L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXXXI
Quan la Natàlia va poder alçar-se, va retornar a la seva rutina dient-se a sí mateixa que
la davallada només acabava de començar i que, si s’abandonava vivint encara a la casa
Biern, perdria la darrera engruna de respecte que en David li pogués guardar.
Més tard del que solia, va anar a complir amb la seva tasca a la Casa de la Caritat. Li
costava fer les coses perquè encara estava convalescent i s’havia llevat del llit massa
aviat. Sabia que havia de poder amb allò encara que se li trenqués el cor perquè la
segona opció no era una opció. Potser acabaria morint de tristesa però no seria
voluntàriament. Ella sola s’havia posat en aquella situació i ella sola n’havia de sortir.
No s’hi valia excusar-se en la tieta Paula ni en la seva desesperació. Moltes persones
estaven desesperades i no perdien la dignitat ni la decència. Havia arribat l’hora
d’assumir les conseqüències de totes les seves infàmies.
Estava disposada a parlar amb l’Héctor Pastrana aquell jorn mateix però a mitja tarda va
sentir un atac de pànic pensant què li depararia el futur. Una vida sense en David Biern.
Abans de l’hora habitual, es va excusar amb la germana Andrea Casanova i va marxar.
Per a sumar-se a les dificultats d’aquell dia infernal, la dissort va voler que en Pastrana
es dirigís al centre de beneficència més aviat que mai. Estava preocupat per l’absència
de la noia dels darrers dos dies i, massa impacient per a esperar, havia deixat una
sobretaula de negocis a mig acabar.
La Natàlia el va veure de lluny i gairebé va fer un salt. Va estirar a la minyona pel braç
molt bruscament i la va empènyer cap al carreró més proper. Allí amagades, van esperar
que el jove passés de llarg en direcció a la Casa de la Caritat. Aleshores, la Natàlia es va
atribolar i, amb molta confusió, va emprendre la direcció del call que era molt a la vora
d’on es trobava. No s’havia vist amb pit d’afrontar a l’Héctor Pastrana. Les seves
disputes amb els homes començaven a ser molt difícils de manllevar. Semblava que
sempre trobava una forma de fer-los mal, fins i tot als que estimava.
La casa dels Salom sempre era un refugi segur i una promesa de que podia existir una
vida millor, millors persones, millors sentiments.
La Sara la va rebre amb alegria i explicant-li que havia estat a punt de marxar però que,
a darrera hora, havia decidit que feia massa calitxa per a anar de compres i s’havia
quedat.
Va veure a la seva amiga tan desmillorada que li assegurà -segur que ha estat l’obra
d’un profeta el que m’ha impedit sortir de casa.
La Natàlia havia dibuixat un somrís esmorteït.
Assegudes les dues al verger del claustre, començaren a parlar. Després d’escoltar la
narració dels darrers esdeveniments amb l’Héctor Pastrana, la Sara va fer un generós
sospir. La Natàlia estava molt trista i potser no era el moment però una veritable amiga
havia de dir-li la veritat.
-Ja saps que jo estic de part teva, però vols dir que aconseguiràs alguna cosa ?
Li dolia a l’ànima dir-li allò més ho havia de fer. La Natàlia li ho va agrair sincerament
amb la mirada. Va deixar caure els braços i li va somriure amb molt d’afecte.
-No, ja sé que no aconseguiré res. En realitat, sempre ho he sabut- va admetre. Va
deixar que els segons passessin pel plaer del silenci que era més eloqüent que les
paraules.
-Volia aferrar-me a l’esperança i em sabia greu defraudar a la tieta Paulina. Ella s’ho ha
jugat tot per mi... No sé pas com li ho diré.
Va arrencar a plorar sanglotant i ensorrant-se com no ho hauria fet amb ningú, com
només es fa en privat. Davant de la Sara no tenia por de desfugar-se ni de posar en
evidència la seva falta d’enteresa, criteri o amor propi. La noia li va agafar les mans
75