L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXXIX
A mitjans de juny, l’Héctor Pastrana va tornar d’un viatge de negocis a França. Aquell
temps de distància li havia estat molt útil per a reflexionar. No desitjava precipitar-se
però cada cop que pensava en la Natàlia es sentia més predisposat a arriscar-se. Una
dona com ella era un trofeu suficient per a jugar-se la pell. Ningú no desitjava enfrontarse
a en David Biern. Era la mena d’home que feia més por pel que callava que pel que
deia. Però si aquell matrimoni estava fent aigües per tot arreu, com resultava notori, i
sense saber els motius que l’havien provocat, era molt difícil abstenir-se de pugnar per
aquella fembra. No li importava que ella hagués estat d’un altre home. Per la Natàlia
Sas, valia la pena prescindir de l’orgull social i a la satisfacció de ser el primer.
L’endemà mateix de la seva arribada, va anar a buscar-la a la Casa de la Caritat.
Després de gairebé un mes, la noia es va sorprendre per la seva presència. La Paula
havia vaticinat que, en regressar de l’estranger, tornaria a intentar una aproximació però
ella estava convençuda que hi havia renunciat. Per a la Natàlia el seu comportament no
albergava el menor sentit tot i que, emmirallant-se en sí mateixa, qualsevol bestiesa era
poca cosa comparada amb el que ella havia fet.
Van deixar la Casa de la Caritat passejant amb molta calma. La tarda era calorosa
tanmateix bufava una agradable brisa que ascendia des del mar i duia el perfum de
l’aigüa salada i de la platja.
Quan s’apropaven a una de les zones més concorregudes i comercials de Luca, en
Pastrana li va fer una proposició a primera vista descabdellada.
-Podríem anar a predre un refresc a la plaça de les Armes, us agradaria ?
La Natàlia el va mirar amb una visible torbació. Aquell era un lloc d’última moda on
s´hi citava la créme de la créme de la ciutat. Les dames més encopetades s’asseien sota
les seves ombrel·les per a exhibir els seus vestits de temporada i departir amb les
amistats. I els cavallers més elegants s’hi citaven perquè era el punt de reunió de dones
casaderes i riques tant per merèixer com vídues. A l’altre banda de la plaça, entre els
murs d’una antiga fortificació militar i les volades de coloms, s’hi asseien les minyores i
les dames de companyia en bancs de ferro forjat. Elles també feien safareig
animadament i també eren espiades per molts homes en busca de muller.
-No seria correcte- considerà la noia d’una forma escueta i franca. El seu talant s’havia
tornat molt seriós i no havia volgut inventar una excusa més subtil que donés peu a
l’Héctor a insistir.
El jove havia notat que les paraules de la Natàlia contenien cert disgust.
-Ho lamento molt si la meva proposta us ha molestat però mai no hauria gosat fer-vos
una invitació com aquesta si el senyor Biern no m’hagués autoritzat- certificà l’Héctor
alçant el cap i contemplant els ocells amb un mer posat.
De cop i volta, el rostre de la Natàlia es va incendiar. La sang li havia començat a
borbollar amb un despit inexplicable. Mai ningú no l’havia ofesa tant com en David i no
l’havia cregut capaç de menystenir-la fins aquell punt.
-Esta bé. Anem-hi, doncs- va accedir sense mesurar el que estava dient.
Durant la mitja hora que va estar asseguda amb ell al Cafè Soliu, sota l’atenta mirada de
tothom, va maleir la seva rampellada. En el mateix moment de posar un peu a la plaça,
va comprendre que s’havia equivocat. El fet que en David hagués autoritzat a l’Héctor a
donar els passos preliminars d’un intent de seducció no era justificació per a que ella fos
tan nècia de caure en un despròposit com aquell. Si ho havia fet per a humiliar-la, ho
havia aconseguit. Si ho havia fet per a demostrar que ella era inconstant i maleable, ho
72