L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXXXVIII
A partir d’aquell dia, la Natàlia va fer un gran esforç per a sobreposar-se i semblar
animada. Intentava complaure en tot a la Paula i, fins i tot, es va fer un vestit llampant i
va assistir al sopar. Si havia de desmoronar-se, ho feia a la seva habitació però davant
d’ella mostrava el seu millor somrís i una fingida alegria. Sense exageracions, procurava
tenir el talant d’una dona que tiraria endavant a pesar de tot.
Passat aquell moment tan baix, la Paula també havia recuperat la seva jovialitat i la
personalitat de sempre; arravassadora i electritzant. No pensava deposar les armes i
assegurava mantenir una màxima immutable. En un sentit simbòlic, sostenia que si
s’havia de morir calia fer-ho matant. La Natàlia confiava que els dies passessin al seu
favor i que les esperances de la tieta acabessin de diluint-se com ho fan els núvols
després d’una d’aquelles tormentes breus d’estiu. Molts trons i llampecs, tot espatega,
però el sol de seguida torna a obrir-se pas i a brillar més nítid i reverberant que mai.
Va escriure una llarga carta a Mossèn Marcel acomiadant-se per molt de temps i també
una altra per a la seva àvia Hilda on li anunciava la seva propera visita. No sabia quan
de temps trigarien els tràmits de l’anul·lació però sí sabia que, tant bon punt estessin
resolts i pendents de la decisió del Tribunal de la Rota, marxaria. Aquella mena de
dictàmens solien dilatar-se molt i ella ja volia ser molt lluny quan aquell matrimoni
expirés i tots els seus somnis més absurds desaparesquessin com una columna de fum.
S’aferrava molt fort a aquella anell d’or el temps que li quedava. La contemplava sota
qualsevol llum i adorava l’aspecte que prenia en el seu dit.
El dia dotze de setembre, es van celebrar les eleccions nacionals i el partit liberal va
tornar a guanyar. L’Héctor Pastrana va ser escollit com a diputat per la comarca de Luca
al Parlament. La Natàlia estava segura que el nou càrrec i totes les seves
responsabilitats, el futur estritllat que tothom li augurava, l’ajudarien a oblidar de la
mateixa forma que ella hauria d’oblidar. Lamentava no poder felicitar a en David per
aquella victòria que, en bona mesura, li debien. Ningú movia millor els fils de la política
que ell.
Una setmana més tard, la Natàlia només comptava els dies, les hores i els minuts que li
faltaven per a assistir al casament de la Sara. L’havia visitat vàries vegades recolzant-se
en ella. Havia estat, com sempre, la mena de persona que no fallaria mai a una amiga.
Era l’única persona que coneixia l’estat del seu matrimoni, per a la resta el procés
d’anul·lació era un secret molt ben guardat. Per sort, la cúria solia ser molt discreta en
aquelles qüestions i podrien assistir al casament aparentant normalitat i sense haver de
donar indesitjades i desagradables explicacions.
L’esponsori s’havia de celebrar al castell de Rocalta situat al nord més muntanyós del
país. Es tractava d’un enclau abrupte de bellesa tràgica. Perillosos tallants teixien el
camí fins a aquell alcàsser medieval que havia estat lloc de refugi per als monarques en
periodes convulsos de la història i que s’assentava a la cima d’un penyasegat famós per
haver estat el botxí de dones nobles infidels als seus marits condemnades a morir
precipitades al buit. Aquella sola idea feia esborronar.
Els comtes de Ciutat Pia, propietaris del castell, l’havien ofert al seu nebot per a conferir
tota la pompa al seu casament. En Jofra Descamps era un dels pocs descendents directes
de l´última nissaga reial que quedaven.
En David li havia fet arribar una nota a la Natàlia. Marxarien el dia anterior al vespre i
passarien la nit viatjant en tren per a no perdre tant de temps. L’advocat estava més
saturat de feina que mai. Arribats a Puigblanc, la vila més propera, seguirien en
carruatge com hauria de fer tothom. No hi havia altra forma d’ascendir aquells camins
90