L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXXIII
A partir del dos de gener, la Natàlia Biern va combatre la desolació passant encara més
hores amb les monges i procurant pensar poc. Els dos mesos següents, van estar
exempts de qualsevol canvi tret del fet que en David hagués acceptat l’encàrrec de
treballar colze a colze amb l’Héctor Pastrana fins a la data de les eleccions. Allò es va
traduir en que pràcticament no parava a casa i la situació cada cop es tornava més
absurda per a la Natàlia. En David i en Pastrana es reunien de forma preferent a la seu
del partit o al bufet de l’advocat. Tan sols un dia, en David el convidà per compromís a
casa seva i, un cop allí, el candidat demanà per saludar a la Natàlia. Era una formalitat
obligada i, per al jove, alguna cosa més. Tenia ganes de comprovar si seguia essent la
dona més bella i interessant que havia vist mai. Però la jove ni tan sols va baixar a
saludar-lo utilitzant com a pretext un intens mal de cap. No tenia ganes de departir i fer
compliments a aquell engreït que, a més, l’estava privant del seu espós cada dia més
com si es tractés d’una conjura del partit liberal en ple contra ella. Quan en David es
trobava a la casa no era pas massa el que ella tenia però almenys feien algun àpat junts,
plagat de silencis i mirades perdudes, i cabia la possibilitat de creuar-se amb ell per les
escales o coincidir breument a la biblioteca.
El dia deu de març feia a Luca un vent gairebé huracanat. Les dames no sortien de casa
si no era imprescindible per por de caure o perdre els capells i poca gent s’aventurava
pels carrers. La Paula va considerar que la climatologia li estava servint en safata un
encontre fortuït i oportunament accidentat. Caminant de pressa per les immediacions del
centre financer de la ciutat, procurava arramblar-se molt als edificis per a protegir-se del
vendaval. Duia agafat ben fort el seu barret amb una mà i, amb l’altra, sostenia d’igual
forma un bolset de pedreria. Un estudiat atzar va voler que coincidís amb l’Héctor
Pastrana just al xamfrà del carrer dels Templers. El jove la va descobrir sotregada pels
forts cargols d’aire i molt atorada en el seu esforç per mantenir l’equilibri i alhora no
perdre els seus valuosos complements de moda. Eren les cinc de la tarda.
Amb cavallerositat li va brindar el seu braç.
-Senyora Biern, com heu gosat sortir amb aquest temps ?- li preguntà molt amablement.
-Necessitava un remei del boticari per al meu mal d’esquena i ja sabeu que cada dia
hom pot confiar menys en el servei- manifestà amb un to queixós de vella enrancida.
Mentre ell l’acompanyava en la direcció que la dama duia, la Paula proseguia amb el
seu discurs.
-L’últim cop que vaig enviar la criada al boticari li vaig demanar oli de romer per al
bany i em va dur ruibarb. Un purgant !- explicava com a exemple.
En Pastrana va somriure i va seguir guiant a la dama fins a casa seva. El carrer dels
Poetes no era lluny del centre financer de Luca que consistia en quatre mansanes
d’enormes edificis on s’hi concentraven moltes seus i delegacions de les indústries més
importants del país, tant les gubernamentals com les privades; sederes, navieres,
alimentàries, de maquinària... i de tota mena de béns i serveis. També hi havia la Borsa,
la Cambra de Comerç i altres institucions de caire econòmic, molts col·legis
professionals i diverses empreses importadores i exportadores.
La Paula donava conversa al seu salvador a pesar del soroll eixordador del vent.
L’Hèctor a penes entenia frases soltes però anava seguint el fil argumental.
-No teniu reunió del partit avui ?- preguntà la dona.
-Els dimarts a la tarda el senyor Biern sol dedicar-los al seu notari. Potser ja ho sabeu...
-No, no en sé pas res dels negocis del meu germà- li digué la Paula deixant-se anar el
63