L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL LI
De retorn a la cambra que per primera vegada compartien, la Natàlia va avençar uns
metres i va romadre plantada als peus del llit d’espatlles a ell. No sabia on mirar i
tremolava.
En David va començar a descordar-li els botons folrats de la part posterior de la brusa i
després el corsé. Quan ella va tenir l’espatlla al descobert, va posar les mans sobre el
seu cos i li va envoltar la cintura per sota de la tela. No volia que el fet de despullar-la
de seguida la trasbalsés massa i la paralitzés. Però era impossible que la Natàlia es sentís
encara més espantada i vulnerable. En David li va besar el coll mentre l’acariciava fent
temps i esperant que estés preparada. A pesar de tots els signes equívocs, aleshores ja
estava convençut que ella ho anhelava. Tenia la pell trencadissa i els glatits del seu cor i
la seva respiració contenien més desig que recança. La seva avidesa podia més que la
por. En David Biern li va fer l’amor amb tota la dolcesa de que era capaç i va intentar
recordar en tot moment que havia estat prou dona per a enganyar-lo sàdicament i per a
arruinar la seva reputació. Si era prou adulta per a fer tantes baixeses, ho era per a que la
penetrés.
Una hora més tard, en David dormia i ella es va llevar molt sigilosament i va sortir al
passadís. Estava desert i fins i tot feia paüra pels seus murs de més de tres metres de
pedra viva. El silenci era sepulcral. Va cloure els punys molt fort i va treure tots els
nervis acumulats que duia a dins.
-Sí, sí, sí !- exclamà tapant-se la boca amb les mans i ofegant el seu crit visceral. No
podia contenir l’emoció ni la felicitat. Es desbordava dintre seu en cascada. No volia
plorar davant d’ell i despertar vells fantasmes. Podia ser malinterpretada però
necessitava sanglotar i esgolar-se d’alegria després d’un any sencer de llàgrimes
amargues. Sabia que els seus primers moviments serien decisius per a que en David la
acceptés i perdonés. No n’havia prou amb haver-lo vençut una nit, l’havia de convèncer.
Necessitava reflexionar i tranquil·litzar-se. En aquells moments només podia pensar en
la Paula. “Gràcies, tieta. Gràcies”. Sense ella s’hauria perdut el cel.
A trenc d’alba, en David es va despertar i va descobrir a la Natàlia asseguda sobre el llit
vestida amb la camisola de fil, observant-lo. Era una sensació estranya. Ella duia una
estona admirant en la penombra el seu cos amb el tors nu i, després de l’agost a Les
Moreres, gairebé tan negre com el d’un africà. Havia intentat descansar però, quan tenia
els ulls clucs, patia alguns brots de terror nocturn i dubtava si allò havia passat de veritat
o tan sols era un més dels seus somnis concupiescents. Sentia basarda d’adormir-se. Ho
havia fet a estones vençuda per la son però despertant de repent amb calfreds i tocant a
en David lleument per a assegurar-se que seguia al seu costat.
La Natàlia va mirar-lo als ulls directament i es va ajupir per a situar-se cara a cara amb
ell, estirats al llit conjugal. No pensava donar cap signe d’estar avergonyida o torbada.
Ja no era una col·legiala i ho havia desitjat des de feia segles. En David no era un
desconegut, era l’home que coneixia perfectament i del que duia onze anys enamorada.
Tot havia estat tan meravellós com esperava.
-Ho he fet bé o encara vols que ens separem ?
-Molt bé- reconegué ell i li féu una pregunta potser indiscreta -, no hi haurà la Paula sota
el llit ?
La Natàlia es mereixia aquell cinisme i molt més.
-Creus que només he estat una titella a les seves mans ?- volgué saber la Natàlia
99