L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXXXIII
L’endemà mateix al matí, Mossèn Jaume va anar fins al bufet del seu cosí. Aquell era
un encàrrec que li provocava una inquietud especial i desitjava afrontar-lo com més
aviat millor. Va haver d’esperar una mitja hora a que en David finalitzés una reunió i,
després, el secretari de l’advocat el va anunciar. En Jaume Biern havia estat substituït en
els seus compromisos eucarístics i aquell era un fet excepcional. Els assumptes de
família sempre li havien semblat els pitjors perquè sense una distància prudencial i la
perspectiva de la desafecció les coses perdien tota la neutralitat i resultava molt difícil
provar de ser objectiu.
En David li va donar pas amb ironia.
-Passa, Paula. Passa.
Era assegut darrera de la seva taula i el rebia com a un client més. Tant la broma inicial
com aquella actitud, resultaven desalentadores.
-Ja no comencem bé- vaticinà en Jaume.
-Si em jures que no t’ha fet venir la meva germana, em posaré de genolls i et demanaré
perdó- li assegurà mentre li feia un gest amb la mà indicant-li que s’assegués.
Farien pocs compliments perquè en Jaume no podia evitar veure al seu cosí amb
pantalons curts i el nas ple de mocs i en David recordava al sacerdot agafant granotes i
posant-les dins un pot amb un delit inexplicable. En Jaume va seure i la seva llarga
sotana es va escampar per la cadira. Era tan alt i prim que el seu cos sobresortia per
damunt de la taula com la imatge allargada i plana d’una icona ortodoxa.
-Suposo que no és la gent el que més et preocupa perquè només estem obligats a passar
comptes amb déu i tu tens la consciència ben tranquil·la- exposà el prior de la catedral
amb la màxima concisió.
-Efectivament, no és la gent el que més em preocupa- li corroborà en David amb una
mirada intrigant. En Jaume no estava segur de si el convidaria amablement a marxar o li
concediria una mica més del seu valuós temps.
-I, per descomptat, saps que quan vas conèixer a la Natàlia ella ja era una dona des de
feia temps- seguí teixint i especificà -, i ho dic en el sentit més estricte de la paraula
perquè a aquella edat ja era capaç de concebre fills.
-Fins i tot això t’ha explicat la Paula ?-s’admirà en David.
-És un detall important- reivindicà en Jaume amb el seu posat d’home convençut de
formar part d’un pla diví.
-Per què no em dones la clau de la meva felicitat ?- li pregà en David amb ganes
d’enllestir. Aquell to de burla era més tolerable del que en Jaume havia esperat.
-Ara ja esteu casats. No ha estat el millor camí però el sacrament del matrimoni és un
dels més importants. Ho és perquè consagra a dues persones que s’estimen i tu t’estimes
a la Natàlia.
En David anava a dir alguna cosa a propòsit de persones que s’estimen però no es casen,
com ara els germans, els pares i els fills o els avis i el seus néts. Tots aquells arguments
eren ridículs i preferia canviar de tema.
-Quan trigaríem en aconseguir l’anul·lació eclesiàstica ?
En Jaume es va conformar a respondre perquè ell també havia fet ja el seu millor esforç.
Considerava haver complert amb la Paula i no calia insistir. En David era un dels homes
més tossuts que coneixia i, per una part, tampoc resultava difícil comprendre’l.
-Si la Natàlia està disposada a confirmar davant del Tribunal de la Rota que el
matrimoni no s’ha consumat, no crec que el tràmit pugui durar més de dos anys.
Ambdós es donaven per satisfets amb el resultat de la conversa. Ni l’un ni l’altre hi
havien guanyat ni perdut res. Només tenien punts de vista diferents.
79