L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

La cerimònia nupcial es va celebrar a la capella del castell. La Sara estava preciosa i tots
els convidats respiraven satisfacció i inclús orgull per haver estat convidats a un fet tan
rellevant. Poques vegades havia vista la Natàlia robes tan cares ni joies tan espectaculars
lluïdes amb paroxisme en un lloc tan especial.
Quan va tenir l’ocasió, va abraçar a la Sara i la va felicitar. Ningú es mereixia més que
ella ser, per un dia, el centre de l’univers. Era la millor persona que havia conegut i li ho
va dir amb llàgrimes als ulls. Li desitjava tota la felicitat i més.
L’àpat posterior a l’immens pati de l’alcàsser va ser abundant però bastant auster pel
propi entorn i per les dificultats de dur fins allí alguns béns delicats. Hi va haver molta
caça i també carn guisada del propi bestiar que es criava entre aquelles muralles.
Una cinquantena de persones, escollides entre la flor i la nata del país, van gaudir de les
vistes i del poderós influxe que aquell indret exercia sobre les ments. Hom es sentia
formar part d’alguna antiga llegenda allí dins estant i els fantasmes semblaven planar
per tot arreu guardant un lloc sacrosant plagat d’històries de valor i de grans gestes
alhora que d’infaustes personalitats recordades per la seva barbàrie i perversitat.
Ben entrada la nit, els comensals estaven tips de veure i de menjar copiosament i, en un
lent degoteig, tothom es va anar excusant. Els nuvis feia molts estona que havien marxat
a la seva arcoba per a iniciar la seva nit de noces. Els Biern van ser dels darrers en
retirar-se perquè les converses polítiques es va anar succeint molt oportunament i molts
dels presents, conservadors radicals, es van dedicar a intentar fer una cosa impossible;
desarmar dialècticament a en David.
Passades les dotze, extraordinàriament cansats, van accedir a la seva habitació. En
David es va canviar el primer darrera la mampara de fusta i, mentre ho feia la Natàlia,
va donar un encàrrec a un dels criats que restarien de guàrdia tota la vetlla.
Poc després, li van portar més flassades i ell les va col·locar sobre la pedra amb la
màxima pulcritud. La Natàlia va sortir de darrera de la mampara i va contemplar aquell
espectacle previsible. Ni li havia passat pel cap posar-se la camisola de la Paula perquè
ja es sentia prou ridícula amb la seva camisa gruixuda de cotó i els cabells deslligats.
Hauria estat de signe patètic emprar aquella estratagema amb en David. A ell ni li
interessava el seu cos ni li interessaria.
En David s’havia estirat sobre les mantes amb els braços sota el cap. La va observar un
instant. La Natàlia semblava un àngel amb la púdica camisa blanca. No era de
naturalesa humana sinó divina i allò era el que li conferia més forces per a renunciar a
ella. Com es podia profanar una cosa tan etèria i candorosa ? Ni tan sols s’havia atrevit a
posar-se la camisola de fil que en David havia vist extesa sobre el llit i que estava segur
que li havia facilitat la Paula. El que tenia no era un germana sinó una gàrgola a l’aguait
de la menor feblesa humana. Combatre contra ella era un acte de pur heroïsme.
La Natàlia es va ficar al llit. No havia volgut ni mirar-lo però involuntàriament s’havia
fixat en que no tenia coixí. Va agafar-ne un de sobrer que hi havia al capçal del
baldaquí.
-Tampoc no et preocupis tant, no t’atacaré- proferí amb ràbia llençant-li a terra el coixí.
No era una conducta molt pròpia d’una dama però li resultava enterament igual. Ja
estava cansada de ser l’apestada al regne dels virtuosos. Havia comès molts errors,
d’acord. No era la millor de les dones però tampoc era la pitjor. Preferia concentrar-se
en la ira que en el dolor que sentia. Li féu a l’advocat una pregunta sarcàstica.
-Si et consideres tan perfecte i sense màcula perquè no te’n vas a dormir a l’altar de la
capella ?- enverinà tapant-se completament amb el llençol i girant-se d’esquena.
93