L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XI
Durant el feixug viatge, la presència de la majordoma no els va permetre creuar ni dues
paraules amb sentit. La Natàlia es consumia per dintre. Allunyar-se del seu padrí just
quan el tenia més a l’abast havia estat una decisió molt difícil de prendre. No hauria
cregut mai ser capaç de renunciar a les vacances a la plana. Era l’única època de l’any
que en David Biern passava a casa la major part del temps. Aquells dies sempre es
mostrava més sociable i disposat a fer col·loqui o a dur-la a algun lloc. La tieta Paula era
una aliada poderosa, la millor, però no comprenia què pretenia fer. No existia cap motiu
sobre la terra pel qual en David Biern es casaria amb ella.
Un cop a Luca, les tres es van plantar a la casa dels Biern. La Paula no hi vivia
habitualment però solia passar-hi alguna setmana de tant en tant. Era una casa gran i
majestuosa situada en una de les avingudes més distingides de la ciutat.
La Natàlia va abordar a la Paula al bell mig del vestíbul. Les balises encara eren
escampades pel marbre però la Georgina ja s’havia excusat perquè el viatge, en el seu
estat encara precari, l’havia baldada.
-Necessito un minut.
-Jo també tinc el cos molt. Permet que em banyi i dormi una mica.
Eren més de les deu de la nit.
-Ni parlar-ne- espetà la noia serrant les dents.
La Paula gairebé va somriure. La desconeixia gratament.
El criat va comparèixer per a pujar l’equipatge i una de les minyones per a oferir-los el
sopar. Les dues prescindirien d’aquell àpat.
-Només porteu les maletes a les cambres, si-us-plau. Ja les desfarem demà- ordenà la
Paula.
Era massa tard per a començar a endreçar. Finalitzat aquell tràmit, la Natàlia va fer
entrar a la Paula a la saleta contígua al vestíbul. No podia viure un minut més amb
aquella incertesa.
-Heu parlat d’alguna cosa amb el meu padrí ?- li preguntà amb els ulls desorbitats.
En primer lloc, la Paula volia fer-li un comentari urgent.
-Oh, per favor, no tornis a dir-li padrí. Sona... Sona tan malament ara.
Féu un gest amb el braç com si s’estés espantant algun insecte del nas.
-I com voleu que li digui ?- preguntà la Natàlia alterada i poc interesada en aquell tema
tan insignificant.
-Doncs, digues-li David, o senyor Biern. Jo que sé ...
El cansament pel viatge les havia tornat més desinhibides i genuines.
La Paula responia finalment a la pregunta de la jove.
-No es tracta de dir-li res. Es tracta del que passarà.
La Natàlia va dibuixar una expressió d’enfebrida curiositat que parlava per si sola.
-I què passarà ?
S’havia encongit d’espatlles i la Paula anava directament al gra.
-Que et quedaràs embaraçada d’algun canalla i en David s’haurà de casar amb tu.
Ho va dir d’una rastellada i va afegir amb molta naturalitat -Per a salvar el teu honor, és
clar.
La Natàlia va somriure.
-És una broma, oi ?
No era una broma. Aquell era el seu maquiavèlic pla. La Natàlia havia deixat que la
seva vista es perdés en algun punt de l’infinit. Va intentar articular algun mot diverses
vegades però només va aconseguir que dels seus llavis en brollessin uns sons greus i
incomprensibles. Al seu interior tot es movia a una velocitat de vertigen.
24