L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XII
El seu cap va ser un caos absolut durant molts dies. No menjava, no dormia. De vegades
s’obstinava en provar de convence’s que aquella conversa entre ella i la Paula no havia
existit mai. Durant hores, valorava cada mínim detall del pla i tractava d’especular sobre
totes les possibles conseqüències que se’n podrien derivar. Com en una partida
d’escacs, intentava preveure tots els probables moviments del seu contrincant, les
jugades i les armes secretes del destí. Es preguntava què li depararia cada nova posició
del tauler. Podia guanyar-la aquella partida ? Era massa perillós o potser tan sols es
tractava de decidir si valia la pena jugar a tot o res.
A finals de mes, va rebre una carta de Mossèn Marcel on s’interessava per ella i
esperava que el fet imprevist que l’havia obligada a deixar Santa Cláudia tan
repentinament no fos res greu. Aquella missiva tan humana la va fer reflexionar molt.
Estava envoltada de persones nobles que esperaven d’ella el millor. Coneixien a la
Natàlia dolça i educada, la que cantava als cors i llegia novel·les històriques i
romàntiques. La de la perpètua rialla i la personificació de la correcció. No en sabien res
de la Natàlia turmentada i plena d’anhels, la que sentia desig per en David Biern i tenia
somnis humits inconfessables. Estava malalta d’amor i la seva dolència no li donava
bons consells. Tots els malalts es tornen egoïstes i possessius i farien qualsevol cosa per
a que aquell dolor tan intens desaparegués.
Quan faltaven tres dies per a que aquell agost interminable d’enyor i de distància
expirés, la Natàlia va sortir a passejar pels carrers de Luca. La minyona caminava unes
passes darrera seu. La noia avençava cada cop més i més depressa com si no pogués
detenir-se ni tampoc arribar mai al seu punt de destí. La pobre donzella la seguia
esbufegant i preguntant-se d’on treia tantes energies aquella jove aparentment delicada.
Semblava empesa per un brogit constant i no parava quieta ni uns segons. Els darrers
dies no era ella. Vagava per la casa fins i tot de nit, com l’espectre d’un avantpassat
ressentit que no els volgués abandonar i, de vegades, començava a pensar en veu alta en
alemany com una persona transtornada.
De cop i volta, la Natàlia es va detenir al mig del carrer. Un tricicle de combustió que
circul·lava en direcció contrària va haver de fer una hábil maniobra per a no atropellarla.
Ella ni tan sols havia vist aquell enginy ni havia parat esment al seu soroll estrepitós.
Ignorant aquell incident com si hagués perdut la cordura, s’adreçà a la minyona.
-Tornem a casa.
Va buscar a la seva tieta per tota la mansió. La va trobar a la saleta de costura fent una
senefa de ganxet. Es va treure el seu barret adornat amb tul i es va asseure en una de les
butaques sense dir res. Havia passat de l’eufòria a l’abaltiment.
La Paula preferia ignorar aquells comportaments irregulars.
-Són per a un pentinador, t’agraden ?- la interrogà mostrant-li el treball. Es tractava d’un
punt nou que li havien ensenyat.
La Natàlia va fer un moviment d’aprobació amb el cap.
-T’ha passat res ?- preguntà la tieta de forma rutinària.
La noia estava suant i tenia el rostre encès com una torxa. Havia corregut tant que a
penes recuperava l’alè. La Paula ja s’havia acostumat a aquelles rareses. Des que havien
tornat a Luca, tenia el mal de Sant Vito.
-He pres una decisió- anuncià la Natàlia.
La primogènita dels Biern va deixar el ganxet i es va concentrar en el rostre de la noia.
26