L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXIII
L’endemà al matí, es va arribar fins a l’hospital del Mar per a que li canviessin els
vendatges i li revisessin la ferida. Els punts s’havien inflat però la laceració
evolucionava bé segons el pronòstic del doctor Ros.
Tot seguit, va anar al bufet. L’August Pascal havia atès eficaçment tots els compromisos
del seu soci de la jornada anterior i també, amb molta diligència, havia posposat tots els
d’aquell dia. S’adonava que a en David li estaven passant coses molt greus però, si ell
no li ho demanava, no podia fer res per a intentar ajudar-lo.
A mitja tarda, en David Biern estava cansat i massa intrigat per a seguir a la feina.
Havia de saber quin rumb pensaven emprendre les dues dones Biern perquè, sens dubte,
tenien un esquema que seguirien al peu de la lletra. Ja s’esperava qualsevol cosa.
Un cop a la casa, va fer cridar a la Natàlia. La va rebre al saló principal perquè no tenia
ganes d’entrar a la biblioteca i rememorar la seva estupidesa.
-Com tens la mà ?
Fou la primera preocupació de la noia. Plantada sota el rellotge de pèndul no podia
existir imatge més preciosa. Duia els cabells sense recollir i només retirats de la cara
amb un passador de plata i esmalts. A l’altre banda, les flames de la llar de foc que ja
cremava s’extenien amb tons blavosos titilants. Aquella llum tènue li tornava els ulls
cristal·lins. Per a en David la sola idea d’estar casat amb ella en aquelles noves
condicions el repugnava.
Li va exposar les seves peticions i la Natàlia, ben ensinistrada, les va rebutjar.
-No anul·laré aquest matrimoni ni marxaré d’aquesta casa.
En David ja havia tingut prou temps per a recuperar la paciència i la flegma necessàries.
-I fins quan penses mantenir aquesta actitud ?- preguntà per curiositat.
-Fins que t’adonis que estic enamorada de tu de veritat.
En David va somriure de forma molt condescendent. Havia optat per afrontar aquell
desvari amb bon humor o acabaria tornant-se boig. Si elles podien aguantar-ho, ell
també.
-Què t’he fet jo, Natàlia ? Que t`he fet per a que em paguis així ?
Hauria donat anys de vida per una resposta. La Natàlia no podia deixar de desviar la
mirada cap a la seva mà i de sentir unes ganes incontrolables d’abraçar-lo i de demanarli
perdó. Ganes de gisclar i de llançar-se als seus peus.
-Quan acceptis que t’estimo, si vols que marxi, marxaré- li va prometre la noia amb el
bri d’energia que li restava.
En David fou molt sincer a pesar que li costava enormement parlar amb ella en aquells
termes. Li feia sentir repulsió per sí mateix.
-Encara que ho acceptés, mai no podria veure’t com una dona. Estàs perdent el temps.
Molt en el fons, més enllà del disgust i la rencúnia, la Natàlia li feia llàstima. Estava
desaprofitant la seva vida per una il·lusió generada per la seva ment des que era una
nena. Tenia una visió idílica d’ell influenciada per les novel·les i les històries que
sempre atenia i que la captivaven. Exercien sobre ella un encanteri que, en realitat,
només delatava la seva condició de joveneta somniadora i ingènua, aliena a la veritable
essència de les relacions de parella i del matrimoni. Ella vivia en un món oníric on es
protagonitzaven grans gestes per amor. Pobre i malaguanyada noia orfa i desvalguda
que ell, obsessionat pel món de les idees, no havia sabut aconvertir en una persona
madura i completa.
A partir d’aquell dia es va iniciar una nova etapa en la vida de la Natàlia. La casa on
s’havia sentit feliç i segura s’havia convertit en una mena de presó de cristall.
52