L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL III
La Natàlia Sas havia acudit a la missa de les vuit del matí. L’Evarist l’havia
acompanyada fins a la porta de l’església i allí mateix l’havia de recollir. Una noia de
família no podia anar mai sola i el vell servent realitzava la seva tasca amb satisfacció.
Era una feina agradable i descansada. A més, passejar per arreu a una jove tan preciosa i
distingida resultava tot un honor.
Tampoc a la noia no li haurien permès viatjar a Les Moreres sense una acompanyant.
Aquell cop havia estat el torn de la Georgina Parisi, la majordoma de la mansió de Luca
des de feia més de vint anys i la persona de confiança d’en David pel que feia als
assumptes domèstics. Havia entrat al servei dels Biern sent pràcticament una nena i
gairebé els considerava com la seva família. Ella i la Natàlia mai no havien congeniat.
Era una dona seca i estirada, atenta com un gos guardià i molt gelosa de la seva posició
a la casa. El canvi d’aigües li havia produït una terrible descomposició des del seu
primer dia a la plana i gairebé no havia sortit de la seva cambra. Resultava obvi que el
camp no li provava i no havia tingut esma per a acompanyar a la Natàlia a les reunions
del Consell de Festes ni tampoc a la missa d’aquell matí. Afortunadament, l’Evarist
havia pogut substituir-la.
A l’església hi havia poca gent i s’hi estava molt fresc. Els parroquians de Santa Claúdia
li agradaven. Eren propers entre ells i alhora esquerps amb els forasters. No resultava
fàcil guanyar-se la seva confiança però feia sis anys que la Natàlia formava part del cor
de l’església durant les vacances i ja havia estat acceptada. La falta de compliments i la
naturalitat d’aquella gent la feien sentir alliberada. Asseguda al banc de fusta escoltava
l’homilia de Mossèn Marcel sense presses ni cap mena d’anhel. El seu cor solia estar
convuls i l’estona de tranquil·litat que aquell espai li regalava era com una cataplasma
d’eucalipte. Mossèn Marcel era un tràfec d’home i xerrava pels descosits, gros i baixet,
d’edat avençada i amb el cabell arrissat, li recordava a una col. Sempre s’imaginava a
ell i en Patufet anant de bracet. Cada imatge o personatge d’aquella vila d’interior li
evocaven alguna rondalla o una faula popular. El ferrer i els seus braços gruixuts i
pilosos com els d’un gegant, les pageses amb mocadors al cap esperant ésser devorades
pel drac que un valerós Sant Jordi havia d’executar, les ancianes i les seves dites i
remeis com les bruixes fetilleres que venien del fred...
Un cop acabada l’eucaristia, i després que tohom hagués marxat, saludà al sacerdot tot
pregant-li que li dediqués uns minuts del seu temps. L’home la va atendre amb un
somrís servicial. Amb un gest espitós autoritzà a la noia a treure’s la mantellina que
duia al cap. Al camp, la Natàlia prescindia del barret i es pentinava amb monyos molt
més senzills deixant caure flocs de la seva extensa melena sobre les espatlles.
-Ja estem sols i estic segur que a Jesús també li agrada veure brillar aquest cabell fosc.
La Natàlia va somriure i es va retirar la mantellina d’encaix. Li tenia afecte a aquell
mossèn resolutiu i poc ortodoxe. Era el que jugava a pilota amb els nens corrent amunt i
avall i el que s’apuntava a totes les curses de sacs a pesar de la seva edat. Solia dur les
mans brutes de cuidar l’hortet de la parroquia o d’ajudar a algun veí amb qualsevol
cosa; arreglar un desendreç, reparar una arada, carregar caixes de fruita o hostalisses...
Tenia un aspecte saludable d’home curtit a sol i serena com la bona ratafia. Res a veure
amb el seu guia espiritual de Luca, Mossèn Jaume, un home escrúpulos que solia dur les
mans enguantades com les dames. Semblava sentir-se tan aprop de la divinitat que
gairebé levitava per sobre de la resta dels mortals.
-Disculpeu-me però necesitava parlar amb vós en privat.
7