L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

-No penses preguntar-me que m’ha fet canviar d’opinió ?- li demanà.
Fins i tot ell, era vulnerable a la curiositat.
-Què ha estat ?- la complagué.
La Natàlia el va mirar fixament. Les llàgrimes suspeses als seus ulls blaus havien
començat a lliscar. La vista se li havia enterbolit.
-Que ni tan sols m’has pogut odiar.
L’odi era un sentiment que es podia combatre. La indiferència no era res.
-Et vaig odiar però ja no- li confessà ell parlant més del que debia.
-Ara em tens llàstima- resumí la Natàlia amb el seu pesar.
En David va somriure com es somriu davant d’un cas perdut.
-No em coneixes en absolut.
-No, és clar- va admetre la noia amb una veu molt àtona de resignació.
Ja no volia seguir dialogant amb ell. La música del món havia deixat de sonar. Es va
eixugar aquelles llàgrimes rebels impròpies d’una escena que estava portant amb molta
dignitat. Era l’últim acte i hauria volgut estar esplèndida, com una heroïna de
Shakespeare.
-Només et vull demanar una cosa. Un gran favor.
En David estava a l’expectativa de la que havia de ser la darrera prova.
-M’agradaria que m’acompanyessis al casament de la Sara al setembre. Saps que és la
meva millor amiga i significaria molt per a mi poder comptar amb tu.
-D’acord- concedí l’advocat agraint, en el fons, disposar d’una última oportunitat per a
allunyar-se d’ella sense un regust tan amarg. Haurien passat dos mesos i ambdós
estarien més tranquils.
-Però sense comentaris agres ni males cares- s’atreví a demanar la Natàlia.
En David no deixava de fascinar-se amb tanta exigència. Ho faria perquè era la dona
més comprensiva i tolerant amb els errors dels altres que havia conegut. Ella ho hauria
fet per qualsevol.
-Sense comentaris agres ni males cares - va dir. I es van acomiadar.
87