo vaig passar els anys esperant el meu príncep blau i, al final, em vaig quedar per a
vestir sants.
Per primer cop havia emanat d’ella la crua veritat. Solia ser una dona sincera amb els
altres tanmateix poc avesada a ser-ho amb sí mateixa. Amb en David no calia fingir.
-Però va ser la teva decisió. Deixa que sigui la decisió de la Natàlia- li pregà el seu
germà d’una forma molt pragmàtica.
Malgrat tot, l’advocat sabia que la Paula no desistiria tan fàcilment dels seus propòsits.
Els propers dies començaria la seva creuada per a aconseguir que la Natàlia cedís i,
d’una vegada per totes, es decidís a escollir un marit.
Arribaren a l’estació de Santa Claúdia quan ja fosquejava. Un cotxe de cavalls esperava
a l’hereu i a la seva germana per a dur-los a la finca. Eren quasi cent hectàrees de
terrenys fértils per a molts conreus que havien quedat en mans d’en David Biern com
manava la tradició. Totes les propietats de la familia li pertanyien i la Paula, tot i haver
estat la primogènita i haver nascut deu anys abans que el seu germà, vivia de la seva
benevolença. Amb la renda que li havia estat asignada i un pis en propietat al centre de
Luca, no en tenia ni per a començar per a dur la vida de luxes i dispendis que la
caracteritzava.
L’edifici principal de Les Moreres comptava amb disset habitacions i grans sales on
d’antuvi s’hi concentrava tota la vida social de la plana. Les crisis econòmiques del país,
les males collites i la poderosa atracció que exercien de les grans ciutats havia foragitat
a molta gent d’aquelles terres interiors. La vida urbana resultava més còmoda i la
indústria oferia molts llocs de treball. La costa est havia esdevingut molt rica i poblada i
les seves dues grans urbs havien crescut vertiginosament. Ciutat Pia, la capital, gràcies
al seu port i als centres de negocis i Luca gràcies a la seva potència manufacturera. En
general, tota la franja mediterrània havia guanyat pes en detriment de la ruralia.
5

Molts camps havien deixat de conrear-se i grans propietats havien estat abandonades
pels nouburgesos fugits a ciutat. Les Moreres es mantenia autosuficient i sense que
calgués que els Biern hi haguessin d’invertir més capital. Encara comptava amb els
corrals i alguns dels estables malgrat havia deixat d’explotar-se part de la terra per
manca de jornalers.
En David Biern va treure el cap per la finestra del carruatge per a divisar, conforme
s’apropaven, la façana del casal. Tenia grans balconades i dues petites torres quadrades
pintades de color rogenc. Sota la llum crepuscular els seus angles rectes esdevenien
sagnants. Al davant de l’edifici hi havia el gran pati ple de moreres que havia donat nom
a la finca i, a través d’un camí de plataners plantats a banda i banda, s’accedia a la casa
dels masovers. Tres famílies emparentades hi habitaven en aquells moments. En David
Biern hi havia efectuat moltes reformes els darrers anys per a adecuar als nous temps
tant el casalici com aquell edifici annex. Havia fet instal·lar banys i piques en algunes de
les cambres i remodelar les cuines i les estances del servei. Havia habilitat una de les
sales com a biblioteca i l’havia anat dotant de llibres nous i antics. El seu pare havia
estat un home ranci i poc amant de la modernitat i els havia educat per a seguir el seu
model. Malgrat viure a la ciutat, conservava els aspectes més mesquins de la mentalitat
rural i cap de les seves virtuds. I alguns d’aquells trets atàvics es podien reconèixer en la
Paula en determinades circumstàncies. En David no n’havia heredat res. Ni tan sols el
peculiar aspecte de la majoria dels Biern que consistia en una pell molt pàl·lida i unes
faccions de procedència desconeguda. Pigats i de cabell color palla resultaven poc
comuns en aquelles contrades. En David no només era bru de pell sinó també de cabell i
tenia els ulls tan foscos que de vegades semblaven púrpures. La Paula era una dona
espectacular, esbelta i amb molt de pit, i amb un rostre angelical. Les canes ja li
ratllaven un cabell que havia estat ondulat i completament auri, com si una llum
celestial li il·luminés les faccions. A pesar de tot, seguia igual d’hermosa als quaranta
set anys, amb els seus ulls pards tan clars que a voltes semblaven transparents. La seva
mirada feia retrocedir.
6

CAPÍTOL III
La Natàlia Sas havia acudit a la missa de les vuit del matí. L’Evarist l’havia
acompanyada fins a la porta de l’església i allí mateix l’havia de recollir. Una noia de
família no podia anar mai sola i el vell servent realitzava la seva tasca amb satisfacció.
Era una feina agradable i descansada. A més, passejar per arreu a una jove tan preciosa i
distingida resultava tot un honor.
Tampoc a la noia no li haurien permès viatjar a Les Moreres sense una acompanyant.
Aquell cop havia estat el torn de la Georgina Parisi, la majordoma de la mansió de Luca
des de feia més de vint anys i la persona de confiança d’en David pel que feia als
assumptes domèstics. Havia entrat al servei dels Biern sent pràcticament una nena i
gairebé els considerava com la seva família. Ella i la Natàlia mai no havien congeniat.
Era una dona seca i estirada, atenta com un gos guardià i molt gelosa de la seva posició
a la casa. El canvi d’aigües li havia produït una terrible descomposició des del seu
primer dia a la plana i gairebé no havia sortit de la seva cambra. Resultava obvi que el
camp no li provava i no havia tingut esma per a acompanyar a la Natàlia a les reunions
del Consell de Festes ni tampoc a la missa d’aquell matí. Afortunadament, l’Evarist
havia pogut substituir-la.
A l’església hi havia poca gent i s’hi estava molt fresc. Els parroquians de Santa Claúdia
li agradaven. Eren propers entre ells i alhora esquerps amb els forasters. No resultava
fàcil guanyar-se la seva confiança però feia sis anys que la Natàlia formava part del cor
de l’església durant les vacances i ja havia estat acceptada. La falta de compliments i la
naturalitat d’aquella gent la feien sentir alliberada. Asseguda al banc de fusta escoltava
l’homilia de Mossèn Marcel sense presses ni cap mena d’anhel. El seu cor solia estar
convuls i l’estona de tranquil·litat que aquell espai li regalava era com una cataplasma
d’eucalipte. Mossèn Marcel era un tràfec d’home i xerrava pels descosits, gros i baixet,
d’edat avençada i amb el cabell arrissat, li recordava a una col. Sempre s’imaginava a
ell i en Patufet anant de bracet. Cada imatge o personatge d’aquella vila d’interior li
evocaven alguna rondalla o una faula popular. El ferrer i els seus braços gruixuts i
pilosos com els d’un gegant, les pageses amb mocadors al cap esperant ésser devorades
pel drac que un valerós Sant Jordi havia d’executar, les ancianes i les seves dites i
remeis com les bruixes fetilleres que venien del fred...
Un cop acabada l’eucaristia, i després que tohom hagués marxat, saludà al sacerdot tot
pregant-li que li dediqués uns minuts del seu temps. L’home la va atendre amb un
somrís servicial. Amb un gest espitós autoritzà a la noia a treure’s la mantellina que
duia al cap. Al camp, la Natàlia prescindia del barret i es pentinava amb monyos molt
més senzills deixant caure flocs de la seva extensa melena sobre les espatlles.
-Ja estem sols i estic segur que a Jesús també li agrada veure brillar aquest cabell fosc.
La Natàlia va somriure i es va retirar la mantellina d’encaix. Li tenia afecte a aquell
mossèn resolutiu i poc ortodoxe. Era el que jugava a pilota amb els nens corrent amunt i
avall i el que s’apuntava a totes les curses de sacs a pesar de la seva edat. Solia dur les
mans brutes de cuidar l’hortet de la parroquia o d’ajudar a algun veí amb qualsevol
cosa; arreglar un desendreç, reparar una arada, carregar caixes de fruita o hostalisses...
Tenia un aspecte saludable d’home curtit a sol i serena com la bona ratafia. Res a veure
amb el seu guia espiritual de Luca, Mossèn Jaume, un home escrúpulos que solia dur les
mans enguantades com les dames. Semblava sentir-se tan aprop de la divinitat que
gairebé levitava per sobre de la resta dels mortals.
-Disculpeu-me però necesitava parlar amb vós en privat.
7

No havia volgut fer la seva proposta a les reunions del Consell de Festes de la parroquia
perquè pretenia obtenir primer el vist-i-plau de Mossèn Marcel. La Natàlia havia
desenvolupat el gust pel cant des de petita i era una de les veus destacades del cor que
acompanyava cada any la gran missa de la festa major d’estiu. Aquell era un gran
esdeveniment en una vila plena de devots i amb un ancestral temor de Déu que es
mesclava sovint amb les supersticions i les tradicions més paganes.
-Vaig rebre la seva carta on m’explicava el projecte per a la missa major i em va agradar
molt la idea de fer un repertori de música sacra d’altres països. Aleshores, li vaig
demanar al meu padrí si podia aconseguir-me partitures i llibrets en francès i en italià- li
explicà la noia amb entusiasme -, i també em vaig prendre la llibertat d’encarregar-n’hi
alguns en alemany.
Mossèn Marcel la va mirar amb el front arrugat i una expressió dubtosa.
-Valoro molt la teva aportació però jo goso atrevir-me amb les lletres en francès i en
italià, alcapdavall ambdues llengües provenen del llatí, però provar d’articular
l’alemany seria una pretensió imperdonable- li assegurà amb un sarcasme.
-Oh, però jo els puc ajudar! Cantar en alemany tampoc no és tan difícil i algunes peces
són realment precioses- oferí la noia percatant-se de sobte, pel comentari del sacerdot,
del que resultava evident -. Però no sabeu que jo parlo l’alemany ? La meva mare era de
Frankfurt. No us ho havia dit mai ?
Mossèn Marcel semblava gratament sorprès i molt intrigat per aquella història.
-Els meus pares vivien a Ciutat Pia però la meva mare va morir quan jo tenia sis anys.
Aleshores el meu pare em va enviar a Alemanya amb la meva àvia i va tornar a Luca, la
seva ciutat natal.
-Vaja, no debia saber pas com cuidar d’una nena petita- comentà el sacerdot amb
tendresa vers una noia que sempre es mantenia alegre i positiva.
-Quan vaig cumplir els tretze anys el meu pare em va reclamar a Luca per a internar-me
a l’Acadèmia March i que rebés l’educació que ell desitjava.
La Natàlia seguia relatant els fets de la seva vida a un home que sempre es mostrava
molt interessat en els afers d’altri, talment volgués conèixer el menor detall de tots els
seus feligresos per a poder asistir-los millor en els bons i els mals tràngols.
-Quan jo portava uns mesos a l’Acadèmia, el meu pare també va morir d’un problema
de cor. Sempre l’havia unit una gran amistat amb la familia Biern i va deixar establert
en el seu testament que senyor David Biern fos el meu tutor fins a la majoria d’edat.
El mossèn sempre havia cregut que els Biern eren parents molt propers de la jove.
-He sentit que l’Acadèmia March és l’escola de senyoretes més rígida del país - esmentà
el sacerdot adonant-se que tot plegat la vida d’aquella noia no havia estat el núvol de
cotó que tots imaginaven. Per la seva forma jovial i confiada de comportar-se, hom
hauria dit que concebia la terra com un paradís encatifat i cobert de roses.
-No hi vaig passar gaire temps a l’Acadèmia March- li explicà la Natàlia i amb un to de
veu més baix li confià -, el meu padrí és molt bona persona i, com que jo estava tan
abatuda per la mort del meu pare i enyorada d’Alemanya, em va treure de l’escola. Em
vaig educar amb professors particulars.
Era el primer cop que Mossèn Marcel veia una espurna de malícia en la noia que
semblava haver dut a terme una hàbil estratagema per a escapar d’aquella presó de l’alta
alcúrnia femenina. Somrigué per sota del nas satisfet en comprovar que la candidesa i la
intel·ligència podien conviure plàcidament en una mateixa persona.
-I de la teva àvia, què se n’ha fet ?- preguntà el sacerdot.
-Segueix vivint a Frankfurt i ens escrivim tot sovint. Aquests anys l’he visitada dos
cops.
8

CAPÍTOL IV
Quan la Natàlia va tornar de vila, la Paula era asseguda a la glorieta del pati de les
moreres. S’hi havia fet servir l’esmorzar i gaudia d’aquell racó tan deliciós a la vora de
la font. Eren les deu tocades i el sol ja començava a cremar. El dia prometia ser molt
bleïdor i no corria ni un bri d’aire però el mer soroll de l’aigua refrescava.
-Tieta Paulina !- exclamà la Natàlia en baixar de la calessa. Va córrer cap a ella amb
continguda emoció. Sempre li havia dit tieta sense saber-ne massa bé el perquè, de la
mateixa forma que li havia dit padrí a en David Biern. Potser havia estat el seu pare qui,
en tornar ella d’Alemanya i veure’ls per primera vegada, li indicà que ho fes d’aquella
manera. Ni els uns ni els altres ho recordaven, tanmateix tots es sentien còmodes amb
aquelles denominacions.
Els gossos dels masovers havien arribat per a rebre a la noia que sempre els dedicava un
munt de moixaines. Envoltaven a les dues dones fent salts i grinyols d’alegria. La
Natàlia va abraçar a la Paula i li va fer un petó.
-Estic tan contenta que sigueu aquí- la saludà entre aquella cridòria.
-Has menjat alguna cosa ?
-Només un got de llet.
La noia va seure i els cans van desaparèixer perseguint un gat molt destre que corria en
direcció a l’era. Es tractava del millor lloc per a caçar ratolins i feia poc que hi havien
batut el blat amb l’ajut dels cavalls, el trill i els sedassos.
La Paula li va servir d’immediat un tall de coca de sucre en un dels plats sobrers que la
minyona havia dut. Aflorava en ella un curiós instint maternal quan es tractava de la
Natàlia. A altres efectes era una dona que vivia tan sols per a si mateixa.
-Com van els assajos del cor ?- s’interessà de seguida.
-Encara no els hem començat. Primer, calia escollir tots els temes i acordar algunes
coses. Sabeu si el padrí ha pogut dur les partitures ? Li vaig dir amb tant poc temps i
està sempre tan enfeinat.
-No en sé res però estic segura que, com sempre, ha fet tots els possibles per a
complaure’t- declarà la Paula començant a apuntar cap als seus objectius. Sens dubte,
no perdria ni un minut en preparar el terreny i abordar la qüestió. Mai no havia tingut
paciència tot i que sí sabia interpretar amb èxit qualsevol paper. Tot esforç era poc per a
assolir els seus propòsits.
Van continuar parlant una estona sobre temes insubstancials; safareig entorn a les
amistats, novetats socials, la intensa activitat cultural de Luca aprofitant les possibilitats
nocturnes que oferia l’estiu; teatre i concerts a l’aire lliure, lectures comentades... Una
cosa va dur a l’altra i la Paula va trobar la forma d’explicar-li a la Natàlia la visita de la
cosina d’en Biel Santos i els comentaris que cada dia circul·laven per la ciutat d’una
forma més irritant.
-T’agrada que pensin que el teu padrí és un ogre ?
-És clar que no- remarcà la Natàlia molt contrariada per aquell gir de la conversa.
-No hauria estat millor que et quedessis amb mi a Luca i fessis el que fan totes les noies
casaderes de la teva edad ?
-Però a mi m’agrada venir aquí- al·legà la Natàlia sense més defensa.
Havien començat els retrets i una conversa pendent entre elles que duia molt de temps
hivernada despertava finalment. La Natàlia no havia esperat que fos tan aviat.
-Natàlia, per què no em tens confiança ? No sóc res per a tu ?
Aquella fletxa ja anava dirigida al centre del cor i la Natàlia no en podria escapar.
-És clar que us tinc confiança. Vós sou com una mare per a mi- fiançà la noia deixant el
9

tall de coca a mig acabar. No podria empassar res més veient el caire que havia pres
aquell retrobament.
-Què voleu que us digui, tieta ? Cap dels joves que conec no m’interessa.
-Ni els que coneixes, ni els que has conegut... Són dotzenes els que s’han interessat per
tu i sempre els has defugit. No t’entenc.
La Natàlia no sabia què més dir.
-Ha arribat l’hora de que facis un esforç per freqüentar més gent. Hi ha uns quanta joves
molt prometedors que podrien ser els candidats perfectes. Hauràs de prendre una
decisió. És el que jo penso i el teu padrí també.
-El meu padrí ?- repetí la Natàlia amb ansietat.
-Es preocupa per tu com jo mateixa i sap que el millor que pots fer és casar-te.
No li importava mentir perquè estava segura d’estar fent el que calia. A més, sabia que
la Natàlia temia massa a en David per a demanar-li explicacions. No el temia perquè fos
un home inflexible i adust, com tothom pensava, sinó per tot el contrari. Temia perdre el
seu afecte si el decepcionava o contrariava perquè ell era el seu exemple de sabiduria i
ponderació. Havia après dels seus valors i l’admirava profundament. El tenia dalt d’un
pedestal.
La Natàlia va agafar el gerro d’aigua fresca i se’n va servir un bon got. Mentre en feia
un glop, observava la font. Podia passar molta estona asseguda sobre la pedra humida
contemplant els peixos vermells nedar amunt i avall tranquil·lament.
-Estàs segura que no m’amagues alguna cosa ?- insistí la Paula amb la desconfiança del
gat vell.
-I tant que no- respongué la Natàlia amb un posat molt marcit.
La Paula es va decidir a confessar-li els seus darrers moviments. Tard o d’hora, la noia
també se n’assabentaria.
-Em vaig prendre les atribucions que em pertoquen com a única dona responsable de tu
i vaig anar a veure a la teva amiga Sara.
-A la Sara ?
La noia no es podia ni imaginar que hagués arribat tan lluny.
-En la seva defensa t’he de dir que és una bona aliada perquè no li vaig treure res de res-
lamentà la dona obertament.
La Natàlia havia conegut a la Sara Salom a l’Acadèmia March als tretze anys i havien
congeniat de seguida. Pràcticament, era l’única amiga de veritat que tenia.
-Però, tieta... - balbucejà desconcertada.
La Paula acabava de descubrir que en David s’apropava a la glorieta. S’havia reunit
amb el masover a les set del matí per a parlar sobre els afers de la finca i havien
esmorzat plegats. Aleshores, es dirigia a saludar-les.
-Ara fes el favor- li advertí dissimuladament -, el teu padrí ve cap aquí. Ja saps que
aquests temes l’incomoden.
La Natàlia va canviar la seva cara de pomes agres de forma immediata per a que en
David no es percatés de res.
-Bon dia. Com va tot per a les dames ?
La Natàlia s’havia posat d’empeus per a saludar-lo amb molta educació.
-Seu, si-us-plau. Quantes vegades t’he dit que no t’aixequis ? No som a l’exèrcit-
bromejà en David. Molts cops es preguntava com tan sols uns quanta mesos a
l’Acadèmia March podien deixar una empremta tant profunda. Encara recordava com li
havia costat treure-li el costum de dir-li “senyor” contínuament.
En David va deixar sobre la taula la pila de papers i llibrets que duia a les mans.
-És tot el que em vas demanar.
10

-Oh, gràcies !- exclamà la noia agafant un dels llibrets i començant a fullejar-lo -, de
debò, moltíssimes gràcies.
Se li havia encès la cara i els seus ulls color turquesa d’herència materna havien
començat a desprendre aquell encant que la feia tan cobejada. Els tenia petits i allargats,
semblaven inofensius, però quan somreia s’il·luminaven i el món sencer semblava
tornar-se blau completament. La Natàlia tenia una bellesa dolça i innocent
diametralment oposada a la bellesa de la Paula que resultava gairebé agressiva per als
sentits. Però no per allò la Natàlia era menys hermosa perquè en tanta perfecció hi
residía un cert misteri impossible de desxifrar. Com si darrera de tanta delicadesa hi
hagués alguna força oculta especialment prometedora. De vegades, de manera
inconscient, inclinava el cap endarrera i es deixava caure els tirabuixons negres sobre
les espatlles com si, arribat el moment oportú, un instint femení pogués, en un sol
instant, transformar-la en una altre Natàlia.
-He interromput alguna conversa interessant ?- preguntà en David mirant a la seva
germana directament als ulls. La Natàlia es concentrava en les partitures però es notava
que havia estat disgustada.
-Parlàvem del teu aniversari- digué la Paula ràpidament -. Ja només falten cinc dies i,
donat que enguany seré aquí, m’agradaria que es fes alguna cosa especial.
-Però si m’ho expliques, ja no tindrà cap encant- notà en David amb causticitat. La
Paula posseïa un repertori de recursos admirable. Sempre calia treure’s el barret davant
tant de mèrit.
En David Biern compliria trenta set anys el dia deu d’agost. No era amant de les
celebracions i, específicament, de les pròpies. Entre els múltiples avantatges de passar
aquell mes a Les Moreres hi havia el fet de no haver de rebre felicitacions. Ni tan sols la
Natàlia s’havia atrevit mai a expresar-li els millors desitjos amb motiu de la seva
onomàstica. Sabia que qualsevol cosa que centrés una atenció excessiva sobre ell el
molestava enormement. En el terreny laboral podia ser un home quasi bé públic però la
seva vida privada ho era en el sentit més extens de la paraula.
-He d’anar a veure uns cavalls a la finca dels Torres. Vols venir amb mi, Natàlia ?- li
oferí a la noia tot seguit.
-M’encantaria- manifestà ella amb un nou i ampli somrís.
En David pretenia salvar-la de la seva germana Paula.
11

CAPÍTOL V
Era l’hora de sopar. Ho feien al menjador petit perquè al pati abundaven els mosquits.
La Georgina, que a Les Moreres solia fer els àpats amb ells, encara estava indisposada.
-I vós creieu que els conservadors podrien guanyar les properes eleccions ?- demanà la
Natàlia amb una inquietud política que li havia estat transmesa pel seu tutor. Sovint
tertuliaven sobre aquells temes que avorrien a la Paula sobiranament.
-Torna a parlar-se de l’amenaça de la crisi econòmica i això preocupa a la gent-
manifestà en David.
-Però no dieu que l’economia del país està en ple creixement i que les perspectives són
molt bones ?- interposà la noia.
-En realitat és així però resulta molt fácil ressucitar els vells fantasmes. El recurs de la
por sempre és molt efectiu: la por a les grans potències, la por als veïns, l’exaltació de
les bondats del proteccionisme... Els arguments conservadors esdevenen molt atractius
si prèviament es creen les condicions necessàries.
Mentre parlava, en David jugava amb el seu got de vi.
-I és això el que ha estat fent el senyor Palou ? Les acusacions de corrupció contra el
govern, les crítiques a la situació de l’agricultura... - enumerava la Natàlia deduint la
resposta del seu padrí. En Lluch Palou era el nou cap de l’oposició i estava resultant un
polític carsimàtic i cada dia més convincent.
En David va somriure sense deixar de distreure’s amb el vas.
-Exactament.
La Paula va intervenir per a aportar un nou interès a aquella discussió.
-He sentit que l’Hèctor Pastrana podria ser escollit pel partit com a representant de Luca
per a les eleccions de l’any vinent. No és massa jove ?
-Sembla que agrada a molta gent i està tenint molt d’èxit com a agent de borsa- palesà
en David.
En Pastrana era un valor en alça.
-I a tu t’agrada ?- preguntà la Paula amb curiositat.
-Per què no ? No el conec massa però sembla que té molt de sentit de la responsabilitat.
Podria ser un bon diputat.
La Natàlia seguia les opinions d’en David Biern molt atentament.
-Seria millor que es centrés en els seus negocis. La política és massa complicada- valorà
la Paula amb cert desdeny. Com el seu pare, pensava d’una forma molt pràctica i la
passió per la política i el món de les idees del seu germà sempre li havia semblat del tot
estèril. Ni tan sols havia acceptat mai cap càrrec que almenys el pogués beneficiar.
Feta la seva reflexió, la Paula va escrutar a la Natàlia. Ella es menjava les patates al
caliu i el pollastre molt lentament.
-El seu pare m’ha preguntat per tu vàries vegades- esmentà amb una caiguda d’ulls molt
explícita. Quan volia significar alguna cosa més del que deia, també solia unir els llavis
i fer una mena de ganya sorneguera.
La Natàlia havia vist a l’Hèctor Pastrana un cop a la catedral de Luca impel·lida per la
Cloti Marcé, una cosina de la Sara Salom que manejava a tothom com volia. Les havia
convençudes d’anar a missa a la catedral perquè sabia que en Pastrana hi seria. La
Natàlia solia asistir a l’eucarístia amb el seu padrí a Sant Magí però, aquell dia, la Sara
li havia pregat que l’acompanyés perquè li resultava molt incòmode fer d’arcabota de la
Cloti. Posteriorment, feia unes setmanes, la Natàlia Sas i l’Hèctor Pastrana havien estat
presentats a la festa de prometatge de la senyoreta Salom.
-Te’l van presentar a casa de la Sara, no és cert ?- li demanà la tieta Paula.
La Natàlia es va limitar a assentir amb el cap. Estava vermella i acalorada.
12

-I què et va semblar ?- s’interessà amb falsa confraternitat. No era tan sols fer safareig el
que perseguia.
-Molt alt- resumí la Natàlia amb el rostre com una magrana. Es va dur el tovalló als
llavis per a intentar encobrir un rubor tan exagerat. Es sentia incapaç de romandre més
temps a la taula.
-Estic bastant cansada i no tinc gana. Puc pujar a la meva habitació, padrí ?
Des que vivia amb ell, sempre li havia demanat autorització per a tot i, malgrat ja era
una dona, seguia sentint-se en l’obligació de fer-ho.
La mirada d’en David fou suficient. La Natàlia es va alçar i, després de pronunciar un
impecable “Disculpeu-me, tieta”, va sortir del menjador.
En David va esperar tan sols deu segons per a amonestar a la seva germana.
-Tu no descanses mai, Paula ?- li recriminà quasi asombrat.
-No has vist com s’ha posat ?- evidencià repassant-se els llavis com el gat que s’ha
menjat el ratolí -. Aquí hi ha alguna cosa i l’he de descobrir.
La Paula estava exultant.
13

CAPÍTOL VI
El dia següent, la Natàlia havia de dur les partitures i els llibrets a Mossèn Marcel. No
s’esperava trobar a la Paula a primera hora del matí asseguda a l’ampli vestíbul de la
casa i preparada per a acompanyar-la. Anava vestida com una reina i segur que
despertaria una gran expectació a Santa Claúdia. Duia un vestit color gris platí i una
còfia molt extravagant. També s’havia posat un collaret de perles i un fermall d’or molt
vistós. Endevinant els pensaments de la Natàlia, li explicà els motius d’aquella
necessària intromissió.
-No em sembla apropiat que vagis sola a vila. Encara que t’acompanyi l’eficient Evarist
no és suficient. El teu padrí també hi està d’acord. Fins que la Georgina es trobi millor,
jo vindré amb tu a tots els assajos.
A la Natàlia li empipava molt que sempre hagués de pronunciar aquella mena de frases.
“El teu padrí també hi està d’acord” o “El teu padrí pensa el mateix que jo”. Buscava la
connivència del seu germà per a justificar-se i parlava amb la màxima autoritat i un to
resabut com si ell no pogués expressar-se per sí mateix.
-Us avorrireu molt, tieta. Els assajos solen durar més de dues hores i molts cops són un
guirigall- la previngué la noia.
-No hi fa res.
La Paula havia fet preparar el carruatge perquè resultava molt més còmode i espaiós que
la calessa. El trajecte durava a penes vint minuts perquè el camí era bo i el cavall podia
dur un bon trot. S’aposentaren còmodament i la Paula començà a fer anar amb molta
gràcia un dels meravellosos ventalls de la seva col·lecció.
-M’agrada més la calessa perquè corre l’aire i es veu el paisatge- observà la Natàlia.
-Fa massa saltirons i tota la pols del camí acaba als vestits- sentencià la Paula amb un to
anguniós. Mai no s’havia sentit a gust al camp i eren escasses les vegades que viatjava a
Les Moreres. Només una raó molt poderosa la podia dur fins allí.
-És l’Héctor Pastrana qui t’agrada o precisament et molesta que et pretengui perquè és
un altre l’escollit ? És que és algú no té diners o està casat ?
Era inquisidora i persistent. Pensava enumerar totes les possibilitats fins que la Natàlia
li donés alguna pista o en rebés algun indici per petit que fos.
-Com us he de dir que no m’agrada ningú ? Per què no em creieu ?
La Paula pretenia esgotar-la i sabia que allí no podria fugir enlloc ni en David
apareixeria al moment més inesperat per a rescatar-la. La Natàlia començava a semblar
desesperada i aquell era el millor estat.
-Per que em martiritzeu així ? Mai no us havieu comportat amb mi d’aquesta manera.
La Paula sentia molt d’amor per aquella noia i una propensió a consentir-la com feia el
seu germà però aquell cop tenia el deure de ser ferma.
-Ningú m’importa més que tu. Faig això pel teu bé.
-Però jo... Jo no vull escollir algú tan sols perquè ha arribat l’hora que dicten tots els
cànons i perquè és el que tothom espera de mi.
Li obria la seva ànima perquè sabia que podien obligar-la de mil formes a transigir i no
desitjava fer-ho. Disposava d’independència econòmica i d’una teòrica llibertat per a
governar la seva vida però si era a costa de la seva familia no seria capaç d’encarar-ho.
-Jo sé el que em dic- li fiançà la Paula -, jo també vaig passar els anys esperant un
príncep blau que mai no va aparèixer.
En part mentia, en part deia la veritat. No podia explicar-li que el seu gran amor havia
estat el propi pare de la Natàlia, l’Eudald Sas. També era cert que, quan ell es va casar
amb una altra dona, es va jurar oblidar-lo i trobar un altre home. Però no ho va
aconseguir. Es penedia d’haver estat massa exigent i d’haver-se quedat sola.
14

-Creu-me, és millor comptar amb la protecció d’un home i tenir fills i néts. Sinó, et
tornaràs tan egoïsta i capriciosa com jo. En realitat, sóc una soltera amargada i envejosa
aparentment pagada de mi mateixa i feliç.
Aquella sinceritat impensada de la seva tieta havia commogut a la Natàlia. Mai no
havien parlat de tu a tu, com dues dones.
-Et comprenc més del que et penses però no cal que triïs a qualsevol. Afortunadament,
tens molts pretendents. Busca’n un que tingui els teus interessos, culte, refinat, atractiu
si vols. I l’enamorament vindrà després. Amb la convivència i la intimitat.
L’audàcia dels mots de la Paula havia torbat a la Natàlia. Li resultava molt violent
abordar aquells temes amb la seva tieta. Va restar callada molta estona mentre els
pensaments s’embolicaven dins del seu cap i les rodes del carruatge seguien grinyolant
lleument com si compartissin els seus laments.
La Paula encara havia d’explorar noves fórmules per a assegurar-se d’estar ajudant i
convencent a la noia realment.
-Mira, Natàlia, si fins ara m’hans mentit no m’importa. Jo també he estat jove. Si t’has
enamorat d’algú que no et convé, si-us-plau, no t’ho callis.
La Paula buscava arguments i solucions.
-Si no té fortuna, podem mirar d’arreglar-ho. Tu tens una bona posició i estic segura que
el meu germà us podria ajudar.
-No us importaria ?- preguntà la noia per curiositat.
La Paula fou molt franca, fins i tot una mica barroera en la forma de contestar perquè ho
féu de tot cor.
-Per descomptat que preferiria que fos un home ric ! Però ja saps com pensa el teu padrí.
Ni ell ni jo el refusaríem per aquest fet. Alcapdavall, el tema econòmic sempre es pot
solucionar !
La Natàlia acabava de descubrir una Paula que no s’esperava i que faria qualsevol cosa
per veure-la feliç. Era una dona pretensiosa i, a vegades força excèntrica, però sempre
havia sabut que tenia més bons sentiments del que hom pensava. Si en David Biern
l’estimava i respectava, i havia tolerat tota la vida el suplici de les seves constants
exigències tan monetàries com emocionals, era perquè com a ésser humà valia la pena.
-Per què no em concediu unes setmanes per a pensar-hi, tieta ? I després us prometo que
prendré una decisió.
La Natàlia havia estat avaluant la millor manera de guanyar temps. Afrontar-se a la tieta
Paulina en aquells moments seria desanconsellable i improductiu. Durant el que li
restava de les vacances provaria de tantejar al seu padrí i descubrir si de debò secundava
els afanys de la seva germana per casar-la.
La Paula va estar en boca de tota Santa Claúdia durant tot aquell dia. No en veien sovint
de dames tan hermoses i ostentoses com ella per les contrades.
15

CAPÍTOL VII
Aquella mateixa tarda, l’advocat era a la biblioteca consultant unes velles escriptures de
la propietat. Mantenien una disputa antiga amb la finca colindant per uns drets pas i el
masover de Les Moreres li havia explicat que els mateixos veïns no cessaven d’envair
les terres de pastura dels Biern.
La Paula li va demanar permís per interrompre la seva activitat. Li digué ras i curt el que
ambicionava.
-Vull que li demanis a la Natàlia que torni amb mi a Luca per al sopar que organitzo
cada any.
-Què dius ? Saps que està molt implicada amb el cor de la parroquia i que precisament
ara no pot marxar.
-Ho podran superar.
-Per què no deixes d’interferir en la meva forma de pensar ? Saps que ho odio- li pregà
l’advocat amb tedi. A partir de llavors, les frases podien endurir-se molt.
-No busco una batalla amb tu. Sóc conscient que guanyaràs.
La Paula tenia només una petició que ho resumia tot.
-Per una vegada a la vida, confia en mi.
-Per què ho hauria de fer ?- demanà en David.
-Perquè li convé.
No foren les seves paraules sinó la seva convicció en pronunciar-les talment sabés coses
que ell desconeixia i que explicaven aquella actitud.
-Està bé- li concedí bruscament.
Volia que el deixés tranquil i que fes el que hagués de fer. Per una vegada, el criteri de
la Paula podia ser l’encertat. Alcapdavall, el món de les dones li era totalment
desconegut. Havia viscut un infern de matrimoni i mai no havia entès ni un borrall del
que la seva esposa anhelava, pensava o pretenia. Només hi havia hagut confusió i
malentesos, llàgrimes i frustració. Feia deu anys que havia enviudat que li havien passat
com un hàlit. Aquells tres anys de matrimoni li semblaren una eternitat. Que Déu el
perdonés però quan la Joanna havia mort a causa d’un terrible accident durant unes
vacances a Irlanda que, suposadament, havien de servir per a arreglar les coses, s’havia
sentit alliberat. Era terrible haver-ho d’admetre i el convertia en una persona molt pitjor
del que hauria pensat mai. Tanmateix, així ho sentia.
16

CAPÍTOL VIII
A l’hora de sopar, la Paula va fer avisar al seu germà de que no els acompanyaria. El
trajecte a Santa Clàudia i el botorn de tot el dia l’havien desganada. Es dirigia a la seva
cambra per a retirar-se a descansar, quan va coincidir a les escales amb la Natàlia que
tot just baixava per a acudir a l’àpat puntualment.
-No veniu a sopar, tieta ?- li preguntà, les dues detingudes a l’ampli descanset de les
escalinates.
-Estic esgotada. Me’n vaig a dormir.
-Que passeu una bona nit- li desitjà la noia amb un somrís.
Abans no marxés, la Paula li féu un important anunci.
-Demà al matí el meu germà parlarà amb tu.
La Natàlia es va agafar fort a la barana.
-Amb mi ? De què ?
Tenia veu de golatrencada i escoltava un so lleuger i estrany dins del seu cap. Era com
un mer tintineig molt llunyà però el distingia clarament. Sonaven campanes de glòria
per a la tieta Paula.
La dona va seguir ascendint escales amunt mentre la Natàlia continuava apegada a la
barana. No podia deixar d’acudir a sopar i ho féu d’esma sense treure’s del cap el
comentari de la Paula. Sortosament, la Georgina Parisi se sentia més recuperada i ja es
trobava a taula amb un plat d’arròs blanc al davant. Va ser una benedicció comptar amb
la seva presència.
Rosegada per la impaciència, a penes va menjar i va aprofitar la mateixa excusa que la
Paula per abandonar la taula abans d’hora un vespre més. La majordoma estava
informant a en David sobre algunes de les deficiències que havia observat a la casa i
oferint-se per a supervisar les bodegues i els rebosts. La va deixar embrancada en les
seves estufades crítiques, altrament certes, i al seu padrí escoltant-la pacientment.
Gairebé va córrer fins a l’habitació de la Paula i en va esbatanar la porta sense ni tan
sols trucar. Ella encara estava pentinant-se els cabells davant del tocador embutida en la
seva cenyida camisola de seda.
-Què és el que m’ha de dir el padrí ?
-Entra i tanca la porta, si-us-plau- li indicà la Paula. Aquell comportament de la Natàlia
ja començava a resultar més que estrany.
-Demà marxaràs cap a Luca amb mi. Agafarem el tren de la tarda a Planells i des d’allí
fins a casa.
-No penso marxar d’aquí- li digué amb un accés de ràbia. La Paula l’escrutava a través
del mirall daurat. Havia deixat el raspall i girat el cap per a mirar-la directament. Una
llarga i sinuosa cabellera li inundava les espatlles.
-Què significa això ?- li reclamà sorpresa i enutjada.
La Natàlia es va llençar als seus peus aleshores per a suplicar.
-No em féu marxar d’aquí, si-us-plau. No em féu marxar.
Els ulls se li havien omplert de llàgrimes per aquella desagradable contenda amb la seva
tieta.
-Què és el que et passa, criatura ?- li demanà la dona amb una arruga al front de pura
inquietud. Aquell inesperat desconsol de la jove li havia encongit el cor i no sabia què
pensar. Començava a estar espantada.
-Què t’està passant ?
La Natàlia li agafava les mans molt fort. Procurava contenir el plor i parlar amb
serenitat.
-És tan difícil d’imaginar ?- li preguntà la Natàlia sentint-se perduda. Ja no podia
17

seguir callant -. Ni per un instant no us ha passat pel cap ?
-Què és el que no m’ha passat pel cap ? M’estàs esgarrifant.
La va mirar de fit a fit intentant trobar en els seus ulls una resposta que fos més
llevadera que tot el que, en mil·lèssimes de segon, li havia creuat la ment. Desitjava
sortir de dubtes d’una vegada.
-És que resulta tan insòlit ? Tan incomprensible ? Ningú no ho pot ni sospitar ?- es
preguntava la noia en veu alta novament.
Estava desesperada i des de feia molts anys, sempre vivint amb el temor de que algú se
n’adonés. En canvi, resultava un fet invisible per a tothom. Allò que per a ella era
evident com la llum del dia resultava inconcebible per al món ?
-Parla d’una vegada- li implorà la Paula.
-És clar que estic enamorada. De què us penseu que estic feta ? De glaç ?
La Natàlia estava molt nerviosa. La Paula s’havia posat d’empeus i havia obligat a la
noia a fer el mateix i a encarar-la.
-De qui estàs enamorada ?
Els segons en obtenir una resposta li van semblar segles.
-Del meu padrí.
La Paula va caure asseguda a la butaqueta del tocador sense poder articular ni un sol
mot. Va trigar una estona en reaccionar. La Natàlia s’havia tranquilitzat i enlentit la
respiració. Confessar per fi aquell secret que l’ofegava havia estat, en part, una salvació.
Estava tan turmentada que compartir-ho no podia ser pitjor.
-T’has begut l’enteniment !- li reclamà la Paula sobtadament, tornant dels seus confusos
pensaments.
La Natàlia preferia els insults i les recriminacions al futur que li estaven teixint. No
pensava casar-se ni llavors ni mai i dir la veritat era l’única forma de que la Paula
comprengués que els seus esforços no tenien cas.
La Paula Biern provava de raonar amb claretat i no deixar-se endur per les primeres
emocions.
-No estàs enamorada del meu germà. L’admires, l’idolatres i has confós els teus
sentiments.
La Paula provava de trobar una explicació lògica a tot allò i tampoc es tractava d’una
situació tan poc comú. Ell havia estat el seu mentor i el seu gran ídol, havia vist el món
a través dels seus ulls i no podia escapar a la seva influència. Per fi la Paula podia fins i
tot somriure.
-No ets ni la primera ni la última joveneta que es pensa que s’ha enamorat del seu tutor !
La Natàlia ja s’esperava aquella reacció.
-Mireu-me bé, tieta- li pregà -, us penseu que no sé distinguir l’amor de l’admiració ?
En l’expressió del seu rostre residia tota la veritat. La Paula va fer el que li demanava i,
en efecte, va veure a la dona que hi havia sota la Natàlia. Una altre Natàlia.
-L’estimo des que tenia tretze anys i vaig estar, per primera vegada, a la casa de Luca.
Aleshores, l’acabava de conèixer i mai abans no me n’havien dit res d’ell. Ja no era tan
nena i vaig saber perfectament que m’havia enamorat.
La Paula seguia amb expectació uns mots totalment desafectats. La Natàlia descrivia els
seus sentiments amb la fredor i la perspectiva de qui ha passat molts anys buscant les
paraules precises per a explicar el que sabia que tothom banalitzaria i qüestionaria.
Havia pres distància de sí mateixa i havia provat de veure’s amb els ulls d’altri milers de
vegades. Com convenceria a algú del que sentia ? Què li diria ? Quins mots serien els
més adequats ?
-Quan el meu pare va morir, vaig pensar que el cel m’havia fet un regal. A penes el
coneixia i tampoc no em va afectar tant. Les circumstàncies m’havien posat en una
18

situació que mai no hauria gosat ni somniar. Li tenia molta enveja a la Joanna però,
quan vaig anar a viure amb ells, molt aviat em vaig adonar que el seu matrimoni no
existia. En part, allò era un consol. I que Déu em perdoni però, quan va morir, el cel es
va obrir per a mi un altre cop. Sé que he pecat de pensament i que no em mereixo la sort
que tinc de comptar amb el seu respecte. Ell té un gran concepte de mi i ja veieu com
sóc en realitat.
Escoltant aquelles revelacions la Paula començava a sentir-se marejada.
-Sé que no tinc cap possibilitat. Ell no serà mai per a mi. Només us demano que no em
separeu del seu costat. Si Déu vol, mai no es tornarà a casar i no l’hauré de veure en
braços d’una altra dona. A la meva manera, seré feliç.
Escoltar uns mots tant carents d’ambicions i conformats en boca d’una dona tan jove i
hermosa, que podia aspirar a tot, resultava sumament trist.
-Us he decebut molt, oi tieta ?- li demanà amb un somrís llànguid que es volia fer
perdonar.
S’havia deixat caure sobre el llit i desviava la mirada, avergonyida.
-No és això- intentà explicar-li la Paula -, és que el meu germà està vetat per a tu. És
una relació impossible. Sempre t’ha vist com una filla i mai et podrà veure com una
dona. A més, els seus principis no li permetrien mai ni plantejar-s’ho i socialment seria
un suicidi.
Repetia coses que la Natàlia coneixia de sobres. No els calgueren massa més paraules
per a comprendre’s mútuament. La Paula seguia astorada però la incredulitat s’havia
tornat tendresa i compassió.
-Déu meu, encara no m’ho puc creure- mormolà duent-se la mà al front. Mantingueren
un llarg silenci. Tot sovint, la vida podia ser desoladora però la Natàlia no semblava
queixar-se. Tan sols volia conservar el que tenia.
-Si-us-plau, tieta- pronuncià finalment. Li implorava amb els ulls que l’ajudés.
La Paula féu un gest amb la mà que ho donava per descomptat. Preferia no parlar
perquè no estava segura de no arrencar a plorar. S’havia imaginat a la Natàlia tants cops
vestida de blanc i avençant cap a l’altar, radiant. Fent i sentint tot allò que ella no havia
pogut fer ni sentir. Per què el destí era tan despiatat ? Sota la seva aparença dolça i
delicada, la Paula sabia que hi havia una Natàlia forta i determinada, que estava segura
dels seus sentiments i res no els faria mutar. La seva vida no tenia retorn. Havia escollit
un camí que no duia enlloc.
Passada una estona de quietud, els seus cors havien començat a bategar amb normalitat.
Quedaven les papallones a l’estómec i el cap entossudit en no parar de pensar i pensar.
Necessitaven dormir i deixar passar les hores per a recuperar una certa normalitat.
La Natàlia va abandonar la cambra de la seva tieta sense dir res i va creuar el passadís.
Un cop al seu llit, es va estirar com si no ho hagués fet en segles i va respirar
profundament. Va tancar els ulls i, com sempre, la primera inatge que va veure va ser el
rostre del seu padrí. Podria amb allò i amb molt més.
19

CAPÍTOL IX
Aquella fou una de les nits més llargues de la seva vida. Estava exhausta però no podia
conciliar el son. Cada hora que passava les coses es suavitzaven dins del seu cap.
Observant la situació des d’angles diferents, amb la complicitat de la nit i l’insomni,
aquesta anava perdent violència.
El seu germà sempre havia estat un home atractiu. Tots els Biern havien estat atractius
des que podia recordar. La seva personalitat no li havia procurat massa èxit entre les
dones però, sens dubte, tenia un físic envejable. La Paula s’havia parat a pensar que
quan la Natàlia el va conèixer ell tenia vint-i-cinc anys. I una noia als tretze anys ja era
gairebé una dona. La seva pròpia àvia s’havia casat als catorze anys i als setze ja tenia
descendència. Tampoc la diferència d’edat era tan gran. Coneixia molts matrimonis
considerats exemplars que es portaven molts més anys.
Cada nou pensament li duia noves conclusions i, progressivament, les coses prenien un
nou caire. Era cert que, d’entrada, la relació entre un tutor i la seva protegida produiria
un gran escàndol però no era menys cert que vivien en una societat d’hipòcrites que
s’escandalitzaven falsament per les vides alienes i que acumulaven misèries i pecats
propis de proporcions èpiques. Els grans escàndols tendien a desvanir-se i a ser
acceptats com lacres socials amb les que calia conviure. Amb el temps, els diners
podien comprar el respecte i la tolerància. Alcapdavall, qui podia tirar la primera pedra
? Amants, fills ilegítims, corrupció… Tots ells abundaven tant a la mala com a
l’anomenada bona societat. Aquells esculls eren superables.
L’autèntic problema era el seu germà. La Natàlia era una dona jove i desitjable que cap
mascle no rebutjaria. Servida en safata de plata era molt més del que qualsevol home
gosaria somniar, ni el de la imaginació més febril. Però en David Biern no era qualsevol
home. Era un home íntegre i inflexible amb sí mateix, sense vicis ni vanitat. Mai no li
donaria a la Natàlia l’oportunitat d’intentar enamorar-lo ni ningú li faria comprendre
que allò no era una atrocitat. Podia salvar-se aquell obstacle ?
A l’alba, els primers rajos de sol van creuar la finestra oberta i van arribar fins al seu llit.
Li semblaren un avís de que havia arribat l’hora de llevar-se i actuar per instint.
Ataviada amb la mateixa camisola de seda i amb el cabell embullat, va deixar de banda
els dictats de la raó per a anar a trobar a la Natàlia. Va creuar el passadís sigilosament i,
assegurant-se de no ser vista, va entrar a la seva habitació.
La noia era asseguda sobre els llençols. El llit estava per desfer.
-Tu tampoc has pogut dormir- constatà la Paula.
La Natàlia sotjava els seus moviments amb estupefacció.
Mostrar-se amb aquell aspecte tan descuidat no era propi de la Paula i, a més, es movia
amb la cautela d’algú que duu amagat un bé valuós que ningú no ha de descobrir. Es va
asseure als peus del camastre i allargant el braç va acariciar el rostre ullerós de la
Natàlia.
-Què estaries disposada a fer per a casar-te amb el meu germà ?- li preguntà.
Aquella era una hipótesi absurda impossible de contestar. La Paula li ho posà més fácil.
-Imagina’t que existís una possibilitat. L’aprofitaries ?
La Natàlia estava astorada. La sola idea d’albergar falses il·lusions li feia mal. No podia
permetre’s aquell luxe. Malgrat tot, la Paula insistia en obtenir una resposta concloent.
-T’ho jugaries tot per una oportunitat ?
La Natàlia mai no s’havia plantejat que pogués disposar d’una oportunitat.
-Ho faries ?
20

Ella podia haver contestat que no ho sabia o que dependria del que s’hi havia de jugar
però va contestar que sí.
-Sí, ho faria.
La Paula ja sabia que la noia diria que sí. Era el que hauria dit qualsevol dona sense
esperances. Quants cops la Natàlia no hauria pensat “Déu meu, dóna’m una sola
oportunitat, una sola, i l’aprofitaré fins al meu últim alè”.
Tot seguit, la Paula va deixar aquella habitació amb el mateix secretisme. Només li
faltava mantenir una petita conversa amb el seu germà per a confirmar que el seu pla era
arriscat tanmateix factible. Si podia percebre que comptava amb un simple u per cent de
probabilitats d’èxit, valia la pena intentar-ho.
La Natàlia es va alçar del llit. Les cames li feien bots i no aconseguia quedar-se quieta.
Va començar a vestir-se plena d’incògnites i molt pertorbada per aquella visita de la
Paula.
21

CAPÍTOL X
A en David li agradava matinar. A Les Moreres encara es llevava més aviat perquè a
trenc d’alba el paisatge a la plana tenia uns colors singulars. A Luca el sol despuntava
emperesit com si la grisor dels edificis l’avorrís. Allí neixia pletòric i es comportava
com un déu, tocant-ho tot amb paternal magnificència i abrasant com el foc. Tanmateix,
a primera hora, sovint corrien alenades d’un aire calent però plaenter.
Estava plantat a la terrassa de l’últim pis, un lloc de privilegi per a presenciar
l’espectacle. Era una terrassa coberta per arcades i plena de geranis. L’heura ascendia
per aquell extrem de l’edifi abraçant les parets i enramant-se fins i tot al voltant
d’algunes de les columnes. Era el seu lloc preferit i un dels que tenien més encant de la
casa. Per a la Paula en aquell indret també hi residien alguns dels records més acariciats
de la seva infantesa. Quan acudien a la casa pairal, la seva mare solia posar-se a cosir en
aquella terrassa protegida del sol a l’estiu i de les incleméncies del temps a l’hivern.
Feia molts anys que la seva mare els havia deixat i el pare ho féu poc després incapaç de
suportar una vida sense ella. Havien estat molt enamorats malgrat que el seu havia estat
un matrimoni convingut des del naixement d’ambdós.
Els dos germans Biern es desitjaren un bon dia. No era gens comú veure a la Paula
desperta tan d’hora i l’advocat va tenir el presagi que allò significava novetats
engrescadores per a ella.
-Avui la Natàlia i jo marxarem cap a Luca. Sé que hi ha un tren a Planells aquest
migdia- li anuncià la Paula.
-Així ja no caldrà que parli amb ella ?- deduí en David Biern eixamplant els pulmons.
-Ja no caldrà- li confirmà la Paula treient-li un pes de sobre.
-He de reconèixer que has estat ràpida. No has trigat ni dos dies a persuadir-la.
Es permetia bromejar perquè en el fons es sentia alleugerit. Preferia que la Natàlia es
casés i tingués una vida pròpia tot i que mai no l’hauria forçada a fer-ho.
-Encara no cal fer volar coloms però la veig bastant ben predisposada. Ara només falta
que trobem la persona adequada i voilà !
Féu un gest molt ximple per a escenificar sarcàsticament la seva victòria. Li convenia
que la conversa fos distesa i alliberadora.
-Puc dir-te una cosa ? En confiança- demanà la Paula.
L’advocat tenia la vista clavada en algun punt de l’horitzó. Els seus silencis sempre
podien interpretar-se com una acceptació.
-Crec que a la Natàlia li preocupa no trobar ningú que sigui prou del teu gust. Li has
donat sempre la millor educació i has dipositat en ella unes expectatives molt elevades.
-És una noia intel·ligent i culta i espero que trobi algú que estigui a la seva alçada. De
totes formes, que faci la seva voluntat. Jo no m’oposaré a les seves decisions.
-No em facis riure- discrepà la Paula amb cinisme -. Afortunadament també és molt
bonica. De debò creus que a un home li interessa que la seva esposa sigui massa
instruïda ?
En David va apartar la vista del paisatge per a mirar a la seva germana un instant.
-Si la mereix, això li hauria d’interessar- subratllà.
-No vull fer-me pesada però tu no creus que és preciosa ?- preguntà la Paula al fil de la
conversa i conscient que ratllava la indiscreció. En David podia ignorar-la o respondre.
Va respondre.
-Sí, és preciosa.
Estava tant convençut que aquella conversa girava entorn a la Natàlia i no entorn a ell
que no li importava expressar-se amb claretat. Esperava que la seva afillada tingués la
22

millor de les sorts en tots els aspectes i faria tot el que estés a les seves mans perquè així
fos.
-La Natàlia és mereix ser feliç, és una bona noia- decretà la Paula amb una estranya
convicció.
En David sentia certa prevenció per la transcendència que la Paula havia conferit a
aquells darrers mots. No podia ni sospitar el significat de tot allò.
-Però potser el que tu planeges per a ella no és el que la farà feliç. Potser casar-se no és
la seva màxima aspiració- plantejà amb una mentalitat molt poc comú.
-Jo sé el que la pot fer feliç, t’ho asseguro- li garantí la Paula amb una guspira de
bruixeria als ulls. I va canviar de tema immediatament -Has demanat que et preparin
l’esmorzar ?
Ella ja disposava de tota la informació que necessitava. Va convèncer a la Natàlia de
que havia de partir amb ella i juntes van agafar el ferrocarril a les tres de la tarda,
carregades de maletes i de trencacolls. La Paula meditant el seu pla, la Natàlia plena de
dubtes. La Georgina Parisi també regressava perquè la seva presència a Les Moreres ja
no tenia raó de ser.
Com a resultat d’aquelles precipitades desercions, en David Biern podria obviar
completament el dia del seu aniversari.
23

CAPÍTOL XI
Durant el feixug viatge, la presència de la majordoma no els va permetre creuar ni dues
paraules amb sentit. La Natàlia es consumia per dintre. Allunyar-se del seu padrí just
quan el tenia més a l’abast havia estat una decisió molt difícil de prendre. No hauria
cregut mai ser capaç de renunciar a les vacances a la plana. Era l’única època de l’any
que en David Biern passava a casa la major part del temps. Aquells dies sempre es
mostrava més sociable i disposat a fer col·loqui o a dur-la a algun lloc. La tieta Paula era
una aliada poderosa, la millor, però no comprenia què pretenia fer. No existia cap motiu
sobre la terra pel qual en David Biern es casaria amb ella.
Un cop a Luca, les tres es van plantar a la casa dels Biern. La Paula no hi vivia
habitualment però solia passar-hi alguna setmana de tant en tant. Era una casa gran i
majestuosa situada en una de les avingudes més distingides de la ciutat.
La Natàlia va abordar a la Paula al bell mig del vestíbul. Les balises encara eren
escampades pel marbre però la Georgina ja s’havia excusat perquè el viatge, en el seu
estat encara precari, l’havia baldada.
-Necessito un minut.
-Jo també tinc el cos molt. Permet que em banyi i dormi una mica.
Eren més de les deu de la nit.
-Ni parlar-ne- espetà la noia serrant les dents.
La Paula gairebé va somriure. La desconeixia gratament.
El criat va comparèixer per a pujar l’equipatge i una de les minyones per a oferir-los el
sopar. Les dues prescindirien d’aquell àpat.
-Només porteu les maletes a les cambres, si-us-plau. Ja les desfarem demà- ordenà la
Paula.
Era massa tard per a començar a endreçar. Finalitzat aquell tràmit, la Natàlia va fer
entrar a la Paula a la saleta contígua al vestíbul. No podia viure un minut més amb
aquella incertesa.
-Heu parlat d’alguna cosa amb el meu padrí ?- li preguntà amb els ulls desorbitats.
En primer lloc, la Paula volia fer-li un comentari urgent.
-Oh, per favor, no tornis a dir-li padrí. Sona... Sona tan malament ara.
Féu un gest amb el braç com si s’estés espantant algun insecte del nas.
-I com voleu que li digui ?- preguntà la Natàlia alterada i poc interesada en aquell tema
tan insignificant.
-Doncs, digues-li David, o senyor Biern. Jo que sé ...
El cansament pel viatge les havia tornat més desinhibides i genuines.
La Paula responia finalment a la pregunta de la jove.
-No es tracta de dir-li res. Es tracta del que passarà.
La Natàlia va dibuixar una expressió d’enfebrida curiositat que parlava per si sola.
-I què passarà ?
S’havia encongit d’espatlles i la Paula anava directament al gra.
-Que et quedaràs embaraçada d’algun canalla i en David s’haurà de casar amb tu.
Ho va dir d’una rastellada i va afegir amb molta naturalitat -Per a salvar el teu honor, és
clar.
La Natàlia va somriure.
-És una broma, oi ?
No era una broma. Aquell era el seu maquiavèlic pla. La Natàlia havia deixat que la
seva vista es perdés en algun punt de l’infinit. Va intentar articular algun mot diverses
vegades però només va aconseguir que dels seus llavis en brollessin uns sons greus i
incomprensibles. Al seu interior tot es movia a una velocitat de vertigen.
24

La tieta Paula li oferia més detalls del seu pla.
-No t’has de quedar embaraçada de veritat. Tan sols li ho hem de fer creure.
-No, no, no... - va començar a repetir la noia en veu baixa circul·lant per l’estança.
Estava tan atònita que encara va requerir uns minuts més per a jutjar la veritable
naturalesa d’aquell pla.
-Es pensarà que sóc una perduda i, a més, no es pot obligar a algú a casar-se. Com li puc
fer una cosa així ? És una bogeria, és espantós.
S’embrancava en elucubracions. Estava esparverada.
-Què et pensaves ? Què seria fàcil ? El risc i el preu són alts. Estàs disposada a intentarho
?
Les paraules de la Paula eren perverses i alhora brillants. Segur que les guiava el diable
però no es podia negar que havia trobat una fórmula infalible. Havia fet possible el que
semblava impossible.
-No m’estima. Fer-li això és destruir-li la vida- al·legà la Natàlia. Seria injust i maligne i
desafiaria totes les lleis de Déu. Es menyspreava a sí mateixa pel sol fet d’estar-ho
mesurant.
-Pots aconseguir que s’enamori de tu. Mai no se li passaria pel cap però si us caséssiu,
amb el temps, podria fer-se a la idea. Ets una dona i ni ell pot escapar a aquesta realitat.
La Paula ho havia meditat amb molta objectivitat. Coneixia al seu germà i coneixia a la
Natàlia. Si no cregués que aquell diabòlic pla podia acabar donant resultats, no l’hauria
ni plantejat. No era una sàdica ni una ximple i estimava a en David Biern més que a
ningú. I tot allò la Natàlia ho sabia. Però la seva conciència li martellejava el cap i li
oprimia el pit. Era ella la mena d’escurçó capaç de fer res semblant ? En David Biern
l’havia fet educar en les idees més enaltidores i l’havia consentida per a que li acabés
fent allò ? Tant desagraïda, pèrfida i egoïsta podria arribar a ser ? Però l’amor era una
força devastadora i la menor possibilitat de tenir-lo resultava tan temptadora.
-Quan estigueu casats li dius la veritat i, a partir d’allí, que sigui el que hagi de ser.
Aquell era el colofó de tota la trama i la Paula ho havia dit prenent aire i sense que la
veu li fimbregés. Tot tenia una lògica perfecta, que a la pràctica funcionés o fallés ja
escapava de les seves mans.
-La pregunta només és una, Natàlia. És la pregunta de sempre- resumia la dona -, faries
una bogeria com aquesta per amor i n’assumiries les conseqüències?
La ment de la Natàlia era un mar de vacil·lacions. Oscil·lava des del rebuig més taxatiu
a la momentània seducció per aquells cants de sirenes. Per una banda, només veia
obscuritat. Per l’altra, veia una porta. Estava tancada amb pany i clau però, per primera
vegada, hi havia una porta. El bativull dins el seu cap era abraonador.
-Però m’odiarà, em detestarà i no m’ho perdonarà en la vida.
-Que t’ho perdoni o no serà cosa teva.
La Paula li somrigué amb la condescendència d’una dona amb molta més experiència
que ella i afegí -Almenys podràs fer la lluita.
La Natàlia estava atordida però aquelles paraules se li quedaren grabades a la ment: “Fer
la lluita”.
25

CAPÍTOL XII
El seu cap va ser un caos absolut durant molts dies. No menjava, no dormia. De vegades
s’obstinava en provar de convence’s que aquella conversa entre ella i la Paula no havia
existit mai. Durant hores, valorava cada mínim detall del pla i tractava d’especular sobre
totes les possibles conseqüències que se’n podrien derivar. Com en una partida
d’escacs, intentava preveure tots els probables moviments del seu contrincant, les
jugades i les armes secretes del destí. Es preguntava què li depararia cada nova posició
del tauler. Podia guanyar-la aquella partida ? Era massa perillós o potser tan sols es
tractava de decidir si valia la pena jugar a tot o res.
A finals de mes, va rebre una carta de Mossèn Marcel on s’interessava per ella i
esperava que el fet imprevist que l’havia obligada a deixar Santa Cláudia tan
repentinament no fos res greu. Aquella missiva tan humana la va fer reflexionar molt.
Estava envoltada de persones nobles que esperaven d’ella el millor. Coneixien a la
Natàlia dolça i educada, la que cantava als cors i llegia novel·les històriques i
romàntiques. La de la perpètua rialla i la personificació de la correcció. No en sabien res
de la Natàlia turmentada i plena d’anhels, la que sentia desig per en David Biern i tenia
somnis humits inconfessables. Estava malalta d’amor i la seva dolència no li donava
bons consells. Tots els malalts es tornen egoïstes i possessius i farien qualsevol cosa per
a que aquell dolor tan intens desaparegués.
Quan faltaven tres dies per a que aquell agost interminable d’enyor i de distància
expirés, la Natàlia va sortir a passejar pels carrers de Luca. La minyona caminava unes
passes darrera seu. La noia avençava cada cop més i més depressa com si no pogués
detenir-se ni tampoc arribar mai al seu punt de destí. La pobre donzella la seguia
esbufegant i preguntant-se d’on treia tantes energies aquella jove aparentment delicada.
Semblava empesa per un brogit constant i no parava quieta ni uns segons. Els darrers
dies no era ella. Vagava per la casa fins i tot de nit, com l’espectre d’un avantpassat
ressentit que no els volgués abandonar i, de vegades, començava a pensar en veu alta en
alemany com una persona transtornada.
De cop i volta, la Natàlia es va detenir al mig del carrer. Un tricicle de combustió que
circul·lava en direcció contrària va haver de fer una hábil maniobra per a no atropellarla.
Ella ni tan sols havia vist aquell enginy ni havia parat esment al seu soroll estrepitós.
Ignorant aquell incident com si hagués perdut la cordura, s’adreçà a la minyona.
-Tornem a casa.
Va buscar a la seva tieta per tota la mansió. La va trobar a la saleta de costura fent una
senefa de ganxet. Es va treure el seu barret adornat amb tul i es va asseure en una de les
butaques sense dir res. Havia passat de l’eufòria a l’abaltiment.
La Paula preferia ignorar aquells comportaments irregulars.
-Són per a un pentinador, t’agraden ?- la interrogà mostrant-li el treball. Es tractava d’un
punt nou que li havien ensenyat.
La Natàlia va fer un moviment d’aprobació amb el cap.
-T’ha passat res ?- preguntà la tieta de forma rutinària.
La noia estava suant i tenia el rostre encès com una torxa. Havia corregut tant que a
penes recuperava l’alè. La Paula ja s’havia acostumat a aquelles rareses. Des que havien
tornat a Luca, tenia el mal de Sant Vito.
-He pres una decisió- anuncià la Natàlia.
La primogènita dels Biern va deixar el ganxet i es va concentrar en el rostre de la noia.
26

Era un rostre alleujat coronat per un cabell atzabeja. I als seus ulls blau celest hi havia
una lluïssor reposada.
La Paula va ser concisa i rotunda.
-Només recorda una cosa. No serà fácil ni ràpid. Costi el que costi, passi el que passi et
mantindràs ferma. I ho aconseguiràs.
27

CAPÍTOL XIII
El dos de setembre, un dilluns, en David Biern va regressar a la ciutat de Luca. El
primer que va fer va ser passar pel seu despatx. A pesar del cansament del viatge, era
responsable en excés i estava massa intrigat per les novetats que podien haver-se produït
durant la seva absència. No n’hi havia cap de rellevant. L’època estival i, en especial,
l’agost era un periode on l’activitat s’enlentia i on tothom semblava massa aixafat per la
calor per a encetar cap mena de litigi.
A l’hora de sopar, ja s’havia banyat i recuperat el seu pulcre aspecte. S’havia tornat a
afaitar perquè tenia una barba molt rebel que al capvespre ja s’obstinava a despuntar.
Solia fer-ho dues i tres vegades al dia si era necessari.
La Natàlia no havia sortit de la seva cambra ni tampoc baixaria a sopar. L’excusa havia
estat una forta migranya. Era asseguda a l’àmpit de la finestra contemplant una nit molt
estelada. Corria una brisa càlida que semblava procedir del desert havent travessat el
mediterrani. Luca havia estat una vila de mercaders i artesans nascuda a uns quilòmetres
del mar com a salvaguarda dels pirates però havia crescut tant que ja havia atrapat la
sorra de les platges. No era una ciutat tan bella i elegant com Ciutat Pia, escenari de
grans esdeveniments històrics i seu de meravellosos monuments, tanmateix tenia una
cosa que la convertia en l’indret més màgic i fascinant del món. En David Biern vivia i
exercia allí i, malgrat li havien proposat dotzenes de vegades traslladar-se a la capital,
s’hi havia negat. Luca li semblava una ciutat voluntariosa i excitant, feta per la gent. Era
més moderna i oberta que la capital massa ancorada en un gloriós passat. Els habitants
de Ciutat Pia eren molt orgullosos i afortunats però s’havien adormit als llorers mentre
Luca evolucionava i es preparava per al canvi de segle ardidament.
La Natàlia es preguntava com podria tornar a mirar-lo als ulls després que la Paula li
hagués donat la falsa notícia.
28

CAPÍTOL XIV
Després de sopar, la Paula va pregar al seu germà que la acompanyés a la sala d’estar.
En David havia observat en ella una conducta desacostumada des de la seva arribada.
Havia estat taciturna i gairebé sense parlar.
Entrant a l’estança, li preguntà -És que passa alguna cosa ?
La Paula li va demanar que s’assegués.
-Estic bé així dret, gràcies- declinà ell amb certa precaució.
-T’aconsello que seguis- insistí la dona amb un to circumspecte.
En David no ho va fer. En aquells moments ja sabia que es tractava d’alguna cosa greu.
-La Natàlia està embaraçada.
De totes les notícies que en David Biern podia haver esperat, aquella era una de les que
mai no li haurien ni passat pel cap. La primera impressió era la pitjor. Després, hom
començava a habituar-se a les novetats desenvolupant una increïble capacitat
d’adaptació.
Va creuar els braços preparant-se per a una vetllada llarga i feixuga.
-I qui és ell ?
Era sempre la pregunta principal i la més lògica.
-No ens ho dirà. A més, està casat.
En David va aspirar una bocanada d’aire i es va fregar els ulls. Guanyava temps per a
pensar. Estava segur de ser l’home menys indicat per a afrontar una situació com
aquella. Era el tipus de coses que hom creia que només els passaven als altres. No
comptava amb recursos per a sortir-ne airós però era evident que els hauria de treure
d’on fos.
-Però, n’està segura del tot ?- formulà l’advocat albergant una darrera esperança.
-La va visitar un altre metge de l’hospital del Mar perquè el doctor Ros no era a la
ciutat. Ho va confirmar.
L’advocat procurava comportar-se amb al mateixa desafectació que emprava quan
interrogava a un client per a obtenir la informació necessària que l’ajudaria a escollir el
traçat més adequat.
-I de quan està ?
-De més de tres mesos.
Cada nou detall era més desalentador que l’anterior.
La Paula havia tingut molt més temps per a analitzar la situació i, en conseqüència, li
podia enumerar les escasses possibilitats de forma precisa i ràpida.
-Trobar a algú que es vulgui casar amb una dona embaraçada d’un altre home no és
senzill. I trobar-lo abans de que se li comenci a notar encara menys.
En David es va dedicar una estona a reflexionar unint-se les mans al clatell i envoltantse
el coll com si li molestessin les cervicals.
-Què fem ?- l’interpel·là la Paula impacient per obtenir d’ell alguna mena d’opinió o de
proposta -. L’enviem a Alemanya amb la seva àvia ?
Era la segona de les possibilitats. A en David li semblà una solució absurda.
-Per a què ? Per a que passi vergonya a Alemanya ? I quan neixi la criatura què ?
La Paula semblava començar a perdre la templança. No era una dona soferta ni
continguda. Sempre esperava que en David solucionés tots els problemes. Des de petita,
havia cregut que tothom tenia l’obligació de fer que la seva existència resultés còmoda i
senzilla.
-Ja sé que no és un bon moment per als retrets però et vaig dir moltes vegades que li
donaves massa llibertat- lamentà posar en evidència enduta pel mal humor. Féu un
sospir de pur esgotament. Aparentment, ja feia dies que duia a sobre aquell pes.
29

-Confiava en ella plenament- justificà en David amb més tristesa que decepció.
Intentava no jutjar-la amb massa duresa. Aquelles coses passaven. Tampoc no era el seu
pare i potser no la coneixia tant com es pensava. Potser havia fallat en algun aspecte i,
en part, n’era responsable.
Adonant-se que en David s’estava autoinculpant, la Paula va fingir estar molt afligida
per haver fet un comentari tan injust i també roí.
-Oblida el que he dit. Ha estat una estupidesa- va remarcar demanant-li perdó amb un
ademà de disculpa. Discutir-se entre ells no era el camí. Davant l’adversitat, els tocava
estar més units que mai.
-Serà millor que anem a dormir. Demà en tornarem a parlar- oferí la Paula conscient que
el cansament no era el millor estat per a trobar solucions. I, desgraciadament, en aquell
cas n’hi havia molt poques.
L’advocat va romadre immòbil i capficat.
-Va, anem a dormir- perseverà la Paula imaginant la fatiga del seu germà. El dia havia
estat molt llarg per a ell.
-Em quedaré despert una estona més.
-Molt bé- desistí la Paula.
Va tocar lleument el braç d’en David i li va dedicar el seu somrís més dolç de bona nit.
Era el seu germà petit. Quan ja marxava de la saleta, es va girar i es va veure amb pit de
dir-li una cosa que feia anys que no li havia dit.
-Sort que et tenim.
30

CAPÍTOL XV
Quan va acabar de parlar amb en David, la Paula va anar a l’habitació de la Natàlia. No
va calgué que digués res. Sobraven els comentaris.
La noia es va alçar de l’àmpit de la finestra on seguia asseguda i li va fer una pregunta.
-Us puc abraçar ?
La seva tieta va extendre els braços convidant-la a fer-ho amb una intensa emoció. Les
dues tenien un buit a l’estómec i unes ganes immenses de plorar. Però s’havien proposat
suportar la tensió i no decebre’s l’una a l’altra.
Mentre la mantenia abraçada, la Paula acariciava els cabells suaus de la Natàlia.
-Demà serà un dia molt important. Prova de dormir una mica- li aconsellà.
La noia tenia el rostre blanc i demacrat. Estava perdent pes i allò no els convenia.
-Està bé que et vegi ensorrada però demà afluixa’t una mica el corsé.
La Natàlia féu que sí amb el cap per pura inèrcia. Seguiria cegament totes les
indicacions de la tieta Paula i jugaria la seva partida tan bé com pogués. La Paula sabia
que la noia resultaria convincent perquè estava tan perduda i espantada com un naúfrag
enmig de l’oceà.
31

CAPÍTOL XVI
A les vuit en punt del matí, va sonar el gran rellotge de pèndol del saló principal. Feia
molts anys que la Paula no l’havia escoltat a aquella hora. Quan es quedava a la casa
Biern, dormia a l’altre extrem de l’edifici i mai no es llevava tan aviat. Aquell dia, en
David ja l’havia feta cridar abans de l’esmorzar. Semblava evident que ningú tindria
ganes de menjar aquell dejorn.
La porta de la biblioteca era just la contígua a la del saló. Quan en David va entrar a la
gran sala, procedia d’allí. Hi duia vàries hores llegint perquè gairebé no havia dormit.
-Per què no has entrat a la biblioteca ?
-No et volia interrompre.
-Estava llegint.
En David era una persona pacient i de modals impecables però, de vegades, quan estava
centrat en alguna cosa, hom sentia aprensió de destorbar-lo. Era com si tota cautela fos
poca davant d’una ment privilegiada com la seva. A la universitat havia participat en
concursos de càlculs matemàtics i, malgrat no ser la seva especialitat, havia resolt els
problemes a més velocitat que molts científics i investigadors del campus. Era allí on
havia començat a guanyar-se la fama de ser un home de monstruosa intel·ligència.
-Si vol, em casaré amb ella.
Era una actitud obligada per a un cavaller i la Paula sempre havia sabut que el seu
germà ho interpretaria com un deure sagrat. Protegir a la Natàlia i al seu fill de la
deshonra estava per sobre de qualsevol altra consideració. Els seus desitjos o interessos
quedaven en un segon terme i el seu desprestigi personal era un mal menor.
-Estava segura que la treuries d’aquest embolic- sospirà la Paula.
Malgrat ser l’única solució, en David ho sentia molt per la Natàlia.
-Lamento molt que les coses li hagin anat així.
-És més del que es mereix en aquests moments- certificà la Paula amb duresa
interpretant el seu paper a la perfecció.
En David no hi estava gens d’acord.
-Es mereixia un matrimoni de debò- discrepà -, però ara la prioritat és el fill que espera.
Volia assegurar el futur de la criatura per sobre de tot.
-Prefereixes que li ho digui jo ?- es brindà la Paula.
-No, li ho diré personalment.
-La faré avisar.
-Ja ho he fet.
En aquell precís instant la Natàlia va trucar a la porta. No havia sentit cap fragment de la
conversa perquè es tractava d’una porta de roure massís.
La Paula Biern va apressar-se a obrir perquè tenia la intenció de deixar-los sols. Ella i la
Natàlia van disposar d’un segon per a creuar sengles mirades. Va ser més que suficient.
-Disculpeu-me- s’excusà la Paula abandonant la sala amb molta discreció i tancant la
porta darrera seu.
La Natàlia tenia el cap baix i les espatlles encongides. No gosava mirar enlloc. Feia
molts dies que no veia al seu padrí i es moria de ganes d’observar-lo d’amagat com
havia fet tantes vegades sense que ell ni ho sospités. En aquells moments, la sola
presència de l’advocat li cremava la gola i els ulls. Tenia les parpelles ardents i no podia
articular paraula.
-Com et trobes ?- li preguntà en David abans que res.
Ella va restar en silenci.
-Vols seure ?
Al saló hi havia luxoses butaques folrades de vellut, cortinatges de caríssimes teles
32

estampades i un valuós piano de Bösendorfer. El marbre estava encatifat i sobre la
repisa de la gran llar de foc hi descansaven alguns tresors familiars. El primer trofeu
d’equitació de l’hereu, una relíquia de Terra Santa, les fotografies en grup dels Biern ...
La Natàlia va seure i en David es va quedar dret. Aquella posició era millor perquè la
Natàlia encara tenia menys oportunitat de coincidir per error amb els seus ulls.
Continuava amb al cap cot i els braços plegats sobre la faldilla.
-Què és el que vols fer ?- li preguntà l’advocat. Mirava d’emprar el major tacte i de
mostrar-se comprensiu. Podia imaginar com es sentia la Natàlia en aquells moments. Li
tenia molt d’afecte i sentia molta més pena per ella que no pas reprobació.
-Si decideixes afrontar-ho sola, et donaré tot el meu suport.
Pregava per a que ella tingués la força d’esperit i l’enteresa per a dir que sí i preferia mil
vegades lluitar contra el rebuig i els prejudicis de la gent que veure-la obligada a casarse
amb ell.
Les llàgrimes havien començat a lliscar lentament pels ulls de la Natàlia. Mai no havia
fet pitjor cara. Estava fluixa i ullerosa i s’havia pentinat tan escrupulosament com les
persones que intenten de forma desesperada compensar el seu pèssim aspecte.
El silenci i la paüra que tota ella transmetia evidenciaven la seva falta de voluntat i de
capacitat de reacció. En David s’havia percatat amb els anys, a través de petits detalls,
de que la Natàlia tenia més caràcter del que aparentava. Però encarar el fet de ser una
mare soltera i pujar una criatura en aquelles circumstàncies era molt més del que es
podia demanar a ningú. Era una dona sola, seduïda i abandonada. Estava desfeta i el
porvenir seria encara molt pitjor.
-Em casaré amb tu i la criatura durà el meu cognom. A tots els efectes serà el meu fill.
En David acabava de pronunciar les paraules. Aquelles que, tan sols feia un mes, la
Natàlia només podia recrear en somnis insensats. Eren paraules prohibides per ella,
només pensar-les ja semblava un sacrilegi. I, de sobte, s’havia fet el miracle. La Natàlia
sabia que allò no era obra de Déu sinó del diable i que una màgia tan poderosa només
era possible a canvi de la seva ànima. S’havia venut l’ànima.
L’advocat es feia el càrrec de com en podia ser de desolador per una dona tan jove i
plena d’il.lusions haver d’assumir un futur tan gris. No podia oferir-li res més alentador.
-No sé què més dir-te- lamentà. Es devatia per trobar alguna paraula que pogués
significar algun consol. -El criaré com si fos meu. I pel que respecta a tu, espero que
mantinguem una relació d’amistat i de respecte mutu com fins ara.
En David desitjava deixar molt clar que el matrimoni tan sols existiria en benefici de la
criatura i que no hauria de suposar cap més sacrifi per a ella que un acord legal.
La Natàlia seguia tan callada i fonedissa que en David ja no trobava res més per a oferir.
Per acabar aquell monòleg, digué finalment -Ho sento molt, Natàlia. Ho lamento de
debò.
La jove va alçar el cap un instant i, desviant la mirada, va trobar una engruna de
fortalesa entre les llàgrimes i la immensa vergonya que sentia de sí mateixa.
-Gràcies, padrí- musità.
Va considerar que aquella sòrdida farsa podia donar-se per acabada o acabaria vomitant
de nervis. Es va aixecar de la butaca amb certa dificultat i amb un regust a la gola
repugnant. Va tossir lleument provant d’expulsar-lo. Era el propi verí que els seus actes
destilaven el que l’estava asfixiant.
Per a acabar-la d’amartellar, quan ja sortia de la sala, en David li féu un darrer
comentari.
-A partir d’ara preferiria que em diguessis David i em tractessis de tu.
33

Una petició final tan considerada i espontània era la punyalada definitiva per la seva
capacitat d’aguant. Va còrrer pel llarg passadís i va pujar per les escales sanglotant com
un anyell a punt de ser degollat.
La Paula li va sortir a l’encontre al segon pis i es va trobar amb el seu rostre en llàgrima
viva.
-Com s’ha portat ?- preguntà agafant les mans de la noia.
-Com el cavaller que és- proclamà la Natàlia -. I com millor es comporta ell, més avall
caic jo.
Es va plegar i va quedar de genolls a terra just als peus de la seva tieta.
-Vinga, vinga- l’esperonà la Paula amb fermesa. Tot allò també li estava fent mal de cor
però era necessari.
La va ajudar a incorporar-se i la va fer entrar a la seva cambra.
34

CAPÍTOL XVII
La Natàlia no va sortir en tot el dia de la seva habitació. Al vespre, en tornar del bufet,
en David va mantenir una segona conversa amb la seva germana abans de sopar.
L’advocat no havia menjat res en tot el dia i va demanar un àpat lleuger per a retirar-se a
dormir de seguida. Realment estava cansat. Asseguts a la biblioteca, els germans Biern
decidiren celebrar la boda ràpidament. A desgrat de que tothom acabaria per adonar-se
que la noia s’havia casat prenyada, la Paula era partidària de resoldre aquell tràmit com
més aviat millor. Preferia no concedir a la Natàlia massa temps per a retractar-se i fer
alguna estupidesa. Durant la seva convincent interlocució, la Paula va intentar oferir-li
al seu germà més informació sobre com havien anat les coses. Li comunicà que la
Natàlia li havia donat algunes explicacions perquè considerava que els debia com a
mínim allò. Però ell no en va voler saber res. Preferia estalviar-se els detalls i tampoc no
tenia cap interés en saber el com, el quan o el perquè. Considerava millor que tot allò
quedés endarrera i no se’n parlés més, talment no hagués existit.
-T’estàs portant d’una forma admirable- descrigué la Paula amb veritable reverència. Es
sentia orgullosa d’ell com mai i era precisament allò el que refermava la seva convicció
d’estar fent el que havia de fer.
-Si ja hem acabat, me’n vaig a sopar- decidí ell amb un to aspre. Detestava que
l’adulessin.
La Paula el va aturar amb el seu comentari.
-No et pensis que en tota aquesta situació només m’ha preocupat la Natàlia. També ho
sento per tu- li assegurà. Semblava inspirar-la la tendresa i l’amargor alhora. -Potser
t’hauries enamorat i tornat a casar.
-No- refusà l’advocat, equànim -, aquí l’única que hi surt perdent en aquest sentit és la
Natàlia. Jo no m’hagués tornat a casar mai, amb un cop en vaig tenir prou. I pel que fa a
enamorar-me, ja no em vaig enamorar la primera vegada.
Gairebé havia estat irònic en fer aquella afirmació.
El casament havia de ser el diumenge i només disposaven de quatre dies per a fer tots
els preparatius. La Paula va fer cridar a la modista de moda a la ciutat i li va donar un
encàrrec molt urgent. Per tractar-se d’aquella família, Madam Marie Chantal va accedir
immediatament. També perquè aquell prometia ser el gran escàndol de l’any a Luca i un
gran daltabaix per als Biern. L’excel·lent reputació de l’advocat quedaria tacada i en
entredit per a sempre. Com podia haver criat a una orfa sota la seva protecció i haver-la
seduït ? Mentre prenia mides a la Natàlia Sas a la seva habitació, Madam Chantal es va
preguntar quantes depravacions no s’haurien produït sota aquell mateix sostre. Aquelles
eren la mena de morbositats i maledicències que s’escamparien per la ciutat com el
tifus. Per a la modista, tenir una participació directa en aquell afer resultava molt
excitant i li permetria guanyar protagonisme social. Tota Luca li vindria al darrere en
busca de més informació i ella, com a experta tafanera, aniria de casa en casa donant-se
una merescuda importància. La Paula sabia perfectament que, per la pròpia condició
d’aquell ofici, sol·licitar els serveis d’una famosa cosidora seria l’espurna que encendria
el desenfrè a la ciutat. Era el que pretenia, fer molt de mullader i que la turmenta es
desencadenés com més aviat millor. Sabia per experiència que com més gran era un foc
menys cendres en quedaven. La deducció lògica de tothom, per la precipitació i les
característiques d’aquella boda, seria l’existència d’un embaraç no desitjat.
Tanmateix, quan el desenllaç del suposat embaraç no es produís, les veus començarien a
acallar-se i, a poc a poc, tot recuperaria la normalitat. Amb el temps, les condicions de
partida dels membres d’aquell matrimoni s’oblidarien i serien un matrimoni més.
35

CAPÍTOL XIX
El dimarts, en David Biern va anar al bufet abans de les set del matí i es va tancar al seu
despatx. Els passants, la resta del personal i el propi August no s’adonaren de la seva
presència fins a quarts de deu del matí. Tots havien cregut que, per alguna misteriosa
raó, s’absentava de la feina aquell matí. A partir de llavors, va anul·lar les visites i els
compromisos de tot el dia.
Passades les dotze, abans de marxar a dinar, l’August Pascal va decidir fer-li una visita.
Des de que el coneixia l’havia vist absort en algun tema fins a l’extrem de passar la nit
en vela al seu despatx però mai no havia deixat d’atendre a un client. És més, recordava
que en una ocasió, malalt de pulmonia i a quaranta de febre, havia rebut a en Guido
Randuà a casa seva. Aquella mena d’indiscrecions desagradaven molt a un home tan
respectuós com en Pascal però també era cert que mostrar-se indiferent davant d’una
actitud tan estranya hauria estat fins i tot descortès.
En Pascal va trucar a la porta i en David li va donar pas amb normalitat. Al mateix
àmpit de la porta, l’home es va limitar a treure una mica el cap. No volia entrometre’s
més d’allò imprescindible.
-Et puc ajudar en alguna cosa abans de marxar a dinar ?- es brindà.
-El cert és que sí.
En funció de la resposta, en Pascal va entrar a l’estança i va tancar la porta darrera seu.
Estava diligentment disposat a atendre la petició del seu amic.
-T’he de demanar un favor. Em caso el diumenge amb la Natàlia. Vols ser el meu
testimoni ?- li plantejà mirant-lo de fit a fit. Com més grans eren els problemes, més
serè es mostrava en David. Era la mena de persona que no perdia mai la compostura per
res.
En Pascal havia esdevingut un monument a la perplexitat.
-Quina Natàlia ?
Va trigar uns segons però, a tenor de les circumstàncies, va trobar per sí mateix la
resposta.
-La Natàlia ?
En David sabia que tard o d’hora la veritat estaria en boca de tothom i preferia que el
seu amic no ho hagués de saber per tercers.
-Està esperant un fill meu- li féu saber amb molta naturalitat.
-Un fill teu ? Què estàs dient ?
-El que sents.
-Doncs, no m’ho crec.
Va ser l’única frase d’en Pascal al respecte. Va sortir del despatx d’en Biern per a
concentrar-se en els seus afers. Ni l’un ni l’altre parlaven mai de temes personals més
enllà d’allò estrictament imprescindible. En David comptaria amb el suport
incondicional de l’August Pascal i sense preguntes.
36

CAPÍTOL XX
També el mateix dimecres, la Natàlia va escriure una extensa carta a la seva àvia on li
donava la notícia del seu casori i li explicava el gran amor que sentia pel seu padrí.
Necessitava que la seva àvia ho comprengués i no pensés malament d’ell i, sobretot,
necessitava posar-ho sobre paper. En alguns moments, el que estava fent li feia perdre la
noció de la realitat. Havia d’esmerçar un esforç tan gran en evadir-se de la horripilant
realitat que estava desorientada. Aferrar-se a les paraules era una forma de recordar el
poderós motiu que la movia, per sobre de la decència, a executar aquells actes
menyspreables.
Després, va enviar una nota a la seva amiga Sara per a anunciar-li la seva visita
d’aquella tarda. A les sis en punt va sortir de casa com una perfecta dama, amb els
guants i el barret de seda opalí. I amb la millor predisposició, va fer un passeig fins al
casc antic. Els Salom vivien en un palauet medieval situat en ple call de la ciutat. Eren
una de les famílies jueves més antigues i respectades de Luca. La Natàlia sempre havia
adorat aquella construcció. Era tan hermosa i sòbria, encabida en aquell barri immutable
habitat per les nissagues fundadores de la ciutat. Tenia un pati interior d’ensomni i les
finestres gòtiques allargades com les de les il·lustracions dels contes de princeses i
cavallers, dracs i fades. Però el que adorava per sobre de tot, era el que es respirava dins
d’aquella casa. Amor, alegria i bondat. La Sara tenia pares i germans i també infinitat de
parents. El lloc sempre era ple de gent i de rialles. Un munt de nens solien jugar al pati i
córrer per la casa sense que ningú els reprengués. Allí tothom hi era benvingut i, quan la
Natàlia hi arribava, sempre la rebia algú amb els braços oberts i un somrís hospitalari.
Entre aquells murs immensos s’hi sentia segura com dins d’una muralla gelosament
cel·lada per mil arcàngels.
La senyora Salom la va fer passar a la sala d’estar on hi havia una taula servida amb el
berenar. La Sara va donar a la seva amiga un calorós bes de retrobament tot confessantli
que es moria de ganes que arribés per a poder tastar els panets amb formatge i la
taronjada. Encara feia molta xafagor i venien de gust els àpats livians.
-Com estàs, estimada ? No t’he vist en gairebé tot l’estiu- li reprotxà de seguida
l’amfitriona amb cordialitat. La Natàlia havia volgut anar-la a trobar abans no li
arribessin els primers rumors.
-I tu ? I el teu promès ?- s’interessà la convidada.
La Sara Salom s’havia compromès feia tan sols tres mesos amb un membre de
l’aristocràcia. En Jofra Descamps estava emparentat amb els comtes de Ciutat Pia, els
principals propietaris de terres i immobles del país, i era un descendent directe d’Eudald
de Bareny, el darrer monarca en governar abans de la instauració de la república. La
d’ells havia estat una història complicada i polèmica però havia triomfat la tenacitat
d’ambdós. La Sara era una de les poques persones que coneixia amb la grandesa
d’esperit suficient per a fixar-se en un home cec. A partir d’allí, l’afecte havia anat
creixent entre ells fins a convertir-se en un amor virtuós i sincer.
Servint a la Natàlia un panet i una got de taronjada amablement, la Sara començà a fer
safareig de comares.
-Saps que l’Hèctor Pastrana em va preguntar quan tornaves del camp ?- li comunicà
arquejant les celles -. Li vaig dir que feia setmanes que eres aquí però que, com que ets
una amiga molt desagraïda, ni tan sols m’havies vingut a visitar.
Bromejava devorant el pa i el formatge donat que es trobaven soles i es tenien tota la
confiança.
La Natàlia li va dedicar un esguard abatut. No podia fer un sol mos de l’apetitós berenar
i va prendre només un glopet de taronjada per a no resultar maleducada.
37

-No sabia com venir perquè a tu no et puc enganyar- digué amb aquell sabor dolç als
llavis i mostrant el palmell de les mans en un ademà instintiu de veracitat.
Li va explicar els fets amb pèls i senyals. Aquelles confidències havien astorat a la Sara
com era d’esperar.
-És un engany retorçat i... No tinc paraules- valorà d’entrada. En canvi, va seguir
menjant-se el panet que tenia entre els dits amb molta tranquil·litat. Ja era el tercer que
assaboria.
-Ets pitjor que Lucrècia Borja- la comparà.
La Natàlia era la viva imatge de la autoflagelació.
-Lamento tant ser una decepció... - provà d’expressar sense adonar-se que, si la Sara
havia tingut esma per al sarcasme, debia significar que tot plegat no l’havia afectada
tant. Era cert que es tractava d’una maquinació espantosa i indigna de la Natàlia però no
era l’amor romàntic el sentiment més dèspota i alienador ?
-Mai no m’havia parat a pensar-ho però és un home bastant guapo- admetia la Sara amb
una graciosa caiguda d’ulls -. És tan admirat i tan superior a tothom que sempre l’havia
vist... Com t’ho diria ? Com una eminència- resumí satisfeta d’haver trobat l’explicació
perfecta a la seva incompetència com a amiga. Una bona observadora hauria sospitat
alguna cosa. Era ella qui havia de fer-se perdonar i no la Natàlia.
-Tants anys duent-ho a dins, corsecada per aquest sentiment i sense poder-lo compartir
amb ningú. Com has pogut, Natàlia ?
-No et semblo la pitjor persona del món ?- li preguntà emocionada per la reacció de la
seva amiga i amb llàgrimes als ulls.
-No diré que aprovo el que estàs fent però no per això t’estimaré menys.
La Natàlia es va agenollar al seu costat i la va abraçar amb un impuls incontenible
d’apretar-la molt fort contra el seu pit. Ansiava demostrar-li com agraïa la seva
comprensió. Ningú hauria estat tan generós i exempt de fer judicis. Però la Sara era una
dona sense complicacions. Tenia un cor noble i bondadós.
-Vindràs aquest diumenge llavors ?- preguntà la Natàlia amb un filet de veu que quasi
no gosava preguntar. Per a ella significaria molt poder comptar amb la seva amiga. La
incondicionalitat de la Sara era or pur i sanava moltes de les seves ferides.
Havien desfet l’abraçada i l’amfitriona llimpiava les llàgrimes de la Natàlia amb el seu
tovalló de fil.
-Els meus pares et faran costat- li confirmà segura de la lleialtat dels Salom vers els seus
allegats.
-I el teu promès ? No s’oposarà a que vinguis ?- va témer la Natàlia.
Sabia que tota Luca aniria plena del seu suposat embaraç i que el seu seria un enllaç
socialment maleït. Per la seva part, la Sara coneixia a la família Descamps. Eren uns
conservadors rancis i petulants però havien caigut en desgràcia feia dècades i tot el que
els quedava era un cognom il·lustre i una pila de parents importants. Mai no
s’enemistarien obertament amb en David Biern. Era un home molt més influent del que
aparentava perquè molts dels personatges més poderosos del país li debien favors i
perquè tothom temia haver-se de posar a les seves mans en algun moment o, el que seria
pitjor, trobar-se a la part contrària.
-Us criticaran i denostaran i, fins i tot, us ficaran a la llista dels no desitjables- parodià la
Sara -, però vindré.
Va agafar un quart panet amb un accés de gula. La seva millor amiga necessitava una
mica del seu bon humor.
-Els modals de l’Acadèmia March a pastar fang- decretà alçant el pa elegantment com si
fes un brindis.
Havia aconseguit enriallar a la Natàlia que, des d’allí estant, amb la balconada oberta
38

per que corregués la marinada, podia divisar els jardins del claustre dels Salom. El
perfum de l’eufàgrima plantada a les terrines del balcó li emplenava els narius. Era el
lloc més semblant al paradís.
39

CAPÍTOL XXI
Durant aquells quatre dies, la Natàlia no va veure al seu padrí. Ell passava tot el dia al
bufet i, quan arribava a la nit, la noia ja s’havia retirat a descansar. Sopava a la seva
habitació i, malgrat no s’adormia fins ben entrada la mitja nit, restava empresonada
entre aquelles quatre parets devatent-se entre les ganes de veure’l i la incapacitat per a
presentar-se al seu davant.
El dissabte al capvespre, l’advocat va anar fins a l’habitació de la noia. Ella l’havia
evitat durant tot el dia i no podia permetre que seguís ocultant-se. Almenys, havien de
creuar unes paraules abans del gran esdeveniment.
La Natàlia encara anava vestida però tenia el llit ple de llibres i d’engrunes de pa de
pessic. Va apressar-se a endreçar una mica la cambra i va obrir la porta.
-M’agradaria parlar amb tu un moment. És possible ?- la interpel·là.
Ella va assentir lleument amb el cap. La corredissa i els nervis li havien fet suar les
mans. Va fer entrar a l’advocat sense ni mirar-lo i se les va passar per la faldilla de
forma ostensible. No podia encobrir el seu malestar.
Per a en David Biern aquell tipus de monòlegs resultaven una tortura però intentaria
donar el millor de sí mateix. Aquella situació començava a recordar-li el seu passat
matrimoni quan, de tard en tard, intentava fer un darrer intent de trobar algun punt
d’acord amb la seva esposa que pogués facilitar la convivència. La Natàlia i ell havien
tingut moltes coses en comú; el gust per la literatura, la música, l’interés pel món de la
cultura i la política... Confiava que fos més fàcil aquell cop.
-Intento imaginar-me com et sents- començà a dir.
En aquell moment, la Natàlia no va poder aturar les paraules que li brollaren de
l’interior com una glopada.
-I jo intento imaginar-me com us sentiu vós, pa...
Aquella darrera paraula, tal i com havia dit la tieta Paula, sonava com un disbarat. La
Natàlia li va donar l’espatlla, sufocada. Ho estava per motius que ell no podria imaginar
ni comprendre.
-Ja sé que és difícil però, si-us-plau, intenta tractar-me de tu- reiterà en David passant de
llarg la segona qüestió. A ell també li feia mal de cor la paraula “padrí”. Per si sola
resumia tota la situació. Va proseguir el seu manifest d’intencions.
-El que pretenc és fer-te entendre que sóc el teu aliat i sempre ho seré. Superarem això,
t’ho prometo. Faré el que calgui per a protegir-vos a tu i al teu fill de la gent i ...
La Natàlia va tornar a interrompre aquell esforç titànic d’en David Biern per a posar en
frases els seus pensaments.
-Ho sento, ho sento, ho sento- repetí la Natàlia agafant-se el cap amb les mans. Era a
punt d’esclatar i vomitar tota la veritat.
-No ho facis això- li pregà en David interpretant els seus mots de la manera lògica. No
volia que es donés cops de pit ni que seguís humiliant-se -. Ja n’hi ha prou de baixar el
cap.
La va fer girar agafant-la pel braç com ho hauria fet un pare compromès i exemplar.
-No cal que passis la resta de la teva vida demanant perdó.
La Natàlia el tenia cara a cara i, per primera vegada, el mirava als ulls. Va obrir la boca
per a parlar però es va aturar un instant a examinar-lo. Havia passat massa temps
separada d’ell darrerament. Mil coses li van creuar pel cap en segons. S’alegrava que no
dugués bigoti com estava de moda i així poder contemplar el seu llavi superior tan
perfecte. Tampoc tenia el costum de dur el cabell massa enclenxinat com tots els
pressumptuosos de Luca. El duia net i prou. Tenia la pell tan bruna que, la primera
vegada que el vegé, després de passar vuit anys envoltada d’homes aris, desitjà
40

acariciar-li les mans setinades i fosques per a comprovar que aquell color era real i
permanent. Què no hauria donat també per poder fer-ho en aquell moment ? Agafar-li
les mans, el coll, el rostre.
En lloc de confessar-li tota la veritat, la Natàlia va intentar esboçar un somrís per a
complaure’l i demostrar-li que faria el seu millor intent per a recuperar-se d’aquell mal
pas.
En David va somriure esforçadament al seu torn i li va desitjar bona nit abans de
marxar.
La tieta Paula havia tingut raó almenys en una cosa. En David Biern no havia entrat mai
abans en aquella habitació ni, segurament, ho hauria fet mai en la seva vida. Era obvi
que estaven passant coses impensades. No renunciaria a la seva oportunitat encara que
fos una entre milions. Una oportunitat era una oportunitat.
41

CAPÍTOL XXII
Abans de deixar la casa de l’avinguda del Camí Reial, la Paula va donar a la Natàlia els
darrers consells. Li va fer un petit retoc al cabell i la va besar. Es van donar les mans
segellant novament el seu pacte.
Ambdues dones estaven sublims. Eren reines de la bellesa i ningú podria deixar de
voltejar el cap per a mirar-les encara que fos dissimuladament. El vestit de la Natàlia
estava inspirat en un model que la Paula havia trobat en una de les revistes que es feia
enviar de París. L’havia escollit expressament perquè duia una mena de cintureta
sobreposada molt àmplia de la mateixa tela i plena de tabelles que acabava al darrera
amb tres grans volants successius i una cua voltada de puntes. Era un disseny ideal per a
ocultar els primers signes de gravidesa d’un embaraç.
Va ser Mossèn Jaume l’escollit per a oficiar la missa. Era cosí germà dels Biern i el
confident i confessor de la Paula. També s’havia erigit com a guia espiritual de la
Natàlia malgrat que ella no li tenia la mateixa confiança. Era un home altiu i pretenciós i
a la noia li desagradava secretament.
Havien convidat a molt poques persones per a evitar-se algun desplant. Tan sols hi eren
presents els millors amics dels nuvis, alguns compromisos del bufet Biern i Pascal i els
parents més propers de la família a Luca; un oncle octagenari que ja estava curat
d’espants i dos cosins germans més amb les seves respectives parelles. La Paula es va
fer acompanyar per dues amigues vídues i emancipades que no s’haurien perdut l’event
ni a canvi de deu arrugues menys. La falta del marit suposava per a moltes dames un
canvi de perspectives inusitat.
La Natàlia semblava una flor de lotus vestida de color blanc i amb els adreços de perles
envoltant-li el recollit molt alt del cabell. Potser estava massa prima però aquell excés li
conferia un aire encara més eteri i exquisit. Els ulls li resplendien com les aigüesmarines
d’aquella pulsera heredada de la seva mare que no havia oblidat posar-se. En especial,
quan en David Biern li va col·locar l’anell al dit atenent les indicacions del sacerdot, les
pupil·les se li van empetitir com si acabessin de rebre un feix de llum encegadora.
Durant la resta de la cerimònia i, després durant el dinar que oferiren als convidats, no
va poder parar de mirar-se la mà. I, quan no la mirava, acariciava l’anell contínuament
de forma que molts van interpretar com a neuròtica.
Excepte els amics de debò, tothom va lloar el seu meravellós aspecte i es va comportar
amb una pèrfida correcció. Semblaven sentir autocomplaença amb la seva farisaica
representació. Malgrat tot, el pitjor no era la subtil crueltat de la majoria dels presents
sinó la que vindria. Serien mesos i potser anys de mirades encobertes, comentaris a
mitja veu, rebuig i quan no preguntes capcioses disfressades de cordialitat.
Particularment, en David estava plenament convençut de poder manllevar tot allò i fins i
tot d’habituar-s’hi. El que l’angoixava i li treia la son era el futur d’aquella criatura
innocent que pagaria per la seva deixadesa com a tutor i per la malaurada relliscada de
la Natàlia.
L’endemà del casori va ser un dia fet de silencis i cares llargues.
42

CAPÍTOL XXIII
Van deixar passar dos dies per a guardar les aparences i, després, tot va tornar a una
teòrica normalitat. En David va anar la despatx i les dues dones Biern van començar a
sortir a fer encàrrecs juntes i a passejar. No va faltar qui comentés a la Natàlia, per a
mortificar-la encara més, que la seva havia estat una lluna de mel molt breu. Ella duia la
cara molt alta perquè, en realitat, no havia comès cap falta o almenys no aquella que
tothom imaginava. Inclús el servei semblava violent amb la nova situació. Havien de
dir-li “senyora Biern” i havien començat, per instruccions de l’advocat, a consultar-li tot
allò referent a la casa. Paradoxalment, era la Georgina Parisi qui millor estava a l’alçada
de les circumstàcies. A pesar de ser ella qui havia perdut autoritat i posició, tenia un
comportament impecable. Fou aleshores que la Natàlia va comprendre perquè en David
li tenia tanta confiança. La Georgina era una dona lleial i agraïda per sobre de tot i va
començar a sentir per ella certa simpatia.
Durant la quinzena següent, part de la incomoditat va desaparèixer en tots els sentits. La
Paula s’havia instal·lat a la casa per una temporada perquè volia fer costat a la Natàlia.
Els àpats a tres bandes eren més fàcils de portar i, molts dies, en David ni tan sols
compareixia a l’hora de dinar. Quan coincidien per la casa, eren capaços de creuar
frases amables i la Natàlia començava a habituar-se a dir-li pel seu nom i a tractar-lo
amb familiaritat. En David li ho feia tot plegat molt fàcil i insistia molt en que debia
menjar més i cuidar-se.
La Paula li havia concedit a la Natàlia uns dies de marge per a preparar-se però,
òbviament, tenia el deure de recordar-li el que havia de fer. La Natàlia li va suplicar una
mica més de temps per a trobar el coratge suficient. No sabia ni per on començar a
buscar les forces i aquella situació l’havia atrapada molt més que no es pensava. Era tan
meravellós estar casada amb ell i compartir-hi aquell embaraç fictici. Encara que es
tractés d’un matrimoni platònic, era molt millor que el cataclisme que li esperava. Per
aspirar a massa era a punt de perdre-ho absolutament tot. Ja ho sabia quan havia fet
l’aposta a tot o res però mai s’havia imaginat que, arribada a aquell punt, desitjaria
haver-se quedat embaraçada de debò de qualsevol i fer realitat aquella mentida. Ja no
volia arriscar-se sinó perpetuar el que tenia. S’estava tornant boja.
43

CAPÍTOL XXIV
Exactament quatre setmanes i dos dies després del casament, la Sara Salom va anar fins
a la casa dels Biern. Tenia el deure de donar-li a la seva millor amiga una notícia
important. Havia sabut per un gran amic del seu pare i president del grup liberal a Luca,
en Guido Randuà, que en David Biern havia abandonat el partit. Just una setmana abans
del congrés nacional del mateix, havia presentat la seva renúncia. Es tractava d’un gest
típic d’ell i la Natàlia es preguntava com no l’havia previst. No havia mesurat totes les
repercussions secundàries dels seus actes ni tampoc els efectes que aquestes podrien
provocar. Aquella era una cadena de despropòsits de dimensions molt més tràgiques
fins i tot del que havia suposat. La Paula tenia raó i ella havia de confessar com més
aviat millor.
Feia dies que duia xals i vestits més folgats per a no despertar sospites. Ja gairebé
s’havia acostumat a dur alguna peça llarga sobre les espatlles i a recollir-se-la amb els
braços sobre la cintura. D’alguna forma, eren com els elements d’una disfressa que la
protegien i la distanciaven de la veritable naturalesa del seus actes per a aconvertir la
situació en una mena de representació.
Al capvespre, va tenir el valor de baixar sense el fulard de tafetà que havia dut tot el dia
i va esperar asseguda al vestíbul que en David tornés del centre de la ciutat. Quan ho va
fer, semblava extenuat i havia començat a patir una mica d’alèrgia tardorenca. Tenia els
ulls envermellits per haver passat tot el dia llegint. Malgrat tot, la Natàlia li va demanar
per a parlar amb ell en privat.
-No podria ser demà ?- tractà d’ajornar l’advocat -. Estic bastant cansat.
La Natàlia s’hi va negar. Ho havia de fer en un cop de valor o tornaria a flaquejar.
En David la va fer passar a la biblioteca i la va convidar a seure. Ella li va dir que ja
estava bé dreta i l’advocat també va romandre dret i a l’expectativa. No solia reparar en
l’aspecte físic de la noia.
-M’han dit que has deixat el partit.
Va anar directa al centre de la qüestió. En David va avençar fins a la taula on solia
passar hores consultant textos i va començar a jugar amb el llom d’un tractat de dret
romà. El seu silenci responia afirmativament.
-És perquè penses que aviat se’m començarà a notar l’embaraç i saps que això acabarà
d’arruinar la teva reputació- descrigué la Natàlia.
Ell es va girar per a albirar-la un moment des de la distància i després va passar una
estona prement-se el centre del front amb el dits. Tenia el nas molt congestionat i la
sinusitis li pressionava molt fort el cap. Al final del dia, li costava respirar. Cada any per
aquella època sofria aquells símptomes i hi estava acostumat, tanmateix eren molt
molestos.
-Perdona- es disculpà tornant a entrar a la conversa com un pur tràmit. Li interessava
bastant poc discutir sobre allò amb la Natàlia. Havia pres una decisió.
La noia sabia que ho havia fet per a no perjudicar al partit malgrat que la política era la
seva segona passió. Si mai en David li havia fet pena, era llavors. I encara no sabia el
que li esperava.
-Imagina’t que jo no estés embaraçada i als ulls del món tan sols ens haguessim casat
per amor. Seria una calamitat de totes formes però caldria que abandonessis la vida
política ?
En David no trobava la necessitat de respondre a una pregunta hipotètica.
-Per què no anem a sopar ?- proposà.
-És que no estic embaraçada. No ho he estat mai.
44

L’advocat es va posar els braços darrera l’esquena amb una actitud pensativa. Estava
massa esgotat per a discernir què pretenia la Natàlia però ho intentaria.
-Llavors, no ho has estat mai ?- preguntà seguint-li la corrent sense saber on el duria
aquella endevinalla.
-Sempre he estat enamorada de tu i vaig inventar tot això per a aconseguir que et
casessis amb mi.
No havia estat tan difícil de dir. Com la majoria dels secrets, dits en un cop calent
proporcionaven més confort a l’ànima que callar-los dia rera dia fins que podrien les
entranyes. Confessar-los era tornar a respirar aire net uns instants.
En David va fer ús de tota la seva lloada intel·ligència i va recórrer als seus pitjors
instints per a comprendre el que li estava dient. Sabia que hi havia racons molt obscurs
en algunes persones però es negava a creure que la Natàlia fos una d’elles.
-Què és el que estàs dient ? Natàlia, si-us-plau- li pregà.
-Sabia que mai no et fixaries en mi com en una dona ni molt menys em donaries cap
mena d’oportunitat de demostrar-te com t’estimo.
-Estàs xiflada- va comprendre en David deixant caure els braços i el cap en un primer
gest abatut. De la desolació en sorgiria la fúria en uns segons, tan bon punt hagués
tingut temps per a assimilar la notícia. Es va recolzar a la taula donant-li l’espatlla i
concentrant-se en les cobertes d’aquell llibre.
-Com has estat capaç, Natàlia ?- es preguntà en veu alta. I tot per un motiu il·lusori i
estúpid. -Com pots dir tantes bestieses ?
La incredulitat el tenia a punt de saltar-li les llàgrimes.
-És que és veritat. T’estimo des de que et vaig conèixer. Estic enamorada de tu.
La Natàlia tenia una empemta desconeguda. Era la força dels sentiments en estat pur.
-Calla- li ordenà en David maldant per moderar el to. Es mossegava el llavi per a no
proferir cap barbaritat impròpia d’un cavaller. La noia es va apropar a la taula d’una
forma insconscient com si un instint molt fort la empenyés a tractar de consolar-lo sense
mesurar el seu atreviment.
Ell es va girar i la va mirar com si l’estés veient per primera vegada.
La Natàlia també el mirava fixament perquè, per més espantada que estés, no podia
deixar d’observar-lo.
-No em miris als ulls, Natàlia. Almenys baixa la mirada.
Aquell desvergonyiment l’estava alterant molt més del que mai hauria imaginat de sí
mateix.
-Sé que el que he fet està molt malament però no me’n penedeixo- pronuncià la noia
amb una veu molt clara i amb una valentia que no hauria cregut posseir.
-Si seguiexes amb aquesta actitud sóc capaç de donar-te una bofetada- li advertí en
David Biern alçant la mà només uns centímetres. Els suficients per a adonar-se que
estava a punt de perdre els estreps.
-Mai no faries res semblant- fiançà la Natàlia sentint-se totalment segura en aquell
aspecte.
-No em posis a prova.
En David va fer dues passes per allunyar-se d’ella i no caure en la temptació. Aquella
inversemblant situació estava escapant al seu control.
-Surt d’aquesta habitació- li ordenà amb molta calma.
La Natàlia romania immòbil sense poder-se bellugar.
-He dit que surtis !
Era la primera vegada que la noia el sentia cridar. Acabava de comprendre el veritable
abast del que havia fet i els seus resultats. Fins llavors, encara havia volgut creure que
només es tractava d’una mena de joc, sempre amparada per aquell estat
45

d’inconsciència voluntària en el que s’havia sumit per a no acceptar la realitat. I la
realitat era que el que havia fet era espantós i immoral i que no tenia ni cap ni peus. Era
tan ubsurd i grotesc que en David havia d’estar vivint un infern en aquella lluita
desesperada per a comprendre com havia estat capaç de maquinar res similar.
46

CAPÍTOL XXV
La Natàlia va anar fins a la cuina on sabia que hi havia la seva tieta ajudant a la cuinera
a preparar les postres del sopar. Havien fet flam i a la Paula li agradava fondre el
caramel i escampar-lo per sobre la safata curosament. Aquella olor deliciosa i la pau que
sempre es respirava a la gran cuina de la casa sovint la duien fins allí. Era un lloc on
sempre hi havia feina però mai no hi havia presses i s’hi requeria un talant amorosit per
a aconseguir, amb dedicació i paciència, els millors resultats. Plats senzills, plats
exquisits, dolços que feien enllepolir. Aquell obrador era tot un espectacle d’estris,
cassoles i ingredients quan s’embrancaven en algun guisat complicat.
La Natàlia es va deixar caure sobre un tamboret de fusta sense dir res i es va quedar
mirant la cistella de fruita que descansava sobre la taula. La Paula, ataviada amb un
llampant davantal blanc, va saber de seguida que el seu germà no trigaria massa a lligar
caps.
En David la va fer cridar per la minyona mitja hora més tard. Ella i la Natàlia eren taula
esperant a l’hereu per a ordenar que comencessin a servir el sopar. Es tractava d’una
espera de rutina aquell cop imaginària perquè resultava obvi que ell no es presentaria.
La dona va anar fins a la biblioteca armada amb la seva corassa més infranquejable i
amb el seu posat més encisador, talment es dirigís a un ball de debutant on pensava
enlluernar.
En David l’esperava assegut al primer esglaó de l’escala de les immenses estanteries.
-Tot això ha estat culpa teva, no ?- constatà.
La Paula va seguir amb el mateix posat desafiant. A aquelles alçades, en David ja estava
segur que li havia tocat pugnar amb les dues dones més caragirades de la ciutat. I
aquella inconcebible contenda amb la seva pròpia família no podia tenir un guanyador
sinó tan sols perdedors.
-La Natàlia és incapaç de pensar res tan rebuscat i molt menys atrevir-se a fer-ho-
plasmà l’advocat.
Seguia costant-li respirar per molts motius. S’havia afluixat el coll de la camisa blanca i
duia desfetes també les mànigues. Per primer cop, la seva germana va copsar què havia
vist en ell la Natàlia. Una desbordant virilitat aplastada per un cervell brillant que tot ho
havia de racionalitzar, sintetitzar i ordenar escrupulosament dins un arxivador mental. I
només se sentia còmode quan tot estava controlat, triomfaven el bon gust i els
coneixements, i res escapava a un equilibri còsmic molt ben construït dins del seu cap.
-Què collons et penses que has fet ?
La Paula va caminar fins a la vitrina que s’erigia plena de títols i trofeus al costat de les
estanteries. Aquella vitrina era el museu particular d’un home que col·leccionava mèrits
intel·lectuals i res més. Va ser molt clara.
-Donar-te una esposa bella, intel·ligent i enamorada. És a dir, tot el contrari que la
Joanna.
-Tens la més remota idea del que estàs dient ?- li demanà en David amb una ràbia que
no podia contenir per més temps -. Has destruït el que m’ha costat mitja vida
aconseguir. La meva existència tenia respecte i harmonia i m’has convertit en un
personatge d’opereta. Ara he deixat de ser l’advocat per a convertir-me en el centre de
l’escàndol i així se’m recordarà.
Paraules tan grandilocuents no tenien sentit per a la Paula. Era prou llesta per a
comprendre el que li estava dient però, per a ella, cap glòria viscuda o pòstuma podia
comparar-se amb una nit de passió. Una vida sense amor era una obra anònima de
pèssima qualitat.
En David tenia una segona reclamació igual de patètica.
47

-I també has destruït la vida de la Natàlia alimentant el seu cap ple de pardals i elevant
les seves fantasies a la categoria de sentiments reals.
-Parla per tu però no parlis de la Natàlia- el va desautoritzar la Paula -. No la coneixes i
no tens ni idea del que sent.
-És evident que no la conec. Ni a tu ni a ella us conec de res.
El seu desengany era tan gran com la impotència. Mai no havia estat tan enutjat amb
ningú. Allò mai els ho podria perdonar.
-Has anat massa lluny, Paula- sentencià finalment -. No et vull veure mai més.
La dona havia comptat amb tot allò i no s’amollaria encara que el vegés treure foc pels
queixals o levitar com Bercebú.
-I què penses fer ? Prohibir-me l’entrada a aquesta casa, la casa dels nostres pares ?- li
preguntà amb una genuïna provocació. Sabia que no podia fer res contra ella.
En David va esboçar un somrís revelador. Ja era a dues passes de perdre els papers
definitivament.
La Paula només tenia un dubte.
-I amb la Natàlia ? Que faràs ?
L’advocat no tenia ganes de seguir escoltant la llengua d’escurçó d’aquella dona. Li va
assenyalar la porta indicant-li que marxés. La conversa s’havia acabat.
-Jo decidiré quan acabo la conversa- interposà la Paula que no en va era la seva germana
gran i li havia canviat els bolquers més d’una vegada quan tan sols era un nadó.
Aquella fou la gota culminant per a l’advocat. Volia que respongués, doncs ho faria alt i
clar.
-A ella la treuré d’aquí com a la traidora que és i anul·laré aquest matrimoni !
En David es va aixecar i va llençar un cop de puny empès per una ira inaudita. Per a no
ferir a la seva germana, tot i que havia estat un primer instint, va estampar la seva ràbia
a la vitrina que ella tenia just al costat. El vidre es va trencar i també tots els títols
emmarcats que descansaven al seu interior. La mà se li va omplir de sang que va
començar a gotejar. Tenia un tall profund al canell i petits cristalls esmicolats clavats al
braç.
-Déu meu, déu... Mira que t’has fet !- clamà la Paula esgarrifada i començant a plorar.
48

CAPÍTOL XXVI
La Paula va acudir a la cambra de la Natàlia per a tranquil·litzar-la i pregar-li que no
sortís d’allí. Temia que, si descobria en aquell moment el que havia passat, es posés
completament histèrica. Li va narrar els fets a mitges i prescindint del darrer incident.
Van enviar a buscar al doctor de la família i aquest li va haver de posar deu punts entre
la mà i l’inici del braç. La seva preciosa mà d’home de lletres destrossada. També li va
donar laudan per al dolor perquè les fiblades de cada passada de fil i agulla sabia per
experiència que suposaven en tot un suplici. Era evident que en David estava patint però
no pel que el doctor Ros es pensava.
La Paula va assistir a tot el tràngol amb el cor a la boca. En David havia reaccionat molt
pitjor del que es pensava. Potser havia subestimat la còlera del seu germà.
Enllestida la cura, tots dos se’n van anar a dormir sense dirigir-se ni una sola paraula.
L’endemà al matí, la Natàlia es va encaminar al menjador per a esmorzar a l’hora
acostumada. Tenia els ulls i la cara inflats i caminava per inèrcia seguint els consells de
la Paula de matinar amb normalitat. La disciplina i les rutines les ajudarien a sobrevuire
a les primeres hores i els primers dies. Avençant pel passadís, va veure de cua d’ull que
el seu espós baixava les escales en direcció al vestíbul. Com des de feia anys, el va
seguir a distància i el va espiar. Era quan ell no se n’adonava que li agradava més
observar-lo. Aleshores, va veure que duia la mà dreta embolicada amb vendatges i que
mantenia el braç immòbil.
Va córrer escales avall. L’advocat es disposava a deixar la casa per a anar al bufet. La
Natàlia, sense meditar-ho i gairebé involuntàriament, li va agafar el braç ferit d’una
revolada per a detenir-lo davant mateix de la portalada del carrer.
-Què t’ha passat ?- li peguntà amb un filet de veu. Tenia por d’una resposta que, en el
fons, ja sabia.
-M’estàs fent mal- li féu notar en David.
La noia el va deixar immediatament sentint una esgarrifança.
-Perdona, perdona... - es disculpà molt colpida. Va baixar la mirada amb recança perquè
havia vist dins dels seus ulls autèntic odi i menyspreu.
Era un David desconegut qui va obrir la porta amb la mà esquerra i va marxar.
Ràpidament, la Natàlia va arrencar a córrer un altre cop fins a l’habitació de la Paula.
La dona no havia pogut dormir i s’estava asseguda als peus del llit amb un posat
envellit. Era la primera vegada que la Natàlia la veia amb l’edat que tenia. Els solcs al
front, les potes de gall profundes i les petites arruguetes al voltant dels seus llavis
delataven una nit tempestuosa. La llum puixant del matí no tenia misericòrdia amb ella.
La Natàlia ja plorava en silenci, sense sanglots ni grans drames. Per dintre.
-Com s’ho va fer ?- li demanà amb molta calma.
-Amb la vitrina.
-Hi té molt de mal ?
-Es va destrossar la mà.
En aquells moments no cavien les mentides pietoses entre elles. La Natàlia va empassar
saliva i es va asseure al seu costat sobre el tàlem a compartir la pena i el remordiment.
Durant tota la nit, no havia pogut parar de plorar i ja no li quedaven llàgrimes, tan sols
el respirar cadenciós de les persones exhaustes. El cap li feia un brunzit i les extremitats
li pesaven.
-Vol anul·lar el matrimoni i que marxis d’aquesta casa- la informà la Paula i, a
continuació,puntualitzà-. Però t’hi negaràs. No pot anul·lar el matrimoni sense el teu
49

consentiment ni tampoc pot expulsar a la seva esposa del domicili conjugal.
La Natàlia no podia sostenir una postura beligerant, no podia sostenir-se ni a sí mateixa.
Va moure el cap alternativament i la darrera llàgrima que li quedava li va lliscar pel nas.
-No puc- li jurà en veu baixa amb l’abandonament que la dominava. No podia parlar
més fort ni aixecar el cap des que havia entrat a l’estança.
-Admeto que és un contratemps però l’has de superar. No et voldràs rendir tan aviat ?
La Paula estava resolta a seguir amb el pla.
-Recordes el que et vaig dir, Natàlia ? Fes memòria. Això és el que cabia esperar.
Era una dona que podia arribar a ser molt fèrria i convincent. La Natàlia s’estava
desmoronant però allò també estava previst. En part, tanta apatia seria beneficiosa
perquè no li permetria pensar ni molt menys actuar. Es deixaria guiar per les sàvies
doctrines de la seva perseverant aliada.
50

CAPÍTOL XXVII
En David no va anar finalment al seu despatx. Un cop davant de l’edifici neoclàssic, va
fer mitja volta i va marxar. Després de caminar un parell d’hores, va demanar una
habitació a l’hotel Imperial. Es tractava d’un hotel de segona categoria on difícilment
coincidiria amb ningú. Hi va passar tot el dia i tota la nit.
El fet que no existís cap criatura en gestació era l’única bona notícia en tot allò. Havia
estat un descans però, mentre havia cregut que la seva dissort provenia d’una desgràcia,
un accident natural, ho havia manllevat amb confiança. Les persones solien créixer
davant les dificultats i inclús reeixir en papers heroics que una vida regalada no els
donaria l’oportunitat d’interpretar. Aquella situació inicial havia contingut una certa
grandesa. En canvi, la farsa amb que l’havien ensibornat i precipitat al desprestigi era un
ultratge intolerable. Havien jugat amb la seva vida, la seva carrera i els seus sentiments i
no mostraven cap mena de penediment. Tanta arrogància l’estava matant. Com podia
haver-les protegit i consentit confiat en la seva lleialtat ? Com podia haver criat un corb
com la Natàlia i haver mantingut a cos de rei una enemiga dins de casa com la seva
pròpia germana ?
51

CAPÍTOL XXIII
L’endemà al matí, es va arribar fins a l’hospital del Mar per a que li canviessin els
vendatges i li revisessin la ferida. Els punts s’havien inflat però la laceració
evolucionava bé segons el pronòstic del doctor Ros.
Tot seguit, va anar al bufet. L’August Pascal havia atès eficaçment tots els compromisos
del seu soci de la jornada anterior i també, amb molta diligència, havia posposat tots els
d’aquell dia. S’adonava que a en David li estaven passant coses molt greus però, si ell
no li ho demanava, no podia fer res per a intentar ajudar-lo.
A mitja tarda, en David Biern estava cansat i massa intrigat per a seguir a la feina.
Havia de saber quin rumb pensaven emprendre les dues dones Biern perquè, sens dubte,
tenien un esquema que seguirien al peu de la lletra. Ja s’esperava qualsevol cosa.
Un cop a la casa, va fer cridar a la Natàlia. La va rebre al saló principal perquè no tenia
ganes d’entrar a la biblioteca i rememorar la seva estupidesa.
-Com tens la mà ?
Fou la primera preocupació de la noia. Plantada sota el rellotge de pèndul no podia
existir imatge més preciosa. Duia els cabells sense recollir i només retirats de la cara
amb un passador de plata i esmalts. A l’altre banda, les flames de la llar de foc que ja
cremava s’extenien amb tons blavosos titilants. Aquella llum tènue li tornava els ulls
cristal·lins. Per a en David la sola idea d’estar casat amb ella en aquelles noves
condicions el repugnava.
Li va exposar les seves peticions i la Natàlia, ben ensinistrada, les va rebutjar.
-No anul·laré aquest matrimoni ni marxaré d’aquesta casa.
En David ja havia tingut prou temps per a recuperar la paciència i la flegma necessàries.
-I fins quan penses mantenir aquesta actitud ?- preguntà per curiositat.
-Fins que t’adonis que estic enamorada de tu de veritat.
En David va somriure de forma molt condescendent. Havia optat per afrontar aquell
desvari amb bon humor o acabaria tornant-se boig. Si elles podien aguantar-ho, ell
també.
-Què t’he fet jo, Natàlia ? Que t`he fet per a que em paguis així ?
Hauria donat anys de vida per una resposta. La Natàlia no podia deixar de desviar la
mirada cap a la seva mà i de sentir unes ganes incontrolables d’abraçar-lo i de demanarli
perdó. Ganes de gisclar i de llançar-se als seus peus.
-Quan acceptis que t’estimo, si vols que marxi, marxaré- li va prometre la noia amb el
bri d’energia que li restava.
En David fou molt sincer a pesar que li costava enormement parlar amb ella en aquells
termes. Li feia sentir repulsió per sí mateix.
-Encara que ho acceptés, mai no podria veure’t com una dona. Estàs perdent el temps.
Molt en el fons, més enllà del disgust i la rencúnia, la Natàlia li feia llàstima. Estava
desaprofitant la seva vida per una il·lusió generada per la seva ment des que era una
nena. Tenia una visió idílica d’ell influenciada per les novel·les i les històries que
sempre atenia i que la captivaven. Exercien sobre ella un encanteri que, en realitat,
només delatava la seva condició de joveneta somniadora i ingènua, aliena a la veritable
essència de les relacions de parella i del matrimoni. Ella vivia en un món oníric on es
protagonitzaven grans gestes per amor. Pobre i malaguanyada noia orfa i desvalguda
que ell, obsessionat pel món de les idees, no havia sabut aconvertir en una persona
madura i completa.
A partir d’aquell dia es va iniciar una nova etapa en la vida de la Natàlia. La casa on
s’havia sentit feliç i segura s’havia convertit en una mena de presó de cristall.
52

No en podia escapar i tampoc res no podia tornar a ser com abans. La tieta Paulina va
regressar al seu pis de carrer dels Poetes en considerar que la seva funció allí havia
acabat i perquè tampoc no li agradava conviure amb la indiferència del seu germà. Li va
prometre a la Natàlia que la visitaria sovint i li va recordar que calia esperar. Donar
temps al temps.
En David era educat i seguia fent la seva vida com abans però s’havia tornat fred com el
glaç. Ella es sentia com una convidada indesitjada o com una intrusa. En el seu pecat
estava trobant la penitència.
Es passava tan sola nit i dia que va decidir posar fi a aquell parèntesi de desgana i
autocompassió i tornar a l’activitat que havia desenvolupat des de feia anys. La faria
sentir útil un altre cop i l’ajudaria a no pensar tant. El mateix dilluns, va retrobar la seva
tasca a la Casa de la Caritat de Sant Magí on col·laborava amb les monges carmelites
alimentant i vestint als infants més carestiosos i, les tardes, ensenyant de lletra a dones
obreres voluntarioses que desitjaven lluitar contra la ignorància i la discriminació.
També solia unir-se a les religioses per a cantar a la capella davant les cares
ensimismades dels nens i nenes de la catequesi.
53

CAPÍTOL XXIX
Només feia quatre dies que la Natàlia havia tornat a les seves funcions a la Casa de la
Caritat, que un vespre va arribar a casa i es va trobar amb una situació nova. Mai fins
llavors havia experimentat aquell sentiment amb tanta violència. Era cert que havia
sentit certa gelosia per la primera esposa d’en David i, fins i tot, enveja de la professió
que tant l’absorvia i apassionava. Però mai no havia estat una opressió a l’estómec tan
salvatge ni ella havia permès, per amor propi, que aquella predisposició tan destructiva
la dominés.
Quan es dirigia a prendre un bany abans de sopar, va passar per davant de la cambra del
seu espós. La porta era entreoberta i no va resistir la temptació de guaitar discretament
el seu interior.
La Georgina Parisi estava canviant-li els vendatges a en David. Tots dos estaven
plantats al costat de la calaixera on la majordoma hi havia deixat les estisores, les gasses
i els altres elements per a les cures. La dona estava embolcallant-li la mà amb tanta
afecció que gairebé l’acariciava. Semblava delir-se en cada passada del vendatge i, amb
l’altre mà, li agafava el braç dolçament d’una forma totalment gratuïta. Era una dona de
poc més de quaranta anys que es conservava força bé. No era hermosa però tampoc
lletja i tenia un pit abundant i una figura ben definida i voluptuosa. La Natàlia no l’havia
vista mai com una amenaça però resultava sempre tan amatent, tan ben disposada i
servicial amb en David. El cap li havia començat a bullir.
En un rampell, va empènyer la porta per a que s’acabés d’obrir i va mirar a la Georgina
directament amb uns ulls esquitxats de guspires. Va romandre plantada a l’àmpit de la
porta amb un aire de reclamació que la majordoma va intel·ligir perfectament.
La dona va enllestir la seva tasca de seguida i amb certa negligència perquè el resultat
final fou bastant desastrós. Va deixar la cambra visiblement nerviosa acomiadant-se
molt correctament tant d’en David com de la Natàlia. Aquell neguit exagerat refermava
les sospites de la noia.
Per a que la dona pogués creuar la porta, la Natàlia havia d’escollir tornar al passadís o
entrar dins la cambra. Va entrar i es va quedar sola amb el seu espós a l’estança.
En David la va albirar amb una expressió molt disgustada per la forma com havia tractat
implícitament a una persona intatxable i prudent.
-Hi ha alguna cosa entre vosaltres ?
L’advocat no es va molestar a respondre. Es va limitar a baixar-se la màniga de la
camisa tranquil·lament mentre somreia pel to de la noia que semblava creure’s
legitimada per a exigir-li alguna cosa.
-Estava embadalida. És que no ho has notat ?- li formulà ella, reiterativa en una actitud
que en David trobava inverosímil.
-No diguis rucades- la desqualificà retrinxant-la amb cada paraula -. La Georgina em
donava la sopa quan era petit.
-Però ja no te la dóna, oi ?- subratllà la Natàlia amb mordacitat.
-Et penses que tothom té la teva amplitud de mires ?- li preguntà en David amb una
fosca i delicada ironia referint-se, per descomptat, a sí mateix.
Sempre hi havia un verí molt ben dossificat en cadascuna de les seves frases, talment
volgués assassinar-la lentament.
-Madura una mica, Natàlia- fou la seva darrera consigna.
Ella el va rebatre amb la seva pitjor mala sang.
-Madura tu, nen prodigi.
En David li va dedicar un esguard blindat però, interiorment, es va sentir molt molest
54

pel que les paraules de la Natàlia implicaven. En el fons sabia que no ofèn qui vol sinó
qui pot.
La noia va sortir de la cambra deixant la porta oberta de bat a bat.
55

CAPÍTOL XXX
La ferida d’en David va cicatritzar molt bé i el resultat no va ser tant aparatós com
s’esperava. Li va quedar un trep de banda a banda però no va patir cap seqüela ni
tampoc l’aspecte general de la mà se’n va veure massa afectat.
A primers de desembre, una tarda, la Paula es va vestir de la forma més espectacular
que sabia i va agafar el seu paraigües.
Havia plogut tota la setmana amb diferentes gradacions, des de barrumbades torrencials
fins a xàfecs breus enmarcats en dies grisos i freds. Estava essent una tardor molt
humida a Luca i els seus habitants, acostumats al clima bonhomiós, començaven a estar
tips de trepitjar bassals i enfangar-se un dia sí i una altre també.
La Paula s’havia informat i estava al corrent dels costums d’en Guido Randuà, el
president del grup liberal a Luca. Durant el congrés del partit celebrat al setembre, els
seus màxims dirigents s’havien negat rotundament a acceptar la renúncia d’en David
Biern. Aquella havia estat una notícia excel·lent per a la Paula i la Natàlia perquè tenien
un greuge menys per a afegir a la llarga llista que l’advocat sumava. Una notícia que, a
més, donaria peu a la Paula per a fer, en el moment adequat, una notable gestió.
Empic la Natàlia s’havia deixat veure per tota la ciutat sense el menor símptoma
d’embaraç, tothom havia hagut d’admetre haver-se precipitat en les especulacions sobre
els mòbils d’aquell casament. En aquells moments, els costava discernir si allò havia
estat una gran decepció o una gran notícia perquè aleshores resultava obvi que en David
Biern havia seduït a la jove. Si algú, especialment sagaç, havia pogut intuir l’existència
d’un tercer home, aquella nova realitat eliminava la possibilitat del triangle. El propi
August Pascal estava desconcertat però no havia gosat fer cap comentari al seu millor
amic. En David sempre havia estat molt reservat però, des del seu matrimoni, ho era
amb escreix. El seu zel per protegir la seva vida personal havia arribat fins a punt que ja
mai no preguntava pels fills, les esposes ni els parents de ningú tot i el risc de resultar
maleducat. D’aquella forma, no li calia correspondre al mateix interès.
La Paula Biern es va fer dur pel seu cotxer fins a la seu del partit liberal. Sabia que a
primera hora de la tarda en David encara estava enfrascat en les seves tasques del
despatx i que mai no apareixia per allí que no fos el capvespre. I, darrerament, tampoc
no el veien massa per aquell edifici.
En Guido Randuà rondava la seixantena i havia envuidat feis uns tres anys. Fill de mare
italiana, tenia la sang molt calenta i havia estat molt enamorat de la Paula durant la
juventut d’ambdós. L’astuta dona pensava treure-li tot el partit, irònica paraula, a aquell
fet.
En Randuà es va mostrar gratament sorprès per aquella visita.
La va convidar a entrar a la sala de rebre que tenia les parets empaperades de retrats i
fotografies dels prohoms i dels fundadors de la coalició. La va convidar a seure en una
de les butaques de vellut i li va oferir un anisset que la Paula va acceptar complaguda.
Requeria crear el clima adequat per a la seva invocació. Havia de resultar molt creïble i
fer una de les seves millors interpretacions.
Mentre esperaven que els duguessin el licor, en Guido també va seure davant seu.
-I que us ha dut fins aquí ?- li demanà molt encuriosit i traslluint amb un somrís
hedonista que es tractava de tot un plaer.
-He sentit que en Lluch Palou està guanyant moltes adhesions i que fins i tot podríem
perdre el govern a les properes eleccions.
El corrent conservador estava atrapant fins i tot a alguns liberals convençuts.
-Sempre hi ha el perill de perdre les eleccions del setembre però farem tot el
56

possible per a que això no passi- li garantí l’amfitrió cortesment per a tranquilitzar-la.
-També m’han arribat notícies sobre el nou candidat. Sembla que el senyor Pastrana va
obtenir els vots suficients finalment.
-Encara no ho hem fet oficial però les vostres notícies són correctes- li concedí en
Randuà a pesar d’estar-se extralimitant en avençar-li aquella informació -. El
presentarem al gener i començarà a fer precampanya. De fet, hem dipositat en ell tota la
confiança pel que fa a la nostra circumscripció.
Semblava molt cofoi de poder facilitar a la dama dades tan esperançadores. La Paula va
somriure sensualment.
-Ja sabeu que el meu germà és un afèrrim del partit, un liberal convençut- descrigué i li
digué en veu molt baixa de confidència -, a més, seria molt perjudicial per als seus
negocis que el nou govern imposés limitacions a les inversions a l’exterior.
-És un home que creu molt en l’apertura dels mercats i que té molts interessos a França i
a Itàlia com jo mateix- li certificà en Randuà demostrant que coneixia molt bé la
situació.
La Paula va treure un mocador del seu bolset i es va fer dos toquets molt lleus a la punta
del nas. Era un gest de conqueteria i una forma de perdre el temps aparentant certa
improvització en els seus mots.
-En David és un orador brillant i una ment molt hàbil per a la política- digué orgullosa.
-Sempre ha estat un dels grans ideòlegs del partit i també té contactes molt valusos en
tots els àmbits econòmics- compartí el president i amb un mig somrís de connivència
afegí -. Per a les aportacions, vull dir.
La Paula féu un moviment amb el cap que comprenia. En David Biern solia recollir
grans quantitats de diner per al finançament de les campanyes i altres despeses del
partit.
-Per desgràcia, mai no ha volgut prendre part activa en la política- lamentà en Guido
Randuà molt complagut per un diàleg tan proper i agradable amb aquella dama sovint
presumptuosa i distant.
-Modestament, crec que seria important que el meu germà pogués tenir una participació
molt directa en aquesta campanya tan decisiva- valorà la Paula.
-Hi estic d’acord. Però, en què esteu pensant ?- s’interessà el president amb les espatlles
un pèl encongides i inclinant-se el direcció a la dama. Més proximitat els donaria encara
més confiabilitat. La Paula ho permetia amb la cautela pròpia d’una gran dama.
-Podria ser en mentor del senyor Pastrana i ajudar-lo en tota la campanya. No deixa de
tractar-se d’un jove prometedor però inexpert. Qui millor per a aconsellar-lo i
ensinistrar-lo que en David ?- etzibà la Paula mirant-lo amb pretesa inoquitat.
En Guido Randuà va dibuixar una expressió d’estranyesa.
-Però en David no té ni el temps necessari ni tampoc la menor intenció de fer de mentor
de ningú- interposà confiant molt poc en aquella possibilitat.
Jugant amb el mocador brodat que tenia entre els dits, la Paula li va dirigir un esguard
que contenia un maliciós retret.
-Quina excusa tan pobre per a un home com vós. Segur que trobareu el arguments per a
convence’l.
No hi havia res que en Randuà desitgés més que complaure a aquella dama que excitava
tots els seus sentits. Tanmateix, li semblava que qualsevol tempativa seria infructosa per
més d’un motiu. Li féu a la Paula una pregunta delicada.
-Sabeu que l’Hèctor Pastrana estava molt interessat en la senyora Biern ? Diuen que va
sofrir una gran decepció quan es va casar. Era a punt de demanar permís a en David per
a fer-li la cort.
En Guido sabia per experiència que el desig encega i que l’Héctor Pastrana era la
57

mena de jove impetuós capaç de qualsevol imprudència.
-El meu germà és un home molt segur, senyor Randuà. De debò penseu que això pot ser
un obstacle ?- li demanà la dona amb una ironia irritant. La Paula Biern podia dir les
coses de tal forma que la persona destinatària del seus comentaris es sentís
completament insignificant. Era com si la seva bellesa i la seva sobèrbia tinguessin el
poder d’empetitir a qualsevol que gosés contradir-la o no conseqüentar-la. I per a no
sentir-se tan nimi, hom hauria fet el que fos.
En aquells moments, els va interrompre un jove duent les ansiades copetes d’anisset.
Aquella pausa fou molt convenient per a la reflexió.
-D’acord, ho intentaré- acceptà en Randuà fent un breu xarrup del dolç licor. Li
semblava una bona idea i valia la pena intentar-ho.
La Paula va sortir completament satisfeta d’aquella petita reunió. Sabia que, quan en
David rebés aquella encomanda d’un partit que li estava donant un suport incondicional
a pesar de tot, seria incapaç de negar-s’hi. A més, el fet de que algú pogués pensar que
es sentia intimidat per l’interès del jove vers la seva esposa seria el motiu definitiu per a
acceptar. En David era molt més orgullós i superb del que ningú s’imaginava.
58

CAPÍTOL XXXI
Dos dies abans de Nadal, hi havia certa disbauxa al bufet Biern i Pascal. Eren dates
anuals on es permetien algunes llicències com penjar vesc per tot arreu i brindar amb un
copeta de licor amb qualsevol excusa: entre companys, amb els col·laboradors, amb els
clients més apreciats... Tothom es felicitava les festes i els empleats esperaven rebre
com cada any unes estrenes substancioses pel seu bon treball.
En David havia sortit per a anar al Palau de Justícia i després havia quedat amb uns
socis inversors. No pensava passar massa temps al seu despatx aquells dos dies.
En Pascal brandava amunt i avall intentant concentrar-se sense massa èxit, quan va ser
testimoni d’una escena terriblement molesta i intolerable per a ell. Dos dels passants i el
secretari d’en David Biern estaven reunits a la sala de juntes rient i acabant d’assaborir
un conyac francès excel·lent. Acabaven d’acomiadar-se d’un testimoni d’un cas de
malversació de fons i es prenien uns minuts més d’esbarjo. Aquell dia, qui més qui
menys estava apurant els límits de la formalitat i ningú no hi parava esment. Ben al
contrari, era un ambient distès i agradable que tothom fruïa amb esperit nadalenc. No
obstant això, en passar per davant d’aquella sala, l’August va poder escoltar les paraules
maleïdes acompanyades de comentaris en veu molt baixa i d’una morbosa complicitat:
“senyor Biern” i “abusar d’una menor”.
Va entrar a la sala i es va fer un silenci sepulcral. L’August no tenia la més mínima
intenció de fer un espectacle però volia que resultés evident que havia escoltat la
conversa i que en prenia nota. Una cosa li dolia especialment. Fou per aquell motiu, que
va cridar a banda a un dels passants més brillants del gabinet d’en David. El va fer sortir
al passadís i, a una distància prudencial de la resta dels contertulis, el va amonestar fentli
un favor que no es mereixia.
-Tu saps per a qui treballes ?- li preguntà d’entrada amb molta duresa.
En Carles Foix estava avergonyit. Aquella pregunta retòrica el definia com un Judes per
sí mateixa.
-Ets un advocat prometedor i has tingut molta sort de poder començar el teu
aprenentatge al costat d’en David Biern. Molts advocats joves com tu donarien el braç
dret per una oportunitat com aquesta.
-Ja ho sé, senyor- li assegurà el passant.
-Aquí hi aprendràs moltes coses sobre lleis i sobre els negocis però hi ha una cosa que,
per sobre de tot això, has d’aprendre. Si no saps el que es la lleialtat i el respecte, no
seràs mai ningú.
El jove li va pregar d’intervenir per a provar d’exculpar-se tot i que era molt conscient
del seu error.
-Sóc conscient que la meva conducta ha estat reprobable, senyor Pascal. Però la
conversa ha sorgit per una anècdota que crec que haurieu de saber.
En Pascal no estava segur de si atendre o no a aquell safareig. Normalment, sentia
repulsa per les persones que queien en aquella mena de jocs. Els considerava
entreteniments de solteres i de velles i poc més.
-Quina anècdota ?- transigí per instint en detriment de les seves pròpies regles.
En Carles Foix va empassar una saliva pastosa abans de parlar.
-És que el secretari ha anat al col·legi de procuradors aquest matí i ha vist que en el
butlletí d’ús habitual que circul·la per les taules algú ni havia escrit una nota.
-Quina nota ?
El jove quasi no gosava transcriure-la.
-Es tracta d’una broma- al·legà per a posposar la seva resposta. Es sentia molt incòmode
59

davant d’una autoritat moral com en August Pascal. Un home exemplar tant en el
terreny professional com en el personal.
-Quina broma ?
El jove va citar finalment la facècia que hi havia manuscrita en un extrem de la primera
plana.
-Que ara ja no hi ha cap dubte sobre qui és el millor advocat d’aquest país. És tracta
d’en David Biern perquè és l’únic home que ha abusat durant anys d’una menor i ha
guanyat el cas.
L’August Pascal es va posar, per un instant, en el lloc del seu millor amic. Feia anys que
no es sentia tan fastiguejat pel món en que vivia ni tan ple de despit pels seus homòlegs,
aquells que es deien companys.
-Ves-te’n al col·legi i parla amb el bidell. Li exigeixes que retiri immediatament aquest
exemplar i li adverteixes que, si una cosa així torna a passar, faré fins a l’impossible
perquè es quedi sense feina i no el tornin a contractar mai més en tota la ciutat.
Havia estat una ordre directa i nítida però en Foix tenia un comentari important a
efectuar.
-Però això s’ha fet amb la connivència de tots els procuradors que ho han vist i no ho
han denunciat- manifestà per a ser equànim amb el videll que eren a punt d’increpar de
forma inclement.
-Dels procuradors ja en parlaré jo amb el degà i t’asseguro que, si és necessari, els
demandaré a tots un per un- li va prometre amb una inflexió de veu que el jove passant
només li havia vist utilitzar dins d’una sala de judicis i en els plets més puixants.
L’actitud d’en Pascal el va fer reflexionar com poques actituds ho havien fet. El seu
sentit de la fidelitat el féu sentir minúscul i covard.
Estava disposat a partir ràpidament per a executar aquella comanda abans que aquella
ignonímia seguis de mà en mà. I no volia ni pensar que allò arribes a oïdes d’en Biern.
Abans el jove no marxés, en Pascal necessitava fer justícia al seu amic perquè el que li
estava succeint era terriblement immerescut i pervers.
-T’asseguro que res del que es diu sobre ell és veritat. Les coses sovint són molt més
complicades del que semblen- remarcà amb una actitud gairebé paternal. Desitjava
influir d’alguna manera en aquell jove que li pogués ser útil per a afrontar-se a la vida
amb rectitud i dignitat. -I si fossin veritat, tampoc no tindríem cap dret a fer judicis
sumaríssims contra ell- digué per acabar fent honor a la veritat i a la decència.
Aquella era una lliçó que en Carles Foix havia d’aprendre. El jove dedicà a l’advocat
una mirada mescla d’agraïment i de disculpa i s’encaminà a acomplir amb l’encàrrec.
La resta del dia es féu molt pesada per en Pascal. A les sis hauria marxat a casa a
ultimar els darrers detalls de les celebracions i a jugar una estona amb els seus fills però
volia esperar al seu soci. L’August Pascal s’havia casat tard, passats els trenta anys. No
era massa més gran que en David però, al contrari que ell, era partidari dels matrimonis
convinguts que aportessin per les dues bandes equilibri i interessos comuns. No havia
esperat mai viure un amor apassionat potser perquè mai s’havia cregut capaç de
despertar aquells sentiments en ningú. Acceptava totes les regles del seu temps però
deplorava la maldat i la hipocresia social i personal. Ell i la seva esposa s’havien estat
sempre molt sincers i allò els havia facilitat la convivència. Ambdós seguien solters a
una edat perillosa i havien decidit paliar-se mútuament la solitud. El seu era un
matrimoni correcte amb uns fills que ambdós adoraven i allò, per si sol, ja era molt més
del que havia somniat posseir.
En David lamentà que en Pascal l’hagués estat esperant fins a quarts de vuit.
-Si hagués sabut que ho faries, hauria vingut abans.
60

-Estava segur que passaries per aquí i havia de dir-te una cosa important.
Eren al despatx d’en David Biern i ell, com sempre, havia començat a fer altres coses
alhora que escoltava. Treure’s l’abric, revisar les notes sobre la seva taula, desar en un
calaix les sentències que havia dut dels jutjats.
-La Natàlia m’ha vingut a veure aquest matí.
En David va alçar el cap i va prestar atenció. Tot allò referit a ella, li eriçava els cabells
perquè havia començat a considerar-la inestable i imprevisible.
-M’ho ha explicat tot.
La Natàlia sabia l’amistat que existia entre en David i l’August i també com es
respectaven i admiraven mútuament. Per força li havia de doldre al seu espós el que en
Pascal pogués estar pensant d’ell. La noia estava segura que no li havia explicat ni una
paraula del que passava en realitat. Fins i tot quan la considerés la més indesitjable de
les dones, protegiria el seu bon nom i la seva imatge en detriment de qualsevol altre
interès o consideració personal. I la Natàlia no podia passar el Nadal amb aquella llosa
més sobre les espatlles. Necessitava explicar a l’August Pascual que ella era l’única
responsable del descrèdit de l’advocat i també els seus motius. No aspirava a cap mena
de comprensió només volia acallar una mica la seva mortificada consciència.
L’August s’adreçà a en David bastant dolençós.
-Saps que no m’agrada ficar-me on no em demanen però això m’ho podries haver dit- li
recriminà donada la transcendència dels fets.
-Tu ho aniries explicant si la teva germana i la teva filla haguessin fet una cosa tan vil ?-
al·legà en David en la seva defensa.
-Però la Natàlia no és la teva filla- remarcà en Pascal tement que en David no vegés el
que resultava flagrant.
-Per a mi ho és- digué taxatiu i es rectificà a sí mateix quasi fent-se un embolic -, ho era.
El seu to irritat i hermètic no admetia rèpliques. S’havia tancat en banda i en Pascal no
tenia la menor intenció de seguir insistint.
-I què penses fer ?
En David havia començat a estripar papers i a llençar-los a la paperera.
-Seguir aguantant. Què vols que faci ? Que la mati ?
No era el David protocolari de sempre. En Pascal ho comprenia perfectament.
-Ja es cansarà- va emetre l’advocat com a conclusió i a mode de consol per a sí mateix.
-I si no es cansa ?- preguntà l’August amb realisme.
En David no va respondre. Aquella possibilitat ni la contemplava.
-Vols venir a dinar a casa per Nadal ?- el convidà en Pascal fent-se al càrrec de la
situació que es devia viure a la llar del seu amic.
-No, gràcies- declinà en David. No volia ser un element pertorbador en un dia tan
especial. En August Pascal tenia una veritable família amb uns fills envejables.
Ell dinaria a la seva habitació i, el primer minut del nou any, brindaria sol per temps
millors.
61

CAPÍTOL XXXII
A la casa dels Biern, aquelles van ser unes dates nadalenques molt atípiques perquè el
matrimoni no va compartir cap dels àpats assenyalats. Tampoc la Paula no va ser
felicitada ni convidada pel seu germà. Per a la Natàlia, va suposar un dels moments més
tristos des que aquella turmenta s’havia desfermat. Estava inconsolable.
Va assitir a la missa del Gall amb la seva tieta i la nit de Cap d’Any la va passar llegint
poesies.
L’endemà, el primer dia de 1891, va rondar per la casa com una ànima en pena
preguntant-se què estaria fent en David. Al vespre, ell va tornar d’on fos que havia estat
i es va posar a llegir a la biblioteca. La Natàlia no va resistir la temptació de baixar a
espiar-lo. Eren els aspectes més puerils del seu comportament i els que més podien
molestar al seu espós però no aconseguia controlar-los. Ho havia fet des dels catorze
anys i treure’s aquell costum no resultava gens fàcil.
El podia observar a través de l’escletxa que la porta entreoberta havia deixat. Era
assegut darrera la taula molt concentrat en el seu llibre. Hi havia en ell molta placidesa.
El dia havia estat fred i desapacible i allí dins s’hi estava a resguard de tot. Cada cop
que passava un full, la Natàlia es fixava en la sevà mà llastimada per culpa seva. Al
costat de les estanteries, la vitrina feia venir certa melangia. Li faltava el vidre d’una de
les portes perquè es tractava d’un cristall tallat molt especial i encara no havien trobat
cap vidrier que el pogués restituir exactament igual que l’anterior. Era una peça
veneciana exquisida.
La Natàlia va sentir una mena d’ofec i una pressió insuportable. Va obrir la porta i es va
abalançar sobre el seu espós. Caient de genolls al seu costat, va abraçar-lo sense que ell
tingués temps per a reaccionar.
-Si-us-plau, deixa’m abraçar-te. Només un moment, si-us-plau- li pregà aferrada al seu
cos amb indefensió. Era talment diposités en ell la seva vida sencera. Havia enfonsat el
cap en el seu pit i sentia la seva calidesa tan masculina i cobejada.
En David li havia agafat els braços intentant, amb consideració, apartar-la. La Natàlia
no volia desfer aquella abraçada per res del món.
-Només un instant més- implorà de nou amb la veu trencadissa com el vidre esmicolat
de l’aparador. Aquella situació resultava extremament incòmoda per a l’advocat. En
part, li feia llàstima que la Natàlia es rebaixés fins aquell punt. Per un instant, va estar a
punt de plorar. Estava tan cansat de lluitar i de que la seva vida hagués donat aquell gir
funest que ho havia espatllat tot. De vegades, es preguntava si tot allò era real o només
era un malson que ja durava massa.
La Natàlia es va serenar a poc a poc i va recuperar la sensatesa. Entre avergonyida i
recompensada, després d’uns segons de quietud, va començar a alliberar-lo. No el va
mirar a la cara perquè no gosava i es va allunyar.
-Feliç any nou- li va desitjar a pesar de la ironia que contenia per a ells aquella
expressió tradicional. Abans de marxar, necessitava dir alguna cosa que li recordés uns
nadals qualsevols.
-Feliç any nou- s’esforçà a pronunciar ell.
Tan de bo la felicitat hagués significat el mateix per a ambdós.
62

CAPÍTOL XXXIII
A partir del dos de gener, la Natàlia Biern va combatre la desolació passant encara més
hores amb les monges i procurant pensar poc. Els dos mesos següents, van estar
exempts de qualsevol canvi tret del fet que en David hagués acceptat l’encàrrec de
treballar colze a colze amb l’Héctor Pastrana fins a la data de les eleccions. Allò es va
traduir en que pràcticament no parava a casa i la situació cada cop es tornava més
absurda per a la Natàlia. En David i en Pastrana es reunien de forma preferent a la seu
del partit o al bufet de l’advocat. Tan sols un dia, en David el convidà per compromís a
casa seva i, un cop allí, el candidat demanà per saludar a la Natàlia. Era una formalitat
obligada i, per al jove, alguna cosa més. Tenia ganes de comprovar si seguia essent la
dona més bella i interessant que havia vist mai. Però la jove ni tan sols va baixar a
saludar-lo utilitzant com a pretext un intens mal de cap. No tenia ganes de departir i fer
compliments a aquell engreït que, a més, l’estava privant del seu espós cada dia més
com si es tractés d’una conjura del partit liberal en ple contra ella. Quan en David es
trobava a la casa no era pas massa el que ella tenia però almenys feien algun àpat junts,
plagat de silencis i mirades perdudes, i cabia la possibilitat de creuar-se amb ell per les
escales o coincidir breument a la biblioteca.
El dia deu de març feia a Luca un vent gairebé huracanat. Les dames no sortien de casa
si no era imprescindible per por de caure o perdre els capells i poca gent s’aventurava
pels carrers. La Paula va considerar que la climatologia li estava servint en safata un
encontre fortuït i oportunament accidentat. Caminant de pressa per les immediacions del
centre financer de la ciutat, procurava arramblar-se molt als edificis per a protegir-se del
vendaval. Duia agafat ben fort el seu barret amb una mà i, amb l’altra, sostenia d’igual
forma un bolset de pedreria. Un estudiat atzar va voler que coincidís amb l’Héctor
Pastrana just al xamfrà del carrer dels Templers. El jove la va descobrir sotregada pels
forts cargols d’aire i molt atorada en el seu esforç per mantenir l’equilibri i alhora no
perdre els seus valuosos complements de moda. Eren les cinc de la tarda.
Amb cavallerositat li va brindar el seu braç.
-Senyora Biern, com heu gosat sortir amb aquest temps ?- li preguntà molt amablement.
-Necessitava un remei del boticari per al meu mal d’esquena i ja sabeu que cada dia
hom pot confiar menys en el servei- manifestà amb un to queixós de vella enrancida.
Mentre ell l’acompanyava en la direcció que la dama duia, la Paula proseguia amb el
seu discurs.
-L’últim cop que vaig enviar la criada al boticari li vaig demanar oli de romer per al
bany i em va dur ruibarb. Un purgant !- explicava com a exemple.
En Pastrana va somriure i va seguir guiant a la dama fins a casa seva. El carrer dels
Poetes no era lluny del centre financer de Luca que consistia en quatre mansanes
d’enormes edificis on s’hi concentraven moltes seus i delegacions de les indústries més
importants del país, tant les gubernamentals com les privades; sederes, navieres,
alimentàries, de maquinària... i de tota mena de béns i serveis. També hi havia la Borsa,
la Cambra de Comerç i altres institucions de caire econòmic, molts col·legis
professionals i diverses empreses importadores i exportadores.
La Paula donava conversa al seu salvador a pesar del soroll eixordador del vent.
L’Hèctor a penes entenia frases soltes però anava seguint el fil argumental.
-No teniu reunió del partit avui ?- preguntà la dona.
-Els dimarts a la tarda el senyor Biern sol dedicar-los al seu notari. Potser ja ho sabeu...
-No, no en sé pas res dels negocis del meu germà- li digué la Paula deixant-se anar el
63

arret. Passaven per un carrer estret d’edificis alts i, més a resguard de les fortes
ràfegues, podien parlar millor.
-I vós, ja marxaveu cap a casa ?- preguntà la Paula.
-La meva tasca a la borsa es concentra als matins. Molt sovint he d’assistir a dinars de
negocis i a les tardes em dedico a les meves aficions.
-Oh, és cert ! Els segells !- recordà la Paula amb un ronroneig. Tothom sabia que en
Pastrana pare posseïa una extraordinària col·lecció de segells procedents de tot el món i
que el seu únic fill havia heretat aquella devoció per la numismàtica.
-Lamentablement, el meu germà no té mai temps per a res. Viu per a treballar- digué la
Paula en un sospir i féu una frase feta -. La seva esposa ja gairebé ni el coneix.
Havien arribat a la portalada del regi edifici on la Paula Biern residia.
-Un dia com avui i la pobre Natàlia haurà de tornar de la Casa de la Caritat amb la sola
companyia de la seva minyona- esmentà com en pensaments i, de seguida, canvià de
tema per a acomiadar-se, plantats tot dos vora l’entrada -. Heu estat tan amable...
En Pastrana va interrompre a la dama educadament.
-Però l’anirà a recollir el seu cotxer- imaginà el jove.
-Doncs, no ho crec perquè ella sempre insisteix en anar a peu a tot arreu. A més, és de
l’opinió que la Casa de la Caritat tampoc és tan lluny de l’avinguda del Camí Reial-
explicà la Paula mostrant clara discrepància amb alguns dels capricis de la noia.
Era cert que la Natàlia sempre es queixava que a Luca no hi havia llocs per a passejar i
buscava qualsevol excusa per fer llargues caminades. La ciutat havia crescut tant els
darrers cinquanta anys que hi havia hagut molta necessitat de sòl urbanitzable, en
especial a les zones neuràlgiques. Polítics corruptes i especuladors havien propiciat la
venda de tots els terrenys de les viles amb extensos jardins, els parcs i els boscos que
envoltaven l’antiga Luca. I la ciutat havia quedat escanyada per carrers i més carrers
d’edificis, comerços i indústries.
-Potser podria anar a buscar-la jo. Ara que ho sé, em sentiria gairebé responsable si la
vostra cunyada sofrís algun percanç- valorà l’Héctor Pastrana tenint en compte el mal
oreig i també l’estreta relació que l’unia darrerament a en David Biern.
-Oh, vaja ! De debò serieu tan considerat ?- agraí la Paula tocant-li la mà d’una forma
maternal.
-M’hi considero obligat- rendí ell amb galanteria.
64

CAPÍTOL XXXIV
L’Héctor Pastrana era un jove exageradament atractiu. La seva sola presència causà un
gran rebombori entre les orfenes adolescents que la Natàlia estava saludant. Les monges
les havien reunit a la vora del foc per a cosir i havien pregat a la noia que els ensenyés el
seu vestit. Les religioses volien instruir-les en l’ofici de costureres per a allunyar-les
dels carrers i d’una perdició segura. Convocaven cada dia a les més assídues i provaven
de reconduir-les amb benintencionades i alliçonadores arengues i la promesa de no
desamparar-les si seguien el bon camí. Sovint, a les més espavilades, els trobaven una
bona casa on servir o un taller on treballar per una paga més o menys digna que almenys
les lliurés de pidolar o prostituir-se. La Natàlia sempre duia vestits i barrets
confeccionats per les millors modistes de la ciutat i les monges la feien servir d’exemple
de com fixar els encaixos i les puntes, els endamascats o els brillantins, de com fer plecs
i pitets, volants i colls alts, traus perfectes i botons folrats amb finesa...
La Natàlia es va girar atreta pel motiu de tantes mirades i cares enriolades entre aquella
quinzena de ninetes. L’Héctor Pastrana estava plantat a la porta de la sala, esperant-la.
Una monja l’havia acompanyat fins allí.
La Natàlia va experimentar una mescla de sorpresa i de súbita il·luminació. Sens dubte,
hi havia d’haver la mà de la Paula en allò. Es preguntava com havia estat tan nècia de
no haver-ho sospitat des del mateix moment que es va assabentar que en Pastrana seria
el protegit d’en David durant la preparació de la campanya. Aquella evidència la va fer
enrojolar. La rapidesa amb que els pensaments li havien envaït la ment, la privava de la
seva facilitat de paraula.
-Senyor Pastrana... Què ?... Ha passat alguna cosa ?- tartamudejà simulant preocupació.
-He vingut per acompanyar-vos a casa. Fa un temps intempestuós.
La Natàlia es va apropar a ell per a seguir en privat les seves explicacions.
-M’he trobat a la vostra tieta casualment. Estava molt preocupada per la vostra tornada a
casa i m’he ofert a fer-vos d’escorta- digué amb un somrís captivador.
-Sou molt gentil- justicià la Natàlia duent-se la mà al front per una calorada. Començava
a témer que el jove no interpretés com un indici d’interès la seva òbvia incomoditat.
Podia confondre-la amb la mena de torbació pròpia de l’atracció i, com més procurava
evitar-ho, més nerviosa es posava.
Van fer tot el camí fins a la casa dels Biern conversant animadament. Les ratxes seguien
sent molt fortes passades les sis de la tarda i la minyona de companyia de la Natàlia els
seguia a dues passes amb les faldilles arremolinades. El vestit de la noia, molt
emmidonat i vertebrat per les pesentes enàgües, es mantenia molt més ferm davant el
temporal de vent. De tant en tant, la seva capa curta volava i li tapava la cara. L’Héctor
s’havia tret el bombí i el duia a la mà.
Per a ell, la Natàlia personificava els seus somnis més acaricinats. Era preciosa i tenia
una conversa estimulant. També podia entreveure, sota la seva delicada constitució i la
seva dolcesa en cada moviment, una fortalesa inusitada i alguna cosa indescriptible que
el fascinava. La senyora Biern li havia donat a entendre molt subtilment que el
matrimoni de la noia no era precisament una lluna de mel perpètua. Era més, pel
comportament que en David Biern mostrava i el que havia detectat en ell, hom diria que
el seu interès per la seva resplendent esposa resultava més que dubtós. O es tractava
d’un gran actor o hi havia alguna cosa molt obscura en tot allò.
La Natàlia li havia seguit la corrent al jove amb tota la seva diplomàcia però l’Héctor no
li agradava en absolut. Era molt amable i correctíssim però emanava d’ell una mena de
complex de superioritat tàcita motivada pels seus origens. Semblava creure’s millor que
els altres pel fet que la seva mare hagués estat un serventa talment allò li donés
65

legitimitat per a representar uns ideals polítics valents i sincers. Era com si la resta dels
membres de la cúpula del partit, pel fet d’haver nascut en una llar tradicional, tan sols
simulessin una adhesió de conveniències amb aquells ideals i fossin en realitat uns
conservadors emmascarats. La Natàlia es negava a creure que els origens determinessin
la qualitat de les persones i que un home ric fos menys bona persona pel fet de tenir
diners i que un altre ho fos més per haver nascut entre les classes més desprotegides. Es
tractava d’un axioma absurd i pretenciós i, sobretot, molt simplista. Malauradament,
molta gent veia en el mestissatge de l’Héctor Pastrana la principal font del seu
refrescant atractiu i allò li donava al jove encara més ínfules.
Un cop a la casa del Camí Real, la Natàlia s’acomiadà d’ell amb reconeixement pel seu
gest sense oblidar assegurar-li, mentint de forma desinvolta, que li explicaria al seu
marit aquella atenció. De segur que en David Biern li estaria també molt agraït.
66

CAPÍTOL XXXV
L’endemà mateix al matí, la Natàlia es va desviar del seu camí a la Casa de la Caritat i
va enfilar ràpidament el carrer dels Poetes. Frisava per demanar-li explicacions a la
Paula per aquella nova conspiració. La dona encara era dins del llit amb la tendència a
mandrossejar que la caracteritzava. La Natàlia va obrir de cop les cortines del seu balcó
i va recollir les persianes.
-Bon dia, tieta Paulina- la saludà, espitosa.
Inicialment, estava d’un excel·lent humor perquè feia molt bon dia i perquè veure a la
seva tieta, encara que fos per a discutir, era una de les coses més interessants que li
podia passar en setmanes.
-Què és el que preteneu aquesta vegada, tieta ?
La Paula s’havia assegut al llit, desperesint-se.
-Cada dia ets més impulsiva- reconegué la dona com si es tractés d’una virtut. Esperava
que s’apliqués també en altres sentits.
La noia s’havia situat a la butaca de davant del mirall i observant-se a sí mateixa. Ja
començava a ser habitual en elles mantenir converses de tocador. El rostre de la Natàlia
estava virant de l’alegria momentània al de la pura imatge d’un cansament tan arrelat
que ja no es distingia del seu estat natural. No recordava el que era dormir una nit
sencera o despertar-se amb les galtes rosades i sanitoses. Mai no hi havia repòs dins dels
seus ulls, tan sols una aparença de seguretat molt ben defensada.
-Què és el que busqueu ?- insistí la Natàlia amb recel.
-Donar-li un mal de cap més al meu germà- descrigué ras i curt.
La Natàlia la va mirar de mala gana.
-Oh, tieta Paula. De veritat us penseu que a un home com en David el pot moure la
gelosia o una pueril competitivitat ? Ell està molt per sobre d’aquestes coses- manifestà
la Natàlia amb un to entre abatut i compassiu per la incomprensible ingenuitat de la
Paula Biern. L’al·ludida va esclafir a riure d’una forma estrident. Hi havia tant cofoisme
en la seva rialla com un desànim i un esgotament repentins en els ulls de la Natàlia.
-Tens un concepte massa elevat del meu germà- li garantí amb un sarcasme.
La Natàlia era pur escepticisme i estava poc predisposada a encetar un nou joc que
resultaria tan degradant i fallit per a elles com l’anterior. Però la Paula Biern era massa
sobèrbia i estava massa avesada a guanyar per a escarmentar. Els seus ulls de color ocre
brillaven molt intensament. Li féu a la noia una reflexió molt òbvia.
-Alcapdavall, també és un home.
La Natàlia es va dur les mans al cap amb incredulitat per tanta persistència digna de Job.
-No has de fer res en especial. A l’Héctor li agrades des de fa temps. Només has de
deixar-te estimar- li facilità la dona parlant en un sentit figurat.
-Fins i tot suposant que això pugui tenir alguna utilitat... Cosa que dubto- va
puntualitzar la noia i va seguir amb els seus resquemors -em sembla molt injust per al
senyor Pastrana, és una maldat.
La Paula fou, com sempre, molt destre en contestar amb la crua i descarnada veritat.
-No et preocupis per un pedant com aquest ! Un home capaç de coquetejar amb l’esposa
del seu mentor no es mereix cap mena de consideració- certificà.
Tenia bona part de raó i la Natàlia va decidir deixar de capficar-se quan resultava
evident que la Paula tornaria a sortir-se amb la seva. Es deixaria portar un cop més com
una barca a la deriva enduta pel fort corrent de les onades confiant que la duguessin a
algun port.
-Tieta, podrieu acompanyar-me el divendres a casa de Madame Marie Chantal ?
67

CAPÍTOL XXXVI
Dos dies després, la Natàlia va baixar molt aviat a l’hora d’esmozar. Volia parlar amb el
seu espós abans no marxés perquè sabia que no tindria una altre oportunitat en tot el dia.
Per fortuna, ell encara era assegut a taula prenent-se una taça de cafè. Hi havia estat
pensant i havia decidit fer-los un regal molt especial a les voluntarioses noies del taller
de costura de les monges carmelites. Amb la inestimable cooperació de la seva tieta
Paula, pretenia convèncer a Madam Marie Chantal de que els fes una visita. També li
encarregaria que els confeccionés un vestit a cadascuna, alguna cosa que, per una
vegada, les fes sentir com el que eren; autèntiques dames. Quan la Natàlia havia
complert els vint-i-un anys i esdevingut major d’edat, li havia demanat al seu tutor legal
fins aleshores, en David Biern, que seguís administrant el seus béns. Ningú era més
capaç ni més confiable que ell. El seu pare li havia deixat en herència una important
suma de diners i també accions, la casa de la capital i un edifici de cinc plantes al rovell
de Luca que li donava bons rèdits en forma de lloguers. En David no havia permès que
ella en toqués mai ni un sol cèntim i, tot plegat, s’havia anat acumulant en forma
d’estalvis per al futur. L’advocat sovint feia donacions en nom de la noia a la Casa de la
Caritat i a altres centres però sempre amb els seus diners.
-Podem parlar sense hostilitats ?- li demanà la Natàlia en entrar al menjador.
En David la va mirar amb una cara que semblava recordar-li que si hi havia hostilitats
no era per culpa seva.
La Natàlia es va seure en una cadira de la taula i va agafar una magdalena. Sobre les
estovalles immaculades, hi havia un vol amb un deliciós codonyat que havia fet la Paula
i que l’advocat ni havia tastat.
-M’agradaria treure una quantitat de diner dels meus fons- l’informà la noia amb molta
precaució per a no enrarir un ambient, per uns moments, saludable.
-Per què ? Sempre m’he fet càrrec de les teves despeses- manifestà en David passant-se
el tovalló pels llavis havent acabat el cafè.
-Però ja no vull que ho segueixis fent- expressà la Natàlia intentant parlar amb humilitat
i no amb altivesa. No volia adoptar una paper de falsa dignitat que, sens dubte,
molestaria a en David. Senzillament, desitjava fer ús dels seus propis diners. Tanmateix,
els seus esforços foren en va.
-Ara tens escrúpols ?- notà en David amb perplexitat.
La Natàlia no pensava plorar ni tampoc ho va fer però la pròpia tensió li féu saltar dues
llàgrimes de cop i volta. Ni tan sols se li havia accelerat el pols, només havien estat dues
llàgrimes traïdores i odioses que havien vingut a enllotar el poc orgull que li quedava.
Va seguir menjant-se la magdalena tranquil·lament i maleint aquelles reaccions
químiques que escapaven a la seva voluntat.
En David va esperar uns minuts abans d’aixecar-se de la taula. En el fons, es moria de
ganes de dir-li que ho sentia però no ho va fer. Havia estat injust i ho sabia. La Natàlia
sempre s’havia destacat per ser una noia honorable i honesta, la que mai faria res
indegut. Era compassiva i generosa i incapaç de perjudicar a ningú. No era vanitosa ni
presumida ni capriciosa quan hauria pogut ser la dona més fàtua de Luca. En David no
n’havia tingut un sol motiu de queixa des que la coneixia.
68

CAPÍTOL XXXVII
Després de la reunió de treball setmanal, en Pastrana va demanar a en David Biern de
parlar amb ell un moment al seu despatx. Havien passat un parell de setmanes des del
dia que havia acompanyat a la Natàlia fins a casa però no havia trobat el moment oportú
per a plantejar el tema. Finalment, aquell dijous, en David li va semblar més relaxat que
de costum i el jove candidat va veure una oportunitat perfecta per a mantenir aquella
perillosa conversa. Ambdós s’havien quedat drets davant d’una mena de bureau del
segle XIV que tan sols servia per a donar prestança a la sala. Era massa valuós per a
guardar-hi llibres o documents.
-Suposo que la vostra esposa us va comentar que fa uns dies la vaig acompanyar fins
casa- volgué comprovar en Pastrana.
-La meva esposa ? No, no ho sabia- negà en David amb certa confusió. L’últim que
volia era delatar d’alguna forma els seus problemes personals.
-Va ser aquell dia que bufava un vent molt fort. La vaig veure sortir de la Casa de la
Caritat i vaig pensar que no podia permetre que marxés sola amb aquell temps- mentí el
jove aleshores ja convençut que la noia no el delataria donant una versió diferent.
Resultava evident que no existia comunicació entre el matrimoni i allò confirmava totes
les seves especulacions més esperançadores.
En David l’escoltava amb atenció preguntant-se on volia anar a parar perquè era obvi
que tenia un objectiu. L’havia començat a conèixer i era un jove ambiciós dels que
tenen prou encant i intel·ligència i la dosi necessària de sort per a aconseguir tot allò que
es proposen.
-Sé que la vostra esposa surt de la Casa de la Caritat cada dia a quarts de sis i he pensat
que podria oferir-vos d’acompanyar-la alguna vegada donat que ja sabeu que casa
vostra es troba de camí a la meva i que jo acostumo a estar lliure a les tardes.
Havia dit aquella parrafada sense parpallejar ni una sola vegada i amb la benvolença del
que està decidit a fer un favor per amistat.
En David no va vacil·lar ni una dècima de segon.
-Seria una actitud molt cavallerosa per la teva part i t’ho agrairia molt perquè jo no
disposo de temps per a encarregar-me d’ella com caldria- correspongué amb la mateixa
naturalitat i un somrís jesuític.
Sempre havia estat de l’opinió que no era l’home el que havia de posar aturador a una
dona sinó que era ella mateixa qui havia de decidir què fer amb la seva llibertat. No
calia tancar-les amb pany i clau per a que no fossin infidels sinó donar-los l’oportunitat
de demostrar la seva lleialtat. I si aquesta no existia, quin sentit contenia retenir-les ?
Era aquella la mentalitat tolerant que l’impulsava a negar-se a fer el paper del mascle
gelós de la seva possessió. Malgrat allò, l’agosarament de l’Héctor Pastrana el posava
en una situació molt delicada. En un futur, podia sumar les crítiques i el descrèdit a
l’escarni. Res delectava més a la gent que burlar-se d’un marit enganyat i riculitzat per
una esposa molt més jove que ell.
En Pastrana li va comentar a l’advocat algunes coses més per a no donar la impressió
que aquella qüestió havia monopolitzat tot el seu interès. Uns deu minuts més tard,
sense cap més tema trascendent a tractar, va abandonar el despatx del seu mentor
agraint-li com sempre la seva paciència i dedicació.
Tan bon punt l’Héctor va sortir per la porta, en David va pensar en veu alta sense poderse
captenir.
-Però com es pot tenir tanta cara dura ?- es preguntà amb airada indignació avençant
fins a la seva taula.
En un acte reflex, va estampar contra la paret el primer objecte que va trobar. De
69

forma immediata, es va penedir d’aquelles faltes d’autocontrol que patia darrerament.
Tot allò li estava atacant els nervis i li calia calmar-se. Va intentar pensar que la
juventut era una consellera molt atrevida i exculpar així d’alguna forma a l’Héctor
Pastrana. La sang encara estava molt calenta a aquella edat i no valia la pena donar més
importància al fet de la que tenia.
El seu secretari no va trigar ni trenta segons a trucar a la porta del despatx.
-Ha passat alguna cosa ?- preguntà guaitant amb preocupació.
-No res. Només m’ha caigut l’obrecartes- digué en David recollint de terra l’objecte
tallant.
Es sentí molt estúpid donant-li explicacions al seu subordinat al mateix temps que el
secretari es preguntava com li podia haver caigut l’obrecartes a set metres de distància
de la taula.
70

CAPÍTOL XXXVIII
El dia dotze de maig, la Natàlia complia vint-i-quatre anys. Es va posar un vestit de
color rosa amb un petit estampat i el seu millor collaret de perles per a sentir-se radiant i
es va quedar asseguda mirant el carrer des del balcó. Volia veure’l marxar. Ja sabia per
endavant que aquell seria el pitjor aniversari de la seva vida i, pel mateix motiu, li calia
arreglar-se més que mai. Aquella estació estava essent molt inconstant, alguns jorns
havien dut pluja i fins i tot calamarsades, altres havien estat ventosos i desapacibles.
Però aquell prometia ser una matí assolellat d’autèntica primavera.
La Paula havia decidit, com a fet excepcional, presentar-se a primera hora a la casa dels
Biern amb el seu regal. Temia que es tractés d’un dia especialment trist per a la Natàlia i
volia evitar que fes qualsevol bajanada. Solia estar molt pendent dels estats d’ànim de la
noia perquè sabia que, en qualsevol moment, podia ensorrar-se i engegar-ho tot a rodar.
La fortuna va voler que coincidís amb el seu germà a la mateixa portalada de la casa. La
Paula duia un paquet gros a les mans i un desmesurat barret farcit de flors. Tot en ella
havia de ser sempre extremat per a que pogués sentir-se el centre de l’univers.
En David la va mirar amb un somrís majúscul que la dona sabia no era de felicitat.
-Ja te’n vas ?- li preguntà la Paula retòricament. Abans de perdre’l de vista, desitjava
fer-li un retret encara que fos per a avinagrar-li un matí tan estritllat.
-Avui és l’aniversari de la Natàlia- esmentà segura que ell ja ho sabia -. No li has dit ni
bon dia, oi ?
En David li va respondre amb una mirada d’indiferència que va treure de pollaguera a la
Paula. Alcapdavall, la Natàlia ho havia fet tot per amor.
-Ella i jo hem estat cruels i ho estem pagant molt car però tu... Tens la menor idea de
com en pots arribar a ser de cruel ?
Aquelles paraules li havien sortit del fetge i contenien tant de desdeny com l’actitud
d’ell.
En David es va preguntar per mil·lèssima vegada quan s’acabaria aquella batalla i va
marxar. Però a mitja tarda, al seu despatx estant, va experimentar uns moments de
flaquesa. Va cridar al seu secretari i li va donar un encàrrec.
-Fes portar un ram de roses a la meva esposa, si-us-plau.
71

CAPÍTOL XXXIX
A mitjans de juny, l’Héctor Pastrana va tornar d’un viatge de negocis a França. Aquell
temps de distància li havia estat molt útil per a reflexionar. No desitjava precipitar-se
però cada cop que pensava en la Natàlia es sentia més predisposat a arriscar-se. Una
dona com ella era un trofeu suficient per a jugar-se la pell. Ningú no desitjava enfrontarse
a en David Biern. Era la mena d’home que feia més por pel que callava que pel que
deia. Però si aquell matrimoni estava fent aigües per tot arreu, com resultava notori, i
sense saber els motius que l’havien provocat, era molt difícil abstenir-se de pugnar per
aquella fembra. No li importava que ella hagués estat d’un altre home. Per la Natàlia
Sas, valia la pena prescindir de l’orgull social i a la satisfacció de ser el primer.
L’endemà mateix de la seva arribada, va anar a buscar-la a la Casa de la Caritat.
Després de gairebé un mes, la noia es va sorprendre per la seva presència. La Paula
havia vaticinat que, en regressar de l’estranger, tornaria a intentar una aproximació però
ella estava convençuda que hi havia renunciat. Per a la Natàlia el seu comportament no
albergava el menor sentit tot i que, emmirallant-se en sí mateixa, qualsevol bestiesa era
poca cosa comparada amb el que ella havia fet.
Van deixar la Casa de la Caritat passejant amb molta calma. La tarda era calorosa
tanmateix bufava una agradable brisa que ascendia des del mar i duia el perfum de
l’aigüa salada i de la platja.
Quan s’apropaven a una de les zones més concorregudes i comercials de Luca, en
Pastrana li va fer una proposició a primera vista descabdellada.
-Podríem anar a predre un refresc a la plaça de les Armes, us agradaria ?
La Natàlia el va mirar amb una visible torbació. Aquell era un lloc d’última moda on
s´hi citava la créme de la créme de la ciutat. Les dames més encopetades s’asseien sota
les seves ombrel·les per a exhibir els seus vestits de temporada i departir amb les
amistats. I els cavallers més elegants s’hi citaven perquè era el punt de reunió de dones
casaderes i riques tant per merèixer com vídues. A l’altre banda de la plaça, entre els
murs d’una antiga fortificació militar i les volades de coloms, s’hi asseien les minyores i
les dames de companyia en bancs de ferro forjat. Elles també feien safareig
animadament i també eren espiades per molts homes en busca de muller.
-No seria correcte- considerà la noia d’una forma escueta i franca. El seu talant s’havia
tornat molt seriós i no havia volgut inventar una excusa més subtil que donés peu a
l’Héctor a insistir.
El jove havia notat que les paraules de la Natàlia contenien cert disgust.
-Ho lamento molt si la meva proposta us ha molestat però mai no hauria gosat fer-vos
una invitació com aquesta si el senyor Biern no m’hagués autoritzat- certificà l’Héctor
alçant el cap i contemplant els ocells amb un mer posat.
De cop i volta, el rostre de la Natàlia es va incendiar. La sang li havia començat a
borbollar amb un despit inexplicable. Mai ningú no l’havia ofesa tant com en David i no
l’havia cregut capaç de menystenir-la fins aquell punt.
-Esta bé. Anem-hi, doncs- va accedir sense mesurar el que estava dient.
Durant la mitja hora que va estar asseguda amb ell al Cafè Soliu, sota l’atenta mirada de
tothom, va maleir la seva rampellada. En el mateix moment de posar un peu a la plaça,
va comprendre que s’havia equivocat. El fet que en David hagués autoritzat a l’Héctor a
donar els passos preliminars d’un intent de seducció no era justificació per a que ella fos
tan nècia de caure en un despròposit com aquell. Si ho havia fet per a humiliar-la, ho
havia aconseguit. Si ho havia fet per a demostrar que ella era inconstant i maleable, ho
72

havia demostrat. Si ho havia fet per a veure si en Pastrana aconseguia enamorar-la, que
se n’anés a l’infern.
Va ser la mitja hora més llarga de la seva vida, fins i tot més llarga que qualsevol dels
pitjors moments amb en David. Perquè allí en David no hi era i no li restava ni el consol
de tenir-lo al davant i veure els seus ulls, la boca, les mans ...
L’Héctor la va deixar a casa dels Biern a quarts de set convençut d’haver fet algun
avenç. Havia de descobrir què passava en aquell matrimoni i si allò tindria continuïtat o
rebentaria.
La Natàlia va córrer escales amunt ensopegant a l’últim esglaó i caient de bocaterrosa.
Es va posar a plorar per aquella alegoria. Es mereixia ser allí a terra. Aquell era el seu
lloc.
La Georgina, que havia presenciat la caiguda, va acudir d’immediat per a auxiliar-la. La
relació entre les dues dones havia estat inexistent des d’aquell desagradable incident a
l’habitació d’en David. S’havien esquivat i provat d’ignorar-se mútuament.
La majordoma la va ajudar a incorporar-se prenent-la pel braç amb el seu vigor de dona
pobre i lluitadora. Estava sola. Havia treballat des que era una nena i havia mantingut
als seus pares i als germans més petits amb el seu esforç. La seva vida havia estat grisa i
abnegada, sense cap més il·lusió que acomplir eficientment amb la seva tasca.
-Us heu fet mal ?- li preguntà la Georgina revisant-li els braços nus i la cara. El seu
graciós barret havia quedat de gairell i el llaç sota la barbeta s’havia desfet.
-Estic bé, gràcies- digué la Natàlia recomposant-se.
De seguida, va agafar la mà de la majordoma en una mostra de penediment i, encara
amb els ulls inundants de llàgrimes, li va pregar -Perdoni’m, Georgina, si-us-plau. Vaig
ser una cretina i li suplico que em perdoni.
Hi havia tant de cor en les seves paraules que la Georgina la va mirar directament als
ulls per primer cop des que es coneixien. Sempre li havia semblat la nena mimada i
capriciosa del senyor. Ja no era ni una cosa ni l’altra.
La Georgina es va assegurar de deixar a la noia dins del seu llit per a que descansés
perquè li feia bona falta.
73

CAPÍTOL XXXX
Dos dies després, va arribar la reprimenda de la Natàlia i aquell fou el punt d’inflexió
que la faria decidir-se, definitivament, a abandonar.
Ella era al saló principal tocant el piano abans de l’hora de sopar i en David li va pregar
uns minuts del seu temps.
-Podem parlar un moment, si-us-plau ?
La Natàlia es va aixecar de la banqueta i es va quedar dreta davant d’ell. Es temia molt
sobre què versaria la conversa.
-T’has proposat posar-me en ridícul ?- li preguntà l’advocat.
Ella ja tenia un nus a la gola que l’ofegava i a penes li permetia contestar. Tota Luca
anava plena del que consideraven la seva descarada cita amb l’Héctor Pastrana.
-Em va dir que li havies donat permís- es defensà la Natàlia entre indignada i
avergonyida. Els dos factors pesaven per igual en l’expressió infinitament vulnerable
del seu rostre.
-Perquè va tenir el cinisme de venir a demanar-me d’acompanyar-te a casa sempre que
li fos possible- li explicà en David per a que quedés molt clar com havien anat els fets -.
Però no m’esperava que accedissis a deixar-te veure amb ell en un cafè.
El seu to havia estat molt dur i gairebé ratllava l’insult.
-Estàs intentant dir-me alguna cosa ?- volgué saber la Natàlia.
-No estic intentant dir res- negà ell que per cap motiu no volia entrar en un terreny que
no tenia retorn ni dir res del que es pogués penedir.
La noia seguia maldant perquè les paraules no se li trenquessin en parlar.
-Què pot pensar l’Héctor Pastrana d’un home que l’autoritza a freqüentar a la seva
esposa ?- atacà retomant el punt de partida que havia provocat aquell desenllaç.
A partir de llavors, la conversa es tornà una pura filigrana dialèctica que els duria a les
conclusions finals.
-Si la meva esposa tingués més de trenta anys, algú ho consideraria un problema ?-
plantejà en David seguint el fil conductor de la situació.
-Si la teva esposa tingués més de trenta anys, ningú no t’hauria demanat res semblant-
palesà la Natàlia comprenent, només un segon més tard, que acabava de donar-li la raó.
En David no necessitava dir res més ni perllongar aquell calvari per a la noia. Tan sols,
un darrer comentari important sobre un tema molt més banal.
-Per cert, ja vaig pagar la factura de Madame Marie Chantal- la informà amb un somrís
abans d’abandonar la sala.
Quan li parlava d’una forma tan educada i la mirava d’aquella manera, la Natàlia havia
de comptar fins a cent per a no llançar-se als seus peus i suplicar-li, implorar-li, que li
fes l’amor per caritat.
Minuts més tard, caminant pel llarg passadís del segon pis, ja no es sentia especialment
trista, almenys no més del que ho havia estat aquells darrers deu mesos. Mai no havia
albergat massa esperances i, ens aquells moments, l’última gota de fe il·lusòria en els
miracles s’havia evaporat. No tenia esma per a per a fer un drama anunciat. Però quan
va entrar a la seva habitació, ja tenia febre i els dos dies següents els va passar al llit
sense poder-se incorporar. Les parpelles li pesaven massa i només desitjava dormir per a
no despertar.
Feia una setmana que en David havia interrogat a la seva germana sobre la destinació
dels diners que la Natàlia volia bestreure del seu capital propi. Havia encarregat que es
saldessin els comptes amb la modista fins i tot abans que els vestits estessin acabats.
74

CAPÍTOL XXXXI
Quan la Natàlia va poder alçar-se, va retornar a la seva rutina dient-se a sí mateixa que
la davallada només acabava de començar i que, si s’abandonava vivint encara a la casa
Biern, perdria la darrera engruna de respecte que en David li pogués guardar.
Més tard del que solia, va anar a complir amb la seva tasca a la Casa de la Caritat. Li
costava fer les coses perquè encara estava convalescent i s’havia llevat del llit massa
aviat. Sabia que havia de poder amb allò encara que se li trenqués el cor perquè la
segona opció no era una opció. Potser acabaria morint de tristesa però no seria
voluntàriament. Ella sola s’havia posat en aquella situació i ella sola n’havia de sortir.
No s’hi valia excusar-se en la tieta Paula ni en la seva desesperació. Moltes persones
estaven desesperades i no perdien la dignitat ni la decència. Havia arribat l’hora
d’assumir les conseqüències de totes les seves infàmies.
Estava disposada a parlar amb l’Héctor Pastrana aquell jorn mateix però a mitja tarda va
sentir un atac de pànic pensant què li depararia el futur. Una vida sense en David Biern.
Abans de l’hora habitual, es va excusar amb la germana Andrea Casanova i va marxar.
Per a sumar-se a les dificultats d’aquell dia infernal, la dissort va voler que en Pastrana
es dirigís al centre de beneficència més aviat que mai. Estava preocupat per l’absència
de la noia dels darrers dos dies i, massa impacient per a esperar, havia deixat una
sobretaula de negocis a mig acabar.
La Natàlia el va veure de lluny i gairebé va fer un salt. Va estirar a la minyona pel braç
molt bruscament i la va empènyer cap al carreró més proper. Allí amagades, van esperar
que el jove passés de llarg en direcció a la Casa de la Caritat. Aleshores, la Natàlia es va
atribolar i, amb molta confusió, va emprendre la direcció del call que era molt a la vora
d’on es trobava. No s’havia vist amb pit d’afrontar a l’Héctor Pastrana. Les seves
disputes amb els homes començaven a ser molt difícils de manllevar. Semblava que
sempre trobava una forma de fer-los mal, fins i tot als que estimava.
La casa dels Salom sempre era un refugi segur i una promesa de que podia existir una
vida millor, millors persones, millors sentiments.
La Sara la va rebre amb alegria i explicant-li que havia estat a punt de marxar però que,
a darrera hora, havia decidit que feia massa calitxa per a anar de compres i s’havia
quedat.
Va veure a la seva amiga tan desmillorada que li assegurà -segur que ha estat l’obra
d’un profeta el que m’ha impedit sortir de casa.
La Natàlia havia dibuixat un somrís esmorteït.
Assegudes les dues al verger del claustre, començaren a parlar. Després d’escoltar la
narració dels darrers esdeveniments amb l’Héctor Pastrana, la Sara va fer un generós
sospir. La Natàlia estava molt trista i potser no era el moment però una veritable amiga
havia de dir-li la veritat.
-Ja saps que jo estic de part teva, però vols dir que aconseguiràs alguna cosa ?
Li dolia a l’ànima dir-li allò més ho havia de fer. La Natàlia li ho va agrair sincerament
amb la mirada. Va deixar caure els braços i li va somriure amb molt d’afecte.
-No, ja sé que no aconseguiré res. En realitat, sempre ho he sabut- va admetre. Va
deixar que els segons passessin pel plaer del silenci que era més eloqüent que les
paraules.
-Volia aferrar-me a l’esperança i em sabia greu defraudar a la tieta Paulina. Ella s’ho ha
jugat tot per mi... No sé pas com li ho diré.
Va arrencar a plorar sanglotant i ensorrant-se com no ho hauria fet amb ningú, com
només es fa en privat. Davant de la Sara no tenia por de desfugar-se ni de posar en
evidència la seva falta d’enteresa, criteri o amor propi. La noia li va agafar les mans
75

sense fer ni dir res més. Sabia que la Natàlia necessitava treure tot el que duia dins i,
fins que no ho fes obertament, no podria calmar-se. Plorar i plorar, omplint-se de mocs i
de saliva, intentant treure la ràbia, la impotència i el dolor més acarnissat. Aquelles
punxades a la boca de l’estómec que et cargolen els cos i sembla que et partiran en dos
mitats. L’aire que no arriba, la llum que s’apaga, el cor que ocupa massa espai i ens
asfixia.
A poc a poc, la tempesta va passar i la Sara li va oferir la seva faldilla per a eixugar-se
les llàgrimes. No volia deixar-la per anar a buscar un mocador. La Natàlia li va somriure
per la proesa i se’n va treure un de la seva bossa de mà. Tenia el rostre vermell i
deformat. Els ulls i el nas inflats i la boca terratremosa. Estava suada i enganxosa.
-Sóc patètica- descrigué mentre les dues esclafien a riure.
Seguiren burlant-se de sí mateixes i del fat que ens duu amunt i avall sovint sense que
sembli tenir cap pla per a nosaltres.
-No existeix ni un petit indici pel qual podries lluitar ? - li preguntà la Sara volent saber
i negant-se tímidament a acceptar aquella rendició. Estava convençuda que la Natàlia es
quedaria sola per a sempre. La coneixia i mai no podria refer la seva vida amb ningú.
La Natàlia va tornar a somriure sense importar-li el seu aspecte devastat.
-Em va enviar un ram de roses pel meu aniversari però ho va fer per compassió- li
explicà amb un sarcasme. El ram havia arribat a última hora de la tarda. -Li faig pena i
això és el pitjor que em podia passar.
-Doncs, sí- corroborà la Sara en un murmuri que comprenia perfectament.
La Natàlia es va arreglar els cabells de forma enèrgica i es va repassar la cara amb la mà
com si, insconscientment, estés comprovant que tot seguia al seu lloc.
-I tu ?- li demanà fent un gest de contricció pel seu egoisme -. Com van els preparatius
pel casament ?
La seva millor amiga era a punt de donar el pas més important i feliç de la seva vida i
ella només perdia el temps en lamentar-se i escarrassar-se per un amor impossible. Ja
era temps de posar una mica de seny i trobar el punt i final.
76

CAPÍTOL XXXXII
Aquella mateixa tarda, la Paula havia anat a confessar-se com feia el mateix dia de cada
mes. Tenia els peus embotornats per la calor i la humitat. Afortunadament, al quartet de
la sagristia de la catedral s’hi estava bastant fresc i la confiança li havia permès afluixarse
els cordons de les botines. La Paula Biern conservava una excel·lent figura però la
sang ja no li circul·lava com abans. A la seva edat, aquelles temperatures començaven a
entumir-li les extremitats. Mossèn Marcel, en Marcel Biern i Arnau, era el prior de la
catedral. Des que havia entrat al seminari, havia estat el confident de la seva cosina
germana. A molta gent li semblava un individu fred i estirat, pagat de sí mateix, però la
Paula tenia la seva edat i el coneixia des que era petit. Amb ella no podia adoptar
aquella actitud de sufiència ni pretendre ser el que no era. Els aires de superioritat moral
que prodigava entre els fidels no li servien per a intimidar a la Paula. Ella sabia que es
tractava d’una persona recta i devota, sincera en les seves creences, però ningú per a
assenyalar-la.
La Paula brandava el seu ventall amb un ritme trepidant. Tant el clima com la seva
intuició li estaven inflamant els nervis. Altres vegades havien parlat d’en David i la
Natàlia però, aquell cop, la Paula volia arribar més lluny. No dipositava en aquell intent
massa confiances però no deixaria d’utilitzar qualsevol recurs per més insignificant que
semblés.
-Potser es tracta de la memòria de la seva esposa- especulà Mossèn Marcel buscant
motius afegits a l’actitud del seu cosí. No estava gaire avesat als assumptes de parella
però havia escoltat moltes coses en secret de confessió, algunes d’elles inenarrables.
Compartia l’opinió de la Paula en el sentit de que en David estava tenint un
comportament desmesurat. Per aquell motiu, intentava atribuir el seu rebuig frontal a la
Natàlia a algun motiu que no fos la diferència d’edat o les passades condicions de la
seva relació.
La Paula va negar rodundament amb el cap que el seu primer matrimoni pogués ser el
causant de res.
-Només si va casar per la paraula del pare. Ell només feia plans per a l’hereu. A mi
sempre em va ignorar com si no existís i, en aquest aspecte, va ser una sort- digué amb
l’amarga ironia pròpia d’una filla de segona categoria. El fill baró havia trigat tant en
arribar que l’havien considerat un regal de la providència.
La Paula havia de seguir dient el que pensava al seu cosí per a que pogués parlar amb en
David coneixent tots els fets. Ells es portaven més de deu anys i, des de l’edat adulta,
havien tingut molt poca relació.
-Que Déu em perdoni perquè no s’ha de parlar malament dels morts però la meva
cunyada era melindrosa i de poc esperit. No sé si realment va caure del cavall o si es va
tirar. Crec que cada cop que veia venir aquella cosa enorme es moria de l’ensurt. El meu
germà sempre ha estat molt ben dotat, ho sé des que era petit- assestà com el cop de
gràcia definitiu. Un home com en David es mereixia una dona de cap a peus, una com la
Natàlia. El seu orgull de germana gran s’havia desbordat.
-Paulaaa ! Si-us-plau, modera el teu llenguatge- li exigí en Jaume, escandalitzat per la
seva condició d’home d’església lliurat al celibat i la renúncia a qualsevol excés encara
que només fos verbal.
-Estem en confessió. No esperes sinceritat ? I tampoc siguis tan hipòcrita, ens vam criar
junts i recordo perfectament com perseguies a les minyones i els aixecaves les faldilles.
La vocació et va arribar després- ironitzà la Paula Biern jugant amb el seu ventall.
Era una mena d’escut que li permetia atacar i protegir-se a sí mateixa dels atacs. En
qualsevol cas ningú era tan mordaç ni tan certer esbudellant als demés com ella.
77

Li havia fet sortir els colors al seu modèlic cosí
-De totes formes, ja saps que en confiança sóc molt descarada- va admetre la Paula -,
però a l’hora de la veritat, res de res. Només hi ha hagut un home a la meva vida.
-Però vas cometre un pecat perquè no estàveu casats- li recordà en Jaume.
-Tu ets l’únic que coneix tots els meus secrets. Ja saps que va ser ell qui no es va voler
casar amb mi. Va preferir aquella alemanya desgarbada i esblanqueïda com un ciri
pascual i va marxar a Ciutat Pia per a evitar-me.
-Eres massa forta fins i tot per a l’Eudald- sospirà en Jaume repassant-se la seva
punxeguda barbeta rossa. Era de faccions afilades com un ganibet i no exemptes d’una
bellesa clàssica. Aquell aspecte encara provocava més reverència en la gent. Després,
féu un afegit obligat a les seves paraules.
-Però quan va enviudar va ser per orgull que no el vas acceptar- justicià el sacerdot que
havia estat un bon amic del pare de la Natàlia.
-Mai no he volgut ser el segon plat però t’asseguro que me n’he empenedit la resta de la
meva vida- li fiançà amb una nostàlgia passatgera en la que no volia instal·lar-se ni un
segon de més.
-Ni l’orgull ni la vanitat són bons consellers- confirmà en Jaume amb un posat
circunspecte -. I ara, podríem canviar de tema i parlar d’en David ?
-El que vull és que el convencis de que ha de tirar endavant el seu matrimoni- resumí la
Paula.
-I per què ho ha de fer ?
-Perquè, en el fons, és el que vol però no s’atreveix.
En Jaume la va mirar i va comprendre exactament de què li estava parlant. Només tenia
una al·legació per a fer.
-Ja veuràs com m’enviarà a la merda- pronosticà de forma col·loquial seguint els
derroters de la confabulació de la Paula.
-Ara ets tu qui ha de moderar el llenguatge- li féu notar la seva cosina predilecta amb
una rialla.
78

CAPÍTOL XXXXIII
L’endemà mateix al matí, Mossèn Jaume va anar fins al bufet del seu cosí. Aquell era
un encàrrec que li provocava una inquietud especial i desitjava afrontar-lo com més
aviat millor. Va haver d’esperar una mitja hora a que en David finalitzés una reunió i,
després, el secretari de l’advocat el va anunciar. En Jaume Biern havia estat substituït en
els seus compromisos eucarístics i aquell era un fet excepcional. Els assumptes de
família sempre li havien semblat els pitjors perquè sense una distància prudencial i la
perspectiva de la desafecció les coses perdien tota la neutralitat i resultava molt difícil
provar de ser objectiu.
En David li va donar pas amb ironia.
-Passa, Paula. Passa.
Era assegut darrera de la seva taula i el rebia com a un client més. Tant la broma inicial
com aquella actitud, resultaven desalentadores.
-Ja no comencem bé- vaticinà en Jaume.
-Si em jures que no t’ha fet venir la meva germana, em posaré de genolls i et demanaré
perdó- li assegurà mentre li feia un gest amb la mà indicant-li que s’assegués.
Farien pocs compliments perquè en Jaume no podia evitar veure al seu cosí amb
pantalons curts i el nas ple de mocs i en David recordava al sacerdot agafant granotes i
posant-les dins un pot amb un delit inexplicable. En Jaume va seure i la seva llarga
sotana es va escampar per la cadira. Era tan alt i prim que el seu cos sobresortia per
damunt de la taula com la imatge allargada i plana d’una icona ortodoxa.
-Suposo que no és la gent el que més et preocupa perquè només estem obligats a passar
comptes amb déu i tu tens la consciència ben tranquil·la- exposà el prior de la catedral
amb la màxima concisió.
-Efectivament, no és la gent el que més em preocupa- li corroborà en David amb una
mirada intrigant. En Jaume no estava segur de si el convidaria amablement a marxar o li
concediria una mica més del seu valuós temps.
-I, per descomptat, saps que quan vas conèixer a la Natàlia ella ja era una dona des de
feia temps- seguí teixint i especificà -, i ho dic en el sentit més estricte de la paraula
perquè a aquella edat ja era capaç de concebre fills.
-Fins i tot això t’ha explicat la Paula ?-s’admirà en David.
-És un detall important- reivindicà en Jaume amb el seu posat d’home convençut de
formar part d’un pla diví.
-Per què no em dones la clau de la meva felicitat ?- li pregà en David amb ganes
d’enllestir. Aquell to de burla era més tolerable del que en Jaume havia esperat.
-Ara ja esteu casats. No ha estat el millor camí però el sacrament del matrimoni és un
dels més importants. Ho és perquè consagra a dues persones que s’estimen i tu t’estimes
a la Natàlia.
En David anava a dir alguna cosa a propòsit de persones que s’estimen però no es casen,
com ara els germans, els pares i els fills o els avis i el seus néts. Tots aquells arguments
eren ridículs i preferia canviar de tema.
-Quan trigaríem en aconseguir l’anul·lació eclesiàstica ?
En Jaume es va conformar a respondre perquè ell també havia fet ja el seu millor esforç.
Considerava haver complert amb la Paula i no calia insistir. En David era un dels homes
més tossuts que coneixia i, per una part, tampoc resultava difícil comprendre’l.
-Si la Natàlia està disposada a confirmar davant del Tribunal de la Rota que el
matrimoni no s’ha consumat, no crec que el tràmit pugui durar més de dos anys.
Ambdós es donaven per satisfets amb el resultat de la conversa. Ni l’un ni l’altre hi
havien guanyat ni perdut res. Només tenien punts de vista diferents.
79

En Jaume es disposava a marxar.
-Puc fer-te un darrer comentari ?- li pregà.
En David va callar, atorgant.
-Encara no et creus que la Natàlia estigui enamorada de tu ?
L’advocat va dubtar si respondre a aquella pregunta. Suposava que es tractava d’una
informació crucial per a la Paula.
-Sí, si que m’ho crec- pronuncià sense voler-ho negar. Ja hi havia prou mentides al seu
voltant.
-Doncs, demana-li que marxi i ho farà.
En David va recordar que la Natàlia li havia dit exactament aquelles paraules. En Jaume
el va observar mentre reflexionava i va pensar que, molt probablement, l’home més llest
de Luca estava cometent una garrafal equivocació.
-Però pensa molt bé el que fas- li aconsellà en Jaume -, no sigui que cometis el pitjor
error de la teva vida.
80

CAPÍTOL XXXXIV
Des de la seva conversa amb la Sara del dia anterior, el seu discerniment havia intentat
imposar-se a la covardia i les excuses moratòries.
La Natàlia havia decidit que el lloc més segur per a parlar amb l’Héctor era el propi
bufet Biern i Pascal. L’última cosa que desitjava era generar més rumors de la gent i
suspicàcies d’en David. A les sis de la tarda, va anar fins al carrer Blanquerna i va entrar
a l’edici esperant que la sort li somrigués. Per força havien d’estar reunits a dos mesos
de les eleccions. Duia a les mans un llibre de referència de John Locke sobre la
revocabilitat i la limitació dels governs. Pensava inventar el pretext de que el senyor
Pastrana l’havia deixat oblidat a la casa durant la seva darrera visita a l’advocat. Ella li
feia el compliment al candidat de dur-li’l fins allí aprofitant que es trobava de pas.
Va saludar al conserge i a dos advocats que coneixia i que recorrien el passadís
principal de la primera planta amb els seus llaços al voltant dels petits colls blancs i les
seves botes amb polaina. Buscava a algun dels secretaris que li pogués fer el favor de
cercar a l’Héctor Pastrana.
L’August Pascal la va veure per casualitat.
-Natàlia ! Quin honor tenir-te aquí- la saludà apropant-se-li i besant-li la mà amb més
familiaritat que protocol -. Tan lluminosa com Júpiter.
Ella va esboçar el mateix somrís de sempre que rebia una floreta. Era un somrís
incòmode i pavorós.
-Faré avisar a en David- digué el seu soci immediatament.
-No... Jo venia... A tornar aquest llibre de teoria política al senyor Pastrana- digué la
Natàlia gairebé tartamudejant. No havia previst haver de mentir al propi August.
Ell la va veure tan apurada que va traduir -prefereixes no trobar-te amb en David.
En aquells moments, la Natàlia li semblava una criatura extremadament esberladissa i
transparent. Com una nina de cristall a punt d’esmicolar-se. L’August no era cec ni sord
i estava al corrent de tot el conjunt de circumstàncies. Més que denostar-la o jutjar-la, es
compadia d’ella.
-Moltes gràcies- va regraciar la Natàlia ruboritzada per la compromesa situació.
L’advocat va treure a l’Héctor de la reunió amb una excusa personal i el va conduir fins
al seu despatx on havia fet esperar a la Natàlia. Va tancar la porta suaument esperant
haver fet un servei per la pau.
L’Héctor va contemplar a la noia. Si ella es sincerava, ell també.
-Preferiria que no ens vegéssim més- exposà la Natàlia intentant conferir fermesa al seu
timbre de veu a pesar del nerviosisme.
El jove candidat tenia dins els ulls interrogants esfereïdors. Ella va proseguir demanantli
infinites disculpes.
-Us demano excuses amb molta pena si hi ha hagut alguna cosa en la meva conducta
que us ha fet pensar...
L’Héctor va avençar una passa i es va plantar molt aprop seu, frec a frec amb el rostre
de la Natàlia. Ella es sentia sumament intimidada per aquella angoixa transgressora del
noi. L’Héctor va parlar amb impaciència per saber.
-Per què us vàreu casar amb ell ?
No calia que la Natàlia li perjurés que aquell matrimoni funcionava perquè sabia que no
era cert.
-No es tracta del que tothom es pensa... - començà a intentar explicar la Natàlia amb una
sensació de tristesa molt rara. Es sentia desvalguda i afligida. Com podia estar sortint tot
tan malament ? Un home que li trencava el cor, un cor que ella trencava.
81

-Jo estic disposat a fer qualsevol cosa. Renunciar a la candidatura, marxar de la ciutat,
del país- li assegurà amb la rauxa dels lletraferits i dels romàntics.
Tanta grandesa era commovedora. La Natàlia estava segura de no merèixer tot allò. El
que l’Héctor li oferia resultava molt temptador. Qualsevol dona ho hauria agafat amb els
ulls clucs i hauria viscut una història d’amor arravatada amb un dels homes més
desitjats de Luca. El que li oferia era passió i un conte de fades. Deixar-ho tot per amor.
-És que jo no podria ser de ningú més, jo... - balbucejà la Natàlia per força ferint-lo.
L’Héctor no estava segur d’anar més lluny i de l’efecte que allò podia produir en la noia
però, amb la valentia que concedeix la desesperació, li va agafar la mà.
-No m’importa que... Que ja no sigueu donzella.
La Natàlia gairebé va somriure per aquella majestuosa frase. Per a ell resumia una
incondicionalitat que estava per sobre de les convencions o la gelosia, per a ella
resultava la més entendridora ironia.
-Jo no us puc correspondre. Sóc jo la que n’està enamorada i la que el va obligar a
casar-se... Ell...
La Natàlia va alliberar-se seva mà baixant el cap perquè li resultava impossible sostenirli
la mirada.
-Ell ni tan sols m’ha tocat- digué amb veu de golatrencada.
Aquella revelació que, en el fons, era la seva gran tragèdia no li permetia continuar amb
allò. Va sortit de la sala a correcuita i respirant amb dificultat. Esmaperduda, va caminar
depressa pels corredors d’un immens edifici que coneixia ben poc.
-Natàlia ?
En David acabava de sortir d’una de les sales de reunions sense que l’August ho hagués
pogut evitar. Ja l’havia retingut deu minuts amb romanços absurds però, justament, li
havien dut uns documents que havia de signar de forma urgent. La Natàlia gairebé havia
xocat amb ell.
-Què hi fas aquí ?
Ella estava massa atorrollada per a respondre. El seu rostre esgrogueït parlava per si sol.
-Ja et trobes millor ?- s’interessà l’advocat amb una arruga al front. Sabia que la noia
havia passat dos dies al llit.
En David no trigaria massa més a relacionar la seva visita amb l’abandó de la reunió per
part del candidat. A pesar de tot, resultava molt més lent en aquelles qüestions que amb
els problemes matemàtics.
-He de marxar- urgí la Natàlia.
Ella va fer la temptativa de seguir el seu camí però en David la va aturar plantant-se al
seu davant. Mai no la tocaria, per descomptat. Des que la Natàlia li havia confessat el
seu amor, ell havia posat una barrera infranquejable entre tots dos. La Natàlia es sentia
com la portadora de l’epidèmia més contagiosa de la ciutat.
-Espera, espera- li digué l’advocat amb certa potestat. Tenia sobirania sobre ella per
molts motius encara que mai no la utilitzés.
-No el jutgis massa durament. Només és una persona vulnerable- li suplicà la Natàlia
que es sentia totalment responsable d’aquella situació que res tenia a veure amb el
context polític ni amb l’enorme vàlua de l’Héctor Pastrana. Esperava que en David,
sempre tan fred i racional, sabés separar una cosa de l’altra.
Aleshores, ja estava convençuda que l’Héctor parlaria amb ell. L’havia començat a
conèixer i era prou inconscient i honorable per a confessar-li les seves intencions.
La Natàlia va seguir la seva ruta perquè, sense estar disposat a posar-li un dit a sobre,
era humanament impossible que en David la pogués detenir.
82

L’Héctor va abordar al seu mentor amb la mateixa impulsiva franquesa que havia
violentat a la Natàlia. Quan en David va haver signat els documents, es van reunir en
una de les sales a petició del candidat. Li va explicar amb quin objectiu la Natàlia havia
anat al bufet i el que ell li havia proposat. Fugir junts i deixar-ho tot endarrera. No
podria seguir mirant-lo a la cara el que restava de campanya sense assumir els seus actes
obertament. No desitjava ser un fals amic i el respectava massa per a seguir insultant la
seva homenatjada intel·ligència. En certa mesura, havia estat deslleial però l’amor era
l’únic joc en el que les regles quedaven sovint invalidades per forces majors. En la vida
de tothom hi havia un objectiu superior.
L’Héctor havia prescindit de mencionar la darrera part de la conversa amb la Natàlia
perquè aprofundia en qüestions personals del matrimoni en les quals no es podia
immiscir. També es va estalviar dir-li a en David la sort que tenia però havia quedat
implícit en tota la seva exposició.
Per acabar, li féu una justa confessió amb llàgrimes petrificades als ulls.
-Sé que no sóc ningú al vostre costat i que mai no us arribaré ni a la sola de la sabata-
reconegué l’Héctor amb pesar -, però la meva presumpció m’havia fet creure que podia
robar-vos una dona. Ja veig que no.
Estava paladejant el sabor de la derrota i l’angúnia per la reacció d’en David. Fins
aleshores tot li havia estat concedit; els llorers acadèmics, l’èxit professional, el do de la
seducció... I havia arribat a creure’s un escollit.
Per sort, l’advocat no semblava especialment sorprès o afectat per la seva mala fe
talment hagués sabut sempre que els seus intents resultarien fallits i s’hagués burlat d’ell
íntimament atorgant-li tot el seu crèdit. I allò afegia encara més oprobi a la dissort de
l’Héctor Pastrana i era part essencial de la lliçó apresa.
Nogensmenys, cap d’aquelles recargolades idees havia creuat per la ment d’en David.
Ell no parava de repetir-se una sola pregunta dia i nit. Ja feia temps que havia començat
a veure a la Natàlia com una dona. Però era seva com una dona o ho era com la nena
que havia arribat de Frankfurt als tretze anys ?
83

CAPÍTOL XXXXV
En David debia estar cansat d’aguantar sermons i de que intentessin, amb tota mena
d’estratègies més o menys lícites, reconvenir-lo. Però no hauria estat l’amic que creia
ser si no hagués fet l’intent.
El divendres s’havia destacat per ser un dia relativament tranquil al bufet i, malgrat tot,
en David semblava molt cansat. L’August Pascal es va presentar al seu despatx i va
tancar la porta amb clau. Ho féu com sempre que havien de tractar un tema confidencial
i no volien ningú els interrompés.
En David el va esguardar per sobre dels papers.
-Saps que mai no m’he ficat en els teus assumptes però aquesta vegada crec que tinc el
deure de...
El seu amic el va interrompre amb naturalitat. Li sabia greu que l’August es disculpés
per intentar parlar amb ell.
-Ets el meu millor amic. Pots ficar-te en els meus assumptes quan vulguis.
Era una de les comptades ocasions que decidien abandonar la contenció i la formalitat.
Potser sí que havia arribat l’hora de dialogar amb sinceritat.
L’August va escollir romandre d’empeus perquè solia pensar millor mentre caminava
amunt i avall per la sala.
-Crec que hauries de fer un esforç i parlar amb la Natàlia. Parlar de debò.
Ambdós sabien molt bé a què es referia. Posar les cartes sobre la taula i fer detonar la
situació.
L’August estava visiblement nerviós. Ja s’havia cansat de callar el que pensava.
-Carai, David ! En realitat només t’envegen i d’aquí dos dies s’hauran cansat de parlar
de tu. Què t’importa ?
Com un fet insòlit, en David va deixar les seves activitats simultànies per a fer una sola
cosa que requeria tota la seva concentració. Explicar-se.
-El que menys em preocupa és el que digui la gent. No et negaré que em molesta ser el
centre dels comentaris, sobretot per la baixesa que designen i la mala sang que destilen i
amb raó. Per a tothom, sóc el seductor de la meva protegida, m’he casat amb la filla
d’un gran amic de la família que la va deixar al meu càrrec amb confiança cega...
Preferia no seguir pensant en tota aquella pila d’arguments que l’enllotaven fins a
aconvertir-lo, als ulls del món, en un dels pitjors canalles del seu temps.
-Però aquesta etapa ja l’he superat- li assegurà -, i, creu-me, no és la pitjor.
-I quina és la pitjor ?- preguntà en August que entenia i no entenia al seu soci. Fins a
cert punt, es ficava a la seva pell però, per altra banda i passat el temps, tampoc li
semblava tot plegat tan aberrant com ho interpretava en David.
En Biern li fou molt sincer perquè començava a tenir la impressió de no ser prou
benentès.
-Ara ja em puc imaginar mantenint una conversa civilitzada amb ella, duent-la a una
festa, prenent decisions en comú, fins i tot em veig criant fills junts, el que no puc
concebir és... Fer-los.
Inclús li havia costat emprar aquell eufemisme.
-Però si fer-los és el més fàcil !- exclamà en August amb una locuacitat que no havia
pogut contenir -. Perdona- digué immediatament. Cap tema era menys apropiat que
aquell per a fer broma però la situació resultava paradoxal fins a uns extrems
tràgicament còmics.
-És curiós comprovar que de vegades la realitat pot superar qualsevol ficció, és el món
al revés- s’expressava en Pascal molt compromès amb el greu problema del seu
84

millor amic -. Normalment el més complicat és conviure amb una dona, compartir les
coses, tenir idees i gustos en comú. Per a mi, mantenir un diàleg de més de dos minuts
amb la meva esposa ja és una proesa per a ambdós i a tu només et preocupa com dur-tela
al llit.
Eren dos adults que mai havien abordat temes gaire personals ni molt menys íntims però
potser havia arribat el moment de fer valdre la confiança i l’amistat per a alguna cosa
més que per als negocis.
Un cop destapat el tema, en David era capaç de fer-li algunes confidències. Per primera
vegada, tenia la necessitat de desfugar-se.
-És que la relació amb la Joanna va ser un desastre. Ella sempre plorava.
-Totes ploren !- clamà en Pascal amb més resignació que no pas amb un rampell de
misogínia.
-El que dius és absurd. Saps perfectament que no totes ploren- digué en David
emfatitzant molt la darrera negació.
-En base a l’educació que reben, suposo que només hi ha dues classes de dames que no
plorin. Les vagasses i les enamorades. I tu, amic meu, t’has casat amb una dona
enamorada.
-Ella creu que està enamorada i suposo que a la seva manera ho està- puntualitzà en
David -, però només és una noia jove i idealista. Viu en un món poblat de fades i de
prínceps blaus. En el fons, sota la seva aparença de seguretat, em sembla tan fràgil...
Tan pura. No sé què espera exactament ? Tot serà decepcionant i jo em sentiré com un
monstre, el món li caurà a sobre.
-Doncs, jo opino que és molt més madura del que et penses. Ja sé que et resulta difícil
veure-la com una dona però és una dona. Una dona que sap molt bé el que vol.
-No sé si sap el que vol però que és capaç de qualsevol cosa és evident- va admetre en
David amb una mescla de rancúnia i admiració. En realitat, i en alguns moments
inconfessables de feblesa, no podia evitar sentir-se afalagat pel que la Natàlia havia fet.
No hauria estat humà si no hagués experimentat en algun moment un cert orgull masculí
i una certa autocomplaença.
-Però si la conclusió és que no sabries com mantenir una relació física amb ella, si no
t’atreviries... Perquè no proves de explicar-li-ho d’alguna... ?
En David el va tornar a tallar, aquell cop amb un requeriment.
-Per favor, August !- l’amonestà.
-No, és clar- ronronejà l’amic d’immediat. Qualsevol s’hi posava a explicar a una dona
una cosa com aquella.
L’August movia el braç pregant-li que oblidés similar animalada. Tota la conversa era
massa enrevessada per a mantenir la sensatesa en tot moment. En realitat, la situació
resultava tan kafkiana que la imaginació volava atropelladament en busca de la porta
secreta que havia de permetre sortir del laberint.
Ambdós, parcs en paraules quan es tractava de sentiments, estaven començant a perdre
les ganes d’enraonar. Els havia costat prou arribar fins allí i ja no podien anar més enllà.
En aquell punt, se’ls hi barrava el pas.
Estava molt clar que en David no trobaria mai la solució a aquella equació.
85

CAPÍTOL XXXXVI
Tot just despuntava el juliol però la Natàlia ja es sentia preparada. Havia fet la lluita i
havia perdut. L’hora de les grans confessions havia girat sempre al voltant del sopar i la
Natàlia conservaria aquella tradició. Va esperar que en David hagués menjat i el va anar
a trobar a la biblioteca. El destí havia fet que no marxés directament a la seva habitació i
era un destí que admetia a la Natàlia dient “Endavant”.
Ell va tancar el llibre que estava llegint per a prestar-li tota l’atenció.
-T’escolto- pronuncià.
Els separaven un parell de passes i la taula escriptori. La Natàlia havia escollit parlar
primer amb ell perquè, si li hagués participat les seves intencions a la Paula, ella hagués
utilitzat totes les seves manyes i influències per a impedir-ho.
-Tenies raó i el millor és que anul·lem el nostre matrimoni.
-Estàs disposada a demanar l’anul·lació ?- volgué corroborar en David sense pretendre
agreujar-la.
La Natàlia es mereixia aquella malfiança i no es podia ofendre.
-Sí.
En David la va mirar com si s’hagués tret un immens pes de sobre. El seu rostre s’havia
distensionat i havia perdut aquella acritud perenne dels darrers interminables mesos. La
Natàlia tenia els ulls vidriosos però semblava prou serena.
-Me n’aniré a la casa de Ciutat Pia per a ser a prop mentre durin els tràmits de
l’anul·lació. Després marxaré a viure a Frankfurt amb la meva àvia- li comunicà de
forma sintètica. Havia pres aquella decisió convençuda que la proximitat amb en David
seria insuportable. Només la distància i el temps podrien mitigar una mica la seva
ansietat constant per tenir-lo a la vora.
-No aniràs sola a la capital- li prohibí l’advocat -. Ves una temporada a casa de la Paula.
-No voldria ser un destorb- justificà la Natàlia havent-hi pensat molt. Havia de
començar a desfer amarres i aprendre a seguir sola el seu camí.
-Ella estarà encantada i tu ho saps- insistí en David que no aprovaria una ocurrència
semblant.
Es van permetre uns segons de mutisme per a fer-se a la idea que aquell trajecte de les
seves vides s’havia acabat.
La Natàlia necessitava fer el seu darrer al·legat.
-Jo he tingut una vida meravellosa. Cada dia era com un somni perquè sabia que, en
algun moment, entraries per la porta i et veuria. Em vaig equivocar fent el que vaig fer i
ho vaig espatllar tot. El que tenia em semblava més que suficient. L’únic que volia era
no veure’m obligada a casar-me amb ningú i poder seguir sempre al teu costat. I hauria
estat feliç la resta de la meva vida.
A en David li dolien molt les seves paraules. Estimava molt a la Natàlia, molt més del
que hauria desitjat després de tot. La seva partida suposaria un buit que ningú no podria
omplir.
-A pesar del que ha passat, sempre podràs comptar amb mi- declarà l’advocat esgotant
el poc temps que li restava abans de separar-se d’ella per a sempre.
-I jo espero que, almenys, em consideris una amiga- li digué i addicionà amb apenat
sentit de l’humor -, encara que sigui una amiga poc fiable.
En David va somriure per les ironies del destí. L’havia traït per amor.
La va contemplar uns moments més amb certa recança. Entre moltes altres coses, sentia
intriga per saber què l’havia fet canviar d’opinió però va preferir no seguir furgant a la
llaga.
La Natàlia li havia llegit els pensaments.
86

-No penses preguntar-me que m’ha fet canviar d’opinió ?- li demanà.
Fins i tot ell, era vulnerable a la curiositat.
-Què ha estat ?- la complagué.
La Natàlia el va mirar fixament. Les llàgrimes suspeses als seus ulls blaus havien
començat a lliscar. La vista se li havia enterbolit.
-Que ni tan sols m’has pogut odiar.
L’odi era un sentiment que es podia combatre. La indiferència no era res.
-Et vaig odiar però ja no- li confessà ell parlant més del que debia.
-Ara em tens llàstima- resumí la Natàlia amb el seu pesar.
En David va somriure com es somriu davant d’un cas perdut.
-No em coneixes en absolut.
-No, és clar- va admetre la noia amb una veu molt àtona de resignació.
Ja no volia seguir dialogant amb ell. La música del món havia deixat de sonar. Es va
eixugar aquelles llàgrimes rebels impròpies d’una escena que estava portant amb molta
dignitat. Era l’últim acte i hauria volgut estar esplèndida, com una heroïna de
Shakespeare.
-Només et vull demanar una cosa. Un gran favor.
En David estava a l’expectativa de la que havia de ser la darrera prova.
-M’agradaria que m’acompanyessis al casament de la Sara al setembre. Saps que és la
meva millor amiga i significaria molt per a mi poder comptar amb tu.
-D’acord- concedí l’advocat agraint, en el fons, disposar d’una última oportunitat per a
allunyar-se d’ella sense un regust tan amarg. Haurien passat dos mesos i ambdós
estarien més tranquils.
-Però sense comentaris agres ni males cares- s’atreví a demanar la Natàlia.
En David no deixava de fascinar-se amb tanta exigència. Ho faria perquè era la dona
més comprensiva i tolerant amb els errors dels altres que havia conegut. Ella ho hauria
fet per qualsevol.
-Sense comentaris agres ni males cares - va dir. I es van acomiadar.
87

CAPÍTOL XXXXVII
L’endemà, la Natàlia va començar a preparar les seves pertenences lentament i després
es va acomiadar del servei. Eren rostres molt coneguts i apreciats que trobaria a faltar,
inclús enyoraria l’aridesa de la Georgina Parisi. Li agradava pensar que ella seria allí
per a ocupar-se d’en David com el que era; la millor majordoma de la ciutat. Ningú no
es va sorprendre per aquella notícia perquè la casa feia mesos que era un funeral
comparada amb el que havia estat.
La Natàlia no va mirar endarrera ni una sola vegada. Es va presentar l’edifici del carrer
dels Poetes amb tres baguls plens de roba, alguns llibres i les joies i els records
familiars. Es preguntava si seria prou hàbil per a mantenir un difícil equilibri entre no
desairar a la Paula i mantenir la seva costosa decisió. Per sobre de tot, desitjava fer-li
entendre com l’estimava i com n’hi estava d’agraïda pel seu esforç contra vents i
marees. Sacrificar el respecte del seu germà, apostar-ho tot per ella. Havia estat la
persona més incondicional que mai tingué al costat.
Però quan li va explicar el que havia fet, ella no es va enfurir, ni molestar, ni tan sols li
ho va recriminar. Es va posar a pensar amb astúcia i va dir -potser ha estat una
excel·lent decisió.
I va seguir barrinant amb la mirada extraviada i un somriure als llavis que feia feredat.
La Natàlia l’observava amb alarma i inclús preocupació.
-Ai, tieta !- la increpà demanant auxili a les parets -. De vegades, em sembla que us falta
un vull !
Per fortuna, les excentricitats de la Paula Biern van fer que els dies passessin amb
relativa rapidesa. En David havia iniciat els formulismes de l’anul·lació i la Natàlia va
ser requerida tan sols un cop per a anar al Bisbat a signar els documents de l’inici del
procés. La Paula preparava cada dia alguna llepolia de xocolata: pastissos, galetes,
trufes... i l’obligava a menjar-ne. Sostenia que el cacao era un gran reconstituent i que
també l’ajudaria a veure les coses amb menys tremendisme. Ella n’era una adicta.
A diferència de la casa Biern, el pis de la seva tieta era un lloc ple d’objectes inútils i
ostentosos. Es comprava qualsevol caprici d’orient o de les amèriques i l’exposava com
un tresor exòtic. Malgrat tot, aquell lloc atapeït i barroc, tenia un poderós encís. Com la
tieta Paula, concentrava una infinitat d’encants inconexos però magnètics. Posseïa la
seva essència enlluernadora i alhora senyorialment caòtica.
A l’agost, en David va marxar a Les Moreres i els dies es van tornar monòtons. La
Natàlia no l’havia tornat a veure però es feia el conhort de pensar que, en qualsevol
moment, podia recórrer a una ximpleria i seguir-lo per algun carrer o plantar-se darrera
un arbre de l’avinguda del Camí Reial i esperar que arribés. El fet de saber que es
trobava tan lluny, resultava molt més martiritzador.
A mitjans d’agost, la Paula va iniciar els preparatius del sopar que oferia cada any per
aquelles dates a la casa que havia estat del seus pares i abans dels seus avis. Mentre
cosien una tarda assegudes al balcó, la Natàlia no va poder reprimir fer-li un comentari.
La confiança que atorgava un contuberni com el que havien protagonitzat no era
comparable amb quasi res. S’havien acostumat a dir les coses pel seu nom i a ser-se
admirablement franques. La Paula estava encarregant els millors vins i caves,
l’orquestrina, el rebost, el vestuari... Sense reparar en despeses. Aquella era una de les
trobades estivals més esperades entre el seu cercle d’amistats i la que la Natàlia es
perdia cada any per anar a Santa Clàudia.
Donat l’estat de les relacions entre els germans Biern, la Natàlia li féu una pregunta.
-Tieta, com podeu tenir... ?
88

La Paula va deixar l’agulla de brodar a l’aire.
-Tanta barra ?- endevinà.
-Bé, no volia dir això exactament...- vacil·là la Natàlia.
La seva tieta no tenia temps per a quequeses.
-Que s’aguanti- digué taxativament referint-se al seu germà que era qui hauria de córrer
amb totes les factures com sempre -. Si no sap apreciar un favor, no és el meu problema.
Va assenyalar a la Natàlia amb el dit i va fer un afegitó important.
-A més, és cert que en David és molt intel·ligent i que ha guanyat molts diners pels seus
propis mèrits. Però a ell li ho van deixar tot i va gaudir de totes les oportunitats. Què he
pogut demostrar jo ? Tot el que paga, m’ho deu.
La Paula va seguir cosint sota un atent esguard de la Natàlia. Ella es preguntava d’on
podia treure aquella dona tant de braó. Era com una fortalesa inexpugnable, un bastió de
la preeminència femenina per sobre d’un univers fet i dirigit per homes. No era ella tan
llesta com en David ? No era forta, constant i valuosa ? Aleshores, per què estava sola ?
Totes aquelles virtuts masculines eren defectes per a una dona i ambdues ho sabien. La
seva aliança anava més enllà d’una mera malignitat, la seva aliança els havia donat
poder i allò no es podia tolerar.
De sobte, la Paula havia començat a plorar en silenci i la Natàlia no entenia el perquè.
El seu lament li partia l’ànima en dos.
-Si perds, Natàlia, hauré arruinat la teva vida- lamentà sentint-se culpable de terribles
pecats; la sobèrbia i la puerilitat d’haver cregut poder guanyar a tants rivals alhora -. He
intentat fer-te a la meva imatge i, si et quedes sola com jo, serà pel meu egoïsme i la
meva imprudència.
La Natàlia va arrencar a plorar com ella. Per primera vegada, la va tutejar per la
intensitat de les emocions que volia expressar. Rodaven per una pendent els vells
costums i la cerimònia.
-No diguis això, tieta Paulina. No ho diguis. Ets el millor que m’ha passat, ets tot el que
tinc.
La Paula tenia el cap cot. El brodador li havia lliscat de les mans i havia caigut a pedrís
del balcó. La Natàlia li va agafar el cabells daurats cada dia més plens de canes i la va
obligar a mirar-la als ulls.
-Mira’m, tieta- li suplicà -, si he perdut ha estat per culpa meva. No he estat a l’alçada.
No sóc dona per a en David. Si has comès un error només ha estat valorar-me massa,
secundar-me com una mare.
Les dues ploraven desconsoladament.
-Com una mare, tan sols m’has vist virtuts. I jo t’estimo encara més per això.
A les dues els costaria acceptar-ho però, juntes, podrien sortejar molt millor el temporal.
Juntes no estaven soles.
89

CAPÍTOL XXXXVIII
A partir d’aquell dia, la Natàlia va fer un gran esforç per a sobreposar-se i semblar
animada. Intentava complaure en tot a la Paula i, fins i tot, es va fer un vestit llampant i
va assistir al sopar. Si havia de desmoronar-se, ho feia a la seva habitació però davant
d’ella mostrava el seu millor somrís i una fingida alegria. Sense exageracions, procurava
tenir el talant d’una dona que tiraria endavant a pesar de tot.
Passat aquell moment tan baix, la Paula també havia recuperat la seva jovialitat i la
personalitat de sempre; arravassadora i electritzant. No pensava deposar les armes i
assegurava mantenir una màxima immutable. En un sentit simbòlic, sostenia que si
s’havia de morir calia fer-ho matant. La Natàlia confiava que els dies passessin al seu
favor i que les esperances de la tieta acabessin de diluint-se com ho fan els núvols
després d’una d’aquelles tormentes breus d’estiu. Molts trons i llampecs, tot espatega,
però el sol de seguida torna a obrir-se pas i a brillar més nítid i reverberant que mai.
Va escriure una llarga carta a Mossèn Marcel acomiadant-se per molt de temps i també
una altra per a la seva àvia Hilda on li anunciava la seva propera visita. No sabia quan
de temps trigarien els tràmits de l’anul·lació però sí sabia que, tant bon punt estessin
resolts i pendents de la decisió del Tribunal de la Rota, marxaria. Aquella mena de
dictàmens solien dilatar-se molt i ella ja volia ser molt lluny quan aquell matrimoni
expirés i tots els seus somnis més absurds desaparesquessin com una columna de fum.
S’aferrava molt fort a aquella anell d’or el temps que li quedava. La contemplava sota
qualsevol llum i adorava l’aspecte que prenia en el seu dit.
El dia dotze de setembre, es van celebrar les eleccions nacionals i el partit liberal va
tornar a guanyar. L’Héctor Pastrana va ser escollit com a diputat per la comarca de Luca
al Parlament. La Natàlia estava segura que el nou càrrec i totes les seves
responsabilitats, el futur estritllat que tothom li augurava, l’ajudarien a oblidar de la
mateixa forma que ella hauria d’oblidar. Lamentava no poder felicitar a en David per
aquella victòria que, en bona mesura, li debien. Ningú movia millor els fils de la política
que ell.
Una setmana més tard, la Natàlia només comptava els dies, les hores i els minuts que li
faltaven per a assistir al casament de la Sara. L’havia visitat vàries vegades recolzant-se
en ella. Havia estat, com sempre, la mena de persona que no fallaria mai a una amiga.
Era l’única persona que coneixia l’estat del seu matrimoni, per a la resta el procés
d’anul·lació era un secret molt ben guardat. Per sort, la cúria solia ser molt discreta en
aquelles qüestions i podrien assistir al casament aparentant normalitat i sense haver de
donar indesitjades i desagradables explicacions.
L’esponsori s’havia de celebrar al castell de Rocalta situat al nord més muntanyós del
país. Es tractava d’un enclau abrupte de bellesa tràgica. Perillosos tallants teixien el
camí fins a aquell alcàsser medieval que havia estat lloc de refugi per als monarques en
periodes convulsos de la història i que s’assentava a la cima d’un penyasegat famós per
haver estat el botxí de dones nobles infidels als seus marits condemnades a morir
precipitades al buit. Aquella sola idea feia esborronar.
Els comtes de Ciutat Pia, propietaris del castell, l’havien ofert al seu nebot per a conferir
tota la pompa al seu casament. En Jofra Descamps era un dels pocs descendents directes
de l´última nissaga reial que quedaven.
En David li havia fet arribar una nota a la Natàlia. Marxarien el dia anterior al vespre i
passarien la nit viatjant en tren per a no perdre tant de temps. L’advocat estava més
saturat de feina que mai. Arribats a Puigblanc, la vila més propera, seguirien en
carruatge com hauria de fer tothom. No hi havia altra forma d’ascendir aquells camins
90

escarpats que els procurarien més de tres hores de trajecte atziac. Malgrat tot, l’honor de
poder assistir a un esdeveniment al castell de Rocalta, un lloc inòspit i tancat amb pany i
clau per al món, es valia qualsevol ofrena.
El disset de setembre, el matí de la seva partida, la Natàlia ultimava els darrers detalls
del seu vestuari i acabava de preparar l’equipatge. La Paula li va dur fins a la seva
habitació un petit present. Una camisa de dormir molt fina de fil diametralment oposada
a les que ella solia utilitzar. Tenia una tirants molt fins, un escot pronunciat i era
pràcticament transparent. Dur-la seria gairebé el mateix que no dur res.
-Pren-la- li va indicar la Paula i va començar a plegar-la delicadament sobre el llit per a
posar-la dins de la balisa.
La Natàlia no volia encetar cap mena de plet amb la seva tieta, ja feia temps que havia
desistit de fer-ho per a no contrariar-la, però la seva cara d’estupefacció la va trair un
cop més.
-És molt possible que aquesta sigui la teva última oportunitat però és una bona
oportunitat- li assegurà la Paula -. Vas deixar la casa i vas acceptar demanar la nul·litat.
Ara ha baixat la guàrdia i està confiat. A Rocalta serà el teu moment d’agafar-lo
desprevingut.
La Natàlia no entenia la resistència malaltissa de la Paula a acceptar la realitat. Es
mossegava la llengua però les paraules li brollaren amb vida pròpia.
-I què es suposa que he de fer ? Tornar a suplicar i a humiliar-me ?- preguntà amb
desesperació.
-No siguis estúpida- li recriminà la Paula directament. Estava començant a perdre la
paciència amb aquella noia -. Posa’l calent.
La Natàlia va envermellir fins a l’arrel dels cabells.
-Ets la dona més guapa de Luca i li agrades, per la mort de déu !- clamà la Paula alçant
les mans al cel -. Si no ets capaç de ficar-te al seu llit, serà millor que entris en un
convent.
Ja s’havia cansat de mitges paraules i de gatamoixeries. Feia mesos que la Natàlia havia
d’haver trobar la forma de seduir-lo però era massa bleda.
-Espavila’t d’una vegada !- l’esperonà gairebé amb ràbia. La Paula estava veient amb
impotència com una dona enamorada fins al moll de l’òs era incapaç de teixir una
teranyina al voltant d’un home totalment indefens davant d’ella. Tota la intel·ligència
d’en David no servia per a res pel que a afers del cor es referia. La seva fèrria voluntat
s’havia anat esquerdant dia rera dia i la noia ni ho havia notat. Els recursos d’en David
serien inútils davant d’una provocació que li fes perdre el cap. Però la Natàlia estava
paralitzada per la por, la vergonya i tots els tabús amb que l’havien educada.
-No vols que et vegi com una dona ? Doncs actua com una dona, carai !
La Paula ja no podia dir-ho més alt ni més clar.
91

CAPÍTOL XXXXIX
El viatge va ser tan calamitós com era previsible però la Natàlia no prestava atenció al
seu mal d’esquena per tota una nit asseguda en un precari compartiment ni a
l’avorriment dels llargs silenci només esquitxats per algunes frases educades de
compromís. Només tenia cap per a mirar-lo de reüll de tant en tant. A l’advocat el camp
sempre li provava i el tornava encara més fosc de pell. La camisa blanca sobre el coll
bru i coronant les seves mans fibroses i la barba incipient que no s’havia pogut afaitar,
eren més del que el seu estómec podia tolerar. Hi tenia un nus del tamany d’una àncora
de vaixell i la mantenia tan immobilitzada com ho hauria fet aquesta.
Finalment, van presentar-se a les dues del migdia tocades. El casament era a la tarda i
pràcticament tothom havia arribat el dia anterior per comoditat. Ells estarien cansats i a
penes tindrien temps per a arreglar-se.
Els va rebre la senyora Salom amb un entusiasme que compensava les cares
d’esgotament que presentaven ells. La núvia, lògicament, estava massa atrafegada en
aquells moments. Un mosso de cambres molt amable els va guiar fins a la seva. La Sara
havia deixat una nota per a la Natàlia.
“Estimada Natàlia. En primer lloc, benvinguda ! No vaig saber com explicar a la meva
mare perquè havieu de dormir en habitacions separades així que no he pogut atendre la
teva petició. Espero que em disculpis però he preferit respectar l’anonimat de les vostres
circumstàncies davant dels convidats. Fins ben aviat. La teva amiga. Sara.”
Un cop dins de la vasta i gèlida estança, la Natàlia li va fer llegir la missiva a en David
per a que no extragués conclussions equivocades.
-No tinc cap interès a segrestar-te aquí dins ni res semblant- li féu constar amb més
acritud de la que hauria volgut.
En David va somriure prenent molta paciència.
-No vas dir que res de comentaris agres ?
Ella va fer mala cara un instant per a culminar molt a pròposit aquell incompliment de la
voluntariosa promesa que s’havien fet. Hi havia alguna cosa en aquella situació que
l’estava posant molt nerviosa. S’estava començant a sentir com una cadira vella que ja
feia nosa i que molt aviat desarien dins una gorfa però que, per consideració, utilitzarien
una darrera vegada. Com havia pogut caure tan baix ? Ja es penedia milions de vegades
d’haver-li demanat a en David que l’acompanyés. Hom havia de saber quan acabar les
coses.
Va començar a treure tota la seva roba de la maleta per a comprovar en quin estat es
trobava. Anava col·locant cada peça sobre aquell llit amb baldaquí que li conferia a tot
plegat una iconografia encara més dramàtica. Era com l’escenari d’una novel·la barata
per fascicles d’aquelles que li comprava la Paula per a que recuperés l’idioma
ràpidament quan ella va arribar a Luca als tretze anys. Assegurava que les lectures
lleugeres eren la millor manera de matar el temps a l’hivern i una forma d’evadir-se de
l’ensopiment de l’Acadèmia March. Ella havia estat la primera a posar-se de part seva
per a aconseguir que en David la tragués d’aquella escola inhumana. Pensar en la seva
tieta, era l´única cosa que omplia de tebiesa al seu cor.
Tots dos es van rentar en unes cambres improvitzades per a la higiene personal perquè
la parella de nuvis era conscient que els encopetats convidats no podien prescindir dels
seus costums més urbanites.
Al carrer, hi feia encara molta calor durant el dia i el sol allí dalt de les muntanyes
cremava més que a la costa. No obstant això, dins d’aquells murs hom hi podia passar
fins i tot fred amb les robes lleugeres pròpies de l’estació.
92

La cerimònia nupcial es va celebrar a la capella del castell. La Sara estava preciosa i tots
els convidats respiraven satisfacció i inclús orgull per haver estat convidats a un fet tan
rellevant. Poques vegades havia vista la Natàlia robes tan cares ni joies tan espectaculars
lluïdes amb paroxisme en un lloc tan especial.
Quan va tenir l’ocasió, va abraçar a la Sara i la va felicitar. Ningú es mereixia més que
ella ser, per un dia, el centre de l’univers. Era la millor persona que havia conegut i li ho
va dir amb llàgrimes als ulls. Li desitjava tota la felicitat i més.
L’àpat posterior a l’immens pati de l’alcàsser va ser abundant però bastant auster pel
propi entorn i per les dificultats de dur fins allí alguns béns delicats. Hi va haver molta
caça i també carn guisada del propi bestiar que es criava entre aquelles muralles.
Una cinquantena de persones, escollides entre la flor i la nata del país, van gaudir de les
vistes i del poderós influxe que aquell indret exercia sobre les ments. Hom es sentia
formar part d’alguna antiga llegenda allí dins estant i els fantasmes semblaven planar
per tot arreu guardant un lloc sacrosant plagat d’històries de valor i de grans gestes
alhora que d’infaustes personalitats recordades per la seva barbàrie i perversitat.
Ben entrada la nit, els comensals estaven tips de veure i de menjar copiosament i, en un
lent degoteig, tothom es va anar excusant. Els nuvis feia molts estona que havien marxat
a la seva arcoba per a iniciar la seva nit de noces. Els Biern van ser dels darrers en
retirar-se perquè les converses polítiques es va anar succeint molt oportunament i molts
dels presents, conservadors radicals, es van dedicar a intentar fer una cosa impossible;
desarmar dialècticament a en David.
Passades les dotze, extraordinàriament cansats, van accedir a la seva habitació. En
David es va canviar el primer darrera la mampara de fusta i, mentre ho feia la Natàlia,
va donar un encàrrec a un dels criats que restarien de guàrdia tota la vetlla.
Poc després, li van portar més flassades i ell les va col·locar sobre la pedra amb la
màxima pulcritud. La Natàlia va sortir de darrera de la mampara i va contemplar aquell
espectacle previsible. Ni li havia passat pel cap posar-se la camisola de la Paula perquè
ja es sentia prou ridícula amb la seva camisa gruixuda de cotó i els cabells deslligats.
Hauria estat de signe patètic emprar aquella estratagema amb en David. A ell ni li
interessava el seu cos ni li interessaria.
En David s’havia estirat sobre les mantes amb els braços sota el cap. La va observar un
instant. La Natàlia semblava un àngel amb la púdica camisa blanca. No era de
naturalesa humana sinó divina i allò era el que li conferia més forces per a renunciar a
ella. Com es podia profanar una cosa tan etèria i candorosa ? Ni tan sols s’havia atrevit a
posar-se la camisola de fil que en David havia vist extesa sobre el llit i que estava segur
que li havia facilitat la Paula. El que tenia no era un germana sinó una gàrgola a l’aguait
de la menor feblesa humana. Combatre contra ella era un acte de pur heroïsme.
La Natàlia es va ficar al llit. No havia volgut ni mirar-lo però involuntàriament s’havia
fixat en que no tenia coixí. Va agafar-ne un de sobrer que hi havia al capçal del
baldaquí.
-Tampoc no et preocupis tant, no t’atacaré- proferí amb ràbia llençant-li a terra el coixí.
No era una conducta molt pròpia d’una dama però li resultava enterament igual. Ja
estava cansada de ser l’apestada al regne dels virtuosos. Havia comès molts errors,
d’acord. No era la millor de les dones però tampoc era la pitjor. Preferia concentrar-se
en la ira que en el dolor que sentia. Li féu a l’advocat una pregunta sarcàstica.
-Si et consideres tan perfecte i sense màcula perquè no te’n vas a dormir a l’altar de la
capella ?- enverinà tapant-se completament amb el llençol i girant-se d’esquena.
93

En David féu un gran esforç per a no posar-se a riure. El més desconcertant de la
Natàlia i allò que donava fe de la seva ingenuitat era que, a aquelles alçades, encara no
s’hagués adonat que no era ella el que més el preocupava sinó ell mateix.
Per sort, els quedava un dia més d’estada al castell i aquella dura prova s’hauria acabat.
94

CAPÍTOL L
L’endemà, els cavallers s’havien compromès a sortir de cacera i les dames ocuparien el
dia passejant per les immediacions. Per una de les gorges, hi corria un cabdal d’aigües
subterrànies que desembocaven en una llacuna cristal·lina que es trobava només a cinc
minuts dels murs, les torres de vigilància i els merlets del castell.
Tothom passaria un dia més a l’alcàsser obligatòriament perquè el proper tren no sortia
de Puigblanc fins els dimarts, cosa que era d’agrair perquè els feia falta descansar una
mica més abans d’emprendre el pesat viatge de tornada. Des de Puigblanc, s’arribava
fins a Sant Arnau i, d’allí, a les diferentes direccions on els convidats trobarien el seu
destí.
La Natàlia i la Sara van passar molta estona juntes. Com era d’esperar, la seva conversa
va ser confidencial i, per primera vegada, va contenir algunes procacitats. La núvia
havia viscut una experiència meravellosa i volia fer partícep a l’amiga d’alguns dels
detalls de la nit. Estava esplendorosa i feliç. En uns dies marxarien de viatge de noces
cap a França i el nord d’Europa.
La Natàlia va veure ben poc a en David. Ell havia decidit que es llevessin a trenc d’alba
l’endemà i partissin cap a l’estació.
Cap dels dos no va voler sopar. La Natàlia perquè estava massa deprimida malgrat ho
dissimulava amb distinció i ell perquè havia preferit baixar a banyar-se a l’estany amb
altres convidats abans d’anar a dormir. L’aigua glaçada li purificaria la ment dels mals
pensaments que l’estaven dominant des de la nit anterior. La separació de la Natàlia
havia estat molt més densa dins del seu cap del que esperava i el mes a Santa Claúdia
sense ella, amb la calor i les estones de tedi, li havien fet imaginar algunes coses
prohibides. No es podia permetre més llicències d’aquell tipus.
Quan va pujar a l’habitació, en David duia els cabells mullats i estava gelat. Allí dins
l’ambient era molt plàcid mentre la nit a alta muntanya s’anava tornant més i més freda.
Ella encara anava vestida i feia poca estona que era a la cambra. Tenia un llibre entre els
dits però no llegia, meditava.
Hi havia moltes coses que no havia aconseguit d’en David però una d’elles era molt
essencial.
-Serà millor que dormim- digué el nouvingut només entrar -, demà ens hem de llevar
molt aviat. Et canvies tu primer o ho faig jo ?
La Natàlia el va mirar com ensonyada i molt lluny d’aquella estança i de les seves
paraules tan prosaiques. Es va plantar davant d’ell abans no agafés el seu pijama dels
calaixos de la còmoda.
-Pots fer una cosa ? Una de molt simple- li especificà per a que no es preocupés.
En veritat el que li havia de demanar era sumament senzill.
-Pots posar la mà així ?- li pregà la Natàlia mostrant-li com fer-ho. Ella havia extès el
braç una mica i havia obert la mà amb el palmell de cara per amunt. Era un gest
d’amistat, de confiança.
En David va dubtar un moment.
-Si-us-plau- li pregà ella amb un somrís que li jurava no albergar cap objectiu ocult ni
mala intenció. Els seus ulls transmetien tota la innocència del seu cor destrossat.
L’advocat va fer el que li demanava i la Natàlia va posar la seva mà sobre la d’ell amb
molta delicadesa i amb una quietud d’esperit que feia molt de temps que no
experimentava.
No es tractava de cap fita important, només d’unir les mans un moment després d’onze
anys d’afecte mutu i de moltes complicitats. De compartir idees i estones conversant
sobre literatura o filosofia o intentant que ella aprengués alguns principis legals. Les
95

vacances a la plana i tants cops com l’havia protegida de les convencions i, més tard, de
la deshonra acceptant casar-se amb ella. Per uns anys nets i feliços que ja no tornarien.
Per tantes coses, gràcies. Per tantes altres, adéu.
La Natàlia estava sentit una espantosa esgarrifança i tenia la pell de gallina. No obstant
això, es va mostrar sencera i li va somriure dolçament. Era tot el que ambicionava.
Havia aconseguit tocar la seva pell. Anava a retirar-se però en David va tancar la mà i la
va retenir.
-Què és el que vols de mi ?- li preguntà molt seriós.
-Tu ja saps el que vull- pronuncià ella amb valor.
-I si t’ho dono, què passarà ?
El cor de la Natàlia va començar a bategar acceleradament. Potser la Paula tenia raó i el
que havia de buscar era provocar-lo. Ignorava què fer exactament però havia d’actuar
com fos i depressa. Es va posar de puntetes i li va besar els llavis d’una forma
superficial i casta perquè no en sabia més. De seguida, va comprendre que allò havia
produït l’efecte contrari al que pretenia.
-No, no, no- va rectificar posant-li els dits sobre la boca com si volgués anul·lar aquell
petó tan inofensiu.
-Dona’m una altra oportunitat- li implorà la Natàlia.
I es va abalançar sobre ell amb la força endimoniada que li oprimia el pit sota la brusa.
En David li va respondre oblidant, per un moment, tots els escrúpols. Era difícil resistirse
a una dona que es brindava sense cap mena de reserva i que, a més, era la seva esposa
als ulls de déu. Estava fart de reprimir-se, fart de tenir-la al davant i no poder-la ni tocar,
fart de pensar abans d’actuar. La va besar amb desig i ella va separar els llavis aprenent
a correspondre. La dominava el mateix instint bàsic però no sabia desinhibir-se del tot.
Quan en David li va posar la llengua dins la boca, ella va retrocedir uns centímetres de
forma inconscient. S’havia espantat.
-Ho sento, David. Ho sento- es va disculpar ràpidament volent recuperar aquell bes.
-La tercera, si-us-plau... Si-us-plau.
Mataria per una última temptativa.
-Et quedaràs quieta ?- preguntà en David amb paciència. Estava essent molt més
comprensiu del que la Natàlia esperava.
-T’ho prometo- li va dir a punt de posar-se de genolls. Mai no havia cregut poder arribar
tan lluny amb ell, ni per un moment.
Llavors, es va deixar besar i acariciar. En David li va agafar el coll amb les mans i va
fer que el cos se li tensés de plaer. La Natàlia respirava amb dificultat i només anhelava
que ell satisfés aquell desig que li cremava entre les cames. Hauria gisclat per la
impaciència i per l’intens dolor físic que li produïa aquella excitació. Entre els seus
braços, ell la notava humida i abandonada als seus designis. Aleshores, ja sabia que
podia fer amb ella el que volgués.
Quan en David estava a punt d’estirar-la sobre el llit, van trucar a la porta. La relació
sexual estava tan a prop que van necessitar més d’un minut per a recuperar els tons
vitals normals. La Natàlia havia recolzat el cap sobre el pit de l’advocat intentant
calmar-se i amagant el rostre. Encara no es creia el que havia passat.
En David va anar a obrir la porta i va sortir al passadís tancant darrera seu. Allí hi havia
en Salustià Niubò-Larsson, un dels homes més detestables i impertinents de Luca.
-Perdona, t’he molestat ? En Casaldàliga ens ha dit que acababes d’arribar- relatà en
Riubò-Larsson amb un to jocós resultat d’unes copes de més -. És que un grupet ens
hem quedat a la sala i hem plantejat un problema als escacs. Saps que en Borges va ser a
Sant Petersburg fa poc i va estar present a una partida d’en Simkin ?
96

En David intentava mostrar un mínim interès en el que en Niubò-Larsson li estava dient.
-Portem més d’una hora intentant resoldre’l entre tots però ... T’importaria donar-nos un
cop de mà ?
Era habitual en aquelles trobades que els cavallers es quedessin bebent i afrontant-se en
diferents jocs de naips o als escacs fins a la matinada. En David no podia negar-s’hi
sense resultar intolerablement descortès.
-Pots esperar-te un moment ?- li preguntar al banquer. En Niubò-Larsson era l’home
més avariciós de Luca i també el més faldiller. I ja s’havia adonat que acabava
d’interrompre un assumpte dels que més li agradaven, un de faldilles.
-I tant, i tant ...- li digué i afegí amb connivència -, i si no pots baixar ...
Aquell to implicava que ho comprendria perfectament i que no ho atribuiria en cap cas a
una certa prevenció pel que feia al repte que li plantejaven. En Simkin era un geni del
tauler. En David no es va molestar a respondre a aquella sibilina provocació.
En Niubò-Larsson va romandre esperant una resposta amb el seu somrís solapat i en
David va tornar al costat de la Natàlia.
A ella encara li tremolaven les cames i a penes havia tingut temps d’assimilar aquella
nova situació.
-Baixo un moment a resoldre un problema d’escacs- va dir mentre li acariciava lleument
el pòmul amb un gest carinyós que la Natàlia mai no hauria imaginat que un home com
ell fos capaç d’executar. Ella li va agafar la mà per a mantenir-la uns segons més sobre
la pell incandescent del seu rostre.
-Jo vinc amb tu- digué incapaç de separar-se d’ell. No volia veure a en David creuar
aquella porta i començar a pensar que tot havia estat fruit de la seva febril imaginació. I
comptar els segons i les mil·lèssimes fins que tornés.
-D’acord.
Començaren a descendir les escales tots tres i a avençar pels interminables passadissos
del castell. La Natàlia es penedia d’haver tingut l’impuls insensat d’acompanyar-lo. Res
la fascinava més que assistir a una nova demostració de la superioritat intel·lectual d’en
David però havia mesurat malament les seves forces. No estava en condicions de
presentar-se en públic. Tenia el cor fora del pit i duia al rostre un rubor impossible de
dissimular. No estava preparada per a allò i no disposava de cap recurs per a controlar
aquelles reaccions del seu cos.
En Niubò-Larsson estava convençut que l’advocat podria esperar una estona més per a
desfermar els seus pitjors instints amb aquella cobdiciada joveneta que havia aconseguit
per muller. Només se sentia estúpid per haver acceptat ser ell qui anés a cercar a
l’advocat quan la resta s’hi havia negat. Tots havien coincidit a opinar que en David
Biern tenia una cosa massa interessant a l’habitació per a perdre el temps amb jocs de
saló.
El llarg trajecte va ser una tortura per a la Natàlia que no podia deixar de pensar que
havia tingut les mans d’en David recorrent-li tot el cos i els llavis dins dels seus.
Finalment, els dos cavallers van donar pas a la dama a l’interior de la sala i van entrar
darrera d’ella.
La Natàlia va descobrir amb profunda emoció que la Sara també era allí asseguda a uns
metres de la taula que mantenia tan engrescats als cavallers. A pesar que es tractava
d’una reunió d’homes, en Jofra necessitava sempre a algú que el guiés i ella no se’n
separava ni un sol moment.
La Sara va veure de seguida que la seva amiga duia escrit a la cara que s’havia produït
algun miracle. Coneixia molt bé a la Natàlia i, en aquells moments, semblava a punt de
desmaiar-se.
Les dues dones es van mirar i la Natàlia va encaminar-se ràpidament cap on la seva
97

amiga es trobava. Donava gràcies a déu perquè la Sara es trobés allí per a oferir-li refugi
uns instants. Quan eren a punt de creuar la primera confidència, en David va aparèixer
inesperadament i li va agafar el braç. No estava disposat a compartir les intimitats del
seu matrimoni amb la Sara Salom. Sense mediar paraula i en qüestió de segons, va fer
que la noia el seguís fins a la taula de joc. Era el primer cop que la Natàlia sentia que
estava tenint una actitud possessiva.
Allí tots els cavallers l’esperaven expectants.
-Mat amb tres jugades- li digué en Borges a l’advocat amb un somrís socarró. Aquella
vegada estaven segurs de poder desafiar-lo perquè es tractava d’un repte digne d’un dels
millors mestres.
En David va observar un moment la disposició de les peces al tauler. Va propar els
llavis al rostre de la Natàlia i li va plantejar un dilema que ella no podria oblidar mentre
visqués.
-Si ho resolc massa ràpid els posaré en ridícul però podrem marxar més aviat.
-Doncs, posa’ls en ridícul- escollí sense dubtar-ho ni un segon.
En David va alliberar a la Natàlia un moment i va fer tres moviments al tauler.
-Xec mat- es va limitar a dir.
Va tornar a agafar a la seva esposa, aquell cop sense brusquetat, i es va acomiadar dels
presents.
-Ens haureu de disculpar però demà ens hem de llevar molt aviat.
98

CAPÍTOL LI
De retorn a la cambra que per primera vegada compartien, la Natàlia va avençar uns
metres i va romadre plantada als peus del llit d’espatlles a ell. No sabia on mirar i
tremolava.
En David va començar a descordar-li els botons folrats de la part posterior de la brusa i
després el corsé. Quan ella va tenir l’espatlla al descobert, va posar les mans sobre el
seu cos i li va envoltar la cintura per sota de la tela. No volia que el fet de despullar-la
de seguida la trasbalsés massa i la paralitzés. Però era impossible que la Natàlia es sentís
encara més espantada i vulnerable. En David li va besar el coll mentre l’acariciava fent
temps i esperant que estés preparada. A pesar de tots els signes equívocs, aleshores ja
estava convençut que ella ho anhelava. Tenia la pell trencadissa i els glatits del seu cor i
la seva respiració contenien més desig que recança. La seva avidesa podia més que la
por. En David Biern li va fer l’amor amb tota la dolcesa de que era capaç i va intentar
recordar en tot moment que havia estat prou dona per a enganyar-lo sàdicament i per a
arruinar la seva reputació. Si era prou adulta per a fer tantes baixeses, ho era per a que la
penetrés.
Una hora més tard, en David dormia i ella es va llevar molt sigilosament i va sortir al
passadís. Estava desert i fins i tot feia paüra pels seus murs de més de tres metres de
pedra viva. El silenci era sepulcral. Va cloure els punys molt fort i va treure tots els
nervis acumulats que duia a dins.
-Sí, sí, sí !- exclamà tapant-se la boca amb les mans i ofegant el seu crit visceral. No
podia contenir l’emoció ni la felicitat. Es desbordava dintre seu en cascada. No volia
plorar davant d’ell i despertar vells fantasmes. Podia ser malinterpretada però
necessitava sanglotar i esgolar-se d’alegria després d’un any sencer de llàgrimes
amargues. Sabia que els seus primers moviments serien decisius per a que en David la
acceptés i perdonés. No n’havia prou amb haver-lo vençut una nit, l’havia de convèncer.
Necessitava reflexionar i tranquil·litzar-se. En aquells moments només podia pensar en
la Paula. “Gràcies, tieta. Gràcies”. Sense ella s’hauria perdut el cel.
A trenc d’alba, en David es va despertar i va descobrir a la Natàlia asseguda sobre el llit
vestida amb la camisola de fil, observant-lo. Era una sensació estranya. Ella duia una
estona admirant en la penombra el seu cos amb el tors nu i, després de l’agost a Les
Moreres, gairebé tan negre com el d’un africà. Havia intentat descansar però, quan tenia
els ulls clucs, patia alguns brots de terror nocturn i dubtava si allò havia passat de veritat
o tan sols era un més dels seus somnis concupiescents. Sentia basarda d’adormir-se. Ho
havia fet a estones vençuda per la son però despertant de repent amb calfreds i tocant a
en David lleument per a assegurar-se que seguia al seu costat.
La Natàlia va mirar-lo als ulls directament i es va ajupir per a situar-se cara a cara amb
ell, estirats al llit conjugal. No pensava donar cap signe d’estar avergonyida o torbada.
Ja no era una col·legiala i ho havia desitjat des de feia segles. En David no era un
desconegut, era l’home que coneixia perfectament i del que duia onze anys enamorada.
Tot havia estat tan meravellós com esperava.
-Ho he fet bé o encara vols que ens separem ?
-Molt bé- reconegué ell i li féu una pregunta potser indiscreta -, no hi haurà la Paula sota
el llit ?
La Natàlia es mereixia aquell cinisme i molt més.
-Creus que només he estat una titella a les seves mans ?- volgué saber la Natàlia
99

conscient que la seva tieta era qui havia mogut els fils de la seva vida des de feia temps.
-No. Ets prou arpia tu soleta- li assegurà l’advocat.
La noia va encetar un discurs intentant fer-se comprendre i disculpar per enèssima
vegada.
-Si no hagués estat per ella ... No sabia què fer, estava tan desesperada...
En David li havia posat els dits entre les cames però ella va provar de continuar. Per a
l’advocat era tot un plaer tenir una esposa excitada a dins del llit.
-La seva era una idea espantosa però jo sabia que t’estima molt i que mai no concebria
un pla que realment et pogués perjudicar...
Sense poder seguir parlant, la Natàlia va tancar els ulls i va fer un lleu gemec. En David
tornava a dur-la fins a l’èxtasi. La va fer gaudir però no pensava posseir-la. Potser la
castigaria una temporada sempre i quan es pogués contenir. Però, després del seu
orgasme, la Natàlia va ficar el cap sota els llençols amb molta decisió. Tenia la intenció
de fer el que havia sentit que només feien les dones més pecaminoses i depravades, les
perdudes. I ella, al capdavall, ja estava perduda per a la santedat des de feia molt de
temps. Aconseguiria que li tornés a fer l’amor i, aquell cop, sense contemplacions.
En David Biern ho va deixar tot per a dur-la de lluna de mel a Florència.
100

CAPÍTOL LII
Feia un parell de dies que havien arribat a Les Moreres. A les set del matí, en David
Biern havia anat a fer un tomb per la finca a cavall i la Natàlia s’havia quedat al llit
emperesida. A l’estiu, les primeres hores del matí eren les millors per a muntar perquè
la canícula resultava encara suportable i solia bufar un gratificant aire de ponent.
Després, es va banyar i va tornar a la cambra. Li va fer l’amor i ella va tornar a quedarse
endormiscada. En el seu estat li convenia descansar i l’advocat va baixar sol a
esmorzar sense voler-la despertar.
La Paula era asseguda a la glorieta del pati des de les vuit. Havia descobert que a la
plana calia assaborir les ventilades aurores a l’aire lliure i refugiar-se a la casa a partir
de les dotze. Havia decidit fer llargues migdiades i aprofitar els matins.
El seu germà la felicità per aquell temporal canvi d’hàbits. La taula era parada per a tres
però la Paula encara no havia tastat res.
-No tens gana ?- li preguntà l’advocat.
-Esperava que algú m’acompanyés. Ja esmorzo sola a Luca cada dia- manifestà la dona
arreglant un extrem de les estovalles que l’agradable oratjol havia fet voleiar.
-Per que no vens a viure a casa ?- li proposà en David servint-se un got d’aigua.
La Paula estava astorada. Amb la major simplicitat el seu germà li acabava d’oferir que
s’instal·lés a la casa dels seus pares. Donat que la Paula, no contestava, en David li féu
un obligat comentari.
-Em pensava que t’agradava viure sola però si no t’agrada ...
Va deixar la frase suspesa a l’aire. La Paula estava emocionada per aquella inesperada
invitació però es resistia a deixar de ser la dona irònica i sovint malcarada.
-És això una mostra d’agraïment ?- inquirí amb audàcia.
En David va somriure per la vanitat infinita de la seva germana Paula.
-I, a més, et compraré una casa a la Toscana- li anuncià esperant que fos suficient.
-Estàs boig per ella i és a punt de donar-te un fill. No sé si només una casa serà
suficient.
En David va allargar un braç i va abastar a la seva germana.
-Vine aquí- li digué abans d’encerclar-la. La Paula no recordava haver-lo pogut abraçar
des que ell tenia set o vuit anys. A despit de semblar una vella carrinclona, va començar
a somicar. Li va mullar tota la camisa amb la seva mescla de nostàlgia i alegria.
Van passar una estona més conversant i acabant-se l’esmorzar lleuger. Feia massa calor
per a les torrades amb un bon oli fruitat i les excel·lents viandes curades de la plana.
La Natàlia va comparèixer amb un vestit de camp molt lleuger. S’acabava de llevar del
llit i estava radiant. Duia un recollit molt senzill als cabells i un brillant al dit que valia
una fortuna i que era l’enveja de Luca. Va besar a la Paula amb devoció.
-Bon dia, tieta- la va saludar fent-li manyacs. La dona la va mirar amb orgull. Era digna
d’haver estat la seva filla, la que no havia tingut amb l’Eudald Sas.
-Seu i menja alguna cosa- li pregà en David preocupat perquè es cuidés.
-No, gràcies. Estic una mica marejada- mentí amb un somrís. Tenia altres plans.
La Paula també va somriure suspesa en els seus pensaments i es va excusar.
-M’he d’arreglar per a anar a Santa Claúdia.
Estaven fent els preparatius per la festa que celebrarien per als seus amics més íntims
amb motiu de l’aniversari d’en David. Havien conveçut a l’advocat amb les seves arts
de sempre. Ell havia preferit rendir-se ràpidament que oposar resistència a aquell
tàndem invencible. Feia massa temps que Les Moreres no resplendia com el centre
social i el féu d’hospitalitat que havia estat i s’havien proposat posar-hi remei.
101

A la Paula li encantava encarregar-se de tot i hi tenia la mà trencada en aquells afers. A
més, els volia deixar tranquils. Sabia que aquells primers dies a la casa pairal eren molt
romàntics per a ells.
Un cop sols sota les moreres, la Natàlia li va demanar permís al seu espós amb la
mirada per a actuar amb naturalitat. En David encara no estava preparat per a les
mostres d’afecte en públic i tampoc davant de la seva germana. Potser no ho estaria mai
i la Natàlia ho respectava.
Es va asseure als seus genolls i ell li va envoltar la cintura amb els braços. L’embaraç a
penes havia començat a notar-se-li i tampoc no patia gaires molésties. En David tenia
sempre una forma de tocar-la i acariciar-la que la feia estremir.
-De veritat no et trobes bé ?
La Natàlia li va donar un d’aquells petons com a resposta.
-Ara no puc. Només fa mitja hora- al·legà en David, somrient.
-Sí que pots- li assegurà ella per experiència.
L’advocat li va enretirar els cabells de la cara. El ventijol els havia enredat a les seves
llargues pestanyes.
-No- denegà per a fer-la sofrir encara una mica.
La Natàlia va apropar els llavis al seu rostre i li va dir a cau d’orella.
-Sí.
En David li va acariciar el nas i es va aixecar per a dur-la fins a l’habitació talment
pesés poc més que una fulla. Ella havia estat pensant molt des de la notícia del seu estat
i aquell li va semblar el moment perfecte per a compartir les seves quimeres amb el seu
espós.
-M’agradaria que tinguéssim més fills, que adoptéssim un nadó de la Casa de la Caritat.
Així els dos germans creixerien junts com si fossin bessons- desitjà la Natàlia.
-I si tu tens bessons ?- preguntà en David, bromejant.
-Doncs, en tindrem tres- va resoldre la noia amb un somrís -. La Paula ens ajudarà a
criar-los.
A l’advocat li havia semblat tot una excel·lent idea.
-T’estimo- li va recordar molt seriós.
La Natàlia va riure per tanta solemnitat i li va fer mil petons jugant al joc de l’amor.
-T’estimo, t’estimo, t’estimo- repetí i, entre els seus braços, li confessà amb un
xiuxiueig - em moro de ganes de tenir-te a dins un altre cop.
La Paula s’havia quedat uns moments plantada al portal de la casa observant-los de
lluny. Ella no havia pogut tenir el que en David i la Natàlia tenien. Potser no s’ho
mereixia.
Va rememorar, somrient per dintre, les seves pròpies paraules adreçades a la Natàlia dos
anys endarrera:
“Només recorda una cosa. No serà fàcil ni ràpid. Costi el que costi, passi el que passi
et mantindràs ferma. I ho aconseguiràs.”
La Paula Biern encarnava en sí mateixa la destrucció del vell mite de la dona bonica i
simple en idèntiques proporcions. El seu destí no havia estat la felicitat conjugal. El seu
destí havia estat posar tot el seu poderós encant al servei de la felicitat d’altres.
I valia la pena.
FI
102