L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXI
Durant aquells quatre dies, la Natàlia no va veure al seu padrí. Ell passava tot el dia al
bufet i, quan arribava a la nit, la noia ja s’havia retirat a descansar. Sopava a la seva
habitació i, malgrat no s’adormia fins ben entrada la mitja nit, restava empresonada
entre aquelles quatre parets devatent-se entre les ganes de veure’l i la incapacitat per a
presentar-se al seu davant.
El dissabte al capvespre, l’advocat va anar fins a l’habitació de la noia. Ella l’havia
evitat durant tot el dia i no podia permetre que seguís ocultant-se. Almenys, havien de
creuar unes paraules abans del gran esdeveniment.
La Natàlia encara anava vestida però tenia el llit ple de llibres i d’engrunes de pa de
pessic. Va apressar-se a endreçar una mica la cambra i va obrir la porta.
-M’agradaria parlar amb tu un moment. És possible ?- la interpel·là.
Ella va assentir lleument amb el cap. La corredissa i els nervis li havien fet suar les
mans. Va fer entrar a l’advocat sense ni mirar-lo i se les va passar per la faldilla de
forma ostensible. No podia encobrir el seu malestar.
Per a en David Biern aquell tipus de monòlegs resultaven una tortura però intentaria
donar el millor de sí mateix. Aquella situació començava a recordar-li el seu passat
matrimoni quan, de tard en tard, intentava fer un darrer intent de trobar algun punt
d’acord amb la seva esposa que pogués facilitar la convivència. La Natàlia i ell havien
tingut moltes coses en comú; el gust per la literatura, la música, l’interés pel món de la
cultura i la política... Confiava que fos més fàcil aquell cop.
-Intento imaginar-me com et sents- començà a dir.
En aquell moment, la Natàlia no va poder aturar les paraules que li brollaren de
l’interior com una glopada.
-I jo intento imaginar-me com us sentiu vós, pa...
Aquella darrera paraula, tal i com havia dit la tieta Paula, sonava com un disbarat. La
Natàlia li va donar l’espatlla, sufocada. Ho estava per motius que ell no podria imaginar
ni comprendre.
-Ja sé que és difícil però, si-us-plau, intenta tractar-me de tu- reiterà en David passant de
llarg la segona qüestió. A ell també li feia mal de cor la paraula “padrí”. Per si sola
resumia tota la situació. Va proseguir el seu manifest d’intencions.
-El que pretenc és fer-te entendre que sóc el teu aliat i sempre ho seré. Superarem això,
t’ho prometo. Faré el que calgui per a protegir-vos a tu i al teu fill de la gent i ...
La Natàlia va tornar a interrompre aquell esforç titànic d’en David Biern per a posar en
frases els seus pensaments.
-Ho sento, ho sento, ho sento- repetí la Natàlia agafant-se el cap amb les mans. Era a
punt d’esclatar i vomitar tota la veritat.
-No ho facis això- li pregà en David interpretant els seus mots de la manera lògica. No
volia que es donés cops de pit ni que seguís humiliant-se -. Ja n’hi ha prou de baixar el
cap.
La va fer girar agafant-la pel braç com ho hauria fet un pare compromès i exemplar.
-No cal que passis la resta de la teva vida demanant perdó.
La Natàlia el tenia cara a cara i, per primera vegada, el mirava als ulls. Va obrir la boca
per a parlar però es va aturar un instant a examinar-lo. Havia passat massa temps
separada d’ell darrerament. Mil coses li van creuar pel cap en segons. S’alegrava que no
dugués bigoti com estava de moda i així poder contemplar el seu llavi superior tan
perfecte. Tampoc tenia el costum de dur el cabell massa enclenxinat com tots els
pressumptuosos de Luca. El duia net i prou. Tenia la pell tan bruna que, la primera
vegada que el vegé, després de passar vuit anys envoltada d’homes aris, desitjà
40