L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

-No sabia com venir perquè a tu no et puc enganyar- digué amb aquell sabor dolç als
llavis i mostrant el palmell de les mans en un ademà instintiu de veracitat.
Li va explicar els fets amb pèls i senyals. Aquelles confidències havien astorat a la Sara
com era d’esperar.
-És un engany retorçat i... No tinc paraules- valorà d’entrada. En canvi, va seguir
menjant-se el panet que tenia entre els dits amb molta tranquil·litat. Ja era el tercer que
assaboria.
-Ets pitjor que Lucrècia Borja- la comparà.
La Natàlia era la viva imatge de la autoflagelació.
-Lamento tant ser una decepció... - provà d’expressar sense adonar-se que, si la Sara
havia tingut esma per al sarcasme, debia significar que tot plegat no l’havia afectada
tant. Era cert que es tractava d’una maquinació espantosa i indigna de la Natàlia però no
era l’amor romàntic el sentiment més dèspota i alienador ?
-Mai no m’havia parat a pensar-ho però és un home bastant guapo- admetia la Sara amb
una graciosa caiguda d’ulls -. És tan admirat i tan superior a tothom que sempre l’havia
vist... Com t’ho diria ? Com una eminència- resumí satisfeta d’haver trobat l’explicació
perfecta a la seva incompetència com a amiga. Una bona observadora hauria sospitat
alguna cosa. Era ella qui havia de fer-se perdonar i no la Natàlia.
-Tants anys duent-ho a dins, corsecada per aquest sentiment i sense poder-lo compartir
amb ningú. Com has pogut, Natàlia ?
-No et semblo la pitjor persona del món ?- li preguntà emocionada per la reacció de la
seva amiga i amb llàgrimes als ulls.
-No diré que aprovo el que estàs fent però no per això t’estimaré menys.
La Natàlia es va agenollar al seu costat i la va abraçar amb un impuls incontenible
d’apretar-la molt fort contra el seu pit. Ansiava demostrar-li com agraïa la seva
comprensió. Ningú hauria estat tan generós i exempt de fer judicis. Però la Sara era una
dona sense complicacions. Tenia un cor noble i bondadós.
-Vindràs aquest diumenge llavors ?- preguntà la Natàlia amb un filet de veu que quasi
no gosava preguntar. Per a ella significaria molt poder comptar amb la seva amiga. La
incondicionalitat de la Sara era or pur i sanava moltes de les seves ferides.
Havien desfet l’abraçada i l’amfitriona llimpiava les llàgrimes de la Natàlia amb el seu
tovalló de fil.
-Els meus pares et faran costat- li confirmà segura de la lleialtat dels Salom vers els seus
allegats.
-I el teu promès ? No s’oposarà a que vinguis ?- va témer la Natàlia.
Sabia que tota Luca aniria plena del seu suposat embaraç i que el seu seria un enllaç
socialment maleït. Per la seva part, la Sara coneixia a la família Descamps. Eren uns
conservadors rancis i petulants però havien caigut en desgràcia feia dècades i tot el que
els quedava era un cognom il·lustre i una pila de parents importants. Mai no
s’enemistarien obertament amb en David Biern. Era un home molt més influent del que
aparentava perquè molts dels personatges més poderosos del país li debien favors i
perquè tothom temia haver-se de posar a les seves mans en algun moment o, el que seria
pitjor, trobar-se a la part contrària.
-Us criticaran i denostaran i, fins i tot, us ficaran a la llista dels no desitjables- parodià la
Sara -, però vindré.
Va agafar un quart panet amb un accés de gula. La seva millor amiga necessitava una
mica del seu bon humor.
-Els modals de l’Acadèmia March a pastar fang- decretà alçant el pa elegantment com si
fes un brindis.
Havia aconseguit enriallar a la Natàlia que, des d’allí estant, amb la balconada oberta
38